Arqueologia

1

Bibliografia: Renfrew, C: Arqueologia, teoría, método y práctica. Barcelona 1993. Fernandez Martínez, V: Teoria y método de la Arqueologia. Madrid, 1989. Hole, F. Heizer, R: Introducción a la arqueologia prehistórica. Madrid 1977. Mantosh, J: Guía práctica de arqueologia. Madrid, 1977. Rodia, I: Ciencias metodológicas y técnicas aplicadas a la arqueología. Ciencia Oberta, nº, 1992. Johnson, M: Teoria arqueológica. Barcelona, 2000. Temari:

1) La naturalesa de la documentació arqueològica. 1.1) El registre arqueològic. 1.2) La noció del jaciment i del context. 1.3) Els procesos deposicionals i postdeposicionals. 1.4) La formació dels jaciments.

2) La recuperació de les dades arqueològiques I: L’excavació arqueològica. 3) Les tècniques de datació. 4) La recuperació de les dades arqueològiques II: La prospecció arqueològica. 5) Les tècniques d’estudi dels artefactes (cultura material). 6) Les tècniques d’estudi dels ecofactes (arqueobotànica, arqueozoologia, paleantropologia). 7) La interpretació en l’arqueologia. Formació i desemvolupament de la disciplina. 8) Publicació i difussió. 9) Legislació.

INTRODUCCIÓ. - Definició d’arqueologia. L’arqueologia, es pot definir de varies formes, però la més complerta la donaria David Clarke (1973) dient que és una disciplina amb teoria i pràctica. És la recuperació dels models inobservables de comportament huminid a partir de traces indirectes representades en mostres de mala qualitat. La finalitat de l’arqueologia segons aquesta definició és valorar els diferents comportaments, però ¿ què entenem per comportament ?. El comportament és una actitut segons la qual, l’ésser humà s’enfronta a la Natura. Aquesta definició fà referència a tots els hominids per tant és un terme molt ampli tant en especies com en el temps. El comportament seria el mateix que parlar de cultura, ja que fà referència al comportament com adaptació dels homes al medi ambient. L’antropologia cultural s’encarregaria també dels comportament de l’home. L’antropologia fà observacions directes per estudiar les cultures, a diferència de l’arqueologia que no pot usar l’observació directe ja que estudia cultures desaparegudes i utilitza les excavacions. La història s’hi fixa en les restes escrites, les quals, es poden ampliar amb l’arqueologia per cumplimentar un passat. El comportament implica una dinàmica que no pot ser observable per l’arqueologia, sino que és a través de les evidències que s’hi pot interpretar el passat. El comportament inobservable es pot veure a través del registre arqueològic o documentació arqueològica que tenen a veure amb restes i evidències, tals com restes humanes, ceràmica, armes,... El registre arqueològic per tant és estàtic i observable, de manera que ens permet reconstruir les cultures perdudes. Hem de tenir en compte que el registre arqueològic no es troba mai en bones condicions ja que el deteriorament i la desaparició de moltes de les restes impedeixen la bona conservació. La matèria orgànica per exemple es sol destruir amb el pas del temps per tant sols es recupera una petita part en la majoria dels casos:

Arqueologia

2

La teoria d’en David Clarke diu que existeixen cinc cassos en l’arqueologia: - Teoria Predeposicional. - Teoria Deposicional. Posició= Comportament - Teoria Postdeposicional. - Teoria de Recuperació. - Teoria Analítica. - Teoria Interpretativa.

Les dues primeres teories, les de posició, expliquen com es forma el registre arqueològic, que té a veure amb el comportament, s’ocupa de les relacions recíproques entre les relacions humanes i els factors ambientals= cultura. La interrelació de les relacions humanes i els factors ambientals amb el registre arqueològic és el que estudia la toeria Predeposicional. La teoria Postdeposicional són aquells processos que afecten al registre arqueològic un cop s’han format i que poden ser tant de caràcter natural, com humà com podria ser l’erossió, la putrefacció o les construccions sobre les restes arqueològiques. Comportament Teoria Predeposicional (dinàmic no observable) Teoria Deposicional Teoria Postdeposicional Comportament Teoria de Recuperació Registre arquològic Teoria Analítica (estàtic observable) Dades Teoria Interpretativa

La teoria de la recuperació tracta del procediment mitjançant el qual es recuperen les dades, en el cas de l’arqueologia és mitjançant l’excavació o la prospecció. La teoria interpretativa estableix relacions entre els models analítics i els de comportament que no es poden observar. TEMA 1: LA NATURALESA DE LA DOCUMENTACIÓ ARQUEOLÒGICA. - Artefactes i Ecofactes: Material moble Materials: Temple, Escritpura:Cultura Material: Artefactes: Material Inmoble Inmaterials: Religió, Llengua... Registre Arqueològic Intrínseques Ecofactes: Característiques: Context Extrínseques Els artefactes han estat fets o modificats pels éssers humans. Deriva de la paraula “ARS” capacitat propiament humana de transformar el seu entorn. L’arqueologia estudia exclusivament els artefacvtes materials. Al conjunt d’artefactes materials l’anomenem cultura material. En la idea de cultura material trobem artefactes mobles i artefactes inmobles. Els primers es poden transportar, mentre que els segons no. Pel que fà als ecofactes son les restes orgàniques i medioambientals que no han estat transformades pels humans (restes d’animals o plantes...). Per exemple, si trobem una llavor sense transformar és un ecofacte, però si ha estat cuidada hi ha un debat sobre si es artefacte o ecofacte. Les característiques intrínseques són aquelles pròpies de l’objecte: tals com el pes, les dimensions,... i no poden ser modificades ja que si es transformen l’objecte com a tal deixaria

Arqueologia

3

d’existir. Per exemple si serrés una de les taules, aquesta deixaria de tenir la seva funció de taula i no seria una taula, per tant les característiques intrínseques estàn adherides a l’objecte. Pel que fà a les característiques extrínseques són aquelles característiques circumstancials: posició, situació i les seves interrelacions amb altres objectes trobats. Són variables. La combinació d’aquests dos tipus de característiques dels objectes, ens dona el context, que és la base per interpretar el conjunt arqueològic. Aquests conjunt serà més fiable quantes més restes tinguem del seu context. Si per exemple es té un text antic i veiem una lletra majúscula molt maca i la retallem hi ha dues opcions: La primera és que quan mirem el text veiem que falta una lletra i, la segona que quan mirem la lletra veurem que és molt maca però carent de significat perque no està en el seu context. Això és una mica el que passa amb l’arqueologia i els saquejadors. El Jaciment arqueològic: És un punt delimitat en l’espai on hi ha restes d’activitat humana i que sols és observable mitjançant l’excavació. És el conjunt d’artefactes i ecofactes delimitats en l’espai i que conserven parcial o totalment les característiques intrínseques i extrínseques, és a dir, part del context. Podríem incloure una piràmide egípcia, un poblat ibèric, un vaixell enfonsat,...

- Les diferents formes de deposició en el registre. La formació del contexte del registre: No és cert que en el moment en que es forma un context estiguin les seves característiques intrínseques i extrínseques. Quan es forma un jaciment arqueològic importa el moment en que es produeix, la causa en que es produeix. Per tant en el moment en que es forma un jaciment per norma general sempre manquen materials. En els asentaments abandonats, aquestes característiques són les més comuns. Si l’abandonament ha estat per invasions o catàstrfes naturals, això també influeix. Pel que fà als grups nòmades, cada cop que es desplacen també s’hi porten lo més valuòs, però normalment les tendes es queden si allà on van la fusta és abundant. En quant a les tombes o enterraments es poden col.locar objectes segons l’enteniment de la mort que tingui aquesta cultura. El més habitual és que el registre no tingui la totalitat dels objectes en la seva naturalitat de la cultura trobada.

- El Context primari i el Context Secundari d’un registre arqueològic. Quan alguns materials perden la seva funció principal i pasen a tenir una funció secundaria que, no tenen res a veure amb la funció primària pel qual es van fer. El context primari seria la funció primària i el context secundari la funció secundaria del material. Objectes dins de la casa Fosa de deixalles on amb una utilització els objectes primaris han deixat Primària. de ser útils i es llencen. Context secundari. El material que trobem en un context secundari dona menys informació que el que està en un context primari, tot i que dona informació intrínseca sobre el material i la cultura estudiada (transport, comerç ...). Ja que poden haver materials que provenen d’altra zona. - Postdeposició. Alteració del context que pot significar la desaparició d’aquest context. En el moment en que el material s’ha convertit en arqueològic hi ha una alteració en totes les seves característiques, es molt difícil que es mantinguin intactes com a Pompeia, gels siberians o permafrost, jaciments entreaigües... Els jaciments que estàn en terra ferma soles patir processos de destrucció conseqüència de diferents processos: Processos mecànics, degut al procés dels arqueòlegs i poden tenir un origen humà o natural.

Arqueologia

4

1) 2) 3) Predeposicional. La casa a nivell de terra. Deposicional. Restes de la Postdeposicional. Excavació on es pot casa sota terra. tractar de reconstruir amb materials que no eren els originals o destrueixen i alteren el jaciment pels propis humans. El saqueig de tombes sol ser freqüent, com a alteració mecànica creat per humans. L’erosió seria una alteració mecànica natural: 1) 2) 3) Aquesta erosió pot provocar que jaciments desapareguin. En el cas de que un jaciment es desplaci no l’hem de considerar un jaciment secundari. Altres factors que provoquen la degradació dels materials d’un jaciment serien els inherents a la Natura, els d’origen químic com la corrosió ... en principi tot material que es susceptible de conservació. Això ens porta a la definició de conservació diferencial: no tots els materials es conserven igualment: Els que es conserven: - Inorgànics: Argil.la, metall i la pedra. “ La matriu és el tipus de terreny on es conserva i per tant afecta molt a la conservació dels materials.” - Materials Orgànics: La matèria orgànica, per norma general tendeix a desaparèixer, però hi ha diferents situacions en que es poden conservar segons la Naturalesa de la matriu. Si la matriu és àcida o sorra, la matèria orgànica sol destruir- se, fins i tot els ossos. Si la matriu té coure o sal, la conservació es més llarga. Per Exemple, les mines de sal de Hallstatt han propiciat la conservació de fusta, teixits, ossos humans... Si la matriu es al medi aquàtic o el gel, l’estat de conservació dels

materials serà encara millor ja que aquest mitjà fà que sigui impossible actuació dels microorganismes que actuin i faciliti la seva conservació.

Aquestes condicions també s’hi produeixen en medis marins. Derelicte o Pecio: Vaixells enfonsats. La Madrage: Provença al 50 aC és un vaixell de fusta.

També s’han conservat fruites i fustes. El problema d’aquests materials és la seva conservació un cop s’extreu de l’aigua.

Les Torberes són les matrius pantanoses que tenen una vegetació

abundant i es troben en un medi anairòbic(sense oxígen). La torba és un material que es forma i la seva primera fase de formació és de la que surgeix el carbó. En aquesta fase s’eliminen totes les toxines del material de manera que, s’hi conserven bé. En aquest tipus de matriu són els ossos els que més pateixen. Ex: Home de Tollund a l’Edat del Ferro.

Arqueologia

5

Les Condicions Climàtiques i ambientals influeixen a la conservació del material: Fred, humitat i climes estables. Els climes tropicals són els que menys afavoreixen la conservació. Els temperats no l’afavoreixen gaire tampoc. Els climes molt secs (Egipte) i els que són molt freds (Siberia: on es va trobar Pazyryk corresoponent al 400 a.C amb túmuls funeraris amb tatuatges) són els que més afavoreixen la conservació. Un altre factor que pot afectar la conservació és la carbonització. Normalment afavoreixen la conservació com pot ser el cas de la carbonització de fruits secs, llavors o materials de fusta.

La Recuperació de les restes orgàniques és una cosa molt important ja que donen molta informació sobre les cultures trobades. No obstant, es dona poques vegades. Tota aquesta informació contextual es pot classificar en: interrelacions entre els diferents espais i les interrelacions de les diverses matèries.

TEMA 2: LA RECUPERACIÓ DE LES DADES ARQUEOLÒGIQUES I: L’EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA.

El jaciment i l’excavació són l’objecte fonamental de l’arqueologia. El jaciment és l’indret on hi ha restes d’ocupació i d’activitat humana. Aquests jaciments poden ser diversos doncs l’activitat humana és també molt diversa. Tenim diferents tipus de jaciments:

- Jaciment d’hàbitat: cova, cavana o campament, poblat, ciutat, taberna, masia. - Jaciment de cementiri/ necròpoli: dolmen, camp d’urnes, piràmides egípcies, una fossa,

tombes antropoformes. - Jaciments que deriven d’activitats productives: talla de silex, una mina, pedrera, raixells

enfonsats ( derelictes), traces de canalitzacions d’aigua. - Jaciments que deriven d’activitats d’altes: pintures, un tresor.

Per tant un jaciment cobreix una realitat molt àmplia i molt desinteresada. Però sigui quin sigui l’objecte, aquest és l’element bàsic de l’arqueòleg. El jaciment és necessari excavar- lo. El jaciment no és una entitat independent, malgrat que moltes vegades s’estudia independentment. Però en realitat, aquest donarà part de la societat cultural i això, és l’objecte destudi de l’arqueòleg. Per tant, el jaciment formarà part d’un paissatge antropitzat que implica l’existència per exemple de vies de comunicació, de sistemes de defensa, de llocs d’hàbitat... Per tant el jaciment no és una finalitat en si mateixa, doncs cal conèixer també l’entorn físic i humà. Per tant, no es poden recuperar més dades aïllades doncs l’arqueologia és sempre una retrospectiva vers el passat. Però el que diferencia l’arqueologia d’una altre disciplina és la Naturalesa de les dades que s’estudien. La diferència radica en el tipus de dades de que es disposa. És per això que s’ha desemvolupat una metodologia pròpia per a l’arqueologia. El Procés d’excavació. La Prospecció: La prospecció és la forma de descubrir els jaciments arqueològics, que ens permet fer una primera evaluació de la informació que ens donarà un jaciment. L’excavació és una ciència eminentment pràctica. L’Excavació. El concepte d’estatigrafia: L’Estatigrafia, concepte pres de la geologia que, desde el s. XVIII i XIX se n’adona que la terra està en un procés de canvi continu. Aquests canvis es caracteritzen per uns cicles de destrucció (erossió, transport de materials, ect).

Arqueologia

6

Erossió transport 1 2 Estrat. Provè de la paraula Sterno (posar

3 en horitzontal).

Les primeres observacions es duren a terme durant els s. XVII i XVIII i, en particular, al s. XIX, gràcies a dos geòlegs que varen ser James Hutton i Charles Lyell. Els geòlegs també se n’adonen que tots aquests estrats contenen restes, de forma que poden ajudar- nos a donar una Cronologia Absoluta de l’estrat. De mica en mica, els arqueòlegs se n’adonen entre les similituts dels estrats geològics i els arqueològics. La formació de l’estrat suposa la creació d’un estat nou. Això és el que es va formant per cicles. En aquests cicles hi ha uns períodes llargs de pausa, en els que no es produeix estratificaió, aquests són els que s’snomenen interestrats. Interestrat Estrat (Manca d’acció) Però es poden produïr fenòmens que alteren aquesta estatigrafia: Acció posterior Trencament Interestrat (manca d’acció) Existeixen quatre lleis d’estratificació:

- Llei de Superposició: L’estrat superior es cronològicament posterior a l’inferior. - Llei d’Horitzontalitat Originaria: Aquesta llei no té actualment vigència pels mitjans

terrestres. - Llei de Continuitat Originaria: Els límits d’un estrat han de coincidir amb els límits del

dipòsit o bé, ha de perdre gruix fins a desaparèrixer. Si presenta un altre vista, s’ha d’explicar d’un fenòmen posterior.

- Llei de successió faunística: L’estudi d’uns estrats permet l’estudi d’una successió faunística que permet observar els canvis que s’han produït a la fauna. D’aquí surt el concepte de fòssil director, que correspón a cada estrat. L’estudi d’aquesta fauna pot ser útil, doncs ens pot donar una cronologia per aquests estrats. La relació de tot això amb l’arqueologia és estreta. En arqueologia el concepte de fòssil director també s’utilitza però depén bàsicament de l’época.

Ja al s. XIX, arqueòlegs s’adonaren de les similituts i va nèixer el concepte d’excavació estatigràfica. D’aquesta manera l’excavació s’ha desemvolupat a partit d’aquest concepte.

Bibliografia:Harris, E. C: Principios de estatigrafia arqueológica. Ed Crítica. Barcelona. 1991. Cardini: Historias en la tierra de excavación arqueológica. Ed Crítica. Barcelona.1997 - Diferències entre les diferents tipus d’estatigrafia. Són tant de tipus quantitatiu com de tipus qualitatiu. Pel que fà a les primeres, l’activitat humana es molt més complexa que una geològica ja que, els éssers humans poden produïr molts més estrats que la pròpia Natura, a pesar de que la Natura abarqui molta més superficie. Les estratificacions arqueològiques són simples però hi ha una sèrie d’elements que les pot complicar. Estrat arqueològic molt més reduït però molt més concentrat de materials. Estrats naturlas.

Arqueologia

7

- Els tells són les construccions de civilitzacions que s’han fet unes sobre les altres sense destruïr la precedent-.

Pel que fà a les diferències qualitatives, la majoria dels jaciments són d’origen antròpic, això vol dir d’origen humà. D’aquesta manera hi hauran varios tipus d’estatigrafia acomulades, ja que existeixen diferents categories. La Natura forma una estatigrafia de forma horitzontal, com veiem en el gràfic de la pàgina anterior, però l’home no estratifica només horitzontalment sino que ho pot fer verticalment, com quan fa murs de parets i no s’acaben d’enderrocar. Un element pot tenir vàries superficies arqueològiques. Les estructures que crea el ser humà no sempre segueixen les condicions que segueix la Natura. La Successió Paunística, en geologia correspón a una adaptació dels éssers al medi, mentre que la successió paunística humana en molts cassos no és controlable per la Natura per tant no existeix una evolució linial, com passa amb la que seguiex la Natura. Un exemple seria la moda. Aquesta és altre de les diferències qualitatives en l’estratificació arqueològica. Com hem vist l’home és part important en els jaciments arqueiològics. La interpretació d’estatigrafia s’ha fet durant els últims 100 anys per investigadors britànics, gràcies a aquests estudis s’ha arribat a un enteniment més àmpli de l’estatigrafia. Si l’acomulació d’un estrat era l’acomulació de matèria, l’activitat humana pot acomular matèria, no només horitzontalment sino també verticalment (murs, rampes,...). Per construir, en molts cassos, l’home transllada els materials cap a la zona on vol edificar, en aquest cas no seria un estrat ja que, un estrat arqueològicament fa referència a les capes de terra superposades i s’ha creat el terme d’Unitat Estatigràfica (UE) per referir- nos a tota unitat d’acció realitzada per l’home o la Natura i que podem identificar. És doncs una unitat d’acció reconeixible en el registre arqueològic, sigui aquesta humana o natural interpretable o no. Dins d’aquestes unitats estatigràfiques es poden diferenciar:

- UE Positives: Es refereixen a una acció que implica acomulació de matèria, són jaciments arqueològics inclou terra, parets, rampes, reompliment de fases... Es molt ampli però ha d’haver un volum.

- UE Negatives: Hi ha UE que impliquen una substracció de matèria, és a dir, que no tenen volum. Si excavem una fosa veiem que hi ha una mena de trinxera però on no hi ha material arqueològic. Per tant implica una substracció de matèria. Aquests tipus d’UE es reconeixen mitjançant la identificació d’una superficie que abans no havia existit.

1) Any 1500 2) Any 1580: Resultat

d’un desgast del carrer que es va enfonsant.

Positiva: acomulació de matèria. Parets, paviments, reompliment de forats (artefactes inmobles).

*UE Negativa: substracció de matèria. Forats, trinxeres, arrasament de murs. * Interferències o Interestrat : Manca d’acció. Pausa en relació a l’estratificació.

Arqueologia

8

- Les relacions estatigràfiques (cronologia) entre aquests elements. Les relacions estatigràfiques es poden relacionar per l’excavació, pel registre i per la interpretació. Les relacions físiques entre les UE són importants de determinar per que a partir d’aquestes podem determinar: la cronologia i saber si una acció (UE) es anterior o posterior o contemporànea a una altre UE. Aquests tipus de relacions les podem dividir en dos tipus:

- Relacions de Contemporaneitat: Sincronismes en el temps. Poden ser de varios tipus: Imbricació: Dos elelments diferents d’un mateix recinte s’han trobat contemporanis

però no es pot dir si es recolzen o no un en l’altre. 1) 2) 1=2

Igualtat: Són elements que havien estat una mateixa UE però que van ser trencades i estàn separades.

3 4

- Relacions Successòries: Poden ser de tres tipus: Superposició: Cobreix/ és cobert.Un estrat cobreix a un altre.

Dos UE possitives. Normalment l’estrat que cobreix a un altre es posterior a l’estrat cobert.

1 2 1 és anterior a 2 per que 2 cobreix a 1.

És més modern És més antic

Adosament: Unestrat d’adosa a altre. Dos UE possitives. L’element que es recolza és posterior.

1) 2) 1 És anterior a 2 per que és aquest el que es recolza.

Tallar/ ser tallat o Reomplir/ ser reomplert: Un estrat que talla a un altre o reomple a un altre. Estrats positius i negatius. En aquest cas intervé sempre una UE possitiva i una altre negativa. Un estrat 3 és un element anterior i 2 talla l’estrat per tant és posterior.

3 2 4 = 1 3 4 El mateix tall de la fosa 2 2 es reomplert 1 per tant 1 és posterior a 2.

2

1

1

2

3 4

2

1

2

Arqueologia

9

A partir de l’establiment de la relació entre els estrats, si els ordenem podem establir una cronologia relativa, és a dir, establir el moment de funció als altres UE. La cronologia absoluta faria referència a l’establiment d’una data concreta i particular a aquell element (sense comparar). En primer lloc, s’han de numerar totes les UE trobades al registre per simplificar la feina posterior d’identificació. L’ordre dels números no té res a veure amb la cronologia dels UE sino que és una cosa per identificar l’ordre de la troballa. Tota UE té una posició estratificada que es pot posicionar en relació a les altres UE. Aquesta relació pot establir les relacions entre elles. - Agrupacions Significatives d’Unitats Estatigràfiques. Poden ser varios tipus: * Sincrònic: funcionen al mateix temps i són els fets i les estructures.

El fet arqueològic és la sèrie d’unitats estatigràfiques que formen un conjunt estructural voluntàriament, amb una finalitat concreta. Per exemple, una tomba, un mur, les llars de foc. Si les UE tenen un número, a més, s’ha d’especificar si consta d’algún fet, d’aquí que es numerin. Al jaciment de Latters (França) els excavadors van concebre el nou concepte de jaciment arqueològic a partir del qual, els fets es numeren amb dos lletres i un número: Ll + nº= llar; MR+ nº= Mur; BQ+ nº= Banqueta. Pel que fà als números es poden numerar paral.lelament amb les UE començant per l’1. Altre forma seria nombrar el número del fet i la correspondència de la UE. Exemple: Llaciment 1, Llar 3.

Les estructures arqueològiques són agrupacions més grans, són un conjunt de fets arqueològics i UE que formen una unitat funcional, una estructura. Un exemple seria un edifici, casa o temple format per conjunts grans de fets i UE.

* Diacrònic: No succeeixen al mateix temps sino que es superposen. Estàn les fases i els períodes.

La Fase arqueològica són el conjunt d’UE de fets arqueològics que formen un moment cronològic i funcional específic en la formació de l’estratificació. Un exemple seria el cas en que en una habitació es troben moments d’ocupació (1ª fase), i un moment d’abandonament (2ª fase). Una mateixa fase correspondrà a una estructura concreta o pot també afectar a tot un jaciment.

El Període arqueològic es refereix al conjunt de fases que formen un moment cronològic coherent en l’ocupació d’un jaciment. Per exemple, diferents cases poden tenir el mateix període però diferents fases, les quals, no han afectat a la planta urbanística de manera radical. Es troben períodes que han estat destruïts en algunes zones però, això no seria una fase. Un període implica una transformació gran més que no pas un conjunt de fases.

Així veiem com una persona que fa una excavació ha de tenir molt clar els tipus d’UE que hi ha. - El Concepte d’Excavació. L’excavació consisteix en la identificació de totes les UE visibles i, en segón lloc, la destrucció individual, ordenada i selectiva de les UE. El terme de destrucció implica la transformació, l’erosió, ja que eliminem una UE a mesura que nem excavant. La destrucció alhora és individual ja que, no es possible excavar dues UE a la vegada i mai podrem barrejar una UE amb altre. Per tant s’ha de seguir un ordre, el qual es invers al procés de formació de les UE, el més modern serà sempre el més superficial. En el moment en que tenim més d’una UE les hem d’ordenar de més antiga a més moderna i, aleshores tenir una coherència en relacionar les diferents UE.

Arqueologia

10

Pel que fà al terme de destrucció selectiva, es centra en que es fa una tria dels elements del jaciment, els quals ens podem donar una font cronològica. Quan a vegades hi ha dos murs cronològicament diferents, normalment es descoloca un i després es torna a muntar. Per tant s’individualitza, s’identifica la superposició i la cronologia. Una UE s’acaba quan s’arriba al nivell neutre (roca). Els diferents colors de la terra o paviments poden ser indicadors de possibles estrats diferents. Una trinxera de fonamentació és la base sota terra que es fà per construir un mur i la qual després de tenir una base es reomple. En molts cassos aquestes tallen nivells arqueològics anteriors i es poden barrejar materials de diferents moments històrics. L’Excavació Microestatigràfica és aquella en la que dins d’una UE es troba per exemple una paret enderrocada i podem veure com han anat caient diferents elements que composaven la paret (l’estoc, les pedres ...). Per tant dins d’una mateixa UE hi ha diferents elements que poden ser identificats. - La Numeració de les UE. A partir de la numeració de l’estrat farem diagrames estatigràfics. Això vol dir ordenar cronològicament la formació dels diferents estrats, sabent- los distingir i ordenar. - Cultura Material Moble. Els elements que composen aquesta cultura són molt variats: ceràmica, molins de grà, monedes... Aquests elements són residus de l’activitat humana que ens poden donar aspectes diversos d’informació, per exemple l’existència d’activitats concretes com que hi havien cereals en una zona, si trobem un molí de grà i que hi ha fariners, o si era una activitat familiar o bé comunitària, segons si el molí el tenia cada familia o cada vecindat. Els telers són altre font d’informació ja que amb ells podem saber els tipus de teixits, o si eren o no professionals d’aquest art de teixir. Són com petits documents històrics que ens expliquen una sèrie d’activitats humanes. És important perque normalment no han estat manipulats, així com sí ho poden ser els escrits. La cultura material ens dona informació sobre el comerç per exemple, o si un molí està fet amb un tipus de pedra que ha vingut d’altre zona... Els elements aporten informació sobre la cronologia absoluta (precisa) poden tenir un error d’entre 20 a 30 anys. Aquest tipus d’elements han de ser també recollits individualment, és a dir, sense barrejar amb restes d’altres UE. La Cultura Material la podem trobar in situ (al mateix lloc primari) el que significa que cumplia la seva funció primària. També ens els podiem trobar desplaçats (amb funció secundaria). La cultura material la trobem in situ quan la trobem sobre paviment. En relació a això, en el cas de que trobem els objectes sobre un paviment ens hem de plantejar a quin estrat pertenyen. Ceràmica

Estrat Interfàcies: Es crean en el temps en que es cubreix el paviment.

Podem conèixer els materials utilitzats durant aquell període determinat. També depén de si el jaciment va ser abandonat violentament o bé de forma voluntària. En els cassos en que es conserva tot, la interpretació més comuna és més objectiva, ja que hi ha més informació i demostra que el jaciment ha estat abandonat voluntariament. Les estructures fixes no donen tanta informació sobre les activitats que s’hi realitzen. Normalment trobem els objectes desplaçats de la seva zona original. Els elements que poden entrar en una trinxera de fonamentació anirian etiquetats com materials que reomplen i anirian etiquetats amb la sorra amb la qual es troba, per tant no tindria la seva funció principal, tot i que hagi una ceràmica, ha deixat de ser- ho. D’aquesta manera perdem molta infromació més que si la trobem in situ. No obstant, no està exempta d’informació ja que sempre aporta alguna com podria ser l’existència de comerç i complementa la informació del jaciment. En qualsevol cas, s’ha de saber procedir davant un jaciment. Primer recollir el material usan, en moltes ocasions, un garbell, que serveix per recuperar objectes molt petits (silex). En segon lloc, s’hi posen a boses de plàstic amb un codi que tingui el número del jaciment, l’any de campanya i el número d’UE. En tercer lloc, normalment es renta amb aigua o bé, barrejant

Arqueologia

11

substàncies químiques. En quart lloc, es fa el siglat de material, el qual es fa amb tinta xinesa, es tracta de fer el número del jaciment amb lletres, l’any de l’excavació i l’any de campanya i, el número d’inventari.

- L’estratègia de l’excavació. L’eliminació d’estrats es poden fer de maneres diferents. Una excavació pot ser estatigràfica tant si excavem tot el jaciment com si excavem una part. En general hi ha dos métodes bàsics:

Excavació en extensió (open àrea). Cobertura de grans espais.

Sondeig en profunditat. Permet informació cronològica i les fases, però no el funcionament ni les activitats que es realitzaven durant els diferents períodes cronològics.

Els arqueòlegs alemanys són molt seguidors d’aquest sistema.

Aquest tipus d’excavació té dos tipus d’explicació. Si es vol conèixer la tecnologia d’una cultura, per més tart fer una excavació d’extensió, aquesta explicació es vàlida. L’altre explicació no tan vàlida seria excavar la meitat d’un jaciment interpretant conclusions absolutes deixant d’ excavar la resta. Aquesta explicació no és tant vàlida ja que es pot perdre molta informació. Per conèixer el jaciment s’havia d’excavar la totalitat del jaciment.

A mesura que passa el temps, les tècniques van evolucionant. En molts cassos es deixen jaciments amb la finalitat de salvaguardar- los.

Excavació de Supervivència o de salvament: Són escavacions que es destrueixen per qüestions urbanístiques i el que es fa es excavar abans de que es construeixi la nova obra. Es solen fer ràpidament per l’urgència de la nova construcció. En el cas de que l’obra afecti a una part del jaciment, s’excavaria aquesta, el que estaria justificat. D’altra banda es poden donar destruccions totals.

Excavació parcial d’un jaciment seria l’urbà. Es quan no es pot excavar per que hi ha edificis que ho impedeixen i, a vegades s’excava la zona possibilitada per l’edifici.

Compendre el funcionament de la societat. Antropologica Excavació en extensió (jaciments complerts o sectors amplis). Prima la dimensió horitzontal. Estratègia D’excavació Orientada

per una teoria Clasificar diferents manifestacions de cultura material (cultures arqueogràfiques).

Taxonòmica Identificació d’elements, característiques tecnològiques o ornamentals. Enfasi en la dimensió vertical per tal de copsar la cronologia i el canvi.

Excavació programda: És aquella en que es fà un projecte

sobre una excavació. Altre mètode important és l’anomenat mètode Wheeler (en

memòria del seu creador Martiner Wheeler). Tracta d’organitzar l’excavació en quadrants de 5 m de costat, separats entre si per 1 m. Aquesta separació rep el nom de testimonis. La idea era intentar que cada espai quedés la

Arqueologia

12

constància del registre que s’havia excavat per tant feien de testimonis de control de l’excavació i per l’altre permetia l’accés a tota l’excavació sense trepitjar el jaciment. Aquest sistema amb quadrants tant regulars afecta a la correspondència real del jaciment. A més implica excavar en espais molt reduïts, però el més greu és que aquests testimonis poden estar amagant estructures que aportin informació. Els testimonis són enganyosos perque tot i que ens mostrin el registre, ens impedeix veure tota una sèrie de elements estatigràfics a l’interior per tant moltes relacions estatigràfiques són ocultes pels testimonis i és molt difícil interpretar i identificar- les. De manera que excavem una UE amb un munt de números diferents. La majoria d’excavacions es realitzen seguint l’estructura del jaciment i no fan cap quadrícula arbitrària que dificulti el context del jaciment. L’excavació s’ha d’adaptar a la forma d’asentament i aquestes no s’han format en zones quadriculades. Deia Wheeler que un cop acabada l’excavació s’havien d’eliminar els testimonis.

Bibliografia:

- Barkes, Ph: Techniques of arqueological excavation. Londres. 1977. - Burillo, F: “El yacimiento arqueológico: métodos de investigación”. IV Jornadas de

metodología de la investigación científica. Zaragoza. Pp 199- 288. - Troicdi, I. G; Sospedro, R. Sistemes de registre en arqueologia. Reading sistems in

arqueology. Lleida. Pagés Editors. 1992 .

- Els Sistemes de Registre. En principi s’ha de dir que l’excavació no es pot repetir, l’excavació seria com un llibre al qual arranquem les pàgines a mida que el nem llegint. Per molt ben feta que estigui l’excavació només la podem fer un cop ja que, la documentació la nem recopilan però, alhora, destruïm les UE i els seus contextos. Mai es troben 2 UE iguals, ni cap context igual, sempre per mínim que sigui hi ha diferències. Això implica que és irrepetible. El registre arqueologic té dos aspectes necessaris i complementaris:

- Registre de l’excavació: Registre escrit: - Diari

- Fitxes d’UE, fitxes de fet, fitxes d’estructura, etc. Registre gràfic: * Interpretatiu:- Plantes.

- Seccions. - Croguis. * Realista: - Fotografia * Documentació Escrita: S’havia fet servir molt el diari d’excavació, quadern on l’arqueoleg anava escribint el que millor l’hi semblava, però això implica que tots escribissin sense un mètode. D’hora, veient el problema, es va substituir el diari per les fitxes d’UE o fitxes Harris a partir de les quals, cada arqueoleg ha d'omplir una sèrie d'espais segons la seva funció per tant s’abandona la subjectivitat que hi havia al diari d’excavació, ja que és una mena de qüestionari relatiu a l’UE. Implica també un criteri uniforme en tots els jaciments. La informació d’aquestes fitxes faciliten ràpidament l’accés a aquestes dades. En cap cas són incompatibles les fitxes amb el diari sino que es poden combinar ambdues coses tot i que el diari serviria més bé per fer reflexions. Altres tipus de fitxes podien ser les de

Arqueologia

13

fet arqueològic o les d’estructura. Hi ha tantes fitxes com vulguem desde paviments fins a les de mur. Però les més usades són les de fet, on en una sola fitxa posarem totes les UE que composen aquest fet i després relacionar aquesta fitxa amb altra de fet. * Documentació Gràfica. Els dibuixos de plantes i seccions. La secció són els estrats un sobre l’altre. Si tallessim un tall vertical en un terreny observariem la dimensió vertical d’aquesta excavació i veuriem la seqüència estatigràfica de l’excavació a través del temps. Les seccions només corresponen a un punt vertical de l’excavació però no en tota la verticalitat del jaciment. La planta ens dona informació sobre un moment donat i ens dona informació sobre la qual encara no hem excavat. Ens permet recollir informació contextual de tots els elements i serà realment útil ja que informa sobre les activitats, sobre els espais que encara estem excavant. Existeixen una successió de plantes sobre cada estrat. Actualment se’ls hi dona molta importància a les plantes, més que a les seccions. Les seccions i les plantes s’han de dibuixar. Per fer la planta s’ha de fer un sistema de coordenades amb uns eixos amb “A e Y” així tindrem una quadrícula sobre la fulla que ens permet plasmar l’excavació. En funció del sistema de coordenades s’estableixen uns eixos i a partir d’aquests farem els dibuixos. El sistema de coordenades les pot fer un topògraf, si l’extensió del jaciment es gran. Desd’aquests eixos es medeix perpendicularment a les troballes i es dibuixa. Les mides són 20 cm de realitat per 1 cm de paper quadriculat, ja que permet detallar bastant i no sorten dibuixos extremadament grans. Després el dibuix s’escaneja informàticament i retoquem amb programes informàtics. Hi ha una sèrie d’útils que poden ajudar a fer el dibuix: Marcs quadriculats de metall o fusta amb una mesura de 10 cm entre quadres, això pertmet una més ràpida medició. Pantògraf fet artesanalment, sols hi ha 1 a tota Catalunya, serveix per dibuixar sobre paper a escala, nosaltres reseguim les troballes i mitjançant un sistema de braços el pantògraf el dibuixa sobre el paper quadriculat. Altre element per dibuixar plantes és el de fotografies, de manera que es redueix el temps a l’hora de fer les mides. La foto es fa a escala i després s’han d’enganxar les fotos (fotogrametria). Aquesta tècnica s’usà en topografia però després s’hi va incluir en arqueologia es va començar a fer en subaquàtiques (sistemes de rails). En principi el sistema que es fa prenent els planols desde la verticalitat, és a dir, mitjançant perxes telescòpioques on es posa la càmara i a mesura que la perxa es desplaça, la càmara va fent fotos. La possible deformació fotogràfica es corregeix mitjançant la superposició. Tot i que els sistemes digitals de fotografia hagin reduït les deformacions en molts cassos. El dibuix d’una secció durant una excavació té com a mínim una secció longitudinal i altre transversal. Planta dfa Secció banqueta mur banqueta llar mur llar

Es fa quan tenim una superficie vista aleshores col.loquem una cinta mètrica i calculem la profunditat, pel qual hem de crear un sistema de referència únic, mitjançant la determinació arbitrària d’un punt cero, que servirà per calcular la profunditat de la resta del jaciment. Aquest punt cero, ha de ser indestructible i ha de ser marcat per tenir sempre el mateix. Després de pendre les cotes de cada estrat mirarem el nivell i ho calcularem en relació amb el punt 0. Després un topògraf calcularà el nivell del mar per saber la profunditat real, absoluta. * La Documentació Fotogràfica. No es necessari fer una fotografia però reflecteix bastant bé el procés d’excavació, fotos de treball sobre peces... fet del que una excavació sols es pugui realitzar una vegada implica que quantes més fotos es facin millor, però no és obligatori. Una foto ha de tenir sempre una escala gràfica per conèixer l’escala que té allò fotografiat. Les condicions de llum són importants i també és important fer- les a varies hores del dia, així com fer- les amb varies càmares o cumplimentar el treball fotogràfic amb una gravció en video.

Arqueologia

14

Un Croguis és una mena de dibuix esquemàtic per situar les coses i que serveix alhora d’interpretar- les i de documentar-les. Exemple d’excavació arqueològica. El jaciment del Barranc de Galps (Ginestar). És un jaciment que s’enmarca dins d’un projecte de recerca, com quasi sempre que hi ha un jaciment. S’hi troba a Ribera de l’Ebre, Baix Ebre. Aquest jaciment ha passat per diverses fases. Primerament es va fer una prospecció a peu, per veure si es trobava alguna evidència a la superfície durant els anys 80. Es van identificar asentaments que sempre estaven sobre petits turons i que quedaven encarats al riu i la seva proximitat. Aquest jaciment pertenyia cronològicament a un moment transitori entre el final del Bronce i principis del Ferro, quan es troben materials fenicis a la zona de l'ebre, moment en el qual, els fenicis van visitar aquesta zona de l’Ebre, com a conseqüència del comerç. Com a conseqüència d’aquesta prospecció es va excavar Aldovesta (Berifallet) edifici petit amb elements com ànfores egípcies i materials indígenes, motlles de fundició, etc. La interpretació va ser que hi havia un comerç on els fenicis adquirien aliments a canvi dels metalls que ells portaven desd’altres pobles europeus. Els asentaments indígenes s’hi dedicaven a l’agricultura i era el que donaven a canvi dels metalls. La prospecció a peu es va completar amb una prospecció electromagnètica, la qual utilitza un generador que permet crear electricitat emeten uns camps electromagnètics per la superficie de la terra donant lloc a uns rebots dels mateixos impulsos que permeten la identificació de jaciments subterranis. No és 100% efectiu però si molt orientatiu. L’excavació va trigar vuit anys en fer- se (1980- 1988) i s’han identificat varios períodes:

1º) Periode: Se situa al període final del ferro (s. IX/ X a.C- VII a.C). Seria una etapa de preurbanisme. Construccións amb la base retallada al fons natural, en ocasions es troben parets de pedra. Són com agrupacions de cavanes. En alguns cassos es troben retalls amb llars de foc al centre.

2º) Periode: És el període millor conservat. Hi ha una superficie de 500 o 600 m2 format per blocs constructius de cases separades per espais de circulació, el que implicava una planificació prèvia, ja que també hi havia cases amb parets en comú.

Aquesta fase es comoplementa amb una cisterna, una mena de pou en forma de boomerang, que era un sistema de canal que recollia l’aigua fins a un punt en que s’hi quedava estancada. El jaciment es forma un cop destruides les cases del 1º) període provocat per un incendi que va provocar la combustió de la matèria de fusta, deixant les cendres, el que provocà que es deixés material intacte in situ, ja en aquest context podem establir que l’asentament va ser abandonat i per tant va deixar moltes mostres. L’incendi es va produir entre el 570- 560 a. C (s. VI a. C) Després de la destrucció per aquest incendi es van produir varios procesos, és a dir, es veu que van haver activitats després de l’abandó. Podria ser una mena d’intent de recuperació posterior de materials pels propis habitants. Per altra banda l’erosió del vent afectaria al propi jaciment. L’excavació realitzada forma una saligrafia apareix una tova (adobe) sota la capa superficial, aquestes es van desfent a mesura que passa el temps sino passa algún fet excepcional, com un incendi que les convertiria en totxos. El nivell segón seria una capa de cendres, sobre les toves apareixien peces de ceramiques senceres sobre les parets el que vol dir que hi havia varios pisos (hipotèticament) o bé sobre els pisos superiors de les cases.

Arqueologia

15

En tercer lloc hi ha el paviment amb una llar de foc que està envermellida degut a la seva funció de foc. La llar de foc està envoltada per un marc d’argil.la, en l’interior del qual hi ha una primera capa de cendres, després una solera que és una capa endurida degut a l’ús. En tercer lloc una capa de còdols i ceràmica que servia per mantenir l’escalfor. En quart lloc hi havia material de paviment. També hi havia un forn, el qual es pot diferenciar de la llar en que aquesta queda oberta mentre que el forn està totalment tancat. Aquests també s’hi van trobar. Les capes excavades són diferents: 1ª) Superficie on es feia la combustió.

2ª) Grava barrejada amb sorra. 3ª) Còdols.

Tant la llar com el forn es consideren fets arqueològics. També s’hi van trobar banquetes, les quals podien servir com estructures de treball com element de suport per vasos etc. Altres elements de suport podien ser prestatgeries, petits murs que separaven espais en l’interior de les pròpies cases, prestatgeries i elements de fang cuit com llavors útils per fer farines. La informació que ens aporta la referència a les tècniques constructives: parets de pedra (sòcols o vassaments de pedra d’alçada de 50 cm). Aquests sòcols no sempre estaven directament col.locats sobre el terreny sino que s’hi feia un rebaix. Tant els sòcols de pedra com les rebaixes de la paret estaven rebestits d’elements de fang. Les toves (adops) tenien un rebestiment d’argil.la i, en molts casos, tenien marques apareixen en llocs concrets. Entre els aspectes constructius dona informació sobre el sistema de coberta: sistema de vigues de fusta sobre el qual es posa un encanyisat i a sobre una capa de fang barrejat amb elements vegetals (palles) el que queda registrat en el fang.

- Sòcols (base dels murs). - Mur de tova (adobe). - Vigues transversals. - Fang (de sostre).

Continuant amb l’exemple, hem de dir que existeixen una gran quantitat d’elements que indiquen que estem sobre un jaciment per exemple, segons el nombre d’habitacions en una excavació podem o no considerar que es tracta d’una casa.

- Elements tant mobles com inmobles que s’han trobat en aquesta i altres excavacions: Caixes o contenidors de fang revestits de fusta. En molts

casos es troben en els pisos superiors. Segments semicirculars fets de fang, els quals s’ha

interpretat que en adosats a les bases dels contenidors. Els Capfuguers o Molillo (castellà): aparell de fang que servia

per sostenir les brases.

- Elements fàcils d’interpretar: La ceràmica dona informació biològica, de comerç així com de

les activitats que s’hi realitzaven ja que, l’espai que ocupaven en la casa podia donar informació de les possibles activitats que s’hi realitzaven, per exemple, es donaven vixelles on es consumien aliments i altres vaixelles que s’hi dipositaven al magatzem, el que implicava activitats comercials.

Ceràmica de torn (s. VI a.C), vasos grans, mitjans i petits. Tots amb funcions específiques.

Arqueologia

16

- Elements que impliquen alguna activitat: Els molins, els forns i les llars. Restes de fauna i vegetals, les primeres són fàcilment

identificables així com les restes de llavors que les estudia un especialista. L’anàlisi de residus que consisteix en tenir en compte aquells elements amb possibles residus d’aliments de no rentar- los ja que podriem borrar la informació que contenen residus de vi, restes de llavors... Les llavors i els animals donen també informació sobre l’economia i sobre el comerç.

- Informacions de tipus cultural: Desde el bronce final fins a la civilització romana era freqüent

dispositar restes d’animals així com restes d’infants en les pròpies construccions de les cases, era una mena de ritual.

La decoració, normalment de ceràmica a torn. La ceràmica pot també donar informació sobre el comerç, ja que existien materials foranis així com, la imitació de formes fenícies en el cas del jaciment de l’exemple del Barranc de Galps.

- Altre de les funcions és analitzar els elements en el seu context. Es tracta de fer grups d’elements i relacionar- los amb altres.

L’arqueologia espaial estudia les relacions en l’espai de diferents àmbits arqueològics. L’arqueologia microespaial seria la d’una casa en el context de tot un poblat, i després s’hauria de relacionar l’espai concret de la casa amb la resta del poblat. Això ens dona informació sobre cada espai de l’asentament. Hi ha una sèrie d’elemants comuns a totes les cases. Només hi ha alguns elements que presenten variacions, unes amb ceràmica de vaixella i altres amb ceràmica de magatzem. Per altra banda, es compartien els molins. Hi havia molins grans, que servien per a la comunitat i eren específicament per fer farines de cereals, i també, hi havia uns molins petits més multiussos. El mateix passava amb els forns. Això implicaria també que hi haguessin especialistes en segons quines activitats. Hi ha espais on no hi havien construccións i que s’hi destinaven a zones de pas, estables o magatzems.

- Aspecte demogràfic: És difícil conèixer amb exactitut la quantitat d’habitants que

hi havien. Per una banda, es podien contar el número de llars, cadascuna de les quals implicava una vivenda en les quals hi vivia una familia nuclear. Altre sistema per calcular la quantitat de gent que hi vivia en aquests poblats era la de dividir l’espai necessari per una persona per l’espai que hi tenia el poblat. A groso modo es calcula que hi vivien unes 35 families. Entre les pròpies families hi havia col.lavoracions per tirar en davant al poble. El sistema econòmic que tenia aquest asentament era la recolecció i la ramaderia durant l’edat del bronce, però passarien a l’agricultura i a la caça durant la 1ª edat del ferro. En aquest període es passa també a un urbanisme. Moment també en el qual es dona la construcció de les torres de vigilància d’influència fenicia.

Arqueologia

17

- L’arqueologia Experimental: Aquest sistema tracta d’experimentar la vida d’aquests nòmades, abans de publicar cap informació, per saber si realment era possible la vida tal i com s’interpreta segons les evidències.

Fase d’experimentació arquitectònica. Es realitzen cases amb els mateixos estris i materials que ells empreaven i també els sostres es deixen plans, per que segons la teoria si els posaven inclinats, com els teixats d’avui en dia, la pluja arrosegava el fang, mentre que si ho feien de forma plana, l’aigua era absovida pel fang.

Fase d’experiments d’alimentació: També s’hi experimentaren les formes de conservació dels aliments, en recipients fets dels mateixos materials (fang, argil.la, ceràmica) per saber quant de temps aguentaven sota unes condicions climàtiques semblants.

- Diagrames estatigràfics:

Es donen representacions en seccions, en les quals veiem d’un sol cop d’ull el pas del temps per que es veuen les diferents UE. Però també es donen les representacions en planta, en les quals apenes existeix informació cronològica ja que dona informació sobre un momenet concret, però dona informació sobre allò contemporani, allò que passa simultàneament. És important combinar els dos tipus de representacions ja que és tant important el coneixement cronològic com el cultural. No obstant, és bastant difícil poder combinar ambdues representacions ja que a pesar de tot, ambdos tipus de representacións estàn limitats a donar tota la informació. Per combinar ambdos sistemes representatius s’havia de trobar algún sistema amb el qual fós possible obtenir tota la informació, tot i que el nou sistema no seria realista sino que ha de tenir un caràcter simbòlic, en contra de les representacions estatigràfiques (planta, seccións) que tenen un carácter realista.

3 1 2 1 És posterior a 2

1

2 1 És posterior a 2

1

2 2 s’adosa a 1 Fem les relacions cronològiques naturals que hi ha entre les diferents UE. Reduïm la realitat física a un dels seus aspectes: l’estructura cronològica que mantenen entre si el conjunt d’UE: 15 3 1 4 6 10 2 5 12 20 Entre la 2 i la 5 no hi ha relació perque no sabem quina relació estatigràfica hi ha perque no conecta. Si que podem interpretar que tenen una mateixa posició estatigràfica (ja que si possessim a 1 a 15 per sobre veuriem que ambdues estan tapades per 15, per això tenen la mateixa posició) per tant podem ser iguals en el temps, però no és segur.

1

2

1

2

2

1

Arqueologia

18

La representació seria de més antic (abaix) a més modern (adalt): Més modern (=) (=) Més antic Altre exemple seria: Representació en secció: Representació en planta: A A1 A1 1 3 5 1 3 2 4 2 4 6 B B1 B1 1 6 7 9 6 8 10

7 9 Els diagrames donen una ràpida idea de la relació entre planta , secció i cronologia amb un sol cop de vista. Per això es fan els diagrames, ja que faciliten la feina de no haver d’estar dibuixant seccions i plantes. Altre exemple: Més modern 1 4 9 2 5 7 6 28 8 10 3 12 13 14

11 25 15 17 18 19 20 22 23 24

16 21

26 27 28 12 i 5 són els enderrocs dels murs de la casa per tant són l’erosió de 4 i 9 que seràn anteriors a 12 i 5. 11 i 2 també serien enderrocaments de la casa i posteriors a 4 i 9 que són la base de la casa. També passa amb 10 i 14. 4 i 9 són la base per la qual es formen 12, 5, 11, 2, 10, 14.

Més antic

20

15

1 6

2 5

3 4 10

12

3 5

2 4

1

1

8 10

7 9

6

1

7

6

2 5 28 10

11 12 14

4 9

13

25

3 8

17 19 22 24

18 23

16 21

2015282726

Arqueologia

19

- L’Arqueologia Subaquàtica:

Qualsevol material de tipus antròpic, tant si és al mar, com al riu o al llag, tant si es tracta de restes de vaixells com d’asentaments, també es troben excavacions sota de l’aigua. No és estrany trobar instal.lacions portuàries o llocs de costa a causa del desnivell del mar. En el cas de poblats prehistòrics, inclús medievals que originalment estaven a la vida d’un llag i que actualment es troben per sota del mar, el que ha afavorit la seva conservació. Bibliografia: Introducción a la arqueologia subacuática. Nieto, J. Barcelona. 1984. Un vaixell enfonsat és un delericte, en castellà es diu pecio i en francés épove, mentre que en anglés es diu Shipwreck. L’arqueologia submarina és esencialment igual a la que s’hi desemvolupa sobre terra, tot i que es requereixen unes tècniques de medició diferents degut a que el medi és diferent. Històricament el desemvolupament d’aquesta recerca, va donar un pas endavant amb la invenció de l’escafandra autònoma feta per Jaques Cousteau al 1943, el que aconseguiria alliberar el món de les inmersions. Les inmersions abans es feien amb campanes d’inmersió o escafandres limitades (s. XVI) aquestes es poden considerar el precedent inmediat. Al s. XIX es desemvouparia l’equip de buceo actual amb un tub desde la superficie. Entre els primers treballs que es realitzaren del s. XIX al s. XX estan Anticitea (Turquia 1900) i Mandia (Tunisia 1908). L’escafandra autònoma amb ampolles d’aire comprimit van ser la innovació de l’any 1943 per Cousteau i Cagnan, moment en que es donaria el salt. A finals de la II Guerra Mundial patirà un desemvolupament molt gran. Els treballs subaquàtics seran molt nombrosos. A 1955 es va fer el I Congrés Internacional d’Arqueologia Submarina a Cannes. Aquest congrés tindria transcedència en França de la mà de Benoit i a Italia de la mà de Lamboglia. A Catalunya al 1953 ja existia un centre de recuperació submarina però el desemvolupament va ser molt més lent que a França i/ o a Itàlia. No obstant, a Girona, el Centre d’Investigació Subaquàtica a les ordres de Xavier Nieto ha tingut grans avenços. La formació dels arqueòlegs subaquàtics han anat patint tot un procés modernitzador. En principi el treball arqueològic el feien submarinistes (inmersió i excavació). G. Bass (EEUU) excavaria una sèrie de derelictes a les costes de Turquia a Kilidonia i a Yassi i va encapselar a un grup d’arqueolegs submarinistes, inclús ell s’hi va sumergir. Va també incorporar noves tècniques de registre fotogràfiques subaquàtiques marcant l’inici de les tècniques actuals (any 1960). La única diferència en principi és el medi aquàtic, que complica bastant la trobada del jaciment. Això implica transformar les condicions tant tècniques com econòmiques. Al llag de Nomi (Roma) hi havia uns grans vaixells de 80 X 25 m enfonsats desde finals del s. I. És una de les primeres excavacions que es va fer entre 1928 i 1932 i per excavar aquestes naus romanes es va fer baixar el nivell del llag 23 m. Aquest sistema surtia molt més car que si es feien excavacions subaquàtiques. Altre exemple en que una excavació aquàtica s’ha convertit en terrestre va ser el d’unes naus noruegues a Roskilde, l’excavació es va fer a 1962 a diferent profunditat. Es va construir un dic al seu voltant i després es van excavar. La convertivilitat pot ser eficient a poca profunditat, però a molta és impossible. A més per reflotar un vaixell ha d’estar en bon estat de conservació (secar- lo i reflotar-lo). El Wassa, vaixell de la marina sueca del s. XVII, es va enfonsar al mar Bàltic a uns 32 m de profunditat i, es va decidir reflotar- lo com a tècnica d’excavació, ja que estava en bon estat. Les condicions del propi medi van permetre la durabilitat. La reflotació es va fer al 1961. El mateix procediment es va fer al Mary Rose de l’época d’Enric VIII. Al cap de Kelidonia es troben restes d’un enfonsament de l’any 1200 a. d. C que transportava una tona de llingots de bronze. Aquest vaixell es va anar cubrint d’una capa de compressió submarina i el que es va fer va ser pujar- lo en blocs i, un cop a la superficie, recuperar- lo.

Arqueologia

20

La majoria d’aquests cassos són excepcionals ja que, la forma normal es fa sota l’aigua el que implica que la realitzin arqueòlegs que són també submarinistes. - Excavació en Inmersió:

Equip d’inmersió. Equip de superficie: situat en una envarcació en la vertical del

jaciement i és un equip de recolzament directe al d’inmersió. Calcula el temps d’inmersió dels submarinistes.

Equip situat a la platja que farà un conjunt de treballs auxiliars.

Equip d’emmagatzament i laboratori: conserven i restauren. - Les funcions de cadascún dels equips són: L’Equip d’Inmersió té un condicionament per les excavacions i és el limitament que el medi els aporta. El temps de descompressió que ha de dedicar el submarinista resta el temps d’excavació, per 8 minuts d’excavació el submarinista ha d’estar 1’30 h de descompressió a 36 m de profunditat. Hi ha càmares de descans en l’ascensió pels submarinistes. Existeixen també càmares de descompressió per no tenir que fer parades. Tot i que al final de la campanya s’ha de fer una descompressió durant una sèrie de dies seguits segons la durada de la campanya. Altres dificulatats són la vissió ja que, el camp visual disminueix però aumenta la mesura dels objectes, a més no n’hi ha nitidessa. El material utilitzat per l’excavació: Narghite (compresor situat a l’embarcació i conecta mitjançant un tub que fà arribar aire al submarinista per tant permet eliminar les ampolles d’aire comprimit i s’hi pot estar més temps sota l’aigua); la Serra Mecànica per eliminar la compressió marina; Manega de succió (mena d’aspiradora) que absorveix l’arena, tot i que de vegades s’empassa peces, però hi ha un recipient que les recull. A mida que es va excavant, igual que en una excavació terrestre es deixen insitu els fruits d’aquesta ocuapció. Les relacions entre aquests elements i entre els elements i el seu continent. Totes es numeren i abans de treure aquestes peces es fa un registre gràfic dels elements (fotometria) creada per fotografiar les excavacions subaquàtiques. Després es fà el muntatge i després el dibuix i el croguis. També es pot filmar amb càmaras sumergibles per fer prospecció subaquàtica. A continuació es retiren tots els materials arqueològics. Després l’estudi de la pròpia nau per conèixer la tecnologia de l’época, del material descobert ja que, a partir de l’estudi d’aquestes peces podria repercutir sobre la informació sobre el tipus de navegabilitat (rapidesa, aprofundiment de l’espai, ...). Normalment el casc és el que més es manté, la coberta es el primer que desapareix. La cara interna del vaixell és el que es nateja per trobar informació ja que la cara externa és la que està directament en contacte amb l’aigua per tant no aporta tanta informació. Normalment per facilitar la conservació es cubreixen amb plaques metàl.liques. L’equip de platja té una sèrie de funcions com asegurar el bon funcionament del material de treball. Aquest equip de platja recull el material de l’excavació i l’anirà guardant. També es pot encarregar de rebel.lar fotos i de donar els primers tractaments als materials estatigràfics (restauradors). L’equip de magatzem aprofundirien en l’obtenció d’informació al respecte dels materials trobats. TEMA 3: SISTEMES DE DATACIÓ.

- Mètodes de datació absoluta. Fins ara, sempre hem parlat de relacions cronològiques de posterioritat/ anterioritat / Contemporaneitat. En aquest moment ens referim a una cronologia d’un element en una referència de calendari per tant un sistema cronològic fixe, de manera que, concretem molt més en la temporalitat de l’UE. Hem de tenir en compte que no vol dir una cronologia precisa sino vincualda a un sistema de calendari. Per exemple: 25.000- 22.000 a.d.C es consideraria que és una datació absoluta d’una UE. Altre exemple seria 25- 50 d.C. L’objectiu és reduïr al màxim el període suposat de temps.

Arqueologia

21

L’arqueologia però, no es redueix a meres cronologies sino que també hem de tenir en compte el funcionament de les cultures desemvolupades diacrònicament en els temps passats. Hi ha diferents procediments dins del que és la datació absoluta: Un dels mètodes és la datació històrica de materials nobles. Altre seria la dendrologia. Els mètodes físico- químics (C-14, Potasi- Argó, Sèries d’urani, Termoluminiscència, tots ells tenen en compte el rellotge radiactiu), mentre que altres mètodes com la Hidratació d'Obsidiana o la Recemització d'àcids amínics, no. - Datació de materials mobles - Dendrologia C- 14 Rellotge radiactiu - Mètodes Físico Químics Potasi- Argó

Sèries d’Urani Termoluminiscència

- Hidratació d’Obsidiana

- Recemització d’àcids aminics Material/s Anys que abarca.

- Dendrocronologia: Fusta de 0 a 7.000 anys - C- 14: Restes orgàniques fins a 50.000 anys - Potasi- Argó: Roques volcàniques entre 250.000 i més antic - Urani- Tori i Urani Protactiri Dipòsits calcaris en coves fins a 500.000 anys

- Marques de fissió d’urani 238: Roques i minerals cristal.lins especialment d’origen volcànic entre 20 anys i 1 mil.lió d’anys

- Termoluminiscència: Ceràmica, roques cremades, dipòsits calcaris en coves ... fins a 1 mil.lió d’anys

- Hidratació d’Obsidiana: Obsidiana fins 120.000 anys - Recemització: Ossos de 50.000 a 100.000 anys

- La Datació Històrica de materials mobles: Cada época s’ha caracteritzat per uns estils reconeixibles. Per exemple, quan veiem una pel.lícula dels anys 50 veiem que els elements culturals es relacionen amb certa data o época concreta. El mateix passa amb les UE, les ubicacirem segons els tipus de materials que hi trobem. Són imprescindibles una sèrie de factors per poder deduïr la cronologia. Un d’ells és el canvi de la cultura material degut a l’avenç de la tecnologia, la moda, ... S’ha de tenir en compte que canvia molt més ràpidament la cultura moble que la inmoble. Per exemple, a la cultura ibèrica la ceràmica evoluciona cada segle, mentre que els murs de les cases es continuarien construïnt igual durant tot el període en que es mantè aquesta cultura (s. VI a.C- s. II/I a.C). Els estudis de tipologia, és a dir, d’agrupar les distintes peces que s’hi troben, com per exemple les ceràmiques segons els seus atributs (material, forma i decoració). L’elavoració d’aquestes tipologies, no s’ha d’entendre com una elavoració de la història estètica, sino que té un valor important en l’elavoració de tipologies. Altre aspecte pel qual és possible la datació material és que coneguem la datació d’aquest objecte, és a dir, ens cal algún criteri de datació que no sigui estrictament cronològic i que ens permeti l’ubicació del material com podrian ser els primers estadis d’investigació: la revissió de les fonts escrites -Ceràmiques gregues amb inscripcions: s. VIII (abans no existia l’escritura)-. Si ha estat trobada al Túmul de Marató, fet al 490 a.C no pot ser posterior a aquesta data. Per tant datariem les ceràmiques entre el s. VIII a.C i el 490 a.C. Altre exemple el podem donar amb Pompeia, destruida el 79 a.C, segons les fonts qualsevol element trobat aquí serà anterior a aquesta data. No obstant, va haver una catàstrofe al 62 a.C. Entre ambdues dates (79 a.C- 62 a.C) es van fer una sèrie de cases, però se sap que les del 79 a. C s’estaven pintant, per tant si les restes de la troballa eren de cases recentment pintades o en preparatius per a ser pintades, aleshores corresponien a aquesta data 79 a.C. Hem de tenir en compte aquests dos termes: T.A.Q: Terminus Ante Quem: Amb anterioritat a una data que hem de situar l’element i, T.P.O: Terminius Post Quem: Data amb posterioritat en la qual hem de fer la datació de la troballa.

Arqueologia

22

En el cas del primer exemple es posaria que la ceràmica correspon a: T.A.Q: s.VIII a.C // T.P.Q: 490 a.C. Altre exemple seria la fundació de ciutats romanes a partir de les fonts. A Mallorca, hi havia dues fundacions com Palma i Pollentia, fundades al 123 a.C (TPQ) per tant tot allò trobat ha de ser posterior a aquest any. A partir d’aquests cassos de fonts escrites podem elavorar una història material encaixant- los en époques cronològiques i així establint cronologies absolutes. Per exemple, si no hi ha ceràmica en un jaciment, posem per cas a Cartago, que va ser destruida pels romans al 146 a.C, mentre que s’hi troba ceràmica a Pollentia, fundada al 123 a.C, podem dir que la ceràmica ha aparegut entre el 146 a.C i el 123 a.C. Si existeix ceràmica a Glanum (Provença), que va ser destruida al 102 a.C i no veiem ceràmica a Barcino, Barcelona, fundada el 20 a.C direm que la producció de ceràmica ha desaparegut entre el 102 a.C i el 20 a.C. Si la ceràmica torna a aparèixer a Valentia, que va ser fundada al 138 a.C, direm en termes generals, que la ceràmica va ser present entre el 146 a.C i el 138 a.C. Si trobem restes de ceràmica en un temple construït al 60 a.C direm que la utilització de ceràmica va estar vigent fins al 60 a.C però que va desaparèixer al 20 a.C. Aquesta informació ens la donen els textos així, com en alguns cassos, l’epigrafia per exemple mai serà posterior en els elements que trobem a una trinxera de fonamentació en la construcció d’un temple. Els fòssils directors són els elements característics d’una época. Normalment s’utilitzaven molt els elements lítics i la ceràmica. La datació serà més precisa quant més radical sigui el canvi cultural i quantes més properes siguin les fonts escrites. Molta documentació romana rep el nom de Terra Sigillata trobada a la frontera del Rin, on els campaments situats en aquesta frontera normalment s’abandonaven i s’hi tornaven a ocupar. És molt possible datar aquests campaments pels objectes trobats. Com s’anaven desplaçant a cada nou desplaçament l’hi donava una datació concreta ja que, les fonts ho enregistraven. 15- 5 a.C 25- 20 a.C 20- 15 a.C Fronteres: Hi ha materials que porten informació inscrita en si mateixa (monedes que poden portar la data, làpides, bustos,...) Dintre d’una UE si hi ha materials amb cronologia coneguda ens permetran datar la UE i els materials que s’hi donen. No obstant, en una mateixa UE poden haver materials de diferents cronologies. Per això, la datació d’una UE sempre serà la més posterior a la de l’element més recent (TPQ). Certs tipus d’UE ens permeten conèixer els materials que han viscut contemporàneament, per exemple, tots els elements trobats sobre un paviemnt, podem establir que s’ha conservat en un mateix moment. El concepte de Conjunt tancat fà referència a que tots els elements eren coetanis en ús i que s’han conservat tal i com s’han mantingut fins al mateix moment, aquesta és la diferència entre la data de construcció i la data d’ús. S’ha de saber combinar la cronologia relativa amb l’absoluta ja que, en un nivell de profunditat superior (per sobre) poden haver elements més antics que en el nivell per sota o inferior, per tant els elements més moderns trobats per sota, seran els que en s possin el límit cronològic. Nivell A Objectes de l ‘any 200 a.C Nivell B Objectes de 1630 Centre Amèrica es va mantenir aïllada fins al s. XV per tant no es va poder datar per inscripcions en material moble per tant s’ha de datar a partir d’altres procediments com són les ciències físiques i químiques desemvolupades durant els últims 40 anys donant datacions bastant precises. No tots són però, mètodes basats en les ciències físico químiques, com la Dentrologia (la paraula grega Dendron significa arbre).

Arqueologia

23

- La Dendrocronologia. Aquest mètode se centra en el seguiment del cicle anual del creixement dels arbres mitjançant l’observació dels anells dels troncs dels arbres. Aquest mètode el va descubrir un astrònom de la Universitat d’Arizona dit A. E. Douglas, tot i que, altres persones el van ja investigar però no el van desemvolupar, tals com Jefferson o Babbage. Les anelles de segons quins tipus d’arbres (sensitives) varíen segons les condicions climàtiques en que es donen. Els factors que fan canviar l’amplada de les anelles és a les zones de clima sec, les precipitacions i en llocs humits, els canvis de temperatura donen lloc a la variabilitat de l’amplada de les anelles. A mida que l’arbre és més vell, les anelles són més primes i estan més juntes. Cada anella representa un any, per tant a més del clima ens informen dels anys que hi viuen. Podem observar que tots els arbres d’una mateixa zona i de la mateixa espècie, comparant la seqüència de les anelles dels diferents arbres contemporanis ens dongui datacions bastant precises. Això s’anomena seqüència dendrocronològica. Douglas havia treballat amb exemplars vius d’arbre, amb els quals es remontava fins al s. XV, uns 500 anys, mitjançant la seqüència dendrocronològica. D’aquesta manera, els arqueòlegs s’hi van adonar d’aquest mètode de datació. Al 1929 es va establir una seqüència dendrocronològica ininterrumpuda que arribà fins als temps de Crist, gairebé 2000 anys, donant també informació sobre el clima. A Europa s’han donat bones seqüències gràcies a la conservació de fusta en zones lacustres com a Suïssa i França Oriental (Clairveaux- les lacs), arribant a datar objectes fins al període Neolític. Per exemple, a Suïssa es van trobar una sèrie de cavanes neolítiques fetes de fusta, les quals, es poden dividir per fases (Cortaillod est). Aquest mètode té una sèrie d’inconvenients. El primer és que tan sols data la fusta, però aquesta datació sols és precisa en el moment d’ús. Per altra banda, sols es possible en regions que estan fora dels tròpics, on les anelles són clarament distingibles, per tant hi ha un radi limitat, a més, sols serveix per les zones on es fan les seqüències dendrocronològiques i no es por exportar l’estudi cap a latra zona. I en últim lloc la problemàtica d’aquest mètode és que sols es pot fer si trobem una via de seguiment de la vegetació arborística sino, ens quedem amb una seqüència incomplerta. L’establiment de seqüències dendrocronològiques poden comportar doncs, una inconexió amb el present (seqüència flotant) que donen una cronologia relativa però no absoluta perque no s’ajusten al sistema de calendari. Per exemple, a Charavines coneixem una successió de fases però no han arribat fins a l’actualitat. Altre exemple seria Grècia on es cobreix el període clàssic i, un altre que conecta amb l’época Bizantina però entre elles no hi ha una continuitat. Aquest mètode és auxiliar amb altres, però sobretot amb el C- 14.

- El Radio Carboni o C-14. És un dels mètodes físico químics. És un dels més importants i útils de tots els mètodes físico- químics degut a varies raons. És un sistema que es pot aplicar a materials molt nombrosos i presents, amb freqüència als jaciments, ja que tota la materia orgànica pot ser datada pel C-14. Les mostres més freqüents són els vegetals i els ossos que tenen un element orgànic que és el col.làgen, amb el qual es pot datar el material amb aquest mètode. No obstant, aquells materials cuits o cremats amb forn de llenya, poden també ser datats amb el C- 14, incloent el ferro forjat, teixits humans i/o animals. Pràcticament en tots els jaciments es troba algún tipus de matèria orgànica. Altre de les aventatges és que no té, a diferència d’altres mètodes, limitacions geogràfiques, és a dir, és vàlid per tot el món. La tercera ventatge és que pot cubrir sense cap dificultat un període de 50.000 anys enrera, fins a la Prehistòria, en alguns cassos pot arribar a cubrir fins a 80.000 anys. El C- 14 es fonamental en el camp de l’arqueologia i de la Prehistòria sobretot, en aquest cas, no existeix cap altre mètode tan precís com el C- 14.

Arqueologia

24

Històricament, aquest mètode es va desemvolupar a finals dels anys 40 per professor Willard Libby a la Universitat de Chicago obtenint el premi nobel al 1960. El funcionament del C-14 es bastant simple. El carboni té tres isòtops (un isòtop és cadascun dels àtoms amb el mateix nombre de protons i igual o diferent nombre de neutrons). Els tres isòtops del carboni són el C- 12 (6 protons + 6 neutrons), el C- 13 (6 protons + 7 neutrons) i el C- 14 (6 protons + 8 neutrons). Els dos primers isòtops són estables, és a dir, no sufreixen modificacions mentre que el C- 14 és inestable i com tots aquests són radioactius, es poden transformar en altres elements. Pel fet de ser radioactiu és mític que es digui radio carboni. Un dels problemes és que està en continu canvi, per això és inestable. Una sèrie de radiacions còsmiques que produeixen uns neutrons, transpassen l’atmosfera i aquests neutrons interactuen amb el nitrògen 14, formant el C- 14. Un cop que el C-14 es barreja amb l’Oxígen, formant part de la biosfera en forma de monòxid de carboni (CO2), qualsevol ésser viu l’absorveix CO2 mentre es viu. Radiacions còsmiques Neutrons Neutrons + Nitrogen 14 C 14 + Oxigen Monòxid de Carbni (CO2) El C- 14 té un decreixement degut a la seva inestabilitat, de manera que hi ha un nivell constant a tots els éssers vius i un nivell inconstant en la biosfera. A partir de la mort de l’organisme l’emissió de C- 14 a l’atmosfera disminuirà, fenòmen que es diu Llei del Decreixement Radioactiu: aquesta llei postula que el decreixement s’efectua segons un patrò excepcional, el temps que triguen els àtoms en desintegrar- se rep el nom de Vida Mitjana (quan hagi transcurregut una vida mitjana li quedaran el 50 % dels àtoms que conté l’organisme, la segona vida mitjana li restaria el 25 % dels àtoms, ...) Per cada isotop de C- 14 la vida mitjana són 5.730 anys pels quals quedarien 50 % dels àtoms... Per tant si coneixem la quantitat de C- 14 original continguda en l’organisme viu i si coneixem la quantitat que queda en l’organisme quan s’ha mort i la quantitat de decreixement, podrem conèixer la data en la que va morir l’organisme. - Ritme de Decreixement 5.730 anys

- Mesura de l’organisme viu comparant- lo amb altre organisme viu de la mateixa espècie.

- Mesura del C-14 que ha perdut desde la seva mort. Per saber la quantitat de C- 14 de l’organisme recuperat, el sabrem quan el C-14 desapareix transformant- se en nitrogen 14. Serà més gran la Radiació Beta (nitrogen 14) quan més gran sigui la quantitat de C- 14 que queda a l’organisme. A partir de la comparació de la mort d’un organisme viu podrem conèixer quan va morir l’organisme trobat. Per mesurar la radiació Beta, Libby va utilitzar el mètode Geiger amb el qual calien 10 grms de C- 14, actualment disposem dels espectomatues, medidors de masses, que amb 1 grm permet la medició fins a 70.000 anys. Les dificultats d’aquest mètode són que existeixen inexactituts, pot haver marge d’error, la qual pot derivar de les radiacions còsmiques d’alternances que s’hagin pogut produïr en el decreixement productiu i en el propi càlcul estadístic en la mesura del C- 14 en un organisme. Aquest error es pot però compensar amb l’observació de la mostra. Normalment la datació de C- 14 es pot regular amb la datació estandar que seria la mitjana dintre de la qual hi ha cert marge d’error: Ex: 2500+/- 100 BP (Before Present). Això indicaria que la datació estigui entre el 2600 i el 2400.

Arqueologia

25

A part d’aquest marge d’error s’han de tenir en compte altres aspectes. Les primeres comprobacions d’efectivitat es van fer amb datacions ja conegudes per les fonts i les van tornar a datar amb C- 14 donant un terme bastant exacte. Es tractava de mostres de 900 a 5000 anys, d’antiguitat, el que semblava un mètode bastant fiable. En un tròs de fusta d’un vaixell grec amb C-14 va donar 3621 +/- 180, mentre que les fonts el calculaven aproximadament igual. No obstant, es van identificar deiscrepàncies considerables de centenars d’anys, sobretot pel que fà a les investigacions sobre l’antic Imperi Egipci. Donaven errors d’uns 600 anys (un 12 % d’error). Això implicaria certa desconfiança pel mètode. Això es va resoldre gràcies a la intervenció d’un científic holandés, Hessel de Uries, que va sotmetre a la mostra algunes mostres trobades i mesurades amb dendrocronologia i va veure que existia una discrepància i va comprobar que les de les fonts coincidien per tant el problema radicava en el C- 14. El problema era que a l’atmosfera hi havia una concentració superior de C- 14 abans de l’any 1000 a.C, el que s’explica per diferents causes per el que, les radiacions còsmiques van ser més intenses en aquest període i també va haver un canvi en el camp magnètic de la terra. Aquesta situació hauria estat molt difícil de conèixer sino arriba a ser per la comprobació amb dendrocronologia, comparació que rep el nom de Calibratge (datar elements de C- 14 amb element ja datats amb dendrocronologia). El procediment de calibratge queda limitat en el temps per les datacions dendrocronològiques (té un límit de 8200 BP), més enllà no podem usar calibrage. Les taules de calibratge surten a la revista Radiocarboni i posen en conexió entre el càlcul de C- 14 i la Dendrocronologia. Altres cal.libracions. Quan Libby va fer el càlcul de la vida mitjana del C- 14 va tenir un petit error ja que, va calcular en 5.568 anys. Aquesta xifra es va corregir multiplicant als 5.568 per 1.03. Les datacions de C- 14 s’expressen en anys abans del present (BP). Es posen en minúscules quan no han estat cal.librades (bp). La data a partir de la qual es calcula el present és 1950. Per tant per calcular una data en el nostre calendari hem de fer la següent operació: Ex: 2750 +/- 120 bp 2750 - 120= 2630 – 1950= 680 En la Era cristiana les dates oscil.len entre el 680 i el 920 2750 + 120= 2870 – 1950= 920 Aquest mètode ha tingut molta influència. El fenòmen del megalitisme Atlàntic s’ha comprobat que és més antic que l’Europeu gràcies a la datació de C- 14. El concepte de Rellotge Radiactiu: quan mor un organisme, aquest rellotge es posa en 0 i es calcula a partir d’aquest moment.

- Potasi- Argó. Es basa en la desintegració d’alguns materials així com el C- 14. Per tant també té el concepte de rellotge radiactiu. El Potasi conta amb isòtpos K- 40 que es transforma en Argó segons un ritme de transformació que té una vida mitjana de 1300 mil.lions d’anys, passats els quals el 50 % de K- 40 passa a Argó. Això succeeix en les roques volcàniques, de manera que, en la seva formació no existeix argó. Per tant mesuran el ritme de transformació es pot determinar el temps que ha passat desde la seva formació fins a l’actualitat. Ha servit per datar les roques més antigues, inclús les de la lluna. Tot i que sembla sencill, en algunes roques el contingut d’argó es alterat perque perden argó per la difussió i una quantitat que es pot afegir per l’atmosfera per tant s’ha d’anar amb molta cura al escollir les roques per datar- les. Un bon exemple serien les cendres volcàniques consolidades. Gràcies a aquest fet s’ha pogut datar hominids en capes per sobre i per sota de jaciments d’hominids com a Oldunai (Àfrica).

- Termoluminiscència. Presenta una sèrie d’aventatges en relació al C- 14. Una d’elles és que permet datar la ceràmica, gràcies a això, en tots els jaciments hi ha restes de ceràmica. En alguns cassos permet datar silex (50.000 a 80.000 anys).

Arqueologia

26

Aquest mètode es basa en que els minerals d’estructura cristal.lina presenten una sèrie d’imperfeccions (trampes o paranys: impureses del material) i a més, aquests minerals també contenen elements radioactius (urani, tori, potasi). Aquests elements radioactius es van desintegrar produïnt unes radiacions alfa, beta, gama i l’efecte d’aquestes radiacions produeixen el desplaçament dels electrons que queden atrapats a les trampes o paranys, produïnt- se una acomulació d’energia de manera constant, així, a més temps que passa, més concentració hi ha. Quan aquests elements els calenten a més de 380ºC es dona un escapament d’energia, els electrons s’escanpen produïnt llum. En el moment en que es fa l’escalfament, deixa d’haver acomulació d’energia. Inmediatament després torna a acomular- se. La ceràmica té aquesta estructura cristal.lina. En la termoluminiscència que existia el rellotge es posa a 0 en el moment de fer- se l’element. Per fer el càlcul hem de tenir constància que són elements amb matèria cristal.lina i que s’hagi escalfat a 380ºC. També hem de poder determinar la termoluminiscència que actualment té la peça i això es fa coent de nou a 380 ºC la peça i es medeix la intensitat d’aquesta llum. En últim lloc necessitem saber el ritme en que s’ha produït l’acomulació de termoluminiscència, el que es fà medint els elements radioactius i la capacitat que aquests tenen per ser acomulats. Les dificultats són que s’ha de tenir en compte que poden haver radiacions còsmiques i del propi terreny en que s’ha conservat aquesta peça. A més s’ha de tenir en compte que a més del material cristal.litzat pot tenir altres materials com per exemple argil.la. Per medir les radiacions del terreny hem de posar l’element en una càpsula durant 1 any per tant es un procés molt lent. A més de la datació de la ceràmica es poden datar objectes de silex cremats de més de 50.000 anys. Aquest silex cremat també va posar el cronòmetre a 0 i gràcies a això elements lítics s’han arribat a calcular a més d’un mil.lió d’anys. La termoluminiscència és més precisa que el C- 14 en els cassos més propers als 50.000 anys. Una última aplicació seria al carbonat de calci cristal.litzat són les estalagtites i estalagmites de les coves. En el moment en que es formen es va acomulant l’energia termoluminiscèncica permeten datar coves de fins i tot el Paleolític Inferior.

- Sèrie d’Urani. És un mètode basat en el decreixement radioactiu dels isotops d’urani. Pot substituir al mètode de Potasi- Argó, on les roques volcàniques no són abundants. La seva cronologia arriba fins a 500.000 anys enrera. Existeixen varios mètodes d’Urani: L’ U 238 i el U 235: els dos isòtops d’urani es transformen en Tori (th 230) i en protactini (pa 231). Ambdos es descomposen en una mitjana de vida coneguda. L’urani és soluble amb l’aigua mentre que els elements en que es transformen no. És útil per calcular sols de coves, en les quals hi ha aigua quan aquesta cristal.litza forman parets i sols d’aigua, és quan el rellotge cronològic es posa en 0 i comença la transformació en tori protactini. Aquest mètode és útil per calcular roques de cova amb abundancia de carbonat de calci en les roques que era bastant abundant en el Paleolític. Aquest mètode té una desviació evaluada en +/- 12.000 - +/- 25.000= 150.000 (en mostres de 150.000 anys pot haver un error de 12.000 i en mostres de 400.000 anys pot haver un error de 25.000 ans).

- Marques de Fissió. És altre dels mètodes basats en el rellotge cronològic. És una comparació del pas del temps atòmic en dues masses comparades. Serveixen per calcular en roques i roques volcàniques, cristalls i cristalls de ceràmica (materials entre 20 i 1 mil.lió d’anys Paleolític Inferior). Els cristalls d’aquestes roques contenen un isotop d’urani (238) que es caracteritza per la seva fissió espontànea, és a dir, que aquest es divideix en dos produïnt- se un alliberament

Arqueologia

27

d’energia sortin ambdues parts disparades produïnt- se una sèrie de danys a la trajectòria de la roca. Les marques que deixen es diuen marques de fissió a la superficie cristal.lina i que són observables en microscopi. Les marques poden sobreviure durant mil.lions d’anys, però en el cas dels cristalls, ceràmiques o vidres aquestes marques desaparèixen quan el material es sotmet a temperatures altes, en el cas de materials naturals (roques), desaparèixen quan es formen. El temps proporcional des que es forma una roca es comencen a formar aquestes marques de fissió i també es proporcional amb la seva concentració d’Urani per tant sabent el ritme de fissió (238), les marques i concentracions d’urani es poden conèixer, i així l’edat de la roca. No obstant, ha d’haver un nombre suficientment gran de marques per conèixer l’edat, s’han de contar almenys 100 marques per tenir una probabilitat del 10 % d’error. S’utilitza pel paleolític inferior per roques i en ceràmiques si tenen una gran concentració d’Urani. En molts cassos s’ha usat per confirmar datacions de Potasi – Argò.

- Hideatació d’Obsidiana. L’Obsidiana és un cristall volcànic molt usat per construir material lític a la Prehistòria. Aquest material absorveix la humitat ambiental i produeix una capa de datació que es va fent més gruixuda amb el pas del temps. Quan tallem una part d’aquest, al moment comença a crèixer aquesta capa. Per tant en el moment de la seva creació es posa el rellotge a 0 i així es pot conèixer quan es va crear. S’ha de comparar el ritme de creixement i no hi ha un ritme únic de creixement ja que, hi ha diversos factors com el tipus d’obsidiana, el clima, la geografia, el ritme de creixement de la capa serà diferent. Per tant per cada regió i per cada tipus d’obsidiana s’ha de determinar el ritme de creixement comparant amb altres mètodes com el C- 14 o la Termoluminiscència i coneixent el context de la zona, coneixerem la data en una zona determinada. Ha estat útil per establir datacions relatives a partir de les comparacions de les diferents capes d’obsidiana dels útils. La cronologia absoluta amb aquest mètode es bastant complicada i no té una validesa universal a diferència d’altres mètodes.

- Racemització d’àcids anímics. Mètode desemvolupat a principis dels anys 70 i encara és experimental. Serveix per datar cossos. Hi ha els aminoàcids (mol.lècules orgàniques) que tenen una propietat “esteriocenisme” i que es poden presentar sota dos formes diferents amb una estructura idèntica però els seus àtoms estan disposats de forma diferent de manera que un entre els dos àtoms són la imatge de mirall de l’altre. Els àtoms són L (legiòvics) i D (dextrògics). També s’hi refereixen a esquerra i dreta (Left & Right). Els aminoàcids dels organismes vius només contenen els dos però un cop que mor, les L es transformen en D. Aquesta transformació es produeix a ritme constant i es diu Racemització. Els aminoàcids que deriven del col.lagen substitueixen als ossos durant un llarg temps de manera que, poden ser estudiats i calculats per conèixer el ritme de racemització. Aquest ritme de racemització s’altera segons la temperatura per tant no hi ha una escala universal i és vàlid per 50.000 a 100.000 anys (b.p) però sempre s’ha de poder comparar o cal.librar amb altres mètodes. Tusset L’objectiu de l’arqueologia es recuperar restes materials així com evidències d’accions i classificar- les segons l’espai i el temps. En segon lloc, la feina de l’arqueòleg és interpretar sempre en forma racional sobre les evidències trobades, el possible context en que es veien envoltats. L’estatigrafia arqueològicva implica temps i acció humana (Fotocopia I 22- 11- 01) i és útil per documentar la història. L’arqueòleg fins als 70 va excavant i treient els elements que va trobant i documentant el tipus de terres que troba i explica com s’ha arribat a aquella situació que ja ha destruït i intenta justificar el tal arqueològic. A l’estatigrafia tenen importància tots els punts de la UE perque en qualsevol punt pot haver indicis que relacionin les diferents UE. En el moment en que Harris formalitza el sistema d’estatigrafia arqueològica, això és convertirà pràcticament en una ciència exacte ja que gairebé elsw resultats sempre són exactes.

Arqueologia

28

En Harris obriria les portes per treballar molt millor que fins aleshores s’havia treballat per que treballava amb molt més rigor i dona més peu a l’objectivitat sense deixar incoherències. En Harris parla també d’accions que impliquen pèrdua d’UE. La proposta que fà ell sobre tenir en compte les accions (UE negatives) és una de les coses que també dificulta més la interpretació de l’UE ja que la majoria de les vegades no és detectable. Hem de tenir en compte que el que nosaltres volem trobar, ñl’activitat humana, no sabrem la quantitat d’individus que la van posar en activitat però sabrem el període durant el qual va estar activa la UE. Per exemple entre 13 i 14 poden haver diferents UE però hem de saber distingir entre les dues UE. L’arqueologia no dona tota la informació però hem d’apropar- nos el màxim possible a conèixer el nostre marge d’error. Tot allò que tenim l’hem de situar a l’espai i el temps amb relació amb altres coses i en relació al nostre calendari si pot ser. La cronologia relativa està sempre però el pas d’aquesta a l’absoluta no sempre és aconseguible ja que hem de saber on relacionar les cronologies obtingudes. Per ordenar temporalment s’ha d’ordenar estatigràficament primer. Fotocop I 23- 11- 01). La igualtat de cota de nivell mai implica res desde el punt de vista cronològic. El cas de 3 i el de 30 tenen el mateix valor, és a dir, són posteriors perque són una UE negativa, en el cas de 3 ja sigui per l’acció de l’home o per la seva caiguda per una conseqüència natural. Els materials són altres elements que ajuden a la cronologia relativa a confirmar l’ordre cronològic de l’UE. Per exemple si trobem materials corresponents a l’época d’Alfons XIII això voldrà dir que l’edifici és de la mateixa época o més antic. Tots els elements en la Fotocopia I /A donen informació sobre la datació de la construcció. No podem basar- nos en un sol element per fer una datació d’una UE. Un cop trobada la datació es poden buscar les fdases de construcció del mur. La primera fase arribaria fins a 14. El 19 destrueix a 10, el mur, desd’aquest moment s’acaba la construcció. Una tercera fase es donaria amb la construcció de 5. Fotocopia II: Les relacions redundants d’1 són: Les relacions redundants de 2 són: Les relacions redundants de 3 són: Hi ha dos relacions estatigràfiques la de 1 amb 2 i la de 2 amb 3. Es sumen totes les relacions redundants. Fotocopia I A: Tenim una sèrie de grups amb la seva datació corresponent: Antoninia (250- 300), Follis (313- 315)... De tots aquests grups hem de trobar la data que englobi al conjunt de les monedes i que a la vegada ens dongui la data aproximada del jaciment. Com veiem a cada grup de monedes existeixen dues dates, la de naixement i la de finalització de fabricació, el que no vol dir que aquesta deixin de circular les monedes sino que normalment continuen circulant. Per exemple la Antoninia té la data de naixement al 250 i la da la fi de la fabricació al 300. Per conèixer la datació de l’estrat hem de localitzar la data de naixement més moderna, en aquest cas el 392 de la Gloria Romanurom, el que ens indica que abans d’aquesta data no s’ha pogut formar l’estrat, això ho sabem segur i que la quantitat de monedes arriba fins al s. V, com a data de finalització de fabricació, el que no vol dir que no trobem monedes més modernes a aquest segle.

1

7 3 2

2

4 3 5

7 1 2

3

Arqueologia

29

A la Fotocopia I B: la data de naixement més moderna seria el 400 i la data de finalització de la ceràmica seria el 550. Per tant l’estrat no s’ha pogut formar abans del 400, tot iq ue pot ser posterior al 550. A la Fotoccopia II C: la data de naixement serà 450 mentre que la de finalització de la fabricació serà el 600. Per últim a la Fotocopia II D, les dates estarien entre el 410 i el 470. Si hem de trobar tot el conjunt tant de monedes, ceràmiques com de decoració entre certes dates haurem de delimitar encara més la cronologia, si sabem que totes les trballes corresponen a un mateix estrat. Per tant:

392- 500 400- 550 Entre totes les dates direm que l’estrat s’ha format entre el 450- 600 450- 600 com a dates possibles, el que és segur és que no s´ha 410- 470 format abans del 450. Fotocopia I- II- III- IV- V- VI- VII. La prospecció arqueològica és abans que l’excavació. Seria el permís que l’Estat ha de donar abans de permetre l’excavació. La prospecció és una vista prèvia del terreny a excavar, en molts cassoshi ha un gran percentatge de sort, ja que ningú no ens garanteix que hi hagin restes arqueològiques, és el que s’anomena Excavació de Salvament. Una base per garantir una zona d’excavació són les fonts històriques, per exemple, Troia va ser descoberta perque algú va veure que a la Il.liada hi havia suficients dades geofràfiques com per localitzar- la, abans ningú no l’havia localitzat mai. Com ja veiem la prospecció mai implica moviment de terres perque si no parlariem d’excavació. La prospecció extensiva és un primer contacte d’una zona àmplia però sempre de manera superficial. La prospecció intensiva és el mateix però de manera molt més exhaustiva sobre el terreny. No hi ha més diferència entre les dues que el tenir en compte més o menys els detalls. La prospecció de superficie localitza estructures però el que troba són materials. Les estructures són dificilment datables, mentre que els materials tenen una cronologia facilment datable. Però gràcies a les troballes d’aquests materials podrem tenir una idea de la cronologia de les estructures. La prospecció de superficie ha d’anar sempre recolzada per l’excavació o altres tècniques de prospecció, amb lo qual es puguin solidificar les interpretacions. Erosió, transport i sedimentació són elements a tenir en compte quan fem una prospecció i poden dur a confussió a l’hora de datar cronològicament els materials. L’erossió ha transformat molt el territori per tant la prospecció de superficie s’ha de posar sempre en dubte, d’aquí que s’hagi de reforçar amb altres mètodes com la fotografia aèrea, en la qual podem distingir dos tipus: fotografia aèrea d’alçada que serveix per fer els mapes topogràfics i que reflexen un paissatge pròxim als anys 40, el qual és comparable amb el dels s. XVIII i XIX. En deixa veure algunes traces del paissatge actual que s’han d’interpretar. Seria durant la II GM que es començaria a utilitzar la fotografia aèrea en arqueologia. La Fotografia de baixa alçada es tracta de fotografiar zones on es dedueixin possibles restes arqueològiques. Les traces sobre el paissatge estan en funció de la composició del terreny, de la humitat,de l’any i de la quantitat de llum. Per exemple en un camp de blat creixerà més on no hi ha restes d’estructures arqueològiques que allà on hi ha. Això és apreciable en períodes de temps molt curts. D’altra banda els que primer es congel.len seràn els més alts. D’aquí que es vegin de diferents colors, però també pot afectar al canvi de color el fet de que a l’hora de llaurar l’arada trenqui la superficie del mur donant colors diferents al terra. Humitat

Arqueologia

30

La Teledetecció a gran altura serien les forografies per satèl.lit. Sols funcionen quan hi ha moltes evidències de trobar restes arqueològiques ja que és un sistema molt car i difícil d’utilitzar. Altre camp de la prospecció seria el que utilitza les ciencies de la geofísica, que poden ser prospeccions electromagnètiques, mètodes sismics i acustics o mètodes radioactius. En qualsevol cas emetre ones que puguin detectar estructures, les emisions reboten al xocar amb l’estructura subterrànea i arriben a la superficie, es registra i es fa l’estratigrafia. Aquest mètode però no evita la interpretació, és a dir, no per utilitzar un mètode científic vol dir que ens dongui la datació, l’estil a que pertany la resta, o informació de qualsevol tipus, ja que això és part de la interpretació. El sonar seria un mètode útil per fer prospecció subaquàtica. En qualsevol cas pot ser un bon auguri l’utilitzar qualsevol d’aquestes tècniques si l’ús es fa i la interpretació que es doni estigui dins de lo possible si no pot induïr a molts errors. Diapositiva: (Cardó) Sistema de coordenades basats en N 2 línies que són denominades Decumanus (O-E) i Cardó (S-N). Les altres lletres volen dir a la dreta Nort (Citerior) i a DDUK DDCK l’esquerra Nort (Ulterior).

O E (Decumanus) Aquest sistema de coordenades SDUK SDCK serveix per orientar les parcel.les a les

ciutats romanes i així poder fer els S cadastres. Per identificar els quadrants posen Parcel.la 1, 2 o 3... a DD i 1, 2 o 3 a UK: Ej Parcel.la SD, UK=P No és una orientació basada en el nostre sistema de (Nort- Sud, Est...) sino que es basen en aquests dos carrers importants: Decomanus i Cardó, dreta, esquerra, Ulterior, Citerior. Fotocop I i II día 14- 12- 01: ¿Perquè el taller de Graufesenque exporta molt més enllà que la resta de tallers ceràmics francesos? Fotocop I dia 20- 12- 01: ¿Com és que es troben Sigil.lates africanes a Itàlia durant el període que va del 450 al 580? Fotocop II dia 20- 12- 01. Es pot datar a mitjans del s. IX. Es localitza a les afores de la ciutat (suburvi) de Horgelletano. Recordem que a Roma el perímetre que marca la ciutat és la urbs, mentre que tota la resta que l’envolta és el suburvi. Aquesta ciutat es l’actual Urgell. En aquesta época li corresponia a Carlemany, per tant pertenyia a la Galia. També es comenta la Vil.la de Corneliana. La Vil.la es dona sobretot a l’Edat Mitjana. Hem de localitzar la terra que es vol vendre, i que està entre el suburvi i la vil.la i una casa de Santa Leocàdia. Vil.la Corneliana vol dir la vil.la d’en Cornelius, que fà referència a un antic emperador romà. Les vil.les romanes han existit fins al s. V- VI, però aquesta es tardana ja que perdura fins al IX. Pel que fà a la casa de Santa Leocàdia fa referència pel nom, a la primera fase de la Era Cristiana. Hi ha una via que uneix la casa de Sta Leocàdia, amb el suburvi. La terra està situada a la part inferior del riu i a la part alta de la via, dins del suburvi. Via suburvi Ciutat de Seu d’Urgell Vicus Alto medieval Riu Segre Via Això ens serveix per veure que a part de la informació específica que ens pot donar un document, també hi ha una referència directe al paissatge que ens permet localitzar l’época, el lloc i la situació. No obstant, en aquest cas, la localització de la terra que es ven no la tenim exactament localitzada per que el text no ens diu quins són els límits del suburvi. Fotocop I del dia 21- 12- 01

Arqueologia

31

............................................................................................................................Pag 1 Introducció Definició d’Arqueologia Registre Arqueològic ............................................................................................................................Pag 2 Teoria de la Recuperació Teoria Interpretativa Tema 1: La Naturalesa de la Documentació Arqueològica.

1.1) Artefactes i Ecofactes 1.2) Característiques Intrínseques

............................................................................................................................Pag 3 1.3) Característiques Extrínseques 1.4) Jaciment Arqueològic: 1.4.1) Les diferents formes de Deposició 1.4.2) Context Primari i Secundari 1.4.3) Postdeposició: ............................................................................................................................Pag 4 1.4.3.1) Erosió 1.4.3.2) Matriu 1.4.3.3) Materials Innorgànics 1.4.3.4) Materials Orgànics 1.4.3.5) Torberes ............................................................................................................................Pag 5 1.4.4) Condicions climàtiques medioambientals 1.4.5) Recuperació de restes orgàniques Tema 2: La Recuperació de les dades arqueològiques I: l’Excavació arqueològica. 2.1) Procés d’excavació 2.1.1) La Prospecció 2.1.2) L’excavació .............................................................................................................................Pag 6 2.3) Lleis d’estratificació 2.3.1) Diferències entre els diferents tipus d’estratigrafia .............................................................................................................................Pag 7 2.3.2) Successió Funística 2.3.3) UE Possitives 2.3.4) UE Negatives 2.3.5) Interestrat .............................................................................................................................Pag 8 2.4) Les Relacions Estratigràfiques 2.4.1) Relacions de Contemporaneitat: 2.4.1.1) Imbricació 2.4.1.2) Igualtat 2.4.2) Relacions Successòries: 2.4.2.1) Superposició 2.4.2.2) Adosament 2.4.2.3) Tallar/ ser tallat, omplir/ ser reomplert .............................................................................................................................Pag 9 2.5) Agrupacions significatives d’Unitat estratigràfiques: 2.5.1) Sincròniques: 2.5.1.1) Fet arqueològic 2.5.1.2) Estructura arqueològica 2.5.2) Diacròniques: 2.5.2.1) Fase arqueològica 2.5.2.2) Període arqueològic 2.6) Concepte d’excavació:

Arqueologia

32

2.6.1) Destrucció ..........................................................................................................................Pag 10 2.6.2) Excavació Microestratigràfica 2.7) Numeració de les UE 2.8) Cultura material moble ..........................................................................................................................Pag 11 2.9) L’estratègia de l’excavació: 2.9.1) Excavació per Extensió 2.9.2) Sondeig en Profunditat 2.9.3) Excavació de Supervivència o de Salvament 2.9.4) Excavació Parcial 2.9.5) Excavació Programada 2.9.10) Mètode Wheeler ..........................................................................................................................Pag 12 2.10) Sistemes de registre: 2.10.1) Registre escrit: 2.10.1.1) Diari 2.10.1.2) Fitxes ..........................................................................................................................Pag 13 2.10.1.3) Croguis 2.10.2) Registre Gràfic: 2.10.2.1) Secció 2.10.2.2) Planta 2.10.3) Realista: 2.10.3.1) Fotografia ..........................................................................................................................Pag14 2.11) Exemple d’excavació arqueològica al Barranc de Galps: 2.11.1) Primer període

2.11.2) Segon Període ..........................................................................................................................Pag 15 2.11.3) Elements mobles i inmobles

2.11.3) Elements fàcils d’interpretar ..........................................................................................................................Pag 16 2.11.5) Elements que impliquen alguna activitat 2.11.6) Informacions de tipus cultural 2.11.7) Anàlisi del selements en el seu contex 2.11.8) Aspecte demogràfic ..........................................................................................................................Pag 17 2.12) L’arqueologia experimental 2.13) Diagrames estratigràfics: ..........................................................................................................................Pag 18 2.13.1) Representacions de seqüències estratigràfiques ..........................................................................................................................Pag 19 2.14) Arqueologia Subaquàtica: 2.14.1) Història ..........................................................................................................................Pag 20 2.14.2) Excavació en Inmersió 2.14.3) Les funcions de cada un dels membres de l’equip Tema 3: Les tècniques de datació 3.1) Mètodes de datació absoluta: ..........................................................................................................................Pag 21 3.1.1) Esquema dels diferents mètodes de datació absoluta 3.2) Datació històrica de materials mobles 3.2.1) T.A.Q 3.2.2) T.P.Q ..........................................................................................................................Pag 22 3.3) Concepte de Conjunt tancat ..........................................................................................................................Pag 23 3.4) Dendrocronologia

Arqueologia

33

3.5) Radiocarboni (C-14) ..........................................................................................................................Pag 24 3.5.1) Funcionament del C-14 3.5.2) Decreixement radiactiu 3.5.3) Vida Mitjana 3.5.4) Marge d’error: B.P, b.p .........................................................................................................................Pag 25 3.5.5) Cal.libratge 3.5.6) Rellotge Radiactiu

3.6) Potasi- Argó 3.7) Termoluminiscència .........................................................................................................................Pag 26 3.8) Sèrie d’Urani 3.9) Marques de Fissió ..........................................................................................................................Pag 27 3.10) Hidratació d’Obsidiana 3.11) Racemització d’àcids Anímics 4) Tusset 4.1) L’objectiu de l’Arqueologia 4.2) L’estratigrafia arqueològica .........................................................................................................................Pag 28 4.3) Comentari de la Fotocopies I i II dels dies 22 i 23- 11- 01 .........................................................................................................................Pag 29 4.4) Comentari de les Fotocopies I, II, III, IV i V del dia 29- 11- 01 4.5) Prospecció arqueològica 4.5.1) Prospecció Extensiva 4.5.2) Prospecció Intesiva 4.6) Erosió, Transport i sedimentació 4.7) Fotografia aèria: 4.7.1) Fotografia d’alçada 4.7.2) Fotografia de baixa alçada ........................................................................................................................Pag 30 4.7.3) Teledetecció a gran altura 4.8) Ciències de la geofísica 4.9) Diapositiva sobre el sistema orientatiu de l’Antiga Roma 4.10) Fotocopies I i II del dia 14- 12- 01.¿Per què el taller de Graufesenque exporta més enllà que la resta de tallers ceràmics francesos?

4.11) Fotocopies I del dia 20- 12- 01.¿Com és que estroben Sigil.lates africanes a Itàlia durant el període que va del 450 al 580? 4.12) Fotocop II del dia 20- 12- 01 4.13) Fotocop I del dia 21- 12- 01