DIVENDRES, 11 DE GENER DEL 2013 07

JACK REACHERDirecció: Christopher McQuarrie. Guió: Christopher McQuarrie, Josh Olson. 130 minuts. Estats Units (2012).Amb Tom Cruise, Rosamund Pike, Richard Jenkins, Werner Herzog.

Ben plantat i enigmàtic, TomCruise és també el millor actor

de Hollywood per fer d’agent fantasma. Davanti darrere les càmeres. No costa gens, doncs,imaginar les raons que l’han portat un cop mésa interpretar-se a ell mateix, encara que veient-lo com a Jack Reacher un troba a faltar el seupersonatge aMissió: Impossible, Ethan Hunt.Les comparacions són odioses.

En aquest llargmetratge escrit i dirigit perChristopher McQuarrie, guionista precisamentdels primers treballs de Bryan Singer –amb quiCruise coincidiria en l’estrepitosa Valquíria(2008)–, l’actor reprèn l’estereotip d’home sen-se identitat que torna a la llum, aquí amb un ob-jectiu ben clar: netejar el nom d’un exmilitar depassat tèrbol i un present com a assassí de mas-ses. Un tema molt d’actualitat, encara que

McQuarrie, donem-li les gràcies, no pretén feranàlisi del telenotícies. Tot el contrari. La sevamirada s’acosta a la paròdia pop i a la lleugere-sa de cert cinema de gènere.

En aquest sentit, el cineasta ens regala unbon munt de diàlegs plens de mofa, una perse-cució automobilística impecable i un magníficWerner Herzog en el que, sens dubte, és el millordels seus pitjors papers. Quan la crítica cinema-togràfica més culta parla de la mirada irònica isublim del cineasta i actor d’origen alemany, ¿téen compte el sentit de l’humor de Herzog inter-pretant aquests tipus de personatges?

Deixant de banda les bromes, és evidentque Jack Reacher no passarà a la història comla pel·lícula d’espies definitiva, però, dimonis!,proporciona la diversió necessària per aixecaruna grisa tarda d’hivern. | PAULA ARANTZAZU RUIZ

!!!

AMORDirecció i guió: Michael Haneke. 127 minuts. Àustria (2012). Amb Jean-Louis Trintignant, Emmanuelle Riva,Isabelle Huppert.

Per bé o per mal, les pel·lículesde Michael Haneke s’han con-

vertit en un paradigma del cinema d’autor eu-ropeu, amb totes les seves connotacions i estig-mes: un cinema extremament lent, seriós, pro-fund i, per sintetitzar, important. I, esclar, al vol-tant d’aquest cànon es polaritzen les opinions.Els uns s’hi oposen per tota la ferum que aquestcinema desprèn de prestigi oficialitzat nomésapte per a espectadors premium del circuit env.o., i els altres l’abracen a ulls clucs perquè sónun tipus de pel·lícules d’una indubtable talla ar-tística i pedigrí. Moltes de les reaccions davantd’Amor, amb la consciència de tots els premisque graviten al seu voltant, estan desnaturalit-zades. I no hauria de ser així perquè el millorsempre és pensar per un mateix. Amor, a més,és una pel·lícula que t’interpel·la directamentcom a espectador. Els grans temes d’aquest film–l’amor i la mort– s’exposen d’una manera proufrontal i quotidiana perquè qualsevol personaels senti com a propis. De fet, la prova d’amorque el film relata a partir de la mort lenta coma terrible episodi final de la vellesa no és gairehabitual en la ficció i sí molt corrent en la reali-

tat. Per això, davant d’Amor cadascú ha de de-cidir, en funció de les seves experiències i pors, siel film és admirable o insuportable (o totes du-es coses alhora). Sense cap retòrica melodra-màtica i combinant un sec naturalisme amb al-gunes fuites al·legòriques (magnífic el momentde Trintignant intentant capturar un colom comsi lluités per atrapar el que li queda de vida),Amor és una obra sobre la mort com el gran se-dàs igualador entre classes socials. Perquè tam-bé les persones benestants i il·lustres tenenmorts vulgars. | JOAN PONS

!!!!

EL MUERTO Y SER FELIZ!!!

Direcció: Javier Rebollo Guió: Javier Rebollo, LolaMayo, Salvador Roselli. 94 minuts. Espanya(2012). Amb José Sacristán, Roxana Blanco

Cal entendre el noufilm de Javier Rebo-

llo com una benvinguda anomalia en el con-text del cinema espanyol actual. D’entrada,perquè referma el seu director com un cine-asta adepte a un cert nomadisme cultural.Després de l’afrancesada Lo que sé de Lola ide la molt madrilenya La mujer sin piano, Re-bollo planteja a El muerto y ser feliz un viat-ge crepuscular per contrades argentines. Unperiple per carretera que sembla una barrejade noir europeu iwesternmarcià, tot i que lesarrels d’aquest film sobre la mort i la possibi-litat de l’amor cal buscar-les en la literatura.

De fet, és la presència d’una veu en offomnipresent el primer que sobta d’un filmque adopta Borges i Beckett com a guies es-pirituals per explicar l’odissea existencial d’unsuperb José Sacristán en la pell de Santos, unquixotesc “assassí a sou que no assassina”.Amb aquestes heterodoxes premisses, Elmuerto y ser feliz juga amb convicció les se-ves cartes retòriques, però esgota massa avi-at el repertori de jugades, convertint l’exube-rant cabal d’idees en un irregular experimentsobre la compulsió narrativa. | MANU YÁÑEZ

VOLVER A NACER!!

Direcció: Sergio Castellitto Guió: Sergio Castellitto,Margaret Mazzantini. 127 minuts. Itàlia (2012).Amb Penélope Cruz, Emile Hirsch

Dels quatre films que ha di-rigit Sergio Castellitto, no-

més dos s’han estrenat entre nosaltres: elsprotagonitzats per Penélope Cruz. Si No temuevas era un competent drama sobre els filsfamiliars i els secrets del passat, Volver a na-cer és un pas enrere perquè el director no re-sol bé l’excés d’ambicions que es planteja.Pretén agermanar la narració d’un drama his-tòric –la Guerra dels Balcans– amb el dramapersonal dels que s’hi van veure implicats. I laseva mirada es perd entre els marges.

No està ben resolta la narració en dostemps perquè el present resulta artificiós imolt marcat per un maquillatge i perruque-ria demencials, i el passat navega entre laconfusió i l’esquematisme. Es nota que Cas-tellitto vol acostar-se al cinema de GianniAmelio –Lamerica– però li falta contenció ili sobra afectació dramàtica. Al film se li ve-uen les costures per tot arreu, va força ne-cessitat de talent en l’apartat visual i tam-bé, ai las, en l’interpretatiu. Val a dir que l’úl-tim terç aconsegueix una notable emotivi-tat, que no serveix, però, per sostenir lafeblesa del conjunt. | TONI VALL

Crítics: XS: Xavi Serra JP: Joan Pons MY: Manu Yáñez PR: Paula A. Ruiz SF: Scott Foundas (Village Voice) Punt No avaluada

EN LA

CASA 3,5

HOLY

MOTO

RS 4,6LA

NOCH

E MÁS

OSCU

RA4,5

LA VI

DA DE

PI 3,4

LAS S

ESION

ES 2,8

LO IM

POSIB

LE 2,7

UNA P

ISTOL

A EN C

ADA..

.

2,5

¡ROMP

E RAL

PH!

3,7

THE M

ASTE

R 4,8

RRIBLE

FILMOGRAFIASELECTA

‘FUNNY GAMES’ (1997)Dos joves torturen una família de vacances.Haneke ens obliga a reflexionar sobre laposició de l’espectador davant la violència.

‘LA PIANISTA’ (2001)La relació sadomasoquista entre una pro-fessora de piano i el seu alumne va provo-car desmais entre el públic barceloní.

‘CACHÉ’ (2005)El misteri de les cintes anònimes que rep unpresentador serveix d’excusa per examinarla mala consciència de la societat actual.

‘LA CINTA BLANCA’ (2009)L’austríac rastreja les arrels del nazisme enun poblet alemany just abans de la PrimeraGuerra Mundial. Palma d’Or a Canes.