Carme RieraTe deix, amor, la mar com a penyora

EdiCió EspECial anivERsaRi

«Et prego que en aquell redós on l’aigua espià el nostre amor, llen-cin les meves despulles al fondal d’immensitat il·limitada. T’enyor, enyor la mar, la nostra. I te la deix, amor, com a penyora.»

La publicació, el 1975, de Te deix, amor, la mar com a penyora va supo-sar per als lectors catalans més que una alenada d’aire fresc i llibertat gràcies al seu contingut revulsiu. Amb el temps, aquests relats, amb els quals Carme Riera es va donar a conèixer, s’han convertit en un títol mític i de referència obligada de la literatura catalana contem-porània.

A mig camí entre la realitat i la ficció, els disset contes reunits a Te deix, amor, la mar com a penyora tenen dos protagonistes innega-bles: la dona i el mar. Hi trobem una història d’amor, un assassinat, una passatgera poc habitual o l’evocació d’un record d’infantesa. Amb aquesta nova edició comemmorem el quaranta aniversari de la primera edició.

Disseny i imatge de la coberta: Francesc Sala.

729

Carme Riera, catedràtica de la Universitat Autònoma de Barce-lona, és una de les autores més estimades per la crítica i els lec-tors catalans. D’entre les seves novel·les, destaquen Dins el darrer blau (1994, premis Josep Pla, Nacional de Narrativa, Crexells, Lle-tra d’Or i premi Vittorini a la millor novel·la estrangera publica-da a Itàlia l’any 2000), Cap al cel obert (2000, Premi de la Crítica Serra d’Or), La meitat de l’ànima (2003, Premi Sant Jordi), L’estiu de l’anglès (2006), Amb ulls americans (2009), Natura quasi morta (2011) o Temps d’innocència (2013). La seva obra ha estat traduïda a nombroses llengües. En la seva doble vessant de creadora i pro-fessora, l’any 2001 li va ser atorgat el Premi Nacional de Cultura i el 2012 va ser escollida membre de la Real Academia Española.

0010117517

Car

me

Rie

ra

Te

deix

, am

or, l

a m

ar c

om a

pen

yora

carme riera

Te deix, amor,la mar

com a penyora

Traducció de Pau Vidal

Edicions 62

Barcelona

016-117207-TE DEIX LA MAR COM A PENYORA.indd 5 05/12/14 8:53

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editorqualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o

transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertesper la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Españolde Derechos

Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algunfragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 917021970 / 932720447).

Tots els drets reservats.

Primera edició: gener del 2015

© Carme Riera, 1975© d’aquesta edició: Edicions 62, s. a.Pedro i Pons, 9-11, 08034 Barcelona

info@grup62.comgrup62.com

Fotocomposició: A-tona Víctor IgualImprès a TG Soler

dipòsit legal: b. 26.564-2014isbn: 978-84-297-7384-2

016-117207-TE DEIX LA MAR COM A PENYORA.indd 6 10/12/14 16:20

taula

ii a trenc d’alba sempre enyor la mar

Te deix, amor, la mar com a penyora 11Elegia per una dama que enyorava la mar 33Paisatge marí per a un assassinat 37Absent la mort, jo mateix vaig matar-la

ran d’ones 39Mar, amor meu, acompanyament per a

sis veus 41

iibalcons de tristos somnis

Que hi és, n’Àngela? 49Qui enviava les flors a na Glòria? 59Quan els cabells es fan seda a les mans 81Flames de llum cremaven grocs domassos 87

016-117207-TE DEIX LA MAR COM A PENYORA.indd 7 11/12/14 15:58

iiirecomença la dansa

Papallones d’incerts colors mortesal peu del llit 99

Als llavis d’aspre gust de la lletrada 101Era el seu pa de cada dia 105No fou la passatgera dos milions 107Vessant amor... 111Noltros no hem tengut sort amb

sos homos... 113Petit i sobri homenatge a Liza Minnelli 119Ella, Maria, parenta de James Bond 121

016-117207-TE DEIX LA MAR COM A PENYORA.indd 8 11/12/14 15:58

11

te deix, amor,la mar com a penyora

Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure lamar. Només uns niguls de mal color, desfent-se, ila punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res debo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors esmor-teïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol.

No puc veure la mar perquè roman, enforad’aquí, a l’altre cantó de la ciutat. Endolada, grei-xosa, quasi pudent, agombola, com una dida, vai-xells de càrrega, iots i «golondrinas» ancorades enun racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gensa la nostra. És una llenca metàl·lica, sense transpa-rències, ni colors canviants. Coagulada a redols,endurida. Però l’enyor. L’enyor només perquè, enveure-la, pens que tu restes a l’altra banda i que demar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí quede ciutat a ciutat.

Enyor la mar, enyor la immensitat blavosa, lapetita immensitat blavosa que semblava entrar-se’na la cabina per l’ull de bou aquell migdia de prima-

016-117207-TE DEIX LA MAR COM A PENYORA.indd 11 05/12/14 8:53

12

vera, camí de l’illa. Perdona’m. Anava a demanar-tesi te’n recordes, pel gust que em diguis que sí, quetot sovint els ulls se t’amaren del blau encisadord’aquella mar nostra, i et perds entre una bafaradade records llunyans i un poc estantissos. Quantsanys fa d’aquell viatge? Em renec de comptar-losperquè tal volta pugui, encara, donar-te la midaexacta d’hores, minuts i segons, com si es tractésd’un problema de matemàtiques elementals. No ten’estranyis, vaig fabricar-me un calendari d’ús per-sonal on els anys, els mesos, els dies, començaven almateix instant, al punt exacte en què la blavor eraperfecta, el teu cos de seda, tèbia, dolça, suau lallum que s’escolava...

Érem més joves, menys conscients, plens d’unainnocència perversa, quasi maligna, d’àngel rebel.Em sap greu emprar aquests mots, que potser etfaran pensar que sent remordiments, que no estictranquil·la amb la meva consciència. Tenia quinzeanys —una cançó del Dúo Dinámico, el conjunt demoda, parlava de nines tendres com flors i tu, perfer-me enrabiar, la cantaves—. Tenia quinze anys,i ells foren, en part, la causa del nostre trenca-ment. Em complau, per altra banda, pensar quevaig arribar a tu en el moment més crític de lameva adolescència, quan començava d’ésser unadona, i que tu influïres poderosament perquè aca-bés de ser tal com ara sóc. Durant aquell curs, elcurs de cinquè, vaig baratar els mitjons de colors

016-117207-TE DEIX LA MAR COM A PENYORA.indd 12 05/12/14 8:53

13

per mitges fines; vaig estrenar les primeres sabatesde tacó i un vestit de festa. Era vermell, de vellut,lleugerament escotat. Me’l posava els dimarts peranar al concert del Teatre Nou. Teníem entradesde franc que enviava al col·legi el Patronat delsAmics de les Arts. A tu no t’agradava com desgra-ciava la música aquella orquestra provinciana quefeia tot el que podia amb els violins, les trompes,els timbals..., malgrat el resultat grinyolenc i es-querdat de la seva actuació. Però venies i t’asseiesen una butaca prop de la nostra llotja, tancaves elsulls mentre els llums restaven apagats, il·luminattan sols l’escenari. De tant en tant m’adonava d’unpipelleig, obries lleugerament les parpelles i decua d’ull em miraves. Un dia em vas dir —sortíemd’un concert d’escoltar Bach—, que jo et fitoravaamb l’esguard. Em preguntares què et volia dema-nar amb aquella manera de mirar-te, com si et bus-qués l’ànima. Jo et vaig contestar —me’n faig creus,de la meva sinceritat— que sempre mirava aixíquan algú em cridava l’atenció. I fou llavors quantu, per primera vegada, posares les teves mans so-bre els meus cabells. Em feres tremolar de cap apeus i vaig empegueir-me.

M’agradaven tant les teves mans! Són tan for-moses encara! —dits llargs, pell blanca, ungles po-lides—. Em sentia feliç quan agafaves la meva màentre la teva i passejàvem, com dos enamorats, perla ciutat. Em mostrares molts de racons que, temps

016-117207-TE DEIX LA MAR COM A PENYORA.indd 13 05/12/14 8:53

14

ençà, del temps de la teva adolescència, quan etnasqué l’afició de caminar horabaixa, molta estona,per llocs solitaris, descobrires. Els meus ulls queeren els teus —jo veia el món com tu el miraves—captaren matisos, colors, formes, detalls que a tuet semblaven sorprenents i nous. M’afalagava tantd’interessar-te, que m’esforçava per endevinar itraduir les teves reaccions fent-les passar per me-ves, quasi inconscientment. I avui encara, a vuitanys de distància, sóc capaç d’entusiasmar-merecorrent des d’aquí, ulls clucs, el barri mariner delCarme, el Putxet, ple de costes, escales, manxetes iolor de peix, que t’evocava algun indret de Nàpols,a la vorera esquerra del moll. Els nins anaven des-pullats, jugaven amb cans i moixos, i les dones, es-cambuixades, brutes, xerraven cridant damunt delsportals. O també puc, sols em falta el teu contacte,seguir el teu pas morós pels vells carrers empedrats,de façanes senyorials, camí de la Seu —traspasso laPorta del Mar, fa pudor d’encens...

Sortíem al camp algunes tardes, l’aigua escla-tava a les síquies i els ametllers començaven d’en-llestir un cel de neu entre les seves branques. Ambtu vaig conèixer dos pobles abandonats, Fosclluc,d’on sortia por, i Biniparraix, arrasat per un tem-poral, que trobàvem després de caminar bastant,muntanya amunt, entre petits boscos d’alzines ipins i garrigues de mates i romaní... No solíemparlar mentre durava l’excursió. El teu braç cenyia

016-117207-TE DEIX LA MAR COM A PENYORA.indd 14 05/12/14 8:53

15

la meva esquena. De tant en tant, el meu cap esrepenjava sobre la teva espatlla i tu em besavescom ningú no ho ha fet mai.

Anava descobrint el món de la mateixa maneraque l’amor em descobria a mi per fer-me seva. Noera als llibres, ni a les pel·lícules, on aprenia a viure lahistòria de la nostra història. Aprenia a viure, apre-nia a morir de mica en mica —però això no ho sabiaaleshores—, quan, abraçada a tu, em negava a deixarpassar el temps. Volia per sempre més romandre alteu costat, sentir el frec dels teus llavis, de la tevapell. I el món des dels teus braços era bell i trist comnosaltres, tenia un color indefinible, entre blau i li-lós, a estones fosforescent, sota un maquillatge deneons.

La boira agonitza, densa, lenta, als carrers, esfon a les clavegueres, s’esfuma entre els cotxesaparcats. La tristor d’aquestes hores, glaçada alspolsos, glaçada a les llàgrimes glaçades, em retornaa tu, avara sobretot d’aquella claredat empeltada debesos que estimàrem. Estimàrem tantes i tantescoses! La terra humida després de la pluja, l’espletde roselles entre el blat, les terrasses dels cafès ple-nes de sol, els nins, les oronelles, les platges deser-tes, les nits de les nostres imaginàries cites, i l’amorper damunt de tot, l’amor de què mai, per aquellaèpoca, no parlàvem.

Les nostres relacions duraren vuit mesos i sisdies exactament. Foren trencades a causa de l’es-

016-117207-TE DEIX LA MAR COM A PENYORA.indd 15 05/12/14 8:53

16

càndol públic i de la teva por d’enfrontar una situa-ció de doble responsabilitat. No tingueres prouforces, ni prou confiança en mi; t’obsessionava laidea que jo algun dia et faria retret d’aquell amorque anomenàvem amistat. T’amenaçaren en nomde la moral i els bons costums, et parlaren de con-ducta corrompuda, de perversió de menors, rebe-res anònims plens d’insults morbosos... Jo vaig ha-ver de suportar rialletes i comentaris a mitja veu;més d’una vegada les companyes canviaven el temade la conversa quan jo m’acostava, però ningú,tret de mon pare, no s’atreví a parlar-me a la cara,enfrontant-se amb la realitat. Tenc present encarala ganyota del seu rostre crispat, el to agre de la sevaveu, però he oblidat les seves paraules, retenc tansols dues frases que —com la tornada porfidiosad’un anunci publicitari, que se’t fica al cap, i repe-teixes mentalment sense voler— m’han acompa-nyat tot sovint: «Aquest és el camí de la depravació.T’enviaré a Barcelona, si això dura un dia més».Ara puc explicar-t’ho. Llavors t’hauria fet molt demal i jo volia evitar, per tots els mitjans, el teu pa-timent. Et vaig mentir. A mi ningú no m’havia ditres. Tothom es comportava com sempre. El meupare m’enviava a passar l’estiu fora de Mallorcacom a premi a les bones notes que havia tret alsexàmens de juny.

Foren dies de fel, nafrats per absurdes llendera-des de ràbia, llefiscosos per les baves dels llimacs.

016-117207-TE DEIX LA MAR COM A PENYORA.indd 16 05/12/14 8:53

17

Em sentia buida, borda, distant, quasi no em conei-xia. Començava a odiar la gent, la ciutat, i aquellestiu tan tendre que començava. I tot l’amor, aque-lla immensa capacitat d’amor, es nodria únicamentde tu i, sense dispersar-se gota, a tu retornava. Ladarrera tarda, érem al passeig marítim, tenies elcotxe aparcat davant del port. Vaig posar-me a plo-rar —eren tants els motius!— buscant refugi alsteus braços, que em rebutjaren. La dansa de milllumetes reflectint-se a la badia em feia pessigollesals ulls. Entre les llàgrimes veia bocins de barques itrossos de mar. Tu tenies els nirvis a flor de pell; lamateixa tensió que t’esgotava posava un rictus trà-gic al teu rostre. Sense mirar-me vas girar-te cap ami i amb un gest de desolació em passares una màpels cabells com la primera vegada. Vaig tancar elsulls i vaig dir-te que t’estimava. Tu em feres callar;com un autòmat et sortien les paraules de la boca:

—Això no pot continuar. Hem de posar puntfinal a les nostres relacions que no tenen cap sentit.

De sobte una bafarada d’olor de mar em féumarxar enmig de les ones. L’aigua trucava al vidrede l’ull de bou. Reflectia la calma del cel un colord’un blau intensíssim que em feria l’esguard i nosabia ben bé si era el color de la mar o el dels teusulls. Érem a la llitera. A la cabina, que era per avuit, només hi restàvem nosaltres. Espurna d’ones,ales de gavines, regaleres de dofins, s’entraven pelvidre rodó de lluna plena, lluna de migdia, però,

016-117207-TE DEIX LA MAR COM A PENYORA.indd 17 05/12/14 8:53

18

del nostre ull de bou. Lentament vas començar adespullar-te, t’anaves traient la roba sense mirar-meamb un gest que volia ser natural i que ara l’ende-vino impregnat de candor malaltís. Et cobrires elcos amb un llençol: potser tenies por de la mevapor en veure’l nu, potser m’havies vist fugir rabent,espantada davant l’espectacle que, per primera ve-gada, s’oferia al meu davant. T’assegur que no emvaig esverar. Em bategaven els polsos amb força idins meu anava arromangant els vels del més bellsomni d’adolescent. Sempre m’havia semblat es-plèndid, el teu cos; sentia en aquells moments cu-riositat, ganes de saciar els ulls mirant-lo tantaestona com volgués. Per això vaig destapar-lo. I apa-regué —me’n sentia creadora, ja que eren els meusulls els que així el veien—, estatuari, perfecte. Elsmeus dits, com en un ritu, la llenegadissa dansadels meus dits sobre la teva pell, tornaren a dibui-xar els teus llavis i una per una les formes del teucos. Llavors tu em demanares, amb el tacte mésque amb la veu, permís per despullar-me. Voliesfer-ho tu, insistires, per assaborir amb morositatels moments que ens separaven de l’instant aquellen què, a la fi, em veuries nua, allargant, amb laintenció de perpetuar-los, aquells minuts, malgratla urgència del teu desig. Cada segon que passava—al rellotge de les nostres venes era la plenitud demigdia—, tremolava el meu cos acariciat per les te-ves mans, ens acostava amb fortíssims reclams a

016-117207-TE DEIX LA MAR COM A PENYORA.indd 18 05/12/14 8:53

19

qualque misteriós, inefable lloc. Un lloc fora deltemps, de l’espai, un migdia, un vaixell, fet a la nos-tra mida i on cauríem sense salvació. Sense salva-ció, doncs aquella era l’única manera de salvar-nos,perquè allà baix, al regne de l’absolut, de l’inefable,ens esperava la bellesa, que es confonia amb la te-va-meva imatge quan em mirava a l’espill de la tevacarn. I al recer segur, a l’escletxa més íntima del teucos, allà, començava l’aventura, no dels sentits, del’esperit, millor, que em portaria a conèixer el dar-rer batec del teu ésser, abocada, ja, per sempre més,al misteri de l’amor i de la mort... Anava i tornavade la petita cabina al teu cotxe. Del passat presental present momentani. La teva tendresa era aspraaleshores, quan decidires que durant aquell estiuno ens havíem de tornar a veure, perquè tu no vo-lies que ningú et culpés de marcar la meva vida persempre. Posares l’auto en marxa. Et vaig demanarque no ens n’anéssim, necessitava prometre’t, ambtotes les meves forces, de no oblidar-te mai. El teurostre trist tenia una expressió distant quan emprohibires que t’escrivís i em demanares tot el con-trari del que jo t’oferia: l’oblit.

Vaig passar l’estiu a casa dels meus oncles enuna platja de moda. L’activitat del descans —ba-nyar-me, prendre el sol, fer l’aperitiu, dinar, donarun volt, anar al cinema o a ballar— m’avorria. Elmeu capteniment era ben estrany: m’il·lusionavanomés tot el que encara no havia començat.

016-117207-TE DEIX LA MAR COM A PENYORA.indd 19 05/12/14 8:53