Decine 23

decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any III - número 23 - octubre 2011 - 3€decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine any III - número 23 - octubre 2011 - 3€

decine

Eva Ànima de robot

SITGES 2011 HOMENATGE A LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIALCATALUNYA ÜBER ALLES UNA MIRADA A LA IMMIGRACIÓ

DE MAYOR QUIERO SER SOLDADO UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIAFENOMEN MALICK LES CLAUS DE L’ÈXIT D’EL ÁRBOL DE LA VIDA

www.decine.cat

www.facebook.com/decine

www.twitter.com/revistadecine

Sumari

16 22 24

EDITORIAL

05 Catalunya, un cinema obert al món

LA IMATGE

06 El monje

PORTADA

08 Eva, el somni futurista de Kike Maíllo

ESTRENA

14 Mientras duermes

15 De mayor quiero ser soldado

16 Transgression

17 Catalunya Über Alles!

19 Les aventures de Tintín: El secret de l’unicorn

20 Més estrenes

FESTIVAL

22 Sitges 2011

24 Biennale 2011

PERFIL

27 Emma Vilarasau

EL CAFÈ

28 Àlex Monner

DE FORA

30 Fenomen Malick

EN PRIVAT

32 Chistian Molina

DE SÈRIE

34 The Lone Gunmen

RODATGE

36 El artista y la modelo, Fill de Caín, La estrella

37 Miel de naranjas

CRÍTICA

38 Eva

39 De mayor quiero ser soldado

40 Joves crítics de La casa del cine

ACTUALITAT

42 Taquilla

44 Dvd’s

46 Notícies

50 Museu del cinema de Girona

27 28 32

decine 21 ¦ juliol - agost 2011 3

Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 [email protected] • www.utopiaglobal.com

CULTURA I COMUNICACIÓ

decine

EDITOR

Jordi Roigé

DIRECTORA

Alba Laguna

REDACCIÓ

Anna Petrus

COL·LABORADORS

Tonio L. Alarcón, Txell Bonet, Pau Brunet, Conxita Casanovas, Hugo de Cominges, Anna Corberó, Laura Duran, Marc Fàbregas, Aïda Gallego, Cenzo A. de Haro, Salvador Moré, Adrià Sunyol, Francesc Vilallonga

CONSELL ASSESSOR

Xavier Atance, Antoni Badimon, Marta Baldó, Santi Lapeira, Xavier Parache, Pío Vernis

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol

FOTOGRAFIA

Óscar Fernández Orengo

ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas

PUBLICITAT I MAQUETACIÓ

Pere Ribalta

IMPRESSIÓ

Comgrafi c

DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones.

EDITA

Rambla de Catalunya 35, pral. 2a - 08007 BarcelonaTel. 93 511 6690 - Fax 93 511 [email protected] www.utopiaglobal.com

Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en CatalàDecine s’edita amb el suport de la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

Dipòsit legal: B-39155-2009ISSN: 2013-5882

Jordi Roigé, editor

CATALUNYA, UN CINEMA OBERT AL MÓN

Sitges, Pa negre i Catalan Cinema eMagazine. Aquest octubre ens porta el cinema més internacional. La cita anual amb el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Cata-lunya ja és aquí, l’Acadèmia espanyola ha seleccionat la cinta d’Agustí Villaronga per representar Espanya als Oscar, i apareix Catalan Cinema e Magazine, el butlletí editat per l’ICIC en català, anglès i castellà sobre l’actualitat de la nostra indústria. Aquesta revista en format electrònic es dirigeix a a les productores, distribuïdores i professio-nals de fora de Catalunya i està elaborat en col·laboració amb la revista Decine. Una molt bona notícia per la nostra publicació que tot just celebra el seu segon aniversari.Catalunya té una cinematografi a que interessa al món. No solament per les pel·lícules que s’hi produeixen, sinó perquè amb els anys ha creat una indústria amb professio-nals, artistes i tècnics reconeguts i apreciats, disposa d’unes línies de suport instituci-onal pròpies i d’una cadena pública de televisió de referència. A més, d’uns escenaris naturals i unes infraestructures de primer nivell.

La ciutat de Barcelona lidera una iconografi a d’impacte internacional. Però l’acompa-nyen els paisatges de la Costa Brava, els Pirineus, els boscos de l’interior o els subur-bis de la perifèria urbana, que han servit històricament de plató natural de pel·lícules internacionals.

Les xifres del nostre cinema són una mostra clara de la importància de la indústria audiovisual catalana. Cada any es produeix una mitjana superior a les 70 pel·lícules, de les quals més de 20 són coproduccions internacionals. Aquestes xifres, tot i que encara inferiors a alguns països europeus de dimensions similars a Catalunya, són un bagatge important a tenir en compte. L’any 2010 encara presenta unes xifres superi-ors, es van produir 96 pel·lícules. Això signifi ca la meitat de la producció espanyola. Però no solament cal parlar de xifres. Amb títols com Pa negre, La mosquitera, Elisa K, Bicicleta, cullera, poma o Aita Catalunya ha liderat els premis Goya, és present ja de manera habitual als principals festivals internacionals i representa Espanya als Oscar. Les productores catalanes han diversifi cat els gèneres: documental, històric, acció, fantàstic, polític, intimista, animació, juvenil... Catalunya ja és present a l’escena europea, i no para d’aportar nous directors i actors reconeguts pel seu púbic.

Per tots aquests motius apareix el Catalan cinema, una porta al món per explicar tot el que passa a casa nostra, i interessar més enllà de les nostres fronteres. Pel sistema d’ajuts institucionals, per aquest bagatge industrial, pel clima i escenaris exteriors i interiors, les productores catalanes són companys de viatge interessants per altres cinematografi es. I la internacionalització de l’audiovisual és una de les poques vies per fer-se forat en els grans circuits de distribució cinematogràfi ca i televisiva.En el futur no es tracta de produir més títols, si no que les produccions tinguin major recorregut i impacte. Per aquest motiu, el cinema català s’obre al món.

decine 23 ¦ octubre 2011 5

Editorial

mailto:[email protected]

www.utopiaglobal.com

6 decine 23¦ octubre 2011

La im

atge

El monje (Le moine)“La novel·la em va captivar per la seva atmosfera màgica i el

seu to summament cinematogràfi c. També em va seduir la part crítica sobre la hipocresia de la religió catòlica a fi nals

del segle XVIII”. Dominik Moll, director

Txell Bonet

EvaPort

ada


Eva és una curiosa barreja de nostàlgia i ambició. Kike Maíllo, el seu director, també. Ho demostra

amb aquesta peculiar història. No per ser la primera producció de l’estat de ciència-ficció, sinó per atrevir-

se a agafar aquest gènere per explicar un melodrama i no un thriller. En sintonia amb la vocació internacional que té el film, ha triat Daniel Brühl com a protagonista, un enginyer cibernètic encarregat de dissenyar robots.

Maíllo també s’ha marcat el punt de descobrir una actriu novella com és la nena Claudia Vega. I després d’una dècada dedicat a la docència en audiovisuals, als videoclips, espots, curts i sèries d’animació, pot

presumir d’inaugurar amb el seu primer llargmetratge la pròxima edició del Festival de Cinema Fantàstic de

Sitges, havent estat primer al de Venècia. L’opera prima més titànica d’Escándalo, la productora associada de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de

Catalunya) arriba a les sales comercials el 28 d’octubre, deixant la resta de l’èxit en mans del públic.


El somni futurista deKike Maíllo


Port

ada kike maíllo

“Quan fas cinema, el que vols és tornar-li el que t’ha donat”

Eva és un bon exemple de la dualitat in-dústria-art del cinema. Com has viscut això de tenir un peu a cada banda, de voler plasmar el teu univers personal i alhora tenir la intenció de crear indústria a casa nostra fent una producció ambiciosa?Crec que hi ha moltes formes de fer pel-lícules. Hi ha unes pel·lícules que s’han de fer, no donant l’esquena, però no tenint massa en compte l’espectador, per-què han de tenir un punt autèntic i molt natural, i hi ha altres pel·lícules que són les que sostenen la indústria i fan possible que es facin les primeres, i són pel·lícules que han de tenir en compte el públic, han de guanyar-se’l, sense donar l’esquena a l’art. Hi ha diferents naturaleses de direc-tors, i diferents pel·lícules que poden fer diferents directors o un mateix, i potser més endavant faci una pel·lícula més personal, en el sentit no comercial de la paraula, però em sento molt bé navegant en aquesta història, procurant ser fidel al tempo i al to, i alhora, intentant no donar l’esquena al públic.

Però has fet alguna concessió important?Cap.

La vau presentar a Venècia i ara Eva inau-gura aquesta edició del Festival de Sitges. Content que s’aposti per una producció pròpia com una manera de demostrar a fora que ens creiem el que fem?Coincideixo amb que un ha de ser líder al seu territori per ser líder als altres territoris. Un ha de fer una pel·lícula que d’alguna manera sobresurti a Cata-lunya i a l’estat espanyol, perquè des-prés aquesta pel·lícula s’obri al mercat internacional.

Agafar Daniel Brühl com a protagonista era una manera d’assegurar el mercat eu-ropeu? Hi ha pocs actors que tinguin el seu nivell interpretatiu, que siguin coneguts a Europa i que siguin estrelles com ell és, a la seva edat, i alhora que fos a prop, que conegués la nostra indústria i els idiomes de la nostra indústria. Això va estar clar.

Què hi ha de tu en el seu personatge, l’Àlex, algú contingut, que té molts som-nis, i que comença coses i no les acaba? O sobretot on has posat més part de tu és en la recreació d’aquest univers màgic?És un univers meu, en el que em sento molt bé. Aquest tipus de fantasia futurista però propera era una intenció molt meva de fer una ciència-fi cció que no resultés massa llunyana a la vida diària però sense que deixés de ser màgica. I sí, el personatge del Daniel Brühl, evidentment, té la meva edat. I crec que té uns components molt de la nostra generació: és individualista, té un punt poc generós, té un ego bastant gran i té molta por a les relacions estables.

Això és generacional o parles per tu?Jo crec que és quasi universal a la nostra generació, a la que li costa tenir fi lls, en general. I evidentment, en el meu terreny, té una por a les relacions estables i a ser pare. I en aquesta pel·lícula ell té l’opor-tunitat de guanyar-se aquesta relació estable i aquest ser pare d’una manera


molt fàcil, potser massa i tot. Li ha vin-gut i accepta aquesta paternitat i aquest amor del passat. Però és d’una manera molt fàcil, no s’ho ha currat. I sí, hi ha un discurs sobre la responsabilitat, sobre la culpa, sobre la naturalesa de l’amor que sento molt propi.

Amb aquestes reflexions generacionals em fas pensar en Arròs covat, que has Arròs covat, que has Arròs covatdirigit simultàniament durant la moguda d’Eva. Tant pel contingut com pel procés de treball, la sèrie d’animació seria la teva vida quotidiana i Eva els teus somnis?M’agraden moltíssim les comèdies romàn-tiques, i és la realitat meva del dia a dia. Hi ha alguna cosa d’això a Eva, però encara és més obvi a Arròs covat. És molt bo parlar del present històric en una sèrie, i simulta-niejar-ho amb un món màgic, fantasiós i futurístic. Jo haig de fer moltes coses a la vegada, si no, m’avorreixo.

Com també fer els videoclips de Manos de Topo. Ja t’han perdonat que no hi hagi cap tema seu a la banda sonora d’Eva? Sí perquè els hi faig els videoclips de franc.

Els vas conèixer a l’ESCAC, on hi vas en-trar el 94 quan vas deixar la carrera de Matemàtiques. Han passat disset anys. Què queda d’aquell Kike Maíllo al que li agradaven les mates però somiava amb fer cine? Alguna cosa semblant a Eva era el desig que has tingut al cap durant tot aquest temps?Vaig deixar les mates per entrar a fer

cinema perquè estava enamorat del cinema, perquè de petit havia vist unes pel·lícules que eren completament màgi-ques. Per a mi, anar al cinema era un fet màgic. Sempre pensava d’on podia treure calés per anar al cinema. I després, quan fas cinema, el que vols és tornar-li el que t’ha donat. Alguna cosa d’això hi ha a la pel·lícula, de tornar el que m’han donat, de tornar la màgia que em van donar. Tot i que és veritat que no és una pel·lícula dirigida als nens. I les pel·lícules màgiques amb les que vaig créixer sí que estaven dedi-cades als nens, i això ha desaparegut una mica. En aquest país es fan molt poques pel·lícules d’aquest caire, i sempre vaig pensar que fi ns que no fes la meva tercera o quarta pel·lícula, no tindria l’oportunitat de fer una pel·lícula d’aquest tipus.

Qui no té interès per les ciències potser no en té una visió poètica, i en canvi té molta poètica, la ciència.Moltíssima.

Experimentar, voler avançar descobrint els misteris a desvetllar... veiem més la vessant d’indústria farmacèutica, però la ciència en estat brut, per exemple un text científic, pot ser vist com poesia o art contemporani, i pot ser molt sugge-rent.A més, per fer una pel·lícula d’aquest caire has d’inventar tota una ciència, en el nos-tre cas, el procés per fer el processador de robots, que ha acabat sent molt visual.

El guió parteix d’una idea teva que vas co-mençar a treballar amb el Martí Roca; però per què després per escriure’l vas anar a buscar gent del teatre: Sergi Belbel i Cris-tina Clemente?Com dèiem, vaig estudiar cinema durant quatre anys i en fa deu que dono classe també a l’ESCAC, i te n’adones que els cineastes tenim una retroalimenta-ció massa òbvia, vivim del material del cinema i copiem fórmules. Les prime-res decisions que teníem de guió tenien aquest tipus de falta, la falta de l’essèn-cia. Eren pel·lícules sobre pel·lícules, i volíem anar a buscar una altra vegada l’es-sència de la dramatúrgia. I això el Belbel, que és un campió, ho té molt clar, i perquè l’originalitat màxima de la dramatúrgia està en l’essència i en tornar als clàssics. Potser estàvem massa amanerats cinema-togràfi cament parlant.

“És una pel·lícula sobre la nostàlgia dels

70, que era quan jo vaig començar a veure

cinema”

I en el fons les matemàtiques mai et van deixar a tu.Quan véns d’una carrera de ciències molt forta això sempre hi és, i quan fas una pel-lícula de ciència-fi cció és obvi. Tenir una ment una mica analítica impregna la teva naturalesa artística, d’aquí no pots sortir-ne.

Quins són els límits de la intel·ligència artifi cial?

Port

ada


Una trama on tot està molt lligat, però ho descobrim a un ritme incial de caiguda de floc de neu, i després arriba l’allau. La pel-li té un ritme estrany.li té un ritme estrany.liJo trobo que és una cosa bona de la pel-lícula. Hi ha un punt on no saps on t’has de recolzar com a espectador, on et preguntes on és el tema de la pel·lícula i després tot lliga. És original sobretot pel seu veritable gènere, perquè és un melodrama científi c. Es fan molt poques pel·lícules al món així, de tipus melodramàtic científi c, perquè la ciència-fi cció va més amb el thriller. Blade Runner, Minority Report o Yo robot agafen la ciència-fi cció des del thriller o el sus-pens, amb gent que corre i dispara. Eva té un punt de feminitat, si li vols dir així, que apropa el gènere de ciència-fi cció a la gent que normalment no s’hi sent atreta, per-què és un gènere “típicament” masculí.

I tens el perill de no fer contents ni als uns ni als altres.La gràcia de la pel·lícula és el risc de la pel-lícula. El friqui de la ciència-fi cció potser entra en el joc de la pel·lícula, però si no ho fa, sor-tirà empipat, i potser no comuniquem sufi ci-entment bé que la pel·li té un punt dramàtic important, i la gent que no vindrà perquè no se sent atreta per la ciència-fi cció, potser sí que són el públic franc per a aquesta pel·lícula.

Intentant no fer cap spoiler, dir que hi ha dos finals, un segon oníric. És el que tu vol-dries que realment tingués la pel·lícula?Aquesta és una pel·lícula de ciència-fi cció, de robots, on el punt de vista sempre és el punt de vista de l’humà. No tenia cap inte-rès en parlar del punt de vista dels robots com a “intel·ligència artifi cial”. M’agra-dava pensar què passaria si visquessis amb una màquina, tan perfectament pro-pera a l’aspecte humà, morfològic i de naturalesa, que trenquessis la frontera de pensar que és una màquina. T’hi enamora-ries? Series capaç de tenir-hi una relació d’amistat, pensaries que és un organisme que està servint-te a tu com la resta de màquines? El que fa tota la pel·lícula és mostrar com els robots ens poden canviar la vida. I el que intentava en aquest epíleg era per una vegada estar en el punt de vista dels robots. I si els robots tenen aquest tipus de maduresa per la qual comencen a somiar i poden vertebrar un imaginari?

Sovint les pel·lícules de ciència-ficció tenen aquest rerefons existencialista sobre l’ànima robòtica. Però he arribat a pensar que és una excusa per reflexionar sobre l’existència humana que a vegades és molt de robot.La ciència-fi cció intel·ligent sempre fa això, posar en solfa la nostra realitat: por-tem la vida que volem tenir? Estem progra-mats o no estem programats? Quin grau de llibertat tenim? Les bones pel·lícules i novel·les de ciència-fi cció robòtiques parlen d’això. Hi ha un moment de la pel-lícula del que em sento molt orgullós, quan els robots són els més humans i els humans els més programats, enclaustrats, i els costa obrir-se.

En publicitat has treballat molt amb nens, i pel paper d’Eva vas veure 3.000 nenes, i vas acabar trobant la Claudia Vega, algú excepcional i que no es cansa mai.Amb la Claudia és molt fàcil treballar. És molt carinyosa. Va perdre la seva mare fa tres anys i llavors va obrir-se en comptes de tancar-se. Té un plus vital que no tenen altres nens, i això la fa molt valenta, i aquesta valentia ella la transforma sem-pre en veritat. He treballat molt amb nens, i trobar una nena que sàpiga exactament el que està dient i perquè ho està dient

“El film és original sobretot pel seu

gènere, perquè és un melodrama científic”


és difícil de trobar fi ns i tot en els actors adults.

A través d’un personatge que fos nen t’as-seguraves el teu univers infantil?Aquesta és una pel·lícula sobre la nostàl-gia del passat, dels 70, que era quan jo vaig començar a veure cinema, i per això en té l’univers estètic, i de la nostàlgia de ser nen, l’època de màxima esplendor perquè tens molt poques responsabilitats, molt temps d’oci i molta alegria. Això ho entens quan veus la Claudia. Si estés aquí, sentiries enveja de l’alegria de viure. Jo sóc un tio molt alegre, però sento el pes de la responsabilitat, i això et canvia.

De fet, tot i que l’ambientació té un look dels setanta, amb cotxes suecs, passa en un 2041 que no és un futur apocalíptic, sinó de fusta i de neu. És per què el veus amb optimisme?Sí. Crec que és molt fàcil fer futurs apoca-líptics perquè et donen més joc des d’un punt de vista dramatúrgic. Dir que el demà serà pitjor que l’avui és molt bo per a la dramatúrgia, però no ho crec pas: no em crec que les persones que neixin avui viuran pitjor que les persones de fa dos segles, en termes numèrics, com l’espe-rança de vida. Quan comparem la nostra

societat vers la qualitat de societats ante-riors, mai estem parlant de dones, negres o homosexuals. S’ha guanyat moltíssim i es guanyarà moltíssim en el futur, sóc completament optimista envers el futur.

I envers el teu? Estàs ja pensant en una nova pel·lícula?Sí. No puc dir res perquè hi ha diferents propostes possibles.

A triar entre una més intimista o una gran producció?Sí.

I sempre produïda amb Escándalo?La pròxima segur que serà amb Escándalo. Hem posat molta energia tots aquí. Jo si pogués, repetiria potser amb tothom, amb els mateixos actors, amb el mateix equip, amb la mateixa productora. He tingut unes sensacions molt bones.

Què has après fent-la?He après molt. Sobre el que creus que necessites per explicar una pel·lícula i el que al fi nal necessites realment. Hem rodat moltíssim que no surt... i és normal, és la teva primera pel·li i vols tenir una xarxa per no caure. I potser s’ha de confi ar més en la intuició i no pensar tant en tenir aquesta xarxa. No sóc un tio poruc, però era la primera vegada per a molta gent en una pel·lícula amb aquest pressupost, fi ns i tot pels dels efectes especials. He après a posar els esforços en allò que de veritat ha d’explicar la pel·lícula. ■

Direcció ¦ Kike Maíllo

Gènere ¦ Ciència-ficció

Producció ¦ Escándalo Films, Wild Bunch, Ran Entertainment

Repartiment ¦ Daniel Brühl, Claudia Vega, Marta Etura, Alberto Amman, Lluís Homar

Estrena ¦ 28 d’octubre

Esquerra: Lana (Marta Etura) és un antic amor del protagonista. Dreta: Lluís Homar és un dels personatges més sorprenents del fi lm

“Hi ha pocs actors que tinguin el nivell

interpretatiu de Daniel Brühl”


Estr

ena Mientras duermes

El tàndem Jaume Balagueró-Luis Tosar arriba a les sales de cinema per quedar-s’hi una bona temporada. Amb un peu al thriller, però sense abandonar els mecanismes del terror que tan bé coneix, el director lleidatà explica la història d’en César, el por-ter d’un edifici que amaga tot un món intern d’obsessions. La víctima escollida, una Marta Etura que pagarà car lluir al rostre un somriure permanent.

Direcció ¦ Jaume Balagueró

Gènere ¦ Thriller

Producció ¦ Castelao Productions (Filmax)

Repartiment ¦ Luis Tosar, Marta Etura, Alberto San Juan, Iris Almeida, Pep Tosar, Petra Martínez


Controlar les vides alienes, infl uir en elles com un déu, obrir les seves ferides i furgar en elles. I tot plegat sense aixecar cap sos-pita. El somni d’una ment malalta, fet realitat pel protagonista de Mientras duermes. Potser la de conserge no és la millor feina del món, però en César no la canviaria per cap altra, ja que el seu treball li permet conèixer a fons tots els inquilins de l’immoble, els seus moviments, els seus hàbits. Però poc a poc el seu joc començarà a complicar-se més del compte. El fi lm, produït per Fil-max, és una adaptació de la novel·la Mientras duermes, d’Alberto Marini, guionista, habitual col·laborador de Balagueró i productor executiu de la pel·lícula. Després de fer una presentació mundial al Fastastic Fest d’Austin (Texas), el passat setembre, la pel·lícula fa la seva estrena europea a Sitges, on Jaume Balagueró rebrà el premi Màquina del Temps, un reconeixement que han obtingut, entre d’altres, Quentin Tarantino, Guillermo del Toro, Terry Gilliam o David Cronenberg.La por a ser atacat en l’àmbit quotidià i, aparentment, conforta-ble, és la base de la història. “El que et fa gaudir de la pel·lícula és la seva elevada perversitat”, ha reconegut Balagueró. Mien-tras duermes és la seva cinquena pel·lícula en solitari, després d’Els sense nom, Darkness, Frágiles i la tv movie Para entrar a

vivir. Va codirigir [REC] i [REC]2 amb Paco Plaza i s’ha convertit en un referent per als amants del gènere dins i fora del nostre país. Aviat començarà el rodatge de [REC]4. Apocalipsis, que tancarà la saga de zombies i resoldrà totes les incògnites plantejades a les anteriors entregues.

Luis Tosar no pot suportar la felicitat de veïna del cinquè


de mayor quiero ser soldadoSi els seus pares no ho impedeixen, un nen quan arribi als divuit anys, haurà vist 40.000 assassinats i 200.000 actes de violència a la televisió, cinema, videojocs... De mayor quiero ser soldado convida a reflexionar-hi a través de la història de l’Alex, un nen de vuit anys fascinat per la violència. Un film de Christian Molina que ha recollit premis internacionals i que s’estrena aquest mes

Títol original ¦ I Want to Be a Soldier

Direcció ¦ Christian Molina

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Canónigo Films, Trees Pictures , Stars Pictures, Black Flag Cinema

Repartiment ¦ Fergus Riordan, Ben Temple, Andrew Tarbet, Jo Kelly, Danny Glover, Robert Englund


Si els seus pares no ho impedeixen, un nen quan arribi als divuit anys, haurà vist 40.000 assassinats i 200.000 actes de violència a la televisió, cinema, videojocs... De mayor quiero ser soldado convida a refl exionar-hi a través de la història de l’Alex, un nen de vuit anys fascinat per la violència. Un fi lm de Christian Molina que ha recollit premis internacionals i que s’estrena aquest mes.Quan l’Alex comença a desenvolupar problemes de comunicació amb els seus pares i altres companys de l’escola, es tanca en si mateix i s’inventa dos amics imaginaris: l’astronauta capità Harry i el seu àlter ego, el sergent John Cluster. Neixen els seus dos germanets petits, bessons, i l’Alex comença a sentir-se sol i desatès, eclipsat per la seva arribada. Traït i ferit, aconsegueix que el seu pare el recompensi amb el que sempre havia desitjat: una televisió a la seva habitació. El noi descobrirà un nou món i se sentirà molt atret per tot allò que veu, sobretot per les imatges de guerra i destrucció. En el seu món de fantasia, l’Alex és un soldat d’un exèrcit imaginari.Aquesta producció catalana, dirigida per Christian Molina (Diario de una ninfómana, L’estació de l’oblit) i rodada en versió original anglesa, ha tingut un llarg recorregut en festivals internacionals abans d’arribar a les nostres pantalles. En el seu repartiment, compta amb noms tan importants com Danny Glover o Robert Englund, cone-

gut pel seu paper de Freddy Krueger. La pel·lícula és, a més a més, un projecte innovador a nivell formal: combina fi cció amb imatges reals de diverses guerres (Segona Guerra Mundial, Guerra de l’Iraq, Guerra del Golf...), imatges de telenotícies, de videojocs, de documentals, d’esports o de dibuixos animats. El cartell del fi lm, amb la imatge del protagonista apuntant el seu cap amb un comandament a distàn-cia en forma de pistola, ha estat censurat per l’empresa Transports Metropolitans de Barcelona, al·legant que la campanya pot ser ofen-siva i afectar la sensibilitat dels ciutadans. El mateix problema que Molina va patir amb el cartell de Diario de una ninfómana.

Una refl exió sobre la infl uència de les imatges violentes en els més petits


Estr

ena Transgression

Dels productors d’Els sense nom i Frágiles, ambdós films de Jaume Balagueró, aquest mes arriba a les sales Transgression, una pel·lícula d’Enric Alberich. En aquesta co-producció entre Catalunya, Itàlia i Canadà, un matrimoni s’enfronta a la pitjor nit de la seva vida quan quatre atracadors irrompen a casa seva.

Direcció ¦ Enric Alberich

Gènere ¦ Thriller

Producció ¦ Just Films, Producciones Cibeles, Film Maker

Repartiment ¦ Michael Ironside, Maria Grazia Cucinotta, Carlos Bardem, Fabio Fulco, Ivana Miño, Yon González


Presentada a la passada edició del Festival de Montreal, Trans-gression és el segon treball del periodista i assagista cinema-togràfic Enric Alberich. Els seus protagonistes, actors de fama internacional com Michael Ironside (Desafío total) i Maria Gra-zia Cucinotta (El cartero y Pablo Neruda), estan acompanyats de Carlos Bardem (Celda 211), Fabio Fulco (Alas rotas), Ivana Miño (Buried), Yon González (Mentiras y gordas) i Jonathan Keltz (El séquito). El film narra la història de Mathew i Elena, un matrimoni que es troba en situació límit a la seva pròpia llar, atacats per quatre lladres que, aparentment, busquen diner fàcil. Res sortirà com originalment estava previst; la tensió i la por s’apoderarà de tots, víctimes i botxins. La desconfiança, la traïció i les menti-des inesperades sortiran a la llum en els moments més crítics. Transgression és un thriller inquietant que posa a prova la perí-cia de qui vol perpetrar un robatori amb la màxima eficàcia i de qui el pateix, que busca sobreviure a la tràgica experiència. La història comença amb dos bàndols clarament diferenciats que, poc a poc, van diluint-se. El pànic és a l’aire i això crea una espiral de sospites. Segons Alberich, “Transgression és una pel·lícula de personat-ges, un thriller psicològic amb les seves dosis d’acció. La defi niria

com una pel·lícula amb suspens, violència i, sobretot, d’atmos-fera molt densa que inquietarà l’espectador. No és la típica action movie, tot i que té efectes especials, sinó que tot es conjuga amb un tractat de personatges amb un perfi l ben treballat”. El fi lm té una clara vocació internacional, per això va ser rodada en anglès. La distribuïdora encarregada de portar la pel·lícula als cinemes és la catalana Baditri.

Michael Ironside, un pare de família que viurà una nit al límit


Catalunya Über Alles!Un expresidiari, un immigrant a l’atur i un empresari d’èxit són els tres protagonistes d’aquest retrat de la Catalunya interior, on es posa de manifest el repte de la integració dels nouvinguts i de la tolerància de la gent del país, sota l’ombra de l’amenaça dels extremistes demagògics. Una proposta de Ramon Térmens que va guanyar un premi a Sant Sebastià i tres a Màlaga.

Direcció ¦ Ramon Térmens

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Segarra Films, Televisió de Catalunya

Repartiment ¦ Joel Joan, Jordi Dauder, Babou Cham, Vicky Peña, Gonzalo Cunill, Belén Fabra

Estrena ¦ 30 de setembre

Catalunya Über Alles! arriba aquest mes a les cartelleres després de passejar-se per festivals espanyols i internacionals, i d’obtenir sempre una bona acollida. Aquesta producció de Segarra Films, en col·laboració amb Televisió de Catalunya, retrata la societat cata-lana a través de les històries de tres personatges molt diversos, a qui donen vida Joel Joan, el recentment desaparegut Jordi Dauder i Babou Cham. També hi apareixen Vicky Peña, Gonzalo Cunill, Belén Fabra, Àngels Bassas, Boris Ruiz, Diana Iuliana i David Arri-bas. La primera història tracta d’un ex presidiari que després de complir una condemna de 19 anys per violació, torna a casa per reintegrar-se. A través dels seus ulls observem la nova realitat del poble ple d’immigrants. La segona història és la d’un immigrant subsaharià afectat per la crisi. Necessita una feina, qualsevol, per poder mantenir a la seva família. Els tercers protagonistes són els membres d’una família adinerada que torna al seu xalet abans de temps. Un lladre d’origen albanokosovar està robant en el seu interior. L’amo de la casa i el delinqüent comencen una baralla que acaba amb la mort de l’assaltant. El seu director, Ramon Térmens (Joves, Negre Buenos Aires) des-taca que el fi lm, tot i desenvolupar-se a Catalunya, “toca temes universals i la calorosa acollida als festivals demostra que arriba al públic”. Térmens ha assegurat que la pel·lícula vol ser un “crit

d’alarma”, ja que fa que l’espectador es pregunti què és el que està succeint en una Europa cada vegada més intolerant. La pel-lícula podria haver-se ambientat a un poble d’Andalusia, França o Arizona.El títol, Catalunya Über Alles!, remet al Deutschland Über Alles! (Alemanya per damunt de tot!), primeres paraules de l’himne de l’Alemanya nazi, el que suposa tota una ironia. En les últimes pre-sentacions de premsa que s’han fet de fi lm, Térmens ha tingut un record especial per Jordi Dauder que, malgrat l’estat avançat de la seva malaltia, va voler participar a la pel·lícula.

L’actor Babou Cham troba una feina que requereix un uniforme peculiar

Any I / Número 01 / Octu

bre 2009

3€CineDe

SITGES 2009La cita catalana amb el fantàstic

THE FROSTEmocions gelades a Noruega

LOS CONDENADOSPremi de la crítica a Sant Sebastià

MAGIC JOURNEY TO AFRICAJordi Llompart revoluciona el 3D

La por segons Balagueró i Plaza

CineDe

MÀRQUETING ONLINEEl futur del cinema?

E.S.O.Terror a l’institut

LOS PASOS DOBLESIsaki Lacuesta no descansa

CINEMA VALENCIÀEl talent de la llum

‘IngrId’, intriga i fascinació

Any I / Número 07 / Abri

l 2010

3€

any II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / número 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembreero 13 / novembre 2010 2010 2010 2010 2010 2010 2010 2010 2010 2010

3€3€3€3€3€

EDUARD FERNÁNDEZAtrapat a ‘La mosquitera’

CRUZANDO EL LÍMITEEmocions adolescents

FESTIVALS CATALANSBon cinema per tot el territori

NORA NAVASUn èxit merescut

FLOQUET DE NEUEl rodatge en imatges

Any I / Número 02 / Novem

bre 2009

3€CineDe

ACADÈMIA DEL CINEMAV.O. catalana a Hollywood

A LA DERIVACita anual amb Ventura Pons

EDUARD CORTÉSTot sobre ‘Ingrid’

MANUEL HUERGADiari des de l’espai

EloïseL’atracció desconeguda

any II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / número 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembrero 14 / desembre 2010e 2010e 2010e 2010e 2010e 2010e 2010e 2010e 2010e 2010e 2010

3€3€3€3€3€

BRUCun heroi de llegenda

“BIUTIFUL”La cara fosca de Barcelona

L’ALTERNATIVAEl festival des de dins

EDMON ROCHUn productor d’èxit

“ANIMALS”La nova aposta de l’ESCAC

3€CineDe

GARBO. EL ESPÍAUn català a la II Guerra Mundial

NOVA LLEI DEL CINEMAQuè n’opinen els protagonistes

LES 2 VIDES D’ANDRÉS RABADÁN

ESCOLES DE CINEMAFàbriques de talent

SPANISH MOVIELa comèdia de l’any

Àlex Brendemühl, l’assassí de la ballesta

Any I / Número 03 / Dese

mbre 2009

BLOG Tendra innocència

PREMIS GAUDÍ TOTS ELS NOMINATSCATALUNYA PLATÓ UN PAÍS DE RODATGES

MIL CRETINS VENTURA PONS & QUIM MONZÓSALOMÓN SHANG CONTRA TOT I TOTHOM

any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II /any II / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / número 15 / gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 2011 gener 20113€3€3€3€3€3€3€3€3€3€3€3€3€3€3€3€3€3€3€3€3€

3€CineDe

ACADÈMIA DEL CINEMAParla el president, Joel Joan

ELISA K Judith Colell i Jordi cadena roden junts

CINEMA BALEARUna mirada de prop

VIATGE MÀGIC A L’ÀFRICAEl 3D català ja és aquí

EL CÓNSUL DE SODOMA

Jordi Mollà, a la pell del poeta Gil de Biedma

Any I / Número 04 / Gene

r 2010

Any I / Número 10 / Juliol - Agost 2010

3€

9772013588004

10

ISSN

2013

-588

2

Quim Gutiérrez, un atípic objecte del desig

UNA HORA MÁS EN CANARIAS

MARÍA Y YOAmor de pare

ACADÈMIA DEL CINEMAArriba la festa d’estiu

FLOQUET DE NEUEls secrets del guió

L’ART D’ADAPTARLlibres que esdevenen films

GUEST LA MIRADA DE GUERÍNLA NIT QUE VA MORIR L’ELVIS INTRIGA MÍSTICA

LA VIDA SUBLIME VIATGE ÍNTIM I FAMILIARFESTIVALS BERLÍN, SUNDANCE, ROTTERDAM

L’ANY D’AGUSTÍ VILLARONGA I NORA NAVAS

Els Gaudí de

Pa negre

any any any any II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 /II / número 16 / febrer 2011 febrer 2011 febrer 2011 febrer 2011 febrer 2011 febrer 2011 febrer 2011 febrer 2011 febrer 2011 febrer 2011 febrer 2011 febrer 2011 febrer 2011 febrer 2011 febrer 2011 febrer 2011 febrer 2011 febrer 2011

3€3€3€3€3€

3€CineDe

UN CATALÀ A SUNDANCEEn directe des de Salt Lake City

SERGI LÓPEZ El rostre omnipresent

LUNA CALIENTEL’última provocació de Vicente Aranda


SERGI LÓPEZ

PREMIS GAUDÍ 2010La catifa vermella

Mar Coll i Nausicaa Bonnín: triomfar abans dels 30

Any I / Número 05 / Febr

er 2010

PREMIS GOYA PA NEGRE FA HISTÒRIASERGI LÓPEZ REPÀS A UN ACTOR INCANSABLE

ESTEVE RIAMBAU LA NOVA FILMOTECA, A PUNTRODATGES BARCELONA, ESCENARI HABITUAL

Ventura Pons25 anys de cinema

any II / número 17 / març 2011

3€any II / número 17 / març

2011 3€



2011 3€

3€CineDe

NOUS CINEMES GIRONABarcelona està d’estrena

COMPOSITORS CATALANSEls altres mestres del cinema

EL 3D A CATALUNYAJa és una realitat

LA BOMBA DEL LICEUAmb la mirada de carles Balagué

ESTACIÓ DE L’OBLIT

Fermí Reixach, l’actor amb majúscules

Any I / Número 06 / Març

2010

any II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / númany II / número 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre ero 12 / octubre 2010201020102010201020102010201020102010

3€3€3€3€3€

LOS OJOS DE JULIAEl terror fet a casa

SITGES 2010La festa anual delcinema fantàstic

BURIEDL’últim fenòmen mundial

PA NEGREUna estrena molt literària

BICICLETA, CULLERA POMALa lluita de Maragall segons Carles Bosch

DANIEL BRÜHL EL TALENT I LA JOVENTUT JUDITH COLELL I JORDI CADENA UN TÀNDEM D’ÈXIT

CARLES TORRAS I RAMON TÉRMENS A MÀLAGAUNA MIRADA A BARCELONA AMB ELS ULLS DE MIREIA ROS

JAUME COLLET-SERRA

El somni americà

any II / número 18 / abril 2011

3€any II / número 18 / abri

l 2011 3€



l 2011 3€

NOVA OFERTA DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL11 edicions + DVD A ESCOLLIRPER NOMÉS 24€ pel·lícules a escollir:ELISA K, de Judith Collell i Jordi CadenaHEROIS, de Pau Freixaspromoció vàlida fi ns a esgotar existències DVDs editats per:

contacte: 93 511 6690 / [email protected] / www.facebook.com/decine

Les aventures de Tintín: El secret de l’UnicornDirigida per Spielberg i produïda per ell mateix i per Peter Jackson, el jove actor Jamie Bell, que va saltar a la fama gràcies al seu paper de Billy Elliot l’any 2000, posa rostre al famós reporter del còmic d’Hergé. Rodada en tres dimensions i combinant animació amb actors reals, el film és la primera entrega d’una anunciada saga cinematogràfica.

sonora és una creació del mestre John Williams (Indiana Jones, E.T., La guerra de les galàxies, Jurassic Park, La llista de Schindler, Harry Potter...). Peter Jackson (El Senyor dels anells, King Kong) prendrà el relleu de Spielberg en la segona entrega de les històries de Tintín i el seu nom ja sona també per dirigir la tercera part i completar una possible trilogia.

El fi lm és una adaptació dels llibres El secret de l’Unicorn i El tresor de Rackham el Roig, escrits pel belga Hergé en els anys 1942 i 1944. El personatge de Tintín, interpretat per Jamie Bell, està acompanyat del carismàtic capità Haddock, a qui dóna vida Andy Serkis, cone-gut per la seva recreació de Gollum a El Senyor dels anells. També hi ha l’últim James Bond, Daniel Craig, que encarna el malvat Rackham el Roig. A la història que explica el fi lm, Tintín compra la maqueta d’un vaixell, l’Unicorn, per fer-li un regal al capità Haddock. No obstant això, uns individus es mostren molt interessats en la seva adquisició i li fan un seguit d’ofertes. Pel que sembla, existeixen tres models iguals on s’amaguen uns pergamins que, junts, els por-tarien a trobar el tresor de Rackham el Roig, a qui en un altre temps es va enfrontar un avantpassat de Haddock. El fi lm és el resultat de deu anys de feina des de l’inici del projecte i el pressupost fi nal ha estat de 135 milions d’euros. La banda

Títol original ¦ The Adventures of Tintin: The Secret of the Unicorn

Direcció ¦ Steven Spielberg

Gènere ¦ Aventures

Producció ¦ Amblin Entertainment, Paramount Pictures, Sony Pictures Entertainment

Repartiment ¦ Jamie Bell, Andy Serkis, Daniel Craig, Simon Pegg, Nick Frost


CINEMA EN CATALÀ


Tintín i el Capità Haddock, del còmic a la gran pantalla

www.gencat.cat/llengua/cartellera www.facebook.com/cinemaencatala

Altres estrenes previstes en català per al mes d’octubre:

el cinema doblat i subtitulat en català compta amb el suport de la generalitat de catalunya

Tímids anònims Immigrants, la dolce vita Un gat a París

SITGES 2009La cita catalana amb el fantàstic

THE FROSTEmocions gelades a Noruega

LOS CONDENADOSPremi de la crítica a Sant Sebastià

MAGIC JOURNEY TO AFRICAJordi Llompart revoluciona el 3D

La por segons Balagueró i Plaza

MÀRQUETING ONLINEEl futur del cinema?

E.S.O.Terror a l’institut

LOS PASOS DOBLESIsaki Lacuesta no descansa

CINEMA VALENCIÀEl talent de la llum

‘IngrId’, intriga i fascinació

EDUARD FERNÁNDEZAtrapat a ‘La mosquitera’

CRUZANDO EL LÍMITEEmocions adolescents

FESTIVALS CATALANSBon cinema per tot el territori

NORA NAVASUn èxit merescut

FLOQUET DE NEUEl rodatge en imatges

ACADÈMIA DEL CINEMAV.O. catalana a Hollywood

A LA DERIVACita anual amb Ventura Pons

EDUARD CORTÉSTot sobre ‘Ingrid’

MANUEL HUERGADiari des de l’espai

EloïseL’atracció desconeguda

BRUCun heroi de llegenda

“BIUTIFUL”La cara fosca de Barcelona

L’ALTERNATIVAEl festival des de dins

EDMON ROCHUn productor d’èxit

“ANIMALS”La nova aposta de l’ESCAC

GARBO. EL ESPÍAUn català a la II Guerra Mundial

NOVA LLEI DEL CINEMAQuè n’opinen els protagonistes

LES 2 VIDES D’ANDRÉS RABADÁN

ESCOLES DE CINEMAFàbriques de talent

SPANISH MOVIELa comèdia de l’any

Àlex Brendemühl, l’assassí de la ballesta

BLOG Tendra innocència

PREMIS GAUDÍ TOTS ELS NOMINATSCATALUNYA PLATÓ UN PAÍS DE RODATGES

MIL CRETINS VENTURA PONS & QUIM MONZÓSALOMÓN SHANG CONTRA TOT I TOTHOM

ACADÈMIA DEL CINEMAParla el president, Joel Joan

ELISA K Judith Colell i Jordi cadena roden junts

CINEMA BALEARUna mirada de prop

VIATGE MÀGIC A L’ÀFRICAEl 3D català ja és aquí

EL CÓNSUL DE SODOMA

Jordi Mollà, a la pell del poeta Gil de Biedma

9772013588004

10

ISSN

2013

-588

2

Quim Gutiérrez, un atípic objecte del desig

UNA HORA MÁS EN CANARIAS

MARÍA Y YOAmor de pare

ACADÈMIA DEL CINEMAArriba la festa d’estiu

FLOQUET DE NEUEls secrets del guió

L’ART D’ADAPTARLlibres que esdevenen films

GUEST LA MIRADA DE GUERÍNLA NIT QUE VA MORIR L’ELVIS INTRIGA MÍSTICA

LA VIDA SUBLIME VIATGE ÍNTIM I FAMILIARFESTIVALS BERLÍN, SUNDANCE, ROTTERDAM

L’ANY D’AGUSTÍ VILLARONGA I NORA NAVAS

Els Gaudí de

Pa negre


SERGI LÓPEZ El rostre omnipresent

LUNA CALIENTEL’última provocació de Vicente Aranda


SERGI LÓPEZ

PREMIS GAUDÍ 2010La catifa vermella

Mar Coll i Nausicaa Bonnín: triomfar abans dels 30

PREMIS GOYA PA NEGRE FA HISTÒRIASERGI LÓPEZ REPÀS A UN ACTOR INCANSABLE

ESTEVE RIAMBAU LA NOVA FILMOTECA, A PUNTRODATGES BARCELONA, ESCENARI HABITUAL

Ventura Pons25 anys de cinema



2011 3€



2011 3€

NOUS CINEMES GIRONABarcelona està d’estrena

COMPOSITORS CATALANSEls altres mestres del cinema

EL 3D A CATALUNYAJa és una realitat

LA BOMBA DEL LICEUAmb la mirada de carles Balagué

ESTACIÓ DE L’OBLIT

Fermí Reixach, l’actor amb majúscules

LOS OJOS DE JULIAEl terror fet a casa

SITGES 2010La festa anual delcinema fantàstic

BURIEDL’últim fenòmen mundial

PA NEGREUna estrena molt literària

BICICLETA, CULLERA POMALa lluita de Maragall segons Carles Bosch

DANIEL BRÜHL EL TALENT I LA JOVENTUT JUDITH COLELL I JORDI CADENA UN TÀNDEM D’ÈXIT

CARLES TORRAS I RAMON TÉRMENS A MÀLAGAUNA MIRADA A BARCELONA AMB ELS ULLS DE MIREIA ROS

JAUME COLLET-SERRA

El somni americà



l 2011 3€



l 2011 3€

11 edicions + DVD 24€

pel·lícules a escollir:ELISA K, de Judith Collell i Jordi CadenaHEROIS, de Pau Freixaspromoció vàlida fi ns a esgotar existències DVDs editats per:

contacte: 93 511 6690 / [email protected] / www.facebook.com/decine

www.gencat.cat/llengua/cartellera


M�

� tr

en� El ilusionista Nader y Simin, una separación

Contagio El sueño de Iván

Las razones del corazón One Day

Restless (Sin descanso) Another year

Títol original ¦ L’illusionniste

Direcció ¦ Sylvain Chomet

Gènere ¦ Animació

Producció ¦ Coproducció França – Regne Unit, Django Films


Títol original ¦ Jodaeiye Nader az Simin

Direcció ¦ Asghar Farhadi

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Memento Films, Sony Pictures, Asghar Farhadi

Repartiment ¦ Sareh Bayat, Sarina Farhadi, Leila Hatami, Kimia Hosseini, Shahab Hosseini


Títol original ¦ Contagion

Direcció ¦ Steven Soderbergh

Gènere ¦ Thriller

Producció ¦ Warner Bros. Pictures, Double Feature Films, Participant Media, Regency Enterprises

Repartiment ¦ Matt Damon, Kate Winslet, Gwyneth Paltrow, Marion Cotillard, Jude Law


Direcció ¦ Roberto Santiago

Gènere ¦ Comèdia

Producció ¦ Tornasol Films, Castafiore Films

Repartiment ¦ Óscar Casas, Demián Bichir, Ana Claudia Talancón, Antonio Resines, Fernando Tejero


Direcció ¦ Arturo Ripstein

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Fondo de Inversión y Estímulos al Cine (FIDECINE), Ibermedia, Mil Nubes-Cine, Wanda Films

Repartiment ¦ Arcelia Ramírez, Vladimir Cruz, Plutarco Haza, Patricia Reyes Spíndola, Alejandro Suárez


Direcció ¦ Lone Scherfig

Gènere ¦ Comèdia romàntica

Producció ¦ Focus Features, Color Force, Random House Films

Repartiment ¦ Anne Hathaway, Jim Sturgess, Patricia Clarkson, Romola Garai


Títol original ¦ Restless

Direcció ¦ Gus Van Sant

Gènere ¦ Drama romàntic

Producció ¦ Columbia Pictures, Imagine Entertainment

Repartiment ¦ Mia Wasikowska, Henry Hopper, Ryo Kase, Schuyler Fisk, Jane Adams


Direcció ¦ Mike Leigh

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Film4, Focus Features, Thin Man Films, UK Film Council

Repartiment ¦ Jim Broadbent, Lesley Manville, Ruth Sheen, Peter Wight, Oliver Maltman


Segona pel·lícula del director de Bienvenidos a Belleville, basada en un guió de Jacques Tati que mai va ser produït. Explica la història d’un vell mag que intenta no defraudar una nena convençuda que els seus trucs de màgia són reals. Nominada com a millor fi lm d’animació als Oscar 2010 i els Globus d’Or.

Simin i Nader són un matrimoni que, juntament amb la seva fi lla Termeh, decideixen abandonar l’Iran perseguint una vida millor. Quan tot està preparat per marxar,ell es fa enrere per por d’abandonar el seu pare, que pareix Alzheimer. Ella, disgustada, decideix demanar el divorci. Tot es complicarà quan el marit contracti una dona per ajudar-lo amb el seu pare.

Un virus mortal esclata a nivell mundial, afectant la població en qüestió de dies i propagant-se pel simple contacte entre humans. Un thriller realista i sense efectes especials sobre els efectes d’una epidèmia, on es creuen diverses línies argumentals protagonitzades per Matt Damon, Kate Winslet o Gwyneth Paltrow . Es podrà veure al Festival de Sitges.

Per primera vegada a la història, una selecció mundial d’estrelles del futbol jugarà contra una selecció mundial de nens. L’objectiu, recaptar fons per ajudar les víctimes d’un terratrèmol africà. L’Iván, un nen d’onze anys, és escollit per participar en aquesta selecció, i donarà lloc al partit més imprevisible que es recordi a la història del futbol.

Emilia, una mestressa de casa aclaparada per la mediocritat de la seva vida, pel seu marit fracassat i la seva maternitat mal portada, sent que arriba el fi nal de tot. El seu amant l’abandona,igual que la targeta de crèdit. I decideix suïcidar-se. La seva mort aproparà el marit cornut i l’amant esquiu. Adaptació de Madame Bovary de Gustave Flaubert.

Emma i Dexter es coneixen el dia de la seva graduació universitària, el 15 de juliol de 1988. Ella és una noia de classe treballadora que somia amb un món millor i ell és un jove ric amb ganes de menjar-se el món. Durant vint anys, cada 15 de juliol es mostra com transcorren les seves vides i la seva gran amistat. Un dia s’adonen que el que estaven buscant ho tenien just al davant.

La nova proposta de Gus Van Sant narra la història d’amor d’una parella jove. Ella és una malalta terminal que s’enamora d’un noi a qui li agrada assistir a funerals. Tots dos es trobaran, a més, amb el fantasma d’un pilot kamikaze japonès de la II Guerra Mundial. Presentada a l’última edició del Festival de Canes.

Família i amistat. Alegria i tristesa. Esperança i desànim. Soledat. Un naixement i una mort. Gerri, terapeuta, i Tom, geòleg, són un matrimoni feliç, tot i que els preocupa que el seu fi ll Joe, advocat,continuï solter. Aquesta preocupació els impedeix adonar-se fi ns a quin punt Maria, una fràgil companya de feina de Gerri, depèn completament de la seva amistat.

CINE

MA EN

CATA

LÀ


Immigrants (L.A. Dolce Vita) Paranormal Activity 3

Un gat a París La cosa

El niño de la bicicleta Lobos de Arga

Son of Babylon Criadas y señoras

Títol original ¦ Immigrants - Jóska menni Amerika

Direcció ¦ Gabor Csupo


Producció ¦ Grand Allure Entertainment, Klasky-Csupo, Megafilm


Direcció ¦ Henry Joost i Ariel Schulman

Gènere ¦ Terror

Producció ¦ Blumhouse Productions, Paramount Pictures

Repartiment ¦ Katie Featherston


Títol original ¦ Une vie de chat

Direcció ¦ Jean-Loup Felicioli, Alain Gagnol


Producció ¦ Folimage, Digit Anima, France 3 Cinéma


Títol original ¦ The Thing

Direcció ¦ Matthijs van Heijningen Jr.


Producció ¦ Strike Entertainment, Universal Pictures

Repartiment ¦ Mary Elizabeth Winstead, Eric Christian Olsen, Joel Edgerton, Jonathan Walker, Dennis Storhøi,


Títol original ¦ Deliverez moi - Le gamin au vélo

Direcció ¦ Jean-Pierre Dardenne, Luc Dardenne

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Archipel 35, Les Films du Fleuve, Lucky Red, France 2 Cinéma, RTBF, Belgacom

Repartiment ¦ Cécile De France, Thomas Doret, Jérémie Renier, Fabrizio Rongione, Egon Di Mateo


Direcció ¦ Juan Martínez Moreno

Gènere ¦ Terror

Producció ¦ Telespan 2000, Vaca Films, TVE

Repartiment ¦ Gorka Otxoa, Carlos Areces, Secun de la Rosa, Manuel Manquiña, Luis Zahera


Direcció ¦ Mohamed Al Daradji

Gènere ¦ Road-movie

Producció ¦ Human Film, Iraq Al-Rafidain, Screen Yorkshire

Repartiment ¦ Shazada Hussein, Yasser Talib, Hussen Mohammed, Bashir Al-Majid


Títol original ¦ The Help

Direcció ¦ Tate Taylor

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ DreamWorks Pictures

Repartiment ¦ Emma Stone, Viola Davis, Bryce Dallas Howard, Sissy Spacek, Octavia Spencer


Film d’animació protagonitzat per Joska, un immigrant hongarès que comparteix habitació a Los Ángeles amb el rus Vladislav. Tos dos han emigrat dels seus països a la recerca del somni americà, però no trigaran molt a adonar-se que, lluny de casa seva, només es tenen l’un a l’altre. Cinta hongaresa en clau de comèdia, dirigida per un dels animadors d’Els Simpson.

Amb un pressupost de només 15.000 dòlars, Paranormal Activity va aconseguir recaptar uns esplèndids 193 milions de dòlars arreu del món. Fa poc va arribar a les sales de cinema Paranormal Activity 2, amb uns ingressos igualment generosos. Fins ara, la franquícia ha guanyat 157 milions de dòlars, i ara s’estrena la tercera part, que promet seguir el mateix camí d’èxit.

El Dino és un gat que divideix la seva vida entre dues llars. De dia viu amb Zoé, la fi lla de Jeanne, una comissària de policia. De nit, passeja pels terrats de París amb Nico, un lladre experimentat. Jeanne no pot més. No només ha de moderar els rampells del Nico, sinó que també ha de vigilar el Colós de Nairobi, una estàtua gegantina.

Preqüela de La cosa, dirigida per John Carpenter al 1982. L’acció transcorrerà a la base noruega que apareixia al fi lm de Carpenter, on arriba la paleontòloga Kate Lloyd per a iniciar l’expedició de la seva vida. Però aviat es convertirà en una missió de supervivència, quan un alienígena és desenterrat del gel per un equip de científi cs internacionals.

Cyrus, d’onze anys, s’escapa de la casa d’acollida on el seu pare el va deixar després d’haver-li promès anar-lo a buscar. Ara només té un objectiu ¦ trobar el seu pare. Trucant en va a la porta de l’apartament on vivien, el nen es refugia a un gabinet mèdic on coneix Samantha, que té una perruqueria i li permet quedar-se amb ella els caps de setmana.

És l’any 1910. Una terrible maledicció cau sobre un petit poble de Galícia, quan el fi ll de la marquesa de Mariño és convertit en home llop. Cent anys després, un escriptor fracassat i últim descendent masculí dels Mariño, torna al poble convençut que volen nomenar-lo fi ll predilecte. Però el que volen els veïns és sacrifi car-lo per tal que no caigui una nova maledicció al poble.

Tres anys després de la caiguda del règim de Saddam Hussein, Ahmed, un nen kurd de dotze anys, recorre les polsegoses i solitàries carreteres del nord de l’Iraq amb la seva àvia. Busquen el pare del nen, un soldat arrestat per la Guàrdia Republicana de Saddam al final de la Guerra del Golf i que mai va tornar de la guerra.

Anys 60, Mississippi. Skeeter és una jove del sud que torna de la universitat decidida a convertir-se en escriptora,però que revoluciona la vida dels seus amics i la seva petita ciutat quan es proposa entrevistar dones negres que han passat la seva vida servint famílies importants però patint la discriminació racial.

CINE

MA EN

CATA

LÀ

Sitges 2011Torna el cinema fantàstic més internacionalTorna el cinema fantàstic més internacionalTorna el cinema fantàstic

Com cada octubre, el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya torna a Sitges (enguany del 6 al 16 d’aquest mes), i en aquesta ocasió ho fa per celebrar la seva edició 44. Sens dubte, és la cita cinematogràfica més important de l’any, i arriba carregada de novetats tant internacionals com catalanes.

Hugo de Cominges

44 FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA

F� ti

val


Any rere any, el festival de Sitges pre-senta atractives propostes d’arreu del món, tant en les seves seccions

ofi cials competitives com en la resta de la seva àmplia programació. Són cintes que, més enllà de la seva vocació pel cinema de gènere, encara no s’han distribuït en sales comercials, però gran part d’aquestes han tingut una presència destacada en altres festivals internacionals. Entre els llargme-tratges més esperats d’aquesta edició hi trobem dues produccions que tenen en comú uns cataclismes o catàstrofes mun-dials que posaran en perill l’humanitat: Melancholia, la darrera obra del polèmic director danès Lars von Trier, que compta amb la participació de Kirsten Dunst (gran premi d’interpretació femenina a Cannes), John Hurt, Kiefer Sutherland, Charlotte Gainsbourg i Charlotte Rampling; i Con-tagion, del nord-americà Steven Soder-bergh (que es va presentar recentment a Venècia), protagonitzada per Matt Damon, Gwyneth Paltrow, Marion Cotillard, Lau-rence Fishburne i Jude Law.

A aquests dos títols de la Secció Ofi cial Fantàstic Panorama se suma la visió apo-calíptica de Béla Tarr a The Turin Horse (que també es va exhibir a la mostra vene-ciana), guanyadora del Premi Especial del Jurat al darrer festival de Berlín. Aquesta secció també presentarà interessants pro-postes com la terrorífi ca Don’t Be Afraid of the Dark, produïda per Guillermo Del Toro; l’epopeia vampírica The Moth Diaries,de Mary Haron (directora d’American Psycho); l’espectacular superproducció coreana en 3D Sector 7; l’obscura versió del clàs-

sic Jane Eyre, protagonitzada per Michael Fassbender (recentment premiat a Venècia com a millor actor per Shame); el fi lm d’ani-mació per adults Tatsumi, d’Eric Koo; o la carregada d’adrenalina Drive, de Nicolas Winding-Refn, millor director en el passat festival de Cannes.

La participació catalana d’enguany també presenta un cartell de luxe, amb dos pun-tals destacats. D’una banda, Eva, el debut en el “llarg” de Kike Maíllo, serà l’encar-regada d’inaugurar el festival el proper 6 d’octubre. Aquesta producció d’Escán-dalo Films, interpretada per Daniel Brühl i Marta Etura, va ser ovacionada en el seu passi a la mostra veneciana. Ambientada al 2041, presenta un món on els humans conviuen amb robots, en un thriller de fi nal impactant. Precisament, aquesta 44ena edició està inspirada per la intel-ligència artifi cial, coincidint amb el desè aniversari del fi lm de Steven Spielberg Inteligencia Artifi cial. Els cartells publici-taris del festival d’enguany mostren dues persones orientals aparentment normals, però en realitat són màquines.

D’una altra banda, també podrem veure l’esperadíssima Mientras duermes, de Jaume Balagueró, a la Secció Ofi cial Fan-tàstic Panorama. Aquest realitzador llei-datà, un altre clàssic del festival, enguany rebrà un dels premis homenatge del fes-tival, La Màquina del Temps. Protagonit-zada per Luis Tosar i, novament, per Marta Etura, Mientras duermes no és un fi lm de terror convencional sinó un inquietant thriller psicològic.

Altres títols catalans que es mostraran a Sitges són Emergo, primer llargmetratge de Carles Torrens, que formarà part de la Secció Oficial Fantàstic Competitiva, i que compta amb un guió del realitzador de Buried, Rodrigo Cortés. Aquest film, rodat amb joves actors nord-americans, suposa una nova mirada al cinema de cases encantades. I dins de la secció Noves Visions - Especials, un espai dedi-cat a les propostes més innovadores i transgressores, s’exhibirà Amanecidos, opera prima de Yonay Boix i Pol Aregall, rodada entre 2008 i 2010 amb el suport d’Eddie Saeta, sense seguir una estruc-tura narrativa linial.

Aquesta mateixa secció també presen-tarà Open 24H, del director de Trash Car-les Torras, que retrata la problemàtica vida d’un vigilant nocturn, mitjançant un torbador blanc i negre; així com Ushima-Next, el debut a la gran pantalla de Jesús Manuel Montané i Joan Frank Charanson-net, una fàbula futurista que reivindica el cinema pànic creat per Roland Topor, Alejandro Jodorowsky i Fernando Arra-bal (qui també participa com a actor). Finalment, dins de la Secció Noves Visi-ons – Discovery, s’exhibirà Vlogger, de l’especialista en machinima (animació creada amb videojocs) Ricard Gras, un thriller gravat en el popular videojoc Second Life, que porta el segell de la filial espanyola de Zentropa, la produc-tora de Lars von Trier . Tot això i molt més ho podrem gaudir del 6 al 16 d’octubre al festival de cinema fantàstic més interna-cional de Catalunya. �

Pàgina anterior: Melancholia, de Lars Von Trier, és un dels plats forts de l’edició d’enguany.

Esquerra superior: Don’t Be Afraid Of The Dark, de Guillermo del Toro.

Esquerra inferior: Inteligencia artifi cial, el fi lm de Steven Spielberg

Dreta: The Turin Horse, de Béla Tarr.


68TH VENICE INTERNATIONAL FILM FESTIVAL

F� ti

val


BIENNALE 2011LA FICCIÓ VENECIANA

Cenzo A. de Haro

Per quarta vegada en cinc anys, el Lido es converteix en sala d’estrena mundial. La 68ena edició de la Mostra Internacional de Cinema de Venècia ens ha presentat propostes de grans cineastes. Quatre sales de projecció a vessar. Vint-i-tres pel·lícules en competició entre les quals es trobava el documental d’Òscar Pérez i Maria del Mar de Ribot Hollywood Talkies i la primera projecció oficial d’Eva, el film de Kike Maíllo que obrirà Sitges 2011 o el que ja és la nostra festa de celebració del cinema.

El nou fi lm de Polanski, Un dios salvaje, va ser una de les novetats més esperades del festival


La Biennale és un exemple d’aquests actes de celebració que suposa un festival. Movent-se entre la fi ra de professionals, sala d’exhibició i el glamur de les catifes vermelles, a Venècia

s’experimenta alguna cosa més intangible fora de programa: tota una ciutat entregada al setè art, escenari de records mai viscuts, de mites i llegendes del cinema, la realitat de les fi ccions entre els professionals de la fi cció.

“Aquell que ha contemplat la bellesa, està condemnat a seduir-la o morir”.

Dirk Bogarde a Morte a Venezia(Luchino Visconti, 1971)

Venècia és de les poques ciutats al món que es pot tenir la sensa-ció que ja s’ha vist sense haver recorregut els seus canals. No cal l’ajuda de Google per reconèixer la seva fi sonomia de peix tren-cat en forma d’”s” invertida pel Gran Canal, ni consultar les guies turístiques per saber que al Florian pots degustar el cafè més car del món, ni haver estat allotjat per comprovar la dubtosa fi abilitat de les canonades venecianes. Venècia es presenta com el tràiler mal plantejat d’una superproducció. S’avança massa certerament a allò que hom trobarà a la sala de cinema. Potser és per aquesta manca de sorpresa, o d’aparent absència de descobriment que, turísticament, mai m’ha semblat un destí atraient. Ningú no m’ha-via advertit, però, que sota tota aquesta dansa d’imatges de pos-tal i d’informació rebuda sobre els seus indrets s’hi amaguen, implícits, una naturalesa i una forma d’ésser: Venècia viu de la fi cció, i creix sobre la imatge que crea en el propi espectador/visi-tant. No deu ser estrany que les celebracions més reconegudes de la ciutat siguin el carnestoltes i la Biennale. Salvant les distàn-cies, ambdues no deixen de ser un ball de màscares, la festa de viure sota la pell d’un altre, un joc entre la mentida, la imaginació i la confusió. És l’exaltació d’una irrealitat. Fins i tot la planifi cació urbana de la ciutat no està mancada d’aquesta concepció. Cons-truïda sobre un impossible, els estrets carrerons, el lliscar de les góndoles sota els ponts o el renaixement de les façanes només serveixen com a atrezzo d’uns interiors que amaguen el veritable ritme vital de la ciutat, com si cada edifi ci interpretés un paper de guió sobre un escenari dissenyat per a l’art, per despertar emo-cions, per viure somnis. Viatjar a Venècia, doncs, és com aventu-rar-se dins el propi imaginari col·lectiu. És una coordenada d’un mapa mental fet de cel·luloide, assenyalat per línies de diàleg, marcat per noms d’estrelles i localitzat pel mític de les escenes.

Els meus companys de viatge són fi del exemple d’això. Mentre jo em sorprenia xiulant la simfonia nº5 de Mahler a les platges del Lido, un es mirava la ciutat des dels racons que Corto Maltés havia assenyalat a la seva faula, i un altre somiava amb la localització no utilitzada a Don’t Look Now (Nicolas Roeg, 1973) d’una plaça de Sant Marc inundada. Amb aquest esperit, el nostre guia de luxe no podia ser un altre que el Roeg, un d’aquests professionals de la fi cció, un noi que deu el seu origen, i el seu nom, al rodatge d’aquest fi lm de culte. Comença l’espectacle.

Passejant pel recinte del festival em venia al cap una idea com a objectiu. Probablement el de la majoria dels assistents: conser-var i perdurar. Durant el festival, el Lido es converteix en tota una ciutat al servei de la indústria, el públic i els curiosos. El recinte de la Mostra el conformen carrers sense nom on illes d’acreditats opinen, treballen i busquen Wi-Fi desesperadament, on l’IMDb passa a ser la xarxa social de contactes i on gent acostumada a bellugar les xancletes entre bastidors es barregen entre produc-tors i distribuïdors mentre pensen a quina festa de les proposades assistiran aquella nit. Fora del Palau sorprenen les llargues cues pels passis a les seccions menys conegudes com Orizzonti o Con-trocampo italiano, prova de la bona salut de les noves propostes i d’un espectador disposat a retenir un visionat que, la majoria de vegades, no arribarà a les sales comercials. En quant als curi-osos, s’amunteguen a la porta de l’Hotel Excelsior esperant veure en directe la Madonna o qualsevol altra estrella de revista men-tre a l’interior, periodistes, cossos de seguretat privada i actors serveixen els seus rituals professionals i fan els papers que els pertoquen. Tots buscant el seu moment, quedar-se amb la foto, mantenir el contacte. Temps. Un festival de cinema és qüestió de temps. Potser això també va pensar Polanski en plantejar el seu nou fi lm. Carnage (Un dios salvaje) i The Ides of March (George Clooney) –dos dels fi lms més esperats- comparteixen com a tema la fútil perdurabilitat d’uns ideals. En to més crític, també comparteixen una acusada feblesa a l’hora de desenvolupar el discurs sobre la mort d’aquests ideals comunitaris i del civisme privat, o el que seria el fracàs de l’individu exposat en un context col·lectiu. A Polanski, aquesta feblesa recau exclusivament en el text original de Yasmina Reza. A nivell metafòric, el fi lm ben bé podria representar l’alliberament del seu director a partir d’allò pel que viu: la seva obra, o com les limitacions individuals són insignifi cants en relació a la permanència de l’obra. L’exercici “buñuelià” d’enclaustrar els personatges entre quatre parets i tractar la conversió de la cordialitat en hostilitat per alliberar l’individu, el cineasta. Philip Garrel afi rmava: “per l’art, lluitem per l’eternitat; però això no serveix de res ja que som mortals”. Polanski ho ha aconseguit.

“Només busco un moment que duri eternament” Donald Sutherland a Il

Casanova (Federico Fellini, 1976)

El tercer dia de festival va deixar dues obres d’amor de saló, molt diferents entre elles i amb no menys diferència de rebuda de críti-ques. Mentre Garrel a Un été brulant ens ofega als silencis i al fals confort dels ambients intimistes en un exercici resolt –malament- com a còpia godardiana, Cronenberg utilitza la intimitat dels salons i la fredor dels sanatoris per enamorar-se i enamorar-nos amb la Michael Fassbender a Shame, de Steve McQueen

F� ti

val


paraula, amb la neurosi de Jung i el discurs de Freud, amb la histè-ria de la Sabina Spielrein i el desvergonyiment d’un impressionant Vincent Cassel com a Otto Gross. A Dangerous Method (Un método peligroso), que de simple, es fa complex. L’amor, el desig, el sexe; conceptes clàssics a la biografi a de la humanitat, com clàssica la proposta hàbilment representada que en fa el Cronenberg. No m’amagaré: he hagut de buscar informació sobre la realització de la pel·lícula per poder aproximar-m’hi més enllà de la mesurada posada en escena i la perfecció dels plànols i els seus fora de camp. Un encara no està acostumat a llegir els subtítols en italià quan la profunditat del text no només requereix rapidesa de comprensió sinó coneixement de psicoanàlisi de base. Sota el meu desarrela-ment em pregunto com ho haurà pogut fer cert crític. Encara valo-rant el pòsit del fi lm i amb les imatges d’un Danubi d’un altre temps a la retina, vam creuar la Laguna Veneta fugint del Lido, fugint de qualsevol festa de renom a ritme de vaporetto en direcció al que s’havia convertit en una cinquena sala de projecció, racó on real-ment es prenia el pols al festival -en sentit literal-, estendard d’irre-alitat i d’excessos. Un espai vital on ens vam adaptar darrera un “jo” social i interpersonal, on l’ego jugava en favor de la sociabilitat. Va ser durant aquelles nits al Palazzo Grassi, rodejats de cordó ver-mell, asseguts a unes taules privilegiades, bevent amb Fassbender, Patti Smith, Harvey Weinstein o Madonna, quan va començar, per primera vegada, la meva amistat real amb el vodka Belvedere. I no parlo exclusivament d’una addicció. Sobre aquesta situació en què la gent entra i surt de la vida de l’al-tre, sobre l’intrús que habita en un espai fora del seu context natu-ral i sobre una addicció en concret, McQueen construeix la seva segona obra mestra. Queda clar que el cineasta té certa debilitat pel cinema del cos, ja ho va demostrar a Hunger (2008). Shame, més enllà d’un altre concepte humà de difícil defi nició i molt més enllà d’un arriscat Fassbender i del seu comportament sexual, és un relat sobre l’individu condicionat per l’entorn. Un particular American Psycho al límit quan els murs que ha construït contra

l’emoció comencen a esquerdar-se. McQueen parla de la rutina de la intimitat, d’allò que tots amaguem i d’allò que deixem veure. La forma en què ens invita a entrar-hi és la forma que espera trobar tot aquell qui es dedica a fer cinema. Els moments on, sense saber per què, les actuacions, el silenci, la llum, l’enquadrament... et deixen congelat, i és durant aquests segons que arribes a justifi -car tot un rodatge. I ell ho comparteix. Magistral.

“Que agradable és estar a l’ombra parlant de l’amor” Stéphane Audran a

Brideshead Revisited (1981)

L’equip d’Eva arribava al Lido i nosaltres tornàvem a casa. Marxo sense descobrir la genialitat del Tomas Alfredson o de l’Andrea Arnold; la premiada nova proposta del responsable de Canino Yor-gos Lanthimos, o la quantitat i qualitat de cintes arribades de la Xina i Hong-Kong. Marxo sense veure com el Sokurov i el seu Faust s’emporten el que tot crític augurava que passaria, però marxo amb alguna cosa més que no ens havíem plantejat. Aquests cinc dies a Venècia, com argumentava Jeremy Irons a la seva visita a la ciutat interpretant a Charles Ryder “van passar ràpidament, i dol-çament. Potser massa dolçament. M’ofegava en mel, sense sentir el fi bló. Em va deixar un confús record de la ferotge llum del sol a la sorra i de la fredor dels marbres dels interiors, i l’aigua per tot arreu, l’aigua que llepava les pedres llises, l’aigua refl ectida en la llum d’una travessia de postal.” L’aigua de les nits al Palazzo Grassi, probablement com l’havia viscut Lord Byron. El que he arribat a acceptar i que no havia examinat a fons, és que puc con-siderar la fi cció creada per Venècia i viscuda a Venècia com una realitat. Sense discussió. La Mostra és una celebració del cinema, sí, però també és una creadora de cinema. ■

68TH VENICE INTERNATIONAL FILM FESTIVAL

Un método peligroso, la visió de David Cronenberg sobre Freud


Els nens salvatges, sí que va comptar amb ella per a la mare pati-dora de Para que no me olvides, on va poder alternar i establir un bon feeling amb el gran Fernando Fernán Gómez. M’agraden les arruguetes d’expressió que té l’Emma Vilarasau i que confi rmen la seva gran vitalitat. Recordo el dia en què me la vaig trobar a la Diagonal de Barcelona, quan anava a recollir el vestit pels Goya, sempre tan compromès per a les actrius nominades, amb una bar-reja d’il·lusió però també de serenor i de sensatesa, de tocar de peus a terra.És molt representativa d’aquestes actrius catalanes que són tan admirades a fora, i també de la dona d’avui en dia que es des-dobla per no desatendre els seus, però no renuncia a la feina on és una número 1. Té aurèola, és innegable. La meva experiència em diu que és seriosa, professional, complidora i competent. Jo només puc parlar bé d’Emma Vilarasau, que té més d’un ball pen-dent amb el cinema. A veure si s’animen els directors a contrac-tar-la més. Desgraciadament no tots els camins porten al cinema i ara fa temps que no la veig, però tant de bo puguem reprendre el contacte. Espero tornar a coincidir aviat amb la Vilarasau perquè sempre és un gust conversar amb ella.

Emma Vilarasau és una dona que enganxa. Crec que deu ser l’ac-triu amb la cara més simpàtica que conec, amb aquest punt entre-maliat que té. Una veu dolça i una manera particular de parlar fan especialment agradable no només veure-la, també escoltar-la. Riallera, juvenil, espontània i natural, aquesta actriu nascuda a Sant Cugat té una gran personalitat i caràcter. Actriu amb una potència extraordinària, l’Emma ha aportat al cinema el bagatge teatral que duia des que cridava l’atenció de la clientela del Teatre LLiure, el Teatre de Gràcia, on, molt joveneta, oferia memorables interpretacions.La televisió la va fer reina de la popularitat i encara que havia fet alguns papers en el cinema, no va ser fi ns que Jaume Balagueró li va donar la protagonista d’Els sense nom que va impactar amb la força de la seva imatge. La seva qualitat com a actriu és ben pro-vada, pot intepretar bones i dolentes, és molt dúctil, fotogènica, té primer pla i mirada. Aquella pel·lícula va ser una bona oportu-nitat que ella va aprofi tar molt bé i que ens va fer preguntar-nos a molts com ningú havia tingut abans la idea de donar-li confi ança per a un paper vistós.La directora Patricia Ferreira, que ara l’ha tornat a repescar per a

“Pot interpretar bones i dolentes, és molt dúctil, fotogènica, té

primer pla i mirada.”

emma vilarasau

Conxita Casanovas

Per�

l

Barcelona, 1995.

A la gran pantalla: Herois (Pau Freixas, 2010), [REC]3. Génesis (Paco Plaza, 2011),

Els nens salvatges (Patricia Ferreira, 2011).

A la petita pantalla: Polseres vermelles (2011).

Anna Corberó


El ca

fè

àlex monner

Un cafè o un te?Cafè.

Una seqüència que no oblidaràs mai?La del fi nal d’Herois, quan estem a l’aigua i ens esquitxem. Sem-pre la recordo com si l’hagués fet el dia anterior.

Com reacciones davant d’una mala crítica?Amb comprensió i respecte cap a tot tipus d’opinions.

Què és el que més i el que menys t’agrada de la teva feina?El que més la gent que coneixes i els sentiments que et mou aquesta feina. El pitjor, que és una feina dura on hi has de dedi-car moltes hores i de vegades sacrifi car coses que t’agradaria fer.

Què és el més complicat?Saber mantenir els peus a terra, però per sort i com sempre he dit, tinc un entorn meravellós i gent molt important per mi que sé que no perdré mai.

Alguna vegada t’has interpretat a tu mateix?La veritat es que sí, algun cop!

Què ha significat per tu el gran èxit de Polseres vermelles?Per a mi ha estat molt més que un simple èxit, m’ha donat una altra cara de la meva vida que mai m’hagués imaginat, tant a la meva com a la dels meus familiars. He mantingut com un estat d’elevació constant, tot el que em passava era nou i hem tingut poc temps per adaptar-nos-hi. Ha estat una experiència dura però sobretot molt gratificant i mai l’oblidaré.

La banda sonora de la teva vida?Mumford and Sons, Phoenix, Forever Young, Band of Horses, Slow Motion, Empire of the sun, The Louk, Evil Activities, Bob Marley, però sobretot... Pink Floyd.

La banda sonora de la teva carrera?Forever Young, sens dubte. Les coses que em remou aquesta cançó per dins em fa recordar tota la meva petita carrera des de que vaig fer Herois.

Un paper que t’encantaria interpretar?La veritat es que tinc dos papers que m’encantaria interpretar. M’agradaria fer un personatge autista i també m’agradaria que fos un còmic que fos mig sord, cec i mut a la vegada...

En quin gènere et sents més còmode?De moment m’he sentit còmode en tots els gèneres que he tocat.

Què n’opines de l’actual situació del cinema català?No hi estic molt informat, però m’encanta que el nostre cinema sigui tant potent i cada cop ho sigui més.

Què li preguntaries a un fan o un admirador?Li preguntaria coses sobre els projectes que he fet , quin li ha agradat més, o menys... la veritat es que no ho tinc gaire clar.

Quin és l’últim DVD que t’has comprat?No me’n recordo, però l’últim que em van regalar va ser la pel-lícula El indomable Will Hunting, que és brutal.

Una pregunta que no t’han fet mai I t’agradaria que et fessin? Si tinc algun ídol, i la veritat es que el meu gran ídol és i serà sempre el meu pare.

Explica’ns alguna cosa de l’últim projecte que has realitzat….Ha estat Els nens salvatges, una experiència molt bona on he treballat amb tècnics i actors impressionants que mai oblidaré. La pel·lícula tracta una mica sobre les relacions personals com la de pares i fi lls, alumnes i professors i tots els confl ictes i dubtes que generen aquestes relacions. Us agradarà molt!

Per què ets actor?Intento ser actor perquè des del primer dia de rodatge a Herois el cor em diu que ho sigui. La majoria de gent que serà un clar referent per a mi durant tota la meva vida l’he conegut gràcies a aquesta professió. Posar-te a la pell d’un altre i fer-lo sentir és una cosa que no té preu.

I ara què toca?Ara toca estudiar, fer exàmens, aixecar-te cada dia a les set del matí, entrenaments de futbol, estrès, però sobretot, el que toca ara és una cosa que he trobat a faltar durant tot l’estiu: aquella adoració infi nita pels divendres nit i el cap de setmana. ■

“El fi nal d’Herois,Pink Floyd, El indomable Will Hunting”


De f

ora


Sean Penn interpreta un personatge atrapat pel seu passat Malick durant el rodatge d’una de les escenes del fi lm

Anna Petrus

FENOMEN MALICKDel cinema fet amb l’ànima

Que Terrence Malick és un cineasta sin-gular és cosa sabuda. Ara bé, segura-ment no estàvem tots preparats per rebre i entendre la seva darrera pel·lícula, El árbol de la vida. Celebrada amb passió per uns, menyspreada amb severitat per uns altres, el cert és que la darrera crea-ció del cineasta nord-americà és un film tan profund, i diria que tan bell, que és difícil trobar les paraules justes per defi-nir-lo amb precisió. I és que Malick ha aconseguit amb només cinc llargmetrat-ges al llarg de la seva trajectòria profes-sional, una maduresa cinematogràfica que va més enllà del cinema mateix, i que converteix el seu gest en una mena de centre de radiació d’una energia renova-dora que s’expandeix cap als confins de la sensibilitat humana.

El árbol de la vida és un projecte ambi-ciós. Malick va necessitar ni més ni menys que trenta anys per madurar-lo i tirar-lo endavant. El film narra la histò-ria d’una família nord-americana dels anys cinquanta i de classe mitjana que es desintegra quan un dels tres fills mor

de forma tràgica. I està concebut des de la mirada i la impotència de Jack, el fill gran i vertader protagonista del film, interpretat per un magnífic Sean Penn, qui assisteix amb estranyesa al devenir la seva vida i a una cadena d’esdeveni-ments que no pot controlar. Aquest argu-ment, simple en aparença, és traslladat al territori de la poesia i la transcen-dència espiritual i filosòfica pròpies de Malick a través d’unes imatges rodades amb steady-cam i, també, a través d’ele-ments intangibles com el vent, l’ame-naça de la tragèdia, el respirar d’una nova vida.... No estem davant d’una pel-lícula narrativa, en el sentit clàssic del terme, sinó que el cineasta filma, amb un talent inigualable, tot allò invisible, el que no veiem però que dóna vertader sentit a l’experiència de l’home en el món: les seves pors, les seves il·lusions, els lligams de l’amor matern, l’amor entre germans, els instants de felicitat i, sobretot, la consciència de la insignifi-cança de la vida en relació al gran poder de la naturalesa i als grans cicles de la història de la terra.

En aquest sentit, El árbol de la vida és una celebració no només del cinema com a espai privilegiat de la creació contempo-rània, sinó també de la vida mateixa, més enllà de la mort i del temps. I com en les seves quatre pel·lícules anteriors, Malas Tierras (1973), Días del cielo (1978), La delgada línea roja (1998) i El nuevo mundo (2005), El árbol de la vida és una esdeve-niment cinematogràfi c difícil de delimitar i de quantifi car. Un fi lm que necessitarà uns anys de distància per poder-lo pen-sar i valorar amb justesa. Tanmateix, el que sí ens obre, i aquí recau una de les grandeses de la proposta de Malick, és una refl exió entorn d’una simbiosi en rea-litat no tan habitual en el cinema nord-americà dels darrers temps. Aquesta unió tan palpable entre la poesia de la mirada de Malick, el seu sentit de la transcendèn-cia i l’espiritualitat humana i la presència d’un star-system consolidat, amb noms tan rellevants com Brad Pitt i Sean Penn, en una pel·lícula en veritat tan radical. Si bé és cert que la major part del cinema independent nord-americà (els germans Coen, Scorsese, fi ns i tot Coppola, etc.)


Brad Pitt i Jessica Chastain, pare estricte i mare protectora

“Ha dinamitat constantment les convencions i els límits del propi cinema a la recerca d’una narrativa pròpia”

Si hi ha un fenomen cinematogràfi c de transcendència entre els fi lms estrenats en aquests inici de temporada, estem obligats a referir-nos a la pel·lícula El árbol de la vida de Terrence Malick. Un fi lm d’una densitat visual i espiritual inusual, que va aconseguir la Palma d’Or en el passat Festival de Canes i que ens convida a refl exionar sobre aquesta simbiosi tan fructífera entre un cinema de vocació artística, una mirada fi losòfi ca a l’existència humana i l’star-system nord-americà.

aprofi ta aquesta unió entre un cinema que transita per altres paranys de la nar-ració i la fascinació per les interpretaci-ons de cert actors reconeguts i estimats pel gran públic, Malick vindria a radica-litzar aquesta postura, fi ns a convertir-la en impostura, en afegir la seva habitual densitat visual i espiritual a les imatges del seu fi lm. No és gens estrany, doncs, que El árbol de la vida sigui un fi lm esti-mat i odiat a parts iguals, i que d’altra banda, s’hagi convertit en número 1 de taquilla gairebé arreu del món. Brad Pitt i Sean Penn són dos noms amb prou pes comercial com per fer anar al cinema a un ventall de públic que difícilment s’apro-paria a un fi lm d’una radicalitat i d’una personalitat com aquest. I números s’im-posen. El primer cap de setmana que va estar en cartellera a l’estat espanyol, el fi lm va aconseguir recaptar 900.000 euros amb només 155 còpies repartides per tot el país. I aquesta és, sens dubte, una lliçó de com combinar, i optimitzar, la vivència de l’art amb una operació de màrqueting orientat a no deixar de banda la vessant industrial del cinema.

Tanmateix, és cert que una part del públic acostuma a abandonar la sala a la meitat de la projecció. La temporali-tat del film, juntament amb les imatges de l’origen de la terra i dels primers dinosaures que la van habitar com a al-

legoria de la insignificança de les vides individuals, posen sens dubte a prova la capacitat de l’espectador per establir un lligam ininterromput amb l’experièn-cia cinematogràfica que proposa. Sigui com sigui, el cert és que la pel·lícula ens porta finalment a una última reflexió. No

hauríem de deixar de considerar la pro-posta de Malick com un triomf dins de l’avui difícil sender del cinema. En un moment en què la democratització dels mitjans de producció i les noves formes de distribució (amb internet al capda-

vant) posen més que mai en crisi la vigència del cinema com a bé comercial però també la urgència de conre-ar-lo i recolzar-lo en tant que manifestació artística més important dels nostres temps, El árbol de la vida acon-segueix unir d’una forma provocadora però profundament respectuosa aquesta

doble vessant. I és per això que potser hauria de servir de model a tot aquell tipus de cinema d’autor i de risc que es conrea especialment a Europa. Buscar la forma de conciliar l’art amb els requeri-ments de l’època que ens ha tocat viure. Un repte. ■

DIRECTOR DE “DE MAYOR QUIERO SER SOLDADO”

Alba Laguna

En p

riva

t


Christian Molina

L’Alex és un nen de deu anys fascinat per la violència que veu a través dels mitjans de comunicació i els videojocs. A través dels seus ulls i el seu subconscient, el di-rector català Christian Molina (Diario de una ninfómana, Estació de l’oblit), tras-Diario de una ninfómana, Estació de l’oblit), tras-Diario de una ninfómana, Estació de l’oblitllada a l’espectador un ventall de conflictes plenament actuals com són les relaci-ons entre pares i fills o l’ètica dels media a l’hora de transmetre informació. Fins a quin punt el llenguatge audiovisual pot canviar les nostres vides? Amb un repar-timent internacional, el film ha obtingut premis en el Festival de Roma, el Cinesul (Brasil) o el Festival d’Eivissa, i va ser presentat fora de concurs al Sitges 2010.


Podríem dir que De mayor quiero ser sol-dado és un gir en la teva filmografia, tant pel fet d’estar rodada en anglès amb actors estrangers, com per la temàtica que tracta. D’on neix aquest projecte?És un gir, però tampoc és un canvi molt gran perquè les meves últimes dues pel·lícules també tractaven temes socials. Diario de una ninfómana tractava de la situació d’una dona dins una societat masclista i Estació de l’oblit anava del tracte a la gent gran. Ara de l’oblit anava del tracte a la gent gran. Ara de l’oblitparlo de com la informació dels mitjans de comunicació arriba als nens avui en dia. És un gir perquè vam creure que el projecte era més internacional, per això vam rodar en anglès amb actors nord-americans i angle-sos. El projecte va sorgir d’un retall d’un diari que deia que quan un noi assoleix la majoria d’edat ha vist 40.000 assassinats en directe, entre televisió i internet. La xifra era tan aclaparadora que vam creure que hi podia haver una història al darrere. Al principi ens vam plantejar fer un documen-tal amb imatges de telenotícies, internet, etc., però ens vam adonar que estem tan habituats a veure aquestes imatges, que són pràcticament com una mentida. És més fàcil fer plorar algú amb una fi cció que amb la realitat mateixa. Per això es va convertir en un fi lm de fi cció.

La pel·lícula és una crítica ferotge a la tele-visió i a l’enorme influència que aquesta té sobre els menors. Pretens que l’espectador reflexioni i actuï en conseqüència?No és tant una crítica a la televisió, perquè crec que la informació és necessària, sinó una crítica al control que exerceixen els pares sobre els fi lls. Avui en dia qualse-vol nen de vuit anys té un ordinador o una televisió a la seva habitació. Si la pel·lícula denuncia alguna cosa, és la pèrdua de la infància. Els nens són grans des de petits, i això no pot ser. També es critica la manera com es dóna la informació a la televisió, perquè pots dir que hi ha hagut un terratrè-mol, però no cal ensenyar els cadàvers. És grotesc. El cervell d’un nen no està prepa-rat per assimilar-ho i arriba un moment que aquestes imatges perden valor.

La pel·lícula té un look molt americà. Està look molt americà. Està lookambientada als Estats Units, tot i que vau rodar a Barcelona. En algun moment et vas plantejar que la història podia passar aquí? Al fi lm no es deixa massa clar on succeeix l’acció. Podria ser qualsevol lloc del món. La referència és el cinema nord-americà, per això el soldat diu frases de pel·lícules americanes. Això és el que queda al sub-conscient del nen i afavoreix que ell les

De petit tenies amics imaginaris, com l’Alex, el protagonista?Sí. D’aquí surt la idea. Era una de les parts complicades de la pel·lícula, perquè ser-veix per explicar com funciona el subcons-cient d’un nen. El que jo tenia de petit no té res a veure ni amb soldats ni amb astronau-tes, era el John McEnroe! M’agradava molt el tenis... La part de direcció més compli-cada ha estat la d’incloure aquests amics imaginaris amb “naturalitat”.

El tema de la violència juvenil ha estat molt tractat en el cinema. Tot i que amb molta distància, podríem parlar d’Elephant, Ame-rican History X...rican History X...rican History X Has tingut algun referent a l’hora de plantejar la pel·lícula?He intentat veure-les totes. T’inspires, et donen idees, agafes coses... Però jo inten-tava fer una cosa diferent. Jugar amb la fantasia dins de la brutalitat de la histò-ria. Aquestes històries hiperrealistes són meravelloses, però no és el que volia fer. La meva història està basada en més d’un milió de casos reals. També aquest ús de la fantasia pot apropar la pel·lícula als nens. La pel·lícula està plena de referències a Kubrick, Coppola i altres grans directors. També és la meva manera de fer un home-natge al cinema bèl·lic.

A quin públic dirigeixes la història? Pares, fills o tots dos?Crec que té dues vessants. Els nens se l’agafen d’una manera i els adults d’una altra. Al Festival de Roma, on vam guanyar un premi, la meitat del jurat eren nens de deu anys i la pel·lícula va arrasar. Els va encantar. Però realment, va molt més diri-gida a pares, tutors i professors d’escola que a gent més jove. Si pot servir perquè un pare prengui una decisió com la de no posar un televisor a l’habitació del seu fi ll, benvinguda sigui. Els adolescents, alguns la repudiaran i d’altres s’hi veuran refl ectits.

Es va parlar d’un possible rodatge teu amb Demi Moore. Què ens pots explicar sobre això?Tot va sorgir perquè el productor de la nova pel·lícula de Darren Lynn Bousman, el director d’algunes de les pel·lícules de la saga Saw, té un projecte d’un thriller i me’l va oferir a mi. Tot es va endarrerir molt i jo ara he preferit estrenar De mayor quiero ser soldado, netejar el meu cap, i al novembre anar cap allà a veure com engeguem el pro-jecte. El contracte està fi rmat, però és un projecte gran i va lent. Depèn més dels pro-ductors que de mi. ■

“La meva història està basada en més d’un milió de casos reals”

tregui de context. Jo sóc un autèntic fanàtic del cinema bèl·lic.

Has treballat amb grans actors nord-ameri-cans. Com ha estat el procés de producció de la pel·lícula per poder arribar fins a ells?D’alguna manera, van ser casualitats. Amb Robert Englund, per exemple, el vaig conèi-xer perquè va venir a la presentació d’Es-tació de l’oblit a Los Angeles. La pel·lícula li va encantar i em va dir que li agradaria treballar amb mi. Jo ja estava preparant De mayor quiero ser soldado i em va fer gràcia que un actor que ha interpretat el terrorífi c personatge de Freddy Krueger fes de psicò-leg infantil a la meva pel·lícula. Va ser com una “conya”. El seu personatge és impor-tant i havia de tenir una part científi ca real, no podíem pixar fora de test perquè eren temes massa delicats. Vam treballar amb un neuròleg català i vam reescriure els tex-tos per tal que fos versemblant.

El protagonista, Fergus Riordan, té una actuació excepcional malgrat la seva poca edat. Com vas arribar fins a ell? Va ser fàcil treballar amb un nen en un paper d’aques-ta envergadura?Va arribar per un càsting amb el seu germà, que fa d’”enemic” seu a la pel·lícula. Tenia un altre noi per al paper, però va arribar el Fergus i ho va canviar tot amb la seva cara de bon nen i mirada de “gamberro”. Tre-ballar amb ell va ser molt bonic perquè, a més, és totalment contrari al que fa a la pel-lícula, perquè no veu mai la televisió. Va ser una feina difícil però molt gratifi cant quan veies que entenia les coses. Vam rodar el guió seguint força la cronologia perquè l’evolució del personatge era prou compli-cada com per fer salts. Haver aconseguit aquest resultat amb ell és de les coses de les que més orgullós em sento.

Marc Fàbregas


TV en

sèri

e

Si parlem de la sèrie de més èxit dels 90, sens dubte haurem de fer referència a Expe-diente X (1993-2002), sèrie de culte creada per Chris Carter. El que no sap tanta gent és que un any abans que s’acabés la novena i darrera temporada, el mateix Carter va escriure la sèrie Los pistoleros solitarios (The Lone Gunmen), un spin-off d’Expediente X. Els protagonistes eren John Byers, Melvin Frohike i Richard Langly, tres “friqui-experts” en diferents àrees de comunicació, informà-tica, genètica i documentació, obsessionats amb les conspiracions del govern dels Estats Units. A Expediente X els vam veure a 36 dels 201 capítols, i eren aquells als que Fox Mul-der acudia quan es trobava en un carreró sense sortida. Tot i que la sèrie és clarament d’acció, té un punt còmic, aconseguit per la defi nició dels seus personatges, que, cen-trats únicament en destapar i frustrar els plans del govern, els deixa incapacitats per tenir una vida social normal i corrent. Els tres inadaptats sempre van curts de recursos, i més quan a sobre són els responsables

de l’edició d’un diari anomenat “The Lone Gunmen”, on fan públics els seus descobri-ments. El títol ja és tota una declaració d’in-tencions i el leitmotiv de la sèrie, ja que fa referència a la hipòtesi ofi cial sobre l’assas-sinat del president Kennedy, que segons es va dir, va ser a mans d’un pistoler solitari... L’episodi pilot va ser emès per la Fox, un 4 de març de 2001, centrat en que el govern

The Lone GunmenAccidents o conspiracions?

dels Estats Units vol fer impactar un Boeing 727 contra el World Trade Center, mitjançant control remot, perquè, segons creuen els protagonistes, pretenen crear un casus belli (declaració de guerra) per culpar un altre país i entrar en guerra, així com treure’n profi t amb la venda d’armes. Com tot el món sap, uns mesos després, part d’aquesta sinopsi (segur que no tota?) es faria reali-tat. En els seus 13 episodis, el trio, ajudat per Jimmy Bond, un atractiu benefactor una mica dur de mollera, i per la bella Yves Adele Harlow, anagrama de Lee Harvey Oswald, aconsegueixen desmuntar vàries trames sobre un criminal de guerra nazi, els inte-ressos del govern per amagar la invenció del motor d’aigua, passant per robatoris, cor-rupció, assassinats i demés, que és el que més els separa de la seva antecessora, més centrada en fenomens paranormals. La sèrie va ser cancel·lada l’1 de juny de 2001, no se sap molt bé per què, encara que tot apunta a les desavinences que va tenir Chris Carter amb la Fox. Una altra hipòtesi va ser que els tres personatges no queien gaire simpàtics al públic en general, ja que la seva persona-litat, que era el que els feia més creïbles, els feia caure en el ridícul, s’infravaloraven, eren humiliats, enganyats, etc. Finalment, tot i aconseguir els seus propòsits, els quedava una sensació agredolça, més propera a una petita derrota que a una gran victòria, cosa a la que el cinema i la televisió no ens té gens acostumats. Això ens portaria a pregun-tar-nos què és el que interessava realment amb aquesta sèrie, la seva credibilitat o la seva conformitat amb les situacions plante-jades. També és cert que l’audiència no va respondre malament, i tot i tenir un major èxit de crítica que de públic, va ser més vista que la darrera temporada d’Expediente X. L’episodi pilot fi ns i tot va rebre un premi a la Canadian Society of Cinematographers Awards de 2001. Editada en DVD per la Fox el març de 2005, de moment la sèrie només es pot trobar en zona 1, amb àudio en anglès i sud-americà i subtítols en espanyol. ■

Un any abans que s’acabés la darrera temporada d’Expediente X, el seu creador va escriure aquest spin-off

PRODUCCIÓ: FOX (2001) IDEA ORIGINAL: CHRIS CARTER GÈNERE: COMÈDIA DRAMÀTICA

REPARTIMENT: BRUCE HARWOOD, TOM BRAIDWOOD, DEAN HAGLUND, STEPHEN SNEDDEN, ZULEIKHA ROBINSON


Vaig fer les meves primeres passes com actor professional al cos-tat d’en Jordi Dauder. Entre els anys 94 i 95, vam treballar junts al serial de TV3 Poblenou i en un esplèndid muntatge teatral, La corona d’espines d’en Josep Maria de Sagarra al Romea quan encara era el Centre Dramàtic de la Generalitat. Amb aquella planta que tenia en Jordi i, sobretot, aquella veu inconfusible, es va fer terriblement popular fent de parella malèvola a Nissaga de Poder al costat de l’Emma Vilarassau. Es van convertir en la parella de l’any i no n’hi havia per menys. Però en Jordi era molt més que un gran actor de teatre, cinema i televisió. En Jordi era un Senyor, parlava un francès tan bo, coneixia tanta gent i havia llegit tant que no podia amagar el seu passat d’exili, compromís i lluita per un món millor. I així ho va seguir fent fi ns els últims dies de la seva vida.

En Jordi va treballar a més de 60 pel·lícules i és, sens dubte, un dels nostres intèrprets més signifi catius. Per aquesta raó, a la ter-cera edició dels Premis Gaudí vam decidir que havia de ser ell qui rebés el Premi Gaudí d’Honor. Al llarg de la seva prolífi ca carrera, ha demostrat ser un intèrpret amb multitud de registres, capaç de vestir l’uniforme d’un milicià, d’un general o d’un capellà. Va treballar amb diversos directors de cinema com Antoni Verda-guer, Pere Portabella, Ventura Pons, Ken Loach i Vicente Aranda,

tot i que va ser al teatre on va iniciar-se en el món de la interpre-tació amb José Sanchis Sinisterra a “El Teatro Fronterizo”. Àmpli-ament reconegut pel seu treball, Dauder va rebre el primer Gaudí al millor actor protagonista pel seu treball a Azaña, cuatro días de Julio i el mateix any 2008 va ser distingit amb el Goya al millor actor de repartiment per la seva interpretació d’un sacerdot de l’Opus Dei a Camino.

El passat mes de gener, en el marc dels darrers Premis Gaudí, Jordi Dauder va reivindicar la dignitat de l’acte cultural, una feina que, en paraules seves, “exigeix ser feta de la millor manera possible i ens obliga a lluitar contra allò que posa en perill la cultura, ja sigui dient No a la Guerra, dient No a la Crisi que ells han provocat o dient No a les retallades del Ministeri de Cultura. Perquè encara hem de dir No a moltes coses!”. Amb el seu parlament, Dauder ens va donar una lliçó de vida i ens va emocionar a tots amb les seves paraules fermes i sinceres. Escortat pels seus amics, Joan Crosas i Enric Majó, ens va oferir un discurs emotiu i únic. Un mis-satge intemporal que perdurarà en el temps i que ens ha de servir de llegat.

L’estiu passat, malgrat que ja estava molt debilitat per la malaltia, no va deixar de participar en l’última pel·lícula de Ramon Térmens, Catalunya Über Alles. En Jordi hi feia un d’aquells personatges que tant li agradaven, un xenòfob. Un d’aquells personatges que es va passar la vida combatent. Va ser l’últim cop que en Jordi i jo vam treballar junts, llàstima, han quedat moltes coses pendents. Cata-lunya i el nostre cinema necessita gent compromesa amb la seva feina i també amb els seus ideals per a seguir lluitant, com va dir l’amic Dauder, “per a la República del Cinema, o per la que sigui”.

Joel Joan i Juvé President de l’Acadèmia del Cinema Català

Visca la República!Visca la República!Visca la

Jordi Dauder (Badalona, 5 de març de 1938 - Madrid, 16 de setembre de 2011)

Jordi Dauder en el seu últim paper al cinema, al fi lm Catalunya Über Alles!Über Alles!Über

el artista y la modelo

El director Fernando Trueba es troba des de mitjans de setem-bre rodant una nova pel·lícula. En aquesta ocasió, ha escollit la comarca de La Garrotxa com a teló de fons per a El artista y la modelo, un fi lm en blanc i negre que protagonitza l’actriu cata-lana Aida Folch, juntament amb fi gures internacionals com Jean Rochefort o Claudia Cardinale. A partir d’un guió escrit pel mateix Trueba i y Jean-Claude Carrière, el fi lm explica la història d’un vell i famós escultor que, cansat de la vida i la bogeria de la humanitat, retroba el desig de tornar a treballar i esculpir la seva última obra gràcies a l’arribada d’una jove espanyola escapada d’un camp de refugiats. L’escenari, la França ocupada de 1943. A més de Catalu-nya, la pel·lícula també es roda a Ceret (sud de França). Sobre el fi lm, Trueba ha comentat que “la difi cultat més gran és aconseguir que sigui senzilla i se cenyeixi a allò essencial, sense artifi cis”. També ha descrit El artista y la modelo com una pel-lícula que “transmet vida a través dels seus personatges”. El fet d’estar rodada en blanc i negre i en digital a la vegada, fa que sigui una barreja de classicisme i modernitat. “M’agradaria que el fi lm capturés l’aroma del cinema francès dels anys 30”, ha confessat Trueba.La pel·lícula estarà acabada al febrer i tot apunta que serà una de les estrenes destacades del 2012. L’últim fi lm de Trueba va ser Chico & Rita, dirigida conjuntament amb el dissenyador Xavier Mariscal.

Fill de CaínDesprés de nombrosos reconeixements amb curtmetratges com La mirada obliqua o El legado, el cineasta tarragoní Jesús Monllaó ha aconseguit fer realitat el seu somni de rodar una pel·lícula a la seva ciutat, Tarragona. Fill de Caín és un thri-

ller psicològic que, durant vuit setmanes, es rodarà a la seva ciutat natal i a diferents localitzacions de la comarca del Tar-ragonès. Vuit setmanes de rodatge El director tarragoní Jesús Monllaó debuta en el llargmetratge amb rodat a la seva ciu-tat natal. Explica la història de Nico Albert, un adolescent de caràcter peculiar, intel·ligència excepcional i una única afició: els escacs. Carlos i Coral, preocupats per l’estranya actitud del seu fill, decideixen contractar el psicòleg infantil Julio Beltrán. A través de la teràpia i de l’afició comuna pels escacs, Julio coneixerà el món de Nico, endinsant-se en el joc de les comple-xes relacions d’aquesta família aparentment normal. Descobrir la veritat a temps serà l’única opció per evitar que la veritable essència del mal acabi dominant les seves vides.Amb un pressupost de gairebé dos milions d’euros, aquesta producció de Life & Pictures està protagonitzada per Julio Manrique, Clara Segura, Marc Cartes i Belén Fabra.

La Estrella

La productora catalana A Contraluz Films ha iniciat aquest mes de setembre el rodatge de la pel·lícula La Estrella, el debut en la direcció d’Alberto Aranda. El fi lm està protagonitzat pels actors Ingrid Rubio, Marc Clotet, Carmen Machi i Fele Martínez. La pel-lícula és un drama fresc, de barri, basat en la novel·la homònima de Belén Carmona, coautora del guió juntament amb el director. Tots dos són naturals de Santa Coloma de Gramenet, ciutat on té lloc la història d’Estrella, una noia de barri, alegre i enamorada del seu xicot de tota la vida. Fins que un dia, una companya de feina irromp a casa seva escapant dels maltractaments del seu marit.


Roda

tge

Aida Folch amb el director i dues de les actrius del fi lm

A partir de llavors, la vida d’Estrella es converteix en un viatge de tristeses i alegries que la faran obrir els ulls i decidir per fi agafar les regnes del seu destí. El rodatge durarà cinc setmanes. Prèviament, l’equip va rodar una setmana a Carmona (Sevilla). La pel·lícula compta amb la partici-pació de Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola.

Miel de naranjasImanol Uribe (Plenilunio, Días contados, El rey pasmado) ha començat el rodatge de Miel de naranjas, una història ambi-entada en l’Andalusia dels anys cinquanta. Entre els prota-gonistes, hi destaquen els catalans Eduard Fernández i Nora Navas, acompanyats per Iban Garate, Blanca Suárez, Karra Elejalde, Ángela Molina o Bárbara Lennie. Es tracta d’una producció d’Enrique González Macho (Alta Films), actual pre-sident de l’Academia de las Artes y las Ciencias Cinemato-gráficas d’Espanya.Al fi lm, Enrique y Carmen, que s’acaben de conèixer, s’enamoren profundament. Ella aconsegueix que el seu estimat es quedi a prestar el servei militar en un jutjat de la ciutat. L’Enrique, a la vista de les injustícies que presencia cada dia, s’adona que per poder canviar el rumb de les coses, ha d’actuar. Aviat es trobarà involucrat en accions arriscades que posaran en perill la seva vida i la dels seus companys.


SHOOTING IN PROGRESS

HERE IT’S POSSIBLEHERE IT’S EASY

www.bcncatfilmcommission.com

El fi lm reconstrueix l’Andalusia rural dels anys 50

La trajectòria oberta per l’ESCAC assenta la

seva vocació pel cinema de gènere a través

d’aquesta opera prima de Kike Maíllo. Eva

és un fi lm de ciència fi cció que es mou

entre la fascinació pel cinema dels anys

setanta i un curós treball de les emocions

dels personatges.

Anna Petrus

eva

de sentiments androides

Direcció ¦ Kike Maíllo


Producció ¦ Escándalo Films, Wild Bunch, Ran Entertainment

Repartiment ¦ Daniel Brühl, Claudia Vega, Marta Etura, Alberto Amman, Lluís Homar



Críti

ca

Ja ho havíem intuït en els dos curtmetratges realitzats per Kike a ho havíem intuït en els dos curtmetratges realitzats per Kike a ho havíem intuïMaíllo fi ns ara. Tant a Las cabras de Freud (1999) com a Las cabras de Freud (1999) com a Las cabras de Freud Los perros de Pavlov (2003), el cineasta mostrava una certa sensibilitat per de Pavlov (2003), el cineasta mostrava una certa sensibilitat per de Pavlov

explorar l’ànima humana dels solitaris. Malgrat que d’una forma sub-Jexplorar l’ànima humana dels solitaris. Malgrat que d’una forma sub-Jtil, i que potser hagués estat bo intensifi car o portar fi ns a les darreres conseqüències, aquesta tendència es revela com una de les caracte-rístiques més evidents de la seva opera prima. Eva és una pel·lícula de ciència fi cció que es mou en el territori de la robòtica. Aquesta premissa, que faria pensar a priori en un fi lm centrat en l’acció i en els efectes especials, no és obstacle perquè Maíllo s’endinsi en el parany de les emocions tot buscant una explicació al comportament dels seus personatges.

És així com el fi lm opta molt clarament per una estètica dels anys setanta, aprofi tant el sender obert fa només un parell d’anys per Duncan Jones a través de la seva pel·lícula Moon (2009). D’aquesta manera, Maíllo aconsegueix d’una banda desmitifi car la idea de progrés com a promesa de paradís o d’un futur millor, i, de l’altra, oferir un discret homenatge a alguns dels fi lms de ciència fi cció més emblemàtics d’aquesta mateixa dècada i dels quals de forma mani-festa n’és un admirador. És per això que no és casual que el cineasta hagi escollit els paratges nevats de Suïssa per explicar la història d’Álex (Daniel Brühl), un enginyer cibernètic que torna a la seva ciutat d’origen després de deu anys d’absència perquè rep l’encàrrec de la facultat de robòtica de construir un nen robot. Allà s’ha d’enfrontar amb el seu passat, a Lana (Marta Etura), un amor de joventut que s’ha

casat amb el seu propi germà, David (Alberto Ammann), i que ha tin-gut una fi lla, Eva (Claudia Vega). Per explicar aquesta història Maíllo opta molt clarament per un llenguatge ancorat en el cinema clàssic i en una direcció d’actors centrada a explotar-ne la seva subtilitat i versatilitat. Els personatges d’Eva es mouen en un entorn al qual no semblen pertànyer veritablement, com si fossin fantasmes o ànimes ambulants que busquen una felicitat que els ha estat negada. És per això que a Eva, la ciència fi cció i els efectes visibles associats a ella perden tot el protagonisme a favor de les interpretacions i la sensibi-litat dels actors. I no seria gens agosarat afi rmar que la història del fi lm podria transcórrer en el present més immediat, sense recórrer a aquest futur melancòlic on reviscolen els anys setanta ni a la neces-sitat dels personatges d’abocar la seva emotivitat en unes màquines que, perillosament, s’assemblen massa als éssers humans.

Sigui com sigui, el cert és que amb Eva, el projecte cinematogràfi c sorgit al voltant de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), aquesta assenta una de les seves vocacions més evi-dents, la del cinema de gènere. Si bé J.A. Bayona en representaria la seva concreció en el gènere de terror, Kike Maíllo vindria a represen-tar l’altra cara de la moneda, la del gènere de la ciència fi cció sense deixar de banda algunes de les preocupacions més punyents de la seva generació. No en va, Maíllo és el responsable de la sèrie d’èxit Arròs covat, on les angoixes existencials i emocionals dels joves urbanites que ronden la trentena són les vertaderes protagonistes. Un transvasament si no imprescindible, segurament necessari.

Tonio L. Alarcón

Després d’explorar gèneres tan diferents

com el terror, el cinema eròtic i el drama

intimista amb, respectivament, Rojo

sangre, Diario de una ninfómana i Estación

del olvido, Christian Molina aposta pel

compromís social amb De mayor quiero ser

soldado.

DE MAYOR QUIERO SER SOLDADO

AIXÒ NO ES FA, AIXÒ NO ES TOCa

Vagi per davant que qui signa aquestes línies ha estat pare recentment i, per tant, tinc molt present la necessitat de cuidar l’estabilitat psicològica del meu fi ll, de donar-li

una certa seguretat sobre aquest tema. I per això mateix també, per respecte cap a ell, i sobretot, per garantir que tingui una visió sana i clara de la vida, no condicionada per les meves pors ni les meves inseguretats, em plantejo si aquesta espècie de ter-ror ancestral que sembla existir en la nostra societat vers la vio-lència dins dels mitjans audiovisuals no és, en realitat, un altre intent més de compensar la nostra impossibilitat de dedicar més temps als fi lls.

Aquesta confessió personal no és, encara que ho pugui sem-blar, gratuïta, sinó que respon al que planteja Christian Molina a I Want to Be a Soldier (De mayor quiero ser soldado, 2010). No acostumo a jutjar les pel·lícules pel seu contingut ideològic –sóc dels qui defensa que allò important del cinema no és què s’explica, sinó com s’explica–, però en aquest cas no hi ha més remei que plegar-se a aquest discurs, ja que el que el director català ha volgut brindar al públic és una pel·lícula de tesi pura i dura. La qual cosa, diguem-ho ja, és una intenció molt complexa, perquè s’ha de ser molt hàbil per realitzar refl exions polítiques o sociològiques en la gran pantalla.

La pel·lícula de Molina té una gran ambició a nivell refl exiu, però, a canvi, el seu director ha optat per un plantejament escènic

molt modest, notablement limitat. Circumscrivint l’acció a uns pocs escenaris i, sobretot, a uns quants personatges, el direc-tor multiplica l’abast de la seva refl exió mitjançant la utilització d’imatges d’arxiu de tota mena que plantegen el tipus de con-tingut al que pot tenir accés un petit a través de la televisió. A nivell visual, potser per l’ús per part del director de fotografi a, Juan Carlos Lausín, d’una il·luminació més aviat fosca, grisenca, sembla que la pel·lícula s’inspiri en el cinema de Ken Loach i, en general, el look de les “pel·lícules compromeses” d’origen anglosaxó.

No obstant això, el gran problema que té De mayor quiero ser soldado és que en realitat simplifi ca, dóna una resposta més aviat mandrosa a un problema que té moltes més arestes, una naturalesa molt més complexa, del que Molina i la seva cogui-onista, Cuca Canals, volen admetre. Si el cinema de Loach es caracteritza, en general, per defensar una ideologia progressista que està directament imbricada en l’acció, sense necessitat de resultar (massa) discursiu, en canvi els responsables de la pel-lícula que ens ocupa no poden evitar alliçonar, deixar clara quin és la seva postura respecte al confl icte sense plantejar-se massa que potser, i només potser, hi ha formes diferents de veure-ho. Manca profunditat en el desenvolupament dels personatges i sobra caricaturització d’alguns estereotips, la veritat, bastant evidents, la qual cosa potser hauria reconduït la pel·lícula a ter-renys més interessants i, segurament, també més narratius.

Títol original ¦ I Want to Be a Soldier

Direcció ¦ Christian Molina

Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Canónigo Films, Trees Pictures , Stars Pictures, Black Flag Cinema

Repartiment ¦ Fergus Riordan, Ben Temple, Andrew Tarbet, Jo Kelly, Danny Glover, Robert Englund



CONTAGIO

Contagio tracta sobre un virus mortal d’origen desconegut que avança a passos agegantats i provoca víctimes arreu del món. La darrera pel·lícula de Steven Soderbergh funciona com una crítica que esquitxa els interessos econòmics a gran escala i els trac-tes de favor que se’n deriven a través d’una narració que integra diverses línies argumentals. Aquest posicionament crític, però, no es mostra de manera manifesta ja que es prefereix posar l’èmfasi en històries quotidianes i no en complexes conxorxes d’àmbit ins-titucional. En aquest sentit, val a dir que en voler abraçar dife-rents trames, l’obra no aconsegueix aprofundir en cap d’elles, fi ns l’extrem de passar de puntetes per sobre d’alguna que es podria exprimir bastant més. El fi lm, en el seu inici va directe al gra, sense preàmbuls. Això provoca que entrem de ple en la trama i que els espectadors ens posem en la situació d’incertesa i desconcert que viuen els personatges de la fi cció. D’altra banda, però, aquest mateix fet desdibuixa les fronteres clàssiques del guió de manera que l’inici i el nus de la història es tornen confusos. El pretès frenè-tic ritme de thriller trepidant no s’aconsegueix i l’acció sembla no avançar, encallant-se fi ns ben avançat el metratge o fi ns i tot moments abans del desenllaç. Instants, per cert, que semblen resolts a corre-cuita i de manera poc precisa per arribar sobta-dament al fi nal.Tot i aquests elements, cal reconèixer-li a Soderbergh la capacitat de dur a terme un plantejament que mai tendeix cap a la tragèdia sensacionalista amb què ens podríem topar. Recolzant-se en el tractament de la imatge i en les bones interpretacions dels actors, el director busca un enfocament sec i realista i, davant aquest tipus de pel·lícules que acostumen a pecar d’excessiu efectisme, això sempre és d’agrair.

Títol original ¦ Contagion

Direcció ¦ Steven Soderbergh

Gènere ¦ Thriller

Producció ¦ Warner Bros. Pictures, Double Feature Films, Participant Media, Regency Enterprises

Repartiment ¦ Matt Damon, Kate Winslet, Gwyneth Paltrow, Marion Cotillard, Jude Law

Pau Jiménez R.

Cómo acabar con tu jefe

Per a tots aquells a qui no els agraden els dilluns, pels qui donen gràcies a déu perquè arriba el divendres o pels qui anhelen la febre del dissabte nit, aquesta pel·lícula dóna eines de supervi-vència. En especial si es pateix a causa d’un cap desagradable, mentider, mesquí o directament delinqüent… Construïda en base a les cuites de tres amics que pateixen a causa de caps absoluta-ment insofribles, Cómo acabar con tu jefe no és, però, una comè-dia social a l’estil de les millors cintes de Ken Loach sinó una nova variant de la nova comèdia americana, és a dir, una revisió gam-berra de la comèdia de col·legues. Seth Gordon, autor de diversos episodis de sèries d’èxit com Breaking in o Modern Family, no es trenca gaire el cap i elabora la cinta com un divertiment de poca volada que mereixeria molta més ambició. Així, el pes de la història recau en els actors que representen els tres sinistres caps, un tirà paranoic (Spacey), una nimfòmana acusadora (Anniston) i un cocaïnòman passat de vol-tes (un Colin Farrell hilarant a qui no es treu tot el suc possible). Els tres protagonistes, doncs, es limiten a exercir de comediants en un guió poc treballat i en el qual, de manera intermitent, sorgeixen bons gags (el rol del GPS, els comentaris despectius de Farrell res-pecte dels companys, les intrusions als domicilis de les víctimes i les aparicions de Jamie Foxx en un paper ambigu). Gordon, però, desaprofi ta la comèdia i evita també el compromís social malgrat els gags referents a Lehman Brothers o la pirateria videogràfi ca. Sense citar de nou Loach, i jugant a la lliga americana, sembla que en aquesta línia, els documentals adulterats de Michael Moore li passen la mà per la cara, barrejant la denúncia amb l’humor més demagògic i simple, i permetent una major catarsi.

Títol original ¦ Horrible Bosses

Direcció ¦ Seth Gordon

Gènere ¦ Comèdia negra

Producció ¦ New Line Cinema, Rat Entertainment

Repartiment ¦ Jason Bateman, Jason Sudeikis, Jennifer Aniston, Colin Farrell, Kevin Spacey

Antoni Peris


LA CASA DEL CINE

La redada

Fa ja molt de temps que s’ha dit tot el possible sobre l’Holocaust. O, com a mínim, cal ser molt original per revisar un cop més la història del genocidi jueu sota el nazisme. Rose Bosch, conscient d’aquest fet, ha optat per fer una refl exió sobre el paper que va jugar el govern col·laboracionista de Vichy (que va ajudar els nazis a agafar i enviar desenes de milers d’he-breus als camps d’extermini), buscant així introduir un aspecte nou a la seva darrera pel·lícula La redada (La rafl e, R. Bosch, 2011). Dissortadament l’anàlisi social i política és completament super-fi cial, basculant en els seus extrems en les imatges d’un Petain inoperant i d’un Hitler que sembla estar contínuament de passeig i festa. El paper del gaullisme i la Resistència, així como el dels governs aliats, és marginat a unes molt breus escenes i el resultat és una cinta centrada com tantes altres en la fatídica odissea dels jueus i amb el to llastimós que poc fa per refl exionar en conjunt. Així doncs, la cinta segueix un grup de nens i la infermera catòlica que els ajuda en el camp de concentració. Un destí clar per a tots els espectadors i una narració vella i òbvia. Al fi nal, quan els nens pugen dalt dels vagons, camí de la mort, un d’ells perd el nino que duia a la mà i la càmera el contempla, inerme al terra. La imatge de l’ós de peluix caigut és la imatge de la impossibilitat de la directora per fer-nos arribar l’horror més enllà dels vells codis del melodrama. De nosaltres espectadors s’espera més la llàgrima que la refl exió. Però l’ós no és sols el símbol del terror sinó el de la incapacitat per crear un nou discurs, d’afegir valor a allò ja sabut. Finalment un cartell ens explica que bona part dels jueus no foren deportats gràcies a la resistència de molts bon francesos. És com si, per consolar-se, la directora recollís del terra l’osset i l’abracés.

Títol original ¦ La Rafle

Direcció ¦ Roselyne Bosch

Gènere ¦ Drama bèl·lic

Producció ¦ Légende Films, Gaumont

Repartiment ¦ Jean Reno, Mélanie Laurent, Gad Elmaleh, Raphaëlle Agogué, Hugo Leverdez

Antoni Peris i Grao

Red State

La comèdia ha representat al llarg de la història del cinema un dels gèneres que millor ha sabut radiografi ar determinades reali-tats socials. I com més fosques i terribles, millor (pel·lícules com To Be or Not To Be o Teléfono rojo; volamos hacia Moscú en són exemples perfectes). El sentit de l’humor és l’eina més potent que existeix per construir una crítica i per això mateix sobta comprovar com Kevin Smith, un dels directors més rellevants en aquest àmbit, s’ha oblidat completament d’aquest fet a l’hora de carregar les tintes en contra del fanatisme religiós a la seva darrera obra, Red State.Smith és un comediant nat, i igual que ja li va passar anteriorment amb Jersey Girl, sembla que en posar-se “seriós”, el seu cinema perd totes les qualitats que l’han fet cèlebre. No hi ha a Red State ni rastre dels diàlegs enginyosos que poblaven Clerks ni tampoc l’agudesa a l’hora de retratar els personatges que protagonitza-ven Mallrats. El resultat és un fi lm en clau de thriller totalment pla i predictible en el qual l’exercici crític del director no va més enllà de la burla simple, de la caricatura grotesca. Tot i això, esborrar el passat és una tasca quasi impossible, i si ens hi fi xem veurem com els elements còmics afl oren de tant en tant al llarg del metratge però no amb encert sinó de forma des-controlada i caòtica.Coses que haurien de passar a formar part inmediatament del hall of fame de la comèdia com per exemple el cartell que sosté un dels manifestants a l’inici del fi lm en contra de l’homosexualitat que diu “anal penetration = eternal condemnation” o bé el ball del predicador quan creu escoltar les trompetes de l’Apocalipsi, pas-sen aquí sense pena ni glòria, es converteixen en simples gags que no encaixen de cap manera en el conjunt de la pel·lícula.Com va dir Nietzsche, si l’home ha inventat el riure és degut al terrible patiment que sofreix al món, i si de veritat volem arribar a treure quelcom dels racons més foscos de l’existència, aquesta és una lliçó que mai hauríem d’oblidar.

Direcció ¦ Kevin Smith

Gènere ¦ Terror

Producció ¦ Lionsgate, The Harvey Boys, NVSH Productions

Repartiment ¦ John Goodman, Melissa Leo, Michael Parks, Kyle Gallner, Michael Angarano

Sergio Morera


Joves crítics de LA CASA DEL CINE

Taqu

illa

42 decine 21 ¦ juliol - agost 2011

Els grans títols d'aquest període han estat:

Títol Recaptació Espectadors

Super 8 6.77M€ 1.100.000

El origen del planeta de los simios 3.60M€ 568.000

La piel que habito 3.28M€ 498.000

Destino Final 5 3.30M€ 462.000

Els Barrufets 3.10M€ 470.000

La taquilla espanyola ha tornat a camins ja força habituals en aquest 2011, sense grans xifres però mantenint un ritme constant. La part més destacada en aquest mes de setembre és que el cinema de producció local ha recuperat una enorme força al situar el seu share al 15%. Durant les setmanes del 22 d’agost al 18 de setembre la taquilla ha aconseguit xifres de 44,68M€ i vendes de 6,87M d’entrades.

retorn a la normalitat de la taquilla

Pau Brunet

Paramount ha tingut un paper especial en aquestes setmanes al mantenir l’èxit de Super 8 i estrenar Cowboys & Aliens, que sí aconsegueix xifres destacades. La producció de Steven Spiel-ber Super 8 es va estrenar amb molta força i va agradar sufi cient com per aconseguir un boca-orella que li ha permès arribar fi ns als 9,6M€ i 1,53M d’entrades venudes. La dada al nostre país ha estat excel·lent ja que s’ha convertit en el segon país on ha tingut més èxit després de Japó.Per la seva part, Cowboys & Aliens va estrenar a la primera posi-ció amb 1,52M€, però a la segona setmana baixava un agut 59% i un 53% a la tercera. No ha interessat gaire, i només multiplica per dos les seves xifres. En aquest cas era un producte que no acabava de seduir ni a les audiències joves ni a les adultes, que totes van acabar trobant més interès en altres productes. El tema és que Cowboys, també una producció de Steven Spielberg, és un

producte d’elevat cost, 118M€, que ha fracassat a quasi tots els mercats on ha estrenat. Sense deixar el producte de gran estudi i sense encara entrar al producte nacional, s’ha de destacar l’èxit de La Deuda i del fi lm d’animació Phineas & Ferb, que també han aconseguit a Espanya les seves millors dades internacionals.El thriller d’espionatge La Deuda es va estrenar de la mà d’Univer-sal amb quasi 270 sales i es va situar al primer lloc amb 967.000€. La cinta tenia el gran avantatge de ser un producte amb acció i suspens, bon càsting, bon director; elements que li donaven molta corda a una gran varietat d’espectadors, especialment els adults. El bon inici es va traduir en una bona segona setmana on la cinta baixava un discret 42% fi ns arribar a un total de 1,93M€ i 292.000 espectadors. El cas de l’animada Phineas & Ferb és encara més positiu, pri-

decine 21¦juliol - agost 2011 43

El cinema estatal recupera la seva força

mer de tot per ser un fi lm pensat per a la televisió i per la seva explotació en DVD però que Disney va decidir estrenar en cinemes pensant amb l’èxit de Campanilla el passat any. La cosa va anar encara millor, i va recaptar en els seus primers cinc dies (es va estrenar un dimecres) més de 1,4M€. Gran èxit que en tres set-manes se situava prop dels 3M€. Els benefi cis per l’estudi han estat enormes.Un fet singular a la taquilla d’aquest mes ha estat l’èxit d’El árbol de la vida, la guanyadora de la Palma d’Or al passat festival de Can-nes. La pel·lícula dirigida per Terrence Malick va crear força soroll a la seva estrena a causa d’un desmesurat èxit que va signifi car la presència de molts espectadors que no sabien ben bé la pel·lícula que anaven a veure. En els seus primer tres dies es va col·locar en el primer lloc del rànquing amb uns bons 950.000€ a només 162 cine-mes. La contra d’aquest èxit (sobretot per la seva distribuïdora) va ser una enorme quantitat d’espectadors que van renegar del fi lm, molts marxant de les sales i molts deixant comentaris negatius de la pel·lícula a diverses webs i plataformes online. En el producte internacional, poques emocions més, la comèdia negra Cómo acabar con tu jefe es va haver de conformar amb una xifra inicial de 700.000€, mentre que les cintes d’acció i suspens, Colombiana i Los amos de Brooklyn es van quedar amb 467 i 292.000€ respectivament.També en el món del cinema més minoritari hi ha hagut una mica de vida, però no excessiva. Cap cinta ha tingut un èxit clar, la gran majoria amb xifres poc més que correctes. El perecto anfi trión aquest mes recapta 290.000€ amb una estrena a 60 cinemes, que no va ser gaire brillant a l’inici. Gianni y sus mujeres es queda als 192.000€ i Mammuth només aconsegueix 80.000€ després de dues setmanes.

El producte espanyol durant aquestes setmanes de fi nals de vacances i inici de la vida “normal” ha recuperat el seu protago-nisme amb tres fortes estrenes que han deixat bon sabor de boca.La primera en arribar va ser Lo contrario al amor, comèdia clàs-sica made in Spain, dels productors de Tres metros sobre el cielo i amb la coproducció d’Antena 3. La pel·lícula es va estrenar amb 597.000€ a 280 cinemes, i va aconseguir una estrena molt més positiva que les altres comèdies fortes de l’any, com ¿Para qué sirve un oso?, No lo llames amor...llámalo X o Amigos. En aques-tes quatre setmanes el fi lm ha tingut molt bon boca-orella i ha pogut arribar als 2,4M€, quatre vegades la dada inicial.Almodóvar ha estat el gran nom d’aquesta temporada amb la seva La piel que habito, una cinta enormement esperada, i que gràcies a això es va convertir en la segona millor estrena espa-nyola de l’any després de Torrente. Warner va llençar 280 còpies i amb aquestes va recaptar 1,21M€. Una xifra més positiva que amb Los abrazos rotos. La cosa és que a la segona setmana la caiguda va ser forta, un 42%, més que a l’anterior pel·lícula, però la seva preselecció pels Oscar li va deixar un tercer millor cap de setmana. En aquest temps la pel·lícula porta recaptats 3,28M€.La tercera cinta espanyola en arribar a les sales va ser La cara oculta, una coproducció entre Colòmbia i Espanya, estrenada i coproduïda per Fox. Amb una bona campanya però ni la notori-etat d’Almodóvar ni la força televisiva d’Antena 3, La cara oculta va aconseguir uns decents 680.000€ al seu primer cap de set-

mana. El més destacat van ser els bons comentaris generals que va aconseguir. La sensació en aquestes setmanes de setembre amb les grans estrenes que han arribat és que encara hi ha un gran prejudici envers el cinema fet aquí; és inevitable pensar en aquesta contra, però dos de les tres gran estrenes han tingut molt bons comenta-ris, i bon ritme, i en el cas d’Almodóvar, hi ha hagut debat però en general és evident que el seu nom té una alta capacitat comercial.

Super 8, un èxit estiuenc que s’ha mantingut

L’esperat nou fi lm d’Almodóvar, La piel que habito

Quim Gutiérrez protagonitza La cara oculta


DVD

's Midnight in Paris Un cuento chino

Insidious 18 comidas

Blitz Pequeñas mentiras sin importancia

Templario No tengas miedo

TÍTOL ORIGINAL ¦ MIDNIGHT IN PARIS

DIRECCIÓ ¦ WOODY ALLEN

GÈNERE ¦ COMÈDIA ROMÀNTICA

PRODUCCIÓ ¦ GRAVIER PRODUCTIONS, MEDIAPRO

REPARTIMENT ¦ RACHEL McADAMS, OWEN WILSON, MARION COTILLARD, ADRIEN BRODY

DIRECCIÓ ¦ SEBASTIÁN BORENSZTEIN

GÈNERE ¦ COMÈDIA DRAMÀTICA

PRODUCCIÓ ¦ PAMPA FILMS, TORNASOL

REPARTIMENT ¦ RICARDO DARÍN, MURIEL SANTA ANA, IGNACIO HUANG, JAVIER PINTO

DIRECCIÓ ¦ JAMES WAN

GÈNERE ¦ THRILLER PSICOLÒGIC

PRODUCCIÓ ¦ ALLIANCE FIMS, BLUMHOUSE PRODUCTIONS

REPARTIMENT ¦ PATRICK WILSON, ROSE BYRNE, TY SIMPKINS, BARBARA HERSHEY, ANDREW ASTOR

DIRECCIÓ ¦ JORGE COIRA

GÈNERE ¦ COMÈDIA

PRODUCCIÓ ¦ TIC TAC PRODUCCIONES, ZIRCOCINE, LAGARTO CINE

REPARTIMENT ¦ LUIS TOSAR, ESPERANZA PEDREÑO, MARÍA VÁZQUEZ, PEDRO ALONSO, CAMILA BOSSA

DIRECCIÓ ¦ ELLIOT LESTER

GÈNERE ¦ THRILLER POLICÍAC

PRODUCCIÓ ¦ BLITZ FILMS, LIONSGATE

REPARTIMENT ¦ JASON STATHAM, LUKE EVANS, DAVID MORRISSEY, PADDY CONSIDINE, AIDAN GILLEN

TÍTOL ORIGINAL ¦ LES PETITS MOUCHOIRS

DIRECCIÓ ¦ GUILLAUME CANET


PRODUCCIÓ ¦ LES PRODUCTIONS DU TRÉSOR, EUROPA CORP., M6 FILMS, CANEO FILMS, CANAL +, COFINOVAG, PANACHE PRODUCTIONS

REPARTIMENT ¦ FRANÇOIS CLUZET, MARION COTILLARD, BENOÎT MAGIMEL, GILLES LELLOUCHE, JEAN DUJARDIN

TÍTOL ORIGINAL ¦ IRONCLAD

DIRECCIÓ ¦ JONATHAN ENGLISH

GÈNERE ¦ AVENTURES

PRODUCCIÓ ¦ VIP MEDIENFONDS 4, RISING STAR

REPARTIMENT ¦ JASON FLEMYNG, PAUL GIAMATTI, CHARLES DANCE, KATE MARA, BRIAN COX

DIRECCIÓ ¦ MONTXO ARMENDÁRIZ

GÈNERE ¦ DRAMA

PRODUCCIÓ ¦ ORIA FILMS

REPARTIMENT ¦ LLUÍS HOMAR, MICHELLE JENNER, BELÉN RUEDA, RUBÉN OCHANDIANO

Un escriptor nord-americà arriba amb la seva promesa i els pares d’aquesta a París. Tot passejant pels carrers de la ciutat, a la mitja nit, sembla caure sota un encanteri màgic que el transporta a un altre univers on coneixerà a personatges que mai no creuria veure.

Roberto, un home marcat per un fort cop que va arruïnar la seva vida fa més de vint anys, viu totalment aïllat de la societat. Tot i així, un fet totalment estrany aconsegueix treure’l de casa i posar-lo de nou en contacte amb el món.

Josh, la seva dona i els seus tres fi lls s’acaben de traslladar a una vella casa. Malauradament, producte d’un accident, un dels nens cau en coma i al mateix temps comencen a succeir una sèrie de fenòmens estranys a la casa.

18 comidas explica sis històries que tenen lloc en un mateix dia. Amb uns diàlegs molt oberts a la improvisació, la pel·lícula fa un viatge a través de 18 àpats que ens mostren aquells moments que en ocasions ens poden canviar el transcurs de la vida.

Blitz és un assassí en sèrie de Londres que mata agents de policia amb l’única intenció de ser notícia en tots els mitjans de comunicació. Dos inspectors de policia seran els encarregats de dur a terme la investigació per acabar amb els assassinats d’aquest psicòpata.

Max, el propietari d’un restaurant d’èxit, i Véro, la seva dona ecologista, conviden com cada any als seus amics a la seva casa de la platja per celebrar l’inici de les vacances. Però aquest any tot anirà diferent ja que just abans de sortir de París, un amic, Ludo, pateix un greu accident.

Anglaterra, principis del segle XIII. Després d’una dura i llarga negociació, el Rei Joan d’Anglaterra es veu obligat a signar certes demandes dels senyors feudals que pretenen posar límits al seu despotisme. D’aquí sorgeix la Carta Magna. El Rei, però, es disposa a assassinar a tots aquets que havien signat la Carta Magna.

Silvia és una jove marcada per una infància difícil. Als seus 25 anys decideix començar a refer la seva vida i enfrontar-se a les persones, sentiments i records que la mantenen lligada al passat. En aquesta lluita contra si mateixa anirà aprenent a controlar les seves pors i a convertir-se, per fi , en una dona adulta.


Thor X-MEN: PRIMERA GENERACIÓN

EL ÚLTIMO EXORCISMO HANNA

THE COMPANY MEN EL INOCENTE

EL CASTOR ALMAS CONDENADAS

DIRECCIÓ ¦ KENNETH BRANAGH

GÈNERE ¦ FANTÀSTIC

PRODUCCIÓ ¦ MARVEL STUDIOS, PARAMOUNT PICTURES

REPARTIMENT ¦ CHRIS HEMSWORTH, NATALIE PORTMAN, ANTHONY HOPKINS, TOM HIDDLESTON

TÍTOL ORIGINAL ¦ X-MEN: FIRST CLASS

DIRECCIÓ ¦ MATTHEW VAUGHN

GÈNERE ¦ FANTÀSTIC

PRODUCCIÓ ¦ 20TH CENTURY FOX, MARVEL, BAD HAT HARRY PRODUCTIONS

REPARTIMENT ¦ JAMES McAVOY, JENNIFER LAWRENCE, KEVIN BACON

TÍTOL ORIGINAL ¦ THE LAST EXORCISM

DIRECCIÓ ¦ DANIEL STAMM

GÈNERE ¦ TERROR

PRODUCCIÓ ¦ LOUISIANA MEDIA PRODUCTIONS, STRIKE ENTERTAINMENT, STUDIO CANAL

REPARTIMENT ¦ PATRICK FABIAN, ASHLEY BELL, IRIS BAHR, LOUIS HERTHUM

DIRECCIÓ ¦ JOE WRIGHT

GÈNERE ¦ THRILLER

PRODUCCIÓ ¦ FOCUS FEATURES

REPARTIMENT ¦ SAOIRSE RONAN, ERIC BANA, CATE BLANCHETT, TOM HOLLANDER, OLIVIA WILLIAMS.

DIRECCIÓ ¦ JOHN WELLS

GÈNERE ¦ DRAMA

PRODUCCIÓ ¦ THE WEINSTEIN COMPANY

REPARTIMENT ¦ BEN AFFLECK, TOMMY LEE JONES, KEVIN COSTNER, MARIA BELLO, CHRIS COOPER

TÍTOL ORIGINAL ¦ THE LINCOLN LAWYER

DIRECCIÓ ¦ BRAD FURMAN

GÈNERE ¦ DRAMA JUDICIAL

PRODUCCIÓ ¦ LIONSGATE, LAKESHORE ENTERTAINMENT, SIDNEY KIMMEL ENTERTAINMENT, STONE VILLAGE PICTURES

REPARTIMENT ¦ MATTHEW McCONAUGHEY, RYAN PHILLIPPE, MARISA TOMEI, JOHN LEGUIZAMO

TÍTOL ORIGINAL ¦ THE BEAVER

DIRECCIÓ ¦ JODIE FOSTER


PRODUCCIÓ ¦ SUMMIT ENTERTAINMENT, ENTERTAINMENT ONE

REPARTIMENT ¦ MEL GIBSON, JODIE FOSTER, JENNIFER LAWRENCE, ANTON YELCHIN

TÍTOL ORIGINAL ¦ MY SOUL TO TAKE

DIRECCIÓ ¦ WES CRAVEN

GÈNERE ¦ THRILLER

PRODUCCIÓ ¦ ROGUE, RELATIVITY MEDIA

REPARTIMENT ¦ MAX THIERIOT, DENZEN WHITAER, FRANK GRILLO, ZENA GREY

Thor, un guerrer molt ambiciós, fa reviure algunes antigues guerres. Per aquest motiu, el seu pare el castiga enviant-lo a la Terra perquè vivint entre els homes descobreixi el vertader sentit de la humilitat. Thor se n’adonarà de la importància d’actuar com a un bon i humil heroi quan arriben a la Terra les forces més obscures d’Asgard.

Inici de la saga dels X-Men. Abans que els mutants es deixessin veure al món i canviessin els seus noms pels de Professor X i Magneto, aquests eren dos joves que començaven a descobrir els seus poders. Els unia una vertadera amistat i pretenien entrenar un grup de joves mutants per evitar l’Armaggedon nuclear.

El reverend evangelista Cotton Marcus convida un equip de rodatge perquè l’acompanyi a documentar els seus últims dies com a exorcista en una petita població rural de Louisiana. La seva fe es veurà posada a prova quan es troba amb Nell, una adolescent presa d’una possessió demoníaca.

Hanna va ser criada pel seu pare, un exagent de la CIA a Finlàndia. D’ell ha heretat la força, la resistència i l’instint d’un soldat. Per això el seu pare li confi a una important missió que l’obliga a viatjar sola pel nord d’Àfrica i Europa tot fugint d’uns assassins a sou que volen acabar amb ella.

Bobby Walker sembla viure el somni americà ¦ té una bona feina, una família meravellosa, un gran cotxe, etc. Però quan la companyia per la que treballa decideix reduir la seva plantilla de treballadors ell, com molts dels seus companys, es queda a l’atur. Això li farà replantejar la seva vida i els seus papers de marit i pare.

Mickey Haller és un advocat que s’ha especialitzat en defendre petits criminals de barris baixos. Un dia se li presenta la gran oportunitat de representar a Louis Roulet, un ric hereu detingut per l’intent d’assassinat d’una prostituta. Sembla un cas però tindrà unes conseqüències totalment inesperades.

Comèdia negra sobre Walter Black, un home que pateix una gran depressió i que la seva única via d’escapament i consol és un titella que representa un castor i que tracta com si fos una persona. Tots dos emprendran un viatge que obligarà Walter a descobrir-se a si mateix de nou.

La llegenda explica que a la tranquil·la i petita ciutat de Riverton, un assassí en sèrie va prometre matar els set nens que van néixer la nit que ell va morir. Ja han passat 16 anys i tornen les desaparicions de menors. Estem davant la reencarnació del psicòpata? Només un dels set nens, ara ja adolescent, sap la resposta.

‘[REC]3’ ja té data d’estrena

La tercera entrega de la saga, [REC]3. Génesis, dirigida en solitari per Paco Plaza, arribarà a les nostres pantalles el pro-per 30 de març de 2012. El film, escrit per Luiso Berdejo, està protagonitzat per Leticia Dolera i Diego Martín. L’èxit de les dues pel·lícules anterior (entre totes dues van recaptar als cinemes més de 35 milions d’euros arreu del món) han con-vertit [REC]3. Génesis en una de les pel·lícules de terror més esperades dins i fora de les nostres fronteres. Un èxit que també queda reflectit a internet a través dels milions de des-càrregues amb què compta cada element promocional d’amb-dues pel·lícules.

Phenomena, segona temporadaPhenomena - The Ultimate Cinematic Experience és l’esdeveni-ment creat per Nacho Cerdà que té lloc al cinema Urgell de Barce-lona i que recupera el clàssic programa doble cinematogràfi c de la dècada dels 80, programant en cada sessió dos títols mítics dels 70, 80 i 90, en versió original subtitulada i còpies en 35 mm. El 9 de setembre va iniciar la seva segona temporada, amb la projecció de Jurassic Park i Terminator 2: El día del juicio. Els dies 29 i 30 es va poder gaudir de La espía que me amó i Superman. Gairebé sempre amb les localitats exhaurides en cada sessió, durant la primera temporada de Phenomena es van projectar 21 fi lms i hi van assistir 16.931 persones.

Verdi Kids, cinema infantil i familiar de qualitat

Els Cinemes Verdi, en col·laboració amb Drac Màgic, entitat dedi-cada a l’estudi i divulgació dels audiovisuals i el seu ús en diver-ses activitats educatives, posen en marxa Verdi Kids. Es tracta d’una programació estable dins l’oferta dels Verdi adreçada al públic infantil i familiar, i té com a objectiu donar a conèixer un conjunt de produccions que suposen una alternativa als plante-jaments estrictament comercials, disponibles en altres circuits i locals d’exhibició. Aquesta iniciativa ofereix la possibilitat de participar d’una proposta cultural i d’entreteniment on poder redescobrir l’experiència col·lectiva de la sala de cinema als més petits. Es faran sessions a primera hora de la tarda i matinals els caps de setmana i festius.

Lluís Miñarro, guardonat a Venècia

L’Associació Internacional de Crítics Independents, reunida dins del marc de la 68a edició de la Mostra Internacional de Cinema de Venècia, va decidir guardonar amb el seu Premi “Bisato d’Oro” al productor Lluís Miñarro (Eddie Saeta) en reconeixement a la seva trajectòria consagrada al cinema d’autor. L’acte de lliura-ment va tenir lloc al Lido de Venècia amb la presència del jurat, presidit pel crític alemany Joseph Schnelle. Aquest any, Miñarro ha participat a l’esdeveniment de Venècia amb dues producci-ons: la fi cció Girimunho i el documental Hollywood Talkies, dins de la secció paral·lela Orizzonti, on es reuneixen els nous for-mats cinematogràfi cs i que compta amb els seus premis propis.

Cinema català a Corea

El perfecte desconegut, Mientras duermes i Los pasos dobles es projectaran entre els dies 6 i 16 d’octubre a Busan (Corea del Sud) en la secció paral·lela “World Cinema”. El perfecte des-conegut és l’òpera prima de Toni Bestard, director, guionista i productor que té darrere seu una llarga trajectòria dins del món del curtmetratge amb més de 100 premis en festivals nacio-nals i internacionals. Jaume Balagueró presenta el seu nou film Mientras duermes amb Luis Tosar i Marta Etura i la col·laboració de TV3. I la premiada amb la Concha d’Or al Festival Interna-cional de Cinema de Sant Sebastià, Los pasos dobles d’Isaki Lacuesta.


Actu

alita

t

El director Paco Plaza, amb els actors Diego Martín i Leticia Dolera El productor d’Eddie Saeta, Lluís Miñarro

Pa negre, a la carrera dels Oscar

La vencedora dels passats Premis Gaudí i Goya Pa negre, d’Agustí Villaronga, produïda per Massa d’Or, ha estat seleccionada per l’Acadèmia de les Arts i Ciències Cinematogràfi ques per repre-sentar Espanya a la 84a edició dels Oscar de Hollywood com a millor pel·lícula estrangera. Pa negre competia amb La piel que habito de Pedro Almodóvar i La voz dormida de Benito Zam-brano. Aquest és el primer cop que un fi lm en català lluitarà en nom del cinema espanyol als premis de Hollywood. Molts altres països ja han designat els seus propis representants a aquesta categoria: Alemanya presenta el documental Pina, de Wim Wen-ders; l’Iran, la guanyadora de l’Ós d’Or a Berlín, Nader i Simin: Una separació; Finlàndia, Le Havre, de Kaurismaki, que obtingué una menció especial per part del Jurat Ecumènic a Canes. El llis-tat defi nitiu dels candidats als Oscar sortirà a la llum el proper 24 de gener i la gala tindrà lloc el 26 de febrer al teatre Kodak de Los Angeles. Per altra banda, el fi lm és candidat, juntament amb La piel que habito, También la lluvia i Balada triste de trom-peta als Premis de Cinema Europeu 2011. Entre els 45 llargme-tratges seleccionats s’hi troben, per exemple, El discurs del rei, Pequeñas mentiras sin importancia o En un mundo mejor. Les votacions dels 2.500 membres de l’Acadèmia de Cine Europeu es faran públiques el proper 5 de novembre al Festival de Cinema Europeu de Sevilla. La gala d’entrega dels premis tindrà lloc el 3 de desembre a Berlín.

8 films catalans al BFI London Film Festival

La 55a edició del BFI London Film Festival, que tindrà lloc del 12 al 27 d’octubre, compta amb vuit pel·lícules de producció cata-lana dins de la seva programació. Cal destacar, a més, l’especial presència catalana a la secció “Experimenta”, caracteritzada per pel·lícules independents i arriscades, on hi haurà directors com José Luis Guerin amb Correspondencia Jonas Mekas i Albert Serra presentant El Senyor ha fet en mi meravelles. La secció “Cinema Europa” presenta altres títols catalans que ja han participat en altres festivals, com Las olas d’Alberto Morais i Amador de Fer-nando León de Aranoa.


18è FESTIVALDE CINEMAINDEPENDENTDE BARCELONA

L’ALTERNATIVA

http://alternativa.cccb.org11-19 NOV. 2011

Organitza Amb la col·laborarar ció de

Mitjtjt ans de comunicacióSeus oficials

Amb el suport de

REVISTA DECINE 85x270mm 30/09/11 17:40 Página 1

Marina Comas i Francesc Colomer, els dos joves protagonistes

www.alternativa.cccb.org

Catalunya Über Alles, Premi Donostia Film Comission

Dirigida per Ramon Térmens i produïda per Segarra Films, Catalunya Über Alles, estrenada a les sales de cinema el 30 de setembre, va guanyar el Donostia Film Comission. Es tracta d’un reconeixement creat fa set anys per impulsar la importància del cinema en la promoció de les ciutats com espai escènic al servei de la indústria audiovisual, amb els benefi cis turístics i econò-mics que això suposa. D’aquesta manera el guardó premia l’es-forç per refl ectir als fi lms els valors naturals i cultural d’allà on es roda. I és això el que el jurat d’aquest any composat, entre d’altres per la directora de cinema Ana Díez i els actors Óscar Jaenada i Leticia Dolera, ha valorat a Catalunya Über Alles. El premi consta de 12.000 euros per la productora i el recolzament en el seu llançament internacional.

Arcadi Oliveres al cinema

Èrika Sànchez Marcos treballa des del juny de 2010 en una road movie al voltant de la vida pública i personal de l’activista defen-sor de la llibertat, la democràcia i l’autogovern de Catalunya, Arcadi Oliveres. El fi lm iniciarà la gravació aquesta tardor amb el seguiment càmera en mà de la vida quotidiana de l’activista fi ns a principis de 2012. El fi nançament d’aquest documental està basat en el crowdfunding (un estil de fi nançament col·lectiu) a través, per exemple, de la plataforma Verkami (les persones interessades poden fer petites aportacions econòmiques). Amb això, es pretén la implicació del públic en el procés de creació i distribució del projecte. A més, tindrà una llicència de Crea-tive Commons, una alternativa al Copyright que permetrà la seva difusió gratuïta a la xarxa després del seu recorregut en cinemes i televisions.

Neix Most, festival de cinema dedicat al món del vi

Organitzat pel Cine Club Vilafranca i el VINSEUM- Museu de les Cultures del Vi de Catalunya neix MOST, un nou festival de cinema d’àmbit europeu que recull la millor producció audio-visual inèdita relacionada amb la cultura de la vinya, el vi i el cava. La seva primera edició tindrà lloc del 10 al 13 de novembre

en diferents espais del Penedès com Vilafranca, Sant Sadurní d’Anoia, Subirats i en les bodegues i caves de tota la comarca. El Festival oferirà al públic una programació dividida en dues sec-cions ofi cials (‘Collita 2011’ i ‘Gran Reserva’), Premis Honorífi cs, una mostra de curtmetratges, sessions per al públic infantil, jor-nades professionals i tota una sèrie d’activitats paral·leles lliga-des a l’enologia. Entre les pel·lícules ja confi rmades es troben Cinco metros cuadrados de Max Lemcke, extensament premiada al passat Festival de Málaga o El Havre d’Aki Käurismaki, una de les grans destacades el passat Festival de Canes.

Los pasos dobles, controvertida Concha d’Or

La 59a edició del Festival de Sant Sebastià ha fet aquest any una ferma aposta pel cinema d’autor. I així ho ha mostrat atorgant el seu màxim guardó, la Concha d’Or, al director gironí Isaki Lacuesta per la seva recreació de la història de l’artista francès François Augiéras, rodada a Mali amb la presència del pintor mallorquí Miquel Barceló. Álex de la Iglesia, membre del jurat del Festival, ja va afirmar en la seva presentació que aquest any es tractava “d’un palmarès que aposta pel risc” anunciant que un film “no convencional” seria el vencedor de la Concha. I així va ser, Lacuesta ha sorprès amb una obra que pretén trencar motlles i parla de temes essencials dins de la seva filmografia, com són la relació entre l’art i la vida o el trencament de les fronteres entre realitat i ficció. Lacuesta, per la seva banda, en recollir el premi es va dirigir als espectadors recomanant-los que no fessin cas de les crítiques que afirmen que la pel·lícula és inintel·ligible, que confiessin en el jurat que li estava ator-gant aquest premi.

La crisi acaba amb la Mostra de València

Rita Barberá, alcaldessa de València, ha decidit suspendre la 33a edició de la Mostra de València-Festival de Cinema Acció i Aven-tures, un certamen cinematogràfi c que tenia lloc des de 1980, com a mínim, fi ns que “l’economia no millori”. El certamen, que tenia previst celebrar-se el proper mes de març, tenia assignat un pressupost de 1,7 milions d’euros i l’alcaldessa ha anunciat que aquesta mesura forma part de l’adaptació de l’Ajuntament valencià a l’actual crisi econòmica i que aquests diners s’utilit-zaran “en altres coses més necessàries”.


Actu

alita

t

L’activista Arcadi Oliveres tindrà el seu documental

Isaki Lacuesta i el seu equip, recollint el premi

Acord per incrementar el català al cinema

El Departament de Cultura, el Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya, i la Federación de Distribuidores Cinematográfi cos FEDICINE van presentar recentment l’acord al qual han arribat les tres institucions per incrementar la presència del català a les pantalles de cinema. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va destacar que, l’any 2012, aproximadament 1,5 milions de

ciutadans podran veure cinema en llengua catalana i va ressaltar la importància que “tots que els artistes i les cares de Hollywood parlin català”. El director de l’ICIC, Fèlix Riera, va detallar algunes de les xifres de l’acord. De les cinc pel·lícules doblades al català del 2010, es passarà a 25 el 2012. De l’u per cent de la quota de pantalla, s’arribarà al set per cent.


Firma de l’acord que benefi cia el cinema en català


Actu

alita

t Museu del Cinema de Girona

Curtmetratges, documentals, Woody Allen i TintínCurtmetratges, documentals, Woody Allen i TintínCurtmetratges, documentals,

La programació del Museu del Cinema de Girona per aquest mes s’inicia amb el Short Matters. Els dies 5 i 20 d’octubre es farà un recorregut pels curtmetratges nominats als Premis del Cinema Europeu amb la intenció de fer arribar al públic una mostra de l’actual panorama del cinema europeu contemporani amb títols procedents d’Alemanya, Hongria, Dinamarca, Polònia i Àustria, entre d’altres.Dins El Documental del Mes, el dia 6 es projectarà Gueto. La pel-lícula perduda de la propaganda nazi de Yael Hersonski (Israel, 2010) on l’autor demostra que una cinta apareguda després de la Segona Guerra Mundial etiquetada amb la paraula Guetto no tenia un esperit documental, tal com es va creure, sinó que les imatges van ser manipulades amb l’única fi nalitat de convertir-se en propaganda nazi. Al cicle Parlem de Cinema? el dĳ ous 13 es debatrà al voltant de Bananas de Woody Allen (EUA, 1971).

El Museu i el Grup de Recerca de Comunicació Social i Institucional de la Universitat de Girona organitzen aquest mes la conferència “La construcció del rostre a la publicitat i al cinema: del glamur al mite” a càrrec del doctor en fi losofi a Xavier Antich.El dimarts 25 a Cinema i Solidaritat es podrà veure Operación Dia-blo de Stephanie Boyd (Perú, 2010), un documental premiat amb The International Human Rights Film Award atorgat per la Fundació Cinema of Peace d’Alemanya.Un dels grans esdeveniments del mes és l’estrena del fi lm Las aventu-ras de Tintín: El secreto del Unicornio d’Steven Spielberg (EUA, 2011) el divendres 28 a l’OCINE. I amb aquest moti u dos dies abans (26 d’oc-tubre) al Museu de Girona es projectarà el documental Tinti n et moi d’Anders Østergaard (Dinamarca, 2003).Finalment, el 27 d’octubre, Dia Mundial el Patrimoni Audiovisual, es podrà gaudir de tres documentals sobre la ciutat de Girona entre els anys 1954 i 1973.

www.tv3.cat

Dr. Ishiguro is ATR Fellow and Professor of Osaka University. The geminoid has been developed in ATR Hiroshi Ishiguro Laboratory.

Organitza: Amb el suport de: Patrocina: Focus 3D: Col·labora: Televisió O�cial:

www.sitgesfilmfestival.com

Decine 23

Documents

Transcript of Decine 23