1

CONFERÈNCIA “BARCELONA, L’OPORTUNITAT DE CATALUNYA”

13 de setembre de 2012. Auditori RBA

Bona tarda,

Per començar, voldria agrair al Josep Ramoneda la seva presentació. En primer

lloc, perquè parla com ningú. I, en segon lloc, perquè sap col·locar-te l’objectiu i la

pressió a dalt de tot. Sempre és un repte pel conferenciant dir alguna cosa amb

cert sentit després d’escoltar el Josep. Per tant, moltes gràcies.

També vull agrair al Ricardo Rodrigo la seva invitació a fer aquesta intervenció en

aquesta casa. Moltes de les coses que avui diré les hem discutit abastament, per

activa i per passiva, tant amb el Josep – des de fa més anys – com amb el

Ricardo. I, en certa manera, el debat i el diàleg amb tots dos m’han suggerit

diverses idees de les que avui us explicaré.

La primera idea que vull transmetre és que estem en una conferència

absolutament fora de focus. Avui la independència és indiscutiblement la

protagonista de l’estat d’opinió del país, enfront d’un projecte d’Espanya que opta

per la recentralització i el menyspreu a les diverses nacions que la composen. En

aquest context, venir a parlar de la ciutat pot semblar fora de lloc. Però a mi em

dóna la sensació – i d’aquí el títol de la conferència – que, en la cruïlla en què es

troba el país, és necessari fer un exercici que potser no ens durà a la solució ni al

millor dels desenllaços però que permet pensar el país des de dins.

De vegades el debat al voltant de la independència tapa qualsevol altra possibilitat

de pensar el país des d’altres punts de vista. És cert que aquestes idees són

poderoses i mobilitzadores, com vam poder veure fa un parell de dies a la ciutat, i

que tenen una virtualitat innegable: són capaces de bellugar les coses amb una

força que altres propostes no tenen. En canvi, però, també amaguen el perill de

tapar qualsevol altra reflexió sobre el país que no passi per aquest mantra que s’hi

ha instal·lat.

Per tant, a mi em sembla que és bo – i avui vull aprofitar l’oportunitat – mirar

endins i pensar el país i el projecte que Catalunya necessita, no només des de la

perspectiva del seu encaix a Espanya, sinó des de la perspectiva de la seva

pròpia articulació centrant-me, lògicament, en la seva capital.

Però abans d’entrar a parlar de Barcelona faré una reflexió sobre Catalunya. Si

mirem avui Catalunya, més que l’ideal que es van imaginar els noucentistes de la

Catalunya ciutat, d’una Catalunya conformada per una xarxa de municipis, per

una xarxa de ciutats cultes i acollidores, amb un urbanisme amable i rostre humà,

el que trobem és una Catalunya urbanitzada, que no és una cosa exactament

igual.

2

Una Catalunya on la ciutat, com passa arreu del món, es dissol. No es tracta

d’una paradoxa perquè no a més urbanització hi ha més ciutat. I en un món que

s’urbanitza progressivament la idea de ciutat es perd. La idea de ciutat com a lloc

on viure en comunitat, com un lloc amb projecte polític, amb una comunitat

política que es governa i construeix projecte sobre aquella mateixa ciutat, fins i tot,

la idea de ciutat com a projecte cultural, es dissol.

Algú va dir que ―la nació és l’ànima i la ciutat és el cos‖; la nació és l’entorn, la

ciutat és el lloc. Però necessitem totes dues dimensions. I en el moment en què

Catalunya expressa aquesta voluntat de ser, com va fer a la manifestació de l’11

de setembre i que reclama de manera insistent, probablement, és més difícil que

s’expressi en termes de ciutat o de capital, en termes barcelonins. Però és tan

necessària l’una com l’altra.

Els éssers humans abans que res som ciutadans i, per tant, pensar el projecte de

ciutat avui és tan necessari i tan indispensable, i el projecte té tantes amenaces,

com si pensem en Catalunya i en el seu futur.

La pregunta és, doncs, quina proposta política necessita Barcelona avui. Quin és

el projecte polític per tornar a recuperar la idea de ciutat en tota la seva complitud.

Utilitzo, aquí, una idea de l’exconseller Antoni Castells que defineix la política com

a projecte, pacte i lideratge. I empraré aquestes tres idees perquè em sembla que

la política és, precisament, això: és indispensable el projecte; és indispensable la

capacitat de pacte; i és indispensable el lideratge.

Sobre el projecte. Durant la crisi dels anys 80 la ciutat de Barcelona es va inventar

els Jocs Olímpics i una gran transformació urbana que, encara avui, ens dóna

rèdits. En aquells anys la ciutat, econòmicament, passava de ser ciutat industrial a

ciutat de serveis.

Durant la crisi dels anys 90 Barcelona es va inventar la ciutat del coneixement i va

entrar en la lògica de l’economia del coneixement.

Amb tots dos exemples es demostra una primera idea important: que la ciutat és

capaç de construir projecte. La ciutat no és només l’espai per administrar i, en

canvi, el projecte correspon a la nació; sinó que pot haver-hi projecte nacional

però ha d’haver projecte de ciutat.

I la pregunta és: quin és el projecte avui? Quin projecte es pot construir avui per a

la ciutat de Barcelona, per a la capital de Catalunya en un entorn d’economia

globalitzada i de mundialització?

La resposta és simple i complexa de construir. Des del meu punt de vista és la

ciutat metropolitana. La ciutat metropolitana és la resposta que estaria, avui, a la

3

mateixa alçada de la ciutat del coneixement i del que va suposar la gran

transformació olímpica iniciada als anys 80.

Algú pot dir, no obstant, que la ciutat metropolitana ja existeix perquè ara no

passa com a mitjans del segle XIX quan Cerdà s’inventà el Pla Cerdà i s’havia de

construir, ara la ciutat ja està construïda. Però el fet que la ciutat metropolitana

estigui urbanitzada, com deia abans, no vol dir que hi hagi ciutat en termes de

mida metropolitana, dels 3 milions i escaig de ciutadans que hi viuen i que són,

pràcticament, el 50% dels catalans.

I m’agradaria, també, fer una referència externa. Molts dels projectes que s’han

inventat a Barcelona han tingut una construcció local, una construcció singular a

casa nostra però, alhora, han mirat sempre que estava passant en altres ciutats. I

avui el gran repte de les ciutats europees i de les ciutats internacionals és,

precisament, l’articulació i la integració en clau metropolitana. És convertir un

conjunt de municipis convivint en una mateixa àrea territorial en ciutat en el ple

sentit del terme.

Des del meu punt de vista, el projecte metropolità requereix diverses exigències.

La primer exigència és la integració urbana. De la mateixa manera que als anys

80 Oriol Bohigas i Joan Busquets van imaginar la necessitat d’integrar la ciutat

amb una sèrie d’instruments urbanístics, avui és cal proposar una metodologia

similar a escala metropolitana.

Això vol dir que, probablement, hem de començar a pensar en noves àrees de

centralitat metropolitana fora del centre de la ciutat i del cor d’aquesta àrea

metropolitana, el municipi de Barcelona. Hem de pensar en els eixos i nusos, de

la mateixa manera que es va fer quan es va dissenyar el projecte olímpic a la

ciutat.

Hi ha dues maneres de generar aquestes noves centralitats. Per exemple, fa poc

temps s’ha donat la polèmica de la construcció d’Eurovegas al voltant de la nostra

ciutat. És evident que si s’hagués dut a terme Eurovegas al Parc Agrari del Baix

Llobregat s’hagués generat una polaritat i una centralitat urbana indiscutible. Però

hagués estat una centralitat urbana ―caiguda del cel‖, generada des de fora. En

canvi, el que es va fer als anys 80 i el que és necessari fer per construir ciutat a

escala metropolitana és dissenyar, planificar i executar aquestes noves

centralitats, encara que sigui a mitjà i llarg termini, des de les decisions polítiques i

des del govern de la pròpia ciutat.

Hem proposat, i n’he parlat sovint, el Pla Besòs i l’eix del Besòs com una nova

centralitat que cal desenvolupar. L’eix del Besòs que, a més, desemboca en un

dels que, des del meu punt de vista, podria esdevenir el símbol i una de les icones

de la Barcelona metropolitana: les Tres Xemeneies, l’antiga tèrmica del Besòs.

4

És indispensable i és necessari que el Pla Urbanístic previst en la Llei del Govern

Metropolità es desenvolupi articulant de manera integrada i fen un urbanisme que

entengui la ciutat com un tot. No com passa sovint, i com a tantes ciutats avui,

que es proposen els projectes sense pensar una idea complerta de ciutat. Manuel

de Solà Morales parlava, en aquest sentit, de la solitud de l’arquitectura, quan un

projecte ―cau‖, es proposa en un territori, sense dialogar amb el seu entorn, amb

el lloc en què estarà ubicat.

I, precisament, el perill de les ciutats metropolitanes que van dissolent la idea de

ciutat és que, si no hi ha un govern fort que limiti la temptació de simplement

ocupar la ciutat amb els projectes que van sortint i en funció de les oportunitats,

va desapareixent cada vegada més (i serà cada vegada més difícil de recuperar)

la idea de ciutat en tota la seva plenitud.

És necessària, també, una estratègia econòmica. Per exemple, hem proposat que

a l’àrea metropolitana, que és un únic mercat laboral, no té sentit que hi hagin

estratègies de promoció econòmica i de promoció del treball a escala de cada

municipi. La Barcelona Activa metropolitana és no només una demanda, sinó una

necessitat per Barcelona. Avui cal pensar projectes estratègics que ajudin el

desenvolupament econòmic de la ciutat des de la planificació i no només

aprofitant les inversions que ens puguin arribar.

O també, i és obvi i no m’hi referiré perquè és prou conegut, el corredor

mediterrani. La necessitat del corredor mediterrani.

Voldria parlar, també, de la necessitat d’introduir la visió metropolitana en

l’estratègia turística. Poso un exemple molt senzill: aquest estiu he pogut anar a la

platja bastants dies en diversos llocs de l’àrea metropolitana. I hi ha platges molt

plenes i platges molt buides en ple mes d’agost.

Es constata que no hi ha una estratègia turística que plantegi aquest atractiu, que

econòmicament és importantíssim per a la ciutat, desplegat en el territori. No

existeix perquè fins ara simplement el què hi havia era administració d’afers

metropolitans i fa molt poc temps que el govern metropolità ha començat a

caminar com a tal. I un govern metropolità necessita i és exigible que plantegi

estratègies d’aquest abast.

D’altra banda, l’estratègia econòmica necessita la marca, que és importantíssima.

És bo que una ciutat tingui una marca competitiva a nivell internacional i la marca

s’ha d’utilitzar, però s’ha d’utilitzar vinculada al lloc. La marca de ciutat no és com

una marca comercial que puguis aplicar a elements diferents estiguin on estiguin.

Una marca de ciutat prové del seu topònim i, per tant, ha d’estar vinculada a

l’indret al que es refereix.

5

En canvi, en els darrers temps hem assistit, amb el projecte Barcelona World al

desplaçament de la marca Barcelona cap a un entorn que no té res a veure amb

la ciutat. Fent un joc de paraules amb el famós llibre de Paco Candel ―Cuando la

ciudad cambia su nombre‖, ara podrien fer un llibre titulat ―Cuando el nombre

cambia de ciudad‖. Jo no entraré a discutir sobre l’interès que pugui tenir el

projecte Barcelona World, però demanaria als seus responsables una mica més

d’imaginació a l’hora d’inventar-se un nom. Perquè l’ús de la marca és important

com a estratègia econòmica, però convertir la ciutat en una marca és un desastre

per a la ciutat.

Per altre costat, el projecte metropolità necessita també una estratègia per a la

governança. No pot haver-hi projecte de ciutat si no hi ha govern. En el mandat

anterior, amb l’aprovació de la llei i convertint l’àrea metropolitana en un govern

metropolità, ja es va fer un primer pas importantíssim. Fins aleshores l’àrea

metropolitana era una mancomunitat de serveis, tot i que, necessaris i

indispensables de gestionar per al continu urbà: transport, residus, aigua... I,

malgrat que en els darrers temps el projecte metropolità està fent passes molt

significatives, si el pensem en el llarg horitzó cal, també, replantejar quin és el

govern que necessita aquesta nova ciutat.

Des del meu punt de vista, una primera idea al respecte és que no pot haver cap

altre govern entre el de l’Ajuntament i la Generalitat que no sigui el govern

metropolità. Només em centraré en l’àmbit de Barcelona, tot i que, no crec que

sigui necessari des del punt de vista de l’articulació territorial avui. No té cap sentit

que aquest mateix territori estigui governat per 36 municipis, pel govern

metropolità, hi intervingui la Diputació i també un Consell Comarcal.

No crec, de cap manera, en la línia que el govern del PP ha iniciat d’ingerència

dins les competències locals i d’aprimar la importància dels governs de les ciutats

però, en canvi, crec que des del punt de vista metropolità és indispensable posar

la governança, i posar-la tota, allà on té sentit.

Per exemple, les diputacions tenen sentit des d’una estructura d’Estat jacobí,

aquest és el seu origen. I amb el temps que calgui i amb les transicions que siguin

necessàries hauran de desaparèixer perquè, des del punt de vista urbà, avui no

tenen cap sentit. De la mateixa manera, els Consells Comarcals venen de

l’estructura rural del país i tampoc té cap sentit, en el cas de l’àrea metropolitana

de Barcelona, que els solapem dins d’una estructura urbana. Trenta-sis municipis,

un govern metropolità i el govern del país són més que suficients per gestionar la

complexitat d’aquesta gran ciutat que és Barcelona.

Una segona idea respecte la governança metropolitana: si donem tanta

importància i si la creació de ciutat es fa des de l’estructura metropolitana, caldrà

6

millorar la qualitat democràtica dels governs als que posem la màxima atenció. I

des d’aquesta perspectiva poden haver-hi millores en dos sentits. Per una banda,

no renunciaré mai a que l’alcalde metropolità sigui triat per tots els ciutadans de

l’àrea metropolitana – de la mateixa manera que no m’acabaré de creure Europa

fins que el president europeu no sigui votat per tots els europeus —.

Perquè és aleshores quan es posa tensió en el disseny de projecte, no només en

l’administració de serveis. I és qui ha de planificar el futur, qui ha de planificar les

àrees de centralitat, qui ha de plantejar una estratègia econòmica per aquella

ciutat, qui ha de tenir tota la legitimitat democràtica necessària per fer els

projectes, les accions i les iniciatives capaces de millorar aquell entorn i capaces

de millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans.

Però quan ens fem grans en termes urbans, l’àmbit petit, la unitat de major

proximitat, el barri, l’entorn immediat, aquell en el què la nostra vida quotidiana es

desenvolupa de manera natural pren, també, una importància molt significativa. I

això passa a moltes grans ciutats. En moltes, la gent identifica la seva pertinença

amb el nom del barri i amb el nom de la ciutat.

Crec que, des d’aquest punt de vista, també s’haurà de pensar de quina manera,

sobretot en el cas de Barcelona ciutat, els regidors de districte, poden acabar sent

escollits directament pels veïns i veïnes de cadascun d’aquells àmbits.

A la ciutat es va inventar la democràcia i avui, paradoxalment, en el segle de les

ciutats, en el moment en què més gent viu en entorns urbans, és quan la

democràcia corre més perill. Segurament, hauríem de tornar a pensar que allà on

es pot innovar en termes democràtics, en termes de qualitat democràtica i de

participació ciutadana, és també en l’àmbit ciutat.

He parlat d’una estratègia urbanística i d’integració urbana, una estratègia

econòmica i una nova governança.

Penso, també, que l’àrea metropolitana i la ciutat de Barcelona necessiten una

estratègia cultural, un projecte cultural. El Josep Ramoneda, fa uns dies, quan se

celebrava el 20è aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona, parlava de la ciutat

com una zona franca per a la cultura, com un espai de producció cultural. Crec

que aquest és un element molt important.

Les ciutats europees tenen un gran actiu: que són els projectes culturals més

importants, més significatius que Europa ha sabut construir. Però, avui, aquesta

mateixa densitat cultural que s’acumula a les ciutats europees en termes de

patrimoni, en termes d’ambients culturals i en termes d’estructura urbana té un

perill: que es tracta d’un objecte de consum on, tal i com ha passat en els darrers

anys, la demanda creixerà de manera exponencial.

7

El risc de la ciutat europea és que es converteixi en una ciutat museu – no dit de

manera despectiva cap als museus –. Però exigeix i és necessari que siguin

ciutats que, en termes culturals, tinguin capacitat d’explicar el passat però,

sobretot, continuïn tenint aquest paper clau que han tingut les àrees urbanes de

construir i de ser l’espai de densitat suficient on sorgeix la creativitat i la producció

cultural en tots els àmbits. Per tant, Barcelona com a zona franca cultural en

termes de recerca científica, en termes de creació artística, en termes de

producció de coneixement, des del meu punt de vista, és la substància que pot

donar sentit, que pot donar joc a nivell internacional a la capitalitat de Barcelona.

Això, evidentment, té una conseqüència des del punt de vista econòmic per a la

indústria cultural. Avui gairebé tots els economistes coincideixen en què el repte

de les nostres empreses és millorar en competitivitat i, en aquest sentit, és

fonamental una aposta clara per la recerca i el desenvolupament. Per tant,

l’aposta estratègica per la cultura d’una manera clara, diàfana i indiscutible té

ressonàncies positives en molts àmbits.

A més, aquest projecte cultural s’ha de fer, també, des del punt de vista de la

història i de la memòria. Per exemple, per a qualsevol barceloní el relat mínim de

Barcelona comença amb Barcino, la ciutat romana; s’estén a la ciutat medieval;

saltem les muralles i l’Eixample; arribem als municipis de l’entorn; i fins i tot, arriba

a mitjans del segle XX amb les immigracions espanyoles que ocupen els barris

perifèrics de la ciutat. La ciutat s’explica, com totes les ciutats modernes, com

totes les ciutats industrials, amb l’estructura centre – perifèria. I aquest és el relat

que s’ha anat construint, que s’ha anat acumulant i que és conegut per totes les

criatures i per tots els ciutadans de Barcelona.

I una ciutat metropolitana amb projecte cultural ha de tenir també relat metropolità.

Això vol dir que hem de tenir un imaginari comú. Com, per exemple, en el cas de

Sant Adrià, les Tres Xemeneies. Quan es va fer el referèndum per si s’havien

d’enderrocar o no, Sito Canga, l’alcalde de Sant Adrià m’explicava que ell estava

segur que guanyaria l’opció contrària a l’enderrocament. El motiu era que estaven

incorporades a l’imaginari; com demostra, per exemple, que totes les criatures de

Sant Adrià, quan els demanen que dibuixin la ciutat el primer que fan és dibuixar

les Tres Xemeneies.

Es tracta d’una bona metàfora per explicar què vol dir tenir projecte metropolità.

Tindrem projecte metropolità quan no només els nens de Sant Adrià dibuixin les

Tres Xemeneies en l’skyline de la ciutat. Les Tres Xemeneies que, a més, crec

que tenen una potència icònica tan gran com la Sagrada Família. I, de fet, crec

que poden esdevenir la gran catedral civil d’aquesta ciutat. Incorporar aquests

elements, de la mateixa manera que incorporar la literatura del Javier Pérez

Andújar, en un relat de ciutat metropolitana és tan important com la integració

urbanística, com l’estratègia econòmica, i com treballar des d’una perspectiva

global.

8

Finalment cal, també, una estratègia social. Cal que aquesta ciutat metropolitana

continuï sent una ciutat barreja. La ciutat que Barcelona ha sabut construir tan bé,

sense divisió entre barris rics i pobres, però que a escala metropolitana té reptes

molt difícils.

Aquesta és, segurament, la part més complicada perquè, sens dubte, les

diferències són molt grans. I si la desigualtat creix, i està creixent en aquests

moments en termes metropolitans, es perd també la idea de ciutat. A major

desigualtat, major dissolució de la ciutat. I, des del meu punt de vista, hi ha un

tema central en l’estructura social que és l’educació.

Avui, a més, que comença el curs escolar val la pena donar-li un èmfasi especial.

Un curs escolar amb una característica que ens hauria de preocupar molt a tots:

que comença amb més alumnes però amb menys mestres. S’inicia amb menys

recursos de suport a les escoles que tenen criatures amb alta vulnerabilitat social;

i amb un increment de la diferència tant de qualitat com de recursos entre l’escola

concertada i l’escola pública.

Un nou curs en què està en perill aquella escola comuna que va imaginar Marta

Mata i que, no només era a favor del català i per la immersió lingüística, sinó que

tenia l’objectiu primigeni d’esdevenir el sistema per garantir que les desigualtats, a

través de l’educació, es tendissin a igualar. Avui, al contrari, estem entrant en un

sistema educatiu progressivament desigual.

I tot i que ha baixat l’abandonament escolar, segurament, fruit de la crisi (hi ha

menys feina i els alumnes romanen més al sistema educatiu), l’abandonament

escolar se situa a Catalunya al 26% mentre la mitjana europea està al 15%; i

invertim en educació el 4% del PIB, mentre la inversió a Europa està en més del

5,2%. Aquest hauria de ser un dels temes centrals.

I, tot i que pugui semblar que es tracta d’un afer que correspon als països o als

Estats, crec que no és així. En primer lloc, perquè Barcelona té inscrit en la seva

tradició un paper central en l’àmbit educatiu. La renovació pedagògica a

Catalunya, importantíssima en la seva aportació a la renovació pedagògica a

nivell internacional, ha passat per aquesta ciutat. Ara toca que torni a passar. I

toca que Barcelona es posi al capdavant i tiri de la locomotora de l’educació del

país.

En segon lloc, perquè l’Ajuntament de Barcelona participa en el Consorci

d’Educació amb un 40%. Per tant, té responsabilitats directes sobre la qualitat

educativa a la ciutat.

Per altre costat, a nivell social és necessari recuperar la idea primigènia i

incontestable des del punt de vista tècnic de la Llei de Barris. La Llei de Barris –

9

segurament una de les grans aportacions del tripartit – va quedar sense recursos

però té allò que necessiten les intervencions urbanes en els barris avui. Un

projecte que no és només urbà, no és només fer un equipament o una intervenció

social, educativa o cultural, sinó que és una intervenció integral en un territori

específic.

És en aquest sentit que hem proposat la necessitat de que avui al municipi de

Barcelona hi hagi un Pla de Barris. Li hem dit 20 per 25. 20 estratègies en els 25

barris de la ciutat amb més alta desigualtat social. Perquè Barcelona s’ho pot

permetre i ho hauria de fer.

I, evidentment, des del punt de vista social, són indispensables les polítiques

actives d’ocupació i treballar contra aquesta xacra que és l’atur i que, en bona

mesura, fa perdre la condició de ciutadà a aquell que el pateix.

Aquestes són, de manera molt succinta, les idees sobre el projecte. Encara són

un esbós i hi estem treballant però inclou una idea poderosa i potent, que crec

que és l’única manera de donar la volta a aquesta sensació de que Barcelona

perd gas, de que a Barcelona se li ha escapat una mica l’ànima.

Barcelona ha desaparegut del mapa mediàtic com a subjecte polític,

probablement en part té a veure amb aquest xoc de trens entre Catalunya i

Espanya. I, sí, Barcelona és la capital de Catalunya, però Barcelona sempre ha

estat una mica més que la capital de Catalunya. Sense renunciar a la

responsabilitat d’exercir plenament de capital de la cultura catalana, s’ha projectat

a nivell internacional com alguna cosa una mica més.

Una imatge molt òbvia d’això que els explico és la plaça de Sant Jaume. Allà

trobem la façana de l’Ajuntament enfrontada a la del Palau de la Generalitat. Es

posa per igual, a la mateixa alçada, poder nacional i poder local. Perquè en el

desenvolupament d’aquest país, aquesta ciutat ha tingut un gran protagonisme i

un paper importantíssim, no només en els darrers trena anys sinó en els darrers

segles.

Ara em sembla que la única manera de recuperar l’alè, recuperar l’ànima de la

ciutat és construir un projecte d’escala metropolitana per Barcelona.

Fins ara m’he referit al projecte. Ara parlaré del pacte. El pacte és indispensable

en l’àmbit polític i cada vegada més en un context en què estan canviant les

regles de joc.

La primera condició que poso pel pacte és que és indispensable tenir projecte. Si

no hi ha projecte només hi ha conciliació d’interessos, només hi ha distribució de

quotes de poder. Només quan es té un projecte un es pot asseure a la taula per

arribar a un acord. Que no serà el seu projecte, ni el de l’altre. Serà el punt mig

10

entre tots dos. Tampoc serà el consens. Una paraula que crec en aquest país

l’hem utilitzada excessivament. Sempre tot sembla que s’hagi de fer per consens.

En una societat cada vegada més diversa és impossible moltes vegades arribar al

consens.

Però, en canvi, els catalans si per alguna cosa ens hem caracteritzat és per ser

capaços d’arribar al pacte (com a bon país de comerciants). Per tant, s’ha de tenir

projecte i, per tant, no busco el consens, busco l’acord. I avui a Barcelona crec

que hi ha motius pel pacte, hi ha motius i necessitats per arribar a acords.

El primer, la situació de crisi econòmica persistent, dura i punyent que es combina

amb el govern amb major minoria de la història democràtica de la ciutat. Un

govern que se sosté amb només 14 regidors dels 41 que configuren el plenari.

El segon, la salut financera de l’Ajuntament. Un rara avis que, en bona mesura, li

devem a l’Alcalde Hereu. La capacitat del govern anterior, amb un finançament

també escàs, de mantenir una estructura financera, econòmica i pressupostària

que permetia l’estalvi i afrontar inversions, ens permet avui poder disposar de

gairebé 1.900 milions d’euros per invertir en els propers quatre anys.

Aquesta situació financera, en l’actualitat, implica la possibilitat no només d’anar

administrant, anar passant la crisi intentant salvant els mobles, sinó que pots ser

agent actiu per resoldre-la i agent actiu per donar-li la volta. Permet engegar

estratègies i projectes, permet ser una illa al mig de la tempesta, no amb voluntat

d’aïllar-se sinó amb la voluntat de ser locomotora del país.

El tercer, un motiu que m’amoïna, és la subordinació del govern municipal al

govern de la Generalitat. Abans em referia a la desaparició de Barcelona com a

subjecte polític, però tant com això temo que el govern de la ciutat quedi

excessivament subordinat al govern de la Generalitat. L’alcalde de Barcelona ha

de mirar cara a cara el president de Catalunya. Amb la màxima lleialtat però amb

exigència i mai amb subordinació.

Respecte el pacte al govern de Barcelona hi ha dues combinacions possibles. La

combinació CiU-PP que és evident on posaria l’accent, és el que ha passat durant

més d’un any d’involució en les polítiques socials, en les polítiques culturals.

La segona combinació és la de CiU-PSC que pot garantir el model de la ciutat.

Ara bé, no m’imagino que amb cap mena de pacte poguéssim dur a terme i

gestionar el projecte que acabo d’explicar. Perquè quan es pacta es fa una part,

s’intenta aturar el cop, parar determinades iniciatives i ser garantista respecte el

què s’ha aconseguit. Però, de cap manera, desenvolupar tot allò que vols

proposar per a la ciutat, ja que, nosaltres tenim l’obligació de continuar sent

l’alternativa de govern a Barcelona.

11

Per això vam engegar la negociació del Pla d’Actuació Municipal, del que en argot

local diem PAM, que és el full de ruta, el projecte que el govern de la ciutat es

compromet a executar en un mandat.

Doncs bé, hem negociat amb el govern de la ciutat i avui puc anunciar que

facilitarem la seva aprovació en el proper plenari perquè hem tancat l’acord

perquè així sigui.

L’abstenció del GMS en el proper plenari del mes d’octubre permetrà disposar de

full de ruta. Un full de ruta que ens ha permès incorporar polítiques de foment

d’ocupació, que no hi eren en la proposta inicial del govern.

Ens ha permès incorporar un fons per la recerca. Mai l’Ajuntament ha dedicat

diners a la recerca científica i, per primera vegada, dedicarem un fons a la

recerca.

Un PAM què planteja un pacte per l’educació i un impuls als equipaments

culturals. I també un Pla de Barris: 25 barris de la ciutat rebran l’atenció per

combatre les desigualtats socials i la vulnerabilitat que existeix.

Un Pla d’Actuació que introdueix el Pla Besòs amb les Tres Xemeneies que

començaran a caminar. I els eixos culturals: el de Pere IV importantíssim i

interesantíssim. Vam fer la Diagonal, que és l’espai de l’activitat econòmica, la

nova Diagonal, la que va de Glòries fins al Fòrum. Però hi ha una altra Diagonal

que és Pere IV, la Diagonal antiga, pre- cerdaniana diguem-ne, que era l’antiga

carretera, que talla just en el Parc Central del Poblenou just amb la Diagonal. Vam

proposar, i s’ha acceptat ,que aquest eix sigui un eix cultural i cívic del Poblenou,

que recuperi la memòria d’aquest barri, recuperant algunes de les antigues

fàbriques i tot el projecte de memòria que s’havia iniciat al voltant de les fàbriques

del Poblenou.

I, finalment, un PAM en què hem incorporat un tema que és central: la creació

d’un Observatori per l’Espai Públic.

Aquest és el pacte al que hem arribat. Voldria fer una última consideració sobre la

qüestió del pacte. Com deia abans, el pacte necessita projecte. Jo no dubto que el

nacionalisme té un projecte per al país. Agradarà més o agradarà menys però el

té i, a més, està aconseguint una hegemonia en el discurs indiscutible.

Però de la mateixa manera, crec que el nacionalisme català no té un projecte per

la ciutat. Han situat el projecte de ciutat en la lògica de l’administració, en la lògica

subsidiària del projecte que es fa pel país. En aquesta lògica la ciutat, simplement,

s’ha de gestionar al servei del país. Però la ciutat, en general, i Barcelona de

manera molt particular, exigeix i necessita projecte.

12

Per això, probablement, no hem arribat més enllà. Per això, probablement, no

hem aconseguit que aquesta abstenció fos vot favorable. Perquè al PAM manca

la tensió necessària que una ciutat com Barcelona exigiria en un projecte per la

seva ciutat en un moment cruïlla. Si Catalunya està en un moment cruïlla,

Barcelona ho està de la mateixa manera. Amb menys efervescència social, sens

dubte, però amb la mateixa transcendència.

Per acabar, m’he referit al projecte, al pacte i em queda el lideratge. El primer de

tot, jo no sé com es fa un líder. En tot cas, com des de fa uns mesos vaig iniciar

aquest camí que m’agradaria que em dugués a l’alcaldia de Barcelona, voldria

manifestar-los el que em sembla que és indispensable i necessari per recuperar

aquest fil invisible que lliga la confiança entre els polítics i els ciutadans (una idea,

també, del conseller Castells).

M’amoïna molt i visc de manera molt dura aquesta sensació de menyspreu, de

desconfiança absoluta quan parles amb tanta i tanta gent. És quelcom que he vist

en els barris, parlant amb empresaris; parlant amb professionals liberals i amb

gent del món de la cultura; parlant amb gent del món de l’educació i amb

mestres... Els expliques les teves propostes, dialogues amb ells però no se

t’acaben de creure. Hi ha alguna cosa que fa que cosir aquest fil invisible sigui

avui d’una dificultat extrema.

Fins i tot, en gran manifestació com la del dia 11 de setembre, en què existia la

coincidència d’objectiu entre els que la convocaven i els màxims mandataris

polítics, totes les declaracions posteriors dels organitzadors eren d’exigència i

malfiança, dubtant de que els polítics que hi donaven suport sabessin aprofitar el

patrimoni que va significar la manifestació. Com hem d’aconseguir els que ens

dediquem a la política recuperar aquest fil invisible?

A mi només se m’acudeix quelcom que diré en tres frases.

La primera és que jo estic aquí per una decisió lliure, conscient i arriscada, que

vaig prendre fa temps en relació a la ciutat de Barcelona, i no pretenc ni he pretès

mai convertir-me en allò que en podríem denominar un professional de la política.

A mi em mou la ciutat, a mi em mou Barcelona. Infinitament més que la política.

La segona és que el meu compromís amb el PSC és profund i sincer, i des de fa

molts anys. Però també és lliure i conscient. I no em puc imaginar exercir

qualsevol mena de responsabilitat si perdo la llibertat o he d’actuar contra la meva

consciència. No puc fer altra cosa que garantir i assegurar que si això passa no

continuaré. No ho dic amb cap mena de to irreverent. Insisteixo en el meu

respecte profund i el meu compromís profund i sincer. Però no seria compromís

profund i sincer si estigués disposat a trair la llibertat o la consciència.

13

I la tercera és que la política avui em sembla que requereix una certa dosi

d’audàcia, d’atreviment i, fins i tot, de risc. I també em comprometo a seguir-ho

practicant.

Barcelona és un projecte apassionant. És un projecte, probablement, el gran

projecte que Catalunya ha generat i no trobo res més apassionant per dedicar-hi

tots els meus esforços, durant tots els anys que em sigui possible.