Corral de la feixa del Peraire

“Mirador de la Vall i aixopluc per a tothom”: Lluís del Peraire

El dia 8 de setembre del 2012, diada de Meritxell a Andorra, es va inaugurar oficialment el remodelat Corral de la feixa del Peraire. La idea original de tota la remodelació i de tots dels detalls és obra d’en Lluís Bosa de Cal Bosa de Cabó, que ha volgut mantenir-hi el nom que tenia quan els seus avantpassats de Cal Peraire hi anaven a treballar cada dia durant l’estiu, hi guardaven el bestiar i cultivaven trumfes a les feixes dels voltants. Però ara, més que un corral, és una barraca, o un refugi fet per mans tant o més treballadores que els manairons. Situada al costat de la Collada de Pillat i quasi a sota de la Collada de Planredó, ens ofereix una de les millors vistes de la Vall de Cabó des del solà.

Com arribar-hi

Per arribar-hi recorrerem un camí molt transcorregut fa unes dècades, l’enigmàtic i llegendari camí que va de la Collada de Pillat a Cabó. Sortint des d'on es troba l'indicador en forma de plànol de fusta, a la confluència del riu del Cap de la Vall i la llau de l'Anglada -on comença el riu de Cabó- pugem uns 100 metres per la carretera del Cap de la Vall fins a trobar un camí de tractors a mà dreta que ens conduirà a les vinyes més altes del poble. El seguirem fins que s’acabi, i llavors allà girarem a la dreta per un camí de muntanya molt trepitjat i ben desbrossat per on anirem trobant punts grocs que ens aniran indicant la direcció que cal agafar. El camí té forma de zig-zag, la típica dels camins amb un fort pendent. Si hi anem a l’estiu cal fer-lo ben aviat al matí per no suar més del compte. Al llarg del camí, podrem anar identificant els noms de cada part del camí: les marrades, el sell, el clot de les carrigues, el reposador, la marrada llarga, els llosers o la rata. Al reposador, on hi arribarem al cap d’una hora de caminar, podem parar a fer un mos. És un indret curiós i amb molt d’interès, que explicarem més endavant, on entre altres coses hi trobarem unes quantes pedres ben posades que ens serviran de banc. Un cop ja haguem recuperat forces podem continuar pujant en direcció a la Collada de Pillat. Abans d’arribar-hi, just després de l'indret anomenat “la rata”, trobarem una bifurcació on podrem triar entre anar cap al corral o cap a la Collada; les marques grogues ens ho indicaran. Si tenim ganes de caminar una mica més, podem anar cap a la collada, i a més des d’allà podrem fer nombroses excursions. Però com que ens pica la curiositat de com és el corral convertit en barraca o refugi, tombarem a la dreta per un camí que veurem que ha estat desbrossat recentment i seguint els punts grocs arribarem al nostre destí, de moment. Hem de tenir en compte que a la zona no hi ha fonts i per tant haurem d’anar ben previstos des de casa.

El corral

El primer que fem sempre que arribem és fer sonar el truc de l’entrada, no sigui que agafem per sorpresa uns quants manairons treballant trescadament dins del corral. Ara ja podem obrir la porta i instal·lar-nos-hi, penjar la roba d’abric als penjadors, posar la senyera a la teulada i encendre el llum. I és que el corral, a més de tenir una hamaca, llits, taula, escó, llar de foc i aigua, té bombetes de llum natural. Només heu d’omplir dues botelles d’aigua que trobareu dins del corral i posar-les als dos forats que hi ha a la teulada. També es pot utilitzar l’aigua del dipòsit enterrat al davant del corral que s’omple amb l’aigua de la pluja. Una mica més avall hi trobareu un petit cobert amb llenya per fer una mica de foc i poder cuinar unes delicioses trumfes rostides amb el suc de la cansalada a la llar de foc. Al corral també hi trobarem documentació cultural i històrica com la Jota de la Vall de Cabó. I és que es nota de seguida que aquest corral s’ha construït i remodelat amb passió i estima cap a la nostra terra per part de les persones que han fet possible aquesta remodelació i les que en podran gaudir. Alhora és també un record i un homenatge als avantpassats d’aquesta vall que poblaven tots els pobles tot i no disposar de tantes facilitats com ara.

Segurament que és aquesta zona, on s’hi han invertit tantes hores de treball al llarg dels segles, la que ens fa agafar ganes de caminar una mica més per explorar els voltants. Quan deixem el corral, sempre ens queda la curiositat de saber què s’hi farà allà quan marxem. Per assegurar-nos de deixar-ho en bones mans, deixarem el foc ben apagat, les ampolles de llum buides, guardades a dins del corral i amb els forats tapats perquè no entri l’aigua de la pluja. A més, no ens hem d’oblidar de donar una mica de menjar als ocells i altres animals que visitin la caseta que està penjada al pi del davant de l’entrada. No podem marxar, però, sense fer una visita al mirador de la Vall, situat 50 metres més avall del corral. Mentre observem verticalment el poble de Cabó, veurem fins l’Ametlla i la muntanya de Santa Fe a l'est i a l'oest la Serra del Boumort. És un mirador excepcional per poder fer plans sobre futures excursions pel Pas de Finestres, el Pas de la Creu, Senyús, la Casa Santa o fins i tot la muntanya de Montserrat, visible des de la porta del mateix

Interior del corral

corral.

Interès cultural i excursionista

No només és el corral el que guarda un encant singular. La Serra de Prada de la Vall de Cabó, i en concret el camí que ens du cap a la Collada de Pillat té una atracció especial. I és que en aquest camí i els seus voltants hi ha la petjada de molts avantpassats que han deixat records més bons i tot que les tofes d’aquest solà, tant personalment com col·lectiva. N’és un exemple la llegenda dels manairons, coneguda per tots des de petits, o fets tant determinants de la història de la Vall com l’aprofitament de les terres del comunal per part de tots els propietaris de la Vall de Cabó.

A més, el Corral de la Feixa del Peraire pot ser el punt de partida de moltes excursions. Podem anar al Cap de Planredó o al Picalt (cap al nord-est); o cap al Roc dels quatre alcaldes o al tossal de les àligues, cap a l’oest; o a la coneguda tartera dels manairons i els seus dólmens, cap al nord. També podem fer la ruta de les barraques i corrals de les cases de Cabó. Al plànol de fusta que trobarem al poble de Cabó hi ha la relació de totes aquestes construccions i la seva localització.

El camí des de Cabó està ple de detalls, i molts, si no els coneixem, potser no ens hi fixarem. Un d’ells es troba al reposador, on sembla haver-hi les restes d’un altre dolmen. Les marques de les pedres rascades amb els genolls i les esgarrapades del diable enfurismat en veure que els habitants de la Vall eren treballadors de mena indiquen que van ser mogudes i actualment no es troben a la seva posició original. D’aquestes pedres, però en aquest cas “ben posades”, també en trobarem abans d’arribar a la collada de Pillat, als llosers, encara per la vessant de la Vall de Cabó.

El retorn al poble de Cabó es pot fer pel “carril de la fusta en temps dels raiers”, una drecera que surt a tocar del corral i que ha estat recuperada i desbrossada recentment. Va a parar just al capdamunt del poble de Cabó, a Cal Mingo. El descens és vertiginós i està reservat només als més atrevits, es pot arribar al poble en només 20 minuts o menys amb un desnivell de 900 metres. Antigament el feien servir els habitants de Cabó per baixar llenya amb ròssecs que servia com a combustible per escalfar-se durant l'hivern. També s'hi baixava fusta que es venia i era transportada pels raiers pel riu de Cabó i finalment el Segre. Aquest mateix carril també es pot agafar més avall, al “clot de les garrigues” o “clot de les carrigues” per la derivació que pren el nom d'aquest arbust de fulla perenne en la varietat dialectal del nord-occidental.

Els Paraires

El nom de la casa Cal Peraire ve donat per la feina que feien en aquesta casa; l’antic ofici de paraire. Paraire és un ofici artesà dels qui tracten la llana, des del rentatge fins al perxatge. Aquesta feina, juntament amb la de teixidor, fou substituïda per les petites indústries de confecció com la que podem trobar a Arsèguel durant el segle XIX aproximadament. Aquesta transició de l’artesania a la indústria està marcada per la presència d’un establiment tèxtil semimecanitzat. De paraires n’hi havia a molts pobles de Catalunya, una de les confraries més famoses és la de Montserrat. Aquest ofici, però, estava estès per tot el Pirineu i el Prepirineu. El Pare Cebrià Baraut (El Vilar de Cabó 1917 – Montserrat 2003), monjo benedictí i historiador de les nostres contrades, va donar a conèixer els estatuts de la Confraria de Paraires i Teixidors de Sant Pere Màrtir (Escaldes, Principat d’Andorra), creada l’any 1604 i que amb aquesta estructura gremial agrupava els artesans de tot el país que treballaven al ram tèxtil. És de suposar que aquesta activitat tenia un bon grau de desenvolupament amb anterioritat a la creació de la Confraria, però va ser a partir de la creació d’aquesta que l’ofici es va impulsar, sobretot a les Valls d’Andorra. Havien de fer diverses

Carril per on baixa la drecera

operacions per tractar la llana abans que fos rebuda pels teixidors; una d’elles era la de pentinar. Antigament ho havien fet amb pintes fetes d’escardots, i d’aquí ve que aquesta operació fos anomenada cardar i els paraires cardadors. L’ofici de paraire feia que les seves cases fossin característiques dels pobles, ja que eren dels pocs que sortien de casa per treballar i no es dedicaven a la pagesia. Anaven de casa en casa portant un bagatge d’eines variades i curioses. Per fer aquest treball havien d’untar sovint la llana amb oli i utilitzaven setrills de ferro grossos amb dos o tres brocs. Això feia que s’untessin amb facilitat i que l’ofici fos tingut per brut. Tot i així, era considerat un bon ofici, i de fet es diu que Colom de petit havia estat paraire.

Guillem Martín Bellido (Cal Jordi). El Vilar de Cabó