DIADA DE TOTS

SANTS

La Marta s’ha equivocat en una suma.

La mestra l’ajuda a solucionar-ho,

però la Marta s’enfada

perquè no es vol equivocar.

Vol que tot li surti a la primera.

I tu? T’equivoques?

Tot et surt a la primera?

Ets flexible amb tu mateix?

Quan treballem tots junts, amb els companys de classe, amb les nostres famílies i amb els mestres, podem millorar el món, tenim més força per fer qualsevol cosa que ens proposem. Hem de pensar molt bé el que volem fer i preguntar-nos què volem ser i fer quan siguem grans. Els mestres, les famílies i els companys ens ajudaran a fer aquesta tria tot seguint l’exemple de Jesús, que és el nostre gran mestre. Tots els nois i noies són ben rebuts i escoltats a les escoles FEDAC. Aquest és

un nou REPTE: TUTOPIA!

T’agrada que t’escoltin? Escoltes a tots els companys per igual?

PESSIGOLLES

Res hi ha en el món que a mi m’agradi tant com aquella sensació que sento quan les teves mans

s’acosten a sota el meu braç una sota cada braç

i els dits es belluguen com gotes de pluja

Res hi ha en el món que a mi m’agradi tant com aquella sensació que sento quan les teves mans

s’acosten a sota el meu peu una sota cada peu

i els dits es belluguen com gotes de pluja

Res hi ha en el món que a mi m’agradi tant com aquella sensació que sento quan les teves mans

s’acosten a sota el meu orella una sota cada orella

i els dits es belluguen com gotes de pluja

Pessigolles , les escamparem pel món Sembrarem les rialles pels camps i les muntanyes

Potser demà quan el cel sigui clar

Tots els nens d’aquest planeta Es llevaran amb dues mans

Que s’acosten a sota el seu braç, una sota cada braç I riuran de valent fins que torni a ser clar

Dia contra la pena de mort

SILENCI, SILENCI…

Poseu-vos per parelles, drets, mireu-vos.

Acosteu el palmell de les vostres mans, tanqueu els ulls i escolteu la

música suau que sonarà.

https://www.youtube.com/watch?v=QgaTQ5-XfMM

Com us heu sentit?

Us ha agradat?

LA PRINCESA I EL PÈSOL Un jove príncep desitjava casar-se, però amb una princesa de veritat. Havia recorregut els set

mars, escalat totes les muntanyes del món i lluitat amb els més ferotges dracs, per a poder trobar una princesa de debò, però no havia tingut èxit.

A més a més que no eren princeses vertaderes, totes tenien un defecte: unes eren molt grasses, les altres, massa primes, altres molt altes, altres molt baixes, algunes tenien el nas molt gran, i

d'altres molt petit. En fi ... Després de cinc anys de buscar, el príncep va tornar al seu reialme molt trist i va dir que al món no hi havia princeses. I després d'això va decidir tancar-se a la torre més alta del castell i es va tancar.

Dies més tard, en un dia amb una forta tempesta, algú va trucar la porta del palau. Com que els criats estaven molt espantats pels llamps que queien per la tempesta, el mateix Rei va haver

d'anar a obrir la porta. Quan ho va fer, va veure a una bonica jove amb un bonic vestit de seda blau teixit amb fils d'or i

sabatilles de vidre. La noia estava tota mullada i les seves sabates deixaven anar aigua cada vegada que feia una

passa. A més, les trenes fetes amb el seu preciós cabell negre s'havien convertit en dues cataractes per

les que queien raigs d'aigua. "Sa majestat, sóc una princesa i estic perduda. Podria passar la nit al seu palau?", va dir la jove

fent una reverència. "Una princesa? va pensar el rei, doncs anem a veure si és cert". El Rei se'n va endur la princesa a una de les estances perquè es canviés la seva roba humida.

Mentrestant, va ordenar als seus servents que preparessin una de les habitacions del palau i posessin sobre el llit deu matalassos i deu cobrellits.

Una vegada va estar fet, va posar al fons del primer matalàs un pèsol. L'endemà, el Rei va entrar a l'habitació de la princesa i li va preguntar : "Com has passat la nit?" I la princesa va contestar:

"Molt malament, hi havia alguna cosa dura al llit que no em va deixar dormir". El Rei va deixar anar una gran carcallada i va sortir de l'habitació cridant per tot el palau:

"És una princesa de veritat, És una princesa de veritat! Només una princesa de veritat pot ser tan sensible com per a sentir un pèsol en el fons de 10 matalassos".

Va pujar fins a la torre més alta del castell on era el seu fill i li va explicar el que havia passat.

Els dos van riure i ballar. El príncep es va canviar les robes i va baixar a la torre per a conèixer la princesa.

Després el príncep va entrar a l'habitació i va veure la princesa. Ella el va mirar i en aquest instant els dos varen saber que eren l'un per l'altre.

Dues després a boda es va celebrar a palau. Hi va haver una gran festa que va durar tota una setmana.

El príncep i la princesa visqueren feliços per a sempre i el pèsol va ser enviat a un museu del regne.

Avui en Marc té curset de natació, però tota la setmana ha estat molt refredat i la mare li diu que millor que es quedi a l’escola.

Com creus que reaccionarà en Marc?

Dia mundial de la ciència al servei de la pau i el desenvolupament

Aquí tenim un nou repte: EQUITAT! Però sabeu què vol dir?

A les nostres escoles no hi ha cap nen o nena igual. No vivim tots en el mateix lloc i les nostres famílies també són diferents. Però a les escoles tots som iguals, treballem, estudiem i ens estimem tal i com som. Cada alumne és diferent i sap fer coses especials. Quan unim tot el que sabem fer cadascun de nosaltres, podem fer coses molt boniques i que ens ajudin a millorar a nosaltres i a les persones que hi ha al nostre voltant. Tots els nens i nenes tenen dret a anar a escola i a aprendre un munt. A FEDAC ho sabem molt bé.

Digues alguna cosa que hagis après d’un company...

PESSIGOLLES

Res hi ha en el món que a mi m’agradi tant com aquella sensació que sento quan les teves mans

s’acosten a sota el meu braç una sota cada braç

i els dits es belluguen com gotes de pluja

Res hi ha en el món que a mi m’agradi tant com aquella sensació que sento quan les teves mans

s’acosten a sota el meu peu una sota cada peu

i els dits es belluguen com gotes de pluja

Res hi ha en el món que a mi m’agradi tant com aquella sensació que sento quan les teves mans

s’acosten a sota el meu orella una sota cada orella

i els dits es belluguen com gotes de pluja

Pessigolles , les escamparem pel món Sembrarem les rialles pels camps i les muntanyes

Potser demà quan el cel sigui clar

Tots els nens d’aquest planeta Es llevaran amb dues mans

Que s’acosten a sota el seu braç, una sota cada braç I riuran de valent fins que torni a ser clar

Dia mundial de la diabetis

Jesús, fes que estigui atent a les persones que pateixen al meu voltant i que

pugui ajudar-les amb paraules amables i amb la meva companyia.

I que quan jo no estigui bé sempre trobi algú amb qui compartir la

meva tristesa.

ELS MÚSICS DE BREMEN Hi havia una vegada un ase que treballava en una granja. Quan l'ase es va fer vell, el seu amo va decidir portar-lo a l'escorxador. Però l'ase va descobrir els seus plans i va escapar-se de la granja. "Quina injustícia! He passat tota la meva vida i he gastat totes les meves forces al servei de l'amo ... i mira com m'ho agraeix !", murmurava l'ase. Llavors, va pensar anar a la ciutat de Bremen per a fer-se músic de la banda municipal. Pel camí es va trobar amb un gos de caça i li va preguntar: "Amic, per què corres amb la llengua fora?". "Perquè sóc vell i el meu amo vol matar-me...". L'ase va escoltar totes les desgràcies del gos i li va dir: "Company, vine amb mi a Bremen i ens farem músics de la banda municipal. Jo tocaré la guitarra i tu el tambor. "Una estona després, l'ase i el gos es van trobar amb un gat. "Company, per què estàs trist?", li van preguntar. "Com ja sóc vell, la meva senyora volia ofegar-me. Per això he escapat i ara no sé com haig de guanyar-me la vida." "No et preocupis -li van dir-; la teva història és igual que la nostra. Vine amb nosaltres, ens farem músics. "Una mica més endavant, l'ase, el gos i el gat van sentir un gall que cantava, semblava que s'anava a trencar la gola. El gall els va dir: "Quina injustícia! Tota la vida he treballat de despertador i demà pensen tirar-me a la sopa... Ara, canto fins a escanyar-me mentre puc." Llavors, el burro li va dir: "No tens cervell sota d'aquesta cresta? Vine amb nosaltres a Bremen. Anem a ser músics de la banda municipal. "Però la ciutat de Bremen estava lluny i la nit se'ls va llançar a sobre a mig camí. Els quatre músics van decidir passar la nit al costat d'un arbre gruixut. El burro i el gos es van quedar sota l'arbre, el gat va enfilar a una branca i el gall es va pujar a la branca més alta. Des d'aquella alçada, el gall va cridar: "Es veu una llum a la llunyania...!". "Anem allà, companys -va dir l'ase-; segur que és millor posada que aquesta. "Quan van arribar a la casa, l'ase va guaitar des d'una finestra i va dir: "Hi ha un grup de bandits asseguts a la taula. Tenen preparat un sopar fastuós." Els animals, després d'alguna discussió, van preparar un pla per a foragitar als bandits. L'ase va recolzar les potes davanteres en la finestra; el gos es va posar damunt de l'ase; el gat es va enfilar damunt el gos i el gall damunt el cap del gat. A la vegada, tots van començar la seva música: l'ase bramava, el gos bordava, el gat miolava i el gall cantava. I, a la vegada, tots es van llançar sobre la finestra. El vidre es va trencar en mil trossos i els bandits van cridar espantats: "Fantasmes! La casa està embruixada!". I van fugir aterrits al bosc. Llavors, els quatre músics de Bremen es van asseure a la taula i van gaudir de tots els aliments que hi havia preparats. Quan van acabar de sopar, van apagar la llum i van anar a dormir. Quan els bandits es van tranquil·litzar, el capità va manar a un dels seus que anés a la casa per a espiar. El bandit va entrar sense fer soroll; al fons de l'habitació brillaven els ulls del gat. El bandit va pensar que era foc i va acostar un llumí per a encendre una espelma . Llavors, el gat es li va llançar damunt i li va esgarrapar la cara; en la seva fugida va ensopegar amb el gos i aquest el va mossegar en una cama; finalment, l'ase li va atiar una coça tremenda. Quan escapava aterrit va sentir cantar al gall: "Quiquiriqui!". El lladre va tornar al costat dels seus companys i els va dir: "A la casa hi ha una bruixa horrible. Tot just entrar m'ha esgarrapat la cara. Després, m'ha agafar la cama amb unes tenalles i un monstre negre i pelut m'ha colpejat amb una porra. Quan escapava, un fantasma va cridar: -Porteu-me'l aquí!-".A partir d'aquell dia, els bandits no es van atrevir a tornar a la casa i els quatre músics de Bremen es van quedar allà per a sempre.

Fi

Dia internacional de la tolerància

En Pau té 7 anys i és un gran jugador d’escacs. La Maria, la seva germana, només és la segona vegada que hi juga, no en sap gaire! Comença la partida, i en el segon moviment en Pau li guanya dues peces. La Maria les mou però no en guanya cap. En Pau li sap greu i li ensenya uns quants moviments perquè li pugui guanyar unes quantes peces. La Maria està contenta, ja té una peça!

Creieu que ha fet bé en Pau?

Sabeu quin és el proper repte? XERPA!

Aquest repte fa referència al paper dels mestres que ens agrada la tasca d’educar. El mestre és una persona que està al teu costat i que t’ajuda a descobrir el teu camí, com els xerpes que guien una expedició de muntanya. T’anima a tirar endavant i t’acompanya dia rere dia. Et diu les coses que fas bé i t’ajuda a fer millor allò que et costa. Aprèn de tu coses bones i també t’ensenya coses bones a tu. Està amb tu, t’escolta i et dóna la mà per a guiar-te.

Què aprens dels teus mestres?

PESSIGOLLES

Res hi ha en el món que a mi m’agradi tant com aquella sensació que sento quan les teves mans

s’acosten a sota el meu braç una sota cada braç

i els dits es belluguen com gotes de pluja

Res hi ha en el món que a mi m’agradi tant com aquella sensació que sento quan les teves mans

s’acosten a sota el meu peu una sota cada peu

i els dits es belluguen com gotes de pluja

Res hi ha en el món que a mi m’agradi tant com aquella sensació que sento quan les teves mans

s’acosten a sota el meu orella una sota cada orella

i els dits es belluguen com gotes de pluja

Pessigolles , les escamparem pel món Sembrarem les rialles pels camps i les muntanyes

Potser demà quan el cel sigui clar

Tots els nens d’aquest planeta Es llevaran amb dues mans

Que s’acosten a sota el seu braç, una sota cada braç I riuran de valent fins que torni a ser clar

Dia de la televisió i Presentació de la Mare de Déu

Santa Cecília: Dia de la Música

LA BLANCANEUS En un país molt llunyà hi vivia una bonica princesa anomenada Blancaneu, que tenia una madrastra, la Reina, molt vanitosa. La madrastra preguntava al seu mirall màgic - Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones? I el mirall contestava : - Tu ets, oh Reina, la més bella de totes les dones. I varen anar passant els anys. Un dia la Reina preguntà, com sempre, al seu mirall màgic: - Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones? Però aquesta vegada el mirall va contestar: - La més bella és Blancaneu. Llavors la Reina, plena d'ira i d'enveja, va buscar un caçador i li ordenà: - Emporta't Blancaneu al bosc, mata-la i com a prova d'haver realitzat el meu encàrrec, porta'm en aquest cofre el seu cor. Però quan van arribar al bosc, el caçador sentí llàstima de la innocent jove i la va deixar fugir, substituint el seu cor pel d'un senglar. Blancaneu, en veure's sola, va sentir por i plorà. Plorant i caminant passà la nit, fins que, a trenc d'alba, va arribar a una clar en el bosc i descobrí allà una casa preciosa. Va entrar sense dubtar-ho. Els mobles eren petitíssims i, sobre la taula, hi havia set platets i set coberts diminuts. Va pujar a una habitació, que estava ocupada per set llitets. La pobre Blancaneu, esgotada desprès de caminar tota la nit pel bosc, va ajuntar tots els llitets i al moment es va quedar adormida. Per la tarda van arribar els propietaris de la casa, set nans que treballaven en unes mines i que s'admiraren en descobrir a Blancaneu. Llavors ella els explicà la seva trista història. Els nans suplicaren a la nena que es quedés amb ells i Blancaneu acceptà, es va quedar a viure amb ells i tots eren feliços. Mentrestant, a palau, la Reina va tornar a preguntar al mirall: - Mirallet, mirallet, qui és ara la més bella? - Segueix sent-ho Blancaneu, que ara viu en el bosc a casa dels nans. Furiosa i venjativa com era, la cruel madrastra es va disfressar d'innocent velleta i es dirigí cap a la caseta del bosc. Blancaneu estava sola, perquè els nans estaven treballant a la mina. La malvada Reina va oferir a la nena una poma emmetzinada i quan Blancaneu li donà la primera mossegada, va caure desmaiada. En tornar, ja de nit, els nans a casa seva, trobaren a Blancaneu estirada a terra, pàl·lida i quieta, cregueren que havia mort i li construïren una urna de cristall perquè tots els animals del bosc se'n poguessin acomiadar. En aquell moment va aparèixer un príncep muntat sobre un majestuós cavall i només contemplar a Blancaneu va quedar enamorat d'ella. Va voler acomiadar-se'n besant-la i de sobte, Blancaneu va tornar a la vida, perquè el petó d'amor que li havia fet el príncep va trencar l'encanteri de la malvada Reina. Blancaneu es casà amb el príncep i varen expulsar a la cruel Reina. I des d'aleshores tots visqueren feliços.

La Marta ha de llegir una

estoneta cada dia. Avui s’ha descuidat el llibre que més li agrada a casa els avis i n’ha d’agafar un altre de la seva biblioteca. Està enfadada! Però no té cap més remei que llegir un dels llibres que té a l’habitació encara que no li agradi tant.

Acabem el primer grup dels reptes; els de l’àmbit de caràcter, els que ens diuen com som com a persones, com a escoles FEDAC. Recordem quins són:

IDENTITAT PASSIÓ

SISÈ SENTIT TUTOPIA EQUITAT

XERPA

Els podeu repassar entre tots?

Dia per a l’eliminació de la violència contra la dona

PESSIGOLLES

Res hi ha en el món que a mi m’agradi tant com aquella sensació que sento quan les teves mans

s’acosten a sota el meu braç una sota cada braç

i els dits es belluguen com gotes de pluja

Res hi ha en el món que a mi m’agradi tant com aquella sensació que sento quan les teves mans

s’acosten a sota el meu peu una sota cada peu

i els dits es belluguen com gotes de pluja

Res hi ha en el món que a mi m’agradi tant com aquella sensació que sento quan les teves mans

s’acosten a sota el meu orella una sota cada orella

i els dits es belluguen com gotes de pluja

Pessigolles , les escamparem pel món Sembrarem les rialles pels camps i les muntanyes

Potser demà quan el cel sigui clar

Tots els nens d’aquest planeta Es llevaran amb dues mans

Que s’acosten a sota el seu braç, una sota cada braç I riuran de valent fins que torni a ser clar

Dia de la solidaritat amb el poble palestí

Respecta les opinions dels altres!

Dia de la solidaritat amb el poble palestí L’ARANYA MARIONA

Hi havia una vegada una nena molt alegre que es deia Ariadna i vivia a la ciutat, on s'avorria d'allò més. Un bon dia els seus pares, cansats del soroll i els fums de la ciutat, van decidir anar a viure al camp. En pocs mesos, es van instal·lar en una granja i l'Ariadna s'ho passava pipa: anava a una escola petita on va conèixer altres nens acostumats a viure al camp, i en sortir de classe podien córrer i jugar per tot arreu amb tota la tranquil·litat del món. Un cop a casa, l'Ariadna encara s'entretenia una bona estona amb els ànecs, els conills, la vaca Teresa i la seva gossa Ona. Això de viure al camp, havia estat una gran idea, de seguida s'havia acostumat a aquesta nova vida, els seus pares estaven més tranquils i contents. A més, l'Ariadna s'ho passava la mar de bé jugant amb tots els animals de la granja. Bé, tots... L'Ariadna era una nena molt trempada, però hi havia uns animals que no li feien cap gràcia: les aranyes. Un matí en despertar-se, l'Ariadna va anar obrint els ulls a poc a poc i va descobrir horroritzada que al sostre, a sobre mateix del seu llit, s'havia instal·lat una aranya prima, rossa i amb les cames llargues. Va fer un crit i va aixecar-se d'una revolada. La mare va córrer a la seva habitació per veure què havia passat, i quan es va trobar amb l'aranya del sostre va fer una gran rialla: - Però si només és una aranya bleda! Ni tan sols es mou. La mare tenia raó; l'aranya estava tota tranquil·la prenent el sol des de la seva nova llar. El dia anterior havia descobert la cambra de l'Ariadna, que era la més alegre de tota la casa, amb les parets pintades de blau cel, i una finestra ben gran que deixava entrar tota la llum del sol al matí. Com que durant el dia, l'Ariadna no parava per casa, i menys per l'habitació, a l'aranya li havia semblat una bona idea instal·lar-se en aquell sostre tan tranquil i acollidor. L'aranya estava teixint la seva nova llar quan... PATAPAM! Una escombra se li llença a sobre i se l'endú volant pels aires. -Ja està –va dir la mare– Estàs contenta? Pobra aranya, les aranyes són inofensives Ariadna, ara que vivim al camp, t'hi hauràs d'acostumar. Aquell dia no hi havia escola i tota la família van esmorzar de valent, es van preparar uns quants entrepans i se'n van anar d’excursió per les muntanyes properes a la granja amb l'Ona. L'Ariadna es va passar tot el dia corrent i saltant amb l'Ona amunt i avall per la muntanya i quan van arribar a casa al vespre estava tan cansada que es va posar al llit de seguida i es va adormir. La pobra aranya es va despertar amb un mal de cap terrible i totalment desorientada. Va fer un cop d'ull al seu voltant molt espantada: es trobava a la cuina i no hi havia ningú. Va avançar una mica i va veure que s'havia adormit a l'escombra. Ara començava a recordar l'ensurt del matí. Se'n va tornar cap al seu sostre i va veure el desastre: tota la seva teranyina, l'esforç d'un dia sencer, havia desaparegut. Es va carregar de paciència i va tornar a començar a teixir un altre cop. aquest cop es coneixia el terreny. Segur que la teranyina li quedaria perfecta. L'endemà al matí l'Ariadna es va tornar a trobar la seva nova veïna al sostre de l'habitació. Corrents va anar a dir-li a la seva mare, però havia d'anar a l'escola, ara no tenien temps per perdre. Un cop a l'escola, l'Ariadna va explicar la seva aventura als seus companys de classe i tots se'n van riure: una nena que viu al camp, no pot tenir por de les aranyes, estan per tot arreu. L'Ariadna es va passar tot el dia ensopida, pensant que en tornar a casa, es trobaria amb aquella inquilina tan desagradable. - Si li desfàs la teranyina, la tornarà a fer –li va dir un dels nens. - I si després d'escombrar-la ha tornat al mateix lloc, segur que és perquè li agrada la teva habitació. Si no la mates, segur que tornarà cada cop que la facis fora –va afegir la professora. - Però no la pots matar! –va fer una de les més petites–. No pots matar un animaló indefens només perquè a tu no t'agrada. - Però és que em fa molta por –va replicar l'Ariadna. - Doncs haurem de trobar la manera que deixi de fer-te por. - No veig com –es queixava l'Ariadna–, ja sé que és molt petita i que no em vol fer res, però continua fent-me molta angúnia. - Potser podries fer-t'hi amiga –va dir un dels nois–: si li poses un nom i li parles segur que us acabeu fent amigues. I una amiga no et pot fer por ni angúnia. - És molt divertit dormir a la mateixa cambra amb una amiga –va afegir una nena. L'Ariadna no estava molt convençuda amb aquesta solució, però per intentar-ho no hi perdia res. En arribar a casa el primer que va fer va ser comprovar que l'aranya encara era allà. I tant que sí! havia teixit una teranyina preciosa a la cantonada del sostre que hi havia sobre el llit, i la llum que entrava per la finestra la feia brillar. - Hola aranya, jo em dic Ariadna i visc aquí –va començar la nena–. Com estàs? L'aranya estava immòbil a casa seva, amb tot el tràfec de les obres s'havia cansat moltíssim, i no havia pogut atrapar res per menjar encara. Més li valia recuperar les forces. - Com et dius? –continuava l'Ariadna–. No et puc dir sempre aranya, has de tenir un nom. Com que segur que encara no en tens cap, et diré Mariona, sempre m'ha agradat molt aquest nom. La Mariona veia com aquella nena entremaliada que havia fet que l'escombressin li estava parlant. Anava a fer una becaina, però amb l'Ariadna tan pendent del que feia, no era prudent adormir-se, no fos cas que aquest cop, desapareguessin per sempre teranyina i aranya. L'Ariadna se sentia una mica frustrada perquè l'aranya ni s'immutava. -Potser el que necessites és temps, segur que quan ens coneguem una mica més, ens acabem fent amigues i deixo de patir perquè estiguis al meu sostre. Va marxar a buscar el berenar i se'n va anar cap a fora a jugar amb els animals, com feia sempre. Sopant, la mare es burlava de l'Ariadna: - Al final no ens hem desfet d'aquella aranyeta, que ja no et fa por? - He decidit donar-li una oportunitat. Sé que no se'm menjarà, però encara em fa una mica d'angúnia. Provaré a fer-m'hi amiga. - A veure si ara la converteixes en la teva mascota, i acabes anant amunt i avall amb l'aranya a l'espatlla tot el dia! –va riure el pare. A l'hora d'anar a dormir, l'Ariadna es va posar al llit, la mare li va fer un petó de bona nit, va tancar el llum i va sortir de l'habitació. Segur que la Mariona l'espiava des de dalt. - Mariona, ets aquí? La Mariona feia estona que dormia i l'Ariadna l'acabava de despertar. - Ja sé que l'altre dia et vaig fer una mala passada, perdona'm. Suposo que ara no entens perquè t'estic parlant. I la nena va començar a explicar-li tota la història a la Mariona, que amb tan de xivarri, no es podia tornar a adormir. Van anar passant els dies, i l'Ariadna va superar el seu problema amb les aranyes. El primer que feia cada dia en arribar a casa era anar a saludar la Mariona, i li explicava tot el que li havia anat passant durant el dia. La Mariona s'havia convertit en una bona amiga: sempre escoltava molt atentament i no es queixava mai per res. L'aranya Mariona, havia triat aquell racó de la casa, perquè era molt tranquil: durant el dia no hi havia mai ningú i podia prendre el sol sense que ningú la molestés. Però des de feia uns dies, l'Ariadna no parava d'entrar i sortir a tot hora fent soroll i observant-la de ben a prop. A les aranyes no els agrada que les persones hi estiguin tan a prop, i va decidir buscar-se un altre racó més agradable. Havia sentit a dir que a l'estable només hi havia una vaca i que gairebé no feia soroll. A més, les vaques sempre estan envoltades de mosques suculentes, i feia dies que la Mariona no feia un bon àpat. Decidit, la Mariona va fer les maletes, i se'n va anar a veure què trobava per l'estable. Així que va arribar el dia que l'Ariadna, en tornar de l'escola, va descobrir que la Mariona havia desaparegut. La va buscar per tota l'habitació però res. La teranyina encara era allà, però ni rastre de l'aranya. Ara que s'havien fet tan amigues... Aquella nit se'n va anar a dormir trista pensant que la Mariona no tornaria a dormir més amb ella, però al dia següent, ja pràcticament ni se’n recordava. Encara podia continuar jugant amb tots els animals de la granja. La Mariona va trobar el sostre perfecte per viure a l'estable, i el menjar era abundant, així que va decidir quedar-s'hi a viure per sempre. L'Ariadna es va anar fent gran, i ja se sap, vivint al camp, molt sovint es va topar amb alguna aranya. Però ara ja no xisclava, ni mirava d'aixafar-la. Cada cop que en veia una somreia i se’n recordava de la Mariona. Què devia estar fent ara?

En Joan i en Martí s’han convertit en uns gran exploradors. Mireu com es fixen en el mapa! Han de buscar

el tresor que els monitors han amagat pel mig del bosc. En Martí, tossut, li diu a en Joan que han d’anar cap a

l’esquerra fins al riu, en canvi en Joan li sembla que és més llarg i que és millor anar cap a la dreta i passar pel costat

d’aquella alzina tant gran. En Martí, insisteix que han de fer el seu camí! En Joan no hi està gaire d’acord, però…

Què faríeu vosaltres?