Destapa’t 7

ABRIL 2004 nº 7 Ja som a la primavera i, malgrat la tragèdia amb la qual vam tancar l’hivern hem de tornar al ritme que la natura ens assenyala i gaudir del que ens ofereix. Amb aquest cicle primaveral ens trobem amb moltes celebracions, locals com l’Abril Cultural o generals com el tradicional obsequi de l’ou, malgrat que ens el vulguin disfressar, el llibre i la rosa, el anar a buscar la farigola que ens purgarà ... Per això fem un petit comentari d’algunes d’aquestes celebracions.

U N E L E M E N T C L A U

A força de modestos, els ous han acabat

essent bandejats de l’antropologia carnavalesca i

pasqual pel xató i la mona respectivament. Dos

preparats molt més valorats i promocionats que el

modest ou de gallina. Ja va essent hora de que

reivindiquem el seu paper en ambdues festes. I no

com element a llençar, tot i que, com veurem, no

seria aquest un camí gens original.

L’ou és un dels productes que avisa

de l’arribada de la primavera. Dites com

“per la Candelera, ous a la carrera” o “Pel

febrer, els ous per cap diner” son prou

indicatius de la seva importància i quantitat

en aquest temps. Es doncs totalment normal

que les festes gastronòmiques que s’hi

donen, els tinguin com a element principal. Aquest

seria l’explicació de la seva presència en els embotits

de les darreres matances (les que es fan just abans

del carnaval), o en la menjada que es feia i es fa pel

dijous gras a casa nostra. La xatonada agafa una

amanida tradicional durant els mesos d’hivern, la

magnifica, enriquint la salsa i afegint-hi productes,

la complementa amb un reguitzell de truites dels més

diversos productes i l’allarga amb l’aparició a les

postres de les merengues fetes amb les clares

sobrants. Un veritable festival d’ous reforçat, ens els

primers temps d’implantació de la Quaresma, per la

prohibició del seu consum que obligava a buidar el

rebost. Els pares de l’església, seguint algun

pensador clàssic, els havien considerat precursors de

la carn i, com a tals, també objecte de prohibició.

Però potser convindria anar una mica més

lluny en aquesta interpretació. Perquè convé

recordar que la primavera era el moment en que la

gent havia de pagar els tributs.

Prohibir el consum d’alguns productes del

camp era una forma de garantir que aquests estarien

disponibles quan toqués fer front a les càrregues

impositives anyals. Un fet apoiaria aquesta tesi en el

cas del producte del que parlem. Molt abans de la

seva ritualització en imatges de xocolata, ja era ús

comú l’oferiment al senyor, en el moment de pagar

els tributs, els ous millors i més grossos de tots. Una

forma de congraciar-se amb el poder

temporal que recorda molt els sacrificis

rituals. Perquè després, aquest mateix senyor

oferia als seus vassalls aquests mateixos

productes – una part, s’entén – en forma

d’àpats col·lectius i populars que

consolidaven el seu poder damunt d’ells.

No deixa de ser curiós, que la mona

tradicional i moltes de les tradicions pasquals

seguissin essent una veritable “orgia d’ous” en la

que usar i abusar del producte un cop acabat el

parèntesi forçat de la Quaresma. Fins i tot es cita el

cas d’una abadia anglesa en la que, el diumenge de

Pasqua, els prelats oficiants de la missa solemne i els

del cor entraven a missa solemne i els del cor

entraven a missa carregats d’ous i que, al llarg de la

missa, s’embolicaven en batalles d’ou, entre l’altar i

el cor, dins de la mateixa església. Un cop acabada

la missa es feia un gran àpat comunitari al que

sembla que tothom era convidat.

I es que convindria no oblidar, a l’hora

d’analitzar aquestes festes, que abans dels ritus

cristians hi havia una colla de celebracions paganes,

bàsicament agrícoles, dedicades a homenatjar la

terra.

Francesc Murgadas

Aquest és el nostre portaveu

Escola d’Adults de Sant Sadurní

Destapa’t 7

CARNESTOLTESCARNESTOLTESCARNESTOLTESCARNESTOLTES

El dia 19 de febrer celebrarem la festa del Carnestoltes. Ho férem per primer cop amb un concurs de truites. En la festa participaren bona part dels alumnes dels grups de tarda. La varietat de grups anima molt la festa. Les truites que s’havien de fer d’un ou foren d’allò més originals; n’hi havia des de les més conegudes de patates, all i ceba o de gambes fins d’altres més estrambòtiques com la d’escarola. El pa casolà, la copeta de cava i els acudits acabaren d’animar la festa. Al final els professors vam simular un jurat per tastar, puntuar i donar uns guanyadors. Després d’una estona de nervis, el veredicte: l’ obsequi era per tots els participants. Com diu Sa Majestat Carnestoltes: Per Carnaval tot es val . El regal, uns estris de cuina amb la senyera i una targeta amb el recordatori del “ Concurs de truites “, va agradar molt.

L’ENTERRAMENT DE LA SARDINAL’ENTERRAMENT DE LA SARDINAL’ENTERRAMENT DE LA SARDINAL’ENTERRAMENT DE LA SARDINA

Per acabar la xerinola que vàrem començar el 19 de febrer, el 25 del mateix mes (perquè el senyor Carnestoltes no permet “ni en broma” que alterem les dates previstes) van fer el simbòlic enterrament de la sardina. esdevingué un altre dia de trobada de diferents grups; vingueren molts alumnes del grup de tarda però al fer-se la festa prop de la cinc no vingueren moltes de les dones estrangeres que tenen fills a l’escola i els han de recollir. Aquest any no vàrem anar a menjar l’entrepà ni sortirem al camp a enterrar una sardina de debò o de paper; per ser originals vàrem comprar coques d’arengada i ens les vam menjar tots junts. La festa fou especial per l’alegria que transmeten algunes dones i és que a més la coca d’arengada estava boníssima, no en quedà ni un mos.

Destapa’t 7 3

E L S E S T A B L I M E N T S À R A B S I E L S E S T A B L I M E N T S À R A B S I E L S E S T A B L I M E N T S À R A B S I E L S E S T A B L I M E N T S À R A B S I B E R E B E R S A L P E N E D È SB E R E B E R S A L P E N E D È SB E R E B E R S A L P E N E D È SB E R E B E R S A L P E N E D È S I E L S I E L S I E L S I E L S

S E U S N O M SS E U S N O M SS E U S N O M SS E U S N O M S Per ara, l'única evidència dels establiments àrabs i berbers de l'Alt Penedès és un cert registre toponímic fragmentari i, sobretot, mal entès. Però es tracta, penso, d'una evidència inequívoca, ja que la seva aparició en documents feudals ha de situar-se, en general, a partir de la segona meitat del segle X. Els topònims conservats són de dos tipus: els tribals i els descriptius. Cal, però, fer dues observacions. En primer lloc, es tracta d'un registre toponímic incomplet, fragmentari. I, en segon lloc, es desconeixen les causes i condicions socials precises de la seva conservació. Gelida, Lavit i Mediona -tres topónims tribals- i Masquefa es conservaren com a nom del "districte del nou castell termenat". Se sap, per exemple, que el lloc dit "Almafar" es converteix en Sant Climent de Llobregat; altres noms com "Alfori", prop de Piera, senzillament desapareixen. Altres topònims com la Múnia (árab, munya) i la Ràpita (àrab, al-rabita), en canvi, es conserven sense poder-ne escatir les raons. Els dos Rebato, a Sant Sadumí d'Anoia i Abrera ( àrab, ribat) són poc explicables a partir de les etimologies que 1a gent local obstinadament proposa. La Granada, molt probablement, és un topònim àrab. Encara queden menys dubtes en el topònim la Mussara (árab, al-Muzara' , camp conreat) que sí que ho és. Els Madyúna, produïren abundants establiments bé amb el nom tribal, com a l'Alt Penedès, València i Mallorca, bé amb els noms dels seus nombrosos clans. Els Madyuna foren, des del principi, un dels grups tribals berbers més actius i nombrosos durant l’ocupació d'Hispània. Contràriament als Madyuna, molt representats en el registre textual de les cróniques àrabs, els Gelida només han deixat restes toponímiques. Fins ara el nom de Gelida ha estat considerat com a derivat del llatí Gelidus, si bé es tracta d'una proposta sense fonament. En aquest moments la proposta etimológica més plausible és el berber gellid (rei) , i també s’esmenta una tribu, els Banú

Gellidassen, I'epónim dels quals era un tal Gellid. La forma -assen és un sufix pronominal força freqüent en els noms col·lectius berbers. El castell de Lavit és esmentat el 956 com a terme -in

termino kastrum Vidde- . De Lavits, n'hi ha més d’un en una zona molt precisa. Ara bé, Vidde o Vide com a topònim no es dóna enlloc més de Catalunya. Certament no hi ha a la Catalunya dita "Vella". La concentració de noms només ocorre a l'Alt Penedés. El context d’establiments àrabs i berbers a la zona permet sostenir que el topònim, llegit a la llatina, era Labid. D’altra banda, la deformació de Labíd en Civit i l'AIbí és ben documentada l’any 1051 -in locum qui vocatur ad

ipsa Vid ab antiquis...- i a meitat del segle XII -gardia de Lavit

Quant a l'etimologia de Masquefa seria una forma derivada del verb o substantiu amb el sentit de lloc cobert i protegit. Ningú no sembla haver-se interessat fins ara per una petita fortificació de tapial que hi ha prop de Calafell de Dalt, anomenat popularment Casalot d'En Viola, que ha estat classificat com a columbari romà. J. Coromines classifica Calafell com a topònim d'origen àrab. Per ara, però, el -fell queda sense explicació. Es coneix Garraf com a topònim de l’Orient amb el sentit de roda tirada per animal, per a treure aigua; és a dir, amb una pràctica hidràulica. En el registre arqueològic del Garraf, tanmateix, no hi ha res que permeti una identificació amb aquestes pràctiques hidràuliques. A la Sínia (Olesa de Bonesvalls), l'enginy hidràulic existent, que no és un qanát, tot i que està inventariat com a tal, no té prou entitat per fer extensiu el seu nom a tot el massís.

Miquel Barceló

En presentarem l'etimologia i, al mateix temps, el paper d’altres noms, encara que transformats o catalanitzats: Albinyana, Almúnia, Bleda, Bovera, Can La Chella, Massuques, Muscaroles, Serra del Pelat, El Pelud, Ràpita; com a reveladors d'una estructura comarcal. Bleda, Pelat. , Pelud, Massuques. i probablement Bovera són topònims vials relacionats amb la calçada romana Roma - Cadis o Via Augusta, entre la vall del riu Llobregat i les planures litorals de Tarragona, evitant el massís litoral de Garraf. Bleda no és pas el vegetal que suggereix ara aquest nom en català. És el terme grec balat, "llosa" i el llatí pallatium, "palau” , passat a l'àrab balat i balata per a designar una via important i, també, les posades d'aquestes vies,

Destapa’t 7 4

amb pretensió de palaus . Aquesta "bleda" catalana correspon al camí de la "plata", que recorre la península de dalt a baix, des de Gijón fins a Sevilla i Cadis, que té el mateix origen etimològic. Del mateix origen etimològic àrab són segurament la Serra del Pelat i el petit terreny El Pelud, aquest situat entre La Ràpita i L'Almúnia, en un lloc per on passava molt probablement un camí secundari de la Via Augusta . La Serra del Pelat seria "la serra del balat o camí important”, a mà esquerra del camí que puja de la mar, pel Penedès cap al nord. El balat és un camí oficial, camí i xarxa militar i administrativa per dominar una regió segons el sistema de themata dels bizantins, dels visigots i dels àrabs. Un quart nom vial, Les Massuques, es pot referir a la Via Augusta o camí principal, però també una eixida d'aquest camí de la planura, per pujar una carena muntanyosa i anar cap al mar, cap a Vilanova i la Geltrú. Massuques ve de dues paraules àrabs, prou abundants en topònims dels països catalano-parlants: manzil ‘ugaib, “posadeta de la pujadeta” . És també un lloc de parada en el camí, al peu d'una costera. Molt veí, però en un fondo de la muntanya, es troba el topònim Bovera. A més del seu significat palès en català, podria tenir una etimologia àrab, relacionat amb tots els "bous" de la Península, que són una transformació per homofonia del buwaib àrab, “petit pas de muntanya" . De fet, fins ara, aquest fondo de muntanya és pas per als que volen pujar a peu cap a la costa, també. El topònim Almúnia, no gens lluny de La Bleda i de La Ràpita, és un lloc fèrtil, que correspon al significat àrab de múnia: “finca amb hortes í jardins". Però té també un significat polític, a terres d'Al-Andalus, al menys fins al segle XI: és la residència campestre de l'autoritat regional o comarcal (a Saragossa, a Toledo, a València, etc.). Aquest topònim ens indica la proximitat del centre polític i urbà de la comarca. L'abundància o concentració de topònims d'origen àrab a aquesta zona (veure el mapa adjunt) indicaria de fet una major arabització lingüística, per influència del nucli urbà, manifestada en l'arabitzaci6 toponímica. El topònim Albinyana sembla català, d’origen llatí, però pot perfectament ser una transformació d'un topònim àrab: al-bunyana o derivats, "l'edifici, la construcció, el mur" . Era un castell, segurament pre-islàmic, que dominava 1'entrada del camí principal, l'antiga Via Augusta que travessava el Penedès. És, doncs, un topònim militar, de la xarxa vial de petites fortaleses de control dels espais políticament importants, o és almenys un topònim que es referia a un edifici prou visible de tot arreu, potser en ruïnes en algun moment del període àrab (està documentat que va ser atacat i després abandonat per cristians, a principis del segle XI) . L’origen i etimologia, primitivament àrab del caseriu Muscaroles, no gaire lluny de La Bleda, és més dubtós, i no es pot presentar més que com a molt hipotètic. Podria venir per transformació de 1'àrab mu'askar, “campament militar", que ha donat topònims com Mascara i Mascarat, també está documentat en textos àrabs com a topònim a Al-Andalus, per a èpoques primitives de la presència política i militar dels musulmans . És, doncs, molt versemblant que un topònim amb aquest sentit s’hagi donat prop de la residència del governador de la comarca i s'hagi conservat amb modificacions llatinitzants fins als nostres dies. Finalment, La Ràpita fa referència a una institució islàmica bastant original d'aquesta religió: són unes cel·les o llocs de recés espiritual, generalment a terres frontereres de 1'Islam. Tenien una forta espiritualitat "militarista" de defensa de la comunitat musulmana, encara que amb poca eficiència bèl·lica, perquè els pietosos morabits que hi feien el recés buscaven més preparar-se per a morir per la fe, "en el camí de Deu”, per anar al cel, que matar als enemics, amb tècniques militars . Aquests tres topònims: La Ràpita d'etimologia àrab segura, Albinyana molt probable, Muscaroles merament possible, ens indica un aspecte important d’aquesta comarca vial: la seva militarització, normal al costat de l'autoritat (el campament de Muscaroles), de vigilància del camí amb torres de senyals i avís (l’”edifici” d'Albinyana) i d'espiritualitat militarista a una regió de "frontera" de 1'Islam (a les cel·les de la Ràpita). Sols un topònim tindria un sentiu dominatiu de descripció física, de tota la comarca. Però el seu origen àrab és molt dubtós i , amb aquest dubte, es presenta la hipòtesi. La masia de Can Sa Chella, també veïna de l'Almúnia, conservaria el nom de sahla, freqüent en la toponímia de la Península , que significa “planura tencada”, excel·lent descripció del que els àrabs entenien per comarca, en el seu sentit geogràfic i no administratiu, evidentment (els topònims àrabs no reflecteixen generalment les denominacions administratives o polítiques).

Mikel de Epalza

Destapa’t 7 5

Sant Martí SarrocaSant Martí SarrocaSant Martí SarrocaSant Martí Sarroca

Tant el castell de Sant Martí com l’església de Santa Maria es troben a dalt d’un turó que domina la població. Al qual es pot pujar per una carretera asfaltada ben senyalitzada que surt des de la carretera que uneix aquesta població amb Vilafranca del Penedès.

El Castell de Sant Martí Sarroca apareix esmentat per primera vegada l'any 984. Possiblement Galí, l'iniciador del llinatge de la poderosa família que es cognomenà Santmartí, fou qui construí una torre dalt del turó, lloc enlairat i d’indiscutibles defenses naturals per dos dels seus quatre punts cardinals.

El seu fill Guillem, veguer de Santmartí, fou l'iniciador del castell al final del segle X i al principi de I'XI. Al segle XI la vídua de Guillem, Adelaida, i el seu gendre, Mir Geribert continuaren les obres del castell edificant noves estances i convertint el conjunt en una fortalesa ben protegida. Tot i així, es creu que fou després de l'atac per sorpresa dels almoràvits del 1108 que es va plantejar fer una fortificació amb amples i altes muralles que resultés gairebé inexpugnable.

Al segle XIV, quan passà a la família comtal per vincles familiars, s'hi feren diverses reformes: es convertí el castell en un palau fortificat i es repararen les muralles. Després passà a mans dels Cervelló, que van acabar venent-lo a la Pia Almoina el 1481. A partir d'aquest moment s'hi feren moltes reformes que modificaren en part la seva forma original, les quals encara són visibles en moltes estances.

El 1963 es començà la restauració sense cap fonament històric i arquitectònic. Sortosament, la Sala de Ponent, tot i les arbitrarietats observades, és una obra més fidel. Respecte a la nau que dóna a les Valls, començada a restaurar el 1988, se segueix un criteri més racional. Segurament algunes de les parets actuals foren construïdes abans del segle XIII, tanmateix la major part de les sales i de les torres, amb un talús molt marcat, sembla que no poden ésser considerades d'abans d'aquest segle. Fins i tot, l'organització del conjunt de les naus correspon més a la d'un castell palau dels darrers segles medievals que no pas a la d'un castell torre o a la d'un castell sala de l’època romànica.

Al mateix lloc on hi ha l’actual església, ara parroquial, a la fi del segle X o a l’inici de l’XI, s’hi construí una església romànica d’estil llombard dedicada a santa Maria, de la qual, durant les obres de restauració del 1906, es descobrí la capçalera. El primer document que s’ha trobat fins ara que parli de l’església és del 1060. En el testament de Mir Gibert, príncep d’Olèrdola i senyor del lloc, s’esmenta l’església de Santa Maria del castell de Sant Martí, a la qual lliurà una parellada de terra que tenia el levita (jueu) Guilabert. En un bloc de pedra dreta de la porta original es pot veure encara, marcada, la creu que hom feia en les esglésies quan eren consagrades.

Al nostre parer, el temple romànic llombard, per causes difícils d’explicar, fou completament enderrocat, i només se'n conservà el campanar.

Jordà de Santmarti, al segle XII, començà damunt seu les obres d'un nou temple que és el que ens ha arribat. És incerta la data en què deixà de ser capella particular del castell i passà a fer funcions de parròquia. Ara bé, per

la documentació que s'ha trobat sembla que va tenir lloc a la fi del segle XIII. Al final del segle XV es feren obres a la rectoria, que no afectaren l’església. Al segle XVI es començà a construir un campanar dalt del cimbori, ja que el primitiu s'havia malmès. Al segle XVII s'obrí la porta renaixentista i es feren dos altars laterals a la nau principal. Al començament del segle XVIII es va construir la capella neoclàssica a l'ala nord del creuer. Durant la primera guerra Carlina, l'església fou convertida en caserna i sofrí alguns desperfectes. Al principi del segle XX, al començar les obres de restauració es trobà, en un finestral davant de la porta principal, la imatge de la Mare de Déu, que estava aparedada juntament amb dues talles esculpides en un edicle, tres sarcòfags amb restes d'infants i un tupí de ceràmica de Manises, com també altres objectes. El 1907 se'n féu la restauració exterior.

Es tracta d'un edifici d'una sola nau, acabada a llevant amb una capçalera formada per un absis semicircular i un creuer format per dues absidioles rectangulars, com a braços d'un transsepte reduït, sense absidioles llevant. En la intersecció del creuer amb la nau es dreça una cùpula hemisfèrica, de planta circular molt deformada, que arrenca de quatre petxines angulars.

Abans de les recents obres de restauració que han donat a l'església la seva forma actual, l'edifici havia patit notables processos de reforma, dels quals, els que han deixat empremtes més notables corresponen a la substitució del cimbori, que, presumiblement, devia coronar exteriorment la cúpula, pel campanar actual, format per una torre octogonal, acabada amb una balustrada, datada de l'any 1600; la construcció de la capella cupulada afegida a la testera nord del transsepte, eliminant-ne el mur de façana corresponent, la construcció de dues capelles afegides a la nau, al costat de la seva unió amb el transsepte, i l'obertura d'una portada en la façana oest, són altres de les reformes. Les altres transformacions i reformes de què havia estat objecte l'església han estat eliminades en els processos de restauració.

Destapa’t 7 6

23232323 D’ABRILD’ABRILD’ABRILD’ABRIL

DIADA DEL LLIBRE I LA ROSADIADA DEL LLIBRE I LA ROSADIADA DEL LLIBRE I LA ROSADIADA DEL LLIBRE I LA ROSA

Antigament, les classes aristocràtiques, en aquests dies celebraven festes cavalleresques com torneigs, de les que eren excloses les classes populars i que es celebraven en llocs on les dames eren obsequiades amb roses i flors. Segles després, el costum d’obsequiar l’estimada amb una rosa es va anar estenent fins arribar a ésser, com ho és en l’actualitat, una festa típica celebrada arreu de Catalunya per tothom. La mateixa data, coincideix amb el Dia del llibre que commemora la mort de Miguel de Cervantes i que pretén potenciar i donar difusió a una de les eines més importants del desenvolupament educatiu del home. Perquè ens estimem els llibres us volem desitjar un bon Sant Jordi i us fem aquest regal. DITES ENTORN SANT JORDI

Sant Jordi arribatSant Jordi arribatSant Jordi arribatSant Jordi arribat Surt la cuca del foratSurt la cuca del foratSurt la cuca del foratSurt la cuca del forat.

L’ordi, si per SantL’ordi, si per SantL’ordi, si per SantL’ordi, si per Sant Jordi Jordi Jordi Jordi És espigatÉs espigatÉs espigatÉs espigat Per sant JoanPer sant JoanPer sant JoanPer sant Joan És madurat.És madurat.És madurat.És madurat. Si trona per Sant Jordi,Si trona per Sant Jordi,Si trona per Sant Jordi,Si trona per Sant Jordi, Blat, xeixa i ordi.Blat, xeixa i ordi.Blat, xeixa i ordi.Blat, xeixa i ordi. Si plou per Sant Jordi,Si plou per Sant Jordi,Si plou per Sant Jordi,Si plou per Sant Jordi, Les cireres en orris.Les cireres en orris.Les cireres en orris.Les cireres en orris. Bon Sant Jordi i Santa Creu,Bon Sant Jordi i Santa Creu,Bon Sant Jordi i Santa Creu,Bon Sant Jordi i Santa Creu, Hi haurà vi per tot arreu.Hi haurà vi per tot arreu.Hi haurà vi per tot arreu.Hi haurà vi per tot arreu. No diguis hivern passatNo diguis hivern passatNo diguis hivern passatNo diguis hivern passat Que Sant Jordi no hagi estat.Que Sant Jordi no hagi estat.Que Sant Jordi no hagi estat.Que Sant Jordi no hagi estat.

P O E M E S C A T A L A N S S O B R E S A N T J O R D I

LA FIRA DE SANT JORDI (fragment)

A la fira de les roses A firar-me antany aní, El roser de què em firí En fa enguany de tan hermoses Que n’he fet parada aquí. Hi ha la rosa alexandrina, La vera i la d’esbarzer, També les de Palestina, Que floreixen sense espina De Jericó en lo roser.

Jacint Verdaguer (1845-1902)

LA DIADA DE SANT JORDI

La diada de Sant Jordi És diada assenyalada Per les flors que hi ha al mercat I l’olor que en fan els aires, I les veus que van pel vent: “Sant Jordi mata l’aranya”. L’aranya que ell va matar Tenia molt mala bava, Terenyinava les flors I s’en xuclava la flaire, I el mes d’abril era trist i els nens i nenes ploraven.

Joan Maragall (1860-1911)

Destapa’t 7 7