Decine 29

decinedecine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any III - número 29 - juny-juliol 2012 - 3€

A FONS LA INDÚSTRIA DEL DOBLATGE A CATALUNYAFESTIVAL UN CANES PLE DE GRANS NOMS

DOSSIER ISABEL COIXET, EL LLENGUATGE DE LES COSESRODATGES EL SEGON FILM DE MAR COLL

Els nens salvatgesÀLEX MONNER, XOC GENERACIONAL

Amb “5 Minuts +” tens tot el que necessites per

estar informat abans de sortir de casa i les millors

recomanacions pel teu temps lliure.

5 Minuts +

Jordi Tenas__De dilluns a divendres / De 7.00 a 10.00 h

__Dissabtes i diumenges / De 8.00 a 10.00 h

Amb “5 Minuts +” tens tot el que necessites per

estar informat abans de sortir de casa i les millors

recomanacions pel teu temps lliure.

5 Minuts +

Jordi Tenas__De dilluns a divendres / De 7.00 a 10.00 h

__Dissabtes i diumenges / De 8.00 a 10.00 h

decine 29 ¦ juny-juliol 2012 3

Sumari

191210

EDITORIAL05 Cap a un nou model

LA IMATGE06 The Impossible

PORTADA08 Els nens salvatges10 Entrevista a Àlex Monner12 Entrevista a Aina Clotet

ESTRENA14 Tengo ganas de ti15 Girimunho16 Sueño y silencio17 Orson West18 Blancaneus i la llegenda del caçador

PERFIL19 Oriol Vila

FESTIVAL20 D'A 2012: L'altre cinema

A FONS24 Doblatge o versió original?

OFICIS DEL CINEMA27 Marta Baldó: màrqueting i publicitat

DE FORA30 Stopped on Track

OPINIÓ32 La Croissette no parla català

DOSSIER34 Isabel Coixet: el llenguatge de les coses

ACADÈMIA38 Josefi na Molina, el gran referent

RODATGE40 El deconcert, Inercia, Volaré41 Alpha, iAtraco!, Menú degustació, El bosc

TV EN SÈRIE42 Mildred Pierce

CRÍTICA43 Els nens salvatges44 Girimunho45 Orson West

LA CASA DEL CINE46 Un lugar donde quedarse46 Un amour de jeuneusse47 Red State

TAQUILLA48 Els grans "blockbusters" impulsen la taquilla

CINEMA A CASA50 Novetats en DVD

ACTUALITAT52 Notícies breus

Facultat de Comunicació Blanquerna-URL

c. Valldonzella, 23. 08001 BarcelonaTel. 93 253 31 [email protected]

Graus· Periodisme· Cinema i televisió· Publicitat i Relacions Publiques· Relacions Internacionals*

Postgraus URL· Coolhunting en investigació Coolhunting en investigació Coolhunting qualitativa de tendències· Publicitat digital· Comunicació aplicada a multimèdia

Doctorat· Estudis Avançats de Comunicació

Màsters URL· Direcció de cinema i televisió· Producció i gestió de l’empresa audiovisual

Màsters universitaris· Ficció en cinema i televisió. Producció i realització· Periodisme avançat. Reporterisme (Blanquerna-Grupo Godó)· Estratègia i creativitat publicitàries· Comunicació política i social· Producció i Comunicació Cultural· Direcció d’art en publicitat

* Pendent d’aprovació per part de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya

mailto:[email protected]


Editorial

decine

EDITOR

Jordi Roigé

DIRECTORA

Alba Laguna

REDACCIÓ

Anna Petrus, Carles Perelló

COL·LABORADORS

Tonio L. Alarcón, Txell Bonet, Pau Brunet, Conxita Casanovas, Hugo de Cominges, Laura Duran, Adrià Guxens, Marc Fàbregas, Esther Fernández, Cenzo A. de Haro, Salvador Moré, Adrià Sunyol, Francesc Vilallonga

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol

FOTOGRAFIA

Óscar Fernández Orengo

ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas

PUBLICITAT I MAQUETACIÓ

Pere Ribalta

IMPRESSIÓ

Cevagraf SCCL

DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones

EDITA

Carrer Arquitecte Sert, 29 - 08005 BarcelonaTel. 93 511 6690 - Fax 93 511 [email protected] www.utopiaglobal.com

Decine és una revista membre de l’APPEC, Associació de Publicacions Periòdiques en CatalàDecine s’edita amb el suport de la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

Dipòsit legal: B-39155-2009ISSN: 2013-5882

CAP A UN NOU MODEL

Jordi Roigé, editor

Les convulsions econòmiques que estem vivint estan tocant el cor del cinema. Som davant de la fi d’una etapa que ha durat aproximadament 30 anys, i que difícilment tor-narà a ser igual. El cinema espanyol de les últimes dècades s’ha construït en base a un pacte amb l’estat, que ara s’ha trencat. La democràcia espanyola va portar la construcció d’un sistema públic que ho ha acaparat gairebé tot. A canvi d’una forta pressió fi scal, l’administració central, autonòmica i local anava ocupant els espais privats sota la bondadosa bandera del repartiment equitatiu de la riquesa i la cohesió social. La penetració en el món cultural ha estat especialment exagerada. Tot d’una, però, les administracions públiques han reduït dràsticament la seva aportació de manera unilateral, assetjades per una crisi pressupostària i fi nancera sense precedents en democràcia. Davant, hi ha el risc de deixar un desert erm.En cinema això es va traduir en un fi nançament cobert quasi en la seva totalitat per les televisions públiques, o obligació de les privades d’invertir en audiovisual, i importants ajuts a fons perdut del ministeri i la Generalitat. A més, es van crear importants mecanis-mes públics de fi nançament.Per analitzar-ne el resultat, cal fer una doble avaluació. Primer, el resultat. Mai com fi ns ara hi ha hagut tanta producció, amb tant talent i tanta projecció internacional. S’ha construït una indústria que ocupa desenes de milers de persones i ha emergit un sector d’un alt valor afegit. A més, i això és el que justifi ca la inversió pública en cinema, l’audi-ovisual propi és un element bàsic de defensa de la diversitat cultural.Una altra conseqüència d’aquest sistema de producció, però, ha estat que una part de la producció espanyola i catalana s’ha acostumat a viure més pendent de les adminis-tracions que del públic. És possible fer pel·lícules que s’estrenen amb difi cultats i no tenen públic.Ara, com dèiem, totes les administracions i les televisions públiques anuncien retallades de prop del 50% en la inversió en cinema. Una caiguda que deixa en suspens moltes empreses i creadors. Les administracions hauran de contribuir a la recerca de noves fór-mules, que permeti la incorporació de nous agents al sector i adaptar la legislació que regula el cine als temps actuals de crisi.


http://www.utopiaglobal.com

6 decine 29 ¦ juny-juliol 2012


The Impossible“EL FILM ÉS UN REPTE EN TOTS ELS SENTITS, TANT DES DEL PUNT DE VISTA TÈCNIC COM EMOCIONAL. ÉS UNA APOSTA REALITZAR DES DEL NOSTRE PAÍS UN CINEMA AMBICIÓS, DE QUALITAT I COMPETITIU EN EL MERCAT INTERNACIONAL.”

J. A. Bayona, director


Port

ada

Port

ada

Els nens salvatges


Els nens salvatges

L’Àlex, el Gabi i l’Oki són tres adolescents que viuen en una gran ciutat. L’Àlex, el Gabi i l’Oki són tres adolescents que viuen en una gran ciutat. Són uns autèntics desconeguts tant pels seus pares i els seus professors com Són uns autèntics desconeguts tant pels seus pares i els seus professors com per ells mateixos. Què passaria si poguéssim saber el que estan pensant per ells mateixos. Què passaria si poguéssim saber el que estan pensant i sabéssim què volen fer? El seu aïllament emocional, portat a l’extrem, i sabéssim què volen fer? El seu aïllament emocional, portat a l’extrem, tindrà conseqüències inesperades que sacsejaran la societat.tindrà conseqüències inesperades que sacsejaran la societat.Àlex Monner, Marina Comas i Albert Baró donen vida a aquests tres Àlex Monner, Marina Comas i Albert Baró donen vida a aquests tres personatges, sota l’atenta mirada dels adults, interpretats per Aina Clotet, personatges, sota l’atenta mirada dels adults, interpretats per Aina Clotet, Clara Segura, Francesc Orella, Ana Fernández o Emma Vilarasau. El Clara Segura, Francesc Orella, Ana Fernández o Emma Vilarasau. El film de Patricia Ferreira va triomfar a Màlaga amb quatre premis: millor film de Patricia Ferreira va triomfar a Màlaga amb quatre premis: millor pel·lícula, millor guió, millor actor per Àlex Monner i millor actriu de pel·lícula, millor guió, millor actor per Àlex Monner i millor actriu de repartiment per Aina Clotet.repartiment per Aina Clotet.

Adrià Sunyol i Alba Laguna


Port

ada

Conversant amb l’Àlex es fa evident que aquesta no és la seva primera entrevista. I també que no serà l’última. Es diria que les 100.000 fans que li han sortit com bolets des que va irrompre a la tele amb Polseres vermelles li han anat construint meticulosament una màscara que, tanmateix, encara és capaç de treure’s quan se sent realment còmode i el tracten de tu a tu. L’Àlex ja no és un nen ni sembla massa salvatge. Madurat a cops de rodatge, parla amb energia i vehemència, tot dient el que toca, però també el que li surt de dins, sense filtres. És llest i gesticula molt, ensenyant constantment els palmells de les mans, i es recolza sovint en el seu tic característic: despentinar-se acuradament el cabell. Quan acaba, et mira als ulls.

Com vas construir el personatge de l’Àlex a Els nens salvatges? Em va ajudar molt la Laia Ricard, la meva coach, però és un personatge que sento proper, que viu en el mateix món que jo. Tinc companys de classe que podrien ser com l’Àlex, i també puc entendre millor els rols de tots els altres personatges, el seu paper a la classe, les relacions amb els pares...

àlex Monner “Sóc un adolescent en plena acció”

Aquest és un element molt important de la pel·li. Coneixem els pares de tots els personatges i la relació que tenen amb els seus fi lls. Com ho veus tu? Et sembla que refl exa una realitat?Crec que el cas que més refl exa la realitat és el dels pares de l’Oki (Marina Comas) i la relació que tenen: mentides, incomu-nicació total, que un fi ll no confi ï gens en els pares per explicar-los res... Em sembla


“Per ser actor, per crear-te personatges, has de viure, experimentar coses de fora del cine”

que això refl exa molt bé la realitat que viuen molts.

Així, dónes molta importància a la confi -ança amb els pares... Què tal la teva amb els teus?La meva relació amb els meus pares és molt bona, però conec penya que viu la seva vida al marge dels pares. Expulsen els seus pares de la seva vida i no els tenen en compte per a res... De vegades hi ha molta merda entre pares i fi lls, i això crea molta tensió, i alguns necessiten un punt per descarregar tota aquesta tensió i ràbia en els pares i també en els professors.

Aquesta violència contra els professors també es tracta a la pel·lícula. Sí. Hi ha accions del món adolescent que són imperdonables. Per molt enrenou intern que tinguis al teu cap o per molt malament que ho estiguis passant, hi ha coses que no les pots fer.

Tu com ets com a alumne?Tinc un punt de l’Àlex, però sóc molt res-pectuós amb els profes. Més que por-tar-me malament a classe, sóc molt... no sé si dir nerviós... El que sóc és bastant pallasso. És una cosa que em ve des de petit, l’etiqueta de pallasso... i mira que han intentat que deixi de ser-ho, però no hi ha hagut manera. Crec que la meva manera d’arribar a la gent i als companys ha estat aquesta. El fet d’agafar un rol a la classe en cert moment és important. Per exemple quan canvies de col·le i arribes a un espai nou, potser et sonarà cregut, però si no et fas notar, si no intentes ser el més impor-tant possible i trobar un vincle ràpid amb els companys... malament.

I com vas decidir fer-te actor?Em va trobar la Consol Tura a Súnion, on teníem una assignatura obligatòria de tea-tre. Em va veure i em va donar un paper per preparar un càsting... i va sortir bé. Jo no m’ho havia plantejat mai, fer d’actor, el cine i el teatre em quedaven lluny. Era un adolescent completament normal...

I encara et consideres un adolescent?Sí, sí, en plena acció.

I com sou, com us veieu els adolescents?Doncs jo crec que som massa rebuscats. Busquem mil opinions diferents, mil solu-cions diferents a la mateixa cosa... I també som molt infl uenciables. Però això també té coses bones. Jo en el món del cine vaig ser molt infl uenciat, vaig entrar a Herois

quan era un “niñato”, i veia totes les passi-ons, totes les emocions en la gent de trenta anys, en el Pau Freixas, que és una director increïble, en tota la resta de l’equip, i jo pensava: Jo vull tenir aquestes emocions! I estic tenint sort perquè les puc viure ara. Molta gent de la meva edat no pot, i crec que és un avantatge per a mi. Quan tens catorze anys i t’adjudiquen la responsabi-litat d’un paio de trenta... l’únic que pots fer és estar a l’altura. I tenir una cosa per la que lluitar et fa ser més fort. Encara que a l’insti siguis un “capullo” i no fotis res, a fora has de tenir la teva pròpia pel·lícula paral·lela, uns objectius que saps que pots arribar a complir, un lloc on saps que vols arribar, i on ho donis tot i comencis a treba-llar per aquest objectiu.

cop en la vida (on no li han donat mai res) algú li dona la mà. Per a ell és una situació rara. Li ofereixen una beca. Ell no sap ni el que és una beca! Però quan veu aquesta oportunitat, llavors ell s’hi fot de cap. La meva beca va ser el cine.

La Patrcia Ferreira, la directora, què espe-rava de vosaltres? Us deixava improvisar molt?La Patricia ens va donar molt de marge per improvisar, sobretot en les seqüèn-cies amb la Júlia (Aina Clotet). Allà teníem carta blanca total. Sabíem cap a on havíem d’anar, de què havíem de parlar, però no teníem diàleg. La Patricia també buscava molta naturalitat, que s’establís complici-tat amb l’altre actor, per exemple, en les escenes amb la Marina Comas, on havíem de trobar molta subtilesa, coses que sor-tissin amb molta naturalitat. També vam assajar molt entre tots abans de rodar, per anar creant feeling i que arribats al set ja ens coneguéssim bé.

A la pel·li, amb l’Oki (Marina Comas), s’apunta una relació incipient, molt natu-ral, entre vosaltres dues. Tu ara tens mol-tes fans que quasi et persegueixen per tot arreu, et deu ser difícil establir una relació amb una noia de la teva edat naturalment?És l’única putada d’aquesta feina, l’únic que canviaria. Tothom et coneix, i la gent pot opinar de tu sense cap tipus de fre, sense saber res i sense cap mena de pro-blema. Suposo que per a un actor més gran deu ser el dia a dia, però quan tens catorze anys i et comença a passar és una mica “xungo”. Agafes vicis sense ado-nar-te'n, la meva família m’ho diu: "Vas pel carrer amb la caputxa posada, mirant una mica al terra". Saps que en qualsevol moment algú et pot reconèixer. És estrany. De sobte, una nit, a unes festes de barri la gent t’envolta i t’agafen pel jersei; uns criden “guapo” i els altres “fi ll de puta”, no et coneixen de res, però surts a la tele i poden dir de tu el que els surt dels collons. Potser de vegades no vols fi rmar una foto, no tens ganes de somriure, però ho has de fer. I aquest tipus de màscara que t’obliga a posar aquest món és el pit-jor, aquesta falsedat. És el pitjor.

I no et planteges plegar?És molt difícil ser actor... però recordo el primer dia, aquella passió, els nervis... Tot això són coses que queden, que després les perds, però que es queden allà i que són tan boniques... Ara tinc claríssim que vull ser actor. El cine atrapa.

Va ser un estiu intens, no?Recordo aquell estiu com si passés en dos setmanes. S’havien separat els meus pares un mes abans de començar el rodatge, jo sentia emocions que no havia sentit mai. Vaig crear una germanor amb la gent del rodatge com no havia creat mai amb ningú. I després tot això s’acaba, passen els dies del rodatge, i tornes al col·le, on les havies estat passant putes, i les tornes a passar putes, i llavors penses: "Sort que tinc això", sort que ara tinc el cine. I aquest sentiment t’ajuda a aferrar-te a aquestes coses. Però que consti que crec que també és molt important anar al col·le almenys fi ns acabar el batxillerat. Per ser actor, per crear-te personatges, has de viure, expe-rimentar coses de fora del cine. Si vas de rodatge en rodatge no tens temps per viure i experimentar coses.

No et recorda una mica el teu personatge a la pel·lícula? A ell li agrada pintar grafi tis i s’hi vol dedicar per escapar una mica del seu món més tancat.Totalment. A l’Àlex de la pel·lícula, per un


Port

ada Aina Clotet

“Ja m’agrada això d’aparentar ser una bona nena”

Els nens salvatges va triomfar a Màlaga. Fas d’orientadora d’adolescents i crec que el paper t’escau. Com és la Júlia?És una noia jove que està començant, és nova a l’escola i arriba amb tota la il·lusió i energia positiva. Té una posició diferent a la més tradicional de certs professors. Creu molt en la motivació de l’alumne per sobre de si treu bones notes o no. Recolza alum-nes que aparentment són confl ictius per-què creu que és la manera que se’n surtin.

Però aquest camí no és tan fàcil com espe-rava. És el personatge que intenta aportar llum a un món bastant viciat.

I el premi a la millor actriu? Te l’esperaves?Em va fer molt feliç. No m’ho esperava gens perquè amb els papers secundaris sempre vas menys preparada per aquestes coses. Espero que aquests quatre premis a la pel-lícula li vagin molt bé, perquè en el fons els premis han de servir perquè la gent vagi al

cinema. Sobretot, estic molt agraïda a la Patricia Ferreira per haver confi at en mi des del principi del projecte, ara ja fa quatre anys, després de veure’m a 53 dies d'hi-vern, de la Judith Colell.

La generació Monner-Comas-Baró pugen molt forts. Com els veus?Tens raó, pugen molt forts. Com a actors són fantàstics. Et fan sentir que ja no ets tan jove... Vam treballar bastant amb la improvisació, sobretot amb l’Àlex, i va estar molt bé aquesta sensació de risc. Crec que així s’aconsegueix desprendre molta realitat, molta vida.

No fas pinta d’haver estat una adolescent problemàtica, o sí?No, però en certa manera m’hagués agra-dat! Sobretot quan veig coses que fa l’Àlex a la pel·lícula. Però vaig començar a treba-llar molt d’hora i em vaig portar bé. També vaig fer les meves coses, és clar, però no cal dir-les! Ja m’agrada això d’aparentar ser una nena bona, ja em va bé.

T’hem pogut veure recentment a la pel-lícula francesa Les infi dèles, amb Jean Dujardin i Michel Hazanavicius. Com vas entrar en aquest projecte?Tinc un representant a França i em va trucar per fer un càsting. Va ser tot molt senzill i a la vegada molt engrescador. Era la segona vegada que anava a París a fer un càsting i, a més, em coincidia amb una altra prova per una sèrie que també em va acabar sor-tint. És a dir que va ser un viatge rodó.

El rodatge va ser abans del “boom” de The Artist. Com vas viure tot el que va venir Artist. Com vas viure tot el que va venir Artistdesprés?Quan hi vaig anar no sabia qui era Haza-navicius ni Dujardin, ni ningú. El meu representant em va dir que eren gent inte-ressant, em va passar algunes pel·lícules seves... Em va fer molta il·lusió que em diguessin que sí, a més va ser quan The Artist va guanyar la Palma d’Or a Canes i en aquell moment vaig pensar: “Ostres!” El

“El meu personatge intenta aportar llum a un món bastant viciat”


meu representat m’enviava missatges fent broma preguntant-me: “Ara ja saps qui són?” Quan vam rodar ja sonava bastant The Artist però encara no havia explotat com ho va fer després.

I ara has tornat a fer televisió, et podem veure a la sèrie Gran Nord, de la qual n’ets protagonista. Enyoraves la caixa tonta?M’agrada Gran Nord perquè per mi és una mena de Doctor en Alaska, el viatge d’una persona molt acostumada al ritme de la ciutat que ha d’adaptar-se a la vida de poble, amb personatges molt curiosos que no accepten gaire l’autoritat. En aquesta sèrie he treballat com mai a la meva vida. El personatge té molta trama, rodava tot el dia i pràcticament totes les seqüències. Va anar molt bé. A més, els paisatges del Pallars... De fet, m’agrada molt la televisió. Crec que s’hi aprèn molt i ara mateix estem en un moment que sempre que tinguis un personatge atractiu al davant, el format no té importància. Cada vegada crec que hi ha menys diferències entre els formats. El més important és treballar i aquesta era una oportunitat molt bona.

Però ja tens el cinema un altre cop al cap, oi?Tinc el projecte d’una pel·lícula, però de moment no en puc parlar perquè encara no sé dates de rodatge i ara mateix és preferi-ble no parlar-ne fi ns que tot estigui lligat. El que sí que puc explicar és un projecte que rodo aquest estiu amb en Dimas Rodrí-guez. Serà una tv-movie que es titula Et dec

una nit de divendres. Hi surten molts grups de música, també. Però realment, el pano-rama està una mica complicat.

T’hem vist sovint involucrada en causes socials. El 15M, per exemple. Creus que els actors o personatges públics en general han de fer sentir la seva veu en moments així?No és cap obligació, crec que cadascú fa el que vol. Hi ha coses que em superen i em veig involucrada sense haver-m’ho plantejat prèviament. Si creus molt en alguna cosa, la pots defensar i la teva veu s’escolta, doncs molt millor. En Jordi Dauder era un especia-lista en això i ho va fer molt bé. La política em costa bastant i faig grans esforços per no desvincular-me del tot i entendre una mica el món, però el 15M va ser un moviment molt maco i penso que anirà apareixent, encara que ara no estigui tan fort. Crec que neces-sitem un replantejament de la societat, però sense líder és complicat.

Et sents còmoda en l’època que t’ha tocat viure?Sí, perquè és la que m’ha tocat i estic con-tenta d’on sóc. Suposo que abans també es tenia la sensació que tot era difícil, no només és ara. Hi ha èpoques molt pitjors, és a dir, que encara tenim certa comodi-tat. D’aquí uns anys ja en parlarem de com estem! Hi ha una paranoia mental molt forta. Tots ens adonem que cobrem molt menys, hi ha menys ofertes, càstings, ajudes...

Ja fa més de quinze anys que ets actriu. On t’agradaria ser d’aquí a quinze anys més?

Què t’agradaria haver fet per sobre de tot?D’aquí tres anys farà vint anys que em dedico a això. M’agradaria haver viat-jat molt amb la feina, seguir treballant a França i poder treballar a Anglaterra, els Estats Units, etc. Seguir treballant aquí, fent teatre, cinema (si existeix el cine com l’entenem ara). Però sempre fer productes de cultura. Escrivint, llegint, creant...

Sí, tinc entès que també escrius.Bé, ho intento. No tinc gaire disciplina, no diré que sóc guionista! Però fa uns anys vaig començar a escriure un guió amb el meu germà i un amic i ara estem intentant remuntar-lo.

El teu germà va estar nominat als Goya aquest any com a actor revelació. Creus que el talent es porta als gens? Crec que el nostres cas és pura casualitat. El talent hi és, suposo, però la feina és molt important, l’esforç.

Com portes la crisi dels 30?Els faig al setembre però no la tinc, jo crec que la vaig passar als 27. Em van afectar més que els 30, que em vénen molt de gust. Cada cop em conec més i això em porta a fer millor les coses. Vaig veure la Julieta Serrano recollint el Premi Sant Jordi de Cinematografi a a la seva trajectòria i pensava: “Això sí que és una dona!”. M’en-canta el que transmet, la seva autenticitat, la seva joventut als vuitanta anys. En el fons l’edat és igual, jo me n’aniria amb ella a sopar i al que fos.

Aina Clotet, Albert Baró, Patricia Ferreira, Marina Comas i Àlex Monner al Festival de MàlagaPeu Aina Clotet, Albert Baró, Patricia Ferreira, Marina Comas i Àlex Monner al Festival de MàlagaPeu


Estr

ena Producció catalana

La Gin (Clara Lago) es convertirà en el nou amor de l’Hache (Mario Casas)

Tengo ganas de tiArriba la seqüela de Tres metros sobre el cielo, la pel·lícula més taquillera del 2010 a Es-panya, amb més d’un milió i mig d’espectadors. Dirigit per Fernando González Molina i rodat a Barcelona i Girona, el film reprèn els amors juvenils entre Hache i Babi, adaptació de les novel·les de Federico Moccia.

Hache (Mario Casas) torna a Barcelona després d’haver estat dos anys a Londres. El record de la Babi (María Valverde) l’ha acom-panyat durant tot aquest temps i tem el moment de retrobar-se amb ella. Aviat s’adona que les coses han canviat i que, poc a poc, haurà de refer la seva vida: fer nous amics, aconseguir una feina, començar una nova etapa. No obstant això, abans que passi coneixerà la Gin (Clara Lago), una noia divertida i bonica que li farà recuperar les ganes d’enamorar-se. Però quan, per casualitat, ensopegui amb la Babi, tot el seu món trontollarà i es preguntarà si és possible reviure la màgia del primer amor.La pel·lícula es una producció de Zeta Cinema, Antena 3 Films, Cangrejo Films i Globomedia Cine, en col·laboració amb Antena 3, La Sexta i Canal Plus. A més del trio protagonista (Mario Casas, Clara Lago i María Valverde), el repartiment el completen Marina Salas, Diego Martín, Nerea Camacho, Antonio Velázquez i Carme Elías, entre altres. La direcció de fotografi a és del català Xavi Gimé-nez. Barcelona, Màlaga, Madrid i València competeixen per acollir

la preestrena del fi lm a través d’un concurs que va començar el 22 de maig i fi nalitzarà el 15 de juny. A cada ciutat s’ha col·locat una escultura amb una lletra, corresponent a les inicials del fi lm (T, G, D T), on els fans podran penjar els seus cadenats. La ciutat que més n’aconsegueixi serà la guanyadora. A Barcelona hi ha la lletra T, situada al centre comercial Splau - Cine Full HD de Cornellà.

Direcció ¦ Fernando González Molina

Gènere ¦ Drama juvenil

Producció ¦ Zeta Cinema, Antena 3 Films, Cangrejo Films, Globomedia Cine

Repartiment ¦ Mario Casas, Clara Lago, María Valverde, Marina Salas, Diego Martín, Nerea Camacho, Carme Elías

Estrena ¦ 22 de juny


Producció catalana

El fi lm parla de la vida de les dones a un petit poble del Brasil

Girimunho, imaginant la vidaDesprés de ser premiada als festivals de L’Havana, Mar del Plata, Nantes i Venècia, i ha-ver participat a Toronto, Sant Sebastià, Rotterdam, el MoMa de Nova York, Rotterdam o L’Alternativa de Barcelona, s’estrena Girimunho, imaginant la vida, codirigida per Helvecio Marins i Clarissa Campolina i produïda per Eddie Saeta.

El fi lm, molt proper al documental, retrata una història sobre l’emancipació femenina en el context d’un petit poble de l’inte-rior del Brasil. Bastu és una dona de 81 anys que intenta refer la seva vida després de la mort del seu marit. Agafant un lloc real i els seus habitants com a punt de partida, Girimunho endinsa l’espectador en una mena de realisme màgic on el temps sembla haver-se aturat per parlar sobre les relacions humanes.Produïda per Eddie Saeta (Lluís Miñarro), conjuntament amb Bra-sil i Alemanya, la pel·lícula convida a refl exionar sobre la coexis-tència de la tradició amb la vida contemporània, entre la realitat i el somni, la vida i la mort, dissolent d’aquesta manera els límits entre aquests mons. Girimunho, imaginant la vida constitueix un treball antropològic de rellevància que en mig d’un paisatge desèrtic desvetlla un univers d’esdeveniments onírics on en un mateix temps es barregen amb les situacions quotidianes que viuen els seus personatges. El brasiler Helvécio Marins, un dels seus directors, destaca que “va ser un procés molt llarg i dens des

de la primera visita que vam fer a la casa de les protagonistes”. Juntament amb Clarissa Campolina, expliquen que”va ser molt important adonar-nos que els nostres personatges s’han reinven-tat cada dia per a construir la història de la pel·lícula, modifi car la seva pròpia història i crear una nova memòria”.

Títol original ¦ Girimunho

Direcció ¦ Helvécio Marins Jr., Clarissa Campolina

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Eddie Saeta, Teia Filmes, Dezenove Som, Imagens

Repartiment ¦ Maria Sebastiana Martins, Maria da Conceiçao Gomes, Luciane Soares da Silva

Estrena ¦ 25 de maig


Estr

ena Producció catalana

Rosales mostra el dolor d’una família que ha patit un greu accident de trànsit

Sueño y silencioEl director barceloní Jaime Rosales mostra una finestra més del seu univers personal i de la seva particular manera d’entendre el cinema. A Sueño y silencio, presentada a la Quinzena de Realitzadors de Canes, s’endinsa de la forma més realista possible en les conseqüències que té un accident de trànsit en un matrimoni amb dues filles.

“Sempre que començo una pel·lícula, intento que tot succeeixi tal i com ho havia imaginat. Com si jo fos el demiürg rere el món que espera a ser creat, tracto de modelar-ho tot al meu gust”, explica Rosales. El director de Las horas del día, La soledad i Tiro en la cabeza, estrena un fi lm en blanc i negre, sense diàlegs i rodat amb llum natural. Els actors -amateurs- van rebre el contingut dramà-tic en el mateix moment de rodar cada escena, sense instruccions sobre què dir, com dir-ho o què fer. No es van repetir preses, ni es van rodar diversos angles sobre una mateixa escena o situació. D’aquesta manera, la improvisació inicial és l’única que es té en compte. “De vegades els actors surten inesperadament de camp i queda el quadre buit. Això també és vàlid”, afi rma el cineasta. L’Oriol i la Yolanda viuen a París amb les seves dues fi lles. Ell és arquitecte i ella professora. Durant unes vacances al Delta de l’Ebre, un accident transforma les seves vides. Els personatges principals estan interpretats per Oriol Roselló, Yolanda Galocha, Alba Ros, Celia Correas, Jaume Terradas i Laura Latorre. També

compta amb la col·laboració de l’artista Miquel Barceló. La foto-grafi a és d’Óscar Durán i el fi lm és una producció de Fresdeval Films, Wanda Visión i Les Productions Balthazar (França). L’any 2003, Rosales ja va participar a la Quinzena de Realitzadors de Canes amb Las horas del día, que es va endur el premi FIPRESCI de la crítica internacional.

Direcció ¦ Jaime Rosales

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Fresdeval Films, Wanda Visió, Les Productions Balthazar

Repartiment ¦ Oriol Roselló, Yolanda Galocha, Alba Ros, Celia Correas, Jaume Terradas, Laura Latorre



Producció catalana

Els nens del poble viuen amb especial curiositat el rodatge del western

Orson WestUn equip de cinema arriba a un poble de la frontera d’Alacant i Múrcia per rodar un wes-tern de baix pressupost, fet que canviarà la rutina dels habitants de la zona. Aquest és el punt de partida de l’opera prima de Fran Ruvira, un film situat al Carxe, on fa cinquanta anys Orson Wells també va voler rodar una pel·lícula.

Aquest rodatge també suposa la tornada a la seva terra natal de la Sònia, que després de molts anys d’absència, acudeix al seu poble per protagonitzar la pel·lícula enmig d’un paisatge que li rememora històries del passat encara sense tancar. En un exercici metacinematogràfic, el director Fran Ruvira ras-treja el fantasma d’aquest western mai realitzat reivindicant la llegenda i allò inacabat com a forma d’expressió. “No és una història sobre Orson Welles, sinó sobre el territori on el cineasta nord-americà va pretendre rodar. La càmera s’apropa als paratges de la meva infància amb la intenció d’evidenciar la poesia cinematogràfica resultant de la unió del cinema i la naturalesa, la confrontació entre individu i entorn, el desarre-lament”, explica Ruvira.El càsting està encapçalat per Sonia Almarcha, actriu de llarg recorregut que vam veure a La soledad, de Jaime Rosales, i que precisament va néixer a la zona. Orson West és un pro-jecte a cavall entre el documental i la ficció, i està produït per

Canónigo Films i Dacsa Produccions en coproducció amb Black Flag Cinema i la col·laboració de TV3, ICAA, ICIC, ICF. La foto-grafia és de Carles Gusi, i la première va tenir lloc durant el Festival de Cinema d’Autor de Barcelona (D’A 2012) a finals del passat mes d’abril.

Direcció ¦ Fran Ruvira

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Canónigo Films, Black Flag Cinema, Dacsa Produccions

Repartiment ¦ Sonia Almarcha, Frank Feys, Jorge Yamam, Montserrat Carulla



Estr

ena

Chris Hemsworth i Kristen Stewart, el caçador i Blancaneu

Cinema en català

Blancaneu i la llegenda del caçadorDesprés de la versió en clau de comèdia de Julia Roberts o la més particular adaptació pro-duïda a Catalunya i protagonitzada per Maribel Verdú, que està per venir, s’estrena una nova versió del clàssic conte infantil, més èpica. Kristen Stewart i Charlize Theron competeixen en bellesa com a Blancaneu i madrastra, en una lluita pel poder farcida d’efectes especials.

En aquesta aventura d’acció, Kristen Stewart (Crepúsculo) encarna l’única dona que supera en bellesa la malvada reina (Charlize Theron), decidida a destruir-la passi el que passi. Però la pèrfi da sobirana ignora que un caçador (Chris Hemsworth, Thor) que tenia com a missió matar-la, ha ensenyat la jove a defensar-se. En aquesta nova adaptació del conte de fades, es reformula el paper del caçador, augmentant la seva importància dins la trama. Al conte original, era l’encarregat de portar la bella, dolça i inno-cent Blancaneu al bosc per acabar amb la seva vida però, un cop allà, encisat per ella, la deixava escapar. A Blancaneu i la llegenda del caçador, aquest no està interessat en ella des d’un punt de vista amorós, sinó que la instrueix en la lluita i es convertirà en el seu mentor. Tots dos, acompanyats dels set valents nans, que poc tenen a veure amb els del fi lm de Disney, intentaran enderrocar la reina. Aviat apareixerà el Príncep Blau (Sam Clafi n), que queda enlluernat pel poder d’atracció de Blancaneu. Aquesta nova i insòlita versió del conte dels germans Grimm

està produïda per James Roth (Alícia al País de les Meravelles) i Sam Mercer (El sexto sentido), i dirigida pel realitzador publicitari Rupert Sanders, que debuta en el cinema. El tema principal de la banda sonora, Breath Of Life, està interpretat per la banda brità-nica Florence and The Machine.

Títol original ¦ Snow White ant the Huntsman

Direcció ¦ Rupert Sanders

Gènere ¦ Fantàstic

Producció ¦ Universal Pictures, FilmEngine, Roth Films

Repartiment ¦ Kristen Stewart, Charlize Theron, Chris Hemsworth, Sam Clafin, Bob Hoskins



Vila en una escena de The Pelayos, d’Eduard Cortés

Conxita Casanovas

Vaig descobrir l’Oriol Vila veient El sép-timo día de Carlos Saura, que me’l va col-locar de noi conflictiu a Puerto Urraco, enmig de la tragèdia. Em va sorprendre la força en pantalla d’aquell actor tan jove a qui no tenia vist en cinema, i el vaig voler conèixer per entrevistar-lo i felici-tar-lo personalment. Recordo perfecta-ment el moment, als cinemes Renoir. De seguida vam establir un bon feeling, per-què l’Oriol és molt natural i afable. I això que va tenir un “boom” de popularitat televisiva que li podria haver fet pujar els fums, però tot el contrari, dóna gust trac-tar amb ell, no és gens cregut i és molt bon conversador. Sap desaparèixer sota les seves gorres de camufl atge, i unes simples ulleres li donen un aspecte diferent. Sap jugar amb els elements que el poden fer més cama-leònic , tot i que és una mica Matt Damon, ja sabeu, aquests nois d’aspecte normal que donen tant de joc al cinema americà. Però l’Oriol Vila té cops amagats. Podeu trobar-lo a YouTube amb la guitarra a la mà, fent experiments musicals amb Nico & Sunset a la caça de fans. Tot i la cara d’etern adolescent que té i aquest som-riure entremaliat que el caracteritza, Oriol Vila em recorda que és pare de dues cri-atures i realment se’l veu assenyat i més madur del que és habitual als trenta-tres anys. En certa manera, l’Oriol tenia el camí marcat per un germà realitzador, Car-les Vila, que ja de petit el feia fer d’actor en els seus curts. En el cel·luloide el tenim en versió catalana i castellana. Tot i que ha treballat a Salvador amb Manuel Huerga , a Tu vida en 65 minutos de María Ripoll o a Joves, l’opera prima de Ramon Térmens i Carles Torras, Oriol Vila ha sabut saltar la frontera del cinema català i ampliar perspectives i horitzons. Emilio Aragón, que té bon ull, el va fi txar per a Pájaros de papel i ha protagonitzat una de les pel·lícules més personals dels últims temps, Todas las canciones hablan de mí, debut en la direcció del fi ll de Fernando Trueba, el jove Jonás Trueba, on encarnava en Ramiro al costat de Bárbara Lennie, una cinta que

li va valer la nominació al Goya d’actor revelació. Llàstima que no li donessin, però l’estatueta arribarà , potser amb El cuerpo, la darrera pel·lícula que ha rodat a les ordres del debutant Oriol Paulo, encaixat en un altre repartiment de luxe encapçalat per José Coronado i Belén Rueda. L’Oriol Vila és un actor que es guanya la confi ança dels qui treballen amb ell. Diu que li agrada Dustin Hoff man com a refe-rent, i de cara a triar projectes i a analitzar resultats, es refi a totalment en la opinió de la seva representant, Bea Castro, que porta també a Miguel Ángel Silvestre. Mentre va madurant la possibilitat de dirigir cinema, Oriol Vila, artista polifacètic, està ja fi cat en un projecte teatral que té a veure amb la moda que es porta ara del cinema mut. Vam coincidir a Màlaga, amb motiu de l’es-trena de The Pelayos, la pel·lícula d’Eduard Cortés que inaugurava el festival i on hi té

un rol protagonista dins d’una bona troupe de carismàtics actors. Una producció cata-lana que s’ha situat força bé als rànquings de taquilla i que probablement signifi carà un nou pas endavant en una trajectòria que l’actor porta a ritme controlat, sense ador-mir-se però sense estressar-se, amb l’equi-libri que tant li agrada. Vam tenir ocasió de parlar una estona, entre les inevitables presses de les promocions, i l’Oriol em deia en acomiadar-se que, de cara al futur, “ben mirat, no sabria fer una altra cosa”. Afor-tunadament ens en benefi ciarem perquè Oriol Vila té molt corda i, si la sort l’acom-panya, no s’entrebanca i enganxa bons personatges, té totes les cartes a la mà per fer una bona carrera cinematogràfi ca, com a corredor de fons. Sota l’aparença d’home corrent, intuïm que li donaran més d’una doble vida en el cinema. Del bo al dolent potser només hi ha un pas. ■

Oriol Vila

"és una mica Matt Damon, ja sabeu, aquests nois d’aspecte normal que donen tant de joc al cinema americà”

Per�

l


F� ti

val

Hereu de l’entusiasme cinematogràfi c sense constriccions que la ciutat de Barce-lona va acollir en el seu moment a través de festivals com el BAFF (Barcelona Asian Film Festival) i de mostres de cinema euro-peu com el MICEC (Mostra Internacional de Cinema Europeu Contemporani), el Fes-tival de Cinema d’Autor de Barcelona ha demostrat en només dues edicions que la seva programació és no només necessària sinó també una de les ofertes cinematogrà-fi ques més estimulants de la ciutat. Apos-tant per una programació eclèctica pel que fa a formats i narratives, les pel·lícules que hem pogut veure aquest D’A 2012 tenen no obstant en comú el seu desig d’experimen-tació i de buscar l’adhesió de l’espectador més enllà de les fórmules i els clixés. En aquest sentit, en el D’A hem pogut veure tant els darrers fi lms d’autors europeus tan imprescindibles com Terence Davies, Bruno Dumont, Werner Herzog o Bertrand Bonello, com els treballs d’autors més des-coneguts, alguns debutants en el camp de la direcció cinematogràfi ca, com ara el por-tuguès Joao Canĳ o, l’argentí Santiago Mitre o el britànic Andrew Haigh. Sense oblidar que el festival ha dedicat una secció espe-cífi ca a l’autoria catalana on s’han pogut

L’ALTRE CINEMA

Deu intensos dies de cinema d’autor al

D’A2012En la seva segona edició, el Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona ha consolidat un model d’esdeveniment cinematogràfic imprescindible per a la ciutat. Els espectadors més cinèfils han tingut l’oportunitat de veure en pantalla gran al voltant de cinquanta films inèdits en el nostre territori i que, pel seu nivell de risc formal i narratiu, difícilment arribarien per la via comercial, malgrat la seva contundent presència a festivals de tot el món.

Anna Petrus

rin i Jonas Mekas, o Jaime Rosales i Wang Bing. En aquest fi lm excessiu, ja només per la seva durada de 146 minuts, l’enfant terrible del nostre cinema trasllada el seu equip habitual a La Manxa, en els parat-ges on mai va arribar a fi lmar la seva ver-sió del Quixot, per enregistrar el rodatge d’una pel·lícula invisible, inexistent, que mai arribarà a produir-se, en una mena d’homenatge tàcit al fi lm Fantasma (2006) del seu interlocutor. Al mateix temps, el D’A va programar un fi lm narrativament més temperat com és Radiacions de Judith Colell, un treball que en veritat parteix d’un encàrrec per a un telefi lm i que acabà esdevenint una mostra del cinema banyat en rostres al qual la cineasta ens té acos-tumats especialment des de 53 dies d'hi-vern (2006). La pel·lícula, bastida a partir d’elements mínims (dos personatges, una conversa, una localització i un passat per resoldre), parteix d’un text d’Enric Juliana i Julià de Jodar, malgrat que podria haver estat inspirada en qualsevol dels textos de Sándor Márai, i desgrana, a partir de plans seqüència que ens endinsen en la tensió entre els dos protagonistes (inter-pretats pels magnífi cs Ferran Rañé i Fran-cesc Orella), de quina manera l’afany de

veure cinc fi lms que mostren els diversos senders per on transita el cinema fet al nostre territori. I, en tots els casos, el D’A ha tendit a buscar pel·lícules que estan en els aparadors dels festivals més presti-giosos sobretot a nivell europeu, com ara Canes, Locarno, Rotterdam o Karlovy Vary.

FILMS CANDENTS QUE PARLEN CATALÀLa secció autoria catalana del D’A ha estat sens dubte una mostra de valentia i agosarament a l’hora de programar les pel·lícules. I ho ha estat perquè ha sabut aixoplugar les diferents propostes que podríem incloure dins de les diferents tendències que dominen la producció cinematogràfi ca catalana. Així, el festival ha apostat pel cinema pictòric i de voca-ció museística d’Albert Serra programant El senyor ha fet en mi meravelles, fi lm que va rodar en ocasió de l’intercanvi epistolar mantingut amb Lisandro Alonso a través del projecte Cinergies del CCCB i que va reunir a parelles de cineastes com ara Isaki Lacuesta i Naomi Kawase, José Luis Gue-


"El D’A ha tendit a buscar pel·lícules que estan en els aparadors dels festivals europeus més prestigiosos."

poder pot destruir de forma defi nitiva els llaços de l’amistat. Pel que fa a la tercera aposta del D’A per l’autoria catalana, el festival va incloure el tercer llargmetratge de Carles Torras, Open 24h, un fi lm amb el qual el cineasta revela una faceta fi ns ara oculta en els seus treballs anteriors i que s’emmarca dins de cert cinema de l’espera que fàcilment podem identifi car dins de les grans tendències del cinema europeu. La pel·lícula, que mostra el dia a dia d’un antiheroi abocat a una tragèdia imminent, transcorre en un blanc i negre de tall pre-ciosista i a través d’una temporalitat que progressivament va asfi xiant el personatge fi ns que l’inevitable acaba succeint com si el seu destí hagués estat en veritat decidit molt temps enrere. Finalment, les dues últimes apostes del D’A pel cinema català es van concretar en dues operes primes: Orson West de Fran Ruvira i Puzzled Love, fi lm dirigit per tretze nous cineastes sorgits de la factoria ESCAC. Mentre Orson West és una pel·lícula hereva de l’entusiasme documental inaugurat per pel·lícules com En construcción (2001) de José Luis Guerin però, sobretot, de l’actitud combativa i irreverent de Joaquim Jordà, pel que fa a la seva tasca desenvolupada

des del Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, Puzzled Love és un fi lm fresc, jovial i descarat que mostra constantment un nou entusiasme, el que sorgeix de les noves generacions formades a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya. Tanmateix és cert que els dos fi lms conformen cara i creu d’un mateix desig de cinema. El fi lm de Ruvira ho fa des de l’admiració i l’home-natge a John Ford, Orson Welles i, per des-comptat, a Jordà mateix. Puzzled Love, per contra, no busca referents explícits sinó que proposa un cinema fet des de la intu-ïció i l'audàcia, en una mena de “provar a fer les coses” que ens acaba descobrint passatges sorprenents.

PRESENT I PRESÈNCIA DE CINEMA EUROPEUMés enllà de la presència catalana, les diverses seccions del D’A 2012 ens han apropat a fi lms tan cobejats com Un amour de jeuneusse de Mia Hansen Love, pel-lícula que va inaugurar el festival i que consolida Hansen Love com a una de les joves talents més prometedores del pano-rama cinematogràfi c europeu. Un amour de jeuneusse mostra la fragilitat i la peren-nitat del primer amor a través d’una histò-ria senzilla, directa i emotiva a parts iguals seguint una narrativa similar a la de les seves dues pel·lícules anteriors, Tout est pardonné (2007) i Le père de mes enfants (2009). Un altre dels grans fi lms cobe-jats del festival fou The Deep Blue Sea de Terence Davies, un melodrama hereu del millor David Lean i que, de fet, s’hauria de veure com una revisió contemporània del seu Brief Encounter (1945) o, si més no, com una incursió en tot allò que Lean mai es va atrevir a fi lmar en la seva visió de l’adulteri femení. En la mateixa secció, anomenada Direccions, el festival va pro-posar fi lms de tall sofi sticat com L’Apollo-nide de Bertrand Bonello, pel·lícula que

Un amour de jeunesse, de Mia Hansen-Løve


F� ti

val

media_antena.cultura@gencat.catwww.antenamediacat.euwww.antenamediacat.eu/blogFollow us on:

Recordatoricalendari MEDIA

Convocatòries MEDIA

JUNY1: Accés a Mercats (36/2011)6: i2i Audiovisual (24/2011)11: Difusió per televisió (23/2011)18: Distribució - Agents de Vendes (8/2012)18: Noves tecnologies -

Projectes Pilot (10/2012)18:Distribució - esquema automàtic (7/2012)25: Noves tecnologies -

VoD i distribució digital (9/2012)

JULIOL16: Xarxes de cinemes (17/2012)

Altres

MEDIA ANTENA CATALUNYA: 31 de juliol: sol·licitud assessoramenten continguts de ficció per Sources

MEDIMED: 30 de juny: inscripció projectes20 de setembre: inscripció participants

www.antenamediacat.eu

www.twitter.com/mediabcn

www.facebook.com/antenamediacat www.mfdb.eu

http://goo.gl/JHXka

[email protected]

MEDIA Antena Catalunya és l’oficina d’informació del programa MEDIA

de la Unió Europea a Catalunya

vies de comunicació de MEDIA Antena catalunya

estiu 2012


http://www.antenamediacat.eu

http://www.antenamediacat.eu/blog

http://www.antenamediacat.eu

http://www.twitter.com/mediabcn


http://goo.gl/JHXka

http://www.facebook.com/antenamediacat

http://www.mfdb.eu

tracta el tema de la prostitució de principis de segle XX des d’un preciosisme que a moments voreja allò publicitari; Les biens aimées de Chritophe Honoré, un musical hereu del millor Jacques Demy, o la gran guanyadora del premi del públic, Sangue do meu sangue de Joao Canĳ o, una pel-lícula fi lmada en els marges de la societat portuguesa, que narra la història d’una família esbiaixada per la pobresa a través d’una posada en escena magistral amb la qual Canĳ o demostra posseir un talent excepcional per mirar darrere de la càmera. A través de la secció Talents, de la seva banda, el D’A va posar en circulació títols d’autors encara invisibles però que, d’al-guna manera, ja despunten amb les seves primeres obres en el panorama cinema-togràfi c internacional. El cinema polític de l’argentí Santiago Mitre, habitual col-laborador de Pablo Trapero, hi va estar present a través d’El estudiante, un fi lm essencialment parlat que, tanmateix, transmet amb força l’essència del confl icte polític permanent del seu país. Weekend d’Andrew Haigh fou una de les apostes minimalistes de la secció, una pel·lícula que parla de l’amor gai des d’una narrativa indie i que un té la sensació que mostra

Puzzled Love, fi lm dirigit per 13 alumnes del’ESCAC

“El D’A també va dedicar una retrospectiva a la imprescindible cineasta francesa Claire Denis”

detalls de vida des de la vida mateixa. La presència romanesa, de la seva banda, va ser-hi amb Loverboy de Catalin Mitulescu, un fi lm que mostra el bon estat de salut del cinema romanès a través de la història d’uns joves que treballen per a les màfi es del seu país.Finalment, el D’A va fer dues apostes de luxe en aquesta edició de 2012. D’una banda, va dedicar una retrospectiva a la imprescindible cineasta francesa Claire Denis, on s’hi va poder veure tant la seva fundacional Chocolat (1988) com el seu darrer fi lm Una mujer en África (2009), pel-lícules amb les quals, de fet, la directora tanca el seu treball cinematogràfi c entorn de l’exili i dels records de la seva infantesa viscuda a Àfrica. De l’altra, la secció Abso-lut Risc va incloure títols tan suggeridors i tan fora dels marges, i al mateix temps tan imprescindibles, com Buenas noches España del fi lipí Raya Martin, el darrer i esperat fi lm d’Andrés Duque, Ensayo fi nal para utopía, o una de les revelacions del festival, Diamond Flash de Carlos Vermut, una opera prima imprevisible, estranya i construïda des d’una certa sensiblitat pel món del còmic, d’on, de fet, prové el seu director. Més D’A l’any que ve!


A fo

ns

Doblatge o versió original? Probablement ens han fet més d’una vegada aquesta pregunta, una pregunta a simple vista rao-nable però que és, en el fons, estèril. I dic estèril perquè és evident que una pel·lícula en versió doblada mai tindrà tanta legiti-mitat com la versió original corresponent, que representa íntegrament el fi lm que un director determinat ha concebut. Fins aquí, tothom hi està d’acord, fi ns i tot el sector del doblatge. La polèmica sorgeix a la postproducció, quan es decideix doblar la versió original o bé oferir-la amb subtí-tols. “Tant el doblatge com la inserció de subtítols en una pel·lícula constitueixen una agressió a l’obra original, en tots els nivells”, comenta l’actor Abel Folk, que també ha posat la veu a estrelles com Pierce Brosnan o Hugo Weaving. És aquest el quid de la qüestió, i no un altre: la ver-sió original subtitulada contra la versió doblada. I aquest fenomen tan controver-tit no només ha generat una confrontació interna entre els professionals de la indús-tria audiovisual, sinó que també ha acon-seguit posicionar la societat civil i ha estat el blanc de diverses polítiques culturals.

L’etern debatAixí doncs, quins arguments donen uns i altres? L’actor i director Julio Manrique està totalment en contra del doblatge perquè amb aquest “et carregues el 50% de la feina dels actors i, per tant, l’ànima

de la pel·lícula”. El director de la reeixida sèrie de televisió Polseres vermelles, Pau Freixas, li dóna tota la raó, afi rmant que “el doblatge no fa més que endarrerir l’evolució de la gent per entendre idiomes i tenir diferents visions del món”. Sens dubte, aquest és un dels arguments més recurrents en contra de la versió doblada: la possibilitat d’aprendre llengües que brinda la versió original.

cap problema, però com que en la majoria de casos no passa, la versió doblada és la millor alternativa”, comenta. Tot i així, l’ac-triu de doblatge pensa que la solució ideal seria que “tu portessis els teus auriculars a les sales de cinema i els poguessis connec-tar a la butaca per escoltar la versió que tu decidissis”, fet que segons el cronista de cinema i presentador Jaume Figueras, ja es va intentar als cines Maremagnum de Barcelona.La directora de l’Escola Catalana de Doblatge (ECAD), Iola Ledesma, creu que una de les funcions més importants de les pel·lícules és la d’entretenir, perquè “el cinema ha deixat de ser un producte de luxe destinat a uns pocs entesos, ja que cada vegada es fan més produccions pensades per al consum massiu i mun-dial, com a distracció; i sense el doblatge, aquesta indústria mundial no hauria pas evolucionat”. A més a més, l’actriu de doblatge Sílvia Vilarrasa reivindica que “hi ha una part del públic, entre el qual es tro-ben els nens, la gent gran i els invidents, que també tenen dret a gaudir del cinema, encara que tinguin algun impediment o no coneguin idiomes”.Pau Freixas, però, considera que els sub-títols no són pas una obstrucció impor-tant per gaudir de la història, però Abel Folk pensa que “els subtítols precisament impedeixen que l’espectador copsi moltes de les emocions del fi lm com els colors, l’ambient o l’actitud dels protagonistes de la història”. El crític de cinema Àlex Gorina,

DOBLATGE O VERSIÓ ORIGINAL?

Aquesta no és la qüestióAdrià Guxens

El doblatge és un fenomen complex, el darrer engranatge d’una llarga cadena de producció i, ben sovint, un treball a l’ombra, gairebé oblidat i apartat dels focus mediàtics. Si algú parla del doblatge és més aviat per criticar-lo i titllar-lo de tergiversador de la feina dels cineastes. En canvi, poca gent valora la seva tasca social i, en el cas específic del doblatge en català, la seva aposta per la normalització lingüística. Parlem amb diversos experts sobre aquest ofici que es remunta als temps de la Segona República.

“Amb la nova llei del cinema, aquest 2012 s’estrenaran 25 films doblats al català”

Gemma Ibáñez és una actriu de doblatge (i no pas dobladora, mot amb el qual se sol denominar la seva feina) que porta 22 anys en actiu i dóna fe que durant tot aquest temps que ha estat sentint contínuament la llengua anglesa a les sales, hauria de ser capaç de “dominar-la a la perfecció”, quan no és pas així. “Si s’entenguessin les llengües de la versió original no hi hauria


malgrat estar a favor de la versió original subtitulada, no creu que s’hagi d’eradicar cap de les maneres possibles de rebre el producte cinematogràfi c, sinó que “s’han de donar les dues opcions i que cadascú triï la que vulgui”. L’actor Roger Pera hi està completament d’acord, ja que consi-dera que “el doblatge és un servei públic i la gent ha de poder decidir, com quan triem si agafem el metro o l’autobús”. Amb una visió molt més instrumental tro-bem l’exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Cata-lunya, Joan Manuel Tresserras, que dóna suport a la versió original subtitulada per-què “és més econòmica i més efi cient, a part de ser més respectuosa amb l’obra original i promoure el coneixement cultural de la gent”. I va ser Tresserras, gran amant de la cultura i el cinema, qui va decidir posar fi l a l’agulla durant el seu mandat (2006-2010), promovent que es legislés sobre la indústria audiovisual catalana.

La llei del cinema de CatalunyaLa llei del cinema es va aprovar el 30 de juny de 2010 amb el suport de CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA i, malgrat ser ratifi cada

durant el Govern d’Entesa i ser impulsada pel llavors conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Cata-lunya, Joan Manuel Tresserras, no va ser fi ns al gener de 2011 que es va començar a implementar amb el nou govern de CiU, presidit per Artur Mas.L’objectiu principal de la llei del cinema no és altre que constituir una indústria audio-visual catalana forta. L’exconseller Tresser-ras explica que “en els darrers trenta anys, el consum de llibres, televisió, teatre, ràdio

i totes les altres activitats on la llengua té un paper signifi catiu, havia anat trobant una proporció entre l’oferta i la demanda; però hi havia un forat negre en el cinema que s’havia de solucionar”. A més a més, el cinema en català també estava afectat per altres factors negatius, el primer dels quals era que la indústria ja considerava cata-lana qualsevol pel·lícula on un soci català hagués posat una petita part del capital i això, en paraules de Tresserras “no podia ser”. L’exconseller també opina que “part de la culpa de la precarietat del cinema català la tenen les majors americanes, que obliguen als exhibidors a comprar lots de pel·lícules que contenen els dos o tres hits de la temporada juntament amb pel·lícules menys comercials, que ocupen les sales, i impedeixen que aquestes puguin projec-tar cinema en català. I el problema és que les “majors” conceben que Espanya és un sol mercat amb una sola cultura i una sola llengua”.Per altra banda, la llei també fa referència al tractament dels fi lms que no són pro-duïts a Catalunya ni a Espanya, que són els que s’acabaran doblant o subtitulant. En aquests casos, la meitat de còpies analògiques en versió doblada hauran de ser en català i l’altra meitat en castellà i s’estableix la mateixa proporció en el

Julio Manrique, actor i director, té una postura clara en contra del doblatge

“La polèmica sorgeix a la postproducció, quan es decideix doblar la versió original o bé oferir-la amb subtítols”


A fo

ns cas de les còpies analògiques en versió subtitulada. En canvi, totes les còpies digitals han de poder ser consumides en llengua catalana.Tot i així, la llei va ser qüestionada des del primer moment per Hollywood, i també per la Federació de Distribuïdores (Fedi-cine) i el Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya que, ja des dels inicis del seu desplegament va rebre nombroses queixes. Per això el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell, va haver de maniobrar i va aconseguir arribar a un acord entre totes les parts implicades, un acord que es fi xa en la quota de mercat, en comptes de centrar-se en el nombre de còpies dis-tribuïdes. Aquest nou pacte, consensuat el desembre de 2011, estableix que com a mínim s’han de poder doblar en català les 25 pel·lícules més importants de l’any. Això farà que el consum de cinema en català passi de l’1% que era l’any 2010, al 35% previst per l’any 2017. I de moment, el procés està resultant esperançador, ja que el 2011 un 5% de les projeccions van ser en català i enguany s’espera arribar a l’11%. A més a més, aquest mateix any 2012 ja s’estrenaran 25 fi lms doblats al català, entre els quals destaquen Lorax: a la recerca de la trúfula perduda, Madagas-car 3, El Hobbit i Les aventures de Tintín, estrenada recentment, que va aconseguir marcar una fi ta històrica rebent 103.000 espectadors en la versió doblada al català i recaptant 814.000 euros.Malgrat que la llei del cinema sembla afa-vorir la indústria audiovisual catalana, estan d’acord amb la seva implementació, els experts?

L’actor Abel Folk ha posat veu a estrelles com Pierce Brosnan

La llei del cinema en el punt de miraJoan Manuel Tresserras ja sabia abans d’aprovar la llei, que aquesta provocaria con-trovèrsia entre el sector de la distribució i exhibició cinematogràfi ca. De fet, els exhibi-dors ja van protagonitzar l’1 de febrer de 2010 un lock-out a les sales. El que Tresserras lock-out a les sales. El que Tresserras lock-outno sabia del cert llavors era quina posició adoptarien els directors i actors de cinema. “L’art i la cultura no s’haurien de barrejar amb la política lingüística”, afi rma, con-tundent, el director del Teatre Romea, Julio Manrique. La directora de l’ECAD, Iola Ledesma, tampoc creu que haver de legislar sobre el dret lingüístic dels ciutadans sigui l’ideal ni el més normal. Ara bé, “benvinguda sigui la llei del cinema si ha de servir per a què, ni que sigui a poc a poc, els ciutadans d’aquest país puguin triar en quina llengua volen veure un producte. I ara com ara sembla que els espectadors responen i omplen les sales de cinema on es projecta en català”, explica.També està a favor de la llei l’actriu de doblatge Sílvia Vilarrasa: “Gràcies a aquesta llei, el públic, com a mínim, té la possibilitat d’escollir en quin idioma vol consumir el cinema”. Per la seva banda, l’actor Roger Pera, creu que la llei s’emmarca en un fenomen “complex”, i que s’han de tenir en compte els empresaris “perquè si jo tin-gués un cinema no m’agradaria que em posessin una pel·li en català perquè no seria rendible, i això s’ha de recolzar econòmicament mitjançant una subvenció”. Per a l’actor i director Abel Folk, les subvencions són, precisament, el mal més gran de la indústria cultural. “El problema de Catalunya no és la llengua sinó la indústria cinematogràfi ca catalana, que hauria de comptar amb una independència econò-mica més gran, sense que li calgués estar tan subvencionada. Convertir el problema de la llengua en el problema principal del cinema català és desviar l’atenció” explica, convençut que la llei “és impossible de posar en pràctica i un enorme error”. L’actriu de doblatge Gemma Ibáñez tampoc creu que la llei s’acabi aplicant tal com va ser concebuda i, a més, hi està en contra, perquè “el que està benefi ciant realment és la versió original subtitulada en català, cosa que implica una gran retallada en el sector del doblatge, que porta en funcionament molts anys”. El que és evident és que la llei del cinema no ha fet més que posar llenya al foc a un debat que, des de sempre, s’ha mantingut encès. S’haurà de veure d’ara en enda-vant com evoluciona el desplegament d’aquesta nova legislació, i també s’haurà d’estudiar detingudament com responen els espectadors perquè són ells, al cap i a la fi , els que condicionen la demanda mitjançant la decisió d’anar a veure les pel-lícules en versió doblada, en versió original o en versió original subtitulada. L’opció favorita, però, és encara una incògnita.


Marta Baldó

màrqueting i publicitat

Sòcia de Working at Weekend, empresa especialitzada en màrqueting audiovisual, Marta Baldó (Barcelona, 1970) és en part responsable que gairebé mig milió de persones anéssim al cinema a veure Pa negre, o de la imatge promocional de la recent guanyadora del Festival de Màlaga, Els nens salvatges.

Esther Fernández

O� c

� de

l cin

ema

Marta, exactament, a què et dediques?Aquesta pregunta m’agrada perquè és la que et vas preparant tu per a la família any rere any. La meva germana al cap d’un any em tornava a preguntar: però exactament, què fas tu a Waw? I jo li deia, de manera molt breu perquè m’en-tengués, “faig la campanya de publicitat de la pel·lícula”. Però en realitat amb Waw, també ens ocupem de la promoció, de la part de premsa i d’acompanyar al productor en tot el procés: des de que vol començar a aixecar el seu projecte fins al final.

Seríeu com una agència de publicitat especialitzada en pel·lícules? Exacte. De fet, nosaltres naixem al trobar aquest buit en el mercat. Jo vaig començar amb el màrqueting de cinema a DeAPlaneta i quan anàvem molt atabalats de feina i buscà-vem fora una empresa que ens pogués donar servei sempre anàvem a parar a agències de publicitat de gran consum, però perquè no hi havia ningú especialitzat en publicitat i pro-moció de cinema. I és a partir d’aquí quan vaig pensar que sí que tindria sentit donar un cop de mà a productors i distribuïdors. Aquest, de fet, va ser l’origen de Waw.

I dins el màrqueting cinematogràfi c, què hi trobem?El màrqueting, que comprèn vàries eta-pes, és pensar un projecte en termes de mercat. En base a guió o tractament seria “qui és el meu interlocutor i què li agradaria escoltar” i pot ser tant una font de fi nançament pública o privada o una televisió que ha de valorar un projecte, però tenint el focus en l’apart artístic, de retorn, de mercat o de model de negoci. I això és el que nosaltres aportem, donar una dimensió de negoci al projecte en aquesta fase de desenvolupament. A


A fo

ns

“Si tu tens molt clar a qui et dirigeixes i què vols explicar de la pel·lícula, l’eslògan o el cartell surt sol”

partir del rodatge entrem en la part d’es-tratègia comunicativa de la pel·lícula per ja arribar a un públic fi nal, i també si el productor necessita cobrir certes necessi-tats doncs pensem com podem ajudar-lo a fer-ho i que el projecte acabi d’encaixar bé al mercat. Al moment d’estrena, quan la pel·lícula ja està acabada, ens fem càr-rec de dissenyar i dur a terme la campanya de llançament. Si tota la feina que hem anat fent des d’un inici és coherent i ben treballada juntament amb el productor i la resta d’equip, la campanya de promoció i publicitat serà només aplicar-la.

Però també us arriben moltes pel·lícules ja acabades, oi?Cada vegada menys. Els productors et vénen a veure en la fase de desenvolu-pament, i això també ha estat gràcies a la feina del CDA (Centre de Desenvolupa-ment Audiovisual). El CDA ha lluitat molt per fer entendre als productors que la tasca de màrqueting havia de començar des de l’inici.

Ets més l’encarregada de la part publicità-ria, com el cartell i l’eslògan?No, és un procés molt d’equip, de veritat. De vegades fas broma sobre a qui se li ha acudit o d’on venia la idea. Comences al despatx a posar-ho en comú i cada opi-nió et porta a un lloc diferent, és un ping-pong creatiu, i per tant la idea fi nal no ha estat d’una persona sola, ha estat un tenis d’idees que et fa remoure les neuro-nes i del qual acaba sorgint alguna cosa. La inspiració així divina no existeix. Si tu tens molt clar a qui et dirigeixes i què vols explicar de la pel·lícula, l’eslògan o el car-tell surt sol, perquè la base ja està molt sòlida. Per exemple si sé que vull arri-bar a dones, més concretament a dones casades, investigo sociològicament o via blogs per saber quantes dones casa-des de tal edat a qui els podria agradar la pel·lícula viuen a les ciutats principals on estrenaré. Quan sé quantes són i com trobar-les, he de pensar un eslògan amb el qual sentin empatia i les faci creure que tu entens què vol dir estar casada i tenir fi lls de x anys. Et poses en la seva pell i penses en els seus problemes i és quan et surt l’eslògan.

Com quin? Què estaves pensant?“No està tot perdut” així, pensant en dones una mica “agobiades” per a una possible comèdia. Però me l’acabo d’inventar! Segurament no val per a res perquè no està associat a cap pel·lícula real!

D'acord. Llavors el màrqueting a una pel-lícula serviria per…?“Para cacarear el huevo” que dirien a Mèxic. Vol dir fer soroll. Perquè si tu no fas absolutament res amb una pel·lícula, pot ser que vagi molt bé, perquè aconsegueixi premis a festivals importants, però aquest és un ressò que va més enllà del que tu puguis fer. Però hi ha molta feina de pro-moció, que pot ser escollir la millor data, mirar a quins cinemes seràs, avisar amb temps de l’estrena i generar un desig cap a aquella pel·lícula, que s’ha de fer abans i que compleix una llei física que seria: com més sacsegis quelcom, més reacció hi haurà. Ara bé, la reacció pot ser positiva, negativa o indiferent.

prou. Durant la carrera vaig treballar en una ràdio, i allà si hi havia alguna tasca de producció jo estava més en aquell departament que no pas en el de redac-ció. A mi m’encantava aconseguir convi-dats, cosa que tothom odiava perquè els havies de convèncer i era molt difícil. Així que quan vaig acabar periodisme tenia claríssim que no m’hi volia dedicar. Vaig tenir molta sort de trobar una feina de compra de pel·lícules i documentals per a quatre canals de televisió per cable a Mèxic. Allà vaig aprendre molt de nego-ciació, compra i gestió de drets, a veure catàlegs de majors, a saber seleccionar… Recordo que vam tancar un tracte de 200 pel·lícules amb Columbia i vam passar Taxi Driver, El motín del Caine o Nido de ratas. I tot plegat va ser molt interessant però em feia sentir com si només veiés el final d’una cadena, així que quan vaig tornar a Barcelona com que portava la mentalitat de fora, sabia que volia fer alguna cosa que em connectés amb Europa, no només amb Espanya. Per això vaig anar a fer el màster en producció de Ronda on vaig contactar amb el mercat d’aquí i vaig començar a treballar per DeAPlaneta. Primer gestionava les com-pres per als canals temàtics i després vaig ser a la divisió de documentals com a productora delegada. És a DeAPlaneta a l’època de l’Adolfo Blanco on començo a fer el màrqueting a la part de cine d’autor. Al principi em sonava molt lletja la paraula màrqueting, com a manipulació o pitjor, com venda d’enci-clopèdies o coses que la gent no neces-sitava, però de seguida vaig adonar-me que s’acostava molt a la gestió cultural i a propiciar esdeveniments; llavors m’ho vaig començar a passar molt bé, a inte-ressar-me pel tema, i des de fa cinc anys que ens van demanar que féssim classes a l’ESCAC, doncs m’ho vaig prendre molt seriosament. Vaig estudiar el màrqueting aplicat a marques de gran consum i a veu-re’n les diferències respecte al cinema, i a interioritzar aquesta disciplina.

Com és un dia normal a Waw?Depèn del moment de promoció que estiguem passant. Pensa que portem tres o quatre pel·lícules alhora i totes en moments diferents, així que pot ser que arribis i que comencis el dia amb un pro-jecte que ja està madur i has de concen-trar-te en el pressupost de llançament, després discuteixes sobre l’estratègia i la investigació d’un altre que està en un pro-cés anterior i acabis el dia duent a terme

Quins consideres els elements més impor-tants per vendre una pel·lícula?Jo crec que la coherència interna del pro-jecte i un bon guió. Tan senzill i tan difícil com això. Perquè si no ho és, la nostra tasca serà cosir costures i posar peda-ços. Però si el projecte és sòlid, llavors és només treballar perquè creixi.

O sigui un bon guió, un càsting adient i un director. Però això ja ho fa el productor.Sí, és clar, però per exemple, nosaltres ajudem també al productor amb el càsting, fent un estudi del que suposa l’elecció d’un actor segons el territori i així el pro-ductor acaba sent conscient de tots els ris-cos de cada elecció.

Sou com el terapeuta del productor!(Riu) Sí, per això el productor ha de tenir confi ança en nosaltres. És com amb un metge, quan es perd la confi ança, millor canviar de professional.

Com acabes dedicant-te al màrqueting?Jo vaig estudiar periodisme perquè no sabia molt bé què estudiar. Venia d’una estada a una escola d’art dramàtic a París amb el convenciment que no m’agradava


“El productor ha de tenir confiança en nosaltres. És com amb un metge, quan es perd la confiança, millor canviar de professional”

el pla d’acció, traient fum pel telèfon, con-centradíssims per aprovar accions. A la feina diària hi ha molta feina de veure’t amb els clients, i de veure’t i de xerrar molt. Les idees no vénen soles sinó d’haver treballat molt un concepte, una estratègia, un posiciona-ment, un fet original de la pel·lícula... Des-prés hi ha molta feina de gestió, i per això és important poder treballar amb temps el pro-jecte. Perquè un bon contacte o una acció surti bé, hi ha hagut una mà de trucades, sobretot si és molt original, perquè són dies i setmanes d’anar al darrere fi ns que trobes el telèfon ideal o parles amb el departament adequat, i a partir d’aquí s’esdevenen coses molt “xules”, o pots haver fet vint gestions que no t’han portat enlloc.

I com veus la situació actual? Ara que no sabem ni qui comprarà ni què passarà ni quina serà la font econòmica que pot sustentar la indústria cinemato-gràfi ca crec que toca esperar perquè és molt arriscat començar un projecte. Ara de fet és un bon moment per treballar-lo bé. De desenvolupar-lo a consciència per quan tot torni a posar-se a lloc poder tenir un projecte sòlid i atractiu per presentar.

Moment d’escriure?Sí, sabent el què, perquè un guió també té un cost i has de saber si després podràs aixecar-lo o no. També veure si tens un bon guió. Per a mi ha de tenir una part intuïtiva de tendència de mercat: saber que estàs explicant quelcom que estava allà davant nostre però del que ningú havia parlat, o que estàs posant focus en un moment que tots estem vivint però que no s’ha vist refl ectit al cinema. O potser és una història cent mil vegades

explicada però ara et farà riure i plorar perquè està barrejada amb altres idees que la fan molt actual o molt clàssica. Cada projecte és únic, no hi ha patrons fi xes. I per això cada vegada has d’estudi-ar-lo com si fos nou i per això és tan arte-sanal, la nostra feina.

Quines històries et captiven?La veritat és que m’encanten els drames familiars de “rompe y rasga” o de parella, són els meus preferits. Històries senzilles però molt emotives, com Los descendientes. I ja si em fas riure i plorar en una mateixa cinta, te la “compro” segur.

I per quin director t’agradaria treballar?Ja se que sonarà démodé, però jo estic molt enamorada del cinema de l’Atom Egoyan. A més el vaig conèixer i crec que podria gaudir moltíssim treballant ple-gats, perquè també és productor. També ha estat un luxe i un plaer particular poder treballar amb l’Agustí Villaronga. Havia vist El mar i em va impactar molt, des de llavors tenia el seu nom associat al de “grans directors”. ■

De f

ora


El director alemany Andreas Dresen

LA DESCOMPOSICIÓ D’UNA VIDAStopped on Track, últim

film d’Andreas Dresen

Andreas Dresen és un cineasta format essencialment en el gènere documental i, al mateix temps, bona part de la seva car-rera l’ha desenvolupat treballant per a la televisió. És probablement per això que els seus fi lms destil·len una singularitat que té a veure amb una forma directa i incisiva de mirar el món, o amb una necessitat de des-truir qualsevol intermediari entre la càmera i les coses. Amb Stopped on Track aquesta immediatesa s’ha de veure com una con-tinuació de la sinceritat amb la qual va fi lmar els cossos d’Ursula Werner (Inge) i Horst Westphal (Karl) a En el séptimo cielo (2008), una pel·lícula en la qual una dona madura de més de seixanta anys descobria de nou la passió, el desig i el sexe a tra-vés d’una relació clandestina al marge del seu matrimoni. Aquesta pel·lícula, rodada amb la mateixa urgència que Stopped on Track, vindria a reivindicar les possibilitats del cinema a l’hora de fi lmar la veritat dels cossos al marge de l’estètica, apostant per una ètica de la imatge que contradiu una bona part del cinema produït al món.

Poc amic del preciosisme publicitari que acostuma a farcir el cinema que s’enfronta a la mort, Andreas Dresen aposta per afron-tar el dolor dels seus personatges intentant que la vida es fongui, i es confongui, amb la pel·lícula, i interpel·lant d’aquesta manera l’espectador des de la incomoditat en obli-gar-lo a veure’s com un intrús en un procés que demana a crits la màxima intimitat. I és justament en aquest punt que Stopped on Track resulta versemblant. En la mesura en què l’espectador sap que es troba davant d’un fi lm de fi cció, la impostura de Dresen esdevé suportable tant des del punt de vista narratiu com des del punt de vista ètic. D’una altra manera, des del registre de la realitat en brut, les implicacions de la pel·lícula haurien estat irremeiablement diferents.El cineasta alemany posa en circulació tots els mecanismes del gènere documental, en el vessant vinculat a l’escriptura íntima, al servei de la història de Frank Lange (Milan Peschel), un pare de família a qui se li diagnostica un tumor cerebral de caire terminal. D’aquesta manera, Dresen com-

bina la seva mirada sobre el personatge des d’una narrativa propera i càmera en mà que simplement ressegueix les accions dels actors, amb imatges preses des del telèfon mòbil pel protagonista mateix. El resultat és un fi lm dual en el seu planteja-ment visual, que mostra essencialment el patiment, els dubtes i els moments de crisi de Simone Lange (Steffi Kühnert), dona del malalt, i que, al mateix temps, planteja els dubtes interns i la intimitat més resguar-dada de Frank, que fa servir el seu telèfon mòbil com a vàlvula d’escapatòria de la seva impotència davant la mort.El fi lm s’inicia quan el matrimoni visita el metge en el moment en què aquest els dóna a conèixer la notícia de la malaltia de Frank. La seqüència, farcida de silencis incòmodes i orquestrada a partir de la tensió continguda tant de Frank com de Simone, ens obliga a assistir a un dels moments més durs de gai-rebé tota la pel·lícula, atès que la constata-ció de la mort és brusca, inesperada, i talla de forma implacable la idea de qualsevol futur ja no només per als personatges sinó

Anna Petrus

El fi ll de Frank demana al seu pare si li donarà el seu iPhone quan es mori


El fi ll de Frank demana al seu pare si li donarà el seu iPhone quan es mori El fi lm transcorre a partir de situacions dures però esperançadores

Va aixecar expectació a la secció Un Certain Regard del Festival de Cinema de Canes de 2011. La darrera pel·lícula del cineasta alemany Andreas Dresen és una incursió directa i sense eufemismes en el procés de deteriorament físic i mental d’un home que pateix un càncer terminal. Filmat amb un estil sincer, tremendament cru i que no deixa cap espai innocu entre la càmera i les interpretacions dels actors, Stopped on Track té la virtut, no Stopped on Track té la virtut, no Stopped on Trackobstant, d’oferir una lectura esperançadora sobre el procés de trànsit cap a la mort.

també per a la pel·lícula mateixa. La conten-ció del fragment contrasta amb les llàgrimes que Simone no pot evitar, malgrat els seus intents, i amb l’estupefacció de Frank que, en fi nalitzar la seqüència, encara no ha aconseguit reaccionar. Dresen perpetua la duresa de l’obertura del seu fi lm a través d’una segona seqüència en la qual el matri-moni ha de donar la notícia als dos fi lls. Un passatge que es resol des de la incapacitat de Frank de donar-los cap explicació i que fa néixer la sospita en l’espectador que la pel-lícula potser se centrarà en la nova relació que s’haurà d’establir entre el pare i els fi lls.No obstant això, i malgrat que Dresen no deixa espai perquè l’espectador pugui creure en un possible fi nal al marge de la mort, el fi lm aviat deixa de banda el tractament con-cret de la relació entre Frank i els dos nens per endinsar-se en el que podríem titllar de crònica d’una mort anunciada. El que esdevé realment singular d’aquesta opció és que, des d’una sensibilitat estrictament docu-mental, el fi lm deixa aviat de banda el to de tragèdia per endinsar-se en certes formes

que gairebé ratllen la comèdia. D’aquesta manera, Stopped on Track transcorre a partir de situacions que, malgrat la seva duresa, són vistes des d’una òptica esperançadora i, fi ns i tot, amb moments veritablement hila-rants, com és el cas de la seqüència en què el fi ll de Frank demana al seu pare si li donarà

el seu iPhone quan es mori, o la seqüència en la qual el malalt s’emborratxa amb la dona encarregada de cuidar-lo durant una nit en què la família decideix donar-se un respir i sortir a passejar per un parc d’atraccions.Amb tot, el que realment sorprèn de la pel-lícula és el fi nal, quan la mort fi nalment fa acte de presència i s’emporta Frank per sempre més sense que, com comentàvem,

Dresen ens hagi donat cap oportunitat de canviar el destí del nostre protagonista. Els darrers moments del personatge són fi lmats des d’una certa pau i serenor que contrasta amb la seva jovenesa, la qual cosa provoca que l’actitud de la seva família també acabi, doncs, derivant cap

a una certa resignació que hauríem de lle-gir com a una vertadera acceptació de la seva mort. És probablement per això que Dresen es permet una última llicència en ensenyar-nos el paisatge fred que es lluca a través de la fi nestra de l’habitació de Frank abans de fi nalitzar la pel·lícula. Com si, fi nalment, l’alleugeriment s’hagués instal·lat a casa de la família Lange.

"Dresen aposta per afrontar el dolor dels seus personatges intentant que la vida es fongui, i es confongui, amb la pel·lícula"


Opi

nió

LA CROISETTE NO PARLA CATALÀNo, no parla català. Podríem dir que tampoc parla castellà, encara que no seria tan cert perquè al festival de Canes s’hi troben pel·lícules llatinoamericanes que permeten escoltar la llengua de Cervantes amb matisos i accents diferents.

força interpretatiu de José Sacristán en un paper que mereixeria qualsevol premi. La posada en escena d’aquesta estranya road movie enfronta un home quasi mort, “el muerto”, i una dona que es troba al seu camí i que l’acompanyarà en un viatge surrealista per les carreteres de la pampa. Una pel·lícula perfecta per a Canes que no entenc com no ha acabat a Un Certain Regard o fi ns i tot a competició.Blancanieves, coproduïda per Arcadia i dirigida per Pablo Berger. És muda, en blanc i negre. Com The Artist però molt diferent. Suposo que els programadors del festival han pensat que es podia veure com una repetició de la jugada de l’any passat, que ja no hi hauria efecte sorpresa. Però s’equivoquen perquè l’adaptació del conte dels germans Grimm als anys vint del segle passat a una Espanya de toreros és un fi lm arriscat, divertit i molt diferent. Maribel Verdú en el paper de la malvada madras-tra, una Blancaneus torera que es diu Car-mencita i una troupe de nans fan del fi lm un deliri ple d’idees inesperades i molt imaginatives que hauria deixat més d’un crític de Canes pensant: que és això?Animals de Marçal Forés, produïda per Escán-dalo. Ja fa mesos que s’arrossega, aquest fi lm. Diuen que no està acabat, no ho sé, en tot cas era normal esperar que l’agafarien a la Setmana de la Crítica. Doncs tampoc. El nostre particular Donnie Darko no ha trobat el forat per encabir-se en un festival que segueix resistint-se a un cinema espanyol que no res-pon als clixés que tenen al cap.El quart fi lm que, jo almenys, imaginava que seria a la Croisette és Lo imposible, de J. A. Bayona, coproduït per Apaches Entertain-

ment i Telecinco. Aquest no és exactament català a nivell de producció. Però ningú discutirà l’autoria catalana del seu director. L’espectacular visió del tsunami del 2004 a Indonèsia, interpretada per actors interna-cionals, hauria fet un gran paper a la catifa vermella del Palais. En fi , segur que farà un gran paper a la catifa vermella de Donosti o Sitges. Canes s’ho perd. Tot això no va en detriment del treball de Jaime Rosales Sueño y silencio produït per Wanda Films i Fresdeval, que té tot el dret a ser-hi, a Canes. Estic segura que Rosales serà un magnífi c representant que sabrà assumir la tremenda responsabilitat de ser l’únic espanyol i català a tot el festival. Però és una llàstima que no hi hagi també qualse-vol d’aquests altres fi lms que haurien donat una imatge de varietat del cinema que es fa al nostre país respecte al tòpic almodovarià o “Serra”, els únics que semblen ser capa-ços d’acceptar els seleccionadors de Canes. Tots són fi lms de festival, fi lms d’autor que podien ser dins una competició que no fos tan conservadora i continuista o en una selecció de la Quinzena que no tingués por de descobrir noms com feia fa anys, molts anys, o en una Setmana de la Crítica que esti-gués disposada a buscar més enllà del cine més convencionalment anticonvencional.

HI HAURÀ FILMS PER ANAR A CANES L’ANY QUE VE?Bé, si això ha passat en aquesta edició on encara arrosseguem la inèrcia de produc-ció de l’any 2011, amb uns resultats en realitat bastant bons, què pot succeir l’any

Ja és una cosa habitual que el festival de cinema més gran del món no tingui present el cinema espanyol o català. S’hauria de buscar un psiquiatre (no fa falta que sigui argentí) que ens expliqués per què passa això, any rere any. Aquesta situació és particularment sorpre-nent aquest 2012 en què, tot i l’espantosa crisi que afecta el món de la cultura en general i el cinema en particular, hi havia títols que mereixen ser a qualsevol de les seccions del festival. És clar que jo no tinc sufi cient informació per saber si la decisió d’anar o no a Canes és només del festival o també de les productores. Però tenint en compte que ser a Canes és un dels objec-tius de qualsevol productor, penso que el fet que no hi siguin és més problema fran-cès que català.

ELS QUE PODRIEN HAVER-HI ESTATHi ha un grapat de fi lms que tots esperà-vem que hi fossin, en qualsevol secció. Títols que per la seva qualitat i per la seva peculiaritat haurien sorprès a més d’un crí-tic estranger acostumat a que tot el cinema espanyol es redueixi a Almodóvar a la com-petició i a Albert Serra a la Quinzena.Pensem una mica quins són aquest fi lms. El muerto y ser feliz, coproduïda per Eddie Saeta, és a dir, Lluis Miñarro, un home molt ben considerat a França, al que coneixen per ser el productor de Marc Recha i Albert Serra. Dirigida per Javier Rebollo, Conxa de Plata a Donosti amb La mujer sin piano, i rodada a Argentina, el fi lm és un tour de

firma convidada: Núria Vidal


firma convidada: Núria Vidal

Sueño y silencio, de Jaime Rosales, únic fi lm català present a Canes

que ve, quan l’aturada de rodatges i el des-cens de pel·lícules produïdes sigui ja un fet irremeiable? Una ullada al que s’ha fet o es farà en aquestes primers mesos del 2012 no deixa gaire marge per a l’esperança de ser l’any que ve ni a Canes ni a Berlín ni a cap lloc. O sí? En realitat això que acabo d’escriure no és ben bé cert. Penso que, al contrari, la reducció de rodatges portarà una neteja en la producció que fa molta falta. Potser si només tenim cinquanta pel·lícules pro-duïdes al llarg del 2012, serà més fàcil trobar les que realment són bones. Deixar de fer un cinema que no té cap avenir ni a les sales d’exhibició, ni molt menys als festivals, serà segur molt bo per a la salut del nostre cinema. Imagino que molts productors que llegeixen això estaran en total desacord. Però és cert que la produc-ció espanyola i catalana ha arribat a uns nivells desmesurats respecte al mercat i que la reducció de subvencions directes del govern central o de les autonomies, en defi nitiva de l’estat, perquè tot és estat, no farà més que regular la producció. Es farà un cinema que de veritat produeixi benefi -cis. Benefi cis econòmics o de prestigi. Per-què la rendibilitat no es mesura només per recuperar els diners invertits. La rendibili-tat passa també per ocupar un lloc entre el cinema que compta al món. Aquest cinema que Canes no sap descobrir, però que fes-tivals menys pretensiosos com Locarno, Donostia o Berlín, sí saben trobar.

ELS QUE TENEN OPCIONS DE SER-HIDes de fi nals de l’any passat fi ns ara s’han rodat molt pocs fi lms a Catalunya i no tots tenen, a priori, la qualitat de ser “fi lms de festival”, encara que es podria parlar molt de què vol dir exactament ser un fi lm de festival. Entre els possibles candidats trobem la nova aposta de Mar Coll, El des-concierto; l’experiment d’Abel Folk, Des-classifi cats; Una pistola en cada mano, de Cesc Gay, prova de com es pot treballar amb alguns dels millors actors del moment sense gastar-se gaires diners; El cuerpo, d’Oriol Paulo, un dels debut més esperats; Fènix 11.23, la nova incursió en la direcció de Joel Joan; o Menú degustació, la cuina al cinema sota la mirada de Roger Gual. Pel que fa a pel·lícules rodades a Madrid, podem citar Los últimos días dels germans Pastor, 15 años y un día, de Gracia Querejeta amb Maribel Verdú; i Alacrán enamorado, de Santiago Zanou, que té als germans Bar-dem com a col·laboradors de luxe. Segur que n’hi haurà molts més d’aquí a desembre. Però a aquestes alçades d'any es pot pensar que és molt poc, per compa-ració a anys anteriors.Si les institucions, es diguin ICAA o ICEC, i les televisions, siguin TV3, TVE, Antena 3 o Telecinco, no estan disposades a posar diners com han estat fent fi ns ara i cada vegada més es miren amb lupa els projec-tes que es subvencionen o les pel·lícules

on participen, està clar que s’haurà acabat la possibilitat de muntar una producció només amb les ajudes de qualsevol tipus. Llavors què s’ha de fer? El primer de tot és canviar la mentalitat, fer servir la imagina-ció i començar a produir d’una altra manera. És clar que això no s’improvisa i mentre no hi hagi una llei de mecenatge serà molt difí-cil aconseguir fi nançament privat disposat a invertir en cinema. Què fem, doncs, men-tre travessem el desert, sense aigua, sense cavalls, i el que és pitjor, sense miratges que encara que ens enganyin ens donin una mica d’alegria? No ho sé. El que sí que sé és que qui vulgui fer cinema, el farà, encara que sigui al menja-dor de casa seva.

“Tot i l’espantosa crisi que afecta el món de la cultura en general i el cinema en particular, hi havia títols que mereixen ser a qualsevol de les seccions del festival”


D�

sier

El juny de 2006 Isabel Coixet va participar en una taula rodona sobre cinema con-temporani organitzada pel llavors encara vigent MICEC (Mostra Internacional de Cinema Europeu Contemporani), esdeve-niment que, al llarg d’una setmana, por-tava a Barcelona el millor cinema europeu del moment, aquell que rarament ens arribava a través de les sales comercials. Durant l’acte, la cineasta, que acabava de fi nalitzar La vida secreta de las palabras (2005), va llençar algunes pistes sobre el seu mètode creatiu, si és que podem par-lar de mètode quan parlem de creativitat. “Visc molt millor dins del meu cap”, asse-verava en un moment de la seva interven-ció. I aquesta confessió, per molt lleugera que pugui semblar a priori, explica molt bé l’essència del seu cinema, la forma com Coixet s’enfronta a la tasca de fi lmar els seus personatges i, sobretot, la seva obs-tinació a trobar en els detalls més insignifi -cants dels seus universos les traces d’una possible explicació al misteri de la vida. És probablement per la seva primerenca vinculació amb el món de la publicitat, que els paisatges, els objectes i les natures mortes tenen un protagonisme i una relle-vància inusual en les seves pel·lícules. De la mateixa manera que el cinema de Spike

Jonze no es pot entendre sense la seva estreta vinculació amb el món del vide-oclip i, més específi cament, amb el dels skaters (protagonistes absoluts de les seves primeres incursions audiovisuals), en el cinema de Coixet els objectes que rodegen la vida dels seus protagonistes prenen sovint la consideració de tercers personatges i un té la sensació que han estat tractats com a vertaders actors, com si Coixet els hagués sabut insufl ar vida, respiració. Tot això sense oblidar-nos que la cineasta acostuma a parlar de les relacions home-dona des d’una òptica sovint propera al maniqueisme propi del món del còmic i que la majoria de les seves heroïnes semblen estar atrapades en algun lloc especial no concret entre les dones que Maitena retrata amb una ironia sense parangó i les màrtirs que inunden el cinema de Lars von Trier.

L’INSUPORTABLE SOFRIMENT DE L’AMORDesprés d’haver intentat dues febles incursions en el món del cinema amb un curtmetratge anomenat Mira y verás (1984) i la pel·lícula Demasiado viejo para

morir joven (1989), que va passar desa-percebuda tant per a la crítica com per al públic - malgrat que la cineasta va comp-tar amb un repartiment inusual per ser una opera prima (Emma Suárez i Fernando Guillén es troben en els crèdits del fi lm) -, Coixet va decidir marxar als Estats Units per intentar rodar la que es considera la seva primera pel·lícula i la que la va llen-çar defi nitivament a la indústria cinema-togràfi ca. Mentre que a Demasiado viejo para morir joven la cineasta se centrava en la història de dos amics abocats a sobreviure a la ciutat de Barcelona a tra-vés de treballs temporals, a Cosas que nunca te dĳ e (1996), Coixet inaugurava la seva afecció per tractar la fi gura feme-nina en primer terme i, d’aquesta manera, podem considerar la pel·lícula com el pri-mer tempteig de tractar les temàtiques femenines que després desenvoluparà al llarg de la seva fi lmografi a. Més enllà que la cineasta aconseguís un cartell de luxe, amb Lili Taylor i Andrew McCarthy en els papers protagonistes, Cosas que nunca te dĳ e és un fi lm primerenc en les seves opcions de realització amb alguns moments brillants, com la seqüència de la fi la de cotxes a través de la qual l’espec-tador s’assabenta de tots els pensaments

EL LLENGUATGE DE LES COSESQuan Isabel Coixet es posa darrere la càmera

Estarem d’acord que Isabel Coixet és una cineasta serpentina, que se sap moure amb naturalitat pels diferents registres de la imatge, des de la més superficial fins a la més codificada, traient-ne partit en cada un dels seus treballs, ja sigui publicitari, de ficció, documental o també del món del videoclip. El seu cinema, esquitxat tothora pel seu talent en el camp de la publicitat, ens parla de la vida de les coses i com aquestes semblen influir en les relacions humanes. Quan Coixet es posa darrere de la càmera, tot allò que queda enregistrat adopta una dimensió desconeguda que, tanmateix, és capaç d’explicar de forma planera perquè els sentiments i les emocions de les persones són sovint tan absurdament enrevessats.

Anna Petrus


dels conductors anònims, i d’altres més desafortunats, com ara els plans contra-picats i esbiaixats que la cineasta utilitza per emfatitzar el desequilibri emocional de Don (Andrew McCarthy). Tanmateix, Coixet se centra en un argument universal, al qual recorrerà també al llarg de tota la seva carrera cinematogràfi ca, per explicar la història d’Ann (Lili Taylor), una jove que treballa en una tenda de fotografi a i que, d’un dia per l’altre i sense previ avís, és abandonada pel seu company sentimen-tal. Després d’un fallit intent de suïcidi, Ann coneix Don, una altra ànima perduda, i comença a albirar-se una possible nova relació que la tregui de la depressió a la qual està sotmesa. D’aquesta manera, Coixet comença a posar en circulació els seus interessos temàtics i formals, donant prioritat als trets femenins dels seus per-sonatges, dels quals sovint sembla voler fer-ne ironia, i posant en primer terme, a través de la posada en escena i de la forma com decideix plantar la càmera, el món dels objectes que els envolten. Tanmateix, és cert que amb la seva següent pel·lícula, A los que aman (1998), rodada tan sols dos anys després, Coixet sembla voler demostrar la seva capacitat per entregar-se a un treball de tall més

clàssic, almenys pel que fa al terreny estricte de la realització, apostant per una història d’època, de tall romàntic i que beu directament, en el seu fons argumen-tal, del Shakespeare del Somni d’una nit d’estiu (1595). D’aquesta manera, la cine-asta se segueix centrant en els vaivens emocionals dels seus personatges, ferits per un amor no correspost, al marge que la concepció visual de la pel·lícula sem-bli allunyar-se momentàniament de l’es-til inaugurat per Cosas que nunca te dĳ e i de les seves pel·lícules posteriors. Tot i això, és cert que en aquesta pel·lícula la vessant publicitària de Coixet emergeix de forma pausada a través d’imatges precio-sistes que amaguen un gust per l’estil més que no pas per la narració i que, en alguns moments, semblen haver estat extretes

precisament del món de la publicitat. Aquesta declinació, que aviat es conver-tirà en un dels trets més signifi catius de la seva fi lmografi a, es posa al servei d’una història que narra les passions amoroses no correspostes de diversos personatges i que estan relacionats entre ells perquè, precisament, formen part d’una mateixa cadena d’afeccions.Després d’aquesta incursió en un cinema d’època reformulat a partir d’un tracta-ment visual profundament contempo-rani, Coixet s’endinsarà en una segona etapa de la seva filmografia en la qual el retrat irònic i caricaturesc dels seus personatges femenins donarà pas a una reflexió més profunda dels seus desitjos i motivacions. Films com Mi vida sin mí (2003) i La vida secreta de las palabras s’emmarcarien dins d’aquesta fase de la seva carrera malgrat que, entre un i altre, la cineasta filma un segment de la pel·lícula col·lectiva Hay motivo! (2004), produïda com a crítica a alguns aspec-tes de la societat espanyola i, sobretot, al llavors govern del Partit Popular, en la qual l’esperit jocós que dinamita la femi-nitat encerclada en el món masculí sem-bla tornar a emergir amb força ja només amb el títol que proposa: La insoportable levedad del carrito de la compra.

Isabel Coixet amb Rinko Kikuchi i Sergi López durant la presentació de Mapa de los sonidos de Tokio

“Coixet ha consolidat la seva vocació pels projectes internacionals”


D�

sier

COSES QUE ENVOLTEN I AMAGUEN LES MÀRTIRS A Mi vida sin mí Isabel Coixet planteja per primera vegada una tragèdia major sempre centrada en una temàtica essencialment femenina malgrat que ja desvinculada del fràgil món de les relacions sentimentals. Amb la intenció de consolidar la seva voca-ció pels projectes internacionals, Coixet parteix d’un recull de contes de l’escrip-tora nord-americana Nanci Kincaid anome-nat Pretending the Bed Is a Raft (1987) per construir la història de l’Ann (interpretada per una genial Sarah Polley), una jove de vint-i-tres anys, amb dues fi lles, un marit a l’atur i una feina gens engrescadora a qui se li diagnostica un càncer terminal. A partir d’aquí, Coixet ressegueix el seu comportament i la seva necessitat de fer les coses que ella té la sensació que li que-den per fer, al mateix temps que intenta deixar un petit llegat emocional a la seva família i, especialment, a les seves dues fi lles. Malgrat que, com havíem comentat, el plantejament heroic de la protagonista manté vius punts de contacte amb la majo-ria de les heroïnes de Lars von Trier pel seu caràcter abnegat, benefactor, i gairebé dreyerà en la vessant de màrtir – pen-sem per exemple amb la Selma de Dancer in the Dark (2000) -, Coixet no abandona la seva vocació per la vida dels objectes i les coses que rodegen la protagonista i no dubta a donar-los un nou caràcter, un

sentit més enllà de l’anècdota que torna a enllaçar de forma molt directa amb la seva faceta publicitària. És per això que la pel·lícula esdevé de nou, i fi nalment, un exercici d’estil inconfusible que difícil-ment podríem arribar a confondre amb cap altre cineasta i és en aquest punt que no sorprèn que Pedro Almodóvar decidís pro-duir la pel·lícula a través d’El Deseo. Hi ha certament una connexió tènue però sufi ci-entment contundent entre l’univers femení i melodramàtic del director manxec i l’uni-vers també femení i publicitari d’Isabel Coixet, com si travessant un riu amb una fi na corda ambdós cineastes poguessin arribar a trobar un punt d’intersecció en els seus respectius imaginaris. I aquest punt de trobada no és altre que el que formula molt pertinentment Nanci Kincaid en un del contes de Pretending the Bed Is a Raft: “Les dones sempre saben més de la vida perquè la majoria de les coses de la vida succeeixen a les dones”. No serà fi ns que Coixet rodi el seu següent projecte que aquesta primera incursió en una feminitat més complexa alliberada de la frivolitat dels sentiments passatgers, com la proposada a Mi vida sin mí, es con-creti també de forma visual i narrativa. A través de La vida secreta de las palabras (2005), Coixet s’enfronta a la difícil tasca de mostrar les conseqüències de les tortu-res i les violacions patides per les dones en temps de guerra. En aquest sentit, la pel-lícula transita per un terreny més pantanós atès que el dolor que es dibuixa darrere de

la seva protagonista ja no té a veure amb una realitat en veritat universal com és l’en-frontament amb la mort sinó amb una situ-ació compartida per un grup més reduït de persones. És probablement per aquest fet que Coixet decideix deliberadament ocultar el secret que carrega la seva heroïna - una altra vegada un personatge que remet de forma directa al cinema de Lars von Trier, i en aquest cas molt concretament a Rom-piendo las olas (1996) – de qui no ens deixa descobrir el seu veritable drama fi ns a l’últim tram de la pel·lícula. D’aquesta manera, el fi lm, que podríem considerar el més àrid i gris de la fi lmografi a de Coixet, gravita sobre el misteri de Hanna (inter-pretada un altre cop per Sarah Polley) i el naixement d’una possible història d’amor amb Josef (Tim Robbins), un treballador d’una plataforma petrolífera situada en alta mar a on Hanna va a treballar per cuidar-lo després que un accident el deixi temporal-ment sense visió. Més enllà que una altra vegada la protagonista femenina es mostri des d’un caràcter abnegat i benefactor, el cert és que Coixet se centra per primer cop de forma gairebé exclusiva en el drama i les motivacions internes dels seus personat-ges i evita caure en les formulacions visu-als efímeres o en les connexions d’objectes i afectives a les quals estan sotmesos els seus personatges anteriors. És només així que La vida secreta de las palabras aconse-gueix adherir-se a un discurs cinematogrà-fi c versemblant i respectuós amb el tema que proposa.

A Mi vida sin mí Isabel Coixet planteja per primera vegada una tragèdia major


La vida secreta de las palabras, amb Sarah Polley i Tim Robbins

COSES QUE ELS HOMES MAI VAN DIRL’últim tram de la fi lmografi a d’Isabel Coixet està compost per algunes peces aïllades que pertanyen a projectes col·lectius com ara Paris, je t’aime (2006), del qual signa el capítol dedicat a la Bastilla, o Invisibles (2007), un documental produït per Javier Bardem amb el recolzament de Metges sense Fronteres i en el qual van participar cinc cineastes de renom internacional: Wim Wenders, Fernando León Aranoa, Mariano Barroso, Javier Corcuera i Isabel Coixet mateixa. La pel·lícula, que vol mostrar cinc confl ictes humanitaris oblidats pels mit-jans de comunicació, enllaçaria d’alguna manera amb la vessant més humanista de Coixet, la que precisament comentàvem a propòsit de La vida secreta de las palabras.Tanmateix, i al marge del documental dedi-cat al jutge Garzón, Escuchando al juez Garzón (2011) pel qual Coixet va rebre el Goya 2012 al millor documental, les dues últimes pel·lícules de fi cció que la cineasta ha rodat fi ns a la data deixen de banda la temàtica estrictament femenina per endinsar-se en la tasca de desgranar dos tipus de masculinitat a la deriva. D’una banda, a Elegy (2008) Coixet dissecciona les conseqüències que la immaduresa trava en les relacions sentimentals del protagonista del fi lm, David Kepesh (inter-

pretat per Ben Kingsley). De l’altra, a Mapa de los sonidos de Tokyo (2009), la cineasta mostra un home, David (Sergi López), atra-pat pel magnetisme d’una dona que ja és morta. En tots dos casos, Coixet sembla voler oferir-nos un retrat gens estereotipat d’allò masculí allunyant defi nitivament els seus personatges de la vida dels objectes, malgrat que, en endinsar-se en el territori de la passió i la sexualitat, la cineasta acabi vulnerant d’alguna manera la seva pròpia pretensió.

En el cas d’Elegy, Ben Kingsley encarna el prototip donjoanesc que assisteix imper-tèrrit a l’aniquilació de la seva pròpia con-dició en enamorar-se de Consuela Castillo (Penélope Cruz). Coixet aprofi ta aquesta línia argumental senzilla per esplaiar-se en mostrar les febleses i les inseguretats de l’adúlter, atrapat en el seu paper i en la seva pròpia incapacitat per bastir relacions emo-cionals fortes i vertaderes. Tanmateix, és cert que Elegy acaba obrint també una petita fi nestra a l’exploració d’una feminitat atra-pada al seu torn per aquest tipus de mascu-linitat, de la mateixa manera que a Mapa de los sonidos de Tokyo el personatge de Ryu (Rinko Kikuchi) es deixa atrapar per David tot i saber que el seu cos és només el fals substitut de la dona a qui aquest veritable-ment estima. En aquest sentit, el darrer fi lm de Coixet s’ha de veure com una pel·lícula que d’alguna manera subverteix la pulsió hitchcockiana entorn de la mort, o més aviat entorn del desig de tornar a la vida a aquells que ja han marxat. Certament, Mapa de los sonidos de Tokyo és una pel·lícula espectral a l’estil de Vértigo (1958) d’Alfred Hitchcock, recorreguda per la presència d’una dona morta a qui David no pot oblidar malgrat que, un altre cop com si tornéssim a Cosas que nunca te dĳ e, també recorreguda per una feminitat obstinada a fer-se estimar per aquell que mai serà capaç d’entregar-li el seu vertader amor.

“La seva primerenca vinculació amb el món de la publicitat ha fet que els paisatges, els objectes i les natures mortes tinguin un protagonisme inusual en les seves pel·lícules”


Aca

dèm

iaPàgines especials: Acadèmia del Cinema català

Televisió, teatre, cinema, literatura. La televisió va ser el mitjà que va permetre a la Josefi na posar en pràctica els coneixements que anava adquirint. Durant la dècada dels 70 es va convertir en una de les principals realitzadores de La 2 de TVE amb espais com Hora Once o els mítics Estudio 1. I és que la literatura en general i el teatre en concret han estat sempre els fonaments de tots els seus treballs, quan no l’estructura sencera: el 1979 va debutar com a directora escènica amb el clàssic de Miguel Delibes Cinco horas con Mario, monòleg que dos anys més tard portaria al cinema amb el títol Fun-ción de noche. “Función de noche no es la versió cinematogràfi ca de Cinco horas con Mario, molta gent ho pensa, però val la pena aclarir que és una pel·lícula sobre les conseqüències de l’obra, els efectes que la representació va tenir per a Lola Herrera”, ens explica Jose Sámano, productor de gairebé totes les pel·lícules de la Jose-fi na. “Va ser un experiment, amb una seqüència molt important que condicionava tot el metratge, un invent que va tenir molt d’èxit.”

L’amiga que somriu. Sámano va produir el muntatge teatral, un èxit encara més gran perquè Cinco horas con Mario continua en cartell amb la Natalia Millán com a protagonista. “Excepte la Lola, tots érem debutants. I ningú no donava ni un duro per la funció d’una dona que parla amb un mort. Recordo que a l’assaig general tothom s’adormia, i mira...” Jose i Josefi na es van conèixer el 1973

Primera dona en aconseguir el títol de Director-Realitzador a l’Escuela Oficial de Cinematografía de Madrid; presidenta d’honor de CIMA, l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals de la qual n’és fundadora, i Goya d’Honor 2012, per citar el reconeixement més recent. La trajectòria professional de Josefina Molina és diversa però coherent i està farcida d’assoliments que tenen molt de proeses heroiques. Obrir-se pas com a cineasta en ple franquisme no devia ser fàcil, i per a una dona, encara menys. El 5 juny serà a Barcelona; la visita és fruit de l’intercanvi entre les acadèmies de cinema catalana i espanyola.

JOSEFINA MOLINAEL GRAN REFERENT

Tres dones, tres films, tres protagonistes. Josefina Molina (Còr-dova, 1936) es va graduar el 1969; a la seva classe hi havia també Cecilia Bartolomé i Pilar Miró. María Camí-Vela, profes-sora de cinema i literatura espanyola a la Universitat de Caro-lina del Nord – Wilmington (EEUU) i autora del llibre Mujeres detrás de la cámara, ens parla d’aquella època: “La filmografia d’autoria femenina del postfranquisme es va iniciar amb tres directores, tres films i tres protagonistes: Pilar Miró, Cecilia Bartolomé i Josefina Molina; La petición (1976), Vámonos Bár-bara (1978) i Función de noche (1981); l’aristòcrata Teresa, la mestressa de casa Ana i l’actriu Lola Herrera. Les tres òperes primes d’aquestes directores pioneres van ser fonamentals en el procés d’exposició del fal·locentrisme dominant i dels mites que situaven la dona en una posició subordinada a la de l’home, iniciant d’aquesta manera el procés de feminització del cinema espanyol. Aquest procés va coincidir amb el trienni Miró (1983-86) i va estar associat a la Llei Alborch. La política cinematogràfica del PSOE d’aquests anys va ser rellevant per-què no només va crear un sistema nacional davant del cinema nord-americà que afavoria la qualitat sobre la quantitat de la producció, sinó que també va suposar una inserció femenina més gran en l’àmbit de la direcció que va continuar durant la dècada dels 90 i del nou mil·lenni.”

Fotografi a d’Enrique Cidoncha, cedida per l’Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográfi cas de España.

Begoña Barrena


Pàgines especials: Acadèmia del Cinema català

arrel del primer llargmetratge d’ella, Vera, un cuento cruel. “No el vaig produir, però com si ho hagués fet perquè m’hi vaig implicar moltíssim, i des d’aleshores som molt amics. I si no he produït més pel·lícules seves és perquè ella no ha estat mai ambiciosa en el sen-tit de voler triomfar, ella és més aviat de quedar-se a casa llegint”. Un altre amic de la Josefi na (i del Jose) és Joaquim Oristrell, cogui-onista del tercer llargmetratge, Esquilache (1989). “Vam fer Esqui-lache i després Lo más natural. Quan vaig a Madrid acostumem a sopar tots tres junts i riem moltíssim. La Josefi na té molt sentit de l’humor, és una dona molt sàvia i culta, progressista, amb les idees molt clares, molt fi na dirigint els actors i molt activa.”La productora Victoria Borrás, contractada per Sámano, va portar la producció de Lo más natural a Catalunya, i destaca la forta personalitat de la Josefina, la seva capacitat de treball i tenacitat, la seva amabilitat amb l’equip “i una cosa preciosa: sempre somriu”.

la pel·lícula més emblemàtica

“A Función de noche, a través de les confessions íntimes de la protagonista, l’actriu Lola Herrera, Josefi na Molina denuncia la situació de la dona a la societat espanyola de l’època fran-quista en un fi lm que se situa entre la fi cció i el documental. La veu contestatària de Lola Herrera posa en evidència no només el model patriarcal i repressiu que promulgava el nacionalca-tolicisme, sinó també el model masculí alternatiu i “progre” de la transició. Daniel Dicenta descobreix que ha estat un marit i un pare desastrós, i que tampoc no ha sabut donar-li a Lola plaer sexual. “És que jo no he tingut mai un orgasme”, replica Lola en una de les seves confessions, ferint així l’ego masculí de Daniel. I ell, que no pot acceptar la impactant veri-tat, contesta: “M’has enganyat, Lola”.

María Camí-Vela sobre Función de noche (1981)

Josefi na Molina amb Adolfo Marsillach al rodatge d’Esquilache (1989). Arxiu i cessió de l’Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográfi cas de España.

“Función de noche no es la versió cinematogràfica de Cinco horas con Mario sinó una pel·lícula sobre les seves conseqüències”

“Si ella ha pogut, nosaltres també”. Amb aquesta expressió de ressonàncies publicitàries, la productora Marta Figueras, vocal a Catalunya de CIMA, resumeix el que ha signifi cat Josefi na Molina per a ella. “El 2009 un grup de directores de cinema catalanes vam recórrer diferents universitats i centres culturals de Mèxic per parlar de la nostra experiència en el món audiovisual com a

dones. Ens vam adonar de la importància que els nostres testimo-nis tenien per a les dones mexicanes. ‘Si elles han pogut, nosaltres també’, deien. I per a mi, en això resideix l’aportació de la Jose-fi na, en el fet d’haver obert un camí que moltes hem seguit.”

“CIMA existeix gràcies a ella” Judith Colell, Vicepresidenta de l’Acadèmia del Cinema Espanyol i sòcia fundadora de CIMA res-salta la generositat de la Josefi na. “ El 2006 la Junta d’Andalusia li va donar un premi i amb aquests diners va néixer CIMA; li estem molt agraïdes. I jo, personalment, estic molt contenta que li hagin donat el Goya d’Honor.”


Roda

tge

INERCIAAmb la pel·lícula Sin identidad, protagonitzada per Liam Nee-son, el director català Jaume Collet-Serra va arribar al número 1 de la taquilla nord-americana. Per al seu nou projecte, un thri-ller d’acció i suspens d’aire “polanskià, ha fi txat Oscar Isaac (Drive) i l’espanyola Elena Anaya (La piel que habito). Ell i Juan Solá, socis d’Ombra Films, produeixen el projecte co escrit per Fernando Navarro i pel director Gonzalo López-Gallego. Oscar Isaac encarna un immigrant que, després de ser testimoni d’un accident de cotxe, decideix començar una frenètica persecució automobilística per enxampar el culpable. El rodatge començarà a fi nals d’estiu i es desenvoluparà a Catalunya, Aragó i Andalusia. La productora, creada per Collet-Serra, va ser dissenyada com una plataforma per a directors que volen fer el salt a Hollywood.

EL DESCONCERT

VOLARÉProduïda amb la seva còmplice habitual, Marta Esteban, Joaquim Oristrell ha rodat aquesta tv-movie amb clara defi nició estilística. Es tracta d’una comèdia clàssica on un personatge femení (Úrsula Cor-beró) apareix i desmunta la serenitat del protagonista masculí (Joel Joan). El realitzador de pel·lícules com Inconscientes o Dieta medi-terránea es confessa admirador de Woody Allen i explica que Volaré és una peça petita plena de treballs molt grans. L’actriu barcelonina Úrsula Corberó torna a TV3 després de fer els seus primers passos professionals a Mirall trencat i Ventdelplà. Un matí, un forense troba, al seu llit, la noia a qui va practicar una autòpsia el dia ante-rior. El forense i estudiós de somnis es reuneix amb altres afi cionats per intercanviar experiències: Àgata Roca, Ramon Madaula, Marina Gatell, Secun de la Rosa i Carmen Balagué conformen tot el grup.

La jove directora catalana Mar Coll va sorprendre l’any 2010 amb la seva opera prima Tres dies amb la família, fi lm que va triomfar als Premis Gaudí, els Goya i el Festival de Màlaga. Coll ha rodat ara el seu segon llargmetratge,que ha titulat El desconcert. Escándalo Films, productora lligada a l’ESCAC, s’ha encarregat de la produc-ció com ja va fer amb el primer fi lm de la cineasta. El desconcert, escrit conjuntament entre Mar Coll i Valentina Viso, tal com ja passava amb Tres dies amb la família, s’ha rodat en diverses localitzacions de Barcelona, entre elles l’interior de l’Ora-tori de Sant Felip Neri i el carrer Muntaner. Nora Navas (Pa negre, Dictado) n’és la protagonista, juntament amb Clara Segura, Àgata Roca i Valeria Bertucelli, actrius que completen el repartiment d’aquest projecte on Coll vol seguir apostant per la inconsciència: “La racionalitat ho fa tot més artifi cial”, ha declarat. La direcció de fotografi a recau en Neus Ollé, qui ja va treballar en el primer fi lm de Coll.

Filmada en català, El desconcert narra la història d’una dona casada (Nora Navas) que afronta canvis molt importants a la seva vida després de patir un accident de trànsit. Les seqüeles físiques i psicològiques desencaixaran el que havia estat el seu món fi ns aquell moment. Per a Mar Coll, poder rodar quan la falta de fi nan-çament ha fet disminuir fi ns un 70 per cent l’activitat audiovisual és tot un somni: “A mi m’agradaria fer una pel·lícula cada tres o quatre anys”, ha afi rmat.

La directora, Mar Coll, i la protagonista, Nora Navas, s’abracen per celebrar la fi del rodatge. Fotografi a: Óscar Fernández

Direcció ¦ Mar Coll

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Escándalo Films, Televisió de Catalunya

Repartiment ¦ Nora Navas, Clara Segura, Pau Durà, Valeria Bertucelli, Ágata Roca


Brendemühl, Molins i Ponce amb el directorUn restaurant d'avantguarda, protagonista de la pel·lícula

El fi lm s’ambienta durant el franquismeIrene Montalà, abans de rodar una seqüència

MENÚ DEGUSTACIÓ

¡ATRACO!ALPHA

El projecte de Joan Cutrina, que va començar com un documen-tal, s’ha convertit en un drama d’acció basat en fets reals que s’ha rodat aquesta primavera a Barcelona. La idea va néixer arrel d’una noticia de diari relacionada amb el món del crim a la ciu-tat catalana, que tant el director com el guionista, Antoni Soler, van adaptar per tal d’obtenir un producte comercial a l’alçada dels fi lms nord-americans. Cutrina va escollir “alguna gent que ha estat vinculada a aquests ambients per cobrir papers secun-daris” i donar credibilitat a l’estètica de la pel·lícula. “És molt important que el fi lm refl ecteixi la realitat”, va concloure. Els protagonistes són Miquel Fernández, Àlex García, Juan Carlos Vellido, Irene Montalà, Carlos Bardem, Jon Kortajarena i Xènia Tostado. Alpha és una producció de Zip Films i Genco Films, amb la col·laboració de Televisió de Catalunya.

Les localitats de València, Alcoi i els estudis de la Ciutat de la Llum d’Alacant, van acollir el rodatge de la nova pel·lícula del català Eduard Cortés (The Pelayos) en la que hi participen Pedro Costa Producciones, Castafiore Films, Tornasol Films i Argentina Sono Films. ¡Atraco! és una ficció muntada al vol-tant d’un rumor que va escampar-se durant el franquisme: el robatori d’una joieria madrilenya per part d’un grup de militars, l’any 1956, que va arribar a relacionar-se amb unes joies d’Eva Perón i la dona de Franco, Carmen Polo. Els actors encarregats de reproduir aquesta trama són Quim Gutiérrez, Jordi Martínez i Amaia Salamanca, juntament amb els argentins Guillermo Fran-cella, Nicolás Cabré i Daniel Fanego. “Em fascinen les històries casuals que acaben adquirint dimensions desmesurades”, ha destacat Cortés.

EL BOSC

El català Òscar Aibar (El gran Vázquez) ha fi nalitzat el rodatge de la seva nova pel·lícula, protagonitzada per Alex Brendemühl, Maria Molins, Pere Ponce i Tom Sizemore. Aquest és el sisè projecte del director barceloní i està basat en un relat d’Albert Sánchez Piñol. La pel·lícula narra la història d’una família del Matarraña, a la frontera entre Tarragona i Terol, que amaga un secret ancestral: Prop de la seva masia apareixen uns llums misteriosos, un fulgor sobrenatural que només es fa visible dues nits a l’any. Segons la tradició familiar, el fenomen és una porta cap a un altre món, d’on ningú hi torna. El reclam comercial recau en l’actor Tom Sizemore, que ha treballat en produccions com Salvar al soldado Ryan, Pearl Harbor i Heat. El bosc està produïda per Fausto Producciones i TV3, amb la participació de TVE i l’ICEC.

A fi nals de maig va arrencar el rodatge de Menú degustació, la nova comèdia de Roger Gual (Smoking Room, Remake). Es tracta d'un fi lm coral, produït per Zentropa Spain (delegació catalana de la productora danesa de Lars Von Trier) rodat en català i anglès durant sis setmanes entre l'Escala (Hostal Empúries) i Dublín. La pel·lícula és una història plena d'humor, però amb un rerefons romàntic, que transcorre en un ambient culinari d'avantguarda en un escenari idíl·lic de la Costa Brava. Compta amb un repartiment internacional encapçalat pels cata-lans Jan Cornet (La piel que habito), Clàudia Bassols (Paintball) i Vicenta N’Dongo (VOS), acompanyats per Stephen Rea (V de Ven-detta), Fionnula Flanagan (Los otros), Marta Torné (El internado), Andrew Tarbet (De mayor quiero ser soldado), entre d'altres.


TV en

sèri

eTV

en sè

rie MILDRED PIERCE

LA MADURESA DE KATE WINSLET

Marc Fàbregas

PProducció ¦ HBO (2011) Idea Original ¦ James M. Cain direcció ¦ Todd Haynes Gènere ¦ Drama

REPARTIMENT ¦ Kate Winslet, Evan Rachel Wood, Guy Pearce

“Director i guionista van decidir que totes les seqüències es rodarien des del punt de vista de la Mildred”

No sóc gaire partidari de drames en pel-lícules i sèries centrades un o més segles enrere, em costa molt entrar-hi i poc sor-tir-ne, però quan vaig trobar l’edició en DVD de Mildred Pierce, vaig decidir provar sort. No anava a les palpentes, perquè estava escrita per James M. Cain, responsable de les novel·les Perdición i El cartero siempre llama dos veces, que van tenir més que notables adaptacions cinematogràfi ques, i dirigida pel quasi sempre efi cient Todd Hay-nes; recordem que ja va abordar aquesta època en la notable Lejos del cielo. Mildred Pierce és una dona immersa en un matrimoni que no funciona, amb el marit sense feina i la fi lla petita que mor de pneu-mònia. Davant d’aquest panorama, la Mil-dred decideix deixar el marit i troba feina com a cambrera en un restaurant de menús. Li amaga el que fa a la seva fi lla adolescent, la Veda, a qui només li preocupa mantenir un cert estatus social davant de les seves amigues. Quan la Veda se n’assabenta, ho utilitza per humiliar la seva mare, que per mirar de progressar i poder seguir amb les

despeses de la Veda, decideix comprar un local i muntar un restaurant amb un ex soci del seu marit. El temps va passant, la cuina de la Mildred és tot un èxit, i les coses li comencen a anar bé, i més quan coneix en Monty, un adinerat playboy, que tampoc no juga net amb ella i que l’acaba enganyant anant-se’n al llit amb la Veda. Mentre aquesta aconsegueix guanyar-se la vida com una gran soprano, la Mildred, altre cop sense marit ni feina, es desvincula totalment de la Veda i decideix tornar amb en Bert, el seu primer marit.

Com es pot veure, la sèrie és un melodrama de principi a fi , però tot està molt ben con-duït. Kate Winslet està excel·lent en el paper de dona abnegada, que no té res més al cap que donar a la seva fi lla totes les comodi-tats i privilegis dels que ella no ha pogut gaudir. Veda, interpretada per Evan Rac-hel Wood, actriu que quasi sempre ha fet papers de dones que no sembla que tinguin res més enllà del seu aspecte físic (veure Si la cosa funciona i Los idus de marzo), aquí sorprèn gratament i està a l’alçada del per-sonatge, ja que condueix totes i cadascuna de les accions de la Mildred. Finalment, el tercer personatge en discòrdia és en Monty, el segon marit de la Mildred, interpretat per Guy Pearce, un molt bon actor que, tot i haver tingut papers interessants, sem-bla que ningú el recordi per res més que Memento. Una pena.La minisèrie, de cinc episodis, va ser rodada entre abril i juliol del 2010 pels voltants de Nova York, tot i estar centrada a la Califòrnia dels anys trenta. Com no podia ser d’una altra manera, Winslet va guanyar el Glo-bus d’Or i l’Emmy, premi que també es va emportar l’australià Guy Pearce. A nivell de realització, és curiós que el director i guio-nista decidissin que totes les seqüències de la sèrie es rodarien sempre des del punt de vista de la Mildred, per la qual cosa Winslet havia de ser-hi en tot moment. Per això no és d’estranyar que ella declarés que ha estat el seu rodatge més complicat des de Titanic.Tot i ser una gran adaptació, la novel·la de Cain ja va ser fi lmada, però en cine i l’any 1946 per Michael Curtiz, sota el títol Alma en suplicio, amb una gran Jane Crawford de protagonista, que es va endur l’Oscar. Com es diu sovint, si t’ha agradat tant l’original, potser no val la pena recórrer a aquesta nova adaptació, però només per veure la treballada ambientació, uns bons actors i en defi nitiva, la nova producció de l’HBO, possiblement ja valgui la pena.

La protagonista, Kate Winslet, amb Guy Pierce


Els nens salvatges

Problemes pendents

Triomfadora al Festival de Màlaga i

protagonitzada pel bo i millor del planter

d’actors novells catalans, Els nens

salvatges irromp amb força a la cartellera.

Irregular en molts sentits, brillant per

moments, de moment una cosa sembla

clara: la pel·lícula agrada.

Tant les virtuts com els defectes d’Els nens salvatges es poden resu-mir en la seva doble naturalesa. Per una part, ens trobem davant d’un fi lm que aspira a desglossar quasi analíticament les problemàtiques que corroeixen l’ensenyament públic català, i espanyol per exten-sió, donant veu a tots els agents que formen part d’aquesta realitat: alumnes, pares, professors, pedagogs. Per l’altra, ens trobem també davant d’una recreació més extàtica i emotiva de l’univers de l’ado-lescència, una maniobra estètica que recorda (salvant les distàncies) la lluminosa delicadesa de Paranoid Park, de Gus Van Sant.Els millors moments d’Els nens salvatges són aquells en que aques-tes dues aspiracions aconsegueixen confl uir amb naturalitat. Per exemple, i sense anar més lluny, en el pla que obre la pel·lícula. Un rostre adolescent, senzillament exposat, parlant als interlocutors, invisibles en el fora de camp. El noi respon preguntes clares i sen-zilles que pretenen despullar les seves intencions. L’interroguen sobre alguna cosa concreta. La conversa enceta una trama. Però també fa parlar aquest rostre perquè desvetlli tota la seva naturali-tat. La imatge és una síntesi poètica d’una realitat complexa.A partir d’aquí, la pel·lícula adopta una dinàmica més convenci-onal, a mesura que aprofundeix en l’esmentada radiografi a dels nostres instituts. Apareixen els pares dels protagonistes, que exemplifi quen amb més o menys encert els diferents graus de dis-tanciament entre pares i fi lls. Els somnis i frustracions, viscudes amb sobredosis d’intensitat, que són el combustible de qualsevol

adolescent, també se’ns dibuixen amb claredat. Entrem al claus-tre de professors, on observem aquest microcosmos de persona-litats sotmeses a una forta pressió, i tan heterogènies com ens puguem imaginar. I fi nalment, el còctel esclata, quasi literalment, en un fi nal imprevist i defi nitivament massa poc preparat, que sor-prèn l’espectador en el pitjor sentit possible.I així, transportats per una posada en escena tan aviat natural i encertada com raquítica i confosa, fem balanç de l’experiència cinematogràfi ca que ens han ofert i ens saluden algunes conclu-sions. Primera, que la saviesa popular castellana inclou una vali-díssima expressió que diu “Quien mucho abarca poco aprieta” i que li escau prou bé a Els nens salvatges. Segona, que de vegades, aquests projectes benintencionats, imprescindibles perquè abor-den temes candents, pequen d’una mena d’esperit funcionarial, i que encara que sovint busquen realitzadors amb una mirada par-ticular, condicionen massa la seva feina amb plantejaments previ-sibles i literals. El cinema és un exercici de síntesi on, sovint, allò que no s’ensenya ressona amb més força a través dels seus efec-tes en allò que veiem de ben a prop. Tercera, que hi ha bons actors joves catalans, amb recursos. Quarta, que hi ha bons actors cata-lans, no tan joves, amb molts recursos, però ja els hem vist massa. I cinquena, que respecte d’una proposta fi ns a cert punt semblant com era Bullying, Els nens salvatges ha donat un pas endavant en molts sentits per al cinema català. Però encara no ha fet cim.

Adrià Sunyol

Direcció ¦ Patricia Ferreira

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Distinto Films, Televisió de Catalunya, Aralan Films

Repartiment ¦ Marina Comas, Àlex Monner, Albert Baró, Aina Clotet, Francesc Orella, Emma Vilarasau, Clara Segura

Críti

ca


Críti

caCr

ítica

Anna Petrus

GIRIMUNHO

NI NAIXEM, NI MORIM

Lluís Miñarro torna a portar a les nostres

cartelleres una pel·lícula hipnòtica, d’una

força singular. Girimunho és una pel·lícula

a mig camí entre el documental, la fi cció,

el somni i el més enllà rodada en un petit

poble del Brasil on la frontera entre la vida i

la mort sembla esborrar-se defi nitivament.

El fi lm va captivar a festivals com Venècia,

Sant Sebastià o Toronto.

”No naixem, ni morim. No som joves ni vells. Simplement vivim”. Amb aquesta frase reveladora que ens descobreix el pensament de Batu, la protagonista de Girimunho, Helvécio Marins Jr. i Cla-rissa Campolina clouen la seva pel·lícula inscrita en l’epifania del mar obert tan sols trencat per la silueta de Batu mateixa. Les paraules no són en cap cas circumstancials sinó que recullen el sentit de transcendència que recorre un fi lm bastit des de la necessitat de buscar una temporalitat i una posada en escena ajustades al batec de la vida del personatge principal, una dona de vuitanta-un anys que habita en una petita vila de l’interior del Brasil i que, en morir el seu marit, conviu solament en companyia de la seva néta Branca.Resulta, doncs, difícil classifi car una pel·lícula com Girimunho atès que Marins i Campolina aconsegueixen el seu objectiu. Treballada a partir d’un treball minuciós de la llum, la composició del pla i la ins-cripció dels cossos dins de cada enquadrament, Girimunho esdevé un fi lm fet de detalls petits, o molt petits, que segurament passen desapercebuts en un únic visionat. En aquest sentit, és cert que la pel·lícula tindria una vocació gairebé museística i s’allunyaria així de qualsevol regla o constricció derivada dels formats o les expec-tatives de gènere, duració o estil. Tanmateix, no deixa de ser cert que en el seu tarannà podríem arribar a identifi car traços del misteri i la fascinació pel més enllà que Jacques Tourneur va saber fi lmar com ningú, especialment a I Walked with a Zombie (1943), i que en

la concepció fotogràfi ca dels plans podríem també resseguir-hi el rastre de Richard Avedon, per la seva capacitat d’extreure l’ànima dels seus models a través de la càmera, en combinació amb una certa vocació pictòrica que ens remetria tant als fauvistes com a l’expressionisme abstracte d’Edward Hopper. Sigui com sigui, el cert és que tornant a veure Girimunho un té la sensació que tots i cada un dels plans de la pel·lícula han estat minuciosament pensats sense que això hagi esdevingut un impe-diment - i aquí recau veritablement la seva grandesa - per capturar amb frescor i naturalitat el dia a dia de Batu. És, doncs, de l’equili-bri entre la tensió viva i documental dels personatges i el desig de treballar amb fruïció les imatges i els sons, que Girimunho troba la seva bellesa particular apostant per una temporalitat que uneix el món de Batu amb el més enllà, amb el seu marit mort. En aquest sentit, cada un dels plans de Girimunho es podria arribar a veure de forma aïllada i independent atès que el temps del fi lm no es construeix a través del muntatge, com fóra habitual en un tracta-ment cinematogràfi c que tendeix al documental, sinó que es resol en cada una de les preses, com si Marins i Campolina haguessin aconseguit concentrar-lo en petites càpsules que no necessitessin a les altres per tenir vida pròpia. És, doncs, per aquesta tempora-litat centrífuga que, fi nalment, Girimunho aconsegueix esborrar la frontera que separa la vida i la mort a la manera com la saviesa de Batu ens ha fet veure al llarg de tot el metratge.

Direcció ¦ Helvécio Marins Jr., Clarissa Campolina

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Eddie Saeta, Teia Filmes, Dezenove Som, Imagens

Repartiment ¦ Maria Sebastiana Martins, Maria da Conceiçao Gomes, Luciane Soares da Silva


Anna Petrus

i que se sustenta amb altes dosis de misteri i amb el coqueteig constant amb la llegenda i el mite.D’aquesta manera, hauríem de considerar la pel·lícula com la conseqüència natural del treball d’un gran cinèfi l que, més que buscar una narrativa pròpia, s’enfronta a la tasca de fer cinema des de l’homenatge i la veneració pels cineastes que admira. Cada un dels plans de la pel·lícula semblen haver estat pensats des d’aquesta premissa, com si per a Ruvira l’exercici de fer cinema anés inextricablement lligat no només al reconeixement, sinó a la necessitat de la fi liació més enllà del seu propi desig de crear. En aquest sentit és impossible no veure John Ford deambulant entre els nens que descobreixen el rodatge de la pel·lícula en el seu petit poble, la qual cosa, al mateix temps, ens condueix al primer cinema de José Luis Guerin, aquell que va inaugurar l’eufòria pel documental a Catalunya, i especialment a Innisfree (1990), fi lm en què el director anava a la recerca dels rastres que el rodatge d’El hombre tranquilo (1952) va deixar en una petita localitat irlan-desa. D’altra banda, la història de Sònia, la protagonista de la pel-lícula que s’està rodant en el paratge mític, evoca algunes de les grans heroïnes de la historia del cinema a través de la seva histò-ria de silencis i records trencats que sobreviuen amb obstinació al pas del temps. Però, fi nalment, la presència del propi Ruvira dins de la pel·lícula ens acaba per revelar la impostura d’aquell que, en veritat, no aconsegueix separar massa bé la seva vida del cinema.

ORSON WEST

CINEMA DE FRONTERA

El jove director Fran Ruvira debuta amb

una pel·lícula inusual, hereva tant del gust

per la tradició "fordiana" com pel cinema

compromès i trencador de Joaquim Jordà.

Un fi lm que indaga en el pas d’Orson

Welles per un petit poble situat a la

frontera entre Alacant i Múrcia on el mític

cineasta va voler rodar un western que mai

va arribar a fer-se realitat.

El primer que crida l’atenció d’Orson West és que la proposta de Fran Ruvira parteix d’una premissa a priori irreconciliable. El fi lm barreja sense pudor una certa fascinació pel llenguatge clàssic i els westerns de John Ford sense renunciar, al mateix temps, a l’esperit combatiu del documental gestat al voltant de la fi gura insubornable de Joaquim Jordà ni per descomptat, a l’entusiasme que en els darrers anys s’ha mantingut al voltant d’aquest gènere a Barcelona. El resultat és una pel·lícula que provoca una sensació d’estranyesa atès que obliga l’espectador a deambular per territo-ris cinematogràfi cs aparentment dispars, i malgrat que el cineasta aconsegueixi crear una atmosfera de coherència que unifi ca tant el desig de somni com el registre més espontani de la realitat. És, doncs, a través d’aquest gest impúdic, que Ruvira planteja el seu fi lm des de la dualitat fi cció/document, tot construint d’una banda el rodatge fi ctici d’una pel·lícula a la frontera entre Alacant i Múrcia, allà on l’actriu que la protagonitza va passar la seva infantesa i joventut, i de l’altra, tot mostrant el procés d’investiga-ció que el condueix a desentranyar el misteri de la pel·lícula que Orson Welles va voler rodar precisament en aquest paratge i que mai va poder fer-se realitat. I entre un i altre relat, Ruvira hi afegeix la història iniciàtica d’un grup de nens que viuen en aquest mateix poble fronterer, als quals el rodatge del fi lm fi ctici els canvia defi nitivament les vides. La suma de tot plegat contribueix a que Orson West només pugui ser vist com un fi lm complex, polièdric

Direcció ¦ Fran Ruvira

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Canónigo Films, Dacsa Produccions, Black Flag Cinema

Repartiment ¦ Sonia Almarcha, Frank Feys, Jorge-Yamam Serrano, Montserrat Carulla, Josep Manuel Gil

La casa del Cine


La c�

a d

el cin

e

Un lugar donde quedarse (This Must Be The Place)

Cheyenne, ex estrella del rock de cinquanta anys, s’ha quedat vivint al passat. La petjada dels vicis en els que es va submergir el fan actuar com si fos un nen desemparat. Un nen que buscarà rea-litzar la venjança no complerta del seu pare, amb el que fa trenta anys que no parla, quan aquest mor.Podríem defi nir This Must Be the Place com una mena de road movie d’individus. A mesura que el protagonista va estirant el fi l per arribar fi ns al nazi que va humiliar el seu pare a Auswitch, anirà coneixent persones que carreguen sobre les seves espatlles el pes de ser, per algun motiu, diferents a la majoria de la societat. A través d’aquest personatges, Sorrentino sembla que ens vulgui adoctrinar sobre diversos problemes amb els que tots ens podem trobar al llarg de la vida. Aquí és on rau un dels inconvenients de la pel·lícula. El director peca de voler tocar massa temes; temes als que, si hi afegim part dels diàlegs, cobreixen la pel·lícula d’una pols de transcendència que desoxigena el metratge.En contraposició hi trobem l’estètica, atractiva i fl uïda. Picats i contra-picats interessants, plans que expressen el tancament personal en el que es troba el protagonista, oposats a paisatges amplis i plens de llum, que al llarg de la carretera aniran donant aire a la vida del prota-gonista. Tràvelings, panoràmiques, plans seqüència, moviments de càmera, potser en certs moments excessius, que fan que viatgem per la pantalla i ens trobem davant primeríssims primers plans, que ens acosten i allunyen dels sentiments i expressions dels actors.

Un amour de jeunesseEl tercer llargmetratge de la cineasta francesa Mia Hansen-Løve confi rma amb rotunditat la sensibilitat i el talent que havia mos-trat en els seus dos anteriors treballs, Tout est pardonné i Le père de mes enfants. En aquest cas l’argument és senzill: la intensa història d’amor entre Camille (Lola Créton) i Sullivan (Sebastian Urzendowsky), una relació iniciada en l’adolescència, interrom-puda durant diversos anys i represa fugaçment un temps després, quan Camille ha aconseguit per fi refer la seva vida. Davant un guió així, i davant la palpable incapacitat de gran part del cinema actual per mostrar una simple història d’amor sense acudir a cap mena de clixés i recursos edulcorats, podríem pensar el pitjor. No obstant això, en mans de Hansen-Løve la senzillesa es converteix en virtut. Mitjançant una posada en escena realista i depurada que recorda al Rohmer dels Contes morals o l’Assayas de Las horas del verano, els episodis aparentment irrellevants de la vida dels protagonistes (les seves vagabunderies per la ciutat, els moments d’absoluta epifania estival a la casa de camp, l’espera infructuosa de Camille després de la partida de Sullivan) es van assemblant fi ns a aconseguir amb èxit això tan difícil d’aconseguir en una pel-lícula: dotar de transcendència l’anecdòtic. D’aquesta manera, Un amour de jeunesse acaba convertint-se en una bella, profunda i veraç història sobre els rigors de tota edu-cació sentimental. En un moment de la pel·lícula, quan la parella es retroba anys després de la seva primera separació, Sullivan li retreu a Camille amb certa ironia el seguir mantenint “el monopoli

A destacar, això sí, la interpretació dels actors. En Sean Penn sap fi car-se dins la pell d’aquest personatge exheroïnòman, infantil, que es busca a si mateix, i que camina desgastat pel pas de la vida. I una Frances McDormand, esposa i bombera, que deixa fascinat a l’espectador en totes i cadascuna de les seqüències en les que surt.

Títol original: This Must Be the Place (Questo deve essere il posto)

Direcció: Paolo Sorrentino

Gènere: Drama

Producció: Indigo Film, Lucky Red, Medusa Film

Repartiment: Sean Penn, Frances McDormand, Judd Hirsch, Eve Hewson

Ester Valls

en qüestió de sensibilitat”. Una qualitat semblant, el mestratge i domini enlluernadors a l’hora d’aconseguir emocionar i commoure fi ns l’arrel a l’espectador, podríem agrair-li a cert cinema francès del que Mia Hansen-Løve demostra ser una brillant hereva.

Direcció: Mia Hansen-Løve

Gènere: Drama

Producció: Les Films Pelléas, Razor Film Produktion GmbH, Arte France Cinéma

Repartiment: Lola Créton, Sebastian Urzendowsky, Magne Havard Brekke, Valérie Bonneton, Serge Renko

Inés Marcos

La casa del Cine


Red StateKevin Smith ens sorprèn amb una incursió al thriller de terror, gènere encara no explorat en la seva fi lmografi a de cinema inde-pendent nord-americà dels noranta. I anuncia, així, el que sembla ser el fi nal de la seva carrera com a director. Red State s'estructura en tres actes diferenciats que expliquen una història conduïda des del punt de vista argumental amb diver-sos girs narratius i salts de ritme. Per això la pel·lícula, que sem-bla començar com una prototípica narració protagonitzada per tres adolescents a la recerca d'un pèl de diversió que satisfaci els seus impulsos hormonals, acaba convertint-se en un fi lm de terror amb petits tocs sanguinolents. Aquests començaran a aparèixer a la pantalla en una segona part protagonitzada per un grup de fanàtics religiosos liderats pel pastor Abin Cooper. El personatge, interpretat per Michael Parks, ha trobat inspiració en Fred Phelps, el líder d’un grup religiós extremista dels Estats Units. Tot i una bona interpretació dels actors, així com un guió de gran qualitat escrit pel propi Kevin Smith, Red State es queda en allò que podria haver estat. Els canvis de ritme constants doten la pel·lícula d'un caos inversemblant, que tot i donar-li un toc dife-rencial, ens deixa amb ganes que desenvolupi aquest punt capti-vador amb més profunditat. Això sí, no es pot negar la forta crítica exercida de forma descarada contra la societat nord-americana, i que dota el fi lm de tota la seva força. Les sectes religioses i la poli-cia són el centre de la seva diana. El sermó protagonitzat per Mic-hael Parks, on veiem els rostres de satisfacció dels oients mentre

escolten el discurs ple d'intolerància, o una nefasta actuació poli-cial que mostra la incompetència dels agents de seguretat, són la mostra del que Smith vol transmetre en imatges. En defi nitiva, una societat corrompuda des de la profunditat de les seves vísceres, les quals ens són mostrades, literalment, a Red State.

Direcció: Kevin Smith

Gènere: Thriller

Producció: The Harvey Boys, NVSH Productions

Repartiment: Melissa Leo, John Goodman, Michael Parks, Stephen Root, Ralph Garman.

Galadriel Canle


Taqu

illa

Intocable, el fi lm francès que s’ha convertit en un fenomen de taquilla

Pau Brunet

En aquest punt toca mencionar Intocable, de la distribuïdora cata-lana A Contracorriente. El fi lm francès segueix sent l’èxit més gran de l’any ja amb 14,76 milions d’euros i 2,24 milions d’espectadors. Setmana rere setmana és la cinta amb menors caigudes i no sem-bla que tingui gaires problemes en seguir sent el fi lm de més èxit de l’any. Ni tan sols el supertaquiller Los vengadores li ha pogut fer ombra. Bona mostra d’aquest èxit d’audiència adulta són les recaptacions d’un altre fi lm francès més petit però molt comercial: Las nieves del Kilimanjaro. Golem va estrenar aquesta pel·lícula amb només 37 còpies però va recaptar 123.400€, uns 3.340€ per sala. A les tres setmanes el fi lm portava 470.000€ recaptats i amb un clar ritme d’interès que indica que es convertirà en el Un lugar en el mundo d’aquesta temporada, segurament superant els 800.000€. Un altre gran èxit d’aquest estil de cinema urbà i amb marca d’autor és La pesca del salmón en Yemen. En aquest cas, el fi lm estrenat per Wanda i dirigit per Lasse Hallström, ha aconse-guit 1,84 milions d’euros a la taquilla. La cinta es va estrenar amb 501.370€ a 213 cinemes, i durant les dues primeres setmanes des-

Els grans ‘blockbusters’ impulsen la taquilla

prés de l’estrena va aguantar bé el ritme. No tindrà cap problema en superar els 2 milions en les pròximes setmanes, la qual cosa es tradueix en quatre cops la dada inicial.

A un nivell més petit, també s’ha estrenat amb bones xifres la pel-lícula canadenca Cairo Time, debut de la distribuïdora Olete Films, i que en el seu primer cap de setmana va seduir prop de 11.000 espectadors i va recaptar 71.500€ a 29 cinemes. En el tema de grans productes, aquests mesos d’abril i maig hem vist les grans xifres de Los vengadores, que va obrir amb més de 5 milions d’eu-ros -la millor estrena de l’any-, i que en tres setmanes recaptava 12,8 milions d’euros. El fi lm ha estat un gran fenomen a tot el món, on ja s’ha convertit en el fi lm de superherois de més èxit de tots els temps amb més de 1.000 milions de dòlars per a la Marvel-Disney. Altres èxits han estat els dos fi lms d’Universal, Battleship i Ame-rican Pie: el reencuentro. La primera amb 4,12 milions d’euros i la segona amb 3,47€ en dues setmanes. A més d’això Universal ha vist com la seva aposta animada, Lorax a la recerca de la trúfula


Una escena del fi lm català The Pelayos Los Vengadores, els superherois són garantia d’èxit

altres analistes es neguen a veure o que no veuen com un justi-fi cant de les dades. La crisi econòmica està afectant la percepció dels ocis. I el cinema s’està emportant la pitjor part. I de tot aquest terratrèmol d’interès, el cinema català i espanyol en general s’està quedant a una distància ja molt preocupant respecte l’any passat. La relativa bona notícia de Grupo 7 i [REC]3 no són elements sufi ci-ents, i l’estrena de The Pelayos es veia com una font d’esperança. El fi lm es va estrenar amb 560.000€, un dels resultats més correctes d’aquest any, però les dues següents setmanes la van deixar fora de joc amb caigudes molt més que agudes, per damunt del 50%. En aquest temps, el fi lm no ha aconseguit ni triplicar les seves dades inicials, un fet que s’esperava més que possible valorant l’estrena. Les altres dues estrenes relativament importants del cinema esta-tal tampoc han donat alegries. Ni El sexe dels àngels ni Seis pun-tos sobre Emma han aconseguit xifres bones. En els dos casos la responsable de l’estrena ha estat Alta. La primera va sortir amb 59 còpies per recaptar 26.000€, és a dir, menys de 500€ per sala. En el cas de Seis puntos sobre Emma, amb 26 còpies la xifra es va situar en els 21.000€. Per la seva banda, el thriller Grupo 7 acaba la seva carrera superant els 2,3 milions d’euros, la qual cosa signifi ca un més que bon manteniment després de la seva estrena durant la Setmana Santa. El fi lm d’Alberto Rodríguez es va estrenar amb 890.000€, durant cinc dies de vacances. L’avantatge important del fi lm ha estat el gran èxit de crítica, que li ha permès contraatacar alguns elements que tenia a la seva contra a nivell de percepció de l’audiència amb Mario Casas, un actor més identifi cat amb el producte adolescent. Juny i juliol es perfi len mesos difícils per al cinema, ja que la presència del bon temps i l’Eurocopa podrien exercir massa pressió sobre unes xifres que semblen tocar fons.

Els mesos d’abril i maig han estat bastant sòlids a la taquilla de tot l’estat gràcies a l’elevada presència de gran títols blockbuster, que han aixecat les xifres més enllà del que s’havia vist en el primer trimestre. Però, com a contrast, en aquest període hem vist des del millor cap de setmana de l’any fi ns al pitjor. La cartellera segueix en un elevat desequilibri i en una caiguda important respecte al passat 2011 i en general a tots els anys anteriors. La crisi econòmica i d’interès en el cinema és cada cop més evident i pronunciada. La part positiva és que encara hi ha moltes empreses que estan fent bons negocis a les sales o que estan veient bones xifres generals de les seves produccions.

perduda, recaptava 7,37€ a tot l’estat espanyol. Warner també pot estar contenta de les xifres que ha tingut el nou fi lm de Tim Bur-ton, Sombras tenebrosas. Va estrenar amb 1,85 milions d’euros, una dada positiva si es valora que el fi lm no ha estat un gran èxit mundial i que les xifres generals a Espanya han estat a la baixa en comparació d’altres mercats europeus. És el mateix cas que hem pogut veure amb American Pie o Los vengadores. Una altra aposta de Warner era Los juegos del hambre, producció d’enorme èxit als Estats Units i un supervendes literari portat al cinema. En el seu pas per l’estat, la cinta ha acumulat més de 7,44 milions d’euros, camí de superar els 8 milions, la qual cosa li permet estar entre les de més èxit en el que portem d’any. La pel·lícula ha tingut la contra del difícil cap de setmana del Barça-Madrid i la forta competència de Los vengadores a les següents setmanes.

En aquest to juvenil, i marcadament femení, Disney va estrenar a la vegada el fi lm Soul Surfer, també un gran èxit als Estats Units (està ambientada al món del surf) però sense gran interès a la resta del món. Però l’estat espanyol ha estat una total excepció i les xifres aquí han estat les segones millors en tot el món. Es va estrenar amb 251.000$ a 105 cinemes i en aquest temps ha arri-bat a recaptar més de 930.000€.

La part més negativa d’aquestes sis setmanes analitzades ha estat el segon cap de setmana de maig, quan les xifres van tocar el mínim de l’any, amb menys de 6 milions d’euros. La xifra no venia afec-tada pel futbol, però el bon temps va tornar a demostrar que tots els ocis estan per damunt del cinema, almenys per a una immensa majoria. És una realitat que observem des de fa temps i que alguns


Cine

ma

a c�

aCi

nem

a a

c� a LOS DESCENDIENTES

Títol Original ¦ The Descendants

Direcció ¦ Alexander Payne

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Fox Searchlight Pictures

Repartiment ¦ George Clooney, Shailene Woodley, Amara Miller, Nick Krause

Data ¦ 30 de maig

Després de ser nominada i premiada a nou dels festivals més importants Després de ser nominada i premiada a nou dels festivals més importants del món, arriba al format DVD Los descendientes, basada en una novel·la de Kaui Hart Hemmings. Matt King (George Clooney), pare de dues fi lles, es veu obligat a replantejar-se la vida quan la seva esposa cau en un coma profund.

ALBERT NOBBS

Direcció ¦ Rodrigo García

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Mockingbird Pictures, Parallel Film Productions

Repartiment ¦ Glenn Close, Mia Wasikowska, Aaron Johnson, Jonathan Rhys Meyers

Data ¦ 30 de maig

A la Irlanda del segle XIX, una dona (Glenn Close) es veu obligada a ves-tir-se i comportar-se com un home per tal de poder treballar i sobreviure. Després de trenta anys es trobarà perduda en la presó que ella mateixa va construir-se i quedarà atrapada en un triangle amorós inusual.

ALMANYA: BIENVENIDOS A ALEMANIA

Títol original ¦ Almanya - Willkommen in Deutschland

Direcció ¦ Yasemin Samdereli

Gènere ¦ Comèdia dramàtica

Producció ¦ Roxy Film, Infa Film

Repartiment ¦ Fahri Ögün Yardim, Demet Gül, Vedat Erincin, Lilay Huser

Data ¦ 6 de juny

Després de viure 45 anys a Alemanya com a “Gastarbeiter” (treballador Després de viure 45 anys a Alemanya com a “Gastarbeiter” (treballador convidat), Hüseyin Yilmaz anuncia a la seva família que ha tornat a comprar una casa a Turquia, el seu país d’origen, i que tots hauran d’anar amb ell per reformar-la. Una idea que no atrau ningú i que genera una petita crisi interna.

LA DOBLE VIDA DE VERÓNICA

Títol original ¦ La double vie de Véronique

Direcció ¦ Krzysztof Kieslowski

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Coproducció Polònia-França

Repartiment ¦ Irène Jacob, Halina Gryglaszewska, Kalina Jedrusik, Aleksander Bardini

Data ¦ 6 de juny

La polonesa Weronika i la francesa Veronique tenen moltes coses en La polonesa Weronika i la francesa Veronique tenen moltes coses en comú: ambdues són orfes de mare, són dues dones molt sensibles que viuen per la música i pateixen la mateixa malaltia. Una obra mestra del 1991 dirigida per Krzysztof Kieslowski i guanyadora de tres premis a Canes que es reedita ara en DVD.

MI HERMOSA LAVANDERÍA

Títol original ¦ My Beautiful Laundrette

Direcció ¦ Stephen Frears

Gènere ¦ Comèdia

Producció ¦ Channel Four Films, Working Title Productions

Repartiment ¦ Daniel Day-Lewis, Roshan Seth, Saeed Jaffrey, Gordon Warnecke

Data ¦ 6 de juny

Omar és un jove paquistanès que viu a Londres. Des de fa poc temps s’ha Omar és un jove paquistanès que viu a Londres. Des de fa poc temps s’ha fet càrrec de la bugaderia del seu oncle amb l’ajuda d’un antic company d’escola. Començaran una inesperada relació amorosa que escandalit-zarà les seves famílies. Film nominat a millor guió original pels Oscar de 1986, que es reedita ara en DVD.

LA DAMA DE HIERRO

Títol original ¦ The Iron Lady

Direcció ¦ Phyllida Lloyd

Gènere ¦ Drama històric

Producció ¦ Pathe, Film4

Repartiment ¦ Meryl Streep, Jim Broadbent, Anthony Head, Richard E. Grant

Data ¦ 20 de juny

Guanyadora de diversos premis (Oscar, Globus d’Or, Bafta, etc.), La dama de hierro dibuixa el perfi l de la primera dona que ocupà el càrrec de Primera Ministra Britànica. Margaret Thatcher va canviar la manera d’entendre la política internacional, marcant un abans i un després.

SILENCIO EN LA NIEVE

Direcció ¦ Gerardo Herrero

Gènere ¦ Thriller bèl·lic

Producció ¦ Tornasol Films

Repartiment ¦ Juan Diego Botto, Carmelo Gómez, Víctor Clavijo, Andrés Gertrúdix

Data ¦ 20 de juny

Any 1943, en plena Segona Guerra Mundial. Un dels soldats membres Any 1943, en plena Segona Guerra Mundial. Un dels soldats membres de la ‘División Azul’ espanyola, col·laboradora de Hitler, apareix mort amb una inscripció gravada a l’espatlla: “Mira que te mira Dios”. Arturo Andrade (Juan Diego Botto) s’encarrega d’obrir una investigació, sembla que hi ha un assassí entre les seves fi les.

ROUTE IRISH

Direcció ¦ Ken Loach

Gènere ¦ Drama bèl·lic

Producció ¦ Sixteen Films, Why Not Productions

Repartiment ¦ Mark Womack, Andrea Lowe, John Bishop, Trevor Williams

Data ¦ 20 de juny

En Fergus i en Frankie són dos irlandesos, molt amics des de petits, mem-En Fergus i en Frankie són dos irlandesos, molt amics des de petits, mem-bres altament qualifi cats de les forces especials britàniques SAS. Quan són enviats a Bagdad, decideixen abandonar l’exèrcit i unir-se a un grup d’escortes. Junts arriscaran les seves vides al llarg i ample de la carretera més perillosa del món, i que amaga un secret letal.


LADYBIRD, LADYBIRD

Direcció ¦ Ken Loach

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Film Four Internacional

Repartiment ¦ Crissy Rock, Vladimir Vega, Ray Winstone, Sandie Lavelle

Data ¦ 20 de juny

Basada en una història real, el fi lm relata el drama viscut per la Maggie. Basada en una història real, el fi lm relata el drama viscut per la Maggie. Des de petita ha patit maltractes, fam i pobresa i ara els serveis socials decideixen prendre-li la custòdia dels seus quatre fi lls, tots de diferents pares. Per tal de ser feliç, la Maggie serà capaç de qualsevol cosa. Gua-nyadora de dos premis a la Berlinale de 1994, es reedita ara en DVD.

MICHEL PETRUCCIANI

Direcció ¦ Michael Radford

Gènere ¦ Documental

Producció ¦ Les Films d’Ici, Looks Filmproduktionen Production

Data ¦ 20 de juny

Aquest Aquest biopicbiopic explica la sorprenent història d’un pianista francès impul- explica la sorprenent història d’un pianista francès impul-biopic explica la sorprenent història d’un pianista francès impul-biopicbiopic explica la sorprenent història d’un pianista francès impul-biopicsat per unes insaciables ganes de viure. El seu extraordinari talent va vèn-cer la seva discapacitat física per convertir-se en un dels músics de jazz més grans de la història. A través d’un seguit d’entrevistes, Petrucciani tracte de comprendre la naturalesa de la creativitat.

GASLAND

Direcció ¦ Josh Fox


Producció ¦ International WOW Company

Data ¦ 20 de juny

El director Josh Fox va rebre una carta d’una companyia energètica on El director Josh Fox va rebre una carta d’una companyia energètica on li oferien arrendar part del seu terreny per explotar un jaciment de gas natural que s’hi trobava. Fox va descobrir que, en aquelles poblacions on extreien gas, els habitants no podien apropar un encenedor a l’aixeta de casa sense que a l’aigua s'hi encengués foc.

FAUSTO

Títol Original ¦ Faust

Direcció ¦ Alexander Sokurov

Gènere ¦ Drama fantàstic

Producció ¦ Pro Line

Repartiment ¦ Johannes Zeiler, Anton Adasinsky, Isolda Dychauk, Hanna Schygulla

Data ¦ 20 de juny

El fi lm és una lectura d’allò que queda entre línies de l’obra de Goethe. El fi lm és una lectura d’allò que queda entre línies de l’obra de Goethe. Faust és un pensador, un portaveu d’idees, un transformador de parau-les, un somiador... Un home traït pels seus instints, infeliç, que planteja un repte: per què acontentar-se amb el moment si es pot anar més enllà? Lleó d’Or a la millor pel·lícula al Festival de Venècia 2011.

LA MALETA MEXICANA

Direcció ¦ Trisha Ziff


Producció ¦ 212 Berlin, Mallerich Films, TVE

Data ¦ 20 de juny

L’any 2007, una maleta amb 4.500 negatius va ser trobada a un aparta-L’any 2007, una maleta amb 4.500 negatius va ser trobada a un aparta-ment de la Ciutat de Mèxic. Aquelles fotografi es eren el fruit del treball de tres amics: Robert Capa, David Seymour i Gerda Taro, tres dels millors fotoperiodistes de segle XX, que van viatjar a Espanya per combatre el feixisme amb les seves càmeres.

CÓDIGO DESCONOCIDO

Títol original ¦ Code inconnu ¦ Récit incomplet de divers voyages

Direcció ¦ Michael Haneke

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ MK2 Productions, Les Films Alain Sarde

Repartiment ¦ Juliette Binoche, Thierry Neuvic, Josef Bierbichler, Ona Lu Yenke

Data ¦ 20 de juny

A París, la vida de personatges molt dispars es creua. L’Anne, una jove A París, la vida de personatges molt dispars es creua. L’Anne, una jove actriu, està a punt de començar la seva carrera cinematogràfi ca. L’Ama-dou és fi ll d’immigrants africans i ensenya música a nens sordmuts. I la Maria, una sense sostre romanesa, que intenta mantenir la seva família, és deportada al seu país.

ONCE

Direcció ¦ John Carney

Gènere ¦ Drama musical

Producció ¦ Samson Films, Summit Entertainment

Repartiment ¦ Glen Hansard, Markéta Irglová, Hugh Walsh, Gerry Hendrick

Data ¦ 20 de juny

En Glen és un compositor que interpreta les seves cançons pels carrers En Glen és un compositor que interpreta les seves cançons pels carrers de Dublín, quan no està treballant a la botiga del seu pare. El seu talent musical impressiona la Marketa, una immigrant txeca que ven fl ors en un petit establiment. Cap dels dos ha tingut sort en l’amor i ho expressen en les cançons que comencen a escriure junts.

JOHN CARTER

Títol original ¦ John Carter of Mars

Direcció ¦ Andrew Stanton

Gènere ¦ Fantàstic

Producció ¦ Walt Disney Pictures

Repartiment ¦ Taylor Kitsch, Lynn Collins, Willem Dafoe, Bryan Cranston

Data ¦ 27 de juny

Pel·lícula que adapta Pel·lícula que adapta Una princesa de MartUna princesa de Mart, la primera novel·la fantàstica d’Edgar R. Burroughs (Tarzan). John Carter és un veterà de la Guerra Civil nord-americana (1861-1865) que és enviat al planeta Mart. Després de caure en mans de criatures alienígenes, aconsegueix escapar per em-prendre la missió de rescatar la Princesa d’Helio.


Actu

alita

t Produccions catalanes a Shangai

La gran producció Barcelona, ciutat neutral i el documental Gene-ració Pegaso han estat nominats en la categoria de millor telefi lm i millor documental respectivament al Shanghai TV Festival 2012. Les dues propostes catalanes opten al premi Magnòlia en la seva categoria. Barcelona, ciutat neutral, de Sònia Sánchez, és la his-tòria d’un amor impossible enmig d’una Barcelona sacsejada per la Primera Guerra Mundial. Protagonitzada per Nausicaa Bonnín i Bernat Quintana, és una producció de Prodigius Cinema i Televisió de Catalunya, amb la coproducció de Stopline Films, la participa-ció de Rádio e Televisao de Portugal i la col·laboració de l’ICEC i l’ICAA. Dirigit i escrit per Isabel Andrés Portí, el documental Gene-ració Pegaso ha estat nominat com a millor documental de menys de 60 minuts. Explica la història de la lluita que el seu pare i els seus quatre millors amics van dur a terme pels drets democràtics i la millora de les condicions laborals a la fàbrica on treballaven durant els últims anys de la dictadura franquista..

L’Input de Sydney parla català

La tv-movie Xtrems i el documental Comprar, llençar, comprar han participat en el certamen de conferències sobre programes de tele-visió més prestigiós del món: l’Input 2012. La projecció d’Xtrems a Austràlia va despertar un gran interès pel seu format innovador i per l’audàcia de la temàtica. El director Joan Riedweg i la productora d’Animals Films, Glòria Casanova, van presentar la tv-movie davant de professionals de tot el món. Diverses televisions, com ara Arte, la japonesa VS i l’australiana ABC, es van interessar per l’adquisició

dels drets d’emissió. Xtrems va rebre onze nominacions a l’edició dels Premis Gaudí 2010. El llargmetratge és una coproducció de Televisió de Catalunya i Animals Films, amb la participació d’Apun-tolapospo i Ovide i la col·laboració de l’ICEC, que es basa en fets reals, on la fi cció es posa al servei de la realitat per mostrar l’in-fern d’unes vides marcades per l’addicció a les drogues i l’alcohol. Per altra banda, el documental Comprar, llençar, comprar també va participar de la mostra conjuntament amb 80 programes de més de 30 països. El documental està produït per Media 3.14 amb la coproducció d’Arte, Televisió de Catalunya i TVE, va obtenir el premi al millor documental en els premis que l’Acadèmia de les Ciències i les Arts de la Televisió (2011) i també va estar guardonat amb el Maeda Prize a la 38a edició dels Japan Prize. El programa parla de l’Obsolescència Programada, que és l’escurçament deliberat de la vida d’un producte per incrementar-ne el consum.

Un Sitges 2012 apocalíptic

La fi del món ha estat present en la literatura, el còmic i el cinema durant totes les èpoques i des de diversos enfocaments, cen-trant-se en les mateixes catàstrofes o en l’odissea dels supervivents de desastres naturals, guerres nuclears o invasions extraterrestres. Aquest 2012, any de crisi econòmica i espiritual, esdevé la conjun-tura històrica més propícia per a refl exionar sobre la caducitat de tot. El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya - Sit-ges 2012 dedicarà la seva pròxima edició a aquest concepte icònic en el gènere de la ciència-fi cció. L’organització destaca la importàn-cia dels aparells de 4x2 cms. L’evolució ens condueix a una apoca-lipsi retransmesa en directe, a través de testimonis interconnectats, armats amb els seus dispositius mòbils. Sitges no vol ser aliè a


aquest fenomen digital i les càmeres de telèfon seran protagonis-tes a la 45ena edició, del 4 al 14 d’octubre. La fi de l’home pot ser un nou principi, un canvi, des de la programació s’aportaran ele-ments de refl exió que serveixin de plataforma cap a un nou cinema. Es celebrarà el 20è aniversari d’una joia estrenada a Sitges com és Reservoir Dogs, i es dissenyarà una retrospectiva de Quentin Taran-tino com a generador d’un renovat concepte de cinema de culte.

Més públic a la nova Filmoteca

A dia d’avui, més de 33.000 espectadors han assistit a les pro-jeccions que la institució catalana ha programat a la nova seu del Raval des de la seva inauguració, el passat 21 de febrer. Aquesta xifra equival a un augment del 70 per cent d’espectadors en rela-ció als que van concentrar-se a l’antiga sala de l’Avinguda de Sarrià durant el mateix període de 2011. L’ambiciós projecte de la nova seu, amb un 40 per cent més de sessions, ha fet incre-mentar alhora el promig d’assistents, un 20 per cent més per sessió. ‘L’aula de cinema’, programació setmanal d’història del cinema, ha estat el cicle de més èxit. ‘Els millors fi lms de l’any’, la retrospectiva a Robert Guédiguian i el cicle ‘Clàssics d’ahir i de demà’ encapçalen la llista de programacions més vistes. Durant aquestes setmanes, molts cineastes han assistit i participat en les projeccions, compartint el seu testimoni i intercanviant opinions. Carlos Saura, Bigas Luna, Robert Guédiguian, Ariane Ascaride, Isaki Lacuesta, Jaime Camino, Estela Carloto, Raimon, Andrés di Tella o Agustí Villaronga, ja han transmès la seva experiència.

El cinema en català triplica adeptesEl passat setembre, el departament de Cultura va signar un acord amb el Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya i la Federació de Distribuïdores Cinematogràfi ques amb l’objectiu d’incremen-tar el català a les sales. Com a conseqüència d’aquesta decisió, el nombre d’espectadors ha presentat un augment del 361% respecte al mateix període de l’any anterior. Alhora, el portaveu del Govern, Francesc Homs, ha anunciat que en els darrers sis mesos la recap-tació de les pel·lícules en català s’ha multiplicat per cinc fi ns a situ-ar-se en dos milions d’euros. Últimament, a la cartellera hem pogut trobar Battleship, El meu fi ll i jo, Lorax: a la recerca de la trúfula per-duda o Intocable, entre altres pel·lícules doblades, i s’han estrenat en català grans blockbusters com Els jocs de la fam o Blancaneu i la llegenda del caçador. Properament, també arribarà el fi lm Pirates!.

El Curt.doc es consolidaL’únic festival de l’Estat dedicat al curtmetratge documental arriba a la cinquena edició. El Festival Internacional de Curt-metratge Documental de Vidreres, que se celebrarà del 14 al 16 de juny, presenta una secció oficial amb 20 curtmetratges de 15 països diferents, activitats educatives a les escoles i ins-tituts i una retrospectiva de treballs de Pere Portabella, que aquest any rebrà el premi Nanook a una trajectòria. El Curt.doc ha anat de mica en mica consolidant-se com un dels fes-tivals nacionals de referència del gènere documental amb una aposta clara per una secció oficial internacional i diversa (tant pel que fa a temàtiques, tipologies, orígens i idiomes) i una sèrie d’activitats paral·leles englobades dins l’Off Festival que transformen Vidreres en la capital del curt documental durant tres dies de juny.

Mostra Internacional de Films de Dones

Enguany, la Mostra commemora la seva vintena edició a través d’una acció participativa online que ha donat lloc a la secció ‘Una antologia’. A través d’aquesta convocatòria, el públic ha proposat aquelles obres exhibides al llarg dels anys i que volen revisionar a la gran pantalla. Alice Guy (1873-1968), conside-rada la primera directora del motion picture, i Germaine Dulac (1882-1942) són alguns dels noms més destacats d’aquest nou apartat. La Mostra tindrà lloc del 7 al 17 de juny a Barcelona i la Filmoteca de Catalunya acollirà l’acte inaugural on es projec-tarà Ferida arrel: Maria Mercè Marçal (Fran Ruvira, 2012) amb la presència de les 22 realitzadores que participen en el cicle: Judith Colell, Anna Petrus, Mercè Ibarz i Lydia Zimmermann, entre altres. Com cada any, la secció ‘El sexe dels àngels’ reu-nirà produccions que tenen com a eix comú una reflexió sense prejudicis sobre les identitats fixades, en el sentit més ampli i heterogeni del terme. A la secció ‘Curts en femení’, el públic podrà gaudir del programa de curtmetratges de realitzadores de tot l’estat, i ‘El vídeo del minut’ és un espai propi que convida a totes les dones a expressar-se a través de l’audiovisual. Alguns dels títols més esperats en aquesta 20a edició són Attenberg (Athina Rachel Tsangari, Grècia, 2010), Sur la planche (Leïla Kilani, França, 2011) o 48 (Susana de Sousa, Portugal, 2010). La Mostra inclourà a la seva programació la darrera producció de la veterana autora Agnès Varda (1928, Brusel·les): Agnès de ci et là Varda.


Actu

alita

t Sala Montjuïc celebra la 10a edició

La Mostra de Cinema a l’aire lliure de Barcelona, enguany arriba a la seva 10a edició i presenta tota una programació pensada per celebrar aquests deu anys de trajectòria. En aquests deu anys la mostra ha esdevingut un referent i un clàssic de les nits d’estiu de la ciutat en un marc incomparable: el Castell de Montjuïc. Per aquest motiu, aquest any s’ha encarregat el cartell del festival a un recone-gut artista gràfi c de la ciutat: Mariscal. A més a més, aquesta edició Sala Montjuïc tindrà una inauguració de luxe amb la projecció de la pel·lícula Chico & Rita, que serà presentada pels seus creadors, Javier Mariscal i Fernando Trueba. Aquest any la Mostra amplia els dies d’exhibició de 15 a 18 dies, del 29 de juny al 8 d’agost. 18 dies de cinema en 35mm amb pantalla gegant, fi lms en versió original (amb subtítols), música en directe, curtmetratges i picnic. I com enguany el festival està de celebració ha volgut també oferir altres novetats: una programació dels millors curtmetratges de les esco-les de cinema de Barcelona dels últims 10 anys, així com comptar amb les millors actuacions musicals que han participat en les edi-cions anteriors. Valor de ley, Origen, Pequeñas mentiras sin impor-tancia o Incendies són alguns dels títols inclosos a la programació.

FIRE!! 2012, la lluita continuaEl Casal Lambda presenta la 17a Mostra Internacional de Cinema Gai i Lesbià de Barcelona, que tindrà lloc del 5 al 15 de juliol a l’Institut Francès. FIRE!! Torna aquest any amb una actitud més independent i combativa, des de la selecció de pel·lícules i documentals fi ns la part gràfi ca i la fi losofi a del certamen. Pel que fa als llargmetratges, des-taca la projecció de Keep The Lights On, d’Ira Sachs, estrena estatal i premi Teddy a la millor pel·lícula al Festival de Berlín 2012. També es podrà veure Gun Hill Road, de Rashaad Ernesto Green, un fi lm que s’endinsa d’una forma nova i natural en el difícil món de la transse-xualitat a la pubertat. My Brother The Devil és l’impressionant debut de la directora Sally El Hosaini i premi a la millor pel·lícula al Festival

de Sundance 2012. Un altre dels plats forts serà Circumstance, de Mayam Keshavarz, una pel·lícula valenta i arriscada que qüestiona els codis morals, polítics i socials en un país islàmic com l’Iran.

Homenatge a Josefina Molina

El proper 5 de juny, l’Acadèmia del Cinema Català ret homenatge a la directora Josefi na Molina, Goya d’Honor 2012, amb la projecció de Función de noche (1981) a la Filmoteca de Catalunya. El fi lm és una exploració del món de la parella a través de la relació personal entre dos actors que s’interpretaven a ells mateixos, Lola Herrera i Daniel Dicenta. El passi anirà acompanyat d’un col·loqui que comptarà amb la participació de Josefi na Molina, Joel Joan (President de l’Acadèmia del Cinema Català), Patricia Ferreira (membre de la junta directiva de Acadèmia del Cinema Espanyol i de CIMA), Montserrat Bou (responsable de l’Àrea de l'Audiovisual de l'Institut Català de les Empreses Culturals), Esteve Riambau (director de la Filmoteca de Catalunya), Mercè Coll (col•laboradora de l’equip de Drac Màgic i de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona) i del cineasta i amic Joaquim Oristrell.

decinedecine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any II - número 22 - setembre 2011 - 3€

LA PIEL QUE HABITO JAN CORNET, NOI ALMODÒVARROGER PERA AMOR COL·LATERAL DES DE DINS

XAVIER CATAFAL FRAU EN EL SECTORELS NENS SALVATGES UN RODATGE MOLT REBEL

Mientras duermesJAUME BALAGUERÓ, EN CLAU DE SUSPENS

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any III - número 23 - octubre 2011 - 3€decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any III - número 23 - octubre 2011 - 3€

decine

Eva Ànima de robot

SITGES 2011 HOMENATGE A LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIALCATALUNYA ÜBER ALLES UNA MIRADA A LA IMMIGRACIÓ

DE MAYOR QUIERO SER SOLDADO UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIAFENOMEN MALICK LES CLAUS DE L’ÈXIT D’EL ÁRBOL DE LA VIDA

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any III - número 24 - novembre 2011 - 3€decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any III - número 24 - novembre 2011 - 3€

decine

Lluís MiñarroPASSIÓ PEL RISC

UN DÉU SALVATGE EL POLANSKI CATALÀJ. A. BAYONA PURA ENERGIA CREADORASITGES 2011 UNA EDICIÓ APOCALÍPTICA

EVA I ELS EFECTES ESPECIALS MÀGIA FETA AQUÍ

Floquet de NeuFloquet de NeuFloquet de NeuFloquet de NeuFloquet de NeuAventures a Barcelona

XP3D XP3D XP3D XP3D XP3D TERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLATERROR QUE TRAVESSA LA PANTALLAOPEN 24H OPEN 24H OPEN 24H OPEN 24H OPEN 24H OPEN 24H OPEN 24H OPEN 24H RETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONARETRAT EXPERIMENTAL EN PRIMERA PERSONA

NOUS CREADORS NOUS CREADORS NOUS CREADORS NOUS CREADORS NOUS CREADORS NOUS CREADORS NOUS CREADORS NOUS CREADORS NOUS CREADORS NOUS CREADORS NOUS CREADORS NOUS CREADORS NOUS CREADORS NOUS CREADORS LA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGELA BONA SALUT DEL CURTMETRATGECARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES CARTES ENTRE CINEASTES UN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIUUN INTERCANVI CREATIU

decinedecine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any III - número 25 - desembre 2011 - 3€

977

2013

5880

04

25

decinedecine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any III - número 26 - gener 2012 - 3€

ARRUGAS DEL CÒMIC AL CINEMAPEPE & RUBIANES UNA NIT PER AL RECORD

VIATGES A UN ALTRE MÓN CINEMA FANTÀSTIC I DE TERROR ALBERTO MARINI UN DELS GUIONISTES I PRODUCTORS DE L’ANY

S�� L�� confessions d’un pecador

decinedecine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any III - número 27 - febrer 2012 - 3€

KATMANDÚ, UN ESPEJO EN EL CIELO UN VIATGE EMOCIONAL ANY DE GRÀCIA VENTURA PONS RETRATA DUES GENERACIONS

EL DOCUMENTAL CATALÀ UN GÈNERE A L’ALÇAARRUGUES LA FRAGILITAT DE LA MEMÒRIA

IV P�� G��KIKE MAÍLLO, UN DEBUT D’ÈXIT

Nova periodicitat bimestral

aprofita la nova oferta de subscripció anual

www.decine.catwww.facebook.com/decine - www.twitter.com/revistadecine

DVD a escollir entre: MIL CRETINS + EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT, de Ventura Pons o PA NEGRE, d’Agustí Villaronga.

DVDs editats per Cameo. Oferta vàlida fins a esgotar existències.

15€6 números

+ DVD de regal

http://www.decine.cat

http://www.facebook.com/decine

http://www.twitter.com/revistadecine

Projeccio

de talent.́

DiputacióBarcelona

Projeccio

Decine 29

Documents

Transcript of Decine 29