DISCURS DE COMIAT 2n BATXILLERAT 2011-2012

Bona nit a tots i a totes. Gràcies per la vostra assistència alumnes, companys i

pares. He de confessar que enguany les tutores vàrem demanar al director que

ens alliberara de la responsabilitat de realitzar la tradicional dissertació

d’acomiadament per dues raons fonamentals: la nostra natural timidesa i el no

menys natural por a parlar en públic i a resultar pesades o/i incovenients.

En realitat tots els que ens enfrontem a la responsabilitat de realitzar un discurs

tenim por que ens passe això... (pista 1 Bienvenido Mr. Marshall).

A més a més hem de tenir en compte que enguany ha estat un curs molt dur per a

tots (o almenys per alguns perquè d’altres s’ho han passat prou bé i no mire

ningú...). Ens enfrontem a un futur incert: alguns de vosaltres (i això és bo) al

món universitari, al cicle superior o a l’escola militar que us convertirà en els

homes i dones del futur (que Dios nos coja confesados); nosaltres (i això no és

tan bo) a retallades, pèrdues de llocs de treball i al perill de perdre l’ensenyament

públic com a base de la igualtat i la justícia social.

En aquestes circumstàncies no ens vèiem amb ànims de fer discursets. Però jo

sóc optimista, dins del meu fatalisme innat, i pense el mateix que Igor a El

jovencito Frankestein (pista 2).

Bé, a aquestes altures del discurs pense que cal parlar un poquet del curs que hem

compartit. El Batxillerat és una etapa dura: hem passat d’omplir buits amb el

pronom feble corresponent a diferenciar subtils conceptes filosòfics com el

seguent (pista 3 Amanece que no es poco).

De sobte hem de calcular exponents, estudiar teories quàntiques, aprofundir en

la biologia (heu de vore en aquesta mateixa pel·lícula la classe de biologia

gosspel i l’examen), estudiar la II República i el ablatiu absolut i parlar de cebes i

de Miguel Hernández... I tot això sense deixar de wasapear ni un segon! Al final

estàs tan marejat que els alumnes de literatura universal comencen a sospitar que

Dante se’n va oblidar d’afegir un cercle al seu infern per als estudiants de

Batxillerat (i també per als professors). Com a mínim aprenem que... (pista 4 El

jovencito Frankenstein).

Però els alumnes no sou els únics que ho passeu mal. Els professors sí que

patim... Que si no em dóna temps, que si no arribe, que no m’entenen, què faran

a la PAU... En algunes ocasions ens sentim com el president de la comunitat on

viu la gran família (pista 5 La gran familia).

Tampoc no puc oblidar-me dels vostres pares. Ells també patixen. Els estudis

demostren que el nerviosisme dels pares és directament proporcional al nombre

de fills i al nivell educatiu en què es troben (molt aviat haurem d’afegir una nova

variable: la dels diners que costarà la vostra educació quan afonen per complet

l’educació pública). Mireu l’exemple del sempre elegant Alberto Closas (pista 6

La gran familia).

És temps ja d’acabar (millor pecar per defecte que no per excés). No vull

finalitzar sense desitjar-vos molta sort a tots (als que vos n'aneu i als que ens

estimeu tant que voleu passar un any més amb nosaltres), però també he

d'advertir-vos que la sort cal guanyar-se-la.

Tampoc puc acabar sense fer referència als dos companys que, si tot va bé, també

comencaran una nova etapa: Pepa Pérez i Rafa Soriano. Els bons mestres ens

ajuden a ser bones persones. Amb una miqueta de sort tots hem tingut algú a qui

recordem amb afecte i al qual hem d’agrair en part qui som i on hem arribat. Per

això m’agradaria acomiadar aquest discurs amb Rebelión en las aulas. Durant la

festa final de curs els alumnes agraïxen al seu professor la seua dedicació i el seu

compromís amb una cançó...Un bon mestre és sempre motivador: jo sempre he

pensat que si haguera tingut alguna vegada un professor tan... guapo com Sidney

Poitier hauria estat molt més motivada... Servisca aquesta escena com a punt

final i com a desig de felicitat per a tots... També agrair a Juan Vicente Moreno i

Albert Alandete la seua inestimable ajuda amb la part audiovisual, l’assessoria

lingüística de Josep Palomares i l’equip tècnic. BONA NIT A TOTS (pista 7

Rebelión en las aulas).

LES PEL·LICULES

1.- Luis García Berlanga: ¡Bienvenido, Mr. Marshall! (1953)

2 y 4.- Mel Brooks: El jovencito Frankenstein (1974)

3.- José Luis Cuerda: Amanece que no es poco (1988)

5 y 6.- Fernando Palacios: La gran familia (1962)

7.- James Clavell: Rebelión en las aulas (1967)