Aula Literària

Director

Paco Anton

Assessors

Manuel Otero

Agustín S. Aguilar

Rebeca Martín

Les tribulacions del jove Werther

Johann Wolfgang Goethe

Introducció i notes

Eustaquio Barjau

Traducció

Joan Fontcuberta

Activitats

Maria Parés

Il·lustració

Gary Kelley

Aula Literària ci ensVivesV

Primera edició, 2013

Dipòsit Legal: B. 33.944-LVISBN: 978-84-682-0673-8Núm. d’Ordre V.V.: EA72

Títol original: Die Leiden des jungen Werthers, 1774

© EUSTAQUIO BARJAUSobre les notes i la introducció.

© JOAN FONTCUBERTASobre la traducció.

© GARY KELLEYSobre les il·lustracions.

© MARIA PARÉS GRAHITSobre l’estudi de l’obra.

© EDICIONES VICENS VIVES, S.A.Sobre aquesta edició segons l’art. 8 del Reial Decret Legislatiu 1/1996.

Obra protegida pel RDL 1/1996, de 12 d’abril pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual. Els infractors dels drets reconeguts a favor del titular o beneficiaris del © podran ser demandats d’acord amb els articles 138 a 141 d’aquesta Llei i podran ser sancionats amb les penes assenyalades als articles 270, 271 i 272 del Codi Penal. Prohibida la reproducció total o parcial per qualsevol mitjà, inclosos els sistemes electrònics d’emmagatzematge, per reproducció, així com el tractament informàtic. Reservat a favor de l’Editor el dret de préstec públic, lloguer o qualsevol

altra forma de cessió d’ús d’aquest exemplar.

IMPRÈS A ESPANYA. PRINTED IN SPAIN.

ÍNDEX

Introducció

Sobre l’aparició de «Werther» . . . . . . . . . . . . . viiGoethe i el seu temps . . . . . . . . . . . . . . . . . . ix

Infància i joventut . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ixEls anys de maduresa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . xiiiEl context cultural de l’època . . . . . . . . . . . . . . xv«Faust», una biografia interior de Goethe? . . . . . . . xxi

Les tribulacions del jove Werther . . . . . . . . . . xxviEl rerefons biogràfic de l’obra . . . . . . . . . . . . . . xxvi«Werther» com a novel·la epistolar . . . . . . . . . . . xxxiUna èpica de la interioritat . . . . . . . . . . . . . . . xxxivLes contradiccions d’en Werther . . . . . . . . . . . . xxxviLa figura de la Lotte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . xlviAltres personatges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . l

Goethe i els lectors de «Werther» . . . . . . . . . . lviLectura actual de «Werther» . . . . . . . . . . . . . lx

Les tribulacions del jove Werther

Llibre primer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5Llibre segon . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82

Activitats

Textos auxiliars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3Anàlisi literària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832)

INTRODUCCIÓ

Sobre l’aparició de «Werther»

Seria difícil trobar en la història de la literatura una obra que, en publicar-se, hagi causat un renou tan gran com el llibre que el lector té a les mans. A la fira de tardor del 1774, editada per la llibreria Weggaude, es presentava a Leipzig una novel·la anòni-ma de 150 pàgines titulada Les tribulacions del jove Werther. Al començament, la reacció que va suscitar aquest esdeveniment es va deure en bona part al fet que l’obra es veiés com una apologia del suïcidi i un atac a la moral establerta. Arrel de les primeres lectures del llibre es va arribar a produir allò que Lichtenberg va anomenar el «furor wertherinus»: tot el món devorava «el Werther»; els joves vestien a la manera d’aquest personatge (frac blau, armilla i pantalons grocs), i les noies a la manera de la seva estimada Lotte (vestit blanc amb llaços de color rosa al pit i les mànigues). La figura del desventurat suï-cida apareixia a la tapa de les capses de bombons, en ventalls i peces de ceràmica; es venien perfums amb la inscripció «Aigua de Werther», als parcs es col·locaven, al peu dels salzes, urnes amb les preteses cendres del protagonista de la novel·la. A Viena, en un «ballet tràgic» al·lusiu a aquesta obra, es va oferir un espectacle de focs artificials que volia representar la troba-da d’en Werther amb la Lotte als Camps Elisis. Es deia (tot i que és una dada de comprovació impossible) que la lectura de l’obra va arribar a provocar una onada de suïcidis, i Madame de Staël s’hi va referir com suïcidis «a la wertheriana». Un dels «lectors il·lustres» del llibre va ser ni més ni menys que Napo-leó, que el portava a sobre durant la campanya d’Egipte i con-

viii introducció

fessava que l’havia llegit sis o set vegades. En una de les seves incursions per Europa va passar expressament per Weimar per parlar amb Goethe sobre el seu Werther, i l’autor, en les seves memòries, explica que l’emperador coneixia la novel·la com un jutge l’expedient d’un cas que se li ha encomanat.

No són poques les imitacions que s’han fet d’aquesta no-vel·la de Goethe, algunes amb intenció alhora paròdica i po-lèmica. És el cas de la intitulada Les alegries del jove Werther (1775), atribuïda a Friedrich Nicolai, llibreter, escriptor i un dels crítics literaris del moment. En aquest relat pintoresc, l’Albert, l’antagonista d’en Werther al llibre de Goethe, carre-ga les pistoles que li ha demanat en Werther amb bosses de sang de gallina, en lloc de bales, de manera que frustra el suï-cidi del protagonista, que només queda ferit en un ull. La Lot-te i en Werther es casen i del seu matrimoni neix un fill. Sor-geixen desavinences en la parella, però, al capdavall, l’Albert

A l’esquerra, Goethe retratat per Tischbein a la manera d’en Werther, amb frac blau i armilla i pantalons grocs. A la dreta, portada de «Les alegries del jove Werther» (1775), paròdia de la novel·la de Goethe escrita per Nicolai.

goethe i el seu temps ix

aconsegueix la reconciliació. Goethe, que va ironitzar repeti-dament sobre aquesta paròdia, va acabar escrivint una dúpli-ca al relat de Nicolai que va titular Anècdota. Va quedar entre els seus papers inèdits i no es va publicar fins trenta anys des-prés de la seva mort.

No van tardar a aparèixer traduccions de la novel·la de Goethe. El mateix any en què es va publicar se’n va imprimir una versió francesa. El 1776 va aparèixer la primera traducció a l’holandès; el 1779, a l’anglès; el 1781, a l’italià; el 1783, al suec; i el 1788, al rus. La primera traducció de Werther al català la va fer Joan Alavedra el 1928 per a la Llibreria Catalonia, i se’n van fer dues edicions.

Les tribulacions del jove Werther va aparèixer en un moment en què «allò que era alemany» —encara no tenia sentit par-lar d’Alemanya— estava format per un mosaic de vint dialec-tes i tres-cents catorze estats. La llengua estava mancada en-cara de diccionari i gramàtica, que van aparèixer precisament l’any 1774. Els ciutadans d’aquest vast àmbit polític i lingüístic havien deixat enrere, feia un segle, la Guerra dels Trenta Anys, que havia empobrit la població i havia destruït una infinitat de castells, pobles i petites ciutats.

Goethe i el seu temps

Infància i joventut

Així es defineix l’autor en uns versos amb molts rebles (als grans autors se’ls perdona tot):

Del pare en tinc l’alçada,la seriositat en la forma de viure;de la mare la manera de ser alegrei el gust per explicar històries.

El pare de Goethe, Johann Caspar, provenia d’una família de pagesos, artesans i hostalers, mentre que la mare, Catharina

x introducció

Elisabeth Textor, una dona culta i de gran sensibilitat, perta- nyia a una família d’erudits i juristes del sud-oest d’Alemanya. De Johann Caspar es pot dir que va ser un jurista fracas-sat. Després d’aspirar sense èxit a una plaça a la Magistratu-ra de Frankfurt, i després d’un breu període de temps exercint l’advocacia, als 32 anys va decidir dedicar-se a les seves aficions personals, a reunir una gran biblioteca (que encara ara es pot visitar a Frankfurt) i a la formació dels seus fills, Cornelia i Jo-hann Wolfgang, nascut el 1749 (els altres quatre fills del matri-moni van morir prematurament). Johann Caspar, que havia heretat una gran fortuna del seu pare, es va esforçar a donar una educació acurada als seus fills. El petit Goethe va apren-dre llengües clàssiques, francès i anglès, així com dibuix, mú-sica, equitació i esgrima, una educació d’alta volada, com cor-responia a una família burgesa de prestigi i grans aspiracions. Goethe estava especialment dotat per al dibuix, i va deixar re-trats, dibuixos i aquarel·les dels paisatges i edificis que va veure

El pare de Goethe era un home conservador i bastant sever, encara que comprensiu amb els seus fills (aquarel·la de G. F. Schmoll, 1774). La mare, una dona intel·ligent i culta, va tenir una gran influència en l’escriptor (retrat de G. O. May, 1776).

Les tribulacions del jove Werther

He aplegat amb afany tot el que he pogut trobar de la his-tòria del pobre Werther i aquí us l’ofereixo, sabent que m’ho agraireu. No podreu negar al seu esperit i al seu caràcter la vostra admiració i el vostre amor ni les vostres llàgrimes al seu destí.

I tu, bona ànima, que pateixes la mateixa frisança1 que ell, treu consol de les seves afliccions i fes que aquest llibret esde-vingui el teu amic, si la sort o la pròpia culpa no t’han permès de trobar-ne un altre més a prop del teu cor.

1 frisança : inquietud, neguit.

llibre primer

4 de maig de 1771

Que content que estic d’haver-me’n anat! Ai amic, què és el cor de l’home? T’abandono, a tu a qui tant estimo, amb qui era carn i ungla, i estic content! Ja sé que em perdones. Els meus altres lligams, no eren triats pel destí per anguniejar un cor com el meu? Pobra Elionor! I, tanmateix, jo era innocent. Què hi podia fer, jo, si, mentre l’obstinat encís de la seva ger-mana em proporcionava un agradable entreteniment, al seu pobre cor naixia una passió? Però…, en sóc completament innocent? No he nodrit1 els seus sentiments? No m’he com-plagut en les seves expressions tan naturals, que sovint ens feien riure, tot i ser tan poc dignes de riure? Ah, qui és l’home per anar-se planyent de si mateix? Jo, benvolgut amic, vull es-menar-me,2 t’ho prometo, no vull tornar a donar més vol-tes a la mica de mal que el destí ens ofereix, com sempre he fet; vull gaudir del present i que el passat sigui passat. Certa-ment tens raó, amic caríssim, quan dius que els homes pati-rien menys —Déu sap per què són fets així— si no dediques-sin amb tant d’afany la seva imaginació a evocar els records dels mals passats en comptes de suportar el present amb se-renor d’ànim.

1 nodrit : alimentat. 2 esmenar-me : corregir els defectes i millorar, rectificar.

6 les tribulacions del jove werther

Tingues la bondat de dir a la meva mare que gestiono els seus afers tan bé com puc i que ben aviat li’n donaré notí-cies. He parlat amb la meva tia i no he trobat que sigui ni de lluny la dona tan dolenta que ens volen fer creure a casa. És una dona eixerida, de geni viu, però de molt bon cor. Li he fet avinent3 les queixes de la mare per la part de l’herència que li reté; me n’ha explicat els motius i les raons, així com les con-dicions en què estaria disposada a lliurar-nos-ho tot i més encara del que li demanàvem. En resum, ara no tinc ganes de parlar-ne més, però digues a la mare que tot anirà bé. Una ve-gada més, amic meu, he descobert en aquest petit afer que els malentesos i la peresa potser causen més errors que la perfí-dia i la maldat. Com a mínim és ben segur que aquestes dues últimes són més escasses.

A part d’això, m’hi trobo molt bé, aquí. La solitud d’aquest indret paradisíac és un bàlsam4 preciós per al meu cor tan so-vint estremit de pena, i aquesta estació de l’any, la de la jo-ventut, l’escalfa amb escreix. Cada arbre, cada bardissa,5 és un pom de flors, i voldria convertir-me en abellot per pla-nar damunt d’aquesta mar de fragàncies i nodrir-me’n a bas-tament.6

Quant a la ciutat, és desagradable;1 en canvi els seus vol-tants són d’una bellesa que no es pot expressar. Aquesta cir-cumstància induí el difunt comte de M… a condicionar un jardí en un dels turons que s’entrecreuen amb bellíssima va-

3 fer avinent : recordar alguna cosa. 4 bàlsam : aquí, ‘consol, alleujament’. 5 bardissa : arbust espinós. 6 a bastament : en quantitat suficient.

1 Es tracta de la ciutat alemanya de Wetzlar, situada a la vall del riu Lahn i que pertany a l’estat de Hesse. El jove Goethe es va instal·lar en aquesta ciutat entre el maig i el setembre del 1772 per realitzar unes pràctiques d’advocacia (vegeu la «Introducció», p. xiii).

llibre primer 7

rietat i formen unes valls d’allò més amenes. El jardí és sen-zill i, només d’entrar-hi, un nota de seguida que no ha estat un jardiner professional qui n’ha dissenyat el pla, sinó un cor sensible que volia donar-se aquest plaer.2 Ja he vessat mol-tes llàgrimes en memòria del difunt al petit pavelló en ruï-nes que fou el seu racó predilecte i que ara també és el meu. Aviat seré l’amo del jardí; amb només uns dies m’he guanyat l’afecte del jardiner, i no se’n penedirà.

10 de maig

Una meravellosa serenitat, semblant a les dolces matina-des de primavera de què gaudeixo amb tot el cor, m’omple l’ànima sencera. Estic sol i gaudeixo de la meva vida en aquests paratges fets per a esperits com el meu. Sóc tan feliç, amic meu, m’he submergit tant en el sentiment d’una exis-tència tranquil·la, que el meu art en pateix. Ara no podria di-buixar ni tan sols un traç, però mai no he estat un pintor tan bo com en aquests moments. Quan la dolça vall m’envolta amb els seus vapors i el sol de migdia reposa a la superfície de la impenetrable tenebra del meu bosc i tan sols uns raigs aï-llats s’esmunyen a l’interior del santuari, m’estiro a l’herba al-ta vora la cascada del rierol i se’m fan visibles, prop de la ter-ra, mil petites plantes de tota mena; quan sento més a prop del cor el formigueig d’aquest petit món entre les tiges, les in-nombrables i inesbrinables formes de minúsculs cucs i insec-tes; quan sento la presència del Totpoderós, que ens creà a la seva imatge, l’alè del que és tot amor, que ens sosté i ens bres-

2 El jardí senzill a què al·ludeix en Werther està dissenyat d’acord amb el model anglès, que, intencionadament descurat, evoca la naturalesa en estat salvatge. El model oposat és l’artificiós jardí francès, de formes geomètriques i tanques reta-llades.

8 les tribulacions del jove werther

sola en un goig infinit; ah, amic meu, quan vespreja al vol-tant dels meus ulls i el món i el cel que m’envolten reposen en la meva ànima com la imatge d’una dona estimada, ales-hores sovint sospiro i penso: «Ah, si poguessis expressar-ho, si poguessis transferir al paper tot això que viu tan plena-ment i càlida dintre teu perquè esdevingués el mirall de la te-va ànima, així com la teva ànima és el mirall de Déu infinit!». Amic… Però m’abismo7 i sucumbeixo sota la poderosa mag-nificència d’aquestes imatges.

12 de maig

No sé pas si per aquests encontorns vaguen esperits burletes o si s’ha emparat del meu cor una càlida fantasia celestial que dóna aparença de paradís a tot el que m’envolta. A l’entrada del poble hi ha una font que em té encisat com Melusina i les seves germanes.3 Baixant per un petit turó arribes davant d’una gruta, una escala de ben bé vint graons porta a l’indret on una aigua cristal·lina brolla de les roques de marbre. El petit mur que a dalt envolta la gruta, els arbres majestuosos que li fan de coberta i la frescor del lloc, tot plegat té alguna cosa d’agressiu i esglaiador. No passa un sol dia que no vagi a seure-hi una hora. Aleshores vénen les noies de la ciutat a agafar aigua, la feina més innocent i més necessària que en al-tre temps acomplien fins i tot les filles dels reis. Assegut allà, reviu al meu voltant la idea patriarcal amb tota la seva vivor

7 abismar-se : en sentit figurat, ‘enfonsar-se en un abisme’.

3 Segons una llegenda medieval, Melusina era una fada que, un dia a la setmana, es transformava en serp de la cintura fins als peus. El sortilegi desapareixeria quan es casés, sempre que el seu marit no descobrís la maledicció. A l’últim, Me-lusina es va casar, però el seu marit va descobrir el secret i ella va haver de fugir. Des d’aquell dia, viu amb les seves germanes en una font.

llibre primer 9

i penso en com els antics feien coneixences i es declaraven a les dones vora la font,4 i com els esperits benèfics planaven a l’entorn dels pous i les fonts. Qui no és capaç de sentir el ma-teix que jo no sap què és delectar-se,8 després d’una dura pas-sejada d’estiu, en la frescor d’una font.

8 delectar-se : trobar molt plaer fent una cosa.

4 Goethe al·ludeix al patriarca Abraham, el qual, amb la intenció de buscar esposa per al seu fill Isaac, va enviar el seu criat a una font de Mesopotàmia. La dona que donés beure al criat i al seu camell seria l’escollida. Aquesta va ser Rebeca (Gènesi, 24, 10-28).

10 les tribulacions del jove werther

13 de maig

Em preguntes si m’has d’enviar els meus llibres. Benvolgut amic, et prego per l’amor de Déu que no m’atabalis! No vull que ningú em guiï ni m’animi ni m’encoratgi més; aquest cor meu ja s’abranda9 prou tot solet; necessitava una cançó de bressol i l’he trobada amb abundor en el meu Homer.5 Quan-tes vegades haig d’apaivagar10 amb els seus versos la meva sang revoltada, perquè tu, bon amic, no has vist res de tan variable i agitat com aquest cor! Cal que t’ho digui, a tu que tan sovint has hagut de sofrir de veure’m passar de l’aflicció a l’alegria desbordant i de la dolça melangia a la pernicio-sa passió? I tracto el meu cor com si fos un infant malalt; li consento tots els gustos. No ho diguis a ningú, hi ha gent que s’ho prendria malament.

15 de maig

La gent senzilla d’aquest lloc ja em coneix i m’estima, sobretot els infants. He fet una trista observació. Quan al principi m’hi acostava i els demanava amigablement alguna informació, n’hi havia que es pensaven que me’n burlava i m’engegaven amb males maneres. No em vaig desanimar, però vaig cons-tatar amb més vivesa que mai una cosa que ja havia observat moltes vegades: que la gent d’una certa posició se sol mante-nir a una freda distància del poble vulgar, com si tingués por de perdre categoria amb el seu contacte. I també hi ha frívols

9 abrandar-se : inflamar-se, animar-se.10 apaivagar : calmar, tranquil·litzar.

5 En Werther es refereix a l’Odissea d’Homer (segle viii aC), un poema èpic on es narra el retorn d’Ulisses, rei d’Ítaca, a la seva pàtria després de guanyar la guerra de Troia.

llibre primer 11

i bromistes malintencionats que fingeixen rebaixar-se perquè la gent humil encara noti més la seva arrogància.

Sé molt bé que no som iguals ni podem ser-ho, però sóc de l’opinió que qui, per fer-se respectar, creu necessari man-tenir-se allunyat del que en diem pleballa,11 és tan censurable com el covard que s’amaga dels seus enemics perquè té por de ser vençut.

Fa poc vaig anar a la font i hi vaig trobar una noieta de servei que havia deixat el càntir a l’últim graó de l’escala i mi-rava si venia alguna companya que l’ajudés a posar-se’l al cap. Vaig baixar i, tot esguardant-la,12 li vaig dir:

—Voleu que us ajudi, donzella?Ella es va tornar tota vermella i va respondre:—Oh, no, senyor!—No feu compliments.Es va posar bé la capçana13 i la vaig ajudar. Em donà les grà-

cies i se n’anà escales amunt.

17 de maig

He fet tota mena de coneixences, però encara no he trobat una colla. No sé què dec tenir d’atractiu per a la gent; es veu que els agrado i m’agafen afecte, i després em sap greu que el camí que fem plegats només sigui una tirada curta. Si em preguntes com són els d’aquí, t’haig de dir que són com a tot arreu! El gènere humà és uniforme. La majoria treballa la major part del temps per viure i el poquet de llibertat que els queda els angunia tant, que cerquen tots els mitjans per des-fer-se’n. Ah, destí dels homes!

11 pleballa : despectivament, ‘la classe social més baixa’.12 esguardant : mirant.13 capçana : rodella de drap que es posa al cap per portar un pes.

12 les tribulacions del jove werther

Però són molt bona gent! Si de vegades m’excedeixo i gau-deixo amb ells de les alegries que encara són concedides a l’home, com ara seure al voltant d’una taula ben parada, fent broma amb tota cordialitat i confiança, organitzant al mo-ment oportú una passejada amb carruatge o un ball o co- ses per l’estil, tot això em produeix un efecte molt benèfic, amb la condició que no se m’acudeixi que hi ha en mi mol-tes altres facultats que es rovellen per manca d’ús i que haig d’amagar curosament. Però, ai, aquesta idea m’encongeix tant el cor! I, tanmateix, el nostre destí és el de ser incom- presos.

Ah, per què havia de morir l’amiga de la meva joventut? Per què l’he coneguda?6 Ets un insensat, em diria a mi ma-teix, cerques allò que aquí baix no es pot trobar; però l’he tin-guda, he sentit aquell cor, aquella gran ànima, en presència de la qual em semblava ser més que no era, perquè era tot el que podia ser. Déu del cel! Restava desaprofitada alguna so-la força de la meva ànima? No podia desplegar davant seu to-ta la prodigiosa sensibilitat amb què el meu cor abraça la na-tura? No fou sempre el nostre tracte un etern teixit fet de la sensibilitat més delicada, de l’enginy més agut, amb matisos que, fins els més enjogassats, duien el segell del geni? I ara… Ai, els anys, els que ella tenia més que jo, la van portar abans a la tomba. No l’oblidaré mai, no oblidaré la seva fermesa d’esperit i la seva tolerància divina.

6 Rere aquesta al·lusió podrien amagar-se dues dones, totes dues madures, amb qui Goethe va mantenir una amistat quan era jove. La primera és Henriette de Roussilon, una dama de Darmstadt a qui l’autor enviava poemes; el dia que la van enterrar, el 21 d’abril del 1773, Goethe va escriure al seu amic Johann Christian Kestner: «L’han enterrada aquest matí, encara estic al costat de la seva tomba». La segona és Katharina von Klettenberg, que va morir el 1774; amiga de la mare de Goethe, va tenir cura de l’autor durant la malaltia que aquest va con-traure el 1768.

llibre primer 13

Fa uns dies vaig ensopegar un tal V…, un jove de caràcter obert i de rostre força agraciat. Acaba de sortir de la univer-sitat; no es té precisament per un savi, però creu que sap més coses que els altres. Ha estat un estudiant aplicat, ho noto en molts detalls; en fi, posseeix molt bons coneixements. Quan es va assabentar que jo dibuixo molt i sé grec (dos fenòmens estranys en aquest país), se m’adreçà i va fer gala del seu sa-ber, des de Batteaux fins a Wood, des de Piles fins a Winckel-mann, i m’assegurà que havia llegit tot el primer volum de la teoria de Sulzer i que posseïa un manuscrit de Heyne sobre l’estudi de l’antiguitat.7 El vaig deixar parlar.

He conegut un altre bon home, l’administrador del prín-cep, d’un caràcter obert i franc. Diuen que és una delícia veure’l amb els seus nou fills, i tothom fa bocades14 sobretot de la seva filla gran. M’ha demanat d’anar-lo a visitar i un dia d’aquests ho faré. Viu en una caseta de caça del príncep, a una hora i mitja d’aquí; va obtenir el permís d’instal·lar-s’hi des-prés de la mort de la seva dona, perquè li resultava massa do-lorós quedar-se aquí a la ciutat, a les dependències del servei.

D’altra banda, també he ensopegat alguns personatges es-trafolaris15 del tot insuportables, sobretot per les seves de-mostracions d’amistat.

Adéu! Aquesta carta serà del teu grat, és històrica de cap a peus.16

14 fer bocades : elogiar, presumir d’algú o d’alguna cosa.15 estrafolari : molt estrany, extravagant.16 En Werther vol dir que en escriure aquesta carta ha procurat ser fidel als fets,

sense adornar-los ni lliurar-se a excessos sentimentals.

7 Tant els francesos Roger de Piles (1635-1709) i Charles Batteaux (1713-1780) com l’anglès Robert Wood (1716-1771), l’alemany Joachim Winckelmann (1717-1768) i el suís Johann Georg Sulzer (1720-1779) van escriure diversos tractats sobre literatura i arts plàstiques. L’alemany Christian Gottlob Heyne (1729-1812) va ser professor d’arqueologia grega i filologia clàssica a la Universitat de Göttingen. Tots ells van dedicar els seus esforços a l’estudi de l’antiguitat.

14 les tribulacions del jove werther

22 de maig

Que la vida de l’home no és més que un somni és un pensa-ment que molts ja han dit abans,8 i que a mi tampoc no em deixa vagi on vagi. Quan considero les limitacions que res-trenyen17 les facultats d’acció i de coneixement de l’home, quan veig que tots els esforços van dirigits a aconseguir la sa-tisfacció de necessitats que no tenen altre objectiu que allar-gar la nostra pobra existència, i, després, que la tranquil·litat respecte a certs punts de la nostra recerca no és sinó un so-mieig resignat, ja que ens dediquem a pintar figures virolades i perspectives lluminoses a les parets que ens tenen captius…, tot això, Wilhelm, em fa emmudir. Em tanco en mi mateix i hi trobo un món! Però és un món fet més de pressentiments i obscurs anhels que no pas de representació de fets i de forces vives. I aleshores tot fluctua davant els meus ulls i continuo endinsant-me en aquest món somrient i somiant.

Tots els mestres i preceptors erudits18 estan d’acord que els infants no saben per què volen el que volen; ara bé, ningú no es creurà, tot i que a mi em sembla força palpable, que els adults, com els infants, vagaregen per aquest món sense sa-ber on van ni d’on vénen, i no actuen d’acord amb veritables objectius, sinó que es deixen governar igualment per galetes, pastissos i cops de palmeta.9

17 restrènyer : restringir, limitar.18 preceptor : professor que, a diferència del mestre d’escola, s’encarrega de l’edu-

cació dels alumnes a casa seva; erudit : de gran cultura.

8 La vida concebuda com un somni és un tòpic literari que té el seu origen en tex-tos religiosos i les seves expressions més famoses en el drama calderonià La vida es sueño («toda la vida es sueño», dirà Segismundo al v. 2186) i a la tragèdia de William Shakespeare La tempesta («Estem fets de la mateixa substància que els somnis», afirma Pròsper a IV, I, 156-157).

9 Les palmetes eren unes peces de fusta, generalment planes, que es feien servir, com a càstig, per donar cops al palmell de la mà dels nens.

llibre primer 15

Reconec de bon grat, perquè sé el que em podries objec-tar, que els més feliços són els qui, com els infants, viuen al dia, arrosseguen pertot la seva nina, la vesteixen i la despu-llen, ronden amb precaució al voltant del calaix on la mare ha desat les llaminadures i, quan finalment atrapen la desit-jada menja, la devoren a dos queixos19 i criden: «Més!». Són unes criatures felices. També ho són aquells qui posen títols pomposos a les seves fútils20 ocupacions o potser fins i tot a les seves passions i les anoten al compte del gènere humà per a la seva salut i el seu benestar com si fossin unes grans ope-racions. Feliç qui pot ser així! Però aquell que en la seva hu-militat reconeix on va a parar tot això, que veu amb quina sol·licitud qualsevol veí benestant sap esporgar21 el seu jardi-net i convertir-lo en un paradís, mentre un altre de malau-rat fa el seu camí sense defallir sota el pes de la seva càrrega, i tots dos aspiren igualment a veure un minut més de llum d’aquest sol… Aquell, dic, viu tranquil, es crea un món de si mateix i també és feliç, perquè és un home. I després, per li-mitat que sigui, conserva sempre en el cor el dolç sentiment de la llibertat, sabent que pot deixar aquesta presó sempre que vulgui.

26 de maig

Coneixes des de fa molts anys els meus gustos en matè-ria d’allotjament i que, quan trobo un lloc que m’agrada, hi planto tenda i m’hi instal·lo amb poc dispensi i sense pensar en comoditats. Doncs bé, aquí he tornat a trobar un raconet que m’ha captivat.

19 És a dir, ‘amb voracitat i rapidesa’.20 fútil : banal, insignificant.21 esporgar : tallar les puntes de les branques dels arbres, podar.

Activitats

ANÀLISI LITERÀRIA

1.1 La presentació de l’editor

L’obra s’obre amb la breu nota d’un editor fictici que ens recomana encaridament la història d’en Werther (p. 3)

a Quina tasca ha dut a terme aquest editor? Com qualifica el pro-tagonista de l’obra?

b Quins sentiments pretén despertar entre els seus lectors?

1.2 Cartes d’en Werther. El canvi de residència

A la primera carta, en Werther anuncia al seu amic Wilhelm que aca-ba d’arribar a una nova ciutat.

a Quin lleu sentiment de culpabilitat enterboleix l’ànim d’en Wer-ther? (p. 5) Tanmateix, quin propòsit rotund es fa respecte al passat i al present?

b De quina missió s’ha d’ocupar el nostre protagonista? (p. 6) Hi sembla especialment interessat? Per què?

Durant els primers dies, en Werther intenta familiaritzar-se amb el seu nou entorn.

c Què pensa de la ciutat? I dels seus voltants? (p. 6-7) Quins llocs el captiven més? (p. 7-9)

d Quina decisió pren en relació amb els seus llibres? (p. 10) Quin és l’únic que l’acompanyarà? Per què?

Durant els passejos que fa, en Werther coincideix amb persones de diversa extracció social. Les converses que manté amb totes elles li sug-gereixen reflexions molt variades.

GUIA DE LECTURA1

ANÀLISI LITERÀRIA 11

e Què opina sobre les diferències entre classes socials? (p. 10-11) Quines impressions contraposades li causen el jove V…, l’administrador i la mare de família? (p. 13 i 18-20)

f Pel que fa al pagès enamorat, per què a en Werther li impressiona tant la seva història? (p. 20-21) Quins desitjos li inspira la descrip-ció de l’estimada del pagès?

El nostre protagonista reflexiona, en una altra de les cartes que escriu a en Wilhelm, sobre les regles i la naturalesa, els preceptes i la lliber-tat creadora.

g Què opina sobre l’obediència a les regles, tant en l’àmbit artístic com en el vital? (p. 17-18) En què dissenteix d’en Wilhelm?

1.3 Cartes d’en Werther. L’enamorament

L’amor irromp en la serena rutina d’en Werther, produint-li una gran exaltació. Segons confessa al seu amic, ha trobat un veritable àngel: la filla de l’administrador, Charlotte S…

a Abans de conèixer la Lotte, quin advertiment fan a en Werther? (p. 20) Com se’l pren ell? Tot i amb això, quin espectacle «capti-vador» el deixa fascinat? (p. 24-26)

b Durant el ball, quin jurament es fa en Werther en relació amb la Lotte? (p. 30) Per què, tot i que sap que està promesa, no pot evi-tar de sorprendre’s quan és ella qui li ho explica? (p. 31)

c Al final del ball, per què menciona la Lotte el poeta Klopstock? (p. 33) Com reacciona en Werther?

El protagonista gaudeix dels petits plaers que li proporcionen la vida sen-zilla, la lectura de l’Odissea i les relacions amb la Lotte i els seus veïns.

d Per a en Werther, en quins gestos i accions es resumeix la «vida patriarcal»? (p. 34-35)

e Quina relació estableix amb els germans de la Lotte? (p. 38-39) En general, què pensa en Werther dels nens? Com creu que els haurien de tractar els adults?

f Segons explica al pastor de S… i a la seva família, què és el que més l’irrita del comportament de la gent? (p. 41-43) Per què, al fi-nal de la conversa, la Lotte renya en Werther? (p. 44)