SES FEIXES A L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA (AHE) · procedió á practicar el reconocimiento del...

El fonsdocumental consultat, del quemostramaquíuna selecció i comentaris d’alguns dels documentsmés interessants, forma part de diferents seccionsde l’Arxiu Històric d’Eivissa (AHE): Llibres deJuraria, Llibres de Regidoria, Cúria de laGovernació i Jutjat de Primera Instància, entred’altres.Aquesta ésnomésunapetita aportaciódinsel llarg i dificultós procés de recerca de totes lesreferències documentals, directes o indirectes,sobre ses feixes del prat de Vila i de Talamanca oprat de sesMonges, durant els segles XVIII i XIX.

Començàrem la recerca per les dues centúriesmencionades perquè corresponen a l’època demàxim esplendor i explotació d’aquesta fèrtil zonahumida. La possessió d’una petita porció de terracom les que envoltaven la badia d’Eivissa era enaquells temps de penúria garantia d’abastiment isubsistència.Posseiruna feixaeraposseirunbémoltvaluós. D’aquí que entre els expedients que esconserven dins els lligalls corresponents als anticstribunals de justícia (Cúria de la Governació) i delscontemporanis JutjatsdePrimeraInstància,es trobinnombrososplets fent referència a la reclamacióde lapropietat d’una feixa o al seu lloger o herència, perposar tan sols alguns exemples. A través del seuestudipodemrecuperar tambénombrosos topònimsalhoraquereferènciescostumistes idadessobreunasecularmanera de viure.

Seria interessant continuar la tasca de recerca ibuidat de documents ja que serà l’única manerade conèixer a fons tot el que envoltava a lapropietat, característiques, funcionament iexplotació d’aquestes estretes porcions deterreny. Així mateix, són interessants les dadesaportades quant a descripcions de l’indret,construccions, propietaris, majorals, topònims,distàncies i protagonistes d’alguns fets que

tengueren com escenari aquest singular paisatge.

Atenent-nos als documents trobats i transcrits,és evident la importància que tenien aquestshorts i la cura que tenien primer la Universitat idesprés l’Ajuntament en què els propietaris elsmantenguessin nets i en bones condicions. Elcontrari significava focus d’infecció, brutícia i malfuncionament.

SES FEIXES A L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA (AHE) 95

SES FEIXESA L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA (AHE)

FANNY TUR

94

El vestit típicde les dones és molt

més polit queel dels homes i,

amb excepcióde la pesada falda,

certament dʼaspectegrat de veure.

En especial els diesde festa i diumenges

seʼns ofereixensumament graciosesamb el seu mocador

blanc de tul recollitper davall

del mentó. [...].

Els homes es toquendʼuna barretina

vermella, amb voltanegra, poques

vegades blanca,que porten inclinada

cap a un costat; passatambé, però moltpoques vegades,que la gorra sigui

negra i la voltavermella. […].

Generalment, aquestesgorres sʼimporten

de Barcelona, dʼonve també la tela, quan

no de Palma, encaraque a vegades

es confeccionena la pròpia illa. [...].

Font: Les Illes Balears.Textos i ilustracions,a les dues pàgines,

de lʼArxiduc LluísSalvador.

Edició: SA NOSTRA

CENSREALITZATAL’ILLAD’EIVISSAL’ANY1860

Municipis Cases habitades Cases deshabitadesEivissa 971 37Sant Josep 659 110Sant Antoni 733 22Sant Joan 697 36Santa Eulària 939 40

Les nombroses cases deshabitades pertanyen majoritàriament a gent humil, a qui la mancança ha forçat aabandonar les seues cases en busca de sustent en altres bandes.

concurrencia de los medicos Don MiguelCaramillis, y Don Mateo Peris, quienesdeclararan baxo Juramento en forma su dictamenen esta parte, y en la del citio que se podriadestinar para amerador en lugar de aquel, y envista de todo se acordará la providencia masarreglada”.

Just un any després, el 2 de maig de 1790 (3),tornaven a tractar el tema, en aquest cas aproposta del Governador de les Pitiüses, és a dir,del representant reial a les illes, que a partir del’aplicació del Decret de Nova Planta era quiconvocava i presidia les reunions municipals:“Juntos y Congregados formando Ayuntamiento[...] fue propuesto por el Cavallero Governador,que le parecia hora de dar providencia para lalimpieza de las Acequias del contorno de estaciudad para asegurar por este medio laconservación de la Salud Publica, lo qual ohidopor los insinuados Señores resolvieron se hechaseun Bando havisando al Publico y en especial á losvecinos terratenientes en el lugar dicho de lasFexas, que dentro el presiso y perentorio terminodel Corriente Mes tengan limpias suscorrespondientes Acequias, sin romper, ni quitarparte alguna del Camino Publico conapercibimiento de que sino lo ejecutan dentro elprescrito termino, y con la devida perfeccion seles exigira á cada inobediente la multa decincuenta libras; y se practicara la limpieza conhombres puestos por el Ayuntamiento a suscostas que pagaran irremisiblemente [...]”.

Novament, el 6demaigde1791 (4), es dictavaunaresolució semblant: “[...] Juntos y CongregadosformandoAyuntamiento [...] se ha tenidopresenteestar proximo el verano, y ser el tiempo masproporcionado para la limpieza de las Acequiashalladas en el Llano de esta Ciudad y parece sonmuy pocos los que han procurado limpiarlos; y deeste omisión resulta un grave perjuicio á la SaludPublica, que debe el Ayuntamiento procurar suremedio, por tanto ha resuelto se haga saber alPublico, que dentro el termino presiso, y

perentorio de ocho dias pongan sus respectiveDueños limpias á toda Satisfacion las Acequias,con apercibimiento, que en su defecto elAyuntamiento las mandara limpiar á sus costas”.

Portal de feixa ambel seu pontet, al pratde ses Monges.Anys 30 del segle XX.

Foto: Domingo Viñets.Font: Arxiu dʼImatgei So MunicipaldʼEivissa (AISME).

97SES FEIXES A L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA (AHE)

A partir de la documentació consultada i lainformació que ens ha aportat, podem fer unasèrie d’apartats relatius a alguns aspectes de sesFeixes d’Eivissa.

A pesar que eren els propietaris els qui lògicamenttenien l’obligació de mantenir en bon estat lesseues propietats, quan aquests es retrassaven enla neteja de les sèquies abans de l’estiu i ja que lesconseqüències eren una qüestió d’interès generali salut pública, era la Universitat primer, il’Ajuntament d’Eivissa després, qui s’encarragavade dictar bans o resolucions instant els terratinentsa fer les obres i manteniment necessaris.

El primer document del qual transcrivim unextracte data de 1724 (1), quan just acabavad’entrar en vigor el Decret de Nova Planta per ales illes, de 28 de novembre de 1715. Com acomentari, podem destacar que la notificació alspropietaris de ses Feixes encara està escrita encatalà.

Cada any, abans de que començàs l’estiu, lamàxima institució de govern local manava alspropietaris la neteja dels canals i sèquies per talque l’aigua corregués, no s’estancàs i la zona esmantengués en un estat òptim: “[...] Perquantcomo al bon govern de la present Ylla y saludpublica el que totas las sequias del Prat estiguenben netas y esquradas de forma que la aigua deellas no fasa pantano, y estiga corrent haventseexperimentat de lo contrari grans inconvenients”.

“Per tant Sa Señoria Molt Illustre ordena y manaa tots los Amos y dueños del Prat de qualsevolgrau, condicio, ó, estament sian que dins lotermini de un mes [...] contador del dia de lapublicasio del present enavant degan y procurintenir cada un en son tros las suas sequias netas, yben escuradas amb la fondaria necesaria yconvenient baix la pena de sinquanta lliures velloaplicadora per los tersos acostumats per raho de laqual se destinara Persona per regoneixer si ditassequias estan ben esqurades y amb la fondaria quees deu y no trobantse en la forma que deuen estara mes de pagar la dita pena se manara a costas deldueño del Prat a escurarlas”.

Aquestes resolucions es repetien any rere any,aproximadament al voltant del mes de maig isempre abans del dia de Sant Joan. L’any 1789(2) l’Ajuntament recollia que “[...] Haviendosetenido presente el Pedimento presentado porBartolomé Roselló, y presumiendose elAyuntamiento fundadamente que assi el haversecerrado las fuentes inpidiendo el libre curso delas aguas que baxan en las acequias de las feixas,y causando en parte el estanque de aguas que enel verano exalan unos vapores mefiticos muyperjudiciales á la salud publica como tambien lacituacion en que se halla el amerador cuyos dañoscombiene por todos medios precaver se haresuelto que se haga exacto reconocimiento, yvista ocular por este Ayuntamiento de lasexpresadas Fuentes, Acequias, y Amerador con

96

Dibuix de les monedesencunyades a Eivissa.

Font: Llibre de Juraria(1764-1765).

Arxiu Històric dʼEivissa(AHE)

Neteja dels canals i sèquies

(1) Llibre de Regidoria. 1724-25. AHE(2) Llibre de Regidoria. 1789. AHE

(3) Llibre de Regidoria. 1790. AHE(4) Llibre de Regidoria. 1791. AHE

A més del problema periòdic que plantejava elmanteniment i la neteja de canals i sèquies, altresqüestions relatives a l’indret preocupaven elsregidors locals: per exemple, la gestió municipaldel rentador públic.

Una situació “delicada” a la qual haguerend’enfrontar-se els responsables municipals enaquells temps de costums tan diferents a les actualsera on s’havien de col·locar les al·lotes que anavena ses Feixes a rentar la roba per tal de no provocarun escàndol públic. Així, en el llibre d’actes del 7

d’abril de 1789 (2), es tornava plantejar la netejaimanteniment dels canals de ses Feixes i es posavadamunt la taula la situació del rentador públic:

“Ygualmente se ha tenido presente la ofenza querecibe la honestidad publica por cituarse laslavanderas dentro de las acequias inmediatas alcamino del empedrado medio desnudas, yarremangadas por precision las faldas, de modoque a las mas se las ven los muslos, y siendo esteexceso digno del mas prompto remedio, se haresuelto que en el mismo reconocimiento, y vistaocular se examineel citio quepodradestinarseparalavaderopublico evitando los daños referidos [...]”.

Bugaderesa ses Feixes.Oli sobre tela pintatper Laureà Barrau(1915).

Font: Catàleg LaureàBarrau.Edició: SA NOSTRA


Per part del govern local sempre s’establia untermini, d’una o dues setmanes, per tal que elspropietaris complissin amb la seuaobligació. Passatel temps, era l’Ajuntament qui acometia d’ofici laneteja a compte de l’amo de la feixa i després de lacorresponent multa. Així, el 30 de maig de 1792(5), l’Ajuntament donava un límit de quinze diesper executar lanetejaperiòdicade la seuapropietat,amb l’amenaça, també habitual, d’una multa a quino ho complís “[...] Juntos y CongregadosformandoAyuntamiento [...] se ha tenidopresentehaver llegado el tiempo á proposito para la limpiade las Asequias del Prado inmediato á estaCiudad,lo qual es necesario se execute para que suinmundiciano seaperjudicial á laSaludpublica: portanto, seha resuelto sehaga saberpor el Pregoneroal Público, que todos los vecinosTerratenientes endicho Prado ejecuten la limpia de sus respectivasAsequias dentro el termino de quince dias baxo lapena de 50 libras, y apercibimiento de que á masde su execucion, se pondran hombres á costas del

que no obedeciere para su limpia: Y asi quedomandado, de que doy fee [...]”.

Enel segleXIXseguimtrobantpuntualment acordssemblants enels llibresd’actesmunicipals, ambunapetita variació temporal. Així, l’any 1806 (6),l’Ajuntamentde la ciutat emitiaunbanper informarque “[...] Igualmente se haga sabel al Publico pormedio del pregonero, que por el dia de San Juanproximo tengan los dueños de las Fexas y Guertastodas las sanjas limpias comprendidas en el Bandode Policia bajo la pena en el establecida [...]”.

Actualment, la llei segueix permetent que elsorganismes públics puguin actuar d’ofici si elspropietaris d’una finca o un immoble nocompleixen amb la seua obligació de mantenir-loen bones condicions.

LʼAjuntament dʼEivissa,antigament convent

dels dominics, des delMirador de la plaça,

a mitjan segle XX.

Foto: Domingo Viñets.Font: Arxiu dʼImatge

i So MunicipaldʼEivissa (AISME)

98

(5) Llibre de Regidoria. 1792. AHE(6) Llibre de Regidoria. 1806. AHE

El rentador públic i les rentadores

“Pliego de condiciones á que ha de sujetarse elque tome a su cargo la construcción de un trozode pared desde el empedrado por la parte dela acequia hasta el primer pontet y larecomposicion de la que mira al mar desdedicho puente del empedrado hasta el de MusonPere.

1ª La persona á cuyo favor se remate dicha obratendrá obligación de construir y reparar lapared con mezcla de buena cal sin quecontenga ruinas arcillas ni otra clase de cascajola cual deberá ser dos veces amasada sinperjuicio de hacerlo por tercera vez al tiempode emplearla.

2ª La postura se admitirá por varas cuadradas.

3ª La pared que debe construirse á la parte de laacequia deberá tener un palmo de cimiento másbajo del piso de la referida acequia clavandodentro dicho cimiento y a la parte esterior de lapared cuatro estacas por vara de tres palmos ymedio de largo y nueve á diez pulgadas decircunferencia por la parte superior.

4ª La pared tendrá tres palmos y medio deespesor en su cimiento, dos y medio en la partesuperior medio palmo de alambor y el cordon ósea radó un palmo sobre la superficie del caminodejando las troneras que sean necesarias para eldesague y que se marcaran.

5ª El sujeto á cuyo favor se remate la espresadaobra podrá aprovecharse de las piedras que hayen dicho camino y hoy dia sirven de empedrado yde las que hay en el huerto de los Peraires sintocar empero las de los puentes ni las que senecesiten para recomponerlos.

6ª Se entregará á la persona obligada una terceraparte del valor de la obra el dia que la empiese,otraá la mitad y otra despues de concluida yentregada.

7ª Los gastos de subasta, reconocimiento en casonecesario y demás correrán de cuenta dellicitador.

Ybiza, 20 de marzo de 1849.Miguel Flores”.

Pintura de GuillemVedell Muntaner.Es pot veure el tramcentral del camíde sʼEmpedrati la zona deles Estaques.Al fons, destacala casa Vermella.

Font: publicació “Latoponímia costaneradel muncipi dʼEivissa”,dʼEnric Ribes.Editorial Mediterrània-Eivissa (2006)


Les feixes de Talamanca son també dites des Pratde sesMonges per haver set antigament propietatde les mares agustines. La zona era tambéconeguda fins al segle XIX com Marina de sesMonges, com una prova més del seu caràcterpantanós (7). La denominació de prat de sesMonges té nombroses referències documentals.Així, per exemple, en el Llibre de Regidoria del’any 1792, l’Ajuntament acorda pagar a lesmonges agustines una quantitat anual enconcepte d’arrendament del prat on pasturavenels animals propietat municipal: “[...] Asimismose ha resuelto pagar á las Monjas veinte y quatropesos anuales por arriendo del Prado que llamande las Monjas para paser las Vacas que elAyuntamiento tenga para el Abasto Público,respeto á que Don Joseph Bufi representó queno parecia justo el que dicho ganado semantuviese en dicho Prado sin dar algunagratificación a las Monjas, siendo, como son,unas pobres. Y asi quedo mandado y ajustado,con reserva de poderse servir de dicho Prado losmayorales de las Monjas, de que doy fee [...]”.

Tal i com ens explica Enric Ribes a Latoponímia costanera del municipi d’Eivissa, elcamí de s’empedrat era el nom que es donava aun tram del camí del prat de ses Monges,comprès entre el pont de sa Bassa Grossa i elpont de ses dues sèquies. Una creença popularsense cap fonament remonta aquest camí al’època romana. Aquesta via era de molt trànsiten l’època de màxima activitat de ses Feixes.Molts pontents el comunicaven amb lesdiferents feixes. L’Ajuntament d’Eivissa teniamolta cura en el manteniment dels caminspúblics i en què no fossin envaïts perparticulars. A l’AHE es conserva un petit lligallamb les prescipcions tècniques que es manarenaplicar per a la restauració del camí que es varealitzar a instàncies de l’Ajuntament d’Eivissal’any 1849. El reproduïm pel seu interès:

Mapa “Ibiza”,de Francisco Coello,

on sʼobserva partdel sistema de canals

del prat de Vila (1850).

Servei Geográfic delʼExèrcit.

Font: Arxiu dʼImatgei So Municipal

dʼEivissa (AISME)

100

El Prat de sesMonges

(7). Jutjat de Primera Instància. 1840. AHEExpediente sobre mojonamiento del Bosque denominado de laMarina de las Monjas, en toda su estencion.

El camí de s’empedrat

que salió de la puertaCruz ya divisó las llamas de laindicada casita, y aprocsimándose á ella, y tratandode contener el insendio á presencia del espresadoSordo Gavara y de un muchacho hijo de PedroCavallé, no pudo conseguirlo, pues que el techodela misma casita y paredes de ella, que eran demadera estavan cuasi consumidas del fuego,quedando en el interior de la casitamuertas y cuasitodas tostadas yquemadasdosBecerrasqueestavancerradas en dicha casita [...]”.

“Preguntado si sospecha quien ó quienes hayanpodido ser la causal del insendio, y en casoafirmativo el motivo que haya tenido paraejecutarlo.

Dijo: que cree que los causantes del insendio sontres payeses que estuvieron pescando camaronescon luz de teas en la inmediación de la indicadafeixa pasando á ella á recoger cañas de mais paraensender fuego junto al portal dela feixa contigua;restos de fuego tambien observó el declarantefrente ala barrera dela propia feixa, habiendosabido porla Muger del tavernero Miguel Ramonque en la noche anterior del seis del actualestuvieron tres payeses a bever vino en su taverna,delos cuales uno de ellos se llama Durban vecinode Santa Eulàlia, y alli ensendieron una tea,demostrando que ivan á pescar Camarones,atribuyendo el insendio hecho no con malisia, nicon animo deliberado, pero si de resultas de laimprudencia de haber entrado con luz á recogercañas de mais en el cercado de frente la casitaincendiada y saltando alguna a las demas cañasque habia junto alas paredes de dicha casita,

fundandose para ello en que en todo lo restantedela feixa no se egecutó daño de ninguna especie,en que tres burras preñadas, y unamula que teniael declarante en el cercado dela referida casita norecibieron la menor lesion, y en que no tieneenemigo alguno como deja manifestado.

Preguntado si al tiempo de acudir al insendio de laespresada casita, observo alguna persona enlasinmediaciones de la misma.

Dijo: que no vió mas que un carabinero llamadoMartinez en la Puerta Cruz, quien manifesto aldeclarante que al advertir el insendio habia corridoa llamar a un tal Pedro den Pep blanch creyendoque era suya la casita que se incendiava, pero quehabiendole contestado queno tenia ninguna casitaen las feixas de su pertenencia, se habia buelto a lapuerta Cruz en donde acabava de llegar.

Preguntado que dimensiones tenia la casitaincendiada.

Dijo: que tendria unos quince palmos deelevación, unos treinta de longitud, y unos docede ancho, sus paredes y techo de tablas de barco,y encima de las del techo una capa de carbondesmenusado, y sobre este ladrillos.

Preguntado si dentro dela casita incendiada,ademas de las dos Becerras que dejamanifestadas,tenia el declarante algunos otros efectos.

Dijo: que habia una albarda nueva, unas sinchas,y unos pocos utensilios de poco valor”.

Escena rural,extreta de les pinturesmurals de lʼesglèsiade Sant Miquel deBalansat.

Foto: Marià Marí


Com dèiem abans, a través dels documentsoficials però sobretot gràcies als relats personalsque alguns d’ells contenen, es poden reconstruirmolts aspectes del que suposava la vida i la feinaa ses Feixes.

Apartir d’una causa criminal oberta l’any1853 (8)per part del Jutjat de Primera Instància d’Eivissa afi d’aclarir l’incendi d’una caseta a ses Feixes,podem treure moltes dades d’aquestescaracterístiques construccions de la zona. Enaquestes casetes es guardaven el bestiar i elsaparells de feina i es refugiavenenocasions apassarla nit els treballadors i feixers. Pel seu interès,reproduïm part de l’expedient amb un extracte deles declaracions dels principals implicats.

Primer relat: Un incendi a ses FeixesL’any 1853 es va incendiar una de lescaracterístiques casetes que existien a ses feixes ide les quals encara se’n conserva alguna,principalment al prat de sesMonges. La caseta onva tenir lloc el foc era molt pròxima al camí des’empedrat. Aquestes casetes solien ser petitesconstruccions no gaire sòlides, fetes de fusta i/omaons. En el cas que ens ocupa, la caseta i la feixaes trobaven molt a prop de la ciutat: segonsreconeix el seu propietari al judici, s’arribava aella en només 5minuts des de la porta de la creu.La porta de la creu era una porta oberta a laprimera estacada, petit mur que es va construirper a la protecció del barri de la Marina i per tal

d’intentar regular l’expansió de la ciutat. Laprimera estacada, construïda amitjan segle XVII,travessava el carrer de Montgrí, començant albaluard de Sant Joan i arribant fins a la mar (9).La porta de s’Estacada a què es fa referència en eldocument que reproduïm a continuació, estrobava en la confluència del carrer de sa Creuamb el de Montgrí. D’aquí el nom de porta de laCreu. El nomdel carrer de laCreu ve per una creublanca que es trobava en aquell lloc i queactualment està dipositada en el Cementeri vellde la ciutat. Gràcies també a les declaracions iperitatges continguts en la causa criminal obertaarran de l’incendi, tenim la descripció d’una feixai dels seus límits. El relat, resumit però contat pelsseus propis protagonistes, és el següent:

“En la Ciudad de Yviza á siete de Abril de milochocientos cincuenta y tres, ante el Señor DonFrancisco Javier Blasco Juez de primera instanciade lamisma y supartido comparecióAntonioRieradeAntonioMartinet vecinodelArraval de laMarina,y por antemi elEscrivanodijo: que á cosa de las dosde la madrugada del mismo dia, hallandosedurmiendo en su casa, oyó grandes golpes en lapuerta, yhabiendose levantadopara averiguarquienera el que tocava la puerta, se asomóal balconyunoconocido por el Sordo de Gavara le avisó que lacasita de su feixa distante unos cinco minutos decaminodeesteArraval de laMarinaestava ardiendo:que en seguida acudió a dicha feixa, y al momento

102

El treball i la vida a ses FeixesDos relats: un incendi i un assassinat

(8) Jutjat de Primera Instància.1853. 13/1 AHE(9) La ciutat i badia d’Eivissa. Antoni Costa Ramon. Edició icomentarisacuradeRosaVallèsCosta.Mediterrània-Eivissa,1996

de treinta palmos de largo, y doce de ancho, quemanifestó Antonio Riera era el lugar queocupaba la casita, y por lo demas del referidocercado, y por el suelo cañas de maiz secas: queentre la espresada acequia, y margen de ella porparte de Mediodia se vé sobre tierra un animaltodo tostado, quemado y que ya por el insendio,ya por mordaduras de perros al parecer estáhecho un esqueleto, y se conoce por sus restosera un becerro, ó becerra, y otros pedazos deotro animal de igual clase, y en el mismo estadoá la distancia de catorce palmos del portal frentela esquina del angulo que forman la ceniza yruinas: que separados ó revueltos los indicadosescombros y ceniza humea esta y se conserva aunfuego no habiendose observado lesion alguna enlos demas cuatro animales existentes en dicho

cercado: que frente al portal de la feixa inmediataá la de Antonio Riera distante uno de otro veintey cinco palmos se advierten cuatro pedazos decaña de maiz á la distancia de cuatro palmos delreferido portal que se conoce han servido paraencender lumbre, cuyos cuatro pedazos de cañade maiz tienen de extensión el uno un palmo,otro palmomenos una pulgada, otro dos palmos,con raices á su estremidad y el otro tres palmos,los que han sido recogidos y ocupados por mi elEscribano, no habiendose observado en todo lodemas del recinto de dicho cercado ni en laespresada feixa y sus alrededores cosa algunadigna de llamar la atención y que se creyeseconducente al objeto de esta causa [...].

Yviza siete de Abril de 1853”.

Entre les duesestacades, es troba

el Poble Nou, el primereixample de la ciutat,

aleshores enconstrucció.

Al fons, a la vorade la mar, el camí

de sʼEmpedrat i,més endins, els horts

de ses Feixes ambels seus característicsportals. Segona meitat

del segle XIX.

Foto: Grup IF.Eivissa antiga.

Font: Arxiu dʼImatgei So Municipal

dʼEivissa (AISME)


DDiilliiggeenncciiaa ddee rreeccoonnoocciimmiieennttoo yy ddee llaabboorreess “[...] Constituido en el prado ó feixa de AntonioRiera Martinet el Señor Juez de primerainstancia de este partido, acompañado delPromotor fiscal, del infrascrito Escribano, y delos peritos Crispulo Gotarredona y VicenteGotarredona maestros Carpinteros con laasistencia del alguacil Marcos Caravaca, seprocedió á practicar el reconocimiento delsitio donde habia tenido lugar el insendio, ysus alrededores [...], habiendose observado losiguiente: un cercado de maderas ó cuadrosituado en uno de los cuatro angulos deespresado prado ó feixa y que mira á Mediodia,dentro de cuyo resinto existia la casita de que sehace merito en estas actuaciones, y el cual sehalla circuido por los vientos de Mediodia, Norte

y Levante de una acequia con agua, y por elPoniente unido con el prado ó feixa de D. JoseFerrer: que el portal de dicha feixa y cercado parala entrada es de cal y canto y contiene una puertade enrejado que sierra con llave y un puentedesde el camino general del empedrado cuyocamino tiene de latitud ciento y dos palmos ylinda por el lado derecho y por la parte deLevante con el mar: que dicho cercado ó cuadrode madera tiene sesenta palmos al cuadro, y cadaangulo del mismo se halla serrado con palos ycon estacas para impedir la salida de tres burrasy una mula que andaban sueltas por el mismocuadro: que á la parte izquierda de la entrada ádos pasos de distancia del portal y un paso de laacequia del Mediodia hay unos escombros deladrillos y gran porcion de ceniza, de extensión

Camí de sʼEmpedrat,avui avinguda de Santa Eulària (principi del segle XX)

Foto: Narcís Puget.Font: Arxiu dʼImatge i So MunicipaldʼEivissa (AISME)

104

Segon relat: Assassinat a ses FeixesLes cases, les carreres, els camins, els ponts, elsportals i els canals i sèquies de ses Feixesamaguen moltes històries, algunes d’elles bendramàtiques. A partir de la causa criminal obertal’any 1838 pels jutjats d’Eivissa arran del’assassinat d’una dona ens podem endinsar en unrelat que té a una feixa com escenari (10):

El matí del 17 de maig de 1838, mentre dosalgutzirs el portaven davant el jutge, VicentRamon Escandell, de 25 anys i natural del poblede Sant Rafel, acusat d’assassinar la seua dona, esva escapar i refugiar a la Catedral. Va aprofitar elmoment en què acabaven de baixar les escales delCastell, on aleshores es trobava la presó, i saltà lespoques passes (doce palmos) que el separaven dela porta del temple. Era costum que els acusatsd’un crim que esperaven la màxima penaintentassin aconseguir l’empara de l’església.

Tot havia començat el diumenge dia 6 de maig(10). Sobre les 12 de la nit, en un dels caminsgenerals que portaven a Vila, els carrabinerstrobaren el cos d’una dona i, devora, un homeplorant (estando en el sitio que llaman de lasFeixas, a cosa de diez minutos de distancia de estaciudad, junto a un portal de cal y canto, con rejade madera, perteneciente a la feixa propia deMiguel Nadal que se halla a mano derecha decamino llamado el segundo Puntet, calificado ala orilla del mismo camino).

La dona assassinada, Esperança Escandell, anavavestida de pagesa (con una saya, vulgo Gunella,de las que usan las labradoras en esta isla,alpargatas de esparto, camisa blanca, cuerpo dela saya de pana, unos botones de oro en el cuelloy en la cabeza una manta de lana encarnada,vulgo Faldellí). Una descripció de la roba de ladona que es troba a la causa criminal oberta pelJutjat de Primera Instància arran de l’assassinatexplica que portava “unas enaguas de vayetacolorada con las que se cubria la cabeza por serconstumbre de este país llevarlas dobladas a modo

de mantilla para abrigarse las mugeres del campo[…] al borde riveteado y opuesto al sinturon oseñidura de las enaguas”. L’home que plorava alseu costat, el seu marit, Vicent Ramon Escandell,anava vestit amb calçons i camisa blanca i un“capuchito de paño ordinario, cuyas ropas eranmuy viejas, dando grandes lamentos yrobolcandose en el suelo”.

Vicent Ramon i Esperança Escandell vivien aSant Cristòfol (que anava des de baix delSeminari fins al Portal Nou i tot l’espai queocupava el prat de Vila fins a Puig d’en Valls il’actual passeig marítim per una banda, i CanMisses, l’actual presó i el cementeri vell perl’altra), i eren els majorals de la feixa propietatde Sebastià Llopis. Aquesta feixa ocupava,segons dades que ens aportà Joan PlanellsRipoll, la finca que avui està limitada pels carrersde Mallorca, Menorca i de Pere Francès fins al’avinguda d’Ignasi Wallis, en el barri des Pratet.

Retrat dʼAna Tur Vidal,vestida de pagesa, quan tenia uns 20 anys.

Foto: Narcís Puget(Col·lecció pagesos).Font: Arxiu dʼImatge i So Municipal dʼEivissa (AISME)


TTeessttiimmoonniioo SSaallvvaaddoorr JJuuaann ddee MMiigguueellVVeecciinnoo ddeell AArrrraabbaall ddee llaa MMaarriinnaa“Dijo: Que es cierto y positivo que Antonio Rierade Antonio Martinet tenia en su feixa ó prado uncercado con tres burras, una Mula y dos becerrascuyos // animales andavan sueltos por el cercado,y dentro de este una Casita de madera de tablasde carbo cubierta de lo mismo y ladrillos sobredicha cubierta, dentro cuya casita encerrava alanocheser las 2 becerras todo lo cual le consta altestigo por estar trabajando continuamente en lasfeixas inmediatas y al marcharse el declarante altrabajo en la mañana del dia de ayer después dehaber salido el Sol, al pasar por delante delreferido cercado observó que la Casita habia sidoincendiada y reducida a cenisa y quemadas las dosterneras que estavan la una dentro el cercado y la

otra entre la acequia y el margen de ella y que losperros se las comian”.

TTeessttiiggoo MMaarriiaa CCoolloommaarr ddee VViicceennttee [...]ccoonnssoorrttee ddeell ttaabbeerrnneerroo MMiigguueell RRaammoonn,, vveecciinnaa ddeell AArrrraabbaall ddee llaa MMaarriinnaa [...]“Dijo: Que efectivamente la noche á que hacereferencia la cita, poco después de las oracionesentraron en su Casa tres payeses uno de ellos leparecio ser un Tal Durban de Santa Eulalia y pidierondos cuartos de vino que les despachó la Criada de laque declara llamada Eulalia Guasch, pero los otrosdos que ivan en su compañía no los conocio y por lomismo no puede dar razon de quienes eran; ydespués de haberse bebido entre los res los doscuartos de vino, El Durban encendió una Teya y semarcharon llevando una ret de pescar Camarones”.

Pescadors al port i, alfons, la Marina.

Foto: Alfons GarciaPrats.

Font: Arxiu dʼImatge i So Municipal

dʼEivissa (AISME)

106

(10) Jutjat de Primera Instància. 1838. AHE

L’únic espai que queda és el camí que porta a lafinca d’en Murtera. S’havien casat feia tans solsquatre mesos, just vint-i-cinc dies després queEsperança envildàs del seu primer marit. Es vatornar a casar tan aviat per poder continuar a lacasa i a la finca on treballaven de majorals, ja queella tota sola, donada la situació jurídica de la donaen aquells temps, no podia. No va ser com veimuna boda per amor sinó per pura necessitat de lapobre Esperança. Amb ells vivia com a criat JoanTorres, de 15 anys, fillastre seu.

Unes hores abans del crim, després de sopar, acosa de las oraciones, el matrimoni havia sortit peranar a fer una mica de tertúlia a casa del seu amo.A més, hi havia festa a la ciutat. Segons eltestimoni que va donar Vicent Ramon en unprimer moment, quan el matrimoni tornava a casa,sobre les onze de la nit, i en arribar davant el

portal de feixa de Miquel Nadal, va sentir un tretdisparat des de darrere el portal. Vicent va quedarinconscient un moment i quan va espavilar vaveure la seua dona, que abans caminava trespasses davant ell, amb el cap ple de sang idestrossat. Va veure dos hòmens vestits de pagèsque fugien per dins la feixa i va començar a cridari demanar ajut, però com que no hi acudia ningúva anar a buscar els homes de les cases que hihavia més a prop. Una d’elles era la delsDominguets de Baix, on vivia Vicent Costa. Lacasa i la finca dels Dominguets de Baix es trobavaa l’actual esplanada que hi ha davant GESA (dadafacilitada per Joan Planells Ripoll “Murtera”). Elsaltres vesins eren Antoni Escandell i la seua dona,Catalina Yern. La feixa on mataren Esperança eradel prat de Vila i es trobava a nou minuts de camíde la porta de la Creu, a la Marina, a la que ja hemfet referència abans.

La ciutat i el prat de Vila a principi del segle XX.En primer terme, el barri de sa Penya.

Foto: Narcís Puget.Font: Arxiu dʼImatge i So MunicipaldʼEivissa (AISME)


Parelles vestides de pagès a principi

del segle XX.

Fotos: Narcís Puget(Col·lecció pagesos).Font: Arxiu dʼImatge


108

custodiaven per tal que el deixassin escapar. De fet,a l’alcaid de la presó el va intentar subornar cadadia. Com que no tenia altra sortida, va confessar elseu crim, excusant-se en el fet que el dimoni l’haviatemptat i que uns mariners que coneixia de vista lihavien dit que la dona duia molt mala vida i tothomfeia d’ella el que volia. El fiscal l’acusà d’intentartacar la bona reputació de la difunta per salvar-se.

Gràcies a tots els testimonis que varen declarardavant el jutge podem reconstruir què va ferl’acusat durant tot aquell dia i extreure dades moltinteressants de com eren la vida i els costums enel camp en aquells anys:

Vicent Ramon Escandell havia passat part deldiumenge dia 6 a Sant Rafel, a casa del seu germàJosep, de 40 anys. La visita a la casa familiar i unesgestions davant el capellà havien set l’excusa perencobrir els vertaders motius pels quals va anaraquell diumenge a Sant Rafel.

Havia partit de matinada, ja que el poble estava adues hores de camí de Vila. Havia assistit a laprimera missa de diumenge, celebrada a dueshores de sol. Segons ell, havia pujat a Sant Rafelper parlar amb el capellà del poble, Joan Torres,ja que havien de vendre un tros de terra de la seuamare per poder pagar el seu enterrament i haviende donar comissió al capellà per tal que fesl’escriptura de la venda. En sortir de missa haviaparlat amb el seu germà Josep i la dona, MariaSerra, de 33 anys, i amb la seua germana CatalinaRamon, de 30, i els havia comentat que anava aparlar amb un home. De fet, sobre les 9 o 10 delmatí va anar a la finca d’Antoni Balansat a demanara Francesc Costa Puig la pistola del seu fill Josep,que en aquell moment era a Corona. Era moltcorrent que la gent del camp tengués tot tipusd’armes. El motiu que donaven era “paradefender sus casas aisladas en caso de precisanecesidad y hacer truenos en los bailes y en lasfiestas de las parroquias”.

Segons ell, volia la pistola per anar a fer un parellde trons, ja que aquella nit hi havia una festa a Vilaper donar les gràcies per una acció que haviaguanyat la reina regent Maria Cristina, vilda deFerran VII (en aquells anys es lluitava en laprimera guerra carlista). Després de pregar-lo

i oferir-li unes monedes com a penyora,Francesc Puig va accedir a donar-lil’arma i Vicent se la va col·locar a lafaldriquera dels calçons i se’n va anara casa del germà a dinar. En acabar,mentre el germà donava menjar alsanimals, va dormir devers una hora imitja i després va tornar a Vila.Aquella nit ocorregueren els fets.

En les declaracions dels diferentstestimonis va quedar clar que VicentRamon Escandell era considerat ungandul i havia donat des delprincipi del matrimoni molt malavida a la pobra Esperança. Així ho vadeclarar Joan Torres, fill del primer

Il·lustració extreta delllibre The forgotten isles,de Gaston Vuillier.Edició: D. Appleton &Company.New York (1896).

Font: Arxiu dʼImatge i So Municipal dʼEivissa (AISME)


Aquella nit, abans d’arribar a casa de SebastiàLlopis, el matrimoni va fer una parada a la casa delgermà de Vicent, Antoni Ramon Escandell,botiguer i vildo de 27 anys que vivia al raval de laMarina, a l’entrada de la porta de la ciutat, elRastrillo. Mentre eren allí va arribar Antoni Roig,fill d’Andreu, el jai d’Albarqueta (“d’Aubarqueta”)de Sant Llorenç, per comprar pa i companatge persopar. De la casa del seu germa, Vicent Ramonse’n va anar tot sol on el seu amo, i va quedar ladona a casa del cuyat mentre ell sopava una mica depa i sardina. Poc després, ella va partir també capa la casa de Sebastià Llopis.

El jutge, Andrès Macho y Urría, no es va creure laversió dels dos germans i el dimarts 8 de maig esva procedir a l’embargament dels seus béns i alseu empresonament. Pocs dies després de ladetenció, Vicent Ramon va haver de ser internat al’Hospital de Caritat o Hospital de Pobres de laciutat, ja que no volia menjar, tenia convulsions i

tremolors. El metge, Jaume Ferrer, el vareconèixer i va diagnosticar epilèpsia.

Pocs dies després tres metges declararen ques’havia curat i el dia desset el jutge el va cridar adeclarar, però mentre baixava de la presó per anardavant la justícia, va aconseguir escapar dels seusguardians i es va refugiar a la Catedral cridant“Valgame la Santa Madre Yglesia” quan encara nohavia confessat, amb la qual cosa demostrà la seuaculpabilitat, ja que tan sols demanava asil qui haviacomès un delicte greu. Va demanar que hi anàs elPrevere de la Catedral, Marià Tur, i li donàscertificació que s’havia refugiat allí i que quedavaperdonat. El costum manava que se li havia dedonar roba i menjar. No li va servir de res, ja que eljutge va ordenar entrar dins l’església i emportar-se’l. El segle XIX ja era freqüent que aquest anticcostum de refugi als llocs sagrats no fos respectat.L’acusat, aquell mateix matí, havia intentatsubornar els voluntaris nacionals que el

Esglèsia de Sant Rafelde Forca.

Foto: Buil Mayral.Font: Arxiu dʼImatge


110

de plata). A la casa era present Francesca Torres“Lluquí”, que estava emblanquinant. Tambécontaren diversos testimonis que anaren el diasegüent a comprar lletugues a la feixa on ell eramajoral i que ell mateix les va recollir i les va vendrecom si no hagués passat res.

Tot aixó mentre les autoritats inspeccionaven elcos de la dona dins la casa. El seu advocat, JoanColl, que ho era d’ofici, ja que cap lletrat de l’illava voler defensar-lo, per justificar aquestaconducta afirmava que “nada lleva de particularen alguno de los labradores de esta Ysla cuyadureza de corazón les son muy característicassegun la triste esperiencia de todos los dias nosenseña”. Aquest era el concepte que tenia la gentde la ciutat de la gent del camp.

Per acabar de desmuntar la primera declaracióde l’acusat, es va ordenar que uns peritsinspeccionassin la feixa per on se suposava quehavien fugit els dos homes que deia Vicent Ramonque havien mort Esperança, però la feixa, llauradados o tres dies abans, no s’havia fonyat.

L’11 de juny, un mes després de l’assassinat,Francesc Ribas “Xinxó”, vesí també de SantCristòfol i de 52 anys, que va substituir VicentRamon com a majoral de la feixa, mentre cavavaun munt de fems per abonar la terra, va trobarla pistola a poca distància d’on havien

mort Esperança. Era un tipus d’arma prohibit perla llei. L’havia fabricat Josep Torres “Pis”, deSant Josep. Havia cobrat per la feina un duro de19 reials de billó. Abans de la confessió del’assassí, el fiscal demanava 10 anys de presó aÀfrica i que no pogués tornar mai a Eivissa, és adir, desterrament perpetu, a més de pagar lescostes. Després, la pena sol·licitada i lacondemna va ser a garrot i a portar en el momentde la seua execució un cartell al pit on digués“por asesino malévolo de su mujer”, i a pagar lescostes. Deixaren lliure de tota culpa el seugermà, Antoni Ramon. En la seua declaracióhavia manifestat que no tenia plets amb ningú,que tenia dues mules però que no les havia depagar fins a Sant Miquel, i que el fet de tenir laseua botiga tancada li estava produint molts deperjudicis, com és lògic. La sentència es vaapel·lar davant l’Audiència Territorial de Balears.El cas es va traslladar a Palma.

Aquell estiu, Vicent Ramon va tornar a estaringressat a l’Hospital de pobres durant 44 dies.Finalment, el mes de setembre va morir i la causaes va sobreseure “pues la naturaleza ha echo loque debia executar el brazo de la justicia”.

Dibuix de lʼarmahomicida, una pistolade pedrenyal, tal comconsta a lʼexpedientinstruït per lʼassassinatdʼEsperança Escandell.


home de la morta i que feia de criat a la casa.Segons ell, Vicent amenaçava constantment ambpegar Esperança i li feia fer les feines més pesadesdel camp, cosa que estranyava tothom. Fins i tot eldia següent dels fets, Vicent va oferir a l’al·lot queagafàs el que volgués de la caixa on tenia la roba iles joies per tal que no declaràs que maltractava laseua esposa. Sebastià Llopis va declarar que enuna ocasió Vicent va renyar la dona per una feinamal feta i ella es va posar a plorar. L’advocat del’acusat, Joan Coll, ho va justificar manifestantque les dones eren ploradores per naturalesa i“quieren llorar segun antojo a sus caprichos”.

Segons els vesins, mai no parlava a la dona ambestima. Tenia fama d’haver set un calavera defadrí. Uns testimonis de Sat Rafel, Vicent

Cardona “Bassaroja”, Pere Cardona “Parra” ialtres testificaren en el judici que, en una ocasió,treballant una colla de gent en un forn de calç (enuna calera), Vicent Ramon va començar a cantarcançons puntoses. Un tal Josep Cardona “Sord”el va renyar i li va donar una bufetada. Vicent vaintentar tirar-lo al forn de calç, la qual cosaimpediren els presents.

També donaren els vesins testimoni de laindiferència que va demostar Vicent davant la donamorta. Al dia següent d’haver-la matat, va anar bentranquil a casa de Catalina Yern, una veïna, ademanar-li un caputxó del seu home i que liguardàs un embolic amb la seua millor roba i joies(dos chalecos, el uno de seda nuevo y el otro decolchado, tres pañuelos de seda y doce abroches

Grup de pagesespassejant per la ciutat.

Foto: Narcís Puget.Font: Arxiu dʼimatge

i so, Consell dʼEivissa

112

* És a dir, el mot “feixes” castellanitzat. VALOR RENTA

01/ La fecha de Dª Josefa Riera 8.500 12202/ La de Juan Costa (a)... 8.500 12203/ La de Josefa Roselló (a) Francolina 4.250 9604/ La de Franco Riera (a) 4.250 9605/ La de Juan Tur Solayas 4.250 9606/ La de Anto Tur (a) 3.000 6807/ La de Pedro Juan y Planells, vecino de Jesús 2.000 4508/ La de D. Mariano Riera y Roselló 4.000 12009/ La de D. Juan Soler 4.000 9010/ La de Juan Torres Noy 4.000 12011/ La de Sebastián Llobera 3.000 6812/ La de Ana Arabí de Pedro 4.250 9613/ La de D. Vicente Soler 3.000 6814/ La de Margarita Vidal, viuda de Barte Amengual... 5.000 11315/ La de Isabel Tur, viuda de Amengual 17.000 38416/ La de Franco Navarro 5.000 113

PADRÓN DE RIQUEZA TERRITORIAL. AÑO 1846. FECHAS*

Aquest document, datat el 1846, del qual hemtranscrit el llistat corresponent a les parcel·lesde ses feixes, conté una relació de totes lesfinques rústiques del municipi d’Eivissa, tottenint en compte que aleshores la seua extensióera inferior a l’actual. Seguint les indicacions del’investigador Josep Marí Ribas “Reiala”, que jal’havia consultat en diverses ocasions, ellocalitzàrem a la recerca de dades sobre JosepMaria Garcia, personatge de certa rellevànciadurant la primera meitat del s. XIX, quealeshores era propietari, entre d’altres, de lahisenda de sa Colomina a més d’una feixa (núm.

68). Aquest llistat inclou el nom del propietari ial seu cas el seu malnom, el valor i la renda, laqual cosa indica que sens dubte la seua funcióera de tipus fiscal. En alguns casos, dues o mésfeixes d’un mateix propietari hi figurenagrupades dins de la mateixa inscripció, per laqual cosa el nombre de parcel·les supera prou eld’inscripcions. Hem mantengut l’ortografia deldocument original en castellà, si bé en els casosque s’ha considerat escaïent s’han afegit signesde puntuació que hi faltaven per tal de facilitar-ne la lectura. També s’han respectat lesabreviatures de noms propis, com ara “Franco”,“Anto”, “Anta” o “Barte” i les de tractament iofici, com “D”. “Dn”., “Dª”, “Pn” (patrón)... Amés a més, hem numerat les inscripcions perfacilitar-ne la localització.

Panoràmica de la ciutat

i del prat de Vila (plede portals de feixa)

des de Dalt Vila.Data aproximada,

anys 20 del segle XX.

Foto: Domingo Viñets. Font: Arxiu dʼImatge


Una relació de feixesPPaaddrróónn ddee RRiiqquueezzaa TTeerrrriittoorriiaall,, 11884466

JOAN JOSEP SERRA

116

VALOR RENTA

17/ La de D. Pedro Riquer, cura de Sn Jorge su apodo José Hernández 5.000 11318/ La de D. José Tur y Riquer 10.000 22519/ La de Mateo Pujol 4.000 9020/ La de Agustín Arabí Sastre 21/ La de D. José Gómez Aguilera 3.000 6822/ La del Patrón Pedro Tur 5.000 11323/ La de Catalina Roselló de Simón de Sn Rafael 3.000 6824/ La de Dª Carmela Planells, viuda de Dn Roque Sentí 3.000 6825/ La de Mateo Tur 3.000 6826/ La de Juan Tur (a) Racó 3.000 6827/ La otra del mismo 3.000 6828/ La de José Navarro 3.000 6829/ La de Anta Pujol es esposa de Franco Ferrer y ha dado 5.000 11330/ La de D. Bartolomé Ramón 5.000 11331/ La de D. Anto Gotarredona Sastre 4.000 9032/ La de Dª Isabel Boix y Sorá, ó sea su ador Juan Tur Patrón 3.000 6833/ La del Patrón Pedro Tur y Martí 4.000 9034/ La de Mª Josefa Boix y Sorá 1.000 2235/ La de D. Barte Ramon 2.000 4536/ La de D. Gabriel Ferrer y Sorá 2.000 4537/ La de Dª Franca Ferrer viuda de Benito 4.000 9038/ Las tres de D. Juan Tur y Ferrer 20.000 45039/ La de Franco Pujol, patrón 4.000 9040/ La de Juan Arabí Farró 8.000 18041/ La de Isabet Tur viuda de Amengual 8.000 18042/ La de D. Miguel Sorá 12.500 28243/ La de Isabet Tur viuda de Amengual 6.000 13544/ La de D. Antº Puiggros 11.000 24845/ Las del Pn Juan Escandell 10.000 22546/ La de Mariana Compañ, viuda de Ramón Martí 4.000 9047/ La de D. Pedro Palau 4.000 9048/ Las dos de Juan Costa (a) Rosas 7.000 15849/ La de D. José Ferrer y Oliver 3.000 6850/ La de D. Franco Ravell como admor de Compañ 3.000 6851/ La de D. Juan Torres y Boned 4.000 9052/ La de Vicente Solayas 11.500 25053/ La de Catalina Tur viuda de Blay 4.000 9054/ La de Dª María Antª Tur de Carlos, viuda de D. Ignacio Riera 4.000 9055/ La de D. Franco Ravell como admor de Compañ 5.000 11356/ Las dos de José Torres de Juan 13.500 30457/ La de Isabel Guasch 8.500 12258/ La del Pn Juan Tur 11.500 25959/ La de Franco Suñer y Juan Tuells, por iguales partes 11.500 25960/ Las de D. Agustín Ferrer como admor 6.000 13561/ La de D. Agustín Ferrer 3.000 6862/ La de D. Pedro Palau 2.000 4563/ La de D. Franco Ravell propia 5.000 11364/ La de Lluquí de Juan 2.000 4565/ La de Jaime Ferrer 2.000 4566/ La de Catalina Planells viuda de Muson de S. Rafael 2.000 4567/ La de D. Juan Ramon 6.000 13568/ La de D. José María García 4.000 9069/ La de Anto Pablo Capó 2.000 4570/ La de Idm 2.000 4571/ La de Bernardo Ribas 2.500 56

PADRÓN DE RIQUEZA TERRITORIAL. AÑO 1846. FECHAS

SES FEIXES A L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA (AHE) · procedió á practicar el reconocimiento del...

Documents

Transcript of SES FEIXES A L’ARXIU HISTÒRIC D’EIVISSA (AHE) · procedió á practicar el reconocimiento del...