Castelló, mar i marjal (2000)

CASTELLÓ 2000

CASTELLÓ,MAR I MARJAL

CASTELLÓ,MAR I MARJAL

El present llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

Edita:Associació Cultural Colla Rebombori

Imprimeix:Castelló d’Impressió, S.L.

Dipòsit Legal:CS 63-2000

ISBN:84-699-2163-0

Portada i dibuixos:Manolo Alegre Bernal

Recull de refranys:Samuel Alcón Ibáñez

Consell de Redacció:M. Alegre - F. Aparisi - E. ArtolaJ.M. Carceller - M. Gómez - X. Llombart

MERIDIÀ DE GREENWICH MANEL GARCIA I GRAU.................................................................................. 4

BRANCAL JOAN GARÍ I CONFLENT ................................................................................................................. 5

DONA D’ARENA FRANCESC MEZQUITA I BROCH .......................................................................................... 6

EL GRAU DE CASTELLÓ: UNA VISIÓ PER AL NOU MIL·LENI VICENT ORTELLS I CHABRERA ........... 7

LA FAUNA DE LA MARJAL ÉS MOLT ESPECIAL FERRAN APARISI I MONFORT - Mª ÀNGELS PONS I GOZALBO ..... 11

LES SENYES I L’ESCANDALL MIGUEL SENENT I LLUART ............................................................................. 21

CAMINS I BARRAQUES A LA MARJAL, I ALTRES CASES AL GRAU MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS ........... 25

LES MARJALS RAFAEL RIBÉS I PLA ................................................................................................................. 37

EL GRAU: TRES PECES DE CERÀMICA PER A LA DEVOCIÓ XIMO CAMPOS I HERRERO................... 45

DE L’ORIGEN DE LES PARAULES: ELS NOMS PROPIS DE LLOC LLUÍS GIMENO I BETÍ ................. 49

XAMBERGA I JOSÉ MARÍA: DOLÇAINERS DEL GRAU, SO DE LA PLANA ELISEU ARTOLA I DEL CAMPO ..... 63

EL PUJOLET DE GASSET SALVADOR ESTEVE I RODRÍGUEZ............................................................................ 69

LA CONSTRUCCIÓ DE BARQUES: ELS CALAFATS XAVIER LLOMBART I BOU..................................... 75

UN ESTIU AL MUR PACO BONET I BAUSÀ................................................................................................... 81

“EL COSTO” MIGUEL SENENT I LLUART .......................................................................................................... 87

DE PORS I DE PORCS JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLS.............................................................................. 91

OFICIS I ALFABETISME EN EL GRAU DE CASTELLÓ FRANCESC MEZQUITA I BROCH .......................... 107

ESSÈNCIA GRAUERA ALFONSO TRELLES I CUMBA........................................................................................ 111

QUATRE POEMES DE “MAR JASPI” ANTONI ALBALAT I SALANOVA.......................................................... 113

LA CULTURA ESCRITA EN LA MAGDALENA PERE DUCH I BALFAGÓ .................................................. 117

SUMARI

SUMARI

4 Castelló, mar i marjal

Encara queden a la Plana llocs on habitar la mirada:a la plaça s’han encés els llumsi la catifa verda dels tarongerals es desagna vers el marcom un rierol d’espurnes caminant entre La Marjal dels somnis.(Al fons la BPOil crema i sadolla l’horitzó amb pudor de sofrei exhala focs de coure i plom entre les entranyes del mar i de la terra).

Encara queden a la Plana cambres on eternitzar l’esguard:els indòcils argonautes tornaran algun diai l’espígol i les tellines del temps existiran per sempremalgrat les runes i les escombraries dels dies.Mentrestant, el meridià ens recorda que som habitantsd’un món on la cendra i el sol enderroquen les mateixes penúriesi on l’alba serva dels cors les mateixes fulgències.Encara queden a la Plana indrets on arrecerar i respirar la mirada:

El Serrallo i la Penyeta Roja, La Coma i El Gurugú,Benadressa i Rafalafena, Fadrell i Benàrab, La Pobla i Borriol,La Renegà i Sant Jaume, El Tossal Gros i Les Columbrets,El Senillar i La Marjaleria, El Grau i La Magdalena,Sant Francesc i Sant Roc, Almalafa i El Pinar,El Millars i Orpesa, Censal i el castell de Miravet,Camí del Pi gros, el de la Cova del colom…

Encara, encara queden a la Plana indrets on respirar la bellesa:aquesta línia imaginària que ens basteix sendes i miradesentre les fronteres insondables i fulgents de l’ànima.

Manel Garcia Grau

Meridià de Greenwich 00-00-00/40 O-05’-47’ La bellesa habita on l’ull descansa

Joseph Brodsky

L’Associació Cultural Colla Rebombori em demana unes línies per intro-duir el llibre “Castelló, mar i marjal”, unes paraules per a la seua dèria im-presa, concretada en aquest projecte editorial que ja fa quatre Magdalenesque veu la llum i que vol explicar, em diuen, amb estima i rigor, retalls dela història humana i física de la ciutat, de la terra, que acull el seu devenir vi-tal. Com que sóc borrianenc, deuen pensar que puc oferir una visió dife-rent de l’amable capital de la Plana. Tenen raó. Des de Borriana, que ésuna taifa independent autodeterminada en la seua pròpia i un poc arnadasuficiència històrica, Castelló sempre ha sigut aquest entranyable “ quiero yno puedo” que ens administra i ens representa i ... que ens va escamotejarla capitalitat de la “província” amb més contrastos orogràfics de l’Estat.

Castelló, la ciutat i la província, és una illa grossa de prosperitat i de sere-nor al nord de la turbulència valenciana. En el “caràcter festiu valencià”, su-posant que això existisca, el castellonenc ocupa un grau que equidista perigual de la truculència flatulenta del prototip faller o de la solemnitat més pro-teínica de les festes meridionals. La Magdalena, singularment amb aqueixademostració pacífica de serenitat verda que és la romeria de les canyes, su-posa un intent d’escapar a la coentor inevitable de tota festa local, d’oferir es-pectacle i contingut cívic, en una emotiva prova empírica de què la festa potser també un instrument de cohesió social i no, només, de dissipació.

No sé si Castelló –el que entenem per “Castelló”– té algun futur. Nitan sols sé si el té “Borriana”. Però mentre cada any una mar de canyes es-cale el seu petit cim a la recerca del seu particular Sant Grial, una socie-tat sencera tindrà motius per al conhort social. I la Plana tota –mar i mar-jal, hort i muntanya– en podrà restar ben orgullosa.

BrancalJoan Garí i Conflent

5


Venies de família antiga,

gent de mar, -ja sabeu-

sempre bregant entre cordes i xarxes

com si la nit que es delera

fos cosa d’altres.

Dona d’arena que tragues

paraules i queixes

i sents la mar allà endins.

Silencis que bullen

com el gran àpat de la mare-aigua.

Venies d’un patiment de gent bona

de quan les mans del treball

dignificaven la mirada forta

davant del poble.

Dona cansada d’hores i hores,

de l’espera amb el cor rendit

en l’horitzó de les vesprades.

De soca antiga venies,

resignada al destí

que sempre pertoca,

als que beuen del fred

que distingeix

la sort dels pobres

Dona d’arena

Francesc Mezquita i Broch

rau és sinòmim de pas, déixida o déntrada,de relació, de comunicació.

En les zones marítimes de la mediterrània trobem elsgraus en les zones de costa baixa i pantanosa, com elGrau du Roi, en la Camarga francesa. També un grau, o"grado" en castellà, és un pas de muntanya, una menade coll, com ara el conegut Grau Roig dÁndorra i enles costes valencianes en tenim de diversos: Castelló,Borriana, Moncofa, València, Gandia, ect.. Sempre ambuna característica comuna: una certa distància, 3-4Km del nucli urbà principal. En el cas de València, laciutat es va engolir el Grau ja fa molts anys, però no pas-sa el mateix en els altres casos, on el Grau és un nucliamb entitat pròpia i diferenciada. El Grau és el con-tacte de la mar i la terra, de la marjal i la platja, de lágri-cultura i la pesca. Un horitzò llunyà per on naix el dia.

LA TERRAEl medi natural ha marcat lésdevenir del Grau. No

és un sòl per a construir, és més bé per a cultivar o for-mar aiguamolls, amb ecosistemes fràgils. Per això no hiha ciutats a la vora de la mar en les costes baixes va-lencianes. Les escenes antigues ens recorden les amplà-ries i llacunes, "El Lluent", un mirall dáigües calmes. La

terra molt desfeta de llims i arenes és molt fèrtil i lái-gua dolça es troba a uns pams només, amb ullals peron brolla quan lány és de pluja generosa.

LA MARUn Grau és també un port, tot i que no siga natural

i calguen grans esforços per a construir els molls i lesdrassanes. Dels íbers i romans se troben vestigis, àmfo-res i ceràmica. En l´època medieval sútilitza ja per afondejar les barques i la pesquera ja era important al se-gle XIV. Els segles XVI i XVII són els que vinculen defi-nitivament el Grau a la mar. No tot és bo el que dállíve. Els atacs de berberescos obligaren a construir de-fenses, com la Torre Vella, amb les seues restes sub-mergides per les aigües del port. Es va alçar el segle XVIi amb aquesta protecció nasqué el primer nucli habi-

7

El Grau de Castelló:Una visió per al nou mil·leniEl Grau de Castelló:Una visió per al nou mil·leni

Vicent Ortells Chabrera

GG

Tramuntana no té abric i l’home pobre no té amic

tat del Grau, documentat en 1580..al Guerau antic..seli stablia art rebut per miguel nofre gascó not a 20 deabril de 1580 ab pacte de la vila pugue posar les mer-caderies francament sens pagar res..

Lémbat de la mar va obligar a reconstruir la torre endistintes ocasions. La seua guarnició no va poder im-pedir lásalt i incendi de bona part de les barraques depescadors en 1800. La construcció del port a finals delXIX va unir definitivament el Grau amb la mar i les acti-vitats derivades: –comerç de diversos productes– ta-ronges, ceràmica, granels, etc.., la pesca i també lácti-vitat lúdica. En 1900, el 65% dels treballadors sócupavenen tasques de la mar, essencialment la pesca. Un 20%es relacionaven amb el comerç i la indústria, tot i ser elsmoments inicials del port. Els canvis més importants esdonen des del 1960 amb una injecció de gent jove, moltsdélls immigrants dÁndalusia oriental i la Manxa. El tre-ball de terra endins, sempre més segur, va guanyar pro-gressivament lóferta marinera. Tot i amb això, són vora900 persones les que treballen en 1960, un 49% del to-tal, que es rebaixa al 20% els vuitanta.

Láctivitat comercial també caracteritza la vida delport, tot i que aquesta no té relació amb el potencialeconòmic de la Plana i les exportacions de ceràmica escanalitzen majoritàriament pel port de València. Els sei-

xanta, la segona revolució industrial va canviar la feso-mia de la costa amb el complex petroquímic. Nomésun modest 2% de la població activa, però un grandís-sim impacte ambiental.

LA GENTA meitat del segle XIX es compten al Grau unes 80 ca-

ses i cap a 40 barraques de pescadors. No més enllà de500 persones. En 1887 se duplica el caseriu, amb 195 ca-ses dúna i dues plantes, 22 barraques i alguns magatzems.En total, 779 habitants. En 1900, en son de graueros 1.316,dels 29.904 ciutadans i ciutadanes de la ciutat i termede Castelló, un 4% front al 9% actual.. El creixement éslent les primeres dècades (2.117 en 1930) i tampoc hoserà important després, donada la contesa civil i la pe-nosa recuperació (3.422 en 1955). En els quinze anys pos-teriors la població es doblarà àmpliament (7.455 en 1970)i continuarà el viatge creixent per damunt del total del mu-nicipi, especialment en la darrera dècada dels noranta,quant aplega a 12.838 habitants en 1999.

La gent del Grau ve de terres diferents, com correspona un port de mar. Es clar, que les pròpies tripulacions delvaixells donen un paisatge humà variat, de llengües i co-lors, però també la permanent té un nombre importantde nascuts a Andalusia, vora el 15% i dáltres regions ma-rineres espanyoles. La natalitat de l’última dècada ha os-cil·lat al voltant del 8 per mil, xifra força baixa, però nodiferent de les mitjanes espanyoles. Les defuncions sápro-ximen als naixements, però el fluxe migratori actual jus-tifica el creixement. A més dáixò, el Grau com a barridel terme de Castelló és receptor de gent jove que síns-tal·la en les seues platjes de forma permanent.


La població del Grau és jove dins del conjunt de la ca-pital castellonenca i podem dir que equilibrada en quanta la distribució per sexes. Si lóferta residencial sámplia,líndex de joventut també ho farà ja que els nou vingutssolen ser matrimonis joves amb la seua projecció familiar.

EL POBLEDurant segles, el Grau no passà de ser un carregador

amb unes quantes cases i barraques de pescadors, arro-pades al costat dúna torre de defensa. Quan aplegà laPanderola i el port fou una realitat, el caseriu ho notà rà-pidament, però també els voltants de la marjaleria. Láiguade la mar sállunya per llevant i les platges sorrenques por-taren un paisatge de casetes de fusta disposades en file-res. A láltra banda del port, la de ponent, esdevingué elfenomen contrari. La mar guanyà metres i moltes alque-ries i camps de cultiu foren engolits per les aigües.

Per a un nucli de 2.000 persones en els primers anysdel segle XX, el casc urbà era com un quadrilàter allar-gassat, en paral·lel a la línia de costa. Léstació de la Pan-derola dissenyarà el plànol pel sud, per on entrava al portseguint láctual carrer de les Balears. Alguns carrers i illes

de cases progressen cap a Castelló, on el traçat de lacarretera dÁlmassora al Grau sémportarà les cases pos-teriorment. El Pinar és el límit septentrional. En un plànol

de 1926 sóbserven nous carrers: Albereda, Villanueva,Churruca, Sant Vicent, les avingudes del Port, del Nordi de Ponent i la Plaça de lÉsglésia. El passeig actual deBonavista, es coneixia com del General García Trejo.

El Grau començava a ser una entitat urbana diferen-ciada i amb problemes distints als de la ciutat. El PlaTraver, del 1925, contempla el futur de la vila grauera:..está estudiada la parcelación y alineación del rectán-gulo formado entre la carretera, la prolongación de laescollera de levante, el paseo de Buenavista y el cami-no del Serradal, o carretera de Almazora, con algunaotras manzanas por el camino del Serrallo. Un altra pro-posta és léfectuada per Francisco Acedo, el 1927, pera formar un barri obrer: nos parece la playa del Serra-llo el más apropiado emplazamiento para un barrio obre-ro.. viniendo esta a constituir la más modesta del Grao,así como el pinar sería la más rica.. Aquesta observacióque ens sembla ara tant determinista i poc social, enel temps es va anar confirmant. Al nord, la qualitat am-biental va portar residències unifamiliars mentre que alsud van anar configurant-se barris populars sota la ini-ciativa de la Confraria de Pescadors: Sant Pere, Mare deDeu del Carme i Serrano Lloberas.

En acabar la guerra civil, el Grau pendrà possessió deterra endins. Láltra alternativa, més complicada, era créi-xer cap al Sud. També patí el Grau el desori dels anys sei-xanta, quan el terme de Castelló sómplí de llogarets comsi algun urbanista hagués estornudat. Uns grups per l´hor-ta, uns altres pel secà i uns poquets vora el Grau. I apare-gueren les cases de lÍnstitut de les llances i les fletxes, to-tes iguals de pobretes i xicotetes. Darrerament, el plànolurbà s´ha dibuixat seguint les eixides del poble. Al nord,

9

BIBLIOGRAFIA

ACEDO, F. (1927): "Anteproyecto de ordenación y mejora del puerto deCastellón y de sus alrededores". Boletín de la Sociedad castellonen-se de Cultura. t. VIII, pp. 116-146.

BALBAS, J. (1882): El libro de la provincia de Castellón. Armengot, Cas-telló, 872 páginas.

GONZÁLEZ ESPRESATI, C. (1946): "Geografía económica del Medite-rráneo septentrional y Baleares. Los puertos españoles". Boletín dela Real Sociedad Geográfica. Madrid, pp. 466-522.

LÓPEZ GÓMEZ, J. (1980): El puerto de Castellón. Instituto Juan Sebastián El-cano, CSIC, Madrid, tesis doctoral inédita, 271 ff+ gráficos y estadísticas.

ORTELLS CHABRERA, V. (1987): Geografía urbana y del poblamiento enla Plana de Castelló. Ayuntamiento de Castelló, Premio de Humani-dades, 654 páginas.

ORTELLS, V.; QUEROL, A. (1995): "El Grau de Castelló: una fachada ma-rítima urbana desconexa". II Jornadas de Geografía Urbana. InstitutoUniversitario de Geografía, Universidad de Alicante, Asociación deGeógrafos Españoles (Grupo de Geografía Urbana). Alicante, pági-nas 457-466.

SÁNCHEZ ADELL, J. (1959): "Población de Castellón de la Plana en 1769".BSCC. t. XXXV, pp. 45-70.

TRAVER TOMÁS, V. (1959): Antigüedades de Castellón de la Plana. Ar-mengot, 486 páginas.

QUEREDA SALA, J. (1978): "La pesca: un subsector crítico de la economíacastellonense". Millars, t. V. Colegio Universitario de Castelló, pp. 1-30.

VIRUELA MARTÍNEZ, R. (1985): La actividad pesquera en el Grau de Caste-lló. Departamento de Geografía, Universidad de Valencia, 103 páginas.

la carretera interior de Benicàssim, al sud ladÁlmassora i a ponent les de la ciutat. L’úl-tima barraca de palangrers va desaparèixeren 1960, però en queden de vivendes tra-dicionals en els carrers interiors. Al sud des-taquem el major parc urbà heretat de lés-tació de la Panderola i al nord un parcromàntic, prou oblidat malgrat el seu valor.

El nou paisatge urbà el marca la líniade costa, la frontera urbana. Afortuna-dament, trobem ací una de les cares mésamables de Castelló. La Plaça de la Marens sembla una de les millors actuacionsurbanes, mantenint el sabor del passatjuntament amb les formes actuals.

EL FUTURNo tractaré de pronosticar el que passarà al Grau, po-

sem només que en dues dècades. Possiblement no en-

certaria. Ara bé, actualment es tenen elsinstruments ciutadans per a planificar elsusos del sòl i, de moment, entre el Graui la ciutat hi ha una àmplia zona agrícola,la que descrivíem al principi. Terra fèrtil,magnífica per a cultivar. També hi ha unampli triangle díndústria dura, tot i queaquesta pertany a la segona revolució in-dustrial i en el futur els combustibles fòs-sils semblen hipotecats. El nord i la mar-jaleria estan bé així i pel centre, les duescarreteres sémportaran naus, magatzemsi serveis, compatibles amb l´ús agrícola enprincipi. Quant al port, hem portem moltsanys parlant dels accessos. Pareixeria com

que actualment no es puga anar-hi per cap camí. Tam-poc li fem molt d´ús per a tan grans infraestructures. Si laceràmica continua anant a València, només caldria uncondicionament de láccés actual pel sud.


I) LA FORMACIÓ DE LES MARJALS.GEOMORFOLOGIA

a marjal, que és un terme molt emprat a les co-marques valencianes, es pot definir com un te-rreny d’aiguamolls vora la mar. A la llenca are-

nosa que separa les marjals de la mar, lliured’inundacions, foren establerts els graus, desembarca-dors que sovint originaven barris marítims, moltes ve-gades habitats de manera temporal, ja queles poblacions se situaven més a l’interiorallunyades de les marjals, per por a les fe-bres palúdiques. El terme “grau” fa re-ferència també a la boca o canal que po-sa en comunicació un estany amb la mar.

Els terrenys limítrofes o de contacte en-tre dues àrees diferents, ja siguen ecosis-temes, llengües, cultures, religions o el quesiga, són zones força complexes i riquesen varietat. La línia de costa n’és und’aquests casos. El pas de la terra fermaa la mar dóna lloc a tota una varietat detipus de costa.

Cal tindre clar que la línia de costa noés una formació immutable; ben bé al con-

trari, fluctua i varia moltíssim al llarg del temps. Malgratque, amb la brevetat del temps humà davant del geolò-gic, no arribem a adonar-nos dels canvis. Les costes sónformacions dinàmiques, producte de la interacció entreprocessos sedimentaris i erosius. En funció de quins delsdos processos predomine es distingeixen, en geomorfo-logia, dos tipus bàsics de costes: les d’erosió i les desedimentació.

En una bella plana, per on passava una bella aigua, estaven moltes besties que volien elegir rei

Ramon Llull. Llibre de les besties

11

La fauna de la marjal és molt especialLa fauna de la marjal és molt especialFerran Aparisi i Monfort - Mª Àngels Pons i Gozalbo

LL

´´

Mapa de 1584 on, al costat del Grau, hi ha una mena d’albufera o “stang”

El vent del nord, si al tercer dia no plou, una setmana el tens

La nostra és una costa de sedimentació, ja que la Me-diterrània és una mar tranquil·la, de pocs i dèbils correntsi onatge. De manera que els materials detrítics trans-portats pels rius i barrancs, encara que també hi ha d’ori-gen marítim i eòlic, es dipositen a la plataforma conti-nental. Com que aquesta plataforma és poc profunda ide pendent suau, en el rompent de l’onatge, s’acumu-len els sediments i es disposen formant una barra o cor-dó submarí, que de vegades pot arribar a sortir formantun cordó litoral. Una vegada format aquest cordó, l’ac-ció de la deriva de platja (fenomen consistent en el trans-port d’arena d’una part de platja a l’altra quan la direc-ció predominant del vent és obliqua a la línia de costa)pot incrementar-lo i arribar a formar una autèntica ba-rrera o restinga que separe o aïlle de la mar oberta unaporció, generalment una badia o una cala, formant-seuna albufera. Com podem veure a l’esquema següent:

Una vegada formada aquesta restinga, es quedenuns veritables llacs interiors d’aigua marina que vanpassant a dolça com a conseqüència de les avingudesde la seva conca fluvial. Aquesta variació de la sali-nitat es produeix més o menys ràpidament segons hihaja predomini de l’aportació d’aigua dolça dels riusi barrancs o salada que entra, durant els temporals dellevant, per les zones més baixes del cordó litoral, elque s’anomenen goles. Signe d’aquestes fluctuacionsde salinitat són els sediments en els quals s’alternencapes de llims al·luvials amb altres que contenen salsi, fins i tot, guix producte de l’evaporació d’aigua demar.

Aquestes albuferes o llacunes van rebent al llarg deltemps nombrosos materials sedimentaris. El resultat ésque van omplint-se fins transformar-se en uns terrenysplans de poca profunditat, moltes vegades per sota elnivell de la mar, amb zones inundades permanent o tem-poralment. Són les marjals, pantans o aiguamolls, en elsquals es desenvolupa una abundant de vegetació la-custre i una variada fauna. Com que l’aportació de se-diments es fa de manera continuada, aquests terrenysacaben reomplint-se totalment formant planes costane-res, en les quals es desenvolupa una rica flora, predo-minantment de tipus herbaci, són els prats que mante-nen una gran diversitat d’animals.

A aquest procés natural de dessecament, cal afegir-hi l’acció secular humana d’anar transformant les zo-nes palustres de les costes en òptimes terres de conreudotades de reg. Ja als segles XIV i XV hi ha documen-tats molts exemples de posada en conreu d’espais pan-tanosos al terme de Castelló de la Plana.


De l’existència d’aquestes albuferes, marjals i pratslitorals ens queda constància per la persistència de topò-nims relacionats. De fet, resulta difícil trobar alguna hor-ta en les planes d’inundació valencianes on el reper-tori topogràfic no evoque un anterior paisatge pantanós:prat, prada, marjal, ullal, foia, serradal, serrallo, etc...

En el cas de Castelló aquesta toponímia queda pa-lesa en el nom d’algunes partides, camins i indrets dela marjal (Gimeno i Arasa, 1993):

– Bovar: lloc on es crien boves o bogues – La Font: per referència a la Font de la Reina– Senillar: camp de senill – Mota: vorera o cavalló que limita lateralment el llit

d’una sèquia.– Almalafa: mot d’origen àrab que significa la salina– Camí del Serradal i camí del Serrallo fan referèn-

cia a la restinga que ocasionà la formació de l’an-tiga albufera

– Quadro: zona freqüentment inundada que eren res-tes de l’antiga albufera

– Lluent: en referència al de la Plana, el nom es deual reflex de sol sobre l’aigua

Moltes vegades el processos de dessecació tenien perobjectiu introduir el conreu de l’arròs, la qual cosa per-met obtindre profit de zones totalment improductives,des del punt de vista humà. El panís va resultar ser un al-tre conreu molt adequat per als terrenys humits, en es-pecial quan augmentaven les prohibicions arrosseres.

Cal tenir en compte que aquest tipus de transfor-macions no sempre eren irreversibles. De fet, qualsevolperíode amb més pluviositat del que era normal, re-presentava una amenaça per al conreu d’algunes mar-

jals dessecades, que tornaven a negar-se. L’escàs pen-dent de les marjaleries sol prolongar durant molts diesla inundació, a més a més sol ser freqüent l’alimenta-ció de la marjal per surgències d’aigua, els ullals.

Aquest fenomen, de les inundacions de la marjal, s’haproduït sempre i continua ocorrent en l’actualitat. Però,agreujades per la intensa ocupació actual de les platgesi de moltes zones de les marjaleries, en especial al Qua-dro, per apartaments, xalets, etc..., la qual cosa origina unevident risc potencial per a les persones i els béns.

II) DIVERSITAT D’ESPÈCIES.LA MARJAL COM A ECOSISTEMA:Els ecosistemes humits presenten una productivitat i

complexitat biològica més elevada que altres ecosiste-mes i, sens cap dubte, són els que es troben més ame-naçats a nivell mundial. Fins a penes fa cinquanta anys,les marjals s’estenien quasi sense discontinuïtats des dePeníscola fins a Torrevella. En l’actualitat, de totes aques-tes zones tan sols queden alguns retalls residuals. Solssobrevivuen aquelles zones humides que tenen aigüesamb un contingut de sal molt elevat –cas del Prat de Ca-banes- que dificulta el conreu de l’arròs, i posterior trans-formació en hortes. Encara que actualment estiguenamenaçades per projectes d’urbanitzacions turístiques.

En aquestes zones la vegetació està formada bàsicamentper Senill (Phragmites australis), Bogues (Typha angustifo-lia iT. latifolia) i Joncs (Schoenoplectus sp., Scirpus sp., Scir-petum sp.) formant masses altes, denses, exuberants i monò-tones. Totes elles són plantes perfectament adaptades al seumedi. Estan proveïdes de rizomes (tipus de tija subterrània)que rebroten i s’estenen ràpidament. La majoria d’e-

13

lles disposen de conductes i cambres d’aire que els permetdisposar d’oxigen encara que estiguen inundades. Així ma-teix, són capaços de resistir dessecaments temporals, i fluc-tuacions en la concentració de sals.

Aquests canyissars i bogars, representen veritablesillots de vida salvatge a les planes conreades i tenen unaimportància extraordinària com a lloc de cria i refugi denombroses espècies animals, sobretot d’ocells. Són, pertant, dignes de conservació i d’estudi.

III) FAUNA CLASSIFICACIÓ DELS ANIMALSMARJALENCS EN FUNCIÓ DE LA UTILITAT,DES DEL PUNT DE VISTA HUMÀ

Qualsevol conjunt de coses es pot classificar seguintdiferents criteris. Els animals se solen classificar, pels cien-tífics, seguint criteris anatòmics, evolutius, d’organitza-ció, ecològics, etc... Però, com que els hòmens hem tin-gut sempre un sentit de propietat de la natura (també dela marjal) anem a fer, tot seguit, una classificació de lafauna que hi ha, més bé hi havia, a la marjal en funcióde la utilitat que se’n tenia des del punt de vista humà.

Tot i que hi ha una gran quantitat d’espècies, com jahem dit és un dels ecosistemes més rics i complexos,nosaltres sols en citarem algunes més rellevants o cu-rioses. Així tenim:

ANIMALS DE COMPANYIA

Aquells que s’empraven per tindre’ls a casa, gene-ralment es tractava d’ocellets cantadors Cadarneres, Ga-farrons, Verderols, Lluerets, Pinsans, Paixarells, que estenien engabiats. S’agafaven vius, normalment amb unenfilat de vol. Però, com que tots aquests animalets són

molt cantadors i coneguts per tothom, passarem l’ex-plicació pertinent en cobles.

ANIMALS PER ALS XIQUETS

Aquells que capturaven els majors com a regals perals xiquets. O bé, aquells que eren caçats pels propisxiquets i torturats a l’instant, ... home!.. de vegades esguardaven alguns dies, fins que es morien de fàstic.

– Tortugues d’aigua, hi ha dues espècies: l’europea(Emys orbicularis L.) de coloració fosca amb taques gro-guenques i la ibèrica també anomenada leprosa perquèla closca esdevé sovint molt rugosa i escatosa a causad’una infecció d’algues (Mauremys caspica leprosa Sch.).Aquestes bestioles solien tindre’s a la cuina o al desllu-nat de casa, moltes vegades dins del safareig. A més nose’ls solia donar menjar, ja que elles, que són carnívo-res, caçaven tota mena d’insectes que pul·lulaven per lacasa. Com que són animals molt discrets i no canten, nocorren, no se’n riuen, no fan alegries quan et veuen peròtampoc s’enfaden quan els renys, passaven la vida sen-se pena ni glòria. De fet solien veure’s durant algun temps,fins i tot anys, fins que de sobte algun xiquet se n’ado-nava que ja no estava la tortuga, que havia desaparegut.–No passa res! Es deu haver amagat en algun racó! Ja ei-xirà!– deien els majors. Que va!, segurament s’havia mort


per qualsevol forat farta de menjar escarabats, mosquesi altres insectes fastigosos. Aleshores se’n portava una al-tra de la sèquia i en pau!, que n’hi havia la gana.

– Samaruc (Valencia hispanica Cuv.), Fartet (Apha-nius iberus Cuv.) i altres peixets eren pescats pels xiquetsamb salabres i posats en pots per tal de jugar. Desprésse’ls deixaven al sol, i, quan anaven a per ells, estavenja cuits. Tant els samarucs com els fartets eren molt abun-dants, però per una sèrie de circumstàncies han anat de-sapareixent. En primer lloc allà pels anys 30-40 es vaimportar un peixet del sud d’Estats Units, la Gambúsia(Gambusia affinis Baird), per tal de combatre la malà-ria. De manera que la Gambúsia havia de menjar-se leslarves del mosquit Anopheles que propaga la malaltia,però de fet es va menjar les postes i els alevins dels al-tres peixos, que segurament són més apetitosos. I, ensegon lloc, per acabar de rematar-los, la pèrdua d’ai-guamolls i la contaminació de les aigües han portat aaquests peixets, especialment el Samaruc, quasi bé al’extinció.

– Pixavins, parots, torerets, etc... Són uns grans i fe-rotges predadors, que s’alimenten bàsicament de mos-quits, tant en la fase larvària com adulta. Eren capturatspels xiquets de igual forma que grills, plegamans i altresinsectes, desgraciadament inofensius, per a ser torturats,mutilats, cremats i esclafats ja siga de seguida o a l’instant.

– Serps d’aigua (Natrix maura L.) són colobres peti-tes i inofensives de fins a 1 m, que després de capturar-les per les sèquies o l’arròs eren sotmeses a un tipus es-pecial d’entrenament per a astronàutes. Agafades per lacua se’ls pegava unes voltes en un òrbita “xiquetcèntri-ca” a una velocitat uniformement accelerada, que riu-te tu del Dragon-Khan, i després eren llençades ambuna trajectòria parabòlica a l’era del veí on arribavenfrancament desconjuntades.

ANIMALS EMPRENYADORS

Aquells que molesten, piquen, enutgen, xuclen sang,donen desfici i nosa en general, especialment a la gentque treballava als camps d’arròs o xarcullava les sèquies.Per la qual cosa es maten, sense contemplació, a la pri-mera de canvi. Entre ells tenim:

– Mosques de tota mena, color i grandària que avo-rrien i avorreixen, perquè aquestes bestioles no hi hamanera d’extingir-les, a qualsevol fill de cristià tant quan

15

estaven treballant com fent la migdiada. Els dies angu-niosos, quan fa molta calor i humitat, quan la gent tébasca, les mosques solen estar especialment desficio-ses, però com deia la gent –“Açò tot serà aigua”– –“Açò,ploure, farà”–

– Tàvecs són dípters xucladors de sang. Per les zo-nes de marjal abunda especialment el Tabanus bovinusL. Ja que les larves, també carnívores, viuen en zonesentollades. La femella del qual pica als grans mamí-fers bous, cavalls i ocasional als hòmens, sobretot elsmés braus. La picadura és força molesta perquè es fa ala mucosa dels ulls, tant és així que poden desbocar lescavalleries

– Mosquits de totes les grandàries. Bàsicament delsgèneres Culex, Aedes i Anopheles. Quan piquen, i pera evitar la coagulació de la sang, injecten saliva ambsubstàncies anticoagulants. De manera que la picadu-ra com a tal no és molt dolorosa, però la reacció al·lèr-gica a les proteïnes de la saliva del mosquit produeixuna inflor, una picor i un desfici intens, és el que s’ano-mena una fava. En el cas de la picadura de l’Anophe-les, en què només hi ha vampiresses ja que els masclessón vegetarians, juntament amb la saliva poden inocu-lar un protozous paràsit, el Plasmodium. Segons l’espè-cie de Plasmodium que infecte origina, en funció delcicle vital del paràsit, un tipus de malària o paludis-me, allò de febres terçanes, quartanes, etc... La lluitacontra els mosquits, i les febres que transmeten, ve demolt antic. Ha estat la raó de fons de la relació d’odi en-tre la gent i els aiguamolls i de les primeres desseca-cions, en les últimes hi ha uns altres interessos. S’hanemprat diferents mètodes per matar-los, fums, lluita biolò-

gica, insecticides de tot tipus, etc... tots ells sense mas-sa èxit, però realment l’únic sistema efectiu, que els ma-ta ben morts, és pillar-los enmig de les mans quan es faun aplaudiment.

– Sangoneres (Hirudo medicinalis L.) és un anèl·lidque viu a les aigües de poc corrent i que s’alimenta desang de mamífers. Posseeix dues ventoses, una anal iuna altra bucal on s’obre la boca amb tres mandíbules,per subjectar-se mentre s’alimenta. Per extreure la sangsecreta una substància, la hirudina, que impedeix quela sang se coagule. Aquest petit vampir, a diferènciade Dràcula que deixa dos forats al coll, deixa una ci-catriu típica en forma de Y allà on s’enganxa. Aquestsanimals romanen durant llarg temps entre les herbes, jaque poden estar quasi un any sense menjar, esperantque passe alguna víctima. Quan tenien a tret algun bir-bador de l’arròs se li enganxaven a les cames i co-mençaven a xuclar-li la sang sense que ell se’n adonés.Per llevar-se-les, els acostaven la brasa del cigarret alcap. De tota manera, elles soles s’amollaven quan s’-havien atipat. Durant segles, quasi bé fins a principis delXX, un protocol molt emprat en medicina fou l’aplica-ció de sagnies, per l’aparent milloria dels malalts, es-pecialment si tenien febres. El procediment consistia enficar, per diferents parts del cos, unes quantes sango-neres famolenques que et xuclaven mitja canterella desang, amb la qual cosa se n’anava la febre, el males-tar, l’halitosi, l’estrenyiment, la diarrea i, fins i tot, l’a-legria

– Cutimanyes, tenien fama per la seua picadura, i node tabac precisament. Es tracta de la (Notonecta ma-culata L.) un insecte aquàtic, gran predador que té una


picadura no verinosa però molt molesta i desficiosa. ANIMALS ROÏNS

Tots aquells que podien causar qualsevol dany a lespersones. Moltes vegades no feien cap mena de mal,però la gent els atribueix tota mena de maldat ja sigapel seu aspecte com per la llegenda que tinga dita espè-cie. Així tenim com a més destacats:

– Serps, que normalment eren les típiques colobresd’aigua (Natrix natrix L. i N. maura L.), però que, comja s’ha dit abans, les úniques que s’esglaiaven, i de debò,eren les pobres serps quan veien als xiquets

– Dragó (Tarentola mauritanica L.) segons la gent és unanimal verinós i trencador de roba. Res més fals, es tractad’una bestiola completament inofensiva que s’ha instal·latprop dels humans tan a les zones rurals com urbanes. Però elseu aspecte espinós i rugós i el fet de trobar-se sovint dins delsarmaris, on va a menjar-se les arnes (“polillas”) que foradenla roba; els ha donat eixa mala fama de trencadors de roba,ja que es veuen els forats i els dragons, però no les arnes.

– Gripaus, aquests amfibis, especialment el gripau co-mú (Bufo bufo Dau.) i el gripau corredor (Bufo calamitaLau.) són animals completament inofensius i beneficiososa l’agricultura, ja que es mengen gran quantitat d’insec-tes. L’única cosa roïna que tenen és el seu aspecte, quesembla el de la bruixa Marruixa, ple de berrugues, i queés la causa de la seua ruïna. Ja que molta gent els matasense contemplacions, tot i dient que escopeixen verí, quesi toques la pell t’enverines i d’altres deslligos per l’estil.

ANIMALS PER A MENJAR

Tots aquells que eren bons per menjar, uns més qued’altres, i que només calia agafar-los amb diferents arts

de caça. Així tenim:– Granotes n’hi havia vàries espècies, però fona-

mentalment la comuna (Rana perezi Seo.) i la verda (Ra-na esculenta L.). Aquesta última el nom específic “es-culenta” ja ens indica la suculència de les seves cuixes.Eren capturades de diferents formes i maneres, però to-tes s’aprofitaven de la providencial inteligència de quèfan gala les granotes. Hi havia, fins i tot, “granoters” pro-fessionals que les caçaven i les duien vives al mercatcentral on les venien a mitges i a dotzenes, després detallar-los el cap i pelar-les.

– Anguiles (Anguilla anguilla L.) és un peix que téuna biologia molt curiosa, ja que es reprodueix a la Mardels Sargassos i creix a les aigües continentals, com erael cas de les nostres sèquies i marjals. Eren pescadesamb diferents arts però amb la mateixa finalitat menjar-

se-les, amb arròs, amb all i pebre, fregides, etc– Caragols amb diferents espècies, però sobretot es

recollia l’avellanenc (Theba pisana Müll) que no és mas-sa gran, però és molt gustós per a fer les típiques cara-golades.

– Aus amb una enorme varietat, que nosaltres podendividir en dos grans grups:

– De bec llarg, només cal veure els noms d’algunes,i potes llargues, però no massa (gruiformes i charadrii-

17

formes) moltes d’elles eren caçades amb escopeta, perònomés pels bons caçadors ja que són de vol ràpid.Així tenim: Bequeruda o Becadell (Gallinago gallinagoL.) Bequet (Lymnocryptes minima L.) Rascló (Rallus aqua-ticus L.) Polla d’aigua (Gallinula chloropus L.) Fotxa (Fu-lica atra L.), etc...

– De potes curtes i palmejades, anars torpalls a te-rra, però bons nadadors i millor voladors, els ànecs efec-tivament. Tots ells molt apetitosos per menjar, fan un

arròs molt bo, però difícils de caçar. De manera que ei-xia més a compte criar-los a la sèquia, que pots aga-far-los quan vulgues. Entre ells cal destacar: Coll-verd(Anas platyrhynchus L.) és l’ànec per excel·lència, Ca-bussó (Tachybaptus ruficollis L.) menut i ràpid, es ca-bussa sota l’aigua al menor perill, Xiulador (Anas pe-nelope L.) és el que té més costums marítims, Xarxet(Anas crecca L.) un poc més menut que els altres peròigual de bo en la paella, Xibec (Netta rufina L.), Culle-rot (Anas clypeata L.) i tot un llarg etcètera.

– Rata d’aigua (Arvicola sapidus L.) rosegador de di-mensions mitjanes que viu en zones pròximes a l’aigua.Es fan els caus als marges de les sèquies. S’alimenta bà-sicament de plantes aquàtiques, com la boga, el senill, elsjoncs i les canyes. Com el nom específic ens indica, té unacarn molt saborosa que era molt estimada. La caçavenamb l’ajuda de gossos xarnegos, un punxó, i un poal. Esfeia un forat amb el punxó al cau i, tot seguit, se li tiravaaigua amb el poal fins que se negava la llodriguera i les


rates eixen corrents, aleshores les agafaven els gossos.ANIMALS QUE TANT SE VAL, PERQUÈ N’HI HA LA GANA

Són tots aquells que, en quantitats més o menys grans,es trobaven per les marjals i que formaven part del pro-pi paisatge, del propi ambient marjalenc i que, per tant,passaven quasi bé desapercebuts. Entre l’enorme di-versitat podem esmentar: oronetes, grills, falcies, gavi-nes, agrons, marinets, cames-llargues, fumarells, mos-taxuts, boscarles, coetets, blauets, rossinyols i tot unllarguíssim etcètera.

IV) CONCLUSIÓ: A MANERA D’ACOMIADAMENTCom hem pogut veure en aquestes planes, mig se-

riosament mig en broma, les marjals, els aiguamolls sónzones dinàmiques i complexes amb una gran riquesa

d’interaccions geològiques i biològiques. I precisamenten aquesta complexitat està la seua bellesa i el seu in-terès ecològic, paisatgístic i, fins i tot, turístic.

La relació marjals – hòmens ha estat una història d’amori odi. Amor per les utilitats que se’n poden treure i odiper les malalties que poden transmetre. Actualment, enaquesta societat tecnificada, les marjals constitueixenveritables oasis de vida animal, que cal conservar.

Cal conservar-les encara que siga per egoisme, en-cara que siga com un signe del nostre poder, encara quesiga com a demostració de la nostra magnanimitat, quepodent dessecar-les, no ho fem.

Com es diu al començament: En una bella plana, per onpassava una bella aigua, estaven moltes bèsties que volienelegir rei ... Ja que el rei som nosaltres, comportem-nos com

19

a tal i siguem el rei just i estimat per totes les bèsties.BIBLIOGRAFIA

AUERNHEIMER ARGUIÑANO, C. et al. (1990). El paraje Natural del Prat deCabanes - Torreblanca. “Apéndice a la Guía de la Naturaleza de la Co-munidad Valenciana. Parques y Parajes Naturales”. València. Levante. ElMercantil Valenciano. Pàgs 41-60

COSTA MAS, J. (1991). La cartografía histórica. “Atlas Temático de la ComunidadValenciana”. València. Levante. El Mercantil Valenciano. Vol 1. pàgs 1-40

FOLCH GUILLÈN, R. et al. (1984) Vegetació, els ambients aigualosos. “Histò-ria Natural dels Països Catalans“. 1a ed. Vol. 7. Barcelona. EnciclopèdiaCatalana. pàgs. 187-193

GIMENO BETÍ, LL. i ARASA GIL, F. (1993) “La toponímia del terme municipalde Castelló de la Plana”. Castelló. Excm. Ajuntament de Castelló. 105 pàgs

JIMÉNEZ PÉREZ, J. (1989). Los mamíferos. “Guía de la Naturaleza de la Co-munidad Valenciana”. València. Levante. El Mercantil Valenciano. Vol 1.Pàgs 271-300

RIBÉS PLA, R. (1993). “L’arròs a Castelló”. Castelló. Servei de publicacions del’Excm. Ajuntament de Castelló de la Plana. 111 pàgs.

SÁNCHEZ ARTAL, S.; GÓMEZ CARUANA, F.; PEIRÓ GÓMEZ, S. (1989). Pe-ces continentales, anfibios y reptiles. “Guía de la Naturaleza de la Co-

munidad Valenciana”. València. Levante. El Mercantil Valenciano. Vol 1.Pàgs 81-126

SANCHIS MOLL, E.J.; RODRÍGUEZ ESTRELLA, T.; MORELL EVANGELISTA, I.(1989). Geología. “Guía de la Naturaleza de la Comunidad Valencia-na”. València. Levante. El Mercantil Valenciano. Vol 2. Pàgs 403-460

SANCHO COMINS, J. (1982). “Atlas de la provincia de Castellón de la Pla-na”. Castelló. Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló. 85 pàgs.

SANCHO COMINS, J.; CHUVIECO SALINERO, E. (1986). “Castellón desde elespacio”. Castelló. Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló. 93 pàgs.

SANJAUME SAUMELL, E. (1986). Factores que intervienen en la configuraciónlitoral. “Las Costas Valencianas. Sedimentología y Morfología” (Tesis doc-toral). València. Facultat de Geografia, Universitat de València. Pàgs 15-94

STRAHLER, A.N. (1979). Morfología debida a olas y corrientes marinas. “Geo-grafía Física”. 4ª ed. Barcelona. Editorial Omega. Pàgs 569-592

STRAHLER, A.N. (1987). Morfología debida al viento y las olas. “Geología Fí-sica”. Barcelona. Editorial Omega. Pàgs 501-532

URIOS MOLINER, V. et al. (1989) Avifauna. “Guía de la Naturaleza de la Co-munidad Valenciana”. València. Levante. El Mercantil Valenciano. Vol 1.Pàgs 127-270

VIVES BALMAÑA, Mª.A. (1987). Amfibis, Rèptils i Mamífers. “Història Natu-ral dels Països Catalans”. 1ª ed. Vol. 13. Barcelona. Enciclopèdia Catala-na. 498 pàgs.


Quan fa nord mariner, amarra el xicotet

Vent de tramuntana, sense peixos tota la setmana

Quan la tramuntana bufa, el mariner cull la xufa

Aire de gregal, ni peix ni pardal

Gregal de matí, calma a la vesprada

En gregal pica l’oblà

El gregal la mou i el llevant la plou

Si bufa llevant, aigua per darrere o per davant

la mar és importantíssimsaber on s’està exacta-ment. La seua superfície

dóna molts pocs detalls per orien-tar-se, de manera que els marinershan hagut d’ingeniar-se-les per co-néixer amb seguretat la seua si-tuació quan naveguen i, bàsica-ment, ho han fet servint-se del’escandall –utensili simple i efi-caç– i de les senyes, que no sónuna altra cosa que les referènciesde la costa propera. No hem d’o-blidar que ací s’ha practicat desempre una pesca que ha tingutels caladors molt prop de la cos-ta, de vegades massa i tot, perquèmés d’una vegada tots hem caiguten la temptació de practicar la pes-ca terra milles, és a dir en una zo-na que no tenia la profunditat le-galment autoritzada per pescar, però és que en més d’unaocasió si ens arrimàvem a la costa, sabíem que trobaríemun cert tipus de peix que molt bé podria arreglar-nos lasetmana a les barques d’arrossegament. Tot i això encaraque pescàrem per fora de terra milles, és a dir amb la pro-funditat permesa d’uns cinquanta metres com a mínim decalat aproximadament, mai no s’abandonava la imatge

del litoral: un estampa fixa i imper-torbable que sembla que ens mirea totes hores i, que, tot i que immò-bil, canvia al temps que es desplaçal’embarcació, segons l’angle de vi-sió que es va tenint. Cal dir que lesmuntanyes del litoral prenen formesdiverses i combinacions variades amesura que la barca va d’un lloc aun altre, però a més a més de lacompanyia que ens ofereixen hanestat també còmplices del marineren la seua esforçada tasca per co-néixer els fons marins i la seua si-tuació respecte als caladors.

Les senyes emprades han sigutfonamentalment les muntanyes, peròtambé els campanars, els castells i,fins i tot, els arbres visibles des delmar pel seu tamany. Per a situar-seen un punt determinat, es prenen, a

manera de coordenades, l’alineació de dues senyes peruna part i d’altres dues per una altra i això dóna com aresultat una posició, que és referència totalment fiable iexacta per delimitar un punt específic a la mar. Aquestaanotació cal entendre-la per situar-se respecte al fons ma-rí ja que, de tothom és conegut que, davall de les aigües re-posant en el fangós fons marí, hi ha tot un món d’inanimats

21

Les senyes i l’escandallLes senyes i l’escandallMiguel Senent Lluart

AA

Vent de fora, s’emporta l’arena

pobladors: barques afonades, cordes, cables oxidats, res-tes de maquinària, potser tresors prodigiosos i milers d’he-terogenis trastos, que el mar va engolir i acull ara al seu si,captius de les salades aigües, visitats pels peixos i recobertsabundantment de formacions d’animals marins que hantrobat en ells el lloc idoni per viure. Tot aquest reguitzellde restes variades formen ja part del nostre paisatge marí,però constitueixen, en molts casos, un greu perill per a lesbarques de bou, perquè hi ha el risc evident que les xar-xes, que arrosseguen les embarcacions, s’hi enganxen.D’ahí que entre els mariners se’ls anomena “enganxadors”.Òbviament, és fonamental conéixer la posició de tots elsque hi ha a la mar en la que s’està feinejant.

El patró de la barca sap perfectament on hi ha un obs-tacle que puga entorpir l’arrossegament, amb tanta segu-retat, que desperta curiositat i admiració entre els possiblespassatgers, que se sorprenen de la certesa amb la qual afir-ma que ací no es poden calar les xarxes perquè hi ha unvaixell afonat, perquè hi ha roques o per qualsevol altracircumstància. En l’actualitat, els radars i altres sofisticatsmitjans tecnològics dels quals disposa la navegació, hanfet disminuir l’astorament i l’admiració i tot el mèrit se li hade donar a la perfecció tècnica assolida. Aquests avençosjo quasi no els he arribat a utilitzar, perquè em vaig jubilarquan començaven a irrompre al món de la mar. He viscuttota la meua vida a l’empara dels primitius recursos, quedurant segles i segles s’han fet servir en aquestes aigües,que hui solquen barques que porten el signe del progrés.

L’arcaic sistema de les senyes no requeria de moltsestudis, però, això sí, feia falta una memòria d’elefantper recordar tots i cadascun dels elements i el seu signi-ficat. Era molt complicat perquè tot aquest embolic de

muntanyes, campanars, etc no el teníem en cap manual.Era l’ancestral tradició de transmetre oralment la savie-sa acumulada any rere any la que assegurava la seua per-pertuació al llarg del temps. Els bons patrons de pescade litoral se saben perfectament els noms de les mun-tanyes batejades marinerament per ells mateixos:

“La Mamelleta, La Mamella Grossa, La Morrà, La Ma-mella de les Petxines, Montjoliu, Els Colls, L’Esparre-guera, El Cofranàs, Les Agulles, El Toró, Els Barrancs, LaMamella Blava, La Mola Xurra, La Mola de Moncofa,La Tossa Xivec,...”

La més popular, la més eficaç, la que, podríem dir,la mare de totes és el Penyagolosa, la més visible de to-tes i la més utilitzada a la mar de Castelló. Es veu, igualde clara i d’altiva, des de tots els punts de les nostres co-marques, d’Almenara a Vinaròs.

Com a exemple diré que si volíem saber si enstrobàvem al Mar de Barrancs, hauríem d’enfilar perun costat La Tossa per la Mola Xurra i per l’altre l’Es-


parreguera per Els Barrancs; així sabríem amb tota cer-tesa que ens trobàvem a la Mar de Barrancs, a cin-quanta-quatre braces de profunditat. Allí, de segurque, si no hi havia cap contratemps, cosa freqüent enaquesta zona per haver-hi roques soltes, pescàvemllangostes i alguna caixa de moll de roca.

A pesar de l’esforç que fan i de la minuciositat quetenien els patrons per estar atents a la seua ubicaciófent servir les senyes, de vegades, la capritxosa naturadeixava en no res tota aquesta sapiència marinera.M’estic referint a la visita de la temuda boira que faperdre tot tipus de referència visual de la costa. Avuien dia això no suposa cap problema perquè els radarsacompleixen perfectament la seua missió, hi haja o nohi haja boira. Això és ara, abans no era així i no esticparlant de temps remots, sinò de fa només uns quinzeanys. Aleshores s’havia d’aplicar, sense cap altra op-ció, el vetust procediment de les senyes i la boira ensdeixava als mariners en una indefensió quasi absolu-ta. Era el moment d’escandallar, és a dir de llençar l’es-candall a l’aigua i esbrinar així el calat, la profundi-tat on s’estava, i, en conseqüència, conéixer la distànciaon es trobava la costa.

L’escandall, que encara s’emprava amb tota nor-

malitat durant els anys setanta, era un utensili ben sen-zill: un cilindre xicotet de plom massís, d’un palmd’altura per quatre dits de diàmetre, que en un extremtenia una anella on es podia lligar un cordell. La seuaaplicació era també molt fàcil: es llançava per la bor-da i sense més històries es coneixia la profunditat,però hi havia habilíssims patrons que feien del ma-neig d’aquest instrument un art. Per a saber quina clas-se de sòl era el que hi havia sota les aigües, posavenen la base de l’escandall un poc de sèu de corder iquan el pujaven a coberta, llepaven amb la punta dela llengua l’extrem prèviament untat i afirmaven ca-tegòricament quina classe de profunditats teníem so-ta els nostres peus. Això era important, perquè és bensabut que per a pescar cal saber anar a buscar el peixallà on està i els pescadors coneixen bé quin tipus desòl és el més propici per a unes o altres espècies. Aratot és més prosaic, s’accedeix al radar, es prem el bo-tó corresponent i apareix la informació que es neces-sita.

Tornem, però, a la boira i a l’aleshores companyainseparable de l’escandall que era la brúixola, sensela qual, en aquelles condicions, no hi havia manerade saber el rumb. Amb l’ajuda de tots dos, escandall ibrúixola, i quasi a cegues podíem arribar a port, per-què, està clar, que el dia que la boira atacava amb forçasi estaves a terra no eixies a pescar, però si te trobavesja a la mar i t’arribava sobtadament, no hi havia mésremei que donar-se per vençuts, xorrar i batre’s enretirada. Jo, de vegades, deia mig formalment, migen broma, que l’escandall i la brúixola eren un ma-trimoni inseparable, com el tabalet i la dolçaina. Ara,

23

però, la brúixola, després de segles de companyia,s’ha quedat sola, s’ha quedat viuda i ha hagut de ma-ridar-se amb companys molt diferents i complicats. Es-tic convençut que sempre recordarà i enyorarà l’humil

i entranyable escandall, que, desbordat per la tècnica,ja forma part de la història. Per això he volgut recor-dar-lo i reivindicar el lloc que, per dret propi, té enla història de la navegació.


Toni

Tri

lles

ntre la vila de Castelló i la mar, des de molt an-tic, hi havia un límit per la gent; aquest era elcamí de la Donació. Entre aquest i la mar no hi

havia res... de profit. Sols aiguamolls, estanys, vegeta-ció i fauna salvatge, un pinar i l’arena de la platja. A lamar tan sols hi havia l’anomenat Carregador de la Mar,al qual s’arribava pel Camí de la Mar, la construcció delsdos va ser autoritzada per Jaume I l’any 1268.

No hi havia cap edificació en tot aquest terreny im-mens conegut per marjal que restava delimitat entre laDonació i la franja de la costa. Al llarg de més de tres-cents anys, des del segle XIII fins el XVI, en tota l’horta deCastelló, entre la vila i el camí de la Donació, tan solssorgeix alguna alqueria, alguna ermita, i poca cosa més.Camins que portaven fins la costa n’eren pocs, tots ellsseguint la traça de les sèquies que deixaven les esco-rrenties en la marjal. Aquestes terres, fins ben entrat el se-gle XV, sols eren lloc de caceres per part de reis i nobles.

Trossos menuts d’aquesta terra eren conreats per alcultiu de l’arròs. Es pot creure, amb molta seguretat, queels llauradors de l’època no feien nit a les seues terres, nitan sols en els dies d’estiu. Els temps eren propicis per als

robatoris, els atracaments, i les incursions dels pirates. Lavila estava emmurallada per totes aquestes raons i caliatornar a casa abans que el dia es féra fosc. Per tant, nofeia falta tindre cap aixopluc dins de les terres de conreu.

És en 1588 quan per primera vegada hi ha constàn-cia d’edificacions vora platja: al llibre de Vàlues d’ei-xe any se’n descriuen tres, de barraques. Més endavant,al segle XVIII, consten moltes peticions per fer o arre-glar barraques vora platja, emprant els materials de lazona, és a dir, els arbres del Pinar.

Les barraques van ser les que, a poc a poc, pobla-ren l’horta i la marjal. Més endavant, poc abans d’aca-bar el passat segle, són les alqueries i alquerietes, en subs-titució de les primeres, les que comencen a ocupar lamarjal. Aquestes barraques, que també eren construïdesal Grau, fan el seu canvi per alqueries i cases d’una, duesi tres plantes, així com per magatzems o gueraus. Tota lamarjal, amb les seues zones d’aiguamolls i pantans, pelstipus de conreu que s’hi fan, admet també un altre ele-ment construït: les eres d’arròs, o siga, grans extensionsplanes, amb paviment dur i impermeable, per a assecar,trillar i preparar l’arròs abans d’ensacar-lo.

25

Camins i barraques a la marjal,i altres cases al GrauCamins i barraques a la marjal,i altres cases al Grau

Miquel Gómez i Garcés

EE

“En el llibre de values de 1588 se citan tres barracas junto al mar.” (E. Burriel. 1971)“Les Barraques, fins no fa molts anys encara abundants, són molt escasses ara. No-

més n’hem recollit tres: la Barraca del Macaco, la Barraca de Mòres i la Barraca del Pi-nello.” (Ll. Gimeno i F. Arasa. 1993)

Cada dia muda el vent i l’home a cada moment

De totes aquestes construccions, i dels camins peraplegar-hi parlarem un poc en els renglons que conti-nuen, amb la intenció què no es quede en l’oblit tot allòque els llauradors i llauradores, pescadores i pescadors–els nostres avantpassats i no tan avantpassats– han tre-ballat i bastit a la nostra marjal.

1. DE COM CONTEN QUE EREN LES PRIMERESBARRAQUESDes de les tres primeres barraques citades en 1588,

fins les darreres tres recollides en 1993, han passat mésde quatre-cents anys, en els quals, en els últims, s’hamaltractat molt el paisatge de la marjal, i s’han construïtmoltes més cases al Grau; algunes d’elles les anem amirar de descriure ara.

La creació de barraques a la marjal i vora la mar,d’igual manera que la construcció dels primers assen-taments d’humans, ha estat molt rudimentària i les ca-ses sempre s’han fet amb els materials que s’hi trobavenmés a mà: terra, troncs i senill. Després, ja ben entrat elsegle XIX, el creixement i consolidació del Grau és més

lent i definitiu, i s’utilitzenmaterials més durables iadients al seu temps.

Les primeres barraques–les primeres cases a voraplatja, ja que abans no hihavia el Grau– eren usadespels pescadors que viviena la vila, fonamentalmental carrer Pescadors; aquestcarrer pertanyia des d’un

principi al barri de Sant Tomàs. Els pescadors –amb laseua família– anaven cada dia a la platja, entrant ambles seues barques i llaüts dins la mar, feien les seues pes-queres i retornaven a la vila, de nit, on posaven a la ven-da la captura diària. La nit, la passaven a casa seua dinsla vila. Segons el llibre de vàlues de l’any 1588, hi ha-via “cerca del mar, tres barracas, con su exutal, de pes-cadores, que tenían su vivienda en la villa”.

De la construcció d’habitatges, magatzems i altresedificis, comença a haver-hi constància escrita des delsegle XVI: “el guerau antic,(...) a 20 de abril de 1580 abpacte de la vila pugué posar les mercaderies francamentsens pagar res”. “(...) en 1691 y junto a unas barracasla viuda de Johan Tirado de Pau tenia una tarasana ala vora de la mar. Otra torre fué la del pinaret, que exis-tía frente a Fadrell...”

1.1. LES BARRAQUES

Convindrà que expliquem com es feien i com erenles barraques. Anem-hi! Però hem d’entendre que nose’n troba cap d’aquestes barraques, ja que eren moltfreqüents els incendis, a causa de la matèria empradai als treballs de fora. A dins es feia foc si fora feia fred.En ocasions s’encenien fogueres prop de la barraca.

Aquests eren edificis de planta rectangular, amb el sos-tre a dos vessants, amb un frontó triangular a les façanesprincipal i posterior. El tipus de materials usats, com des-prés vorem, evoluciona amb el temps, per fer més resistentl’edifici; també la grandària de la casa va a més perquèaugmenta la seguretat física dels pescadors i dels llaura-dors, quan la pau social és més certa. Més endavant, ales darreres barraques, la paret és de pedra pastada i arre-


Plànol de les parròquiesde la vila en 1700

1. Sant Nicolau 4. Sant Joan2. Sant Pere 5. Santa Maria3. Sant Agostí 6. Sant Tomàs

bossada de fango amb morterde calç; en oca-sions s’emblan-quinaven elsmurs. Algunesd’elles arriben atenir quartets(habitacions).També hi ha-vien barraquesamb emparrat–tot ell de ma-terials vegetals–que les nitsd’estiu serviaper a dormir alras. Fins el pri-mer terç del se-

gle XX, les barraques han estat molt populars i eren re-partides per la marjal i vora la platja. A l’estiu eren las casesde vacances de la gent llauradora. Les darreres barraquesdocumentades s’han trobat per la marjal i pel Grau.

1.2. ELS MATERIALS EMPRATS

Les barraques sols s’empraven per guardar eines imaterial o aixoplugar-se quan el mal temps agafava elspescadors vora platja i lluny de casa. Podem dir, sensecap dubte, que aquestes cases requerien, per a la seuaconstrucció, de materials poc resistents, i molt fàcils detreballar; i d’aquests se’n trobaven vora platja: al Pinarde propietat comunal hi havia troncs de pi per fer les

tanques i els sostres; de senill, canyes i palla per la co-berta –o les parets– era plena la marjal que vorejava lamar; i de terra i d’aigua per a fabricar el fang en què po-der alçar les parets, en els casos que ho requerien, noen mancava gens ni miqueta. Així és que ja tenim totsels materials necessaris per a construir les barraques, lescasetes dels pescadors: “En 15 de noviembre de 1773,Manuel Bastant, pescador, solicita permiso para cortarpinos del Pinar y construir una barraca “al lado de lasdemás” a la orilla del mar. En 19 de enero de 1780, An-tonio Arnau, pescador, pide permiso para cortar pinosen el Pinar con objeto de reparar su barraca en el Graoy su barca. (...)En 16 de mayo de 1786, un patrón debarca solicita permiso para construir una barraca en laplaya para guardar arreos y artes de pesca. Y en 1787,Bartolomé Bastant, matriculado de marina, pide asi-mismo permiso para cortar pinos y construir una ba-rraca “para vivir en el serradal de esta orilla del mar.(J. Sánchez Adell, 1993)

Hi ha constància en tot el litoral valencià i català del’existència de barraques, i els materials no varien moltal llarg del segles; és el material emprat per fer les tan-ques o murs el que evolucionà més, arribant en les da-

27

Una barraca en Catalunyai un altra a l’Horta de València

rreres barraques que hi havia per la marjal, vora la plat-ja i dins del Grau, a utilitzar pedra pastada amb fang,havent passat des de les parets fetes de troncs i canyesi més endavant de tàpia, la qual consisteix en murs deterra pastada i pissonada dintre d’uns motlles de fusta(la tàpia va ser molt utilitzada a les cases i murs de lavila fins el segle XVII, de les quals encara hi ha mostresals carrers del casc antic).

2. ELS CAMINSI com arribaven els vilatans de Castelló (mariners i llau-

radors) fins la mar o l’horta, on tenien la feina i les ba-rraques? De camins n’hi havia pocs; el primer conegut ésel Camí Vell de la Mar, i tots els altres seguien la traça deles sèquies: fins i tot avui en dia també segueixen aigües

avall, les sèquies. Lamar era, per a la gentde l’edat mitjana, unlloc d’on es podiatreure poc rendimenteconòmic, a més d’es-tar relativament llunyde la vila i amb el pe-rill d’atacs pirates. Elscamins eren per arri-bar als horts que hi te-nien a l’horta, entre lavila i la marjal, entreel Caminàs i la Dona-ció; alguns d’ells, moltpocs, arribaven fins ala platja.

Aquests camins estaven –i estan– tallats pel Ca-minàs, perpendicular a tots ells, però que els uneix.Des de la vila, i prenent el Caminàs es podia, i en-cara es pot, agafar qualsevol d’aquestes dreceres: elcamí de Fadrell o de la Mallorquina, el de Villamar-go, el d’Almalafa, el de la Mar, el camí fondo de Ra-falafena, el de Teccida, el de la Plana i el Pas de lesVaques per on passaven els ramats per anar als pratsa pasturar (hi havia un estany avui inexistent), el deRamell i l’escorredor de Na Brunella, el camí i sèquiade l’Obra, el de la carrerassa de Bovar. Tots ells,creuant prèviament el camí de la Donació paral·lela la costa, acabaven al camí del Serradal, que forma-va el límit amb la mar.

La distribució de camins per l’horta i la marjal se-gueix sense cap modificació fins a meitat del segle XIX,quan és aprovada l’any 1847 la carretera del mar –ac-tual Germans Bou–, i s’instal·la la Panderola, l’any 1888.Amb l’inici de la construcció del Port, els camins noaugmenten, tot segueix igual. Cal dir que l’any 1913,l’avinguda Germans Bou encara no arribava al port, jaque és en aquesta data quan l’Ajuntament acorda ambV. Carpi la compra d’uns terrenys per a poder perllon-gar el camí Passeig de Castelló al Grau, amb la finali-tat de donar-li eixida fins el port.

3. ALQUERIES A LA MARJALDins de la marjal, i per extensió al Grau, en els da-

rrers cent anys ha proliferat un munt d’edificacions (detreball al camp unes, i de estiueig les altres), que hananat caracteritzant l’hàbitat de la zona. Podem englo-bar en aquest tipus les alqueries i alquerietes.


Plànol dels camins fins la mar, segons Vicent Traver

3.1. L’ALQUERIETA O CASETA DE CAMP

Aquesta és una continuació de la barraca, en ocasionsmés xicoteta, ja que disposa del mateix esquema fun-cional, interiorment i exterior. La forma en planta conti-

nua sent el quadrat,sense divisions inte-riors i amb poca alça-da; les parets són depedra o de rajolamassissa –o dels dosmaterials–; disposad’una porta quasisempre a una bandade la façana d’accés(també hi ha amb unxicotet finestró per aventilar-la). La forma

de la coberta canvia, ara es fan a un sol vessant i amb pocde pendent , ja no és a dues aigües com la barraca. Elsmaterials són més resistents i duradors. El senill ja no s’u-tilitza en cap part de l’edificació; i el paviment no sem-pre és la terra, de vegades és de rajola massissa. Tambésol trobar-se un pou menut dins o fora la caseta; encarahi ha algunes que tenen, mig enrunada, una sénia al da-vant. L’evolució màxima d’aquesta arriba a un xicotet em-parrat. Un aspecte a remarcar és la poca alçada d’aquestsedificis; fins i tot avui, les que podem vore per la marjalno tenen més de 2,20 metres alçada lliure.

3.2. LA CASETA DE PLATJA O ALQUERIA

A finals del segle XIX i principis del XX, aquestes edi-ficacions prenen força i comencen a vore’s per la nova

carretera del mar (ara Germans Bou) i voltants del Grau,quasi vora platja. Aquestes no tenen cap relació amb lesalquerietes; són de base quadrada i grans dimensions,amb dues crugies o navaes, i la terrassa. L’edifici es

troba elevat i separat del terra, amb la finalitat d’evitarla pujada de la humitat de la zona. La coberta, planao amb poc de pendent, sol estar tapada per un frontóhoritzontal i decorat amb motius diversos. Hi ha habi-tacions definides: menjador, dormitoris i cuina, amb unbany, no sempre, que no hi havia fins llavors. Són con-ceptes propis de l’higienisme naixent i de l’expansióeconòmica de l’època.

Els materials tenen poc a veure amb els de la cons-trucció rural tradicional. S’utilitza la rajola massissa,els peus drets de ferro colat o de formigó prefabricat, elsbalustres, la teula plana... L’ús de canyissos arrebossatsamb algep per tapar el sostre, a l’estil d’un celras, i l’a-cabat exterior amb taulells de ceràmica són visibles. Igualpassa amb el paviment, de ceràmica o ciment colorat.

29

Una alquerieta Una alqueria

4. DE LES POQUES CASES QUE QUEDEN.El lloc ocupat avui pel Grau, des de molt avançada

l’edat mitjana, tan sols era un xicotet nucli on hi havia elCarregador de la Mar i s’hi arribava pel Camí Vell de laMar (autoritzats per Jaume I l’any 1260); hi havia tambéunes poques barraques i algun Guerau, per guarir-se delmal temps i per assegurar els estris de la pesca. Però és desdel segle XIX quan comença el seu desenvolupament urbà,amb la fi dels atacs pirates (el darrer és l’any 1800), ambla construcció de la Carretera del Mar, amb la creació ifuncionament de la Panderola, i amb la transformacióde l’antiga rada en el Port (1882). Fins 1858, l’Ajuntamentno aprova la denominació dels carrers del Grau.

El Grau, per a poder habitar-se, ha necessitat d’ha-bitatges en condicions. El pas de les primeres barraquesa les cases d’una navada d’amplària o als gueraus mésmoderns i més grans, ha estat laboriós i ens explica comcreixen les poblacions i com han crescut el Grau i haminvat la marjal.

4.1. EVOLUCIÓ DE LES CASES I LES SEUES FAÇANES

Són moltes les cases que es construeixen, molts elscarrers que es fan paral·lels a la platja, així com l’ober-tura d’altres transversals, però a finals del segle XIX lanecessitat d’habitatges fa que les petites cases de d’unai dues plantes que hi ha (habitatges en dues plantes ohabitatges en planta baixa i una cambra, amb accésúnic) es convertisquen en edificis de dues vivendes: unaa la planta baixa i una altra a la primera. Aquest canvifa necessari un accés independent a la nova vivenda iuna modificació de la façana de l’edifici. L’estructuraformal de la façana es reforma i apareix un nou buit, el

de la porta lateral d’accés a la nova vivenda de la plan-ta alta: és la popular escaleta.

En les cases amb la cambra baixeta, es modifica, alçantel sostre per obtenir una altura més adequada a les no-ves necessitats: la coberta s’eleva; aquesta modificaciós’aprofita i la coberta, fins aleshores de teula àrab, man-té el seu pendent, però es pot trepitjar amb paviment derajoles planes i serveix per a estendre la roba: tenim el te-rrat. La finestra de la planta alta es transforma ara en bal-có. En altres cases també s’alça una tercera planta, i d’edi-ficis nous ja se’n fan de tres plantes amb accés al terrat.

El pas és important i ve marcat pels usos ja provats ad’altres llocs i ciutats del País. El ràpid creixement de-mogràfic fa necessària la construcció de nous habitat-ges, però, mentrestant, cal aprofitar el que ja hi ha: lescambres, les falses, els més amunt..., on eren guarda-des les collites, els estris, etc. Mentre no es fan nous edi-


Evolució de les façanes: sense escaleta amb escaleta

ficis, les plantes altes són reformades: fan barandats nousper redistribuir l’espai; s’obrin o s’amplien els buits deles finestres, i per donar major valor a l’edifici, aques-tes es transformen en balcons, emprant un material nouaparegut al mercat: el ferro colat per fer l’enreixat delbalcó, amb dibuixos, formes i figures difícilment acon-seguibles amb el ferro forjat, o amb la fusta. També caldestacar un altre element quasi inseparable del balcó:la persiana enrotllable i graduable de fusta.

Aquesta peça alta, la cambra, el més amunt, la falsa...,ja reformada s’utilitza per a habitatge independent pelsfills que van a casar-se o que ja s’han casat, per a vendreo per a llogar. El canvi d’ús i del tipus de propietat ja s’haproduït, i apareix “la propietat horitzontal en contrast ambel concepte antic de propietat del sòl i de tota la cons-trucció que s’hi realitze...” . D’aquesta manera apareixun canvi en la façana de la casa agrupada: sorgeix unaentrada nova i independent de la principal, és l’escaleta,nom amb la que ja s’anomena aquesta variant en moltsregistres de notaries al llarg del segle XVIII. Començat

el 1900, “és el model que serveix per densificar molts po-bles del País Valencià”, i amb el qual el Grau no és indi-ferent. És molt habitual trobar cases amb uns buits si-mulats, o reixes ja fetes, en la façana; es tracta de prepararla casa per si cal fer, més endavant, l’accés independenta la planta alta per una vivenda nova.

Trobem, de nou, una evolució en l’aparença exter-na de la façana de la casa. Si recordem, a la planta al-ta apareix, primer, un finestró o finestra per a ventilar lafalsa; el pas següent és transformar la finestra en balcó(amb les seues variants). Al Grau trobem uns altres pas-sos en la façana: el balcó es fa mirador de fusta –ambvidre–, i mirador d’obra –també amb vidre–. Aquest eraun element per a veure el carrer. Les darreres dècadesel mirador perd la seua funció i es transforma en unapossibilitat d’augmentar la superfície de l’habitatge: jano serveix per a contemplar el paisatge i el port.

La decoració exterior de les cases comença a tin-dre elements diferenciadors respecte a les construccionstradicionals: apareixen taulells de ceràmica i altres ele-

31

El carrer Bonavista, davant el port, a principis de segle: es veuen edificis de diferents alçades

ments ornamentals que denoten una millora econòmi-ca de la societat. La bona situació social i econòmicadels propietaris de les noves finques dóna com a re-sultat unes cases més grans, més amples (de més d’u-na navada), i amb tipologies més cultes, les quals tren-quen la seua relació amb les construccions típiques delsmariners i llauradors, per tant, amb uns acabats exte-riors més cridaners i amb materials més cars (motllures,ceràmica i rajola vista, ferro colat, voladissos, balus-tres...).

5. DE COM CREIX LA POBLACIÓ I PER QUÈ CALENMÉS HABITATGES L’empenta de la construcció d’habitatges i totes aques-

tes modificacions en els edificis i carrers són provoca-des per l’augment de la població en molts pocs anys.Les dades que hi ha són molt clares i val la pena re-passar-les. L’any 1892 es publica el Nomenclator de las

ciudades i villas...de España, de l’Instituto Geográfico yEstadístico, on es troben les dades referents a la pobla-ció i a les edificacions de Castelló i del Grau de l’any1888, les quals, unides a altres quadres estadístics delmunicipi, ens expliquen el creixement urbà del Grau,tot relacionant-lo amb les cases existents en cada any.Comentarem, encara que siga de passada, els quadressegüents, que ens poden orientar sobre l’evolució de-mogràfica i sobre la construcció d’habitatges des de lameitat del segle XIX:

5.A) EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ DEL GRAU

Any 1840 1865 1887 1900 1910 1920

Barri St. Tomàs 1975 1816El Grau – 427 779 1316 1816 2146

L’any 1803 hi havia censats 26 pescadors en la vi-la, dels quals, 24 vivien a la parròquia de Sant Tomàs.Aquest barri, situat al sud-est de la ciutat, acollia en-cara l’any 1840 els habitants del Grau, fins que en 1865,aquest passa a formar una barriada independent. A par-tir d’aquest moment, el Grau té personalitat pròpia i apa-reix als diferents censos i estadístiques.

5.B) EVOLUCIÓ DEL NOMBRE D’EDIFICIS I CASES

Any 1840 1865 1887 1900 1910 1920

Castelló 4550 5380 5701 5625El Grau 195 274 284 2901 pis 87 1082 pisos 86 873 pisos – 63Barraques 22 16


Taulells a les façanes

Aquests quadres són un resum de molts altres

Podem comprovar en aquests quadres que l’any 1887,tenia el Grau 195 edificis i un total de 779 habitants, laqual cosa ens dóna una mitjana de 3,99 habitants peredifici. En tan sols 33 anys, fins 1920, la població aug-menta fins a 2.146 persones, i en canvi els edificis tansols en són 290 (noranta-cinc de més). La mitjana ha pas-sat a 7,40 persones per casa, és a dir, el doble. Com queel costum de casar-se i tindre fills no ha canviat, i el nom-bre de matrimonis augmenta, l’explicació més raonablepel que fa al nombre d’habitatges ens la dóna la trans-formació de la cambra en vivenda o l’elevació d’una ter-cera planta en pocs casos, amb l’aparició de l’escaleta,en moltes de les cases del Grau.

D’una banda eren moltes les famílies de més d’unmatrimoni (pares, fills casats,...) que hi vivien a la ma-teixa casa, amb els greus problemes sanitaris que aixòcomportava per l’amuntegament en què vivien; d’altrabanda les cases eren dividides en dues o tres plantes perpoder acollir més d’una família o matrimoni (un habi-tatge a la planta baixa i un altre a cada una de les plan-tes altes). És una solució momentània però efectiva.

La parcel·lació dels habitatges al Grau, com una con-tinuïtat dels de Castelló, segueix els mateixos paràme-tres: patis o solars estrets i relativament fondos. Amplesd’una navada o quatre metres, i fondàries de més de 10metres. El nombre de plantes comença a tenir di-vergències: un i dos pisos; les de tres plantes apareixenels primers anys del 1900. Unes són cases pròpies depescadors, i altres cases d’estiueig de les famílies be-nestants de la vila, i el tipus i acabats de les façanes són

un exponent clar de la situació econòmica dels seuspropietaris.6. EL GUERAU

Hem de parlar també d’un tipus de construcció quecombina l’habitatge amb les tasques de la pesca o d’al-tres treballs, com és el cas dels geraus, antics magat-zems per protegir eines i mercaderies. D’aquests edifi-cis es té constància des de molt antic:

“También por estos parajes debió estar el guerau an-

33

cantonades de carreus la procedència dels quals potser si-ga d’altres construccions més antigues del mateix Grau.BIBLIOGRAFIA

V. TRAVER TOMÁS. Un plan general de ordenación y urbanización deCastellón. SCC. Castelló 1924Antiguedades de Castellón de la Plana. Ajuntament de Castelló. Cas-telló 1982. Edició faccímil

LL. GIMENO I F. ARASA. La toponímia del terme municipal de Castellóde la Plana. Ajuntament de Castelló. Castelló 1993

C. BOHIGUES. La casa tradicional. Les cases agrupades i urbanes: tipusi evolució. Temes d’Etnografia Valenciana, volum I. València 1983

M. BARRERA I T. ESTEBAN. 1803. Demografia, familia y economía a fi-nales del antiguo régimen en Castellón de la Plana. Ajuntament deCastelló. Castelló 1998

J. BENEDITO, J. LLORENS, J. MELCHOR. La excavación arqueológica

de la plaza de las Aulas. Historia y arqueología en la ciudad de Cas-tellón. Ajuntament de Castelló. Castelló 1997

J.A. BALBÁS (1884). Casos y cosas de Castellón. Estudios históricos. Edi-ció faccímil. Librerias Paris.València. 1989

E. BURIEL (1971). Desarrollo urbano de Castellón de la Plana. S. ALCÓN, V. BENAVENT, J. M. CARCELLER, M. MAS. El Port de Castelló.

Una proposta curricular. Ajuntament de Castelló. Castelló 1992.C. SARTHOU CARRERAS (1913). Geografía general del Reino de Valencia. Pro-

vincia de Castellón. Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón, 1989.J. SÁNCHEZ ADELL. Una historia con viejas raices. Castelló Festa Plena,

Verano 93. Cien años del puerto. Castelló 1993.V. ORTELLS CHABRERA. El Grau de Castelló: soporte urbano y demo-

gráfico del puerto. Castelló Festa Plena, Verano 93. Cien años del puer-to. Castelló 1993.

J. BASILIO TRILLES. La pesca en el Grao de Castellón, tomo II, El Cerco.Castelló 1999.

tic, del cual era dueño Tomás March”(1580). “”Este gue-rau y las tres barracas citadas con sus exutals fueron conla torre el germen del Grao, todo situado al final del ca-mino del mar. ¿Será también y precisamente esta pala-bra guerau, el origen del grau y su castellanizado “grao”?Había otro guerau, el denominado de la morera, juntoa su exutal de Hierony Folch que lindaba con un ga-rroferal en la partida de Santa Magdalena. ¿Sería enlas proximidades de la cequia de l’obra?”.

“Es decir, que grao (guerau) lleva unida la idea de edi-ficio y esto era precisamente el guerau de Tomás March,una casa o nave donde él se comprometía a guardar gra-tuitamente las mercaderías que allí depositase la villa. Aca-so el guerau de la morera fuera el origen de la casa dela obra.” “No fue larga la vida del guerau antic de To-más March, pues en nota marginal del libro (de values de1588) puesta seguramente con ocasión de la renovaciónde éste se lee derrenclit, esto es, que era ya un edificio

ruinoso, y no aparece en libros sucesivos.” (V. Traver, 1958)El guerau és un edifici molt més gran que la resta (més

alt i més ample), amb dues funcions molt delimitades:d’una banda l’habitatge pel pescador o comerciant, si-tuat a la planta alta (ben aïllada del sòl), i d’altra bandael magatzem, amb doble alçada i grans dimensions enplanta, per guardar les eines i les mercaderies d’ús i pro-cedència molt diversa. Per donar una lleugera idea decom eren aquests edificis, mireu el croquis que segueix,del darrer guerau, enderrocat l’any 1999.

Els materials emprats en la construcció d’aquests ma-gatzems eren, a banda de les seues dimensions, ben sim-ples: parets mestres de pedra amb terra i/o arena pastadaamb calç, pilars exempts de rajola, envans o barandatsde rajola massissa, paviment de ciment colorat prefabricat,i coberta de teula damunt d’un entaulat de rajola massis-sa recolzat en un enllistonat de fusta. Els cabirons per su-portar els sostres eren de fusta de mobila. També hi tenia


35

El Grau l’any 1906: Autor José Serrano

El Grau en desembre de 1881: Autor Leandro Alloza


El Grau l’any 1926: Autor Juan Mañá

lcover diu que les marjals són terrenys aigua-molls i grassosos, que solen estar pròxims a lamar i dels quals s’ha de traure l’aigua salobre

per a poder-se sembrar.Pompeu Fabra diu que marjal equival a prat moll.Coromines manifesta que la paraula marjal ve de

l’àrab marga o merxa i en el Diccionario Etimológicoen castellà, explica que marjal equivale a terreno bajoy pantanoso o marisma i afegeix que, tractant-sed’una veu molt utilitzada a l’àrab magrebí, a l’Andalu-sia antiga equivalia també a una mesura agrícola de su-perfície equivalent a 5 A. i 25 c.a.

Per tot açò, i per la seua etimologia, és lògic queles terres del terme de Castelló, pròximes a la mar, fo-ren anomenades, des de l’arribada dels moros, marjals,i efectivament, totes les terres de prop de la mar, des dela ratlla del terme d’Almassora al S., fins el de Benicàs-sim al N. i les terres de l’horta per la part de ponent,constituïren la zona de les marjals d’ací.

Aquesta part del terme de Castelló, dintre de la comar-ca de la Plana i per quasi tot el litoral mediterrani, està for-mat per terrenys anomenats sediments d’al·luvió, acumu-lats durant el transcurs de molts segles, procedents de l’erosióde les muntanyes que ens envolten i traslladats per les gransavingudes de rius i barrancs i de composició argilosa i d’al-tres, provinents de la sorra marítima, junt a moltes zonesdominades per antiquíssima vegetació podrida que donàorigen a les turberes o solsidars, com deiem ací.

La humitat característica d’aquests llocs es deu al’acumulació de les aigües procedents dels escorredorsde l’interior i de les pluges que formaren els actuals aqüí-fers de la Plana i que donaven lloc, dintre de la zonapantanosa, als ullals, d’aigua dolça, i també a les inva-sions d’aquests terrenys per les aigües de la mar en épo-ques de tempestes, marejols i grans marees.

Malgrat que aquests aiguamolls estaven la majoriadel temps entollats, no per aquesta raó mancaven de ve-getació, amb la sola diferència que a les zones salobresdominaven les salobreres i a les que tenien aigües dol-ces el llimac, els joncs, la canyota, el senill i la boga,era el que creixia.

En un principi, i fins allà pel segle XIII, la gent fugia,com el dimoni de la creu, d’aquests llocs maleïts, ja queles aigües estancades donaven lloc a la descomposi-ció de la flora i la fauna a les primeres calors, i això pro-vocava moltes pudors que la gent associava amb les fre-qüents epidèmies de malària o febres tercianes que, encertes èpoques de l’any, assotaven aquests llocs, pro-vocant fins i tot el despoblament de gent.

Després de la conquesta d’aquestes terres pel Reid’Aragó i per a ser poblades i traure’n rendiment, en fo-ren cedides grans extensions als ordres militars o ecle-siàstics, així com a nobles o cavallers que l’ajudaren ique, necessitats de mà d’obra per a conrear-les i ex-plotar-les agrícolament, es concertaren i concedirenmolts assentaments i establiments a gent provinent de

37

Les marjalsLes marjalsRafael Ribés Pla

Fotos: Paco Salazar León. La Fileta 1952

AA

Llevant clar i ponent obscur, temporal segur

l’Aragó, Catalunya i altres llocs. Però, amb l’aparició deles grans epidèmies de febres, la gent va començar amorir “com a mosques” i tots fugiren. La causa cal cer-car-la en què alguns d’aquests llauradors plantaren arròsen algunes d’aquestes zones humides per ser bons elsrendiments que obtenien. Els fets que succeiren estanben explicats per Joan Balbas quan diu: “Funestos fue-ron los estragos que en todos los tiempos ha producidoel cultivo del arroz en todos los pueblos de la Plana. Noes fácil señalar la época en que comenzó a cultivarse elarroz por aquí, lo más posible es que lo introdujeron losárabes con su dominación y fueran extendiéndose a me-dida que se proporcionaba más agua.

Lo que sí es cierto, es que en el primer tercio del si-glo XIV se notaron ya funestas consecuencias en la sa-lud y empezaron a proscribirse los arrozales en este pa-ís; pues en el índice del antiguo Archivo Municipal hemosvisto un decreto de D. Alfonso IV cuyo original no he-mos podido encontrar, prohibiendo semejante cultivo.

Pedro IV en 1342 confirmó la prohibición que ante-

riormente se había hecho, pues en un privilegio fecha-do en la Torre del Grao a 1º de febrero de 1357, per-dona el rey a los habitantes de aquí al pago de ciertoscensos de atención a las enfermedades diciendo: «ma-jorment l’any proposat són estades en aquella part perla pestilència de les aigües moltes morts, e per falta demolta gent que és morta no basten a sostenir ni conre-ar les obres, terres, heretats, etc.»”

Joan I i el rei Martí reiteren aquestes prohibicions. IAlfons el “Magnànim”, al castell de Fangho, el 21 demarç de 1448, reconfirma les mesures preses pels seusantecessors dient: solicitos circa conservationem sub-ditorum que cenoso vapore arrottorum ingravitorum.

El Síndic de Castelló En Pere Català de Monsonís, en1530, acudeix a Isabel de Portugal, esposa de CarlesV, en protesta pel poc de cas que alguns feien de les an-teriors disposicions, i aquesta regina, des de Medina delCampo, sentencia: “que segons tenors dels dessús ditsprivilegis a la dessús dita vila otorgats als perfursé pri-vilegis del present regne és prohibit als hereus del ter-me de Fadrell fer arroces, escorrentias é Estanqueias ées provehit é manat ques que fan sien tallats, erradicatsé arrancats, é aquells sien encorreguts en les penes enels dits privilegis estatuits”.

Aquesta fòbia contra el conreu de l’arròs durà fins elcomençament del segle XX, essent compartida per moltsil·lustres castellonencs polítics i autors de diversos treballsal voltant del nostre poble, l’opinió que les terres com-preses dintre de la marjaleria suposaven un gran perill pera la salut pública, perquè les femelles del mosquit anop-heles són les transmissores del paludisme o la malària,tot i que els anopheles necessiten d’aigües estanques i


sense moviment per a pondre els seus ous i que aquestses desenvolupen, i precisament l’arròs per a poder-se criar,necessita d’aigües fresques i freqüentment renovades. Peraquesta raó, a finals del segle XIX es dictà la llei de sa-nejament de les terres pantanoses en Espanya i, acollint-se a aquesta disposició, l’Ajuntament de Castelló començàa gestionar la declaració de Coto arrosero per a les terresd’una finca de la seua propietat anomenada El Cuadro oPrado i allà per l’any 1920, surten aquestes terres a sub-hasta formant-se l’anomenat actualment Coto arrossero,on es crià, en unes 1.000 has., l’arròs a Castelló, amb unaproducció anual de 5/6.000 tones d’arròs en corfa, fins al’any 1960 que per manca d’aigua i mà d’obra haguéd’abandonar-se aquest conreu.

Tornant a la transformació d’aquelles terres humidesi ermes en terrenys dessecats i productius, pensem quedesprés d’estar cultivada la totalitat de les terres de l’-horta i part de les de secà, aquelles foren repartides,com ja manifestarem, a petició de la gent que volia aveï-nar-se a Castelló, coneixent-se després com la marjale-ria, que es trobava limitada per ponent pel camí ano-menat, encara avui, com de la Donació que, o bé definiales primeres donacions o establiments fets de les terresd’horta, o simplement descrivia el punt d’inici dels co-rresponents establiments de les terres, fins a aquell mo-ment, pantanoses tan dolentes, malsanes i humides.

Veritat era que ja aleshores, i també després, aquellsaiguamolls sempre havien produït poc, però se’ls apro-fitava per a pasturar ramats de bous i abundaven moltels petits caragols coneguts com “de pato” que abanses replegaven com a pinso d’aquestes aus casolanes. Alslluents es pescaven llisses, anguiles i granotes, així com

es recollia senill per a fer les barraques, bova per a en-cadirar i joncs pel llit del ramat, per a fer bon fem i tam-bé per a l’embalatge d’algunes fruites.

No sabem de cap autor que esmentara en quina èpo-ca començaren a treure’s les terres baixes de les qualsens ocupem. Els aiguamolls, per a convertir-los en terrescultivables, amb el sistema ací adaptat per a drenar lesaigües i que consistia a cavar séquies i amb el fang trets’augmentava el nivell dels terrenys, convertint-los en lesveritables marjals que avui coneixem. Després, aquestscanals o séquies es comunicaren uns amb altres per aconduir les aigües a les anomenades séquies mares que,mitjançant unes goles, desembocaven a la mar. Per aug-mentar els nivells dels terrenys cultivables, se solia apor-tar i escampar-hi damunt arena de la mar i algues, quees barrejaven amb aquelles terres, molt riques en matè-ria orgànica, augmentant així la seua fertilitat.

Aquests treballs començaren a realitzar-se cap als se-gles XIII i XIV, i més o menys fins el segle XVIII, segonsSánchez Adell. En la pàgina 46 del seu treball “Notícias

39

Documentales sobre la villa de Castellón de la Planadel siglo XVIII”, on especifica per dades, els veïns quesol·licitaren de l’Ajuntament concessió de terres a lamarjaleria i altres llocs. Diu:

Any 1771.- Llorens Gómes, llaurador.- Sol·licita l’es-tabliment d’un tros de terra erma i sense amo de la par-tida de la Font de la Reina.

Any 1771.- Abril 11.- Toni Borlanchez i Batiste Que-ralt, mestres sabaters.- sol·liciten l’establiment d’un trosde marjal en la partida de Bétera o en Trilles.

Any 1772.- Francesc Rodes, llaurador.- Sol·licita es-tabliment d’un tros de terra de marjal.

Any 1773.- Novembre, 9.- Joan Abril, llaurador.-Sol·licita establiment d’un marjal en la partida del Se-nillar.

Any 1773.- Novembre, 18.- Francesc Pascual “quin-callero”.- Sol·licita establiment d’un marjal en la parti-da del Senillar.

Any 1773.- Desembre, 9.- Manuel Martínez Calafat.-

Llaurador.- Sol·licita establiment d’un marjal en la par-tida del Senillar.

Any 1788.- Maig, 13.- Francesc Museros i altresveïns.- Denuncien que es desmunten i posen en cultiumarjals fora dels límits senyalats.

Any 1794.- Agost, 30.- Tafol Miralles, llaurador.- Sol·li-cita establiment d’un marjal.

Any 1798.- Maig, 11.- Mariana Domingo, vídua deFélix Gómez, sobre presentació de títols d’un tros demarjal en la partida de Bétera o en Trilles.

Mentre aquests terrenys pantanosos situats dintre deles partides de Nord a Sud del nostre terme, conegudescom Bovar, Senillar, Travessera, Mota, La Plana, En Tri-lles, Rafalafena, Patos, Catalana, Almalafa, Vinatxell iVillamargo (el Serradal no s’anomena ja que sempre haestat més alt per les aportacions d’arena de la mar i delssaulons de les avingudes del riu Sec) estigueren ermes,la gent, exceptuant la del Grau, en fugien, sense queningú hi visquera permanentment. No obstant això, junta l’actual carretera vella del Grau, en un lloc conegutcom el pujol de Gasset (no sabem el perquè) l’any 1851,ensopegaren amb unes troballes de ceràmica ibèrica, iel més important, unes planxes de plom de 451 x 43mm. amb unes inscripcions encara no traduïdes, i queactualment es troben a Madrid. Així mateix, i propd’allí, en plena marjaleria, es trobaren les restes d’unacalçada romana, el que demostra que per allí hi va exis-tir algun poblat molt antic.

Tota la zona de marjals amb el poblat del Grau en-mig, es mantenia humida i fins i tot empantanada, notan sols per les aigües mortes i els ullals que hi brolla-


ven a dintre i de les capes freàtiques, sinó que també,i en moltes ocasions per les avingudes plenes per les ei-xides del barranc de Fraga, al Sud, i del riu Sec al Nord.A més a més, hi havia certes zones que per la seua fondà-ria es mantenien sempre submergides per l’aigua, el quedonava lloc als anomenats lluents, tan rics en la caçad’aus aquàtiques, com eren principalment els de la zo-na de Patos, La Mota, Molinera i, junt al terme de Be-nicàssim, el de la Ratlla. I els ullals més importants erenels del Barranquet, a la partida de la Borrassa; la filloladel Curto, a prop de la Font de la Reina; el de la Co-mare, a en Trilles; i del Samaruc, a la Molinera.

Poc coneixem sobre les dades en què es començà elrepartiment de la marjaleria i la seua posterior transfor-mació, però pensem que seria cap als segles XIV o XVcom hem vist pel manifestat per Sánchez Adell i pel queAntoni Josep Cavanilles manifestà en el seu detallatinforme sobre aquestes terres de Castelló anomenat Ob-servaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agri-cultura, Población y frutos del Reyno de Valencia, de

l’any 1795, on, referint-se a aquestes marjals, diu co-piat textualment: Las aguas y los manantiales son fre-qüentes en aquellas partes hondas, que quedarían in-cultas en poder de hombres menos industriosos, y serianun manantial perpetuo de vapores mefíticos para la vi-lla. Los de Castelló abrieron zanjas con varias direc-ciones, facilitaron así el paso de las aguas, y levantaronla superficie de los campos con lo que sacan de las ex-cavaciones, de modo que muchos de estos campos ennada ceden á las huertas. Sirvense de las inmediacio-nes á los arenales del mar para depósitos de estiércol,que naturalmente se acopia; y resulta de multitud deplantas y raíces muertas, que con la tierra arenisca y hú-meda forma una materia muy negra, muy propia parafertilizar y abonar los campos.

La majoria de la gent que passà a ser propietària demarjals d’una extensió d’entre dues a quatre fanecadesde mitja, o eren treballadors d’altres propietaris afincatsa l’horta o al secà, o gent d’altres oficis com obrers devila, fusters, manyans, pintors, depenents, etc. que tre-ballaren aquestes terres com avui es fa, en els conegutscom a horts familiars d’altres bandes, a fi d’obtindre hor-talisses i fruites amb què ajudar als queviures necessa-ris de cada casa, i també per a tindre una barraca de se-nill o una alquerieta on poder anar els dies de festa ambla família o els amics de borrasca, a fer-se una paelletaamb conill i productes de la collita: un engravat d’an-guiles, una bona ensalada a l’estiu, un fregitori de gra-notes, algún talpó en tomaqueta o una caragolada ambcaragols avellanencs.

Les anguiles les pescaven amb una fitora, un ganguilestés a les séquies i trepitjant-les, un bornell als portells

41

o furgant amb la mà el cau d’alguna talponera. Els tal-pons o rates d’aigua, amb gossos xarnegos i punxons deferro. I les granotes, quan estaven prenent el solet da-munt del llimac que surava, es col·locava un cordellamb un tros de cotó en pèl lligat a una punta, i l’altraa una canya, i al botar s’engolien el cotó i, aleshores,només quedava traure-les i al saquet. Els caragols es ple-gaven als marges i canyars.

També hi havia molta gambeta a les séquies, que elsmariners del Grau amb grans gambers, hi pescaven perescar els seus palangres o per a vendre-les com excel·lentesquer per als pescadors de canya. Entre novembre i ge-ner, a les goles, es pescaven moltíssimes anguiles, quellavors es venien per un tres i no res.

Avui gambetes, caragols, anguiles, granotes i angu-les, han desaparegut a causa de la pol·lució de les ai-gües per un excés de població i de l’abús de detergentsi altres pol·lucions químiques i, per si fóra poc, l’acti-tud irresponsable d’algú que portà crancs de riu ameri-cans, animals molt voraços, que han acabat amb mol-ta fauna i també plantes, menjant-se tomates, carabasses,melons i d’altres vegetals de les hortetes actuals.

Fins i tot els talpons quasi han desaparegut també jaque la voraç rata de l’especie norvegius procedent, comel seu nom indica, dels països del Nord d’Europa, quearribà a Espanya amb la intendència dels exèrcits de Na-poleó durant la guerra del Francés, han acorralat i qua-si destruït el nostre talpó. Però el pitjor de tot és queaquestes rates són portadores d’una malaltia anomena-da leptospirosis, que en forma d’espiroqueta com la dela sífilis, eliminen per les seues pixarrades, de forma quesi una persona les xafa tenint una ferideta, aquesta s’in-

fecta quedant atacat el fetge i produint aquesta malal-tia tan greu que pot causar, fins i tot, la mort. Els met-ges castellonencs Vicent Altava i Ignasi Villalonga ambaltres, després de llargs estudis, aconseguiren descobriruna vacuna, gràcies a la qual la malaltia quasi ha de-saparegut arreu del món. Ací se salvaren moltes videsdels arrossers del Cuadro.

Desgraciadament, la llaurança i els llauradors hanestat i estan encara més abandonats i menys conside-rats del necessari per gran part de la població, així comdeixats de la mà de Déu i de molts humans que elsmenyspreen. La prova està en el fet que antigament lasuposada ben educada gent del centre de Castelló, vi-vint una majoria d’ells directament o indirecta del’agricultura, al referir-se als habitants del carrer de SantFèlix i d’altres d’aquell veïnat, deien que allò era el ra-val del codony perquè quasi tots eren llauradors i ha-vien anat poc a l’escola, parlant la majoria sols en va-lencià. Així, als petits propietaris de les marjals elsconeixien com marjalers, equivalent de gent arreu i de-sastrada. Fins i tot als gossets sense cap raça definida,els anomenaven també gossos marjalers.

És veritat que els marjalers, per manca d’una apro-piada educació i per ser els propietaris amb menys mit-jans i terra del terme, han estat sempre una mica anàr-quics i individualistes, sense formar part de caporganització professional que els defensara, com el Sin-dicat d’Aigües, tan sols emparant-se en el Sindicat dePolicia Rural, primer o les Germandats, després. Peròací tenim i hem d’admirar a les nostres marjals i els seusmarjalers com a veritables esclaus de la tahona i de tantssofriments, després, de les innumerables penes sofrides,


que els arrancava tot el que tenien i els esforços fetsun any darrere l’altre.

Quantes coses hem perdut amb la degradació dela marjaleria! Aquelles caceres a la joca en una ba-rraqueta de senill i uns bots com reclam d’ànecs, fot-ges, polles, sarsets i collverds! Aquells pixavins de

la fava roja i els parots de la coa verda! Les rates pe-nades eixint de la joca a la caça de mosquits! Aquellsestols de samarucs, gambetes i pasparissos! La remordels borinots negres, verds i rojos a l’ombra d’unafiguera! I, sobretot, ¡ la tranquil·litat sense estranyssorolls!

43


Serra amb núvols, llevant segur

Cel de color, llevant bufador

El vent de xaloc per a la mar no és bo i per al camp tampoc

Dia de xaloc, mar molta i peix poc

El vent de xaloc fa traure el ventre del lloc

Xaloc, el mar a les platges

Vent del sud, posa’t les botes si vols ta salut

Migjorn de matí, calma de vesprada

a santificació de l‘espai mijançant simbols i sig-nes sagrats ha estat una constant al llarg de lahistòria de la humanitat. L‘arqueologia desvet-

lla cada dia noves troballes que ens fan ben palesa aques-ta realitat; i també la nostra memòria històrica ens du elrecord de la bella i rovellada ferradura rere la porta, elpeiró en la cruïlla del camí muntanyenc, o la més re-cent imatge d‘un cor de Jesús rebent-nos a la porta d‘undomicili protegit per la seua presència.

A la nostra cultura sovintegen les imatges protecto-res plasmades en la vella tradició ceràmica. Malgrat l‘asèp-sia de l‘urbanisme actual tots hem pogut gaudir del cro-matisme i de la dolcesa de les imatges o escenes sagradessoplujades en les menudescapelletes de tants i tants car-rers dels nostres pobles. Ar-caiques tradicions com la desant Roc, sant Antoni, sant Jo-sep...i les més casolanes ad-vocacions amb què és vene-rada Madona Santa Maria,han sigut motiu d‘inspiraciódins la pietat popular.

Per al mariner-marjaler elseu referent sagrat més pro-

fund ha estat sempre la Mare de Déu del Lledó. En car-ro, o a peu, encara molts recorden les antigues anadesa Lledó pel Camí Fondo –especialment significat peraquesta raó– i el Caminàs fins arribar a Lledó.

Una de les formes en què aquesta arrelada devocióes va exterioritzar en temps passats va ser en la ubica-ció de nombroses ceràmiques que, representant la imat-ge de la Lledonera van presidir la vida de la gent graue-ra. Siguen aquestes tres que segueixen una bella mostrai record de costum tan entranyable:

La primera constitueix un dels retaules més bonicsdintre la iconografia lledonera de tot el terme. Pertany

a una capelleta del carrerCanàries, la part de ponentdel qual va desaparéixerper crear l‘avinguda deSant Pere. Amb alguna me-nuda variació, com ho ésl’eliminació del plànol dela ciutat que a l‘original esveu estampat sobre unmantó que penja de la cor-nisa inferior, l‘obra repro-dueix el magnífic gravat del

45

El Grau: tres peces de ceràmicaper a la devocióEl Grau: tres peces de ceràmicaper a la devoció

Ximo Campos Herrero

LL

Quan fa vent de migjorn, ningú té son

pintor Joan Baptiste Carbó que l‘any 1830 va veure lallum als tallers valencians d‘en Facundo Larrosa.

Aquesta sensacional obra es desenvolupa sobre dot-ze taulells de 20x20 cms.. No hi ha constància docu-mental de l‘any en què es va col·locar en la capelletade l‘esmentat carrer Canàries, encara que pel rastre oralque hem pogut seguir, tot fa suposar que la casa, so-bre la façana de la qual figurava, va ser alçada al s. XIX.

Aquest carrer, paral·lel al de sant Pere, rematava a lapetita placeta on s‘obria la porta major de l‘església par-roquial, i fou conegut en temps antic pel nom de laPatrona; posteriorment Alegria, i a la fi Canarias.

La peça, tant pel que fa al dibuix, com al seu cro-matisme, és d‘una qualitat excepcional. La finor del traçi la delicadesa de la gamma dels sienes, grocs i blauspredominants, ens fan sentir-la ben pròxima a un delsmillors moments de l‘Alcora.

La Imatge de la Mare de Déu, en posició central, esmanifesta com una epifania rutilant il·luminada per rajoszenitals que creuen una espessa nuvolada. El mantell,tractat amb una minuciositat desmesurada, simula a laperfecció la qualitat de les sedes i els elegants brodats.Als peus de la Verge, un cor d‘angels, immersos en unmoviment apoteòsic, es resol enmig la dolçor sublim delsgrisos platejats, blaus cobalt i degradées rosats. La pin-zellada, imperceptible, li dóna al conjunt de l‘obra unasubtilesa absolutament exquisita i admirable.

El retaule va ser, mentre figurà al seu lloc, una fitapiadosa en l‘harmoniós carrer. Per la nit, la llum del fa-nalet li donava un toc d‘intimitat i es convertia en cen-tre de la mirada i els sentiments de tots aquells que,abans de l‘eixida del sol, s‘adreçaven camí de les seues

barques. Actualment es troba al domicili dels propieta-ris de la vivenda; però pel seu interés considerem quemereixeria poder-se contemplar en algun lloc públic,com un museu o la mateix parròquia.

Les portes falses dels habitacles del carrer Canàriesconfiguraven la part est del carrer sant Pere. A l‘altrabanda i al llarg de molts anys, el carrer venia limitat pernombroses barraques, la darrera de les quals va sobre-viure fins la dècada dels seixanta. Seguint el costum delnostre país –que encara es pot veure a l‘horta valencia-na– tenim notícia que sobre la porta lluïen imatges sa-grades, encara que d‘aquell contorn només ens han arri-bat una representació de sant Pere i una altra de la Marede Déu del Lledó, imatges que van passar de les anti-gues barraques a les vivendes alçades a començamentdel segle XX sobre el seu solar.

Sobre la porta de la casa núm. 1 d‘aquest carrer vamconéixer la peça més antiga que ha arribat fins a no-saltres. Per fortuna es troba custodiada a les dependèn-


cies parroquials. Es tracta d‘una peça de 22x22 cm., ins-pirada en els gravats més antics de la Mare de Déu. Laimatge llueix corona reial, mentre l‘aurèola es redueixa un cercle lluminós que emana un conjunt de raigs res-plendents. El mantell, seguint la més antiga tradicio ico-nogràfica, cau dels extrems de la toca per tancar-se alspeus amb el remat de la lluna.

Als peus del lledoner, el llaurador i els bous aparei-xen remarcats per un potent dibuix que és ben palés entota la composició. El paper més destacat del cromatis-me no es dóna en les figures, sinó en la resta del taulell,on el paisatge ve substituït per una bella superposiciódel blau eteri del celatge, combinat en una gama degrocs i ocres hàbilment barrejats per tal de donar-li alconjunt la oportuna profunditat.

La darrera peça que volem remarcar és ,sens dubte,la més moderna. Es conserva també a les dependènciesparroquials i prové de l‘emparrat d‘una antiga alque-ria absorbida pel creixement urbanístic del Grau. Els ex-perts la situen dins la tradició de Ribesalbes i segueix laiconografia marcada pel darrer gravat de fusta que esconeix, datat en la segona part del segle XIX; gravat quees va popularitzar en nombroses edicions dels anticsgoigs de la Mare de Déu.

S‘afegeix una serralada de fons que, tant pel que faal seu dibuix, com a la policromia, contribueix a crearun escenari camperol que, mentre reprodueix el lloc deLledó, aporta l‘efecte d‘una oportuna profunditat.

Una altra novetat que ofereix en front del gravat ori-ginal és que Perot no esbargeix les llavors, sinó que dó-na cops de fuet al bous, la immobilitat dels quals delata

l‘oculta presènciade la Imatge sote-rrada. La figura dela Madona, guarni-da amb corona im-perial i nimbe ru-tilant, sobreïx sobreles verdes branquesdel lledoner comuna epifania vege-tal. El seu mantellblanc comença amanifestar un nouestil i enceta latendència a caureparal·lel al reliquiari que s‘obre al pit de la imatge.

El cel és d‘un blau esvaït, creuat per delicats estratsque contribueixen a donar un to poètic a l‘obra. Sobreaquest fons prenen major relleu els grocs i els ocres do-minants, mentre diverses tonalitats de verds configurenels espais de les ombres que es perden en la llunya-nia. Una orla severa emmarca el conjunt donant-li unelegant aspecte. Les seues dimensions son 40x30 cm.

Altres representacions de Madona Santa Maria del Lle-dó, provinents també d‘antigues construccions es guar-den en domicilis particulars del Grau. Entre elles hem vol-gut destacar les tres esmentades com a record de tresmodalitats d‘ubicació ben tradicionals: una capelletade carrer, l’entrada d‘una barraca i l‘emparrat d‘una al-queria. Aquestes i tantes altres manifesten cadències del‘anima grauera per a qui, en paraules del poeta, la Ver-ge és “Mare i Regina/ dosser de la marina nostrada”.

47


Vent de migjorn a la costa, mestral que s’acosta

El garbí no el veus i ja el tens ací

Tronada al matí, a la vesprada, garbí

En el garbí pa i vi, al llevant, fam

En el garbí festa per a mi

Aire de ponent, aigua gelada i vi calent

Quan fa ponent, amaga’t com fa la gent

Any de ponent, any dolent

eixeu-me que vos parle una miqueta d’allò enquè van pensar els nostres avantpassats quanvan decidir de batejar els llocs, per on passa-

ven o a on vivien, amb un nom distintiu, nom que ensha tramés la tradició dels topònims, alguns dels qualscontinuen vius en la nostra ment i uns altres han que-dat en forma de cognom o nom de pila. Molts noms pro-pis de lloc tenen, dins la llengua en què són usats, unaforma que no té res a veure amb el lèxic normal, ambels noms comuns de tal llengua, Sant Mateu, Almalafa,etc., són noms dels quals a voltes no és possible trobarel significat dins el lèxic valencià actual. Però tant aquestsnoms com tots els altres que formen el gran conjunt delsnoms propis tenen, originàriament, un significat; són,en el seu origen, vertaders noms comuns que tenen otenien, en la llengua d’on procedeixen, un valor semàn-tic, un sentit. València, nom propi de lloc que actual-ment és la capital dels valencians, prové del llatí VA-LENTIA i significa “força, fortalesa”; Bellmunt actualcognom que prové d’un nom propi de lloc format da-munt del llatí BELLO MONTE que vol dir “mun- tan-ya bella”, etc. De noms com Alacant i Sorita, posem percas, se sap que són paraules pre-romanes –LEUKANTO,ÇORITUTA– que indubtablement tenien també un sig-nificat en aquelles llengües i que avui és desconegut.

L’estudi de l’origen dels noms propis de lloc i de per-sona de la nostra llengua, només en casos raríssims espot portar fins a èpoques anteriors a la romanització, noperquè no existisca un nucli de tals noms antiquíssims,sinó perquè les dades que tenim d’aquells temps són es-casses i insegures. La sistematització comença en l’è-poca llatina i amb els noms importats ací pels colonit-zadors romans.

A voltes un nom de persona està vinculat a un nompropi de lloc concret: a) a una comarca: Pallarés “dela comarca del Pallars”, Ripollés “de la comarca de Ri-poll”; b) a un país: Anglés “nascut a Anglaterra”, Ale-many “nascut a Alemanya”; c) a un poble: Segarra, Valls,etc. En unes altres ocasions la denominació dels nomspropis de lloc és a causa de la forma en què es va ori-ginar el poble, per exemple si la població procedeix del’ocupació militar: Castro, nucli de població a la vorade la Vall d’Uixó avui desahabitat, prové d’un CASTRUMllatí. En una altra ocasió, el naixement del nom propide lloc es relaciona amb el comerç, per exemple la ca-rrerassa del Senillar “camí o via pecuària”, com tambéels llocs que han sorgit en cruïlles de camins (paradesde posta), en ponts o en punts destinats al descans delsviatgers, per exemple Cabanes, el Cabanyal, etc. Peròla classe més nombrosa i més important de creació de

49

De l’origen de les paraules:Els noms propis de llocDe l’origen de les paraules:Els noms propis de lloc

Lluís Gimeno Betí

DD

Vent de ponent al matí, trons a la vesprada

noms propis de lloc es relaciona amb l’economia agra-ria i el conreu de la terra: Herbers i Herbeset, locali-tats de la comarca dels Ports de Morella, que descriuenherbatges, llocs poblats d’herba diferent i abundant odensa. En altres casos influeix, per a les formacions delsnoms de lloc, el nom del posseïdor, com els casos detopònims formats amb el genèric Vila “propietat rural”com per exemple Vilanova, Vilafranca o Vilavella.

Amb els exemples i citacions anteriors crec quen’hi haurà prou per adonar-nos de la complicació quesuposa tractar d’aclarir l’origen i el significat dels nostresnoms propis (igual que siguen de pila com de lloc). Dei-xem per als estudiosos l’anàlisi d’aquells noms propis delloc difícils d’explicar i entrem ara en l’apartat destinata l’exposició i explicació d’alguns noms de lloc situatsa les partides de la marjal que conflueixen amb el Graude Castelló, que és el tema genèric del llibre d’enguany.

Començaré per explicar el topònim el Grau, iho faré des de diverses òptiques.

GRAU. No és aquesta, certament, la primeravolta que s’ha escrit sobre el significat del nompropi de lloc o topònim referit al districte ma-rítim de Castelló i altres. A pesar d’això, és in-teressant insistir-hi ara novament, encara quea molta gent no els vindrà de nou el que tot se-guit exposaré. El nom comú grau prové de laparaula llatina GRADUS que va anar evolu-cionant en la nostra llengua fins arribar a la for-ma actual per raó d’unes regles fonètiques evo-lutives que ara no vénen al cas. El significat queaquella paraula llatina tenia era divers: 1) “pas

relativament planer, a manera d’escaló, que travessa unacosta abrupta”, 2) “aproximació”, 3) “posició”, 4) “es-caló” i 5) “gradació”. El sentit de “pas relativament pla-ner” ha donat origen a diversos noms de lloc relatius alspassos de muntanya, com per exemple Lo Grau d’Es-cales (a la comarca d’Olot), Es Grau d’Aquestllencs (Ma-llorca), etc. Però ací el que més interessa és el sentitde “punt de la vora del mar que serveix de desembar-cador”; especialment port de mar. S’anomenen grau elsports de Castelló de la Plana, Borriana, Moncofa, Sa-gunt, València i Gandia, i antigament eren també ano-menats així els de Tortosa i Cullera. La documentacióliterària de la paraula ja ens mostra la seua antiguitat.La Crònica que el rei Jaume I va manar redactar –en laqual sembla que va intervindre ell mateix– ens dónaexemples de la paraula: “E dixem nós: “quin aparella-ment volets?” E ells dixeren: “hauríem ops [ens caldria]un fenèvol [màquina de guerra]”. E nós dixem-los: “E


volríets que la prenéssem, si havíem un fenèvol?” E di-xeren ells: “fer-se poria”, e nós dixem-los: “nós vos endarem dos”. E ells dixeren: “on los havets?”. E nós di-xem: “ve’ls-vos aquí, al grau, …”. Antigament la loca-litat de Cullera també tenia un lloc anomenat Grau, ambel mateix significat indicat més amunt, com ho mostrala Crònica de Ramon Muntaner, autor del segle XIV:“E prés terra al grau de Cullera”. En valencià, el signi-ficat de “port o desembarcador” es va desenvolupar apartir del sentit d’escaló que forma el banc d’arena exis-tent a l’entrada d’un port o riu i que sol dificultar la na-vegació, banc que es diu la barra. El significat “desem-barcador” de la paraula llatina GRADUS, indicada mésamunt, també ha donat derivats en altres llengües de lamateixa família que la nostra –les anomenades llengüesromàniques o neollatines–, i aixítenim en la llengua provençal ooccitana la mateixa forma grauamb aqueix significat. El castellàgrao, amb el mateix sentit quegrau, s’ha de considerar un valen-cianisme en castellà. Per una altrapart, cal dir que Grau, alhora, éstambé un nom propi de persona,actualment cognom o llinatge,molt estés en tot el territori de lanostra llengua. Però l’origen delcognom no és el mateix que el de“port de mar” ja esmentat, ja queen aquest cas prové, per contrac-ció, del nom propi Guerau, resul-tat de l’evolució fonètica del nom

germànic GAIROALD “govern de la llança” llatinitzatdavall la forma GAIRALDUS documentat en l’any 908.En suma, tenim que les paraules GRADUS (llatí) i GAI-ROALD (germànic) han confluït les dues en grau i d’a-cí prové que hi haja noms propis de lloc que es diguen,per exemple, Puig de sant Grau i altres en els quals laforma grau no té res a veure amb el significat de “portde mar”.

Passaré ara a ocupar-me d’alguns topònims existentsa la zona de la marjal, terra que voreja el mar i que facap al Grau de Castelló. Tenim, en primer lloc, el termecarrerassa el qual no sempre és conegut pels nostresconciutadans castellonencs, i això que és ben a propdel nucli urbà.

CARRERASSA. Aquesta paraula és un derivat de car-rera que antigament designava elscamins aptes per al pas de carros,provinent del llatí CARRARIA, ma-teix significat. Quan el nom comúcarrerassa ha designat algun camíconcret, és quan ha aparegut elnom propi de lloc, naturalment di-ferenciat quan n’hi ha hagut mésd’un. Actualment, al nostre termemunicipal, se’n coneixen els se-güents: la Carrerassa del Bovar, laCarrerassa de la Gallenca, la Ca-rrerassa del Llau, la Carrerassa delSenillar, la Carrerassa del Tancat,la Carrerassa de la Travessera, laCarrerassa de l’Ullal de la Comarei la Carrerasseta de l’Ereta. A vol-

51

tes pren, per deformació fonètica, la forma carrassa, for-mes, les dos, enregistrades pel Diccionari Etimològic iComplementari de la Llengua Catalana de Joan Coro-mines, que les localitza a Mallorca i al Vallespir, i so-bretot a Castelló de la Plana i al Maestrat. Aquests topò-nims estan situats a la zona de la marjal castellonenca,terra tradicionalment d’arròs i de conreu de verdura.Aquests tipus de vies de comunicació són, segons la de-finició que van donar els informadors de camp, “caminsmés antics que n’enllacen dos de més moderns”. Així lacarrerassa circula “entre els dos camins més nous”. Ésuna via per on circulen els ramats, principalment ovins.A la localitat de Sant Jordi (el Baix Maestrat) es coneix eltopònim la Partida de la Carrarassa. A Alcalà de Xivertés recollit com a sinònim d’assegador o camí ramader, ia la localitat de Vilafamés (Plana Alta) distingeixen entreun pas “camí ramader ample que uneix dos o més ter-mes municipals” de carrerassa “camí ramader que cir-cula dins el terme municipal d’una localitat”.

Al principi d’aquest escrit, he fet referència a dosnoms propis de lloc que procedeixen de l’època pre-ro-mana: LEUKANTO > Alacant i ÇORITUTA > Sorita. Sónels anomenats topònims pre-llatins que constitueixen lapart més obscura, la més discutida i potser per aques-ta raó la més apassionant de la ciència dels noms pro-pis de lloc. La majoria dels noms propis de lloc que enshan proporcionat els escrits procedents de l’època an-tiga, i molts dels altres, no es poden explicar per la llen-gua llatina. Al nostre territori lingüístic hi ha noms delloc que es poden explicar a partir de la llengua que por-taren ací els pobles germànics, com també n’hi ha que

ho fan a través del grec i del púnic, la llengua que par-laven els fenicis o cartaginesos, però són pocs els exem-ples que són clars. Molt més abundants i relativamentfàcils d’explicar són els que procedeixen de l’època mu-sulmana. Fora d’això, hi ha una massa considerablede noms de lloc inexplicats, que molt probablement hande correspondre a creacions de llengües diferents, queper a entendre’ns anomenem pre-llatines, com ara lesllengües celtes o l’iber. Al nostre terme municipal no hiha cap nom propi de lloc de procedència cèltica, igualque d’ibèrics, però en aquest darrer cas és encara totmés fosc perquè només un coneixement acceptable dela llengua ibèrica permetria delimitar la part que prenaquest idioma en alguns noms de lloc valencians, cosade la qual encara estem molt lluny. Per tant, aquells topò-nims del nostre terme que no es poden explicar a tra-vés del llatí, o de la llengua aràbiga, els anomenem pre-romans. D’aquests, no ens n’ha perviscut cap al nostreterme municipal. Però hi ha dos topònims llatins que jaexistien abans de la reconquista cristiana i que no hanestat explicats satisfactòriament: Canet i el Serrallo. Elprimer és el nom d’una partida de l’horta situada a lavora del Caminàs, però que a pesar de tindre un origenpre-jaumí està documentat molt recentment: 1398. Sialgun dia es trobara algun escrit llatí en pedra (epigra-fia) o alguna moneda –grega o llatina– que ens donarallum respecte al nostre nom, podríem saber-ne algunacosa més, perquè, val a dir, que l’epigrafia, la nu-mismàtica o les noves troballes arqueològiques, apor-ten una contribució progressiva a la resolució de pro-blemes. Confirmen, si més no, l’antiguitat d’una llistaben fornida de topònims pre-romans, i en el nostre cas


pre-jaumins, d’ací i de la resta del nostre territori lin-güístic. Les investigacions futures arribaran probable-ment a dictaminar quins d’ells corresponen a les va-rietats locals de l’íber, o a altres llengües. Però tot aquestmón es basa encara en meres hipòtesis, i està bastitsobre fonaments fràgils en excés.

L’origen del topònim Canet ha succitat diverses hipò-tesis que han donat els nostres lingüistes. La primeraafirma que prové del llatí CANNETUM que donaria encastellà Cañete i en valencià Canet i per aquesta raó s’-ha d’incloure aquest topònim dins el grup de noms aca-bats en –et derivats de col·lectius de noms de planta lla-tins acabats en –ETUM; el nostre topònim derivaria,seguint aquella interpretació, del nom CANNETUM“canyer”. La segona hipòtesi el fa procedir del nom arà-bic Qanat, nom d’una tècnica d’explotació dels correntsaqüífers subterranis mitjançant galeries de drenatge.

L’altre nom de lloc de procedència romanç del’època anterior a la conquista de Jaume I és el Serrallo.

Actualment al nostre terme municipal designa un camíque transcorre per la vora del mar al sud del Grau i, perextensió, d’una zona del litoral que s’estén al llarg dediverses partides. La primera part del nom és clar queprové del llatí SERRA, però hi podria haver un proble-ma semàntic. La tradició etimològica clàssica voldriaque “serra” provinguera del vocable que designa la fer-ramenta del mateix nom i els topònims que porten aquestnom –o part– haurien de presentar una forma retalla-da o irregular en forma de dents. La realitat observadaho contradiu, i no només en el nostre nom de lloc, si-nó també en molts altres del nostre territori lingüístic;tanmateix, i per a seguir aquesta tradició etimològica,podem dir que el valor de serra “forma retallada comles dents” sí que el podem adjudicar al nostre nom delloc perquè fa referència a la restinga o cordó de gravaen forma de serra que s’alça entre la mar i la marjal,causa directa de la formació de les albuferes i marjalslitorals. Però és la terminació del nostre nom de lloc, en

què es conserva la –o final, allò que dónaun especial interés al nostre topònim. Se-gons algun autor això fa pensar que estarí-em en presència d’un “mossarabisme”, jaque en aquests parlars romànics anteriors ala reconquista, desapareguts fa molts segles,hi sol haver noms acabats en –o. De totamanera, el problema no queda resolt ni moltmenys perquè no tenim cap document queens ho acredite i caldria comprovar la seuaexistència en documents medievals per a po-der assegurar aquest origen. El mateix topò-nim Serrallo és avui encara viu a Tarragona

53

on designa el barri dels mariners, a l’illa de Tabarca enquè fa referència a una raconada situada al costat delport, i a la localitat d’Alcúdia de Carlet referit a un ba-rri. L’altra hipòtesi que vol explicar el significat del nomde lloc afirma que es tracta de l’italianisme serraglio (gli= ll) “barricada, estacada, trinxera”.

Els problemes que planteja la toponímia pre-roma-na o la pre-jaumina són pocs perquè han quedat moltpoques restes lingüístiques en forma de nom de llocd’aquelles llengües. Realment a les terres valencianes,després dels noms de lloc creats pels cristians conquis-tadors, la gran majoria de topònims són els creats pelsmusulmans que es van establir ací des dels segles VIIIal XVII. Sobre el passat musulmà de les comarques va-lencianes –i de la resta de la Península Ibèrica– encaraexisteixen moltes incògnites i no és aquest el lloc mésadequat per a resoldre-les. Els historiadors i lingüistesque analitzen el món aràbic valencià encara no saben

ben bé com estava organitzat aquell estat, i això afec-ta d’una manera directa l’explicació de molts noms pro-pis de lloc d’origen aràbic perquè la toponímia guardauna estreta relació amb aquests problemes. En posaréalgun exemple: què era una cora o kûra (alqueria) i enquè es diferenciava d’un iqlim o d’un juz (espai dedicatal pasturatge)?; quina podia ser la distinció entre una al-queria, una almúnia, una aldea, un rahal?; on s’alçavenaquelles poblacions que citen els texts àrabs i que avuihan desaparegut?… Problemes que hauran de resoldreels especialistes en el món aràbigo-valencià de l’èpocaanterior a la conquista cristiana.

A la Península Ibèrica, la densitat de noms de llocd’origen aràbic es correspon prou bé a les etapes dela Reconquista: Alacant, Mallorca i Menorca, i lleu-gerament en grau menor València, figuren en el grupde províncies que contenen una major densitat de nomspropis de lloc que són el resultat de la presència mu-sulmana. A les comarques valencianes septentrionals,

la toponímia àrab és més escassa. No cal dir com,ací més que mai, la pretensió d’aquest escrit nopassarà d’una simple exposició molt succinta –imolt incompleta i tot– d’alguns aspectes concretsd’aquesta classe de topònims al nostre terme mu-nicipal, sobretot referit a les terres de marjal. Alterme municipal de Castelló, hi trobem algunsd’aquests topònims sobretot en els noms de parti-des corresponents a antigues alqueries ja conegu-des a l’època medieval, però avui ja desaparegu-des: Benicatel, Benifayren, Benarabe, Binafut,Benimahomet i Remomir; o altres topònims aràbicsque apareixen al Llibre de Quadrelles de l’Arxiu


Històric Municipal de Castelló, com les Filesde l’Alcúdia o l’Escorredor de Benieyt, tambédesapareguts. Però a banda d’aquesta toponí-mia desapareguda, n’hi ha una altra que s’haconservat: Almalafa, nom d’una partida; els Al-ters de la Séquia d’Almalafa, nom d’un rec dedifícil accés tradicionalment situat a la ma-teixa partida; el Camí d’Almalafa, que vorejales partides del Censal i d’Almalafa, el Pou d’Al-malafa i la Séquia d’Almalafa, noms propis delloc creats a partir del nom aràbic Almalafapronunciat també Malafa, sense l’article àrabaglutinat al, fenomen molt habitual en la nos-tra llengua oposat al castellà on no desapareixmai. El nostre topònim apareix per primera vegada enla nostra documentació en 1249, molt pocs anys des-prés de la conquista cristiana, referit a una alqueria delterme de Castelló de Borriana; en 1251, ens apareixdavall la forma Almalaha en què es manté la h com arepresentació de la consonant aspirada de la llenguaàrab, d’on prové la f del valencià. El nom propi de llocAlmalafa prové molt probablement del nom comú àrabal-mallaha “la salina”. Un dels primers imposts del reiJaume I al nou regne va ser el de la “sal de Borria-na”, que en època àrab ben bé podria haver estat peraquest lloc. Un altre topònim d’origen aràbic que haarribat als nostres dies és Rafalafena, nom d’una par-tida d’horta situada als dos costats del Caminàs; laFila de Rafalafena, nom d’una conducció d’aigua derec; la Quadrella de Rafalafena, nom d’un camí antic,i la Séquia de Rafalafena. Com a l’exemple anterior-ment descrit, també ací el topònim ha donat origen als

altres. Per una altra part, cal dir que Rafalafena és untopònim tardà en la nostra documentació, ja que se’ltroba al segle XIV. L’origen no és molt clar. Sembla queés un nom compost per un primer element d’etimolo-gia insegura: potser ráh(a)l “finca”, però podria trac-tar-se també de raha “molí”, seguit de l’article més unnom propi de persona. Hi ha una tercera possibilitat:que provinga de l’àrab parlat pels invasors (anomenathispano-àrab, variant prou diferent de la llengua àrabclàssica) riyad “horta, jardí” seguit del nom del pro-pietari, el qual resulta difícil d’identificar. De les trespossibilitats apuntades ací, semblen més probables lesdues últimes, referides a un molí o a una horta, ja quela tercera (finca) a la Plana, normalment, rep el qua-lificatiu genèric d’alqueria. El fet que no poguem sa-ber el significat exacte de l’àrab rahal no ens ha d’es-tranyar perquè aquest s’assimilava al terme llatíreal-regalis “lloc del rei” cosa que explica que el ter-

55

me aràbic puga designar “casa al afores d’una ciutat”,“alqueria en arrendament o parceria”, “caseriu” o “al-dea”. A la zona de la marjal, hi ha una partida queés també de procedència aràbiga: Vinatxell. Nom dedifícil identificació, apareix citat en 1252 davall la for-ma Binaciet i sembla que s’ha d’identificar amb la nos-tra partida. Al segle XVI apareix grafiat com a Binat-sell. Al Llibre de les vàlues de la peita (mena de llibres

d’imposts municipals de l’època foral) de 1527 es ci-ta un scorredor de Benitatzell. Es tracta, com en el casanterior, d’un topònim compost del prefix clànic Ibn/Ba-ni seguit possiblement d’un nom propi de persona. Elnostre nom de lloc ha generat els següents topònims:el Camí de Vinatxell, la Carretera de Vinatxell, l’En-trador de Vinatxell, l’Escorredor de Vinatexell, la File-ta de Vinatexell, el Pou de Vinatxell, la Senda de Vi-natxell i la Séquia de Vinatexell.

Amb aquests tres casos, ja en tenim prou per a lamostra de la toponímia aràbiga del nostre terme muni-cipal. Centrem-nos ara en la descripció, també suc-cinta i sumària, de la toponímia de la marjal.

Per a la descripció dels noms propis de lloc actualsde la zona de la marjal, tenim en primer lloc els de lespartides pròpies d’aquesta zona: la Borrassa, el Bovar,la Brunella, Catalana, la Font de la Reina, la Moline-ra, la Mota, el Palmeral, Patos, el Senillar, la Traves-sera, en Trilles i l’esmentada i explicada Vinatxell. L’o-rigen de la majoria d’aquests topònims és cristià; tansols el darrer, com ja he indicat, és d’origen musulmà.Bovar, Palmeral i Senillar corresponen a noms de la ve-getació que caracteritzava antigament les partides.L’origen del topònim Bovar “lloc on es crien boves enabundància” l’haurem d’anar a buscar al nom comúde la planta anomenada bova o boga que prové de laparaula gàl·lica BUDA “planta de la família de les tifà-cies TYPHA LATIFOLIA” que en castellà es diu anea,espadaña. Aquest topònim n’ha generat uns altres, comper exemple el Camí del Bovar, el Canalet del Bovar ila Carrerassa del Bovar, ja esmentada més amunt. Se-nillar “camp de senill” és un derivat col·lectiu de plan-


tes del nom comú senill planta gramínia de l’espèciePHRAGMITES COMMUNIS, mena de canya que creixper les vores dels rius, recs, marjals i altres llocs hu-mits. L’origen de senill és incert. Hi ha autors que hisuposen una base pre-romana ibèrica, cosa que, si foscerta, ens faria incloure el topònim dins l’apartat denoms propis de lloc pre-romans esmentats més amunt;però això encara està per demostrar completament.Uns altres autors afirmen que podria vindre de la for-ma llatina CINISCULUS, però sembla que es tractad’una espècie botànicament diferent anomenada CHE-NOPODIUM ALBUM, encara que la confusió de nomsde plantes en els parlars populars és cosa molt normal.Una tercera i darrera proposta etimològica seria la for-mació llatinitzant molt antiga TSENÍCULU. El nostreSenillar ha creat, com en els altres casos, tota una sè-rie de noms propis de lloc, com ara: el Camí del Se-nillar, la Carrerassa del Senillar i la Séquia del Seni-llar. Per una altra part, cal dir que uns quants noms departides de la zona de la marjal tenen el seu origen enun nom propi de persona (antropònim), normalmentreferit a antics propietaris d’aquelles terres; és el casde la partida anomenada en Trilles, encara amb l’ar-ticle en conservat aplicat a un nom propi masculí. Tri-lles és el plural del nom comú “trilla” que prové delllatí TRICHILA “emparrat”, “barraca formada amb pa-rra”, una paraula que s’havia usat en el nostre territo-ri lingüístic però que va quedar antiquada, com ho de-mostra, entre altres documents, la traducció a la nostrallengua feta per fra Francesc Oliver durant el segle XVde l’obra francesa La belle dame sans merci, al vers156 de la qual apareix “posant-me prop d’una trilla tot

sol…” que tradueix el vers francés “si m’assis derriereune treille” que dóna a peu a comentar que la formallatina origen de la nostra paraula ho és també del fran-cés treille i del provençal antic trilha. Els altres nomsde lloc de la zona de la marjal, que provenen d’unnom de persona, Borrassa, Brunella, Catalana i Moli-nera podrien correspondre a feminitzacions dels cog-noms Borràs, Brunell, Català i Moliner. Finalment, calcomentar el nom de les partides la Font de la Reina,la Mota, Patos i Travessera.

Fins ara, els noms propis de lloc o topònims del nos-tre terme municipal que he descrit eren la individua-lització d’un nom comú o apel·latiu. En el cas del topò-nim la Font de la Reina la cosa és una miqueta méscomplexa: es tracta d’un nom de lloc compost. Peròper quina raó és compost? Imaginem una situació depunt de partida: un grup reduït i tancat –un poble me-dieval, per exemple, aïllat a la muntanya. En tenienprou, per a entendre’s, dient: “el poble”, “el riu”, “lafont”… No calia precisar res més, perquè només co-neixien un poble, i només els creuava un sol riu. Elnom comú apel·latiu (“poble”, “riu”) servia llavorsde nom propi per a designar llocs i objectes únics, queno es podien confondre. Els apel·latius han esdevin-gut, d’aquesta manera, topònims en una primera eta-pa quan, aplicats a un lloc d’aigua, el designen benprecisament, individualment, i sense al·lusió ni com-paració confusionària amb un altre lloc similar. Aquestsapel·latius són emprats llavors sols i precedits d’un ar-ticle que correspon a un demostratiu, a un possessiu:la Font, o en altres casos la Vila, la Vall, etc., que voldir “aquesta font que veem, la nostra font”, etc. Això

57

no obstant, fins i tot en l’exemple del poble aïllat, jaes presentarien distincions obligades: no hi haurà, enun futur, una sola font, caldrà designar-ne més d’una;i designar-la d’una manera que n’impossibilite la con-fusió. Aquests llocs que cal diferenciar, necessàriamentesdevenen més nombrosos a mesura que les socie-tats es tornen més complexes. És la segona etapa, aque-lla en què entren en competició objectes geogràficsque poden ser designats pel mateix nom comú apel·la-tiu i en què ja no és possible emprar aquest nom co-mú tot sol com a topònim. L’apel·latiu té aleshores lamissió no ja de designar simplement, sinó de distingir,de diferenciar. I només podrà excercir aquesta funcióamb l’ajuda de transformacions o d’addicions. El nompropi de lloc ja no estarà constituït pel simple apel·la-tiu: serà un derivat –per exemple un diminutiu– o unapel·latiu en composició amb una altra paraula. Enaquest cas, el nom propi de lloc es completa –i es con-verteix– amb l’afegitó d’un determinatiu (un adjectiu

amb una preposició, posem per cas), i és quan aquellsimple nom comú, passat en una primera etapa a nompropi de lloc perquè no tenia competidors, es con-verteix en un nou topònim; en el nostre cas la Font dela Reina, per diferenciar-se dels altres topònims delnostre terme municipal que tenen com a element prin-cipal la paraula font: la Font de la Salut (a la partidade la Magdalena) i la Font de la Barrassota (a la parti-da de Fadrell, avui ja desapareguda). No cal dir, pera analitzar el topònim la Font de la Reina, que la pa-raula “font” prové del llatí FONTEM, mateix significat.Però ara ens trobem amb un problema etimològic pelque fa a l’explicació del substantiu “Reina” que s’haafegit al genèric “Font”: hi ha autors que afirmen queel topònim la Font de la Reina és un dels noms de llocclassificats com a composts relacionals, que indiquenla dependència o la possessió; així, Reina, d’acord ambaquesta interpretació, faria referència a la possessiódel lloc per part de la reina. N’hi ha una altra, de pos-

sibilitat: la que afirma que el nostre nom delloc la Font de la Reina recull un apel·latiude caràcter fantàstic aplicat normalment allocs amb abundància d’aigua, en ocasionsconjunts d’interés arqueològic, com per exem-ple la factoria pesquera romana anomenadaels Banys de la Reina, a Xàbia.

Passaré ara a explicar el topònim la Mota.El significat del nom comú mota és el de “gle-va, terròs”, “munt de terra”, etc., que és tam-bé conegut per les principals llengües de lanostra família lingüística, sobretot a França ientorn dels Alps i dels Pirineus, d’origen in-


cert. Hi ha autors que diuen queprobablement siga pre-romà,amb la qual cosa ens trobaríemen el mateix cas que el nom delloc, ja comentat, senill; tanma-teix, i igual que en aquest cas,no és clar que així ho siga. Unsaltres autors hi veuen un origengermànic, i fins i tot l’origenoriental provinent del tipusMOIT/MOTTO s’ha propugnatper a aquesta paraula. En el casdel nostre topònim podria estarrelacionat amb la vorera o cava-lló que limita lateralment el llitd’una séquia, i així relacionar-loamb el significat de “munt de te-rra”. A la zona de la marjal cas-tellonenca hi ha els següentsnoms de lloc creats a partir de laparaula mota: el Camí de la Mo-ta, el Canal del Camí de la Mo-ta, el Canal de la Mota i la Brunella, la Carretera de laMota, el Comú de la Mota, la Séquia del Comú de laMota i la Séquia de la Mota.

Sobre el topònim Patos cal dir, en primer lloc i per-què quede clar, que no té res a veure amb l’ànec quealgú hi ha volgut veure; és molt més que probable quesiga un nom de lloc provinent d’un nom de persona,cognom en aquest cas, (un dels anomenats antro-topònims) que ja apareix documentat al Llibre de lesvàlues de la peita de 1527 que es conserva a l’Arxiu

Històric Municipal de la nostraciutat, on apareix citat un talFrancés (Francesc) Patos: “Itemuna casa en dita parroquia afron-te d’en Pere Aragonés e de Fran-cés Patos”. A mitjan segle XVI,són citades les sequies y esco-rredors de na Patos i una malla-da de na Patos, on comprovemque el nostre topònim, preceditde l’article personal, només potser aplicat a una persona, enaquest cas es devia tractar de laviuda de Francés Patos, i no al’animal de ploma, aquàtic, del’orde de les palmípedes, delsgèneres Anas i Mergus princi-palment. Actualment, al nostreterme municipal, dins la zona dela marjal, tenim els següentstopònims creats a partir d’aquestantrotopònim: el Camí de Patos,

l’Entrador de Patos, la Senda de Patos i la Séquia dePatos.

Finalment, la Travessera és el nom d’un camí queuneix de biaix dos altres camins. Alguns noms de llocactuals creats a partir de la partida són: el Camí de laTravessera, la Carrerassa de la Travessera, la Senda dela Travessera, la Séquia de la Travessera, la TravesseraPrimera i la Travessera Segona.

Per a acabar aquest escrit, posaré al vostre abastuns quants noms de lloc de la zona de la marjal que

59

encara són vius en la memòria de la gent, sobretot enla d’una determinada generació lligada a la faena agrí-cola. Al nostre terme municipal, encara hi ha una sè-rie de camins que s’anomenen quadrelles; en totaln’hi ha dotze, dels quals corresponen set a la mar-jal. Són els següents: la Quadrella de Brunella, la Qua-drella de Joano Col, la Quadrella de Nàtxer i l’Entra-dor de la Quadrella (a la partida de la Brunella); laQuadrella de l’Ereta (a la partida de la Mota); la Qua-drella de la Gallenca (a la partida de la Plana) i la Qua-drella de la Molinera (a la partida del mateix nom).La paraula quadrella, diminutiu de quadra i que, se-gons ja he indicat, actualment designa camins, serviaa finals del segle XVI per a designar la divisió de l’hor-ta castellonenca en vuit parts segons el seu preu. Elsinformadors de camp la definien així: “la quadrella ésun camí semblant a una senda de ferradura; com unentrador que arranca d’un camí i va a parar a un al-

tre camí”. El pintor i arqueòleg Joan BaptistaPorcar les definia així, en un article de l’any1933: “aquests camins antics … una de les cau-ses que majorment contribuïren a esborrar-losal passar les hortes no fon solament la par-cel·lació de quadrelles, sinó el geogràfic queaglutinà a tots els poblats disseminats en un re-cinte amurallat” Sembla, doncs, que amb laparcel·lació en quadrelles, els camins esde-vingueren part d’aquestes divisions i d’allà laparaula quadrella va passar a designar els ditscamins. Els nostres diccionaris recullen el ter-me i hi donen dos significats. El segon és de-finit com a “quadra petita: porció de terra més

petita que la quadra”, i aplega dues cites de la pa-raula. La primera treta del Llibre del Repartiment: “Do-mos in Segorbio franchas et III jovatas terre in qua-drella de Sopenam”. La segona cita prové de l’autorcastellonenc del segle XX Pascual Tirado: “No parar… per eixes marjals… quadres i quadrelles” en quèel significat és ja l’actual de “camí”, “carrerassa”. Ladocumentació històrica local arreplega el terme qua-drella, davall la forma llatinitzada quadrellam, en 1274en un document de venda de Vilafamés que es trobaa l’Archivo Histórico Nacional: “… vendimus et cor-poraliter tradimus in perpetuum vobis Ozmen, sa-rraceni, et vestris, quandam quadrellam terre quemnos habemus et habere debemus in termino castri Vi-llafameci sub dominio Hospitalis”. Al segle XV, i enl’any 1436, hi ha un document de Vilafamés, tambéde venda, on apareixen dos topònims formats ambl’apel·latiu: “Quadrelles de Bertomeu Guasch”, “Qua-


drelles de Monsoriu Català”. En 1483, en tornen aaparéixer exemples. Bertomeu Llansola i la seua mu-ller Úrsula, veïns de Vilafamés, venen 25 sous censalsa l’hospital de la localitat esmentada per preu de 300sous. Fan la venda als jurats de Vilafamés Bonanat Fu-lleda i Pere de la Font, els quals actuen com a patronsi administradors del dit hospital. Aquests 25 sous,els carreguen els dits venedors sobre dues heretatsfranques que posseïen en terme de Vilafamés: un trosde terra i olivar vulgarment anomenat del Vilar Roig,confrontat amb terra de Jaume Guimerà, amb terra oli-var de Pere Constantí, amb camp de terra d’Enric dePatos i amb senda pública; i sobre una quadrella i mit-ja de terra situada al pla del dit terme, confrontadaamb quadrella i mitja de Joan Gil notari, quadrella deterra de Guillem de la Font, i amb quadrella de terradel capdamunt de Bertomeu Pallarés. El document es

troba a l’Arxiu Municipal de Vilafamés. Al segle XVIes documenta al Llibre de les vàlues de la peita de1527 de Castelló de la Plana, que ja he esmentat adés:“… lo qual llibre fonch fet de les heretats en aquellescrites, foren tachades junt a les quadrelles de la di-ta vila. Essent scrivà present Miquel Feliu, notari scri-va del Consell de dita vila”. Al segle XVII, és citatdiverses vegades en sengles inventaris de béns de lacomanda de Vilafamés. El primer correspon a l’any1611: “… 3 quadrelles de terra campa a la Partida deles Quadrelles”. El segon és de l’any 1627: “… duesquadrelles dites del comanador que afronten amb te-rres i quadrelles de Gabriel Antolí i Jaume Renovell”.Es torna a documentar, durant aquest segle, en els anys1650, 1676, 1680 i 1690. Com es pot comprovar, elterme quadrella és molt antic i no només propi de lanostra ciutat.

Seria interessant que les autoritats mu-nicipals retolaren les velles quadrellesamb els noms amb què foren creats pelsnostres avantpassats, cosa que serviriaper a sintonitzar amb el passat i, alhorareconeixent-nos com a tals, amb el pre-sent, i sobretot, en un futur que el volemric i ple d’esperances.

Els temes de l’onomàstica –noms delloc o toponímia i noms de persona o an-troponíma– han d’interessar per força elpúblic en general. Algunes polèmiquesrelatives a l’ús d’una o d’altra forma delnom de lloc, recents o llunyanes, són tes-timonis de l’atenció que mereixen els

61

problemes onomàstics, toponímics sobretot, perquè afec-ten un grup social, siga localitat, siga comarca o siga totun territori lingüístic. Les Coves de Vinromà, simple-ment Les Coves o Les Coves d’Abenroman?, Lledó o Li-dón?, Castelló de la Plana, o simplement Castellón?En aquest cas es suscita el problema general de la tra-ducció dels topònims utilitzats en una llengua foraste-ra. Els partidaris d’escriure Castellón en castellà, i noCastelló o Castelló de la Plana se solen basar, general-ment, –com a únic argument sòlid–, en l’existènciad’una certa tradició. Quan aquesta existeix –afirmen–i ha transformat antigament el topònim, la traduccióés lícita. Això es produeix en els casos dels noms de llocmés coneguts: s’escriu Londres i no London, Nova Yorki no New York, Ginebra i no Genève… El mateix rao-nament podria aplicar-se, inversament, als topònims cas-tellans emprats en la nostra llengua: però cap autordel nostre territori lingüístic adopta la forma Madrit pera designar la capital del Regne d’Espanya. Aquella afir-

mació, per tant, només és vàlida en part: sempre que latradició existisca realment, i no procedisca d’una cre-ació artificial recent. Totes aquests polèmiques plante-gen en realitat problemes d’orde general: susciten as-pectes legals i científics. Els problemes legals ja es podenresoldre ara aplicant la normativa referent a cada cas:les autoritats de cada municipi tenen tota la llei al seuabast, i a ells els toca aplicar-la. Des del punt de vistacientífic ens és molt necessària la recopilació actual –através d’enquestes orals– i pretèrita –a través dels arxiushistòrics municipals– dels nostres noms de lloc: regionssenceres es despoblen, els pobles són abandonats. Es fanecessària, cada dia amb més urgència, la col·lecciódels topònims existents i dels pretèrits, per tant, si novolem que un dels bastiments més importants de la nos-tra llengua, com ho és el dels noms propis, desaparega:cal respectar incondicionalment els noms propis de lloc,aquesta ha de ser l’actitud inequívoca del ciutadà cons-cient de ser-ho, la resta és literatura de cordell.


na vespra del Corpus, allà per la dècada dels sei-xanta, una melodia encisadora va envair el meucarrer. No recorde el que estava fent en eixe mo-

ment, si jugant amb algun ninot, comptant cucs de se-da o empipant la meua germana, que sempre era unaaltra opció; la qüestió és que d’un bot em vaig plantaral balcó de casa.

Imagineu-vos la cara d’un xiquet que des d’un segonpis va veure uns éssers estranys amb uns caps enor-mes ballant sobre dues cametes. Com diria un cone-gut màgic del món de la faràndula, ”espatarrant“. Peròentre tot aquell surrealisme hi vaig trobar dos perso-natges aparentment normals, encara que un bufava untronc de fusta i l’altre colpejava una caixeta rodona ambdues varetes. Encara així, com ja he dit, eren els únicsque encaixaven dins dels meus patrons de normalitat i,a més a més, d’ells brollava aquella música encisado-ra que va envair el meu carrer.

En aquells anys era costum que, a la vespra del Cor-pus, tant els nanos com els cavallets ballaren davant lescases dels components de la corporació municipal i justal costat de ma casa hi vivia el senyor Pepe Climent, queva ser uns anys regidor de l’Ajuntament. Per aquest mo-tiu, l’any següent les danses del Corpus van tornar almeu carrer. Ja quasi els tenia oblidats, però allí esta-ven tots; nanos i cavallets ballant al ritme d’una músi-ca que ja em resultava familiar.

Fent recapte de tot el valor que els pocs anys em per-metien i després de convéncer la meua àvia perquèm’acompanyara –encara no ho tenia massa clar això delsnanos–, vaig decidir baixar al carrer on hi vaig reviure iassentar el que recordava de l’any anterior. Els caps erenmés caps i unes boques desmesurades pareixien engo-lir-ho tot; mentre, els cavallets dels moros i els dels cris-tians mantenien una particular batalla fent xocar les es-pases al ritme de la seua danseta. I allí a un costat, vaig

63

Xamberga i José María:Dolçainers del Grau, so de la PlanaXamberga i José María:Dolçainers del Grau, so de la Plana

Eliseu R. Artola i del CamposFotos: Arxiu família de Xamberga

UU

Xorrocotxoc,bresquillera i albercoc.Xorrocotxoc,bresquillera i albercoc.Xorrocotxera,tira’m una pera,tira’m una pera,i un albercoc.

De ponent, ni vent, ni gent, ni casament

reconéixer aquella imatge tranquil·litzadora que, tam-bé enguany, emetia melodies una darrere d’altra.

– Güela, qui són eixos de la música?, li vaig preguntara la meua àvia.

– Són Xamberga i Illescas. Els dolçainers del Grau.

No vaig entendre allò de dolçainers, però en lloc depreguntar altra vegada vaig preferir escoltar-los. Desd’aquell dia ja no els vaig perdre la pista i en qualsevolcelebració, festa de carrer, cavalcada o acte festívol onhi anara, sempre em trobava amb el so inconfusible d’ei-xa dolçaina i els tocs inquiets i vigorosos d’aquell tabal.

Ja amb el temps, em vaig assabentar de la vida i mi-racles d’aquests omnipresents personatges i del perquè entots llocs eren rebuts amb mostres d’admiració i estima.

VICENTE BACAS VILLAROIG, ”XAMBERGA“Prompte farà 82 anys, a l’antic número 10 de l’avin-

guda del Port i en el si d’una humil família d’arrels ma-rineres, va néixer el 7 de maig de 1918 una persona queamb el temps va replegar la fortuna més gran a la queun home pot aspirar: l’afecte, la consideració i el re-coneixement de tothom, per tots llocs on va xafar.

Com qualsevol xiquet del Grau d’aquella època, laseua infantesa va transcórrer entre jocs al Pinar, saltantséquies o pescant pixavins; però passat un temps, la in-tolerància dels homes trunca les seues il·lusions de jo-ventut i durant la guerra civil és mobilitzat al front deTerol. Finalitzat el conflicte el conduïren al camp deconcentració de Moncofa, des d’on, després de ser ava-lat per la família, va tornar a casa.

La seua vida laboral sempre va estar relacionada ambla mar. Primer va ser la pesca a rem o a vela i més tard em-barcat en diferents vaixells de càrrega i pailebots. Final-ment, quan la primera embarcació va ser desmantelladaal Grau de Castelló, hi va participar, no deixant aquestaocupació en el desballestament fins la seua jubilació.

Gran afeccionat als bous, va vestir-se de llums en qua-tre ocasions i és aleshores quan va adoptar com a nomde guerra el de ”XAMBERGA“. No ens han pogut acla-rir el perquè d’aquest renom; potser siga una referèn-cia al capell que porten els agutzils de les corregudes debous o simplement fóra una expressió que en aquell mo-ment li va sonar bé; la qüestió és que el nom de Xam-


Xamberga i José María als primers anys de la seua fructífera relació

berga ha reflectit la popularitat d’aquesta persona duranti després de la seua incursió taurina i ha restat orgullde fills, néts i futures generacions: els Xamberga.

Justament va seren una actuació tau-rina a Benicàssim,quan va conéixer a laque més tard seria laseua esposa, FelisaEscuder Bellés, ambla que es casa al poctemps posant-se aviure al lloc dit ”l’es-tanquera“, i d’aquí, ales casetes del Pinar.

Però la popularitatli va arribar per laseua faceta de taba-leter. Va ser en unesfestes de Sant Pere,probablement cap al’any 57 o 58, queXamberga va agafarel tabal per acom-panyar José María, i

no el va amollar fins la seua mort. Va ser el comença-ment d’una llarga amistat i pròspera trajectòria musicalen el món de la dolçaina i el tabal. La seua carència deconeixements musicals era suplida pel ritme que duiaa la sang, quan no amb el dits, quan no amb els peus,amb alguna forquilla quan era a taula, .........., sempreestava fent ritme. El seu caràcter espontani, alegre i de-

senfadat i uns gestos propis i inimitables, potser ferend’ell l’ànima de la parella de dolçainers.

Les innumerables vesprades a l’antic Estadi Castà-lia donant suport al seu equip com millor ell sabia fer-ho, tocant el tabal, ha sigut la mostra de l’afecció deXamberga pel futbol. L’any 71, quan el Castelló va as-cendir a la primera divisió, va dibuixar a la pell del ta-

bal un camp de fut-bol on figuraven lesfirmes dels jugadorssegons la situaciód’aquests en el campi el dia del partit enquè es va produirl’ascens, Xamberga iJosé María encapça-laren una comitivad’afeccionats marxantper les pistes del de-saparegut Castàlia,obligant els empleats

del Club a obrir les portes de l’Estadi perquè tot el po-ble hi poguera entrar.

El que no es pot amagar és que, almenys en afec-cions, Xamberga era una persona polifacètica, però tam-poc no seria just no comentar ací la gran passió que sen-tia per les festes de la Magdalena. Només dir que l’únicque va demanar emportar-se per emprendre l’últim viat-ge van ser dues coses: la bufanda amb els colors delClub Esportiu Castelló i les cintes magdaleneres que du-rant tants anys va anar replegant. I el 19 d’abril de 1990,s’ho va emportar.

65

Nombroses anècdotes s’han succeït en la trajectòriamusical de Xamberga, però de totes, la més entranya-ble esdevingué quan, ja apartat de la pràctica activa deltabal i estant veient un Pregó de la Magdalena, tots i ca-dascú dels grups participants en aquest tradicional ac-te li van ofrenar, espontàniament i amb la sorpresa dela resta del públic, amb uns fragments de les seues ac-tuacions. Aquest grauer i castellonenc, pogué compro-var en vida l’estima i admiració de Castelló i les seuesComarques envers la seua persona.

En paraules del seu gendre: Era un home de tot elmón menys d’ell. Eixe era ”l’agüelo“ Xamberga.

JOSÉ MARÍA ILLESCAS LÓPEZSegons ell deia ”oficialmente“, figura al registre com

nascut el 12 d’agost de 1916 a Cadis. El 16 d’agost de1938, durant la guerra civil, desembarca a Vinaròs i aljuny d’eixe mateix any és destinat al Grau de Castelló.

Gràcies al seu caràcter extravertit, prompte s’integraen la vida social del Grau aflorant immediatament laseua condició de músic i formant la primera banda detrompetes i tambors, integrada per xiquets de vuit a dot-ze anys, experiència que es produirà de nou, en 1970,amb la creació de la “Banda de Cornetas y Tambores”del Círculo Juvenil San Pedro. L’èxit assolit per aquellaprimera formació musical anima José María a iniciar unprojecte més ambiciós com va ser la creació d’una ban-da de música.

Quan va arribar al Grau, l’afecció per la música pràc-ticament no existia. José María Illescas inicia una tenaçlabor docent, alliçonant als joves grauers, que senteninquietud per la música, la majoria amb escassa for-

mació docent i, del no res, va preparar 24 músics, ambla col·laboració de Paco Blasco ”El Curret“, que era l’en-carregat d’ensenyar-los solfeig mentre José María els en-sinistrava en la tècnica dels instruments. Amb un pocmés de sis mil pessetes, se’n va anar a Saragossa i acon-segueix instruments per mitja Banda (3-4 clarinets de13 claus, 1 requinto, 1 saxòfon alt, 1 saxòfon tenor, 1trompeta, 1 baix, .....). En un principi, s’estableixl’acadèmia de música al carrer Canalejas 65, que se-ria més tard la seu de la Cultural Esportiva. Més tard, laseu de la Banda canvia als locals de la Societat d’Esti-badors i finalment a l’escola de la Marina, situada alsterrenys de l’actual col·legi Sebastián Elcano.

Naix així la Banda de Música del Pòsit de Pescadorsamb el suport d’aquesta institució, fet que canvia lavida de José María Illescas, li fa renunciar a la seua con-dició de militar per a no haver de traslladar-se a una al-tra destinació, i passa a ocupar la plaça de guardamolls.Aquest motiu i el fet d’haver conegut Dolores RosellóValverde, amb la que contrau matrimoni en 1945, de-cideixen José María, definitivament, a posar arrels.

La Banda del Pòsit debuta en les celebracions de Pas-


La Banda del Pòsit l’any 1944

qua, concretament a la processó de la Trobada i acon-segueix un considerable èxit. A partir d’aqueix moment,se succeeixen les actuacions en processons, cercaviles,pregons, ballables, etc., i fins i tot, alguns dels seus mem-bres creen una orquestra, coneguda com la dels pots,que actua en balls organitzats en diferents locals delGrau, Castelló i província.

A principis de 1947 i per motius econòmics, el Pòsitde Pescadors va decidir dissoldre la Banda de Música.

Els coneixements musicals de José María Illescas, fanque durant més de quaranta anys exercira d’organistade la parròquia de Sant Pere, labor que també va com-partir durant molt de temps junt amb Paco Blasco. A mésa més, ambdós van ser els artífexs de la creació d’un corinfantil femení a la parròquia. Aquest domini de l’orgueva fer possible que en moltes de les seues eixides coma dolçainer, pels pobles de la província, aprofitara pertocar aquest instrument en les celebracions de les mis-ses majors en aquelles parròquies on hi havia, com erael cas de Costur, Vistabella, .....

Però, segurament, la faceta més coneguda d’Illescassiga la de dolçainer. A meitat de la dècada dels 40 vacomprar una dolçaina al carrer de la Pau de València,pel preu de 40 pessetes i d’una manera autodidacta vacomençar a estudiar-la aplicant els seus coneixementsde saxòfon. No obstant això, no va ser fins a 1955 queno es va produir el seu debut en públic. Pròximes lesfestes de Sant Pere d’aqueix any, els organitzadors notrobaven dolçainers per a amenitzar els diferents actesi una vegada més la incansable predisposició de JoséMaría va fer que, acompanyat pel seu fill de vuit anys,les festes de Sant Pere no es quedaren sense dolçainer

i tabaleter. Pocsanys més tardapareix la incon-fusible figura deVicente Bacas“Xamberga” iamb això l’origende la mítica pare-lla dels dolçai-ners del Grau.

El reconeixe-ment a la dedica-ció de José MaríaIllescas al món de la música, tant en la seua faceta in-terpretativa com en la docent, apareix en 1976 quan elCercle Juvenil Sant Pere li ret el primer homenatge. Aques-ta associació torna a retre-li homenatge durant les festesde Sant Pere, l’any 1983. Ja en 1996, l’Ajuntament deCastelló dedica un carrer en el Grau a aquests entran-yables al mateix temps quegenials dolçainer i tabale-ter. El carrer és anomenatde ”Xamberga i José Ma-ría“, com etern homenat-ge als dolçainers del Grau.L’any següent els veteranscomponents de la Banda de Música del Pòsit de Pesca-dors homenatgen el mestre Illescas amb motiu de la IIITrobada de Bandes de Música de la Plana Alta.

Començant el mes d’abril de 1999, José María ens vadir adéu. Uns tocs inquiets i alegres de tabal van vin-dre a buscar-lo i després d’agafar la seua dolçaina, unes

67

BIBLIOGRAFIA

ASSOCIACIÓ CULTURAL “LA BARRACA”. Revista número 19, Nadal 1997.Llibret Colla Rei Barbut. Magdalena 1993.

J. BASILIO TRILLES TORRENT. La Pesca en el Grao de Castellón. Tomo II–El Cerco–. BP Oil España.

melodies inconfusibles s’escoltaren enel Grau i com sempre inseparablesse’n van anar mar endins perdent-seen la immensitat de la Mediterrània.

Xamberga i José María, José Maríai Xamberga; tan se val qui anomenemdavant. Si l’un aplicava els seus co-neixements musicals per a fer parlar ladolçaina, l’altre aportava la vocació iuna immensa il·lusió per a contestar-liamb el tabal. Era un diàleg continu quepocs com ells han pogut entaular.

Costur, Morella, Torreblanca, Vila-famés, Villahermosa del Rio, Vistabella, Sorita, ...... i finsuns cinquanta pobles de la nostra geografia han gau-dit de la seua presència en diferents celebracions, dei-xant en cadascuna d’elles l’empremta de la seua savie-sa. A més a més, mai no se’ls podrà agrair prou la tascadesenvolupada quant a la difusió i conservació de lesdanses i músiques tradicionals dels pobles de les nos-tres comarques.

També a les festes de Castelló eren insubstituïbles: ales festes de carrer, a les festes del Corpus, a qualsevolacte de les festes de la Magdalena i, com no, a les fes-tes del seu estimat Grau, sempre davant de les proces-sons, desfilades, cercaviles o interpretant els nostres ballsi danses tradicionals.

És evident l’auge i la popularitat queen els darrers anys han assolit aquestsdos instruments i la seua música, sentfonamental l’aportació de José María iXamberga a aquest apogeu. Tots dos hancobert un període d’aproximadamenttrenta anys on eren pocs els tècnics endolçaina i tabal i en la interpretació deles seues melodies característiques.

Xamberga i José María, ELSDOLÇAINERS DEL GRAU, han fetpossible que molts castellonencs hà-gem crescut sense deixar de sentir i

conéixer els sons fascinadors d’aquests instruments, quefan per si sols un tàndem no menys màgic.

• • •

No volguera concloure aquesta breu passejada per la, com jahe dit abans, vida i miracles d’aquesta enyorada parella de músics,sense deixar d’expressar el meu més sincer agraïment a l’Asso-ciació Cultural la Barraca del Grau de Castelló i concretament aVicent Ortiz, al facilitar la informació i els contactes necessaris pera la realització d’aquest article. De la mateixa manera vull mani-festar el meu reconeixement a les respectives famílies de Xam-berga i José María: Felisa Escuder i Bellés (vidua de Xamberga), Fe-lisa i Teresa Bacas i Escuder (filles de Xamberga), Cristina Estall iBacas (néta de Xamberga) i a Dolores Roselló i Valverde (viduad’Illescas), per la seua hospitalitat a l’obrir-nos les portes de lesseues cases i per la seua aportació desinteressada de tot tipus dedocumentació al respecte.


La dolçaina de José María i el tabal de Xamberga.Un tàndem irrepetible que perdurarà en el record

de molts castellonencs. Foto Eliseu R. Artola

a ciutat de Castelló comprèn un nucli originarimedieval, de naixença ben coneguda i docu-mentada. És, per tant, una ciutat relativament

moderna. La mitologia i les escasses troballes arque-ològiques aparegudes fins ara així ho confirmen. El po-blament al llarg dels temps en el seu terme és ja tota unaaltra història.

El terme de Castelló està situat a la part meridionalde la comarca de la Plana Alta i s’estén entre la mar iels últims contraforts del Sistema Ibèric. Té una super-

fície de 107,32 km2 i limita al Nord per la séquia lÓbra,la pedrera, el tossal de Raca i el tossal Gros amb els ter-mes de Benicàssim i de Borriol, poblacions situades alsextrems est i oest de la Serralada de les Palmes,amb pre-domini de roques calcàries ( pedra blava) i arenisques(rodens). A lÉst amb la mar Mediterrània. Al Sud pel Se-rradal, camí de la Ratlla i rambla de la Viuda amb Al-massora i a lÓest per la rambla de la Viuda, l’embas-sament de Maria Cristina, el Pla del Moro i la PenyetaRoja amb Onda i Borriol.

Dintre dáquest quadre podem distin-gir tres zones ben diferenciades:

- L’Est, la mar i els aiguamolls, amb es-tanys dáigua dolça.

- LÓest amb margues i argiles, idòniespel conreu.

- El Nord-Nordoest, zona muntanyen-ca dáltituds variables que van des dels111m. del tossal de la Madalena fins els628m. de la Roca Blanca.

Des dels set segles i escaig que han es-devingut d’ençà de la seua fundació la ciu-tat de Castelló ha pogut observar molts delsgrans canvis que ha sofert el seu terme:dessecació de la marjal, boscos reduïts acendres, pedreres que fan desaparéixermuntanyes,... Les causes naturals –senseintervenció humana– han estat les menys

69

El pujolet de GassetEl pujolet de GassetSalvador Esteve Rodríguez

LL

Mestral en ras, no et fiques de costat

freqüents i s’han de buscar directament en el desenvo-lupament tecnològic i en els interessos puntuals de lasocietat castellonenca.

Per descomptat, els antics pobladors dáquestes zo-nes, anteriors a l’acta fundacional del segle XIII, vivienen un medi ambient molt diferent del que avui en diapodem observar. ¿Quin era aquest medi, quines vies decomunicació feien servir, quins nuclis de població vanexistir, a què es dedicaven, quina era la dieta habitual,...?La manca de documentació escrita i, lògicament oral,deixa com única manera désbrinar-lo, de poder fer-seuna idea el més fiable possible, les restes arqueològi-ques i els treballs que han anat fent i continuen fent elsespecialistes, ja que aquests analitzen i comparen aques-tes troballes i van unint-les, com si dún trencaclosqueses tractés, per donar-nos la visió més exacta possible decom vivien (campaments,coves,fortificacions) de quinsmaterials utilitzaven i per a què servien (pedra, os, bron-ze, ferro), de què menjaven (pels ossos, per la classedánimals que hi havia i la densitat i freqüència de lesseues restes, per les plantes –les llavors carbonitzades,el polen– etc.) de quines creences espirituals tenien(el culte a la mort, diferent en cada cultura).

Per poder ubicar en el temps la presència humana eltemps s´ha dividit en períodes, més o menys llargs se-gons láparició dels esdeveniments que considerem de-cisius i que han suposat un progrés i una major qualitatde vida, gràcies a avenços tecnològics fonamentals. Pa-leolític, Neolític, Calcolític, Bronze, Ferro. Això no voldir que en tots els llocs s´ha produït el mateix de la ma-teixa manera i al mateix temps.

De lépoca Paleolítica al nostre terme no hi ha da-

des encara que molt a prop, a Orpesa s´han trobat ma-terials lítics i ossos més antics encara en una cova delpoble de Vilafamés.

De lépoca Neolítica podem donar com exemplela Cova de la Seda, que també va ser utilitzada com alloc dénterrament en l’Eneolític.

De lépoca del Bronze un exemple no massa habi-tual seria el poblament coster prop de la desemboca-dura de la séquia de lÓbra i que va perdurar desdáquesta fins la ibèrica i romana. Ja a lÉdat Mitjana esva refer o establir un descarregador.

Els geògrafs antics pensaven que els ibers, eren úni-cament els pobladors del que avui correspondria a laprovíncia de Huelva per on passava el riu Iberus. En ge-neral els historiadors coincideixen a considerar els iberscom a membres d’un poble pre-romà que es va esten-dre des del Llenguadoc meridional fins a Andalusia, enun sector que comprenia una ampla faixa litoral i algu-nes zones més interiors. El nom apareix a les fonts es-crites gregues d’aquesta zona des del segle V aC. Peròels grecs anomenaren Ibèria tota la península, i en aquestcas el nom, de contingut geogràfic, abraça un espai moltmés extens que l’equivalent a àrea de poblats ibèrics.Per a l’historiador grec Polibi ( S. II aC ) Ibèria era lafranja mediterrània i terra endins era “terra incògnita”,món no civilitzat.

Encara que indistintament podia rebre en època ro-mana el nom d’Ibèria o d’Hispania es distingia una sè-rie de divisions ètniques amb una major o menor ex-tensió territorial.

La llengua dáquests “ibers” sempre ens ha cridatlátenció i encara és capitol pendent pels estudiosos.


Humbolt va tractar déxplicar-la en la “Comprobaciónde las investigaciones sobre los primitivos habitantes deHispania por medio de la lengua vasca”. Qüestió dis-cutible i discutida avui en dia. Manuel Gómez More-no va ser qui va distingir la dualitat de signes alfabèticsi sil.làbics dáquesta llengua, encara que s´ha pogut ob-servar paralelismes amb alguns mots bascos no s´ha tro-bat encara “la pedra rossetta” per poder traduir i en-tendre el que hi ha escrit.

Ibèric Eusquera CatalàEgiar Egin FerGison Gizon HomeAndere Andere Dona

Per les troballes aparegudes al terme podem afirmarque hi ha una presència de població continuada desdel temps del Neolític i de vegades una superposició depoblació en alguns jaciments.

Cas singular és el Grau i la Marjal de Castelló on exis-tien una serie de “pujols” que van ser habitats en epo-ca del Bronze i Ibèrica (puig-pujol: monticle,elevaciódel terreny que sobresurt del terreny circumdant) i quecom, en moltísssimes ocasions, han desaparegut, de ve-gades per léxpansió demogràfica, dáltres per transfor-macions agràries o de les vies de comunicació.

El Pujol de Gasset estava situat a uns 100 m. de la plat-ja entre lÉstany dels Patos i la Sortanella. En 1847 vaser travessat per la carretera de Castelló al Grau i en 1851

71

1) P. Altava. 2) P. Campos. 3) P. Baralluga. 4) P. Talala. 5) P. Platja Vinatxell-Almalafa. 6) P. Barrera. 7) P. Matamoros. 8) P. Almassorí. 9) P. Carreter. 10) P. Menescal.11) P. Alegre.12) P. De la Torre.13) P.deGasset.14) P. Cama. 15) P. de la Sal.16) Graó de la Torre del Port .17) P. Burgaleta.18) P. Xaraplo. 19) P. Camí Fondo.20) P. Tarassona.21) P. Camp de Tir.22) Graó de la Séquia lÓbra.23) Camí romàdÉn Trilles. 24) Ermita de Sant Gregori. 25) Font de la Rabassota.

CROQUIS QUE VA FER PORCAR AMB LA SITUACIÓ DELS PUJOLS DE LA ZONA DE LA MARJAL I DEL GRAU

va començar a desemboscar-se aquest indret trobant-s´hialeshores “restos de una edificacion,cuencos de barro co-cido, huesos calcinados, cenizas, dos hebillas de broncey dos monedas de cobre, en una de las cuales se ve unacabeza y en el anverso un jinete montado”

El 30 dágost del mateix any es troba una laminetade plom que, després de ser desenrotllada, va mostraruna inscripció ibèrica. Vicent Roca va donar-la al go-vernador i en 1861 havia passat al director de la Socie-dad Arqueológica de Madrid, Sebastián Castellanos, ipoc més tard al Museo Arqueológico Nacional.

En 1867 la Comisión Provincial de Monumentoselabora un informe pel Director General d’InstruccióPública on descrivia tot el que havia aparegut al de-semboscar-se i ser rebaixats pel conreu sis pujoletsprop de la mar.

En 1905 es va excavar una quarta part del pujo-let per ampliar la zona de cultiu utilitzant-se la te-rra per a reblir lésmentat estany. Cap al Nord es vanfer camins preparant-se la zona per a marjals, es vaarribar a rebaixar fins a tres m. i aparegueren, ales-hores, nombroses parets de pedra seca, fragmentsdós i de ceràmica –molta de vernís negre–, peces deteler i fusaioles, segons testimonis que va replegarPorcar.

Fins a la dècada dels 40 un terç del pujolet estava in-tacte i es van realitzar dues campanyes déxcavacionsfins el juliol de 1949.

Encara que la necròpolis no deuria ser lluny podemidentificar el lloc com un turó amb una superposiciódéstructures d´hàbitat corresponents a diferents mo-ments culturals.

La làmina de plom que aparegué i que està enel Museo Arqueológico Nacional és la primera quees conegué del seu gènere. Té 445mm. de llargada i43 mm. d’amplària. La inscripció és iberica de ti-pus llevantí i té quatre línies escrites amb 154 sig-nes que corresponen a 19 paraules. Aquestes ins-cripcions apareixen al segle IV aC i es vangeneralitzar durant els període que va entre els se-gles III-I aC.


CROQUIS QUE VA FER PORCARAMB LA SITUACIÓ DELS PUJOLSDELS VOLTANTS DEL GRAU

La seua transcripció és aquesta :úrbartiagis / abarieigite / sinebetin / urkekerere /

aurunibeikeai /astebaikeaie / ekariu / aduniu / boduei / baidesgi /

ekusu / sosinbiuru /borberoniu / kosoiu / baidesgi / berikarsense /

ultitekeraikase /argitiker / aikas / balkebiauraies / baides baniekarse.

Tant Hubner com Julien Vinson creuen que el plomen questió és un execratio, és a dir una maledicció.Julien Vinson troba en primer terme el nom de la per-sona morta i uns verbs que s’hi refereixen, immediata-ment l’enumeració de les parts del cos que han de so-frir mals si es viola la voluntat del difunt i al finall’execratio propiament dita.

Aquest plom, tal com indica Maluquer, ofereix unaduplicitat de signes. Així ens trobem amb grafismes quetenen vàries formes als quals dóna el significat de DI-TI-TE-BO-PO respectivament. També en el grafisme DEde la paraula BAIDESG I apareix de forma ⊗ i de for-ma ∅ .També volem destacar la forma peculiar del gra-fisme BE que el trobem invertit.

Si ha valgut per despertar el vostre interés perconéixer o ampliar coneixements dels habitantsd´aquest terme, us recomanaria que vos passàreupel carrer Cavallers i visitàreu el Museu de BellesArts on podreu vore una petita mostra, didàctica iforça interessant , de les troballes arqueològiquesde les nostres comarques, així com de ceràmica ipintura.

73

BIBLIOGRAFIA

Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonenses, núm. 6. 1981.Butlletí Associació Arqueològica de Castelló. Llansol de Romaní, núm. 2

Amb el vent de fora, la mar colpeja i amb el vent de dins no es meneja


El mestral ens acaba el jornal

Si el mestral bufa fort, tomba molt la vela per arribar al port

El mestral agrana el cel

Cel rogenc al sol ixent vol dir vent

Vent a popa és mig port

A la mar i al vent, tres quartes barlovent

Bufa ventet, bufa, que mon pare va al bou

es primeres notícies escrites de la construcciói reparació démbarcacions al nostre país es re-munten a 1406 amb la botadura dúna galera a

la ciutat de València. En aquests textos apareixen dadesal voltant de la classificació del personal que va inter-venir en la seua construcció i que serien els següents:

– Mestres dáixa– Calafats– AjudantsEls mestres dáixa estaven especialitzats en la cons-

trucció i col·locació de peces de les embarcacions. Elscalafats tenien com a missió posar estopa en les juntu-res per a impermeabilitzar-les i els ajudants participa-ven en láparell de la barca, calfar estopa etc.

En allò que respecta al materials, les fustes utilitzadesja eren les de pi i alzina, éssent la primera la que sém-prava en aquelles parts que necessitaven una major re-sistència. Lélecció dels arbres es duia a terme per espe-cialistes. La fusta provenia de llocs com Albarrassí o Concai pels rius Túria i Xúquer arribaven els troncs a la costa.

Ací tractarem les característiques dúna feina de caire ar-tesanal en la qual les eines, els materials, les formes de tre-ballar i també diríem que les condicions quasi no han can-viat des del segle XV fins a la segona meitat del segle XX.

CALAFATSegons el D.C.V.B. calafat és “el qui té per ofici

calafatar barques” es a dir “ficar estopa i pega dins

les juntures de les barques perquè no hi entri lái-gua”.

Coromines diu que la paraula potser siga procedentdel llatí calefare ( escalfar ) per tal com lóperació defondre i desfer el quitrà per lácció del foc és una de lesmés importants que fa el calafat.

“la cocha faya aygua molta, si que per dos lochs oper tres ne trayen de láygua... e calafatauen ab estopatot ço que podien “ Jaume I, Crón. 104.

Al Grau de Castelló el terme de calafat sáplicavaal que tenia per ofici reparar i construir barques.

El nostre artesà,sense el qual nos´hagués pogut dura terme aquest tre-ball, és Isidoro Mir.Quan tenia dotzeanys començà atreballar de calafat,i als dinou anys jafeia barques pelseu compte. Va tre-ballar a les drassa-nes de la “UniónNaval de Levante”i després a laCooperativa “LaUnión“.

75

La construcció de barques: Els CalafatsLa construcció de barques: Els CalafatsXavier Llombart Bou

LL

CONDICIONS DE TREBALLEs treballava sempre prop de la mar, a láire lliure.

Sols les peces acabades i alguna màquina-eina es guar-dava a línterior del taller.

a) Lófici:És un ofici que pràcticament ha desaparegut en la

seua forma tradicional de treballar. La feina s´ha meca-nitzat i l´ús sistemàtic de materials nous com el plàstic(major durabilitat, no es corca, és més econòmic i témenys manteniment que la fusta ) han desbancat percomplet els mètodes anteriors.

Els graus de lófici són:– Mestre calafat, el qual feia els plànols i dirigia el taller.– Oficial de primera, realitzava les plantilles i altres

tasques que requerien una major especialització.– Oficial de segona.– Peó.– Aprenent, ajudava a clavar, netejar el taller, fer co-

mandes etc.b) Horari:Treballaven unes vuit hores al dia, més les hores ex-

tra quan hi havia molta feina. En qualsevol cas la dis-tribució del temps sempre corre a càrrec del calafat.

c) Sou:Segons la categoria que es tinga els sous varien. Com

a curiositat lány 1945 un oficial de primera guanyavauns trenta duros a la setmana, mentre que un peó co-brava entre divuit i vint duros setmanals.

La contractació del calafat i del seu taller per a la cons-trucció dúna barca es feia mitjançant un contracte. Nor-malment el treballador era fix i no era molt corrent elcontracte temporal com el coneixem avui en dia.

d) El taller:Al Grau hi havia dos tallers de calafats: la ”Unión

Naval de Levante”, la qual era una empresa forta i feiatant barques de pesca com altres més menudes, i “El Bo-rrianero” que sols contruïa barques de pesca.

No hi havia massa competència entre el dos tallersi pareix que tampoc mantenien relacions amb altres ca-lafats de la província.

Segons el nostre calafat no existia cap patró ni tenienfestes pròpies del seu ofici. Ara bé, els calafats partici-paven de la festa de Sant Pere puix eren el encarregatsde fer les barreres, en tenien la “contrata“. Era més unafesta que una feina “passàvem la nit fent barreres i be-víem més del compte”.

LA MATÈRIAPer a la construcció dúna barca la matèria principal

és la fusta. A cada part de la nau li correspon un tipusde fusta diferent, i serà el calafat qui la triarà.

La quilla, ve a ser léix de lémbarcació i, per tant, laselecció de la fusta a utilitzar és molt important. El nos-tre calafat ens explica que utilitzaven, en un principi, eu-caliptus ( per la llargària de la peça ) per a una barca gran,i olivera o carrasca per a una embarcació més petita. Pos-teriorment léucaliptus va ser substituït pel pi de Guinea,el qual s´ha gastat fins al darrers anys al tallers del Grau.

A la coberta utilitzen pi de Flandes, pi albar o pide Galícia.

Per a la quaderna empren roure o olivera perquè espodreixen menys que altres fustes més molles com elpi. Aquestes fustes són menys poroses i per tant no ab-sorbeixen tanta aigua.


Pel folre solia utilitzar-se pi de Flandes o del norddÉuropa.

La fusta de pi, normalment, la duien de Vilafranca(Els Ports ) i les de roure i carrasca de Catí i la comar-ca del Maestrat. També en compraven a indrets com Al-barrassí, Molina dÁragó o Sòria.

La fusta arribava tant en troncs com ja tallada, puix hiha peces que les necessites en troncs i dáltres ja quadre-jades. En lélecció de la fusta té molta importància aspec-tes com que estiga seca, que siga mallada, trencallosa, etc.

Entre les fustes també convé mencionar l´ús de la fi-guera, la qual es gastava per al “ casquillo” pel que pas-sa léix. Al ser fusta tova i anar mesclada amb greix noabsorbia láigua i tenia poc desgast. Sols sútilitzava enembarcacions amb motor.

Per a treballar les parts de línterior de la barca espreferia la fusta humida ja que no trenca tant i es potdoblegar més, mentre que per a léxterior la fusta hadéstar seca per a evitar problemes en les juntes quanaquesta séixugue.

MATÈRIES COMPLEMENTÀRIESLa pintura depenia del propietari de la barca (si te-

nia molts o pocs diners) perquè no la posava el cala-fat. Normalment es donava una mà dóli de llinosa, des-prés una passada de mini i per acabar el color que volies.També podies donar-li una capa de quitrà.

Per tapar juntes o petites clivelles es gastava pega,la recepta de la qual segons Isidoro Mir és la següent:compraven pedra grega que picaven i mesclaven ambquitrà. Açò ho posaven al foc i anaven tirant gotes alterra i quan aquestes secaven ràpidament és que ja es-tava bona.

Léstopa de cànem la compraven en cabdells. Unafana déstopa solia pesar uns tres quilos i la filaven ala mesura de la junta.

La massilla és un pastam també realitzat pels matei-xos calafats de la següent manera: bollien sèu de cor-der i hi afegien pols “blanc dÉspanya”; açò es mes-clava tot i servia per a cobrir claus o amb les mateixesfinalitats que la pega.

77

Maqueta construïda per Isidoro Mir

També gastaven claus de ferro galvanitzats, abans decol·locar-los es barrinava la fusta per no trencar-la. An-teriorment al galvanitzat sútilitzaven clavilles de fusta.

PROCÉS DE TREBALLPer al procés de treball ens hem basat tant en léx-

periència dÍsidoro Mir com en la dels calafats de la co-marca de La Marina Alta.

Una vegada la fusta al taller es preparava amb untractament per a allargar-li la seua vida. Aquesta pre-paració consisteix en la immersió en petroli.

Després amb els plànols que ha fet el calafat començael procés de construcció.

Es començava per la quilla que, amb les quadernes,donava com a resultat léstructura de lémbarcació. Ca-da quaderna anava tallada dúna manera. Per a barquesfins a deu metres déslora la mànega tindrà un terçdáquella. Si sobrepassa els deu metres la mànega seràmés petita. Lésquelet de la nau queda reforçat en col·lo-car la roda a la proa i el codastre a la popa.

Aconseguit lésquelet es folrava amb les taules lesquals sájustaven perfectament a les quadernes formantla línia del casc. Per obtenir léncorbació necessària decada taula sáplicava el sistema del reviro (donar formaa la fusta calfant-la al foc). El reviro es podia realitzarde dues formes:

– Al foc: primer es subjectava la fusta a un punt i aláltre una cunya i un puntal, a mode de palanca.Sánava banyant la fusta i davant séncenia un focdéncenalls, borumballes, etc., i aprofitant la calori amb la palanca sánava revirant.

– Per vapor: en un dipòsit es bollia aigua i el vapor

servia per arcar les taules amb moviments conti-nus. És una forma més neta de treballar perquè lafusta no es cremava gens.

A continuació es construeix la coberta i es calafata,és a dir, síntrodueix estopa de cànem entre les taules.

Quan es bota la barca, la fusta en inflar-se queda to-talment impermeable.

Els calafats no sols construïen barques sinó que tenienmolta feina de reparació, per tant el treball no acabavaen tot lány. Les feines que més sovintejaven eren: allargarbarques, pintar, substituir taules i canviar el tipus de popa(déspill, de creuer o de mona són les més utilitzades alGrau).

Cada tipus de pesca requereix una embarcació dife-rent, així segons Isidoro Mir barca de bou o arrossega-ment ha d´ésser “quillada“, és a dir, que hi ha d´haverbarca sota láigua, déixa manera amb menys motorarrossega més. Mentre que la barca per al fanal serà mésplana i ampla perquè treballa més de costat.

Normalment quan sácabava la feina i es botava labarca, el propietari de lémbarcació preparava una fes-ta per als treballadors del taller.

EINESAixa.- Eina composta dúna fu-

lla de ferro acerada i tallant unidaamb un mànec de fusta de tal ma-nera que, posant el mànec en ver-


tical, el tall queda horitzontal. Sútilitzava per a des-bastar la fusta.

Barrina.- Instrument que consisteix en una barradácer o de ferro acerat, que prop de la punta té espiresi per láltre cap duu un mànec entravessat, i serveix pera foradar cossos durs.

Canari.- Maça prima i llarga, amb forats i talls, la qual,

quan colpejaves unobjecte, xiulava com sifos un canari.

Cavanilla.- Planaestreta.

Formó.- Puntaco-rrent. Eina de fusterconsistent en una fu-lla plana dácer apli-cada al cap dún mànec i que té léxtrem esmolat ambtall fi per a llavorar la fusta.

Garlopa.- Eina de fuster , semblant de forma i d´ús aun ribot, però molt més grossa i amb una ansa o aga-fador per a la mà.

Gat.- Serjant, eina de fuster que sútilitza per a es-trényer peces encolades.

Gúbia.- Formó de tall semicircular.Llima.- Eina dácer en forma de fulla o barra, amb la

superfície estriada diagonalment en un o dos sentits.Súsa per a desgastar, allisar o tallar fustes o altres matè-ries dures.

Maça.- Eina contituïda per un tros de fusta dura, ci-líndrica, travessat per un mànec, que afecta la forma

79

Maça i ferros de calafatar

gairebé pertot arreu la vella paraula carena.Reviro.- Donar forma, adaptar les taules al casc de

lémbarcació.BIBLIOGRAFIA

ALCOVER,A.; SANCHIS GUARNER, M.; MOLL, F. (1988). Diccionari

Català-Valencià-Balear. Editorial Moll. Palma de Mallorca. Les IllesBalears.

COROMINES, J. (1983-91). Diccionari Etimològic i Complementari dela Llengua Catalana. Ed. Curial . Barcelona.

GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA (1986-1996). Ed. Enciclopèdia Ca-talana. Barcelona.

NUESTRA HISTORIA (1980). Mas-Ivars Editores. València.

dún martell.Mall.- Martell gros i feixuc, de mànec llarg, que em-

pren els ferrers, picapedrers, mestres dáixa, calafats...GLOSSARI

Codastre o codast.- Peça amb la qual acaba la partde popa de la quilla . Serveix de suport a léix del timó.Ací acaben el taulons o les planxes del folre exterior.

Eslora.- Llargària dúna nau, comptada des de la ro-da de proa fins al codastre de popa.

Estopa.- Trossos de fibra de cànem o de lli que ser-veixen per a tapar escletxes de les bótes de fusta i de lesembarcacions.

“Qui fila estopa, no berena ni sopa; qui fila bri, be-

rena de matí“.Folre.- Conjunt de taulons amb que es cobreixen les

quadernes dún vaixell.

Mànega.- Amplada dúna embarcació.Quaderna.- Cadascuna de les peces corbades que

van fixades damunt la carena dún vaixell i formen elcostellam o esquelet que determina la forma del buc.

Quilla.- Biga de secció rectangular, composta perdues o més peces de fusta seleccionada, unides pels ex-trems i a les quals són encaixades les varengues, les qua-dernes i algunes peces del folre.

Segons Coromines la paraula “quilla” ha reemplaçat


principis de segle, des del port pesquer fins alterme del poble d’Almassora era tot una platjasense parapets ni murs. El terreny del Grau de

Castelló tenia una extensió més gran per tota la coste-ra, però a causa d’unes tempestes que van haver-hi abansde la guerra civil, en les quals la mar va arrossegar al-queries i terreny cap a dins, es va construir, al poc detemps, un mur de contenció amb pedres grans que re-collien de la pedrera de les Serretes que hi ha al costatde l’ermita de la Magdalena, així com un camí de terraen alt per tot el mur de pedres. L’ajuntament de la ciu-tat va declarar zona catastròfica en aquelles marjals prò-ximes de la mar on va aplegar el salitre i no es podiacultivar res, els rebuts del Sindicat de llauradors els vanarribar rebaixats per aquest motiu.

L’estiu sempre solia començar per a la gent de Cas-telló abans deldia de Sant Pe-re (29 de Juny)que és quan secelebraven lesfestes patro-nals del Grau,i els menuts jano anaven alcol·legi. Totala gent que te-nia una alque-

ria baixava a estiuejar, feia el canvi de residència du-rant uns mesos, amb els mitjans de transport d’aque-lla època, (carros, i haques o matxos, per arrossegar-los) on es carregava el més imprescindible per passarels mesos d’estiu.

Els homes s’alçaven ben de matí per anar-se’n, desde les alqueries al lloc de treball, amb motos, bicicle-tes i, els menys, amb cotxes. Les dones i els xiquets esquedaven a les alqueries d’estiueig. Hi havia una pre-gunta que els hòmens, quan els la feien, sempre con-testaven el mateix. Que ja esteu d’estiueig al mur? Iels homes contestaven: –D’estiueeeig? L’estiueig nomésés per als xiquets i les dones!

Les mares, al migdia, acompanyaven els xiquets aprendre el bany, a les xicotetes platges què s’havien for-mat vora els espigons que hi havia al llarg de tot el mur.

Les que no te-nien gens devergonya, ieren atrevidesper a ensenyarles molles decarn, es posa-ven també elbanyador i pre-nien el bany iel sol ambcompanyia dels

81

Un estiu al murUn estiu al murPaco Bonet i Bausà

AA

Per a vaixell avariat, tots els vents són contraris

xiquets. La gent major tenia molt en compte que els me-nuts no entraren molt a dins, ja que amb aquella tem-pesta que va haver-hi, hi havia alqueries i ullals de sé-quies submergides que podien provocar remolins d’aiguai l’ofegament d’alguna persona.

Pescar granotes per les marjals a la vorera de la sé-quia era una altra forma de divertir-se els xiquets. Pri-mer de tot muntaven la canya, la netejaven de les fullesseques, i a la punta lligaven un fil prim o de pescar, tanllarg que aplegava a l’altura del pit, quan la canya es-tava dreta. En l’altre extrem es lligava una ancoreta osedàs. Segons el que posaven al fil, era diferent la for-ma de pescar: l’ancoreta tenia tres hams junts; la des-tresa consistia a posar-li’l davall del cap de la granotasense tocar-la, i després pegar un tiró fort cap a ella, demanera que amb un ham de l’ancoreta es clavava al capi, així, poder-la agafar. L’altra forma era posarun sedàs, que era d’un color beix i molt pa-regut al cotó-en-pèl; es lligava de manera queel sedàs quedara bona part penjant. Es posa-va quasi damunt la boca de la granota, i ellamateixa el mossegava. Aleshores, era el mo-ment d’alçar la canya i deixar-la caure dretai recolzada al muscle, de manera que les mansquedaven lliures per a poder agafar-la, abansque deixara de mossegar el sedàs.

Era tan gran la il·lusió per agafar-ne que,de vegades, entraven en llocs sembrats, i quanels veia l’amo o llaurador els deia: “Altra ve-gada esteu ací!”, amollant un pecat, i cagant-se en ells al mateix temps que agafava unterròs de terra i el llançava cap a ells.

Després de la pesquera, amb el saquet penjat al mus-cle, el que era un poc decidit i no tenia fàstic pelava lesgranotes. Primer tallava el cap, després estirava la pellque eixia tota sencera, i quedava neta. Si li posaven unamica de sal damunt d’elles, començaven a menejar-seuna mica.

Les mares, per a guisar-les, les feien fregides en lapaella o bé les sofregien fent un caldo, que es deia “so-pa de granota”; ara bé, la carn de granota és la mar defina, i sobre tot l’anca, que és la part que té més carn.

Els ullals o pous particulars, en què naixia l’aigua fre-da, era la forma de tindre la beguda fresca. Lligaven ambcordells les botelles i les posaven dintre pel dematí pera tindre-les a l’hora de dinar fredes.

La carnera també feia la seva funció. Era una espè-cie de gàbia amb prestatges i amb tela mosquitera, per


la qual cosa no entraven insectes. Es penjava en un llocque tinguera ventilació i no hi poguera aplegar cap ani-mal. En ella posaven els embotits i la carn del dia.

Els diumen-ges, moltes fa-mílies agafavenels mitjans detransport (laPanderola ol’autobús) per apassar el dia almur, en com-panyia dels fa-miliars o amicsd’estiueig. Enaquestes oca-sions sempre esfeia una micade festa, i uns

dels motius era fer mantecao caser. El conflicte era quanhavien d’anar a la fàbrica de gel que estava al Grau, almateix carrer que l’església de Sant Pere i que comuni-cava la fàbrica amb l’avinguda del Port (hui en dia ja noexisteix). Els xiquets sempre remugaven quan havien defer la caminada a peu i carregats, per a portar mitja ba-rra de gel en un poal. Quan arribaven a l’alqueria, a cau-sa de la “rapidesa” en què feien el camí, ja s’havia fosla meitat de la mitja barra de gel. Els ingredients per afer el mantecao eren llet, ous, sucre i canyella en rama.Es posava dins d’un cilindre de metall tapat amb una ta-padora d’ansa i, al voltant del cilindre, el gel trencat atrossos i ple de sal per damunt perquè no es fonguera

tan ràpid el gel. Amb tot això dins de la geladora, ca-lia donar mitges voltes de dreta a esquerra sense parar.Quan un es cansava, es posava un altre remenant el braçen un joc demonyica finsque, de tant entant, s’obria perveure si el man-tecao estava ge-lat i consistent.

En les festesde l’agost esposaven gallar-dets als empa-rrats de les al-queries, i escompraven co-ets de canya itronadors perals nanos. També es feien activitats per als xiquets: ca-rreres de sacs, trencaperols i xocolatada. Era costum,aleshores, formar parelles amb un mocador lligat alcap que tapava els ulls a cadascun. Asseguts a la tau-la un davant de l’altre, un dels dos mullava un tros depa en un tassó de xocolate, i havia de posar-lo a laboca del company, si podia encertar-li. Li posava to-ta la cara plena de xocolate, el que més trossos de paes menjava en un cert temps era el guanyador.

La nit abans de la Mare de Déu d’agost (15 d’agost)es treien taules i cadires de tot el veïnat, cadascú por-tava el seu sopar i la beguda, després se’l repartien en-tre tots, fins que es feien les tantes de la nit, xerrant i

83

contant acudits. A l’endemà pel matí es feia un esmor-zar de sardina de bota, pebrera i abadejo fregit amb unabona ensalada de tomata i ceba del terreny, per a beu-re un barral de vi amb llimonada. A tot això, quan aca-baven d’esmorzar, es recollien les pitjors peces de ro-bes d’home i dona, fent-les omplir de palla i herba secaper plantar a Vicentet i Vicenteta, davant una mun-tanya de coses per a cremar.

Després era quasi obligat que per a dinar hi hague-ra paella “arròs en pato”. Els compraven ben menuts, almes de juny, al mercat per a criar-los en les mateixes sé-quies. Posant uns parapets perquè no escaparen, i en-tre el llim que es criava a la séquia i quatre rosegons depa, que sobrava, mullat amb aigua, als dos mesos llargses feien grans per a menjar-se’ls.

Al dia següent era sant Roc, (16 d’agost): en

aquella època era festa nacional, per-què ho manaven els cànons. Aquest diaper la vesprada era fàcil veure globusde paper pel cel, passejant-se per totala partida d’Almalafa. Quan baixavad’altura, sempre veies que anava algungrup de xiquets dar-rere d’ell per veu-re on queia, i agafar-lo, abans que escremara per a tornar-lo a encendre, illançar-lo cap al cel altra vegada. Eratant el recel per agafar-lo, que quan s’-havia de creuar alguna séquia, hi ha-via el perill de perdre el calçat dins delfang de la séquia quan la saltaven ifeien curt el salt. Quan es feia de nit,cara la nit es veien per tot el voltant fo-

gueres enceses il·luminant la nit amb el seu res-plendor.

Al dia següent de sant Roc, era dia laboral i hi havia


una frase feta per als malfeiners que no anaven a tre-ballar que era “l’agost, Sant Roc i el gos”.

Caçar pixavins era divertit, avui en dia es gairebé im-possible perquè no hi ha, a causa de les fumigacionsque fan per als mosquits amb les avionetes. El lloc pre-ferit era el fil de punxar, on el pixaví s’aturava i per da-rrere li agafaven la cua, immediatament es doblegava iels mossegava el dit.

Les séquies eren netes, l’aigua corria clara i transpa-rent, no s’utilitzaven detergents ni es tiraven porqueries,brutícies, ni desaigües dels comuns, el màxim que tira-ven era quan escuraven amb terreta a la vorera de la sé-quia. A causa de tot això es criaven peixos, anguiles finsi tot gambetes menudes. Quan hi havia alguna séquiaamb molta quantitat de peixos i anguiles, el veïnat delvoltant quedava un cap de setmana, per a posar uns gàn-guils al final dels dos extrems de la sèquia lligats a unescanyes clavades en el fang. Es formava una filera de per-sones dins la séquia que caminava d’un extrem a l’al-tre, empentant els peixos per a que entraren dins delsgànguils. Quan de vegades volia algun peix creuar-seper les cames de la barrera humana, amb les mans dinsde l’aigua l’agafaven i el tiraven fora de la séquia. Des-prés es repartien la pesquera entre tots els que haviencol·laborat.

Què, piquen? No és el mal que piquen, és el desfi-ci que donen. Eixa era la pregunta que es deia quan allà

entre dos clarors, el sol ja s’havia amagat, començavala claror de la lluna, apareixien els temibles mosquits.Aleshores era quan dins d’un poal de llauna es feia unaxicoteta foguera, i damunt es posava herba tendra per afer fum. Sempre estava prop de l’emparrat, que era ellloc on se sopava. En aquella època hi havia uns mistosque no feien flama i soltaven un fumet. Solien encen-dre’ls dins de l’alqueria, tota tancada, un hora abans degitar-se per si havia entrat algun mosquit. Abans de gi-tar-se, obrien les finestres per a ventilar l’habitatge. Al-guns extremats, quan sopaven a l’emparrat deien -huivan terrers. I es posaven un sac de tela a les cames finsla cintura. I seien davant la taula per evitar així les pi-cades dels mosquits a les cames i als garrons que és lazona on més molèsties i coentor dóna.

Quan aplegava l’última setmana d’agost, a vegades,solia fer un canvi d’oratge amb pluges i tronades fortes,el que avui en dia té el nom de gota freda. Si ocorria aquestfenomen, la gent era bastant poruga, per la situació enquè es trobaven, ja que les alqueries no reunien les con-dicions per aguantar una trompada d’aigua enmig delcamp i amb les séquies pujant el nivell. Ja que amb latempesta, la mar s’embolicava i no deixava que desem-bocara tota la pluja. Si el temps no canviava en dos o tresdies, la majoria de la gent abandonava el lloc d’estiueigi tornava definitivament a la ciutat, fins l’estiu següent.

85

stic convençut que la paraula “costo” no els diures als mariners de mitjana edat del Grau, nitampoc als armadors més jòvens. Podem dir

que ja ha passat a la història o, millor encara, que hadesaparegut per complet del vocabulari actual dels pes-cadors grauers.

Fa dècades, però, va ser un mot molt comú que feiareferència a tot allò necessari per a la cuina, és a dir elsqueviures, el recapte de les barques de pesca del Grau,majorment les d’arrossegament, tant en temps de les bar-ques de vela com en el dels primers motors. Cal teniren compte que en la primera meitat del segle XX, la cui-na era tan important a bord com les xarxes o el peix, per-què les barques que pescaven al bou es passaven méstemps en alta mar que al port, a causa de les habitualscalmes en el cas de les veles o a les llarguíssimes jorna-des de pesca quan ja hi havia motors. Nos’havien instaurat encara els costums mo-derns d’horaris fixos i reduïts. Eren tempsde pescar dia i nit, sense parar, si les con-dicions meteorològiques ho permetien.

D’entre els mariners de la tripulació esdesignava un perquè es fera càrrec de lacuina i immediatament era conegut a bordcom el cuiner. Això era així de senzill per-què aleshores tot mariner pescador eracapaç de condimentar el peix perquè ha-via navegat i pescat de “xiquet”. Cal dir

també que a les barques de pesca tots els menjars, inclòsel desdejuni, eren a base de peix.

La cuina estava situada en el mateix compartimenton hi havien els catres que feien servir els mariners perdormir, és a dir sota coberta, perquè en les barques depesca de vela llatina qualsevol obstacle que hi hagueraa la coberta dificultava el maneig de la vela. Eren cuinesmolt limitades, lògicament, que es componien d’un for-net fet d’algun poal vell que funcionava amb carbó ve-getal, un caixó de fusta per a les creïlles i les cebes i unaltre per al calder i altres atuells, això era tot.

Quan per raons òbvies el cuiner deixava la cuina, im-mediatament un altre tripulant ocupava el seu lloc, es feiacàrrec de “les estrasses”que eren trossos de tela basta quehavien eixit d’alguna vella vela en desús i que lligadesamb un cordell lladrós es penjava al coll el cuiner per tin-

87

“El costo”“El costo”Miguel Senent Lluart

EE

Quan brama la mar, no vages a pescar

dre-les sempre a mà i no cremar-se quan s’agafava el cal-der calent.. Les estrasses eren el símbol exterior del cà-rrec. Quan els mariners no estaven satisfets del cuiner quen’hi havia solien dir-li a un altre: –“Xa! per què no aga-rres tu les estrasses, a vore si canvia la cosa!”

Quan es pescava a vela, que era quan més arreladaestava la paraula “costo” no es presentaven més despe-ses a pagar per la tripulació en “la contà”, l’ajust decomptes setmanal o quinzenal, que la tenda, o siga el“costo”, sense oblidar el vi i el pa, que eren el princi-pal consum que la marineria pagava a mitges amb l’ar-mador. La il·luminació, tant la de coberta com la de baixdel pallet també anava inclosa al “costo”, ja que caliacomprar a les botigues de queviures oli d’oliva pels llu-meners al lloc de dormir i candeles de cera pels fa-nals de lluna i vidre de la il·luminació de coberta.

De fer el “costo” s’encarregaven a més del cuiner,el xiquet ( en algunes barques n’anaven dos ) que no fi-

guraven sobre el paper, perquè no tenien l’edat peranar embarcats. Aquells xiquets de les barques devela amb tants mariners, no feien la funció de ma-riners, ni de pescadors sinò, sobretot, la d’ajudantdel cuiner: netejaven el peix per fer el ranxo –elspescadors del Grau als menjar fets a les barques sem-pre els hem dit ranxo– també netejaven els atuellsdel ranxo, encenien el foc de carbó amb les teies ifeien algun que altre encàrrec dels mariners quanno hi havia massa treball a la cuina i poques cosesmés. Mentrestant creixien i es familiaritzaven ambles coses bones i les coses roïnes i forjaven el seucaràcter d’autèntics mariners. Eren xiquets que demajors no sabrien llegir, però coneixerien la mar i

la pesca com autèntics llops de mar, com se sol dir.Jo sempre he dit que un mariner que no s’haja em-

barcat de xiquet als nou o deu anys, mai no arribarà aser un autèntic mariner, un pescador com cal, encaraque tinga estudis de batxillerat, per exemple. Conecmolts bons mariners que, amb els seus estudis, domi-nen tota classe d’aparells nàutics i que s’han embarcatja fets uns hòmens, sense haver fet les funcions de xi-quet, que coneixen bé l’ofici de pescador, però als quisempre se’ls nota la falta de base en algun detall que alsqui hem anat de xiquet no ens passa desapercebut, perexemple molts d’ells no saben fer ni un senzill suquetde morralla o, emparats en la gran eficàcia dels modernsaparells nàutics que pràcticament els ho donen ja totfet, són incapaços de situar-se pel simpàtic i familiar mè-tode de les senyes, que sempre va ser admirat pels pro-fans al món de la mar. Al respecte cal dir que els mari-ners d’abans acceptem a contracor i molt de mala gana


el progrès, potser perquè no sabem fer servir aquestsnous aparells de tecnologia cada cop més avançada.

Així és que els xiquets apreníem més prompte a cui-nar el peix que els quefers i els rudiments de l’ofici demariner, perquè les coses que s’aprenen a la infànciamai no s’obliden. Jo encara recorde que quan en unabarca no hi havia cap xiquet, la tripulació s’afanyava atrobar-ne. Buscaven d’entre les famílies del Grau algu-na on n’hi haguera un, encara que no tinguera més devuit o nou anys. Com ja he escrit es tractava al princi-pi d’ajudar el cuiner i poca cosa més. A poc a poc ani-ria aprenent l’ofici de mariner i el maneig de les veles.A canvi li prometien al pare que li donarien un quar-tó, ja que el sou era cosa de la tripulació i no de l’ar-mador. A mesura que passaven els anys la mateixa tri-pulació li aniria apujant el salari: mitja part, tres quartonsi finalment la part, una vegada guanyada aquesta –ge-neralment quan elxiquet ja teniaquinze o setzeanys– hi havia elcostum que el parepersonalment, da-vant de tota la tri-pulació, li donavala primera cigarre-ta: ja podia fumaren la seua presèn-cia, encara que jafera temps que hofera d’amagat. Jaera un home!

Els cuiners de les barques, freqüentment, eren elsmariners d’edat més avançada, que ja en la seua rectafinal com a pescadors aconsellaven , amb humanitat itendresa, el xiquet com si del seu propi nét es tractara itractaven d’ensenyar-li tot el saber acumulat en la seuallarga experiència de pescador. Quasi sense adonar-seescrivien en la ment del xiquet com en un paper enblanc. Això puc dir-ho categòricament perquè ho vaigviure personalment. Recorde perfectament aquells ma-riners descalços que ens corregien i una frase d’un d’ells:–“Algun dia t’enrecordaràs del tio Gabrielet i reconei-xeràs que tot el que et dic és pel teu bé” I així ha estat.Avui ja en la meua senectud recorde i valore molt mésaquells consells que, en el seu dia, em van donar aquellshòmens analfabets, però savis pescadors, que tots elsmoderns i efectius aparells nàutics.

Si del “costo” s’encarregava el cuiner amb l’ajuda delxiquet hi havia altresdos càrrecs a bordrelacionats amb l’a-limentació i tan im-portants com aquell.Eren el de vinater iel de panader.

Del vi, que es-tava dins d’una gar-rafa d’una arrova(dotze litres ), s’en-carregava sempreun mariner jove. Lagarrafa es guardavabaix de la proa, en

89

el “ranxo”, lloc on estaven els catres que per dormires feien els propis mariners amb trossos de xarxes ve-lles. S’agafava alguna antena trencada de les veles –abansera molt freqüent trobar-ne al Port, ara és quasi impos-sible– i es tallava d’acord amb les mesures dels dos mam-paros, el de proa i el de popa dels “ranxo”. Després espassaven les malles de la xarxa pel pal de l’antena i lamateixa xarxa s’enganxava per l’altre costat a uns claus,clavats a posta en el jaient de la barca, de forma quequedava la xarxa horitzontal, per fer de somier. Damuntla xarxa, entre l’antena i el jaient, s’estenia un tros devela vella o, en el millor dels casos, una màrfega de fu-lles de panís i així es dormia , si hi havia temps, perquèhi ha un refrany que diu: “ El mariner i el soldat cal quetinguen el son avançat” I allí, a la barra d’algun catre,estava sempre la garrafa de vi, lligada amb un cordell,perquè no caiguera en algun dels cops de mar, que al-gunes vegades baixava el nivell més del compte, sensecap justificació, cosa que provocava petites discussions

entre la marineria. El vinater tenia autorització per om-plir la garrafa a la taverna que ell volguera, que nor-malment era la d’algun amic.

El “panader” –l’encarregat del pa a la barca– no era,com el vinater, per força un mariner jove. El pa, assao-nat i blanquíssim, es guardava en un sac de cànem, delsmateixos que es feien servir per l’arròs, al carote– llocmés extrem de la proa, tant de la coberta com del “ran-xo” Eren fogasses grans que els panaders feien espe-cialment per a les barques. El forn era triat pel “pana-der” en funció de criteris d’amistat generalment.

En els dos casos, el pa i el vi, canviaven, generalment,de proveïdor si canviaven els comissionats, és a dir el “pa-nader” o el “vinater”, cosa que no passava amb el “costo”,que sempre es feia en la mateixa botiga, per manament del’armador, encara que es canviara de cuiner a bord.

Avui, després de passar tants anys, quan aquestscostums ja no existeixen, veig, o millor, llig en la meuament, perquè ho porte escrit per aquells bonassos llops

de mar, un dissabte per la vesprada a un vell i en-corbat pescador descalç i encara amb la roba dexorrar, això és amb samarra blava apedaçada, pan-talons de groc baieta i barba d’una setmana, ambuna panera de les de netejar el peix, acompanyatamb un xicot pegat a ell, com inseparable satèl·lit,que es creuen amb un jove mariner, amb una grei-xosa garrafa al muscle, que ix del Port i s’adreça auna taverna per aconseguir el vi que beuran en lafeina. Veig un mariner carregat amb un sac ple defogasses que entra al Port. Veig el passat que vaser meu, que va ser la meua infantesa, la meua jo-ventut, la meua vida.


s desperta amb el cos adolorit i el cap ple depreguntes sense resposta. No ha descansat. Fapocs dies que la seua vida, metòdica, rutinària,

ha experimentat sensacions que s’amagaven somortesen els viaranys del cervell i el porten als llunyans anysde la joventut; sensacions que el trasbalsen, que li re-giren els budells, que amaren de suor gelada el seu frontsolcat d’arrugues i pel toll eixut de la memòria li portendesconsol i espant. Definitivament la por s’ha instal·latal cos de Lluís Grau Marjal.

Desdejuna, sense ganes, un suc de taronja i unes po-ques galetes. Mai no ha estat un golafre i ara, que ja haentrat en la seixantena, la frugalitat és la norma en laseua dieta. Fa més de vint anys que cuina ell, des dela mort de la Maria, l’única muller que va tenir, queno l’única dona que va estimar. Abans va estar na Mar-galida, bruna, dolça i valenta. Na Margalida, que va vin-dre de ses Illes, amb el pare vidu que treballava, en uncàrrec directiu important, en una empresa de fertilit-zants acabada d’instal·lar al Grau. Na Margalida queli va donar la vida, quan els seus ulls es van creuar a cal’Enric i li la va llevar en aquella malaurada nit de SantJoan, al Molí la Font, feia més de trenta anys.

Per la finestra de la cuina el dia anuncia sol –sol degener, sol d’hivern– i el cel blavíssim s’instal·la a la partsuperior del quadre que pinten els seus ulls cansats i es-glaiats. Lentament abaixa la mirada i recorre el paisat-ge conegut, el paisatge quaternari de sediments al·lu-

vials, argilós i fèrtil, el paisatge de verds que dibuixael mar de cítrics i d’hortalisses de la Plana. Una exten-sa taca verda que trenquen centenars de puntets blancs,com illes petites, ben a prop les unes de les altres: lesalqueries xicotetes, reconvertides ara en cases de sego-na residència, amb un greu problema de legalització id’ordenació urbana. Tant se li’n dóna, però, a ell la mar-jaleria i tota la seua problemàtica en aquest divendresfred, de negres presagis i venes curulles de sang gela-da, bombejada per un cor envellit assetjat per la covar-dia i els remordiments.

Fa dies que els llums de l’escala s’han fos i ningú nos’ha preocupat de canviar les bombetes. La penombra lifa baixar apressadament els esglaons que condueixen algaratge. Nota els batecs del cor cada cop més accele-

91

De pors i de porcsDe pors i de porcsJosep Miquel Carceller Dols

EE

Ram

ón L

ozan

o

Agulletes tapadetes, aigua a tonelladetes

rats. El calfred que li recorre el cos no sap si atribuir-loa la maneta de la porta de l’entrada, metàl·lica i freda, oa la por que l’acompanya allà on va, la por que maste-ga, que respira, que l’ofega. Les seues passes sonen mésfortes que mai. Els sons són els de sempre: l’aigua perles canonades, la porta que es tanca i grinyola, el cotxeque arrenca fatigosament, els plors o les rialles d’un in-fant... però hui sembla que els escolte per primera ve-gada i que, en qualsevol moment, els malsons de les da-rreres nits es faran realitat. Gira el cap i la seua ombraallargassada és l´únic senyal de presència humana quehi veu. No es tranquil·litza, però, i avança cap el cotxeràpidament. El comandament d’obertura a distància nofunciona, fica la clau al pany, els nervis el fan més sa-pastre del que hi és habitualment, solta uns quants re-necs i els segons que necessita per obrir se li fan eterns.Seu i, malgrat el fred, gotes de suor regalimen pel seufront i amaren les celles blanquinoses que s’aixequencauteloses. Quan ja té la clau al contacte, la mà no fa elgir mecànic, instantani, repetit milers de vegades, queengega el motor: un pensament sobtat el paralitza. Obrila porta, ix del cotxe i s’ajup. Inspecciona els baixos del’automòbil i l’únic que hi troba és un tub d’escapamentque demana urgentment una jubilació prematura. Tornaa maleir, però es calma una mica: no hi ha rastre de capexplosiu. S’aixeca amb les mans brutes i la sensació quecamina decididament cap a la paranoia.

Els carrers de Castelló estan plens a vessar de vehi-cles uns minuts abans de les nou. A la ràdio anuncien larenúncia del bisbe de Donostia i escolta com polítics na-cionalistes espanyols, opinadors i contertulians que detot saben, de tot entenen, blasmen la seua persona i la

seua línia pastoral. Canvia d’emissora, prem el botó nú-mero 6, on té seleccionada una que programa músicaclàssica les vint-i-quatre hores del dia. Ja té el cor prouaccelerat per escoltar segons quines coses, segons quinspersonatges d’audiència milionària, influència medià-tica i discurs monòton, buit, prepotent, fatxenda, ple deverí i tòpics reaccionaris disfressats de modernitat. Pelsaltaveus li arriba l’allegro amb el qual comença el segonpoema simfònic de “ La meua pàtria “ del compositortxec Bedrik Smetana. Les flautes, els clarinets, els vio-loncels recreen les fonts del Moldava i, finalment, elsviolins agafen el protagonisme i entonen el tema prin-cipal en una melodia especialment inspirada que, de se-guida, troba l’acompanyament de les fustes i les trom-pes, per configurar un delicat i somniador relat tallat perla percussió i els metalls que anuncien la caceria en elbosc –la gossada i els crit dels seus amos– Per uns ins-tants el nerviosisme i la por desapareixen i s’impregnade la música nacionalista bohèmia-txeca d’aquell filld’un mestre cerveser de llengua alemanya; de la músi-ca d’aquell compositor que va aprendre el txec ja pas-sats llargament els vint anys; de la música d’aquell ho-me, mort de sífilis, amb seixanta anys acabats de complir,sense haver vist convertida en realitat la independèn-cia política txeca que ell desitjava i que no s’esdevindriafins més de trenta anys després, en desintegrar-se l’im-peri austro-húngar just acabada la 1ª Guerra Mundial.

“La meua pàtria”! Ahir havia escoltat un dels ma-naires del Regne condemnar els nacionalistes i elogiarels patriotes. Aquells els dolents, els dimonis, aquests elsbons, els tolerants, els solidaris, els demòcrates. Què fà-cil és, pensa, prostituir les paraules i oblidar els diccio-


naris! I què fàcil és desvirtuar la història i aplicar esca-les geogràfiques divergents a conceptes com patria o na-ció! L’escola, reflexiona, no hi és aliena! El senyor mi-nistre invoca la força, invoca l’exèrcit com a garantia dela unitat territorial d’Espanya. És la tàctica de la por, pen-sa, la por a la llibertat, la por que paralitza i la que for-ma part d’una cultura antiga que té clar que, si cal, qual-sevol cosa val per evitar el trencament de la bíblica unitatimperial. La pàtria de Smetana era Txèquia i la d’ell, qui-na és la d’ell? Recorda les paraules de Pla: “La meua pà-tria és allí on dic bon dia al matí i em contesten: bondia!” Sempre ha estat d’acord amb l’escriptor de Pala-frugell. La nacionalitat, la pàtria, és la llengua. Almenysen el cas de la nostra, perseguida i menyspreada, pensa,mentre el cotxe avança pel camí Vell del Mar i deixa ala dreta l’ermita de Sant Isidre. Repetix la nostra en veu

alta i esbossa un somriure que és tan sols una ganyotade fàstic . Quantes vegades ha emprat aquesta expressióper referir-se al català i així no provocar rebuig, no atiarel conflicte, no perdre energies argumentant l’evidènciadavant de la ignorància i de la mala fe! Quantes renún-cies! Quanta mediocritat! Ja li està bé la mediocritat, en-tén que és inherent a l’espècie humana, però el seu po-ble –torna a dibuixar un somriure escèptic– no en mereixtanta. Quanta covardia! I per a què? De què li ha servita ell, que se sent vell, sense il·lusions i abandonat, sen-se cap de les dones que va estimar, sense cap dels amicsque va trair? I ara, amenaçat i espantat, el passat, des-prés de més de trenta anys, torna per destruir-li en unssegons la negra crostra d’oblit i de cinisme amb la quehavia intentat sepultar, amb relatiu èxit, l’immens fàsticque havia sentit per ell mateix.

Torna en els pocs segons que va tardar en llegir lespoques línies del missatge que va rebre a la seua adreçaelectrònica feia quinze dies, unes hores abans d’iniciar-se aquell any 2000 tan comercialment lloat. Despréscada quatre dies, quan la nit finia, un e-mail més, finsun total de quatre ja. Tots ells curts, i cada cop més ame-naçants i taxatius en les demandes.

A la ràdio la corda de l’orquestra evoca un ambientcamperol, bucòlic i uns segons més tard es fa sentir la fus-ta i, de nou, sempre li passa quan escolta aquest fragment,s’imagina el món màgic i impossible de l’espiritualitat mésbella. Quan sonen els arpegis de les dues flautes, el cot-xe arriba ja a l’escola i Lluís Grau Marjal, el senyor direc-tor, respira a fons i es pregunta de què té por. De morir –escontesta. “De què em maten”– diu en veu alta, i, mentreaparca, pensa si realment té algun sentit viure com ha vis-

93

cut, sense deixar que la seua consciència li marcara el ca-mí. El camí que l’hauria fet feliç i no aquell que l’ha fetrespectable... Respectable! Torna a sorprendre’s per par-lar soles en veu alta i novament els seus llavis exhalen unsospir de fàstic. Tants anys de don Lluís, després Lluís sen-se el don, i de respectabilitat, sense amor i sense tindre elrespecte que més li ha d’importar a una persona: el res-pecte a si mateix. De sobte recorda una pregunta d’algúben desenganyat: Hi ha vida abans de la mort? Li va fergràcia quan la va llegir, pel canvi del després habitual perl’aparentment absurd abans. Ja aleshores, es va qüestio-nar si ell realment n’havia tingut, perquè la vida haviade ser molt més que viure, menjar, fornicar, treballar i guan-yar prestigi entre els conciutadans.

Ha conduït mecànicament, d’esma, pel mateix re-corregut que porta fent des d’aquell 1 de setembre de1966, quan va prendre possessió de la seua plaça demestre, per oposició, de l’escola pública, aleshores es-cola nacional Illes –aleshores Islas– Columbretes. El re-llotge indica que falten cinc minuts per les nou i el termò-metre marca només 2º C. per damunt del zero. Apagael contacte, però deixa encesa uns segons encara la rà-dio, per escoltar el rallentando amb el qual els violinsde la Filhàrmonica de Berlín tanquen tan suaument elpoema simfònic sobre el Moldava, el riu de Praga, afluentde l’Elba, i els dos forts acords de tota l’orquestra en lacadència final. Es troba millor, ha tingut sort que justa-ment avui s’incloguera aquesta peça en la programaciód’aquella cadena pública de Ràdio Nacional d’Espan-ya-Ràdio Clàssica. Torna a somriure, ara amb més ga-nes. Decididament viu immers en la contradicció con-tínua: una de les emissores que més li agrada porta un

nom que xoca frontalment amb la seua ideologia na-cional. Ho pensa mentre agafa l’abric, la bufanda, elbarret que fa uns anys que porta per substituir els ca-bells perduts i la cartera de pell tan cara, de disseny ita-lià, que li van regalar, entre altres moltes coses, quan vaacomplir el vintè aniversari de director del col·legi, enaquell sopar-homenatge multitudinari que li va oferir to-ta la comunitat escolar.

Puja per les escales i entra al gran vestíbul on jas’han format uns quants grupets de mestres. Saluda i litornen la salutació amb cordialitat. Tothom l’estima i elrespecta en aquell petit món al qual ha dedicat vint-i-quatre hores del dia, any rere any, des de fa tant, per pur


egoisme, per pura covardia. En el treball ha cercatl’oblit, l’antídot pel verí que li rosega les entranyes i liompli la gola de gust de bilis quan hi pensa. I no volpensar: treballa, llegeix, organitza, telefona, es reuneix,innova, dinamitza, controla, anima, escriu, demana, exi-geix, es fa imprescindible, publica articles, llibres detext, teoritza, es doctora, aconsella, predica, té algunaesporàdica relació –res, només sexe– amb alguna com-panya, potencia el valencià, defensa on cal l’escola pú-blica, és model pel progressisme i pels moviments derenovació pedagògica, parla, protesta, reclama, riu. Mi-lers de dies pensant per no pensar en aquell dia.

Se li acosta la cap d’Estudis, Lluïsa –Lluís i Lluïsa, totde brometes feia l’alumnat per la coincidència– i li pre-gunta si ja s’ha assabentat de la mort d’Enric Valor. No,no ho sabia. Coneixia, clar que sí, que el seu estat desalut s’havia malmés molt en els darrers anys. L’haviaconegut personalment en alguns actes li-teraris i en altres de caire reivindicatiu i cí-vic i podia donar testimoniatge de la seuaafabilitat i bonhomia, de la seua conversarica, intel·ligent, tan amena. Lluïsa li diuque ha organitzat a correcuita un acte a labiblioteca: mestres, xiquetes i xiquets delsdiferents nivells d’infantil i de primària lle-girien alguna de les bellíssimes rondallesrecreades, literaturalitzades i salvades pelsenyor de Castalla. Li sembla bé, com po-dia ser d’una altra manera?

Entra al despatx i engega l’ordinador.Li ha costat però, darrerament, sembla queen la seua relació d’amor i d’odi comença

a guanyar el primer sentiment. Ja no demana auxili tansovint, ja comença a traure-li l’entrellat a tot l’embolicinformàtic. Clica dues vegades on correspon, teclejala clau secreta i espera. Mira per la finestra i el port pes-quer se li presenta, multicolor, com una aquarel·la pen-jada a la paret. Una aquarel·la canviant, de tonalitatsvives i olor a mar i peix, a gas-oil i esforç. Una aqua-rel·la que parla valencià, andalús, basc, berber i àraben una babel que es fa pentecosta i que és entesa iconcòrdia, però, n’està convençut, encara no el mes-tissatge integrador que estima la diversitat, que respec-ta la diferència , que reivindica la pluralitat, que defensala cultura del país.

Un camió de gran tonatge irromp en l’aquarel·la me-tafòrica que li ha fet oblidar l’ordinador i el seu camí lent,però tenaç. Decididament els accessos continuen sentun nyap que no sembla tenir perspectives de solució ra-

95

cional i lògica i aquesta evidència fa que el seu cervelltorne al jo, a l’angoixa que li provoca el record ama-gat, si més no difuminat, tants anys per una activitat frenè-tica –ciment balsàmic per sepultar l’horror– que li ha do-nat honors i fama i ha sumat esforços en la lluita tan difícilper les llibertats. Des de fa uns dies associa l’angoixaamb el correu electrònic de l’ordinador. Un senzill mo-viment del coll i unes poques passes li canvien paisatgei estat d’ànim. Seu davant l’ordinador i consulta la in-formació que li proporciona les http://www...es o .comde diferents periòdics i setmanaris. A la pantalla com-prova que hi ha bastant coicidència en els temes i va-riació en els adjectius, les valoracions i les interpreta-cions en funció de la ideologia i els interessos de lesempresses editores. Van succeint-se fotos, titulars i in-formacions sobre Pinochet, el jutge Garzon i el ministrebritànic Jack Straw que ha denegat l’extradició a Espa-nya del dictador xilè. Sobre el bisbe Setién i la seua re-núncia. Sobre la Telefónica i les seues operacions de bor-sa. I finalment troba la notícia que cercava: la mort d’EnricValor. Llegeix apressats i emocionats articles que el qua-lifiquen de senyor, de símbol de dignitat cívica i mestrede llengua, de rondallista universal, de mestre, de ciu-tadà i escriptor de vida plena, compromesa i creativaamb una obra literària acabada, sòlida, ben construï-da, que forma part de l’imaginari col·lectiu dels valen-cians. Articles i editorials que qualifiquen de mesquinal’actitud envers ell dels qui ens governen, per haver co-més el pecat de ser valencià nacionalista i d’esquerres.No pot seguir, però, el reclamen a la biblioteca. Volenque ell comence la marató de lectura de textos d’aquellhome de cos magre i estirat:

“Això va anar i era un cas que va passar en la vila dePenàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert.

( ... )unes dones matineres l’havien trobada feta un gel,

mig colgada en la neu, a la vora del safareig de la font.”Llegeix la rondalla més curta de les trenta-sis, “I quei-

xalets també!” i ho fa, com sempre que llegeix a la mai-nada , posant l’ànima, procurant vestir les paraules del’alè que afegix a la tècnica, a l’entonació i a la modu-lació idònies, el no-sap-què que emociona, que impacta,que atrau l’atenció i il·lumina els ulls amb la guspira del’interès, de la sorpresa i del plaer. Durant la lectura,però, cavil·la que ell podria escriure una rondalla quecomençara i que acabara quasi igual:

“ Això va anar i era un cas que va passar al terme deCastelló. Un cas gros i esgarrifador, per cert.

( ... )... uns llauradors matiners l’havien trobada feta una

nina desmanyegada, ofegada a la bassa que hi ha a lavora del Molí de la Font”

Se’n torna al despatx, després d’haver acabat la seuaintervenció amb paraules que han glossat la figura ex-traodinària d’Enric Valor, l’home ric en valor –en quasitotes les accepcions del terme– com l’havia definit al-gú feia tres anys en una de les festes per la llengua, laque s’havia fet a Benicàssim i a la qual havia acudit l’es-cola, junt amb moltes altres de la comarca. Les festesper la llengua, pensa, mentre puja les escales fatigosa-ment, que no compten amb la presència ni el recolza-ment de les autoritats de dretes que, en democràcia, ensgovernen i, en democràcia, en la seua sectària idea dedemocràcia, ens neguen el pa, la sal i les subvencions


públiques. La no presència, la lamentable absència, que,ha llegit per internet fa uns minuts, s’ha repetit ara en lamort d’un intel·lectual , que en vida va patir el refúsd’una part de la societat i va ser considerat, senzilla-ment, vergonyosament, miserablement, un enemic.

Seu a la butaca del despatx i es posa els dits a les tem-ples en un gest habitual en ell. És conscient que l’abal-timent ha substituït la por malaltissa a morir del matí.Sempre ha estat un home –un home?– ple de pors i, mal-grat el seu posat tranquil i serè, d’inseguretats i vacil·la-cions. Por a decebre, por a no donar la talla, por a pren-dre decisions i equivocar-se, por a mirar-se a l’espill màgicque sempre diu la veritat i arrenca la roba que amaga lesvergonyes i ensenya les misèries, por al dolor físic, pora demostrar feblesa i covardia, por a estar enmig del con-flicte i haver de resoldre’l. Se’n fa creus de com eixe còc-tel de pors no el defineix en l’opinió que d’ell tenen elsaltres, de com ha aconseguit dissimular les seues inca-pacitats, de com se li reconeix un valor que de cap ma-nera, n’està convençut, té, de com els ha enganyat a tots!A tots? Almenys hi ha un o una que sap que és un fal-sari, que és un home sense honor, que ha volgut redimir-se, no per la denúncia i l’assumpció de la responsabili-tat, sinò per la lluita a favor d’un món més just presiditper la pau, la fraternitat o la tendresa, a favor d’un mónque sap impossible, d’un món d’alfabetitzats i de res-pecte als drets individuals i col·lectius. N’és conscientque la tria sols s’explica perquè aquelles pors acom-panyaven els globus blancs i els rojos per tot el seu co-rrent sanguini des de molt abans d’aquelles nits.

Hipòcrita, porc, covard, mentider, fill de puta, cínic,assassí o criminal eren alguns dels qualificatius que

aquest un o una li havia dedicat en el seu primer mis-satge electrònic. En el segon se li anunciava que aviatper tota la xarxa s’explicaria qui era de veritat el res-pectable senyor director, Lluís Grau Marjal. Qui eraaquell paradigma de l’honestedat, que havia contami-nat tota la seua vida futura amb aquell acte vil i covard.

Tanca els ulls i recorda una mitjanit de meitat de ju-liol. Se’n va a un dels primers anys seixanta, acabat dellicenciar-se doblement, en història antiga a la Univer-sitat de València i en soldadet espanyol, soldadet va-lent –“el valor se le supone”– Aquell coronel, o generalo brigada xusquero, que li va signar aquella llibretetablanca no en sabia res d’ell, ni de cap d’aquells milersde jòvens uniformats, rapats, obligats per llei a servir ala pàtria de nació castellana-unidad-de destino-en lo uni-versal. No havia sabut, ni ell, ni el seu servei de confi-dents que a aquell jove mestre llicenciat li mancava elvalor de ser un home, no entés com el mascle tòpic itípic dels acudits, les barres de bar i la quotidianitat prò-pia d’una societat educada en el feixisme i la discrimi-nació, sinò com l’ésser humà, la persona, que aspira ala seua quota de felicitat i de llibertat, i ho fa amb la co-herència de qui, sabent-se membre d’un planeta on ca-da ésser viu té dret a la seua pròpia quota, viu per ga-rantir totes i cadascuna d’elles instal·lat en el respecte ila generositat.

No havien sabut aquells militars que l’egoisme i totel reguitzell de pors que havia mamat des de la infànciaes manifestava en situacions com la d’aquella nit de juny,quan després de deixar Maria, la núvia formal, a les deude la nit a casa, com manaven les convencions de l’èpo-ca, i el senyor pare d’ella, va anar-se’n a la casa que ha-

97

via llogat Enric al Grau, al carrer Canalejas, quan haviatrobat feina de professor interí de llatí a l’Institut Ribalta.N’eren sis persones, convocades per veure una pel·lícu-la prohibida per la censura, de la que no recorda el títol,ni el tema, ni el missatge, ni el director, ni els protago-nistes. Sols recorda que na Margalida hi era i que ell n’es-tava enamorat i que ella, que el corresponia, no enteniaper què no li ho havia dit encara a la Maria. Sols recordaque, en acabar la projecció i les discussions metafísiques,socials i polítiques farcides de tòpics i vaguetats de pa su-cat amb oli, ben necessitades encara de lectures i expe-riències, la va portar, cap a la villa de Benicàssim, on vi-via amb el pare vidu, ric i “viatjat”, en el 600 de tercera oquarta mà que s’havia comprat amb l’ajuda del seu pare

–que no era vidu, ni ric, ni “viatjat”– i dels primers sousque havia guanyat fent de mestre en una acadèmia del ca-rrer d’Enmig. A meitat camí –nit de lluna plena, les duestocades– les hormones enamorades, les paraules tendres,les mans exploradores van aturar el vehicle i van iniciarel joc d’amar del que parlava Salvat-Papasseit quan elsegle XX era tan jove com ells. Carícies apressades, inex-pertes. Llavis humits, gemecs i la proposta d’ella: –“Lle-va’t la roba i ens banyarem”. Dubtes d’ell: –“Vols dir ?–“Clar que sí home, vinga no sigues gallina!”

La roba es va quedar junt a una duna mòbil –la cons-ciència ecològica n’era molt feble encara– i tots dos,nus, van córrer cap a la mar per preservar la intimitatdins de l’aigua. Els ulls de Na Margalida del color de lamel d’espígol, reien sempre que el mirava. N’estava ena-morada. Estaven enamorats, però ell ja estava infectatdel virus de totes les pors. Ella no! Era lliure i valenta,decidida i tenaç, salvatge i preciosa. Així la recorda. Ai-xí i jove, dolça, generosa, diferent.

Obri els ulls i d’un dels calaixos de la taula, al fons,trau un sobre que fa anys no toca. Dins hi ha una fotopetita i allí apareixen ells mirant l’objectiu de la cà-mera i amb un somriure congelat per la química i tras-passat al paper per anys i anys. La mira i ella el mira desdel fons del temps i ell torna a l’aigua de la Mediterrà-nia, abraçant Margalida –que l’acull– besant-la, respi-rant amb ella, mentre les mans de tots dos, amb la pun-ta dels dits extasiats, acaronaven la pell de l’altre i elsllavis febrils, embriagats d’amor, cercaven, bevien elsdolços ungüents de perfum dens i salobre, alimentavenla sensualitat, invocaven la vida. I de sobte la paràlisi,la por, el destrempament ferotge, l’excusa banal: –“Tinc


fred, eixim!”– Era la por a ser vist, a ser reconegut, a serdenunciat, a tenir antecedents penals per escàndol pú-blic i indecència i, així, perdre l’oportunitat de poderentrar a treballar en l’ensenyament públic, com teniaplanificat a curt termini. Era la por que s’imposava a l’a-mor, al plaer, al desig. Era l’egoisme, el seu interès, laconvenció, la feblesa, per damunt la descoberta, per da-munt la naturalesa, per damunt Margalida i els seus sen-timents. Era la manca de valor que l’havia acompan-yat des de sempre.

Sospira mentre guarda la foto al sobre i el torna a dei-xar al calaix, junt amb carpetes descolorides que con-serven vells documents que són història de l’escola. Ala pantalla de l’ordinador, d’un cel nuvolós, apareixen totde globus i d’entre ells selecciona el que porta a la cis-tella Microsoft Word. Per uns segons ha dubtat entre aquesto l’altre que té una mica més amunt i on es llegeix Nest-

cape, si el clicara s’introduiria dins la xarxa d’Internet ipodria conéixer els missatges rebuts. No gosa, però. Pre-ferix preparar el dossier sobre la festa de Sant Antoni ambel variat material que té a la carpeta. En té una per a ca-dascuna de les festes tradicionals susceptibles de ser ex-plicades i celebrades al col·legi, amb retalls de periò-dic, fotocòpies, il·lustracions i reculls de refranys, ditespopulars, cançons, receptes o embarbussaments. Co-mença a escriure sobre la pantalla blanca:

“Quan quasi tots els geners fa un fred que pela, unfred que gela la cua dels gossos i el nas dels humans iés normal que la neu blanquege el paisatge de l’interiorde les nostres comarques, un sant ve a escalfar l’am-bient gèlid, amb un complex ritual on el foc té una par-ticular funció. Sant Antoni Abat, dit també del porquet,abandona la seua llar celestial i visita els nostres pobles,amb llarga barba i encara més llarga capa, la nit del dès-set de gener, tot i que fa anys que els clavaris i majoralsque organitzen les santantonades s’han posat d’acordper establir un calendari que al llarg d’alguns caps desetmana permet a qui pot i vol assistir-hi a més d’una.

Deixa d’escriure i es grata la galta dreta, de lluny s’es-colten crits de mainada. Torna al teclat:

Quan el dia comença a allargar –“per Sant Antoni,un pas de dimoni”– aquesta festa ompli la nit de miste-ri i rebombori en una barreja de ritus ancestral antiquís-sims, anteriors al cristianisme –de culte a divinitats pas-torals que protegien el bestiar i de culte al foc que purificai mata el fred propi del solstici d’hivern– i de ritus méspropers en el temps: fogueres de molts diferents tipus ialçàries, cavalcades, “matxaes”, benedicció dels animalsdomèstics i de càrrega, coquetes, pastissos, tortell, di-

99

monis temptadors castigadors i castigats, rifa de porcs.El telèfon l’interromp. Des de la Inspecció li anuncien

l’arribada per a Infantil de dos germans, la família delsquals ve de Melilla. Anota les dades, tus, fulleja un llibresobre multiculturalitat que li ha deixat Lluïsa i torna al Sant.

I és que aquest Sant Antoni del porquet diu la con-talla que va fer vida d’eremita al desert de la Tebaida,allà a Egipte, fa molts i molts segles i va agafar una jus-ta fama d’home sant i miracler, de guaridor capaç d’acon-seguir la curació de malalties davant les quals altres sa-nadors de l’època es declaraven impotents. La seua fa-ma, malgrat l’absència de ràdios, televisions o xarxesinformàtiques, es va estendre per totes les terres cristia-nes que guaitaven a la Mediterrània i va arribar a l’oïdad’un personatge important de Barcelona ( poseu ací elnom del poble o ciutat que vulgueu ) que tenia una fi-lla malalta de mort i que va enviar missatgers cap aque-lles llunyanes terres del llevant per demanar-li la seuavinguda a Antoni, aleshores encara no declarat sant ofi-cialment perquè tot i viure en l’oració, la penitència,l’abstinència i la bondat i haver començat a fer tota me-na de miracles mèdics, el seu cos encara patia i gaudia–d’això sembla que poc– i la mort física encara nol’havia abraçat amb el seu negre mantell. L’eremita, pri-mer es va excusar i va assegurar que pregaria a Déu perla curació de la xiqueta, però finalment va ser conduïtmiraculosament damunt d’un nuvol i va arribar al lí-mit del temps per poder guarir la nena. Quan va iniciarla tornada, no havia eixit encara de la ciutat, se li va pre-sentar una truja amb un porquet que tenia la pota tren-cada i, com ja podeu suposar, en un tres i no res la po-ta va sanar i, des d’aleshores la iconografia del sant va

indissolublament associada a aquest animalet”.S’ha fet l’hora del pati i ho deixa allí, després conti-

nuarà. Entra a la sala de professors, això diu el rètol blaude lletres blanques, i hi troba moltes més professoresque professors, com no pot ser d’una altra manera sial claustre hi ha vint-i-tres dones i només quatre hò-mens, proporció que és freqüent a les escoles públiquesdel país. Fica deu duros a la màquina i prem el botó onposa “cortado”, primer ix el cafè, després la llet que da-rrerament ha millorat de sabor. S’ompli el gotet de plàs-tic de sucre i remena el líquid lentament, beu el primerglop, dolç i calent, massa calent, mentre escolta lesdiferents converses que es desenvolupen al voltant dela taula, sense seguir-ne cap en especial. Li torna el ne-guit, la cafeïna no li prova, ho sap i es fa per enèsimavegada el propòsit de fer-li el salt al cafè. Tanca els ullsi sospira, potser algú l’ajudarà per la via ràpida i benaviat! Nota com li toquen el muscle, és Lluïsa que li pre-gunta si es troba bé i, en rebre la contestació afirmati-va, li diu que el nota molt apagat i que cal que s’espa-vile que la vida són dos dies! Riu a carcallades, quasihistèricament i provoca un silenci expectant i l’estran-yesa de la cap d’Estudis que no entén on està l’acuditen la frase que acaba de pronunciar. Deixa de riure i faun gest com de disculpa, Lluïsa li recorda que han que-dat per demà a les set de la vesprada al bar Les Pla-nes, faran un berenar-sopar i acudiran als actes de SantAntoni que es faran al Grau. Assenteix amb el cap i tor-na a instal·lar-se en el silenci.

Quan toca el timbre torna al despatx. Aquest matí noha de donar cap classe, són hores dedicades a direcció.Damunt la taula té un centenar llarg d’impresos de sol·li-


citud de beques per llibres, els agafa i els repassa un perun. Sembla que tot és correcte. Una feina burocràticamés. Quan l’administració s’adonarà de la necessitatd’augmentar les plantilles de primària amb adminis-tratius? Ell, n’està segur, no ho veurà abans de jubilar-se i no ha acabat de fer-se a si mateix aquesta afirma-ció, quan ja li torna la rialla histèrica. Sona el telèfon iencara riu quan despenja l’auricular. De la Tinença d’Al-caldia demanen unes dades i uns papers que un altredia haguera portat el conserge, però avui, malgrat tot,decideix fer-ho ell, no sap ben bé el motiu. Vol eixir,passejar, caminar pel barri, amarar-se de mar.

Aprofita la passejada per entrar al Casal Jove i pre-guntar per Vicent, un dels responsables de l’Associa-ció Cultural La Barraca, parla uns minuts amb ell i li dó-

na un escrit que li van demanar per al proper númerode la seua revista, que serà un monogràfic sobre les es-coles públiques del Grau Quan ix, el sol ha tingut ja unsminuts més per escalfar l’ambient i les mans no neces-siten tan peremptòriament com al matí els guants. Unaombra es dibuixa en l’edifici de davant la plaça, aixecaels ulls i veu un dirigible publicitari que es passeja ma-jestuosament per tota la plana quaternària oberta al mari observa, com en una maqueta d’escala reduïda, els nu-clis urbans, les naus industrials, les instal·lacions por-tuàries, els nous espais d’aquest port centenari guanyatsper la convivència, la passejada i la contemplació, elPinar que enyora la mar, els espais del paisatge agraride citricultura intensiva de moltes parcel·les petites, tanrepartides com les participacions de la loteria de Nadal,

101

Ram

ón L

ozan

o

la marjal hortofrutícola farcida de polèmiques vivendesde segona residència, les infraestructures viàries mani-festament millorables. Veu l’obra de la natura i de la cul-tura, de la geologia i de l’home i de la dona. No veu,però, el dirigible, el procés que han seguit les transfor-macions seculars, la successió de conreus, la lluita con-tra la sequera estival, contra, paradoxalment, l’excedenthídric de les marjals litorals. No veu tampoc les caresde la gent, no escolta les converses, no sap res de lespors d’ell, de l’amenaça que patix, del càstig que se lianuncia i que comença a desitjar. No ha tingut mai elsomni recurrent, el malson esgarrifador d’estar en unglobus, de nit, entre núvols, enmig d’una boira densa isufocant i d’escoltar els motors d’un avió que s’apro-xima, sense saber per on, cada vegada més prop, méssorollós, més estrident, més espaordidor i terrible. I enuns segons que es fan eterns, l’angoixa màxima, el ter-ror més espantós, les ganes de llançar-se al buit, a lamort, al crit agònic, per tal de no patir l’horror de veu-re aparéixer la nau, el monstre devorador i infernal. Ésl’aparició sobtada la que l’espanta, més que no pas laconseqüència posterior, siga quina siga. És l’esgarrifançade l’aparició sorpresiva, inesperada, de la violència i l’a-gressivitat, que, de sempre que té records, li ha provo-cat el pànic més desaforat.

No té pànic ara en la seua passejada tranquil·la perun barri que coneix i on el coneixen, on sempre hatrobat acolliment, respecte i simpatia. Potser més abans,quan tot era més familiar, més casolà, més assumiblei el mestre era mal pagat en les nòmines, però moltben pagat en l’estima i en la consideració popular. Sa-luda i és saludat, de vegades s’atura i intercanvia fra-

ses de cortesia. És gent coneguda per mil i un mo-tius, la majoria d’ells relacionats amb l’escola. Potsersón mares i pares, avis i àvies, de fa anys i actuals,alumnes i exalumnes, alguns dels quals són ja pares imares d’alumnes d’ara. Són fusters, botiguers, mari-ners, mecànics, cambrers, funcionaris, metges, advo-cats, periodistes, pescateres. Hi ha també jubilats i atu-rats. Hi ha qui li parla de tu i qui el tracta de vostè,ningú de vós, pensa, perquè no és l’ambient, no és elcostum, no té ell el carisma, ni els mèrits ni el valorintel·lectual i cívic que alguna nit, sol al llit, ha en-vejat d’alguns éssers humans que han justificat a bas-tament el seu pas per aquest planeta de la perifèria, deno sap quin centre, d’un univers que mai no ha entèsd’on ha eixit i cap on va. Hi ha qui se li dirigeix en cas-tellà i qui empra un valencià après a l’escola o mamata casa. Hi ha vida, hi ha caliu. I així ha estat des de famés de trenta anys. Així i també amb enfrontaments,incomprensions, renecs, malentesos i agrors com éspropi de la humana condició.

La humana i feble condició que alguna vegada hainvocat davant del Déu, en qui voldria creure, per jus-tificar el que mai dels mais ha cregut realment que tin-guera justificació: com es va vendre per un plat de llen-tilles i va provocar la mort de l’estimada il’empresonament i les tortures de companys amb quitenia comuns ideals i anhels compartits de justícia, dellibertat, de canvi, de recuperació nacional, de nor-malització de la llengua marginada –menyspreada-de-gradada-vulgaritzada– i de democràcia amb tots elsets i els uts.

El van agafar uns dies després de l’episodi patètic de


la platja. Li van tapar els ulls, el van emmanillar, lesmans a l’esquena. Va estar dues hores sol en una habi-tació, que en llevar-li la bena, i mentre s’acostumava ala claror, va veure no tenia finestres, només dues cadi-res corcades i un llum de pocs vats al sostre. L’home quetenia davant va tindre prou amb quatre insults i unesquantes amenaces, calculades, ni una bufetada va ha-ver de donar-li. Va dir noms, adreces, telèfons i que “síseñor”, “que yo no quería”, “que lo que usted mande”,“que lo siento” i quan més parlava més fàstic sentia persi mateix, quan més s’ordenava callar més paraules traï-dores, més mots culpables, escopia amb aquella llen-gua que tant de bo mai no haguera tingut. Parlava i plo-rava, de vergonya i de por, per dins i per fora i darrereles llàgrimes veia els ulls que destil·laven odi del pare

de Maria.Era el pare de la seua núvia, qui l’interrogava i ara li

posava la mà a la barbeta per aixecar-li la cara i dir-li:“¡Deja de llorar ya, hijo de puta, no eras tan maricóncuando le metías mano a esa guarra mallorquina, rojode mierda!” I ell es va tragar les llàgrimes i s’ho va fer tota sobre i, aleshores sí que va rebre una palissa d’aquellhome, tot de mastegots donats amb ràbia i amanits ambtots els insults que l’idioma castellà ha generat en unmil·lenni, d’aquell home de maneres educades i polidesque ell –pobre infeliç– havia cregut era possible que sim-patitzara amb certes idees de canvi i obertura, d’aquellhome que havia arribat a Castelló al poc d’acabar-se laguerra, per ocupar un càrrec important en la policia quevestia de gris i als pocs mesos va maridar amb una se-nyoreta de bona família, d’ordre i ja poques fanecades,amb cognoms i avantpassats catalans i llengua caste-llana des de feia almenys dues generacions.

Al cap d’uns dies va eixir al carrer, ja sense marquesa la cara. El seu futur sogre li ho havia deixat ben clar.Si per ell fóra s’hauria podrit a la presó, però la be-neita de la seua filla l’estimava amb bogeria i que ellno tenia més fills i ja no sabia com fer-s’ho per foragi-tar-lo del seu cap i que bé, que anaven a provar, queestudiara oposicions, que ell tenia influències i que sino feia feliç la seua filla li arrancaria els collons i li’lsdonaria als gossos policia que hi havia a la caserna ique prou de fer l’imbècil i que, des d’aleshores “Es-paña una, grande y libre” i que de tot allò ni una pa-raula a Maria ni a ningú, que ja li havia costat prou aell evitar que el nom de Luís Grau Marjal arribara onja no podria haver fet res i que a un García Carvajal no

103

el xulejava ningun barbut comunista.I ell va callar i ho va seguir fent quan va llegir al pe-

riòdic que una xica mallorquina, Margalida Riera, haviaestat trobada ofegada al Molí de la Font de la Reina. Eldiari no donava cap detall, solament que el pare d’ellahavia mort en tràgiques circumstàncies, després d’un in-tent de robatori, tres dies abans, i que havien detingutcom a sospitós un tal Enrique Ferrer, professor interí dellatí a l’Institut Ribalta, d’origen tortosí, individu que, se-gons declaracions de l’inspector Mario García Carvajal,pertanyia a un criminal grupuscle d’ideologia comu-nista. El periodista insinuava la possibilitat que la jove,en el seu immens dolor, hagués tingut un fatal accident,per aquell paratge tan emblemàtic on havia arribat no

s’havia esbrinat encara com.Dies més tard el futur sogre

li ho va explicar tot amb pèls isenyals. Sense immutar-se, ambfredor i un lleugeríssim i cínicsomriure als llavis, sabent-lovençut i sotmès, li va relatar comell i dos homes de la seua totalconfiança havien matat el parede Margalida i com suplicavaaquell marrà i encara els pre-guntava per què quan el van re-matar davant la mirada horro-ritzada de la filla, que per certtenia un cos de bandera, li’n po-dia donar fe. “Tens bon gust, fillmeu!” –li ho va dir en valenciài després va reblar en castellà:–

“Si vuelves a ponerle los cuernos a mi hija habrá máscadáveres junto al carrizal del Molino ese”.

Mai més no ha tornat a odiar tant com en aquell ins-tant. Mai més no ha sentit la necessitat d’abraonar-sesobre algú i destrossar-lo a cops, a mossos, amb la forçade la ràbia i de la desesperació, però va seguir asseguten silenci mentre per dins un foc roent li corroïa les en-tranyes i li buidava l’ànima i l’autoestima. No va res-pondre aleshores i l’oportunitat de fer-ho es va esvaircom els dibuixos fets sobre l’arena a vora mar: ràpida-ment, sense remei.

I, sense remei, es van succeir els esdeveniments. Livan aprovar les oposicions a mestre nacional. De ve-gades, molt poques, però, ha volgut creure que per a

104 Castelló, mar i marjalR

amón

Loz

ano

res va comptar la intervenció d’aquell monstre que vafer de padrí en la boda i que al banquet va ser el mésrialler, el més simpàtic, el més feliç. Ell feliç ja no hava ser mai, però al costat de la Maria la vida va ser pla-enta i assossegada. Solament els dinars dominicals,que tractava sovint de defugir, amb els sogres, tren-caven la tranquil·la harmonia amb aquella dona pri-ma, de serenor extrema, que l’estimava aliena a totesles bestieses esdevingudes al seu entorn. Ella i l’es-cola el van salvar de la depressió més profunda, dela bogeria més dolorosa.I quan el càncer llarg, d’a-gonia perllongada, va portar el sogre a l’infern, percompartir eternitat amb els seus, i la vida, metafòri-cament, semblava que creixia, un altre sotrac va re-moure les aigües que, per fi, baixaven planes, senseles onades embravides de tants anys: la Maria i la fillaque portava al ventre van morir al part en un altre junyfatídic, uns dies després del desè aniversari de l’ajus-ticiament, per garrot vil, d’Enric.

A Lluís Grau Marjal, sol i de dol, com deia el poetaFoix, ja no li va quedar res més que l’escola i la seuaterra, en la llarguíssima penitència que es va autoim-posar, perquè els ensenyaments de la infància, la tra-dició jueva i cristiana que li havien llegat, havien dei-xat un pòsit pregon, profund, i el pecat, ho tenia marcata cadascun dels gens, s’ha de redimir i la redempció veper la penitència. Penitència agra i, alhora, penitènciadolça pels ideals que es va exigir a si mateix.

I ara, un quart de segle després, algú volia esbombaraquells pecats secrets i li negava l’expiació, ni tan solsparcial. Al bar Les Planes, sobre el marbre, d’una taula,junt a un dels finestrals, olives, aigües, cerveses i entre-

pans partits pel mig de sèpia, llomello, torraeta, to-nyi-na, truita de gambes, i l’especial que, per les moltes ca-lories, anomenen “bombero”. El sol ja s’ha post, elsfanals del carrer Churruca i de l’Avinguda del Port jas’han encès i en un moment determinat la gent que hoompli tot i a la Parròquia, que el Grau ha posat sota l’ad-vocació del seu patró mariner Sant Pere –que pocs Pe-res, tampoc Pedros, han passat per l’escola!– el capellàque beneeix els animals domèstics que li presenten cen-tenars de persones que han acudit a la crida del’Agrupament Escolta que allí s’aixopluga. I després, bena prop, les flames de la foguera que creixen i la gent quedóna voltes i es mira quasi reverencialment aquell es-pai groc, roig, taronja, aquest despreniment de calor ide llum produït per la combustió de les fustes que so-bren pel barri.

I, enguany, una altra foguera comboiada pels Bota-focs, que coincideix en el temps, però no en l’espai. Ila Lluïsa que els empeny a ell i a la resta del grupet, car-rer Marina Española amunt per poder seguir la cercavi-la festívola que aquells dimonis de roig i negre amb ma-ces que escupen foc, comencen ben bé del centre grauerper dirigir-se nord enllà, vers els voltants de la pinadaemblemàtica, mentre la percussió trenca la nit i con-jura el fred i la gentada s’apropa, s’allunya, entra en eljoc de la dimoniada de banyes caigudes que tempta,punxa i escomet sense fer mal.

I quan la immensa foguera li planta cara al solsticid’hivern, que s’acosta silenciosament, en aquest petitracó de món triomfen la claror i l’escalfor, el vi i les co-ques, les canturelles i les rialles.I alguns dels ritus mil·len-naris de purificació i renovació són recuperats,. I els xi-

105

quets que estiren de la cua un dimoni alt i recomencenla gresca, la xerinola, el rebombori. I Lluís que mira hip-notitzat el foc que puja en flamerades altes i estretes quemoren convertides en milers d’espurnes i dibuixen so-bre el negre mil i una imatges. I en un moment deter-minat deixa de sentir els crits i la música, solament veuuns ulls que semblen eixits de dins mateix de la fogue-ra i sap que és ell, però no sap qui és ell i el segon depànic s’esvaeix tan ràpidament com moren les guspires.

El mira i sap que se li han acabat les pors. L’avió ha arri-bat entre la boira, per fi ha arribat i és com en el som-ni: la por desapareix quan l’espera s’acaba. Veu el foc,nascut d’una pistola, que li travessa el pit i li arrenca deben endins, una per una, aquella maleïda tirallongade pors, aquell llast que ha arrossegat des que recorda,aquells pors que li han enverinat la vida.

Cau lentament i escolta clarament la veu tendra i ve-llutada que havia oblidat de Margalida.


l Grau de Castelló està situat aproximadamenta quatre quilòmetres del nucli urbà principal (4Km. 125 m. deia Sarthou en 1913, així com

1316 habitants i 274 edificis). Però en el Nomenclàtorde 19301 consta que la “aldea El Grao” té 1926 habi-tants de dret i quinze edificis de 3 pisos, la resta són dedos o d’un. No obstant això les descripcions que fan elsautors per al voltant d’aquestes dates són prou diferents,mentre que Sarthou en la seua Geografia ho fa de ma-nera positiva: “Constituyendo anchas calles con alum-brado electrico y agua potable, y al cual conduce (esrefereix al Grau) la recta carretera-paseo y tranvia de va-por ya mencionados. A parte de las muchas fincas ur-banas de veraneo que se alinean en la playa, frente alpuerto y embarcadero, y de varios almacenes, la mayorparte de las casas son de mediano aspecto y morada depescadores. Tiene comercios, iglesia, escuela, centrosde recreo, telefono urbano y lo mas necesario para lavida local”, Francisco Acedo en 19272 al comentar un

avantprojecte i millora del port i els seus voltants ho fade manera negativa: “Ahora que el Grao de Castellónes todavia una zona de terreno pantanoso, malsano, depoca población y escaso cultivo”. Possiblement aquestúltim judici fora exagerat i estiguera fet per a remarcarmés la necessitat de dur a terme la nova planificació ur-banística que proposava3. L’aproximació a la realitat es-tarà entre el dos criteris, però complementada amb al-tres factors geo-històrics, socio-econòmics i culturals.En aquest article, utilitzant com a font principal el Censelectoral de 1932, hem estudiat l’aspecte socioprofes-sional i l’índex d’alfabetització.

107

Oficis i alfabetismeen el Grau de CastellóOficis i alfabetismeen el Grau de Castelló

Francesc Mezquita Broch

EE

(1) Nomenclator de las ciudades, villas, lugares, aldeas y demás entidades de Es-paña. Instituto greográfico, catastral y de estadistica con referencia a 31 dediciembre de 1930. Provincia de Castellón de la Plana. Madrid, 1933

(2) Acedo, Francisco: Un plan capitalisimo de mejoras. Anteproyecto de ordena-ción y mejora del puerto de Castellón y sus alrededores. BSCC, t. VIII, 1927

(3) Ortells Chabrera, Vicent M.: Geografia urbana y del poblamiento en la Planade Castelló, 1987

Cel de panxa de burra, pluja segura

El Cens electoral de 1932, que per primera vegadarecollís les dades de tots el ciutadans majors de 23 anys,agrupa als electors del Grau en les tres seccions (ano-menades la 1ª, “Escuela”, la 2ª, “Blasco Ibáñez” i la 3ª,“Pósito del Pescador) del Districte 6é (Grao). Ara bé, lesdues primeres seccions, a més de les respectives zo-nes urbanes del Grau, inclouen també una sèrie de par-tides de la zona nord i est del terme de Castelló on viupoblació disseminada; en la 1ª entren: En Trilles, Canet,Catalana, Coscollosa, Gumbau, Plana, Rafalafena, Ra-mell, Sotarrani, Serradal, Taxida, Zafra i Fuente; en la2ª: Patos. Aquestes partides de població disseminada su-men un total 164 electors (11’6% del total del districte)que, tenint en compte que la majoria viuen en les méscolindants al Grau com la Catalana o Patos, els resul-tats generals del districte no es distorsionen gairebé gensper la seua causa. No obstant això, si en algun cas con-cret influeixen ja es remarcarà en el seu moment.

El total d’electors del districte són 1.409 (730 homesi 679 dones), mentre que el nombre d’habitants del Grausegons el Nomenclàtor esmentat de l’any 1930, és 1.928,

encara que també s’hauria d’incloure part de la pobla-ció disseminada.

La primera reflexió que es pot extraure de les xifres ésque entre mariners (486), pescadors (58), jornalers (100)i mestresses de casa “labores” (673) representen ja el 93’4% del total d’electors, o sia una concentració molt alta isignificativa del caràcter de la societat del Grau. Però lestasques relaciones amb la mar no acaben ací sinó que ladona –mestressa de casa– també contribuirà de maneraespecial, representant tots en conjunt una activitat pro-ductiva gairebé única, complementada de vegades perl’agricultura. A part d’altres molt puntuals i concretescom els pràctics del port (3), faroner (1) i calafat (1).

Dels jornalers, la meitat (49) tenen el domicili en lespartides (Catalana i Plana sobretot), per tant han d’estarmés relacionats amb l’agricultura com a peons agrícoles,als quals cal afegir llauradors (7) i propietaris (3) de ma-jor capacitat econòmica. L’altra meitat de jornalers tam-bé poden estar relacionats amb l’agricultura així com enaltres activitats ocasionals o en la indústria del nucli urbàde Castelló, però no del Grau, que no hi havia.

També és important assenyalar que les dones nomésapareixen en les activitats de “labores” (673) llevat de (3)pescadores i (3) marineres. Com hem dit ja abans, no calesmentar el paper de la dona en el treball de casa a mésdel de les tasques relacionades amb la pesca o del campcomplementant el treball del marit o del pare.

De la resta d’electors amb altre ofici només repre-senten un 6’6%, els quals venien a assolir les necessi-tats estrictes mostrant d’aquesta manera l’escassa ca-pacitat econòmica d’una societat molt poc dinàmica.De tots ells, mecànics (4), fusters (6), llumeners (2) re-


lacionats en reparacions són els que més destaquen, ai-xí com els forners (5). A més hi ha un espardenyer,ferrer, ebenista, corder, sastre, marbrista i llauner.

En els serveis hi ha una mica més de varietat però lesxifres són semblants: Destaquen, però, els relacionats ambel comerç (10) dels quals n’hi ha quatre que són amos isis empleats, és a dir, quatre comerços, empleats en ge-neral (8) i (1) agent comercial. Després (2) ferroviaris,(2) xofers i (1) traginer. També estan els guàrdies muni-cipals (2), agent autoritat (1), moliner (1), femater (1),estanquer (1), barber (6), sacerdot (1), oficial correus (1).Per últim tenim aquelles professions que requereixenun nivell d’estudis determinat com és el cas del metge(1), farmacèutic (1), el practicant (1) i els pràctics del port(3).

Com es pot veure, una sèrie de professions i oficisque mantenien els serveis mínims d’ una població quetambé demanava poc i que no era massa diferent a lade molts pobles del país.

Un altre aspecte que ens dóna el Cens electoral és lamanifestació a la pregunta sobre si se sap llegir i escriu-re que òbviament es relaciona amb l’alfabetització; lesdades que s’extrauen de les contestacions ens introduei-xen en el tema de l’analfabetisme, i per tant, del seu ni-vell educatiu. De tota manera és de tots conegut quesaber llegir i escriure en sentit estricte no resol l’alfabe-tització mínima d’una país. La UNESCO en 1978 feia pú-blica una recomanació al respecte: “Ha de considerar-seanalfabeta la persona que no pot mamprendre aquellesactivitats en les quals l’alfabetització és necessària per al’actuació eficaç en el seu grup i la seua comunitat, i queli permeten així mateix seguir valent-se de la lectura, l’es-

criptura i l’aritmètica al servei del seu propi desenvolu-pament i del de la seua comunitat” (El Correu de la Unes-co, juny 1980), per tant, saber llegir i escriure és un graómolt tolerant en l’alfabetització, que no obstant això,anem a comentar malgrat les seues limitacions.

S’ha de tenir en compte que el tram d’edat analitza-da va des dels vint-i-tres anys, excloent per tant l’edatescolar i gairebé la universitària , però recollint les con-seqüències de l’escolarització i dels posteriors nivellseducatius que havien tingut lloc en èpoques anteriors(Restauració i dictadura de Primo de Rivera).

Les xifres donen aquests resultats:

Del conjunt d’homes i donesHomes Dones

Saben llegir i escriure: 354 (25’13 %) 237 117

NO saben llegir ni escriure: 1055 (74’87 %) 493 562

Del total d’homes Del total de dones

Saben llegir i escriure: 237 (32’47 %) 117 (17’23 %)

NO saben llegir ni escriure: 493 (67’53 %) 562(82’77 %)

109

La simple visió d’aquests percentatges donen la im-pressió d’un nivell d’instrucció molt baix, que demostral’escassa escolarització d’èpoques històriques anteriorsdeguda més que res a la necessitat d’aportar un jornal atots els membres de la família per tal de contribuir a lasempre insuficient economia familiar, la qual cosa con-dicionava altres consideracions més “intel·lectuals”, ien eixe sentit la dona resultava la més perjudicada perla seua vinculació “històrica” al treball domèstic.

Alguns oficis concrets també ens donen xifres forçasignificatives:

no saben llegir ni escriureJornalers 53’0% Mariners 80’1%Pescadors 67’3%Comerç 10’0%Empleats 0’0%Fusters 50’0%Mecànics 25’0%

La comparació del Grau amb xifres del conjunt de

Castelló o d’Espanya, és difícil fer-les perquè les fontshistòriques consultades no són les mateixes, no obstantaixò, les que ens dóna Consol Aguilar4 mostren un con-trast aclaparador, malgrat que inclouen tots els veïns desdels 10 anys (en el nostre cens des dels 23):

Analfabets: No saben llegir ni escriure enEspanya(1930) Castelló(1930) Grau(1933)

Homes 24’8% 43’94% 67’53%Dones 39’4% 59’82% 82’77%

La conclusió lògica que podem extraure és que lasocietat del Grau en 1932 tenia una població dedicadade manera gairebé exclusiva a les feines del mar de ma-nera directa o indirecta, complementada possiblementamb l’agricultura, i una població d’un nivell escàs d’al-fabetització, manifestat sobretot en la població femeni-na, constants que també es manifestaven en la resta del


(4) Aguilar Ródenas, Consol.: Educació i societat a Castelló al llarg de la II Repú-blica, 1997

ue el Grau ha evolucionat, s’ha modernitzat iha guanyat en atractiu per a la gent, tant per alsque residim ací com per als visitants, és una re-

alitat clara i diàfana. Fa de bon veure, la majoria delscaps de setmana, tanta gent per les nostres places i car-rers; fins i tot es fa difícil trobar aparcament pels nostresvehicles. Aquesta situació era impensable fa tan solscinc anys, quan només s’omplien, i no del tot, els res-taurants i alguna que altra cafeteria. Actualment és totauna aventura trobar, qualsevol nit del mes de juliol od’agost, alguna tauleta –i no n’hi ha poques!– per a pren-dre una cervesa, un gelat o per a menjar-te un simplebocata. Això ens demostra, i almenys a mi m’ompli desatisfacció, que la gent ha trobat ací un raconet agra-dable i un lloc d’oci important.

A més és evident que encara ens trobem en un pro-cés de transició i no hem arribat al punt àlgid de de-senvolupament del nostre entorn. El Grau ha sigut untestimoni perturbable al pas del temps, no ha estat in-diferent a la evolució de l’home i poc a poc ha anatadaptant-se a l’època que vivia. Fa uns pocs anys era unnucli urbà conflictiu. Existia molta droga, moltes pan-dilles un tant “perilloses” que es dedicaven a no ferres de bo. El port pesquer estava molt abandonat i molt“fosc” i era tota una aventura passejar per ell, a segonsquines hores sense tindre temor. Tot plegat havia ajudatforça a associar Grau i grauer amb un adjectiu: con-flictiu. Ara tot ha canviat força, vivim en un lloc molt

tranquil i agradable, fins i tot diríem que bonic. Per aixòmolta gent tria el Grau a l’hora de passar unes hores,amb els amics, la família o la parella.

El creixement del Grau, amb noves urbanitzacions,zones ajardinades i vivendes unifamiliars, tan de modaen aquests moments, té alguns inconvenients, com, perexemple que molt sovint s’ha de fer servir el cotxe peròés ben cert que pots olorar la mar, que tens el Pinar a tirde pedra, que estàs tranquil durant tot l’any. Hi ha co-ses que no es poden pagar amb diners!

El meu Grau, el nostre Grau, millora i millorarà ino ho dic solament jo que podria parèixer parcial o quevull vendre alguna que altra casa o alqueria. Estic con-vençut que és un fet cert, objectiu i comprovable.

Segurament una de les poques coses que es mantéés el caràcter tòpic, i no per això menys veritat, del’home i la dona grauers: divertits, ocurrents, bons amics,però al mateix temps un tant tancats a la gent de fora–fins que agafen confiança–, cotilles, tafaners, com elsque més, i conflictius, encara que no extremistes, perqualsevol cosa que no els pareix bé, per insignificant iabsurda que siga. I així convivim tots i totes, entre dis-cussions sobre política, sobre el conflicte dels accessos,la millor situació per als nous “multicines”, l’eterna llui-ta per les festes, ja que ningú està content amb la co-missió i un llarg etcètera, però també es veritat que es-tem experimentant un profund canvi d’identitat. Moltsdels qui residim ací ens considerem graueros, però ja

111

Essència graueraEssència graueraAlfonso Trelles Cumba

QQ

Si els pardals volen baix, aigua o vent

queden pocs dels autèntics, dels de soca, dels de totala vida, dels que van nàixer ací, van formar la seua fa-mília i ja mai es van menejar.

Ètnies, llengües, religions, cultures diferents con-viuen ara en aquest indret i en molts altres del món oc-cidental. Gent que, de vegades, per pròpia voluntat id’altres per obligació han vingut ací a intentar sim-plement viure, tindre una família, un treball. Integrar-se entre nosaltres és molt fàcil, molta gent ho ha fet iencara que no hi són nadius, participen activament enla nostra societat i estimen aquesta terra tant o més quela seua pròpia. Malgrat tot, la integració no sempre ésautomàtica –ni ho pretenc ni ho vull a la força– il’humor, la personalitat, el caràcter, en definitiva, delespècimen grauer, potser en un futur, acabarà difumi-nat, diluït. No ho sé, el temps i la nostra actuació vi-tal i ciutadana ho diran.

El que sí que sé és que si aquells vells homes de lamar, treballadors, sacrificats, assenyalats pel salitre, elsol, el fred i l’innexorable pas dels anys, pugueren veu-re el Grau actual, no donarien crèdit als seus ulls. Tam-bé molts de nosaltres ens veíem sorpresos pels canvisurbanístics i la mirada oberta, ampla, moderna que femal mar que és la nostra primigènia raó de ser.

El que sí que sé és el que vull: canvis i millores, to-lerància, convivència, respecte a la diversitat i afany deconeixença, de fer el camí junts, de viure en democrà-cia i en diàleg, de conéixer l’origen, com deia el poeta,per no empobrir la humanitat ajudant, per activa o perpassiva, a la desaparició de la identitat d’aquest poble:l’autèntica i genuïna essència grauera.


La mar del recordAra que el record i els camins traïdors de la memòriaha deixat de ser el delictelectiu de la pedra ardent,tan sols ens és permesauna sola platja d’innocència,ara puc recordar sense peatgesni conjuncions arcanes, sense tèmer pel paradís,aquelles vesprades blaves,calafatejades de somnis,de sorra i de castells efímersen què tot l’universes concentrava solet i alegreen la punta d’una canya,la puntilla, deien,i la línia de fil, amb un ham petit,del número 10, exacte,amb una enguna d’esquerque pels esparrallons,esdevenia mortífer parany i cordó umbilical tot d’una.

La llengua i els mots,ara que ho puc recordar,sense culpa ni rata pinyada

tenien un tast blau de sal,tranquil com aquella mar perduda,que es va perdre amb la infantesa,engolida pels somnisamb què ens calafatejava la nit.La nit que foradaven els grills,els llums vermells,aquells que encara avui fan pampallugues, de la Tèrmica del

Serralloi la festa insomne erael xipolleig rítmic del peiximinutiquan els daurats i els tallahamsentraven, senyors feudals de l’aigua,dins del port (com els trumfos efímers) de les cartes del guinyot.

I era com si ploguési aquella mar, estimball del record,mar encalmada,entrava en una efervescènciaalegre i salicílica que ens treiadel nostre ensopiment avorritde tanta infinitud, de tanta nit.Era llavors quan havíem de canviar l’esquer, la lluna i el peixho reclamaven amb xipolleig i oratgell.

La beta, el cuc del nordo aquelles gambes minúsculesdormien en caixetes humides,microcosmos de serradura, alga i atzar.

I amb tisores rovellades,de la mateixa maneraque ens rovellava la vidatallàvem la sardina ritual,tota escata i estiu,

quests quatre poemes d’Antoni Albalat (Castelló de la Plana, 1961) pertanyen al llibre “Mar jaspi” amb el qual vaguanyar el Premi “Miquel Peris i Segarra” 1999 convocat per l’Ajuntament de Castelló i l’Associació Cultural “LaBarraca” del Grau. El llibre complet apareixarà el més de juny d’enguany sota els auspicis de l’Ajuntament.

113

Quatre poemes de “MAR JASPI”Quatre poemes de “MAR JASPI”

AA

Antoni Albalat i Salanova


carn mortal entre els dits brutsnostres, adesiara també mortals.L’ham, llavors, la memòriatambé ho recorda,es feia també més grani poderós, arpó amenaçant,cable d’acer o corda mudade guitarra i havíem tambéde prémer les mans i fermaramb força la canya;car els daurats, els tallahams,oferien mandíbula i batalla i endrapaven goluts els trossosd’aquella sardina oferida amb rituali nit.

Segava la lluna l’escuma,la mateixa escuma perlejantdels records i el mercuribrusent dels peixos, aquella claror pelàgica,bentònica iodada amb quèla mare mar, la mar amniòtica,la mar, sempre i tothora la mar,ens oferia peixos i somnis,somnis i placenta i aquellsestirabots protegits pel salabre.

Ara sols puc recordar i deixar minsa constància,sense ombra de culpa,sense ombra de pecat,però també sense innocència,de tant de blau i de tanta salque el temps ens ha arrabassat.

115

Poema a la mar del meu pobleAquest poble meu el sacseja la mari baixa envers ella amb tranquil·litat de plana,com qui no vol la cosa, morint en venes, pastades de

marjals.Al temps joliu de l’estiu,quan el solstici és una metàfora del desig,la sal es posa camisa de les xicones,que tenen la pell tibada i abellidoradel color dels capvespresi són abellidores i juganerescom el peiximinuti que jugaa recer del port.

Aquest poble meu que sacseja la mares despentina en pinades frescals,quasi besades per l’onada.Hi saltiregen els esquirols,vida d’embolics i el vents’encalma, talment un oratgell,entre la fulla perfumada dels eucaliptus.

I tot pren un to ataronjat,de paella immaculada que s’assossega,serena i feliç, tranquil·la,damunt la bruguera i les cendres,de plenitud de diumenge,de cadernera lliure,d’esbart d’estornells i de PGOUs.

Aquest poble meu, de mar encalmada,palpa el temps com una amant,viu desvetllat i feliçamb un sol campanar, itifàl·lica trempera sacrosanta,que no marida, ni li cal,amb cap pedra, ans ell és tota pedra,ans ell és tota pedra i poesia,vers fadrí esmolat contra el cel.Pedra i vers damunt els quals, enguany,han florit tres mates de jusquiam.Del jusquiam blanc que gastaven les bruixes,del jusquiam amb el qual els masoverses curen el mal de quixals i els malsde l’ànima muntanyes amunt,voreta del Penyagolosa.

Aquest poble meu, que la mar sacseja,es vesteix de rams i d’hams,canta psalms i escolta dins els caragols,la remor blava que acompassa les veles,que bressola gavines,que despentina la Serenai és foc que enlairà les nostres illesen un esclat tel·lúric de magmai terrà a cor què vols,allà a l’alta mar, tomba de coralls.

Admiracio

I què dirè davant la vasta infinitud de la mar?Què dir quan l’infinit és blaui es confon tothora cel i mar, mar, celi tanmateix, aquesta ploma i aquests versosmai no dibuixaran retòrica d’escumes.

I què diré davant la infinitud marina del teu cos?Del teu cos de sal i de nacre,del teu cos de lluna plena i escata argentada,que em captiva com els fanals de l’encesa?

Oh, la teua xarxa trenada de parpellesi desig, de batecs i espera, de solsticii sal, de camins damunt la crestade les onades que dibuixen uns pitstan bells, com veles llatinesi uns malucs de caragola.

Què diré, llavors, després de la batalla,què diré del naufragi a les platges del plaer,sota l’oratgell del gaudi i el riure?

Per a blau morir

En vesprades grises, sota cels amenaçants,sota la maror d’estimades blaves i amb la tardor de fonshe estimat la mar des d’aquesta ciutat odiada i nostrada alhora.He descobert la mar confident estenent secrets fràgilsen la primera línia de platja. He vist les barques sortir del portamb un ritual mil·lennàri i els vaixells del pràctic, com mansos cabestros,conduir monstres de metall dòcils fins els molls, a recer d’una maroma i un humil norai.He noliejat amb asteriscs de lluna i soliloquis els versos acompassatsque la mare mar anava dictant-me i els que em dictava tambéaquella petita mar convulsa, d’orgasmes i humitats, de l’estimada, de les estimades, de l’abellidor mol·lusc del desig abrivat.La mar m’ha donat cels i inferns, purgacions i purgatoris i, per damunt de totes les coses,m’ha donat també el blau feliç amb el qual m’he omplit els ulls:no em calia, ni he desitjat cap altra cosa sinó l’enyor dels bivalves.

La mar m’ha dut les veus sàvies del meu poble i dels tots els poblesque ha sabut enamorar. La mar ha estat la gran mirada de l’amori amb la mar al fons -i l’arròs al forn- hem estimat molt i apassionada-

ment, anguiles esmunyedisses,perquè el foc de l’amor i el foc de la mar ens encenia el cor i la pelli a l’estiu la mar se sent roent dins les ones furients del desig.Per això, en morir, voldria que no tancàreu la finestra i que la gran remor del mar, i el seu oblit també blau,

s’emportaren per sempre més la meua ànima cansada.


e vegades, els qui som de ciutats i pobles pe-tits, els qui som de la “perifèria” (espacial omediàtica) com se’ns anomena... arribem a

caure en el parany d’eixe “poder” que ens dóna “ma-traca” amb el missatge insistent i reiteratiu que ve adir, ací només feu cultureta, cultura de campanar, ocultura costumista, en el seu sentit més pejoratiu. Pelsqui tenim la dèria per la CulturaSenseAdjectiu, icreiem que des de Castelló es pot fer cultura escritapartint de la nostra realitat i, que al mateix temps tin-ga valors universals, suposa una gran satisfacció te-nir a les mans, any rere any, publicacions de quali-tat i solvència.

La festa és cultura. Les festes de la Magdalenarepresenten un moment d’esbarjo i activitat lúdi-ca, però també són el moment adient per parlard’història, de sociologia, d’art, de costums,.... En-dinsar-se en aquest terreny cultural, dintre del marcmagdalener, en ocasions (malauradament, ambmassa freqüència) ha suposat l’aparició de pro-ductes editorials poc dignes. Publicacions que arecer de l’allau festera fan pensar que ací tot sónflors i violes...

Però, no sempre és així. A poc a poc, des de lamateixa societat civil, els conceptes de festa i cul-tura escrita van aparellats, i el que és més important,eixe binomi està presidit per la dignitat i el rigor.Col·lectius, institucions, entitats i persones indivi-

duals aprofiten la celebració de les nostres festes, iens capfiquen en interessants temes i narracions, queno per tenir un caire divulgatiu falten, gens ni mica,al nivell que sempre s’ha de demanar en aquests pro-jectes. Hi ha publicacions que et cauen de les mans,però hi ha d’altres amb les quals aprens, frueixes, ifins i tot, t’obliguen a guardar/col·leccionar-les, po-sant en pràctica eixa suggerent idea de propietat pri-vada aplicada al llibre-revista.

Ningú no m’ha demanat que escrigués aquestesquatre ratlles... Jo, n’he tingut la necessitat, i he de-manat permís per poder utilitzar aquest espai. Per auna persona que s’estima la seua cultura –sobretot lacultura escrita– és un plaer veure com en la Mag-dalena, alguns conciutadans es mobilitzen per di-vulgar aspectes culturals, socials, artístics, etc., mit-jançant la confecció de llibres-revistes de qualitat.Ho fan de forma altruista i amb un rigor i una belle-sa, que permet sobrepassar el marc i la visió estric-tament localista. El seu agosarament permet l’expor-tació cultural més enllà de les nostres comarques.Això és, CulturaSenseAdjectius. Tot i que s’hi tractentemes castellonencs, no tot val, no tot serveix. Valallò que es fa amb seriositat i rigor, i no val allò quemanca de qualitat, per més que es disfresse de “cul-tura autòctona”.

No voldria, però, acabar aquesta breu reflexió,sense fer una crida als poders públics i a l’empresa

117

La cultura escrita en la MagdalenaLa cultura escrita en la MagdalenaPere Duch i Balfagó

DD

Quan les mosques piquen i es llaven els gats, aigua a grapats

privada, encoratjant-los per tal que donen suporta la cultura escrita, també durant les festes. Els da-rrers anys eixe suport, per bé que s’ha eixamplat,ha estat provadament minoritari. La cultura escrita,afirmen alguns, “no ven, altres sectors són més ren-dibles...” Potser eixa idea, siga una malaltia massa

escampada. Potser, però, publicacions amb dissenyi característiques formals, que res han d’envejar ales comercials; amb articles d’opinió i de fons defirmes reconegudes; amb tractament de temàtiquesforça interessants, són la millor vacuna per a eixetipus de malalties.


S’acabà d’imprimir el llibre

“Castelló, mar i marjal”

a l’obrador de

Castelló d’Impressió, s.l.

el 8 de març de l’any 2000,

Dia Internacional de la dona treballadora,

92 anys després dels fets tràgics que el justifiquen,

esdevinguts a la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York,

en el mateix paral·lel 40 que comparteix,

75O de meridians a l’oest,

amb aquesta nostra ciutat de la Plana,

desitjosa de rebombori,

assedegada de pluja

i enyoradissa dels temps, no massa llunyans,

en els que per les seues places, pels seus carrers,

era tan fàcil escoltar

la mateixa llengua,

nascuda al Nord,

que parlava qui va decidir,

fa més de set segles,

la fundació de Castelló.

Castelló, mar i marjal (2000)

Documents

Transcript of Castelló, mar i marjal (2000)