En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

25 /

ab

ril

2015

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA 125

Sumari

2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

8 Ribagorça

10 Entrevista

12 Llitera

13 Ribagorça

14 Cultura

16 Aragó

17 Galeria de Personatges

18 Països Catalans

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’ Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’ Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, M. D. Gimeno,José Miguel Gràcia, Artur Quintana, CarlesSancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Ja no cal llegir?

El voluntariat cultural es troba en fase d’ex-tinció perquè molts dels voluntaris tenen mésde 65 anys. Els membres de les juntes direc-tives de les associacions culturals ronden els70 anys i en algunes fins i tot el seu presidentha superat aquesta edat. Totes aquestes en-titats tenen socis de qualsevol generació peròen les assemblees, a l’hora de renovar els llocsde direcció, amb prou feines es presenten coma candidats a socis joves o adults pertanyentsa la població activa. És la població passiva laque majorment dirigeix aquest tipus asso-ciacions.

No cal baixar a detalls concrets. L’impor-tant és atendre les noves tendències i orien-tacions culturals del món actual. El periodistaIñaki Gabilondo, en un dels seus últims lli-bres (El final de una época, Barral, 2011) con-fessa que «sovint llegeixo amb atenció i res-pecte a Vicente Verdú, a qui atorgo una grancredibilitat, ja que és l’única persona de lameva edat que s’ha alineat amb la idea de latransformació. Ell sosté que ens hem acos-tumat a assimilar els llibres amb el fet de sercultes, per aquest motiu critiquem sempre elsbaixos índexs de lectura, però potser, opinaVerdú, ja no cal llegir».

La filòsofa malaguenya María Zambranoassegurava amb total convenciment que «elllibre de per si és un ésser vivent dotat d’à-nima, vibració, de pes, nombre i so» i pensavaque «abans d’entrar en un recinte per parti-cular que sigui, es nota si a dins hi ha llibres»(Las palabras del regreso, Cátedra, 2009).

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’ HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Disseny sobre un retrat deFerran II d’Aragó (© KunsthistorischesMuseum Vienna, Gemäldegalerie)

Avui, però, sembla clar que el llibre con-vencional ha deixat de ser l’únic vehicle cul-tural i intel·lectual per a l’home. Si d’algunacosa no es té coneixement, segur que ho sapel ‘Phone’ corresponent del que molts hu-mans del temps present només es descon-necten a l’hora de dormir.

Si la cultura camina ja per altres camins, si«potser ja no cal llegir», per què ens entes-tem a promoure activitats culturals al mar-ge de les noves tendències? És evident quesón les noves generacions les que s’hand’encarregar de fer cultura pels nous siste-mes d’accés i comunicació que maneguen ala perfecció.

En tot cas, el relleu generacional entre elvoluntariat cultural es fa inevitable. Si fins araes desenvolupaven unes iniciatives culturals,sembla més que probable que en el futur hau-ran de ser d’altres molt diferents o potser lesmateixes però executades amb diferentsmitjans.

L’última novel·la d’Arturo Pérez Rever-te (Hombres buenos, Alfaguara, 2015) por-ta el lector rere les passes de dos acadèmicsde la Reial Acadèmia Espanyola-RAE queviatgen a París, a finals del segle XVIII, pocabans de la Revolució francesa, per comprarels 28 volums de la Enciclopédie, ou dic-tionnaire raisonné, de Diderot i D’Alambert,que estava prohibida a Espanya. Els espa-nyols il·lustrats de l’època pensaven, però, queaquest i altres llibres podien canviar el rumbdel món. Però aquests eren altres temps.

Ramón MurBellmunt de Mesquí

3

El nostre país, i en això hi hapoca diferència entre l’Aragó i Es-panya en general, té una arreladís-sima tradició dictatorial, que ens veprincipalment del franquisme, peròtambé de molt més enllà, perdent-se, com qui diu, en la nit dels temps.Per a molts dels nostres partits po-lítics, i en especial el Partit Popular,però no només, ni de bon tros, sesol entendre la majoria absolutacom una carta blanca per a poderaplicar totes les mesures dictato-rials que convinga. Només en el casde tenir tan sols majoria relativaaquestes mesures poden quedar li-mitades d’alguna manera pels inte-ressos dels companys de coalició.Aquesta concepció autoritària degovern es contradiu amb els princi-pis de la democràcia segons elsquals les majories han de tenir benen compte els arguments de l’opo-sició, cercant-ne la discussió se-riosa, i no com massa sovint se solfer d’ignorar-la o, fins i tot, escar-nir-la. Tanmateix, per les raons mésamunt exposades d’arrelats afanysautoritaris, se sol fer ben poc casd’aquests principis democràtics. Ésmés: es procura per tots els mitjans,i sovint s’aconsegueix, de reduir laJustícia, i els anomenats Defensorsdel Poble –el Justícia en el nostrecas– en mers subordinats dels par-tits de govern, i no pas, com ha deser en democràcia, en institucionsimparcials. I així aqueixes institu-cions, que haurien de ser un fre alsexcessos autoritaris de les majoriesde govern han acabat, ara com ara,en beneir-los i conferir-los una apa-rent legitimitat. Tot plegat fa que lanostra democràcia cada vegada estrobe més querada per la il·legiti-mitat. I d’això es tracta: de la il·le-gitimitat. Perquè il·legítim és queun govern, el nostre de l’Aragó,faça tot el que pot per a destruir lesllengües aragonesa i catalana, ambles cultures que conformen, i permolt històriques i pròpies que si-guen d’una part dels seus ciutadans,i en això es veja àmpliament se-cundat pel Govern de l’Estat Espa-nyol, un govern que no solaments’esforça en destruir l’aragonès i el

català de l’Aragó, ans també el ca-talà de qualsevol territori espanyol,amb l’ajuda decidida i efectiva delsGoverns de les Illes Balears i Piti-üses, Múrcia i el País Valencià, amés de fer el mateix amb moltes al-tres llengües espanyoles –basc, ga-llego-portuguès, lleonès i occità– atot arreu on es parlen. Tots aquei-xos governs se senten força segursen l’aplicació de les mesures re-pressives contra la llengua cata-lana, perquè saben que no sola-ment són ben rebudes pels seus vo-tants, ans també per tots els votantsanticatalanistes –o catalanòfobs, siaixí ho preferiu– dels partits quesia, els quals, com és ben sabut, sónel 70%, si més no, de la població es-panyola. Molts polítics espanyolshan sabut fer amb èxit del pro-blema fictici del catalanisme unaimportant font de vots i una ex-cel·lent manera de canalitzar-hi lescrítiques i les defraudades aspira-cions de molts votants davant llurmanera de governar. Val la penaobservar que aquest tan intens an-ticatalanisme de molts dels nostresconciutadans s’ha vist eficaçmentajudat per gran part dels mitjans decomunicació, tant estatals com pri-vats, sotmesos bàsicament als par-

EDITORIAL

Legitimitat

La manifestacióa Saragossa del16/05/2009,reclamant laquimera de laigualtat de dretsde les tresllengüesaragonesesC. TERÈS

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

25 /

ab

ril

2015

EDIT

OR

IAL

tits majoritaris. Quan uns governs ialtres institucions deixen d’actuardemocràticament, com és el cas detants governs i institucions espa-nyols, els demòcrates tenim tot eldret del món d’oposar-nos-hi, ésmés: hi estem obligats. Això vol dirque qualsevol acció no tan sola-ment de denúncia d’aqueixes il·le-galitats, sinó també de defensa i fo-ment, en el nostre cas concret, de lallengua catalana de l’Aragó i de lacultura que conforma, són tan legí-times com necessàries. Per tot aixòens hem de felicitar que, malgratles incessants accions persecutòriesdel nostre català de l’Aragó tantper part governamental com demoltes altres institucions, no en fal-ten d’altres que defensen aferrissa-dament aquest patrimoni, tan ínti-mament aragonès, que és la llenguacatalana, pròpia i històrica de l’A-ragó, i això malgrat els molts en-trebancs amb què es troben con-frontades. En tot cas des de Tempsde Franja no reblem ni reblarem,perquè sabem que només així po-drà recuperar el nostre Aragó la le-gitimitat i la dignitat que tantes ins-titucions li han fet perdre. La de-mocràcia, tan l’aragonesa com l’es-panyola, ho necessiten.

4

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

25 /

ab

ril

2015

MA

TAR

RA

NY

A

L’ ESMOLET

Fugida cap al no-res // Carles Terès

Estic llegint Punts de fuga (Males Herbes, 2015), una anto-logia de 26 narracions de 26 autors amb el tema dels viatgesen el temps. Hi he col·laborat amb un relat molt breu, que re-trata un salt en el temps tan ràpid (instantani, diria), que pas-sa sense adonar-te’n, sense túnels estel·lars ni forats de cuc.

Encara no l’he acabat, però fins ara la majoria d’històries emresulten força estimulants, i el curiós és que cap d’elles repe-teix l’enfoc de la temàtica. N’hi ha una —Zulufita o els millorsanys de la nostra espècie, d’Albert Pijuan— que planteja un fu-tur on la inoculació d’una substància, la Zulufita, permet as-solir mentalment tots els desitjos d’aventura i evasió, que a efec-tes de percepció és el mateix que haver-ho viscut. La premis-sa és semblant a la del film Total Recall (P. Verhoeven, 1990),

basada en un conte de Philip K. Dick. La lectura m’ha tornat a evidenciar cap a on sembla que ens

aboca la societat: cap a una letargia de la nostra capacitat deraonar a canvi d’un plaer instantani i insubstancial. Ho veig quanhaig de barallar-me amb la filla menuda per a evitar que vegialguns programes (abans ja ho havia fet amb la gran) o quanem deprimeixo per la música adotzenada que tendeix a escoltar.És només un símptoma: espero que més endavant redreci elrumb i tingui un criteri més acurat. N’hi ha prou de mirar alvoltant, però, per a comprovar que, inexorablement, el que des-criu en Pijuan o P. K. Dick s’acosta perillosament a la veritat.Tots els esforços per a capgirar-ho acaben absorbits per la po-tència de la manipulació a la que som sotmesos.

El catàleg d’oliveres mil·lenàriesde la Taula del Sénia a la provínciade Terol s’acabe d’incrementar ambquatre exemplars més, encara que adiferència dels altres nou ja inven-tariats, els ‘nous’ –amb totes les co-metes del mon parlant d’éssers ambmés de mil anys de vida– van nàixerlluny de la comarca del Matarranya.

Un empresari de Vall-de-roures,Jorge García, va assabentar-se de quequatre oliveres de la varietat fargaamb més de mil anys de vida d’unafinca de Tarragona anaven a ser ar-rencades per a convertir-se en llenyaper a l’hivern. Uns coneguts de Gar-cía, coneixedors de la seua estima

Oliveres mil·lenàries viatgeresQuatre exemplars de la varietat farga s’han trasplantat des de Tarragona a una finca de Vall-de-roures

// LLUÍS RAJADELL

per estos exemplars monumentals, livan comunicar la possibilitat d’ad-quirir-los abans que es convertirenen cendra. Al juliol de 2014 va con-tractar un vehicle especial per trans-portar-los al mas de Macaco, a la par-tida dels Sants de Vall-de-roures. Vacaldre una grua per a extraure’ls i pera depositar-los a la seua nova terra.El més gran d’estos matusalemsviatgers te 5,5 metres de perímetrede soca i pesa 9.800 kg.

Encara que els arbres arrelen pit-jor quant més vells són i que juliolés una mala època per a trasplantarl’arbriu, les imponents oliveres vanreprendre sense problemes i ja tenen

Olivera almas deMacacoLLUÍS RAJADELL

els seus primers brots matarra-nyencs.

La Taula del Sénia, una manco-munitat que inclou 24 pobles de lesprovíncies de Terol, Castelló i Tar-ragona, va incorporar els quatregegants al seu llistat d’oliveres mil·le-nàries. Només 13 exemplars catalo-gats són dels pobles mancomunatsde Terol (Vall-de-roures, Beseit iPena-roja). Dos pertanyen a Pena-roja i els altres 11, inclosos els 4 delmas de Macaco, a Vall-de-roures. ABeseit no n’ha aparegut cap. Lapresència aragonesa és molt mino-ritària en el catàleg, que comprènprop de cinc mil arbres entre les tresprovíncies. La catastròfica gelada deles oliveres de 1956 va arrasar elsexemplars més vells a la comarca delMatarranya.

Jorge García planeja obrir un pe-tit hotel rural al mas de Macaco l’any2016 i les quatre oliveres mil·lenàriesque acabe de plantar davant la por-ta del casalici es convertiran, ambtota seguretat, en un reclam per alsvisitants. Les quatre compleixen elscriteris marcats per la Taula del Sé-nia per a considerar-se mil·lenà-ries: tindre més de 3 metres de pe-rímetre de soca mesurada a 1,3 me-tres de la terra del bancal. Les oli-veres replantades al mas de Maca-co son, de fet, les més grans de les in-ventariades a Terol.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

25 /

ab

ril

2015

MA

TAR

RA

NY

A

5

A la part alta del centre històricde Calaceit, al costat del Jardí delsArtistes i ben a prop de la nova iremodelada Noesis –lloc de refe-rència cultural i artística de la capi-tal del Matarranya als anys 80 i queara vol agafar un nou protago-nisme– es va inaugurar l’estiu pas-sat un ampli i suggeridor local ones combinen perfectament els lli-bres, els vins, els quadres i la de-gustació de productes del territori.ARTS&MES, que és el nom delnegoci, ocupa la planta baixa d’unacasa molt dignament restaurada onabans del 1609 havia estat l’antigacasa de la vila de la població. L’es-tança està dividida per uns gransarcs de pedra en tres espais. La de-coració del local és molt acurada is’ha estudiat fins l’últim detall percomplementar l’excel·lent restau-ració amb la necessària funcionali-tat comercial i artística. L’entradaestà destinada a sala d’exposició illibreria. L’antiga quadra, on s’hanrestaurat els pessebres de pedradels animals de ferradura, ara fa lesfuncions de cafeteria i degustació i,més a l’interior, tres antics trulls re-cuperats estan destinats a vinotecaamb una bona mostra de vins de lacomarca i de les terres veïnes. Elpropietari d’ARTS& MES és elmecenes calaceità Antonio Davidque també ho és de la nova Noesis.L’espai expositiu es va inaugurar elmes de juny passat amb una ex-

ARTS&MES, exposicions, llibres i vins// CARLES SANCHO

cel·lent mostra d’artistes vinculatsa la població i al territori, ‘Calaceitreferent d’artistes’. Pintors comRàfols Casamada, Romà Vallès,Maria Girona, que ens ha deixat fapocs dies, Fernando Navarro, Leo-poldina Valdemoro, Ripert Schroe-der, Lisa Rehsteiner, José Picó iLaurence Quentin, ceramistes comTeresa Jassà i Àngel Grañena, es-cultors com Lluís Ribalta i Fer-nando Navarro, un gravat de Fer-ran Blanco i una fotografia de JeanNöel. De l’alemany Ripert Schroe-der que viu des de la dècada dels 90entre Alemanya i Calaceit es va po-der visitar fins el 14 de novembrepassat una exposició de trenta-sistreballs al Museu Joan Cabré almateix Calaceit. Al mes d’agost vaarribar la segona mostra “Dispara-tes de Fuendetodos”, una exposiciócol·lectiva de 13 artistes per donarsuport a la creació d’un museu a lapoblació saragossana al voltant deGoya. La intenció inicial dels res-ponsables del local és canviar cadados mesos l’espai expositiu. LaiaVaquer, creadora artística que viudes de fa dotze anys a Vall-de-roures, que ha treballat durantforça anys en el camp de la restau-ració, és l’encarregada de gestionarl’acollidor espai calaceità que as-pira a convertir-se en una referèn-cia cultural del Matarranya. La pre-sentació de llibres és un altra de lespossibilitats que pot oferir l’agra-

Arts&mes aCalaceit

CARLES SANCHO

dable i relaxant espai ARTS&MEScom ja es va fer l’estiu passat. En-guany és previst obrir el local totsels dies durant la Setmana Santa,fins juliol els caps de setmana i dejuliol a octubre de dimecres a diu-menge, com ja es feia l’any passat,amb horari de 10 a 14h al matí i de17 a 21h a la tarda, per tal d’aprofi-tar els mesos de màxima afluènciade visitants al Matarranya i a Cala-ceit. La primera exposició que espresentarà en la nova temporadaencara no està decidida i la segona,de juny i juliol, és una mostra artís-tica de Laia Vaquer i Hugo Roglanque titulen ‘Corpòria’.

Catalina Garcia (Pena-roja 1520/?) // M. Llop

DONES

Dona d’origen humil, camperola, que amb seixanta anys vahaver de suportar un procés judicial acusada de cometre gra-víssims delictes, insults i pecats, d’exercir de curandera, de fermal a moltes persones, de signar un pacte amb el diable i debruixa. La Catalina era una curandera normal, va ser criadad’un metge de Tortosa amb qui va aprendre les propietats d’al-gunes plantes per a curar malalties i calmar els dolors. Era co-neguda com la Dalmava (el seu segon marit era Joan Dalmau),però, com moltes voltes, l’enveja, la maldat, el desig de ven-jança, o qualsevol deliri, van provocar que en les visites ruti-nàries que es feien des de la Diòcesi de Saragossa als poblesperquè la gent confessés pecats secrets que podien conèixer,fos denunciada. Diuen que a l’ombra del castell àrab, els veïnses contaven xafardejos i que, és possible, que a algun d’ells el

molestés la presència de la Catalina i la va acusar d’exercir labruixeria. Va estar vigilada un temps pels capellans de Pena-roja, Mont-roig i Fondespatla. L’arquebisbat de Saragossa esva encarregar del procés judicial, la qual cosa era extraordi-nària en aquests assumptes, ja que els encarregats eren jutjatsseglars o el Sant Ofici. El seu procés ocupa 180 folis; es desen-volupa entre febrer i setembre de 1591 i més de seixanta i cincpersones van declarar en diferents moments. Durant els in-terrogatoris fou acusada de la mort del seu primer home Mi-quel Bofill, o d’haver causat mal de pit a dones que criaven,i d’altres interpretacions màgiques-religioses de l’època. La Ca-talina es va salvar de la foguera però no de les estupideses iinjustícies d’aquella època; és una víctima més de la crueltatque ha perseguit a tantes dones al llarg de la història.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

25 /

ab

ril

2015

MA

TAR

RA

NY

A

6

Alcanyís // Juli Micolau

L’ ARGADELL

Avui intentaré fer quatre pinzellades de la capital del BaixAragó. Alcanyís és, per als matarranyencs, la població que ofe-reix serveis, tant a nivell administratiu com sanitaris, comercials,afectius, sentimentals o d’oci. I, evidentment, és un lloc que pelsseus carrers és fàcil d’escoltar el català de la nostra gent. Al-canyís pareix que ve de l’àrab Al-Qannis (de canyes o canyis-sos) o de Al-kanâ’is (les esglésies). Part del seu terme és regatpel riu Guadalop. Els seus orígens es remunten a una fortale-sa romana que va ser recuperada del domini musulmà per Al-fons I d’Aragó el 1119 però prompte tornaria a perdre’s. El 1157la reconqueriren de nou per part del Comte de Barcelona enRamon Berenguer IV que concedí la carta de població, peròtornarien a cedir els seus dominis als musulmans fins a la se-gona reconquesta duta pel seu fill Alfons II d’Aragó, el mateixrei que cedí l’any 1179 el castell d’Alcanyís a l’Orde monàsti-co-militar de Calatrava –actual Parador Nacional de Turisme.El 1411 va ser seu del parlament de la Concòrdia, creat per aelegir successor de la Corona d’Aragó a Casp desprès de la mortdel rei Martí I l’Humà... El 1462 els alcanyissans sofriren di-verses falconades dels castellans i catalans. Davant del poderde l’Orde de Calatrava va alçar-se l’Ajuntament (1565-1570)

formant angle amb la Llotja gòtica -les dos construccions de-clarades monuments històrics el 1931- simbolitzen la força dela pròpia ciutat. Edificis barrocs són l’església del Carmen s.XVII o l’antiga col·legiata de Sta. Maria la Major s. XVIII. Al-guns dels seus personatges il·lustres són J. Sobrarias, conside-rat el millor poeta en llatí clàssic del període dels Reis Catò-lics; J. L. Palmireno, dramaturg; A. Vives y Altafulla, metge delspapats de Juli II i Lleó X; Mariano Nipho, periodista del s. XIX;F. Rallo, escultor o E. Trullenque, pintor, també del s. XX. El1809 es produí la Batalla d’Alcanyís amb motiu de la Guerrad’Independència contra l’exèrcit napoleònic i uns quantsanys més tard (1838, 1847 i 1874) hi hagueren enfrontamentsamb les batusses carlistes. La Setmana Santa és d’Interès Tu-rístic Nacional. I el modern circuit de velocitat Motorland, sub-stituint l’antic traçat urbà, dóna un fort impuls econòmic i deprestigi a la mateixa ciutat i a tot l’entorn, que se’n veu bene-ficiat. Al palau Ardid hi ha una excel·lent biblioteca i arxiu mu-nicipal i al costat mateix hi conviu el Liceu, un espai de crea-ció artística on s’hi realitzen, periòdicament, recitals poètics imusicals. Alcanyís està agermanada amb Tortosa, Avinyó i Vi-naròs.

El dissabte 14 de març es van ce-lebrar a Calaceit, a la seu de l’As-sociació Cultural del Matarranya lesassemblees General Ordinària i Ex-traordinària de l’entitat, a partir deles 11h fins les 14h. El president Jo-sep Maria Baró va iniciar l’acte do-nant la benvinguda als assistents ipresentant l’informe d’activitat del’any 2014, en el que va fer esmentdetalladament a l’ampli reguitzelld’actes realitzats en honor i com-memoració del 25è aniversari de lamort de Desideri Lombarte pertots els territoris de parla catalanai a la capital aragonesa. María Do-lores Gimeno, com a vocal respon-sable de publicacions, va donarcompte dels llibres publicats i d’a-quells que estan en procés o a la llis-ta d’espera. El tresorer, Hipòlit Soléva comentar les xifres econòmi-ques de l’exercici –balanç i pèrduesi guanys– les quals van ser aprova-des. El fet de haver tancat l’any ambxifres positives no va ser pas deguta l’augment d’ingressos, si no a la re-ducció de les publicacions. Cal dirtambé que les subvencions i ajudespendents de cobrar atenyen ja unvolum força important. Anna Solé

Assemblees d’ASCUMA// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

va presentar les Jornades sobre laPedra Seca que se celebraran a Ca-laceit, organitzades per la pròpiaAnna Solé i coordinades per l’AS-CUMA. També es van estudiar duespossibles viles per la celebració dela Trobada Cultural de l’any 2015. Idesprés dels corresponents precs ipreguntes es va tancar l’AssembleaOrdinària.

Tot seguit tingué lloc l’AssembleaExtraordinària. Després de les pre-

sentacions dels nous candidats avocals i d’aquells altres que deixa-ven la Junta, tal com s’estipula alsEstatuts, va quedar constituïda lanova Junta per acord majoritaridels assistents. El nomenament delnou president es va deixar en mansde la nova Junta que haurà de reu-nir-se en breu. Mentrestant l’actualpresident, complert el període es-tatutari de quatre anys, exerciràcom a president en funcions.

Assemblead’ASCUMAJOSÉ MIGUEL GRÀCIA

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

25 /

ab

ril

2015

BAIX

CIN

CAFrancesc Serés: “Déu n’hi do com

ens n’hem sortit, amb la immigració”// REDACCIÓ

va en paral·lel en moltes coses queestaven passant al món: no ho sa-bíem. Ara es molt fàcil intentarcomparar fenòmens socials i mi-gracions, però als anys vuitanta eraben difícil, no hi havia informacióper contrastar. L’any vuitanta itants tot just s’acabaven de comprarles primeres enciclopèdies a les ca-ses. Ni tan sols sabíem d’on veniatota aquesta gent, i qui diga que hosabia menteix”, va continuar.

L’allau de gent que va arribar alsanys vuitanta no va tenir, però, unaresposta institucional: “L’adminis-tració ens ha deixat desatesos, tanta la gent d’ací com a la que arriba-va. Mai vaig veure gent de l’admi-nistració arribant als pobles ipreocupant-se per la qüestió. Parlod’administracions supramunicipals:els alcaldes s’ho van trobar i s’ho vanhaver de menjar. Però l’estat vadesaparèixer, se’n va rentar sempreles mans”.

I tota aquesta gent, com es va in-tegrat als nostres pobles? La tesi deSerés és que s’ha aconseguit amb lafeina. “No hi ha hagut un conflicteviolent, latent, crític. No hem tingutuna societat trinxada, enfrontada.Tot plegat mai ha rebentat. Pertant, alguna cosa s’haurà fet bé,potser perquè no es podia fer de capaltra manera”. I és que quan algútreballa colze a colze amb algú ésimpossible no tenir-hi empatia, i“t’és igual que siga negre o moro”.A més, amb el pas del temps s’ha mi-llorat, ja que els immigrants tenenaccés a la sanitat i a l’ensenyament:“Que tu arribes a un lloc i et diguenque tons fills aniran a l’escola i quetots tindreu targeta sanitària... pocabroma! Hi ha llocs on no et dona-rien res d’això, i també s’ha de va-lorar”.

“Als nostres pobles gairebé d’undia per un altre hi ha arribat un vintper cent de població, tots homes devint a quaranta anys, d’una altra re-ligió, d’una altra provinença... i noha passat res!”, un escenari quel’escriptor assegura que mereix ser

estudiat per la sociologia. El balanç,doncs, és positiu: “Entre tots hem fetel que hem pogut. I potser se’m potacusar de triomfalista, però veient laquantitat de gent que va arribar icom podien haver anat les coses, déun’hi do. Déu n’hi do el nivell d’em-patia i de responsabilitat que va aga-far de gent de la pagesia”, va con-cloure.

Al matí següent el Palau Mont-cada va acollir una taula rodona so-bre llengua i escola a la Franja,amb l’absència clamorosa (comd’habitud) d’un cert gruix de mes-tres i professors de català a les nos-tres comarques. S’hi van exposar al-gunes problemàtiques que pateixl’ensenyament del català, com araque es continue ensenyant com allengua estrangera, bo i repetintsempre les mateixes regles bàsi-ques, que mai no es poden posar enpràctica perquè tota la resta del’ensenyament és en castellà. Tam-bé es va comentar que sempres’al·ludeix a la necessitat de cursarl’assignatura de llengua catalanaper si hom acaba estudiant o treba-llant a Catalunya, i en canvi rara-ment es fa èmfasi en el fet que s’es-tà estudiant la llengua pròpia.

Com cada març, i ja en són set, esva celebrar la Jornada per la Dig-nificació Lingüística a Fraga, pro-moguda pel Casal Jaume I. El cap desetmana va començar amb un sopara l’Hotel Casanova amb la presèn-cia de Francesc Serés. L’escriptor vapresentar el seu últim treball, La pellde la frontera, un recull de repor-tatges literaris sobre la immigracióa les comarques del Segrià i del BaixCinca.

Serés va afirmar que Fraga és undels pocs llocs on el llibre té un sen-tit “diferent”, ja que la resta deCatalunya “pot tenir una visió pa-ral·lela [del fet migratori], tangencial,pot interpretar coses, però la gentd’ací ho ha viscut d’una manera in-tensa, directa i profunda, i sobretotd’una manera molt continuada”.Segons l’escriptor, als pobles del Se-grià i el Baix Cinca “s’ha produït uncanvi social molt profund, que es potllegir en paral·lel al que ha anat pas-sant a la resta del país i del món”. Elllibre aborda aquesta qüestió des demolts punts de vista, per tal de“construir un espill del que nosaltressom, amb les nostres mancances i in-seguretats”.

En conversa amb els assistents alsopar, l’escriptor va rememorar elprimer camí que van arribar mar-roquins a Saidí: hi van fer cap “d’undia per un altre i en massa”. I des-prés hi van aterrar els algerians, imés tard gent d’Europa de l’Est, deSud-Amèrica, i fins i tot de la Xina.“Com pot ser que al cul de món desobte comence a arribar tot elmón?”, es va demanar l’escriptor.“Els enviaven cap aquí perquè hi ha-via fruita, i ja us arreglareu”. Això vafer que al Baix Cinca i al Segrià “esvisqués el concepte de globalitzacióabans que ningú parlés de globalit-zació. La gràcia de la nostra histò-ria recent és que no teníem ni les pa-raules ni els conceptes per descriu-re la realitat, però teníem la vivèn-cia. I això és una realitat poc des-crita”, va reblar.

“No ens adonàvem que això ana-

Serés, ambun exemplardel seu nou

llibre, en unafotografia

d’arxiuJULIO MORENO

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

25 /

ab

ril

2015

RIB

AG

OR

ÇA English Ribagorça*

// JOSEP MAURI I GRÀCIA

locitat mitjana, dins au-tocars convertits encocteleres. Això sí, cadax quilòmetres hi haviauna mena de funcio-naris d’obres públiques,dits «peons caminers»que tenien a càrrec unsquants kilòmetres. Iamb una aixada i uncartró intentaven ta-par els clots i xaragallsque es generaven acada ruixat. La solucióva ser portar uns ca-mions plens d’homesamb pics i pales (potser presoners?)els quals anaven traslladant aixíque havien apariat un tros de car-retera. Però algun funcionari mur-ri va tenir una idea «genial», ni quefos per anar de pressa i reduir cos-tos i aneu a saber si per aprofitar-se d’alguna manera de l’estalvi. Elbrillant acudit (amb els dos signifi-cats) va ser limitar la reparació a lameitat de la carretera. La meitat peron havia de passar el «Generalísi-mo»’, el qual va pujar per Tremp ila Pobla, i va baixar per Benavarricap a Lleida. Tot això, encara que alprincipi li va costar d’entendre, hova comprovar sorprès en Jepet uncop atesa la carretera, aquell dia queva anar a vendre garrins a Benavarri.

Venuts els animalons se’n va anara fer un mos a «La Buena de Dios»,el vell hostal benavarrí. Un cop as-segut a la llarga taula coberta ambun hule amb sis comensals més –quatre de casa i dos forasters–, Je-pet s’adonà que aquests darrersportaven camisa blava i que al pen-jador hi havia dues jaques de negrai lluenta pell.

La mossa que li va portar el men-jar va preguntar-li pels seus pa-rents de Serressac, cosa que vaaprofitar un dels forasters per es-broncar-los de mala manera dient-los «—¡Qué coño habláis!, De aho-ra en adelante que yo os entienda.¿Entendido?» I va començar a fer-li preguntes, amb un poc dissimulatinterrogatori: «¿Usted no es de Be-nabarre?» «¿De dónde es?», «¿Quéha venido a hacer aquí?» «¿Cuán-

do se marcha?». l a la darrera pre-gunta, quan Jepet va contestar «encuanto acabe de comer», els foras-ters van quedar un moment en si-lenci i, en acabat, un d’ells va fer unaaltra pregunta, tot parlant lenta-ment i fent una mica de pausa entreparaula i paraula: «¿Y no se quedausted a ver al Caudillo?»

Entre el to donat a la pregunta ila mirada inquisidora d’aquell homea en Jepet, una esgarrifança li va re-córrer l’espinada al temps que se lifeia un buit a la boca de l’estómac,i els records d’una maleïda nit es vantomar a ensenyorir del seu cap. Vareaccionar com va poder intentantdonar aparença de tranquil·litatpreguntant, «¿Franco en Bena-barre?» «Entonces claro que mequedo». La conversa, des d’aquellmoment intranscendent, es va allar-gar una estona fins que un dels fo-rasters va dir «vamos a ver como vatodo». El «todo» en què estaven in-teressats aquells homes era l’«ArcoTriunfal» que vuit o deu homes, di-rigits pel ‘Trivana’, el fuster del po-ble, aixecaven a la recta que feia lacarretera, al mig de la vila. L’havienfet amb unes llates a la base i cany-issos a la part alta que ja acabavende revestir amb boixos i branqui-llons. Hem de convenir que un copacabat i amb l’afegit d’uns llençolsa la part alta on hi havia pintat«Franco Franco Franco» «Arriba Es-paña» feia força patxoca.

L’esdeveniment estava progra-mat per a les cinc i molta estonaabans, convocada amb un pregó, tota

Que no s’esveri ningú: aquest tí-tol no pretén regirar en el passat al-guna arrel britànica de les terres ocostums ribagorçans, encara que lagaita (lo bot), l’instrument musicalautòcton per excel·lència, és d’unclar origen celta. Al gra: l’esmentattítol només vol recordar una èpocaen què en part de la citada comar-ca es conduïa... per l’esquerra! Aixòva començar cap als anys cinquan-ta quan tota la comarca era un niud’activitat constructora. L’ENHERhavia perforat, esventrat o paredatserres, tossals i congostos de cap acap del riu, i així que van tenir en-llestides un parell d’obres –les grans van trigar molts anys– esvan apressar a invitar a «Su Exc. ElGeneralísimo» perquè les inaugurés,al temps que li regalaven la resi-dència de la Farga a la part catala-na de la comarca, que com el seunom indica s’havia construït apro-fitant els fonaments d’una vella far-ga pirinenca. Lligats ja tots els detallsd’horaris i protocol, només queda-va el problema –no petit a l’època–de les comunicacions. De Benavar-ri cap amunt no era pas fàcil trobarun lloc a la vora del riu on poguésaterrar amb un mínim de seguretatun helicòpter. O potser en aquellsanys no en tenien ni un d’aquestosaparells. No s’ha d’oblidar que erentemps d’autarquia, racionament i mi-sèria. O sigui que, el dictador es veiéobligat a anar-hi per terra.

I mai més ben dit, perquè la ma-joria de les carreteres de l’època no-més eren polsoses pistes de gravaplenes de clots. D’enquitranadestot just hi havia les rutes radials ambeix a Madrid, les que unien capitalsde província i poca cosa més.

El jovent d’ara acostumat a tran-sitar per autopista, ni es pot imagi-nar el que era la N-230 de l’època.Només hi circulaven animals debast i algun carro. I quan ho feia el«cotxe de línia» Lleida-Areny ho ha-via de fer lentament perquè a cau-sa dels sots, ni ocupants ni vehicleshaurien resistit gaires km a una ve-

Castell deBenavarriINFOBENAVARRE.

BLOGSPOT.COM

* Segon premi del Concurs de prosa de Sant Just

“San Jordi” 2007

9

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

25 /

ab

ril

2015

RIB

AG

OR

ÇA

L’endemà de la nevada del 4-2-15, el xofer de la ruta Fraga-Lleida em confessava el greu que li va saber haver matat tantsmoixons a la carretera. La blancor del paisatge, en una comarcapoc habituada a la neu, va desorientar els pardals. I la presenciadel cotxe de línia els va atribolar. Així doncs, fugien en sentitcontrari: directes a la mort, s’estampaven contra la part fron-tal del vehicle, malgrat que el conductor havia reduït la velo-citat a l’adonar-se’n del desgavell. No fou un suïcidi.

L’escena és una metàfora del que passa a una població d’in-dividus quan els referents quotidians queden colgats per un ele-ment alienador. Tant les bèsties com els humans som territo-rials, ens identifiquem pel lloc on hem nascut i crescut.

Pertànyer a un Aragó castellanocèntric i a una Espanya, queconfirma aquesta manera de pensar i actuar, ve a ser per alsveïns de la Franja de Ponent gairebé una nevada permanent.Albert Sánchez Piñol, antropòleg, diu «vam creure que la de-mocràcia ho curaria tot. Que se sanaria el cos delmat de la llen-gua, que es desbrossarien malentesos feixistoides. Obviàvemun detall: que la democràcia que va venir era l’espanyola. Hafet el Govern aragonès algun esforç per reparar la ignomíniahistòrica? Ben al contrari. Furgant en la ferida, afegint llast ala infàmia, han oficialitzat el xapurreao: ara es diu lapao» (LaVanguardia, 23-2-14).

Enfront de panorames tan desoladors, n’hi ha d’altres d’e-xemplars. Mentre l’Estat espanyol se’n desentén dels diferentsintents de genocidi cultural, Joachim Gauck, president federald’Alemanya, va afirmar el 27-1-15, en el Bundestag, que no hiha identitat alemanya sense Auschwitz: «el record de l’Holo-

caust segueix sent una cosa del tots els ciutadans que viuen aAlemanya. Pertany a la història d’aquest país». Gauck va afe-gir que gràcies al record es pot extreure l’obligació de prote-gir i vetllar per la humanitat: «protegir i vetllar pels drets detotes les persones».

Sense anar tan lluny en el temps i l’espai, el passat febrer l’Au-diència Provincial de Saragossa, davant d’un document escriten català, del qual un advocat va sol·licitar-ne la traducció, eljutge, havent fet la verificació, va dir que l’escrit s’entenia. Defet, el filòleg Martí de Riquer (Barcelona, 1914-2013) asse-nyalava que fins el 1830, un senyor català escrivia en català aun de castellà o aragonès, el qual li responia en castellà: «aixòera el normal!» (La Vanguardia, 13-1-1999).

També en aquest sentit, el filòleg Tomás Llopis va destacaren la jornada sobre Llengua i escola, celebrada a Fraga el dis-sabte 7-3-15, que sempre hi ha bretxes, fins i tot en el murs mésalts. I que, per tant, res no és segur. A manera d’exemple, va dirque a la muralla nord-oest de Constantinoble hi havia una por-ta oculta, que la feien servir els comerciants abans que la ciu-tat obrís de bon matí. Quan Bizanci fou assetjada el 1453, vaser útil per a maniobres de distracció contra els destacamentsturcs. Una matinada de maig d’aquell any, un escamot de bi-zantins van perpetrar una escaramussa entre les files enemi-gues. Durant la retirada una tropa de geníssers no els va treu-re l’ull de sobre. I resseguint les petges de l’escamot bizantí, vandescobrir, semioberta, la vella i mig tapiada Kerkaporta. Pro-bablement la cristiandat a l’Orient va fer figa arran d’aques-ta badada garrafal.

Una imprudència bizantina // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

la població es va anar concentrantals voltants de l’«Arco», a tocar delqual hi havia una tarima amb cadi-res que va ocupar una mudada cor-poració municipal al complet, ambl’afegit de mossèn, metge i mestre,el qual de tant en tant havia de ferun crit a la canalla, també concen-trada allí al costat.

Finalment es va sentir roncar demotors i la gent va començar a cri-dar –ja vénen, ja vénen– i així que vatreure el nas el primer vehicle elsaplaudiments van començar a res-sonar amb força. Falsa alarma, erencamions carregats de guàrdies civilsi soldats, els quals anaven deixantd’un en un cada centenar de metres,ara a la dreta, ara a l’esquerra de lacarretera com a mesura de segure-tat. Més tard es va repetir l’escenaquan van aparèixer dos motoristes,que es van limitar a parlar amb elsforasters que havien dinat amb enJepet, i a girar cua per on havien vin-gut. Finalment i potser per allò quea la tercera va la vençuda, van apa-rèixer cinc esplèndids cotxes negres

envoltats per motoristes armats. Elsvehicles, de l’un a l’altre deixavenuna distància d’uns setanta metres.De nou els aplaudiments i crits vanressonar amb força. I ja hi vamser!: com que bufava poc o molt ventde port, o potser el primer cotxe ana-va massa ràpid, el cas és que l’«ArcoTriunfal» –no oblidem que fet acorre-cuita–va començar a tronto-llar, primer lentament com indecís,després es va inclinar una mica,cosa que va permetre a la gentapartar-se a temps, i finalment es vaesfondrar aixecant polseguera i cri-dòria entre els presents i no vaatrapar per poc un dels motoristes,el qual va retrocedir passant per so-bre de boixos i canyissos i va aturarla columna motoritzada.

Mentrestant els coneguts d’en Je-pet, autoerigits en directors d’a-quell sainet, esbroncaven les auto-ritats locals que pràcticament tenienen posició de «firmes!» al rectanglede les cadires, tot dient-los «¡Sevan a acordar de esto, se lo juro, ytengan en cuenta que somos de la

“social”!». I també van afegir, «¡Ven-ga, que todo el mundo eche unamano!». I en pocs minuts llates,boixos i canyissos van desaparèixerde la vista entaforats als carreronsi badívols laterals.

Els cotxes aturats van engegar, i agran velocitat van travessar el poblesense aturar-se, mentre la dona del’alcalde brandava enlaire un ram deflors.

I finalment el poble va anar re-cobrant la normalitat, tot i que alsseus habitants els va quedar unsentiment difús, com de frustraciócol·lectiva. Però per a sentiment i enaquest cas gens difús, el que els vaquedar a la corporació municipal enple, que podríem qualificar «d’aco-lloniment». I en Jepet va tornar aagafar el llarg camí cap a casa, poco molt intranquil encara i, amb unrau-rau rosegant-lo per dintre, sesentia com si tornés a reviure unamaleïda nit, a les acaballes de laguerra...

Però ho deixarem aquí, perquè defet, això ja és una altra història.

mort així com l’article que d’ella vasortir al Temps de Franja 121, i totplegat em va colpir força, doncsadonant-me que no la coneixiaprou, instintivament em sentia atre-ta per ella. De cara a l’Instanteatrevaig valorar que la seva obra eramolt suggeridora, sobreeixint imat-ges, perfecta per a inspirar les ar-tistes dels diferents àmbits escè-nics.P. M. Gemma, també en tant que crea-dora escènica, des del 1993 formespart de diversos col·lectius de teatreindependents fins que al 2008 creesla teva pròpia productora d’espec-tacles Cia. La Prodigiosa, ets sòcia deProjecte Vaca des del 2005, i tambéla presidenta del 2008 al 2012; en-guany has estat la responsable delCòctel Moix, el petit espectacle lite-rari on ja es van recrear escènicamentmultiformes fragments de les pàginesescrites de l’Anna Maria Moix. Quèha suposat elaborar la direcció i ladramatúrgia del Còctel Moix? Gemma. Un procés molt emotiu i es-timulant. L’Anna fou l’únic membrefemení inclòs a Nueve novísimospoetas españoles, i, a principis delsseixanta, ella era realment l’únicanova, ja que tots els altres eren au-tors consagrats; això en si mateix jaens ha de donar la pista de la di-mensió de la seva obra des de bon

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

25 /

ab

ril

2015

5EN

TR

EVIS

TA

Marta. Conversem aquí la Teresa, laGemma i jo, essent les guionistes deldocumental, en companyia de l’A-nastasi, que com a realitzador ensaportarà la seva còmplice percep-ció. Per començar, cal compartir-vos que creiem fermament que unllegat artístic i intel·lectual de la di-mensió del de l’Anna Maria Moix –d’origen consanguini de Nonasp–no hauríem de deixar que passesdesapercebut, havent estat aquestaautora una peça social i culturald’indiscutible rellevància a casanostra. Teresa, tu vas gestar l’embriód’aquest projecte; tens una llarguís-sima trajectòria com a actriu, direc-tora, dramaturga i gestora cultural,ets sòcia de Projecte Vaca des del2000 i n’has sigut la presidenta del2001 al 2007, ets testimoni que l’as-sociació porta més de quinze anysen una pràctica activa de l’acció cul-tural feminista, és a dir, de fer cul-tura posant la visió femenina en pri-mer terme... Teresa. Sí. Des de Projecte Vacahem donat veu a moltes autores que

encara no havien estat sentides, in-vestigant formes escèniques inno-vadores i la seva vinculació amb lesdones creadores; hem intercanviatexperiències i pensament amb altrescreadores tant d’àmbit estatal cominternacional... En aquesta línia detreball, l’associació té dues citesanuals: el Primavera Vaca, un ciclede lectures dramatitzades amb com-plicitat amb l’SGAE, i la mostra No-vembre Vaca, durant la tardor, queacostuma a ocupar diferents espaisescènics de la ciutat. M. Parlem ara d’aquesta darreramostra d’un dels projectes escènicsmés ambiciosos al si del NovembreVaca 2014 que enguany celebrava laseva 15a edició, i que amb un equipformat amb totes nosaltres i la tam-bé creadora escènica Sílvia de laRosa vam desenvolupar: l’Instan-teatre –un Fet Teatral Singular, unalloança al procés creatiu— on equi-ps de treball ‘performen’ al llarg detota una Jornada-Happening mentrereben el públic, tot Giravoltant unafigura inspiradora femenina en la quehi participen al voltant de trentacreadores escèniques, i que enguany,en segona convocatòria, l’hem des-envolupat entorn l’Anna Maria Moix.Què et va impulsar, Teresa, proposar-la com a figura inspiradora?T. Vaig llegir la noticia de la seva

Anna MariaMoixARXIU

TERESA URROZ I GEMMA JULIÀ, CREADORES ESCÈNIQUES

“Sempre hem vist en l’Anna Maria // MARTA MOMBLANT RIBAS

Teresa Urroz, Gemma Julià i jomateixa, eixint de la comissió deCreativitat de l’Associació de Crea-dores Escèniques Projecte Vaca,ens hem constituït en un projectenou i independent, tot elaborant undocumental on plasmar el poli-edre que ha estat la trajectòria del’Anna Maria Moix. Responsabilit-zant-nos de totes les tasques ar-tístiques i la coordinació general delprojecte, arrel d’aquesta iniciativadecidim cercar el recolzament i lacomplicitat de professionals amb elsque fusionar el món escènic-literariamb l’audiovisual. Comptem ambla implicació de la productora au-diovisual Cut&Play i al capdavantde l’equip de filmació amb l’Anas-tasi Rinos, realitzador de llargatrajectòria que ha treballat ambpuntals del nostre cinema com Bi-gas Luna, Jordi Bayona, FrancescBellmunt o Pere Joan Ventura.

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

25 /

ab

ril

2015

ENT

REV

ISTA

Moix una font d’inspiració”començament. Fou una autora moltprecoç i per a mi, revelava interès iassolia més profunditat a mesuraque en vaig anar descobrint –darrerede cada personatge, de cada poema,de cada conte i pàgina narrada– elstrets personals i vívids que de la sevapròpia collita hi fa reflectir. El Còc-tel Moix és un tast per a què el pú-blic se senti engrescat a escoltar, lle-gir, o rellegir la seva obra.M. En el primer aniversari de la sevamort, la reflexió canalitza per si ma-teixa la història: amb tot, l’AnnaMaria Moix ha estat un personatgede lleu visibilitat malgrat que la sevaobra està farcida d’imatges, atracti-ves, captivadores, que en llegir-les es-quitxen les ànimes del lector... Par-la’ns de la rebuda al teatre de La Vi-lella al Poble Sec de Barcelona...G. El públic proper a la seva obra,va reconèixer el joc de miralls delspersonatges que la poblen, i el pú-blic que allà la descobria, copsavaamb gran plaer, el delit de la ironiai l’humor d’una literata bilingüeque a més era una gran intel·lec-tual. L’objectiu va quedar satisfetde tal manera que partint d’aquellformat, l’estem fent evolucionar, ien promovem ara una gira. M. Anastasi, què és el que més t’ha se-duït del projecte d’exercir la realit-zació d’un documental a l’AnnaMaria Moix?Anastasi. El primer repte interessantva ser com integrar la meva sensi-bilitat i manera de transmetre el meupropi fet artístic, amb uns mecanis-mes el més respectuosos possibleamb els punts de partida que –del’Anna com a ens total– el projecteja tenia en origen des de l’equip decreativitat i guió. M. Tu la coneixies i hi tenies una re-lació propera...A. Sí, i això és, evidentment, un fac-tor molt estimulant. Entre el 1996 iel 1998 la meva companya MarionaMasgrau, artista titellaire, i la pròpiaAnna Maria varen col·laborar en unapeça de teatre de titelles: Constan-tina, escúchame con los ojos, i jo en

vaig viure molt d’a prop el procéscreatiu. Recentment, a La Vilella idins el Còctel Moix, en vaig poder di-rigir de nou i molt satisfactòriamentun fragment amb la també titellairei artista plàstica Núria Mestres. M. Des de l’equip de guió, voldrem ai-xecar del paper la poètica de les se-ves imatges cap al món visual i l’au-ditiu, accentuant-les, hissant-les. Da-munt, la paraula dels seus textos, i laseva veu crítica –el seu posiciona-ment–... Podries avançar-nos quinaserà la teva mirada damunt aquestdocument visual?A. Mai no veig el gènere documen-tal com un exercici fred de dissecciódel tema que hagi de tractar, sinómés aviat com una manera d’abor-dar amb plena llibertat creativa totallò que, envoltant cada particularsubjecte, anomenem realitat; unavisió el més sincera i autèntica pos-sible alhora que màgica, preferintemprar aquest terme, més que pot-ser el de poètic en el seu sentit mésgenèric, perquè penso que és mésproper a allò de personal que cercoa través del meu medi audiovisual.M. Definitivament, creiem que això hade ser possible, ja que l’imaginari del’Anna Maria Moix, no només és ric,sinó que és transversal. D’altra ban-da, Teresa: quina és la recepció quet’estàs trobant en gestionar la mate-rialització del Documental?

T. Molt positiva, ja que ens hi apro-parem, també, a través de les en-trevistes a les persones que la vanacompanyar durant l’època de LaGauche Divine, del món editorial,dels creadors més destacats i d’unllistat de personalitats als que ambcomplicitat amb la família ens hi es-tem adreçant. M. I amb els organismes i les insti-tucions davant la cerca de finança-ment?T. En tractar-se d’un referent sociali cultural a Catalunya, així com de-finitòria d’una època determinada,s’acull el projecte amb molt d’en-tusiasme i si el suport econòmic tro-ba paranys és degut bàsicament alsmoments de crisi que molt especí-ficament afecten al sector cultural. M. I a títol personal, Teresa, què és elque més t’ha colpit d’endinsar-te enla trajectòria de l’Anna MariaMoix...?T. La meva percepció és que va seruna dona amb molta personalitatque no es va deixar portar per lesmodes ni les pressions externes i queva trobar sempre una “particularmanera de connectar-se”, com elladeia, amb la realitat, a través de laliteratura: escrivint, llegint, traduint,editant... Una dona essencialmentlliure, amb una forma lliure de viu-re que va regalar al món la seva pa-raula.

Instanteatre2014. Giravoltant Lanena Moix LOLA PUYALTO

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

25 /

ab

ril

2015

LLIT

ERA Presentació del nou llibre de Javier Giralt

// J. ESPLUGA TRENC

El passat 13 de febrer es va pre-sentar el llibre Partidas, calles yapodos de Binéfar, escrit per JavierGiralt, reconegut filòleg i lingüistade Sant Esteve de Llitera i profes-sor de la Universitat de Saragossa.Es tracta d’un exhaustiu estudi so-bre la toponímia rural i urbana delterme municipal de Binèfar, en elque s’analitzen també els malnomsi motades del lloc. El llibre ha estatpublicat pel Centre d’Estudis Lli-terans amb el suport de l’Ajunta-ment de Binèfar.

Tot i que la toponímia de Binèfarés bàsicament romànica, Giralt hitroba una certa proporció de nomsprocedents d’un substrat preromàno indoeuropeu (tozal, gavarra,etc.), indoeuropeu no ibèric (llastra,loseta, etc.), o aportacions de poblesposteriors a la romanització en for-ma de noms germànics (colmenar, si-sallar, etc.) o musulmans (alcort, al-

fages, faleva, sosal, etc.).Binèfar té la peculiaritat de ser un

poble castellanoparlant situat a lazona en què es barregen el català il’aragonès. Aquesta peculiaritat esdeu a que durant la Guerra dels Se-gadors va ser arrasat i repoblat ambaragonesos castellanoparlants. L’a-nàlisi de Giralt conclou que fins amitjans del segle XVII la varietat lin-güística que s’hi parlava devia ser si-milar al que encara avui es parla alsmunicipis veïns de Sant Esteve deLlitera, Açanui o Calassanç (de fi-liació catalana), o fins i tot d’Alins,Fonts o Estadella (de filiació ara-gonesa). L’autor no s’atreveix aafirmar amb rotunditat que s’hiparlés català en sentit estricte, comdeien Joaquín Costa o Mossèn Grie-ra, però conclou que amb tota se-guretat s’hi devia parlar un dialec-te de transició català-aragonès o vi-ceversa.

Xerrada aAlbelda en laSetmana dela IgualtatJOSEP ESPLUGA

El Col·lectiu per la Igualtat re-centment creat a la Llitera va orga-nitzar entre el 5 i el 8 de març unasèrie d’actes i conferències a dife-rents pobles de la comarca, ambl’objectiu de reivindicar una majorigualtat entre homes i dones i decommemorar el dia internacional dela dona treballadora. La primera xer-

Setmana de la Igualtat a la Llitera// J. E. T.

rada es va fer el dijous 5 de març alTorricó, amb el títol de ‘Dones quehaurien de ser als llibres d’història’,a càrrec de Jaume Garcia, directorde Laliterainformacion.com, qui vail·lustrar una sèrie de biografies dedones que malgrat els seus mèrits iessencials aportacions a la humani-tat han estat injustament menysva-

lorades i silenciades. El divendres 6 de març a Albelda,

Iolanda Tortajada, professora delsEstudis de Comunicació de la URV,va pronunciar una conferència sobre‘La dona als mitjans de comunica-ció’, en la que va posar molts exem-ples de com els anuncis i les sèriesde televisió difonen uns estereotipssobre les dones i els homes que te-nen un fort impacte en les relacionsentre adolescents i que, en darrerainstància, mos perjudiquen a tots.

El dissabte 7 de març, a Binèfar,va ser el torn de l’advocada TeresaSàez, que va parlar de ‘La pasividadsocial ante la violència de género’ iva explicar els pros i contres de lesnormatives i lleis promulgades alrespecte. La nit del dissabte es va ferun sopar de germanor al Bar El Al-jibe, i el diumenge 8 de març es vacloure la setmana amb una concen-tració a la plaça d’Espanya de Bi-nèfar on es va llegir un manifest enfavor de la igualtat i contra el mas-clisme imperant.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/n

. 125

/ a

bri

l 20

15R

IBA

GO

RÇ

A

13

Ho recordo com si fos ara, tot i que ja deu fer vora cin-quanta anys. Eixíem bona colla cap al Pirineu, no recordo sicap Andorra, la Vall d’Aran o la de Benasc, que eren els des-tins turístics habituals. A la de Benasc, solíem coure carn a labrasa en un prat de Saünc, a la vora del riu, i els petits aprofi-tàvem per a banyar-nos en una cadolla de l’Éssera, en una ai-gua geladíssima. A la Vall d’Aran, en canvi, dinàvem al Para-dor, perquè no sé qui del poble tenia un parent a la duana deLes, i això donava molts possibles. En el cas d’Andorra era di-ferent perquè mon pare, repatani com n’hi ha pocs, no hi vo-lia pujar, perquè deia que no tenia raó de ser i que Espanyal’hauria d’envair, com Gibraltar i com Portugal... Aleshoresanàvem sols amb l’oncle de València, ferm partidari del shop-ping. Hi compràvem arcopal, duralex, sucre, llet en pols, op-talidons i formatge de bola. I dinàvem a l’hotel Lleida d’An-dorra la Vella —ja fa molts anys que no existeix—, on servienamb el menú uns “caragols a l’andorrana” inoblidables, moltpicants.

No puc precisar si aquell dia anàvem a Andorra; no ho crecpas, perquè conduïa mon pare, però se non è vero è ben tro-

vato. Ens havíem aplegat amb tres o quatre cotxes a la plaçade la Creu. Feia molta calor i portàvem tota la berena al cotxede papa, un SEAT 600. Josep Ferrer, Josè d’Amorós, estavacom sempre, a l’estiu, a l’ombra de l’immens noguer aguan-tant amb la mà la paret de casa seua, on tenia la fàbrica de si-fons. En veure que marxàvem d’excursió ens va voler obse-quiar amb unes gasoses (dites gracioses). Amb el cotxe ple,ma mare va deixar la nostra al darrere, exposada al sol i a l’es-calfor del motor (els SEAT el portaven al darrere). Es va es-cunçar allò que era previsible: als pocs quilòmetres de marxala gasosa va esclatar, amb la mala fortuna que la bossa de mamare, amb tots els diners per a passar el dia, era allà al costat.Els bitllets en van quedar amerats, i els vam haver de posartots atrapats als eixugavidres del davant. Val a dir que no hihavia perill que volessen: ni la carretera, ni mon pare ni el 600estaven preparats per a anar a gaire més de 80 per hora... L’es-pectacle devia ser magnífic, i tothom quedava astorat quantravessàvem els pobles.

Imagino que els viatges de la família Pujol a Andorra de-vien ser per un estil.

Evasió de capitals (amb gas) // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

len variants de llengües? Tot d’unatornarien a les seves tombes! Quèen diria el savi Joan Coromines queva trepitjar, amunt i avall les nos-tres terres, que va parlar en català iel van entendre per poder recollirels nostres noms de lloc? Li dona-ria un infart com a mínim! I l’estu-diós Günter Haensch que va ser aBonansa l’any 1986 parlant delnostre català? I d’altres estudiososdel nostre parlar...

Llavors, després dels anys noran-tes, van eixir escriptors i molts tre-balls de persones que han fet per-viure la llengua catalana a les nos-tres comarques, algunes més reco-negudes, altres anònimes però quehi han estat i hi són, però tanmateixvoldria citar a Josep Galan deFraga, gran lluitador, amb les sevespublicacions, amb el seu interès perla llengua i per relacionar-se ambtots els que compartim un bé comú:la llengua.

Malgrat la injustícia que ens tocaviure als aragonesos catalanopar-lants, perquè oficialment no se’nsvol reconèixer la nostra llengua, hiha activitats que van al seu favorcom les jornades fetes a Fraga el 7de març sobre “Llengua i Escola”.

Quant temps fa des d’aquella pri-mera reunió d’alcaldes ribagorçansque va culminar amb la Declaracióde Mequinensa, 1984, on s’hi vanaplegar alcaldes de la Franja perdemanar que s’ensenyés el català ales escoles aragoneses dels munici-pis on la seva llengua materna erael català! Josep R. Bada Panilloafirma en el seu llibre El debat delcatalà a l’Aragó (1983-1987) que esva trencar el tabú d’anomenar lallengua que es parla a la part orien-tal de l’Aragó com català, tot i queja van eixir detractors a aquestnom. D’alguna manera es va nor-malitzar el nom de la llengua.

L’any 2013 part d’aquells alcal-des i lingüistes es van tornar a tro-bar a Mequinensa per a reivindicarla nostra llengua materna, ja quepolítics de la DGA s’havien carre-gat la feina de trenta anys enrere,eliminant la seva denominaciócientífica.

Em pregunto sovint què dirienels acadèmics hispanistes de la RealAcademia Española, que van sig-nar un document afirmant que lallengua que es parlava a la partoriental de l’Aragó era una variantdel català –com a tot arreu es par-

Sempre a favor de la nostra llengua// GLÒRIA FRANCINO

Com el treball de recerca d’unaalumna de segon de batxillerat, IrisCarnicé, que ha fet un estudi dia-lectològic i sociolingüístic d’Al-belda, poble de la seva família ma-terna, on apareixen paraules tanpròpies del català ribagorçà i lliteràcom safranya ‘sofraja’. Com lacreació de l’Associació Escunç al’Alta Ribagorça, per a preservar lavariant ribagorçana. Ara fa uns diesha organitzat una exposició sobreL’origen de la llengua catalana a laBiblioteca pública del Pont de Su-ert. Al 2001 es va publicar el llibrePrimers textos de la llengua cata-lana, a cura de Josep Moran i JoanAnton Rabella, on hi apareix el pri-mer document escrit en català, enel qual Radulf Oriol, en nom d’unaltre senyor feudal Girbert, castlàdels castells d’Areny i Orrit –AltaRibagorça i Pallars Jussà, tot i quesón dues poblacions frontereres– faun jurament feudal (1028-1947) alcomte Ramon IV de Pallars: “Jo fi-deles vos ende seré”.

També com aquest jurament defidelitat feudal: Sempre fidel a lanostra llengua materna, en el nos-tre cas, el català ribagorçà, i les va-riants de tothom!

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

25 /

ab

ril

2015

CU

LTU

RA

14

Ull-nu, Festival Audiovisual de Joves Creadors dels Pirineus// MARIA J. NICOLÀS

creadora francesa Céline Piementel,el productor de cinema i publicitatandorrà Eduard Ruano i el jove an-dorrà tècnic de post-producció, ele-git a través d’un concurs del CarnetJove Andorra, Daniel Arellano.

Des del principi hem intentat quehi hagués una figura de renom. Elprimer any va ser l’Àlex Gorina i elsegon el director de cinema KikeMaíllo que se’n va endur un Goyaal millor director novell per la pel·lí-cula “Eva”. Per aquesta edició vamapostar pel Javier Fesser i hem es-tat encantats amb ell. A nivell pro-fessional té una trajectòria multi-disciplinar que li va molt bé al fes-tival, cinema, publicitat, animació, ino ha deixat mai de fer curtmetrat-ges, això és molt important.TdF. A nivell pràctic, infraestructura,finançament... ha estat difícil?H.M. Ens hem constituït en una as-sociació i això ens ha permès rebresubvencions. El Comú d’Andorra laVella ens ha cedit el lloc, el magní-fic Centre de Congressos. Els premis,800 € al guanyador de cada cate-goria, es cobreixen amb els diferentspatrocinadors. També hi ha patro-cinadors que no donen diners peròajuden, hotels, restaurants... I la partde la imatge, les dissenyadores grà-fiques Irene Clua i Sofia Ortun que

han fet una feina fantàstica!TdF. I per acabar, parlem de lesobres...H.M. En totes les categories hi ha ha-gut una gran qualitat. En dues s’hanendut premis obres andorranes, enPublicitat Water based spraypaint300 de Jessone Morillon i en Vi-deoart Naturae Polis de Eric Rosselli Lluís Casahuga.

En Animació el premi ha estat perCandy hearts del català Joan Martí.En Documental Víctor Alonso ambPuño y metal, una obra que tambéha estat premiada en un altre festi-val, cosa que també a succeït ambl’obra de Ficció Caradecaballo deMarc Martínez Jordán, que a ull-nues va endur un premi especial del ju-rat i també l’han guardonat en unfestival de Texas. I una altra obra, enaquest cas d’animació també va re-bre un premi especial del jurat,Don Miguel de Kote Camacho, delPaís Basc. El premi al millor video-clip a estat per a Les Filles Föllen deTuixén Benet. Novato del basc JonHerranz ha estat la guanyadora enla categoria de Temàtica esportiva iel també basc Lander Camarero s’haendut el premi en categoria Ficcióamb A serius comedy, un magníficfilm rodat a Irak.

Llarga vida a ull-nu!

Els dies 6 i 7 de març es va cele-brar a Andorra la Vella el III Festi-val Audiovisual de Joves Creadorsdels Pirineus ull-nu. Aquesta edicióha assolit un gran èxit de públic, ambmés de 900 espectadors i s’ha con-solidat com a referent de qualitatd’obres audiovisuals en l’àmbit pi-rinenc, tot i participant joves d’A-quitània, Aragó, Catalunya, el Llen-guadoc-Rosselló, Migdia-Pirineus,Navarra i País Basc, sense oblidar al’amfitriona Andorra.

Per participar s’ha de tenir menysde 35 anys i les videocreacions es di-videixen per categories: Ficció, Ani-mació, Documental, Videoclip, Pu-blicitat, Videoart i Temàtica espor-tiva. És un festival multidisciplinar,plurilingüe i territorialment obert alnord i al sud dels Pirineus amb An-dorra com a epicentre.

Parlem amb Hèctor Mas, un delsseus principals impulsors. Temps de Franja. Com va sorgir ull-nu, com va començar tot?Hèctor Mas. Va començar ara fa 10anys, un col·lectiu de joves dedicatsal món audiovisual i el Departamentde Joventut del Comú d’Andorra laVella van engegar la Mostra Au-diovisual de Joves Creadors d’An-dorra. Es tractava d’oferir un espaiper a què els joves amb produccionsaudiovisuals tinguessin ocasió demostrar el que feien. De la Mostrase’n van fer 6 edicions i després esva passar al Festival. Ha sigut enaquesta tercera edició de l’ull-nu quehem donat la possibilitat de parti-cipar a joves creadors de les Co-munitats Autònomes que heu deta-llat al principi. I sens dubte això haestat la clau de l’èxit, hem triplicatel nombre d’obres rebudes.TdF. Un altre dels eixos importants ésel jurat...H.M. Si, és una part fonamental.Està format per quatre persones, unad’Espanya, una de França i dosd’Andorra. En aquesta ocasió, el ju-rat ha comptat amb una presènciade luxe, el director de cinema JavierFesser, al que han acompanyat la

Guadonats alFestivalAudiovisualull-nu

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

25 /

ab

ril

2015

AR

AG

Ó

16

Des del passat 10 de marçfins al 7 de juny es pot veu-re, al palau de la Aljaferiade Saragossa l’exposició ti-tulada Ferran II d’Aragó, elrei que imaginà Espanya il’obrí a Europa, a la inau-guració de la qual assistirenels reis d’Espanya. Unamostra on sorprèn la com-binació d’una magnífica dis-posició expositiva i tècnicai una col·lecció de peces in-teressants (unes cent cin-quanta, procedents de 78institucions de vuit païsoseuropeus, inclòs el Vaticà),amb una parafernàlia i unaverborrea indefectiblementimperial –catòlica per partdels seus responsables– ve-nedors de l’exposició: lapresidenta d’Aragó, LuisaFernanda Rudi, la conse-llera de Cultura, Ensenya-ment i Esports, Dolores Ser-rat; la comissària de la mos-tra, Carmen Morte, recol-zades per altres col·legueshistoriadors afins al ‘règim PP-PAR’, com José Ángel Sesma.

Expressions com: “calia una mos-tra com aquesta per a desfer inter-pretacions malintencionades d’altrescomunitats”–sense mirar a ningú enconcret, per suposat– d’aquest últimhistoriador. O les paraules tan “pocexagerades i ben ponderades” de lacomissària Morte sobre Ferran elCatòlic: “un rei fonamental en la gè-nesi d’Espanya, el Carlemany de l’è-poca; un gran monarca universal”,s’han estat repetint els primers diesinaugurals de la mostra fins la nàu-sea.

Estem parlant, dons, d’una mostrahagiogràfica de la figura del reiFerran, on l’aportació documentalsobre els fets principals del seullarg regnat son mínims, gairebé in-existents. De la mateixa maneraque, en la ficció televisiva de laTVE1 ens presentava un Ferran elCatòlic bastant a l’ombra de la Rei-na Isabel, on ella prenia la iniciati-va, (una visió interessadament ‘fe-

minista’ del regnat per tirar cap aCastella com artífex de l’Espanyaúnica i uniforme) aquí es dóna unavisió interessadament ‘masclista’on l’home Ferran és el que pren to-tes les iniciatives victorioses.

L’absència documental de fetscom l’expulsió dels jueus, la repres-sió als moriscs o la substitució delsfurs aragonesos per les lleis de la In-quisició es supleix amb luxosa ico-nografia. Destaquen en aquest sen-tit els cinc únics retrats que es con-serven del rei nascut a Sos, entre ellsel que pertany a la col·lecció de lareina d’Anglaterra, que també ha ce-dit el d’Isabel la Catòlica per a l’o-casió. És la primera vegada quetots dos quadres surten del palau deWindsor.

Per suposat, no surt cap al·lusió alseu segon matrimoni amb Germanade Foix, que si hagués tingut des-cendència s’hagués consolidat unaaliança entre Aragó i França que ha-gués trencat la inicial unitat ambCastella.

Els títols de cadascuna de lesparts de la mostra són prou ex-pressius d’aquest caràcter sesgat dela mostra: La consciència d’un lli-natge, El centre d’una gran cons-tel·lació, Un món interior de con-trastos i El reconeixement de Ferrand’Aragó com a monarca universal.

La reproducció de la sala de l’In-cendi del *Borgo, del Vaticà, on elPapa Lleó X va atorgar a Ferran elCatòlic el títol de “*Ferdinandus*Rex *Catholicus *Christiani *Im-perii *Propagator” resalta la figurade Ferran com a “campió de lacristiandat”. Hi ha també detalls deparc temàtic com l’espasa nassaritade Boabdil i la del Gran Capità, o unreboster amb el lema de “TantMunta”, procedent de la Catedral deToledo. I tota aquesta maquinàrialaudatòria monàrquica-espanyolis-ta ha costat un milió i mig d’euros,trets, alguns d’ells, d’un Departamentcom el de Cultura de la DGA, queno ha tingut un ral per a fer res mésen tota aquesta legislatura.

MOSTRA DE FERRAN II D’ARAGÓ A L’ALJAFERIA DE SARAGOSA

Història, cultura o propaganda?// MÀRIO SASOT

Portal web de l’exposició

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

25 /

ab

ril

2015

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

El 24 del passat mes de febrer –el mateix dia que amics i fa-miliars li retreien un ajornat homenatge al centre cultural ArtsSanta Mònica de Barcelona–, es complia el primer aniversaridel decés del poeta barceloní Joan Vergés; i aquest 23 d’abriltambé es compleix el primer aniversari de la mort –dolçamentcom les acàcies– del poeta tortosí Gerard Vergés. Una coinci-dència en l’any de defunció d’aquests dos grans i discrets poe-tes menors –menors amb el sentit que trobem en T.S. Eliot, talcom vaig intentar assenyalar en el número 2 de l’edició digi-tal de TdF de març de 2012– que vénen a sumar-se a moltesaltres coincidències –sens dubte més significatives–, algunes deles quals foren esmentades en l’escrit acabat de ressenyar: unesobres breus, madures, singulars i carregades amb molts anys d’a-prenentatge; en tots dos casos, una obra allunyada dels cena-cles dominants en el panorama literari contemporani. En fi, dospoetes que me’ls sento ben pròxims.

Amb tot, avui em voldria centrar només en l’obra de l’altreal-Turtusí i amb els seus lligams amb l’obra i la figura de Tho-mas Searns Eliot, uns lligams que no només explicita GerardVergés en aquest fragment del poema ‘Antologia dels poetesmés estimats’ contingut en el recull Long play per a una àni-ma trista (1986): “Finalment, els anglesos. Hi ha dos noms / queper damunt de tots m’han fascinat: / Shakespeare és l’oceà ple

de tenebres / i, ensems, el cor flamíger de la llum. /.../ L’altre poe-ta és Eliot. Quina conya, / quin delicat i quin discret encant / bar-rejar Ovidi, els salms o trossos d’òpera, / passejar –travestit– elvell Tisèries / amb mamelles de iaia per la City, / falsificar les car-tes del tarot / i asseverar que els àngels són perversos. / De totel que hem llegit, n’hem fet substància.”; sinó que, sense ama-gar-se, també deixa entreveure l’allargada ombra d’Eliot –i enconcret The Waste Land– al seu poema llarg –345 versos– L’om-bra rogenca de la lloba (1982).

Només em cal, per finalitzar aquesta nota, reproduir el so-net –contingut en el recull Lliri entre cards (1988)– April is thecruellest month, títol pres del primer vers de The Waste Land,que Gerard Vergés dedica ‘Molt devotament, a T.S. Eliot’: “Commés floreix abril, més trist estic, / i com més crema el sol, méssento el gel. / Ara comprenc que de fredor sóc ric / i que abrilja no és dolç sinó cruel. // Cruel abril: aquell prestigi antic / quetenies de roses i de mel, / té la fugacitat per enemic. / ¿D’això elsenamorats en diuen cel? // Cruel abril, cruels enamorats / em-parellant per força carns marcides, / nafres acumulant, sumantedats. // Cruel abril. Els prats de margarides / ja són tombes deflors, records de prats. / Cruel abril. Cruels les nostres vides.” Dol-ça i cruel la passada diada de Sant Jordi de 2014. Que siga llu-minosa i clara la d’enguany!

Cruel abril: Gerard Vergés i T.S. Elliot // Esteve Betrià

U12

Maria Girona (Barcelona 1932) vamorir el passat 8 de març a la ciutatcomtal. Casada amb el poeta i pin-tor Albert Ràfols-Casamada (Bar-celona 1923-2009) van estar moltvinculats a Calaceit on hi tenien casai on hi feien llargues estades buscantla tranquil·litat que els oferia lavila. Convivien i es relacionarenamb altres intel·lectuals i artistes quetambé havien triat el refugi de la po-blació matarranyenca: Romà Va-llès, Teresa Jassà, Ángel Crespo, Pi-lar Gómez, José Donoso, FerranBlanco, Mauricio Wácquez... MariaGirona va ser pintora, gravadora iactivista cultural. Va pertànyer algrup ‘Els Vuit’ format, a més del ma-trimoni, pel poeta Jordi Sarsanedas,l’escultor Miquel Gusils, el músicJoan Comellas i els pintors JoanPalà, Ricardo Lorenzo i VicençRossell, que van presentar-se com acol·lectiu el 1946 amb una gran ex-posició a Barcelona. Participà el1948 en una altra magnífica exposi-ció col·lectiva, la del Saló d’Octubrea les Galeries Laietanes, amb elseu marit, Antoni Tàpies i Modest

Cuixart, entre d’altres. El 1950 percompletar els estudis artístics el go-vern francès li atorgà una beca a Pa-rís fins el 1954. Fundà el 1967, ambaltres intel·lectuals catalans, l’EscolaEina de Disseny i Art on hi treba-llarà com a professora. Rebrà el1998 la Creu de Sant Jordi per laseua singular trajectòria artística. Elseu estil pictòric evolucionarà i pas-

sarà per les influències del fauvisme,cubisme, collage i naïf. El 2001 a Ca-pellades, amb el seu marit, vaninaugurar la Fundació Ràfols-Ca-samada - Maria Girona. L’estiupassat el matrimoni estigué repre-sentat a través dels seus treballs enl’exposició col·lectiva ‘Calaceit re-ferent d’artistes’ a la salaART&MES de Calaceit.

Ha mort Maria Girona, pintora vinculada a Calaceit// CARLES SANCHO

Fragment del’obra deMaria Girona“Port de laSelva" (2004)

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

25 /

ab

ril

2015

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

Molta preocupació. De fet, passen els anys i tot pot empitjo-rar en relació al català a les comarques de la Franja. És una micala sensació amb què vam acabar la Jornada llengua i escola deldia 7 de març a Fraga. Cal parlar-ne més encara? Què arreglemde parlar-ne tant? És una temptació raonable, de no parlar delproblema del català i pensar que amb el silenci ajudarem a mi-llorar la percepció de la situació...

Però l’altre dia al Palau Montcada ens van deixar tocats la con-tundència dels arguments, els dels participants en la taula i elsde l’exposició de Pau Vidal. D’entrant del menú, Tomàs Llopisens havia ofert un petit flash del procés viscut al País Valenciàexplicant en quines circumstàncies viu –i pateix– el valencià a l’es-cola i com s’organitza la societat per guanyar-hi la llengua. Vala dir, per bé que és coneguda la situació, que no hi viuen un pa-norama gens encoratjador i que els qui manen des de fa massatemps hi tenen molt a veure. De la taula rodona, d’on més es-perava tothom, també en vam eixir escaldats. Que parlant de lateua llengua a l’escola hages de sentir a dir, després de 30 anys!,misèries com que el català no hi deixa de ser opcional, que noes passa de les 2 hores setmanals, que té categoria de llengua es-trangera; que serà útil per anar a estudiar a Catalunya (oh!)... ique cada any es constata que es titulen alumnes analfabets enla seua llengua! És tan trist, que tots plegats hauríem d’esgalgara córrer. I vam cloure el matí amb l’exposició de Pau Vidal* queens va acabar els quartos, amb la seua tesi que podem esdeve-nir una experiència única de comunitat lingüística –ell es refe-reix sobretot al Principat– que desaparega no per falta de par-lants, no; sinó per falta de llengua! Ai mare, però si és això jus-

tament el que veiem a la Franja! I tanmateix, com hem dit tants camins ací molts altres i un ser-

vidor, hem de continuar bregant perquè arribem a entendre laimportància de conèixer l’estat de la salut de la llengua per a laseua conservació, que cal aplicar-hi teràpies, i sobretot, esforçospersonals i col·lectius per endreçar la situació. I també que caldecisió de les instàncies administratives... És clar que les admi-nistracions segueixen les directrius dels qui “manen”, dels par-tits que guanyen les eleccions i que els que hi ha ara i fa temps–com ens deia Tomàs Llopis al País Valencià– actuen com pirò-mans encarregats del foc. Dit això, no crec en les solucions quevinguen de les administracions d’Aragó perquè no en som un “in-terès comú” i no s’escarrassaran a aportar recursos ni a fer es-forços per mantenir, ni recuperar “una cosa” que no veuen comseua. I doncs? Què hem de fer? De qui hem d’esperar? De nosal-tres mateixos. Com en gairebé totes les nostres coses, la nostrallengua catalana depèn de nosaltres; si més no en una bona part,en la part de l’ús i de la producció, en la part de l’exigència da-vant els qui tenen responsabilitats.

Responc les preguntes de l’inici: caldrà continuar parlant dela llengua i sobretot caldrà fer, fer perquè el català a la Franjano se’ns esmunya definitivament. Seguim amb fermesa l’espillde Joan Veny, com dèiem en el TdF anterior, i reneguem dels quiarriben a deixar perdre el gènere de ‘la calor’ com hem sentit ambvergonya aliena a l’alcaldessa de València.

* Pau Vidal. El bilingüisme mata. Del canvi climàtic al canvi idio-màtic. Ed. Pòrtic. )

Preocupació // Francesc Ricart

NO SOM D’ EIXE MÓN

Mequinensa, capital cultural// REDACCIÓ

Amb la inauguració a l’Arxiu His-tòric de Lleida de l’exposició Me-quinensa, fotografies de Jesús Mon-cada i de l’exposició de pintura In-tuïció de formes de Josep Nicolau ala Sala Res Non Verba ha començatel cicle cultural “Mequinesa, Capital”que acabarà a final de març a la Bi-blioteca Pública de Lleida.

Amb un senzill acte a l’Arxiu His-tòric de Lleida amb les fotografies del’escriptor de Mequinensa Jesús Mon-cada s’ha inaugurat el programad’activitats de “Mequinensa, Capital”impulsat des dels Serveis Territo-rials del Departament de Culturade la Generalitat de Catalunya encol·laboració amb l’Ajuntament deMequinensa.

“Mequinensa, Capital” s’estructu-ra entorn a tres noms de la cultura:l’escriptor i periodista especialitzat enla divulgació històrica Edmon VallèsPerdrix, el músic i compositor José

Soler Casa-bón i l’es-criptor JesúsMoncada.

Les activi-tats del ci-cle, al margede la inau-guració d’a-questesdues expo-sicions queja es podenvisitar a l’Arxiu Històric i a la SalaRes Non Verba, se centraran entre elsdies 24 i 27 de març a la BibliotecaPública de Lleida. Prèviament, eldia 23 s’inaugurarà en el Claustre deles Hedres a l’edifici del rectorat dela Universitat de Lleida una exposi-ció dedicada també a Jesús Moncada.

El dia 24 es projectarà el curtme-tratge Mequinensa emergida i es duràa terme una acció pictòrica a càrrec

de Josep Nicolau. El programa escompletarà amb una conferenciacol·loqui que sota el títol Edmon Va-llès, reporter polític repassarà la figurade l’escriptor i periodista, una con-ferència concert titulada José SolerCasabón: un músic dins dels avant-guardes parisenques i una terceraJesús Moncada. La veu viva que in-clourà lectura de textos i dramatit-zació d’obres de l’autor.

Inauguracióde lesexposicionsAJUNTAMENT DE

MEQUINENSA

Consumim milers de productes diferents. Separar-los en 5 contenidors és un gest molt fàcil i el benefici és molt gran.

Dr. Ramon FolchSocioecòleg #pqreciclem

Recorda que el verd és per als envasos de vidre.

Amb el finançament de:

sunoCcduorpaarpeS

srlemimuminereffe diestcoc5nesolar

ed.st

srodinetno

aarpeSn gs uéfieneb

a qdroceRasvns ela

oc5nesol-arr-àt ffàlot mseg

t glos mi écfi

res pd érel ve euq.erdie vs do

srodinetnol l i eicà

.nar

r

amon F. RDrr.Socioecòleg

Folchg

#pqreciclem

Amb el finançament de:

Voluntariat

Integració laboral

Malalts terminals

Pobresa infantil

Gent gran

Als voluntaris, col·laboradors, empleats, clients i accionistes, hem aconseguit:

• Ajudar més de 260.000 nens que viuen per sota del llindar de la pobresa

• Facilitar més de 95.000 llocs de treball a

• Oferir tallers i activitats a més de 700.000 persones grans a l’any

• Acompanyar més de 65.000 pacients al

• Donar suport a la recerca mèdica amb 90 milions d’euros

• Rebre anualment més de 4 milions de visitants als nostres centres culturals,

• Atendre les necessitats de la societat amb l’ajuda de 13.000 voluntaris

Gràcies per ajudar la Fundació Bancària ”la Caixa” a construir una societat més justa i amb més oportunitats per a tothom.