CarlesHac MorDilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica

Presentacióde Jordi Marrugat

Carles Hac Mor neix a Lleida el 1940. El 1950 es trasllada aBarcelona amb la seva família. Estudia al col·legi dels jesuïtesde Sarrià, d’on, per sort per a ell, és expulsat al cap de quatreanys. Cursa Dret, Filosofia i Lletres i Periodisme a la Uni ver -sitat de Barcelona i Dret comparat a la d’Estrasburg, sense vo leracabar cap d’aquestes carreres. El 1970 s’integra activament isobretot com a escriptor, fins al 1974, a l'interdisciplinari Grupde treball d’art conceptual. De llavors ençà, ha anat escrivint iescriu nombrosos texts sobre art per a revistes, catàlegs i al -tres publicacions, ha tingut cura i en té de nombroses exposi-cions d’art, ha participat i participa en moltes exposicions col·lec -tives i n’ha fet i en fa d’individuals. Del 1970 ençà, ha intervinguti intervé, no pas exclusivament com a guionista, en diversosfilms i vídeos, i també n’ha realitzat i en realitza. El 1973 co -mença a publicar poesia en mitjans molt diversos, i el 1974 for mael col·lectiu Ignasi Ubac, que, el 1975 i el 1976, al diari Tele/Ex prés,publica articles amb tesis textualistes; del 1985 al 1990, té unasecció pròpia setmanal, De cua d’ull, sobre qüestions literàriesi artístiques, al suplement en català del diari El país; del 1991 al1992, publica al Diari de Barcelona la sèrie d’articles setma-nals Mala ma ror, que amb el títol Pit i fora continua al diariSegre de Lleida el 1992 i el 1993; des del 1994 i durant onze anys,al suplement Cultura del diari Avui, hi té secció pròpia setma-nal, Ara com ara, i, del 2005 fins al 2008, Càpsula, també sobreliteratura, art, música i d’altres pràctiques artístiques. Ha pu -blicat traduccions al català d’Arthur Cravan i, amb Ester Xar -gay, de Gilbert Lascault, Pic Adrian, Blaise Pascal, RaymondQue neau, Tzvetan Todorov i altres. Té una extensa obra (textsde mena ben diversa, sempre sobre art, lletres i música) es -parsa en molts centenars de publicacions. Té publicats unacin quantena de llibres, sobretot de poesia, però també tresassaigs, dues novel·les i un llibre de narracions. Jordi Marru -gat ha publicat, a Arola, editors, un assaig titulat La revoluciócom a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escripturade Carles Hac Mor com a origen de la revolució. El 2011, Pagès,editors va editar el primer volum de l’obra completa de CarlesHac Mor, que constarà d’uns sis volums gruixuts, el segon delsquals és a la impremta.

1

EL POCA-SOLTA DE CARLES HAC MOR PIXA A LA TAULA I BEU A GALET MÉS ENLLÀ DE LA POESIA MENTRE BALLAUNA SARDANA DE PONENT SENSE LLETRA NI MÚSICA

QUE TOCA LA COBLA DE LES DONZELLOTES DEL SENTITANORREADES PELS XISCLETS MUDAMENT

EIXORDADORS DELS ROSSINYOLS CASTRATS AMB LANAVALLA D’AFAITAR DE DUCHAMP EN UNA NIT CONFUSA

DEL GRAN SEGLE DE L’ART I DE L’HORROR, DELSCAGARROS D’ARTAUD I DE LES GALÀXIES DISSENYADESPER LA IMAGINACIÓ ASTROFÍSICA, DE LES BLONDES MÉSSOFISTICADES I DELS BACTERIS INFECCIOSOS QUE VANCOMENÇAR A SUPURAR NOVEL·LES A LES TRES DE LAMATINADA DE LA POSTMODERNITAT QUAN, ENTRE LA GRAN ESBANDIDA FINAL I DEFINITIVA QUE HAVIA

D’ENDUR-SE D’UNA VEGADA PER TOTES LA CULTUROTA,FINS I TOT ELS ACADÈMICS MÉS PRETENSIOSOS JA ESPRENIEN LLICÈNCIES POÈTIQUES. MENTRESTANT, SE SENTEN PLORS, RIALLADES I CRITS D’HISTÈRIA

COL·LECTIVA QUE NO SE SAP D’ON VÉNEN

Art, literatura, poesia: són paraules que compartimen-ten, classifiquen, pressuposen unes normes i perpetuenunes convencions. L’aprofitament i l’eixamplament delslímits que imposen ha estat la clau d’una de les tradi-cions més fecundes de la poesia contemporània —JosepCarner, Carles Riba, Paul Valéry, T. S. Eliot, MariàManent, J. V. Foix, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater. La tra-dició contrària ha tendit a minar divisions, fronteres,formes, ordres, catalogacions, prenent sovint els títols

2

d’antiart, antiliteratura, antipoesia —dadà, surrealisme,Fluxus, Joan Brossa, Nicanor Parra, Julio Cortázar,Joseph Beuys. Fins i tot a risc de convertir-los en gène-res establerts. Per evitar-ho, la trajectòria de CarlesHac Mor ha estat un treball constant d’enderroc i re -construcció, de qüestionament de tot allò que semblacertesa, de demolició àdhuc dels propis assoliments.

Hac Mor no ha restringit el seu camp d’acció a laliteratura. La seva és una posició vital extraliterària,extraartística, extracultural. S’obrí pas al món públicdurant aquells experimentals i revolucionaris anys se -tanta del segle XX a través de l’art conceptual (amb elGrup de Treball) i del textualisme (amb obres com Tu’més no m’s. Desig/enuig. Escalaborns, 1977; Si la lluna ésun gorg, jo sóc a dimarts, 1978; Agoc, 1981; o De tranuita,1983). Des d’aleshores, s’ha acostat a qualsevol disci -plina a través de la indisciplina de l’antiart, de l’antilite-ratura i de l’antipoesia —que ha reivindicat sovint a travésde les obres d’Arthur Cravan, Marcel Duchamp, dadà,Fluxus, Brossa o Beuys. Ha escrit antipoemes, antino-vel·les (La fi del món, 1994; Carbassa a tot drap, 2001,amb E. Xargay), antiassajos (Despintura del jo, 1998;Enderroc i reconstrucció, 2007), deslectures (Trentana frodismes paraparèmics per llegir i desllegir VíctorSunyol, 1996; Metafonia (Deslectura de Paul Celan), 2003),un antidietari (Dietari del pic de l’estiu, 2012), un Fi lac -teri d’infrallengua (2011) o una «protoòpera» (Tirant loBlanc la o La perfecció és feixista, 2000, amb E. Xar gay).Quan ha hagut d’escriure una poètica, ha reivindicat enuna antipoètica el dret de «no tenir-ne cap» o, almenys,

3

aquella que permeti anar «matant la literatura» («Lapoètica de l’escorpí», 2001) com Miró volia assassinarla pintura, Duchamp abandonar l’art i Beuys renunciar-hi per complet. Així, Hac Mor també ha inventat l’anti-màgia, ha practicat l’art menys artístic i ha participat enno-concerts.

Però, alhora, ha jugat humorísticament amb totsaquests conceptes per tal d’inhabilitar-ne la capacitatcristal·litzadora. Quan se l’anomena poeta, s’erigeix enantipoeta; quan és etiquetat com a antipoeta, es recla-ma despoeta i, alhora, poeta; quan se’l considera des-poeta, poeta i antipoeta, es declara infrapoeta; i heus acíque avui ja és subpoeta i metapoeta. Com la vida, l’obrad’Hac Mor és sempre diferent a si mateixa, rebutjanocions i classificacions, s’esmuny a l’aprehensió i esca-pa al sentit. Per això es refà constantment de cap i denou. Trobareu que en els seus llibres poden reaparèixer-hi uns mateixos versos, unes mateixes expressions,unes mateixes frases, sovint agramaticals des de bonprincipi, però que, a més, van fent-se i desfent-se encontextos diversos que n’impossibiliten la sistematitza-ció necessària a la producció de sentit i a la comunicació.Hac Mor no consolida ni una llengua, ni un estil, ni unpensament, ni una trajectòria, ni una obra, ja que, comafirma sovint, lluita perquè res no sigui consolidat. Totaconsolidació equival a la mort. I tot èxit, al final —d’aquíla necessitat del «fracassart». Així com tota normaopri meix la vida. «L’única norma», ha clamat, «és la deno haver-ne cap». «Que mori el sentit!», és un altre critde guerra hacmorià. Perquè el sentit encamina, restrin-

4

geix, esclavitza. Contra ell erigeix una estètica poca-solta, del poc o gens de sentit. Per no parlar de la perfec-ció: «la perfecció és feixista!» i l’obra d’Hac Mor, comtota cosa viva, és un gran Desperfecte (2004): incomple-ta, canviant, defectuosa. «Hem superat tots els límits:s’imposa un retorn al desordre» de la vida i de la lliber-tat, de l’anarquia sense jerarquies, de la llengua sensesistema. Per això en l’obra d’Hac Mor S’ha rebentatl’hospici (1992), tot hi acut a Fer safor (2001) i entre tantde caos, anarquisme i nihilisme, paradoxalment, el Sí faque sí (2011). Revolta, doncs, positiva, creativa i utòpicaque té un clar sentit social en el lema: «Feina, fuig!Cassola, vine!».

Més enllà de l’art, de la literatura i de la poesia, HacMor és un nen murri i trapella, un argent viu, un maliciósingenu —ço és: nat lliure i franc. Contra les imatges tra-dicionals del poeta com a visionari (romanticisme), ocellmajestuós (Baudelaire), Prometeu que porta el foc alshomes (modernisme), Jacob que lluita amb l’àngel(postsimbolisme) o home corrent (realisme), Hac Morha definit el poeta com a «ésser humà en procés d’esde-venir ca per tal de qüestionar l’home des del ca, i el cades de la paparra». El poeta, com els cínics grecs, mos-sega per denunciar el logos, la base de la civilització, lespresons construïdes per les paraules raonadores. Nen,gos, paparra, el poeta no és, per tant, un individu queimposa sobre els altres la racionalitat comuna, la llen-gua compartida, els pensaments heretats o la pròpiasubjectivitat. El poeta parla de Noséquè (1990), senseraó (El desvari de la raó, 1995), des de fora del seu cap

(No em cap al cap, 2000), Com aquell qui diu (2004),sense subjecte (Ho vaig fer fer, 2005), en un Coma in duït(2007). Perquè, de fet, ni tan sols és —per això pot es -criure uns Himnes del no-ésser (2008).

Com podria explicar-se aquesta aventura vital inde-turable? És la pura paraparèmia. Heus ací un altre con-cepte hacmorià humorístic i juganer. La paraparèmiaho és tot i no és res. Hac Mor l’ha definida de maneresdiverses, contradictòries i sense sentit, fins i tot al mar gede la llengua. Paraparèmia és «pa-ra-pa-pà», paradoxa,contradicció, desconstrucció. És «un refugi contra elpensament, contra la lògica i contra la coherència im -manents al logos». És al costat dels sabers popularsalhora que va contra els proverbis. Així, si, histèric, des-orientat, aclaparat per la manca de coherència i de sen-tit de l’obra d’Hac Mor, el lector té la temptació d’enge-gar-lo a dida, que sàpiga que, des d’aquesta saviesapopular alhora que portant-li la contrària, ja hi ha anattot sol: M’he menjat una cama (2004).

Jordi Marrugat

Jordi Marrugat (Sabadell, 1978) és doctor en Estudis His pà -nics per la Universitat de Sheffield i en Filologia Catalana perla Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat diversosestudis sobre literatura catalana contemporània —destaquenAs pectes de la poesia catalana de la postmodernitat i Narra -tiva catalana de la postmodernitat. És redactor en cap d’ElsMar ges. El podeu trobar a Twitter (@JordiMarrugat) i al bloghttp://jordimarrugat.wordpress.com.

5

6

Vet aquí l’objectiu final d’una de les moltes poètiquesparaparèmiques possibles: escriure malament, si perescriure bé hom entén la pretensió de donar als lectorsmenja espiritual, o moral, o ètica, o estètica, o cívica oentretinguda, i sublim o barroera.

Ara bé, la poètica, o conjunt de principis i regles, mésbona fóra no tenir-ne cap, o, menys utòpicament, la quepermetés d’anar deixant llast teòric, d’enderrocar nor-mes i preceptes, de conquerir llibertat en escriure, inde-pendentment de la qualitat, la qual en tots els casosresulta massa discutible.

Per tant, a fi de mirar d’arribar al desideràtum, inas-solible, de no tenir cap poètica, hem de partir d’una od’unes, que variaran amb el temps, i si aquesta evolucióés diguem-ne conforme a la paraparèmia tendirà aalleugerir, fins a eliminar, tot allò que propendeix alsarticles de fe personals, a la institucionalització indivi-dual de mètodes i procediments.

Vist d’aquesta manera, una poètica és el propòsit deseguir un camí ple de paradoxes, singular en cada indi-vidu i que cal anar fent a cegues, sense nord. Qualsevol

Una antipoèticaCarles Hac Mor

7

poètica pot ser considerda com a necessària i alhoracom un pes feixuc, com un ajut per avançar i, al contra-ri, com un perill d’aturament, de dogmatisme, d’inèrcia,de convencionalisme.

Sense una poètica forjada per la teoria, però, el quehi brolla és la poètica tòpica predominant; i, altrament,l’hegemonia de la teorització dificulta o impedeix la pràc -tica. Tot amb tot, una poètica no té per què aparèixer niexplícita ni sistematitzada; pot existir a nivell d’intuïció iprou, sense formulacions ni raonaments —en qualsevolpoema ja hi ha una poètica implícita— i pot ser difusa,esparsa i plena de contradiccions.

I els antagonismes entre teoria, o poètica, i pràctica,o escriptura, són habituals en tothom qui escriu poesia,per sort per a la poesia de cadascú: la pràctica tothoradefuig la teoria i contribueix a reconfigurar-la; els teò-rics de la poesia han de córrer darrere els qui escriuenpoesia —i això no invalida pas, en absolut, els edificis dela crítica literària—, i la teoria dels poetes és contínua-ment qüestionada per les seves construccions o des-construccions poètiques.

Una asserció important de la paraparèmia és aques-ta: «El llenguatge crea llenguatge; és el llenguatge el quediu coses. Quan no volem dir res és quan en diem més, decoses». I és que no es tracta pas de no voler dir res, sinóque es tracta de resoldre el problema de «voler», de lavoluntat, ja sigui de dir, ja sigui de no dir. La voluntat noté res, o molt poc, a veure amb la poesia paraparèmica.

A més a més, des de la paraparèmia, la intel·ligibili-tat dels poemes és un aspecte ben secundari d’aquests,

8

i voler ser entenedor equival a voler dir coses. El malrau en voler. El que interessa paraparèmicament és lano-intenció.

La poesia paraparèmica —que ve a ser una escriptu-ra paraautomàtica desautomatitzada o que parteix del’espontaneisme per treballar sobre el que ha rajat—només pot semblar difícil o inintel·ligible per qui hi cercamés del que hi ha en la materialitat del poema, en lamera concatenació de mots que el configura.

El poeta paraparèmic rebutja la metàfora, voldriauna escriptura sense metàfores, amb el benentès que elllenguatge, per essència, és metafòric, o no.

La paraparèmia és simplement i magnífica un enun-ciat utòpic, com ho foren Dadà, Fluxus, el teatre de lacrueltat d’Antonin Artaud, la patafísica d’Alfred Jarry,l’escriptura automàtica dels surrealistes, el discurs horit-zontal de Gilles Deleuze o els mormols del Fracassart.

L’impromptu paraparèmic esclata d’acord amb lespautes i conceptes que per si mateix produeix per tal depoder-los destruir; i així va negant fins i tot el pensament.

La poètica paraparèmica és la de la poca-solta (nopas una poètica poca-solta, sinó poètica de la poca-solta, és a dir, del poc, o gens, de sentit), per tal com laparaparèmia no admet cap definició, car un cop definida,defuig la definició acabada de fer, ja és una altra cosa.Qui vulgui saber què és la paraparèmia no la capirà mai.

Ergo, la paraparèmia no és res de res, tal com sona.D’aquí ve el seu interès tan i tan alt i alhora tan baixet.

Tant per tant, subpoemesCarles Hac Mor

Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica

A taula!Francesc Trabal

Súnion!Carles Riba

10

PÒRTIC: NO HO ACABO D’ENTENDRE

Si el que hi haés moltes coses,cal que aquestessiguin tantes com són,ni més que aquestes ni menys,car allò no mogutno es mouni en l’indret on és,ni en el lloc on no és,ni tampocen cap enlloc.

MEMORIAL

instantànies breuscapbussades en llots imprevisibles aquell carallot m’ho deia ahirm’ho insinuaran els segonstan duradors com el plor del rovell de l’ousense impostació de cap menani cap cop de capen la mala entesaentre forces oposadesirrompudes per negar-nos-ho totque vol dir haver de callar

11

AMB RECANÇA

m’ho prometen els arbresi no ho acabo d’entendretan bon punt s’hi imposavaquè i a on sinó una gota de resina a la cuixa el malferirien amb escreix la remor ens impedirà de comprovarsi les gallines a l’eixidaentre cometes pedrega damunt les restesd’un memoràndum oblidat

12

LA QUI MOSSEGA

les agulles dels pinsi un cap de núvolun cuc i un borinot rossembla que s’han confabulatper denigrar els avissi més no odiendesconeixent el cominclosos els qui fan que noque s’haurien aprimati ella va mastegant pinso compostal teu davantsobre els taps de la bromera

DE LA FIANÇA ETERNA

les feixesles pedrotes d’ensopecels onze cantonsdiríeu que tot s’hi vali en canvi els turmells en caminarmanlleven inclinacions d’altri i no se n’estan pasde res

13

els difuntsels qui se les saben totesamb el perill de ressuscitarels vius en són l’excepció

DESOLACIÓ

la tramuntanada va eixugant els còdolsles fulles oliosesd’un senderol que duuun nen a escolael pupitre per enumerartants d’espoliscom bombes de femtaamb salnitrese’ns fan tousvora l’eixidiu de l’aigüerasi no en tenim cap altrede remei

14

L’AMAGATALL

els senyals de fumdavall la cadirai al llit al primer critamb un carburadorobturat per la calordel rebost o rebuigdels estris repolitsa la fusta en berenarhi veieu una figuera de moroa tocar la via del tramviadescarrilat d’esmaa sol i serena enguany a peu pla

15

ÉS ARROSSEGAT PER LA SÈQUIA FILLOLA

l’aluminosid’aquests pisosfa que fer ganyotesno surti gaire a compteni tan solsamb les mànigues arromangadeste n’adones del replà estantfa un efecte ben lleigtanta de tremolor del sostremortfet i fet per no resi per a la deixalleria nova de trinca

16

LA MARE DE DÉU DE L’EMPENTA

en fugien com a desesperats amb carnetamb ganes però de restar-hii dret et recargolesper multiplicar la multitud al passadíscom si ara que hi caicalgú m’estossinés a tall de botxímanifest i adoloritper cada esglaó en fan dosal cendrer m’embruto els ditshi fa cap sense volerper mirar de rovellar la sivelladels dies de cada dia

17

A FREC DEL BANC DE VÍMET

oh oncleno t’esperava pas i menys privat pels veïnsdel teu signe d’admiracióficat dins un albercocvés a saberquina n’has feta aramaleït sigui l’ou de la discòrdial’han sucat a la llimonadamentre es fregeixen les julioles

18

D’EXCURSIÓ

grimpareupel molinetamunt des del calaix del pad’ençà que una fleuma perllongala diada de la brutíciaper més que m’hi esmercini cargols ni ostresno ens guanyen als escacsque aviat celebrarem el fes-te fotreamb capcinades d’ofici de tenebresus ho ensumeuque hi fareu parada i fonda

19

LA MITJA LLUNA

l’acudit es va estenentcom una taca d’olienmig de versions de tricorni i ensinistrat per un bandarraal capdavall de la costaun pagès rere un rouregegant d’arrels eixutesamb peces de robacosides a les aixellesa les terrasses s’enlairentot de pensaments perversosi ningú no hi demana mai ningú

20

AL FONS A LA DRETA

li fum una queixaladas’ho ben mereixl’altre més que no el mutilatde batalles en vol a dojoi seiem al jardímal que l’aviacióha començat a pairel tràngold’una victòria no reconegudaconsiderada un desastrefins i tot per les mongesque m’han espiatamb la corda ben a punt

21

EL MOC DE L’INDIOT

l’entreacte primeres va comportar si fa no fa educadamenta despit de la indiferènciadels del gallinerbé que l’un i els altresno s’havien volgutensabonar el capper tal com la portai la paret mestrade fet no s’avenien gensultra les mollesque embussaven la pica

22

VISIÓ MÉS QUE LÚCIDA

vell cansat i malaltencara serà atropellatcada cop que vulguirevifar un peletla protestade trast que fa nosai tanmateixatalaia una dimensióque fa uns saltironetsqui sap si eixeritsentre uns geranisque es panseixen

23

UNA SOMERETA I UN CAVALL

retorna la llàstima d’un endemàque va fer figasuspès en l’aireceld’un planeta de postresindigest amb un dàtilpenjat de dues branquesi una culleraque fa de testicled’un micoque escriu al dietari que anirà a pondre

24

COM FESTEJAR AMB ELS HIDROAVIONS

el sostre ha catxati les aixetes fan sonetinsperquè som a dimecresi ja es fa foscenderrocats els estaquirots de fangl’ós els plantà caraal bell mig de la placeta de les boletesi tot el boscs’hauria posat a saltar d’alegriasi la flor blava es tornava verda

UN BRI D’HERBA NO FA BASARDA

tinc una rampa al braçi em noto decaiguthi hauria d’haver un presseguer allà baixque feia prunesles consignesdel sanedríem deixaran tan campalduc un fusell submaríque dispara a orfes ucraïnesosque fan fila filipina

25

I UN LLAMPEC L’HA EMMUDIT

ha vingut la barbàrieels adjectius llença’ls acíl’impermeable regalimavaun amuntegament de runabarraria el pas a l’autopistano sabia per on tirarho escoltesi no en donaràs l’abastels senglarsfan de senglarsDéu nos en guardsi surt a beure

26

TU ME L’ENCENDRÀS

el sol se’n va a la postala posta ve cap a tut’entossudeixes a fer un clotel clot entomarà la pilotai farà un golel gol divideix entre tresuna forquillaque no es voldrà repartiri aleshores l’acció de partirfaria patiri el patiment es moriria de pena

27

ELS MOSQUITS SE’M MENGEN VIVA

ens hem entretingut massaquè dimonis sónaquests repicsl’aigua putels fanalets s’encenen en ple diaindiquen que s’acostala violènciaalmenys la verbaltrontolla la cunyadaque s’hauria begut un gotde pots comptar quèni maisi s’hi abonen

28

A TU TANT TE FA

hauries d’anar de pressa i correntsa desfer-te d’aquelles bajanadescom de mots encreuatsper una mena de garbíal revésdel que havíem convingutera un tocadorcalidoscòpica causa de la cursad’obstacles altament empipadorssi bé profitososad nauseam

29

A TRES QUARTS DE QUINZE I UN TOTXO

just després de la segona girolanoabans d’arribar-hiforça més enllàhi ha un caminetalimentador de la rieraen travessar-la buidai si no feia boiran’interromprien el lliurament de queviuresa can Maitanquisno ho esbombaran passaben el paque s’hi dóna

30

LLIBRES PUBLICATS (s’hi han exclòs plaquettes, llibrescol·lectius i altres publicacions): 1972: Cent poemes. 1977: Si lalluna és un gorg… 1978: Tu’m és no’ms / Desig-enuig / Es ca la -borns. 1981: Agoc. De tranuita. 1984: La lírica d’Arthur Cravan.1985: Anar i tornar (amb Eugènia Balcells). 1987: Vicissituds(amb Jaume Ribas). 1989: La mà a l’ombra (amb Jordi Aligué).1990: Ut pictura poesis, Instruccions d’ús i abús o Una històriad’Hacmor (amb Pere Noguera). 1991: La mar anit els dits. 1992:La donzellota o La malplantada o A frec i a frac o Llevant plujaal davant (amb Benet Rossell), S’ha rebentat l’hospici. 1993: Unpedrís de mil estones (amb Ester Xargay), Òrsides i fems. 1994:Fregolisme (amb Evaristo Benítez), La fi del món. 1995: El des-vari de la raó. 1997: Epítom infra nu o no (Ombres de poemes deMarcel Duchamp) (amb Ester Xargay). 1998: Despintura del jo.1999: Paraparèmies; desplaçaments; cosificacions (amb EsterXargay, Adolf Alcañíz, Barbara Held, Bàrbara Raubert, JoanPere Sànchez i Marian Losada). 2000: Hi ha un diari sota l’es-tora, De franja pur (amb Àngel Jové), Tirant lo blanc la. 2001:

Bibliografia de Carles Hac Mor

31

No em cap al cap. 2002: Carbassa a tot drap o Amor lliure, ús iabús (amb Ester Xargay), Fer safor, Cabrafiga. 2003: Sextina almicroscopi (amb Ester Xargay), Metafonia. 2004: M’he menjatuna cama, Com aquell qui diu, Ad libitum. 2005: El vaig fer fer.2006: Conversa, 1 (amb Antoni Clapés), Conversa, 2 (amb An -toni Clapés). 2007: Coma induït, Zooflèxia (amb Ester Xargay iMariona Millà), Enderroc i reconstrucció. 2008: Fissura (ambNora Ancarola, Ester Xargay i Marga Ximènez), 2009: Himnesdel no-ésser, Ni poms ni pomes ni formigues (amb FredericUdina), Regoc. 2011: Fer les cartes (amb Antoni Clapés), Filac -teri d’infrallengua, Accions paraparèmicament iptòpiques deJordi Benito, Sí fa que sí, Obra completa punt u. 2012: Dietaridel pic de l’estiu. 2013: No eixuguis els plats. 2013: Això no cal(amb Eugenio Tisselli).

ANTOLOGIES. 1980: Les darreres tendències de la poesia ca ta -lana (1968-1979). 1987: Narradors de Ponent (1939-1987). 1991:L’escriptor de poesia: poètica i antologia del vint. 1992: Poli poe -sia: primera antologia. 1993: Dels trobadors a la poesia actual.1996: Antologia della poesia spagnola (castigliana, catalana, ga -lega, basca). 1997: Antologia de poetes catalans: un mil·leni deliteratura. 1998: Barcelona poesia, antologia. 1999: Poetes con-temporanis de Ponent. 2000: Sense contemplacions. 2004: An -to logía bilingüe (español y catalán) de poesia catalana actual.2005: 48 poètes catalans pour le XXIe siècle. 2007: Poesies ambsuc: antologia de poesia per a infants. 2009: Poesia catalana enucraïnès. 2010: Erato bajo la piel del deseo: antología de poesiaeròtica. 2011: Poètes catalans: l’arbre à paroles. 2012: Pa raulaencesa: antologia de poesia catalana dels últims cent anys.

Aquesta selecció de poemes de Carles Hac Mor es publica el 15 de desembre de 2014amb motiu del recital del poetadins el cicle Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica, Barcelona.

Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica 201430 de juny Montserrat AbellóPresentació de Lluïsa Julià

7 de juliol Ramón AndrésPresentació d’Esther Zarraluki

15 de setembre Tonko Maroević (Croàcia)Presentació de Simona Škrabec Traducció de Pau Sanchis

22 de setembre Feliu Formosa Presentació de Ramon Farrés

13 d’octubre Adam Zagajewski (Polònia)Presentació i traduccions de Xavier Farré

20 d’octubre Anise Koltz (Luxemburg)Presentació i traduccions d’Anna Montero

17 de novembreDenise Desautels (Quebec)Presentació i traduccions d’Antoni Clapés

15 de desembreCarles Hac MorPresentació de Jordi Marrugat

Totes les sessions tindran lloc al claustre d’Arts Santa Mònica els dilluns a les 19 h.

Organitzen:

Arts Santa MònicaCentre de la creativitat

La Rambla 7 08002 BarcelonaT 935 671 110www.artssantamonica.cat

Entrada lliure

Col·laboren:

Mitjans col·laboradors: