Dones de Sant AndreuItineraris històrics

Isabel Segura Soriano

A R X I UM U N I C I P A L

D EB A R C E L O N A

1D

ones

deSa

ntA

ndre

u

A R X I UM U N I C I P A L

D EB A R C E L O N A

Col·lecció Quaderns

1-Dones de Sant AndreuItineraris històrics

Col·lecció Quaderns Arxiu Municipal del Districte de Sant Andreu - 1

Districte de Sant Andreu

Itineraris de les dones de Sant Andreu és un recorregut,des del punt de vista de les dones, per la història deldistricte des de mitjans del segle XIX fins a l’actualitat.

Un grup de dones de Sant Andreu, coordinades per lahistoriadora Isabel Segura, han aportat, sel.leccionat,classificat i interpretat els àlbums de fotografies familiarspropis, d’amigues i conegudes, veïnes, companyes defeina, d’associació ...i també han regirat ens els fonsfotogràfics dels arxius municipals.

Les fotografies són una font documental molt importantper a la recuperació de la història. Les que us mostrenaquesta publicació us aproparan a las múltiples activitatsquotidianes de les dones de Sant Andreu.

Dones de Sant AndreuItineraris històrics

Isabel Segura Soriano

A R X I UM U N I C I P A L

D E

B A R C E L O N A

Col·lecció Quaderns Arxiu Municipal del Districte de Sant Andreu - 1

Autora:Isabel Segura Soriano

Han participat en la recercade material i en la preparacióde l´obra:Paqui AcedoRosa AlexandreAurora ArpaPepa BatallaRosa BatetPietat BayonaMontserrat CastellMa.Teresa De BlasMaria EstranyElena Garcia FernándezJosefina GarcíaAngels Grases MullerachsAmèlia HernándezJosefa IbàñezPaqui JiménezMagda JuvéAnna MarquèsCarme MartínezMatílde MartínezHelena MatthewsPepita MirNúria Monrós GrasesPilar MoraIsabel OrdiMargarita RieraTrini Roca ComaposadaVicenta RodríguezIsabel Roig FransitorraPaulina TorresÀngels UrbanejaVicenta VadilloJusta Zafra

Edició:Ajuntament de Barcelona. ArxiuMunicipal i Districte de Sant Andreu.Barcelona, octubre de 2001

Col· labora:CIRD (Centre d’Informaciói Recursos de la Dona)

Coordinadores de l´edició:Núria PosticoJoana Luna

Disseny gràfic:Palli: Disseny i Comunicació

Correcció lingüística:Centre de Normalització Lingüísticade Barcelona. Delegació de Sant Andreu

© Ajuntament de Barcelona

Fotografia coberta:Pepa Batalla

Impressió:Imatge i Producció Editorial

Dipòsit legal:

ISBN

Presentació

Us presentem el primer títol d’una nova col· lecció: els Quaderns de l’Arxiu Municipal del Districte

de Sant Andreu. Des de la creació del Consell Assessor de l’Arxiu, el desembre de l’any 2000, ens

marcàrem com a objectiu la publicació del quadern número 1 d’aquesta col· lecció, ara un cop

aconseguida aquesta fita esperem que puguem anar publicant-ne d’altres.

Amb aquestes publicacions l’Arxiu Municipal vol donar a conèixer a tots els ciutadans i ciutadanes

el passat i present dels barris i la gent que conformen aquest districte.

Sota el títol Les dones en els moviments urbans s’aixopluga un projecte de ciutat amb la voluntat

de reivindicar el paper de la dona en la història dels barris, a través d’ imatges fotogràfiques proce-

dents principalment dels seus àlbums familiars, i que han estat completades amb imatges de dife-

rents arxius i en especial dels arxius de districte.

La historiadora Isabel Segura, que ja ha publicat treballs com aquest em d’altres districtes, amb una

acurada metodologia de treball, s’ha encarregat de coordinar la recollida, selecció i documentació

de les imatges reunint un grup de dones, que han esdevingut historiadores del seu passat .

El Centre d’Informació i Recursos per a les Dones, els Serveis Personals i l’Arxiu del Districte han

col· laborat en aquesta experiència, que ha culminat en la publicació que teniu a les mans.

La lectura d’aquest volum us endinsarà en l’activitat de les dones de Sant Andreu des de finals del

segle passat fins a l’arribada de la democràcia, una participació que sempre ha existit però que

poques vegades ha estat mostrada en la seva magnitud real. Estem segurs que aquest llibre ens aju-

darà a conèixer millor, el treball, les lluites, i les esperances de les dones que al llarg d’aquest perío-

de i fins avui han anat construint la realitat del nostre districte.

Eugeni Forradellas i BombardóPresident del Consell del Districte Ferran Julián i González

Regidor del Districte

"Es la historia, toda la historia humana que se podría titular "historia de la

esperanza" en busca de su argumento....la experiencia personal está impli-

cada en la experiencia histórica; no cabe queriendo ser íntegramente per-

sonal sustraerse a ella. Mientras se crea que es elegible apurar la personal

experiencia o darse a la historia, la vida o más precisamente, lo humano

de la vida, quedará escindido como en dos bloques de tiempo separado"

María Zambrano"Delirio, esperanza y razón".Nueva Revista Cubana. La Habana, 1959.

Índex

Espai d´origen

Els treballs i els seus espais

El treball domèsticEl treball remunerat

Espai polític

Nomenclàtor

Bibliografia

9

33

79

103

109

“La ciutat és una memòria organitzada.Les dones són les oblidades de la història”Hannah Arendt

Espai d’origen

11 Espai d’origen

Espai d’origen

La memòria de la ciutat no és única; ha d´acollirla diversitat d´experiències dels grups que hihabiten.Aquest llibre s’incriu en la voluntat de mostrar expe-riències diverses. Hem intentat reconstruir algunsitineraris de dones de Sant Andreu i ho hem feta partir dels àlbums de fotografies familiars.Els àlbums de fotografies familiars han estatrecopilats i classificats pacientment per lesdones, que s’han convertit en historiadores de

l´esdevenir del col· lectiu familiar. La seqüènciade fotografies que inclouen els àlbums contenhistòries. Aquesta narració gràfica sovint escomplementa amb una narració oral amb veufemenina, la de la mare, l´àvia o.... i, en el nostrecas, la de les dones que han participat en l´ela-boració d´aquest llibre, amb les seves fotos,amb les seves veus, amb els seus textos.Entre totes, hem fet una nova selecció d´imat-ges, una nova classificació-narració, a la qualhem afegit altres imatges dels arxius públics -

Festa de carrer el 1916.Foto Arxiu Municipaldel Districte de Sant Andreu

12 Espai d’origen

Arxiu Municipal del Districte- o bé imatges apa-regudes en premsa, i també la d´algunes fotò-grafes i fotògrafs professionals que ens hanil· lustrat algun episodi que havíem viscut, peròdel qual no teníem imatges. Les imatges prete-nen contextualitzar l´experiència individual en lacol· lectiva i, per tant, crear una nova narracióque no intenta explicar-ho tot, ni molt menys,tan sols alguns episodis, algunes experiènciesviscudes en un territori concret, el de SantAndreu.Hem dividit el llibre en tres apartats: l´espaid´origen, els treballs i els seus espais i l´espaipolític. En un darrer apartat incloem l´anàlisidels noms de dones que apareixen en elnomenclàtor de Sant Andreu.

Dels camps als cubs

El paisatge de Sant Andreu en l´etapa medievalel podem dibuixar com una combinació d´horts ivinyes, amb masos dispersos i un conjunt tramatde carrers i cases seguint el Rec Comtal. El pai-satge, actualment limitat i esquarterat per infraes-tructures viàries i ferroviàries, combina el tramatdels carrers amb habitatges de més o menysaltura, els cubs quadrats o les formes rectangu-lars de les antigues instal· lacions i de les actualsnaus dels polígons comercials o industrials, i lesplaces.Entre una imatge i l´altra ha passat el temps, hancanviat les activitats, els espais on es realitzaven ila forma d´habitar-los.Però, tornem enrere. El mas era l´element cons-tructiu que esquitxava el continu dels horts icamps. En el sistema d´explotació agrària, el mas-constituït per una casa de camp, la masia, ambles terres de conreu adscrites- era una unitat deproducció, de reproducció i de consum. Totesles persones del grup familiar hi col· laboraven

en l´obtenció de recursos tot i que hi havia unacerta especialització per sexes en els treballs. Elshomes eren els responsables de l´explotació delscamps però, en els moment de màxima activitat,com ara el de la collita, les dones del col· lectiufamiliar també hi participaven. Les dones a més amés, tenien al seu càrrec l´aviram, element queajudava a completar els recursos de les minseseconomies de subsistència, l´horta, amb produc-tes bàsics per a la subsistència quotidiana, i la res-ponsabilitat domèstica de recol· lectar els ali-ments, transformar-los, conservar-los, cuinar-los iservir-los, netejar, teixir per a ús de les personesdel grup familiar, com també tenir-ne cura de lasalut física i emocional i un llarg, llarguíssim i rei-teratiu regitzell de coses.L´agricultura de regadiu va tenir molta importàn-cia a Sant Andreu i es desenvolupà gràcies al´existència del Rec Comtal. Els productes agrí-coles eren destinats al consum de la població i,posteriorment, l´excedent anava destinat alsmercats de Barcelona. El cànem també va ser-himolt conreat a partir de l´increment de lademanda del mercat naval, tal com ho recorda elnom d´un carrer actual de Sant Andreu.En les economies de subsistència, els treballs deles dones, els homes i les criatures eren absolu-tament imprescindibles per a la supervivència delcol· lectiu i sovint calia, per completar elsingressos, dedicar una part de l´any a activitatsno relacionades directament amb l´agricultura,com ara filar i teixir per altri. Així doncs, algunespageses i pagesos de Sant Andreu també exerci-ren de teixidores i teixidors a casa seva.

Primers símptomes de canvi en el paisatge

Amb el pas dels anys el paisatge es transformà.Un dels signes més visibles de la transformaciódel paisatge va ser l´aparició de les grans naus

13 Espai d’origen

Habitatges i instal.lacionsfabrils a Sant Andreu,anys vint.Foto Arxiu Municipaldel Districte de Sant Andreu

durant el segle XIX i primers anys del XX, vanser tèxtils, i en aquest sector, la mà d´obra erafonamentalment femenina. Així doncs, des delsinicis de la revolució industrial, la dona s´incor-porà al treball assalariat a les fàbriques. SantAndreu no va ser-ne una excepció. El mateixpassava a Barcelona i pobles de la rodalia, on enalguns sectors, com el filat i el teixit, el percentat-ge de mà d´obra femenina era aproximadamentdel 75%.

Les fàbriques com a focus d´urbanització

La instal· lació de fàbriques en alguns barris deldistricte, des de mitjans del segle XIX, va actuar

industrials que s´instal· laren a Sant Andreu apartir del segon terç del segle XIX. El 1839Ferran Puig va instal· lar-hi la fàbrica del Vapordel Fil; entre 1835 i 1840 es va construirl´Algodonera, coneguda popularment com elVapor del Rec, propietat de Mas i Esteve.Aquesta fàbrica està en l´origen del que desprésde diversos canvis de titularitat i d´annexions vaser una de les indústries tèxtils més importantsde Barcelona, la Fabra i Coats, que el 1915 tenia1.500 treballadores i treballadors. Anteriorment,el 1852 Marian Puig havia creat la indústria tèxtilque, posteriorment, va ser adquirida per laSocieté Lainiére Barcelonaise, al carrer Virgili.La major part de les fàbriques de Sant Andreu,

14 Espai d’origen

com a focus d´atracció de població que, provi-nent de zones de la ruralia catalana i de la restade l´Estat , arribaren a ciutat amb l´esperança detrobar-hi feina.El creixement de la població de Sant Andreu vaser espectacular. L´any 1845 hi havia 4.350 habi-tants; quinze anys després, pràcticament s´havia tri-plicat, ja eren11.065persones, i al tombant del nousegle, el 1900, els habitants arribaren als 18.217.Montserrat Castells i Montoliu, treballadora de

Fabra i Coats, ens parla dels orígens de la sevafamília: "Vaig néixer l´any 1935 al carrer Servet,85 de Sant Andreu. Filla de mare valenciana, queva venir al barri a l´edat de cinc anys, i de pareandreuenc, molt conegut al barri, ja que eracompositor de sardanes (mestre Castells) i sub-director de l´Orfeó l´Eco de Catalunya, tambédel barri.".La mare de la Montserat era una emigrant i elcronista de Sant Andreu, Joan Clapés, ens expli-

Una de les primeres casesla Trinitat.Arxiu Grup de donesde la Trinitat

15 Espai d’origen

treball que ha elaborat aquest llibre ens explica:"-Vaig néixer a Bellver de Cerdanya, el maig de1943. El meu pare tenia una serradora i la mevamare sempre es va ocupar de les feines de casa,incloent-hi el criar conills i gallines per al consumfamiliar, rentar al rec a l´hivern, perquè l´aigua algelar-se ens hauria trencat el safareig...""Casa meva -continua la Magda- era una serra-dora i vivíem a uns 2 km del poble. Els meuspares, i sobretot la meva mare, que havia nascuti crescut al poble, pensava que per a nosaltres"pobrets" això era un inconvenient, però real-ment no era així. Nosaltres, els grans -quan érempetits- en gaudíem de viure "al camp", de tenir

ca les causes, l´origen, d´aquesta emigració:"A l´ésser a la segona meitat del segle XIX, varencomençar a introduir-se els telers mecànics... Lainstal· lació de telers mecànics anava augmen-tant d´una manera progressiva, havent-hi neces-sitat a cada entrada de telers de nous obrersforasters per a posar-los en marxa, ja que elsd´aquí tots ja estaven col· locats"

Canvis en la geografia sentimental

Procedent de la ruralia catalana, Magda Juvé, del´Associació Palas Atenea, i participant del grup de

Àvia i nét a l´era trillantel blat, a un poblede Guadalajara.Foto arxiu Matilde Martínez

16 Espai d’origen

molts prats per jugar, córrer, lliscar amb trineus,que en feia el meu pare, a l´hivern, veure lesnevades ben vistes, no com a Bellver que lescases no les deixaven veure... Clar que també hihavia algun inconvenient; les caminades geladesde l´hivern a l´anar i venir de col· legi, la por sise´ns feia fosc abans del previst... "Feia temps que la Magda intentava convèncer alsseus pares que la deixessin anar a treballar aBarcelona, però "és clar, a Barcelona hi haviamolts perills; llavors jo tenia 20 anys. El més petitdels meus germans grans, que havia començat aestudiar al seminari de la Seu, va decidir que notenia prou vocació i ho va deixar córrer. ABellver no hi havia gaire cosa a fer -la serradorade casa no s´havia actualitzat i no tenia massaexpectatives- i els meus pares van decidir-se adonar-nos permís per venir a Barcelona."El seu itinerari vital els primers anys d´estada aBarcelona transcorren en una residència demonges, després va compartir pis amb unescompanyes, i una casa particular regentada peruna "senyora amabilíssima", situada al passeig deGràcia cantonada Mallorca i després, "quan vaigtenir uns 30 anys em vaig comprar un mini pisetque vaig compartir amb un dels meus germansquan va venir a estudiar a Barcelona".Procedent d´altres contrades, però amb l´expe-riència d´haver abandonat paisatges quotidians,Matilde Martínez, de l´Associació Caliu Congrés,una altra de les dones participants en aquest lli-bre, escriu: "Soy Matilde Martínez nací en el 42en plena posguerra, en un pequeño pueblo deGuadalajara en un valle muy bonito donde naceun pequeño río de aguas cristalinas, rodeado demontañas. Mi infancia fue feliz junto a mis her-manos. Somos tres disfrutando de las pequeñascosas y careciendo de otras muchas pero con elamor de la familia. Desde muy pequeña ayudabaa mi madre en las tareas de la casa, y con los ani-males, pues mis padres trabajaban en el campo

de sol a sol. Cuando mi padre podía ganar algúnjornal era mi madre la que estaba todo el día enel campo, había que aprovechar cualquier oca-sión para traer un poco de dinero a casa. Lo quesí quiero agradecer a mis padres es que lo pri-mero era el colegio y el trabajo era fuera delhorario escolar".

L´emigració també va ser cosa de dones

Sovint s´ha explicat l´emigració com un fet queafectà sobretot els homes. Però escriptores delsegle passat, com ara Dolors Monserdà, plasma-ren literàriament, en el seu conte Vulgaritats,l´emigració de les dones joves, de mitjan segleXIX, cap a ciutat per la impossibilitat de subsistiren els seus llocs d´origen:"Al poble no hi ha fàbriques i les collites van mala-ment. Unes vegades és l´eixut que resseca fins lesarrels; altres, els aiguats que neguen, que arrasen;altres, malures inconegudes que, quan no maten laflor, corquen el fruit... I el Govern ha de cobrar, iquan no cobra, pren. I a la casa ha de menjar l´avi,que ja no guanya; i mengen l´hereu i la nora, i setboquetes petites que no saben mai lo que és des-gana; i l´Assumpta té dotze anys; i la noia de calNegre, i la de cal Sidro, i la de can Pons, i altres ialtres, tan criatures com ella, són a servir aBarcelona; i a la taula hi ha una boca menos, iencara alguna que altra vegada la família rep dos otres duros, i la noia es vesteix i arracona".Més recentment, l´antropòloga Clara Parramon,en un estudi que va fer sobre l´emigració al´Hospitalet a partir de la segona meitat del segleXX, ha comprovat que el fenomen migratoritambé afectà moltes dones i que en alguneszones de l´Estat espanyol van ser més les donesque no pas els homes els que van fer les maletesi canviaren de paisatge, de localització.Tal com explicitava Dolors Monserdà, el servei

17 Espai d’origen

Dona i criatura al carrerconegut popularment com"de los Postes", a la Trinitat.Foto Grup de donesde la Trinitat

18 Espai d’origen

domèstic va ser una estratègia de subsistènciaper a les dones emigrants al segle XIX, i durantmolts anys ho continuà sent al marge del seu llocd´origen.Matilde Martínez, a qui ja hem trobat en el nos-tre recorregut, continua:"A los 15 años recién cumplidos me vine aBarcelona sola, pues aquí tenía dos tías. Por lomenos tenía a alguien conocido. A los ocho díasde estar aquí me pusieron a trabajar en casa deuna familia de niñera para dos niños. Entoncesme di cuenta de lo que era la libertad. Sólopodía ir a casa de mi familia una vez cada quincedías. El sueldo era de doscientas pesetas al mes,en el año 1957. Fueron dos años con muchaañoranza de todo lo que dejé en el pueblo".

Cases

Al creixement natural de la població de SantAndreu, s´hi afegeix el de les persones nouvingu-des procedents d´altres contrades que, si bé enun primer moment s´instal· len a casa d´unparent, amb els anys accediran, amb més o menysfacilitats, a un habitatge. El territori agrícola és ocu-pat progressivament per fàbriques i tallers i tambéper la construcció d´habitatges, cosa que transfor-ma radicalment el paisatge de Sant Andreu.Primer són cases unifamiliars; moltes amb unaeixida o terreny en la part posterior, construïdesper iniciativa particular. Alguns empresaris de lesfàbriques del districte construiran habitatges, de

Via Barcino, Trinitat Vella,en els anys seixanta, abansde construir el metro, la pis-cina i el cinturó.Foto Grup de donesde la Trinitat

19 Espai d’origen

diverses categories, destinades als treballadors,quadres mitjans i superiors de les seves empre-ses. Però, el problema de l´habitatge, en termesgenerals, es deixava a la iniciativa privada.Al començament del segle XX, algunes personesamb més recursos econòmics, construïen lesseves cases amb nous llenguatges arquitectònics,com ara el modernisme.

Una de les primeres iniciatives de les institucionspúbliques pel que fa a la construcció d´habitatgesvan ser les cases barates, construïdes el 1929, enun intent de fer habitatge popular construint-neel màxim nombre amb el menor cost possible.Els grups de cases barates eren habitatges unifa-miliars d´una sola planta, i a l´interior disposavend´un petit espai lliure que facilitava l´entrada dellum i ventilació.

Carrer Madriguera, a laTrinitat, en la dècadadels seixanta.Foto Grup de donesde la Trinitat

20 Espai d’origen

Piedad Bayona i família alcarrer Ausona, en la dècadadels seixanta.Foto arxiu Piedad Bayona

21 Espai d’origen

Els habitatges de dimensiones variables (38,01 o54,32 m2) s´alineen en una trama rectangular, decarrers paral· lels i perpendiculars; es construirenplaces que, amb situació central dins del barri, prete-nien fer la funció de centre i de zona de relaciósocial.A la ciutat de Barcelona es van construir quatregrups de cases barates, dels quals només quedadempeus el de Bon Pastor.Els grups de cases barates estaven emplaçats ales perifèries urbanes, enmig de camps o envol-tats de fàbriques, sense cap continuïtat amb elteixit urbà, i absolutament aïllats.Aquest aïllament dificultava les connexions ambels altres barris del districte i amb el centre de laciutat; eren pràcticament guetos, i aquesta cir-cumstància va ser la que va fer decidir els paresde Trinidad Roca Comaposada a instal· lar-se albarri del Baró de Viver:"En 1950, cuando todavía se padecían las conse-cuencias de la posguerra en España, nací en lacasa que habitaba mi familia en el barrio delBaró de Viver. El lugar de mi nacimiento no fuecasual. Mi padre, Ignacio Roca, que había sido undestacado militante del POUM en Manresa,junto con mi madre, Trinidad Comaposada y suhermano Jordi, conocieron la amarga aventuradel exilio. Mi padre estuvo internado en elcampo de concentración francés de Le Vernet,del que consiguió fugarse para reunirse con lafamilia, que había ido a buscarlo. Tras el clandes-tino regreso de la familia a Catalunya y despuésde estar en tránsito por varios domicilios, en1949 decidieron que las Casas Baratas de Baróde Viver podían ser el sitio ideal donde pasardesapercibidos".

Criatures del barri de casesBarates del Bon Pastor.Foto arxiu parroquial

22 Espai d’origen

La Casa Bloc

Amb la mateixa finalitat, però amb uns altresobjectius, durant l´etapa republicana el Comis-sariat de la Casa Obrera de la Generalitat deCatalunya va encarregar el disseny d´un con-junt de 107 habitatges per a classes popularsals arquitectes José Luis Sert, Josep TorresClavé i Joan B. Subirana, situat al bell mig delnucli antic de Sant Andreu al passeig de Torresi Bages 91-105, amb la intenció de posar fi alsbarris suburbials.El conjunt havia d´estar dotat de serveis debanys, cooperativa de consum, biblioteca popu-lar, guarderia infantil, club d´obrers, espais lliuresper a la pràctica de l´esport, piscina, jardí de cria-tures i petita piscina infantil. Amb tot, precisava elprojecte, no es construiria escola perquè hi haviamolt a la vora l´escola municipal Ignasi Iglesias,dirigida, tal com veurem, per Montserrat Roca.La Guerra Civil ajornà la realització del projecteque, finalment, va ser construït durant el règimfranquista, tot i que amb algunes modificacions, iles cases van ser atorgades a policies.A partir de la dècada dels anys quaranta i, moltespecialment a partir dels cinquanta del segleXX, el flux de persones immigrades continuavacreixent, procedents de molts punts de la geo-grafia catalana i de l´Estat. El ritme d´arribada,però, no era paral· lel al de la construcció denous habitatges. Per resoldre-ho es posaren enmarxa diverses estratègies a títol individual. Unapossibilitat era instal· lar-se a casa d´algun fami-liar, amic o conegut, rellogar-se a casa d´altrespersones o autoconstruir-se una casa, sovintamb una gran precarietat de mitjans, i aquest

Dona a les cases Baratesdel Bon Pastor, construïdesel 1929.Foto arxiu parroquial

23 Espai d’origen

Criatures el dia de lapalma davant la Casa Bloc,any 1957.Foto arxiu Aurora Arpa

24 Espai d’origen

Obres de Construcció de lesVivendes del Congrés.Foto Suárez. ArxiuMunicipal del Districtede Sant Andreu

just acabada de casar i d´haver abandonat lafeina que tenia com a secretària a les escolesLaietania: "Tenia vint-i-dos anys quan vaig deixarla feina per atendre el meu marit i futurs fills. AlCongrés van néixer les meves criatures, Núria iJordi Monrós Grases; millor dit, hi van créixer,perquè, per parir vaig voler tornar al barri de lameva mare, al Guinardó. La Núria la vaig parir ala clínica Quirón i en Jordi a la Seguí".

L´Àngels explica que primer van construir elsblocs petits, de planta baixa i quatre pisos, i des-prés va veure com s´enlairaven les torres. Lesseves criatures jugaven a la plaçadescampat quehi havia al davant de casa, quan no hi havia partitde futbol. Durant molts anys van intentar deconvertir en plaça aquell descampat, fins quefinalment ho van aconseguir; però aquesta ja ésuna altra història que explicarem més endavant:les campanyes pels espais públics.

Quan es van construir les Vivendes del Congréses va preveure, tal com ja s´havia fet a la CasaBloc, la instal· lació de serveis i equipament

serà l´origen d´alguns dels barris de SantAndreu.Una de les primeres actuacions durant el fran-quisme, per pal· liar la gravíssima manca d´habi-tatges a Barcelona, va ser la construcció del polí-gon de Vivendes del Congrés, a partir del 1953.En la imatge podem veure l´enlairament de lescases, que afectà una extensa zona i, en darrerterme, les xemeneies de les fàbriques fumejant.

El promotor de la construcció dels habitatgessocials va ser el bisbe de la diòcesi de Barcelona,Gregorio Modrego, el mateix any de la celebra-ció del XXXV Congrés Eucarístic Internacional.El 30 de maig de 1952 es comprà el primermilió de pams quadrats, i posteriorment la restadels terrenys, fins a les 16,5 hectàrees on haviende construir-se 2.700 habitatges, comerços iequipaments diversos. Els arquitectes van serCarles Marquès, Antoni Pineda i Josep Soteres.

Àngels Grases Mullerachs, directora gerent de lallibreria de dones de Barcelona Pròleg, va anar aviure a les Vivendes del Congrés l´any 1964, tot-

25 Espai d’origen

Vivendes del Congrés.Foto Centelles.Arxiu Municipaldel Districte de Sant Andreu

26

molt especialment les dones de Bellvitge, unpolígon d´habitatges construït en la dècada delsanys seixanta del segle XX, es van haver demobilitzar, ocupar carrers i enfrontar-se a la poli-cia, per reivindicar la instal· lació d´un forn depa i d´un mercat. La resposta de les autoritatsmunicipals de l´època va ser: "Bellvitge és unpolígon residencial i , per tant, no podeninstal· lar-s´hi botigues" i van haver de continuartravessant camps i vies de circulació i caminaruna llarga estona fins que, finalment, anys des-

Espai d’origen

Visita autoritats a lesVivendes del Congrés.Arxiu Municipaldel Districte de Sant Andreu

diversos. La proximitat de serveis i equipamentevita desplaçaments, facilita la realització de lesdiverses activitats de la vida quotidiana i contri-bueix poderosament a donar cohesió al barri ifomentar l´activitat cívica i cultural. Ambduesactuacions, Casa Bloc i Vivendes del Congrés,s´anticipaven a actuacions posteriors que con-trasten molt per la disparitat de criteris, perexemple Bellvitge, a l´Hospitalet. Els habitants i

27 Espai d’origen

Núria Monrós Grases, el diade la seva comunió al barridel Congrés. Anys setanta.Foto Arxiu Àngels GrasesMullerachs.

28

prés, van aconseguir la instal· lació de serveis albarri.

En l´actual districte de Sant Andreu, hi havia unenclavament que no volem deixar de banda, lapresó de dones, instal· lada al barri de la Trinitatel 1954 i posteriorment traslladada a Wad-Ras,al districte de Sant Martí. Un reportatge publicata la revista Vindicación Feminista per MaiteGoicoechea i amb fotografies de Pilar Aymerich,el mes de juliol de 1978, es feia ressò dels canvisproduïts a la presó des que les monges

Espai d’origen

Presó de donesde la Trinitat Vella.Foto Pilar Aymerich

Cruzadas, encarregades de vigilar les donesempresonades, van ser retirades i substituïdesper funcionàries. El títol de l´article era "Una decal, y otra de rejas" i entrevistaven diverses reclu-ses tan les anomenades polítiques com lessocials, que ara compartien espais, desprésd´haver estat, durant tots els anys precedents,separades físicament en el recinte carcerari. Unade les empresonades comentava:"Todos se limitan a hacer comparaciones entrelo que era esto antes y después de las Cruzadas.A nosotras eso no nos mola mucho porque

29 Espai d’origen

Dona a la presóde la Trinitat Vella.Foto Pilar Aymerich

30 Espai d’origen

Dona a la cuina de la presóde la Trinitat Vella.Foto Pilar Aymerich

seguimos aquí, en la cárcel, y como comprende-rás no vamos a hacer propaganda de ella. Muchareforma y seguimos aquí, que quiéraslo o no esla represión y cada vez entran más mujeres. Yluego está el rollo de la autogestión. De autoges-tión nada, porque hubiéramos abierto las puer-tas de la cárcel".Finalment, Inés, una de les condemnades perhaver practicat un avortament, comentava:"Media vida en la cárcel... cuando hoy tantosmédicos lo estan haciendo y no son vistos".Una síntesi dels canvis viscuts a Sant Andreu enel darrers anys ens la dóna Àngels Urbaneja, queha viscut en el mateix barri i en la mateixa casadurant cinquanta anys:"Al llarg d´aquests anys he vist molts canvis, pro-pis del que anomenem progrés. Als llocs on hihavia cases es van fer pisos alts i lletjos, que vandesdibuixar l´estètica de molts carrers i places iencara més a les rodalies."Quan era petita gairebé ens coneixíem tots els

del carrer; en les nits d´estiu sortíem amb unacadireta a la porta de casa a prendre la fresca.Tots érem de classe treballadora: els esdeveni-ments i els problemes de què es parlava eren gai-rebé comuns a tothom. Els dies festius acostumà-vem a anar al cinema; aleshores n´hi havia molts,a Sant Andreu: l´Atlàntida, el Recreo, l´Odeón, imés tard, el Victòria. Es representava teatre d´afi-cionats als Lluïsos, la Lira, als Catalanistes..."Anar al centre era haver d´anar a Barcelona, iens atabalava l´aldarull de la ciutat, tan sorollós encomparació de la quietut del barri. Tot i els anysque han passat, el centre de Sant Andreu encaraté aquell aire entranyable de poble, i moltsandreuencs ens tenim vistos o ens coneixem"."Durant els darrers anys hem pogut veure certesganes de conservar i adobar el que d´algunamanera havia estat la identitat del barri: casesfamiliars, places i carrers més cuidats i arreglats,tendència a anar als petits comerços, nous grupsde teatre amateur, corals, exposicions... i un sen-timent de barri que ens porta a gaudir més quemai de les festes d´aquí. Crec que sentim d´unamanera molt viva que som de Sant Andreu".

31 Espai d’origen

Els treballsi els seus espais

35 Treball domèstic

El treball domèstic

Quan s´explica la història d´una ciutat, en lamajoria de casos aquesta es circumscriu al´escenari de l´espai públic. Poques vegades,molts poques, es traspassa la façana dels carrersper descriure l´evolució de l´espai domèstic i dela seva representació, dels treballs que s´hi fan ide qui els fa, i de les relacions que hi establei-xen les persones que l´habiten. Talment com sila història no els esquitxés, com si quedessin al

marge de la vida social i col· lectiva, com si estractés d´una cèl· lula flotant en l´espai sideral.Hi ha hagut una mena de pacte de silenci queha desdibuixat la divisió sexual existent enl´espai públic i en el domèstic. Hi ha hagut unamena de pacte de silenci que ha fet invisible eltreball de reproducció i les seves múltiples idiverses activitats, tot ignorant qui el feia i lescondicions en què es feia i es fa.

Pepa Batalla acompanyanta l´escola el seu fill i els fillsd´amigues. S´ajudaven percompaginar l´horari del´escola i el de la fàbrica.Al fons, Can Mestres ol´Algodonera Canals.Foto arxiu Pepa Batalla

36 Treball domèstic

El treball reproductiu -i no ens referim estricta-ment a la reproducció biològica- necessari iimprescindible per a la subsistència delcol· lectiu familiar i social, tradicionalment rea-litzat per les dones i també, tradicionalmentignorat, tal com dèiem, ha estructurat la nostrasocietat, ha organitzat els nostres barris i ciutats,a partir d´un binomi inseparable i indestriable:treball reproductiu-treball productiu.Maria Ángeles Duran, en un llibre ja clàssic, Lajornada interminable, escrivia:"Aparentemente los conceptos o ideas no sonneutrales, inocuos... el proceso de creación yrecepción de ideas se produce a través de unacadena de relaciones sociales a las que no esajeno el poder y el intercambio: con mayor omenor éxito, las palabras luchan por imponerse,por conseguir la aceptación de su modo denombrar las cosas. También pueden las cosasperder su nombre originario, y pocos econo-mistas saben hoy que la economía u oikosno-mia fue en su origen el nombre de una buenaadministración de la casa y de las cosas".

Continuant el joc de les paraules amb l´objectiude desvetllar els conceptes i les idees ques´amaguen al darrere, sense fer-se explícites,han estat precisament diversos col· lectiusd´economistes i de sociòlogues les que ens handesvetllat que la utilització que avui dia fem dela paraula treball és restrictiva, ja que noméss´associa al treball remunerat. Aquest ús excloutot el conjunt d´accions quotidianes tendents areproduir i perpetuar la vida, en les millors con-dicions possibles, de les persones que confor-men el grup familiar.

Pepa Batalla a la cuina decasa seva, anys cinquanta.Foto arxiu Pepa Batalla

37 Treball domèstic

En preparar aquest llibre hem volgut fer visiblesalgunes de les activitats que comporta el treballdomèstic a partir de les fotografies que les doneshan aportat, imprescindibles per explicar la històriai el món en què vivim. Imatges que només trobemen els àlbums familiars, perquè encara preval el cri-teri de considerar-les irrellevants, intranscendents.I hem volgut començar amb la imatge de PepaBatalla portant a l´escola el seu fill i els fills d´unaamiga que, com ella, a més a més, realitzava untreball remunerat. La Pepa els portava al matí al´escola i a la tarda els recollia l´amiga, quan ellaencara treballava.

"Em dic Pepa i això que escric espero que ser-veixi, si més no, d´esperança en un futur imme-diat per a totes les dones que creuen que tren-car un matrimoni serà el final de tot."

"Tinc setanta-cinc anys i era una persona moltben casada. Als 21 anys, després de dos fills per-duts, i un en camí, vaig descobrir que a la vida noérem dos, sinó tres, i dos que esperàvem un fill.Vaig aguantar, podeu pensar com, fins al naixe-ment del meu fill, però en veure que les coses nos´arreglaven sinó que anaven més malament pera mi, tenia dos camins: aguantar que em mantin-

Pepa Batalla ajudanta llegir el seu fill.Foto arxiu Pepa Batalla

38 Treball domèstic

guessin com m´aconsellava la meva sogra (per-què els homes sempre tornen a casa) o pensarquè faria amb la meva vida. Estimava el meumarit, per això no podia fer "l’orni", així que vaigparlar-hi i quina va ser la meva sorpresa al res-pondre que per la posició que ell tenia nom´atreviria a marxar."

"Aquest desafiament va ser el que em va donarànims per marxar (deixo en suspens algunsmesos) ja que no em vaig poder endur res decasa però vaig trobar una habitació i vaig anar afregar a les Escoles Franceses al matí i a la tardaa tots els pisos que em sortien. Tenia vint-i-cincanys i vaig tenir la valentia d´anar a trobar unadvocat amic del meu marit i, per ajudar-me iper no comprometre´s, el seu passant em vaorientar, primer mirà com estava registrat elsegon fill, ja que en aquells temps no podienreconèixer cap fill fora del matrimoni i enhaver-lo reconegut, va cedir (coaccionat) i ja vaestar. Em va firmar un document (sense valide-sa legal, però sí moral) que mai més en la vidaem molestaria i em cedia la tutela del nen queera allò que jo volia."

"Què més puc dir? Vaig trobar feina del meuofici, un trosset de pis a Sant Andreu, comença-va amb el meu fill una vida meva, treballantdotze hores cada dia i fins ara -que ja sóc gran-mai m´he penedit del pas que vaig fer".

Anant d´excursióamb la filla.Foto arxiu Trini Roca

39 Treball domèstic

Després o abans de la feina remunerada, la Pepacontinuava tenint altres treballs, els domèstics i ala foto la veiem a la cuina de casa seva, en elsanys cinquanta. I també amb el seu fill, ajudant-loa llegir.

L´obligatorietat del treball domèsticper a les dones

En l´imaginari col· lectiu i el discurs dominant,històricamente i encara ara podem constatar queles activitats domèstiques han estat qualificadesde "naturals". Aquesta "naturalitat", però, s´ads-criu a un sexe, el femení, que tenia i té l´obliga-ció de realitzar-les. Qualsevol negativa per partde les dones era una "desviació" de la naturalesa,una aberració, una perversió. S´imposava, doncs,la domesticitat per a les dones, i tot un conjuntde discursos van contribuir a fer versemblantaquesta "naturalitat"; entre d´altres, el religiós,

l´arquitectònic, l´higienista, el mèdic, el literari...Crides i més crides, provinents d´un ampli ventallde sectors socials, des dels més progressistesfins al més conservadors, intentaren de convèn-cer les dones que el seu espai era el domèstic ila realització passava únicament pel matrimoni ila maternitat.

Algunes veus dissidents

Amb tot, però, i ja des del segle XIX, hi haviaveus discrepants, veus de dones, com la deConcepción Arenal, que té un carrer en el dis-tricte de Sant Andreu, la qual cosa ens alegraprofundament:

"Es un error grave, y de los más perjudiciales,inculcar a la mujer que su misión única es la deesposa y madre; equivale a decirle que por sí nopuede ser nada, y aniquilar en ella su yo moral eintelectual. Lo primero que necesita la mujer esafirmar su personalidad, independiente de suestado, y persuadirse de que, soltera, casada oviuda, tiene deberes que cumplir, derechos quereclamar, dignidad que no depende de nadie, untrabajo que realizar. ¿Por qué no se educa a loshombres para que sean buenos padres?" Bonapregunta, indiscutiblement.

La comtessa de Pardó Bazán, una altra donaamb carrer dedicat a Sant Andreu, escrivia el 15de març de 1892 a la revista Nuevo TeatroCrítico: "El error fundamental que vicia el criteriocomún respecto de la criatura del sexo femeni-no... es el de atribuirle un destino de mera rela-ción, de no considerarla en sí, ni para sí, sino enlos otros y para los otros". Poc temps desprésconfessava: "Creo que por mi carácter abierto yexpansivo, porque no hago pujitos y alardes defalsa modestia, se me ha formado una leyendade infatuación y exagerado amor propio".

Ester Roca, banyant-se a lapica de casa seva, a les CasesBarates del Baró de Viver,anys setanta.Arxiu Trini Roca

40 Treball domèstic

Per amor o per diners

En la dècada dels anys vuitanta, una pel· lícula,For love or money (per amor o per diners), ensdesvetllava una altra paradoxa. (La pel· lícula espot demanar a Drac Màgic)

Des de la revolució industrial, el treball domèstic,absolutament imprescindible per a la pervivènciade la humanitat, ja ho hem dit i repetit, va deixarde ser considerat treball. Només van ser conside-rades com a treball les activitats remunerades. Ladicotomia no s´establia en virtut dels tipus de tre-

ball, sinó en virtut de la persona a qui anava desti-nat. Així, tot un conjunt d´activitats que podemenglobar en el genèric de "domèstiques" -com-prar, cuinar, rentar, endreçar, cosir, apedaçar, vet-llar per la salut física i emocional de les personesdel grup familiar, gestionar la relació del grup ambla societat- si anaven destinades al consum delgrup familiar, no eren considerades treball; encanvi, si es feien per altri, rebien remuneració i elreconeixement de treball. Tot i que escrivim enpassat, en l´actualitat passa exactament el mateix.

Per amor o per diners? Lainscripció que hi ha a la foto-grafia ens ho explica: "A miestimado Ezequiel su Luisa".Foto arxiu Palas Atenea

41 Treball domèstic

Paradoxes de la cuina, pardoxes de la vida

Gran part d´aquest tipus de treball es fa a lescuines, i amb gran perplexitat constatem queactualment les cuines, en la majoria dels habitat-ges, són els espais més reduïts. Però no sempreha estat així; les cuines, des del segle XVIII fins al´actualitat, han experimentat tota una sèrie decanvis pel que fa a dimensions, introducció denoves fonts energètiques i tecnològiques itambé pel que fa a la seva localització. Els canvisque han experimentat les cuines no són aliens

Prou il· lustratiu del que diem és la imatge de ladona que cus a màquina a la foto que reproduïm.En observar-la, una pregunta ens assalta: cus per aella o per a les persones del seu grup, o bé ho faa canvi d´un pagament? No ho sabem.

El mite de la "naturalitat" del treball domèstic ide la seva realització per part de les dones noés res més, o és tant, com un conjunt d´habili-tats apreses des de la primera infantesa i que esposa de manifest quan les dones fan pública laseva experiència.

Transmisores de coneixement

Aquests coneixements han estat trasmesos degeneració en generació de dones i des de petiteshem estat ensinistrades per poder-los posar enpràctica. Diria que totes o moltes de nosaltreshem jugat a cuinetes, i també amb ninos o ninesals quals apreníem a donar afecte sense esperar-ne res a canvi. Una pràctica sentimental que noespera retorn, donar-se a canvi de res, on eldesig ha quedat bandejat, eliminat, sense legitimi-tat per expressar-se. És un aprenentatge de vidasegons les necessitats i els desitjos dels altres.

En les dues imatges que ens ha faci l itatMontserrat Castells, reproduïdes a la pàginasegüent, veiem les seves criatures jugant a cui-netes. En la primera, la nena està en una posiciómés activa preparant allò que representa elmenjar i, el nen, en un gest afectuós, està enposició de fer-li un petó. En la segona, el nenassegut amb un ganivet a la mà esquerra nosabem si actua en l´acte de menjar allò queabans havia preparat la nena.El treball domèstic, que inclou tasques de repro-ducció, execució, gestió, socialització i atencióafectiva, està especialitzat, comporta una frag-mentació de multitud de tasques i és complex.

Montserrat Castells donanatel menjar a la seva criatura.Foto arxiu MontserratCastells

42 Treball domèstic

Les criatures de MontserratCastells jugant a cuinetes.Foto arxiu MontserratCastells

Aprenentatge sentimental.Foto arxiu Montserrat Castells

43 Treball domèstic

La filla de Margarita Riera,aprenentatge de la feminitat.Foto arxiu Margarita Riera

44

als canvis socials, tant pel que fa a la tecnificaciócom al valor social que s´atorga al treballdomèstic i a qui el fa.

Les cuines, que en l´etapa preindustrial havienocupat la centralitat de l´espai domèstic a partirdel qual s´estructurava la distribució de lesaltres dependències, amb el pas del anys perdla centralitat i sovint la veiem en un cul-de-sac.Perd la centralitat i també superfície. De tenirunes generoses dimensions que feia possibleque diverses persones hi fessin diverses activi-tats alhora, passa a convertir-se, en la majoriadels habitatges urbans que ara coneixem, enuna tirallonga reduïda a dos metres d´ampladaque només permet que hi treballi una personaamb comoditat; dos ja serien una multitud.

És paradoxal que l´estança que acull més treballreproductiu, la cuina, sigui l´element més reduïtde l´espai domèstic. Si el discurs hegemònic fainvisible el treball que tradicionalment han fet lesdones; el llenguatge arquitectònic el minimitza.

Treball domèstic

Margarita Riera treballant ala cuina de casa seva al barride La Sagrera.Foto arxiu Margarita Riera

La Casa Bloc i el rols de gènere

El Comissariat de la Casa Obrera de laGeneralitat de Catalunya va encarregar, tal comja hem vist en capítols anteriors, el disseny d´unconjunt de 107 d´habitatges per a classes popu-lars als arquitectes José Luis Sert, Josep TorresClavé i Joan B. Subirana. Aquest conjunt està

situat al bell mig del nucli antic de Sant Andreual Passeig de Torrs i Bages 91-105.

Com era l´habitatge dissenyat?

Els habitatges de la Casa Bloc van ser concebutsamb la mínima superfície possible per desenvolu-

45 Treball domèstic

Magda Juvé preparantel dinar.Foto arxiu Magda Juvé

46

que transcrivim a continuació, se sobreentén queés la dona. "Dadas las costumbres de la claseobrera de la barriada, no se han proyectado loslavaderos colectivos, que exigen un alejamientode la mujer de su casa, dificultando el que puedaatender a sus quehaceres". S’assignen unes activi-tats, rentar la roba, a un sexe, el femení. Són lesdones les que rentaran i es "dedicarán a sus que-haceres". La innovació que l´equip d´arquitectesdeixava intacte els rols de gènere sense qüestio-nar-se la divisió sexual del treball. Tampoc novan tenir present que moltes d´aquestes dones

Treball domèstic

par les funcions vitals amb les millors condicionsde ventilació i assolellament. Cada habitatgeconstava de dos pisos que es comunicaven peruna escala interior. En el primer pis s´instal· lavael menjador, una terrassa, la cuina i el bany, queconstava de dutxa, lavabo, vàter i safareig. Al pissuperior, hi havia quatre habitacions.

La cuina és de dimensions reduïdes, a tocar delmenjador però aïllada, i d´una amplada tambémolt reduïda, cosa que permet que només hihagi una persona treballant, una persona que, pel

Una dona estenent la robaa la Casa Bloc.Foto arxiu Aurora Arpa

47 Treball domèstic

obreres que habitarien les cases dissenyades perells, probablement realitzaven feines remunera-des en altres espais -fàbriques, tallers, comerços,perruqueries,...- o bé feines a casa, per tal de ferpossible el salari familiar.

Així doncs, l´espai no és determinant, però, indis-cutiblement, quan es construeix, sovint es pensaen un arquetip de qui l´utilitzarà i com l´utilitzarà.

Val la pena comparar aquestes cases amb les queva dissenyar un dels arquitectes de l´equip de laCasa Bloc, Josep Lluís Sert, situada al carrerMuntaner 342-348. Configurada també com adúplex, a la part baixa de la casa hi ha el líving, eldespatx i el menjador. En el pis superior, la cuina,envoltada pel dormitori del servei i altres dormi-toris. Aquesta planta superior és definida com azona de descans. El qualificatiu de descans éspràcticament "sarcàstic". ¿Descans per a qui? Enl´imaginari de l´arquitecte que dissenya l´espai, hiha un ésser femení, sigui minyona o no, és a dir,tant si el treball domèstic es fa per "diners" com"per amor". Novament, doncs, el discurs arqui-tectònic fa invisible un treball, absolutamentimprescindible per a la subsistència del grup fami-liar. Novament, el disseny de l´espai reforça ladivisió sexual que impregna i domina la societat.

La casa és clau en l´organització social de l´espai.És on les relacions de gènere i la identitat sónnegociades, contestades i transformades. La casaés un important lloc de significants ideològics. I lescases s´inscriuen en una ciutat que alhora és plenade significants. Ciutat i projecte de ciutat quetambé és negociada, contestada i transformada

Els projectes de ciutat

A la revista AC de l´any 1932 apareixia una menade manifest programàtic sobre com havia de ser

la ciutat moderna, ciutat moderna on s´inscriu elprojecte de la Casa Bloc. El manifest afirmava:"La ciudad moderna debe de ser, como entedotado de vida, un conjunto de órganos orde-nados según su función.

"El tráfico realizando la unión de los elementosespaciales de la ciudad, es un medio para susfines orgánicos".

Aquest manifest opta per una ciutat on les fun-cions estiguin clarament ordenades i delimitadesen zones concretes de l´espai urbà. I classifica lesfuncions bàsiques en l’ habitació, -o lloc deresidència-, la producció, el repòs i, com a ele-ment de connectivitat entre les diferents zonesde la ciutat, el tràfic.

Gran part de la ciutat on avui en dia vivim,excepte els nuclis dels antics pobles ara anne-xionats a la ciutat i que són l´origen de moltsdels seus barris, és hereva d´aquesta idea deciutat que prengué forma a partir dels anys deldesarrollisme i que donà lloc a l´aparició delspolígons industrials, residencials i dels grans cen-tres comercials.

Aquest fet de zonificar la ciutat segons els seususos obliga la població als desplaçament, dellloc de residència al lloc de treball remunerat, allloc dels serveis, al lloc de l´oci.... L´incrementdels desplaçaments suposa, d´una banda, queels carrers han passat a ser, fonamentalment,espais de circulació de vehicles, públics o pri-vats, i progressivament les persones que cami-nen han quedat reduïdes als marges, a uneszones sense continuïtat que són les voreres, irecloses en uns pocs, poquíssims espais de lleu-re, de trobada, de relació. La ciutat, doncs, pro-gressivament ha anat perdent allò que hi eracaracterístic com a lloc de trobada i de relació.

48 Treball domèstic

L´increment dels desplaçaments suposa, d´altrabanda, un increment de la despesa econòmica,energètica i de temps i, per tant, dificulta, com-plica, la realització de la diversitat d´accions quo-tidianes, sobretot si tenim present que, a mésd’una feina remunerada o d´estudi, moltes per-sones, especialment les dones, han de des-plaçar-se per l´espai per fer alguna de les activi-tats que comporta el treball domèstic, com araanar a comprar pa, anar al mercat, portar criatu-res a escola, accedir als serveis sanitaris pernecessitat pròpia o per acompanyar personesdel col· lectiu familiar que requereixen aten-

cions.És, doncs, un model de ciutat contestat des dediversos col· lectius que habiten la ciutat, moltespecialment les dones. Des de ja fa uns quantsanys, diversos col· lectius de dones d´ací, allà,estan plantejant la neccessitat de pensar, planifi-car i dissenyar la ciutat des d´altres perspectivesi defensen un model de ciutat que s´adeqüi ales necessitats de la vida quotidiana. Resumintmolt, podríem dir que aquesta ciutat a la qualaspirem es caracteritza per les distàncies cur-tes, és a dir, una ciutat polifuncional, amb barre-ges d´usos en els territoris concrets, i que doti

Plaça del mercatde Sant Andreu.Foto Arxiu Municipal delDistricte de Sant Andreu

49 Treball domèstic

Per realitzar algunes de les activitats deltreball domèstic cal anar més enlllà de lesfaçanes i transitar per l´espai públic. Mercatde Sant Andreu, maig del 1991Foto Colita

50 Treball domèstic

de centralitat els diversos barris de la ciutat.L´espai no és neutre

Aquesta ciutat desitjada, aquesta ciutat quevolem, ha de ser una ciutat segura. En elCongrés de Dones de Barcelona, celebrat el1999, es constatava que les dones tenim unapercepció de la seguretat diferent de la quetenen els homes. D´altra banda, la gran majoriadels equips de disseny i planejament estanconstituïts per homes.

L´espai no és neutre; pot crear sensació d´inse-guretat o, al contrari, de seguretat, de conforta-bilitat. Un espai pot ser dissuasori de la violèn-cia o, al contrari, afavorir-la

Hi ha una connexió clara i directa entre el dis-

seny urbà i la violència contra les dones. El dis-seny d´algunes places, dels transbordaments delmetro, de les parades d´autobús, dels aparca-ments, dels passos soterranis, dels vestíbuls,dels ascensors, causen una sensació d´insegure-tat que s´incrementa molt més de nit.

La deficient il· luminació, la nul· la o mala visi-bilitat de la ruta i les zones no urbanitzadessón condicions físiques que provoquen sensaciód´inseguretat, com també la monofuncionalitatque s´observa en algunes zones de la ciutat.

Amb tot, però, la violència domèstica és la queafecta més dones. Alguns dels col· lectius quevan participar en l´elaboració d´aquesta ponèn-cia manifestaven que un 50% de les dones ambles quals es relacionen habitualment pateixenmaltractaments.

En les conclusions del congrés es proposava:

- Creació i aplicació d´una normativa de segu-retat sobre els edificis i els espais públics, tantpel que fa als de nova construcció com alsque s´han de remodelar- Més il· luminació en alguns carrers i a lesparades de bus.- Més punts des d´on poder demanar ajut encas d´agressions o necessitat d´ajuda- I, pel que fa a la violència domèstica, caldràpensar en una nova concepció, comparti-mentació i distribució dels espais dels habitat-ges, que no potencïi l´assignació de rols

Cal un model de ciutat ques´adequï a les necessitats dela vida quotidiana i situï elsmercats i d´altres serveis a lavora dels habitatges.Terrenys on es va construirel mercat de Trinitat Vella.Foto X. Casinos ArxiuMunicipal del Districtede Sant Andreu

51 Treball domèstic

Ramona Escriu ensenyaal seu nét a fer mandonguilles 1992.Foto arxiu Magda Juvé

Cartell del Congrésde Dones de Barcelona,celebrat el 1999.Arxiu CIRD, Centred´Informació i Recursosde la Dona, Ajuntamentde Barcelona

sexuals.

El treball remunerat

Encara avui en dia es repeteix que la incorpora-ció de les dones al treball remunerat és un fetrecent i es nega l´evidència que la incorporacióde la dona al treball assalariat arrenca des delmateix moment que apareix la revolució indus-trial. Aquesta incorporació, però, no l´eximí dela diversitat d´activitats que comporta el treballdomèstic i les dones van haver de compaginarels dos treballs, el domèstic i el remunerat, per

fer possible la subsistència del col· lectiu fami-liar.

És molt recomanable comparar els discursoshistòrics amb la pròpia experiència per copsarles trampes del discurs. Fent memòria de quinaha estat la trajectòria de les dones de la nostrafamília, les nostres mares, àvies, tietes... especial-ment les de les classes populars, veurem quemoltes, a més de cuidar-nos, físicament i emo-cionalment, també van tenir, en un moment oun altre de la seva vida, una feina remunerada.En alguns períodes, algunes van deixar el treballen fàbriques i tallers perquè la legislació els hoprohibia a partir del moment en què es casaven

52 Treball remunerat

Laboratoris químico-far-macèutics Borrell, SantAndreu de Palomar.La incorporació de la donaal treball remunerat afectàmolts sectors de producció,des dels inicis de la revolucióindustrial.Foto Arxiu Municipal delDistricte de Sant Andreu

53 Treball remunerat

i continuaren treballant a casa perquè els seusingressos econòmics eren imprescindibles per ala subsistència del grup familiar. D´altres, ho vanabandonar perquè el treball en certs sectors eraembrutidor i pesat i no permetia cuidar de cria-tures i marits i mantenir les llargues i dures jor-nades laborals. D´altres, malgrat la duresa, vanhaver de continuar fent-ho. Encara d´altres, elvan abandonar per cuidar marit i criatures con-vençudes que això és el que volien. La sorpresa,per a algunes d´elles va ser formidable quan,molts o pocs anys després, es van haverd´incorporar novament al treball remuneratperquè les certeses ja no n’eren i s´esfondravende la nit al dia, tot i no voler o no poder-s´hocreure. Allò que es pensaven que era per a totala vida, el matrimoni i el pacte de manutencióeconòmica, s´esquarterava, desapareixia, a causade separacions o divorcis.

Davant la nova situació, les dones es reincorpo-ren al treball remunerat, però ho fan en les pit-jors condicions. Feia anys, molts o pocs, quel´havien abandonat i es trobaven amb uns can-vis per als quals no havien estat formades. Ambtot, subsistiren i, novament, el suport de germa-nes, tietes, àvies i veïnes va ser imprescindibleper tirar endavant.

La reincoporació no va ser fàcil i les paradoxesvan ser múltiples. Una, l´exercici de la materni-tat, ja que malgrat les crides i més crides a lamaternitat, ser mare o voler ser mare era i ésun gran handicap en el món laboral.

De la maternitat i del treball remunerat

Àngels Grases Mullerachs, que ja havíem tro-bat en el capítol anterior, es va separar l´any1977. "Vaig tenir moltes dificultats per trobarfeina per estar separada i tenir dues criatures.

Em demanaven certificats de conducta, tot unmunt de paperassa. El primer que em pregun-taven era si tenia criatures i amb qui les deixa-va. Els deia que amb la meva germana, la qualcosa era certa. Però, després de tanta negati-va, vaig optar per dir que era soltera. Ambaixò n´hi havia prou; es suposava que unadona soltera no tenia criatures. No nomésvaig dir mentides, també vaig vestir-me dife-rent: més ¿moderna? Així vaig aconseguir elque volia: un treball".

El tema continua vigent, ja que, encara a horesd´ara, la maternitat és motiu d´acomiadament.Concretament, un 26,3% de les denúncies pre-sentades per dones davant la Inspecció deTreball a Catalunya entre els anys 1997 i 1999són per causa d´embaràs o de maternitat. Ambtot, però, es calcula que nomès un 5 o un 10%de dones ho denuncia.

En el moment que l´Àngels és reincorporà a lafeina "la meva germana Adelina va ser un puntalper a la meva estabilitat emocional i la de lesmeves criatures". També ho van ser les veïnes -continua explicant l´Àngels- especialment lasenyora Consuelo, dels baixos primera de lacasa on vivia. Li deixava les claus i vigilava si lescriatures dormien, les cuidava. Jo treballava a laGal· la Placídia, en el sector famacèutic, i nosempre l´horari de la feina coincidia ambl´escolar. Vaig treballar-hi, fins que l´any 1991decideixo plegar i inicio una nova etapa en lameva vida; creo la llibreria de dones, Pròleg, alcarrer Dagueria, vora de la Plaça de Sant Jaume."Fa deu anys i estic encantada. Estic contentadel que he fet "menos casarme, todo".

Una altra dona que també va esmerçar part dela seva vida en llibres, escrivint-ne i editant-los,va ser Emilia Pardo Bazán, que és recordada en

54 Treball remunerat

fossin per a ús domèstic no quedaria ressenyat.De Paula, la dona, de 31 anys, no en diu res, elque no significa que no fes res. Podem imaginarque tenia la responsabilitat dels treballs domès-tics i la cura dels fills a més de col· laborar enles categories de "comerciante i esquilador".Així doncs, en la societat preindustrial el treballde les persones del grup familiar és imprescindi-ble per a la subsistència del col· lectiu.

El text precedent, a més a més, ens dóna infor-mació complementària sobre l´educació persexes. El nen de 9 anys va a l´escola, la nena de10 anys no hi va, treballa. Tot i que estem par-lant de finals del segle XVIII, aquesta serà unapràctica que trobarem fins ben entrat el segleXX. L´accés a l´educació serà prioritari per alsnens, no per a les nenes, un comportamentque s´observa en tots els sectors de la societat.La diferent formació farà que arribin amb dife-rents condicions i aptituds al mercat de treballremunerat i al desenvolupament de les sevescapacitats vitals i humanes.

A partir de 1838, en les escoles públiques, a lesnoies se’ls ensenyava de fer mitja, cosir i algunaaltra labor adequada al seu sexe; religió i moral,llegir i escriure, i tot el que fos possible quant ainstrucció literària, ens explica el cronista deSant Andreu, mossèn Clapés.

Segons el mateix informador, la primera escolapública de noies de què tenim notícia és la diri-gida per la mestra Bernabé Avinyonet, ques´establí al Casal del Sallí. Ella i la seva germanaSebastiana Avinyonet es van formar a l´Institutde Jesús Maria a Lió, França. Sebastiana va serfundadora, el 1850, del convent de SantAndreu dedicat a l´ensenyament de pàrvuls ele-mental i superior, ampliat amb classes de bro-dat, piano, llengües, etc.

un dels carrers del districte. La comtessa dePardo Bazán, l´any 1892 va impulsar i dirigir laBiblioteca de la Mujer on publicà, entre d´altres,La esclavitud femenina, de John Stuart Mill, i Lamujer ante el socialismo, d´August Bebel.L´acollida no va ser bona i temps després escri-via: "Cuando yo fundé la Biblioteca de la Mujer,era mi objeto difundir en España las obras delalto feminismo extranjero... Eran aquellos lostiempos apostólicos de mi interés por la causa.He visto, sin género de duda, que aquí a nadiele preocupan gran cosa tales cuestiones, y a lamujer, aún menos". I continuava: "En vista de locual, y no gustando de luchar sin ambiente, heresuelto prestar amplitud a la sección de eco-nomía doméstica de dicha Biblioteca, y ya queno es útil hablar de derechos y adelantos feme-ninos, tratar gratamente de cómo se repara elescabeche de perdices y la bizcochada dealmendra".

De l´educació de les nenes

Los tiempos no estaban para bollos; l´analfabes-tisme de les dones era molt elevat, molt més queel dels homes. N’hi havia poques que sabessin lle-gir i escriure per què la incorporació de les nenesde les classes populars al treball remunerat esproduïa abans que la dels nens. La informacióque ens dóna el cens realitzat per Francisco deZamora, així ho corrobora. Els cens relata que "aSant Andreu Joseph Vidal de edad 44 años,comerciante y esquilador esta casado con Paulade 31 años y tiene dos hijos llamados Martín de 9años, que ba a la escuela y Joseph de 5 años, ydos hijas llamadas Francisca de 13 años yFrancisca de 10, ambas hilan y hacen medias".

Una de les nenes, de 10 anys, ja treballa, fa mit-ges amb la seva germana de 13 i fan productesque van destinats al mercat, ja que, si només

55 Treball remunerat

D´altres institucions religioses que s´hi establi-ren van ser les Germanes Dominiques, les reli-gioses de la Sagrada Família. Maria Anna Janer,va ser-hi directora de la Congregació, i s´esta-bliren a la Casa Asil de Sant Andreu, on s´hifundà un col· legi d´ensenyança graduada. Lesescoles de l´Ateneu Obrer sempre van sermolt concorregudes; el Centre PopularCatalanista hi establí una escola nocturna el1908 amb classes de dibuix lineal i artístic,comerç, francès i química industrial.

El mateix Clapés cita les escoles de TeresaAulet de Maria Porta, la dirigida per Pilar Elias,la dirigida per Antònia Aldape i encara una altradirigida per la Sra. Padern.

Les escoles, que tenien més clientela femenina

eren aquelles que ensenyaven costura, ja que eltèxtil serà un mitjà de subsistència per a lesdones del segle XX, com ja ho havia estat al´etapa medieval. L´any 1902, Mercè RoviraAliberch establí al barri de Sant Andreu unaacadèmia de tall i confecció, amb l´objectiud´ensenyar a les dones una professió que lescapacités per guanyar-se la vida.

Aquestes escoles o acadèmies van tenir unallarga vida, ja que, d´una banda, tal com ja hemdit, capacitaven les dones per exercir un ofici itambé les preparava per fer vestits, camises,estovalles... per a ús propi o per a les personesdel grup familiar.

Anys a venir, d´altres dones entraren en em-preses de confecció o moda com una via peraprendre un ofici. Vicenta Vadillo, emigrada a

Classe de planxa a lesEscuelas Obreres de JesúsMaría, a principis de segle. Laformació de les dones era moltrestringida un poc de lletra,cosir, planxar i brodar, unbagatge deficient per a incor-porar-se al món laboral.Foto del llibre de Pere Mañài Puig Records Gràfics deSant Andreu de Palomar

56 Treball remunerat

Barcelona, explica: "A los doce años, empecé atrabajar en Costuras Pertegaz, en la Diagonal.Mi madre, que también era sastresa, me puso atrabajar en Pertegaz para que aprendiera el ofi-cio pero como me pasaba el día en la calle másque en el taller, al poco tiempo me sacó, y alos catorce pasé a trabajar en Tejidos Vidal,situado en la calle Espronceda, en el barrio deSan Martín de Provensals, donde residía con mifamília".

Continuant l´educació de les nenes, la innova-ció pedagògica s´establí al districe ambMontserrat Roca i Baltà, que va ser la directorade l´escola pública Ignasi Iglesias a partir de1931. Una plaça de Sant Andreu posa en relleuel seu pas pel districte.

Serveis per fer compatible maternitati treball remuneratLa renovació pedagògica a Catalunya iniciadaen les primeres dècades del segle XX és engran part obra de dones. Rosa Sensat, AnnaRubiés, Margarita Comas, Leonor Serrano iMontserrat Roca en són tan sols alguns noms.Per a moltes d´elles la innovació pedagògicapassava per dotar les criatures de coneixe-ments per entendre el món que els envoltava idotar-les d´habilitats per guanyar-se la vida,especialment les nenes que molt sovint esveien obligades a abandonar els estudis pertenir cura de germans petits. D´aquí ve lainsistència en la creació d´escoles de pàrvuls imaternals que, a més dels avantatges que teniaper a les criatures, facilitava les activitats de lesdones amb responsabilitats familiars i permetia

Classe de "corte" a lesEscuelas Obreres de JesúsMaría, a principis de segle.Foto del llibre de Pere Mañài Puig Records Gràfics deSant Andreu de Palomar