CCOO DAVANT LA LLEI D’EDUCACIÓ DE CATALUNYA · A més, us correspon una alta responsabilitat...

CCOO DAVANT LA LLEI D’EDUCACIÓ DE CATALUNYA Compareixença davant la Comissió d’Educació del Parlament de Catalunya 16 de gener de 2009

CCOO davant la Llei D’Educació de Catalunya

Honorables diputats i diputades de la comissió d’educació del Parlament de

Catalunya,

és per a nosaltres un honor que les persones que representeu legítimament el

poble de Catalunya vulgueu conèixer les consideracions de CCOO davant el

projecte de la primera Llei d’Educació de Catalunya.

CCOO, com a sindicat de classe tenim interessos de part: volem una educació

que sigui una eina de promoció social i, per tant, compensi els dèficits d’origen

que avui estan en la base de les desigualtats. Com a sindicat nacional, estem

arrelats a la nostra realitat i volem superar els problemes del nostre sistema

educatiu per tal que pugui contribuir a la formació i qualificació de les persones

pel seu màxim desenvolupament personal i pel progrés social, econòmic i cultural

de la Catalunya del segle XXI.

Com a Federació d’Ensenyament, vetllem per les condicions de treball del

conjunt dels professionals de l’educació i per la seva preocupació fonamental que

no és altra que fer possible el dret a l’educació de la ciutadania.

Desitgem poder contribuir a una decisió de seny i valentia, digna de la ciutadania

de Catalunya, en un tema de tan alta responsabilitat.

1


Introducció

El Parlament de Catalunya es troba amb una tasca difícil perquè ens trobem en

un moment delicat per a l’educació, per a l’economia i per a la construcció social

de Catalunya.

A més, us correspon una alta responsabilitat política, ja que dir quina educació

volem és definir quin país volem, i alhora, és una alta responsabilitat moral,

perquè les decisions sobre el sistema educatiu han de garantir drets fonamentals

i les decisions errònies poden generar injustícia. I, en el context de crisi actual,

us situa davant una gran responsabilitat econòmica i en el compromís amb la

reactivació econòmica i la creació d’ocupació que contribueixi a la cohesió social.

El propi projecte que ha presentat el conseller Maragall porta incorporat un grau

de dificultat afegida en no respondre ni al programa electoral del PSC ni al Pacte

d’Entesa pel Govern de Catalunya.

Veiem quins són els compromisos educatius del govern de Catalunya:

DOCUMENT PROGRAMÀTIC, ENTESA NACIONAL PEL PROGRÉS: (...) Política educativa, universitària i de recerca Objectius

- Desplegar i consolidar el servei públic d’educació garantint els instruments i recursos que permetin al sector públic assolir la màxima qualitat.

- Afavorir l’èxit escolar de l’alumnat - Educar en valors, des de la diversitat i la laïcitat, i impulsar la coeducació. - Vincular la formació professional a les necessitats del món laboral i ampliar-ne i millorar-ne

l’oferta. - Continuar la millorar dels ajuts a famílies i complements a l’escolarització.

(...) Actuacions

- Arribar progressivament a la mitjana europea (UE-15) de despesa en educació - Elaborar participadament, presentar i aprovar al Parlament de Catalunya el projecte de Llei

d’Educació de Catalunya abans de la fi de l’any 2007. - Desenvolupar el Pacte Nacional per l’Educació (...) - Completar la implantació del mapa de llars d’infants públiques de Catalunya, amb la

col·laboració dels ajuntaments, per donar resposta a la demanda existent - Continuar l’aplicació del Pla de Millora de Secundària - Afavorir l’èxit escolar millorant l’atenció als alumnes i a les famílies; incorporant

progressivament la sisena hora per als nens i les nenes d’educació primària, i millorant progressivament les ràtios de l’educació secundària obligatòria; incrementant el nombre de professionals; impulsant la innovació educativa; millorant la formació i el reconeixement social del professorat i establint un programa específic d’acció positiva de suport a

2


l’alumnat en situació de desigualtat donant prioritat als centres i les zones amb nivells més baixos d’èxit escolar.

- Adequar els concerts educatius a la nova legislació - Obrir els centres educatius més enllà de l’horari lectiu en col·laboració amb els ajuntaments

i el teixit associatiu. - Fer efectiva la gratuïtat dels llibres de text tot promovent-ne la reutilització. - Augmentar les beques de menjador escolar. - Fer arribar la banda ampla a les aules del tots els centres educatius de Catalunya. - Fer de Catalunya un país trilingüe amb l’anglès com a tercera llengua. Més hores per als

alumnes, més professors als centres, implicació de la CCRTV. Garantir la competència comunicativa en anglès de tot l’alumnat al final de l’educació obligatòria, a més d’un correcte coneixement del català i del castellà.

(...)

Veiem ara el programa electoral del CiU, que cal tenir en compte com a partit

amb més diputats i diputades:

• Convergència i Unió proposa un model educatiu d’interès públic, que és el desplegament en matèria d’educació del nou Estatut. Aquest model educatiu quedarà recollit en la Llei catalana d’educació i ha de garantir els drets i llibertats a l’educació, especialment el dret constitucional dels pares a escollir l’escola dels seus fills i filles.

• Un model innovador, que garanteixi la qualitat de l’ensenyament, on siguin valors claus l’equitat, l’excel·lència, la cohesió social, la garantia de promoció personal i social i el progrés econòmic i cultural de Catalunya, on la cultura de l’esforç i la recuperació de l’autoritat del mestre i dels equips directius hi tinguin un paper fonamental.

• L’entrada al segle XXI, amb els canvis socials que s’estan produint els darrers anys, obliguen les nostres escoles a una important adaptació i modernització dels mètodes d’ensenyament. En aquest sentit Convergència i Unió fa una aposta per la potenciació de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC’s) i el trilingüisme, amb l’aprenentatge de l’anglès com a tercera llengua, a l’ensenyament.

• El model educatiu d’interès públic tindrà com un dels seus valors fonamentals el de la corresponsabilització família – escola en l’educació dels nostres fills i filles. Posarem èmfasi en l’assumpció de responsabilitats mútues, tot assenyalant amb claredat aquells aspectes de l’educació familiar que no es poden delegar. Aquest model quedarà reflectit en la llei d’educació que desenvoluparà les competències estatutàries de la Generalitat de Catalunya.

I igualment pot resultar d’interès un fragment del PNE que va signar el president

Maragall i que el govern tripartit diu en el seu Pacte d’Entesa que vol

desenvolupar:

Per servei públic educatiu entenem el servei de l’educació escolar considerat com un servei essencial de la comunitat, destinat a fer que l’educació escolar sigui accessible a tothom, sense distinció de cap classe, en condicions d’igualtat d’oportunitats, amb la garantia de regularitat i continuïtat, i amb l’adaptació progressiva als canvis socials. El servei públic educatiu pot ser prestat pels poders públics i per la iniciativa social, com a garantia dels drets fonamentals dels ciutadans i de la llibertat d’ensenyament. El concepte de servei públic educatiu que s’estableix per a aquest Pacte s’entén equivalent al model educatiu d’interès públic que es determina en el projecte d’Estatut d’autonomia. (PNE, març 2006)

3


Sembla clar que el desenvolupament dels conceptes de Servei Públic Educatiu o

Servei d’Interès Públic, i l’equilibri de drets i deures entorn d’aquests conceptes

és el problema fonamental que el projecte del conseller Maragall planteja a la

Cambra. I semblaria molt estrany que el Parlament prengués una decisió

contradictòria amb els principis programàtics del govern i amb el Pacte Nacional

per l’Educació que el mateix govern ha signat.

Alhora, ens resultaria també inquietant que, havent-hi coincidències notables

entre els programes de CiU i els partits del govern, aquestes coincidències no

siguin objecte d’un desenvolupament decidit en el text que ha presentat el

Departament. Posem per cas una aposta decidida per la formació del professorat,

o per l’impuls i la reordenació de l’ensenyament de l’anglès, o el reforç real de

l’ensenyament del català com a base de l’èxit escolar i de l’ús social i compartit

de la llengua pròpia, o un esforç per avançar en la incorporació de les

Tecnologies de la Informació i la Comunicació, elements que, immersos com

estem en una crisi econòmica que evidencia les febleses de l’estructura

econòmica catalana, formarien part de les estratègies per avançar cap a un

model econòmic més competitiu i que ara hauríem de promoure.

Una altra dificultat a què s’enfronta la Cambra és l’aplicació que ja està fent el

conseller Maragall d’alguns preceptes continguts en el projecte de llei quan

encara no han estat discutits ni aprovats pel Parlament de Catalunya. Posem per

cas la creació de zones educatives, fórmules d’escolarització, horaris lectius,

determinat model d’autonomia de centres... Així doncs, el Parlament de

Catalunya, se li requereix un treball legislatiu que la conselleria deu considerar

innecessari, puig que res no impedeix al Departament aplicar el seu projecte

sense haver estat aprovada la llei.

Per últim, cal considerar l’escenari de conflicte en que es situa el procés

d’elaboració la LEC . Els sindicats vam haver d’aconseguir la capacitat de

participar-hi mitjançant una vaga, i , des de CCOO, no estem satisfets del treball

que vam poder realitzar la mesa sindical que es va crear per a aquesta

participació, ni del procés de discussió en la comissió de seguiment del Pacte

Nacional. L’incompliment sistemàtic dels acords sindicals i socials, així com una

4


erràtica gestió per part del Departament, genera desconfiança, malestar i

resistències als canvis educatius necessaris.

L’última acció del Departament consisteix en l’anunci d’augment de l’horari lectiu

al professorat per intentar reduir les plantilles que es necessitaran al setembre.

És totalment cert que el pressupost que ha aprovat el Parlament de Catalunya no

és suficient per afrontar el creixement de la població escolar, per la qual cosa us

fem també responsables d’aquest conflicte, i sobretot de les conseqüències que

té per a Catalunya el fet de no disposar dels edificis i el professorat suficient per

a l’escolarització de tots els seus alumnes de l’educació obligatòria, o de fer-ho

en pitjors condicions que en anys anteriors.

De tota manera, des de CCOO esperem poder ser-vos útils en aquesta difícil

situació presentant-vos les nostres consideracions sobre els problemes i les

necessitats de l’educació a Catalunya. Us demanem que les tingueu en compte,

ja que es destil·len de la reflexió, les voluntats i els interessos de les persones

que representem com a primer sindicat de Catalunya, i del conjunt de

professionals de l’educació com a sindicat més representatiu de l’Ensenyament.

5


1. Compartir el diagnòstic.

En primer lloc, cal ser curosos amb el diagnòstic que fem de la situació de

l’educació en aquests moments a Catalunya. No trobarem bones solucions sinó

és a partir d’un bon diagnòstic.

• Diferents indicadors reflecteixen resultats insuficients del sistema

educatiu. El sistema és ineficient. Posem l’accent en algunes qüestions

que tenen caràcter estratègic:

o Ús i coneixement del català, ens remetem a l’estudi del Consell

Superior d’avaluació del sistema educatiu, Estudi sociodemogràfic i

lingüístic de l'alumnat de 4t d'ESO de Catalunya, als estudis PISA

sobre comprensió lectora, i a l’explotació de dades PISA dirigit per

Ferran Ferrer per a la Fundació Bofill: Equitat, excel·lència i

eficiència educativa a Catalunya. No podem estar satisfets del nivell

de comprensió i expressió en català ni de l’extensió del seu ús

social. Així mateix, hem de fer notar que el nivell empitjora en

l’alumnat que no parla català a casa, i repercuteix en l’aprofitament

de la resta de matèries que s’avaluen.

o Coneixement de l’anglès, les avaluacions del Consell Superior

d’Avaluació del sistema educatiu són prou clares, així com els

informes de la inspecció educativa. Resultats de llengua anglesa de

l’alumnat de 4t d’ESO a Catalunya (novembre de 2008).

o L’assoliment de competències bàsiques no es produeix al nivell que

la societat catalana considera suficient. (Veure PISA i estudis de

Competències bàsiques a 4t de primària i a 2on ESO). Sorprèn la

diferència de resultats entre l’avaluació de l’alumnat a 10 anys i a 14

6


anys, empitjorant molt en la segona avaluació. D’altra banda, el Consell

Superior considera que algunes competències bàsiques en la societat

actual no formen part del currículum actual. Una altra conclusió és que

les polítiques educatives haurien d’identificar com a prioritari el

desenvolupament de competències per al treball en el segle XXI, entre

les quals hi ha la capacitat d'establir objectius propis i assolir-los, de

treballar en equip en projectes amb fortes vinculacions amb el món real

i orientar-se a la connectivitat i la gestió autònoma de la informació.

D’aquestes qüestions, sembla aparèixer amb força la necessitat

d’impulsar les TIC entre les prioritats polítiques expressades als

programes electorals dels diferents partits.

o Excessiu percentatge d’alumnes en nivells baixos o molt baixos de

competències. Catalunya no assoleix els objectius de Lisboa per al

sistema educatiu, tant en el percentatge de l’alumnat que gradua

als 16 anys, com en el percentatge que segueix estudis

postobligatoris. El nombre de titulats en Formació Professional

segueix sent baix, en comparació amb la mitjana europea.

o Baix nombre d’alumnes en nivells d’excel·lència. Catalunya, a falta

de grans riqueses naturals, deu el seu benestar a la capacitat

d’innovació, d’organització i de treball de la seva ciutadania. La

creació de talent és un repte indefugible de la societat catalana.

• El sistema educatiu de Catalunya no garanteix la igualtat ni la

capacitat emancipació suficient. El sistema és injust.

o A Catalunya es perpetua una gran desigualtat d’oportunitats

educatives segons l’origen socioeconòmic i cultural de l’alumnat,

L’alumnat d’estatus socioeconòmic i cultural baix obté 84 punts

menys en ciències que l’alumnat d’ESCS alt. (FERRER, 2008). En no

assegurar-se la gratuïtat efectiva de l’educació, ni els mecanismes

de planificació i escolarització necessaris, l’alumnat de l’educació

7


bàsica es distribueix en els centres en funció dels grups socials de

procedència. Aquest fet contribueix a l’escassa capacitat del sistema

per a l’emancipació social; ans al contrari, el sistema legitima les

diferències socials en forma de resultats escolars. Així mateix es

troben a faltar els recursos materials, organitzatius i humans per

atendre les necessitats de l’alumnat.

o La situació més preocupant és l’elevadíssima desigualtat

d’oportunitats educatives entre l’alumnat nadiu i no nadiu.

Catalunya és el país que proporciona menors oportunitats

educatives a l’alumnat estranger. (FERRER, 2008).

o Ens preocupa i ens alarma la perpetuació de les diferències de

gènere i les noves formes que adquireixen. Els resultats diferenciats

de nois i noies davant comprensió lectora (dades PISA: +27 les

noies), davant matèries tècniques i científiques (aprox -10 les

noies) i davant estudis en general són indicadors preocupants que

assenyalen problemes de socialització profunds. S’hauria d’estudiar

detingudament quin comportament es produeix davant les TIC.

• Dificultats de gestió del sistema

o El sistema educatiu català no ha reaccionat prou de pressa ni amb

prou instruments al creixement demogràfic. No ha estat capaç de

crear les places escolars per mantenir les ràtios en els nivells de la

dècada passada, ni de crear prou serveis i instruments per atendre

la diversitat de la nova immigració, ni de posar en marxa

instruments per gestionar la mobilitat actual de la població (potser

un nou “nomadisme global”), ni de evitar la concentració d’alumnat

d’origen estranger en determinats centres quasi exclusivament

públics. Aquest és un tema que ens ha de preocupar

extraordinàriament perquè té conseqüències educatives, socials,

econòmiques i polítiques molt greus. Convé a la societat catalana

8


posar tots els mitjans possibles per a l’atenció escolar d’alta qualitat

per al conjunt de la població. Alguns d’aquests mitjans són clars:

creació d’escoles, reforçar els mecanismes d’acollida, reforçar

l’ensenyament del català, potenciar els plans d’entorn per a una

millor coordinació de tots els serveis i agents socials implicats,

millors condicions educatives per atendre la diversitat educativa de

l’alumnat..., però d’altres mereixen una reflexió més profunda.

La tercera onada de migració moderna, que està ara en ple apogeu i agafant impuls i tot, condueix a l’era de les diàspores: un arxipèlag mundial d’assentaments ètnics, religiosos, lingüístics, que (...)segueix la lògica induïda per la globalització en la redistribució de recursos vitals. Les diàspores estan escampades, difoses, esteses sobre un munt de territoris aparentment sobirans, ignoren les reivindicacions territorials sobre la supremacia de les exigències i les obligacions locals, estan atrapades en el doble (o múltiple) tràngol de tenir una doble o (múltiple) nacionalitat i una doble (o múltiple) lleialtat. (...) Amb la nova migració es planteja un interrogant sobre quin és el lligam entre identitat i ciutadania, individu i lloc, veïnat i pertinença. (..) La idea dels “drets humans” (...) es tradueix avui en el “dret a continuar ser diferent”. Amb força entrebancs, aquesta nova interpretació de la idea dels drets humans ha fet sedimentar, com a molt, la tolerància; però encara ha de començar a fer sedimentar seriosament la solidaritat. (BAUMAN, 2008)

o La maquinària administrativa catalana és obsoleta i excessivament

centralitzada. El sistema creix en quantitat i en complexitat però els

mecanismes per administrar-lo no ho han fet en correspondència.

Això crea en els centres dificultats que pesen extraordinàriament en

el dia a dia, com la diligència en fer obres de manteniment o

millora, retards o disfuncions en la provisió de personal, falta o

inadequació dels recursos que necessita el centre... Igual que per a

les infraestructures bàsiques, l’administració catalana necessita una

inversió i una remodelació. Tindrem alguna vegada vegueries?

Aquesta no és una reflexió baladí, ja que el projecte que presenta el

conseller planteja algunes remodelacions en l’administració

educativa que valdria la pena que fossin coherents amb una reforma

general, que facilitaria la coordinació amb sanitat, amb habitatge,

amb acció social... i que hauria de preveure el conjunt de

responsabilitats i mitjans que han de tenir els poders locals.

9


o El Departament d’Educació no ha exercit convenientment la

titularitat dels centres públics. Més enllà de la voluntat política de

cada govern, el Departament ha tingut dificultats per causa del

conflicte de rol entre les dues funcions que té assignades: la creació

i gestió de centres públics i la regulació del conjunt del sistema on

té un gran pes el sector privat. En conseqüència, els centres públics

no han sentit a prop la responsabilitat dels poders públics i el

lideratge necessari. Aquesta pot ser una de les causes del

distanciament i la desconfiança dels i les professionals envers el

Departament d’Educació. I podria ser un dels elements que la LEC

hauria d’ajudar a solucionar.

o El finançament de l’educació a Catalunya sempre ha estat molt

inferior a la mitjana europea, i al que hauria estat necessari per

bastir un sistema gratuït i qualitat per a tothom. L’increment de

despesa dels últims anys no ha estat suficient ni s’ha sostingut en el

temps per crear instruments de més qualitat.

Hi ha coincidència entre tots els agents econòmics i socials (Acord

estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la

competitivitat de l’economia catalana 2008-2011) en el valor

estratègic de la formació i la qualificació de les persones, i per tant,

la necessitat de fer un esforç pressupostari important per treure el

sistema educatiu dels actuals nivells de fracàs i abandó escolar i

promoure mesures concretes de millora en la Formació professional,

els ensenyamets-aprenentatges de TIC i anglès. Es considera que el

dèficit pressupostari en formació i educació acaba convertint-se en

un fre pel creixement econòmic del país.

• L’educació està immersa en una crisi profunda en tot el món

occidental, i en molts aspectes no hi ha models o investigació

suficient per assegurar respostes efectives dels sistemes

educatius.

10


o La circulació massiva de la informació, el tractament que en fan els

mitjans de comunicació i les possibilitats interactives de les TIC han

canviat de manera radical la percepció de veracitat, el valor de la

informació i de qui la té, les maneres d’aprendre i de conèixer, les

habilitats necessàries per a aconseguir i tractar la informació, i

naturalment el paper i el valor donat a la institució escolar i al

professorat. No hi ha cap país que tingui alternatives consolidades

pel què fa a organitzacions i metodologies escolars. Cal considerar

l’impacte que aquest fet pot tenir en el salt generacional entre el

jovent que ha après les TIC des de la infància i el professorat que

s’ha aproximat als ordinadors a internet de gran.

o És necessària tota una tribu per educar un infant. En aquest

moment es produeix una contradicció a tot el món occidental entre

l’educació en valors que proporciona “la tribu”, i l’educació en valors

que proporciona (o pretén proporcionar) l’escola. En realitat, es

tracta de la contradicció entre els valors necessaris per a formar

ciutadans i treballadors responsables, que els governs encomanen al

sistema educatiu, i els valors necessaris per a formar els

consumidors desmesurats que el sistema productiu i publicitari

precisen per a mantenir el capitalisme de consum en què vivim.

També en aquest sentit és necessària una reflexió profunda i una

presa de decisions polítiques que superen de molt la configuració del

sistema educatiu.

La cultura actual consisteix en ofrenes, no en normes. (...) l’economia líquida moderna, centrada en el consumidor, es recolza en l’excés d’ofertes, en l’envelliment accelerat d’aquestes ofertes i en la ràpida dissipació del seu poder de seducció, que, per cert, la converteix en una economia de malbaratament i grans despeses. (...) Tant els articles com els anuncis estan calculats per excitar el desig i disparar els apetits. Els comerciants i els guionistes d’anuncis donen per fet el matrimoni entre el poder de seducció de les ofertes i l’impuls arrelat de “ser més que la resta” i de “jugar amb avantatge” dels futurs clients. La vida líquida moderna, a diferència de la cultura de l’era de la creació de les nacions, no té “gent per educar”. En lloc d’això, té clients per seduir. (BAUMAN, 2008)

o Sembla clar que els canvis en els models familiars, l’empetitiment

de la família està influint en les formes de socialització, que cada

11


vegada es deleguen a institucions més precoçment. En famílies

cada vegada més petites, la conciliació de la vida laboral amb la

familiar es complica, més quan els horaris de treball es

diversifiquen. I a més, la transmissió dels sabers tradicionals de la

criança i l’educació primerenca (bàsicament de les dones)

s’interromp. Tant és així, que la necessitat de suplir aquest paper

que havien fet les famílies majoritàriament es trasllada a les

institucions escolar, contribuint notablement al desconcert dels

currículum inflacionaris.

o En part com a conseqüència de les qüestions enunciades en els dos

punts anteriors però també a d’altres factors culturals es produeix

una pèrdua d’autoritat de la institució escolar, i un cert trencament

de la confiança i la complicitat entre les famílies i el professorat.

Autoritat i confiança són factors necessaris per a l’educació, que no

es produeix sense disciplina i convivència, i aquest debilitament

mereix també un profund replantejament de qüestions que superen

de lluny l’àmbit escolar.

• Tot i això, el nostre sistema educatiu no és un desastre, i es pot

construir a partir dels encerts i el bon treball previ dels centres

educatius i dels seus professionals.

Al analizar los principales problemas que conforman esta imagen catastrófica de nuestros actuales sistemas educativos, una reflexión serena y el análisis de los principales indicadores estadísticos nos permiten llegar a un análisis diferente. Para empezar, el fenómeno se presenta de igual manera en el conjunto de los países desarrollados de nuestro entorno. Francia, Reino Unido, Alemania, Italia Holanda, etc., presentan problemas similares y todos en el mismo momento histórico; por tanto, para entender los actuales problemas de nuestros sistemas educativos hay que pensar en términos de tendencias internacionales: es simplemente estúpido pretender que se producen por efecto de un determinado gobierno o de una específica ley educativa. En Europa existen los más variados gobiernos y se han intentado leyes educativas desde las más distintas ideologías sin conseguir cambiar radicalmente la realidad, ya que la raíz está en la aparición de profundos cambios sociales que no pueden modificarse por la simple voluntad de los gobernantes. Pero, además, al estudiar los logros de los últimos treinta años en todos los sistemas educativos de los países desarrollados encontramos avances tan profundos y significativos que realmente podemos hablar de una auténtica revolución educativa: escolarización plena de todos los niños en Educación Primaria; aceptación de la responsabilidad del estado en la Educación Preescolar; declaración de la obligatoriedad de la Educación Secundaria; igualdad de oportunidades en el acceso a la educación para hombres y mujeres, incluyendo la universidad; organización de respuestas educativas integradas para niños con dificultades especiales, superando la marginación y la reclusión en guetos, etc. Todos

12


estos avances se han logrado en los últimos 30 años. La simple comparación de cualquier indicador estadístico certifica la radicalidad de los cambios asumidos. Sin embargo, esta profunda revolución educativa se ha hecho sobre la base del esfuerzo y la buena voluntad de unos cuerpos de profesores a los que no se han ofrecido los medios para hacer un trabajo de calidad en la nueva situación. En buena medida porque los adultos del presente fuimos educados en otro sistema educativo y no acabamos de entender cómo afecta el cambio social a nuestro trabajo en las aulas. Evidentemente, tenemos que aspirar a recuperar, con el 100% de los niños, los mejores niveles de enseñanza posibles; pero esto no puede hacerse sobre la base de volver a excluir a los más torpes o a los niños con problemas de conducta: ellos son los que más necesitan de la educación. Pero, incluso así, creo que nuestros profesores lo están haciendo no bien, sino muy bien; tal y como podemos inferir por las altas tasas de satisfacción de los usuarios del sistema educativo. (ESTEVE, 2007)

2. Compartir objectius per a la LEC.

No seria prudent que la Llei d’Educació de Catalunya intentés solucionar d’una

tacada tots els problemes del sistema educatiu, que hem enunciat més

amunt. Hi ha qüestions importants, clares, amb consens suficient, que

podrien ser objecte d’aquesta llei i que haurien de ser impulsades amb

decisió. Hi ha qüestions urgents que no necessiten un nou marc normatiu,

han de ser objecte d’una bona gestió i han de ser exigides a l’executiu. I per

últim hi ha qüestions que necessiten d’una elaboració més reposada i madura,

segurament recolzada en estudis i investigacions que ens ajudarien a definir

millor currículum i metodologies i millores formes d’organització i de

funcionament dels centres. En aquest sentit, la llei podria impulsar la

investigació educativa i la transferència de coneixement, tenint en compte

que, com en d’altres camps ha de formar part de l’espai europeu, i que ha

d’estar lligada a la formació inicial i permanent de les diferents professions

educatives.

No seria tampoc prudent intentar una llei amb poc consens. Ja hi ha prou

confusió i prou inquietud al sistema educatiu com per fer una llei que no hagi

de perviure. Construir qualsevol cosa en el sistema educatiu costa molts anys

i els canvis normatius avorten les millores abans que puguin donar fruit.

En aquest temps de crisi en què vivim, en què podem predir que no sobraran

els diners, val la pena ser doblement prudents, però també doblement

decidits. Aquelles mesures que es decideixin, han de mantenir-se amb

fermesa.

13


Construïm a partir del què tenim i no destruïm res: no estem per llençar res,

ara com ara. És sabut que els projectes que tenen possibilitats de consolidar-

se són els què inclouen el projecte anterior, li reconeixen les virtuts i són

capaços de millorar-los per resoldre’n les dificultats.

Exposem a continuació les propostes que CCOO fa al Parlament, com a

necessàries per a la LEC:

• Millorar el treball a l’aula.

La millora del treball a l’aula implica actuacions a nivell local i a nivell global.

Depèn tant de tenir armaris, prestatgeries i biblioteques, com de la capacitat

europea d’investigació educativa i de la capacitat de les universitats catalanes

de formar bons professionals. Aquestes són algunes estratègies assumibles

per la societat catalana.

o La tesi doctoral de Xavier Melgarejo sobre el sistema educatiu de

Finlàndia posa de relleu la importància per a la qualitat de

l’ensenyament de la formació i la selecció del professorat. Les

propostes programàtiques dels diferents partits de la cambra ho

recullen. És necessària una aposta molt important per la millora de

la formació, la realització de períodes de pràctiques, i la selecció del

professorat, tant a la pública com a la concertada. La formació

permanent també ha de ser revisada, i lligada a la universitat, tant

pel què fa a actualització de coneixements, com pel què fa a la

investigació i la innovació educatives.(No han d’estar lligades al

Departament, com el departament de sanitat no decideix sobre

tècniques per realitzar intervencions quirúrgiques, sinó a estructures

globals i dinàmiques: les universitats). Aquest podria ser un

contingut per a la LEC.

o Millorar l’ensenyament del català i del conjunt de les competències

comunicatives, reduint significativament les ràtios a tota l’Educació

infantil, promocionant la lectura i prioritzant-ho en els currículum.

14


Per a molts dels alumnes és aprendre un idioma nou, i que el

nombre d’alumnes sigui reduït és fonamental per augmentar la

quantitat d’interaccions comunicatives que pot fer cada alumne amb

el mestre. Amb un reforç important de la llengua vehicular de

l’ensenyament, totes les matèries han de veure’s afavorides.

o Millorar l’acollida a la immigració. L’aprenentatge del català només

arribar es mostra com la necessitat més urgent, però no l’única.

S’ha de ser extraordinàriament curós amb la inclusió escolar i social

de la immigració. En d’altres països en què el fenomen migratori és

anterior s’ha trobat amb serioses fractures socials (Holanda, França,

per exemple). Cal pensar també en l’acollida d’alumnes afectats per

la mobilitat dins de Catalunya o d’Espanya: necessitem instruments

per a gestionar el nou “nomadisme global”.

o Construir l’escola inclusiva per a fer una societat inclusiva. Crear els

mecanismes per a l’escolarització òptima de l’alumnat amb

discapacitat o d’altres necessitats educatives específiques. Millorar

els instruments de compensació per a alumnats en situació social

desafavorida. Donar sortida als centres d’Educació Especial i als

Centres d’Atenció Educativa Preferent (CAEP) com a nuclis de

serveis de suport a la inclusió educativa.

o Fer l’escola coeducativa, amb fets, impedint l’escolarització

diferenciada de nens i nenes, i posant els instruments per trencar

els estereotips i impulsar la igualtat real entre homes i dones.

o Fer una estratègia seriosa d’aprenentatge d’idiomes. La ràtio és aquí

també fonamental. No és suficient amb començar més aviat, també

s’ha de fer millor. I cal repensar l’aprenentatge en persones adultes.

El nombre d’escoles oficials d’idiomes és molt baix. Resulta

sorprenent que l’oferta d’idiomes lligada a les universitats es faci

des de l’àmbit privat, amb tot el cost a càrrec de l’alumne. L’oferta

15


privada és enorme, sense cap control de qualitat, ni garanties

d’homologació de titulacions.

o L’aposta tecnològica, especialment per les TIC, necessita un impuls

major, que passa per la incorporació de professorat jove, ja format

en el món d’internet, per la incorporació de personal tècnic a les

plantilles, per la recerca i la innovació metodològiques, i per

repensar l’arquitectura i l’organització escolar.

o La qualitat dels espais i dels materials, i la seva versatilitat, són un

repte a plantejar-se. Si fem aules massa petites on els infants no es

poden moure, o no hi ha aixeta, o no poden aïllar-se petits grups

per treballar parlant, on no hi ha ordinadors suficients a disposició,

les millores metodològiques troben un topall difícilment

franquejable. Si les obres de reforma es fan esperar durant anys, si

el manteniment dels centres no es fa amb prou diligència, si seguim

pensant en els llibres de text com el material bàsic per a

l’aprenentatge, estem disminuint la qualitat de l’ensenyament. Les

responsabilitats i els recursos per a aquestes qüestions han d’estar

clares.

En contra d’algunes opinions que semblen tenir gran influència en la

conselleria, no és cap solució per a la millora del treball a l’aula diluir la

condició de funcionari de la majoria dels professionals del sistema. Defensem

els valors de la funció pública: igualtat, mèrit i capacitat; defensem el

compromís amb el servei públic i defensem el marge d’autonomia que ha de

tenir el funcionariat respecte dels diferents governs. No s’ha de confondre la

dificultat de l’administració per gestionar de manera acurada, flexible, eficient

i més pròxima al territori i al centre el seu personal amb la desqualificació de

la funció pública.

CCOO no acceptarà mecanismes d’externalització i subcontractació per

abaratir costos o per obtenir treballadors i treballadores més dòcils. Al

contrari, cal assegurar des de la mateixa llei d’educació la igualtat de

condicions laborals per als professionals que fan la mateixa feina.

16


En canvi estem disposats a parlar, a més de la formació i l’accés esmentats

més amunt, de promoció professional i d’avaluació, a reflexionar sobre la

feminització de la professió i la masculinització dels càrrecs, del

desarrelament del professorat del territori on exerceix, de l’envelliment del

professorat, de la situació de la generació no TIC, de replantejar les

especialitats a primària ( i de la millora de la formació en arts plàstiques).

En la mentalidad de nuestros políticos, muy habituados a plantearse la educación desde la ideología del partido y no desde la visión general de la sociedad, la educación es un desastre natural (ya que no transmite los valores sectarios que cada partido querría reproducir), y los cuerpos docentes son observados con una profunda desconfianza (ya que nunca se puede garantizar la lealtad de todos sus miembros a las tesis educativas del partido en cuestión). Desde la izquierda se dice abiertamente que los cuerpos docentes están repletos de personas conservadoras, inmovilistas, dispuestas a reproducir la hipocresía del estatus quo, y que los profesores son la primera rémora para cualquier intento de innovación o progreso en la educación. Desde la derecha se dice sin disimulo que los cuerpos docentes están dominados por una panda de rojos y sindicalistas, siempre dispuestos a boicotear cualquier intento de “racionalización” del sistema educativo en aras de ideales utópicos como el igualitarismo o de los llamados “valores progresistas”, que en realidad no son más que la disolución de todos los valores importantes en que se asienta la sociedad. Sin embargo, yo encuentro a los integrantes de los cuerpos docentes tan diversos en sus planteamientos personales, ideológicos y políticos como lo es nuestra sociedad. Y además, la inmensa mayoría de ellos se sienten ligados, en primer lugar, por un compromiso personal con sus alumnos que los lleva a limitar la expresión de sus ideas personales por respeto al pluralismo que todos sabemos presente en nuestras aulas. La mayoría de ellos están empeñados en hacer pensar a sus alumnos por sí mismos, mucho antes que en transmitir su propia ideología con procesos de adoctrinamiento. (ESTEVE 2006)

• Millorar l’organització i el funcionament dels centres.

Més que proposar una nova organització dels centres, la LEC hauria de crear

les condicions perquè aquest replantejament fos possible. I com en d’altres

qüestions té molt a veure amb l’increment i qualitat dels recursos i de la

capacitat d’organitzar la recerca i la innovació avaluada.

o La gestió dels centres necessita un replantejament. Apostem per la

gestió radicalment democràtica com a condició per a la formació

d’una ciutadania demòcrata. Les organitzacions i institucions que

treballen amb grans quantitats d’informació i que requereixen un alt

grau d’iniciativa i creativitat del seu personal estan apostant per

organitzacions molt horitzontals i poc encasellades, amb força èxit.

17


La clau de la gestió està en promoure el treball coordinat dels

equips docents.

S’ha de tenir en compte que l’organització del treball en els centres

educatius està tenint conseqüències en la salut del personal docent.

Defensem que els sindicats representatius hem de tenir un paper en

la redefinició les organitzacions escolars.

En aquestes noves organitzacions, l’autonomia de centre és un

concepte clau, si som capaços de no confondre-ho amb aïllament, o

en desresponsabilització dels poders públics. L’autonomia té a veure

amb la confiança, amb l’adaptació a la realitat, amb la creació

d’identitat. És l’actuació local que només té sentit dins d’una xarxa

global.

L’autonomia de centre només és possible en el marc d’una

descentralització real de competències educatives en el territori, de

tal manera que la capacitat d’autoorganització del centre es

referencia al projecte educatiu de zona, a la realitat de l’entorn on

s’inscriu, a la gestió dels recursos disponibles, a l’avaluació en funció

dels objectius marcats. Així parlem d’autonomia de gestió i no de

desresponsabilització del govern.

Per a la millora de la gestió dels centres és necessari pensar també

en les solucions a problemes quotidians, que ara per ara no tenen

resposta normativa: la gestió i seguiment de l’absentisme, l’actuació

dels centres quan les famílies no porten ni recullen els infants a

l’hora establerta, o quan no paguen les colònies, les sortides o els

materials comuns de l’escola.

o Cal millorar la formació i l’assessorament dels equips directius, i

dibuixar més clarament les seves competències, tenint en compte el

necessari lideratge dels poders públics sobre els centres que es

sostenen amb fons públics. D’altres països han creat institucions

encarregades expressament de la formació per a la gestió i el

lideratge educatiu, que caldria considerar per a Catalunya.

18


o Gestió de personal Cal millorar els sistemes de selecció de personal

i provisió de lloc de treball en el conjunt dels centres sostinguts

amb fons públics. És necessari evitar que centenars de mestres i

professors es recorrin Catalunya cada matí entrecreuant els seus

camins; cal poder ajustar les plantilles a les necessitats de cada

centre i fer polítiques de personal destinades a crear i consolidar

equips. És necessari tornar a pensar la composició els equips

docents en un moment en què s’incorporen nous professionals a

diferents tasques educatives. Hi ha una creença que ha fet niu a la

conselleria que podríem anomenar (PARELLADA, 2006) el mite de

l’homogeneïtat, que consistiria en el desig de poder triar lliurement

tots els membres de l’equip,(..)del desig del treball en equip sense

fisures, etc. El mateix Carles Parellada conclou Tant com el conflicte,

entès positivament, dóna vida als equips, la diversitat els enriqueix

més que qualsevol altra cosa, i la inclusió és la millor garantia de la

seva estabilitat a mig i llarg termini. Des de CCOO considerem

innecessària l’homogeneïtat (uniformitat) dels equips i per tant

formes de provisió que s’allunyin dels principis d’igualtat, mèrit i

capacitat.

En tots els centres sostinguts amb fons públics, és possible actuar

sobre el període de pràctiques, és possible redefinir la plantilla

orgànica del centre en base al projecte educatiu, és possible

informar sobre les característiques pedagògiques de les places

ofertades, és possible avaluar periòdicament informant dels

aspectes a millorar o corregir, és possible incentivar projectes

específics... i tot això no és incompatible amb el sistema d’accés a la

funció pública lligat al concurs oposició, ni a l’estabilitat contractual,

ni amb un règim disciplinari garantista.

És necessari tornar a pensar les plantilles, l’organització del treball i

la participació en el govern dels centres des de la perspectiva de la

incorporació de professionals de l’educació que no són professors i

professores i que cada dia es mostren més necessaris en els centres

educatius.

19


o Cal revaloritzar el paper del consell escolar, més necessari que mai

si s’aposta efectivament per l’autonomia de centres i per una major

implicació dels diferents agents educatius en la institució escolar.

• Millorar el sistema educatiu:

o S’han de construir els centres públics suficients per entomar el

creixement demogràfic, s’han d’ampliar i s’han de renovar tots els

edificis que ho precisin. Aquest és un mandat constitucional que no

es pot defugir. El Departament d’Educació ha de presentar al

Parlament i al Consell Escolar de Catalunya la planificació raonada i

justificada amb dades dels nous centres, dins dels mapes escolars

existents. Aquesta feina és urgent i imprescindible en aquests

moments i no fer-la portarà al sistema educatiu a molts anys de

grans dificultats i mals resultats. Aquest element representa avui

una contribució doble a la reactivació econòmica: es crea activitat

econòmica i ocupació al sector de la construcció i es posen les bases

per disposar d’ equipaments per millorar la qualificació de les

persones. Així mateix s’ha de presentar un pla d’incorporació de

nova plantilla, amb una previsió per especialitats i territoris, que

prevegi la necessitat de formació a mig termini.

o La reforma de l’adminitració educativa passa per la descentralització

de la gestió del Departament i la corresponsabilitat dels poders

locals en qüestions com la planificació, l’escolarització, la qualitat i

l’avaluació. Seria raonable esperar la definició general del nou

model administratiu de Catalunya. En cap cas, la descentralització

ha de suposar una pèrdua de responsabilitat dels poders públics, i

menys del Departament d’Educació, ni encobrir processos de

desregulació i externalització. Al contrari, es tracta d’incorporar les

decisions polítiques de proximitat al conjunt del sistema. La

descentralització ha d’incorporar instruments per a l’homologació de

20


condicions laborals dels treballadors i les treballadores de l’educació

sigui quina sigui l’administració o empresa de qui depenguin.

o La Llei d’Educació ha de construir el Servei Públic Educatiu de

Catalunya. Aquesta és la peça clau per transformar el sistema

educatiu en un sistema més just, més emancipador, que no

reprodueixi diferències socials. Els països més eficients

econòmicament i educativament estan entre els què tenen més alt

nivell de polítiques públiques. En canvi, els models educatius de

mercat segmenten la societat i creen guetos. L’Institut Holandès

d’Estudis Ètnics i Migratoris , de la Universitat d’Amsterdam, ha

publicat recentment els primers resultats d’un estudi on mostren

que El éxito académico es esquivo con los jóvenes holandeses de

origen turco y marroquí. Salidos en su mayoría de las denominadas

“escuelas negras” de primaria –con un 70% de alumnos

inmigrantes- copan luego la formación profesional. (...) buena

parte de los nacidos ya en suelo europeo y que tienen entre 18 y 35

años, han debido estudiar una media de tres años más de

secundaria que los alumnos autóctonos para obtener el mismo título

de acceso a la educación superior. (El País , 16-6—2008) .

A Catalunya és imprescindible reconèixer la tasca que ha dut a

terme la iniciativa privada, en els llargs temps on la responsabilitat

pública ha estat incapaç o directament contrària a comprometre’s

amb l’educació del país. En aquest moment, Catalunya necessita

encara un major compromís de les entitats educatives privades per

assumir una major responsabilitat social i sotmetre’s al lideratge

poders públics. I necessita un major compromís dels poders públics

per fer un sistema més just i de més qualitat, on els centres no

competeixin sinó que cooperin. El repte del sistema és que la

famosa “tria” d’escola sigui baladí perquè totes assegurin la mateixa

qualitat i la mateixa quantitat. El repte del sistema és fer una

escolaritat veritablement gratuïta perquè el preu a la porta de

l’escola no operi com a selector social. En aquest sentit, CCOO

proposa

21


Gratuïtat efectiva per a tot l’ensenyament bàsic;

Preu públic per a tots els ensenyaments no considerats

bàsics, els serveis i activitats complementàries o

extraescolars.

Contracte-programa entre l’administració i el centre per a

qualsevol finançament addicional de programes i activitats,

que asseguri en tot cas la gratuïtat de l’activitat

complementària, que especifiqui les obligacions d’ambdues

part i que contingui mecanismes d’avaluació i control, i de

rescissió en cas d’incompliment.

Igualtat de drets i deures per a tots els centres.

L’admissió i matriculació de tot l’alumnat amb risc social i

amb necessitat educatives específiques que representi la seva

adequada i equilibrada distribució entre els centres públics i

concertats, amb mesures i instruments de seguiment i control

social i públic, coordinades pels poders públics.

Garantir les mateixes condicions de jornada, calendari,

d’horari, de gestió democràtica i d’ordenació curricular i

educativa.

Planificar i programar, per part de la Generalitat i els governs

locals i amb la participació de la comunitat, l’oferta educativa

d’acord amb les necessitats de la ciutadania i del territori que

garanteixi el dret a l’educació de tothom en igualtat

d’oportunitats en la xarxa pública i concertada.

Establir que l’ampliació de la xarxa de centres educatius es

realitzi a càrrec de l’increment i creació de l’oferta educativa

en centres de la Generalitat i s’eviti la seva gestió privada o

indirecta.

Millorar i homologar les condicions professionals i laborals

dels treballadors i treballadores de la xarxa pública i

concertada. L’establiment d’un contracte programa en un

centre concertat suposarà l’homologació immediata de

plantilles, i jornades i horari lectiu dels professionals dels

centres en relació als professionals de l’ensenyament públic.

22


La crisi que estem patint ens ensenya que el mercat no garanteix els

drets ni el futur, i que la responsabilitat pública és una garantia i el

patrimoni públic, la riquesa de la ciutadania.

o L’educació ha de ser laica. Tal com hem d’evitar la segregació dels

infants per causa de la llengua materna, o per capacitat econòmica

de les famílies, hem d’evitar també la separació en el sistema

educatiu per causa de les creences. Garantit el respecte a totes les

religions, i sabent que el 60% dels temples de Barcelona són de

cultes minoritaris, els poders públics han de comprometre’s en

l’educació dels valors comuns de la ciutadania, la democràcia, la

ciència i el pensament crític.

o Fer créixer el sistema educatiu: el dret a l’educació s’estén al llarg

de la vida, cal garantir la possibilitat educativa al llarg de la vida: 0-

3; Formació Professional amb els distints subsistemes;

ensenyaments artístics; formació de les persones adultes;

ensenyaments d’idiomes. Aplicar l’Acord Estratègic per a la

internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de

l’economia catalana 2008-2011.

o Promoure les activitats i serveis educatius més enllà de l’horari

lectiu, amb una especial atenció a l’educació en el lleure

extraescolars i serveis, atenent a les condicions d’igualtat i qualitat

per a tota la ciutadania.

o Finançament. És necessària una memòria econòmica per a la LEC i

assegurar el finançament a mig i llarg termini per sobre del 6% del

PIB.

o Transparència, rendiment de comptes, avaluació. L’agència

d’avaluació del sistema ha de dependre del Parlament de Catalunya

per poder avaluar la gestió del Departament i d’altres

administracions amb competències educatives. L’avaluació de

23


professionals ha de fer-se de manera pactada pels sindicats

representatius.

• Millorar la capacitat educativa de la societat.

o Recolzament a la família. Amb les mesures necessàries perquè

puguin fer la tasca insubstituïble i fonamental d’educació i criança

dels seus fills i filles, i perquè puguin participar plenament i

cooperar amb els centres educatius i els seus professionals.

o Transformar els consells escolars municipals en consells d’educació,

com a marc per als projectes educatius de ciutat i de poble.

o Potenciar els Consells Socials dels Centres Integrats de Formació

Professional i la xarxa FP.Cat.

24


3. El projecte presentat pel conseller Maragall

CCOO no pot estar d’acord amb el projecte de llei presentat per la conselleria al

Parlament, en no respondre al diagnòstic i a la detecció de necessitats que us

hem exposat. Pensem que el Parlament ha de fer un replantejament profund dels

continguts de la LEC, aportant-hi solucions reals, algunes de les quals hem

apuntat, per a la qualitat, la igualtat i la corresponsabilitat social en l’educació.

Hem preparat un ampli conjunt d’esmenes i aportacions al text que no seria

pràctic desgranar en aquesta compareixença. Per això les posem a disposició de

cada grup i ens posem nosaltres mateixos a disposició per a tot allò que us

puguem ser útils.

Volem, de tota manera, exposar-vos algunes de les principals preocupacions que

ens genera el contingut actual del projecte.

• El conjunt del redactat i la intersecció de diferents mesures comporta una

pèrdua de responsabilitat i de poder públic sobre el sistema educatiu.

L’article 40, de fet, converteix l’escola pública en escola d’interès públic. El

projecte conté mesures que promouen que la gestió dels centres públics

passi a d’altres mans que no siguin les de Departament d’Educació:

o Quan es parla de la gestió de centres de titularitat pública, la llei parla

de consorcis, fórmules jurídiques equivalents i de la gestió municipal,

però no de del Departament d’Educació. (Art. 142, 143, 146)

o Enlloc no posa cauteles perquè la gestió municipal de l’educació

obligatòria no pugui ser cedida a tercers com es fa en tants serveis

municipals.

25


o La provisió de llocs de treball i direcció dels centres ubicats en zones

desafavorides, mitjançant convocatòries per a equips docents de gestió

amb un projecte educatiu, en el que no fa cap referència al professorat

funcionari dels centres públics obre una altra porta a la gestió

indirecta.(Art. 90)

• No construeix el Servei Públic Educatiu (Títol IV) en els termes acordats en

el Pacte Nacional per l’Educació, ja que no tanca els tres elements bàsics:

gratuïtat real i efectiva, planificació que prioritza el dret a l’educació fent-

lo compatible amb la llibertat d’ensenyament, i escolarització equilibrada.

El projecte permet finançament públic a entitats privades per a diferents

activitats educatives, lligades a l’escolarització sense establir mecanismes

de corresponsabilitat social i control públic (art 181, 184). El projecte

configura un sistema que no avança cap a la igualtat.

• La descentralització (Títol 10) que es dibuixa en el projecte no tanca un

nou model sinó que apunta diferents línies sense garantir la coordinació i

la coherència dels diferents agents entre ells i amb la resta de les

administracions. Ens dol especialment la mala definició i atribució de

competències a les zones educatives (art. 161), que podrien ser un bon

instrument de gestió pública de proximitat.

• L’aposta per l’autonomia de centres, que compartim en principi, apareix

sense llaços efectius amb el marc territorial, ressentint-se de les

deficiències del model de descentralització que exposàvem en el punt

anterior. No sembla haver-hi reflexió suficient sobre els canvis que hauria

de suposar l’autonomia de centres en les funcions i composició dels

consells escolars, direcció, i sobre l’organització democràtica del treball i

representació legal dels i les professionals del sistema.

• Compartim la voluntat d’avaluació i control del sistema. Ens sembla

necessari modificar, però, el focus de l’avaluació. Cal avaluar el conjunt del

sistema, també, i sobretot, l’actuació de les administracions educatives.

Per això és necessari que la futura “Agència d’Avaluació” depengui del

26


Parlament de Catalunya, i no del propi Departament que també ha de ser

avaluat. En aquest sentit, cal repensar i aclarir les funcions i objectius de

la Inspecció d’Educació (art. 162, 163, 164, 165).

• Ens disgusta el tractament que fa el projecte de llei dels i les professionals

de l’educació.

o D’una banda, perquè es procedeix a una reforma profunda de les

condicions de treball del funcionariat docent, que no suposa cap millora

ni per a les condicions d’aquests treballadors i treballadores ni aporta

millora per al sistema. Considerem que els capítols 3, 4 i 5 del títol

VIII, no han de ser objecte d’aquesta llei, sinó de negociació col·lectiva

i posterior redacció normativa en el marc del funcionariat. La lectura

completa del projecte indica que el redactor té una profunda

desconfiança en el treball del funcionariat docent, i que aposta per una

reforma de les condicions i una major pressió de la direcció i de la

inspecció com a condició per a la qualitat de l’ensenyament.

Considerem totalment infundada aquesta desconfiança, quan diferents

estudis mostren una gran satisfacció d’alumnes i famílies respecte del

treball dels seus docents concrets. (Instituto Nacional Evaluación y

Calidad del sistema educativo, 2003).

o D’altra banda, el projecte incorpora molt poques mesures, algunes poc

pensades, per a tota la resta de treballadors i treballadores de

l’educació. Cal millorar el redactat referent a l’homologació del personal

de l’escola concertada per assegurar que l’homologació sigui real i per

a tothom. Les condicions d’homologació haurien de ser norma en tots

els àmbits de l’educació sostinguda amb fons públics.

27


La comunitat educativa espera molt del treball del Parlament, trencada la

confiança amb el Departament d’Educació, espera de vosaltres capacitat de

copsar la realitat i seny per canviar-la.

Catalunya necessita el compromís i el finançament del sistema educatiu per a

construir ciutadania, cohesió social, riquesa i progrés.

Els treballadors i les treballadores que representem tenen dret a una millor

formació i a una societat més justa.

CCOO espera molt de vosaltres, dels representants legítims del poble de

Catalunya.

Força, equilibri, valor i seny.

Joan Carles Gallego Herrera, secretari general CCOO de Catalunya

Montse Ros Calsina, secretària general de la Federació d’Ensenyament de CCOO

Barcelona, a 16 de gener de 2009

28

CCOO DAVANT LA LLEI D’EDUCACIÓ DE CATALUNYA · A més, us correspon una alta responsabilitat...

Documents

Transcript of CCOO DAVANT LA LLEI D’EDUCACIÓ DE CATALUNYA · A més, us correspon una alta responsabilitat...