Butlletí CC

Butlletí CC

COMUNITAT

CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44

BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat

www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 5 €.

Els articles que es publiquen en aquest Butlletí expressen únicament

l’opinió dels seus autors

Joan Badia Agustí Borrell

Josep Francesc Cahner M.Carme Casamajó

Ester Diaz, cm El Gat dels Frares

David Jiménez

Enric Masdeu Xavier Miró

Josefa Pastor, cmt Núria Perera

Rafael Pujals M. Pilar Serra

Fernanda Villanueva, cmt

Han col·laborat en la redacció, correcció

i edició d’aquest número:

Butlletí CC

CC NÚM. 64- ANY XVI - DESEMBRE 2010

Pòrtic

―Ser cristià, no ha d’esdevenir una mena d’estat arcaic que d’alguna manera retinc i visc, per dir-ho així, paral·lelament a la modernitat. També és una cosa viva i moderna, que forma i confecciona la totalitat de la meva modernitat i que, en aquest sentit, l’abraça de debò‖. Són paraules del papa Benet XVI, en el llibre entrevista ―Llum del món. El papa, l’església i els signes dels temps‖, en conversa amb el periodista alemany Peter Seewald.

Paraules absolutament profètiques, entenem, en aquests temps en els quals el buit va apoderant-se cada vegada més dels espais que ocu-paven la raó i la fe. La raó en el sentit d’estar fonamentat en allò que es diu, de tenir arguments vàlids i justos; la fe com a convenciment íntim, no necessàriament basat en la raó.

El papa ens ho diu ben clar: ser cristià avui comporta ser testimoni de Jesús en mig de la modernitat. Un testimoniatge que cada vegada més ha d’ocupar els espais oberts, l’àgora, per donar motius d’espe-rança quan sembla que van guanyant terreny l'egoisme d’uns quants i la impotència de molts.

Nosaltres, comunitat cristiana inserida en un geografia i un moment determinats, tenim el repte de llegir els signes del nostre temps per fer present aquest testimoni que se’ns demana. Un testimoni que ve donat a casa nostra per una gran diversitat de carismes i serveis, relligats tots ells per una mateixa fe i una mateixa esperança en la Bona Nova que ens anunciarà el Nen que aquests dies ha de néixer en un lloc i un temps concret de la nostra història.

Que tinguem tots un bon Nadal.

Butlletí CC

PESSEBRE:

El pessebre neix com el que avui coneixem per “Pessebre Vivent” l’any 1223 al poblet italià de Greccio de la mà de Sant Francesc d’Assís. Ell va voler remarcar el caràcter salvador del Nadal, que és el que fa possi-ble la Pasqua de Resurrecció. Aviat es va escampar, sobretot per obra dels francis-cans, el costum, i evolucionà en el regne de Nàpols cap a la construcció dels pesse-bres estètics fets amb estàtues o figures més o menys luxoses. El Rei Carles III, que ho fou de Nàpols abans que d’Espanya, va importar, o si més no, impulsar en el nostre país el costum de fer un pessebre, evolucio-nant les figures d’acord amb els gustos de l’època i possibles del que posava el Naixe-ment a casa. Així ha arribat a les nostres llars actuals. ARBRE DE NADAL: Abans de la seva evangelització, als països germànics ja existia el costum d’adornar un arbre. De la mateixa manera que el cristia-

nisme va adoptar les dates de les Saturnals paganes per transformar-les en el Nadal, també diu la llegenda que sant Bonifaci va tallar un d’aquests arbres adornats per po-sar en el seu lloc un avet, adornant-lo amb pomes (record de la temptació en el para-dís) i espelmes (la llum de Crist). El fet és que ja està documentat que el 1419 el gre-mi de flequers de la ciutat alemanya d’A-ugsburg varen guarnir un arbre amb llepoli-es per les festes nadalenques. Existeixen diferents referències documentals d’arbres nadalencs. Una d’elles, de l’any 1611, diu que la duquessa de Silèsia adornava l’arbre amb espelmes. El costum de guarnir l’arbre va arrelar ràpi-dament, doncs ja veiem que pels volts de 1646 un predicador d’Estrasburg carrega contra aquest costum de guarnir l’arbre amb dolços perquè aparta de l’atenció que me-reix el naixement del Nen Jesús. Resumint, les dues tradicions són importa-des i el que és important és guarnir l’ànima amb l’amor a Jesús i potser fer com es feia, i es fa, a casa meva: ajuntar els dos motius nadalencs.

Pessebre o arbre?

La Sagrada Família a la Missa del Gall

El grup de Litúrgia ha preparat per abans de la Missa de Nadal de mitjanit, un audiovisual basat en les figures i simbolismes de la façana del naixe-ment de la basílica de la Sagrada Famí-lia de Barcelona. Amb aquest acte, la nostra comunitat s’afegeix a l’alegria de l’Església catala-na per la festa de la dedicació del tem-ple pel papa Benet XVI, el passat mes de novembre.

Avui quasi ningú es planteja aquesta pregunta quan s’acosten les dates nadalen-ques, però no fa gaires anys, vist amb els ulls d’un jubilat, era un dubte en moltes cases, ja que els vents de modernitat bufaven vers l’arbre, mentre que encara res-sonaven veus que deien que això era un invent d’heretges. Mirem quina es la histò-ria de aquestes tradicions.

Josep Francesc Cahner

Butlletí CC

Ho havia de dir

D’entrada cal dir que no sóc massa papista, no, almenys, en el sentit de “papanatista”. Entenc, però, la seva figura dins de l’Església universal i el paper que representa en el seu conjunt. Per això, em dolen i trobo de molt mal gust alguns típics comportaments que a banda i banda –a favor i en contra– es desperten en ocasió dels seus viatges. No m’agrada gens els corrents més aviat vinculats a certs sectors de la dreta que el consideren el “seu papa”, que el tracten com el seu líder, que criden eslògans com si es tractés d’una estrella esportiva o del rock... Però tampoc m’agrada, anant a l’altre extrem, la crítica per la crítica. Tot i que estan en el seu dret, em sobren algunes manifestacions provocatives que ja no provoquen ningú i aquells discursos agres que parlen de banalitats i generalitzen sense conèixer a fons el que diuen, discursos que en lloc de defensar punts de vista diferents estig-matitzen a aquells que no pensen igual que ells. Una mica de tot això hi ha hagut aquests dies amb motiu de la vinguda a Barcelona del papa Benet XVI. Però, tot i que volia passar de puntetes sobre aquest fet, m’ha semblat que cal deixar constància i reconèixer que, durant la seva estada a la ciutat, el papa va fer una gran catequesi pels creients, va donar mostres a la societat civil d’un gran coneixement de la nostra realitat catalana i va contribuir, indirectament, a la di-vulgació per tot el món de la magnífica obra de Gaudí, el temple de la Sagrada Família, de la nostra cultura i de la pròpia ciutat de Barcelona. A més, hi ha una dita que no falla mai: “Per les seves obres els coneixeràs”. I és que, amb el seus comentaris sobre aquesta visita, alguns comentaristes de televisió, de la ràdio i de la premsa digital i de paper han quedat ben retratats.

Enric Masdeu

Sr. Director, Des de la visita del Papa Benet XVI a Barcelo-na, per a consagrar el temple de la Sagrada Família de Gaudí, s’han succeït opinions diver-ses ens el mitjans de comunicació, sobre la poca participació de les dones en la litúrgia de l’acte. Si m’ho permet, opinaré, com a creient i dona sobre aquest tema. No pertanyo a cap col·lectiu determinat, ni pretenc d’encetar o continuar cap polèmica. Certament, en un presbiteri ple de sacerdots, bisbes, cardenals i el Sant Pare Benet XVI pre-sidint, i tots ells amb estoles i les albes blan-ques, va contrastar la presència de quatre monges, amb hàbit negre, que van procedir a la neteja de l’ara que havia estat ungida i el ter-ra brut d’oli; per després preparar l’altar amb els ornaments apropiats per al moment culmi-nant de l’Eucaristia. Vaig sentir-me una mica incòmoda en veure això. Es podria haver fet el mateix amb monges i diaques, conjuntament i hauria estat una cosa

més compartida. És qüestió de sensibilitat. Bé la laica que va llegir la primera lectura i l’o-rganista, molt bé. També voldria afegir sobre las famílies que van participar en la cerimònia, especialment en l’o-fertori, que no vaig trobar-les gaire representa-tives de les nostres contrades. Són, això sí, un tipus de família nombrosa, poc freqüent, en-guany, malgrat que els bisbes els agrada posar-les com exemple de famílies cristianes. Crec que podem estar orgullosos de la nova Basílica, consagrada en ple segle XXI i que seguirà essent l’admiració de tots. La visita del papa Benet ha servit per donar un impuls a la nostra església de Catalunya. Tant de bo que ben aviat s’obri alguna finestra allà on s’ha d’obrir, per tal que entri aire reno-vador en la nostra estimada Església de Jesu-crist. Pax vobis !

M. P. Serra

BENET XVI A LA SAGRADA FAMÍLIABENET XVI A LA SAGRADA FAMÍLIABENET XVI A LA SAGRADA FAMÍLIA

Butlletí CC

Les estacions de l’any es van succeint ine-

xorablement. La vida passa de pressa i s’arrib-a als seixanta anys, als setanta o als vuitanta

com en un somni. L’esperit és jove, però, so-vint els ossos, la memòria, la pèrdua de refle-xos i altres contingències, ens fan palesa l’-

edat que posa el DNI i ens fan adonar de la nostra realitat.

La vellesa és bella? Depèn... Pot ser bella si

saben envellir amb dignitat. Si conservem els nostres sentits més o menys bé. Si sabem

desenvolupar les nostres facetes intel·lectuals: llegint, estudiant, escrivint... Tot això s’ha d’a-anar preparant un temps abans, perquè no

ens agafi desprevinguts.

La soledat pot afectar les persones grans.

Convé que freqüentin llocs on puguin relacio-nar-se amb altres persones; això és molt im-portant. Si són creients, poden anar més so-

vint a l’església a pregar o a participar en al-guna xerrada de formació o fer alguns serveis

adequats a les seves possibilitats. A poc a poc han d’anar deixant responsabilitats; encara que sembli que s’està a l’alçada, la realitat

s’imposa evidenciant el pas dels anys. Quan ens costa trobar les paraules per expressar els nostres pensaments i desigs, hem de saber

dir: ―Ja ni ha prou. He de canviar de rumb.‖

El món que envolta la persona gran es va

reduint. Poques coses criden la seva atenció. Quan es tracta de recordar coses del passat, repeteix les mateixes històries, provocant el

neguit del conversador que té al davant. La solitud es fa més palesa en anant morint els

coetanis.

La família i les residències poden pal·liar els efectes de l’edat, amb amor i afecte: acompa-

nyant-los en aquests anys d’inactivitat, acon-sellant-los en totes les situacions que ho re-quereixin, tot i saber que la majoria de les ve-

gades, no seguiran aquests consells.

La nostra societat viu apartada de la gent

gran. Abans en una llar podíem trobar tres generacions convivint, com una cosa molt na-

tural. Enguany, però, els habitatges són cada

vegada més petits i la dona de la casa, sovint, treballa fora de la llar o vol tenir una llibertat d’acció que la cura d’un avi no li podria per-

metre. Per això les residències són la solució per acollir els últims anys de vida dels ancians.

Hi ha la possibilitat d’un cuidador en el propi domicili de la persona gran, però no totes les famílies poden permetre-s’ho.

No parlem del joves: si són de la família, encara poden tenir una relació més o menys

cordial amb l’avi. Però, si els grans són d’un entorn llunyà, un cert rebuig afecta la relació. ―Tot el que és vell s’ha d’obviar‖.

No perdem les ganes d’agrair a Déu el do de la vida. Mentre som en aquest món, som testimonis de l’amor de Déu a l’home. Per

tant, respectem la vellesa i sapiguem acollir-la amb joia. Un dia també nosaltres serem grans

i voldrem que ens acullin, ens comprenguin i ens estimin.

M. Pilar Serra

Butlletí CC

La tomba d’Antoni Gaudí està situ-ada en un d’un dels absis laterals de la cripta de la basílica de la Sa-grada Família.

La capella està dedicada a la Mare de Déu del Carme. Una figura de la Verge dreta, amb el nen als braços i l’escapulari, recolza sobre un pe-tit pedestal on hi ha gravat l’escut del Carmel descalç.

Des de fa un temps la tomba és vi-sitada amb una freqüència crei-xent. L’arquitecte Jordi Bonet, mà-xim responsable de la construcció de la Sagrada Família, explicava que, aprofitant unes obres de reci-mentació, es va obrir un accés que porta directament del museu a la cripta, de manera que els visitants hi tenen accés fins hi tot quan no hi ha culte a l’església parroquial.

Un altre element relacionat amb el Car-mel és la imatge de pedra de santa Te-resa que es va col·locar en una de les parets exteriors del temple, l’octubre de 2004. En aquella data es va organit-zar l’anual Trobada de la Família Car-melitana a Barcelona i aquest va ser un dels actes principals de la trobada.

Sabem que Gaudí era persona d’un gran recolliment interior. Alguns biò-grafs comenten que seu llibre de cap-çalera era “Imitació de Crist” de Tomàs de Kempis, i que coneixia els exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola i els escrits de santa Teresa de Jesús. Tam-bé, es diu que el seu amic mossèn Cin-to Verdaguer, li havia recomanat la lec-tura d’algunes obres del pare Francesc Palau. CC

Butlletí CC

Teresa de Jesús, després de comentar que el llibre neix per mandat dels seus assessors, diu que és fruit del diàleg, de l’amor a les germanes a les quals es dirigeix directament; un llibre experiencial, escrit amb l’impuls de l’esperit que “bufa de valent”. Pel que fa al títol, com altres místics, Teresa associa “perfecció” amb “seguir l’estimat... estimant”. Al llibre, Teresa es presenta com una dona roïna (pecadora) i inútil, però assabentada, inconformista i compromesa que no parla amb el cap sinó amb el cor, des d’un “castillo interior” on experimenta Déu. Convençuda que cal anar per feina en un món del qual no s’aïlla i al qual vol donar respostes amb les seves propostes.

SENTIT ECLESIAL

Davant el problema del protestantisme i el perill que corre l’Església –per Teresa, Crist present a la terra– s’adona que els defensors són pocs. Els mo-viments “pauperistes”, de bona fe o il·luminats, també compliquen el panorama eclesial. En aquest context, ella veu clarament la importància de ser amics de Crist, de “tractar d’amistat amb qui sabem que ens estima”. I la manera de tractar aquesta amistat és mitjançant la pregària, que no n’hi ha prou que sigui vocal, sinó que ha de sortir del cor. L’eclesialitat de Teresa no és de submissió, sinó que advoca per la participació, contràriament al pensa-ment establert contrari a la intromissió de la dona: “Señor, que sois justo juez, y no como los jueces del mundo, que, como hijos de Adán, y en fin todos va-rones, no hay virtud de mujer que no tengan por sospechosa”. I, també: “Veo los tiempos que no es razón de desechar ánimas virtuosas y fuertes aun-que sean mujeres”. L’orientació cristològica-eclesial i apostòlica de Te-

resa no només és font de vida religiosa i laïcal, sinó fulcre necessari per moure aquest món tan compli-cat. La seva màxima preocupació no són els fets aï-llats, sinó les actituds, la manera de ser, i proposarà virtuts casolanes per facilitar la veritable pregària. I, davant les dificultats, no ha de valer la força sinó la convicció i l’amor. Davant l’eclesialitat mal entesa, a veure qui pot més... cal avançar amb criteris respectuosos i evan-gèlics. Hem d’ésser massa que fermenta, gra de mostassa. I ser-ho tots, sense discriminacions. No ens confonguem amb teologies i defensa de la puri-tat o integritat de la fe. Això no ho entenien ni Tere-sa, ni la nostra Teresina, ni Edith Stein!

POBRESA

Què vol dir Teresa de Jesús amb aquesta paraula? Per ella és ben senzill: els lliris i els ocellets als quals no els falten les engrunes, l’evangeli de la confiança “del bien que hay en la pobreza” i punt. Així titula el capítol segon del llibre. No com a contestació social, que també, però per ella és més que això. És com la pobresa de les Be-naurances, la de Jesús, a qui Teresa veu pobre, sen-se pretensions, senzill, lliure i amb entranyes més que humanes. Amb pobresa arriba la llibertat, el domini d’un ma-teix, el despreniment, la pau de no necessitar coses i el goig de necessitar Déu i els germans. Dirà que és el mateix Déu qui li fa escriure això. Pobresa no és un estatus sinó una convicció. És hu-militat de no creure’t superior, en possessió de veri-tat o raó, es veure’t limitat i sense prejudicis. No és un exercici nihilista, al contrari. En Joan de la Creu el “nada, nada, nada” és per aconseguir el TOT. És des-preocupar-se, deixar-se... per posseir el món, la llibertat, la natura, la gent, Déu... tu mateix.

Per problemes de darrera hora, no va poder venir en Gabriel Isal a donar la seva versió dels primers capí-tols del “Libro de Perfección” de santa Teresa de Jesús. Ho va fer, seguint els apunts que ja tenia preparats el pare Gabriel, l’Àngel Briñas (a la fotografia), carmelita també, prior de la comunitat de Barcelona i organitzador del curs de formació. Oferim un re-sum d’aquesta interessant xerrada.

Sentit eclesial i pobresaSentit eclesial i pobresa

Trobades de Formació Carmelitana curs 2010-11

Butlletí CC

Amb una petita introducció sobre l’evolució

de la percepció del concepte de ―felicitat‖ des dels filòsofs de l’antiga Grècia, va co-

mençar la seva conferència Ninfa Watt, religiosa teresiana, periodista i professora de la Universitat Pontifícia de Salamanca.

Un concepte, aquest de la felicitat, que ha passat a convertir-se en els nostres dies en sinònim de ―passar-ho‖ bé i de plaer,

en contraposició a la idea de felicitat assi-milada a ―fer‖ el bé proposada des dels

temps antics, quan el fet de fer el bé ja incorpora la felicitat. En la nostra moderni-tat s’ha creat el fals dilema de fer el bé o

ser feliç i per a alguns, fins o tot, sembla que només la transgressió aporta la

―felicitat‖.

Per Scheler la felicitat és la disposició inte-rior d’obertura cap als valors. Segons el

filòsof alemany, la felicitat no s’aconse-gueix per actes concrets, ja que aquests

només porten al plaer sensible. La felicitat té diferents graus i nivells físics, estètics, intel·lectuals, espirituals i sublims o sants.

Teresa de Jesús, diu la professora Watt, té una visió integradora de la felicitat. L’expe-riència i la pràctica de la virtut porten a la

felicitat. Una felicitat per a éssers humans amb vocació d’eternitat.

El seu camí és camí de perfecció, entesa aquesta en el sentit de bellesa, de vir-tuts... Un camí que porta a la felicitat. La

seva obra Camí de perfecció bé s’hauria pogut titular ―camí de felicitat‖.

El camí, per Teresa, arranca de la pregà-ria, i descriu tres coses necessàries sense les quals no hi ha oració possible: ―la una

es amor de unas con otras; otra, desasimi-ento de todo lo criado; la otra, verdadera

humildad‖ (C 4,4).

1.- AMISTAT. És el més sublim dels amors.

Teresa parla d’amistat amb Déu: ―oración es trato de amistad con quien sabemos nos ama‖ (V 8,5). Però, estimar també vol

dir acceptar els altres, la seva manera de ser. Un amor que cerca l’interior de les

persones. ―En este amaros mucho unas a otras va muy mucho; porque no hay cosa enojosa que no se pase con facilidad en

los que se aman‖ (C 4,5).

2.- DESASIMIENTO DE TODO LO CRIADO.

Per la senyora Watt aquest ―desasimiento‖ equival a llibertat, però que no es pot con-fondre amb la simple llibertat de maniobra

(puc fer això o allò) sinó amb la llibertat interior. És contrària a la llibertat instintiva, perquè la llibertat interior permet decidir.

El ―desasimiento‖ suposa alliberar-se de

Les virtuts, Les virtuts,

fonament de la pregàriafonament de la pregària Apunts de la xerrada de Ninfa Watt

Trobades de Formació Carmelitana curs 2010-11

Butlletí CC

LA PREGÀRIA

DE LA PORTA Maria Carme Casamajó

Aquest any a la catequesi d’infants, amb el nostre esperit de millorar per tal que els nens i nenes re-bin el millor per a la seva formació, hem posat en pràctica una idea que hem trobat molt profitosa.

Volem fer que en les pregàries que fan els nens hi participin també les seves famílies. Els infants ja fa anys que a l’hora de la catequesi practiquen sobre les diferents maneres de dia-logar amb Jesús, i hem pensat que ara era el moment de fer-ho en família.

Per això hem posat en una funda de plàstic, com a suport vertical, un full amb una porta dibuixada i amb una petita explicació sobre qui som, què significa pregar i què és la comu-nitat. A dins de la funda, quinzenalment, hi posarem una pregària adequada als infants. Tot això s’haurà de col·locar en un lloc visible de la casa. En diem “de la Porta”, perquè moltes altres experiències han confirmat que tenir-la darrera de la porta de la casa és el lloc adequat per veure-la i recordar que:

- es pot fer pregària en el moment de sortir de casa - recordar que es tracta d’una pregària curta que ocupa poc temps - fomenta la unitat de la família.

La pregària ens ajuda a tots, infants, pares i catequistes, a fer més comunitat, a sentir-nos més units, i a ajudar-nos en el nostre camí de cada dia a ser més responsables i feliços.

tot allò que ens lliga: persones, nosaltres ma-

teixos, el nostre cos, els béns i dignitats (“vanidad, quan presto se acaba”), els “puntos

de honra‖ (contraris a la humilitat).

3.- LA VERITAT. Aquesta és la veritable humi-litat, ―que aunque la digo a la postre, es la

principal y las abraza todas‖ (C 4,4). La humi-litat ens fa ser agraïts per tot allò que tenim. Però Teresa no entén que aquestes tres con-

dicions puguin anar deslligades perquè ―no puedo entender que haya humildad sin amor,

ni amor sin humildad, ni estas dos sin gran desasimiento de todo lo criado‖‖ (C 10,3).

I tot això amanit amb la decisió necessària per

a introduir-nos en la pregària. Teresa ho diu

així: ―Importa mucho, y el todo, una grande y

muy determinada determinación de no parar hasta llegar‖ (C 21,2). I un cop presa la deci-

sió, donar el primer pas, per petit que sia, no perdre el camí de vista i seguir sempre enda-vant, sense por (―dejaros de temores‖ C

21,10) perquè és un camí sense retorn.

El nombrós públic assistent va escoltar amb

molta atenció les paraules de la senyora Watt.

El canvi d’hora va possibilitar la presència

d’algunes persones que no poden venir al ves-

pre. Contràriament, altres que venien a darre-

ra hora no ho van poder fer en aquesta oca-

sió.

Catequesi d’infants

Butlletí CC

El matí del passat 16 d’octubre, el Santuari de la Mare de Déu del Carme s’anava

omplint de rostres amics i estimats, rostres que em parlaven de família, amistat, treball i seguiment del Crist, tots plegats formaven un bonic mosaic de camí compartit. Tots ells

volien ser testimonis del meu sí definitiu al Senyor i als germans, el cor vibrava amb for-ça, ple d’emoció, d’alegria, pau i agraïment, sentint que finalment havia arribat el dia tan

desitjat en què encara una volta repetiria amb santa Teresa de Jesús: «juntos andemos Señor; por donde fuereis, tengo de ir; por donde pasareis, tengo de pasar» (C 26, 6).

Els cinc anys que separen la meva primera professió al Desert de las Palmes (Benicàssim, 2005) i la meva professió solemne (Barcelona, 2010), han estat molt inten-sos i rics en experiències que m’han permès conèixer més i millor el carisma carmelitano-

teresià alhora que créixer en el coneixement de mi mateix i de la meva vocació religiosa. Desprès de dos anys estudiant i compartint vida amb els germans de Salamanca, he

continuat els estudis teològics a la nostra facultat del Teresianum (Roma). Tant a Sala-manca com a Roma he pogut experimentar un Carmel intercultural, ple de llums i també amb algunes ombres, però sempre fresc, ampli i obert com el mar que en tants mo-

ments he trobat a faltar.

Durant aquests anys, he pogut fer experi-ència de les meves limitacions, dels meus de-fectes i del meu pecat, però al mateix temps he

experimentat en tot moment l’amor del Senyor, el seu perdó i novament la seva paraula:

«segueix-me» (Mt 9,9). He dubtat moltes vega-des de la seva crida, de les meves forces, de la meva capacitat i de la meva voluntat. I és pre-

cisament per això que he comprès que «Ell no crida pas a aquells que en són dignes, sinó a

aquells que Ell vol» (santa Teresa de l’Infant Jesús, Ms A, 2r), ben bé és allò que ens vol en-

senyar sant Pau quan ens diu: «encara que si-guem infidels, ell continua fidel, ja que no pot negar-se ell mateix» (2 Tm 2,13).

David Jiménez

Nota de la redacció: El dia 14 de desembre, ja tancada aquesta edició, en David Jiménez haurà estat ordenat diaca, al santuari de la Mare de Déu del Carme de Barcelona. Un pas més en la seva vocació de servei al Carmel i a l’Església.

Butlletí CC

HOMES I DONES DEL CARMEL

-18-

En Jaume va néixer a Valls (Alt Camp), el 12

d’octubre de 1908, en unes circumstàncies fa-miliars crítiques. És fill de Josep Balcells Sobe-

rano i Mercè Grau i Rovira, una família pagesa procedent del Pla. Als dos anys del seu naixe-ment queda orfe: els seus pares van morir amb

nou mesos de diferència. Els seus oncles, Antoni Grau i Maria Rosell, acullen tots els germans i els fan de pares. Eren

sis germans: en Jaume, en Josep, en Francesc i les noies Magina, Mercè i Josefina.

Rebé les primeres lletres en l’escola del poble, i la formació religiosa familiar d’aquell temps en la catequesi parroquial.

El seu germà gran, en Josep, entra al Seminari de Tarragona. Uns anys després se sent cridat

a la vida religiosa, i es trasllada al Seminari Me-nor dels Carmelites Descalços de Palafrugell (Baix Empordà). Ell serà el qui encamini en Jau-

me a la vida religiosa en el Carmel. En Jaume, en el Seminari, troba una vida cultu-

ral i religiosa de qualitat. Durant les vacances i en altres ocasions manté el contacte amb la llarga família i amb la vida i les activitats del Pla

de Santa Maria. Quan el seu germà Josep professa com a car-melita, el 15 de juny de 1919 a Tarragona, en

Jaume assisteix a la festa de la professió. És un moment per refermar més i més la seva voca-

ció de religiós.

Religiós

L’any 1923, en la festa de Sant Joan de la Creu

(24 de novembre), després d’un any de novici-at, professà a Tarragona i pren el nom religiós de Gabriel de l’Anunciació.

Durant els anys 1924-1928, realitza estudis de Filosofia i Lletres en el col·legi superior que l’-Orde del Carme tenia a Badalona. Viu uns anys

en una comunitat religiosa i acadèmica, orga-

nitzada també pastoralment. Aleshores Badalo-na era un centre de catequesi per als infants i

els joves, i un lloc de culte amb una litúrgia acurada i una coral que solemnitzava les festes religioses. Té contacte amb un grup de joves i

amb les típiques confraries de l’època, i també participa en el servei social, ja que Badalona era un ciutat obrera i oberta a la cultura popu-

lar catalana.

Estudiant

A Badalona va estudiar grec i hebreu amb el

professor alemany P. Pere de la Mare de Déu (Seul). Era un estudiant seriós i responsable en

totes les matèries. Més endavant és enviat al Col·legi internacional de l’orde a Roma, on cur-sarà els estudis eclesiàstics de Teologia (1929-

1933).

Prevere

Fou ordenat prevere el 10 de juliol de 1932. Va

continuar els estudis, i es va llicenciar en Histò-ria eclesiàstica, amb especialització en història de l’Orde del Carme. Va publicar diverses mo-

nografies sobre ―La Immaculada Concep-ció‖ (1930), ―Santa Anna‖ (1932), ―La Salve

Regina‖ (1935), i va deixar inacabada ―Les bi-bliografies carmelitanes‖. L’any de la seva mort tenia projectada ―una

bibliografia completa dels escriptors de l’orde carmelità‖. D’ell el famós historiador Zimmer-mann (P. Benet de la Creu) deia que ―no li fal-

tava res‖. També va realitzar estudis de compo-sició musical i va compondre música religiosa

clàssica i popular, motets, una missa a tres veus i sardanes (una d’elles ―Flaires planencs‖). L’any 1935, durant la Festa Major del seu po-

Butlletí CC

ble, canta de tenor la missa de Perossi a la parròquia.

Professor

Per les seves moltes qualitats intel·lectuals fou nomenat professor de Patrologia (escrits dels

Pares de l’Església) en el Col·legi Internacional de Roma. Durant els anys 1932-1934 fou envi-at de professor de Filosofia al col·legi que l’Or-

de regentava en el Mont Carmel, a Israel. Quan torna a Roma, obté el diploma de Biblio-teconomia a l’Escola Apostòlica Vaticana.

Màrtir

Arribat de Roma al voltant del 14 de

juliol, per passar unes merescudes va-cances amb els seus germans de religió i els seus familiars a Catalunya, es troba

amb els fets de la persecució religiosa de 1936.

Fou un jove religiós format amb gran solidesa en el carisma teresià i en que-dar orfe de pare i mare tan petit va tro-

bar l’afecte maternal de Maria, la mare de Jesús, al llarg de tota la seva vida, i li va respondre amb una devoció peculi-

ar. Fou molt exigent amb els seus grans talents i santament ambiciós en la re-

cerca del que li demanava la seva in-tel·ligència. Amb motiu de les festes de la Mare de

Déu del Carme i la celebració del Nove-nari, es trobava a Tiana, on es va haver

de refugiar amb el P. Eduard a casa de la família Noguera, que els va acollir durant cinc dies. El dia 25 els van anar

a buscar a la casa, i després d’identi-ficar-se com a religiosos carmelites des-calços, els van sotmetre a diversos in-

terrogatoris. Al cap d’unes hores d’incertesa van ser martiritzats i morts entre Tiana i Bada-

lona, i els seus cossos dipositats possiblement en una de les fosses de Montcada. La seva mort als 27 anys fou molt lamentada

pels seus germans de la província carmelitana de Catalunya, pels seus familiars, que tant va

estimar al llarg de la seva vida, i pels molts alumnes i professors de Roma. En "Gabriel del Pla de Santa Maria", va ser be-

atificat pel papa Benet XVI l'any 2007, en la causa dels màrtirs de la guerra civil espanyola.

PUBLICACIÓ DE L’OBRA MUSICAL El passat mes d’octubre es va oferir al Teatre Principal de Valls un primer concert amb bona part de les obres musicals del pare Gabriel de l'Anunciació. Les partitures, la major part localitzades recentment, van despertar l'interès del director de la formació coral Astitiana Màskili, formada majoritàriament per antics escolans de Montserrat de les comarques de Tarragona, i les va inte-grar al seu repertori. Es tracta de música religiosa, la majoria per a tres veus, d'una gran inspira-ció i sensibilitat. També s'ha recuperat la partitura d'una sardana per a ser cantada. La coral ha gravat un CD amb aquest material, el qual es va presentar uns dies abans a la mateixa ciutat. Du-rant aquest acte, el pare provincial Agustí Borrell i el pare Pere Martorell van glosar la figura del religiós carmelita. CC

Butlletí CC

a fons

Butlletí CC

El 25 de juliol de 1835 hi hagué a Barce-

lona una crema de convents, com ja ha-via succeït tres dies abans a Reus. Co-

mençava l’exclaustració ―obligatòria‖ per a tots els ordes masculins d’Espanya i

després es publicà la Llei de desamortit-zació de béns de l’Església. Quedava, doncs, suprimida la congregació del Car-

mel descalç espanyol i també la seva província catalana.

Els religiosos hagueren de cercar nous camins. La majoria tornaren a llurs po-bles o parròquies. Un grup –més aviat de

joves– emigraren als convents d’Itàlia i ajudaren a restaurar el Carmel teresià a

França. Ací i allà continuaren treballant –segons les seves possibilitats– per l’Orde.

El pare Francesc Palau i Quer (1811-1872) pot personificar el drama dels reli-giosos exclaustrats, fidels a la seva voca-

ció. Foren 251 religiosos exclaustrats, sobre els que ha estat publicat un treball

d’investigació a la seva memòria: ―Car-melitas Descalzos catalanes en 1835‖.

Una veritable novel·la es podria escriure sobre el pare Palau i Quer. No pas inven-tant esdeveniments, sinó només recollint

les incidències i aventures de la seva vi-da. Nasqué a Aitona (Segrià) i era oncle

de la futura santa Teresa Jornet i Ibars, fundadora de les Germanetes dels Anci-ans Desamparats, versió espanyola de

les Germanetes dels Pobres fundades a França. Després de 1835 el pare Palau

hagué d’exclaustrar-se però continuà el seu apostolat, primer al seu mateix poble

d’Aitona, ajudant el rector, i es retirava a pregar i fer penitència en una cova pro-pera que es conserva. Més tard passà a

França i allí pensà en la fundació d’unes religioses inspirades en el Carmel teresià,

però de vida activa. Foren les carmelites

missioneres terciàries descalces, una

obra en la qual un temps hi col·laborà la seva neboda, la futura santa Teresa Jor-

net i Ibars.

A Barcelona, el pare Palau fundà una ins-

titució que representa una de les més valuoses iniciatives socials del segle XIX: l’anomenada ―Escola de la Virtut‖, que

tenia la seva seu a l’església de Sant Agustí, tocant a la Rambla. Era una esco-

la dominical per a adults, nens i joves, en la qual es donava una sòlida formació religiosa i social, d’acord amb les exigèn-

cies dels temps. No faltaren atacs contra l’obra del pare Palau i aquest fou dester-

rat a Eivissa(1)una llarga temporada.

De retorn a Barcelona impulsà una obra

social i religiosa de la congregació funda-da per ell al barri dels Penitents. El vale-rós carmelità fou també un veritable mís-

tic i escrigué molt sobre el dimoni i la se-va influència en el món modern. Era un

home de batalla, intrèpid i lluitador, incò-mode per als enemics de la fe. Morí a

Tarragona el 20 de març de 1872. Fa anys que es treballa per a la beatificació d’aquesta gran figura carmelitana. En-

guany mateix podrien ser reconegudes les seves virtuts.(2) Déu ho faci!

——————————————— *Aquest article reprodueix el capítol “El Pare Palau i Quer o el drama de l’exclaustració‖ del llibre ―400 anys de presencia a Catalunya, 1585-1986‖, del que és au-

tor Jordi Piquer, prevere. Va ser editat l’any 1981 pels Carmelites Descalços de Catalunya i Balears. (1) Nota de CC.: Fou en aquesta etapa quan posà en

pràctica la seva idea fundacional. (2)

Íd: El pare Francesc de Jesús Josep Maria Palau i

Quer va ser beatificat el 24 d’abril de 1988 pel papa Joan Pau II.

Butlletí CC

Ell fou un home orant. De fet, va for-

mar part del Carmel de Teresa, on la con-templació era i és un factor de primer or-

dre. També fou un gran missioner.

Tot i que va viure poc temps al con-

vent, va ser un autodidacta en l'assimila-ció del carisma. Tenia grans possibilitats

per a la pregària. Buscà llocs que afavo-rissin i consolidessin aquesta set de diàleg amb Déu que li pujava des dels arrels de

la seva pròpia existència. D'altra banda va ser un gran missioner. Evangelitzà Catalu-

nya de nord a sud. Va dedicar temps i projectes als sectors més conflictius de la

seva societat. Interioritat i missió són do-ble expressió en la seva existència, movi-ment de sístole i diàstole. Es vitalitzen

mútuament perquè totes dues són ex-pressions de l'amor.

Des de petit -Palau ens ho confia- era conscient que portava tatuat al seu cor,

amb el dit de Déu, l'expressió ESTIMA: a Déu i als altres. Tanmateix, cada dimensió

ocupava espais diferents: pregava durant amples estones i realitzava la seva missió al llarg de la jornada, però en la proporció

que la vida discorria, per dins, se li ana-ven reduint les distàncies entre Déu i les

persones que l'envoltaven.

Àdhuc arribaren a interelacionar-se i a

identificar-se. Aquesta compenetració és el MISTERI DE L'ESGLÉSIA, MISTERI

DE COMUNIÓ. Misteri que anava ocu-pant la seva existència i omplint-la de

sentit. Sí, la unificà i dilatà, la plenificà. L'Església, en el seu misteri, és l'única

presència, l'únic desig, l'única passió de Palau. Ell ho visqué amb profund sentit d'esposalles. Primer es percep cercador.

Després, es veu espòs de la que anome-nava LA SEVA ESTIMADA. I al vespre del

Ester Díaz S., Carmelita Missionera

Els vectors que sostingueren l'espiritualitat de Palau foren la contemplació i el servei: el cor de l'evangeli.

Butlletí CC

1811 Neix el 29 de desembre a Aitona

(Lleida)

1828-32 Estudis de filosofia i teologia al

Seminari de Lleida

1833 Professa com carmelita descalç a

Barcelona. A finals d’any rep els

ordes menors i el sotsdiaconat

1834 Ordenat diaca el 22 de desembre

1835 El 25 de juliol és incendiat el con-

vent de Sant Josep de Barcelona i

els religiosos són expulsats.

A finals d’aquest mes ingressa a la

presó de la Ciutadella, don surt

pocs dies després i marxa al seu

poble natal.

1836 El 2 d’abril és ordenat sacerdot a

Barbastre

1837-40 Activitat apostòlica a les diòcesis

de Catalunya i Aragó, alternada

amb períodes de soledat.

1840 És nomenat successivament

“missioner apostòlic” per a les

diòcesis de Tarragona, Lleida,

Barcelona, Girona i Vic.

1843 La situació política del país fa que

marxi a França. S’estableix a Cay-

lus, prop del castell de Mondésir,

on practica la vida de soledat i

dóna ajuda espiritual als qui li ho

demanen.

1846 Petit projecte de formar una co-

munitat contemplativa. No reïx i

torna a Espanya.

1847 Altra vegada marxa al sud de

França, ara a Montauban, on con-

tinua la seva vida solitària amb un

grup de companys. Dóna suport

espiritual a un grup femení esta-

blert a Nôtre-Dame de Livron.

1851 S’ofereix al bisbe Costa i Borràs,

amb qui l’uneix una antiga amis-

tat. De maig a juliol es retira a una

cova del Montsant (Tarragona) al

costat de l’ermita de Sant Barto-

meu i intensifica el seu contacte

espiritual amb les incipients co-

munitats de Lleida i Aitona.

A Barcelona, el bisbe li confia la

direcció espiritual del Seminari

Major.

A finals d’any funda l’Escola de

la Virtut, a l’església parroquial de

Sant Agustí. Comença a publicar

en fascicles el Catecismo de las

Virtudes per als alumnes de l’esc-

ola.

NOTES BIOGRÀFIQUES seu recorregut, es reconeixia pare.

Quan pregava, Palau descobria Déu com el Déu dels homes i, quan feia el bé als altres, veia

les persones de Déu. I a poc a poc, les estones de pregària van perdre els seus contorns i la jor-

nada se li anava convertint en oració. També la seva missió era el contingut dels seus espais de

trobada amb Déu, cada vegada més necessaris.

Va ser un incondicional admirador i servidor

del Déu dels homes i de les persones de Déu. L’u-n i els altres inseparables: misteri de l´ESGLÉSIA.

S'acostava al Déu dels homes per acollir la

seva mateixa vida, la passava per la pròpia expe-riència i des d'allí l'oferia al seu voltant. Recollia la vida d'aquells amb els que convivia i als que ser-

via, la feia seva, i la presentava al bon Déu a fi que la transformés en Ell i la convertís en bene-

dicció per a tots i per a tot. Es captava admirador i missioner, contemplatiu i apòstol; amic i servi-dor.

L'experiència del misteri eclesial li va resultar

tan reveladora que va somniar ser el seu etern servidor. I el somni es féu realitat. Les seves filles el recolliren com a regal del mateix Déu. Perllon-

garen aquest tresor, descobert per ell com a ca-risma, i enriquit, després, per elles, com a llegat i

experiència. És el seu carmel missioner, fet de fraternitat contemplativa i missionera: el seu carisma. I al llarg de la història, les seves

filles l'empelten en multitud de cultures i l'enri-queixen amb nombrosos matisos.

Butlletí CC

La “Bestia” acecha y gana espacio. A veces

vivimos en su vientre (los políticos, los

bancos con las subidas agresivas de los

intereses, las alianzas interesadas, las

intenciones escondidas, nuestros nego-

cios, los camuflajes y tergiversaciones,

los escándalos, las apetencias desorde-

nadas...). La invitación de Francisco

Palau, desde su personal experiencia,

es a la renovación de alma y cuerpo, a

dejarse transformar sin abandonar

nunca la lucha y la búsqueda. Experi-

mentó y escribió sobre las propias im-

potencias, no quedó excluido del

aguijón de la carne, como el mismo San

Pablo a quien meditó asiduamente, pe-

ro “la carne” no le neutralizó porque

sabía que el amor residía en el corazón

del ser humano como en su propia cen-

tro. Lo sintió desde niño, lo sufrió en su

adolescencia y juventud, lo vivió como

búsqueda apasionada de su vocación y

confiesa que se le reveló como gratui-

dad que le cambió por dentro y por fue-

ra.

Francisco Palau, insatisfecho de sus ceñi-

dos y perecederos hallazgos de joven

que buscó entre las bellezas materiales

la que saciara los anhelos del corazón,

determinó buscar fuera de las criaturas

la belleza que plenificara el corazón.

Vivió algún tiempo la separación de

cielo y tierra, pero, cuando cayó en la

cuenta de que el cielo no es ajeno a este

mundo, descubrió que la belleza que

buscaba comenzaba ya en él. Desde fi-

nales de 1860, vivió la novedad de que

el reino de Dios comienza ya entre los

hombres, en la comunidad de prójimos

y a esa comunidad la llamó Iglesia,

Ciudad de Dios y Casa, Mujer y Espo-

sa, Cuerpo y Cristo y Místico... Se le

impuso obligado el abandono de la so-

ledad como estilo de vida, salió del si-

lencio para dialogar con el mundo, se

implicó en el anuncio y en la denuncia,

se embarcó en el compromiso del servi-

cio y la acogida, preferenció las barria-

das de periferia, combatió el abandono

y la ignorancia, acarició y curó a los

endemoniados de su tiempo... Desde

diciembre de 1864, la entonces barria-

da de Horta (Barcelona) fue testigo de

la caridad heroica del carmelita Palau

que, con la pasión de Elías y penetra-

ción contemplativa de Teresa de Jesús,

hizo del complejo de «Els Penitents» el

refugio de los indeseables de su tiempo,

de los abandonados y excluidos, porque

en ellos, en sus rostros, el padre Palau

veía a la Iglesia de Cristo, una Iglesia

real, comunidad de hermanos, Dios y

los prójimos sin posibilidad de separa-

ción en el amor porque el que dice que

ama a Dios y no ama a su prójimo está

mintiendo (1Jn 4,20).

La mirada del Carmelita abarcó la familia

humana como cuerpo social marginado

El Carmelo Palautiano se apresta a celebrar los 150 años de su fundación por Francisco de Jesús María José, Palau Quer, a la par que los 200 años de su nacimiento en Aitona (Lleida, 29.12.1811). Las celebraciones centenarias abarcarán del 7 de noviembre del 2010 al 29 de di-ciembre del 2011. Dentro de esta efemérides, se incluye este Mensaje del beato padre Palau a nuestro mundo, hambriento de felicidad, buscador de la paz, proclamador de la justicia, pe-ro que no acaba de hallar el camino verdadero que a estos anhelos conduce. El carmelita Pa-lau nos ofrece su magisterio sobre esas inquietudes, que a él le apremiaron, que buscó hones-ta y esforzadamente y que encontró en la unidad del amor a Dios y al prójimo.

Josefa Pastor Miralles, Carmelita Misionera Teresiana

Butlletí CC

1854 L’Escola de la Virtut és clausura-

da el 31 de març, acusada d’estar

implicada amb les vagues de tre-

balladors a Barcelona.

El 9 d’abril, és confinat pel capità

general de Catalunya a l’illa d’E-

ivissa. S’estableix a Es Cubells i

comença un apostolat actiu. Aviat

se li uneixen alguns deixebles i

reprèn els seus intents de vida

comunitària.

1855 Alterna la seva activitat apostòlica

amb períodes de retir i solitud al

penyal d’Es Vedrà,

1856 Després de passar uns dies a Ma-

llorca, compra terrenys a Es Cu-

bells on construeix una ermita a la

Mare de Déu de la Virtut, amb

una imatge portada de Barcelona.

1857 El 20 de maig escriu a la reina

Isabel II demanant que l’alliberi

del seu exili.

Pel novembre se l’autoritza a resi-

dir a qualsevol lloc de la península

excepte a Catalunya.

Aprofitant l’amnistia marxa d’am-

agat a Barcelona.

1858 El 8 de març és detingut i enviat

altra vegada a Eivissa

1859 Altra carta a la reina perquè l’al-

liberi de l’exili.

1860 Pel novembre, durant una predica-

ció a Ciutadella, rep una

il·luminació especial sobre el mi-

nisteri de l’Església que donarà un

nou tomb a la seva vida.

A partir d’aquestes experiències

espirituals, elabora els primers

plans, estables i continus, d’una

fundació d’un Institut religiós,

gràcies al suport de les autoritats

religioses de Menorca.

Els eremites de Sant Honorat de

Randa (Mallorca) demanen que

sia el seu director espiritual i el

bisbe ho accepta.

Comença a escriure “Mis relacio-

nes con la Hija de Dios, la Igle-

sia”.

1861 Predica dues missions a Madrid.

Reorganitza la vida dels eremites

de Sant Honorat de Randa. Edita a

Eivissa “Mes de Maria: flores del

mes de Mayo”.

1862 Segona edició del “Mes de Maria

a Barcelona”.

y como cuerpo de Cristo humillado. Fue el objeto

y contenido de su religión, misterio y vida teolo-

gal que descubre al ser humano como imagen

viva de Dios, objeto del amor que demanda una

piedad llena de justicia, que no se exime de la

defensa de los derechos, pero que ante todo com-

promete en la evangelización y reevangelización

como Escuela de Virtud. Donde no nos esforza-

mos por la justicia, no hay auténtico amor. Por

eso Palau escribirá: “Tengo el cielo en la tierra y

debajo de la tierra porque está tú [Iglesia]”.

“Donde está el principio del mal, allí se ha de

aplicar la medicina”. “Son las necesidades espiri-

tuales urgentes y apremiantes de la actualidad y

de la época las que exigen la predicación del

Evangelio”.

La trayectoria humana y el proceso espiritual culmi-

naron en encuentro, pero Palau nos previene y

orienta: el camino hacia la unión continúa, el

conocimiento quidditativo, es decir el que toda la

esencia de las cosas y las personas, se saborea e

ilumina, pero el velo no se descorre plenamente y

proseguimos, nos alimentamos y expresamos con

figuras y símbolos, signos o sacramentos... Se

precisa la fidelidad orante, oración profunda y

contemplativa, que fija la mirada en María, des-

veladora perfecta de la Iglesia, su servidora con-

templativa y siempre dispuesta, su tipo más aca-

bado como virgen y madre que revela la belleza

de la Iglesia, reina del Carmelo que envía a la

misión de anunciar esa belleza al mundo.

Y, en la vida sacramental del cristiano, Francisco

Palau destaca la eucaristía como el sacramento

del matrimonio espiritual, misterio de comunión

con Cristo cabeza y con Cristo en cada miembro

del cuerpo, es decir, Palau nos desafía a los cris-

tianos a redescubrir la misa como algo mucho

más excelente y sublime que un rito o un precepto

a cumplir. La eucaristía es en la vivencia palau-

tiana la comunión de los unos con los otros, de

manera que en esa común unión vamos edifican-

do a la Iglesia, la hacemos crecer.

En definitiva, lo que Palau propone a nuestro mun-

do de hoy, y muy particularmente al cristianismo

de nuestro tiempo, es afianzarnos en el verdadero

amor, que pone los ojos en el Cristo presente en

cada prójimo, que se llama Iglesia. Que cada

cristiano se sepa Iglesia y no disimule el presen-

tarse como tal Iglesia, servidora de la humani-

dad.

NOTES BIOGRÀFIQUES

Butlletí CC

Reconoce en él un ―corazón, devorado por la pasión del amor‖ (MR 7,12; 8,17); ― Yo amo con pasión inmensa‖ (MR 16,5).

Francisco ama con pasión, pero al principio no conoce el objeto al cual dirigir este ―ímpetu irresistible‖. El corazón que ama sin conocer su objeto es para él “como el agua estanca-da‖ (MR 9,18). “¿Qué amaba yo? ¿Quién era la cosa amada?‖ (MR I) ―Yo amaba con pasión, y, ¡cosa extraña! ni conocía mi Amada ni ésta se relacionaba conmigo‖ (MR10, 15).

Francisco transferirá esta experiencia personal

a la experiencia de sus Hijas espirituales:

―Vuestro corazón, dominado por una pasión inmensa, terrible, e indomable, da fuertes latidos, desea, apetece, busca y llama a un amado-amante que llene por completo, en cuanto es com-patible con la condición humana, sus apetitos. Y ¿Cuál es éste?‖ (C 88,3).

Experimentará la felicidad al descubrir a la

Iglesia, Dios y los prójimos en unidad, como el único ―objeto‖ capaz de satisfacer esta pasión:

―Su presencia satisfizo mi pasión y con ella yo era feliz, su belleza me bastaba. Dios y el prójimo, o sea, la Iglesia católica se me apareció tan bella como una divinidad. … Con ella encontré mi dicha y felicidad; yo era feliz‖ (MR I).

Desde ahora el ―agua estancada‖ ―corre con ímpetu‖ (MR 9,18)

Esta pasión se traduce en Francisco en servi-cio a la Iglesia de rostros concretos:

―Porque te amo, busco en los servicios ocasión de complacerte [...] mi corazón, arrastrado por esa pasión indomable, desea servirte y agradarte‖ (MR 9,7).

Podemos hablar en Francisco Palau de pasión por la Iglesia en dos sentidos:

- Pasión en el sentido de dejarse que-

mar, de arder de amor por la Iglesia concreta. El P. Palau experimentaba el

―fuego interno del amor‖, la ―llama del amor que ardía dentro de su pecho‖ por su Amada (Cf. MR 22,15.16; MR 22,13.15); para

él “su mirada era un dardo de fuego de amor divino que encendía, hería y mata-

ba el corazón‖ (MR 8,35).

- Pasión en el sentido de saber sufrir por la Iglesia. Francisco confiesa:―esta pasión era mi tormento y mi pena‖ ―Si he de juzgar de mi amor para contigo por lo que peno y sufro por ti, mucho debo amarte, porque sufro mucho por ti ― (MR IV). Y sentirá que la Iglesia le di-

ce: “Si me amas, tendrás penas a me-dida del amor, reconóceme por tu com-pañera de penas‖ (MR 9,7).

El P. Palau experimenta que esta pasión que

él siente por la Iglesia, también la Iglesia la experimenta por él, en otras palabras, el ser humano es la pasión de Dios:

―...desde que tu corazón se dirige a mí amando, me roba el corazón; y ―apasionada‖ si pasión puede llamarse, yo me doy toda al que me ama‖ (MR 9,18).

Fernanda Villanueva Lavín, Carmelita Misionera Teresiana

Francisco Palau confiesa que desde niño experimentó la pasión como un ―ímpetu irresistible‖:

―...desde niño me siento poseído y dominado por una pasión que se llama amor‖ ―la ley de la naturaleza me impulsaba con ímpetu irresistible‖ (MR I).

―Mi corazón desarrolló su pasión ya desde niño: yo amaba con pasión, y esta pasión era mi tormento y mi pena... al desplegar sus alas la moce-dad, aumentó la pasión y, por consiguiente, el tormento‖ (MR 22,13).

Butlletí CC

1863 S’enfronta amb serioses dificultats

a causa de la seva activitat minis-

terial a la diòcesi de Lleida.

Intensifica els esforços per definir

i consolidar la seva obra fundacio-

nal.

1864 Va a Eivissa, cridat per l’autoritat

eclesiàstica, a predicar missions

populars en diferents llocs de l’ill-

a.

Orienta la seva activitat ministeri-

al en una nova direcció: l’exercici

de l’exorcisme.

1865 Els mesos de gener i febrer inten-

sifica la seva activitat com a pre-

dicador de missions pel Principat

de Catalunya. Pel març retorna a

Eivissa.

De juliol a desembre multiplica la

seva activitat exorcista a Vallcarca

(Barcelona), i té complicacions

amb les autoritats.

Dirigeix la publicació de l’àlbum

religiós “La Iglesia de Dios figu-

rada por el Espíritu Santo en los

Libros Sagrados”.

1866 El bisbe de Barcelona l’autoritza a

traslladar-se a Roma per tres me-

sos. Hi arriba pel desembre.

1867 Pel gener, el Comissari Apostòlic

dels Carmelites Descalços

el nomena director dels Terciaris

de l’Orde.

1868 Surt a Barcelona el primer número

del setmanari “El Ermitaño”, fun-

dat i dirigit pel pare Palau.

1869 Publica la segona edició, a Barce-

lona, del seu llibre “Lucha del

Alma con Dios”.

1870 Pel gener torna a Roma i presenta,

als pares de llengua espanyola que

assisteixen al concili Vaticà I, les

seves observacions sobre l’exorci-

isme.

A partir d’agost li sorgeixen noves

dificultats i tensions amb les auto-

ritats a causa de les seves activi-

tats exorcistes a Vallcarca. Per

aquesta causa és empresonat el 28

d’octubre.

Pel desembre obté la llibertat con-

dicional i l’autorització de tornar a

a la seva residència de Vallcarca.

Sólo quien se sabe amado, despierta a amar, ya nos lo

dice Benedicto XVI en su primera encíclica:― Él nos ha amado primero y sigue amándonos primero; por eso, no-sotros podemos corresponder también con el amor.‖ (Deus Caritas est, 17)

Esta convicción Francisco nos la transmite:

―El amado os ama con amor eterno, puro, leal, constante, desinteresado, con pasión y con una pasión igual a la vuestra ¿Lo creéis? Creedlo y to-do está hecho‖ (C 88,6)

Para el P. Palau esta pasión debe pasar al plano práctico: amar con pasión a la Iglesia entera es conocer y amar a

fondo a sus miembros. Esto se traduce en relaciones de amor, conocerse, hacerse uno con los otros... Este miste-rio de comunión que apasionó a Francisco y que él llamó

Iglesia, hoy nos puede apasionar también a nosotros; quizá pueda tomar otros nombres: Reino de Dios, Plan

divino: ―Que todos sean UNO‖ (Jn 17,21), que “Dios sea to-do en todos‖ (1Cor 15,28) …

Contagiemos esta gran locura, esta pasión por el Reino, que en sentido palautiano es pasión por la Iglesia. Si es-tamos dispuestos a dar la vida por el Reino, ¿qué no va-

mos a estar dispuestos a hacer por él? Si nuestro corazón mira en otra dirección nunca será verdaderamente feliz:

―Si vuestro corazón ama fuera de Él, está perdido‖ (C

88,6).

NOTES BIOGRÀFIQUES

Butlletí CC

Trazo a grandes pinceladas la obra fundacio-

nal del beato padre Palau, refiriéndome a las ―casas‖ erigidas como comunidades religiosas

propiamente dichas de la Orden Terciaria de Carmelitas Descalzos de la Congrega-ción de España con epígrafe individuado

para la rama femenina Hermanas Tercia-rias de la Virgen del Carmen de Santa Teresa de Jesús, según la Regla y Constitu-ciones presentadas en febrero de 1872 en el arzobispado de Tarragona para su aprobación

por el propio Francisco Palau.

Desde su primeros años de exclaustración forzosa, Palau se vio rodeado de jóvenes

(ellos y ellas), atraídos por su persona y estilo de vida orante, solitaria y entregada a la cau-

sa de la Iglesia. Inevitablemente, el ya padre Palau (ordenado sacerdote en Barbastro, 02.04.1836) sintió la responsabilidad de la

orientación espiritual y organización de quie-nes de él se fiaban y a él confiaban sus aspi-

raciones vocacionales. Fueron ensayos grupa-les con base en las llamadas Constituciones de los Desiertos Carmelitanos (Francia, 1846

– 1847) y en la ley evangélica Amarás a Dios, amarás a tus prójimos (Reglas, Montsant 20.07.1851). Entre sus seguidores (hombres

y mujeres) hubo solteros, casados y viudas, que aspiraban a mayor perfección en su vida

cristiana. Las muchas y graves circunstancias y contradicciones que acompañaron aquellos ensayos eremíticos y comunitarios, fueron

interpretados por F. Palau como voluntad de Dios: ―Dios no ha aprobado que salieran de

mi espíritu comunidades religiosas. Conocida

ahora claramente su voluntad por las obras y hechos, desisto y renuncio enteramente a

esta idea‖ (carta 19). Escribía estas palabras ya desterrado en Ibiza, entre 1854 y 1855.

El carisma de fundador lo sintió propiamente

como llamada de Dios a partir del momento particular en su proceso espiritual durante la predicación en la catedral de Ciudadela

(Menorca), 12-19 de noviembre de 1860. La Iglesia fue siempre, desde sus noveles años

sacerdotales, objeto de su oración y contem-plación como ―cuerpo místico‖ y sujeto de defensa en los convulsos tiempos de persecu-

ción, ―la causa de la Iglesia‖. Pero, ahora, se revelaba a su mente y corazón como

―esposa‖, ―pueblo‖, ―cuerpo místico de Cris-to‖, ―unidad de Dios y los prójimos‖, ―la cosa amada‖, a quien entregar la vida en el servi-

cio a ―los rostros‖ que la hacían visible en sus necesidades (―cuerpo llagado‖, ―cuerpo de

Cristo crucificado‖). Releemos: hermanos per-seguidos, excluidos, ignorados, maltratados… ‖los endemoniados‖ de una sociedad que

margina a los sin voz, a los débiles, a los en-fermos marginales, a niños con derecho a nacer, etc.

De la experiencia de relaciones con esa Igle-sia, así concebida, nació una nueva Congre-

gación con perfiles teresianos y definida voca-ción misionera, ―algo nuevo‖, que encerraba en sí ―todo lo bueno que hay en el espíritu de

Teresa de Jesús‖ (Reglamento 1863. Intro-

El Carmelo Misionero Teresiano inició el pasado noviem-bre la celebración de sus 150 años de fundación (1860 – 2010) a la par que el bicentenario del nacimiento de su fundador Francisco de Jesús María José Palau Quer, OCD (1811- 2011). Este breve y sencillo artículo se suma a la conmemoración histórica de estas fiestas centenarias.

Josefa Pastor Miralles, Carmelita Misionera

Butlletí CC

ducción). La misma Santa Madre había elegido a Fran-

cisco Palau, al menos ésa fue la relectura que hizo el fundador: ―Yo lo he encomendado muchísimo a Dios

y, estudiando ciertos incidentes de mi vocación a la Orden de Santa Teresa, creo me llamó ésta a su Or-den para esta obra‖ (carta 93).

La primera fundación de Hermanos Carmelitas fue la erigida en San Honorato de Randa (Mallorca) el 25.12.1860 y muy poco después se abriría la de Her-

manas en Ciudadela (Menorca) a principios de 1861. Fue efímera su existencia, pues en abril de 1864 que-

daba extinguida. A la muerte del fundador (Tarragona 20.03.1872), las comunidades existentes, obra directa de F. Palau, eran once, cinco de Hermanos y seis de

Hermanas, según la estadística siguiente en orden cronológico de 1860 a 1871:

San Honorato de Randa (Mallorca) Cubells (Ibiza) Hermanos Santa Catalina - Palma de Mallorca

Santa Cruz de Vallcarca (Barcelona) Vendrell (Tarragona)

Santa Cruz de Vallcarca (Barcelona) Graus (Huesca)

Hermanas Aitona (Lleida) Vendrell (Tarragona) Estadilla (Huesca)

Tarragona

Tarragona, la benjamina de las fundaciones el día de San José de 1871. El sueño del padre Palau se había centrado durante años en Barcelona, pero las circuns-

tancias político-sociales de la revuelta Cataluña, así como la animadversión del vicario capitular Juan de

Palau i Soler, lo hicieron inviable. Su mirada se dirigió a Tarragona, metrópoli y lugar donde halló amistad, apoyo y campo abierto para su obra fundacional, so-

bre todo de parte de las Carmelitas Descalzas y los padres Agustín de Santa Teresa y Juan de Santo Tomás de Aquino, OCD, ambos con oficio en la curia

arzobispal tarraconense. En este arzobispado, fueron aprobadas las Constituciones palautianas (20.07.1872)

y quedó autorizado el primer noviciado (24.07.1872), erigido canónicamente en la fiesta de santa Teresa de Jesús (15.10.1872).

Este artículo responde a un sencillo esbozo de la obra fundacio-

nal palautiana. Para un estudio monográfico del tema: Josefa

PASTOR, Tras las huellas del P. Francisco Palau. Su obra como

fundador, Barcelona 1975.

NOTES BIOGRÀFIQUES

1871 Durant aquest anys l’acaparen les

seves preocupacions com a funda-

dor; intenta establir normes concre-

tes per a la Congregació.

1872 Els primers mesos de l’any els dedi-

ca a la publicació de les “Reglas y

Constituciones” de l’”Orde Tercer

dels Germans i les Germanes de la

Mare de Déu del Carme i de Santa

Teresa de Jesús”, en les seves bran-

ques masculina i femenina. Les fa

imprimir a Barcelona.

Pel febrer visita les comunitats

d’Aitona i Serós.

Es trasllada a Calassanç (Aragó) per

ajudar una antiga coneguda, Juana

Gratias, i altres germanes que tenen

cura dels malalts del tifus.

Arriba malalt a Tarragona, la tarda

del 10 de març.

Deu dies després de penosa malal-

tia, mor el dimecres 20 de març,

acompanyat de les seves filles car-

melites i germans terciaris.

1872-73 La premsa es fa ressò de la seva

vida de santedat.

1875 El germà Josep Padró, testimoni de

la seva vida i de la seva mort, escriu

la primera biografia coneguda.

1948-58 En ocasió del 75è aniversari de la

seva mort, s’inicien els treballs per

a la seva beatificació.

1988 El dia 24 d’abril és beatificat pel

papa Joan Pau II. La seva festa li-

túrgica es celebra el 7 de novembre.

Butlletí CC

La regla i les constitucions que els va donar abans de morir ens presenten la finalitat i

els objectius dels Germans Carmelites del pare Palau. ―Si bien está consagrada a vivir en la soledad de las ermitas y desiertos, a más se ocuparán en los actos de caridad que las necesidades de la Iglesia dicten, tales como la enseñanza, cuidado de enfermos… Con predilección tomarán los Hermanos a cargo suyo la enseñanza de párvulos…‖ Fidels al seu esperit i vida van formar comunitats eremítiques i d’ensenyament. La seva història tot just arriba a les Noces de Diamant. Però, durant aquests setanta-cinc anys tenen quatre convents de vida contemplativa i set col·legis, dels quals Palma de Mallor-

ca (1865-1923), el Vendrell (1868-1936) i Tarragona (1881-1936), van durar més de cinquanta anys.

Les escoles van ser comunitats d’ensenyament exemplars i de plena dedicació a la seva tasca educativa. A més, tenen l’honor d’haver estat la primera congregació de religio-sos, no clerical, dedicada a l’ensenyament a Espanya.

Els Germans Carmelites de l’Ensenyança –com s’anomenaven els darrers anys– van acabar la seva història l’any 1936. Durant la guerra fratricida d’Espanya van ser mal-

tractats i assassinats set dels nou religiosos que integraven la congregació. I l’any 1939 quedava només el germà Francisco Navarro, el qual va morir el 1959 entre els Carmeli-

tes Descalços. Hi hagué un intent de restauració de l' institut religiós, amb l’ajuda del pare Aleix de la Verge del Carme, que no va reeixir.

*Aquest article va ser publicat pel pare Gabriel Beltran a la revista ―Lluvia de Rosas‖

(núm, 499. Abril-Maig-Juny 1988)

En aquest racó paradisíac de

Es Vedrà (Eivissa) el pare

Palau hi passà moltes jornades de vida eremítica

El beat Francesc Palau va fundar congregacions religioses de germans i germanes. Ara tractaré

únicament dels religiosos.

Butlletí CC

El 26 d’agost d’aquest any (2010), als 91 anys, va morir a Tavertet, on vivia des de

1987, aquest “pensador català més reconegut internacionalment‖, tal com va dir el filòsof

Josep Maria Terricabras en el discurs que li va dedicar en la investidura com a doctor honoris causa per la Universitat de Girona l’any 2008.

El dia següent va tenir lloc a l’església del seu poble la missa d’enterrament per als familiars i

amics presidida per Mons. Romà Casanova, bisbe de Vic, i el funeral públic es va celebrar el 3 de setembre al monestir de Montserrat.

Parlar d’aquest gran pensador, que va treba-llar intensament per fer realitat el diàleg in-

terreligiós i intercultural, en aquest Butlletí de la Comunitat del Carmelites, té la seva raó.

Ho faig, no sols per la importància que té aquest autor dins el pensament actual, sinó també perquè, en certa manera, està una mi-

ca vinculat amb la Comunitat. Per la dècada del 90 alguns monitors del nostre esplai Cra-

Crac van conviure una estona a Tavertet amb ell per escoltar directament la seva doctrina espiritual i el seu magisteri. De fet alguns jo-

ves de la nostra comunitat d’aquells anys van llegir, comentar i reflexionar un llibre seu: ―Les icones del misteri. Experiència de Déu‖ (Ed. 62. 1998 Col. Llibres a l’abast n. 322).

Panikkar va néixer a Barcelona fill de mare catalana i pare hindú. Es va formar en dife-

rents disciplines: doctor en química, en filoso-fia i en teologia. Ordenat sacerdot (1946) es va integrar a l’Opus Dei, però va deixar aques-

ta institució als anys 60. Ha estat professor en moltes universitats arreu del món. La seva feina va merèixer molts reconeixements, com

la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Ca-talunya l’any 1999.

El seu pensament ha girat al voltant del dià-leg. Posant el respecte com a base de les rela-

cions, Panikkar va defensar els ponts entre Orient i Occident i entre les religions cristi-

ana, hindú i budista, sempre empès per la convicció que els homes i la seva realitat su-peren les idees i teories. Potser pot semblar

que la seva vida i la seva doctrina estaven al límit de l’ortodòxia (es va casar pel civil i va

adoptar una filla, però no va deixar de ser sa-cerdot). Però ens hem de quedar amb la seva vida espiritual i en la seva lluita per la pau. El

diàleg és un pas imprescindible per a la pau. ―La filosofia no és amor a la saviesa, sinó tam-bé saviesa de l’amor‖, va afirmar en alguna

ocasió. I per divulgar la seva ―saviesa de l’a-mor‖, va desenvolupar una obra extensa de

prop de vuitanta llibres. Entre altres: ―Invitació a la saviesa‖, ―Pau i interculturalitat, una reflexió filosòfica‖, ‖Benaurada senzille-sa‖ , ―Les icones del misteri. Experiència de Déu‖, ―El ritme de l’ésser‖. El filòsof Francesc Torralba comenta: ―Una obra, la de Panikkar, que mereix ser llegida i estudiada, perquè és un vast instrument per endinsar-se en l’ànima humana, en l’essència de la religió i el sentit de transcendència‖.

Prevere, teòleg, filòsof, escriptor

Xavier Miró

Butlletí CC

25

Joan Badia

La intercessió, juntament amb el clam, la petició, la intercessió, la confessió, la benedicció, la lloança, l’agraïment i l’adoració, són les vuit modalitats de pregària que anem desgranant en aquesta sèrie.

1. Intercedir és demanar per un altre

A favor d’un altre, no en lloc d’un altre. Aquesta modalitat de pregària es basa en una

característica pròpia de tota persona humana: la solidaritat. Aquesta pregària és una conse-

qüència de la solidaritat. Ja sabem que l’home no es realitza tot sol. ―És molt mala cosa una ànima sola‖ (Santa Teresa, V 7,20).

Quan el qui prega se sent lligat a d’altres i

es posa davant Déu, apareix espontània la pregària a favor de l’altre. L’home, situat en-tre dues presències simultànies, tradueix en

pregària la vida i les necessitats dels altres. És una pregària implicada, ―complicada‖. És una pregària solidària, conscient dels altres i de les

seves necessitats. La mirada passa d’ells a Ell i d’Ell a ells.

Un tipus de pregària que després es fa su-port i ajuda real i concreta. Cal traduir aques-

ta actitud davant Déu en solidaritat humana. Aquesta és la pregària dels qui se senten fa-

mília, responsables els uns dels altres. És el crit que anul·la el de Caín: ―Que potser sóc el guardià del meu germà?‖ (Gn 4,9). És el prec

d’Abraham pels seus conciutadans de Sodoma (vegeu Gn 18,16-33).

La solidaritat en la vida i en la pregària no pot quedar tancada en el propi cercle familiar,

nacional o de grup. S’obre a tothom. Aquesta

és la vertadera fraternitat universal que es

concretarà en àmbits més reduïts: nació, ciu-tat, comunitat, família. Educació a la solidari-

tat. Fe solidària. Aquesta és una pregària generosa que des-

taca els altres, que fa pròpies les seves neces-sitats, que demana per als altres el que vol per a si mateix, que eixampla l’horitzó i l’àni-

ma del qui prega, que crea comunitat i apro-fundeix els vincles d’unió. Implica consciència

solidària. Més encara, l’augmenta. Suposa fe en el cos místic i en la comunió dels sants. I, alhora, edifica aquest cos i alimenta la comu-

nió.

2.Intercedir no és solament demanar La intercessió és una modalitat de pregària

que abraça solament actituds de petició. Però, no solament és qüestió de demanar, sinó tam-

bé d’agrair l’existència i l’exemple d’altres cris-tians compromesos i de comprometre la prò-pia vida en la mateixa direcció. Ningú no pot

parlar d’un altre sense ―complicar-se‖ en les seves necessitats. Això s’observa en l’escena d’Abraham. S’hi troba entre dos focs (la indig-

nació de Déu / la inconsciència del poble de Sodoma). Aleshores la seva pregària té una

mica de lluita i de drama, d’anar i tornar, de negociació laboriosa.

Butlletí CC

La intercessió, entesa com a petició, fa re-

ferència a béns desitjats i a mals temuts, pe-rò dels altres o d’un altre (el quant i el com

poc importa). A vegades, les necessitats són individuals (aleshores la pregària està ame-naçada per l’asfixia de l’egoisme), d’altres

són peticions a favor de grans col·lectius, en definitiva, la causa moderna d’un món més fratern.

3. Per què intercedir? El lloc de la intercessió és la comunitat hu-mana. Solament en aquest sembrat neix

aquesta flor. L’orant es recolza en l’expe-riència de la comunitat. Amb aquesta actitud

desmenteix la soledat suposada i l’evasió ali-enant del qui prega.

Un lloc privilegiat d’intercessió és la famí-lia. Si els pares es preocupen de qualsevol

necessitat dels fills, també s’han de preocu-par de la pregària dels fills. Aquesta és la pregària preocupada per excel·lència. En

qualsevol paternitat hi ha la missió d’inter-

cedir. En la intercessió hi ha un exercici inici-

al de paternitat. Altres llocs d’intercessió obli-gada són la parròquia per al sacerdot, o el

monestir per als monjos. “Per això ens va aplegar aquí el Senyor‖ (Santa Teresa, C 1,5).

La intercessió tendeix per la seva mateixa naturalesa a trencar les barreres naturals i

els murs d’odi que separen els pobles i les cultures. Tendeix a englobar en el seu cercle

afectiu fins i tot els enemics. Transcendeix els límits que imposa l’enemic més gran, la mort, i fa possible la comunió de vius i di-

funts.

El màxim intercessor és l’Esperit Sant, la missió del qual, de defensa dels creients, és fer d’intercessor i d’advocat per nosaltres. El

Crist gloriós té també aquesta màxima missió d’intercedir contínuament per nosaltres da-

vant el Pare. Unida a aquestes supremes in-tercessions, qualsevol intercessió té un valor immens.

--¿De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que a la

ciutat hi ha cinquanta justos. ¿De debò que els faràs desaparèixer? (Gn. 18,23-24)

Butlletí CC

El gat dels frares

Un divendres, dia de mercat al llogarret, un rús-

tic pastor d’ovelles baixà de les altes muntanyes

per tal de vendre els seus productes. Acabà aviat

i aprofità per anar-se a confessar.

Entrà a l’església, s’agenollà davant el confessio-

nari on ja hi era el capellà, es senyà i mentre ho

feia digué:

- En el nom del Pare i de l’Esperit Sant.

- I el Fill ?

- L’he deixat a la muntanya pasturant el ra-

mat.

* * * * *

El rector d’un petit poble estava molt preocupat

per un feligrès, un pastor tan talòs i curt de

gambals a qui, per més que s’hi esforçava, no hi

havia manera humana de fer-li aprendre el pare-

nostre de memòria.

Un bon dia el bon rector va tenir una bona pensa-

da. Anà al prat on el pastor estava vigilant el ra-

mat i li comptà les ovelles i notà que el seu nom-

bre coincidia amb les paraules del parenostre.

Satisfet del descobriment li digué al pastor:

- Escolta fill meu, que tenen nom aquestes

ovelles?

- Nom? Per què?

- Com les anomenes, doncs?

- La una, la dues, la tres...

El rector va veure el cel obert.

- Doncs mira, et proposo que a la una l’a-

nomenis “pare”, a la dues “nostre”, a la tres

“que”, a la quatre “esteu”...

I així seguí fins l’amén. Ho aconseguí i cada cop

que el rector volia que resés el parenostre li feia

dir el nom de les ovelles per ordre de número des

de la primera a la última i oli en un llum.

Però vet aquí que un dia repetint la jugada el pas-

tor no les va dir totes i el rector li digué:

- I el cel i la terra?

- Ai, pobretes! Ahir se me les va cruspir el

llop.

* * * *

Un capellà de pagès hagué d’assistir un moribund

a una masia molt allunyada de la parròquia. Un cop

arribat se n’adonà que s’havia deixat el Sant

Crist a la sagristia. Demanà una debanadora. En

tragué un dels travessers i el va fer servir de

creu. La mostrà al moribund i li va preguntar:

- Recordes, fill, qui va estar en aquesta creu?

- Si. La troca de llana.

El capellà es dirigí als familiars que estaven allí

plorosos tement el fatal desenllaç d’un moment a

l’altre i els hi digué:

- No patiu que d’aquesta se’n surt: té el cap

ben clar.

* * * *

Butlletí CC

Durant els més de cent anys de presència carmelita-na a Badalona, la comunitat s’ha sentit plenament integrada en la vida ciutadana i ha estat motor i cen-tre de nombroses iniciatives de caire social, cultural i religiós, que encara es mantenen.

L’aportació generosa de moltes persones va perme-tre edificar en el seu moment els locals en els quals es duen a terme totes les activitats. Malgrat que sempre s’ha procurat fer un manteniment adequat, el pas del temps ha produït un desgast en algunes parts de l’edifici. Concretament, ara s’ha manifestat la urgència d’una intervenció per con-solidar el campanar, ja que a causa de l’oxidació dels materials metàl·lics hi ha hagut alguns des-preniments, que podien arribar a resultar perillosos.

L’església construïda els anys 1921 i 1925, en una època encara influenciada pel modernisme, és d’estil neogòtic, però emprant materials del seu temps. La façana, de pedra de Montjuïc, és la part més noble de l’edifici i se situa en aquesta línia neogòtica d’influències modernistes. El campanar, aixecat bàsicament amb formigó armat, és l’element més deteriorat i que ara cal consolidar.

Les nostres disponibilitats econòmiques no ens permeten de fer front a les despeses que comporta la reparació. La nostra comunitat no rep cap aportació ni de l’arquebisbat ni encara menys de l’E-stat, i totes les activitats es realitzen gràcies al treball voluntari i altruista de moltes persones, i als donatius i les aportacions que rebem de la gent. Per això ens permetem de demanar la vostra col·laboració per mantenir de manera segura i digna un edifici singular que és ja un símbol plena-ment integrat en el paisatge del centre de Badalona.

Hem obert un compte a La Caixa on es poden ingressar els donatius: 2100.3030.34.2200300081.

Si algú ho volgués, es lliurarà el rebut corresponent i es farà la comunicació a Hisenda a efectes de desgravació fiscal.

Un pispa espavilat va afaitar un frigorífic d’un

establiment, se’l va carregar a l’esquena i se

l’endugué a casa a collibè. Al cap d’un temps se’n

penedí i anà a confessar-se. El capellà li digué:

- Ja saps, fill meu, que aquest pecat exigeix

restitució? Si no tornes el que has robat, el

frigorífic i el seu amo t’acusaran davant Déu

el dia del judici.

- Hi serà l’amo?

- Si.

- I el frigorífic també?

- També, com a testimoni.

- Magnífic! Doncs ja li tornaré allà i quedo

perdonat.

* * * *

Tres desconeguts truquen a la porta de sant

Pere. Sorprès per una arribada inesperada, l’-

l’apòstol els pregunta que hi fan allí i com hi han

arribat.

- Doncs, mireu, des del balcó de casa li es-

tava ensenyant a la meva dona el cotxe que

m’acabava de comprar quan vaig veure que

algú s’ajupia a la porta amb intenció de ro-

bar-me’l. Vaig agafar l’armari del dormitori i

li vaig tirar al damunt. Amb l’esforç un atac

de cor m’ha portat fins aquí.

- I tu?

- Jo caminava per una vorera, se m’han

afluixat els cordons de les sabates, m’he

ajupit per cordar-me-les i m’ha caigut un

armari al damunt.

- I tu?

- Jo sí que no sé res de res. Estava amagat

dins d’un armari i m’he despertat aquí dalt.

* * * *

Butlletí CC

Una bona passejada per conèixer Badalo-

na és fer tot el tram de l’avinguda Marquès de Montroig que arriba fins a Sant Adrià de Be-

sòs. A tocar del carrer Tortosa, a la banda de muntanya, encara dins el barri de Progrés, hi

trobem l’església de Sant Jaume. A l’hora que surto a caminar sempre està tancada, per això no he pogut entrar-hi mai, ni he tingut ocasió

de fer-ho en cap enterrament o funeral, ni en cap altra celebració. Però els qui la coneixen

m’han dit que és maca. Per fora m’agrada perquè té aquest caire d’església de barri que dóna testimoni de pobresa i dignitat.

Aquesta parròquia va néixer lligada al car-rer Tortosa l’any 1957. La població d’aquest

carrer, majoritàriament immigrada, abans de-

penia de la parròquia de Sant Josep, però

quedava molt allunyada. El temple va ser construït per Antoni de

Moragas i Gallissà. L’estructura és d’una sola nau i coberta a dos vessants amb un campa-nar que sobresurt al mig, a la manera dels

campanars d’espadanya. L’aspecte del conjunt és sobri i senzill, com també ho són els mate-rials utilitzats. Destaca com a edifici represen-

tatiu de l’arquitectura religiosa contemporània. Es va remodelar als anys 80.

El primer grup d’escoltes que es creà a la ciutat fou l’Agrupament Escolta Sant Jaume, que començà les seves activitats l’any 1956.

Aquests primers escoltes de Badalona s'orga-nitzaren al voltant de mossèn Anton Torner,

lligat a aquesta parròquia de sant Jaume.

ESGLÉSIES DE BADALONA (4)

PARRÒQUIA DE SANT JAUME PARRÒQUIA DE SANT JAUME

Xavier Miró

Recordem que al darrer Butlletí CC hi vàrem incloure les butlletes per a renovar la inscripció anual. El donatiu de 3 euros cobreix una part de les despeses d’edició dels quatre números que s’editen cada any. Les butlletes, com sempre, s’han d’en-tregar a la porteria o a la sagristia .

Butlletí CC

El Grup de senderisme continua amb les seves marxes sabatines. El grup ha anat crei-

xent i ja són una vintena de caminants. Enguany tenen pensat resseguir el tram català del ―Camí de Santiago‖ que comença al Port de la Selva i, passant per Montserrat, arriba a ter-res d’Aragó per Alcarràs. Total uns tres-cents quilòmetres dividits en etapes. Des d’aquí, el

camí anirà cap a Puente la Reina (Navarra) per enllaçar amb el Camí Francès que baixa per Roncesvalles.

Ho deia ―La Vanguardia‖ fa unes setmanes: la germana Montserrat Rius, de les Carmeli-tes de Sant Josep d’Horta, és l’últim testimoni viu que va conèixer Antoni Gaudí. Va ser la

pròpia fundadora de la congregació, la mare Rosa Ojeda, qui va posar en contacte l’arqui-tecte, que cercava algú per fer feines a casa seva, i les germanes Rius. Montserrat, la peti-ta, aleshores tenia 14 anys. Ara, ja centenària, recorda lúcidament aquella etapa de la se-

va vida.

Aquest any 2010 n’ha fet vint que la nostra comunitat publica el petit fulletó mensual

“l’Informatiu”. Va ser el pare Àngel Briñas qui, en els seus temps de prior d’aquesta ca-sa, va encetar els primers números. Després, la publicació va trobar en el pare Tomàs, du-

rant una bona colla d’anys, un dels més fidels continuadors. El passat mes d’octubre va sortir publicat el número 200.

El Carmel es mou. En primer lloc, els provincials de les diferents circumscripcions europees es van trobar al Líban per tractar dels nous reptes de l’evangelització en els nostres dies. També es parlà

de crear una Fundació que doni una sola veu a totes les institucions teresianes que treballen en accions

socials en diferents àmbits i amb semblants carismes.

El provincial també va assistir a la reunió de provin-

cials ibèrics carmelites celebrada a Madrid en la qual es tractà de temes com la reestructuració provincial, la formació i la pastoral juvenil i vocacional. Posteri-

orment, a la mateixa ciutat, i ja en l’àmbit més ampli de la CONFER, que aplega tots els ordes i institucions de religiosos i religioses d’Espanya, es van debatre qüestions d’interès

general, entre les quals, les reformes internes de tipus estructural i econòmic que la majo-ria d’ordes i congregacions estan duent a terme. Un intercanvi d’idees i experiències ben positiu per a tots.

El programa de TV1 ―Un país para comérselo‖ va emetre el passat novembre un capítol sobre la província i la ciutat d’Àvila. El programa, molt ben documentat i amb imatges de

gran qualitat, en aquesta ocasió estava lligat amb textos de santa Teresa i sant Joan de la Creu i va acabar amb una visita al monestir de les monges carmelites descalces i una peti-

ta entrevista amb Javier Sancho, director del CITeS.

Cada setmana a la nostra pàgina web (www.carmelcat.cat/badalona) hi trobareu “La pre-

gària del dijous‖, una aportació del Grup de Pregària que recull un text per a la reflexió preparat pel pare Wilson, consiliari d’aquest grup. També, setmanalment, es publica una meditació sobre l’evangeli del diumenge que prepara el pare Àngel Briñas.

Aquests dies els diaris ens han informat d’un poderós incendi al Mont Carmel, prop de Hai-fa. El foc, el més gran d’Israel dels darrers temps, va cremar una extensa zona de la mun-

tanya per tres punts diferents. Sortosament, no va quedat afectat cap lloc on hi ha presèn-cia carmelitana: el santuari d’Estella Maris, la zona on hi hagué el primer convent “prop de

la font d’Elies, ni l’ermita de el-Muhraqa, lloc on la tradició situa el sacrifici que Elies va oferir a Déu en contraposició al dels sacerdots de Baal i el convent de les monges carmeli-tes descalces.

Butlletí CC