ww

w.fa

xim

il.co

m

ww

w.fa

xim

il.co

m

EL PAÍS VALENCIÀ: 1931-1939

Arguments 1

ww

w.fa

xim

il.co

m

ww

w.fa

xim

il.co

m

R. V. Pérez Casado M. García Bonafé R. AracilX. Paniagua T. Llorens J.-V. Marqués I. MolasV. Arrue E. Lluch A. Cucó A. Alvarez J. Iborra

EL PAÍS VALENCIÀ:1931 -1939

Arguments 1L 'ESTEL

València, 1974

ww

w.fa

xim

il.co

m

Volum a cura d'A. Cucó, M. Garcia Bonafè, E. Lluch i X. Paniagua.

Consell Assessor: J. LI. Blasco, A. Cucó, J. Fuster, M. Garcia Bonafè,T. Llorens, E. Lluch, J.-V. Marquès, X. Paniagua i R. V. Pérez Casado.

R. V. Pérez Casado, M. Garcia Bonafè, R. Aracil, X. Paniagua, T. Llorens,J.-V. Marquès, I. Molas, V. Arrue, E. Lluch, A. Cucó, A. Alvarez iJ. Iborra.

I. S.B.N.: 84-85104-26-9Dipòsit legal: V. 1717 -1974

Impremta FERMAR. Sant Josep de la Muntanya, 8. - València-8 (1974)

ww

w.fa

xim

il.co

m

I N D E X

Pàgina

La crisi dels anys trenta al País Valencià. Una primera aproximació,per RICARD V. PÉREZ CASADO 7

Alcoi i la guerra civil: les col·lectivitzacions, per R. ARACIL MARTÍ iM. GARCIA BONAFÈ 23

El problema de la terra a Sueca, per R. ARACIL MARTÍ i M. GARCIA

BONAFÈ 35

Introducció a l'obra d'Higinio Noja Ruiz, per XAVIER PANIAGUA 47

El moviment modern i el racionalisme a l'arquitectura i l'urbanismevalencians, per TOMÀS LLORENS . . . 59

Derecha Regional Valenciana: les condicions de possibilitat d'un gruppolític, per JOSEP-VICENT MARQUÉS 97

El Govern d'Ignasi Villalonga de la Generalitat de Catalunya, perISIDRE MOLAS . . . 131

L'ambient electoral durant les eleccions de febrer de 1936, per VICENTARRUE I ASENSI . . . 157

La primera Facultat de Ciències Econòmiques de València (1937), perERNEST LLUCH . . . 173

Sobre la creació d'una infraestructura cultural valenciana. Nota del

període 1936-1939, per ALFONS CUCÓ 179

El problema nacional a "Nueva Cultura", per A. ÀLVAREZ 185

La poesia política valenciana 1930-1939, per JOSEP IBORRA 191

5

ww

w.fa

xim

il.co

m

ww

w.fa

xim

il.co

m

LA CRISI DELS ANYS TRENTA AL PAÍS VALENCIÀUNA PRIMERA APROXIMACIÓ

PER

RICARD PÉREZ CASADO

Crisi econòmica, és clar. Els altres aspectes del terrabastall delstrenta al País Valencià ja són escatits, o, com a mínim, plan-tejats en aquest mateix número per d'altres companys destres enla seua matèria respectiva. D'on es dedueix que m'hauré de centraren un sol aspecte, l'econòmic. No m'estaré, tanmateix, de fer les"excursions" que pense necessàries a d'altres aspectes —també par-cials, per això— que condicionen en bona mida els avatars d'aquestaeconomia durant el període al qual, obligatòriament i voluntàriamentens hem volgut referir: 1931-1939.

I açò, almenys, per dues raons: l'una perquè no en sabem—no en sé, jo mateix— prou sobre l'economia del País Valenciàdurant el període en qüestió; l'altra perquè, com és obvi, els lligamsentre economia i política són molt més estrets del que voldrien algunsteòrics obsolets, i sortosament en decadència. Una tercera raó,més discutible, però, és que es tracta d'un període opinable de lanostra història recent, i escassament estudiat des del punt de vistavalencià d'una manera total; un període, a més, que ens afecta atots, d'una manera o d'una altra, i que fins a un cert punt ens"explica".

Finalment vull destacar un aspecte que considere del màximinterès: 1931-1939, quant a economia, s'assembla extraordinàriamenta qualsevol altre període de l'economia del País Valencià des quees posà en marxa el sistema citrícola a finals del segle xix fins alsanys seixanta del nostre segle; en aquest període hi va haver unacrisi més "grossa", si es vol, però de les mateixes característiquesque les precedents i de les que seguiren. El contexte espanyol, dins

7

ww

w.fa

xim

il.co

m

el qual es produí —contexte polític i econòmic—, i l'internacionalsí que ho foren de diferents, però amb el que respecta a l'interiordel país la resposta fou idèntica, i els resultats iguals, insistesc.

El terreny en el que em mouré és bellugadís i discutible: d'hipò-tesis, se'n diu. Cap període de l'economia d'aquest país ha merescutmés poca atenció que el lapse de temps, fonamental altrament, ques'escola entre els anys vint i trenta del segle xx. L'efervescènciapolítica —si em permeteu l'expressió—, els grans debats constitu-cionals que afectaven el conjunt espanyol han fixat l'atenció delsestudiosos de la història recent de l'estat espanyol. Molt poca, d'eco-nomia, ha estat objecte d'estudi, almenys fins temps molt propersa nosaltres (1). Si ens referíem al País Valencià, l'aportació és nul·la;només els papers de l'època, minsos i sovint menyspreables desd'un punt de vista de crítica moderna, ens proporcionen qualquereferència d'un dels períodes més animats de l'economia "moderna"d'aquest país.

No resulta estrany, doncs, que d'antuvi puga dir que tractaréd'hipòtesis per explicar el que fou l'economia d'aquest país entre1931 i 1939. Poques dades fiables, poca documentació rigorosa,sobre el període. Els escarafalls anticlericals o clericals, els remeiscasolans, arbitristes, ocuparen bona part del temps dels caps pen-sants d'aquest país durant la II República. Les trinxeres i els bom-bardeigs feren la resta entre juliol del 1936 i abril del 1939.

Un primer plantejament del tema és la definició —per hipòtesi averificar, clar està— del sistema econòmic valencià durant el períodeestudiat. Des del meu punt de vista pot definir-se com economiacolonial d'exportació. Dit així, l'expressió d'aquesta hipòtesi exigeixuna explicació, perquè molt bé podria donar-se el cas d'una inter-pretació excessivament actual i desconnectada del que tracta de

(1) L'excepció per excel·lència és la de BRICALL, J. M.: Política econòmicade la Generalitat (1936-1939). 1. Evolució i formes de la producció industrial,Barcelona, 1970. Els "clàssics" en l'estudi del període hi dediquen un espaiben minso al "problema econòmic" dins la II República, i molt menor encaradurant la Guerra Civil, limitant-se a repetir tòpics com l'encertada políticapresupostària dels governs Azana, o les mesures monetàries del 1932. Inclocentre els "clàssics", per suposat, a Brenan, Thomas, Carr, Jackson, Broué-Témine, etc, sempre interessats pels "esdeveniments" político-militars, malgratllurs declaracions de principis. Fins i tot, en tractar d'un problema on elplantejament econòmic hauria d'haver tingut un pes específic notable, laReforma Agrària, Malefakis s'hi dedica més aviat a l'estudi jurídico-políticfonamentalment, deixant de banda plantejaments econòmics que haurien ajudatpotser a copsar l'abast del problema com un tot.

8

ww

w.fa

xim

il.co

m

definir. En primer lloc hom no està parlant d'una economia a l'estilde Kenya o de la Cuba precastrista. Hom està parlant d'una economiaque s'hi assembla pels productes i pel comportament enfront de lescrisis internacionals, però només això. Perquè una de les caracte-rístiques d'aquestes economies és l'elevat grau de concentració dela propietat... en mans de posseïdors aliens al país en qüestió. Noés aquest el tret característic de l'economia valenciana, on, percontra, la terra és dels indígenes i, a més, està molt fragmentada.

Té en comú una cosa: les produccions es venen als països desen-volupats, en concret a l'occident d'Europa, fins el punt de ser aquesttret un dels diferencials de l'economia del País Valencià respectede la resta d'Espanya (2).

Aclarim que aquesta característica ha continuat vigent fins famolt poc de temps en la vessant agrícola, i que només la transfor-mació industrial ha bescanviat els productes, però no el fet de lavinculació d'aquesta economia als mercats exteriors a l'estat es-panyol (3). La tradició internacional d'aquest país, en l'aspecte eco-nòmic, mostra una admirable continuïtat.

Entre 1920 i 1930 el model de creixement adoptat espontàniamentpels valencians a mitjans del segle xix assoleix els seus màxims.Encara avui 1928 serà recordat com la fita culminant d'una edatd'or, la culminació d'una agricultura "fecunda" (4) i pròspera.

(2) Fet que no escapava, fins i tot, a observadors poc sospitosos denacionalisme econòmic valencià, com M. DE TORRES: "La agricultura valen-ciana y la solidaridad econòmica nacional", dins el cicle de conferències orga-nitzat a Madrid per la Unión Econòmica el 1934. Cfr. "Solidaridad econòmicanacional. Cicló de conferencias sobre la aportación de diferentes regionesespanolas a la economia nacional", s. 1. (Madrid), 1934, obra sobre la quetornaré més tard. La Unión Econòmica fou l'organització conservadora dels"interessos" d'una certa burgesia que es féu solidària arran del bienni negre.

(3) Tema aquest sobre el que venim treballant alguns companys, i sobreel qual ja és possible establir alguns fets per a la dècada 1960-1970. Perexemple, la participació de la indústria a la formació del producte valenciàja ha superat àmpliament a l'agricultura; la mà d'obra ocupada per la indústriaés majoritària (al voltant del 40 % per al 1970). I el que és més importantper al meu raonament: les exportacions industrials suposen més del 70 %de totes les exportacions de la província d'Alacant, la més industrialitzada entermes relatius de les tres demarcacions administratives valencianes.

(4) Malgrat que el 1926, enmig de la febre de prosperitat, ja calgué laconvocatòria d'una conferència nacional taronjaire per a "resoldre" certsproblemes relacionats amb els fletaments —maneig de l'exportació de cítricsper part dels armadors— i l'ordenació de l'exportació: qualitats, tamanys, etc,front a la novella competència dels països nous productors: Palestina, Al-gèria, etc.

9

ww

w.fa

xim

il.co

m

Semblava consolidar-se l'opció agrícola —citrícola i arrossaire—front a l'opció industrial que feia pensar l'acumulació prèvia set-centista (5).

El fet és que, quan tot just s'encetava la tercera dècada delsegle xx podia afirmar-se a través d'un acurat estudi estadístic quela taxa de nupcialitat d'aquest país depenia en més d'un 80 %, coma mínim, de la marxa de les collites (6) (!). El que ens situa, clara-ment, front a un sistema d'economia agrària... d'exportació, en elnostre cas, com veurem més endavant. Perquè, a més, per bé que{considerada) Espana en conjunto, el 31 % de su producción agràriadepende, en sus preciós, de la exportación (...) en Valencià (PaísValencià) supone el 68 % (7). El problema agrari valencià difícilmentpodia entendre's en termes espanyols, en termes de cereals, destinatsal consum interior. Una economia d'exportació agrària, doncs. I ambdos productes bàsics, prepotents, gairebé exclusius: taronja i arròs.

Què hi fa una indústria de segona fila com la d'Alcoi? O les

(5) El tema de la industrialització del País Valencià, al nivell que perme-ten les dades disponibles, ha estat discutit àmpliament per GIRALT, E.: "Ante-cedents històrics", a l'Estructura Econòmica del País Valencià, vol. I, Valèn-cia, 1970; i fou objecte d'una esmolada participació de J. Nadal al I Congrésd'Història del País Valencià, València, abril del 1971. Recordem que elsarguments d'E. Giralt són en síntesi: cost excessiu de l'operació desamortitza-dora, fallida dels instruments financers, i fuita dels capitals, a través de ladesamortització, de la banca aliena i de l'absentisme dels grans propietaris,aspecte aquest ja destacat per Cavanilles al segle xvm. J. Nadal, a la seuacomunicació a l'esmentat Congrés insistia en la manca d'indústries de cap-çalera, resultat de la inanitat en primeres matèries del País Valencià, desta-cant-hi la manca d'una indústria siderúrgica, i insistia també en el migratdesenvolupament, per no dir regressió, de les indústries transformadores, tèxtilsfonamentalment. La "polèmica" entre ambdós autors em sembla que se n'haeixit de mare. Ni l'atribuït optimisme d'en Giralt, ni el també atribuït pessi-misme de J. Nadal contribueixen excessivament a una explicació dels perquède la no industrialització. Els esforços i les reeixides industrials i financeresno foren minses, fins i tot durant el període ascendent dels cítrics i l'arròs.Cfr. Ensayos sobre la economia espanola a mediados del siglo XIX, Serviciode Estudiós del Banco de Espana, Madrid, 1970, en especial pp. 126 i ss., perexemple.

Sens dubte influïren aquests factors i d'altres en la no industrialitzaciódecimonònica del País Valencià. Tanmateix els models de desenvolupament nosolen ser unívocs i únics, afortunadament per als països endarrerits. El mateixcas del País Valencià, a la dècada dels seixanta del segle xx, n'és un bonexemple...

(6) TORRES, M. DE: op. i loc. cit., pp. 32-33.(7) Ibídem.

10

ww

w.fa

xim

il.co

m

esperances dipositades en la siderúrgia de Sagunt? (8). O l'artesanatde la fusta-moble front a la preponderància dels cítrics i l'arròs? (9).Ben poca cosa, malgrat les visions optimistes i un tant descompassa-des del moment (10). La marxa de l'economia d'aquest país laregien, com d'altra banda fins el 1960, els cítrics i en segon llocl'arròs. I els cítrics i l'arròs funcionaven amb l'economia dels païsoseuropeus fonamentalment, per no dir en exclusiva, també comfins ara. Adreçat al mercat interior o a les "colònies" —el Marroc—el tèxtil alcoià s'enfrontava a la competència del Principat amb unesestructures endarrerides, quedant-se els mercats més pobres, mar-ginals. La siderúrgia de Sagunt a penes si garantia els salaris delsseus obrers. La resta, a la fi, no passava de simples obradorsartesans, tret de la construcció naval, seu d'un activíssim movimentobrer, però amb dificultats derivades —com és lògic— de laGran Crisi.

La magnitud de les repercusions de la Gran Crisi, al País Valen-cià, ve definida, doncs, per la fallida dels dos grans conreus, quedeterminaven la vida econòmica del país. Per la fallida de llursexportacions, per ser més exactes.

Algunes dades ens ajudaran a copsar-hi l'abast de la caiguda,als anys trenta, dels dos conreus bàsics.

VOLUM

Any

19201921192219231924

I VALOR DED'ARRÒS !

QUADRE 1

LES EXPORTACIONS ESPANYOLES[ TARONGES

TarongesMilers dequintars

214'9361'7334'2384'2559'0

Milers depessetes or

2.579'38.681'68.355'29.604'0

13.974'1

, 1920-1935

ArròsMilers dequintars

45'755'120'656'543'8

Milers depessetes or

1.963'64.244'51.379'33.784'92.933'9

(8) Un meritori treball sobre la siderúrgica de Sagunt és CERCÓS, M. A.:"La Siderúrgica del Medilerrdneo", tesina per a la llicenciatura en HistòriaContemporània, a la Fac. de Lletres de València. És una recopilació dedades fonamental (inèdita).

(9) 43.000 obrers industrials (1933) front a més d'1'8 milions d'habitants...10) El cas més curiós de l'arbitrisme de nou encuny el constitueix l'en-

ciclopèdia tècnico-econòmica amb què es despenjà un enginyer valencià,JOSEP BELLVER MUSTIELES, el 1933, on no hi ha problema que no tinga la

11

ww

w.fa

xim

il.co

m

Any

1925192619271928

1929193019311932193319341935

TarongesMilers dequintars

595'5597'5517'1715'5

660'6903'87127734'2815'0737'1583'6

Milers depessetes or

17.866'217.924'815.512'221.865'4

19.818'927.113'514.968'814.377'813.888'910.918'08.662'5

ArròsMilers dequintars

37'753'544'549'8

32'647'331'532'9

7'138'223'2

Milers depessetes or

2.145'72.568'72.930'63.272'6

1.662'82.408'8

889'5825'7177'2551'4421'5

Font: Banc d'Espanya, Serveis d'Estudis. Inèdit. Madrid, 1970-72

El quadre precedent i els gràfics 1, 2 i 3, il·lustren a bastamentel moviment de la crisi del sector capdavanter de l'economia valen-ciana, del qual, en últim extrem, depenien tots els altres, com ja hemdit adés. La pendent cap a la catàstrofe és ben palesa, dins elsector agrícola (11).

Matisem, però, les dades que s'hi reflecteixen al quadre 1, i elsgràfics que s'hi connecten. En primer lloc a partir dels preus mitjansobtinguts per cada producte ja que com pot comprovar-se valor iquantitats no es corresponen temporalment; i en segon lloc perquèuna petita elaboració ens permet d'esbrinar la rendabilitat neta delsector per a la nostra economia durant l'època que estudiem.

seua solució. Cfr. BELLVER MUSTIELES, J.: "Esbozo de la futura economiavalenciana. Recopilación de la conferencia pronunciada por D..., en el salónconsistorial del Excmo. Ayuntamiento de la ciudad el dia 24 de junio de1933, València, 1933. Un deliri, amb alguna apreciació real inapreciable,avalada pels blasquistes dominants aleshores a la ciutat i "província"...

(11) Les dades que utilitze al quadre 1 i gràfics esmentats al texte esrefereixen a tota Espanya. Convindrà recordar que al període estudiat els dosconreus valencians bàsics suposaven al voltant del 75 % de la produccióespanyola d'arròs —i gairebé el 100 % del volum de les exportacions—, i un85 % de la producció de taronges —i també gairebé el 100 % de les expor-tacions—. Cfr. PÉREZ CASADO, R.: "Agricultura", a l'Estructura Econòmicadel País Valencià, València, 1970, vol. I, pp. 285 i 293.

12

ww

w.fa

xim

il.co

m

ww

w.fa

xim

il.co

m

ww

w.fa

xim

il.co

m

ww

w.fa

xim

il.co

m

ww

w.fa

xim

il.co

m

QUADRE 2

PREUS MITJANS OBTINGUTS A L'EXPORTACIÓDE CÍTRICS I ARRÒS, 1920-1935

Any

19201921192219231924

19251926192719281929

19301931193219331934

1935

Preus mitjans anuals en pessetes orper quintar

Tarongers

12'0024'0025'0024'9924'99

30'0029'9929'9930'5530'00

29'9921'0019'5817'0414'81

14'84

Arròs

42'9677'0366'9566'9866'98

56'8948'0165'8565'7151'00

50'9228'2329'0924'9514'43

18'16

Font: Banc d'Espanya, Servei d'Estudis. Madrid, 1970(inèdit i elaboració pròpia)

Com pot observar-s'hi el descens de l'arròs és més ràpid i as-soleix nivells molt més baixos als del punt de partida —la post-guerra del 1914-18— que no les taronges. La mise en culture delsgrans designis mussolinians ens privaran del mercat italià; l'arribadade l'arròs colonial farà el mateix amb el cas francès, un altrebon client.

De tota manera el que m'interessa retenir és el descens de larendabilitat, d'aquesta agricultura —mesurat en termes d'ingrès mitjàper quintar exportat— durant el període estudiat, mesura que sibé barroera ens indica l'abast de l'empobriment valencià durantl'època, amb les conseqüències previsibles.

17

ww

w.fa

xim

il.co

m

L'element monetari —pertorbador en diran alguns— hi intervéal nivell del no decreixement tan ràpid dels cítrics. La paritat delsigne monetari espanyol serà favorable a les exportacions de cítrics,centrades llavors sobre el Regne Unit (12).

Afegim-hi, però, un factor de pertorbació addicional, el demo-gràfic. Hem afirmat la dependència del sistema econòmic valenciàd'un sector predominant, l'agricultura d'exportació, cítrics i arròs.Ambdós són conreus temporers, generadors de força de treballexcedentària. L'empenta del capitalisme europeu en la dècada delsvint, i fins i tot abans, absorbí aquesta mà d'obra excedentària (13) ialleujà al camp valencià del problema dels aturs temporals en bonamida. L'embat de la Gran Crisi féu retornar als nostres emigrants,àdhuc de forma rapidíssima. Llur retorn coincidí —lògicament—amb la retracció dels mercats compradors de cítrics i arròs. Lasituació fou especialment insuportable a les comarques arrossaires, onles repercussions de la crisi internacional es feren sentir abans i demanera més profunda que als cítrics, arribant-hi als extrems insospi-tats del 1933, que reflecteixen els quadres i gràfics inclosos enaquest treball.

El retorn d'emigrants no ha estat xifrat amb precisió (14).D'acord, però, amb testimoniatges directes fou prou important comper a suposar addicions considerables de mà d'obra a la ja residental país en un moment de crisi econòmica global. La radicalitzaciódel camperolat valencià el 1936 —inclosos els petits propietaris—no degué ser aliena a la doble situació que li plantejava la crisi del'economia exportadora i el retorn d'importants efectius migratoris,addició de mà d'obra, insistim, en un moment que era especialmentinoportú un augment de l'oferta de treball. El recurs a l'emigraciódesprés de la victòria militar de 1939 no fou possible fins el anys 50i ha estat aprofitat fins avui per gran nombre dels nostres con-ciutadans (15).

La crisi dels dos conreus bàsics s'accentuà a partir del 1933,

(12) En aquest sentit es manifesta el deixeble de Flores de Lemus, jaesmentat, M. de Torres: op. i loc. cit., annexes, pp. 50 i ss.

(13) NADAL, J.: La población espanola (siglos XVI a XX)", Barcelona,1966, pp. 170 i ss.

(14) Ibídem.(15) Veg. GARCÍA FERNÀNDEZ, J.: "La emigración exterior de Espana",

Barcelona, 1965. I, també, SÀNCHEZ LÓPEZ, F.: "Emigración espanola aEuropa", Madrid, 1969; ambdues per a períodes més propers a nosaltres.

18

ww

w.fa

xim

il.co

m

0 més concretament a partir de la Conferència Imperial del RegneUnit i els Dominis, celebrada a Ottawa a la tardor del 1932. Enenderrocar d'un cop el lliurecanvisme britànic no solament es cloïauna època de les relacions econòmiques internacionals i del pensa-ment econòmic que s'hi arraulia, sinó que entrava en joc una novamanera d'entendre aquestes relacions. Per a un país com el valencià,vinculat a l'economia europea, i britànica en particular, el xocfou brutal.

En donar preferència als productes de l'Imperi britànic se'nstancava un mercat fonamental. I l'exemple britànic fou seguit peraltres països, clients també de les nostres produccions, dins Europa.La caiguda fou, però, menys acusada per als cítrics, producte delque s'hi havia creat un hàbit de consum força arrelat, i del queno disposaven amb abundància les colònies britàniques —les planta-cions palestines o xipriotes eren, llavors, incipients i de produccióinsignificant—. De tota manera era l'anunci del final.

Recapitulem el panorama econòmic durant els anys "pacífics"de la II República espanyola al País Valencià. Una economiaagrària d'exportació, sustentada en la taronja i l'arròs; una indústriaadreçada al consum local o, a tot estirar, cap a les àrees deprimidesde l'estat i les "colònies"; una indústria sempre familiar, artesanal;uns nuclis urbans de caràcter mercader —Alacant n'és, a l'època, elcas més esclatant—; àmplies àrees d'emigració —a la zona citrícola1 arrossaire, als secans de la Marina, pertot arreu. I un sistemafinancer a penes si indígena, sempre detractor de capitals (16),malgrat els entusiasmes injustificats (17). Tots aquests trets carac-teritzen plenament una economia subdesenvolupada, al sentit d'A. O.Hirschman (18).

Aquesta fou l'herència amb què ensopegà el nou règim políticsortit del triomf electoral d'abril del 1931 —triomf majoritari enaquest país—. Aquesta fou la panoràmica amb què s'enfrontaren els

(16) No sóc jo qui ho diu. Veg. VILLALONGA, I.: "El actual momento dela economia valenciana y su relación con el conjunto de la economia espa-nola", conferència pronunciada a Madrid el juny del 1934. Cfr. "Solidaridadeconòmica nacional...", op. cit., p. 118. És, sense dubte, una opinió auto-ritzada...

(17) Com, per exemple, el cas ja citat de BELLVER MUSTIELES, J.: op. cit.,p. 280, on troba que el 1934 és l'any màgic en que s'han creuat l'estrelablasquista al poder amb el Banc de València...

(18) HIRSCHMAN, A. O.: "La estratègia del desarrollo económico", Mèxic,1961, passim.

19

ww

w.fa

xim

il.co

m

nostres conciutadans dels anys trenta. Convindrà que repassem quinesforen, en síntesi, les actituds i la traducció política dels fets finsací reflectits.

Els plantejaments polítics de la crisi a penes si passaren delsplanys i tingueren gairebé sempre un acusat caràcter de fervorosaprotesta patriòtico-espanyola. Un marcat tint sucursalista, per emprarla feliç expressió fusteriana. Bona prova d'això ens la proporcionala citació següent, que es fa eco d'un sentir general (dels "taron-geros"): "Por todas paries hemos recogido la misma impresión: elremedio, el estimulo o la acción, han de venir de arriba; solo elGobierno o un advenimiento mesiànico (!!) podrían organizar ydefender este negocio tan trascendente para la Economia nacio-nal" (19). Crec que queda prou clar, sobretot si tenim en compteque es tracta d'un llibre publicat sota els auspicis de l'Ajuntamentde València i les Cambres Agrícola i de Comerç, i sota l'advocacióde don Ricard Samper... D'ací als planys dels anys seixanta n'hiha ben poca cosa.

No hi ha dubte que la substitució de l'anàlisi i l'exigència pelprec, el miracle, és un camí que condueix al menfotisme o elpessimisme més exacerbat. I d'ací a les posicions dretanes nomésn'hi ha un pas, que molts, davant del conflicte civil, donaren.

Tanmateix, quan es produïa la reclamació, l'exigència —pel quesembla arrauxada— la resposta de l'Estat espanyol ha estat ben clarasempre: ja s'ho faran, a València, amb les seues taronges (20).L'Estat com a ens aliè als valencians troba en aquesta expressió, i laposterior acceptació per part dels valencians, el grau més elevatdel sucursalisme més mansoi dels valencians.

(19) Cfr. BELLVER MUSTIELES, J.: op. cit., p. 205.(20) És el cas de la resposta de M. Azana, que pot elevar-se, amb les

salvetats de persones i moments, a la categoria de paradigma. Val la penade reproduir una citació completa. Diu així: "Hoy ha habido (21 d'abril del1933) Consejo en la Presidència (...) Hemos hablado de la cuestión naranjera,en la que nadie tiene razón. Habituados a ganar el oro a chorros, las primerasdificultades procedentes de la crisis universal, y que hasta ahora no sentían(els "tarongeros") les enfurecen. Una comisión de diputados y alcaldes valen-cianos que recibí en el Congreso hace quince d'ias, trajo la pretensión deque Espaha imponga (subratllat a l'original) su criterio a Inglaterra para quesuprimiese los derechos de importación sobre la naranja.

"—Muy bien —le dije—, le daré a Ud. el mando de la Armada Invencible.Los valencianos hacen de esto cuestión política. Y algunos, argumento valen-cianista. AZANA, M.: "Memorias políticas y de guerra", en Obras Completas,IV, p. 492. Mèxic, 1966-68.

20

ww

w.fa

xim

il.co

m

L'esclat revolucionari del 1936 capgirarà per complet la situacióimmediata precedent. Només un treball pacient de recopilació dedades disperses permetrà de fer-se una idea del que fou l'evolucióde l'economia valenciana durant els trenta-dos mesos llargs que duràel conflicte a la major part del País Valencià. L'afluència de nousimmigrants —els "refugiats" dels fronts de combat— plantejà, sensedubte, nombrosos problemes d'economia urbana: habitatge, treball,etcètera. Dins d'aquest mateix volum hem pogut veure com s'orga-nitzava la producció a algunes localitats (21). De testimoni directetenim idea de com fou possible la continuïtat de les exportacionstaronjaires des d'Alzira (22), Sagunt, Borriana, als mercats tradi-cionals i a d'altres que les novelles aliances imposaven, l'URSS,per exemple.

Sense dades verificables pot afirmar-se que la guerra civil suposàuna empenta considerable per al conreu de l'arròs, cereal de primeranecessitat del que disposaven, durant una bona part del conflicte,només els republicans (23). De la mateixa manera que funcionena ple rendiment les fàbriques d'Alcoi i d'altres indrets. La trans-formació de l'economia valenciana en una economia de guerra, però,és un tema sobre el que no existeixen a penes dades a l'abast, i nide molt encara estudis. L'aplec de monografies sobre el tema ésuna tasca suggerent sobre la que ja tornarem més tard.

L'abril del 1939 suposà, com en tantes altres coses, una novaera per a l'economia d'aquest país. Un impasse del que no es refarà,en l'aspecte econòmic tan sols, fins els anys cinquanta, quan s'ex-tingeixen les darreres espurnes de la II Guerra Mundial. Quan revifeaquest sistema econòmic ho farà en termes molt semblants —enquant a estructura i comportament— als anys precedents a la GranCrisi. D'ací que puga afirmar-se una continuïtat que tan sols l'esclatindustrialitzador de la darrera dècada ha començat a trencar.

(21) Alcoi i Sueca. Vegeu els articles M. Garcia Bonafé i J. Aracil.(22) Sota control dels sindicats UGT, majoritàriament. S'hi respectà la

petita propietat i s'organitzaren cooperatives amb la participació dels bracers.Hi existeixen comptabilitats, sovint rudimentàries, però que poden permetrereconstruir l'evolució al llarg de la Guerra Civil.

(23) En zona ocupada, justament, s'hi posaren en marxa a gran escalaels arrossars del delta del Guadalquivir. Cfr. PÉREZ CASADO, R.: "Agricultura",a l'Estructura Econòmica del País Valencià, València, 1970, vol. I, p. 292.

21

ww

w.fa

xim

il.co

m

ww

w.fa

xim

il.co

m

ALCOI I LA GUERRA CIVIL:LES COL·LECTIVITZACIONS

PER

RAFAEL ARACIL MARTÍi

MÀRIUS GARCIA BONAFÈ

Analitzarem al present treball les diverses respostes que, en l'as-pecte econòmic, Alcoi donà a la desorganització causada per l'esclatde la guerra civil. És, sense dubte, el fet més important la col·lecti-vització de la indústria i, per açò, ens detindrem quelcom més enla seua observació. Veurem, també, entre altres coses, el projectepel que devia regir-se l'agricultura a Alcoi.

CAIXA ESPECIAL

El moviment del 18 de juliol originà a la República una situacióexcepcional, forçada. Per a sortir d'ella necessitava, a tota ultrança,arbitrar els medis oportuns per assolir una defensa ràpida, una ade-quada ordenació dels recursos necessaris per sostenir la poblaciócivil, evitant la paralització del treball, organitzant les indústries ambrelació als serveis de guerra, regulant tot el possible, l'abastimentd'aliments de primera necessitat i establint les mides que tendirena ordenar llur distribució i consum. La realització d'aquests supòsitsera absolutament impracticable sense el concurs del poble. És aaquest nivell que sorgiren, a escala espanyola, els Comitès Revolu-cionaris de Defensa.

Constituït a Alcoi l'esmentat comitè, tractà aquest d'evitar laparalització del moviment industrial, objectiu principal de la seuaactuació; assegurar la defensa de la població allunyant el perill deles operacions militars; garantir l'abastiment de la localitat i, a més,procurar la continuació dels serveis públics.

23

ww

w.fa

xim

il.co

m

La consecució d'aquests fins no podia dependre, econòmicament,dels ingressos municipals ni de les subvencions estatals, insuficientsper a sufragar les despeses necessàries. El comitè revolucionari local,prescindint de procediments ordinaris, organitzà la dita Caixa Espe-cial, a base d'aportacions individuals de caràcter extraordinari; ditesaportacions foren unes vegades espontànies, altres sol·licitades a lespersones benestants de la ciutat i, també, producte de les sancionsimposades als elements sospitosos de parcialitat política o ideològica.

La Caixa Especial fou administrada pel Comitè Revolucionari.Amb els seus fons s'organitzà, primer, una columna de voluntarisalcoians que operà a la província de Còrdova; va fer front, a l'ensems,als milions d'evacuats que, des de Castella i Andalusia, aplegaven aaquesta ciutat. Amb motiu d'aquestes despeses extraordinàries, laCaixa apel·là a una recaptació que seria la fonamental des d'ara:rebia el 5 % de tots els sous i jornals que s'estipendiaven a lalocalitat. Aquest recurs, que deixà un bon remanent a la "Caixa",fou utilitzat durant 9 mesos, fins que el govern republicà creà lesJuntes Locals de Refugiats i arbitrà les línies apropiades per a llurprovisió.

Objectius de la Caixa foren, a més a més, els hospitals de sang;l'aprovisionament de la ciutat; l'ensenyança primària, en el camp dela qual la creació de noves escoles fou el motor primordial (abans decomençada la guerra funcionaven 36 escoles. En octubre del 1937existien ja 110).

No obstant tot l'exposat, el més important de les despeses sufra-gades per l'esmentada Caixa foren els préstecs a les indústries socia-litzades, préstecs que, en algun cas, evitaren llur paralització. A mésd'açò, la Caixa Municipal ingressà, al seu pressupost ordinari, laquantitat de 250.000 pessetes procedents de la Caixa Especial.Quantitat aquesta que després, en ésser dissolt el Comitè de Defensai desaparèixer la Caixa Especial, en començar l'any 1938, caliaretornar a la Caixa de Reparacions de la República, al través delseu director general, Amar del Rosal.

LA COL·LECTIVITZACIÓ DE LA INDÚSTRIA

La ràpida organització de la Federació Local de Sindicats d'In-dústria fou el trampolí per a la nova estructuració de l'economia

24

ww

w.fa

xim

il.co

m

alcoiana. La secretaria fou ocupada per Àngel Ferrer i, a partird'ací, es crearen una sèrie de nous departaments: político-social, ambtres delegats representants de F. A. I.-JJ. LL.; Propaganda i Premsa,amb altres tres delegats; Defensa, amb tres delegats més; i el Depar-tament d'Economia i Estadística, que des del primer dia fou dirigitper Amand Jordà.

Es creà la Comissió Local d'Abastiments, que anul·là el comerçparticular distribuint tot el consum d'Alcoi. Els antics sindicatss'acoblaren als sindicats d'Indústria de la Siderometal·lúrgica, Agríco-la, Costa, Alimentació, Sanitat, Assistència Social, Productes QuímicsHigiene i Condícia, Administració i Distribució, Ensenyança, Tèxtili Anexos, Espectacles Públics i Arts Gràfiques. Les petites seccionss'enquadraven en Indústries Vàries.

Es creà, ensems, un Consell Local d'Ensenyança U. G. T.-C. N. T.,les despeses dels quals eren subvencionades per una quota mensualde 30 cèntims, aportada per tots els treballadors.

Una cooperativa d'abastiment d'inspiració cenetista, fou creadaen 1937 amb la col·laboració de metal·lúrgia, tèxtil, alimentació,espectacles públics, arts gràfiques, marroquineria, venedors ambulantsi Sindicat de la Pell.

L'objectiu, en suma, de la Federació Local de Sindicats, eraaplegar a centralitzar, en tots els aspectes, l'economia. Aquesta inten-ció fou el seu major assoliment al Primer Congrés de Sindicats Tèx-tils i Fabrils de Llevant, però ja ens ocuparem d'açò, encara quebreument, al seu temps degut.

Una de les preocupacions de la Federació Local de Sindicats eralegalitzar les incautacions de les diverses indústries. A propòsit d'açòuna circular del Comitè Nacional de la C. N. T., Secció d'Economia,afirma que si bé no hi ha res legislat a favor, tampoc ho hi ha encontra i, per altra banda, aconsella acollir-se a "formas secundaríasde legalizacióri", tals com "visados y anotaciones de registro, pues-tos en nombre de los Comitès Ejecutivos del Frente Popular de losprimeros meses del movimiento". Són també de jure un reconeixementindirecte els llocs, en qualsevol data posterior al 18 de juliol, per"Consejerías Municipales o Provinciales, o por Ayuntamientos, oComitès Locales del Frente Popular Antifascista, o Gobiernos Ci-viles, o Diputaciones Provinciales, o Comisiones Gestoras Provin-

25

ww

w.fa

xim

il.co

m

ciales y, en general, por cualesquiera organismos que hayan ejercidoo ejerzan autoridad oficial (1).

A un mes escàs del 18 de juliol, s'inicien les col·lectivitzacions.Amb data 17 d'agost del 1936 s'alça acta de socialització de laindústria metal·lúrgica. El 27 d'agost la de la indústria del cartó;el 14 de setembre s'unificà la indústria tèxtil i el mateix dia iniciàles seues funcions la indústria alcoiana socialitzada de metal·listeria;la indústria de llauneria i derivats ho va fer en 20 d'octubre, i enfebrer del 1937, després de les experiències negatives del Comitède Control format als primers dies de setembre del 1936, es col·lec-tivitzà la indústria paperera.

Entre totes aquestes indústries, a les que hauria d'afegir-se, entrealtres, espectacles públics, arts gràfiques i construcció, és la indústriatèxtil la més important de la ciutat. Vegem breument la seua or-ganització :

Teixits: 43Filats: 11Gèneres de punt: 25Borres: 24Tints: 6Aprests i acabats: 7Magatzems de draps: 13

Els efectius de la indústria s'enquadraven com segueix:

OficinesObrers Directors Encarregats Tècnics Magatzem Total

6.452 73 316 55 276 7.172

A partir d'ací s'establiren sis seccions:

Secció tècnics(Directors,encarregats

i tècnics)Secciócardes

Seccióteixits

Seccióacabats

Secciófilats

Secciógèneresde punt

444 508 2.355 1.061 926 1582

(1) C. N. T. Comitè Nacional, Secció d'Economia: "La socialización y lalegislarien de las incautaciones", València, 10-VII-1937.

26

ww

w.fa

xim

il.co

m

Funcionaren 129 comitès de fàbrica, un per Col·lectiva, formatsper un obrer, per secció i torn. Entre, ells s'elegia el Comitè Directiui d'aquest, la Comissió Tècnica de Control Tèxtil, màxima perso-nalitat jurídica dins aquesta indústria.

La indústria tèxtil s'organitzà a partir del préstec que el ComitèRevolucionari de Defensa li va fer (1.050.000 pessetes) i, en abrildel 1937, havia ja assolit un equilibri en Caixa que li va permetreiniciar el seu desenvolupament normal (2).

La centralització de la indústria a nivell regional, es tractà enun congrés celebrat a Alcoi el 31 de juliol i 1 d'agost del 1937, d'onsortiria un Consell Regulador de la Indústria Tèxtil i Fabril deLlevant (3). Hi assistiren 20 delegats representant 12 pobles del PaísValencià i uns 13.000 afiliats.

La indústria metal·lúrgica era el 1936 una indústria a la deriva.La seua especialització —maquinària agrícola i indústria paperera—i les darreres vagues (una de les més importants fou dita de lesquaranta-quatre hores, que es mantingué durant quatre mesos) aca-baren amb sa potència econòmica.

A partir de la seua socialització, la indústria es reestructurà dela següent manera:

— Secció tècnica. Composta pels tècnics i delineants. Amb undirector per cada taller, que de comú acord amb els comitèsde taller controlen la producció en tots els seus aspectes. Amés, un director per cada foneria amb els seus corresponentsComitès de Control de la producció.

— Secció administrativa. Integrada per un departament de comp-

(2) Pot ser una mostra de la solidesa assolida pel Sindicat de la Indús-tria Tèxtil i Fabril el fet de què, a finals de l'any 1937, oferí cooperar amb2.000.000 de pessetes a l'establiment a Alcoi d'un Institut de Segona Ense-nyança per a obrers, un Politècnic i un Centre d'Investigació Industrial.

Quan el Ministeri d'Instrucció, en data 7-XII-37, encarregà a una comissiól'estudi sobre el terreny de les possibilitats de tal empresa, la U. G. T. oferíl'edifici on devia instal·lar-se l'Institut.

El decret de creació dels instituts per a obrers es donà en 21 de novem-bre del 1936, i el primer dels esmentats centres fou fundat a València el24 de novembre del mateix any ("Butlletí d'Informació Cultural del M. d'I.Pública", Barcelona, núm. 1, del 15-11-1938).

(3) Veure ARACIL MARTÍ, BERNABÉ MESTRE, GARCÍA BONAFÉ: El primerCongrés Regional de Sindicats Tèxtils i Fabrils de Llevant. I Congrés d'His-tòria del País Valencià, València, 1971. En aquest treball es tracta més deprop la indústria tèxtil coHectivitzada i el citat congrés.

27

ww

w.fa

xim

il.co

m

tabilitat general i parcial (dels diversos tallers) es dividia, sim-plement, en COBRAMENTS i DESPESES.

— Secció comercial. Formada pels departaments de:— Compres i abastiments de primeres matèries (hi té al

seu càrrec els respectius magatzems).— Facturació (hi té al seu càrrec magatzems de màquines

i peces manufacturades).—- Vendes (inclosos els viatjants corresponents).—• Propaganda en general.

— Consell directiu. Està compost per 10 vocals, que represen-ten a tècnics, directors de tallers, directors de foneries, sec-ció administrativa, secció comercial, comitè del sindicat delram de la metal·lúrgia.

El consell estava presidit, en aquestes dates, per Gonçal Bou,que, ensems, tenia al seu càrrec el Comitè Regional de la FederacióSiderometal·lúrgica.

Des del primer moment la indústria metal·lúrgica socialitzadaestudià i portà a la pràctica la transformació dels seus medis de tre-ball, aprofitant quants elements disposava per endreçar-los en la pro-ducció bèl·lica. I així, fou la primera indústria civil del país queobtingué la foneria acerada per aplicar-la a la foneria d'obusos decanó, construint-hi, seguidament, divers material per a les fàbriquesde guerra: premses per punxonar projectils d'acer; màquines per al'elaboració d'explosius, aparells auxiliars d'òptica militar; màquinesd'allisar i ratllar canons de fusell, etc.

Cal fer constar la favorable disposició de molts patrons que,des del primer moment, col·laboraren a la col·lectivització de laindústria metal·lúrgica. Alguns d'ells quedaren incorporats al conselldirectiu en qualitat d'assessors; en aquest sentit, per exemple, la raósocial Rodes Germans oferí el seu crèdit en el Banc d'Espanya(que ascendia a 500.000 ptes.) a la indústria col·lectivitzada. Tot açò,crèdit i experiència industrial, coadjuvà al creixement aconseguiten el ritme productiu i, en setembre del 1937, ja adquirits els nouscubilots i les modernes instal·lacions de decapat, pneumàtica icomprovació de projectils, havia augmentat la producció en un 60 %amb relació a l'any anterior (sense abandonar la construcció de ma-quinària agrícola i sense oblidar les necessitats de la indústria tèxtili paperera).

28

ww

w.fa

xim

il.co

m

Respecte a la resta de les col·lectivitzacions, les dades en sónescasses (4), però algunes xifres disperses ens donen una idea del queva ocórrer. Papeleras Colectivizadas, per exemple, va trametre alfront, en menys de 10 mesos, 15.000 caixes de 100 llibrets de paperde fumar cadascuna, pèr un valor de 70.000 pessetes. La produccióde llibrets a finals del 1937, s'hi pot xifrar en 1.000.000 diaris; laproducció de paper en general ultrapassa els 600.000 Kg.; l'expor-tació aplegava a les 150.000 pessetes mensuals (sostenint-se al nivellanterior a la col·lectivització); el valor total de quant es trobava sotala direcció de Papeleras Colectivizadas ascendia als 42 milions depessetes.

Els Espectàculos Públicos de Alcoy Colectivizados han pogutrebaixar els preus de les entrades, en cinema, de l'25 pessetesa 0'75 i, en teatre, de 5 pessetes a 2'50-3 pessetes per butaca.Alhora els ajornalats han vist augmentar el sou diari de 2'25 pes-setes a 8'60 pessetes.

EL CONSELL ECONÒMIC POLÍTIC I SOCIAL

El 4 d'octubre del 1936 es crea a Alcoi el C. E. P. S., puix que"provocado el derrumbamiento del sistema económico-político, quese detentaba antes..., urge establecer un nuevo modo económico,político y social para conllevar la situación que se nos ha impuesto.De todos es sabido que el Standard de productos manufacturadoses la riqueza econòmica de nuestra ciudad y el procurar la venta deestos generós es garantia de prosperidad y bienestar de mas de40.000 personas que dependen directa o indirectamente de la situa-ción que a ello se le dé" (5). Al dictamen s'interpreta claramentl'interés per donar una representació majoritària a les dues tendèn-cies dominants (C. N. T.-U. G. T.) en la vida política local. ElConsell, doncs, estava format per 18 delegats; 7 dels sindicats dela C. N. T.; 6 de la U. G. T.; 2 anarco-sindicalistes; 2 marxistes;1 republicà d'esquerres.

(4) A l'Arxiu Municipal hi ha una gran quantitat de documentació...,a jutjar pel seu volum. No obstant, després d'ordenat i seleccionat el material,ens hem trobat amb una sèrie de dades disperses, fragmentàries i molt difícilsde reconstruir.

(5) Informe pel que ha de regir-se el C. E. P. S. aprovat en plenària deSindicats i entitats específiques el dia 4 d'octubre del 1936. Alcoi, 1937 (do-cument mecanografiat), p. 1.

29

ww

w.fa

xim

il.co

m

El Consell, que havia de regir tota mena d'activitats de la vidalocal, organitzà les seues funcions entre departaments, amb les sec-cions necessàries a cadascú d'ells:

a) Departament d'Hisenda, Administració i Impostos, Indús-tria, Agricultura, Comerç, Abastiments, Comunicacions iTransports i Estadística.

b) Departament d'Ordre Públic, Defensa, Obres Públiques iCol·locació Obrera.

c) Departament de Sanitat, Assistència Social, Ensenyança, Pro-paganda i Premsa.

Cada departament estarà integrat per un responsable del Conselli per tants auxiliars tècnics com necessite la secció (aquests serannomenats pels sindicats afectes i les organitzacions específiques).

Les funcions pràctiques del primer departament eren, d'acordamb els Comitès de Control, com organitzar la producció, la impor-tació i el consum. El segon departament tenia al seu càrrec eísinteressos morals i materials de la comunitat, l'organització de lesforces necessàries per a la defensa interior i exterior, procurant,d'acord amb els sindicats, l'absorció dels obrers sense treball. Eldepartament tercer atenia la cultura, sanitat i ajut als desvalguts,menors necessitats, segurs socials i propaganda general. L'intercanvide productes amb l'exterior era primordial per al Consell, perquè,en les dates de la seua constitució preocupava la sortida de dineren efectiu. Per altra banda, els sindicats acceptaven la deliberaciódel Consell en aquells punts que afectaven els interessos col·lectius.L'economia dels sindicats, així mateix, quedava supeditada als inte-ressos generals de les indústries.

Dies després de la seua creació, el 16 d'octubre, es convoca unareunió del Consell per arbitrar els medis "y poder atajar de maneraenèrgica los perjuicios del actual desbarajuste económico ocasiona-do por la desorganización y mala ordenación de algunas indus-triós..." (6). S'acorda, doncs, segons proposició del Sindicat Tèxtil,la constitució d'una comissió assessora del C. E. P. S., formada perun representant de cadascú dels Sindicats de Metal·lúrgia, Tèxtil,Fusta, Banca, Edificació. Un mes després, el terrabastall econòmic

(6) Actes del C. E. P. S. (C. N. T. - U. G. T.), 16-X-1936, Arxiu Municipal.

30

ww

w.fa

xim

il.co

m

continua. El Consell tracta, per tots els mitjans, d'unificar l'acció detot el que es refereix a la producció i comerç exterior i considera,a més a més, una necessitat urgent unificar o nivellar els jornals entotes les indústries.

No hi ha dubte que aquest organisme contribuí en gran mida a lanormalització de la indústria alcoiana, normalització abastada alsprimers mesos de l'any 1937.

A més, el departament d'agricultura (C. N. T.-U. G. T.) delC. E. P. S. confeccionà un projecte per organitzar l'agricultura local,que veurem a continuació.

ORGANITZACIÓ DE L'AGRICULTURA

De les 54.625 fanecades de terra de conreu a Alcoi, només4.137 en són d'horta. En general, la pobra qualitat de la terra dellaurança exigeix un conreu intensiu per poder produir el suficienti compensar les despeses que l'any agrícola reporta.

La comissió encarregada del projecte realitzà una sèrie d'entre-vistes i trobades als dos sectors que componien, majoritàriament, elcens d'agricultors de la localitat: bracers i mitgers; les dades obtin-gudes foren tingudes molt en compte a l'hora d'organitzar la col·lec-tivització agrícola. El conreu del total de les terres corria a càrrec,el 1936, de 1.007 treballadors. D'ells hi havia 162 dones i 99 in-vàlids (7).

El pressupost per a jornals, en un any agrícola, ascendia a1.895.844 pessetes i les despeses totals de l'any, inclosos els adobs,llavors, despeses generals, etc, ultrapassaven les 500.000 pessetes.

El terreny productiu quedà dividit en 19 partides (existents jaabans de la col·lectivització) (8), que s'administraven lliurement,però el control absolut i la direcció de la producció corria a càrrec

(7) L'Institut de Reforma Agrària, amb data 14-11-35, realitzà un censde camperols que donà les següents dades:

— Camperols que no posseeixen ni llauren terres (jornalers, pastors...): 59.— Propietaris que abonen menys de 50 pessetes anuals de contribució: 30.— Arrendataris o parcers que exploten menys de 10 hectàrees de secà

o 1 de regadiu: 118.Incloent-hi les famílies, el nombre total de persones és de 827. Hi ha,

doncs, una diferència de 180 persones menys al cens de l'I. R. A.(8) Són les següents: Barxell, Polop Alt, Polop Baix, Canal Alta, Canal

Baixa, Sant Benet Alt, Sant Benet Baix, Regadiu, Llacunes, Mascarelles, Pagos,Rambla Alta, Cotes Altes, Cotes Baixes, Riquer Alt, Riquer Baix, Mariola,Salt-Terres.

31

ww

w.fa

xim

il.co

m

del Comitè Central. Per últim, per evitar els esforços aïllats, es creàla Cooperativa Agrícola. Vegem cadascú d'aquests organismes:

a) El Comitè Central Agrícola. Dirigeix, globalment, la produc-ció amb plena responsabilitat i amplària de funcions. Laseua missió és la d'estudiar els plans agrícoles de l'any (laforma de dur-los a la pràctica), la repoblació forestal, laintensificació de la cria del ramat... Procura proporcionarels mitjans econòmics indispensables concertant empréstecs,operacions de crèdit i finances. Està format pel consellerdelegat del Departament d'Agricultura (membre del ConsellEconòmic i Polític Social); pel secretari del mateix depar-tament; pels delegats polítics o de relacions de les 19 parti-des i per quants tècnics es necessiten per llur assessorament.

b) Els Comitès de Partides. S'hi componen dels tres membressegüents:— Delegat administratiu.— Delegat tècnic o pràctic.— Delegat polític o de relacions.

Les funcions del primer són les de portar el comptede tots els productes collits per la partida, de todes lesdespeses i ingressos i, a més, li incumbeixen els treballsdestinats a finalitats culturals, esportives o recreatives.

El delegat tècnic confecciona anualment el pla agrí-cola a seguir per la partida.

Per últim, el delegat polític té com a missió regis-trar el control absolut de tots els assumptes de la secciói, a més de representar la Partida en el Comitè CentralAgrícola, procurarà "por cuantos medios estén a sualcance, el que exista la concordancia y armorúa necesa-rias para el buen desenvolvimiento de la nueva estruc-turación que los acontecimientos de caràcter social ypolítico imponen al proletariado agricultor".

Les eleccions de delegats per als comitès de partideys'havien de realitzar democràticament en assemblea gene-ral del veïns que treballaven en ella.

c) La Cooperativa Agrícola del terme municipal d'Alcoi. S'hiconstitueix amb la finalitat de lligar els esforços i, amb elmínim d'exigències, aconseguir els màxims resultats; el reunir

32

ww

w.fa

xim

il.co

m

al seu si tot el cabal productiu de l'agricultura alcoianaserà la base d'una millor organització, distribució i consumdels productes extrets a la terra.

Els treballs necessaris per a la recol·lecció de la collita, els realit-zen independentment cadascuna de les partides, però, verificada larecol·lecció, les partides posaran tota la seua producció a disposicióde la Cooperativa. Aquesta compta amb els magatzems generalsindispensables.

Tota mena d'elaboracions, com vi, oli, conserves i derivats del'agricultura i ramaderia, s'hi realitza en comú per compte de laCooperativa que, per altra banda, fa l'estadística dels productesnecessaris per a l'abastiment de la ciutat.

La direcció de l'entitat estarà a càrrec d'un consell compostpels delegats administratius de les 19 partides, els quals, lliurement,nomenaran entre ells al president (que, ensems, serà delegat en elComitè Central Agrícola). La comptabilitat i administració serà dutaper un tècnic de fora de la col·lectivitat.

Hem vist com, en el referent a l'agricultura, la nova estructura-ció és més bé tímida. Tal vegada les mides extremes no forennecessàries, degut, per una banda, a què la distribució de la propie-tat agrícola no era excessivament dolenta i, per altra, degut, també,a que el nombre de mitgers, arrendataris, camperols pobres i cam-perols sense terres no era, en absolut, elevat. Considerem, a més amés, que el problema agrícola de la localitat era mínim, en compa-rança, sobretot, amb la població industrial.

FONTS UTILITZADES

A banda de les esmentades al text s'han consultat:— Memòria de la Comissió Tècnica de Control Tèxtil (C. N. T. - A. I. T.),

Alcoi, 1937.— Actes de les diverses col·lectivitzacions (documents mecanografiats),

Alcoi, 1936, Arxiu Municipal.— Actes de la Cooperativa d'Abastiment (manuscrit), 25-V-1937 al 28-IV-

1938, Arxiu Municipal.— Indústries Metal·lúrgiques Alcoianes Socialitzades (C. N. T. - A. I. T.),

àlbum gràfic editat pel Consell Directiu d'aquesta indústria, Alcoi, 1937.— "Mi Revista", núm. 26, de l-XI-1937, Barcelona.

33

ww

w.fa

xim

il.co

m

ww

w.fa

xim

il.co

m

EL PROBLEMA DE LA TERRA A SUECAPER

RAFAEL ARACIL MARTIi

MÀRIUS GARCIA BONAFÈ

Abans d'iniciar la descripció de les col·lectivitzacions, o reformesagràries, dutes a terme a Sueca durant la guerra civil, ens semblanecessari exposar alguns aspectes característics de la situació sociala l'esmentat poble, el que portà el camperolatge a reformar lapropietat agrària. La documentació sobre la qual s'ha realitzat aquesttreball, degut a les circumstàncies de tothom conegudes, no era toll'abundosa i complexa que haguéssem volgut. A part d'algunsperiòdics de la guerra, la font fonamental consultada ha estat elmanuscrit de Y"Acta de Constitución de la Comisión Administradorade Agricultores del Termino Municipal de Sueca", que s'hi conservaa l'Arxiu Municipal de Sueca.

Segons un article aparegut al diari local "Mosaico", al seunúmero 85, de 23 de maig del 1936, les xifres d'atur a Sueca hanevolucionat de la següent forma, als dos darrers anys anteriors al'esclat de la guerra civil:

1934:— Novembre 925— Desembre 954

1935:— Gener 1.005— Febrer 1.009— Març 1.007— Abril 1.007— Maig 954— Juny 576

35

ww

w.fa

xim

il.co

m

— Juliol 576— Agost 954— Setembre No cap— Octubre 1.087— Novembre 1.170

No obstant, com assenyala l'autor de l'esmentat article "cual-quiera que conozca la realidad de Sueca podrà comprobar la inexac-titud de muchas de estàs cifras". Segons càlculs del mateix periodista,publicats al número següent de "Mosaico", el nombre d'aturatsassolí, per aqueixes dates, els 11.224. Per sa banda, l'Ajuntament,conscient del greu perill que allò suposava, en sessió celebrada el28 d'abril de 1936, prengué l'acord de "fijar un reparto extraordi-nario de una peseta y diez céntimos por hanegada para allegar fondos,con destino a remediar el paro forzoso de la ciudad". Als mesosanteriors al 18 de juliol, Sueca travessava uns moments difícils.Desconeixem, desgraciadament, la reacció del camperolatge en tempsimmediatament posteriors a l'esclat de juliol; si hem de creurel'afirmat pel manifest signat per un grup de camperols el 25 demaig del 1935 (1), la conseqüència lògica al fet seria la revoluciósocial; no obstant, el punt important, és a dir, com s'adreçà aquestarevolució social al camp de Sueca, des de juliol del 36 fins el 4 degener del 1937, no ho sabem. Vegem, doncs, d'analitzar les actesde l'abans esmentada Comissió Administradora d'Agricultors..., lesquals s'inicien el 4 de gener del 1937 i acaben el 20 de generdel 1939.

El 4 de gener es reunien a l'Ajuntament els representants delSindicat d'Oficis Diversos (secció de camperols, de la C. N. T.), delPartit Comunista, de la U. G. T., del Partit Sindicalista i d'EsquerraRepublicana, sota la presidència de l'Alcalde de la ciutat. Els sisrepresentants, u per partit, foren nomenats per llurs organitzacionsen virtut dels acords presos en assemblea conjunta a la que assisti-ren tots els grups abans esmentats.

Una de les primeres mides preses per la Comissió (el 14 degener), fou nomenar un membre que servirà d'enllaç entre els Bancsde la localitat i la recent constituïda Comissió. A la mateixa sessiói "como único medio de evitar el paro campesino tan agudo en esta

(1) "A los trabajadores de Sueca y en particular a los campesinos","Tierra y Libertad", núm. 4, 25-V-1935.

36

ww

w.fa

xim

il.co

m

población". En una reunió posterior (3 de febrer), s'assenyala queels crèdits als camperols han estat subdividits en crèdits mensuals,per atendre les necessitats familiars, i en crèdits per al conreu delscamps; els crèdits seran abonats pels quatre Bancs de la ciutat.Com s'hi veu, en aquests primers temps, no s'al·ludeix en absolut aincautacions i col·lectivitzacions, s'hi limiten a finançar, mitjançantels Bancs, simplement; no s'hi creu, tampoc, necessari, recórrer alscrèdits que proporcione l'Estat, es movilitzarà el numerari existenta Sueca procedent de la venda de l'arròs, però sense aplegar aincautar-se de l'esmentat diner, ja que serà posteriorment reintegratals seus legítims propietaris. S'hi tracta, doncs, d'una tímida reformaagrària —no pot parlar-se, en absolut, de col·lectivització o socialit-zació— que tendeix a respectar la propietat privada, que sol·licita elvoluntari ajut dels Bancs, que s'incauta de diner que promet, natu-ralment, retornar; no res semblant a l'ocorregut a les col·lectivitatsanarquistes d'Aragó, a l'afany per col·lectivitzar que s'apoderà delscamperols andalusos o manxecs que estaven esperant el "regne"vàries dècades. És evident que, a les zones esmentades, existia unamajoria anarco-sindicalista; a Sueca l'únic representant de la C. N. T.era un més dels membres de la Comissió tan heterogèniamentformada.

La reforma agrària (així va assenyalada al llibre d'actes de laComissió) "ha estado motivada como respuesta a la situación caòticade los Comitès que rigieron los destinos del pueblo durante los pri-meros meses de la Revolución" (2). Per això l'Ajuntament foureorganitzat i es desferen aquells comitès. Segons l'opinió de laComissió, reflectida a les actes, l'actuació dels desfets Comitès haviaestat totalment ineficaç, i els problemes econòmics i socials s'agreu-jaren degut a la desorganització existent, l'alarma i inseguretat delsbéns i de les collites, i la manca d'estímul del camperolatge.

La reorganització de l'administració de la ciutat i els comentariscrítics de l'actuació dels comitès sortits de la crisi de juliol no hipot ser explicada sinó al través de les complicades circumstànciesper les que travessava, llavors, la zona republicana en general; noés aventurat, no obstant, parlar d'una marxa enrera a Sueca, d'unfre posat a la col·lectivització, però, açò, seria sempre una simplehipòtesi degut a l'estat en què es troba la historiografia al PaísValencià.

(2) Sessió del 4 de febrer de 1937.

37

ww

w.fa

xim

il.co

m

Al predomini de la C. N. T. al camp de Sueca durant els mesosque van des de juliol del 36 a gener del 1937 seguí, igual que pera tota la zona republicana, una visible decadència que redundavaen benefici del P. C ; si la C. N. T. conservava la seua hegemoniaa les zones industrials catalana i valenciana —observem el casd'Alcoi, tractat a un altre article d'aquesta mateixa revista— ésevident que la seua desorganització, observable a les zones cam-peroles del País, en l'expropiació i ajusticiament dels propietaris, nova resoldre en absolut el problema camperol. Resulta, òbviamentparadoxal, que estigués present un membre de la C. N. T., juntamentamb els altres partits polítics que havien fet marxa enrere en larevolució social sorgida en juliol, i que, a més, fos aquest mateixmembre qui actués com a president de la Comissió que, a partir degener del 1937, s'encarregà de modificar a Sueca la reforma agràriaduta a terme, fins aquest moment, pels anarquistes. Significava allòl'abandó de les positures dogmàtiques anarquistes? Hi remet a unmajor grau de politització de la Confederació local? Tinguem encompte, no obstant, que sent Sueca una ciutat de petits propie-taris, la influència del P. C, la consigna del qual era el respecte ala petita propietat, aniria en augment fins neutralitzar, possiblement,la influència cenetista.

Aprofitant el decret del 7 d'octubre del 1936 es constituí a Suecala Junta Qualificadora que treballà en la declaració d'individus fac-ciosos; a l'ensems l'Ajuntament popular tracta de solucionar elproblema de l'atur forçós estretament lligat al de la distribucióde la terra; però, davant les dificultats que ofereix l'aplicació del'esmentat decret {"por ser los tramites lentos y la situación apre-mianté"), la Comissió Administradora acorda un pla, proposat perl'Ajuntament Popular i la Junta Qualificadora, el qual sotmet ala consideració del Ministre d'Agricultura. L'esmentat pla, que fourebut "con manijestaciones encomiàsticas de los técnicos" (3), s'hititula "Proyecto para la parcelación y reparto del termino de Sueca"i del qual trascrivim les parts més característiques, car il·lustren béla reforma agrària suecana.

Es sol·licita del Ministeri d'Agricultura, en resum, els següentspunts:

1. Procedir a la parcel·lació i repartiment de les terres d'aquells

(3) Sessió del 4 de febrer de 1937.

38

ww

w.fa

xim

il.co

m

propietaris declarats facciosos i que estan compresos aldecret del 7 d'octubre, mentre duren els tràmits burocràticsi, naturalment, a reserva d'ulteriors veredictes que dicte elMinisteri.

2. Repartir les terres d'aquells propietaris no declarats facciosos,que estan enquadrats a les organitzacions del Front Populari que, voluntàriament, cedeixen les terres que ultrapassenels límits de tres hectàrees fixat pel decret.

3. Procedir al repartiment de les terres aconseguides entre elsqui les sol·liciten, en lots de fins tres hectàrees que serantreballades col·lectiva o individualment, a voluntat, procu-rant que s'unesquen per unitat de batedora (unes 150hectàrees).

4. Ja que el valor de la collita a cambra, o encara pendent,és adscrita a la terra perquè d'ella procedeix i a ella hade tornar, es sol·licita que puga ser mobilitzada en formade préstec als assentats.

Aquestes són, doncs, les formes que adquiriria la reforma agràriaa Sueca, les quals foren unànimement aprovades per totes les forcesantifeixistes enquadrades al Front Popular i a les dues CentralsSindicals. Aquest plantejament del problema de la terra és, enl'opinió de la Comissió Administradora, l'únic que pot evitar l'aturforçós i, a l'ensems, abaratir la producció "satisfaciendo el anhelounànime de los campesinos". Potser haja estat, l'ansietat dels cam-perols, davant l'agut problema del treball, el que obligà les diversesforces polítiques de Sueca, i sobretot la C. N. T., combatre el pro-blema de la terra d'una forma més realista que utòpica i, a la fi,més practicable.

Calmats ja els ànims es començà a parcel·lar i repartir la terrai, a l'ensems, es completava la tasca amb un estudi de les necessitatsfinanceres de la comunitat mitjançant un recompte del cens cam-perol. Les dades resumides són les següents:

Famílies camperoles 3.000.000 pts.Necessitats familiars 6.000.000 pts.Necessitats de conreu 3.000.000 pts.

S'hi calculà que l'existència a cambra era d'uns 20 a 25 milions

39

ww

w.fa

xim

il.co

m

de Kgs. d'arròs, el valor del qual podia ser d'uns 7 milions depessetes. Faltaven, doncs, dos milions de pessetes per sufragar lesdespeses totals; per emplenar el dèficit es confià en el crèdit agrícola.La comissió administradora, donada l'escassesa de recursos, s'hi facàrrec del producte de les vendes de l'arròs i de la seua ordenadadistribució mitjançant fitxes de crèdit. Amb açò s'evitava l'ocultació0 el balafiament de l'arròs i podria, inclús, no ser necessari recórrerals socors de l'Estat.

Sembla que aquestes mides produïren resultats immediats enextingir-se l'atur i els camperols es dedicaren ja per complet al'enllestiment de llurs parcel·les. Els lots de parcel·les s'hi confec-cionaren atenent-se a la deguda proporció entre terres primerenques1 tardanes, llunyanes i properes, altes i pregones. Els lots forenadjudicats en sorteig públic entre els qui havien sol·licitat terres,donant a cada família una porció d'acord amb els seus braços útilsi amb el rendiment amatent a les seues necessitats; per altra banda,i açò és una prova més de què la reforma no pretenia esglaiarningú, abans dels sorteigs foren convocats els propietaris i arrenda-taris de terres arrosseres per a què triaren les parcel·les que desitjaven,dintre els límits assenyalats per la Comissió Administradora.

La Comissió prengué l'acord —important per les seues conse-qüències, com veurem més endavant— de respectar les terres tre-ballades, en propietat o arrendament, pels petits camperols dels termesconfrontants a Sueca, equiparant-los en tot als propis veïns deSueca; intenten coordinar els interessos dels veïns de Sueca i elsdels pobles propers, "a fin de aumentar la cordialidad existente enbien de la producción y de la causa antifascistd" (4). No obstant,aquest intent cordial, políticament correcte, ensopegarà amb dificul-tats en negar-se el poble de Riola, seguit per Cullera i Fortaleny,a respectar les terres dels veïns de Sueca enclavades en llurs respectiustermes municipals. Hi ha, no obstant, alguns pobles, com Algemesíi Favareta, que s'adhereixen al proposat per Sueca. La negativa delsaltres pobles a cooperar posa en perill —segons paraules del presidentde la Comissió— la reforma agrària de Sueca, "pues si no podemoscontar con las tierras de esos términos nos veremos abocados aun conflicto gravísimo por no contar con tierras suficientes paranuestros campesinos" (5). De bell nou l'escassesa de documentació

(4) Sessió del 10 de febrer de 1937.(5) ídem, nota 4.

40

ww

w.fa

xim

il.co

m

priva de formar-se una idea exacta de les causes per les qualsalguns pobles es neguen a cooperar amb Sueca o, en darrer terme,a accedir a les raonables demandes de la comissió administradora.Seria, si de cas, un reflectiment de les dissensions polítiques quetant abundaren durant la nostra guerra civil? No és aventuratpensar que les circumstàncies eren massa greus per a què les rivali-tats de la política local poguessen sorgir, però no gosem assegurar-ho plenament (6).

Després de la parcel·lació de les terres i el seu immediat repar-timent, es confereix llibertat absoluta a l'agricultor per a què trieel sistema d'explotació que vulga. En aquest sentit s'hi reconeixerenjurídicament, amb plena autonomia, les següents col·lectivitats, lesquals podien usar dels beneficis que la Comissió repartia:

— Col·lectivitat Sindical C. N. T.-F. A. I., de Sueca.— Col·lectivitat de Camperols U. G. T., Mareny Barraquetes.— Col·lectivitat de Camperols U. G. T., Mareny de Vilxes.— Col·lectivitat de Camperols "El Progreso" U. G. T., de Sueca.— Col·lectivitat Federació Camperola, de Sueca (7).

Totes les col·lectivitats, encara que dintre llur autonomia, erenfiscalitzades per la Comissió Administradora. El problema més greuamb que s'enfrontà l'esmentada Comissió fou, com queda dit, l'acti-tud hostil que els pobles propers mantigueren. L'assumpte era forçadelicat, ja que les terres situades als termes veïns i conreades pelssuecans eren moltes. No sols, aquests pobles, van veure amb ullsdolents la nova estructuració de la propietat camperola a Sueca, sinóque, a més, Riola no dubtà "en atropellar las normas mas elemen-tales de la convivència social, ya que se ha incautado de todas lastierras después de haberse incautado ilegalmente de todas las cose-chas, incluso las pertenecientes a los individuos mas modestos, hijosmuchos de ellos del mismo pueblo de Riola... La conducta incom-prensible de estos pueblos nos crea una situación sobremanera difícilpor sernos absolutamente necesarías para nuestros campesinos las

(6) Potser puga servir d'indicació el fet de què, en abril de 1936, elsveïns de Fortaleny i Riola tenien prohibit treballar al terme de Sueca, el qualhavia estat motivat per una mida anàloga adoptada per Riola i Fortaleny("Mosaico", 26 d'abril i 9 de maig de 1936).

(7) Sessió del 24 de febrer de 1937.

41

ww

w.fa

xim

il.co

m

veintitantas mil hanegadas de que nos han desposeído" (8). Engeneral, els pobles afectats per la reforma de Sueca, no escolten elsrequeriments de la Comissió sobre la necessitat de col·laborar ambella en la distribució de terres, enclavades al terme de Sueca, iconreades per veïns d'altres poblacions.

Malgrat aquestes dificultats, la reforma agrària a Sueca segueixavant resolent els problemes de tràmit burocràtic i fent front a lacarència d'adobs i fertilitzants. En març es concedeix un préstec ala Cooperativa d'Esquerra Republicana (9) per a la compra d'adobs.Es fa evident un alt grau de solidaritat entre els diversos sectorspolítics locals davant l'espinosa qüestió del camp que, a la restade l'Espanya republicana, enfronta les diverses organitzacions.

En la sessió del 27 de març d'aquest mateix any la Comissiódecideix trametre un escrit als diferents municipis de l'horta pera què, amb la fi de coordinar els interessos en el referent a lareforma agrària realitzada a Sueca, es nomenen dos representantsper municipi, degudament autoritzats pel Consell Municipal, per aquè es personen a Sueca el dia 1 d'abril i duguen la llista de lesfanecades que els veïns de cada poble treballen al terme municipalde Sueca.

En la següent sessió (10) es donà compte de la reunió celebrada,en la qual "se propuso se encargaran de cultivar algunas parcelasde tierra arrozal situadas dentro de nuestro termino, en cantidadproporcional a las que antiguamente trabajaban" els diversos poblesconvocats. Gairebé tots els presents, excepte els delegats de LaPunta, Castellar, Font de Sant Lluís i La Torre, els quals volientreballar les mateixes parcel·les que l'any anterior o no treballar-necap. Veiem, doncs, com Sueca troba una sèrie d'obstacles per realitzarla seua reforma agrària en l'actitud dels pobles veïns; les actesno en són, desgraciadament, tan explícites que puguen formar-nosuna idea del trasfons d'aquest violent enfrontament. Per altra banda,el problema quedarà sense resoldre i, si el hi hagué, els detalls poste-riors ja no es reflectiran a les actes.

Sorgeix, per aquestes dates, el greu problema dels fertilitzantsi es sol·licita, per a llur consecució i repartiment, l'ajut dels anticscomerciants d'adobs. Per a l'esmentat repartiment s'ha comptat,

(8) Sessió del 3 de març de 1937.(9) Sessió del 17 de març de 1937.

(10) Sessió del 21 d'abril de 1937.

42

ww

w.fa

xim

il.co

m

a més, amb la bona disposició de les organitzacions sindicals i de laFederació Camperola que ha cedit a la Comissió les quantitatsd'adobs que li concedeix el Ministeri d'Agricultura; a l'ensems, esgestiona als Bancs locals la concessió d'un crèdit, ja que el Ministeriexigeix el pagament previ per retirar la mercaderia. El crèditensopega amb dificultats per una sola raó: La Comissió, per aques­tes dates, encara no ha estat oficialment reconeguda (11), encaraque ve funcionant com entitat oficial, segons l'Institut de ReformaAgrària, del Consell d'Administració de Finques Rústiques lncauta­des, havent-se fet càrrec fins aquest moment, en allò referent a pro­pietats d'individus declarats rebels, d'unes 22.000 hectàrees incau­tades pel Comité Agrícola Local (12). Per ajudar a les tasques dela plantà de l'arròs, s'hi concedeix una ajut extraordinari de deupessetes per fanecada de terra arrossera, quantitat que els agricultorshan cobrat directament dels Bancs.

A través de les actes de la Comissió s'evidencia que la reformaagrària a Sueca ha comptat amb la coHaboració -abnegada, segonsparaules de la Comissió- de tots els camperols sense excepció.

En la sessió de 30 de juny del 1937 es ret compte de les terresd'arrosserars que no han estat posades en conreu, sobretot perhaver-se'n anat llurs propietaris quan s'iniciava la plantació, i deles mides que s'han de prendre per ocupar el major nombre possiblede terres. Aquestes mides, en essència, són les següents:

1. Que es faça una relació de les terres abandonades i queaquelles que siguen susceptibles de donar rendiment efectiusiguen conreades directament per la Comissió.

2. Adjudicar ja, des d'ara, les terres sense conreu entre elsagricultors que les sol,liciten per a l'any pròxim.

3. Procedir immediatament a retirar el crèdit que tinguenconcedit aquells agricultors que no hagen conreat llursparceHes, a banda de proposar a les autoritats la sanció ala que s'hagen fet acreedors.

En la sessió següent (13) s'assenyala, que totes les parceHesque han quedat incultes en la present temporada són, tan sols, 1.623.

(11) Sessió del 15 de maig de 1937.(12) !dem.(13) Sessió del 15 de juliol de 1937.

43

ww

w.fa

xim

il.co

m

Davant aquesta xifra, el president resalta el "esfuerzo realizado porlos campesinos de Sueca, que han cultivado casi todas las parcelasdel termino municipal, ya que la mayor parte de las tierras sincultivar pertenecen a la zona dejada al cuidado de los pueblos veci-nos, pues, solo Massanassa, ha dejado sin plantar mas de 400 hane-gadas". L'actitud del camperolatge de Sueca contrasta notablementamb l'observada per la resta de la zona arrossera; ja que, com indicala mateixa acta, "pueblos como Cullera han dejado abandonadascerca de 10.000 hanegadas de tierras, la mayor parte de las culti-vadas, en anos anteriores, por los campesinos de Sueca".

Quasi un any després d'haver-se creat la Comissió Administra-dora, el balanç de la reforma agrària a Sueca no pot ser méssatisfactori. En setembre del 1937 visitaren la ciutat el ministred'Agricultura, Vicent Uribe, el subsecretari, Adolf Vàzquez, i eldirector general d'Agricultura, senyor Azzati, quedant "sumamentecomplacidos por el esfuerzo realizado por el pueblo de Sueca" (14).En efecte, segons es desprèn de l'acta del 3 de gener del 1938, laComissió Administradora ha complit totalment els seus objectiusen haver aconseguit la plantació i recol·lecció de l'arròs en latotalitat del terme municipal; en haver reintegrat ja, en gran part,les quantitats en efectiu, reteses a la seua caixa, als acreedors i,per altra banda, les quantitats prestades per la Comissió van sentnormalment retornades, el que permetrà el compliment exacte detots els compromisos contrets per la Comissió; a més, hi haurà queafegir la total resolució del problema social agrari a Sueca.

La importància que tingué la disciplina del camperolatge suecaper a la realització dels objectius traçats fou enorme. Una mostrad'açò la tenim en la resolució del problema plantejat amb motiude la plantació de l'arròs. El darrer diumenge de maig del 1938,amb motiu "de la efervescència actual de la zona arrocera antela 'plantà'" (15). el Sindicat Arrosser convocà una assemblea aAlgemesí; a l'esmentat acte hi assistiren, amb representació oficial,Ramon Sanç, per Esquerra Republicana; Josep Verdaguer, pel PartitSindicalista; Rafael Iranzo, pel Sindicat Arrosser; Lafuente, pel se-cretari de la U. G. T., i Joan Navarro, pel Sindicat de Camperols de

(14) Sessió del 27 de setembre de 1937.(15) "La gran asamblea arrocera del domingo en Algemesí", "Mosaico",

núm. 93, de 28-V-1938.

44

ww

w.fa

xim

il.co

m

la C. N. T. En la reunió es traçà l'objectiu de plantar totes lesterres, car això equival a "disminuir la importación y poder desti-nar las divisas a la adquisición de otros elementos de guerraindispensables para conseguir el triunjo. Ademds, si llegarà el casode otra guerra mas amplia, no podríamos esperar el auxilio exterior,porque cada cual necesitaria las fuerzas para sí, y nosotros debemosabastecernos en la mayor medida posible" (16). Els objectius, amés, no són econòmics, sinó clarament polítics i, no cal dir-ho,així fou entès pels camperols de Sueca. A partir, doncs, d'aquestmoment la reforma agrària sembla ja consolidada; les actes sols japarlen de detalls tècnics i d'algunes dificultats sorgides amb altresorganismes locals. El dia 20 de gener del 1939, les actes acaben:la fi de la reforma agrària no estava, tampoc, massa lluny.

(16) ídem.

45

ww

w.fa

xim

il.co

m

ww

w.fa

xim

il.co

m

INTRODUCCIÓ A L'OBRA D'HIGINIO NOJA RUIZPER

XAVIER PANIAGUA

I

Val la pena, per a una autèntica comprensió d'una realitat histò-rica, servir-nos de fonts que no estan descrivint directament unasituació determinada, però que són reveladores d'una ideologiaque està estretament influint i interpretant un entorn històric con-cret. L'anarquisme, com una concepció de la lluita obrera i comuns resultats obtinguts a través d'aquesta, ha tingut treballs dediversa índole —encara que no tants com caldria—, però l'anar-quisme, com una interpretació i justificació teòrica d'eixa lluita i deles lliçons dels seus resultats pràctics, quasi no ha rebut cap atenció,ni tan sols pels especialistes dedicats a l'estudi de les doctrinespolítiques. I amb això no ens estem referint als grans teòrics univer-sals de l'anarquisme que establiren les bases generals d'anàlisi d'in-terpretar i transformar la realitat on es viu, sinó a aquells altresque s'enfrontaren amb problemes concrets als quals calia donar,des d'una perspectiva anarquista, algun tipus de solució.

Molts dels llibres i articles que aparegueren a les innombrablespublicacions àcrates durant tot el primer terç del segle XX, i espe-cialment durant la II República, estigueren dirigits a la discussió isolució de la forma com els anarquistes concebien les bases organit-zatives d'una societat llibertària, i aquestes discussions no tenienun caràcter gratuït, acadèmic i minoritari, sinó que responien alque les masses anarquistes sentien com un problema propi. Si elque havien dit Bakunin o Kropotkin, era considerat com els pilarsessencials per a entendre la societat llibertària, calia adaptar llursconclusions als problemes quotidians que es plantejaven.

La II República espanyola, per les condicions polítiques i socialsque proporcionà, va agilitzar al màxim la discussió sobre la forma

47

ww

w.fa

xim

il.co

m

d'organització llibertària. En aquest context és on podem enquadrara figures com Higinio Noja Ruiz, anarquista que procurà mitjançantles seues publicacions canalitzar la problemàtica en la qual el movi-ment llibertari estava immers.

Higinio Noja Ruiz va nàixer el 1896 a Nerva —Huelva—.Treballà de miner i des dels seus anys de joventut, tingué una afec-ció molt acusada per la lectura, convertint-se aviat en un d'aquellsmilitants, freqüents a Andalusia, que anaven de poble en poblepredicant "l'ideal renovador de l'Acràcia". Díaz del Moral ens dónatestimoni d'aquesta tasca: "Ademàs de estos provincianos —esrefereix a Còrdova—, los propagandistas forasteros, Higinio Noja,David Díaz y Aquilino Medina, residentes en Pueblonuevo delTerrible, publicaron folletos sindicalistas en la biblioteca "Renova-ción Proletària", que tenia su domicilio en dicha villa. En ellacolaboraron anarquistas y sindicalistas de los mas renombrados deEspana" (1).

"A los veintiún anos, Higinio Noja Ruiz —diu Cano Carrillo—era ya un elemento destacado del Movimiento Libertarío, encarnadoen la Conjederación Nacional del Trabajo. Ejercía de profesorracionalista y alternaba estàs funciones con las de periodista, escrítory conferenciante" (2). Però la maduresa intel·lectual d'Higinio Nojaes desenrotllà al País Valencià, on va viure fins a la seua mort,esdevinguda a València el 2 de febrer del 1972. Fou principalmenten aquesta ciutat on desenvolupà la seua capacitat literària i assagista."En Alginet, pueblo de las cercanías de Valencià, ejerció de maestrodesde el ano 1930 al 1934, volviendo a la capital para instalarseen ella definitivamente y colaborar en la revista 'Estudiós' " (3).

Higinio Noja va ser, sens dubte, un dels pilars d'aquesta revista—que per ella mateixa mereixeria un estudi—, que adquirí grandifusió entre els militants i simpatitzants de l'anarquisme. "Estudiós",com explica Cano Carrillo, amic de Noja, té les seues arrels en elgrup que treballava al setmanari "Redención", d'Alcoi. Al comen-çament, la revista sorgeix com un suplement del setmanari i poste-riorment s'independitza, mudant-se a València on pren el nom

(1) DÍAZ DEL MORAL: "Historia de las agitaciones campesinas andaluzas",Madrid, 1967, pp. 379-380.

(2) CANO CARRILLO: "Higinio Noja Ruiz", "Cenit", gener, febrer, març1972, núm. 201.

(3) CANO CARRILLO: op. cit., p. 5.698.

48

ww

w.fa

xim

il.co

m

d"'Estudios". Tot això ocorria en la dictadura de Primo de Rivera,època on la majoria dels diaris i publicacions àcrates havien estatsuspeses i considerada il·legal llur difusió. "Solo para la Argentinasalían veinticinco mil ejemplares..." (4). Col·laboraren en ella es-criptors llibertaris com Isaac Puente, Gaston Leval, Martínez Rizo,el Dr. Fèlix Martí Ibànez, etc, que contribuïren a fer d'"Estudios"la revista àcrata, potser més important del País Valencià. Partintd'aquest context personal de No ja cap preguntar-se quina va ser laseua aportació a l'anarquisme; i per a això, cal començar per aclarirque hom no pot parlar, en l'època on Noja desenrotllà la seuaactivitat teòrica i literària d'un anarquisme únic i amb una concepciómés o menys unitària de les realitzacions socials i econòmiques dela futura societat.

Durant la II República espanyola poden sistematitzar-se duespostures fonamentals dintre de l'anarquisme (5) que havien estatgestant-se durant tot el segle: ens trobem amb els anarquistes "purs",aquells que pensen que 1'"Anarquia" no té que estar regida percap programa organitzatiu establert per anticipat, sinó que lesmasses llibertàries han de ser les que a cada moment vagen orga-nitzant-se. Són els acèrrims defensors del municipi com l'única entitatrepresentativa, i parteixen fonamentalment d'una estructura econòmi-ca rural a l'hora de concebre la futura societat. D'una altra banda,Fanarcosindicalisme reivindica per al sindicat el model organitzatiude la societat que deu sorgir després de la desaparició del capita-lisme. Els anarquistes "purs" no consideraven que el sindicat fórala peça essencial del funcionament de la societat llibertària i enaquest sentit acusaven als sindicalistes de transgredir els principisanarquistes.

Malgrat tot, el buit teòric en el que l'anarquisme es trobavaera ben patent. En un món on el predomini agrícola era molt supe-rior a les zones industrialitzades, però on la transformació, encaraque lenta, d'aquest desfasament en algunes zones d'Espanya produíuna situació que el moviment llibertari tingué que afrontar: el dela societat industrial, no servia ja l'espontaneisme d'un Uralescom a únic mitjà de construir quelcom de nou, ni tampoc con-vencia massa un sindicalisme pur, que tenia el perill de crear una

(4) CANO CARRILLO: op. cit., p. 5.699.(5) ANTONIO ELORZA: "La utopia anarquista bajo la Segunda República",

"Revista de Trabajo", Madrid, 1970, núm. 32.

49

ww

w.fa

xim

il.co

m

burocràcia permanent que en realitat vindria a substituir a l'Estat.És indubtable que les masses anarquistes, els homes de base, estrobaran sense saber amb seguretat quin seria el pla a seguir des-prés de la revolució, i d'això es fa ressò el consultori de la "RevistaBlanca", publicació que es pot enquadrar clarament dins de l'anar-quisme pur, així, per exemple, els lectors interroguen sobre pro-blemes de caràcter pràctic: "iCómo se desarrollaràn los transportesurbanos en un régimen comunista anarquista?" "^Cómo se solucio-narà el problema monetario en la sociedad anarquista?" "Despuésde la instauración del comunismo libertario, iqué se hace con lospequenos propietarios campesinos, caso de que se opongan a lacooperación?" (6).

Pecaríem de mecanisme esquemàtic si aplicàrem el dualismeanarquisme pur-anarcosindicalisme al País Valencià. Així, podriadir-se que el camp valencià era fonamentalment anarquista, puixque hi hagueren alçaments d'importància proclamant el comunismellibertari —Sollana, Pedralba, Bugarra...— al llarg de la II Repú-blica; mentre que les ciutats de València i Alacant tindrien predo-mini de sindicalistes, recordant-se en aquest sentit que fou aquíon més quallaren els sindicats d'oposició a partir del manifest delstrenta. Ens manquen, per a afirmar açò, una sèrie de monografiesque ens aclareixquen el grau d'industrialització del País Valenciài la contextura econòmica del binomi ciutat-camp durant la II Re-pública, així com el paper que representaren els sindicats trentistesen la lluita obrera i el grau de penetració de la U. G. T. i delpartit socialista (7).

Dins de les polèmiques que es susciten en els medis llibertarisdefensant una o altra tendència sobre el que cal que siga la futurasocietat revolucionària, estan aquells —els menys— que pretenenpartir, per a defensar o rebatre una determinada concepció, de lescondicions reals en les que es viu, és a dir, tractaran, dins de llurslimitacions intel·lectuals, d'aproximar-se a les estructures econòmi-ques i socials on es troben. Homes com Gaston Leval, Higinio Nojai posteriorment Abad de Santillan, es plantejaren els problemes

(6) JAVIER PANIAGUA: "LOS anarquistas en la II República espanola.Anàlisis del Consultorio General de la Revista Blanca", tesi de llicenciatura,València, 1970.

(7) Veure AIFONS CUCÓ: "Sobre el anarcosindicalismo valenciana", "Sai-tabi", XXII, 1972.

50

ww

w.fa

xim

il.co

m

econòmics del moment i comptant amb ells cercarien la manerade què el comunisme llibertari pogués instaurar-se. És per açò,Higinio Noja un cas especial entre els anarquistes. La seua preocu-pació per conèixer els mecanismes reals de l'economia espanyola,i partint del seu desenvolupament tractar de programar el que larevolució deu de realitzar, és quelcom poc freqüent en l'anarquisme,massa preocupat en qüestions teòriques apriorístiques:

"Clam que seria absurdo tratar 'a priori' un plan com-pleto de organización y pretender que se realizara entera-mente a toda costa. La organización de la nueva Sociedadse hallarà condicionada indudablemente por circunstanciasde lugar y tiempo, y todo plan que forjemos ha de ojrecerla sujiciente elasticidad para ajustarse a la índole de esascircunstancias. Lo que no puede o no debe hacerse esactuar sin orden ni concierto, y a eso equivaldria embar-carse en la aventura, sin elaborar un plan preciso, claro,sencillo y viable" (8).

Hi ha, com es pot apreciar pel text, en Noja una postura claracontra l'espontaneisme, i també contra els programes elaborats "apriori", sense contar en la realitat on es viu. Aspecte en el queinsistirà sovint en els seus treballs (9).

És imprescindible, doncs, que l'anarquisme sàpia a on va ipuga portar als seus militants quelcom més que una visió de lescalamitats del capitalisme i un mode de lluita obrera:

"Tengo a la vista numerosas cartas de camaradas dediversos puntos de la península y en todas late la mismainterrogación angustiosa: '(Qué hacer?' En algunas de estàsmisivas advierto con dolor que la desconfianza en lo quea las dotes organizadoras de nuestros militantes se refiere,arrastra a muchos de estos amigos desconocidos a aceptarcomo un mal menor el establecimiento con caràcter tran-sitorio de una dictadura roja. Esto acusa, claro està, pocaconsistència en las convicciones, però también es una con-

(8) HIGINIO NOJA RUIZ: "Hacia una organización social", València, 1932.pàgina 72.

(9) HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., p. 74.

51

ww

w.fa

xim

il.co

m

secuencia de lo poco que nos cuidamos de las cuestionesde organización" (10).

En aquest sentit Noja insisteix en que cal acabar amb el con-cepte místic de la revolució que tenen molts anarquistes. El revolu-cionarisme, com a panacea de tots els problemes socials, era moltfreqüent als medis àcrates. El primer era portar a terme la revolu-ció, destruir les actuals estructures socials, i després la capacitatcreadora del poble aniria construint a poc a poc les noves basesde la futura societat (11).

No és possible, pensa Noja, instaurar d'un dia per a l'altreuna societat que visca en comunisme-Uibertari, sinó que a aquestacal arribar anant pas per pas. El comunisme-Uibertari és un idealde finalidad que cal anar construint dia a dia, i per això no dubtaen proposar imitando a los profesionales de la política (12) unprograma mínim de realitzacions immediates, que consistiria fona-mentalment en el lliurament al poble dels mitjans de producció, ide canvi per a què aquest puga organitzar la producció, la dis-tribució i el consum. Encara que quan arriba el moment deconcretar com deuria portar-se a terme aquesta organització, Nojas'inclina per una postura clarament sindicalista, i així el modelorganitzatiu que defensa està pres de les concepcions que manteniaPierre Bernard, secretari llavors de l'A. I. T. Ell mateix confessa:

"A este respecto son muy interesantes los ensayos queviene publicando Pierre Bernard en la revista 'Orto', deValencià...-' (13).

i afirma que:

"(...) tanto para organizar la revolucion como para ase-gurar su triunfo, el medio mas indicado es robustecer lossindicatos y aumentar la potencialidad de la C. N. T. Todolo concerniente a la producción, la distribución y el consu-

(10) HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., p. 74.(11) Veure HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., p. 77.(12) Veure HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., pp. 78-79.(13) HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., p. 90.

52

ww

w.fa

xim

il.co

m

mo deberà estar en manos de los sindicatos, convertidos encooperativas de productores" (14).

Però aquesta postura sindicalista no està sustentada d'una maneraabstracta, com l'única forma que té l'anarquisme davant la societatindustrial, si no vol caure en formes comunalistes que poden resultarutòpiques i desfasades del món contemporani, sinó a partir d'unestudi de les condicions econòmiques en les que s'està vivint.

Per a Noja, el mode de producció capitalista ja no té cappossibilitat de vida; està irremeiablement destinat a la destrucció:

"El sistema capitalista ha dado de sí cuanto podia dary no puede hacer frente a las necesidades humanas ni re-formarse para procurar salir del callejón sin salida en quese halla encerrado" (15).

i la seua destrucció, i en açò Noja és absolutament determinista,està condicionada per la seua pròpia estructura:

"Naturalmente no ha determinado ese fin la críticademoledora de que ha sido objeto el inicuo sistema desdesu mismo albor. Un sistema que se ajusta y responde conaproximada exactitud a las necesidades de la època en queestà en vigor, puede resistir a pie firme todas las críticas,en tanto responda a las necesidades que determinaron suinstauración" (16).

Partint d'aquesta premissa Noja analitzarà la situació econòmicaen la que es troba Espanya durant la II República, perquè és,pensa, coneixent el grau del seu desenvolupament com és possibleaventurar-nos a mesurar la capacitat de les forces productives pera realitzar la revolució i quins han de ser els problemes que hagend'anar resolent-se en el procés revolucionari. En aquest sentit elseu llibre "La revolución actual espanola" (17), que complementaràa "Hacia una nueva organización social", estudia en diferents capí-

(14) HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., p. 89.(15) HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., p. 12.(16) HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., p. 13.(17) HIGINIO NOJA RUIZ: "La revolución actual espanola", València, 1937.

53

ww

w.fa

xim

il.co

m

tols "La cuestión agrària en Espafía", "El problema industrial"i "Combustibles y Carburantes", perquè, com afirma Noja:

"Toda persona que se interese por el estudio de lasrealidades sociales ha de convenir en que la política giraactualmente alrededor de los problemas económicos" (18).

El treball de "La revolución actual espanola" està en estreta re-lació amb un altre llibre: "Problemas económicos de la RevoluciónSocial espanola" (19), de Gaston Leval, i encara que el nostrepropòsit no siga endinsar-nos en l'anàlisi del contingut i comparaciód'ambdues obres cal donar testimoniatge d'una preocupació, dintredels medis llibertaris de la II República, per les qüestions de l'es-tructura econòmica, preocupació que en aquests casos es canalitzàa través del grup que dirigia la revista i l'editorial "Estudiós".

Malgrat això, el coneixement de la realitat econòmica no portaa Higinio Noja a una posició d'esperar a què maduren les condi-cions en què la revolució s'ha de desenrotllar. El seu no és unsindicalisme reformista, pretén tot just que la realitat sobre la ques'ha d'actuar siga coneguda correctament:

"(•••) No ha faltado quien suponga que nosotros creemosque para efectuar la revolución social en Espafía es pre-ciso que se nivele la balanza de nuestro comercio internacio-nal. Es decir, en tanto no compremos tanto como vendemosno debemos intentar nada serio en el sentido revolucionario,y eso es absurdo (...). Lo significativo (...) es que somosun país que importa màquinas de todas clases en una can-tidad igual a su consumo, lo que prueba que no las manu-facturamos y que las materias necesarias para nuestra indús-tria tèxtil y fabril las recibimos casi en su totalidad delexterior. Esto, cuando se ha de contar con la seguridadde un bloqueo riguroso en medio del desbarajuste económicoque ha de suceder a la revolución, no debe echarse enolvido. Y prueba que si en la agricultura es dudoso nospodamos bastar a sí propios, en indústria es absolutamente

(18) HIGINIO NOJA RUIZ: ibíd., p. 4.(19) GASTÓN LEVAL: "Problemas económicos de la Revolución Social

espanola", València, 1932.

54

ww

w.fa

xim

il.co

m

cierto que no nos bastamos ni con mucho. Es doloroso,pero cierto. Nuestros productos manufacturados no puedencompetir ni en bondad ni en baratura con sus similares enotros países de progreso industrial más completo. El utillajede nuestra industria como igualmente su organización ydesarrollo van a la zaga de los pueblos más atrasados delmundo civilizado (...). Este atraso no constituye un obs-táculo insuperable para la transformación social que propi-ciamos, pero representa un serio escollo que únicamentepuede salvarse conociendo y estudiando la manera mejorde hacerle desaparecer (...). ¿Quiere decir esto que renun-ciamos por ahora a nuestros más claros ideales? De ningunamanera. Esto quiere decir que debemos meditar serena-mente, atraernos el concurso de los técnicos, llevar nuestroideario a la población de los campos, ver desde ya dehallar una solución armónica, aceptable a los problemasque ha de plantearse la próxima revolución" (20).

Perquè per a Noja, i açò és una cosa en la que insisteix, cal contaramb totes les forces proletàries i amb tots aquells que estan dis-posats a acabar amb els privilegis de la societat de classes; d'aquíla seua crida per a atraernos el concurso de los técnicos, cercantper tots els mitjans apartar els sectarismes que apareguen, perquèaixò solament pot conduir a l'extermini del procés revolucionari:

"La revolución social no podrá hacerla en España nien ningún país un grupo aislado. Toda revolución es unmovimiento de masas, pero la revolución social, por lo mis-mo que debe subvertirlo todo y procurar la transformaciónradical y profunda de la sociedad hasta sus raíces máshondas, necesita más del apoyo y del entusiasmo conscientede la multitud. En la actualidad hay muchas cosas en quie-bra (...). Para que la multitud actúe es preciso tener encuenta el mundo que siguen sus sentimientos y, sobretodo, conocer a fondo sus necesidades (...); la masa seencoge de hombros cuando se le habla en nombre de unaidea (...). Desea, ante todo, vivir, porque ello es lo esén-

(20) HIGINIO NOJA RUIZ: "Hacia una organización...", pp. 57-59.

55

ww

w.fa

xim

il.co

m

cial, y desea vivir bien (...). Las ideas triunfan en cuantoofrecen de realizables, cuando han sido comprendidas y seha posibilitado la creación de un medio propicio a su en-sayo. Suponer que el anarquismo, comunismo o el socialis-mo pueden triunfar y realizarse íntegramente de golpe yporrazo, de la noche a la mañana, en virtud de un golpede audacia de la mayoría es un error. El triunfo de la callees sólo un episodio de la revolución. Después empieza lodelicado y difícil, cuando hay que empezar la labor decreación, haciendo, no lo que consigamos de antemano enlo que podemos llamar contenido programático de nuestroideal, sino lo que humanamente se pueda, que no seráni con mucho la que se desea y lo que se considera justo,necesario y bueno, que no es lo mismo teorizar que rea-lizar (21).

Hi ha, com es veu, una clarividència, poc freqüent, per altrabanda, entre els anarquistes de la II República espanyola, sobreel que deu ser un moviment de masses revolucionan i amb elsfactors que aquest deu comptar. Però, sobretot, en Noja comptael desig de què es porte a terme una aliança entre totes les forcesobreres, perquè entén que sense unitat en l'acció i en els objectiusmés clars és impossible construir una societat revolucionària.

nFins ara solament hem destacat l'aspecte del pensament d'Higinio

Noja, que gira entorn a com deu actuar i organitzar-se el movimentrevolucionari," però la seua obra té major amplitud. Hi compta moltla seua activitat com a mestre de l'escola racionalista, fet que talvegada haja influït per a què, des de la seua joventut, dedicas partde la seua capacitat intel·lectual a escriure novelles que ensenyen,a través d'un senzill argument, la veritat de l'ideal llibertari. Latasca literària ha estat una de les més usades per l'anarquisme pera propagar les seues teories, i també la menys estudiada.

Obres com "Los galeotes del amor", "Los sombríos", "Comoel caballo de Atila", "El azote implacable" i "Un puente sobre el

(21) HIGINIO NOJA RUIZ: "La revolución actual...", pp. 83-85.

56

ww

w.fa

xim

il.co

m

abismo", representen un treball literari important, que fan de Nojaun dels novel·listes anarquistes més destacats.

Juntament amb açò es destaquen també nombrosos fulletons iarticles periodístics, varis d'aquestos estan dedicats a les col·lecti-vitzacions valencianes, que realitzaren a partir de la guerra civil.Testimoni que sens dubte té un gran valor, perquè el fenomencol·lectivitzador representa l'intent de portar a terme els ideals desocialització dels mitjans de producció, comptant amb el consenti-ment de la major part de les organitzacions obreres, al mateix tempsque implicava una determinada estructura i distribució de la pro-ducció. S'havia obert, d'aquesta manera, el camí de l'organitzacióque Noja pensava?

"Con todos sus errores —diria el febrer de 1937— lasbases reguladoras aprobadas por el consejo de economia deValencià, bien analizadas, ofrecen un contenido revolucio-nario serio" (22).

Al llarg de la guerra civil Noja incidiria en el problema de lescol·lectivitzacions. Els fulletons "Labor constructiva en el campo"i "Los consejos de economia" (23) estarien dedicats a analitzarles conseqüències immediates de l'organització que les col·lectivitatscrearen, posant sempre de relleu el seu caràcter antisectari, i desta-cant-hi la importància de la unitat.

"No es fàcil hallar un punto de coincidència en matèriaideològica en el cual podamos todos convivir en buenaarmonía. Cada cual cree que su ideal es el mas acertadoy no se siente dispuesto a estudiar con desapasionamientoy a comprender distinguiéndola, la parte de bondad queindudablemente contiene el ideal del que no aprecia lascosas desde su mismo plano. En todo idealista, a pocoque se analice, se encuentra un sectario. Hay, sin embargo,un punto de capital importància en el cual podemos coin-cidir y actuar sin renir los hombres de todas las ideologías.Este punto lo constituyen los factores económicos. Los pro-

(22) HIGINIO NOJA RUIZ: "Bases reguladoras", "Estudiós", febrer 1937.(23) HIGINIO NOJA RUIZ: "LOS consejos de economia", publicación del

Consejo Regional de Levante, sense data, pp. 5-6.

57

ww

w.fa

xim

il.co

m

blemas que plantea la economía no pueden resolverse apli-cando a rajatabla un criterio doctrinario. Se trata de cosasconcretas y que a todos los componentes sociales interesanpor igual (...). El sentido práctico del proletariado españolvio esto con claridad desde los primeros días del movi-miento..." (23).

Referint-se al Consell d'Economia de València insisteix en aques-tos aspectes:

"El Consejo de Economía de Valencia dictó unas basesreguladoras sobre colectivizaciones y controles, cuyo méritono fue debidamente estimado por las mismas organizacio-nes que le dieron vida. En estas bases se procuró esquivarcuanto pudiera conceptuarse condición sectaria. Esencial-mente revolucionaria, inteligentemente aplicadas hubieranpuesto la economía en manos de los productores directos,abriendo amplia vía a los más audaces experimentos y res-petando el interés individual del pequeño propietario encuanto éste no lesione abiertamente los intereses generalesde la colectividad (...). El Consejo de Economía de Valen-cia, representación directa de los trabajadores auténticos en-cuadrados en las centrales sindicales que en España repre-sentan a la casi totalidad de los obreros organizados, situóel problema en su justo medio. Toda junción de produc-ción y de distribución debía ser intervenida por la claseobrera organizada" (24).

Sense dubte l'obra d'Higinio Noja ha tingut unes dimensionsdins del moviment llibertari que mereixerien ser tingudes en comptea l'hora de profunditzar en el que l'anarquisme ha representat aEspanya, i més concretament al País Valencià, perquè, com diuAbad de Santillan, Noja fou "un escritor libertario que sabía mirara su alrededor y más allá de la hora que pasa" (25).

(24) HIGINIO NOJA RUIZ: "Labor constructiva en el campo", EdicionesLibre-Estudio, València, sense data, p. 7.

(25) DIEGO ABAD DE SANTILLÁN: "Contribución a la Historia del Mo-vimiento Obrero", México, 1965, t. III, p. 59.

58

ww

w.fa

xim

il.co

m

EL MOVIMENT MODERN I EL RACIONALISME AL'ARQUITECTURA I L'URBANISME VALENCIANS

PER

TOMÀS LLORENS

1. DELIMITACIONS

Els límits cronològics del camp del present estudi són aproxi-madament els anys 1930 i 1936. La primera d'aquestes fites éspurament convencional i no justificada per cap marca massa significa-tiva al curs dels esdeveniments. Els petits fets que prepararen o indi-quen la difusió del racionalisme venien produint-se ja des dels darrersanys 20. D'altra banda, la proclamació de la República a l'EstatEspanyol l'any 1931 no tingué, ja ho veurem després, cap inci-dència immediata al camp de l'arquitectura, ni, cosa que resulta jamés sorprenent, al de l'urbanisme. He pres, doncs, l'any 1930per pura comoditat en l'estudi de les fonts documentals. Pel que faa la data de tancament, l'any 1936, ve imposada evidentment perla guerra que, per un costat, gairebé paralitzà l'activitat constructivai, per un altre, va canviar radicalment el caràcter de les fontsdocumentals adients (gairebé totes les utilitzades al present treballs'estronquen l'any 1936).

El propòsit del treball és l'estudi de la difusió del movimentmodern a l'arquitectura i l'urbanisme valencians. L'expressió "mo-viment modern" és ambigua. La van posar en circulació els críticsi teòrics militants per tal de dessignar l'avantguarda arquitectònicaeuropea de les dècades segona i tercera del segle, una avantguardalocalitzada principalment als Països Baixos, França, els països dellengua alemanya i les ciutats russes; a la fi de la tercera dècada idurant els anys trenta aquesta avantguarda s'estén a Anglaterra,Catalunya, Japó, Amèrica, etc. Històricament aquesta avantguardaes caracteritzaria per una actitud deliberada de trencament o "revo-lució" formal, recolzada sobre un reviscolament de les velles tradi-

59

ww

w.fa

xim

il.co

m

ww

w.fa

xim

il.co

m

ww

w.fa

xim

il.co

m

cions doctrinals del funcionalisme i el racionalisme. Però aquestacaracterització és ambigua: Els contemporanis, i especialment elsarquitectes i crítics "militants", subratllaren els aspectes doctrinals,per tal com subministraven les armes retòriques necessàries en elcontext polèmic propi de l'avantguarda; la lògica interna d'aquestsaspectes doctrinals portava a la negació de l'estil i a la il·lusió d'unaarquitectura ahistòrica, vàlida segons criteris universals i absoluts.Els crítics i els historiadors actuals, per contra, han minvat laimportància de l'element doctrinal, assenyalant-ne les arrels històri-ques —com en el cas del llibre de Peter Collins (1965), de lalectura del qual hom trau la impressió que els avantguardistes delmoviment modern no van afegir pràcticament res de nou al racio-nalisme i al funcionalisme dels segles xvm i xix— i han subratllatels aspectes estilístics —com en el cas del llibre de R. Banham(1960), escrit tot ell sota l'advocació de la frase d'A. Colquhounsegons la qual "allò que distingeix l'arquitectura moderna és unnou sentit de l'espai i l'estètica de la màquina"—, històricamentlligada a una època —com diu G. Broadbent (1972): "For make nomistake, this architecture is expressive, forlik bobbed hair, thebowler hat, traditional jazz, the cocktail and the Charleston, itnou presents some highly potent symbols of 1920's attitudes"—.

El "Moviment Modern", tal com en parlaré al present estudi,serà, doncs, només això: les actituds de renovació i trencament ambel passat manifestades pels arquitectes valencians i la seua clientelao el cercle especial als anys 30. Una sèrie de factors històrics i socials,que descriuré més endavant, fan que a València, com a la restade la Península, la renovació i el trencament coincideixen amb elsanys de la República; són també els mateixos factors històrics i so-cials que en determinen l'abast restringit i les peculiaritats locals.

Estilísticament, la renovació i el trencament s'evidencien en ladifusió d'una sèrie de sistemes d'expressió arquitectònica, que podríemreferir a:

— El funcionalisme i el racionalisme constructiu.— El sistema Art-Déco.— L'organicisme i el vernacularisme holandès, de tipus Wen-

dingen.— L'estilisme internacional modern, tal com es manifesta, per

exemple, a les construccions de Mendelsohn als voltants de

62

ww

w.fa

xim

il.co

m

1930 i als models difosos per la revista "Moderne Bau-formeri".

Un conjunt poc coherent des d'un punt de vista doctrinal, moltselements dels qual serien probablement rebutjats pels "autèntics avant-guardistes" del moviment modern, però que, sobretot a València,defineixen conjuntament l'època i són el resultat d'unes mateixescircumstàncies històriques.

2. EL MOVIMENT MODERN A LA PENÍNSULA

Les històries generals de l'arquitectura espanyola d'aquest període—Flores (1961) i Bohigas (1970), fonamentalment— l'han estudiatjustament des d'aquest punt de vista de F"autèntica avantguarda".Val a dir que han concentrat la seua atenció sobre la constitució ivicissituds de petits cercles professionals, que responen a la tipologiasòcio-cultural de l'avantguardisme artístic internacional. Una tipolo-gia que podríem definir per les següents característiques:

— Ser grups minoritaris dins del sector professional.— Rebutjar polèmicament tota l'arquitectura vigent i presentar

les seues propostes com un trencament radical amb elpassat immediat.

— Considerar aquest trencament (estilístic) com un índex, unresultat o una causa de l'aparició d'unes condicions socialsi culturals radicalment noves.

— Realitzar obres d'intenció paradigmàtica, promeses "del quehaurà de ser l'arquitectura en el futur", més que no pasrespostes a problemes de la realitat immediata.

— Un grau elevat de conceptualització (elaboració doctrinal jus-tificant la producció arquitectònica) i d'intel·lectualització (elsarquitectes s'expressen cada vegada més per escrit, es multi-pliquen les revistes professionals, etc).

— Mantenir relacions intenses amb els cercles avantguardistesd'altres països.

Pel que fa a Espanya una "autèntica avantguarda" no es vaproduir més que a Madrid (al voltant de la revista "Arquitectura")i a Barcelona (al voltant del grup "Gatpac"). A València no se'n

63

ww

w.fa

xim

il.co

m

va produir l'avantguarda. Però, paral·lelament a l'avantguarda arqui-tectònica, mantenint unes relacions complexes amb ella, es vanproduir per tota la península (als nuclis urbans més importants) unasèrie de transformacions que van canviar en profunditat la pràcticaarquitectònica, tant pel que fa a les condicions d'exercici professionalcom pel que fa als nous condicionaments imposats per les trans-formacions urbanes i els canvis de gust estètic.

Aquest gran moviment, que ha contribuït de manera decisiva ala configuració de les ciutats en les que ara vivim, no ha estatl'objecte de cap estudi de conjunt pel que fa a la Península. Elpresent escrit intenta encetar el tema, proposant algunes hipòtesissobre l'orientació general del moviment a València.

No es tracta, però, més que d'un assaig provisional i no d'unestudi concloent. El tema imposa unes condicions metodològiquesmolt diferents de les que són habituals en la història de l'arquitec-tura que avui es practica. Només l'elaboració estadística d'unessèries completes de dades —o d'unes mostres representatives, sil'estructura d'aquestes sèries es suficientment coneguda— pot validaro invalidar d'una manera concloent unes hipòtesis que són, en defi-nitiva, d'una naturalesa sociològica. Per exemple, i pel que fa d'unamanera estricta, als canvis de gust estètic en l'arquitectura, haguésfet falta: a) la seriació cronològica de les dades que figuren a lesllicències d'obra concedides per l'Ajuntament —i que figuren al'Arxiu Municipal, però sense fitxar i ordenades de manera queresulta molt difícil treballar amb elles—; b) l'elaboració de sèriesde descripcions detallades d'edificis, normalitzades de manera depoder-les sotmetre a tècniques d'anàlisi —per exemple, l'anàliside components principals—; una elaboració que demana el treballd'un petit equip d'observadors ben entrenats. Aquestes condicionsno s'han pogut reunir en l'actual ocasió. Però, amb la interrelacióestreta que es dóna entre sectors socials i culturals, que són campd'estudi d'especialistes diferents, és convenient moltes vegades oferirels resultats provisionals d'una simple exploració, un poc intuïtiva,dels fets que es registren en un dels sectors, per tal de fer possiblel'elaboració d'unes interpretacions generals, que poden contribuira fer més eficient el treball de tots; fins i tot, per una espècie defeed-back, en el mateix sector en el qual no s'ha fet més que unaprimera exploració.

64

ww

w.fa

xim

il.co

m

Aquesta és, en definitiva, la principal justificació del llibrecol·lectiu, que el lector té ara entre les mans.

3. EL MARC SÒCIO-CULTURAL DE L'ARQUITECTURA I L'URBANISME

3.1. Creixement territorial i demogràfic de la ciutat.Evolució de les funcions urbanes

La introducció del llenguatge del moviment modern a l'arquitec-tura valenciana es va produir sota l'empenta d'un fort creixementurbà.

Territorialment la ciutat va créixer concèntricament, però ambuna preferència marcada cap a l'est, continuant així l'orientació del'expansió urbana del xix —Llorens (1968)—. A la Fig. 1 heassenyalat les noves zones ocupades per la ciutat en el perío-de 1930-36.

Començant per la zona de màxim creixement i donant la voltaal perímetre urbà en el sentit de les agulles del rellotge, les noveszones ocupades poden caracteritzar-se esquemàticament de la se-güent manera:

1. Continuació de l'Eixampla Zona Est, entre la Gran ViaMarqués del Túria i l'Avinguda Victòria Eugènia (avui, JoséAntonio). Trama viària ortogonal tipus Cerdà. Construc-cions residencials destinades a la burgesia alta i mitjana,edificis de sis a vuit plantes. Ocupació successiva i homo-gènia de terrenys d'horta, gairebé sense edificacions pre-existents.

2. Russafa. Englobament definitiu de l'antic nucli urbà de Rus-safa. Construccions residencials destinades a la burgesia mit-jana i baixa. Edificis de cinc a sis plantes.

3. Barri de Jerusalem i Gran Via (actualment de Ramon yCajal). S'acaba de construir el barri de Jerusalem, edificatja en gran part en el primer quart de segle. Trama viàriaortogonal corresponent a l'Eixampla Sud. Construccions resi-dencials i comercials destinades a la burgesia mitjana i baixa.Edificis de cinc a sis plantes.

4. Continuació de l'Eixampla Sud a les dues vores de la GranVia (actualment de Ferran el Catòlic). La Gran Via, pro-

65

ww

w.fa

xim

il.co

m

jectada ja des de final del segle passat, encara no ha estattotalment oberta en el període 1930-36. La trama viàriaortogonal de l'Eixampla es veu sotmesa a moltes deforma-cions. Construccions principalment residencials destinades ala burgesia mitjana i baixa. Edificis de quatre a vuit plantes.S'ocupa, d'una manera irregular i amb uns criteris urbanísticsheterogenis, una àmplia zona suburbial i d'horta, ja par-cialment ocupada per instal·lacions industrials i residènciesdel proletariat, tallada per les línies ferroviàries i creuadaper diversos camins d'eixida de la ciutat.

5. Segona Eixampla (Zona Nord) i Barri de Sagunt, a l'altrecostat del riu. Es construeix una zona molt petita segons latrama viària de l'Eixampla. S'ocupen parcialment amb cons-truccions disperses zones ja parcialment construïdes des definals del segle xix pròximes als camins d'eixida de la ciutati a l'antic Barri de Sagunt (d'origen medieval). Construccionsresidencials destinades a la baixa burgesia (que raramentultrapassen les quatre plantes) i al proletariat (una o duesplantes). Construccions industrials i comercials.

6. Ciutat-Jardí i Zona de l'Exposició. Construcció d'una super-fície mínima segons el projecte de Ciutat-Jardí (comentatmés endavant). Construccions disperses de quatre a sis plan-tes a l'Albereda, destinades a residència de la burgesiamitjana.

7. Nuclis perifèrics. Els pobles perifèrics de Benimaclet, elCabanyal, el Grau, Natzaret, Patraix, Mislata i Benicalaps'ocupen i s'eixamplen amb construccions disperses desti-nades a residència del proletariat (edificis generalment d'unasola planta) o a residències de la baixa burgesia (edificisd'una o dues plantes que tenen, de vegades, un petit jardí).A això cal afegir la influència urbana sobre els pobles deterra endins, a cavall entre el secà i l'horta, que s'eixamplend'una manera més o menys massissa, amb edificis destinatsa segona residència —"villes" o "xalets" d'estiu— de laburgesia mitjana o alta: Godella, Burjassot —ja parcialmentorientats cap a aquesta funció urbana des de començamentsde segle— Benimàmet i Paterna i les zones residencialsde la Canyada i el Vedat de Torrent.

66

ww

w.fa

xim

il.co

m

Aquesta expansió territorial es correspon amb una forta empentademogràfica, reflexada per la taula núm. 1 i el gràfic de la figura 2.

TAULA NÚM. 1

EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ DE VALÈNCIA-CIUTAT(Habitants de fet)

Any Habitants Font d'informació

191519201925193019311933

211.776243.730303.125320.195336.394376.679

("Pressupost... 1929", p. 294)

("Memòria... 1932", p. 115)

("Memòria... 1933", p. 126)

C.ràlic de l'ooluci.i dC la població de València ciulal

1930 1931 1933 1935

67

ww

w.fa

xim

il.co

m

El gràfic ens mostra un creixement molt accentuat del 1921 al1925, un descens en la taxa de creixement per als anys 1925-1930i una altra pendent encara més accentuada de creixement per alperíode dels primers anys de la República (fins al 31 de desembrede 1933). Per a fer una idea d'allò que representen les xifres de lataula només caldrà dir que, malgrat el descens de 1926-1930,l'increment de població de la ciutat de València —76.465 habitants—és superior al creixement vegetatiu de la població de tot el PaísValencià per a la mateixa dècada —66.411 habitants, segons PérezCasado (1970), p. 98.

Això vol dir, evidentment, que la ciutat de València va consti-tuir en aquells anys un fort centre d'atracció d'immigrants. Unaatracció que només pot explicar-se a partir de la hipòtesi d'unscanvis bastant ràpids en l'estructura econòmica de la ciutat —enles seues funcions urbanes, si ho mirem des del punt de vista delconjunt del País—. No tenim dades per a afirmar amb seguretat siaquests canvis es deuen a una expansió fonamentalment deguda alsector secundari o al sector terciari, però els indicis semblen mésaviat indicar que haurà estat aquest darrer sector el que hauràconegut una expansió més ràpida. En certa manera podríem dirque l'expansió urbana dels anys de la República es correspon ambun cert "boom" de la funció de la ciutat com a capital comercialdel País.

Les dades que hem pogut recollir —evolució de les quantitatsprevistes en els pressuposts municipals com a recaptacions en con-cepte dels drets d'obertura de nous establiments— no donen mésque una confirmació prou indirecta d'aquesta hipòtesi. Cal, a més,considerar-les amb una certa reserva, ja que segons la "Memòria...1932" l'Ajuntament havia descurat, en els anys anteriors a 1930,aquesta font d'ingressos. Però, de tota manera, pense que el gràficde la Fig. 3 pot expressar, d'una manera més o menys exagerada,aquesta evolució de les funcions urbanes de València-ciutat.

El creixement de la ciutat i el canvi o l'evolució de les seues fun-cions urbanes van repercutir sobre l'arquitectura del període 1930-36almenys de dues maneres: Per un increment de la demanda de laconstrucció i per un canvi en l'estructura social —i, per consegüent,

68

ww

w.fa

xim

il.co

m

FIGURA 3

Evolució de les quantitats previstes en els pressuposts municipals com arecaptació en concepte de drets d'obertura de nous establiments comercials (*)

(•) Font: "Presupuestos..." (1925-1935). Els anys 1931 i 1934 no es vaelaborar pressupost, i el municipi es va regir simplement pel pressupost del'any anterior. L'any 1936 no es va publicar pressupost (o almenys no vaestar recollit per la Biblioteca Municipal).

en el gust estètic— d'aquesta demanda. Me limitaré ara a examinarel primer d'aquests factors.

No hi ha cap estudi que detalle l'increment de la construcció aValència durant el període 1930-36. L'examen complet de les llicèn-

69

1925 1926 1927 1928 1929 1930 1931 1932 1933 1934 1935w

ww

.faxi

mil.

com

cies d'obra que es conserven a l'Arxiu Municipal podria proporcionarunes sèries, pel que fa als metres quadrats edificats i pel que faal valor pressupostat de les obres. Unes xifres que no serien exactes(sobretot pel que fa a les darreres), però serien prou indicatives.Com que els mitjans de realització del present estudi no m'hanpermès realitzar aquest tipus de treball, presentaré una sèrie mésindirectament relacionada amb el fenomen, però molt més fàcild'obtenir: les quantitats previstes als pressuposts municipals com arecaptació en concepte d'honoraris per la concessió de llicències deconstrucció.

Les dades es presenten a la taula núm. 2 i al gràfic de la figura 4.

TAULA NÚM. 2

HONORARIS PER LA CONCESSIÓ DE LLICÈNCIESMUNICIPALS DE CONSTRUCCIÓ

Any

192519261927192819291930193219331935

Eixampla(pessetes)

13.700156.000156.000165.000160.000179.000255.000200.000150.000

Resta(pessetes)

250.000300.000300.000300.000325.000350.000700.000500.000420.000

Total(pessetes)

263.700456.000456.000465.000485.000529.000955.000700.000570.000

Font: "Presupuestos..." (1925-1935). Els anys 1931 i 1934 no es va elaborarpressupost. L'any 1936 no es va publicar

Es pot veure que, d'una manera aproximada, l'empenta demo-gràfica i l'evolució de la construcció segueixen línies prou semblants.

Per més que no he pogut trobar dades equivalents a aquestes pera la resta de la península, pel que fa a València, les dades exposadesno confirmen de cap manera l'opinió atribuïda per Bohigas (1970) aun dels arquitectes madrilenys més coneguts aleshores, Zuazo:"'(Cómo van ustedes a hablar de la arquitectura de la República si

70

ww

w.fa

xim

il.co

m

1925 1926 1927 1928 1929 1930 1931 1932 1933 1934 1935

71

ww

w.fa

xim

il.co

m

de les funcions urbanes de València-ciutat en el sentit del desenvolu-pament del sector terciari.

Empenta demogràfica i constructiva, aparició —o creixement im-portant— d'un nou sector social —que, amb una analogia més omenys fidel, podríem considerar com el dels white collar— són,doncs, les dues característiques que, des de la base sòcio-eco-nòmica, semblen condicionar la introducció de l'arquitectura "racio-nalista" a València, una arquitectura quantitativament important (en-cara avui) en la configuració de la imatge de la ciutat, per més quesegurament "impura" des del punt de vista dels racionalistes del'avantguarda.

Però la relació entre les condicions de base i la producciód'arquitectura no és directa. Ve mediatitzada per l'estructura delpoder polític, i per altres factors superestructurals, dels quals, el mésimportant és, potser, la ideologia dels arquitectes.

Exposaré a continuació els resultats de les meues exploracionsen un sector de l'estructura política —el que té una incidència mésdirecta sobre l'arquitectura—, la gestió urbanística municipal, i par-laré després del grup social dels arquitectes i de la seua ideologia.

3.2. La gestió urbanística republicana

3.2.1. Els organismes municipals de gestió urbanística:Orientació política

La proclamació de la República a l'Estat Espanyol el 14 d'abrildel 1931 representa per a molts sectors de la vida peninsular unesdeveniment històric de primer ordre. La primera pregunta quelògicament hom podria fer seria, doncs, la de quin va ser l'impacted'aquest esdeveniment sobre la gestió urbanística de València.

La gestió urbanística depenia, des de la implantació de l'EstatutMunicipal a l'època de la Dictadura, de l'Ajuntament pel que faa les decisions quotidianes. La intervenció del govern era necessàriaper a l'aprovació dels grans plans urbanístics; el govern tenia, a més,un instrument de control sobre l'Ajuntament molt eficaç en l'apro-vació anual del pressupost municipal.

En definitiva, l'àmbit de la gestió urbanística era molt restringit.Per un costat l'elaboració dels grans plans de conjunt —que res-

72

ww

w.fa

xim

il.co

m

ponien a la tipologia legal de plans d'eixampla, de remodelació ialtres (generalment plans parcials)—. Aquesta planificació es con-cretava normativament en el traçat viari (amb la consegüent pos-sibilitat per a l'Ajuntament de demanar l'expropiació dels terrenysdestinats a via pública), en la determinació del nombre de plantes—o de l'altura total en metres— dels edificis, i, potser, en algunesaltres condicions de tipus estètic, expressades d'una manera mésaviat vaga. Per un altre costat, en haver entrat en vigència el Placorresponent, el Municipi quedava encarregat de practicar les ex-propiacions i de realitzar les obres públiques necessàries (construccióde les voreres, construcció de les clavegueres, pavimentació de lescalçades) segons els recursos econòmics li ho permeteren i sota elcontrol del Govern mitjançant l'aprovació de les consegüents con-signacions pressupostàries. Finalment la construcció, pròpiament par-lant, restava en mans de la iniciativa privada. El Municipi controlaval'ajust entre aquesta iniciativa privada i el pla urbanístic per mitjàde la concessió de les llicències de construcció, necessàries no sola-ment per als nous edificis, sinó també per a les obres de reforma.

Els plans urbanístics vigents a València durant el període1930-36 eren:

d) El pla de remodelació —de la zona antiga— elaborat perAymamí l'any 1908 i modificat per Goerlich l'any 1928.

b) El pla d'Eixampla, segons la formulació de Mora del 1907,en la darrera versió, del mateix Mora, del 1927.

c) Diversos plans parcials per a les zones no afectades pelsplans anteriors. Entre ells hi havia els plans número 1 inúmero 2, per a zones d'influència urbana, el pla correspo-nent al projecte del passeig de València al Mar —"Ciutat-Jardí" des de la reformulació del 1925— l'origen del quales remuntava a les darreries del segle anterior, i diversospetits plans d'ordenació urbana, proposats per la iniciativaprivada i aprovats per l'Ajuntament. Alguns d'aquests planspodien modificar la zona de l'Eixampla, sempre que es trac-tés de modificacions d'un abast considerat pel Municipi comde poca importància.

73

ww

w.fa

xim

il.co

m

El període 1930-36 no va canviar pràcticament res de totaaquesta planificació. Va afegir-hi solament l'aprovació del pla núm. 3,d'influència urbana —elaborat a l'època de la Dictadura, i de pocabast territorial— (1) una nova formulació de la Ciutat-Jardí —quecomentaré més endavant— i l'aprovació d'uns quants plans parcialsd'iniciativa privada.

Pel que fa a les realitzacions dels plans, la gestió municipaldescansava totalment sobre el treball de dues comissions, amb unesatribucions similars, però amb una àrea territorial de competènciadiferent. La Comissió dita de "Fomento", continuació de "Policiade la Edificación" (que funcionava ja al segle xix), i la Comissió del'Eixampla, creada l'any 1907, en ser aprovat el pla de Mora,l'actuació de la qual es regia cada any per un pressupost extraordi-nari, separat del pressupost municipal ordinari. Formaven partd'aquestes comissions, en qualitat de membres, consellers designatsper l'Ajuntament, tècnics municipals i representants de la propietat(propietaris de solars o de cases).

En constituir-se el primer Ajuntament republicà l'any 1931 vancanviar naturalment la majoria dels consellers. Però resulta sorpre-nent comprovar que els membres de les comissions de "Fomento" ide l'Eixampla van canviar relativament poc, i no tan sols pel quefa als consellers, sinó també pel que fa als representants de la pro-pietat. (Segons hom pot veure a la introducció de la "Memòria...,1932".)

Per a aquest estudi només he pogut fer una exploració moltsuperficial de les actes de les dites comissions. La conclusió quen'he tret, de tota manera és que la política urbanística del Municipinomés va canviar, amb referència al període de la Dictadura, en elsentit d'una empenta considerablement menor respecte a les inver-sions i realitzacions d'obres públiques.

De fet les realitzacions més importants del període 1930-36semblen ser les següents —Giménez i Llorens (1972) a)—:

a) En la remodelació urbana:— Les obres de monumentalització de la plaça d'Emili

(1) Aquest Pla, aprovat per l'Ajuntament en sessió de 30-111-1932, afec-tava un conjunt de 19 illes situades en la zona del Camí del Cementeri, enles proximitats del pas a nivell del ferrocarril de València a Alberic, i unaltre conjunt més petit —i que no ha arribat a realitzar se— a l'altre costatde la ciutat, per la zona del Camí de Vera, prop de les Cambres Becassi.

74

ww

w.fa

xim

il.co

m

Castelar (avui dita del Caudillo) segons el projecte neo-barroc i castissista elaborat per Goerlich l'any 1929.

— Pel que fa a la iniciativa privada la construcció d'edificisadministratius o residencials per a l'alta burgesia, prin-cipalment als voltants de la plaça d'Emili Castelar, elcarrer Marqués de Sotelo i, d'una manera més dispersa,la resta de la part sud i est de la zona antiga. En laconcessió de les llicències la política municipal sembladominada fonamentalment per les mateixes preocupacionsmonumentalistes —cosa que s'evidencia a les delibera-cions corresponents a alguns edificis de la plaça d'EmiliCastelar, per exemple— i la mateixa permissivitat des-preocupada enfront de la massificació del nucli urbà—les noves construccions generalment dupliquen com amínim el volum anterior, i això sense que s'arribe arealitzar cap de les reformes viàries previstes al Plad'Aymamí— que caracteritzen la gestió municipal del'època de la Dictadura.

b) Pel que fa al pla de l'Eixampla, la iniciativa es troba total-ment en mans de la propietat privada. No solament en laconstrucció dels edificis; també a la configuració de la mateixatrama viària —principalment, pel que fa a la zona sud—:A part de les rectificacions degudes a pressions de propietarisi constructors, però sense que n'haja quedat constànciadocumental, de manera que figuren com a decissions d'inicia-tiva municipal, es van aprovar en el període 1930-36 nouplans parcials d'urbanització proposats per particulars i queafectaven aproximadament unes seixanta illes. Generalment estracta de construccions de caràcter especulatiu, destinadesa residència de la baixa burgesia o del proletariat. La mésimportant d'aquestes urbanitzacions parcials —aprovada, però,a l'any 1927— va ser la proposada pel comte de Torrefielal nord de la ciutat (fig. 1) fora dels límits de l'Eixampla.

c) La construcció d'algunes instal·lacions urbanes, de les quals lamés important va ser la continuació de les obres de clave-gueres i asfaltat (substituint l'antic empedrat d'adoquins) co-mençades sota l'administració del Marquès de Sotelo a l'èpocade la Dictadura. Una altra instal·lació anecdòticament signifi-

75

ww

w.fa

xim

il.co

m

cativa va ser la dels primers semàfors urbans a comença-ments de l'any 1931.

L'abast real de la gestió urbanística del període es pot trobarreflexada en l'evolució dels pressuposts municipals i de les partidesdestinades a obres públiques.

TAULA NÚM. 3

EVOLUCIÓ DELS PRESSUPOSTS MUNICIPALS (2)

Any Pressupost Pressupost Pessetes/ordinari Eixampla Total habitant

1925 17.277.876'87 115.848'50 17.393.725'37 57'381926 19.066.343'41 1.287.713*79 20.354.057'201927 19.569.936'43 1.167.183'00 20.737.119'431928 20.259.609'05 1.198.71 l'OO 21.458.320'051929 19.525.292'78 1.335.027'00 20.860.319'781930 21.958.893'31 1.439.761'00 23.398.654'31 73'071931 (es va prorrogar el pressupost de l'any anterior)1932 25.777.541'66 1.966.207'00 27.743.748'161933 26.826.917'16 2.306.579'79 29.133.496'95 77'341934 (es va prorrogar el pressupost de l'any anterior)1935 27.965.147'86 2.604.484'69 30.569.632'551936 (pressupost no publicat)

Si comparem aquestes dades amb les de la Taula núm. 1 veuremque el creixement brut del pressupost municipal correspon simple-ment a l'evolució demogràfica. Les xifres més indicatives són lesde la darrera columna —pessetes/habitant— elaborades a partir deles dades demogràfiques de la Taula núm. 1. Si reduírem aquestesxifres a pessetes constants obtindríem segurament un índex de coml'adveniment de la República no va tenir pràcticament cap incidència,abans de 1936, sobre el pressupost municipal en el seu conjunt.

Però, pel que fa al present estudi, el que més ens interessa ésl'evolució de les inversions municipals en obres públiques.

(2) Dades elaborades a partir dels "Presupuestos..." (1925-1935).

76

ww

w.fa

xim

il.co

m

TAULA NÚM. 4

EVOLUCIÓ DE LES INVERSIONS MUNICIPALSEN OBRES PÚBLIQUES % s o b r e

Pressupost Pressupost total delAny ordinari Eixampla Total pressupost

1925 2.323.682'73 74.570'75 2.398.253'49 13'71926 2.111.191'47 652.427'88 2.763.619'35 13*61927 2.361.191*47 505.339'09 2.866.530'56 13*81928 2.743.909'82 447.354*42 3.191.264*24 14*71929 1.871.159*16 816.103*76 2.687.262*92 12*81930 2.623.422*50 802.835*98 3.425.258*48 14*61931 (es va prorrogar el pressupost de l'any anterior)1932 2.284.858*66 987.323*00 3.272.181*66 11*81933 2.446.492*66 980.245*22 3.426.737*88 11*71934 (es va prorrogar el pressupost de l'any anterior)1935 1.236.266*00 1.501.630*00 2.737.896*00 8*91936 (no es va publicar el pressupost)

Aquesta taula ha estat elaborada sumant les xifres corresponentsals conceptes de: A) Edificis, B) Jardins, C) Vies públiques, D) Ex-propiacions per a obertura i eixampla de vies públiques.

Convindrà presentar per separat l'evolució de cadascun d'aquestsaspectes.

TAULA NÚM. 5

EVOLUCIÓ DE LES INVERSIONS MUNICIPALSEN EDIFICIS MUNICIPALS % s o b r e

Any Pressupost Total

192519261927192819291930193119321933193419351936

514.808179.025304.025406.030206.025241.025(es va prorrogar el199.030448.655(es va prorrogar el52.555

(no es va publicar

pressupost de l'any anterior)

pressupost de l'any anterior)

el pressupost)

2'90'8l'41*90*9l'O

0*71*4

0*1

77

ww

w.fa

xim

il.co

m

TAULA NÚM. 6

EVOLUCIÓ DE LES INVERSIONS MUNICIPALS EN JARDINS

Any

192519261927192819291930193119321933193419351936

441.882'00530.729'00557.729'00552.106'10463.728'00555.824'00(es va prorrogar el587.633'00609.369'50(es va prorrogar el351.326'OO(no es va publicar

pressupost de l'any anterior)

pressupost de l'any anterior)

el pressupost)

% sobretotal del

pressupost

2'52'52'62'62'22'3

2'12'0

I ' l

TAULA NÚM. 7

EVOLUCIÓ DE LES INVERSION MUNICIPALSEN OBRES DE VIES PÚBLIQUES

% sobrePressupost Pressupost total del

Any ordinari Eixampla Total pressupost

1925 1.035.416'25 39.285'38 1.074.701'63 6'11926 1.004.701'25 496.155'58 1.500.856'83 7'41927 1.092.701'25 367.322'91 1.460.024'16 7'11928 1.429.037'50 447.354'42 1.876.391'92 8'71929 902.406'16 590.797'56 1.493.203'72 7'11930 1.355.429'10 404.417'99 1.759.847'09 7'01931 (es va prorrogar el pressupost de l'any anterior)1932 1.234.195'66 540.000'00 1.774.195'66 6'41933 1.134.468'16 420.000'00 1.554.468'16 5'31934 (es va prorrogar el pressupost de l'any anterior)1935 672.885'00 1.096.630'00 1.769.515'00 5'81936 (no es va publicar pressupost)

78

ww

w.fa

xim

il.co

m

TAULA NÚM. 8

EVOLUCIÓ DE LES INVERSIONS MUNICIPALSEN LES INDEMNITZACIONS DE LES EXPROPIACIONS

PRACTICADES PER A OBERTURA I EIXAMPLA DE VIES PÚBLIQUES

% sobrePressupost Pressupost total del

Any ordinari eixampla Total pressupost

1925 331.576'48 35.285'38 366.861'86 2'11926 396.736'22 496.155'58 892.891'80 4'41927 406.736'22 367.322'91 774.059'13 3'71928 356.736'22 447.354'42 804.090'64 3'71929 299.000'00 590.797'56 889.797'56 4'21930 471.144'40 404.417'99 875.562'39 3'71931 (es va prorrogar el pressupost de l'any anterior)1932 264.000'00 540.000'00 804.000'00 2'91933 254.000.00 560.245'22 814.245'22 2'71934 (es va prorrogar el pressupost de l'any anterior)1935 159.500'00 405.000'00 564.500'00 l'81936 (no es va publicar el pressupost)

Examinant aquestes xifres es veu que allò que a la Taula núm. 3es presentava com una continuïtat de l'època de la Dictadura—considerant el pressupost municipal "per capità"— és en realitat,si considerem en particular la gestió urbanística, un pas endarrere.En el darrer any de la República del qual tenim dades (1935) elpercentatge de les inversions urbanístiques municipals sobre el totaldel pressupost no va arribar a les 2/3 parts del percentatge corres-ponent a l'any 1928.

L'examen de les taules corresponents als conceptes desglossatsconfirma aquesta interpretació: l'actitud purament defensiva de lesautoritats municipals s'evidencia en la disminució de les consigna-cions destinades a plans ja en marxa des de l'època de la Dictadura(eixampla i pavimentació de carrers), però sobretot en el retallamentdràstic de les despeses de caràcter menys urgent: jardins, edificis.

Si comparem aquestes dades sobre la gestió urbanística amb lesque abans he exposat referents a l'evolució demogràfica i de la cons-trucció particular, tenim la imatge d'una ciutat que s'enfronta enels anys de la República a un considerable "boom" urbà, regida per

79

ww

w.fa

xim

il.co

m

unes autoritats que manifesten, davant les circumstàncies, una men-talitat més conservadora que les pròpies autoritats de l'època de laDictadura —l'evolució de les quantitats pressupostades per a sub-vencionar les expropiacions municipals, tal com la presenta la Taulanúmero 8 és un índex prou clar d'aquest conservadurisme. Aixòvol dir que, malgrat el blasquisme d'aquestes autoritats municipals,en definitiva la classe dirigent de la ciutat no havia canviat des del'època de l'Exposició —o, si es vol, des de l'establiment de la Res-tauració—; només s'havia anat fent cada vegada més conservadora.

I, ja que he parlat de "mentalitat", potser convindrà il·lustrarla ideologia d'aquesta classe dirigent tal com es manifesta precisamenten un text urbanístic: el projecte de Ciutat-Jardí elaborat l'any 1931per l'arquitecte municipal J. Pedrós.

3.2.2. La ideologia urbanística de la classe dirigent:El projecte de Ciutat-Jardí

En altres ocasions m'he referit ja al projecte del passeig de Va-lència al Mar —Llorens (1968), Giménez i Llorens (1972), a)—denominat, des de l'any 1925, "Ciutat-Jardí". En el seu caràcterde "text" retòric —en el sentit de què, pel seu utopisme, és unprojecte elaborat, més per a què se'n parle que de cara a una realit-zació previsible— és un exemple privilegiat de com el "discurs"urbanístic és en definitiva un "discurs" ideològic, una manifestaciósuperestructural de l'estructura de classes de la societat.

La primera versió del projecte va ser aprovada per una llei de30-9-1893. El projecte afectava una faixa de 33 metres d'ampladai 3.250 metres de llargària, que s'estenia des del parc dels Vivers,en direcció a llevant, cap a la platja de la Malvarrosa. L'amplada esdividia en tres faixes paral·leles, de 100 metres cadascuna, destina-des: la central a via i jardins públics ("passeig"), i les laterals ala construcció de "villes" voltades d'amplis jardins (50 x 100 ms.),que tenien que haver estat ocupats pel patriciat urbà.

Però el patriciat, en definitiva, no es va decidir a passar a l'altrecostat del riu, i l'any 1925 l'Ajuntament, per tal d'activar el pro-jecte, el va re-interpretar d'acord amb l'esperit "social" de l'època.Tot i respectant el "passeig" central és va planejar una nova divi-sió de les faixes laterals, partides ara longitudinalment per un carrerde 12 metres d'ample, en parcel·les prou més petites destinades a

80

ww

w.fa

xim

il.co

m

la construcció de "cases barates" —val a dir acollides a la Llei de"casas baratas" del 1904— (3).

Que el projecte seguia sent utòpic ho demostra el fet de que sisanys més tard —segons "Ciudad Jardín (1931)"— encara no s'haviaconstruït cap casa i només s'havia realitzat la instal·lació de rastellsi clavegueres corresponents a dues illes (de les 56 que figuravenal projecte). El projecte de 1931, degut a l'arquitecte municipalJosep Pedrós introduïa, sobre la base del plantejament del 1925,una modificació que temptava d'acabar amb aquesta situació d'inèrcia.No sé fins a quin punt l'Ajuntament va arribar a considerar-lo comuna cosa realitzable; en tot cas, ací analitzaré el projecte de Pedrósamb el propòsit exclusiu d'explicitar l'element retòric del tipus dediscurs urbanístic propi de l'època a València.

Des del punt de vista físic la idea central del projecte era lare-parcel·lació del passeig central. Deixant per a via pública duesfaixes de 30 metres cadascuna a les vores del passeig, quedavaencara al centre una altra faixa de 40 metres, que es podria par-cel·lar i vendre per a que hi fossen construïdes —a una escala mésreduïda— les famoses "villes" —ara es dien "xalets" destinades alpatriciat— ara nomenat "classe acomodada" o "alta sociedad".

Des del punt de vista financer Pedrós comptava amb què l'Ajun-tament donés en concessió tot el projecte a una empresa privada.Aquesta expropiaria i realitzaria les obres; per a recuperar la inversióvendria a preu controlat les parcel·les de les faixes laterals (destina-des a cases barates) i a preu lliure les de la zona central.

Des del punt de vista estilístic, l'academicisme barrejat ambneocastissisme propi de l'època de la Dictadura —Giménez i Llo-rens (1970)— es reflexava en la disposició general en planta de totel projecte que es desenrotlla a partir d'un eix longitudinal de simetria"animat" per una enorme plaça circular situada en el mig de l'eixi un conjunt monumental, que fa de capçalera, en l'extrem méspròxim a la platja. Molt acadèmica és també l'olímpica insensibilitatque tot el projecte manifesta per les "preexistències ambientals" dela zona, tant pel que fa al paisatge i valor simbòlic social d'algunsllocs (ferrocarrils elèctrics populars, zona proletària del Cabanyal...)com pel que fa a condicionaments més materials (proximitat dels

(3) Aquesta disposició en planta és la que finalment ha decidit la configu-ració de la part avui realitzada del Passeig.

81

ww

w.fa

xim

il.co

m

tallers de la línia de ferrocarril d'Aragó, micro-clima d'una de leszones més baixes de l'horta, camins rurals, sèquies...).

Però, des del punt de vista estilístic també, cal advertir que elmateix arquitecte, Pedrós, va projectar poc després unes cases unifa-miliars (4) precisament a les dues úniques illes urbanitzades delpasseig, i que el seu llenguatge arquitectònic no tenia res que veureamb l'academicisme castissista dominant cinc o sis anys endarrere,en l'època de Primo de Rivera. De fet es tracta d'una arquitecturaquasi-racionalista —pels materials i per la concepció general de lacasa— amb una ornamentació arts-déco prou definida. És importantadvertir que aquestes cases es troben a la faixa destinada a "casesbarates" i que el client va ser una cooperativa de periodistes.

Ja que he parlat d'ornamentació i tornant al projecte urbanísticcal dir que Pedrós proposava un projecte d'ordenances prou minucióson el tema de l'ornamentació tenia el seu lloc. L'article 34 expres-sament establia: "En todas las construcciones que se realicen enesta zona se procurarà el màximo de ornato y armonía de las facha-das, dentro de los estilos sencillos y económicos adaptables a laíndole de las construcciones, pudiendo el Ayuntamienío rechazaraquellos proyectos que a juicio de los técnicos municipales desdigano afeen notablemente el conjunto de las construcciones. Estando ínti-mamente ligado el ornato o aspecto de la fachada con la categoriay precio de la construcción se fija un presupuesto mínimo para lasmismas en cada grupo de la Ciudad Jardín. En el prímero —la zonacentral i les façanes a les dues vies centrals— el presupuesto seràde 20.000 pesetas en total como mínimo. En el segundo grupo —lesilles laterals— el presupuesto serà de 12.000 pesetas en total. Enel tercero —façanes als dos carrers exteriors— serà como mínimode 6.000 pesetas."

No cal comentar ací l'aspecte terriblement anacrònic que aquestesconsideracions tenen si les comparem amb els escrits funcionalistesque pels mateixos anys es publicaven a "AC", la revista del "Gatc-pac". Però hi ha una altra qüestió que val la pena subratllar. El"Butlletí del Col·legi Oficial d'Arquitectes de la Zona de València"publicava periòdicament per les mateixes dates uns pressupostsorientatius sobre els preus de les construccions en general i, a més,els pressuposts de tots els projectes que els arquitectes anaven pre-

(4) Avui conegudes pel nom de "xalets dels periodistes".

82

ww

w.fa

xim

il.co

m

sentant per al seu visat. A partir d'aquestes dades sembla que elpressupost Standard per a una casa unifamiliar de les que es cons-truïen per a ser llogades al proletariat (per exemple, per les zonessuburbials) —devia ser, més o menys, d'unes 3.000 pessetes— lameitat aproximadament del mínim establert per les ordenances dePedrós.

Cal interpretar que amb això s'excloïa deliberadament de laCiutat-Jardí al proletariat? Em sembla que no es tracta d'una exclu-sió deliberada. La Memòria introductòria al projecte conclou ambaquestes paraules: (es tracta "...de una de las obras mas grandescon que nuestra ciudad ha de engalanarse y uno de los bienes mayo-res que el pueblo valenciano habrà recibido del Municipio, pues se danacinüento a una nueva ciudad en la que encontraràn albergue lasfamilias modestos, los obreros, la clase media y la alta sociedad,toda vez que con esta nueva distribución de los solares se da cabidaa todos los tipos de construcción, unificàndose así bajo un mismofin y en un mismo lugar sano y bello a todas las closes sociales, loque ha de ser de gran transcendència para el cada vez mas delicadoproblema social".

Un preu de cost de 6.000 pessetes implicava un lloguer d'unes30 pessetes mensuals, val a dir un lloguer de classe mitja... en larealitat; però la Ciutat-Jardí no era la realitat: era la cristal·litzacióde les aspiracions de la clase dominant, una utopia, la imatge de laciutat ideal, un discurs retòric, en definitiva.

Si el comparem, com a peça ideològica, amb el primitiu projectedel passeig de València al Mar —també ideològic (potser a un nivellmés inconscient) per tal com era també utòpic— es poden apreciarunes diferències que revelen la història en profunditat de la classedominant de València des de l'època de la Restauració fins l'èpocade la República. Un text que ja he comentat en un altre escrit—Llorens (1969)— descriu —per més que de segona mà, ja queen realitat es tracta d'un text tardà— l'esperit de la primera època:el passeig com un immens jardí "(•••) en el que se pueda respirarel aire puro y oxigenado (...i exigit pel fet que...) el camino del Graó,su puerto y sus playas no pueden considerarse como verdaderopaseo, pues sabido es que el extraordinario número de carros quediariamente lo transitan hace incomodo y molesto el libre paso delos carruajes" —"Guia... (1909)"—.

En primer lloc es pot constatar una diferència de to. Del to de

8a

ww

w.fa

xim

il.co

m

l'esperança utòpica del "algun dia serà realitat" es passa al to de"si no ens en preocupem, mai no arribarem a fer-ho" (5).

Aquesta diferència afecta a la manera de considerar cadascun delsaspectes. Per exemple, el criteri de la viabilitat. La funció del passeigde 100 metres d'amplada en el primer projecte era pura i simple-ment "el libre paso de los carruajes" —el patriciat s'imaginavarepresentant el seu paper calcat del de la burgesia parisenca en l'esce-nari del Bois de Boulogne de la Belle Epoque—. L'any 1931 ja noes parla de "carruajes" —ni d'Hispano-Suizas—, la viabilitat esconverteix en un tema molt més "neutral"; Pedrós argumenta quesi el camí del Grau, amb els seus 30 metres d'amplada és suficientper a suportar tot el trànsit del Port, dues vies de 30 metres cadas-cuna seran més que suficients per a unes necessitats de trànsit moltmenors -—i al·ludeix a la baixa densitat urbana del projecte, a l'es-tretor del Pont del Real que actuaria com a coll de botella per altrànsit procedent del nucli urbà, etc.

La mateixa explicació té, naturalment, la considerable reducciódel format de les parcel·les.

Però la diferència fonamental correspon al tipus de societat des-signada per l'escenari urbà somniat. En la primera versió el projecteés un "passeig"; el patriciat urbà s'hi imagina sol. En la versió dela República es tracta d'una "ciutat"; el patriciat s'hi imagina coma eix i clau d'una estructura jeràrquica, protagonista d'un joc aplusieurs.

En un altre lloc he considerat, des d'un punt de vista més aviatteòric, el concepte de "marc de referència" social com a clausemàntica de qualsevol sistema de significació estètica —i més espe-cialment en el cas de l'arquitectura, Llorens (1972) c)—. Referint-me a aquella elaboració teòrica, diria ara que el marc de referènciadel primer projecte de passeig era la burgesia auto-imaginant-se coma comunitat virtualment universal: la situació social del burgèscom a paradigma del ser social de l'home en general. Als anys dela República el marc de referència és plural.

La burgesia com a comunitat separada i distingida delimitadaa l'interior de la comunitat global il·limitada —el principi d'organit-zació segons una estructura escalonada és constitutivament il·limitat—.

(5) "Calculando que de esta forma la realización total del proyectoduraria infinidad de anos y considerando la urgente necesidad de darle unasolución mas ràpida..." - Ciudad Jardín... (1931).

84

ww

w.fa

xim

il.co

m

De fet no és la primera vegada que a València, en la ideologiaurbanística, apareix el pluralisme social. Segons ha posat de relleuTrinitat Simó en trobem ja un primer exemple en el cas de laremodelació urbana d'Aymamí, de l'any 1908, en el projecte del'avinguda del Real (també utòpica i mai realitzada). És significatiu elfet que aquell projecte fos calorosament respatllat per la premsablasquista; també era blasquista l'administració municipal dels pri-mers anys de la República. Però hi ha una diferència de to. En elcas de l'avinguda del Real la visió social pluralista s'acompanyaconnotativament d'unes referències —on ressona l'eco de Balzac—a "la complejidad humana en toda su riqueza y variedad". En elcas de la Ciutat-Jardí l'estructuració jeràrquica passa a primer termei les connotacions —les referències al "cada vez mas delicado pro-blema social" són molt més pragmàtiques i menys literàries.

Aquestes diferències constatables en els sistemes estilístics. Elprimer projecte està encara totalment impregnat pel llenguatge urba-nístic romàntico-modernista. El projecte de 1931 és fonamentalmentacadèmic. Havent de significar un marc de referència caracteritzatper la separació social, l'arquitecte torna, naturalment, al sistemabarroc —cristal·litzat per l'ensenyament acadèmic— dels eixos desimetria com a llocs simbòlicament privilegiats de les alineacionsurbanístiques monumentals dominades pel principi de la perspectiva—com en el cas de la capçalera del passeig i de la gran plaçacircular— de la diferenciació estricta entre "construcció" i "orna-mentació" —portadora, aquesta darrera, dels valors simbòlics—,etcètera.

La utilització, pel mateix Pedrós, del llenguatge arts-déco en lescases que va construir a la zona confirma tota aquesta interpretació.Per un costat, en superposar-se sobre l'esquema conceptual bàsicde la dicotomia construcció-ornamentació, es converteix en unavariant del sistema academicista. Per un altre costat, testimonia laconcepció pluralista del marc de referència social. La presència dela nova classe social dels white collar, portadora de la modernitati del nou estil de vida urbà era reconeguda per la classe dominant,que admetia el seu gust estètic específic com a vàlid... veient-lo desd'un punt de vista que el convertia en una variant del sistemaacademicista.

El procés històric subjacent a aquestes transformacions de lasuperestructura és ben conegut. La classe dominant valenciana, defi-

85

ww

w.fa

xim

il.co

m

nida ja a començaments del segle com una espècie de burgesia opseudo-burgesia de propietaris agrícoles, pacta i es mimetitza ambla classe que detenta el poder polític central a l'Estat espanyol.Enfront de la progressiva politització del proletariat del País adoptaunes actituds cada vegada més conservadores en la segona dècadai acaba per identificar-se totalment amb el règim polític de la Dic-tadura en la tercera dècada. Mentrestant es van produint algunscanvis en les formes de producció, es desenvolupa essencialment elsector terciari, la ciutat de València creix ràpidament i els proble-mes urbanístics —carències de l'equipament infraestructural urbà,necessitat urgent de noves cases— acompanyats per l'especulació enla construcció, són cada vegada més importants; en un medi socialon la propietat immobiliària és el signe gairebé universal de poder iprestigi, aquesta especulació es presenta amb una virulència especiali domina absolutament la gestió política municipal. El canvi dramàticde les estructures polítiques centrals de l'Estat el 14 d'abril del 1931no canvia les estructures socials bàsiques del País —ni altera lagestió urbanística municipal en la seua realitat material— peròincideix sobre les superestructures ideològiques contribuint a fercristal·litzar una certa imatge de les conseqüències socials dels pro-cessos esdevinguts en les formes de producció; la ideologia urbanís-tica de la classe dominant revela ja clarament un marc de referènciasocial diferent del de començament de segle. La burgesia que vaprotagonitzar la renovació urbana a finals del xix simplement igno-rava les altres classes socials, el seu marc de referència era homo-geni; la classe dominant dels primers anys de la República, conser-vadora i en actitud defensiva enfront de les altres clases socials,se les imagina, en el discurs retòric de la seua "ciutat ideal", com aintegrades pacíficament i sotmeses a l'interior d'una estructura socialjeràrquica i estable. Mentrestant, en el nivell del gust estètic i coma conseqüència de les mateixes transformacions sòcio-econòmiques,el llenguatge arquitectònic homogeni de la Dictadura decreix ràpida-ment enfront de la pluralitat de nous llenguatges, més o menyslligats amb Yinternational style. Però la classe dominant, en reconèi-xer-los i acceptar-los (al costat de l'academicisme de la Dictadura)els re-interpreta semànticament segons el seu propi marc de refe-rència social, convertint-los, en definitiva, en noves variants delsistema academicista de significació estètica.

86

ww

w.fa

xim

il.co

m

3.3. Els arquitectes i la seua ideologia (6)

Les transformacions econòmiques i socials dels anys de la Dicta-dura van canviar radicalment la professió d'arquitecte. L'arquitectedel segle xi c era encara una figura híbrida, que calcava per uncostat la imatge, heretada de la societat senyorial, del "gran artistaoficial" al servei de l'Estat, mentres per un altre anava adaptant-se al "rol" de professió liberal que la nova societat burgesa li dema-nava. La creació de les Escoles d'Arquitectura, a Madrid, l'any 1854,i a Barcelona, l'any 1870, va constituir un pas important en el camíd'aquesta adaptació; comparant-los amb l'educació tradicional deBelles Arts és pot advertir en els nous programes d'estudi dels arqui-tectes un increment considerable pel que fa a les matèries tècniquesuna transformació necessària per a la integració de la professió enel desenvolupament tècnic i econòmic del xix.

De totes les maneres, les primeres generacions van ser poc nom-broses i, de fet, els arquitectes intervenien en una proporció moltpetita del total dels edificis construïts, especialment si prescindimde Madrid i Barcelona. La major part de les construccions quedavende fet encara en les mans dels mestres d'obres titulats —amb títollliurat per les escoles de Belles Arts, generalment.

La primera conquesta legal dels arquitectes va ser el R. D. de8 de gener de 1870, que en el seu article tercer excloïa de la com-petència dels mestres d'obres els edificis públics (pel seu ús o pel seufinançament).

A la darrera dècada del segle xix les noves promocions d'ar-quitectes comencen a fer-se més nombroses. A València l'impactede les promocions eixides (de Madrid o Barcelona) entre 1897i 1908 —(17 arquitectes en total per a València)— va produirl'eclosió del Modernisme. La segona dècada va produir menysarquitectes —(7 en total)—, però els anys de la Dictadura i elsprimers de la República van conèixer una expansió sens precedents.L'Associació Professional tenia 28 membres l'any 1921, 23 delsquals residien a València-ciutat —segons la relació nominal publi-cada en "Asociación... (1921)", pp. 5-8. El Col·legi Oficial comp-tava, en juliol de 1933, amb 51 col·legiats residents a València-ciutat—segons la relació nominal publicada en el "Bcoazv", 1, pp. 7-9—

(6) Una part de les dades i les conclusions d'aquest apartat reprodueixenles de l'article de Giménez i Llorens (1972) b).

87

ww

w.fa

xim

il.co

m

i amb 62 en 1935 —segons "Bcoazv"—. Mentrestant, la figura delmestre d'obres s'havia convertit en una reminiscència arcaica. El"Bcoazv", 1, p. 9, només en nomena un, en 1933, facultat pelseu títol per a fer projectes i construir edificis (exclusivamentprivats).

És indubtable que el creixement quantitatiu, les transformacionstècniques i els canvis en l'estructura econòmica del sector de laconstrucció van crear a tota la Península la demanda que explicael creixement demogràfic de la professió, i que, tot plegat, va seruna condició prèvia per a l'aparició de les avantguardes racionalistesi la difusió de Yiníernational style. El primer d'aquests dos efectes,el fenomen avantguardista, no es va produir més que en Madrid iBarcelona. La seua absència en València es pot explicar per dosmotius: a) l'estructura social general del País i la consegüent men-talitat de la seua classe dominant —que ja he il·lustrat en l'apartatanterior—; b) l'absència d'una escola d'arquitectura a València-ciutat —un fet relacionat també, en definitiva, amb l'estructurasocial—, amb el consegüent nivell, prou més baix, d'intel·lectualit-zació dels professionals, que, en entrar en contacte amb la pràcticade l'arquitectura, quedaven aïllats dels centres de producció teòrica.

El relatiu allau demogràfic de la professió i les noves condicionsdel sector econòmic de la construcció van provocar, en les novesgeneracions eixides els anys vint, un fort esperit corporatiu, queva cristallizar, en el nivell jurídic, en la constitució dels Col·legisProfessionals, i, en el nivell simbòlic, en la construcció de totauna doctrina —no molt nova pel seu contingut, que arrela en laproducció teòrica del xrX, però sí pel que fa a la seua difusió ial seu caràcter polèmic— de l'arquitecte com a renovador de lasocietat i protagonista del progrés històric —almenys des d'un puntde vista tècnic i cultural—. En les societats urbanes on el medisòcio-cultural ho permetia aquestes representacions simbòliquescol·lectives van donar com a sub-producte minoritari —i molt con-dicionat pel fet que les seues intencions de transcendència culturalfossen lligades a l'herència de l'antic status artístic dels arquitectes,malgrat totes les declaracions en contra dels leaders del moviment—l'avantguarda, amb les seues manifestacions programàtiques, les seuespublicacions especialitzades, etcètera.

A València l'avantguarda no es va produir, però sí tots elsaltres fenòmens lligats a la renovació de la professió.

88

ww

w.fa

xim

il.co

m

En primer lloc, el Col·legi Oficial d'Arquitectes de la Zona deValència —"Coazv" (7)—, constituït el 31 de juliol del 1930. Tantla Comissió per a la redacció dels Estatuts, com la primera Juntade Govern, constituïda el 10 de juliol del 1931, es trobaven com-pletament dominades pels arquitectes de la nova generació, ambtítol posterior a 1923 gairebé tots. En llegir les actes de la Comissiód'Estatuts és fàcil veure com les discusions les portaven, sobretot,els arquitectes més joves: Rieta, Artal, Fungairino, Liern, Pecourt,etcètera... Els mateixos que van importar les fórmules de l'arquitec-tura internacional.

Pecourt especialment és un personatge significatiu. Estudiantencara a Barcelona, i a punt d'obtenir el títol, va participar, ambun projecta fet en col·laboració amb C. Alzamora (Fig. 6) en lahistòrica exposició de les Galeries Dalmau, amb la qual el "Gatcpac"va obrir-se a la vida pública catalana. En instal·lar-se a Valènciaportava, segons sembla, el projecte de constituir una secció valen-ciana del "Gatcpac" (l'agrupació, a nivell del conjunt espanyol,promoguda pel grup català, o "Gatcpac"), però el projecte no vaarribar a quallar per causa del poc ressò de la idea entre el cerclesvalencians.

Com ja he dit abans, València no era terreny per a l'avant-guarda. L'acció dels arquitectes de la nova generació es va centrar,doncs, exclusivament en la formació del nou esperit corporatiu.En certa manera van ser ells els que van estrenar la imatge del'arquitecte que encara avui configura la professió.

El seu instrument més visible va ser una publicació: el "Boletíndel Colegio Oficial de Arquitectos de la Zona de Valencià!''—"Bcoazv"—, portat, en la seua primera època, per Pecourt i Liern.

El "Bcoazv" era una publicació molt diferent de les publica-cions avantguardistes contemporànies seues. Era una publicació in-terna del Col·legi, destinada als seus afiliats, i creada per a comuni-car, fonamentalment, informació d'interés professional. La doctrinaque la impregna no va més enllà, pel que fa al nivell de sofisticaciói elaboració ideològica, de la simple i manifesta defensa dels interes-sos corporatius. Els paràgrafs següents, extrets d'un comentari edito-rial del primer número, en són una mostra molt característica:"(...) con otras muchas ideas se enzarza nuestra 'propiedad' del

(7) La "zona" incloïa —i encara avui inclou—, a més del País, lesprovíncies d'Albacete i Múrcia.

89

ww

w.fa

xim

il.co

m

titulo de arquitecto, y el primer hecho que quisiera destacar (8) esque nuestro titulo solo es nuestro en tanto en cuanto que es delos demàs que nos utüizan como tales profesionales (...). Yo quisieraen estàs líneas contribuir a formar esa conciencia profesional, por-que, sin pesimismos ni optimismos, solo teniendo en cuenta que paraesa incrustación es preciso la maduración del tiempo, como éstees escaso, aún no està formada nuestra nueva conciencia profesio-nal (...). Es preciso seguir luchando y esparcir luz sobre el hechosocial de nuestra colegiación; però no solo sobre nosotros mis-mos (...) es màs importante esparcir esa luz sobre nuestros colabo-radores en la construcción: propietarios, obreros, constructores (...).Es preciso decir al propietario (...): 'Si usted elimina al arquitectoéste surgirà siempre con otro nombre y con menos garanúas parausted, cobràndose otros honorarios màs caros (nadie trabaja gratisy todos queremos la mayor ganancia, però el arquitecto tiene unlímite para esta y un control y una responsabilidad para su trabajo),y si usted, por una capacidad especial, pudiera sustituirle directa-mente, se pagaria a sí mismo, pues en su tiempo, que antes empleabaen otro trabajo, supone dinero y envuelve la idea de honorarios (...).'üebe decírsele al constructor: 'Necesitas y te conviene el arquitectoporque necesitas un juez imparcial (...).' Debe decírsele al obrero:'Soy como tú, otro obrero; mis intereses merecen como los tuyos,un màximo respeto; no soy un factor de encarecimiento de la cons-trucción, al contrario, debò ser un democratizador, un racionalizadory un estudioso de su incrementación, y si bien es cierto que ganomas dinero que tú, mi índice de vida es forzosamente mayor, puespara mi son instrumentos de trabajo, como para ti la llana, losviajes, libros, revistas, etc,'." Bcoazv, 1, pp. 16-17.

Els tipus dominants de textos publicats pel "Bcoazv" són, perordre d'importància —segons una avaluació aproximativa—, elssegüents:

1. Textos jurídics. Circulars del propi Col·legi i actes dels seusorganismes, disposicions legals, reglaments tècnics, etc.

2. Comentaris i cròniques sobre la vida del Col·legi: viatgescol·lectius, notícies necrològiques, etc.

3. Comentaris —alguns d'ells editorials— sobre el "rol" pro-

(8) L'article no va signat, malgrat estar redactat en primera persona.

90

ww

w.fa

xim

il.co

m

fessional dels arquitectes: per exemple, el text abans citat0 les discussions sobre les atribucions dels aparelladors.

4. Notícia d'algun projecte d'algun dels arquitectes afiliats alCol·legi considerat com a digne de menció. És significatiuque aquestes notícies no van aparèixer més que a la primeraèpoca. Sembla, a jutjar-ho per l'editorial que obri la segonaèpoca —amb una interrupció de més d'un any— l'any1933, que aquesta "selecció" va molestar a molts afiliats,que desitjaven una publicació segurament menys "doctrinal"1 més "purament professional" —si és que era possible—.

5. Algun breu article de divulgació tècnica i econòmica.6. Algun comentari sobre el "rol" social de l'arquitecte. (Només

en la primera època.) Dominen dos temes: les funcions ur-banístiques dels arquitectes en les petites poblacions rurals,i el tema de l'habitat rural, que comentaré més endavant.

7. Algun comentari que al·ludeix al llenguatge arquitectònicdel moviment modern. Ütil per a constatar els sistemes domi-nants d'idees estètiques.

És fàcil veure com aquesta enumeració confirma el fet que lanova generació es va dedicar exclusivament a la configuració de lanova imatge de la professió. Fonamentalment, pel que fa als seusaspectes jurídics i tècnics —apartats 1), 3), 4) i 5); mínimament pelque fa als aspectes del "rol" social —apartats 6) i 7)— i cultural—apartats 4) i 7)—.

Pel que fa a aquest darrer aspecte, el punt crític, naturalment, ésel de l'admissió del moviment modern. El pes demogràfic de lesnoves generacions i les exigències tècniques i econòmiques de l'ex-pansió de la construcció havien decidit ja de tota manera la qüestióen el terreny dels fets. Les dues actituds enfrontades —potencial-ment, ja que no va arribar a produir-se una confrontació directa—corresponien a la nova i a la vella generació —aquesta darrera erala dels arquitectes modernistes "convertits" posteriorment a l'aca-demicisme.

Com a manifestació típica d'aquesta darrera actitud hi ha untext de Mora, el més significatiu dels arquitectes valencians de la Dic-tadura, president, als anys de la República, del Consell Superior deCol·legis d'Arquitectes a Madrid. Mora, donant proves de saberadaptar-se a la nova època concedeix —"Bcoazv", 18, 29-33— que

91

ww

w.fa

xim

il.co

m

la "simplicitat moderna" és superior a "l'excés d'ornaments", peròacaba per argumentar que aquella simplicitat no pot ser vàlidamentapreciada i utilitzada més que pels arquitectes que hagen adquiritja prèviament un domini total dels "principis de l'ornamentacióclàssica", ja que l'arquitectura és, abans que res, una creació ar-tística, etc... En definitiva, allò que Mora expressa és una actitudsuperficialment conciliadora, per sota de la qual naveguen els tòpicsmés buits del més buit academicisme.

L'actitud de la nova generació es manifesta en un breu escritde J. B. Villa Pedroso (títol de l'any 1932) publicat en el "Bcoazv",4, p. 11, en defensa del moviment modern. Per a Villa Pedroso lajustificació i el mèrit principal del moviment modern consisteix enhaver substituït les antigues preocupacions artístiques per les novesde la funcionalitat; justament per això, diu ell, el moviment modernno pot reduir-se a un llenguatge arquitectònic deliberat. Una con-clusió ambigua (per més que cal adonar-se'n de que aquesta ambi-güitat teòrica es troba en tots els textos doctrinals importants delmoviment modern). Si la considerem en el contexte valencià aques-ta declaració té tot l'aspecte de ser l'expressió d'una actitud mode-rada, que tracta d'evitar la polèmica, gràcies justament a una allu-nyada indiferència pel que fa als diferents sistemes estètics de lesavantguardes europees de l'època.

El tema de l'habitat rural esmentat abans és probablement elmés interessant des d'un punt de vista teòric dels temes estudiats pelsjoves arquitectes valencians dels primers anys 30. Esmentaré acíespecialment un projecte urbanístic de Pecourt, publicat pel "Bcoazv",que mostra un indubtable aire de família amb les concepcions con-temporànies del "Gatcpac", pel que fa a la combinació d'un plante-jament clarament funcionalista amb una preocupació també evidentper respectar i recuperar la tipologia de l'arquitectura rural adap-tada al medi geogràfic i cultural.

És important, tanmateix, tenir en compte dues restriccions im-portants pel que fa a aquest tema de l'habitat rural. La primera,que el motiu principal de l'interés que despertava era l'estrictamentpragmàtic de buscar noves eixides per a una professió sotmesa aun creixement demogràfic important. Els aspectes relacionats ambel tema que reben una atenció més constant en el "Bcoazv" sónels que es refereixen a la reglamentació de les atribucions delsarquitectes municipals dels pobles rurals —un camp de treball

92

ww

w.fa

xim

il.co

m

pràcticament verge, fins aleshores, per als arquitectes. La segonarestricció es refereix a la ideologia subjacent en el plantejament delproblema. La indicació més clara pel que fa a aquest punt és lareproducció —en el "Bcoazv", 3, 14-14— d'un article d'A. Vàz-quez Humasque —publicat inicialment en la revista "ArquitectosMunicipales", de Madrid— que, en denunciar la necessitat de posarremei a la situació desastrosa de l'habitat rural, proclamava que"este remedio ha de encaminarse en el sentido de estimular la acti-vidad privada" i proposava com a instruments exclusius d'actuacióla desgravació fiscal, els préstecs del Banc Hipotecari i del ServeiNacional de Crèdit Agrícola... i una fiscalització especial per partdels arquitectes municipals, als quals era necessari augmentar lesatribucions. El text del "Bcoavz", que presenta el luminoso articlede Vàzquez Humasque —sense signar, però escrit probablement perLiern o Pecourt— recolza la seua oportunitat en l'argument de què"la esencia de lo espanol està en el campo", afirmació que justificaamb els exemples de "las figuras gloriosos del Alcalde de Zalamea,Alonso Quijano y Sancho Panza".

Com a conclusió de tot el que hem vist sobre la ideologia delsarquitectes valencians dels anys de la República es pot afirmar que:

1. Són conscients de ser un grup nou dins del marc de lasocietat valenciana. Un grup que ha de lluitar per a trobarel lloc de la seua inserció. Tenint en compte les possibilitatsderivades del seu "rol" anterior (un híbrid d'"artistes pú-blics", tècnics i professionals lliberals) es decideixen peraccentuar els dos darrers aspectes (tècnics i professionalslliberals) que correspondrien a la imatge d'una societat ca-ipitalista lliberal clàssica.

2. Com que la societat valenciana dels anys 20 i 30 no ésuna societat lliberal clàssica, els arquitectes, per un costat,accentuen el caràcter propagandístic de la seua imatge so-cial —publicació del "Bcoazv", "presència" cívica dels ar-quitectes a través del Col·legi i dels organismes adminis-tratius, ideologia tecnicista i finalment adopció de fórmulesestereotipades del moviment modern—; mentres, per un altretempten d'adaptar el seu comportament professional a larealitat social —estricta limitació a temes professionals,actitud estètica conciliadora en lloc de l'actitud polèmica

93

ww

w.fa

xim

il.co

m

pròpia de les avantguardes—, aprofitant les transformacionsque els beneficien —creixement de la construcció, trans-formacions tècniques de la indústria de la construcció, quefan cada vegada més aconsellable la presència dels arqui-tectes, urbanització creixent de la societat, creixement delswhite collar amb un gust estètic propi.

3. Aquesta adaptació suposa l'adhesió a la ideologia social dela pseudo-burgesia dominant —el pluralisme social jeràr-quic, que es veu, per exemple, en l'editorial del núm. 1 del"Bcoazv", que he comentat adés— i el rebutjament de qual-sevol actitud política revolucionària (9).

Des del punt de vista estètic aquesta ideologia es reflexa enl'adopció de les fórmules estilístiques procedents d'algunes de lestendències més conegudes dels moviments d'avantguarda contempo-ranis, però extraient-les del context doctrinal que les feia polèmiques,i sotmetent-les a un sistema estètic de base —patent, sobretot, enles "lleis de composició" de les façanes— que continua sent acadè-mic. En el fons el marc de referència social que constitueix el con-tingut semàntic de tot el llenguatge arquitectònic dels anys de laRepública és el mateix que el de l'època de la Dictadura, amb unescertes matisacions que s'orienten cap a l'accentuació dels aspectesque subratllen més la ideologia de la integració funcional de lesclasses socials que la de la integració per autoritat.

Des del punt de vista de la tipologia bàsica dels edificis les trans-formacions respecte de la tipologia de l'època de la Dictadura sónmolt petites; característica que recorda bastant el que va passar ambl'adopció del modernisme a començaments del segle. I aquesta ésjustament la darrera observació que volia fer en aquest escrit: lesdues renovacions importants pel que fa a la tipologia, que marquenla història urbana contemporània de València, corresponen a dos

(9) Un índex molt significatiu el constitueix l'impacte demogràfic de laguerra civil sobre el grup dels arquitectes. Els 62 arquitectes residents a Va-lència en 1935 (darrera llista abans de la guerra) es converteixen en 91l'any 1943 (primera llista després de la guerra). De les 7 baixes que he pogutcomptar, només una (Artal) es pot atribuir, segons sembla, a l'exili políticde la postguerra. No s'han publicat, pel que jo sé, xifres globals sobre l'im-pacte de la guerra en el conjunt dels arquitectes espanyols, però aquestesdades contrasten amb les llargues llistes d'arquitectes de Barcelona i deMadrid exiliats publicades per C. Flores (1960).

94

ww

w.fa

xim

il.co

m

sistemes de base —el de l'eclecticisme de finals del segle xix i elde la Dictadura— que, considerats des del punt de vista del pano-rama europeu, són reaccionaris; per un altre costat, els dos movi-ments d'obertura pel que fa a les corrents progressives europees con-temporànies —el modernisme, als voltants de l'any 1900, i el movi-ment modern, als voltants de l'any 1930— van tenir unes conse-qüències extenses, però superficials, sobre la configuració arquitec-tònica de la ciutat.

BIBLIOGRAFIA

"Asociación..." (1921): "Asociación de Arquitectos de Valencià 1921", Va-lència, Tipografia Bhagas, sense data.

BANHAM, REYNER (1960): "Theory and Design in the Firts Machine Agé",Londres, The Architectural Press, 1960.

BCOAZV: "Bolet'm del Colegio Oficial de Arquitectos de la Zona de Va-lencià, València, 1933-35.

BOHIGAS, ORIOL (1970): "Arquitectura espanola de la Segunda República",Barcelona, Tusquets, 1970.

BROADBENT, GEOFFREY (1972): "The Deep Structures of Architecture", comu-nicació presentada al symposium Arquitectura, Historia y Teoria de losSignos, Castelldefels, març 1972.

"Ciudad Jardín" (1931): Projecte presentat a l'Ajuntament de València perl'arquitecte municipal J. Pedrós, Arxiu Històric del Col·legi Oficial d'Ar-quitectes de València.

COLLINS, PETER (1965): "Changing Ideals in Modern Architecture, 1750-1950",Londres, Faber and Faber, 1965.

FLORES, CARLOS (1961): "Arquitectura espanola contemporànea", Madrid,Aguilar, 1961.

GIMÉNEZ, EMILI, i LLORENS, TOMÀS (1970): "La imagen de la ciudad, Valen-cià", "Hogar y Arquitectura", núm. 86 (gener-febrer 1970), pp. 13-14.

GIMÉNEZ, EMILI, i LLORENS, TOMÀS (1972 d): "Notas sobre la planificaciónurbana en Valencià durante los afios de la Segunda República", "Hogary Arquitectura", núm. 99 (març-abril 1972), pp. 11-16.

GIMÉNEZ, EMILI, i LLORENS, TOMÀS (1972 b): "Notas sobre la arquitecturavalenciana durante la Segunda República", "Hogar y Arquitectura",núm. 99 (març-abril 1972), pp. 17-21).

"Guia..." (1909): "Guia de Valencià editada con motivo del II Congresode la Asociación para el Progreso de las Ciencias", València, 1909.

LLORENS, TOMÀS (1968): "La renovació modernista a València en l'urbanisme",Serra d'Or, 103 (abril 1968), pp. 97-101.

LLORENS, TOMÀS (1972): "El lenguaje de la arquitectura en el marco urbano",CAU, 14 (juliol-agost 1972), pp. 42-49.

95

ww

w.fa

xim

il.co

m

"Memòria..." (1932): "Memòria de los trabajos en que ha intervenido laSecretaria General del Excmo. Ayuntamiento de Valencià", València, Tip.La Gutenberg, 1932.

PÉREZ CASADO, RICARD: "Demografia", en L'estructura econòmica del PaísValencià, (E. Lluch, direcció tècnica), València, L'Estel, 1970, vol. I,pp. 69-116.

"Presupuestos... (1925-1935)": "Presupuesto ordinario de gastos e ingresosy el especial del ensanche para el ano 1925, íd., per a 1926, 1927, etc,València, 1925-35.

SIMÓ, TRINI: "La arquitectura de la renovación urbana en Valencià", Valèn-cia, Albatros Ediciones, 1973.

96

ww

w.fa

xim

il.co

m

DERECHA REGIONAL VALENCIANALES CONDICIONS DE POSSIBILITAT D'UN GRUP POLÍTIC

PER

JOSEP VICENT MARQUÉS

El període de la II República presenta al País Valencià dosgran fenòmens polítics: d'un costat, la crisi del republicanisme his-tòric amb la subsegüent reorganització de l'esquerra no obrera (1)entorn d'Izquierda Republicana; d'altre costat, l'expansió de Dere-cha Regional Valenciana (DRV) fins a constituir no ja l'organitza-ció més important de la dreta, sinó, a més, una força política quasimajoritària a escala del país. Sobre aquest segon fenomen tracta-rem ací.

Els incentius per a l'estudi de DRV són diversos. A escalaespanyola es podria plantejar el joc de similituds i diferències entreDRV i els seus correligionaris de la CEDA o el propi paper (2)de DRV en el sorgiment de la CEDA. Això, però, la relació entreDRV i la seua àrea, el País Valencià, ens permet, particularment, laindagació de les correspondències entre un grup polític i la societatconcreta on surt i es desenvolupa. Si exceptuem els petits grupsvalencianistes DRV és l'únic partit polític estrictament valencià ino reduït a escala provincial. D'aquí que ens permetesca, partintd'aqueixa delimitació geogràfica precisa no sols l'aproximació a lasocietat valenciana, sinó també, i per la mateixa raó, abordar pro-

(1) El qualificatiu d'esquerra "no obrera" ve dirigit a obviar el problemad'optar entre anomenar-la "esquerra burgesa" o "esquerra petit burgesa",quan ambdós qualificatius serien correctes o incorrectes segons consideràremla seua base social (més prompte petit burgesa) o la seua tipificació político-ideològica (entre burgesa i petit burgesa).

(2) El paper de Lucia i per tant de DRV en la iniciativa i formació dela CEDA és major que el que es podria creure d'una lectura, per exemple,del llibre de Gil Robles "No fue posible la paz"- En el propi llibre de Luciaés ja explicat el projecte i és a una assemblea de la DRV on es llança lainiciativa concreta. Per cert, a presència de Gil Robles.

97

ww

w.fa

xim

il.co

m

blemes sociològics generals, com són el de les condicions de possi-bilitat dels grups polítics majoritaris i dintre seu el paper delslíders i les élites polítiques o la renovació de les fórmules políti-ques en moments de crisi. Dir que DRV fou un grup de dretes oel grup conservador més important del període no és dir-ne res, amenys que ens plantegem per què en un moment històric determinatel grup bàsic de dretes és DRV i no un grup monàrquic o feixista.Cal veure per què la burgesia valenciana opta per un grup comDRV —i opta bé, en la mida que aquest grup es revela capaçde disputar a l'esquerra l'hegemonia electoral. Cal també aproximar-sea les causes de què aqueix grup, DRV, obtingués amples adhesionsextra-burgeses. Un mínim de correspondència entre les característi-ques bàsiques de DRV i les de la societat valenciana hauria de serbuscat per a explicar aquests fenòmens i amb això haurem entraten una problemàtica metodològica: què cal saber sobre les relacionsentre els grups polítics i la societat global i a través de quin esquemaconceptual?

Un estudi de DRV hauria de comprendre l'anàlisi dels seusplantejaments polítics i orígens doctrinals, el de les seues preses deposició davant els esdeveniments més significatius del període, a mésde l'aproximació a la base social dels seus dirigents, membres ivoltants, etc... La nostra intenció en aquest article es limita a unproblema diferent. Intentarem d'esbossar un esquema de relacions ocorrespondències entre tres nivells: el problema de la crisi políticade les forces conservadores a escala espanyola, les condicions sòcio-econòmiques del País Valencià i algunes característiques generals deDRV. Aquest esquema de relacions és el camp on es pot indagarel problema que ací ens ocupa: les condicions de possibilitat delsgrups polítics: Per què DRV és un grup polític viable durant unperíode determinat? Per què unes determinades forces socials adopten,conscient o inconscientment, un instrument polític que no és l'únicpossible? I, d'altra banda, per què en una determinada societat unquaranta per cent dels votants es pronuncia per un grup, en aquestcas DRV?

No ens interessa ací la reconstrucció de la seqüència dels fets,sinó les condicions socials de possibilitat global d'aquests fets. Lareconstrucció de la seqüència dels fets és anterior i posterior a latasca que en aquest treball ens assignem. Sense una mínima assump-ció de dades històriques no és possible construir l'esquema que ací

98

ww

w.fa

xim

il.co

m

ens proposem, però alhora l'esquema permet reemprendre la re-col·lecció de dades històriques amb una significativitat incrementadapel propi esquema. Un fet comença a ser explicable a partir delmoment que encaixa en un camp de intel·legibilitat, camp de intel·li-gibilitat que, evidentment, es construeix amb base a determinats fetsi conceptes. En suma, es tracta de no donar com a explicació delsfets el seu simple caràcter de fets, de no dir que les coses passarenperquè passaren. En aquest cas es tracta de fugir d'afirmar que DRVfou a un punt de guanyar les eleccions perquè va traure quasi tantsvots com el Front Popular, o que era el grup majoritari de dretesperquè els altres eren més petits; exemples caricaturescs, si es vol,però que ens adverteixen del perill de privilegiar les dades pel seucaràter fàctic, atribuint-les un poder auto-explicatiu. Els fets sónexplicables en la mesura en què poden derivar-se de condicions depossibilitat. Ací es tracta de construir, sobre la base d'unes dades sòcio-econòmiques i polítiques generals del període, un esquema de pos-sibilitat de les fórmules organitzatives polítiques que ens permetaexplicar l'auge i expansió social de DRV.

Malgrat la seua referència a uns fets determinats, el caràcterd'aquest treball és més aviat conceptual-metodològic; pretén ins-criure's en la construcció d'una sociologia política i no pròpiamenten les tasques historiogràfiques, tot i que, és clar, qualsevol divisiótallant seria ingènua. Les crítiques que esperem les desitjaríem, pertant, més dirigides a la validesa de l'esquema interpretatiu que noals buits d'informació.

UN NAIXEMENT PRECOÇ

DRV és la primera, en el temps, de les organitzacions polítiquesque confluiran a la CEDA. Aquest element és particularment signi-ficatiu perquè la diferència de dates deixa entre mig la caigudade la Monarquia. "Acción Popular" i les seues entitats afins són unaresposta a la República. DRV, almenys a nivell de projecte inicial,és una resposta a la crisi de la Dictadura i, per tant, de tota laMonarquia de la Restauració.

"Acción Popular" i CEDA tindran un caràcter defensiu. DRVés encara una mostra d'iniciativa per part de la dreta. Òbviament,la pròpia crisi de la Dictadura és percebuda per DRV com unaamenaça: però és encara una amenaça solament i, per tant, res-

99

ww

w.fa

xim

il.co

m

pondre a ella és, quant menys, un acte de previsió, un acte d'iniciativa.Què hi ha en aquesta anticipació? Solament una manifestació de

caràcter excepcional per part d'un home, Lluís Lucia? Al sociòlegli molesta donar aquest tipus d'explicacions i preferiria trobar algunesdades en la societat valenciana que ajuden a entendre el fet.

El 29 de gener del 1930 el "Diario de Valencià'1'' anuncia enprimera pàgina que s'ha posat a la venda el llibre del seu director,Lluís Lucia, "En estàs horas de transición". L'obra porta com asubtítol: "Hacia una política de principios cristianos, de ajirmaciónde soberanías sociales y de preocupación por las realidades regio-nales." Aquesta primera pàgina anuncia la caiguda del generalPrimo de Rivera.

Quaranta dies més tard coincidiran aproximadament les datesde quatre fenòmens polítics: la crisi provincial del Partido conser-vador (3), el sorgiment públic de la DRV sobre les bases ideològiquesdel llibre de Lucia (4), unes declaracions de Ignasi Villalonga aldiari "Las Provincias" propugnant el regionalisme (5), i la morta París del dictador.

El moment pot ser definit com de consciència de crisi. Possi-blement els homes que emprenen algunes tasques de renovació nosospiten tot l'abast de la crisi, en particular que la pròpia instituciómonàrquica està condemnada a mort. Ara bé, hi ha una evidentcaptació de què els instruments polítics han de ser canviats. I n'hiha més: la voluntat de canviar-los, en un moment en què la crisino és una bancarrota total. Si ara recordem que els homes de laRepública foren més tard sorpresos per l'èxit del 12 d'abril podremvalorar més el caràcter anticipatori del sorgiment del DRV i delplantejament de Lluís Lucia, que cal datar abans, durant la redac-ció del seu llibre.

(3) Dimissió del president, C. Hernàndez Làzaro, i substitució perJ. B. Valldecabres. La Voz Valenciana, 5 de març de 1930.

(4) Constituïda oficialment el 9 de març.(5) El 7 de març. Villalonga parla a dos nivells: com a valencianista

genèric i com a home que es situa dintre el centre. ("Reconozco que si elvalencianismo es ideal muy fecundo no puede ser único, y por ello he deseadoque aquellos que lo sintieran dentro de los sectores políticos denominadosconvencionalmente derecha, izquierda y centro, se agrupasen resueltamentepara defenderlo e implantarlo conservando en todo lo demas su plena liber-tad de acción. Por mi parte milito en el centro.") No confondre aquestesdeclaracions amb les publicades el 25 de gener del mateix any a La VozValenciana.

100

ww

w.fa

xim

il.co

m

PER QUÈ A VALÈNCIA

Si DRV prefigura la futura CEDA, la futura forma majoritàriade l'instrument polític conservador, aleshores és a València on naixla reorganització de les forces de dreta. Per què?

Són solament conjectures, però podem apostar per un naixementperifèric. Hom diria que a Madrid no hi ha la suficient distànciaòptica, la suficient percepció de les diferències entre "societat civil"i "Estat". Hom podria afegir que els problemes polítics es veuenagreujats per una certa marginació. En una època en què la burgesiadescobreix la no neutralitat, la no innocuïtat de l'Estat, l'etern temade la burocràcia madrilenya, les estèrils anades a Madrid, cobrenel seu valor determinat.

De la perifèria surt una gran iniciativa de renovació conserva-dora: el Centro Constitucional, impulsat per Cambó i la Lliga, queIsidre Molas ha estudiat recentment (6). La referència a aquestaexperiència és necessària. Concretament, el seu fracàs signifi-carà el relleu de Catalunya en la iniciativa conservadora a escalade l'Estat Espanyol i la possibilitat de que altres assaigs comDRV-CEDA passen a omplir si no exactament el buit d'aquesta ex-periència sí almenys el paper genèric d'instrument conservador ma-joritari. Isidre Molas ha vist així el seu fracàs.:

"La proclamación de la República hundió el proyectocamboniano, que se basaba en el continuismo. La recons-trucción de un nuevo partido conservador, a partir del núcleoinicial y vertebrador de la Lliga y reuniendo a su alrededormauristas, católicos y regionalistas espanoles, desaparecíade golpe. La huída de los dirigentes regionalistas, la rup-tura de la alianza, el cambio total de los planteamientospoliticos destrozan la última posibilidad històrica de la LligaRegionalista, y de la burguesía catalana, de dirigir el Esta-do EspanoV (7).

(6) ISIDRE MOLAS: "El catalanismo hegemónico. Cambó y el CentroConstitucional", Barcelona, 1972. A. REDONDO (abans esbossat a Serra d'Or,novembre 1970). Igualment a I. MOLAS: Lliga Catalana, Barcelona, 1972,Edicions 62, vol. I, pp. 167 i ss.

(7) "El catalanismo hegemónico...", pp. 30-31.

101

ww

w.fa

xim

il.co

m

El fracàs de l'experiència cal veure'l, al nostre entendre, en laseua pròpia conjunturalitat que accentua eixe continuisme assenyalatper Molas. Hom té la impressió de què la captació del sentit de lacrisi és menor a Cambó que a Lucia. Com després explicitarem, lanecessitat del partit de masses és, en aquesta conjuntura, decisiva.El Centro Constitucional no passà de ser l'intent de sumar a unaorganització de masses (la Lliga) un conjunt de notables, que, a més,eren polítics cremats. El canvi de marc polític que suposà la Repú-blica invalidava l'experiència, conjuntural i precipitada. Més embrio-nària, però més en la línia del que avui anomenaríem "treball debase", DRV aconsegueix salvar el trauma del 12 d'abril. La seuapròpia debilitat al 1931 li permet l'èxit posterior (8).

La Lliga serà, però, l'única organització admirada per LluísLucia i una referència inevitable.

Més enllà de qualsevol determinisme precipitat, ens conformaremamb establir per què era possible a València el sorgiment de lafutura fórmula majoritària de la dreta. Tal possibilitat la veiem enun doble sentit. D'un costat, com a possibilitat general de renovaciópolítica; és a dir, possibilitat de que qualsevol fórmula políticanova és, doncs, al País Valencià. D'altre, com a possibilitat de quèsorgís al País Valencià precisament la fórmula concreta que desprésseria majoritària al conjunt de l'Estat Espanyol.

La doble resposta que donem a aquesta doble qüestió és, ensíntesi, la següent: l'eufòria econòmica que venia travessant el PaísValencià creava les condicions propícies a una iniciativa políticaqualsevol. Les pròpies característiques de la fórmula CEDA, coma úniques característiques possibles d'un grup majoritari, trobavenal País Valencià unes bases socials especialment possibilitadores, ésa dir, que es pot establir una seqüència entre a) pre-requisits políticsd'un nou grup majoritari; b) adequació de la CEDA a eixos pre-requisits, i c) dades socials del País Valencià com a possibilitadoresde les notes essencials de DRV-CEDA. Junt a açò cal assenyalar elpaper de Lluís Lucia, no tant o no sols com a líder, sinó com alegitimador teòric.

(8) La reacció de DRV davant el fracàs electoral del 12 d'abril fouirada, en veure l'escàs entusiasme monàrquic dels sectors acomodats. L'arti-cle de Lucia, el dia 14, al "Diario de Valencià" es titula significativament"jYa no mas defender lo que no merece ser defendido!" L'experiència "mo-nàrquica" de DRV no pogué ser més efímera.

102

ww

w.fa

xim

il.co

m

L'EUFÒRIA ECONÒMICA COM A POSSIBILITADORA

No estem en condicions de fer un esbós econòmic del períodeimmediatament anterior. Per al nostre propòsit ens basta, però, ambmanipular una mena d'indicadors sòcio-econòmics rudimentaris.Aquests indicadors ens porten a considerar els anys vint com unperíode de prosperitat econòmica socialment significativa; és a dir,que, al marge d'una qualificació estrictament econòmica del període,aquest revela eufòria a les classes dominants, probablement ambbase real.

A cavall entre els negocis i la política es situa aquell terrenyprepolític, que són les institucions empresarials i les revistes eco-nòmiques, indicadores de consciència de classe burgesa o almenysd'una superació de l'individualisme absentista. Doncs, bé, en aquestadirecció trobem, centrant-nos a l'any 1928 (9):

a) Es publiquen a València les següents revistes econòmiques:"Los Mercados" (agrícola); "Boletín de la Càmara de Co-mercio"; "Acción Vitícola" (portaveu de la Unión de Viti-cultores de Levanté); "La Agricultura" (agrícola i comercial);"Boletín Arrocero"; "La Voz del Comercio"; "ValenciàAtracción" (propaganda i turisme); "Vida Corporativa" (òr-gan del "Colegio Oficial de Agentes Comerciales de Valen-cià"); "Boletín General del Ganadero y del Agricultor"; "ElAgrario Levantino" (òrgan de la "Càmara Oficial Agrícola");"Anales" (trimestral, òrgan de la "Caja de Previsión Social delReino de Valencià"), i "Boletín de la Càmara Oficial Paserade Levanté". Algunes d'aquestes publicacions són quinzenals.Més significatiu encara és que, fora de les dues primeres,totes han nascut durant la Dictadura i les cinc darreres tenenmenys de dos anys d'existència al 1928 (10).

b) A V'Unión Nacional de la Exportación Agrícola", que tésols quatre anys de vida, són valencians: el president hono-rari (Carles Sarthou), el secretari general (Lluís Garcia Gui-jarro, que jugarà un important paper a la Derecha Regional),

(9) Triem aquest any perquè lògicament és l'antecedent més immediatde l'elaboració per Lucia del seu llibre i perquè ens permet obviar el pro-blema de la crisi del 29.

(10) Elaboració sobre Almanaque "Las Provincias", 1929, pp. 137-141.

103

ww

w.fa

xim

il.co

m

els dos vice-presidents, el tresorer i set dels catorze vocals.(A banda de València hi són representades Borriana, Alzira,Castelló i Dénia) (11).

c) La "Càmara de Comercio" té com a president a IgnasiVillalonga, connectat amb un Banco de Valencià, que haestrenat edifici l'any anterior i posa ara als seus anuncis"integrado por elementos valencianos". La "Càmara" pro-dueix la impressió d'un organisme viu, que està present idialoga amb l'Administració, fent durant l'any 52 gestionsdavant seu (12).

d) L'empresariat agrícola es mou. El president de la "CàmaraOficial Agrícola" és elegit representant de totes les cambresal Comitè Central del Crédito Agrícola. Aquesta cambra enté tres seccions autònomes (Unión de Viticultores, Federa-ción de Productores de Naranjas i Unión de AgricultoresArroceros). Es crea el Consorcio Arrocero i els taronjairess'hi oposen amb èxit als intents d'organització e intervencio-nisme estatal: dues actituds distintes, que tradueixen respec-tivament la crisi de l'arròs i el bon moment taronjaire, ambel que la flexibilitat de posició envers l'aparell estatal esfa manifesta (13).

e) Per recolzar el projecte d'autopista Madrid-Conca-Valènciaes fa un míting aprofitant l'arribada el 4 de febrer del comitècentral de l'obra. El teatre Principal s'ompli de gent, que hiva per invitació. Parlen, entre altres, Mariano Gómez i Villa-longa. Els seus discursos despertaron gran entusiasmo... re-pletos de un sano valencianismo y de una gran amargura,porque nunca fue debidamente atendida Valencià de losPoderes Públicos (14).

f) Projectes urbanístics: l'avinguda de l'Oest, el sanejamentde l'Albufera i la Devesa (Se construirà en esta el aeropuer-to y un hipódromo de invierno, uniéndose a la capital pormedio de un paseo marítimo de 17 kilómetros de longitud,todo el balcón sobre el Mediterràneo) (15).

(11) Ídem, pp. 431-432.(12) Ídem, pp. 339-342.(13) Ídem, pp. 401-404.(14) ídem, p. 51.(15) ídem, p. 122. El lector notarà correspondències amb el 1972, que

interpretarà lliurement.

104

ww

w.fa

xim

il.co

m

En podríem adduir altres notes (com la creació el 1930 delCentro de Estudiós Económicos Valencianos), però no substituirienla necessitat d'estudis econòmics del període i creiem que les notesapuntades poden justificar la qualificació del període immediatamentanterior al naixement de DRV com un moment en què les forceseconòmiques locals manifesten una vitalitat col·lectiva i no unamera presència individualitzada. Organitzades i amb experiència derelació amb el poder públic, hi eren preparades per a una eventualaventura política (16).

Cal fer, però, una puntualitzacio que ens dóna la pista sobre elcaràcter de la classe dominant.

HIPÒTESI SOBRE LA CLASSE DOMINANT

Una observació entroncada amb les anteriors ens permet situarel protagonista social de la renovació política de la dreta al PaísValencià. Dèiem que la Càmara de Comercio havia fet, el 1928,52 gestions davant els poders públics. El nom oficial de l'entitat ési era Càmara Oficial de Comercio, Indústria y Navegación. Caliasuposar aleshores que la defensa dels interessos industrials seria unade les seues funcions. Doncs bé, solament 5 d'eixes 52 gestions tenenun caràcter pròpiament industrial; altres 2 tenen caràcter industriali comercial; 21 són purament comercials, 11 s'hi refereixen a trans-ports i, finalment, n'hi ha 13 gestions vàries, de les que solamentalguna és connexa amb la indústria al mateix temps que amb elcomerç. Aquest desinterès per la indústria per part de l'organismeúnic que semblava competent, s'afegirà a la manca de publicacionsindustrials, existència d'altres institucions patronals agrícoles, etc.

No és, aleshores, arriscat suposar que la classe dominant al PaísValencià fóra definible com burgesia agrícola-comercial. Aquestadefinició suposa un conjunt d'afirmacions:

1. Hi havia una classe dominant, en la mesura en què opera-tivament es manifestava cara a les classes dominades (con-

(16) El problema de la posterior crisi econòmica del País no afecta a lanostra hipòtesi. Posada en marxa la renovació política en un moment d'eufòriaeconòmica, la crisi sobrevinent accentuaria la consciència d'interessos espe-cífics utilitzant precisament uns instruments creats durant l'eufòria.

105

ww

w.fa

xim

il.co

m

flicte laboral, etc), cara al poder públic i cara a ella mateixa(indicis d'activitat conjunta).

2. Aquesta classe dominant era de natura burgesa, en la midaen què no era aristocràtica (l'aristocràcia podria resultar undels seus sectors) ni petit burgesa (el seu volum d'operacionseconòmiques i la presència d'elements financers la distanciennetament).

3. Aquesta classe era agrícola-comercial, en la mida en quèresulta ser la indústria poc important en termes absoluts irelatius i l'activitat agrícola i la comercial es veien con-nexes mitjançant la importància d'una exportació de pro-ductes agraris.

L'exacta relació entre terratinents, mitjans propietaris, exporta-dors i comerciants en general, no ha estat encara estudiada. Pro-visionalment, però, nosaltres considerarem que constituïen un blocburgès on no eren poques les coincidències d'interessos i d'on enprincipi es pot afirmar en general que constituïen una classe domi-nant desinteressada per la indústria, poc depenent de la resta del'Estat Espanyol com a mercat, lliurecanvista, poc favorable a laintervenció estatal a l'economia i que contemplava el govern centralsols com garant de l'ordre i dispensador de favors poc propici alsvalencians.

L'articulació d'aquesta classe amb els sectors dominants a laresta d'àrees de l'Estat Espanyol és un altre punt sobre el quecaldria investigar. Provisionalment, però considerarem que no hi haraó aparent per a considerar la relació especialment conflictiva (17).Basada la classe dominant espanyola en la propietat de la terra iessent per tant predominantment agrària hom podria parlar d'unaplataforma comuna, malgrat l'índole acusadament comercial quepresentava la classe dominant valenciana. En aquest punt, la dife-rència amb la burgesia del Principat és evident i potser no sigacasual que l'home més pròxim a la Lliga fóra Villalonga, un finan-cer i no un terratinent. Des de la participació valenciana a la pro-clamació d'Alfons XII la història del període és la història d'unno enfrontament entre la burgesia agrícola-comercial valenciana i la

(17) Sempre utilitzant com a paradigma el clàssic enfrontament entrela burgesia catalana i els sectors oligàrquics castellans. No neguem en absolutuna conflictivitat menor, fruit dels diferents tipus d'agricultura existentsper sota.

106

ww

w.fa

xim

il.co

m

classe dominant de les terres castellanes. La crisi del 17, precisamentper la gravetat de les seues repercussions econòmiques al País Va-lencià, pot ser una data clau per a revelar els modestos límits dela indignació de la classe dominant valenciana. Solament un estudide les bases sòcio-econòmiques del republicanisme ens podria apor-tar més llum sobre la qüestió si descobrís alguna relació més enllàde l'opció ideològica (per exemple, entre burgesos blasquistes iinteressos econòmics específics).

El fet és que hi ha una classe dominant no massa conflictiva ambels sectors dominants a l'Estat Espanyol, que es conformaria ambinfluir en la política comercial exterior, que té queixes i peticions,però no un programa sustentat per interessos contraposats i queper aquests anys travessa una eufòria sòcio-econòmica que li permetde fer una contribució a la renovació de les fórmules polítiques dela dreta a escala espanyola.

PRE-REQUISITS D'UN GRUP NOU DE DRETA

Caiguda la Dictadura les possibilitats de renovació de les for-macions polítiques conservadores apunten en direccions ben deter-minades. Podem parlar de pre-requisits; és a dir, problemes previsque devia resoldre qualsevol formació política de dreta per a teniralguna possibilitat d'èxit. Però abans caldrà que expliquem què volemdir amb això de "la dreta".

"La Dreta" és ací un terme que utilitzem temptativament i ambla finalitat de tendir un pont entre el nivell estrictament sòcio-econòmic i el nivell polític, sense cap tendència a la hipòstasi. Lescapes dominants —aristocràcia, terratinents, burgesies, capital finan-cer— es mouen per aquesta època en un terreny delimitat per duestasques polítiques: liquidar els elements socials i polítics que a lasocietat espanyola hi queden de l'Antic Règim o feudalisme i evitaruna revolució proletària. El que anomenem Dreta és el conjunt deforces disposades a fer la segona tasca en detriment de la primerao, a major abundament, a fer la segona i evitar curosament quehom faça la primera. Les forces socials del l'Antic Règim, peròtambé les burgesies i el capital financer en la mesura en què estavendisposades a sacrificar els seus eventuals interessos respecte a unasocietat completament burgesa a canvi d'assegurar la contenció dela classe treballadora, són en principi allò que constitueix "La

107

ww

w.fa

xim

il.co

m

Dreta". En segon lloc, "La Dreta" inclou els elements disposats aactuar políticament en idèntic sentit per raons ideològiques com,molt notòriament, la quasi totalitat dels catòlics, poc avinents ala idea d'una democràcia liberal (18).

"L'Esquerra" és, dintre aquest esquema conceptual, el conjuntde forces disposades a liquidar els elements de l'Antic Règim, finsi tot amb els riscs implicats en demanar l'ajut d'elements proletaris.Òbviament, els elements proletaris són també esquerra, per altravia. "El Centre" pot ser definit com el conjunt d'elements que noentenen la situació, que se'n surten del moment històric, bé sigaintentant donar per feta la liquidació de les deixalles de l'AnticRègim, bé pretenent que Dreta i Esquerra els deixen a ells governaren virtut de la seua assenyada moderació (19).

Dreta, Esquerra i Centre no són, doncs, ni capes socials, niidees, ni classificacions de partits, sinó el punt de contacte entrel'estructura social i les possibles actuacions polítiques d'eixe momenthistòric.

La Dreta —d'ara endavant ho posarem amb majúscules— estroba al 1930 sense fórmules polítiques, en el sentit doble de for-mes institucionals i de formes d'organització política. L'Esquerra ésuna amenaça en les seues dues formes, esquerra burgesa i esquerraproletària. Què era el que li calia fer a aquest conjunt heterogeni,però ben delimitat, de forces socials? Al marge del problema delseu grau de deliberació sembla evident que les opcions de La Dretano eren il·limitades i poden ser qualificades, a posteriori, com a pre-requisits. Si la CEDA arribà a competir amb l'Esquerra en unterreny que ja no era el seu fou perquè s'ajustava a aqueixos pre-requisits, i si DRV s'anticipà a la CEDA és perquè algunes dadesde la societat valenciana permetien especialment l'aparició i desen-rotllament d'un grup que complirà eixos pre-requisits potser en ungrau major que el de la CEDA en conjunt. Quins eren aquests límitsaquestes condicions de possibilitat?

(18) El que normalment s'anomena Reacció seria en aquest esquema solsun sector de la dreta, al menys transigent, bé fora per interessos econòmics,bé fora per raons estrictament ideològiques.

(19) Traduït a nivell de grups polítics, aquesta definició ens porta a con-siderar com a tal "centre" als radicals, mauristes, i alcalazamoristes, o al'intent de Portela. La Lliga i el Partit Nacional Basc, que sovint són consi-derats com a centre en el sentit convencional del terme, en realitat responena les peculiars situacions d'Euzkadi i Catalunya i al propi pes de la variable"problema nacional".

108

ww

w.fa

xim

il.co

m

1. Devia reclutar els seus dirigents, o almenys una bona part,entre un sector nou. Cremats els vells polítics conservadorsliberals i també un cert tipus de conservador (l'home de laUnión Patriòtica); les possibilitats semblaven apuntar capa nous homes de negoci o cap als dirigents confessionals,com capacitats més viables.

2. La nova formació política devia ser de masses, donat queja solament amb masses podia La Dreta disputar el podera les organitzacions de masses de L'Esquerra. Les vellesorganitzacions de quadres hi tenien poques possibilitats.

3. La necessitat de masses implicava com a pre-requisit unmínim d'indiferentisme respecte a l'opció monarquia-re-pública.

4. La mateixa necessitat de masses obligava a la recerca d'unmínim de generalització d'interessos. És a dir, si tota classedominant presenta els seus interessos com a interessoscomuns, quan té que enquadrar masses necessita un mínimde realitat parcial en què basar aqueixa comunitat d'inte-ressos que diu defensar.

5. El pre-requisit anterior, i l'èxit com a antecedent de la Lliga,semblaven apuntar cap a un elevat component de regio-nalisme en la fórmula política que tingués èxit.

6. En general, l'ambigüitat li seria absolutament necessària atal formació política, com a única garantia de reclutamentde masses, en el sentit de què ni un caràcter marcadamentdemòcrata-liberal, ni un regionalisme que apuntarà cap al na-cionalisme, podien aplegar el suficient nombre d'adherents.

Creiem que aquestes notes, que després serien distintives de laCEDA, es donaren a la DRV amb major força, degut a les peculiarscircumstàncies del País Valencià i que açò és el que explica endefinitiva per què la fórmula política de la reorganització de LaDreta naix a València.

Revisem la DRV a la llum d'aquests pre-requisits.

UNS DIRIGENTS CATÒLICS I EL CATOLICISMECOM A PRIMERA ORGANITZACIÓ DEL CONSENS

Al llarg de tota l'obra de Lucia, que serveix com a primer text

109

ww

w.fa

xim

il.co

m

de DRV (20), hom respira una motivació predominantment religiosa,des dels seus propis subtítols. Autor de poesia mística (21), Luciaconstituirà alhora el símbol i el líder del grup. És l'home nou quepot renovar la política de La Dreta precisament perquè és nou,precisament perquè no està implicat en la vella política de dreta.Amb Lucia, altres homes d'acció catòlica proporcionaren a La Dretal'eix dirigent entorn del qual constituir una nova formació política.Després ja vindran els cacics, els homes de sempre, els detentadorsde poder econòmic; però la necessitat per a La Dreta d'oferir unaimatge nova ja haurà estat possibilitada per l'existència d'un nucliextret d'una nova provinença: els homes entorn de l'Església (22).

El caràcter confessional de la crida de Lucia ens posa sobre lapista del paper aglutinant polític del catolicisme. Amb les seuesparaules:

"A todos los hombres de buena voluntad, a todos lospatriotas, a todos los católicos, a todos los vanguardistas.Y sobre todo a vosotros, juventudes de hoy... (he aquí queha llegado la hora de) la afirmación, acción, dijerenciación.Unión (jundamentada en la) afirmación de unos mismosprincipios y en la moral de unas mismas conductas. (Node) principios vagos e indeterminados. Sinó afirmación denormas de doctrina y de procedimientos concretos. (Noson las nuestras) afirmaciones dogmàticas (sinó) afirmacio-nes de hombres. (Somos católicos, però) no decimos (quelos demàs no lo sean)... (Y porque sabemos que son mu-chos los que profesan ese) mismo creer, mismo sentir, esemismo obrar, levantamos hoy esta bandera de la confesio-nalidad política. (No quiere esa bandera... Quiere, en fin,hombres) /que sean hombres!... (para los que nos sigan)nuestra gratitud de hombres; (para los que enfrente o al

(20) De fet, tota la part estrictament política del llibre passà íntegraa texts oficials.

(21) Vide "Salterio de mis homs", publicat pòstumament, València, 1953.(22) L'altra possible cantera, la dels homes de negocis, tindrà un cert

paper, que ens proposem investigar en altre moment. Un exportador i diplo-màtic distingit, Garcia Guijarro, o un patró progressiu i catòlic, Gadea,tindran també la seua importància. No s'oblide que la renovació políticaburgesa va també per una altra via: la renovació del blasquisme, en la queseran presents interessants maniobres de sectors burgesos.

110

ww

w.fa

xim

il.co

m

lado queden, nuestro) respeto de caballeros (y nuestra ca-ridad de crístianos) (23).

Doncs bé, es tracta d'un partit de catòlics (almenys com a pro-jecte explícit), no d'un partit d'inspiració catòlica que cride als que,no compartint les creences religioses, coincidesquen en el programapolític. La vigència política de la divisió entre catòlics i no ca-tòlics és, per a Lucia, una evidència plena. Sindicalistes, republicans,socialistes i liberals, diu Lucia que

"...podran renir sus querellas, però apareceràn unidoscomo una pina cuando se trate de defender todo lo quesea laicismo y de combatir todo lo que sea religión, queellos llaman clericalismo" (24).

L'apel·lació a sectors d'ordre no confessionals sols vindrà des-prés, quan s'accepte l'aliança circumstancial de DRV amb aquellesorganitzacions que defensen determinats principis. Aquesta norma,votada en assemblees posteriors, exigia, però, que les organitzacionsno confessionals en qüestió defensaren el règim de Concordat (25) iapareixia "en segona convocatòria", després de l'apel·lació a l'aliançaamb altres organitzacions confessionals.

El partit no sols és confessional, sinó traducció política de laposició religiosa. Diu Lucia:

"...si queremos los católicos que nuestras ideas preva-lezcan en la idea de la organización del Estado: una disci-plina; una organización; un partido político —ipo.ro, quéhuir del nombre si no tiene otro?—... (26).

Al problema de renovació política de La Dreta s'hi superposa

(23) Síntesi del primer capítol del llibre de Lucia "En estàs horas detransiciórí", València, 1930, El "Diario de Valencià", pp. 9-14. La síntesiestà construïda amb base a les paraules i frases subratllades per l'autor. Lesfrases entre parèntesi són igualment de Lucia. El subratllat actual és nostre.

(24) LL. LUCIA, op. cit, p. 77.(25) "Derecha Regional Valenciana. Su historia. Su ideario. Su tàctica. Su

obra. Su organización", València, 1933.(26) LL. LUCIA, op. cit., p. 77.

111

ww

w.fa

xim

il.co

m

el problema del ralliement, de la incorporació dels catòlics a lapolítica del liberalisme, facilitant aquest la resolució d'aquell.

D'ací naix una de les mostres més interessants que coneixemdel dualisme entre home polític i classe a la qual serveix, entre mo-tivacions individuals i funcions socials. El que per a Lucia i la seuagent és incorporació a la vida pública com a acte religiós, esdevéobjectivament renovació de l'èlite política de La Dreta. La pròpiahonestedat del polític catòlic és condició de possibilitat de salvar-lila papereta a les forces socialment dominants. Els camins individualsi els camins de les classes socials són sempre diferents, però semprelligats; ni es pot reduir el paper del dirigent a pura combinaciód'astúcia amb interessos de classe ni es pot liquidar el terreny declasse en què es mou el projecte individual del líder i que en defi-nitiva marca els límits del seu èxit i del seu fracàs.

Complit aquest pre-requisit, el de renovació dels quadres, laforma concreta com s'instrumenta -—els polítics confessionals— ser-virà a més per a ajudar a obtenir les masses que altre pre-requisitdemana: La garantia religiosa dels dirigents servirà per a obteniradhesions entre sectors que no podrien ser incorporats per LaDreta amb altres motivacions, ja que tindrien interessos econòmicsdivergents. El vot de la dona o del catòlic pobre esdevenen possiblesper a la nova formació de dreta.

UN PARTIT DE MASSES

Des del seu origen, DRV es configura com un partit que voleixir de les formes típiques de la política de dreta: els cerclesd'iniciats, les tertúlies de notables, el banquet polític.

Quan s'inaugura el domicili social hi ha declaracions ben ex-plícites al respecte:

"Se quiere huir del Casino propiamente tal. Lo prepon-derante debe ser y serà la labor política" (27).

S'estableixen en el segon pis oficines electorals que funcionaranpermanentemente y con personal fijo y retribuido (28). Clara su-peració de la forma intermitent de fer política pròpia dels partits

(27) "Diario de Valencià", 9 de març de 1930.(28) ídem, ídem.

112

ww

w.fa

xim

il.co

m

de quadres. Més significatiu és encara el desig de fer un partit ambafiliats. Òbviament n'hi ha vacil·lacions, però el propòsit és clar.La quota mensual serà de 5 a 25 pessetes; amb caràcter excepcionalles persones modestes podran pagar menys de 5, però sempremés de 2 pessetes. Això no obstant, la quota és percebuda comun obstacle a la massificació del partit, i es fan nous esforços perampliar la base. En efecte, els qui essent manifestament pobresactuen com a interventors podran acudir gratuïtament al local, totspodran, finalment, figurar-hi com a adherits encara que no siguencotitzants (29).

Un altre tret significatiu el constitueix que per les mateixesdates Lucia rebutja la proposta d'un banquet-homenatge a la seuapersona.

"jVamos a empezar gastàndonos cinco o diez mil pese-tas en un banquete?"

es pregunta Lucia, amb criteris pragmàtico-polítics més enllà de lapura modèstia personal. La contraproposta de Lucia serà encaramés significativa: invertir aqueixos diners en contractar un teatreper a què es cèlebre un míting al que puga anar tothom sense pagar.La visió de Lucia del partit de masses, del partit policlassista, ésben explícita. La idea del míting popular, de masses, devia ser novaper als homes de dreta (30).

Pel demés, tota la història de DRV serà la història de la cons-titució d'un partit de nou tipus, d'un partit de masses amb fortadensitat organitzativa. Des de la intensa vida de les associacionslocals o de les seccions femenines (Acción Cívica de ta Mujer) alfet de què ja al moment de sorgir el 1930 s'organitze amb quatresecretariats (electoral, administratiu, de propaganda i econòmico-social) (31).

Masses, però, no significa necessàriament assimilació de l'es-perit democràtic de la revolució burgesa. L'acte de posar en marxauna organització que haurà de competir en batalles electorals sobreuna base d'implantació massiva no pot liquidar les pròpies concep-

(29) ídem, dies 12 i 13 de març de 1930, respectivament.(30) Ídem, dies 9 i 11.(31) Sobre la dinàmica de DRV com a partit de masses, vegeu el treball

de JOAQUIM TOMÀS VILLARROYA: "La campana de la Derecha Regional Va-lenciana en las elecciones de 1933", "Saitabi", XIV, València, 1964.

113

ww

w.fa

xim

il.co

m

cions jeràrquiques i paternalistes de La Dreta. Pocs paràgrafs tanreveladors com aquell en què el "Diario de Valencià" dóna notíciade la marxa de l'afiliació femenina. Entre les moltes donesadherides...

"Figuran las mas distinguidas damas que siempre desta-can en las Asociaciones Católicas...

"Però no solo las personas de posición han respondidoal llamamiento. Ante nosotros tenemos hoy un alto ejem-plo de ciudadanía y de concepto de los deberes sociales deuna mujer del pueblo: es un boletín de una criada de ser-vicio —Ana Valiente— que ofrenda una cuota mensual dedos pesetas. jQué lección mas hermosa y consoladora!jOjalà sea aprendida y secundada por muchas!" (32). (Elssubratllats són nostres.)

El paràgraf, al marge de tota ironia "camp", ofereix una ex-traordinària barreja d'elements Antic Règim i elements democràtics.Es parla de ciudadanía, però al mateix temps de deberes. La gentde diners és definida com gent de posición (visió estàtica de la so-cietat). Hi ha elements religiosos, com aqueixa impressionant quali-ficació de la quota com ofrenda. El pueblo no és ací el nom de lacol·lectivitat política (visió democràtica) sinó el de la gent de baix,sense posició (visió aristocràtica, jeràrquica). Finalment, aquestaanècdota és consoladora, amb el que s'apunta via llenguatge reli-giós (consolador = moralment exemplaritzant) a la idea de reparaciósocial: front a la ingratitud, el desviament de les masses, una lliçómoral: encara hi ha esperances, no tot el poble està perdut. Llen-guatge religiós i ambigüitat entre visió democràtica i visió jeràr-quica de la societat: un signe de DRV i de les seues pròpies con-dicions de viabilitat com a grup majoritari de la dreta.

MONARQUIA O REPÚBLICA

Englobar a les forces conservadores i atraure masses requeria unacerta indefinició respecte a Monarquia o República. Definir-se vigo-rosament monàrquic o vigorosament republicà hagués estat una

(32) "Diario de Valencià", 14 de març de 1930.

114

ww

w.fa

xim

il.co

m

forma de reduir el propi àmbit de reclutament polític. Per aixòDRV naix monàrquica quan encara hi ha monarquia i accepta ambescasses reserves la República quan aquesta esdevé. S'articula enaquest punt perfectament el conjunt de nivells: la necessitat generala l'Estat Espanyol d'un partit indiferentista s'acompleix al PaísValencià més plenament, mitjançant DRV, en virtut d'especials ca-racterístiques de la societat valenciana. La seua viabilitat teòrico-política, la coherència de la incoherència, ve donada pel caràcterreligiós de la convocatòria política i la pròpia coherència del pen-sament de Lluís Lucia.

En efecte, al País Valencià hom no ha pogut constatar un par-ticular entusiasme per la monarquia alfonsina. Si alguna cosa ensabem sobre la política del País és que el republicanisme era forti que sectors rurals i catòlics eren carlins. La monarquia alfonsinaIOU cosa de l'oligarquia caciquil tradicional, més que no de la tota-litat de la classe dominant; doncs bé, aquesta era precisament l'èlitepolítica que calia substituir. Fracassats els cacics, fracassava tambéla seua fórmula institucional. Quedaven, front a front, republicansi carlins. I un bon nombre d'indiferents.

L'indiferentisme pragmàtic, o, per dir-ho d'alguna forma típica,el "meninfotista", són actituds polítiques de dubtosa presentabilitat.Calia un indiferentisme teòric, i sols una política confessional podiadonar a l'indiferentisme un estatut teòric-ideològic i, amb ell, de-còrum-polític.

Solament en nom de la defensa de principis d'una jerarquiaaxiològica major (la fe, la civilització cristiana, la família, els dretsde l'Església, etc), la no qüestió prèvia de formes de govern passad'oportunisme a essencialisme. de necessitat política a, per dir-hoamb terminologia de Lucia, política de principios.

És impossible no constatar la vinculació ideològico-emocionalentre catolicisme i monarquisme, precisament en la mesura en quèsón dues instàncies invariants —l'Altar i el Tron— de la matriuideològica de l'Antic Règim. Doncs bé, del que es tracta és desuperar la intransigència respecte al liberalisme, al Nou Règim;el que es tracta és de la tornada dels catòlics a la lluita política, lafi de l'abstencionisme. Davant aquesta motivació històrica, la coim-plicació monarquia-catolicisme es dissol. El segon terme cobraautonomia. De sobte, el catòlic recorda l'accidentalitat de les formesde govern respecte al dogma i la moral social. En la mesura en

115

ww

w.fa

xim

il.co

m

què no percebeix la política com a immanència, el polític catòlicpot arribar a relativitzar allò que externament és el nivell sim-bòlic màxim de la política: la forma de govern. Però això solspot fer-ho el polític catòlic, l'home que surt a la política peruna motivació ètica o ideològica i que per això pot en aqueixes cir-cumstàncies donar a la classe dominant l'instrument de recanvi quenecessita. Exactament, Lluís Lucia.

Tots els elements biogràfics de Lucia hi apunten. Ha estat carií.Seguint a Mella ha trencat amb el pretenent per haver trobat incon-seqüent l'actitud d'aquest. La línia política s'ha imposat sobre ellegitimisme: hi ha ací un clar precedent del seu deslligament d'aprio-rismes monàrquics. Finalment, el progressiu desvetlament d'una vo-cació a la defensa política d'interessos catòlics, el portarà a l'indife-rentisme, però sempre per camins religiosos.

Al 1933, Lluís Lucia declara:

"Yo vi un dia caer una corona y una cruz. Quise cogerlas dos cosas, porque vi lo que ello significaba para el por-venir de Espana. No pude coger la corona y cogí la cruz.Con eso me basta" (33).

Òbviament, DRV naix com a monàrquica, però en el seu mateixplantejament hi era present el germen d'una actitud indiferentista.El principi xxiv dels enunciats per Lucia al seu llibre diu:

"En principio nos son indiferentes, como católicos, todaslas formas de gobierno."

Ara bé, es consideren en el deure de defensar el règim monàr-quic per:

"Responder a la tradición y al sentir de la nación es-panola."

"Su honda raigambre en la conciencia nacional.""Su estabilidad.""La tendència marcadamente anticristiana de sus ene-

migos" (34).

(33) Declaracions de Lluís Lucia a J. Aparicio Albinana, en La VozValenciana, 14 de març de 1933.

(34) "En estàs horas de transición", p. 98.

116

ww

w.fa

xim

il.co

m

Aquest paràgraf és enormement condicionador del monarquisme.De les quatre raons, la darrera és absolutament exterior a la mo-narquia. Les altres tres quedarien seriosament afectades quan esproclamarà la República. Podria parlar-se d'estabilitat? On era elsentir de la nació? No s'havia demostrat fins a quin punt era detrencable aqueixa tradició? Si en principi es partia de l'indiferentismei les argumentacions a favor de la defensa de la monarquia depe-nien tant del simple fet de què la monarquia era vigent, no resultavaparticularment fàcil passar a posicions d'acatament de la República?Molt més fàcil que d'altres formacions polítiques de dreta. Complitel deure de "defendre el règim monàrquic" a les eleccions del 12d'abril, la missió estava acabada (35). No calia, doncs, grans canvisteòrics per a passar a una posició quasi "republicana" una vegadaproclamada la República.

Amb el mateix principi xxiv, DRV canvià de posició:

"Dadme agua pura del pozo de Jacob —deia Lucia—,agua pura de principios, agua pura de justícia social, queyo beberé en cualquier tiesto de càntaro viejo aunque tengala forma de gorro frigió" (36).

L'indiferentisme catòlic, la vinculació a la jerarquia eclesiàstica(que donava la consigna d'acatament al nou règim) dels dirigentsde DRV, es correspondrien amb el carlisme, el republicanisme ol'indiferentisme no teoritzat dels seguidors. Ací trobem de nou larelació entre les característiques de la societat valenciana i l'èxit deDRV. Amb sentits diferents, hi convergien la nova élite, els deten-tadors de poder econòmic (disposats a salvar el poder econòmic almarge del signe institucional) i les masses no esquerranes d'un Paísmarcadament no alfonsí.

INTERESSOS AGRARIS COM A INTERESSOS COMUNS

Quan la política esdevé de masses, la necessitat de la classeo bloc dominant de presentar els seus interessos com a interessos

(35) Article de Lucia del 14 d'abril, ja citat. L'endemà un altre articlede Lucia acata expressament la República (que "ha salido de las urnas electo-rales como expresión de una voluntat de la nacióri").

(36) Declaracions a J. Aparicio, abans citades.

117

ww

w.fa

xim

il.co

m

comuns s'acreix. Els grups polítics amb vocació majoritària hand'atendre al problema d'obtenir adhesions entre classes populars0 dominades. Ja no s'espera d'aquestes classes la tradicional aquies-cència a una política feta pels senyors com a indiscutida consagraciódel seu poder econòmic. Ara li cal a La Dreta obtenir adhesions: coma mínim, l'acció de votar per les dretes en lloc de per les esquerres,1 per això li cal convèncer a aquestes classes o capes populars del'existència d'una comunitat d'interessos.

El feixisme, una de les formes del partit de masses, resol elproblema per l'apel·lació a uns insteressos supraempírics i supraindi-viduals de la nació que, precisament per no ser verificables ni par-ticularitzables, poden semblar comuns. La noció de bé comú, plata-forma teòrica de La Dreta confessional, necessita definició i concreció.Es tracta de trobar una certa base empírica a la comunitat d'interessospostulada.

Un país capitalista en expansió pot trobar en l'aventura colonialla base de consens en què recolzar el lideratge de la classe dominant.L'ambigua estructura econòmica de l'Estat Espanyol possibilitavaen general situar la hipotètica comunitat d'interessos en el terrenyde l'agricultura. Pels anys trenta existia el mínim d'indústria i con-centració financera per a què parlar de defensa d'interessos agraristingués un cert sentit i no fóra una pura redundància com haguésestat si tots els interessos fossen agraris. Al mateix temps, la baseagrícola era suficientment predominant encara com per a què entorna interessos agrícoles es pogués tractar d'agrupar a una bona porcióde la població (37).

Era a la referència agrícola on La Dreta podia trobar els ma-terials econòmics per a una versió específica del postulat dels inte-ressos comuns. Òbviament, a la indústria la conflictivitat social eramés manifesta i el nombre de persones implicades menor (38).

La mediació ideològica, clau entre postulació d'uns interessoscomuns i identificació voluntària de La Dreta amb els interessosagraris, la trobarem en el mite de la postergació del camp. Mite téací un sentit raonablement tècnic, gairebé estricte. Al marge dels

(37) Una correlació significativa és la menor implantació de DRV a lescomarques alacantines que a les castellonenques i centrals, corresponent-seglobalment amb un major pes de la indústria a aquelles.

(38) Precisament als llocs com Andalusia, on la conflictivitat camperolan'era més acusada, la CEDA fou més dèbil a nivell de masses.

118

ww

w.fa

xim

il.co

m

signes reals de postergació, l'afirmació "el camp està essent desatès"té una funcionalitat molt exactament mítica. El mite és reconstrucció,reharmonització de dades disperses i dissonants. Si el camp estavapostergat, aleshores tots, des del gran propietari al jornaler, estavenpostergats. El món social era susceptible de ser re-interpretat míti-cament, eliminant el problema de la lluita de classes. L'harmoniad'interessos cobrava un valor combatiu, la cohesió postulada es refor-çava amb la referència a un "alter" (indústria-finança-govern), faci-litant el sorgiment d'una dinàmica in-group/out-group, una conge-lació de rivalitats internes per referència a l'enemic exterior; tal comel nacionalisme o el colonialisme en altres circumstàncies socials.

Així, l'agrarisme de la CEDA prendria el caràcter específic de"dejensa de los intereses agrarios". Defensa, és a dir, resposta a unaagressió per molt que eixa agressió fóra bàsicament el propi procéshistòric del capitalisme amb la seua marxa cap a formes industrialsde producció i formes urbanes de vida (39).

El sorgiment precoç de la DRV al País Valencià demana l'anàlisid'aquest punt. La tesi agrarista podia tenir més viabilitat al PaísValència que a altres zones, precisament per ser al País Valenciàon es podia constatar més clarament una preponderància d'interessosagraris i una certa estructura poc conflictiva del camp. Evidentment,el País Valencià d'aleshores tenia ja elements industrials, i la frag-mentació de la propietat o, en general, la poca conflictivitat sols erentals comparades amb les zones latifundistes. Això, però, mentre aAndalusia plantejar com a policlassistes els interessos agraris haguésestat una grandíssima broma, al País Valencià hi era una exageraciómés creïble. País aleshores agrícola i d'agricultura pròspera, l'agra-risme esdevenia més viable, però en particular a través d'un majorrealisme del mite de la postergació. Parlar de postergació dels inte-ressos dels cerealistes castellans hi era una cosa completament dis-tinta de parlar de la postergació dels interessos agrícoles valencians.La major prosperitat i agressivitat comercial de l'agricultura valen-ciana feia en els moments de crisi o dificultat resultar més palesala desatenció.

No és aquesta ocasió per a analitzar la ideologia agrarista al País

(39) Qüestió que ens remet a fenòmens tan interessants com el de lafreqüent negativa de la burgesia a assumir les pròpies conseqüències delprocés històric que ella impulsa. Vide LUKACS: "Historia y conciencia declases", capítol "La conciencia de clases", Mèxic, 1969.

119

ww

w.fa

xim

il.co

m

Valencià. Avui, essent inequívoca la major dinamicitat del sectorsecundari, encara és perceptible a dreta i esquerra que els valencianses veuen com un país agrícola. A major abundament, durant elsanys 30, una visió del País com a agrícola, i més encara un projectede reivindicacionisme agrícola, en podia ser enormement popular enel sentit precís de què La Dreta, presentant-se com a agrarista, podiaobtenir eixe tipus d'adhesions populars que segons el nostre plan-tejament necessitava. En particular, si la defensa d'interessos agrarisvenia unida —i així era— a plantejaments "regionalistes", de formaque es fusionaven ambdues línies d'obtenció de consens. Plantejarla igualtat "País Valencià = interessos agraris" era una simplifi-cació que avui qualificaríem d'aberrant o almenys de miop, però aixís'aconseguia reforçar l'àmbit popular de la convocatòria (en la me-sura en què l'agrarisme es concretava a nivells regionals) i beneficiarl'agrarisme de l'anuència dels sectors menys exigents i explícits delvalencianisme. Quaranta anys més tard, encara avui trobem certabenvolença per part d'alguns medis valencianistes d'esquerra enversal sector taronjaire exportador, manifestant amb això la capacitatengendradora de consens policlassista de l'agrarisme.

Necessitada als anys trenta La Dreta espanyola de recórrer al'agrarisme per necessitat de base popular, era al País Valencià onla mitologia agrària, sense deixar de ser mitològica, mantenia unamajor adequació a la infraestructura, esdevenint més pròpiamentuna ideologia creïble, socialment viable.

La lectura de l'obra política de Lluís Lucia ens permet recons-truir el procés d'aquesta adequació, perquè, en Lucia, tot el queno és confessional és agrari, segons l'agricultura valenciana dominant.

L'antiestatisme de Lucia té la seua arrel en la doctrina socialde l'Església, però té el seu marc de referència en una agriculturad'exportació lliurecanvista i acostumada a no rebre sinó desatencionsdel govern central. En eixe menyspreu per la intervenció estatal,Lucia i els seus amics podrien ser acompanyats per bona part delscamperols, mitjans i petits. La Dreta obtenia així una base pragmà-tica i no purament ideològica de consens.

Inútil buscar en Lucia i en la DRV un programa d'actuació in-dustrial o industrialitzadora. No hi és.

El capítol econòmic del llibre de Lucia —"Hacia una políticade realidades valencianas"— registra amb energia i brillantesa des-atencions del Govern i problemes, però sempre problemes relacio-

120

ww

w.fa

xim

il.co

m

nats amb l'agricultura. Contraposa interessos agraris valencians ambinteressos industrials extravalencians (acer, nitrogen), exigeix solucióals problemes de transport (els ports, el ferrocarril), sempre ambreferència a les dificultats de l'exportació, i quan tracta el problemade la falta d'habitatges el relaciona amb la qüestió agrària. Aquestdarrer punt ens sembla significatiu. Segons Lucia falten cases i peraixò no acudeixen immigrants; escasseja la mà d'obra i pugen elssalaris. Aleshores,

"El jenómeno repercute inmediata y jatalmente comouna carga mas sobre la economia y la 'paz agrària' (entre-comillat nostre) valenciana; porque a mayor necesidad denombres y menos hombres, mas subido salario y menosdirecta e íntima relación entre el patrono que rige cada diaal obrero que el azar le brinda y el obrero que se entregatambién a la disputa de la plazuela" (40).

L'òptica patronal de Lucia és evident i ací li juga una mala pas-sada, fent-lo contradir-se. Lògicament, a major quantitat de màd'obra, més "disputa de plazuela". Continua:

"Y es a esa falta de brazos, falta de brazos por faltade casas, a la que se debe la exagerada inflación de losjornales en determinadas épocas de màxima labor; el peli-grosísimo aflojamiento de los lazos obrero-patronales, quetan propicio deja el espirítu del propietario a toda venganzay el del jornalero a toda propaganda de subversión y vio-lència; y la ausencia de firmeza en la bolsa del trabajo, tancaracterística de nuestras zonas privilegiadas, donde el ter-mómetro del cambio marca cada dia el grado que se leantoja, con grave daho de duenos y servidores, que no sabennunca al apuntar el alba de cada dia ni qué es lo que vana gastar ni qué lo que van a ganar..." (41).

Aquestes dues cites ens revelen:

a) L'òptica agrarista de Lucia que li fa parlar de nou del campa propòsit dels habitacles.

(40) LL. LUCIA: op. cit., p. 121.(41) ídem, pp. 121, 122.

121

ww

w.fa

xim

il.co

m

b) El desig de mostrar els interessos agraris com a interessoscomuns —tal com venim sostenint— que li porta a l'embo-licat raonament sobre com la manca de braços perjudica apatrons i treballadors.

c) La imatge idíl·lica del camp, típica del pensament conser-vador ("directa e íntima relación", "lazos obrero-patrona-les"), que no troba més obstacle per a ser real que l'escassesad'habitacles per culpa de la desatenció estatal.

La relació entre els interessos agraris i els regionals —d'altrabanda— troba aquesta formulació rotunda:

"5/ una región hay en Espana que por la riqueza de susuelo pueda hacerse la ilusión de que se basta a sí misma,es Valencià"

"Si una región existe cuyos intereses económicos apa-rezcan contrapuestos a los intereses generales de Espana,esa región es Valencià" (42).

Finalment cal considerar que als llocs on DRV ensopega o temensopegar amb reticències localistes o provincianes respecte a l'ad-jectiu "Valenciana" del seu nom i decideix substituir-lo, tria l'adjectiu"Agracia". Precisament perquè aqueixa substitució és una substi-tució pragmàtica cobra més significació la paraula triada. Òbviament,devíem de considerar que la paraula "agrària" despertava més iden-tificació i consens que cap altra.

UN REGIONALISME "BEN ENTÈS"

Diversos factors configuraven una tendència de la política ma-joritària de dretes cap a les formes menys conflictives de regionalisme;bàsicament cap a aquella fórmula en què regionalisme s'identificaamb defensa dels interessos econòmics de la regió, abandonant totaperspectiva cívica o patriòtica. No es tracta tant de què a La Dretali calgués "fer-se" regionalista com de què un tipus de regionalismepogués proporcionar certes oportunitats de completar la nova fórmulapolítica.

(42) ídem, p. 102.

122

ww

w.fa

xim

il.co

m

A la necessitat de fer el mínim de concessions amb què oposar-s'hial regionalisme o nacionalisme d'esquerra, s'unia un evident procésde crisi de l'Estat. Si d'un costat La Dreta necessitava presentar coma alternativa un regionalisme "ben entès", d'altre quedava obertala porta a tot tipus de revisió de l'Estat, perquè la pròpia Dreta esveia submergida en una etapa constituent per la crisi de les institu-cions polítiques.

Bàsicament, el regionalisme —un regionalisme moderat i econo-micista— li oferia a La Dreta la possibilitat de situar en un terrenymés pròxim i específic la comunitat d'interessos, l'harmonia entreclasses de què intentaria convèncer als voltants de capes o classespopulars. Bona part del que hem dit sobre l'apel·lació a la comu-nitat dels interessos agraris és aplicable a aquesta apel·lació a altresinteressos: els interessos regionals. La mitificació de la postergaciódel camp troba el seu paral·lel en la mitificació de la postergació decada "regió" concreta.

És evident que per a aquesta operació no servia qualsevol regio-nalisme. Calia un regionalisme depurat de tota afirmació de cairenacionalista o nacionalitari i que equiparàs totes les àrees diferencia-des de l'Estat Espanyol, fent tan "regió" al País Valencià com aExtremadura. Solament accentuant el costat econòmic es podia plan-tejar la qüestió còmodament. Regionalisme seria defensa dels inte-ressos de la regió, però a més, interessos preexistents i en absolutinteressos potencials en el sentit, per exemple, d'una òptica desen-rotllista. No es tractava de llançar un projecte de transformacióregional, sinó estrictament de defensar el que ja hi existia. Lacoherència interna com a pensament conservador es manifestava enla clara correspondència entre defensa de Vstatu quo social i defensade Vstatu quo regional. En aquest sentit el regionalisme de La Dretaseria simplement un altre immobilisme.

Al País Valencià aquesta operació era més viable que a altresllocs. Precisament perquè una problemàtica nacional hi era latent.Hi havia, doncs, el suficient component diferenciador i la suficient-ment poca consciència cívica com per a què un pseudoregionalismepogués atraure masses. Si aqueix pseudoregionalisme es situava anivell econòmic, enllaçat amb l'agrarisme, la possibilitat d'èxit aug-mentava. Finalment, l'escassa comprensió del problema nacional perl'esquerra hi afegia una garantia addicional. Volem dir senzillamentque un petit propietari, sentimentalment valencianista, podia votar

123

ww

w.fa

xim

il.co

m

a DRV en la mida en què els seus boirosos esquemes respecte alPaís i els seus interessos agrícoles es corresponien amb un programade defensa dels interessos agrícola-regionals. El nivell més béimplícit de la consciència valencianista i la constatació d'una des-atenció madrilenya per la taronja no s'avenien mal amb la DRV,des de l'òptica d'una incorrecta comprensió de la lluita de classesen el camp.

Per a explicar aquest punt, el pensament de Lucia n'és tambéla mediació indispensable. No es tracta de què aqueix regionalismebanalitzat fóra una astuta maquinació de l'"establishment". La pròpiaburgesia agrícola-comercial professava aqueixa ideologia, o, almenys,part dels seus membres. Diversos elements eren presents i caliaalguna corretja de transmissió entre ells, com també una legitimacióteòrica, una explicitació política que fóra tan moderada en el seuregionalisme com les circumstàncies requerien. Lucia anava a pro-porcionar-la.

El regionalisme de Lucia es composava de tres elements:

d) La teoria de la via regional de la reconstrucció del partitespanyol.

b) La teoria de les sobiranies socials.c) La crítica de la desatenció del govern central.

Cap d'aquests elements era una afirmació valencianista, ni tam-poc ho era el seu conjunt, però tots tres podien proporcionar la baseteòrica d'aqueix regionalisme moderat i reduït a defensa d'interessoseconòmics.

"Nada, pues, de grandes partidos jormados en Madrid,con modelo invariable para todos. Nada de traje de percha,ni de uniforme único para vestir a todas las regiones espa-fíolas."

"Preocupémonos de crear grandes organizaciones regio-nales y hagàmoslo adaptando su constitución interna al ca-ràcter singular de cada uno de nuestros pueblos y procu-rando en los programas ofrendar a la opinión, con seriósestudiós, y al lado de las grandes afirmaciones doctrinales,solución a las necesidades y a los problemas candentes deaquéllos" (43).

(43) Ídem, p. 81.

124

ww

w.fa

xim

il.co

m

Note el lector al final del paràgraf transcrit com enllaçava l'ele-ment "via regional d'organització política" amb l'element "regiona-lisme economicista". Ara bé, malgrat es proclame la diferència entreels pobles, el partit regional no és un principi, una premisa deduïdade la personalitat col·lectiva del País Valencià, sinó una etapa, unavia pragmàtica cap al partit espanyol:

"Porque lo amamos, porque lo deseamos vivamente,porque lo queremos fuerte y duradero, somos por hoy con-trarios al gran partido nacional" (44).

"Y... cuanto mayor sea el prestigio regional de estàsagrupaciones politicas que propugnamos, mayor serà el pres-tigio del gran partido nacional que por su jederación seforme" (45).

El capítol ho diu ben explícitament: "Primero los grandes par-tidos regionales", i no hi ha en aquest punt cap expressa menció delPaís Valencià.

La qualificació sòcio-política de la regió, en Lucia, remet a lateoria de les sobiranies socials i amb ella a la problemàtica de larelació del pensament de Lucia amb Mella i en general amb el pen-sament conservador, tema en el que no entrarem ara. La insuficièn-cia de la família, cèl·lula social primera, condueix al naixement delmunicipi, la d'aquest al de la regió i la d'aquesta a la nació:

"Grupos de municipios, unidos naturalmente por su lo-calización, por la convivència històrica y por la identidadde raza, de lengua y de creencias, para satisfacer necesidadesque les son comunes, han engendrado la región...

"Las regiones, por causas anàlogas y para cumplir finesde coordinación que les son superiores, han creado la na-ción" (46).

D'ací naix:

"...el derecho que municipios y regiones tienen a que

(44) ídem, p. 80.(45) ídem, p. 82.(46) ídem, p. 87.

125

ww

w.fa

xim

il.co

m

sean respetados y reconocidos por el Estado su derecho, suscostumbres y su lengua, sin perjuicio del castellano..." {Al).

Aquest esquema teòric ve a donar forma a una insatisfacció:la produïda per la desatenció dels poders públics a l'economia valen-ciana vista fonamentalment com a economia d'exportació. La bel-licositat de Lucia en el capítol que dedica a glossar-les, destaca pode-rosament. I l'entroncament d'aquesta qüestió amb la de la via re-gional a la construcció del partit espanyol es fa ben explícita. Nohi ha retrets a la classe dominant, és clar; la causa de la marginacióvalenciana es troba en l'organització dels partits:

"El àrbol de los partidos està plantado a la inversa.Debía tener sus raíces en Valencià y sus ramas en Madrid,y tiene sus raíces en Madrid y sus ramas en Valencià...(Els polítics valencians) no son hombres que exigen, sonmendigos que imploran... Porque los que van al Ayunta-miento, atados a un partido nacional..., sin el temor a laresponsabilidad que pudiera exigiries una Valencià política-mente organizada, pasan por aquél sin otra preocupaciónque la de servir al jefe y a los amigos..." (48).

Aquestes manifestacions tan elementals de regionalisme obtin-drien, però, l'adhesió de milers de valencians foscament indignatsamb "Madrid", confusament conscients de la seua personalitat coma poble, proporcionant així a "La Dreta" unes bases de massa.

AMBIGÜITAT

La CEDA era ambigua en molts conceptes, i en eixa ambigüitatestava la seua possibilitat d'arribar a portar una nombrosa minoriaa les Corts. Certs exercicis de lamentació acostumen a ser fets desd'una òptica liberal: si tots haguessen estat com Giménez Fernàndezo com Lucia, si la CEDA hagués estat més resoltament republicana,si hagués estat una democràcia cristiana... Des d'altres punts de vistase li faria el retret de si hagués estat més dura, més monàrquica,menys contemplativa... L'exercici no pot ser més il·lusori. La possi-

(47) ídem, p. 91.(48) Ídem, p. 126.

126

ww

w.fa

xim

il.co

m

bilitat d'aplegar unes masses de votants depenia estretament d'unaambigüitat. La monarquia era viva en sectors catòlics i en sectorscaciquils. Els propis plantejaments de doctrina política de l'Esglésiarevelaven una oscil·lació entre l'acceptació del parlamentarisme i elpur corporativisme, i la religió era un instrument de cohesió socialirrenunciable... L'ambigüitat podrà ser vista com un defecte o comuna mostra d'astúcia, però era, sociològicament, un requisit de viabi-litat, l'única possibilitat per a La Dreta de construir un partit demasses.

L'arrel està evidentment en les pròpies contradiccions de la bur-gesia espanyola. Globalment considerada, la burgesia es veu marcadaper una irresolució dels comptes pendents amb l'Antic Règim i perun enfocament amb el proletariat que li obliga a congelar aqueixoscomptes pendents. Potser a la Desamortització, interpretada com aprimera fase del procés de fusió de burgesia amb aristocràcia en elcomú terreny de la propietat agrícola, hi estiga la clau d'aqueixaimpotència de la burgesia per a caminar per vies resoltament demo-cràtico-liberals. Un proletariat agrícola fortament polititzat i unaclasse obrera incipient, però prou organitzada, li espantava més queles traves al seu desenvolupament que pogueren significar les hipote-ques polítiques de l'Antic Règim. D'ací que la política burgesa—excepte a Catalunya— no fóra mai cosa de burgesos, sinó depetits burgesos (49). La burgesia apareix submergida en allò quehem anomenat "La Dreta", el conjunt de forces que o no desitgenen absolut que es liquiden els elements político-socials de caire feu-dal o no estan disposats a arriscar-se, per tal de fer-lo, a despertaruna revolució proletària.

Òbviament, a un conjunt de forces terratinents i burgeses, acom-panyades per elements que són de dreta per via ideològica, no seli pot demanar coherència ni formulacions precises. En particularquan el marc de la batalla política són unes eleccions que per aguanyar-les necessita obtenir un cert consens popular.

Demanar-li a la CEDA un resolt antiliberalisme o la restauraciómonàrquica és no entendre que la CEDA era exactament el momentpossibilista de La Dreta, i les seues característiques, les úniques queli podien fer plantejar-se l'anar "a por los trescientos" donades unesdeterminades dades socials. Demanar-li a la CEDA una coherència

(49) És el mateix problema de la nota 1.

127

ww

w.fa

xim

il.co

m

cristiano-demòcrata hagués estat tan impensable, donat el marcsòcio-polític, que de fet ningú li ho demanà aleshores.

Aquesta ambigüitat té al cas de DRV no poques especificacions.DRV pot ser considerada com a més liberal que la CEDA; de fet,també recollí malgrat el vell enfrontament, vots procedents de lacrisi del blasquisme, pel que sembla que el desplaçament del vot nodevia ser un acte absolutament traumàtic, però DRV no és tampocun partit demòcrata-liberal (50).

L'ambigüitat de DRV té la seua màxima representació en laseua actitud respecte al País. Regional o regionalista s'hi oposa al'Estatut amb tota mena de subterfugis. A banda de la concretaactuació obstruccionista de DRV respecte a l'Estatut, les seues decla-racions explícites són, en elles mateixes, d'una prodigiosa ambigüitat.Els set punts oficials s'obrin amb dues declaracions de signe positiu:

"1 . DRV desea y reclama un estatuto regional."2. DRV es absolutamente contraria a un estatuto pro-

vincial..."

A continuació apareixien les reserves i obscuritats:

"3. DRV, que anhela ver el estatuto en la goberna-ción de su pàtria, quisiera verlo antes en la conciencia desu pueblo."

És a dir: "no estem encara preparats". Per a més obscuritat,sembla que tot es posterga a la revisió constitucional:

"4. DRV aspira a ver plasmados en el estatuto regio-nal todos los puntos de su programa, y por ello encaminasus esfuerzos hacia una reforma constitucional que hagaposible su aspiración" (51).

(50) En efecte, hom pot constatar, analitzant els resultats electorals del1936 per municipis, que DRV obté vots que sols poden provenir del blas-quisme. Si DRV hagués estat percebuda com a monàrquica o antiliberal,aquest desplaçament del vot hagués estat més difícil. Un republicà desorientati gelós de la propietat privada podia, doncs, canviar el seu vot a DRV sensemajors problemes, tot i que la majoria es decantà cap al Front Popular.

(51) "Derecha Regional Valenciana...", op. cit.,

128

ww

w.fa

xim

il.co

m

No cal insistir-hi. L'ambigüitat respecte a la qüestió del Países fa oportunisme quan per a no ferir susceptibilitats es substitueixel nom DRV per Derecha Regional Agrària a les organitzación de laprovíncia d'Alacant i altres llocs (52).

Trobaríem ambigüitat als textes de Lucia, però l'ambigüitat éssobretot visible a nivell del funcionament global del grup. Hompodia votar a DRV per ser un partit que volia la justícia social desd'una perspectiva catòlica i per ser el partit defensor de la propietatque oferia més garanties. Hom podia votar a DRV per ser petitpropietari agrícola i per ser industrial més sensible a la solidaritatpatronal que no a un dinamisme empresarial que hagués exigit posi-cions més inequívocament liberals..., etc...

A les ja citades declaracions a J. Aparicio Albinana, Lucia diu:

"Decimos que es preciso que acabe este régimen capi-talista y que todos, con tenacidad, sin atropellos ni locuras,vayamos construyendo una nueva conciencia para crear unanueva sociedad..."

Però DRV té el seu primer local a un edifici de la família Villa-longa, i el seu òrgan, "Diario de Valencià", serà l'únic diari que espublique durant la vaga de desembre del 1930. Amb aquesta ocasióes farà una subscripció pro aguinaldo dels treballadors de l'empresa:entre els donants, abundants títols nobiliaris..., etc.

CONCLUSIÓ

Derecha Regional Valenciana s'anticipa en la fórmula políticaque permetrà a les forces conservadores —La Dreta— disputar lesmajories a les esquerres burgeses i obreres per la via democràtica.Aquesta anticipació i el caràcter renyit de les eleccions del 33 i 36,on DRV recull bona part dels vots, ens fan preguntar-nos sobre lescondicions de possibilitat d'un grup polític de dreta que òbviamentrep més vots que interessos econòmics reals defèn.

Externament es tracta d'esbrinar per què és al País Valenciàon qualla abans la fórmula. Pensem que, essent-li necessari a La

(52) L'actuació concreta de DRV fou, però, poc ambigua: claramenthostil a l'Estatut. Sobre aquest punt vegeu A. Cucó: "El valencianisme polí-tic", València, 1971, especialment pp. 410 i ss.

129

ww

w.fa

xim

il.co

m

Dreta un partit nou, de masses, de dirigents catòlics, indiferent a laforma de govern, agrarista, moderadament regionalista i ambigu,l'estructura social del País Valencià possibilitava especialment aqueixescaracterístiques i l'eufòria econòmica estimulava a intentar l'aventura.

Internament es tracta d'esbrinar per què homes i dones no terra-tinents ni burgesos votaven en tan gran proporció a DRV. Pensemque l'adequació de DRV a les circumstàncies del País Valencià erala màxima que un partit de dreta podia presentar.

L'articulació dels elements constitutius de la fórmula DRV-CEDAdeu molt a la figura de Lluís Lucia, a qui la història donà el paperde catalitzador i de legitimador teòric d'un moment de La Dreta, almarge de la seua honestedat o més bé de la seua irreductibilitat alsinteressos sòcio-econòmics als que objectivament va servir.

Una altra qüestió era la de la viabilitat de l'experiment. La guerracivil i, amb ella, l'inici d'altres formes polítiques de La Dreta i altresprocessos socio-econòmics, ens diuen ben clar quins eren els límitsde l'aventura DRV-CEDA.

No són aquestes notes ni un estudi de les posicions polítiquesde DRV (hi ha molts aspectes que no hi hem tocat) ni tampoc del'estructura social del grup i els seus votants. Han volgut ser tan solsuns apunts sobre les condicions de possibilitat dels grups políticsi sobre el problema de per què un conjunt dominant adopta en unmoment un determinat instrument polític. Indirectament també hosón sobre la instrumentalització de l'home polític o l'èlite políticaper les classes dominants. A més d'u li semblaran aquestes notesmassa benèvoles per a DRV; és clar que podíem haver reflectit ambmajor energia i extensió incoherències i actituds reaccionàries. Arabé, si no assenyalem els "aspectes positius", els instruments de lapresentabilitat política de La Dreta, com podem entendre que milersde persones la votaren? L'anàlisi dels mecanismes d'obtenció deconsens és, en qualsevol cas, una necessitat per a la comprensiócrítica dels fenòmens polítics.

130

ww

w.fa

xim

il.co

m

EL GOVERN D'IGNASI VILLALONGADE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

(25 DE NOVEMBRE - 14 DE DESEMBRE DEL 1935)PER

ISIDRE MOLAS

L'aixecament del Govern de la Generalitat el 6 d'octubre del1934 permeté l'ofensiva de les forces polítiques espanyoles oposadesa l'autonomia de Catalunya, les quals trobaren l'oportunitat per allançar una intensa campanya contra la concepció mateixa d'Estatintegral i en pro de l'Estat unitari. A les Corts, els diputats mo-nàrquics, a través d'Honorio Maura, insistiren en la necessitat de laderogació de l'Estatut de Catalunya. El tema suscità una viva po-lèmica, en especial durant els mesos de novembre i desembre. Final-ment, el govern radical-cedista s'orientà, no sense friccions, vers lasuspensió de l'Estatut català d'autonomia. Aquesta fou aprovada perles Corts el 14 de desembre del 1934, i la Llei fou promulgada el2 de gener del 1935. No es derogava ni es modificava l'Estatut;simplement es suspenia.

S'inicià així un període d'interinitat, que duraria fins les eleccionsde 16 de febrer del 1936. Les institucions de la Catalunya autònomano havien estat dissoltes, però no els era possible d'actuar. Enaquestes circumstàncies, Antoni Martínez Domingo, diputat de LligaCatalana i vice-president del Parlament de Catalunya, com a màximajerarquia política de l'organització particular catalana, interposà el19 de gener davant el Tribunal de Garanties Constitucionals unrecurs d'inconstitucionalitat contra la Llei del 2 de gener. Aixòvenia a coronar l'activitat d'oposició parlamentària i legal a leslimitacions de l'autonomia catalana, menada per Lliga Catalana.Admès el recurs el 14 de desembre del 1935, quan el Tribunal deGaranties Constitucionals fallà en favor del recurrent (març del

131

ww

w.fa

xim

il.co

m

1936), hom havia entrat ja en una nova fase, marcada pel triomfelectoral del Front Popular i per una nova relació de forces políti-ques que havia retornat la direcció de la Generalitat a l'EsquerraRepublicana de Catalunya.

El debat a les Corts sobre el futur polític de l'autonomia catalanafou viu i l'ofensiva dels sectors monàrquics vigorosa. Llurs raona-ments incidien en amplis sectors del cedisme, poc favorables a unaconcepció de l'Estat espanyol compatible amb les autonomies polí-tiques. Els intents conciliadors dels radicals i la posició del centreparlamentari poc favorables a la derogació o modificació de l'Estatutbarraven les possibilitats de qualsevol canvi essencial. La posiciópotenciada aleshores per la CEDA fou la suspensió temporal del'Estatut, fórmula que acabà imposant-se. "Según ajirmé en la Cà-mara el 6 de diciembre", recorda J. M. Gil-Robles, "lo que pro-cedia era recoger las atribuciones transjeridas y retenerlas duranteel tiempo que senalara el Parlamento, en uso de las atribucionessoberanas" (1). Però això, reconeixia ell mateix, "en la pràctica,significaba prescindir del Estatuto, aunque sin la acritud y violènciade una declaración de ese genero" (2).

La suspensió de l'Estatut català d'autonomia obria un períoded'interinitat i oferia un camí, per bé que sinuós, vers un cert tipusde normalització. En aquesta via el Govern de la República nomenàa Manuel Portela Valladares governador general de Catalunya, queprengué possessió del seu càrrec el 10 de gener del 1935 i quepassà a assumir les funcions que fins aleshores havia vingut realit-zant el comandament militar en virtut de l'estat de guerra. La crisipolítica de finals de març del 1935, la tensió de la CEDA ambel Partit Radical a rel de la qüestió dels indults, i la formació d'ungovern radical extraparlamentari el 3 d'abril, obriren un nou períodedel règim transitori. Manuel Portela fou nomenat llavors ministrede la Governació i hagué de deixar el seu càrrec de Catalunya. JoanPich i Pon, alcalde de Barcelona i cap dels radicals, s'ocupà de lesfuncions administratives de la Generalitat, i Sànchez Ocana, capde la Quarta Divisió, s'encarregà dels serveis d'ordre públic (3).

(1) JOSÉ MARÍA GIL ROBLES: "NO fue posible la paz", Esplugues deLlobregat (Ariel), 1968, p. 154.

(2) J. M. GIL ROBLES: "NO fue posible la paz", p. 155.(3) Aleshores hom parlava de forma insistent de Josep Estadella, dirigent

radical català, com a substitut de M. Portela.

132

ww

w.fa

xim

il.co

m

La situació catalana començà a desglaçar-se i el 12 d'abril elGovern aprovà un decret pel qual es retornaven a la Generalitat deCatalunya els serveis que li havien estat retirats, a excepció delsd'Ordre Públic. L'endemà s'aixecà l'estat de guerra i poc desprésfou nomenat governador general de Catalunya i president de la Ge-neralitat Joan Pich i Pon (23 d'abril del 1935). S'inicià aleshoresuna etapa d'organització de la interinitat, que s'encaminà en duesdireccions: a) substitució de les comissions gestores municipals pelsantics ajuntaments, convenientment depurats, en la mesura del pos-sible; b) nomenament del primer Consell de la Generalitat en lanova etapa amb una composició política d'equilibri i sense caprelació amb el Parlament de Catalunya.

El 30 d'abril Joan Pich i Pon nomenà cinc consellers: Lluís Durani Ventosa, Joan Vallès i Pujals, Alfred Sedó i Peris-Mencheta, PereHuguet i Puigderrajols, i Fèlix Escalas i Chamení. Els dos primersrepresentaven Lliga Catalana; els dos següents, el Partit RepublicàRadical, i Fèlix Escalas era nomenat en qualitat de tècnic. Ensemsanuncià que corresponien dues conselleries a Acció Popular Catala-na (CEDA), però que aquesta no havia nomenat encara les perso-nes que l'havien de representar. El dia 2 de maig es reuniren elsnous consellers i es repartiren les carteres: Escalas s'encarregà deFinances; Duran, de Cultura, i Huguet, de Sanitat. I s'acordà quemés endavant s'assignarien Obres Públiques i Agricultura i Economiaentre Vallès i Sedó. Finalment, el 15 de maig, constituït ja el dia6 el nou govern Lerroux-Gil Robles, quedaren nomenats els dosconsellers cedistes: Lluís Jover i Nunell (Governació) i Àngel Torrensi Dalmau (Treball). El dia 18, finalment, es cobriren dues novesconselleries amb elements tècnics: Raül Roviralta i Astoul s'encar-regà d'Assistència Social, i Josep Lluís de Prat i de Lezcano, deJustícia.

La formació de les comissions gestores, en un principi, i, després,el nomenament dels ajuntaments permeteren als grups que dirigienla política espanyola (radicals i cedistes) adquirir un auge conside-rable a Catalunya en incorporar considerables sectors polítics locals,poc definits en el camp ideològic o disposats sempre al sacrifici d'exer-cir funcions de govern. Els canvis de partit foren freqüents a finalsdel 1934 i començaments del 1935, cosa que denuncià reiteradament

133

ww

w.fa

xim

il.co

m

la Lliga, conscient del perill que això significava per a la unitat delssectors conservadors sota la seua direcció (4).

L'aliança entre els radicals i la CEDA, establerta a nivell general,a Catalunya havia de tenir en compte l'existència de Lliga Catalanacom a tradicional partit majoritari dins la dreta, posició refrendadapel sufragi. L'aliança tripartita a Catalunya no resultava massaharmònica i les tensions hi eren constants, en bona part productede les topades entre els homes de la Lliga i els cedistes. El procés,lent, però sòlidament seguit, de cohesió de La Dreta, al voltant dela direcció de Lliga Catalana, que assumia les funcions de partithegemònic, començava a esberlar-se com a conseqüència de l'orien-tació que s'imposava a la liquidació dels fets d'octubre. El reforça-ment de la dèbil posició del Partit Radical o l'impuls de la novaAcció Popular Catalana, creada el novembre del 1934 en part ambelements procedents de la Lliga, posaven en perill la unitat aconse-guida a través del treballat domini de Lliga Catalana sobre les altresformacions polítiques i de l'adopció del seu programa com a pro-grama més extés i seguit pels sectors conservadors.

Des d'un altre punt de vista, la liquidació dels fets d'octubreaccentuà la tendència iniciada arran els resultats electorals assolitsper les esquerres el 19 de novembre del 1933 i de la mort de Fran-cesc Macià, vers la unitat de totes les forces republicanes en unfront reformista, dirigit per l'Esquerra Republicana de Catalunya.I que, plasmat en les aliances electorals de cara a les eleccions mu-nicipals del 14 de gener del 1934, es consolidaria el pacte del Frontd'Esquerres de Catalunya, en el qual ingressarien també els diversospartits socialistes i comunistes. Aquests, d'altra banda, iniciarien ambmés intensitat i decisió que anys abans un procés de reagrupació,procés complexe i de vegades contradictori que culminà amb la for-mació del POUM i, més tard, del PSUC en un intent d'oferir unaalternativa "política" a la direcció confederal.

En resum, el segon any, que el periodista conservador Salvador

(4) "El panorama que aquests tres últims mesos hem vist a Catalunyaés el següent: baixes dels partits caiguts, altes dels partits triomfants i, sobre-tot als pobles petits, traspassos d'entitats en bloc, que, sucumbit el partit onfins llavors havien militat es passen al triomfant, als que ara remenen lescireres" (Gonçal: El camins del catalanisme, "El Temps", (Valls), 1-II-1935).

134

ww

w.fa

xim

il.co

m

Canals qualificava de "bienni estèril" (5), portà a Catalunya unadivisió de les forces de dreta i la corresponent lluita entre les diver-ses organitzacions per a adquirir-ne la direcció; i portà també unaconsolidació de la convergència de les forces d'esquerra sota unprograma de democràcia política, autonomia catalana i reformasocial.

La progressiva destrucció de l'aliança radical-cedista com a ins-trument de govern, la manca d'una política conservadora a llargtermini que no fos exclusivament contra-revolucionària, posaren elselements polítics de base perquè els escàndols parlamentaris queafectaren el Partit Radical i que l'invalidaren com a element dirigentd'un govern de concentració facilitassen la liquidació del període,a través de la dissolució de les Corts, sense que s'hagués arribat aevidenciar cap resultat positiu, procedent de l'aplicació d'un pro-grama creador de govern.

LA CRISI DEL PARTIT RADICAL

Proclamada la República, explica J. M. Gil Robles, "el partidoradical aparecía integrado por miembros de tres distintas proceden-cias: la vieja guardià lerrouxista, continuadora de la ideologia y,sobre todo, de las normas administrativas de los radicales de Bar-celona; los republicanos de abolengo que se integraban en el partidoque consideraban entonces de mayor solera dentro del nuevo régi-men; y otros muchos elementos conservadores de procedència diversa,incorporados al caer la Monarquia al grupo que representaba en elcampo republicano un cierto sentido moderado, en comparación, almenos, con el extremismo de quienes empezaron a llamarse repu-blicanos de izquierda" (6).

Però l'escàndol de l'estraperlo fou l'inici de la darrera davalladadel Partit Republicà Radical com a partit de govern. Les votacionsparlamentàries condemnaren diverses personalitats del partit (entre lesquals Sigfrid Blasco, dirigent del Partit d'Unió Republicana Autono-mista de València), i tacaren a la resta amb el fang de les acusacions.

Tot això feu esclatar les tensions entre els diversos sectors del

(5) SALVADOR CANALS: "El bienio estèril. Errores de la derecha. Extravíosen el centro. Despreocupación a la izquierda. Perspectivas electorales", Ma-drid (Tip. Artística), 1936, 192 pp.

(6) J. M. GIL ROBLES: "NO fue posible la paz", p. 162.

135

ww

w.fa

xim

il.co

m

partit i forçà a la direcció, representada per la minoria parlamen-tària, a la reunió d'una assemblea nacional (7), que el mateix Lerrouxanuncià per a abans de finals d'any, en concordància amb el comúsentir dels diputats (8). El pes de l'orientació general del partit fouara assumit per Santiago Alba, l'ex-ministre liberal, elevat per Ler-roux a segona figura del partit, en ésser elegit president de les Corts.Joan Pich i Pon, dirigent suprem, com ja hem dit, del radicalismecatalà, seriosament tocat per l'escàndol, dimití els càrrecs de gover-nador general de Catalunya i president de la Generalitat, així comel d'alcalde de Barcelona (octubre del 1935), per bé que seguíocupant la direcció catalana del Partit Radical. El procés de reorga-nització iniciat el 10 de novembre, tindria un gir radical desprésde la reunió de la Comissió organitzadora del Partit el dia 21 delmateix mes, en què, entre d'altres coses, es decidí: "Declarar di-sueltos los organismos directivos del Partido Radical en Cataluna",així com "tomar igual medida con la organización de Madrid" (9).

Ultra la pèrdua de la direcció política governamental de Cata-lunya, l'escàndol significà també l'enfrontament entre les dues ten-dències principals del Partit i, concretament a Catalunya, el predo-mini de la línia moderada, allunyada de tota picaresca administrativai orientada vers un centre-dreta. Aquesta línia a Catalunya quedavarepresentada en especial per Alfred Sedó. Apartada així l'antiga direc-ció, Daniel Riu i Periquet passà a presidir el Consell Regional. Però,de tota manera, no sembla que a rel dels escàndols es produeixenun nombre important de baixes. Jaume Polo afirmava el 10 denovembre que ni un comitè ni un particular havien desertat. Elportelisme no aconseguí d'engegar a Catalunya, i sembla que nomésEduard Batalla i Cunillera s'hi abocà, després de la dissolució delscomitès dirigents radicals (10).

De tota manera, l'orientació albista no aconseguí d'imposar laseua llei i, en moltes circumscripcions, el sector més esquerrà delpartit impulsà una conducta electoral per a les votacions del 16 defebrer del 1936 de caràcter centrista: Castelló, Orense, Las Palmas,Càceres, etc. A Catalunya el partit acceptà l'aliança amb totes les

(7) "Renovación" (Barcelona), 7-XI-1935.(8) "Renovación", 8-XI-1935. L'Assemblea es celebrà el 22 de desembre

del 1935.(9) "Renovación", 22-XI-1935.(10) EDUARDO BATALLA CUNILLERA: "Mis memorias y mi lucha (Viajes,

política y negocios), Barcelona (L'Estampa), 1936, 278 pp.

136

ww

w.fa

xim

il.co

m

forces de dreta, englobades dins el Front Català d'Ordre. Així pre-sentà candidats a quatre de les cinc circumscripcions: AlexandreLerroux, Jaume Polo, Ramon Barbat, Jaume Busquets (11). Nomésa Lleida no presentà candidat dins el Front. Allí, però, Daniel Riu,el president regional del Partit, es presentà en solitari front les duesllistes en competència, encara que fou àmpliament derrotat, cosaque el determinà a dimitir la presidència (12).

EL NOMENAMENT D'IGNASI VILLALONGACOM PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

La dimissió de Joan Pich i Pon de tots els càrrecs de governplantejà el problema de la designació d'un nou governador generali president de la Generalitat de Catalunya. En un principi es parlàde no mantenir els dos càrrecs acumulats en una mateixa persona,però de seguida s'adoptà el criteri de mantenir la mateixa tendènciaanterior: el president de la Generalitat i el governador general deCatalunya serien una mateixa persona. En una posició contrària,Antoni Royo Villanova defensava la separació entre els dos càrrecsi opinava que el president de la Generalitat hauria d'ésser un català,però el governador general de Catalunya hauria d'ésser una personano catalana. Així els catalans sentirien seu el president, i l'Estatespanyol tindria la seguretat que el poder efectiu de govern no tor-naria a ésser en mans catalanes (13). La idea no prosperà, però.

La decisió de concentrar en una mateixa persona els càrrecsde governador general i de president de la Generalitat dificultavales negociacions, perquè calia trobar una personalitat afecta a lestendències de la majoria, que fos admissible alhora per les diversesi diferenciades forces que l'integraven. Des de finals d'octubre hihagueren negociacions entre els dirigents polítics de les diverses

(11) "Las Noticias" (Barcelona), 24-1-1936, dóna la referència de lareunió del Ple municipal de Barcelona del Partit Radical per tal de decidirsi havia d'anar-se a les eleccions conjuntament amb els partits de dreta. Enla votació triomfà la tendència afirmativa per 53 vots contra 8. En la mateixareunió, però, Daniel Riu anuncià que ell es presentaria en solitari per lacircumscripció de Lleida, al marge de la llista de dretes.

(12) Presentà la dimissió com a conseqüència de l'escassa votació assoli-da (4.636 sufragis), que ell atribuí al fet d'haver estat desautoritzada la seuacandidatura per A. Lerroux ("La Noche", Barcelona, 21-11-1936). Josep M.Sarra Clara el substituí en la presidència del partit ("La Noche", 24-11-1936).

(13) "La Veu de Catalunya" (Barcelona), 20-XI-1935.

137

ww

w.fa

xim

il.co

m

faccions del govern. En un primer moment aparegué el nom d'IgnasiVillalonga, però aviat s'abandonà. Fins i tot, Pere Rahola, ministrede Lliga Catalana, declarà de forma oberta que el càrrec "recauriaen una persona que no milita en la política", encara que insistiaque no podia dir res més (14). L'afer no es presentava gens senzill,perquè el nomenament anava aparellat amb el tema de la provisióde l'Alcaldia de Barcelona, que també havia deixat vacant J. Pichi Pon. La Lliga pugnava pel nomenament d'un alcalde afecte, coma únic partit de la majoria que gaudia d'un suport electoral demos-trat el 14 de gener del 1934.

Resultava evident que els dirigents radicals quedaven, almenysde moment, impossibilitats d'aspirar a substituir el seu cap regional.L'escàndol havia deixat al partit en mala situació, per bé que forçavafins al final la resolució de les tensions internes. Però exclòs elPartit Radical, l'elecció era o bé un polític no català afecte a lamajoria o bé un home de la Lliga. Un representant d'Acció Popularhauria estat forçar, i enverinar, massa les coses.

Foren diversos els noms de la Lliga que sonaren, amb major0 menor intensitat, per a ocupar el càrrec: Felip Rodés, JoaquimCabot, J. Puig i Cadafalch, el comte de Güell. També es parlà d'unasolució basada en un apolític, com Sales, l'ambaixador d'Espanyaal Brasil, o Ramon de Montagut, pare d'un dels dirigents de lesJAP catalanes (15).

Però el nomenament es complicava, com hem apuntat, per lespressions de la Lliga per tal que fos nomenat un alcalde de Barce-lona afecte a la seua disciplina. Antoni Martínez-Domingo sonà pri-mer per al càrrec; més tard sorgiren els noms de Lluís Duran iVentosa, conseller de la Generalitat i cap de la política municipal,1 de J. Codolà i Gualdo, que fins i tot hi hagué qui els presentàcom antitètics (16).

"El Temps", periòdic d'Unió Democràtica de Catalunya, indi-cava que la Lliga cercava algú per al càrrec de president de la Ge-neralitat que sense ésser del partit en fos pròxim, persona que es

(14) "La Publicitat" (Barcelona), l-XI-1935.(15) Fins i tot, J. M. Xicota li féu una entrevista per aquest motiu:

jSerà designat el senyor Ramon de Montagut governador general de Cata-lunya?, "La Publicitat", 13-XI-1935.

(16) Per a aquest tema la font ("La Publicitat") no és massa segura perla seua tendència a detectar en qualsevol moment rivalitats interiors dinsLliga Catalana.

138

ww

w.fa

xim

il.co

m

qualificava d'"amfibi" (17). Així podria, deia, seguir reivindicant l'al-caldia i evitar la preponderància d'un altre partit a la Generalitat.

Concretant més les preferències de la Lliga, "La Tribuna", deLleida (18), informava que aquesta defensava per a la presidènciade la Generalitat una terna de noms: Antoni Martínez-Domingo,vice-president del Parlament de Catalunya, ex-alcalde de Barcelona1 destacat dirigent catòlic; Ramon Coll i Rodés, que havia retornata Lliga Catalana seguint la ruta marcada per J. Bofill i Mates; iIgnasi Villalonga, de la Dreta Regional Valenciana (CEDA), sim-patitzant de sempre amb el catalanisme cambonià.

Les negociacions foren llargues: durant uns vint dies no s'arribàa cap acord. La pugna evidencià la manca de coherència políticadel gabinet. Descartades al final totes les alternatives presentadesnomés quedà viable la candidatura Villalonga, que gaudia, alhora,del recolzament cedista i del de la Lliga.

Després del dictamen favorable de Pere Rahola sobre la com-patibilitat entre el càrrec de governador general i el de diputat, quela direcció de la CEDA no volia que perdés, el decret de nomena-ment passà al Cap de l'Estat, que el signà el 19 de novembre (19).L'assumpte, per bé que difícil i incòmode, no deuria, però, des-pertar cap enfrontament passional entre les diverses tendències al sidel govern, car tant José Maria Gil Robles com Joaquín Chapa-prieta, ministre de la Guerra i cap de govern, respectivament, enaquells moments, ignoren el tema en llurs Memòries (20).

Ignasi Villalonga i Villalba, el nou governador general i presi-dent de la Generalitat de Catalunya, havia nascut a la ciutat deValència el 13 de juliol del 1895. Seguidor de les tesis de Cambósobre la reforma regionalista d'Espanya, fundà i dirigí durant moltsanys la Unió Valencianista, organització del valencianisme conser-

(17) "El Temps" (Barcelona), 16-XI-1935.(18) "La Tribuna" (Lleida), 13-XI-1935.(19) Decret publicat en el "Butlletí Oficial de la Generalitat de Cata-

lunya" (Barcelona), 22-XI-1935. El nomenament, fet en virtut de la Llei de2 de gener del 1935, no podia tenir una validesa superior a l'any.

(20) ÍCfr. J. M. G I L ROBLES: "NO fue posible la paz", ja cit., i JOAQUTNCHAPAPRIETA TORREGROSA: "La paz fue posible. Memorias de un político,Esplugues de Llobregat (Ariel), 1971, 436 pp.; amb un estudi preliminar deCARLOS SECO SERRANO sobre "Chapaprieta: un técnico anterior a la tecno-cràcia (pp. 17-109), on es segueixen les crisis governamentals de finals del1935. Sobre aquest extrem, cfr. també JESÚS PABÓN: "Cambó", vol. II,2.a part, Barcelona (Alpha), 1969, esp. pp. 452-465.

139

ww

w.fa

xim

il.co

m

vador sortida al voltant de la campanya per l'Espanya gran. Con-vertit en important financer, a través del Banc de València, ingressàquan la República dins la Dreta Regional Valenciana, deixant aldavant de la Unió Valencianista al seu amic i col·laborador econòmicJoaquim Reig. El 1933 tots dos serien elegits diputats a les Cortsde la República: J. Reig, dins la llista de Lliga Catalana, per laciutat de Barcelona, i Ignasi Villalonga, per Castelló com a cedista,circumscripció que el tornaria a elegir el 1936.

Repercussions polítiques del nomenament

La rebuda del nomenament d'Ignasi Villalonga com a presidentde la Generalitat per part de Lliga Catalana fou molt bona. Era undels noms proposats pel partit. A punt de produir-se el nomenament,"La Veu de Catalunya" havia de desmentir que Lluís Duran, elconseller de Cultura, s'hagués avançat a donar la notícia. "L'únicacosa que digué per compte propi fou la de trobar satisfactòria lanotícia, en el cas d'ésser confirmada, pel coneixement que el Sr. Vi-llalonga té dels problemes de Catalunya (21). L'endemà, conegudaja la notícia, "La Veu" confirmava la predisposició a favor delnomenament, en afirmar que aquest "ha estat ben rebut a la nostraterra" (22). I precisava: "Mereixedor de la confiança del Governde la República, ho és també de la confiança de Catalunya. Teniml'esperança, per no dir la seguretat, que farà tot el possible perjustificar-la" (23). I confirmant encara més aquesta posició, uns diesdesprés Francesc Cambó, en unes declaracions, afirmava: "Sóc con-trari al règim transitori; però mentre duri, ningú no és més indicatque el Sr. Villalonga per a ocupar el Govern general de Cata-lunya" (24).

Més matisats i recelosos es mostraren d'altres òrgans de premsade La Dreta. "El Correo Catalàn", de tendència carlina, assenyalava:"Su apreciable amistad con el Sr. Cambó, lejos de ser en este par-ticular una ventaja, pudiese ser un inconveniente que le hubiesetehido su visión de Cataluna con un especial y particular colorido

(21) Aclariment, "La Veu de Catalunya", 19-XI-1935.(22) Editorial. El governador general de Catalunya, "La Veu de Cata-

lunya", 20-XI-1935.(23) Editorial. El governador general de Catalunya, "La Veu de Cata-

lunya", 20-XI-1935.(24) "La Veu de Catalunya", 24-XI-1935.

140

ww

w.fa

xim

il.co

m

que le sirviera de prejuicio para conocer el verdadero color de laregión y sus problemas" (25). I el "Diario de Barcelona", encaramés reservat i desconfiat, deia comentant un text de "La Veu deCatalunya: "Medítense los ditirambos del diario regionalista y ro-guemos a Dios que el nuevo Gobernador no confunda las 'aspiracio-nes' de nuestro pueblo con las de un simple partido" (26).

"Renovacióri", l'òrgan radical, trigà molts dies a reaccionar davantel nomenament, i quan ho féu, després del discurs de presa de pos-sessió, també s'expressà amb reserves: "El discurso del senor Villa-longa puede ser considerado como el de un catalanista ajiliado alpartido que preside el senor Gil Robles, que ha llegado a Barcelonabajo el peso de una honda preocupación: desbancar. Y a fe quelo ha logrado. Prat de la Riba, Cambó, Ventosa y Calvell en sustiempos juveniles, no hubieran desdenado la oración del senor Villa-longa" (27). I acaba el comentari qualificant el discurs com "a todasluces recargado de tendència" (28).

Més radical en l'expressió, i en el fons, fou una nota de "Dere-cha de Cataluna", el partit monàrquic alfonsí, en què aquesta "secree en el deber de hacer pública su mas sincera protesta de quehaya recaído el nombramiento en persona que voto en contra de lapròpia Ley a la que debe su autoridad, ya que una ley que nose siente no puede admitirse que se interprete con aquella comprensiónque coordina el sentimiento de la pròpia convicción con la materia-lidad de sus regulaciones" (29).

Des d'un altre angle, "La Publicitat" i "La Humanitat", òrgans,respectivament, d'Acció Catalana Republicana i d'Esquerra Republi-cana de Catalunya, atacaren també el nomenament. "La Publicitat"adduïa la inutilitat de la coexistència dels càrrecs de presidentde la Generalitat i de governador general de Catalunya, i ataca-va la Lliga per l'ajut dispensat a la solució (30). "La Humani-tat" insistia també en el tema de la responsabilitat de la Lliga

(25) "El Correo Catalàn" (Barcelona), 20-XI-1935.(26) "Diario de Barcelona" (Barcelona), 21-XI-1935.(27) Editorial. La actualidad política, "Renovación", 26-XI-1935.(28) Editorial. La actualidad política, "Renovación", 26-XI-1935.(29) "Diario de Barcelona", l-XII-1935.(30) Càrrecs repetits, "La Publicitat", 21-XI-1935. En Una claudicació

sense excusa afirma: "És una paradoxa ben significativa el fet que un partitque ha tingut la consecució de l'autonomia com a objectiu primordial de lesseves activitats polítiques s'ajupi a les imposicions d'una llei que ell mateixdenuncia com a inconstitucional, i faci alguna cosa pitjor encara: posar al

141

ww

w.fa

xim

il.co

m

com a punt fonamental: "En aquesta llarga carta de greuges queCatalunya ha de presentar un dia a la Lliga, podem afegir-hi avuiaquesta del nomenament de Villalonga, cooperació vergonyosa d'unpartit català a la suspensió de l'Estatut i al manteniment de l'estatd'excepció" (31). Llur positura, obertament contrària, no era gensimprevisible, per bé que l'afirmació que Villalonga havia qualificatel català com a dialecte (32), cosa que el polític valencià hagué dedesmentir (33), s'allunya bastant d'un to de mesura.

"El Temps" expressà també la seua disconformitat: "Creiem queel senyor Cambó ha fet un trist favor al seu amic senyor Villalonga,en obligar-lo a jugar-se el seu prestigi valencianista en una aventuraque no pot contribuir de cap manera a refermar-lo" (34).

"El Diluvio1", republicà d'esquerres de tendències més aviatfederals, es mostrava menys dur amb el nou governador, que deia:"Viene a regir al pueblo catalàn en las circunstancias mas desventa-josas. Y mucho harà el diputado a Cortes cedista senor Villalonga—que es ya nuestro flamante gobernador— si no deja amargósrecuerdos de su actuación en Cataluna" (35). I encara més: desprésde la presa de possessió, afirmava: "Si con la misma serenidad deque ayer dio prueba, libre de prejuicios, exento de egoísmos parti-distas, coadyuva a la pacijicación de los espíritus aquí tan subvertidosy prepara el ràpido retorno de Cataluna al régimen autonomista,podrà con legitimo orgullo volverse a su incomparable tierra valen-ciana, pues aquí no dejarà mas que recuerdos de carino y gra-titud" (36).

lloc de la màxima representació catalana una persona que per honorable quesigui i per mèrits que pugui tenir no és ciutadà de Barcelona ni pot ésserelector de Catalunya" ("La Publicitat", 20-XI-1935).

(31) Un greuge més, "La Humanitat" (Barcelona), 21-XI-1935.(32) "La Publicitat" i "La Humanitat", 20-XI-1935. L'endemà, Antoni

Rovira i Virgili, atesa la personalitat del nou governador, dubta que mai hohagués pogut dir (El senyor Vilallonga (sic)) ("La Humanitat", 21-XI-1935).

La rebuda del nomenament feta pel valencianisme no fou tampoc massabona, almenys la de l'Agrupació Valencianista Republicana, d'orientacióesquerrana (cfr. ALFONS CUCÓ: El valencianisme polític, València, Garbí, 1971,pp. 442-443, on reprodueix un document de l'A. V. R. criticant el nomenamenti l'autenticitat del valencianisme de Villalonga).

(33) El desmentit es publicà a la premsa del 21-XI-1935.(34) "El Temps" (Barcelona), 23-XI-1935.(35) "Crònica diària. Advertencias al nuevo gobernador", "El Diluvio",

(Barcelona), 20-XI-1935.(36) "Crònica diària. El nuevo gobernador general de Cataluna", "El Di-

luvio", 26-XI-1935.

142

ww

w.fa

xim

il.co

m

En general, doncs, a Catalunya, oposició dins els sectors repu-blicans i catalanistes; desconfiança en els grups de dreta, i francaoposició dins els sectors monàrquics i anti-catalanistes. Però totplegat, sense passió, amb una certa atonia i indiferència per partde tothom.

La indiferència vingué només trencada per l'actuació del diputata Corts per l'Esquerra Republicana de Catalunya, Josep A. Trabal,en l'acte de presa de possessió del nou governador general. IgnasiVillalonga, "que havia estat rebut a Barcelona amb solemnitats sem-blants a les de l'entrada d'un bisbe nou", segons expressió d'AmadeuHurtado (37), havia pronunciat ja el seu discurs en català. Aleshoresavançà cap a l'estrada J. A. Trabal, i començà a expressar la seuaprotesta perquè una llei d'excepció, que qualificà d'anticonstitucional,havia possibilitat el nomenament d'un president de la Generalitat almarge del sufragi popular. Es creà una certa confusió, i quan Villa-longa es disposava a contestar-li, després d'imposar uns momentsde calma, Trabal es retirà. L'acte de caràcter individual més queexpressió d'un pla polític col·lectiu, si bé provocà un rebombori con-siderable, no tingué repercussions directes dins les esferes de la, simés no, alta política local.

LA FORMACIÓ DEL CONSELL VILLALONGA

Després d'haver pres possessió del seu càrrec el 25 de novembre,dos dies després, el 27, Ignasi Villalonga feia públic el nou Consellde la Generalitat, la composició del qual esclatà com una bombadins el món polític. El nou governador general, malgrat ésser dipu-tat afecte a la CEDA i un dels dirigents de la Dreta Regional Va-lenciana, anuncià un govern format sense cap dels elements d'aquestaforça política a Catalunya, amb la qual cosa trencava l'estabilitatforjada al voltant de l'aliança entre radicals, cedistes i Lliga Catalana.Resultava clar que s'havia produït una topada entre el nou presidentde la Generalitat i els dirigents d'Acció Popular Catalana.

El nou Consell quedà format de la següent manera: Presidència,i Justícia i Dret: Ignasi Villalonga i Villalba; Agricultura i Econo-mia: Alfred Sedó i Peris-Mencheta; Sanitat i Assistència Social:Ramon Barbat i Miracle, que amb caràcter interí ocupava també

(37) AMADEU HURTADO: Quaranta anys d'advocat. Història del meutemps, vol. II, Esplugues de Llobregat (Ariel), 1967, p. 366.

143

ww

w.fa

xim

il.co

m

Treball; Cultura: Lluís Duran i Ventosa; Obres Públiques: JoanVallès i Pujals; Hisenda i, interinament, Governació: Fèlix Escalasi Chamení (38).

La Lliga mantenia, per tant, les mateixes carteres que en l'ante-rior Consell, amb els mateixos consellers (Lluís Duran, J. Vallèsi Pujals). El Partit Radical mantenia també les mateixes carteres,excepte, naturalment, la Presidència, però Ramon Barbat, un enginyertarragoní, substituïa al Dr. Huguet. Quedaven fora del Consell els dosrepresentants de la CEDA i dos dels tres consellers (Raül Roviraltai Josep Lluís de Prat) que havien estat nomenats com a tècnics perJoan Pich i Pon. Fèlix Escalas, afiliat a Lliga Catalana, seguia man-tenint el seu lloc com a tècnic.

Acció Popular Catalana no era al Consell, però en canvi lesdues carteres que li corresponien quedaven de moment acumuladesde forma interina a d'altres consellers, en espera de trobar unasolució a l'enfrontament entre Ignasi Villalonga i el grup cedistacatalà. El mateix Villalonga, en una nota donada a la publicitat, hoindicava: "Com podeu veure per la llista dels consellers no hifigura ningú d'Acció Popular Catalana, la qual cosa és per a miuna veritable contrarietat. No obstant, no he volgut proveir definiti-vament els Departaments que jo havia reservat a l'esmentat partit,amb la confiança que una meditació més llarga farà possible quesigui trobat el camí per tal que Acció Popular Catalana, amb totel seu prestigi i tot el seu relleu, pugui continuar col·laborant en lesdifícils tasques del Govern de Catalunya" (39). I al final de la notarepetia: "Jo espero que aviat el Govern de la Generalitat que avuies constitueix s'ampliarà amb la representació autoritzada d'AccióPopular, per a la qual cosa li són reservats Departaments que inte-rinament seran exercits per alguns dels consellers recentment no-menats" (40).

Quina fou la causa de l'enfrontament? Ignasi Villalonga l'expressaaixí: "El motiu de la no participació d'Acció Popular Catalana alGovern no és d'ordre personal; vull dir que respecte a cap de lespersones que formaven el Govern dimissionari ni dels possibles can-didats que havien de succeir-los, no hi ha hagut la més petita des-consideració, i menys hom pot parlar de vet de cap mena, sense

(38) "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya", 28-XI-1935.(39) "La Veu de Catalunya", 28-XI-1935.(40) "La Veu de Catalunya", 28-XI-1935.

144

ww

w.fa

xim

il.co

m

que hi hagués un motiu provat, que cap partit no m'ha formulati que jo no hauria admès. L'únic que hi ha hagut ha estat unadiscrepància amb el cap d'Acció Popular, senyor Cirera, estimatamic meu i correligionari, respecte a la manera com jo interpretoles atribucions del càrrec. Jo no em considero mandatari de cappartit; jo estic designat pel Govern de la República. (...) Respectea quins Departaments he d'exercir jo directament i quins he d'atribuirals respectius partits, guardant sempre la ponderació de forces entreell, crec que és funció indeclinable, que he d'exercir" (41).

Aquest era, efectivament, el major punt de fricció entre el cedis-me català i Villalonga. El nou president s'encarregava directamentde la Conselleria de Justícia i Dret, que havia estat portada finsaquell moment per Josep Lluís de Prat, amb caràcter de tècnic, perbé que estigués afiliat a Acció Popular Catalana. La sortida de Pratdel Consell dreçà l'oposició de J. Cirera i Voltà, cap de la CEDAa Catalunya, que volia mantenir-lo al lloc. Un periodista li haviapreguntat a Villalonga si pensava adjudicar-se de forma definitivala Conselleria de Justícia, i aquell li havia contestat: "Sí, amb ca-ràcter definitiu, dintre el que es pot dir definitiu en política" (42).Però J. Cirera, com a mesura de pressió per tal de mantenir l'anticconseller al seu lloc, es negà a donar cap nom per a formar partdel nou Consell (43).

En el fons, el problema era, doncs, de noms. Però també eral'expressió d'una prova de força entre el president i el seu partita Catalunya, sobre el caràcter que calia donar a l'actuació de laGeneralitat. Villalonga explicava: "Respecte a les persones és evi-dent que han de comptar amb la doble confiança del partit querepresenten i la meva personal, i per això he demanat als esmentatssenyors llistes de noms de llurs correligionaris a fi de triar jo lliure-ment. D'aquesta manera ho han fet el senyor Duran i el senyorSedó; però el senyor Cirera, en virtut d'un criteri que respecto,però que no comparteixo, ha entès que la designació de les personesque havien d'exercir les Conselleries en nom del seu partit havia

(41) "La Veu de Catalunya", 28-XI-1935.(42) "L'Instant" (Barcelona), 27-XI-1935.(43) Per unanimitat s'acordà solidaritzar-se en absolut amb l'actuació

del cap regional, Josep Cirera i Voltà, i ratificar-li una vegada més la seuaadhesió i la plena confiança per les gestions realitzades en bé del partit i delsinteressos generals de Catalunya i Espanya", nota d'Acció Popular Catalana,"La Publicitat", 28-XI-1935.

145

ww

w.fa

xim

il.co

m

d'ésser feta per ell mateix, com a cap. Jo no he pogut admetreaquest criteri incompatible, al meu entendre, amb el prestigi i lesprerrogatives del president de la Generalitat, i aquest és el motiupel qual el senyor Cirera, de moment, no ha volgut donar la col-laboració dels seus amics" (44).

El to utilitzat per Villalonga era més aviat suau, però ferm, i nodonava motius al dubte: De Prat es quedava sense Conselleria i ellpersonalment no estava disposat a acceptar imposicions de l'orga-nització cedista catalana. Tal com havia declarat a Madrid, en tenirnotícies del nomenament: "Jo no procediré com a home de partit,sinó com una autoritat imparcial i respectuosa amb la llei i ambels drets ciutadans", perquè "penso exercir el càrrec amb absolutaneutralitat entre els partits catalans" (45).

"La Veu de Catalunya" aprofità naturalment per atacar AccióPopular, amb qui la Lliga tenia des de la fundació d'aquella unapicabaralla constant: "El que és incomprensible —i judica definiti-vament tota una direcció de partit— és que hagin estat precisamentels més obligats a obrar amb el màxim desinterès els qui han intentatd'obstaculitzar l'obra patriòtica del senyor Villalonga. No hom con-cep que un partit nou pretengui de salvar el país, donant a entendreque només confia de tenir adeptes lluitant perquè obtinguin càrrecsi jugant-s'ho tot per una qüestió d'un nomenament" (46).

De tota manera, l'acord havia de produir-se en un termini rela-tivament curt. Ni a Acció Popular li interessava un marginamentvoluntari entre un governador general del propi partit, ni a Villa-longa li interessava de provocar un conflicte dins el seu partit, niactuar en contra seua a Catalunya. Calia trobar una solució. Ungovern presidit per un cedista sense participació d'Acció PopularCatalana només podia pensar-se com a situació transitòria.

I, efectivament, tres dies després, el 30 de novembre, s'arribavaa l'acord, que venia a resoldre l'estranya situació. Fèlix Escalaspresentava la dimissió (47) i entraven en el nou Consell els dosantics consellers d'Acció Popular: Lluís Jover i Nunell i ÀngelTorrens i Dalmau. El Consell quedava, doncs, format per: Presi-dència i Justícia i Dret: Ignasi Villalonga; Finances, Economia i

(44) "La Veu de Catalunya", 28-XI-1935.(45) "La Veu de Catalunya", 20-XI-1935.(46) "La Veu de Catalunya", 28-XI-1935.(47) "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya", l-XII-1935.

146

ww

w.fa

xim

il.co

m

Agricultura: Alfred Sedó; Sanitat i Assistència Social: Ramon Bar-bat; Cultura: Lluís Duran i Ventosa; Obres Públiques: Joan Vallèsi Pujals; Governació: Lluís Jover i Nunell; Treball: Àngel Tor-rens (48).

Els consellers tècnics quedaven definitivament eliminats, amb ladesaparició d'Escalas, i es constituïa el Consell plenament polítici de composició equilibrada: dos radicals, dos cedistes i dos de laLliga. Amb això, Acció Popular havia aconseguit equilibrar la seuarelació amb la Lliga. D'una forma directa el mateix partit ho reco-neixia: "Propuesta por el gobernador general de Cataluna y presi-dente de la Generalidad, una reorganización del Consejo directivoque, manteniendo la ponderación debida entre las fuerzas políticasque constituyen la coalición gubernamental, deja salvadas la digni-dad de nuestro partido y en el buen lugar merecido a todos sushombres, ha creído debía aceptar" (49). Acceptava la nova fórmulade compromís, basada en la supressió dels consellers tècnics, "apesar de que esto representaba el que dejase de colaborar en elGobierno de la Generalidad, junto con los senores Roviralta y Esca-las que tanto celo e inteligencia habían puesto en su obra, el senorDe Prat, cuya actuación ha merecido, en todos los momentos, laaprobación del partido y de la opinión que ha podido darse cuentade su actividad y espíritu de justícia en el cumplimiento de sumisión" (50).

Inquirit en una entrevista el líder cedista sobre si creia que haviaguanyat o perdut en el resultat de la crisi, aquell contestà: "Jonomés he de respondre que ara, en el Govern de la Generalitat hiha una ponderació de forces en relació als partits polítics. Si el quees volia era això, que hi hagués aquesta ponderació, no hi ha capdubte que hem guanyat. Si no era això el que hom pretenia, no hemguanyat ni perdut" (51).

LA POLÍTICA DEL GOVERN DE VILLALONGA

El Consell presidit per Villalonga durà poc temps i, per tant,desenrotllà una activitat més aviat escassa, presidida per problemes

(48) "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya", l-XII-1935.(49) "Diario de Barcelona", l-XII-1935.(50) "Diario de Barcelona", l-XII-1935.(51) "L'Instant", 2-XII-1935.

147

ww

w.fa

xim

il.co

m

polítics interns: de primer, la pugna amb Acció Popular; després,la crisi del govern central conjugada amb el fracassat intent deJ. M. Gil Robles de passar a dirigir el país.

El programa de govern, en el fons, no fou massa explicitat, nies modificaren massa les línies de conducta anterior. Les primeresdeclaracions fetes a la premsa per Villalonga potser són les quevénen a situar millor la seua figura dins la política catalana. L'orien-tació a prendre, digué, ha d'expressar la voluntat "de exquisita neu-tralidad entre los partidos catalanes y el deseo de que las contiendasse diriman entre ellos en un ambiente de absoluta imparcialidad ydentro de la ley" (52). El no autoconsiderar-se home de tendència,sinó un delegat del govern (i d'un govern de coalició) presidí totala seua curta gestió, però sobretot determinà el seu comportamenten la crisi dels primers dies d'exercici del càrrec.

Els seus plans personals no hi quedaren mai massa explicitats,encara que s'emmotlaven en la fidelitat a la trajectòria de tota lavida (53). De tota manera, sí es definí sobre alguns punts fonamen-tals de la vida política catalana, concretament sobre la suspensióde l'autonomia. Ultra no haver votat en el seu dia la Llei de sus-pensió de l'autonomia catalana, sobre aquest punt es definí endiverses ocasions. "No desconozco", digué, "que se trata de unrégimen excepcional y transitorio. Aspiración de aquella región ha deser que se le dote de un régimen definitivo que garantice la integri-dad de Espana però que dé a Cataluna satisjaccion en la gobernaciónde sus intereses específicos" (54). I en una entrevista feta perJ. M.a Xicota digué sobre el retorn a la normalitat autonòmica:"Tal com està la situació no hi ha altra sortida que la convocatòriad'unes eleccions generals, precedides de les eleccions municipals"(55). Després de les eleccions generals es realitzarien unes per alParlament de- Catalunya. Vet aquí tot un programa vers la norma-lització.

I en el discurs de presa de possessió del seu càrrec fou encaramés explícit: "Jo no hauria de parlar de programa, perquè estemen un règim transitori i així el programa es concreta en mi en unaaspiració, ço és, que el meu mandat duri ben poc i pugui en deixar

(52) "Diario de Barcelona", 20-XI-1935.(53) "Diario de Barcelona", 2O-XI-1935.(54) "Diario de Barcelona", 20-XI-1935.(55) J. M. XICOTA: Una conversa amb el senyor Villalonga, "La Pu-

blicitat", 27-XI-1935.

148

ww

w.fa

xim

il.co

m

aquest càrrec lliurar-lo a un que hagi sortit del sufragi del vostrepoble" (56). Primer punt, explícitament formulat, Ignasi Villalongaés partidari d'un final ràpid del règim interí i del retorn a l'autono-mia, prèvies eleccions.

Anant més enllà, senyalava: "El meu programa comprèn elrespecte a la vostra cultura. ^Com no he d'estimar la vostra cultura,si d'ençà de tants anys he lluitat per ella? I en aquest punt he defer un aclariment. Jo no he pogut parlar de dialecte perquè fa vintanys que conec perfectament les aspiracions de Catalunya i esticmolt ben assabentat dels anhels del seu idioma. (...) Tot el contrariseria fer una traïció als meus sentiments, a la meva cultura i al'exemple de tota la meva vida política" (57).

Des d'altres angles, només trobem l'anunci de la formalitzaciódel traspàs de serveis d'obres públiques i una vaga al·lusió al "pro-blema social" (58): "Quant a la qüestió obrerista, les meves teories sónavançades, i partidari de totes aquelles reivindicacions que no vanaparellades amb la catàstrofe i amb l'anarquia" (59). Tret, doncs,de la reiterada declaració favorable a la represa de la vida políticaen una Catalunya autònoma, poca cosa més fou explicitada coma programa de govern.

La primera, almenys la més vissible, de les característiques delnou Consell fou la reducció del nombre de consellers. Dels nouconsellers més el president es passa ara als sis consellers més elpresident, seguint possiblement la tendència a la reducció delscàrrecs polítics i a l'austeritat administrativa predicada per J. Cha-paprieta. Això es realitza acumulant els departaments amb poquesfuncions a d'altres.

Una altra característica externa fou la tendència del Consella "sortir" de Barcelona. Ultra els viatges dels consellers, costumja adquirit abans, ara comença una tendència a reunir el Consellfora de la capital catalana, cercant possiblement la satisfacció delsgrups "particularistes". Així, el 12 de desembre el Consell s'anàa reunir a la ciutat de Lleida.

El més important de tots els fets que s'esdevingueren en lesesferes del poder autònom durant el període de Villalonga fou el

(56) "La Veu de Catalunya", 26-XI-1935.(57) "La Veu de Catalunya", 26-XI-1935.(58) "La Veu de Catalunya", 26-XI-1935.(59) "La Veu de Catalunya", 26-XI-1935.

149

ww

w.fa

xim

il.co

m

traspàs de serveis d'Obres Públiques. "Dintre de poc", anuncià enl'acte de presa de possessió Villalonga, "ens visitarà el sots-secretarid'Obres Públiques, que vindrà a formalitzar i fer lliurament delsserveis traspassats d'aquell ram" (60).

El traspàs de serveis es consumà el dia 1 de desembre i fornía la Generalitat el volum més important de matèries. De tota ma-nera, la continuïtat del conseller encarregat del Departament permetéque no es produïssen rectificacions importants en els plans i elstreballs del període anterior (61).

La Conselleria de Cultura dictà durant les tres setmanes degovern Villalonga disposicions noves que tampoc no trencaren nialteraren la línia d'actuació anterior (62). Fonamentalment, a partd'encomanar a l'Institut d'Estudis Catalans una monografia sobre elPalau de la Generalitat, dues foren les disposicions donades enaquest període: d) la subvenció a la companyia de teatre catalàEnric Lluelles (63), i b) la creació del "Premi Prat de la Riba" peral millor llibre sobre educació i formació cívica.

Lentament seguí la tendència a re-obrir alguns centres políticsi s'alçaren algunes suspensions de periòdics, però en el terreny dela vida política poc podia introduir-s'hi el governador general, carhavia de comptar amb el delegat general d'Ordre Públic, SantiagoMartín Bàguenas, cap superior de la policia de Madrid i nomenatper al càrrec pel ministre de Governació.

El boicot de les esquerres contra la renovació del carnet elec-toral, com a acte de protesta per la suspensió de l'autonomia, conti-nuà, malgrat els esforços de Villalonga (64), i quan el Consell entràen crisi la qüestió encara no havia estat resolta.

LA CRISI POLÍTICA

Els escàndols de l'estraperlo i després de l'afer Nombela enfon-

(60) "La Veu de Catalunya", 26-XI-1935.(61) Cfr. J. COSTA I DEU i JOAN ROVIRA: Joan Vallès i Pujols a la Con-

selleria d'Obres Públiques de la Generalitat. Reportatge de l'obra que ha detransformar Catalunya, Barcelona (Llibreria Verdaguer), 1936, 212 pp.

(62) LLUÍS DURAN I VENTOSA: Cinc decrets de la Generalitat. Les es-sències del catalanisme i l'acció de govern, Barcelona (Llibreria Puig Alfonso),1936, 73 pp.

(63) Cfr. una crítica de MÀRIUS GIFREDA: Dels premis de la Generalitat.El meu Don Lluís i el Sr. Duran, "Mirador" (Barcelona), 5-XII-1935.

(64) "La Veu de Catalunya", 4-XII-1935.

150

ww

w.fa

xim

il.co

m

saren el Partit Radical com a partit de govern i, tal com ja hemdit, sobretot l'invalidaren com a eix d'una coalició centre-dreta.La CEDA, d'altra banda, pel fet mateix del seu accidentalisme enopinió de la Presidència de la República, no era convenient querealitzàs aquesta funció d'eix, sense una més àmplia base electoral.Si les Corts havien de seguir, eliminat el Partit Radical i negant-sela CEDA a qualsevol altra solució que no fos la formació de govern,només quedava una alternativa: la promoció d'un polític d'unaformació minoritària que pogués rebre l'ajut, actiu i passiu, de totsels grups de l'antiga majoria o, en cas de fracàs per aquest camí,que es disposàs a governar amb les Corts tancades durant un tempsi preparàs la convocatòria de noves eleccions, car aleshores la dis-solució seria inevitable.

Quan sobrevingué la crisi dins el segon govern Chapaprieta,degut a la negativa cedista de mantenir una posició de segona fila,la dimissió del ministeri comportava clarament el plantejament delproblema. "La CEDA, per boca dels seus homes i per mitjà de laseva premsa, no admetia sinó dues solucions a la crisi: el poder a GilRobles o la dissolució", explicava Francesc Cambó (65).

En un principi, sembla que el president de la República, NicetoAlcalà-Zamora, intentà d'evitar el dilema, vorejant-lo. De primerprovà amb Martínez de Velasco, però no pogué seguir per aquestavia, després d'unes declaracions clarament d'oposició de SantiagoAlba, president de les Corts. La disjuntiva plantejada per la CEDAno tenia escapatòria. I davant la disjuntiva el president de la Re-pública optà per la dissolució, en considerar que per a donar elpoder a la CEDA deuria ésser ratificat abans per l'electorat.

I per tal d'anar a la dissolució, amb un cert pes del centre polític,captrencat després de l'esbalçament radical, intentà de promocionaruna força centrista, capaç de reunir els diversos grups republicansmoderats i les restes de Partit Radical. Encarregà així la formacióde govern a Miguel Maura, a Joaquín Chapaprieta i, finalment, deforma mancomunada, a Manuel Portela Valladares i Miguel Maura.La reacció d'aquest darrer simplificà la decisió, i l'hàbil polític gallec,amb un fort regust de l'etapa caciquil, fou l'encarregat de formargovern (66) i de bastir a correcuita una força política de centre, que

(65) Declaracions de F. Cambó, "La Veu de Catalunya", 17-XII-1935.(66) El nou Govern, format el 14 de desembre del 1935, amb caràcter

extra-parlamentari, estava integrat per: Manuel Portela Valladares (Presi-

151

ww

w.fa

xim

il.co

m

en un primer moment semblà emmirallar a la Lliga, per a apartar-se'ntot seguit, abans d'acabar l'any.

En estavellar-se la coalició radical-cedista, la CEDA quedà mar-ginada del poder. La posició poc contemporitzadora amb la solucióde la crisi que mantingué el partit de la dreta espanyola havia detenir necessàriament una repercusió a Catalunya i havia d'afectara la coalició imperant a la Generalitat i a la majoria dels ajuntamentscatalans. Especialment havia d'afectar a la figura del governadorgeneral i president de la Generalitat, Ignasi Villalonga, que imme-diatament de conegut el final de la crisi política presentà la dimissió.

Així, el mateix dissabte dia 14 de desembre, Villalonga dimitíel seu càrrec i apressà al nou cap de govern que designàs un substitut,per tal de transmetre-li els poders i poder marxar aquella mateixa nitcap a València. La ruptura política, doncs, era intensa, com intensai àspera havia estat la tramitació de la crisi. Interinament el Governnomenà al president de la Comissió Jurídica Assessora, Joan Malu-quer i Viladot, antic diputat i senador monàrquic, que havia estatpresident de la Diputació de Barcelona en el moment de proclamacióde la República, i que amb posterioritat havia ingressat a LligaCatalana (67).

Tal com era costum, els consellers presentaren llur dimissió alnou president, però en la forma en què aquesta es produí s'evidenciàja la diferent reacció dels tres partits davant la crisi. Joan Vallès,per exemple, anuncià que ell i Lluís Duran presentarien la dimissióquan fos nomenat el nou president, reflexe clar de la positura decol·laboració amb el primer govern Portela per part de Lliga Cata-lana; J. Barbat i A. Sedó presentaren la dimissió a J. Maluquer,però els regidors radicals es mantingueren en llurs llocs; els cedistes,en canvi, a més de presentar la dimissió, anunciaren que no pensavenformar part del Consell en un futur immediat, i tots els regidorsnomenats al marge del sufragi popular dimitiren llurs càrrecs.

Dos dies després, el 16 de desembre, Joan Maluquer entregàels poders a Fèlix Escalas i Chamení, que passaria a constituir un

dència i Governació), J. Martínez de Velasco (Estat), Alfredo Martínez (Jus-tícia, Treball i Sanitat), general Molero (Guerra), almirall Salas (Marina),Joaquín Chapaprieta (Hisenda), Manuel Becerra (Instrucció Pública), Cirilodel Río (Obres Públiques), J. de Pablo Blanco (Agricultura), Pere Rahola(sense cartera). CEDA i radicals es mantenien al marge del nou Govern;J. de Pablo i M. Becerra hi participaven a títol personal.

(67) "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya", 15-XII-1935.

152

ww

w.fa

xim

il.co

m

nou Consell, integrat exclusivament per afiliats a Lliga Catalana. Amés a més de Joan Vallès i Pujals i Lluís Duran i Ventosa, que esmantingueren en llurs càrrecs, foren nomenats ara consellers: Alexan-dre Gallart i Folch (Treball) (68) i Antoni de Sabates i Vila (Hisen-da, Economia i Agricultura) (69). Més tard seria nomenat FelipBertran i Güell per al Departament de Sanitat i Assistència So-cial (70).

La ruptura política de la coalició tripartita combinada amb laparticipació de Lliga Catalana al govern i la seua posició favorablea l'articulació d'una força centrista, li asseguraren una preeminènciaa Catalunya i la seguretat que, des de dalt, no se li intentaria destruirl'hegemonia política dins els sectors conservadors. Quan Pere Raholasorti del govern Portela, les posicions estaran adquirides, i el segongovern Portela només podrà confirmar el predomini total de LligaCatalana a Catalunya. Predomini de gran importància perquè total'actuació política s'orienta cap a unes eleccions generals.

El predomini de la Lliga i la retirada d'Acció Popular de totsels llocs per als que havien estat nomenats facilità la resolució delja vell plet entre les dues forces polítiques al voltant de la provissióde l'Alcaldia de Barcelona. Ramon Coll i Rodés, advocat afiliat aLliga Catalana i col·laborador de Fèlix Escalas al Banc Urquijocatalà, fou nomenat nou alcalde de Barcelona. Des que J. Pich i Ponabandonà l'Alcaldia, la Lliga i Acció Popular havien estat enfron-tant-se al respecte. La Lliga exigia un alcalde del seu partit, perquèla seua minoria era l'única que estava respatlada pels sufragis delsciutadans. Acció Popular, en canvi, opinava que l'elecció haviad'efectuar-se entre els regidors, encara que aquests no fossen elselegits democràticament pels barcelonesos.

"A Valls i Taberner sempre li havia fet il·lusió ser alcalde dela capital catalana. I sembla que aquest seu desig es va veure com-

(68) Cfr. el judici favorable sobre Alexandre Gallart publicat al periòdicde la Unió Socialista de Catalunya: M. S.: Com l'anell al dit, "JustíciaSocial" (Barcelona), 21-XII-1935.

(69) "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya", 21-XII-1935.(70) "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya", 8-1-1936. Sobre la

seua actuació al davant de la Conselleria, cfr. FELIP BERTRAN I GÜELL: Elsserveis de Sanitat i Assistència Social de Catalunya. Reports i impressions delmeu pas per la Conselleria de la Generalitat encarregada d'aquests serveis,Barcelona (Llibreria Verdaguer), 1936, 305 pp.

153

ww

w.fa

xim

il.co

m

partit per la Lliga" (71). El fet d'haver estat inclòs el darrer de lallista presentada pel partit a les eleccions municipals del 14 degener del 1934 sembla un indici revelador d'aquesta afirmació. Aaquest desig, a finals del 1935, també vingué a afegir-s'hi AccióPopular. El revisionisme teòric de Ferran Valls, el seu catolicismemilitant, les estretes relacions mantingudes amb alguns dirigents dela CEDA de Madrid i, fins i tot, les col·laboracions a "El Debaté",li donaven una certa orientació que el feia aparèixer prop del cedis-me, encara que en cap moment hagués arribat a trencar amb elseu partit.

Quan Fèlix Escalas hagué d'ésser sacrificat a finals de novembreper tal que es pogués establir l'aliança tripartita, la Lliga postulàperquè hom el nomenàs alcalde, en compensació. Passat el primermoment i esllanguida la situació, súbitament Acció Popular proposàla candidatura de Ferran Valls, que no havia sorgit fins aleshores.En una nota oficiosa del partit hom afirmava que "el senor Jaumarde Bojarull, en tres ocasiones diferentes, los días 4, 5 y 6 del co-rriente, en el despacho de la Alcaldia, ofreció a los senores Colly Rodés y Calderó, representantes de la minoria de Lliga Catalanaen el Ayuntamiento, que la minoria de Acción Popular Catalanaestaba dispuesta a dar sus votos para la elección de alcalde en favordel senor Valls y Taberner, respondiendo los mismos que podriallegarse a un acuerdo a base de otro nombre, que (...) no pudo seraceptado" (72). La Lliga, naturalment, s'encrespà per la publicitatdonada a les negociacions, en especial al nom, cosa que com apartit el posava en una situació delicada. La solució de la crisivingué a resoldre la situació de la forma ja esmentada, sense ulte-riors estridències.

A partir d'aquest moment, Lliga Catalana restaria com la forçamajoritària de govern a Catalunya, en combinació en algunes locali-tats amb els elements radicals, seriosament afectats pels problemesgenerals, lloc que seguiria ocupant durant tota la campanya de leseleccions de febrer del 1936. Quan el triomf de les esquerres permetiala reconstrucció de les institucions autònomes, la Lliga seguirà man-tenint la seua posició de partit majoritari dins la dreta i accentuarà

(71) J. A. PARPAL i JOSEP M. LLADÓ: Ferran Valls i Taberner, Esplu-gues de Llobregat (Ariel), 1970, p. 195.

(72) "Diario de Barcelona", 15-XII-1935.

154

ww

w.fa

xim

il.co

m

la seua tendència a representar un paper d'oposició legal i parla-mentària, d'orientació cap al centre.

L'intent de forçar l'estructuració d'un partit de dretes que des-bordàs a la Lliga, sense enfrontar-se directament amb el sistemapolític republicà, tenia a Catalunya un espai polític reduït, quenomés podia ampliar-se amb un impuls donat des del poder com-binat amb una lluita aferrissada i sense treva contra Lliga Catalana.I per tant introduint un element de divisió, fonda, dins els elementsi els sectors dretans. L'escissió del flanc més extrem de la Lliga i laformació d'una organització apart, utilitzant l'impuls que podiarebre des de Madrid, i l'enverinament de la situació del camp catalàhavia estat a punt de desequilibrar la reconstrucció política de lesforces de la dreta catalana, creada treballosament a partir del 1931a través de la imposició de Lliga Catalana com a partit d'alternativa.

L'actuació imparcial d'Ignasi Villalonga en les tres setmanes queestigué al davant de la Generalitat impedí que el cedisme catalàimposàs un desequilibri que podia crear una divisió insalvable dinsels sectors conservadors catalans. La retirada del cedisme amb lacrisi de desembre de tots els centres de poder a Catalunya impedíla consolidació de la seua força i permeté la consolidació de la Lliga.Així, les eleccions de febrer foren acarades per la dreta amb unacerta unitat i un comandament unificat, assumit per Lliga Catalana,que amb el govern Villalonga i després amb el govern Escalas acon-seguí de deturar les divisions de la dreta, l'avanç d'Acció Populari tornà a recuperar la posició capdavantera del conservadorismecatalà.

155

ww

w.fa

xim

il.co

m

ww

w.fa

xim

il.co

m

L'AMBIENT ELECTORAL DURANT LES ELECCIONSDE FEBRER DEL 1936

PER

VICENT ARRUE I ASENSI

El pacte electoral de les esquerres espanyoles del 1936 ha estat—i ho està encara— objecte de múltiples interpretacions. Un delsaspectes més debatuts és el referent a la campanya electoral, cam-panya que, al parer d'alguns historiadors, va estar caracteritzada peruna inusitada violència.

Pel que respecta al País Valencià, el mateix Javier Tusell i elsseus col·laboradors, dintre la seua obra general sobre les eleccionsdel Front Popular a tota Espanya ("Las elecciones del Frente Po-pular", Cuadernos para el Dialogo, Madrid, 1971), ha escrit: "Enla región valenciana la campana electoral se va a desarrollar con unaintensidad que, en mas de una ocasión, desembocarà en franca vio-lència. Esta violència se registrarà tanto contra las personas comocontra las instituciones de diferentes ideologías. Periódicos de izquier-das incendiados ("Las Provincias", 6-II-36), monumentos religiososdestruidos ("Las Provincias", 4-II-36), amenazas con armas de fuego("El Liberal", 4-II-36), altercados callejeros ("El Liberal", 4-II-36),seran las consecuencias lógicas de este clima de violència que im-pera en la región valenciana en los días próximos a las elecciones"(p. 247 del v. I). Malgrat aquesta opinió, i d'altres que n'exposaremmés endavant, nosaltres creiem que la campanya electoral va trans-córrer, tenint en compte les especials característiques que concurriena les eleccions del 36, sense que l'ordre públic fóra alterat per capincident greu irreparable en tot el País Valencià. L'ambient, sí, vaestar tens per rivalitats dels grups, per l'apassionament lògic delmoment. En general, la violència que es va practicar fou la verbal,la del periòdic, la del pamflet. Però, la tranquil·litat era quasi abso-luta. Alguna baralla, algun altercat que, possiblement, de no haver-se

157

ww

w.fa

xim

il.co

m

produït per posar un cartell o per alçar el puny en alt, podia haver-se originat per qualsevol futilesa. Sols que en el primer cas els periò-dics ho publicaven, cadascú donant la versió que afavoria la seua líniapolítica.

En primer lloc, durant tot el temps que va durar la campanyaelectoral, és de destacar que, a tot el País Valencià, la normalitatlaboral va estar total. Només es registrà una vaga de vint-i-quatrehores al port de València com protesta per l'aplicació d'un decretrelatiu a la llei d'accidents (1).

INCIDENTS A LA UNIVERSITAT

El primer "conflicte" de la campanya electoral es va registrara la Universitat de València, el 20 de gener, i "obedece a una espèciede tàctica preelectoral, impuesta a sus juventudes por los partidosde Acción Popular, Falange y Renovación Espanola..." (2). A lesmateixes dates es produeixen incidents de tipus semblant al queestudiarem a Madrid, Sevilla i Barcelona.

En el cas de València, l'incident en si està mancat d'importància,però és útil el seu estudi per quant, a través de les reaccions que vaprovocar, ens permet conèixer la reacció dels diferents grups queexistien a la Universitat.

"El dia 20 de enero un reducido grupo promovido porla 'Asociación Escolar Tradicionalista' (A. E. T.), 'Federa-ción Nacional de Estudiantes Católicos' (F. N. E. C), 'Sin-dicato Espanol Universitario' (S. E. U.) y estudiantes 'Inde-pendientes' irrumpió en el claustro del edificio central dela universidad y ha enarbolado, protegidos ostensiblementepor pistoleros profesionales, una pancarta en la que se leía:'Abajo el separatismo', '/Viva Espaha!', dando gritos contrala autonomia de la Universidad de Barcelona. Ello dio lugara unas colisiones entre los estudiantes, llegando los alboro-tadores a esgrimir porras y pistolas. Acudió la fuerza deAsalto y el Rector ordeno el cierre de la Facultad" (3).

(1) "El Mercantil Valenciano", 11 febrer 1936, p. 3.(2) "El Mercantil Valenciano", 21 gener 1936, p. 1.(3) "Diario de Valencià", 21 gener 1936, p. 3.

"Diario de Valencià", 24 gener 1936, p. 3.

158

ww

w.fa

xim

il.co

m

A l'endemà, la F. U. E. (Federación Universitària Escolar), elsecretari de la qual era Luis Pérez, publicava una manifest "pro-testando de la presencia en la Universidad de pistoleros y provoca-dores profesionales", i, mantenint un cop més la seua posició apolí-tica i de defensa dels interessos professsionals dels estudiants, con-vidava a tots els estudiants a què assistiren a classe (4).

Per la seua banda, la U. E. A. (Unión Estudiantil Antifascista)manifestava:

"La U. E. A... quiere marcar su posición ante estos he-chos: 1° Identificarnos plena y absolutamente con los estu-diantes catalanes que luchan por sus reivindicaciones pro-fesionales. 2." (...). 3." Protestar de la intolerable ordende cierre de clases dada por el Rector a propuesta de losDecanos de Derecho y Ciencias, jirmante, por cierto, el pri-mero, de un manijiesto de 'Renovación Espanola'. 4." In-dicar que si se mantiene hoy esta intolerable maniobra fascistay es ayudada nuevamente por algun decano o profesor, to-maremos las medidas oportunas del caso demostrando almismo tiempo quiénes son los verdaderos enemigos de laUniversidad espanola. 5." Reconocer a F. U. E. como únicaAsociacion Profesional que puede orientar a los estudiantes.6." Defender las libertades democràticas dentro y fuerade la Universidad, y luchar junto al Frente Popular por ladefensa de la paz, la cultura y la libertad" (5).

Novament es van registrar uns incidents el dia 24, provocatspels mateixos elements responsables dels anteriors; penetraren dinsel claustre i avalotaren de tal manera al pati, mentre s'estaven fentles classes, que els estudiants de la U. E. A., de la F. U. E. i altresmolts —ja previnguis— els van fer front (6).

El dia 23 la F. U. E. (7) i el 25 l'Agrupació Valencianista Es-colar (A. V. E.) feien dues declaracions en català adherint-se alsestudiants de Catalunya i demanant l'autonomia de la Universitatde València (8).

(4) "El Mercantil Valenciano"(5) "El Mercantil Valenciano"(6) "El Mercantil Valenciano"(7) "El Mercantil Valenciano"(8) "El Mercantil Valenciano"

21 gener 1936, p. 3.21 gener 1936, p. 3.25 gener 1936, p. 3.25 gener 1936, p. 3.23 gener 1936, p. 3.

159

ww

w.fa

xim

il.co

m

Els de F. R. E. C, presidits per Rafael Calvo; S. E. U., perM. Lloret; A. E. T., per Ildefonso Sànchez, i un grup representatper Lluís Lleó, "acordaron secundar una huelga indefinida en Va-lencià hasta la resolución del problema universitario catalàn, sin quese hirieran los sentimientos patrióticos espanoles...'" (9).

La vaga no va estar secundada pels estudiants. La F. U. E. donàordre d'assistir a les classes. Ja no va haver més alteracions de lanormalitat acadèmica a la Universitat, ni durant la campanya elec-toral, que portà als elements del Front Popular al poder, ni poste-riorment.

LA REPOSICIÓ D'AJUNTAMENTS

Com a conseqüència dels esdeveniments d'octubre van ésser des-tituïts a Espanya quasi un dotze per cent dels ajuntaments d'elecciópopular i al seu lloc s'arbitraren comissions gestores dessignades pelsgovernadors del "bieni dretista". Tot just dissoltes les Corts esplantejà el problema de retornar aquells ajuntaments populars. Por-tela Valladares va prometre a les esquerres que retornaria aquellsajuntaments contra els que no s'hagués incoat expedient de tipusadministratiu o local. És clar que la fórmula emprada en les desti-tucions, en la majoria dels casos, fou, precisament, incoar aquestsexpedients. Al País Valencià havia molts ajuntaments en aquestescondicions: Alacant, Pego, Oriola, Elx, Elda, Mutxamel, Vila-joiosa,quasi tot el districte d'Albaida, Xàtiva, Gandia, València, Castellói Borriana... És a dir, els ajuntaments de, pràcticament totes, lesciutats més importants.

L'interés en què aquests ajuntaments foren restituïts durant lacampanya electoral era gran en tots els sectors de l'esquerra. Peròel govern de Portela retardava l'afer: li convenia mantenir les comis-sions anomenades, estant un percentatge molt gran d'elles en mansde centristes i dretistes. No obstant, quan Portela va veure els pro-blemes que se li presentaven a Alacant per aconseguir la candidatura"centre-dretista", decidí reposar els ajuntaments d'Alacant, Alcoi iOriola, els regidors dels quals eren destacats membres de l'esquerraper espantar a la D. R. V. i forçar-la a acceptar tres portelistes a laseua candidatura. L'esquerra no sospità la maniobra i va acollir la

(9) "Diario de Valencià", 24 gener 1936, p. 4.

160

ww

w.fa

xim

il.co

m

restitució dels ajuntaments citats com un èxit. Però foren les "classespopulars", si hem de creure els diaris, qui amb més entusiasme vanrebre la notícia de la reposició de l'ajuntament d'elecció popular eldia 28 de gener.

"Solo ante el anuncio de que ese dia iban a ser repuestaslas autoridades municipales de elección popular se concentroen la plaza de la República de Alicante una ingente muche-dumbre que fue disuelta pacíficamente por la juerza pú-blica" (10).

Finalment, a l'endemà, l'alcalde popular Lorenzo Carbonell San-tacruz ocupava el seu càrrec amb el recolzament popular (11). Elreposat alcalde parlà al poble concentrat a l'Ajuntament i, segonsels diaris dretistes d'Alacant ("Mas", "Diario de Alicante"), vafer-ho en tons moderats i circumspectes. No obstant, dos dies méstard, "Ya", l'important diari catòlic madrileny, ressenyava el seudiscurs afirmant que Carbonell va dir:

"Hemos sido repuestos. Se ha hecho justícia. Hoy noes dia de hacer nada. El 16 de febrero, a ser duehos de lacalle, a imponerse i a impedir que voten las mujeres, losbeatos y las monjas. El 17 no quedarà en Alicante una ca-beza de derechas sobre los hombros" (12).

D'altres periòdics reproduïren la imputació de "Ya", defor-mant-la encara més. Açò sorgia com una clara maniobra amb fina-litats electorals. Hi havia més que de sobres per a què D. R. V.acceptarà les condicions de Portela. Aquest un cop va tenir en llistaels seus tres partidaris destituí, probablemnet per exigències deD. R. V., als citats ajuntaments d'Alcoi, Oriola i Alacant, reposantles comissions gestores que havia destituït uns dies abans. La des-titució provocà un escàndol fenomenal. Tant va estar així, que laGestora d'Alcoi, integrada per radicals, dimitiren dels seus càr-recs (13).

(10) "El Mercantil Valenciana", 29 gener 1936, p. 10.(11) "El Mercantil Valenciano", 30 gener 1936, p. 10.(12) "El Luchador", 3 febrer 1936, p. 1.(13) "El Mercantil Valenciano", 16 febrer 1936, p. 14.

161

ww

w.fa

xim

il.co

m

L'ACTUACIÓ GOVERNATIVA

Un cop els partits resolgueren els escons que els corresponieni el treball específic que cadascú havia de realitzar en la campanyapropagandística, aquesta va anar creixent en intensitat.

Ja des del començament de la mateixa els respectius delegats delgovern central en les capitals administratives del País Valencià reite-raren les ordres "prohibiendo el uso de emblemas, banderas y uni-formes en los mitines, conferencias y en toda clase de manijestacio-nes". Es prohibia l'ús de la ràdio "para dar noticias de mitines'",anunciar "candidaturas y manifiestos, a no ser que de estos últimosse haya dado permiso expreso" en els governs civils. Està prohibida"la propaganda política y comercial en avión"; així mateix es vaprohibir a tots els pobles "ta colocación de altavoces en las callespara retransmitir actos públicos" (14).

La propaganda electoral restava, per tant, reduïda als periòdics,a les octavilles, als mítings i a l'agitació personal.

Les mides governatives van ser equitatives. Si la dreta, amb elsgrans recursos financers que disponia, es va veure més afectada perno poder utilitzar la ràdio i l'avió, l'esquerra fou privada de desplegarles seues joventuts uniformades que exercien una suggestiva atracció.Les mides, però, contribuïren en gran mida a què l'ordre públic esmantingués durant la campanya.

Existeixen repetides queixes per part dels representants oficialsdel Front Popular entorn dels abusos comesos pels agents governa-tius, "cacheando reiterada e infructuosamente a los elementos izquier-distas y obreros, mientras los elementos derechistas pueden usararmas" (15). També, "ante la pasividad de las autoridades que pade-cemos —comenta el corresponsal a Oriola d'"El Luchador"—, eldia 18 llego a nuestra ciudad un camión de los insultantes pasquinesde color rojo que la CEDA fijó días pasados en Madrid y quefueron ordenados retirar por la Dirección General de Seguridad. Lasjachadas de los edificios estan llenas de estos pasquines... mientrasque no pocos ciudadanos pasan por la prevención municipal porvitorear a la República y hacer propaganda electoral de izquierdas"(16). També es retreia al Govern el canvi de governadors. Així, elgovernador de Castelló, senyor Salvadores, va ser traslladat a Pa-

(14) "El Mercantil Valenciana", 21 febrer 1936, p. 3.(15) "El Mercantil Valenciano", 5 febrer 1936, p. 5.(16) "El Luchador", 20 gener 1936, p. 2., i 22 gener, p. 2.

162

ww

w.fa

xim

il.co

m

lència, i el de Palència, Raimundo Vidal, vingué a Castelló (17).S'exerciren pressions per a què el governador de València, senyorRibes, fos traslladat "para facilitar ciertas conveniencias electorales"i restarà sense cobrir el govern de València fins passades les elec-cions (18).

LES SUPOSADES ALTERACIONS DE L'ORDRE PÚBLIC

Preferim, abans de centrar-nos en l'aspecte ideològic que pre-senta la campanya, fer una exhaustiva enumeració de tots els inci-dents que hem pogut enregistrar en la premsa valenciana de totesles tendències. Ens limitarem a ressenyar-los, i el lector podrà jutjarque ni pel seu número, ni per la seua gravetat, deurien ser citats.Però com que posteriorment s'ha adduït amb freqüència que "sellego a las elecciones... entre un desorden general y un desborda-miento de todos los crímenes e instintos revolucionarios (19), o que"el resultado fue muy discutido y no cabé duda que se obtuvo... pormedio de violencias..." (20), convé que vejam, almenys en el PaísValencià, quins foren en conjunt. Citem cronològicament:

23-1-1936: Llistes electorals arrancades o trencades a Alacant. Alsobre d'elles l'encuny de "Dios, Pàtria y Rey" (21).

28-1-1936: Explosió d'un petard a Pego, en casa de l'alcalde, da-vant l'anunci de què anava a ser reposat l'ajuntamentpopular.Explosió d'un petard al carrer de Francesc Semperede València (22).Dos ferits lleus de D. R. V. a la Font de la Figuera,al finalitzar un míting (23).

31-1-1936: Diversos detinguts, a Nules, al produir-se una barallaentre dos grups que col·locaven pasquins de propagandaelectoral (24).

(17) "Heraldo de Castellolí", 6 febrer 1936, p. 2.(18) "El Mercantil Valenciana", 31 gener 1936, p. 3.(19) Ruiz AMADO, RAMON: "Compendio de Historia de Espana", Barce-

lona, 1942, 17 ed., plana 244.(20) COMELLAS, J. L.: "Historia de Espana moderna y contemporànea",

Rialp, Madrid, 1968, 2.a ed., plana 65.(21) "El Luchador", 23 gener 1936, p. 1.(22) "El Mercantil Valenciano", 29 gener 1936. p. 3.(23) "El Mercantil Valenciano", 28 gener 1936, p. 3.(24) "República", 31 gener 1936, p. 3.

163

ww

w.fa

xim

il.co

m

4-2-1936: Esclata una bomba en el domicili de D. R. V. de Vi-llar del Arzobispo (25).

5-2-1936: Un artefacte esclata dins un forn del carrer dels To-massos en València (26).En Alacant n'hi hagué un altercat entre diversos tran-seünts i un grup que arrancava pasquins de propagandaesquerrana. Un xiquet de nou anys resultà amb feridesgreus. També a Alacant, al Mercat d'Abastiments, unlloc de mercancies fou destrossat pel públic quan lamestressa d'aquest va insultar uns xiquets asturians (27).El doctor Josep Izquierdo, afiliat a U. R., fou feritper un tret que li féu Josep Aparici Peiró amb el quemantenia una discussió política en Xeresa (28).

6-2-1936: Sis feixistes incendien la redacció d'"E7 Luchador".S'aconsegueix salvar les màquines, però les pèrduesforen notables. S'ha detingut a Tomàs Aznar, JosepMoreno i Francesc Giron (29).

11-2-1936: Un guàrdia de Seguretat fou ferit a València per ungrup que es dedicava a posar-hi cartells electorals dela "Federacion de Trabajadores de la Ensenanza" (30).

13-2-1936: Al llogaret d'Els Isidres s'ha detingut al metge JosepFranco Muela per insultar l'alcalde, i a Miracle Càr-cer Gonzàlez, per amenaçar de mort el capellà. Donatl'ambient hostil regnant dins el llogaret, el capellàl'abandonà per evitar alteracions de l'ordre públic (31).Tres ferits a Elx en un enfrontament entre diferentsgrups (32).

14-2-1936: Ferit lleu en Les Carolines d'Alacant mentre col·locavacartells (33).

És a dir, que a tot el País Valencià la premsa (i cal tenir encompte que durant la campanya hom va gaudir de llibertat) sols

(25) "El Mercantil Valenciana", 5 febrer 1936, p. 5.(26) "El Mercantil Valenciano", 5 febrer 1936, p. 5.(27) "El Dia", 6 febrer 1936, p. 2.(28) "El Luchador", 5 febrer 1936, p. 2.(29) "El Mercantil Valenciano", 5 febrer 1936, p. 2.(30) "El Mercantil Valenciano", 11 febrer 1936, p. 11.(31) "El Mercantil Valenciano", 13 febrer 1936, p. 3.(32) "El Dia", 13 febrer 1936, p. 4.(33) "El Dia", 14 febrer 1936, p. 4.

164

ww

w.fa

xim

il.co

m

ens dóna referències de CATORZE incidents, registrant-se tan sols ensis d'ells ferits, dels quals únicament dos de certa gravetat. La dretava promoure quatre d'aquests incidents —els més aparatosos— il'esquerra altres quatre. En els casos restants no està clar quins vanser els promotors. Catorze incidents en una campanya d'aquestescaracterístiques, a tot el llarg del mes de durada, sense que es produíscap mort, ens permet de concloure que el nivell de maduresa demo-cràtica del poble valencià fou molt elevat, i sobretot s'invalida ambaixò, almenys, insistim, per al País Valencià, que aquestes eleccionses produïren dins un clima caòtic i de violència extremada.

Però, hi havia elements interessats en crear un ambient psico-lògic de malestar que afavoria als seus interessos. Possiblement undels casos més clars siga el d'una companyia d'assegurances queanunciava als periòdics d'Alacant, a mitja plana, la creació d'unaassegurança electoral: "Para garantizar los riesgos que con motivode las próximas elecciones puedan producirse, LA PRESERVATICEha establecido una póliza individual electoral, en la que garantizaa todas las personas que tomen parte en la contienda" ("El Lucha-dor", 12-2-1936).

PRESSIÓ SOBRE ELS ELECTORS

Més interessant resulta analitzar la pressió que s'exercia damuntels electors i que indubtablement hauria de repercutir sobre el resul-tat. Uns i altres grups s'acusaven mútuament d'exercir aquestespressions, però la pressió era exercida, fonamentalment, pels quitenien el poder material o moral. Així són freqüents els patronsque amenacen els seus obrers "con no daries trabajo si votan a lasizquierdas" (34); les entitats benèfiques desenrotllaren una granactivitat per tots els pobles, distribuint als necessitats "mantas, bonosy otras cosas de primera necesidad para que se les diera el sufragioa ellos {L·s derechas)" (35). En Callosa de Segura es va donar elcas de què el president de la Comissió Gestora amenaçà "a ungrupo considerable de invàlidos que dedicaban sus actividades arifas callejeras con retiraries el permiso que les dio para poder rifarsi no votan a las derechas" (36).

(34) "El Luchador", 11 gener 1936, p. 2, i 23 gener 1936, p. 2.(35) "El Mercantil Valenciano", 22 març 1936, p. 6.(36) "El Luchador", 11 febrer 1936, p. 1.

165

ww

w.fa

xim

il.co

m

Al mateix nivell de pressió sobre les consciències havia quesituar-hi els continus cridaments de les jerarquies eclesiàstiques, queobertament combregaven amb la candidatura antirevolucionària. Ala catedral i a les esglésies, en vespres de la diada electoral, s'ordenàla celebració "por la religión y por la pàtria ... de un solemneTRIDUO" (37). El bisbe de Tortosa (diòcesi de la qual depeniagran part de Castelló i seminari en el qual estudiaven els de ladiòcesi de Sogorb) publicava el dia 11 una circular "para que lossacerdotes pronuncien oraciones durante la misa PRO QUAUMQUETRIBULATIONE PRO NEGRAND", devent expondre's el Sagra-ment després de la missa principal, i s'"organizaràn Vía-Crucis quecontinuaran hasta que se constituya el nuevo Parlamento: El Preladodirige un llamamiento a todos los militantes de la Iglesia para quecoadyuven al triunjo de la verdad, en estos momentos en que laIglesia y nuestra Pàtria se hallan privadas de sacratísimos derechos"(38). Després d'aquestes circulars, i junt amb elles, els periòdics dedretes hi publicaven editorials del següent tipus: "Nadie que seprecie de católico puede llamarse a engano. La voz del episcopadoespanol se ha alzado... contra el peligro de la hora presente. Esinminente el riesgo de la cultura catòlica si por una mal entendidaindependència personal o política no se siguen las normas impuestaspor los gestores católicos de la política nacional...'''' (39). El periòdic"El Dia" (13 de febrer del 1936), en la mateixa pàgina que la citaanterior, extracta els següents textes pontificis: "No està permitidoa nadie permanecer inactivo cuando la religión o el interès publicoestan en peligro" (Pius Xè). "Cooperar con la pròpia conducta ocon la pròpia abstencion a la ruina del orden social con la esperanzade que nazca de tal catàstrofe una condición de cosas mejores, seriaactitud reprobable que por sus fatales efectos se reduciría casi atraición para con la religión y con la pàtria" (Pius Xlè), i amb granstitulars deia: "Sin temor a que nos desmientan podemos afirmar: queno es cierto que las autoridades eclesiàsticas pongan reparos a quelos católicos voten la candidatura del senor Senante Martínez."Nemesio Tever, cap provincial de Castelló de la Comunión Carlistafeia públic que "votaria al frente contrarrevolucionario, siguiendo

(37) "Diario de Valencià", 11 febrer 1936, p. 1.(38) "Heraldo de Castellolí", 11 febrer 1936, p. 1.(39) "Diario de Valencià", 8 febrer 1936, p. 1.

166

ww

w.fa

xim

il.co

m

las normas e intrucciones de la Iglesia, tan luminosamente expuestaspor el cardenal primado en su elocuente pastoral" (40).

LA PROPAGANDA

Una autèntica guerra de pasquins es començà pertot arreu: "Pas-quines y más pasquines con léxicos, máximas y estadísticas, audacese ingeniosos. En Castellón, en las calles de Colón, González Chermáy otras, se colocaron carteles gigantes con la efigie de Gil Robles"(41). A Alacant, Los bufalandios implantaren els seus humorísticscartells, amb la complaença del poble i la irritació de les dretes. Enun d'ells, "el consabido Gafe o Jefe huye como una exhalación deun grupo de izquierdistas cuyas intenciones para con el Gafe no eranamables, a juzgar por los garrotes que esgrimen. Se titulaba el cartel:¡A por él!" (42). Derecha Regional Valenciana fou la primera eniniciar la publicació dels cartells: dracs amb llengües viperines, ferotges llops famèlics s'abatien sobre pures damisel·les, i retortes iantiestètiques "corbelles" i martells inundaven amb sang i trencavenen mil trossos la "pell de brau"... La consigna de Gil Robles, entermes negatius: "Contra la Revolución y sus cómplices.'" Les octa-villes acomplien també un important paper. Malauradament són elsdocuments que difícilment arriben a les mans de l'investigador i solsindirectament hem pogut tenir accés al texte de les mateixes. Lucianode Texonera, des de Castelló, ens dóna el texte d'una: "Las izquier-das lanzan a la voracidad de las criadas de servir unas hojitas rojasque dicen: 'La casa en que vives no debe ser de tus amos, sino tuya,porque en ella trabajas. Para conseguirlo vota la candidatura revolu-cionaria.' " (43).

EL NACIONALISME VALENCIÀ DURANT LA CAMPANYA

La diferenciació valenciana amb respecte de la resta de la Penín-sula exercí un paper important en la propaganda electoral. Els partitsvalencianistes insistiren en què "... el nostre País Valencià té dreta demanar l'autonomia", i que està fora de dubtes que molts delsvots que es sumaren al Front Popular precedien d'aquells hòmens

(40) "Heraldo de Castellón", 15 febrer 1936, p. 1.(41) "Heraldo de Castellón", 11 febrer 1936, p. 1.(42) "El Luchador", 12 febrer 1936, p. 1.(43) "República", 5 febrer 1936, p. 1.

167

ww

w.fa

xim

il.co

m

que esperaven que "...els seus representants en el futur Parlament"iniciaren la campanya per conduir al reconeixement de les llibertatsdel poble valencià, ja que les esquerres serien lleials al que havienpromès en el seu Manifest (44). Pere Cardona, des de les pàginesd'"£7 Mercantil Valenciano", posa de relleu la incomprensió versqualsevol moviment de "reivindicació autonòmica o simplement dedescentralització administrativa" (45), i, com els unitaristes ataquen,en aquesta ocasió com una arma electoral, l'autonomia de Catalunya,Euzkadi, Galícia o del País Valencià, "calificàndola burdamente deseparatismo".

Però, hi ha que reconèixer que no es va donar a la campanyaun distintiu obertament valencianista o fonamentalment nacionalista.No s'aconseguí, en aquest sentit, la intensitat registrada a Catalunyao a Euzkadi. Cert que s'insistí, per part d'"Esquerra Valenciana",0 de "Nova Germania", en què el triomf electoral esquerrà suposa-ria que el País Valencià, amb una riquesa econòmica bàsicamentagrícola i amb una estructura orgànica de característiques familiars1 cooperativistes, podria aconseguir allò que era essencial per la seuaexpansió, és a dir: "...mercats assolits per tractats de comerç, portfranc, reducció de tarifes i volum de vehicles, flets d'intercanvi..."(46); però tot allò foren al·licients que no sembla tingueren massaressò entre la burgesia valenciana del moment, que més que interes-sar-se pel control i pel desenvolupament econòmic del País s'acon-tentava amb els anàrquics beneficis que li donava l'agricultura i elcomerç i es sotmetia a les directrius emanades de Madrid.

L'AMANYAMENT DE LES CANDIDATURES

Mancant uns dies per als comicis electorals augmenten les acu-sacions que dretes i esquerres es fan respectivament d'intercalar-hinoms propis a les candidatures dels adversaris. Les primeres pàginesdels periòdics, amb gran caràcters, adverteixen als electors que aldipositar-hi el vot comproven que la seua candidatura no ha estatamanyada. S'insisteix que no hi ha que esborrar cap nom de lescandidatures, que hi ha que votar-les íntegres.

(44) PÉREZ, MANUEL: La lleialtat de les esquerres ("El Luchador",7 febrer 1936, p. 1).

(45) PERE CARDONA: El separatisme, arma electoral ("El Mercantil Va-lenciano", 8 febrer 1936, p. 6).

(46) "El Mercantil Valenciano", 29 gener 1936, p. 6.

168

ww

w.fa

xim

il.co

m

Així, per exemple, a la primera pàgina d'"El Luchador", d'Ala-cant, el dia 13 apareixia (47):

"CANDIDATURAS AMANADAS: /Alerta, elector! Lasderechas, desaprensivas, reporten candidaturas jalseadas, in-tercalando nombres suyos entre los nuestros. ELECTOR DEIZQUIERDAS, antes de depositar tu voto, cerciorate deque tu candidatura no ha sido amanada por las derechas."

Per la seua banda, "El Mercantil Valenciano" (13-2-1936, p. 6)publicava el següent:

"Han sido lanzadas por ahí numerosas candidaturas enlas que se mezclan nombres de candidatos del Frente Po-pular con nombres de autonomistas. El Comitè Electoralordena terminantemente que cuantas candidaturas de esascaigan en manos de hombres del Frente Popular sean des-truidas inmediatamente. El Frente Popular y sus candidatosno autorizan ni toleran otra candidatura que la suya ínte-gra: la que publica íntegramente en primera pàgina ELMERCANTIL VALENCIANO. Que nadie se deje enganarni sorprender. jijHay que votar nuestra candidatura íntegra-mente!!! Lo demàs son maniobras de quienes no sabena qué martingalas agarrarse para salvarse de una derrotacierta."

"Las Provincias", en les instruccions que dóna als lectors elmateix dia de la celebració de la disputa, insisteix (48):

"Votad 'íntegra' la candidatura contrart•evolucionaria.Cada nombre que tachéis o que sustituyàis es un voto quedais a los revolucionarios y no lograréis que salga el sus-tituto."

Igualment, al "Mercantil Valenciano" es fa insistència en quèno hi ha que esborrar cap nom de la candidatura del Front Popular:

"ATENCIÓN A LAS MANIOBRAS: ;No hay que tacharningún nombre! Insistimos en la orden terminante a todos

{Al) "El Luchador", 13 febrer 1936, p. 1.(48) "Las Provincias", 16 febrer 1936, p. 1.

169

ww

w.fa

xim

il.co

m

los correligionarios y simpatizantes del Frente Popular sobrela absoluta necesidad de votar íntegramente la candidaturadel Frente sin tachar ningún nombre. De ello depende eltriunfo. Y como nuestros enemigos lo saben, siguen confec-cionando candidaturas compuestas. ¡Ni una tachadura, ciu-dadano! ¡Ni una tachadura! ¡Hay que votar íntegramente lacandidatura!" (49).

Sembla indubtable que a alguns pobles els partits presentaren lesseues candidatures incloent-hi algun nom del bàndol oposat. A aquestrespecte, el diari "República", de Castelló, ens dóna el següent tes-timoni:

"Niegan unos y otros mescolanzas, pero los que estamosen el secreto podríamos probarlo porque tenemos testimoniode ello. Izquierdistas que tachan a los suyos e incluyen alegitimistas; cedistas que tachan alguno y añaden otro degrupos de idearios opuestos, o sea, de izquierdas; pueblosdonde queriendo quedar bien con todos votan un candidatode cada grupo,

pel que és difícil preveure el resultat de les eleccions, segons l'articu-lista, a tota la circumscripció de Castelló, degut precisament a aquesta"gran variedad de candidaturas y nombres entremezclados que circu-lan por muchos pueblos", i és més, segueix, serà degut a açò "queno nos salva nadie de la segunda vuelta" {"República", 12-2-1936,pàgina 2).

A Alacant, dretes i esquerres acusaven de repartir candidaturesdel bàndol oposat correctes, però "...con pie de imprenta, lo quelas hace inválidas" (50).

Però no cregam que el País Valencià constitueix per açò unaexcepció dins el panorama general de les eleccions del Front Popu-lar. Aquesta campanya alarmista s'estava donant a tota Espanya. Lesdenúncies "...por una parte conducían a conquistar las simpatíasde los electores, reprochando la deshonestidad política del adversa-rio, y, por otra, a evitar la real infiltración de un candidato opuestoque hiciera imprimir listas incluyéndose entre los que suponía que

(49) "El Mercantil Valenciano", 15 febrer 1936, p. 6.(50) "£7 Día", 15 febrer 1936, p. 1.

170

ww

w.fa

xim

il.co

m

iban a obtener el triunfó" (51). Era també un medi efectiu de man-tenir l'atenció i l'interés dels electors. No obstant, tot aquest proble-ma d'amanyament fraudulent de les candidatures no creem tinguerauna repercussió important en el resultat final de l'escrutini, fins alpunt que fóra per açò que es tingués d'anar a una segona volta, coms'afirma a "República". A tot cas el que sí influí fou l'esborramentde noms realitzada pels propis electors, com pot comprovar-se en unaanàlisi del resultat final de les eleccions.

LA DOCUMENTACIÓ PERSONAL ELECTORAL

El problema de la identificació dels electors, que a Barcelona"...se convirtió en el centro técnico-jurídico de la grave cuestion po-lítica entre derechas e izquierdas" (52), no afectà substancialmental País Valencià. El document oficial d'identitat de l'època era la"cèdula personal", però un document qualsevol d'identificació per-sonal, com el "carnet" militar, la partida de naixement, el passaport,la partida de matrimoni, la tarja de correus..., era prou per testi-moniar la personalitat de l'elector. En darrer cas, era suficient lagarantia de dos testics.

La votació devia fer-se a la secció que incloguera el domicili del'elector, a les llistes oficials del qual havia de figurar-hi. El problemade la identificació resultava fàcil als pobles i ciutats menudes. Solsa les grans urbs es plantejava aquest problema: la possibilitat devotar en fals emparant-se en el desconeixement que es dóna entreels mateixos veïns d'un carrer. Allò era possible perquè les llistesdel cens electoral no estaven actualitzades, i, utilitzant un documentd'identitat fals, es podia votar per una persona inclosa dins unallista de la secció i que hagués mort, canviant de domicili o es sabésque no anava a votar. El problema per tant residia en aconseguiruna cèdula d'identificació falsa.

Doncs bé, a València-ciutat es dóna l'acusació que "se hanretirado ilegalmente cédulas personales con miras a violar la purezade la pròxima contienda electoral".

La denúncia la formula Pere Vargas, qui en nom d'EsquerraRepublicana "...estima procedente manifestar que en las ojicinas

(51) GONZÀLEZ CASANOVA, J. A.: "Elecciones en Barcelona (1931-1936)",Technos, Madrid, 1969, p. 73.

(52) Id., pp. 74-77.

171

ww

w.fa

xim

il.co

m

expendedoras de cédulas personales, cuya central está montada enla calle del Milagro, número 9, deben obrar los registros en que sereseñan las que diariamente se expiden y las hojas originales conarreglo a cuyas declaraciones deben extenderse; y que en el corres-pondiente negociado de la Excma. Diputación de Valencia constael empadronamiento de cédulas efectuado en 1935, por si hubieralugar a comprobar que si además de las cédulas pertenecientes ainscritos en dicho padrón, se han expedido también cédulas a nom-bre de personas no comprendidas en el citado empadronamiento..."(53). El president de la Diputado, en Joan Bort, afiliat al PURA,respon ràpidament que "...se ha apresurado a practicar, directamen-te, las gestiones necesarias... (y) de ello resulta... que durante dicholapso de tiempo se han expedido 500 cédulas personales... (y) queno existe corruptela alguna..." (54). És a dir, que l'única acusadoque hem pogut trobar-hi al País Valencià entorn de la falsificacióde cèdules personals d'identificació personal prové de les esquerres,cosa lògica, d'altra banda, si tenim en compte que els ressorts del'administració del País havien estat en mans de les dretes o delsautonomistes des del 1933.

ELS MÍTINGS

L'activitat política, conforme s'acostaven les eleccions, augmen-tava per tot el País. Els mítings se multiplicaven a les grans ciutats,i els candidats d'un i d'altre bàndol viatjaven activament des delCénia fins al Segura. S'organitzaven en teatres o sales de cinema.Quan el personatge que intervenia era un membre destacat de lapolítica nacional es feien retransmissions a d'altres locals. Els quino podien veure'l al saló on parlava podien "escoltar-lo" en altrelloc, ja que, segons les disposicions oficials de propaganda sorgidesdels diferents governs civils, estava prohibida la retransmissió radio-fònica dels mítings o conferències de propaganda electoral. LaD. R. V., gràcies als seus mitjans econòmics, feia retransmissionstelefòniques d'un gran abast. El discurs de Gil Robles del dia 15de febrer, vespra de les eleccions, va poder-se escoltar-hi a més de400 ciutats de la Península. Tot el País Valencià estigué en connexiódirecta per fil telefònic, als locals de D. R. V. de València-capital,Xàtiva, Gandia, Godella, Torrent, Castelló, Vila-real, Alacant, etc.

(53) "El Mercantil Valenciano", 8 febrer 1936, p. 3.(54) "El Mercantil Valenciano", 9 febrer 1936, p. 3.

172

ww

w.fa

xim

il.co

m

LA PRIMERA FACULTAT DE CIÈNCIES ECCONÒMIQUESDE VALÈNCIA (1937)

PER

ERNEST LLUCH

En acabar el curs 1970-1971 ha eixit la que ha estat consideradacom la primera promoció d'economistes formats a la Universitat deValència. Dita així, l'afirmació és certa, però en cap cas ha estatrecordat que a finals del curs 1942-1943 hagués eixit la primerapromoció si hagués estat un altre el signe final de la guerra civil.En la recent història de la Universitat de València pareix que lestransformacions hagudes durant la República i en plena guerra civilno haguessen existit (1) quan en les mateixes publicacions de laUniversitat d'aquells anys ja queden reflexades algunes de les modi-cacions de les seues estructures. Enumerem molt breument la creaciód'un "Centre d'Estudis Històrics del País Valencià" i l'establiment denous plans per a les Facultats de Ciències Jurídiques, Polítiques iEconòmiques, de Medicina i parcialment per a les Seccions de Cièn-Exactes i Físiques (2). Des del punt de vista d'aquesta nota ensinteressa el que fa referència especialment a la constitució dels estu-dis universitaris d'Economia Política, i creiem que a ells se'ls hiaplica ben especialment aqueixes paraules de la Junta de Governde la Universitat referents a què era una innovació ja sentida: "Nohan permitido las angustiosas exigencias de la guerra trotar con so-siego el problema de la ensenanza en todos sus aspectos, però laUniversidad ha tenido la satisfacción de ver convertidas en realidadalgunas de sus aspiraciones, en lo que se refiere a la organización

(1) El millor exemple d'aquesta actitud és el "Bosquejo histórico de laUniversidad de Valencià", a "Universidad de Valencià. Memòria del curso1970-71", Secretaria General, València, 1971, pp. 11-16.

(2) Sobre les reformes veure: "Anales de la Universidad de Valencià",segona època, núm. 1, València, 1937, pp. I-XII.

173

ww

w.fa

xim

il.co

m

de los estudiós" (3). L'aspiració en el nostre cas concret era realmentuna mica llunyana i creiem necessari de plantejar-la.

ZUMALACÀRREGUI, FACULTAT D'ECONOMIA I AUTONOMIAUNIVERSITÀRIA (1919-1922)

Fou Josep Maria Zumalacàrregui i Prat catedràtic d'EconomiaPolítica i Hisenda Pública durant més de trenta anys i Rector (1930-1931), qui per primera vegada (a tota la Universitat espanyola?)demanà la instauració d'una Facultat d'Economia a la nostra Uni-versitat, dins d'un ambient propici a aquests plantejaments, car s'esta-va discutint alhora l'establiment de l'Autonomia Universitària quepermetria d'introduir modificacions d'aquest tipus (3). En el discursde referència (4), Zumalacàrregui parteix de què "... el Estado,sordo y ciego a ese brotar de nuevas ramas que jorman cada diaespecialidades variadísimas, mantiene triste, seco y aislado, el troncoanejo y medio seco de la càtedra única de Economia y Hacien-da..." (5). Des de la seua base eminentment paretiana, encara quebon coneixedor de Schmoller (6), escriu que hi ha "una obsesióncasi única jurídica y social en Francia y Espana" (7). El problemaque es presentava a la Universitat amb els estudis econòmics eljutjava tan important que, després de reintegrar a la Universitat els

(3) "Aiiales de la Vniversidad de Valencià", vol. 2.°, 1921-1922, qua-dern 10, "Documentos referentes a la autonomia universitària y su implanta-ción en la Vniversidad de Valencià", València, 1922. La Universitat valen-ciana fou una de les poques que intentà aprofitar el decret d'Autonomia deSilió (17 d'abril del 1919), que fou suspès per Prado Palacios i definitivamentper la Dictadura (veure PERE BOSCH-GIMPERA: ha Universitat i Catalunya,Barcelona, Ed. 62, pp. 49-50). Seria molt interessant estudiar el cas asturià,interessant per molts conceptes, del que coneixem un texte suggestiu, ISAACGALCERAN CIFUENTES: "Del estudio en las Universidades de la Economia Po-lítica" , discurs llegit a l'apertura del curs del 1918 al 1919 a la Universitatd'Oviedo, Tip. Sucessor d'A. Brid, 1918.

(4) JOSÉ M. ZUMALACÀRREGUI Y PRAT: "Misión de la Vniversidad en lavida econòmica contemporànea", discurs llegit a la solemne inauguració decurs de la Universitat Literària de València por el Dr. D..., catedràtic a laFacultat de Dret (1919 al 1920), València, 1919.

(5) JOSÉ M. ZUMALACÀRREGUI Y PRAT: "Misión de la Vniversidad...",pàgina 23.

(6) Per a una autobiografia intel·lectual creiem que el millor és JoséM. ZUMALACÀRREGUI Y PRAT: "Del equilibrio económico a la econométricd".a "Anales de Economia", l.a època, núms. 49-60, 1953-1955.

(7) JOSÉ M. ZUMALACÀRREGUI Y PRAT: "Misión de la Universidad...",pàgina 90.

174

ww

w.fa

xim

il.co

m

estudis tècnics, "la segunda de las grandes refonnas necesarias esreunir y organizar todos los estudiós económicos, y conexos con laEconomia, que suelen andar repartidos entre todas las Facultades, yaun en ensenanzas ajenas en Espana a la Universidad" (8). Aquestprocés de reunió i reorganització havia de crear una "Facultat d'Eco-nomia" la qual havia d'estar, a més, lligada al País Valencià i consti-tuir l'element primer d'una, encara ara, renovació pedagògica. Al-menys, així ens sembla que es pot deduir, entre d'altres, del següentpassatge: "La solución mejor, a mi entender, es la constitución de unaFacultat exclusivamente de ciencias económicas, que dé la ensenanzaamplísima de todo su contenido, incluyendo el mayor número posi-ble de especialidades y, desde luego, las que mas interesen a cadaregión. Sus programas debían ser muy flexibles, permitiendo, dentrode ciertas reglas generales, que cada alumno se hiciese su plan deestudiós personal, siempre, naturalmente, con el consejo y direcciónde los profesores, però respetando sus iniciativas, aptitudes y voca-ción. Esto no es un sueho. Es sencillamente lo que se hace ya enmuchas grandes universidades con resultados inmejorables'''' (9). Dar-rere d'aquesta llarga cita hi ha, a més a més, la intenció que lesassignatures no econòmiques siguen cursades a d'altres Facultats.La proposta de Zumalacarregui caigué al buit i hem de suposarque la interrupció dels projectes d'Autonomia Universitària el 1923no havia d'ésser en absolut aliena a aquest fet (10).

LA FACULTAT DE CIÈNCIES JURÍDIQUES,POLÍTIQUES I ECONÒMIQUES (1937)

El pla de la Secció de Ciències Econòmiques que havia de tra-duir la reforma adoptada fou el següent (11):

(8) JOSÉ M. ZUMALACARREGUI Y PRAT: "Misión de la Universidad...'",pàgina 88.

(9) JOSÉ M. ZUMALACÀRREGUI Y PRAT: "Misión de la Universidad...",pàgina 90.

(10) El mateix Zumalacàrregui escrigué que a finals de la Dictadura estiguéa punt de ser fundada una Facultat d'Economia a Madrid ("La Facultad deCiencias Económicas y el sentido de la Universidad", a "Anales de Economia",l.a època, núms. 49-60, p. 157. Segons Juan Velarde havia estat publicat el1933 a la revista "Norma").

(11) "Anales de la Universidad de Valencià, 2.a època, núm. 1, 1937,pàgina VIII.

175

ww

w.fa

xim

il.co

m

Curs preparatori

Història de la CulturaMatemàtica EconòmicaHistòria Contemporània

d'Espanya

Primer semestre

Introducció a la Ciènciadel Dret

Curs General d'EconomiaGeografia EconòmicaEstadística

Segon semestre

Història Econòmica (I)Història del Dret EspanyolDret AdministratiuTeoria del Mercat i dels Preus

Tercer semestre

(II)Història EconòmicaDiners i CrèditHisenda (I)Dret Mercantil i Canviari

Quart semestre

Història econòmica d'EspanyaCicles EconòmicsHisenda Pública (II)Política Econòmica

Cinquè semestre

Teoria i Formes de l'EconomiaPlanificada

ComptabilitatPolítica Monetària

Sisè semestre

Economia i Política AgràriaPolítica ComercialEconomia d'Empreses

Setè semestre

Política IndustrialPolítica SocialMètodes Estadístics

Octau semestre

Dret EconòmicPolítica de TransportsHistòria de les Doctrines

Econòmiques

Del conjunt podem dir que es tracta d'una autèntica Facultatd'Economia sense els additius comercials que tindria la de la post-guerra. Algunes disciplines demostren el moment històric que haviadonat llum a la Facultat: l'atenció a la planificació en pot ser unamostra. D'altra banda hi ha, ens sembla, la influència de Zumala-càrregui, com ho mostren almenys dues assignatures: Història de laCultura i Política dels Transports (12), malgrat que, donada la seua

(12) De l'interés de Zumalacàrregui sobre els transports veure JUAN VE-LARDE FUERTES: "Presentación" a "Facultad de Ciencias Políticas, Económicasy Comerciales de Madrid: XXV Aniversario", "Anales de Economia",3.a època, gener-desembre de 1969, núms. 1-4.

176

ww

w.fa

xim

il.co

m

ideologia, no devia ser a València. En resum direm que el programaés molt coherent i personalment opine que molt millor que el queseria adoptat per a les Facultats d'Econòmiques de la postguerra. Ladesaparició de la Facultat el 1939 amb els 28 anys de retard quesignificà per als estudis econòmics al País Valencià és, per aixòmateix, tant més lamentable.

La mateixa comparació de la reforma valenciana amb la que tin-gué lloc a la Universitat Autònoma de Barcelona no ens fa modificaraquest judici tan positiu. Els estudis econòmics estaven a Barcelonacentrats a la Facultat de Dret i Ciències Econòmiques i Socials,però sense gaire autonomia, car els dos primers cursos eren comunsi, a més, amb una sola assignatura econòmica, mentre que amb proufeines eren majoria les econòmiques al "grup de ciències eco-nòmiques" (13).

I IIEconomia Teòrica Economia AplicadaHistòria de les Doctrines Estadística

Econòmiques Política SocialCiència i Legislació Financeres Legislació del TreballDret Mercantil Dret Internacional PúblicDret Canònic i Privat

Filosofia del Dret

La introducció de noves matèries, com Economia Dirigida, Polí-tica Monetària i Bancària i Finances Públiques (14), no ens semblaque millore el panorama i que li lleve l'aspecte francès de la fórmulaadoptada (15). En tot cas, dues innovacions, les de València i Bar-celona, que seguiren l'advers camí dels canvis polítics que les im-pulsaren.

(13) Anuari 1934-1935. Universitat de Barcelona. Tipografia Occitana,Barcelona, 1934, p. 241. En l'exemplar que faig servir hi ha inclosa unafulla solta que diu: "suspesa la vida normal de la UNIVERSITAT de BAR-CELONA per Decret de ler. de novembre del 1934, quedaren pràcticamentinterrompudes les actitvitats culturals de què foren objecte del present Anuari.Restablerta, però, per Decret del Govern de la República de 24 de febrerde l'any actual, l'autonomia d'aquesta UNIVERSITAT en reprendre el ritmeabandonat aleshores..."

(14) Anuari 1934-1935..., pp. 250-251.(15) Evidentment, en el cas de la valenciana ens trobem amb un pro-

grama on sembla que està superada la dicotomia marginalisme/escola histò-rica i que si alguna cosa rebutja és el pes de les disciplines jurídiques "a lafrancesa".

177

ww

w.fa

xim

il.co

m

ww

w.fa

xim

il.co

m

SOBRE LA CREACIÓ D'UNA INFRAESTRUCTURACULTURAL VALENCIANA

NOTA DEL PERÍODE 1936-1939

PER

ALFONS CUCÓ

Malgrat els greus problemes que en tots els ordres implicà laguerra civil espanyola, durant aquells anys es produïren al PaísValència interessants iniciatives culturals que no van obtenir —perraó de les difícils circumstàncies— massa ressò i que han passat moltdesapercebudes, tot i que significaven una clara superació de plan-tejaments anteriors. Ernest Lluch estudia en aquest mateix volumla creació l'any 1937 de la primera Facultat de Ciències Econòmi-ques de València. Aquell any es produïa igualment la fundacióde dues institucions culturals de gran volada: l'Institut d'EstudisValencians —creat pel Consell Provincial Valencià— i el "Centrode Estudiós Históricos del País Valenciano", adscrit a la Universitatde València.

La creació de l'Institut d'Estudis Valencians fou impulsada perla Conselleria de Cultura del Consell Provincial Valencià —organis-me que vingué a substituir les funcions de l'extingida DiputacióProvincial de València— i especialment pel seu cap, Francesc BoschMorata, membre del Partit Valencianista d'Esquerra.

A la Memòria fundacional de l'Entitat, signada pel propi BoschMorata, es feia veure la necessitat de crear i potenciar una infraestruc-tura cultural autòctona, que la incompleta Renaixença local —dedi-cada, puntualitzava Bosch, a la "poètica intrascendent de les figuresimaginatives o descripcions sentimentals"— no havia facilitat. Pertot això, afegia l'autor de la Memòria, "aprèmia la rectificació, amés, per facilitar i orientar la nostra clara renaixença, per exigèn-cies ineludibles de la realitat dinàmica que estem vivint necessitada

179

ww

w.fa

xim

il.co

m

d'organismes serenament orientadors i meticulosament analítics que,recollint el nostre tresor clàssic, el salven i el posen al dia; quedescobrint cultura, l'entreguen a la civilització; que depurant i acurantla nostra llengua, l'habiliten definitivament com a vehicle natural dela cultura valenciana; que per la investigació científica metoditzada,organitze una poderosíssima col·laboració social per a la seua aplica-ció a les arts, a les indústries i a totes les activitats de la vida mo-derna; que estudiant els fenòmens econòmics del País Valencià—producció, circulació, distribució, consum, etc.— produeixca elbenestar d'un poble..." (1).

La llarga cita precedent mostra de forma ben significativa lesintencions bàsiques dels creadors de l'Institut d'Estudis Valencians,a les que, en tot cas, caldria afegir —com la mateixa Memòria es-pecifica— que l'Institut "a més de fer ciència, serà estímul vigorósde la consciència valenciana, desvetlant el sentiment íntim de laseua existència, la inquietud de la seua personalitat" (2).

D'acord amb aquestes perspectives inicials, el Consell ProvincialValencià, per unanimitat, emitia un decret, el 9 de febrer del 1937,pel qual es creava l'Institut d'Estudis Valencians. Al moment de laseua creació, l'Institut s'iniciava amb quatre seccions, com puntua-litzava l'article primer del citat decret (3). La Històrico-Arqueològica,que "entendrà en la publicació d'obres de caràcter històric i ar-queològic en el més ample sentit de la paraula: excavacions, viatgesd'exploració, estudi i formació de Museus i Biblioteques, etc". LaSecció Filològica que "s'ocuparà de l'estudi i conreu de la llenguavalenciana en tots els aspectes, en les varietats comarcals i unitatliterària". La Secció de Ciències, que es "dedicarà a la investigaciócientífica i entendrà en la direcció tècnica d'institucions, laboratoris,societats, etc, de caràcter científic que depenguen o cree el ConsellProvincial de València; a més de l'edició d'obres de caràcter cien-tífic". La darrera Secció, la d'Estudis Econòmics, s'ocuparia, pel seucompte, "de la investigació i estudi dels problemes econòmics delPaís Valencià. A més de la publicació de revistes monogràfiques,fullets, estadístiques, etc, intensificant l'intercanvi amb organismessimilars ibèrics i estrangers".

(1) INSTITUT D'ESTUDIS VALENCIANS: Memòria. — Membres. — Regla-ment interior, Tip. Artística, València, 1937, p. 8.

(2) Ibidem, p. 15.(3) Ibidem, p. 20.

180

ww

w.fa

xim

il.co

m

El decret fundacional preveia, per altra banda, que cadascunad'aquestes Seccions constaria de cinc membres (4), d'entre els qualss'elegiria un director de Secció. L'Institut, pel seu compte, seria regiten un torn rotatiu de sis mesos de duració, per cada un dels direc-tors de secció.

El citat decret disposava que tant el Museu de Prehistòria i laseua Biblioteca com el Servei d'Investigació Prehistòrica de l'antigaDiputació Provincial de València, quedassen adscrits al nou Institut.Igualment el "Centro de Estudiós Económicos Valencianos" passavaa integrar la Secció d'Estudis Econòmics de l'Institut. Al mateixtemps, i adscrita a la Secció Filològica, es creava la "Biblioteca delPaís Valencià", iniciada amb els fons bibliogràfics de l'antiga Diputa-ció Provincial.

Posteriorment es confeccionà el Reglament intern de l'Institut, i esprocedí a l'elecció dels càrrecs directius de l'Entitat. El doctorJosep Puche i Alvarez, rector de la Universitat de València, fouanomenat president de l'Institut d'Estudis Valencians; el senyor Car-les Salvador i Gimeno, secretari general, i el senyor Josep Feo iGarcia, Tresorer.

La fundació de l'Institut, tot i això, fou qualificada per EmiliG. Nadal —designat, per altra banda, membre de la nova entitat—con un tant precipitada i optimista. L'autor es preguntava sobrela situació d'altres organismes culturals, formalment no integratsencara en l'Institut, com el "Centro de Cultura Valenciana" o laSocietat Castellonenca de Cultura (5). I urgia en la necessitat d'es-

(4) Foren designats membres de l'Institut els següents senyors: SeccióHistòrico-Arqueològica: Isidre Ballester Tormo, Domènec Fletxer i Valls,Felip Mateu i Llopis; Lluís Querol Roso, Emili Gómez Nadal; Secció Filo-lògica: Lluís Gonzalvo París, Manuel Sanchis Guarner, Carles Salvador Gi-meno, Francesc Almela i Vives, Bernat Artola i Tomàs; Secció de Ciències:Josep Puche Alvarez, Modest Quilis, Robert Feo Garcia, Joaquim BernatCastelló, Emili Moròder Sala; Secció d'Estudis Econòmics: Rafael Font deMora, Lluís Guillem Guardiola, Josep Oliag Càceres, Vicent Tomàs i Pérez,Marín Civera Martínez (idem, pp. 26-27).

(5) No cal dir que les notícies que tenim sobre l'evolució de les entitatsculturals valencianes durant la guerra civil són molt escasses o de vegadesnul·les. De tota manera, en ocasions s'hi produïren fets espectaculars, queno han estat enregistrats pels erudits corresponents. Aquest seria el cas deLo Rat Penat, societat "ocupada" pels socis "contestataris" que destituïrenla Junta Directiva, un cop començada la guerra civil, substituint-la per unaaltra, "ja que es tractava d'elements que per la seua filiació política anteriorsón desafectes al règim" (vegeu "El Mercantil Valenciana", núm. 23.620,14 agost 1936).

181

ww

w.fa

xim

il.co

m

tablir relacions de col·laboració amb altres organismes culturalscatalans similars (6). Però aquesta necessitat era també compartidapels dirigents de l'Institut. Prova d'això seria l'entrevista que tinguélloc a Barcelona entre Pompeu Fabra i una delegació valencianaencapçalada pel conseller de Cultura, Francesc Bosch Morata, i elvice-rector de la Universitat de València, professor Lluís Gonzalvo.En aquesta reunió "trataron de los trabajos realizados por el Institutd'Estudis Catalans, cambiando impresiones sobre el desenvolvimientoen favor de la cultura catalana (al País Valencià)" (7).

El "Centro de Estudiós Históricos del País Valenciano" nasquécom a conseqüència de l'escrit que la Junta de Govern de la Uni-versitat de València dirigí al ministre d'Instrucció Pública per a quèrestés adscrit a la Universitat el Col·legi del Patriarca. D'acord ambaquesta petició, el Ministeri publicà un decret, al preàmbul delqual es deia: "El antiguo Colegio del Patriarca de Valencià, incautadohoy por la Universidad, posee uno de los Archivos mas ricos endocumentos de interès para la Historia del Reino de Valencià. Lacircunstancia de haber sido en otros tiempos esta fundación delBeato Juan de Ribera, llamado Real Colegio del Patriarca, antiguoColegio Mayor de Valencià, y el hecho de encontrarse este edificioen situación muy pròxima a la Universidad, permitiendo sus amplioslocales, previas las obras de adaptación que sean necesarias, lainstalación en ellos del Archivo General del Reino de Valencià, con-centrando así documentación històrica de gran interès, hoy en peli-gro de dispersión y junto a estos fondos documentales una Bibliotecahistòrica complementaria, así como salas de lectura para el publico,seminarios de trabajo, etc, aconsejan el eficaz aprovechamiento detodas estàs posibilidades mediante la creación de un Centro deEstudiós Históricos del País Valenciano, adscrito a la UniversidadLiterària de Valencià y abierto a todos los interesados en investigary conocer el pasado histórico del pueblo valenciano" (8).

En conseqüència, l'article primer de l'esmentat decret creavael Centre d'Estudis Històrics del País Valencià, adscrit a la Univer-sitat de València. La seua finalitat —segons disposava l'article

(6) NADAL, EMILI G.: L'Institut d'Estudis Valencians, "Nueva Cultura",any 3, núm. 3, maig 1937.

(7) "Adelante", núm. 74, 28 abril 1937.(8) "Anales de la Universidad de Valencià", 2.a època, núm. 1, Gràficas

Vives Mora (intervenguda), València, 1937, pp. III i TV.

182

ww

w.fa

xim

il.co

m

segon— seria "la investigación del pasado histórico del País Valen-ciano, mediante la creación y sostenimiento de los necesarios semi-narios de trabajo, así como la divulgacion de la Historia de Valenciàen todas las manifestaciones de su cultura, mediante la celebraciónde cursos y conferencias, organización de exposiciones de arte, con-tinuación de la tradición musical del antiguo Colegio del Patriarca,aprovechando su valioso archivo musicogràfico, etc." (9).

El mateix decret, en altres articles complementaris, especificavaque el nou Centre vindria a substituir en tots els seus drets a la JuntaAdministradora de l'antic Col·legi del Patriarca i podria reivindicarels bens que havien integrat el patrimoni d'aquesta fundació.

Integrarien la Junta del Patronat del Centre d'Estudis Històricsdel País Valencià, el rector de la Universitat de València —enqualitat de president—, un representant del Consell de Cultura decada un del Consells Provincials de València, Alacant i Castelló,dos catedràtics d'Història de la Facultat de Filosofia i Lletres i uncatedràtic de la Facultat de Dret —tots ells designats per la Juntade Govern de la Universitat— i un funcionari del Cos d'Arxivers,Bibliotecaris i Arqueòlegs designat per la Direcció General de BellesArts. També formarien part d'aquesta Junta el director i el secretaridel Centre.

El darrer article del decret puntualitzava les funcions pròpiesde la Junta del Patronat, que hauria d'elaborar un pressupost econò-mic, formular propostes de personal tècnic i auxiliar, i procedira la redacció d'un Reglament intern de la nova Institució.

"Se han cumplido —assenyalaven, els "Anales de la Universidadde Valencià"— los términos preliminares del Decreto anterior, y enel transcurso del ano próximo se pondrà en vigor la totalidad de sucontenido" (10). Lògicament les condicions derivades del conflictecivil no ho farien possible.

(9) lbidem.(10) lbidem.

183

ww

w.fa

xim

il.co

m

ww

w.fa

xim

il.co

m

EL PROBLEMA NACIONAL A "NUEVA CULTURA"PER

A. ALVAREZ

El primer número d'aquesta revista fou publicat al mes de febrerdel 1935, i aparegueren mensualment números durant els anys 1936i 1937. No sabem exactament la data en què va deixar de publicar-se,tot i que per referències, fou, però, durant l'any 1938. Els redactorsde "Nueva Cultura" publicaven amb aquest mateix nom una altrarevista dedicada al camp. De la darrera tan sols n'hem pogut veureun número, per la qual cosa que ens resulta impossible d'informarsobre la seua periodicitat i direcció (1).

El comitè de redacció estava integrat per: Louis Aragón i JeanFrancois, a París; Ramon Sender, Ogier Preteceille, César Arconada,Eusebio G. Luengo i A. Bazàn, a Madrid; Antonio Olivares, RodrigoFonseca i Agustín Puértolas, a Barcelona; Àngel Gaos, José Renaui Miguel Alejandro, a València; Fuentes Calderas, Antonio Precio iAlvarez Heyer, a Sevilla; Francisco Armengot, Antonio Blanca iJ. Sànchez Bohórquez, a Alacant (2).

Al començament, la revista tingué com a principals animadorsal grup d'Unión de Escritores y Artistas Proletarios, "entitat marxistaque havia nascut a impuls del moviment dels intel·lectuals comunisteseuropeus, i més directament, de la francesa Association d'Ecrivainset Artistes Révolutionnaires, que animava Louis Aragón" (3).

Amb la proclamació del Front Popular, aquesta entitat dóna lloca un moviment anti-feixista, que qualla en la creació de l'Aliança enDefensa de la Cultura, amb seu no sols a Espanya, sinó tambéa diversos països europeus. Cal constatar-hi, pel que respecta a

(1) "Nueva cultura para el campo", València, desembre del 1936, núm. 2.(2) "Nueva cultura", València, agost-setembre del 1935, núm. 6.(3) Cucó, ALFONS: El valencianisme polític 1874-1936, València, 1971,

pàgina 256.

185

ww

w.fa

xim

il.co

m

Espanya, que ambdós grups coexistiren i fins i tot col·laboraren, inde-pendentment l'un de l'altre, a la revista "Nueva Cultura". Nogens-menys, tot fa pensar que els dos grups en realitat estaven formatsper la mateixa gent i llurs posicions eren afins. Aviat proliferarenaquests grups d'orientació frontista a les ciutats més importants,essent de destacar l'existència al País Valencià d'un circumscrit aValència i d'un altre a Alacant. Del darrer en tenim una carta apa-reguda a "Nueva Cultura''' en la que s'exposen les seues reivindica-cions i posicions (4).

A les darreries del 1935 VAsociación de Intelectuales para laDefensa de la Cultura publicà un manifest adreçat als intel·lectuals,escriptors i tècnics i als amics de la cultura. El comentari que fa"Nueva Cultura" a aquest manifest és breu; hom pot observar fàcil-ment, però, quines són les seues directrius: "Els mots d'ordre contrala guerra, contra tota regressió, per la defensa de la cultura i lallibertat, són els nostres" (5).

"Nueva Cultura" portarà una intensa campanya en defensa dela cultura i dels seus valors ètics:

"Nuestra 'Nueva Cultura' busca, en primer termino,encontrar y definir el punto de referència necesario, lapiedra angular de la sociedad: el HOMBRE. Si alguna ser-vidumbre nos imponemos vis a vis a cualquier falaz inde-

(4) L'esmentada carta va signada per: "Melchor Aracil, Francisco Ar-mengot, Julio Badenas, José Carlos Bellido, Antonio Blanca, Santiago Blanco,Ernesto Cantó, Gastón Castelló, J. R. Clemente, Antonio Eulogio, JuanFrancés, E. Galipienso, J. Gonzàlez Prieto, M. Gonzàlez Santana, J. Guar-diola, Antonio Ibàfíez, Renato Ibàfiez, José Juan Pérez, José M.a Llobregat,Rafael Millà, Vicente Masí, José Sànchez Bohórquez, Emilio Varela, AntonioGuardiola i Miguel Villalta".

Los intelectuales antijascistas de Alicante escriben a "Nueva Cultura","Nueva Cultura", agost-setembre 1935, núm. 6.

(5) A aquest manifest s'adheririen els següents noms: "J. Serra Hunter,J. Miratvilles, Lluís Capdevila, Joan Puig i Ferrater, Granier Barrera, JosepLluís Sert, Josep Pinyol, L. Cervera, Mateu de Soto, A. Rovira i Virgili,J. Carner Ribalta, Emili Mira, Frederic Garcia Lorca, M. Viladrich (Madrid),L. Aymamí, Ventalló, Margarita Xirgu, J. Xirau, Càndid Luanco, EnricPalau, Manuel Gales, Enric Casanovas, Manolo Hugué, E. Bosch Roger, JosepColl i Mas, Maria Baldó de Torres, F. Martí Alpera, Marià Rexach, JosepMaria Marqués-Puig, Antoni Riera, Dolors Palau, Josep Grauger, Just Cabot,Rafael Moragas, Rivas Cheriff.

NADAL, E.: De cara al sol de Llevant. Associació intel·lectual per ladefensa de la cultura, "Nueva Cultura", gener 1936, núm. 10.

186

ww

w.fa

xim

il.co

m

pendencia o subrepticia servidumbre, es la servidumbre alHombre en lo que de esencia tiene: su CONDICION HU-MANA" (6).

Es tracta de redescobrir l'home que sota l'opressió i la tiraniaes troba enfonsat en la incultura i el fanatisme. La missió serà, enprimer lloc, d'unificar la lluita contra l'enemic comú i lligar tots elsesforços per a salvar el que n'hi ha d'aprofitable de la cultura delpassat i imprimir a la cultura del present un moviment vital i humàvers endavant, cap a noves formes d'expressió i contingut. Aquestaés la missió concreta que ha d'assumir l'Aliança en Defensa de laCultura.

El problema de les minories nacionals té el seu punt de par-tença en aquesta nova visió humanista, que amb el temps aniràadoptant noves perspectives cada vegada més madures i amb unabase teòrica. Seria obvi tractar de justificar la importància deltema, bé que és imprescindible destacar el fet de què "NuevaCultura" representa l'opinió d'un grup polític molt concret com ésel Partit Comunista d'Espanya, i que com a tal anirà definint-serespecte entorn al País Valencià. Presentar-lo com un movimentpurament tàctic o fruit d'unes iniciatives individuals, no té en aquestsmoments cap base. Els membres que elaboraven l'esmentada revistano ens permeten de dubtar-ho: :

"Tots els que prenen part a l'entorn d'aquesta revista—fent-la i propagant-la— en la gran creuada en favor d'unacultura impregnada d'un sentit de dignitat humana i defecunda saba popular, reconeguem com una de les tasquesurgents que s'hi posen davant de tots, la del recobramenti l'enfortiment d'aquells nuclis nacionals que vénen patintdes de fa segles una de les pitjors formes de l'opressió im-perialista: la de l'esperit i la cultura autòctona" (7).

Des d'un punt de vista purament teòric, el nacionalisme a laPenínsula es tradueix en una sèrie de realitats històrico-culturals, amb

(6) "Manifiesto electoral de Nueva Cultura", "Nueva Cultura", gener1936, número extraordinari 10 bis.

(7) De cara al sol de llevant. Cop d'ull sobre una minoria nacional."Nueva Cultura", desembre 1935, núm. 9.

187

ww

w.fa

xim

il.co

m

personalitat pròpia que són acceptades sens cap dubte, per "NuevaCultura". Tanmateix, aquesta actitud es decantà d'una forma mésactiva pel que respecta als països de parla catalana. Les seuescauses cal buscar-les d'una banda, en considerar el "hecho catalàn"com "uno de los problemas mas agudos e importantes de la vidaespanola del momento", ja que cap reivindicació nacional no potmostrar-se tan aguda com aquesta; i d'altre lloc "quizàs la de maspeso es que "Nueva Cultura" es una revista del País y sus colabo-radores viven y trabajan dentro de esta àrea que forma una entidadespiritual" (8).

Aquesta comunitat de parla catalana estarà formada per:

"Alguer de Sardenya, Les illes Balears, el País Valen-cià, la Catalunya Aragonesa, Andorra, Catalunya i el Roselló,acoblen sis milions d'éssers humans que parlen una solallengua i que clamen per una cultura que siga la plasmacióde la seua espiritualitat en creixença i que a l'ensems estigacolmada d'un ressò d'humanitat que l'hi permeta unir-sea tots els pobles de l'ample món que treballen per unafórmula nova de vida" (9).

Generalment, les minories nacionals patiran les conseqüènciesd'assimilació dels règims capitalistes, que exerceixen llur acció nosols al pla politic i econòmic, sinó també al cultural:

"Els Estats capitalistes tendeixen a l'imperialisme i aesclavitzar les nacionalitats sobre les quals claven les urpes.Destrueixen l'idioma, la cultura i els costums de les talsnacionalitats per poder triomfar" (10).

Com repulsa a aquesta acció de l'uniformisme cultural, sorgiranuns moviments nacionalistes al llarg dels segles xix i xx. Açò noserà més que el resultat del naixement dels grups burgesos amb unsinteressos econòmics propis, que potencien una acció traduïda enaixecades i organitzacions nacionalistes. Al País Valencià (11) aquest

(8) Ibid., desembre 1935, núm. 9.(9) Ibid., desembre 1935, núm. 9.(10) L'alliberament del nostre poble, "Nueva Cultura" para el campo,

desembre 1936, núm. 2.(11) Veure Cucó, A.: El valencianisme polític 1874-1936, València, 1971.

188

ww

w.fa

xim

il.co

m

moviment presentarà unes característiques pròpies, que són, sensedubte, una traducció de les seues particularitats estructurals. Unaeconomia centrada en la producció agrària per a l'exportació i unaindústria en una etapa de desenvolupament endarrerida; tot aixòcrearà una burgesia que viu abocada a un sucursalisme no tan solspolític i econòmic, sinó, a més a més, cultural. Tanmateix a lesdarreries dels segle xix, i durant el segle xx existeixen una sèried'intents menats a crear un moviment de caràcter nacionalista.Aquests intents són, però, majoritàriament un reflex de l'acció dutaa terme pels grups organitzats catalans, i troba sempre l'oposiciód'alguns partits o grups valencians. "Nueva Cultura" és conscientde la feblesa que presenta aquest moviment al País "que no haarribat ni de lluny al grau necessari de consciència autòctona" (12).D'altra banda, també s'esmenta a la revista l'actitud de les diferentsclasses socials davant el problema regional:

"El llaurador i els proletaris valencians han conservatvalentament el propi idioma; les clases mitjanes han anatperdent-lo (...). Els rics, els burgesos valencians, s'aliarenamb la burgesia enemiga (...)" (13).

"La forma d'abordar el problema —segons "NuevaCultura"— és una Constitució, sobre la base del dret d'auto-determinació, que mantinga una estreta unió econòmica imilitar amb una independència amplíssima i una llibertatcompleta de desenvolupament de totes les cultures na-cionals (14).

Com a conseqüència de la necessitat d'una política orgànica alcamp cultural del País Valencià, sorgeix el mes d'abril de 1937l'Institut d'Estudis Valencians. Anys enrera, el 1914, s'havia assajatdonar forma a una institució semblant, però en aquella ocasió noesdevingué realitat (15). Ara amb la creació de l'Institut s'assajava

(12) De cara al sol de llevant. Una làctica colonial, "Nueva Cultura",desembre 1935, núm. 9.

(13) L'alliberament del nostre poble, "Nueva Cultura" para el campo,desembre 1936, núm. 2.

(14) Veure article de Emili Nadal a "Nueva Cultura", abril 1937, anyIII, núm. 2.

(15) Cucó, A.: El valencianisme polític 1874-1936, València, 1971,pp. 100-107.

189

ww

w.fa

xim

il.co

m

de coordinar i consolidar les institucions culturals del País. Ambaquest motiu es va estructurar en quatre seccions: Històrico-arqueo-logica, filològica, científica i econòmica. En realitat, la seua vidahagué de sofrir les conseqüències d'un país en guerra, pel que resultamolt difícil acomplir el programa proposat:

"Fins ara, el sol nucli d'estudiosos valencians amb quècompta el recén-nat Institut és l'acoblat en el Servei d'Inves-tigació Prehistòrica (...)" (16).

Per tota aquesta sèrie de fets "Nueva Cultura" considerà forçaprematur la creació de l'Institut que deuria haver sorgit d'una formamés evolutiva i més lentament per anar, així, creant coordinacionsi organismes, segons la marxa del seu desenvolupament.

Finalment cal fer constar que l'actitud adoptada pel partit políticinspirador de "Nueva Cultura" deu d'ésser emmarcada dintre de totun moviment general dirigit a donar una estructura institucionala aquestes realitats històrico-culturals, que tenen llur seu en la Penín-sula Ibèrica. Moviment que es veurà frustrat de bell nou, com aconseqüència de la situació política que travessa la nostra Península.

(16) NADAL, EMILI: País Valencià, L'Institut d'Estudis Valencians, "NuevaCultura", maig 1937, any III, núm. 3.

190

ww

w.fa

xim

il.co

m

LA POESIA POLÍTICA VALENCIANA 1930-1939PER

JOSEP IBORRA

La dècada dels trenta constitueix una de les etapes més agitadesi tenses de la història europea. S'hi viu un moment de crispaciógeneral. L'alta temperatura política d'aquells anys es dóna també aEspanya i d'una forma que arribà fins al deliri. La caiguda de laDictadura obre pas a una República que allibera totes les forcespolítiques, les quals hi troben l'oportunitat i el motiu per radicalit-zar-se i enfrontar-se. Però la guerra no significarà, a la zona repu-blicana, la fi d'aquest "climax" polític; més aviat serà un elementmés de discòrdia. Davant una situació d'aquest tipus en què la políticatenia una presència tan intensa i total es podria pensar que els poetes—en tant que poetes— havien d'acusar necessàriament aquest "pa-thos". I més encara els poetes del País Valencià, donat que en ells—concretament en aquells que escrivien en català— incidia un altrefactor, com era la reivindicació col·lectiva. Però, malgrat la concur-rència de totes aquestes circumstàncies, cal dir, ja, d'entrada, queno es pot parlar d'una poesia política valenciana. En línies generals,els nostres poetes nowan utilitzar el vers com un mitjà d'expressiópolítica. Si haguéssem d'inferir algun tret de la situació del momenta partir dels poemes que van escriure no ens assabentaríem gairebéde res. Aquesta marginació de la poesia valenciana dels problemesdel seu temps ens pot semblar una estranya incongruència. Tanmateix,hom no pot dir que la poesia valenciana d'aquells anys constitueixcauna aberrant excepció en comparació amb la poesia d'altres litera-tures. El to general no és precisament polític. És el moment de lestemptatives avantguardistes, de la poesia pura, del joc verbal i de larecerca de la metàfora. El grup poètic, que aleshores domina lapoesia castellana, està representat per la generació del 27, que fade Góngora el seu mestre. La política no hi juga cap paper. La

191

ww

w.fa

xim

il.co

m

poesia del Principat també està embolicada amb aquests corrents depoesia més o menys hermètica, més o menys pura, però sempre almarge de la situació política que aleshores es vivia: "Lírica decambra", en diria Riba (la cosa va canviar una mica a partir de laguerra civil, com veurem més endavant). A França domina Valéry,a l'Anglaterra, l'Elliot... En realitat, només certes temptatives delssurrealistes —recordem que "le surrealisme au service de la révolu-tion" va ésser un fracàs— i sobretot els poetes de la banda mar-xista —de Maiaikoski fins a Brecht— hi tenen una decisiva intenciópolítica. Més encara, la poesia es fa programàticament política. Laprova es va constatar vàlida i temptadora i alguns poetes es vandecidir a abandonar llur torre d'ivori a partir de l'últim conflictemundial. Abans d'aquesta voluntat de connectar-se amb la realitathistòrica, la poesia política l'hauríem de cercar en els poetes menors,anònims o pràcticament desconeguts. I això d'una manera circums-tancial i esporàdica. En última instància no hi ha hagut altra poesiapolítica que la que ha fet, i de vegades cantat, el poble. Poesia dolen-ta? Poesia fàcil i anecdòtica? Això ja és una altra qüestió. El fet ésque els poetes amb pretensions l'han desdenyada. Llevat de certsmoments d'exaltació patriòtica del dinou, els poetes des que homproclamà la doctrina de "l'art per Fart" i d'altres afins, han cercat unmón poètic clos i autònom. Ara bé, aquesta poesia, política marginali subalterna a la Poesia amb majúscula, tampoc no és fàcil de trobaral País Valencià. Per raons òbvies. El fervor nacionalista, per exem-ple, no era viscut pel poble, i restava en estat latent. La publicaciód'uns versets polítics en català, tampoc no era massa factible, perquèel poble estava enquadrat dins organitzacions que utilitzaven elcastellà. Només la circulació oral o, a tot cas, el llibret de fallaaportaria alguna cosa en aquest sentit.

Quan s'enceta la dècada dels trenta, la poesia valenciana estàagafant empenta, no solament perquè el seu to general s'eleva, sinótambé perquè s'eixampla considerablement la plantilla dels qui s'hidediquen. L'aparició de dues revistes de qualitat com "Taula dela poesia" i "La República de les lletres" és un senyal significatiudel nivell al que s'ha arribat. Als poetes que Joan Fuster agrupa enla generació de 1909 (Duran de València, Bayarri, Jacint M. Mus-tieles, D. Martínez Ferrando) s'hi van afegint d'altres que, o bédepuren aquesta tradició o bé s'embarquen en noves provatures,

192

ww

w.fa

xim

il.co

m

constituint-se —sempre segons Fuster— en una mena d'avant-guarda (1).

Tots aquells poetes viuran els anys decisius de la República i dela Guerra Civil. Però, tal i com hem assenyalat, no van ser sensibles,a l'hora d'escriure els seus poemes, a la carregada atmosfera políticaque respiraven. Ni el tradicionalisme poètic d'uns, ni l'avantguardis-me dels altres, tractà d'acostar-se a la realitat social i a la seuaproblemàtica. Els tradicionalistes es volien fidels a una poesia cen-trada en l'emoció del paisatge, o, més generalment, en la idealitzacióde la vida rural. Això, i les previsibles efusions líriques entorn a laPàtria, l'Amor i la Religió. Els avantguardistes intentaren renovaraquesta estètica i en proposaren una altra més inhibida de l'anèc-dota i del paisatge" (Carles Salvador) amb més substància metafòricai sensible a una temàtica i uns ritmes inspirats en la vida urbana.En el fons, oposaven al forçat la màquina, i el jazz a la cançópopular. Ara bé, en principi, sembla que una poesia girada cap ala ciutat havia de carregar-se més fàcilment de tensions polítiquesi socials. Però, en realitat, aquesta estètica s'evadia tant de la proble-màtica urbana com l'altra ho feia de la rural. La ciutat constituïaun espectacle per a explorar poèticament, tal com ho era la Natura-lesa per als poetes tradicionals. Si els avantguardistes parlaven dela màquina no era per veure-hi cap conflicte social. Era només elseu ritme, la seua música, allò que els atreia. Notem que pensavenmés en la màquina "made in U. S. A." —que veien desguitarradai sorollosa com el jazz— que no pas en la màquina "made inU. R. S. S". Hi veien només la possibilitat d'una nova retòrica i nod'una nova funció de la poesia. En aplegar Carles Salvador —altítol d'uns articles— els mots "maquinisme", "jazz" i "poesia pura",barrava completament el camí a una poesia de contingut social ipolític.

Tots dos, doncs, els tradicionalistes i els avantguardistes, sen'evadien. Practicaven una mateixa idea de la poesia: la poesia comun món autònom. Aquesta idea, però, havia de condicionar i Limitarmés els poetes valencians, la majoria dels quals eren poetes "ama-teurs", que exercien la poesia d'una manera molt circumstancial iesporàdica, i amb més reverència que preparació intel·lectual. Aixòels feia tenir una idea una mica "beata" de la poesia: la poesia era

(1) Antologia de la Poesia Valenciana, tria i pròleg de Joan Fuster, E. Se-lecta, Barcelona, 1956.

193

ww

w.fa

xim

il.co

m

una cosa, diguem-ne, sublim, que exigia rentar-se les mans i posarentre parèntesi la vida quotidiana. Una mena de puríssim i dominicaloasi, un objecte, de dedicació excepcional. Aquests condicionamentspersonals agreujaren les dificultats d'un accés a la poesia política. Notracte en absolut de disminuir aquests poetes nostres. Mai no elsagrairem prou que, almenys ells, li donassen a la llengua una possi-bilitat d'expressió artística. Però tot això pesa a l'hora de valorar-losi de preguntar-nos per què van ser tan impermeables a la societatdel seu temps.

Ara bé, tot plegat, havien d'estar més a prop de la política elspoetes tradicionalistes que els avantguardistes. En definitiva, la poe-sia d'aquells era més "impura" i estava, per definició, més lligadaa la Pàtria, la terra o la tradició, tòpics que no per això deixarende tenir alguna relació amb realitats concretes, i comportaren almenysuna postura d'autoafirmació col·lectiva. Ja Duran de València, enla seua polèmica amb els avantguardistes, havia enumerat, el 1928,un seguit de disjuntives amb les quals es feia entreveure, en favorde la poesia tradicional, una opció que, a diferència de l'avantguar-dista, es vinculava a motius més humans o més "realistes": "Abaixl'anti-art, el fonògraf, el jazz i el coktail. Visca el nostre poble, lapolítica, la cançó popular i el vi de la terra" (2). El mot "política"hi surt. I ell va ser-hi al capdavall, fidel: només ell, com veurem, vaescriure uns poemes en defensa de la democràcia quan la guerra ja esveia perduda.

I entre els poetes tradicionals trobarem també un escriptor,company de generació de Duran, que es pot considerar com el poetamés "militant" —amb totes les limitacions— de la poesia valencianad'aquella època. Em refereixc, ai las! a Josep M.a Bayarri.

Josep M.a Bayarri presenta, en una part de la seua obra, unadimensió que podem qualificar de política. Ell és un poeta que restafidel als tres temes tòpics de la poesia llorentina: "Pàtria, amor i fe."Explícitament ho afirmarà així. Ara bé, cantar la Pàtria, tot i tenirun valor polític en la mesura que comporta una afirmació dels valorsd'una col·lectivitat, no sempre va més enllà de la pura exaltaciólírica. No és la mateixa cosa que cante la Pàtria un poeta francès,per exemple, que no pas un poeta català. En aquest sentit, YOdad'Aribau, té, naturalment, un indiscutible valor polític. Bayarri, com

(2) Cit. per Fuster, ibid.

194

ww

w.fa

xim

il.co

m

altres poetes d'aquells anys, va escriure el seu —els seus— inevi-tables poemes patriòtics. Ara bé, ell fa una altra cosa, més concreta,en molts dels seus versos de tipus patriòtic. Bayarri —aquesta és ladiferència— decanta el tema des de la problemàtica de la seua comu-nitat. I això sí que és ja susceptible de ser qualificat amb el terme"polític". Cantar purament i simplement les excel·lències de la pròpiaterra o de la pròpia llengua, evocar un passat gloriós, etc, podriatenir el seu valor polític, però no arriba a ser una poesia política.Tanmateix —com fa Bayarri de vegades— cantar explícitament lesaspiracions de la Pàtria, referir-se a situacions que la condicionennegativament, veure-la no com una entitat platònica, sinó com unarealitat concreta, això ja constitueix una poesia amb intenció política.En Bayarri apareix formulada d'una manera inequívoca i, fins a tot,agressiva. El llibre València, València, València, n'és un bon tes-timoni (3).

Hi ha també evocacions tòpiques -—no purament nostàlgiques,però— com Almansa, la Senyera, l'altar, Sant Jordi i Sant VicentFerrer. Però la tradició hi és evocada com una arma de combat,com una invitació a l'acció. Senyalem més encara, que aquell llibre,on hi ha l'obsessió tossuda d'un ressorgiment de València, estàsignificativament dedicat "A la joventut nacionalista valenciana...".El 1936 publicà un petit quadern —una mena de catecisme per ainfants— amb el títol "Versos per als chiquets valencians", on podemtrobar mostres molt significatives d'aquesta actitud de Bayarri (4).

La seua postura la podem constatar també, de tant en tant, perexemple, en "El Vers Valencià", una revista de poesia que Bayarriva començar a publicar el 1934. En el primer número ens anunciaen una mena de manifest que El Vers seria, entre altres coses,"cristià", "casolà", "universal", "ben valencià".

en gràcia de Poesiai amb la conscient alegriad'anar resseguint el viureper una cultura lliure,valencians! (5).

(3) JOSEP MARIA BAYARRI: València, València, València, p. 101, Consellvalencià de publicacions.

(4) JOSEP MARIA BAYARRI: Versos per als chiquets valencians, Ed. ElVers Valencià, València, 1936.

(5) El Vers Valencià, núm. 1, València, 15 juny 1934.

195

ww

w.fa

xim

il.co

m

Aquesta promesa, però, es mantindrà només de tant en tant,d'una manera prou incidental. Si repassem els diferents númeroshi trobarem un to general jocfioralesc que domina embafadorament.Poques coses justificarien considerar aquesta publicació com un ins-trument de combat "per una cultura lliure valenciana". "El VersValencià" —en la figura de Bayarri— és prodiga incansablementen "reverències" a regines de jocs florals o a poetes amics. Hitrobarem també poemes guardonats amb la flor natural, una seccióhabitual "Or vell" —dedicada a la publicació de textos clàssics—i, amb abundància els inevitables poemes amorosos, paisatgistes, festiusi, fins i tot, anuncis en vers del sabó "EL SOL"... Però tambémolts poemes patriòtics que, de vegades, tenen un propòsit mésespecífic. Per exemple, en el número dedicat al rei Jaume I (6) hitrobem, entre altres col·laboracions que no es queden solament en uncant a la Pàtria, a més d'una ben llarga del mateix Bayarri, la titulada"Rebeldía", de Cebrian Ibor.

El número de I'l de maig del 1935 presenta una portada que ésun cartell recordant la data d'Almansa. Hom pensa que es tracta,almenys ara, d'un número monogràfic reivindicatiu. Doncs, no. Llevatd'uns versos de Josep Monmeneu, hi trobarem, fins i tot, un poemadedicat al dia del primer combregar d'una xiqueta...

Tot plegat, doncs, "El Vers Valencià" travessà aquells anysborrascosos amb la Senyera desplegada, sense sortir, però, de la seuaclosca, llevat de fer alguna visita lírica a alguna senyoreta coronadaregina. Només he trobat un poema, datat a Barcelona, el 8 d'octubredel 1934, i signat per Bem-Ogra, que s'hi lamenta, sense prendrepartit, de les violències que aquells dies s'hi produïren.

Bayarri era de dreta, però, almenys, s'hauria pogut esperar, enuna publicació periòdica que es volia militant, alguna reacció —dedreta, clar— davant els esdeveniments d'aquells anys. La realitat,tanmateix, és que el seu propi nacionalisme estava hipotecat perun ultraconservadurisme casolà i religiós i per un desinterès políticconcret.

Una reacció de la dreta davant els fets polítics que aleshores esproduïen la trobaríem a les dècimes que Josep M.a Esteve (Pep)publicà diàriament a les pàgines del "Diario de Valencià" durantl'any 31. L'autor les arreplegà en un lübre, "Les dècimes del dia",

(6) Ibid., núm. 8, octubre 1934.

196

ww

w.fa

xim

il.co

m

amb un pròleg de Lluís Lucia i uns versos de Josep M.a Bayarri (7).Cada dia, Pep, en deu versos, comentava algun esdeveniment polític,que es produïa dins l'àmbit espanyol o municipal. El to és satíric0 festiu en la línia de l'humor popular valencià, tal com es pot trobaren un llibret de falla. I l'objectiu —sobretot a partir de les eleccionsque portaren la República— és, naturalment, ridiculitzar el nourègim, acusant-lo d'incompetent, deshonest i, en definitiva, de deixarles coses pitjor que abans: Resulta que els pobres han de seguirtreballant, que els impostos s'han de seguir pagant, que els gover-nants són uns lladres, que la República prohibeix en nom de lallibertat, etc.

Per aquest dietari hi desfilen Troski i Macià, Ortega i Gasset—"qui el vol?"— i Unamuno —"Una mona!"—, i don Sigfrido1 Prieto, i molts més, com es pot suposar. Tots se'n surten malament,llevat, és clar, dels candidats de la Dreta Regional i de CalvoSotelo —"l'acusat acusador"—. El mateix Parlament sembla una"Peixcateria". El dietari ens recorda vagues, incidents electorals, undia de Corpus, "que no és Corpus", la desídia dels valencians davantl'Estatut, etc.

Com una mostra d'aquest repertori citaré la dècima que lidedicà a Alcalà Zamora el dia 7 d'agost:

EL "TUPÉ" D'ALCALÀ ZAMORA

El president és notable.Diu que mai claudicaràel Govern, que ha fet i fauna obra... insuperable (!!).I que es /deu lo condemnablea enemics de torva traça...Així parla el qui fracassa.I els parats? I el malestar?I no saber governar?Home... vaja-se'n a casa!

De la banda de l'esquerra, els poetes no van, que jo sàpia, culti-var cap mena de poesia política. Ni tan sols va sortir l'equivalent

(7) JOSEP MARIA ESTEVE (PEP): Les dècimes del dia, València, 1932.

197

ww

w.fa

xim

il.co

m

de Pep en cap diari esquerrà. Ara bé, mentre s'acostava la guerracivil es va produir a l'Espanya republicana una mena de mobilitzaciódels poetes que es consideraven políticament anti-feixistes. L'esclafitde la guerra els va posar ineludiblement el fet polític. Molts poetesque no havien sortit mai del seu món poètic empraren el vers comun mitjà d'atac, de defensa o de testimoni. A Madrid, la "Secciónde Literatura de la Alianza de los Intelectuales", havia reunit totsels poetes per a col·laborar en la redacció d'un "Romancero de laguerra civil". La primera sèrie va sortir el novembre de 1936. ABarcelona, l'any 1937, aparegué un recull —Escriptors de la Revo-lució— amb col·laboracions de poetes. A València..., a València,no conec cap empresa semblant. La guerra més aviat hi significàuna interrupció en la publicació de versos i, en general, de llibresen català. El balanç el fa Carles Salvador: "Els dos anys de guerrai de revoltes actuals... són dos anys quasi perduts per a la literaturavalenciana. Què s'ha pogut publicar? Dues obres minses d'obrapoètica que han circulat poc (8).

No té res d'estrany això. València esdevenia, apressadament, lacapital de la República espanyola. Això vol dir que, a diferènciade Barcelona, aquesta capitalitat l'havia de pagar "en castellà".El progressiu trasllat de Madrid i València no podia afavorir capempresa editorial —ni res— a València. Carles Salvador no deixade consignar-ho a l'hora de fer una explicació de la manca de publi-cacions en el nostre idioma. D'una banda, hi havia "els preus elevadís-sims que han assolit el paper i la ma d'impremta"; de l'altra, resultavaque les edicions valencianes "no han tingut l'ajut dels organismesoficials" (9).

Dels dos llibres de versos que es van publicar en els dosprimers anys de la guerra civil, l'un és del mateix Carles Salvador:"Elogi de la vagància i una cua" (10). La segona part del llibret—la cua— està integrada per "5 poemes de la guerra". Tampoc nohi trobem cap presa de posició política. És el tema de la guerra elque sol·licita l'atenció del poeta, però no els ideals que hi estavenen joc. En una nota introductòria, Carles Salvador es fa càrrec de la

(8) J. CALPE DE SABINO: Rialles i plors, pròleg de Carles Salvador, Va-lència, 1938.

(9) lbid.(10) CARLES SALVADOR: Elogi de la vagància i una cua, senyal de Navarro

i Borràs, Col·lecció Espiga, 1937.

198

ww

w.fa

xim

il.co

m

nova situació del poeta en aquell moment: la guerra. Però es tractad'una guerra vista d'una manera impersonal i abstracta, de qualsevolguerra. Allò que colpeix l'ànima del poeta és el que la guerra té"d'humà i d'anti-humà". Del poema Propaganda mural són elssegüents versos:

Folla follia de cartells:coloraines desdibuixades,punys, ferramentes i fusells,banderoles humanitzades...

Una altra aportació a aquesta temàtica, imposada pels esdeveni-ments, és el recull "Guerra, Victòria, Demà", de Miquel Duran deValència (11). Duu la data del 9 d'octubre de l'any 1938 i el següentpeu: "VII Centenari de la Liberació de València i fundació delPaís Valencià". Els versos de Duran —el poeta tradicionalista—tenen un to molt diferent del que hem trobat a Carles Salvador —elpoeta avantguardista—. La guerra que canta Duran és una guerraben concreta. En aquest recull exalta les virtuts dels qui combateni els valors que defensen.

(11) MIQUEL DURAN DE VALÈNCIA: Guerra, Victòria, Demà, Ed. de Cul-tura Popular, València, 1938.

199

ww

w.fa

xim

il.co

m

ww

w.fa

xim

il.co

m