dETECCIÓ DE MENTIDES · digui de forma alegre és perquè realment es troba bé, mentre que el to...

[DETECCIÓ DE MENTIDES] Treball de recerca (TDR)

Índex 0. Introducció ...................................................................................................... 4

1. Justificació del treball ..................................................................................... 6

2. Mentides i mentiders ...................................................................................... 7

2.1. Definició de mentida i mentider ................................................................ 7

2.2. Tipus de mentida i mentiders ................................................................... 8

2.3. Motius per mentir ................................................................................... 10

3. Emocions ...................................................................................................... 13

3.1. Definició ................................................................................................. 13

3.2. Emocions bàsiques ................................................................................ 14

4. Per què fallen les mentides? ........................................................................ 15

4.1. Mals plans .............................................................................................. 16

4.2. Mentides relacionades amb els sentiments propis ................................. 16

4.3. Sentiments propis relacionats amb les mentides ................................... 17

5. Detecció de mentides ................................................................................... 25

5.1. Les paraules........................................................................................... 25

5.2. La veu .................................................................................................... 26

5.3. El cos ..................................................................................................... 28

5.4. Les expressions facials .......................................................................... 30

5.4.1.Tipus d’expressió facial ..................................................................... 30

5.4.2. Autodelacions facials ....................................................................... 31

5.4.3. Interpretació de les expressions facials ........................................... 32

5.4.4. Emocions i expressions facials ........................................................ 33

5.4.5. Els ulls ............................................................................................. 37

5.4.6. Altres canvis del SNA ...................................................................... 38

5.4.7. Els somriures ................................................................................... 39

5.4.8. Indicis de l’engany facials ................................................................ 42


5.4.9. El mètode d’actuació de Stanislavski ............................................... 43

6. Errors i precaucions ..................................................................................... 44

6.1. Tipus d’error ........................................................................................... 44

6.1.1. Fonts de l’error d’incredulitat ............................................................ 45

6.1.2. Fonts de l’error de credulitat ............................................................ 47

6.2. Verificació de la mentida ........................................................................ 48

7. Aparells i substàncies utilitzades en la detecció de mentides ...................... 50

7.1. Polígraf ................................................................................................... 50

7.2. Analitzadors de la veu ............................................................................ 51

7.3. Fàrmacs de la veritat .............................................................................. 52

8. Mentiders excepcionals ................................................................................ 53

9. Com utilitzar la detecció de mentides ........................................................... 55

9.1. Mentider ................................................................................................. 55

9.2. Caçador de mentides ............................................................................. 55

10. Cos pràctic ................................................................................................. 57

10.1. Objectius principals .............................................................................. 57

10.2. Pràctiques ............................................................................................ 57

11. Conclusions del treball ............................................................................... 94

12. Bibliografia .................................................................................................. 96

12.1. Bibliografia ........................................................................................... 96

12.2. Webgrafia ............................................................................................. 96

13. Agraïments ................................................................................................. 98


4

0. Introducció

“La mentida mai viu

fins arribar a vella.”

- Sòcrates

“The Departed” dirigida per Martin Scorsese

El Departament de Policia de

Massachussets es veu embolicat en una

guerra campal per derrotar la major

banda de crim organitzat de la ciutat.

L'estratègia és acabar amb el regnat del

poderós cap de la màfia Frank Costello

des de dins.

A un jove novell, Billy Costigan, criat al

sud de Boston, se li encarrega infiltrar-se

en la màfia dirigida per Costello. Mentre

Billy intenta guanyar-se la confiança de

Costello, un altre jove policia que també

ha sorgit dels carrers del sud, Collin Sullivan, puja ràpidament de categoria dins

de la policia de l'Estat. Collin, que s'ha guanyat un bon lloc en la unitat

d'Investigacions Especials, forma part d'un grup d'oficials d'elit per acabar amb

Costello. Però el que els seus superiors no saben és que Collin treballa per a

Costello, i el manté un pas per davant de la policia en tot moment.

Amb el pas del temps tots dos acaben totalment consumits per la seva doble

vida, però tot empitjora encara més quan els gàngsters i la policia s'adonen que

hi ha un talp entre ells. El Billy i el Collin es troben en perill constant de que els

enxampin. Tots dos s’han de donar pressa ja que l’única forma que tenen per

salvar-se és descobrir la identitat de l’altre abans que ell mateix sigui descobert.

He decidit començar el meu treball de recerca presentant l’argument de la

pel·lícula “The Departed” perquè crec que el cinema moltes vegades ensenya

la forma amb la qual les persones menteixen i lluiten contra les seves emocions

per evitar que les descobreixin.

Abans de fer aquest treball jo ja havia llegit algunes coses sobre la mentida i

sobre les emocions, però va ser aquesta pel·lícula la que em va fer pensar en

com les mentides poden transformar la personalitat de les persones. A l’inici

tots dos protagonistes són persones molt racionals i planificadores però quan

més temps passen mentint es tornen més impacients, agressius i el més

important, més detectables. Durant el treball utilitzaré escenes de pel·lícules


5

com aquesta i altres escenes de la vida quotidiana per exemplificar els diversos

conceptes.

Aquest és doncs el tema principal del que parlaré en el meu treball, la detecció

de mentides.

Però a part de la detecció, durant el treball intentaré donar resposta a

preguntes com les següents:

-Què són exactament les mentides? Què són doncs els mentiders?

-Quins tipus de mentides existeixen? I de mentiders?

-Què són les emocions? Són biològicament universals en tots els éssers

humans?

-De quina forma estan relacionades amb les mentides?

-Quines utilitats té mentir? I detectar mentides?


6

1. Justificació del treball

El tema d’aquest treball és la detecció de mentides. Normalment hagués fet un

treball sobre alguna malaltia del sistema nerviós o potser sobre els orígens de

la medicina però vaig pensar que molta gent ha fet treballs sobre aquests

temes i tot i que de gran vull ser metge també m’agradaria ser una mica

original. Així em vaig proposar trobar un tema que fos poc conegut i que alhora

em semblés interessant.

Feia un temps vaig estar seguint a la televisió

una sèrie anomenada “Lie to me” que en

català significa “Menteix-me”. Aquesta sèrie

presentava un grup de psicòlegs i psiquiatres

que es dedicaven a estudiar les expressions

humanes per tal de determinar quan una

persona mentia o deia la veritat. Per pagar

els seus estudis treba llaven de forma

privada i amb el FBI, fent que la sèrie anés

presentant un conjunt de casos que gràcies a les habilitats d’aquest grup

s’anaven resolent de formes diferents.

La veritat és que jo estava ben enganxat a

aquest programa, tan enganxat que vaig

començar a buscar informació sobre la sèrie

i els actors. Buscant aquesta informació

vaig trobar que el protagonista estava basat

en un psicòleg real anomenat Paul Ekman i

també que la detecció mentides per mitjà de

les expressions humanes era un fet real que

cada cop era més utilitzat. En aquest

moment vaig deixar estar la ficció de la sèrie i vaig començar una petita recerca

sobre aquest tema. Finalment vaig trobar el llibre “Cómo Detectar Mentiras”,

escrit per el psicòleg Paul Ekman, que més tard acabaria essent la base del

meu treball de recerca de Batxillerat.

Així doncs quan em van preguntar quin seria el meu treball de recerca vaig dir

que la detecció de mentides. Ho vaig dir amb molta seguretat perquè aquest

tema tenia tot el que havia estat buscant: era un tema que ningú de la meva

classe s’havia plantejat, era un tema que realment m’agradava i sobre tot, ja

que podia escollir un tema, volia fer un treball sobre alguna cosa que

segurament no estudiaria de cap altra manera.

Per acabar m’agradaria dir que vaig triar aquest tema per tots aquests motius i

també perquè tan el meu tutor creia que realment era un tema interessant i

amb molt potencial.


7

2. Mentides i mentiders

2.1. Definició de mentida i mentider

El diccionari de la llengua catalana defineix una mentida com una asserció feta

cientment contra la veritat.

Oxford English Dictionary senyala que la mentida (lie) constitueix habitualment

una expressió intensa de reprovació moral, que tendeix a evitar-se en la

conversa cortès, substituint-la per sinònims relativament eufemístics com

“falsedat” o “falta de veritat”

Segons el psicòleg Paul Ekman, una mentida es defineix com la decisió

deliberada de despistar a un destinatari sense donar-li previ avís de les seves

intencions1.

Així doncs per definir el que és una mentida cal tenir en compte l’emissor però

també el destinatari, per exemple, un actor d’una pel·lícula no estaria dient cap

mentida al actuar perquè la gent que el veu sap que el que explica és una

història inventada, però si seria una mentida si al inici d’aquesta es digues que

és una història real i en veritat no ho fos.

Hi ha altres casos que poden provocar certa confusió com per exemple les

promeses trencades, els secrets o les faltes de memòria.

Una promesa trencada no s’hauria de qualificar com a mentida si la persona

que promet, en el moment de prometre, no sap que mai arribarà a complir tal

promesa. Tampoc hauríem de considerar mentida un secret ja que quan

s’oculta un secret també s’adverteix que s’està ocultant una informació. Ara bé,

les faltes de memòria s’han de controlar i vigilar molt perquè no podríem

considerar que una persona menteix quan diu que no recorda el que va passar

si això és realment cert, però molt sovint els mentiders utilitzen les faltes de

memòria per evitar els falsejaments. Més endavant parlaré sobre les

ocultacions i els falsejaments amb més deteniment.

Segons la definició d’en Paul Ekman, un mentider seria la persona que emet

informació falsa com a real sense avisar als destinataris de les seves

intencions. Un mentider pot ser una bona o una mala persona, pot tenir la

simpatia de tots o no, però el més important és que una persona que menteix

pot escollir entre mentir o dir la veritat i a més coneix la diferència. Per tant un

mentider patològic no seria un mentider ja que tot i saber aquesta diferència no

1 *Aquesta és la definició que he pres com a base del treball i com a base de totes les

explicacions posterior.


8

pot controlar el seu impuls per mentir i per tant, no pot escollir. Tampoc seria un

mentider una persona que no sap que menteix, és a dir, una persona que creu

que el que diu és veritat.

Un cas especial és el de les persones que després d’haver mentit arriben a

creure en la seva pròpia mentida perquè tot i haver mentit en un inici al final no

es possible dir que menteix ja que aquesta persona creu que la seva mentida

és real. En el següent apartat tractaré els tipus de mentider i intentaré

explicar-los amb més detall.

2.2. Tipus de mentida i mentiders

Hi ha moltes maneres per explicar les coses i cada forma té unes

conseqüències, per exemple, no és el mateix dir que un està perfectament bé

en un to trist i baix que dir-ho amb un to alegre i eufòric, possiblement qui ho

digui de forma alegre és perquè realment es troba bé, mentre que el to trist és

més probable que el trobem en una persona que té algun problema però no vol

haver d’explicar-lo.

Doncs amb les mentides passa el mateix, hi ha moltes formes de mentir i totes

tenen conseqüències, però bàsicament les dues formes més utilitzades en les

mentides són l’ocultació i el falsejament.

L’ocultació és la retenció d’informació sense dir cap cosa que falti a la veritat.

El falsejament a més de retenir informació vertadera presenta informació falsa

com a certa.

La majoria de mentiders prefereixen l’ocultació envers del falsejament per un

motiu bàsic. Ocultar és més fàcil que falsejar. Quan una persona oculta, l’únic

que fa és ometre la veritat i per tant no ha de recordar cap mena d’informació.

També és important el fet que un ocultador no pot ser enxampat fàcilment

perquè és molt difícil que el mentider que amaga es delati amb un error ja que

només ha de recordar que ha retingut informació, a demés és molt més fàcil

dissimular un ocultament que un falsejament un cop descoberts. Qui oculta

s’exposa menys que qui falseja i té moltes excuses com la ignorància dels fets,

la seva intenció de revelar-ho més tard, que la memòria li està fallant, etc.

Per últim, moltes persones no consideren l’ocultació com una forma de mentir i

en conseqüència molts mentiders se senten menys culpables quan oculten que

quan falsejant tot i que les conseqüències siguin igual de negatives per a les

víctimes.


9

Encara que l’ocultació presenta moltes avantatges en front el falsejament, hi ha

mentides que d’entrada obliguen a falsejar. Per exemple, quan no ens agrada

com canta un amic i aquest ens pregunta, si no li volem dir la veritat per no

ofendre’l, no només hem d’amagar el fet que creiem que canta malament si no

que a demés hem d’inventar una informació falsa com seria el dir que ens

encanta la seva veu. També es falseja en casos en que les mentides no ho

necessiten de forma directa com quan el mentider vol encobrir les proves del

que amaga. Això és molt necessari quan una persona ha d’ocultar emocions.

Ocultar una emoció que ja no se sent és fàcil, però ocultar una emoció actual

és molt més difícil, sobre tot si és intensa. Per dissimular una emoció els

mentiders recorren a la simulació d’una altre emoció que no se sent i en aquest

moment és molt fàcil cometre errors que els delatin. En el següent apartat

parlaré més sobre les emocions i com detectar les falses.

Tot i que l’ocultació i el falsejament són les formes de mentir més bàsiques, no

són les úniques.

En la pel·lícula “The Departed” podem

veure com Billy és interrogat per en Costello

ja que aquest sospita que a la seva banda

poden haver policies infiltrats. Durant

l’interrogatori en Billy utilitza una tècnica

que li permet sortir indemne de la situació.

Quan en Costello li pregunta si és ell “la

rata”, és a dir l’infiltrat, el protagonista es

posa molt nerviós i demostra la seva por,

però en canvi d’ocultar-la fa creure al

mafiós que té molta por a que no el creguin. Aquesta mentida despista al

interrogador sobre l’origen de l’emoció però verifica l’existència d’aquesta.

Una altre tècnica és dir la veritat de forma exagerada fent que la víctima no ho

cregui, és a dir, dir falsament una veritat. Durant la pel·lícula podem veure com

en Collin afirma a la policia que treballa per en Costello però ho fa d’una forma

tan exagerada que provoca vergonya en els que sospiten d’ell ja que si

segueixen insistint i resulta que en Collin és innocent quedarien com a beneïts.


10

Hi ha una forma semblant de mentir a dir

falsament una veritat, ocultar una veritat a

mitges. Aquesta tècnica consisteix a dir la

veritat de forma parcial. En la pel·lícula

“Catch me if you can” el jove protagonista,

Frank Abagnale Jr., és un estafador que es

dedica a fer-se p assar per pilot d’avions

d’una companyia aèria molt important per tal

de tenir els privilegis que els pilots tenien a

mitjans del segle passat. Durant la pel·lícula

en Frank escriu una sèrie de cartes al seu

pare explicant com li va la seva nova vida i

aquí és on entra en joc la forma de mentir d’aquest paràgraf. En les cartes en

Frank diu que ara viu com un pilot de Pan Am, viatjant per a tot el món i gastant

grans quantitats de diners. Així doncs el jove protagonista en cap moment falta

a la veritat però tampoc la diu del tot ja que mai li explica al seu pare que en

realitat és un estafador que falsifica xecs.

L’evasiva per inferència incorrecta és una altra forma d’enganyar sense faltar a

la veritat. Consisteix a donar a entendre que tenim una determinada opinió,

però sense arribar a manifestar-la verbalment. Un bon exemple seria el de una

noia que li pregunta a la seva amiga si li agrada com va vestida i la amiga en

canvi de dir que no, diu alguna cosa com “no tinc paraules” o “tothom et mirarà

quan entris per la porta”. D’aquesta manera fem entendre que ens ha agradat

però mai ho manifestem verbalment.

2.3. Motius per mentir

Les persones menteixen per motius molt diferents però hi ha una sèrie de

motius que solen ser més freqüents.

Evitar un càstig

És un dels motius més comuns ja que quan les persones han d’enfrontar-se

amb les conseqüències d’accions anteriors solen recórrer a les mentides

perquè aquestes els permeten evitar tota mena de problemes, encara que sigui

de forma temporal.

Si recordem l’escena en que en Collin exagera la veritat quan li pregunten si

treballa per en Costello, el protagonista menteix per tal d’evitar que l’enviïn a la

presó.

Aconseguir una recompensa

Moltes vegades les persones tendeixen a mentir per tal d’aconseguir alguna

cosa que desitgen com un lloc de treball o qualsevol tipus d’objecte material.


11

Quan en Frank es fa passar per un pilot de Pan Am menteix per obtenir totes

les avantatges que suposava en aquella època ser un pilot d’avions i sobre tot

per poder falsificar els enormes xecs de la companyia.

Evitar una situació incòmode

Les persones recorren a les mentides per evitar situacions que les facin sentir

malament o incomodes.

En una escena de la pel·lícula “Catch me if you can” la mare del protagonista

és enxampada tenint relacions amb un dels seus amants. En aquesta situació

la mare intenta convèncer a en Frank, el seu fill, de que en realitat l’home en

qüestió ha anat només per aconsellar-la sobre un tema econòmic ja que si

aquest creu la mentida s’haurà evitat el haver d’explicar que en realitat és

infidel al seu marit.

Protegir d’un càstig a una altra persona

Hi ha vegades que les persones menteixen per tal de protegir a altres persones

perquè no volen que aquestes rebin cap perjudici.

Durant tota la pel·lícula, els caps d’en Billy, que són alhora els caps de tota

l’operació de policies infiltrats, no diuen mai les identitats reals d’aquests espies

ja que d’aquesta manera eviten que els puguin descobrir.

Guanyar-se l’admiració dels altres

És un cas molt freqüent en els més joves inventar fets que no hagin ocorregut

mai per tal de cridar l’atenció dels demés, però això no només ho fan els joves.

Un cas de persona que menteix per tal d’obtenir l’admiració dels demés és en

Frank Abagnale Jr. qui per tal de cridar l’atenció dels demés, a part de portar

una bona vida, es fa passar per un pilot, després per un metge i finalment per

un advocat.

Evitar la vergonya

En certs casos les persones fan coses de les quals no se senten gens

orgulloses ja que si algú se n’assabentés els hi provocaria una gran vergonya.

Si recordem l’escena en la que la mare d’en Frank és enxampada amb el seu

amant, a part d’altres sentiments i emocions, la vergonya juga un paper

fonamental alhora de provocar en la mare la necessitat de mentir. Suposem

que el marit descobreix la infidelitat, això probablement provoqués un divorci

que en aquella època (anys 60) estaria molt mal vist per tothom i la dona hauria

d’aguantar la vergonya per haver enganyat al seu home.


12

Controlar la informació que arriba als demés

Aquest motiu probablement sigui el més professional de tots ja que hi ha

persones que es dediquen única i exclusivament a mentir per tal d’obtenir i

regular la informació. Tot i que hi ha professionals en la mentida, les persones

del carrer també menteixen per tal de controlar la informació, tot i que no tingui

les mateixes repercussions que en el exemple següent.

Aquest exemple són els infiltrats de “The Departed”. Durant tota la pel·lícula el

dos protagonistes es dediquen a controlar la informació que arriba tan als

policies com als delinqüents ja que en Billy informa a la policia de tot el que fa

en Costello, mentre que en Collin informa al cap criminal de tot el que fa la

policia. D’aquesta manera s’encarreguen d’estar un pas més endavant que els

seus rivals.

Altres motius

Tot i que aquests són els motius més freqüents pels quals les persones

menteixen hi ha molts altres que en aquest treball no es troben explicats

perquè la quantitat de motivacions que porten a les persones a mentir és molt

extensa i crec que amb aquests 7 motius principals podríem incloure altres

casos com per exemple aquest dos casos:

Les mentides per cortesia les podríem considerar dins del grup Evitar una

situació incòmode.

Les mentides polítiques podrien torbar-se dins del grup Controlar la informació

que arriba als demés.


13

3. Emocions

En aquest treball no explicaré gaire sobre les emocions ja que és un tema molt

extens i complex, però en la detecció de mentides les emocions juguen un

paper fonamental. Així doncs en aquest apartat definiré el que es una emoció i

quines són les emocions biològicament universals segons el psicòleg Paul

Ekman per tal de tenir una idea bàsica del que són les emocions.

3.1. Definició

Les emocions influeixen en la vida diària de les persones constantment i tenen

una gran importància en les decisions que aquestes prenen. Les emocions

poden afectar i afecten el comportament de les persones, fins i tot poden influir

greument en la salut humana.

Etimològicament la paraula emoció significa l’impuls que indueix a l’acció. En

psicologia la podem definir com aquell sentiment o percepció dels elements o

relacions de la realitat o la imaginació que s’expressa físicament, mitjançant

alguna fisiologia com una expressió facial, un canvi en el to de la veu o fins i tot

el pols cardíac. Així doncs l’emoció, en la seva definició més general, és un

intens estat mental que sorgeix en el sistema nerviós de manera espontània i

provoca una resposta psicològica positiva o negativa.

Donar una definició universal per el que és una emoció no és una cosa fàcil de

fer però molts psicòlegs defineixen l’emoció a partir de tres atributs

fonamentals:

-El desvetllament psicològic.

-L’expressió conductual.

-L’experiència conscient, és a dir, la sensació subjectiva d’una emoció.

Els tres atributs són necessaris per un ple esdeveniment emocional encara que

la intensitat de cadascun d’ells pot ser molt variable.

L'emoció també es considera a vegades com l'antítesi de la raó. Aquesta

distinció prové de la filosofia occidental. Les emocions poden no ser desitjades

per l'individu que les sent; pot voler controlar-les però sovint no pot aconseguir-

ho. Un tret característic de tot mentider, encara que també de l’ésser humà en

general, és aquest conflicte entre la voluntat i la raó. Quan un mentider

enganya a algú, ha d’ocultar certes emocions per tal de que aquestes no el

delatin i això és el que interessa al caçador de mentides ja que aquest conflicte

pot provocar errors en la mentida. Aquest tema però el comentaré amb més

deteniment en l’apartat 4. Per què fallen les mentides?.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Sistema_nervi%C3%B3s


14

3.2. Emocions bàsiques

Paul Ekman va fer una investigació per tal d’obtenir un llistat de les emocions

bàsiques per a tots els éssers humans. El resultat va ser una llista d’emocions

que són biològicament universals en la raça humana. Aquesta llista de 6

emocions ha estat modificada amb els anys pel mateix psicòleg que la va iniciar

allargant-la fins a 17. No totes les emocions que apareixen en aquesta llista

estan codificades en músculs facials, però per exemple les 6 primeres si ho

estan.

Llista d’emocions bàsiques

1. Alegria

2. Sorpresa

3. Por

4. Ira

5. Repugnància

6. Tristesa

7. Diversió

8. Menyspreu

9. Complaença

10. Rubor

11. Entusiasme

12. Culpa

13. Orgull

14. Alleujament

15. Satisfacció

16. Plaer sensorial

17. Vergonya


15

4. Per què fallen les mentides?

Les mentides poden fallar per molts motius, però els motius que més interessen

als caçadors de mentides són els que es cometen durant l’acte de mentir contra

la voluntat del que menteix, conductes que porten les seves mentides fins al

fracàs.

Hi ha dos tipus d’indicis de l’engany, si un error pot revelar la veritat s’anomena

“autodelació”, però si només suggereix que el dit o fet no és cert sense revelar

que és el que és cert, s’anomena “pista sobre l’engany”. Les autodelacions i

les pistes sobre l’engany poden estar representades com expressions facials,

canvis en la veu, moviments del cos, errors en la parla...

El caçador de mentides ha de

tenir molt present la diferencia

entre autodelació i pista sobre

l’engany ja que molts cops només

cal saber si hi ha un engany o no.

Un clar exemple és el de la

companyia Pan Am en la

pel·lícula “Catch me if you can”.

El personatge protagonista, en Frank, es fa passar per pilot de la companyia

per tal de cobrar xecs falsificats com si fossin els reals de Pan Am. En aquest

cas el que més interessa a la companyia aèria és saber que hi ha una estafa

per poder denunciar-ho a la policia i que aquesta pugui encarregar-se’n, per

tant només necessitarien una pista sobre l’engany ja que aquesta només

suggereix que el fet o dit és fals però no revela que és el realment cert. Ara bé

un cas totalment diferent és el d’en Costello de “The Departed”. La situació

d’aquest cap mafiós no és gaire beneficiosa, ja que sospita que algun membre

de la seva banda en realitat treballa per la policia de Boston. Davant d’aquesta

sospita el que en Costello necessita és que l ’infiltrat cometi alguna autodelació

perquè d’aquesta manera podria confirmar que hi ha un policia i qui de tots els

membres seria. Com que el cap mafiós necessita saber la veritat no li serveix

una pista sobre l’engany sinó una autodelació ja que aquest error pot arribar a

revelar la veritat i en canvi la pista sobre l’engany no.

Tot i que hi ha mentides que no presenten cap mena d’error, tard o d’hora

arriba un moment en que els mentiders cometen errors que els caçadors de

mentides poden utilitzar. Aquests errors, en general, solen estar provocats per

els motius exposats dins d’aquest apartat.


16

4.1. Mals plans

Els mentiders no sempre poden preveure quan hauran d’enganyar i per tant no

sempre poden realitzar un pla que els permeti seguir amb les seves mentides

però encara que el mentider tingui un pla, difícilment serà perfecte ja que qui

menteix encara que sigui una persona realment sagaç mai podrà anticipar i

preparar les respostes a totes les preguntes que li pugin formular. Però si fins i

tot el mentider ha pogut fer aquest pla “mestre” segurament, provocat per les

circumstancies que poden succeir, el mentider hagi de deixar de banda el pla A

i hagi d’utilitzar-ne un de reserva que potser no té preparat. Una altra

complicació que pot sorgir és que si s’ha de seguir un pla alternatiu el mentider

ha de recordar amb precisió tot el que ja ha dit o fet amb anterioritat per tal de

ser coherent perquè si no el caçador de mentides podria arribar a descobrir-lo.

Així doncs tots aquest errors -no anticipar quan s’haurà de mentir, no anticipar

totes les preguntes possibles, no preparar un pla adequat a les circumstàncies

canviants, la falta de coherència amb el dit o fet anteriorment, no recordar el pla

amb precisió- generen indicis de l’engany fàcilment detectables.

Malgrat que els estafadors amb més “habilitat” són capaços de no cometre cap

d’aquests errors, en general els mentiders no són tan manyosos.

4.2. Mentides relacionades amb els sentiments propis

El no preveure quan s’haurà de mentir, no preparar un bon pla, no anticipar

totes les preguntes possibles, no tenir plans alternatius... només són uns dels

motius pels quals les mentides fallen. Una de les causes que més errors

provoca en les mentides és la dificultat que suposa ocultar o falsejar emocions .

No totes les mentides van lligades a emocions però les que sí, causen molts

problemes als mentiders. Les persones no poden escollir quan volen sentir una

emoció i evitar els canvis fisiològics que es produeixen és molt difícil. Tot i que

la dificultat per ocultar emocions és alta, també varia en funció de la intensitat

del que se sent. Si el mentider pateix una emoció molt forta serà més difícil

amagar-la i més fàcil de detectar, en canvi si la intensitat és lleugera el

mentider ho tindrà més fàcil per controlar-la i amagar-la fent que el caçador de

mentides no arribi a notar la presencia d’aquella emoció. Una altra

característica que fa variar la dificultat d’amagar una emoció és la consciencia

del que se sent, és a dir, si el mentider s’ha adonat del que pateix. Si el

mentider nota por intentarà amagar-ho, però en la majoria dels casos les

persones no se n’adonen. Una emoció que comença amb poca intensitat però

gradualment va augmentant, pot provocar que aquesta sigui més notable per

els demés que per qui la sent ja que aquest no ho advertirà fins que l’emoció

sigui forta. Però quan s’ha tornat tan intensa és molt difícil poder controlar-la.


17

Encara que el mentider pugui amagar-la, és fàcil que en algun moment

s’adverteixi la lluita interna que aquest pateix per tal d’ocultar-la provocant així

una pista sobre l’engany.

Malgrat que ocultar emocions és una cosa que requereix molta pràctica,

falsejar-les encara és més difícil perquè quan s’oculta només s’ha d’amagar el

que se sent, però quan el mentider falseja ha d’ocultar el que realment pateix i

fer veure que sent altres emocions. S’ha de tenir en compte que no tothom pot

fer tots els moviments facials adequats per totes les emocions, ni tampoc fer els

canvis en la veu corresponents, ni les posicions corporals ni molt menys canvis

com la dilatació de les pupil·les. Tot això facilita encara més que els mentiders

cometin autodelacions i errors que serveixin com a pistes de l’engany.

4.3. Sentiments propis relacionats amb les mentides

Hi ha mentides que no tenen la funció d’amagar o falsejar emocions però tot i

que aquesta no és la seva finalitat freqüentment en les mentides intervenen

emocions que no es van dir per tal d’ocultar altres i és molt important

amagar-les si qui enganya vol seguir sense ser detectat.

Qualsevol emoció pot causar això però hi ha tres en concret que estan molt

relacionades amb l’engany i que crec que mereixen una atenció especial. Per

aquest motiu al final de cadascuna de les següents emocions hi ha un anàlisis

fet per mi de la mateixa escena de la pel·lícula “The Departed” intentant valorar

com aquestes emocions poden afectar a les mentides del protagonista.

La por a ser descobert

La por a ser descobert en una de les seves formes més moderades pot ser

realment útil al mentider ja que pot ajudar a mantenir-lo alerta i evitar així

equivocacions no desitjades, ara bé si aquesta por en canvi de ser lleugera és

molt intensa, un caçador de mentides mitjanament avançat ho notarà de

seguida. Si el mentider pogués mesurar quanta por a ser atrapat sent, estaria

en millors condicions per valorar si val la pena mentir però alhora aquesta

informació també seria útil per al caçador de mentides ja que si aquest pogués

preveure que el sospitós té molta por estaria més atent a qualsevol evidencia

d’aquesta.

La por a ser descobert pot variar molt segons el destinatari de la mentida. Si el

destinatari és una persona amb fama de ser impossible d’enganyar, la por

augmentarà molt però si qui rep la mentida és molt innocent, el mentider

gairebé sentirà cap mena de por. La fama dels destinataris no és l’únic factor

que influeix en la intensitat d’aquesta emoció, si el destinatari es mostra

suspicaç des de el principi, el mentider sentirà molta més por, ara bé si qui rep

la mentida es mostra crèdul des de l’inici la por serà gairebé nul·la.


18

També influeix en aquesta emoció l’habilitat que té el mentider en l’art

d’enganyar. Com en tot, la pràctica fa la perfecció i qui porta tota la vida mentint

(aquestes persones s’anomenen “mentiders naturals” i explicaré més sobre

elles en el apartat 8, Mentiders Excepcionals)

no sentirà tanta por com algú que no hagi mentit mai o porti molt de temps

sense fer-ho. També s’ha de tenir en compte l’èxit que han tingut els mentiders

quan han mentit. Si el mentider ha aconseguit enganyar moltes vegades sense

ser descobert sentirà menys por que algú que ha estat atrapat freqüentment.

Un cas especial que afecta també a la por a ser descobert és si el mentider

creu en tot moment que tothom sospita d’ell. Hi ha persones que pensen que

tots els demés saben quan aquestes menteixen, això provoca que la confiança

d’aquests mentiders disminueixi molt, augmentant dràsticament la por a ser

enxampats que senten.

L’últim factor que influeix en la intensitat de la por a ser descobert és el que hi

ha en joc. Quan els mentiders poden perdre o guanyar alguna cosa la por a

que els detectin es fa més gran, però un dels motius pels quals aquesta emoció

augmenta molt és si el que hi ha en joc és un càstig. Si que és cert que una

recompensa provocarà en el mentider més por a ser enxampat, però si el càstig

és igual al valor de la recompensa, aquest sempre causarà més por. Una

característica interessant del que pot haver en joc és que el càstig d’una

mentida pot ser tan gran que qui enganya no tingui cap mena d’incentiu alhora

de confessar-la. En aquests casos la por sol ser molt gran i gairebé mai hi

haurà una confessió, però hi ha casos en que el mentider confessa per altres

motius explicats en el sentiment de culpa per enganyar.

En conclusió, la por a ser descobert és més gran quan:

-El destinatari té fama de ser impossible d’enganyar.

-El destinatari es mostra suspicaç des de l’inici de la mentida.

-El mentider no té gaire pràctica en l’art d’enganyar i o no ha tingut gaire èxit

en la matèria.

-La personalitat del mentider el fa vulnerable a tenir por a ser atrapat.

-El que hi ha en joc és molt.

-Hi ha en joc tan una recompensa com un càstig o bé l’únic que hi ha en joc és

un càstig.

-El càstig és tan gran que no hi ha cap incentiu per confessar.

Com he explicat en l’inici d’aquest apartat, al final de cada emoció he fet un

anàlisis personal sobre una escena de la pel·lícula “The Departed” i just a

continuació hi ha un breu resum d’ella.


19

En aquesta escena en Costello

porta temps sospitant que hi ha

un espia en la seva banda però

ara ja sap amb certesa que hi

ha un infiltrat i està intentant

esbrinar qui és. Així doncs

trobem que el protagonista, en

Billy, està sent interrogat per ell i per tant ha de mentir amb molta precaució

perquè pot ser descobert en qualsevol moment.

Ara un cop situats intentaré explicar com la por a ser descobert pot afectar al

protagonista.

Començaré parlant de la influencia del destinatari. En aquest cas qui rep la

mentida té fama de ser difícil d’enganyar i com que sap que hi ha un infiltrat és

mostra molt suspicaç des de l’inici. Aquests dos factors fan que la por a ser

atrapat que sent en Billy sigui més gran. Tenint en compte que el mentider és

un entrenat 2 en l’art d’enganyar (al cap i a la fi és un espia) no patirà por per

desconfiança en les seves habilitats, ni tampoc té una personalitat que el pugui

delatar i fins ara no l’han enxampat mai cosa que disminueix encara més

aquesta emoció. Pel que fa al que hi ha en joc en la mentida, com que el

protagonista treballa d’espia no he considerat el seu sou com una recompensa

per mentir ja que en aquesta situació concreta no guanya més diners si no el

descobreixen. D’aquesta manera l’únic que hi ha en joc és un càstig però no un

càstig qualsevol, si en Costello esbrina al protagonista el matarà per tant no hi

ha res que porti al Billy a confessar i com s’ha explicat anteriorment, en casos

tan extrems la por a ser atrapat és molt gran.

Així doncs crec que la por ha ser descobert d’en Billy és d’una intensitat molt

elevada principalment perquè el que s’hi juga és la vida. Si el que estigués en

joc fos menys greu, crec que gràcies a les habilitats per mentir del protagonista

no sentiria gairebé cap por.

2 Cal remarcar que en la pel·lícula no es veu ni es parla de cap entrenament fet per la policia

per tal de millorar las habilitats del protagonista en l’art d’enganyar, però si es comenta que en

que ell mateix, ja des de petit, canviava el seu comportament per obtenir beneficis personals.

En Billy és un dels anomenats “mentiders naturals”


20

El sentiment de culpa per enganyar

El sentiment de culpa per enganyar es refereix a la culpa que el mentider sent

per mentir i no pel contingut de la mentida ja que una persona es pot sentir

culpable per la mentida però no per enganyar.

Abans de comentar la culpa és interessant saber que la vergonya és un

sentiment molt vinculat amb la culpa però que tenen una diferència principal, la

culpa no necessita la presència d’altres persones en canvi la vergonya si.

Aquesta diferència és molt important per el caçador de mentides ja que valorar

bé quanta culpa i quanta vergonya sent el mentider és essencial per un motiu

molt important. La culpa porta a la confessió però la vergonya la evita en tot

moment. Un mentider amb molt sentiment de culpa fàcilment confessarà per

alleujar aquesta sensació, però potser no ho arriba fer per tal d’evitar la

humiliació de la vergonya.

De la mateixa manera que la por a ser descobert, la intensitat amb la que es

pot sentir l’emoció de culpa és variable. Pot ser lleugera, moderada o tan forta

que la mentida falli perquè el mentider es delati a ell mateix o doni alguna pista

de l’engany. Si el sentiment de culpa és tan gran, pot provocar que el mentider

vulgui confessar en un intent per alleujar-lo, a més, molts mentiders consideren

que el seu càstig serà una penitència fent que la confessió sigui encara més

atractiva. Així doncs la intensitat de la culpa és variable i hi ha factors que la

modifiquen.

Igual que la por a ser atrapat, la culpa també està influenciada per els que

reben la mentida. Si el destinatari no està disposat a acceptar que l’enganyin, el

mentider sentirà culpa per mentir algú que no vol ser enganyat perquè hi ha

casos en que les persones prefereixen ser enganyades, un exemple seria la

persona que diu “Només vull saber les bones notícies”. Si l’engany és totalment

egoista i el destinatari no guanya res si no que perd més del que guanya el

mentider, aquest sentirà molta culpa, ara bé, passa tot el contrari quan el

destinatari guanya més que qui menteix. També són importants els valors

socials en comú entre mentider i destinatari. Un mentider que no comparteixi

cap mena de valor amb la seva víctima sentirà poca culpa quan menteixi però

en sentirà més si pensa de la mateixa forma. Un aspecte semblant a aquest és

la relació que tinguin ambdós mentider i destinatari. Quan les persones

menteixen solen sentir molta culpa si qui rep l’engany és un familiar o un amic

però tot el contrari passa quan les víctimes són desconegudes o anònimes, en

aquests casos els mentiders gairebé no tenen sentiment de culpa. L’últim factor

relacionat amb els destinataris és la facilitat amb la que el mentider pot

classificar com a roïna o incauta a la seva víctima.


21

Les persones tendeixen a sentir menys culpa si creuen que la persona a la que

perjudiquen (no només passa en el cas de la mentida) és malvada o les ha

perjudicat en el passat, però si el destinatari ha estat sempre educat, bo i atent

amb el mentider aquest últim sentirà molta més culpa.

Deixant enrere a les víctimes de les mentides, un altre factor important és si

l’engany ha estat autoritzat o no. Una mentida està autoritzada si segueix una

norma social ben definida que confereix legitimitat al fet d’enganyar al opositor.

Se sent molt poca culpa si l’engany és entre faccions oposades, però si la

mentida no està autoritzada i l’únic que hi ha autoritzat és la sinceritat el

sentiment de culpa per enganyar és molt més gran. Els mentiders que fa molt

que no enganyen senten més culpa quan ho fan, probablement sigui perquè en

el fons creuen que mentir és una cosa mal feta i això pot augmentar el seu

sentiment de culpa. La personalitat del mentider també pot provocar que aquest

senti més culpa i hi ha casos en que això facilita molt les coses pel caçador de

mentides. Per últim els mentiders solen sentir molta culpa quan s’han guanyat

la confiança del destinatari per tal de facilitar una futura mentida.

Resumint, els mentiders senten més culpa per mentir quan:

-El destinatari no està disposat a que l’enganyin.

-L’engany és totalment egoista i el destinatari no es beneficia sinó que perd tan

o més del que guanya qui menteix.

-El mentider i el destinatari tenen valors socials en comú.

-El mentider coneix personalment a la seva víctima.

-El destinatari no pot ser classificat pel mentider com a roí o incaut.

-L’engany no ha estat autoritzat, i en aquesta situació l’únic autoritzat és la

sinceritat.

-El mentider no ha enganyat durant molt de temps.

-El mentider ha intentat guanyar-se la confiança de la víctima.

-La personalitat del mentider facilita que aquest senti més culpa.


22

Ara comentaré com pot ser el sentiment de culpa del Billy.

En general la culpa del jove

protagonista ha de ser petita ja que

encara que en Costello no està

disposat a acceptar que l’enganyin, la

mentida és totalment egoista, el Billy

coneix personalment al destinatari i

s’ha guanyat la seva confiança,

l’engany és totalment autoritzat.

En aquest cas, el protagonista no ha de sentir cap mena de culpa perquè ell és

un espia al que li han encarregat atrapar a un cap mafiós que es dedica a

assassinar, extorsionar i fer tota mena de delictes per tal d’enriquir-se. El fet de

que la víctima de l’engany treballi com a mafiós facilita encara més que el Billy

no senti cap mena de culpa perquè tan ell com en Costello no tenen valors

socials en comú i d’aquesta manera el protagonista fàcilment pot classificar-lo

com tot un criminal sense escrúpols. Un últim detall, el mentider porta tota la

vida enganyant i per tant no ha estat suficient temps sense mentir com per

sentir-se culpable per “recaure”.

Sincerament crec que el protagonista no sent cap mena de culpa ja que té

moltes raons per justificar l’engany, però sobre tot el fet de que la mentida sigui

autoritzada crec que ajuda molt a no tenir sentiment de culpa.

El delit d’entabanar a un altre

Fins ara només he explicat els sentiments negatius que poden sortir quan algú

menteix però mentir pot portar emocions positives. Enganyar també pot ser

considerat un assoliment que genera entusiasme ja sigui abans, després o

durant la mentida. Els mentiders poden sentir un gran alleujament un cop la

seva mentida ha tingut èxit però aquesta sensació de victòria pot provocar en

qui menteix un sentiment d’orgull. Així doncs el delit d’entabanar a un altre fa

referència a tots aquests sentiments o només a alguns, però tots han de ser

ocultats si el mentider vol seguir sense ser descobert.

De la mateixa manera que la por i la culpa, el delit també pot tenir una intensitat

variable, tan pot estar completament absent com pot ser tan gran que

inevitablement es filtri algun signe en la conducta del mentider.

Com en les altres dues emocions explicades en aquest apartat, els destinataris

també influeixen en la intensitat del delit d’entabanar a un altre. Si la víctima de


23

l’engany té fama de ser impossible d’enganyar el mentider sentirà més delit, tot

el contrari passa quan el destinatari és fàcil d’enganyar.

La mentida per si mateixa pot representar tot un desafiament ja sigui per el que

s’ha d’ocultar o per el que s’ha d’inventar. Quan més gran sigui la dificultat de la

mentida, més delit sentirà qui enganya però quan més fàcil sigui l’engany

menys delit per haver entabanat a la víctima. També pot variar la intensitat

d’aquesta emoció si el mentider sap que hi ha altres persones que presencien o

bé coneixen i valoren la habilitat amb la que es duu a terme l’engany. Els

mentiders tendeixen a sentir més delit quan saben que algú coneix i valora la

seva habilitat per mentir ja que això els hi genera més orgull i satisfacció.

Com en tot, la personalitat de les persones que enganyen també pot fer que

aquestes siguin més propenses a sentir delit d’entabanar a un altre.

Així doncs, el delit d’enganyar a un altre és més gran quan:

-El destinatari té fama de ser difícil d’enganyar.

-La mentida per si sola representa tot un desafiament.

-El mentider sap que algú coneix i valora la seva habilitat per mentir

-La personalitat del mentider facilita que aquest senti més delit per enganyar a

un altre.

Una vegada explicat el delit d’entabanar a un altre intentaré analitzar com pot

ser la intensitat del delit que pateix el Billy.

En Costello, si té fama de ser difícil

d’enganyar, per tant, el protagonista

sentirà més delit al enganyar-lo. Com

que la mentida del policia és molt

important i complexa, l’orgull si

aquesta té èxit serà molt gran i en

conseqüència el delit també. El Billy

sap que hi ha gent que coneix

l’engany i valora la seva capacitat per

mentir (un exemple són els policies que tenen informació sobre aquesta

operació), per tant el seu delit augmentarà. Així doncs crec que el delit

d’entabanar a en Costello que sent el protagonista és gran.

La meva conclusió final és que el Billy sent molta por a ser descobert i molt de

delit d’entabanar a un altre però en canvi crec que el sentiment de culpa per

enganyar és gairebé inexistent.


24

Tan la por, la culpa o el delit poden ser evidenciades per expressions facials, la

veu o els moviments del cos per més que el mentider intenti ocultar-ho. Fins i

tot quan no existeixi una autodelació no verbal poden aparèixer pistes sobre

l’engany gràcies a la lluita interna que sent el mentider per tal d’ocultar

qualsevol d’aquestes tres emocions.

En el següent apartat explicaré com detectar l’engany a partir de les paraules,

la veu, la cara i els moviments del cos.


25

5. Detecció de mentides

No existeix cap mena de signe de l’engany en sí. No hi ha cap gest, expressió

facial, torsió muscular o canvi en la veu que per sí mateix signifiqui que la

persona està mentint. L’únic que existeix són indicis de la mala preparació del

mentider o bé indicis de certes emocions que no es corresponen amb el que

aquest diu.

Detectar mentides no és una feina fàcil. El principal problema és la quantitat

d’informació; hi ha masses coses que s’han de tenir en compte a la vegada

perquè també hi ha masses fonts d’informació ( paraules, expressions facials,

cos i veu ) però tot i així aquestes dificultats no fan de la detecció de mentides

una tasca impossible. Si el caçador de mentides sap prioritzar i organitzar la

informació que li arriba, ràpidament adquirirà un nivell suficient per detectar tota

mena d’enganys.

No totes les fonts d’informació que hi ha durant un diàleg són fiables: algunes

demostren molt millor l’existència d’un engany que altres. El més curiós és que

en general les persones presten més atenció a les menys fiables; les paraules i

les expressions facials. Com que aquestes dos fonts reben tanta importància,

els mentiders les intenten controlar més del que ho farien provocant que les

altres dues, cos i veu, siguin indicadors més importants del que serien en

realitat i això no és perquè donin més informació fiable sinó perquè el mentider,

igual que les altres persones, no s’hi fixa tan i comet més errors.

Així doncs hi ha tres objectius bàsics que tot caçador de mentides ha

d’aconseguir:

-Diferenciar amb més freqüència quan es troba davant d’un mentider.

-Equivocar-se menys al jutjar a un innocent com a mentider.

I el més important:

-Saber en quins casos pot ser impossible el primer o el segon.

5.1. Les paraules

Hi ha molts casos en que el mentider ha estat traït per les seves pròpies

paraules perquè s’ha despistat. Això no es produeix perquè el mentider no

sàpiga ocultar o falsejar bé sinó que simplement no ha prestat suficient atenció

al que estava dient.

Les relliscades verbals de les que parlava Sigmund Freud són un dels errors

més interessants que hi ha en les paraules. Aquestes relliscades són petits

errors en el discurs d’una persona que solen consistir en canviar una paraula


26

per una altra. Freud explica en els seus estudis que les relliscades verbals

(entre altres coses) no són accidentals sinó que són fets plens de significats

que demostren conflictes psicològics interns que poden ser pistes sobre

l’engany. El caçador de mentides ha de ser cautelós i no pressuposar que

qualsevol relliscada és indici d’un engany ni que algú que no comet cap

relliscada és totalment veraç ja que no hi ha cap estudi que demostri que

determinades relliscades verbals estan relacionades amb la mentida.

El discurs enardit és un altre error relacionat amb les mentides que pot trair al

mentider. La relliscada i el discurs enardit tenen una diferència principal; en el

discurs, l’equivocació agrupa més d’una o dues paraules. El mentider que

comet un discurs enardit es deixa emportar per les seves emocions, revelant

informació que el perjudica i sense adonar-se de les conseqüències del que diu

fins que és massa tard. Per tal d’evitar aquesta autodelació, el mentider ha de

mantenir-se en una posició més freda que el permeti controlar millor les seves

emocions.

Molta gent creu que les persones que responen de manera retorçada o amb

evasives estan mentint però tot caçador de mentides amb experiència sap que

qualsevol indici útil de l’engany pot ser una part normal en el comportament

d’algunes persones, per tant, mai s’ha de creure que les respostes evasives o

retorçades són un tipus d’error en les paraules que s’hagi de considerar sempre

com a indici d’un engany. La possibilitat d’equivocar-se al jutjar a aquestes

persones es coneix com el risc de Brokaw. Aquest error s’anomena així per en

Tom Brokaw, un presentador de la cadena de televisió NBC que afirmava que

ell només es fixava en els errors verbals de les persones i que el més important

per ell eren les respostes retorçades o les evasives subtils ( en l’apartat 7 hi ha

l’explicació de com evitar aquest i altres errors ).

En conclusió, els dos errors principals que podem englobar dins de les paraules

són:

-Les relliscades verbals.

-El discurs enardit.

5.2. La veu

S’entén per “la veu” tot el relacionat amb la parla excepte les paraules

mateixes.

Els indicis vocals més comuns en un engany són les pauses llargues o

freqüents, les interjeccions ( “Emmmm”, “oooh” ), les repeticions ( Jo, jo, jo,

crec que... ) i les paraules parcials ( la ve-veritat ). Aquests errors són produïts

per dos motius principals, la mala preparació d’un pla i la por a ser atrapat.

Encara que la mala preparació pot ser fàcilment corregida, només cal tenir


27

temps per dedicar a l’elaboració d’un pla, la por a ser atrapat és molt més difícil

d’evitar malgrat que la mentida estigui perfectament estructurada.

El so de la veu també pot evidenciar un engany però no és un indici que hagi

estat molt estudiat i encara ara no es coneix amb plena exactitud si cada

emoció té un so corresponen en la veu.

A diferència del so, el to de la veu si ha estat molt estudiat i s’ha descobert que

la gran majoria de persones solen augmentar el to quan es troben sota una

pertorbació emocional. Es creu que el to augmenta quan la persona sent por o

ira i que aquest baixa quan l’emoció és tristesa encara que si hi ha certes

probes que ho demostren, la realitat és que no hi ha estudis que ho demostrin

al 100%. Es preveu que en poc temps hi hagi dades concloents que verifiquen

sospites com l’anterior o altres més prometedores com l’augment i la

disminució de la velocitat de la parla segons l’emoció que la persona sent.

Així doncs, els canvis en la veu no són fàcilment ocultables. Si el mentider sent

una emoció intensa, no és gaire difícil que ell mateix es delati. Però el caçador

de mentides sempre ha de tenir en compte que una persona veraç pot sentir la

mateixa emoció que qui enganya. Un clar exemple és el de la por a ser atrapat i

la por a no ser cregut, totes dues s’expressen de la mateixa manera, per tant,

sempre és important pel detector recordar l’error d’Otelo. L’error d’Otelo

s’anomena així per l’escena de la mort de Desdémona en l’obra de

Shakespeare. En aquesta escena Otelo assassina a la seva dona perquè creu

que la por i la angoixa que aquesta sent és prova de la seva infidelitat, però ell

no se n’adona de que encara que Desdémona fos innocent, presentaria també

les mateixes emocions, però aquestes no serien causades per mentir sinó per

saber que el seu marit no la creuria i la mataria. Així doncs, l’error d’Otelo

consisteix en la confusió per part del caçador de mentides en la seva

interpretació dels indicis de l’engany.

També és important recordar sempre el risc de Brokaw (no tenir en compte que

tota conducta que pugui ser indici de l’engany, també pot ser normal en el

comportament d’altres persones) quan s’analitza la veu del mentider.

Per últim cal remarcar que el fet que una persona que no cometi cap dels errors

que es poden agrupar dins del grup de la veu, no vol dir que no estigui mentint.

Un mentider potser evita totes aquestes equivocacions-interjeccions, pauses,

repeticions, paraules parcials, canvis en el to-però potser una persona veraz si

que les comet.


28

5.3. El cos

Els mentiders poden delatar-se per mitjà del cos de moltes maneres diferents,

una d’elles són els emblemes.

Els emblemes són un conjunt de gestos d’un país o regió que poden substituir

les paraules. És important tenir clar que no a tot el món un gest té el mateix

significat, està totalment demostrat que els gestos són culturals i no universals

i, per tant, un bon caçador de mentides sempre ho ha de tenir en compte. Així

doncs, els emblemes tenen un significat precís conegut per tots dins del grup

cultural. Un exemple d’emblema és el moviment del cap verticalment per dir

que sí, o horitzontalment per dir que no, aixecar els dits índex i mitger en senyal

de victòria...

Els emblemes gairebé sempre s’executen de manera deliberada, però hi ha

excepcions. De la mateixa manera que existeixen relliscades verbals, també

són reals les relliscades corporals i aquestes delaten la informació que el

mentider vol ocultar. Per tal de determinar quan un emblema és una relliscada i

quan no, s’ha de tenir en compte bàsicament dos factors; si l’emblema està

fragmentat i si l’emblema es troba dins de la posició de presentació.

Un emblema està fragmentat quan aquest s’executa de forma parcial i no total.

Un exemple és “l’encongiment de les espatlles3”. Quan una persona fa

l’emblema en qüestió sol encongir totes dues espatlles, però si aquest no es

produeix de manera deliberada, només s’aixecarà una espatlla.

La posició de presentació de l’individu envers l’altre sol ser, en la majoria dels

casos, la zona que hi ha entre la cintura i el coll. En aquesta posició un

emblema sempre serà notat tan per un com per un altre.

Aquest dos factors són molt importants alhora de determinar si un emblema és

deliberat o no, perquè un mentider pot advertir i censurar qualsevol tipus

d’emblema si aquest es produeix amb plena totalitat o si es troba en la posició

de presentació. Si no és així, és a dir, l’emblema és fragmentat i no està en la

posició esmentada, l’emblema es pot prendre sense cap mena de preocupació

com a una autodelació perquè l’error d’Otelo i el risc de Brokaw no són

aplicables. Per una part tenim l’error, com que el significat dels emblemes és

concret, el caçador de mentides difícilment s’equivoqui al jutjar el significat, si

coneix l’emblema en qüestió. Pel que fa al risc de Brokaw, les persones no

cometen relliscades emblemàtiques de manera regular i per tant no cal

conèixer el comportament del mentider.

3 L’encongiment de les espatlles es pot produir de moltes maneres, no només amb la que jo he

triat com exemple.


29

Un altre tipus de moviment corporal que pot oferir pistes sobre l’engany són les

il·lustracions. Les il·lustracions es diferencien dels emblemes bàsicament en la

precisió del moviment i del missatge transmès. Els emblemes tenen assignats

segons la cultura un moviment i un significat concrets, en canvi, les

il·lustracions agrupen moviments molt amplis i si no son acompanyades per la

parla, deixen de tenir sentit.

Les il·lustracions s’anomenen així perquè il·lustren o exemplifiquen el que una

persona està dient. Aquest moviment corporal sol ser realitzat amb les mans,

malgrat que també participen els ulls, les celles, el tronc...

És important saber que no totes les cultures utilitzen les mateixes il·lustracions,

és més, hi ha cultures que il·lustren molt mentre que d’altres ho fan poc.

D’aquesta manera el que pot delatar a una mentida no és un número elevat

d’aquests gestos sinó que l’indici de l’engany recau en la disminució del

nombre d’il·lustracions que el mentider utilitza. Per no confondre’s, el caçador

de mentides ha de conèixer perquè s’utilitzen. Les il·lustracions són molt útils

quan la persona no troba les paraules exactes o quan aquesta vol explicar

millor determinades idees que són difícils de descriure amb paraules. Segons

les persones se senten més compromeses amb el que diuen, més il·lustren i

tendeixen a fer-ho amb més freqüència quan estan enfadades, horroritzades,

molt agitades, angoixades o entusiasmades.

Una vegada el descobridor de mentides entén com funcionen les il·lustracions

cal conèixer perquè hi ha una disminució d’aquestes quan es menteix. La

primera raó és la falta d’afecció emocional amb el que s’està dient; la gent

il·lustra menys quan se sent indiferent, avorrida, trista... així doncs un fals

entusiasme pot traït si el mentider no augmenta el nombre d’il·lustracions.

Aquestes també es disminueixen quan l’individu té moltes dificultats per decidir

el que ha de dir. Una persona que hagi de seguir un pla, difícilment faci molts

gestos quan parli, perquè estarà ocupant el seu pensament recordar. Encara

que molts creuen que qui parla amb cautela ho fa perquè està mentint, però

això no és del tot cert en molts casos i per tant, s’ha de tenir en compte quan es

detecten mentides. El nombre d’il·lustracions també disminueix quan apareix

una interferència emocional ja que certes emocions, com la por, dificulten la

coherència del discurs. Quan més intensa és l’emoció, més difícil seguir parlant

sense cometre errors.

Hi ha un tercer tipus de moviment, les manipulacions. Les manipulacions són

tots aquells moviments en els que una part del cos fa massatges, frega, rasca,

agafa, pinxa, aixafa, acomoda o manipula d’alguna manera a una part del cos.

Aquests moviments es troben en la vorera de la consciencia i la gran majoria

de vegades, les persones no se n’adonen de que les estan practicant. En

general la gent creu que algú que faci moltes manipulacions serà un mentider,

però la realitat és que la gran majoria de mentiders saben que no ha de


30

cometre manipulacions perquè tots els indicis que la societat assigni de forma

general com a indicis de l’engany són els més controlats4. Encara que sembli

que les manipulacions no són gaire útils pel caçador de mentides, si que ho són

perquè una persona sent moltes emocions o està preocupada per alguna cosa,

freqüentment farà més manipulacions. En aquest tipus de gest és important

recordar l’error d’Otelo i el risc de Brokaw per tal de no cometre cap error quan

es detectin mentides.

Per últim en aquest apartat parlaré sobre el Sistema Nerviós Autonòm (SNA).

El SNA provoca canvis notables en el cos quan hi ha una activitat emocional

com per exemple un augment en el ritme respiratori, en la freqüència amb la

que es traga saliva, en la suor... aquestes reaccions es caracteritzen per

produir-se de manera involuntària quan hi ha una emoció i per ser molt difícils

de controlar. Aquestes dues característiques fan que el SNA pugui ser utilitzat

com a indici de l’engany de manera molt fiable, però això no el fa perfecte.

Encara que Paul Ekman creu que la intensitat de tots aquests canvis està

relacionada amb certes emocions, la majoria de psicòlegs creuen que això no

és correcte i que aquests no es poden atribuir a emocions concretes sinó que

els canvis marquen la intensitat d’una emoció, però no ens diuen quina és.

Malgrat que encara no hi ha cap manera de saber quina emoció està sentint el

mentider en concret utilitzant el SNA, si que és una informació útil pel caçador

de mentides saber si qui enganya està emocionat o no.

5.4. Les expressions facials

La cara és una de les fonts d’informació més importants pel caçador de

mentides perquè es capaç de mentir i de dir la veritat, i moltes vegades fa les

dues coses alhora.

Dins de les expressions facials he fet separacions internes per tal de facilitar

l’enteniment de tots els conceptes.

5.4.1.Tipus d’expressió facial

Bàsicament hi ha dos tipus d’expressions; les involuntàries i les voluntàries.

Les expressions involuntàries són les que es produeixen sense pensar quan

una persona realment sent una emoció en canvi, les expressions voluntàries es

poden controlar i simular sense necessitat de sentir cap mena d’emoció.

4 Aquest fenomen també ha estat explicat a la introducció de l’apartat 5, però en canvi de les

manipulacions tractava sobre la cara i les paraules.


31

Les expressions facials involuntàries són totalment universals en els éssers

humans i en certs tipus de primats, però això no vol dir que tothom les pugui

dur a terme. Hi ha persones que degut a certes lesions, no poden moure els

músculs facials deliberadament però si ho poden fer involuntàriament. Això

també pot ser a l’inrevés, si deliberadament i no involuntàriament. Aquesta és

una informació a tenir en compte pel caçador de mentides si no vol caure en el

risc de Brokaw.

5.4.2. Autodelacions facials

Per cada emoció hi ha moltíssimes expressions facials degut a que aquestes

es poden presentar amb molts matisos, però també existeixen pautes a seguir

per tal de detectar-les. Així doncs, el primer pas és aprendre els tipus

d’autodelacions que la cara pot produir.

Microexpressions

Les microexpressions són expressions emocionals que ocupen tot el rostre i

que duren una fracció de segon del que duraria la mateixa expressió en

condicions normals. Aquestes expressions ofereixen un quadre complet de

l’emoció que es procura ocultar, però tan efímeres que gairebé no es poden

apreciar. En general, la gent creu que la dificultat més gran que presenta la

detecció de microexpressions és la seva alta velocitat, però això no és del tot

cert. Una sola hora d’entrenament ja és suficient com perquè qualsevol persona

aprengui un nivell bàsic pet tal de poder detectar i diferenciar els tipus de

microexpressions.

El principal inconvenient que presenten és que no es produeixen amb

freqüència.

Expressions avortades

Les expressions avortades són expressions d’una emoció que emergeixen,

però que la persona detecta i les interromp abans de que es completin

totalment, a vegades amagant-les amb altres. El somriure és la mascara

encobridora més utilitzada, però aquest fenomen l’explicaré més endavant. Pot

passar que l’expressió avortada sigui tan fugaç que resulti impossible captar el

missatge que s’hauria transmès en cas d’haver-se produït amb normalitat.

Però fins i tot quan aquest missatge no es reflecteixi en l’expressió, el simple fet

d’haver-la avortat ja pot ser utilitzat com a indici de l’engany.

Les expressions avortades tenen una duració molt més gran que les

microexpressions, a demés, són molt més freqüents cosa que facilita encara

més la seva detecció.


32

Però encara que unes siguin més fàcils de detectar que les altres, això no

facilita la seva interpretació. Per entendre correctament tan les expressions

avortades com les microexpressions, cal saber interpretar els gestos i

moviments del rostre i saber amb quines emocions estan relacionats.

5.4.3. Interpretació de les expressions facials

Per tal de fer una bona interpretació de les expressions facials cal que el

detector de mentides conegui els músculs fidedignes.

Els músculs fidedignes són aquells que no es poden fer servir per crear

expressions falses. El mentider no els té a la seva disposició i tampoc els pot

inhibir o avortar immediatament, li costa ocultar l’acció d’aquests músculs quan

intenta dissimular una emoció real. Però hi ha altres maneres d’ocultar

expressions autèntiques quan no es poden inhibir. Normalment s’utilitza el

somriure, encara que també resulta útil pel mentider contraure els músculs

antagonistes per frenar l’expressió que es vol eliminar. Malgrat que aquestes

formes d’amagar expressions són interessants pel mentider, també ho són pel

caçador de mentides ja que per si soles representen un indici de l’engany. La

millor manera per ocultar una expressió és inhibir totalment tots els músculs

que intervenen en l’expressió, encara que en el cas dels fidedignes resulti

gairebé impossible.

El front és la seu principal dels moviments musculars fidedignes, però no en

totes les emocions aquests músculs facials actuen igual. En el següent apartat

es poden trobar imatges i explicacions per les diferents emocions.


33

5.4.4. Emocions i expressions facials

Emoció positiva (somriure autèntic)

Els somriures requereixen una

explicació més extensa i especialitzada,

per aquest motiu en aquest apartat no

els he volgut explicar. Més endavant hi

ha un comentari detallat de cada tipus

de somriure.

Sorpresa

La veritat és que no hi ha músculs

fidedignes que actuïn quan la

persones senten una emoció de

sorpresa, però si hi ha certes

característiques que la diferencien

de les demés. En una cara de

sorpresa autèntica, els ulls, igual

que la boca, s’obren mentre que les

celles s’aixequen.

El caçador de mentides ha de tenir en

compte que moltes persones eleven les

celles per tal de donar èmfasi al que

diuen i que aquest moviment també pot

ser utilitzat com a emblema de

l’escepticisme.


34

Por

Els músculs fidedignes que actuen

quan se sent por són els de les

celles, és gairebé impossible fer el

moviment d’alçar i unir les celles

voluntàriament, menys d’un 10% de

persones són capaces d’aconseguir-

ho. L’expressió de por sol anar

acompanyada per l’elevació de les

parpelles superiors, per la tensió de

les inferiors i per l’estirament

horitzontalment cap enredera dels

llavis.

Malgrat que aquests últims

moviments solen ser autèntics,

no estan controlats per

músculs fidedignes, per tant, el

caçador de mentides ha de

tenir en compte que en

l’expressió de por autèntica el

més important són les celles ja

que tot el demés es pot falsejar

o ocultar a voluntat.

Ira

Els músculs fidedignes que

actuen quan les persones senten

ira són els dels llavis. El

moviment clau és l’afinament

dels llavis, és a dir, que aquests

s’estrenyin. L’expressió d’ira és

un cas curiós perquè aquesta

apareix quan la persona

comença a enfadar-se, i de

vegades, abans de que ella se

n’assabenti. Malgrat que els llavis, en aquest cas, siguin els músculs

fidedignes, és més fàcil dissimular l’expressió d’ira que la de por, per a fer-ho

es pot utilitzar per exemple un somriure.


35

Així doncs, en l’expressió d’ira els músculs fidedignes no es troben en el front,

és més, el caçador de mentides no ha de fixar-se tan en aquest perquè la gran

majoria de persones pot moure les celles de forma voluntària per tal de falsejar

i ocultar la ira. També és important saber que la posició de les celles quan se

sent ira (juntes i cap avall) pot ser utilitzada com a emblema de desconfiança o

pot aparèixer en moments de concentració o de dificultat.

Repugnància

L’expressió de repugnància, igual que la

de sorpresa, no conté músculs

fidedignes, però en general una cara de

fàstic autèntic presentarà el nas

arronsat i el llavi superior lleugerament

aixecat.


36

Tristesa

En l’expressió autèntica de tristesa hi actuen músculs fidedignes, concretament els de les celles. En aquesta expressió, les celles s’alcen en el seu angle interior, d’aquesta manera es formen arrugues al mig del front i les parpelles superiors cauen. De la mateixa manera que en l’expressió de por, molt poca gent es capaç de produir aquests moviments de manera totalment deliberada, només un 15% de persones pot fer-ho. Malgrat que les celles donen molta informació veraç, no passa el mateix amb els llavis o la mirada. Generalment, l’expressió de tristesa sol presentar els extrems dels llavis lleugerament caiguts i la mirada perduda o baixa, però les persones poden controlar fàcilment els músculs que

s’encarreguen de produir aquests moviments i per tant es poden ocultar o falsejar sense dificultat.


37

Menyspreu

L’expressió de menyspreu tampoc

conté músculs fidedignes, encara

que es pot diferenciar de les altres

mitjançant els llavis. Quan una

persona aixeca i tensa l’extrem d’un

llavi en un costat de la cara, sol ser

degut al menyspreu que algú o

alguna cosa li provoca.

Bé, un cop explicats els músculs fidedignes i com interpretar les expressions

segons les emocions, comentaré com els ulls poden ser fonts d’informació pel

caçador de mentides.

5.4.5. Els ulls

Els ulls representen 5 fonts d’informació, de les quals només 3 proporcionen

autodelacions o pistes sobre l’engany.

La primera font són les variacions en l’aspecte que presenta l’ull produïdes per

els músculs que rodegen l’ull ocular. Aquests músculs modifiquen la forma de

les parpelles, la quantitat de color blanc i de l’iris que es veu i la impressió

general que s’obté al mirar la zona dels ulls. L’acció d’aquests músculs no

ofereix indicis fidedignes de l’engany ja que són fàcilment controlables de forma

deliberada. Com a molt aquesta font pot aportar informació veraç a partir de

parts de microexpressions i expressions avortades.


38

La segona font d’informació que proporcionen els ulls és la direcció de la

mirada. La mirada s’aparta amb determinades emocions: baixa amb la tristesa,

baixa o es queda perduda amb la vergonya i la culpa i la repugnància també la

fan quedar perduda. Encara que la direcció de la mirada canviï segons les

emocions, els mentiders saben perfectament que tothom intentarà detectar-los

d’aquesta manera i en conseqüència, per molta culpa, tristesa, vergonya o

repugnància que sentin, gairebé sempre intentaran no apartar la mirada i això

gairebé tothom ho pot controlar.

La tercera, quarta i cinquena fonts d’informació si proporcionen indicis de

l’engany més fiables ja que estan regulades per el SNA.

La tercera i la quarta font són els parpellejos i la dilatació de les pupil·les. Les

persones poden parpellejar deliberadament, però quan aquestes s’emocionen

ho fan més ràpid i de manera involuntària. Les emocions també provoquen

canvis en les pupil·les, quan més emocionada estigui una persona, més

dilatades estaran les seves pupil·les. Encara que aquestes dues fonts

d’informació proporcionen informació molt fidedigna, ja que tan els parpellejos

com la dilatació estan controlats per el SNA, no serveixen per determinar

quines emocions en concret està sentint la persones.

L’última font d’informació que es pot trobar als ulls són les llàgrimes, produïdes

també per el SNA. A diferència de la tercera i quarta font d’informació, les

llàgrimes si estan relacionades amb certes emocions en concret i aquestes són

la tristesa, el neguit, l’alleujament, certes formes de goig i el riure incontrolat.

Les llàgrimes serveixen com a molt bona font d’indicis de l’engany ja que quan

aquestes apareixen, fàcilment es veuran acompanyades per altres indicis

facials que facilitin encara més saber per quina emoció han estat provocades.

5.4.6. Altres canvis del SNA

El sistema nerviós autònom també regula altres factors que poden servir com a

indicis de l’engany i aquests són el rubor, la suor i tornar-se pàl·lid o

empal·lidir-se. El rubor es produeix generalment quan les persones senten

vergonya o culpa, encara que quan se sent ira també es pot posar la cara

vermella, ara bé, si aquesta ira està controlada el color de la cara s’empal·lidirà

de la mateixa manera que ho faria amb la por. No es coneixen emocions

concretes relacionades amb la suor, però les persones suen més com més

emocionades estan.


39

5.4.7. Els somriures

Els somriures són una de les parts més importants a analitzar quan es detecten

mentides perquè gairebé tothom els utilitza per tal d’ocultar o falsejar emocions.

En aquest apartat hi ha un comentari dels músculs que actuen en els diferents

tipus de somriure més utilitzats per les persones.

Somriure autèntic

En el somriure autèntic únicament actua el múscul

zigomàtic superior, que és el que s’encarrega d’aixecar i

estirar els llavis i les seves comissures. També eleva les

galtes, forma unes petites arrugues en les comissures dels

ulls i produeix un lleuger descens de les celles. El somriure

autèntic pot servir per representar qualsevol tipus d’emoció

positiva (diversió, satisfacció, plaer sensorial, felicitat...).

Somriure de por

El somriure de por està generat per el múscul risori al estirar

els llavis horitzontalment en direcció a les orelles, d’aquesta

manera els llavis adopten una forma rectangular. La paraula

“risori”, que prové del llatí, és equívoca ja que aquesta

acció només es produeix quan se sent por. Aquesta

confusió prové de que a vegades s’aixequen les

comissures, creant així un somriure una mica magnificat.

Somriure de desdeny

Somriure de desdeny és un altre nom inapropiat ja que en aquest tampoc intervenen emocions positives que podrien provocar un somriure autèntic. Aquest somriure està produït per una contracció del múscul orbicular dels llavis, aquest crea també una petita protuberància a les comissures i hi ha cops que també produeix un petit forat, que junt amb l’elevació de les comissures poden suposar una confusió amb el somriure autèntic. La diferencia principal entre un somriure i un altre és la contracció de les comissures dels llavis.


40

Somriure esmorteït En el somriure esmorteït, les persones demostren que senten emocions positives però intenten dissimular la seva intensitat real. Hi ha diferents maneres de produir aquest som riure, potser s’estrenyen els llavis, s’elevi l’inferior i s’estirin i es portin cap avall les comissures o també es podrien combinar aquestes tres accions amb qualsevol característica d’un altre somriure. Somriure trist

El somriure trist serveix per manifestar les experiències d’emocions negatives. Aquest somriure s’utilitza per amagar emocions sinó que constitueix un comentari final sobre com de malament se sent la persona en qüestió. Les persones que produeixen aquesta expressió facial, no solen queixar-se massa pel seu problema, normalment, el suporten solitàriament. El somriure trist sol presentar asimetria i freqüentment es sobreposa a una altra expressió emocional totalment negativa, si aquesta emoció és ira, por o desdeny,

el somriure trist serà molt semblant a l’esmorteït. La diferència clau és que en aquest cas, el somriure trist no presentarà cap mena de contracció del múscul orbicular de les parpelles. Somriure de Chaplin El somriure de Chaplin el produeix un múscul que molt poca gent (entre la qual es trobava en Charles Chaplin) pot moure de manera voluntària. En aquest somriure, els llavis s’eleven en un angle molt més pronunciat que en un somriure autèntic. Aquest és un somriure insolent i burleta.


41

Somriure fals

La finalitat del somriure fals es convèncer a l’altre de que se sent una emoció positiva. Potser no se sent res en absolut, potser només emocions negatives, però el mentider vol ocultar-ho amb un somriure fals. Així doncs, el somriure fals és l’únic somriure mentider.

Hi ha diverses maneres de diferenciar aquest somriure del l’autèntic: -Els somriures falsos són més asimètrics que els autèntics. -Un somriure fals mai anirà acompanyat per l’acció dels músculs orbiculars de les parpelles. -En el somriure fals lleu o moderat, no hi haurà no fondalades sota els ulls, no s’alçaran les galtes, ni tampoc s’apreciarà descens en les celles. -El temps de desaparició d’un somriure fals sembla notablement inapropiat, pot ser massa abrupte o escalonat a la vegada. -El somriure fals utilitzat per ocultar, només presentarà moviment en la part inferior del rostre i en la parpella inferior. Hi ha vegades en que els persones senten més d’una emoció alhora, això es pot veure reflectit en els somriures. Els següents són només uns exemples de com dues emocions poden coexistir en el rostre: Somriure de plaent ràbia En aquest somriure els llavis s’afinen i de vegades, s’eleva el llavi superior. Tots aquest moviments van acompanyats de les característiques del somriure autèntic. Sol aparèixer quan es produeix o es planeja una venjança. Somriure de plaent desdeny El somriure de plaent desdeny, es fusiona amb l’autèntic mitjançant la contracció d’una o ambdós comissures dels llavis. Aquest somriure és molt comú quan se sent una barreja de por i tristesa lleugeres. Somriure de plaent tristesa Aquest somriure es caracteritza per la caiguda de les comissures mentre es produeix un somriure autèntic. El front i les celles presenten una expressió de tristesa. Aquest somriure es molt freqüent en els comiats.


42

Somriure de plaent excitació En el somriure de plaent excitació bàsicament s’eleven les parpelles superiors. Es sol veure aquesta expressió en algú que acaba de fer una picardia. Somriure de plaent sorpresa En aquest somriure, s’alcen les celles, cau el mentó, s’eleven les parpelles superiors i apareix el somriure autèntic. Un exemple on sol poder-se apreciar aquest somriure és en el rostre d’algú al que li han fet una festa sorpresa. Somriure de plaent temor El somriure de plaent por barreja el somriure autèntic amb un estirament horitzontal dels llavis i els trets característics de la por a les celles i al front. Un exemple on sol aparèixer quan la persona en qüestió mira una pel·lícula de por. Els somriures no només barregen emocions i expressions sinó que també existeixen somriures com el conquistador o el de torbació, en els quals es combinen la mirada i els moviments facials. El conquistador combina el somriure autèntic amb una mirada intermitent, lo suficientment prolongada per tal de fer-se notar. El somriure de torbació combina una mirada baixa amb una elevació del mentó i l’aparició del somriure autèntic. Hi ha molts altres somriures però no crec que siguin massa importants quan es detecten mentides ja que, en general, només tenen una finalitat social com el somriure mitigador, el d’acatament, el de coordinador i el d’interlocutor.

5.4.8. Indicis de l’engany facials

De la mateixa manera que un somriure fals, les expressions facials falses també presenten unes característiques concretes. La asimetria de les expressions facials és un indici de l’engany. En una expressió asimètrica es veuen les mateixes accions en ambdós costats de la cara, però són més intenses o marcades en un que en l’altre, És important saber que una expressió unilateral només es produeixen moviments en una banda del rostre i que aquestes no són signes d’emoció excepte en casos concrets com en les expressions de de desdeny. Així doncs són molt més interessants pel caçador de mentides les expressions asimètriques que les unilaterals ja que aquestes si són indicis de l’engany. S’han realitzat molts estudis que demostren que la asimetria de les expressions apareix només en les voluntàries ja que cada hemisferi del cervell controla el seu costat del rostre oposat. Tot el contrari passa amb les expressions involuntàries, aquestes estan controlades per zones inferiors i més primitives del cervell i per tant, gairebé no hi ha asimetria.


43

En conclusió, quan una persona produeix moltes expressions asimètriques és fàcil que estigui mentint, però el caçador de mentides mai ha de confiar mai en un sol indici de l’engany. Un altre indici de l’engany és el temps. El temps inclou la duració total d’una expressió facial, el que triga en aparèixer (temps d’arrencada) i el que triga en desaparèixer (temps de descàrrega). Tots tres elements poden oferir pistes sobre l’engany. Les expressions de llarga duració, és a dir les de 10 segons (i molts cops les de més de 5 segons) fàcilment són falses ja que les expressions facials genuïnes no romanen en el rostre més de uns segons. Tan el temps d’arrencada com el de descàrrega depenen molt del context en el que es troben, per exemple, quan algú explica un acudit el normal és que el somriure vagi apareixent poc a poc i finalitzi amb la culminació de la broma. D’aquesta manera, quan una persona no ajusti correctament aquests dos temps segons el context, difícilment estigui sent sincera. Per últim trobem que la sincronització de les expressions facials respecte a la conversa, a la veu i els moviments del cos, pot ser un indici de l’engany. Una expressió real apareix alhora que s’expressa de manera verbal o gestual, sinó sol ser falsa. Un clar exemple és el d’algú que dona un cop a la taula per demostrar ira, però la seva expressió facial esdevé uns segons més tard.

5.4.9. El mètode d’actuació de Stanislavski El mètode d’actuació de Stanislavski és una cosa que s’ha de tenir molt en compte quan s’interpreten expressions facials. Aquest mètode és molt utilitzat per actors ja que la seva finalitat és ensenyar a utilitzar els records per tal de revifar sentiments concrets. Així la persona que utilitza aquest mètode pot sentir emocions antigues com si fossin actuals provocant que els signes facials que apareguin siguin idèntics als que es formarien si l’emoció es sentis de forma veraç. Aquest mètode fa que sigui impossible de determinar quan una persona menteix o no ja que les expressions que mostra són idèntiques a les produïdes de forma autèntica. Això també passa amb les persones que s’han cregut la seva pròpia mentida, però les expressions que produeixen, en canvi de ser formades per un mètode teatral, són totalment autèntiques ja que senten el que diuen sense adonar-se’n que menteixen.


44

6. Errors i precaucions

La realitat és que la majoria de mentiders poden enganyar a la majoria de persones la major part de les vegades. Fins i tot els nens de de més de vuit i nou anys (alguns pares diuen que abans) poden engalipar als seus progenitors amb èxit. Això es provocat perquè les persones sense cap mena d’informació sobre la detecció de mentides no coneixen els errors que es poden produir durant el procés i en conseqüència, tampoc saben com evitar-los. Malgrat que conèixer els possibles errors i precaucions que existeixen no garanteix l’èxit total, facilita molt la feina del caçador de mentides i augmenta les possibilitats de no equivocar-se en els judicis que aquest realitza. Abans de començar amb els errors, és important que el detector conegui dues precaucions bàsiques. La primera precaució consisteix a fer més explícit el procés d’interpretació dels signes conductuals de l’engany. En l’últim apartat (Detecció de mentides) hi ha una explicació de quines són les formes en les que un mentider pot delatar-se, aquesta informació no garanteix que el caçador eviti els errors, però facilita que aquests es tornin més evidents i corregibles. D’aquesta manera el detector de mentides no ha de confiar tant en les seves intuïcions sinó en utilitzar la informació que coneix per a determinar la importància corresponent a cada indici de l’engany, descartant-ne alguns i modificant la seva opinió sobre altres. La segona precaució consisteix en comprendre millor els errors que es produeixen quan es detecten mentides. En els apartats anteriors hi ha una breu explicació d’alguns errors (el risc de Brokaw i l’error d’Otello) però per tal de poder evitar-los cal més informació la qual es pot trobar en la següent secció.

6.1. Tipus d’error

Hi ha dos tipus bàsics d’error, exactament oposats en causes i conseqüències. Aquests són; errors per incredulitat davant la veritat i errors de credulitat davant la mentida. En els primers, es pensa equivocadament que menteix una persona que diu la veritat, mentre que en els segons, es pensa equivocadament que diu la veritat una persona que menteix. Un exemple molt interessant que permet entendre bé la diferència entre aquests dos errors, és el que proposa Paul Ekman en el seu llibre “Cómo detectar mentiras”. Aquest exemple fa referència a dos personatges de vital importància en la història moderna, Hitler i Stalin. Durant la Segona Guerra Mundial, Hitler va cometre un error credulitat mentre que Stalin en va cometre un de d’incredulitat igual de catastròfic.


45

Els espies aliats van aconseguir convèncer als alemanys de que la invasió de Europa es produiria a Calais i no a Normandia. Aquest va ser un error de credulitat ja que els alemanys van considerar reals els informes que preveien la invasió d’Europa per la costa de Calais, quan la veritat va ser que es va produir a la de Normandia. Un error totalment oposat va ser el de Stalin. El líder soviètic es va negar a creure els informes dels seus propis espies que advertien d’un atac imminent cap a Rússia. Aquest va ser un error d’incredulitat ja que Stalin va jutjar com a mentiders els informes que van acabar sent els vertaders. En aquest exemple històric, es pot veure com tots dos tipus d’error poden tenir conseqüències igual de catastròfiques per qui els comet, en tots dos casos el nombre de baixes en vides humanes va ser altíssim, però a vegades un pot ser més perjudicial que l’altre. Això és el que més interessa al caçador de mentides perquè, amb facilitat, es trobarà casos on no pugui evitar cap d’aquests errors i per tant haurà d’avaluar-los per a poder escollir quan li convé córrer el risc de ser enganyat o el de formular una acusació falsa. Un cop el detector de mentides ha entès la diferència entre aquests tipus d’error, és important entendre com es produeixen.

6.1.1. Fonts de l’error d’incredulitat

Tots dos tipus d’error estan influenciats pel risc de Brokaw, que consisteix en no tenir en compte les diferències de conducta expressiva en els individus. Cap indici de l’engany és infal·lible. La presència d’un signe d’engany pot ser fal·laç, fent que el detector caigui en un error d’incredulitat pel qual es jutja a un innocent com a mentider. L’única manera reduir aquest error és basar la pròpia opinió en els canvis que experimenta la conducta del sospitós. El caçador de mentides ha de comparar el comportament habitual del sospitós amb el que mostra quan se sospita d’ell, és a dir, el detector, si pot, ha d’entrevistar-lo abans per poder determinar el seu comportament habitual. Si només es pot realitzar una entrevista, aquesta haurà de ser suficientment llarga com per poder observar la conducta habitual del sospitós. Malgrat que cap indici de l’engany és infal·lible, hi ha alguns que són menys vulnerables a patir el risc de Brokaw i per tant, són els més indicats per a reduir aquest error. Aquests indicis són: -Les relliscades verbals -Els discursos enardits -Les relliscades emblemàtiques -Les microexpressions Tots quatre indicis tenen una característica en comú; tots tenen un significat per ells mateixos sense necessitat d’establir cap comparació. El nombre de les pauses en el discurs d’una persona només és útil com a indici d’engany si es produeix un canvi respecte el nombre de pauses habitual, en canvi, els quatre


46

indicis esmentats anteriorment tenen significat propi. Per exemple, una microexpressió de tristesa per ella mateixa ja té un significat; la persona sent una emoció de tristesa. Una altre font d’error és l’error d’Otello, en el qual hi ha una confusió per part

del caçador de mentides en la seva interpretació dels indicis de l’engany. El

detector, per tal de reduir el risc de caure en aquest tipus d’error, sempre ha de

recordar que cadascun dels sentiments que inspiren a una mentida i que són

capaços de provocar una autodelació o una pista sobre l’engany, poden ser

experimentats per una persona sincera arrel d’altres motius si es sospita d’ella.

Una persona innocent pot sentir por a que no la creguin o pot sentir menyspreu

cap a qui dubta de la seva sinceritat, fins i tot hi ha sentiments com el plaer o

l’entusiasme, que poden provocar signes semblants als que apareixen amb el

delit d’entabanar a un altre tan característic d’alguns mentiders.

L’error que comet Otelo també demostra com els prejudicis del caçador de

mentides poden provocar un canvi dràstic en la seva opinió. Si recordem

l’escena de l’obra de Shakespeare, Otelo vol matar a la seva dona,

Desdémona, perquè està totalment convençut de que li ha estat infidel i gràcies

a aquest convenciment, el marit no considera que les emocions que pot sentir

la seva dona no proven ni la seva innocència, ni la seva culpa. Aquest és un

cas molt extrem, però els prejudicis constitueixen una distorsió en el raonament

i solen portar al caçador de mentides a cometre errors d’incredulitat. Les fonts

que poden produir aquests prejudicis poden ser molt diverses. En el cas

d’Otelo, la falsa creença de que la seva dona li era infidel es culpa d’en Iago,

qui poc a poc va intentant crear més sospites per tal de que el marit acabi

enfonsant-se. Malgrat l’acció malèvola d’en Iago, Otelo no dubtaria de la seva

dona si no fos gelós de per sí, a demés les persones geloses no requereixen

cap mena de Iago per a mobilitzar la seva gelosia, és més, prefereixen

confirmar les seves pors descobrint el que sospiten; que tot el món les menteix.

Així doncs, el caçador que tingui prejudicis en contra del sospitós o sigui gelós

de per sí, tindrà més possibilitats de caure en errors d’incredulitat. Per reduir

aquestes possibilitats, el detector ha d’intentar estimar com és de gelós i quins

prejudicis té abans de començar cap entrevista, perquè d’aquesta manera ho

podrà tenir en compte quan formuli el judici final.

Quan hi ha molt en joc, quan el preu que hauria de pagar el caçador si es confirma o no la mentida és molt alt, igual que amb els prejudicis i la gelosia, el risc de caure en un error d’incredulitat és fa molt més gran. Per tal d’evitar els errors produïts pel que hi ha en joc, el caçador ha de valorar com això el pot afectar per tal de tenir-ho en compte quan detecti mentides. Tant els prejudicis, la gelosia i el que hi ha en joc poden provocar errors en la detecció de mentides, però un dels motius pels quals la gran majoria de persones falla en les seves acusacions és el que s’anomena estar en una “reguera de pólvora emocional”.


47

Quan un caçador es troba en aquesta situació, les seves emocions queden descontrolades i van adquirint un impuls propi que poc a poc van augmentant amb el temps. Quan algú es troba en aquesta situació, res pot tranquil·litzar-lo. És obvi que en un moment així ningú pot jutjar amb propietat a una altra persona, de manera que l’única cosa que pot fer un detector per tal d’evitar errors produïts per una reguera emocional, és adonar-se’n de la seva situació i deixar de banda la detecció fins que es tranquil·litzi. En resum, un caçador de mentides, per tal d’evitar errors d’incredulitat, ha de: -Conèixer bé quines fonts poden provocar aquesta mena d’errors. -Fer varies entrevistes al sospitós (o bé una suficientment llarga) per poder comparar el seu comportament habitual amb el que mostra quan se sospita d’ell. -Recordar que tots els sentiments que inspiren a una mentida i que són capaços de provocar una autodelació o una pista sobre l’engany, poden ser experimentats per una persona sincera arrel d’altres motius si es sospita d’ella. -Estimar quins prejudicis té en contra del sospitós, valorar com és de gelós habitualment i considerar que és el que hi ha en joc per a ell. -En cas de trobar-se en una reguera de pólvora emocional, intentar adonar-se’n i deixar de banda la detecció fins tranquil·litzar-se.

6.1.2. Fonts de l’error de credulitat

Els errors de credulitat presenten fonts semblants amb els d’incredulitat. Les següents explicacions no contenen la forma d’evitar els errors produïts per aquestes fonts ja que les mesures per aconseguir-ho són idèntiques a les que apareixen en l’apartat de Fonts de l’error d’incredulitat. El prejudicis en contra del sospitós són igual de perjudicials quan es detecten mentides que els a favor. Si un caçador, abans d’analitzar al presumpte mentider, ja creu que aquest serà innocent, fàcilment caurà en errors de credulitat i considerarà veraç a un mentider. El que hi ha en joc també pot provocar errors en la detecció ja que si un caçador rep alguna mena de benefici o bé evita un càstig en cas de que el sospitós digui la veritat, fàcilment jutjarà a un mentider com a una persona sincera. L’última font que tots dos tipus d’error comparteixen és el risc de Brokaw. Aquest funciona en tots dos casos de la mateixa manera, és a dir, el no tenir en compte les diferències de conducta expressiva en els individus també pot provocar erros de credulitat.


48

Les següents fonts que causen l’error de credulitat són úniques i per tant no s’han de valorar quan s’intenta evitar un error d’incredulitat. Si el mentider domina el mètode de Stanilavski, és un psicòpata, és un mentider natural, o s’ha arribat a creure la seva pròpia mentida, és gairebé impossible no caure en un error de credulitat ja que la mentida és quasi perfecte. Quan un caçador es troba davant d’aquesta situació, gairebé tots els indicis de l’engany seran idèntics als que es produirien amb emocions reals i l’única cosa que pot fer és esbrinar que es troba davant d’un mentider excepcional abans de jutjar al sospitós, però això és realment difícil per a caçadors novells. L’última font que provoca errors de credulitat és la ignorància per part del caçador, sobre quins són els indicis de l’engany. Si aquest no els coneix, creurà amb molta facilitat que una persona diu la veritat quan en realitat és una mentidera. Per evitar-ho, el caçador ha d’aprendre quins són els indicis de l’engany i com funcionen. D’aquesta manera, un detector de mentides, per tal d’evitar els errors de credulitat ha de: -Conèixer bé quines fonts poden provocar aquesta mena d’errors. -Estimar quins prejudicis té en contra del sospitós i considerar que és el que hi ha en joc per a ell. -Fer varies entrevistes al sospitós (o bé una suficientment llarga) per poder comparar el seu comportament habitual amb el que mostra quan se sospita d’ell. -Esbrinar el més ràpid possible si es troba davant d’una mentida perfecte. -Aprendre el quins són els indicis de l’engany i com funcionen.

6.2. Verificació de la mentida

La verificació de la mentida és un procés d’estimació per tal d’esbrinar quines són les possibilitats de que el mentider cometi un error. Aquest procés consisteix en realitzar un conjunt de preguntes sobre la mentida en qüestió, sobre les característiques del presumpte mentider i sobre les del caçador de mentides. Encara que utilitzant aquest mètode el detector obté moltes possibilitats de no equivocar-se en els seus judicis, cap persona pot estar totalment segura de que un mentider cometrà algun error que el traeixi, o de que una persona sincera mai serà culpable. La verificació de la mentida només permet fer una estimació ben informada que serveix per reduir el nombre d’errors d’incredulitat i de credulitat que pot cometre el caçador de mentides.


49

Bàsicament, aquest mètode serveix per determinar quines mentides són més fàcils pel caçador i quines ho són més pel mentider. Una mentida fàcil per a qui detecta l’engany és una mentida on fàcilment el mentider comet errors, provocant que per aquest sigui un engany difícil. Una mentida és fàcil pel mentider si no requereix ocultar o falsejar emocions, si s’ha tingut l’oportunitat de practicar abans, si el mentider és avesat en ella o si el destinatari no és suspicaç. Per a dur a terme aquesta verificació, el caçador de mentides ha de seguir un esquema de preguntes com el de la taula d’exemple inclosa en el llibre Cómo Detectar Mentiras, escrit per Paul Ekman que podreu trobar en els annexes.


50

7. Aparells i substàncies utilitzades en la

detecció de mentides

7.1. Polígraf

El polígraf és un instrument de mesura que segons el Webster’s Dictionary es defineix com “un instrument per registrar les marques que produeixen diverses pulsacions diferents que actuen de forma simultània; en termes generals, detector de mentides”. El polígraf s’encarrega doncs de mesurar els signes d’activació del SNA com el ritme cardíac, la pressió arterial, la freqüència respiratòria, les pulsacions i la sudoració.

Aquest instrument funciona amplificant senyals procedents d’uns sensors que s’adhereixen a diferents parts del cos, normalment hi ha quatre sensors: en el pit i el ventre es col·loquen faixes o tubs neumàtics capaços de mesurar els canvis en el ritme i la profunditat de la respiració, en el bíceps un dispositiu per a saber la pressió arterial i l’últim sensor és un conjunt d’elèctrodes de metall que registren canvis minúsculs en la transpiració de la pell. Molt sovint s’anomena detector de mentides a les agulles que marquen sobre una tira mòbil de paper graduat les pulsacions de la persona, però les agulles del polígraf poden mesurar amb rigor qualsevol tipus d’activitat. Encara que el rigor amb el qual el polígraf fa la seva feina és excel·lent, és important per al caçador de mentides recordar que aquest aparell no detecta mentides per si mateix, només mesura els signes d’activació del SNA i com s’ha explicat en una apartat anterior, aquests signes només indiquen l’existència d’alteracions emocionals i encara no hi ha estudis que permetin relacionar aquestes alteracions amb emocions concretes. El polígraf és doncs, molt vulnerable a caure en l’error d’Otelo, que consisteix en no tenir en compte que tots els sentiments que inspiren a una mentida i que són capaços de provocar una autodelació o una pista sobre l’engany, poden ser experimentats per una persona sincera arrel d’altres motius si es sospita d’ella. Aquest marge d’error tan gran ha causat en el món científic una gran discussió sobre aquest aparell, uns defensen que la prova del polígraf és infal·lible si l’examinador pren certes precaucions, mentre que altres asseguren que aquesta prova pot ser superada amb els coneixements adequats. La realitat és que hi ha hagut casos de persones que han superat la prova, però també hi ha hagut cops que ha servit per a provocar la confessió dels sospitosos. En aquest treball no hi ha cap opinió personal ja que l’objectiu d’aquest apartat no és determinar l’eficàcia del polígraf, sinó com aquest pot ser utilitzat en la detecció de mentides.


51

D’aquesta manera, la idea més important respecte al polígraf que un caçador de mentides a de tenir sempre present és que aquesta prova ha de ser una prova més, mai s’ha de donar més importància a un indici de l’engany que a un altre, perquè cap indici assegura l’existència d’una mentida. Aquest aparell permet saber amb molta exactitud quan una persona està emocionada, mentre que l’anàlisi dels indicis conductuals de l’engany permet saber quina emoció en concret sent el sospitós. Complementar un mètode amb l’altre pot ser molt útil pel caçador. Així doncs, per a fer el més eficient possible la detecció de mentides és important tenir en compte els resultats obtinguts en la prova del polígraf, però sempre s’han de considerar complementaris als obtinguts pels indicis conductuals.

7.2. Analitzadors de la veu

Els analitzadors de la veu tenen un funció semblant a la del polígraf. Els creadors d’aquests aparells asseguren que poden detectar mentides fins i tot des de un telèfon, però això no és del tot cert. De la mateixa manera que el polígraf, els analitzadors de veu no detecten mentides per ells sols, la seva funció és detectar signes d’estrès o tensió en la veu. Aquests aparells presenten però, dos problemes principals: El primer és que registrar l’estrès o la tensió no serveix per a determinar l’existència d’un engany, aquesta informació pot servir d’ajuda en l’anàlisi dels indicis conductuals, però sempre ha de tenir un paper complementari perquè sinó, fàcilment es cometrà l’error d’Otelo, igual que en el polígraf. El segon problema és que no tots els mentiders senten emocions negatives quan enganyen i si no hi ha tensió o estrès, els analitzadors de veu no serveixen per a res. Així doncs, els instruments encarregats d’analitzar la veu no són gaire eficients, i donat el seu elevat preu, és millor utilitzar un polígraf per a complementar les dades obtingudes amb els indicis conductuals.


52

7.3. Fàrmacs de la veritat

Els fàrmacs de la veritat són substàncies que provoquen una depressió de les funcions corticals superiors, el que en principi, anul·laria la voluntat del sospitós. Un exemple és el famós “suero de la verdad” o “tiopentato de sodio” un agent hipnòtic, que amb una dosis controlada, pot provocar aquests efectes. En general es considera que la mentida és molt més complexa que la veritat i per tant, si es suprimeix la voluntat del mentider és més fàcil que cometi errors i

digui la veritat. Encara que aquesta suposició no és del tot incorrecte, els fàrmacs de la veritat no garanteixen que el sospitós digui la veritat ja que i ha molts factors com preparacions especials o condicions ambientals que poden evitar que el sospitós cometi errors o perdi la voluntat necessària per seguir mentint amb èxit. Un altre inconvenient que presenten els fàrmacs és que no és ètic drogar a les persones sense el seu consentiment Així doncs, el caçador de mentides no hauria de confiar gens en aquestes substàncies perquè no són gaire fiables perquè els seus efectes poden variar notablement segons certs factors i la seva utilització no és ètica sense consentiment.


53

8. Mentiders excepcionals

Aquest apartat conté l’explicació de tres tipus principals de mentiders que gràcies a unes característiques peculiars són gairebé indetectables i per tant, poden causar molts problemes al caçador de mentides. Com ja s’ha comentat en l’apartat 6, quan un detector es troba davant d’un d’aquests mentiders, l’única manera que hi ha d’evitar errors de credulitat és esbrinar, el més ràpid possible, que el sospitós és un mentider especial. Hi ha tres grups de mentiders excepcionals: -Mentiders naturals -Mentiders patològics -Psicòpates Els mentiders naturals són un tipus de persones que porten dient mentides des de la seva joventut i que gairebé sempre han tingut èxit en els seus enganys. La pràctica i l’èxit que han adquirit durant els anys, els hi ha servit per guanyar una confiança en les seves capacitats per mentir molt gran. Aquesta confiança també provoca que els mentiders naturals no sentin cap mena de por a ser descoberts, fent-los encara més difícils de detectar. Les persones que menteixen amb aquesta facilitat solen acabar treballant com a advocats, comerciants, negociadors, polítics i espies. Un clar exemple de mentider natural és el Billy Costigan de la pel·lícula “The Departed” o el Frank Abagnale Jr. de “Catch me if you can”. El mentiders patològics o mitòmans són persones que pateixen un trastorn que els fa sentir l’impuls de mentir contínuament per poder amagar una realitat inacceptable per a ells. La gran majoria de mentiders patològics acaben creient que la seva mentida és real i no poden diferenciar la ficció que han creat de la realitat. Aquest és el cas més difícil de detectar perquè només es poden utilitzar els indicis conductuals per demostrar la mentida quan el mentider sap que està mentint, si no té la consciencia de que està enganyant, tots els indicis seran sincers ja per a ell, el que diu és real. Un exemple famós de mitòman és en Christopher Rocancourt, qui es va fer passar per un membre francès de la família Rockefeller. Segons ell, al final ja no sabia si realment era un Rockefeller o tot havia estat provocat per la seva ment. El pas del temps i el seu impuls per seguir mentint, només el va acabar portant a creure en la seva pròpia mentida i això el va fer gairebé indetectable.


54

Els psicòpates són persones amb una malaltia que els trastorna la personalitat, fent que deixin de sentir empatia pels demés éssers humans. Els psicòpates solen tenir la necessitat de fer coses en contra de les normes i del bé comú com per exemple matar, violar, ferir, provocar patiment... La peculiaritat que tenen en la detecció de mentides és que al veure les persones com a objectes, no senten cap mena de culpa ni de remordiment pels seus crims dificultant molt la feina del caçador. Una altra característica que fa encara més difícil la detecció de les mentides d’un psicòpata és que aquests presenten una indiferència davant dels altres éssers humans increïble i en conseqüència, gairebé no presenten cap mena d’emoció. Un dels psicòpates més famosos dels últims anys és Charles Manson. Manson va ser músic i fundador d'un grup d'ideologia hippy conegut com la família que va realitzar diferents assassinats l'any 1969, entre els que destaquen el de Sharon Tate, la dona del director de cinema Roman Polanski. S’han fet moltes entrevistes a aquest personatge i en cap a demostrat sentir cap mena de culpa o vergonya pels seus crims, més bé sempre s’ha mostrat totalment fred i calculador.

http://ca.wikipedia.org/wiki/1969

http://ca.wikipedia.org/wiki/Sharon_Tate

http://ca.wikipedia.org/wiki/Roman_Polanski


55

9. Com utilitzar la detecció de mentides

La detecció de mentides és un coneixement que pot ser molt útil si s’utilitza correctament, però hi ha vegades en que és millor “deixar-se” enganyar. En aquest apartat s’explica com utilitzar la detecció des de el punt de vista del mentider i del caçador.

9.1. Mentider

Tota la informació d’aquest treball està pensada per a ser utilitzada com a detector de mentides, però un mentider la pot fer servir en el seu propi avantatge. Una persona que no conegui quins són els motius que la poden delatar quan enganya, té més possibilitats de ser enxampada que algú que els conegui. Un mentider que sigui conscient de com funciona la detecció de mentides, podrà utilitzar els indicis de l’engany en contra del caçador, per exemple, un estafador molt hàbil que conegui els mètodes que ha de seguir un detector, potser comet errors voluntaris com relliscades verbals per confondre’l i fer-lo creure que és innocent ja que un mentider de veritat sabria controlar millor les seves paraules. Encara que saber com funcionen les pistes sobre l’engany i les autodelacions sigui útil per a qui menteix, aquesta informació no garanteix l’èxit, és més, per molt que un mentider domini la detecció de mentides, ocultar i falsejar emocions sempre és igual de difícil i com ja s’ha explicat anteriorment, els principals indicis de l’engany provenen de les emocions. Per últim és interessant saber que el simple fet d’estar controlant tots els indicis conductuals de l’engany ja és per si mateix una pista de l’engany.

9.2. Caçador de mentides

Moltes de les persones amb les que he parlat sobre el meu treball m’han comentat sempre una idea semblant; “Això és realment útil, així podries saber sempre quan t’estan mentint”. Conèixer com es detecten les mentides és una informació molt útil en molts casos, però un caçador de mentides ha de saber quan parar. La detecció de mentides té moltes utilitats, per un psicòleg saber detectar mentides pot millorar la teràpia amb els pacients més difícils que fan veure que estan bé quan en realitat no ho estan, per un empresari aquest coneixement pot permetre’l saber quan un acord és sincer i quan és una estafa, per a un votant saber quan un polític menteix pot fer canviar la seva opinió i per suposat, per a totes les persones que treballen en feines com policia, agent secret,


56

espia, detectiu privat, etc. Saber quan algú menteix pot ser realment útil. També és útil conèixer com funcionen els indicis de l’engany en la vida quotidiana, esbrinar si un amic és traïdor, descobrir la infidelitat del marit o de la dona i conèixer quan els companys de feina t’estan enganyant són tres exemples de com la detecció de mentides pot ser utilitzada per a tothom i no només per a ambients professionals. Com ja s’ha comentat, conèixer i dominar la detecció de mentides és molt útil en molts casos, però el caçador ha de saber com utilitzar-la. Hi ha vegades en que la veritat no es comunica per algun bon motiu i això és important, ja que quan s’analitzen els indicis conductuals de l’engany d’algú, s’està robant informació secreta a la persona en qüestió. No seria correcte fer públic que un company de feina està trist quan ell diu que està bé, potser seria més adequat no fer públic que un amic menteix a un altre quan li diu que li agrada molt la seva pintura que demostrar l’engany i tampoc seria ètic dir a una amiga que el seu marit l’enganya quan diu que ella és la més maca del món. Així doncs, hi ha casos en que un caçador ha de saber quan està justificat revelar els enganys dels demés i quan no ho està. Un altre aspecte important és com pot arribar a afectar a un caçador de mentides saber que les persones de confiança l’enganyen. En els camps professionals això no té gaire importància, ningú s’ofendria si un malalt fes veure que està content quan en realitat té una gran depressió, però tothom se sent decebut quan descobreix l’engany d’un fill. Un caçador de mentides ha d’entendre que les mentides són una cosa natural en l’ésser humà, si és cert que això no justifica l’engany, tampoc s’ha de sentir-se molt dolgut quan algú el menteix. Si un detector no pot acceptar que fins i tot les persones de confiança l’enganyaran d’alguna manera, ha d’aprendre a parar d’analitzar les seves conductes i a “deixar-se” enganyar. En resum, un caçador ha de racionalitzar si és ètic fer públic un engany i si el fet de que algú de confiança l’enganyi el fa sentir malament, ha de deixar de detectar les mentides dels seus amics i familiars perquè la mentida és natural en els éssers humans.


57

10. Cos pràctic

10.1. Objectius principals

Per ampliar les explicacions i les descripcions del cos teòric he utilitzat tres pràctiques que crec que poden ajudar a entendre millor l’anàlisi dels indicis conductuals de l’engany i poden servir com a exemples més clars dels conceptes que s’han comentat durant el treball teòric. D’aquesta manera, en aquest apartat del treball s’inclouen tres pràctiques que he pogut realitzar durant el meu projecte de recerca i que en conjunt amb les explicacions anteriors m’han servit per acabar de comprendre la mentida i els seus indicis conductuals en les persones.

10.2. Pràctiques

Pràctica 1: Anàlisi d’expressions facials

Objectiu Comprovar la capacitat d’un grup de persones per a produir emocions falses de de tristesa, por, ira, sorpresa, fàstic i menyspreu de la forma més veraç que puguin i analitzar els resultats per determinar la quantitat de persones capaces de produir-les correctament. Variables importants Alhora de dur a terme aquesta experiència cal tenir en compte certes variables importants que poden afectar als resultats. Aquestes variables són: -La motivació dels participants: Quan més gran sigui la motivació que sentin els participants, més possibilitats hi ha de que intentin produir expressions facials més elaborades5. -Les possibles emocions que es puguin sentir en el moment de la fotografia: Com menys emocions sentin els participants, més facilitat tindran alhora de falsejar emocions

5 L’explicació de perquè aquestes variables afecten de la manera descrita dins d’aquest apartat

es troba en el punt 4. Per què fallen les mentides?


58

Es possible que existeixin més variables que puguin afectar als resultats obtinguts a partir d’aquesta pràctica, però no crec que les variacions que puguin provocar puguin ser tan importants com les d’aquestes dues variables.

Material i requeriments Per poder dur a terme aquesta pràctica es requereixen poc recursos, només són necessàries: -Càmera fotogràfica -Fotografies d’expressions facials veraces que hagin estat produïdes per professionals i que per tant, puguin ser utilitzades com a exemple per a comparar amb els resultats. -Persones voluntàries que acceptin ser fotografiades i analitzades. Procediment

En primer lloc, cal prendre alguna mesura per controlar les variables descrites anteriorment. Per augmentar la precisió dels resultats és important que els voluntaris estiguin motivats. Per aconseguir-ho, per exemple, es pot oferir un premi a cada participant que realitzi correctament una emoció En la meva experiència en concret he pogut comptar amb persones totalment disposades a ajudar-me que, a més, a més, han semblat estar completament concentrades en falsejar el millor possible les emocions demanades, per aquest motiu he considerat que no calia fer cap canvi en el procediment. Les emocions que poden sentir els participants en el moment de la fotografia són molt diverses, però en general l’emoció que més pot afectar als resultats d’una prova així és la vergonya davant la càmera. Per evitar-la és important deixar al participant uns segons sol per tal de que perdi aquesta vergonya. Per evitar altres emocions és important buscar una situació en la qual el participant es trobi relaxat i tranquil. Un cop s’han donat les condicions de control, cal començar el procediment en si. El primer és situar a la persona que ha de ser analitzada en un lloc en el qual la il·luminació permeti obtenir una fotografia amb la qualitat suficient per a poder observar les expressions facials del participant en qüestió. El següent pas és demanar al voluntari que produeixi el millor que pugui una expressió facial per cada una de les emocions que es volen analitzar. Un cop produïdes les fotografies, cal comparar-les amb l’expressió facial veraç corresponent a l’emoció demanada en cada moment, per tal de fer el procés de anàlisi el més precís i rigorós possible.


59

Anàlisi dels participants Per fer més fàcil l’anàlisi de les expressions facials dels voluntaris, faré servir com a base les fotografies del protagonista de la sèrie “Lie to me”, les quals es poden trobar a la web oficial del programa, ja que han estat estudiades per professionals. Per aquest motiu em fixaré pràcticament només en els músculs fidedignes de cada expressió i en les parts del rostre marcats en la fotografia.

Tristesa

Els músculs fidedignes que determinen la veracitat d’una expressió facial de tristesa són les celles, les quals s’alcen en el seu angle interior formant d’aquesta manera arrugues al mig del front. Les parpelles superiors també cauen. Generalment les persones tendeixen a tenir la mirada perduda o baixa quan senten tristesa, però això és fàcilment manipulable. L’expressió de tristesa sol presentar els extrems dels llavis lleugerament caiguts, però de la mateixa manera que la mirada, és un moviment fàcil de falsejar.


60

Expressió facial de tristesa dels participants adults

1 2 3

4 5 6 Expressió facial de tristesa dels participants joves

7 8 9

10 11 12


61

Anàlisi dels participants: tristesa Músculs fidedignes: Els únics participants capaços de moure els músculs fidedignes de manera semblant a la fotografia són els participants 1, 6, 7 Mirada: La mirada perduda o desenfocada només la presenten els subjectes 1, 5, 7, 9 i 12. La mirada baixa no la presenta ningú. Extrems dels llavis: Els voluntaris que han baixat lleugerament els extrems dels llavis són els 1, 2, 5, 7, 10 i 12. Resultats Només dues persones han estat capaces de produir una expressió de facial de tristesa totalment veraç, els subjectes 1 i 7, malgrat que els participants 6 i 12 han mogut els músculs fidedignes força bé, la veritat és que no ho han fet amb tanta precisió com el 1 o el 7.

Por

Els músculs fidedignes que actuen quan se

sent por són els de les celles. És gairebé

impossible fer el moviment d’alçar i unir les

celles voluntàriament. L’expressió de por sol

anar acompanyada per l’elevació de les

parpelles superiors i per la tensió de les

inferiors, però aquests moviments es poden

falsejar amb facilitat.

L’estirament horitzontalment cap enredera dels

llavis, que sol aparèixer amb la tristesa, també

és fàcilment controlable.


62

Expressió facial de por dels participants

1 2 3 4 5 6 Expressió facial de por dels participants joves

7 8 9

10 11 12


63

Anàlisi dels participants: por

Músculs fidedignes: No hi ha cap participant capaç de produir el moviment d’alçar i aproximar les celles correctament tot i que el 4, el 6, el 3, el 9 i el 10 han aixecat les celles, però cap ha aconseguit aproximar-les correctament. El 4 i el 6 han format un angle amb les celles molt semblant al que es produiria amb la tristesa però no amb la por, ara bé, si han realitzat bé l’elevació de les parpelles superiors i la tensió de les inferiors. Llavis: Els subjectes 1, 3, 4, 5, 6, 10 i 11 han estirat els llavis horitzontalment cap enredera, però com ja s’ha explicat aquest és un moviment no gaire fiable per determinar la veracitat de l’expressió. Resultats Malgrat que ningú ha estat capaç de realitzar tots els moviments que produeixen els músculs fidedignes en una expressió facial real de por, els participants 3, 4 i 6 han aconseguit una aproximació força precisa. Els llavis gairebé tots han pogut moure’ls adequadament.

Sorpresa No hi ha músculs fidedignes que intervinguin en l’expressió facial de sorpresa, però aquesta té unes característiques especials.

En una cara de sorpresa autèntica, els ulls

s’obren mentre que les celles s’aixequen.

Aquest moviment no tothom el fa igual,

algunes persones les obren molt i d’altres poc.

La boca, igual que els ulls, també s’obre.


64

Expressió facial de sorpresa els participants adults 1 2 3 4 5 6

Expressió facial de sorpresa dels participants joves

7 8 9 10 11 12


65

Anàlisi dels participants: sorpresa Celles: Tots els subjectes excepte els 3, 7, i 11 han estat capaços d’alçar les celles correctament. Ulls: L’obertura dels ulls la han realitzat de forma convincent els participants 2, 4, 6, 8, 9, 12. Puc assegurar que la voluntària 1 també ha fet aquest moviment correctament perquè la conec personalment i sé que quan obre els ulls ho fa com a la fotografia. Boca: La boca l’han obert tots excepte els participants 3, 4, 5, 7 i 11.

Resultats Els subjectes que han produït una expressió de sorpresa de forma totalment veraç han estat el 1, el 2 el 6, el 8, el 9 i el 10. El participant 4 ha aconseguit aproximar-se molt i en canvi el 3, el 5, el 7 i el 11 no han estat capaços de falsejar l’expressió facial de sorpresa.

Ira

En l’expressió d’ira, les celles s’ajunten i van cap avall. Aquesta expressió facial sol anar acompanyada per un mirada feroç. Els músculs fidedignes que actuen quan les persones senten ira són els dels llavis. El moviment clau és l’afinament dels llavis, és a dir, que aquests s’estrenyin.


66

Expressió facial d’ira dels participants adults 1 2 3 4 5 6

Expressió facial d’ira dels participants joves

7 8 9

10 11 12


67

Anàlisi dels participants: ira

Músculs fidedignes: Els participants capaços d’estrènyer i afinar els llavis només són el 1, el 3, el 8 i el 10. La participant 2 no els afina, però sí els estreny, en canvi la 11 els afina, però no els estreny.

Celles: El moviment d’ajuntar i baixar les celles l’han realitzat bé els participants 1, 2, 3, 6 i 7. Mirada: La mirada feroç ha estat produïda només per els voluntaris 2 , 3, 7 i 8. Resultats Els subjectes 1, 3 i 8 han realitzat una expressió facial d’ira totalment veraç, malgrat que la 3 és la més precisa. La participant 2 no ha realitzat correctament el moviment dels llavis (el més important), però en conjunt ha produït una expressió falsa molt semblant a la real. Els participants 4, 5 i 6 no han aconseguit realitzar suficientment bé els moviments necessaris per falsejar l’expressió facial d’ira.

Menyspreu

L’expressió de menyspreu no es realitza amb

cap múscul fidedigne, encara que es pot

diferenciar de les altres mitjançant els llavis.

Quan una persona aixeca i tensa l’extrem d’un

llavi en un costat de la cara, sol ser degut al

menyspreu que algú o alguna cosa li provoca.


68

Expressió facial de menyspreu dels participants adults

1 2 3 4 5 6

Expressió facial de menyspreu dels participants joves

7 8 9

10 11 12


69

Anàlisi dels participants: menyspreu

Llavi: Els únics participants que han aixecat i tensat l’extrem del llavi han estat el 5, el 8 i el 9. Els voluntaris 3, 7 i 11 també l’han aixecat, però d’una forma més subtil. Resultat Només els participants 3, 5, 7, 8, 9 i 11 han estat capaços de produir l’expressió facial de menyspreu de manera totalment veraç. La resta no ha aconseguit ni aproximar-se. Fàstic

L’expressió de repugnància, igual que la de sorpresa, no conté músculs fidedignes, però en general una cara de fàstic autèntic presentarà el nas arronsat. El llavi superior sol arronsar-se quan se sent angúnia.


70

Expressió de fàstic dels participants adults 1 2 3 4 5 6

Expressió facial de fàstic dels participants joves

7 8 9

10 11 12


71

Anàlisi dels participants: fàstic

Nas: El moviment d’arronsar el nas l’han produït correctament els participants 1, 2, 4, 6, 7, 8, 9, 10 12. Llavi superior: El llavi superior l’han aixecat lleugerament els voluntaris 1, 2, 3, 4, 6, 7, 11. Resultats Els subjectes 1, 2, 4, 6 i 7 han aconseguit produir una expressió facial de fàstic molt veraç, mentre que els 3, 5, 8, 9, 11 i 12 no l’han realitzada correctament, tot i que els 3, 8 i 9 s’hi han aproximat força bé. Resultats generals de la pràctica

Les expressions més fàcils de falsejar correctament pels participants han estat: - L’expressió de fàstic - L’expressió de sorpresa - L’expressió de menyspreu En canvi, les que han resultat més difícils de falsejar han estat: - L’expressió de por - L’expressió d’ira - L’expressió de tristesa Conclusions La conclusió principal que he pogut extreure al realitzar aquesta pràctica és que gairebé totes les persones a les quals he realitzat la prova, els hi ha costat molt més produir correctament les expressions facials que requereixen el moviment dels músculs fidedignes de la cara. Aquest demostra que les persones de la meva pràctica, no poden moure amb voluntat aquest tipus de múscul. També he pogut comprovar totes les persones han produït expressions més o menys semblants, de manera que en aquesta pràctica, les diferències entre edats i sexes no han modificat els resultats de la pràctica. Això demostra que les expressions facials són universals per a tots els participants de la meva pràctica.


72

Pràctica 2: Muntatge sobre mentides famoses

Objectiu

L’objectiu d’aquesta pràctica és buscar escenes on apareguin personatges famosos i coneguts que cometin relliscades verbals, il·lustracions, expressions facials, canvis en la veu o altres indicis conductuals de l’engany que permetin exemplificar els conceptes descrits dins del apartat 5.Com detectar mentides del cos teòric.

Variables importants

En aquesta pràctica en concret no hi ha variables importants que puguin afectar als resultats. Material

En aquesta pràctica no es necessita gaire material, només: -Programa informàtic per editar vídeos -Escenes on personatges famosos realitzin els indicis conductuals de la mentida Procediment

El primer és buscar vídeos on personatges famosos en la nostre vida cometen tota mena d’autodelacions i pistes sobre l’engany. Un cop obtingudes totes les escenes necessàries per a fer el muntatge, cal editar-les amb un programa informàtic adequat fins a obtenir el resultat desitjat. Resultat El muntatge el podreu trobar en el disc adjunt amb el treball. Conclusió La principal conclusió que he pogut extreure d’aquesta pràctica és que els personatges influents en la nostre cultura també cometen les mateixes errades al mentir que la resta d’éssers humans. Això em fa pensar que en uns anys, quan aquesta branca de la psicologia estigui una mica més desenvolupada, podrem visualitzar els discursos d’aquest tipus de persona d’una manera diferent, possiblement, d’una manera més propera a la veritat.


73

Pràctica 3: Partida de Pòquer

Objectiu

L’objectiu d’aquesta pràctica és reunir a un grup de 4 persones (dos homes i dos dones) i analitzar els possibles indicis conductuals de l’engany que poden arribar a sorgir dins d’una partida de pòquer i les capacitats de detecció de mentides d’aquestes persones, totes sense formació en la matèria. Variables importants En aquesta pràctica existeixen certes variables que poden afectar als resultats obtinguts i són: -Motivació dels participants: Succeeix el mateix que s’ha descrit en la pràctica 1 -Emocions que poden sorgir en els voluntaris per estar sent gravats amb una càmera de vídeo: Succeeix el mateix que s’ha descrit en la pràctica 1 -Relació del caçador de mentides amb els jugadors: El detector pot caure en certs errors alhora d’analitzar els indicis de l’engany si no té en compte la seva relació amb el mentider. Es possible que existeixin més variables que puguin afectar als resultats obtinguts a partir d’aquesta pràctica, però no crec que les variacions que puguin provocar puguin ser tan importants com les d’aquestes tres variables. Material Aquesta pràctica també requereix poc material, només són essencials: -Càmera de vídeo -Cartes de pòquer -Quatre persones voluntàries per a jugar que no sàpiguen gairebé res sobre la detecció de mentides. -Una persona per repartir les cartes


74

Procediment Per tal d’evitar que les possibles variables afectin als resultats s’ha de prendre

una sèrie de mesures. La forma per tal d’aconseguir que la motivació dels

participants i les emocions que poden sorgir en els voluntaris per estar sent

gravats amb una càmera de vídeo no alterin els resultats de la prova, cal

prendre les mateixes mesures descrites en el procediment de la primera

pràctica. Pel que fa a la relació entre el caçador de mentides i els jugadors s’ha

de prendre totes les precaucions descrites en l’apartat del cos teòric del treball

6. Errors i precaucions.

Un cop preses les mesures necessàries per evitar l’alteració dels resultats cal

començar amb el procediment en si. Primer de tot cal que els jugadors es situïn

en la taula on es vol jugar la partida. Quan els participants estiguin llestos per

jugar és important comentar les normes del joc, en aquest cas les del pòquer,

per tal d’assegurar que tothom les coneix i està d’acord amb elles. Un cop

iniciada la partida cal començar a gravar-la per a poder analitzar-la més

endavant amb deteniment. La millor manera de fer aquesta pràctica és tenint 4

càmeres, dos que enfoquin sempre als jugadors i dos que enfoquin a les seves

cartes, però sinó també es pot utilitzar només una amb un càmera que vagi

canviant de pla6. Per tal de que la partida no s’allargui molt, es pot pactar, per

exemple, un temps de joc determinat.

Un cop finalitzada la partida, el caçador de mentides haurà de buscar tots els

indicis conductuals que trobi en el vídeo de cada jugador per a poder observar i

analitzar amb deteniment la forma amb la qual aquests han mentit durant el joc.

6 Aquesta pràctica en concret ha estat produïda només amb una càmera.


75

Anàlisi de la partida

Subjecte 1

En la primera mà de la partida, el participant va decidir canviar dues de les seves cartes, quan les va veure va arquejar les celles i va produir un lleu somriure, demostrant que alguna cosa l’havia sorprès gratament. Això em va fer creure que el jugador 1 havia rebut cartes que l’afavorien.

Al observar les seves cartes es pot veure com la mà del participant contenia una doble parella d’alt valor, la qual li donava oportunitats per guanyar.

Per si sola una manipulació com la que va produir el participant durant la partida, es va tocar la cella amb la mà diversos cops, no és signe clar d’engany però, malgrat la qualitat de la fotografia, si ens hi fixem molt podem veure com el participant va realitzar un lleuger somriure esmorteït, el qual es produeix quan el mentider vol amagar la intensitat d’una emoció positiva que està sentint. Aquesta emoció positiva segurament va estar provocada pel delit que possiblement va sentir només en pensar que podria enganyar al seu oponent. La suma d’aquests dos indicis em van fer sospitar que el subjecte no tenia una bona mà, per molt .que ell ho assegurés Al enfocar les seves cartes vaig veure com les meves sospites eren reals; el jugador només podia anar a carta alta, que en pòquer no és gaire favorable.


76

Una mica després, al rebre les noves cartes, el participant va aixecar i tensar l’extrem dels llavis cap a un costat en un període de temps molt breu. Aquest moviment és característic de la microexpressió de menyspreu. Això em va fer creure que possiblement les cartes que va rebre tenien poc valor i no eren el que ell esperava. . Al enfocar les seves cartes clarament és pot veure com el participant no tenia més que carta alta, ara bé, si per exemple el 4 hagués estat un 6 la mà hauria estat una escala que en pòquer és una de les coses amb més valor. Resultats anàlisi subjecte 1 El subjecte 1 va produir diverses microexpressions al llarg de la partida, són un exemple d’aquestes la primera i la tercera fotografia. Una altra característica d’aquest participant és que no va intentar enganyar al seu rival amb les paraules gaires vegades sinó que més aviat volia mentir al rival mitjançant l’augment o la disminució de les apostes, però el seu rostre el va delatar sovint. Malgrat les microexpressions facials i els somriures que va realitzar diversos cops, el seu oponent no va ser capaç de veure-ho. Puntualment el participant va sentir delit per pensar que podia entabanar al seu rival i menyspreu cap a les seves cartes al veure que eren de baix valor. Tots dos casos es van produir quan l’aposta era gran. Va aconseguir enganyar al seu rival la majoria de vegades. No va ser capaç de detectar la majoria dels enganys del seu rival. En general les seves cartes van ser favorables. Finalment va guanyar la partida.


77

Subjecte 2

El subjecte 2, un dels cops que va rebre noves cartes, va decidir disminuir l’aposta per a demostrar que tenia una mà dolenta, però un segon després, es va rascar el nas, una manipulació que pot ser indici de l’engany. Al veure aquesta imatge em va semblar sospitós, però no ho vaig considerar suficient per a poder jutjar si el participant volia enganyar al rival o realment tenia una mà bona.

Malgrat la meva indecisió, al enfocar les seves cartes vaig poder observar com realment el subjecte tenia color, que en pòquer té un gran valor. Al analitzar el vídeo amb deteniment em vaig adonar de que aquest jugador va manipular-se el nas gairebé sempre que volia enganyar al seu rival.

Al visualitzar aquesta imatge em vaig adonar que el participant va produir un somriure fals just a continuació d’haver assegurat que tenia una bona mà. Aquest somriure em va fer sospitar que la seva mà en realitat no tenia gaire valor. Al observar les seves cartes vaig comprovar com el meu judici era cert; el jugador només tenia carta alta.


78

En aquesta imatge no es pot veure amb qualitat l’expressió d’ira que va fer el participant, però l’he escollida perquè és l’única en la qual es pot apreciar lleugerament aquesta autodelació. Si ens fixem bé es pot observar com el subjecte junta i baixa les celles que junt amb el moviment dels músculs fidedignes (estreny i afina els llavis) són els que es produeixen en una expressió facial d’ira totalment veraç. Al observar-ho vaig suposar que el participant tenia cartes amb poc valor, perquè si hagués tingut una bona mà no hauria sentit ira. Al enfocar les seves cartes vaig veure com el participant només va rebre una parella de tres, que no és una mà gaire favorable donada la gran aposta que hi havia en joc.

Resultats de l’anàlisi del subjecte 2

El subjecte 2, a diferència del participant 1, va intentar entabanar al seu rival a partir de les paraules, les microexpressions facials falses i la variació en les apostes. Sovint va aconseguir que el seu rival el cregués, però sempre que mentia realitzava alguna mena d’indici de l’engany, que en cap moment el seu oponent va ser capaç de detectar. Puntualment va sentir ira al veure que les seves cartes de baix valor. L’aposta en aquell moment era gran. Es va manipular el nas gairebé sempre que mentia sobre les seves cartes. Va aconseguir enganyar al seu oponent la majoria de les vegades. No va ser capaç de detectar la majoria dels enganys del seu rival. En general les seves cartes no van ser favorables. Finalment va perdre la partida.


79

Subjecte 3

Si observem atentament la imatge de la dreta es pot observar com el subjecte 3, al veure que la seva rival augmentava l’aposta, va arquejar molt lleugerament l’extrem dels llavis. Aquest moviment dels llavis, que va demostrar una microexpressió de menyspreu dirigida a les cartes, em va fer creure que possiblement aquestes no eren massa bones i que no li serien suficient per vèncer a la seva rival. Al enfocar les seves cartes vaig poder observar com la participant només tenia una parella de 9, una mà no gaire favorable donat que la seva rival seguia augmentant l’aposta.

Una mica més tard, al rebre les tres cartes que va demanar en el canvi, la participant 3 va tocar-se el cabell, una manipulació que va realitzar diversos cops en els quals tenia sempre cartes de valor alt, per aquest motiu vaig sospitar que aquest cop també tenia una mà molt favorable. Quan vaig mirar les noves cartes vaig veure com el subjecte va obtenir un trio d’asos amb el que les seves possibilitats de guanyar eren molt altes.


80

Cap al final de la partida la participant va produir una manipulació (es va rascar l’espatlla) a la vegada que un breu somriure autèntic (aixeca i estira els llavis junt amb les seves comissures) quan va assegurar que tenia una mà dolenta. El fet de rascar-se no és una pista de l’engany definitiva, però al anar acompanyada pel somriure autèntic, el qual demostra que estava sentint una emoció positiva possiblement alegria, em va fer sospitar que la jugadora tenia una bona mà. Al observar les seves cartes vaig comprovar com la participant tenia un trio de J que en pòquer té un valor mitjà-alt.


El subjecte 3 va produir algunes microexpressions durant la partida, sent la més significativa la de menyspreu de la primera fotografia. Va intentar enganyar a la seva contrincant bàsicament a partir de paraules. Molts cops en els quals la participant tenia cartes de alt valor es va manipular el cabell. Més endavant, conforme augmentava l’emoció de la partida i les apostes eren més grans, el nombre de manipulacions (per exemple la tercera fotografia) de la participant també va créixer. Diverses vegades va produir certs somriures, sent un dels exemples més clars el somriure autèntic de la tercera fotografia. No va aconseguir enganyar gaires vegades a la seva oponent. No va ser capaç de detectar la majoria dels enganys de la seva rival. En general les seves cartes van ser favorables Finalment va perdre la partida.


81

Subjecte 4

Ja en la primera mà de la partida la participant va pujar les celles cap amunt demostrant una lleugera expressió de sorpresa que va anar seguida per un augment de l’aposta. Al analitzar el vídeo em vaig adonar de que només va aixecar les celles i en una microexpressió de sorpresa els ulls i la boca també s’obren. Això, més el fet que el moviment es va prolongar molt en el temps, em va fer sospitar que en realitat no tenia una bona mà i el que intentava era enganyar a la seva oponent. Si hagués sentit realment sorpresa, la microexpressió s’hauria produït en un interval de temps molt petit. Al observar les seves noves cartes vaig poder observar com el subjecte només tenia una parella de 5, que al no tenir gaire valor en pòquer, li suposaven poques possibilitats d’endur-se l’aposta.

Al poc temps, la participant va rascar-se el nas just després de haver dit que tenia un mà dolenta. En el moment no ho vaig considerar com un indici de l’engany, però al visualitzar el vídeo diverses vegades em vaig adonar que gairebé sempre que volia enganyar a la seva rival es manipulava la cara. Així doncs, al enfocar les seves cartes, vaig comprovar un altre cop més com el subjecte 4 tenia una mà contrària a la que assegurava tenir ja que en aquest moment concret posseïa una doble parella de 8 i 4 que en pòquer no és ni massa dolenta ni massa bona.


82

Aquesta imatge és un altre exemple de com la participant es va manipular la cara just després d’assegurar que la sort no era amb ella. Al observar una altra vegada que el subjecte 4 assegurava no tenir una bona mà just després de manipular-se la cara, vaig creure que en realitat tenia una mà de gran valor. Al veure les seves cartes vaig comprovar com la participant tenia una escala, una combinació de molt valor en pòquer.


El subjecte 4 va intentar entabanar a la seva rival a partir d’expressions facials, com en la primera fotografia. També va utilitzar les paraules i la variació de les apostes al enganyar. Al mentir, generalment la participant es tocava la cara amb les mans. El nombre de vegades que va produir aquesta manipulació va augmentar al incrementar la intensitat de la partida. A diferència del demés subjectes, el 4 no va produir cap microexpressió facial o com a mínim jo no vaig ser capaç de detectar-les. Va aconseguir enganyar a la seva oponent diversos cops. Va ser capaç de detectar la majoria dels enganys de la seva rival. En general les seves cartes no van ser massa favorables. Finalment va guanyar la partida.


83

Conclusions Les conclusions que he extret d’aquesta pràctica són diverses. En primer lloc, les emocions que he pogut detectar han estat menyspreu, ira, sorpresa, delit d’entabanar a un altre i alegria. Gairebé totes s’han presentat en forma de micoexpressions facials o somriures. Les formes més utilitzades pels participants al intentar enganyar als seus rivals durant la partida va ser a partir de paraules i la variació en les apostes. Les microexpressions falses només van estar utilitzades per mentir pels subjectes 2 i 4, mentre que la veu i el cos no van ser factors decisius en els intents d’engany dels participants. Al augmentar l’emoció de la partida, és a dir, quan aquesta es començava a declinar a favor d’un dels dos jugadors o quan les apostes incrementaven en valor, el nombre de manipulacions dels jugadors quan van mentir va ser cada cop més gran, a més, tots el subjectes al arribar a aquest punt d’emoció van començar a produir més indicis conductuals de l’engany com per exemple microexpressions facials o somriures. Només un dels subjectes va ser capaç de detectar amb freqüència els enganys del seu oponent, en concret el número 4. Aquest fet m’ha semblat interessant ja que els experts en la detecció de mentides asseguren que les persones sense formació en la matèria són capaces de detectar la majoria de mentides i en aquesta experiència s’ha complert l’afirmació tan per un costat com per l’altre. En la primera partida les cartes van jugar un paper fonamental en la victòria del subjecte 1 mentre que en la segona, el subjecte 4, malgrat haver tingut pitjor cartes durant tota la partida, va ser capaç de detectar la majoria dels enganys de la seva oponent, la qual cosa va facilitar la seva victòria . Des de el meu punt de vista, crec que en un joc com el pòquer la sort és fonamental per guanyar, però també opino que a uns nivells més professionals la detecció de mentides i el saber jugar és el més important. Pel que fa a la diferència entre els sexes dels subjectes no he pogut detectar cap diferència important en el desenvolupament de la pràctica.


84

Pràctica 4: Entrevistes

Objectiu

L’objectiu d’aquesta pràctica és comprovar si una persona amb poca formació en la detecció de mentides ja és capaç de realitzar judicis amb prou encert o bé si es necessita una preparació més elaborada per a poder determinar quan una persona menteix o diu la veritat. Variables importants En aquesta pràctica existeixen certes variables que poden afectar als resultats obtinguts i són: -Motivació dels participants: Succeeix el mateix que s’ha descrit en la pràctica 1 i 3. -Emocions que poden sorgir en els voluntaris per estar sent gravats amb una càmera de vídeo: Succeeix el mateix que s’ha descrit en la pràctica 1 i 3. -Relació del caçador de mentides amb els entrevistats: El detector pot caure en certs errors alhora d’analitzar els indicis de l’engany si no té en compte la seva relació amb el mentider. Es possible que existeixin més variables que puguin afectar als resultats obtinguts a partir d’aquesta pràctica, però no crec que les variacions que puguin provocar puguin ser tan importants com les d’aquestes tres variables. Material i requeriments

Per a realitzar aquesta pràctica tampoc són necessaris gaires recursos, només són essencials: -Una càmera de vídeo. -Persones voluntàries per ser entrevistades. -Un voluntari que vulgui ser el càmera. Procediment

Abans de començar és important remarcar que qui produeixi la pràctica ha d’explicar als participants que s’han de preparar una història, real o falsa, per a que uns dies més tard el caçador de mentides els pugui fer una entrevista gravada en vídeo. Una vegada explicat els “pre-requisits” de la pràctica, cal evitar que les possibles variables afectin als resultats de la pràctica, per això és important


85

prendre les mesures descrites en el primer paràgraf del procediment de la pràctica 3 ja que també serveixen en aquesta. Un cop s’han realitzat les mesures necessàries per evitar una alteració en els resultats de la prova, el caçador de mentides s'ha de seure enfront de l’entrevistat per tal de tenir una visió clara del rostre i el cos del sospitós. Quan el participant estigui llest aquest ha d’explicar la història que s’ha preparat sense cap mena d’interrupcions per part del caçador ja que quan la narració del fets hagi acabat, aquest disposarà d’un temps per fer les preguntes que ell cregui importants. Quan l’entrevista hagi acabat, el detector de mentides haurà d’analitzar amb deteniment la gravació per tal de trobar indicis conductuals de l’engany que el permetin realitzar un judici el més precís possible. Per tal de comprovar si el caçador de mentides ha realitzat correctament el seu

judici sobre la veracitat de les diverses històries explicades pels entrevistats, el

detector haurà de preguntar als subjectes si les seves narracions han estat

veritat o mentida, però aquest pas només s’ha de realitzar un cop el caçador ja

hagi decidit el seu veredicte. Just a l’acabar l’entrevista, seria interessant fer

també un judici ràpid per veure si, després d’analitzar el vídeo, el caçador

decideix canviar d’opinió.


86

Anàlisi del subjecte 1

En aquest moment de l’entrevista, el participant estava explicant que s’havia de colar en el metro i que no creia que el poguessin enxampar. Just després de fer aquesta afirmació el subjecte va aixecar les espatlles, un símbol molt utilitzat en la nostra cultura per demostrar ignorància, la qual cosa sembla coherent amb els fets descrits.

Just en el moment en el qual el participant parla sobre la samarreta del RFD Espanyol, la seva postura i el gest que està produint semblen demostrar menyspreu o indignació. Tot i la qualitat de la imatge, si ens hi fixem molt es pot veure com el participant, un segon després d’acabar el moviment dels braços,

aixeca lleugerament l’extrem dels llavis, un moviment que correspon a la microexpressió de menyspreu. La combinació del gest, la cara i la situació descrita en el moment semblen ser coherents els uns amb els altres.


87

Just abans d’explicar com ell i els seus companys volien fer malbé la samarreta de la selecció espanyola es pot veure com el participant aixeca i estira els llavis junt amb les seves comissures, demostrant així un somriure autèntic. Segons les ganes de destrossar aquesta peça de roba que el subjecte comenta, el somriure és coherent amb la descripció dels fets. Aquest somriure pot ser una prova la possible veracitat de la història.

Al començar la meva sèrie de preguntes, el participant canvia totalment la postura del seu cos, passant a ser una molt més defensiva. Les mans es tanquen i la mirada, de tan en tan desafiant, no deixa d’enfocar-me en tot l’interrogatori. També és important el fet que el subjecte canvia el to de veu per un més greu i la quantitat de repeticions que realitza augmenta considerablement. Això pot ser indici de l’engany encara que també pot ser provocat per altres motius. Sembla curiós que el participant, qui havia begut força aigua abans de fer l’entrevista, no torna a tenir necessitat de beure fins a l’inici de les preguntes.


88

Just en el moment en que el participant assegura que si no hi haguessin hagut guàrdies ell i els seus amics haurien fet malbé la samarreta, aixeca el braç i senyala amb el dit, símbol utilitzat en la nostra cultura per acusar o intensificar una afirmació. En aquest cas, el símbol d’assenyalar amb el dit, sembla tenir relació amb els fets narrats pel subjecte. Aquesta podria ser doncs una prova de la veracitat de la història.

Resultats anàlisi subjecte 1

El subjecte ha manifestat ignorància al dir que no sabia si l’enxamparien al colar-se en el metro. El subjecte ha sentit menyspreu i indignació al explicar que en l’establiment on pensaven comprar tenia peces de roba del RCD Espanyol. El subjecte ha realitzat un somriure autèntic al parlar sobre com ell i els seus amic volien destrossar una samarreta de la selecció espanyola de futbol. El subjecte, al començar les meves preguntes, s’ha col·locat en una posició molt més defensiva, el nombre d’errades en la parla ha augmentat i ha sentit la necessitat de beure aigua només durant l’interrogatori. El subjecte m’ha senyalat amb el dit quan ha afirmat que si no hi haguessin hagut guàrdies de seguretat haurien destrossat la samarreta de la selecció. Conclusions de l’entrevista Des de el meu punt de vista, crec que aquest participant ha explicat una història força creïble i gairebé tots els indicis conductuals que he pogut observar m’han semblat molt coherents amb la història descrita per l’entrevistat. Tot i això, el fet de que el participant augmentés el nombre d’errades en la parla i adoptés una postura defensiva m’ha semblat sospitós però he considerat que el subjecte s’ha sentit una mica atacat per les meves preguntes el que segurament ha provocat un augment en el seu nerviosisme fent que s’equivoqués més al parlar.


89

El nerviosisme sol causar una sensació de sequedat a la gola, el que podria explicar la necessitat de beure aigua d’un participant que abans de l’entrevista havia begut força. Una altra explicació més basada en la meva experiència personal amb el subjecte és que aquest s’ha ofès al veure que les meves preguntes buscaven un error que demostrés l’engany, motiu pel qual ha adoptat una postura més defensiva i s’ha posat més nerviós. Malgrat tenir dues explicacions diferents, ambdues són molt semblants per això crec que el subjecte 1 ha explicat una història verídica.

Comprovació amb el subjecte: Veritat

Anàlisi del subjecte 2

A l’inici de l’entrevista el subjecte comença a explicar la seva història amb una veu molt tremolosa sense adquirir una posició còmode, en poc temps realitza una gran quantitat de canvis en la seva postura. Això podria demostrar nerviosisme o incomoditat pel fet d’haver d’explicar una història inventada sense gaire preparació, o potser podria haver estat provocada per la vergonya davant la càmera. La posició de la mà esquerra també denota una sensació d’inseguretat per part del subjecte.

Durant tota l’entrevista la participant va produir una gran quantitat d’errors en la parla, sent els entrebancs i les repeticions uns dels més freqüents. També és notable la quantitat de pauses que es produeixen en l’entrevista, la fotografia és un exemple d’aquestes. Justament en la imatge de la dreta mostra al subjecte mirant al sostre, com si estigués buscant el següent que ha d’explicar segons el seu pla. La gran quantitat d’errades en la parla més mirades com la del exemple podrien ser considerades com a pistes de l’engany.


90

Un fet interessant és el que mostren aquestes fotografies.

Un cop l’entrevista ja porta un cert temps, el nombre de manipulacions, igual que el d’errors en la parla comentats en l’anterior pàgina, que produeix la participant comença augmentar amb molta intensitat, sobre tot durant les preguntes. Un creixement en el nombre de manipulacions realitzades tan accentuat podria ser una pista de l’engany força precisa

Al prendre alguna nota sobre els fets descrits per la participant aquesta, al veure-ho, arronsa el nas i el llavi superior durant un brevíssim període de temps. Aquests moviments són característics de la microexpressió de fàstic, que podria ser dirigit cap a mi per intentar trobar errades en la seva narració.


91

Malgrat la qualitat de la imatge, al fixar-se bé, es pot observar com la protagonista realitza un somriure que presenta una asimetria molt semblant a la que podem trobar en un somriure esmorteït, però el fet que no hi hagi cap mena de contracció en el múscul orbicular de les parpelles em fa pensar que el somriure és de tristesa i no esmorteït. Aquest moviment es produeix un dels cops en que prenc apunts, això em fa sospitar que la participant pot sentir tristesa per pensar que jo l’he enxampada.

En aquesta imatge es pot veure com la participant, al mirar com prenc un últims apunts, aixeca l’extrem dels llavi, un dels moviments característics de la microexpressió de menyspreu. Aquesta microexpressió de menyspreu que sembla dirigir-se cap a mi, em fa sospitar de la veracitat de la narració descrita.

Resultats anàlisi subjecte 2

El subjecte manté una veu tremolosa durant tota l’entrevista. El continu canvi de posició de la participant semblen provocats per una gran incomoditat o un fort nerviosisme. El subjecte produeix molts errors en la parla, sent els entrebancs, les repeticions i les pauses els més freqüents. El subjecte realitza diverses vegades mirades al sostre o a la paret com si estigués buscant el següent pas d’una història inventada.


92

La quantitat de manipulacions que realitza el subjecte augmenta considerablement durant l’entrevista, però sobre tot s’accentua en l’interrogatori. El subjecte, al veure com prenc apunts, produeix microexpressions de fàstic i de menyspreu. També realitza un somriure de tristesa.

Conclusions de l’entrevista

Des de el meu punt de vista, el subjecte ha explicat una història força creïble, però al realitzar l’anàlisi de l’entrevista, els indicis conductuals de l’engany que he pogut observar, em fan sospitar de la veracitat de la història ja que els sentiments de fàstic i menyspreu dirigits cap a mi al prendre apunts i la tristesa no concorden amb les paraules que estava expressant la participant durant aquests. Per aquest motiu i donat que el nombre de manipulacions i errors en la parla van augmentar molt durant les preguntes, crec que el subjecte 2 ha explicat una història inventada. Comprovació amb el subjecte: Mentida Conclusions generals de la pràctica Després d’haver realitzat aquestes dues entrevistes, m’he adonat de diverses coses. En primer lloc, he pogut comprovar que una persona amb pocs coneixements sobre la detecció de mentides, ja és capaç d’observar i analitzar els indicis conductuals de l’engany amb certa facilitat. La veritat és que malgrat que no em veig capaç de jutjar amb encert a un gran nombre de persones desconegudes, si crec que, després de fer aquest treball, puc observar comportaments sospitosos en les persones que poden ser signes de la mentida. En segon lloc, al visualitzar els vídeos amb més deteniment, m’he adonat de la quantitat d’indicis conductuals de l’engany que durant l’entrevista vaig passar per alt. Al acabar les dues entrevistes vaig donar un veredicte per comprovar si després de visualitzar els vídeos canviava d’opinió. Si no els hagués estudiat, m’hauria equivocat amb el judici del segon subjecte, la història del qual jo creia veraç. Aquest fet també m’ha portat a la conclusió de que si he tingut més facilitat amb el primer que amb el segon ha estat perquè al primer participant el conec des de sempre i en canvi a l’altre el conec de fa menys temps. Imagino que amb la pràctica es pot arribar a percebre la gran majoria dels indicis conductuals de l’engany amb la mateixa facilitat tan en persones desconegudes com en familiars i amics.


93

També m’han sorprès les emocions de menyspreu, fàstic i tristesa que el subjecte 2 ha sentit al veure que prenia apunts durant l’entrevista. Realment no esperava que un dels dos participants arribés a produir microexpressions ja que no perdien res si els enxampava. Per últim m’agradaria comentar que tots dos participants s’han sentit molt més amenaçats durant les meves preguntes. Per un costat tenim el subjecte 1 qui ha adquirit una posició molt defensiva contra mi, mentre que el subjecte 2 a comès moltes més autodelacions i pistes de l’engany durant l’interrogatori que durant la narració.


94

11. Conclusions del treball

Les següents conclusions han estat extretes de la meva experiència personal amb aquest treball de recerca. Per aquest motiu, totes les afirmacions que he realitzat no tenen perquè complir-se sempre ja que totes fan referència a les meves experiències personals en concret. Dit això, fent aquest treball m’he adonat de que a partir de petits detalls com petits canvis en el to de la veu, concrets gestos, certs errors en la parla o algunes expressions facials es pot determinar amb força precisió quan una persona menteix o diu la veritat. Els indicis conductuals de l’engany són doncs una manera eficaç per a detectar mentides, però s’han de tenir en compte algunes coses, per exemple, no es pot analitzar a tothom per igual; s’ha de ser observador i tenir present la conducta habitual de cada persona.

Hi ha una gran quantitat de motius pels quals les persones menteixen, però

alguns són més freqüents que altres. Entre aquests motius principals

destaquen: evitar un càstig, aconseguir una recompensa i evitar una situació

incòmode.

En la majoria dels casos, les mentides que no han estat molt preparades són més fàcils de detectar que les que si ho han estat. Les emocions de por a ser enxampat, de culpa per mentir i de delit per enganyar, en general, també faciliten la feina del caçador de mentides. Les persones quan menteixen senten emocions molt diverses, la intensitat de les quals varia notablement en funció de molts factors com són: la fama del caçador de mentides, el que pot perdre el mentider si l’enxampen, el que hi ha en joc és una recompensa o un càstig, qui enganya coneix personalment a la víctima... Les pistes sobre l’engany i les autodelacions més fiables són les microexpressions facials, els discursos enardits, les relliscades verbals i les emblemàtiques. Malgrat la seva efectivitat, és important recordar sempre que cap indici és infal·lible i que per tant s’han de prendre les mateixes precaucions que amb els altres. L’augment en el nombre de manipulacions i l’increment en el nombre d’errors en la parla que comet una persona, solen ser bones pistes sobre l’engany ja que indiquen amb molta precisió quan una persona està més nerviosa del normal. Tots els indicis conductuals de l’engany excepte alguns com les relliscades verbals o els emblemes corporals són universals per a tots els éssers humans.


95

Existeixen dos tipus principals d’error exactament oposats en causes i conseqüències. Aquests són: els errors d’incredulitat i els de credulitat. En els primers, es pensa equivocadament que menteix una persona que diu la veritat, mentre que en els segons, es pensa equivocadament que diu la veritat una persona que menteix. És important per al caçador de mentides conèixer bé les fonts d’aquests dos tipus d’error ja que així s’aconsegueixen anàlisis més rigorosos. Hi ha aparells com el polígraf o els analitzadors de la veu que, en principi, serveixen per detectar mentides. La veritat és que, aquests dos instruments en concret, només serveixen per obtenir informació detallada sobre els canvis del SNA, però igual que tots els indicis conductuals de l’engany, aquests canvis del SNA per si sols no són suficients per determinar si una persona menteix o diu la veritat. Els fàrmacs de la veritat tenen característiques molt semblants a les descrites en aquest paràgraf. Existeixen diferents tipus de mentiders excepcionals, els quals tenen més facilitats per enganyar a les demés persones, aquests són: els mentiders naturals, que són un tipus de persones que porten dient mentides des de la seva joventut i que gairebé sempre han tingut èxit en els seus enganys, els mentiders patològics o mitòmans, que són persones que pateixen un trastorn que els fa sentir l’impuls de mentir contínuament per poder amagar una realitat inacceptable per a ells i els psicòpates, que són persones amb una malaltia que els trastorna la personalitat, fent que deixin de sentir empatia pels demés éssers humans. Els coneixements sobre els indicis conductuals de l’engany són molt útils per al caçador de mentides, però malgrat no ser-ho tan per a qui menteix, també poden representar una lleugera avantatge per al mentider. Les següents són les principals conclusions que he extret de les pràctiques i totes les afirmacions fan referència a les meves experiències. Les emocions més fàcils de falsejar pels participants de la pràctica 1 han estat les de fàstic, sorpresa i menyspreu. Mentre que les emocions que requerien el moviment dels músculs fidedignes han estat les més difícils. Les emocions que he pogut detectar durant la partida de pòquer han estat menyspreu, ira, sorpresa, delit d’entabanar a un altre i alegria, les quals s’han fet més evidents al augmentar la intensitat de la partida. Només un dels jugadors ha estat capaç de detectar amb freqüència les mentides de l’oponent. Això em fa creure que l’afirmació de que els mentiders aconsegueixen enganyar a la majoria de persones la majoria de vegades és certa. Finalment he comprovat personalment que una persona amb pocs coneixements sobre la detecció de mentides, ja és capaç d’observar i analitzar els indicis conductuals de l’engany amb certa facilitat.


96

12. Bibliografia

12.1. Bibliografia

EKMAN, Paul: Cómo detectar mentiras. Barcelona: Editorial Paidós, 2010. 3a impressió. EKMAN, Paul: Cómo detectar mentiras en los ninos. Barcelona: Editorial Paidós 2010. BAPTISTA, Joan: Els verbs conjugats. Barcelona: Editorial Claret, 2007. 8a edició

12.2. Webgrafia

Totes les pàgines web citades a continuació han estat consultades entre el juny i el gener de 2013.

- http://www.wbshop.com/product/code/1000121856.do

- http://www.biography.com/people/frank-abagnale-20657335

- http://www.slideshare.net/guest88739c/paul-ekman-los-gestos-faciales

- http://www2.elperiodico.es/BLOGS/blogs/gps/archive/2010/02/19/crece-la-nariz-almentir.aspx

- http://blogs.terra.es/blogs/cuerpodediosa/archive/2007/11/02/mentirosos

com pulsivos

- https://face.paulekman.com/face/productdetail.aspx?pid=1

- http://www.zumzumteatre.info/index.php?s=file_download&id=2

- http://secundaria.uvic.cat/_treballs/6b6ae09c04f09ffcbc630ff8a219d7f9b8ec 0b9f_TdR%20Les%20emocions%20en%20l%5C'aprenentatge.pdf

- http://lacomunidad.elpais.com/psicologia/2007/6/21/sindromes-raros-

pseudologiafantastica-o-mentira-patologica

- http://sonpareja.com/como-detectar-mentiras/

- http://es.wikipedia.org/wiki/Mitoman%C3%ADa

- http://quantumfuture.net/sp/pages/psicopatia.html

http://www.slideshare.net/guest88739c/paul-ekman-los-gestos-faciales


97

- http://www.eduardpunset.es/420/charlas-con/por-que-nos-emocionamos

- http://es.wikipedia.org/wiki/Mentira#Psicolog.C3.ADa_de_la_mentira

- http://depsicologia.com/detectando-mentiras-3-principales-mitos-y-5-principalespruebas/

- http://www.gabinetedepsicologia.com/ARTICULOS/mentiras.html

- http://comunidad.biensimple.com/relaciones/w/relaciones/Como-

detectarmentiras.aspx

- http://www.psicologosclinicos.com/articulos/tag/detectar-mentiras/

- http://www.taringa.net/posts/paranormal/9911873/Psicopatas-Reconocidos_Post-Fuerte-solo-Mayores-de-18-anos_.html

- http://en.wikipedia.org/wiki/Christophe_Rocancourt

- http://www.msnbc.msn.com/id/11770944/ns/dateline_nbc/t/catch-him-if-you-can/#.UOnUt2_8KwI

- http://www.eleconomista.es/interstitial/volver/directm12/a-debate/noticias/3238103/07/11/Los-10-deslices-mas-famosos-de-nuestros-politicos.html

- http://www.biografiasyvidas.com/biografia/c/clinton.htm

- http://www.nostalgia90.com/2011/01/27/el-escandalo-lewinsky/

- http://www.biografiasyvidas.com/biografia/n/nixon.htm

- http://www.bbc.co.uk/mundo/noticias/2012/06/120614_eeuu_watergate _aniversario_mitos_wbm.shtml

- http://www.abc.es/20120921/estilo-gente/abci-monica-lewinski-publicar-

cartas-201209211158.html

- http://www.canaldehistoria.es/vertv/sinopsis/1053577_429159/Los-secretos-del-lenguaje-corporal--Episodio-1

- http://ca.oslin.org/index.php?action=lemma&lemma=17948

- http://www.wordreference.com/es/

- http://www.rtve.es/television/20120515/noche-tematica-mentira/440316.shtml

- http://www.diccionaris.cat/

http://www.rtve.es/television/20120515/noche-tematica-mentira/440316.shtml

http://www.rtve.es/television/20120515/noche-tematica-mentira/440316.shtml


98

13. Agraïments

M’agradaria donar les gràcies a tots els participants que m’han ajudat en el procés més pràctic del treball, al meu pare per haver-me ajudat amb el contingut teòric, a la meva mare per haver-me aconsellat en el disseny gràfic del treball, als amics i familiars per haver-me encoratjat a seguir treballant i sobre tot al meu tutor qui, sense tenir molta experiència en treballs de recerca, m’ha ajudat a resoldre tots els dubtes sorgits durant el desenvolupament del treball A tots us vull dir, moltes gràcies.


99


100

Taula per verificar la mentida

DIFÍCIL (per al caçador) FÀCIL (per al caçador) 1. El mentider pot preveure amb exactitud quan haurà de mentir, i, per tant, pot portar la mentida preparada i assajada?

Sí No

2. La mentida només exigeix ocultació, sense necessitat de recórrer al falsejament?

Sí No

3. La mentida implica la possibilitat d'experimentar emocions circumstancials?

Sí Sí

4. Será perdonat el mentider si confessa haver mentit?

No (el mentider tindrà mes motivació perquè el seu engany tingui èxit)

Sí (es podria arribar a provocar una confessió)

5. És molt el que està en joc, ja siguin un càstig 0 una recompensa?

És difícil preveure què passarà, ja que quan hi ha

molt en joc, augmenta la por de ser descobert però

també la motivació.

6. És sever el càstig imposat a les persones a qui es descobreix mentint?

No Sí (augmenta la por de ser descobert, però també pot augmentar la por de no ser cregut donant lloc a possibles errors)

7. És sever el càstig imposat pel sol fet d'haver mentit

No Sí

8. És una mentida altruista?

Sí (el sentiment de culpa serà menor)

No

9. És probable que el destinatari no sospiti que pot ser enganyat?

Sí No

10. El mentider ja ha aconseguit enganyar el destinatari en altres ocasions?

Sí (disminueix la por de ser descobert)

No

11. El mentider i el destinatari tenen valors en comú?

No (disminueix el sentiment de culpa)

Sí (augmenta el sentiment de culpa)

12.La mentida està autoritzada socialment?

No (disminueix el sentiment de culpa)

Sí (augmenta sentiment de culpa)

13. La mentida té un Sí (disminueix el No (augmenta el

Preguntes sobre la mentida:


101

destinatari anònim? sentiment de culpa) sentiment de culpa) 14. Hi ha un tracte personal entre el mentider i el destinatari?

No Sí (el caçador serà més capaç, d'evitar errors)

15. El caçador de mentides ha d'amagar les seves sospites al mentider?

Sí (el caçador ha d'estar pendent d'amagar les sospites i no pot estar tant atent a la conducta del mentider)

No

16. El caçador posseeix informació que només podria conèixer el culpable, però no un innocent?

No Sí (el caçador pot usar la tècnica del que coneix el culpable, si pot interrogar el mentider.

17. Hi ha altres persones que saben 0 sospiten que el destinatari és enganyat?

No Sí (pot augmentar la por, el delit 0 el sentiment de culpa)

18. El mentider i el caçador de mentides parlen la mateixa llengua, i tenen la mateixa nacionalitat i antecedents culturals?

No (hi haurà més errors a l'hora de jutjar els indicis de l’engany)

Sí

Preguntes sobre el mentider:

DIFÍCIL FÀCIL

19. El mentider té molta experiència en mentir?

Sí No

20. És creatiu i sagaç el mentider en els seus enganys?

Sí No

21. El mentider té bona memòria?

Sí No

22. El mentider parla de forma regular, uniforme i persuasiva?

Sí No

23. El mentider fa servir múseuls facials fidedignes corn a emfatitzadors de la conversa?

Sí (serà més capaç d'ocultar i falsejar les expressions facials

No

24. El mentider té habilitât teatral i és capaç d'utilitzar el mètode de Stanilavski?

Sí No

25. Hi ha possibilitats

Sí

No


102

que el mentider estigui auto convençut de la seva mentida.

26. El mentider és un mentider natural o un psicòpata?

Sí No

27. El mentider és vulnerable, per la seva personalitat, a la por, la culpa o el delit per enganyar?

No Sí

28. El mentider està avergonyit del què amaga la seva mentida?

La vergonya dificulta la confessió, però pot

autodelatar la mentida

29. El sospitós podria sentir por, culpa o vergonya encara que fos innocent? I si estigués mentint sobre una altra cosa?

Sí (es poden mal interpretar els indicis d'aquestes emocions)

No (els signes d'aquestes emocions seran indicis de l'engany)

Preguntes sobre el caçador de mentides:

DIFÍCIL FÀCIL 30. El caçador té fama de ser difícil d'enganyar?

No SÍ (augmenta la por de ser detectat del mentider)

31, El caçador té fama de ser desconfiat?

Aquesta fama pot reduir el sentiment de culpa però

augmentar la por de ser detectat 32. El caçador té fama de ser equànime?

No (es redueix el sentiment de culpa del mentider)

SÍ (augmenta el sentiment de culpa del mentider)

33. El caçador és una persona que nega la realitat, eludeix els problemes i tendeix a suposar sempre el millor deis altres?

Sí (probablement passarà per alt indicis de l'engany i serà vulnerable a errors de credulitat)

No

34. El caçador és molt hàbil interpretant conductes expressives?

No Sí

35. El caçador té prejudicis contra el mentider?

No Sí (però aquest fet pot portar a errors d'incredulitat)

36. Beneficia d'alguna manera el caçador no detectar l'engany?

Sí (passarà per alt, expressament o no, indicis de l'engany)

No


103

37. El caçador és incapaç de tolerar el dubte de si és enganyat o no?

Aquest fet pot donar lloc a errors tant de credulitat

com d'incredulitat.

38. El caçador es troba enmig d'una situació emocional dolenta?

No Sí, (pot donar lloc a errors d'incredulitat)

dETECCIÓ DE MENTIDES · digui de forma alegre és perquè realment es troba bé, mentre que el to...

Documents

Transcript of dETECCIÓ DE MENTIDES · digui de forma alegre és perquè realment es troba bé, mentre que el to...