Comentaris  avaluació  i  intervenció:    Com  ja  vam  dir,  es  tracta  d'un  cas  de  fonologia  retardada  de  lleu  a  moderada.  Tot   i  que   la  pronúncia   sembla  molta  afectada,  un  cop  analitzades   les  paraules  es  detecta  que  hi  ha  uns  grups  d'errors  recurrents  i  sistemàtics.    Podem  començar  dient  alguns  dels  seus  sons  preferents  o  estructures  sil·làbiques  preferents.    Dos   dels   seus   sons   preferents   són   [t]   i   [l].   El   primer   és   el   "substituidor"   del   so  oclusiu  velar  sord  [k].  El  segon  és  el  "substituidor"  de  sons  o  grups  que  contenen  el  so  ròtic  vibrant  o  algun  grup  consonàntic  que  conté  el  so  ròtic  bategant.  Però  el  so  ròtic   bategant   apareix   de   forma   força   correcta   en  paraules   com   submarí,   cadira,  llengua  (tot  i  que  està  substituint  un  altre  so),  cara  i  probablement  aranya.    Quant   a   estructures   sil·làbiques,   podríem   dir   que   la   seva   preferència   per  estructures   simples   contribueix   fortament   a   aquesta   sensació   de   fonologia   força  retardada.  Només  pot  fer  síl·labes  tipus  CV  i  CVC  (bé,  pot  fer  CVCC  a  mans  i  malalts  [məˡlals]  en   la  seva  variant,  però  encara  no  a  dits).  Per   tant,  encara  no  pot   fer  ni  una   obertura   complexa   (con   a   bras)   ni   una   coda   complexa   amb   determinades  combinacions  de  sons  (com  a  serp  o  dits).  En  paraules  com  submarí  o  soldat,  simplifica  l'estructura  fent  [suˡβəɾi]  o  [suˡlat];  és  a  dir,  fent  elisió  d'un  so  i  canviant  sons  de  posició.    Quant   als   fricatius,   sol   fer   una   producció   intermèdia   entre   la   fricativa   alveolar  sorda  i  la  fricativa  prepalatal  sorda,  tot  i  que  a  "panxa"  fa  una  bona  realització.    Crida  l'atenció  la  relativa  bona  producció  d'un  so  tan  difícil  de  produir  com  la  nasal  palatal,   a  aranya   i   sobretot  a   canya   (la   segona  vegada  que  ho  diu,  quan  parla  de  pescar).    Òbviament,  no  diu  correctament   la   lateral  palatal,  però  això  és   tan   freqüent   i   tan  habitual  que  no  cal  tenir-­‐ho  gaire  en  compte  en  aquest  cas.    Quant   a   la   intervenció,   jo   tractaria   força   el   desenvolupament   de   l'estructura  sil·làbica,  per  aconseguir  codes  una  mica  més  variades  que  "ns"  o  "ls"  o  obertures  complexes.   Podríem   intentar   aconseguir   la   producció   del   grups   finals   amb  oclusius,   com   caps,   dits,   pocs...   Haurem   de   fer   un   treball   articulatori   i   també   de  discriminació.   Com   que   aquests   finals   incorporen   oclusius   diversos   i   combinats,  que  impliquen  dos  dels  sons  que  hi  ha  en  un  dels  processos  de  simplificació  que  sol  fer   ([t]  per   [k]),  haurem  de   fer  exercicis  de  discriminació  que  siguin  compatibles  amb   els   dos   objectius:   augmentar   la   complexitat   de   les   estructures   sil·làbiques   i  superar  el  procés  de  simplificació  [k]>  [t].  Per  la  part  articulatòria,  es  tractaria  de  fer  exercicis  com  ara  els  que  proposa  M.  Massana,  o  Pilar  Pascual  en  el  seu  llibre  La  dislalia.  Per  posar  un  exemple,  per  aconseguir  una  obertura  complexa  "tra",  es   fa  dir  de  pressa  "tará-­‐tará..."  per  anar  escurçant  la  vocal  àtona.      Com   hem  dit,   aquesta   tasca   es   pot   alternar   setmanalment   amb   els   exercicis   que  heu   proposat   la   majoria   de   vosaltres,   sobre   la   substitució   de   [k]   per   [t],   que  efectivament,   és   un   procés   que   hauria   d'estar   superat   i   és   el   primer   que   cal  

abordar  des  del  punt  de  vista  dels  sons.  Es  poden  provar  exercicis  de  discriminació  auditiva  amb  parells  mínims  per  assegurar  que  no  hi  ha  un  problema  de  percepció  (que  ja  us  dic  que  no  hi  és,  en  aquest  cas).    Per   assolir   el   so   velar   (segueixo   M.   Massana)   es   poden   fer   exercicis   de  sensibilització  de  la  part  posterior  de  la  cavitat  bucal  (visualització,  massatges  de  paladar  tou  i  vel  del  paladar).  També  fer  badallar,  tossir,  empassar,  per  augmentar  la  sensibilitat  de  la  zona.  I  fer  gàrgares,  per  fer  sortir  el  so  [g],  que  amb  una  mica  més  de  tensió  es  pot  convertir  en  [k].    El   seguent   pas   seria   aconseguir   la   generalització   de   [ɾ]   en   paraules   com   forat,  perquè  ha  demostrat  que  ja  pot  dir  el  so  a  cadira.  Si  aconseguim  ampliar  l'ús  de  [ɾ],  al   mateix   temps   que   seguim   treballant   l'ampliació   de   l'estructura   sil·làbica,  aconseguirem   que   emergeixin   en   paraules   com   serp   o   trompeta.   En   aquest   cas,  recomano  exercicis  de  discriminació  auditiva  de   [ð  ɾ   l]  per  establir  clarament   les  diferències  entre  aquests  sons  que  tenen  semblança  acústica.    Per  cert,  deixarem  per  més  tard  la  producció  del  so  ròtic  vibrant.    També  cal  treballar  la  producció  dels  sons  fricatius  prepalatal  i  alveolar.  En  aquest  cas   també   és   molt   important   diferenciar   bé   els   dos   sons   des   del   punt   de   vista  auditiu,  perquè    són  sons  molts  semblants.  Pel  que  fa  a  l'articulació,  en  el  llibre  de  Massana  hi  ha  tot  un  seguit  de  pràxies  que  ajuden  a  produir  correctament  els  dos  sons.  Hi  ha  pràctiques  de  buf  amb  els  dos  sons,  i  d'avançament  i  desplaçament  dels  articuladors.  No  són  pràxies  generals  de  buf,  sinó  adreçades  a  aquests  dos  sons  en  concret.  El  llibre  de  la  M.  Massana  és  un  llibre  molt  clar,  molt  fàcil  d'usar.    Quant  a  l'ús  de  parells  mínims,  en  aquest  cas  sí  que  els  recomanaria,  perquè  hem  de  tractar  tres  problemes  concrets  i  ho  faríem  en  sessions  ben  diferents,  de  forma  cíclica.    No   comento   amb   detall   els   aspectes   de   generalització   i   de   col·laboració   amb   les  famílies   que   comenteu   en   les   vostres   intervencions,   que   no   cal   dir   que   són  fonamentals.