CAPELLANS OBRERSCOMPROMÍS DE L’ESGLÉSIA

AMB EL MÓN OBRER

Jaume Botey

INTRODUCCIÓ ...................................................................................................................

1. ORÍGENS I EVOLUCIÓ ...............................................................................................1.1. Dues maneres d’entendre l’església i l’evangelització ................1.2. Una nova forma de vida sacerdotal ....................................................1.3. Tensions i prohibició ................................................................................1.4. El concili i la rehabilitació .....................................................................1.5. Trenta anys després ...................................................................................1.6. Els CO a Catalunya i a l’Estat espanyol ...........................................

2. ESPIRITUALITAT ............................................................................................................2.1. Ser obrer ........................................................................................................2.2. Ser capellà ....................................................................................................2.3. Ser contemplatius ......................................................................................2.4. Viure el Regne ...........................................................................................2.5. Viure l’Església ............................................................................................2.6. Viure feliç ......................................................................................................

BIBLIOGRAFIA .................................................................................................................

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ ...................................................................................

17

27

1214

109

68

544

3

29

30

242219

Jaume Botey és llicenciat en Teologia. Doctor en Antropologia i professor d’Història a laUniversitat Autònoma de Barcelona. Membre de l’equip de Cristianisme i Justícia.

En record d’Antonio Andrés, Cisco Vinyes, Enrique Gil, FerranBonnin, Josep M. Borri, Rafael Casanova, Vicente Martínez, cape-llans obrers de Catalunya, València i Mallorca, amics que ens handeixat per sempre.

INTERNET: www.cristianismeijusticia.net • Dibuix de la portada: Roger Torres • Imprès enpaper i cartolina ecològics • Edita CRISTIANISME I JUSTÍCIA • Roger de Llúria, 13 - 08010Barcelona • tel: 93 317 23 38 • fax: 93 317 10 94 • info@fespinal.com • Imprimeix: EdicionsRondas S.L. • ISSN: 0214-6495 • ISBN: 84-9730-272-9 • Dipòsit legal: B-20.496-2011 •Setembre 2011.La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades procedeixen del nostre arxiu històric pertanyent al nos-tre fitxer de nom BDGACIJ inscrit amb el codi 2061280639. Per exercitar els drets d’accés, rectificació cancel·laciói oposició poden dirigir-se al carrer Roger de Llúria, 13 de Barcelona.

Amb la col·laboració de:

3

INTRODUCCIÓ

El moviment de Capellans Obrers (CO) ha sigut una de les experièn-cies més importants i originals de l’Església de s. XX. Un fet d’aquestaenvergadura, que per la duresa inherent a la vida laboral, per la pobre-sa i per l’anonimat volguts o per les desconfiances que immediatamentva suscitar en la jerarquia, comprometia a fons els capellans que vanescollir aquest camí, només podia ser fruit d’una profunda vivènciaespiritual de l’evangeli.

És també un dels capítols més bonics de la història de l’espiritualitatcristiana. El moviment ha sigut objecte d’innombrables estudis des dela sociologia, la teologia i la política i, fins i tot, ha servit d’argument aalguna novel·la. Aquest quadern vol centrar-se en l’espiritualitat. Persort disposem d’un material valuós i de primera mà, les “Memòries” deles Trobades anuals de CO dels països catalans des de 1978. El pre-sent escrit només podrà ser, però, un esbós, una descripció molt frag-mentària. És evident la necessitat d’un estudi més aprofundit que,superant la descripció dels fets històrics i l’espontaneïtat i immediatesadels testimonis, intenti anar més enllà a fi que aquesta espiritualitatd’encarnació pugui trobar noves formes en el futur.

Perquè no es tracta de la crònica d’un passat o present heroics sinód’extreure’n allò que té de validesa universal, que tingui capacitat deconcretar-se en el futur i en altres situacions o contexts culturals. Avui,però, la necessitat de comprendre’n el sentit real encara ens obliga asituar-la en el marc històric en el qual s’ha donat. Per això aquestespàgines comencen amb una breu descripció de l’origen i evolució delmoviment.

Sobre aquest procés de descristianitza-ció va fer especial impacte el llibred’Henri Godin i Yvan Daniel, que atri-buïa a França el qualificatiu de “país demissió”, reservat fins aleshores a les co-lònies. Era necessari un replantejamentde l’evangelització i els seus procedi-ments des de la seva arrel. Per prepararaquesta reflexió, el 1944 el cardenalSuhard funda un centre de formació sa-cerdotal “La Missió de París”. El movi-ment aviat es va estendre a d’altres paï-sos, com Itàlia o Holanda, per laconsciència que Europa sencera, no so-

lament França o Bèlgica, era ja terra demissió.

1.1. Dues maneres d’entendrel’Església i l’evangelitzacióEvangelitzar és anunciar l’evangeli,però com? Constatat el fracàs de l’e-vangelització a través de les formes tra-dicionals (la parròquia i les seves es-tructures), els CO proposen un noucamí. El model no és tant l’Església queintenta obrir-se i oferir-se al món a fi quela gent hi entri, sinó l’Església que s’es-

4

1. ORÍGENS I EVOLUCIÓ

Després de la II Guerra Mundial es fa evident en els països de l’EuropaCentral l’imparable procés de descristianització, especialment de laclasse obrera. Cardijn i la JOC havien donat un toc d’alerta. D’altrabanda, surava en l’ambient el testimoni dels capellans mobilitzatsdurant la guerra, convivint a les trinxeres en igualtat de condicions quela tropa, sense que l’estat clerical els privés de ser deportats a campsde concentració on alguns van morir-hi.

força per entrar al món. Són dues con-cepcions d’evangelització diferents tantper la pràctica pastoral com per la teo-logia que les sustenta. Era una fórmulafins aleshores desconeguda, ja que no estractava de servir la societat des d’insti-tucions pròpies (parròquies, col·legis,hospitals…) sinó d’estar enmig de la so-cietat sense la protecció de l’estatus cle-rical: estar “amb la gent”, no de qualse-vol manera, sinó “viure com” la gent, afi que ”l’estar” acabi convertint-se en“ser com” la gent.

L’opció per la fàbrica i el treball ma-nual són la conseqüència d’aquesta ma-nera de voler estar presents en el món,fonamentada no en la paraula sinó en lapresència. La motivació és òbviamenteclesial i parteix d’una vivència espiri-tual, fruit de veure que la Bona Nova noarribava als pobres. Això causa en elsCO un profund canvi espiritual en lamanera de pensar i acostar-se a Jesús.Pels CO, la decisió de ser obrer i volerguanyar-se un sou amb el seu treball noés fruit una necessitat econòmica sinól’única manera d’estar en contacte ambla classe obrera. Per això mateix no ac-ceptaven la definició de “capellans en eltreball”, sinó que s’estimaven més la de“capellans obrers”, en tots els sentits, in-clòs evidentment el treball.

Per a uns, el procés d’encarnaciósignificava voler caminar cap als po-bres, ser pobre i amb la sola presènciadonar testimoni, a l’estil de Carles deFoucauld. Per a altres significava, amés, participar activament en el movi-ment obrer i les seves lluites, assumintresponsabilitats sindicals si calia. És elque es va anomenar “compromís tem-poral”. Un cop més la pregunta era què

volia dir la paraula “encarnació”. La je-rarquia veia perillós el sentit que els COdonaven al compromís temporal. En lalínia de la Doctrina Social, serien acu-sats d’alimentar la lluita de classes i d’a-proximació al comunisme.

1.2. Una nova forma de vidasacerdotalL’acceptació de “Església en estat demissió” imposava repensar les relacionsentre sacerdoci i missió. Des de Trentoel perfil del sacerdot era el “d’home sa-grat”, “separat” dels altres homes, “al-ter Christus”, “mediador de Déu”. Ladoctrina dels últims papes, Pius X, XI iXII, ho havia accentuat encara més.Roma veu en el ministeri que els COproposen una mena de “sacerdoci dis-minuït” o, encara pitjor, un atemptatcontra la transcendència del sacerdoci.

Els CO proposen una nova manerade presència evangèlica des del silenci iel testimoni. Al centre de la seva espiri-tualitat hi ha, simplement, el seguimentde Jesús (Mt 16,24) com a resultat d’u-na manera dinàmica i viva d’entendre lafidelitat. El cardenal Suhard definia ai-xí aquesta forma d’apostolat: «Ser apòs-tol vol dir estar al costat de la personahumana i del seu món, i mirar de pene-trar de valors cristians tot allò avui tanlluny de l’evangeli».

Les grans normes, la litúrgia solem-ne a l’altar, la pregària, es van haver d’a-nar adaptant als condicionants de laseva vida quotidiana: les misses domès-tiques al menjador de casa, el model depregària més concreta i lligada a la vidaals barris i a la convivència amb la gental carrer. Ho portava el mateix procés

5

d’encarnació. És cert també que el can-sament, la solitud, l’ambient i un con-text de major llibertat van provocar l’a-bandonament d’alguns.

1.3 Tensions i prohibicióEl Vaticà ho mirava amb inquietud. Laraó era la necessitat de preservar la iden-titat del ministeri sacerdotal i la preocu-pació per la vida espiritual dels CO:«Roma ha de tenir cura de l’ànima delssacerdots, que a les fàbriques corre pe-rill». En el fons, preocupa mantenir de-terminada concepció del sacerdoci: noes pot sacrificar la concepció tradicionaldel sacerdoci a l’evangelització de laclasse obrera. El treball a la fàbrica dei-xa exposats els sacerdots a determinatsambients, i a més, el contacte directeamb les lluites obreres alimentava des-confiances i sospites de contaminaciómarxista. La part més sensible de l’e-piscopat francès s’adonava de la impos-sibilitat d’evangelitzar des de les posi-cions tradicionals i no comprenien lanecessitat de sacrificar aquest tipusd’experiències pioneres. Aviat comen-cen a circular les exigències de Roma,que equivalen de fet a una prohibició:

a) No al treball a temps complet, mà-xim tres hores diàries.

b) No al treball a les grans empreses.c) No al compromís temporal, a par-

ticipar en lluites obreres, a afiliar-se alsindicat i acceptar-ne responsabilitats.

El procés fins arribar a la prohibiciófou relativament ràpid: els cardenalsLiénart, Feltin i Gerlier, bisbes de Lille,París i Lió, decideixen portar la seva in-quietud a Roma i, el 5 de novembre del

1953, són rebuts pel cardenal Ottavianii immediatament per Pius XII. El papaels comunica la incompatibilitat de l’es-tat sacerdotal amb el treball manual:«La vida d’un sacerdot és el bé més pre-ciós de l’Església. I aquesta no es potconfondre amb la vida d’un obrer.Perquè és una vida de pregària, d’en-senyament i de culte, inconciliablesamb el treball manual. Un sacerdot quepassa la major part del seu temps en eltreball manual no pot exercir la formasuperior de sacerdoci sinó d’una mane-ra anormal. No és possible seguir expo-sant els capellans a aquests riscs». (PiusXII, text sencer a Vinatier, Le CardinatLiénart et la mission de France. Paris,Le Centurion 1978).

Aquells bisbes ho van haver d’ac-ceptar sense entendre-ho. Amb la vo-luntat de generar acords, el 19 de generde 1954 van comunicar el seu suport alcol·lectiu de CO però alhora els dema-naven acceptar les normes del Vaticà:només tres hores diàries de treball, aempreses petites i no a la sindicació:«La vostra fe us portarà a la obediència.Vosaltres creieu que Crist va instituirl’Església i que ha confiat la seva direc-ció als apòstols i als seus successors.Ara us trobeu davant l’alternativa entrela fe en vosaltres mateixos o la fe enJesús. En realitat és un problema de fe.[...] Alguns de vosaltres creieu que elpapa i els bisbes s’equivoquen. Noméspodem dir-vos: obeïu. Ningú s’equivo-ca obeint».

Els afectats veuen en l’endurimentdel Vaticà la confirmació de la seva crí-tica a una Església allunyada del mónobrer, immobilitzada per la por al co-munisme. Des d’una tristesa i angoixa

6

infinites, el 2 de febrer de 1954 publi-quen un comunicat a tots els diaris deFrança amb setanta-tres signatures:«Les autoritats religioses han imposatals CO unes condicions que els obli-guen de fet a abandonar la vida obrera ia prescindir de les lluites que portavenamb els seus companys. Nosaltrescreiem que la nostra vida d’obrers no ésobstacle ni per a la fidelitat a la fe ni peral nostre sacerdoci. La sola existènciadels CO ha pertorbat els ambients acos-tumats a posar la religió al servei delspropis interessos». La jerarquia objectaque el llenguatge de la carta fa olor determinologia marxista, però un dels sig-nants respon que efectivament la dis-tància entre els dos mons és gran perquèels CO han assumit, sense ni adonar-se’n, el llenguatge dels obrers.

Finalment, l’1 de març de 1954 arri-ba la temuda notificació de prohibiciófirmada pel cardenal Pizzardo, secreta-ri del Sant Ofici: a partir del dia 10 elsCO deixaran d’existir, els qui desitgincontinuar hauran de sotmetre’s a les trescondicions. Pocs dies abans, els 20 i 21de febrer, en una dramàtica assembleael col·lectiu de França, el més nombrós,demana que cada un es pronunciï sobreel dilema «obeir les directrius de Romao continuar en el treball amb l’excomu-nió». De 95 presents, 42 accepten lasubmissió, 40 continuaran el treball i 13de moment no es defineixen, però de fetcontinuaran en el treball. En un llarg co-municat dirigit als bisbes diuen, entrealtres coses: «Som refusats pel poder es-tablert per la nostra identificació i parti-cipació en la lluita obrera, i perquèl’Església i la majoria dels seus mem-bres defensen un règim, el capitalisme,

contra el qual lluitem per injust i opres-sor. L’Església li dóna suport, ja que hiestà subjecta a fi de mantenir les sevesinstitucions i fins i tot les seves obres decaritat». Els religiosos, dominics, jesuï-tes i franciscans, majoritàriament ac-ceptaren la decisió de Roma. Algunsbuscaran noves formes de treball a l’a-gricultura, a l’artesanat... com Mons.Ancel, l’únic bisbe obrer.

Els capellans obrers de la Missió deParís es declararen majoritàriament in-submisos, tot i que la majoria d’ells vanseguir vivint com abans, en celibat i enpobresa. La seva vida és un dolorós tes-timoni de la fractura entre Església imón modern. L’Església es tanca davantd’ells i els condemna al silenci i l’oblitmés absoluts sense reconèixer el seu ca-mí. Cap d’ells, ni després del Vaticà IIquan els capellans obrers van tornar aser autoritzats, va poder reprendre el mi-nisteri sacerdotal. El silenci ha caracte-ritzat el seu testimoni: el silenci de la je-rarquia, que és el que els causà méspatiment, però també el silenci del món,al qual han sigut fidels. Silenci tant dela societat com dels mitjans de comuni-cació. Des de l’1 de març de 1954, capmés diari va parlar d’ells, ni els queabans els havien donat suport, com LeMonde. Alhora es van prendre mesurescontra els tres provincials dominics deFrança i contra els pares Congar, Chénu,Féret i Boisselot, que els havien donatsuport.

Tot semblava perdut. Molts d’ells,tant els que havien acceptat com els queno, van sentir-se maltractats per aquellaEsglésia que estimaven però que no elshavia sabut tractar com una mare. Heusaquí un testimoni: «El lloc en què tre-

7

ballo és a punt de tancar. El 10 de marçla meva funció s’haurà acabat. El meuacte d’obediència a l’Església de Cristserà no tornar a tenir el treball com a llocdel meu ministeri sacerdotal. No vull ararecordar a la jerarquia allò que hem ditja tantes vegades sobre l’allunyament demilions de persones de Déu i que gràciesa la nostra missió havien començat asentir a la vora. Roma ha decidit que ai-xò s’acabés. Més enllà de tantes cosesque segurament uns i altres hem fet ma-lament, demà el drama d’aquella sepa-ració continuarà existint i pesant a laconsciència de milions de cristians».

La prohibició no podia fer oblidar lafractura entre Església i món obrer i sor-geixen senyals que demostren que la co-sa s’havia resolt malament, que la feri-da no estava tancada. El sector méssensible de la jerarquia és conscient dela gravetat del que ha passat i immedia-tament parlen de la necessitat de «con-tinuar l’experiència d’una altra mane-ra». Només un mes després de laprohibició, els bisbes francesos publi-quen un «directori pastoral en matèriasocial», on accepten algunes de les pro-postes dels CO: necessària renovació te-ològica i litúrgica de la vida parroquial,necessitat de trobar noves formes delministeri sacerdotal, tot i que «haurà deser sempre respectuós amb la manera deser tradicional del sacerdoci. No s’ac-ceptaran nous camins...». El 15 d’agost,Pius XII autoritza la reobertura del se-minari de la Missió de França. El car-denal Feltin, de París, permet el retornal treball amb l’horari complet als ques’havien sotmès però no a les grans fà-briques. A l’octubre es funda la Missió

Obrera sota la responsabilitat de l’abbéFrossard.

D’altra banda, el qüestionament delministeri sacerdotal en el camp laboralobrí la porta a altres qüestionamentsamb relació al treball, la política o elcelibat, però el problema dels CO erasenzillament la inserció en el món deltreball. La confusió entre les dues pro-blemàtiques va produir molts malente-sos.

1.4. El concili i la rehabilitacióL’elecció al 1958 de Giuseppe Roncalli,Joan XXIII, despertà noves esperances.Havia estat nunci a París des de 1944fins al 1953, poc abans de la prohibició,i per tant havia viscut el conflicte des dedins i en els moments de major ebulli-ció. El seu origen humil i d’home de po-ble, la seva actitud de pastor i l’amistatamb les figures més significatives del’episcopat francès el predisposaven afavor, però probablement la seva con-cepció tradicional del sacerdoci el por-tava a compartir les pors del Sant Ofici.Poc temps després d’elegit, el 1959, elcardenal Feltin li planteja novament eltema, però rep per escrit la mateixa res-posta del Cardenal Pizzardo: “no”. IRoma volia que ara el “no” fos un “no”definitiu.

Però al Concili es torna a plantejar.Joan XXIII havia donat esperances queel problema del CO es resoldria des delConcili. I així fou. Pau VI, que semprehavia tingut molta simpatia per aquestmodel d’evangelització, fa pública l’au-torització el 23 d’octubre de 1965. Hoanuncien els bisbes francesos: «L’epis-copat francès, amb l’autorització de la

8

Santa Seu, es proposa permetre que unpetit nombre de sacerdots es dediqui altreball a temps complet a les fàbriques».Assenyala que «La missió que es confiaals sacerdots al treball serà consideradacom essencialment sacerdotal, destina-da a l’anunci de l’evangeli». Els sacer-dots al treball podran inscriure’s al sin-dicat, però no podran tenir càrrecssindicals. L’expressió ja no serà “sacer-dots obrers” sinó “sacerdots al món deltreball”.

Conseqüència d’això va ser que el 7de desembre de 1965 el Concili aprovàel Decret sobre el ministeri i vida delssacerdots, on es diu (n. 8): «Tots els pre-veres són enviats a col·laborar en aques-ta obra (evangelització), ja exercint elministeri parroquial o interparroquial, jalliurant-se a la investigació o a l’ensen-yament, ja treballant en feines manuals,participant, amb la deguda aprovació del’Ordinari, de la condició dels mateixosobrers allà on això sembli convenient».

1.5. Trenta anys desprésTrenta anys després, a França eren mésde cinc-cents, a Itàlia, Espanya i Bèl-gica, més de cent a cada país, i altres aAlemanya, a Suïssa o a Portugal. En al-gunes diòcesis es va donar als candidatsuna formació específica en forma de se-minaris, pels qui estiguessin interessatsen l’opció pel món obrer. Les vocacionsresponien als mateixos objectius de laMissió Obrera i, adaptades al contexteuropeu, trobaven inspiració en els pos-tulats de la Teologia de l’Alliberament ila Conferència de Medellín (1968).Europa vivia un moment d’eufòria pelcreixement econòmic, però era també el

moment de la guerra freda i dels recelscontra el comunisme. Els CO van patirper partida doble, per part de la jerarquiai per part dels empresaris, sobretot elsde les grans empreses, com la Renault,a París, o la Fiat, a Torí.

L’esperit de pobresa, el contacteamb l’obrer, la humil vida domèstica ila pregària viscuda en petita comunitatés l’humus espiritual que tots diuen res-pirar com a model de vida i de fidelitata l’evangeli. Comencen unes petites tro-bades de germanor, fins que l’any 1988convoquen la primera trobada europea.Des d’aleshores s’han trobat cada anyal voltant de la Pentecosta. La Pom-meraye, Basilea, Barcelona, Setúbal,Waterloo o Estrasburg han estat algunesde les ciutats on s’han celebrat les reu-nions. Trobar-se ha facilitat el coneixe-ment mutu, la fraternitat, ha ajudat avèncer l’aïllament, etc., però sobretot hafacilitat la construcció des de l’evange-li d’un pensament comú davant d’unmón tan ràpidament canviant i d’una je-rarquia que els tolera, però que va en di-recció contrària. Ells, des de l’anonimat,des de molt arran de terra, han viscutuna vida fondament arrelada en el mis-satge de Jesús.

Poc temps després del 1954, un grupdels insubmisos començà a trobar-se demanera informal però regular. A la tro-bada anual de CO de França de 1991,trenta set anys després, van ser convi-dats a expressar el seu itinerari de silen-ci. Considero interessant transcriure unapart de les seves reflexions, perquè pro-bablement poden ser compartides peraltres amb experiències d’exili sem-blants: «Durant aquests llargs anys, mésde trenta-set, alguns de nosaltres ens

9

hem anat trobant per posar en comú allòque per a cadascú era essencial. Cons-tatem que després de 37 anys sense mis-sió, la nostra perspectiva és una altra,també nosaltres som uns altres. El nos-tre camí ha sigut més espiritual que mis-sioner [...] i, en aquest camí espiritual,per a nosaltres Jesús segueix essent,amb tota la seva força de silenci i aco-llida, el camí, la veritat i la vida. Quèqueda d’aquell somni de transmetre elmissatge de Jesús a la classe obrera, me-diatitzat per una institució anacrònica iun dogmatisme tancat? Per nosaltresqueda, sobretot, l’immens enriquimentque va resultar de la trobada entre elcristianisme i la cultura obrera, suposa-dament atea. Els que vam viure els pri-mers passos d’aquesta trobada, entreriscs i perills, vam poder gaudir de lespromeses, llibertat i gratuïtat de l’evan-geli. Vam viure l’evangeli, i encara elvivim ara, com a llavor que en la sevacapacitat espiritual d’acollida pot absor-bir, desfent-se, les substàncies espiri-tuals que li ofereix, com un humus, l’ac-tual context humà.» (intervenció d’uncapellà obrer “insubmís” a la trobadaInternacional de Pastoral Obrera de1991).

Un dels insubmisos, Henri Perrin,abans de morir (25 d’octubre del 1954),havia escrit: «Més enllà del que ha pas-sat queda el problema de fons. La parti-cipació a la vida obrera m’ha fet adonarde l’abisme que separa el cristianismedel món del s. XX. És una fossa massaampla i profunda per poder creure quequalsevol iniciativa o nova institució lapodrà omplir. És imprescindible un tre-ball de fons, que serà fosc, lent, sovintde mort i sofriment en el qual, com en

els escacs, perdre peces serà necessariper guanyar lentament la partida. Serantemptatives que permetran que els ros-tres avui ocults es puguin manifestar.Això, que per alguns semblarà un jocd’escacs, a mi em sembla el primer pas,inevitable, d’un camí que cal caminar afi que Església i món del s. XX puguintrobar-se. Un amic em deia que les pe-dres que s’havien col·locat per fer elpont han caigut a l’aigua. Alguns lescreuen perdudes, altres, però, segueixencreient que han quedat al fons perquè si-gui més fàcil un dia tornar a aixecar elpont caigut.» (recollit per E. Poulat, pàg.134).

1.6. Els CO a Catalunya i a l’EstatespanyolA l‘Estat espanyol, el moviment de ca-pellans que fan opció de treballar ma-nualment comença després del Concilii en el context dels moviments socials ieclesials arran de la transició. Des delsprimers anys seixanta són ja molts elscapellans que promouen una nova pre-sència pastoral als barris perifèrics o debarraques, majoritàriament de poblacióimmigrada. Alguns, amb el propòsit de“superar” els Moviments ApostòlicsObrers, iniciaren als barris “comunitatspopulars” que aviat s’organitzaren enl’àmbit territorial. Des de l’any 1963 jahi ha CO a Biscaia (Bandas de Etxe-barri), Barcelona, Sabadell, Terrassa, ales conques mineres d’Astúries, Carta-gena, Màlaga i a d’altres ciutats. L’any1966 es troben en el context d’una Set-mana de Pastoral Obrera a Sevilla. Allàvan presentar els principis que els ins-piraven, els mateixos que anys enrere

10

havien inspirat els CO d’altres països:identificació amb la classe obrera, fide-litat al Déu dels pobres, la voluntat deviure un sacerdoci pobre, servidor, bar-rejat entre la gent, sense el poder cleri-cal. A la clausura, el cardenal BuenoMonreal sorprèn als assistents amb unesparaules impensables en ell mateixabans del Concili: «No nego a cap sa-cerdot el treball com a obrer; perquè notreballarà només com a obrer, sinó coma sacerdot. Si el ministeri sacerdotal, do-nades les condicions sociològiques, de-mana que el treball del sacerdot es du-gui a terme fonent ferro amb els altres,farà aquest treball com a sacerdot.Germans, us demano que ens llancem al’evangelització dels pobres, especial-ment del proletariat urbà i rural avuiallunyat de l’Església». El mateix any1966 els jesuïtes creen la Missió Obreraamb l’objectiu de preparar laics i sacer-dots per al treball a les fàbriques.

Tots ells formen part del movimentpopular que bull durant la transició, d’u-na església de base que, impulsada pelconcili, promou un nou model d’evan-gelització i participa en les mobilitza-cions obreres i reivindicacions dels bar-ris. Entre els seminaristes de Barcelonahavia nascut un grup que s’anomenava“l’Obrera” o “la Fiambrera”. Aquestaesglésia, oposada al nacionalcatolicis-

me, serà víctima de repressió, condem-nes, multes, detencions. Recordem, perexemple, la manifestació de capellans aBarcelona l’11 de maig del 1966; el fa-mós procés 1001 el 1973 i que entre elsacusats hi havia un capellà obrer que foucondemnat a 20 anys, o la presó per acapellans a Zamora. Alhora, estàvem enun moment de creixement econòmic iindustrial, bo per a la classe obrera, pe-rò aviat, i en el moment del màxim crei-xement dels CO, apareixeran les prime-res crisis i l’inici del desmantellamentdel teixit industrial. La baixada de l’im-puls del moviment obrer afectarà tambéel col·lectiu de capellans: acomiada-ments, treball a petites empreses, etc.

Les trobades estatals de CO neixenl’any 1982 a Pozuelo de Alarcón, tot ique les trobades estables, amb l’intentde coordinar-se amb les altres trobadeseuropees, no van ser fins a l’any 1987.Les trobades anuals dels Països Cata-lans, Catalunya, València i Balears, a lesquals assisteixen la majoria, havien co-mençat uns anys abans, el 1978. Elcol·lectiu català el formen uns trenta ca-pellans, avui gairebé tots jubilats. Totsells han mantingut el treball manual(metal·lúrgia, hospitals, arts gràfiques,construcció, peonatge agrícola, taxi, ne-teja, recollida d’escombraries) fins a laseva jubilació.

11

Però posen per escrit les reflexions quefan en veu alta. Són les “Memòries” o“Quaderns” (en endavant citats com a“Q”) des de l’any 1978, als quals ja heal·ludit. S’hi manifesten les motiva-cions, l’espiritualitat, el compromís, lesflaqueses… amb llenguatge directe,d’expressió senzilla, sense paraules bui-des o embafadores. Cada un d’aquestsquaderns suposa un sediment de vida,experiència acumulada d’evangeli, però

en el conjunt, després de trenta-dosanys, hi ha teologia, a vegades implíci-ta però molt evident i, sobretot, hi ha es-piritualitat. Els títols, per si sols moltsignificatius, corresponen als temesproposats per a la trobada de cada any.

1a. Processos personals. Mirant elmón obrer i mirant l’Església.2a. Realitat obrera, realitat d’Esglé-sia, realitat personal.

12

2. ESPIRITUALITAT

Una de les característiques més remarcables del grup de CO deCatalunya València i Mallorca és la voluntat de poca intervenció públi-ca, de no ser notícia, de no aparèixer als mitjans. S’han estimat parlarmés amb fets que amb paraules. Han encarnat, valgui la redundància,allò de “la Paraula es va fer carn”. No ha sigut tant per pudor com perfidelitat al principi d’estar a sota de tot, conscients que això de capellàobrer és una opció arriscada i pot ser objecte de la tafaneria de molts:“Els pobres et fan socialment i políticament poderós, tens relacionsamb la premsa, amb el món políticW i a poc a poc pots deixar de serun d’ells”.

3a. La incidència d’allò específicobrer en el nostre sacerdoci.4a. L’església, com la vivim, com lavolem, com l’anem fent.5a. Pastoral i espiritualitat obrera.6a. (no es va editar)7a. Al voltant de l’“Església popu-lar”.8a. La nostra pregària de capellansobrers.9a. Les nostres comunitats i el paperdel capellà en elles.10a. La marginació i l’evangeli.11a. Vers un mística d’esquerres co-municable.12a. La nostra espinada teològica oquin fil ens aguanta?13a. Quina quotidianitat vivim? quèens hi aguanta?14a. Capellans treballadors en unmón en canvi permanent.15a. Què diu el capítol primer de laCarta als Efesis?16a. Cultura obrera “vells i nous va-lors”.17a. Els nous apartheids.18a. Canvi de paradigmes.19a. Quin món ens ve…?20a. Quins “gemecs” escoltem iquins valors hi descobrim?21a. Alternatives al neoliberalisme.22a. Participació i corresponsabilitatper a una nova cultura.23a. Sortides a la precarietat galo-pant.

24a. Els nacionalismes.25a. Recerca de Déu, pluralisme isecularització.26a. El immigrants.27a. La nova espiritualitat que emer-geix.28a. Repensar les formes religioses.29a. Des de la teologia feminista: elfet religiós.30a. Perfils de l’Església que anemconstruint.31a. Diàleg, procés de pau, resolu-ció dels conflictes nacionals.32a. Crisi global: sofriment i repte.

És important constatar que les for-mes amb les quals fa cinquanta anys esva concretar la voluntat d’evangelitza-ció entre el món dels pobres avui caldriaadaptar-les. Els canvis a la classe obre-ra, a l’Església, a les condicions laboralsi de l’empresa, al ministeri o la secula-rització, defineixen ara un marc molt di-ferent per a l’evangelització, però lesraons de fons i l’espiritualitat que lesmotivaren no han perdut actualitat.

Finalment, una observació de mèto-de i sobre els límits del present recull.He ordenat els temes segons les líniesde fons que m’han semblat eixos trans-versals presents en tots els quaderns. Ihe preferit donar la paraula als mateixosprotagonistes transcrivint fragments,com si fos una “veu en off”, més omenys “coral” i autocompensada, ambuna breu introducció per a cada un delstemes tractats. La riquesa del testimonidirecte crec que compensa el risc de lautilització de les fonts sense filtres. Calagrair al col·lectiu de CO de Catalunya,

13

València i Mallorca que, malgrat la se-va modèstia i mantenint l’anonimat, ha-gin permès fer públiques algunes de lesseves vivències.

2.1. Ser obrer2.1.1. Els orígens i el perquèÉs l’itinerari d’una aventura espiritual.Fora d’algunes excepcions, la majoriano prové de famílies de la classe obre-ra. Es tracta d’una opció que neix de lafe, resultat de la lectura de l’evangeli idel convenciment que l’amor de Déupassa pels pobres. Calia anar on són, ales fàbriques i tallers, al camp, al treballmanual, com la majoria de la gent. Vaser un llençar-s’hi i cremar les naus. Ara“ja hi son”, i hi porten anys. Són on vo-lien ser, on els “toca” viure. El mónobrer és casa seva, el seu terreny, la se-va “heretat”. El punt de partida espiri-tual és el misteri de l’Encarnació i eldesig de voler-se fondre en el mónobrer. Allò del “Deus absconditus” en-mig de la debilitat. Com Jesús, que «noes guardà gelosament la seva igualtatamb Déu i es féu igual als homes» (Fl2).

«Per què me’n vaig fer? Perquè per al’Evangeli l’important és estar dins d’u-na dinàmica de pobresa... ser pobre.Treball i barri obrer et fan sentir part delmón dels pobres, primer com una op-ció, però poc temps després ja ho ets“per nassos”, no en pots marxar. Aixòens porta a viure “l’Església dels po-bres” i a entendre que “evangelitzar”és anunciar que els pobres són sal-vats, que en ells hi ha la salvació, i quenomés és possible evangelitzar els po-

bres des de la pobresa i amb mitjanspobres» (Q.10).

«Per compromís amb els pobres, per-què a casa érem pobres, el meu parei el meu avi obrers, així fou la meva fa-mília. Perquè a casa érem de pagès[...], perquè em sentia incòmode ambel fet clerical. El cor de la meva identi-tat és el de creient i treballador» (Q.3).

«Per una qüestió de justícia, no de“pastoral”. I si en algun cas portàvemalguna intenció amagada d’instrumen-talitzar el treball “per evangelitzar” benaviat aquest “per” ha desaparegut.L’important és “ser obrer” i ser-ho sen-zillament i gratuïtament, sense la fina-litat de botiguer. En les relacions entrepersones mai s’ha d’introduir un “per”»(Q.3).

«Jo em vaig fer capellà en “convertir-me” ja de gran, i el centre de la mevavida segueix sent ara, com era abans,la meva dimensió religiosa i cristiana,més que no pas la sacerdotal» (Q.8).

«Vaig començar a descobrir que laParaula de Déu era Vida. Però des dellloc on era vaig començar a sentir in-comoditat. I vaig entrar en el mónobrer. Ha estat un procés progressiu.Al cap d’uns anys vaig notar que la me-va crida,“els pobres”, havia d’anar mésenllà arran de descobrir el món ”de lamisèria”. I segueix el procés, ja queencara estic distant d’aquest món iveig que sempre hi ha un esglaó mésavall» (Q.10).

El cor de la seva vida és el treball, laimpremta, el taller, la construcció, el ta-xi, el treball de pagès, la cooperativa,l’atur, el món dels immigrats, amb les li-mitacions que la feina comporta en laqualitat de vida, la desarticulació social,

14

havent fugit del món clerical, de la casacalenta i estructurada. És allò de veureel Déu sense omnipotència, el Déu queés a la vora de les víctimes.

«He pagat la novatada. Al comença-ment esperava resultats, canvis en elsaltres, volia veure “els fruits”. Però heanat entenent que el qui va canviantsóc jo. Es dóna un empobriment pro-gressiu en tots els sentits, tan físic comintel·lectual. Et veus més feble, mésvulnerable, vas canviant de mentalitat.Et tornes un “treballador normal” ambtot el que això vol dir [...] A vegades hoporto malament, caic en la trampa deviure aquest enterrament no en el sen-tit positiu sinó com un procés descen-dent, notes que et vas deteriorant. Séque el gra no veurà mai l’espiga...Quan ho visc així en demano perdó,perquè per a mi ser capellà obrer ésun do, un regal que Déu fa a alguns,un regal que m’ha fet» (Q.13).

«Em van acomiadar de l’empresa ontreballava com a mecànic de manteni-ment. Em van agafar a un taller me-tal·lúrgic de torner, dotze hores diàries,salari el mínim i la meitat “en negre”.O acceptava això o res» (Q.20).

Però serveix d’alguna cosa? Comparlar de Déu en un món en el qual lamajoria viu en pobresa? Com podencreure que Déu és alliberament? Hanviscut l’evangeli com a Bona Notíciaper als pobres, però els pobres no s’hocreuen.

“Vivim una greu incomunicació entreEsglésia i món obrer. El que passa ésque els que van a missa tampoc escreuen que Déu és alliberament perals pobres. Sovint ens sentim més prò-

xims amb els pobres–no-creients queamb molts dels que van a missa» (Q.4).

«Déu em salva a través de la meva po-bresa, pobresa que m’ha fet acceptarels pobres. Pobresa que és “puta mer-da”. Si no ets pobre mai t’acceptaran,encara que vagis a ajudar-los. La tevapobresa és el que t’hi acosta i gràciesa ella ells t’entenen, i fins i tot et per-donen les teves faltes, perquè ellstambé les tenen. Mai com ara he vistles meves limitacions i defectes. Peròels pobres m’han canviat la vida,veuen les meves limitacions com joveig les seves. Si no coneixen les te-ves debilitats, com t’acceptaran? Tul’estimes, ell t’estima. Ja no vénen aaprofitar-se de nosaltres perquè somtan pobres com ells. Si no hi ha un llaçcomú amb la seva pobresa, no hi haacceptació» (Q.11).

«No és possible ser “creient” sense“passar” pels explotats de la terra, sen-se experimentar en la pròpia carn el fo-tut que s’ha posat per als pobres po-der viure dignament. Per això et sentsincòmode amb el “cristianisme” que esviu majoritàriament a l’Església. Novolem donar lliçons ni definicions deres, però tampoc creiem que l’evangelisigui interpretable de tantes maneres.És impossible la vivència de la nostrafe en Jesús de Natzaret sense un com-promís absolut amb els més dèbils,compartint la vida amb ells» (Q.3).

«Per història em sento membre delmón obrer i sempre del món obrer méspobre (avis, pare, el poble d’on venim).Necessito que el col·lectiu de CO tin-gui sentit... això ha de tenir sentit!»(Q.12).

15

2.1.2. Les primeres experiències delcontacte amb el món obrerPer diferents raons el col·lectiu ressaltala duresa del xoc en incorporar-se almón laboral a l’empresa o taller. Primerles dificultats inherents a la vida obreraper a aquells que no hi estan acostumats:horaris difícils, llevar-se a les cinc o lessis del matí, el torn de nit o canvi detorns, arribar a casa tard, cansats i ambson, el fred, les llargues distàncies a leszones industrials, el transport públic,l’experiència de la limitació personal fí-sica, psicològica o en tots sentits. A din-tre del taller, l’explotació i les humilia-cions, de vegades del capatàs, que ettracta com una peça, o dels mateixoscompanys que resisteixen més, o elsacomiadaments, en contrast amb la par-ròquia on eres algú i tenies la vida asse-gurada.

«Però, com a contrapunt, “t’hi trobesbé” “palpes” que ells són els teus, i ésaquí on neix l’amistat. “La forma de sercapellà” t’havia distanciat de la gent...,aquí no ets el “cura” sinó un més, haspassat de ser l’”home-religiós-per-ofi-ci”, a ser una “persona normal” [...] Ésel que has triat, has d’acceptar-ho, hasdeixat lideratges, ets al mateix nivellque ells [...] vas fer l’opció de no ser“cura” ets simplement un peó. Et tocaescoltar els acudits de dones, de se-xe, de capellans, de l’Església, delspolítics [...] molt sovint no saps què fero què hi fas allà, et domina la sensa-ció d’impotència i de solitud» (Q.3).

«Començo en el món del treball (sen-se permís del bisbe) aprenent a pintarcotxes, experiència dolorosa per l’e-dat, davant de noiets que en sabenmolt més que no pas jo» (Q.14).

El contacte amb el món obrer i la po-bresa els ha canviat. No es tracta d’anara “ajudar”, sinó de “no poder” ajudarperquè ets pobre.

«Déu m’ha canviat a través de la me-va pobresa. Ens guiem per l’esquemaburgès d’anar a ajudar. L’únic que etpot canviar és el pobre que et trencal’esquema burgès i eclesiàstic, sem-pre distant, compassiu. [...] Els margi-nats poden ser bojos però no rucs. Deprimer et busquen com una mamella.Però en un segon moment, a qui ac-cepten? a qui estimen? Entres en unterreny d’amistat profunda i de quasimística. T’han canviat. La clau deu es-tar a saber estimar el que no té apa-rences d’estimable, com el servent deYahvé. Han de saber que no vas ambsegones. I, a més, potser no l’enganya-ràs, però a dintre teu pot seguir l’acti-tud “d’ajudar”, i això fa mal. Nomésquan això cau, quan no ets ningú,aleshores ja no vénen pel favor quebusquen sinó per la teva tendresa.Aleshores ja podeu ser amics» (Q.11).

«La vida obrera simplifica –purifica– ienriqueix moltes coses. Ens ha ajudata gaudir de les coses quotidianes id’espais de felicitat “barats”, però so-bretot fa més neta la relació amb elsaltres. És possible “encarnar-se” en elmón de la pobresa i la marginació, i enel “com fer-ho?”. Perquè vius entre lapossibilitat de tenir poder i no voler te-nir-ne, entre l’actitud més ”profètica” ila més ”possibilista”, entre l’Església iel Regne» (Q.5).

«A desgrat de la incomunicació de lanostra vivència de fe, el cas és que enssentim profundament vinculats aaquesta gent senzilla que ens envolta

16

al treball i al barri, on es va consumintla nostra vida. Aquest lligam humà ésun element molt fort que vivim i sen-tim, i és potser la motivació més fondade la nostra vida. Volem estar presentsen aquest món obrer on ens ha portatla nostra història i el nostre compromísd’estar amb els pobres» (Q.4).

«A vegades notes que la relació ambels companys és massa dèbil, ets poctransparent, no tens amistats serioses.Per contra, quan t’hi llances de ple, enun primer moment notes una certamanca d’equilibri interior (com un car-gol passat de rosca), se’t redueixen elsespais de pregària, de lectura, de con-reu interiorW» (Q.5).

2.2. Ser capellà2.2.1. Sacerdoci “de frontera”Costa esbrinar la ”identitat” del sacer-dot. En el sacerdoci institucional hi hamolta ”usurpació” del que és senzilla-ment sacerdoci comú a tot fidel. La fi-gura del capellà té encara un fort ascen-dent social: té estudis, té possiblescontactes polítics i culturals, té les es-patlles cobertes i forma part del cos cle-rical.

«Quina incidència té el que és especí-ficament obrer en el nostre sacerdoci?Sent obrer, el sacerdoci deixa de seruna activitat “professional” i agafa totala persona: vius una plena dedicació,no mesurada pel temps laboral-pasto-ral al qual hagis de dedicar el cap i lesmans, sinó per tota una situació vitalen la qual, a més, hi queden involu-crats el cor, els ronyons o el fetge [...]Això et fa sentir “capellà” d’una mane-ra nova, que no pots definir, però que

és certament més profunda queabans» (Q.3).

«El nostre sacerdoci és “de frontera”,un peregrinar pel món i amb dubtes. Elmón obrer ha incidit en cada u de no-saltres, i en el nostre sacerdoci. Noens ho “proposàvem”, ha “sortit” així,hem fet un camí, hem canviat com apersones, i de retruc com a capellans.Vol dir que, a desgrat de les diverses“interpretacions sacerdotals” que hi haentre nosaltres, tenim una manera defer i una sintonia profunda, no som ca-pellans en el món obrer, sinó obrers icapellans» (Q.9).

«El meu “ser capellà” és el treball ma-nual. Si volgués podria triar guanyar-me la vida d’una altra manera, però hetriat estar amb ells» (Q.14).

«El ministeri està al servei del Regne.Si fos possible fer la distinció entre larealitat del Regne –“res”– i la seva vir-tuositat externa –“sacramentum”– di-ria que el treball ens ha centrat en la“res”, més que en el “sacramentum”,som més homes de vida que de sa-graments» (Q.8).

«Sempre he vist el sacerdoci ministe-rial com un “signe” sagramental, tant siexerceixes les funcions com si no, tant“signe” en el treball com en la litúrgia»(Q.14).

«Més que anar donant voltes sobre lamanera de ser del capellà, és més im-portant viure i compartir la fe, la per-sona de Jesús, l’encarnació. Aquestaés la qüestió vital, ja que la vida se’nsescapa i en ella ens ho juguem tot»(Q.9).

«El xoc és quan comences a conèixeren pròpia carn la vida dura de l’obrer.Vius tensions en el treball [...] alguns

17

senten la vergonya de ser capellà, o ettornes suspicaç amb les persones queet valoren pel fet de ser-ho. Se’t can-via el teu univers d’afectivitat, fins i totla manera de relacionar-te amb la do-na. És viure l’Encarnació i tenir cons-ciència d’anonimat. Aleshores t’ado-nes de la situació de privilegi que etvenia per ser “capellà”. Més encara, nosolament se’t canvia la manera de ferde capellà, sinó d’entendre la vida:més capaços d’entendre la feblesa hu-mana, major unificació interior, majorcoherència entre el creure i el viure,major llibertat. [...] D’altra banda, aviatet cau l’idealisme amb el qual veies elmón obrer, al costat de l’entrega hiveus l’egoisme, tancament, mentida,esquirolatge o afany de pujar. Peròt’hi trobes bé compartint aquesta po-bresa radical, tan de fons. Has deixatlideratges i et trobes al mateix nivell dela majoria de la gent. Tu també ets pe-cador» (Q.12).

2.2.2. La Carta als HebreusLa lectura de la Carta als Hebreus (2,17-18 i 10,4-20) ha sigut per a ells una re-velació del sentit de fons del sacerdoci.Parteix de les “funcions” rituals dels sa-cerdots del temps de Jesús, que Elltransforma en vivències. Crist és sacer-dot a través de tota la seva vida. En Ellla “vivència” sacerdotal queda contra-posada a la pura “funció” sacerdotal. Noés un ”funcionari” que fa culte, sinó queviu sacerdotalment.

«Ell, doncs, col·loca en el seu lloc lafunció que fèiem “com a capellans”: jano hi pot haver més sacerdots a l’estilde l’AT, sinó a l’estil de Crist. Nosaltresno podem ser altra cosa que seguidors

d’Aquell que ha assumit la realitat hu-mana tan a fons».

«El món obrer ens ha ajudat a evolu-cionar com a sacerdots: no ens quedares de la mística del “segregatus”, somfets de la mateixa pasta. Estar “ficat”en la vida normal de la gent és el quedóna major valor al “sacerdoci”. Potser fins i tot que et sentis més sacer-dot a la fàbrica que enlloc» (Q.3).

Però, a partir d’aquesta visió del sa-cerdoci del Crist, en el col·lectiu de COhi ha com dos accents en la seva vivèn-cia, els que accentuen la funció missio-nera del ministeri i els que posen l’ac-cent més aviat en la reducció d’aquestafunció.

«El capellà és l’home de Déu, de la fei dels altres, per acompanyar. I és ai-xí, assumint plenament la humanitat ila dinàmica del món obrer, que vius isents aquest “sacerdoci real”. I penses–sobretot en situacions molt fotudes–en el “misteri ontològic” que suposa re-collir aquesta vida, amb les seves in-justícies, per presentar-la i oferir-la alSenyor. [...] El cas és que en les nos-tres experiències hem perdut molt delsacerdoci “cultural”, i s’ha tornat coml’expressió d’una experiència vital. Elnostre procés ha estat anar descobrintvivencialment el valor de la vida i de lavida en el món obrer: a les galeres d’a-quest món» (Q.3).

«El fet que et coneguin com a capellàcausa una certa alegria o admiracióesperançada: “si tots fossin comaquestW” és el primer que sents. Elsol fet que un capellà, que és un sím-bol de fe, es posi a treballar, impregnatot l’ambient del taller, àdhuc davantdels no creients. Només treballant,

18

doncs, ja exerceixes el ministeri sa-cerdotal. Però la polarització de la gententorn de la figura del capellà és tre-menda [...] Seria millor que diguessin:“si totes les persones fossin comaquesta...”. La Carta als Hebreus vamés enllà dels “ministeris” del passat idels “testimoniatges”, planteja una re-alitat més fonda. Això que vivim no ésper a “ser testimoni” sinó que és unavivència amb densitat per si mateixa»(Q.3).

«Tot el que creies tenir clar sobre l’e-vangeli, per la formació que has rebuti l’experiència anterior, resulta quequan surts al carrer sense proteccionsno saps què fer ni com manegar-te.Ens van formar per parlar i per dirigir.Però quan no ets ningú més que elsaltres, què dius?, com comuniques lateva vivència obrera-evangèlica? la te-va vivència obrera és la mateixa delsaltres, i la teva vivència evangèlica elssembla romanços. Com puc demanara un company que no sent el mateixque jo que entengui la meva mística?La mística de la renúncia només és delque ha tingut alguna cosa, però, i elque mai ha tingut res?» (Q.3).

2.3. Ser contemplatius2.3.1. Espiritualitat “d’encarnació”Han viscut una espiritualitat d’“en-carnació”. Al començament anaven a“encarnar-se”, ara ja saben que són “dela mateixa pasta” que el món obrer. Éstota una altra situació. Abans parlavend’“opcions”, ara hi són. L’itinerari espi-ritual ara és al revés, ara es tracta de com“accepten” el que els ve donat per la vi-da per la qual van optar.

«És com un “digerir” interior, necessi-tat de viure la fe amb major profundi-tat, major cultiu de la vida interior.Podríem dir que és una espiritualitat:

– de “desert”, d’estar amb els pobresper trobar-hi Déu, quedes despullatde seguretats, et porta cap a una ma-jor simplicitat, l’evangeli se’t redueixa tres o quatre coses molt fonamen-tals.

– “escatològica”, mirem enllà, ens hapassat com a Jonàs, hem après a re-lativitzar els nostres temps, ja no bus-ques resultats palpables, no “espe-res” res de l’immediat, de l’eufòriaprimera hem passat a una constàn-cia més grisa, però més madura i se-rena.

– de “compartir”: hem entrat a formarpart de la “feblesa” humana, dels debaix. Però és una feblesa comparti-da, saps que no ets ningú i que no-més és possible avançar si ho femjunts.

– des de “la vida”. En el món obrer,Déu es manifesta d’una forma moltconcreta, i hem après a llegir-lo i tro-bar-lo a partir d’aquestes “formesconcretes”. Barrejats enmig de la re-alitat, allà hi vius Déu, has après a serun contemplatiu a partir dels rostresde la gent que t’envolta» (Q. 5).

«Intento trobar el sentit que pugui te-nir la meva grisa quotidianitat... I pen-so: és precisament aquesta “grisor” elque vaig triar entrant a formar part delmón obrer, allà on volia “enterrar-me”per trobar-hi Déu. Perquè saps queDéu està en aquesta grisor, encaraque no ho vegis, el Déu anorreat, gris.I constato que he après a compartir la“grisor” del “dia d’avui” (com el pa del

19

Parenostre): què tenim per dinar? quèet fa mal avui? com està la teva ma-re?» (Q.13).

2.3.2. La pregària: nus davant DéuSentir-se pobre és com estar “nu” da-vant Déu, amb tot el que ets i no ets.També davant dels altres cal “buidar-se”d’autoritat, “despullar-se” de poderigual a com Fl 2,6-11 s’expressa el “bui-dament” de Déu en Jesucrist. El nostrepunt de partida va ser el “buidatge” detota autoritat sacerdotal. Es tracta d’as-semblar-se a Jesucrist, «que no guardàgelosament la seva igualtat amb Déu si-nó que es va fer no res...».

«Només des del buidar-se és possiblela pregària. Si és així, l’oració és l’alède la nostra vida. Tots preguem. Sensepregària personal no podríem viurecom vivim, en la solitud, l’anonimat, in-capaços davant els problemes delmón, ni amb l’alegria que vivim i queens diuen que vivim. De fet, fins i toten el treball som contemplatius. Lapregària ocupa un lloc central en lanostra vida. Quan la teva vida no és laque saps que portaria Jesús, t’envaeixuna gran tristesa. Voldries que fosconstant la consciència de la teva re-lació personal amb Ell. Voldria que to-ta la meva vida fos una pregària»(Q.8).

«En la primera etapa feia una pregàriade cinc hores diàries, distribuïdes entemps fixos. Silenciosa: “Déu m’esti-ma”. En el món del treball alguns as-pectes de la “pràctica” religiosa s’hanacabat. Però no la consciència per-manent que Déu m’estima: una con-templació o la consciència habitualque Déu és amb nosaltres, i escoltar-

lo a través de tot. [...] Ara no necessi-to esforçar-me per buscar Déu, ara eltrobo. Era un esforç descobrir-lo en lavida. Ara, el trobo. Però a vegades emtrobo com a la intempèrie i pregant demanera desorganitzada, com sota unatenda de campanya i no en una “cate-dral segura”. És una fe de nòmada. Hearribat al convenciment que la pregà-ria depèn de l’actitud de vida que haspres. El tema no és pregar molt sinól’estil de vida que portes» (Q.8).

«Déu es fa buscar, em demana, és elPare que em desperta cada matí i aqui dono el meu oferiment de cada dia,“vingui avui el vostre Regne”. A vega-des estic ensopit o cansat i encara queno parli amb Déu, sé que Ell hi és, enla comunicació humana no tot és par-lar, també hi ha el fet d’estimar i elssenyals d’estimar. La pregària és unaqüestió d’amor. Com en un procés deparella, arriba un moment que les pa-raules sobren, però l’amor és més viuque mai. [...] M’he sentit molt fortamentestimat per Déu. En els esdeveni-ments durs (mort de la mare, del ger-mà, d’un company) mai he dubtat del’amor que Déu em té. He après a fiar-me en tot d’Ell i Ell sabrà el que vol demi. Sé que tot el que em passa a Ell liinteressa, el dolor, el mal, les alegries,tot el que em passa li interessa. Aixís’obre la dimensió d’acció de gràcies ide sorpresa. Tot d’una, l’alegria quetinc es transforma en acció de gràciesa Ell» (Q.8).

«A la nit, en ficar-me al llit, assaborei-xo el parenostre, a poc a poc, expres-sió per expressió. Prego de manera fi-xa a la nit, és el darrer que faig cadadia, encara que vingui cansat i ambson. I també en moments molt con-crets i de durada de rellotge, sinó tot

20

quedaria molt difús. És estar-me ambun “Altre” i referir-me a ”Algú”. Diferentde quan “penso”: pensar, penso tot eldia, però pregar és diferent. Parlo ambaquest “Algú” d’allò que em va preo-cupant (taller, barri, companys, sacer-dots obrers, la darrera alegria, la salutdel JosepW tot, tot). De vegades m’o-bligo a parlar en veu alta. El breviarim’havia ajudat molt, però s’ha anat es-vaint. [...] Procuro que quan prego(salms, evangeli, parenostreW), siguiJesucrist que pregui en mi a travésd’anar-lo descobrint: el Pare és tambéel meu Pare. Jesucrist és el camí i lavida de pregària més segura –no hohe descobert jo, m’ho diu Ell mateix–.Ell és el camí de pregària que et vacanviant» (Q.8).

«Vaig a missa a la parròquia, però, toti que no hi ha comunitat, m’agrada queun altre em digui a mi la Paraula deDéu, et despulla de l’egoisme, sé queno hi sintonitzo, però hi vas en plad’humilitat. Sant Francesc també hianava, no volia ser clerical. És bo pas-sar per aquest embut» (Q.8).

«Tinc necessitat de viure la fe ambmés profunditat, contrastant-la cons-tantment amb l’evangeli, de “veureJesús” i de referir-se a Ell en les difi-cultats d’avui. [...] Un afermament dela confiança amb Déu, una recercad’espais de silenci, de recolliment, depregària. Un major cultiu de la vida in-terior. Amb el convenciment que no hiha veritable edifici social sense unamaduració humana personal, i això re-quereix temps de pau i de calma. [...]També una certa prevenció a creure-’ns haver trobat el “tresor amagat”, jaque estem exposats a la feblesa i alserrors. Tal com l’Església ha caigut en

les temptacions, també hi podem cau-re nosaltres. Crist, que no hi sucumbí,acabà crucificat. Potser el nostre futurés també la Creu» (Q.4).

«M’agrada pregar sol, però necessitotambé pregar en grup, encara que es-tigui a la lluna. Estic enganxat i penjatde la pregària oficial, no acostumo afallar, i quasi que no sé fer altra cosa.Sort de la pregària col·lectiva, les mis-ses, la litúrgia de les hores... Pregarplegats només és possible si el grupviu en la transparència vers Déu. [...]L’esquelet de la meva vida és l’expe-riència religiosa, la mirada amorosa deDéu en Jesús» (Q.14).

«La vida que duc és de despullamenttotal, cultural i religiós. No et serveix deres ser capellà. El treball secularitza.De petit em trobava còmode en l’am-bient religiós. Ara de vegades he en-yorat un ambient “cristià”, perquè en eltreball no et pots expressar com a re-ligiós o com a cristià. Sóc cristià clan-destinament i només ho puc expressaramb algú. Per tant estàs també des-pullat davant Déu: no hi ha formes, calestimar-lo i prou» (Q.14).

«Aquest estil de vida no és possiblesense una profunda vivència religiosa,alimentada amb el suport d’altres com-panys que també viuen una mateixasituació fronterera i amb els quals pu-guis pregar, celebrar la fe, revisar lavida. Sense fer-ho contínuament icol·lectivament difícilment es pot man-tenir la fidelitat a Crist i a la classeobrera. La nostra vida de capellansobrers va necessàriament unida a lacontemplació, a estar contínuament al’escolta de Déu, a una actitud habitualde pregària que reculli el que es viu,ho refereixi al Crist i ho torni a la vida.

21

On és Déu entre aquesta gent tan ai-xafada per la vida? Qui es recordadels accidents laborals, dels acomia-daments i tancaments d’empresa, dela manca de condicions, de les horesinterminables en els alts forns?»(Q.9).

«On és Déu, entre aquesta gent tanesclafada per la vida? Acostar-m’him’ha proporcionat una experiència deDéu, del Déu-pobre, que no havia tin-gut abans. Els meus esforços d’abans,d’autocontrol, d’austeritat, de conver-sió, em creaven tensió. No en sabia.En canviar la perspectiva des de laqual miro el món, se m’ha canviat lamateixa visió del món.Ara sóc més ca-paç d’entendre les Benaurances: elRegne de Déu és on no hi ha res i enels que són no-res. Qui s’identifiquiamb això, canviarà, Déu el canviarà.La mística és aquí» (Q.5).

2.3.3. MísticaAllò que anomenem “mística” no tenenper què ser experiències reservades aprivilegiats. La paraula “mística” témolt d’experiència fonda, d’entrega, detotalitat, de plenitud. Surt de dins, ca-dascú la viu de la seva manera. El revo-lucionari viu la mística de la lluita i alli-berament. L’enamorat de Déu viu lamística de la fe.

«Tot això, la nostra vida, la pregàriaque respirem, és mística? Hem viscutuna mística de pobresa però també dellibertat i d’alliberament. Tot el que araem fa ser on sóc i fer el que faig és laconvicció que Déu està amb els po-bres. Mística és estar amb la gent,compartir. Déu està amb els pobres ijo en sóc un. Déu està amb els pobres

i els vol feliços, Déu em vol feliç.Compartir això des del fons de l’ànimaés mística. T’omple de joia veure comles Benaurances et confirmen que elspobres posseiran la terra per feliços.És una mística que em fa feliç tambéa mi i em dóna una joia profunda, quem’agrada poder comunicar i compar-tir» (Q.11).

«El que et va unint a Ell és una relaciócada cop més profunda, més enllà dela relació de “donar” i “rebre” [...] quèés el que Déu em dóna? [...] potser ca-minem pel camí dels místics, tot i quea vegades et surt de dintre, com aJesús, el “perquè m’has abandonat”?»(Q.8).

«Si faig de fuster, si celebro, si faigd’infermer... tot és deixar-se amararpel fet que Déu estima el món, quem’estima, que m’atrapa, que m’ena-mora, que m’interpel·la, que em can-via, que em converteix» (Q.12).

2.4. Viure el Regne2.4.1. Trobar-hi DéuLa preocupació dels capellans obrers secentra en el Regne, no en l’Església, quenomés és instrument al servei del pro-jecte de Jesús. L’anunci de la paternitatde Déu és una crida a viure la filiació di-vina i la fraternitat humana. Això pro-voca una major capacitat de “sorpresa”,d’”admiració” i “alegria”. “La glòria deDéu és la felicitat de l’home”, diu santIreneu.

«La meva convicció és que crec de de-bò que Déu està cada dia entre els po-bres. Déu parla. Sant Francesc deiaque quan anéssim a terres de sarraïns

22

només servíssim, sense predicar.Estic fent de peó d’un paleta àrab»(Q.14).

«Des del món del treball s’entén mésquè vol dir la Creu del Crist i tot l’E-vangeli en pes: on és el savi?, el cul-te, el pensador? Nosaltres proclamemCrist Crucificat, escàndol per alsjueus, estupidesa per als gentils, jaque l’estupidesa de Déu es més sàviaque els homes, i la debilitat de Déu,més poderosa que els homes (1Cor1,18-25), o també “Ell, essent ric es vafer pobre per vosaltres” (2Cor 8,9). [...]El fet de creure se’t redueix a una co-sa molt simple: Déu, Crist i la seva ex-periència en la història. “Simple”, però“definitiu”. Aquesta manera d’entendrel’evangeli te la creus, ells t’hi han aju-dat. I comences a entendre que sercreient vol dir “estar amb els oprimits”.Des d’aquí rellegeixes la història deJesús, i passes d’un “Déu-perfecció” aun “Déu-a-la-creu” que pren partit pelspobres...» (Q.3).

2.4.2. El RegneTots han seguit un camí diferent. D’aquíels diferents tarannàs a l’hora d’afrontarla dialèctica entre Església i Regne, pro-bablement amb més tensió segons lesreferències sagramentals. Potser la ma-jor diferència es dóna entre aquell quediu que l’Eucaristia “li serveix per ado-nar-se que encara no estima a tothom” iqui diu que aquest “estimar a tothom ésprecisament el que ell troba en l’Eu-caristia”.

«L’Esperit Sant, “vessat arreu delmón”, ens porta a centrar-nos en elRegne, a estar atents a la presènciade Déu en el món. Abans posàvem la

distinció entre “creients” i “no creients”.Potser arribarem a descobrir que elque hi ha de fons és el misteri de llumsi tenebres, o que el Regne de Déu es-tà ja “enmig vostre”. Per això cal:

– Viure el Regne al bell mig del món,a través de l’experiència concreta,perquè aparegui el Regne de Déu,que és Regne dels pobres, i això vol-drà dir estar al cas de les coses méssenzilles de la vida: vetllar per la ger-manor, la fraternitat, establir rela-cions personals, ser sensibles al pa-timent.

– Viure el Regne també a l’interior del’Església, procurar que l’Esglésiaestigui oberta al món, que no sigui unmuntatge de poder, abocar més es-forç en l’evangelització que en la sa-cramentalització, personalitzar la fe.

– Viure el Regne com a mística de lacomunió universal. La inclinació ac-tual d’una part del jovent vers ten-dències dretanes o espiritualistes fapensar que ens cal arrelament en lamassa.

– Viure el Regne en el present, ja queés el present el que està carregatd’escatologia: si comuniquem amor,si els pobres “són salvats”, això té fu-tur. Recordem que “qui busca la se-va vida la perdrà...” (Mt 10,39), “no uspreocupeu, doncs, pel dia de demà...”(Mt 6,34), “Busqueu primer el Regnede Déu i fer el que ell vol" (Mt 6,33).

Creiem que el Regne de Déu és pre-sent entre nosaltres perquè “els cecshi veuen, els coixos caminen, els po-bres són evangelitzats" (cf Lc 4,18)»(Q.4).

«El nostre itinerari de capellans obrersens ha portat a formar part d’un poblei a estar amb la gent d’igual a igual,

23

sense ser un “personatge” per raó delsacerdoci. Som “un més” entre el po-ble. Ens trobem lligats a un veïnatge,un treball, unes humiliacions, unes in-justícies... i és compartint aquestaduresa que intentem construir el Reg-ne. Amalgamats amb el poble, hi hemdescobert els valors del Regne. Entrenosaltres hi ha qui té més una presèn-cia foucauliana, altres són més activis-tes. Tot i que molts de nosaltres hemtingut un cert paper destacat en coo-peratives, sindicats, associacions deveïns, o entre marginats en general, te-nim recel a ser ‘protagonistes’» (Q.5).

«Al bar parlo amb set o vuit personesque estan soles. Sempre és la matei-xa gent, ens coneixem i ens relacio-nem, és una comunitat humana moltmarginal. [...] Em sosté una mena detossuderia, d’esperança que és possi-ble viure la vida del “petit”, i des d’aquíviure l’experiència de Déu i del germà.Aquesta vida dels “petits” és a més elque viu la majoria de la gent, i a partird’aquí coneixen Déu. Fou l’experièn-cia original de sant Francesc i els seuscompanys, quan, per exemple, vivienuna “alegria profunda” “enmig delfred”. [...] M’he sorprès que ja no faigel que feia, sentir-me cofoi d’estar ambels pobres. Sento que això és pecat.Ho he utilitzat per justificar-me. Quanja no ho sents així, el pobre se’n refia.Mentre no he caigut d’aquí no hem po-gut fer camí junts. I des d’aquí crecprofundament que amb tota la sevaautodestrucció els valors del Regnecontinuen vius» (Q.9).

«Aquest ‘anonimat’ pot cansar, semblaque no vagi enlloc. Però a vegadesveus –com en un llampec- que el quehas dit o fet ha estat acollit, compartit,viscut, o que has fet de senyal indica-

dor “És un bon paio que creu en Déu”.Aquesta és la nostra aposta: creiemque el camí és treballar pel Regne. Elnostre paper és com el dels profetes:dir el que hem de dir i fer el que hemde fer, sense voler universalitzar lanostra experiència. Ni nosaltres po-dem renunciar a la nostra vivència–autèntica– ni podem imposar-la alsaltres» (Q.9).

«A vegades vius èpoques de perplexi-tat (se’ns han desmuntat tantes co-ses!). Però no pots tornar enrere. Calreformular la situació a partir de la ma-teixa perplexitat. El curiós és que si hofas se’t confirma la convicció primera(com li passà a la samaritana). I totperquè segueixes veient com un ”fetprimer” que el lloc de Déu és el móndels pobres. D’aquí que continuesamb la mateixa passió pel Regne delCrist i pel Crist del Regne. Malgrat eldesconcert, segueixes obstinadamentcreient i apostant per un món nou. [...]Neix aleshores una fidelitat a la vida talcom és. [W] És una fidelitat al com-promís amb aquest món, una “obe-diència” –fins a la mort– a la vida i a lacondició humana. D’aquí aprenem“Qui” és Déu. Com Jesucrist, que “perobediència aprengué a captenir-secom un home qualsevol, i en aquestcamí aprengué “qui era Déu”. Potserés el que ens passa a nosaltres: hemdescobert un “camí de Déu” enmig delmón, el Regne, tot i que a cada pashàgim d’interpretar el camí» (Q.5).

2.5. Viure l’Església2.5.1. Institució i comunitatDes de la condemna de Pius XII el 1954obligant a abandonar les fàbriques, la

24

institució els ha jugat males passades,desconeixement, condemnes i indife-rència. Sovint criticats com ingenus oinconscients. En algunes diòcesis fins itot sense figurar als anuaris.

Dol la incomprensió i la dificultat dedialogar amb els propis companys ca-pellans. No saben com explicar la sevaopció. Sovint viuen contradiccions ambel món de la parròquia: alguns contra-posen la “pastoral de la sacramentalit-zació” (que en diuen de “conservació”)amb el seu compromís laboral a l’em-presa. Les seves preocupacions i el seullenguatge no són els seus: sacramenta-lització, catequesi... Voldrien en canvipoder compartir les seves reflexions so-bre el ministeri, la seva visió del lide-ratge sacerdotal i del poder. Voldrien endefinitiva poder exercir el seu ministerientre els obrers sense haver de defensar-ho contínuament com si haguessin defer-ho d’amagat. Però no abandonen.Constaten haver-se trobat com a margi-nats dins de la mateixa Església pel fetde treballar manualment. També perpart d’ells s’ha donat un allunyamentprogressiu de les instàncies oficials.

«Aquesta Església lligada al poder iallunyada del món obrer no és la ins-titució evangèlica, "comunitat de po-bres", que anuncia a Jesús. La jerar-quia i algun sector amb poder hasegrestat el Déu dels pobres per al seuservei. Vivim situats al cor mateix de laincomprensió, hi ha un fossa de sepa-ració entre Església i poble, el que lainstitució diu no interessa a la gent,aquesta Església té por del món, dels“sense-poder”, de viure a la intempè-rie. [...] Hi ha gent cristiana (i no solstibada, que no t’estranyaria ni t’impor-

taria tant) que et rebutgen o et veuencom una cosa estranya, “un mossènque no és mossèn”, dubten de les te-ves opcions o les critiquen oberta-ment. I al bisbat, encara que participisen alguns organismes, vius com igno-rat» (Q.4).

Si la jerarquia acceptà amb dificul-tat la conversió de sacerdots en obrers,més difícil encara seria l’acceptaciód’obrers com a sacerdots. A Barcelona,durant uns quinze anys, els joves obrersque volien ser capellans, sense haver dedeixar el seu treball seguien un procésde formació intel·lectual i espiritualadaptat per ser ordenats preveres. S’a-nomenà ESMO o “Encaminament Sa-cerdotal des del Món Obrer”. Aquellaexperiència, facilitada pel cardenal Ju-bany, avui ha desaparegut. Alguns delsmembres actuals del col·lectiu es pre-gunten:

«No hi ha un canvi d’orientació en laformació dels que han d’esdevenirpreveres? Què se n’ha fet, de l’ESMO?Jo vaig ser ordenat sacerdot quan jatreballava a la cooperativa. El dia del’ordenació el bisbe Jubany va afirmara l’homilia que la meva ordenació, sentja obrer, era “inspirada per l’EsperitSant» (Q.14).

2.5.2. Comunitats petites

«Tots tendim a compartir la fe ambaquells grups on són possibles les re-lacions de persona a persona i on esmanté la porositat amb el món obrer,eclesial o no. Son aquells petits nuclisque no es limiten a coincidir en ocasiód’un acte litúrgic, sinó que volen “tro-bar-se” per posar en comú la vida i la

25

fe en Jesús. Tothom es coneix pel seunom, tal com som coneguts per Déu,no parteixen de la teoria sinó de la vi-vència de la realitat; s’esforcen per po-sar en pràctica allò que creuen. Els iti-neraris que ens han portat a formarpart d’aquests grups d’església son elsmateixos que ens han portat al móndel treball. Vivim l’església a les co-munitats com una església a la voradel poble, però sense trencar el con-tacte amb l’Església universal. És unaesglésia a escala humana, grups deJOC, HOAC, ACO, o grups implicatsen el treball, grup de capellans al tre-ball, nuclis de convivència. En tots ellseviten ser hipercrítics amb l’Esglésiainstitució o quedar tancats en sí ma-teixos, cal un esforç per coordinar-seels diferents grups semblants» (Q.4).

«No sabem ni podem viure la fe sols,necessitem dels altres. La vivim engrups de poques persones que enssolen eixamplar. En aquests grups hitenim uns lligams seriosos per com-partir la vida i la fe. Tampoc no hi anema “fer una tasca”, sinó a compartir comun membre més. [...] L’opció de “bai-xar” del pedestal, de no ser ningú ambautoritat, ho aprens en el treball i des-prés es va traslladant a totes les rela-cions. Al treball, el companys no et do-nen la raó pel fet de ser capellà, i a lacomunitat de fe, tampoc. Això fa quese’t baixin els fums de cop.[...] Semblaque t’empobreixes, que perdis brillan-tor, però a la llarga és un procés quet’ha enriquit» (Q.9).

2.5.3. Testimoni i evangelitzacióInstauren una ruptura amb el model he-retat de la història. Defineixen la sevaacció evangelitzadora com una pràctica

“solidària, profètica i missionera” (IVªTrobada Europea). Viuen la tensió entrela rigidesa de la institució tancada sobresí mateixa i les exigències de la fidelitata la paraula de Déu viscuda entre elsobrers, amb la convicció que l’evange-lització autèntica comporta la plena par-ticipació en la vida del poble en què l’e-vangeli és anunciat.

«Amoïna que, ja que comparteixes lavida amb els companys del món obrer,no hi puguis també compartir i celebrarplenament i explícitament la fe queportes al pap. T’adones que també ésdiferent l’estil de vida: no fas “hores”,ets solter, ets amb ells, però no sapsfins a quin punt “ets com ells”. Els com-panys de treball, pel seu cantó, tam-poc entenen que hagis triat viuremalament tenint la possibilitat d’apro-fitar-te del teu “poder de capellà”. [...]igual que passà amb Joan o Jesús etpodran criticar per “beneit”. Així, el teutestimoni està condemnat a quedar“nebulós”» (Q.4).

«Hi ha qui s’”enlluernà” amb el movi-ment obrer a l’època de la clandestini-tat. D’altres, per una nova manera defer església, lluny de privilegis. [...] Unsi altres visqueren aquella eufòria en uncert clima d’heroisme personal i, tot ique això ha passat, no ha portat a cap“desencant”. Ara és diferent, ara “ets”en el món dels pobres, havent-te des-pullat de poders, lideratges, persona-lismes, dogmatismes. [...] I constatesque “des d’aquí” retrobes l’evangeli i atu mateix, i veus per on passa la his-tòria de la salvació, malgrat que nocoincideix amb els esquemes que te-nies. [...] En no anar lligada a l’”èxitpastoral”, la nostra vida de fe és mésgratificant i natural. Vivint de la Paraula

26

i la vida, l’evangeli “lliga” amb el quefas, si ets coherent ja hi ha testimoni,no cal que ho busquis, vius amb méspau que abans, ja no et preocupa elque digui Ratzinger, sinó la teva cohe-rència fent el que pots. No som “pro-gressistes” en el sentit d’acomodar-nos a les formes del món, sinó mésaviat “retrògrads” pel fet de voler tor-nar a les fonts del ministeri encarnatde Jesús» (Q.5).

«La qüestió no és si convencem o nola gent, sinó preguntar-nos què és elque m’aguanta a mi, perquè tot el quevisc forma part d’una opció: en la ma-nera de tractar la gent, al barri, al tre-ball, en els moments d’il·lusió o de di-ficultat, o de dir: “Mira, jo crec en Déu,què vols que t’hi digui?» (Q.12).

«Abans “evangelitzar” era “parlar”. Ara“evangelitzar” és “compartir”, salvar-secol·lectivament. Evangelització no ba-sada en “la Paraula” sinó en “laPresència”. Per això, des de la místi-ca de la pobresa, “pastoral” obrera voldir sobretot compartir» (Q. 3).

«Hem renunciat a “tenir ramat”, peròno a ser testimonis de la fe en Jesúsenmig del món. “Ser enmig del poble”és la primera i essencial condició delfet de ser creient. Compartir, estar, serun de més, no tenir “ramat”. La pasto-ral habitual és de “conservació”, no de“missió”. D’aquí la potenciació de ca-tequistes i la tendència a marginargent “en punta”, que xoca amb la pas-toral oficial. Per nosaltres “missió” voldir sentir-te “enviat” cap a fora per unDéu que ja “és fora” i que et fa “estarpenjat”, amb el cor obert, a tot el quepassi a fora. És Jesús qui ens “mis-siona” a tots... La referència a Jesúses quelcom que t’agafa d’una manera

radical, profunda. tan íntima i profun-da que coincideix amb la pròpia “lli-bertat” de ser i de viure. No anem a“ensenyar”, som allà per “estar” sim-plement, per compartir duent a la pràc-tica allò de “baixar de la condició divi-na» (Q.5).

2.6. Viure feliçEl to de felicitat vital que respira el col-lectiu és el millor termòmetre de la se-va salut espiritual, de la consciència deldeure complert, de l’acceptació humilde l’espai reduït que la jerarquia els hareservat a l’interior de l’Església, peròtambé del reconeixement rebut per partdels companys obrers –creients o no– albarri i als llocs de treball. Són vides con-sagrades a la construcció del Regne. Lesseves trobades són d’una alegria serenai compartida, un sòlid “matalàs” psico-lògic que com a col·lectiu els ha permèsaguantar temporals. No es preocupenper la pregunta que per a qualsevol se-ria important: «Ens fem grans junts,quin futur tenim com a CO a l’interiorde l’església?».

«Vivim la nostra situació amb alegria,tot i que sabem que per part de la je-rarquia és una opció desestimada. [...]Mai no hem tendit a expressar la nos-tra experiència amb formes agressi-ves o molestes o com si fos l’única.Tampoc anem per la vida volent donarlliçons, vivim i transmetem una vivèn-cia del seguiment de Jesús en to po-sitiu, optimista, més alegre i més a fa-vor de la vida. Tampoc acostumem aadoptar postures de destralers» (Q.7).

«Tants anys de tocar el món obrer, enshem ”empestat” de la seva vida i la se-

27

va cultura, “no som els mateixos queabans”. Nosaltres ho notem, ho notenels altres i ens ho diuen. I també haanat creixent en nosaltres i en els queens coneixen que “ja no sabríem viu-re d’una altra manera”. Estem “aga-fats” per dins, i això és el que dónasentit a la nostra vida en el Crist. [...]Fins i tot el nostre llenguatge ha can-viat. Abans era més simbòlic, ara ésmés concret, fet del quotidià i de co-ses petites. Semblantment ha canviatla nostra pregària, ara més espontà-nia, anant cap al treball, a partir delconcret, en certa manera és un diàlegamb un Jesús més històric, més pro-per, menys manipulable ideològica-ment» (Q.5).

«La nostra preocupació central ha si-gut la presència de la fe en el mónobrer. No ens preocupa la continuïtato no de la nostra “herència” de cape-llans-obrers, i ni tan sols la de cape-llans a seques. La finalitat no és la con-tinuïtat de la nostra experiència, sinóviure evangèlicament. Si l’objectiu ésel “futur”, aquest es converteix en la fi-nalitat, i la nostra vida només és unmitjà per aconseguir-ho, però si la fi-nalitat és viure evangèlicament, el “fu-tur” en serà una conseqüència. Anemper aquí» (Q.9).

«Avui, la majoria som jubilats i pensio-nistes. Visc la penúria d’una jubilaciópetita. Això fa angúnia i ràbia.

Vivim amb pensions pobres. Per l’e-dat, alguns de nosaltres passarem ho-res a les llars d’avis, com qualsevol an-cià o jubilat, no ens diferenciem deningú. Això ens dóna força, tot i viurea la intempèrie, no lligats a res, sensefronteres. Fonamentalment, creiem enJesús. Mai “pleguem del tot”, malgratviure a “ple aire”, no aferrats a ”princi-pis” inamovibles sinó al ritme canviantde la vida i de les relacions horitzon-tals. Ja t’agradaria preveure i planifi-car, però també valores aquest conti-nu deixar-se sorprendre per la vida»(Q.20).

Heus ací un bonic resum de tota unavida:

«Per a mi el treball manual ha sigutel “lloc sociològic”, “lloc teològic”,“lloc polític”, “lloc eclesial”, “llocpastoral” i “lloc de goig i de pau».

Aquest és, en última instància, elsignificat real de l’experiència dels CO:si ells van inaugurar un nou estil sacer-dotal fou perquè, més profundament,volien un nou estil de vida cristiana, encondicions desconegudes fins aleshoresper a la tradició cristiana. En un esforçmissioner que ha de ser sempre de total’Església, laics, capellans i jerarquia,ells van assumir la part que els tocava.

Els en donem les gràcies!

28

ANCEL, Alfred; Mis cinco años de obispo obrero, ed. Estela, 1963.PÁMPOLS, Ramir i altres; Curas obreros, Barcelona, Cristianisme i Justícia, Quadern núm. 17 (1987).POULAT, Émile; Une église ébranlée, París, Casterman, 1980.PÉREZ PINILLOS, Julio; Los curas obreros en España, Nueva Utopía, 2004.TABARES, Esteban; Los curas obreros, su compromiso y su espíritu, Nueva Utopía, 2005.RAMBLA, Josep Mª; Dios, la amistad y los pobres. La mística de Egide van Broeckhoven, jesuita obrero,Santander, Sal Terrae, 2007.CORRALES, Xavier; De la misa al tajo, Universidad de Valencia, 2008.CENTENO, José; DIEZ MAESTRO, Luis; PÉREZ PINILLOS, Julio; Curas Obreros, Herder, 2009.

29

BIBLIOGRAFIA

30

Q ESTIONS PER A LA REFLEXI

El quadern té dues parts. Una primera on s’exposen l’origen, sentit i algunsdels avatars històrics del moviment del capellans obrers, i una segona part ones dóna la paraula al testimoni i l’espiritualitat dels protagonistes d’aquestahistòria.

Sobre la primera part:

1. De quina manera la forma d’evangelització dels capellans obrers hadeixat petjada en l’Església actual? Es tracta d’una qüestió puramenthistòrica, sense cap validesa per al moment present?

2. A què creus que són degudes, principalment, les dificultats que el mo-viment va tenir per ser reconegut i acceptat per la jerarquia?

3. La crida per part dels bisbes francesos a l’obediència feta en la co-municació del 19 de gener de 1954, et sembla justificada? Què creusque va moure els uns a acatar la decisió i els altres a declarar-se in-submisos?

Sobre la segona part:

4.Què destacaries de l’espiritualitat que expressen els capellans obrersi que va sostenir la seva missió durant anys?

5.Consideres que es tracta d’una espiritualitat vàlida per al nostre temps?Quines formes podria tenir avui aquesta espiritualitat?

6. Hi ha lloc en la nostra Església i societat per a un tipus de sacerdocicom el que van viure o van intentar viure els capellans obrers?

7. Què hauria de canviar en la nostra Església per a fer possible unaespiritualitat com la que exposen els testimonis de la segona part delquadern?