1

COMENTARI DE TEXT .-4º ESO/ 1º BATX 15-6

1.- Contextualització del text

Contextualitzar el text és explicitar la informació que es pot aportar sobre l'autor, l'època, el moviment, la localització del text o de l'obra, la finalitat, etc.Per tant caldrà indicar de manera redactada: Quant al text:

• El gènere literari a què pertany ( poesia, narrativa , teatre o assaig) i al subgènere (oda, cançó,novel.la, conte, sainet…), justificant-ho.

• Títol, data de publicació i mitjà on s’ha publicat. • La forma literària que presenta (prosa o vers) i si el text té unitat , és complet

o és un fragment. En ambdos casos quina relació té amb la resta de l’obra de l’autor.

• Trets més destacats del text. Fonts i influències que s’hi manisfesten Quant a l’autor:

• L’autor o autora i l’època a què pertany i si s’identifica amb algun corrent, moviment, escola literària o tendència artística, ideològica , literària, etc. Solament cal esmentar aquelles que influïxen directament en el mateix. Relació, si existeix, amb altres autors coetanis.

• Particularitats de l'autor en allò que pertoca al text. Moment d'aquesta obra en la producció de l'autor i característiques derivades d'això.

2.- Tema i Subtemes i resum del text

PERÒ, PREVI A L’ANÀLISI: 1.-Nombrem les línies o versos de 5 en 5 per fer referència a una frase o concepte ràpidament. 2.-Lectura Reflexiva:

• Primera lectura: lectura ràpida del text per tal d’assabentar-nos de què tracta. I búsqueda de paraules descongudes alhora que treballem amb sinònims i antònims.

• Lectura comprensiva: segona lectura del text més pausada, paràgraf a paràgraf, reflexionant sobre allò que llegim. Podem subratllar allò que siga del nostre interés. Si cal, és interessant fer un esquema general de text que podem completar, ampliar, modificar, retallar en següents lectures: en farem tantes com calga per entendre ben bé el text.

• Lectura analítica: distingint les idees essencials de les secundàries i tractant de descobrir l’estructura interna, l’eix temàtic i/o tesi.

• Reducció del sentit global o tema a una frase ( de vegades el títol o una frase del text poden ajudar a fer aquesta reducció).

2

3.-Anàlisi a.- Trobeu les idees principals o essencials del text/poema i la manera com es van articulant. Es tracta de descobrir el pla del text a través dels passos següents:

• Localització del diferents punts essencials/idees principals i els seus complements (sovint cada idea o punt és il·lustrat, explicat, comentat o matisat per complements).

• Búsqueda de l’articulació lògica del text (els diferents punts es relacionen progressivament d’una manera lògica).

Indicacions pràctiques:

• Subratlleu els mots clau de cada idea , punt essencial, estrofa o paràgraf. • Sintetitzeu breument cada paràgraf o estrofa. • Enquadreu els mots de lligam o les expressions que posen en relleu les relacions

lògiques de les parts del text (perquè, doncs, però, en canvi, primerament, finalment...),

• Pareu atenció als signes de puntuació, a la disposició del text en paràgrafs, estrofes ,etc.

4.-Síntesi Els resultats de l’anàlisi poden ser sintetitzats en un

• Esquema que pose en relleu el pla del text (parts i subparts) amb l’ús de títols o frases que distingisquen els punts principals i els secundaris i dels exemples.

2.- TEMA i parts bàsiques del text (Tema o eix temàtic del text . Motius secundaris .Mot temàtic . Tipus i funció del títol) El tema o eix temàtic és la idea principal del text ,allò que l’autor ha volgut comunicar-nos, de què tracta?, però incloent-hi, si pot ser la intencionalitat de l’emissor (la alegria del poeta per l’arribada de l’amor; la fam per aprimar-se/ la fam a les guerres, etc), com si posarem un epígraf d’un llibre de text. Els motius secundaris seran els temes que amb un caràcter secundari adquiriran significat en relació amb l’eix temàtic i com a conseqüència l’explicaran i el complementaran. Podem trobar-los preguntant com, quan, on, s’ha produït l’eix temàtic o tema (Ex: la mort com a última fase del desamor; conseqüències en un dieta d’aprimar-se). En un poema, el tema o E.T pot ser la mort però de secundari l’amor que sent una persona que s’ha mort.Els temes secundaris reforcen el principal i poden actuar de marc temporal, l’època en què passa, o marc espacial, el lloc on succeïxen. Altres poden complementar-lo oferint contrast d’idees per mitjà de colors o sensacions, o simplement amplien o intensifiquen el tema principal. L’estructura del tema ha de ser senzilla, preferentment una nominalització1, és a dir, un sintagma nominal amb un substantiu abstracte (la necessitat) més algun complement (

3

d’aprimar-se) o proposició adjectiva (la necessitat que tenen els joves per aprimar-se). Ací sí és possible tindre en compte la intenció de l’autor, la seua subjectivitat (no al resum), per tant a l’hora de definir-lo, hem d’indicar de què es parla i baix quin enfocament es tractat. No cal confondre’l amb un possible títol, ja que este només vol atraure l’atenció del lectors, provocar interés etc L’eix temàtic o tema pot explicitar-se al text amb paraules o expressions temàtiques que sintetitzen la idea central i pot deduir-se si tenim en compte el tema (informació coneguda) i rema (informació nova) i d’altres vegades, per altres elements paratextuals ( que es troben al voltant el text i li aporten significació) com un dibuix, una foto, diagrama, etc, però l’element paratextual per excel.lència és el títol, per la seua posició privilegiada, les seues marques tipogràfiques, la seua brevetat, etc. L'estructura Per estructura entenem l'organització del text en unitats (parts) relacionades entre si. Es tracta, per tant de definir clarament les parts que es divideix el text i el tipus de relació que s'establix entre elles.Com és impossible separar què és el que diu l'autor (el contingut, la significació) de com ho diu (la forma), treballarem l’estructura externa (silueta textual o disposició) i la interna (contingut informatiu).

1. Estructura externa Títol, nombre de paràgrafs i importància de la seua extensió (p.ex: més extens perquè inclou tota l’argumentació del text, etc), com també si coincideix esta fragmentació amb la interna (hi ha coincidencia si hi ha 3 paràgrafs i trs parts: introducció, desenvolupament i conclusió), línies, tipografia , altres elements paratextuals a part del títol ( diagrames, fotografies,etc amb la funció que exerceixen). En POESIA: nombre de versos, estrofes, composició (sonet, octava…) ,títol i tipus (temàtic o rematic), anàlisi métrica, llicències mètriques… En NARRATIVA: dedicatòria, pròleg, parts, capítols… En TEATRE: actes, escenas, etc. La divisió básica és l’acte (3 actes al teatre bàsic, que es corresponen amb l’estructura interna), es separen per la caiguda del teló. Hi ha 2 tipus de títol:

a) T. TEMÀTIC : ens ofereix la clau sobre l’eix temàtic o tema, bé de manera total ( la fam en els règims per a aprimar-se) o parcial ( la fam), on ofereix la clau de l’ET però no dóna la visió de l’autor.

b) T. REMÀTIC: pot ser una metàfora (el preu de la bellesa) , tindre relació causa-efecte (Qui vulga lluir, ha de patir),paròdia (a la moda encara que no calfe) etc

2. Estructura interna: ( com està organitzada la informació )

Hi ha 2 tipus d’estructura interna: textual i temàtica. 2.2. Estructura Textual:

4

Hi ha 7 estructures o tipus de text segons les següents finalitats (que vol expressar l’emissor): Descriptiu ----- descriure objectes, processos, situacions… Com és? Narratiu-----contar uns fets . Què fa, què passa? Dialogat……. Intercanvi d’idees entre 2 o més interlocutors. Instructiu------donar ordres, aconsellar… regular conductes futures. Argumentatiu----- convéncer i orientar l’opinió i la conducta del receptor. Expositiu----- omplir un buit d’informació i ampliar el coneixement . Retòric…….. finalitat estètica i lúdica, atraure l’atenció del receptor creant bellesa. Caldrà dir el contingut de cada part del text, què diu, sempre justificant amb el text. 2.1 Estructura temàtica: estableix les parts del text d’acord amb la localització de l’eix temàtic (E.T) (textos expositius) o de la tesi 2(textos argumentatius). E. Analitzant: l’eix temàtic (E.T) s’hi troba al principi. E. Sintetitzant : L’E.T. s’hi troba al final. E. d’Enquadrament o circular: combinació de l’analitzant i la sintetitzant. Es formula la tesi, s’exposen els casos particulars que confirmen la tesi, que es torna a enunciar al final amb possibles matisacions (pot coincidir o no). E. Lineal : l’E.T. s’hi troba al llarg del text.

2 Allò que pensa l’autor sobre el tema

• En POESIA:

L’estructura ve representada per blocs o parts significatives o unitats temàtiques. L’estructura temática són les diferents parts significatives del poema.

ü L’estructura temàtica d’un poema pot presentar-se en diferent formes i també combinables (no sol tindre una estructura pura, per exemple un poema pot tindre una estructura simétrica i tancada):

a) Estructura simétrica o asimètrica: quan les diferent parts del poema tenen la mateixa extensió és simétrica, si no , és asimétrica.

b) Explicativa o Conclusiva: Si el tema o mot clau apareix al principi i a partir d’ací va explicant altres elements secundaris o motius seria explicativa. Però si arriba a una conclusió al final, parlarem de conclusiva, és a dir, una part final que actua de conclusió reflexiva o resum.

c) Estructura lineal o il.lativa: és lineal quan les parts del poema són indepedendents, de manera que si s’afegeixen més unitats temàtiques o se n’elimina alguna de les que hi ha, el poema no perd el seu sentit. O siga, superposar elements temàtics autònoms i independents entre sí, provoquen l’estructura lineal. És il·lativa, quan s’estableix una relació entre els diferents apartats del poema, lligats entre sí per un fil conductor que els fa dependre de l’anterior. En aquest cas, les parts són totes necessàries per a fer avançar el sentit.

d) Estructura Tancada : quan el poema comença i acaba parlant del mateix motiu.

5

3.- RESUM • Breu, en un sol paràgraf i d’unes 10 línies o una tercera/ quarta part del text

original. • Articuleu lògicament les frases ja redactades a través de mots de lligam i amb

una puntuació adient. • Ha de expressar amb les nostres paraules allò que diu el text. Es tracta de

resumir les idees principals seleccionades, sense citar el text , evitant repetir paraules o l’estil, com tampoc fer cap comentari sobre la postura de l’autor, no ha de contindre valoracions personals.

Hi trobem dos tipus: emmarcada i circular.

v Estuctura emmarcada: un poema s’obri i es tanca amb el mateix motiu o el complementa.

v Estructura circular: quan el poema s’¡obri i es tanca amb els mateixos versos, estrofes, una tornada.

ü Climax poetic.- És el moment àlgid d’emoció a l’hora de la lectura del poema. Segons el lloc on se situe este climax , podrá produir diferetns efectes emotius en el lector (positius o negatius). La idea és distribuir la tensió i la reflexió al llarg del poema per a crear efectes climàtics ( detonants) i anticlimàtics (reflexius) i aconseguir enganxar el lector des del començament perquè s’adone de la gravetat o complexitat del tema principal.

1. L'efecte climàtic : les reflexions del poeta (tensió ascendent) condueixen a un clímax o detonant final.

2. Efecte anticlimàtic: la línea intensificativa va marcant distensió o descens de la intensitat. Comença amb CLIMAX- introducció del tema principal apareix al títol o als primers versos,- continua amb reflexió del poeta- TENSIÓ DESCENDENT- i finalitza, així el lector sent des del principi interés per llegar el poema.

• En TEATRE: Introducció, nus i desenllaç. • En NARRATIVA: Plantejamemt, nus i desenllaç

Tenint en compte l’ordre dels fets de la narració, poden donar-se diferents estructures narratives:

ü LINEAL O CRONOLÒGICA: L’ordre del discurs segueix l’ordre de la història. ü IN MEDIAS RES (expressió llatina “en mig de l’assumpte”): El relat comença en

mig de la narració, sense prèvia aclaració de la història. Es tracta d’un començament abrupte emprat per a capta l’atenció del lector.

ü RUPTURA TEMPORAL: es produeix un bot en el temps: Flash-back (retrospecció o analepsi): El narrador trasllada l’acció al passat. Flashforward (anticipació o prolepsi): El narrador anticipa accions, s’avança en el temps. Contrapunt: Diferents històries s’entrecreuen al llarg de la narració. Circular: El text s’inicia i s’acaba de la mateixa manera.

6

• S’ha de presentar de manera objectiva, neutra (fins i tot en textos subjectius) preferentment en 3ª persona del Present d’Indicatiu. El millor començament és una oració simple, de predicat nominal .

• Pots subratllar en cada paràgraf les idees centrals per a després ordenar-les segons la seua importància.

• Pots optar per dos sistemes de resum: a) continuar el mateix ordre d’exposició de les idees que hi ha al text original. b) partir de la tesi o del tema i ordenar les idees segons importància ( esta opció suposa major esforç i mostra major síntesi i comprensió del text per part de l’alumnat). b.- defectes a evitar:

• Convertir el resum en un seguit de frases copiades de l’original; • L’ús de l’estil telegràfic o la supressió dels lligams lògics entre les parts del

resum; • La desproporció: conservar exemples o idees secundàries en detriment d’una de

principal o donar una importància excessiva a una part del text en detriment de les altres;

• Utilitzar estils directes (entrecomillant el text) i indirectes (ací diu que...) • Afegir al resum comentaris o indicacions com és ara: l’autor declara... demostra

que... conclou dient que... • Posar recursos tipogràfics (conetes, subratllats…) que donen doble connotació a

les paraules o expressions. 4.-Temps i espai

Quant al TEMPS:

En NARRATIVA O TEATRE:

EL TEMPS EXTERN O HISTÒRIC: És l’època o moment en què se situa la narració. Pot ser explícit o deduir-se de l’ambient, personatges, costums, etc. EL TEMPS INTERN: És el temps que duren els fets narrats en la història. Pot ser tota una vida o alguns dies. L’autor selecciona els moments que juzga interessants i omet (el.lipsi = bots temporals) aquells que considera innecessaris. EL TEMPS VERBAL: El temps que usa el narrador o personatges per a narrar (díctis o anafòrics).Díctics: Present, Pretèrit indefinit, P.P simple i perifràstic, i futur. Anafòrics: P. Imperfet, P. Plusquamperfet i condicional.

Quant al ESPAI: En POESIA (encara que no és constituent, ni el temps tampoc)

L’espai és el marc, real o imaginari on s’esdevenen els fets. Pot ser objectiu ( intenta reproduir la realitat de forma fidel, sense opinar-hi) o subjectiu (el poeta incorpora a a la descripció sensacions, opinions o emocions que l’espai li ha produït. A més , l’espai pot ser real ( Serra de Mariola, València…) o imaginari, creat per al poema i que el lector no reconeix. Té 3 funcions:

7

Funció díctica: espai que el lector identifica perquè s’especifica o s’hi dones dades per reconéixer-lo. Funció referencial: espai inventat que el lector no pot localitzar geogràficament. Funció simbòlica: l’espai provoca sensacions, expressa sentiments, actituds o estats anímics del poeta.

En NARRATIVA I TEATRE: L’espai és el marc físic on s’ubiquen els personatges i els ambients geogràfics i

socials en què es desenvolupen les accions. Així s’haurà de distingir entre espais exteriors o oberts i interiors o tancats.

Frequentment, l’espai no és un ximple decorat sinó que arriba a determinar el comportament dels personatges, a reflexar-ne l’estat anímic i fins i tot a constituir-se l’eix central del relat. També si són reals o imaginaris. 5.- Polifonia o veus del discurs.

Ø L’actitud lírica i les veus líriques que es trien (només POESIA). Ø Narrador, narratari, personatges (en NARRATIVA). Ø Locutor, al.locutari i enunciador (en textos EXPOSITIUS;

ARGUMENTATIUS i d’altres tipologies).

La veu lírica equival a un punt de vista narratiu, no te res a veure amb l’autor i correspon a les persones gramaticals del discurs: qui és el jo (o nosaltres), a qui s’adreça? De què o de qui parla? Amb quina actitud es presenta?. Açò sovint t’ajudarà a delimitar l’estructura interna del text, les seues parts.

L’emissor real (el poeta) tria en fer el poema l’actitud lírica més adequada. Les més emprades són:

• En POESIA:

El jo poètic, el jo discursiu, que no s’ha de confondre amb l’autor real sinó que és un personatge fictici dins del poema. El poeta pot utilitzar la 1ª p. plural si vol representar la veu d’una col.lectivitat o buscar complicitat amb el destinatari. Es materialitza en pronoms personals (forts i febles), pronoms i determinants possessius i terminacions verbals en primera persona i marca sovint una actitud intimista. Funció expressiva del llenguatge.

El tu líric.- pretén que el destinatari reaccione d’una manera determinada. Aquest TU apòstrof pot referir-se a Déu, a la persona estimada, a la natura, etc. També el tu líric pot correspondre a un desdoblament del jo, que parla amb si mateix, en este cas s’anomena Tu espill. Les marques d’aquesta veu són les mateixes que el jo poètic però en 2ª persona. i sovint fa ús del recurs a l’aposició fàtica: Oh, tu, Deméter, deesa del blat…!. Marca una actitud apostròfica (apòstrof líric). Funció apel.lativa.

L’objecte poètic evocat: Sovint el jo poètic s’identifica amb l’element descrit (objecte, paisatge, persona, etc) amb intenció narrativa o descriptiva (quadre, retrat…) emprant,

8

aleshores, la 3ª persona. Actitud enunciativa.Funció referencial.

La modalitat oracional també influeix en el to líric, ja que cada modalitat respon a una intenció comunicativa. (enunciativa, exclamativa, interrogativa, desiderativa, exhortativa, dubitativa)

• En NARRATIVA, el jo poètic equival al tipus de narrador. N’hi ha de dos tipus:

NARRADOR EXTERN- Quan el narrador es troba fora de la història Pot ser de diverses classes: • Omniscient: El narrador actua amb un coneixement complet de tot: sentiments,

pensaments, esdeveniments, situacions... Presenta als personatges en tercera persona i descriu tot el que aquests veuen, escolten, senten... i fins i tot circumstàncies en les quals no hi ha present cap personatge. El narrador pot prendre una actitud objectiva o subjectiva. Tradicionalment, ha estat la forma habitual en la novel·la. Empra la tercera persona.

• Objectiu: El narrador procedeix com si observara els fets, ajustant-se a aquests com un observador imparcial. No pot endinsar-se en el món interior dels seus personatges. Aquesta actitud no és molt freqüent i sol donar-se només en fragments més o menys extensos d'una obra narrativa. Utilitza la tercera persona.

• Editor: Quan actua com si haguera trobat el relat escrit o li l’hagueren contat, i ell

es limita a donar-lo a conèixer. Aquest tipus de narrador no suplanta al narrador de la història del “document” que ha trobat i que reprodueix. Amb el fet de “dir” que “s’ha trobat” la història es pretén donar més veracitat i autenticitat a allò que es conta.

NARRADOR INTERN: Si el narrador conta la història en primera persona. Aquest narrador pot coincidir amb:

• Narrador Protagonista: El personatge central, en primera persona, conta la seva pròpia història. Poden coincidir l'autor i el narrador (autobiografia) o no (per exemple, en la novel·la picaresca).

• Narrador secundari: Algun altre personatge de menor importància.

• Narrador Polifònic: Diversos personatges que alternen les veus (en aquest cas,

la visió plural que es dóna s’acosta a l’omnisciència).

• Narrador testimoni: És un personatge secundari o un testimoni dels fets que no participa directament en l'acció. Utilitza la primera persona en combinació amb la tercera.

Segona persona narrativa: El narrador es dirigeix en un fictici diàleg a un personatge absent, al lector o a si mateix (monodiàleg).

• Quant al receptor, hi ha 2 tipus:

9

Ø El DESTINATARI: lector a qui l’autor destina la seua obra. Es tracta d’un receptor extern al text que determina el procés de creació, doncs el creador té present al públic a qui es dirigeix.

Ø El NARRATARI: Correspon al “tú liric” en poesia i a l’al.locutari en altres textos. És un subjecte o col.lectivitat a qui el narrador, que no l’autor, cita explícitament i li conta la historia. És un receptor intern al relat, creat per concretar i personalitzar la historia.

En textos EXPOSITIUS i ARGUMENTATIUS ( i d’altres)

Nivell extratextual:

Autor real: persona física que escriu el text Lector real: la persona física que llig o escolta el text Autor model: la imatge que cada lector real es fa de l’autor real, a partir de la lectura del text. Lector model: el tipus de lector ideal a qui va adreçat el text i en qui pensa l’autor quan el construeix.

A nivell textual:

Locutor, equivalent al jo poètic o narrador. la veu que "parla" en 1ª persona en el text,que conta els fets, el jo discursiu. Al.locutari, corresponent al tu líric o narratari. és la persona textual a qui s'adreça el locutor en 2ª persona en el discurs, el tu discursiu. Hi pot aparéixer o no. Un nosaltres inclusiu implica un al.locutari. Personatges, diferents veus al locutor,que parlen en primera persona i prenen veu en el discurs.

6.- Tipus de text dominant ( descriptiu, dialogat, narratiu…), finalitat, les funcions del llenguatge i les modalitats oracionals que s’hi empren.

La finalitat (aconsellar, distraure, moralitzar, convéncer, orientar l’opinió, donar instruccions, criticar, lloar, defensar o rebatre una idea…) sol determinar l’ús d’una estructura i d’un gènere textual determinat.

En un poema és obvi que el tipus de text siga literari però dins podem trobar diferents seqüències textuals, (descriptiva, narrativa, etc),combinades o no. depenents de la seua finalitat:

Descriptiva ----- descriure objectes, processos, situacions…¿ com és? Narrativa-----contar uns fets ¿ què fa, què passa? Diàleg……. Intercanvi d’idees entre 2 o més interlocutors. Instructiva------donar ordres, aconsellar… regular conductes futures. Argumentativa----- convéncer i orientar l’opinió i la conducta del receptor Expositiva----- omplir un buit d’informació i ampliar el coneixement Retòrica…….. finalitat estètica i lúdica, atraure l’atenció del receptor creant bellesa.

10

Les funcions del llenguatge i modalitats oracionals (fulla quadre de Funcions del llenguatge) La intenció del parlant, o emissor, és el que configura de manera essencial la funció comunicativa del text.

7.- Anàlisi lingüística (categories gramaticals,registre, sintaxi, figures literàries…) Analitzar l’ús del codi, l’estil, tot comentant què aporten els trets que assenyales en:

a) Nivell fònic: El principal recurs fonològic que presenta el text ja s’han abordat a l’estructura externa, ja que tots els elements mètrics són fonològics. Però sí posarem les figures literàries de nivelll fònic com l’al.literació, l’onomatopeia, l’epèntesi, l’afèresi, etc. També ací al.ludirem a l’antiguitat del text segons la grafia ,trets dialectals ,registre ,signes de puntuació , modalitats oracionals… b) Nivell morfosintàctic: A part de les figures literàries (veure fulla Figures retòriques) ,es tindrà en compte el vocabulari: tipus de paraules, la freqüència de les categories morfològiques que apareixen i els valors que comporten (un text dinàmic contindrà molts verbs; si abunden els substantius i adjectius, el poema tindrá un to essencial; els adverbis ressalcen allò circumstancial...),el tipus d’oracions (la poesia sol preferir la juxtaposició o la coordinació),l’ ordre de la frase, les elipsis...La sintaxi d’ un text poètic està plena d’emotivitat, podent arribar a l’agramaticalitat. Finalment, serà digna d’observació la forma en què comença i termina el poema, així com el principi i final de cada vers.

• Parlarem de les categories gramaticals: originalitat, importancia, posició i sensacions.

Ø El substantiu: L’únic aspecte morfològic interessant és la presència de morfemes

valoratius diminutius ( afegeix afectivitat), augmentatius i despectius (afegeixen aspecte pejoratiu) , amb els quals l’autor manifesta la seua subjetividad cap a les realitats a què al.ludeix el substantiu. També dir que els concrets donen sensació de realisme i els abstractes aire d’intel.lectualitat o fantasia (reflexions, pensaments).

Ø L’adjectiu ( tipus, funció i freqüència): parlar de les sensacions que transmeten . Freqüència:Si són utilitzats el text destacarà per al seua bellesa i subjectivitat i si s’eviten, destacarà per la concisió i objectivitat. En reduir l’extensió del sintagma nominal, s’accelerarà l’acció verbal. Funció: Tenim des de l’adjectiu amb funció atributiva fins l’epítet. Tipus: Respecte a la posició, tenim els adjectius especificatius solen posposar-se al substantiu i afegeixen matís intel.lectual i objectiu, mentre que els explicatius s’hi anteposen i afegeixen matís afectiu i subjectiu .Els epítes (blanca neu), que no aporten res de nou al substantiu serveixen per a expressar afecte, sentiment i opinió.

Ø El verb: Els valors modals, aspectuals i temporals que el verb ofereix són utilitzats per tots els poetes . Si el poeta vol distanciar-se utilitzarà les formes del passat i si vol comprometre’s utilitzarà les del present, del pretèrit perfet o el

11

futur. Si es passa d’uns verbs a uns altres es produeix un trencament inexperta i aleshores l’anomenada metáfora temporal.

Si predominen, indiquen moviment i més si són predicatius. En la narració s’usa el PPSimple , en la descripció el P.Imperfet i si s’alternen donen vivacitat a l’estil. Solen aparéixer verbs de moviment per a expressar acció verbal, de llengua quan els personatges prenen veu i de pensament, quan es donen opinió i idees. Ús de temps verbals:

• P.P.Simple: expressen accions acabades que permeten l’inici d’unes altres. • P. Imperfet d’Indicatiu, acció inacabada i contínua. • Present d’Indicatiu, expressa accions actuals, i apropa fets succeïts. (Present

històric).

Ø Determinants i pronoms (persones gramaticals, ús emfàtic, afectiu…): S’uneixen al verb per a mostrar-nos les persones gramaticales. L’ús de determinants eviten ambigüitats significativen. Els articles determinats, concreten el nom i el diferencien de la resta i l’article indeterminat, per la seua inconcrecció poetitza el text. L’absència d’articles subjectitvitza el concepte i l’amplia.

Ø També del tipus d’oracions que hi predominen: simples o compostes (coordinades, subordinades o juxtaposades).

Sintaxi lenta: s’acumulen adjectius, modificadors, adverbis o dominen les subordinades (hipotaxi). L’ús de subordinades implica un text més retòric i complicat; l’ús de coordinades,implica senzillesa d’estil. Sintaxi ràpida: dominen els substantius i verbs o oracions juxtaposades o coordinades (parataxi).

c) Nivell Lexicosemàntic

Parlarem del tipus de lèxic, camps semàntics, sinonímia, antonímia, homonímia, polisèmia; valors connotatius o denotatius dels mots; neologismes, cultismes, presencia de mites o tòpics, tecnicismes; figures literàries de nivell lexicosemàntic. Són trets importants de l’autor i del període literari en què s’inscriu. Registre :les diferents maneres d’usar una llengua segons ho requerisca la situació comunicativa (discussió de futbol al bar – comentari de poema a classe).

Característiques dels registres: REGISTRE ESTÀNDARD ( o formal neutre) Varietat comuna i compartida que és apta (però no exclusivamente) per a un tipus de comunicació més formal i pública i que permet als parlants tenir un model de referència que comparteix trets lingüístics amb altres varietats.

v Àmbit d’ús d’una formalitat mitjana o alta com ara l’ensenyament (acadèmic) o els mitjans de comunicació.

v Grau de formalitat alta o mitjà (receptor desconegut superior) v Canal escrit o oral no espontani v Finalitat informativa, impersonal objectiu.

12

D’on venim? Què som? Aquestes són les úniques preguntes que val la pena fer-se. Tothom n’ha buscat la resposta a la seva manera, dins el centelleig d’una estrella, el vaivé de l’oceà, la mirada d’una dona o el somriure d’un nadó….¿Per què vivim? Per què hi ha un món? Per què som aquí?...

REGISTRE COL·LOQUIAL

v Temes generals i de la vida quotidiana, amb propòsits o finalitats subjectives. v Subjectivitat del parlant. Les relacions entre emissor i receptor són poc

formals (G. de formalitat baixa) v El canal és oral. Els casos de col·loquial escrit són secundaris. v Hi ha interacció durant l'emissió del text. (multidireccional) v Els interlocutors són presents en el mateix lloc i en el mateix moment. (E i T

compartits) v És un tipus de text espontani que s'ajuda molt dels codis no verbals: moviment

del cos, mans, gestos... v Les estructures són poc estereotipades. v Les estructures sintàctiques són simples. v El lèxic és poc formal: frases fetes, refranys, onomatopeies, etc. v Finalitat: interactiva

REGISTRE VULGAR

v Llenguatge poc elaborat. v Ús d'elements lingüístics vulgars propis de grups socials baixos o ús de temes

tabú relacionats amb el sexe, les activitats fisiològiques, la religió, etc. v Ús sovintejat d’incorreccions, tant des del punt de vista lingüístic, com social. v Ús sovintejat de vulgarismes, sobretot dels que s'aparten de la norma

lingüística v Grau de formalitat :: molt baixa o vulgar v Finalitat : interactiva

REGISTRE JURÍDIC I ADMINISTRATIU

v És un tecnolecte que usa l'Administració per als intercanvis entre organismes i entre organismes i administrats.

v Té un estil molt formal i poc modificable v Té una fraseologia arcaica i aforismes provinents del dret romà. v El canal és bàsicament escrit, encara que en sentències o interrogatoris

judicials s'expressa oralment. v Ús del mode imperatiu i dels condicionals que hi van lligats.

13

v Ús de fórmules solemnes. v Grau de formalitat : elevat, solemne v Tema: especialitzat (en la regulació entre els ciutadans i l’administració<9 v Finalitat: instructiva

REGISTRE CIENTÍFIC O TÈCNIC v És clar i precís v Defuig les figures estilístiques v Els termes són biunívocs: cada concepte té un únic significat i viceversa. v En algunes disciplines com les matemàtiques o la química usa signes propis. v Abunden els tecnicismes i els neologismes. v Evita els períodes oracionals llargs que dificulten la comprensió dels textos. v Propi de l’àmbit acadèmic ( docència i investigació) v Grau de formalitat elevada v Finalitat: explicativa i instructiva

REGISTRE PERIODÍSTIC v Utilitza la varietat estàndard, encara que hi podem trobar altres registres:

col·loquial, literari, etc. v Lligat junt al publicitari als mitjans de comunicació que apareixen amb altres

sistemas de comunicació (música, imatge) v Pot ser oral (ràdio i TV i aleshores està vinculat a semiòtiques no verbals) com

escrit (diaris i revistes). v L'estructura, majoritàriament es fa d'acord amb el que s'anomena piràmide

invertida (es comença pels aspectes més importants i es va passant als de menor importància):titular, entrada i cos.

v La informació respon a les següents preguntes bàsiques: qui, què, quan, on, per què i com. Funció referencial.

v Entre els gèneres podem destacar la notícia, el reportatge, l'entrevista, els articles d'opinió i els editorials.

14

REGISTRE PUBLICITARI v Acostumen a ser textos breus perquè s’assimilen fàcilment pel receptor , amb

força expresiva. v Usa freqüentment recursos retòrics (metàfores, hipèrboles, regularitats

fonètiques, etc.). v Es recolza sovint en la imatge gràfica perquè el receptor associa el producte

amb ella. v Hi ha un predomini de la funció conativa o apel·lativa. v Un apartat del registre publicitari és la propaganda, que busca l'adhesió a una

causa o ideología (ex: campanya electoral).

REGISTRE LITERARI

v Descriu una realitat inventada per l'autor o l'autora. v Les persones receptores són desconegudes i universals. Grau de formalitat :

elevat v Té el màxim grau d'elaboració formal. Tema: general- variat i de carácter

subjectiu) v Té com a intenció cridar l'atenció sobre el text mateix: funció estètica. v Potencia l'efecte connotatiu de les paraules (ús abundant de figures

retòriques) v Organitza intencionalment tots els elements del text (estructura). v És producte d'un context i d'una tradició sociocultural. v El text pot tenir més d'una interpretació.

8.- Valoració

Redacta una conclusió en què valores la forma, el contingut, la finalitat…i relaciones els trets del text amb tot allò comentat en el punt 1 (contextualització).

15

ANNEX.- FIGURES LITERÀRIES

Fònics Addició o supressió: Afèresi / Apòcope / Epèntesi / Delisió / Paragoge / Pròtesi Repetició : Al.literació / Onomatopeia / Paronomàsia / Similicadència Permutació: Anagrama / Palíndrom / Metàtesi

Morfosintàctics Addició o supressió: Asíndeton / El.lipsi / Enumeració / Epítet / Gradació / Juxtaposició / Parèntesi / Pleonasme / Polisíndeton / Redundància Repetició: Anàfora / Anadiplosi / Epanadiplosi / Concatenació / Paral.lelisme / Poliptoton Substitució / permutació: Anacolut / Calambur / Habilitació / Hiperbaton / Inversió sint. / Quiasma / Sil.lepsi

Lèxico-semàntics Addició o supressió: Al.lusió / Antítesi / Antonomàsia / Apòstrofe / Comparació / Epífrasi / Epímone / Etopeia / Hiperbole / Lítote / Prosopografia / Reticència / Retrat / Sinestèsia / Símil / Suspensió / Tautologia Substitució: Al.legoria / Dilogia / Disfemisme / Equívoc / Eufemisme / Ironia / Interrogació / Metàfora / Metonímia / Mite / Oximoron / Paràbola / Paradoxa / Paràfrasi/ Perífrasi / Personificació / Preterició / Prosopopeia / Paràfrasi / Sinècdoque / Símbol

RECURSOS FÒNICS:

Addició o supressió:

AFÈRESI .- Supressió de fonemes o síl.labes inicials de mot. [Quim , per Joaquim]

APÒCOPE.- Supressió de fonemes finals d'una paraula. [Anton, per Antoni; Montse, per Montserrat].

16

EPÈNTESI.- Addició de fonemes o síl.labes al mig d'un mot. [la infixació, p.ex.]

DELISIÓ.- Supressió d'un mot que pot ser deduït pel context.

PARAGOGE .- Addició de fonemes o síl.labes a fi de mot. [La sufixació, p. ex.].

PRÒTESI.- Addició de fonemes o síl.labes a principi de mot. [la prefixació, p.ex.].

Repetició:

AL.LITERACIÓ.- Repetició d'un mateix so al llarg d'una composició. [Un ruc arrossega un carro]

ONOMATOPEIA.- Imitació lingnística de sons reals.(guau-guau)

PARANOMÀSIA.- Joc de paraules que s'estableix entre mots de fonètica semblant. També és l'ús d'un mateix mot amb sentits diferents. Privats de sou i son» (Salvador Espriu) .

SIMILCADÈNCIA.- Repetició d'un mateix conjunt fònic, o molt semblant, al final de frases o de sintagmes consecutius.

Y cuanto más se quebranta mortifica su garganta con natas al gusto gratas.... Juan de Salinas

Permutació:

ANAGRAMA.- Paraula formada a partir de les lletres d'una altra paraula, ordenades de diferent manera. [la Sinera d'Espriu, a partir d'Arenys]

PALÍNDROM.- Mot o frase que es pot llegir tant de dreta a esquerra que d'esquerra a dreta. [Roma / amor].

METÀTESI.- Alteració en l'ordre dels sons en un mateix mot. [ catredal, per catedral]

RECURSOS MORFOSINTÀCTICS

Addició:

ASÍNDETON.- Omissió de la conjunció de coordinació entre els diversos elements que podrien anar units per ella.

EL.LIPSI.- .- Figura que consisteix a suprimir una o més paraules d'una construcció gramatical, que s'han de sobreentendre pel context.

ENUMERACIÓ.- Acumulació successiva d'idees, fets, atributs, conceptes o imatges referits a una mateixa cosa.

EPÍTET .- Adjectiu que remarca una qualitat que és inherent al substantiu. “blanca neu”

17

JUXTAPOSICIÓ .- Supressió dels nexes de subordinació.

GRADACIÓ .- Exposició successiva i en ordre progressiu, generalment ascendent, de mots que precisen o amplifiquen la significació dels anteriors.

PARÈNTESI .- Comentari que s'insereix en una frase. De llargada diversa, té entonació pròpia.

PLEONASME .- Repetició d'una paraula o d'una idea. Expressió redundant.

POLISÍNDETON .- Repetició de les conjuncions de coordinació, amb la finalitat de remarcar algunes paraules o de donar més vivacitat al text.

REDUNDÀNCIA .- ús de paraules inútils per expressar un idea, perquè ja està prou ben expressada; i, en general, repetició.

Repetició:

ANADIPLOSI .- Repetició d'una o diverses paraules del final d'un vers en el principi del segnent.

ANÀFORA .- Repetició d'una o diverses paraules al començament d'una sèrie d'oracions per emfasitzar-les.

EPANADIPLOSI .- Repetició d'una mateixa paraula al principi i al final d'una frase. -

CONCATENACIÓ .- Repetició d'un mot d'una frase o d'un vers, en el segnent, a la qual segueix una successió de repeticions. Es tracta d'una seqnència d'anadiplosis, relacionades.

PARAL.LELISME SINTÀCTIC .- Repetició d'una mateixa estructura sintàctica en diverses frases seguides.

POLÍPTOTON .- Repetició de la part invariable d'un mot (el lexema), mentre es canvia la part gramaticalment variable.

Substitució/Permutació:

ANACOLUT .- Substitució de la construcció gramatical que correspondria lògicament, per una altra, per raons estilístiques. [Els homes que defensen uns principis, totes les conseqnències són acceptades]

CALAMBUR .- Fenòmen que es produeix quan les síl.labes d'una a o més paraules contigues, agrupades de manera diferent al que els és propi, gràcies a una altra partició de la tira fònica, produeixen un un sentit nou. [Si bada no menjarà el cavall = civada no...]

HABILITACIÓ .- Substitució d'un element per un altre de classe gramatical diferent, que, no obstant això, exerceix la mateixa funció, en aquell context.

HIPÈRBATON .- Alteració de l'ordre lògico-gramatical de les paraules o les frases.

18

QUIASME.- Canvi d'inversió de l'ordre de les paraules d'un grup sintàctic, en el segment, de manera que entre ells presenten un ordre simètric, però creuat (SN+V/V+SN). [Els homes passen, roman la terra].

RECURSOS LÈXICODEMÀNTICS

Addició o supressió:

AL.LUSIÓ (PERIFRÀSTICA) .- Expressió que s'utilitza per referir-se a algú o a alguna situació o fet, sense anomenar-lo directament. “el sostre del món “ = el cim Everest

ANTÍTESI .- Figura que consisteix a contraposar dues expressions que tenen significats contraris. (el mal i el bé).

ANTONOMÀSIA .- Figura que consisteix en la substitució d'un nom propi per un de comú, o viceversa, o per una perífrasi. [és un judes = traïdor; L'inventor de la penicil.lina = Flemming].

APÒSTROFE .- Invocació o interpel.lació vehement a algú, ja sigui real o imaginari. Oh, Déu]

COMPARACIÓ .- Figura que cosisteix a relacionar dos fets o idees, en base a una semblança real o imaginària entre ells, amb la intenció de fer més comprensible el primer.[ Té més paraules que fulles té un pi verd ]

EPÍFRASI.- cualquier adición de ideas complementarias a la principal, de forma que si éstas se eliminan queda aquella con un sentido completo.

“ Con dolorido cuidado, degrado, pena y dolor, parto yo, triste amador, d’amores, que d’amor” (Jorge Manrique)”

EPÍMONE.- consiste en la repetición de un mismo enunciado o verso a lo largo de una obra poética. El objetivo del Epínome es conseguir un mayor énfasis en la expresión.

En las esquinas grupos de silencio a las cinco de la tarde, ¡y el toro solo corazón arriba! a las cinco de la tarde. Cuando el sudor de nieve fue llegando a las cinco de la tarde,

HIPÈRBOLE .- Exageració retòrica, que , interpretada literalment, deforma la realitat. “T’ho he dit mil vegades”

LÍTOTE .- Figura que consisteix a negar el contrari del que es vol afirmar. [No és bo que... = és dolent].

RETICÈNCIA .- Interrupció de l'oració, a fi de deixar suspesa la seva exposició, que, no obstant això, deixa entendre el que es calla.

19

Por una mirada, un mundo; por una sonrisa, un cielo; por un beso... !yo nosé qué te diera por un bes!" (Bécquer)

SINESTÈSIA .- Figura que consisteix a associar dos elements, un de real i l'altre imaginari, provinents de dos camps sensorials diferents. [Un vi d'aroma d'àngel].

SUSPENSIÓ .- Interrupció momentània de l'oració que l'autor acaba per finalitzar. Per avivar l’interés de l’oient o lector.

TAUTOLOGIA .- Consisteix d’utilizar paraules innecessàries que no afegeixen res de nou a la idea que es vol transmetre. “Bésame con besos de tu boca”

Substitució

AL.LEGORIA .- Expressió paral.lela d'idees reals, de sentit directe, i d'imatges, de sentit figurat, que es corresponen entre elles, i fan referència a una mateixa significació. Metàfora continuada.

DILOGIA .- Consisteix en l’ús d’una paraula amb diferents significats dins d’un mateix enunciat. “He reñido a un hostelero. -¿Por qué? ¿dónde? ¿cuándo? ¿cómo?. -Porque donde cuando como sirven mal, me desespero."” (Iriarte )

DISFEMISME .- Substitució d'un mot o d'una expressió pertanyent al registre estàndard de la llengua per altres del registre vulgar. és el contrari d'eufemisme. .”És negra”

EUFEMISME .- Substitució d'una paraula o expressió considerada vulgar, malsonant, desplaent o inconvenient per una altra, pretesament més adequada. “És una dona de raça negra”

IRONIA .- Figura que consisteix a considerar, aparentment, vertadera i certa una afirmació evidentment falsa. El que es diu és el contrari del que es vol dir.

INTERROGACIÓ RETÒRICA .- Figura que consisteix a formular, emfàticament, una pregunta que no espera resposta, perquè se suposa òbvia.

METÀFORA .- Identificació entre dos elements, inicialment, diferents, de manera que l'un substitueix efectivament l'altre en el context. és possible gràcies a una comparació implícita.

METONÍMIA .- Figura que respon a la fórmula lògica Pars pro parte (una part en lloc d'una altra part). Consisteix a designar una cosa amb el nom d'una altra amb la qual guarda una relació de: causa a efecte, continent a contingut, lloc de procedència a cosa que procedeix d'allí, símbol a cosa significada, etc. [Llegir Espriu = un llibre/poema d'Espriu; beure un priorat = un vi del priorat; respectar els cabells blancs = la gent gran].

20

OXÍMORON .- Contradicció excloent entre el significat de dues paraules que, en el text, estan en contacte. [alegres plors; foscor clara].

PARÀBOLA .- Al.legoria que conté un ensenyament moral.

PARADOXA .- Expressió d'una idea, aparentment, contrària a la que s'expressa com a vertadera. S'afirma alguna cosa que sembla absurda en relació amb el text en què apareix. “Visc perquè em muic”

PRETERICIÓ .- Figura que consisteix a fer veure que no es diu allò que de fet interessa dir i es diu. “No t’ho diré , però que sàpigues que és un egoísta”

SINÈCDOQUE .- Figura que respon a la fórmula lògica Pars pro toto (una part en lloc de la totalitat), o totum pro parte (la totalitat en lloc d'una part"). Consisteix a designar una cosa amb el nom d'una altra amb la qual guarda una relació de: gènere per l'espècie, el singular pel plural, o viceversa. [bordava l'animal = el gos; el cavall és... = els cavalls].