Aristòtil 1. Crítica a la teoria platònica de les formes.

Graus i organització del saber

Abans de res, parlem de les diferències que hi va haver entre Plató i Aristòtil. Fixem-nos, però, que tot i que podem fer èmfasi en aquestes diferències, tots dos estarien d’acord en una sèrie de coses (recorda el text del diàleg Parmènides: sense idees és impossible raonar): hi ha dos gèneres de la realitat; el coneixement ho és del que sempre és igual, o sigui, de les idees o formes; l’aspiració dels homes és la felicitat, i la de la comunitat és superior a la de l’individu. Hi ha acord en els grans trets, però diferències substancials en els detalls. Això no ho hem de perdre de vista.Aquesta primera frase: tots els homes per naturalesa desitgen saber és tot un programa. Si estàs d’acord, tot el que ve a continuació serà clar. Però... Hi estás d’acord? Creus que tots els homes per naturalesa desitgen saber?Ja hem començat amb Aristòtil, autor difícil: molt menys poètic que Plató. De la seva obra conservem, al revés que de l’obra de Plató, només fragments i una bona part dels seus apunts personals. Això fa que els seus texts filosòfics siguin, sovint, durs de llegir y de païr.Ara ens dedicarem a la seva crítica de la teoria de les idees platònica juntament a la seva concepció del saber. Recordem, però, el que varem veure al primer text que varem llegir sobre l’origen de la filosofia i la ciència lliure. Aquí i ara, aquell text té total validesa.

Els graus del saber: percepció, experiència, saberTots els homes per naturalesa desitgen saber. Prova d'això n'és l'amor als sentits; perquè, independentment de la seva utilitat, són estimats per si mateixos, i més que cap altre el de la vista. En efecte, no sols a l'hora de fer coses, sinó fins i tot quan no ens cal fer res, escollim la vista a tots els altres sentits, per dir-ho així. I la raó és que aquest, d'entre els sentits, és el que ens fa conèixer més coses i ens fa veure moltes diferències.Certament els animals neixen proveïts de sensació; encara que aquesta en alguns no els fa possible la memòria, si bé en d'altres sí. I a causa d'això aquests darrers són més prudents i més aptes per aprendre que els que no poden recordar. Són, sens dubte, prudents sense aprendre els que no tenen capacitat per escoltar els sons (com l'abella i altres animals semblants, si és que existeixen); aprenen, en canvi, aquells qui, a més de memòria, tenen aquest sentit.

1

Plató i Aristòtil, a l'Escola d'Atenes

Els altres animals viuen per mitjà d'imatges i records, i participen escassament de l'experiència. El gènere humà, en canvi, viu gràcies a l'art i als raonaments. I, pel que fa als homes, del record en neix l'experiència, ja que molts records d'una mateixa cosa arriben a fer possible una experiència. I l'experiència s'assembla, d'alguna manera, a la ciència i a l'art, encara que la ciència i l'art arriben als homes a través de l'experiència. Perquè -com diu Pol·lo- l'experiència va fer l'art i la inexperiència l'atzar. I l'art neix quan de moltes experiències en sorgeix una noció universal que abraça els casos semblants. Ja que tenir la noció que a Càl·lias, tocat per tal malaltia, li va anar bé tal remei, i també a Sòcrates i a molts d'altres, considerats cas a cas, és propi de l'experiència; però saber que va anar bé a tots els individus d'una mateixa espècie i afectats per tal malaltia, per exemple als flemàtics, als biliosos o als qui tenen febre, això és propi de l'art.Així doncs, a l'hora d'actuar, l'experiència no sembla diferenciar-se en res de l'art, sinó que fins i tot tenen més èxit els experimentats que els qui, sense experiència, posseeixen el coneixement teòric. I això es deu al fet que l'experiència és el coneixement de les coses singulars, i l'art, el de les universals; i totes les accions i les generacions es refereixen a allò que és singular. En efecte, no és a l'home a qui cura el metge, a no ser que sigui accidentalment, sinó a Càl·lias o a Sòcrates, o a un altre dels que així s'anomenen, que a més, és home. Si, doncs, sense experiència algú té coneixement teòric, i sap l'universal però ignora la seva concreció singular, sovint, quan estigui curant, s'equivocarà. En efecte, allò que es pot curar és el singular.No obstant i això, sostenim que el saber i l'entendre pertanyen més a l'art que a l'experiència, i opinem que són més savis els qui coneixen l'art que no pas els experimentats, ja que en tothom la saviesa li prové com a derivació del seu saber. I això pel fet que uns en saben la causa, i els altres no. Ja que els experimentats saben el què, però no el per què. Aquells, en canvi, coneixen el per què i la causa. Per això als capatassos els considerem en cada cas més valuosos, i pensem que hi entenen més i són més savis que els simples obrers, perquè saben les causes del que s'està fent; aquests en canvi, com alguns ésers inanimats, fan però sense saber el que fan, de la mateixa manera que el foc crema. Els éssers inanimats fan aquestes coses per naturalesa; els simples obrers, per costum. Així, doncs, els capatassos no són més savis a causa de la seva destresa pràctica, sinpó a causa del seu propi coneixement teòric i del coneixement de les causes. Així, aquell senyal que fa distingir el qui sap del qui no sap és el fet de poder ensenyar, i per això considerem que l'art és més ciència que l'experiència, ja que els uns poden ensenyar i els altres, en canvi, no.De les sensacions, endemés, no en comptem cap com a saviesa, encara que aquestes siguin les cognicions més própies dels objectes singulars; no diuen per què és calent el foc, sinó només que és calent.És normal, doncs, que qui en els primers temps inventà algun art més enllà de les sensacions comunes, fos admirat pels homes, no només és per la utilitat d'algun dels invents, sinó com a savi i diferent dels altres, i que, a l'inventar-se moltes arts, orientades unes a les necessitats de la vida i les altres a allò que l'adorna, sempre fossin considerats més savis els inventors d'aquestes que els d'aquelles, perquè les seves ciències no cercaven la utiitat. D'aquí que, constituïdes ja totes aquestes arts, fossin descobertes les ciències que no s'ordenen al plaer ni al necessari, i ho foren primer on primer vagaren els homes. Per això les arts matemàtiques nasqueren a l'Egipte, ja que allí la casta sacerdotal disposava de temps per al lleure.Hem dit a l'Ètica quina és la diferència entre l'art, la ciéncia i els altres coneixements del mateix gènere. El que ara volem dir és això: que l'anomenada Saviesa tracta, en opinió de tothom, sobre les primeres causes i sobre els principis. De manera que, tal com hem dit abans, l'experimentat ens sembla més

2

savi que els qui tenen una sensació qualsevol, i el posseïdor d'un art, més savi que els experimentats, ei el capatàs, més que un simple obrer, i els coneixements teòrics, més que els pràctics. Sembla, doncs, evident que la saviesa és una ciència que tracta sobre certs principis i causes.

Metafísica I, 980 a -982 a.

Tot pensament és pràctic o productiu o contemplatiu.Metafísica VII, 1025 b

_________________________________________________________________

La crítica a la teoria de les ideesEs tracta d’un tema que apareix mot sovint al llarg de l’obra aristotèlica. Sobretot, en aquella part que es referix als primers principis, la Metafísica. I dins d’ella, especialment, als llibres I, VII, XIII i XIV. Així mateix, hom sap que una obra de juventut avui perduda, Sobre les idees, tractava extensament el tema.El criteri que va seguir en tot moment va consistir en avantposar el que va considerar com la seva recerca de la veritat de l’herència que havia rebut i, fins i tot, de les relacions afectives personals. Així, quan analitza la idea de Be (Etica Nicomàquea I, 1096a), afirma:Potser fóra millor examinar la noció de bé universal i perguntar-nos què vol dir aquesta paraula, encara que una tal investigació ens resulti difícil per ser amics nostres els qui van introduir les idees. Sembla, malgrat tot, que és millor i que hem de sacrificar fins i tot el que ens és propi, quan es tracta de salvar la veritat, especialment si som filòsofs; ja que, tot i que ens estimem totes dues coses, és just preferir la veritat,que, trivialitzat, pren la forma llatina de: amicus Plato, sed magis amica veritas.La crítica a la teoria de les idees pren tres direccions diverses:a) la teoria de les idees troba el seu origen a la teoria socràtica de la definició de l’essència de les coses. El seu resultat era la recerca dels conceptes generals. Segons Aristòtil, Sòcrates no considerava l’existència separada d’allò la definició del qual hom cercava: l’universal i en si (v. Metafísica XII 4: Sòcrates no separava els universals ni les definicions. Però d’altres els varen separar anomenant-los idees de les coses que són. b) no és possible l’existència separada de els idees. Si els idees existissin separades serien entitats, o sigui, realitats subsistents. Ens trobem al nucli de la crítica que fa Aristòtil de Plató. Hi hauria moltes implicacions de l’existència de les idees i totes serien negatives: (b.1) es tracta d’unateoria antieconòmica, ja que , per tal d’explicar el món sensible ha de generar una nova realitat de caire intel·ligible. De fet, planteja un problema afegit: l’explicació de l’existència del gènere intel·ligible; (b.2) no explica la subsistència de les entitats del món sensible ni el seu contingut: si les essències (formes) són separables de les coses, llavors no poden ser essències (qualitats) de les coses, ja que si ho fóssin serien a les coses mateixes. La realitat sensible es queda sense ésser: el seu ésser és relatiu (depenent) d’un altre autèntic; (b.3) ni tampoc explica l’origen del moviment dels éssers naturals: ni els canvis, ni el fluxe del món de les coses sensibles. Per a Plató, les idees no eren una causa productora ni motriu i, per tant, no podien ni generar ni donar lloc al moviment de les coses sensibles.

3

Trobem implícita aquí la crítica al concepte del demiürg de la cosmologia platònica (Timeu).c) crítica de la matematització de les idees com a recurs del Plató més madur per tal de solucionar certs problemes de les formes. Segons Aristòtil no es tracta sinò d’un pedaç que no aconsegueix solucinar les deficiències de la teoria.En resum, no és possible l’existència separada de l’essència de les coses. Aristòtil, no obstant, no rebutja el nucli de lateoria, sinò tan sols aquella part que implica l’existència separada de les idees. La reformula integrant-la dins laseva teoria dels principis (Física). De fet, l’hilemorfisme no serà més que una transformació de lateoria platònicade les formes. per una altra banda, Aristòtil és platònic. No ho oblidem: a) per a ell, també la ciència parla del que és general i universal; b) la ciència és la recerca del que és comú i que es troba a les coses (veure els textos de la Lógica i de la Metafísica)._______________________________________________________________

Repassem: com concebia Plató les idees?

Hi havia una tipologia, una jerarquia entre elles? Recordeu els texts de la línia i la caverna...

Explica la crítica fonamental que fa Aristòtil a les idees platòniques (107-108).

Què conserva Aristòtil de la noció d’idea platònica? Recorda el text del diàleg Parmènides.

Omple aquest quadre a partir del text sobre el saber:

origen del

4

coneixement

saber aconseguit

Són comparables amb els que anomena Plató?

Quina diferència hi ha entre la tècnica (o art, com també l’anomenem) i l’experiència?

En què consisteix la ciència? I la saviesa? Les veus diferents, tu?

Per què ens refiem més del que ens diu una persona d’edat (la nostra àvia, p. ex.) sobre com guarir una malaltia queno d’un metge, i més si aquest és jovenet, encara que el veiem preparat?

L’últim text és cortet: comenta’l i posa exemples.

Estaries d’acord amb aquesta afirmació: és savi qui coneix de causes i principis?

diccionari per a les fitxes: saber, experiència, sensacions, ciència, tècnica, forma, saviesa, memòria, principi, causa.

5

2. L’ésser i els principis

El principi més ferm: la identitatTambé és natural que qui més sap sobre els ens en quant ens pugui enunciar els més ferms principis de totes aquelles coses. I aquest és el filòsof. I el principi més ferm de tots és aquell sobre el qual és impossible d'enganyar-se; es necessari, en efecte, que tal principi sigui el més conegut (car l'error es produeix sempr en les coses que no es coneixen) i no hipotètic... tal principi és evidentment el més ferm de tots. Qui és aquest, ara ho direm. És impossible, en efecte, que un mateix atribut es doni i no es doni simultàniament en el mateix subjecte i en un mateix sentit... Aquest és , doncs, el més ferm de tots els principis, puix que s'até a la definició enunciada.

Metafísica IV, 1005b

Entitat, accident, gènere i espècieDe les coses que existeixen, unes es diuen del subjecte, sense que estiguin en cap subjecte, v.gr.: home es diu de l'home individual pres com a subjecte, però no està a cap subjecte; altres estan en un subjecte, sense que es diguin de cap subjecte -dic que està en un subjecte el que es dóna en alguna cosa sense ésser-ne part, no podent existir fora de la cosa en la qual està-, v.gr.: el coneixement gramatical concret està en l'ànima com en un subjecte, però no es diu de cap subjecte, i el color blasnc concret està en el cos com en un subjecte -car tot color es troba en algun subjecte-, però no es diu de cap subjecte; altres es diuen d'un subjecte i estan en un subjecte, v.gr.: el coneixement està en l'ànima com en un subjecte, i es diu del saber llegir i escriure com d'un subjecte; altres, ni estan en un subjecte, ni es diuen d'un subjecte, v.gr.: l'home individual o el caval individual -car cap de tals coses no està en un subjecte ni es diu d'un subjecte-; les coses individuals i numèricament singulars, en general, no es diuen de cap subjecte, però res no impideix que algunes estiguin en un subjecte: en efecte, el concret saber llegir i escriure és de les coses que estan en un subjecte.

Categories 2, 1

Potència i acteLa substància sensible es troba sotmesa al canvi. Però si tot canvi té lloc entre oposats o intermediaris (no entre qualsevol tipus d'oposats, donat que el so és "no blanc", sinó únicament entre els contraris), cal que hi hagi necessàriament un substrat que canvia d'un contrari a un altre contrari (per exemple, del blanc al negre o als seus intermediaris, puix que no són els contraris els que es transformen l'un en l'altre. (...) Per tant, és precís afirmar que la matèria que canvia ha d'estar en potència dels dos contraris. I ja que l'Ésser posseix una doble significació, cal dir que tot canvi s'efectua del Ser-en-potència al Ser-en-acte; per exemple, del blanc en potència al blanc en acte. El mateix val per a l'augment i la disminució. Aleshores resulta que no solament pot procedir un ser accidentalment del no-Ser, sinó que també tot pot procedir del Ser, però no del Ser-en-acte, sinó del Ser-en-potència. I aquest últim és una espècie de No-ser, el no-ser com a potència.

Metafísica XII, 1069 b

Acte és la forma, considerada separadament, i també la resultant de la seva unió amb la matèria (mentre que és privació d'ella, per exemple, l'obscuritat o la malaltia); potència és la matèria, perquè ella és allò que té la possibilitat d'arribar a ser ambdós (forma o privació).

Metafísica XII, 1069.

6

ser no-ser qualitat

en siENTITATser absolutamentindeterminable

PRIVACIÓ(no res absolut)indeterminable

indeterminable

en relacióFORMA(ser relatiu)determinable

MATÈRIA(no res relatiu)determinable

determinable

________________________________________________Ens acostem al nucli de la filosofia aristotèlica (109-110). El que veurem aquí són el que podríem anomenar els principis de la natura segons Aristòtil. Fixeu-vos en al distinció entre el que és en si i el que és per un altre i recordeu la primera fitxa del curs.________________________________________________

Et recorda alguna cosa el principi d’identitat? Per què és tan important?

Fes un quadre a partir del text de les Categories, segons la relació que s’estableix en ell:

Quina relació hi ha entre potència, acte i moviment?

I entre potència i acte i matèria i forma?

7

Fíxa’t bé en el quadre del que és i el que no és. Quan ho tinguis clar, respon: compara aquest quadre amb el que podries fer amb les teories de Parmènides i Plató. Indica diferències i semblances.

vocabulari per a les fitxes: substància, essència, matèria, forma, privació, potència, acte. moviment, gènere, espècie, accident

Una mica de repàs, del que mai estarem sobrats:

Per a Aristòtil, les _________ no tenen existència per elles mateixes. Per això, la ____________ només pot existir dins dels objectes on es troba, per exemple la _____________ negre a les figures de la portada del vostre libre. La _____________ no pot existir sense ____________ . La privació és el ___________ absolut. La ______________ és a la matèria copm l’acte és a la _____________ . Això és una proporció.

3. Moviment i canvi, causes i natura

Éssers per natura i per causesDels éssers, els uns existeixen per natura, els altres, per altres causes; per natura existeixen els animals i llurs parts.

Física II, 192Substàncies eternes i sensiblesL'entitat sensible és mutable. I si el canvi es produeix entre els oposats o els intermedis, encara qe no entre tots els oposats (car el so no és blanc), sinò a partir del contrari, és necessari que quelcom subsisteixi, allò que canvia envers el contrari, car no són els contraris els que canvien entre si. A més, això subsisteix i el contrari no subsisteix... Així doncs, que hi ha una entitat eterna i immòbil i separada de les coses sensibles resulta clar... no hi cap que aquesta substància tingui cap magnitud, sinò que manca de parts i és indivisible... és impassible i inalterable; ja que tots els altres moviments són posteriors al moviment local.

Metafísica XII 1069b, 1073aLes causes i llur relació amb els arjái (principis)En un sentit hom diu causa [aitia] a allò de l’inherència del qual neix quelcom, com el bronze de l’estàtua i la plata de la fiola i altres semblants; en un altre sentit, l’espècie i el model, és a dir, el concepte de l’esència i els gèneres

8

d’aquesta: per exemple, la relació de 2 a 1 en una octava, i en general el nombre i els elements de la definició. En tercer lloc, el principi primer del canvi o del repós: p. ex l’agent és causa (de l’acció) i el pare del fill, i en general, qui fa e´s causa del fet i qui canvia del que ha canviat. I en quart lloc, lafinalaitat: que és el per què, com la salut és la finalitat del passejar. En efecte, per què pasetgem? diem: per tal de mantenir-nos sans; i dient així pensem que encertem la causa... Per aquesta multiplicitat de sentits de la paraula causa, resulta que pot haver diferents causes de la mateixa cosa... però no en el mateix sentit.

Física, II, 3, 194

Tipologia del movimentÉs necessari que hagi tres espècies de moviment: de la qualitat, de la quantitat i del lloc... ja que a cada un d’ells té lloc l’oposició. El moviment en la qualitat, doncs, s’anomena canvi; el de la quantitat, no té un nom comú (al dels contraris), però l’anomenem, a cada un respectivament, augment i disminució: augment a allò que tendeix a la magnitud perfecta; disminució, a allò que parteix d’aquesta. Després, el moviment local no té ni nom comú (als contraris), ni especial (per cada un d’ells): l’anomenem amb el nom comú de traslació.

Física V, 3, 225-6

Les causes no poden ser infinitesTot mòbil ha de ser mogut per un motor. Per tant, si no té en si mateix el principi del moviment, és evident que és mogut per un altre... Però ja que cada cos mogut ho és mogut perun motor, és necessari també que cada cos mogut en l’espai sigui alhora mogut per un altre... I llavors, el potor per un altre motor, ja que aquest també es mou, i aquest, a la seva vegada per un altre. Però això no pot seguir fins a l’infinit, sinò que s’ha d’aturar en algun punt, i ha d’haver quelcom que serà la primera causa del moviment... De manera que és necessari que el mòbil sigui mogut sempre per un altre, el qual es trobarà, també, en moviment; hi haurà, doncs, una detenció. Així que el primer mòbil serà mogut per un immòbil o es mourà per ell mateix.

Física VII, 241; VIII, 257

No hi ha comprensió de la constitució de l’ésser natural sense entendre els canvis que hi ha a la seva estructura, al esu interior, constituït per la matèria, la forma i la privació._____________________________________________________________

Què és un ésser natural? ____________________________________________________

I un ésser causat? _________________________________________________________

Posa exemples: éssers naturals éssers causats

9

Quina diferència hi ha entre una causa externa i una causa interna?

Quins tipus de moviment hi ha? Quina diferència hi ha entre un moviment i un canvi?

Per què no pot acceptar Aristòtil una quantitat infinita de causes? Quina és la teva opinió al respecte?

Vocabulari per a les fitxes: moviment, canvi, primer motor, causa, natura, ésser natural._______________________________________________________

Una mica de repàs que no fa cap mal

Hi ha dos tipus d’éssers: els _____________, subjectes al canvi i a la causalitat, per tant, per un altre, i el que no és ____________ , que no li manca res, i per tant és etern. Tots els éssers __________ estan subjectes al _________ gràcies al qual poden ____________ les seves possibilitats, la seva potència. Només hi ha un ésser _______ , no causat, que a més és causa de tot el que e´s, del moviment, del món sencer, i __________ sense ésser mogut. Aristòtil l’anomena __________ immòbil i déu.

4. L’ànima i el coneixement

No hi ha cap dubte que, igual com en la naturalesa en general existeix quelcom que és certament matèria per a cada gènere (és a dir, allò que en potència constitueix totes les coses que corresponen a aquest gènere concret) i, a més a més, existeix una altra cosa, és a saber, allò que és causal i actiu a què pertany el fet de produir totes les coses, com ara la tècnica respecte a

1

la matèria que empra, de la mateixa manera és necessari que en l'ànima es trobin també aquestes diferències. en aquest sentit, doncs, existeix sens dubte un intellecte que és capaç d'esdevenir totes les coses pensables i un altre al qual correspon el fet de produir-les totes i que consisteix en una facultat simila a la llum: la llum, en efecte, també fa en certa manera que els colors que estan en potència esdevinguin colors en acte.D'altra banda, l'intellecte actiu [o productor] és separable, impassible i exempte de barreja, per tal com a la seva substància pertany el fet d'ésser un acte. Sempre té més valor, en efecte, allò que actua que allò que pateix, igual com té més valor el principi que la matèria. Ultra això, el coneixement cert en acte constitueix la mateixa cosa que el seu objecte. En cada individu, certament, el coneixement en potència és anterior des del punt de vista del temps. Absolutament parlant, nogensmenys, no és anterior ni tant sols des del punt de vista del temps, de manera que no s'esdevé pas que la ment a vegades pensi i a vegades deixi de pensar.Un cop separat és només allò que en realitat és i únicament això és immortal i etern. Nosaltres, nonobstant, no som capaços de recordar-ho, perquè aquest principi és impassible, mentre que l'intellecte passiu [receptiu] és corruptible i sense ell res no intel·leix.

Aristòtil, De l'ànima III 5

Ja ho deia Plató: tot està en totes parts. I en el fons, cada ser natural representa en ell la totalitat de l’ordre còsmic. Això era conegut com la relació entre el petit ordre (microcosmos, l’home, els éssers generats) i el gran ordre (macrocosmos, la natura). I a més, permetia fer analogies com la que tens al davant teu. Els temes dels presocràtics encara segueixen vigents a la filosofia aristotèlica._____________________________________________________Aquí tenim una altra analogia de proporcionalitat. Recordaràs les que hem vist als texts de la Caverna i la Línia amb Plató. En aquest cas, però, el tema és el de la relació íntima que hi ha entre el gran ordre de la natura i el petit ordre del pensament i el coneixement humans.Com que tenim un text relativament petit, el que farem serà intentar analitzar-lo per tal de treure’n el màxim de profit per al tema que ens pertoca. Fíxa’t en les parts en cursiva, que han estat assenyalades per tal de pautar i guiar la lectura del text.____________________________________________________Indica, abans de res, quantes parts veus al text, i senyala on comencen i on terminen.

Identifica i examina l’analogia que hi ha al text.

Intenta explicar això de l’intel·lecte actiu i passiu. Huràs de buscar informació a d’altres llocs, a part del llibre.

1

HI ha una frase que t’haurà de sonar d’altres autors: erl coneixement cert en acte constitueix la mateixa cosa que el seu objecte. Explica el seu significat i quins altres autors coneixes que la hagin feta servir.

A més, també es diu que una part d’aquesta ànima és el que de immortal i etern hi ha en nosaltres. Explica el seu significat i a què es refereix.

En aquest text trobem referències envers les pàgines 113-114 del llibre. Llegeix-les amb deteniment i a continuació, omple el quadre:Exposa gràficament l’escala dels éssers i, al seu costat, el tipus d’ànima que correspondria per a cada tipus d’éssers. Posa exemples de cada tipus de l’escala.

escala d’éssers

tipus d’ànima

exemples d’éssers corresponents a cada tipus

qualitats qu coresponen a cada tipus d’ànima i que trobem als éssers que les posseeixen

Què diferencia l’ànima pròpia dels homes de la resta d’ànimes? O sigui, quines característiques i trets diferencien l’ésser humà de la resta d’éssers?

1

vocabulari: ànima, natura, coneixement, potència, acte, causa, moviment.

Repassem una miqueta:Els éssers _____________ són els que han estat causats i per tant, depenen d’una causa aliena a ells mateixos. Els éssers naturals es divideixen en ____________ i _____________. Els que són animats es reconeixen perquè tenen una font interna de moviment: l’______________. Però no tots els éssers animats tenen el mateix tipus d’ànima. Aristòtil reconeix tres de diferents, i creu que és característic del tipus d’ésser viu el tenir un tipus d’ànima o altre. Així, creu que certs éssers vius tenen un ànima ______________, uns altres tenen la mateixa i a més la _______________, i encara hi ha d’altres que tenen totes dues i una tercera: la ____________ o noètica. Per a Aristòtil, una part d’aquesta ànima és ______________ i és quelcom de diví que hi ha en l’ésser humà i que li sobreviu quan mor.

5. La vida en comunitat

El bé és el fi últim de l’acció humana, i condueix a la felicitatRetornem al bé recercat i preguntem-nos què pot ésser. Evidentment és quelcom de diferent en cada activitat i en cada art. El de la medicina, per exemple, difereix del de l'estratègia, i així succesivament. Quin és, doncs, el bé que convé a cadascuna? Oi que és allò amb vista a què fem les altres coses? Així, en la medicina és la salut; en l'estratègia, la victòria; en l'arquitectura, la casa; en cada cas, un de diferent. Ara, en tota activitat i en tot escolliment, el bé és el fi, car tothom fa la resta de coses amb vista a aquest fi. D'aquesta manera, si només hi hagués una cosa que fos el fi de tots els actes, aquesta seria el bé realitzable; i si n'hi haguessin moltes, totes elles ho serien.Després d'haver fet una digressiò, el nostre raonament arriba al punt on érem. Cal que intentem d'aclarir-ho una mica més. Una vegada hem constatat que hi ha molts fins i que n'elegim alguns amb vista a uns altres, com ara, la riquesa, els aules i tots els instruments en general, esdevé evident que no tots els fins sòn un objectiu final. El bé summe, tanmateix, es manifesta com i'objectiu final. Talment és així que, si hi ha un ùnic objectiu final, aquest serà allò que cerquem; i si n'hi ha diversos, ho serà el que constitueixi i'ùltim de tots els objectius finals. Diem que allò que perseguim per si mateix representa una finalitat ulterior en relació amb allò que perseguim amb vista a una altra cosa. Igualment, allò que no escollim per res més esdevé ulterior en relaciò amb allò que escollim per si mateix i, alhora, amb vista a una altra cosa. En general,

1

doncs, considerem que és un objectiu final allò que sempre escollim per si mateix, i mai per una altra cosa.Hom diria que la felicitat és aquest objectiu final, ja que sempre l'elegim per ella mateixa, i mai per res més. En canvi, l'honor, el plaer, i l'intel·lecte, com també tota mena de virtut, són realitats que elegim, és clar, per si mateixes, ja que també les elegiriem encara que no ens servissin per a res; però les elegim també amb vista a la felicitat, ja que creiem que ens permetran d'esdevenir feliços. En canvi, ningù no elegeix la felicitat amb vista a aquestes realitats, ni amb vista a res.Pel que veiem, això també ocorre amb l'autarquia. Car sembla que el bé final hagi d'ésser autàrquic. Esser autàrquic no vol pas dir viure en la solitud, tot sol i per a un mateix, sinò viure per als pares, per als fills, per a la muller i, en general, per als amics i conciutadans. Car, per natura, l'home és un ésser polític. Es clar que això també tè límits, ja que si esteníem aquests vincles enllà dels pares i descendents fins als amics dels amics aniríem a parar a l'infinit. Aquest punt, però, ja i'examinarem més endavant. Considerem que és autàrquic allò que, tot sol, fa que la vida sigui desitjable, i allò que no fretura de res. I creiem que això és la felicitat. És el més desitjable i no admet cap afegitò. Car és evident que, si admetia l'afegitò del bé més petit, esdevindria més desitjable encara. És un fet que l'addiciò acreix els bèns i, entre els béns, el més gran és sempre el més desitjable. La felicitat se'ns mostra, doncs, com l'objectiu final i autàrquic, essent com és el fi dels actes.A més, la tasca de l'home consisteix en una activitat de l'ànima, realitzada d'acord amb la raó, o almenys sense prescindir-ne. I, genèricament, diem que tant humana és la tasca d'un home, com la d'un home dreturer, de la mateixa manera que diem que tant toca la citara un citarista com un citarista destre. Ho diem, perquè l'excel·lència virtuosa no és res més que una addició feta a la tasca. En efecte, un citarista toca la citara, i un citarista destre la toca bé.Com que això és així, diem que la tasca de l'home consisteix a captenir-se d'acord amb una mena de vida basada en una activitat de l'ànima i en una acciò enraonades, mentre que la tasca del dreturer consisteix a fer el mateix i a fer-ho bé. Ambdues tasques sòn acomplertes d'acord amb la virtut pròpia de cadascuna. Admetent que això sigui aixi, resulta que el bé humà és una activitat de l'ànima realitzada d'acord amb la virtut; i, si les virtuts sòn moltes, la realitzada segons la millor i la més perfecta de les virtuts; i, a més a més, en una vida acomplerta. Car una oreneta no fa estiu; ni en fa tampoc un dia. Igualment, un dia o una estoneta no fa tampoc ningù venturós ni feliç.

Aristòtil, Ètica nicomàquea 1097a-bCada animal posseeix un caràcter (éthos) determinat, un repertori característic de tendències i apetits, que governa la seva conducta. També l’animal humà té el seu caràcter, però a més de caràcter té la capacitat de pensar, la qual, al temps que li obre inèdites possibilitats d'acció, complica la seva vida amb constants problemes de deliberació i decisió. Així com el caràcter dels altres animals restava estudiat en Ies obres zoològiques, el caràcter humà, constantment referit i mitjançat pel pensament, era objecte d'un tractament específìc, conegut amb el nom d'ètica (ethiké).(...)Plató havia pretès assentar l'ètica sobre bases sòlides, tot apartant-la del relativisme confús en eI qual havia caigut en mans dels sofistes i convertint-la en una ciència exacta, com la geometria. L'ètica seria la ciència del Bé en si mateix, de la forma eterna del bé, de la qual nosaltres i les nostres accions imperfectament participem. L'ètica restaria així reduida a la teoria de les formes, com el coneixement de la forma del bé. Armat amb aquest coneixement, el filòsof seria el cridat a governar, organitzant la vida dels seus

1

congèneres de tal manera que la forma del bé es realitcés en ells en la major mesura possible.Aristòtil rebutja en la seva ètica l'existència de formes separades...De fet, ningù no busca el bé en si, sinó el seu propi bé. EI bé en si no existeix. I malgrat existís, l'humà no podria assolir-lo, fet pel qual no resoldria les qüestions que ens interessen, relatives al bé -diferent en cada cas- que busquem i podem adquirir.Un cop baixada l'ètica dels cels platònics a la Terra, el primer que cal constatar és que l'ètica no és una ciència, sinó una reflexió pràctica, encaminada a l'acció. "Aquesta investigació és una certa indagació política... i el fi de la política no és el coneixement sinó l'acció".EI bé d'una acció és el seu fi. Però el fi que busquem és diferent en cada activitat i en cada tècnica. El fi de la medicina és la salut; el de la estratègia, la victòria; el de la construcciò naval, el vaixell, etc. Entre els fins, els hi ha que els perseguim per si mateixos, i els hi ha també que els busquem com a mitjans o instruments per a aconseguir d'altres, que per tant són més importants que ells. En general, el fi que volem per si mateix és millor que el que només busquem com a mitjà per a conseguir un altre. Si hi hagués un bé que fos el fi universal, en funció del qual triéssim tots els altres fins, aquest bé seria el bé suprem de 1'home, eI blanc cap al que, com arquers, apuntariem l'arc de les nostres vides.Tothom està d'acord en que el bé suprem de l'home és la felicitat (eudaimonia), puix que busquem la felicitat per si mateixa i no per cap altra cosa, mentre que tota la resta de coses la busquem per ella. La felicitat és el fi ultim, perfecte i suficient de cada humà.L'acord s'acaba quan hom pregunta en què consisteix aquesta bona vida, i, per tant, en què consisteix la felicitat. Els uns, identificant el bé amb el plaer, creuen que la felicitat consisteix en la vida voluptuosa. Altres, posant el bé en la riquesa, consideren que la felicitat rau en la vida de negocis. Altres, més fins que els anteriors, posen el be en els honors i pensen que la felicitat rau en la vida politica. Però tots eIls s'equivoquen.(..) De tota manera, és cert que l'absència completa de riqueses i plaers és incompatible amb la felicitat, que no consisteix en aquests béns, però els suposa.EI bé de cada cosa consisteix en el seu érgon, en la seva funció propia. El bé del ganivet consisteix en tallar, el de l'ull en veure, el de l'ala en volar, etc. El bé de l'humà consisteix també en el seu érgon, en la realització de la seva funció pròpia, en desenvolupar una certa activitat. La felicitat no és una simple possessió o hàbit o potència, per excel·lent que sigui, puix que aquestes coses es tenen fins i tot mentre es dorm o es roman inactiu. Però la felicitat és una activitat. (...) La felicitat és I'activitat pròpia de l'humà completament desenvolupat i no truncat, disminuït o pervertit, l'activitat de 1'humà en la seva plenitud, de l'humà que posseeix la perfecta areté humana, que funciona bé com a humà, que realitza el seu érgon propi. (...) En resum, la felicitat ha de consistir en una activitat conforme l'areté, ha de durar tota la vida i ha d'anar acompanyada de circumstàncies externes minimament favorables.Amb freqüència es tradueix areté per virtut, però aleshores cal entendre virtut com eficiència o excel·lència, com quan parlem d'un virtuós del violí -és a dir, d'algù que toca molt bé el violí- o d'un acudit que té la virtut de fer riure a tots els qui el senten -que és eficaç provocant el riure, que és allò en que consisteix la funció de l'acudit.L'ànima humana no és un calaix de sastre de parts soltes, sinó un tot orgànicament estructurat. En especial, el caràcter, la part apetitiva i volitiva de l'humà, està naturalment subordinat a la part pensant o raó. Si l'humà funciona

1

bé com un tot, els seus desitjos seran controlats i dirigits pel seu pensament. Si funciona malament, els seus desitjos es descontrolaran i escaparan a la direcció de la raò. Així com el braç del paralític o de l'epilèptic, que no obeeix a la raó, funciona malament, així també els desitjos que no obeeixen a la raó representen un defecte de funcionament de l'humà. La virtut o areté moral consisteix, doncs, fonamentalment, en el control de la part volitiva de l'humà per la seva part pensant.La virtut o areté moral consisteix, doncs, en un hàbit de decidir bé i conforme a regia, entenent per tal cosa l'apuntar al terme mig òptim entre dos extrems. Dissortadament no es tracta de la mitjana aritmètica entre dues quantitats, que seria una regla precisa. En ètica no hi ha regles precises, sinó que molt depén de cadascù i de les seves circumstàncies. No es tracta de buscar el mig objectiu, sinó el mig que més convé a cadascú. EI menjar adequat per a un seria massa abundós per a un altre i massa escàs per a un tercer. En aquests temes cal assolir experiència de la vida i deixar-se guiar pel consell i l'exemple d'algun home racional, prudent i experimentat (phrónimos).(...) L'esquema sempre és el mateix. Es considera una àrea determinada de la conducta humana, i respecte a ella es determina el terme mig (mesótes) en que consisteix la virtut. i a continuació els vicis o extrems tant per defecte (élleipsis) com per excés (hyperbolé).Respecte la recerca de plaers corporals cal fugir del vici per defecte de l'abstinència o insensibilitat i del vici per excés del desenfré. La virtut o terme mig està en la temperància (sophrosyne). A la hora d'enfrontar-se amb perills, els extrems o vicis consisteixen en la covardia, d'una banda, i la temeritat, d'altra. El terme mig o virtut consisteix en la valentia ben entesa (andreia). Pel que fa a gastar cl nostre diner, el vici per defecte és la tacanyeria; el vici per excés, la prodigalitat. La virtut o terme mig estriba en la generosi tat o lliberalitat. Quan tractem de divertir els nostres companys ham d'evitar els excessos de bufoneria, essent simplement graciosos. I en generaI, en qualsevol faceta de fa nostra conducta hem de fugir dels extrems irracionals -la timidesa i la desvergonya, la fatuïtat i la mesquinesa...- i buscar sempre el terme mig òptim per a nosaltres.

J.Mosterín: Història de la Filosofía, vol. 4

Com era d’esperar, la filosofia pràctica és finalment l’objectiu de la reflexió aristotèlica. Aquí tenim un text de la seva Ètica a Nicòmac i un resum dels grans trets de la seva filosofia pràctica. Tingues en compte, a més, el contingut de les pàgines 115 i 116 del llibre El món de Sofia.

Quina és la finalitat de la vida o de l’acció humana, per a Aristòtil?

Com justifica aquest criteri?

Quines formes de felicitat reconeix Aristòtil?

1

Què és una virtut, per a Aristòtil? I com s’assoleix?

Explica, a partir dels textos que tens aquí dalt i del llibre, el significat del terme mitjà aristotèlic.

Busca els terme mitjà, defecte i excés per a aquestes virtuts aristotèliques:excès terme mitjà defecte

valentia

generositat

honestedati explica per què els has escollit

Quines formes polítiques reconeix Aristòtil?

Hi ha algun tipus de govern ideal, com hi havia a Plató?

Compara els models polítics de Plató i d’Aristòtil, donant finalment la teva opinió sobre els dos:

Vocabulari: bé, virtut, felicitat., equilibri, amistat.

Resum:

1

L’________ aristotèlica està fonamentada en el principi de que tothom té per objectiu la recerca de la ________. La seva concepció de la virtut és oposada a la de Plató. per a Aristòtil es tracta d’un _______ que s’adquireix amb el seu ús. No fa cap tipus d’organització social ni considera cap tipus de forma de govern com a superior. Tot i així, la que més li agradava era l’______________ i la que menys, la ________. El concepte de ____________ és important perquè indica la forma d’assolir una virtut: és important assolir l’_________ entre els extrems oposats. Hi ha dos tipus de virtut: les ________ i les _______________.

Annex: Les grans diferències entre Plató i AristòtilTotes tenen el seu origen en la crítica que fa Aristòtil a la teoria de les idees platònica, el punt fonamental de la qual consisteix en afirmar que, tot i que hi ha entitats intel·ligibles i idees (o formes, com les anomena ell), aquestes no tenen existència pròpia i separada. O sigui, que les idees només poden ser-hi a les coses allà on es troben presents. Trenca, per tant, aquella relació origen/imatge que fonamentava la teoria platònica.L'ànima, segons Aristòtil, és diferent segons el tipus d'ésser viu que sigui. Això significa, doncs, que no hi haurà només un tipus d'ànima, com passava amb Plató. I a més, significarà que l'ànima, principi vital dels éssers vius (=animats), no és eterna. D'aquesta manera, la teoria d'Aristòtil evita certs problemes (origen de l'ànima, diferència ànima-cos, reminiscència, tipologia d'éssers sebgons el seu desordre de l'ànima...) però planteja d'altres nous.En primer lloc: quins tipus d'ànima hi ha?, donat que és clar que hi ha diferència entre els éssers vius. Resposta: hi ha tres tipus d'ànimes, que es coresponen amb els tes tipus d'éssers vius. L'ànima vegetativa, que serveix, per a perseverar en l'existència, i té com a missió l'alimentació, la reproducció i el creixement, la trobem a tots els éssers vius. L'ànima sensitiva, que té com a missió el record, l'aprenentatge i el moviment local, només la trobem als animals, i, encara, de manera notable a certs animals superiors, capaços d'aprendre (mamífers, humans). Finalment, l'ànima noètica, pensant, intel·lectual, només la trobem als éssers humans, ja que aquests són els únics capaços d'imaginar i pensar, amb el seu noús o enteniment. Fixem-nos. El primer tipus d'ànima és present a tots els éssers vius; el segon, només als que es poden moure i tenirsensacions; el tercer, nome´s als humans.A partir d'aquí podem entendre millor la curiosa divisió de formes del coneixements que trobem al text de la pàg. 60 del

1

dossier, sobre els graus del saber, que comença amb les sensacions i l'experiència i termina en la saviesa.Finalment, l'ànima, com que és intel·ligible i pot conèixer, només tindrà coneixement d'allò que hi ha d'intel·ligible als éssers: les seves qualitats o formes. I com que està garantida la continuïtat entre pensament i ésser, l'estructura del coneixement al nostre pensament reflectirà l'estructura de larealitat (p. 71 del dossier: El coneixement cert en acte constitueix la mateixa cosa que el seu objecte). Per això, el nostre coneixement serà un coneixement de formes, d'abstraccions, o sigui de qualitats de les coses, que Aristòtil anomenarà predicacions o categories.

1