EN RAMONET....

L’altre dia anava passejant amb els meus amics Navarresos pels carrers del barri gòtic de Barcelona i se’ns va acudir d’anar a veure la catedral de Santa Maria del Mar; vam enfilar el carrer de la Tapineria tot passant per la Plaça de l’Àngel; un estrany sentiment es va apoderar de mi quan vaig trepitjar la plaça; una història antiga, molt antiga em va venir a la memòria, era la història d’en Ramonet, un noi simpàtic i molt treballador que ho va donar tot per sobreviure i fer feliços a tots els que es van creuar en el seu camí; va deixar la seva empremta a totes les generacions que el van seguir; en Ramonet va viure en un lloc fantàstic i alhora hostil i ple de dificultats, però ho va donar tot per fer d’aquell racó de món un lloc inoblidable. En Ramonet va viure al que avui és el Prat de Llobregat durant el segle XI, una època complicada i alhora fascinant.

En Ramonet era un noi sense arestes ni angles, si es pogués fer un símil de la seva persona amb una figura geomètrica plana seria un cercle, una bonic cercle de plastilina o de “blandiblup” adaptable a totes les situacions i persones per difícils i complicades

que fossin. En Ramonet ho posava tot fàcil, els que el van conèixer trobaven que tot era més senzill si en Ramonet estava al costat.

Aquesta història me la va explicar una antiga alumna meva, ara mare de família i Pratenca de soca-rel; la seva família durant moltes generacions ha estat vinculada a aquesta bonica i vibrant ciutat. Prepareu-vos, ara us en faré cinc cèntims:

EN RAMONET UN NOI LLUITADOR, ANY 1010

Era l’any 1010 i Barcelona era una ciutat activa i en ebullició. El comte de Barcelona Ramon Borrell estava molt ocupat amb les guerres amb al-Àndalus, en concret amb la batalla de Qurtuba. A ciutat, els habitants seguien amb les seves activitats quotidianes.

El pare d’en Ramonet treballava un ampli tros de terra que pertanyia al monestir de Sant Pere de les Puel·les. El monestir era de monges benedictines i l’abadessa estimava moltíssim a la mare d’en Ramonet, que era una de les dones que realitzava tasques de neteja, cuina i manteniment juntament amb altres dones; el homes no tenien accés a l’abadia. Els avis d’en Ramonet ja havien ocupat aquestes terres quan l’abadessa Adelaida, filla del comte Sunyer, la regentava. A l’àvia d’en Ramonet li agradava parlar de l’abadessa Madrui; deien que havia estat segrestada pels musulmans i portada com esclava a Mallorca dins un vaixell on va ser reconeguda per un mercader conegut. Aquest mercader va intentar alliberar-la tot embolicant-la en una bala de cotó que transportava el vaixell; quan van perforar les bales de cotó l’abadessa va ser ferida de gravetat però va resistir i a la tornada a l’abadia va recuperar totes les terres que s’havien perdut durant l’ocupació musulmana. En Ramonet escoltava aquesta història una vegada darrera l’altre.

El pare d’en Ramonet tenia ovelles, porcs, galls, gallines i capons que pasturaven per la terra lliurement; en Ramonet els empaitava, els observava i en tenia cura. Tenia un gran ull clínic per saber l’estat de salut de tots ells; quan algun dels seus animalons estava malalt ell feia tot el possible per guarir-lo. Era especialista en pollets; sempre estava present quan sortien de l’ou i fins i tot els ajudava si sorgien dificultats, en Ramonet es sentia radiant quan de tots els ous que covava la gallina sortien pollets eixerits i esgrogueïts. També tenien un ruc fort i robust que els ajudava en totes les tasques al camp, no hi havia per la zona cap d’igual, es deia Nomar. Nomar, com Ramón però a l’inrevés. El que més delia a en Nomar era anar a ciutat a portar a vendre al mercat de la plaça de l’Àngel els productes que recollien de la terra i d’altres que ells elaboraven; aquell dia estava tant content que corria lleuger i semblava com si ballés, en Ramonet gaudia anant damunt del carro tot seguint aquell ritme trepidant i notant el vent a la cara.

El Pare d’en Ramonet sempre havia treballat en el manteniment del rec Comtal, el canal que recollia les aigües del Besòs i abastia una àmplia zona que passava justament pel mig de les terres que conreava i gràcies a aquestes aigües podia mantenir un fantàstic hort de dimensions més que acceptable. Hi cultivava llenties, alls, fesols, naps, cols, cebes i pastanagues i també tenien dues pomeres, una olivera i una noguera.

La resta del terreny era pel blat, la civada i la vinya. Les activitats diàries els feien estar desperts des de que cantava el gall fins que la nit els obligava a retirar-se a la cabana feta de fustes, canyes i fang on tota la família sopava sopes d’all, llenties amb col i pels dies festiu verdures bullides amb un tros de cansalada. La família d’en Ramonet sabia fer de tot: esquilar les ovelles, cardar la llana, filar la llana, tallar la carn, adobar les pells de les ovelles i tantes d’altres. A més, també posseïen tots el coneixement de l’època en quant a feines del camp: llaurar, adobar, podar, esporgar, veremar, sembrar... També sabien fer el vi i premsar les olives per fer oli per tot l’any. El blat el portaven a moldre al moli més proper, que es movia gràcies a les aigües del rec Comtal. En Ramonet ajudava en totes les feines i aprenia amb rapidesa. A la casa hi

vivien un germà i una germana del seu pare, viudos, i sis cosins, tots més grans que ell, que també es dedicaven a les feines de la terra. En Ramonet no tenia cap sintonia amb el germà del seu pare, sempre havia cregut que era un home molt dolent. Era un home que remugava per tot, sempre estava enfadat i tenia una mirada traïdora, com si sempre estigués preparat per a venjar-se; en Ramonet mai l’havia vist somriure, no sabia per què, però li transmetia males vibracions. La tieta només treballava i no parlava, des que havia quedat vídua també havia quedat muda i només assentia o denegava amb el cap; tots estaven acostumats i no ho trobaven gens estrany.

Per l’octubre recollien les fulles dels arbres per fer farratge i llits pels animals i treballaven la terra amb l’aixada, el càvec i l’arada, escampaven la llavor pels solcs i passaven el trill per igualar la terra i enterrar la llavor. Pel novembre feien llenya per passar el fred de l’hivern. Per desembre i gener feien la matança del porc i dels xais. Pel març podaven els arbres i cavaven la vinya. Per l’abril pescaven al riu i caçaven conills. Pel juny segaven la civada amb la falç tot deixant els rostolls alts per adobar la terra. Pel juliol segaven el blat i pel setembre veremaven. De tot el que recollien donaven la seva part a l’abadia, era el delme, el que havien de donar als amos de la terra per treballar-la.

En Ramonet tenia molt amics a ciutat ja que sovint anava amb el seu pare a mercat. En Nomar semblava més àgil si els acompanyava en Ramonet, sabia que el noi tenia tota mena d’atencions amb ell: li cuidava els cascs, li raspallava el llom i estava pendent tota l’estona de si li faltava aigua o palla...

Un dels millors amics d’en Ramonet era en Jucef, el fill d’un jueu que feia negocis d’eines pel camp, llana, pell i altres productes amb el seu pare. En Jucef va ensenyar moltes coses a en Ramonet que desconeixia. Una de les activitats que sovint feien tots dos era anar pels voltants de la muntanya de Montjuic on hi havia el Castell del Port: Des d’un petit racó, mirant a ponent, que tots dos coneixien, veien els vaixells que anaven i venien a la zona de l’estany del port, molts d’ells de Gènova i de Provença. Tots dos coneixien indrets de la muntanya desconeguts per a molts. Els agradava molt anar fins a les proximitats del castell del Port i mirar una immensa explanada verda que els feia posar els pèls de punta. A en Ramonet aquella explanada verda el tornava boig, no sabia com expressar el que sentia quan des d’allà dalt divisava el riu Llobregat arribant silenciós fins a mar i la grandiosa i immensurable explanada verda de tota mena de tonalitats que divisava fins més enllà del riu. Es sentia lligat a aquell indret i no sabia ben bé per què. En el seu pensament més profund en Ramonet sabia que algun dia hi aniria i alguna cosa important li succeiria. En Jucef explicava a en Ramonet històries diverses dels seus avantpassats, ho feia en una llengua que tots dos dominaven, era català, un català molt antic i un xic diferent del que parlem ara però que tots dos parlaven amb soltesa.

En Jucef li deia: - Algunes d’aquestes terres pertanyien i encara pertanyen a persones de la meva religió, jueus, i ara molts senyors rics, comtes, vescomtes, bisbes i altres distingits han comprat terres per fer-se cases perquè aquestes terres són molt riques i amb la pedra de la pedrera es poden fer cases molt boniques; i anaven mirant els grans i immensos camps conreats de vinyes i zones de regadiu gràcies a les canalitzacions del riu. També observaven els ramats que pasturaven amb tranquil·litat per la zona. Els animals eren els amics d’en Ramonet, ell era el seu hipnotitzador, tenia un do.

Tots dos anaven a un cementiri jueu que hi havia a prop i en Jucef li ensenyava les tombes d’alguns dels seus avantpassats. A en Ramonet no li agradava gaire perquè el

feia posar trist, no li agradava mirar enrere, era un noi de passes endavant, decidit, amb empenta, de nous projectes i expectatives, un noi amb il·lusions i molts, molts somnis... En Ramonet tenia fixat al seu cap de pardals aquells camps verds del color de les maragdes, més enllà del Llobregat, aquells eren els seus preferits, els seus.

També hi havia un lloc que esgarrifava a tots dos nois, era el coll dels enforcats, molt a prop del Castell del Port. Hi havia fins a cinc forques on morien els condemnats per robatoris, assassinats i altres delictes; per a en Ramonet un lloc sòrdid i hostil que no li agradava gens ni mica. Tots dos nois s’ho miraven de reüll, passant pel costat sense voler passar.

A en Jucef li agradava moltíssim tot el que en Ramonet li explicava al voltant dels galls, les gallines i els pollets. Per a ell el seu amic era un pou de ciència. Un dia en Ramonet estava excitat i nerviós perquè ja feia una temporada que havia observat uns galls i gallines que portava un mercader que no feia gaire que veia pel mercat. Tenien les potes blaves i fortes, això el noi no ho havia vist mai; eren molt cars i ell sabia que ho valien perquè els veia majestuosos, increïblement flamants. En Ramonet va demanar al seu amic Jucef que l’acompanyés a mercat perquè volia ensenyar-li allò que a ell tant li agradava i el seu amic va acceptar encantat, anar amb en Ramonet era garantia d’aprendre moltes, moltes coses.

Tant en Jucef com en Ramonet van estar moltes hores a mercat preguntant i preguntant coses al mercader dels pollastres de potes blaves; l’home estava cansat de respondre tantes i tantes preguntes a aquells nois tant espavilats i saberuts que ho volien saber tot al voltant d’aquells pollastres. Les plomes tenien un color ros fosc sense arribar al rogenc i els mascles tenien un color més intens que les femelles. Les plomes de la cua dels galls eren de color negre verdós amb reflexes metàl·lics i molt negres les de les gallines. Les potes i els dits eren ben blaus. En Nomar estava ja cansat

d’esperar al noi i sabia que alguna cosa passava perquè en Ramon el tenia completament abandonat, feia estona que no li donava ni aigua ni palla i no li havia fet cap compliment en tot el dia; en Nomar estava molt trist, pensava que potser el seu estimat amo el canviaria per un parell de pollastres de potes de color cel a punt de tronada. Finalment els nois, ja plens de coneixences, van decidir anar cap a casa i meditar tot el que havien vist i viscut. En Ramonet ja no tornaria a ser el mateix, una idea li rondava pel cap: aconseguir com fos un gall i una gallina de potes blaves per tal de criar molts i molts pollets de les mateixes característiques. Quan en Ramonet posava la banya en un lloc ja podia sacsejar a la terra un fort terratrèmol, que ell anava a per totes.

Un dia del mes de març en que tot transitava amb tranquil·litat: treballaven la vinya, podaven els arbres, treballaven la llana i la pell, vigilaven les ovelles, munyien les cabres, feien formatges i tantes altres activitats, va passar un fet que va donar un gir a la vida d’en Ramonet. Tot el seu món es va venir avall, es va acabar una etapa de la seva vida per donar pas a la incertesa i la desesperació; sort que el noi tenia determinació i empenta, això va fer que tot fos molt més fàcil.

Aquell dia en Ramonet havia anat a ciutat amb en Nomar, anaven al ferrador i al forjador, ja que calia canviar les ferradures a l’animal i també necessitaven noves eines pel camp, el seu pare li havia encarregat unes noves aixades. Feia un dia assolellat, d’aquells que et donen ales, un dia ple d’alegria dels que semblem que tot és molt més fàcil i tant en Ramonet com en Nomar anaven fent saltirons pels camins de ciutat, el noi cantava, sempre li havia agradat, tenia una veu potent i greu i sovint inventava cançons; el seu amic Jucef tenia un llaüt que havia aconseguit negociant amb uns àrabs que comerciaven amb el seu pare. Tots dos amics passaven llargues estones composant, cantant i tocant, eren molt feliços.

Res feia presagiar que el dia acabaria com va acabar, però sí, les desgràcies sempre venen quan menys te les esperes i aquell dia del mes de març va ser dia de desgràcies

per en Ramon. Quan el noi acompanyat d’en Nomar amb sabates noves es dirigia a la plaça del Àngel a fer una ullada als seus galls i gallines favorits, va sortir al seu encontre en Jucef, que ja feia estona que el buscava; en Jucef estava molt esverat, tenia les galtes vermelles, el semblant molt trist i una mena de nerviosisme que el feia quequejar, alhora li queien uns regalims de suor del front a les galtes. En Ramonet va sentir que alguna cosa molt, molt grossa passava.

-Ramon, Ramon -va cridar el seu amic.-Has d’anar ràpid a casa, et necessiten.-Han detingut al teu pare, sembla ser que està implicat en la mort d’un mercader. Corre, ves-hi, corre... - ja no va poder articular cap altra paraula.-Això és impossible, el meu pare no faria mai mal a ningú, segur que és un malentès, Jucef -va respondre en Ramon- El meu pare és un home bo, només vol ajudar la gent, mai ha pensat en fer mal a ningú –va cridar en Ramonet ple d’ira i ràbia.

En Ramonet es va enfilar sobre el llom d’en Nomar i l’animal va notar que alguna cosa greu passava ja que va emprendre el trot i no va parar fins que van arribar a casa.

El primer que va veure el noi a l’arribar a casa va ser el semblant del seu tiet; tenia una mirada profundament endimoniada, va notar com si el diable en persona l’observés, també va llegir a la seva cara una mena de satisfacció sarcàstica plena de males intencions.

Al costat del seu pare hi havia el jutge i el saig; el seu pare tenia el rostre desencaixat i la seva expressió era de desconcert i sorpresa, com si no sabés ben bé què li estava passant. El noi va pressentir que darrera tot el que estava veient hi havia el seu pervers tiet, estava segur que el seu tiet era el culpable de tot. El noi absolutament fora de lloc va començar a gratar la terra amb fúria, tot fent un clot. Agafava grapats grans de terra amb les seves mans fortes i joves, volia fer un gran solc per amagar-se sota terra, volia ensorrar-se, que la terra se l’empassés. Va seguir durant una bona estona traient terra, les mans li sagnaven però ell no notava el mal, no podia parar, la seva ràbia i la seva fúria podien més que ell. El seu pare el va agafar fort pel braç i va fer que s’incorporés, tenia el semblant trist i seré alhora, volia al seu fill més que res en el món i ara tocava acomiadar-se.

-Ramon, ara és el teu moment, l’inici d’una nova etapa, confio en tu, ets de bona fusta, la millor.

-Te’n sortiràs, n’estic completament segur. No busquis venjança, no serveix per a res.

Li va dipositar sobre les mans sagnants una bossa plena de monedes.

- Agafa aquestes monedes de plata i compra aquells polls que tant t’agraden i sobre totes les coses no abandonis mai la teva mare. Ara ves a parlar amb l’abadessa, ella t’ajudarà.

Fent-li una forta i llarga abraçada li va dir:

-Fuig ben lluny d’aquesta casa i d’aquesta terra, ja no et pertoca, tu ho saps tan bé com jo.

En Ramonet el va veure allunyar-se escortat pel jutge i el saig, va intuir que ja no el tornaria a veure mai més. Aleshores es va acostar a la seva mare i la va abraçar amb molta força tot dient-li:

-Mare, ens en sortirem, no ho dubtis.

La seva tieta muda amb llàgrimes als ull es va acostar cap a ell i amb una veu desconeguda pel noi va dir:

-Marxa ben lluny d’aquí, només així faràs camí.

I va tornar a callar per sempre.

En Nomar estava immòbil al costat del seu amo, intuïa tot el que passava i no volia allunyar-se del noi, el que més estimava.

Exhaust, en Ramon, va caure sobre el jaç de palla i va quedar profundament adormit. A l’endemà va anar cap a l’abadia i va demanar parlar amb l’abadessa. L’abadessa coneixia perfectament la bondat de tots el de la família, feia molt de temps que treballaven la seva terra i la mare d’en Ramon era una treballadora incansable, una de les treballadores més valuoses del monestir. L’abadessa va agafar fortament al noi per les espatlles i li va dir:

-Hi ha un tros de terra que ens pertany, està a la desembocadura del Llobregat, has de travessar el riu a gual per arribar-hi; hi ha pastures fantàstiques per als xais i les cabres. La teva mare ens ha servit ferventment, ha estat un puntal per aquesta abadia i el teu pare ha tingut cura de la terra com si fos seva, no podem estar més que agraïdes amb tot el que vosaltres heu fet per nosaltres. Així que us cedim aquella terra rica però alhora plena de dificultats, la terra no és ferma, encara s’ha d’assentar, són aiguamolls i el riu va canviant constantment el paisatge, els insectes porten malalties i les inundacions són constants, sovint canvien el terreny i viure ha de ser molt complicat.

-Ramon, es tot el que puc oferir-te, però pel teu bé convé que t’allunyis d’aquí, fes-me cas. Cuida la teva mare amb totes les teves forces, és una dona molt valuosa. Fes d’aquelles terres un lloc amb identitat, estem segures que hi deixaràs la teva empremta i la teva personalitat. Què el seny t’acompanyi sempre, sempre.

Aleshores li va donar un pergamí cargolat on constava que un tros de terra de l’estany de Llanera li pertanyia. L’abadessa li proposava d’anar als prats verds com les maragdes que sempre havia somniat, als prats que des de dalt la muntanya de Montjuic, al costat del Castell del Port, veia a la llunyania i li feien posar els pels de punta, sentint una sensació que no podia comprendre. Ara creia en el destí, ell estava predestinat a fer del Prat del Llobregat un lloc amb identitat. En Ramonet no s’ho podia creure, de ser un pobre xicot havia passat a ser un propietari d’un tros de terra. Es va mirar les ferides de les mans, ja estaven gairebé cicatritzades, era un noi fort, es va sentir un home amb tots els ets i uts i es va dir a si mateix: amb aquestes dues mans faré que el tros de terra que m’han encomanant sigui el millor del món; el meu pare sigui on sigui es sentirà orgullós, no puc estar més segur. Va prémer els dos punys amb força per refermar-se amb si mateix i va emprendre el camí cap a casa, tenia molta feina a fer abans de marxar.

L’endemà va anar a veure al seu amic Jucef, volia acomiadar-se d’ell. En Jucef estava molt trist, sabia perfectament que cada dia trobaria a faltar el seu amic de l’ànima, però també sabia que era el millor per a ell i que anava al lloc pel qual estava destinat.

Li va regalar el seu llaüt i li va prometre que l’aniria a veure. Tots dos nois es van fondre en una llarga abraçada. L’amistat sempre cala fons si és autèntica, i la dels nois ho era.

Després d’acomiadar-se d’en Jucef es va dirigir de nou a la plaça de l’Àngel i va comprar una dotzena de pollets fills dels de les potes blaves, això és el que li va assegurar el comerciant. -Quan són tant joves les potes encara no són blaves. Així que en Ramonet es va haver de refiar; va agafar amb les seves mans ferides un mascle i una femella i els va prémer fortament contra el seu pit. Va pensar en el seu pare i li van caure dues llàgrimes. Es va eixugar la cara amb les mans i va pujar dalt d’en Nomar, dins les alforges, els pollets tant desitjats.