Cat

àleg

2

Mostra documental. Castellbisbal al segle XVIII. Una aproximació

Del 9 de juny a l’1 d’agost de 2014. De dilluns a divendres, de 9.00 a 14.00 hores. Visita lliure i gratuïta

Al vestíbul de l’Ajuntament de Castellbisbal

Organització i comissariat: Ajuntament de Castellbisbal – Servei d’Arxiu Municipal

Textos: Isaac Álvarez i Brugada / Ajuntament de Castellbisbal – Servei d’Arxiu Municipal

Assessorament lingüístic: Montserrat Palau i Bargalló / Servei Local de Català

Imatge gràfica: Xavier Peralta

Suport al muntatge: Servei de Brigades / Ajuntament de Castellbisbal

Exp. 03/2014-XP

Castellbisbal, 4 de juny de 2014

3

Mostra documental. Castellbisbal al segle XVIII. Una aproximació

Presentació:

Cada 9 de juny els arxius de tot el món commemorem la creació, l’any 1948, del Consell

Internacional dels Arxius de la UNESCO. Coincidint amb aquesta data, doncs, volem difondre

el nostre patrimoni documental amb la mostra de dos documents històrics de l’Arxiu Municipal

de Castellbisbal que, conjuntament amb la reproducció d’un altre document, ens expliquen

alguns aspectes de la vida quotidiana al Castellbisbal del segle XVIII.

4

Una aproximació al Castellbisbal de finals del segle XVIII

Les darreries del segle XVIII són, per al Principat i per a tot Europa, un moment de

transformació social. Pensem que, només quatre dies més tard que el batlle i el rector de

Castellbisbal ens plasmessin per escrit com era el poble, a Paris s’assaltava la presó de la

Bastilla, fet que donà inici a la Revolució Francesa.

Per tant, es vivia un moment de transformació econòmica i social, de la qual ben segur els

nostres avantpassats no eren del tot conscients.

Sabem que, al 1787, segons el cens de Floridablanca, Castellbisbal tenia una població de

715 persones, en aquells moments, la mateixa població que Esplugues i més que

Castelldefels. Aquestes dades ens permeten situar el Castellbisbal del 1789 en un context

més general del país.

Castellbisbal està en plena transformació. Després de la desfeta del 1714, que podeu

descobrir a l’exposició dedicada a Adjutori Segarra a la sala d’exposicions d’Els Costals, el

Principat té durant els regnats de Carles III i Carles IV un moment d’expansió econòmica.

En el nostre cas queda clar que l’activitat principal és el cultiu de la vinya per al comerç del

vi, com d’altra banda succeiria fins a la dècada de 1960. Això ens diu la resposta al

qüestionari de Zamora: “Ha aumentat tant lo comers del vi, que cullint-se antes de 50 a 100

cargas de vi de delme, je se n’i cúllan de 5 a sis sentas de delme, y per vinyas no té igual

terreno Catalunya, terreno que abúndia més de rahims de poch cost lo plantar vinyas, pues

se plàntan a parpal y [...] plantar 500 seps diaris”.

El creixement del comerç de vi per al consum de Barcelona sembla espectacular.

Derivat d’aquest creixement tenim l’augment del nombre de cases, si podem prendre com a

vàlides les dades que ens proporciona: “pues constant en 1750 sols de 25 casas, constava

ja en 1775 de 35, y acutalment de 70, y tots anys se’n construeixen”.

Tot i el creixement econòmic i les transformacions socials que viurà el nostre poble, el

sistema polític és el de l’antic règim, heretat de la imposició de la Nova Planta borbònica de

5

1716. En el cas de Castellbisbal, com en altres pobles del nostre voltant, la jurisdicció

corresponia al Marqués de Villafranca y de los Vélez, senyor de la baronia de Martorell (casa

ducal de Medina-Sidonia). Per tant, el nomenament del batlle i regidors corresponia

exclusivament al senyor jurisdiccional, com ens testimonien els dos documents que podeu

veure a les vitrines, datats dels anys 1766 i 1792. El govern de l’Administració i la justícia

corresponien, doncs, a la noblesa, exercida a través del batlle i regidors nomenats entre les

persones econòmicament i socialment més destacades del poble.

En l’àmbit fiscal, la nova Administració borbònica va establir nous impostos que s’ajuntaven

amb altres contribucions reials existents i amb altres de senyorials i eclesiàstiques com

delmes, censos i lluïsmes que es pagaven a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, a

l’Església, i lluïsmes i altres drets que cobrava el senyor jurisdiccional. Destaca l’impost del

Cadastre, que va ser establert al principat el 1716 i gravava (o sobregravava) de forma

directa la terra i els béns immobles a partir de diverses categories segons el rendiment

teòric.

La imatge que ens donen els documents exposats tindrà continuïtat, amb alguns parèntesis,

fins al 1835, moment en què les reformes liberals d’Isabel II establiran un nou sistema de

govern i de relacions econòmiques.

Documents exposats i reproduïts:

Nomenament de regidors per al lloc i terme de Sant Vicenç de Castellbisbal per part

d'Antonio Alvarez de Toledo, marquès de Villafranca i de los Velez i senyor jurisdiccional de

Sant Vicenç de Castellbisbal. 1766 novembre 29. CAT AMCAS 3155. Col•lecció Museu de la

Pagesia. Arxiu Municipal de Castellbisbal.

Nomenament Joseph Margarit com a batlle del lloc i terme de Sant Vicenç de Castellbisbal,

per part de Joseph Alvarez de Toledo, duc d'Alba i senyor jurisdiccional de Sant Vicenç de

Castellbisbal. 1792 novembre 7. CAT AMCAS 3156. Col•lecció Museu de la Pagesia. Arxiu

Municipal de Castellbisbal.

6

7

8

9

10

11

12

13

El qüestionari de Francisco de Zamora i la seva resposta

Francisco de Zamora va ser escriptor, viatger i funcionari de la Corona. Va ser, des del

1784, alcalde del crimen i, més tard, oïdor de la Reial Audiència de Catalunya;

posteriorment, fiscal a la Sala de Corte a Madrid i encara, conseller de Castella. Destaca

pels seus “Diarios” entre els quals el “Diario de los viajes hecho en Cataluña”.

A partir del viatge que va fer a Catalunya i que va plasmar al seu “Diario”, Zamora volia

escriure una “Historia de Cataluña” (una notícia sobre Catalunya) en què es reflectís la

realitat del Principat. Per fer-ho va enviar als pobles un qüestionari amb 146 preguntes: 29

dedicades a la geografia, 51 a l’agricultura, 17 a indústria, 9 a comerç, 28 a política i 12 a

monuments. És evident que era difícil, per als pobles relativament petits com Castellbisbal,

poder contestar totes i cadascuna de les preguntes.

En tot cas, el 10 de juliol de 1789 Castellbisbal va respondre el qüestionari contestant no

exhaustivament les 146 preguntes. No obstant això, ens ofereix una imatge del territori prou

interessant per conèixer com era Castellbisbal al segle XVIII.

Els manuscrits de Francisco de Zamora, amb els qüestionaris que va rebre, es van dipositar

a la Real Biblioteca del Palacio Real de Madrid el 1807.

Descripció del document:

Noticias para la historia de Cataluña. Corregimiento de Barcelona. Respuestas referentes al

término y parroquia de San Vicente de Castellbisbal. 1789 juliol 10. F. 290r – 291r. Real

Biblioteca

14

Transcipció de la resposta de Castellbisbal al qüestionari de Francisco de Zamora:

Terme i parroquia de Sant Vicens de Castellbisbal, bisbat de Barcelona.

Noble senyor:

Es la parroquia y terme de Castellbisbal ovada, de dos horas de mitg dia à tremontana y

una de llevant à ponent. Confronta a tremontana ab la parròquia de Sta Maria de

Ullastrell, a orient ab la de St Pere de Rubí, a mitgdia ab la de Sta Eulàlia del Papiol

mediant la riera de Rubí y a ponent ab la de St Andreu de la Barca mediant lo camí real

de Madrit y Martorell, mediant lo camí referit fins a la creu del Congost y part mediant

dit riu Llobregat fins à mitg pont de pedra vulgarment dit lo Pont del Diable, y part ab la

parròquia de Abrera mediant la riera de Morral.

En mitg del referit pont se encontra la següent inscripció en una pedra: “Por los años de

535 de la fundación de Roma fue construhido este admirable puente por el grande

Aníbal, capitán cartaginés, e hizo erigir el arco que ahun exite a su salida” (a la part de

Castellbisbal) “en honor de su padre Amílcar. Después de 1985 años de su duración se

hallva esta fábrica mui mal tratada y en estado de arruinarse enteramente; pero a fin de

conservar un monumento de tan rara antigüedad lo mandó restablecer en este año de

1768 la Magestad del Sr. Dn. Carlos 3, Rey de España, a solicitud del Excmo. Sr. Dn.

Juan Martín Zermenyo, comandante general del cuerpo de Ingenieros.”

Aquest pont uneix las parroquias de Martorell i Castellbisbal y pot formar-se allí la

assèquia (tantas vegadas projectada y anivellada, y passa son nivell al presbyteri del

convent de Pedralbas, y casi determinada al principi d’esta centúria) per a passar al

Besòs y regar tot lo Pla de Barcelona y dar aiguas abundantíssimas dins la ciutat de

Barcelona. Y si se anàs a buscar de dos a tres horas més amunt, costaria la mitat

menos la assèquia, més segura, y podrían pasar-hi casi tot lo Llobregat, serpejant

Ullastrell serra avall a la parroquia iglésia de Castellbisbal, Papiol, Sant Feliu, Esplugas,

Sarrià, fins a Besòs. Y sols haurían de fer dos ponts, a las rieras de Morral y de Rubí, de

poch cost. Lo demés, tot síquia oberta, casi tot de terra seguida, menos de la riera de

15

Rubí a Barcelona. Y de dita assèquia donar aigua a tots los molins actuals y altres

fahedors. Se podrían fer moltes fàbricas. Y arrancant las resclosas del Llobregat y

deixant-lo dret, se enfondiria y se multiplicarían las terras bonas de la vora del Llobregat

fins al mar des de dit pont, en un milió de quarteras útil al Rey y particulares y se

navegaría dit canal y riu des de lo mar, com ja antiguament se navegava fins a

Castellbisbal segons tradició y vestigis de la actual vella llanterna en lo mas Pedrerol,

serca la Roca Daroch, en qual se tròban vestigis de una població gran que se és

enterrada per causa de las resclosas. Y existeix la capella de St Quintí, antiquíssima al

mateix lloch, com y també los molins antichs de la riera de Rubí, per la qual entrava allí

y se unia junt al Llobregat lo riu Besòs, que per los romans fou obert passat lo castell de

Montcada allí sota la Trinitat o carner dels ajusticiats y passava per Sant Culgat, unint-

se ab la riera de Rubí. Des de dit pont convindria continuar la carretera de rodas fins a

unir-se ab la de Sant Culgat, que arriba ja ab rodas fins la iglésia parroquial de

Castellbisbal, y de esta a Barcelona. Y sol i falta uns tres quarts de camí que dista dit

pont de la parroquial. Y est camí facilitaria molt lo comers interior.

La aigua del Llobregat no dóna un diner de profit a Castellbisbal, ante bé, fa moltíssims

danys a causa que alsan-se las resclosas, com sempre van alsant sos propietaris, lo riu

se alsa per causa de las arenas y pedras, y per consegüent lo riu se aparta de son

àlbeo y arruïna las millors terras, que abundarían de un tot a Barcelona. Y fent-se la dita

assèquia, lo riu se contendria y a las voras se farian arboledas y prats que darían carbó,

fusta y lleina a Barcelona.

Castellbisbal és una terra trencadíssima de serras y valls estrets, sech y àrido, plantat

tot de pins borts que sols aprofitan per lleyna y un poch de fusta, sols per quadrats y

bigas, algun y pochs roures, polls y albas sol, a la vora de algunas moreras ha hon

pròvan bé y comensa cullir-s’i ja un quintar de seda.

Se féu 20 anys ha la carretera ab rodas des de la parroquial a la riera de Rubí, que se

uneix ab la de Barcelona, i’s fa en un dia ab rodas de viatge. Ha aumentat tant lo

comers del vi, que cullint-se antes de 50 a 100 cargas de vi de delme, ja se n’i cúllan de

5 a sis sentas de delme, y per vinyas no té igual terreno Catalunya, terreno que abúndia

més de rahims de poch cost lo plantar vinyas, pues se plàntan a parpal y [illegible]

16

plantar 500 seps diaris; y per ser bonas las vinyas en Castellbisbal “han de ser mal

plantadas y ben manadas, sols no y agin herbas, altrament las aiguas se’n apòrtan la

terra moguda.

És vi que tot se consum en Barcelona y és susceptible de cullir-s’i 3.000 cargas de vi si

y havia brassos, que sí han aumentat de pochs anys a esta part, pues constant en 1750

sols de 25 casas, constava ja en 1775 de 35, y actualment de 70, y tots anys se’n

construeixen.

Se cria en dit poble poch bestiar a causa de falta de pastos bons, pues mantenen los

boscos de pins y garrics per fer formiguers y ab ells terra cuita.

És terreno a prooòsit per la trapadella, herba tant coneguda a la plana de Vich, que sols

vol terrenos com Castellbisbal y s’i fa naturalment en los paratges que no i ha bosch. S’i

comensa introduhir la Rel de la Abundància, que trau la misèria.

Se encontra un castell ja derruhit que serví fins 1588 de parroquial, y actualment y ha

una capella de sant Vicenç màrtir; y per tradició visqueren allí los senyors bisbes en

temps de moros per ser fort.

La dotalia y papers de la rectoria foren cremats, y era firmada del bisbe Guislaberto, que

governà de 1034 ad 1067. Y fou feta nova dotalia en Sant Just de Barcelona ab

testimonis segons dret en 1167, que consta en la cúria ecclesiàstica de Barcelona en lo

tomo setè de Dotalias sirca finem. Totas las escripturas diuhen “in castro episcopali” y

per consegüent la sua etimologia ve de “castell del bisbe”. Y se confirma, pues segons

una nota en poder de Ferrer de Coromina, notari públich de Barcelona, a los 7 de

agosto 1368 el illustríssimo obispo de Barcelona vendió a carta de gracia a N. Dalmau,

preu 7.500 sous, moneda de tern (correpon moneda catalana 3 sous per cada 1 sou) lo

delme y jurisdicció del castell y parròquia de Sant Vicens de Castellbisbal, una heretat y

altras cosas; y lo mateix dia firmà àpoca lo senyor bisbe y pocessió Dalmau, ab acte en

poder del mateix notari. Los successors de dit Dalmau fundaren una causa pia, de què

són administradors los del hospital de Santa Creu de Barcelona, que còbran los delmes,

17

alguns censos y alguns lluïsmes. Y lo marquès de los Veles exerceix la jurisdicció alta y

baixa y cobra alguns lluïsmes.

En lo mas Ribot de Castellbisbal se tròban vestigis de una iglésia de Sta Madalena y de

un convent de monjas que són las Madalenas de Barcelona, de ha hont y passaren.

Lo blat se cull en Castellbisbal és de molt pes, la major part mestall, y arriba uns anys

ab altres a 3.000 quarteras; i’s duplicaria si se traguessen las resclosas del riu y se

endressàs y se introduhís la trapadella y rel de la abundància per fer cria de bestiar de

llana, que és terreno molt a propòsit per ser ventós y sech y xupar los aires salats del

mar.

Y respondiendo a V.S. a su atenta de 8 de abril, damos la noticia se nos han ocurrido,

para que use de ellas en lo que le paresca. Y offreciéndonos servidores de V.S.,

rogamos a Dios conserves u vida muchos años para el bien del Principado. San Vicente

de Castellbisbal y julio 10 de 1789.

B.L.M.N.S.

Sus mayores servidores

Dn Isidro Gui retor de Sn Vicens de Castellbisbal.

Joseph Margarit pages

Dn. Francisco de Zamora