Destapa’t nº 5

Desembre 2003 Desembre 2003 Desembre 2003 Desembre 2003 nº5 nº5 nº5 nº5

El mesos de novembre i desembre ens ha deixat un bon nombre de morts en el camp de les lletres. Si alguns d’ells són força coneguts com Joan Perucho, Juana Doña, Ramón Álvarez, Vázquez Montalbán, Dulce Chacón o l’entranyable Martí i Pol; d’altres com Fadwa Tuqan, poetessa palestina, Mohamed Chukri, del que ens havíem fet ressò al número 3 d’aquesta publicació, sembla que hagin passat com si res.

Per sort per a nosaltres, que per aquestes dates es celebri els premis literaris de Sant Jordi o de Santa Llúcia ens torna a omplir el cor d’esperança en les noves generacions d’escriptors i escriptores que ens ompliran els nostres dies i els nostres somnis amb les seves narracions i faran volar el nostre pensament allà on les seves paraules i els nostres records ens portin.

I parlant de santa Llúcia ens recordem de la seva festa, sempre relacionada amb la llum, i

aprofitem l’avinentesa per en recordar-nos d’algunes dites relacionades amb la llum, les espelmes i les candeles .

REFRANYS I FRASES FETES REFERIDES A LA CERA

AcabarAcabarAcabarAcabar----se la candelase la candelase la candelase la candela: Acabar-se el termini per fer o aconseguir alguna cosa. Encendre la candelaEncendre la candelaEncendre la candelaEncendre la candela: A les subhastes, acceptar el subhastador una xifra oferta com a suficient per iniciar la subhasta. El moment era assenyalat tradicionalment amb l’encesa d’una candela i la possibilitat d’obtenir la cosa subhastada, si hi havia prou ofertes, durava fins acabar-se la candela. Esperar amb candeletes:Esperar amb candeletes:Esperar amb candeletes:Esperar amb candeletes: Esperar amb delit. Estar groc com la cera:Estar groc com la cera:Estar groc com la cera:Estar groc com la cera: Estar extremadament pàl·lid.

Semblar de cera: Semblar de cera: Semblar de cera: Semblar de cera: Tenir l’aparença de cera. No hi ha més cera que la que crema:No hi ha més cera que la que crema:No hi ha més cera que la que crema:No hi ha més cera que la que crema: Vol dir que, d’una cosa, no se’n té sinó allò que es veu. Aguantar l’Aguantar l’Aguantar l’Aguantar l’espelma: espelma: espelma: espelma: Acompanyar una parella d’enamorats per vigilar-los. Encarcarat com un ciri: Encarcarat com un ciri: Encarcarat com un ciri: Encarcarat com un ciri: Estar molt rígid. Sortir amb un ciri trencat:Sortir amb un ciri trencat:Sortir amb un ciri trencat:Sortir amb un ciri trencat: Sortir amb raons impertinents o fora del cas.

Aquest és el nostre portaveu

Escola d’Adults de Sant Sadurní

Destapa’t nº 5

LES ÚLTIMES SORTIDES

El passat 16 de desembre van fer una sortida cultural a Barcelona. Van fer un itinerari per la Barcelona Gòtica, acompanyats per una guia del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, i visita a la Fira de Santa Llúcia. Érem vint-i-tres persones, entre alumnes de la nostra escola i de la de Vilafranca; participant alumnes de gairebé tots els grups. Va ser una visita força interessant pel seu contingut i ens vàrem assabentar de moltes coses que no coneixíem de Barcelona. Per acomiadar el trimestre i desitjar-nos un bon any ens vàrem

reunir l’últim dia, i entre neules, cava i torrons, van passar una bona estona, fins el moment de “fer

cagar el Tió”. Cadascú va rebre el seu regal i tots vàrem marxar cap a casa ben contents.

2003 �

�2004

Destapa’t nº 5

CATALANS UNIVERSALS

Baldiri Pla, caganer (segle XVIIIBaldiri Pla, caganer (segle XVIIIBaldiri Pla, caganer (segle XVIIIBaldiri Pla, caganer (segle XVIII))))

egons ens informa el viatger anglès Lord Collingwood al seu llibre escrit el 1789, A curious journey in exotic Catalonia, un veí de Santa Perpètua de

Mogoda, Baldiri Pla, que es trobava afectat d'una gravíssima paràlisi intermitent als budells, només aconseguia evacuar amb comoditat després de fer llargues passejades pel camp, cosa que li permetia alliberar-se allà mateix quan en tenia ganes, sense fer cas de les riotes dels pagesos.

n veí seu pessebrista va trobar l’espectacle adient per incloure’l en un pessebre

costumista que estava construint i el va retratar posant una figureta que el representava entre una muntanya de suro i un riu de paper de plata. Aquest pessebre fou comprat per una gent influent de Barcelona que el mostraren a totes les visites i tingué tant o més èxit del que havia tingut el personatge real entre els pagesos. Pel Nadal següent no hi havia cap pessebre a Catalunya sense el seu Baldiri caganer.

Les mongetes sequesLes mongetes sequesLes mongetes sequesLes mongetes seques

ncara que sembli que estiguem parlant de monges petites i escarransides, tothom sap que parlem de les llavors madures d'una lleguminosa de la

família dels phasoleus que tant d’èxit . han aconseguit acompanyant la magnífica troballa de la gastronomia catalana: la botifarra.

rovinents d'Amèrica, les mongetes van arribar sense cap mena d’instruccions d'ús, i durant segles la planta va

ser emprada com a ornament, les beines com a farratge per al bestiar i les llavors, per fer pietosos rosaris. No va ser fins a la gran fam que va arrasar el monestir de Montserrat, el dia 5 de desembre de 1808, i que va obligar els monjos a cruspir-se fins les soles de les sabates, fetes d'orella de porc, que el cuiner del monestir, fra Ramon Torrentó, va tenir la idea d'afegir els rosaris a la cassola on bullien les soles de les espardenyes, juntament amb una cabeça d'alls i un parell de cebes per fer gruix. Va ser llavors quan es van descobrir al Principat.

S

U

E

P

Destapa’t nº 5

mmediatament després s'inicià I'experimentació del nou aliment i la recerca de nous plats. El platillo va aconseguir un èxit extraordinari, tot i

que encara va haver de passar gairebé un segle fins que es deixés d'enfilar-les abans d’abocar-les a la cassola.

ls primers temps, els gasos que el plat provocava eren considerats mals esperits que fugien del cos i la ingesta de mongetes es receptava a tots

els sospitosos d'estar posseïts pel maligne, amb un percentatge d'èxit en l'expulsió de gasos del cent per cent.

SANTORAL

Sant Tió (24 de desembre)Sant Tió (24 de desembre)Sant Tió (24 de desembre)Sant Tió (24 de desembre)

ra originari de Berga, però no se sap l’any del seu naixement. Era un home d'una presència física esplèndida (feia 1 metre i 53 centímetres i pesava

198 quilos). Patia molt en veure com la xicalla del seu poble no tenien caramels a causa del bloqueig al qual la flota francesa havia sotmès el país durant la Guerra de la Independència contra l'opressió dels gals.

a tenir una idea: va anar a França i va comprar seixanta arroves de caramels, fruites d'Aragó i altres llaminadures que es va empassar amb

el paper i tot. A la duana va passar sense declarar res i un cop va arribar a la plaça de Berga va prendre's un purgant i va evacuar les seixanta arroves de caramels, totes les fruites d'Aragó i les altres llaminadures davant de l’entusiasme dels infants, que ho van devorar tot en un tres i no res. Es el patró dels afectats per la venjança de Moctezuma.

Sant Cotilló Sant Cotilló Sant Cotilló Sant Cotilló (31 de desembrede desembrede desembrede desembre)

a néixer a París tal dia com avui de l’any 1833. Els seus pares eren refugiats catalans que havien fugit de les purgues carlines. Va tornar a

Barcelona com a ajudant del xef Pierre Gallette, (que va obrir un restaurant a les Rambles. Era un noi profundament religiós i vivia escandalitzat pels clients, que devoraven àvidament els deliciosos plats del francès, que s'emborratxaven amb els vins de la Xampanya i que gaudien amb les vicioses cambreres del restaurant. Decidit a lluitar contra el pecat i a favor de la decència, mentre servia els plats, les copes i les palanganes exhortava la clientela a inclinar-se per les virtuts de l'abstinència carnal, gastronòmica i enològica.

urant els primers dies, el seu patró es va enfurismar, però com que els clients gaudien dels

sermons per la morbositat que aportaven als pecats, Cotilló va ser ascendit a cambrer primer amb un augment de tres sous i un patacó a la setmana. Va morir d'un atac d'apoplexia el 12 de desembre del 1898, dia en què l'Ajuntament en ple estava reunit per celebrar no se sap ben bé què.

Jaculatòria: Sant Cotilló, canta un bon sermó

mentre jo m'omplo el sarró.

I

A

E

V

V

D

Destapa’t nº 5

O L È R D O L AO L È R D O L AO L È R D O L AO L È R D O L A

Extens municipi situat al Sur de la comarca de l’Alt Penedès, format per diversos pobles i caserius. El seu centre històric és l’antiga ciutat i castell d’Olèrdola, situat en un turó a 358 m d’altitud, en un esperó de muntanya envoltat de cingles i tancant al Nord per una gran muralla, bastida els primers temps de la romanització (segles III-II a. C.)

La talaia natural olerdolana, situada

estratègicament va ser ocupada des d’antic per diversos pobles, aprofitant la seva especial configuració rocosa i el domini visual sobre la plana del Penedès. Són precisament aquestes dues característiques, contrarestades per altres menys favorables com la manca d’aigua i de grans camps de conreu, les que han propiciat bé l’ocupació o l’abandonament, de la plataforma i el seu entorn, segons les circumstàncies.

El primers habitants d’Olèrdola de què tenim constància s’han de situar en el període neolític i el bronze antic. A les petites valls que envolten la plataforma s’han localitzat, de la època del calcolític, el bronze i el ferro pintures rupestres als voltants d’Olèrdola, a Segarulls, les més conegudes, i a la Balma de les Pintures.

Se sap que el nucli olerdolà ja era habitat des de l’època neolítica i que fou també un assentament ibèric. Sota el domini romà s’edificaren part de les muralles i una robusta torre de guaita de la qual encara queden vestigis en la part superior del recinte, confosos amb les ruïnes del castell medieval. De aquesta època ibero-romana es troba dintre del recinte, cavada a la pedra, una gran cisterna amb capacitat per a 328 m3 ; també sitges de guardar el gra, fons de cabanes i altres vestigis de poblament.

Despoblat durant la “Pax Romana”, tornà a

ésser habitat des dels primer segles de la reconquesta, quan el Penedès esdevingué frontera amb els dominis àrabs. Època a la qual pertanyerien una primitiva església i l’inicial castell (avui en ruïnes, al costat de la torre romana), edificats pel comte Sunyer, fill de Guifré el Pelós.

A l’Edat Mitjana correspon també la construcció del sector de la muralla que els romans deixaren inacabada i els arranjaments que es feren a la muralla romana per la part superior.

L’església de sant Miquel té un petit recinte

amb un arc de ferradura de tipus mossàrab a l’entrada, adossat a l’església romànica construïda després de la invasió d’Almanzor. L’església actual fou bastida entre els segles X i XII. Al X correspondrien els murs i el tester, i la resta al XII. Prop de l’església ni ha tombes antropomòrfiques, excavades a la roca, semblants a les del Pla dels Albats, fora de les muralles.

Dintre del terme municipal es notable la

capella del Sant Sepulcre, prop del nucli de Plana Rodona , un edifici de planta circular que conserva al seu interior pintures romàniques, amb personatges i escenes bíbliques, i finestres del mateix estil.

També és notable l’església de Sant Jaume (antigament Sant Cugat) de Moja dintre del poble de Moja, al costat de l’església moderna. Es un edifici romànic de planta de creu grega ( segles XI-XII), ornat per arcuacions i bandes llombardes.

Altres nuclis con Sant Pere Molanta o Viladellops també tenen el seu interès artístic.

El Parc Comarcal d’Olèrdola es troba situat als

darrers contraforts del massís de Garraf, al sector comprès entre la riera de Vilafranca i el puig de l’Àliga, a la partió entre les comarques de l’Alt Penedès i el Garraf. El paisatge del parc comarcal es caracteritza per la presència dominant de les pinedes de pi blanc esteses sobre terrenys d’orografia relativament suau. Als sectors on el poc gruix del sòl no permet el desenvolupament del bosc, hom pot veure la màquia de llentiscle i margalló tan característica del paisatge mediterrani.

Destapa’t nº 5

DES DE QUAN LA SARDANA ÉS

“ LA DANSA NACIONAL”?

Els renaixentistes entenien la sardana com una alternativa al degenerat ball de parelles.

mitjan del segle XIX les élites

intel·lectuals de la Renaixença catalana es lamentaven amargament de la pèrdua dels

bons costums. Diversos factors estaven malmetent els valors tradicionals que havien arribat incorruptes, deien, fins aquells dies. De manera soterrada o explícita, es referien a la lluita de classes o bé senzillament o l’adaptació per part de grups populars d’hàbits i maneres de fer que poc tenien a veure amb la seva Catalunya imaginada, situada en una ruralitat harmònica i immutable. Una de les expressions culturals en què de manera més evident es percebia aquest canvi era en la dansa o, més ben dit, els balls populars. Els balls arribats des del segle XVIII o dates més reculades estaven deixant pas als nous balls de París: polques, xotis, pasdobles... tots balls en què homes i dones dansaven agafats per parelles. En aquest context la sardana no era més que un antic ball popular, de moda en aquells moments en una zona molt concreta de Catalunya (L’Empordà i la Selva), ballat sovint només per homes. Atenent als gustos del públic, alguns compositors incloïen dins les sardanes les melodies de més èxit de l’època, generalment fragments d’òpera italiana i sarsueles. Però no fou fins als anys setanta del segle XIX quan la

intel·lectualitat renaixentista va començar a

projectar el seu model de país i de societat sobre aquell ball que tímidament s’implantava per altres zones del Principat. Aviat fou dignificat amb el qualificatiu de

dansa, una dansa que es veia idíl·lica i igualitària, alternativa al degenerat ball de parelles. Va ser llavors que la sardana esdevingué símbol d’un país harmoniós i equilibrat, l’escenificació del comportament ordenat i moral que s’esperava dels assenyats catalans. L’esperit incorrupte

’any 1883 l’intel·lectual conservador Pella i Forgas saludava ja la sardana

amb l’apel·latiu de “ball nacional de Catalunya” i, com passa amb tantes

altres expressions ben vistes pels renaixentistes, va buscar el seu origen entre els fenicis i els grecs i trobà la seva continuïtat en l’esperit incorrupte del poble català. La divulgació definitiva de la sardana fora del seu àmbit originari, però, no arribaria fins als anys vint del segle pasta, coincidint amb la dictadura de Primo de Rivera. Vuitanta anys més tard, es conserven unes vint-i-cinc mil sardanes escrites, mentre que la Federació Sardanista de Catalunya aglutina en el seu si quatre-centes entitats.

Roger Costa. “Sàpìens” nº 14, desembre 2003-12-03

A

L