1

BUTLLETÍ DE L’ORDE

FRANCISCÀ SEGLAR DE CATALUNYA

ofscat.jimdo.com ofspompeia@hotmail.es

XVII Congrés Nacional de l’OFS

Any 22 12 maig 2017 núm. 201

2

DECÀLEG DE LA SERENITAT, DEL DIA A DIA... (Inspirat en Sant Joan XXIII)

1.- Únicament avui, procuraré viure sense voler resoldre tots els pro-blemes de la meva vida, tots de cop... 2.- Únicament avui, tindré la màxima cura amb el meu aspecte: amable amb tothom i sense voler canviar ningú, sinó a mi mateix... 3.- Únicament avui, procuraré ser feliç amb la certesa que he estat creat per a la felicitat, no sols en l’altre món, sinó també en aquest... 4.- Únicament avui, procuraré adaptar-me als esdeveniments, sense pretendre -inútilment- que els esdeveniments s’adaptin als meus capri-cis i interessos... 5.- Únicament avui, dedicaré deu minuts del meu temps a una bona lec-tura; sense oblidar que així com l’aliment és necessari per a la vida del cos, també una bona lectura ho és per a la vida de l’esperit... 6.- Únicament avui, procuraré fer una bona obra, i no ho diré a ningú... 7.- Únicament avui, faré una cosa que em cal fer i que fa temps estic descuidant... I si ho passo molt malament, procuraré que no se n’assabenti ningú... 8.- Únicament avui, em faré un programa ben detallat; el redactaré, en-cara que després potser no el segueixi del tot. He d’evitar les presses i la manca de decisió... 9.- Únicament avui, creuré fermament, - malgrat que les circumstàncies demostrin el contrari -, que la providència de Déu s’ocupa de mi com si no existís ningú més al món... 10.- Únicament avui, no em deixaré endur per les pors. De manera par-ticular no tindré por de gaudir de tot allò que hi ha de bell en la vida, i creuré més en la bondat i en l’amor...

VIU, I FES VIURE!

3

HA RESSUSCITAT!

La RESURRECCIÓ DE JESÚS no és la “reanimació” d’un cadàver, com en el cas de Llàtzer (Jn 11, 43). Quan parlem de la Resurrecció, parlem de TRANSFORMACIÓ (1 Co 15, 45.51). 1. Jesús ha rebut de Déu Pare el PODER de la VIDA i de la MORT (Jn 10, 17-18). I per això “HA RESSUSCITAT” (Mt 28, 6). 2. La Resurrecció de Jesús és un FET que s’ha MANIFESTAT (teofa-nia) d’una manera MATERIAL: terratrèmol, sepulcre obert... (Mt 28, 2); però, sobretot, d’una manera TRANSCENDENT: missatge de l’àngel lluminós o del jove diàfan... (Mt 28, 2-3; Mc 16, 5; Lc 24, 4)... Les dife-rències que hi ha en els evangelistes s’expliquen per la forma com cada testimoni ha vivenciat el mateix fet. Però LA PERSONA de Jesús VIU en una ALTRA DIMENSIÓ. Per tant, no n’hi ha prou de veure el sepul-cre buit: cal la FE (Jn 20, 8). I les APARICIONS de JESÚS als deixebles revelen el mateix: alguns el poden “veure i tocar” (Lc 24, 36) o el “Se-nyor” pot “menjar davant d’ells” (Lc 24, 43); però tot això és un signe per a demostrar que ell ÉS EL MATEIX JESÚS de Natzaret, que està PRE-SENT amb el seu PROPI COS (Mt 28, 9; Jn 20, 27); però ara el seu cos ja està ALLIBERAT DE LES CONDICIONS TERRENALS (Jn 20, 19). 3. És obvi, doncs, que la RESURRECCIÓ DE JESÚS és el CENTRE de la nostra FE. Creure és veure. Jesús és el nostre PRIMER i el nostre DARRER. Ell és el qui TÉ LES CLAUS DE LA MORT I DE LA VIDA (Ap 1, 18). Tot ESPERANT, doncs, la TRANSFORMACIÓ FINAL del nostre COS DE FEBLESA en un COS DE GLÒRIA (Rm 8, 22-23; Fl 3, 10-11.20-21) cerquem “LES COSES DE DALT” (Col 3, 1-4), sense mai descuidar el més important “aquí baix”: l’AMOR ALS GERMANS (1 Jn 3, 14).

Eudald Sudrià, ofs

4

COMUNIÓ I FRATERNITAT

La paraula comunió (koinonia en grec) fa referència a co-municació, compartir, partici-par en... En aquest sentit, Déu-Trinitat és comunió, in-terrelació d’amor, intercomu-nicació íntima, interpenetra-ció (perijoresis), a la manera de les persones que s’estimen: “Jo estic en tu i tu en mi” (Jn 17,21). La paraula fraternitat fa refe-rència a la dimensió horitzon-

tal de la comunió, a la germanor entre els cristians: amor fratern, igual-tat, coresponsabilitat, servei mutu... Com es relacionen els dos conceptes? En l’Eucaristia. Allà la comu-nió amb la Trinitat es tradueix en comunió fraterna amb els germans. La participació en l’amor de Déu es converteix en amor entre els germans. I l’una alimenta l’altra, en forma circular. La sinceritat en la comunió amb Déu es mostra en l’esforç per acceptar i estimar els germans, encara que siguin difícils. I l’amor entre els germans augmenta la nostra comu-nió amb Déu. A la pràctica, la vivència de tot això no és fàcil, perquè la convivèn-cia en els grups humans és complicada. Per això, al centre del Sermó de la Muntanya (Mt 5-7), magnífic manual de relacions fraternes, Jesús posa l’amor als enemics. I els enemics no són els de fora sinó aquells que conviuen amb mi, aquells que em costen de la pròpia comunitat, de la pròpia família. Per a Jesús, aquesta no és la forma extraordinària de l’amor cristià sinó la forma normal de viure’l. Perquè “si sols estimeu als qui us estimen, quina recompensa mereixeu? No fan els mateix els pa-gans?” (Mt 5,46). Per això, el primer efecte de la Redempció que ha operat el Fill de Déu en la Humanitat, és la Reconciliació (Col 1,20). Jesús ha mort per reconciliar els qui estaven enemistats, per posar pau, patint les conse-qüències de les culpes dels altres. Per això, la vocació primera de tota comunitat, família o grup cristià és la reconciliació, el perdó mutu. Ja en la seva vida pública, Jesús escull una comunitat “perquè visques-sin amb ell” (Mc 3,14) i perquè es reconciliessin. Els va escollir molt di-ferents entre ells, i alguns enemistats per interessos polítics o tendènci-

5

es religioses. Si els hagués volgut triar per “eficàcia pastoral” n’hauria escollit uns altres. Els va escollir perquè fossin una paràbola de reconci-liació, un símbol del que havia de ser l’Església. Per això, la missió fonamental del cristià és promoure i vetllar per la comunió mútua en la seva comunitat i vetllar per la comunió entre els diversos grups. Perquè el Regne de Déu es fa present quan els ger-mans s’estimen.

Fra Josep Manuel Vallejo, ofmcap

No és permesa l’evasió (Emaús)

Així és, prohibida l’evasió, sobretot si hem decidit encalçar i fruir de la Veritat. Sempre m’havia agradat escoltar veus sàvies, aquelles que claven les sentències i quan es paladegen hom té la seguretat que es-tan curulles de bon sentit i que són fidels a aquella certesa que pressen-tim ben profundament en els nostres replecs més pregons. Havia nas-cut en un poble privilegiat, amb una fortíssima tradició profètica, això és, persones que transmeten oracles profunds, sapientíssims que creiem d’origen diví. En els meus temps hi havia un tal Joan que vivia vora el Jordà i pre-dicava com havia de ser una vida de coherència amb els plans de Déu. Tampoc tenia pèls a la llengua a l’hora d’acusar els poderosos i posar en evidència les incongruències i abusos dels seus actes (i això li costà la vida). Al freqüentar aquests ambients em vaig assabentar de l’existència d’una persona que només veure-la ja imposava. En deien “el galileu” o “el natzarè”, Jesús de nom i em vaig afegir al grup de per-sones de totes les edats i condicions que el seguia allà on anava. Com he dit, la nostra tradició com a poble està ben plena de persones que excel·lien per la seva relació amb la font mateixa de la Saviesa, persones que ens han transmès un coneixement profund que vol expli-car el que som i quin és el nostre destí. Això provocava que individus d’altres cultures vinguessin a beure dels nostres coneixements perquè enlloc més del planeta podien trobar tant saber i erudició. Però el que transferia Jesús era molt més i és ben difícil d‘explicar-ho. No era només el calatge del que deia, tampoc aquella paraula sem-pre adient i en el moment oportú. No era el seu posat i manera, sempre evocador i correcte. Era el fet, comprovadíssim, que, el que feia i deia, ens arribava ben endins de nosaltres mateixos, era capaç de fer una dissecció de la nostra ànima i ens obria camins de coneixença i llibertat. Ostres! Era la joia profunda que s’obria en els nostres cors i es feia tro-bada amb la gent del camí. Mai abans de conèixer-lo havia tingut aquesta sensació de plenitud i de ser en tots i per tots.

6

I això era ben palpable en tot el grup, no tan petit, dels qui el se-guíem i compartíem els seus mo-ments i ensenyaments. A vegades tenia expressions que no acabàvem d’entendre, es posava taciturn i parlava de per-secucions i sofriment. Però el nos-tre cor, en la seva presència se sentia segur i no fèiem més supo-sicions; teníem per ben cert que ell era el Messies promès, el que

redimiria Israel, en concordança amb tota la nostra tradició. Però, tal com ell digué, tot esdevingué. I rememoro aquell dijous fatídic de l’arrest i el divendres nefast del judici, condemna i execució. Tota aquella joia que havia sabut posar en els nostres cors perquè donava sentit i dignitat a la nostra vida, tot allò, on havia anat a parar? Tot arrabassat de soca-rel en cada paraula del judici, en cada im-precació contra la seva persona, en cada ferida oberta en el seu cos. No només va ser finit, sinó escarnit fins a l’extrem i per tant també ho érem els seus seguidors. La vergonya i el deshonor ens colpia tam-bé a nosaltres. Almenys si haguéssim estat conseqüents amb nosaltres mateixos i haguéssim tingut la valentia de seguir-lo fins al final! Potser una mort digna al seu costat hauria estat més suportable que tota aque-lla angoixa de la ignomínia! Quants dubtes i dolor en aquell diumenge al matí. I per acabar-ho d’adobar, algunes dones deien que l’havien vist viu!! No podíem més! Jo i una altra persona decidírem marxar de Jerusa-lem, posant distància a tot aquell desgavell. A poc a poc les aigües tor-narien a mare i ves a saber on ens trobaria a nosaltres. Coneixíem un llogaret no massa lluny i decidírem emprendre camí. Però Jesús mateix va sortir a trobar-nos. Aquell divendres maleït no era el final de la història! La seva presència ens retornà al bell mig del “con-flicte” i ens encaminà de nou a Jerusalem. El Misteri s’havia obert da-vant nostre i vam ser convidats a penetrar-hi i a gaudir-ne i això només es pot fer des de la perspectiva d’una vida ressuscitada, plena i en co-munitat. Maria Cambray i Amenós, ofs

7

RESURRECCIÓ: CAOS I CONFUSIÓ I fins i tot el títol, m'ha quedat com un redolí. Ni sé el que vull dir ni ho tinc gens clar. Tot ha estat fruit del Tridu Pasqual i de l'Octava de Pasqua. Tot em bull al cap: mal paït, mal digerit, tot un garbuix. I si quan acabeu de llegir això enteneu alguna cosa vol dir que m’he expressat molt malament. El pinacle del meu garbuix es corona amb la lectura de Jn 20. He anat repassant tots el texts de la Resurrecció en aquests dies i he vol-gut posar-m'hi de manera quasi inserida. He intentat situar-me, fer l'es-forç d'ubicar-me i de mentalment intentar viure el que van experimentar les dones i els deixebles en les diverses manifestacions de Jesús. Fins i tot he intentat fer una tramoia, un decorat, dels llocs. És impossible. M'ha depassat. I us ben juro que ho he intentat de cor. Amb l'Evangeli a la mà. Res de res. Sí que és cert que he arribat a una conclusió clara i diàfana. Tal com intueixo que ho deurien veure els primers testimonis, tot allò suposa la cura de restrenyiments més gran de la qual s'ha arribat a tenir notícia en la història de la medicina casolana. I no em feu ser més clar, si us plau. A Mateu, tot està en el "no tingueu por". A més, insisteix molt en el tema. Fixeu-vos com deuria ser l'experiència que tothom s'ha de curar en salut insistint en la necessitat de valentia. En Marc s'intueix el silenci que s'imposa a través del terror viscut. Un silenci més eloqüent pel pà-nic que no pas per la notícia. En Lluc perplexitat i esglai, a més, per als no perplexos i esglaiats suposa una mentida; un fet inverosímil del que se'n deixa una constància més que meridiana. I de Joan ja... "ni te cuento...". En Joan, al màxim que arribem és a un: "Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor". No a una borratxera d'eufòria, no a un esclat de jo-ia descomunal; no ha un estat d'abraçades i crits a l'aire com si es trac-tés del gol del teu equip que arravata la grada sencera i fon a l'afició en una abraçada unànime per un títol que s'ha assolit... No; tan sols "s'ale-graren de...". Què deurien sentir, experimentar, copsar, aquells cors que vivien en uns cossos tancats “a cal i canto” en un recinte per por? No ho sé. A mi m'és molt més fàcil viure del testimoni d'aquells que hi van ésser i m'ho estimo més així, perquè jo no sé que m'hauria pas-sat i que hauria fet jo mateix en cas de ser-hi. Em passa com amb l’intent de crear-me la realitat de la qual us parlava al principi. M'és im-possible, a mi mateix, veure'm en aital context. No puc. No en sé. Pen-so en Tomás i el seu "Senyor meu i Déu meu". També ho tinc molt clar. Per a mi és la professió de fe més bella i formosa de tot l'Evangeli, se-

8

gurament la més autèntica, però jo me la imagino d'una altra manera. Després de la primera manifestació incrèdula i la seva situació posada en evidència pel mateix Jesús que el fa sentir entre espasa i paret, crec, ja us dic, crec, que la professió és una dulcificació del que a Tomás li sortí del cor, perquè, el més segur, és que se li escapés un renec de "carretero calandriano", acabant per patir una sufocació en la que més aviat s'hauria estimat fondre's o ésser abduït que fer l'experiència tal com ens la narra Joan. Quina clatellada! Això sí, una clatellada pasqual. Amb la Pasqua, com en el Nadal mateix, podem acabar per acostu-mar-nos a la celebració de l’esdeveniment perquè la marca el calendari. Això és un perill. I jo no vull que em passi. Vull ser sorprès cada any i per això he volgut fer l'esforç de traslladar-me al lloc i generar-me una situació que, si més no, he pretès que fos, com a mínim, virtual. No sé si això m'ha acostat més al Jesús ressuscitat però es evident que em sento molt proper als qui després varen donar la vida per Ell i que, al cap i a la fi, eren uns covards, porucs, incrèduls, descreguts, malfiats... Res, la plenitud de la misèria humana i a l'hora són capaços de donar-ho tot per la humanitat més divina. Us ho dic de veritat. Vull ser com ells. Assumir la meva misèria hu-mana i saber-ne fer ofrena a la Trinitat. Avui no vull donar tant les gràci-es al Crist com sí que ho vull fer amb els qui van ésser els seus testi-monis gràcies als quals nosaltres hem tingut la notícia de Crist. I la van clamar tan fort que molts d'ells foren capaços de deixar-hi la pell, el coll, la sang i la vida. Gràcies dones, gràcies deixebles, gràcies apòstols, gràcies evange-listes, gràcies als Onze.

Fra Joaquim Recasens, ofm

9

Dia 30 d’abril – Professió

Aquest diumenge dia 30 d'abril hem viscut amb molt de goig la professió solemne de: Lidia Aymenich, Marina Ginebra, José Montes, Montserrat Pruna. Molt emocio-nats pel pas Evangè-lic que realitzaven...i acompanyats de molts germans de la

fraternitat i de familiars. L'Eucaristia l'ha presidit Fra Jacint Duran i l’homilia molt il·luminadora l'ha fet Fra Eduard Rey. Units amb el mateix Esperit..en donem gràcies a Déu.

Montserrat Sitjas, ofs

El passat diumenge 30 d’abril vaig fer juntament amb les meves germanes de la fraternitat, Marina, Montse i Lídia, la professió com a terciari franciscà seglar en el convent dels frares caputxins d’Arenys de Mar. Va ser una celebració molt emotiva durant la qual no vaig poder dei-xar d’emocionar-me durant la missa recordant quan vaig arribar al con-vent per primera vegada i com ha canviat per a bé la meva vida des que formo part de la fraternitat, com a poc a poc m’he anat abandonant a la voluntat de Deu amb confiança i sobretot amb fe, el meu cor es va omplir de la joia de sentir l’amor dels meus germans franciscans i tam-bé de veure la meva dona i els meus fills, els meus pares, les meves germanes i la resta de la meva família. Jo estava assegut a primera fila i minuts abans de començar la mis-sa vaig mirar on estava la meva dona i el meu fill petit i vaig preguntar sense paraules a la meva dona per al meu fill gran que no sol anar mai a missa, però jo el vaig pregar que vingués perquè era un dia molt im-portant per a mi i el volia compartir amb tots i ella amb gestos em va dir que estava dormint. Això em va posar trist, jo desitjava que estigues allà amb mi, però no hi estava. Pocs minuts després vaig tornar a mirar i el

10

vaig veure al costat de la meva dona, em va mirar i em va somriure i el cor se’m va omplir d’una gran alegria. Crec que aquest pas que hem donat es un testimoni molt gran del nos-tre amor a Jesucrist i del nostre desig de ser instruments de l‘amor de Déu al mon i als ho-mes i que es possible estimar a la fraternitat com una veritable família. Dono les gràcies a Déu per haver-me do-nat germans tan bons i de donar-me el do de l’amor cap a tots ells sense importar ni la edat, ni la manera de ser de cada un de nosaltres essent veritables deixebles, i voler seguir l’evangeli rere les petjades del nostre Seràfic

pare Sant Francesc d’Assís. Dono les gràcies als frares caputxins per la seva immensa ajuda i el seu gran cor a imatge de Sant Francesc.

Josep Montes, ofs

11

REGALS DE JESÚS A LA CREU

Del pecat més gran de tota la humanitat, que fou matar Jesucrist fet home, en sortí l’acte d’amor més gran de Déu: donar la seva vida terre-na per a la salvació de tots. Jesús dóna el seu Cos i la seva Sang al final del sopar, que feia amb els seus deixebles per celebrar la Pasqua, i per poder renovar, ca-da vegada que partim el Pa i bevem la seva Sang, el sacrifici diví d’amor a tots els homes i dones de tots els temps i de tots els llocs de la terra, la nostra Redempció. Després de sopar, a l’hort, mentre tots dormien, Jesús pregava al Pare, dient-li, entre d’altres coses, que es fes la seva voluntat... La gran tristor, que en aquells moments d’amargor envaïa la seva ànima, va en-cetar el seu cruel martiri..., la seva preciosíssima Passió, i, malgrat tot, els homes seguiran pecant i condemnant-se, essent aquest el veritable motiu de la seva agonia... Mentre el Bon Jesús era a la Creu, oferí tres regals més als homes de bona voluntat: El primer regal va ser el perdó dels seus botxins, per-dó que va eixamplar fins arribar a tots els botxins de tots els temps, que som els pecadors. Regal de perdó universal atorgat a tot home i dona que s’hi vulgui acollir. A més de totes les impertinències, insults, injúri-es... de tots aquells que passaven davant de Jesús crucificat, Crist cla-vat a la Creu ha de suportar tots els improperis d’un dels lladres que pa-teix la mateixa sort que Ell. L’altre, mentre agonitza, li diu: “Senyor, re-corda’t de mi quan arribis al teu regne”. La resposta de Jesús no es féu esperar: “En veritat t’ho dic, avui mateix seràs amb mi al Paradís”, vet aquí el segon regal: l’obertura del Paradís a tots aquells lladres que, vo-lent-hi entrar, esdevenen bons lladres, és a dir, a tota la humanitat pe-nedida, car tots som o hem estat “lladres”, en algun moment o altra de les nostres vides, de la glòria de Déu...

12

Quin és el tercer regal de Jesús a la Creu ? És sant Joan que ens el fa saber: Diu Jesús a la seva Mare: “Dona, aquí tens el teu Fill”, referint-se a Joan, i a Joan li diu: “Fill, aquí tens la teva Mare”. Al donar Jesús la seva Mare a en Joan, la dóna a tota la humanitat, i, alhora, entrega tota la humanitat al Cor Immaculat de la seva pròpia Mare... Ben aviat Jesús fet home marxarà d’entre nosaltres, ens ha dit de paraula i d’obra que ens estima com ningú mai no ens ha estimat... Amb un gran crit ens diu: ”Tinc set”. Te set del nostre amor, vol, desitja que l’estimem. “Tinc set” és molt més profund que dir “Us estimo”, ens esti-ma tant que mai comprendrem l’abast de l’amor de Déu Amor. Només Maria, la Mare, coneix la intensitat i la profunditat d’aquest desig d’amor del seu Fill... Després, Jesús clavat en Creu, expira: “Tot s’ha complert”... Se’n va amb el Pare... Ens ha fet plenament lliures, si volem, ja no som esclaus del pecat... Jesús, Déu, segueix i seguirà amb nosaltres fins a la fi dels temps. Gràcies, Bon Déu estimat.

Balbina Birba

13

XVII Congres Nacional de l’OFS

Convent del Santíssim Crist de El Pardo

14

15

Reunió amb els Provincials (Nota de l’Equip de Redacció del Butlletí)

Després de la Pentecosta aquells galileus desarrapats, però que ha-vien sigut triats pel mateix Jesús, es van posar a treballar. Nosaltres, els cristians, una altra colla de desarrapats triada pel mateix Jesús, som els hereus d’aquells homes de la Galilea. Fem falta els franciscans laics al segle XXI. Ens trobem amb fraternitats envellides, tant de frares com de fran-ciscans seglars, els que haurien de ser més propers als frares. El Pro-vincial dels Caputxins d’Espanya ens va comminar, als franciscans laics, a no tenir por de replantejar les fraternitats per completar la tasca dels frares, perquè és arribada l’hora dels laics. La nova evangelització també l’han de dur a terme els laics. I se-gons com, amb més implicació que els consagrats. Apel·lant als caris-mes de cadascú els laics han d’ajudar els germans del primer i segon orde a sortir del claustre per ser vistos i oïts a la plaça, que el món sigui el seu convent. El franciscanisme és mendicant, cal que el primer orde demani aju-da al tercer. I el formi i prepari perquè li sigui d’utilitat, el fidelitzi en la seva identitat, i sobretot, que aprofiti el màxim tresor que pot aportar l’OFS, creativitat. Tant els uns com els altres han d’abandonar l’escalforeta de convents i llocs de trobada per a ser testimonis del Crist al món. És treball de l’OFS treure els frares al món, és l’hora del laïcat, del treball conjunt, una tasca que ens recreixerà i recrearà tot enfrontant-nos plegats als reptes del món. Per encarar-nos a aquests reptes, que mai no es solucionaran de cop, en principi no es tracta de fer o no fer, ens cal estimar Jesús i creu-re en l’Evangeli, en definitiva seguir Francesc, Clara, Elisabeth i Lluís. Les nostres arrels són clares, sabem d’on venim i cap on anem, i sabem on som. També sabem que som una família, una nissaga que hem de fer créixer a força de treball tant de l’OFS, com de les clarisses i dels frares.

16

Perquè allí on hi ha una fraternitat de l’Orde Franciscà Seglar, allí és present tot el franciscanisme. Per això té tanta importància la Fraternitat com a qualitat i la vida en Fraternitat. L’augment de la riquesa en la vida en Fraternitat és una responsabilitat per a qualsevol germà, en un es-forç que a voltes pot ser important, però que és necessari. La Fraternitat serà el que ens unirà, aglutinarà, quan abandonem la nostra actual vida còmoda per sortir a la missió a la crida i amb l’ajuda de l’Esperit Sant. Els pares provincials ens van donar, una mica com a cloenda, un seguit de consells pràctics per a la vida en el franciscanisme: - Deixar-nos portar per l’Esperit - Obeir el Papa - Estar sempre atents als signes dels temps - Agilitat carismàtica - Comunió dels seglars amb el 1er i 2on Orde - Demanar a Déu el nostre lloc - No escandalitzar-nos per tensions entre els ordenats i els seglars - Cercar sempre el petit, el senzill i l’humil - Pregàries mútues.

17

AGENDA (D’acord amb les dades facilitades per les Fraternitats)

Diumenge 29 d’abril Fraternitat d’Arenys de Mar, 9h. Pregària a la Capella del Santíssim, 9,15h Assemblea, 11h Eucaristia. I la Professió Solemne dels germans José Montes, Montserrat Pruna, Marina Ginebra, Lídia Aymerich.

Dimecres 3 de maig, 12h. Fra Juníper Serra, missioner de Déu, a càr-rec de Fra Juan Carlos Moya Ovejero, ofm. Organitza Família Francis-cana de Catalunya i L’Ateneu Universitari Sant Pacià, a Diputació 231, Barcelona. Dimarts 9 de maig, 19,30h. Recés de Pasqua: Pregant amb el Càntic de les Criatures, per les Franciscanes Missioneres de Maria, a Plaça Universitat, 2. Barcelona.

Dijous 11 de maig, 20h. Sant Silvà del Mont Athos, a càrrec de Fra Je-sús Romero, ofmcap. a Pompeia-Grups, Riera Sant Miquel 1 bis. Barce-lona.

Diumenge 14 de maig, segon diumenge.

Diumenge 21 de maig, Assemblea anual de la OFS de Catalunya. A Berga. ÉS NECESSARI CONFIRMAR ASSISTENCIA . Programa ad-junt.

Diumenge 28 de maig, quart diumenge.

Dimarts 6 de juny, 19,30h. Eucaristia final curs. Presideix Fra Francesc Linares, ofm a Plaça Universitat, 2. Barcelona.

Dijous 8 de juny, 20h. Santa Teresa de Lisieux, a càrrec de Fra Lluís Arrom, ofmcap. a Pompeia-Grups, Riera Sant Miquel 1 bis. Barcelona.

Dilluns 12 de juny, 18h. Pregària a Pompeia–Grups, Riera Sant Mi-quel, 1 bis. Barcelona. Tots els dilluns.

Diumenge 18 de juny, pelegrinatge a Montserrat. Programa a part. ------------------------------------------------------------------------------------------------Redacció: Pompeia-Grups, Riera de Sant Miquel, 1 bis, 08006 Bar-celona, Tel. 93 217 41 08.

18

B E R G A

10:00 Acollida A l’Hotel Berga Park, c/ Carretera de Solsona nº1

10:15 Missa

11:15 Pausa 11:30 Ponència: Sant Francesc i l’Orient cristià, per la Gna. Mª Dolo-res Martín Trutet, osb 14:15 Dinar 16:30 Visita al Santuari de Santa Maria de Queralt Observacions: • Per a l'assistència i el dinar cal avisar la Montserrat Linares, de dilluns a di-vendres de 16 a 20h Telf: 93 217 41 08. Cal fer-ho abans del dia 10 de Maig (si necessiteu dieta especial, aviseu amb temps). • El preu de les despeses, sala de conferències i dinar és de 23 € per persona (no deixeu de venir per una qüestió econòmica). Si voleu venir amb autocar són 12 € més per persona. Sortirà de Barcelo-na, passant per Arenys de Mar, Granollers i Sabadell. Cal confirmació abans del 10 de maig. Trobada oberta a tothom.

• La trobada es realitzarà en un sol espai de la ciutat. Tarda: per a visitar el Santuari podem fer ús del funicular inclinat a 0,80€ per acabar d'arribar al Santuari, o fer-ho a peu per les escales que voregen la serralada gaudint de l'impressionant paisatge.