Valencià; llengua i literatura

Aspectes teòrics importants per a la Prova d’Accés a la Universitat (PAU), NOUS MODELS D’EXAMEN

EL RESUM

Entenem per resum la capacitat de reduir un text a 1/4 part dels seus mots, aproximadament. Amb el resum s'ha d'aconseguir reproduir fidelment (no copiar) el contingut i l'organització d'un text original, però de manera reduïda. Cal, doncs, saber-hi distingir primer la informació que és essencial de la que és accessòria, per poder-la expressar després d'una manera condensada i objectiva.

Algunes regles d’or

• Cal evitar usar les expressions pròpies de l’estil de l’autor del text de partença. • Cal evitar fer citacions del text de partença. • En cap cas escriurem frases de l’ordre “l’autor diu”, “el text diu”... i semblants.

L’exercici diu clarament: feu el resum de ... I per tant ja se sap que allò que escriurem és el resum d’un text de partença. Escriure frases d’aquest tipus ens fa perdre espai per al contingut, que serà més pobre, enfarfega el lector, crea problemes de sintaxi a l’hora d’usar l’estil indirecte...

• Quan haurem escrit el nostre text “resum” caldrà repassar-lo per comprovar l’ortografia, les “principals faltes de gramàtica” que solem fer i tots aquells aspectes que faran que el producte estiga “acabat”.

EL TEMA

El tema és l’expressió breu i concisa del significat del text. Per a fixar el tema, s’ha de buscar un enunciat, un sintagma nominal, amb tots els del text. A més del tema principal, també pot haver-hi els temes secundaris o subtemes, que el complementen i que aporten matisos o aspectes que ajuden a comprendre el text.

L’ESTRUCTURA DEL TEXT

L’estructura és un element fonamental de la coherència d’un text. La disposició de la informació hi pot aparéixer de manera molt marcada, de vegades seguint models prefixats, com ara les cartes comercials o les instàncies, o presentar disposicions més lliures. Podem distingir entre estructura externa i estructura interna

• Estructura externa. Es refereix a la disposició formal d’un text (una novel·la es divideix en capítols; una notícia en titular, cos, foto, peu de foto…)

• Estructura interna. Fa referència a l’ordenació de les idees, dels continguts, perquè aquests assolisquen la finalitat corresponent, és a dir, comunicar allò que volem (una novel·la, plantejament, nus i desenllaç…)

TIPOLOGIA TEXTUAL

Cal dir que hi ha moltes maneres d’organitzar un text i seria impossible fer una relació de totes les estructures possibles que podem trobar en la pràctica. Aquests són els tipus de text més habituals:

• Expositius (introducció, desenvolupament i conclusió). Exemples: Diccionaris, conferències…

• Argumentatius (introducció, exposició dels fets o exposició d’arguments i conclusió). Exemples: Articles d’opinió, columna periodística, ressenya crítica, assaig…

• Narratius (literaris: introducció, nus i desenllaç; periodístics: piràmide invertida). Exemple: literaris (conte, novel·la, rondalla), no literaris (notícia, crònica, reportatge).

• Descriptius (de les característiques generals a les específiques, de dalt a baix…). Exemple: Descripcions de personatges, d’ambients, d’estris, d’escenaris…

• Instructius (apartats, capítols, passos a seguir). Exemple: receptes de cuina, regles d’un joc…

• Predictius (diferents formes segons els textos: horòscops, prediccions meteorològiques…)

SINONÍMIA, ANTONÍMIA, POLISÈMIA, HIPERÒNIMS, HIPÒNIMS I CAMPS SEMÀNTICS

La sinonímia es produeix quan dues paraules poden intercanviar-se en un context determinat per a expressar un mateix significat.

L’antonímia es produeix quan dos mots s’oposen entre si des del punt de vista del significat.

La polisèmia és la propietat per la qual els mots tenen més d’un significat.

Un hiperònim és una unitat lèxica el camp significatiu de la qual inclou una altra o unes altres unitats lèxiques de menys extensió semàntica anomenades hipònims.

El camp semàntic és el conjunt d’unitats lèxiques que tenen un significat semblant o que es refereixen a un mateix tema, de manera que recobreixen un domini ben delimitat de significacions de l’experiència humana. Així es parla del camp semàntic dels colors, dels cereals, de les relacions de parentiu,etc.

LA POLIFONIA I LA INTERTEXTUALITAT: LES VEUS DEL DISCURS

En una novel·la, per exemple, l’autor adopta un punt de vista i pot triar un narrador, extern o intern, perquè conte la història. A més a més, a l’hora de contar els fets poden intervenir-hi les veus dels personatges que, al mateix temps, conten fets a uns altres personatges. Per això parlem de polifonia. Segons els textos parlem d’emissor, receptor, narrador, narratari, enunciadors…

La intertextualitat es dóna quan el text inclou referències a uns altres textos, poden estar citats de manera directa o indirecta. Les citacions de manera directa s’han de fer

mitjançant les cometes, les citacions indirectes, com a mínim, hi ha d’estar citat el nom de l’autor.

LA DIXI

La dixi són les marques lingüístiques que fan referència al context comunicatiu. Es refereixen a l’emissor, al receptor, a l’espai i al moment en què es produeix la comunicació. Cal distingir, per tant, la dixi personal, la social, l’espacial i la temporal.

LA IMPERSONALITZACIÓ I LA MODALITZACIÓ

Hi ha textos en què l’emissor amaga la seua presència i no hi ha dixi personal. Aquest procediment s’anomena impersonalització i és propi dels discursos objectius.

Quan l’emissor vol mostrar la seua actitud, el seu pensament, la seua subjectivitat respecte del tema que tracta, parlem de modalització.

DEFINICIÓ DELS DOS DIALECTES CONSTITUTIUS

La presència o no de la vocal neutra és el tret lingüístic bàsic per explicar la diferència entre els dialectes del bloc del català oriental i els del bloc occidental. El va establir Milà i Fontanals el 1861 i ha estat confirmat per Fabra (1906), Veny (1986) i altres lingüistes. Però hi ha més diferències:

M. Milà i Fontanals

CATALÀ OCCIDENTAL CATALÀ ORIENTAL

FONÈTICA

No existeix la vocal neutra: es fan a/e àtones

Hi ha la vocal neutra (a/e àtones sonen neutra)

Es distingeixen o/u àtones Les o/u àtones es neutralitzen en u.

Es conserva la e tancada del llatí vulgar : ceba

La e tancada passa a e oberta i en el cas del balear, passa a

neutra tònica : cEba

Es mantenen els diftongs qua-gua

Els diftongs qua-gua se simplifiquen en una sola vocal

(central: aiga ; mallorquí : aigo)

Els inicis àtons de paraula en -en em- es- sonen amb

Els inicis àtons de paraula en -en em- es- sonen neutra :

una a clara : (a)sperar (e)sperar

Sona la i del dígraf -ix- No sona la i del dígraf -(i)x- La consonant palatal

fricativa inicial o post-consonàntica, s'africa:

pan(tx)a

La consonant palatal fricativa inicial o post-consonàntica,

s'africa: panxa

No es reforcen els finals en -r: or, car

Es reforcen els finals en r: or(t), car(t)

MORFO-LOGIA

Plurals antics: hòmens, jovens

Plurals evolucionats: homes,joves

1a persona sing. dels Presents d'Indicatiu en -

o/-e: canto/cante

1a persona sing. dels Presents d'Indicatiu en -u/-i o sense terminació : cant(u)/canti,

cant Increment incoatiu verbal

en -ix: servix Increment incoatiu en -eix:

serveix 1a i 3a persones del

singular del Present de Subjuntiu en -e/-a :jo

tema, jo cante

1a i 3a persones del singular del Present de Subjuntiu en -i :jo

temi, jo canti

2a persona plural verb Haver: ham anat

2a persona plural verb Haver: hem anat

LÈXIC Lèxic propi: espill, xic, coa, granera, arena,

melic

Lèxic propi: mirall, noia, cua, escombra, sorra, llombrígol.

ELS SIGNES DE PUNTUACIÓ (RECURSOS TIPOGRÀFICS)

Els signes de puntuació són també elements fonamentals de cohesió textual, perquè ajuden a modular la prosa i, sobretot, a marcar les pauses que s’han de fer en la lectura. Permeten organitzar bé les idees, eliminar les ambigüitats i ajuden a estructurar el text.

Els signes de puntuació tenen una jerarquia, ja que tots no fan la mateixa funció a l’hora d’organitzar el discurs. Així:

• El punt i final dóna per acabat el missatge. • El punt i a part marca el final de cada paràgraf. • El punt i seguit delimita les oracions. • El punt i coma indica una pausa intermèdia entre el de la coma i la del punt. • La coma marca una pausa de poca durada. • El signe d’admiració marca exclamacions i interjeccions. • El signe d’interrogació marca preguntes. • Els parèntesis introdueixen una explicació o una enumeració. • Els dos punts introdueixen una citació o una enumeració.