Unitat 4.Unitat 4.El Moviment ObrerEl Moviment Obrer

C.Aranda & J.Manero

El terme moviment obrer podria definir-se om el conjunt d’actuacions i d’organitzacions que volen aconseguir millorar les condicions de vida i treball dels obrers.

Els orígens del moviment obrerLa societat industrial és una societat de classes, definida per la igualtat jurídica i la posició econòmica. És una societat dividida entre proletaris i burgesos.

Els burgesos són la classe dominant, juntament amb l’antiga aristocràcia. Defensen valors com el treball, l’estalvi, la propietat, l’herència, la cohesió familiar, l’ordre establert... Es divideixen en gran burgesia (experimenta un procés d’aristocratització), petita burgesia (artesans i comercians) i classes mitjanes (professionals liberals).

La societat industrial és també una societat urbana, producte de l’èxode rural. Les ciutats creixen i es remodelen, i són escenari de canvis polítics, socials, culturals i dels conflictes de classe. C.Aranda & J.Manero

La Revolució industrial comportà el sorgiment d’una nova classe social, el proletariat. Aquests, han de treballar a canvi d’un salari. Viuen en condicions duríssimes (de vida i de treball, i això comporta un conflicte permanent amb l’Estat i la Burgesia).

Els proletaris s’enfronten a males condicions de vida (alimentació, roba...) problemes d’habitatge, problemes d’escolarització (analfabetisme), al treball infantil, a índex molt alts de mortalitat (no hi ha cobertures socials ni sanitàries).

C.Aranda & J.Manero

L’excedent de mà d’obra fa que aquesta sigui molt barata. Així es troben sotmesos a llargues jornades laborals, amb males condicions de treball. La disciplina laboral és molt estrict. Les dones i els nens encara tenen sous més baixos. La legislació laboral és nul·la.

L’atur, les llargíssimes jornades, els salaris baixos, la dura disciplina laboral... Es tracta de problemes comuns. Prende consciència de l’explotació en la qual viuen és prendre consciència de classe. Aquest és el primer pas vers el sorgiment del moviment obrer (associacions) i la creació d’ideologies alternatives al liberalisme/capitalisme.

C.Aranda & J.Manero

Els primers conflictes i el luddismeRàpidament s’iniciaren els conflictes entre patrons i obreres. Aquests intentaren organitzar-se però van ser durament reprimits.

En aquest context, 1811, aparegué el luddisme (Ned Lud). És un moviment desorganitzat, visceral, basat en la destrucció de màquines com a defensa dels llocs de treball.

C.Aranda & J.Manero

El socialisme utòpicEngels encunyà el terme en un sentit pejoratiu, car aconseguiren pocs recultats pràctics.

Es tracta d’intel·lectuals il·lustrats amb preocupacions socials. Critiquen el capitalisme (atur, explotació, crisis...), denuncien l’individualisme i les desitualtats provocades per la concentració de la propietat privada, desconfien de la política i dels polítics. Busquen una societat justa i fraternal (benestar general). Ara bé, no tenen un contingut revolucionari, són reformistes.

Henri de Saint-Simon Charles Fourier Robert Owen

C.Aranda & J.Manero

Saint Simon (1760-1825). Dividia la societat entre la classe productiva i la classe no productiva. Per millorar la situació confiava en la ciència i el progrés. Calia crear tallers cooperatius, per fomentar l’educació, garantir l’assistènci mèdica...

Charles Fourier (1772-1837). Dissenyà els falansteris, comunitats de producció i de consum.

Robert Owen (1771-1858). Fou empresari model (New Lanarck) i dirigent sindicalista (Great Trade Unions). Impulsà el cooperativisme amb projectes com New Harmony (EEUU).

C.Aranda & J.Manero

PJ. Proudhon (1809-1865). Impulsà el mutualisme i el federalisme. És considerat un precursor de l’anarquisme, amb el seu rebuig a l’Estat i a l’Església, considerava la propietat privada “un robatori”.

L. Blanc (1811-1882). Fou membre del govern provisional del 1848 a França, des d’on impulsà els Tallers Nacionals. Va escriure el 1851, Idea General de la Revolució.

E. Cabet (1788-1856) dissenyà Icària, un país utòpic on hi hauria una igualtat social complerta. Publicà el 1842 Viatge a Icària.

Pierre-Joseph Proudhon i els seus fills. Gustave Courbet, 1865

Louis Blanc

C.Aranda & J.Manero

El naixement del sindicalisme i el cartismeLes primeres organitzacions obreres tenien un caracter local. Es tractava bàsicament de mútues (societats de socors mutu).

El 1825 els obrers anglesos aconseguiren el dret d’associació. Així van néixer els primers sindicats (Trade Unions) per millorar les condicions laborals. El 1830 es creà l’Associació Nacional per a la Protecció del Treball (John Doherty). Era la resposta a la necessitat de coordinar els diversos sindicats, per tal de fer-los més grans i forts.

El 1834, sota la influència d’Owen, es creà la Great Trade Union.

El 1838 els obrers anglesos iniciaren un projecte polític propi, amb l’elaboració de la Carta del Poble (cartisme)

C.Aranda & J.Manero

El cartisme va ser el primer moviment de masses reclamant el sufragi universal. Tot i recollir més de tres milions de signatures, el Parlament rebutjà les peticions. Ara bé, aconseguiren millores parcials, com la jornada de 10 hores al dia, gràcies a la col·laboració amb la burgesia.

La revolució del 1848 implicarà primer la col·laboració entre els obrers i la burgesia més liberal en contra de la gran burgesia. Posteriorment però, la burgesia s’uní i derrotà els obrers.

Aquests fets obriren el debat sobre la col·laboració amb la burgesia. Necessitaven els obrers nous plantejaments? Necessitaven una alternativa obrera autònoma?.

C.Aranda & J.Manero

Les noves ideologies obreres: Marxisme i Anarquisme.Durant la segona meitat del XIX aparegueren les dues ideologies fonamentals del moviment obrer: el Marxisme i l’Anarquisme.

Es tracta de dues ideologies molt diferents què, malgrat tot, tenen punts en comú:

-Gran influència posterior-Demanen canvis socials i polítics totals-S’ha de donar la revolució- Volien un nou ordre social sense propietat privada

C.Aranda & J.Manero

El Marxisme.Marx i Engels elaboraren una teoria que volia transformar la seva societat: el socialisme científic o marxisme.

Karl Marx (1818-1883) publicà dues obres fonamentals: El Manifest Comunista i El capital.

El marxisme descansa sobre tres grans eixos: l’anàlisi del passat, la crítica del present i l’elaboració d’un projecte de futur.

C.Aranda & J.Manero

L’estudi del passat, l’anàlisi de la història, rep el nom del materialisme dialèctic. Aplica el model hegelià de tesi, antítesi i síntesi.

El materialisme dialèctic ens diu que la història és un procés de canvi i transformació. La clau rau en l’economia, la infraestructura, que és la base de la societat i el motor de la història. Condiciona l’organització política, la mentalitat i la cultura de l’època (superestructura).

L’economia es basa en uns elements que van canviant: Els modes de producció, les forces de producció i les relacions de producció. Les relacions econòmiques fan que en qualsevol època la societat es divideixi en dues classes antagòniques: dominants i dominats. Són classes antagòniques, i el seu antagonisme (lluita de classes) provoca el pas de les etapes històriques.

Amb el materialisme històric Marx arriba a la conclusió que al llarg de la història s’han donat tres modes de producció: l’esclavisme, el feudalisme i el capitalisme. En ells sempre ha estat present la lluita de classes entre opressors i oprimits.

C.Aranda & J.Manero

L’anàlisi del present el porta a criticar el sistema capitalista.

En aquest mode de producció les forces de producció són els mitjans de producció (fàbriques, màquines) i la mà d’obra.

Les relacions de producció es donen entre la burgesia i el proletariat, i són unes relacions d’explotació. La burgesia explota el proletariat amb la plusvàlua (el treball obrer genera un benefici superior al salari). A més, la burgesia vol incrementar el seu benefici augmentant la tecnificació, i això comporta crisis de sobreproducció. A la llarga, augmenten les diferències entre rics i pobres i, globalment, el nombre d’oprimits.

C.Aranda & J.Manero

El projecte de futur marxista neix de la necessitat de superar les desigualtats generades pel capitalisme.

La crisi finalment comportarà una revolució. Els obrers prendran el poder, establint de manera transitòria la dictadura del proletariat. Amb ella s’eliminaran les desigualtats i es constituirà una societat sense classes, igualitària.

Per aconseguir-lo, els obrers s’han d’organitzar en sindicats i partits polítics.

C.Aranda & J.Manero

L’Anarquisme.L’anarquisme no té un cos doctrinal tan elaborat com el socialisme.

Significa sense comandament, sense poder. Es basa en la llibertat i la igualtat (ideologia llibertària).

El seu antecedent és Proudhon, i els seus dos màxims representants són Bakunin i Kropotkin.

Els oprimits s’aixecarien de manera espontània contra la seva explotació, creant-se una societat igualitària, basada en la lliure federació de comunes. L’Estat seria destruït.

La nova societat no tindria propietat privada, ni classes, ni jerarquies (ni Déu, ni Estat, ni amo).

Tots els béns serien col·lectivitzats, creant-se cooperatives de producció i consum.

C.Aranda & J.Manero

L’Anarquisme rebutja l’acció política (apoliticisme). Accepta el sindicalisme i la propaganda pel fet per a destruir l’Estat i el capitalisme.

L’Anarquisme el podem dividir en anarcocomunisme i anarcosindicalisme.

L’anarcocomunisme (Koprotkin) defensava l’acció col·lectiva revolucionària. A finals del segle XIX d’aquest corrent neixerà la propaganda pel fet (Enrico Malatesta) que defensa la realització d’atemptats terroristes.

L’anarcosindicalisme (Bakunin) defensa l’acció sindical.

C.Aranda & J.Manero

El Moviment Internacionalista.La consciència obrera de ser membres d’una mateixa classe, per sobre d’estats, portà a la creació del Moviment Internacionalista.

C.Aranda & J.Manero

L’Associació Internacional de Treballadors (AIT) 1864-1876.Es creà a Londres (1864). Fou el primer intent d’organitzar el proletariat internacionalment. Tingué pocs afiliats (més força simbòlica que real) i sobretot resultà un lloc de discussió teòrica.

Hi participaren diversos grups: Trade Unions (sí lluita política i sindical, no a la violència), Proudhonians (sí mutualisme, apolítics), Bakuninistes i Marxistes.

Marx va ser la figura clau, car redactà els Estatuts i el Manifest Inaugural. També és el Cap del Consell General.

C.Aranda & J.Manero

En els Estatuts es proclama que l’emancipació serà obra dels mateixos obres, i que cal prendre part en la lluita política com a primer pas per alliberar-se de l’opressió econòmica.

S’organitzava en sectors nacionals i tenia un Consell General.

Es celebraren congressos. El 1866 es celebrà el de Ginebra, on es demanaren la jornada laboral de 8 hores diàries, la prohibició del treball infantil o la millorar en el treball de les dones.

Els problemes vindran per les discrepàncies entre marxistes i bakuninistes (l’Estat s’ha d’abolir, no de conquerir; Marx és un dictador). La ruptura es produí en el Congrés de l’Haia (1872), quan els bakuninistes no acceptaren la creació de partits polítics obrers i van ser expulsats.

Un altre fet contribuí a la fi de la internacional: la Comuna de París (març-maig, 1871).

C.Aranda & J.Manero

La desfeta de Napoleó III provocà un buit de poder, possibilitant la formació d’un govern popular a París, que volia crear un república democràtica i social.

La Comuna inicià reformes que es convertiren en un referent per als obrers (nacionalització dels béns del clero, ensenyamet laic i gratuït, substitució de l’exèrcit per milícies populars....

París però capitulà, i la repressió va ser duríssima.

C.Aranda & J.Manero

Les lluites entre marxistes i bakuninistes, així com la repressió desencadenada a tota Europa després dels fets de la Comuna de París, van fer que l’AIT es traslladés a Nova York on, el 1876 es va dissoldre.

Primera Internacional 1864-1876

Llibertaris, antiautoritaris

Contraris a l’acció política i a un Estat obrer

Defensen l’autonomia de les seccions enfront del Consell General

Anomenats autoritaris

Acció política i sobirania del Consell GeneralNo a l’acció violenta

Consideraven l’anarquisme una ideologia individualista i ingènua

C.Aranda & J.Manero

Sindicats de masses i partits obrers (1881-1914)

A partir del anys 80 del segle XIX es donaren importants canvis. El nombre d’obrers es disparà, augmentant d’aquesta forma la força dels sindicats. Aquests aconseguiren imposar la pràctica de la negocació col·lectiva amb els patrons, i així millorar els salaris i les condicions laborals.

C.Aranda & J.Manero

La pressió dels obrers va fer possible les primeres legislacions laborals.- L’edat mínima per treballar es fixà el 1892 en 12 anys, a finals del segle XIX es prohibí el treball femení nocturn i es va establir el repòs obligatori després del part. - Entre finals del segle XIX i principis del XX s’establiren les assegurances obligatòries en cas de malaltia, accident, invalidesa i vellesa.- La Jornada laboral s’establí entre 8 i 10 hores diàries. Les vuit hores de treball diari no s’aconseguiren fins després de la Primera Guerra Mundial.

C.Aranda & J.Manero

Es començaren a crear partits polítics obrers. Neixen a partir de 1880. Són d’ideologia revolucionària i de pràctica reformista. Participen de la lluita electoral i parlamentària.

Els més importants van ser el Partit Socialdemòcrata Alemany (1875) amb Kautsky, el Partit Socialista Francès amb Jean Jaurès (1901), el Partit Laborista anglès (1900) i el PSOE amb Pablo Iglesias (1879).

Pablo Iglesias

Karl Kautsky

Jean Jaurès

La referència la constituí el SPD (Partit Socialdemòcrata Alemany). A curt termini volia aconseguir reformes polítiques i socialsper mitjà de la lluita parlamentària. A llarg termini no renunciava a implantar una societat socialista.

El SPD impulsà la creació de sindicats. Aquests s’encarregaven a l’acció reivindicativa, mentre que la política es reservava per al partit.

C.Aranda & J.Manero

La Segona Internacional (1889-1916)Es creà a París commemorant el centenari de la Revolució Francesa.

És ideològicament més homogènia. Està formada per una agrupació de partits polítics de caire socialista (els anarquistes no són acceptats, que acceptaven la legalitat democràtica.

Organitzativament, es respecta l’autonomia dels partits, es celebren congressos cada 3 anys (debatre), i el 1900 es crea el Bureau Socialista Internacional. Amb seu a Brussel·les, format per delegats de cada partit, ha d’assegurar la continuïtat entre congressos.

C.Aranda & J.Manero

Reclamà millorar la protecció dels treballadors, la jornada laboral de 8 hores i la prohibició del treball infantil. Establí principis que serviren de guia al socialisme al llarg del segle: l’extensió de la democràcia, la presa pacífica del poder polític, la fi de les desigualtats i la discriminació sexual...

Va tenir una gran repercussió, creant alguns dels símbols del moviment obrer, com el Primer de Maig (Jornada reivindicativa) o “La Internacional” (Himne obrer).

El context internacional era favorable. Es vivia una nova etapa capitalista, motivada per l’expansió econòmica i colonial.

C.Aranda & J.Manero

Tres van ser els grans debats: el Revisionisme, la qüestió colonial i el militarisme.

El Revisionisme

El 1875, fundació del SPD, que el 1891 al Congrés d’Erfuts, establí el programa bàsic del socialisme (vot femení, impostos progressius, prohibició treball menors de 14 anys, necessitat de participar en la lluita política...).

El socialisme guanya força política i aconsegueix importants reformes i millores. Ara bé, perd tarannà revolucionari. Es comença a plantejar la qüestió de si cal ser més pragmàtic. En aquest context aparegué el Revisionisme.

Bernstein en Les premisses del socialisme i la tasca de la socialdemocràcia (1899), revisava les teories de Marx i plantejava el dilema de la “revolució” o la “reforma” lenta i pacífica per arribar al socialisme.

Així s’inicià l’evolució cap a la creació dels partits socialdemòcrates.

C.Aranda & J.Manero

En contra d’aquestes teories es posicionaren els defensors de la revolució social, com Rosa Luxemburg o Lenin. A la llarga crearan partits comunistes.

El Revisionisme resulta condemnat en la Segona Internacional, tot i que finalment és adoptat.

C.Aranda & J.Manero

La qüestió colonial

Una part del moviment obrer criticava la brutalitat de la colonització, però a la vegada la considerava com una tasca positiva civilitzadora. Una altra part però, que acabarà imposant-se, s’hi oposava frontalment.

Lenin en la seva obra Imperialisme, fase superior del capitalisme, postulava que el capitalisme necessita ampliar el seu radi d’explotació. Per això imperialisme equival a capitalisme, i ha de ser condemnat.

C.Aranda & J.Manero

El militarisme.

Els pacifistes creuen que no s’ha de lluitar en una guerra burgesa i, un cop ha esclatat, s’ha de buscar la pau. Els revolucionaris creuen que cal aprofitar-la per fer la revolució (Lenin, Rosa Luxemburg).

A la pràctica, la guerra acaba amb la internacional. Es produí l’anomenat deliri patriòtic, els obrers lluiten al costat dels seus governs.

Si hi afegim la Revolució Russa, i la posterior crearció del Komintern, el socialisme es dividirà entre comunistes i socialdemòcrates.

La Segona Internacional havia acabat.

C.Aranda & J.Manero