1

Si hi ha alguna paraula que resumeixi el que hom troba en acostar-se, visitar, o estar a Poblet és: Pau. La pau que ens convida

a buscar i a aconseguir el salm 33. Cercar lapau en una societat desequilibrada no és semprefàcil; més aviat és sempre difícil. Poblet ensconvida a viure aquesta recerca com uncompromís en “veritat i vida, santedat i gràcia,justícia, amor i PAU”. Què ens convida a trobaraquesta pau? El silenci, la pregària, el testimoni;però no és una pau amagada, és una pau pre-gonada per les campanes, una pau compartidaamb els què s’hi acosten, una pau que cerca ive del compromís cristià.

Els laics que ens acostem a un monestir, els que ensacostem a Poblet volem cercar la pau. L’orde de Cistercerca la pau des del més profund, com el paperfonamental, central, de la figura de Maria. “La nostra vidacistercenca està fonamentada en la caritat recíproca”, ensrecorda un monjo. La pau és un compromís cristià quetots cerquem però encara més aquells que han hagut deviure i compartir un paper en l’horror de guerres passades.Aquesta experiència els ha servit per cercar la pau, percridar fins i tot per la pau encara amb més força.

Tota vida és compromís i som cadascun de nosaltresels qui donem contingut a aquest compromís, lliurement.Poblet ens convida a tenir “una activitat contemplativa” iés així com veient el seu testimoni, vivint el seu testimoni,el de Poblet, el de Cister, podrem trobar el camí per bus-car la pau, per trobar-la. Aconseguir-la serà un altre repte,més gran, un camí més llarg i feixuc, però no podemdefallir, no hi podem renunciar, ens cal aconseguir-la.

"Busca la pau, procura aconseguir-la"

2

“La gran promesa, la promesa sagrada do-nada a milions de persones que aquesta guerraseria l’última, aquesta promesa, l’única cosaque va ser capaç de treure encara les últimesforces de soldats mig desenganyats, migesgotats i desesperats, va ser cínicament sacri-ficada als interessos dels fabricants demunicions i a la passió pel joc dels polítics...Tots els qui tenien els ulls ben oberts i alerta,van veure que els havien enganyat...¿Què te-nia d’estrany que tota una generació de jovesmirés amb rancúnia i menyspreu la vellageneració?... ¿No era comprensible que haguésdesaparegut en la nova generació qualsevolmena de respecte? Tot un jovent nou ja no creiaen els pares, els polítics, els mestres... Lageneració de la postguerra es va emancipar decop, brutalment, de tot allò que havia estat envigor fins aleshores i va girar l’esquena aqualsevol tradició, decidida a tenir càrrec delseu destí, allunyar-se de tots els passats imarxar amb embranzida cap el futur. Amb ellahavia de començar un món completament nou,un ordre completament diferent, en tots elsàmbits de la vida; i naturalment, tot vacomençar amb unes exageracions brutals”...1

És, aquest, un text molt dur. És unareflexió de Stefan Zweig amb motiu deles conseqüències a què van donar llocla Primera Guerra Mundial. Podemimaginar el matís que adquiririenaquestes paraules després de lesatrocitats de la Segona Guerra Mun-dial. Podem imaginar l'esperit amb quès'estan vivint noves situacions d'avui atots els nivells. Potser no fa falta ima-ginar. Simplement veure, escoltar alnostre voltant. Tenir una actitudcontemplativa:

Preguntat un jove que participava en elsdisturbis anti-globalització de Gènova sobrequè pretenien, va respondre: no busquem res,no volem res.

“La gran promesa, la promesa sagrada dadaa millones de personas de que esta guerra sería laúltima, esta promesa, la única que fue capaz desacar todavía las últimas fuerzas de soldados me-dio desengañados, medio agotados y desespera-dos, fue cínicamente sacrificada a los intereses delos fabricantes de municiones y a la pasión por eljuego de los políticos... Todos los que tenían losojos bien abiertos y vigilantes vieron que les ha-bían engañado... ¿Qué tenía de extraño que todauna generación de jóvenes mirara con rencor ydesprecio la vieja generación...? ¿No era compren-sible que hubiera desaparecido en la nueva gene-ración cualquier clase de respeto? Una juventudnueva ya no creía en los padres, los políticos, losmaestros... La generación de la postguerra seemancipó de golpe, brutalmente, de todo aquelloque había estado en vigor hasta entonces y diola espalda a toda tradición, decidida a asumir supropio destino, alejarse de todos los pasados ymarchar con fuerza hacia el futuro. Con ellahabía de comenzar un mundo nuevo por comple-to, un orden del todo diferente, en todos los ámbi-tos de la vida; y naturalmente todo comenzó conunas exageraciones brutales”...1

Es, éste, un texto muy duro. Es unareflexión de Stefan Zweig al hilo de lasconsecuencias a que dieron lugar la Pri-mera Guerra Mundial. Podemos imagi-nar el matiz que adquirirían estas pala-bras después de las atrocidades de la Se-gunda Guerra Mundial. Podemos ima-ginar el espíritu con que se están vivien-do nuevas situaciones de hoy día a to-dos los niveles. Quizás no hace falta ima-ginar. Simplemente ver, escuchar a nues-tro alrededor. Tener una actitudcontemplativa:

Preguntado un joven que participaba en losdisturbios anti-globalización de Génova sobre quépretendían respondió: no buscamos nada, no que-remos nada.

LAICS, PER A UNMÓN NOU

LAICOS PARAUN MUNDO NUEVO

3

Creació d'Organismes Internacionals, pera garantir la pau, el desenvolupament... peractuar, després, segons convingui.

Hi ha una participació mínima dels jovesen la vida política.

Preguntat un destacat dirigent polític perun altre nouvingut a la política, sobre què eraun partit polític, va rebre aquesta resposta: Unpartit polític és un grup d'amics que busca re-partir-se el poder.

L'armament d'una nació, gran perill –esdiu– per a la pau mundial, com a justificaciód'una guerra devastadora, on hi ha implicatsmolts interessos econòmics.

Repartir-se el "pastís" de la reconstrucciód'una nació abans fins i tot de destruir-la.

Espoli de les riqueses naturals delspaïsos pobres.

Amb les despeses de l'armament escorregiria la fam a nivell mundial.

Podríem fer una llista intermina-ble, per a mostrar aquest desequi-libri que es dóna, molt greument,en la nostra societat a tots elsnivells, d'on neixen grans dis-crepàncies racials i socials, entrepaïsos, entre les institucionsinternacionals. I tot això alimentala mútua desconfiança i l'hostilitat,els conflictes i desgràcies de lesquals l'home és causa i víctima. Noes percep un progrés en l'ordrepolític, econòmic i social al serveide l'home, de manera que permetia aquest i a tots els grups humansafirmar i conrear la seva pròpiadignitat2.

En el terreny religiós passa unfenomen de desequilibri tambésemblant:

En una Església que éspoble de Déu, “una multitud

Creación de Organismos Internacionales,para garantizar la paz, el desarrollo... para, lue-go, actuar al margen, según convenga.

Hay una participación mínima de los jóve-nes en la vida política.

Preguntado un destacado dirigente políticopor otro recién llegado a la política, acerca dequé era un partido político, recibió esta respues-ta: Un partido político es un grupo de amigosque busca repartirse el poder.

El armamento de una nación, gran peligro –se dice– para la paz mundial, como justificaciónde una guerra devastadora, donde hay implica-

dos muchos intereses económicos.

Repartirse el “pastel” de la recons-trucción de una nación antes inclu-so de destruirla.

Expolio de las riquezas naturalesde los países pobres.

Con los gastos de armamento se corregi-ría el hambre a nivel mundial.

Podríamos hacer una lista inter-minable, para mostrar este desequi-librio que se da, de manera grave,en nuestra sociedad a todos los ni-veles, de donde nacen grandes dis-crepancias raciales y sociales, en-tre países, entre las institucionesinternacionales. Y todo esto ali-menta la mutua desconfianza yla hostilidad, los conflictos y des-gracias de los que el hombre escausa y víctima. No se percibe unprogreso en el orden político,económico y social al serviciodel hombre, de modo que per-mita a éste y a todos los gruposhumanos afirmar y cultivar supropia dignidad.2

En el terreno religioso pasaun fenómeno también seme-

jante de desequilibrio:

4

reunida per la unitat del Pare i del Fill i del’Esperit Sant” 3 on ha h present el serveiministerial i el laical en una mútua siprofunda col·laboració de servei itreball per fer realitat el Regne de Déu,els laics estan infravalorats oinfrautilitzats, quan de fet aquests “estroben en la línia més avançada de la vida del’Església; per ells l’Església és el principi vitalde la societat humana”4. Haurien detrobar-se allí, en aquest lloc. Però nohi són.

Són molts els qui estan a l’esperad’una primavera que faci germinar lafe rebuda en el baptisme, i que s’haquedat com un embrió congelat, al ’espera d’un despertar, com laVentafocs. O a l’espera d’una opor-tunitat per a viure el seu baptisme, laseva fe, com a testimoniatge viu dintred’aquesta societat.

Perquè avui, aquesta fe, de maneraseriosa, viva, compromesa, està absentde la vida de la família, està absent deles institucions culturals, polítiques,econòmiques, socials... Queda moltencara de la fe del carboner, de la feinfantil, d’una fe sense iniciativa, senseimaginació, sense vida. D’una fe de tansols compliment.

Volen reduir aquesta vida de fe a unàmbit privat. Pot succeir també quemolts batejats, molts que es diuencristians estiguin tàcitament d’acordamb aquesta pretensió d’algunsd’aquesta societat d’avui, ja que aixòpot suposar també major comoditat al’hora de viure la seva vida cristiana.Però ha de ser conscient cada cristià,si ho és de veritat, que la vida de fe, lavida cristiana, com a vida que és, had'afectar tota la persona, agafar totala persona, embolicar tota la sevaexistència i fer d’ell un “màrtir”, és adir un “testimoni”, capaç de parlar, dedonar testimoniatge amb la paraula oamb les obres, o amb les dues coses,

En una Iglesia que es pueblo de Dios,“una muchedumbre reunida por la unidad del Pa-dre y del Hijo y del Espíritu Santo”3 dondedebe estar presente el servicio ministe-rial y el laical en una mutua y profundacolaboración de servicio y trabajo porhacer realidad el Reino de Dios, los lai-cos están infravalorados o infrautilizados,cuando de hecho éstos "se encuentran en lalínea más avanzada de la vida de la Iglesia; porellos la Iglesia es el principio vital de la sociedadhumana"4. Deberían encontrarse ahí, enese puesto.Pero no lo están.

Muchos son los que están a la esperade una primavera que haga germinar lafe recibida en el bautismo, y que se haquedado como un embrión congelado,a la espera de un despertar, como la ce-nicienta. O a la espera de una oportuni-dad para vivir su bautismo, su fe, comotestimonio vivo dentro de dicha socie-dad.

Porque hoy, esa fe, de manera seria,viva, comprometida, está ausente de lavida de la familia, está ausente de las ins-tituciones culturales, políticas, económi-cas, sociales... Queda mucho todavía dela fe del carbonero, de la fe infantil, deuna fe sin iniciativa, sin imaginación, sinvida. De una fe de mero cumplimiento.

Quieren reducir esa vida de fe a unámbito privado. Puede caber tambiénque muchos bautizados, muchos que sedicen cristianos estén tácitamente deacuerdo con esta pretensión de algunosde esta sociedad de hoy, ya que esto pue-de suponer también mayor comodidada la hora de vivir su vida cristiana. Perodebe ser consciente cada cristiano quese precie de serlo, que la vida de fe, lavida cristiana, como vida que es, debeafectar a toda la persona, agarrar toda lapersona, envolver toda su existencia yhacer de él un “mártir”, es decir un “tes-tigo”, capaz de hablar, de dar testimo-nio con la palabra o con las obras, o con

5

del Crist viu, ressuscitat. “Els homesdemanen als creients d’avui, no només parlardel Crist, sinó fer-lo veure”5. I això nomésés possible vivint els valors del Regne:veritat i vida, santedat i gràcia,justícia, amor i pau. I aquesta és avuil'“exageració brutal” que es necessita: en-carnar aquests valors del regne a nivellindividual, compromesos com a laics,i com a jerarquia, que els fan presents ivius en aquesta societat; i arribar a en-carnar-los també a nivell de vidacomunitària.

Tan sols a partir d’aquí, pot serrealitat de veritat un món nou, un ordrediferent en tots els àmbits de la vida;perquè solament aquesta “exageració bru-tal”, conduïda per la saviesa de Déu queés la qui veritablement manifesta unamor a l’home, pot fer possible aquestanovetat de vida que no defrauda perquèés esperança. “En la causa del Regne no hiha temps per a mirar enrere, i molt menys per adeixar-se dur per la mandra”.6 I perdesgràcia es mira molt enrere. Per aixòjo et convido a viure aquest compromísque no et defraudarà. Viuràs unaesperança viva que el mateix Déu aniràfent néixer dins teu.

Josep Alegre

Abat de Poblet

ambas, del Cristo vivo, resucitado. “Loshombres piden a los creyentes de hoy, no sólohablar de Cristo, sino hacérselo ver”.5 Y estosólo es posible viviendo los valores delReino: verdad y vida, santidad y gra-cia, justicia, amor y paz. Y esta es hoyla “exageración brutal” que se necesita: en-carnar estos valores del reino a nivel in-dividual, comprometidos como laicos, ycomo jerarquía, en hacerlos presentes yvivos en esta sociedad; y llegar aencarnarlos también a nivel de vida co-munitaria.

Solamente, a partir de aquí, puede serrealidad en verdad un mundo nuevo, unorden diferente en todos los ámbitos dela vida; porque solamente esta “exagera-ción brutal”, conducida por la sabiduría deDios que es la que verdaderamente ma-nifiesta un amor al hombre, puede hacerposible esa novedad de vida que no de-frauda porque es esperanza. En la causadel Reino no hay tiempo para mirar hacia atrás,y mucho menos para dejarse llevar por la pere-za.6 Y por desgracia se mira mucho ha-cia atrás. Por ello yo te invito a vivir estecompromiso que no te defraudará. Vivi-rás una esperanza viva que el mismo Diosirá haciendo nacer dentro de ti.

José Alegre

Abad de Poblet

BIBLIOGRAFÍA

1. Stefan Zweig, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, Quaderns

Crema, Barcelona 2001, p. 367.

2. Cfr. Concilio Vaticano II, Gaudium et Spes, nº 8-9.

3. Concilio Vaticano II, Lumen Gentium, nº 4.

4. Juan Pablo II, Christifideles laici, nº 9.

5. Juan Pablo II, Novo millenio ineunte, nº 16.

6. Juan Pablo II, Novo millenio ineunte, nº 15.

BIBLIOGRAFIA

1. Stefan Zweig, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, Quaderns

Crema, Barcelona 2001, p. 367.

2. Cfr. Concili Vaticà II, Gaudium et Spes, nº 8-9.

3. Concili Vaticà II, Lumen Gentium, nº 4.

4. Joan Pau II, Christifideles laici, nº 9.

5. Joan Pau II, Novo millenio ineunte, nº 16.

6. Joan Pau II, Novo millenio ineunte, nº 15.

6

L'ASSUMPCIÓ DE MARIAEN L'ESGLÉSIA, EN EL CISTER

I EN POBLET

Abans d’entrar en el tema, faremsuccintament una síntesi sobre elMisteri de l’Assumpció.

1. L’Assumpció i l'EsglésiaComençarem per dir que el dia 1 de

novembre de l’any 1950, Solemnitat deTots Sants, escoltàvemplens d’intensa emocióaquestes paraules del granPapa Pius XII, totproclamant: «...Desprésd’elevar a Déu moltes ireiterades pregàries iinvocant la llum del’Esperit de la Veritat, pera major glòria de Déuomnipotent, que va ator-gar a la Verge Maria la sevapeculiar benevolència; perl’honor del seu Fill, Reiimmortal dels segles i ven-cedor del pecat i de lamort; per acreditar laglòria d’aquesta mateixaaugusta Mare i per goig ialegria de tota l’Església:Per l’autoritat de NostreSenyor, del benaventuratsApòstols Sant Pere i SantPau i també per la nostra,pronunciem, declarem idefinim ésser Dogma deRevelació divina: Que laImmaculada Mare de Déu,sempre Verge, acomplertel curs de la seva vidaterrenal, fou Assumpta encos i ànima a la Glòria ce-lestial...» (Pp. Pius XII,

Const. Apost. Munificentissimus Deo,1-XI-1950).

No es pot expressar el goig immensque vàrem sentir en la proclamació d’allòque fondament portàvem endins denosaltres. Així que en aquesta Diada de

Foto

: BED

MA

R.

7

l’Assumpció, celebrem amb tota l’Esglésiala Festa més antiga i la Festa de les festesde la Mare de Déu. I si la Pasqua és laFesta més gran de Jesucrist, l’Assumpcióés la Pasqua de Maria.

Aquest dogma està implícitamentcontingut en la Sagrada Escriptura i, d'unmode explícit en tota la Tradició Patrísticai Eclesiàstica. Anem-ho a veureràpidament:

L’Assumpció de Maria és una: «Veritatfonamentada en la Sagrada Bíblia,profundament arrelada en l’ànima delsfidels, confirmada pel culte eclesial desde temps remotíssims... Tenim fermaconfiança que aquesta proclamació idefinició solemne de l’Assumpcióesdevindrà un gran profit per a laHumanitat entera, perquè donarà glòriaa la Santíssima Trinitat, a la qual la VergeMare de Déu està lligada per vinclessingulars...». (Idem, Pp. Pius XII, Const.Apost. Munif. Deus, 1-XI-1950).

El Concili Vaticà II afirma cate-gòricament i concisament l’Assumpció deMaria dient: a) «Finalment, la VergeImmaculada, preservada immune de totamàcula de culpa original, en finalitzar elcurs de la vida terrenal, fou ASSUMPTAen l’ànima i en el cos a la glòria celestial, ienaltida pel Senyor com a Reina del’univers, a fi que s’assemblés mésplenament al Seu Fill, Senyor dels quidominen i vencedor del pecat i de lamort...» (Lumen Gentium, 59); b) «Precedeix(Maria) amb la seva llum al poble de Déuperegrinant, com a signe d’esperança se-gura i de consol» (Lumen Gentium 68).

El Papa Joan Pau II en l'encíclicaRedemptoris Mater 41, escriu bellament: "Enel Misteri de l’Assumpció al cel s’hanacomplert definitivament en Maria totsels efectes de l’única mediació de CristRedemptor del món i Senyor Ressus-citat... Maria apareix com enrotllada pertota la realitat de la Comunió dels Sants,i la seva mateixa unió amb el seu Fill en

la glòria, es dirigeix enterament vers laplenitud definitiva del Regne, quan Déuho serà tot en tots".

Gairebé des de sempre, la creença delscristians en l’Assumpció fou unànime iconstant.

Quin serà doncs, el motiu i la raó queaquesta Festivitat tingui la preeminènciasobre les altres festivitats? Senzillament:Avui, celebrem el triomf definitiu de laDona que va lluitar amb valentia en eltranscurs de tota la seva vida. Avui,celebrem la Victòria final de la Reina mésenlairada, la coronació d'aquella Criatu-ra que va saber correspondre plenamental Voler de Déu. Celebrem el veritableNaixement de la nostra Mare a la Vidaperenne.

Els primers testimonis «externs» quetenim són:

a) L’antífona del segle III: «Sub tuumpraesidium confugimus, Sancta DeiGenitrix, nostras deprecationes nedespícias in necessitátibus nostris, sed apericulis cunctis libera nos, semper VirgoGloriosa et benedicta». Heus ací ara laseva versió catalana: «Sota la vostraprotecció ens refugiem oh Santa Mare deDéu. No desoïu les nostres súpliques enles nostres necessitats. En tots els perillsdeslliureu-nos, sempre Verge GLORIO-SA i Beneïda»;

b) La Festa de la «Memòria de Maria»que se celebrava ja a Jerusalem en el s. IV,el dia 15 d’agost, immediatament desprésdel Concili d’Efès (431), en recordançadel «Natalici» o «Entrada» de Maria enel Cel;

c) Les afirmacions sobre l’Assumpcióen el s. IV, de S. Efrem, S. Ambròs, S.Gregori Nicè, S. Epifani, S. Agustí...;

d) Les Esglésies de la «Dormició deMaria» (s. IV, en el Mont de Sió) i de la«Tomba de Maria» (s. V, en la Vall deJosafat).

8

La Festa de la «Memòria de Maria» estransformà en la Festa de la «Dormitio oKóimesis» –Trànsit i Assumpció de Maria,que se celebrava el 15 d’agost, i estava jamolt expandida per l’Orient en el s. IV.L’emperador Maurici (582-602) decretàque aquesta festa fos sempre celebrada eldia 15 d’agost (N. CALIXTE, Hist. Eccle.18, 18: MG 147, 292). Al final del s. VI,la Festa de la «Dormició» era celebrada,en la major part del món cristià.

El testimoni més antic a Occident, dela Festa de la «Dormició», el trobem, finsara, en el«Leccionari evangèlic» deWurzburg, c. 650, s. VII. Poc tempsdesprés, el Papa Sergi I (687-701) ordenàque es fessin processons aRoma en les Festes de laDormició, Anunciació iNativitat de Maria, totintroduint la Festa de laDormició en el calendariromà.

Vers el 717, la Festa dela Dormició passà a deno-minar-se amb el títol de«Assumptio Sanctae Ma-riae» (Assumpció de San-ta Maria). I el Papa Lleó(847-855) va establir laVigília i l’Octava de laFesta de l’Assumpció(Liber Pontificalis, v. II, p.112).

En aquesta època, o si-gui, abans del segle IX, jaes cantava el bellíssimhimne (d’autor anònim):«O quam glorifica lucecoruscas...», un dels mésbells de l’Himnari cristià.Ja que, tant la lletra com lamúsica, rítmicament ala-des, són d’una inspiracióelevadíssima, transportantel nostre esperit vers Allíon està Ella, «La més Bella

de les dones». Veient-la summament feliç«Glorificada en el cos i en l’ànima persempre eternament», tot rebent el «Besde Yahvéh». Heus aquí la seva traducciódel llatí:

"Oh, quant gloriosa de llumcentelleixes,De l’estirp de David, règia prole!Sublimada resideixes, Verge Maria,Per sobre tots els celestials de l’eteri.

Tu, Mare, amb l’honor virginal,Per al Senyor dels àngels vas prepararEn les teves sacres entranyes, la castacel·la del pit,Naixent d’aquí el Déu-Cristcorporalment.

9

Aquell a qui tot el món adora ambveneració,Davant del qual per tot arreu flecta elsgenolls.A qui ara demanem, per la tevaprotecció Maria,Allunyats de les tenebres, els Gaudisde la Llum.

Això concediu-nos, oh Pare de totaLlum,Per mitjà del teu propi Fill, junt ambl’Esperit Sant.Que amb Vós, viviu en el nítid Cel,Regnant i governant tots el segles.Amén.

Així que, ben aviat, la Solemnitat del’Assumpció es propagà, des de Roma, aAnglaterra, a França, i més tard, a la Pe-nínsula Ibèrica i en tot l’àmbit delcristianisme. Recordem, de pas, que afinals del s. XIII, en el Regne de Bizanci,tot el mes d’agost era consagrat a venerarel Misteri de l’Assumpció.

A mesura que el temps avançava,aquesta Festa –en la qual s’invitava elsfidels a celebrar la «Memòria del Descansde la Santa Theotocos»(S. Joan deTessalònica, 610-630), la «Dormició deMaria», «L’Assumpció de Santa Maria»–prenia més difusió, seguretat, importànciai solemnitat, fins a esdevenir la més Grani Principal Festa de les Festes de la Marede Déu i Mare Nostra.

Sí, cantem alegrement amb el Prefacide la Missa de l’Assumpció: «És realmentjust i necessari, és el nostre deure i és lanostra salvació, Senyor, Pare Sant, DéuOmnipotent i Etern, que sempre i en totlloc us donem gràcies per Crist Senyornostre. Perquè avui ha estat Assumpta alCel la Verge i Mare de Déu, imatge iprimícia de l’Església gloriosa, modeld’esperança certa i consol del poble quecamina. Vós amb raó no volguéreu quesofrís la corrupció del sepulcre AquellaDona que, per obra de l’Esperit Sant,concebé en el seu Si a l’Autor de la Vida,

Jesucrist, el Vostre Fill i Senyor nostre...».

Realment, Maria abraçà al seu Fill aldescendir a la terra, i ara el seu Fill abraçaa Maria que és Assumpta-Transportada alCel...

2. L’Assumpció i el Cister

Comencem dient que, dins la línia delsorígens de l’Orde del Cister, és de justíciamanifestar que ja Sant Mallol de Cluny(954-994), tenia una grandíssima devocióa la Festa del 15 d’agost: L’Assumpció deMaria. També Sant Odiló de Cluny (994-1048) inclogué l’Assumpció de Mariaentre les 5 Solemnitats més importants del’any litúrgic.

De tot això hem de concloure, quasiamb tota certesa, que també a l’esglésiabenedictina de Molesme, dedicada a San-ta Maria, la Solemnitat de l’Assumpció deMaria, avantatjava les altres FestesMarianes i, en conseqüència, doncs, elsmonjos fundadors del Cister: S. Robert,S. Alberic, S. Esteve Harding i 19 monjos,sortits de Molesme, el 21 de març del1098, s’emportaren aquesta prioritat del’Assumpció vers el «Nou MonestirCistercenc», des d’on tingué undesenvolupament esplendorós.

En efecte, des del principi mateix dela Fundació de Cister, apareix elPatronatge de la Mare de Déu Assumpta.Comprovem-ho tot seguit: «Aquesta foula primera sagrada església de Cister,construïda i consagrada el dia 16 denovembre de l’any 1106, de mans del ve-nerable Gauthier, bisbe de Chalon, enhonor de Déu, sota l'advocació de laTriomfant Emperadriu dels cels VergeMare de Déu, Patrona molt poderosa ifidelíssima dels cistercencs». (J.M.Marilier, Chartes et Documents concernentl’Abbaye de Cîteaux, 1098-1182, XXVII,p.53).

Llegim també en els «Estatuts delCapítol General» de l’Orde Cistercencde l’any 1134, el següent: «Que tots els

10

Monestirs han de dedicar-se en honor deSanta Maria. Certament, per quant elsnostres antecessors i pares de l’església deMolesme, construïda en honor de SantaMaria, d’on tots nosaltres procedim,vingueren a aquest lloc de Cister, aixídoncs, igualment, decretem que totes lesnostres esglésies i les dels nostressuccessors, siguin fundades i consagradesa la memòria de Santa Maria, Reina delcel i de la terra». (J.M.Canivez, StatutaCapitulorum Generalium Ordinis Cisterciensis,Vol. I:XVIII).

És evident la importància que tenenaquests dos textos. I, fent-ne una paràfrasi,podem traduir-los de l’original llatíd’aquesta manera: «Nostres esglésies...fundades i consagrades a honor del’Assumpció de Maria...», ja que si Mariaés «Triomfant Emperadriu dels cels i dela terra» i «Reina del cel i de la terra», ésperquè fou victoriosament Assumida oAssumpta al Cel, d’altra manera no podriaser «Emperadriu» ni «Regnar», ni en elcel ni en la terra. Així que, des dels inicisde la fundació cistercenca, és:«L’Assumpció de la Santíssima Mare deDéu Verge Maria, la Patrona singular detot el nostre Orde Cistercenc i decadascun dels nostres monestirs», com hodeclaren així, textualment el «Menologi iMartirologi Cistercenc» (1689 i 1726), eldia 15 d’agost.

En l’Orde del Cister la Solemnitat del’Assumpció de Maria es celebrava així:

1) Tenia ja en el 1134 una «Vigília»(J.M. Canivez, Obra citada, vol. I:XXV);

2) És citada en primer lloc en lesprincipals Festes Marianes: «Assumpció,Nativitat, Purificació i Anunciació delSenyor...»(Ibídem, vol. I, 1157: XVIII);

3) És comptada entre les 10Solemnitats més importants de l’Anylitúrgic (Nomasticon Cisterciense,Consuetudines, cap. 67, p. 141, 1150-1207);

4) Posseïa en el 1223 el privilegi d’unaProcessó. Notem, que en aquests temps,només hi havia tres processons: la de laPurificació, la del Diumenge de Rams i lade l’Ascensió del Senyor (Canivez, Obracit., vol. II, 1223: V);

5) Gaudia en el 1152 d’una «Octava»(Ibídem, vol. I: VI), mentre que la Nativitatno la tingué fins el 1245);

6) L’Himne «O quam glorifica...»(Propi de la Festa de l’Assumpció) escantava, abans i des de temps antic, aCompletes en totes les Festes de Maria, itambé «dins l’Octava de l’Assumpció aTèrcia» (Nomasticon Cisterciense, Inst. Capit.Generalis, 1221?: VII, p. 294-295).

La majoria dels escriptors cistercencshan escrit profusament sobre l’Assumpció.Heus-ne ací, alguns d’ells, que són,gairebé tots, sants i beats:

Guerric d’Igny (+ 1157), Elred deRievaulx (+ 1167), Isaac de l’Etoile (+1169), Alain de Lille (+ 1202), Adam dePerseigne (+ 1221), Ogier de Locedio (+1214), Roger de Ford (+1214?), Helinandde Froidmont (+ 1229), Cesari deHeisterbach (+ 1240)... Hem de fermenció especial d’Amadeu de Lausana (+1159) que ha tingut l’honor de ser citatpel Papa Pius XII en la Butlla dogmàticade l’Assumpció (1-XI-1950) i, sobretot id’un mode especial, hem senyalar a SantBernat de Claravall «L’Home del segleXII», que escriví 5 Sermons profunds so-bre l’Assumpció, i fou un dels més gransamants i devots de Maria Mare Verge enla Història del Cristianisme (1090-1153).

L’Orde de Cister invoca freqüentmentMaria Assumpta com: «La nostra especialPatrona i Patrocini per sobre de les altres»,com sembla confirmar-ho el Papa GregoriX (Canivez, obra cit., 1281. VI), «la nostraAdvocada Especialíssima» (Ibídem, 1318:III), «Protectora de l’Orde» (PL, 212,495), «la Reina del món, del Cel, delsàngels...», «la nostra Senyora», «l’Estrelladel mar»...

11

És ja Tradició, des del s. XI, quel’expressió de «Santa Maria» es posisempre davant del nom local de cadamonestir, per exemple: «Santa Maria deClaravall, Santa Maria de Fontfreda, SantaMaria de Valldonzella...

Cesari de Heisterbach és el primer queens relata, a Occident, la llegenda que:«Maria protegeix sota el seu Mantell a totsels monjos i monges cistercencs». Des deCister, aquesta llegenda ha passat a altresordes, com són: els Dominicans,Franciscans, Carmelites...

Els Cistercencs d’arreu del món i, desdel segle XI, finalitzem la jornada amb labellíssima melodia gregoriana de la «Sal-ve REGINA...», la REINA del cel i de laterra.

Acabem aquesta breu ressenya de ladevoció del Cister a l’Assumpció,subscrivint la següent frase d’Elred deRievaulx: «Maria és més Mare Nostra quela nostra pròpia mare» (Sermo in Nativ.Mariae, PL, 194, 323). Sens dubte:«Nosaltres pertanyem a la pròpia famíliade la GLORIOSA MARE DE DÉU» (Joande Cirey, Abat de Cister, Biblioteca PatrumCist., 1660).

No pretenc fer-ne, de l’Assumpció«una exclusiva» del Cister, ni tampoc,infravalorar la devoció dels altres Ordes,Congregacions, Institucions... vers laMare de Déu, sinó senzillament accentuarla «singular veneració» del Cister alMisteri de l’Assumpció de Maria, car, tots,intentem avantatjar-nos, en ser, cada diamés, uns autèntics i amants fills de laMARE de tots els Homes.

3.- L’Assumpció i PobletCom va venir o es va introduir la

devoció i la Festa de la Mare de DéuAssumpta a Catalunya? Vegem-ho:

Deixant, ara, altres aspectes de Maria,ens centrarem només en el Misteri de laseva Assumpció. És cert que, des de tempsimmemorial, hi ha a Catalunya una pecu-

liar veneració a Santa Maria. La muntanyade Montserrat, per exemple, sempre haestat tinguda com un lloc dedicat a laMadona Santa Maria, àdhuc abans de ladominació sarraïna, segons la tradició.

Recordem que l’Església del Monestirde Ripoll feta construir pel comte Guifréel Pelós fou consagrada el 20 d’abril del’any 888 pel bisbe Gotmar i dedicada ala «Verge Santa Maria i Mare de Déu». ARipoll «començà l’amorós Regnat deMaria sobre el nostre Poble» com ens hodiu el bisbe Torres i Bages. I, per a restau-rar espiritualment el nostre país,l’esmentat comte designà les Esglésies de«Ponts de Segre, Sorba, Montserrat iCentcelles», les quals, foren dedicades a«Santa Maria», a excepció de la deCentcelles.

Podríem dir, si Ripoll és l’inici iMontserrat la fornal de la devoció deCatalunya a la Madona Santa Maria,Poblet en fou l’expandiment –en especialde l’Assumpció–, pels Països Catalans.

El Monestir de Santa Maria de Poblet,sorgit dels Monestirs de Cister i deClaravall, passant pels Monestirs de Gran-Selva i Fontfreda (Llenguadoc), rebé el1151 tot aquest cabalós patrimoni«Assumpcionista» esmentat, fent-se’l seu,junt amb altres Monestirs Cistercencsdisseminats per la Catalunya Nord iCatalunya Sud: Santes Creus, Santa Mariai Sant Andreu de Jau (Rosselló), Vallbona,Cadins, Escarp, Bonrepòs, Lavaix,Valldonzella, la Bovera, Vallbona(Rosselló), Santa Maria del Montsant,l’Eula (Rosselló, Natzaret, el Pedregal, lesFranqueses, Sant Hilari, Vall de Maria,Valldaura, el Tallat, Vallsanta, Vallverd,el Patrocini, Casbas d’Osca (Aragó). Hemde recordar que en tots aquests Monestirss’ha d’anteposar el «Santa Maria», tal comja ho hem enunciat.

Tots aquests Monestirs Catalans erenferments i gresols de l’Assumpció de Mariadins la solitud, per convertir-se, poc a poc,

12

en focus d’irradiació d’aquest Misteri perles comarques de Catalunya.

Ens cenyirem, només i, sumàriament,a allò que fa referència al Monestir deSanta Maria de Poblet, el qual, sens dubte,fou el principal centre promotor d’aquestaexpansió. Anem a comprovar-ho:

El comte Ramon Berenguer IV féu por-tar monjos del Monestir de Santa Mariade Fontfreda a la Conca de Barberà, propde l’Espluga de Francolí, per fundar un nouMonestir Cistercenc, perquè fos «Fornalde l’Ora et Labora», sota l’advocació deSanta Maria Assumpta, al «lloc-dit-dePoblet»(J: Finestres, Història de Poblet, Vol.I, p. 125-127).

El fill de Ramon Berenguer IV, el reiAlfons el Cast «escollí Poblet per a la sevasepultura... però, en cas de poderconquerir València, volia ser sebollit alMonestir que volia fer edificar al Puig deSanta Maria». (Cartulari de Poblet, Doc. 29,p.11-12). Aquest rei tenia una grandevoció a Santa Maria Assumpta dePoblet, i per això «va voler que fos encès,perpètuament, un ciri, davant la imatgede la Mare de Déu que presidia l’Esglésiapobletana».(Ibídem, Doc. 38, p. 16).«Donà l’infant Ferran com a monjo alMonestir» i «deixà la seva corona als peusde Santa Maria de Poblet». (J. Finestres,H. de Poblet, Vol. II, 129-130). En morir,fou traslladat a Poblet, convertint-seaquest Monestir, des de llavors, en PanteóReial.

De tots és sobradament coneguda lasincera i intensa devoció que tenia elnostre rei en Jaume I el Conqueridor vers«Santa Maria Mare de Déu». Només caldonar una ullada a la seva «Crònica oLlibre dels Feits», i ho constatarem. Sóntants els textos que ens en parlen, aquínomés en citarem alguns:

El rei –Jaume– portava sempre laimatge de «Santa Maria» a les entradesvictorioses. Convertí en esglésies lesmesquites de les ciutats de Mallorca,

València i Múrcia «per a honrar lo nomde la mare de Déu de tots temps... la VergeGLORIOSA Sancta Maria» (Crònica, ed.F. Soldevila, 450, p. 160). «...Déus nosha feita tanta de gràcia que ens ha donatregnar dins en mar, ço que anc reid’Espanya no poc acabar, e que hajam nósaquí edificada església de Nostra DonaSancta Maria, e tantes d’altres que n’hihaurà» (Ibíd., 105, p. 55) –es refereix aMallorca– «...car en totes les viles...donades a guanyar de sarraïns, havíemedificada església de Nostra Dona SanctaMaria» (Ibíd., 450, p. 160) «... si nósmoríem en Algezira... nos soterrassen aSancta Maria d’Algezira, o a Sancta Mariade València... E pregam... que la guerra –ja– passada, que ell –l’infant Pere– nos faésportar, si moríssem, a Sancta Maria dePoblet on nós érem ja lleixats». (Ibíd. 564,p. 189).

D’on li venia al rei Jaume aquestadevoció a Santa Maria? Pensem que ellanà a Poblet moltes vegades des del 1225,i assistint als Oficis litúrgics dels monjosdavant la imatge de la Mare de DéuAssumpta. Aquí, el rei Jaume pouava laseva filial devoció a Santa Maria. Ell, jaen el 1241 va ordenar: «Prescribim que elmeu cos estigui sepultat en el Monestirde Poblet, i en un sepulcre no pintat,soterrat i davant l’Altar –Major– de SantaMaria d’aquest Monestir, en el lloc peron passen els transeünts per anar aaquest Altar» (Ibíd. 564, p. 401).

Tanta fou la seva vinculació a l’Ordedel Cister i a Poblet, que va voler fer-se’nmonjo. Ell mateix ens ho diu: «E vestir-nos l’hàbit de Cistell –21 de juliol del1276?– e ens faem monge d’aquell Orde...com nós haguéssem en cor d’anar a Poblet,e de servir la Mare de Déu en aquell llogarde Poblet» (Ibíd., 565-566, p. 189). O si-gui, volia romandre reclòs en el claustrepobletà fins a la mort. I així fou: «El dia27 de juliol del 1276, davant l’Abat icomunitat de Poblet VA PROFESSARELS TRES VOTS SOLEMNEMENT,

13

Revestit amb la Cogulla Cistercenca,rebent els Sagraments de mans de l’Abatde Poblet Bernat de Cervera i rodejat delsmonjos pobletans va expirar»(H. de Poblet,P Finestres, Vol. III, pag. 63). Provad’aquest amor a Santa Maria de Pobletés que dediqués a l’Assumpció de la Marede Déu gairebé totes les esglésies de lesciutats i viles conquerides dels regnesde Mallorca, València i Múrcia.Recordem, finalment, que el rei Jaumeintervingué directament en les fundacions

dels Monestirs Cistercencs de Piedra,Benifassà i la Reial de Mallorca, filials dePoblet.

El rei Pere III el Cerimoniós o el del«Punyalet», tant admirava al seu rebesaviJaume I, que volia ser igual com ell,imitant-lo constantment. El rei Pere passàllargues temporades a Poblet, sobretot al’estiu, sentint gran devoció de resar l’Oficidiví amb el breviari cistercenc. I, és clar,

també imità al seu rebesavi en la devocióa Santa Maria Assumpta. Ell sufragà lesdespeses en la construcció i reparació deles Esglésies de «Santa Maria» del Mar ode les Arenes «donant 100 florins» (N.De Dalmases-A. José i Pitarch, H. de l’ArtCatalà, Vol. III, p.67) i «consagrada pelbisbe Pere de Planella el 15 d’agost de1384... canònicament dedicada al’Assumpció de Maria al Cels» (J.Bassegoda, Guia de Sta. Maria de la Mar, p.8)i de l’església de «Santa Maria del Pi»,dedicada també a Maria Assumpta.

Els reis de Catalunya sojornaren moltesvegades a Poblet, com igualment elsfamiliars, amics i nobles benefactorsd’aquest Monestir pobletà: els Folch, Car-dona, Cervera, Anglesola, Jorba, Sogorb,Montcada, Pinós, Cervelló, Ribelles,Boixadors, Queralt, Requesens, Copons,Guimerà, Montoliu, Montpahó... I,naturalment, tots ells escamparen per totCatalunya la veneració vers MariaAssumpta, que havien rebut dels monjosde Poblet, en els seus dominis territorialsde la Conca de Barberà, l’Urgell, laSegarra, les Garrigues, el Segrià, el Bages,el Berguedà, la Cerdanya, Castelló de laPlana, València, Mallorca, Múrcia...

4.- L'Assumpció a CatalunyaResultat de totes aquestes influències

de l’Orde del Cister, de Poblet, de SantesCreus, Vallbona i dels altres Monestirscistercencs, dels reis, dels nobles i casesimportants de Catalunya, és que, avui diaencara, la Solemnitat del 15 d’agost,l’Assumpció de Maria o Mare de Déud’agost, és la Diada en què moltíssimspobles i ciutats dels Països Catalans cele-bren el seu Patronatge o Festa major i,molt per damunt dels altres patronatges.Veiem-ho:

Hem trobat, i sense una recerca pre-gona, unes 133 ciutats i pobles quetenen la seva Festa Major per la Mare deDéu d’Agost. A més de les moltesParròquies, Santuaris, Ermites... dedicades

Foto

: BED

MA

R.

Dormició de la Mare de Déu. Fornícula del retaule del'altar major de Poblet.

14

a l’Assumpció de Maria, com per exemple:Santa Maria del Mar, Santa Maria del Pi,Santa Maria del Barri de Gràcia a Barce-lona, Tortosa, Santa Maria de l’Estany,Santa Maria de Badalona, Santa Mariad’Igualada...

Veiem ara la llista dels pobles i ciutatsde Catalunya que tenen la seva Festamajor el dia 15 d’agost Solemnitat del’Assumpció de la Mare de Déu: Àger,Agullana, Aiguafreda, l’Albà, Albesa,Amer, Amposta, Arbeca, Ardévol, lesAvellanes, Badalona, Balsareny, Banyeresdel Penedès, Banyoles, Barbens, Barberàdel Vallès, Batet, Bausén, Bellvei, la Bisbald’Empordà, la Bisbal del Penedès, Bossost,Bot, el Bruc, la Canonja, Capafonts,Capellades, Cardedeu, les Casesd’Alcanar, Castellar de la Ribera,Castellvell, el Vilar, Castellbò, Castellcir,Castelldefels, Castelló de Farfanya,Cellera de Ter, Conesa, Copons, Corberad’Ebre, Cubelles, Darnius, Deltebre,Duesaigües, Encamp, Falset, Figuerolad’Orcau, Figuerosa, Flix, Freixenet deCamprodon, Garcia, Gósol, Gràcia (Bar-celona), la Guàrdia d’Urgell, l’Hospitaletde l’Infant, els Hostalets d’en Bas, Ivarsde Noguera, la Geltrú (Vilanova i laGeltrú), Linyola, Llardecans, Llimiana, laMaçana, Maials, Manlleu, Marçà,Martorell, Maspujols, Moià, Montmeló,Navarcles, Odèn, Olost, les Olugues, elsOmells de Na Gaia, Organyà, La Palmade Cervelló, la Palma d’Ebre, Pla de San-ta Maria, Platja d’Aro, Porqueres, els Pratsde Rei, Querol, Rialb, Ribes de Fresser,Roses, Salitja, Salou, Sant Boi de Lluçanès,Sant Guim de la Plana, Sant Vicenç deMontalt, Santa Maria de Corcó(L’Esquirol), Santa Maria de Merlès, San-ta Maria de Miralles, Santa Pau, Sarrocade Lleida, la Secuita, Segur de Calafell,Senterada, Seva, el Soleràs, Solivella, Su,Talamanca, la Tallada d’Empordà,Tallteüll, Tamariu, Tarrés, Teià, Torrelavit,Toroliu, Torrebesses, Torregrossa,Tortellà, Ulldemolins, Ullastrell,

Vallcebre, Vallformosa, Vallmoll,Vilabertran, Vilalba Saserra, Vilalleons,Vilaller, Vilamacolum, Vilamós, Vilanovade l’Aguda, Vilanova de la Barca, Vilanovade Sau...

Esmentem també els llibres litúrgicsantics, com són els de Ripoll, Vic i Roda,dels segles X al XII, amb textos per a laMissa de l’Assumpció. Més tard, laFestivitat de Maria Assumpta gaudia deVigília i Octava, i se’n feiencommemoracions en alguns llocs, durantun mes. Fins que aviat esdevingué dia deprecepte. I, segons els acords de la «Pau iTreva de Déu» del 1065, la Vigília i laFesta de l’Assumpció foren declarades de«Treva», és a dir, dies en que no es podiafer guerra.

També influïren per a divulgarl’Assumpció sobretot, «popularment», elsevangelis apòcrifs, els canonges vingutsd’Avinyó (Occitània), els Breviaris,Himnaris, Devocionaris, les Homilies desant Vicenç Ferrer, del beat Ramon Llull,Francesc Eiximenis..., especialment des deTortosa fins a València.

No és estrany, doncs, que d’aquestasocietat saturada de consciència«Assumpcionista» en brollessin arreu delsPaïsos Catalans: Les Processons de la«Dormició de Maria» o de la «Mare deDéu Morta» des del 1300; els «Drameslitúrgics» de Tarragona (1388), el «Misteride la Selva del Camp» (la RepresentacióAssumpcionista més antiga d’Europa, s.XIV), el «Misteri d’Elx» (s. XV), dePerpinyà, Girona, Lleida, Tortosa, Mallor-ca, València, Valldemossa, Morella,Felanitx, Xàtiva, Manacor, Sóller... entreles més importants, escenificant el Misteride la Dormició o Assumpció de Maria.

Una menció excepcional he de fer delbellíssim «Trop en llatí» del Processionalde «Santa Maria de l’Estany», del s. XIV,representat i cantat en la Missa del’Assumpció, el 15 d’agost, que constitueix«L’Únic Drama en llatí» conegut a Euro-

15

pa, del Misteri de Maria Assumpta. Totesaquestes «Processons» i «Representacionsdramàtico-litúrgiques» de l’Assumpció deMaria, eren organitzades i realitzades perles Confraries Assumpcionistes.

Hem vist, molt ràpidament, els tretsmés característics dels orígens, evolució iexpandiment del culte a «Santa Mariad’agost» o «Mare de Déu d’agost» pelsPaïsos Catalans. Aquesta Solemnitat del’Assumpció ha esdevingut, no solamentla FESTA de les Festes de Maria, sinótambé una de les més principals de l’Anylitúrgic, o sigui: LA PASQUA DE MA-RIA MARE VERGE.

Realment, en l’Assumpció de Maria,els profunds desitjos de la Donzella mésFormosa es veuen satisfets. Els llaços del’esclavitud desfets, les llàgrimes delplany completament evaporades, les alesde l’ànima alliberades envers l’amplitudsens mesura, l’impuls del cor volantdirectament vers l’Objecte tant anhelat.En fi, celebrem, en aquest Misteri, laUnió de Maria amb Déu, símbol iavançament de la nostra unió també ambDéu, és a dir: Festa d’Amor.

«Qui és aquesta que va pujant des deldesert, recolzada en el seu Estimat?».Veritablement, Aquesta, és Maria, plenade goig, plena de felicitat pujant amuntvers el Cel, deixant rera seu el desertd’aquesta terra, allunyant-se per sempred’aquesta vall de llàgrimes, apartant lamirada de l’obscuritat de tantes tenebres,per a fixar-la únicament en el SÍIMMUTABLE.

Mireu-la –se'ns diu– com va pujantrecolzada en el braç del Seu Fill Jesús-Déu.La separació dels seus cors és aniquilada,la unió perenne entre Ells Dos ésrealitzada, la fusió de dos Cors ques’estimen, és sadollada. Maria s’ha entregattota a Déu, i Déu s’ha bolcat tot en Ella.

Festa d’Amor: El major arravatamentd’un cor anhelant per l’Infinit Amor.

El seu Cor d’Esposa està impregnat enDéu, vivint i palpitant de l’Amor Gloriós.

Alegrem-nos tots amb Jesucrist i ambMaria, unint-nos juntament amb elsàngels i amb tota l’Església i amb tot elmón, ja que l’alegria de la nostra mare éstambé nostra. La seva Sublimació tan ex-celsa ens diu que també un dia, nosaltresseguirem les seves petjades. Unifiquem elsafectes del nostre cor nostàlgic, i com unagavella ben aplegada llancem-nos vers Allíon està Ella. L’ardor del nostre esperitdeixem-lo imantar per aquell Imant irre-sistible d’Amor que va encisar totalmentel Cor de Filla, de Mare i d’Esposa, benconfiats en Aquella que s’elevà molt amuntemportant-nos a tots nosaltres els seusfills.

Algú ha dit: «Maria és la Iconaescatològica de l’Església». Certament,doncs. «Maria ascendit super non sola»,és a dir: «Maria al pujar al Cel, no va pu-jar sola, sinó que ens va pujar a tots ambElla».

Així que, elevem els ulls ben alt, moltamunt, envers Allí on Maria per sempremés ja reposa vivament. Dirigim la mira-da del nostre cor plens d’esperança versAquella Glòria que ens espera. Rebutgem,tant com puguem, les amargors d’aquestmón. I tanquem els ulls a tot allò que éspelegrí i caduc.

Demanem-li a Maria, que «Ella l’únicaDona que travessà la porta de la mort ique tornà a la VIDA», ens emmeni semprea Jesucrist, el seu Fill.

Finalitzem, amb l’antífona cistercenca:«Avui la Verge Maria ha pujat al Cel,alegrem-nos! Perquè Ella Regnaeternament amb CRIST. Al·leluia!!!».

Jordi M. Bou

16

En el Nuevo Testamento es evidenteque el monaquismo constituye elinicio de la vida consagrada en el

seno de la Iglesia. Es preciso tener encuenta, sin embargo, que ya en el Anti-guo Testamento encontramos figuras sin-gulares que por su estilo de vida podría-mos decir que fueron los precursores, ydejaron huella de aquello que con la evo-lución del tiempo iría tomando nuevasformas, inspirándose principalmente enlas enseñanzas evangélicas y los ejemplosde Jesús. En efecto, la Iglesia primitiva,que ya desde el principio conoció la exis-tencia de vírgenes y de ascetas que guar-dando el celibato vivían en su casa, en lasciudades y se reunían con los demásmiembros del Pueblo de Dios para cele-brar la Eucaristía, tuvo especial auge enel desierto en buena parte a causa de laspersecuciones que pronto se desencade-naron por parte de las autoridades roma-nas y del mismo pueblo judío, enemigode las novedades que los apóstoles y pri-meros discípulos de Jesús difundían.

El monaquismo femenino.La historia del monaquismo, en gene-

ral, ha dedicado más atención almonaquismo masculino que al femenino,sin duda debido, en primer lugar, al nú-mero de monjes que destacaron con susescritos, por medio de los cuales se hanpodido conocer más detalles respecto asu vida y a sus enseñanzas, que los hanhecho famosos, no así por lo que respec-ta a las monjas, la vida de la cuales puedehaber sido más escondida, no por menosmeritoria, a causa de la fragilidad femeni-na y a las costumbres de la época, y so-bretodo, por otro lado, teniendo en cuen-ta que casi todos los monasterios estabanubicados en tierras de Egipto y de AsiaMenor.

En Occidente la vida monástica feme-nina no arraigó tan fácilmente como enOriente. No fue hasta pasados los prime-ros siglos de cristianismo que empezamosa encontrar en Roma los primeros iniciosde vida consagrada femenina, gracias pri-mero a la predicación de San Atanasiodurante su exilio romano, y posteriormen-te a los difusores del monacato y de lavirginidad cristiana, San Ambrosio, SanJerónimo, en Roma primero y posterior-mente en Palestina, a los escritos de SanEusebio en Bolonia, y de San Agustín, que

FEDERACIÓNDE LAS MONJAS

17

de Roma lo llevó al África romana, fun-dando el primer monasterio femenino enTagaste. Pero fue en la Galia y en Hispaniadonde el monaquismo femenino arraigócon más fuerza, con la primera fundaciónde Juan Casiano en Marsella, el Monas-terio de San Salvador.

Las monjas cisterciensesDejando de lado las fundaciones fran-

cesas, nos detendremos en las de la Pe-nínsula Ibérica, que inicialmente se basa-ron en la Regla de San Benito, y dandoun salto considerable en el tiempo, die-ron paso a las cistercienses. Digamos deprimero que el primer monasterio demonjas propiamente cistercienses fue elde Tart,1 en Borgoña, fundado hacia 1125por un grupo de monjas procedentes deJully, un priorato independiente de inspi-ración benedictina, en cuya fundaciónhabían intervenido San Roberto deMolesmes, el mismo que en 1098 habíafundado Cister y que, reclamado por susmonjes, por disposición papal había vuel-to a Molesmes.

A su muerte, su sucesor en Molesmes,Guy, aconsejado por varios abadescistercienses, instituyó para ellas un re-glamento de inspiración cisterciense co-rrespondiente a las observancias, de for-ma que su tipo de vida respondía más alespíritu cisterciense que no al benedicti-no, según el cual habían sido fundadas ori-ginariamente. De ahí que San EstebanHarding, tercer abad de Cister, aceptaraen 1125 el Monasterio de Tart, situadono muy lejos de Cister, como fundaciónpropia, a pesar de que el Capítulo Gene-ral de la Orden no quisiera tomar la res-ponsabilidad hasta más tarde, concreta-mente en 1147, quedando de momentobajo el cuidado de los abades de Cister.

Tenemos, pues, a partir de 1147 el Mo-nasterio de Tart, primero no sólo comofilial de Cister sino como primer miem-bro femenino de la familia cisterciense.

A partir de entonces los monasterios

cistercienses femeninos proliferan ex-traordinariamente de manera que en elsiglo XIII, digámoslo a título de curiosi-dad, se encuentran más de 320 en lospaíses germánicos, 200 en Francia, 78 enEspaña, cerca de un centenar en GranBretaña, 70 en Italia, 57 en Bélgica, 19 enHolanda y 10 en Portugal, y aún se en-cuentran otros que se denominancistercienses por el hecho de inspirarseen su espiritualidad, en todas partes, des-de Suecia hasta Chipre, Constantinoplay Tierra Santa, como hace constarAlexandre Masoliver.2

En la Península IbéricaAhora queremos mencionar tan solo,

que el primer monasterio femenino de laPenínsula Ibérica fue el de Tulebras en1147,3 con monjas llegadas de Francia,porque parece prácticamente imposible,en un resumen histórico como el presen-te, exponer la serie de acontecimientosque acompañan la existencia de los 78 mo-nasterios que se cuentan en los reinoscomprendidos en lo que hoy denomina-mos España: fundaciones, incorporacio-nes, filiaciones, reformas de observancias(como las «Recolectas»), cambios de ubi-cación, supresiones, fusiones, o problemasinternos de las mismas comunidades(como fenómeno extraordinario encon-tramos la famosa historia de las HuelgasReales de Burgos,4 filial de Tulebras), yademás los hechos históricos, políticos yguerras que tuvieron que afrontar y queinevitablemente influyeron en cada unade las fundaciones hasta llegar a nuestrosdías. 5 Es a partir de 1835, pero, que conla ley de la desamortización deMendizábal empieza la última etapa dela existencia de nuestros monasterios fe-meninos de España, en su variedad y di-versidad.

Desde los orígenes, los monasterios fe-meninos que fueron fundándose a partirde Tart, fueron puestos bajos la tutela es-piritual y la jurisdicción de algún monas-terio masculino por medio de un llamado

18

Padre Inmediato, que solía ser el mismoP. Abad o un delegado suyo.

Con la supresión y confiscación de bie-nes de los monasterios masculinos en todaEspaña en 1835, a los monasterios feme-ninos, aún desposeídos de los bienes pa-trimoniales, se les permitió la existencia,y tuvieron que afrontar la nueva situaciónsin la tutela de los monjes. Privadas delos P. Abades Inmediatos tradicionales,Pío IX en 1875 dispuso que cada monas-terio femenino pasara a depender del obis-po de la diócesis donde estaba ubicado.Esta disposición romana, sólo tenía vali-dez temporal: unas funciones delegadasque debían renovarse cada tres años, has-ta que fuera posible restablecer la ramamasculina de la Orden. En España estanorma estuvo vigente, de hecho, no sólohasta la restauración de la Orden enPoblet en 1940, sino que perduró hastalos tiempos posteriores al Concilio Vati-cano. Primero una vez restablecida laCongregación de la Corona de Aragónen 1987, con la fundación por parte dePoblet del Monasterio de Solius en 1967y una vez reconocido como Priorato suiiuris el 16 de julio de 1987. Más tarde en1994 con el restablecimiento de la Con-gregación de Castilla, que la Santa Sedereconoció que nunca había sido suprimi-da al haber perdurado en los monasteriosde monjas que formaban parte de dichaCongregación en 1835.

Por tanto, durante 150 años, losmonasterios femeninos estuvieron sujetosa la jurisdicción de los obispos del lugardonde estaban situados. Esto conllevó quelos monasterios de monjas cisterciensesquedaran distanciados unos de otros y dela misma Orden, sin que, salvo algunasexcepciones, mantuvieran relación entreellos, y más bien cada monasterio seorganizaba a su manera bajo el cuidadode los Visitadores religiosos que cadaOrdinario del lugar designaba, que nosiempre podían conocer la espiritualidadbenedictina-cisterciense que les erapropia.

La Constitución Apostólica SponsaChristi

Ante esta situación y con el fin depreservar y restablecer tanto en ello fueraposible el espíritu y la observancia propiade cada Orden contemplativa, el Papa PíoXII, el 21 de noviembre de 1950 promulgóla Constitución Apostólica Sponsa Christi,con el fin primordial de que lascomunidades pudieran ayudarsemutuamente, en lo personal cuando fuerapreciso, en la formación de las noviciasinstituyendo noviciados comunes si fuesenecesario, o bien en el trabajo, laeconomía, etc., de los monasterios quehabían perdurado.

Para llevar a cabo este proyecto, seencargaba a aquellas Ordenes masculinasque tuviesen ramas femeninas, que seinteresasen en ayudar a llevar a cabo estosfines, con la formación de las Federacioneso con la redacción de unos Estatutos queregulasen su buen funcionamiento,designando un Asistente religioso quevelara tanto por la formación espiritual desus miembros como por dar consejo yorientara a las comunidades en cuestioneseconómicas, laborales y en una formaciónconveniente intelectual y humanamente.

Así el entonces Abad General DomSighard Kleiner, a instancia de la S.Congregación de Religiosos, designócomo Delegado de P. Guillem Aparicio,monje de Poblet, para que visitara losmonasterios cistercienses femeninos deEspaña y los informara debidamente sobrela voluntad de la Santa Sede para que seunieran a fin de formar una Federación,ya que todos los monasterios españolespertenecían a la Orden. La labor no erafácil porque mientras tanto, durante losaños posteriores a la exclaustración de1835, algunos monasterios de monjas sehabían unido, unos jurídicamente y otrosespiritualmente, a la Orden Cisterciensede la Estricta Observancia, los conocidoscomo Trapenses, que en 1892 habíanobtenido la separación jurídica de la

19

Orden y después habíanllevado a cabo algunafundación en España, cosaque no hicieron los antiguoscistercienses hasta el 1940,con la restauración dePoblet. Ante esta situación,y para evitar conflictosjurídicos entre las dosOrdenes, se optó por dejarque cada monasteriodecidiera libremente entrara formar parte de laFederación que quisieran: laconfiada a Poblet, o laconfiada a los monjes de laEstrecha Observancia.

Inicios de la FederaciónEn resumen, de entrada

veinte monasterios optaronpor integrarse en laFederación encomendada aPoblet, a la cual tras cierto tiempo se unióel de Sto. Domingo e la Calzada yfinalmente en el año 1969, el de SanVicente de Segovia, a la vez que pasaba aincorporarse a la jurisdicción de la Orden.En consecuencia, en el mes de julio de1954, después de la bendición del nuevoprimer abad de Poblet, Dom Edmon M.Garreta, éste acompañó a Rdm. P. AbadGeneral de la Orden, Dom SighardKleiner, a realizar una visita personal atodos los monasterios que se habíanmanifestado dispuestos a formar parte dela Federación. Para la mayoría de lascomunidades esta visita significó unacontecimiento extraordinario que sirviópara concienciar a las monjas de supertenencia a la Orden, la cual en Españase había ido desdibujando, por lo que yahemos dicho, desde 1835. De comúnacuerdo se creyó que como primer pasoera preciso que los monasterios seconociesen. Se decidió que las abadesasy una monja delegada de cada monasteriotuviesen una reunión con el P. AbadGeneral, el P. Abad de Poblet y el P.Guillem Aparicio, que había actuado

como Delegado de la Santa Sede y de laOrden, para preparar la formación de laFederación de Monasterios, de acuerdocon las normas de la constituciónapostólica Sponsa Christi.

Este encuentro tuvo lugar el mes defebrero de 1955, en el Monasterio deValldonzella, de Barcelona. En esta largaasamblea se llegó a la conclusión de queera necesario redactar unos Estatutossegún los cuales la Federación debíaregirse. Así se realizó contando con laopinión de las comunidades, de maneraque en el mes de mayo de 1956 el PapaPío XII erigió canónicamente laFederación y aprobó ad experimentum losEstatutos. De acuerdo con éstos, seprocedió a la elección de una AbadesaPresidenta, y fue elegida por unanimidadDomma M. Esperança Suñol Figueres(1956-1973), Abadesa de Valldonzella, yun consejo Permanente elegido entre lasAbadesas por las capitulares. La SantaSede designó al P. Abad de Poblet, apetición de las monjas, como Asistentefederal. En el mes de marzo de 1957 tuvolugar la primera reunión del Consejo, en

20

el monasterio del Santísimo Sacramento,de Madrid, en el cual la Presidenta rindiócuentas de la visita que mientras tanto ellatambién había mantenido por todas lascomunidades federadas, y se tomaron losprimeros acuerdos. Como primer objetivose decidió, de cara al futuro, promover laformación de las monjas y la organizaciónde trabajos que constituyeran la fuente deingresos de cada monasterio, según laspropias posibilidades. Otro de losacuerdos tomados fue la publicación deuna Revista o Cuadernos de la vidamonástica con el nombre de ScholaCaritatis, el primer número de la cual yaapareció en 1957 y continúa hasta el díade hoy.

Influencia de los Cursillos deFormación

Ese mismo año empezó el primercursillo de formación, de un mes deduración (sobre la Regla de San Benito,Historia del monaquismo y, en concretode la Orden), que tuvo lugar enValldonzella y que desde entonces hastahoy no ha dejado de celebrarseanualmente. Los primeros años fueronmás intensos y de larga duración,estableciéndose como Casa de Formaciónel Monasterio de la Presidenta, primeroen Valldonzella, Barcelona y luego, alcesar por enfermedad la M. Suñol, en elmonasterio de Santa Lucía, Zaragoza,donde era abadesa la nueva presidentaelegida, la M. Pilar Millaruelo (1973-1985), llegándose a celebrar cursillosintensivos de dos meses, dirigidos porprofesores especializados del Seminariode Zaragoza y por monjes de Poblet,sobre Teología, Sagrada Escritura,Espiritualidad monástica, Liturgia,Historia de la Orden, Canto y otrasmaterias de formación humana en ge-neral. Poco a poco la duración de loscursillos se ha ido reduciendo a ocho odiez días cada año, con una media deasistencia de 30 monjas. Actualmente,desde hace 18 años, al ser elegida en 1985

nueva Presidenta la M. Mª PresentaciónMuro, Abadesa del Monasterio de laAnunciación de Ntra. Señora, de SantoDomingo de la Calzada (Rioja), losCursillos se celebran en dichoMonasterio, con materias másespecializadas, por ejemplo de DerechoCanónico, Derecho de la Orden, Liturgia,Salmos, Canto, Sociología aplicada a lavida de comunidad, etc. De especialinterés fueron los Cursillos celebradosdespués del Concilio Vaticano II, con lasreformas que se introdujeron respecto ala vida religiosa, litúrgica, Oficio divino(adoptando la Liturgia de la Horas,distribuida en dos semanas, en lenguavernácula), usos y costumbres, normas declausura, etc., reformas que se fueronadmitiendo sin problemas, dado el casoque las comunidades ya habían idoevolucionando a partir de la formación dela Federación.

Un trabajo especial que fue objeto deestudio en los Capítulos Federales quetuvieron lugar al terminar el Concilio,fueron la revisión y la reforma de losEstatutos de la Federación, y lasConstituciones o Declaraciones comunesde la Regla de San Benito, que habíanadoptado, documentos que fueronaprobados definitivamente por laCongregación romana para la VidaReligiosa, en fecha, respectivamente, de20 de diciembre de 1985 los Estatutos, yde 15 de septiembre de 1988 lasDeclaraciones comunes para todos losMonasterios federados.

Restablecimiento de las Congre-gaciones

Al restablecerse la existencia de las dosantiguas Congregaciones, la de la Coronade Aragón en 1987 y la de Castilla en1994, los monasterios femeninos que lodecidieron, quedaron incorporados a laOrden, dejando de estar bajo lajurisdicción de los obispos respectivos,distribuidos de la siguiente forma:

21

MONASTERIOS FEDERADOSA) Incorporados a la Congregación Cister-

ciense de la Corona de Aragón. Presidente: P. Abad de Poblet

1. Vallbona (Lleida)2. Cadins (Girona)3. Casbas (Huesca)4. Valldonzella (Barcelona) Collsabadell –casa dependiente de Vall-

bona– (Barcelona)B) Incorporados a la Congregación de Castilla, de la Orden Cisterciense.

Pro-Presidente: P. Abad General1. Toledo2. Segovia3. Barria –actualmente en Oyón– (Alava)4. San Andrés de Arroyo (Palencia)5. Santo Domingo de la Calzada (Rioja)6. Valladolid7. Piedad Bernarda (Madrid)8. Lazkao (Guipúzcoa)9. Asunción de Ntra. Sra. –unión de la Encarnación y San Bernardo– (Málaga)10. Santa Ana (Málaga)11. Brihuega (Guadalajara)12. Boadilla del Monte (Madrid)13. Casarrubios del Monte (Toledo)14. Aranda de Duero –fusionado hace poco a Sto. Domingo de la Calzada– (Burgos)15. Lugones –casa dependiendo de Sto.Domingo de la Calzada– (Asturias)16. Ampudia –casa dependiendo de Valladolid– (Palencia)

C) Bajo la jurisdicción del Obispo de la Diócesis

1. Zaragoza2. Buenafuente (Guadalajara)

El total de monjas de estos veintidósmonasterios federados, incluidas las casasdependientes, en fecha 1 de diciembre de2002 es de 277 profesas solemnes, 13profesas de votos temporales, 2 noviciasy 3 postulantes.

Aunque el conjunto de monasterios dela Federación de monjas cistercienses deEspaña, como puede verse, por lo que serefiere a su vinculación a la Orden, tienen

situación jurídica diferente, todas lascomunidades se sientes unidas por lazosjurídicos de Federación. La existenciasimultánea de Congregaciones yFederación no se contradicen, sino todolo contrario, se complementan, ya que launión entre todos los monasteriosfomenta la mutua ayuda fraterna, de per-sonal y económicamente, si es preciso. Lascomunidades unánimemente deseanmantenerse así, respetando el estado queles es propio. Con más motivo la SantaSede reconociendo la existencia de las dosCongregaciones, con su incorporación ala Orden, hizo constar explícitamente quela Federación continuara vigente yconservando el propio Estatuto,reconocida como una entidad jurídica dederecho pontificio, que reuniera todos losmonasterios, tanto los que pertenecen auna u otra Congregación como los quelibremente decidieron continuar bajo lajurisdicción del propio Ordinario dellugar.

Las comunidades, por tanto, vivencada una con las Constituciones propiasy a la vez están todas unidas entre ellaspor el Estatuto de la Federación, salvandosiempre el carácter que a todas les espropio, monástico: la plegaria, la lectiodivina y la formación espiritual, así comotambién el trabajo, que según la Regla deSan Benito es uno de los elementosfundamentales (“Ora et labora”), que cadacomunidad tiene organizado (R.B., c48,8). Los trabajos que constituyen lafuente de ingresos de cada comunidad sondiversos según las posibilidades de per-sonal y emplazamiento: casas de oracióny retiro, hospedería, restauración de librosy documentos antiguos, encuadernación,colegio, pastelería, confección industrial,decoración de porcelana, trabajosdiversos por ordenador, serviciosmanuales para industrias o institucionesbancarias, cultivos agrícolas, labores debordado, etc.

22

Otro de los puntos de la Federación,desde los primeros años de existencia, fueel de ir restaurando los viejos edificios,fruto en buena parte de la organizacióndel mismo trabajo de las monjas, graciasa las subvenciones oficiales, y tambiéngracias a préstamos facilitados por la CasaGeneral por mediación del P. SighardKleiner, con retorno a largo plazo y conun interés simbólico del 1%, cosa quepermitía ir haciendo préstamossucesivamente a los monasterios que lonecesitaban con más urgencia.

De esta forma se han erigido de nuevaplanta o con notables restauraciones:

1. San Andrés de Arroyo2. Toledo3. Santa Ana (Málaga)4. Valldonzella5. Buenafuente6. Piedad Bernarda (Madrid)7. Casbas8. Lazkao9. Ampudia –casa dependiente.10. Collsabadell –casa dependiente.11. Brihuega –cambiando de emplazamiento.12. Zaragoza –cambiando de emplazamiento.13. Barria (Oyón) –cambiando de enplaza-

miento.14. Lugones –cambiando de emplazamiento.15. Sacramento -cambiando de emplazamiento.

a Boadilla del Monte16. Asunción de Ntra. Sra. (Málaga) –cambiando de emplazamiento.17. Cadins –cambiando de emplazamiento.18. Casarrubios del Monte19. Valladolid20. Santo Domingo de la Calzada

21. Talavera de la Reina22. Segovia

ConclusiónHe aquí muy resumida la historia de la

Federación de Monasterios de monjas dela Orden en España, con las diversasvicisitudes por las cuales han pasado desdela constitución Apostólica Sponsa Christi en1950, hasta el momento presente.Podemos decir que en buena parte ha sidogracias a la Federación que, con los años,ha sido posible que la mayoría de nuestrasmonjas de España volvieran a estar bajola jurisdicción de la Orden por medio delas dos Congregaciones, la de la Coronade Aragón en 1987 y la de Castilla en1994, que a partir de 1835 habíancontinuado subsistiendo jurídicamente, sibien bajo la autoridad delegada de losobispos respectivos, hasta surestablecimiento en nuestros días.

Tan solo un futuro incierto oscurecela continuidad de buena parte de estaveintena de monasterios que hanprevalecido durante siglos, esquivandotodo tipo de dificultades, y es la falta devocaciones que desde hace años estánsufriendo todas las familias religiosas, sinque la nuestra sea una excepción,sobretodo en la Europa de nuestros días.Por ello los que profesan y aman la Ordendel Cister debemos pedir con la oracióninsistente que el Señor no deje dedespertar sentimientos generosos en elcorazón de muchos jóvenes.

Edmon M. Garreta Abad Emérito

BIBLIOGRAFÍA

1. Cf. A. Masoliver, O. Cist., Historia del monacato cristiano, vol III, p. 166, "El monacato cristiano femenino. Las cistercienses".2. O.c., p. 1703. O.c., p. 1704. O.c., p. 170

5. Para más detalles cf. Pilar Millaruelo y Jordi Gibert, O. Cist., a Schola Caritatis, núm. 92 (1981), p. 66 y siguientes.

23

LA VIDA MONÀSTICA A SOLIUS

LA VIDA MONÀSTICA A SOLIUS

Em poso a escriure sobre la vidamonàstica a Solius l’endemà de lafesta dels nostres sants pares Robert,

Alberic i Esteve, abats fundadors del Cistell, ésa dir, a la llum que segueix el 26 de generd’aquest any 2003. Concretament m’han decidita fer-ho les lectures litúrgiques de la solemnitatd’ahir. Ho dic perquè qualsevol escrit, al revésde la majoria de productes, té com a data decaducitat el mateix dia en què s’acaba d’elaborar:és expressió condicionada, definitòria, d’allòque un moment determinat es podia o tocavadir. Això encara és més vàlid aplicat a unmonestir que tot just ha complert trenta-sisanys, amb una història a penes iniciada.

D’un lloc i d’un temps Solius és un paratge preciós, unapetita vall envoltada de muntanyes iamb el mar a l’horitzó; el veïnat demasies disseminades d’una de les quatreparròquies, la de Santa Agnès, que hiha dins el municipi de Santa Cristinad’Aro (Baix Empordà). Ja hi trobem unaesglésia romànica al s. IX-X, peròl’actual, amb retaules neoclàssics nodestruïts durant la guerra civil de 1936,és del s. XVIII, amb un esvelt campanardel s. XIX. Pertany a la diòcesi deGirona.

Sobre aquest llogaret, plasmant-nefigures i paisatges familiars, hi ha elllibre Proses del viure a Solius, obrapòstuma de l’escriptor i pintor olotíXavier Monsalvatje (1881-1921). El varedactar, amb tremp inspirat, aquímateix, redós auster i assossegat on per

motius de salut, al final de la seva vida, va passaruna llarga temporada.

Comença la història del monestir el 21 de

24

La Mare de Déu. Monestir de Solius.

gener de 1967, poc després del ConciliVaticà II, amb l’arribada de quatre monjosde Poblet, degudament autoritzats per afer la fundació: el P. Abat Edmon MariaGarreta, el P. Jordi Gibert, el P. Enric Be-nito i el G. Albert Fontanet. El grup, ambles seves naturals oscil·lacions, es conso-lida i va creixent fins a rondar la dotzena,i ara som deu.

Com a monestir cistercenc de SantaMaria, la filiació de Solius passa perPoblet, i remunta aFontfreda, Grandsel-va, Claravall i Cî-teaux. És erigit canò-nicament el 15 d’agostde 1967. Al març de1969 es beneeix elnou edifici monàsticmodern (fins llavorsels mon-jos vivien al’antiga rectoria), i el18 de novembre delmateix any elMonestir obté unEstatut particular.Mentrestant ja funcio-na el taller d’enqua-dernació que li donarànom, i el 1970 elgermà Gilbert Galce-ran construeix elNaixement, el primerdels trenta-nou diora-mes de què consta l’actual famosaexposició de Pessebres. El Monestiresdevé sui iuris o independent el 16 dejuliol de 1987, formant part de laCongregació Cistercenca de la Coronad’Aragó. El 18 d’octubre de 1999 hi hacanvi de superior, amb l’elecció del P. PriorEnric Benito.

Com a fets més externs peròrelacionats amb la vida de la comunitat,podríem citar, destacadament, elssegüents.

La nit del 14 al 15 de maig de 1978 elMonestir va acollir la despulla mortal del

cardenal Francesc Vidal i Barraquer(+1943) que els monjos van vetllar, enocasió del seu retorn a Tarragona per aser-hi enterrat, després d’un llarg exili.

El 1982 comença el Grup de Gregoriàde Solius, grup obert i integrat per gentdiferent, que, entre altres coses, ha ofertdurant dinou anys, fins ara, un concert aprimers de gener, dins la nostra església.

També cada any, a la tardor, elMonestir acull la po-pular Caminada de laPau (el 2002 ladivuitena), orga-nitzada pel grupJustícia i Pau de SantFeliu de Guíxols.Vénen a peu, treba-llant un tema percolles, molts veïns iparroquians de Vilar-tagues i gent d’altresllocs.

L’any 1999 es vaconstituir legalmentl’associació Amics dela Vall de Solius, enla qual el Monestirtambé està implicat.Es defineixen com“una agrupació depersones que s’inte-ressen per salvaguar-

dar la vàlua d’aquesta vall com a llocpaisatgístic i històric, que és patrimoni detots, enfront de la força incontrolada del’especulació i destrucció del seu entornnatural”.

Ora et laboraPregar i treballar. Vida monàstica be-

nedictina. Elements bàsics i comuns a totcenobi, d’una manera o altra. No m’estencen raonaments teòrics. Passo a exposaruna impressió personal pel que fa a Solius,algunes pinzellades.

Perquè la feina, per començar, és la de

Foto

: Arx

iu S

oliu

s.

25

la casa. Que no és poca. Portar elmonestir. Que la comunitat vagi rutllant,com si no haguessin passat els anys d’ençàque érem joves. Parar taula, desparar taula,tres cops al dia. Bona cuina. I un llargetcètera, mirant d’arribar fins on es pugui(neteja, manteniment…). Sense parlar deles seccions fixes, com el treball del tallerd’enquadernació, l’hort o la biblioteca, nid’altres treballs o comeses d’algun delsmonjos en concret (jo mateix, perexemple, des de 1978 he estat membrede la Comissió Interdiocesana per a laVersió dels Textos Litúrgics al Català). Iencara podríem afegir-hi el complementde certes aficions culturals, com lacol·lecció de Goigs i la col·lecció mariana(sobretot de postals d’imatges de la Marede Déu, de tot arreu i de totes lesèpoques).

Una de les tasques principals delsmonestirs, avui dia, és l’acolliment, fet pertota la comunitat. L’hostatgeria de Soliusés senzilla i de capacitat limitada (per ve-nir-hi, cal demanar-ho prèviament). I noem refereixo tant a l’hospitalitat enl’aspecte material, com a l’acolliment es-piritual, humà. La mateixa existència dela comunitat crec que ja representa un

punt d’acollida, un referent (finsi tot ecològic), una llar virtual.A Solius, pel que fa a això,destacaria tres fronts: l’aco-lliment continu dels visitants delPessebre (una obra d’art),l’acolliment primordial del ser-vei religiós o litúrgic, i l’acolli-ment familiar i personalitzatdels hostes (d’aquest darrer, entant que individual o íntim,només Déu i l’interessat en sa-ben l’abast i la transcendència). Pel que fa a la pregària, ésl’ànima del monjo i de lacomunitat. I l’ofici professionaldel monestir, allò que aquestassegura en l’Església i en elmón, es pot dir que de nit i dedia. Passa davant de tot. És l’eix

que configura l’horari comú. Tanta és lapreferència que té, que ens permetem elluxe de trobar-nos per a pregar (per a laLitúrgia de les Hores, a més de l’Eucaristia,que en constitueix el centre) vuit vegadesal dia: Vigílies (o vetlla nocturna), Laudes,Tèrcia, Sexta, Nona, Vespres i Comple-tes, que formen una corona al voltant dela Missa (la qual els diumenges i festius ésa les 10 del matí i els dies feiners a les 6de la tarda).

Hem tingut la sort de poder musicar icantar tota la litúrgia, amb antífonespròpies, gràcies a la infatigable i oportu-na labor del G. Odiló Maria Planàs, deMontserrat. I la de tenir uns zelososgermans sagristans, d’acurat gust artístic.¿Com podríem deixar de donar gràcies aDéu?

PerspectivesLa fe. La fe en un Déu que, tot sigui

dit, normalment deixa que les cosesestiguin a càrrec dels homes. Aquella fede què parla el capítol 11 de la carta alsHebreus, en una de les lectures de la missadels Pares de Cister.

“Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu

Foto

: Arx

iu S

oliu

s.Missa conventual.

26

el cridà, obeí… Va sortir del seu paíssense saber on aniria”. Talment lavocació monàstica. Capbussar-se enun àmbit, en una clausura,profundíssima, desconeguda. “Gràciesa la fe, residí en el país que Déu li haviapromès com si fos un foraster, vivintsota tendes…”. El monjo, com mésestabilitat gasta, com més atrapat alseu propi monestir, més nòmada. Nos’hi pot acabar d’instal·lar mai, hanascut per al Cel. Sempre itinerantvers la promesa. “És que esperavaaquella ciutat ben fonamentada, queté Déu mateix com a arquitecte i cons-tructor”. Viu en l’esperança de lacomunitat que Déu certament vaconstruint, a l’interior de qualsevolmonestir imperfecte (no hi ha pas capcol·lectivitat humana que sigui perfec-ta, tampoc les eclesials). “Gràcies a la fe…obtingué la capacitat de fundar unllinatge, tot i la seva edat avançada; i ésque va creure en la fidelitat de Déu que liho havia promès”. El Senyor ha promèsles benaurances als benaventurats, elRegne de Déu als pobres. Aquest llinatgeno s’estronca.

¿Què passarà si en un monestir arri-ben a quedar pocs monjos i vells?Precisament això, per a Déu no és capproblema… “Per això d’un sol home, jacaduc, en nasqué una descendència tannombrosa com les estrelles del cel i comels grans de sorra de les platges de la mar”.Gaude felix mater Cistercium, / firmamenti sphaerastelligera… (“Alegra’t, Cister, mare fecun-da, / volta del firmament plenad’estrelles…”, poema del s. XIII).

I qui diu fe i esperança, afirma lacaritat. El monestir és abans de tot “escolade caritat”, ja que és creació, fruit i miraclede l’amor de Déu. Escola comportaaprenentatge, instrucció, exercici (nosempre fàcil). Solius és un monestir petit,i això fa que les relacions interpersonalssiguin més accentuades, potser, que en unde més gran i que s’hagin de practicar més

sovint les virtuts de la paciència, lahumilitat i el perdó, el servei i l’acollimentfratern. Estimar és morir. És així que Je-sús ens dóna la vida. És així que vivim laResurrecció. I a desgrat de totes lesmisèries, quan s’estima, “que n'és, de bo iagradable, viure tots junts els germans!”(Salm 132). Si hem de creure el testimonide molts que s’hi acosten, el monestirdesprèn l’aroma de la pau, comunicaalegria, irradia la llum de Déu.

Com Abraham vivim en la fe, igual queaquells qui “moriren sense haver posseïtallò que Déu els prometia, sinócontemplant-ho de lluny i saludant-ho…”. És ben clar que els monjos somdels qui busquen una pàtria millor, la ce-lestial. “Alegra’t, Cister feliç! Els qui et vanplantar i enrobustir ja frueixen del Cel,al·leluia” (antífona litúrgica).

Per acabar, ho repeteixo. Solius és sensdubte un monestir petit.

Però, qualsevol monestir que segueixiles petjades dels sants, ¿què pot tenir demés gran?

Jaume Gabarró Monjo de Solius

Foto

: Arx

iu S

oliu

s.

Taller d'enquadernació.

27

PER CONÈIXERMILLOR L'ORDE

CISTERCENC

Aquestes paraules són el títol d’un llibre publicata la Casa General de l’Orde com un dels fruitsmés expressius del que han estat els cursos per

a formadors tinguts a Roma els darrers dos anys. Elllibre recull gran part dels documents que han forjat laidentitat del monjo cistercenc des de la fundació deCîteaux. Per iniciativa del P. Abat General s’hanrealitzat aquests cursos les finalitats més important delsquals són aprofundir en el coneixement de la pròpiaidentitat i treballar per la seva difusió a tot l’Orde.

Aquest pot ser un bon punt de partença per adqui-rir un bon coneixement de l’Orde, reflexionar sobreallò que som. El nostre és un Orde on la pluralitat dinsuna certa unitat és un dels trets més distintius. Elsmonestirs cistercencs formen certament una unitat,perquè viuen segons una mateixa regla fonamental queels empeny a seguir l’Evangeli segons la professió quehan fet. La professió de la Regla de sant Benet és elpunt central que uneix tota la gran diversitat demonestirs, masculins i femenins, que componen l’Orde.Això vol dir que podem trobar els trets essencials de lavida benedictina i cistercenca en tots els monestirs. Enconcret, la celebració sempre digna de l’Ofici diví, lavida en comú (element que avui torna a ser molt valoratespecialment en aquells monestirs que exerceixenactivitats que mantenen els monjos allunyats de lapròpia casa), la Lectio Divina, el temps dedicat al treball,l’hospitalitat i, sobretot, la mateixa voluntat de cercarDéu.

Assegurats aquests trets característics, la vidaquotidiana canvia de lloc a lloc, de Congregació enCongregació. Especialment diferent és el treball quees duu a terme a cada monestir: trobem a l’Orde desdels qui treballen al camp, fins als qui regeixen unacasa de cures amb aigües tèrmiques, passant pels quitenen escoles o parròquies o pels qui es dediquen altreball domèstic o bé aquells qui, per les necessitatspròpies del seu monestir, atenen els monjos i mongesancians a jornada completa. El ventall és certament moltampli i, si bé es cert que gran part d’aquesta varietat esdeu a influxos aliens a la vida monàstica de tipus políticFo

to: A

. Mill

a.

28

o històric, no és menys cert que la mateixavida cistercenca, tal i com fou ideada pelsnostres fundadors, i la Regla de sant Benetpermeten aquesta varietat de missions.

La nostra vida cistercenca està cimen-tada des de l’inici en la caritat recíproca iaquesta ha estat la norma fonamental delretorn a la Regla impulsat pels Pares deCister. Aquest retorn a la Regla va ser unintent de refer l’equilibri entre tots elselements que componen la vida delmonjo, equilibri que s’havia decantat versun excés de vida litúrgica. De fet, aquestselements essencials que volgueren equili-brar de nou segons la Regla són els que

hem indicat més amunt i que trobempresents en els nostres monestirs actuals.La unitat dels antics monestirs no veniadoncs d’una observança literal de la Re-gla que promogués una uniformitatigualitària entre totes les cases. La unitatde l’Orde naixent era deguda a la mateixavoluntat de servir el Senyor segons unamateixa caritat i una mateixa fidelitat enallò central de la Regla, però mai va ser-ho ni en la seva literalitat ni encara menysen els seus mínims detalls. Aquesta varietatfonamentada en la unitat de la caritat és

la que avui regna entre els nostresmonestirs.

Vivint a la Casa General de l’Ordes’aprèn a apreciar aquesta diversitat queconvergeix en la mateixa caritat i en lamateixa voluntat de servir el Senyorsegons la Regla de sant Benet. Elsestudiants, ja se sap, som gent propensa ala discussió. Aquestes disputes no són,però, infructuoses especialment a la CasaGeneral. Allí ens trobem monjos demonestirs que responen a aquesta varietatde què he parlat més amunt. Moltesvegades ens preguntem mútuament comes fa tal o tal altra pràctica en els respectius

monestirs i això em sembla que ensenriqueix a tots, si més no pel quesignifica sortir de la ignorància res-pecte al propi Orde. Altresvegades, els temes de lesdiscussions toquen problemes méscentrals que la simple observançade pràctiques, com ara el sentit dela pregària litúrgica, la centralitatde la Regla per a la nostra vidacomunitària, la necessitatd’aprofundir en l’estudi delsnostres Pares, les relacions ambl’Orde de l’Estreta Observança, lesrelacions dels monjos amb el mónd’avui i el testimoni que s’hi puguidonar. He constatat amb goig quepropers podem estar, en allò queés més essencial, en allò que ensconstitueix com a tals, monjos que

viuen missions tan diferents. Això esmanifesta encara amb més força durantels cursos d’estiu on, certament, elsmonjos som molts més com també lestradicions representades. Des de la CasaGeneral, em sembla que podem mantenirferma l’esperança en un futur de l’Ordemés conscient del que és, més afirmat enla pròpia identitat, més coneixedor de lapròpia tradició i dels propis deures enversl’Església.

Lluc M. Torcal

Cúria General de l'Orde Cistercenc - Roma

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

29

"IM

PR

OP

ER

IS" Escolta, atén, la

música callada,soledat sonora,harmonia, calma.

Arquitectura de l'aigua,nitidesa quadrada,somriu la pedra,paraula dita,el silenci parla.Naturalesa sàvia.Son de reis,goig de visitants,casal d'hostes.clos monacal:ventura magna.

Xiprers versabsoltes al vent.Melodia tímida,veu de campana,pregària musitada,labor prodigada.Alba esperançada,jorn bolcallador,capvespre numinós,nit assossegada.Finesa límpida,joia diària,bellesa clara,recer de pau.Caminar ascendent,vida esperançada.Santa llar,velles virtuts,pastura de l'ànima,esperit sempitern.

Bona gent,curulls de Déu,gegants del cel,germans de fe,arrel terral,flaire casolana.Amics i amats:encogullada blanca,estètica pobletana.

RM

30

A propósito de la foto-grafía que se publicóen AGA. Biografías,

Albert Einstein, y que seleccio-nó Telefónica en una expo-sición (2 diciembre 1998-24enero 1999) titulada: Imáge-nes de la Ciencia en la España con-temporánea, y cuyo pie de fo-tografía dice: “El profesorEinstein se entretiene conunos niños en el pueblo deEsplugas (sic) de Francolí”, elarticulista del Diari de

Tarragona del sábado 27 de julio de 2002, José Sánchez Real,se permitía confirmar que sin duda Einstein estuvo enPoblet, de lo contrario, ¿qué iba a estar haciendo Einsteinen l’Espluga? O, mejor, ¿qué se le había perdido en aquellugar? Y se permitía recabar la confirmación de la visita enel libro registro de visitas notables del Monasterio, si esque le había. En un segundo artículo, aparecido en el mis-mo diario y en fecha 2 de septiembre del mismo año, elpropio Sánchez Real ya tiene confirmación de la visita porel Libro e incluso cita a un tal Juan Guasch Cantí que, en lapublicación quincenal local El Francolí (del 28 de febrero)

30

ALBERT EINSTEINEN POBLET

31

Firma original estampada en el "Libro de Honor del Monasterio de Poblet"

El profesor Einstein se entretiene con unos niños en Espluga de Francolí, el 25 de febrero de

1923. Posteriormente visitaría el Monasterio de Poblet.

daba la noticia de que la visita tuvo lugarel domingo 25 de febrero de 1923, acom-pañado de su esposa y algunos profeso-res de la Escuela Industrial de Barcelona.En la misma revista El Francolí se detallaademás que está el coche aparcado de-lante de la Fonda Ibérica y en la calle dela Font de Espluga de Francolí. El Ceno-bio tenía pues el “Libro de Honor del Mo-nasterio de Poblet, años 1920-1957”, enuna de cuyas páginas, en el ángulo izquier-do, consta la firma bien legible de: “AlbertEinstein. 1923”, tal como se inserta aquí.A. Einstein (1879-1955) fue un físico ale-

mán nacionalizado estadounidense, queobtuvo el Premio Nobel de Física en 1921.En 1916 había publicado su teoría gene-ral de la relatividad, nueva teoría de la gra-vitación dentro del marco de la relatividadespecial. Dedicó la última etapa de suvida, ya instalado en California, a su teo-ría del campo unitario, que pretende sin-tetizar las interacciones gravitatorias yelectromagnéticas en un único espaciocuya geometría da cuenta de ambos tiposde fenómenos.

Francesc M. Tulla

32

UNA OBRA DE POBLET A LACATEDRAL DE BARCELONA

Enguany s’escau el CX aniversaridel naixement a Portbou del’escultor, acadèmic, professor

i col·leccionista Frederic Marès iDeulovol(1893-1991) i el dotzè delseu traspàs, ocorregut a Llinars delVallès el 16 d’agost de 1991.

Prou coneguda és la relació deMarès amb el monestir de Poblet, ondeixà la seva empremta artística ambla recreació de les tombes reialsmalmeses a partir de 1835 i solamentrecuperades a partir de 1952. A més,va llegar al museu de la restauracióde Poblet , a l a sa la de l ’ abatMengucho, els models d’argila queserviren per a la recomposició de lesestàtues jacents dels reis d’Aragó icomtes de Barcelona.

Quan el ministeri d’Educació Na-cional gestionava l’encàrrec de l’obrarestauratòria, Marès preparà dues fi-gures d’alabastre de 97 cm. que re-presenten una rei i una reina, per talque servissin de mostra amb la queconvèncer a les autoritats que teniende fer-li l’encàrrec en ferm.

Un cop aprovat e l projecte irealitzada la restauració del conjuntescultòric, Marès regalà les dues pe-ces model a una alta autoritat delgovern de Madrid.

L’escultor anava freqüentment aMadrid per tal d’assistir a les sessionsde la Real Academia de Bellas Artesde San Fernando, de la qual eramembre numerari. Abans de visitarla seu de l ’Acadèmia a l car rerd’Alcalá, feia un recorregut pelscarrers del barri vell de Madrid a larecerca d’objectes artístics d’interèsa les botigues dels millors antiquaris.

32

Foto

: For

esa.

F. Marès, entre el papa Joan Pau II i J. Bassegoda,a la Catedral de Barcelona el 1982.

33

Un d’aquells dilluns, les sessionsacadèmiques es celebren aquest diade la setmana, veié amb sorpresa, lesdues estàtues model en l’aparadord’un antiquari. Va fer les pertinentspreguntes i s’assabentà que, un copmort el personatge objecte del regal,l a famí l ia dec id í vendre ’s le sescultures. Aleshores Marès va ad-quirir per 50.000 pessetes les sevesobres i les traslladà al seu Museu de

Barcelona, on segueixen.

Tombes reials de la catedral deBarcelona

El 1837 es va enderrocar e lconvent de Sant Francesc sobre laMuralla de Mar de Barcelona, onreposaven les despulles de diversosmembres de la Casa Reial d’Aragó.Foren recol l ides per ordre del ’A juntament i , després d ’un

compl icat procés1 ,foren situades endues urnes de pedra al’antiga capella de laImmaculada al claus-tre de la catedral deBarcelona el 25 d’abrilde 1852. L’enterra-ment Reial era digneperò, per causa de lescircumstàncies polí-t iques d ’ a leshores ,estava en un lloc mésaviat apartat de la ca-tedral, raó per la qualla Reial Acadèmia Ca-talana de Belles Artsde Sant Jordi de Bar-celona acordà l ’any1988, demanar e ltrasllat de les restesdels reis a l’interior dela seu amb unessepultures noves.

Acceptada laproposta per la CasaReial i la Generalitatde Catalunya es va re-dactar per l’arquitectede la catedral el nouprojecte de dues urnesde pedra artificial ambcoberta en anglediedre i, en una de lescares, es situaren lesreproducc ions au-Fo

to: V

aric

olor

.

34

toritzades de les estàtues que Fre-deric Marès esculpí i en els frontalss ’hi esculpiren els escuts corres-ponents al rei Alfons el Liberal i elsprínceps Jaume i Frederic d’Aragó, enun d’ells, i a l’altra els de tres reines,Constança de Sicília, Maria de Xiprei Sibil·la de Fortià. El 13 d’octubrede 1998 es procedí al trasllat de lescaixes de plom que contenen elsossos de les Reials persones des delclaustre a l’interior de la seu, a lesnoves sepultures situades a la nau del’Evangeli en el pany de mur entre laporta de Sant Iu i la capella de lesÀnimes. Dessota de les noves tom-bes, recolzades en uns permòdolsesculturats, es va situar una làpidaamb els noms del personatges que hireposen.

El 15 d’octubre de 1998 en una so-lemne cer imònia of ic iada per

Foto: Arxiu Càtedra Gaudí.

35

l’arquebisbe de Barcelona, CardenalRicard M. Carles amb el CapítolCatedralici i presidida en nom deS.M. el Rei d’Espanya per SS.AA.RR.els ducs de Palma de Mallorca. Ena l t re l loc des tacat h i f igurà e lPres ident de la Genera l i ta t deCatalunya i altes representacionsd’Aragó i Catalunya.

D’aquesta manera es complí unantic desig de tenir les tombes reialsen lloc preferent de la catedral,situades en front de la tomba de lareina Peronella, al costat de la portade la Sagristia.

Frederic Marès es veié pòstu-mament honorat amb la col·locació

BIBLIOGRAFIA1. Juan Bassegoda Nonell, Las tumbas Reales de la catedral de Barcelona, Abrente nº 31. Boletín de la Real Academia Gallega deBellas Artes de Ntra. Sra. del Rosario. La Coruña, 1999, pp. 311-335.

de dues noves mostres del seu art enla seu de Barcelona, on hi figurentambé el majestuós Sant Crist debronze del presbiteri i el bust retratde marbre de l b i sbe Gregor ioModrego a la capella del Pilar. Unaltre lligam entre la catedral de Bar-celona i el monestir de Poblet. En laprimera hi estigueren durant moltsanys les restes del rei Martí l’Humàque ara són a l ’església de SantaMaria de Poblet en una tomba obratambé de Frederic Marès, obra decreació original del mestre i no pasrecompos ic ió de les que forentrossejades el 1835.

Joan Bassegoda

36

La campana, per la seva qualitat d’instrument de metall que es colpeja, ha estat utilitzada en to-tes les civilitzacions i, des de fa milersd’anys, com a mitjà immillorable pera diversos usos. La seva veu sempre haestat admirada per l’home amb enyor,si més no, quan a hores d’ara,pràcticament les campanes restenmudes, han desaparegut de les nostresvides i les hem oblidades en llur funciói significació, tan familiars en lesgeneracions pretèrites, i, qui més quimenys, en portem alguna en la me-mòria. Això ho pot suggerir si ensabandonem en la “globalitat estètica”pobletana, immersos i seduïts en el seusilenci només distret per l’harmonia ila calma de la natura i per la subtil veu,delicada i etèria, de la campana pro-clamant serenor, invita a la reflexió i ala pregària.

Les campanes, a més de ser vehiclestransmissors de la informació a unacomunitat, duen missatges escritsindependentment del que podendifondre quan sonen, com ho són lescol·leccions epigràfiques que només esdescobreixen si es cerquen en elspropis bronzes d’un edifici concret, i,en aquest cas, el clos del Monestir deSanta Maria de Poblet. En aquesta notaes pretenen dos objectius distints, peròrelacionats: donar a conèixer lescaracterístiques generals i la col·leccióepigràfica de les onze campanespobletanes distribuïdes entre elcampanar, l’espadanya del dormitoridels monjos i el porxo de les CasesNoves. La recerca ha estat exclu-sivament de camp i es fonamenta en

observacions in situ donada la condicióinamovible dels objectes a estudi iperquè les dades de la recercadifícilment es troben als arxius en no

haver-hi documentació a l’abast. Ladescripció de tots els elements ha estatrealitzada i es citarà segons el preceptiuestablert pels experts. Amb aquestafinalitat es requerí la col·laboraciód’alguns monjos per poder accedir a lescampanes i formular-los diverses pre-guntes, cosa que sempre foucorresposta amb una gran amabilitat itotal disponibilitat. A tots els quals i atota la comunitat monàstica, l’autènticsentit, cor i ànima de la casa: conventuipopuletano, gratis et amore.

LES CAMPANES DEL MONESTIRDE SANTA MARIA DE POBLET

Foto

: BED

MA

R.

Campanes actuals

37

Record històricLa vida monàstica es desenvolupava

al so de la campana que cridava al’oració i al treball, de manera que elseu toc esdevenia un company insepa-rable del monjo en el seu queferquotidià. La puntualitat en els oficisdivins i en les activitats del monestirindicaven una de les grans virtuts delmonjo. “Que estiga a càrrec de l’abat, tantde dia com de nit, de fer el senyal per a l’horade l’ofici diví, de fer-lo ell mateix o queencomani aquesta missió a un germà prou zelósperquè tot es faci a les hores corresponents”(Regla S. Benet, XLVII,1). Ambaquestes paraules sant Benet ens faveure la im-portància que per a ell te-nia aquest servei de convocar elsgermans a la pregària, el senyal per al’hora de l’ofici diví (donada la variacióconstant dels horaris segons el ritmede la llum i tenint en compte elsmitjans rudimentaris de què es podiadisposar en aquella època) és confiatal mateix abat o a una persona diligentque el mateix abat haurà de designar, afi que tot es faci a les hores corres-ponents.

A Poblet el sagristà, que arribà atenir una gran importància en elmonestir, almenys en la primera època,era l’oficial del toc de campanes ambl’ajuda dels joves i novicis, i finss’agafaven a les cordes els monjosmateixos en certes ocasions solemnes.Tot i que la simplicitat cistercencaportà disposicions molt estrictes comun determinat reglament que prohibiatenir-ne més de dues per a cridar lacomunitat als oficis divins, el desen-volupament d’aquestes cases mo-nàstiques creà una major necessitat desenyals per a comunicar-se els monjosi llavors es disposà que cada monestirtingués les campanes necessàries perals serveis propis deixant a l’autoritatde l’abat l’ordenació de llur usatge.Poblet no es quedà curt ni de campanes

ni d’ordenacions relatives a les perso-nes i ocasions que devien tocar-les.

El primitu campanar del monestirfou un pavelló sobre armadures de fus-ta ubicat al segon cos del cimbori dela basílica fins el 1688, data del trasllatde les campanes a la torre de PereAntoni d’Aragó aconsellant-se que nofossin d’un pes excessiu per tal quepogués fer-les anar un monjo tot sol.Eren vuit les campanes que hi havia ihi romangueren, quietes i dinàmiques,fins el 1835 en què per la llei dedesamortització foren despenjades itirades al cementeri del costat i fetes atrossos a cops de mall per endur-se elbronze. Prèviament, al 1822, durant lapri-mera fugida dels monjos, els veïnsde Vimbodí s ’emportaren la delclaustre, de bell nou restituïda en 1825.També ha fet de campanar l’espadanyadel dormitori dels monjos des de 1940a 1945 i d’aleshores ençà el pròpiamentdit.

Al 1940 es restaura la vidamonàstica començant una nova època.El 20 de maig de 1945, dia de Pasqua

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

Benedicció de les noves campanes pel pare AbatMaur Esteva.

38

de Pentecosta, se ’nbeneiren tres de noves,i el 22 de maig forenpujades al campanar. El1953 es con-feccionavala major de l’espadanya,la qual amb les tres dela torre constituïren finsa darreries de la dècadadel 1980, el joc de lescampanes, de les qualsla major i la primera delcampanar estaven meca-nitzades, la tercera iquarta eren manuals i estocaven a corda. El 1990dues del campanar forendonades a la parròquiade l’Espluga i una terce-ra a Vallbona, i s ’hiinstal·laven les actuals.El 1992 es col·locavenals vans del campanartanques amb paraventsinclinats (grans làminesde fusta orientades capavall amb un angle de 45º) amb lafinalitat d’aconseguir l’efecte de caixade ressonància i una major i millorsonoritat amb l’aspecte conforme avuies pot contemplar.

Campanes antigues

La litúrgia de l’Església i l’assen-yalament del temps de manera regulari repetida requerien el concurs de lescampanes i, per tant, es pot dir que desde sempre hi hagué campanes a Poblet,essent diversos els idiòfons del mo-nestir al llarg dels segles com ho testi-monien els llibres de la seva història.

L’abat Ponç de Copons (1316-1348)manà fer unes campanes, el seny o cam-pana major, que pesava 28 quintars(feta, sembla, el 1335); una altra,segona en grandària, que eraanomenada "de Copons", i una terce-

ra, que va fer portar de València i peraixò fou anomenada "la Valenciana".També, sabem el nombre i nom popu-lar d’algunes altres almenys des dedarreries del segle XVII però no el depila ni els textos epigràfics, cosa queno permetrà contrastar-ho amb lesantigues que es conserven. Lescampanes citades eren: la Petita deldormitori, servia per a tocar matines i feraixecar la comunitat. La del Refectori delclaustre per a cridar els monjos al refetori a certes reunions que es celebravenal claustre. La de Pa i vi, l’única penjadaal cimbori i utilitzada per a tocar enalçar Déu a l’altar major. Les vuitcampanes del campanar nou esconeixien per la Major o Bernarda,Salvaterra, Colombina, Valenciana, DeCapítol, De Frares, Petita nova i Garranyau.D’aquestes, la Valenciana, la de Frares i lade Capítol eren les més usades per als

Foto

: BED

MA

R.

Campanar actual

39

actes ordinaris de la comunitat. LaMajor i la Salvaterra eren tocades enfestes i misses majors, i en les granssolemnitats hi havia repic general. LaGarranyau, atribuint-ho al seu nom icom que a les consuetes no es relacio-na amb cap servei, possiblement seriauna campana esquerdada. A més hihavia les matraques o masses per substi-tuir les campanes en emmudir durantel tridu sacre (gloria in excelsis de la missadel Dijous sant fins el del Dissabtesant) i al claustre vora la portad’entrada a la basílica, també hi haviauna fusta o massa que es tocava quanels monjos malalts entraven en ago-nia.

Campanes actuals

A hores d’ara són onze les campanesdel monestir. Fora d’aquest recinte hiha unes altres tres, ara no estudiades,respectivament ubicades a l’espadanyade la capella de Santa Caterina (1250),a la de Sant Jordi (1452) i a la Porta dePrades o Torre del rellotge, en una es-tructura metàl·lica a la teulada hi ha lacampana per al rellotge adquirits a lacasa Portusach de Barcelona al 1945.

1. Campanar

El campanar, dissimulat i situat en-tre la basílica i la sagristia nova, és unatorre no excessivament alta, de basequadrada amb vuit portals d’arc de migpunt, dos per costat, a hores d’araclosos per tanques de fusta. Les siscampanes que al-berga han estat fosesper la fundició alemanya Glocken undMetallgiesserei d’Albert Bachert aHeilbronn. Daten de 1990. Són unadonació al monestir i malgrat tenir elcorresponent nom es coneixen més bépel número correlatiu, de major a me-nor, en funció del tamany. Totes estanorientades a l ’oest i col·locadessimètricament en una sòlida estructu-ra de fusta en dos nivells diferents, les

petites al superior i les grans a l’inferior.L’eix recte, el jou reduït és de fusta deforma pseudotrapezoidal (duestravesses) ferrat amb dos tirants i duesargolles de subjecció, una a cada costatdel braç, sistema idèntic en totes. Elsbatalls metàl·lics amb una bola moltgruixuda amb remat distal sense peçó,és a dir preparats per tocar sistema lan-cé, comú a tota Europa central i occi-dental. Són tocs de semivolteig a 110ºo de mig vol (amb l’inconvenient deno poder fer-se manualment nireproduir-se els tradicionals) i tocs depercussió exterior (martell equival alcop de batall). Funcionen per un pro-grama d’ordinador, situat a la portad’accés a les escales del campanar desde la basílica, que posa en marxa elcorresponent mecanisme mitjançantuna roda col·locada a llur braç esquerrellevat de la Francesca que el té a la dreta.Dues – la Beneta (les hores, senserepetició) i la Francesca (els quarts)–tenen un electromall percussor exterioral costat esquerre. També des del cordels monjos de la basílica pot accio-nar-se la percussió de la Beneta (alçarDéu, àngelus) i el brandeig de totes.

Les campanes del temps marquenles hores durant la jornada diària delsmonjos per emmudir en el període dedescans nocturn, és a dir seguint latradició secular: toquen durant leshores solars fins a trenc de l’alba, la nités per descansar, per tant no cal que hisonin, i a més en aquesta torre no hiha rellotge. Ambdues sincronitzadesper ràdio des de l’emissora DeutscheCenter Funk de Meinflingen, un siste-ma digital i de perfecció total quereconeix el codi per la informació com-pleta del temps (any, mes, dia, hora,minut, segon; anys de traspàs). El pasd’horari d’estiu i d’hivern es realitza enuna fracció de temps que no sobrepassaa un segon. Com s’ha dit, els tocs de

40

les hores sonen des de les cinc del matífins a finalitzar les completes amb to-tal sintonia amb la campana de la To-rre del Rellotge, la qual dóna les mitgesi les hores les vint-i-quatre horesseguides.

Les campanes –per noves, iarrecerades de l ’exterior encaramostren la peculiar pàtina bronzinapseudodaurada, fan goig– morfo-lògicament són idèntiques així com latopografia i tipografia de les ins-cripcions, totes escrites en lletres ca-pitals industrials i en alt relleu, a la caraanterior (exterior) del mig del vas, elcos més reduït de les lletres del textcorrespon al semicercle anterior delterç en el text: MONASTERIO DESANCTAE MARIAE POPULETO.ANNO DOMINI MCMXC. Decora-cions: posterior, peu: la marca de fàbrica(arc de mig punt amb la llegenda A.Bachert, sobre un rectangle per baseamb la inscripció Heil-Bronn, a l’espaiinterior intercolumnar i sobre la baseun vas d’una campana) i per sota 1990.La marca de fàbrica i la data sónidèntiques (localització i dimensions)en totes les campanes.

De menor a major són: 1. La Joana:instal·lada al centre del nivell superior:boca 56 cm, pes aproximat d’uns 102quilos. Nota fonamental fa#, veu so-prano. El text: NIMBUM FUGOFESTA DECORO. 2. L’Antònia :instal·lada al costat sud del nivell su-perior: boca 63 cm, pes d’uns 145quilos. Nota mi, veu soprano. El text:DEFUNCTOS PLORO. 3. La Carme:instal·lada al costat nord del nivell su-perior: boca 76 cm, pes d’uns 254quilos. Nota do#, veu soprano. El text:PROTEGE PRECE PIA QUOD CON-VOCO: / SANTA MARIA. 4. La Fran-cesca, la dels quarts o la tercera,instal·lada al costat nord del nivell in-ferior: boca 87 cm, pes d’uns 381

quilos. Nota si, veu mezzosoprano. Eltext: VOX MEA, VOX VITAE VOCOVOS AD SACRA VENITE. 5. L’Eulàlia,la mitjana, ins-tal·lada al costat sud delnivell inferior: boca 99, pes d’uns 563quilos. Nota si#, veu tenor. El text:LAUDO DEUM PLEBEM VOCOMONACOS CONVOCO. 6. LaBeneta, la grossa o el seny, instal·lada alcentre del nivell inferior: boca 127, pesd’uns 1.182, nota mi, veu baixa ambuna epigrafia en la cara anterior del terç:MONASTERIO DE SANCTAEMARIAE POPULETO. ANNODOMINI MCMXC. Mig: VIRDOMINI BENEDICTUS OMNIUMIUSTORUM / SPIRITU PLENUSFUIT IPSE INTERCEDENTS PRO /CUNTIS MONASTICHAE PROFES-SIONES. AMEN. Posterior, mig:COMUNITAS POPULETI VITAEMONASTICHAE IN /LOCO ISTOINSTAURATE QUINQUAGESI-MUM / ANNIVERSARII COMME-MORANS HOC OPUS MUNI-FENCIA AMICORUM FIERI FECIT.Aquestes inscripcions són l’explicacióde llur perquè i qui les va sufragar, cosasuficient per no fer més comentaris alrespecte.

En la memòria col·lectiva, el so dela campana evoca immediatament lapertinença a una comunitat de vida ide fe i, en aquesta comunitat, la cam-pana en cadascun dels comunitaris,amb el seu so, anuncia l’esdevenimentdel seu perquè ambivalent: el dolor iel goig, com trobem reflectit a lespobletanes (número 2, 3, 5 i 6, i en lamajor de l’espadanya, com després esveurà), la típica inscripció me-dieval dela funció de les campanes, és a dir eldístic que imita i simbolitza llur so, laglossa ara fraccionada que degudamentseria: vox mea, vox vitae voco vos ad sacrave-nite (Francesca) / laudo Deum plebem vocomonacos convoco (Eulàlia) / defunctos ploro

41

(Antònia) / nimbum fugo festa decoro(Joana). Es completa amb protege prece piaquod convoco: / Sancta Maria (Carme).

L’estat actual d’aquest joc ésexcel·lent. Es caracteritza per laperfecta harmonia aconseguida pròpiade l’empresa en el delicat procés de laseua construcció, provada afinació isonoritat musicals. Potser estigueninstal·lades una mica baixes respecteels portals i l’esplandit de les teuladesadjuntes i si més no pel fet que aquestatorre no és alta, no obstant el qualpotser afavorit pel fet d’haver tan-catles finestres amb paravents inclinats almés pur estil de la jalousien germànica,la musicalitat i sonoritat, especialmentdins el recinte, són d’un volum iacústica extraordinaris. Amb tot és de

ressenyar que la instal·lació també és al’europea, el sonar les campanes ésdiferent a l’històric pobletà i a la formatradicional catalana, no es repro-dueixen ni permeten cap interpretaciódels antics tocs tradicionals comtampoc poden fer-se manualment ahores d’ara. No obstant, sense entraren matisos sobre restaurar, respectar,

rehabilitar i actualitzar; tradició secularo normativa importada; grandiositat osimplesa... és un gran goig poder sen-tir i escoltar el bell so d’aquestescampanes.

2. EspadanyaEs tracta de l ’espadanya del

cimafront dormitori dels monjos (segleXIII). Té un finestral gran inferior,rematat per uns altres tres més petitsdamunt. Conté dues campanes.

2.1. Campana petita

Campana situada al va centralsuperior de l’espadanya i orientada alnord. La nota fonamental és sol#, i laveu tiple. Fosa per Bachert. Exterior,llegenda en català REINA / DE LA /PAU. Interior: Mare de Déu. No endisposo més dades en no haver pogutaccedir-hi els dies de l’exploració (10setembre i 10 desembre 2002). Fixadade l’ansa (tres anelles) a l’eix mòbil perla roda per brandejar al seu braç dret,segons el sistema de la casa Bachert.

Toca cada dia per convocar a mati-nes. Aquesta o més bé l’equivalent pre-decessora pel seu toc incissiu –al dird’un monjo– és “l’espadella” i la mésrecordada per les plomes insignes comara el P. A. Altisent que la cita com la“terrible campana de las 5” o Josep Pla:“a les cinc del matí, en punt, sentotocar, per una campana de la basílica,quaranta vuit campanades. És l’horaque els monjos es lleven. Surten de lapersonal habitació amb la cogullablanca i la caputxa corresponent,travessen el gran dormitori del convento el claustre major i van a la basílica.És el primer cant litúrgic, que fan ambl’aparició del dia”.

2.2. Campana major

Instal·lada al portal inferior, el més

Foto

: BED

MA

R.

Espadanya del monestir.

42

gran de l’espadanya, està orientada alnord. Possiblement siga una refosad’una altra “romana” de 1.000 quilos(1946). El seu nom de pila Maria-Manuela-Consolació. Diàmetre de bocade 118 (altura del bronze 100, vora13), pes d’uns 951 quilos. Campana desis anses (nou anelles), forma és“esquilón” industrial. La notafonamental re, i la seva veu baixa. Datade 1953 i fou fosa per Barberi d’Olot.

Epigrafia. Inscripcions: (Lletres capitalsindustrials). Circulars: Terç inferior: LAUDODEUM CONGREGO MONACOSEXCITO LENTOS VIATORESADNUNCIO. FUNERA PLANGO/ Mig: MARIA-EMMANUELACONSOLA-TIONE / APELLOR /MARIA GARCIA POSITUM EST./ Mig-peu, orla superior: EMM. D.ARACIL BORRAS AB HONOREMSUAE MATRIS OBLATUM CUMPOPULETO DICATUM HOCNON SEX AN DNI M DCCCCXXXXVI / SUMPTIBUS C. V. / Orlainferior: PRAESTANTIBUS REFUN-DUM COOPERANTIBUS. CC. V.ET EMM GARCIA DE OLALLA ETC.E.M.A. CONSOLATIONE D.AYGUA-VIVES ET OCURRENTEVIII. CENT. D. BERNARDI ABCLARAVAL SEPT. AN DNI.M.D.CCCC.LIII / Peu, interior: BARBERIFUNDIDOR / OLOT. Deco-racions:Circulars: Terç: orla vegetal amb temescristològics intercalats (cercle i al seu interiorentrellaçades l’X, P i †) / Mig-peu: dos cor-dons, text, dos cordons, text, cordó i orla degarlandes vegetals. Localizades: Mig: exteriorsant Bernat. Interior: escut de l’Abadia de Po-blet.

Comentari: La campana està fixada al’eix per al semi vol mecanitzat (braçesquerre), motiu pel qual se li canviàla truja i el martell percussor. El batallestà preparat ex professo per al brandeigtipus semivolteig. El vas està en bones

condi-cions i la campana fora d’ús perrestar a l’espera de la rehabilitació. Lesinscrip-cions són textos moderns enquè apareixen el motiu, el donant, elnom i la datació, sant Bernat, l’escutde Poblet i la marca de fàbrica. Eldístic-llegenda reproduït, molt empraten l’epigrafia de les campanes, és elmateix que trobem, fragmentat en leshomònimes de la torre. Aquestacampana, la major, ha estat la mésemblemàtica del monestir durant mésde tres dècades (1953-1990) i per laseva col·locació és molt vulnerable–com llurs predecessores del cimbori–

als llamps i els vents de Lleida que, devegades, la tornen boja.

3. Campanes sense úsSón tres campanes d’èpoques

diferents aquí col·locades i subjectadesamb suports metàl·lics al mur meridio-nal del porxo de les Cases Noves. Entractar-se de béns històrico-patrimonials es referiran llurscaracterístiques com pertany a aquestespeces de museu.

3.1. Campana número 1

És la més exterior de les tres.Procedeix de la porteria del monestir.

Foto

: BED

MA

R.

Campanes antigues sense ús

43

Es tracta d’una campana d’una ansa(tres anelles), perfil “esquilón colme-na” industrial. Diàmetre de boca de 29(altura bronze 26, vora 2,5), pesaproximat d’uns 14 quilos. La veu éstiple i la nota fonamental no valorable.

Epigrafia. Inscripcions: (T): creugrega potençada emmarcada permotlle qua-drat, (lletra capital indus-trial, abreviatura en superíndex) STAMARIA ORA PRO NOBIS. Deco-racions: Circulars: Terç: dos cordons,llegenda, dos cordons / Mig: trescordons / Mig-peu: tres cordons / Peu:tres cordons. Localitzades: Peu: late-ral dret, l’Assumpció emmarcada per unrectangle i una altra figura indes-xifrable al lateral esquerre. Posterior:marca de fàbrica (Bonaven[tura] /Pallés / ME FECIT 1833). Exterior,peu: creu simple calvari sobre tresgraons, emmarcada per un rectangle.

Comentari : És una campana in-teressant, de la primera època de laprestigiosa casa de Barcelona amb unagran activitat durant el segle XIX. Eltext correspon a les lletanies. El vas estàesquerdat de daltabaix (terç-vora) entota la part lateral interna. Podria sol-dar-se.

3.2. Campana número 2

És la situada al centre. Procedeix delva central de la part superior de l’es-padanya del dormitori del monjos.Amb un diàmetre de boca de 48 (altu-ra bron-ze 43, vora 4), i un pesaproximat d’uns 65 quilos. La notafonamental és si i la seva veu soprano.És de forma clàssica amb una ansa –voretada per un cordó– de tres anellesamb una altra inferior (al mig) méspetita. És la més antiga de les e-xistentsal monestir.

Epigrafia. Inscripcions: Terç: (lletresgòtiques textuals minúscules): cinta de

filacteris vegetals emmarcats perrectangles alternant amb les paraulesdel text: sancta cecilia ora pro nobis tibideum aleluia. Decoracions: Circulars: Terç:dos cordons, text, dos cordons / Mig:cinturó de fulles de xiprer / corretgade fulles de xiprer / Peu: tres cordons.Localitzades: Terçmig: emmarcats per unrectangle i a l’interior de casalicisgòtics, lateral dret: l’Anunciació. Ex-terior: Trinitat; lateral es-querre: santMiquel / Exterior, a sota del cordó iemmarcat per un hexàgon apaïsat, ungosset.

Comentari: Morfològicament és unacampana de perfil “esquilón” esvelt re-medant la tradició gòtica amb un cordócinturó-cíngul floral de fulles de xiprer,una forma d’ornar el vas que perduràfins les darreries del segle XVIII. Eltext, escrit en minúscules gòtiques, ésde les lletanies; l’advocació és moltinfreqüent en la demarcació. Batall,d’una època posterior, solt, tipusàncora amb peçó distal. Per la formadel vas, tipus de l’ansa, l’epigrafia i eltext es pot datar de mitjans del segleXVI. És una campana de granimportància i mereixedora d’incoaccióper declarar-la Bé d’Interès Cultural.Caldria soldar l’ansa, en haver estat se-rrada per a baixar-la del portal itotalment recuperable.

3.3. Campana número 3

Instal·lada a la part més interior, al’angle de confluència dels murs delpor-xo. És l’única que procedeix delcampanar. Té tres anses (set anelles) iés el típic perfil “esquilón belga”.Diàmetre de boca de 66 (altura bronze58, vora 6,5) i un pes aproximat d’uns166 quilos. Data de 1768. La notafonamental és mi i la seva veu sopra-no.

Epigrafia. Inscripcions: (Lletres capitalshumanístiques, sobre motlles qua-

44

drats). Localitzades: XPS VINCIT XPSIMPERAT AB OMNIS MALO NOSDEFENDAT, motlle quadrat girat ambfulla de parra. I (ídem més petit) 7(ídem) 68 (ídem). Decoracions. Circulars:Terç: dos cordons, llegenda, doscordons / Mig: tres cordons / Peu: doscordons. Localitzades: exterior, sobre elcordó superior del migpeu, creu decalvari de tres graons tot decorat ambfulles de xiprer. Mig alt: posterior, cortravessat per una sageta emmarcat perun rectangle envoltat per un escutfrancès reforçat per fulles de palmera.

Comentari: El batall és una canya defusta cilíndrica uniforme amb un anellmetàl·lic percussor, extrem perforat(corda batallera); dos reforçosmetàl·lics al seu extrem superior con-formen l’ansa batallera, lligams decorretja de fixació a l’argolla. És degran interès etnogràfic. El textcorrespon a les laudes galicanes. És unacampana molt interessant i bellíssimatant per la línia com per la seva austeri-tat decorativa. L’estat de conservacióés bo.

EpicrisiLes campanes de Poblet que són

femenines (les efígies dels santsnominals només són masculins santJoan, Antoni, Francesc, Benet i Bernat,les altres són femenines), estan afinadesen 7a dominant de l’escala natural itonalitat major. Els textos utilitzats, elshabitualment emprats sovint i arreu,tots són en alt relleu i escrits en llatí,no n’hi ha en castellà i només la petitade l’espadanya n’ostenta un en català.Les campanes esdevenen uns clarsexponents de la fabricació industrial dela corresponent època a excepció dela segona i tercera del porxo de lesCases Noves (ambdues foses segons elsistema artesanal a peu de torre i pertant sense marca de fàbrica): la segona(per la morfologia i decoració

epigràfica) i la tercera (per la sevanitidesa ornamental, perfil i timbre)són les millors.

D’altra banda donada la importànciadel toc de campana en la vidaconventual, a les consuetes pobletaneses troben referències a la manera detocarles: des de l’oració del matí, mis-ses, capítol... fins i tot en l’agonia,rituals d’exèquies dels monjos i ladefunció d’unes altres persones (llecs,hostes), la qual cal ésser anunciada ala comunitat, així com els tocstradicionals i quines campanes s’empra-ven per als corresponents senyals diarisi quotidians i tocs d’especial relle-vància. Tot un capítol molt suggeridorque escapa en aquesta comesa.

S’ha escrit molt i bé sobre Poblet,fet que dificulta l’aportació d’algunacosa nova que no es conega com podriaser aquesta ressenya-inventari delsnous bronzes que fan gaudir de tan bellpatrimoni sonor del nostre monestircentenari: una santa llar amb vellesvirtuts.

“Laudate dominum in cymbalis benesonantibus” (Sl 150, 5).

NotaPer les característiques de l’article i

per motius de compaginació i espais’ometen les referències bibliogràfiquesque resten a disposició de l’interessat.

ResumEn aquesta nota, després d’un breu

record històric, es descriuen les carac-terístiques generals de les campanesubicades dins el clos del Monestir deSanta Maria de Poblet al temps que estranscriuen les inscripcions i analitzenles decoracions amb la finalitat decatalogar-les.

Rafel Montferrer

45

Un amic va fer arribar a les mevesmans la revista Sàpiens, editada pelgrup d’Enciclopèdia Catalana,

corresponent al desembrede 2002. Hi volia llegiruns articles sobre elromànic i sobre elcentenari de Verdaguer.La meva sorpresa fou detrobar en un dossierdedicat a reproduir i co-mentar alguns dels docu-ments portats a Sa-lamanca després de 1939pels guanyadors de laguerra civil i que estroben dipositats enl’Arxiu dedicat a aquellesde-veniment bèl·lic.Papers que amb tot el dretes reclama que tornin alsseus legítims propietarisde Catalunya, insti-tucions i particulars.

Penso que la carta o ésinèdita o molt desco-neguda. Val la pena fer-ne un petit comentari itranscriure sencer eldocument. La carta otargeta -la reproducciógràfica de la revista nopermet de veure les midesexactes- va dirigida pelPresident del Patronat dePoblet, Eduard Toda iGüell, al Conseller deCultura de la Generalitat, Ventura Gassol,i va datada el 27 de juliol de 1936, és a dir,pocs dies després de la insurrecció militar.D’una banda li recorda els valors històricsi artístics que té el monestir de Poblet ique ell va reunint en el museu; de l’altraveu que davant l’alt grau d’inseguretat que

es viu, els treballadors que té al monestirprou feina tenen amb el seu treball derecuperació de les ruïnes i no poden fer

una feina de vigilància.Per tot això li demanal’enviament de set o vuitmossos d’esquadra per unsquants dies –ja que ellpensa que la pertorbaciósocial serà breu–, quegaranteixin l’ordre i laseguretat del lloc i delsseus estadants. Aprofitatambé per parlar delsdiners que s’empraven enles obres i demana latramesa urgent de 10.000pessetes per cobrir elsdeutes acumulats de lesdarreres setmanes. Nosabem quin resultatobtingué, almenys en lapart econòmica, perquèels mossos no vinguerena Poblet, i Ventura Gassolen aquells mo-ments teniaaltres maldecaps.

Li recorda també laurgència amb què calrecollir els béns delmonestir de Vallbona,abans no siguin destruïtspels revolucionaris. Todarecollí dels llocs delsvoltants nombrosos ob-jectes artístics i docu-ments dels arxius que

conservà a Poblet fins després de la gue-rra. Malauradament no va poder actuar entots els llocs i no pogué estalviar així unairreparable pèrdua del patrimoni culturalde la Conca i dels encontorns. No tinguéperò la mateixa diligència per preservar lavida de persones que vingueren a cercar

Ventura Gassol.

Eduard Toda

UNA CARTA D'EDUARD TODAALS "PAPERS DE SALAMANCA"

4646

Editat per la revista SÀPIENS "Els papers confiscats de Salamanca" - Joan B. Culla.

47

refugi al monestir i foren deixades a mansdels seus assassins.

El document està timbrat a l’esquerraamb una capçalera que diu Patronat delMonestir de Poblet – Presidència. Estàescrit a mà i en la seva transcripció hemconservat la seva grafia encara que nos’avingui amb la gramàtica catalana actual.A l’anvers porta un segell rodó que diuA.H.N. Guerra Civil – Barcelona – SecciónPolíticosocial, i a mà les referències A Pobletleg. 261/7 Nº 5. Al revers hi ha un altre segell,mig esborrat, amb l’escut d’Espanyad’abans de 1978 on es pot llegir Recupera-ción de documentos – Barcelona.

La lletra molt clara i llegible d’en Todafacilita la seva total transcripció sense capdificultat. El text diu:

27 juliol 36Honorable Ventura GassolConseller de Cultura de la Generalitat

de Catalunya Ben estimat amic, seguint lesinstruccions de vostre decret del 23 corrent,vaig reunint al museu de Poblet nombrososmaterials de interés artístic i arqueologicque convé conservar. Aixó, ademés dels

objectes ja existents aquí, reclaman unacustodia que volem orgatnizar ambelements de les milícies de Espluga iVimbodí; peró com estan compostesd’obrers que avui han entrat al treball, vosprego de dirme si en cas necessari no’spodrian destacar aqui per uns dies 7 ó 8mossos de la Esquadra, com s’ha fet aMontserrat. Avui retorna tothom al treball, queseguirem com en les setmanes anteriors.Tenim un presupost de mil pessetessetmanals sols de jornals, i un ters mesper materials. Es doncs, urgent l’envio decredits, al menys per deu mil pessetes, doncsel mes passat fou liquidat amb deute i aquíja ‘s deu are la setmana anterior. Vos prego que’m crideu per teléfono pera donarvos mes esclariments. Es precisorganitzar aviat la recullida dels elementsde Vallbona, que poden vindre a Pobleta’vos en doneu les ordres. Sempre vostre millor amic Eduard Toda (rubricat)

Jesús M. Oliver

Les tombes dels ducs de Cardona i les restes molt malmeses dels mausoleus reials, als anys 1930.

Foto

: E. B

orrà

s.

48

Al llarg dels números anteriors les portades de la Revista han estat reproduccions de les de la primera

època de la revista Poblet, obra d'EnricCristòfor Ricart Nin, pintor, gravador ixil·lògraf que, entre moltes obres, féu lesil·lustracions per a l'Antologia Líria dePoblet (1950). Amb aquest número 6encetem l'obra d'un altre dibuixant irestaurador del segle XX, Marià Ribas iBertran. D'entre les seves obres figura"Poblet en 1830: Repre-sentació delsmonuments de l'històric monestirdestruïts al segle XIX", editada a Mataról'any 1935, amb textos d'Eduard Toda iedició d'Antoni Marfà i de la qual hemescollit el gravat que il·lustra la cobertadel present número. Marià Ribas i EduardToda realitzaren una reconstrucció idealdel Poblet d'abans de l'abandó. En aquestcas es tracta de la Bosseria, odependències que ocupava l'ad-

ministrador del monestir. La primitivafou destruïda pel foc al segle XVI, i laposterior va ser construïda en el segleXVIII la qual donà a l'edifici tota la sevaamplitud i l'uní definitivament amb lacapella de Santa Caterina. A la plantabaixa hi havia l'espai dedicat al bestiar(vaques i mules) i a la part noble del'edifici les dependències de la Bosseria.El segon pis estava destinat aemmagatzemar els productes agrícolesper al sosteniment de la comunitat i queprovenien dels dominis o baronies dePoblet, així com la sal, rebuda perconcessió dels reis catalans el segle XII ique els Ducs de Sogorb i Cardonamantingueren, que es guardava a l'ano-menada botiga de la sal.

Aquest espai, junt amb elcorresponent de l'hospital, és el hadestinat el Ministeri de Foment per aacollir les dependències de la novahostatgeria tot recuperant els espaisvolumètrics que contemplem en aquestgravat.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

LA BOSSERIA

49

El Conseller de Medi Ambient,senyor Ramon Espadaler, amb elpare Abat, el batlle de Vimbodí i

altres autoritats i premsa, va inaugurarel dilluns, dia 23 de desembre del 2002,a migdia, les obres de canalització delBarranc de la Pena o de Sant Bernat,

INAUGURACIONS D'OBRESLa Canalització delbarranc de la Pena

una riera que periòdicament i durantsegles, ha causat desperfectes en elMonestir de Poblet. Recordem elsfamosos aiguats de santa Tecla del1874, que enderrocaren part de lamuralla i que avui encara es veu la sevadiferència arquitectònica reconstruïda

de la resta, i el de sant Llucdel 1920, que afectà adiverses construccions. A latardor del 1994 l 'aiguats'emportà unes 14 fileres devinya (ben bé dues de les deuhectàrees plantades), cosaque motivà que el Patronatde Poblet tractés el tema enla seva reunió de tardor del'any 2000 i s'iniciessin lesobres en el començament del2002. El treball de cana-lització ha durat deu mesos.L'obra ha consistit en lacanalització d'un tram de 630metres, que passen perl ' interior del perímetreemmurallat. La inversió feta,355.000 euros, ha anat ínte-grament a càrrec del Depar-tament de Medi Ambient.Com a complement, s'hanplantat en la vorera delBarranc uns 627 arbresd'espècies autòctones, carac-terístiques del Bosc de Poblet,amb la combinació d'espèciesde fulla caduca, persistent imarcescent, que hi aportaràun valor ornamental i unefecte cromàtic al conjunt delMonestir i al barranc.

Fotos: Arxiu Poblet.

50

Amb la presència del Conseller deCultura, senyor Jordi Vilajoana,del pare Abat del Monestir,

Josep Alegre, l'assistènciadels representants de la"Fundació Endesa", que hapatrocinat l'obra, el senyorGabriel Villalba, directorcorporatiu de Comunicació,el senyor José María Rovira,director general de Fecsa-Endesa i el senyor José de laRosa Alemany, director de laFundació Endesa, a més delbatlle de Vimbodí, altresautoritars i premsa, el vespredel dijous, 23 de generd'enguany, es procedí a l'"encesa"oficial de la nova il·luminació de lafaçana principal, la del palau del reiMartí, el "bell i daurat" cimbori, elsmurs perimetrals, la sagristia nova ialtres. Les zones de pas amb balisses,la creu de la plaça, i part posterior dela Porta Daurada, s'han il·luminat ambllums de color blanc, que facilités elcaminar, mentre que les diversesfaçanes exteriors del monument,cimbori, capella de sant Jordi, PortaDaurada, Sagristia Nova, ho han estatamb focus de sodi d'alta pressió i decoloracions gro-guenques, per tal dedonar relleu a les tonalitats de lespedres de tot el conjunt, resultant unefecte daurat impressionant. Lainversió aportada per la "FundacióEndesa" ha estat de 95.141 euros.

Enllumenatornamental

Fotos: Òscar Palau

51

En el número 4 (julio 2002) de larevista "Poblet" (en la página 52) seexplicaba cómo fray Edwin vistió

el hábito de novicio e inició su año deprueba regla-mentario ennuestro Monasterio dePoblet. El 8 de diciembre del2002 terminó su noviciado ehizo su primera profesión portres años. La profesión sehace según el rito de la orden;se escribe en una cédula deprofesión, que luego firman elprofesado, junto con el abadque la ha recibido y dostestigos. En la cédula constaque promete estabilidad,conversión de costumbres yobediencia según la Regla desan Benito y las Consti-tuciones de la Congre-gación, ante Dios y todos sussantos. Con ello se quiereexpresar que nuestra vidareligiosa no puede tener otrofin último que buscar a Dios,a quien todos debemosglorificar, y que es nuestro finúltimo. Y buscamos a Dios noa causa de un mérito nuestro,sino porque Él nos ha amadoen primer lugar, nos habuscado y nos ha invitado aentrar en comunión con sumisma vida. Por esta razón,nuestra vocación va profun-dizándose en el esfuerzoconstante de buscar a Dios enCristo. Y a ella damos unarespuesta permanente connuestra profesión, dedicandotoda nuestra vida al serviciode Cristo, y constituyendo asíuna consagración particular de nuestraexistencia. Continúa el rito con unaoración, en la que el Abad pide al Señorque el que ha de profesar "le glorifique y

PROFESIÓN DE FRAY EDWINcontribuya al misterio de la redención".Termina el acto cambiándole elescapulario y la faja blancos de noviciopor los correspondientes de color negro

de profeso, propios de la Orden, al mismotiempo que se le hace entrega del librode la Santa Regla, para que "observándolafielmente, llegue a la perfecta caridad".

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

52

ESTUDIANTES DECABO VERDE ENPOBLET

Se ha formado una comunidad de jóvenes,entre 18 y 30 años, que colaboran en laparroquia de Santa Catalina, en la isla de

Santiago (en la República de Cabo Verde, Áfri-ca), y viven una vida de trabajo y oración. El gru-po ha sido iniciado por un sacerdote de CaboVerde y tiene el tratamiento de fundaciónepiscopal. Dos de ellos, han venido a Poblet: JoséBenvindo Alves Fernándes y Adilson de JesúsPereira Leal en busca de formación monástica yteológica.

OBLACIÓ DEFRA JOAN BADIA iCORTADA

Nasqué a Torregrossa, a la comarca de lesGarrigues, el 2 de juny del 1940. De benjovenet es traslladà a viure amb la seva família a

Reus, que ell ha considerat sempre com la seva ciutat. Hidesenvolupà les seves activitats, centrades en les artsgràfiques i en la informàtica. Vingué a Poblet el 10 de junyde l’any 1993, i on inicià el seu postulantat l’octubre delmateix any. Vestí l’hàbit de novici el 2 de setembre del1994, en la festa dels sants Bernat, monjo màrtir de Poblet,i les seves germanes Maria i Gràcia. Féu la seva primeraprofessió o juniorat, el 26 de gener del 1996. Se li hanencomanat els serveis de refetorer i de cuiner, càrrec aquestdarrer que comparteix actualment amb Fra Josep Aliaga.A causa de la seva salut, i en no poder seguir el ritme habi-tual de la Comunitat, fou incorporat a la mateixa com a“oblat regular” el dia 26 de gener del 2003.

53

Novembre

Dia 1, divendres: Ha vingut al monestir Mons. Joan Enric Vives, bisbe coadjutorde la diòcesi d'Urgell.

Dia 3, diumenge: Mons. Joan Enric Vives ha presidit la missa conventual. Desprésdel dinar i de la recreació ha marxat.

Dia 4, dilluns: Ha visitat el monestir Mons. Francesco Pio Tamburrino, arquebisbesecretari de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments. Veniade Montserrat, on ha estat uns dies.

Dia 5, dimarts: A la tarda hi ha hagut Capítol conventual per tractar de la situacióeconòmica de la comunitat.

Dia 7, dijous: Comença un curset de cant gregorià dirigit pel Sr. Luis Prensa ique ha de durar fins al proper dia 9.

Dia 18, dilluns: El Prior P. Francesc Tulla ha estat internat a la Clínica del Remeide Barcelona, on el Dr. Marià Ubach li ha extirpat un epitelioma de la regió nasal.

Dia 19, dimarts: Avui s'ha instal·lat una nova cuina de gas, que té a més delsfogons tradicionals, una planxa, una barbacoa, una fregidora i un gran forn al va-por.

Dia 20, dimecres: A la tarda ha tingut lloc la reunió del Capítol conventual ons'ha tractat de l'admissió a la professió temporal del novici Fra Edwin Oblitas.

Dia 21, dijous: El P. Abat ha anat a Sant Boi de Llobregat per assistir a la reuniód'abats i provincials de Catalunya, que s'ha fet a la casa dels Germans de Sant Joande Déu.

Dia 23, dissabte: S'han reunit al monestir diverses persones a les quals s'haconvidat per formar part d'una Fundació que es vol erigir a partir d'una propostade la Germandat de Poblet.

Dia 24, diumenge: Han arribat a Poblet dos joves monjos de les Illes de CapVerd a l'Àfrica. Són José Benvindo Alves Fernandes, de 31 anys, i Adilson de JesúsPereira Leal, de 19 anys. El seu monestir s'anomena de Natzaret i és una novafundació de dret diocesà que es troba a Cidade da Assomada. Han vingut a Pobletper estar-hi un temps i rebre-hi formació monàstica.

Dia 25, dilluns: El P. Abat ha anat al monestir de Solius per fer-hi la visita canònica.

Dia 29, divendres: El P. Abat ha tornat avui de Solius.Ha visitat el monestir el Sr. Luis Alejandre, Capità General amb residència a Barce-lona. Anava acompanyat d'altres caps militars amb les seves esposes, fins un totalde 48 persones.A la tarda Fra Josep Aliaga ha anat al monestir de Montserrat per assistir demà al'ordenació de tres diaques i dos preveres, entre ells el germà Ignasi Fossas, filld'Aiguafreda, com ell mateix.

Crònica de la Comunitat de Novembre de 2002a l'Abril de 2003

54

Dia 30, dissabte: Ha tingut lloc un recés d'un dia per als membres de la Germandat.Hi han participat unes 120 persones. Ha començat per la missa conventual. Despréshi ha hagut una conferència del Sr. Miquel Siguan seguida d'un col·loqui. Sexta ala sala capitular i dinar al refetor en silenci i amb lectura. A la tarda hi ha hagut unavisita al monestir, una xerrada del P. Francesc Martínez-Sòria, entrega del comentarid'enguany del P. Abat a les antífones de la O, i la jornada s'ha acabat amb la pregàriade les Vespres.

Desembre

Dia 2, dilluns: Avui, i a casa seva de Barcelona, el P. Abat ha lliurat la medalla dela Germandat a la Sra. Maria Costa i Ugeda, que durant molts anys i de maneradesinteressada es va ocupar de la secretaria de la Germandat. D'aquesta manera ésel primer membre femení de la Germandat de Poblet.Al vespre ha tingut lloc la presentació del llibre de Mn. Josep M. Ballarín titulat"Poblet: monjos". Ha estat editat per les Publicacions de l'Abadia de Poblet dins dela col·lecció "Quaderns d'art, història i vida de Poblet". La presentació s'ha fet alslocals de la Fundació Joan Maragall de Barcelona i hi han assistit, a més de l'autor,el P. Abat, el P. Alexandre Masoliver i el P. Jesús M. Oliver.

Dia 3, dimarts: El P. Abat ha anat a Castellfollit amb el novici Fra Edwin Oblitasi el postulant Josep Antoni Peramos per passar-hi uns dies d'exercicis espirituals.

Dia 8, diumenge: Després de Laudes i a la sala capitular el novici Fra EdwinOblitas ha fet la professió temporal.

Dia 13, divendres: A la nit ha arribat el P. Maur Esteva, Abat General de l'OrdeCistercenc.

Dia 14, dissabte: Al migdia ha vingut l'arquebisbe de Tarragona Mons. LluísMartínez Sistach. Ha dinat amb la comunitat al refetor i després ha assistit a larecreació, marxant tot seguit.

Dia 15, diumenge: Pel matí ha marxat l'Abat General.

Dia 23, dilluns: Visita del Sr. Ramon Espadaler, conseller de Medi Ambient de laGeneralitat de Catalunya. Ha arribat a la 1h. i ha tingut tot seguit una roda depremsa on ha explicat la constitució de la Junta Rectora del nou Parc Natural delMontsant i les obres de canalització del riu de Pruners en el seu pas pel monestir.Després ha seguit a peu el recorregut del barranc que s'acaba de canalitzar.Seguidament el conseller ha dinat al menjador del forn amb el P. Abat, el P. Prior ialtres persones del seguici. A la tarda ha visitat el monestir.

Any 2003Gener

Dia 11, dissabte: S'han reunit al Palau de l'Abat un grup de persones que formenpart de l'anomenada Plataforma contra els abocadors, que s'oposen a la construcciód'un abocador de residus urbans al terme de l'Espluga de Francolí.

Dia 13, dilluns: A la tarda hi ha hagut Capítol conventual. S'hi ha tractat del'admissió a l'oblació regular de Fra Joan Badia i de diverses qüestions litúrgiques.

55

Dia 16, dijous: Avui han començat unes classes de cant gregorià donades pel Sr.Luis Prensa, professor de música a Saragossa. Duraran fins al proper dissabte.Han visitat l'Arxiu del President Tarradellas i han dinat amb la comunitat el Sr.Joan Trulent, Rector de la Delegació de Barcelona de la Universitat Menéndez iPelayo, i el Sr. Miquel Salazar, coordinador de règim interior i d'hisenda de laDiputació de Barcelona.

Dia 23, dijous: El P. Agustí Altisent ha estat operat a Barcelona: se li ha fet untrasplantament de còrnia.A la tarda hi ha hagut la inauguració de l'enllumenat ornamental del monestir, quedarrerament s'ha fet gràcies a una subvenció de Fundació Endesa. Han assistit al'acte el Sr. Jordi Vilajoana, conseller de Cultura de la Generalitat, el Sr. GabrielCastro Villalba, director corporatiu de comunicació d'Endesa, el Sr. José MaríaRovira, director general de Fecsa-Endesa, i el Sr. José de la Rosa Alemany, directorgeneral de la Fundació Endesa. L'acte ha consistit en l'encesa de l'enllumenat, unsparlaments al locutori i un petit refresc.

Dia 24, divendres: Aquesta nit ha estat emès per TV3 un programa de la sèrie"En camp de l'altre", on apareixia un reportatge sobre Poblet de 30 minuts amb elsdiàlegs que ara fa un any es van fer entre el P. Abat, que representa la posturacreient, i en Sr. Joan Francesc Pont, ateu. Ha seguit després un debat entre diversospersonatges, creients i no creients, sobre el tema de la fe.

Dia 26, diumenge: Després de Laudes i a la sala capitular ha fet la seva oblacióFra Joan Badia.

Dia 30 dijous: El P. Maties Prades ha estat operat a la Clínica de la SagradaFamília de Barcelona. Li han estat extretes tres pedres a la bufeta de la fel. L'operacióha anat bé.

Febrer

Dia 1 dissabte: El P. Abat ha anat a Vallbona per presidir la professió solemne deSor Adela Baguer.A les 10h. del matí s'han reunit els membres de la "Fundació" que prepara laGermandat de Poblet. S'ha decidit que aquesta fundació seria "eclesiàstica"(enregistrada al Ministeri de Justícia de Madrid, amb el vist i plau de la ConferènciaEpiscopal Espanyola) en comptes de "civil" (aprovada per la Generalitat). S'haconstituït una comissió de treball per a la redacció definitiva dels Estatuts, formadapels senyors Ramon M. Mullerat, Antoni M. Andreu i Àngel Garcia Fontanet.Finalment el P. Abat, que ha arribat a l'hora de dinar procedent de Vallbona, hanomenat president de la Fundació el Sr. Josep M. Bricall, vicepresident el Sr. RamonM. Mullerat, seretari el Sr. Antoni M. Andreu i tresorer el Sr. Xavier Guinovart.A les 5h. de la tarda ha arribat el Sr. Josep Piqué, ministre de Ciència i Tecnologiadel Govern de Madrid. Anava acompanyat de la seva esposa i d'un fill petit. Havisitat el museu i algunes parts del monestir i ha marxat a tres quarts de set.

Dia 2, diumenge: Ha vingut al monestir el Sr. Josep Olives, que ha donat almonestir la biblioteca del seu pare, el Sr. Jaume Olives Canals. Es tracta d'unabiblioteca molt important amb força obres valuoses, especialitzada sobretot enliteratura grega clàssica. Ha vingut acompanyat de la seva família (13 persones), ha

56

visitat els llocs on es troben els llibres del seu pare, i ha dinat amb el P. Abat a lasala de visites.

Dia 8, dissabte: El P. Abat ha anat a Barcelona, al monestir de monges cistercenquesde Valldonzella, per presidir la professió solemne de la monja Núria Illas.

Dia 9, diumenge: A la tarda ha arribat el P. Ramon Ribera, prior del monestir deMontserrat, que predicarà, durant la setmana que avui comença, els exercicisespirituals. Segons ha explicat a la sala capitular abans de Completes, ho farà seguintl'itinerari del llibre dels Salms.

Dia 15, dissabte: Avui ha presidit la missa conventual el P. Ramon Ribera, que hamarxat cap a Montserrat havent dinat, després de la recreació.

Dia 22, dissabte: El P. Abat, el P. Prior i alguns altres monjos han anat a Castellóde la Plana on s'ha celebrat a la tarda i a l'església concatedral un funeral pel Sr.Llorenç Prades, pare del P. Maties. Havia mort ahir a la tarda i tenia 91 anys.A la tarda ha arribat procedent de Roma el P. Meinrad Thomas, Procurador Gene-ral de l'Orde Cistercenc. Ve per donar un curset d'enquadernació de llibres per alnoviciat. Ve acompanyat de: Indrek Oper, d'Estònia, expert en enquadernació, IgorSava, de Moldàvia, expert en aiguaforts, Cristian Varga, de Romania, xofer itreballador a la Casa General de l'Orde a Roma. També ha vingut per participar enaquest curset Fra Bruno Trnka, monjo del monestir cistercenc de Vyssi Brod, a laRepública Txeca.

Dia 23, diumenge: Ha arribat per començar el postulantat el jove d'IgualadaSalvador Batet, que té 20 anys.

Març

Dia 1 dissabte: Aquesta matinada han marxat en cotxe cap a Roma el P. MeinradThoman i els seus acompanyants.

Dia 10, dilluns: El P. Alexandre Masoliver ha anat al monestir cistercenc de laValldigna, al País Valencià, per fer-hi unes conferències sobre la història d'aquestmonestir, actualment sense monjos.

Dia 13, dijous: Els membres de la Junta del Casal de l'Espluga de Francolí hanvisitat el P. Abat i han fet ofrena al monestir del títol de soci d'honor del Casal.

Dia 15, dissabte: El P. Abat ha anat al monestir de Solius per assistir al'enterrament del germà Felip Hortal, que va morir ahir després d'una llarga malaltia.

Dia 17, dilluns: Han visitat el monestir el Sr. Ignasi Buqueras i el Sr. SalvadorSánchez-Terán, respectivament president i vicepresident de la Fundación Indepen-diente. Han fet entrega per a la biblioteca del monestir d'un lot de llibres publicatsper aquesta entitat. Eren en una reunió d'empresaris que tenia lloc a Montblanc ihan volgut veure l'Arxiu del President Tarradellas.

Dia 18, dimarts: Ha tingut lloc a la Universitat Rovira i Virgili a Tarragona unhomenatge al P. Agustí Altisent amb motiu dels seus 80 anys, que fa avui mateix.En el transcurs d'un acte acadèmic, al qual també hi ha assistit el P. Abat, li handonat la medalla d'honor de la Universitat.

57

Abril

Dia 5, dissabte: Reunió del Patronat de l'Arxiu del President Tarradellas.

Dia 7, dilluns: El P. Abat, el P. Alexandre Masoliver, el P. Maties Prades i Fra RafelBarruè han anat a Castelló de la Plana. Al matí hi ha hagut una conferència-col·loquisobre el tema "els cistercencs, avui" a l'aula magna de la Universitat Jaume I. A latarda una xerrada organitzada pels membres de la Germandat a Castelló, a la salad'actes de la Caixa Rural de Sant Isidre de Castelló.

Dia 8, dimarts: El P. Abat ha anat a Barcelona a la presentació del llibre titulat:"Tarradellas o la reivindicació de la memòria". Aquest llibre ha estat editat per laDiputació de Barcelona amb motiu d'una exposició sobre el President Tarradellas,que s'inaugurarà demà.

Dia 9, dimecres: El P. Abat ha anat a la inauguració de l'exposició "1899-1988:Tarradellas o la reivindació de la memòria". Aquesta exposició es fa al Centre deCultura Contemporània de Barcelona i restarà oberta fins al dia 25 de maig. Elmaterial que s'hi exposa prové de l'Arxiu del President Tarradellas a Poblet.

Dia 12, dissabte: Aquest vespre ha arribat el P. Maur Esteva, Abat General del'Orde Cistercenc. Ve per donar un curset sobre la Regla de sant Benet al noviciat.A les 9,30 h. de la nit ha tingut lloc a l'església un concert donat per l'Orfeó SantaColoma, sota la direcció de Frederic Prat. Han interpretat en primer lloc peces demúsica religiosa, acompanyades de l'orgue per Josep Antoni Peramos, postulant dePoblet. En una segona part han interpretat una selecció de peces de l'òpera rockJesucrist Superstar.

Dia 13, diumenge: Avui, diumenge de Rams, ha presidit la missa conventual i laprocessó el P. Abat General.

Dia 14, dilluns: El P. Abat, acompanyat del P. Josep M. Recasens, han anat a laSeu d'Urgell. El P. Abat ha donat una conferència sobre el sacerdoci davant delspreveres del bisbat d'Urgell i després ha participat a la missa crismal a la catedral.

Dia 16, dimecres: L'Abat General ha marxat de bon matí cap a Roma.Han arribat, per passar la Setmana Santa a Poblet, dos joves monjos del monestirde Natzaret de les Illes de Cap Verd.

Dia 21, dilluns: Ha arribat a Poblet Mons. Juan José Omella, bisbe de Barbastre-Montsó i administrador apostòlic de Jaca i Osca.

Dia 23, dimecres: Com cada any, membres del Reial Cos de la Noblesa deCatalunya han vingut a Poblet el dia de Sant Jordi per assistir a una missa a lacapella de sant Jordi i dinar amb la comunitat al refetor.

Dia 25, divendres: Al matí hi ha hagut reunió del Capítol conventual per escollirels delegats de Poblet al pròxim Capítol de la Congregació Cistercenca de la Co-rona d'Aragó. Han sortit escollits el P. Prior Francesc Tulla, el P. Benet Farré, FraXavier Guanter, el P. Maties Prades i Fra Josep Aliaga. Com a suplents el P. Jesús M.Oliver i Fra Lluís Solà.Havent dinat ha marxat Mons. Juan José Omella.

58

El germà Felip Hortal iSala, de 67 anys, el primermonjo difunt del Monestir deSolius, va deixar aquest mónel dia 14 de març del 2003 ala tarda, després de tres anysde lluitar amb la malaltia i ambmolta serenitat davant la mort,i per això ens ha fet el do d'unagran pau. Havia nascut a Osor(Selva) el 7 de maig del 1935.Va vestir l'hàbit a Solius el dia1 d'octubre del 1967, elmateix any de la fundació. Vaprofessar-hi l'1 de desembredel 1968 i, doncs, ha viscut fidelment durant 34 anys la seva professió. Lamissa exequial i l'enterrament, a Solius mateix, va tenir lloc el dissabte 15de març, l'endemà del seu traspàs, amb una multitud de fidels i ambl'assistència del P. Abat i alguns monjos de Poblet, així com també amb unarepresentació de Montserrat, acompanyant els cants el germà Odiló, deldit monestir. El germà Felip, home de profunda fe i pietat, tenia una grandevoció a la Mare de Déu. Fruit d'aquesta ens ha llegat una col·lecció deGoigs, i una altra de mariana (sobretot postals d'imatges) amb més de 5.000advocacions diferents, de tot el món. Era el campaner de la comunitat, a laqual serví abnegadament en els treballs de bugaderia i de cuina. Que Déu liho recompensi.

Jaume Gabarró

NECROLÒGICA

Dia 26, dissabte: El P. Abat, acompanyat del P. Alexandre Masoliver i de FraPlàcid Boqué, han anat al monestir de monges cistercenques de Lazkao, al PaísBasc, per assistir a la professió solemne de Sor Elbia Palomares i a la celebració dels50 anys de professió de Sor Encarna Arratibel. També venia Fra Josep M. Cabañes,que han deixat el monestir de Tulebras, on es desenvoluparà el curset de formaciódels trapencs d'Espanya.

Dia 28, dilluns: Han vingut a Poblet el P. Edmon Garreta i el P. Jaume Gabarró,de Solius. Acompanyaven a un monjo del monestir benedictí suís d'Einsiedeln i unalumne d'aquest.

Dia 29, dimarts: Els monjos del monestir trapenc navarrès de La Oliva han vinguten dia d'excursió a Poblet. Han participat a la missa conventual, han dinat amb lacomunitat al refetor i després hem anat tots plegats a la sala de recreació.

59

VISITA DE LOS MONJESDE LA OLIVA

La visita a Poblet formaba parte delos actos celebrativos de los 75 añosen que los monjes cistercienses en-

traron en el monasterio de la Oliva. Comoexplicó el padre Abad, Francisco SánchezAlías, en su alocución, cuando la Revolu-ción francesa (s.XVIII) expulsó a lostrapenses –sus antecesores– de Francia, ungrupo de ellos desembarcó en Salou y sehospedaron durante un par de años en lasdependencias que los monjes cisterciensesde Poblet les ofrecieron. Mientras tantobuscaron otra localización y encontraronel Priorato de Santa Susana, en Maella(Aragón), que era una filial del monaste-rio de Escarpe. El mismo precio que losmonjes de ese lugar les pedían, se lo ade-lantaron los de Poblet, pudiéndolo devol-ver unos años después. Luego se pasarona Getafe y, finalmente, a la Oliva, en don-de todavía están.

La visita a Poblet era en acción de gra-cias recordando las atenciones recibidaspor sus antecesores. Ese monasterio na-varro, famoso por sus recuerdos históri-cos y su grandeza arquitectónica, uno delos más artísticos de Navarra, fue fundadopor el rey García Ramírez en 1134, conmonjes cistercienses venidos de Escala-Dei, viviendo todavía san Bernardo. La

iglesia no fue concluída hasta 1198. Du-rante la Edad Media el monasterio siguiósu vida ordinaria. Las guerras con Franciatrajéronle no pocos disgustos, que se au-mentaron con la guerra de Sucesión. Du-rante la Revolución francesa se instalaronen él numerosos religiosos y caballerosfranceses, entre ellos el obispo deNarbona, que murió allí. En 1808 el mo-

nasterio fue sitiado, saqueado e incendia-do en parte por los franceses, que se lleva-ron presos a los monjes y se incautaron desus posesiones. Fernando VII les restituyóa su primer estado seis años después. Ce-

rrado en 1820, volvió a abrir-se en 1823, cuando cayó elsistema constitucional, perola comunidad fue disuelta de-finitivamente por las leyes de1835. En 1925 fue restaura-do monás-ticamente por losmonjes cistercienses de la es-trecha observancia venidosde Getafe, que levantaronedificios al lado de los histó-ricos, en donde instalarse,plantaron viñas y elaboranvinos de renombre.Vista del monasterio de La Oliva

Foto

: Nor

berto

.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

Foto conjunta de los monjes de La Oliva conalgunos monjes de Poblet.

60

ENTREVISTA AJOSÉ LUIS MILÀ

D’acord amb el costum d’alternaraquest apartat d’entrevistes unavegada a un eclesiàstic i l’altra

a un laic, aquesta vegada hementrevistat a José Luis Milà, un delsmembres més antics de la Germandat idurant molts anysmembre de la Junta.

El Sr. Milà va néixerel dia 1 de maig de1918 a Barcelona a laPl. de Sant Jaume can-tonada amb el carrerFerran, on hi residí lafamília fins l’any 1936.

La família Milà téuna llarga tradició de-dicada a l’advocacia. Elseu avi fou advocat ialcalde de Barcelona, iel seu pare, José MªMilà i Camps, tambéadvocat, ocupà la pre-sidència de la Dipu-tació de Barcelonadurant la Dictadura dePrimo de Rivera aixícom un lloc a l’assem-blea nacional perUnión Patriotica i founomenat pel rei Al-fons XIII primer com-pte de Montseny, enagraïment als serveisprestats a la corona.

El juliol de 1936 lafamília Milà es trobavapassant l’estiu a la seva

residència d’Esplugues. Dies desprès dela revolta dels militars d’Àfrica, el seudomicili a la Pl. de Sant Jaume fouocupat i saquejat. L’actual comte deMontseny encara conserva al seudespatx una fotografia de la Pl. de Sant

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

61

Jaume amb el mobles llençats des delbalcó de la casa de la família Milà.

El més de juliol de 1936, en esclatarla guerra civil, José Luis Milà haviacomplert tot just divuit anys. La famíliafugí a Puigcerdà i d’allí a França. El seupare buscà refugi a casa d’uns amics aEsplugues, decidint finalment lliurar-se a la policia del Govern de laGeneralitat, que el traslladà al vaixellUruguai on hi restà fins el novembredel 36 en què fou conduït al castell deMontjuïc.

El govern encapçalat pel generalFranco, fou contrari a l’intercanvi depresoners fins el novembre de 1936,José Luis Milà ens apunta com a raóque el 20 de novembre de 1936 esproduí a Alacant l’afusellament de JoséAntonio Primo de Rivera. José M. Milài Camps fou bescanviat pel diputatrepublicà Casanelles i traslladat delcastell de Montjuïc al port de Barcelo-na, on ell es pensava que l’afusellarien,però allí fou rebut pel cònsol francès iembarcà al vaixell Émérité II que elportaria al port de Marsella on esretrobà amb la família.

La família Milà passà de Marsella aSan Remo i de allí a Gibraltar perinstal·lar-se finalment a Sevilla. El joveJosé Luis Milà s’incorporà a les tropesfranquistes i va acabar la guerra com atinent d’aviació desprès d’haver formatpart del Terç de Nostra Senyora deMontserrat. Aquesta participació en elconflicte civil el marcà profundamenti ens permet entendre que malgrat laseva edat hagi participat de manera ac-tiva a les darreres manifestacions encontra de la guerra.

Acabada la guerra la família Milàretornà a Barcelona i ell estudià dret.Finalitzats els estudis s’incorporà aldespatx familiar i exercí durant tota la

seva vida laboral d’advocat. Cal des-tacar el seu assessorament jurídic aimportants empreses com l’EspanyaIndustrial i Bayer.

També participà a la fundació del’empresa Montesa-Bultaco, activitatque està lligada a la seva passió per lesmotos. Fins passats els 80 anys se'lpodia veure dalt d’una moto, avui ja hoha deixat més per pressions de lafamília que per voluntat pròpia.

El Sr. Milà està casat amb Merce-des Mencos. Tenen sis fills, dels qualsdos són coneguts periodistes, i 9 néts.

La vida de José Luis Milà ha estatmarcada per un altre fet, la sevapertinença al Consell Privat de D. Joande Borbó, en uns anys en què més queun honor això era una pesada càrrega.Està en possessió de la gran creu deIsabel la Catòlica concedida pel Rei aproposta del consell de ministres elpassat setembre de 2002.

Al llarg de l ’entrevista aniremaprofundint més dintre de la sevaàmplia biografia i interessant perso-nalitat.

Sr. Milà, la seva relació amb el monestirde Poblet té un origen familiar en ser el seupare un dels primers membres de la Germandat.Ens agradaria que ens expliqués com i quanva conèixer Poblet i quins són els seus primersrecords del Monestir?

“El meu primer record de Poblet,són les visites amb la família, quedavant d’aquelles ruïnes, el meu pares’exclamava que calia restaurar-ho i quetornessin els monjos.

El meu pare va ser un dels primersmembres de la Germandat. Jo vaig en-tra-hi als anys 50 i en morir el meu pareel P. Abat em demanà d’entrar a la Jun-

62

ta, des d’on he intentat ajudar alMonestir durant tots aquells anys.

Vaig tenir un paper destacat per lameva doble condició de membre delConsell Privat de D. Joan i membre dela Germandat amb la decisió d’aquellde ser enterrat a Poblet seguint latradició dels comtes de Barcelona. D.Joan no volia ser enterrat al panteód’infants de El Escorial, i més d’un cophavia manifestat el seu desig que lesseves restes fossin tirades al mar, do-nada la seva afecció marinera. Haviaestudiat a l’Acadèmia Naval de San Fer-nando i desprès de la proclamació dela república seguí els estudis a la RoyalNavy, malgrat haver de deixar aquestacarrera per no voler renunciar a lanacionalitat espanyola. La resta de laseva vida mantingué la passió pel mar.

La vida de D. Joan estigué marcadaper les males relacions amb el generalFranco i la difícil situació en què elposà el nomenament del seu fill com asuccessor d’aquell règim el posà. Uncop exposats al aleshores abat dePoblet, aquest consultà els motius a laComunitat, que, finalment, accedí aacollir les despulles dels comtes deBarcelona. No tot foren unanimitats.Un del membres de la Junta de laGermandat en comentar-se el temadigué: “ Que conste en acta mi voto encontra”.

Així, a la capella de Sant Benet esconstruïren dos sepulcres, avui buits,ja que finalment foren enterrats, comtots sabem, al panteó del reis, de ElEscorial.

Recordo que mantinguerencontactes amb el aleshores presidentdel Parlament de Catalunya, Sr. MiquelColl i Alentorn, sobre com caldria feren el seu dia l’enterrament de D. Joan

a Poblet. Ell ens digué que els noms deles làpides haurien d’estar escrits encatalà. Sortint d’aquella reunió vaigreflexionar sobre el tema i tot pensantque això podria ocasionar problemes,vaig trucar a Joaquin Satrústegui,també membre del Consell Privat, perdemanar-li que em confirmés si elsnoms dels reis a El Escorial estaven enllatí. Ell m’ho confirmà i això resolia elproblema.

Per cert que, visitant Doña Maria elmonestir de Poblet amb la seva filla Pi-lar, aquesta li comentà a la mare: "Vá-monos ya que aquí hace mucho frío yte enterraremos aquí antes de hora”. Jase sap que l’església de Poblet és moltfreda”

Un altre aspecte destacat de la seva àmpliatrajectòria personal és precisament l'haver estatmembre del consell privat de Don Joan deBorbó. Què simbolitzava Don Joan en aquellsanys?

“Vaig conèixer D. Joan de Borbóels anys 40. L'any 1947 publicàremalguns articles clandestins des de Ma-drid. Els enviàrem ja que consideràvemque era més fàcil publicar-los a Barce-lona. Aquí editàrem de març anovembre de 1951 la revista “La Vís-pera”. D. Joan representava el titularde la corona i així fou fins a la sevarenúncia. Cal reconèixer que la posiciódel príncep Joan Carles era molt difí-cil. Recordo que, nomenat ja rei D.Joan Carles i estant amb ell i D. Joan,jo em dirigia a l’actual rei sense fer ser-vir el tractament que li corresponia.Aleshores D. Joan em digué: “Llámalemajestad, coño”. I jo li vaig contestar:"Sí señor, cuando su majestad se lo lla-me se lo llamaré yo”. Si avui enspreguntem què hauria fet D. Joan sihagués ocupat el tron, crec que hauria

63

fet mateix que va fer el seu fill peròamb més autoritat."

Aquesta pertinença al consell de Don Joanno fou fàcil i per a vostè tingué un cost perso-nal, quin?

“En general em significà menys por-tes obertes. Vaig ser detingut com aresponsable de la publicació delsetmanari “La Víspera” i vaig sercondemnat a sis anys de presó. Tot ique la condemna no fou mai executada,aquesta planava sobre mi com unaespasa. Desprès de la condemna vaigdemanar audiència al aleshoresministre de justícia Sr. AntonioIturmendi, que em va rebre de segui-da. Aquell històric carlista em digué:“Usted es Milá, el de los asuntos deBarcelona”. I jo li vaig contestar: “Sí,señor ministro, pero quisiera consul-tarle un tema: Estamos constituidos enreino, ¿hasta dónde podemos llegar losmonárquicos para vivir en la legali-dad?”. Ell em contestà: “Si quiere viviren la legalidad tranquilamente haga loque diga el Caudillo”. No vaig podercontestar res més que: “Gracias, señorministro”.

M’arribaren a denominar com “elconde comunista”, els mateixos quedeien allò de “D. Juan 3º izquierda”. Elfinal de D. Joan ha estat espec-tacularment bo, un final que jo nohauria pogut somiar mai.”

Sabut és, que existí la voluntat de DonJoan de ser enterrat a Poblet, finalment no fouaixí. Quins factors, a part de la voluntat delseu fill que fos el panteó dels reis de El Escorialel destí dels seus pares, portaren a abandonaraquesta idea?

“Els preparatius del funeral de D.Joan els férem amb temps, donada la

seva llarga malaltia. Un dia vaig trobara l 'avió a Lluís Reverter, cap deprotocol del Govern central, i emcomentà que Narcís Serra, aleshoresvicepresident del govern, teniapreparat ja el decret que donava a D.Joan la categoria de personatgeregnant. Els membres del ConsellPrivat vam ser convidats al funeral alpalau reial; jo havia trucat al ducd’Alburque, Cap de la Casa de D. Joan,i li vaig comentar: “Sólo te pido queno os olvidéis del Consejo Privado”.Vam ocupar un lloc destacat al PalauReial i també a El Escorial. Tot i això,potser sí que ens hau-ria agradat ungest de reconeixement més concret capa la tasca del Consell Privat, com, perexemple, una audiència amb el rei JoanCarles.”

Quina es la seva postura com a cristià imembre de la Germandat?

“He procurat sempre ser cristià,potser més cristià que catòlic i ara, ambla postura del Papa respecte a la gue-rra d’Iraq, em sento cada vegada méscatòlic. Durant molts anys vaig coope-rar amb la parròquia de Sant Just i Pas-tor com a president de la Junta d’obres.Crec que el Cister té poc paper avuialmenys menys paper del que jodesitjaria. Els laics ens hem de pregun-tar què podem fer des de la Germandatper ajudar els monjos a impulsar elpaper del Cister i de Poblet.

Crec que coses com les cartes delpare abat, amb el seu to espiritual, sónles que ens calen i que nosaltres hemd’intentar viure el màxim possibleaquesta espiritualitat, cadascú segonsles seves possibilitats.”

Xavier Guinovart i Octavi Vilà

64

FUNDACIÓ POBLET

La Fundación Monasterio de Pobletya es una realidad. Se constituirá elpróximo mes de mayo, tras la firma

por parte del P. Abad del decreto de cons-titución.

La fórmula jurídica finalmente adop-tada es la de Fundación canónica pivada,ya que esta garantiza una mayor indepen-dencia para poder promover el Monaste-rio de Poblet como centro espiritual ycultural de referencia.

El patronato de la Fundación, nombra-do a propuesta del P. Abad, está compues-to por personas de muy variada proceden-cia y formación para permitir una visiónamplia y lo más global posible de las fun-ciones que debe desarrollar. El patronatolo preside el Dr. Josep Maria Bricall y que-da garantizada la presencia de la Herman-dad por medio de nuestro presidente yotros tres vocales.

Tras diversas reuniones donde se hanresuelto todos los temas jurídicos, ya seha acordado que el tema de trabajo parael primer curso será EUROPA-CISTER-EUROPA. Este tema será abordado en unciclo de conferencias, donde se analiza-rán desde diversos puntos de vista, polí-tico, espiritual, voluntariado y teológico.

Se pretende con ello analizar esta reali-dad que es Europa y el papel histórico,presente y futuro, que debe tener una or-den monástica como la del Cister.

Está prevista la publicación de las mis-mas, así como de las conclusiones frutodel debate, dejando así constancia y ofre-ciendo al conjunto de la sociedad los fru-tos del trabajo realizado.

Otras activiades apuntadas son la or-ganización de diversos conciertos en labasílica o la posibilidad de organizar lec-turas de clásicos cristianos por algún ac-tor. Ello propuesto en base al éxito que lalectura en voz alta de las Confesiones deSan Agustín que hizo Gérard Depardieuen la catedral Notre Dame de Paris.

Un último objetivo de la actuación dela Fundación será la difusión por mediode nuevas tecnologías de todos los traba-jos realizados, así como la potenciaciónde Poblet como centro espiritual y cultu-ral, donde vive, habita y da testimoniouna Comunidad de monjes.

Toda esta actividad redundará sin dudaen beneficio del entorno del Monasterioy especialmente de la Conca de Barberà.

64

65

PER UN COMPROMÍSCRISTIÀ REALISTA

Vivim envoltats d’incerteses, a lavegada que se’ns posa al davant,quasi com a expressió d’un

concepte màgic del segle XXI, la paraulaseguretat, fins al punt que se’ns proposarenunciar a bones quotes de llibertat enbenefici d’un nou concepte alliberador:gairebé tot es torna vàlid en nom de laseguretat. I ens trobem submergits en unmar de dubtes.

Abans, però, d’entrar en matèria, vulldonar les gràcies tant al Director com alConsell de Redacció per la seva benèvolainvitació a col·laborar en aquesta edició,una mica com si fos “la veu del poble”.No perquè tingui cap dret a aquesta hon-rosa representació, sinó perquè realmentsóc un del poble: laic, casat, pare de vuitfills, ex-rodamón per professió, jubilat,catequista i membre des de fa anys de la

nostra estimada Germandat. És a dir queres no justifica la meva gosadia d’escriure,llevat de l’impuls de transmetre inquietudspersonals, idees... i ganes de compartir-les.

Llibertat, seguretat?Dit el que em sembla que calia dir,

tornem al tema dels dubtes a què es referiael primer paràgraf, ja que els dubtes no esplantegen solament en la nostra vida en

tant que ciutadans depaïsos més o menysrics (perquè als pobres,molt més que laseguretat el que els pre-ocupa és la super-vivència). Dubtemtambé com a cristians,referint-me als cristiansque hem anat al menysuna mica més enllà dela simple possessió d’uncertificat de baptisme.No sabem si aquellaantinòmia se’ns trans-forma en dilema:llibertat? seguretat?

Quina seguretatvolem? És obvi, lasalvació. I quina lliber-tat? La de la pròpia

consciència per decidir la nostra conduc-ta. Dit així sembla tot molt clar, però estàlluny de ser-ho i per això tenim tantsdubtes. Dubtes que creixen al voltant dela idea que expressa el títol amb què hemcomençat: un compromís cristià realista.Això és així perquè sabem que tenim uncompromís per tal d’assolir la fita de lasalvació que ens fan possible l’amor delPare i el sacrifici del Fill, però ja no tenim

"Cada arbre es coneix pel seu fruit" (Lc. 6,44).

Foto

: J. M

. Pui

g.

66

tan clar de quina classe és aquestcompromís; i, a més, perquè el pretext dequè estem actuant en bonaconsciència sovint no enstranquil·litza, donat quetambé sovint ens femuna mica el desentès ensentir aquesta veu taníntima. Arribem, doncs,a un carrer sense sortida? No, ben alcontrari. Podem descobrir sense gaireesforç que, en l’àmbit del cristià, entreseguretat i llibertat no hi ha cap dilema.Tenim fe i seguim el Crist lliurement, fetsque ens imposen uns compromisosmínims que acceptem amb la mateixallibertat, perquè sabem que actuant enconseqüència Crist ens fa mereixedors dela salvació que anhelem. Sent així, semblaadient parlar del compromís cristià.

A grans trets, tots coneixem molt béde què va i que es resumeix dient: estimarDéu sobre totes les coses i al proïsme coma nosaltres mateixos per amor a Déu. Ésdifícil dir tant amb tan poques paraules.Potser per això no ho acabem d’entendreo, tal vegada, ens fa por el que haurem defer si ho entenem del tot. I la veritat ésque no n’hi ha per a tant. Déu demanamolt, però es conforma amb poc, si veuque hi hem posat bona voluntat.

El seguiment de JesucristPerò tornem al compromís. Recordem

que a l’acte penitencial diem “...que hepecat, per culpa meva, de pensament,paraula, obra i omissió.” Els tres primersconceptes inclouen els pecats d’acció, eldarrer els d’omissió. La majoria denosaltres, d’aquests que a més de creure’nscristians intentem ser-ho, potser no enfem massa de pecats d’acció. Però elsd’omissió ja són una altra cosa. En femmolts, potser no greus, però massa sovint.No donar ajut moral, físic o econòmic enla mesura en què estigui a les nostres mans–que això vol dir, precisament, estimar elproïsme com a nosaltres mateixos- és una

mancança freqüent, encara que certamentdifícil d’amidar; cadascú s’ho sap... i Déu

també! Per això aquestavessant la deixem ara de

banda i dels altres dostipus de mancances peromissió que són mésclars: no pregar bé o noprou i no donar

testimoni, també ens limitarem a parlardel darrer.

Seguir Jesucrist no s’ha d’entendre enel simple sentit de formular propòsits; aixòestà bé i és necessari per començar. Perpassar dels propòsits a les realitats hemd’assimilar les seves idees i prendre partactiva en la realització del Regne de Déu.Com? Ens ho digué ben clarament Pau,en la seva carta als romans:

“Tots els qui invoquin el nom del Senyor sesalvaran. Ara bé, com podran invocar-lo, si no hicreuen? I com creuran en ell, si no n’han sentitparlar? I com en sentiran parlar, si ningú nol’anuncia? La fe ve, doncs, de sentir la predicació,i la predicació és l’anunci de la paraula de Crist”(Rm 10,13.14). 1

Si la voluntat del Pare hagués estat queel Fill aparegués al nostre món prenentdirectament la forma d’home adult i pled’autoritat, ho hauria pogut fer i Jesúshauria restat entre nosaltres només la sevagran Setmana. Però va voler que visquésentre nosaltres com un home més, per do-nar-nos exemple de com s’ha de viure lavida i, a la vegada, no treure’ns la llibertatde decidir si volem seguir-lo o no.

Jesús neix, creix i madura com a homeen el treball i l’anonimat al llarg d’unstrenta anys. Aleshores es retira al desert,prega i dedica tres anys més a predicar elRegne de Déu, un regne que va molt mésenllà de les expectatives del poble d’Israelen aquell temps. No té res a veure ambun sistema polític, ni és tampoc un regnatque s’esgoti en la història dels homes. Ésun regne que es consolidà en els tresdarrers dies de sacrifici i resurrecció, però

La lluita per un mónmés humà és una exigènciaque el cristià no pot defugir

67

que s’instaurà a partir de la seva paraula.

Així va començar la missió delsapòstols, que se sentiren cridats, sobre tot,a ser missatgers de la paraula de Déu. Pau,el gran Pau, en les primeries deldesenvolupament del cristianisme digué:“Crist no em va enviar a batejar, sinó a anunciarl’evangeli, però sense recórrer a un llenguatge desavis, perquè la creu de Crist no perdi la sevaforça”. (ICo 1,17) I també: “Tanmateix, jo nopuc gloriar-me d’anunciar l’evangeli, perquè és unaobligació que m’ha imposat: ai de mí si no anunciésl’evangeli!”. (ICo 9,16).

Enfrontats a aquest gran repte de laparaula, què se suposa que hem de fer elsqui no ens hem sentit cridats a lliurar lanostra vida sencera a Déu, com ho fan,entre altres, els monjos i els sacerdots?Predicar? Catequitzar? No necessà-riament, millor dit, no literalment. Perquèhi ha moltes maneres de donar testimoni.No cal portar pel carrer una pancarta quedigui “sóc cristià” en lloc de la que diu“no a la guerra”, si bé és veritat que mésd’una vegada ens caldria afirmarverbalment la nostra condició de cristiansen actiu, encara que no ho fem per diver-sos motius: per timidesa, per temor al quèdiran, perquè no s’ha de barrejar la religióamb la vida civil en un paísconstitucionalment aconfessional, perquèno ens titllin de carques en un móncientista, tecnòcrata i, oh meravella!,demòcrata, en què vivim...

La lluita per un món més humà és unaexigència que el cristià no pot defugir. Dela Bona Nova de Crist en resulten unsprincipis que no podem acontentar-nosnomés en conèixer: la defensa dels mésdèbils; el judici crític envers la riquesa quenomés es proposa acumular; la condemnadel domini d’un home sobre un altre;l’exercici de l’autoritat com a servei; laprimacia de l’home sobre les coses...Llegint o pensant aquestes idees bàsiquesés normal que la majoria de les reaccionssiguin del tipus de: I jo què hi puc fer?

No estic capacitat! No tinc mitjans niinfluència... i, en canvi, hi ha una manerade dissipar totes aquestes boires.

Crida de Déu, resposta de l'homeFa pocs mesos, en una trobada

arxiprestal de catequistes tarragonins, éspresentava una “pregària del catequista”,que comença dient:

M’heu cridat, Senyor,per continuar l’obra d’anunciar el Regneinaugurat pel vostre Fill, Jesús.Amb els profetes us vull dir:“Mireu, Senyor,sóc com un infant, que no sap parlar”.Malgrat tot, Senyor,aquí em teniu,per complir la vostra voluntati anunciar a tothom que sou el Déu de l’amor.

Ho trobem bonic; si ho meditem unamica, fins i tot ens emociona. Però tornema demanar-nos: què hem de fer? Deresposta només n’hi ha una. Anem a cer-car-la, seguint alguna de les pistes que ensdóna la Bíblia. Per exemple, el profetaJeremies:

“El Senyor em va comunicar la seva paraula.Em digué: -Abans de formar-te en les entranyes dela mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seuventre et vaig consagrar profeta destinat a lesnacions. Jo vaig replicar: -Ah, Senyor, Déu meu!Sóc massa jove. Com sabré parlar? El Senyor emrespongué: -No diguis que ets massa jove. Vés onjo t’enviaré, digues el que jo t’ordenaré. No tinguispor de ningú, jo seré al teu costat per alliberar-te.T’ho dic jo, el Senyor” (Je 1,4-8).

No ens convenç. Jeremies va ser pro-feta i això dels profetes ja no s’estila. Amés, ell ho tenia bé perquè Déu li parlavai a nosaltres no ens diu res. N’estem segursd’això? Vegem una altra pista:

“El noi Samuel vivia dedicat al servei delSenyor a les ordres d’Elí. Una nit, Elí se n’haviaanat a dormir a la seva cambra. Samuel dormiaal santuari del Senyor, on hi havia l’arca de Déu.Abans que s’apagués la llàntia del santuari de Déu,

68

el Senyor va cridar Samuel. Ell respongué: -Sócaquí. Va anar corrents cap on era Elí i li digué: -Sóc aquí. He sentit que em cridaves. Elí varespondre: -No t’he pas cridat. Torna-te’n a dor-mir. Ell se’n tornà a dormir. Però el Senyor elcridà altra vegada. Samuel es va llevar, tornà onera Elí i li digué: -Sóc aquí. He sentit que emcridaves. Elí va respondre: -No t’he pas cridat,fill meu. Torna-te’n a dormir. Samuel encara nosabia reconèixer el Senyor, perquè la seva paraulaencara no se li havia revelat. El Senyor va cridarSamuel per tercera vegada. Ell es va llevar, anàon era Elí i li digué: -Sóc aquí. He sentit que emcridaves. Elí va comprendre que era el Senyor quicridava el noi, i digué a Samuel: -Vés, torna-te’na dormir i, si algú et cridava, digues “Parla,Senyor, que el teu servent escolta”. Samuel se’ntornà al seu lloc a dormir. El Senyor va entrar, seli acostà i el cridà com les altres vegades: -Samuel,Samuel! Ell va respondre: -Parla, que el teu serventescolta” (1Sa 3,1-10).

I Déu li va dir el que volia d’ell. Ell hofeu i el petit Samuel arribà a ser un granprofeta. Així, quin és realment el nostreproblema? Que Déu nos ens parla, o quenosaltres no l’escoltem? Déu diu a Aaroni Maria, que volien ser iguals a Moisès:“Quan hi ha entre vosaltres un profeta, jo, elSenyor, em mostro a ell en una visió o bé li parloen somnis. Però amb Moisès, el meu servent, no ésaixí... A ell li parlo cara a cara, en visió oberta isense enigmes: ell contempla la figura del Senyor”(Nm 12,6-8). Jesús, fill de Déu fet home,ja va deixar dit tot el que calia per tal queel nostre ramat pogués seguir les sevespetjades. Ja ha passat el moment delsprofetes. Jesús és l’essència de tot el ques’havia profetitzat. I ara ens parla a

1. Les citacions bíbliques s’han extret de la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI).

nosaltres a través dels seus missatgers, dela nostra consciència i també, per què no?,en somnis. És ben freqüent que quan algúté problemes i no veu clar el camí a se-guir, si s’encomana a Déu i dorm, al matíja se sent inclinat a prendre una determi-nada decisió. Els altres diuen que són lesneurones que han treballat. Nosaltrespodem dir que hem rebut una resposta ala nostre disponibilitat: parla, Senyor, elteu servent escolta.

Però si, malgrat tot, això de parlar ensresulta massa difícil, sempre ens queda elmitjà més poderós de donar testimoni:l’exemple. Si de veritat vivim estimantDéu i al proïsme per amor a Ell, ja hauremfet tot el que calia. Quan diem que elcristià estima el proïsme per amor a Déu,no hem pas d’entendre que el proïsme éscom una espècie d’esglaó d’una escala queens ajuda a pujar fins a Déu. El cristià éscridat a estimar els altres perquè aquestés el designi d’amor que el Pare vol veurerealitzat dins la nostra llibertat.

Allà on es troba gust en lacol·laboració amb els altres, llibertat permanifestar plenament la pròpiaespontaneïtat, ajut als necessitats, perdóals qui ens han ofès, recerca constant dela justícia i la pau (per modestos quepuguin ser els nostres àmbits d’actuació),arrencant d’arrel qualsevol tipus d’odi isabent vèncer el mal amb el bé, allà hi hacertament un cristià fidel al seucompromís, un que dóna testimoni deCrist.

Josep M. Puig

69

Quan el proppassat 30 de novembre ensreunírem a Poblet, fent-nos ressó de lainvitació del P. Abat, per viure una diada

de reflexió com a preparació del Nadal, erenproperes les jornades de la Convenció de Cristiansper Europa, organitzades per l'associacióE-Cristians i l'Associació Catòlica dePropagandistes, amb el suport del Cardenal RicardM. Carles, arquebisbe de Barcelona.

La trobada d'Advent, presidida per l'Eucaristia,la devoció a Santa Maria i l'espiritualitatcistercenca, resultà, a ben segur, molt profitosa pertots els qui ens hi acollírem. En l'estona de reflexiópersonal a l'entorn del claustre, va guiar-me unaidea: la caritat ens obliga vers tots els germans però,d'alguna manera, ens porta tanmateix a no declinarles nostres obligacions com a membres d'unacomunitat social i política.

L'Eucaristia Santa, s'inicià amb aquestesparaules: "Al començament Deu creà el Cel i la Terra. LaTerra era confosa i deserta i la tenebra cobria l'abisme, peròl'Esperit de Deu aletejava damunt les aigües..." (Gènesi, 1,1, 2). Aquest esperit diví fou el qui permeté a lamatèria, que per si mateixa seria inoperant,evolucionar cap a éssers vius, dotats tots de la sevaànima corresponent, vegetativa primer, sensitivadesprés, racionals o humana finalment.

És evident que, des d'un prisma teològic,l'important és aquesta ànima humana, cridada al'eternitat; però això no suposa, ans al contrari, queels designis del Senyor es desentenguessin deldevenir dels pobles, éssers col·lectius que tambétenen un ànima, bé que força diferent, doncs estroba anclada en una dimensió purament tempo-ral, que ve reflectida en la seva pròpia història. Déuno es desentèn mai d'aquesta història, ja que fóraincongruent pensar que Ell -perfecta i infinitacongruència-, ens vol individualment sants icol·lectivament pecadors.

DES DE POBLET:LES ARRELS CRISTIANESD'EUROPA

DES DE POBLET:LES ARRELS CRISTIANESD'EUROPA

70

Aquesta Europa que avui,legítimament, ens afanyem a construir,té unes arrels ben clares i mai no podríemresignar-nos a veure-la reduïda a una sim-ple gran empresa multinacional(purament mercantil i positivista, en elcorrent filosòfic d'Auguste Comte alsegle XIX), motor eficient d'un primermón tancat sobre si mateix on el 15%de la humanitat present gaudeix del 80%,aproximadament, de la riquesa generadaen tot el Planeta.

Les autèntiques arrels d'Europa són ellegat de la Civilització Clàssica Greco-romana i la presència del Cristianismeque, després de la caiguda de l'Imperid'Occident, en el segle cinquè, s'atansàals invasors bàrbars i reorientà llurs en-ergies cap a la paulatina formació d'unesnacionalitats i d'una nova societat en lesquals l'Església (malgrat la feblesa del seucomponent humà) forjà identitats,difongué cultura, maldà per humanitzarels costums i ennoblí els pobles amb unconcepte transcendent de la mateixaexistència humana.

Serà necessari arribar al segle XVIIIper topar-nos amb corrents filosòfics quepugnen, oberta i declaradament, amb laconsciència cristiana dels nostresavantpassats i pels camins del deisme,d'una pretesa moral natural o d'un falsidealisme (Cherbury, Bayle, Voltaire,Fichte, Hegel, etc.) posin seriosament enperill aquella fonamentació delpensament europeu que, directa oindirectament, sempre s'havia recolzaten la filosofia escolàstica (magníficsincretisme de classicisme i fe cristiana),escola fonamentada en la sistematitzaciói el sentit comú. Encara al segle XIX elprimer pensador català serà en JaumeBalmes, prevere i, en realitat, un neo-escolàstic.

La mateixa presència cistercenca a lesnostres contrades, forma part de les arrels

cristianes de catalunya, Poblet (1150-1151), Santes Creus (1152-1158),Vallbona de les Monges (1175) foren lesavançades d'una nova espiritualitatmonacal que, de la mà de RamonBerenguer IV, Comte de Barcelona ipríncep sobirà a Catalunya i Aragó, o delseu fill, el comte-rei Alfons I, no solamentportaren una esplendorosa religiositat ala Catalunya Nova, sinó que enpotenciaren el repoblament i elcreixement social i econòmic.

Curiosament, l'esperit cistercenc(com assenyala el P. Altisent en la seva"Història de Poblet") , es distingia, perun retorn a la puresa de la Regla de SantBenet "interpretada a la llum de l'ascetisme delmonacat oriental". Agermanament de lesdues grans tradicions cenobítiques delsprimers segles, l'oriental i l'occidental,feliç premonició d'una Unió Europea queavui procura integrar els antics satèl·litsde la URRS., alliberats, a la fi, de lapetjada marxista.

Es diu que a Europa hi ha creients ino creients; jo penso que simplement ensdividim entre creients més o menysconseqüents i creients adormits que,dintre la societat hedonista i permissivaque vivim, fan molt poca cosa perdesvetllar la seva fe. Sigui com sigui, crecque els cristians (i els catòlics els prim-ers) sí que hem de fer tot el possible pertal que la nostra filosofia de la vida siguicontemplada dintre de la projectadaConstitució europea.

Això és l'essencial. Podríem matisar-ho d'una o altra manera, però crecsincerament que una tasca ben adient pera la nostra Germandat seria adherir-nosa la naixent Convenció de Cristians perEuropa.

Ramon M. Rodón

71

ARTE Y GUERRACIVIL, DE LUISMONREAL

Ens trobem davant un llibre dels que,encara que sembli un tòpic, esllegeixen d'una tirada, perquè el seu

interès va augmentant de pàgina en pàgina.L'autor és protagonista en primer pla del'operació de salvaguarda o potser derecuperació del patrimoni artístic que lestropes del general Franco anaven trobanta mesura que les forces republicanes esretiraven. No cal dir que fou el patrimonieclesiàstic el que més va patir les greusconseqüències de la guerra. Ultra lesdestrosses originades pels fets bèl·lics, lapersecució religiosa que es va originar enaquests territoris de l’Espanya republicana,excepte el País Basc, va comportar unadestrucció de proporcions inimaginables.

Com que el país és riquíssim en aquestpatrimoni, malgrat tot, encara va romandreuna part considerable més o menysmalmesa. També les autoritats republicanesdesprés de la primera embranzida destruc-tora van intentar salvar el possible, així comnombrosos particulars, en especial delsedificis religiosos saquejats.

Luis Monreal y Tejada ens explica ambuna prosa molt rica, clara i amena la sevaactuació en el "Servicio de RecuperaciónArtístico" i la seva actuació posterior coma Comissari del "Patrimonio Artístico Na-cional" de tota la zona del llevant, i, pertant, amb una actuació important en larestauració monàstica de Poblet.

Com dèiem, el llibre, document de pri-mera mà, es llegeix amb l'interès d'una bonanovel·la d'aventures. Si bé en aquest cas,com succeeix sovint, la realitat supera laficció. Les actuacions en conjuntsmonumentals com Sixena i la posteriorrecuperació de les pintures romàniquescremades (avui dipositades al MNAC), o

bé a Terol i els seus voltants, tan castigatsper la guerra i les desfetes a la seva cate-dral i la trobada de les restes dels famo-sos amants de Terol així com el tresor dela catedral d'Albarracín, recuperat benlluny del seu lloc d'origen. L'emoció de re-cuperar les joies úniques de Roda d'Isàvenaamb la referència a la posterior destruccióde la cadira de sant Ramon pel bàrbar Erickel Belga. La recuperació del sant calze dela seu valenciana amagat en un paller, il'entrada amb les tropes a la ciutat de Bar-celona on va trobar diversos dipòsitsartístics, encara que les obres mésimportants del MNAC foren enviades al'estranger, així com les del Museu del Pra-do de Madrid, en una operació que, enca-ra que fou molt alabada, va suposar unagreu imprudència amb l'oportunitat queaquestes obres mestres no tornessin al seulloc d'origen si les autoritats dels llocs deldipòsit no haguessin volgut tornar-les alsguanyadors de la guerra. I així podríem anarespigolant tot el llibre, sense oblidar coma "traca final" la descoberta del túnel a

BIBLIOGRAFIA:

72

HISTÒRIA DE POBLET, D'AGUSTÍALTISENT

Aquest llibre no ha perdut cap menad'actualitat malgrat els gairebétrenta anys d'ençà de la seva

publicació, i segueix interessant als que elcompren o el consulten a les biblioteques.El llibre clou la història de Poblet el 1940i deixa per una altra etapa la història recentdel monestir. El rigor en la investigació delpare Altisent aconsegueix una història es-crita des de dintre, per obra d'un monjo,professor universitari, format a lesuniversitats de Barcelona i de Friburg, cosaque li va permetre d'escriure la història quesent com a cosa pròpia amb la claredat deljudici i la manca de prejudicis que lipermeten relatar les èpoques i fets glorio-sos així com deixar constància, amb penaperò sense rancor, dels moments incerts itristos que també figuren en la dilatadarelació dels fets ocorreguts. Escrita ambfluïdesa, impresa al propi monestir,il·lustrada abundantment amb fotografiesi plànols, la seva lectura resulta amena,instructiva i agradable, i permet tenir una

BIBLIOGRAFIAMonreal y Tejada, Luis. Arte y Guerra Civil. Editorial La Val de Onsera. Angés (Huesca) 1999.

Cartagena on s'acumulaven innombrablestresors artístics, junt amb els lingots d'or iplata obtinguts de la fossa d'objectes pre-ciosos, i que sembla que les autoritats del'Hisenda republicana tenien preparats perenviar cap el port d'Odesa com a pagamentdel material de guerra servit per la UnióSoviètica.

Acabada la guerra ens parla de les obresde restauració de la catedral de Vic ambles noves i darreres pintures de Sert i tambéde l'arribada l’any 1941 de la Dama d'Elxentre altres objectes artístics de graninterès intercanviats amb el Museu delLouvre de París.

El capítol d’aquests temps de post-guerra que més ens interessa és el dedicata les gestions pel retorn dels monjos

cistercencs de la Congregació de SantBernat d'Itàlia a Poblet i la posterior arri-bada dels monjos restauradors amb el P.Rosavini. Són pàgines viscudes amb totalentrega que es manifesta en el gran nom-bre de petits detalls que explica i que ensdonen una idea exacta del que varen ésseraquells fets històrics del 1940.

Al final del llibre, l'autor fa unesconsideracions personals sobre les escolesde restauració i recuperació delsmonuments als nostres dies, fent-ne unacrítica lúcida i molt assenyada. Llavors, enarribar a les darreres pàgines hom es que-da amb la joia d’haver recorregut un bocíd’una vida apasionant i es troba que el llibres'ha quedat petit, i que se'n voldria encaramés.

Jesús M. Oliver

idea ben clara del lloc i els moments delmonestir, compendi i símbol del país. Lahistòria del pare Agustí va ser meres-cudament distin-gida amb elpremi Ciutat deBarcelona del'any 1974 i con-tinua essent re-ferència impres-cindible per alsqui es volenendinsar en elcúmul de fetshistòrics, d'obresarquitectòniquesmés que nota-bles, obres d'art illibres que for-men el complexi desballestat pa-trimoni de Po-blet.

Joan Bassegoda