Butlletí CC - 1

DESEMBRE 2017

CC

Butlletí CC - 2

Pòrtic

Butllletí CC Núm. 92 - Desembre 2017

COMUNITAT

CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44

BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 5 €.

El butlletí també es pot trobar en format digital i en colors a la pàgina

web: www.carmelcat.cat/badalona

Els articles que es publiquen expres-

sen únicament l’opinió dels seus autors

Han col·laborat en la

redacció, correcció edició i distribució

d’aquest número:

Joan Badia, ocd

Agustí Borrell, ocd Carmel de Mataró Teresa Català †

Francesc Costa M. Neus Cregut

Gema Gil, stj Toni Gràcia

Miguel Márquez, ocd Enric Masdeu Xavier Miró

Antonio Monés Núria Perera

Joan Josep Rotger M. Pilar Serra

Meritxell Utset

Consell assessor:

Jesús Sans, ocd Antonio Monés

David Rodríguez Enric Masdeu Núria Perera

A MIS HERMANOS Y HERMANAS...

Con mucho gozo, comparto con

vosotros este tiempo de gestación y de alumbramiento - nacimiento del Ad-viento y de la Navidad.

Mi reciente visita a África, a nuestros hermanos y hermanas de aquellas tierras (Togo, Burkina, Costa de Marfil), me ha de-jado en el alma el impacto de sus vidas pegadas a la tierra y prontas para dejarse nacer, para comenzar, para celebrar y estrenar danzas y canciones a ritmo de pobreza y de alegría. Y se me ha quedado dentro la sabiduría sencilla de quienes vi-ven la plenitud del tiempo presente, la gracia de habitar el aho-ra, en el barro y los límites, en la precariedad y las infinitas po-sibilidades que nacen cuando se vive descalzo, desarmado, hambriento.

He llegado a mi casa preguntándome: ¿Qué necesito para vivir ya la plenitud del encuentro con la vida, la cita inaplazable del Dios que se encarna aquí, en este pesebre, en este establo de nuestro mundo, sin despreciar lo ‘nuestro’? ¿A qué estamos esperando? ¿A qué espero? ¿Qué me hace falta, qué nos ha-ce falta para creer en la Encarnación por amor de Dios, seduci-do y apasionado por cada uno de nosotros? ¿Qué otro guión podría inventarse Dios para ganarnos la confianza y romper nuestros recelos?

Queridos hermanos, amigos y amigas, con inaplazable ale-gría, se nos acerca Dios, y seguirá naciendo en nuestro mundo herido y cansado, nuevamente, sin merecerlo, y sin que lo se-ñalen los sabios del mundo; nacerá disfrazado y peregrino, mendigo y amante, pidiendo ser acunado siempre en lo más bajo, en lo más escondido, en lo más perdido de cada uno de nosotros, para levantar en alto, contra su pecho, nuestra vida aburrida y agotada de jugar a poder, a saber, a vencer…

Llega Dios hecho pura necesidad y poder invencible en el llanto del niño, enseñándonos de nuevo, como la primera vez, la sabiduría que nos empeñamos en olvidar, la de las cosas pequeñas, la de la entrega sin premio, la de los héroes invisi-bles y sin recompensa, la de los que aman sin dejarse sentir, la de los que saben que Dios nace, aunque nos duela, en esta tierra, empeñado tercamente en vencernos vestido con las vestiduras de nuestra pobreza: la necesidad de ser amado y de amar.

Feliz Navidad, queridas hermanas y hermanos... No la de-jéis pasar, no llenéis la posada de vuestros deseos egoístas, no despreciéis el pesebre de vuestra familia y de vuestra casa, alegraos con la alegría eterna de Dios, que viene para regala-ros lo simple y lo verdadero.

Sin excusas, sin lamentos, sin esperar a mañana, sin exigir nada… ¡Viene de camino… Dadle posada!

¡Feliz Navidad! ¡Feliz Año Nuevo! ¡Feliz Aventura!

Miguel Márquez, provincial

Butlletí CC - 3

La “processó dels peregrins”, al vespre de

la vigília de Nadal, sorgeix d’aquests versos de l’Evangeli segons sant Lluc. És una celebració domèstica, festiva i entranyable, una tradició que mantenim viva en els nostres Carmels des dels inicis.

Jesús està a punt de néixer, Josep i Maria es troben ja a Betlem, busquen posada i no hi ha lloc per a ells. Avui, ens demanen posada a cada una de nosaltres: esperem a la porta, els volem rebre amb els braços oberts; eixamplem el nostre cor i els hi fem lloc. Els hi demanem, humilment, que junt amb Jesús es quedin sem-pre amb nosaltres i es facin presents enmig de la humanitat sofrent.

* * * * * *

Un dels preparatius de la festa de Nadal és disposar la cel·la (habitació) per acollir de se-guida Josep i Maria quan demanin posada aquesta nit. A la porta de la cel·la de cada una de les germanes hi ha una llumeta encesa, se-nyal que la germana els espera, que vetlla, que els vol rebre.

Després de les Primeres Vespres de Nadal ens apleguem en comunitat a la sala capitular on hi trobem preparades unes figures de terra-cota, molt expressives: Maria, gràvida, junt amb Josep al seu costat, en actitud de fer ca-mí.

S’inicia la processó, la mare priora pren les imatges, va al davant de totes nosaltres que els acompanyem. Fem una parada a cada cel·la, hi ha llum, la porta oberta, els espera la germana que hi habita i rep la petició de Josep i Maria que respon joiosa i els acull, ho fa amb un cant, una poesia, una pregària, un desig... Mentre cantem les estrofes de la cançó popular nadalenca “Josep, busqueu-me posada esta nit per descansar”, seguim fent el camí, de cel·la en cel·la. Després de parar davant de cada germana i ella haver expressat la seva acollida, retornem a la sala capitular on hi deixem les imatges de la Mare de Déu i sant Josep fins a mitjanit.

L’any 1984 vam demanar a mossèn Domè-nec Cols que posés música a la tornada d’un poema de sant Joan de la Creu, que deuria ser més llarg, i només s’ha conservat una sola es-trofa. Amb agraïment la cantem des d’alesho-res en acabar aquest acte, també la cantem en altres moments del dia d’avui. La música és molt bonica, el text diu així:

Del Verbo divino / La Virgen preñada Viene de camino: / ¿si le dais posada?

* * * * * * Enyorem una Presència... però ell ja és

aquí. Si no hi fos no sabríem esperar-lo. L’es-perem tot vetllant amb una pregària constant i adoració.

Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l’imperi. To-thom anava a inscriure’s, cadascú a la seva població. També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la casa i la família de David. Josep havia d’inscriure’s juntament amb Maria, que estava compromesa amb ell en matrimoni. Maria esperava un fill. Mentre eren allà, se li van complir els dies i va infantar el seu fill primogènit; el va faixar amb bol-quers i el posà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a l’hostal (Lluc 2,1-7).

Carmel de Mataró

Butlletí CC - 4

Com que no tinc ni idea de què han parlat abans puc mirar sense res concebut.

I m’atrapa la llum de l’espelma.

Una espelma que té una història darre-ra! Aquesta espelma és d’Oxfam-Intermón, una peça doncs de comerç just, feta a mà per algun artesà o artesana que ha cobrat un sou digne per a fer coses així, que ha vist millorar la seva vida i la de la seva comunitat gràcies al seu treball re-tribuït de forma justa. Aquesta espelma havia passat per les meves mans. Jo l’havia decorada amb una garlanda nadalenca. I era un regal d’a-mic invisible. Moltes coses en una espelma! Una espelma , ja per si, icona...

I després miro el pessebre fet per la família pessebrista de Cerdanyola. La molsa, el suro, les casetes, les figures. Un pessebre d’aquests cata-lans de tota la vida, clàssics... dels de muntanya.

Teresa Català †

Recordança...

Avui he anat a la trobada de Nadal de la comu-nitat, a Cerdanyola. He arri-bat a misses dites, com es deia abans… que ara ni es parla així ni es va a misses… He arribat al moment de la Litúrgia de la Paraula, quan es feia una reflexió sobre els símbols del Nadal, sobre el Nadal… sobre el que viu ca-dascú i de totes les coses exposades (campanes, garlandes, llumetes, nada-la, estrelles, pandereta, espelma i què sé jo quantes coses més!) calia pen-sar quina cosa em cridava, m’identificava amb ella…

Butlletí CC - 5

I de la resta distingeixo ornaments mil, entre ells una estrella. I ja ho tinc.

Jo voldria ser al pessebre. Des de petita que Nadal i pessebre van units. A casa el fèiem i ben gran! I hi cantàvem caçons al vespre. Unes nadales acompanyades de tapes de cassola i altres rudi-ments de percussió. Tal vegada alguna pandereta? No ho recordo. Recordo el fet d’anar a la Conreria a collir “el verd”. Així li dèiem al procés de pujar amb el cotxe i caminar per darrera del Cau per la zona d’obaga. Allà trobàvem el galzarà, les molses i alguna branca de roure per la porta, amb tots els colors de la tardor. Collíem esparreguera i bran-ques de cirerer d’arbós. I tornàvem a casa amb l’olor del bosc enganxada al cor més que no pas al nas...

I es feia el pessebre i allà al menjador presidia les festes.

Al ser mare el pessebre de bosc torna a casa meva fins que les filles són grans. Després unes figures ètniques ocupen un lloc més petit. I ho dic, això de petit, perquè amb les filles petites el pes-sebre boscà ocupava tot el moble del menjador i encara, amb ajuda de caixes, un tros més. Per fer-hi fins i tot hi fèiem una cova pels follets! I a casa, al vespre, tornàvem cantar al pessebre. Ara ja amb instruments musicals, que per alguna cosa jo sóc mestra i també l’economia domèstica ho ha per-mès!

I apa a tocar panderetes, claus, caixes, pals, ampolles d’anís, triangles, xixines i cascavells! I nadala rere nadala cantàvem a les festes, als reis, al nen, al bou i la mula, a la mare i a sant Josep. Al rabadà i als pastors i a la Caterina i a l’Anton tiruri-ruriru... i als àngels.

I oh! Sorpresa! L’endemà les filles trobaven petites cosetes, llaminadures i objectes per allà la

molsa escampats! I la màgia omplia el dia sencer i a la nit es repetia. Els llums de casa apagats, sols les llumetes del pessebre... i la llum dels nostres ulls! I els nostres cants! I el nostre dring! dring! I pum! pum! (pobres veïns...) i així uns quants dies assenyalats..fèiem màgia a casa... la màgia del Na-dal.

Al grup de pregària d’aquí a Badalona en Jo-sep, el nostre trèvol entre tantes floretes, ha fet un pessebre gran, enorme. Un pessebre que pots entrar-hi dins, passejar-hi fins i tot si ho vols! I per-met sentir-te pastoreta que va camí del Portal. Permet seure davant i no fer res, sols mirar. Ni cal pregar. Sols ser allà, contemplant. Acompanyant. Sense pensar massa en tot plegat. Volent creure en aquest conte que ens presenta un infant que neix despulladet en un lloc empobrit. En el poc. En el res. I la gent senzilla ho sap i l’acull, i el bresso-la... i és tan humà que sols pot ser diví...

Jo penso en un instant en tot això. No ho pen-so, no. És que forma part de mi. I com explicar això amb poques paraules? Caldria entrar per un fora-det a casa meva anys en-rere, i mirar-nos ... i mirar més enllà. Perquè el que fem i el que diem no és el que el nostre cor sent i experimenta. Els records no són del fet. Son del viscut.

Quan parlo doncs avui, comento un poc el Pessebre i comento l’estrella. Quan era una noieta de 15 anys ... crec que 14 fins i tot! Volia ser una estrella per l’altre, pel món. Dur llum als altres! Una pretensiosa com bé em deia un seminarista llavors! I el fet és que des de llavors a la meva sig-

Butlletí CC - 6

natura hi afegeixo una estrella. Amb els anys cada vegada més esquemàtica, però una estrella. I tant és l’estrella la meva signatura que si abrevio pels meus, pels de casa, sols cal que posi l’estrella per a que sàpiguen que aquella nota l’ha escrit la Te-resa, la mare.

L’espelma em parla de llum. La llum és vida i esperança. Per fosca que sigui la negra nit una espelma la trenca. Dóna caliu. Dóna vida. Llegia fa uns anys un llibre: la història real d’un noiet que travessa països cercant la llibertat i el futur. En una de les seves peripècies viatja dins d’una cis-terna d’un camió. La foscor és absoluta. I la por. I l’angoixa. El petit consol, el que l’aferma a la poca esperança, a la vida al cap i a la fi...! és la llum fos-forescent d’un rellotge de polsera. I aquesta imat-ge, una fosca metàl·lica i la solitud trencada per uns números grocs que brillen m’ha quedat dins sense recordar ja massa res més del llibre. Un no-iet i unes espurnes. I així l’esperança i la vida s’a-ferren...

Doncs bé, ara sento la flameta de l’espelma com la flama de la meva vida. Petita, fins i tot tre-molosa. Hi és. Fins quan? Quan s’apagarà? No ho sé. De moment crema.... crema. Dóna llum. Peti-ta, sí... però hi és. Com vacil·la! Que petita i com de feble la sento! Però hi és... i trenca la fosca.

En acabar de compartir cantem “les mans ben buides” mentre ens mirem les mans... i jo penso: és això! La vida és això!!!! És el camí fins arribar a tenir les mans ben buides, res més. I aquest camí de despullament total absolut té un nom: la mort. La mort com el despullament total. Naixem despullats i sense res i fem camí omplint i omplint i posant i posant. I arribem. On? No sé pas, cadascú que pensi on...

I un dia t’adones que tot és res... i que tot és do. I que tot és regal. I que tot quedarà enrere. I que les mans buides és l’única cosa que li pots presentar a Déu. Mira, ja no tinc res! ja està! Ja he fet tot el camí fins a tu!

I llavors ell acollirà i omplirà... fins a vessar... no?

I encara que no fos així... Crec que el sentit de la vida rau en això, en saber-nos despullar de tot poc a poc, en assumir pèrdues, en el gust agredolç d’entendre, de captar. Entendre el llen-guatge silenciós de la Terra, la Presència de tot en tot. El silenci del món, la germanor de la pedra, de

l’aigua, dels arbres, de tot el que viu i de tot el que és. I tu que ets poc i res i tu que ets tot.

I entendre que el que és és... i que tot està bé. I acceptar un Déu en tot i un Déu en mi i un Déu en l’altre. I acceptar que no sé. I que no sa-bré. I confiar. I això és un poc la fe. Des del no sa-ber, des del no entendre, des del no sentir, des del no creure... dir SÍ i dir GRÀCIES.

I per última reflexió... la baldufa: no sé per-què em ve al cap. Temps enrere la imatge de la baldufa l’havia tingut d’una forma juganera, diver-tida, de confiança i proximitat amb Ell. La corda de la meva baldufeta! I girava i saltava i creia que em duia i em feia girar i saltar.

Avui sentia la fusta de la baldufa. La baldufa matussera, esculpida en fusta basta. La punta de ferro gastada de cops i caigudes. I el cordill apre-tat. Ben apretat. I mentalment deia: no em deixis. Apreta!

I ara no era baldufa juganera i saltadora... era baldufa amb la corda lligada, ben apretada... i un desig de que no em llencin més, que no em facin girar més, que no em facin ballar més. Sols que em tingui apretadeta, molt subjecta... i ja està...

Això és el que ha passat avui, uns minuts, pel meu ser. Ja dic ser perquè no sé pas per on ha passat. I el que hagués volgut és marxar i ser al camp, al bosc... o millor dins un pessebre, i cami-nar vers el portal. I no fer res, no dir res... perquè no sé res.

I mirar. Callar i mirar.

Silenci, contemplar... I tot estaria bé.

Butlletí CC - 7

El grup de catequesi d'infants fem arribar el missatge de Jesús de dues maneres: la part teòrica, on seguim el temari del catecis-me i la part pràctica amb les eu-caristies familiars fent-ne vivèn-cia. Volem que la nostra cateque-si sigui creativa, dinàmica, prope-ra als nens i nenes.

Amb aquestes premisses, du-rant l'estiu anem fent reunions per definir com serà el fil conduc-tor de les eucaristies familiars del proper curs.

En una d'aquestes trobades es va proposar quelcom que fem habitualment, anar a comprar. El concepte ens va agradar i vàrem començar a vestir la idea.

El fruit ha estat una botiga de les de sempre, de barri, de proxi-mitat com es diu ara. Una botiga

que no tanca mai ni fa vacances, on trobem una mica de tot.

El seu nom és “CAL JESÚS. Productes del cel ”.

El propietari de l’establiment és Déu, i qui porta el negoci és el seu fill Jesús, a qui amb molta estima i respecte anomenem Xus. Ell és com de la família, ens coneix a tots, sap si estem feliços o bé tristois i en tot moment ens ofereix el millor producte.

Aquesta botiga tan original és coneguda pel seu producte es-trella: L'Evangeli.

Cada dissabte trobem sobre el taulell l’oferta de la setmana, un producte que ens dóna el va-lor del evangeli del dia, per tant podem comprar la infusió de la il·lusió, el bombons estima, l'ar-ròs fidelitat...

Els evangelistes són els repar-tidors que van en moto per fer-nos arribar puntualment l'evan-geli. Cadascú darrera el vehicle porta el seu logo: Marc un lleó, Mateu un àngel, Lluc un toro i Joan una àliga.

A “Cal Jesús. Productes del cel” els preus són assequibles a qualsevol butxaca, aquí no pa-guem amb euros sinó que ho fem amb amabilitat, somriures, petons...

Els infants cada setmana fan la comanda: és la seva pregària, on demanen o bé agraeixen a en Xus l'oferta de la setmana més tot allò que Ell ens dóna.

“Repassem el compte” és la reflexió on els catequistes mirem de ser coherents amb el que comprem i com ho posem en pràctica en el nostre dia a dia.

I tots d'una manera simbòlica estem presents a “Cal Jesús. Pro-ductes del cel”.

Els infants són paperines amb seu el nom, els catequistes cis-tells i els pares carrets de com-pra, i que junts anirem omplint de valors que ens faran créixer interiorment.

Tots els productes els guar-dem al rebost del cor per donar, compartir i posar al servei de tothom.

I no oblidem la nostra cançó, és el fil musical de la botiga que ens acompanya en les eucaristies familiars.

Bé, si voleu venir a comprar a “Cal Jesús. Productes del cel”, hi trobareu les millors ofertes. En Xus us rebrà amb els braços ben oberts i us donarà del bo el mi-llor!

Aquesta original botiga és coneguda pel seu producte estrella: l'Evangeli.

M. Neus Cregut, catequista

Butlletí CC - 8

Com està el Carmel Teresià avui, vist glo-

balment? No és fàcil de respondre una pre-

gunta tan àmplia, ni tan sols des de la pers-

pectiva privilegiada que es té des del Definitori

General, on cada tres mesos es posen en co-

mú i s’analitzen dades i impressions de les vi-

sites que el General i els set definidors fan a

totes les regions del món. Aquests viatges per-

meten de constatar que el Carmel, a més de

ser una família nombrosa, és una realitat molt

plural i variada. Els qui han participat alguna

vegada en les trobades anuals de la Família

carmelitana a Catalunya, com la darrera a Tà-

rrega, n’han pogut tenir un tast a casa nostra.

La família teresiana

Si bé no són el més important, els números

diuen que actualment a tot el món hi ha uns

quatre mil frares carmelites descalços i unes

deu mil monges carmelites descalces; pel que

fa als laics, es calcula que uns quaranta mil

formen part oficialment de l’Orde Seglar, i a

més hi moltes altres persones amb diferents

formes de pertinença, de vinculació o de pro-

ximitat al Carmel Teresià o a alguna de les

seves comunitats. Cal recordar igualment les

nombroses congregacions religioses vincula-

des, algunes de les quals han nascut a Catalu-

nya i continuen tenint-hi una presència signifi-

cativa: Carmelites Missioneres Teresianes,

Carmelites Missioneres, Carmelites de Sant

Josep, Carmelites Tereses de Sant Josep...

D’ahir a avui

Si ho comparem amb la situació d’alguns

anys enrere, podem dir que la tendència és

força semblant a la que es dóna en la majoria

de famílies religioses i en l’Església en general:

—A Europa, que durant molt segles i fins

fa poc temps ha estat el centre i el motor del

cristianisme, ara es viu una etapa d’envelli-

ment, de ràpida davallada numèrica i de dis-

minució d’energies. Es calcula que en els da-

rrers vint anys el nombre de religiosos ha dis-

minuït aproximadament en una quarta part.

Pel que fa als carmelites descalços, estem

avançant de mica en mica cap a una reducció

de presències. Tanmateix, cal notar que hi ha

signes de revifament vocacional en alguns

llocs concrets (Croàcia, Polònia...).

—Per la seva banda, Amèrica llatina va

ser probablement la regió del món on la reno-

vació del Concili Vaticà II es va notar amb més

Una visió general de l’Orde del Carmel Teresià després del Definitori Extraordinari reunit a Ariccia (Itàlia)

Agustí Borrell, ocd

Butlletí CC - 9

força i el cristianisme va experimentar més

vitalitat, gràcies també a una proximitat al po-

ble i una encarnació decidida en la realitat de

la gent. Ara es pot dir que passa per un temps

de manteniment i de consolidació, en què el

cristianisme mira de respondre als canvis soci-

als, polítics, econòmics i culturals que s’estan

produint en el continent, i també a fenòmens

religiosos que prenen força com les sectes i

els moviments fonamentalistes.

—Àfrica ha estat una altra gran zona d’ex-

pansió de l’Església, i també del Carmel, gràci-

es sobretot a l’acció valenta i admirable de

molts missioners que han portat desenvolupa-

ment social i anunci de l’Evangeli a molts paï-

sos. El Carmel Teresià ha crescut a l’Àfrica en

els darrers anys, i ho continua fent. En aquest

cas, el repte més important és com dur a ter-

me una inculturació adequada del missatge

cristià i concretament de l’estil de vida carme-

lità, perquè s’ha de reconèixer que existeix

una tensió no sempre ben resolta entre els

valors evangèlics i determinats costums, tradi-

cions i inèrcies locals.

—Tanmateix, el fenomen que més crida

l’atenció en l’actualitat és el desenvolupament

de la presència cristiana als països asiàtics.

En el cas del nostre Orde, sorprèn la realitat

de l’Índia, on els frares ja són més d’un miler.

Més recentment, s’està produint una gran flo-

rida de vocacions a països encara més orien-

tals, com Indonèsia, Corea, Filipines, etc. Pa-

radoxalment, aquí el dubte és precisament la

velocitat tan ràpida d’aquest creixement, que

pot plantejar alguns interrogants sobre la ca-

pacitat d’acollir i integrar les persones que ar-

riben en un estil de vida que per a elles és

certament molt nou.

Reflexions sobre el moment present

Si anem una mica més enllà de les dades

objectives, ens podem preguntar per les ten-

dències de fons en la realitat actual del Car-

mel Teresià. El passat mes de setembre va

tenir lloc una trobada dels provincials carmeli-

tes descalços de tot el món a Ariccia, a prop

de Roma. Allí el General, P. Saverio Cannistrà,

va presentar un informe sobre l’estat de l’Or-

El Definitori extraordinari reunit a Ariccia (Itàlia) va estudiar l’Estat de l’Orde

Butlletí CC - 10

de, on feia una interessant anàlisi del moment

present. De la seva aportació es poden ex-

treure alguns elements de reflexió:

—Un dels aspectes que més defineixen la

identitat del Carmel Teresià és la pregària,

amb tot el que comporta: meditació, interiori-

tat, contemplació... En un món que troba a

faltar la transcendència i la gratuïtat, que ne-

cessita retrobar-se amb el misteri, amb l’Ab-

solut, l’experiència de relació personal i comu-

nitària amb el Déu personal del cristianisme és

un de les aportacions més valuoses que ha de

continuar fent el Carmel. Per això, tanmateix,

cal que aquesta realitat estigui realment al

centre de la vida de cada dia dels qui en for-

mem part.

—Una altra dimensió característica de l’estil

de vida carmelità és la fraternitat. Santa Tere-

sa va voler crear comunitats petites, on els

seus membres es poguessin conèixer, ajudar i

estimar de debò. També aquesta proximitat

real i cordial entre persones que s’escolten i

s’estimen és una necessitat gran dels nostres

dies en moltes societats. Aquí cal estar atents

perquè la tendència entre els frares, per diver-

sos motius, és que les comunitats són cada

vegada més reduïdes, segurament massa i

tot. D’altra banda, s’ha d’anar creixent, com

de fet està passant, en una relació de conei-

xement, de fraternitat i de col·laboració, entre

religiosos, religioses i laics en la família carme-

litana.

En definitiva, es pot dir que el Carmel par-

ticipa de l’ambient de canvi profund que s’està

produint en el món actual a tots els nivells. És

inevitable i és necessari que sigui així. Com

tota l’Església, estem cridats a renovar-nos

contínuament a la llum de l’Evangeli i dels sig-

nes dels temps. La qüestió és saber fer els

passos necessaris perquè aquesta renovació

suposi un aprofundiment i una actualització

dels valors fonamentals del Carmel Teresià.

També convé treballar perquè la gran diversi-

tat que hi ha a l’interior de la família carmeli-

tana sigui realment una riquesa i no porti a la

disgregació.

En la línia de Teresa de Jesús, és temps de

caminar, i de caminar amb determinació, sa-

bent que sempre cal començar, “de bien en

mejor”.

Butlletí CC - 11

a fons

En aquesta ocasió, dediquem l’espai “a fons” del butlletí a l’experi-

ència de la pregària. Millor dit, a diferents vivències personals de pre-gària. Totes, des de sensibilitats ben variades, conflueixen en els prin-cipals elements per establir el diàleg amb Aquell “que sabem que ens estima”.

Tant la pregària de Taizé, com la pregària teresiana, la ignasiana o altres estils de diàleg amb el nostre interior, l’estança més íntima per a la relació amb Déu, utilitzen la preparació, el silenci, el lloc, la Paraula, el cant... com a eines per afavorir l’encontre; trencar “la tela de este dulce encuentro!”, ens diu sant Joan de la Creu (Llama de amor viva).

En aquest context, i com a introducció a les experiències que han volgut compartir els nostres col·laboradors, oferim unes pautes que Gema Gil, de la Companyia Santa Teresa de Jesús, va publicar en

un fulletó que van editar les teresianes l’any del cinquè centenari del naixement de la santa d’Àvila.

La Núria Perera, que normalment assisteix a la trobada mensual de pregària de Taizé que es fa al monestir de la Providència de la nostra ciutat, ens explica les sensacions que va poder viure en directe el pas-sat estiu durant la seva estada amb la comunitat cristiana ecumènica d’aquesta ciutat de la Borgonya francesa.

Per la seva part, l’Antoni Monés i en Toni Gràcia, ens parlen de les se-ves vivències com a assistents habituals a la pregària mensual del grup “Viatge Interior” de la nostra comunitat, un espai que agrupa un bon nombre de persones que comparteixen actituds i creen un hàbit quotidià de silenci.

Butlletí CC - 12

a fons

En un recorregut per l'oració com a ex-

pressió de la relació amb Déu, ens trobem amb molts interrogants i inquietuds, com

ara “puc pregar?, sóc dona/home de pre-gària?, puc arribar a ser-ho?, pregar no és gens fàcil i em costa molt,…” i altres que cadascú pot plantejar-se des de la seva pròpia experiència personal. La veritat és

que en això de l'oració s’hi ha d'”estar” i, a més, “moltes vegades”.

L'oració no hi entén de presses ni de ritmes ràpids, estressants. La vida mateixa tampoc. De la mateixa manera que per ser

mínimament destre en alguna cosa, cal temps, dedicació, esforç, “entrenament”,

en l'oració també hem de tenir cura d’a-quests “espais de preparació”. Ens caldrà

acostumar-nos, “fer rutina” en la nostra vida, per poder “estar”. No una rutina pa-ralitzant, automàtica, avorrida… sinó la ru-

tina de qui te cura dels moments impor-tants de la seva vida, creant espais “lliures

de fums” per afavorir la “qualitat”.

Acostumar-se requereix “determinació”,

terme de regust teresià. Si anem a qualse-vol diccionari veurem que prové del llatí “determinatio”, és l'acció i efecte de deter-

minar (prendre una resolució, fixar els ter-mes d'alguna cosa, assenyalar alguna cosa

per algun efecte, distingir i destriar). Tam-bé s'utilitza com a sinònim de valor o go-sadia.

Partint de la definició, l'oració per a Te-resa de Jesús i altres mestre d'oració, ens

recorda que hem de “fer exercici” de pre-sència, també enmig de les dificultats, dels

dubtes, de les preguntes. I és quelcom que ningú pot fer per mi. Podem anar

junts en aquest camí, però aquest ens por-

ta a un jo que ha de prendre una resolu-ció: “vull”, “aquí em teniu”,... encara que

comporti un “amb por”. L'altre pot ser llum, guia en la recerca, en l'aprenentatge

per anar trobant el meu propi ritme, el rit-me de Déu en mi.

I, per descomptat, el camí requereix el

valor i la gosadia de no tirar-nos enrere davant la primera dificultat. Teresa va ani-

mar molt a les seves monges a no fer-ho. Sabia per pròpia experiència que això no ens duria enlloc. Som inconstants, “ens fa

mandra” resar, buscar l'espai adequat, el moment… Se'ns “fa un camí costerut”. En

canvi, si malgrat tot ens mantenim ferms… ens enfortim, ens fa una mica més dones i

homes de fe, ens apropa a Déu.

Per a això, potser ens cal canviar el nos-tre “xip” i recordar-nos de la trobada de

Déu, amb Moisés, “cara a cara, tal com es parla amb un amic”, compartint necessi-

tats, plantejant-li els nostres problemes, alegrant-nos amb Ell de les nostres alegri-

es,…

És a dir, pregar, parlar, de la vida amb Qui té cura de nosaltres.

Gema Gil, stj

Butlletí CC - 13

Aquest estiu he estat una setmana a Taizé, un petit poblet de la Borgonya, a França, on hi viu una comunitat ecumènica de germans de nombrosos països del món que treballen per guanyar-se la vida i es reuneixen tres cops al dia per a l’oració. Aquesta oració comunitària la comparteixen durant tot l’any amb els milers de persones, sobretot joves, que s’hi acosten a tro-bar en Crist un sentit a la seva vida.

Durant aquesta setmana vaig viure amb ale-gria l’austeritat i la senzillesa que caracteritzen la comunitat. Vaig compartir experiències i pre-gària amb gent de diferents països, cultures i edats (joves, adults, famílies amb infants, religi-osos...), cadascun amb la seva manera de viure interiorment la seva fe i també d’expressar-la exteriorment. Vaig veure com la comunitat feia d’aquesta varietat un tot compartit on tothom hi trobava el seu lloc.

Entremig del programa d’activitats, intercan-vis, xerrades, mostres de cultura i confessions diverses, projeccions amb documentals... tres cops al dia tot Taizé s’atura i les campanes ens conviden a l’oració comuna. I és llavors com des dels voltants de l’església veus com es van apro-pant milers de persones que arriben del campa-ment o les habitacions dels joves, de les depen-dències destinades als adults, o caminant per la carretera venint del llogarret d’Olinda on s’allot-gen en cases les famílies amb infants.

I tots junts, en aquest espai comú, escoltem la Bíblia amb lectures llegides en francès i resu-mides en frases breus en diversos idiomes, les pregàries ens ressonen també en diverses llen-gües, seguim la litúrgia de la Paraula i ens hi aju-da també l’ambientació de l’espai amb icones, estructures de teles que s’eleven cap el cel, la llum tènue de les espelmes, un gran espai enca-

«En el més profund de la condició humana descansa l’espera d’una presència, el desig silenciós d’una comunió. No ho oblidem, el simple desig de Déu ja és el començament de la fe» (Germà Roger).

Núria Perera

Butlletí CC - 14

a fons

tifat al centre, i esglaons i bancs al voltant on cadascú pot estar-s’hi en la posició amb què mi-llor se senti, segons els seus costums i maneres d’expressar-se. I com a característica pròpia de Taizé, com a inici i cloenda de la pregària, i entre lectures i silencis, el cant.

Els que em coneixeu ja sabeu que sóc cantai-re de mena: doncs a Taizé es canta i es canta! És un dels aspectes que més m’atrau: els cants re-petitius, amb frases breus, amb poques paraules expressen una realitat, una lloança, un prec, un agraïment, una cita de l’evangeli... Cantades una i altra vegada s’interioritzen i ressonen dins nos-tre com un mantra. La ment es calma i els pensa-ments s’aturen, o passen de llarg. I entre cant i cant, entre lectura i lectura, els llargs silencis conviden a la meditació, gaudint del moment i deixant que entri el que hagi d’entrar, sense for-çar res, sense fer res, només deixant que sigui el que ha de ser, i experimentant que “tot està bé”. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de neces-sària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.” (Lc 10 41-42)

Segons el germans de Taizé “l’oració cantada és una de les expressions més essencials en la recerca de Déu”. També els salms ens recorden com la música és una expressió de lloança al Se-nyor: “Celebreu el Senyor amb la lira, acompa-nyeu amb l'arpa els vostres cants” (salm 33); “lloeu-lo amb tambors i danses, lloeu-lo al so de flautes i corda” (salm 150).

Al final de la jornada, quan va acabant la dar-rera pregària de la nit, els monjos es van retirant i queda només una musiqueta suau de piano i una veu que acompanya uns quants cants més. Algunes persones van sortint de l’església, però d’altres (moltes, la majoria joves!) es queden, cantant, escoltant, meditant... passa l’estona i seguim cantant... Aquesta darrera part de la tro-bada no té hora d’acabada. Quan es retira el monjo que feia l’acompanyament musical, enca-ra hi quedem motes persones. Es fa silenci fins que espontàniament, ara algú d’un racó, ara algú d’un altre, engega un cant i la resta ens hi afe-gim. Torna el silenci, i torna un altre cant. No se sap qui entonarà el següent cant ni quanta esto-na durarà, no ens preocupem pel temps ni per l’hora que és. S’obre un espai lliure, gratuït, on no s’intenta controlar la durada de la nostra tro-bada amb Déu. La manera com em sento unida als altres en la meditació, en aquesta pregària cantada i silenciosa, és impressionant.

Un dels cants adaptats al català, i que més coneixem en les comunitats i grups de pregària és aquest: “El Senyor és la meva força, el Senyor el meu cant, Ell m’ha estat la salvació, en Ell con-fio i no tinc por” (Is, 12, 2). Aquesta força i confi-ança m’ha de seguir acompanyant en sortir d’a-quella església, al marxar de Taizé i en tornar a casa, en la meva vida de cada dia i amb la meva comunitat de fe.

Per a informació sobre Taizé: https://www.taize.fr/es

Butlletí CC - 15

Realment el que fem un dimarts de cada mes al cap vespre, quan ens trobem a una sala del ter-cer pis de la Comunitat de Badalona, és un viatge al nostre interior.

Algú de nosaltres, aquell a qui correspon gui-ar la reflexió del dia, ha escollit un tema com a centre de la reflexió, i, girant entorn d’aquest te-ma, ens va portant a mirar-nos a nosaltres matei-xos perquè cadascú vagi reflexionant sobre si la seva forma de fer o actuar se situa a prop o lluny del que hauria de ser respecte d’aquell tema.

Els temes centrals poden ser múltiples, com l’amor, la misericòrdia, l’orgull, la ira, el perdó, escoltar, acollir, la humilitat, etc. Cada tema té la seva particularitat, però el que és cert, és que, al final, tots ells et porten a meditar sobre qui ets tu, qui vols ser tu, què has de fer per canviar, quins punts forts et sembla que tens, quins punts de millora tens (podríem dir debilitats?), i què has de fer per aconseguir millorar en alguns o almenys en un d’aquests punts de millora, què fer per apropar-te més a Déu i a les altres persones, etc.

Tot això no és res més que un recorregut pel teu interior, mirant-te a tu mateix. No et pots en-ganyar a tu mateix, seria com fer-se trampes al solitari. Qui guia la meditació t’està portant allà on a tu mateix, sense cap ajuda, et costaria arri-bar.

Però, si pots seguir el ritme, arribaràs a des-cobrir coses que no et pots imaginar, perquè la realitat la tens en el teu interior, només falta pa-rar uns minuts, pensar sense filtres que modifi-quen la realitat, assumir el resultat de la reflexió i plantejar-te posar en marxa accions que et per-metin moure’t de la teva àrea de confort on estàs instal·lat, cap a una nova situació més desconegu-da que et faci canviar en la direcció que la teva reflexió (consciencia?) et porti.

Reflexionar en silenci és la clau. És cert que costa de mantenir el silenci interior, perquè la ment ràpidament et porta a pensar en aquelles coses quotidianes que et poden distreure del si-lenci necessari per meditar. Aquí el temps ajuda a millorar en aquest aspecte, de manera que al co-mençament les distraccions acostumen a ser fre-

Antonio Monés

Us vull parlar de Viatge Interior. Poques vegades trobareu un nom més encertat, per donar una idea clara del que un equip o grup de perso-nes fa, que el nom de Viatge Interior per al nostre grup de pregària.

Butlletí CC - 16

a fons

qüents, però poc a poc vas aconseguint dominar els pensaments i centrar-te en el silenci i la medi-tació.

Així, a poc a poc, comences a fer un camí, que no saps ben bé a on va, però que confies en que el Pare t’ajudi a seguir-lo. A la pregària de Viatge In-terior vas passant per diferents vivències. Cada persona les sentirà de diferent forma, i compartir-les amb les altres persones del grup és una font de força que t’empeny a continuar buscant el teu propi camí.

Lao-Tsé, filòsof xinés del segle V abans Crist, va crear una filosofia laica, que després es trans-formà en una religió, el taoisme, i que posterior-ment va influir molt en altres religions. Aquesta filosofia es basava en la humilitat, en fugir de l’àn-sia de poder i riquesa, i era totalment contrària a la violència. El pensament de Lao-Tsé va influenci-ar fortament les accions polítiques dels poderosos del seu temps.

Dons bé, hi ha moltes frases extraordinàries d’aquest personatge. Una d’elles encaixa perfecta-

ment en el tema que avui comentem. Lao-Tsé va dir: “Un viatge de mil milles comença amb un pas”. Això és exactament Viatge Interior, un viatge llarg i encoratjador que només el pots fer si co-mences donant el primer pas.

Coneixent la nostra realitat com a comunitat cristia-na dels carmelites i per a poder fer un camí de crei-xement personal ens reunim per pregar amb una actitud que ens porti a ser més sensibles en el com-promís i carisma carmelità teresià.

Déu demanarà a cadascú coses diferents. És per això que insistim en l’oració com un «escoltar» allò que Déu vol de nosaltres en cada moment. Omplir-nos per dins per a poder oferir quelcom més que un mer servei.

El que importa és partir del nostre propi desig: voler estar atents a la nostra veu interior, i dedicar temps i energia a això.

El sol fet d’abaixar el nostre ritme i retirar-nos del món és difícil a vegades, i fins i tot avorrit i apa-rentment sense sentit; però si ens mantenim fidels fins al final, pot ser increïble!

L’horitzó és viure la vida plenament i trobar la felicitat que es manifesta seguint la voluntat de Déu. La raó de buscar la solitud és donar temps a la relació amb Déu, que, igual que altres relacions, necessita temps i treball. Estem tan ocupats amb els detalls de la nostra vida diària que ens perdem el més important:

- Per què sóc aquí? - Cap a on vaig? - És això el que vull en realitat? - Estic vivint d’una manera plena? - Quines són les àrees de la meva vida que no estan bé, que em desgasten? - Quins canvis podria fer?

Us oferim estonetes, no per a fer, sinó per a ser. Per descobrir que no estem sols, que cada sensació és una carícia de Déu, cada respiració és un sí al Senyor i fer camí amb comunitat és menys costerut

El grup de Viatge Interior es reuneix per a la prega ria un dimarts de cada mes, de vuit a nou del vespre.

Butlletí CC - 17

Ara farà poc més d’un any, unes amigues que m’havien permès compartir amb elles el Silenci em van convidar a participar a una ses-sió del “Viatge Interior” i explicar, de pas, que era el Mindfulness.

Em vaig sentir acollit, còmode i molt proper a les persones que van meditar aquell dia amb mi. Segurament per això i per l’estima que m’unia a qui m’havia obert el seu espai de pregària, vaig sentir despertar en mi la curiositat en allò que feien als “Carmelites”.

Les aportacions que he pogut escoltar dels membres del grup “Viatge Interior”, durant les

trobades mensuals, transmetien un profund in-terès per posar en pràctica els valors cristians. Ha estat la seva actitud de recolliment la que m’ha permès prendre consciència que el seu compro-mís, lluny de ser una simple declaració d’intenci-ons, anava sempre acompanyat d’una gran humi-litat que ens possibilitava aprofundir en el reco-neixement de les dificultats, que tenim tots ple-gats, per posar-los al centre de la nostra vida.

Vam compartir paraules que ens parlaven del desaferrament, del cedir, del deixar enrere, del perdó, de l’estimar els enemics, de la bondat, de la compassió, de la misericòrdia, del viure el pre-sent amb acceptació, de l’acompanyament en el dolor..., i, sobretot, vam sentir com el silenci ens permetia observar el ressò dels sons d’aquestes paraules en el nostre interior.

Aquestes trobades em van connectar amb els meus sorolls: els meus ideals, les meves creen-ces..., és a dir, propòsits i paraules que no tenien el seu reflex en moltes de les meves accions. So-bretot, vaig prendre consciència que tinc poc desenvolupat el mètode que em permeti trans-formar els meus valors en experiències. Crec, i així m’ho han mostrat les trobades del “Viatge Interior”, que un dels camins per desenvolupar la capacitat d’experimentar-los es troba en el Silen-ci. Un camí aquest ple de matisos i misteri.

Quan preguem... el cel escolta. Quan fem silenci... el cel parla.

Jalal-ad-din Muhamad Rumi poeta i místic sufí (1207 – 1273)

Toni Gràcia

Butlletí CC - 18

a fons

Però a quin silenci em refereixo? No a aquell silenci que consisteix en aïllar-nos de tot en que ens envolta -quelcom impossible d’aconseguir perquè fins i tot en els espais més silenciosos sempre hi ha sons propers o llunyans-, sinó al si-lenci que es produeix en el nostre interior quan intentem suspendre els judicis, quan deixem de jutjar, quan deixem d’esperar que les coses siguin com volem que siguin... Parlo d’aquell silenci, lluny del soroll que emeten els nostres judicis in-teriors, aquell Silenci que ens permet prestar atenció –a un mateix, als altres i al món- accep-tant serenament la realitat tal com és. Un Silenci que ens pot conduir a una forma de conèixer-nos que va més enllà dels pensaments i de les parau-les.

Però com recórrer al Silenci quan preguem? El teòleg Paul F. Knitter , referint-se a com fer ús del Silenci quan es prega, ens aconsella: “no tinguis cap pensament del qual intentis ser conscient. Si els pensaments sorgeixen, com ho faran, simple-ment deixa’ls anar. No t’aferris a aquests pensa-ments. No forcis. Només seu-te. Només respira. Només has de ser. I permet que succeeixi el que succeeix, sense esperar res.”

Al meu entendre, i per això estic tant agraït i unit al grup que conforma el “Viatge Interior”, l’ús que fan del silenci en les seves pràctiques es-pirituals, m’ajuden, quan aconsegueixo suspen-dre els meus judicis, a apropar-me a un significat diferent i, a la vegada, més misteriós i inexplica-ble, a les paraules de sempre. Intentant no afer-rar-me a elles, reconeixent-los el seu valor, la se-va veritat, deixant-les fluir, comprenc que només són paraules, no la Veritat. Quan no em quedo enganxat a elles, em commouen més profunda-ment. Deixant-me portar per les sensacions que em produeixen, puc experimentar que les parau-les només són una forma de quelcom més pro-

fund que no puc arribar a entendre totalment.

Poder compartir amb ells el Silenci, assegut al terra, m’ha fet sentir protegit per la sincera inten-ció dels que m’acompanyen. He experimentat la força de la confiança. Aquella que neix del sentir i del deixar-se portar per les sensacions, sense ha-ver de posar-li paraules. Transportat per un apa-rèixer i desaparèixer, em sento ple. Sóc sensaci-ons... Quan connecto amb la compassió, quan sento compassió pels altres, estic “practicant” el que sóc... Sóc compassió. Quan estic permetent que les sensacions connectin amb els altres... Sóc els qui m’envolten...

Gràcies, perquè el Silenci que hem pogut com-partir m’ha obert un camí que cal fer en solitari i, a la vegada, t’uneix als altres.

Però a quin silenci em refereixo? No a aquell silenci que consisteix en aïllar-nos de tot en que ens envolta.

Butlletí CC - 19

Segons Palomino, Juan de

Guzmán (en religió fra Juan del Santísimo Sagramento) va néixer a

la localitat cordovesa de Puente Genil i s’hauria format a Lucena,

amb un parent seu pintor que el va introduir en les belles arts. Ben aviat va viatjar a Roma, com havia

fet el seu protector, per continuar el seu aprenentatge artístic.

L’any 1634 el trobem a Sevilla. Exerceix de pintor i literat, però també formant part de grups con-

testaris. De resultes d’un aixeca-ment popular en el que va partici-

par activament, l’any 1646 es refu-già en el convent dels carmelites

calçats de la capital hispalenca, on per evitar caure en mans de la jus-

HOMES I DONES

DEL CARMEL

Poca cosa se sap d’aquest pin-tor i carmelita. Casi tot el que ens ha arribat ha estat gràcies a un altre pintor i estudiós de l’art, coetani seu que el va conèixer personalment, Anto-nio Palomino.

-46-

Fra Juan del Santísimo Sacramento. Crucifixió. Museu de Belles Arts de Còr-dova. Hom creu que la figura del car-melita pugui ser l’autoretrat del pintor.

Butlletí CC - 20

tícia va prendre l’hàbit del Carmel com a

germà llec.

El seu caràcter fort, i la poca vocació

que el mogueren a professar, li van jugar una mala passada al veure’s involucrat en

un “sangriento disgusto”, segons remarca el seu biògraf. Com a càstig, fou confinat en el convent d‘Aguilar de la Frontera

dels carmelites descalços. Aquí, resignat, es dedicà a traduir i ampliar un tractat

d’arquitectura, mostrant els seus coneixe-ments de teoria tècnica. També dedicà el seu temps a la pintura, deixant obres per

a l’església del convent dedicats a la vida

de santa Teresa de Jesús i sant Joan de

la Creu, i un quadre de Sant Roc, del qual se’n diu que és la seva millor obra.

Cridat pel bisbe de Còrdova, passà al convent dels descalços de San Cayetano

d’aquesta ciutat, substitut del que l’any 1586 havia fundat sant Joan de la Creu i que s’havia quedat petit, per pintar noves

teles, algunes de les quals es conserven a l’església del convent i al Museu de Belles

Arts de Còrdova. Retornat a Aguilar de la Frontera, va morir l’any 1680, amb 69 anys d’edat.

Fra Juan del Santísimo Sacramento. Lamentació.

Butlletí CC - 21

A l’evangeli, l’encontre o diàleg «a soles»

d’un home o d’una dona amb Jesús no és un fet esporàdic, sinó reiteratiu, constant. La persona sol·licita el poder diví del Senyor. Per

exemple:

«Senyor, si vols, pots curar-me» (suplica el

leprós);

«Jesús, fill de David, tingues compassió de

mi» (el cec);

«Senyor, dóna'm de la teva aigua» (la dona

samaritana);

«Senyor, si haguessis estat aquí, Llàtzer no

seria mort» (Marta);

O el gest secret i els desigs de l’hemo-

rroïssa;

O el cas més exemplar, el de la Mare de Je-

sús a Canà: «No tenen vi!».

En qualsevol d’aquests casos, un home o una

dona s’allunya del grup que envolta Jesús per

51 Joan Badia

La pregària és sempre «personal». És, doncs, un acte o una funció típicament

humana, realitzada per la persona que prega; i a més posa l’orant en comu-nió/comunicació amb la persona divina. Per tant, és impossible una pregària

maquinal o despersonalitzada, feta a base de tècniques o mecanismes em-prats per la persona. En la pregària la persona és insubstituïble tant en les formes més senzilles (resos, ritus i crits de l’home primitiu) com en les altes manifestacions de la

pregària mística. Si parlem ara de pregària «personal» és per distingir-la -per raons pràctiques-

de la pregària comunitària i litúrgica.

Butlletí CC - 22

fer-li una súplica «a soles» en el marc d’una

relació immediata i humana. A l’Antic Testa-

ment en trobem molts: Moisès a la muntanya,

Elies al desert, Judit, Ester...

a) És l'expressió pròpia i característica del cris-

tià com a fill de Déu, que té veu i senti-

ments i que els manifesta quan s’obre al diàleg amb el Pare-Déu. Segons sant Pau «en les entranyes de tots els renascuts ha

vessat l’Esperit per cridar: Abbà, Pare» (Rm 5,5)

b) No és una pregària sense dimensió eclesial,

al marge de la comunitat. La pregària per-sonal es dona en el si de l’Església -cos místic de Crist-, i en la comunitat reunida.

c) La pregària personal neix sota l’impuls de

dos estímuls secrets: el profund sentit de la

transcendència i indigència que palpita en

el més íntim de l’esperit i, alhora, la vitalitat

del sacerdoci universal del cristià.

a) És lliure. No condicionada pels ritus, les fórmules, els gestos o els ambients prees-tablerts. Oberta a la creativitat o a les opci-

ons de qui prega sota l’acció de l’Esperit Sant.

b) Fermament identificada amb l’orant. Porta

els seus trets psicològics i n’és un reflex directe de la seva història de la salvació, de

l’avinentesa present i també de la seva sen-sibilitat fraterna, humanitària, eclesial...

c) És l’índex de la vida espiritual de l’orant, del

seu creixement en Crist, i del seu creixe-ment i experiència humana. És diferent en el nen i en l’adult, en qui comença i en qui

té una llarga experiència.

d) És molt variada i canviant, exposada a les

batzegades i riscs de la persona que prega;

a la seva pobresa o riquesa interior; a la

seva capacitat d’obertura i disponibilitat a

l’acció de l’Esperit.

a) Té espais i modulacions il·limitades:

- Es pot fer en qualsevol lloc i moment. - Pot expressar-se simultàniament i succes-

siva en totes les tonalitats de la pregària

cristiana i pot assumir qualsevol dels típics continguts: lloança, súplica, acció de gràci-es, expiació, ofrena, intercessió.

- Realitza la consigna evangèlica: «prega sempre», no necessàriament «al temple o

a la muntanya, sinó en esperit i en veri-tat».

- Es pot fer a la feina i al carrer. D’acord

amb les dues fórmules clàssiques: «ora et labora» i la pràctica de la «presència de

Déu».

b) Es pot desenvolupar de forma il·limitada,

des de les formes més elementals (rés, jacula-tòries...) fins a la immersió en la contemplació perfecta.

c) No solament és compatible amb les altres formes de pregària (litúrgica, de grup...) sinó

que se n’alimenta -especialment de la pregària litúrgica- i les enriqueix.

Sense pregària personal es buiden de contin-

gut les altres formes de pregària; tant la litúr-

gica com qualsevol altra pregària comunitària

quedarien reduïdes a formulisme ritualista,

privades de sentit i fondària religiosa. Igual-

ment, la vida del cristià, el seu treball, la seva

missió personal restarien afeblits de significat

religiós o d’autèntica vida cristiana sense l’alè

de la pregària personal.

Butlletí CC - 23

Aquest any en fa 110 de la fundació del con-vent carmelità badaloní. Va ser el dia de sant Esteve de l’any 1907. Recordem una mica

aquells fets.

En aquell moment tot just feia 15 anys que els carmelites havien tornat a Catalunya des-prés de dècades d’absència a causa de la dis-persió motivada per les lleis d’exclaustració i de les pèrdues de propietats dictades per les nor-mes de desamortització, més conegudes com

lleis de Mendizàbal (1835).

Tarragona havia recuperat la presència de frares teresians l’any 1891 i Barcelona el 1896. Amb el noviciat a Tarragona, els superiors es van plantejar obrir una nova casa que acollís els col·legials propers al Carmel. Primer es va pen-sar en reobrir a la ciutat de Lleida, però a causa de diferents problemes, i en veure que a Bada-lona s’oferien possibilitats, es van decidir per la nostra ciutat que aleshores comptava amb uns

50.000 habitants.

Es van comprar dues cases al carrer de Sant Miquel amb l’ajuda de les carmelites descalces de Tiana. Amb el vistiplau del cardenal Casa-ñas, bisbe de Barcelona, amic de l’orde del Car-

me, que va ajudar a superar alguns entrebancs inicials, la fundació es va fer oficial el 26 de

desembre de 1907.

Al principi s’habilità una capella per a unes 50 persones en una de les cases i l’altra serví per acollir la nova comunitat, en un principi for-mada pels pares Martí de la Sagrada Família, Josep de Sant Joan de la Creu i el germà Josep del Santíssim Sagrament. Dos anys després, la comunitat ja comptava amb cinc preveres, dos germans i tres col·legials. La nova església, la que nosaltres coneixem, no arribaria fins a l’any

1925.

I una altra efemèride que no ha de passar desapercebuda. Deu anys després, el 1917, ara doncs en fa cent, va sortir la primera processó de la Mare de Déu del Carme pels carrers de la ciutat, amb algunes dificultats ja que l’autoritat, en un principi, prohibí que passés per la Ram-bla, malgrat el desig dels homes de la mar. Aquesta qüestió, com sabem, més endavant es va solucionar i procurà a la ciutat un dels re-cords més bonics per a molts: el passeig de la

Mare de Déu del Carme ben a prop de la mar.

Fa 110 anys de la fundació del convent i l’església del Carme de Badalona

PER A LA MEMÒRIA Enric Masdeu

Museu de Badalona

Butlletí CC - 24

Xavier Miró

-9-

Arriba el vicari que governa la diòcesi en absència del bisbe i com que no li havien comunicat res,

pregunta, furiós, amb quin permís s’ha fet tot allò.

La fundació del monestir de Sant Josep de Segòvia també té una història que va fer anar de bòlit a Teresa. Des de la fundació del primer Carmel descalç de Sant Josep, cada any la mare Teresa de Jesús ha anat fundant en diferents llocs de les terres de Castella. Però a partir de l’any 1571, i fins el 1574, no n’ha fundat cap més. Què ha passat? Doncs que els seus superi-ors, sobretot el visitador dominic fra Pedro Fer-nández, li encarreguen que vagi al seu antic mo-nestir de l’Encarnació d’Àvila com a superiora, per posar una mica d’ordre perquè amenaça ruïna moral i material. I ella, obedient, deixa el que tenia previst i marxa cap a la ciutat d’Àvila a principis d’octubre de 1572.

En el seu antic monestir, és rebuda per un estol de mirades hostils, amb crits i gestos d’a-menaces per nombroses religioses, encara que no totes. Però ella sap com dominar la situació. Convoca capítol, posa a la cadira prioral una imatge de la Verge amb les claus a les mans, i assegura que a partir d’aleshores Maria serà la priora. De fet, sap com tractar a cadascuna de les religioses i, al cap de poc temps, aquell mo-nestir amb unes 200 religioses reapareix con-vertit en un model de vida religiosa. Hi va tenir molta influència la idea de la mare Teresa de fer venir al monestir com a confessor fra Joan de la Creu.

Estant a l’Encarnació, va haver d’anar uns dies a Salamanca per poder traslladar les religi-

oses d’aquest monestir a una altra casa més d’acord amb les necessitats de la comunitat. I va ser aquí, a Salamanca, on va sentir la veu del Senyor que li deia que anés a fundar a Segòvia. Ella mateixa ho explica així (F 21,1-2): “Un dia mentre pregava, el Senyor em va dir que anés a fundar a Segòvia... Em va semblar impossible (recordem que és superiora de l’Encarnació d’À-vila i el P. Visitador Apostòlic no tenia ganes que fundés més...). Mentre pensava això, el Se-nyor em va comunicar que li digués, que ell ma-teix ho faria possible. Li vaig escriure dient-li que el P. General m’havia ordenat que quan veiés l’oportunitat de fundar en algun lloc no deixés de fer-ho. I com a Segòvia tant la ciutat com el bisbe havien admès un monestir d’a-quets...” El fet és que em va donar la llicència per fundar.

Així doncs, des de Salamanca demana que lloguin una casa. Com diu ella mateixa: “perquè després de l’experiència de Toledo i Valladolid vaig comprendre que valia més buscar-ne una de pròpia un cop s’havia pres possessió... jo no tenia un ral per a comprar res i també perquè quan ja estava fet el monestir... s’escollia un lloc més adient” (F 21,2). Una família de Segòvia de cognom Jimena té relació amb ella. Algun mem-bre de la família ja és religiosa carmelita a Sala-manca. La seva tia, Ana Jimena, vídua de Fran-cisco Barros de Bracamonte, la va avisar de que tot estava a punt: la llicència del bisbe, Diego de Covarrubias; el permís de la ciutat; la casa, no

Butlletí CC - 25

tan sols comprada, sinó fins hi tot moblada per a rebre ja a les religioses. Així doncs, marxa cap a la ciutat amb quatre religioses, fra Joan de la Creu, el capellà que l’acompanya quasi sempre en les fundacions Julián de Ávila i Antoni Gaytán. D’aquest últim diu la santa: “Aquest era un cavaller d’Alba que Déu havia cridat feia uns quants anys...He dit qui és perquè d’ara en en-davant se n’ha de parlar a les fundacions, que m’ha ajudat i ha treballat molt... És un home de molta pregària...” (F 21, 6)

Arriben a Segòvia la vigília de sant Josep, quan ja és fosc. Tot estava a punt. El P. Julián de Ávila explica que de bon matí va dir missa i va fer la reserva del Santíssim Sagrament. A conti-nuació va celebrar la missa fra Joan de la Creu, i un canonge Juan de Orozco, nebot del bisbe, li va agradar el lloc i també hi va celebrar l’euca-ristia. Tot perfecte, massa perfecte, i Teresa se’n comença d’estranyar. De fet, encara no havia acabat de celebrar el canonge, que arriba el vi-cari que governa la diòcesi en absència del bisbe i com que no li havien comunicat res, pregunta, furiós, amb quin permís s’ha fet tot allò. Del bis-be, li responen. Però no queda satisfet i ordena que es desmunti tot i prohibeix de moment la reserva del Santíssim. Però al final, tot es va anar calmant. La mateixa santa, al final del capí-tol (F 21, 10), diu que amb una aportació econò-mica al cabildo de la catedral i als mercedaris i tot es va solucionar.

Per acabar, comentar que va fer portar a les monges de Pastrana, on havia fundat quatre anys abans, en temps de la Princesa d’Éboli. Ho recordeu? En secret, les religioses surten de

Pastrana, amb el P. Julián de Ávila i d’Antonio Gayán, en cinc carros de mala mort i arriben a Segòvia a primers d’abril. Així, formen una co-munitat de 22 religioses, amb les que ja hi havia. Això obliga a buscar una nova casa, però amb plets com sempre. Escriu: “Ja n’havíem tingut un de gros amb els franciscans... per aquesta amb els de la Mercè i amb els del Capítol... Oh, Jesús, que difícil que és lluitar amb moltes opinions...! Explicat així, no sembla res, però passar-ho va ser gros” (F 21, 8-9)

A finals de setembre de 1574, tot en pau, la santa marxa cap a Àvila per acabar el seu man-dat de priora en el convent de l’Encarnació.

Butlletí CC - 26

M. Pilar Serra

Una infinitat de sorteigs

solidaris, recaptes d'aliments

per als necessitats i

col·lectes anuals amb finali-

tat benèfica, colpegen els

nostres cors i ens fan reflexi-

onar sobre la nostra sort de

ser on som i de tenir prou

per a viure amb comoditat i

amb el necessari; cosa que

malauradament, moltes per-

sones no ho poden dir. D'ai-

xò, hem de donar-ne gràcies

a Déu cada dia i hem de sa-

ber compartir el que tenim,

amb el nostre proïsme.

Com cada any, tot repas-

sant l'estat de copes i co-

berts pels dies de les festes,

-tasca que moltes mestres-

ses de casa fem, per tal que

la família o els convidats, ho

trobin tot lluent i polit-, vaig

pensar que ens compliquem

molt la vida: que si les esto-

valles, les cortines, muntar

el Pessebre, posar guarni-

ments, comprar torrons i

menges delicioses i petits

regals per obsequiar els pa-

rents que venen als àpats de

Nadal, i que s'han anat mul-

tiplicant amb el temps, amb

les parelles del nebot i la ne-

boda i algun nadó, nascut

durant l'any, que encara no

menja a la taula dels grans,

però que tot hi arribarà! I oh!

miracle, tots podem encabir-

nos al menjador de casa!

Les taules parades, ni

per Nadal ni en els dies fei-

ners, tenen res a veure amb

les d'aquells frares carmeli-

tes descalços, dels quals us

he explicat força coses. A

tall d'exemple, faré un breu

resum del parament de la

taula, de la vaixella i de la

coberteria que utilitzaven,

tenint en compte les limitaci-

Arribats a l'Advent, quan ja els carrers de les ciutat s’il·luminen amb els llums del Nadal, els cristians ens preparem per a la vinguda de l'Infant Jesús.

Butlletí CC - 27

ons que la Regla imposava.

Per a menjar en un refec-

tori (menjador) carmelità,

cada religiós usava una cu-

llera de fusta i un ganivet

metàl·lic, una tassa mitjana

de terrissa amb tapadora i

un tovalló. Cap a finals del

segle XVIII, s'introduí en els

convents la forquilla, també

de fusta. Cada dos frares

compartien una gerra amb

aigua, una vinagrera i un

saler. Les estovalles esta-

ven prohibides, i el tovalló

individual, de cotó, servia la

meitat per posar-lo damunt

la taula nua, on deixaven

els coberts i la tassa, men-

tre que l'altra meitat, si es

parava la taula amb temps,

servia per a cobrir el pa i la

fruita; o també, sobre la fal-

da del frare, per tapar-se,

quan menjava. Cada diu-

menge es mudava el tovalló

i sempre s'emprava, fins i

tot, els dies de dejuni.

Els carmelites menjaven

en escudelles, plats i plati-

llos, i per beure utilitzaven

tasses de terrissa, que amb

el temps, foren substituïdes

per gots de vidre. Les escu-

delles, també de terrissa i

amb dues nanses, tenien

forma de casquet esfèric i

es feien servir pel brou, so-

pes o potatges. Hi havia

també plats plans i els plati-

llos, de la mida d'un plat de

postres. Quan es va introdu-

ir en els convents el costum

de prendre xocolata, apa-

reix una altra peça en la vai-

xella: la xicra. En alguna

menja especial, com els

cargols, no valien els co-

berts, i sabem que els frares

usaven una agulla, cosa

que requeria un permís pre-

vi.

Fins aquí un petit exem-

ple de com simplificaven els

estris de taula els nostres

bons frarets, a diferència de

les sofisticacions d'enguany.

Amb el vostre permís,

vaig a despenjar les corti-

nes, que avui fa bon dia.

Enric Masdeu

De bon “rotllo”, no m’agradaria que ningú se sen-tís ofès. Abans d’escriure això, he repensat moltes vega-des les paraules de Jesús a l’evangeli de Mateu quan, criticant les actituds dels fariseus que “diuen i no fan”, afegeix que “ els agrada d'ocu-par el primer lloc als banquets i els primers se-ients a les sinagogues” (Mt. 23.6). No puc evitar-ho, i potser és una obsessió meva, però, tot i que no és ben bé el cas, aquesta darrera frase em ve al pensament quan vaig a les nostres eucaristies. L’assistència a la missa dominical, per raons de tothom sabudes, va minvant amb el temps. Les esglésies grans, i la nostra ho és bastant, només s’omplen en comptades ocasions. En les celebra-cions de durant l’any, a casa nostra, ben poques vegades sobrepassem el centenar de persones. Hi ha eucaristies que amb prou feines n’apleguen unes desenes. Llavors em pregunto, per quina raó, que se m’es-capa, estem tots tan escampats per la nau? Per-què acostuma a haver-hi més fidels cap al darre-ra que cap al davant? Potser és que ens venç la timidesa? O que interpretem que cal fer com el publicà que pregava amb humilitat des del fons de la sinagoga?

Perquè no ens situem als primers bancs, prop de la taula a la que som convidats, per viure en famí-lia la nostra festa, per sentir-nos comunitat que celebra plegada, per donar-nos les mans i sentir l’escalf dels germans? A més, aquesta dispersió no afavoreix la col·laboració activa en la missa com a lectors, fent el servei de l’altar, recollint les col·lectes o participant en el cant. I no parlem del cost econò-mic gens menystenible de l’energia utilitzada, el qual es podria reduir si ens concentréssim més. He vist que en algunes esglésies grans s’acota amb un cordó l’espai per als fidels que assistei-xen a les celebracions i deixen la part del darrera de la nau en penombra, de manera que la gent s’agrupa a la part del davant del temple. No sé si aquesta seria una bona solució a casa nostra. Perdoneu, però feia temps que ho duia al pap.

Butlletí CC - 28

Deixeu-nos que us fem una presentació d’aquests veïns, l’Associació de Veïns del Centre de Badalona.

De fet, ja ens coneixem prou i col·laborem en força coses amb vosaltres, sobre tot en Veïns x Veïns. Tot i això no es-tà de més recordar que som més de 400 socis, amb el propòsit de treballar plegats per unes millors condicions de vida dels nostres conveïns. I així ens trobeu acollint activitats per a nadons i per a gent gran, vetllant pels problemes urbanístics, ambien-tals o de salut, muntant la Festa del Badiu i la de Baix a Mar, promovent la cooperació de Veïns per Veïns i sumant-nos a totes les iniciatives ciutadanes coherents amb els nostres valors.

Vàrem néixer en un moment històric que ara en diem “la Transició”, on tot estava per fer, i ens pensàvem que tot era possible. I ja en vàrem fer, de coses. En aquest precís moment, de totes aquestes coses voldria destacar la recuperació dels carrers, places i parcs i de les festes per als ciutadans, dis-cutir lliurement sobre tot el que es creia oportú, i reivindicar “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

Des de llavors hem passat per sis locals (si no em descompto), i hem tingut 11 pre-sidents. Per ser més precisos, set presidents i quatre presidentes. Cap ha repetit. I d’això n’estem orgullosos.

Ara mateix estem treballant amb l’illa via-nants, el problema de les deixalles, el pro-

jecte d’habitatges a ca l’Arnús, el pla inte-gral Martí Pujol - Riera d’en Jornet, i estem fent el seguiment de pla municipal d’inversi-ons. Ens agrada treballar en xarxa amb al-tres entitats del nostre barri i de la nostra ciutat: en la Federació d’Associacions de Veïns, el Consell de Districte, el Consell de la Mobilitat, la Comissió de Festes...

A la festa del Badiu col·laborem amb més de 50 entitats, a Veïns x Veïns amb mitja dotzena més, i al nostre local poden trobar aixopluc les activitats de grups diversos.

Com a l’inici de la nostra activitat, ens tornem a trobar en una situació de crisi, on podem guanyar en la qualitat de vida, o po-dem perdre molt del que hem anat aconse-guint entre tots des de la fundació de l’As-sociació. I per això i pel convenciment que necessitem conjugar proposta, reivindicació, festa, en primera persona del plural, seguim disposats a treballar com el primer dia, en la mesura que s’hi vulgui implicar el veïnat. Cal dir que voldríem implicar en el nostre treball quotidià persones joves i ens costa, ens costa molt.

Potser no ens passa només a nosaltres, però d'això en podríem parlar un altre dia.

Amics d’”Els Frares”, els vostres veïns del

carrer de Sant Miquel ja hem fet els 40 anys!

Joan Josep Rotger

Butlletí CC - 29

AMB BON HUMOR Meritxell Utset Pous

Eren tres quarts de vuit del matí i davant del

museu ja es podien paladejar salutacions amb extra de petons, “Bons dies” il·luminats pels

somriures i... escoltar algun comentari o altre ple d’ironia sobre la cara velada per la somno-lència d’alguns, jo mateixa i en sóc conscient.

A les 8 menys cinc, amb tothom assegut a l’au-tocar (i després d’assegurar-nos que hi havia tants caps com noms en el llistat) vàrem arren-

car cap a Tàrrega amb ganes de passar-ho bé tots plegats.

La idea inicial era anar directe al primer des-tí, i al pujar ho teníem claríssim, ho faríem d’u-na tirada, cap problema, faltaria més! Però,

quan ja dúiem una bona estona començaren les preguntes: - No pararem a fer un cafetó?

Que no farem cap “paradeta” ni per fer un mos ràpid?

El rau-rau ja ens passava factura a tots!

Aleshores, un valent va treure el seu entrepà, sempre hi ha d’haver un primer, i en pocs se-

gons l’autocar s’omplí de soroll de papers desembolicats i alguns sospirs de plaer (i és que no creieu que el millor invent dels catalans

ha estat el pa amb tomàquet?); i així, amb les panxetes més calmades, vàrem arribar a Vall-bona de les Monges.

El primer que vàrem fer va ser veure un au-diovisual a les mateixes parets on antigament

es trobàvem les cambres de les monges, en el

qual s’explicava la història del monestir i de com aquelles grans dones aconseguiren deixar

el seu llegat tant en l’àmbit cultural, com el social i fins i tot comarcal.

Després, vam visitar l’església, el cor, el bo-

nic claustre, la sala capitular, on encara ara es reuneixen, i on s’hi poden veure els escuts de les famílies de les abadesses amb més renom.

Per cert, sabíeu que només es podia ser aba-dessa si eres de família noble? I que fan pregà-

ria interior amb moments de silenci absolut? ABSOLUT! Definitivament, jo mai hauria pogut ser monja, i molt menys abadessa!

Després de la visita vam anar directes cap a Tàrrega, a l’església dels carmelites, on vam

celebrar l’eucaristia i ens van explicar la histò-ria del convent i dels dotze carmelites assassi-nats en temps de la guerra civil que es poden

veure en els vitralls de l’església. La guerra ci-vil, hi ha res més cruel que germans contra

germans?

Sortint de l’església, i a pas lleuger, altra vegada a buscar els autocars per enfilar cap al

restaurant a fer l’àpat de germanor. El lloc es-collit era realment bonic, amb grans vidrieres des d’on es podien veure els jardins que envol-

taven el restaurant. Tan aviat com vam entrar, tothom va cercar lloc a les taules repartides per

XIX TROBADA DE LA

FAMÍLIA CARMELITANA

Butlletí CC - 30

tot el saló. Així, al cap de pocs minuts, la sala

plena de gom a gom bullia amb les xerrades creuades i les salutacions, bé model “encaixada de mans”, o l’altra modalitat, no menys cone-

guda, “ens donem cops a l’esquena però de manera afectuosa”; i de fons les rialles com

campanetes dringant per aquí i per allà... I és que les taules, al ser rodones, eren perfectes perquè tothom veiés a tothom i tothom xerrés

amb tothom, propiciant d’aquesta manera que el dinar pogués discórrer en tan bona harmo-

nia. D’aquesta manera vaig veure com religio-ses de llocs i estils diferents acabaven plegades a la mateixa taula conversant i rient; vaig veu-

re el retrobament emocionat de dos amics de l’època d’estudiants i com somrients immorta-litzaven el moment amb una fotografia; vaig

veure gent aixecada fent circuit de taula a tau-la per fer petar la xerrada... i també en vaig

veure uns quants llepant-se els bigotis repetint “fideuà”, i no n’hi havia per menys perquè es-tava força bona!

Ja a la tarda, i en el Santuari de la Mare de Déu de Fàtima, vàrem gaudir del recital del

nostre Lluís Platero “Viure a poc a poc”. Sort que era quelcom per interioritzar i sentir-ho de prop... perquè si arriba a ser per ballar, ni que

fos un “xotis”, amb tota la “fideuà”, els postres

i el cava, a més d’un sens hauria complicat...

Bromes a part va ser, com sempre, un plaer deixar que el missatge que traspuaven les can-çons s’escolés dins nostre, un plaer. Lluís, grà-

cies.

Per acabar es va fer la fotografia de família

davant la mirada complaguda de les monges del santuari i, tot seguit, ja ens vam acomiadar dels altres grups per pujar cadascú al seu auto-

car pel viatge de retorn.

De tornada es respirava quietud, els llums

lluïen tènues, tot plegat era perfecte per refle-xionar. A veure... havia pogut percebre altre cop l’esperit avantguardista dels frares, havia

vist l’horror que provoquen les guerres amb la història dels “dotze màrtirs”, havia presenciat la joia del retrobament de vells amics, m’havia

impressionat la saviesa i sacrifici de les monges (com també m’havia quedat molt clar el perquè

jo no hauria pogut mai ser una d’elles). Però, de tot, el que més m’havia quedat gravat, era que junts formàvem una família i a la família

sempre la dus al cor.

A reveure FAMÍLIA, i per molts somriures

més, perquè, com sempre us recordo, “la vida és com un mirall, et somriu si tu somrius”.

Butlletí CC - 31

Naixements. Com si s’haguessin posat d’acord, tres catequistes van ser àvies per primera ve-

gada el passat mes de novembre. El dia 31 d’octubre va néixer en Gerard, fill de Cristina Alou i Xavier Grau; el 7 va ser la Queralt, filla de Mariona Massip i en Jordi Mensión qui va veure la seva primera llum; i el dia 10 va néixer en Pere, fill de Maria Vidal i Josep Grueso. Moltes feli-

citats als nous pares i mares, la majoria dels quals han estat a l’esplai i l’escolania, i a les se-ves famílies, especialment a les parelles d’avis de la nostra comunitat: Manel Alou i Montse

Cifuentes, Joan Mensión i Neus Cregut, i Joan Vidal i Joana Amigó.

Defuncions: Anton Carreras, catequista i membre fundador de l’antiga Joventut Carmelitana. Va ser un dels principals responsables de la Processó del Carme cap els anys seixanta.

Si encara no l’heu visitat, no us perdeu la magnífica exposició de fotografies “Montalegre. Sis segles de silenci cartoixà” que fins el dia 14 de gener acull la segona planta del Museu Munici-

pal. És una mirada de gran qualitat a les interioritats de la cartoixa feta pels fotògrafs Oriol Casanovas i Antonio Guillén. A la vegada, podreu adquirir el llibre amb les fotografies i un ex-cel·lent text d’en Jaume Oliveras, gran coneixedor de la vida cartoixana.

Amb l’església a plena a vessar, i amb una eucaristia presidida pel pare Joan Badia, el passat mes d’octubre la comunitat marista de Badalona va

celebrar a casa nostra els 200 anys de la fundació de l’Institut Marista pel sacerdot Marcel·lí Champagnat, canonitzat l’any 1999 pel papa Joan Pau II. Molts ba-

dalonins han passat per les aules maristes des del llunyà 1903, quan van obrir el primer col·legi a la ciu-tat.

Coloma Martí i Valls (Badalona, 1860-1899), coneguda familiarment com «la Colometa de Can Paixau», i que va professar amb 22 anys com a religiosa clarissa de la Divina Provi-

dència amb el nom de sor Francesca de les Llagues de Jesús, és reconeguda com serventa de Déu per l’Església. Les seves virtuts i els favors atribuïts a la seva intercessió van animar a iniciar el procés diocesà l’any 1925. L’any 1959 començà el procés apostòlic de canonització,

però la causa ha restat aturada uns quants anys. Ara sembla que ha rebut una nova empenta.

Mn. Jaume Aymar, rector de Santa Maria i també director dels mitjans eclesials «Catalunya

Cristiana» i Ràdio Estel ha rebut el Premi Carles Cardó, el qual li ha estat atorgat per l'associa-ció Persona i Democràcia «en reconeixement a la producció periodística potenciadora dels va-lors humanístics i de la qualitat democràtica».

El pare provincial Miguel Márquez, ha visitat durant el mes de novembre la Delegació d'Àfrica Occidental dels Carmelites Descalços. La Delegació comprèn les comunitats de Togo, Costa d’Ivori i Burkina Faso, les quals es van fundar gràcies als esforços dels missioners de l'antiga

província d'Aragó-València i ara estan vinculades a la nostra Província Ibèrica. A Dégoudou, capital de Burkina Faso, el provincial va poder celebrar els 25 anys de presència carmelitana.

Durant aquests anys aquesta casa ha estat noviciat, Centre Social per als joves de la ciutat i, recentment, Centre Cultural que possibilita que molts estudiants tinguin accés a llibres, mate-rial i un lloc confortable per a estudiar.

Tothom ha sentit parlar de Descartes, encara que només sia per la seva famosa dita «penso, doncs existeixo”. Descartes, que es considera el filòsof de la teoria de l’autoconeixement, té

un insòlit precedent en el pensament de santa Teresa de Jesús. Però, què tenen en comú? Els dos cerquen les veritats fonamentals i creuen que no n’hi ha prou amb els sentits, que no consideren prou fiables. El que creuen saber del món pot ser potencialment fals i emprenen

un camí vers els seu interior. No hi ha proves de que Descartes tingués coneixement del tre-ball de santa Teresa, però podia haver entrat en contacte amb els seus escrits en els seus anys d’estudi. Tanmateix, com és que se’l pren per un dels pares de la modernitat i no es cita

Teresa d'Àvila, que deia el mateix un segle abans?