TEDIUM VITAE Jaume Simon Contra / Marta Burugorri / Raquel Friera / Los Jambos / Martin Llavaneras / Adrian Melis / Javier Peñafiel / Mladen Stilinović / Sol Prado

CATALÀ

Una producció d’ON MEDIATION/2. 23 maig - 23 octubre 2015 - ADN Platform

1 234

5

6

7

8

9

4. Adrian Melis (2011-2014)Plan de producción de sueños para las empresas estatales en Cuba Capses de fusta, escrits sobre paper, fotografies 20x25cm

3. Martin Llavaneras (2011)Hangingout Video 8’55”

1. Mladen Stilinović (1993)The Praise of Laziness Manifest sobre paper 29,9x21cm

2. Mladen Stilinović (1978)Artist at Work 8 Fotografies b/n 30×40cm

5. Raquel Friera (2007)Sobre Perder el Tiempo Video 8h

8. Jaume Simon Contra (2012)Zapateado a la cuina amb cops de martell del paleta del pis del costatVideo 2’24’’

6. Marta Burugorri (2012)Shabbat Shalom Video 1’56’’

7. Los Jambos (2013-2014)Playlist + material gráfico Video 21’11” i material gràfic

9. Javier Peñafiel (2015)El trabajo, entonces, inaccesible para el capital Pancarta 3x1,60m

Tedium Vitae és un projecte curatorial sorgit en el marc de la segona edició del seminari sobre teoria i pràctiques cura-torials ON MEDIATION, dirigit per Anna Maria Guasch i Martí Peran i coordinat per Christian M. Alonso, Diana Padrón i Olga Sureda. El seminari s’emmarca dins de les activitats del grup de recerca AGI (Art Glo-balització Interculturalitat) de la Universitat de Barcelona.

ON MEDIATION és un seminari de forma-ció adreçat a historiadors de l’art, artis-tes, crítics, investigadors i altres figures relacionades amb el món de les arts i la cultura, amb el que es pretén estimular el pensament i la creació artística actual des de la recerca.

ON MEDIATION proporciona eines teòri-ques i pràctiques en la creació d’exposici-ons d’art contemporani, oferint seguiment i tutorització des de la fase de conceptualit-zació fins l’execució material de l’exposició, tot facilitant una sèrie de processos de mediació que plantegen el treball d’una sè-rie de temes relacionats amb la producció i reflexió artística.

Amb aquesta voluntat pretenem oferir un

espai per a la discussió, el diàleg i el debat, afavorint la interdisciplinarietat en l’articu-lació d’un programa que distingeix dues fases: per una banda, una primera fase teòrica, on les sessions formatives tenen una naturalesa més propera al format seminari, i una segona fase pràctica, on els participants elaboren un projecte expositiu per mitjà d’unes sessions de treball que potencien el creuament de coneixements i possibiliten el treball i la presa de decisions en comú.

Aquesta segona edició, que s’ha desenvo-lupat entre novembre del 2014 i maig del 2015, pel que fa al contingut de la fase teò-rica, hem comptat amb la participació de comissaris reconeguts internacionalment i amb diverses activitats complementàries.La fase teòrica ha culminat amb la presen-tació dels projectes finals avaluats per un comité professional format per comissaris, professors i artistes convidats.

Les sessions teòriques han anat a càrrec de José Roca, comissari adjunt Estrellita B.Brodsky d’Art Llatinoamericà a la Tate Modern (Londres) i director de FLORA ars+natura (Bogotá); Maria Inés Rodríguez, directora del CAPC Musée d’Art Contem-

L’ASSAIG DEL TEDI porain de Burdeus, a Maria Hlavajova, directora del projecte Former West i direc-tora artística de BAK Basis Voor Aktuele Kunst (Utrecht) i de Beatrice Von Bismar-ck, professora a la HGB Hochschule für Grafik und Buchkunst (Lepizig) i directora del projecte Cultures of the Curatorial.

També hem tingut la oportunitat de comp-tar amb sessions a càrrec del comissari Conrado Uribe i de l’artista i teòric Luís Guerra.

Pel que fa a les activitats, ens hem aproximat a diverses iniciatives curatorials generades des de l’autogestió.Per aquesta raó vam convidar a membres de col·lectius artístics com Perder el Norte, BAR Project, Festival Plaga i Homesessi-on. Com a complement d’aquesta taula rodona, hem organitzat diverses visites guiades a centres d’art contemporani, centres cívics i galeries d’art com Fabra i Coats, Can Felipa o Àngels Barcelona.

El resultat del procés de treball ha desem-bocat en un projecte expositiu que explora l’avorriment com a catalitzador artístic. L’exposició Tedium Vitae, del llatí “taedium” (avorriment) i vitae (de vida), presenta una

sèrie de visions artístiques sobre el tedi en un temps en el que capitalisme determi-na la nostra experiència fonamental de la vida, influenciant la nostra imaginació, els nostres desitjos i fins i tot les nostres relacions. En aquest context, la mandra, l’avorriment i la no producció s’erigeixen com a potències emancipadores, opcions polítiques o fonts de resistència davant d’un sistema hermètic.

L’exposició es troba en diàleg amb Indis-posició General. Assaig sobre la Fatiga, mostra comissariada per Martí Peran, acollida al Centre d’Art Fabra i Coats de juny a agost del 2015. Mladen Stilinović i Javier Peñafiel, l’obra dels quals pot veure’s en les dues mostres, són el vincle entre Indisposició General. Assaig sobre la Fatiga i Tedium Vitae.

Christian M. Alonso i Olga Sureda

“Why cannot exist art any more in the West? The answer is simple. Artists in the

West are not lazy. Artists from the East are lazy; whether they will stay lazy now when they are no longer Eastern artists, remain

to be seen”

Mladen Stilinović

La mostra d’art Tedium Vitae explora l’avorriment com a catalitzador artístic. Tan Tedium Vitae com Indisposició general. Assaig sobre la fatiga, comissariada per Martí Peran, són dues cares d’una mateixa moneda, dues exposicions que reflecteixen una mateixa problemàtica amb prismes diferents. Tedium Vitae ho fa amb la rúbrica de l’artista croata Mladen Stilinović, així com a través de l’obra de diversos artistes contemporanis: Adrian Melis, Jaume Simon Contra, Marta Burugorri, Martin Llavaneras, Raquel Friera, Los Jambos, Sol Prado i Javier Peñafiel.

La producció pròpia, la propaganda d’un mateix o la superació atlètica de totes les fites possibles són símptomes d’una socie-tat tardo-capitalista, que porta als treba-lladors a ser productors a temps complet

en un sistema que requereix una activitat igualment constant. Aquesta producció ve complementada per la projecció a les xar-xes socials, on l’individu passa, en última instància, a ser un producte exposat en un gran aparador digital. Aquesta híper-con-nexió, donada per les tecnologies i el siste-ma que les subjuga, també impedeixen la mandra, l’avorriment i la no producció. Les paraules de Mladen Stilinović són, per tant, el punt de partida i l’eix principal d’aquesta exposició. La pausa -activa- pot fer l’art. Com pot crear un artista sense una reflexió prèvia? Enmig de la voràgine és clar que necessitem la mandra, la pausa, el no fer res; prendre’ls com una potència emanci-padora es presenta, així, com una opció política, una font de resistència davant del sistema.

Tedium Vitae presenta una sèrie de visions artístiques sobre el tedi. La improductivitat es revela com una declaració d’intencions, de resistència davant del sistema en el qual els artistes s’inscriuen. D’aquesta manera, The Praise of Laziness de Mladen Stilinović regeix l’exposició i pren forma en cada una de les obres: en Sobre perder el tiempo, de Raquel Friera; que explora la no producció com a element artístic en si mateix, o en

Zapateado in the kitchen with hammering sounds of the bricklayer next door, de Jaume Simon Contra, on la molèstia es subverteix ballant. També és present en l’obra d’Adrian Melis, Plan de producción de sueños para las empresas estatales en Cuba, que capgira la idea actual d’utilitat, relacionada directament amb la produc-tivitat, a través del relat dels somnis dels treballadors de les empreses estatals de Cuba, els quals, sotmesos a una exhaus-tiva explotació laboral, es queden ador-mits al lloc de treball. O en les imatges de Hangingout, de Martin Llavaneras, on l’artista es penja en diferents espais, en una suspensió tant física com mental, per qüestionar el mateix pas del temps i l’ús que se’n fa. Aquesta qüestió pren un caire religiós en l’obra Shabbat Salom, de Marta Burugorri, mentre que Los Jambos, grup de música pamplonès, retraten la crisi existencial de l’adolescència allargada que afecta una part del jovent -ja no tan jove-, transformant-la en creació activa. Mladen Stilinović i Javier Peñafiel, l’obra dels quals és present en les dues mostres, són el vin-cle entre Indisposició General. Assaig sobre la Fatiga i Tedium Vitae. El seu treball és, en última instància, un fil tel·lúric que traça la genealogia de les idees que s’exposen,

que Sol Prado representarà a través d’una performance el dia de la inauguració.

A l’altra banda del tedi, hi ha la fatiga. Tal i com pot veure’s a Indisposició general. Assaig sobre la fatiga i a Tedium Vitae, aquesta és una de les conseqüències de l’activitat productiva incessant. No obstant, és el mateix cansament que porta l’individu a replantejar-se’n les conseqüències nega-tives i revalorar les relacions amb el medi on es desenvolupa. La culpa n’és només un exemple. Tanmateix, la fatiga mateixa pot ser alliberadora, com un despertar de la consciència que permet atacar els símp-tomes de la malaltia. Reconèixer les ferides del nostre temps ens porta a reinvestigar l’òrbita de la passivitat, vista aquí com una eina de resistència. En un món histèric, avorrir-se és seure i pensar, agafar aire i escoltar. Ja que, tal i com afirma Stilinovic, “sense avorriment no hi ha art”.

TEDIUM VITAE

PRODUIRAndrea López

AL: Què entens per mandra segons el text de Stilinović?SB: A The Praise of Laziness1, Stilinović fa un apropament a la mandra com una antí-tesi de la productivitat econòmica i social. Intueixo que aborda el terme des d’una mirada duchampiana en la que la no-pro-ducció és un tipus de productivitat que es desvia de la fordiana i industrialitzada. Duc-hamp veu en el fet de no treballar un acte activista i revolucionari. Adopta una actitud ferma contra el treball sent conscient de la sort que té de no estar obligat a l’esforç diari. Tot i estar en contra del treball, Duc-hamp és productiu i ha generat una àmplia obra. Però com ha estat productiu sense treballar? Penso que Duchamp i Stilino-vić posen el dit a la llaga en una sèrie de conceptes: producció, treball, no-treball, mandra... Fan una distinció entre aquests termes tot parlant, en definitiva, d’un tipus de treball concret, que és el de la mandra. La mandra com una manera de ser pro-ductiu, però alhora més difícil de quantificar que les hores passades en una oficina o el creixement del volum del negoci de l’empresa. Penso que parlen d’una forma de treball no quantificable però productiva des d’un aspecte reivindicatiu.Seguint el que comenta el sociòleg i filòsof

italià Maurizio Lazzarato2, la vaga obrera és l’arma de lluita del treballador que opera gràcies a la congelació de la producció, i ha servit per millorar les condicions dels treballadors, però també ha conduït a una acceleració de la producció. Duchamp suggereix un rebuig frontal del treball, del moviment i de la mobilització per anar més enllà i inventar noves tècniques d’existència i noves maneres d’habitar el temps.

AL: Quan et refereixes ser productiu, ho dius en relació als continguts teòrics?SB: No. Em refereixo a productiu en relació a la generació de qualsevol material: audio-visual, conceptual o escultòric.

AL: Em sembla interessant relacionar el manifest The Praise of Laziness amb l’exposició Es posible porque es posible de RAQS Media Collective3 en el MUAC (Ciu-tat de Mèxic 07.03.2015/28.06.2015). El títol de l’exposició és una afirmació davant del determinisme derrotista del personatge creat per Melville en l’obra Bartleby, amb el seu “I would prefer no to”.

SB: Un aspecte fonamental de Raqs Media Collective és el to que adopten. Aborden temes socio-polítics complexos amb

Andrea López conversant amb Salim BayriSobre el text The Praise of Laziness, 1993 de Mladen Stilinović.

humor i sàtira. Eviten ser moralistes o victimistes, i senyalen situacions i casos concrets amb un to visualment seriós però divertit en la lectura. Per exemple: una obra titulada Bufete de RAQS i FAQS, (2014) en la que es veuen dues taules que imiten un escriptori d’oficina amb una persona que t’atén però no parla, i que tan sols treu targetes a l’atzar ja preparades segons les preguntes que facis. Després de diverses preguntes per part de l’espec-tador de la galeria i respostes sense sentit et convida a passar a la següent taula, en la que ningú et deixa esperar. Tot això remet a una burla del sistema burocràtic sense sentit en el qual no hi ha una preo-cupació real dels afers de les persones.

AL: Exacte, evidencien un sistema absurd en el qual nosaltres mateixos en som partícips. A més, porten aquesta evidència fins i tot a l’exposició, on els visitants en són part activa.

SB: És una reactuació de gestos mandro-sos del sistema administratiu. És d’alguna manera, una meta-mandra, de la que Duchamp se’n sentiria orgullós.

AL: En l’exposició Es posible porque es

posible, el temps és una de les línies cen-trals; així, el ‘com’ es modela i condueix el temps en una societat contemporània: l’organització de la seqüència dels fets i la regularització sistemàtica del treball, el descans i de l’oci. El temps és un valor fo-namental del capitalisme, i l’única moneda que interfereix de manera directa en les nostres vides com a éssers. En el cos de cada treballador hi ha una lluita constant entre l’oci i el treball. La possibilitat de transformar el potencial en acció sempre és constant.SB: És en part el que denuncia Stilinović; el frenesí de l’engranatge capitalista no deixa marge ni temps per la divagació, ja que el temps és una moneda així de fonamental.

AL: Quina part de la producció de la teva obra consideres que és fruit de la mandra?SB: Més que de la mandra, considero la producció de la meva obra com un exer-cici de donar forma a el que és inútil. La mandra forma part de la cosa inútil. El fruit de la cosa inútil és l’art. El gandul del meu company de pis assegut al sofà tot el dia és una obra d’art4. Ara bé, hi ha d’haver algú que no tingui mandra per compar-tir-ho, explicar-ho, escriure-ho i donar-li

una forma comunicable. Per això estic a favor d’una alternança entre la mandra inspiradora i un treball per donar-li forma. Trobo vampírica i parasitària l’actitud del no-treball que defensa Duchamp. Què passaria si no hi hagués gent que ens sostingués econòmicament? Suposo que actua de manera que no s’hagués de pen-sar ni de preocupar per aquesta pregunta. Sense pensar una alternativa, com si fos un dret adquirit obvi. Si es veiés la mandra com una actitud que no es regeix en termes de capital-inversió-benefici, el 90% de la meva producció artística seria man-drosa. Sobretot perquè són idees que es materialitzen gràcies a altres coses que no són diners. La meva estada d’alguns me-sos a Budapest em va fer sentir la dualitat entre est i oest, capitalisme i comunisme a la qual es refereix Stilinović. Vaig arribar a sentir una certa nostàlgia a una època comunista que potser semblava més gris i molt menys glamurosa però que deixava marge a un tipus d’avorriment propici per a les activitats artístiques i culturals. El treball avorrit com a incentiu de la mandra. El fet de quedar-se amb la ment en blanc al metro de Budapest després d’un dia de feina mecànica. A més, el fet d’haver de decidir estar a favor o en contra del règim

era una decisió ferma. Estar-hi en contra suposava no rebre cap suport econòmic del govern i córrer el risc de ser perseguit. Per tant, ser artista en aquest bàndol era una posició gairebé oposada a la produc-ció capitalista.

AL: Stilinović afirma que no hi pot haver art sense mandra. Tu què creus?SB: No, no funciona com un negoci en el qual invertint més i treballant més es genera més capital i més creixement. En un sistema capitalista la no-producció és sinònim de retrocés i mort. L’art com a mitjà s’ha de permetre ritmes en els quals seure a no fer res pugui convertir-se en quelcom positiu. Dins la flexibilitat que ofereix l’art, la mandra és una qualitat ab-sorbida per les pràctiques artístiques. Una altra diferència entre “el treball obrer” és que l’artista no està mai supeditat per un director sinó per una sèrie de dispositius al seu poder. Poders externs com les institucions o interns com el mateix ego, que li dóna una impressió de llibertat. Veig cada vegada més díficil generar art sense mandra. Sobretot avui en dia –i més que mai– en un moment en el qual les dis-traccions són una cosa invasiva i de fàcil accés. Estic convençut que tot artista amb

un ordinador està influenciat per la pro-crastinació a Internet. Tot artista actiu avui en dia és un artista post-internet. És fàcil deixar-se emportar per un clic i desviar-se de la feina davant la pantalla per acabar mirant imatges insòlites. La feina davant la pantalla és molt fràgil a la mandra. En un mitjà com Internet, en el que les transici-ons i obstacles entre continguts diferents són quasi inexistents, veig la mandra com una cosa intrínseca al treball. Tot depèn de la porositat de la feina: veig molt difícil que un meme acabi reflectit en una fulla de càlcul, però sí que és més fàcil que es transmuti en un text com aquest.

Pot haver-hi art sense mandra. Es pot tre-ballar molt per generar art però no és una garantia obtenir un art més interessant.

www.andrealopez.infowww.salimbayri.com

1 Text displonible a: http://www.guelman.ru/xz/english/XX22/X2207.HTM. Última visita (07/05/2015)2 Maurizio Lazzarato. (2014). Marcel Duchamp et le refus du travail. Paris: Les Prairies Ordinaires.3 Raqs Media Collective és un grup establert a Nova Delhi, Índia. Creat el 1992 per Jeebesh Bagchi (1966), Monica Narula (1969) y Shuddhabrata Sengupta (1968).4 Hennessy Yungman (Jayson Musson). (2011). ART THOUGHTZ: How to Make an Art. 6 de maig 2015, Lloc web: https://www.youtube.com/watch?v=vVFasy-CvEOg

Mladen Stilinović, 1978Artist at work

DORMIR a…, -sota…, -amb…, -sobre… DORMIR, adormidor, dormisquejar, descansar, somiar, reposar, pernoctar, jeure, gitar

DORMR: consultes amb el coixí, pensar

DORMIR, dormo, dorms, dorm, dormim, dormiu, dormen, he dormit, has dormit, ha dormit, hem dormit, heu dormit, heu dormit, han dormit, dormi, dormis, dormi, dormim, durmáis, dormin, hagi dormit, hagis dormit, hagi dormit, hàgim dormit, hàgiu dormit, hagin dormit, dormia, dormies, dormia, dormíem, dormíeu, dormien, havia dormit, havies dormit, havia dormit, havíem dormit, havíeu dormit, havien dormit, dormís, dormissis, dormís, dormíssim, dormíssiu, , dormissin, hagués dormit, haguessis dormit, hagués dormit, ha-guéssim dormit, haguéssiu dormit, haguessin dormit, dormís, dormissis, dormíssim, dormíssiu, dormissin, hagués dormit, haguessis dormit, hagués dormit, haguéssim dormit, haguéssiu dormit, haguessin dormit, vaig dormiŕ, vas dormir, va dormiŕ, dormim, vau dormir, van dormir, vaig haver-hi dormit, vas haver-hi dormit, va haver dormit, vam haver-hi dormit, vau haver-hi dormit, van haver-hi dormit, dormiré́, dormiràs, dormirà́, dormirem, dormireu, dormiran, hauré́ dormit, hauràs dormit, haurà́ dormit, haurem dormit, haureu dormit, hauran dormit, dormís, dormissis, dormís, dormíssim, dormíssiu, dormissin, hagués dormit, haguessis dormit, hagués dormit, hagués-sim dormit, haguéssiu dormit, haguessin dormit, dormiria, dormiries, dormiria, dormiríem, dormiríeu, dormirien, hauria dormit, hauries dormit, hauria dormit, hauríem dormit, hauríeu dormit, haurien dormit, dorm, dormi, dormim, dormiu, dormin, dormint, dormit, haver dormit, havent dormit, dormir

DORMIR es conjuga igual que morir i premorir

DORMIRGerda Kochanska

En una societat on la utilitat es relaciona directament amb la productivitat, on el temps es ven com una acumulació de càpsules de temps falsament individualit-zades en forma de productes, com acon-seguir “inutilitzar-se” sense anul·lar-se? Com fer-ho sense ser un “penjat” o un fracassat?

Perec és l’’home que dorm.1 El que s’ar-rossega pels carrers de París, el que es deslliga progressivament dels infinits inter-vals de temps que, acumulats un darrere de l’altre, formen la seva vida quotidiana.2 Ja no esmorza al bar de la plaça cada matí, no assisteix més a les classes de la universitat, ja no queda amb els amics. Passa els dies a la seva cambra, sol. Dei-xa de mirar el rellotge, s’oblida d’esperar, d’emprendre, de superar(-se), de persistir. Simplement, aprèn tot allò que no s’apren: a durar, a passar el temps, a romandre en el temps.

Perec trenca la idea de productivitat coaccionada pel capitalisme, deixant de ser útil a la societat de la que forma part. Abandona la voluntat de ser algú i es desprèn de la dinàmica d’autorepresen-tació constant que aquesta societat ens imposa. Per fer-ho, inventa mil maneres de matar el temps quan no dorm; mil maneres de consumir les hores al marge d’allò que s’espera d’ell. Camina jugant amb el ritme dels seus passos, s’inventa jocs de cartes als que juga sol i contra si mateix, s’està de peu i mira durant hores, s’ asseu i es torna a aixecar. Però matant el temps anul·la també la seva vida. Dur a terme una rebel·lió immòbil que converteix la seva vida en un “afortunat parèntesi”, una evasió que l’allunya de l’ara i l’aquí. És un penjat.

D’altra banda, Martin Llavaneras, a Hangingout, sense ser un penjat, es penja literalment. També s’inutilitza, però la seva és una rebel·lió activa. Consisteix, sobre-tot, en ser ara aquí i molt. El fet de dedicar totes les seves forces a estar en el temps comporta un malbaratament d’energia completament inútil per a la societat però útil per ser inútil. La seva acció és una objecció de consciència que dissocia la

inutilitat de la improductivitat. Qüestiona el monopoli de les càpsules de temps.

Tot això ens porta a repensar la manera com entenem la utilitat en un context en el qual experimentar l’inútil és més difícil que ser útil. Heidegger ens recorda que “hom ha de veure l’inútil en el sentit de curatiu, és a dir, com allò que mena l’ésser humà a si mateix”.3

Martin Llavaneras, 2011Hangingout

INUTILITZAR-SEMònica Planes

1 Perec, Georges; Un homme qui dort. Éditions Denoël, collection Folio. Barcelona, 2014 2 Debord, Guy; La Société du Spectacle. Éditions Galli-mard, collection Folio. Barcelona, 2014. Pàg. 1503 Heidegger a Ordine, Nuccio; La utilitat de l’inútil. Man-ifest. Quaderns crema. Barcelona, 2013

Morir, dormir… potser somiar.William Shakespeare, Hamlet, Acte III,escena primera.

Avui seuré i escriuré el somni que he tingut. L’escriuré i pensaré que és una carta teva, on m’expliques el teu amor. Em creuré tot el que em dius i així una tarda d’estiu ens trobarem sota una alzina, on les ombres de les fulles faran que la nostra pell sigui com la d’una zebra. Només ens hem vist un cop, només ens hem vist dins d’un tren i tu has baixat abans que jo, però sé que tu m’estimaràs i que jo passaré la meva vida amb tu. T’he vist massa vega-des en somnis i miralls, t’he vist sempre al meu costat i ara ens hem trobat; l’encon-tre em pot haver semblat fortuït, però no ho era, havia de ser així.

El somni que escriuràs serà el d’una nit d’estiu, màgica i tenaç. Una nit que acaba-rà amb l’albada del mar de Menorca. Una nit on el cel serà blau i tu vestiràs de blanc. Jo no em deixaré atrapar, tu em perse-guiràs. El nostre voltant serà un escenari,

on els personatges no tindran guió i seran aliens a la nostra història. Beurem d’una botella de bombolles, dolces i fredes. M’explicaràs un viatge llavors. Un viatge exòtic i romàntic on vas trobar una joia que descrivia el nostre amor. Jo durant tot el viatge et vaig estimar, però al no confes-sar-te el meu amor, em vas correspondre. Cada una de les nits que vas ser fora em vas enamorar i dormia moguda per l’ànsia de veure’t. Les hores em pesaven i una angoixa em recorria el cos, l’angoixa de no tornar-te a veure mai més.

Així al somni que m’explicaràs, tindràs una excusa per cada una d’aquestes nits i me l’explicaràs acabant cada frase amb un suau petó al coll. Jo somriuré. M’amagaré sota els llençols i ofegaré la rialla mos-segant-me tímidament els llavis. El matí serà lluminós, hi haurà núvols que tacaran el blau, però el vent se’ls endurà. Serem feliços. El somni acabarà i jo m’adormiré, potser somiaré.

Somiaré i no em voldré despertar, ja que tu no hi seràs. Seria inútil pensar que tu es-criuràs aquesta carta, no ho faràs mai, jo les escriuré totes per tu i així serem feliços. Les tardes que passi avorrida seran tardes on somiaré amb l’amor que hem tingut.

Les cartes me les enviaré i tu fingiràs que les has escrit, encara que no sàpigues que existeixen.

Dormiré, moriré i potser entre les dues so-miaré. Les teves cartes seran les il·lusions del meu cervell i seran la prova del nostre amor. Tu m’explicaràs els teus somnis i una tarda, quan estigui avorrida em sor-prendràs sota una alzina i em confessaràs el teu amor. Jo tindré els cabells voleiant i la seva olor et recordarà un amor adoles-cent. Jo et veuré i recordaré cada somni, cada il·lusió i llavors sabré que el somni ha sigut real. Sota l’alzina, el vent passarà, els núvols es convertiran en pluja, però tu i jo seguirem sota l’arbre, fins que la nit estiuenca ens porti a un altre somni.

Llegiré la teva carta asseguda amb un jersei vell, ample i còmode. La llegiré i m’adormiré, no em moriré, però sabré que només et podré somiar. Els braços de morfeu seran el meu únic consol. Però secretament, sé que et tornaré a veure, un dia, ens trobarem al mig del carrer i cap ho sabrà, però ja estarem enamorats.

Adrian Melis, 2012Plan de producción de sueños para las empresas estatales en Cuba

SOMIARJoan Vila i Boix

“Però és que ara tinc tot el món al meu davant. Tota la vida davant meu. Tota la

meva vida al meu davant.”

Harold Pinter, Una Mena d’Alaska, 1982

El treball no coneix antítesi. És una expres-sió que omple un espai propi amb una sèrie de lleis pròpies. El contrari del treball no és el repòs de l’oci: un exemple és l’entrega dels mateixos individus a allò que els entreté. És per això que l’hedonisme triomfal, com sosté Gilles Lipovetsky, posa en marxa una autèntica maquinària de de-cepció (l’individu emancipat no fa somiar a ningú). Sota aquest llindar de llibertat individual que ven el sistema neoliberal, les situacions que abans es podien viure com un destí de classe es categoritzen avui en dia com inservibles: atur crònic massiu, precarietat, falta de protecció social, increment de desigualtats, sensació de

desclassament social, etcètera. Lipovetsky defineix l’ésser decebut com un “no-ésser-del-tot”, com una insatisfacció exis-tencial que troba l’arrel on hi ha quelcom d’humà, i alhora en la responsabilitat de dominar un destí individual, d’inventar una vida pròpia i de fer-se a un mateix. El benestar té un nucli paradoxal: la forma de combatre la decepció és la possibilitat que el treball ofereix per satisfer el desig, almenys a través del consum. Però el que no es contempla és que la decepció pren forma generalment en allò immaterial. El treball de Raquel Friera, en el qual un actor és contractat per perdre el temps, oscil·la entre ambdues opcions. Es mou en un interval de temps pseudocíclic –com el que defineix Guy Debord–, que és precisament el que pauta la indústria, en aquest cas una jornada laboral. La peça és una contradicció per se, perquè es con-verteix en una representació del treball, en una producció. Hi apareixen altres factors, com el permís per no fer, que si bé allibera de culpa, no eximeix del desig de fer una cosa diferent al no-fer. Però allò veritable-ment torbador de Sobre perder el tiempo és que mostra una llibertat alienant. Hegel sostenia que el temps és una alienació

necessària perquè només a través del seu ésser temporal el subjecte pot perdre’s a si mateix i guanyar la possibilitat de realit-zar-se. El que demostra l’obra de Friera és que el temps expropiat mitjançant una mercantilització perd la qualitat, i el temps sense qualitat és un temps mort; un temps que decep, que esguerra. Sobre perder el tiempo incideix en l’àmbit de l’entrete-niment amb la mateixa intensitat que en el del treball productiu, i fa dubtar si és possible acabar guanyant alguna cosa en última instància.

Ara bé, com es pot assolir aquesta consci-ència? El debat queda obert.

Raquel Friera, 2007Sobre Perder el Tiempo

REALITZAR(-SE)Carlota Surós

Lipovetsky, Gilles. La Sociedad de la Decepción. Entrevista con Bertrand Richard. Barcelona: Anagrama, 2008.Debord, Guy. La Sociedad del Espectáculo. Valencia: Pre-Textos, 1999.

Una porta s’obre per donar-te la benvinguda i fer-te entrar en un cubicle blanc amb massa poca cosa. Una habitació claustrofòbica, asèptica com la d’un hospital. T’hi trobes dins, completament sol, la porta tancada; no sembla que es pugui obrir. No hi ha cap pista de com sortir. L’angoixa del silenci s’apodera de tu. Inseguretat, por, tot passa ràpid. L’habitació plena de pau i tranquil·litat no és confortable en absolut. Decideixes seure.

De nou el sol s’esmuny per la reixeta. Soroll a la cuina. Ara una aspiradora. T’has d’ai-xecar. Encara que ja no se sap si estaves fent el compte enrere o quanta estona fa que ets aquí. Esperes fer alguna cosa avui. A veure si avui passa alguna cosa. No vull perdre el meu estiu. La vigília d’aprofitar el bon temps dura massa.

Sona l’alarma. Comença la pausa. L’inevitable costum de no saber què fer. Repeteixes el ritual per deixar lloc al descans físic després del regular treball físic. La mandra obligada es fa tediosa. La prohibició de la productivitat exigeix l’enfrontament amb el temps des d’una passivitat forçada. Porta la càrrega pesada d’eliminar les ocupacions.

El temps ben gastat sembla fer-nos més feliços. La inactivitat es converteix en un repte; una feina, per més devota que sigui. Fins i tot les accions simbòliques i els nous rituals socials esgoten: diuen que el wifi és la nova espiritualitat. La hiperconnexió, símptoma o causa de la hiperactivitat quotidiana, s’imposa a través de comportaments adquirits. L’ab-surd ens empeny a una catarsi del sobrerendiment permanent. No hi ha angoixa, només rendibilitat en l’ús del temps.

“Avui en dia ens regeix el buit, però un buit sense tragèdia ni apocalipsi”Gilles Lipovetsky

Imatge: Installation of Experience (2014) de Valia Fetisov al Palais de Tokyo, París. Fotografia: André Morin

SANTIFICARLaura Olea

Per a l’obra de Marta Burugorri, 2011Shabbat Shalom

https://vimeo.com/35495507

Los Jambos, 2015Playlist + material gráfico

4. Però hi havia una fatalitat en tot això: Tinguí que tornar. Finalment em doní per content amb la piazza Barberini, després de que el meu esforç per trobar un lloc anti-cristià hagués arribat a cansar-me. Tem que en una ocasió, per escapar el més possible a les males olors, aní a preguntar al propi palazzo del Quirinale si no tenien una habi-tació silenciosa per a un filòsof. A una loggia situada damunt la dita piazza, des de la qual es domina Roma amb la vista i s’escolta allà al fons murmurar la fontana, fou composta aqueixa cançó, la més solitària que mai s’ha compost, La cançó de la nit; per aquest temps rondejava sempre al meu voltant una melodia indiciblement malenconiosa, el refrany de la qual retrobí a les paraules «mort d’inmortalitat…».

Friedrich Nietzsche, Ecce Homo

1. ¡Oh, si fos obscur i llòbrec! ¡Com xuclaria dels sins de la llum!¡I beneiria encara a les estrelletes y lluernes que brilleu a dalt, gaudint amb els vostres obsequis de llum!Però jo visc a la meva pròpia llum; reabsorbeixo les flames que de mi broten.Res sé jo de la benaurança de qui pren; i moltes vegades m’ha paregut en somnis que encara més dolç que prendre hauria de ser robar.

Friedrich Nietzsche, Així parlava Zaratustra

2. Sóc pitjor al que faig millori per aquest do em sento beneït.El nostre petit grup sempre ha siguti sempre serà fins al final.

Nirvana, Smells Like Teen Spirit

5. [Linus hablando con Charlie Brown]– Lo siento por los pequeños bebés… ¡Cuando un pequeño bebé nace en este frío mundo, está confundido! ¡Está asustado! Necesita algo para animarlo… Tal y como lo veo, tan pronto como el bebé nace, ¡debería suministrársele un banjo!

Charles M. Schulz, Peanuts

3. Aquells per als quals certes paraules tenen un sentit i certes maneres d’ésser, aquells que fan compliments tan bé, aquells pels quals hi ha classes als sentiments i discuteixen al dessobre un grau qualsevol de les seves ridícules classificacions, els que creuen encara en «termes», aquells que agiten ideologies que tenen prestigi a l’època, aquells dels quals les seves dones parlen tan bé i igualment aqueixes dones que parlen tan bé i que parlen de les corrents de l’època, aquells que encara creuen en una orientació de l’esperit, aquells que segueixen viaranys, que agiten noms, que fan cridar les pàgines dels llibres,aqueixos són els pitjors porcs.¡Sou arbitrari, jove!No, pense en els crítics barbuts.

Antonin Artaud, El Pesa-nervis

APROPIAR(-SE)Pablo Santaolalla

sabatejar“Donar sabatades. Reprendre fortament.” De sabata, sábado i Ernesto Sabato.

4.23 pm. Volta al treball després d’un entrepà de tonyina i una Mahou. Avui sensegelat. Cafè fred. Hi ha rates. Estic picant la paret mestra. Se senten passos darrerede la paret i un cling de microones. Algú cuina alguna cosa. Començo a sentir petitscops en la rachola. Això què és? El veí està boig? Està zapateando a ritme del meumartell! Això és un tablao? I jo aquí. Quan més li dono més pisoteja. Quina culpa tincjo? Insisteix. I jo. Vaya dos. Dimarts a la tarda. Silenci al carrer. Aquí no arriba el sol.Solament un reflex en la finestra de la casa de davant. I segueix ballant... i jo picant.Pum, pam, pim pim… Pum pam… No m’ho crec. Començo a sentir alguna cosa.Cling.

“Tropezando con mi rostro distinto de cada día” Federico García LorcaA Enrique Morente, 1942-2010

Nota: El text i la imatge són una ampliació del vídeo, ideada per Pol Ricart Herms.

ENRAJOLARPol Ricart Herms

Jaume Simon Contra , 2012Zapateado a la cuina amb cops de martell del paleta del pis del costat

Apareix un polític a la pantalla i diu: “Ciutadans i ciutadanes, han de votar-me, perquè el meu partit és l’únic que repre-senta un canvi veritable. Som la salvaguar-da de la transició democràtica, que ens ha portat els drets i les llibertats dels que gaudim. La nostra moderació és incor-ruptible, i treballarem dur per tal de treure el país de la crisi. Prometem, i no és una promesa buida, que millorarem les estadís-tiques. Lluitarem contra la corrupció, la investigarem ràpid, molt ràpid, i als que roben i malversen. Quan hagi sigut escollit, juraré damunt la Constitució el meu càrrec i les meves promeses. Jo els dirigiré.”

Com suportar-ho? Cada paraula és un ci-nisme, cada frase un oxímoron, cada parà-graf una ordre. Els flueix per la boca, com l’aigua surt pel canó de la font, de manera

natural. Quasi sense adonar-se afegeixen una frase feta a una convenció política, portant-nos per la seva mare; el llenguat-ge, que es va criar al carrer, ara pareix que hagi sigut inventat per ells, perquè repetim les seves paraules-cinisme, a les quals es replica el seu domini una vegada i una altra. Son màquines discursives infal·libles, que no s’equivoquen ni per error. Diuen una cosa i la contrària, és igual; el que importava no era el primer significant, ni el segon context, ni el referent o la dicció. L’únic que importa és que ells emeten, i nosaltres rebem. Si estem a favor, tot resta dit; si estem en contra, els reconeixem com interlocutors vàlids, i aquí es crea la polarització ideològica: o ets dels meus, o ets dels altres, però ets. Per tant, em dirigeixes.

Els dirigents són l’agulla imantada d’una brúixola i la gent és la caixa que la conté. Política com la ciència de la ciutat en la pitjor accepció del positivisme il·lustrat: radicular, dogmàtic, lineal, quantifica-dor, abstreient, creador dels conceptes “universal” i “infinit”. Avui ens dirigeixen a nivell petit, al costat de la carretera per la qual conduïm, a quin muntant de la porta de l’ascensor es posen els botons,

al sentit pel que llegim i escrivim –el qual condiciona com s’obren els llibres–, a quin sant toca cada dia al calendari –amb tants per escollir, algú escull el “més comú”, i per això ho és–, al fet que aquí tenim dos cognoms, primer el del pare i després el de la mare; a l’esmorzar-dinar-berenar-so-par. Micropolítiques, em sembla que els diuen. Això, precisament, és el que Javier Peñafiel revela amb el seu treball.

Javier Peñafiel, 2015El trabajo, entonces, inaccesible para el capital

DIRIGIRPablo Santaolalla

La plenitud de la paraula s’esdevé en la parla, i el procés de parla és lineal, crono-lògic. El flux d’aire inicia el procés des dels pulmons, des d’on s’expulsa (sortint per la boca). Després hi ha una fase de fonació a través de la laringe, que protegeix les cor-des vocals i pren una funció essencial en la producció de paraules. Quan les cordes vocals vibren, la velocitat de vibració varia.Com més ràpida és la vibració, per exem-ple, més alta és la pressió de l’aire dels pulmons. El poder transmès durant una ona de so és la intensitat i es transmet en decibels; l’amplitud de la vibració en deter-mina la sonoritat. L’última fase del procés és l’articulació, on incideixen les cavitats supraglòtiques: la faringe, la cavitat nasal i la cavitat oral. En la cavitat oral hi interve-nen el paladar, l’úvula, els alvèols, els llavis, les dents i la llengua. En funció de quines parts de la llengua s’usin es produirà un so o un altre. I el mateix amb el moviment dels llavis.

Els llibres de fonètica no parlen de les hores que passen, de com convèncer, del gust, de la incomoditat del no saber i del no comprendre. Parlen del llenguatge a partir del binomi funció-disfunció. No parlen de micropolítica. No parlen de política. No

parlen de la tolerància a la incertesa, ni del principi d’etcètera, ni de les cites a l’hora del te, ni de la impossibilitat de la comuni-cació completa, d’allò que volem dir i no podem, d’allò que podem dir i no volem. No parlen de la mímesi, ni d’efectes mirall. No parlen de lapsus. No parlen d’agència, ni d’incomoditat, ni de cognició, ni d’afec-tes. El que fa espectaculars i paradoxals els llibres de fonètica és que parlen i usen les paraules sense allò que les converteix en paraules.

No obstant, també existeix un procés de parla inhabitual que consisteix en l’ingrés d’aire als pulmons. Normalment ocorre en casos aïllats, quan s’ofega un crit o s’expressa dolor, per exemple. És l’acte de callar, de reprimir i menjar-se les paraules. Quan del procés no en queda res, no hi ha recepció. I és en aquest desert, en aquesta mena d’Alaska, per on transita l’obra de la Sol.

[ – ]Carlota Surós

Text per Principio wannabe, una performance a càrrec de Sol Prado.

Sol Prado, 2015Principio wannabe

TEDIUM VITAEEquip curatorial

Marta BisbalGerda KochanskaAndrea López BernalLaura OleaMònica PlanesPol Ricart HermsPablo SantaolallaCarlota SurósJoan Vila i Boix

Imprès a Barcelona, maig del 2015.

Ens agradaria mostrar el nostre més sincer agraïment a Miguel Ángel Sánchez -director del projecte ADN- a Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani de Barcelona, a la Galeria Espaivisor, i molt es-pecialment a tots els artistes que han participat a Tedium Vitae: Adrian Melis, Jaume Simon Contra, Mladen Stilinović, Raquel Friera, Marta Burugorri, Los Jambos, Javier Peñafiel, Martin Llavaneras i Sol Prado, sense els quals aquesta exposició no hagués sigut possible.

Coordinació

Christian M. AlonsoOlga Sureda

Direcció

Martí Peran

Disseny i maquetació

Andrea López BernalMònica PlanesPol Ricart Herms

Correccions i traduccions

Carlota SurósJoan Vila i Boix

espaivisor

Producció:

Col·labora: