BISBAT DE SANT FELIU - bisbatsantfeliu.cat · aixecada en el camí de la història, per servir al...

E s g l é s i a d i o c e s a n a 1

Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

[ B U T L L E T Í O F I C I A L D E L

B I S B AT D E S A N T F E L I U

D E L LO B R E G AT]

Edita

Bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Secretaria General

Pl. de la Vila 11, 1r.

08980 Sant Feliu de Llobregat

Tel. 93 632 76 30 - Fax 93 632 76 31

[email protected]

www.bisbatsantfeliu.org

Subscripció anual: 20 euros

Les subscripcions anuals es consideren per any natural

Disseny gràfic: Estudi Lluís Torres. Castellbisbal

Maquetació i Impressió: T.G.A, S.L. Barcelona

Dipòsit Legal: DLB 27939-2005

BU

TL

LE

TÍ

[

Bisbat d e

San t Fe l i u d e

L lobrega t

]Núm 13 (2007)

28 de febrer

de 2007

G e n e r - F e b r e r 2 0 0 74Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

S u m a r i 5

Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

7 Església diocesana

8 Comunicats i Notes de premsa

8 Presentació del ritual per a les cele-bracions dominicals en absència de prevere

9 Escrits dominicals

9 Oracles de renaixença (6) (7-1-2007)

9 Nomenaments parroquials

9 Elogi de la rutina (14-1-2007)

10 Unitat somniada (21-1-2007)

11 El Bon Salvador (28-1-2007)

12 Un Déu massa llunyà (4-2-2007)

13 Un Déu massa proper (11-2-2007)

14 El Déu cristià (18-2-2007)

15 Ensenya'ns a pregar (25-2-2007)

16 En l'ordenació dels diaques Francesc Tirado Lara i Jordi Tres Bosch

16 Homilies

20 Crònica diocesana

26 Delegació diocesana de catequesis

26 BISBAT DE SANT FELIU DE LLOBRE-GAT

26 VALORACIÓ DE L'ENQUESTA DE LA CATEQUESI:

28 BISBAT DE SANT FELIU DE LLOBRE-GAT

30 ARXIPRESTAT D'EL PRAT DE LLOBRE-GAT

32 ARXIPRESTAT DE SANT BOI DEL LLO-BREGAT

34 ARXIPRESTAT DE SANT FELIU DE LLO-BREGAT

36 ARXIPRESTAT DE SANT VICENÇ DELS HORTS

38 ARXIPRESTAT DE MONTSERRAT

40 ARXISPRETAT DEL GARRAF

42 ARXIPRESTAT DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS

44 ARXIPRESTAT D'ANOIA

46 ARXIPRESTAT DE PIERA-CAPELLADES

48 Delegació diocesana d'ecumenisme

48 Delegació diocesana de joventut

48 Enquesta als animadors, iniciadors, consiliaris, catequistes, monitors i agents de pastoral juvenil en general

49 Delegació diocesana de pastoral sacramental i litúrgia

49 Algunes orientacions pràctiques per a la celebració del sagrament de la confirmació

52 Delegació diocesana de vida consa-grada

52 Crònica

53 Necrològiques

55 Província eclesiàstica

56 Comunicats

56 Jornada per al clergat de la Província Eclesiàstica de Barcelona

58 Trobada dels diaques permanents de la província eclesiàstica, a Terrassa

61 Conferència Episcopal Tarraco-

nense

62 Comunicats

62 CREURE EN L'EVANGELII ANUNCIAR-LO AMB NOU ARDOR

[ ]Sumari


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 73 Comunicat de la reunió 182

75 Carta del vicari general del Bisbat de Lleida, comunicant la petició de renúncia del bisbe de Lleida

75 Carta del bisbe de Lleida als germans en l'episcopat

77 Conferencia Episcopal Española

78 Comunicats

78 Encuentro de Obispos de Conferen-cias Episcopales con la Asamblea de Ordinarios de Tierra Santa, del 12 al 18 enero

79 Comunicado del Encuentro de Obis-pos de Conferencias Episcopales con la Asamblea de Ordinarios de Tierra Santa

81 Mensaje de los obispos de la Comi-sión Episcopal de Migraciones.

81 Jornada mundial de las migraciones 2007: 14 de enero de 2007

85 La Ley Orgánica de Educación (LOE), los Reales Decretos que la desa-rrollan y los derechos fundamen-tales de padres y escuelas

91 Santa Seu

92 Comunicats

92 Missatge del Sant Pare per a la Jorna-da Mundial de la Pau 2007 (1 de gener): La persona humana, cor de la pau

98 "La família migrant"

98 Missatge del sant pare Benet XVI per a la XCIII Jornada Mundial de l'Emigrant i del Refugiat,14 de gener de 2007

103 Altres informacions

104 Notícies

104 Texto parcial de l'article del profesor Salvador Pié Ninot, aparegut a la revista acadèmica Gregorianum (2005): "¿Dónde está la Iglesia?".

7

Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

Esg

lési

a d

ioce

san

a

[ ]


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

Presentació del ritual per a les celebra-cions dominicals en absència de prevere

Sant Sadurní d'Anoia

27-1-2007

El passat dissabte 27 de gener pel matí

tingué lloc a les dependències de la par-

ròquia de Sant Sadurní d'Anoia la presen-

tació del nou ritual per a les "Celebraci-

ons Dominicals en Absència de Prevere".

Aquest ritual ha estat elaborat per la Dele-

gació Diocesana de Pastoral Sacramen-

tal i Litúrgia del bisbat de Sant Feliu de

Llobregat, acomplint l'encàrrec del bisbe

Agustí Cortés, que va instituir aquestes

celebracions amb un decret el passat mes

de juny de 2006.

Es respon així a la necessitat expressa-

da per alguns rectors d'arxiprestats amb

un nombre elevat de parròquies petites

que no poden ser ateses convenientment

amb la celebració de l'eucaristia dominical

cada diumenge.

El ritual s'ha elaborat seguint les pau-

tes del Directori de la Congregació per

al Culte Diví, del Codi de Dret Canònic, i

de les orientacions que en el seu dia va

donar la Conferència Episcopal Espanyola

i el Concili Provincial Tarraconense. També

s'ha tingut en compte l'experiència d'al-

tres diòcesis on ja fa temps que es porten

a terme celebracions d'aquest tipus.

El ritual que es presentà inclou una

carta del senyor bisbe Agustí, el decret

abans esmentat, un esquema força deta-

llat per a la celebració tant en català com

en castellà, i unes catequesis formatives

pensades per a les comunitats on calgui

començar a aplicar aquestes celebracions.

Aquesta presentació va ser adreçada

als diaques i als agents de pastoral que

han estat designats a través dels arxipres-

tats amb l'encàrrec explícit del bisbe per a

dirigir aquestes celebracions.

Aquest ritual es pot trobar al portal web

del bisbat en l'apartat de recursos (http://

www.bisbatsantfeliu.org/recursos).

[ ]Comunicats i

Notes de premsa

E s g l é s i a d i o c e s a n a 9

Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

Oracles de renaixença (6) (7-1-2007)

Si l'Església dona vida, és perquè ella

mateixa abans ha estat de nou re-engen-

drada i infantada. Si il·lumina, és perquè

abans ha estat il·luminada. Si serveix, és

perquè abans ha estat servida. Si estima,

és perquè abans ha estat estimada.

Aquesta és la raó per la qual les celebra-

cions de l'Epifania i del Baptisme de Jesús,

que recorden la manifestació i anunci uni-

versal de Jesucrist com a Messies univer-

sal, constitueixen la darrera conseqüència

i la culminació del Nadal. Jesús ha nascut

en un poble, fent-ne espai il·luminat pel

seu amor i lloc fecund de nova vida: ara

cal que aquest espai il·lumini i faci viure a

tota la humanitat.

Les coses han estat així. Però aquest

poble som nosaltres, i el fet de que la llum

i la vida de Crist vulgui "fer-nos servir com

a instrument de transmissió" posa a les

nostres mans una responsabilitat molt

greu. Tant és així que de vegades no estem

a l'alçada d'aquest compromís. Hem estat

il·luminats per la seva llum, però sovint

l'hem volguda barrejar amb altres llums o

l'hem enterbolida amb les nostres foscors.

Hem rebut la seva vida, però a l'hora de

donar-la al món freqüentment l'hem aigua-

lida i, fins i tot, l'hem adulterada amb les

nostres morts. Una Veritat que, com diu

sant Pau, supera tot coneixement, ¿com es

refia de les nostres pobres intel·ligències?.

Un amor absolutament gratuït i universal,

¿com s'abandona als nostres cors estrets

i egoistes?

Només voldríem que els qui rebran

el nostre anunci no caiguin en l'error

d'aquell que veient un dit assenyalant la

lluna plena amb tota la seva bellesa, tant

sols tingui ulls per mirar el dit.

Pregària del Poble Messiànic.

No sé, Senyor, com entendre el teu obrar.

Si és excés d'innocència o d'amor,

o prova palesa del teu poder.

¿No saps que som febles i delim posseir,

que som ignorants i ens creiem savis,

que somniem estimar i reduïm els afectes

al nombre estret "dels nostres"?

Només perquè així ho vols,

només perquè ens refiem del teu agosa-

rat amor,

pren les nostres pobres vides,

per fer-ne poble messiànic, Església viva

aixecada en el camí de la història,

per servir al nostres germans

allò que de Tu ha rebut,

sense enterbolir la font,

sense fer malbé el do.

Fes-nos dignes testimonis de la teva

gràcia.

Que els nostres germans obrin els ulls al

teu misteri

i siguin comprensius amb la nostra

feblesa.

Rep la nostra lloança i perdona.

Amén.

Elogi de la rutina (14-1-2007)

Algú ha dit en públic que l'Església, si

vol ser acceptada i escoltada en el món

[ ]Escrits

dominicals

G e n e r - F e b r e r 2 0 0 71 0Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 mediàtic, "ha de ser més divertida ". Pot-

ser tingui raó: el públic viu de sensacions

i vol sorprendre's cada dia amb novetats,

a ser possible atractives, que li ajudin a

compensar la foscor d'una vida mediocre.

Tanmateix no tenim un manament de Jesús

en el sentit de "aneu, feu la vida més agra-

dable a la gent", o "aneu, feu riure i sigueu

simpàtics"..., tot i que aquestes tasques

són de fet molt dignes i poden esdevenir

un carisma a l'Església: Sant Pau recoma-

nava que el nostre parlar fos amè, "amanit

amb una mica de sal" (Col 4,6).

Sorprenia cada any un professor de

litúrgia als seus alumnes, quan deia amb

insistència "que la litúrgia ha de ser neces-

sariament rutina". Per a entendre'ns, volia

dir en realitat, no tant "rutina" en el

sentit pejoratiu "d'avorriment", sinó de

"repetició". La qual cosa queia malament

a les oïdes de la concurrència, partidària

majoritàriament d'una litúrgia molt crea-

tiva, que faciliti l'expressió espontània de

l'assemblea. Però el professor apel·lava

al bon seny i al sentit comú: la vida tota

ella és una gran rutina, la "litúrgia de la

vida social" és essencialment rutinària. La

repetició és connatural al ritus.

El ritus social de les salutacions "bon

dia", "bona tarda", "bona nit", són ruti-

na. Signifiquen un desig de que l'altre

tingui realment un bon dia... però quasi

mai ho pensem. I alhora si no féssim

aquestes salutacions ens mancaria quel-

com d'important, les trobaríem a faltar. La

nostra convivència està plena de petites

repeticions, que sense adonar-nos creen

una atmosfera més humana. Gràcies a la

rutina s'han fet grans treballs i s'han com-

plert molts deures.

La repetició de les bones accions

engendra virtut i conforma una persona-

litat bondadosa, encara que cadascuna

d'aquelles accions no sigui plenament

conscient. L'anomenada oració del "Pele-

grí Rus" no era altra cosa que la repetició

constant de la pregària "Senyor Jesús, Fill

de Déu, tingueu pietat de mi, pecador",

compassada amb el ritme de la respiració:

el seu efecte era la pau de l'esperit humil-

ment abandonat a les mans del Pare.

Pensem que canviem el cor (i el món)

amb una decisió ben pensada, conscient

i volguda, amb un cop de generositat ben

compromès. Això, però, no és més que una

gota d'aigua. Els nostres cors, com deia

el profeta Ezequiel, són com una pedra:

una gota d'aigua no pot foradar-los, però

les mil gotes persistents que al llarg del

temps han anat caient en el mateix punt

sí han pogut vèncer la resistència de les

pedres més dures.

Només resta una preocupació: potser

haurem de dir el mateix de la gota d'aigua

dolenta sobre una roca ferma de bondat.

La rutina de la maldat amb el temps,

també fa forat: no ens adonem, però cons-

truïm de vegades amb pedres foradades

i esquerdades i, tot i la seva aparença,

aquestes pedres no fan paret.

Unitat somniada (21-1-2007)

Tenim els cristians una ferida encara ober-

ta, greu i sagnant, tot i que vivim com si

no hi fos. Tancar els ulls, no pensar-hi, pro-

dueix la falsa impressió de que no passa

res. Però el fet escandalós s'imposa a la

nostra consciència. Si més no un cop l'any

la pregària per la unitat dels cristians ens

la recorda: un poble de deixebles de Crist

dividit no és digne de Crist.

Hem engegat el camí, però caminem

a les fosques: no hem descobert encara

E s g l é s i a d i o c e s a n a 1 1

Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13el punt en qual ens podem trobar sense

caure en una unitat superficial o fictícia.

Perquè avui hem de superar dues tempta-

cions que amenacen el camí cap a la

vertadera unitat. Una, la de pensar que ja

està bé com estem, que no cal cercar més

unitat, que és suficient respectar-nos i

estimar-nos en la pluralitat actual. Altra, la

de cercar la unitat per vies de compromís

o de negociació. Tanmateix, la unitat que

ens va demanar Jesucrist és altra cosa, va

més enllà i demana molt més.

Tant la teoria, com l'experiència vis-

cuda d'ençà que caminem per la via de

l'ecumenisme, ens diu que no avancem

gaire mirant-nos els uns als altres. És bo el

coneixement mutu, l'estimació, el conreu

d'allò que tenim en comú... Són camins

adients en tant que resulten de la mira-

da respectuosa i fraterna de l'altre. Però

aquesta mirada troba aviat un límit difícil

de traspassar: les diferències s'aixequen

com a obstacles insalvables.

Convé aleshores aplicar en aquesta

qüestió allò que es diu sovint en l'àmbit

de l'espiritualitat matrimonial: "estimar-

se consisteix, no tant en mirar-se l'un

a l'altre, quant en mirar tots dos en la

mateixa direcció". Les persones que mal-

den per una comunió profunda poden

trobar-se ja en una certa unitat com a

companys de camí, i aquesta mateixa

experiència és ja penyora i bestreta del

que un dia vindrà. El que vivim avui no és

la plenitud, però ens empeny i encoratja

cap a ella.

És el camí que ja fa anys el moviment

ecumènic havia pres: mirem tots cap a la

mateixa direcció, que no podrà ser altra

que Jesucrist; un dia ens hi trobarem.

Jesucrist actuarà com un punt de trobada

al qual conflueixen tots el camins, com les

branques s'uneixen des de la seva soca.

És la via lògica i necessària, doncs en cap

lloc podem retrobar-nos com a germans

fora de Crist. Però és una via que ens

demana quelcom una mica difícil, que no

estem molt disposats a fer: ens demana

moure'ns efectivament, desplaçar-nos cap

a Crist en tot sentit i amb totes les con-

seqüències.

I potser siguin aquestes conseqüències

el que ens costa més de viure. Perquè

el desplaçament efectiu cap a Crist fa

que deixem al darrere tot allò que no és

pròpiament seu, o si més no, que no ho

és essencialment. Per això el moviment

ecumènic constitueix un dels reptes més

greus que tenim davant: exigeix força cla-

rividència i no menys valentia.

Demanem l'Esperit el do de la seva llum

i la seva gosadia.

El Bon Salvador (28-1-2007)

Als inicis de la Visita Pastoral hem

pogut gaudir d'una ben interessant expe-

riència. Les Religioses del Bon Salvador,

ben conegudes pels voltants de la ciutat

de Sant Feliu i amb un merescuda anome-

nada des de la fundació del seu col·legi,

enguany fa exactament cent anys, aple-

guen dintre el seu espai, junt a la seva

comunitat, dues institucions: el Col·legi

esmentat i una residència de gent gran. La

visita, que a més coincidia amb la festa del

fundador, el beat Pierre François Jamet,

incloïa, doncs, sengles trobades: Col·legi,

Comunitat, Residència. La Comunitat, al

centre, donant sentit i raó de les altres

dues institucions; aquestes ens permetien

passar en poca estona de xerrar amb els

més petits, de tres anyets, als més grans,

que ja voltaven els cent.


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 seva intenció? Aquest esperit ell el trobava

a la font pregona i inesgotable de la Trini-

tat: la "família de Déu", mitjançant la seva

pregària i la seva vida sacramental es pro-

jectava, encomanant-se, cap als que més

necessitaven família, regalant-los aquell

caliu que fa viure i que ens obre la porta

de l'esperança.

Lloat sigui Déu.

Un Déu massa llunyà (4-2-2007)

No és per a estar contents veure que

el tema de Déu romangui com a "tema

de moda". No ens alegra, per diversos

motius. N'esmentem només un parell. El

primer és que tots sabem que la qüestió

de Déu ha entrat en l'interès de la gent

per la porta estreta, pel lloc que, al nos-

tre parer, menys li pertoca: en nom de

Déu avui se segueix sacralitzant realitats

polítiques, sentiments culturals i socials, i

justificant actes violents, fins i tot, assas-

sinats i guerres. El segon, és que, en tant

que sigui només un "tema de moda", no

li fa cap favor a Déu ni als homes: és com

fer servir un perla preciosa per jugar a

boletes.

Recordem la crítica que es feia, pocs

anys enrere, a la idea d'un Déu "massa

llunyà", que sovint es reflectia en la pre-

dicació i en fórmules del catecisme. "És

el Déu, diem, de la filosofia, de la metafí-

sica escolàstica, del pensament teològic,

però no el Déu que afecta realment a la

nostra vida concreta". Una crítica que, cal

reconèixer-ho, tenia molta raó.

Avui però torna a parlar-se d'un déu

sense nom, més enllà de tota determina-

ció, del qual no podem dir res o podem dir

el que cadascú o cada cultura vulgui (cada

"tradició", sol dir-se). És un idea de déu

L'experiència podia ser eloqüent i

mereixedora d'algunes consideracions.

Primera: El servei que l'Esperit inspira

en l'Església abasta tota la vida humana,

però incideix en aquells moments i aque-

lles persones, com ara els nens i la gent

gran, que necessiten ser estimades i ate-

ses per elles mateixes. Una estimació que

ve exigida pel fet de que no són "útils" en

el sentit de no ser "productives", ni cons-

titueixen agents poderosos o autònoms

en la vida.

Segona: Aquest servei consisteix en

un servei a l'esperança. Podem dir que

tant els petits, com la gent gran, són pura

esperança. Els petits són projecte per al

futur i la seva educació esdevé inversió en

esperança. Però també la gent gran, més

enllà del que pugui descobrir una mira-

da superficial, són projecte i esperança;

només que en aquest cas ho són com

"esperança absoluta", obertura al demà

de la vida transcendent: servir-los és anar

plantant llavors d'eternitat.

Tercera: Molts altres, fora o al marge

del que reconeixem com a carisma de

l'Església, fan materialment aquest mateix

servei, potser amb millors i més abundants

recursos. El que és propi del servei desen-

volupat per aquest carisma de l'Església

és la motivació i la manera, el perquè i el

com, de la tasca. En certa manera també

la finalitat, el "per a què" del servei. Con-

dicions fonamentals, que els servidors

duen al cor i que només són descobertes

per una mirada profunda, capaç d'esbrinar

des d'un conjunt de detalls l'esperit que

hi batega.

El mateix hem de dir, tot coneixent

l'obra del fundador, el P. Jamet, del seu

treball amb els malalts mentals o els sord–

muts. Què és el que volia? quina era la


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13promoguda o defensada per algunes reli-

gions i per una manera peculiar d'entendre

el diàleg inter-religiós. Aquest déu, per a

algunes religions, seria un immens buit,

al qual s'arribaria mitjançant determina-

des pràctiques religioses o determinades

conductes, per acabar gaudint d'un estat

de serenor en la indiferència absoluta.

Igualment, segons alguns defensors del

diàleg entre religions (o cultures) déu seria

aquest immens buit, on podria encabir-se

tot tipus de religió: les religions serien, per

tant, una mena "d'afició", optativa i sense

cap relleu en la vida, i totes elles s'haurien

de reconèixer com a camins igualment

vàlids per arribar en aquest mateix lloc.

Així mateix, la majoria dels qui es decla-

ren agnòstics (i saben realment què vol dir

això), ho fan sobre la base de que, segons

pensen, déu no és sinó una idea abstracta

o una realitat, que, en cas d'existir, estaria

tant llunyana, que res podríem dir d'ella

i per res afectaria a la vida concreta. En

conseqüència, tant se valdria afirmar la

seva existència com negar-la.

De vegades un pensa que ens interessa

molt que Déu sigui quelcom ben llunyà,

per tal de tenir motius per a no pensar-hi,

de que res no canviï, de que res destorbi

el nostre domini absolut sobre el món, de

que ningú vingui a treure'ns del tron on

ens hem instal·lat com a amos i senyors, de

que ningú ens digui que no podem estal-

viar-nos l'esforç de recercar intel·lectual

i vital, de que ningú ens recordi que els

assumptes més fonamentals de la vida no

es poden solucionar per la via de la barreja,

el compromís, el pacte, la negociació o les

gestions políticament correctes.

Un cercador apassionat de Déu, un cop

haver-lo trobat, va dir: "Déu és més íntim

a mi que jo mateix".

Un Déu massa proper (11-2-2007)

La pregunta que desperta la nostra reflexió,

"quin és el meu Déu?", no obeeix a una

curiositat superficial, ni a una voluntat

d'encertar en la resposta més ortodoxa, ni

a un joc d'aficionats a la qüestió religiosa.

Aplicant aquell refrany castellà "dime con

quién andas y te diré quién eres", podem

afirmar en aquesta qüestió, amb molta

propietat, "digues-me quin és el teu Déu i

et diré qui ets".

I si algú gosa respondre que no té déu,

és que menteix o potser, el que podria ser

més probable, no es coneix a si mateix.

Tothom te el seu déu, encara que no ho

reconegui com a tal. Tant és així que a

més a més cadascú és talment el que és

el seu déu.

Perquè no som el que ens diu el test

del psicòleg, sinó que som allò que fona-

menta, dona sentit, i orienta la nostra

vida, sigui el que sigui, li posem un nom

o altre. Amb una expressió molt gràfica de

Luter: "el nostre déu és allò del que penja

la nostra vida". I és aquest fonament de la

vida el que em defineix i determina tots el

meus actes, els meus projectes i decisio-

ns, les vivències més íntimes.

Dèiem que no estàvem per un déu

massa llunyà, proposat de vegades per

una fe poc evangèlica, o per una manera

defectuosa d'entendre el diàleg inter-reli-

giós o per alguns agnòstics que miren de

justificar interessadament la seva postura.

Ara hem de fer palès un altre falsejament

de la idea de déu: un déu tan proper, que

només és projecció nostra, creació de la

nostra ideologia, un "peça" més en la

nostra construcció mental, un factor més

que doni satisfacció a les nostres neces-

sitats vitals, un element "sacral" al servei


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 dels propis projectes polítics o culturals...

El moviment en el fons seria sempre el

mateix: jo (o els altres: la mentalitat domi-

nant o la moda o els líders de torn) deci-

deixo què és vertader o fals, què és bo o

dolent, què s'ha de fer o no, i en funció

d'aquesta opció prèvia accepto o no, fins i

tot, fabrico la idea de déu.

En definitiva, aquest déu esdevé obra

i creació nostra. I això en la Bíblia té el

nom "d'idolatria", un mal radicalment

combatut pels profetes com a temptació

constant i pecat cabdal del poble. La seva

dolenteria rau en la mentida que amaga.

Sota la imatge d'un déu molt a l'abast i

força consolador, aquesta idea resulta ser

una manipulació de déu al servei del qui

realment s'ha enfilat al pedestal: el propi

jo, l'home, convertit en el senyor i en la

mida de tot.

I aquí ve la més curiosa contradic-

ció: sota la imatge d'una exaltació de la

persona humana, resulta l'empobriment

i l'esclavatge més inhumà. Perquè de la

mentida només pot venir que esclavatge i

perquè, a més, aquest fals déu s'ha fabri-

cat mitjançant l'or i la plata del mateix

poble (cf. Ex 32,1-6).

Déu sempre serà quelcom més enllà de

les nostres construccions. Sort que podem

creure i refiar-nos d'allò molt més gran del

que puguin fabricar les nostres mans.

El Déu cristià (18-2-2007)

Hom pot esperar, en vista del que venim

dient des de fa dos diumenges, que avui

toca defensar la imatge d'un "déu a mitja

distància". Si hem negat el déu llunyà

d'algunes religions o dels agnòstics, per-

què no té cap rellevància en la vida, i si

hem rebutjat el déu pròxim de la idolatria,

perquè és en definitiva una manipulació

d'un déu al meu servei, haurem de reivin-

dicar un déu "a meitat de camí".

Però aquest déu seria igualment fals,

perquè Déu no és una cosa que es pugui

mesurar en funció de la seva distància

respecte de mi.

El Déu que coneixem, que creiem ser el

vertader i que ens ha canviat la vida, és el

Déu de Jesucrist. Independentment de que

busquem en la filosofia, en les tradicions

religioses o en un altre lloc, més enllà dels

nostres pensaments o elucubracions, en

qui creiem i afirmem ésser Déu veritable

és el Déu que ens va mostrar Jesucrist.

El Déu de Jesucrist, abans que res és

una persona viva, no una idea o un objec-

te. I com a tal persona tracta amb nosal-

tres. I com a tal Déu busca que visquem

plenament en comunió d'amor amb ell.

Per tal d'aconseguir això ha dit i ha fet tot

el que coneixem en la història, especial-

ment en el seu Fill Jesucrist.

Aleshores, ¿com és una persona que

estima o a qui s'estima de veritat?, ¿llun-

yana o propera? És llunyana en el sentit

que, si l'estimo vertaderament, no puc

portar-la a la meva mentalitat, he de rebre'l

com és, no puc manipular-la, posant-la al

meu servei, he de deixar que sigui tal com

és. Alhora és propera, perquè l'amor ens

uneix i acosta, ens fa íntims, fins a notar

que l'amic viu en mi i jo en ell. Doncs

l'amor no ens fusiona, ni ens confon, sinó

que ens uneix, "cada uno siendo distinto,

aunque que no distante", com li agrada

dir al professor Alfonso López Quintás.

Doncs així és Déu i així és el nostre

tracte amb ell, segons el que hem après

de Jesucrist. Per això el nostre Déu és Pare

que estima, Fill i germà que acompanya,

Esperit que fa viure des de la intimitat.


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13Déu no pot ser creació de cadascun,

encara que havíem afirmat que cadascun

és segons la idea de Déu que té ("digues-

me quin déu és el teu i et diré qui ets"). Els

cristians, però, creiem que el Déu de Jesu-

crist "ens l'hem trobat" en la seva paraula

i la seva vida, i que, lluny de fabricar-lo

nosaltres és ell qui ens fa amb el tracte

assidu i la seva gràcia.

El Déu de Jesucrist ens conforma al seu

Fill: la qual cosa significa que ens ensenya

què és estimar, com hem estimar l'altre, de

manera que l'altre, sigui el germà, sigui el

mateix Déu, als nostre ulls, cada cop és més

gran, i alhora cada vegada és més íntim.

La capacitat de creure en el Déu de

Jesucrist és directament proporcional a la

capacitat d'estimar de debò.

Ensenya'ns a pregar (25-2-2007)

Fora bo que engeguéssim el camí quares-

mal dirigint-li a Jesús aquella petició que li

van formular els seus deixebles: "Senyor,

ensenya'ns a pregar, com Joan va ensen-

yar als seus deixebles" (Lc 11,1). D'on neix

aquesta petició?, quin neguit la motiva?,

què ens mouria avui a fer-la?

Recordem que tractàvem de superar

dues imatges falses de Déu: el déu massa

llunyà i el déu massa pròxim, per afirmar

el Déu de Jesucrist com el vertader: d'ell

no es podia dir si era llunyà o pròxim (com

si fos un objecte), sinó només transcen-

dent i íntim al mateix temps (com una

persona), segons la lògica de l'amor. Per-

què, dèiem, creure en ell i estimar-lo eren

dues actituds unides inseparablement:

com més capaços d'estimar som, més i

millor podem creure en ell.

Entenem així que l'oració sigui un fruit

"natural de la fe". Hi ha una línia contínua i

senzilla entre la fe, l'amor, i l'oració. Doncs

aquesta, l'oració, és el tracte d'amistat

amb el Déu, que sabem (per la fe) que ens

estima (Sta. Teresa). La petició a Jesús,

per aquest motiu, podria canviar-se per

aquesta una altra: "Senyor, ensenya'ns a

estimar".

El prec dels deixebles, a més, ve motivat

pel fet de que se senten "grup" de segui-

dors del Mestre. "Així com Joan Baptista

va ensenyar els seus deixebles a pregar,

així, ensenya'ns tu". Com si els grups es

caracteritzessin per la seva oració. De fet

era així, perquè l'oració era una manera

de participar de l'esperit del mestre i

d'estrènyer el vincle amb ell: el mestre,

en efecte, no era qualsevol que donava

lliçons o idees, sinó una vertadera font de

vida. Segons ens conta l'Evangeli de sant

Lluc, els deixebles li fan aquesta súplica

a Jesús, després d'haver-lo vist a ell fer

oració "en un cert lloc": com si diguessin,

"volem fer el que fas tu, ensenya'ns a fer-

ho com ho fas tu".

(Nota important: és inevitable treure

d'aquest fet conseqüències de gran trans-

cendència per a les nostres catequesi i

per a la nostra tasca evangelitzadora en

general)

És per això que ens convé rebre

l'ensenyament de Jesús des d'un clar sen-

tit eclesial. Això vol dir que, tant la nostra

petició ("ensenya'ns a pregar") com la

seva resposta ("quan pregueu, dieu…")

s'han d'entendre formulades per la comu-

nitat i dirigides a la comunitat de deixe-

bles. L'interlocutor de Jesús som nosal-

tres, aquest poble que tracta de seguir-lo i

que no deixa d'aprendre d'ell. Perquè una

cosa és saber el Parenostre de memòria

i recitar-lo tantes vegades en la missa, i

una altra cosa viure tot el que les seves


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 paraules signifiquen: l'Església, nosaltres,

ho sabem, el seu repte i el nostre és viure'l

i aprofundir-lo cada vegada més.

La quaresma bé pot entendre's com el

camí de verificació del Parenostre; un nou

intent que fa el poble peregrinant d'anar

interioritzant i vivint el que els seus llavis

preguen o canten, fruit de l'ensenyament

del Mestre. De fet ell ho va cantar i ho

va viure primer: el Parenostre, deien els

Sants Pares, és l'Evangeli abreujat.

En l'ordenació dels diaques Francesc Tirado Lara i Jordi Tres Bosch

Parròquia de Sant Vicenç, de Sant Vicenç

dels Horts

28-01-2007

Molt estimats Francesc i Jordi, molt esti-

mats germans preveres, diaques, semina-

ristes, germans tots,

Estic ven convençut que la vostra vivèn-

cia prèvia, i d'avui mateix, ha estat molt

semblant a la del profeta Jeremies: en un

primer moment molt cofois i satisfets pel

fet que també vosaltres heu rebut aquesta

intuïció; el Senyor, des de sempre ha pen-

sat en vosaltres; el Senyor, des de sempre,

amb la seva providència us ha consagrat.

Diuen que el profeta Jeremies, als vint

anys, va tenir aquesta experiència. Una

intuïció fonamental que, en un principi,

com suposo que a vosaltres dos també us

ha copsat d'una manera especial, moti-

vava un gest de lloança i d'agraïment a

Déu. És molt dir que nosaltres hem estat

"pensats i estimats pel teu pare des de

sempre"; i té raó el profeta Jeremies, per

estar una mica atabalat pel fet que Jesús

ens ha triat, pel fet que Déu l'ha triat des

de sempre i l'ha consagrat. I nosaltres, pel

fet que Jesús també ha pensat en nosal-

[ ]Homilies


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13tres, amb vosaltres dos i us ha consagrat.

Però les coses acaben complicant-se

una mica més; perquè diu el text del pro-

feta Jeremies: "el Senyor des de sempre

ha pensat en mi i m'ha consagrat, però

m'ha destinat al poble ". ...Ha pensat en

mi i m'ha consagrat; però per destinar-te

al servei del poble com a profeta. La qual

cosa vol dir que la vivència interna de Jere-

mies, i Déu vulgui que també sigui la vos-

tra i la nostra vivència, acabi pensant que,

si, si; ens ha estimat Déu, naturalment,

però potser ha estimat molt més el poble

al qual nosaltres estem destinats.

I així comença, com una petita llavor,

aquesta experiència que tots els qui som

aquí, al presbiteri, venia a ser que ens

determina i ens marca profundament la

nostra vida. Nosaltres som estimats per

estimar. Nosaltres som elegits i consa-

grats per als altres. Comença el camí de

l'ésser per als altres: és el cor del ministeri

del diaconat. Ésser, existir per als altres.

Déu ha pensat en mi, però pensa en mi

per als altres. La qual cosa vol dir que tot

l'afecte i l'amor que Déu em té a mi per-

sonalment, que m'ha demostrat al llarg

de la vida, travessa la meva persona i ho

reparteix a la comunitat i al poble al qual

sóc destinat.

Després d'escoltar la paraula de Déu,

hem d'afegir de més que el destí del

profeta, el profeta tan estimat, en el qual

Déu-Pare ha pensat des de sempre, està

destinat a una existència per als altres, i

no gens fàcil; una, més aviat, existència

complicada, perquè tot seguit diu el text:"

jo et faig una plaça forta, una muralla

de bronze. Jo et faig fortalesa enfront

dels enemics"; la qual cosa vol dir que

també pensa Déu que vosaltres dos, tots

plegats, i en definitiva el poble de Déu

profètic, troba, no un camí fàcil de la seva

predicació, sinó un compromís complicat

i difícil de seguir, i d'estimar tot i que no

ens estimin; seguir parlant tot i que no

vulguin escoltar, mantenir-se amb fidelitat

tot i que al voltant nostre hi hagi menti-

da o traïció, És la història que comença

en Jeremies amb la satisfacció de trobar

sentit a la seva existència: la vocació

donant fonament a l'existència. És la vida

d'un Jeremies compromès a estimar, és la

vida d'un Jeremies que ha de mantenir el

compromís aquest d'estimar tot i que els

altres puguin no correspondre.

Per això després d'escoltar la paraula

de Déu que ha estat proclamada, ens hem

de formular dues qüestions molt impor-

tants que motivarien la comunió amb la

vostra experiència: la nostra pregària de

germans vostres i a més a més l'Eucaristia.

Què em demana, a tu i a mi, l'ésser per

als altres en el ministeri del diaconat? Em

demana un parell de coses fonamentals:

una mena de fe i una mena d'amor.

Deien els antics que la fe és una mena

de coneixement: nosaltres sabem que

coneixem les coses, i la realitat és servir

una facultat important que és la intel-

ligència i la percepció dels nostres sentits;

però deien, no, no, també hi ha una altre

manera de conèixer: és la fe. Creure és

una manera de conèixer. És curiós que la

paraula de Déu d'avui es podria tractar

fent una lectura que ara es diu transver-

sal.

Diu Jeremies en la seva experiència:

"abans que et modelés en les entranyes

de la mare ja et vaig conèixer". El seu

coneixement profund de Déu que té sobre

nosaltres. I sant Pau, en aquest himne

famós, riquíssim, diu que "de moment

coneixem com si hi veiéssim poc clar -una


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 imatge reflectida en un mirall-, després hi

veurem cara a cara"; de moment conec

només en part, després coneixeré del tot,

tal com Déu em coneix. És un coneixement

que neix de l'amor, és un coneixement

molt especial que hem rebut del mateix

Déu.

...I l'Evangeli? en l'Evangeli hi ha uns

paisans de Jesús que coneixen Jesús des

de sempre -¡que són coneguts!-: la seva

família, la seva veu, la seva figura, la seva

cultura..., l'han conegut de sempre. Però

diu l'Evangeli -¡ens diu l'Evangeli!- que,

de debò, no coneixen Jesús, no han des-

cobert el qui tenen al davant. De manera

que, Déu ens coneix, nosaltres coneixem

els altres segons la mirada de Déu, i hi ha

també una tercera manera de conèixer que

no descobreix el misteri.

Vosaltres teniu una història, cadascú

la seva, naturalment. Heu estat i heu

anat formant-vos al seminari, en un camí;

per què? per arribar a conèixer Déu en

Jesucrist tal com Déu us coneix a vosal-

tres. La mirada penetrant que descobreix

en Jesús, no aquell que, diu sant Pau en

la segona carta als corintis: jo coneixia

Jesucrist segons la carn; però, ara conec

Jesucrist segons l'esperit i l'esperit em

diu que Jesucrist és llum, és llibertat, és

redempció, és el Messies, és la resposta

de Déu al món, és la personificació de

l'amor de Déu enmig d'aquest món.

Creure, estimar, adorar, penetrar el mis-

teri de Jesucrist, aquest és el nostre repte;

una mirada de penetració de Jesucrist, una

paraula conseqüent amb aquesta mirada,

un parlar de Jesucrist estimant-lo, un anar

molt més enllà del que Jesucrist és segons

la mirada d'un periodista, la mirada d'un

historiador, o la mirada..., no; els seus

paisans ben bé podrien fer un reportat-

ge de la vida de Jesús; però l'apòstol,

el diaca, el ministre de l'Església.., quin

reportatge ha de fer sinó del cor de Jesús

en el qual Déu ens estima? quin misteri

podem trobar nosaltres si tenim la mirada

pròpia de l'Esperit, en Jesús de Natzaret?

És per això que vosaltres esteu com-

promesos a anar mica a mica descobrint

els recons i les meravelles d'un Jesús que

se'ns ofereix com a resposta de Déu al

món, i així l'hem de predicar i així l'hem

de servir. També teniu el compromís d'es-

timar d'una manera determinada, perquè

diu sant Pau que hi havia una manera

d'estimar pròpia dels nens i hi ha una

manera d'estimar segons el coneixement

que tenim ara com un espill, diu, mirar

allò que hem d'estimar amb imatge. I hi

ha una manera d'estimar tal com Déu ens

estima; doncs bé, nosaltres a l'Església,

i els diaques a l'Església, per allò que

estem compromesos al servei, hem de

servir per estimar i servir estimant, segons el mateix amor de Déu en ells.

Deia sant Agustí comentant el Capítol

6è. de l'Evangeli de sant Joan: parlava de

Donat, aquell que feia la guerra constant-

ment; tu Donat, prediques molt bé amb

aquestes bones paraules, també tens un

sagrament que es diu el baptisme, i ho

reconec -deia sant Agustí predicant a sant

Joan-, tu Donat, també, fins tu tens entre

els teus, màrtirs; però et manca l'amor.

No parles estimant, ni parles per estimar;

fins i tot ofereixes la teva vida, el patiment

i la contradicció però ho fas per orgull

-deia sant Agustí-, no ho fas per estimar,

no ho fas estimant...; tu també tens bon

discurs, perquè coneixes les escriptures,

però no parles per estimar a qui escolta,

no parles estimant; perquè el compromís

del ministre de l'Església és trobar la font


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13del seu ministeri en l'estimació sincera

i de cor en Crist i els germans, i a més a

més barrejar constantment aquest mateix

amor en el ministeri fins al punt, com diria

sant Pau, que en el mateix predicar, parlar,

i en el mateix servir als altres ell vol donar-

se com a apòstol de Jesucrist.

Així, la nostra vida no té altra sortida

com a ministre de l'Església que el destí

martirial. Sant Vicenç, diaca, és el nostre

record permanent de què hi ha una lògica

i un camí directe entre el servir i el donar

la vida; i ho va dir Jesús tot just quan ell

mateix havia servit els deixebles rentant-

los els peus, diu el Capítol 22 de Lluc,

després d'instituir l'Eucaristia: Vosaltres heu de servir perquè jo he vingut a servir i a donar la vida, que és el moment en el

qual el servei per amor i estimant es fa

absolutament transparent en Jesucrist.

Només voldria dir-vos i testificar-vos

el nostre agraïment perquè us heu ofert

a l'Església. Demanaria en Déu que hi

hagués molta generositat en els joves de

la nostra Església per engegar un camí de

fe i d'amor en el ministeri del diaconat i

del presbiterat. El mateix sant Agustí en

aquest sermó acaba dient, i us ofereixo

aquesta consideració com a lema de la

vida:

"Germà, -deia sant Agustí- prega, creu.

Prega, predica i estima. Prega per esti-

mar, predica per estimar amb un cercle

vital impressionant: quan més estimis més

pregaràs Déu, i en la pregària trobaràs el

contacte amb el misteri. Predica allò que

estimant has copsat en la teva pregària,

predica segons la teva vida, predica sent

conseqüent amb el què prediques i al

final estima, perquè, com diu sant Pau,

l'únic que quedarà al final serà l'estimació i l'amor de Déu. Tot l'altre, fins i tot el

nostre servei, sempre defectuós, sempre

limitat, només en quedarà que l'amor, i

aquest amor, coneixent Déu, tal com Ell

ens coneix, estimant tal com Ell ens estima

allò serà el cel, la plenitud de la nostra

pròpia Església.


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

GENER

5 de gener. Tercera Jornada del Clergat de la

Província Eclesiàstica de Barcelona. Amb

la Ponència: "El ministeri presbiteral i la participació dels laics en la missió de l'Es-glésia", a càrrec de Mn. Sebastià Taltavull,

prevere de Menorca i Director del Secreta-

riat de la Comissió Episcopal de Pastoral

de la Conferència Episcopal Espanyola.

6 de gener. Jornada dels missioners dio-

cesans.

El senyor bisbe presideix l'Eucaristia a la

Catedral en la Solemnitat de la Epifania.

9 de gener. Reunió d'arxiprestos de la

Vicaria del Penedès, Garraf i Anoia a

Vilanova i La Geltrú.

El senyor bisbe es reuneix amb diferents

representants de les Esglésies cristianes

presents a la Diòcesi per a preparar la per-

gària conjunta en la Setmana de la Unitat

dels cristians.

11 de gener. Entrevista amb el senyor

bisbe de la Germana M. Angels Muro, Pro-

vincial de les Germanes Carmelitas de la

Caritat de Vedruna.

Asistencia del senyor bisbe a la presenta-

ció del Compendi del Catecisme de l'Es-

glésia Catòlica a càrrec de Mons. Xavier

Salinas, bisbe de Tortosa i vicepresident

de la Comissió Episcopal d'Ensenyament

i Catequesi de la CEE, a l'Aula Magna del

Seminari Conciliar de Barcelona.

12 de gener. Inici de la Visita Pastoral a l'Ar-

xiprestat de Sant Feliu de Llobregat. Visita

del senyor bisbe a la comunitat de Filles del

Bon Salvador de Caen: Col·legi, residència

de gent gran i comunitat de germanes.

Reunió del Consell Episcopal.

Reunió de la Delegació de Vida Consa-

grada.

Reunió de la Delegació de Família i Vida.

13 de gener. El senyor bisbe presideix

l'Eucaristia i confereix el sagrament de la

Confirmació a la Parròquia de Santa Maria

de Capellades.

14 de gener. El senyor bisbe presideix

l'Eucaristia i confereix el sagrament de la

Confirmació a la Parròquia de Santa Maria

de Piera.

14-20 de gener. El senyor bisbe participa

en els Exercicis espirituals de la Confe-

rència Episcopal Espanyola, a càrrec del P.

Marko I. Ruptnik (SJ).

21 de gener. El senyor bisbe presideix l'Eu-

caristia de Festa Major de Sant Sebastià a

la Parròquia de Sant Esteve d'Ordal.

Trobada de diaques permanents de la

província eclesiàstica de Barcelona a la

[ ]Crònica

diocesana


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13catedral del Sant Esperit de Terrassa, amb

motiu de la festa de sant Fructuós i els

seus diaques Auguri i Eulogi. Actualment

hi ha 12 diaques permanents a la diòcesi

de Sant Feliu.

22 de gener. Visita del senyor bisbe a

l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat

i entrevista amb l'I·lm. senyor Alcalde i

regidors. Acta de la Visita Pastoral a l'Arxi-

prestat de Sant Feliu de Llobregat.

23 de gener. Visita a la Comunitat de Reli-

gioses Mercedàries Missioneres i Col·legi

Mare de Déu de la Mercè. Acte de la Visita

Pastoral a l'Arxiprestat de Sant Feliu de

Llobregat.

Reunió del senyor bisbe amb el Consell

Pastoral de la Parròquia de Sant Llorenç

de Sant Feliu de Llobregat. Acta de la Visi-

ta Pastoral a l'Arxiprestat de Sant Feliu de

Llobregat.

24 de gener. Reunió dels bisbes de la Pro-

víncia Eclesiàstica de Barcelona.

Reunió de la Delegació de Pastoral de

juvenil.

Reunió del senyor bisbe amb el Consell

Pastoral Arxiprestat de l'Arxiprestat de

Vilafranca.

25 de gener. Reunió del Consell Presbi-

teral.

Visita del senyor bisbe a la Comunitat de

Religioses Hospitalàries del Sagrat Cor de

Jesús i Centre de Salut mental Pins d'Or.

Acta de la Visita Pastoral a l'Arxiprestat de

Sant Feliu de Llobregat.

Reunió del senyor bisbe amb el Consell Pas-

toral Arxiprestat de l'Arxiprestat d'Anoia.

26 de gener. Reunió del Consell Episcopal.

Visita del senyor bisbe a la Comunitat de

Religiosos de Sant Pere ad Vincula i Centre

educatiu Mare de Déu de la Salut. Acta de

la Visita Pastoral a l'Arxiprestat de Sant

Feliu de Llobregat.

27 de gener. Presentació del nou Ritual

de celebracions dominicals en absència

de prevere. Trobada presidida pel senyor

bisbe a la Parròquia de Sant Sadurní de

Sant Sadurní d'Anoia.


Parròquia de Sant Pere de Monistrol de

Montserrat on confereix el Sagrament de

la Confirmació.

28 de gener. Diada de la infància missio-

nera

Cloenda de la Visita Pastoral a la Parròquia

de Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat.

El senyor bisbe presideix l'Eucaristia i

l'Assemblea posterior. Acta de la Visita


Llobregat.


Parròquia de Sant Vicenç de Sant Vicenç

dels Horts on confereix el sagrament de

l'orde dels diaques a dos seminaristes de

la diòcesi: Francesc Tirado Lara, i en Jordi

Tres Bosch.

30 de gener. Reunió dels arxiprestos de la

Vicaria del Llobregat, presidits pel senyor

bisbe Agustí, a Viladecans.


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 Reunió del senyor bisbe amb un grup del

Moviment de Vida Creixent de la Parrò-

quia dels Sants Just i Pastor de Sant Just

Desvern. Acta de la Visita Pastoral a l'Arxi-

prestat de Sant Feliu de Llobregat.

Reunió del Consell d'Economia. Reunió

presidida pel senyor bisbe Agustí.

31 de gener. Visita fa la Visita Pastoral

a Sant Just Desvern, amb els següents

actes: visita a Religioses de les Germa-

netes del ancians desemparats, visita a

l'Ajuntament de Sant Just Desvern i entre-

vista amb l'Il·lm. senyor alcalde i regidors,

visita al Centre Educatiu Madre Sacramen-

to de les Germanes Adoratrius, visita a

diferents grups de la parròquia: infants

de catequesi, grup de neteja, Economia

i Consell Pastoral parroquial. Actes de la

Visita Pastoral a l'Arxiprestat de Sant Feliu

de Llobregat.

FEBRER

1 de Febrer. Reunió del Col·legi de Consul-

tors, presidida pel senyor bisbe Agustí.

Visita a diferents grups de la Parròquia

de Sant Just Desvern: Càritas parroquial,

local de les Escoles Núria i junta. Acta de


Feliu de Llobregat.

2 de Febrer. Reunió del Consell Episco-

pal.

Celebració de la Festivitat de la Candelària

i la Jornada Diocesana de la Vida Consa-

grada i del Moviment Vida Creixent. Euca-

ristia presidida pel senyor bisbe Agustí a

la Catedral de Sant Llorenç.

3 de Febrer. Reunió del senyor bisbe amb

un grup d'adoració nocturna femenina al

Bisbat de Sant Feliu de Llobregat.

Ritu d'entrega del Parenostre de la comuni-

tat de Neocatecumenals. Celebració presidi-

da pel senyor bisbe Agustí a la Parròquia de

Sant Josep Obrer, de Sant Boi de Llobregat.

3 i 4 de Febrer. Trobada de grups d'iniciació

de la JARC a Penyafort. Una trentena de nois i

noies de diverses parròquies dels arxiprestats

de Vilafranca i Sant Sadurní, van celebrar

aquesta trobada, centrats en dos temes:

"Marcats per l'Esperit", com a preparació

de l'Aplec de l'Esperit; i "Passa-ho!", en

referència a la campanya d'aquest curs de

la JARC que convida al testimoni. Tallers

de reflexió, gimcana, joc de nit, testimonis,

pregària... i el moment central va ser la

celebració de l'Eucaristia, amb el símbol de la

llum, aprofitant la diada de la Candelera.

4 de Febrer. Cloenda de la Visita Pastoral

a la Parròquia dels Sants Just i Pastor de

Sant Just Desvern. El senyor bisbe presi-

deix l'Eucaristia i l'Assemblea posterior.




Parròquia de Sant Pere de Gelida, en la

Trobada d'Agents de pastoral de l'Arxi-

prestat de Montserrat.

Hora santa a la cripta de la Colònia Güell.

Va predicar Mn. Joan Pere Pulido. Orga-

nitzada per l'Unió comarcal de Lligues de

perseverança del Baix Llobregat.

5 de Febrer. El senyor bisbe fa la Visita

Pastoral a la ciutat de Sant Joan Despí, amb


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13aquests actes: visita la residència de gent

gran Sophos, visita els estudis de TV3,

essent acollit pel director del programa

religiós Signes del Temps, visita el barri de

TV3, visita l'Associació de Pessebristes,

visita l'Ajuntament de Sant Joan Despí. I

finalment es reuneix amb representants de

la comunitat. Actes de la Visita Pastoral a

l'Arxiprestat de Sant Feliu de Llobregat.

6 i 7 de Febrer. Reunió de la Conferència

episcopal Tarraconense a Tiana.

8 de Febrer. El senyor bisbe fa la Visi-

ta Pastoral a la Vila d'Esplugues de Llo-

bregat, amb els següents actes: Visita a

l'Ajuntament, visita als voluntaris de Càri-

tas i tenda Sastrinyols, visita a la comunitat

de monjes Dominiques de Montsió, vista a

grups de la parròquia. I finalment es reuní

amb el Consell Pastoral parroquial.

9 de Febrer. Reunió del Consell Episcopal.

Jornada de la pastoral de la Salut a Sant

Boi de Llobregat (Gnes. Hospitalàries del

Sagrat Cor de Jesús).


a la Parròquia de Sant Joan Baptista de

Sant Joan Despí. El senyor bisbe presideix

l'Eucaristia i l'Assemblea posterior. Acta

de la Visita Pastoral a l'Arxiprestat de Sant

Feliu de Llobregat.


Pastoral a l'Església de Santa Maria del

Pla del Vent de Sant Joan Despí.


Catedral de Sant Llorenç on confereix el

sagrament de l'orde del presbiterat a dos

diaques del nostre seminari: Antoni Verga-

ra Camprubí i Juan Antonio Vargas Salas.

12 de Febrer. El senyor bisbe presideix

l'Eucaristia en la Parròquia de Santa

Eulàlia de Les Roquetes (Sant Pere de

Ribas) en la seva Festa Major.

Trobada del senyor bisbe amb les cate-

quistes de l'Arxiprestat de Sant Feliu de

Llobregat al col·legi Verge de la Salut del

PP. De Sant Pere ad Vincula. Acta de la


de Llobregat.

13 de Febrer. El senyor bisbe visita la

Comunitat i el Col·legi de les Religioses

Missioneres filles de la Sagrada Família

de Natzaret. Acta de la Visita Pastoral a


Campanya de l'ampolla. A diverses loca-

litats del Penedès va tenir la tradicional

Campanya de l'Ampolla, recollida solidària

d'ampolles buides de cava. A l'Arxiprestat de

Vilafranca se'n van recollir més de 110.000,

en una campanya organitzada per Joves

Cristians de Vilafranca a 26 parròquies.

Els diners que s'obtinguin de la venda

d'aquestes ampolles aniran destinats a un

projecte de construcció de pous d'aigua

potable a la regió central del Camerun.

14 de Febrer. El senyor bisbe Agustí va pre-

sidir la celebració d'admissió als ordes de

diversos seminaristes de Barcelona i Sant

Feliu, entre els que hi ha l'Agustí Roig de la

nostra diòcesi i que col·labora actualment

a Vilafranca del Penedès.

14, 15 i 16 de Febrer. Jornades de For-

mació i Espiritualitat a Montserrat. Van


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 portar per títol "La dimensió teològica,

espiritual i pastoral de la coresponsabi-

litat". Hi intervingueren Mn. Joan Torra

(prevere de la Diòcesi de Vic), i els P.

Hilari Raguer i Bernabé Dalmau, monjos

de Montserrat.

Reunió del Consell Episcopal a Montserrat.

El senyor bisbe presenta la Pel·licula "El

Gran Silencio" en el cinema CINEBAIX de


17 de Febrer. El senyor bisbe presideix la

reunió dels Delegats i Consiliaris de Pasto-

ral familiar de la Tarraconense al Seminari

Conciliar de Barcelona.


de Sant Mateu d'Esplugues de Llobregat.

El senyor bisbe presideix l'Assemblea i

l'Eucaristia. Acta de la Visita Pastoral a


Constitució del col·lectiu Utopia-Joan N.

Garcia Nieto, a la seu de la Fundació Maria-

nao (c/ Girona, 30. Sant Boi de Llobregat).

Joan N. Garcia-Nieto, SJ, va ésser un home

bo, un sociòleg del món obrer i un intel-

lectual compromès, que va dedicar la seva

vida al servei dels treballadors i treballado-

res i dels més humils del nostre país.


a la Parròquia de Santa Maria Magdalena

d'Esplugues de Llobregat. El senyor bisbe

presideix l'Eucaristia i l'Assemblea poste-

rior. Acta de la Visita Pastoral a l'Arxipres-

tat de Sant Feliu de Llobregat.

19 de Febrer. El senyor Bisbe fa la Visita

Pastoral a la Vila de Molins de Rei amb el

següents actes: Visita als PP. De la Sagra-

da Família i al Col·legi Sant Miquel, visita

a l'Ajuntament de la Vila, visita a la Llar

d'avis Dr. Josep Mestre, visita als infants

de la catequesi i catequistes. I reunió amb

el Consell pastoral parroquial. Actes de la


de Llobregat.

20 de Febrer. Reunió del senyor bisbe amb

els arxiprestos de la Vicaria del Penedès,

Anoia i Garraf, a Moja.

El senyor bisbe participa en l'acte d'in-

auguració de les reformes dels locals de

l'Alberg de Vilafranca del Penedès.

Reunió del senyor bisbe amb els Consells

d'economia de l'Arxiprestat de Sant Feliu

de Llobregat. Acta de la Visita Pastoral a


21 de Febrer. El senyor bisbe presideix

l'Eucaristia a la Catedral en la celebració

del Dimecres de Cendra.

El senyor bisbe es reuneix amb el Consell

Pastoral de la Parròquia de Sant Vicenç de

Castellbisbal. Acta de la Visita Pastoral a



Pastoral a Castellbisbal amb els següents

actes: Visita a l'Ajuntament, visita a malalts

de la parròquia, visita a la urbanització de

Can Santeugeni, visita a les ermites de

Sant Vicenç i Sant Quintí, reunió amb el

grup de Càritas parroquial, reunió amb

persones presents en àmbits pastorals

amb els infants, joves i famílies. Actes de


Feliu de Llobregat.


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

1323 i 24 de Febrer. X Jornades d'Apostolat

Seglar a Centre teològic de Martí Codolar.

El senyor bisbe presideix una de les taules

rodones.

El senyor bisbe visita l'Hospital de Sant

Joan de Déu i les comunitats de germans

de Sant Joan de Déu i germanes de Santa

Maria de Leuda, a Esplugues de Llobregat.



Reunió de la Delegació de Família i Vida.

24 de Febrer. Reunió del Consell Pastoral

Diocesà.


de Sant Vicenç de Castellbisbal. El senyor

bisbe presideix l'Eucaristia i l'Assemblea

posterior. Acta de la Visita Pastoral a l'Ar-

xiprestat de Sant Feliu de Llobregat.

25 de Febrer. Cloenda de la Visita Pasto-

ral a la Parròquia de Sant Miquel Arcàn-

gel de Molins de Rei. El senyor bisbe

presideix l'Eucaristia a la Capella de Sant

Isidre i a la Parròquia de Sant Miquel i

l'Assemblea posterior. Acta de la Visita


Llobregat.

El senyor bisbe presideix l'Eucaristia en

la Basílica de Santa Maria de Montserrat

en motiu del Xè aniversari del Moviment

Cristià de Joves, on cinc joves fan el pas a

la militància.

El senyor bisbe presideix l'eucaristia en la

Catedral en el primer diumenge de Qua-

resma i confereix el ritu d'elecció i inscrip-

ció del nom a una catecúmena.

27 de Febrer. El senyor bisbe es reuneix

amb els preveres i diaques de l'Arxipres-

tat de Sant Feliu de Llobregat. Acta de la


de Llobregat.

Reunió del Consell de la Catedral.


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

BISBAT DE SANT FELIU DE LLOBREGAT

INFORME DE LA CATEQUESI

DADES GENERALS DEL BISBAT

I DE CADA UN DELS ARXIPRESTATS

Sant Feliu de Llobregat,

gener de 2007

ÍNDEX:

1. Valoració de l'enquesta de la cate-

quesi 3

2. Dades generals de la diòcesi de

Sant Feliu de Llobregat 5

3. Arxiprestat d'El Prat de Llobregat 7

4. Arxiprestat de Sant Boi de Llobregat 9

5. Arxiprestat de Sant Feliu de Llobre-

gat 11

6. Arxiprestat de St. Vicenç dels Horts 13

7. Arxiprestat de Montserrat 15

8. Arxiprestat del Garraf 17

9. Arxiprestat de Vilafranca del Pene-

dès 19

10. Arxiprestat de l'Anoia 21

11. Arxiprestat de Piera-Capellades 23

VALORACIÓ DE L'ENQUESTA DE LA CATE-QUESI:

Sant Feliu de Llobregat, gener de 2007

1. NOMBRE I GÈNERE DELS CATEQUIS-

TES:

Tant a nivell del bisbat com a nivell de

cada un dels arxiprestats la majoria dels

catequistes són dones. Aquesta és una

dada especialment significativa i que ens

indica que malgrat que en determinats

moments s'ha impulsat que els homes

també fossin catequistes, sembla que

aquest esforç no acaba de reeixir.

2. EDAT DELS CATEQUISTES:

Exceptuant algun cas concret, en la

majoria d'arxiprestats i també en el con-

junt del bisbat, l'edat dels i de les cate-

quistes és més aviat elevada. Costa real-

ment implicar als joves i als adults joves

en la tasca d'anunci de l'Evangeli, en l'ob-

jectiu de transmetre la fe, en la catequesi.

També caldria en propers formularis

d'enquesta de la catequesi, oferir un mar-

ges d'edats més estrets, per exemple,

en intervals de 10 anys, en comptes dels

de 25 que oferia aquest model. Això ens

permetria afinar més en aquesta impres-

sió i valoració sobre l'edat dels i de les

catequistes.

3. TIPUS DE CATEQUESI:

En quan al tipus de catequesi aquest

continua sent majoritàriament infantil i

alhora hi ha una minsa presència de la

catequesi familiar. Però alhora es cons-

tata que la família ha abandonat o ja no

exerceix el seu deure de ser transmissora

i educadora de la fe. Potser ens caldrà tro-

[ ]Delegació

diocesana de

catequesis


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13bar la manera d'implicar més els pares en

l'acció catequètica o potser en caldrà pro-

moure una veritable campanya d'impuls

de la catequesi d'adults. si no s'inverteix

aquesta dada tenim el perill de que la

comunitat eclesial vagi perdent força i

credibilitat.

És especialment significativa la presèn-

cia de la catequesi especial. Te una pre-

sència minsa, però significativa i potser

caldria potenciar-la més, tant per atendre

persones discapacitats, com els destinata-

ris amb problemàtiques diverses.

4. DESTINATARIS DE LA CATEQUESI:

Tot i que els destinataris fonamentals

de l'acció catequètica són els infants, no

deixen de ser significatives dues dades.

La primera fa referència a la catequesi

d'adults. En alguns arxiprestats aques-

ta es fortament present, en altres més

aviat escassa. Potser caldria en un segon

moment, amb un treball més de camp,

veure amb detall quina mena de catequesi

és, si d'iniciació cristiana o permanent, i

si tant una com l'altre és veritablement

sistemàtica, total i orgànica. És una dada

aquesta la del nombre de destinataris de

la catequesi que diu molt o diu poc, o sen-

zillament no diu res.

La segona fa referència a la diferèn-

cia entre les zones rurals i les urbanes

del nostre bisbat. Això es detecta espe-

cialment en la catequesi de postcomunió

i en la de confirmació. Aquestes tenen

uns índexs de destinataris més alts en

les zones rurals que en les urbanes. És

un signe de que el procés de creixent

secularització que viu la nostra societat,

encara que no es totalment present en els

ambients d'influx rural o comarcal. Caldrà

però seguir aquestes dades en el futur per

veure la seva evolució.

5. CONSIDERACIONS GENERALS:

En primer lloc indicar que alguns arxi-

prestats el percentatge de respostes ha

estat del 100%, en altres entre el 80 i el

90%, i en d'altres les dades tenen una

fiabilitat petita, ja que l'índex de respostes

es situa entre el 20 i el 40%.

Una altra consideració els que els mate-

rials que s'empren en els diversos nivells

catequètics són els del Secretariat Interdi-

ocesà de Catequesi de Catalunya i les Illes

Balears (SIC). També s'utilitzen materials

propis de les congregacions religioses o

d'altres instàncies catequètiques, espe-

cialment en el que fa referència a la cate-

quesi de postcomunió, d'adolescents, de

confirmació i de joves. També en algun

cas s'utilitzen materials i dinàmiques prò-

pies dels moviments especialitzats o dels

nous moviments. I finalment en algun arxi-

prestat es treballa amb materials propis

elaborats a partir de materials existents,

principalment del SIC.


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 BISBAT DE SANT FELIU DE LLOBREGAT

NOMBRE I GÈNERE DELS CATEQUISTES

( TOTAL: 967 catequistes)

831

136DONES

HOMES

EDAT DELS CATEQUISTES

67

379

482

0

100

200

300

400

500

600

GRUPS D'EDATS

MENYS DE 25 anys ENTRE 25 i 50 anys MÉS DE 50 anys

EDAT


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13TIPUS DE CATEQUESI

53

5

627

120

4128 34

15 8

0

100

200

300

400

500

600

700

Familiar

Especial

nens/es de 6 a 12 anys

nois/es de 13-16 anys

joves

adults

famílies de 1r any

families de 2n any

families de 3r any

DESTINATARIS DE LA CATEQUESI

16583 98

44 19 13

2889

2751

252 293 216117

100

917

0

500

1000

1500

2000

2500

3000

3500

TIPUS DE CATEQUESI

PRIMERA COMUNIÓ 1r. Any

PRIMERA COMUNIÓ 2n. Any

POSTCOMUNIÓ 1r. Any

POSTCOMUNIÓ 2n. Any


ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 1r. Any

ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 2n. Any


ADOLESCENTS (13-16 ANYS) 4t. Any

CONFIRMACIÓ 1r. Any

CONFIRMACIÓ 2n. Any

CATEQUESI DE JOVES 1r. Any

CATEQUESI DE JOVES 2n. Any

CATEQUESI D'ADULTS

NO

MB

RE

DE

PAR

TICI

PAN

TS


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 ARXIPRESTAT D'EL PRAT DE LLOBREGAT


(TOTAL: 122 catequistes)

11

111

DONES

HOMES


2

56

64

0

10

20

30

40

50

60

70

GRUPS D'EDATS

QUANTITAT



Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm


10

0

94

6

0 0 0 0 00

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Familiar

Especial



joves

adults

families 1r any

famílies 2n any

famílies 3r any


624

574

10 9 10 6 3 2 0

3912 5 3

42

0

100

200

300

400

500

600

700

TIPUS DE CATEQUESI

NO

MB

RE

DE

PAR

TICI

PAN

TS














CATEQUESI D'ADULTS


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 ARXIPRESTAT DE SANT BOI DEL LLOBREGAT



60

18

DONES

HOMES


6

37

19

0

5

10

15

20

25

30

35

40

GRUPS D'EDATS

EDAT



Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

TIPUS DE CATEQUESI

10

2

46

10

7

20 0 0

0

5

10

15

20

25

30

35

40

45

50

Familiar

Especial



joves

adults

families 1r any

famílies 2n any

famílies 3r any


231

146 6

12

0 0 0 2

146

0

79

202

0

50

100

150

200

250

TIPUS DE CATEQUESI

NO

MB

RE

DE

PAR

TICI

PAN

TS














CATEQUESI D'ADULTS


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 ARXIPRESTAT DE SANT FELIU DE LLOBREGAT



117

15

DONES

HOMES


40

84

8

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

GRUPS D'EDATS

EDAT

MENTS DE 25 anys ENTRE 25 i 50 anys MÉS DE 50 anys


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

TIPUS DE CATEQUESI

1 1

13

2 1 0 0 0

114

0

20

40

60

80

100

120

Familiar

Especial



joves

adults

families 1r any

famílies 2n any

famílies 3r any


56

15 5 2 0 0 023

56

13 8

65

521

525

0

100

200

300

400

500

600

TIPUS DE CATEQUESI

NO

MB

RE

DE

PAR

TICI

PAN

TS














CATEQUESI D'ADULTS


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 ARXIPRESTAT DE SANT VICENÇ DELS HORTS



110

30

DONES

HOMES


9

47

84

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

GRUPS D'EDATS

EDAT



Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm


41

102

20

5

11

19

8

15

0

20

40

60

80

100

120

Familiar

Especial



joves

adults

families 1r any

famílies 2n any

famílies 3r any


12 10 7 4 0 0 0

26

47

8 13

321311

332

0

50

100

150

200

250

300

350

TIPUS DE CATEQUESI

NO

MB

RE

DE

PAR

TICI

PAN

TS














CATEQUESI D'ADULTS


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 ARXIPRESTAT DE MONTSERRAT



10

72

DONES

HOMES


36

8

38

0

5

10

15

20

25

30

35

40

GRUPS D'EDATS

EDAT



Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm


0

35

7

10

0 0

19

4 4

0

5

10

15

20

25

30

35

40

Familiar

Especial



joves

adults

families 1r any

famílies 2n any

famílies 3r any


28

10 145 7 9

17 13 16

011 8

101

195

0

50

100

150

200

250

TIPUS DE CATEQUESI

NO

MB

RE

DE

PAR

TICI

PAN

TS














CATEQUESI D'ADULTS


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 ARXISPRETAT DEL GARRAF



20

137

DONES

HOMES


10

7368

0

10

20

30

40

50

60

70

80

GRUPS D'EDATS

EDAT



Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

TIPUS DE CATEQUESI

51

125

4 40 0

13

00

20

40

60

80

100

120

140

Familiar

Especial



joves

adults

families 1r any

famílies 2n any

famílies 3r any


466

153

132 0 0

17 16

124

439

3838

29

0

50

100

150

200

250

300

350

400

450

500

TIPUS DE CATEQUESI

NO

MB

RE

DE

PAR

TICI

PAN

TS














CATEQUESI D'ADULTS


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 ARXIPRESTAT DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS



94

7DONES

HOMES


4

45

50

0

10

20

30

40

50

60

GRUPS D'EDATS

EDAT



Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm


0 0

28

8

2

0

3

0 00

5

10

15

20

25

30

Familiar

Especial



joves

adults

families 1r any

famílies 2n any

famílies 3r any


2713

207 0 0

80

49

7

94

319

302

37 41

0

50

100

150

200

250

300

350

TIPUS DE CATEQUESI

NO

MB

RE

DE

PAR

TICI

PAN

TS














CATEQUESI D'ADULTS


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 ARXIPRESTAT D'ANOIA

NOMBRE I GENERE DELS CATEQUISTES


15

76

DONES

HOMES


15

20

46

0

5

10

15

20

25

30

35

40

45

50

GRUPS D'EDATS

EDAT



Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm


4

0

49

25

11

2 20 0

0

10

20

30

40

50

60Familiar

Especial

nens/es de 6 a 12

anys


joves

adults

families 1r any

famílies 2n any

famílies 3r any


141136

63

56

3034

23

0 0

44

0

1015

39

0

20

40

60

80

100

120

140

160

TIPUS DE CATEQUESI

NO

MB

RE

PAR

TICI

PAN

TS












CATEQUESI DE JOVES 1r. any


CATEQUESI D'ADULTS


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 ARXIPRESTAT DE PIERA-CAPELLADES



54

10

DONES

HOMES


5

30

24

0

5

10

15

20

25

30

35

GRUPS D'EDATS

EDAT



Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm


0 0

32

18

6

0 0 0

4

0

5

10

15

20

25

30

35

Familiar

Especial



joves

adults

families 1r any

famílies 2n any

famílies 3r any


157

40 0 0 0

25

9 6

137

12

13

30

52

0

20

40

60

80

100

120

140

160

180

TIPUS DE CATEQUESI

NO

MB

RE

DE

PAR

TICI

PAN

TS







ADOELSCENTS (13-16 ANYS) 2n. Any







CATEQUESI D'ADULTS


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

El 23 de gener, dins de l'Octavari de

Pregària per la Unitat dels Cristians,

tingué lloc, a la Catedral de St. Llo-

renç, una Celebració de la Paraula

presidida pel nostre Bisbe acom-

panyat de varis pastors evangèlics i

preveres ortodoxos, ministres de comu-

nitats no catòliques presents en el

territori del nostres Bisbat.

Entre ells el Rv. Pastor Felip Carmo-

na, Delegat d'Ecumenisme de l'Església

Evangèlica de Catalunya i el Pare

Aurel Bunda de l'Església Ortodoxa de

Rumania.

La presència de fidels de totes les esglé-

sies fou nombrosa. Va animar la celebració

la Coral de la Parròquia de Sant Pere, de

Masquefa.

[ ]Delegació

diocesana

d'ecumenisme

Enquesta als animadors, iniciadors, con-siliaris, catequistes, monitors i agents de pastoral juvenil en general

"Necessitem la teva opinió"

Per tal de tenir unes bones bases per

fer un treball en comú en la pastoral juve-

nil del nostre nou bisbat, necessitem la

teva opinió:

Ens hi ajudarà la paràbola del sembrador:

"Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, per-què no tenien arrels. Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u."

(Mt 13, 3b-8)

1."Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofe-garen."

En la teva tasca amb els joves, tal i com li va passar al sembrador, quins

[ ]Delegació

diocesana de

joventut


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13problemes, dificultats, i també reptes, hi

trobes?2."Però una part de les llavors va caure

en terra bona i donà fruit:"No tot va malament..., quins aspectes

positius, quines esperances, quin sentit trobes a la tasca que estàs fent?

3. Davant de la situació el sembra-

dor necessitarà mitjans per tal d'aprofitar

millor la llavor i intentar que no s'en

perdi tanta...

Tu, en aquests moments, com a anima-dor juvenil, quins mitjans necessites per tirar endavant la teva tasca, què propo-ses, tens algun projecte, alguna idea?

Algunes orientacions pràctiques per a la celebració del sagrament de la confir-mació

1.- És convenient celebrar el sagrament

de la Confirmació en una de les misses

habituals del diumenge (o la vigília) de la

parròquia, per tal d'assegurar la participa-

ció de la comunitat.

2.- El temps litúrgic més adient per cele-

brar la Confirmació és el temps de Pasqua.

Si no, el temps de durant l'any. És poc

adient celebrar-la en altres temps litúrgics

forts, i del tot inoportú durant la Quares-

ma (llevat que coincideixi amb la

visita pastoral que el bisbe fa en aquella

parròquia).

3.- Si se celebra durant la Pasqua, els

ornaments del celebrant són blancs. Si és

el temps de durant l'any, vermells.

4.- Si se celebra durant la Pasqua, les

oracions són les pròpies del diumenge

corresponent (col·lecta, ofrenes, postco-

munió). Es pot dir el prefaci propi de la

confirmació, i a la pregària eucarística la

intercessió pròpia. En el temps de durant

l'any, les oracions són les pròpies de la

confirmació.

5.- Si se celebra un diumenge del temps de

Pasqua o en una altra solemnitat litúrgica,

cal mantenir les lectures del dia. Si és un

[ ]Delegació

diocesana de

pastoral

sacramental i

litúrgia


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 diumenge del temps durant l'any, cal mirar

si les lectures del dia són adients i en tal

cas mantenir-les; si no, canviar-ne alguna

o totes per lectures pròpies del ritual de la

confirmació.

6.- En el moment de la presentació dels

confirmands (o al final de la celebració),

cal evitar "manifestos" que no responen

a la realitat. Més val fer una presentació

senzilla i realista del grup.

7.- Pot ser convenient una monició intro-

ductòria després de l'homilia del senyor

bisbe. N'oferim un model.

8.- Per a la renovació de les promeses del

baptisme, és convenient usar una fórmula

simple, clara, i que a més a més sigui

realment renovació de les promeses bap-

tismals. N'oferim un model adaptat a la

celebració de la confirmació. (Es pot fer

amb una candela encesa del ciri pasqual).

9.- La imposició de mans sobre el grup

dels confirmands abans de la crismació

la fa només el bisbe (o prevere delegat

que presideix la celebració). Si a causa

del gran nombre de confirmands, el bisbe

demanés a alguns preveres que l'ajudin

en el moment de la crismació, també

aquests farien la imposició de mans (però

no els altres concelebrants).

10.- Cal prestar atenció al tema del padrí

o padrina. Que sigui realment una perso-

na que pugui ajudar el confirmand en la

seva vida cristiana; per tant, que sigui ell

mateix adult, confirmat i cristià coherent

en la seva vida, així com participant en la

vida de l'Església. Si no es donen aques-

tes condicions, pot ser "fins i tot més

convenient que els confirmands tinguin

com a padrí o padrina el catequista que

els ha preparat" (Conferència Episcopal

Tarraconense, Directori dels Sagraments

de la Iniciació Cristiana, abril 2000).

11.- Les pregàries dels fidels poden ser

preparades i llegides pels confirmands,

però que responguin realment a una "ora-

ció universal". Independent que es puguin

afegir pregàries més lligades amb els que

es confirmen (els joves, els que no creuen,

la pau...), no poden faltar els temes propis

de la pregària: per l'Església, pel món,

pels que pateixen, per la comunitat cris-

tiana del lloc.

12.-. En el moment de les ofrenes,

l'important és oferir el pa i el vi, i "també

poden presentar diners o d'altres dons

per ajudar les necessitats dels pobres

o de l'Església, o fer-ne una col·lecta a

la mateixa església" (IGMR, 73). És bo,

doncs, que els qui reben la confirmació

ofereixin, juntament amb el pa i el vi,

algun element que expressi l'ofrena dels

mateixos. Però han de ser ofrenes reals,

no simbòliques; pot ser una aportació

econòmica o material, però d'ells, i que no

hagi de ser retornada després.

INTRODUCCIÓ AL SAGRAMENT (MONICIÓ)

Arribem ara al moment central de la

celebració.

En primer lloc, els qui seran confirmats

renovaran les promeses del baptisme (tot

encenent les candeles del ciri pasqual).

D'aquesta manera, avui respondran ells

mateixos a les preguntes sobre la fe que

el dia del baptisme van respondre els seus

pares i padrins.

A continuació, el senyor bisbe imposarà

les mans damunt d'ells, demanant a Déu

que els enviï la força de l'Esperit Sant.

Finalment, el senyor bisbe ungirà

aquests nois i noies amb el sant crisma,

tot fent-los el senyal de la creu en el front.


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13Aquest és el signe del do de l'Esperit

Sant.

A partir d'aquest moment els qui hau-

ran rebut el sagrament de la confirmació

ja seran considerats cristians plenament

adults, amb tot el que això significa, amb

la força i l'ajut de l'Esperit Sant que ara

estan a punt de rebre.

RENOVACIÓ DE LES PROMESES DEL BAPTISME

Senyor bisbe:

Estimats fills i filles. El dia del vostre Baptisme us vau adherir a Jesús, mort i ressuscitat, i us vau incorporar a la gran família dels fills i filles de Déu, per la força del seu Esperit. Renoveu ara el vostre sí a Déu i confesseu la vostra fe, amb les promeses que aquell dia van fer els vostres pares i padrins. En primer lloc, expresseu el vostre ferm pro-pòsit de renunciar al pecat amb el vostre esforç i amb l'ajut de la gràcia de Déu. Així doncs...

1.- ¿Renuncieu al pecat per viure veritable-

ment com a fills de Déu?

Sí, hi renuncio.

2.- ¿Renuncieu a les obres del mal, que

són l'egoisme, l'orgull, l'afany del diner, el

menyspreu de les persones, la manca de

fe, d'esperança i d'amor?

Sí, hi renuncio.

3.- ¿Renuncieu a viure pensant només

en vosaltres mateixos, oblidant-vos dels

altres i de Déu?

Sí, hi renuncio.

Confesseu ara la vostra fe:

1.- ¿Creieu en Déu, Pare totpoderós, crea-

dor del cel i de la terra?

Sí, hi crec.

2.- ¿Creieu en Jesucrist, únic Fill seu i Sen-

yor nostre, que nasqué de Maria Verge,

patí i fou sepultat, ressuscità d'entre els

morts i seu a la dreta del Pare?

Sí, hi crec.

3.- ¿Creieu en l'Esperit Sant, que és Sen-

yor i infon la vida, i que avui se us dóna

d'una manera particular en el sagrament

de la Confirmació, com els apòstols el dia

de la Pentecosta?

Sí, hi crec.

4.- ¿Creieu en la santa Església catòlica,

la comunió dels sants, la remissió dels

pecats, la resurrecció dels morts i la vida

perdurable?

Sí, hi crec.

Aquesta és la nostra fe. Aquesta és la fe de l'Església, que ens gloriem de profes-sar, en Crist Jesús, Senyor nostre.

Tothom: Amén.


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

Crònica

5.1.07. Sant Andreu de la Barca. Les reli-

gioses Caputxines "Mare del Diví Pastor"

clouen el XXII Capítol General. Ha resultat

reelegida superiora general la Gna. Belkis

Román Duarte, de Cuba, junt amb el seu con-

sell. El lema del capítol entorn del qual han

basat les seves reflexions ha estat: "Va cri-

dar-los a romandre amb ell i va enviar-los".

10.1.07. Tramesa de la circular a totes

les comunitats religioses i als preveres i

diaques amb cura pastoral convidant a

celebrar la Jornada Mundial per a la Vida

Consagrada, especialment a la celebració

de l'Eucaristia a la catedral de Sant Llo-

renç, que presidirà el Sr. Bisbe.

El lema d'enguany és: Vida consagrada i família. Les petjades de la Trinitat en la Història.. El misteri de la Trinitat és el fil

conductor que inspira l'espiritualitat de la

Vida Consagrada en les diverses formes.

La seva vocació és una crida del Pare a

seguir el Fill, consagrats per l'Esperit.

Ja s'endevina que la dimensió familiar

recorre transversalment tots els elements

essencials de la consagració religiosa, que

té la seva font en la Família Trinitària. Per

això podem parlar de les petjades de la

Trinitat en la història.

12.1.07. A la seu del Bisbat, reunió de la

Comissió de la Delegació amb els temes

principals següents:

1. Preparació de la Jornada Mundial per

a la Vida Consagrada (2 de febrer).

2. Preparació de la trobada general de

Quaresma (3 de març, al Centre d'Espiritu-

alitat Josep Manyanet, de Begues).

3. Preparació de les Jornades sobre

les fonts de la consagració de la VC a

Montserrat.

4. Aprovació de l'historial de la Delega-

ció de l'any 2006.

2.2.07. Jornada Mundial de la Vida Con-

sagrada.

A les 19:00 h., a la catedral, celebració

de l'Eucaristia, presidida pel Sr. Bisbe

Agustí Cortés. A més de les religioses i

religiosos hi participa el moviment "Vida

Creixent". Animen els cants les corals

de Torrelavid i del Pla del Penedès "Sol

ixent". Es fa una intenció especial i una

acció de gràcies per les persones que

enguany celebren el 25è i 50è aniversari

de la seva consagració. També es fa una

pregària per les que han fet el seu traspàs

a la casa del Pare.

15.2.07. Mataró. Al convent de les Car-

melites descalces, reunió dels Vicaris i

Delegats per a la Vida Consagrada de

Catalunya.

Acollits amb hospitalitat carmelitana i

envoltats de la presència espiritual de la

Gna. Cristina Kauffman, trobada de refle-

xió, comunió i pregària sobre diversos

aspectes de les nostres Delegacions, entre

els quals destaquen:

- Informació sobre la celebració de la

Jornada Mundial de la Vida Consagrada i

actes als diversos Bisbats.

[ ]Delegació

diocesana

de vida

consagrada


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13- Actes previstos amb motiu de la Qua-

resma.

- Reunió del SIRBIR (Secretariat Inter-

diocesà de Relacions Bisbes i Religiosos):

Organització i temari de l'assemblea de

la URC, el dia 7 de març als Jesuïtes de

Sarrià. Celebració de la gran trobada de

religiosos/es a Montserrat el 21 d'abril

amb motiu del Jubileu.

- Acollida d'immigrants de diversos paï-

sos i aportació específica que hi poden fer

els consagrats i consagrades. Algunes ini-

ciatives que s'estan fent o estan en camí.

- La seguretat social a favor de monjos

i monges i ajuts de l'administració a per-

sones dependents que han fet "professió

de pobresa".

- Comentari sobre les condicions esta-

blertes per a l'admissió als monestirs

de religioses estrangeres i conseqüències

jurídiques.

- La nova revista Tabor sota el patrocini

de la Conferencia Episcopal Espanyola.

- Organització de la propera trobada de

Vicaris i Delegats per a la Vida Consagrada

de Catalunya al nostre Bisbat de Sant Feliu

(23 i 24 de maig, al Centre d'Espiritualitat

Josep Manyanet, de Begues).

22.2.07. Barcelona, a la seu de l'Arque-bisbat. Reunió de la Comissió de Mones-

tirs de l'Arquebisbat de Barcelona. S'ha

distribuït la publicació del proper número

de la revista Enllaç, sota el lema "L'alè de

l'Esperit renova la faç de la terra". S'apro-

va la confecció de la pàgina web com un

apartat de la web general de l'Arquebisbat

de Barcelona, amb un enllaç dels Mones-

tirs de Vida Contemplativa. Es comença

a organitzar el proper curset de formació

permanent de les contemplatives.

8 de gener. A Martorell, al convent de les

Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor

de Jesús, ha mort la Gna. Javier de Jesús

Oteiza Inza, de 96 anys d'edat i 77 de

consagració religiosa. Era natural de Riezu

(Navarra).

[ ]Necrològiques


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

5 5

Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

11

Pro

vín

cia

ecl

esi

àst

ica

[ ]


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

Jornada per al clergat de la Província Eclesiàstica de Barcelona

(Crònica del Butlletí de l'Arquebisbat de

Barcelona)

Presidida per Mons. Lluís Martínez Sista-

ch, arquebisbe metropolità de Barcelona,

Mons. Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu

de Llobregat, i Mons. Josep Àngel Saiz,

bisbe de Terrassa, el dia 5 de gener de

2007 va celebrar-se la tercera Jornada per

als sacerdots i diaques de la Província

Eclesiàstica de Barcelona al Col·legi La

Salle Bonanova, de Barcelona. Els tres

prelats i Mons. Joan Carrera, bisbe auxiliar

de Barcelona, havien convocat aquesta

Jornada amb una carta adreçada a tots els

sacerdots i diaques de la província ecle-

siàstica de 5 de desembre de 2006, que

vam publicar en el BAB de desembre.

Pregària de salutació del Sr. Arquebisbe

A dos quarts d'onze, al saló d'actes

interior del col·legi La Salle Bonanova es

reuniren els tres-cents preveres i diaques

assistents a la trobada. En primer lloc, es

va resar l'hora menor de tèrcia.

Tot seguit, l'arquebisbe de Barcelona

donà la benvinguda a tots, acompanyat

a la presidència pels bisbes de Sant Feliu

de Llobregat i de Terrassa, i glossà els

punts fonamentals de la carta dirigida

als preveres i diaques de la província

eclesiàstica amb data 30 de desembre de

2006, publicada també en el BAB del mes

de desembre.

Respecte del patronatge de la Mare de

Déu de la Mercè, va remarcar la impor-

tància d'aquesta advocació en la història

de la diòcesi de Barcelona i va recoma-

nar intensificar aquesta devoció mariana

i encomanar a la Mare de Déu la vida i el

treball conjunt de les diòcesis de la provín-

cia eclesiàstica.

Amb relació al Tribunal Eclesiàstic va

dir que els bisbes havien considerat la

conveniència de poder constituir aviat el

Tribunal Eclesiàstic de cada una de les diò-

cesis sufragànies, perquè així, en segona

instància, les causes en grau d'apel·lació

de les dues noves diòcesis es puguin

veure al Tribunal de Segona Instància

de Barcelona. Aquest, amb només dues

diòcesis sufragànies, podria actuar amb

molta celeritat.

També va dir que la Residència Sacer-

dotal de Sant Josep Oriol està reformant

els seus estatuts, que acull tots els sacer-

dots diocesans jubilats de la província

eclesiàstica de Barcelona i que es treballa

a fi que sigui plenament assistida. Sobre

la divisió de béns entre l'arxidiòcesi i les

dues noves diòcesis, va informar dels tre-

balls de la comissió tècnica que treballa

per arribar a una proposta d'acord amb

els criteris lliurats per la Congregació dels

Bisbes. "Els bisbes desitgem que aquest

repartiment es faci al més aviat possible,

amb criteris eclesials i decidit per con-

sens. I demanem al Senyor que ens ajudi

a realitzar-ho d'aquesta manera".

[ ]Comunicats


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13Finalment, informà que els bisbes

havien decidit que la Guia de l'Església de

l'any 2007 sigui també conjunta per a tota

la província eclesiàstica, ja que això facili-

ta tenir notícia i la comunicació entre els

preveres i diaques dels tres bisbats.

Exposició de Mn. Sebastià Taltavull

Presentat pel Sr. Arquebisbe, Mn.

Sebastià Taltavull, prevere de Menorca

i director del Secretariat de la Comissió

Episcopal de Pastoral de la CEE, oferí a

continuació una ponència sobre "El minis-

teri presbiteral i la participació dels laics

en la missió de l'Església", un ampli resum

de la qual de sis folis amb la carpeta amb

els textos de les pregàries i els cants de la

jornada fou lliurat als assistents.

La ponència de Mn. Taltavull tenia com

a objectiu aprofundir en el ministeri de

pastor del prevere i en el reconeixement i

promoció dels laics en el si de les comuni-

tats cristianes. Tenia tres parts:

- Primera: la missió de l'Església, avui,

en una societat com la nostra. Una mirada

realista a la nostra societat i el seu capte-

niment general envers el cristianisme. "El

nostre camp de conreu és la societat que

Déu estima i en què s'encarna -va dir. La

missió l'hem rebuda en el baptisme i és de

radical humilitat. Som enviats 'per donar

fruit'." (objectius del Pla Pastoral Diocesà

del nostre Arquebisbat).

- Segona: els preveres en la missió de

l'Església. Desenvolupà sobretot aquests

sis punts: el prevere és promotor del

sacerdoci comú del Poble de Déu; el pre-

vere és ordenat per a l'Església particular

i universal; el prevere és un servidor de

l'Església-comunió i de l'Església-missió;

el ministeri del prevere té una radical

forma comunitària; el prevere és l'home

de la comunió, de la missió, del diàleg; el

prevere i la tasca incansable de dir: "No

ets pas lluny del Regne de Déu" (Mc 12,

34).

- Tercera part: La participació dels laics

en la missió de l'Església. A partir de les

paraules "la nova evangelització la faran

sobretot els laics o no es farà" (document

de la CEE), tractà aquests punts: la partici-

pació des de la coresponsabilitat en la mis-

sió eclesial, descobrir les llavors del Regne

i els signes de l'amor de Déu, apostar per

la coresponsabilitat, formar cristians res-

ponsables i adults, necessitem el prevere

per al creixement personal, comunitari i

eclesial, assumir el valor de la secularitat,

connexió entre les vocacions sacerdotals i

les vocacions de laics cristians.

En la conclusió va citar la pastoral del

Sr. Arquebisbe Enviats per donar fruit i

el testimoni de tres persones de les nos-

tres diòcesis, ja cridats a la casa de Déu

Pare, amb textos de cada una d'elles: el P.

Miquel Estradé, monjo de Montserrat; el

sacerdot i catequeta Mn. Joan Busquets;

i Rosa Deulofeu, que fou delegada de

Pastoral de Joventut de l'Arquebisbat de

Barcelona, de la qual aquell dia es complia

el tercer aniversari del seu traspàs a la

vida eterna.

Celebració de l'eucaristia

Al migdia, els assistents concelebraren

l'eucaristia en la propera església parro-

quial de la Mare de Déu de la Bonanova

i dels Sants Gervasi i Protasi. Varen pre-

sidir la celebració sis bisbes: Mons. Lluís

Martínez Sistach, que pronuncià l'homilia

recordant sobretot la figura del beat Dr.

Pere Tarrés; Mons. Agustí Cortés; Mons.

P r o v í n c i a E c l e s i à s t i c aP r o v í n c i a e c l e s i à s t i c a


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 Josep Àngel Saiz; Mons. Joan Carrera;

Mons. Joan Godayol, salesià, bisbe emèrit

de la diòcesi d'Ayaviri (Perú), que actual-

ment resideix a la comunitat del temple

del Tibidado; i Mons. Pere Tena. També

varen concelebrar en el presbiteri els vica-

ris generals, els vicaris episcopals i els

secretaris generals dels tres bisbats, així

com el ponent de la jornada i els secretaris

particulars dels tres bisbes.

Un grup de seminaristes actuà com

a acòlits de la celebració, a les ordres

de Mn. Josep A. Arenas i de Mn. Josep

Vives, i tingué cura del servei d'ordre de

la jornada. Actuaren com a diaques assis-

tents a la celebració Mn. Aureli Ortín, de

Barcelona, i Mn. Joan Làzaro, de Terrassa,

acompanyats al presbiteri d'un grup de

diaques permanents. Dirigí els cants Mn.

Lluís Saumell.

En acabar la celebració Mons. Josep

Àngel Saiz va pronunciar unes paraules

dient que s'acomiadava ja que tenia la

seva mare malalta i ingressada en un cen-

tre hospitalari; demanà que preguessin

per ella i recomanà a tots tenir sempre un

esperit de família i de comunió eclesial.

La trobada acabà amb un dinar al menja-

dor de l'escola La Salle Bonanova, al final del

qual varen pronunciar unes paraules Mons.

Agustí Cortés, Mons. Joan Godayol, Mons.

Joan Carrera i el Sr. Arquebisbe, que agraí la

col·laboració de tots els qui havien fet possi-

ble la jornada i recordà als preveres i diaques

que encara es podien apuntar als exercicis

espirituals dels dies següents, dirigits per

Mn. Sebastià Taltavull. També anuncià la

publicació per l'Editorial Sígueme del tractat

d'Eclesiologia del Dr. Salvador Pié, prevere

del nostre Arquebisbat i professor a la Ponti-

fícia Universitat Gregoriana i a la Facultat de

Teologia de Catalunya.

Trobada dels diaques permanents de la província eclesiàstica, a Terrassa

(Crònica del Butlletí de l'Arquebisbat de

Barcelona)

El diumenge dia 21 de gener se celebrà a

Terrassa la trobada anual dels diaques de

les diòcesis de Terrassa, Sant Feliu de Llo-

bregat i Barcelona, amb motiu de la festa

de Sant Fructuós, Sant Auguri i Sant Eulo-

gi. La trobada consistí en la participació

a la celebració de l'Eucaristia a les 8 del

vespre a la Catedral i en un sopar posterior

amb tots els diaques permanents, acom-

panyats de les seves esposes i també dels

candidats que es prepararen a les diverses

diòcesis.

La missa fou presidida per Mons. Josep

Àngel Saiz Meneses, bisbe de Terrassa. Hi

participaren prop de 30 diaques de les tres

diòcesis. Concelebraren Mn. Fidel Catalán,

secretari general i canceller i rector de la

parròquia, Mn. Josep Serra i Mn. Francesc

Catarineu, membres de la Comissió Inter-

diocesana per al Diaconat Permanent, i

Mn. Josep Pausas, arxiprest de Terrassa. A

l'homilia, el Sr. Bisbe remarcà la importàn-

cia del diaconat a partir dels comentaris

sobre la seva institució del llibre dels Fets

dels Apòstols i de la seva recuperació amb

el Concili Vaticà II. Subratllà el sentit de la

triple missió que l'Església els encomana:

el servei de la Paraula, el servei de l'Altar

i el servei de la Caritat. Destacà la dedica-

ció dels diaques en moltes activitats de

les parròquies i de l'Església diocesana

i tingué paraules d'agraïment especial-

ment per a llur famílies, sobretot per a les

seves esposes, les quals col·laboren amb

ells i són un gran ajut, principalment en

la dedicació a la pròpia família, facilitant


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13d'aquesta manera el treball dels marits a

l'Església.

Després de la missa, que resultà força

concorreguda, tingué lloc el sopar. En el

llevant de taula es felicità els diaques que

celebraven l'aniversari de la seva orde-

nació i es comentaren aspectes diversos

de les sessions i els cursos de formació

preparats per la Comissió Interdiocesana.

Clogué l'acte el Sr. Bisbe, el qual reiterà

la felicitació i l'agraïment als diaques així

com a les seves esposes.

P r o v í n c i a e c l e s i à s t i c a


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

6 1

Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

11

Pro

vín

cia

ecl

esi

àst

ica

[ ]

Co

nfe

rèn

cia

Ep

isco

pa

l Ta

rra

con

en

se


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

CREURE EN L'EVANGELII ANUNCIAR-LO AMB NOU ARDOR

1. Volem reflexionar amb vosaltres

Estem celebrant que fa 125 anys que la

Mare de Déu de Montserrat va ser declara-

da patrona de Catalunya pel papa Lleó XIII.

El 27 d'abril de 2006, dia de la seva festa,

vam fer arribar a tots els nostres dioce-

sans una invitació a intensificar la pregària

per la nostra Església —la que peregrina

a Catalunya— i per tot el nostre poble.

Amb aquesta finalitat us vam oferir una

breu relectura de la Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, del venerable

Dr. Josep Torras i Bages, bisbe il·lustre de

Vic a principis del segle XX, accentuant-ne

alguns aspectes d'especial actualitat.

Avui, arribats a les darreries de l'any

jubilar montserratí, volem reflexionar amb

vosaltres, amb una mica més d'extensió,

sobre allò que més omple el nostre —i

el vostre— cor: com viure, com anunciar,

com fer fructificar el do inestimable de la

fe cristiana en les circumstàncies d'avui.

Nosaltres, com a pastors, us oferim pla-

nerament, des de la nostra responsabili-

tat episcopal, unes pautes d'orientació.

Ens agradaria que també vosaltres en

féssiu tema de meditació i de pregària

—personalment o en comunitat— i que

poguéssiu, eventualment, fer-nos arribar

també els vostres suggeriments. Es tracta

de discernir els nous signes dels temps,

d'escoltar la veu de l'Esperit, i de fer-ho

junts, unint la veu del magisteri amb el

sentir dels fidels.

2. Fa cent vint-i-cinc anys

Quan el 1881 li era solemnement ator-

gat el patronatge de la Verge Moreneta, la

comunitat catòlica de Catalunya enfilava

l'últim tram del segle XIX amb renovada

vitalitat. Superades les dures confrontaci-

ons entre el tradicionalisme carlí i el cons-

titucionalisme isabelí, Catalunya participa-

va del clima il·lusionat de redreçament del

país que venia de la Renaixença. Un any

després del patronatge, el 1882, es posava

la primera pedra del temple de la Sagrada

Família d'Antoni Gaudí. Mn. Cinto Verda-

guer (1845-1902) era, aleshores, el poeta

més llegit i més estimat de Catalunya. Una

dècada després, el venerable Dr. Josep

Torras i Bages (1845-1916) publicaria La tradició catalana. Restava viu encara el

testimoniatge de santedat i d'acció social

de sant Antoni M. Claret (1807-1870), de

santa Joaquima de Vedruna (1783-1854),

de santa Maria Rosa Molas (1815-1876), de

santa Teresa de Jesús Jornet (1843-1897),

de sant Josep Manyanet (1833-1901) —tan

vinculat al temple de Gaudí—, de santa

Paula Montal (1799-1889), de sant Enric

d'Ossó (1840-1896), del beat P. Francesc

Coll (1812-1875), del beat P. Francesc

Palau (1811-1872). L'any 1886 sant Joan

Bosco venia de Torí a Barcelona i beneïa

la primera ermita del Tibidabo, que esde-

vindria, més tard, el temple expiatori del

Sagrat Cor de Jesús. "Quants testimonis

[ ]Comunicats


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13més de caritat poden citar-se en la història

de l'Església", podem dir amb Benet XVI.

"Així s'expliquen les grans estructures

d'acollida, d'hospitalitat i d'assistència

[…], les innombrables iniciatives de pro-

moció humana i de formació cristiana

destinades especialment als més pobres.

[…] Els sants són els veritables portadors

de llum en la història, perquè són homes

i dones de fe, esperança i amor."1 No

és contrari a l'humil reconeixement dels

nostres límits agrair els dons rebuts de

Déu i confessar, seguint l'exemple de la

Verge Maria, que "el Totpoderós obra en

mi meravelles".2

3. Un gran procés de canvi

Si posem els ulls en el nostre present,

quantes transformacions s'han produït des

d'aleshores en la societat catalana, espe-

cialment —és la nostra prioritat— des del

punt de vista de la fe. Fins i tot d'ençà del

document col·lectiu de l'episcopat català

Arrels cristianes de Catalunya (1985), quan

el nostre país assumia la democràcia i

l'autonomia; o, posteriorment, des de les

resolucions del concili provincial Tarraco-

nense (1995), que aprofundien en l'esperit

del concili ecumènic Vaticà II i l'actualitza-

ven, quantes coses que han canviat!

El Vaticà II, no cal dir-ho, continua viu

i present entre nosaltres. Com ha dit el

papa Benet XVI, "hi tenim l'esguard posat

amb gratitud: si el llegim i acollim menats

per una hermenèutica correcta, pot ser i

esdevenir, cada cop més, una gran força

per a la renovació sempre necessària de

l'Església".3 Per la seva banda, el con-

cili provincial Tarraconense —que incor-

porà en el seu text Arrels cristianes de Catalunya— resta com a guia propera i

orientadora que assenyala i concreta els

objectius de comunió eclesial i de treball

pastoral compartit de les diòcesis cata-

lanes.

Ara bé, vivim temps accelerats. Les

transformacions, com dèiem, se succe-

eixen. Algunes, ja eren previstes. Però

és quan ens afecten que en copsem tot

l'abast real i ens sentim interpel·lats per

elles. Avui tothom, també a l'Església, va

adonant-se que moltes coses seran dife-

rents en aquest segle XXI tot just estrenat.

Això provoca sovint inquietud, també reli-

giosa. I la inquietud pot degenerar en des-

encís. Sense ni voler pensar a assenyalar

culpables —"no judiqueu, i no sereu judi-

cats"—,4 i sentint-nos-hi implicats, també

personalment —"treu primer la biga del

teu ull"—,5 volem parlar-ne, sobretot, des

de la més plena confiança en Jesús, ven-

cedor del pecat i Senyor de la història.

Tampoc ara, com en la tempesta del llac de

Tiberíades, Jesús no dorm, ni que pogués

semblar-ho. També ara ens diu: "Per què

sou tan covards, gent de poca fe?"6

Fixem-nos en Jesús, i, amb els ulls en

ell, reflexionem sobre alguns canvis que

afecten directament la vida de fe.

4. Quan la fe de molts va fer crisi

Fa uns anys es va fer habitual parlar

de crisi de fe. Molts, no cal dir-ho, ho

fèiem amb preocupació. Altres, sobretot

des de la increença o l'agnosticisme, amb

una certa satisfacció, com qui veia arribar

una situació prevista i esperada. I, entre

els uns i els altres, no mancaven catòlics

que en feien argument per a culpabilitzar

altres catòlics de sensibilitat diferent o,

molt sovint, la manera d'actuar de l'Esglé-

sia i, sobretot, de la jerarquia.

C o n f e r è n c i a E p i s c o p a l Ta r r a c o n e n s e


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 Ara bé, al marge d'interpretacions i de

maneres diverses de reaccionar, els fets

objectius se'ns imposen a tots: la nostra

societat es va situant globalment fora de

la vida de l'Església i també, en formes

i graus diversos, de la fe en Jesucrist. És

veritat que una part d'aquesta crisi no fa

més que evidenciar la poca consistència

del que, en circumstàncies passades, sem-

blava una vivència religiosa àmpliament

majoritària.

Avui es donen factors nous en els quals,

per cert, es barregen elements positius i

elements negatius. Hem sortit d'un ambi-

ent sociopolític que condicionava l'ex-

pressió de la religiositat i hem entrat en

un altre, que inclina la balança en sentit

contrari. Estem immersos en una cultura

immanentista. La secularitat i el pluralis-

me, com apuntava el concili provincial Tar-

raconense, marquen la societat catalana.

No és estrany, doncs, que les estadís-

tiques indiquin un retrocés, en nombre,

de la pràctica religiosa i de la fe cristiana.

Sempre hi ha un marge de relativitat,

és clar, en aquestes enquestes, sobretot,

com és el nostre cas, quan fan referència

a actituds íntimes, de comunicació no

fàcil. L'important, però, és adonar-se, a

través d'elles, de la direcció en la qual es

mou la societat. Sembla, doncs, que el

nombre de joves que es declaren catòlics

ha baixat, que els agnòstics i indiferents

augmenten molt percentualment i que

molts diuen que mai o gairebé mai no van

a missa. També és un fenomen nou l'exis-

tència d'un nombre significatiu d'infants i

joves que no han rebut el sagrament del

baptisme. Tot això pel que fa referència al

camp estricte de les creences. Però ens cal

tenir molt en compte, també, els compor-

taments morals, des d'aquells que afecten

la vida personal i familiar de les persones,

el matrimoni i l'acolliment dels fills i la

seva educació, fins als que miren més

directament a les responsabilitats socials.

També aquí trobaríem, probablement, al

costat de mostres d'involució ètica i àdhuc

de decadència, alguns valors positius.

No és la nostra intenció entretenir-nos

ara en l'anàlisi de xifres ni en aspectes

parcials d'aquesta crisi, sinó situar-la com

un referent ineludible de la nostra res-

ponsabilitat com a pastors i plantejar-nos

quina resposta ens demana. Els nostres

germans i les nostres germanes que, en

formes i matisos diversos, han deixat de

tenir l'Església com la seva llar espiritual,

ens interpel·len. Tots els qui formem part

de les nostres deu diòcesis amb seu a

Catalunya, pastors i persones consagra-

des, laics i laiques, som interpel·lats per

aquesta realitat i cerquem en Jesús la

resposta. La nostra fe, però, ens assegura

que, per a Jesús, la recerca de l'ovella per-

duda té prioritat absoluta, d'acord amb la

paràbola evangèlica.7 Sabem que ell dei-

xarà fins i tot les altres al desert per anar

a buscar-la, carregar-se-la a les espatlles

amb alegria i retornar-la a casa.

5. En estat de missió

Sempre, al llarg de la història de l'Es-

glésia, s'han alternat moments de fe més

vivencial i de més pràctica religiosa amb

altres de més tebis, però fins avui sense

un qüestionament radical i generalitzat de

Déu i de Jesucrist. En aquest marc, iniciati-

ves com les missions populars o els exer-

cicis espirituals ignasians i altres sistemes

de reflexió i d'anunci de la paraula de Déu

han estat i poden ser encara formes pas-

torals eficaces. Es tracta, però, de mitjans


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13més orientats a la represa i a la revitalitza-

ció de la vida cristiana més que no pas a

una primera aproximació a l'evangeli.

No sembla, però, que els profunds can-

vis socials i culturals que vivim i les ideo-

logies que els acompanyen es moguin en

aquest nivell. Estem, més aviat, davant

un allunyament cada vegada més radical

de la fe i de l'antropologia cristiana. Més

aviat pensaríem en aquell gran interrogant

amb el qual, als primers anys quaranta del

segle vintè, els sacerdots Godin i Daniel

van sacsejar l'opinió catòlica: La France, pays de mission? Era, certament, la intuï-

ció precoç d'un procés que no ha parat

d'estendre's a tots els pobles d'Europa,

encara que de manera desigual.

Més endavant, el concili Vaticà II, en

explicar l'activitat missionera de l'Esglé-

sia, descriuria la nova situació amb unes

afirmacions que avui ens ajuden a nosal-

tres a discernir la situació actual. "En

aquesta activitat missionera de l'Església

es presenten diverses situacions, a vega-

des barrejades: primer, de començament

o implantació; després, de novetat o de

joventut. Però, acabades aquestes fases,

l'acció missionera de l'Església no cessa:

pertoca més aviat a les Esglésies particu-

lars ja constituïdes continuar-la i predicar

l'evangeli als qui encara són fora. A més, els grups entre els quals viu l'Església sovint canvien completament per raons diverses, de manera que poden produir-se situacions noves. L'Església ha d'examinar aleshores si aquestes situacions exigeixen altre cop la seva activitat missionera."8

És fàcil enllaçar aquest text amb les

lúcides anàlisis del servent de Déu Joan

Pau II sobre l'europeu d'avui. D'ell va

dir que és un home "secularitzat": "Déu

resta fora del seu horitzó de vida. […] El

seu ateisme teòric i pràctic incideix en el

seu pensament antropològic. Si l'home

no és imatge de Déu i no fa referència a

res… quin valor té? Per què actua? Per què

viu?"9 "Posa així el desafiament més radi-

cal de la història al cristianisme i a l'Esglé-

sia."10 Neix d'aquí la proposta missionera

de Joan Pau II, especialment referida a

Europa, que reiteraria incansablement una

vegada i una altra: és hora d'emprendre

"una nova evangelització".

¿No és aquesta també, amb totes

les matisacions que calgui, la situació

religiosa de la societat catalana? ¿I no

està demanant del conjunt de totes les

nostres Esglésies particulars que orientin

la seva acció amb sentit i visió de nova

evangelització? Però, ¿com serà possible

si no tornem de nou al cor mateix de

l'evangeli, si no cultivem una actitud

esperançada davant l'actual situació,

superant altres moments marcats per

l'enfrontament o la claudicació davant els

valors dominants?

6. Un nou clima cultural

La nostra mirada, tanmateix, no es

limita a la situació estrictament religiosa

de les persones, sinó que comprèn tot el

nostre entorn social i cultural, en procés

de transformació. És al cor d'aquesta

massa que ens cal fer arribar el llevat de

l'evangeli.11

L'Església, cos de Crist, ha rebut la

missió de viure immergida en el món

que l'envolta i d'estimar-lo profundament,

"per això se sent, de debò, íntimament

solidària del gènere humà i de la seva

història".12 Perquè sap que Jesucrist, Déu

encarnat, s'ha introduït en la història

humana, la purifica, assumeix i il·lumina



ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 des de dins. Per això l'Església és solidària

amb els homes i dones quan els proposa

el bé més gran: l'evangeli de Jesucrist.

D'altra banda, hi ha relació entre l'evo-

lució de la societat i la manera com la

imatge de la fe és percebuda per aquesta

societat. També el llenguatge que pot fer

més comprensible i proper el missatge

cristià ve força condicionat pels canvis

culturals i socials. Heus aquí alguns fenò-

mens que ens interroguen, i, al seu costat,

alguns signes d'esperança.

a) És fàcilment perceptible en la nostra

societat una visió immediatista de la vida,

unida a un cert afany compulsiu de fruir-la

a fons i de pressa. Hi ajuda el prodigiós

progrés tècnic de les últimes dècades,

sobretot quan és vist amb els ulls dels

més joves, que no tenen experiència de

situacions anteriors més difícils i treba-

lloses. Sembla que tot sigui possible —i

exigible— ara mateix. Podríem parlar, en

aquesta línia, bo i eixamplant-la, de prag-matisme: es pren com a criteri únic d'elec-

ció allò que més satisfacció pot donar,

o més guany, o més acceptació social.

I de consumisme creixent, insaciable. I

d'individualisme insolidari, que insensi-

bilitza respecte de les necessitats de tota

mena —pobresa, vellesa, malaltia, sole-

dat— que subsisteixen i creixen malgrat

el progrés general. Tot això comporta una

superficialitat creixent i una banalització

de la vida. Podríem incloure, encara, en

aquesta visió immediatista, l'al·lèrgia de

molts a contraure compromisos definitius,

que es tradueix en l'escalada de separaci-

ons matrimonials, i que incideix també en

les respostes a la vocació al sacerdoci i a

la vida consagrada. Especialment preocu-

pant és la greu reducció de la natalitat que

afecta la demografia del país i, sobretot,

el seu tremp moral. Sobretot ens entris-

teixen i ens indignen els atemptats a la

vida dels no nascuts: el nombre d'avorta-

ments provocats ja s'equipara o supera,

a Catalunya, el nombre dels naixements.

Són expressions diverses d'una mateixa

mentalitat reduccionista de les veritables

dimensions de la persona i de la seva

vocació transcendent.

b) Aquests últims anys hem assistit

a un augment preocupant de la violèn-cia. Les grans accions terroristes (Nova

York, Madrid, Londres, Mumbai) atemo-

reixen i afavoreixen reaccions dures. Ens

cal mantenir la serenitat. Justament quan

ens arriba un gran contingent d'immi-

gració, amb un notable percentatge de

fidels musulmans, seria un error gravíssim

caure en la sospita, l'acusació gratuïta o

la discriminació. La comunitat catòlica ha

de fomentar dins el conjunt de la societat

l'acolliment generós dels nouvinguts, amb

reciprocitat de drets i de deures, i afavorir

un respectuós diàleg interreligiós. No cal

dir que el nostre acolliment dels immi-

grants té una especial proximitat i calidesa

quan es tracta de catòlics, als quals oferim

la plena integració a les nostres parròqui-

es, i també de cristians de les Esglésies

orientals. A nivell internacional i cívic, hem

de fer costat activament a les propostes

de diàleg i convivència.

Hi ha encara altres formes de violència

que causen preocupació. I cap d'elles, per

cert, no és aliena, en molts casos, al feno-

men preocupant de la drogoaddicció. Per

exemple, la que esclata de tant en tant en

celebracions festives, de caràcter popular

o esportiu, promoguda, alguna vegada,

per col·lectius més o menys organitzats

de joves. Són expressió d'un buit de sentit

que a tots ens interpel·la.


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13Una altra forma —gravíssima— d'agres-

sivitat s'ha intensificat en els últims anys:

la que té lloc entre parelles estables i que

ha produït un nombre esgarrifós d'assassi-

nats de dones. Sense ignorar la necessitat

urgent de mesures eficaces de protecció

de les possibles víctimes i de reducció dels

agressors, no podem deixar de pensar en

la necessitat d'una educació de les consci-

ències, que actuï a l'arrel d'aquestes con-

ductes. De poc serveixen les campanyes

d'eradicació de la violència, si no s'incideix

en aquell punt on la violència comença: el

cor de la persona.

Convé fer atenció a l'embolcall cultural

que legitima tots aquests capteniments

lamentables, especialment determinant

en les persones amb menys capacitat de

resistència a la pressió ambiental.

La reiteració d'escenes de violència a

la televisió, posem per cas, és, de fet,

una apologia contínua de comportaments

que en la vida real són proscrits i fins i tot

perseguits per la justícia. La nostra soci-

etat cau, amb això, en una contradicció

flagrant, de conseqüències funestes.

I no són només les imatges. Hi ha cor-

rents d'opinió, d'entrada atraients i bri-

llants, que esdevenen fàcilment un estímul

d'actituds socials negatives. Si, en el fons,

totes les formes del mal són velles com

l'home, és relativament nou, en canvi, el

clima de permissivitat absoluta, de relati-

visme i, de vegades, d'escarni dels valors

transcendents, que fomenten, a Catalunya,

molts mitjans d'expressió cultural.

c) L'altra cara del nou clima cultural presenta signes d'esperança. Valorem,

com a contrapunt positiu als mals esmen-

tats, una florida d'iniciatives solidàries

que van creixent en la societat catalana:

de voluntariat, d'atenció als marginats,

d'associacionisme en camps diversos. Les

adopcions d'infants, sovint procedents del

Tercer Món. Fenòmens tan reconfortants

com la gran participació ciutadana en cam-

panyes puntuals a favor de les víctimes

dels grans desastres climàtics o tel·lúrics,

en les manifestacions a favor de la pau, en

les maratons televisives de cada any per

a l'eradicació de determinades malalties.

I, en general, el treball desinteressat de

les ONG. Tot això ens honora. Respon a

aquella paraula que Jesús adreça als qui,

sovint sense pensar-hi, l'han reconegut en

el rostre dels pobres d'aquest món: "Tenia

fam, i em donàreu menjar."13 Val a dir, a

més, que moltes d'aquestes accions són

protagonitzades per joves. Compartim i

encoratgem, en aquest sentit, la voluntat

sovint expressada per molts i cada dia més

compartida de promoure, a partir ja de

l'escola, una veritable educació basada en

els valors i les virtuts.

Ben segur que tots els qui, d'una mane-

ra o altra, es mouen en aquesta direcció,

en coneixen bé les dificultats. No és fàcil

sentir-se comprès en un món on el mercat

s'ha convertit en un déu totpoderós. Sovint

compartiran, des de la pròpia experiència,

la profecia de Jesús: "No podeu servir

alhora Déu i el diner."14 Nosaltres els enco-

ratgem. Tant de bo fos aquesta altra cara la

que identifiqués decididament Catalunya:

la solidaritat veritable amb totes les per-

sones, per damunt de diferències de pro-

cedència, d'ideologia, de llengua —ja que

tots som igualment fills de Déu. De totes

les formes de progrés, és aquesta, sense

dubte, la més desitjable, la més construc-

tiva de la persona humana, perquè, com

hem après també de la saviesa evangèlica,

"què en treu l'home de guanyar tot el món

si es perd o es destrueix ell mateix?".15



ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 7. La religió en el nostre estat modern

En el context de la legítima autonomia

de la societat política —de la laïcitat—,

volem contribuir al discerniment d'al-

guns valors que estan en joc en aquests

moments. És a dir, volem fer sentir una veu

profètica i alhora dialogant. Tot i la crisi

actual de les grans ideologies, més que

mai cal vetllar perquè les diferents majori-

es parlamentàries que s'alternen legítima-

ment en la governació de l'Estat espanyol

i de la Generalitat de Catalunya, responent

a diferents models de política i de país,

respectin i promoguin els drets humans,

personals i col·lectius; que el bé comú i el

progrés dels sectors socials menys afavo-

rits siguin absolutament prioritaris; que

les minories es vegin reconegudes; que

els programes estiguin al servei de les per-

sones i no a l'inrevés. L'Església sempre

manifestarà una col·laboració constructiva

per assolir aquests béns, sense renunciar

per això a una crítica profètica que ajudi a

purificar l'acció política.

a) La laïcitat com a valor

D'ençà que el concili Vaticà II reco-

negué solemnement la llibertat com un

valor natural i fonamental de la persona,

la laïcitat o aconfessionalitat de l'Estat

és una realitat no només acceptada, sinó

també promoguda per l'Església. En plena

continuïtat amb la defensa cristiana de la

llibertat i dignitat de la persona, la laïcitat

vol dir, com ho observa el concili provin-

cial Tarraconense, "l'absència de pressió

religiosa o irreligiosa per part dels Estats"

i "la convicció que l'Església no ha de

dominar el món, sinó que hi ha d'aportar

les energies religioses de la fe, de l'espe-

rança i de l'amor, cosa que significa […]

pèrdua d'influència social i de poder".16

D'acord amb el sentit de missió al qual ens

hem referit abans, no demanem privilegis,

ni l'empara dels governants, sinó llibertat

efectiva per tal de fer actual la presència

del Senyor ressuscitat i d'oferir a tots els

nostres conciutadans la bona nova de la

salvació. Aspirem només, amb humilitat

i amb fermesa, a exercir, enmig d'aquest

país del qual som part viva des dels seus

orígens i que estimem, la nostra missió

profètica. I això, perquè estem convençuts

que quan l'evangeli és acollit per les per-

sones, la comunitat civil es fa també més

responsable, més atenta a les exigències

del bé comú i més solidària amb els neces-

sitats. Així s'expressava al Quirinal el papa

Benet XVI: "La comunitat política i l'Esglé-

sia són independents i autònomes, cada

una en el propi terreny. Ambdues, això

no obstant, encara que per títol divers,

estan al servei de la vocació personal i

social de l'home (GS 76). […] Per tant, és

legítima una sana laïcitat de l'Estat en

virtut de la qual les realitats temporals es

regeixen segons les seves normes, sense

excloure, però, aquestes referències èti-

ques que troben el seu fonament últim en

la religió. L'autonomia de l'esfera tempo-

ral no exclou una íntima harmonia amb les

exigències superiors i complexes que es

deriven d'una visió integral de l'home i del

seu etern destí."17

b) Laïcitat sense malentesos

A ningú no hauria d'incomodar la veu

profètica de l'Església sobre la vida fami-

liar, la vida social i àdhuc la vida políti-

ca, també quan va contracorrent d'estats

d'opinió àmpliament difosos. Al contrari,


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13seria el nostre conformisme el que privaria

la societat d'una vella saviesa que hem

rebut de dalt i que ha estat present i acti-

va en les arrels de la nostra antropologia

i de la nostra història. El nostre deure és

mantenir-la operativa, quan sembla opor-

tú i quan no ho sembla tant.18 Sobretot

si tenim en compte la marxa accelerada,

comparativament amb els altres Estats

europeus, amb què, en algunes matèries,

els nostres legisladors avancen cap a una

normativa civil cada cop més allunyada

de l'humanisme cristià, el qual no és altra

cosa que la protecció de la persona i dels

lligams solidaris que uneixen i protegeixen

els homes siguin o no cristians. Més enllà

de valors estrictament religiosos, avui ens

estem jugant la continuïtat d'unes pautes

de capteniment personal i social vincula-

des transversalment a la nostra cultura.

Val a dir, tot amb tot, que els nostres tocs

d'atenció com a pastors tenen sempre

caràcter i sentit de proposta, mai d'una

pretesa imposició. I, encara, de proposta

nascuda de l'evangeli, no inspirada en cap

projecte contingent, de caràcter sociològic

o polític. Una proposta enriquidora, que

apel·la al valor transcendent de la persona

i salva la societat del risc d'un pensament

únic, que tot ho aplana i uniformitza. Ens

inspira el sant pare Joan Pau II quan a Cua-

tro Vientos ens deia: "La veritat no s'im-

posa, es proposa."19 Direm, en aquesta

línia, que voldríem veure més reconeguts

a Catalunya valors fonamentals com el do

de la vida, des de la seva concepció a la

seva mort natural. Voldríem, igualment,

que la família fos més valorada i recol-

zada, "sense que es vegi suplantada o

ofuscada per altres formes o institucions

diverses".20 Reclamem, simultàniament,

el dret de tota persona a unes condicions

de vida dignes, lluny de qualsevol forma

d'explotació: pensem, particularment, en

els infants que són víctimes de tantes

formes d'egoisme dels grans, o en els

malalts, discapacitats, ancians o mori-

bunds, que pateixen la soledat injusta de

part dels altres i que són vistos com una

càrrega per a la comunitat; o en els qui

són explotats comercialment en les seves

debilitats per interessos lucratius; o els

qui no troben habitatges accessibles; en

els pensionistes menys retribuïts, en els

qui són víctimes de l'atur, en els immi-

grants. És la lluita en aquest camp la que

dóna sentit a la política i l'ennobleix. En

el terreny de l'ensenyament, aspirem a

veure més plenament respectat el dret

dels pares i les mares a decidir el tipus

d'educació —també pel que fa a la religió

i a la moral— dels seus fills, i més plena-

ment acollida i recolzada la contribució

històrica al bé comú de l'escola cristiana

a Catalunya. La ciutadania no l'atorga

ni l'afaiçona al seu gust l'Estat: és una

condició prèvia dels ciutadans reals, amb

les seves maneres plurals de pensar, amb

la seva llengua i cultura, també amb la

seva fe i amb les seves opcions culturals

i polítiques, que totes les administracions

han de servir.

c) Diàleg

Per això, a través del diàleg, no cercant

la confrontació, els cristians laics, "no

poden abdicar de la política, com a acti-

vitat destinada a consolidar i a promoure

el bé comú".21 El diàleg demana sentit

d'identitat i, alhora, acceptació de l'altre

amb voluntat de convivència. La història

del nostre segle XX ens adverteix sobre els

mals de la confrontació excloent: ni volem



ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 contribuir-hi ni volem ser-ne víctimes. Per

això animem els fidels cristians a, d'una

banda, no avergonyir-se mai de ser deixe-

bles de Jesús22 i, d'una altra, a donar-ne

testimoniatge des de la proximitat, des

de la comprensió, des de la voluntat de

salvació, imitant el Crist que no va venir a

condemnar el món sinó a salvar-lo.23

En aquest moment de tantes polèmi-

ques, esdevenen actuals les antigues reco-

manacions de sant Joan Crisòstom comen-

tant les paraules de Jesús "Jo us envio

com ovelles enmig de llops":24 "Mentre

som ovelles triomfem i, encara que ens

assetgin llops incomptables, els guanyem;

però si ens tornem llops, som vençuts,

perquè ens veiem privats de l'auxili del

pastor. El nostre pastor pastura ovelles,

no llops. Aleshores t'abandona i se'n va,

perquè no li permets de manifestar el seu

poder."25

8. Església enviada

Ens cal, a tots els fidels, assumir ple-

nament que la nostra situació, en aquest

començament del segle XXI, és de missió.

I assumir-la joiosament: som, certament,

fràgils. Portem el tresor de la fe en vasos

de terrissa.26 Però ressona en nosaltres

la bona nova de la salvació. Anunciem

Jesucrist! Si a nosaltres això no ens fes

feliços ¿com podríem fer arribar als altres

el seu encís? Us invitem, doncs, al coratge

missioner, a prioritzar l'objectiu de la nova

evangelització, a deixar-vos evangelitzar

més plenament també vosaltres, a fer ben

acollidora la nostra fe i la nostra Església,

"casa i escola de comunió, […] si volem

ser fidels al designi de Déu i respondre

també a les esperances profundes dels

homes". És el repte que va assenyalar

Joan Pau II que té l'Església a l'inici del

nou mil·lenni.27 És l'hora de reprendre

l'impuls missioner del nostre concili pro-

vincial Tarraconense, tan ben expressat

en la resolució 25; un impuls que Benet

XVI expressa de múltiples formes, i que es

concentra en l'anunci del Déu amor com a

centre de tot el missatge cristià. En reali-

tat, "l'amor de Déu per nosaltres és una

qüestió fonamental per a la vida i planteja

preguntes decisives sobre qui és Déu i qui

som nosaltres".28

a) Amb renovada confiança en Jesús

El sentit de la missió encomanada per

Jesús, que vol arribar a tots els homes

de tots els temps, projecta les nostres

comunitats cristianes cap endavant: no

ens hauríem de lamentar tant de certs

canvis culturals. El llevat cristià pot fer

fermentar moltes cultures, també la que

avui veiem néixer i que sovint ens descon-

certa. Aquesta ha estat l'experiència dels

dos mil anys d'història de la fe cristiana.

És per la presència a Catalunya d'aquest

llevat que treballem, no per la pervivència

d'unes determinades formes. I això és

al nostre abast si prediquem Jesús, si el

fem present a ell mateix, amb fidelitat a

la seva paraula i als seus mandats. Hi ha

molts valors amagats en la nostra realitat

eclesial: cristians i cristianes, en tots els

estats de vida, rics espiritualment, genero-

sos, d'una extraordinària finor evangèlica;

grups i moviments diversos que malgrat

que, de vegades, s'expressen en termes

d'un cert cansament o desencís, mante-

nen la fidelitat enmig de les contrarietats.

A tots fem arribar el nostre reconeixement,

la nostra renovada confiança. Tots plegats,

sumant forces en una comunió dinàmica


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13i respectuosa, malgrat una certa pobresa

de recursos humans, de prestigi i d'èxit

social, podem anunciar a la nostra societat

catalana, a la qual ens sentim enviats, allò

de l'apòstol Pere: "De plata i d'or, no en

tinc, però el que tinc, t'ho dono: en el nom

de Jesucrist, el Natzarè, […] camina!"29

b) Pastoral del que és essencial

La consciència de la missió a què ens

empeny el nostre baptisme ens fa servi-

dors de l'essencial. Tenim la responsabili-

tat, no cal dir-ho, de fer costat als cristians

i cristianes que van acollir la fe en un altre

context històric i la viuen amb fidelitat:

restem al seu servei. Ens cal també acollir

amorosament tots els "fragments de cris-

tià", per dir-ho amb l'antiga expressió del

canonge Carles Cardó, que perviuen en la

religiositat popular i en tot el ventall de

situacions espirituals diverses, dels catò-

lics no practicants. Però tot això, sense

deixar de percebre i d'entendre la veu

del nostre temps i de plantejar-hi la crida

evangèlica a la conversió radical.

Tal com s'esdevé en l'ordre material,

som requerits a un treball amatent de

restauració d'allò que hem heretat i s'ha

malmès i, al mateix temps, a l'edifica-

ció d'obra nova, de cara a l'esdevenidor.

Doncs bé, des d'una perspectiva de mis-

sió, aquesta segona és la nostra tasca pri-

oritària. Optar per la nova evangelització

ens demana, d'una banda, fer atenció a

l'home d'avui, veure'l amb simpatia, aco-

llir la seva cultura. És a dir, integrar-nos en

el gran corrent d'encarnació que arrenca

de Jesús, fet en tot semblant als homes,

excepte el pecat. I ens demana, d'altra

banda, tenir sempre activada la nostra

vivència de Jesucrist i del seu evangeli,

de manera que aflori fàcilment als nos-

tres llavis, i que en tot moment estiguem

sempre a punt per a donar una resposta

a tothom qui ens demani raó de la nostra

esperança.30

c) No és possible evangelitzar sense haver estat evangelitzat

Una pastoral que apunta a la conversió

remet sobretot a la pròpia conversió. La

mateixa Església ha d'autoevangelitzar-

se per tal de respondre als reptes d'avui.

Pensant en el nostre continent, deia Joan

Pau II: "Que tota l'Església a Europa senti

com a dirigida a ella l'exhortació i la invita-

ció del Senyor: penedeix-te, converteix-te,

i "estigues en vetlla i enforteix tot allò que

encara viu, abans no es mori" (Ap 3,2)",31

i esmentava unes paraules del Missatge

final del Sínode de 1999 dedicat a Euro-

pa: "La secularització que contagia un

ampli sector de cristians que normalment

pensen, decideixen i viuen com si Crist no

existís, lluny d'apagar la nostra esperança,

la fan més humil i capaç de confiar només

en Déu. De la seva misericòrdia rebem la

gràcia i el compromís de la conversió."32

També la nostra autoanàlisi de la realitat

eclesial de Catalunya ens demana con-

versió: una gràcia i un compromís que

comencen en el cor de cada cristià.

En aquest 125è aniversari del patro-

natge de la Mare de Déu de Montserrat

sobre Catalunya, preguntem-nos si, com

feia la Verge Maria, conservem viva la

memòria de Jesús.33 Només ell salva, i

no cap fórmula humana que pugui capti-

var-nos en un moment donat. Hem parlat

d'increença i de crisis de fe. Preguntem-

nos quina part de responsabilitat hi tenim

nosaltres —ministres ordenats, persones



ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 consagrades, laics i laiques. ¿No hi hauria,

a la nostra terra, més salabror cristiana, si

fóssim, de debò, sal que sala?34 Des d'un

acolliment més ple, més conseqüent, més

joiós, més irradiant de la bona nova de

Jesús per part nostra, podem pensar espe-

rançadament en una nova evangelització

de Catalunya. Som conscients que també

nosaltres, com a bisbes, som cridats a

la "conversió del cor" i a la "conversió

pastoral".

d) Casa i escola de comunió

El Senyor Jesús ens va deixar dit que hi

ha una estreta relació entre la unió dels

seus deixebles i la fe del món: "Que tots

siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en

vós. Que també ells estiguin en nosaltres,

perquè el món cregui que tu m'has envi-

at."35 I el llibre dels Fets dels Apòstols ens

presenta, com una icona eclesial perenne,

la primera comunitat cristiana, creixent a

partir de la comunió fraterna, "constants

i unànimes en la pregària, juntament […]

amb Maria, la Mare de Jesús".36 Sovint

ens costa de mantenir-nos en comunió

afectuosa, tot i compartir una mateixa fe.

Constatem un excés de duresa, un dèficit

de misericòrdia, massa tendència al judici

excloent entre catòlics d'estils d'espiri-

tualitat diversos, d'associacions o grups

que recelen els uns dels altres. També

costa, de vegades, que cristians d'opcions

polítiques diverses comparteixin el treball

eclesial. L'evangelització demana que tots

comptem amb tots, que totes les sensibi-

litats dels germans en la fe se sentin aco-

llides i compreses a la casa del Pare, que

no trenquem la canya esquerdada.37 Tots

hem de fer un esforç renovat d'aproxima-

ció i de servei: els bisbes amb els preve-

res, els religiosos i tot el poble de Déu; els

preveres amb el laïcat; tots plegats amb

els catòlics menys practicants, amb els qui

cerquen la veritat i amb els no creients.

Som portadors d'una salvació que no ens

pertany. Si ell, el Mestre i el Senyor, renta

els peus dels deixebles, nosaltres hem de

fer el mateix els uns amb els altres.38 Si

fem que la nostra Església sigui sempre

"casa" de comunió, podrà ser "escola"

de comunió enmig del nostre poble, i, ben

unida en comunió, sortirà amb nou ardor i

amb esperança a l'entusiasmadora missió

que Jesucrist mateix li ha confiat: "Aneu,

[…] a tots els pobles i feu-los deixebles

meus. […] Jo sóc amb vosaltres dia rere dia

fins a la fi del món."39

9. Com a Canà de Galilea

Canà és una població de Galilea. Una

simple boda que s'hi celebrà fa uns dos

mil anys ha arribat fins a nosaltres i forma

part de la memòria col·lectiva dels cristi-

ans.40 Tot s'originà per una feliç pensada

dels nuvis: van convidar a la festa, junta-

ment amb Jesús, la seva mare Maria. I va

arribar el moment crític: havien calculat

malament i, a mig convit, se'ls va acabar el

vi. Quin fracàs en el petit marc social dels

joves contraents i de les seves famílies!

Aleshores es va veure la transcendència

d'aquella invitació. Maria va intervenir.

S'adreçà simplement a Jesús: "No tenen

vi." I als cambrers: "Feu tot el que ell us

digui." Uns moments després, un vi d'alta

qualitat corria per les taules del banquet i,

amb ell, l'alegria.

Montserrat ha estat sempre, per als

ciutadans d'aquesta terra, una festa, un

convit. Tots hi hem trobat, des de petits,

la presència propera i entranyable de


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13Maria que convida a la pregària del cor.

Els monjos de sant Benet, al llarg d'una

història mil·lenària, han anant enriquint

Montserrat amb els dons de la contem-

plació, de la litúrgia, de la cultura, de

l'acolliment. La fe catòlica hi té gust de pa

de casa.

Tant de bo, en la celebració del 125è

aniversari del patronatge de la Moreneta

sobre Catalunya, les nostres deu Esglésies

diocesanes, amb totes les seves comu-

nitats, amb les seves famílies, amb tots

els seus membres… invitessin de bell nou

Jesús amb la seva mare Maria a fer-se pre-

sents en els nostres cors, en les nostres

tasques, en tota la vida del país. Tant de

bo seguíssim la veu de Maria que, asse-

nyalant-nos Jesús, ens diu a tots: "Feu

tot el que ell us digui."41 Entraríem en el

segle XXI amb tota l'aigua de les nostres

il·lusions i esperances, dels nostres pro-

jectes i dels nostres problemes, dels nos-

tres valors i del nostre pecat, transformats

en el vi generós de la gràcia de Déu.

Els Bisbes de CatalunyaFebrer de 2007

Comunicat de la reunió 182

Tiana

7-2-2007

Els dies 6 i 7 de febrer de 2007 ha tingut

lloc la reunió n. 182 de la Conferència

Episcopal Tarraconense (CET), a la Casa

d'Espiritualitat "Maria Immaculada", de

Tiana. La reunió ha estat presidida per

Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe de

Tarragona i hi han assistit els seus mem-

bres, llevat dels bisbes de Lleida i de Tor-

tosa, que han excusat la seva assistència.

1.- Els bisbes han tractat de la situació

religiosa, política i social actual. Pel que fa

a l'ensenyament i, en concret, al de la reli-

gió catòlica a l'escola han subratllat una

vegada més la seva importància formativa

i la conveniència que els pares el demanin

per als seus fills; pròximament es farà una

campanya informativa en aquest sentit.

2.- Els bisbes han seguit treballant en

la preparació de l'Aplec de l'Esperit 2007, la trobada interdiocesana de joves que

tindrà lloc a Tarragona el dissabte 26 de

maig de 2007, vigília de la festa de Pen-

tecosta. El seu lema serà Marcats per l'Es-perit. S'ha editat un CD amb 13 cançons i

uns materials catequètics per preparar-lo.

Tota la informació sobre l'Aplec es pot

rebre i les inscripcions es poden fer al web

http://www.aplecesperit07.cat/

3.- El matí del dimecres dia 7, els bisbes

l'han dedicat a la XXIII Reunió de treball

amb els professors de les Facultats de

Teologia (FTC) i de Filosofia (FEFC) de

Catalunya. Hi ha assistit per part de la

FTC, el degà Dr. Armand Puig i els profes-

sors Gaspar Mora, Xavier Morlans, Màxim

Muñoz, Salvador Pié i Ramon Prat; per

part de la FEFC, el degà Dr. Joan Martínez

Porcell i els professors Vicent Igual i Carles

Llinàs.

El tema de la reunió ha estat La propos-ta de l'Evangeli en l'actual context cultural i s'ha desenvolupat a partir de cinc comu-

nicacions. Els professors Martínez Porcell

i C. Llinàs, des de la perspectiva filosòfi-

ca, han exposat els principals trets de la

persona i de la cultura, avui, i X. Morlans

i M. Muñoz, des de la teologia catòlica,

han afirmat que la situació actual, mal-

grat les seves deficiències, és un moment

privilegiat per l'anunci de la Bona Notícia

de Jesucrist. Ramon Prat ha fet la refle-



ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 xió pastoral sobre aquestes aportacions,

subratllant la importància de la presència

pública de l'Església, de la mediació de les

comunitats parroquials i de la personalit-

zació de la fe.

En el diàleg subsegüent s'han aprofun-

dit i desenvolupat les qüestions presenta-

des i, en especial, s'ha tractat sobre el pas

d'una acció pastoral de continuïtat a una

proposta explícita d'anunci evangelitzador

fet per tots els cristians convençuts del

do que han rebut en la fe, de l'esperança

entesa com a misteri i de l'amor que és

signe i símbol de Déu mateix.

4.- Els bisbes han nomenat Mn. Josep

Maria Mitjans, prevere de l'arxidiòcesi

de Tarragona, com a consiliari nacional

del moviment de Cristians de Pobles i

Comarques de Catalunya i han confirmat

el nomenament del Sr. Carlos López Ratón,

de Barcelona, com a president del movi-

ment d'infants i joves d'Acció Catòlica

(MIJAC).

5.- Així mateix, els bisbes han estu-

diat i aprovat el balanç de l'any 2006 i

el pressupost del 2007 del Fons Comú

Interdiocesà.

6.- El P. Màxim Muñoz, provincial dels

claretians, ha informat els bisbes dels

actes commemoratius del segon centenari

del naixement de Sant Antoni Maria Claret,

que s'esdevindrà aquest any 2007 i els ha

invitat a participar-hi.

Mons. Pujol ha lloat la figura del Pare

Claret, artesà, sacerdot, religiós, fundador,

bisbe i evangelitzador i, en nom dels bis-

bes, ha acceptat la invitació del P. Muñoz.

Una pròxima reunió de la CET tindrà lloc a

Vic i a Sallent de Llobregat, poble nadiu

del sant.

NOTES:

[1] Benet XVI, Encíclica Déu és amor, 40.

[2] Lc 1,49.

[3] Benet XVI, Discurs a la cúria romana,

22/12/2005.

[4] Mt 7,1.

[5] Mt 7,5.

[6] Mt 8,26.

[7] Cf. Lc 15,3-7.

[8] Ad gentes, 6 (la cursiva del text és

nostra).

[9] Joan Pau II, Discurs al Consell de les

Conferències Episcopals d'Europa,

11/10/1985, n. 11.

[10] Ibidem, n. 1.

[11] Cf. Mt 13,33.

[12] Gaudium et spes, n. 1.

[13] Mt 25,35.

[14] Mt 6,24.

[15] Lc 9,25.

[16] Concili provincial Tarraconense, res. 1.

[17] Benet XVI, Discurs al president Carlo A.

Ciampi, 24/06/2005.

[18] Cf. 2Tm 4,2.

[19] Joan Pau II, Discurs a Cuatro Vientos.

Madrid, 03/05/2003.

[20] Benet XVI, Discurs a l'ambaixador espan-

yol davant la Santa Seu, 20/05/2006.

[21] Concili provincial Tarraconense, res.

106.

[22] Cf. Mt 10,33.

[23] Cf. Jn 12,47.

[24] Mt 10,16.

[25] Sant Joan Crisòstom, Homilia 33,1.

[26] Cf. 2Co 4,7.

[27] Cf. Joan Pau II, Novo millennio ineunte,

n. 43.

[28] Benet XVI, Déu és amor, n. 2.

[29] Ac 3,6.

[30] Cf. 1Pe 3,15.

[31] Joan Pau II, Església a Europa, n. 26.


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13[32] Missatge final del Sínode de 1999, n. 4.

[33] Cf. Lc 2,19.

[34] Cf. Mt 5,13.

[35] Jn 17,21.

[36] Ac 1,14.

[37] Cf. Mt 12,20.

[38] Cf. Jn 13,14.

[39] Mt 28,19-20.

[40] Cf. Jn 2,1-12.

[41] Jn 2,5.

Carta del vicari general del Bisbat de Lleida, comunicant la petició de renúncia del bisbe de Lleida

Benvolgut Sr. Bisbe

Per encàrrec de Mons. Francesc Xavier

Ciuraneta, Bisbe de Lleida, li comunico

que avui, dia 9 de febrer, a les 11 del matí,

el Consell Presbiteral de la Diòcesi ha estat

informat pel mateix Sr. Bisbe de la seva

petició de renúncia, que ha presentat al

Sant Pare amb data 1 de febrer de 2007.

Avui surt una carta a tots els

arque(bisbes) de la Tarraconense i Pro-

víncia Eclesiàstica de Barcelona. Però ha

volgut Mons. Ciuraneta que per correu

electrònic –com ara faig- siguin Vostès

informats, abans que rebin la notícia per

altres mitjans. Adjunto també en un arxiu

la carta que rebrà per correu.

Ens encomanem a les seves pregàries.

Joan R. Ezquerra

Vicari GeneralLleida

Carta del bisbe de Lleida als germans en l'episcopat

Benvolguts germans en l'Episcopat:

Les presents lletres tenen l'objectiu de

comunicar-vos la meva decisió de dema-

nar al Sant Pare que accepti la meva

renúncia del càrrec de Bisbe de Lleida per

la meva manca d'aquella salut que cal

tenir per complir adequadament la missió

encomanada al Bisbe.

La carta la vaig enviar al Sant Pare

amb data 1 de febrer. Confio amb la seva

benvolença. Perquè el "parquinson" va

progressant i cada vegada em sento més

limitat.

Us agreixo ben de cor les vostres pregà-

ries i el vostre interès per la meva malal-

tia. Continueu pregant per mi, perquè

en aquest moment important de la meva

vida, visqui en pau d'esperit i amb plena

docilitat a la voluntat del Pare Déu.

Preguem també per l'Església que pere-

grina a les terres de Ponent, que Déu li

doni un Pastor que guiï els fidels amb

encert, i que visqui en comunió profunda

amb tots vosaltres, sobretot amb el res-

pectiu metropolità. Jo us demano perdó

per si us he fet sofrir. No hi ha hagut mala

voluntat; més bé ha estat fruit de les

meves limitacions.

Quan rebi l'acceptació de la meva peti-

ció de part del Sant Pare penso retirar-me

al meu poble, amb la meva família, on

sempre hi sereu ben acollits.

Desitjant que el Senyor beneeixi la vos-

tra tasca, us saludo amb afecte de germà

en Crist.



ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

7 7

Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

11

Pro

vín

cia

ecl

esi

àst

ica

[ ]

C

on

fere

nci

a E

pis

cop

al

Esp

añ

ola


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

Encuentro de Obispos de Conferencias Episcopales con la Asamblea de Ordina-rios de Tierra Santa, del 12 al 18 enero

La CEE estará representada por Mons.

Joan Enric Vives, Obispo de Urgell

Madrid

12-1-2007

El encuentro anual entre Obispos de Con-

ferencias Episcopales de varios países del

mundo con la Asamblea de los Ordinarios

Católicos de Tierra Santa tendrá lugar este

año en Jerusalén, Nazaret y Gaza, del 12 al

18 de enero. El Obispo de Urgell y Coprín-

cipe de Andorra, Mons. Joan Enric Vives,

participará en este encuentro, al igual que

en años anteriores, en representación de la

Conferencia Episcopal Española.

Colaboración española con Tierra Santa

El objetivo principal de este encuentro,

presido por el Patriarca Michel Sabbah y el

Nuncio Apostólico en Israel y Chipre, y dele-

gado apostólico en Jerusalén y Palestina,

el arzobispo Antonio Franco, es fomentar la

solidaridad con la comunidad cristiana en

Tierra Santa y compartir la vida pastoral de

la Iglesia local, que vive bajo una intensa

presión política y socio-económica.

La Conferencia Episcopal Española, a

través del Fondo "Nueva Evangelización",

sostiene diversos proyectos de colabora-

ción hacia las necesidades de las comuni-

dades cristianas en Tierra Santa.

Encuentros ecuménicos

Este año estarán presentes obispos

de Canadá, Inglaterra y Gales, Francia,

Alemania, Irlanda, Italia, España, Suiza y

Estados Unidos, así como representantes

del Consejo de Conferencias Episcopales

Europeas (CCEE) y de la Comisión de Epis-

copados de la Unión Europea (COMECE).

Cáritas Internacional, Catholic Relief Servi-

ces, Pax Christi Internacional, los Custodios

del Santo Sepulcro, la Sociedad Pontificia

de Misiones, Radio Vaticano y la Fundación

Ecuménica de Cristianos en Tierra Santa

también estarán representados.

Los asistentes a este encuentro partici-

parán en diversas celebraciones ecuméni-

cas y compartirán encuentros y eucaristías

con las comunidades cristianas locales.

En las primeras sesiones se informará

sobre la situación en Israel y Palestina con

expertos y políticos de ambas comunida-

des. Los Obispos examinarán el trabajo

que vienen realizando las Conferencias

Episcopales de manera coordinada a raíz

de estos encuentros.

Programa

El programa de este año 2007 incluye

una visita a Belén, donde los participantes

se unirán a las celebraciones de los niños

y visitarán varias instituciones, como por

ejemplo la Universidad de Belén y el Hos-

pital Infantil de Cáritas. Algunos partici-

pantes visitarán también Gaza, camino de

[ ]Comunicats


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13Nazaret, donde parte de ellos ofrecerán

diversas conferencias y encuentros con

grupos católicos. Otra parte del grupo

podrá visitar los asentamientos palestinos

y ver un plan para futuras actividades.

Una parte importante de los días del

encuentro transcurrirá en Nazaret, donde

además celebrarán con las comunidades

católicas la misa del domingo. El final del

encuentro tendrá lugar en Jerusalén. Los

obispos esperan visitar al Primer Minis-

tro Israelí, Ehud Olmert, y al Presidente

Autoridad palestina, Mahmoud Abbas. El

último día, jueves 18 de enero, finalizará

la Asamblea con la redacción del Mensaje

final.

Comunicado del Encuentro de Obispos de Conferencias Episcopales con la Asamblea de Ordinarios de Tierra Santa

Bajo el título "Rompiendo el círculo del miedo, la cólera y la desesperación en Tierra Santa"

Jerusalén

18-1-2007

Como consecuencia de un año traumático

para los Israelíes, Palestinos y la gente de

Oriente Medio, el trabajo de nuestra coor-

dinación de conferencias episcopales en

apoyo de la Iglesia en Tierra Santa parece

más importante que nunca. En nuestros

países de origen y entre la gente católica,

hay un enorme interés y preocupación por

la situación en el Oriente Medio. La coordi-

nación representa conferencias católicas

de los obispos de Europa y de Norteamé-

rica. Este grupo de trabajo fue formado en

Jerusalén en 1998 a petición de la Santa

Sede.

Éste era nuestro séptimo viaje a Tierra

Santa para caminar en solidaridad con la

Iglesia local y sus obispos, mientras que

apoya la búsqueda para una paz justa.

Impulsamos a los católicos de todas las

naciones seguir en nuestros pasos, y los

millones de peregrinos a que visiten San-

tos Lugares y a las comunidades cristianas

de esta tierra. Nosotros les invitamos con

la sugerencia "ven y verás "

Muchos de nosotros visitamos Gaza

para encontrarnos con la comunidad cris-

tiana y con líderes musulmanes y palesti-

nos. La gente nos recibió con una cálida

bienvenida, esperando un futuro mejor

mientras vivían en la pobreza. Nuestra

delegación completa visitó después Gali-

lea y tuvo un encuentro con "las piedras

vivas" de las comunidades cristianas.

Rezamos con ellos, escuchado sus histo-

rias de la alegría y de la preocupación, y

aprendiendo de sus iniciativas para cons-

truir un futuro común con las personas de

todos los credos. Tuvimos la experiencia

de un enriquecedor diálogo inter-religioso

con un panel que incluyó a un judío, un

cristiano, un musulmán y un druze.

Repetidamente nos recordaron que los

peregrinos a esta tierra pueden encontrar-

se con comunidades cristianas vivas ade-

más de visitar los lugares santos. Deba-

timos con el Ministro del Turismo, Isaac

Herzog, maneras de animar y de mejorar

peregrinajes y visitas.

La presencia cristiana es una influencia

de moderación y es esencial para la conse-

cución de paz. Como dijo recientemente el

Papa Benedicto XVI, "los cristianos deben

ser ayuda y soporte para un futuro de paz

y fraternidad". Los cristianos son peque-

ños en número pero son una parte integral

de la gente de Israel y los territorios pales-

C O N F E R E N C I A E P I S C O P A L E S P A Ñ O L A


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 tinos. Sus derechos se deben garantizar

con el reconocimiento de la igualdad y de

una mejor seguridad, junto con las dere-

chos religiosos reconocidos por ley.

El acuerdo fundamental entre la Santa

Sede y el Israel se construye sobre los

derechos establecidos a través de los

siglos para facilitar la misión única de la

Iglesia en Tierra Santa. La vitalidad de la

iglesia y de sus instituciones en Israel,

incluyendo hospitales, escuelas, y hos-

picios que proporcionan valiosos servi-

cios a la comunidad entera, será realzada

cuando el acuerdo y otras medidas sean

ratificadas en la ley y se cumplan comple-

tamente. Durante más de una década, la

Iglesia ha perseguido esta meta. Pedimos

que los funcionarios israelíes permitan

las negociaciones para un acuerdo funda-

mental que debe ser terminado con éxito

y pronto. El garantizar y conceder visados

y permisos a los trabajadores de la Iglesia

continúa siendo una preocupación urgen-

te.

Nuestra creencia en el único Dios nos

obliga a que trabajemos por el bienestar

tanto de Israelíes como de palestinos, y

miembros de las tres religiones, Judíos,

Cristianos y musulmanes, quiénes perte-

necen a una única familia de Dios. Como

obispos y pastores, recordamos las recien-

tes palabras del Santo Padre al cuerpo

diplomático en cuyo encuentro dijo: "los

israelíes tienen derecho de vivir en paz en

su estado; los palestinos tienen el dere-

cho a una patria libre y soberana." (8 de

enero, 2007)

En una reunión con el vice-primer

ministro israelí Simón Peres, expresamos

una comprensión de los desafíos signi-

ficativos sobre la seguridad que hacen

falta a Israel. Discutimos la propuesta de

reducción en el número de "checkpoints"

o puntos fronterizos y la propuesta reali-

zada a los palestinos de reducirles tasas

fiscales, que podrían ser signos que ani-

maran, pero acentuado que estos gestos

son necesarios para romper el ciclo del

miedo israelí y de la cólera palestina que

dominan la situación actual.

El futuro de toda la gente de Tierra

Santa depende de asegurar una paz justa

y duradera. Hay claramente un sufrimiento

profundo en ambas partes. La confianza

mutua se debe establecer con unas medi-

das específicas que construyan confianza.

El establecimiento de un estado palestino

viable, con el cual terminara la ocupa-

ción, requiere tierras contiguas y hace

una llamada a la pregunta sobre la ruta de

la barrera de la seguridad y de la expan-

sión y sobre el establecimiento de los

asentamientos en Cisjordania. Mientras

tanto, los palestinos necesitan libertad de

movimiento de modo que puedan traba-

jar, visitar a los miembros de su familia,

obtener tratamientos médicos y acceder

a la educación. El tratamiento humillante

en las fronteras y los puntos de compro-

bación debe ser evitado. Puesto que el

fundamento de la sociedad es la familia,

las regulaciones israelíes deben permitir

la reunificación de familias donde haya un

esposo palestino.

En una reunión con el Presidente Abbas,

nosotros dimos a conocer que habíamos

atestiguado durante nuestras visitas los

sufrimientos y las privaciones que los

palestinos experimentan en el día a día.

Sin embargo, la unidad entre los líderes

palestinos es necesaria para ellos, para

así negociar una paz justa y crear un futu-

ro mejor. El alejamiento de la violencia y

el reconocimiento del Estado de Israel por


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13todos los elementos de la sociedad pales-

tina ayudarán a reconstruir la confianza de

la comunidad internacional con el apoyo

de la Autoridad Palestina . El Presidente

Abbas afirmó la necesidad para la comu-

nidad internacional de apoyar iniciativas

nuevas, más seria y oportunas para per-

seguir la paz.

En esta nuestra séptima visita a la tierra

santa, observamos que 59 años después

de que el conflicto comenzara, la búsque-

da para la seguridad duradera y una paz

justa continúa. Vemos claro que se nece-

sita alcanzar la justicia y la paz de modo

que los israelíes puedan moverse más

allá de miedo, el cuál conduce a políticas

ineficaces de seguridad que oprimen a la

gente palestina, y así, que los palestinos

puedan moverse más allá de la cólera y de

la desesperación, las cuales conducen a

la violencia que aterroriza a los israelíes.

A nosotros nos anima para seguir apren-

diendo que el primer ministro israelí, el

presidente palestino y la Secretaria de

Estado de USA se encontrarán pronto para

trabajar juntos hacia una paz justa.

En comunión con los obispos de Tierra

Santa, urgimos a los católicos rezar por la

paz, a venir en peregrinación y a empren-

der otras actividades para apoyar a la

Iglesia Madre. Rezamos para que el valor y

la dirección que son necesarios romper el

asimiento del miedo y de la desesperación

en esta Tierra Santa.

(Traducción no oficial del original en inglés realizada por la Oficina de Información de la CEE)

Mensaje de los obispos de la Comisión Episcopal de Migraciones.Jornada mundial de las migraciones 2007: 14 de enero de 2007

"44 millones de personas: una sola familia"

"…sois miembros de la familia de dios" Ef 2,19

1. LA REALIDAD DE LA FAMILIA EMIGRANTE

A nadie se le oculta que el fenómeno

migratorio está siendo uno de los más

significativos del siglo casi recién estrena-

do. Como un signo de nuestro tiempo, lo

calificaba el Santo Padre Benedicto XVI en

su Mensaje de la Jornada Mundial de las

Migraciones el pasado año.

Dentro del fenómeno general de las

migraciones, reviste la familia emigrante

una especial importancia por el deter-

minante papel que la misma ocupa en la

vida de las personas, en la sociedad y en

la Iglesia. En la emigración, la familia sufre

por las especiales dificultades que vive,

como separación, desarraigo, barreras de

todo tipo para la reagrupación, aprendiza-

je del nuevo idioma, inculturación, adap-

tación al nuevo ambiente, integración en

la comunidad de fe… estas y otras dificul-

tades tiene que superar la familia cuando

se ve, toda ella o alguno de sus miembros,

sometida a abandonar su país e instalarse

en un país extranjero.

El Beato Juan XXIII calificó la separación

de las familias por motivos de trabajo

como una "dolorosa anomalía" poniendo

de relieve que cada cual tiene la obliga-

ción de tomar conciencia de ella y de hacer

todo lo que está en su poder para elimi-



ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 narla1. En este contexto hay que situar la

realidad de los emigrantes que abando-

nan su país de origen en búsqueda de un

futuro mejor, de mejores condiciones de

vida para ellos mismos y sus familias.

2. SENTIDO DE LA JORNADA

La Jornada Mundial Anual de las Migra-

ciones supone para todos una llamada de

atención sobre este fenómeno social de

palpitante actualidad, que se está convir-

tiendo, en palabras del Papa Benedicto

XVI, en su Mensaje para esta Jornada,

en un "fenómeno estructural de nuestra

sociedad".

Es obvio que no podemos conformar-

nos con celebrar una Jornada al año sobre

una realidad que afecta a tantas personas

y que está dando una nueva configuración

a nuestra sociedad y a nuestra Iglesia.

La Jornada ha de significar, más bien, un

momento más intenso, una oportunidad

más favorable para conocer más de cerca

la realidad, para dejarnos interpelar por

ella a la luz de la palabra de Dios, un

nuevo punto de partida y una nueva moti-

vación para nuestro compromiso como

ciudadanos y como creyentes para todo

el año.

Al escoger como tema para la Jornada

de 2007 "la familia emigrante", el Santo

Padre pretende invitar a toda la Iglesia a

"acentuar su compromiso no sólo a favor

del individuo emigrante, sino también de

su familia, lugar y recurso de la cultura de

la vida y principio de integración de valo-

res" (Cf. Mensaje, 2007).Por nuestra parte, los Obispos de la

Comisión Episcopal de Migraciones de la

Conferencia Episcopal Española nos uni-

mos al Santo Padre, cuando aún resuena

el eco de sus mensajes con motivo del V

Encuentro Internacional de las Familias en

Valencia, e invitamos a todos los católicos

en España, especialmente a las familias,

y a cuantas personas de buena volun-

tad quieran escucharnos a adoptar una

actitud de cordial acogida y de relacio-

nes fraternas con las familias inmigrantes.

Procedentes de los más variados entornos

– geográficos, históricos, culturales, reli-

giosos… - poseen nuestra misma dignidad

y han de poder disfrutar de los mismos

derechos y ser sujetos de los mismos

deberes que nosotros y nuestras familias.

3. NUESTRA TAREA

La preocupación de la Iglesia por el

emigrante y su familia ha sido una cons-

tante a través de los tiempos, sobre todo

desde que León XIII en su Encíclica Rerum Novarum (1891) hablara del derecho de la familia migrante a un espacio vital. Esta

Doctrina se ha ido desarrollando y enri-

queciendo posteriormente hasta nuestros

días en el Magisterio de la Iglesia por

medio de importantes documentos de los

Papas y del Concilio Vaticano II, así como

de los obispos a través de las Comisiones

Episcopales o en sus respectivas diócesis.

Los inmigrantes católicos han de sen-

tirse desde el primer momento en la Iglesia

del país de acogida, en sus instituciones y

organizaciones, como en su propia casa,

en su familia, con los mismos derechos

y obligaciones que los autóctonos y sus

familias. El ideal es que lleguen a conver-

tirse en sujetos activos, en la pastoral y la

vida de la Iglesia local, plenamente inte-

grados, conservando su carácter específi-

co. Hacemos una especial invitación a las

parroquias para que acojan con gozo a las


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13familias inmigrantes, faciliten su progresi-

va integración en la vida parroquial y en

sus estructuras organizativas, fomenten el

conocimiento mutuo y la convivencia con

las familias locales en orden a constituir

una sola familia: la familia de los hijos e

hijas de Dios.

Nuestra llamada se dirige también a la

Escuela Católica para que sea abanderada

en la noble y hermosa tarea educadora

de la población escolar inmigrante. La

Escuela es un marco privilegiado para el

conocimiento y la verdadera integración

de niños y jóvenes de diversa procedencia

y, a través de ellos y de la propia escuela,

de las familias de los inmigrantes.

Tanto la Parroquia como la Escuela

Católica y las restantes instituciones ecle-

siales, comunidades cristianas, movimien-

tos, asociaciones, etc. deben colaborar

activamente en hacer realidad lo que afir-

ma S. Pablo en Efesios 2,19: "Ya no sois

extranjeros, sino que ahora compartís con

el pueblo santo los mismos derechos, y

sois miembros de la familia de Dios".Todo lo anteriormente dicho en rela-

ción con las familias inmigrantes que son

católicas, es aplicable, con los obligados

matices, a las actitudes y comportamien-

tos de las comunidades, instituciones,

organizaciones y servicios de la Iglesia

Católica con las familias cristianas de la tradición ortodoxa, protestante o angli-cana. Somos hermanos en la fe, y ello ha

de transparentarse en nuestros comporta-

mientos fraternos.

También los demás inmigrantes no cristianos – creyentes de otras religio-

nes o no creyentes - y sus familias son

destinatarios de la misión evangelizadora

y de los servicios de la Iglesia y de los

cristianos. Todos han de ser objeto de la

preocupación de la Iglesia y de sus desve-

los de madre. A ellos han de ir destinados

también los servicios de la Iglesia en el

aspecto sociocaritativo, los de acogida y

acompañamiento, o en el defensa de sus

derechos. La Iglesia y todos sus miembros

somos un importante factor en la tarea de

la integración armónica de los inmigrantes

y de sus familias en la para ellos nueva

sociedad y, dado el caso, en el seno de la

comunidad cristiana de su nuevo país.

Hacemos un llamamiento a los respon-

sables de las administraciones públicas y

a cuantas personas tienen asignada una

tarea en relación con los inmigrantes y sus

familias para que establezcan normas jus-

tas y medidas adecuadas, que defiendan

y tutelen la dignidad y los derechos de los

inmigrantes y de sus familias. Invitamos a

todos los miembros de nuestra sociedad a ver a los inmigrantes y a sus familias no

como una carga o un peligro, sino como

una riqueza para nuestra sociedad y a

acogerlos cordialmente, a servirlos como

hermanos y a facilitarles su pacífica y enri-

quecedora integración. "Si no se garantiza

a la familia inmigrada una real posibilidad

de inserción y participación – nos dice

el Papa en su Mensaje -, es difícil prever

su desarrollo armónico". Reconocemos el

valioso servicio de tantas personas que,

en las administraciones públicas, en las

instituciones y organizaciones públicas y

privadas, de la sociedad y de la Iglesia, en

el voluntariado o individualmente, a los

inmigrantes y a sus familias, tanto en la

acogida y acompañamiento, como en el

proceso de integración, y otros servicios.

Les animamos a continuar en su trabajo y

a no desfallecer ante las dificultades. Con

el Papa animamos también a los Gobier-

nos de las naciones a la "ratificación de



ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 los instrumentos legales internacionales

propuestos para defender los derechos de

los emigrantes, de los refugiados y de sus

familias". (Cf. Mensaje papal, 2007)

4. ALGUNOS SIGNOS DEL FENÓMENO DE LAS MIGRACIONES EN EL MOMENTO ACTUAL

El Papa, en su Mensaje para la Jornada

de las Migraciones de 2007, destaca algu-

nos aspectos, especialmente preocupan-

tes en este momento, del fenómeno de las

migraciones tales como la imperfecta o

nula integración de la primera generación,

que repercute en una deficiente integra-

ción de los jóvenes de la segunda genera-

ción; la emigración femenina y de niños,

más expuestos al tráfico de seres huma-

nos y a la prostitución; el empeoramiento

de las condiciones para la integración y la

reagrupación familiar de los refugiados, o

las dificultades de los estudiantes extran-

jeros, especialmente de los casados. Para

todos pide el Papa atención y medidas

especiales de parte de la Iglesia, que les

ayuden a recuperar su dignidad, a salir de

las situaciones perjudiciales o de riesgo,

a defender sus derechos y a vivir una vida

personal y familiar digna.

En España seguimos viviendo la situa-

ción de numerosas personas que llegan a

nuestro país sin los requisitos legales que

les garanticen un trabajo y una vivienda

dignas y un futuro con esperanza; a veces

corren en el camino un riesgo grave, al que

algunos sucumben. Con frecuencia son víc-

timas de desaprensivos que los explotan

antes de salir de sus respectivos países, en

el camino o en la llegada al nuestro.

Es de alabar la actitud y la respuesta

que muchas comunidades eclesiales y

otras instituciones, organizaciones y per-

sonas, individualmente o en grupo, están

dando en todo momento en la medida de

sus posibilidades. Felicitamos y alentamos

a las delegaciones diocesanas de migra-

ciones, a las Caritas, a las parroquias, a

los servicios de la Vida Consagrada… por

la labor de acogida, acompañamiento,

orientación y por otras respuestas con-

cretas.

Animamos a las comunidades cristia-

nas y demás organizaciones de la Iglesia y

a todos los cristianos a que asuman com-

promisos concretos durante este año a

favor de la persona y de la familia católica

inmigrante, con el firme propósito de ayu-

darles a que se conviertan en miembros

activos de su nueva familia en nuestra

Iglesia.

A nuestros hermanos inmigrantes y a

sus familias agradecemos su valiosa apor-

tación a nuestra sociedad, a nuestra Igle-

sia y a tantas personas como atienden en

su enfermedad, en su ancianidad o en sus

necesidades, colaborando, incluso en la

educación de la familia con la que traba-

jan. Les animamos a que cuanto antes se

sientan entre nosotros como en su propia

casa, en su familia, para que, con la ayuda

del Señor y en el respeto mutuo, cons-

truyamos entre todos una sociedad más

justa, solidaria y pacífica y mostremos al

mundo una comunidad cristiana de hijos

de Dios y de hermanos, unidos por encima

de toda diferencia de origen, cultura, raza,

religión o nación.

Para terminar, hacemos nuestra la reco-

mendación del Papa Benedicto XVI, en su

mensaje para esta Jornada, dirigidas a

cuantos trabajan con emigrantes e itine-

rantes: "La palabra de Pablo "La caridad de Cristo nos apremia" (2 Co 5, 14) los


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13anime a entregarse, con preferencia, a los

hermanos y hermanas más necesitados".

Los Obispos de la Comisión Episcopal de Migraciones

_____

1 Mensaje Radiofónico con motivo del Año Mundial de

los Refugiados, 28 de Junio de 1959, AAS, LI (1959),

p. 482.

La Ley Orgánica de Educación (LOE), los Reales Decretos que la desarrollan y los derechos fundamentales de padres y escuelas

Comisión Permanente de la Conferencia

Episcopal Española

Madrid, 28-2-2007

Introducción

1. Cuando la Ley Orgánica de Educación

(LOE) fue presentada a la aprobación del

Congreso de los Diputados, el Comité Eje-

cutivo de la Conferencia Episcopal Espa-

ñola hizo pública, el 15 de diciembre de

2005, su grave preocupación ante un texto

legal que no garantizaba debidamente, e

incluso lesionaba, derechos fundamenta-

les en un campo tan importante para el

presente y el futuro de la sociedad como

es el de la educación de la juventud. Una

vez aprobada la Ley por el Congreso, el

mismo Comité Ejecutivo declaró de nuevo

públicamente, el 10 de marzo de 2006,

que la LOE no se atenía a lo pactado en los

Acuerdos entre la Santa Sede y el Estado

Español en lo referente a la enseñanza de

la Religión católica y a su profesorado.

2. Con todo, la Comisión Mixta Iglesia-

Estado se ha reunido cuatro veces a lo

largo del año 2006 para hablar sobre los

Reales Decretos que habrían de desarro-

llar las Disposiciones adicionales de la

LOE tocantes al estatuto de la enseñanza

y al del profesorado de Religión católica.

En esta fase, las autoridades guberna-

mentales han hecho un esfuerzo de diálo-

go y aproximación que agradecemos. Sin

embargo, no se ha llegado a unos Decre-

tos que podamos valorar como satisfac-

torios. La enseñanza de la Religión no es

regulada de modo que queden a salvo los

derechos de todas las partes implicadas.

Es lo que ahora, una vez publicados ya

casi todos los Decretos, queremos comu-

nicar a la opinión pública. Además desea-

mos valorar también otros aspectos de la

LOE y de su desarrollo administrativo que

estimamos que vulneran los derechos que

asisten a los padres en la educación de

sus hijos, tanto en el campo de la determi-

nación de la educación moral que deseen

para ellos, como en el de la libre elección

de centro educativo.

I. La enseñanza de la Religión católica

3. La enseñanza de la Religión católica

será, según lo establecido por la LOE,

de oferta obligatoria para los centros y

de libre elección para los alumnos. Es lo

estipulado en los Acuerdos Iglesia-Estado,

según el principio de la libertad civil en

materia religiosa, defendido siempre por

la Conferencia Episcopal.

4. Pero los Acuerdos estipulan también

que esta enseñanza será equiparable a

una asignatura fundamental. La LOE, en

cambio, ni siquiera la menciona en el cuer-

po de la Ley, relegándola a una Disposición

adicional. Por su parte, los Decretos de



ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 enseñanzas mínimas reducen el número

de horas que se le asignan; y establecen

que los alumnos que no cursen Religión

-en su versión confesional o aconfesional-

recibirán una "atención educativa", cuya

definición queda al arbitrio de cada cen-

tro, sin que tenga nada que ver con una

enseñanza de contenidos reglados y eva-

luables. Es una solución discriminatoria

para quienes eligen la Religión, que hacen

un esfuerzo académico, mientras que

quienes no la eligen disfrutan de tiempo

libre o de estudio. Una solución, además,

que, según muestra la experiencia, tiende

a crear problemas de orden y disciplina

en los centros. Si a todo ello se añade el

carácter no computable de las evaluacio-

nes de la Religión, hemos de concluir que

el estatuto académico de la enseñanza de

la Religión no resulta equiparable al de

una asignatura fundamental que se impar-

te sin que nadie resulte discriminado. Así,

la regulación de esta enseñanza carece

de la seriedad académica que reclama el

derecho de quienes la solicitan libremen-

te, es decir, cerca del ochenta por ciento

de los padres. Queda, pues, obstaculizado

el ejercicio real y efectivo de un derecho

reconocido por la Constitución Española

en su artículo 27, 3 y no se cumple lo pac-

tado en los Acuerdos entre la Santa Sede

y el Estado Español.

II. El profesorado de Religión católica

5. La LOE introduce una nueva regu-

lación del profesorado de Religión que

no responde satisfactoriamente ni a los

compromisos adquiridos por el Estado con

la Iglesia Católica, en virtud del Acuerdo

correspondiente, ni a la jurisprudencia

sobre la materia, en particular, a la última

Sentencia del Tribunal Constitucional, del

pasado día 15 de febrero. Porque la Ley

asimila la situación legal de los profesores

de Religión en las escuelas estatales a las

formas contractuales generales reguladas

por el Estatuto de los Trabajadores, sin

reconocer satisfactoriamente el carácter

específico de su trabajo, derivado de la

misión canónica que les encomienda la

enseñanza de la religión y moral católica.

6. Es verdad que los profesores de

religión son trabajadores de la enseñan-

za, cuyos derechos laborales deben ser

plenamente reconocidos y tutelados. Los

obispos somos los primeros interesados

en ello, pues de ese modo se hace justicia

a su labor y se dignifica su misión, que es

misión de Iglesia. Pero, al mismo tiempo,

los profesores de religión católica ejercen

una misión específica - la de formar a los

alumnos en la doctrina y la moral católica

- que exige una capacitación académica

especial e identificación con la doctrina

que se enseña. A quienes libremente soli-

citan tal enseñanza hay que garantizarles

que sea impartida por profesores idóneos

para ello. Es la autoridad de la Iglesia

quien puede ofrecer tal garantía. No son

los poderes públicos, ni las organizaciones

sindicales, ni ninguna otra instancia quie-

nes están en condiciones de garantizar la

idoneidad del profesorado para impartir

la religión y la moral católica, es decir, la

misión canónica. Eso es lo justo y lo pro-

pio de un Estado de derecho que tutela de

modo positivo la libertad religiosa.

7. Pues bien, ni la LOE ni el último

borrador de Real Decreto que conocemos

establecen los mecanismos jurídicos ade-

cuados para que la autoridad de la Iglesia

pueda ejercer con seguridad su obligación

de garantizar la idoneidad del profeso-


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13rado de religión. Por tanto, si las cosas

permanecen como se encuentran en este

momento, es posible que sea necesario

recurrir a las acciones legales oportunas

para que sea respetado el ordenamiento

jurídico vigente, que tutela los derechos

de todos.

III. La "Educación para la ciudadanía"

a) Una formación estatal y obligatoria de la conciencia

8. La enseñanza de la Religión y Moral

católica debe ser y es optativa para los

alumnos, porque han de ser los padres

quienes determinen el tipo de forma-

ción religiosa y moral que deseen para

sus hijos. Éste es su derecho primordial,

insustituible e inalienable. Se lo reconoce

la Constitución en el artículo 27, 3. Queda

tutelado también por el artículo 16, 1, que

consagra la libertad ideológica y religiosa.

Por tanto, el Estado no puede imponer

legítimamente ninguna formación de la

conciencia moral de los alumnos al margen

de la libre elección de sus padres. Cuando

éstos eligen libremente la Religión y Moral

católica, el Estado debe reconocer que

la necesaria formación moral de la con-

ciencia de los alumnos queda asegurada

por quienes tienen el deber y el derecho

de proveer a ella. Si el sistema educativo

obligara a recibir otra formación de la con-

ciencia moral, violentaría la voluntad de

los padres y declararía implícitamente que

la opción hecha por ellos en el ejercicio de

sus derechos no es considerada válida por

el Estado.

9. Precisamente eso es lo que hace

ahora el Estado con la nueva área creada

por la LOE bajo el nombre de "Educación

para la ciudadanía". Si el texto de la Ley

dejaba algún margen para la duda, los

Decretos que la desarrollan establecen

expresamente que dichas enseñanzas pre-

tenden formar, con carácter obligatorio,

"la conciencia moral cívica" de todos los

alumnos en todos los centros. De ahí que

los criterios de evaluación no se refieran

sólo a contenidos, sino también a actitu-

des y hábitos personales, cuya constitu-

ción se basa siempre en la visión de la vida

que informa la conciencia moral (véase, en

particular, el Decreto de 29 de diciembre

de 2006 sobre la Educación Secundaria).

Se formará y evaluará, pues, la conciencia

moral de los alumnos, al margen de la

voluntad de sus padres.

10. Es cierto que la educación de la

conciencia no debe quedar excluida de la

tarea educativa. Por el contrario, una edu-

cación verdaderamente integral que persi-

ga el desarrollo armonioso de la persona

en todas sus dimensiones no puede redu-

cirse a la mera transmisión de conocimien-

tos; ha de referirse también a la verdad

del ser humano como norma y horizonte

de la vida. Pero las enseñanzas antropo-

lógicas orientadas a la formación de la

conciencia moral - tanto en lo "personal"

como en lo "social" - no son competencia

del Estado. La autoridad pública no puede

imponer ninguna moral a todos: ni una

supuestamente mayoritaria, ni la católica,

ni ninguna otra. Vulneraría los derechos

de los padres y/o de la escuela libremente

elegida por ellos según sus convicciones.

Son los padres y es la escuela, como cola-

boradora de aquéllos, quienes tienen el

derecho y el deber de la educación de las

conciencias, sin más limitaciones que las

derivadas de la dignidad de la persona y

del justo orden público.



ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 b) Impone el relativismo moral y la

ideología de género

11. Con lo dicho bastaría para que nos

viéramos en la necesidad de denunciar

una asignatura, cuyo objetivo confesa-

do es una formación de las conciencias

impuesta por el sistema educativo a todos

los alumnos. Pero además hemos de

denunciar también que los criterios que

guiarán estas enseñanzas son los propios

del relativismo y de la llamada ideología

de género. La "verdad" no juega papel

alguno en los Decretos que desarrollan sus

contenidos. En cambio, el nuevo concepto

de "homofobia" forma parte de los conte-

nidos previstos como enseñanzas mínimas

por los Reales Decretos. Bajo tal concepto

se esconde una visión de la constitución

de la persona más ligada a las llamadas

"orientaciones sexuales" que al sexo. De

ahí que el sexo, es decir, la identidad de

la persona como varón o como mujer, sea

suplantado por el "género" precisamente

cuando se señalan los criterios según los

cuales se evaluará la conciencia moral de

los alumnos de Secundaria.

12. No habría nada que objetar a una

asignatura que facilitara el conocimiento

objetivo de los principios constitucionales

o de las normas cívicas de convivencia. Lo

que denunciamos son unas enseñanzas

concretas que, bajo el nombre de "Educa-

ción para la ciudadanía", constituyen una

lesión grave del derecho de los padres a

determinar la educación moral que desean

para sus hijos; unas enseñanzas que,

además, tal como aparecen programadas,

significan la imposición del relativismo

y de la ideología de género. No es preci-

samente esto lo que los organismos de

Europa sugieren a los Estados miembros.

No es éste el modo adecuado de salir al

paso de la necesidad apremiante de una

formación integral de la juventud para la

convivencia en la verdad y la justicia, con

actitudes positivas que contribuyan a la

creación y consolidación de la paz en las

familias, las escuelas y la sociedad. Todos

deseamos que la escuela forme ciudada-

nos libres, conscientes de sus deberes y

de sus derechos, verdaderamente críticos

y tolerantes. Pero eso no se consigue con

introducir en las conciencias de los jóve-

nes el relativismo moral y una ideología

desestructuradora de la identidad perso-

nal. Esta "Educación para la ciudadanía"

de la LOE es inaceptable en la forma y el

fondo: en la forma, porque impone legal-

mente a todos una antropología que sólo

algunos comparten y, en el fondo, porque

sus contenidos son perjudiciales para el

desarrollo integral de la persona.

c) Reclama una actuación responsable y comprometida

13. Los padres harán muy bien en

defender con todos los medios legítimos

a su alcance el derecho que les asiste

de ser ellos quienes determinen la edu-

cación moral que desean para sus hijos.

Los centros católicos de enseñanza, si

admiten en su programación los conte-

nidos previstos en los Reales Decretos,

entrarán en contradicción con su carácter

propio, informado por la moral católica. El

Estado no puede obligarles a hacerlo, si

no es vulnerando el derecho a la libertad

de enseñanza y a la libertad religiosa. Los

centros estatales, por su parte, al tener

que impartir esta asignatura perderán su

obligada neutralidad ideológica e impon-

drán a los alumnos una formación moral


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13no libremente elegida por sus padres o

incluso expresamente contradictoria con

su voluntad cuando éstos hayan elegido

para sus hijos la enseñanza de la Religión

y Moral católica. Los padres y los centros

educativos deben actuar de modo res-

ponsable y comprometido en favor de sus

derechos educativos y de la libertad de

conciencia.

IV. Las libertades de enseñanza y de elec-ción de centro educativo

14. Además de la nueva área de "Edu-

cación para la ciudadanía", la LOE pre-

senta también otras disposiciones que

condicionan seriamente las libertades de

enseñanza y de elección de centro. Por-

que la Ley no se inspira en el principio de

subsidiariedad, según el cual, los poderes

públicos regulan las condiciones necesa-

rias para que la sociedad pueda ejercitar

por sí misma los deberes y derechos que

son originariamente propios suyos, en

particular, de las familias y de las escue-

las. Por el contrario, la educación es defi-

nida, con un claro tinte estatalista, como

un "servicio público" (Preámbulo y art.

108, 5) con el que la sociedad debe cola-

borar (Preámbulo).

15. Así, no se le da la prioridad debida

a la demanda de las familias a la hora

de elegir el centro escolar que desean

para sus hijos, cuando se establecen una

zonificación respecto al domicilio de los

solicitantes (art. 84, 2) y unas "áreas de

influencia" de los centros (art. 86) como

criterios excesivamente condicionantes de

la admisión de los alumnos.

16. Por su parte, la iniciativa social

que desea crear y dirigir centros educa-

tivos queda indebidamente supeditada

a las consignaciones presupuestarias y

a la aplicación del principio de econo-

mía y eficiencia, según los criterios de la

Administración (cf. art. 109, 3), así como

a imprecisos criterios de "necesidades de

escolarización" (art. 116, 1). Además, a los

centros de iniciativa social no se les garan-

tiza la libertad suficiente para establecer

su propio proyecto educativo, sometido a

un indeterminado "marco general" esta-

blecido por la Administración (art. 121, 3);

tampoco se les garantiza que los alumnos

acepten su proyecto educativo, sino tan

sólo que lo respeten (art. 115, 2), ni se

les reconoce la suficiente autonomía de

dirección, tanto por los condicionamientos

que se les imponen en la admisión de los

alumnos, ya mencionados, como por la

obligada presencia de una autoridad polí-

tica en el Consejo Escolar (art. 126, 1c).

Conclusión

17. La LOE es la quinta Ley Orgánica

de educación, en sólo veinte años, y es la

que ha obtenido un menor respaldo par-

lamentario de todas (sólo el 55 por ciento

del Congreso). Son sin duda posibles dife-

rentes soluciones técnicas a los graves

problemas planteados en un campo tan

sensible como es el de la educación. Pero

es necesario llegar a un gran consenso o

pacto de Estado en las cuestiones básicas

que afectan a los derechos fundamentales

de las personas. No se ha conseguido.

Mientras llega ese momento, anhelado

por tantos, en especial por la comunidad

educativa, será necesario hacer respetar

los derechos de todos y, al mismo tiempo,

colaborar del mejor modo posible, según

las responsabilidades de cada uno, en la

vital tarea de la educación.



ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 18. Sabemos que la inmensa mayoría

de los profesores de religión ejercen su

misión de modo ejemplar. Aprovechamos

para reiterarles nuestra confianza y ani-

marles a seguir trabajando con el talento

y el compromiso personal que rinden el

fruto que esperan los alumnos, las fami-

lias, la sociedad y toda la Iglesia. Ellos

mismos conocen que, a pesar de las difi-

cultades, su generosidad y competencia lo

hace posible. Los profesores de religión no

son catequistas. Ellos enseñan la doctrina

y la moral católica de modo académico y

con el testimonio de su vida en el contex-

to del diálogo sistemático entre la fe y la

razón. La escuela, como lugar de la edu-

cación integral de la persona, es el marco

apropiado para ello.

19. A los directores de centros educa-

tivos les agradecemos su colaboración

y confiamos en su buen hacer ante las

nuevas responsabilidades que para ellos

supone la llamada "atención educativa".

Son muchos también los maestros y pro-

fesores que, explicando matemáticas o

cualquier otra asignatura, ofrecen a sus

alumnos el ejemplo de una tarea educa-

tiva hecha con dedicación, competencia,

respeto y cariño por los niños y jóvenes.

Su labor es exigente y sacrificada. Nuestro

agradecimiento y nuestro aliento se dirige

a todos ellos, en particular, a quienes de

ese modo dan testimonio silencioso o

explícito de su fe católica.

20. No podemos dejar de mencionar

especialmente a cuantos están aportando

a la sociedad y a la Iglesia el impaga-

ble servicio de la educación integral que

representa la Escuela Católica, tan apre-

ciada por tantos padres. Les agradecemos

muy de corazón su abnegado trabajo y su

vocación de educadores desde su condi-

ción de seglares, ministros ordenados o,

muy en particular, desde tantas formas de

vida consagrada de dilatada, benemérita

y fecunda tradición educadora. Todos los

responsables de las escuelas católicas

estarán - no lo dudamos - a la altura del

desafío que suponen para sus centros

las diversas dificultades a las que hemos

hecho referencia, en particular, la llamada

"Educación para la ciudadanía". Es un

momento decisivo para el futuro de la

Escuela Católica.

21. Los padres, en fin, seguirán respon-

diendo cada vez con mayor empeño a sus

obligaciones de primeros educadores de

sus hijos y exigirán que sus correspon-

dientes derechos sean respetados. Cuan-

do año tras año inscriben a sus hijos en

la clase de Religión católica dan muestras

claras de que son conscientes de su res-

ponsabilidad. Pueden legalmente hacer-

lo y deben seguir haciéndolo. La Iglesia

desea ofrecer también a todos los padres

los centros católicos que ellos solicitan

para sus hijos y de los que tantas veces

se ven privados, por falta de una ofer-

ta suficiente. Las dificultades existentes

para la creación o ampliación de tales

centros, a causa de las restricciones que

sufre la libertad de enseñanza, perjudican

ante todo a los padres y a los alumnos.

Las asociaciones de padres y de familias

están llamadas a jugar un gran papel en

un sistema educativo que forme de modo

verdaderamente integral a niños y jóvenes

como personas y ciudadanos.

A todos encomendamos a la maternal

protección de María, trono de la Sabidu-

ría.

9 1

Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

11

Pro

vín

cia

ecl

esi

àst

ica

[ ]

Sa

mta

Se

u


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

Missatge del Sant Pare per a la Jornada Mundial de la Pau 2007 (1 de gener): La persona humana, cor de la pau

Vaticà

8-12-2006

1. Al començament del nou any, vull fer

arribar als governants i als responsables

de les nacions, així com a tots els homes

i dones de bona voluntat, els meus desigs

de pau. Els dirigeixo en particular a tots

els qui són provats pel dolor i el sofriment,

als qui viuen sota l'amenaça de la violèn-

cia i la força de les armes o que, atacats

en la seva dignitat, esperen el seu rescat

humà i social. Els dirigeixo als nens, que

amb la seva innocència enriqueixen de

bondat i esperança la humanitat, i, amb el

seu dolor, ens impulsen a tots a treballar

per la justícia i la pau.

Pensant precisament en els infants,

especialment en els que tenen el futur

compromès per l'explotació i la maldat

d'adults sense escrúpols, he volgut que,

en ocasió de la Jornada Mundial de la

Pau, l'atenció de tots se centri en el tema

"La persona humana, cor de la pau". En

efecte, estic convençut que respectant la

persona es promou la pau, i que cons-

truint la pau es posen les bases per a un

autèntic humanisme integral. Així és com

es prepara un futur serè per a les noves

generacions.

La persona humana i la pau: do i tasca

2. La Sagrada Escriptura diu: "Déu va

crear l'home a imatge seva, el va crear a

imatge de Déu, creà l'home i la dona" (Gn

1,27). Per haver estat fet a imatge de Déu,

l'ésser humà té la dignitat de persona; no

és solament alguna cosa, sinó algú capaç

de conèixer-se, de posseir-se, de lliurar-se

amb llibertat i d'entrar en comunió amb

altres persones. Al mateix temps, per la

gràcia, està cridat a una aliança amb el

seu Creador, a oferir-li una resposta de

fe i amor que ningú més no pot donar

en el seu lloc.42 En aquesta perspectiva

admirable es comprèn la tasca que s'ha

confiat a l'ésser humà de madurar en la

seva capacitat d'amor i de fer progressar

el món, renovant-lo en la justícia i en la

pau. Sant Agustí ensenya amb una síntesi

eloqüent: "Déu, que ens ha creat sense

nosaltres, no ha volgut salvar-nos sense

nosaltres."43 Per tant, cal que tots els

éssers humans conreïn la consciència dels

dos aspectes: el do i la tasca.

3. També la pau és al mateix temps

un do i una tasca. Si bé és veritat que la

pau entre els individus i els pobles, la

capacitat de viure els uns amb els altres,

establint relacions de justícia i solidaritat,

suposa un compromís permanent, també

és veritat, i ho és més encara, que la pau

és un do de Déu. En efecte, la pau és

una característica de l'obrar diví que es

manifesta tant en la creació d'un univers

ordenat i harmoniós com en la redempció

de la humanitat, que necessita ser res-

catada del desordre del pecat. Creació

i redempció palesen, doncs, la clau de

[ ]Comunicats


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13lectura que introdueix a la comprensió

del sentit de la nostra existència sobre

la terra. El meu venerat predecessor Joan

Pau II, dirigint-se a l'Assemblea General de

les Nacions Unides el 5 d'octubre de 1995,

va dir que nosaltres "no vivim en un món

irracional o sense sentit […], hi ha una lògi-

ca moral que il·lumina l'existència humana

i fa possible el diàleg entre els homes i

entre els pobles".44 La "gramàtica" trans-

cendent, és a dir, el conjunt de regles

d'actuació individual i de relació entre

les persones en justícia i solidaritat, està

inscrita en les consciències, en les quals

es reflecteix el savi projecte de Déu. Com

he volgut reafirmar recentment, "creiem

que en l'origen hi ha el Verb etern, la raó

i no la irracionalitat".45 Per tant, la pau és

també una tasca que exigeix de cadascú

una resposta personal coherent amb el pla

diví. El criteri en el qual ha d'inspirar-se

aquesta resposta no pot ser altre que el

respecte de la "gramàtica" escrita en el

cor de l'home pel seu diví Creador.

En aquesta perspectiva, les normes del

dret natural no han de considerar-se com

directrius que s'imposen des de fora, com

si coartessin la llibertat de l'home. Per

contra, han de ser acollides com una crida

a portar a terme fidelment el projecte diví

universal inscrit en la naturalesa de l'ésser

humà. Guiats per aquestes normes, els

pobles —en les seves respectives cultu-

res— poden acostar-se així al misteri més

gran, que és el misteri de Déu. Per tant,

el reconeixement i el respecte de la llei

natural són també avui la gran base per

al diàleg entre els creients de les diverses

religions, així com entre els creients i fins i

tot els no creients. Aquest és un gran punt

de trobada i, per tant, un pressupost fona-

mental per a una pau autèntica.

El dret a la vida i a la llibertat religiosa

4. El deure de respectar la dignitat

de cada ésser humà, en qui es reflecteix

la imatge del Creador, comporta com a

conseqüència que no es pot disposar lliu-

rement de la persona. Qui té més poder

polític, tecnològic o econòmic, no l'ha

d'emprar per a violar els drets dels altres

menys afortunats. En efecte, la pau es

basa en el respecte de tots. Conscient

d'això, l'Església es fa pregonera dels

drets fonamentals de cada persona. En

particular, reivindica el respecte a la vida i

a la llibertat religiosa de tots. El respecte

del dret a la vida en totes les seves fases

estableix un punt ferm d'importància deci-

siva: la vida és un do que el subjecte no

té a la seva entera disposició. Igualment,

l'afirmació del dret a la llibertat religiosa

posa de manifest la relació de l'ésser

humà amb un principi transcendent, que el

sostreu a l'arbitrarietat de l'home mateix.

El dret a la vida i a la lliure expressió de

la pròpia fe en Déu no estan sotmesos al

poder de l'home. La pau necessita que

s'estableixi un límit clar entre el que és i

no és disponible: així s'evitaran intromis-

sions inacceptables en aquest patrimoni

de valors que és propi de l'home com a

tal.

5. Referent al dret a la vida, cal denun-

ciar l'estrall que es fa d'ella en la nostra

societat: a més de les víctimes dels con-

flictes armats, del terrorisme i de diverses

formes de violència, hi ha morts silencio-

ses provocades per la fam, l'avortament,

l'experimentació sobre els embrions i

l'eutanàsia. Com no veure en tot això

un atemptat a la pau? L'avortament i

l'experimentació sobre els embrions són

una negació directa de l'actitud d'acollença

S a n t a S e u


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 de l'altre, indispensable per a establir

relacions de pau duradores. Respecte a

la lliure expressió de la pròpia fe, hi ha un

símptoma preocupant de manca de pau en

el món, que es manifesta en les dificultats

que tant els cristians com els seguidors

d'altres religions troben sovint per a pro-

fessar públicament i lliurement les seves

pròpies conviccions religioses.

Parlant en particular dels cristians, he de

notar amb dolor que a vegades no sols es

veuen impedits, sinó que en alguns Estats

són fins i tot perseguits, i recentment hem

hagut de constatar també tràgics episodis

de feroç violència. Hi ha règims que impo-

sen a tots una única religió, mentre que

altres règims indiferents alimenten no tant

una persecució violenta, sinó un escarni

cultural sistemàtic respecte a les creences

religioses. En tot cas, no es respecta un

dret humà fonamental, amb greus reper-

cussions per a la convivència pacífica. Això

promou necessàriament una mentalitat i

una cultura negativa per a la pau.

La igualtat de naturalesa de totes les persones

6. En l'origen de freqüents tensions

que amenacen la pau es troben segura-

ment moltes desigualtats injustes que,

tràgicament, hi ha encara en el món. Entre

elles són particularment insidioses, per

una banda, les desigualtats en l'accés a

béns essencials com el menjar, l'aigua,

l'habitatge o la salut; per una altra, les per-

sistents desigualtats entre home i dona en

l'exercici dels drets humans fonamentals.

Un element d'importància primordial

per a la construcció de la pau és el reco-

neixement de la igualtat essencial entre

les persones humanes, que neix de la seva

mateixa dignitat transcendent. En aquest

sentit, la igualtat és, doncs, un bé de tots,

inscrit en aquesta "gramàtica" natural que

es desprèn del projecte diví de la creació;

un bé que no es pot desatendre ni menys-

prear sense provocar greus conseqüències

que posen en perill la pau. Les gravíssimes

mancances que sofreixen moltes pobla-

cions, especialment del continent africà,

estan en l'origen de reivindicacions vio-

lentes i són per tant una tremenda ferida

infligida a la pau.

7. La insuficient consideració de la

condició femenina provoca també factors

d'inestabilitat en l'ordre social. Penso en

l'explotació de dones tractades com a

objectes i en tantes formes de falta de res-

pecte a la seva dignitat; penso igualment

—en un context divers— en les concepcio-

ns antropològiques persistents en algunes

cultures que encara assignen a la dona

un paper de gran submissió a l'arbitri de

l'home, amb conseqüències ofensives a la

seva dignitat com a persona i a l'exercici

de les llibertats fonamentals mateixes.

No es pot caure en la il·lusió que la pau

està assegurada mentre no se superin

també aquestes formes de discriminació

que laceren la dignitat personal inscrita

pel creador en cada ésser humà.46

L'ecologia de la pau

8. Joan Pau II, en la seva carta encíclica

Centesimus annus, escriu: "No sols la

terra ha estat donada per Déu a l'home,

que l'ha d'usar respectant la intenció ori-

ginària que és un bé, segons la qual li ha

estat donada; fins i tot l'home és per a

si mateix un do de Déu i, per tant, ha de

respectar l'estructura natural i moral de

què ha estat dotat."47 Responent a aquest


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13do que el Creador li ha confiat, l'home,

juntament amb els seus semblants, pot

donar vida a un món de pau. Així, doncs,

a més de l'ecologia de la naturalesa hi

ha una ecologia que podem anomenar

"humana", i que al seu torn requereix

una "ecologia social". Això comporta que

la humanitat, si té veritable interès per la

pau, ha de tenir sempre present la inte-

rrelació entre l'ecologia natural, és a dir,

el respecte per la naturalesa, i l'ecologia

humana. L'experiència demostra que tota

actitud irrespectuosa amb el medi ambient

comporta danys a la convivència humana,

i viceversa. Cada vegada es veu més cla-

rament un nexe inseparable entre la pau

amb la creació i la pau entre els homes.

L'una i l'altra pressuposen la pau amb

Déu. La poètica oració de sant Francesc

coneguda com el "Càntic del Germà Sol"

és un admirable exemple, sempre actual,

d'aquesta multiforme ecologia de la pau.

9. El problema cada dia més greu del

proveïment energètic ens ajuda a com-

prendre la forta relació entre una i altra

ecologia. En aquests anys, noves nacions

han entrat amb puixança en la producció

industrial, incrementant les necessitats

energètiques. Això està provocant una

competitivitat davant els recursos dispo-

nibles sense comparació amb situacio-

ns precedents. Mentrestant, en algunes

regions del planeta es viuen encara condi-

cions de gran endarreriment, on el desen-

volupament està pràcticament bloquejat,

motivat també per la pujada dels preus

de l'energia. Què serà d'aquestes pobla-

cions? Quin gènere de desenvolupament,

o de no desenvolupament, els imposarà

l'escassetat de proveïment energètic? Qui-

nes injustícies i antagonismes provocarà

la carrera a les fonts d'energia? I com reac-

cionaran els exclosos d'aquesta compe-

tició? Són preguntes que evidencien que

el respecte per la naturalesa està vinculat

estretament amb la necessitat d'establir

entre els homes i les nacions relacio-

ns atentes a la dignitat de la persona i

capaces de satisfer les seves autèntiques

necessitats. La destrucció de l'ambient, el

seu ús impropi o egoista i l'acaparament

violent dels recursos de la terra generen

friccions, conflictes i guerres precisament

perquè són fruit d'un concepte inhumà de

desenvolupament. En efecte, un desenvo-

lupament que es limités a l'aspecte tècnic

i econòmic, descurant la dimensió moral

i religiosa, no seria un desenvolupament

humà integral, i, pel fet de ser unilateral,

acabaria fomentant la capacitat destructi-

va de l'home.

Concepcions restrictives de l'home

10. És urgent, doncs, fins i tot en el marc

de les dificultats i tensions internacionals

actuals, l'esforç per obrir pas a una ecolo-

gia humana que afavoreixi el creixement

de l'"arbre de la pau". Per a escometre

una empresa com aquesta, cal deixar-se

guiar per una visió de la persona no vicia-

da per prejudicis ideològics i culturals, o

per interessos polítics i econòmics que

incitin a l'odi i a la violència. És compren-

sible que la visió de l'home variï en les

diverses cultures. El que no és admissible

és que es promoguin concepcions antro-

pològiques que comportin el germen de la

contraposició i la violència. Són igualment

inacceptables les concepcions de Déu que

impulsin a la intolerància davant els nos-

tres semblants i el recurs a la violència

contra ells. Aquest és un punt que s'ha de

reafirmar amb claredat: mai no és accepta-

S a n t a S e u


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 ble una guerra en nom de Déu. Quan una

certa concepció de Déu dóna origen a fets

criminals, és senyal que aquesta concep-

ció s'ha convertit ja en ideologia.

11. Però avui la pau perilla no només pel

conflicte entre les concepcions restrictives

de l'home, o sigui, entre les ideologies.

Perilla també per la indiferència davant

allò que constitueix la veritable naturale-

sa de l'home. En efecte, són molts en els

nostres temps que neguen l'existència

d'una naturalesa humana específica, fent

així possible les més extravagants inter-

pretacions de les dimensions constitutives

essencials de l'ésser humà. També en això

es necessita claredat: una consideració

"feble" de la persona que doni motiu a

qualsevol concepció, fins i tot excèntrica,

només afavoreix en aparença la pau. En

realitat, impedeix el diàleg autèntic i obre

les portes a la intervenció d'imposicions

autoritàries, acabant així per deixar inde-

fensa la persona mateixa i, en conseqüèn-

cia, presa fàcil de l'opressió i la violència.

Drets humans i organitzacions interna-cionals

12. Una pau estable i veritable pres-

suposa el respecte dels drets de l'home.

Però si aquests es basen en una concep-

ció feble de la persona, com evitar que

s'afebleixin també ells mateixos? Es posa

així de manifest la profunda insuficiència

d'una concepció relativista de la persona

quan es tracta de justificar i defensar els

seus drets. L'aporia és palesa en aquest

cas: els drets es proposen com a absoluts,

però el fonament que s'addueix per a això

és només relatiu. Per què ens hauríem

de sorprendre si, davant les exigències

"incòmodes" que imposa un o altre dret,

algú s'atrevís a negar-lo o decidís rele-

gar-lo? Només si estan arrelats en bases

objectives de la naturalesa que el Creador

ha donat a l'home, els drets que se li han

atribuït poden ser afirmats sense por de

ser desmentits. D'altra banda, és palès

que els drets de l'home impliquen al seu

torn deures. Referent a això, bé deia el

mahatma Gandhi: "El Ganges dels drets

descendeix de l'Himàlaia dels deures."

Únicament aclarint aquests pressupostos

de fons, els drets humans, sotmesos avui

a atacs continus, poden ser defensats

adequadament. Sense aquest aclariment

s'acaba per usar l'expressió mateixa de

"drets humans" entenent subjectes molt

diversos entre si: per a alguns, serà la

persona humana caracteritzada per una

dignitat permanent i per drets sempre

vàlids per a tots i en qualsevol lloc; per a

uns altres serà una persona amb dignitat

versàtil i amb drets sempre negociables,

tant en els continguts com en el temps i

en l'espai.

13. Els organismes internacionals

es refereixen contínuament a la tutela

dels drets humans, i en particular ho

fa l'Organització de les Nacions Unides,

que, amb la Declaració Universal de 1948,

s'ha proposat com a tasca fonamental la

promoció dels drets de l'home. Es consi-

dera aquesta Declaració com una forma

de compromís moral assumit per tota la

humanitat. Això manifesta una profunda

veritat, sobretot si s'entenen els drets

descrits en la Declaració no simplement

com fundats en la decisió de l'assemblea

que els ha aprovat, sinó en la naturalesa

mateixa de l'home i en la seva dignitat

inalterable de persona creada per Déu.

Per tant, és important que els organismes

internacionals no perdin de vista el fona-


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13ment natural dels drets de l'home. Això els

lliuraria del risc, per desgràcia sempre a

l'aguait, d'anar caient en una interpretació

merament positivista d'aquests drets. Si

això succeís, els organismes internacio-

nals perdrien l'autoritat necessària per a

ocupar el paper de defensors dels drets

fonamentals de la persona i dels pobles,

que és la justificació principal de la seva

pròpia existència i actuació.

Dret internacional humanitari i dret intern dels Estats

14. A partir de la convicció que exis-

teixen drets humans inalienables vinculats

a la naturalesa comuna dels homes, s'ha

elaborat un dret internacional humanitari,

a l'observació del qual s'han compromès

els Estats, fins i tot en cas de guerra.

Lamentablement, i deixant a banda el pas-

sat, aquest dret no ha estat aplicat cohe-

rentment en algunes situacions bèl·liques

recents. Així ha succeït, per exemple, en

el conflicte que fa mesos ha tingut com a

escenari el Sud del Líban, en el qual s'ha

desatès en bona part l'obligació de pro-

tegir i ajudar les víctimes innocents, i de

no implicar-hi la població civil. El dolorós

cas del Líban i la nova configuració dels

conflictes, sobretot des que l'amenaça

terrorista ha actuat amb formes inèdites

de violència, exigeixen que la comunitat

internacional corrobori el dret internacio-

nal humanitari i l'apliqui en totes les situa-

cions actuals de conflicte armat, incloses

aquelles que no estan previstes pel dret

internacional vigent. A més, la plaga del

terrorisme reclama una reflexió profunda

sobre els límits ètics implicats en l'ús

dels instruments moderns de la seguretat

nacional. En efecte, cada vegada més fre-

qüentment els conflictes no són declarats,

sobretot quan els desencadenen grups

terroristes decidits a arribar per qualse-

vol mitjà als seus objectius. Davant els

fets esglaiadors d'aquests últims anys,

els Estats han de percebre la necessitat

d'establir regles més clares, capaces de

contrastar eficaçment la dramàtica des-

orientació que s'està donant. La guerra

és sempre un fracàs per a la comunitat

internacional i una gran pèrdua per a la

humanitat. I quan, malgrat tot, s'hi arri-

ba, cal salvaguardar almenys els principis

essencials d'humanitat i els valors que

fonamenten tota convivència civil, esta-

blint normes de comportament que limitin

tant com sigui possible els danys i ajudin

a alleujar el sofriment dels civils i de totes

les víctimes dels conflictes.48

15. Un altre element que suscita gran

inquietud és la voluntat, manifestada

recentment per alguns Estats, de posseir

armes nuclears. Això ha accentuat ulte-

riorment el clima difús d'incertesa i de

temor davant una possible catàstrofe atò-

mica. És quelcom que fa pensar de nou en

els temps passats, en les ànsies aclapara-

dores del període de l'anomenada "guerra

freda". S'esperava que, després d'ella, el

perill atòmic hauria passat definitivament i

que la humanitat podria per fi fer un sospir

d'assossec durador. Referent a això, com

en sembla, d'actual, l'exhortació del con-

cili ecumènic Vaticà II: "Tota acció bèl·lica

destinada a la destrucció indiscriminada

de ciutats senceres o de vastos territoris

amb llurs habitants, és un crim contra

Déu i el mateix home, crim que ha de ser

condemnat fermament i decididament."49

Lamentablement, en l'horitzó de la huma-

nitat continuen formant-se núvols ame-

naçadors. La via per a assegurar un futur

S a n t a S e u


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 de pau per a tothom consisteix no només

en els acords internacionals per a la no

proliferació d'armes nuclears, sinó també

en el compromís d'intentar amb determi-

nació la seva disminució i desballestament

definitiu. Cap temptativa no pot deixar-se

de costat per a assolir aquests objectius

mitjançant la negociació. Està en joc la

sort de tota la família humana!

L'Església, tutela de la transcendència

de la persona humana

16. Desitjo, per últim, dirigir una crida

urgent al poble de Déu, perquè tot cristià

se senti compromès a ser un treballador

incansable en favor de la pau i un valent

defensor de la dignitat de la persona

humana i dels seus drets inalienables. El

cristià, donant gràcies a Déu per haver-lo

cridat a pertànyer a la seva Església, que

és "signe i salvaguarda de la transcendèn-

cia de la persona humana"50 en el món, no

es cansarà d'implorar-li el bé fonamental

de la pau, tan important en la vida de

cadascú. Sentirà també la satisfacció de

servir amb generosa dedicació la causa de

la pau, ajudant els germans, especialment

aquells que, a més de sofrir privacions i

pobresa, manquen també d'aquest pre-

ciós bé. Jesús ens ha revelat que "Déu

és amor" (1Jn 4,8), i que la vocació més

gran de cada persona és l'amor. En el Crist

podem trobar les raons supremes per

a fer-nos defensors ferms de la dignitat

humana i constructors audaços de pau.

17. Així doncs, que mai no manqui

l'aportació de tot creient a la promo-

ció d'un veritable humanisme integral,

segons els ensenyaments de les cartes

encícliques Populorum progressio i Solli-citudo rei socialis, de les quals ens pre-

parem per celebrar enguany precisament

el 40è i el 20è aniversari respectivament.

Al començament de l'any 2007, al qual

just traiem el cap —àdhuc entre perills i

problemes— amb el cor ple d'esperança,

confio la meva constant oració per tota la

humanitat a la Reina de la Pau, mare de

Jesucrist, "la nostra pau" (Ef 2,14). Que

Maria ens ensenyi en el seu Fill el camí de

la pau i il·lumini els nostres ulls perquè

sàpiguen reconèixer el seu rostre en el

rostre de cada persona humana, cor de

la pau.

Benedictus pp XVI

"LA FAMÍLIA MIGRANT"Missatge del sant pare Benet XVI per a la XCIII Jornada Mundial de l'Emigrant i del Refugiat,14 de gener de 2007Vaticà

18-10-2006

Benvolguts germans i germanes,

En ocasió de la propera Jornada Mundial

de l'Emigrant i del Refugiat, amb la mirada

posada en la santa família de Natzaret,

icona de totes les famílies, voldria convi-

dar-vos a reflexionar sobre la situació de la

família migrant. L'evangelista Mateu expli-

ca que, poc temps després del naixement

de Jesús, Josep es va veure obligat a sortir

de nit cap a Egipte enduent-se el nen i la

seva mare, per fugir de la persecució del

rei Herodes (cf. Mt 2,13-15). Comentant

aquesta pàgina evangèlica, el meu venerat

predecessor, el servent de Déu papa Pius

XII, l'any 1952 va escriure: "La família de

Natzaret a l'exili, Jesús, Maria i Josep, emi-

grants a Egipte i allí refugiats per a evitar la

ira d'un rei impiu, són el model, l'exemple i

el consol dels emigrants i peregrins de cada

època i país, de tots els pròfugs, siguin


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13de la condició que siguin, que, acuitats

per les persecucions o per la necessitat,

es veuen obligats a abandonar la pàtria,

l'estimada família i els amics entranyables

per anar a terres estrangeres" (Exsul fami-lia, AAS 44, 1952, p. 649). En el drama de

la família de Natzaret, obligada a refugiar-

se a Egipte, percebem la dolorosa condició

de tots els migrants, especialment dels

refugiats, dels desterrats, dels evacuats,

dels pròfugs, dels perseguits. Percebem

les dificultats de cada família migrant, les

penúries, les humiliacions, la misèria i la

fragilitat de milions i milions de migrants,

pròfugs i refugiats. La família de Natzaret

reflecteix la imatge de Déu custodiada en

el cor de cada família humana, si bé desfi-

gurada i afeblida per l'emigració.

El tema de la propera Jornada Mundial

de l'Emigrant i del Refugiat —"La família

migrant"— se situa en continuïtat amb els

del 1980, 1986 i 1993, i pretén accentuar

ulteriorment el compromís de l'Església

no només a favor de l'individu migrant,

sinó també de la seva família, lloc i recurs

de la cultura de la vida i principi d'inte-

gració de valors. Moltes són les dificultats

que troba la família del migrant. La llu-

nyania dels seus membres i la frustrada

reunificació són, sovint, ocasió de ruptura

dels vincles originaris. S'estableixen noves

relacions i neixen nous afectes; s'oblida el

passat i els propis deures, posats a dura

prova per la distància i la solitud. Si no

es garanteix a la família immigrada una

possibilitat real d'inserció i participació,

és difícil preveure'n el desenvolupament

harmònic. La Convenció internacional

sobre la protecció dels drets de tots els

treballadors migratoris i dels seus fami-

liars, que va entrar en vigència l'1 de juliol

de 2003, pretén tutelar els treballadors i

treballadores migrants i els membres de

les seves famílies. Es reconeix, per tant, el

valor de la família també en el que afecta

a l'emigració, fenomen ara estructural de

les nostres societats. L'Església anima la

ratificació dels instruments legals interna-

cionals proposats per defensar els drets

dels migrants, dels refugiats i de les seves

famílies, i ofereix, a diverses de les seves

institucions i associacions, aquella advo-cacy que cada vegada és més necessària.

S'han obert, per a aquest fi, centres d'es-

colta per a migrants, cases d'acolliment,

oficines de serveis per a les persones i les

famílies, i s'han engegat altres iniciatives

per a satisfer les creixents exigències en

aquest camp.

Actualment, s'està treballant molt per

la integració de les famílies dels immi-

grats, però encara queda molt per fer.

Hi ha dificultats efectives relacionades

amb alguns "mecanismes de defensa"

de la primera generació immigrada, que

poden arribar a constituir un obstacle

per a una subsegüent maduració dels

joves de la segona generació. És, per tant,

necessari disposar per endavant d'accions

legislatives, jurídiques i socials per a faci-

litar aquesta integració. En aquests últims

temps ha augmentat el nombre de dones

que abandonen el país d'origen a la recer-

ca de millors condicions de vida, darrere

perspectives professionals més encoratja-

dores. Però no són poques les que acaben

essent víctimes del tràfic d'éssers humans

i de la prostitució. En les reunificacions

familiars, les assistents socials, en parti-

cular les religioses, poden portar a terme

un beneficiós servei de mediació, digne

d'una creixent valorització.

Quant al tema de la integració de les

famílies dels immigrats, sento el deure

S a n t a S e u

G e n e r - F e b r e r 2 0 0 71 0 0Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 de cridar l'atenció sobre les famílies dels

refugiats, les condicions de les quals

semblen empitjorar pel que fa al passat,

també pel que fa a la reunificació dels

nuclis familiars. En els territoris desti-

nats a acollir-les, al costat de les dificul-

tats logístiques i personals associades

als traumes i l'estrès emocional per les

tràgiques experiències viscudes, a vega-

des s'hi suma el risc de la implicació de

dones i nens en l'explotació sexual com a

mecanisme de supervivència. En aquests

casos, és necessària una atenta presència

pastoral que, a més de prestar assistència

capaç d'alleujar les ferides del cor, ofe-

reixi, per part de la comunitat cristiana, un

suport capaç de restablir la cultura del res-

pecte i de redescobrir el veritable valor de

l'amor. Cal animar el qui estigui destruït

interiorment a recuperar la confiança en

ell mateix. Cal, finalment, comprometre's

per garantir els drets i la dignitat de les

famílies, i assegurar-los un allotjament

d'acord amb les seves exigències. Als

refugiats, se'ls demana que conreïn una

actitud oberta i positiva envers la societat

que els acull, mantenint una disponibilitat

activa en les propostes de participació per

a construir junts una comunitat integrada

que sigui "casa comuna" de tots.

Entre els migrants hi ha una categoria

que hem de considerar de manera espe-

cial: els estudiants d'altres països, que

es troben lluny de la seva llar, sense un

adequat coneixement de l'idioma, a vega-

des mancats d'amistats i sovint dotats

de beques insuficients. La seva condi-

ció s'agreuja quan es tracta d'estudiants

casats. Amb les seves institucions, l'Es-

glésia s'esforça per fer menys dolorosa

l'absència del suport familiar d'aquests

joves estudiants, ajudant-los a integrar-se

a les ciutats que els reben, posant-los en

contacte amb famílies amatents a acollir-

los i a facilitar el coneixement recíproc.

Com he dit en alguna altra ocasió, l'ajuda

als estudiants estrangers és "un impor-

tant camp d'acció pastoral". "Sense cap

dubte, els joves que per motius d'estudi

abandonen el seu país s'enfronten a nom-

brosos problemes, sobretot al risc d'una

crisi d'identitat" (L'Osservatore Romano,

15 de desembre de 2005).

Benvolguts germans i germanes, que la

Jornada Mundial de l'Emigrant i del Refu-

giat pugui convertir-se en una ocasió útil

per a sensibilitzar les comunitats eclesials

i l'opinió pública sobre llurs necessitats

i problemes, així com també sobre les

potencialitats positives de les famílies

migrants. Dirigeixo de manera especial el

meu pensament als qui estan comprome-

sos directament amb el vast fenomen de la

migració, i a aquells que empren les seves

energies pastorals al servei de la mobilitat

humana. Que la paraula de l'apòstol Pau:

"Caritas Christi urget nos" (2 Co 5,14) els

animi a donar-se, amb preferència, als

germans i germanes més necessitats. Amb

aquests sentiments, invoco sobre cadascú

la divina assistència, i a tots imparteixo

amb afecte una especial benedicció apos-

tòlica.

Benedictus papa XVI

NOTAS:

[42] Cf. Catecisme de l'Església catòlica,

357.

[43] Sermó 169, 11, 13: PL 38, 923.

[44] N. 3.

[45] Homilia a l'esplanada d'Isling de

Ratisbona (12 de setembre 2006).

E s g l é s i a d i o c e s a n a 1 0 1

Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13[46] CF. Congr. per a la Doctrina de la Fe,

«Carta als bisbes de l'Església catòli-

ca sobre la col·laboració de l'home i la

dona en l'Església i en el món» (31 de

maig de 2004), n. 15-16.

[47] N. 38.

[48] Referent a això, el Catecisme de l'Església catòlica ha impartit uns cri-

teris molt severs i precisos: cf. n.

2307-2317.

[49] Constitució pastoral Gaudium et spes,

sobre l'Església en el món actual, n.

80.

[50] Ibid., n. 76.


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

1 0 3

Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

11

Pro

vín

cia

ecl

esi

àst

ica

[ ]

Alt

res

info

rma

cio

ns


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

Texto parcial de l'article del profesor Salvador Pié Ninot, aparegut a la revis-ta acadèmica Gregorianum (2005): "¿Dónde está la Iglesia?".

LA PERTENENCIA A LA IGLESIA: SUS 'VARIOS MODOS' (LG 13-17)

Una de las cuestiones eclesiológicas

claves del Concilio Vaticano II es la refe-

rente a la pregunta a la pertenencia a la

Iglesia y a sus varios modos (LG 13-17),

teniendo presente la perspectiva propia

de la eclesiología de comunión que opta

por una visión dinámica y gradual de tal

pertenencia a fin de superar el plantea-

miento estático sobre "los miembros de

la Iglesia" propio de la Mystici Corporis de

1943. En tal cuestión además deben tener-

se presente las perspectivas teológico-

eclesiológicas que han merecido atención

particular por parte de eclesiólogos, de

pastoralistas y de sociólogos51.

La eclesiología de comunión priorizada

por el Vaticano II se pronuncia en favor

de una comprensión "concéntrica" y "cir-

cular" de la comunión eclesial en clave

de gradualidad calificada como "plena",

"íntegra", "no plena", "no perfecta",

"gradual", "defectuosa", "en varios

modos"...; así como con una serie de

expresiones de carácter dinámico como

"ordenación", "orientación", "incorpora-

ción" y "pertenencia" (cf. LG 13-16; UR 2-

4.14.17.22; OE 30...). Será en LG 14 donde

se explicitan los tres vínculos de perte-

nencia a la Iglesia Católica que responden

a la pregunta de ¿cómo se pertenece a la Iglesia? así:

1: LOS TRES VÍNCULOS DE LA COMUNIÓN ECLE-SIAL PLENA: la profesión de fe y los sacra-

mentos constituyen la Iglesia y el minis-

terio pastoral está a su servicio:

"Están plenamente (plene) incorpo-

rados a la sociedad que es la Iglesia

aquellos que, teniendo el Espíritu de Cris-

to (Spiritum Christi habentes), aceptan

integramente su constitución y todos los

medios de salvación establecidos en ella

y están unidos, dentro de su estructura

visible, a Cristo, que la rige por medio del

Sumo Pontífice y de los obispos, mediante

los vínculos (vinculis) de la profesión de

fe (professionis fidei), de los sacramentos

(sacramentorum) y del gobierno eclesiás-

tico y de la comunión (ecclesiastici regi-minis et communionis). No se salva, en

cambio, el que no permanece en el amor,

aunque esté incorporado a la Iglesia, pues

está en el seno de la Iglesia con el 'cuer-

po', pero con el 'corazón' (cf. así, diversas

veces en Agustín)" (LG 14; cf. similarmente

OE 2 y UR 2).

Estos tres vínculos son conocidos como

"el vínculo simbólico o de la profesión

de fe" (vinculum symbolicum-professionis fidei); "el vínculo litúrgico o sacramental"

(vinculum liturgicum-sacramentale) y "el

vínculo social, jerárquico o de comunión"

(vinculum sociale-hierarchicum commu-nionis). Ahora bien, los tres tienen una

[ ]Notícies


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13función diferenciada en la fundamenta-

ción de la Iglesia. Así, son los dos vínculos

primeros los que constituyen, fundan y causan la Iglesia y por tanto disciernen

¿dónde está la Iglesia? tal como el mismo

Tomás de Aquino recuerda al afirmar que

"la Iglesia se constituye, se fabrica, se

funda, se instituye y se consagra por la fe

y por los sacramentos" (ST III, q.64, a.2

ad3...). En cambio, el tercer vínculo que

es "el ministerio pastoral de comunión"

tiene otra función ya que no es causa o

fundamento sino que es testimonio, con-dición, servicio y 'diakonía' (LG 24). De ahí

que la tradición teológica formulara que la

Iglesia es "servidora del objeto de la fe"

(ministra obiecti) y por tanto 'condición' y

no causa del asentimiento de fe. He aquí

el análisis de los tres vínculos a partir de

su diferenciación como causa los dos pri-

meros y como condición el tercero52:

1) la profesión de fe (vinculum symbo-

licum/professionis fidei) y los sacramen-tos (vinculum liturgicum/sacramentale)

son causa y fundamento de la Iglesia:

A) "VÍNCULO SIMBÓLICO O DE LA PROFESIÓN DE FE" (vinculum symbolicum-professionis fidei): la profesión o confesión de fe es

una expresión inspirada en Rom 10,9s.:

"si con los labios confiesas (confiteri) que

Jesús es Señor y crees en tu corazón que

Dios lo ha resucitado de entre los muer-

tos te salvarás. Quien cree de corazón,

recibe la justicia; quien confiesa (confes-sio/homología) con los labios, obtiene

la salvación". Texto donde se explicita la

unidad de los dos aspectos de la adhesión

personal a Cristo que implica la fe: los

labios –la profesión externa- y el corazón

–la dimensión interna-, que comportan un

doble efecto equivalente para Pablo como

son la justicia y la salvación.

Esta profesión o confesión de fe com-

porta una referencia central al Símbolo

de la fe o 'Credo': ya sea en el "Símbolo

o Credo Apostólico" (DH 30); ya sea en el

"Símbolo o Credo Niceno-Constantinopo-

litano" (DH 150). Nótese que la expresión

común de "símbolo" apunta además a su

género literario que expresa una realidad

que va más allá cual es el misterio inefa-

ble de Dios, ya que la fe no se reduce al

enunciado sino a su realidad última (non in enuntiabile sed ad rem: ST II-II, q.1 a.2

ad2).

Para la comprensión de estos símbolos

de la fe conviene tener presente que ya

el Vaticano I subrayó la importancia de la

"conexión de los misterios de la fe entre

sí" (DH 3016). Posteriormente el Vaticano

II hablará de "jerarquía de verdades" (UR

11; cf. CEC 90). Por eso no es extraño que

después del Vaticano II el mismo Pablo VI

en 1968 presentara una nueva formulación

del Credo53, y a su vez se debatiera en el

ámbito teológico la posibilidad de elabo-

rar "fórmulas breves de la fe"54.

B) "VÍNCULO LITÚRGICO O SACRAMENTAL" (vinculum liturgicum- sacramentale):

pone de manifiesto el carácter central

de los sacramentos del Bautismo y de la

Eucaristía como "sacramentos principales

o mayores" (potissima sacramenta, cf.

Tomás, ST III, q.62, a.5), ya que ambos son

simbolizados por el agua –el Bautismo- y

la sangre –la Eucaristía- surgidas del cos-

tado del crucificado, según la comprensión

tradicional patrístico-medieval de Jn 19,34,

desde Crisóstomo pasando por Agustín,

hasta Tomás... y el mismo Concilio de Vien-

ne del año 1311 (DH 901), retomada por el

A l t r e s I n f o r m a c i o n s


ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 Vaticano II (SC 5 y LG 3). De ahí la profunda

conexión entre ambos sacramentos que

lleva a observar audazmente a Tomás que

el Bautismo está penetrado todo él por el

"deseo objetivo" (el votum) de la Eucaris-

tía (ST III, q.79, a.1 ad1; q. 80, a.11), ya que

"el Bautismo se ordena a la Eucaristía"

(III, q.73, a.3)55.

El carácter central del sacramento del

Bautismo como incorporación a la Iglesia

es un dato constante de la fe cristiana

recogido por el Concilio de Florencia así:

"el Bautismo es la puerta de la vida espi-

ritual pues por él nos hacemos miembros

de Cristo y del cuerpo de la Iglesia" (DH

1314 –cita sacada de Tomás de Aquino-).

El Vaticano II en esta línea subraya que

el Bautismo es vínculo sacramental de

unidad y origen también de una "cierta

comunión" con los hermanos separados

(cf. UR 2.3.22.23; LG 15).

Por su parte el sacramento de la Euca-

ristía va ligado a la pertenencia a la Iglesia

y en la tradición medieval encontró una

feliz formulación en la triple comprensión

del "Cuerpo Místico" visto así: "el cuerpo

personal del Señor se da en la Eucaristía

para formar como único efecto la Iglesia"

(Amalario de Metz, s. IX). Esta perspectiva

está presente en el Vaticano II el cual se

orienta hacia una "eclesiología eucarísti-

ca" como expresión de la centralidad de

la Eucaristía que "hace y realiza" la Iglesia

(cf. SC 41; LG 3.7.11.26.48; CD 11; cf. la sín-

tesis de la Encíclica del 2004, Ecclesia de Eucharistia, cap. II)56.

2) el ministerio pastoral de comunión (vinculum communionis /ministeriale) es

condición y servicio a la profesión de fe y

a los sacramentos de la Iglesia.

El ministerio pastoral constituido por

los "pastores elegidos para pastorear

como ministros" (LG 21) forman el 'vínculo

de comunión o jerárquico' de la Iglesia (LG

14), ejercido por el Papa y por los obispos

con los presbíteros "cooperadores del

orden episcopal" (LG 28), cuya finalidad

es "la concordia fraterna", según la bella

expresión de este vínculo en UR 2. Por

esta razón "esta función que el Señor

ha confiado a sus pastores de su pueblo

es un verdadero servicio, que las sagra-

das Escrituras califican como 'diakonía' o

ministerio" (LG 24; cf. LG 20.28; CD 30; PO

9; AA 1)57.

Ya en la etapa posterior al Vaticano

II la cuestión de dar prioridad a los dos

vínculos que fundan y causan la Iglesia

como son la profesión de fe y la celebra-

ción sacramental, y situar en su lugar

de condición y de testimonio al ministe-

rio pastoral entendido como verdadera

"diakonía" continúa siendo algo deseado

pero a veces de no fácil concreción. En

este sentido el nuevo Código de Derecho

Canónico es presentado con razón por la

Constitución Apostólica como expresión

de la eclesiología conciliar que comprende

"la autoridad jerárquica como servicio"

(c.II.XII), aunque a veces por su misma for-

mulación jurídica concreta quizá "expresa

más una imagen institucional de la Iglesia

como sociedad, sobre la que se proyecta

la sombra de la societas perfecta, que la

imagen de la Iglesia como misterio sacra-

mental"58.

2: LOS DIVERSOS GRADOS DE LA COMUNIÓN ECLESIAL Y LA "ORIENTACIÓN" HACIA LA IGLESIA:

a-Los diversos grados de la plenitud en la comunión eclesial: el Vaticano II


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13además de tratar de los católicos como

aquellos que tienen la plenitud de los tres

vínculos citados también trata de "los cris-

tianos no católicos" (LG 15) como aquellos

que no los tienen "en su integridad". En

este contexto se cita la importancia de la

veneración de la Escritura como norma de

fe y la celebración de los sacramentos de

la Eucaristía y del Episcopado. Esta refe-

rencia sacramental va dirigida especial-

mente a las Iglesias Orientales puesto que

refiriéndose a las Comunidades Eclesiales

surgidas de la Reforma se precisa en UR

22 que debido al "defecto (defectum) del

sacramento del orden no han conservado

la sustancia genuina e íntegra del Misterio

eucarístico". Nótese que la interpretación

preferida en los debates ecuménicos es

de que se trata de un "defecto" en el sen-

tido de deficiencia y no en el de una total

carencia.

Después se trata de los "no cristianos"

como aquellos "que todavía no han recibi-

do el Evangelio y que está ordenados (ordi-nantur, verbo ya presente en LG 13) al Pue-

blo de Dios de diversas maneras (diversis rationibus: LG 16). En primer lugar se citan

el pueblo judío y los musulmanes (cf. NA

3.4). Después se describen aquellos que

"buscan entre sombras e imágenes el Dios

desconocido" y se afirma la posibilidad

de salvación a los que "sin culpa suya no

conocen el Evangelio de Cristo y su Iglesia,

pero buscan a Dios con sincero corazón

e intentan en su vida, con la ayuda de la

gracia, hacer la voluntad de Dios conocida

a través de los que les dice la conciencia".

Con esta apelación a "la conciencia", cual

"núcleo más secreto y el sagrario del hom-

bre en el que está solo con Dios, y cuya

voz resuena en los más íntimo de ella" (GS

16), la LG se une a las más de cincuenta

veces que aparece en GS y DH. Por eso,

"cada uno tiene el deber y el derecho de

buscar la verdad en materia religiosa para

formarse juicios verdaderos y rectos de

conciencia" (DH 3)59.

Así pues en LG 16 emerge con fuerza

la voluntad salvífica universal de Dios

para con todos los hombres honestos y

de buena voluntad que GS 22 desarrolla

ampliamente al afirmar que "Cristo murió

por todos y la vocación última del hombre

es realmente una sola, es decir, la voca-

ción divina. En consecuencia, debemos

mantener que el Espíritu Santo ofrece a

todos la posibilidad de que, de un modo

conocido sólo por Dios (modo Deo cogni-to), se asocien a este misterio pascual".

Formulación similar a AG 7 cuando afirma

que "aunque Dios, por caminos conocidos

sólo por Él (viis sibi notis) puede llevar a la

fe a los hombres que ignoran el Evangelio

sin culpa propia".

b- la "orientación" de todos los hom-bres hacia la Iglesia:

LG 16 para fundamentar esta "orien-

tación" hacia la Iglesia de todos los que

no han recibido el Evangelio cita un texto

paradigmático de Tomás de Aquino en el

se afirma que "aunque los infieles no per-

tenezcan efectivamente (actu) a la Iglesia,

forman con todo parte de ella en potencia

(in potentia). Esta disposición se apoya en

dos razones: la primera y principal es que

la fuerza de Cristo se basta por sí sola para

la salvación de todo el género humano;

la segunda radica en la libre adhesión de

cada hombre (ST III, q.8 a.3 ad1).

De hecho, en el texto conciliar prepa-

ratorio se razonaba que "esta doctrina se

funda en que Cristo murió por todos los



ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 hombres y por tanto fueron objetivamente

redimidos, y con el envío de su Espíritu

llama y dirige todos a su Reino. De hecho,

toda gracia, en cualquier lugar donde se

conceda, tiene una cierta índole comuni-

taria y se refiere a la Iglesia (indolem qua-mdam communitariam induit et ad Eccle-siam respicit)". Formulación que recuerda

el planteamiento de K. Rahner cuando

observa que "toda gracia tiene analógi-

camente en sí la estructura de quien pro-

viene, la del Verbo hecho hombre, y toda

gracia es gracia de la Iglesia y tiene, por

tanto, estructura eclesiológica"60.

En esta línea eclesial se pronuncia la

Redemptoris Missio de 1990 al precisar

que "la gracia tiene una relación miste-

riosa (arcanam necessitudinem) con la

Iglesia" (nº10), dado que "la Iglesia es

el camino ordinario de salvación y que

sólo ella posee la plenitud de los medios

de salvación" (nº55). Nótese que afirmar

que la Iglesia es "el camino ordinario de

salvación" es admitir que existen cami-

nos "extraordinarios" sólo conocidos por

Dios (cf. modo Deo cognito: GS 22, y viis sibi notis: AG 7). Debe tenerse presen-

te además la afirmación inicial de que

"Cristo es el único mediador entre Dios y

los hombres aún cuando no se excluyan

mediaciones parciales, de cualquier tipo

y orden, éstas sin embargo cobran signifi-

cado y valor únicamente por la mediación

de Cristo y no pueden sen entendidas

como paralelas y complementarias" (RMi 5). La fórmula "mediaciones parciales"

se inspira en el Vaticano II que al tratar

de María afirma que "la única mediación

del Redentor no excluye, sino que suscita

en las creaturas una varia cooperación

que es participación de la única fuente"

(LG 62). En esta línea la Declaración de la

CDF (2000), Dominus Iesus nº14 apunta la

necesidad de "profundizar el contenido de

estas mediaciones participadas".

c- ¿como afrontar los "varios modos" (LG 13.16) de pertenencia a la Iglesia tam-bién entre los católicos?

La cuestión de la pertenencia a la Igle-

sia tiene una notable incidencia eclesio-

lógico-pastoral en el interior de la misma

Iglesia católica – y también en el resto

de confesiones cristianas-, de ahí que

se le pueda aplicar de alguna manera la

misma fórmula conciliar sobre los "varios

modos" (LG 13.16) de pertenencia a la

Iglesia. No es extraño pues que poco des-

pués del Vaticano II Pablo VI en 1966

hablara de "la pertenencia inicial o parcial a la Iglesia basada en el bautismo y en una

cierta fe aunque orientada a la plenitud de

la única Iglesia". Años después en 1975

presentó una formulación novedosa con-

vertida posteriormente en usual como es

la de "cristianos no practicantes" (Evan-gelii Nuntiandi, 21)61. Más recientemente

el cardenal G. Danneels, arzobispo de

Malinas-Bruselas, a partir de su experien-

cia pastoral se pregunta agudamente el

sentido preciso de "¿cómo debe enten-

derse y evaluarse desde un punto de vista

teológico lo que se ha venido a denominar

"pertenencia parcial" a la Iglesia?".

Conclusión: hacia unas pautas teológi-co-eclesiológicas de la pertenencia ecle-sial hoy

En primer lugar, conviene situarse en

una visión procesual que tenga en cuenta

la profesión de la fe cristiana en clave de

"jerarquía de verdades" (UR 11; repetida


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13en CEC 90). No se trata de seleccionar

unas verdades respecto otras sino de cen-

trarse en aquellas más esenciales como es

"creer en Jesús como Dios y Salvador" (UR

12). En este sentido Y. Congar apunta que

conviene favorecer espacios que repre-

senten una forma de "iglesia del umbral"

(église du seuil) o de "iglesia catecume-

nal", donde pueden mantener una cierta

vida religiosa personas que no comparten

una fe firme y una vida sacramental plena.

En definitiva no se trata de presentar una

Iglesia alternativa sino de tener presente

una realidad eclesial procesual que no

tiene pleno sentido sino es con referencia

a la Iglesia en su plenitud62.

En segundo lugar, conviene recuperar

el concepto teológico de "fe implícita"

presente en todo hombre de buena volun-

tad "dispuesto a creer implícitamente"

(ST II-II, q.2 a.5c...)63. Particularmente útil

es el concepto de "cristianismo anónimo"

propuesto por K. Rahner o quizá mejor

formulado como "fe anónima" (M. Kehl),

al constatar la "cristología en búsqueda"

presente en cada persona a partir de las

tres cuestiones humanas decisivas como

son el amor, la muerte y el futuro en

las cuales el significado del cristianismo

explícito y la experiencia de este cristianis-

mo en búsqueda y anónimo coinciden en

la persona de Cristo64.

En tercer lugar, conviene tener presente

la importancia de la búsqueda honesta de

la verdad a partir de la propia "concien-

cia", ya que "cada uno tiene el deber y el

derecho de buscar la verdad en materia

religiosa para formarse juicios verdaderos

y rectos de conciencia" (DH 3; cf. GS 16).

De ahí la afirmación sobre la posibilidad

de salvación a los que "sin culpa suya no

conocen el Evangelio de Cristo y su Iglesia,

pero buscan a Dios con sincero corazón

e intentan en su vida, con la ayuda de la

gracia, hacer la voluntad de Dios conocida

a través de los que les dice la conciencia"

(LG 16).

En cuarto lugar, conviene forjar "espa-

cios" y "redes" de pertenencia eclesial

amplia y abierta: parroquias, comunida-

des, movimientos de jóvenes y adultos,

grupos abiertos a quienes poco o casi no

comparten la fe cristiana, grupos de todo

tipo (oración, estudio...), instituciones de

enseñanza y formación, organizaciones

caritativas y sociales, obras y asociaciones

culturales..., en perspectiva de "iglesia

abierta"65. De esta forma podrían asociar-

se a la vida eclesial con respeto y apertura

personas que están alejadas o que perte-

necen a la Iglesia tan sólo parcialmente66.

En quinto lugar, conviene tener pre-

sente la creciente asimetría entre los que

comparten una significativa pertenencia

eclesial y los inactivos, así como el cre-

cimiento de los increyentes que conlleva

una experiencia frecuentemente descon-

certante y difícil para los creyentes activos

como es el de ser un "pequeño rebaño"

(Lc 12,32) y el de ser un "resto fiel" (Rom

9,27). Convendrá asumir tal realidad como

llamada a una iglesia más "en misión"

que aunque "pequeña" tiene voluntad

evangélica de ser "levadura en la masa"

(Lc 13,21), ya que Cristo se hace presente

"en los hermanos por más pequeños que

sean" (Mt 25,40), dado que en "estas

comunidades, aunque muchas veces sean

pequeñas y pobres o vivan dispersas,

está presente Cristo quien con su poder

constituye a la Iglesia, una santa, cató-

lica y apostólica" (LG 26). De ahí que se

pueda desear con el cardenal C.M. Martini

que "una Iglesia que es consciente de su



ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13 'minoría' tiene más vivo el sentido del

testimonio"67.

Y para terminar una palabra conclusiva:

¿una mirada atenta al Evangelio y a los

"varios modos" de relación con Jesús no

podría ser referente para saber dónde está la Iglesia? En efecto, en el seguimiento

de Jesús encontramos diversos círculos

de personas con varios modos de aproxi-

mación a Él. Así se comienza con los más

íntimos (Pedro, Juan y Santiago) y con el

grupo de los Doce; siguen otros entre los

cuales unos más interesados como Marta,

María, Zaqueo, Nicodemo, José de Arima-

tea...; después siguen los que buscan una

ayuda particular: los enfermos, los margi-

nados, los pobres...; a su vez aparecen los

oyentes y los observadores ocasionales

(el joven rico; las multitudes...). He aquí

pues, la pauta decisiva para aproximarse

a los "varios modos" (LG 13.16) de perte-

nencia a la Iglesia la cual al radicarla en la

relación progresiva con Jesucristo se con-

vierte en la mejor respuesta a la pregunta

eclesiológica inicial sobre la pertenencia

a la Iglesia.

Salvador Pié-Ninot

NOTAS:

[51] Cf. el estudio sociológico pionero de

H. Carrier, Sico-sociología de la afilia-ción religiosa, Estella 1965, y el más

reciente de P.L. Berger, "El problema

de pertenecer a una Iglesia", en Una gloria lejana. La búsqueda de la fe en época de credulidad, Barcelona 1994,

209-234; a nivel teológico hace ya 30

años: Y. Congar, "Sur la transformation

du sens de l'appartenance à l'Église

(1976)", en Écrits reformateurs, Paris

1995, 235-247, y el más reciente de H.J.

Pottmeyer, "Per un discorso ecclesio-

logico sull'appartenenza: possibilità e

limiti delle categorie conciliari", en R.

La Delfa (ed.), Comunione ecclesiale e appartenenza, Roma 2002, 191-204.

[52] Cf. las reflexiones un tanto olvidadas

de J. Ratzinger, "El oficio espiritual

y la unidad de la Iglesia" (1963), en

El Nuevo Pueblo de Dios, Barcelona

1972, 119-136 (135: "la palabra y el

sacramento fundan –son causa– la

unidad; el ministerio la atestigua –es

condición–"), y K. Rahner/K. Lehmann,

"Kerygma y dogma", en Mysterium Salutis I/II, 704-791.769s.

[53] Cf. el comentario ya clásico de C.

Pozo, El Credo de Pablo VI, Madrid

1975.

[54] Cf. K. Rahner, "La necesidad de una

'fórmula breve' de la fe cristiana":

Concilium nº23 (1967) 450-464; en

clave ecuménica, cf. "Una confesión

de fe ecuménica": Concilium nº138

(1978) con H. Küng, J. Moltmann, A.

Dulles, R. Marlé, L. Vischer...

[55] Cf. J.R. Tillard, "Los sacramentos de

la Iglesia", en B. Lauret/Fr. Refoulé

(eds.), Iniciación a la práctica de la teología 3, Madrid 1985, 352-429, y

Y. Congar, "La idea de sacramentos

mayores o principales": Concilium

nº31 (1968) 24-37.

[56] Cf. B. Forte, La Chiesa nell'Eucaristia.

Per un'ecclesiologia eucaristica alla luce del Vaticano II, Napoli 1975; y A.

Dulles, "Iglesia y Eucaristía". Reflexio-

nes sobre la Carta Encíclica "Ecclesia

de Eucharistía"-nº 5: L'Osservatore Romano, ed. esp. nº29 (18 de julio de

2003) 9.


Butlletí ofic

ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13[57] Cf. para esta reflexión, cf. el clásico

estudio de Y. Congar, "La jerarquía

como servicio según el Nuevo Testa-

mento y los documentos de la Tradi-

ción" y "Algunas expresiones tradi-

cionales del servicio cristiano", en Y.

Congar/B.D. Dupuy (eds.), El Episco-pado y la Iglesia universal, Barcelona

1966, 67-96 y 97-126; cf. J. Fontbona,

Ministerio de comunión, Barcelona

1996, inspirándose en I. Zizioulas y J.-

M. R.Tillard habla de ministerio "rela-

cional-comunional".

[58] E. Corecco, "La recepción del Vaticano

II en el Código de Derecho Canóni-

co", en G. Alberigo/J.P. Jossua (eds.),

La recepción del Vaticano II, Madrid

1987, 299-354.301.

[59] Cf. A. Valsecchi, complementada por S.

Privitera, "Conciencia", en F. Copagno-

ni/G. Piana/S. Privitera (eds.), Nuevo Diccionario de Teología Moral, Madrid

1992, 233-255.

[60] K. Rahner, "Devoción personal y

sacramental", en Escritos de Teología 2, 115-140.120.

[61] Sobre esta fórmula "creyentes no

practicantes", cf. la crítica del pasto-

ralista D. Bourgeois, La Pastoral de la Iglesia, Valencia 2000, 544-546.

[62] "Sur la transformation du sens de

l'appartenance à l'Église", 246s.; cf.

el monográfico, "Identidad católica":

Concilium nº255 (1994) 5-190.

[63] Cf. así, S. Dianich, "Cambios sociales

y pertenencia eclesial", en AAVV, Plu-ralismo socio-cultural y fe cristiana,

Bilbao 1990, 131-153.

[64] Curso fundamental sobre la fe, Barce-

lona 1979, 345-348.

[65] Cf. K. Rahner, Cambio estructural de la Iglesia, Madrid 1974, 92s.

[66] Cf. J. Joncheray, "Les relais de

l'appartenence ecclésiale": La Mai-son-Dieu nº223 (2000) 59-72; ya hace

años, H. Schlette, "La "identificación

parcial" con la Iglesia": Concilium

nº66 (1971) 350-365, proponía más

críticamente una "identificación par-

cial crítica y creadora".

[67] "Il seme, il lievito e il piccolo grege":

La Civilità Cattolica I (1999) 3-14.10;

N. Lohfink, "El principio bíblico del

pequeño número": Selecciones de Teología 42 (2003) 57-68.57, precisa

que "el principio bíblico del pequeño

número irradia esperanza".



ial del Bis

bat de Sant Feliu

de llobregat I Núm

13

BISBAT DE SANT FELIU - bisbatsantfeliu.cat · aixecada en el camí de la història, per servir al...

Documents

Transcript of BISBAT DE SANT FELIU - bisbatsantfeliu.cat · aixecada en el camí de la història, per servir al...