EL BLAT GROS

Entre les mostres de blats quecap allà la dècada dels 50 delsegle passat va recollir el Ma-

nuel Gadea, n’hi havia de blat grosde Solsona. En el seu llibre TrigosEspañoles ens diu que aquest blat eraproductiu però no era gaire bo per afer pa. No és estrany perquè pertanya l’espècie Triticum turgidum, bendiferent del blat panif cable, com se-ria per exemple la xeixa, que és del’espècie Triticum aestisvum. Delblat gros se’n deia, també, pisana.En aquells anys de la posguerra lapisana era el substitut de l’arròs enles cases que no es podien perme-tre de comprar-ne. Un cop pelat, oescairat, s’afegia a les escudelles o

es guisava com si d’arròs es tractés.Durant els hiverns de la posguerra esva menjar molt blat pelat. En el pro-cés d’escairat el que es fa és eliminarl’embolcall extern del gra de blat, elsegó. Tal com es feia de manera tra-dicional, la pell no s’eliminava maidel tot: quedava un blat una micaintegral.

LA PELADORA DE PLEIXATS

En l’època que el Manuel Gadea esva passejar pel Solsonès encara fun-cionaven la majoria de molins fari-ners que hi havia a totes les rases irius. Per exemple, a la rasa de Mata-margó trobem els molins de Fornells,Pleixats, i Torrescassana, alguns dels

quals van funcionar f ns als anys 70.En ells s’aprof tava el salt d’aiguaper moldre farina, fer anar molesd’esmolar i també, en el cas del molíde Pleixats, per fer anar una peladorade gra. La peladora de Pleixats teniacapacitat per pelar tandes de 30 Kgde blat. La pisana s’havia de posara estovar el dia abans. L’endemàs’escorria i es posava a la peladora.El moliner cobrava la feina en espè-cie. Es podia quedar entre un 2 i un3% del producte f nal o a vegades jahi havia una mesura establerta persac. La mesura solia ser com unapaella d’aram.

A més dels mecanismes per fervoltar el corró, hi havia un rascletde fusta que servia per redistribuirel gra.

Butlletí Trimestral núm. 1 - desembre 2009

blats antics

Què saps de les varietats antigues de blats i altres cereals?Tens alguns papers que recullin rendiments, preus, comptes, ...

referits al cultiu de cereals durant els anys 50-70?Potser en algun racó de casa guardes un ramet d’espigues velles?

T’agrairíem que ens ho fessis saber.

Corronet cònicBase de la peladora (amb torreta dedecoració)

Roda hidràulica o rodet Anella que posada sobre labase retenia el gra.

Fotos de peces de la peladora i el molí de Pleixats

S’estima que el 1800 la poblaciód’Irlanda era de 4 milions depersones. El 1845 havia arri-

bat als 8 milions. La clau d’aquestcreixement està en l’arribada d’un noucultiu: la patata. El clima d’Irlanda ésmassa fred i massa humit pel cultiudels cereals. La patata es va adaptarràpidament a aquesta climatologia ide seguida es va convertir en l’alimentbàsic dels seus habitants més pobres.

LA GRAN FAM IRLANDESAPerò el 1845 una nova malaltia de lapatata es va començar a observar aFrança. Un fong de nom Phytophtho-ra infestans s’havia introduït de ma-nera accidental a Europa procedentd’unes patates mexicanes. Les pata-tes europees tenien l’origen a Sud-amèrica, aquest nou fong els era des-conegut i, per tant, hi tenien ben pocaresistència. El míldiu de la patata esva escampar per Europa com la pla-

ga que era, atiat per un f nal d’estiufred i humit. Aquell mateix any arri-bava a Irlanda. Però l’any següenttothom va tornar a sembrar patatesamb l’esperança que la malaltia pas-sada fos un episodi aïllat. S’explicaque un mossèn irlandès que va fer elviatge de Cork a Dublín es va felici-tar perquè els camps de patates erenverds i ufanosos. Quan va fer el viat-ge de tornada, pocs dies després, lespatateres estaven negres, putrefactesi enganxoses. S’havia perdut pràcti-cament tota la collita.

Aquell hivern va ser inusualmentdur. S’estima que aproximadament 1milió d’irlandesos van morir de fam(un 12% de la població). Un miliói mig de persones més van haverd’immigrar (un 20% de la població).

COM ES VA RECUPERAREL CULTIU DE LA PATATA

La patata que es cultivava a Europaprocedia tota de les primeres mostresque van introduir els espanyols, aixòli donava una base genètica força es-treta, tenia poca variabilitat. Però tothi així hi havia diferents varietats.El primer any d’arribada del mil-diu totes les patateres procedents depatates sensibles al fong van morir,moltes ho eren i per això hi va haverla catàstrofe. El segon any van morirles que encara tenien poca resistèn-cia. Però en anys de cultius succes-sius van anar quedant les que presen-taven més resistència, de manera quees va poder recuperar el cultiu ambvarietats força resistents.

LA CRISI DEL BLATDE MORO

Un altre fong, el Helminthosporiummaydis, causant d’una malura de lafulla del blat de moro, va provocarque el 1970 un 15% de la collita deblat de moro nord-americana es per-dés. Alguns estats del sud dels EstatsUnits van perdre el 50% de la collita.Podria haver estat molt més greu. Elproblema estava en que la majoria decamps on es produeix el blat de moroque es vendrà com a llavor es trobenal sud dels Estats Units, de maneraque el 1970 es va perdre part de lallavor produïda i bona part de la quees va arribar a collir estava infectada

pel fong o hi era susceptible. A la pri-mavera del 1971 només es disposavade llavor “neta” per subministrar un23% de la collita de blat de moro dela nació. La resta es va haver de sem-brar amb llavor poc segura. Es vanfer mil combinacions perquè ningúes quedés sense llavor, però estatssencers es van sembrar amb llavordolenta. Va arribar a sorgir un mercatnegre de llavor resistent.

Es va estar de sort. El clima del1971 va ser el factor clau que va evi-tar una catàstrofe cantada. La prima-vera va ser fresca i seca i al cinturódel blat de moro (la zona d’EstatsUnits on es produeix la major partdel blat de moro) l’estiu va ser sec.La collita es va salvar.

COM ES VA SOLUCIONAREL PROBLEMA

Aquí sí que no ens hagués servit elmètode de la patata per a superar lacrisi. Als pagesos no els quedava lasolució de seleccionar les panotxesde les plantes no afectades per res-embrar-les l’any vinent. La pràcticatotalitat del blat de moro cultivat alsEstats Units és híbrid. No es podiaresembrar la llavor i obtenir-ne plan-tes semblants a la seva mare.

De totes maneres per a la cam-panya del 1972 ja hi va haver llavorresistent suf cient. Des del 1965 sesabia de l’existència d’aquesta malal-tia i què la provocava, també com espodia evitar. Calia, només, trobar unavarietat de blat de moro resistent per afer servir com a base de la fabricaciód’híbrids. La varietat es va trobar en-tre els blats de moro africans.

“ALGUNS ESTATS DELSUD DELS ESTATS UNITS

VAN PERDRE EL 50%DE LA COLLITA ”

“APROXIMADAMENT UNMILIÓ D’IRLANDESOS VAN

MORIR DE FAM ”

Foto: Joan Boada

En la varietat rau la seguretat

ES PODRIA REPETIRUNA FAM COM LA DEL1946 A IRLANDA?

Una fallida com la del blat de moroen països com Guatemala o Kenya,on la gent obté la meitat de les se-ves calories d’aquest cultiu, podriahaver estat una catàstrofe. Peròl’epidèmia del blat de moro del1970-71 no va ser cap crisis per lamajoria d’americans de l’època, en-cara que es va estar de sort i podriahaver estat molt pitjor.

De totes maneres l’episodi va fersaltar algunes alarmes. Ja el 1972 elConsell Nacional de Recerca delsEstats Units publicava un llibretitulat La vulnerabilitat genèticadels cultius més importants. En ells’intentava respondre preguntes del’estil: Com de seriosa podria ha-ver estat la plaga del blat de moro?Com es que no es van adonar f nstard del problema? Podrien patir unproblema similar els altres cultiusimportants? La resposta que el lli-bre dóna a l’última pregunta és quesí: molts d’aquests cultius tenen unabase genètica molt estreta, això voldir que les varietats que es cultivensón molt homogènies i molt sem-blants entre elles, la qual cosa les favulnerables. Si una malaltia atacauna planta, pot atacar totes les al-tres. El llibre contribuiria a que elsgoverns s’adonessin de la impor-tància de salvaguardar la diversitaten els cultius. A partir d’aquestadata va ser normal parlar de recur-sos genètics (com es podria parlarde recursos miners) per referir-se ales diverses varietats de cada plantacultivada. Conservar aquests recur-sos es va convertir en objectiu delsgoverns i de la FAO. Els políticsvan començar a utilitzar la paraulaseguretat alimentària referint-setambé als països del primer món.Molts d’aquests països van crearbancs de llavors.

L’espinac (Spinacia oleracea) es cultiva a Europa com a mínim desdel 1351, el seu origen es troba a l’Àsia Central. El vent n’efectua lapol·linització, encara que hi poden col·laborar alguns insectes. Per

això no es pot fer llavor de dos menes d’espinacs diferents en un mateixhort. Els espinacs tenen les f ors femelles i les mascles en plantes diferents.Els mascles f oreixen uns 15 dies abans que les femelles. Per aconseguirque la varietat no s’empobreixi genèticament, a l’hora de fer llavor, convémantenir com a mínim dos plantes mascle i quatre de femella.

L’espinac s’espiga no tan per la calor (que també hi ajuda) com per lallargada del dia. Es comença a espigar quan el dia s’allarga més de 12ó 14 hores, depenent de la varietat. Si les plantes estan atapeïdes tambés’espiguen més de pressa. Entre 17 de març i 25 de setembre els dies tenenmés de 12 hores de claror.

L’espinac pot aguantar tempera-tures de f ns a -7º C, la tempera-tura òptima per germinar es tro-ba entre els 10º i els 15º C i percréixer entre els 10º i els 18º C. Laseva llavor es pot guardar 5 anys.

A Sorribes sembrem els espi-nacs barrejats amb un enciam quees cabdella tot sol. Primer escam-pen la llavor d’espinac i desprésla d’enciam (o al revés). Sempreneix a clapes: hi ha zones on domi-nen els enciams i zones on domi-nen els espinacs. La sembra es faen lluna vella d’agost. Guarden lapròpia llavor d’espinac i d’enciamde tota la vida. L’espinac de So-rribes té la llavor rodona i llisa ila fulla ovalada i sense f etxes. Ésun espinac d’hivern o de la fullaampla. L’enciam té la llavor decolor negre.La gent també ens ha parlat de

l’espinac de fulla estreta (o d’estiu) que es sembrava més aviat a la prima-vera i de l’espinac bleder. No sabem de ningú que en faci o en tingui llavorperò ens agradaria trobar-ne. Si saps d’algú que encara en fa t’agrairíemque ens ho fessis saber.

L’espinac

Una recepta: Espinacs amb arròsIngredients: oli d’oliva o mantega, arròs, espinacs i sal

Afegiu una mica d’oli d’oliva o mantega a una paella. Rossegeu-hi l’arròs. Afegiu els espinacs nets i tallats però en cru. Per cadatassa d’arròs afegiu dues tasses d’aigua i sal al gust. Quan l’aiguabulli abaixeu el foc i tapeu la paella. Si convé afegiu aigua durantla cocció.

Foto: Joan Boada

formigues, pugó i marietes

Ales formigues els encanta elsucre. Saben com obtenir-ne:criant pugó. El pugó segrega

per l’anus una substància ensucradai les formigues saben que premenl’abdomen del pugó poden provocar

la secreció. És per això que mantenenautèntiques granges del pugó. El tras-lladen d’una planta a l’altre, el prote-geixen al seu niu durant l’hivern, eltornen a treure a la primavera, el pro-tegeixen contra els seus depredadors.Les granges poden arribar a ser moltrendibles perquè el pugó femella ésmolt productiu. Per sort, a l’hort hi hadesenes d’altres animals depredadorsdel pugó. Les marietes són un d’ells,tan en el seu estat larval com quan

són adultes són grans devoradores depugó. Ara bé, si la primera reacciónostra davant l’aparició de pugó és lad’ensulfatar, el més provable és quetinguem un problema recurrent depugó al nostre hort: matem el pugó iels seus depredadors. És millor pro-curar que no hi hagi excés de nitro-gen al sòl (el nitrogen fa que les plan-tes siguin més tendres i gustoses pelspugons), controlar els nius de formi-gues i deixar fer. El creixement delpugó farà que creixin també la pobla-ció dels seus depredadors. D’aquestamanera, amb un parell d’anys podemarribar a restablir l’equilibri a l’hort.Això no vol dir que deixem de tenirpugó. Vol dir, només, que el pugó apa-reixerà i infectarà un parell de plantesperò no tindrà força per infectar lesaltres perquè les marietes, aranyes idemés depredadors, ben presents al’hort, s’encarregaran de mantenir-loa ratlla.

Si tens informació sobre alguns dels temes que hem tractatal butlletí o sobre altres plantes cultivades al Sud del

Solsonès ens pots trucar als telèfons660 528 582 (Marina) o 973 48 35 90 (Florinda)

o enviar-nos un correu a l’adreça info@larada.net

“quan ensulfatemmatem el pugói també els seusdepredadors”

Bernard Bertrand, Jean-Paul Collaert, EricPetiot. Plantas para curar plantas. Paratratar sin química los problemas del huerto y el jardín. Ed.La Fertilidad de la Tierra.Estella, 2007

El llibre ens explica com prepararextractes vegetals d’ortiga, cuade cavall, donzell i altres plantes.

Amb aquests extractes podem solucionar molt dels problemes que ens afectena l’hort. No només ens poden ajudar acurar les plantes malaltes sinó que poden actuar d’estimulants i reforçar lesseves defenses naturals abans no siguinatacades. Com ja hem vist en el cas de lamarieta i el pugó, es tracta de regular lesplagues no d’erradicar-les. Darrera d’unparàsit hi ha tot un seguit de fauna queen viu, no convé eliminar-lo del tot sivolem que aquesta fauna sigui presenta l’hort quan es produeixi un nou atac.

un llibre

Impulsat per les associacions: Dins del Projecte Actua II Amb el suport de: