50 - Tema 50: El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució
Del Romanticisme a La Renaixença SEGLE XIX Del Realisme al Modernisme
36
Del Romanticisme a La Renaixença SEGLE XIX Del Realisme al Modernisme 1er Batxillerat Valencià Llengua i Literatura 3a avaluació
description
1er Batxillerat Valencià Llengua i Literatura 3a avaluació. Del Romanticisme a La Renaixença SEGLE XIX Del Realisme al Modernisme. La llengua al segle XIX. - PowerPoint PPT Presentation
Transcript of Del Romanticisme a La Renaixença SEGLE XIX Del Realisme al Modernisme
Del Romanticisme a La Renaixença
SEGLE XIX
Del Realisme alModernisme
1er Batxillerat Valencià Llengua i Literatura
3a avaluació
La llengua al segle XIX
La Renaixença representa, enfront de la Decadència, la recuperació de la llengua per a la creació literària culta en una situació sociolingüística delicada:
El castellà era l’única llengua oficial en tots els territoris de l’Estat.
La nostra llengua es trobava en una situació de minorització lingüística: nombrosos decrets la van relegar als àmbits privats.
Els escriptors desconfiaven de les possibilitats expressives de la llengua autòctona i sols l’empraven en certàmens de poesia populista.
També hi havia escriptors que escrivien en contra de la llengua, manifestant així l’autoodi.
situació sociolingüística
1. CONTEXT HISTÒRIC
La revolució francesa (1789)
La revolució industrial (segle XVIII)
La presa de la Bastilla La màquina de vapor
Dos fets marquen l’evolució a l’Europa del segle XIX:
Conseqüències de la revolució francesa (1789) per a Europa
Expansió arreu d’Europa de les idees liberals (constitucionalisme, divisió de poders, potenciació de les llibertats i dels drets dels ciutadans).
Ascens de la burgesia com a classe hegemònica en detriment de l’aristocràcia.
La classe obrera comença a agafar consciència de classe i a organitzar-se a com a col·lectiu per defensar els seus interessos.
En definitiva substitució de l’Antic Règim (caracteritzat per l’organització estamental i la monarquia absoluta), per un nou ordre polític i social (caracteritzat per la democràcia i unes noves classes socials).
Iniciada al segle XVIII a Anglaterra transformarà la vida econòmica i social de l’Europa del segle XIX. A Espanya afectarà bàsicament Catalunya i el País Basc.
Confirmació de la burgesia com a classe social dominant Confirmació del proletariat com a classe explotada (excessiu
horari laboral, sous baixos, males condicions de treball, indefensió davant l’empresari…).
Aparició de dos grans corrents ideològics: SOCIALISME (Karl Marx) i ANARQUISME (Bakunin).
Conseqüències de la revolució industrial
Context cultural Hi ha dos corrents artístics
que dominen el context cultural de l’Europa del segle XIX:
el ROMANTICISME, a la primera meitat del segle XIX,
el REALISME a la segona meitat
“Viatger sobre un mar de boira” De Caspar David Friedrich
El Romanticisme és un moviment hereu dels ideals de la Rev. Francesa i de la Rev. Industrial. És un conjunt de moviments intel·lectuals que van fer predominar el sentiment i la imaginació per sobre de la raó i l’anàlisi crítica.
Va aparèixer a Alemanya i Anglaterra a finals del segle XVIII i ràpidament es va escampar per Europa.
Defensava: la llibertat personal i creativa l’originalitat i l’expressió lliure de les emocions subjectives
(la imaginació, el misteri, la irracionalitat, el sentiment, la passió, l’individualisme…)
Rebutjava: l’ordre i l’equilibri propis del segle de la Il·lustració.
EL ROMANTICISME
El Romanticisme a diferents àmbits
A nivell social, el Romanticisme rebutja les regles socials i defensa els drets de l’individu i l’igualitarisme.
A nivell polític, defensa el nacionalisme imposant, però, un nou concepte de nació: una nació no la defineixen unes fronteres sinó un grup humà amb sentiment de pertànyer a una col·lectivitat i a una mateixa terra.
A nivell literari, els romàntics ambientaven sovint les seves obres a l’edat mitjana ja que la consideraven una època màgica i misteriosa en què l’individualisme, la imaginació i el misteri, aspectes que ells defensaven, tenien un important protagonisme.
Autors del Romanticisme
Hölderling Víctor Hugo
Bécquer
Lord Byron
Novalis
Autors coneguts: Hölderling, Víctor Hugo , Bécquer, Lord Byron, Novalis…
A Catalunya les idees romàntiques van entrar a través d’una revista que es publicava a Barcelona anomenada El Europeo a la dècada del 1820 i divulgades pel diari El Vapor.
Aquestes revistes van introduir, sobretot, les idees del romanticisme conservador que somiava retornar al passat, a l’edat mitjana. I aquestes idees van encaixar a la perfecció amb la voluntat d’aquells intel·lectuals catalans que es proposaven de recuperar una llengua i una cultura que tenia les seues arrels a l’edat mitjana.
EL ROMANTICISME A LES NOSTRES TERRES
El Romanticisme a les nostres terres
A les nostres terres es van donar diferents tipus de literatura romàntica:
Romanticisme historicista: va manifestar la insatisfacció del món real amb la fugida a altres èpoques (recreació de l’època medieval), evocant l’època de la nostra sobirania nacional. El públic era minoritari, culte i elitista. Feien servir un llenguatge culte, amb ús d’arcaismes.
Romanticisme costumista: van idealitzar els models de vida rurals, els personatges populars, els oficis anteriors a la Rev. Industrial. Intentaren convertir el llenguatge popular, amb les seues incorreccions, en llengua literària
AUTORS ROMÀNTICSMANUEL MILÀ I FONTANALSMANUEL MILÀ I FONTANALS: va
lluitar per la restauració dels Jocs Florals. Va destacar per la recopilació de poesia popular.
MARIÀ AGUILÓMARIÀ AGUILÓ: bibliotecari de la universitat de València i Barcelona. Impulsor de la Renaixença i dels Jocs Florals
AUTORS ROMÀNTICS 2TEODOR LLORENTETEODOR LLORENTE: principal poeta
valencià del s.XIX. Mantingué relacions amb els principals autors balears, catalans i provençals.Va fundar el diari Las Provincias.la seua obra poètica va ser aplegada sota el títol Llibret de versos. Va recrear els costums de les classes humils de manera idealitzada (costumisme).
VICENT WENCESLAU QUEROLVICENT WENCESLAU QUEROL: La seua obra Rimes catalanes, és un conjunt d’onze poemes amb els tòpics de la poesia jocfloralesca.
Entenem per Renaixença el moviment cultural i nacionalista que va sorgir en el si de la burgesia a principis del segle XIX i que es va proposar de recuperar la llengua i la literatura després de tres segles de poca activitat literària en el camp de la literatura culta.
La Llengua i la Literatura van ser considerades per aquesta burgesia els símbols de la identitat del país.
LA RENAIXENÇA
INICIL’any 1833, Bonaventura Carles Aribau publicà al diari El vapor un poema titulat La pàtria.
FINALL’any 1877, Jacint Verdaguer rep el premi extraordinari dels Jocs Florals amb el poema L’Atlantida i Àngel Guimerà és proclamat “mestre en gai saber” després de guanyar els tres premis ordinaris dels Jocs Florals.
LÍMITS TEMPORALS DEL MOVIMENT
Redescoberta i revaloració de la nostra història a partir de les obres que escriviren i publicaren alguns intel·lectuals de finals del segle XVIII influïts pels corrents il·lustrats.
Penetració i assumpció dels ideals romàntics:la mitificació de l’edat mitjana,el sentiment nacionalista,revalorització de les llegendes, tradicions i
particularitats pròpies de cada cultura.
Potenciació que d’aquesta cultura farà la burgesia.
CAUSES DE LA RENAIXENÇA
Programa de la RenaixençaReconstruir la història medieval (època
d’esplendor nacional)Descobrir i divulgar els clàssics medievalsRecollir la tradició literària popular
(rondalles, llegendes, romanços…)Crear un model de llengua normativa iFer possible la normalització literària.
Institucions de la Renaixença
Per dur el programa endavant els renaixentistes es van proposar:
Despertar la consciència dels sectors més poderosos de la nostra societat, els burgesos. Així van promoure:
oEditorialsoPublicacions periòdiquesoInstitucions culturals
Intitucions de la Renaixença: Els Jocs Florals (1859)
QUÈ SÓN?Un concurs literari de poesia. Durant la Renaixença es recupera una festa literària molt antiga que s’havia començat a celebrar al segle XIV amb els trobadors.
TEMES - Pàtria- Fe- Amor
Es donava un premi a la millor poesia patriòtica(Englantina rosa, flor d’or), un altre a la millor poesia religiosa (Viola= flor d’or i plata) i un tercer al millor poema d’amor (Flor natural). Si algun poeta guanyava tots tres premis en el mateix certamen o en certàmens diferents era proclamat Mestre en gai saber.
El 1859 es van celebrar els primers Jocs Florals del segle XIX, i tot i el seu caràcter anacrònic, passat de moda, va ser molt importants perquè van aconseguir:
Crear un públic lectorPropiciar una infraestructura editorialDonaren prestigi a la nostra cultura escritaFeren possible l’aparició de noves generacions
d’autors: (Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller van començar les seves carreres com a escriptors amb els Jocs Florals).
Per insignificant que puga semblar avui en dia un simple concurs literari, en aquell moment en què la nostra Literatura no tenia cap mena de sortida, la restauració dels Jocs Florals va ser decisiva; va permetre arrencar el vol a la poesia després de tant de temps d’inactivitat.
Intitucions de la Renaixença: Els Jocs Florals (1859)
Lo Rat Penat fou una institució cultural que impulsà la recuperació cultural renaixentista. Fou fundada l’any 1878 per l’escriptor Carmel Navarro, més conegut pel pseudònim de Constantí Llombart.
Constantí Llombart, a través de Lo Rat Penat, intentà d’unir els ‘poetes de guant’ i els ‘poetes d’espardenya’.
La institució caigué en mans del grup conservador de Teodor Llorente i es van desvirtuar els objectius renaixentistes.
Començà un enfrontament estèril entre els dos grups de poetes. La burgesia local s’inhibí dels problemes politics i socials que plantejà el resorgiment de la cultura pròpia, amb el consegüent fracàs de la Renaixença valenciana.
Intitucions de la Renaixença: Lo Rat Penat (1878)
Tendències poètiques
‘Poetes de guant’: Encapçalada per Teodor Llorente. Representava la burguesia, era conservadora i arcaitzant en el seu llenguatge per a distingir-se del parlar del poble i per això acudiren a paraules, girs i expressions dels clàssics, moltes d'elles eren formes mortes, oblidades i en desús pel poble.
Constituiren un nucli tancat perquè les seues inquietuts no coincidiren amb les del públic; fins i tot, abandonaven el valencià per a tractar altres temes propis del romanticisme
Tedències poètiques 2
‘Poetes d’espardenya’: Tambe coneguts com a populistes entre els quals podem destacar Eduart Escalante, Josep Bernat i Baldovi, Pasqual Pérez i Constanti Llombart.
El seu propòsit era atraure el públic a la causa del progressisme (eren republicans) i per això escrivien en la seua llengua, el valencià popular, carregat de castellanismes.Escriviren en els periòdics populars com El Mole, La Donsayna i El Cresol, El Tabalet, La Traca, El Tio Cuc i El Bou
Tedències poètiques 2
Arròs en fesols i naps Per l’horta, tocant migdia, plens d’infantil alegria, ditxosos i satisfets, tornaven a l’alqueria dos pobres fematerets. L’un i l’altre, a l’escoltar les dotze, que en so de queixa els cridaven a la llar, tingueren una mateixa idea: la de dinar. Lo més menut, que li guanya a l’altre que l’acompanya en vivor, li digué així: –«Si fores el Rei d’Espanya, ¿què dinaries tu ’vui?» Alçant lo front ple d’arraps, i soltant la llengua prompta, li contestà: –«¿Pués, no hu saps? ¡Quina pregunta més tonta…! Arròs en fesols i naps». «¿I tu?» –afegí lo major. Lo menut llançà un suspir, i torcant-se la suor, li replicà: –«¿Què he de dir, si tu has dit ja lo millor?» Teodor Llorente
La complanta d’en Guillem
POESIA: Els autors
Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902)
És l'escriptor més important i representatiu del segle XIX.
Contribueix a la Renaixença, des de posicions catòliques i conservadores, amb una obra que abasta poesia èpica i lírica, prosa narrativa i periodística i literatura de viatges, per la qual té una enorme repercussió popular, incomparable a l'època.
Internat al seminari de Vic, on cursa la carrera eclesiàstica, es familiaritza amb els clàssics i s'inicia en l'escriptura poètica.
POESIA: Els autors2
Jacint Verdaguer.
Entre els seus títols destaquen: Els poemes èpics de factura
romàntica, L'Atlàntida i Canigó, i els reculls poètics Idil·lis i cants místics, Pàtria, Montserrat, Flors del Calvari i Aires del Montseny.
En prosa publica Excursions i viatges, Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, un aplec de Rondalles i el recull d'articles publicats a la premsa En defensa pròpia.
És proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals de 1880.
TEATRE DE LA RENAIXENÇA
PRESENTA DOS TENDÈNCIES:
a)Teatre culte (Victor Balaguer, Àngel Guimerà) basat en temes històrics i una llengua plena d’arcaismes.
b)Teatre popular (Escalante, J.Bernat i Baldoví) partidaris del “valencià que ara es parla”.
a) Els temes són de la vida quotidiana.b) Gènere el sainet: peça curta de caràcter
còmic i satíric i personatges de les classes populars
Àngel Guimerà
TEATRE DE LA RENAIXENÇA
Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924). Dramaturg i poeta. És l'únic dramaturg del segle XIX que traspassa fronteres a escala europea.
Comença la carrera literària amb la poesia; és proclamat Mestre en Gai Saber (1877) i presideix els Jocs Florals de Barcelona (1889).
La seua primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia (1879), se situa dins la tradició del romanticisme històric. Amb Mar i cel (1888) obté un èxit sense precedents: l'obra és traduïda a vuit idiomes, i inicia la projecció internacional de l'autor.
S'inaugura, doncs, l'etapa de plenitud de Guimerà, que s'estén fins al 1900, i durant la qual estrena les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900), repetidament portades al cinema, i que recullen amb trets realistes la vida de la Catalunya coetània.
TEATRE DE LA RENAIXENÇA
Josep Bernat i Baldoví
Fundador i director de revistes satíriques com La Dolsaina, El Tabalet, El Sueco.
Autor dels primers llibrets de falla.
Iniciador del teatre modern valencià.
Destaca pels seus sainets: El virgo de Visanteta, L’agüelo Pollastre, on abunden les expressions dialectals i els castellanismes.
TEATRE DE LA RENAIXENÇA
Eduard Escalante
Principal autor de sainets, on reflexa els costums, preocupacions i conflictes de les classes mitjanes i els canvis socials de la València preindustrial del segle XIX.
Obres:o Bufar en caldo gelat.o L’escaleta del dimoni.o Les xiques de l’entresuelo
Caracteritzades per:o Humor i actitud burlescao Escassa intenció crítica
NARRATIVA DE LA RENAIXENÇA
Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930). Primer gran novel·lista català de la Renaixença, és considerat com el creador de la novel·la catalana moderna.
Ocupa un lloc destacat en el marc global de la novel·la realista gràcies a obres com: La papallona (1882), L'Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885), La febre d'or (1890-1892), La bogeria (1899) o Pilar Prim (1906).
De formació romàntica, es va anar decantant cap a l'opció estètica naturalista propera a Émile Zola.
Narcís Oller va incorporar temes i una visió del món inèdits en la literatura catalana vuitcentista
NARCÍS OLLER
A partir dels anys 60, a través de la premsa satírica i humorística apareix la prosa costumista.
El costumisme consisteix en la descripció d'ambients i de personatges de forma tipificada. Es tractava de traslladar a l'obra literària aquells models que presentava l'exterior de la realitat popular sense entrar en els mecanismes interns que mouen la persona.
El costumisme es manifestava a través de l'anomenat "quadre de costums", del qual es poden destacar les següents característiques com a gènere:
-Descobriment de la realitat immediata com a matèria literària.-Tractament extern i superficial de personatges i situacions.-Absència d'argument i escassa mobilitat dramàtica.
El costumisme
Els temes típics són les escenes: balls, tertúlies, romeries, etc. i els tipus: botiguer, sereno, fuster, etc.
El llenguatge emprat és molt dinàmic: introducció de la frase feta, girs populars, dialectalismes, etc.
Les narracions costumistes, a mesura que s'aniran articulant, propiciaran l'aparició de la novel·la realista.
Dintre del costumisme s'observen dues tendències ben marcades:
•El costumisme rural, molt idealista i conservador i més directament lligat al romanticisme.•El costumisme urbà, més progressista que l'anterior i que permet una considerable dosi d'ironia.
Emili Vilanova, és el narrador costumista més important. En els seus relats, ens mostra la petita història quotidiana d'uns personatges que sense ell serien desconeguts
El costumisme
La manera de pensar dels romàntics canvia cap a la meitat del segle XIX, s’anirà imposant una nova manera de pensar i d’escriure: el REALISME.
Característiques:
Recerca de l'objectivitat i el rebuig al món de la fantasia i dels somnis.
Pretén fer una representació de la realitat el més acurada possible, sense embellir-la.
Els temes són contemporanis de la seua època, i solen mostrar una critica social.
Fa un ús minuciós de la descripció, per a mostrar perfils exactes dels temes, personatges, situacions i fins i tot llocs; el quotidià i no l'exòtic és el tema central, exposant problemes polítics, humans i socials.
Autors importants: Balzac, Flaubert, Stendhal, Dostoievski, Tolstoi i, a la literatura castellana, Benito Pérez Galdós, i a la nostra literatura Narcís Oller.
Jean-François Millet: Les espigadores (1857)
Fiódor Dostoyevski, la gran aportació russa al Realisme.
el REALISME
El naturalisme va ser un moviment que es va donar a finals del segle XIX. El seu creador va ser Émile Zola, a França i després es va estendre per tot Occident.
Pretén captar la realitat de manera absolutament objectiva, per això sovint es diu que es una evolució del realisme. Inclou aspectes de l'entorn que fins al moment no havien aparegut a les obres artístiques, classes socials desfavorides, problemes, malalties, temes sexuals...
El naturalisme
Inclou un enfocament científic de la creació, pel qual l'autor ha d'observar allò que l'envolta, fer hipòtesis explicatives i plasmar cada detall amb distanciament.
Així, els personatges es mouen dins d'un determinisme marcat per l'herència genètica i l'entorn educatiu.
L'estil s'adapta al registre lingüístic dels qui parlen, l'ideal no és la bellesa sinó l'adequació a la realitat. L'escriptor, malgrat la pretesa objectivitat, intercala judicis i comentaris sobre l'acció que està narrant.
El naturalisme
