Carles Dorico i Alujas carles.dorico@gmail · [email protected] Resum: Exposició de les...

208

Centre d’Estudis de la Conca de Barberà

Els escultors Antoni Costa i Francisco de Voge,constructors de l’antic retaule majorde Santa Maria de Montblanc (segle XVIII)

Carles Dorico i Alujas

El retaule que des de l’últim quart de segle XVIII fins que foudestruït l’any 1939, presidí el presbiteri de l’església parroquial de SantaMaria de Montblanc, era un dels exemples més tardans de la retaulísticabarroca a casa nostra. Consistia en una monumental estructuraarquitectònica centrada per la fornícula principal, un disseny que responiaal model de retaule de composició unitària adoptat progressivamentper la majoria d’escultors catalans a partir de la dècada de 1720. Elselements constructius i decoratius que s’hi observaven eren propis delsgustos classicistes imperants la segona meitat del segle i les imatgesque allotjava tractaven de mostrar la contenció exigida pels nous corrents.El projecte el traçà Lluís Bonifàs i Massò l’any 1773 i l’obra l’emprenguédos anys després Antoni Costa, el qual estigué al front dels treballsfins que el sorprengué prematurament la mort el 1775 i fou substituït

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

○

*[email protected]

Resum: Exposició de les últimes notícies conegudes d’AntoniCosta i aportació de tres cartes escrites per destacadespersonalitats de Montblanc relatives a l’estada de l’escultor ala vila, principalment a la seva participació en la construcciódel retaule major de l’església parroquial de Santa Maria. Respectea Francisco de Voge, l’article contribueix a ampliar la poc conegudabiografia de l’artífex amb els seus antecedents familiars i ambalgunes dades sobre les activitats que desenvolupà a Madrid,Barcelona i a diverses poblacions catalanes d’ambdós costatsdels Pirineus.

Paraules clau: retaule, Borgonya, Berga, Tarragona, Madrid,Olot.

Aplec de Treballs (Montblanc) 36 (2018): 207-232

209


per Francisco de Voge,1 que probablement deixà enllestit el retauleel 1776.

Coneixem l’autoria de la traça des que Cèsar Martinell –que vafer de Lluís Bonifàs i Massó un dels seus principals temes d’estudi–dedicà una amplia monografia a aquest escultor el 1948.2 Les notíciesque tenim de l’execució de l’obra, en canvi, són molt posteriors i lesdevem a les investigacions de Josep M. T. Grau publicades l’any 1987i ampliades després amb la col·laboració de Roser Puig.3 Tanmateix,l’escultor que inicià la feina encara és a dia d’avui poc conegut i menysho és el que la portà a terme.

Diferents historiadors de l’art han esmentat Antoni Costa en algunaocasió, si bé les seves activitats només s’han descrit amb una certaextensió com a epíleg de les desenvolupades pel seu pare, l’escultorvigatà Pere Costa,4 una de les personalitats més destacades del barroccatalà. Francisco de Voge tampoc ha estat objecte de cap estudiespecífic, tot i que cal assenyalar que la indefinició que a dia d’avuienvolta la seva figura depèn, en gran mesura, de les diverses grafiesemprades en els documents de l’època per consignar el seu cognom,que com veurem més endavant és d’origen borgonyó. Una altra raódel poc coneixement que tenim de l’escultor és la diversitat de poblacionson residí, circumstància que ha comportat la dispersió dels materialsd’arxiu i de la bibliografia.

En les següents pàgines revisarem les principals dades biogràfiquesd’Antoni Costa conegudes actualment i aportarem dues cartes inèditesescrites pel plebà de Montblanc poc després de la mort de l’escultori una tercera carta redactada a petició del mateix plebà uns dies méstard. El contingut de les tres missives reflecteix la conflictiva participaciód’Antoni Costa en la construcció del retaule montblanquí i la negativaimpressió que causà als responsables de l’obra. A continuació exposaremels antecedents familiars de Francisco de Voge, comentarem algunsaspectes de la seva biografia i transcriurem una carta dirigida perl’escultor a un familiar resident al Franc Comtat que ha passat gairebédesapercebuda a casa nostra.


210


Antoni Costa, a l’ombra de Pere Costa

L’organització de la societat en gremis, que persistí fins a ben entratel segle XIX, propicià que els oficis passessin amb freqüència de paresa fills, formant-se així llargues nissagues de menestrals dedicats a lamateixa professió. Quant als artífexs catalans de l’època del barroc,coneixem nombroses famílies en les quals la pràctica de l’esculturaes mantingué durant diverses generacions. En aquestes famílies, quanel fill del mestre que dirigia el taller arribava a l’edat adulta començavaa treballar al costat del seu pare i sovint es pot documentar que, enels darrers anys de vida del cap de taller, pare i fill es dedicavenconjuntament a una mateixa obra. Una col·laboració semblant constaabastament que s’establí entre el conegut mestre Pau Costa –iniciadorde la nissaga d’escultors que ens ocupa– i el seu fill Pere, i es potdeduir que també tingué lloc entre el segon i Antoni Costa, si bé finsara no ha estat possible documentyar-ho.

El motiu de l’absència de testimonis escrits que confirmin la mésque probable col·laboració d’Antoni Costa amb el seu pare pot seruna recerca encara insuficient, però hi ha indicis per pensar que lacausa principal fou una estricta submissió del fill a l’autoritat paterna.La raó d’aquesta suposada dependència hauria estat la forta personalitatque sabem que caracteritzava Pere Costa i, a la vegada, la conductasovint inconsistent del fill, la qual fins i tot fou reprovada pel plebàde Montblanc en una de les cartes que acabem d’esmentar.

No sabem amb certesa en quina població arribà al món AntoniCosta i, altrament, només podem especular sobre la data del seunaixement. Els antecedents familiars del futur escultor, tanmateix,indueixen a creure que nasqué a Barcelona no molt després del matrimonide Pere Costa amb Clara Ferran, celebrat el 28 de juny de 1722 al’església parroquial de Santa Maria del Pi. Malauradament, la desapariciódels registres de baptismes de la parròquia impedeix verificar aquestahipòtesi, que de ser correcta permetria situar el naixement d’AntoniCosta vers el 1725. La data és coherent amb la primera referènciaescrita a l’escultor que coneixem i que ens informa que l’any 1750treballava de fadrí al taller que Pere Costa llavors tenia a Cervera,en el qual sembla que ja havia ingressat uns anys abans. És remarcableque l’anotació que ens proporciona la notícia –procedent del llibre de


211


cobrament del cadastre de la mateixa ciutat de Cervera– no es consigniAntoni Costa pel seu nom, sinó que s’al·ludeixi a ell únicament coma fill de Pere Costa.5

És gairebé segur que, quan el mestre deixà Cervera l’any 1752per treballar primer a Barcelona, després a Vic i, novament, a Barcelona,Antoni Costa seguí vinculat al taller del seu pare, tot i que, com hemdit, no ha estat possible localitzar cap document que ho ratifiqui. Elsdarrers anys de vida de Pere Costa transcorregueren a Berga, onl’escultor s’instal·là l’any 1758 per construir el retaule major de l’esglésiaparroquial de la vila, presumiblement amb la col·laboració d’AntoniCosta. Cal pensar que, més endavant, aquest també col·laborà ambel mestre en la fàbrica del retaule destinat a la capella que la confrariade Sant Eloi tenia a l’església del convent berguedà de Sant Francesc,la darrera obra contractada per Pere Costa.

El primer document conegut on figura el nom d’Antoni Costa ésel testament dictat pel seu pare a la fi de l’any 1759, en el qual foudesignat hereu universal d’uns béns que inicialment passarien a la mareen usdefruit. Mort l’escultor vigatà el febrer de 1761, Antoni Costaes posà al front del taller patern i, una vegada quedà enllestit l’esmentatretaule de sant Eloi, es dedicà a petits encàrrecs que li sorgiren ala vila. A causa de la seva integració a la societat bergadana, en ladocumentació estesa després de la mort de Pere Costa relativa al’activitat del taller i a la gestió del patrimoni familiar, se l’identificasempre com «escultor de Berga», tot i ser evident que no era berguedàd’origen.

Activitat professional d’Antoni Costai decadència econòmica de la família

Sembla que els primers anys que Antoni Costa dirigí el taller noportà a terme cap treball d’importància ni a Berga ni a les poblacionsde les rodalies, potser perquè la demanda local llavors era escassao perquè altres artífexs acaparaven els encàrrecs. Fos com fos, l’any1766 l’escultor es traslladà a Tàrrega per intentar aconseguir que liassignessin la construcció del retaule major de l’església parroquialde la vila, una obra de notable envergadura que uns mesos abans haviaestat contractada amb el mestre barceloní Bartomeu Soler i amb un


212


fill seu d’igual nom. Per tal de desplaçar aquests dos escultors i fer-se amb la feina, Antoni Costa oferí reduir en una sisena part el preuestablert inicialment, una operació freqüent a l’època –coneguda comassisenament– que suscità opinions contraposades entre els targarinsi provocà l’aturada dels treballs.6

L’endarreriment que experimentava l’obra a causa dels dubtessobre la decisió que calia prendre no tardà a preocupar el bisbe deSolsona, el qual, per posar fi a la confusió, demanà assessoramenten qualitat d’experts als escultors Carles Morató, resident a la mateixaciutat de Solsona, i Jacint Miquel, de Manresa. Ambdós es mostrarenpartidaris de rebutjar l’oferiment d’Antoni Costa, tot posant de manifestla pobra opinió que tenien de l’escultor, tant en l’aspecte professionalcom personal. Els arguments aportats pels experts influïren decisivamenten els responsables de l’obra del retaule i els inclinà a confirmarl’encàrrec als escultors barcelonins.

Després de les infructuoses gestions realitzades per Antoni Costa aTàrrega, l’escultor probablement retornà a Berga, on el 18 de desembrede 1768 es casà amb Isabel Pla, una noia orfena, molt més jove queell, procedent d’una acomodada família berguedana. Els capítols matrimonials,que se signaren el 4 de gener de l’any següent, inclogueren unes clàusulespoc freqüents en aquest tipus de document en les quals la mare d’AntoniCosta feia donació de tots els seus béns al fill i, altrament, li concediael dret a disposar de les propietats que havien estat de Pere Costa i ellatenia en usdefruit. Gràcies a les clàusules esmentades, l’escultor estiguéfacultat per esmerçar lliurament el patrimoni de la família, cosa que nosempre féu amb bon criteri. Ben al contrari, en els mateixos capítols esconvingué que el lliurament del dot que el doctor Josep Antoni Pla, germài tutor de la contraent, assignà a la noia estaria subjecte al compromísde destinar la quantitat estipulada a la compra d’un bé immoble. Aquestacondició fa pensar que el doctor Pla coneixia el caràcter irreflexiu d’AntoniCosta i volia evitar qualsevol possibilitat de malbaratament.

Les perspectives de treball que fins llavors havia tingut Antoni Costaprobablement no milloraren en els primers anys de casat de l’escultor,quan sembla que els ingressos que obtenia amb la pràctica del seuofici a penes li permetien fer front a les despeses cada vegada mésgrans de la família. Aclaparat per una hipotètica situació d’ofec econòmicoptà per fer valdre els acords establerts amb la seva mare en formalitzar


213


els capítols matrimonials i posà a la venda una casa situada al carrerdels Cotoners, de Barcelona, que aquella havia heretat dels seusprogenitors. La transacció es formalitzà mitjançant procurador el dia2 de desembre de 1770 davant d’un notari barceloní, atès que elcomprador residia a la capitat del Principat. Part del preu convingutel rebé Antoni Costa en efectiu i la resta es destinà a liquidar diversosdeutes acumulats últimament per ell i la seva mare. Hi ha indicis perpensar que, pels vols de la data referida, l’escultor també vengué lacasa del carrer del Carme, igualment de Barcelona, que Pere Costahavia adquirit l’any 1728 i que, des de llavors, havia format part delpatrimoni de la família.

Fotografia antiga del retaule major del Santuari de la Mare de Déu de Paller,l’única obra d’Antoni Costa conservada fins als nostres dies, encara que

mutilada (Arxiu Luigi, Berga).


214


Avançat l’any 1772, Antoni Costa emprengué la construcció delretaule major de santuari de la Mare de Déu de Paller, situat en elterme de la vila de Bagà, un treball que el mantingué ocupat fins amitjan any 1773. Aquest retaule és l’única obra de l’escultor que esconserva actualment, encara que sense les imatges principals i ambl’arquitectura lleugerament alterada. El mateix any 1773, quan el trasllatd’Antoni Costa a Montblanc era imminent, els obrers de l’esglésiaparroquial de Correà li encarregaren un tabernacle per a la imatgede la Mare de Déu del Roser que es venerava al temple, obra dela qual només coneixem la referència documental.

Inici del retaule major de Santa Maria de Montblanci mort d’Antoni Costa

En una data que es pot situar en la segona meitat de 1773, AntoniCosta traslladà el seu taller a Montblanc per construir el retaule majorde l’església parroquial de Santa Maria. Passat un temps, també estraslladaren a vila ducal l’esposa de l’escultor, la mare d’aquest i dos fillsi una filla del matrimoni, el més petit de només uns mesos d’edat, totsnascuts a Berga. L’estada d’Antoni Costa a Montblanc s’interrompédramàticament a la fi del mes de maig de 1775, quan l’escultor morí deforma sobtada, sense haver tingut ocasió de dictar testament. La feinaque havia enllestit durant l’any i mig llarg que havia treballat en el retauleno arribava a la meitat de la que s’havia compromès a portar a terme,en canvi, els responsables de l’obra li havien pagat una quantitat moltsuperior a la meitat del preu convingut.

Les dades relatives a l’actuació d’Antoni Costa a Montblanc, conegudesgràcies a la bibliografia citada al començament del present article,7 espoden complementar amb la informació que es desprèn de dues cartesdirigides pel plebà montblanquí Blai Navarro al germà d’Isabel Costa iPla i de les notes enviades per indicació de l’esmentat plebà al mateixsenyor per Josep Antoni Belart, familiar del Sant Ofici. Els tres escritses conserven a l’arxiu privat de la masia Farreres, situada en el termed’Olvan, al Berguedà, juntament amb altre documentació relativa a latutoria dels fills d’Antoni Costa.8

El plebà inicià la primera de les cartes, datada el 31 de juliol de 1775,amb unes frases amables amb què notificà al doctor Josep Antoni Pla


215


el retorn de la seva germana a Berga i lamentà que ho fes en una situacióeconòmica crítica a causa de la conducta reiteradament inconseqüent deldifunt escultor. Tot seguit féu saber al doctor que la vídua –a fi de facilitar-li l’obtenció de diners en efectiu per cancel·lar part dels deutes contretsper Antoni Costa– l’havia autoritzat a vendre unes terres adquirides peraquest mentre residia a la vila, si bé advertí que l’absència de testamentpossiblement dificultaria l’operació (sabem que el plebà es referia a unapeça de terra situada en el terme de l’Espluga de Francolí, compradael març de 1774). Finalment, oferí al doctor la possibilitat de delegar unapersona de la seva confiança per supervisar la valoració del treball invertiten la construcció del retaule, el càlcul de la quantitat que l’escultor haviarebut de més i l’estimació de l’import total dels deutes deixats per aquest.

A continuació transcrivim el contingut de la carta, del qual les líniesprecedents en són només una síntesi:

Muy señor mío:Se retira la señora Isabel Costa a la compañía de vuestra merced

quedándome el desconsuelo de que se vaya aflixida y muy atrasada enmaterias de caudal, porque la ninguna prudencia que tubo su maridoen su conducta la dexó sumamente empeñada, pues de las 2.770 librasde ajuste de esta obra pasan de 2.100 libras las rezividas y son cercade 400 las que dexa en deudas contrahidas, sin más fincas para lasatisfacción que 200 libras que empleó malamente en la compra de unastierras ajustadas en 450 libras, de las que las 250 libras comprehendoentre las deudas por no estar pagadas. La señora Isabel las dexa a micargo para que se vendan y se satisfagan hasta donde alcanzen, perohaviendo muerto sin testamento será nueva dificultad no haver parteconozida [de heredero, albacea o apoderado].

No se ha valuado la obra que dexó hecha el señor Antonio porescusar gastos y porque bien claramente se conoze que no quedó la mitaddel travajo, pues siendo el principal el de las estatuas, solamente haydos concluidas, una poco menos y las demás o intactas o solamente enmuy basto travajo.

Sé que tendremos muchas diferencias con los administradores deesta obra, pero en todas procuraré que se atienda por onor nuestro queno se haga mérito de lo que tiene rezivido sobre lo convenido hasta oy,[puesto] que ni han salido todas las deudas ni se han liquidado algunasque están sin ajustar, ni hemos pasado las cuentas formales de los rezivos


216


y pagos hechos al señor Antón Costa. Puedo hablar solamente de lostérminos que van dichos, pero no es lo puntual, pues es un cálculo muypor cima que deve justificarlo más el ajuste de cuentas y visura y apreciode la obra. Si para uno y otro pareziese a vuestra merced conveniente,puede comissionar la persona de su agrado. Yo no puedo desprendermede los respetos de uno de los interesados de la obra y, aunque misaficiones a favorecer al difunto y a la señora Isabel son bien conocidas,con todo no soy para poder hazer dos papeles.

En quantas ocasiones ocurran de servir a vuestra merced puedemandar seguro de mi afecto y buena ley, celebrando ésta, aunque conmotivo funesto, que me ofreze la de darme a conozer a vuestra mercedpor su capellán, y quedo siempre a sus órdenes.

Ruego a Dios le guarde muchos años.Montblanch y julio 31 de 1775.

Besa la mano de vuestra merced su seguro servidor ycapellán,

Blas Navarro, plebanoSeñor doctor don N. Pla.

Desconeixem si el doctor Josep Antoni Pla contestà la carta de BlaiNavarro, però si ho féu es pot deduir que la seva resposta no acontentàel plebà. Fos com fos, el 20 d’agost del mateix any 1775 aquest escriguéal doctor una segona carta que, com la primera, inicià amb una referènciaa la vídua de l’escultor, la qual considerà greument malalta i en perillimminent de mort, si no morta ja (sabem que, en realitat, Isabel Costai Pla no tardà en restablir-se). A continuació tornà a plantejar la necessitatde vendre les terres adquirides per Antoni Costa i –amb la certesa quequan el doctor rebria la carta la vídua ja hauria traspassat– donà perdescomptat que els fills del matrimoni, encara de poca edat, haurien heretatels béns del difunt escultor. Atesa la nova situació, el plebà demanà queel tutors dels infants atorguessin poders a una persona de Montblanc pervendre les terres, o bé que fessin donació de la propietat als administradorsde l’obra del retaule. En qualsevol cas, ells s’ocuparien de distribuir entreels diversos creditors la suma que s’obtindria de la venda, d’acord ambel seu criteri. Acabà la carta tot fent notar que seria beneficiós per atots assolir un acord amistós sobre la forma de liquidar el deute i al·ludísubtilment a la possibilitat de recórrer a la via judicial.


217


Tot seguit transcrivim la segona de les cartes escrites pel plebà BlaiNavarro al doctor Josep Antoni Pla:

Muy señor mío:Después que supe por el portador de ésta que la señora Isabel

Costa quedava sacramentada de viático, ha pasado un traginero queda noticia de haverle administrado la extremaunción y no quedaresperanza de su vida. He sentido este accidente sin quedarme en él másque hazer que pedir a Dios reciva su alma en la Gloria. La tendré siemprepresente en mis oraciones, que es el único alivio que puedo dar a losdesconsuelos de vuestra merced.

Las tierras que compró el difunto Antonio Costa y no están deltodo pagadas y han quedado para volverse a vender y satisfacer delprecio lo que se resta de su primera compra y la deuda que dexócontrahida, ni pueden venderse ni arrendarse por mí ni por otro, porqueno soy parte conozida de eredero, marmesor ni apoderado. Y respectoque el señor Antón Costa, aunque murió intestado, tenía él capítulosmatrimoniales, cláusula preventiva testamentaria por la que es regularllame a sus hijos erederos, y que si la señora Isabel es muerta habránquedado en tutela y cura directa, se haze preciso que por los curadoresse haga procura en esta villa para vender estas tierras a nombre de lospupilos, o donación o cesión de ellas a favor de la obra del retablo deesta iglesia y junta de sus administradores en satisfacción y pago dediferentes cantidades que havía rezivido sobre la correspondiente a lostravajos que en el día de su muerte quedaron hechos, gravada dichajunta en satisfacer todas las otras deudas que en esta villa de Montblanchhavía contrahido en lo que alcanzare el precio de dichas tierras.

He querido escribirlo a vuestra merced para que, tratando estepunto, acordemos como mejor le parezca el medio de componer esteasunto, porque considero costoso y árduo el de pedir los acrehedoresen justicia, pues sobre los gastos de prueba en la justificación de susdeudas y diligencias procesales, que todo se cargaría contra las tierras,era forzoso justificar con visuras de peritos y aprecio y taxación de lostravajos si realmente ha recivido más de lo que valen estos, todo lo queseria dexar el precio de las tierras en diligencias de justicia y perderlos dineros la una y la otra parte.

Quedo para servir a vuestra merced, rogando a Dios le guardemuchos años.

Montblanch y agosto 20 de 1775.


218


Besa la mano de vuestra merced su atento servidor y segurocapellán,

Blas Navarro, plebanoSeñor don Joseph Anton Pla

Uns dies després d’haver escrit la carta anterior, el plebà caigué malalti demanà a Josep Antoni Belart, possiblement un dels administradors del’obra del retaule, que respongués en nom seu una carta que havia rebutde Josep Antoni Pla i que li facilités la informació que sol·licitava. Elcontingut de la carta que Josep Antoni Belart envià al doctor el 29 desetembre de 1775 i de les dues notes que l’acompanyaven és el següent:

Molt señor meu:Per trobar-se lo senyor plebà de esta malalt en la ciutat de Tarragona

[...], me envià a dir que respongués a vostra mercè per ell, y remeto la notano sols del acte de compra de son cunyat difunt, sí també la nota de totlo que se ha trobat de mobles, segons relació del Ramon y Pere Freixas,que lo Joan se troba a Tarragona, però estos dos o saben com lo Joan.

Vostra mercè disposia lo més convenient y mania. Saludarà abeffecte a la senyora Isabel.

Déu guarde vostra mercè molts anys.Montblanch y setembre 29 de 1775

Besa la mà de vostra mercè son més segur servidor,Joseph Anton Belart

A una cara d’un plec enviat juntament amb la carta s’hi pot llegir:

En 7 de mars de 1774, Masià Palegrí, pagès de la vila de la Espluga deFrancolí, y Teresa Pelegrí y Guasch, cònjuges, veneren a Anton Costa,escultor, et cetera, tota aquella pesa de terra, part campa ab alguns oliversy part garriga, situada dins lo terme de dita vila y partida dita las Figuerasde Barbarà, de tinguda de 11 jornals llauraó, poch més o menos, a saber,la maitat de cada cosa; la qual afronta, a sol ixent, part ab Fransesch Bartray part ab Ramon Guasch; a mitgdia, part ab dit Guasch y part ab terresdel comú de la mateixa vila y part ab Joseph Prats; a ponent, ab LlorensSivit, y a tramuntana, ab terres de dit comú; per lo preu de 450 lliures,a saber, 200 lliures en diner comptant y de restans 250 se las retingué ditCosta per entregar-las als dits cònjuges lo dia 25 de abril del mateix any.Consta del acte en poder del discret Masià Català y Roig, notari públichde Montblanch.


219


A una altra cara del mateix plec:

Nota dels mobles se encontran:Primo, 39 ferros entre bons y dolents.

2 barralets.Una destral.Una caldera.Dos paellas.La casseta del ayguacuit.Tres llums.Unas graellas.Un modello de sant Ramon sens cap.Un modello de sant Agustí.Tres modellos de àngels.Una serra grossa de serrar pedra.

Pel que fa a l’inventari dels pocs béns d’Antoni Costa que quedarena Montblanc quan Isabel Costa i Pla retornà a Berga, els models d’esculturaque s’hi detallen són il·lustratius de la feina del difunt. Segurament el desant Agustí era l’esbós d’una de les imatges que flanquejaven la fornículacentral del retaule. Gràcies a un detallat estudi de Francesc Badia9 sabemque aquestes imatges representaven quatre doctors de l’Església llatina:sant Gregori, sant Jeroni, sant Ambròs i l’esmentat sant Agustí, que quanmorí Antoni Costa encara no s’havia tallat. Els tres models d’àngelsprobablement corresponien a algunes de les moltes figures de criaturescelestials que ornaven l’arquitectura del moble, mentre que es pot pensarque el model de sant Ramon havia de servir per satisfer algun encàrrecque no coneixem, atès que aquest sant no era representat en el retaule.

La venda de la peça de terra a la qual es fa referència de formarecurrent en els escrits reproduïts aquí tingué lloc ja entrat l’any 1777.La vídua i els tutors dels fills d’Antoni Costa atorgaren poders a BlaiNavarro i a Josep Antoni Belart per portar a terme la transacció el 24de febrer de 1776,10 però sembla que per alguna raó que desconeixemla venda no es realitzà immediatament i l’escriptura amb la qual es formalitzàdavant d’un notari montblanquí no se signà fins al 25 d’abril de 1777.

Aproximació a la figura de l’escultor Francisco de Voge


220


Quan faltà Antoni Costa, els responsables de l’obra del retaule majorde Santa Maria de Montblanc encarregaren a l’escultor Francisco de Vogela conclusió de la feina que l’artífex berguedà no havia pogut portar aterme. El nou responsable de la construcció del retaule havia nascut aTarragona l’any 173211 i era fill d’un altre escultor d’igual nom, originaridel comtat de Borgonya o Franc Comtat,12 que s’havia establert a la ciutatcatalana en el transcurs de la dècada de 1720. Cal dir que pare i fillhan romàs fins avui amb un perfil difús a causa dels diferents llocs onvan desenvolupar la seva activitat i, principalment –com ja hem indicatmés amunt–, de la diversitat de grafies amb què es consignà el seucognom en la documentació de l’època i, conseqüentment, en la bibliografiaderivada d’aquella.

Hem optat per assignar als dos escultors el nom de «Francisco» perquèés el que emprava el fill quan signava (mai Francesc o Francesch) i elque figura amb més freqüència en els documents, tant per fer referènciaal pare com al fill,13 encara que el primer solia signar amb la forma francesadel nom: «Françoi» [sic]. Així mateix ens hem inclinat per intercalar entreel nom i el cognom tant de l’un com de l’altre la partícula «de» perquègairebé sempre se la situava en aquesta posició, si bé en algunes ocasionsse l’integrava en el cognom (Devoge, Devosge o Devorge) i en altress’eliminava.14 L’elecció de la grafia «Voge» per la forma curta del cognomobeeix també a la major freqüència en què figura en els escrits, tot ique s’hi poden trobar nombroses variants (des de Vogé, Vogue, Borgeo Borja fins a Voche, Box, Bovoug o Soge). D’aquí endavant ens referirema Francisco de Voge, pare, com a Francisco de Voge I i al fill com aFrancisco de Voge II.

Sembla que Francisco de Voge I es formà i assolí el grau de mestreescultor a la seva Borgonya natal, regió de la qual s’absentà per motiusque desconeixem quan tot just havia deixat enrere l’adolescència. No tardàa traslladar-se a Catalunya i l’any 1730 se’l pot documentar per primeravegada a Tarragona, on a principis del mes de juny d’aquell any es casàamb Anna Maria Rich, filla d’un pagès de Riudoms.15 Fruit d’aquestmatrimoni nasqueren dues filles16 i tres fills, el més gran dels quals foul’esmentat Francisco de Voge II. El fill mitjà, Josep, nasqué l’any 1736i morí quan encara era un infant.17 Dos anys després arribà al mon elfill petit, Jaume (anomenat més endavant Santiago),18 que com el parei el fill gran es dedicà a l’escultura, però morí prematurament a l’edatde vint-i-tres anys.


221


El mateix any en què nasqué Jaume morí l’esposa de Franciscode Voge I –tal vegada a causa del part–19 i no passà gaire tempsabans que l’escultor decidís traslladar-se a Madrid atret per lesoportunitats de trobar feina que oferia la vila i cort. L’any 1739 jas’havia incorporat a l’equip encarregat dels treballs previs a la construcciódel nou Palau Reial i, tan bon punt s’iniciaren les obres, ingressà altaller creat i dirigit per l’escultor italià Giovan Domenico Olivieri pertal de proporcionar els diversos motius escultòrics que requeria ladecoració del nou edifici. Aquest treball mantingué ocupat l’escultorborgonyó la resta de la seva vida i l’obligà a residir regularment ala capital del regne.20

No sabem en quin moment les filles i els dos fills vius de l’escultordeixaren Tarragona per instal·lar-se a Madrid al costat del seu pare.És probable que fos en la dècada de 1740, però només podem documentarla presència dels dos nois a la capital l’any 1752, quan el 20 de novembreFrancisco de Voge II, amb vint anys acabats de complir, i el seu germàJaume (conegut aquí com Santiago), amb catorze anys, es matricularena la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.21 No disposemde cap notícia de la vida acadèmica de Jaume (o Santiago), en canvisabem que Francisco de Voge II participà des del principi en les activitatsorganitzades per la institució i que el 1753 es presentà al concurs d’esculturaque s’havia creat aquell mateix any. Optà al premi corresponent a la segonaclasse i no assolí cap distinció, però l’any següent es tornà a presentari, en aquesta ocasió, el seu exercici fou premiat pels examinadors.22

Amb l’aval que li atorgava la condició d’alumne de l’Academia deSan Fernando, l’any 1755 l’escultor tarragoní sol·licità participar en l’execuciódels relleus destinats a decorar la galeria principal del Palau Reial, algunsdels quals havien estat assignats al seu pare. És possible que en formularla petició argumentés que aquest no podia ocupar-se del treball que licorresponia a causa d’una hipotètica malaltia, però la sol·licitud fou denegadai s’exigí que fos el pare qui es fes càrrec de la feina.23 Tanmateix, ladocumentació conservada permet deduir que els relleus encarregats aFrancisco de Voge I mai s’arribaren a enllestir,24 probablement perquèl’escultor borgonyó morí el mateix any 1755 o poc després.25

L’any 1756, Francisco de Voge II concorregué per tercera vegadaal concurs d’escultura convocat per l’Academia, llavors en la modalitatde primera classe, i l’any 1757 novament s’hi presentà. En la convocatòriadel primer any esmentat els examinadors estimaren que l’escultor no havia


222


demostrat reunir mèrits suficients per ser premiat, però en l’edició de l’anysegüent valoraren satisfactòriament l’exercici que havia realitzat i li atorgarenel segon premi.26 En un inventari de les escultures conservades a l’Academiade San Fernando redactat l’últim terç del segle passat es considerà coma possible obra de Francisco de Voge II un relleu en escaiola que represental’emperador Teodosi a les portes del temple de Milà, una atribució queestudis posteriors han demostrat que no tenia fonament.27

Mentre residí a Madrid, Francisco de Voge II es casà amb JosefaSoane en una data que no coneixem28 i, al cap de poc temps, enviudàen circumstàncies igualment desconegudes, sense que consti que elmatrimoni hagués tingut cap fill. La darrera notícia de l’estada de l’escultora la capital del regne que tenim és la participació en l’oposició convocadaper l’Academia amb la finalitat de concedir una pensió per ampliar estudisa Roma. Les proves s’iniciaren el 16 de setembre de 1759 i Franciscode Voge II quedà eliminat ben aviat en no superar l’exercici que el mateixdia es proposà als opositors.29 La frustració per no haver aconseguitla pensió, unida al possible trasbals causat per la mort de l’esposa,potser induïren l’escultor tarragoní a qüestionar-se la conveniència deromandre a Madrid i, fos quin fos el seu estat d’ànim, transcorregutun curt període de temps prengué la decisió d’abandonar la vila i cort.

Estada de Francisco de Voge IIa Tarragona, Barcelona i Olot

Francisco de Voge II, que segurament no havia perdut el contacteamb Tarragona durant la seva llarga estada a Madrid, l’any 1760 jahavia retornat a la ciutat que l’havia vist néixer amb la voluntat defer un gir a la seva activitat professional.30 En aquest temps es relacionàsovint amb Joan Traver,31 un fadrí escultor que llavors residia a Tarragonai es vantava de conèixer bé la situació de la pràctica de l’esculturaa Barcelona, on l’inacabable plet que des de 1680 enfrontava mestresescultors i fusters per delimitar les competències dels afiliats a cadagremi es trobava en un punt àlgid. Francisco de Voge II exposà alfadrí el seu interès per establir-se a la capital del Principat i aquestl’animà a fer-ho, assegurant-li que podria treballar d’escultor amb totallibertat a les ordres de qualsevol dels fusters que, gràcies a la indefinicióde les ordenances dels dos gremis, es dedicaven a la construcció deretaules.


223


Desconeixem quin treball tingué ocupat Francisco de Voge II elsmesos que residí a Tarragona, en canvi sabem que el dia 5 de juliolde 1761 es casà en segones núpcies amb Magdalena Abat, filla i herevadel difunt mestre de cases tarragoní Josep Abat.32 Fruit d’aquestmatrimoni, l’any següent naixeria l’únic fill que ens consta que l’escultortingué, el qual rebé els noms de Pau, Josep i Joaquim a la pila baptismali de gran fou conegut com Josep.33

La visió idealitzada que Joan Traver donà a Francisco de Voge II deles facilitats que trobaria a Barcelona per treballar del seu ofici, semblaque animaren l’escultor tarragoní a traslladar-se a la Ciutat Comtal,potser amb una carta de recomanació dirigida pel fadrí a DeodatCasanovas, el qual lloà com «el más hábil, práctico y perito [...]de quantos carpinteros y escultores havia en la ciudad». L’any1762, Francisco de Voge II ja es trobava a Barcelona i, fos pels consellsde Joan Traver, per l’aval de la carta que potser portava o perquèels mestres escultors difícilment li haurien donat feina sense haver assolitun acord previ amb el gremi, des de bon principi es dedicà a treballaren els retaules que construïen els fusters i potser també a impartir classes,amb la qualificació de «professor d’escultura»,34 a l’acadèmia que aquellsmantenien.

En l’estat actual de les investigacions no és possible tenir una visióàmplia dels fusters de Barcelona amb els qui col·laborà Francisco deVoge II mentre romangué a la ciutat. Tot i això, consta que part delsanys 1763 i 1764 treballà sense oposició formal dels escultors barceloninsen el taller de Ramon Esplugues, un dels fusters que més retaulesconstruí en aquell temps. Menys sort tingué quan a final del mes demaig de l’esmentat any 1764 els prohoms del gremi d’escultors,assabentats que habitualment contravenia les ordenances d’aquest gremi,el sorprengueren treballant una imatge en el taller del fuster MiquelPicanyol,35 també sovint dedicat a la construcció de retaules, i li imposarenuna considerable multa. Tanmateix, uns dies després, el gremi, a peticiód’una persona influent no identificada, acceptà arribar a un pacteamistós amb l’escultor tarragoní, que si es portà a terme més endavantno n’ha quedat constància documental.36

En una de les actuacions que tingué lloc en el transcurs del pletque, com hem dit més amunt, enfrontava el gremi de fusters i eld’escultors, l’any 1764 l’advocat del primer considerà convenientpresentar diversos testimonis per donar suport als arguments de la part


224


que representava. Un d’aquests testimonis fou Francisco de Voge II,seleccionat sens dubte a causa de la seva dependència econòmicadels fusters constructors de retaules. La declaració de l’escultor tarragonítingué lloc el 10 de novembre a la Reial Audiència i, com no podiaser d’altra forma, fou absolutament favorable als plantejaments delsfusters, alguns dels quals afirmà que eren més hàbils en la pràcticade l’escultura que els artífexs agrupats en el gremi d’escultors. Passatsuns mesos, l’advocat dels fusters cità novament a declarar Franciscode Voge II, el qual acudí a la Reial Audiència el dia 1 d’abril de 1766i, com la vegada anterior, respongué a totes les qüestions que se liplantejaren en funció dels interessos dels fusters.37

Es pot deduir que abans d’acabar-se la dècada de 1760 l’escultorja s’havia absentat de Barcelona, però no tornem a tenir notícies d’ellfins avançada la dècada següent gràcies a una carta que l’historiadorA.-P. de Mirimonde donà a conèixer en un breu article aparegut enuna publicació francesa que ha tingut poca difusió a casa nostra.38En aquesta carta, Francisco de Voge II descrigué a un cosí residenta Borgonya la composició de la seva família –pare, germans i germanes,esposa, fill–, li explicà alguns trets significatius de la seva vida i lifeu saber que en aquell temps tenia el seu domicili a Olot.Malauradament no féu cap referència als encàrrecs que havia rebutmentre residia a aquesta població, probablement perquè la finalitatprincipal de l’escrit era sol·licitar documentació que li permetésdemostrar que l’ús de la partícula «de» davant del cognom erahabitual en la seva família.

A continuació transcrivim el text complet de la carta que, per fer-la entenedora al destinatari, Francisco de Voge envià escrita en francès,39no sabem si per ell mateix o, més probablement, per una tercera personaen nom seu.40

Mon cher cousin,Quoique j’aye déjà répondu à votre chère lettre de datte du

14 mars 1771 et qui ne m’est parvenue que le 10 janvier 1772, metrouvant aujourd’hui à Prats de Molle, en Roussillon, je vous fais lapresante pour vous réitérer ce que je me faisois un devoir de vousmarquer crainte que ma première lettre ne vous soit pas parvenu.

Il y a, mon cher cousin, près de 18 ans que mon pauvre père estmort ; ma profession est celle d’sculpteur, j’ay emporté le prix deux foisde la première et de la seconde classe de l’Académie Royale de Madrid.


225


Mon cher père eut cinq enfants, trois garçons et deux filles. Les deuxgarçons sont morts, l’un à l’âge de 23 ans était sculpteur, l’autre àl’âge de 2 ans, la même année du décès de ma pauvre chère mère,qui était de Terragone, en Catalogne.

L’une de mes sœurs mourut à Madrid à l’âge de treize ans.J’en ai actuellement une qui est venue à Madrid ; elle étai mariéeavec un peintre nommé Jean Antoine Galicioli, de la ville de Venise.Elle a deux fils en vie, l’un de l’âge de 14 ans est mon filleul et l’autrede l’âge de sept à huit ans.

Quant à moi, mon cher cousin, j’ay un fils né a Terragone del’âge de douze ans. Je l’appelle Joseph de Voge y Abat qu’est le nomde mon épouse et qui est pubille. Je prétend le faire prêtre, Dieu leveuille, mais il est enfant.

Il me reste à présent, mon cher cousin, à vous prier de m’envoyerdes pièces authentiques qui puissent m’authoriser à me signer De Vogeparce qu’on ne veut recevoir le De dans aucun tribunal d’Espagne.

Je vous (demande ?) aussi de me marquer de quel frère de monpère vous êtes fils. Je fais part de la mort de mon cher père à mononcle Michel, habitant Gré, en Bourgogne : je n’en ay jamais riensçu et la première nouvelle que j’ay eu de mes parents a etté par votrechere lettre. Je vous prie de m’en donner de plus détaillées et de fairepart de mon souvenir à tous nos parents. Mon adresse est a DonFrancisco De Voge, escuttor par Barcelona, Olot, Catalunija.

J’ai l’honneur d’estre très sincèrement votre très humble etobéissant serviteur,

Francisco De VogeComme je dois aller en Arbúrias, vous pourrez y ajouter à

l’adresse : y a sa aurencia a Gerònim Masmitjà, blanquer à Olot.Mon âge est 44 ans et suis marié depuis quatorze ans.

No hi ha cap motiu per dubtar de la veracitat dels fets descritsen la carta anterior, alguns dels quals es poden confirmar fàcilmentamb documentació que hem pogut localitzar. Tanmateix, a causa del’absència de data en la missiva, resulta difícil establir amb precisióla cronologia d’aquells esdeveniments que no trobem reflectits en capfont fiable. Davant de l’esmentada absència, l’historiador francès quedonà a conèixer la carta optà per considerar que aquesta datava del’any 1772 basant-se en el contingut del seu primer paràgraf, tot i


226


és la mort de Francisco de Voge I o l’estada de Francisco de Voge IIa Olot.

Acabament del retaule major de Santa Maria de Montblanci mort de Francisco de Voge II

Sembla que durant el temps que Francisco de Voge II tingué eldomicili a Olot s’absentà en diverses ocasions de la vila, possiblementper motius professionals. Cal pensar que els desplaçaments a Pratsde Molló i a Arbúcies descrits en la carta que dirigí al seu cosí tinguerencom a fi l’ajust o l’execució d’algun treball. Molt més lluny s’haguéde traslladar quan, avançada la segona meitat de l’any 1775 o, coma tard, a l’inici de l’any següent, els responsables de la construcciódel retaule major de l’església parroquial de Montblanc li encarregarenla continuació de la feina que l’escultor Antoni Costa havia deixatinacabada.

Tot el que sabem de l’estada de Francisco de Voge II a la viladucal ho devem a les publicacions de Josep M. T. Grau i Roser Puigcitades a l’inici d’aquest article,41 a les quals també hem fet referènciaen tractar de la intervenció de l’escultor berguedà en l’obra del retaule.Atès que no disposem de cap notícia que pugui complementar lainformació donada pels historiadors esmentats, posarem fi a la presentaproximació a la figura de Francisco de Voge II amb un breu resumde les dades extretes per aquells de la documentació consultada alsarxius notarial i parroquial montblanquins.

En arribar a Montblanc, Francisco de Voge II s’instal·là en unacasa del carrer Major, que probablement compartí amb la seva esposaMagdalena i el seu fill Josep, llavors fadrí escultor malgrat el desigdel seu pare de dedicar-lo a la carrera eclesiàstica. Destinà part dela mateixa casa a taller i –segurament amb l’ajut del seu fill i d’altresoficials– reprengué la construcció del retaule amb tanta celeritat queel dia de la Mare de Déu d’Agost de 1776 només li faltava col·locar

que és difícil d’interpretar. Altrament, si prenem com a referència l’edatque l’escultor atribuí al seu fill –12 anys–, hem de retardar la redaccióde la carta fins a l’any 1774, atès que sabem que el noi nasqué el1762 i costa pensar que el pare s’equivoqués en donar una dadapersonal tan important per a la família. La diferencia de dos anysderivada de l’adopció d’un criteri o de l’altre impedeix datar ambexactitud les notícies que només coneixem gràcies a la carta, com


227


Retaule major de l’església parroquial de Montblanc, obra iniciada per AntoniCosta i acabada per Francisco de Voge II. Desaparegut (© Arxiu Fotogràfic

Centre Excursionista de Catalunya).

dues imatges i ultimar alguns detalls. L’activitat no disminuí les setmanessegüents i sembla que el novembre del mateix any ja s’havia posatfi a la feina, com es pot deduir del fet que a l’inici d’aquell mes escomencessin a muntar les bastides per daurar el moble, si bé perdiferents motius el treball no es realitzà fins molt després.


228


És possible que finalitzada l’obra que l’havia portat a Montblanc,Francisco de Voge II es proposés romandre a la vila i, tal vegadaper aquest motiu, a finals de novembre de 1777 comprà una casasituada al costat del portal de Sant Francesc i, poc després, una vinyaal proper terme de la Guàrdia de Prats. Malauradament, no poguégaudir gaire temps de les noves propietats i el mes d’octubre de 1779morí a la vila a mitjana edat, abans d’haver dictat testament. Quanl’escultor faltà, el seu fill Josep no tardà a vendre la casa i probablementes traslladà amb la seva mare a Tarragona, on ignorem a què es dedicà.Sabem, en canvi, que la vídua de Francisco de Voge II morí a aquestaciutat ben entrat el segle XIX.42

Notes

1.-Hem adoptat aquesta grafia pel nom de l’escultor per les raons que exposemmés endavant.

2.-MARTINELL, César. «El escultor Luis Bonifás y Massó, 1730-1786. Biografiacrítica». Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, vol. VI, 1-2 (1948), p. 194-195.

3.-GRAU, Josep M. T. «El retaule major de Santa Maria de Montblanc», Espitllera(Montblanc), 66-67 (1987), p. 30-33 i GRAU I PUJOL, Josep M. T.; PUIG ITÀRRECH, Roser. «L’última obra de l’escultor berguedà Antoni Costa: Elretaule major de Santa Maria de Montblanc». Quaderns de l’Àmbit deRecerques del Berguedà (Berga), 1 (1991), p. 25-35.

4.-DORICO I ALUJAS, Carles. «La dispersió del llegat de l’escultor vigatà PereCosta», Ausa», (Vic), 179 (2017), p. 233-257.

5.-Una exposició més extensa de les dades conegudes de la biografia d’AntoniCosta i de les obres que se li poden assignar, amb la indicació de ladocumentació i la bibliografia corresponent, es pot trobar en l’article esmentaten la nota anterior.

6.-La major part de la documentació que permet conèixer les gestions realitzadesper Antoni Costa a Tàrrega fou publicada per LLOBET I PORTELLA, JosepM. «Documents sobre quatre retaules construïts a l’església de SantaMaria de Tàrrega (1747-1768)». Urtx, revista cultural de l’Urgell [Tàrrega],15 (2002), p. 199-220.

7.-Vegeu la nota 3. 8.-Els documents mencionats són classificats a l’arxiu de la masia Farreres

com «Documentació d’altres masies», per indicar el seu origen extern. Decl’accés a aquest arxiu a la gentilesa de la senyora Ramona Giné, a quiagraeixo sincerament les facilitats que temps enrere em va donar per fer


229


una llarga i profitosa consulta al valuós fons documental curosamentconservat al llarg dels segles. Faig extensiu l’agraïment a Xavier Pedrals,llavors director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Berga i, posteriorment,de l’Arxiu Comarcal del Berguedà, el qual em va posar en contacte ambl’esmentada senyora.

9.-BADIA I BATALLA, Francesc. «Consideracions sobre l’antic retaule major deSanta Maria de Montblanc (segle XVIII)», Aplec de Treballs (Montblanc),28 (2010), p. 165-180.

10.-Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Notarials, Berga, not. Joaquim Clarís,man. 1776 (reg. Br 484), f. 29v-30v.

11.-Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT), Parròquies, Tarragona,Parròquia de Santa Maria de la Catedral, Baptismes, Llibre 13, des de l’any1728 fins a l’any 1743, f. 92r: 8 de novembre de 1732. A la pila baptismalel nadó rebé els noms de Josep, Salvador i Francisco. Habitualment se’lconegué com a Francisco, si bé, a vegades, tingué interès en ser anomenat«Francisco Alexandro».

12.-Informació procedent de la partida de matrimoni citada en la nota 15.13.-Abona la decisió d’anomenar «Francisco» els dos escultors la llarga estada

del pare i del fill a Madrid, on òbviament se’ls coneixia amb la formacastellana del nom.

14.-La partícula «de» manca principalment en documents de dates avançadesi, segons deixà escrit el mateix Francisco de Voge, fill, en la carta transcritamés endavant, se suprimia perquè els tribunals espanyols no l’acceptaven.Aquesta negativa contrariava a l’escultor, que intentà trobar a la poblaciód’origen de la família documents que li permetessin demostrar que el qüestionat«de» formava part del cognom.

15.-AHAT, Parròquies, Tarragona, Parròquia de Santa Maria de la Catedral,Llibre X de matrimonis, 1717-1741, f. 127v: 4 de juny de 1730.

16.-Una de les filles fou batejada a Tarragona el 17 d’abril de 1731 amb elsnoms de Maria, Francesca i Margarida (AHAT, Parròquies, Tarragona,Parròquia de Santa Maria de la Catedral, Baptismes, Llibre 13, des de l’any1728 fins a l’any 1743, f. 61v). Coneixem l’existència de la segona fillaper la carta transcrita en les pàgines següents, si bé no ha estat possiblelocalitzar la partida de naixement. L’esmentada carta proporciona diversesnotícies sobre la família, com la mort de dos fills, Josep i Jaume, dels qualsens ocupem tot seguit.

17.-AHAT, Parròquies, Tarragona, Parròquia de Santa Maria de la Catedral,Baptismes, Llibre 13, des de l’any 1728 fins a l’any 1743, f. 166r: 11 denovembre 1736. El nen, que rebé els noms de Josep, Ignasi i Martí, moría l’edat de dos anys.

18.-AHAT, Parròquies, Tarragona, Parròquia de Santa Maria de la Catedral,Baptismes, Llibre 13, des de l’any 1728 fins a l’any 1743, f. 196v: 30d’abril de 1738. El nounat rebé els noms de Jaume, Joan i Pere.


230


19.-AHAT, Parròquies, Tarragona, Parròquia de Santa Maria de la Catedral,Índex alfabètic dels morts, 1640-1897, anys 1720-1827, lletra D, 1738(l’anotació remet a una pàgina que no es pot localitzar).

20.-Entre les diverses publicacions que s’han ocupat del llarg procés constructiudel Palau Reial de Madrid destaquem, per l’abundant documentació queaporten i per les nombroses referències que s’hi poden trobar a Franciscode Voge I, l’estudi del professor DE LA PLAZA SANTIAGO, Francisco Javier.Investigaciones sobre el Palacio Real Nuevo de Madrid. Valladolid:Publicaciones del Departamento de Historia del Arte, Universidad deValladolid, 1975, i, principalment, l’edició en tres volums de la tesi doctoralde TÁRRAGA BALDÓ, María Luisa. Giovan Domenico Olivieri y el tallerde escultura del Palacio Real. Madrid: Patrimonio Nacional, ConsejoSuperior de Investigaciones Científicas, Instituto Italiano de Cultura, 1992.Diverses referències a Francisco de Voge I (i a diferents escultors catalans)també figuren en un article més recent d’ALBARRÁN MARTÍN, Virginia. «Sebuscan escultores para el nuevo Palacio Real de Madrid», BSAA arte(Valladolid), LXXIV (2008), p. 203-218.

21.- PARDO CANALÍS, Enrique. Los registros de matrícula de la Academia deSan Fernando de 1752 a 1815, Madrid: Consejo Superior deInvestigaciones Científicas, Instituto «Diego Velázquez», 1967, p. 17.

22.-LÓPEZ DE MENESES, Amada. «Las pensiones que en 1758 concedió la Academiade San Fernando para ampliación de estudios en Roma», Boletín de la SociedadEspañola de Excursiones (Madrid), XLII (1934), p. 29-68, i SÁNCHEZ RIVERA,Jesús Ángel. «El escultor Fernando del Cid. Algunos datos sobre su viday su actividad artística», Archivo Español de Arte (Madrid), LXXXIII (2010),p. 249-266.

23.-DE LA PLAZA SANTIAGO, Op. cit., p. 183-184.24.-DE LA PLAZA SANTIAGO, Op. cit., p. 184-185.25.-En la carta transcrita més endavant, datada entre 1772 i 1774, consta que

Francisco de Voge I havia mort divuit anys abans. De ser encertada ladatació i correcta la informació donada pel fill de l’escultor, la mort d’aquesthauria esdevingut entre el 1754 i 1756.

26.-LÓPEZ DE MENESES, Op. cit.27.-AZCUE BREA, Leticia. «Inventario de las colecciones de escultura de la Real

Academia de Bellas Artes de San Fernando», Boletín de la Real Academiade Bellas Artes de San Fernando, 62 (1986), p. 257-327, i Ibidem, La esculturaen la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (Catálogo y Estudio).Madrid: Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, 1994, p. 163-165.

28.-L’existència del primer matrimoni de Francisco de Voge II consta en la partidadel segon matrimoni de l’escultor (vegeu la nota 32.).

29.-LÓPEZ DE MENESES. Op. cit.30.-Si no s’indica una altra cosa, les notícies sobre l’activitat de Francisco

de Voge II a Tarragona i Barcelona procedeixen de la documentació judicialcitada en la nota 37.


231


31.-Joan Traver era fill d’un comerciant de La Selva del Camp i probablementnasqué a aquesta població vers l’any 1718. Desenvolupà part de la sevaactivitat professional a terres tarragonines i no fou admès com a mestredel gremi d’escultors de Barcelona fins a l’any 1764 a causa d’irregularitatsen el seu procés de formació (Arxiu Històric de Protocols de Barcelona,AHPB, not. Jaume Tos i Romà, man. 1760, primera part, 1.013/26, f. 237v-238r: 1 d’abril de 1760, i f. 717v-719r: 12 de novembre de 1760, i man. 1760,segona part, 1.013/27, f. 643v-647v: 9 d’agost de 1764, i f. 653r-654v: 18d’agost de 1764). La seva vida professional tingué poca rellevància, peròfou el pare del conegut escultor Nicolau Traver.

32.-AHAT, Parròquies, Tarragona, Parròquia de Santa Maria de la Catedral,Desposoris de 1742 fins a 1764, f. 241v.

33.-AHAT, Parròquies, Tarragona, Parròquia de Santa Maria de la Catedral,Baptismes, Llibre 15, des de l’any 1762 fins a l’any 1769, f. 17r: 5 desetembre de 1762.

34.-No passa desapercebut l’interès de l’escultor per aparentar un estatus socialsuperior al que realment tenia, potser a causa de l’ambient que visqué al’Academia de San Fernando. Presentar-se com a «professor d’escultura»en pot ser un exemple, com també fer-se dir «Francisco Alexandro», talvegada pel ressò clàssic que el segon nom tenia. Igualment significatiués l’ús, probablement irregular, del tractament de «don» que s’atribuí endiverses ocasions o l’interès per conservar la partícula «de» entre el nom(o noms) i el cognom, objecte principal de la carta transcrita en les pàginessegüents (vegeu les notes 11, 14 i 35).

35.-AHPB, not. Jaume Tos i Romà, man. 1764, primera part (1.013/34), f. 403v-404r: 28 de maig de 1764. En aquesta acta del gremi d’escultors i en lacitada en la nota següent s’aplicà a l’escultor tarragoní el tractament de«don» i el nom de «Francisco Alexandro».

36.-AHPB, not. Jaume Tos i Romà, man. 1764, primera part (1.013/34), f. 420r-420v: 4 de juny de 1764.

37.-ACA, Reial Audiència, Plets civils, Els prohoms i gremi de fusters contraels prohoms i gremi d’escultors de la present ciutat de Barcelona (reg.1.065), Diverses actuacions relligades en un sol volum, la primer iniciadael 22 de novembre de 1680 i l’última datada l’11 d’abril de 1778.

38.-DE MIRIMONDE, A.-P. «Un François Devoge espagnol encore inconnu»,Bulletin de la Société de l’Art Français (París), 1963 (1964), p. 95-96.Article citat a Índice històrico español, Bibliografia histórica de Españae Hispanoamérica (Barcelona), XI (1965), p. 87.

39.-La transcripció que donem és una reproducció fidel de la publicada perA.-P. Merimonde en l’article citat en la nota anterior. Probablement, sil’autor hagués estat catalanoparlant, hauria interpretat algunes grafies deforma diferent (per exemple, Catalunya en lloc de Catalunija, o Arbúciesen lloc d’ Arburias).


232


40.-Traducció lliure del text de la carta: Estimat cosí, / Tot i que ja hagi resposta la vostra estimada carta de data 14 de març de 1771, que no em va arribarfins al 10 de gener de 1772, ara que soc a Prats de Molló, al Rosselló,us escric la present per reiterar-vos que considero un deure fer-vos saberque temo que la meva primera carta no us hagi arribat. / Fa gairebé 18anys, estimat cosí, que el meu pobre pare va morir; la meva professió ésla d’escultor, he guanyat el premi de la Reial Acadèmia de Madrid duesvegades, de primera i de segona classe. El meu estimat pare tenia cinc fills,tres nois i dues noies. Dos nois han mort, un, que era escultor, a l’edatde 23 anys, l’altre a l’edat de 2 anys, el mateix any que va morir la mevapobra i estimada mare, que era de Terragona, a Catalunya. / Una de lesmeves germanes va morir a Madrid a l’edat de tretze anys. Actualmenten tinc una que es va traslladar a Madrid; estava casada amb un pintorque es deia Jean Antoine Galicioli, de la ciutat de Venècia. Té dos fillsvius, un és el meu fillol i té 14 anys d’edat, i l’altre té entre set i vuit anys./ Pel que fa a mi, estimat cosí, tinc un fill nascut a Tarragona que té dotzeanys. Es diu Joseph de Voge i Abat, que és el cognom de la meva esposa,la qual és pubilla. Intento fer-lo sacerdot, Déu ho vulgui, però és un nen./ Ara, estimat cosí, em queda pregar-vos que m’envieu documents autènticsque puguin justificar que firmi «de Voge», perquè cap tribunal d’Espanyaadmet el «de». / Us demano també que em digueu de quin germà del meupare sou fill. Vaig comunicar la mort del meu estimat pare al meu oncleMichel, que viu a Gray, a Borgonya: però mai no he sabut res d’ell, i laprimera notícia dels meus parents que he tingut ha estat per la vostraestimada carta. Us prego que me’n doneu més detalls i que feu arribarrecords de part meva a tots els nostres familiars. La meva adreça és: DonFrancisco de Voge, escultor de Barcelona, Olot, Catalunya. / Tinc l’honorde posar-me sincerament al vostre servei amb humilitat i obediència, /Francisco de Voge / Com que he d’anar a Arbúcies, podeu afegir a l’adreça:en cas d’absència lliurar a Jeroni Masmitjà, blanquer d’Olot. / Tinc 44 anysd’edat i fa catorze anys que estic casat.

41.-Vegeu la nota 3.42.-AHAT, Parròquies, Tarragona, Parròquia de Santa Maria de la Catedral,

Llibre tercer d’òbits de la santa metropolitana església de Tarragona,1798-1809, f. 362r-362v: 19 de març de 1809.

*Fotografia de la portadella d’aquest article:Estàtua del rei visigot Khíntila, encarregada a Francisco de Voge I com a partde la decoració de la balustrada del Palacio Real de Madrid, actualment situadaal parc del Retiro de la mateixa ciutat (Fotografia de l’autor).

-Rebuda: juliol 2018-Valoració: Joan Vilamala Terricabras-Acceptació: setembre 2018


Carles Dorico i Alujas *carles.dorico@gmail · *[email protected] Resum: Exposició de les...

Documents

Transcript of Carles Dorico i Alujas *carles.dorico@gmail · *[email protected] Resum: Exposició de les...

Carles Dorico i Alujas carles.dorico@gmail · [email protected] Resum: Exposició de les...

Transcript of Carles Dorico i Alujas carles.dorico@gmail · [email protected] Resum: Exposició de les...