EDUCACIÓ ÈTICA i CÍVICA

4 rt E.S.O

CURS:2012-2013

Professor: Pepe Delgado

QÜESTIONS PRÈVIES

 

1.    Quan diem que algú és “bo”? I “roín”?

1

2.    Deia Soló (un antic savi i legislador atenés) que la justícia era donar a cada un el seu. En què creus tu que consistiria açò? Posa exemples.

3.    ¿El més just és el que disposa la llei, el costum, la teua pròpia raó? Explica la teua posició respecte d'això.

4.     Si algú te presta diners se'l tornaries? per què? I si tu es prestes què esperaria que fera eixa persona?

5.   Protestaries en el cas que te posaren més nota al examen ? I si te posaren menys?

6.   Si tingueres en el teu poder un anell que et convertix en invisibles com creus que et comportaries amb les altres persones? Què és la primera cosa que faries?

7.   En els problemes a què t'enfrontes habitualment tens en compte i per orde d'importància a:

 

  SI NO

PARES    

AMICS    

TELEVISIÓ    

A TU MATEIX    

PROFESSORS    

USOS SOCIALS    

RELIGIÓ    

2

LLIBRES    

 

8.    Posa't en la següent situació catastròfica: Si t'hagueres de presentar a un examen de què depén tota la teua vida professional futura i al mateix temps ton pare estiguera morint en un hospital; i el teu millor amic segrestat esperant que li ajudares; i t'hagueren proposat assassinar al teu novi@ i donar-te un milió d'euros; i en les teues mans estiguera la salvació d'un grup de xiquets marroquins Què faries?

 9.  Creus que els actes tenen alguna finalitat?. Vaig donar que fins perseguixen les matèries següents: medicina, esport; dret; sociologia; psicologia; moral; política; art; economia hi ha quelcom comú a totes elles?

10. Creus que en general s'han d'escoltar les opinions dels altres sobre els distints assumptes i problemes de la societat i la família? Habitualment respectes i valores les opinions alienes?

11. Què tres drets i que tres llibertats són més importants per a tu? (En orde de prioritat): 

Drets Llibertats      

 12. Si els drets i llibertats que has esmentat no es respecten, què s'ha de fer en eixe cas?

13. Quin tipus de condemna mereix cada cas que se't proposa a continuació?( justifica-ho en cada cas)

3

  PENA DE MORT

CADENA PERPÈTUA

ANYS DE CÁRCEL

REFORMATORI PSIQUIÀTRIC

Terrorista que assassina a un cap d'Estat

       

Un policia que assassina a un immigrant il·legal

       

Un menor que assassina a son pare per abusos

       

Drogoaddicte que assassina a un altre drogoaddicte

       

Soldat que assassina a població civil

       

Dictador        

4

que extermina a tots els estrangers pobres

.

Tema 1

Introducció a l'Ètica

1.- QUÈ ÉS L'ÈTICA?

1.1.- QUIN TIPUS DE PROBLEMES TRACTA L'ÈTICA?

1.2.- ÈTICA I MORAL

1.3.- MORAL, IMORAL I AMORAL

2.- MORALITAT I LLIBERTAT

5

2.1. LES NOSTRES ACCIONS TENEN DIMENSIÓ MORAL PERQUÈ SOM LLIURES.

2.2.- ELS VALORS COM A CRITERIS D'ELECCIÓ

La reflexió moral no és només un assumpte especialitzat més per als que desitgen cursar estudis superiors de Filosofia, sinó part esencial de qualsevol educació digna d'eixe nom.

(F. Savater: Ètica per a Amador)

1.- QUÈ ÉS L'ÈTICA?

Probablement hages usat alguna vegada la paraula ètica, o l'hages sentit utilitzar a altres persones. És una paraula que solem associar a determinat tipus de comportaments: aquelles conductes que considerem correctes i dignes d'aprovació, en contrast amb altres comportaments que estimem rebutjables i indignes. El contingut de la matèria d'Ètica està estretament

6

relacionat amb eixos judicis que constantment fem sobre la correcció o incorrecció de les accions humanes.

1.1.- QUIN TIPUS DE PROBLEMES TRACTA L'ÈTICA?

Quin és l'objectiu de l'Ètica? Si haguera que expressar-ho en una frase, eixe objectiu podria formular-se de la manera següent: el propòsit de l'Ètica és ajudar-nos a dominar el difícil art d'orientar-se en la vida. És evident que tots aspirem a tindre una vida el més satisfactòria possible. No obstant això, per a aconseguir este fi, hem d'aprendre a orientar-nos amb encert en l'existència, a no perdre el rumb.

Per què necessitem orientar-nos en la vida? Observa el següent: un dels trets més peculiars de l'existència humana és el seu caràcter problemàtic: la vida ens planteja constantment problemes que hem de resoldre d'una manera o un altre. Quasi sempre són xicotets problemes, com eixe viatge que tant t'abellix i no podràs fer o eixe examen que a penes tens temps d'estudiar. Però a vegades són problemes greus: Què he de fer a l'acabar l'ESO? Quins han de ser els meus objectius en eixa nova etapa? Quin tipus de vida vull portar i quina classe de persona vull ser? Per a donar resposta a eixos problemes que la vida ens posa en el

7

camí, necessitem disposar de criteris que ens guien. És a dir, hem de tindre certes nocions sobre el que ens convé i del que no ens convé fer, i saber per què certes coses són convenients i altres no. La tasca de l'Ètica és subministrar-nos eixos criteris. Per això, l'Ètica és quelcom així com la brúixola que ens va a permetre caminar amb pas ferm per la vida. “... la brúixola no indica directament el camí que s'ha de seguir, sinó que mostra com ha de buscar-se el camí correcte”. (A. Pieper. Ètica i moral.) Com diem, la vida ens planteja problemes molt diversos. Doncs bé, eixos problemes poden dividir-se en dos grans grups: els que provenen de les nostres relacions amb les coses i els que tenen a veure amb les nostres relacions amb les persones. És evident que les nostres relacions amb les coses ens plantegen nombrosos problemes: si la teua moto té una avaria, això és per a tu un problema. Si el taller més pròxim està a diversos quilòmetres, eixe nou problema se suma a l'anterior, etc. No obstant això, els problemes que ens plantegen les coses no són, de per si, problemes de tipus ètic: no té sentit que acuses a la teua moto de comportar-se incorrectament perquè t'ha deixat tirat. L'Ètica no pretén estudiar els problemes que ens ocasiona el nostre tracte amb les coses en si mateixes. De resoldre eixos problemes s'ocupen les diverses tècniques: la mecànica de vehicles, l'agricultura, les telecomunicacions, etc.

Els problemes ètics, a diferència dels problemes tècnics, sorgixen de les nostres relacions, directes o

8

indirectes, amb les persones: amb altres persones o amb nosaltres mateixos, que, per descomptat, també som persones. Així, la pregunta “com he de tractar els meus amics?” té un caràcter ètic, mentres que la pregunta “com he de tractar a la meua moto?” no ho té: és una pregunta de tipus merament tècnic.

Certament, les nostres formes de tractar amb les coses poden tindre conseqüències beneficioses o perjudicials per a les persones: si tens els frens de la teua moto en mal estat i seguixes utilitzant-la, este comportament imprudent pot posar en perill la teua vida i la d'altres. Però el que en eixe cas fa que la teua conducta siga incorrecta i censurable des d'un punt de vista ètic, no és el fet que mantingues la moto en mal estat, sinó les conseqüències que el seu ús en eixes condicions pot tindre per a tu mateix o per a altres persones. Ningú té cap obligació d'arreglar-li els frens a una moto que té tancada en un garatge i no pensa usar per a res.

Els problemes que tracta l'Ètica són, perquè, els que sorgixen com resultat de les relacions més o menys directes que mantenim, a través dels nostres actes, amb determinades persones.

9

Amb quines persones? Amb aquelles que resulten afectades per eixos actes. Naturalment, la persona a qui els teus actes afecten més directament eres tu mateix. Per això, pot dir-se que l'Ètica té com a finalitat l'estudi de les conseqüències, bones o roïnes, que els actes de la persona tenen per a ella mateixa i per als altres.

1.2.- ÈTICA I MORAL

A estes altures tal vegada t'hages plantejat ja la pregunta següent: si l'Ètica estudia la correcció o incorrecció de les nostres accions en la mesura que afecten persones, no tracta del mateix que això que cridem Moral?

Efectivament, les nocions d'Ètica i Moral són quasi equivalents. Podem parlar de reflexió moral, o de problemes morals, en el mateix sentit en què parlem de reflexió ètica o de problemes ètics. En realitat, les dos paraules van tindre, en el seu origen, el mateix significat: ètica ve del terme grec ethos, que significa costum, el mateix que el substantiu llatí mon, d'on procedix la paraula moral. Tant l'Ètica com la Moral s'ocupen, perquè, del mateix: dels nostres costums i formes d'actuar, en la mesura que poden considerar-se com correctes o incorrectes, bones o roïnes.

10

A vegades, no obstant això, Moral i Ètica són termes que s'usen en un sentit diferent. En este cas, s'entén que la Moral s'ocupa d'establir unes normes concretes d'actuació. Per exemple, seria missió de la Moral definir les normes que han de regir les relacions entre els membres d'una família o entre metge i pacient.

L'Ètica, per la seua banda, s'ocuparia més aïna de discutir racionalment la validesa d'eixes normes que establix la Moral, preguntant-se, per exemple: “per què considerem moralment correcte dir la veritat?”. És a dir, l'Ètica tractaria de reflexionar críticament sobre els continguts que la Moral establix. Observa que tu pots conéixer, acceptar i seguir determinades normes i criteris morals, sense haver-te preguntat mai si eixes normes i criteris són vàlids o no. Açò últim és el que fa l'Ètica.

Naturalment, per a considerar la validesa de les nostres posicions morals, devem primer formular-les del mode més complet i sistemàtic possible, i per això la Moral és el punt de partida de la reflexió crítica que l'Ètica realitza. Açò és, la Moral dicta les normes i criteris d'actuació i l'Ètica tracta de fonamentar racionalment les dites normes i criteris.

1.3.- MORAL, IMORAL I AMORAL

11

Moral : És aquella acció que es realitza de forma conscient, voluntària i lliure i que considerem correcta o bona. Per exemple, ajudar un ancià a creuar el carrer, ser sincers amb els amics i amigues, fer els deures, etc.

Inmoral : És aquella acció que es realitza de forma conscient, voluntària i lliure i que considerem incorrecta o roïna. Per exemple, mentir, riure's d'un company, matar, robar...

AMoral : És aquella acció que NO es realitza de forma conscient, ni voluntària, ni lliure i que per tant no pot ser considerada ni bona ni roïna, no té dimensió moral.

Totes les accions animals són amorals. Algunes accions humanes també són amorals, aquelles que es realitzen davall la coacció d'algú, per exemple, si et posen una pistola en el cap i t'obliguen a fer quelcom.

2.- MORALITAT I LLIBERTAT

2.1. LES NOSTRES ACCIONS TENEN DIMENSIÓ MORAL PERQUÈ SOM LLIURES

El ser humà és una realitat que es fa i es construïx; un ser inacabat, obert, una "entitat infinitament plàstica" que ha de fer-se a si mateix. Com assenyala ORTEGA,

12

“L'home no és cosa cap, sinó un drama - la seua vida- , ... el mode de ser de la vida ni tan sols com a simple existència és ser ja, ja que l'única cosa que ens és Donat i que hi ha quan hi ha vida humana és haver de fer-se-la, cada u la seua, la vida és un gerundi i no un participi: un faciendum i no un factum ... La vida és quefer".

El ser humà no té més remei que anar fent-se en el transcurs de la seua vida perquè és un ser no-especialitzat i no té un medi ambient adaptat per naturalesa. La manera d'obrar del ser humà no està fixada per la naturalesa. L'instint no li diu el que ha de fer en cada moment. Per això, l'existència humana i la llibertat són inseparables des d'un principi. ORTEGA expressa amb molt d'encert esta característica del ser humà de ser un ser inacabat dient-nos:

"L'home ... al no estar adscrit a una consistència fixa i immutable - a una naturalesa - , està en franquia per a ser, almenys per a intentar ser, la qual cosa vullga. Per això l'home és lliure i no per casualitat. És lliure, perquè no posseint un ser Donat i perpetu no té més remei que anar-se'l buscant. I açò - el que serà en tot futur immediat o remot - ha de triar-ho i decidir-ho ell mateix. De manera que és lliure l'home a la força. No és lliure de no ser lliure".

13

Els animals estan determinats per l'instint, programats per la Naturalesa per a actuar d'una forma o una altra. Açò li ocorre a les tèrmits-soldat, no poden fer quelcom diferent del que fan, no tenen una altra possibilitat, no poden triar. Als animals els ve Donat per naturalesa (per instint) l'ajust amb el seu mig, el filòsof espanyol X. ZUBIRI anomena a açò justeza.

Al contrari, els sers humans es troben sempre davant de diverses possibilitats d'actuació, entre les quals, forçosament, han de triar una. Els sers humans no es troben adaptats al medi, sinó que han de decidir com duran a terme eixe adaptament.

ZUBIRI afirma que el ser humà ha de fabricar-se l'ajustper sí mateix , és a dir, ha de justificar els seus actes. Héctor ix a lluitar contra Aquil·les però (a diferència de les tèrmits-soldat) podria haver fet altres coses (negar-se, posar excuses, etc. ). El que sí que està clar és que, davant de la presència d'Aquil·les en l'exterior de les muralles, havia de fer quelcom.

El ser humà sempre es troba davant de diverses possibilitats d'actuació i necessàriament ha de triar una. J.P. SARTRE reflectix perfectament esta situació en la seua famosa frase l'home és un ser condemnat a ser lliure. No es tracta, no obstant això, que el ser humà posseïsca en cada moment un número infinit d'opcions, sinó que sempre es troba davant d'un

14

ventall de possibilitats, unes vegades major i altres més reduït, entre les que necessàriament haurà de fer la seua pròpia elecció.

El ser humà és, perquè, un ser lliure. I que l'home és lliure vol dir, en el sentit més primari i radical, que en les distintes situacions davant les quals es troba posseïx diverses possibilitats d'actuació entre les que ha de triar.

Ara bé, la llibertat, entesa d'esta manera, és compatible amb les imposicions que tot ser humà patix. En efecte, al ser humà se li imposen moltes coses en la vida. En primer lloc, se li imposa la vida mateixa; ningú li consulta si vol nàixer o no; de sobte es troba vivint sense haver participat per a res en la decisió de nàixer. Se li imposa, a més, una època històrica, una cultura, un país, una societat, una família, una educació, un sexe, un cos que posseïx unes capacitats i unes característiques concretes... (ORTEGA anomena circumstància al conjunt d'elements entre els que el ser humà està necessàriament situat i que formen part del seu propi jo). Però no se li imposa com ha de viure eixa vida ni eixa circumstància. Això ho té de decidir ell. És ell el que ha de triar com viurà eixa vida que se li ha imposat en eixa circumstància que també se li ha

15

imposat. Els sers humans, a diferència dels animals, podem inventar i triar la nostra pròpia vida.

I, com som lliures, som responsables dels nostres actes i poden ser qualificats moralment; si no fórem lliures no tindria sentit parlar de moralitat, de valors morals. Ser responsable és saber que cada un dels actes que realitzem té unes conseqüències. Cada un dels nostres comportaments deixa empremta en el món que ens rodeja i, sobretot, ens realitza a nosaltres d'una determinada manera. Cada un dels nostres actes ens va definint, ens va construint, ens va inventant. Si mentim, enganyem als altres (empremta en el món) i -el que és més important- ens fem a nosaltres mateixos mentiders, ens construïm com a mentiders. Si ajudem als altres, les nostres ajudes els beneficien (empremta en el món) i ens fem a nosaltres mateixos solidaris, ens inventem com solidaris. I així, successivament.

2.2.- ELS VALORS COM A CRITERIS D'ELECCIÓ

Com acabem de veure l'home és un ser lliure i açò significa que ha d'estar contínuament triant entre les possibilitats d'actuació que se li presenten. Ara bé, per què tria el que tria? Per què triem ser sincers o mentir?, per què triem seguir els costums de la societat en què vivim o anar en contra d'elles?

16

En una primera aproximació podem dir que fem el que fem perquè ens pareix preferible al contrari, perquè ho jutgem més convenient per a nosaltres, perquè estimem que és més valuós o perquè ho considerem bo des del nostre punt de vista.

Totes les persones, ho vullguem o no, conscientment o inconscientment, valorem més algunes de les diverses possibilitats d'actuació que se'ns presenten habitualment i, a l'hora de triar, ens guiem per eixes valoracions. A açò ho denominem valors.

Són precisament els valors els que guien la nostra conducta, els que ens indiquen què és el preferible, els que ens indiquen què és el convenient, els que ens assenyalen què és el bo. En definitiva, són els valors els criteris que ens ajuden a triar i, per tant, ens permeten actuar. Sense valors no hi ha elecció possible i, per tant, no hi ha acció. ÉS IMPOSSIBLE LA VIDA HUMANA SENSE VALORS, perquè com déiem al principi, la vida humana és quefer, ens la regalen sense fer i per a fer-la cal actuar, però com el nostre actuar no està determinat per l'instint tenim sempre diverses possibilitats d'actuació i, per tant, hem de triar, i per a triar hem de tindre valors. Una altra vegada amb Ortega direm:

“La vida... és un problema que necessitem resoldre nosaltres. Pel mateix que és en tot instant un

17

problema, gran o xicotet, que hem de resoldre sense que càpia transferir la solució a un altre ser, vol dir que no és sempre un problema resolt, sinó que en tot instant, ens sentim com forçats a triar entre diverses possibilitats”

( José Ortega i Gasset. Què és Filosofia?)

La paraula valor és una paraula que procedix del camp de l'economia i, en eixe camp el seu significat és molt senzill: tot el que conega el dòlar i l'euro sap que el dòlar té menys valor que l'euro. No obstant això, com el terme valor s'ha convertit en un terme clau en les reflexions ètiques actuals, és necessari aprotar-se a ell amb rigor. I ho anem a fer reflexionant primer sobre els valors en general, per a centrar-nos posteriorment en els valors morals.

A més dels valors morals hi ha altres tipus de valors:

• Valors útils: són qualitats de les persones i les coses que els fan aptes per a satisfer les necessitats pràctiques dels sers humans. Un ganivet esmolat, per exemple, és un valor útil per a algú que necessita tallar quelcom; mentres que un bolígraf sense tinta no és un valor útil per a aquell que necessita escriure.

18

• Valors plaenters: són qualitats de les persones i les coses que fan disfrutar als sers humans. Una bona menjar, per exemple, és una cosa que posseïx unes qualitats determinades -en este cas sabors- capaços de produir plaer, per això diem que posseïx valors plaenters.

• Valors estètics: són qualitats de les persones i de les coses que són capaços de produir emoció. Per exemple, les simfonies clàssiques o el rock són dos tipus de música distintes, però les dos poden produir emocions en els sers humans perquè posseïxen unes qualitats que són les que cridem valors estètics.

A diferència dels altres tipus de valors, els valors morals no són qualitats de les coses, sinó de les persones i de les seues accions, en la mesura que eixes persones són responsables de tals accions. A més, els valors morals només s'apliquen a accions que es realitzen de forma voluntària i lliure. Suposem, per exemple, que accidentalment, algun dels companys es cau per una escala i xoca amb una altra persona i li trenca una cama. Diríeu que el company ha comés una acció censurable i malvada? Per descomptat que no, perquè la seua acció ha sigut involuntària, i ell no és, per tant, responsable de la mateixa, per la qual cosa eixa acció no pot qualificar-se moralment.

19

Hem dit que els valors morals són guies de conducta, guies que li indiquen al ser humà, quan se li oferixen diverses possibilitats, quin és la preferible, la millor, la més valuosa, i, pel mateix, per la que ha d'optar. Per això, per a saber quines són de veritat els valors morals d'una persona, el millor que es pot fer és analitzar la seua vida, les seues eleccions més freqüents. Si algú posseïx un determinat valor això significa que el tipus de conducta que exigix és el preferit, el més atractiu per a ell, i és normal que el seu comportament estiga d'acord amb eixe valor. És important tindre este aspecte en compte perquè hi ha persones que, quan parlen, diuen que tenen uns valors morals i, no obstant això, el seu comportament habitual és totalment contrari a estos. En este cas, eixes persones no són sinceres amb si mateixes o amb els altres.

Els autèntics valors morals d'una persona són els que es traduïxen en la seua vida pràctica en un comportament continu, habitual. Per a una persona, per exemple, la tolerància és un valor moral, quan habitualment respecta la forma de pensar i de viure dels altres, sense tractar d'imposar les seues opinions o formes de vida. Els actes aïllats no definixen els autèntics valors d'un individu, si algú diu un dia, per casualitat, una veritat, això no significa que siga sincer, ni que per a ell la sinceritat siga un valor. Aristòtil Deia a este respecte que una oroneta no fa estiu.

20

Els valors són, perquè, ens ajuden a crear les normes per les quals actuem, açò és, són la base de les normes de comportament. Si una persona en el seu comportament habitual seguix la norma de dir la veritat, és perquè considera que la sinceritat és preferible a la mentida, és valuosa; si seguix la norma de no discriminar les persones és perquè valora la igualtat, etc. En definitiva, els valors morals que cada persona posseïx li diuen què és el més convenient, què és el bo i, pel mateix, què és el que ha de fer o quines normes ha de seguir en les diverses situacions en què es puga trobar en la seua vida.

No obstant això, triar o saber com actuar en cada moment no és tan senzill com pot donar a entendre el que portem dita fins al moment. En algunes ocasions, els valors d'una persona entren en conflicte uns amb altres; amb no poca freqüència, de les diverses possibilitats d'elecció que té una persona en un moment concret, se li presenten com valuoses totes o diverses d'elles i no sap què preferir. Per exemple, davant de la situació de quedar-se estudiant l'examen de matí o eixir amb la xica o el xic que ens agrada, les dos opcions resulten valuoses,

Quina d'elles triar? Estudiar ens interessa perquè volem aprovar; eixir amb eixa/e xica/o també perquè

21

ens fa molt feliços. ¿Quina de les dos opcions és preferible? Ací tenim organitzat un conflicte de valors. Per això, com els valors entren sovint en conflicte és necessari saber quins són els més importants i les raons per les quals ho són, és a dir, és necessari tindre ordenades les nostres preferències, o el que és el mateix jerarquitzats els valors. Açò ens ajudarà a no equivocar-nos i a no confondre el que verdaderament estimem preferible amb el que en un moment concret ens abellisca.

Activitats

«Giges, un pastor que servia el rei de Lidia, estava un dia amb el seu ramat en les muntanyes quan va vindre una forta plutja . De sobte, d'un sisme es va obrir un tros del sòl i es va fer un gran forat . El pastor, meravellat, va mirar dins i entre altres coses prodigioses va contemplar un cavall de bronze. Es va abocar i es va estremir al veure un mort d'una enorme corpulència que portava una anell d'or a la mà. Giges li va traure l'anell i va eixir d'allí. Al cap d'uns dies, va assistir, amb l'anell a la trobada mensual dels pastors per a preparar la notificació al rei de l'estat del seu ramat. Sentat entre els altres, va fer girar per atzar l'anell encarant el seu gravat amb la palma de la mà. Tot seguit, els seus companys es van posar a parlar d'ell com estant absent: havia passat a ser invisible. El pastor, meravellat, s'adonava que quan el gravat de l'anell mirava dins, passava a ser invisible, quan mirava cap a fora , tornava a ser visible. Comprovada l'eficàcia del seu anell, va maniobrar per a ser un dels missatgers enviats a palau per a informar el

22

rei. Una vegada al palau, va utilitzar el poder de l'anell per a accedir a les habitacions de la reina i la va seduir; amb l'ajuda d'ella va assassinar el rei per a usurpar la seua corona.»

República. Plató- Com creus que actuaries amb l'anell?- Quina és la tesi principal del mite?- Creus que fem el bé per deure o per obligació?- a pesar de la conclusió pessimista de l'autor, creus que val la pena ser moral?

Indica, marcant el cercle adequat, dins quin nivell es troba cadascuna de les següents expressions: nivell ètic, nivell moral:

1. Complisc una promesa feta ahir malgrat hui em done compte que el seu compliment em crea problemes.

2. Ajudo voluntàriament a un company de classe si bé m’arrisesgue a ferir el seu orgull.

3. Raonem que els pactes s’han de complir sempre, del contrari, en lloc d’acords entre amics, hauríem de fer contractes legals.

23

4. Em pregunte sobre què té més valor moral, la intenció que inspira un acte o els resultats que amb ell s’obtenen.

5. Decidisc si he de ser o no sincer amb un company de classe que sembla vol ser amic meu.

6. Reflexione sobre valors, preguntant-me si el valor de l’autenticitat és preferible el valor de l’amistat.

7. Tinc present la màxima o regla d’or: "No faces als altres el que no vullgues que et facin a tu".

8. Rebutje robar la calculadora d’un company de classe fins i tot sabent que ningú em veu.

Qüestió núm...2.:

« Al hablar de la realidad moral del hombre no se trata de cuál sea el predicado moral que puedan tener las acciones suyas. Solamente una realidad, que es constitutivamente moral, puede ser sujeto de un predicado moral y un predicado inmoral. Al animal no le acontece esto; el animal es constitutivamente amoral, no tiene nada que ver con lo moral. Se trata, pues, de que el hombre como realidad sea en sí mismo, como tal realidad, algo moral. Si se quiere volver a la diferencia entre el bien i el mal, se puede expresar la misma idea diciendo que el carácter moral del hombre consiste, no en que efectivamente esté

24

oscilando entre el bien y el mal, sino en que constitutivamente no tiene más remedio que estar oscilando entre el bien y el mal. Por consiguiente ese momento de "no tener más remedio que", es el punto en que se inscribe el carácter de realidad moral que el hombre tiene.»

Xavier Zubiri, "Sobre el hombre", Alianza Editorial, pp,365.

PREGUNTES:

a) Quina relació hi ha entre moralitat, amoralitat i immoralitat?

b) Explica el què has entès del text.

“Com que els valors ens han vingut embolicats amb la vida mateixa, els vivim pràcticament sense ni adornar-nos-en .Per això , no és estrany que al llarg de la nostre vida no pensem expressament en els valors, sinó que simplement els visquem..I quan no hi pensem no vol dir que siguem uns irreflexius , sinó que no necessitem pensar-hi per què els valors ja fan la funció que han de fer en les nostres vides.”

25

Josep- Maria Terricabras .

Qüestions:

Per què creus que l’autor diu que els valors estan embolicats amb la vida?

Reflexiona sobre quins són els valors que guien la teva vida.

“En l’única cosa què a primera vista tothom està d’acord és que no estem d’acord amb tothom .Però fixa’t: aquestes opinions diverses coincideixen també en un altre punt: el què acabi sent la nostre vida és en part, resultat dels què cadascú vulgui .Si la nostre vida fos quelcom determinat i fatal i irremeiable, totes aquestes disquisicions no tindrien el més mínim sentit”. Fernando Savater.Ètica pel meu fill.

Qüestions:

Explica les tres diferències bàsiques entre la vida humana i la dels animals no humans.

Per què diu el text que només en part la nostre vida és resultat de la nostra voluntat?

26

Assenyala algunes diferencies entre el determinisme biològic i el determinisme social.

Què diries a aquells que neguen la teva llibertat, a aquells que afirmen que la vida t’ha dur a ser com ets i que no hi ha res més a fer?

Fins a quin punt s'eximeix la responsabilitat de l'autor de l'acte en les situacions següents? Per què?

a) Atropellem i matem una gavina, ho hauríem pogut evitar, però en ser preguntats per què no ho van fer, contestem que no hi ha res de mal en atropellar-la.

b) Un taxi para davant nostre, ens pensem que ho ha fet perquè ens ha vist aixecar el braç, hi pugem sense saber que havia parat perquè el braç l'havia aixecat una persona que estava darrera nostre.

c) Hi ha un accident d'autocar amb molts morts, el conductor reconeix que s'havia adormit.

d) En ple estiu, després de molt de temps de no ploure, tirem una cigarreta encesa per la finestra del cotxe. Provoquem un incendi.

e) No sabem esquiar gaire i ens n'anem a una pista negra, en caure, fem caure també un altre esquiador i aquest es trenca una cama.

f) Sota amenaça de mort ens obliguen a robar els diners que els pares tenen a casa.

27

g) Circulem a la velocitat adequada, però per esquivar un cotxe que ha fet una infracció, atropellem un vianant.

h) En un règim totalitari, la policia, sota tortura, arrenca una confessió referent a qui són els membres de la resistència.

i) Un trastornat mental mata un familiar en un moment de crisi aguda.

TEXT

“ Dice la razón: Busquemos la verdad.Y el corazón : Vanidad.La verdad ya la tenemos.La razón: !Ay quien alcanza la verdad!el corazón : vanidad.

La verdad es esperanza.Dice la razón: tu mientes.

Y contesta el corazón:Quien mientes eres tu, razón,Que dices lo que no sientes.

La razón; jamas podremos entendernos, corazón.

El corazón: Lo veremos.

Antonio Machado. Campos de Castilla.

1-En el poema hi ha un diàleg ; digues qui són els interlocutors i redacta’l amb les teves paraules.

2-Explica com entens els últimes versos.

28

L’ètica, també fa una reflexió sobre el nostre desig de convertir la nostre vida en vida bona o vida feliç i com ho hem de fer? . Tothom aspira a ser feliç, però com es fa això?

Els valors que més dominen:

1 Individualisme 228

2 Influència 205

3 Marquisme 164

4 Esperit combatiu 107

5 Amistat 68

6 Civisme 38

7 Autoestima 29

8 Tolerànica 25

9 Honradesa 24

10 Creativitat 20

11 Solidaritat 20

12 Igualtat 11

Els valors que més haurien de dominar:

29

1 Solidaritat 191

2 Honradesa 154

3 Igualtat 144

4 Tolerància 131

5 Civisme 80

6 Amistat 79

7 Autoestima 50

8 Creativitat 44

9 Esperit combatiu 34

10 Influència 6

11 Individualisme 5

12 Marquisme 1

Fes una reflexió sobre estes dades

Tema 2

Autonomia i Heteronomia moral

1. LA CONSCIÈNCIA MORAL: AUTONOMIA I HETERONOMIA

30

Amb el terme consciència moral designem la capacitat que tenen les persones per a conéixer i jutjar la bondat o maldat moral de les accions, tant alienes com pròpies. A més, la consciència moral mou i orienta la nostra conducta en la direcció que considerem correcta. Expressions com tinc la consciència tranquil·la, em remordix la consciència, cadascú amb la seua consciència o he obrat segons em dictava la meua consciència, reflectixen clarament el significat moral i la importància que concedim a esta capacitat per a orientar-nos en la vida. En tots estos exemples el llenguatge popular parla d'una espècie de veu interior (la veu de la consciència) que inspira, obliga i sanciona la moralitat de les nostres accions. La veu de la consciència és com un jutge interior que ens obliga, que ens aplaudix o ens sanciona, que ens indica quan actuem de forma correcta o incorrecta. A este respecte afirma Kant:

“Tot home té consciència i es troba observat, amenaçat i, en general, sotmés a respecte per un jutge interior; i eixa autoritat que vela en ell per les lleis no és quelcom produït arbitràriament per ell mateix, sinó inherent al seu ser. Quan pretén fugir de ella, li seguix com a la seua ombra. Pot, sens dubte, atordir-se i adormir-se amb paraules i distraccions, mes no pot evitar tornar en si i despertar de tant en tant, tan prompte com percep la seua terrible veu. Pot inclús, en la seua major abjecció, l egar a l'extrem de no prestar-li atenció, però el sentir-la no pot mai evitar-ho”.

31

Quan reflexionem sobre les nostres accions ens introduïm en la sala d'eixe tribunal interior que és el nostre fur intern (la nostra consciència), on se celebra a totes hores el juí sobre com hem de comportar-nos o com ens hem comportat. Sóc jo mateix qui compareix en eixe juí, sent al mateix temps jutge i part. Com ens ha fet veure Kant, la veu de la consciència és quelcom que tota persona té sempre present encara que hi haja vegades que intentem no prestar-li atenció. Esta veu de la consciència apareix a vegades com quelcom misteriós, per això l'Ètica intenta aclarir què és i com es desarrol a la consciència en la vida dels individus.

A l'hora de jutjar sobre la bondat o maldat de les nostres accions la consciència se servix de principis en virtut dels quals la persona regix la seua vida. A vegades no sabem molt bé quins són els nostres principis, però la veritat és que qualsevol persona s'até a uns, es done compte o no del o. Estos principis poden vindre-li impostos o donar-se'ls el a mateixa, racional i lliurement. En el primer cas parlem d'heteronomia i en el segon, d'autonomia. Una persona és heterònoma quan la seua consciència es guia per:

- Els dictats de l'instint o les apetències.

-La tradició assumida de forma acrítica.

-L'autoritat d'altres, siguen persones concretes, siga una majoria.

- Per obtindre un premi o evitar un castic.

32

-La moda o els usos socials vigents.

Si una persona accepta els principis emanats de qualsevol d'estos cinc supòsits sense haver reflexionat sobre tals principis i sense haver decidit si la seua orientació és bona, llavors és una persona heterònoma.

Una persona és autònoma quan és la seua pròpia consciència la que proposa les normes morals que han de guiar les seues accions, havent reflexionat i decidit sense coaccions. És a dir, quan els principis que guien les seues accions han sigut assumits de forma racional, crítica i reflexiva, de tal manera que les seues accions les realitza perquè li pareixen bones i correctes i no per por al castic, per obtindre un premi, per crear-se bona fama, perquè es l'Eva, perquè ho fan altres, etc.

Sens dubte, les persones comencem per aprendre les normes en la societat en què vivim: en la família, en l'escola, en el grup d'amics, etc. Açò significa que en un principi les normes ens vénen de “fora”. Quan som xicotets som heterònoms, necessitem que els majors ens diguen com hem de comportar-nos, que ens dicten les nostres normes de comportament. Precisament, la maduresa moral s'aconseguix quan es passa de l'heteronomia a l'autonomia moral, quan u és capaç de decidir reflexivament quines normes considera bones i a més és capaç de crear unes altres

33

de noves. La família constituïx un mitjà d'aprenentatge de normes molt important, però només en la mesura que reflexionem sobre l'as i les acceptem si creiem que són vàlides per a fer-nos millors persones, ens convertirem en sers autònoms.

Autonomia equival, perquè, a “autolegislació”, a donar-se a si mateix les pròpies lleis. No obstant això, quan parlem de lleis, estem indicant que valen universalment, perquè una llei no pot valdre per a una sola persona. En el cas de la moral, les lleis han de valdre universalment perquè són aquell as que qualsevol persona hauria de complir per a ser verdaderament humana. Per això, amb l'expressió “autonomia moral” ens referim a la capacitat que tenim les persones de guiar-nos per aquell as lleis que ens donaríem a nosaltres mateixos perquè ens pareixen pròpies dels sers humans. No té, perquè, res a veure amb “fer el que em vinga en gana”, ni tampoc amb la independència enfront de tota norma.

Comportar-se de forma autònoma és una possibilitat que cada ser humà pot realitzar o no. Les conductes heterònomes estan sempre relacionades amb situacions de servitud, mentres que els sers autònoms es comporten com a sers amos dels seus propis actes. En definitiva, el terme “autonomia” és sinònim de llibertat: és lliure qui es dóna a si mateix les seues

34

pròpies lleis i les seguix, sempre que entenguem per “les seues pròpies lleis” aquell as que estendria a tots els sers humans. D'ací que podem valorar el trànsit de l'heteronomia a l'autonomia moral com un progrés, com un guanyar en maduresa, que pot aconseguir-se individualment i socialment.

Els individus tenim una consciència capaç de progressar, però també les societats tenen una consciència que pot anar madurant des de l'heteronomia a l'autonomia: des de regir-se per tradicions, autoritats i costums no assumides reflexivament des de principis humanizadores, fins a guiar-se per eixe tipus de principis.

En el cas de les societats, Habermas ha elaborat el que ell l'ama una “Teoria de l'evolució social”, en la que mostra que les societats han anat aprenent moralment.

No obstant això, ens anem a ocupar només de l'evolució de la consciència individual cap a l'autonomia moral.

2. EL DESENVOLUPAMENT DE LA CONSCIÈNCIA MORAL

35

No naixem amb una consciència ja feta sinó que va formant-se a través d'un procés d'aprenentatge en què exercixen un paper fonamental els factors socioculturals, el tipus d'educació rebuda i l'experiència emocional. Segons L.Kohlberg, en la formació de la consciència és fonamental l'evolució que es produïx en l'aspecte cognitiu, és a dir, en el mode de raonar sobre qüestions morals i de jutjar. Kohlberg analitza l'estructura del creixement moral de la persona tenint en compte com formula juís, en especial els juís sobre el “just o correcte”. El nostre autor establix una seqüència de tres nivells i sis estadis (dos per a cada nivell) en l'evolució moral de la persona, des de la infància fins a l'edat adulta. Podem esquematitzar la teoria de Kohlberg sobre el desenvolupamentde la consciència moral per mitjà del quadro següent:

NIVELL PRECONVENCIONAL: L'egoisme com a principi de justícia

-Estadi 1: Orientació a l'obediència i al castic.

- Estadi 2: Orientació egoista i instrumental.

36

NIVELL CONVENCIONAL: Conformisme amb les normes socials

-Estadi 3: Orientació de “bon xic” o “bona xica”.

-Estadi 4: Orientació cap al manteniment de l'ordre.

NIVELL POSTCONVENCIONAL: Autonomia moral

-Estadi 5: Orientació legalista (juridicocontractual).

- Estadi 6: Orientació per principis ètics universals.

-Nivell preconvencional: l'egoisme com a principi de justícia.

Este nivell representa la forma menys madura de raonament moral. Una persona es troba en ell quan enjudicia les qüestions morals des de la perspectiva dels seus propis interessos. En este nivell la persona té per just el que li convé egoistament. En un principi, el xiquet seguix les normes establides per a evitar el castic. Posteriorment, veu les normes d'una manera “mercantil i individualista”: el més just és el que satisfà les pròpies necessitats i interessos. Les relacions humanes s'entenen d'una manera semblant a les del mercat. Segons Kohlberg, este primer nivell caracteritza principalment el raonament dels xiquets,

37

encara que molts adolescents i un bon nombre d'adults persistixen en ell.

-Nivell convencional: conformisme amb les normes socials.

Una persona en este nivell enfoca les qüestions morals d'acord amb les normes, expectatives i interessos que convenen al “orde social establit”, perquè li interessa abans que res ser acceptada pel grup, per a la qual cosa està disposada a acatar els seus costums. En este nivell, la persona té per just el que és d'acord amb les normes i usos de la societat. Per això considera que és valuós en si mateix exercir bé els “rols” o papers socials convencionals, és a dir, adaptar-se al que la seua societat considera bo. Al principi, el més just és el que agrada als altres, la qual cosa el grup accepta, que sol plasmar-se en els models socials vigents i en el que fa la majoria. Posteriorment, el juí moral s'orienta cap al respecte a l'autoritat establida, cap a la conformitat amb les normes vigents i la justificació de l'orde social “tal qual està”. El més just consistix ara que cada un complisca amb les seues obligacions socials, adoptant així el punt de vista del col·lectiu social i situant-se per damunt dels interessos individuals.

Segons Kohlberg, este segon nivell sorgix normalment durant l'adolescència i és dominant en el pensament de la majoria dels adults. No superar-ho suposa

38

plegar-se al que el grup desitge, la qual cosa té seriosos perills, perquè els grups tendixen a generar prejuís enfront dels diferents i intolerància davant els quals no se sotmeten al ramat, de manera que poden acabar ofegant els individus. Per això és necessari accedir al nivell suprem de maduresa: el postconvencional.

Nivell postconvencional: l'autonomia moral.

El final de l'adolescència o el començament de l'edat adulta és l'etapa en què la persona es prepara per a superar el mer conformisme amb les normes socials i accedix al nivell de l'autonomia moral. Les persones moralment autònomes busquen el seu propi camí més al a dels convencionalismes socials. En este nivell, la persona distingix entre les normes de la seua societat i els principis morals universals, enfocant els problemes morals des d'estos últims. Açò significa que és capaç de reconéixer principis morals universals en què hauria de basar-se una societat justa i amb els que qualsevol persona hauria de comprometre's per a orientar el juí i l'acció. La mesura del més just la donen els principis morals universals des dels quals pot criticar les normes socials.

En un principi, el més just es definix en funció dels drets, valors i contractes legals reconeguts per tota la societat, de manera constitucional i democràtica.

Posteriorment la persona pot anar més al a del punt de vista contractual per a pensar des de la

39

perspectiva de principis ètics de justícia vàlids per a tota la humanitat. Es tracta de reconéixer els drets humans, la igualtat en dignitat i drets de tots els sers humans. El més just es definix ara per la decisió de la consciència d'acord amb tals principis. La conquista de l'autonomia és considerada així com la meta del desenvolupament moral de la persona. Segons Kohlberg, este nivell és el menys freqüent, sorgix durant l'adolescència o al començament de l'edat adulta i caracteritza el raonament de només una minoria d'adults.

La teoria de Kohlberg és potser la formulació més completa del desenvolupament moral amb què comptem actualment. No obstant això, com qualsevol teoria, té els seus punts dèbils. Ací ens limitarem a comentar les objeccions de què consideren que en el desenvolupamentde la consciència moral és necessari comptar amb altres components a més de la justícia i l'autonomia. En este sentit, Carol Gilligan, deixebla de Kohlberg, insistix en el fet que hi ha almenys dos formes de consciència moral: la que jutja només des de la justícia i l'autonomia, i la que té en compte també la compassió i la responsabilitat. Aconseguir la maduresa moral no consistix només en l egar a ser just i autònom, sinó també a aconseguir ser compassiu i capaç de responsabilitzar-se d'aquell vos que ens estan encomanats. La indiferència davant de les persones i la convicció que no som responsables

40

de l'as són mostres clares de falta de maduresa. Així les coses, els ingredients indispensables per a aconseguir la maduresa moral són quatre, a saber: justícia, autonomia, compassió i responsabilitat.

Hi ha almenys dos veus morals en què han d'expressar-se tots els sers humans:

- La veu de la justícia, que consistix a jutjar sobre el bo i el pitjor situant-se en una perspectiva universal, més al a de les convencions socials i el gregarisme grupal. Esta perspectiva rep el nom de “imparcialitat”.

- La veu de la compassió pels quals precisen d'ajuda, que són responsabilitat nostra.

Al cap i a la fi, no hi ha verdadera justícia sense solidaritat amb els dèbils, ni autèntica solidaritat sense una base de justícia.

Activitat. En quin estadi correspon cada expressió?

1. No m'he de barallar amb este company, quan no entenc quelcom de matemàtiques sempre m'ho explica.2. No m'he de barallar amb este company, tot el món espera que em sàpia comportar.3. Jo no mentisc, potser no cauran les dents però sí em poden castigar.4. He de tolerar els que són diferents, parlant arribarem a un acord en benefici de tots.

41

5. Jo no mentisc, si tot el món mentira o fes trampes la vida seria impossible.6. He de tolerar els que són diferents, perquè tot el món té uns drets que cap llei ni cap costum ha de violentar.

El dilema de Heinz

Kohlberg presentava dilemes morals per a descobrir l'estadi evolutiu de les persones. En la resposta i en la seua argumentació es manifesta clarament l'estadi de desenvolupament moral. Un dels coneguts és el «dilema de Heinz».

«Una dona s'està morint d'un estrany càncer. Hi ha un fàrmac que, segons el parer dels metges, pot salvar-la, una forma de ràdio que un farmacèutic de la ciutat ha descobert recentment. Però el farmacèutic cobra quatre mil euros per una xicoteta dosi, un preu deu vegades superior al cost del fàrmac. El marit de la malalta, Heinz, demana diners a amics i familiars, però no aconseguix sinó la mitat del preu de la medicina. Heinz suplica al farmacèutic que el venga a millor preu o que li deixe pagar més avant. El farmacèutic es nega recordant que amb molt d'esforç ha descobert el fàrmac i ara vol traure benefici. Finalment, Heinz, en un atac de desesperació, entra per la força en la farmàcia i roba la medicina que la seua dona necessitava ».

42

Heinz ha robat la medicina. Però, havia de robar o no? Se t'oferixen diferents respostes a este dilema. Assenyala a quin estadi de desenrotllament moral correspon cada una d'elles.

1. No, perquè la llei és per a tots, les lleis ens diuen que està bé i què no, la llei pot donar més importància a la propietat que la vida.2. No, perquè es convertirà en un lladre i, si ho detenen, anirà a la presó.3. No, perquè els seus amics no esperen d'ell un comportament d'este tipus.4. No, perquè els dolors de cap que tindrà no li convenen de cap manera.5. No, perquè hi ha uns acords socials i pese ella té dret a la vida, el farmacèutic té dret a la llibertat.6. Sí, perquè tot ser racional accepta que hi ha drets que estan per damunt de tot: el dret a la vida és més valuós que el dret a la propietat.

Tema 3

Deures i imperatius

Drets i deures

Els drets comporten deures. Qualsevol dret reconegut a unes persones implica el deure de satisfer-lo per

43

part d'unes altres persones. Drets i deures estableixen relacions mútues de responsabilitat. Són com les dues cares d'una mateixa moneda. Si no hi ha algú responsable de satisfer els meus drets, atenent la seva obligació o deure, els meus drets queden debilitats o anul·lats; igualment, si jo no atenc les meves obligacions o deures, algunes persones no veuran satisfets els seus drets. L'article primer de la Declaració Universal dels Drets Humans, just abans de parlar de drets, proclama que els éssers humans "han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres".

Per impuls de la Declaració, un gran nombre de persones han vist reconeguts i atesos un conjunt de drets; però, desgraciadament, la situació no és la mateixa per un altre gran nombre de persones. La Carta Fundacional de l'Organització de les Nacions Unides estableix acordar obligacions o deures, en forma de pactes o convencions, però molt encara està en procés i no sense resistències. Persones, estats i institucions, amb actituds excessivament egoistes, han tendit a reivindicar drets i a oblidar deures.

El dret que tot xic o xica té a l'educació comporta el deure, per part d'aquest xic o xica, d'anar a classe i d'avançar en el seu aprenentatge. El dret a circular per la teva ciutat comporta el deure de respectar les normes de circulació i de no malmetre l'entorn. Els deures o obligacions de les persones es concreten en diferents tipus de normes, unes amb més exigència

44

que altres. L'obligació d'anar a classe i treure profit del que s'ofereix té més força o és més obligatòria que, per exemple, la de rentar-se les dents.

Les obligacions o deures no són tots iguals i no tenen el mateix nivell d'exigència. Hi ha obligacions morals i obligacions legals. Les obligacions legals vénen expressades en codis de lleis de cada comunitat i el seu no compliment comporta una sanció; les normes legals o lleis no són iguals en els diferents llocs: en un lloc pot ser obligatori tenir DNI i en un altre, no. Per altra banda, la llei no m'obliga a ajudar una persona necessitada (sí a pagar els impostos que pertoquen), però la moral sí que m'ho exigeix: és un deure que la raó i la consciència m'imposen com a ésser humà que sóc.

Imperatiu moral: la Regla d'Or

Kant, el pensador més reconegut del Segle de les Llums, considera que moltes persones són menors d'edat tota la vida. Quines persones? Aquelles que no són capaces de pensar per elles mateixes; aquelles que no són autònomes fent ús de la raó i deixen que els altres dictin el que han de fer. Kant, que aspirava a ser major d'edat i autònom, respon a la pregunta "què he de fer?" o a la pregunta equivalent "quin és el meu deure?" amb un principi que ell anomena imperatiu categòric, un principi inspirat en la racionalitat humana i que té una força universal, és a dir, que

45

totes les persones que raonen reconeixeràn la validesa.

Anuncia este principi de moralitat formulant: "Actua només segons aquella màxima que et permet desitjar que ella siga una llei universal", es a dir, a l'hora d'actuar, hem de trobar la pauta que siga vàlida per a mi i que, al mateix temps, puga desitjar que siga vàlida per a tothom, o siga, universalitzable. Diu, en poques paraules: "actua exemplarment". Aquest principi de moralitat és un imperatiu, una obligació que se'ns imposa per la força de la raó, i és categòric, és a dir, se'ns imposa sense condicions. És una nova versió de la reconeguda Regla d'Or de la moralitat: "el que no vullgues per tu no vullgues per ningú".

Desenvolupant més l'imperatiu categòric precisà que este implica considerar els sers humans com a fins i no com a mitjans: tota persona és un fi o un valor en si mateixa, no podem utilitzar-la mai com a instrument per satisfer els desitjos o interessos particulars. "Actua tractant la humanitat que hi ha en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre com a fi, mai simplement com a mitjà". És un reconeixement de la dignitat de tot ésser humà, rebutjant tota mena de manipulació.

Actuant així actuo moralment, que no és el mateix que actuar legalment (un mer compliment de les lleis). Kant assumeix i reforça la revolucionària distinció

46

entre moralitat i legalitat. La Revolució francesa que ell tant havia recolzat era moral, però no legal (no era la voluntat del monarca!). Durant segles, la voluntat del monarca, la legalitat, s'ha fet coincidir amb la moralitat, ja que aquest deia que rebia el poder de Déu. Així, rebel·lar-se contra la legalitat era rebel·lar-se contra la moralitat. Amb Kant, d'aquí la força del seu pensament, legalitat i moralitat no necessàriament coincideixen; una llei pot ser immoral i un comportament moral pot ser il·legal.

PREGUNTES

a. Fes-ho tu: Drets i deures; però, dret a ser feliç?

Entre drets i deures hi ha correspondència; si un dret no implica un deure per part d'algú, perd reconeixement. Però, tinc el "dret a ser feliç"?

Drets i deures; però, dret a ser feliç?

Quan un dret és reconegut, es pot exigir la seva satisfacció: algú té un determinat deure. S'estableix una relació entre dos pols: un dret i el seu corresponent deure. Un dret no correspost per un deure, pot ser un dret reivindicat, però no un dret reconegut.

47

Això és el que comenta el professor Josep-Maria Terricabras en el seu llibre I a tu, què t'importa; i continua amb el fragment que segueix, però amb paraules perdures que hem de recuperar.

Recupera les paraules perdudes del següent paràgraf del llibre I a tu, què t'importa?, del professor Terricabras.

«Això vol dir que no es pot reclamar pròpiament com a……………. allò que ningú no pot satisfer, és a dir, allò que ningú no té el…………………… de satisfer. “Ser feliç”, per exemple, és un desig o una………………….. -potser universalment compartida-, però no és un dret. I és que no hi ha ningú que tinga l'……………. de fer-me…………… -encara que en tingui la voluntat i el desig-, entre altres coses, perquè a ningú se li pot……………. que no ho aconsegueixi. I un deure s’ha de poder complir. Poder complir un deure vol dir saber com es pot complir, de manera que també se sàpiga si s’ha complert o no.»

b. Fes-ho tu: Les dues cares: drets i deures

Drets i deures són com dues cares d'una mateixa moneda. A un dret li correspon sempre un deure. Ets capaç d'establir correspondències?

Les dues cares: drets i deures

48

En la nostra societat, en la qual tots gaudim de drets, no hi ha dret sense el seu corresponent deure. Si tens dret a utilitzar els mitjans públics de transport, també tens el deure de no fer-los malbé ni embrutir-los. Si tens el dret a la llibertat d'expressió, també tens el deure d'informar-te i no mentir.

Troba, en les següents situacions, el deure que es correspon a cada un dels drets enunciats.

Dret a l’educació

Dret a votar en reunions o assemblees

Dret a la propietat privada

Dret a la vida

Dret al treball

Dret a l’atenció sanitària

Dret a la intimitat

Dret a un nivell de vida adient

Dret a l’oci

Dret a la llibertat de pensament

c. Fes-ho tu: Què voldries per a tu?

49

Quina pauta de comportament voldries que els altres t'apliquessin i que, al mateix temps, pugui esdevenir llei o exemplar?

Com voldries que et tractessen a tu els altres en les següents situacions?

1. Sofreixes una accident a la carretera. Què voldries que feren?

Passar de llarg

Oferir-se a ajudar-te

Tafanejar

2. Has perdut la teva cartera amb un quants euros. Què voldries que fes qui la troba?

Quedar-se-la

Portar-la a la Policia Municipal

Agafar els euros i deixar la cartera on era

3. Ets una xica i un xic t'està insultant i pegant. Que voldries que feren els altres?

Passar de llarg

Intervindre i posar-se a favor teu

Mirar a vore com acaba

4. A la botiga, al abonar la factura, has pagat 20€ de més. Què voldries que fessin ells?

Quedar-se'ls

50

Tornar-te'ls i demanar disculpes

Despistar

5. Un company ha agafat un dels teus CD de música, sense el teu coneixement, i l'ha perdut. Què voldries que fes?

Inventar-se una història

Dir-t'ho i demanar disculpes

Despistar

En les teves diferents situacions....

Com a persona que ets, gaudeixes d'uns drets que, com saps prou bé, estan expressats en els 30 articles de la Declaració Universal dels Drets Humans. Però també tens uns deures que van variant en funció de les diferents situacions que vas vivint. Per exemple, com a ciutadà tens el dret d'anar amb moto, però tens el deure de posar-te el casc, de protegir-te, no és un deure que puguis defugir; com bé saps, el no compliment d'aquesta obligació, el saltar-te una prohibició, comporta una sanció legal en forma de multa.

Però no només som ciutadans. Totes les persones, al llarg de la nostra vida ocupem diferents posicions socials i en ells exercim un determinat rol o paper que comporta drets i deures. Som estudiants, som

51

companys, som fills, som ciutadans i sempre som éssers humans. Depèn de nosaltres mateixos que aquests rols o papers els exercim amb qualitat i excel·lència o simplement ens deixem arrossegar.

a) Tu, en situació d'estudiant

Tota persona té dret a l'educació i a la cultura. A aquests drets s'hi corresponen uns deures o obligacions. Un estudiant que no assumeix els deures que corresponen a la seva situació es comporta com un petit trampós. Se li ofereix el tresor de l'educació i no se n'adona; els altres han complert el deure de pagar impostos fent possible la seva educació i ell passa d'aquets esforç.

Com a estudiant tens el deure d'aprofitar el temps a l'escola o a l'institut, d'aprendre i estudiar tot allò que els teus professors t'ensenyen. És un deure moral que t'imposa la família i la societat, i que tu has d'assumir com a propi. Ningú et sancionarà legalment si no vols aprendre, si et negues a estudiar; sí que poden sancionar legalment als teus pares/tutors si en l'edat escolar no et porten a l'escola o a l'institut.

L'opció d'objector de les aules, el no voler aprendre res, és una falsa opció. Per a poder triar has de saber el que tries i per a saber el que tries has de conèixer les possibilitats i les teves capacitats. La ignorància no

52

és una opció: és convertir-se en una titella de les circumstàncies. Com a estudiant tens el deure de desenvolupar totes les teves potencialitats, de descobrir-te a tu mateix, de cooperar amb els teus companys i de respectar als altres.

b) Tu, en situació de company

Les relacions d'amistat, de compartir moments amb els companys, són situacions molt riques en la vida de les persones. Amb els amics, amb els companys, especialment a l'adolescència, compartim intenses experiències vitals, compartim secrets, projectes i somnis. Un bon amic és aquell amb qui no només m'ho passo bé, sinó que també m'ajuda a créixer, a ser millor, a desenvolupar totes les meves capacitats.

El meu bon amic o amiga, el meu bon company o companya, sap ajudar-me sense ferir-me; sap escoltar-me sense monopolitzar la conversa. És bon amic o company aquell que s'ho passa bé a costa dels altres? Aquells que els menysprea o se'n riu? No: el que no vullgues per tu, no vullgues per ningú.

Les mateixes normes que serveixen en àmbits més amplis també serveixen en espais més reduïts, siga aquest el de la classe o el del equip de futbol o de basket o el del grup d'amics per exemple. No és company de categoria aquell que, formant part d'un equip, deixa que els altres facin la feina. Tampoc aquell que sempre busca excuses o aquell que no assumeix cap mena de responsabilitat.

53

c) Tu, en situació de fill/a

Les relacions amb els pares, germans i altres familiars estan marcades especialment per vincles afectius: no és la llei o el deure el que les defineix, sinó l'estimació. Però a vegades l'estimació és excessivament egoista i oblida les atencions envers els altres.

Els pares, volent-ho o no, transmeten valors als seus fills; potser és la principal via de transmissió de valors d'una generació a altra. Si has tingut la sort de rebre testimoniatge de valors positius i engrescadors, sigues agraït; si no, aprèn dels errors. Els pares transmeten valors als fills i, també, els fills transmeten valors als pares. La família és un microcosmos on es produeixen, amb gran càrrega d'afectivitat, conflictes i tensions, però també afinitats, acords, compromisos i creixement mutu.

d) Tu, en situació de ciutadà

El fet de viure en comunitat obliga a respectar-nos: hi ha uns drets i un deures cívics (civisme és l'art de conviure tots en un espai comú) que cal conèixer per a poder conviure malgrat que tinguem diferents idees, creences, llengües o costums. Per tal que aquesta convivència siga possible cal que els deures es transformin en normes que regulin la conducta de

54

tots. Així doncs, com a ciutadà caldrà seguir normes cíviques que bàsicament consisteixen en normes de cortesia per una banda i en normes legals per una altra.

Les normes de cortesia o d'educació fan que la convivència siga més fàcil: cedir el pas, saludar, tractar amb respecte als altres,... Les legals obliguen a tothom dins l'àmbit d'aplicació de la llei (ajuntament, comunitat, estat) i són coercitives, vol dir que s'han de complir encara que no s'hi estigui d'acord. Per exemple, respectar el mobiliari públic. La Constitució espanyola senyala altres deures dels ciutadans, alguns encara no t'afecten directament com el de pagar impostos o el deure de la defensa nacional, però d'altres, sí, com el deure de respectar i defensar el medi ambient.

e) Tu, en situació de ser humà

Més enllà de la nostra situació de companys, de fills, de ciutadans,... som sempre éssers humans. I quin és el deure que ens correspon com a tals? Recordem que ja el primer article de la Declaració Universal dels Drets Humans ens indica que hem de comportar-nos fraternalment els uns amb els altres.

En el nostre temps, potser mai com ara, hi ha moltes persones que formen part de diferents voluntariats, és

55

a dir, persones que s'ofereixen, sense estar obligats, a col·laborar en tasques que suposen una millora per altres persones; porten a terme accions que fan millor el món, aportant més justícia. Per aquest voluntariat, ser humà és ser solidari; i en un planeta cada dia més petit on tots plegats formem una comunitat de destí la solidaritat és un valor per a sobreviure

A casa, quines responsabilitats?

En les diferents situacions de la nostra vida, adolescents, joves, adults, tenim uns determinats drets i un determinats deures. Però sempre hem de compartir les feines, tasques o responsabilitats en l'àmbit familiar. No s'hi val que una sola persona assumeixi totes les responsabilitats d'allò que beneficia a tota la família, i altres s'ho mirin: és una injustícia en l'àmbit familiar.

Explora el teu nivell de col·laboració familiar. Si estàs sota zero, tens molt a millorar.

Assenyala, en cada cas, la resposta que més s'ajusti al teu nivell de col·laboració familiar

Molt A voltes Poc Mai

1. Ajudes a rentar els plats o estris de la cuina?

56

2. Ajudes a escombrar la casa (fer dissabte)?

3. Vas al Super a comprar el que encarrega la mare o el pare?

4. Et fas el llit cada dia?

5. Reculls la teva habitació cada dia?

6. Ajudes a cuidar o reparar els objectes de la casa?

7. Recull la teva roba bruta cada dia?

8. Col·labores en els debats familiars aportant les teves opinions?

Espontaneïtat, una excusa

A vegades justifiquem el nostre comportament afirmant que som espontanis, considerant "ser espontani" un valor; però això sovint és una excusa per no haver fet el que era el nostre deure. Com si ser espontani impliqués fer el que surt de dins, i complir el deure impliqués fer el que ve de fora. Però no és gens així!

Si consultem en un diccionari el terme "espontani" podem trobar una explicació com aquesta "és el comportament que procedeix d'un impuls interior sense la intervenció d'un impuls exterior", com si ser

57

espontani fos ser natural o ser un mateix. Però aquest jo interior, aquest jo mateix natural s'ha hagut de fer i depèn de l'educació rebuda i de les experiències viscudes. Per tant, ens podem preguntar per això que anomenem "espontaneïtat", perquè quan se'm diu que siga espontanis, puc ser espontani?

En el llibre Ben educats. Una defensa útil de les convencions, el civisme i l'autoritat, Salvador Cardús analitza el que vol dir "ser espontani", expressió oposada a "ser formals". D'aquest llibre procedeixen els següents fragments.

"És molt habitual justificar -i de passada amagar- una manera pautada d'actuar qualificant-la de molt espontània. És una manera d'enganyar-se i creure que hom fa el que vol, que fa el que li "surt de dins", sense que mai se sàpiga exactament de dins d'on."

"No, en sentit estricte, no hi ha espontaneïtat en la vida social. El que sí és cert és que, culturalment, hi ha pautes socials que han estat etiquetades d'espontànies, amb una rotunda connotació positiva. Fins el punt que és possible que, en una contradicció divertidíssima, siguem capaços d'exigir a algú que es comporti més espontàniament, que "es deixi anar". O siga, que s'ajusti a la norma de fer veure que no hi ha norma."

58

"Perquè resulta que "a dins" només hi ha allò que abans hi ha entrat. I si surt tal com hi ha entrat, sense que hi haguem fet res de part nostra, sortirà de la mateixa manera. Aquesta és la paradoxa: només podem aconseguir una certa individualitat a còpia de cultivar amb molta cura allò que ens ve de fora. Només la cultura social permet sortir de l'espècie animal, del gregarisme, i arribar a esdevenir individus diferenciats."

Algunes de les següents frases són extretes del llibre de Salvador Cardús i es dedueixen lògicament dels fragments presentats. Ets capaç de descobrir quines són aquestes frases o expressions.

El gust per la moda surt de dins, com un impuls intern sense cap estímul extern.No cal, doncs, educar el gust.

Si alguna cosa és poc espontània és el gust que crea la moda, perquè el bon gust s’ha d’aprendre

Actualment la informalitat és molt obligada, és una convenció social que es nega a si mateixa, una convenció emmascarada.

Amb l’espontaneïtat podem triar el que som i el que fem, permetent dissenyar la pròpia vida. Som del tot els protagonistes de la nostra pròpia història.

Jo considero que el diàleg és un fet espontani, que no demana disciplina ni regles; d’entrada, ja se’n sap.

59

Sovint un comportament incívic ho és per gregarisme, per manca d’individualitat.

ELS DILEMES MORALS

QUÈ SÓN ELS DILEMES MORALS?

Un dilema moral és una narració breu, a manera d'història, en la que es planteja una situació possible en l'àmbit de la realitat però conflictiva a nivell moral, i se sol·licita dels oients o bé una solució raonada del conflicte o una anàlisi de la solució triada pel subjecte protagonista de la història. Per regla general la situació es presenta com una elecció disjuntiva: el subjecte protagonista es troba davant d'una situació decisiva davant de la qual només hi ha dos, i ni més menys que dos, opcions (A) o (B), sent ambdós solucions igualment factibles i defensableS. L'individu es troba, per tant, davant d'una vertadera i inevitable situació conflictiva.

60

Classes de dilemes

Dilemes morals hipotètics: en ells es plantegen problemes abstractes, generals, que a vegades són de difícil ubicació en la realitat, però que els que els analitzen reconeixen que són sempre possibles en determinades ocasions de la vida real. Se solen obtindre de la literatura, dels mitjans de comunicació o de la pròpia imaginació de qui els elabora. Les situacions i els personatges generalment estan allunyats del món real dels subjectes a què se'ls proposen, però o bé s'assemblen un poc a altres situacions viscudes o conegudes pel subjecte, o bé algun membre del seu entorn social o familiar és susceptible de reflectir-se en la narració. Este tipus de dilemes presenten menys interès per a l'alumne al faltar-los la riquesa i la varietat de la pròpia experiència, però poden afavorir el raonament com a habilitat discursiva.

Dilemes morals reals: Plantegen situacions conflictives trets de la vida diària i dels seus problemes. Es basen en fets reals, pròxims en el temps o en l'espai als subjectes i solen extraure's dels distints mitjans de comunicació, de situacions o successos històrics, de situacions o vivències personals, etc. (problemes de llibertat, sexe, consciència personal...). Este tipus de dilemes són

61

més motivadors i faciliten la implicació dels subjectes participants que, d'una manera o d'una altra, veuen reflectides en ells situacions més o menys pròximes.

RESOLUCIÓ DE DILEMES MORALS

PRINCIPIS DELS DILEMES MORALS

A l'hora de resoldre un dilema moral la primera cosa que hem de tindre la intenció de seran tots els sistemes morals. Per a això serà bo tindre una taula on es resumisquen breument els principals punts de cada u. Els principis pels quals es regirà un dilema moral seran:

1. Dilucidar amb precisió en què consistix el dilema moral.

2. Aclarir quins són les dos postures del dilema moral.

3. Resolució del dilema segons els sistemes ètics més pertinents segons la matèria o assumpte tractat.

4. Prendre una decisió.5. Argumentar sobre els motius i les raons de la

decisió.

PASSOS CONCRETS

Quant als passos concrets a seguir no està descrit com hem de plantejar-ho. Si es vol, heus ací una forma de fer-ho:

62

1. Plantejament del problema proposat.2. Aclarir els termes del problema, així com els

conceptes més significatius.3. Indicar en què consistix exactament el problema

plantejat, com el dit problema existix en el dilema moral.

4. Examinar individualment d'una manera “objectiva” les raons a favor i en contra de cada una de les postures plantejades en el dilema.

5. Indicació sobre la posició que s'adopta en el dilema.

6. Resumir els arguments en un sentit i en un altre, intentant apreciar la solidesa de les argumentacions.

7. Mantindre la postura adoptada o assumir una altra postura distinta, segons els arguments que s'han oferit.

PROPOSTES DE DILEMES MORALS

Ampliació del Dret a l'avortament. (Dilema moral)

Fa algun temps, al Congrés dels Diputats de nostres país és va discutir i és va votar sobre una ampliació del Dret a l'avortament. Ja que és tractava d´una qüestió que podia afectar els creences personals o religioses de les persones, va haver diversos Partits

63

Polítics que van deixar llibertat de vot als seus diputats, a fi que votaren en consciència i no seguint necessariament la postura oficial que defenia el seu partit.

El Resultat de la votació va ser curiós: la primera sessió acabarà amb empat entre els que defenien l'ampliació de l'avortament i Els que la rebutjaven. Segons el Reglament de les Corts, en tals casos ha de realitzar-se una segona votació transcorregudes dues hores. doncs Bé, en eixe termini, uns quants partits polítics van tractar de localitzar diputats que havien Estat absents en la primera votació, intentant aixina guanyar vots. Quan va arribar l'hora, s'havien incorporat al Congrés quatre diputats més. És va procedir llavors a la segona votació i el resultat va ser novament d'empat. Segons la reglamentacions del Congrés, quan és produïxen 2 empats consecutius, ha de rebutjar-se la mocions, Amb la qual cosa no és va aprovar la reforma de la Llei de l'avortament.

El projecte de reforma consistia en incorporar unes cuantes denúncies als tres casos en què està autoritzat l'avortament a Espanya. A aquest es li va anomenar les "Denúncies Econòmiques" i consistia en aprovar que una dona poguera avortar lliurement quan les seues condicions econòmiques o socials no li permeteren proporcionar unes cures i una educació digna al nounat.

64

Què hagueres votat tu i com hagueres justificat el teu vot?

Seguretat o inseguretat? (Dilema moral)

 Per a Sartre, portar una existència inautèntica consistix a buscar Seguretat davall determinades ideologies per a saber què és el que cal fer (poden ésser ideologies Religioses, Polítiques, morals, culturals, de tribus urbanes, etc.). Per contra, una existència autèntica significa assumir que no existix ni més ni menys que aquesta vida, i que hi som subjectes essencialment lliures, l'essència de la qual consistix precisament a prendre decisions sobre el qual desitgem per al futur. Però assumir eixa llibertat ens provoca Angoixa, angónia, incertesa ...

Et propose que resolgues el dilema Següent: què preferixes tú: Una existència confortablement instal • lada en una creença religiosa, política, etc., Que et diga sempre el que has de fer i aixina no viure en la incertesa, o assumir totalment que en aquest món no pot esperar-se res excepte la teua llibertat interior, la qual cosa et conduirà inevitablement al dubte i a l'Angoixa d'equivocar-te al tindre que triar a cada moment?

65

Què pensen els que saben? (Dilema moral)

Per regla general, què prefereixes tu quan et trobes enfrontat / da a un dilema moral? ¿Tindre un codi de conducta que et diga exactament què fer en cada situació concreta (tal és la intenció de la casuística), o prendre la decisió únicament des teus criteris personals, encara que aquests no estiguen excessivament fonamentats?

En altres paraules, ¿prefereixes que et diguen el que has de fer en matèria de moralitat (és a dir, acceptes que hi ha persones més preparades intel · lectualment que tu, les quals han reflexionat anteriorment sobre aquest problema), o desitges prendre tu les teves pròpies decisions ètiques encara que t'equivoques-hi? És a dir, ¿vols ser autònom en matèria moral o prefereixes fer cas a les persones que saben i han reflexionat sobre qüestions similars, encara que les circumstàncies personals facin del teu cas una cosa única i irrepetible?

El fill de Guzmán el bo (dilema moral)

66

El conflicte entre el deure moral i els sentiments (sobretot, els relacionats amb l'amor familiar o passional) apareix freqüentment en les nostres vides. En moltes ocasions, tendim a perdonar certs actes immorals dels nostres éssers estimats, justificant-amb raons poc convincents. I també pot passar que, algunes vegades, no complim amb el nostre deure moral per tal de no ferir o perjudicar les persones del nostre voltant (per exemple: quan diem mentides pietoses, o quan ajudem a una persona estimada perjudicant amb la nostra acció a un tercer i vulnerant amb aquesta acció els principis d'igualtat o justícia).

No obstant això, hi ha persones d'una moralitat irreprotxable que no es deixen influir pels sentiments quan aquests xoquen contra el compliment d'un imperatiu o deure moral. No obstant això, de vegades entren en conflicte dos deures, de manera que fins i tot les persones de moral rígida poden tenir dubtes sobre el que fer.

Un d'aquests casos és recollit per la tradició històrica espanyola (per alguns historiadors, però, es tracta només d'una llegenda) i és ben conegut. Li va succeir a un personatge anomenat Guzmán el Bueno, governador de la plaça de Tarifa. Explica la tradició que, estant assetjada la ciutat pels musulmans i veient aquests que no aconseguien rendir, van capturar com presoner al fill del governador. Posteriorment li van proposar un tracte: si deixava entrar a les tropes sitiadoras dins de la ciutat,

67

alliberarien el fill i deixarien marxar als assetjats, en el cas de no accedir, el fill seria executat. Quan Guzmán el Bo escoltar aquesta proposició, expliquen que va llançar un ganivet des de la muralla perquè amb ell degollessen al seu propi fill.

Com veus, el nostre personatge va anteposar el seu deure de militar al de pare. Et sembla correcta aquesta acció? Què haguesses fet tu en el seu lloc, si com es podia suposar la plaça no podria resistir durant molt de temps el setge i finalment seria presa?

L'advocat amb escrúpols (dilema moral)

De vegades, els deures morals entren en contradicció amb alguns deures professionals (codis deontològics).

Imagina't que ets un advocat a qui, pel torn d'ofici, correspon defensar a un acusat d'assassinat. Com és obvi, el reu té dret a la presumpció d'innocència i també a una defensa jurídica del seu cas. En les teves converses privades amb ell, et confessa que és culpable encara que té una coartada. Et diu que la

68

teva missió com advocat serà convèncer el jutge que la coartada és verídica i obtenir així l'absolució.

Se't planteja llavors un dilema profund: si decideixes defensar, hauràs de fer tot el possible per convertir una mentida en alguna cosa creïble, si et negues a fer-ho (i si es neguessin també tots els altres advocats?), Estaràs vulnerant el dret de defensa que assisteix a l'acusat.

Què faries?

Embargament a l'Iraq (dilema moral)

Després de ser el causant de la Guerra del Golf, Iraq, i després de la seva derrota militar a les mans d'una coalició de països, va ser sancionat amb un embargament econòmic, això aprovat per Nacions Unides. Segons aquest norma, quedava prohibit comerciar internacionalment amb l'Estat iraquià, i els països que ho feren podien ser sancionats. L'embargament s'entenia com una forma de coacció legítima (era legal perquè havia estat votat a l'ONU) per acabar amb la dictadura personal de Saddam Hussein i amb la seva política d'extermini que fa a les

69

minories ètniques de kurds i shiítas que habitaven en el seu país.

Hi va haver associacions, ONG i persones particulars que es van oposar a l'embargament, argumentant que era la població civil la que patia els efectes d'aquest (manca d'aliments bàsics, de medicines, etc.), Mentre que els dirigents polítics gaudien de les avantatges del càrrec. Aquests grups entenien que aquest mètode de coacció no era legítim ja que es valia de mitjans inapropiats moralment (perjudicaven als pobres) per aconseguir una fi legítim (acabar amb la dictadura i l'extermini).

No obstant això, l'ONU va continuar amb l'embargament, suavitzat recentment amb una mesura humanitària: es permet vendre petroli a l'Iraq però a canvi que amb els diners de la venda compri exclusivament medicaments i aliments bàsics.

Si tu t'haguesses trobat en el dilema d'aprovar o no l'embargament, què haguessis fet i com hauries justificat la teva decisió?

La transsexualitat (dilema moral)

70

Una qüestió tremendament debatuda entorn dels transsexuals és la de si la Seguretat Social ha de pagar o no l'operació de canvi de sexe (en algunes comunitats autònomes la sanitat pública es fa càrrec d'ella, en altres no). Els defensors de que la sanitat pública pague les despeses de l'operació argumenten que es tracta d'una disfunció biològica i com a tal ha de ser considerada una patologia. Els que estan en contra d'aquesta mesura afirmen que es tracta d'un 'desig' personal i no d'una necessitat biològica.

Si de tu depengués que s'aprovara una llei en aquest sentit, què decidirías i per què?

Homosexualitat i adopció (dilema moral)

¿Ha de ser legal la possibilitat que els homosexuals puguen adoptar xiquets- xiquetes? Fa molt poc temps, el parlament holandès ha autoritzat el matrimoni de parelles gais i lesbianes, i també la possibilitat legal que estes puguen adoptar fills. Com han assenyalat els seus polítics, Holanda s'ha convertit en el primer

71

país del món que reconeix la plena equiparació dels drets dels homosexuals i els heterosexuals.

No obstant això, esta mesura ha provocat la protesta d'amplis col · lectius, per als quals els nens adoptats per parelles homosexuals poden desenvolupar problemes psicològics, en no identificar convenientment els papers sexuals del pare i la mare. Altres col · lectius, en canvi, han aplaudit la mesura com un pas més en la lluita per la igualtat, assenyalant a més que no està provat que els danys psicològics dels nens adoptats siguin reals, ja que l'important en l'educació dels nens és el amor amb que siguen tractats i no els rols sexuals dels seus pares adoptius.

Quina creus tu que ha de ser la mesura a prendre?

¿Estat liberal o Estat de benestar? (Dilema moral)

Es convoquen eleccions a les quals es presenten únicament dos partits: un defensa el model d'Estat de benestar, i un altre, en canvi, es mostra contrari a aquest model.

El primer proposa accions que tendeixen a la igualtat social, encara que per això s'hagin cobrar més impostos i alentir la marxa de l'economia, creant menys riquesa per al país i menys llocs de treball,

72

encara que es produirà un increment en les prestacions socials per als més desfavorits de la societat.

L'altre partit pretén un model econòmic liberal: menys impostos a les empreses per tal que aquestes generen riquesa i llocs de treball, encara que amb esta política l'Estat ingresse menys diners a Hisenda, i haja de disminuir les seves inversions en serveis socials com la sanitat o l'educació. A la llarga això fomenta les desigualtats socials, encara creixen l'ocupació i les rendes d'una part de la població, i s'incrementa la riquesa de la nació.

A qui votaries tu i per què?

Tema 4 :Tipus de teories ètiques:questions previes

Què respondries a qui et volgués convèncer de que el que està bé o estàmalament és algo subjectiu, és algo que depèn de la forma de ser decadascú, de la societat o de la cultura ?Què faries per aconseguir que algú actue bé: castigar-lo ? gratificar-lo? Odonar-li raons i arguments ?Com saps si has actuat bé: perquè et sents bé amb la teva acció o perquè

73

ja has reflexionat i pots donar raons de la teva conducta ?Què creus que és més eficaç per arribar a ser moralment bo: el raonamento l’hàbit ? Per què ?Es pot ser feliç si els altres no ho són ?Amb quines d’aquestes afirmacions estàs d’acord ? Justifica la tevaresposta:- Justícia és tractar tothom per igual.- Justícia és tractar de forma diferent aquells que són diferents- Justícia és donar a cadascú el que es mereix.- Justícia és donar a cadascú segons les seves necessitats.. Quins són, al teu parer, els mínims béns indispensables per tal que cada persona puga realitzar el projecte de vida que la faça més feliç ?

Tipus de teories ètiques

Una teoria ètica és una teoria filosòfica que intenta fonamentar la moral; és a dir, justificar-ne la validesa i la legitimitat. I, com que tota moral consisteix en una sèrie de preceptes o normes (“busca sempre el terme mitjà”, “fes el que beneficiï la majoria”) i una sèrie de valors (prudència, utilitat, felicitat...), la teoria ètica haurà de justificar precisament aquestes normes i

74

valors.

Segons el tipus de fonament que es proporcione, parlarem d’un tipus de teoria ètica o d’un altre. D’aquesta manera, per exemple, seran teories diferents les que conceben i defensen la moral com una recerca de la bona vida o com el compliment del deure.

Classificació de les teories ètiques

Les diferents teories que s’han donat al llarg de la història es poden agrupar en diversos tipus, no tan sols pel fonament concret que donen de les normes morals, sinó també per la manera particular de fer-ho.

A continuació vegeu una sèrie de preguntes, la resposta de les quals pot servir per a classificar la diversitat de teories que existeixen.

Pregunta

Resposta Tipus d'ètica

Teories ètiques

Què hedefer? 

- He de fer això, perquè això és bo.

L'ètica ens ha de dir què hem de fer per a assolir allò què és bo, per

Material EudemonismeHedonismeEstoïcismeUtilitarismeJusnaturalisme ètic 

75

accedir al bé. Per a fer-ho, l'ètica té un contingut concret consistent en una sèrie de normes (per exemple: "fuig dels excessos", "busca el plaer"...) que ens assenyalen què cal fer per assolir el bé o valor màxim (la felicitat, el plaer...)- He d'actuar d'acord amb una norma que puga convertir-se en llei universal.

L'ètica no ens ha de dir què hem de fer, sinó com hem de fer-ho; és a dir, l'ètica no té contingut propi, no consisteix en

Formal FormalismeÈtica discursiva 

76

una llista de normes i preceptes que hem de seguir. Només ens ha de dir com actuar per a comportar-nos correctament; és a dir, només ha de determinar la forma de l'acció correcta. 

Qui potdir-mequè hede fer

- Jo mateix.

El ser humà és autònom i racional; per això, té capacitat per a establir les seves pròpies normes i valors.El ser humà ha de decidir, sense recórrer a instàncies externes, el que és correcte i el que cal fer en cada moment.

Autònoma FormalismeÈtica discursiva

77

Per tant, és la seva raó, autònoma i independent, la que fonamenta i justifica les normes, sense necessitat de recórrer a res que li siga superior- La natural, Déu, l'autoritat legal...

El ser humà té interioritzats una sèrie de normes i valors; tanmateix, aquests li vénen donats des de fora, des de quelcom que li és extern. La llei moral, que estableix el que és correcte, és objectiva i externa al subjecte moral. El subjecte únicament la

Heterònoma

EstoïcismeIntel·lectualisme moralJusnaturalisme èticUtilitarismeHedonisme 

78

interioritza i l'acata.,

Quinessónlesaccionscorrectes?

- Les que tenen bones conseqüències, és a dir, les que m'apropen al bé.

La correcció de les accions depèn de les conseqüències que se'n deriven. Una acció correcta és la que té conseqüències útils o bones, i una acció incorrecta és aquella que no proporciona cap bé ni utilitat. Dit d'una altra manera, les normes morals es justifiquen d'acord amb una finalitat (el bé, la felicitat, el plaer...) Són normes vàlides

Teleològica

EudemonismeHedonismeJusnaturalisme èticUtilitarisme 

79

i fonamentades les que m'apropen a aquesta finalitat que persegueixc, i no ho són les que me n'allunyen.- Les que, independentment de les seves conseqüències, són correctes en elles mateixes, perquè compleixen amb el deure.

La correcció de les accions no depèn de les conseqüències que se'n desprengein. D'aquesta manera, una acció pot ser correcta encara que les seves conseqüències

Deontològica Formalisme

Ètica discursiva

80

no siguen bones, i pot ser incorrecta encara que les seves conseqüències sí que ho siguen. Per tant, les accions i les normes són correctes per elles mateixes, independentment del que se'n derive. L'únic criteri per a avaluar les normes i les accions és que s’adeqüen al que és correcte, al nostre deure.

Pucconèixerquèestàbéi quèhede fer? 

- Sí.

És possible conèixer racionalment la validesa moral d'una norma i argumentar i demostrar la correcció o

Cognitivista

Intel·lectualisme moralEudemonismeHedonismeUtiltiarismeFormalismeÈtica discursiva

 

81

incorrecció d'uns determinats preceptes. És a dir, els judicis com ara "el plaer és el bé" o "la sinceritat és bona" poden ser vertaders o falsos i, a més, El ser humà està capacitat per a conèixer aquesta veritat o falsedat. La moral és, per tant, un saber racional. - No.

No és possible justificar racionalment les normes morals, perquè aquestes no es basen en res que puga ser conegut intel·lectualment. Les normes i els valors que

Nocognitivista

Emotivisme

82

formen la moral sorgeixen d'emocions i sentiments que susciten certes accions. Per aquest motiu, la moral no és un saber racional, sinó que forma part de l'àmbit de l'emotivitat. 

Principals teories ètiques

Les més rellevants en la tradició filosòfica occidental.

Intel·lectualisme moral

Segons aquesta teoria, conèixer el bé comporta fer-lo; només actua immoralment el qui desconeix en què consisteix el bé. Es pot comprovar, doncs, que aquesta teoria és doblement cognitivista, ja que no tan sols afirma que és possible conèixer el bé, sinó que, a més, defensa que aquest coneixement és l’únic requisit necessari per a complir-lo.

El filòsof grec Sòcrates va ser el primer a mantenir

83

aquesta posició ètica. Per a Sòcrates, no tan sols el bé és una cosa que té existència objectiva i validesa universal, sinó que creu, també, que a El ser humà li és possible d’accedir-hi. Així, doncs, Sòcrates concep la moral com un saber. De la mateixa manera que el qui sap de fusteria és fuster i el qui sap de medicina és metge, el qui sap què és la justícia és just. Per tant, per a aquest filòsof no hi ha homes dolents, sinó només ignorants; en conseqüència, no hi ha hores bons si no són savis.

Eudemonisme.

Potser moltes vegades t’has preguntat per a què serveix aquesta o aquella cosa; ara bé, de vegades, aquesta pregunta és absurda. Per exemple, si preguntem per a què serveix la felicitat, la resposta podria ser que per a res, ja que no és una cosa que es busque com a mitjà per a una altra cosa, sinó que en té prou amb ella mateixa, és una finalitat. Les ètiques que consideren la felicitat (eudemonia) com la finalitat de la vida humana i el màxim bé al qual hom pot aspirar són eudomonistes. Malgrat tot, dir que El ser humà anhela la felicitat és com no dir res, ja que cadascú entén la felicitat a la seva manera.

Aristòtil va ser un dels primers filòsofs a defensar l’eudemonisme ètic. Ara bé, què entenia Aristòtil per felicitat? Ens diu que tots els éssers tendeixen per naturalesa a una finalitat (la llavor té com a finalitat ser arbre; la fletxa, fer diana...); per tant, no pot ser d’altra manera en el cas de El ser humà. I, com que el que és essencial (el que el distingeix) és la seva capacitat racional, la finalitat a la qual tendirà l’home

84

serà l’activitat racional. Així, doncs, la màxima felicitat de El ser humà residirà en el que li és essencial por naturalesa: la vida contemplativa, és a dir, l’exercici teòric de la raó en el coneixement de la natura i de Déu.

Hedonisme

Es considera hedonista qualsevol doctrina que identifica el plaer amb el bé, i que concep la felicitat en el marc d’una vida plaent (hedonisme prové del terme grec hedoné, que significa plaer). Encara que existeixen moltes teories que es poden qualificar d’hedonistes, sovint es diferencien per la definició de plaer que proposen.

Els cirenaics van formar una escola iniciada per un deixeble de Sòcrates, Aristip de Cirene (435 – 356 aC). Segons aquest filòsof, la finalitat de la nostra vida és el plaer, entès en sentit positiu com a gaudi sensorial. L’hedonisme cirenaic, per tant, concep el plaer com una cosa sensual i corporal, i no com a fruïció intel•lectual ni com a simple absència de dolor. Encara que puguem interpretar aquesta posició com la reivindicació d’una vida dissoluta de lliurament als plaers de la carn, és cert que els cirenaics van preconitzar, també, la moderació necessària per a evitar conseqüències nefastes. Un lliurament excessiu als plaers de hui pot comportar un increment de dolor demà.

Igual que els cirenaics, els seguidors de l’epicureisme identifiquen plaer i felicitat. Tanmateix, a diferència dels primers, defineixen el plaer com la simple

85

absència de dolor. No es tractaria, per tant, de buscar el plaer sensual del cos, sinó l’absència de pesar en l’ànima. Per als epicuris, doncs, la serenitat i tranquil•litat de l’ànima (ataràxia) és l’objectiu que ha de perseguir tot ésser humà i és la veritable essència de la felicitat. Però, de quina manera és possible assolir-la? Segons Epicur, mitjançant un càlcul exacte de plaers que tinga en compte que un plaer hui (per exemple, gaudi de menjars i beguda) pot sr un dolor demà (malaltia) i, en canvi, el que hui se’ns presenta amb dolor (operació quirúrgica) pot anunciar un pròxim bé (salut). Per això, el savi que es condueix raonablement i no tria bojament el que poden ser només plaers aparents, assoleix una vida més tranquil•la i feliç.

Estoïcisme

En un sentit ampli, es poden considerar estoiques totes les doctrines ètiques que defensen la indiferència envers els plaers i dolors externs, i l’austeritat en els propis desitjos. Ara bé, en un sentit estricte es coneix com a estoïcisme tant el corrent filosòfic grecoromà, iniciat per Zenó de Cition, com la teoria ètica mantinguda per aquests filòsofs.

L’ètica estoica es basa en una particular concepció del món: el cosmos està governat per una llei o raó universal que determina el destí de tot el que s’hi esdevé, i que és la mateixa per a la natura que per a El ser humà. Per tant, El ser humà està limitat per un destí inexorable que no pot controlar i davant el qual només pot resignar-se. Tenint en compte això, considera que la conducta correcta tan sols és

86

possible en el si d’una vida tranquil•la, aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de l’ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers el plaer i envers el dolor. Aquesta impertorbabilitat només serà assolible en el coneixement i l’assumpció de la raó universal (o destí) que regeix la natura, i per tant, en una vida completament d’acord amb aquesta raó universal.

Jusnaturalisme ètic

Es pot qualificar de jusnaturalisme qualsevol teoria ètica que defensi l’existència d’una llei moral, natural i universal, que determina el que està bé i el que està malament. Aquesta llei natural és objectiva, ja que, encara que El ser humà la pot conèixer i interioritzar, no és creació seva, sinó que la rep d’una instància externa.

Sant Tomàs d’Aquino és, segurament, el filòsof que ha mantingut d’una manera més convincent el jusnaturalisme ètic. Segons aquest filòsof, Déu ha creat El ser humà a la seva imatge i semblant a Ell i, per això, en la seva mateixa naturalesa li és possible de trobar el fonament del comportament moral. Les persones troben en el seu interior una llei natural que determina el que està bé i el que està malament, gràcies al fet que aquesta participa de la llei eterna o divina. Tanmateix, aquesta llei, en virtut de la qual a les persones els és possible de reconèixer els valors morals i de comportar-s’hi d’acord, no obliga com les lleis físiques, ja que El ser humà és intrínsecament lliure per acatar-la o violar-la. Ara bé, gràcies a aquesta llei natural, immutable i universal, que Déu regala a El ser humà, valors com el dret a la vida se’ns

87

presenten de forma completament natural i evident, i això impedeix el dubte sobre la seva validesa i veritat.

Formalisme

Són formals tots aquells sistemes que consideren que la moral no ha d’oferir normes concretes de conducta, sinó limitar-se a establir quina és la forma característica i més adequada de qualsevol norma moral no ha d’oferir normes concretes de conducta, sinó limitar-se a establir quina és la forma característica i més adequada de qualsevol norma moral.

Kant va ser el filòsof que va reivindicar per primera vegada la necessitat d’una ètica formal. Segons aquest autor, només una ètica d’aquestes característiques podria ser universal i garantir l’autonomia moral pròpia d’un ésser lliure i racional com és El ser humà. La llei o norma moral no pot venir imposada des de fora (ni per la natura ni per l’autoritat civil...), sinó que ha de ser la raó humana la que s’ha de donar a ella mateixa una llei. Si és així, si la raó legisla sobre ella mateixa, la llei serà universal, ja que serà vàlida per a tot ésser racional, és a dir, per a tot ésser humà.

Aquesta llei, que estableix om hem d’actuar per a fer-ho correctament, tan sols és expressable mitjançant imperatius (mandats) categòrics (incondicionats). Aquests es diferencien profundament dels imperatius hipotètics que proposen les ètiques materials. Un imperatiu hipotètic expressa una norma que només té validesa com a mitjà per a assolir una finalitat. Per

88

exemple, l’imperatiu “no menges en excés” expressa una norma que només té sentit si la nostra finalitat o objectiu és conservar la salut. En canvi, no té sentit si pensem que la finalitat humana és viure de forma plaent sense escatimar cap gaudi gastronòmic.

L’imperatiu categòric que formula Kant és: “actua de manera que la teva acció puga convertir-se en norma universal”. Fixa’t que aquest imperatiu no depèn de cap finalitat i, a més, no ens diu què hem de fer (menjar en excés o no), sinó que serveix de criteri per a saber quines normes són morals i quines no. L’imperatiu categòric estableix quina és la forma que ha de tenir una norma per a ser moral: només aquelles normes que siguen universalitzables (és a dir, que es pugan convertir en llei universal) seran realment normes morals.

L’ÈTICA KANTIANA SOM AMOS DE LA NOSTRA VIDA ?

Tan forta és en El ser humà la inclinació a la llibertat, que filòsofs com Kant (segle XVII - XVIII) adverteixen que fins i tot per sentir-nos feliços necessitem sentir-nos lliures. Per tant, l’ètica kantiana posa l’accent en la llibertat.

La principal aportació de la teoria ètica que proposa Kant consisteix en que dóna prioritat absoluta a la intenció. Kant afirma que no es pot considerar com a moralment bo cap acte concret, sinó que l’únic bo en si mateix és la bona voluntat, que expressa com cal actuar però el que cal fer.

89

Aquesta idea de la bona voluntat està enllaçada com la consciència del compliment del deure. El deure al que es refereix Kant no es correspon amb un imperatiu hipotètic, és a dir, dependent de certes condicions externes a la persona (com ara, no mentir per por a les represàlies), sinó que obeeix a un imperatiu categòric que parteix de la pròpia persona i no està condicionat per quelcom d’extern a ella (com ara, no mentir siguen quines siguen les conseqüències).L’imperatiu categòric posa de manifest la llibertat interior de El ser humà; en ella radica la seva autonomia per donar-se lleis a si mateix, per regir-se per si mateix enfront a qualsevol norma o influència externa. Per a Kant, la persona humana és lliure, autònoma, i en virtut d’aquesta llibertat gaudeix d’un valor incondicionat al que ell anomena dignitat.

LA BONA VOLUNTAT

La bona voluntat és realment possible per la llibertat, perquè El ser humà és lliure d’actuar no només conforme al deure (d’acord al que la norma mana), sinó per deure (norma interna); és a dir, pel propi valor de la norma; per exemple, quan el comerciant posa el preu just perquè creu que ha de fer-ho així (perquè creu que això és el que ha de fer , “bo”) i no pas per por al càstig o per guanyar més clients. L’imperatiu categòric, en conseqüència, expressa un deure moral universal.L’ètica kantiana no implica oblidar o relegar la felicitat, sinó només establir un ordre de prioritats. Si volem ser dignes de ser feliços, haurem de seguir

90

l’ordre correcte: donar prioritat a la llibertat (al deure, a la virtut i a la dignitat) com a condició fonamental per aconseguir la felicitat.

Emotivisme

Per emotivisme s’entén qualsevol teoria que considere que els judicis morals (“això és bo”, “això és correcte”, per exemple) sorgeixen d’emocions. Segons aquest corrent de pensament, la moral no pertany a l’àmbit racional, és a dir, no pot ser objecte de discussió o argumentació i, per tant, no existeix ni pot existir el que s’ha anomenat coneixement ètic.

Segons un dels filòsofs emotivistes per excel•lència. David Hume (1711 – 1776), les normes i els judicis morals sorgeixen dels sentiments d’aprovació o de rebuig que susciten en nosaltres certes accions. Des d’aquest punt de vista, una norma com ara “has de ser sincer” o un judici moral com “dir la veritat és el que és correcte” es basen en el sentiment d’aprovació que provoquen les accions sinceres i, alhora, en el sentiment de rebuig que provoquen les accions enganyoses.

Per als emotivistes, els judicis morals, a més de sorgir i expressar la nostra aprovació o rebuig, tenen com a funció suscitar aquests mateixos sentiments en l’interlocutor i, d’aquesta manera, promoure accions que hi estiguen d’acord. Quan algú diu “robar és immoral”, el que en realitat està dient és “jo rebutje el

91

robatori, fes-ho tu també”. Per tant, la funció que posseeixen els judicis i les normes morals, segons aquesta teoria, és influir en els sentiments i en la conducta de l’interlocutor.

Utilitarisme

L’utilitarisme és una teoria ètica molt propera a l’eudomonisme i a l’hedonisme. Així, defensa que la finalitat humana és la felicitat o plaer. Per això, per als utilitaristes, les accions i normes han de ser jutjades d’acord amb el principi d’utilitat o de màxima felicitat, tal com diu John Stuart Mill en el seu llibre “L’utilitarisme”: ”Les accions són bones quan tendeixen a promoure la felicitat, dolentes quan tendeixen a produir l’oposat a la felicitat. Per felicitat s’entén el plaer i l’absència de dolor; per infelicitat, dolor i privació de plaer”. Així, doncs, l’utilitarisme, com l’hedonisme i l’eudomonisme, constitueix una teoria ètica teleològica, ja que valora les accions com a mitjans per a assolir una finalitat (felicitat o plaer); ara bé, també les valora segons les conseqüències que se’n desprenen. Una acció és bona quan les seves conseqüències són útils (ens apropen a la felicitat) i és dolenta quan les seves conseqüències no ho són (ens n’allunyen).

La principal diferència entre l’utilitarisme i l’hedonisme clàssic (epicureista) és que el primer transcendeix l’àmbit personal. Quan un utilitarista afirma que la finalitat de tota acció correcta és la

92

felicitat, no entén per felicitat l’interès o plaer personal, sinó el màxim profit per al major nombre de persones. El plaer és, per tant, un bé comú o bé general. D’aquesta manera, l’utilitarisme pretén de vèncer el caràcter egoista que molts crítics han atribuït a les ètiques hedonistes clàssiques.

John Stuart Mill ha estat un dels representants més coneguts de l’utilitarisme. Aquest autor fa una distinció interessant entre plaers inferiors i superiors: considera que hi ha plaers més estimables que d’altres segons que promoguen o no el desenvolupament moral propi de El ser humà. Això el portà a dir una frase que s’ha fet cèlebre: “És millor ser una criatura humana insatisfeta que un porc satisfet; és millor ser Sòcrates insatisfet que un boig satisfet”.

UTILITARISME. LA UTILITAT GENERAL COM A CRITERI MORAL

Quan una acció o una norma moral són bones ? Aquesta ha estat una de les preguntes fonamentals de l’Ètica. L’utilitarisme és una teoria ètica que respon a aquesta pregunta tot dient que, de fet, anomenem bones a aquelles accions i normes que augmenten la felicitat general, i dolentes a aquelles altres que produeixen infelicitat. Així, el principi que resumeix l’essència de la moralitat humana és el principi d’utilitat, que afirma que les normes i accions autènticament morals són aquelles que produeixen la

93

major felicitat per al major nombre de persones. Si apliquem aquest principi a una moral concreta podrem justificar moltes de les seves normes, però també rebutjar i criticar aquelles altres que no s’hi ajusten.

QUÈ S’ENTÉN PER FELICITAT GENERAL ?

Per felicitat, l’utilitarisme entén plaer i absència de dolor; per infelicitat, dolor i absència de plaer. La felicitat general seria la suma de les felicitats individuals. En parlar del plaer, tanmateix, els utilitaristes no es refereixen només al benestar material, sinó també al benestar psicològic o espiritual. En aquest sentit, per exemple, l’amistat, l’autoestima personal o el gaudi de l’art són també fonts de plaer. L’utilitarisme fonamenta la moralitat humana en una determinada concepció psicològica de El ser humà segons la qual el plaer i l’absència de dolor son els fins que tots perseguim. D’aquí que promoure el nostre propi plaer i el dels altres i evitar el dolor, siga la meta que han de perseguir les accions i normes autènticament morals.

LA MORALITAT COM A CÀLCUL DE LES CONSEQÜÈNCIES.

Per l’utilitarisme no existeixen accions bones o dolentes en si mateixes. Per decidir si una acció és moralment bona no hi ha més remei que calcular i sospesar detalladament les seves conseqüències. A quantes persones produeix felicitat i quanta felicitat els produeix? A quantes persones produeix infelicitat i quanta infelicitat els produeix ? Quina és la diferència

94

global entre la suma total de felicitat i la suma total d’infelicitat? Si aquesta acció produeix més felicitat total que infelicitat, la nostra acció serà bona, i serà dolenta en cas contrari.

Ètica discursiva

L’ètica discursiva és hereva i continuadora de l’ètica kantiana. Igual que aquesta, l’ètica del discurs és formal i procedimental, ja que no estableix normes concretes d’acció, sinó el procediment o criteri per a determinar quines normes tenen validesa ètica.

El criteri per a determinar quines normes són ètiques és similar al kantià, encara que formular de manera un xic diferent. Si en Kant tenia validesa aquella norma que es podia convertir en llei universal, per a les ètiques discursives és norma moral aquella que és acceptable per la comunitat de diàleg, els participants de la qual tenen els mateixos drets i mantenen relacions de llibertat i igualtat. Dit d’una altra manera, davant la pregunta és ètica aquesta norma?, hem de tenir en compte no tan sols si és o no acceptable per a nosaltres, sinó si ho seria per la comunitat de discurs. En definitiva, tal com va afirmar Kant, és norma moral aquella que és vàlida per a tot ésser racional, o tal com es diria actualment, aquella que és vàlida per a tota la comunitat de parlants. El que diferencia aquesta ètica discursiva de l’ètica kantiana és que decideix si una norma és universalizable no és un individu en solitari sinó tota la comunitat de parlants lliures i racionals.

95

Júrgen Habermas, entre d’altres, ha desenvolupat una ètica discursiva i procedimental d’aquest tipus. Segons aquest filòsof, només tenen validesa aquelles normes que han estat acceptades per consens en una situació ideal de diàleg. Aquesta situació ideal ha de complir una sèrie de requisits; entre els més importants hi ha els següents: tots els afectats han de participar en la seva discussió; tots els participants en el diàleg han de tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats d’argumentar i defensar la seva posició; no pot existir coacció de cap tipus i tots han d’intervenir en el diàleg tenint com a finalitat l’enteniment entre els participants.

EL DIÀLEG COM A SOLUCIÓ ALS PROBLEMES PLANETARIS

Durant els anys 70 (segle XX) va sorgir a Alemanya l’anomenada ètica del diàleg, els representants de la qual són Apel i Habermas. Ambdós autors constaten que, actualment, la humanitat està afectada per problemes que tenen un caràcter universal: problemes ecològics, desigualtat entre països pobres i rics, l’amenaça de la pau mundial, l’amenaça nuclear i els vertiginosos avenços de la tècnica. Davant d’aquesta situació, pensen que és necessària una ètica universalment vàlida, és a dir, obligatòria per a la societat humana en general. L’ètica del diàleg busca respostes universals a problemes universals.

UNA ÈTICA RACIONAL DE MÍNIMS

L’ètica del diàleg respecta la idea que cadascú té de la

96

seva felicitat i els costums particulars de cada poble, però tot establint unes mínimes normes universals de justícia que regulen els assumptes que ens afecten a tots.Per establir quines són aquestes normes mínimes universals es proposa com a procediment el diàleg. Així, una norma serà correcta o justa quan tots els afectats per ella estiguen disposats a acceptar-la després d’un diàleg realitzat en igualtat de condicions. Aquest és el principi fonamental de l’ètica del diàleg.Aquesta ètica pressuposa que, mitjançant el llenguatge, som capaços d’entendre’ns i d’establir acords basats en raons i arguments, perquè si no fos així, moltes vegades no ens prendríem la molèstia de parlar.

EL DIÀLEG IDEAL. 

És clar que un pot utilitzar la paraula com l’única finalitat d’enganyar, convèncer mitjançant amenaces o vèncer l’adversari. Però segons l’ètica del diàleg, l’únic diàleg que serveix per legitimar normes és el que compleix certes condicions que s’engloben sota el que anomenen la situació ideal de parla. Aquestes condicions ideals són:- que participen tots els afectats en peu d’igualtat, lliurement i sense coaccions, imposant-los la postura d’aquells que convencen mitjançant la raó i no mitjançant la força.Segons l’ètica del diàleg, el que actualment caracteritza a una persona moral és la seva disposició a resoldre de forma pacífica i mitjançant el diàleg els conflictes que se li pugan plantejar amb d’altres persones. L’ideal moral d’aquestes ètiques és la

97

persona dialogant, que busca l’acord i l’enteniment.

CARACTERISTIQUES DE LA PERSONA DIALOGANT

1. És capaç de posar-se en el lloc de l’altre.2. S’informa bé abans de prendre una decisió. No es deixa manipular ni manipula.3. Recolza les seves propostes amb arguments.4. Rectifica les seves pròpies propostes si les dels altres compten amb millors arguments.5. Considera com decisions moralment correctes les que tenen en compta els interessos de tots i no només la d’uns pocs. És solidària.6. Assumeix responsablement les conseqüències de les seves decisions.7. Sap escoltar, és tolerant i participativa.

Activitats

EL CAS DEL JUTGE HILTON

Un jutge condemna un innocent tot sabent que és innocent, però al que tothom jutja culpable d’un delicte d’assassinat i robatori perquè les proves apuntar vers ell com a principal sospitós. En prendre la decisió, el jutge raona d’aquesta manera: “Encara que sé que l’acusat és innocent, tot tenint en compte que la societat està convençuda de la seva culpabilitat, el condemne per tal que el seu càstig siga un càstig exemplar, de forma que serveixca d’escarment per tots els criminals i no es cometen més delictes en el futur o, almenys, aquests s’ho han de pensar dos cops abans de

98

cometre un delicte. És de preveure que això siga així, i que els crims almenys disminueixen, i per tant, que augmente la seguretat i la tranquil•litat dels ciutadans honrats”

Quin opinió et mereix l’acció del jutge des del punt de vista d’una teoria ètica teleològica i des del d’una teoria ètica deontològica? 

EL CAS DE L’HOSPITAL ANGLÈS.

Un hospital de la Seguretat Social anglesa compta amb 200 malalts en llista d’espera per ser operats del cor. Cada operació costa 6.000 € i l’hospital té un pressupost de180.000 € l’any.Està científicament demostrat que l’èxit en les operacions de cor en pacients fumadors és molt menor que en pacients no fumadors: l’esperança de vida d’un fumador operat del cor és menys de la meitat de la d’un no fumador operat i la seva qualitat de vida és molt pitjor.Els cardiòlegs de l’hospital s’han reunit per decidir si donen prioritat als pacients no fumadors, tot relegant als últims llocs de la llista d’espera als fumadors.

EXERCICI

- Imagina que dels 200 pacients, la meitat són fumadors i l’altra meitat no fumadors. Fes un càlcul utilitarista complet de les conseqüències que se seguiran per la felicitat i infelicitat general si es dóna prioritat als no fumadors.

99

¿Quina decisió adoptaria un utilitarista?- Quina decisió prendries tu si fores un metge d’aquest hospital ? Per què?- En igualtat de condicions, colaries en la llista d’espera els nens i pacients més joves ? Per què?- Acceptaries operar primer un pacient qualsevol que ocupés l’últim lloc de la llista i necessités d’immediat una operació per salvar la seva vida? Per què? I si 50 pacients estiguessin en aquesta situació? Operaries abans els no fumadors i els més joves ? Per què ?- D’acord amb les teves respostes anteriors, ¿quina creus que és el principi general que ha de guiar les decisions davant casos semblants ?

- Com concilia l’utilitarisme la preocupació per la felicitat dels altres amb l’aspiració a la pròpia felicitat individual?- Segons l’utilitarisme, ¿estaria bé mentir en determinades circumstàncies? I assaltar un banc ? Raona les respostes.

 

Sabries distingir en els casos següents entre imperatius hipotètics i categòrics ?

  IC IHMaria li demana un favor a Joan; Joan li ho fa tot pensant que en una altra ocasió Maria li tornarà el favor

   

100

Júlia ajuda Lluís en matemàtiques per guanyar-se la seva amistat

   

El meu germà em farà el favor de venir a recollir-me perquè li ho manat el meu pare

   

La Carme, sempre que et dóna un cop de mà, diu que se sent satisfeta d’ajudar a la gent

   

Elena ajuda a en Jordi perquè pensa que ho ha de fer

   

 

 

"Obra només segons aquella màxima de la qual alhora pugas voler que es converteixca en norma universal.                                                                          Kant, "Crítica de la raó pràctica".

Aplica l'imperatiu kantià a les màximes següents:

- No menges ni begues en excés.- Fes el que siga més útil per al major nombre de persones.- Sigues sincer amb tu mateix i amb els altres.- Respecta les persones grans i cedeix-los el seient.

Creus que aquestes quatre màximes són universalitzables? Se t'acut alguna situació en la qual seria millor incomplir-les? Quina?

 

101

TIPUS DE TEORIES ÈTIQUES:

ètica cognitivista (deontològiques, teleològiques); ètica no cognitivista.

1. Què respondries a qui et volgués convèncer de que el que està bé o està malament és quelcom subjectiu, és quelcom que depèn de la forma de ser de cadascú, de la societat o de la cultura ?

2. Què faries per aconseguir que algú actue bé: castigar-lo ? gratificar-lo? O donar-li raons i arguments ?

3. Com saps si has actuat bé: perquè et sents bé amb la teva acció o perquè ja has reflexionat i pots donar raons de la teva conducta ?

4. Què creus que és més eficaç per arribar a ser moralment bo: el raonament o l’hàbit ? Per què ?

5. Es pot ser feliç si els altres no ho són ?

6. Justifica-ho: “L’emotivisme és una teoria no cognitivista”

7. Justifica-ho: “L’eudemonisme, l’hedonisme i l’utilitarisme són teories teleològiques”.

8. El formalisme kantià és deontològic.

9. L’intel•lectualisme és una teoria cognitivista.

102

10. Relaciona cadascuna de les afirmacions següents amb una de les teories ètiques que s’han exposat

 

 Teoria ètica

La norma moral és una norma racional

 

Com més igualitària siga la discussió, més a prop serem de la millor solució

 

Les millors accions són les que més plaer em produeixen

 

Les millors accions són les que més plaer produeixen a la majoria

 

Qui obra malament no sap el que fa

 

La felicitat resideix en la resignació i la indiferència

 

Per comportar-me correctament només he de seguir la llei natural que trobo en m i

 

La felicitat és coneixement  No es poden conèixer el bé i el mal, tan sols es poden sentir

 

I ara, justifica:

- L'emotivisme és una teoría no cognitivista.- L'eudemonisme, l'hedonisme i l'utilitarisme són

103

teories teleològiques.- El formalisme kantià és deontològic.- L'ètica discursiva és formal.- El jusnaturalisme étic és una teoria heterònoma.- L'intel·lectualisme és una teoria material.

11. Classifica entre els diversos tipus fonamentals de teories ètiques:

 

Una persona decideix que “no mentir” és moralment obligatori perquè si menteix i és descoberta serà castigada

 

Una persona decideix que “no mentir” és moralment obligatori perquè mentir és una acció moralment injustificada per si mateixa, independentment de les conseqüències que puga tenir el fet de mentir

 

12. Els col•lectius professionals normalment es regeixen per un codi deontològic que fixa les normes de comportament moral que han de seguir els seus membres en la seva professió.

Elabora un codi deontològic de l’estudiant

13. Amb quines d’aquestes afirmacions estàs d’acord ? Justifica la teva resposta:

104

- Justícia és tractar tothom per igual.- Justícia és tractar de forma diferent aquells que són diferents- Justícia és donar a cadascú el que es mereix.- Justícia és donar a cadascú segons les seves necessitats.

14. Quins són, al teu parer, els mínims béns indispensables per tal que cada persona puga realitzar el projecte de vida que la faci més feliç ? 

Exercicis ÈTICA DISCURSIVA.

1. Quines condicions no es compleixen en els següents casos de presa de decisions per tal que la decisió siga moralment correcta?

a. No accepto que Mohamed participe en aquesta decisió, encara que l’afecte, perquè és immigrant.

b. Els ciutadans d’un país han votat a favor d’un president, encara que els mitjans d’informació del país han amagat que estava greument malalt.

c. Els països rics varen pressionar als països pobres perquè decidissen a favor de les seves propostes i interessos.

105

d. 20 alumnes d’una classe de 40 decideixen per votació, en absència de la resta, ajornar un examen.

2. Creus que és suficient una simple votació per majoria per ajornar un examen que havia estat fixar amb antelació ?. Per què ?

3. Creus que té sentit iniciar un diàleg si pensarem que és impossible entendre’ns mitjançant raons i arguments o que no es puga arribar a la veritat ? 

TEMA 5:DEMOCRÀCIA

106

Repassem el llibre d'història que repassem, sempre trobarem el mateix, que la democràcia és una excepció, no la norma, en els mil•lennis de vida humana. D'entrada, durant segles i segles els humans han viscut sense formar una societat políticament organitzada i quan s'ha començat a viure formant un estat, el kratos, és a dir, el govern no l'ha exercit el demos, és a dir, el poble sinó uns pocs: una família, un líder, un grup,... però no el poble.

Hui, sense una organització política de la societat, és a dir, sense un estat, segurament la convivència seria insostenible i la violència dominaria les relacions humanes. Precisament pensadors moderns que van sofrir violència en les seves societats són els qui van teoritzar afirmant que l'estat és conseqüència d'un pacte o contracte entre els individus d'una societat amb l'objectiu de fer la vida més sostenible o millor, i la forma d'estat que surt d'aquest pacte s'apropa a la democràcia, sigui representativa o sigui directa. Tant en un cas com en l'altre, el vot o sufragi és un element clau; en les representatives elegim unes persones que ens representen; en les directes, la participació és més freqüent i més intensa. Les democràcies més habituals són les representatives i, en aquestes, els partits polítics tenen una funció destacada.

Però aquests pensadors moderns que van començar a teoritzar sobre l'estat democràtic també van advertir delsriscos del poder, considerant que tot home que

107

posseeix poder sent la inclinació d'abusar-ne. Per evitar abusos dels qui l'exerceixen sorgí un eficient mecanisme: la. idea de la separació de poders. Així, una part de l'estat es limita a dictar lleis: el poder legislatiu; una altra part serà la responsable d'aplicar o executar les lleis: el poder executiu; i una tercera part avaluarà si el poder executiu ha fet el que havia de fer: el poderjudicial.

Quins són, doncs, els components que constitueixen un Estat democràtic?

a) El sufragi universal. Totes les persones, com a individus d'una societat que pacta, disposen del poder del vot. El poder prové del poble; en les democràcies, sobirania popular.

b) Una Constitució. Una Constitució que és expressió del pacte o acords que s'han assolit entre tots i que tots accepten.

c) La separació de poders. Separació de poders amb l'objectiu de que el poder controli el mateix poder.

d) Respecte a les llibertats individuals i respecte a les minories, evitant la dictadura de les majories.

108

e) Sistema de partits. Els partits que representen les diferents opcions o tendències d'una determinada societat.

Estos components no es donen en la mateixa gradació o nivells en les diverses democràcies actuals. Així, en unes s'ha pactat recórrer sovint i per moltes qüestions al vot o sufragi mentre que en altres nomes cada cert temps per elegir representats. Per altra banda, els totalitarismes presents en el segle XX no respectaven cap o quasi cap d'aquests components: així, per exemple, sense sistema de partits sinó partit únic i un cap amb poder absolut, sense separació de poders, sense sufragi universal.

La democràcia no és només un mètode per a prendre decisions. És això i molt més. La democràcia és unconjunt de principis que, justament, fonamenten l'ús del mètode per a prendre decisions. Principis com els de la dignitat personal, l'autonomia de l'individu, el respecte a les minories, etc., tots ells participen de laconvicció que la capacitat racional està igualment en tots els sers humans.

Però ja des del seu inici la democràcia era conscient de les seves debilitats. En la democràcia grega. un model assembleari i molt participatiu, sempre estava present el risc a la demagògia. La democràcia de hui també comporta perills i riscos. Així, pot ser que la "voluntat del poble" sigui només la voluntat de la part més activa i interessada del poble o bé de la part que té més accés als mitjans de comunicació. Un altre risc

109

és el de la indiferència o desinterès de part del poble; a vegades es dóna que bona part del poble es desentén i no participa, deixant la política en mans d'uns professionals. Els grecs anomenaven idiotés, paraula que significa "persona aïllada manipulada pels altres", a aquells que passaven de la política.

Poder i autoritat, el mateix?

Poder i autoritat no són sinònims. Poder és la capacitat d'una persona o d'un grup per imposar la seva voluntat sobre la dels altres. És la capacitat que té X per imposar voluntats, ordres, canvis. L'Estat, en les seves diverses formes, té la capacitat d'exercir poder, de produir canvis. Però hi ha altres poders, per exemple, el poder de la publicitat, el poder dels mitjans de comunicació, els poder de les multinacionals, etc.

Autoritat és més que poder. Autoritat és poder legitimat, un poder reconegut, justificat i acceptat. El que té poder aspira a tenir autoritat; quan obeïm per por del càstig, estem atorgant poder no autoritat a qui mana; quan obeïm acceptant o reconeixent un dret, estem atorgant autoritat. Els governants aspiren a convèncer als ciutadans de la seva autoritat.

PREGUNTES

110

Poder o autoritat? Quina paraula s'ajusta més a les següents situacions?

a) Un anunci publicitari diu "Sigues més lliure comprant aquest nou mòbil"

b) Un professor argumenta per convèncer-te que si fas els deures tu hi surts guanyant.

c) Un professor et diu que si no fas els deures et posarà un zero.

d) Un pintor que et mostra com construir o crear un quadre d'un paisatge.

e) Un seductor reportatge sobre el canvi climàtic que et fa canviar d'opinió.

f) Una conferència sobre el càncer feta pel darrer premi Nobel de Medicina.

g) Un policia de tràfic no et deixa passar, advertint que ell representa la autoritat.

El natural, que manin uns; no tots

Els sers humans no som iguals; el més evident és que som diferents. Hi ha covards i dèbils, forts i valents, forts però covards, dèbils però valents, guapos, lletjos, alts, baixos, ràpids, lents, llestos, babaus,... Això és el que explica Fernando Savater en el seu llibre Política para Amador, un tractat bàsic de pensament polític.

111

Els grecs, inventors de la democràcia, van partir de la constatació de les diferències entre els humans; però també van considerar que els individus compartim fonamentals semblances: tots parlem, tots podem pensar sobre el que ens agrada o desagrada, tots som capaços de discernir sobre el que ens convé o no ens convé. Per tant, tots tenim dret a prendre decisions o a elegir qui ens ha de representar.

L'autor segueix reflexionant sobre la democràcia. El següent fragment forma part d'aquesta reflexió, però s'han perdut paraules que cal recuperar.

Recupera les paraules perdudes. Del llibre Política para Amador, capítol La gran invención griega de Fernando Savater.

«La invención democrática es algo demasiado revolucionario para que sea aceptado sin escándalo... Lo natural es que………….. los más fuertes, los más listos, los más ricos, los de mejor familia, los que piensan más profundamente o han estudiado más, los más buenos, los más santos, los generosos, los que tienen…………….. para salvar a los demás, los justos, los puros, los astutos, los... los que quieras, ¡pero no todos! Es verdad, que el poder sea cosa de todos, que todos intervengan, hablen,……………………. , decidan, tengan ocasión de………………, intenten engañar o permitan que les engañen, protesten, metan baza... eso no es cosa natural, sino un……………. , una

112

apuesta desconcertante contra la naturaleza y los dioses… El invento de que cada cual tiene derecho en la comunidad a que……………. , a acertar o a engañarse………………. , a ser responsable -aunque sea en una mínima parte- de los éxitos y los desastres que le conciernen. Este sistema……………….más aciertos que les habituales cuando manda uno sólo o unos pocos; ni tampoco mejores leyes, ni mayor honradez pública, ni siquiera más prosperidad. Lo único garantizado es que habrá más conflictos y menos tranquilidad… Pero el griego con sus iguales…………………….. que someterse a los amos; prefería hacer por él que disfrutar de………………. por otro; quería inventar las leyes de su ciudad y poder

Montesquieu, després d'investigar l'organització política d'Anglaterra i de conèixer els escrits de John Locke que ja parlaven de tres poders, escrigué L'Esperit de les lleison teoritza i defensa el mecanisme de la separació de poders. El llibre, publicat uns cinquanta anys abans de la Revolució Francesa, fou un dels factors ideològics que van contribuir a provocar-la. "Tot quedarà en no res -afirma- si el mateix home, o el mateix cos dels principals, o dels nobles, o del poble, exerceix aquests tres poders: el que fa les lleis, el que executa les resolucions polítiques i el que jutja els litigis particulars."

113

Indica a quin dels tres poders (legislatiu, executiu, jucidial) correspon cada una de les següents entitats.

1. El Parlament i el Senat

Poder legislatiu . Poder executiu . Poder judicial . Cap d'aquests

2. El Tribunal Constitucional

Poder legislatiu. Poder executiu .Poder judicial . Cap d'aquests

3. El Consell de Ministres

Poder legislatiu . Poder executiu . Poder judicial Cap d'aquests

4. L'Església catòlica

Poder legislatiu. Poder executiu. Poder judicial . Cap d'aquests

5. Tribunal de Comptes

Poder legislatiu Poder executiu Poder judicial Cap d'aquests

6. El Rei com a Cap d'Estat

114

Poder legislatiu Poder executiu Poder judicial Cap d'aquests

7. Els Governs autonòmics

Poder legislatiu. Poder executiu. Poder judicial. Cap d'aquests

8. El Síndic de Greuges

Poder legislatiu. Poder executiu. Poder judicial . Cap d'aquests

9. El Ministeri d'Educació

Poder legislatiu . Poder executiu. Poder judicial . Cap d'aquests

10. El Ministeri d'Hisenda

Poder legislatiu. Poder executiu . Poder judicial . Cap d'aquests.

.

Models de democràcia

La democràcia no és una organització política rígida i ja acabada; és més aviat una organització que a partir

115

d'uns principis o components bàsics admet diferents models amb possibilitat o necessitat de canvis i millores

Model republicà o model monàrquic

Durant segles les monarquies europees eren majoritàriament monarquies absolutes i els individus que les integraven eren súbdits, no ciutadans. Hui, totes les monarquies europees són monarquies parlamentàries, és a dir, democràtiques, i en ellesel rei o reina regna però no governa: el kratospertany als ciutadans. Aquest és el cas d'Espanya, que tal com diu la Constitució en el seu article primer, és una monarquia parlamentària.

França, per altra banda, és una democràcia inspirada en el model republicà. En l'actual Cinquena República, el president és elegit directament i no només representa l'Estat nació (cosa que també fan els reis) sinó que a més exerceix el poder executiu; és una república presidencialista. Però, diferentment, Alemanya, que també es regeix per un model republicà, el president representa l'Estat però no té el poder executiu.

Així, doncs, ser monarquia o ser república no és la característica més específica d'un Estat democràtic: hi ha monarquies i repúbliques democràtiques, i hi ha monarquies i repúbliques no democràtiques.

Constitución españolaArtículo 1.1. España se constituye en Estado social y

116

democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.2. La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.3. La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria.

Model centralitzat, federal o autonòmic

La República Francesa és unitària, molt centralitzada; el govern central exerceix quasi tot el poder i les diferents regions tenen escasses capacitats de decisió. Es considera que només amb un fort poder públic central es pot garantir la igualtat entre tots els ciutadans; amb aquest règim és totalment fora de lloc que un departament legisli, per exemple en l'àmbit de l'educació, amb normes diferenciades de la resta.

Els Estats Units d'Amèrica estan en un pol oposat: és una República Federal i cada un dels Estats disposa d'un bon conjunt de lleis pròpies. Hi ha lleis federals que afecten a tots els estats i lleis pròpies o específiques dels diferents estats.

Espanya, monarquia parlamentària, està constituïda en una forma intermèdia entre l'estat centralitzat i l'estat federal: respon a un model autonòmic. L'article 2 de laConstitució, després de remarcar "la indisoluble unidad de la Nación española", reconeix i garanteix "el

117

derecho a la autonomia de las nacionalidades y regiones".

Constitución españolaArtículo 2. La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española; patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.Artículo 137. El Estado se organiza territorialmente en municipios, en provincias y en las Comunidades Autónomas que se constituyan. Todas estas entidades gozan de autonomía para la gestión de sus respectivos intereses.

Nivells diferents de participació i decisió

La democràcia grega era una democràcia assembleària i directe, un model que hui potser és inviable per causa de la magnitud i complexitat dels estats moderns.

En els estats moderns democràtics predomina una democràcia representativa; en ella es vota uns partits o unes persones que representen tota la ciutadania i que assumeixen la responsabilitat de la presa de decisions

Ara bé, dins d'aquest model de democràcia varia força la possibilitat de participació dels ciutadans: en unes queda restringida a l'elecció dels representants cada

118

quatre o cinc anys, per tant, participació ben escassa; en altres, no es voten partits sinó persones concretes, fins i tot persones de diferents partits (el que es coneix com llistes obertes); en unes es vota el parlament i, independentment, el president de l'estat; hi ha democràcies en les que sovint es consulta als ciutadans en forma de referèndum en altres aquestes consultes són ben rares.

Constitución españolaArtículo 48. Los poderes públicos promoverán las condiciones para la participación libre y eficaz de la juventud en el desarrollo político, social, económico y cultural.

Estat de dret i Estat social de dret

Les democràcies són Estats de dret, és a dir, estats en els que el poder està legitimat per la llei pactada i que emergeix de la voluntat popular. En els Estats de dret, a diferència dels Estats absoluts o totalitaris, escompleixen els requisits de sufragi universal, de constitució, de separació de poders, de respecte a llibertat i minories, de sistema de partits.

En l'Estat social de dret es va més enllà d'aquests requisits; en aquests, l'estat assumeix la tasca de promoure la justícia social, tot reduint les desigualtats i tot potenciant el benestar dels seus ciutadans.

119

Constitución española

Artículo 40. 1. Los poderes públicos promoverán las condiciones favorables para el progreso social y económico y para una distribución de la renta regional y personal más equitativa, en el marco de una política de estabilidad económica. De manera especial realizarán una política orientada al pleno empleo.

Així, en un Estat social de dret es mantindrà una seguretat social sanitària, una educació pública, una assegurança en situacions d'atur laboral, una ajuda per a l'habitatge, etc. Són unes funcions que configuren el que s'anomena Estat del benestar. Ara bé, cal no oblidar que aquests beneficis només són possibles si els ciutadans paguen els seus corresponents impostos, uns recursos que l'Estat gestiona per aconseguir certa justícia social.

La Constitució espanyola

La Constitució espanyola, aprovada per les Corts i ratificada en referèndum el dia 6 de desembre de 1978, és fidel a la teoria de la separació de poders de Montesquieu assumint tots els requisits propis de les democràcies. Igualment es constitueix en Estat social de dret.

120

Consulta un exemplar de la Constitució espanyola i respon a la pregunta que es formula en cada un dels articles citats. Trobaràs el text de la Constitució a:

Com es concreta la qüestió que es formula sobre els següents articles?

Preguntes una a una

L’article 6 de la Constitució espanyola, en el Títol Preliminar, parla dels partits polítics indicant que són expressió del pluralisme polític. Com diu que ha de ser la seva estructura interna i el seu funcionament?

- Dialogant

- Democràtic

- Jeràrquic

- Plural

En l’article 15, dins el Títol I sobre drets i deures fonamentals, es condemna la tortura i declara abolida la pena de mort. Però quina excepció posa i en quina circumstància?

- En la legislació militar per a temps de guerra

- En la legislació sobre terrorisme i no sempre

- En la legislació militar en tot temps

- En la legislació sobre violència de gènere

En el Títol II, centrat en la Corona, l’article 51.1 especifica l’ordre de successió a la Corona, afirmant

121

que és hereditària. Però indica preferències de gènere?

- No, cap preferència

- Sí, la dona a l’home

- Sí, l’home a la dona

Dins el Títol III, en l’article 66.2 s’indiquen quatre funcions de les Corts Generals: exercir la potestat legislativa, controlar l’acció del govern, altres competències que li atribueix la Constitució, però, quina és la funció que falta?

- Aprovar les Pressupostos

- Elegir els membres del Senat

- Escollir els ministres del govern

- Revisar i ratificar les lleis

En el Títol IV, l’article 108 declara que tot el Govern és responsable de les seva gestió política davant el Congrés dels Diputats. Com és aquesta responsabilitat?

- Només el president i de tot

- Cada ministre del que ell ha fet

- Solidàriament, tots de tot

El Títol VI de la Constitució es centra en el poder judicial; en l’article 120 s’especifica com seran les actuacions judicial. Com seran?

122

- Públiques i predominantment per escrit

- Públiques i predominantment orals

- Secretes i predominantment per escrit

El Títol VII tracta d’Economia i Hisenda; l’article 128.1 afirma que tota la riquesa del país, sigui de qui sigui, està subordinada a un interès. Quin interès?

- L’interès econòmic

- L’interès territorial

- L’interès general

- L’interès particular

En el Títol VIII es parla de l’Òrganització Territorial de l’Estat, és a dir, de les Autonomies. En l’article 138.2 s’indica que els diferents estatuts de les Comunitats no poden implicar un tipus de privilegis. Quins no?

- Culturals i històrics

- Econòmics o socials

- Històrics i polítics

- Religiosos i socials

Fent camí vers la democràcia...,

A les democràcies actuals no s'hi ha arribat tot de cop, sinó després de vicissituds. Sovint el camí ha estat difícil, avançant i retrocedint. Alguns països han

123

aconseguit un sistema polític democràtic, dècades o anys després s'ha perdut, i dècades posteriors s'ha recuperat. La democràcia no està sempre garantida i molt menys està garantida la seva qualitat. Explora algunes fites històriques tot resolent les següents qüestions.

A veure si ets capaç de resoldre les següents qüestions.

Preguntes una a una

Es parla molt de la democràcia grega, però aquesta només fou esporàdica i tenia les seves limitacions. Tots els majors d’edat tenien dreta al volt?

- Sí, tots

- Sí, tots menys els esclaus

- No. Ni esclaus, ni dones, ni estrangers

Els ideals de la Revolució Francesa de 1789 estan expressats en un lema. Quin és aquest lema?

- Llibertat, Justícia, Igualtat

- Llibertat, Igualtat, Fraternitat

- Llibertat, Autonomia, Estatut

Al 1812 a Cadis es va proclamar la primera Constitució espanyola que es va conèixer amb el nom de:

- La Moderna

124

- La Pepa

- La Cojonuda

La conquesta del dret de les dones a votar no ha estat fàcil, i encara hi ha països en els que no és reconegut. A Finlàndia s’aconseguí el 1907; a Anglaterra, el 1908; a Espanya, el 1931. I a Suïssa?

- El 1937

- El 1950

- El 1971

El 1978 es va aprovar en referèndum la Constitució espanyola. El nombre de persones amb dret a vot era de 26.632.180. Quin percentatge va anar a votar? D’aquest, quin percentatge va votar sí?

- Va anar a votar el 81,2 %; votà sí el 80,8%

- Va anar a votar el 77,5 %; votà sí el 78,3%

- Va anar a votar el 67,1%; votà sí el 87,9%

Quin va ser el primer president del Govern democràtic de l’Estat espanyol des del 1976?

- José María Aznar

- Adolfo Suarez

- Leopolodo Calvo Sotelo

125

Reptes democràtics? Millores democràtiques?

Les democràcies occidentals han respost a unes necessitats socials i polítiques; però en el segle XXI i amb els grans canvis que s'estan produint, es presenten nous reptes. Si les democràcies no volen perdre intensitat o devaluar-se, caldrà millorar les seves institucions.

a) Una democràcia més participativa, no només representativa

Sempre preocupa el percentatge d'abstenció que es produeix en unes eleccions; si l'abstenció és molt alta, els resultats perden credibilitat i s'ha d'analitzar-ne les causes. Una d'aquestes és el no compliment dels programes que els partits proposen o la manca de control de les activitats dels partits que representen els ciutadans. Sembla que amb més possibilitat de participació, d'una participació efectiva, es reduirien les causes que produeixen desinterès o dèficit democràtic.

És innegable que les noves tecnologies permeten, en les democràcies occidentals, incrementar la participació ciutadana. Gràcies a internet, hui és possible un debat públic i una participació directe en pluralitat d'àmbits de la vida política.

b) Poder econòmic per davant del poder polític?

126

Hui, més que mai, el poder s'ha diversificat. Més enllà del poder polític hi ha el poder econòmic i també el poder mediàtic. Amb el procés de globalització el poder econòmic ha incrementat les seves possibilitats tot perdent terreny el poder polític. Dit d'altra manera, els estats perden poder davant les multinacionals, cosa que comporta una pèrdua de pes de les decisions democràtiques; així, els interessos privats, el mercat amb el seu objectiu incrementar el benefici, s'imposa. En unes circumstàncies com aquetes no es va cap a un món més just sinó que s'accentuen les desigualtats.

Un dels reptes de les actuals democràcies, si aquestes volen subsistir, es trobar les vies per arribar a formes democràtiques superestatals amb poder de control dels poders econòmics.

c) Poder mediàtic per davant del poder polític?

Els mitjans de comunicació són uns creadors d'estats d'opinió pública; en certa manera són educadorsd'una societat tot mostrant preferències per uns valors o per uns altres. La responsabilitat del poder mediàtic és alta, i és un poder creixent. Els ciutadans i les institucions democràtiques han de donar total autonomia a aquest poder? Si no es vol que la democràcia es devaluï, un repte és impregnar de democràcia el poder mediàtic o que aquest poder estigui supervisat per les institucions democràtiques.

El poder mediàtic no ha de confondre

127

d) Globalitzar la democràcia?

L'Estat per si sol no pot resoldre els problemes d'una societat, tampoc és garantia dels interessos generals. Es sol dir que l'Estat-nació s'ha fet "massa petit per als grans problemes i massa gran pels petits problemes". Així, urgeixen institucions que atenguin els grans problemes i institucions que atenguin els petits problemes. A problemes globals no determinats per fronteres, com ara la capacitat d'intervenció financera d'alguns grups econòmics o com ara la criminalitat organitzada, cal aplicar solucions globals.

En aquest context de limitacions dels estats emergeix el que s'anomena Societat civil i que realitza tasques d'interès social; destaquem en aquest àmbit les Organitzacions No Governamentals, tant nacionals com internacionals.

TEMA 6 :ELS DRETS HUMANS: HISTÒRIA

El desig d'un món més just, més lliure i més solidari segurament ha estat una aspiració comuna des que existeix el ser humà. Per tant, en un sentit ampli, podem dir que els drets humans no són un invent modern, tot i que la seva denominació i continguts actuals sí siguen històricament recents.

128

Les primeres notícies documentades que podem considerar precursores d'aquesta gran aventura corresponen al tercer mil·lenni abans de Crist, a Egipte. En el Llibre dels Morts, un difunt, davant el tribunal de Osiris, amb l'objectiu d'assegurar-se la vida eterna, al·lega en defensa seva "no haver fet mal a la filla del pobre".

Al segle XVII aC., a Mesopotàmia, trobem una fita: el Codi d'Hammurabi. És el primer que regula la coneguda Llei del Talió, establint el principi de proporcionalitat de la venjança, és a dir, la relació entre l'agressió i la resposta. Un principi que ara sembla bàrbar, però que llavors era una forma eficaç de contenció a la venjança sense límit. El Codi d'Hammurabi no distingeix entre dret civil i dret penal, simplement és una successió de lleis que enumeren els possibles casos i el que s'ha d'obrar en conseqüència.

Més tard, la cultura grega va suposar un avanç substancial, establint el naixement de la democràcia i un nou concepte de la dignitat humana, basat en l'home lliure, el ciutadà. De totes maneres, a Grècia no totes les persones tenien dret a la ciutadania, a la condició d'homes lliures: els esclaus n'estaven exclosos; en el millor dels casos eren considerats imprescindibles per al manteniment del sistema social vigent. Per exemple, a l'Odissea, podem llegir com Zeus va treure la meitat de la ment als esclaus. I Plató, recollint el mite homèric, afirmava en les seves lleis que en l'esclau no havia res de sa ni de sencer. Aristòtil senzillament justificava l'esclavitud en tant que part necessària del sistema socioeconòmic llavors imperant.

129

Roma és un altre dels grans referents de l'antiguitat. El seu major mèrit va consistir en reunir els avanços de les civilitzacions que l'havien precedit (grega, egípcia, fenici-cartaginesa) refonent-los i expandint-los per la conca mediterrània i Europa. Roma va ser una gran organitzadora, i un dels àmbits en el qual es va manifestar de forma més poderosa aquesta capacitat organitzadora va ser en el desenvolupament d'un ampli cos de lleis.

Al mateix temps, el poble jueu, i especialment els seus profetes, fan rellevants declaracions, recollides en els diferents llibres de l'Antic Testament, que exhorten els poderosos a actuar amb justícia. El text més difós de l'Antic Testament és Els Deu Manaments, considerats pel cristianisme com el germen de les modernes declaracions de drets humans.

Mentre al voltant del Mediterrani es desenvolupen les cultures egípcia, mesopotàmica, grega i romana (al mateix temps que naixen les grans religions monoteistes), a l'Índia i a la Xina sorgeixen també grans pensadors que contribueixen a la transformació d'aquelles societats. Els més influents van ser Buda i Confuci. El primer va qüestionar en els seus ensenyaments el sistema de castes associat al hinduisme, mentre que Confuci va tindre una influència determinant a la Xina. Entre altres coses, Confuci exhortava el bon govern (l'exercici de la caritat i la justícia), al mateix temps que promulgava el respecte a la jerarquia, aspecte aquest que va facilitar que el confucionisme acabés convertint-se en la religió oficial de l'estat.

130

Durant els primers anys després de Crist, es produeix un altre salt qualitatiu amb els estoics i els cristians, iniciant-se una nova etapa en el desenvolupament històric dels drets humans. Continuant amb la tradició grega, s'insisteix i s'aprofundeix més en la idea de dignitat i igualtat dels éssers humans, rebutjant al mateix temps la violència.

A principis del segle VII Mahoma comença a divulgar l'Islam, la qual cosa suposa un procés d'humanització dels costums de les societats del Nord d'Àfrica. Va insistir en la igualtat dels éssers humans proclamada pel cristianisme.

A Europa la invasió dels pobles germànics i la descomposició de l'imperi romà porten al naixement de diferents regnes. Sorgeix una nova organització social, el feudalisme, que arriba a la seva culminació política durant els segles XI i XII. No és una organització original d'aquest temps ni exclusivament europea: la seva configuració es dóna en períodes de decadència del poder central, per exemple durant l'Egipte faraònic o el Japó dels segles XVII i XIX. El feudalisme es caracteritza per la divisió de la societat en tres estaments desiguals, basats en el llinatge (o naixement) i el privilegi (llei privada per a cada estament): L'Església, representant del poder diví a la terra; Els nobles, posseïdors del poder polític i, juntament amb l'Església, de la propietat de la terra; Els serfs, sense drets, i que podien ser venuts o transferits.

Amb la implantació de les monarquies absolutes durant el segle XV, el feudalisme desapareixerà com règim polític de l'Europa Occidental, tot i que la seva

131

dimensió social (convertida en l'anomenat Antic Règim) arribarà fins a la Revolució francesa.

Al disminuir les invasions s'inicia una lenta recuperació. Renaixen les ciutats i, a partir del segle XII agafa força una nova classe social: la burgesia. Els seus membres, al sentir-se desvinculats de les submissions feudals, inicien una llarga lluita a favor dels drets civils. D'aquesta època de transició és la Carta Magna (1215), favorable als nobles i burgesos anglesos.

A mitjan segle XV s'inicia el Renaixement a Itàlia. Inspirat en l'antiguitat clàssica, recobra la concepció grega de l'home en tant que mesura de totes les coses, i la llibertat de pensament i d'acció es tornen irrenunciables. El dret natural abandona la base teològica sobre la qual s'havia assentat durant l'Edat Mitja i adopta una concepció purament racionalista. Els drets giren al voltant de la persona individual independent de la col·lectivitat. Una concepció unilateral i combativa: els drets enfrontats al poder, desenvolupats a través d'una lluita entre l'Estat i l'individu, o entre aquest i l'Església.

El 1492 es produeix l'anomenat descobriment d'Amèrica. Va comportar grans abusos sobre els indígenes, abusos que van acabar propiciant una reflexió sobre els aspectes més inadmissibles de la colonització. Les Lleis d'Índies i la mateixa Corona Espanyola van establir normes per a protegir a la població indígena.

Però si la població nadiua durant la colonització va tindre els seus defensors, els autèntics oblidats van

132

ser els esclaus d'origen africà, importats de forma massiva per a fer funcionar les societats esclavistes que es van instaurar a les colònies. Paradoxalment, durant el segle XVI, mentre la servitud estava en procés de desaparició a Europa, a les colònies renaixia l'esclavitud, i sota les seves pitjors formes.

A Amèrica del Nord els efectes de la colonització van ser encara més devastadors, produint-se un genocidi que va afectar a la majoria de les poblacions indígenes, al mateix temps que es recloïa els pocs supervivents en reserves.

Durant el segle XVII, a Anglaterra, es produeixen tres fets importants: La Petició de Drets (1628), que protegia els drets personals i patrimonials; L'Acta d'Habeas corpus (1679), que prohibia les detencions sense ordre judicial; La Declaració de Drets (1689), que consagrava els drets recollits en els textos anteriors.

L'anglès John Locke (1632-1704), és una figura cabdal del segle XVII. Considerat el pare del liberalisme modern, va proposar que la sobirania emanava del poble, que l'Estat havia de protegir els drets dels ciutadans i, anticipant-se a Montesquieu, que el poder legislatiu i el judicial havien d'estar separats. Va tindre una gran influència en la redacció de les grans declaracions de drets humans de finals del segle XVIII.

Les primeres grans declaracions es van produir a les colònies angleses d'Amèrica del Nord, impulsades pels seus conflictes amb la corona anglesa: el juny de 1776 es va proclamar la Declaració de Drets de

133

Virginia i el juliol la Declaració d'Independència dels Estats Units. La Declaració d'Independència, redactada per Thomas Jefferson, afirmava el següent: "Sostenim com veritables evidències que tots els homes naixen iguals, que estan dotats pel seu Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat...".

Una dècada més tard, a Europa, en els temps agitats de la Revolució Francesa, el 1789 es proclama a París la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. A aquesta declaració, la va seguir el 1793 una segona més radical (amb l'arribada de Robespierre i els Jacobins al poder) i una tercera, el 1795, més conservadora (arran de la caiguda de Robespierre).

Durant el segle XVIII van ser fonamentals les idees de Montesquieu i Rousseau. Montesquieu (1689-1755), va criticar severament els abusos de l'Església i de l'Estat. A l'estudiar les institucions i costums francesos de l'època, va donar formes precises a la teoria del govern democràtic parlamentari amb la separació dels tres poders, legislatiu, executiu i judicial, en tant que mecanisme de control recíproc entre ells, acabant teòricament amb la concentració del poder en una mateixa persona i els consegüents abusos que històricament havia produït l'il·limitat poder del monarca. Rousseau (1712-1778), per la seva banda, va denunciar vigorosament les injustícies i misèries resultants de la desigualtat social de la seva època, va propugnar la idea d'una societat basada en igualtat absoluta, en la qual cada membre, alhora que se sotmet a les decisions del col·lectiu, és al mateix temps part del poble sobirà, la voluntat general del

134

qual constitueix la Llei. Aquestes idees de Rousseau van afavorir a l'elaboració del concepte dels drets humans al plantejar la necessitat de l'existència d'una igualtat entre els homes, els quals han de sotmetre la seva voluntat individual a la voluntat del col·lectiu, amb l'objecte d'arribar al benestar comú.

El segle XVIII va ser un segle de conquestes importants i al mateix temps de considerables limitacions. Dos exemples: 1) Les declaracions parlen dels "Drets dels Homes" (les dones en quedaven excloses). 2) Freqüentment eren "compatibles" amb l'esclavitud. Als Estats Units no es va abolir l'esclavitud fins a la Guerra de Secessió, el 1865. A Espanya, es va abolir el 1814, tot i que es va permetre que continués a les colònies (concretament a Cuba, fins el 1880).

El segle XIX és un segle d'avanços i retrocessos. En conjunt, és un segle de lenta consolidació dels ideals proclamats per la revolució francesa. El liberalisme i el romanticisme d'aquest segle tenen un pes específic en l'enfortiment de la llibertat dels individus, i que les constitucions nacionals que es van creant la tinguen en compte. És també el segle de la Revolució Industrial, de les reivindicacions proletaries i de la conquesta del reconeixement del dret d'associació. Apareixen a més noves teories socials: el socialisme utòpic, el socialisme científic (marxisme) i l'anarquisme, teories que tindran, a principis del segle següent, un gran protagonisme.

També és el segle de l'inici d'una nova lluita, la dels drets socials. Els moviments obrers emprenen la defensa dels drets humans des d'una

135

perspectiva col·lectiva, de manera més àmplia, és el moment en el qual els treballadors exigeixen les seves reivindicacions. Ja en el segle XX, les revolucions mexicana i russa de 1917 constitueixen fets històrics determinants per a la consagració jurídica d'aquests drets col·lectius, els drets econòmics i socials.

Durant el segle XIX, el filòsof, polític i economista anglès John Stuart Mill (1806-1873), va tindre una gran influència. En el seu llibre "Sobre la llibertat", va reflexionar sobre la naturalesa i els límits del poder que pot ser legítimament exercit per la societat sobre l'individu, argumentant que tota persona hauria de ser lliure per a realitzar les conductes que desitge sempre que no perjudique va els altres. Va ser un defensor de la llibertat d'expressió i, en tant que membre del parlament britànic, va proposar diverses reformes del sistema electoral, especialment sobre les qüestions de la representació proporcional i l'extensió del sufragi.

Algú ha dit que la història no és més que una successió de crims. Evidentment és una definició incompleta, però acceptant aquesta limitació, potser en el segle que més encaixa és en el segle XX: dues guerres mundials, incomptables guerres regionals, guerres civils, sagnants revolucions... i un balanç esfereïdor de milions de morts. Tota aquesta bogeria ha estat alhora el catalitzador d'una reacció en sentit contrari, encaminada a evitar (amb resultats diversos) la seva repetició.

A la Primera Guerra Mundial va seguir-li la creació de la Societat de Nacions, que encara que no va ser capaç d'evitar la Segona Guerra Mundial, si va tindre

136

el mèrit de ser el precedent d'una organització supranacional de caràcter vinculant. Altres avanços de la Societat de Nacions van ser la creació del Tribunal Internacional de la Haya, la signatura del "Conveni internacional per a la supressió de l'esclavitud" (signat el 1926 i completat i ratificat per les Nacions Unides el 1956) o la creació de l'Organització Internacional del Treball.

A la Segona Guerra Mundial va seguir-la la creació de les Nacions Unides. Els horrors de la guerra i els judicis de Nuremberg i Tòquio contra els alts responsables nazis i japonesos, acusats de crims de guerra i genocidis, mostraven la necessitat de regular de forma precisa el concepte de drets humans i, sobretot, d'establir clarament quins eren aquests drets. El resultat va ser l'aprovació, el 1948, de la Declaració Universal dels Drets Humans. Amb el pas dels anys, la Declaració Universal, que com a tal no és de caràcter vinculant, s'ha anat completant amb una sèrie de convenis, convencions i pactes, aquests sí vinculants, que van desenvolupant, i en alguns casos ampliant, els continguts de la Declaració Universal. L'objectiu a més és que aquests drets arriben a formar part del dret positiu de totes les nacions, el que en molts casos ja ha succeït (una altra cosa és que després siguen respectats).

Les normes i principis començats a promulgar fa segles de forma fragmentada i difusa en diferents entorns culturals (amb una incidència en general limitada sobre la vida quotidiana dels ciutadans de les corresponents èpoques històriques), amb el pas del temps s'han anat consolidant i difonent: d'una banda, detallant cada vegada amb més precisió els diferents

137

drets i, d'altra banda, construint societats dotades dels mecanismes necessaris per a vetllar pel respecte efectiu d'aquests drets.

La Declaració Universal és la culminació, fins al moment, d'aquest afany d'universalització i concreció dels drets de les persones.  

La Declaració. Presentació

La Declaració Universal dels Drets Humans aprovada i proclamada el 10 de desembre de 1948 inclou un Preàmbul i 30 Articles. En el Preàmbul es presenten els principis bàsics sobre els que es fonamenten els 30 Articles; són les consideracions que inspiren el conjunt de l'articulat i li donen força.

El Prèambul

El Preàmbul enuncia set consideracions prèvies a la Proclama. Es considera que el reconeixement de la dignitat de tot membre de la família humana està a la base de la llibertat, de la justícia i de la pau; el menyspreu d´este a la dignitat ha originat moltes barbaritats. Es considera essencial protegir les persones amb drets fonamentals, establir relacions amistoses entre els països, afavorir el progrés social, instaurar millors condicions de vida.

138

El conjunt de la declaració expressa un ideal comú de la comunitat de nacions, un ideal moral mínim i compartit que ha de guiar les relacions entre les persones. Un ideal comú que és inalienable, que és universal, que és innegociable.

Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món, considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s'ha proclamat com l'aspiració més elevada de tothom l'adveniment d'un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d'expressió i de creença, considerant que és essencial que els drets humans siguen protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegen forçades, com a últim recurs, a la rebel•lió contra la tirania i l'opressió. Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions, Considerant que els pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta la seva fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de dret d'homes i dones; i que han decidit de promoure el progrés social i millorar el nivell de vida dins d'una llibertat més àmplia, considerant que els Estats membres s'han

139

compromès a assegurar, en cooperació amb l'Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats fonamentals, considerant que una concepció comuna d´estes drets i llibertats és de la més gran importància per al ple compliment d´este compromís, L´Assemblea General Proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l'ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant l'ensenyament i l'educació, el respecte a aquests drets i llibertats i asseguren, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota la seva jurisdicció.

Els 30 Articles

Els 30 Articles de la Declaració contenen una proclamació de principis i de drets. Uns drets es presenten com a fonamentals o personals: com el dret a la vida, a la llibertat, a la seguretat. Uns altres són drets civils i polítics: com el dret a la propietat o a la intimitat o com el dret al sufragi universal i secret o el dret a la llibertat d'associació. Altres són drets econòmics, socials i culturals: com el dret a formar família o a l'habitatge o com el dret al treball i a un salari igual per igual treball o com el dret a l'educació.

140

Els 30 Articles es poden enunciar, d'una manera només indicativa, de la següent manera:

Indicació sobre cada un dels 30 Articles

1. Tots els éssers humans naixem lliures i iguals

2. Tothom té dret a aquests drets

3. Dret a la vida

4. Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud

5. Ningú no serà sotmès a tortura

6. Tot ésser humà té dret a una personalitat jurídica

7. Tots som iguals davant la llei

8. Tothom té dret a defensar-se davant els tribunals

9. Ningú no podrà ser detingut arbitràriament ni desterrat

10. Dret a un judici just

11. Dret a la presumpció d'innocència

12. Dret a la intimitat

13. Dret a la llibertat de moviment

14. Dret d'asil

15. Dret a la nacionalitat

16. Dret al matrimoni

17. Dret a la propietat

141

18. Dret a la llibertat de pensament, consciència i religió

19. Dret a la llibertat d'expressió

20. Dret a la llibertat de reunió

21. Dret a la democràcia

22. Dret a la seguretat social.

23. Dret al treball

24. Dret a l'oci

25. Dret a un nivell de vida adient

26. Dret a l'educació

27. Dret a la cultura

28. Dret a l'ordre social

29. Dret a les llibertats i al respecte de la comunitat

30. Dret a que aquests drets no siguin suprimits en cap circumstància

Text complet:

Els drets humans no s'acaben amb la Declaració de 1948. El redactat d´estea no s'ha modificat, però en anys posteriors s'han anat introduint i aprovant altres drets amb nous documents; així, s'han reconegut els drets dels infants, el dret a no discriminació de la dona, el dret a un entorn saludable, etc.

142

a. Fes-ho tu: Considerant . . .

En el Preàmbul de la Declaració es presenten set "considerants" en els quals es basa el conjunt dels trenta articles. Analitzem-ne expressions.

La Declaració proclama un ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions.

Cerca, per cadascuna de les expressions de la dreta, la que més s’hi ajuste:

A:Perque estes fomenten els pactes.B:que tots els estats es comprometen a respectar.C:pel fet d´estar protegits per drets.D:com pautes universals.E:només posible s´hi ha drets fonamentals.F:És a dir drets no renunciables , no negociables.G:sent lliures de por i necessitat.

1. Drets inalienables,

2. Deslliurats del terror i la misèria,

3. No veure’s forçat a la rebel·lió,

4. Promoure relacions amistoses,

5. Progrés social i millorar el nivell de vida,

6. Respecte universal i efectiu,

7. Concepció comuna de drets i llibertats,

143

Diferents tipus o generacions de drets

Drets personals o fonamentals

El dret a la vida, proclamat en l'article 3 de la Declaració, és un dret fonamental sense el qual els altres drets ja no tenen sentit o deixen d'existir; es denuncia qualsevol atemptat contra la vida sigui per part d'un individu, sigui per part de l'estat o d'un grup reivindicatiu. La vida és un valor absolut que no es pot subordinat a interessos diversos.

Que tots naixem lliures vol dir que ningú ens pot sotmetre, que tenim la capacitat d'autodeterminar-nos voluntàriament, que podem actuar com vulguem; però que som lliures pel fet d'estar dotats de raó i consciència. I és la convivència amb els altres el que posa límits a la nostra llibertat.

Article 1

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.

Que tots som iguals en dignitat, què vol dir? La dignitat és la qualitat que tenen totes les persones i que les fa valuoses, importants i respectables pel fet de ser persones, amb independència de la seva riquesa, cultura, religió o sexe. La dignitat no es suposa; es té i és un valor irrenunciable propi de tot ésser humà.

144

I és també fonamental el dreta a la seguretat sense la qual queda malmesa o impossibilitada la vida de la persona.

Article 3

Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.

Drets civils i polítics

Més enllà dels drets fonamentals, però pressuposant-los, els drets civils i polítics. Uns drets i llibertats que garanteixen la seguretat jurídica, reconeixen el dret de circular lliurament, la de pensament, la d'opinió i la de participar en el govern del país. Són uns drets que estableixen límits a l'actuació de l'estat o de la comunitat en relació a les persones.

Article 18

Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat, individualment o col•lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l'ensenyament, la pràctica, el culte i l'observança.

Article 21

3. La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-

145

se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot.

El dret a la llibertat d'opinió vol dir que tu pots dir el que tu consideris, que ningú et pot reprimir les teves opinions ni la seva exposició en públic o per escrit, ara bé no faltant al altres, no difamant o sense aixecar falsos testimonis, és a dir, no atemptant contra la fama o el bon nom o la dignitat d'altres. Tothom mereix un respecte i la llibertat d'opinió no et dona dret a faltar a aquest respecte.

Drets econòmics, socials i culturals

En els llargs debats d'elaboració de la Declaració, els països que formaven part del bloc occidental defensaven, preferentment, els drets civils i polítics, drets que han estat considerats de primera generació. Per altra banda, els moviments d'esquerres i el bloc comunista van forçar la proclamació de drets econòmics i socials, drets que han estat considerats de segona generació.

Formen parts del grups de drets socials, econòmics i culturals el dret al treball, a un salari igual per igual treball, el dret a una limitació raonada de la jornada de treball, dret a un nivell de vida que asseguri la salut, el dret a l'educació.

146

El dret a l'educació vol dir dret a no ser ignorant, dret i obligació a desenvolupar les nostres capacitats, a desenvolupar-nos com a persones intel•ligents. A abandonar l'analfabetisme i tota la foscor de supersticions i prejudicis i enganyifes, fruits de la ignorància, que durant molt de temps han explotat a la gent i les han mantingut en aquesta situació de infracultura, com encara es manté a algunes noies i dones en alguns països prohibint-los l'accés al coneixement i a l'educació, vol dir dret a saber i poder escollir el que un vol ser, el que un vol llegir, el que un vol escoltar i el que un vol veure, en fi, dret a ser un mateix i poder desenvolupar totes les seves potencialitats.

Article 26

1. Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria. L'ensenyament tècnic i professional es posarà a l'abast de tothom, i l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius.

b. Fes-ho tu: Quins drets, no?

En algunes actituts es mostra una manca de respecte per determinats drets expressants en articles de la Declaració. Quins drets, no?

Les següents actituds no respecten dos d'estos drets expressats en els seus corresponents articles. Ets

147

capaç d'identificar els dos articles bàsics que en cada cas no es respecten?

Quins dos drets, expressats en dos articles diferents, vulneren les següents actituds? Preguntes una a una

Obligar al treball esclau i sense vacances:1,4,17,24,26

Fer treballar als nens apartant-los de l’escola:,1,3, 6,18,26.

No tractar igual a les dones a la feina:1,5,8,22,23

Impedir l’assistència a classe dels menors:3,5,26,27,29.

Obligar a un casament concertat:2,9,11,16,28.

Fomentar la pena de mort i el terrorismo:3,13,17,26,28

c. Fes-ho tu:Drets CP o drets ESC?

Es parla de drets civils i polítics per una banda. I de drets econòmics, socials i culturals per altra. Els saps distingir bé?

Drets CP o drets ESC?

A l'hora de tipificar els drets i llibertats es distingeix entre drets civils i polítics (DCP) i, per altra banda, drets econòmics, social i culturals (DESC); com si fossin dues generacions successives de drets i llibertats. A més, uns estats han tendit a donar preferència als primers i, altres estats, als segons. A

148

veure si ets capaç de distingir bé el tipus de dret o llibertat.

Assenyala el tipus al que pertanyen els següents drets o llibertats: DCP (civils i polítics) o DESC (econòmics, social i culturals)

1. Llibertat de consciència: …………………….2. Dret al treball: …………………………

3. Dret a un judici just:…………………………4. Dret a l’educació:……………………………

5. Llibertat d’expressió:………………………6. Llibertat d’associació:………………….

7. Protecció contra l’atur:…………………. 8. Dret a un salari digne:…………………….

9. Dret a un nivell de vida just: ……………. 10. Dret al descans:………………………

d. Fes-ho tu: Pactes posteriors a la Declaració

La Declaració va constituirun primer pas; en dates posteriors s'han anat formalitzant pactes o tractats que concreten o amplien els drets. Quins són?

Pactes posteriors a la Declaració

La Declaració posseix una eminent força moral, però li mancava força vinculant o valor jurídic. Molt a poc a poc i amb notables dificultats es van anar elaborant documents que, amb més o menys vots, l'Assemblea

149

General de les Nacions Unides ha ratificat. Reconeixem alguns d'aquests documents presentats com a Pactes o Declaracions.

Llegeix els tres següents textos i indica a quin Pacte o Declaració pertanyen.

Preguntes una a una

Article 9.

S’haurà d’adoptar totes les mesures apropiades a fi d’assegurar a la jove i a la dona, casada o no, drets iguals als homes en matèria d’educació en tots els nivells.

- 1. "Declaració dels drets del nen", de 1959.

- 2. "Pacte internacional de drets civils i polítics", de 1966.

- 3. "Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals", de 1966.

- 4. "Declaració sobre l’eliminació de la discriminació contra les dones", de 1967.

- 5. "Convenció internacional sobre l’eliminació de qualsevol forma de discriminació racial", de 1965.

Article 10.

Els Estats Parts en el present Pacte reconeixen que:

1. S’ha de concedir a la família, que és l’element natural i fonamental de la societat, la més amplia

150

protecció i assistència possibles, especialment per la seva constitució i mentre sigui responsable de la cura i l’educació dels fills al seu càrrec. El matrimoni ha de contreure’s amb el lliure consentiment dels futurs cònjuges.

- 1. "Declaració dels drets del nen", de 1959.

- 2. "Pacte internacional de drets civils i polítics", de 1966.

- 3. "Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals", de 1966.

- 4. "Declaració sobre l’eliminació de la discriminació contra les dones", de 1967.

- 5. "Convenció internacional sobre l’eliminació de qualsevol forma de discriminació racial", de 1965.

Principi 9.

El xiquet – a ha de ser protegit contra tota forma de d’abandonament, crueltat i explotació. No serà objecte de cap tipus de tràfic.

- 1. "Declaració dels drets del nen", de 1959.

- 2. "Pacte internacional de drets civils i polítics", de 1966.

- 3. "Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals", de 1966.

- 4. "Declaració sobre l’eliminació de la discriminació contra les dones", de 1967.

151

- 5. "Convenció internacional sobre l’eliminació de qualsevol forma de discriminació racial", de 1965.

L’ETICA DE LA RESISTÈNCIA: ELS LLUITADORS I LLUITADORES PELS DRETS HUMANS.

1. Gandhi, el Gran “Mahatma”. L’Ànima Gran

2. La fi de l’apartheid: Rosa Parks, Martin Luther King i Nelson Mandela

3. Harvey Milk i la revolució arc iris

1. Lectura del següent text:

El 1939, acabada la guerra civil, Franco va eliminar la democràcia espanyola. Començava la tragèdia de l’exili republicà. Desenes de milers de persones van ser obligades a fugir de la seva pàtria. Pocs mesos després, Hitler i el nazisme esdevenen els amos d’Europa. Prop de 10.000 espanyols van lluitar a França contra Hitler. Hi va haver una reunió entre Hitler i Franco. Aleshores va ser quan Franco va dir que «fora d’Espanya no hi havia espanyols» (Antonio Roig, deportat núm. 5722).

En el camp de Mathaussen hi havia 140.000 homes de 27 nacionalitats diferents. Entre ells, 2.100 espanyols que formaven part d’un contingent de prop de 9.000 presos republicans capturats a França per les tropes nazis. 7.000 espanyols van morir víctimes dels treballs forçats o exterminats a les cambres de gas sense que el règim franquista mogués un dit per ells.

152

Font: “Los presos españoles en Mauthausen. Las víctimas españolas de Hitler”, Nacionalitat: Espanyola, TVE, maig

de 2000.

GANDHI, EL GRAN “MAHATMA”, L’ÀNIMA GRAN

Breu biografia de Mahatma Gandhi i el seu activisme polític per la independència de la Índia, incidint en les seves influències religioses i intel·lectuals (mística hindú, Tolstoi i l’anarquisme cristià, Thoreau...).

Breu informe de la influència de Gandhi al segle XX-XXI en resolució de conflictes de manera pacífica.

LA FI DE L’APARTHEID: ROSA PARKS, MARTIN LUTHER KING I NELSON MANDELA:LA PIONERA: ROSA PARKS

Buscar definició i característiques de las segregació racial nord-americana als anys 60.

Breu biografia Rosa Parks i la seva rellevància com a pionera en la defensa dels drets civils així com de la seva influència sobre Martin Luter King.

MARTIN LUTER KING:Breu biografia de Martin Luther King i el seu activisme polític.

153

NELSON MANDELA: Breu biografia de Nelson Mandela i el seu activisme polític contra la segregació racial a Sudàfrica.

HARVEY MILK . LA REVOLUCIÓ ARC IRIS: Breu biografia de Harvey Milk i el seu activisme polític com a defensor dels drets civils dels homosexuals nord-americans.

Tema 8 :El ser humà: Dona i Home

      El ser humà es compon de dos sexes: baró i dona. Ambdós tenen la mateixa dignitat i mereixen el mateix respecte. No obstant això, en el passat les dones no sempre han sigut considerades humanes de ple dret, és a dir, la seua vàlua no ha sigut reconeguda com equivalent a la dels barons.

      Tradicionalment s'han associat uns estereotips, als barons i altres a les dones. Així, es considerava que tot ser humà nascut baró havia de ser valerós, intel·ligent, fort i guanyar molts diners per a mantindre la seua família. De la mateixa manera, tota dona havia de ser bella, dèbil, innocent i tindre com a objectiu vital el casar-se i tindre fills.

      D'esta manera, hi havia molts comportaments o activitats que un home no podia exercir pel simple fet de ser home. Així mateix, les dones tampoc podien

154

actuar amb llibertat. No obstant això, hui sabem que tant barons com dones poden realitzar nombroses tasques que inicialment estaven vetades i inclús dedicar-se professionalment a elles.

      És cert que, en línies generals, hi ha certes característiques biològiques que diferencien els barons de les dones, com per exemple l'altura o la flexibilitat. Ara bé, no es tracta de diferències tan acusades com per a justificar la discriminació reiterada d'una persona per raó del seu sexe.

      Cada persona és única i té unes característiques individuals que la distingixen de la resta, amb independència de si és un baró o una dona. Per tant, la seua vàlua ha de ser reconeguda examinant les virtuts i capacitats que li són pròpies.

2. Causes i factors de la discriminació de les dones

      El problema de la discriminació de les dones és multicausal. A continuació analitzarem els principals factors que han provocat la discriminació d'este col·lectiu:

155

6. Circumstàncies sociopolítiques: Al llarg de la història, la majoria de les societats humanes s'han organitzat en estructures patriarcals, de manera que l'autoritat, el lideratge i el poder eren exercits pels barons, estant les dones i els fills subordinats a ells.

7. Circumstàncies econòmiques: les societats patriarcals s'han caracteritzat per la divisió sexual del treball, de manera que els barons eixien fora de la llar per a guanyar un salari mentres que les dones es dedicaven a les tasques domèstiques i a cura de fills i malalts. La no remuneració del treball femení ha suposat la seua total dependència econòmica del "pare de família".

8. Pensament androcéntric: Atés que els barons eren els que posseïen els mitjans per a estudiar, formar-se i investigar; les seues teories científiques, filosòfiques i polítiques ensenyaven una manera de comprendre la realitat en què ells mateixos, en tant que barons, eren més rellevants que les dones, sent elles descartades

156

dels seus estudis o considerades de forma estereotipada.

9. Lluita d'interessos: Una vegada que els barons detenien el poder, gran part d'ells es van oposar a les vindicacions femenines sorgides arran de la Il·lustració, perquè eren poc inclinats a perdre els seus antics privilegis. No obstant això, altres hòmens com Condorcet i Mill van recolzar el canvi social necessari perquè les dones aconseguiren la igualtat de drets.

3. La lluita per la igualtat de drets de les dones

      El feminisme és un moviment social, polític i filosòfic l'objectiu del qual consistix a aconseguir

la igualtat de drets entre hòmens i dones. Este moviment va sorgir en el segle XVIII,

moment en què les idees il·lustrades sobre la igualtat entre tots els sers humans van calar

en les ments d'algunes dones, les quals van començar a reivindicar els seus drets.

      En 1791, la literata francesa Olympe de Gouges va escriure la Declaració dels Drets de

la Dona i de la Ciutadana al considerar que la Declaració de Drets de l'Home i del Ciutadà

proclamada per la Revolució Francesa no emparava a la mitat de la humanitat, és a dir, a

les dones.

      El primer dels dèsset articles que componen la seua declaració afirma el següent: La dona naix

lliure i Roman igual a l'home en drets. Les

157

distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna. Desafortunadament, les

paraules d'Olympe de Gouges van tardar molt de temps a ser tingudes en compte, perquè la seua

autora va ser ajusticiada en el cadafal per recolzar la causa dels girondins. No obstant això, en l'actualitat la seua declaració és considerada

com un dels grans al·legats escrits a favor de les dones.

      En 1792, la filòsofa i escriptora anglesa Mary Wollstonecraft va publicar la seua obra

Vindicació dels drets de la dona, en resposta als escrits en els que Rousseau afirmava que les

dones havien de rebre una educació diferent de la dels barons, perquè elles estaven fetes per a

agradar. En la seua obra Wollstonecraft defenia que les dones reberen una educació de la mateixa qualitat i extensió que la d'hòmens.

      De mode general, les dones del segle XVIII van reivindicar el dret a l'educació, el dret al

treball, els drets matrimonials i el dret al vot. No obstant això, amb l'adveniment del Codi de

Napoleó, les dones van ser de nou obligades a obeir els seus marits sense poder exercir una

professió. Al segle XVIII se li denomina "la

158

primera onada" del feminisme.

      La segona onada del feminisme va començar en el segle XIX i va finalitzar a mitjan segle XX. Un dels seus objectius principals va ser la reivindicació del dret al vot, duta a terme per les sufragistes. Les sufragistes eren unes dones nord-americanes que ja tenien experiència política, ja que havien defés l'abolició de l'esclavitud i que després van vindicar el sufragi femení. En 1848 seixanta-huit dones i trenta hòmens van firmar la Declaració de Sèneca Falls o Declaració de sentiments en què es reivindicaven els drets de les dones. Este text

159

és considerat un dels primers programes polítics feministes. Gràcies a ell, Wyoming es va convertir en el primer estat dels EUA que va reconéixer el vot a les dones. Va ser en 1869, vint-i-un anys després de la declaració de Sèneca Falls.

      Un altre dels objectius del feminisme de la segona onada van ser els drets laborals. Les dones cobraven un sou inferior al dels barons i no es veia amb bons ulls que exerciren tasques fora de la llar. Entre les autores que van defendre els drets laborals de les dones destaquen Flora Tristany i Rosa Luxemburg. Ara bé, les dones socialistes van trobar una certa resistència en els barons obrers, els quals defenien la igualtat de drets dels obrers però no tenien tan assumida la necessària igualtat de les dones. Per a convéncer-los, Flora Tristany va redactar les paraules següents: A vosaltres obrers, que sou les víctimes de la desigualtat de fet i de la injustícia, a vosaltres vos toca establir, al fi, sobre la terra el regne de la justícia i de la igualtat absoluta entre l'home i la dona.

      Entre el final de la segona onada del feminisme i el començament de la tercera es va publicar una obra filosòfica que va suposar tota una revolució en el mode en què les dones es concebien a si mateixes. La dita obra es titula El segon sexe i va ser escrita per la filòsofa existencialista Simone de Beauvoir en 1950.

      En la seua obra, Beauvoir va analitzar detalladament i a través de diverses disciplines,

160

com era la vida de les dones. Va arribar a la conclusió que gran part dels trets que la societat considerava femenins no era més que una convenció social, de manera que la subordinació a què es veien abocades les dones no tenia una causa biològica fonamentada sinó una causa cultural. Esta tesi es resumix en la seua famosa frase No es naix dona, s'arriba a ser-ho.

      Traduït a nombrosos idiomes, el llibre de Beauvoir va inspirar la tercera onada del feminisme, la qual s'estén fins a l'actualitat. El feminisme de la tercera onada es caracteritza per la investigació, la reflexió i la publicació d'obres emblemàtiques com La mística de la feminitat de Betty Friedan i Política sexual de Kate Millet. A partir dels anys 70, el feminisme s'ha diversificat en diferents corrents de pensament, donant lloc a: el feminisme de la igualtat, el feminisme de la diferència, el cyberfeminismo, l'ecofeminismo i la teoria queer. En conclusió, actualment no hi ha un únic "feminisme" sinó que hi ha distints "feminismes" les teories del qual no són coincidents, encara que tots ells tenen un únic objectiu en comú: aconseguir la igualtat entre hòmens i dones.

4. El problema de la violència contra les dones

      La violència de gènere consistix en tot acte de violència física o psicològica exercida per un baró unit sentimentalment a una dona com a manifestació de la situació de discriminació i desigualtat en què ella es

161

troba.

      Per a previndre és important, en primer lloc, que els barons siguen conscients que sentir zels extrems, controlar, insultar, amenaçar o inclús pegar a la seua parella no és de cap manera senyal que se la vullga més ni una manera saludable o ètica d'establir relacions afectives.

      En segon lloc, és necessari que les dones siguen conscients que el maltractament no és tolerable en una relació de parella, encara que hi haja problemes o conflictes que resoldre. És summament arriscat creure que el maltratador és immoral només pel fet que està passant una mala ratxa i que canviarà perquè està penedit. Són molts els maltratadores que tornen a ser violents, i cada vegada ho són de forma més perillosa, arribant inclús a assassinar a la seua parella.

      Les xifres de la violència contra les dones són esgarrifoses. Cada any més de 50 dones moren a Espanya a les mans de les seues parelles o exparelles. De vegades la xifra de víctimes quasi es duplica. Esta violència inclou vexacions, violacions, estrangulacions, tirs amb arma de foc, punyalades, colps, etc.

      Davant d'este panorama desolador, el Parlament Europeu va formular una resolució en 1997, segons la qual era necessari modificar les actituds de la societat perquè existira tolerància zero ant el maltractament a les

162

dones. El maltractament és censurable èticament i denunciable davant de les autoritats. En esta línia, diversos governs han articulat un marc legal que permeta lluitar contra esta xacra social.

      A Espanya, des de l'any 2004, hi ha la Llei Integral contra la violència de gènere. En conseqüència, davant d'una situació de maltractament, la dona víctima de violència de gènere té dret a rebre plena informació i assessorament, així com assistència psicològica i suport social per a la seua completa recuperació.

      La violència de gènere deixa seqüeles en les

163

dones que la patixen: ansietat, angoixa, estrés crònic, marejos, alteracions gastrointestinals, problemes urinaris, depressió i baixa autoestima. D'ací la importància dels servicis i institucions, com per exemple les cases d'acollida o l'Institut de la Dona, que col·laboren perquè les víctimes puga

5. Bones pràctiques per a la igualtat entre sexes

      Per a aconseguir que la nostra societat siga més equitativa, instaurant unes relacions entre hòmens i dones que es basen en el respecte mutu i la col·laboració, hi ha una sèrie de mesures que és recomanable afavorir:      

17.Coeducació: tant en la llar com en l'escola, és de la màxima importància que s'ensenye a xiquets i xiquetes a valorar-se i a respectar-se des d'un marc equitatiu. Per a això és important que en l'escola s'ensenyen les contribucions de les dones al saber, es fomente l'ús compartit del pati de recreació i es procure utilitzar un llenguatge no sexista.

18.Condicions laborals: tant hòmens com dones han de cobrar el mateix salari si la tasca que exercixen és la mateixa. Ambdós han de tindre les mateixes possibilitats de promoció i ascens. S'ha d'evitar i denunciar l'acaçament sexual en el treball. Les dones han de poder accedir a les professions de prestigi en igualtat de condicions amb els barons.

164

19.Coresponsabilitat domèstica: totes les persones que compartisquen una llar han d'aprendre a organitzar un repartiment equitatiu de les tasques domèstiques, de manera que cada una contribuïsca amb el seu esforç al benestar del grup. Les tasques domèstiques no es limiten a cuinar o fregar sinó que inclouen les gestions administratives, l'economia familiar i l'atenció tant dels altres habitants de la llar com d'animals i plantes que es troben en el mateix.

20.Conciliació de la vida familiar i laboral: les empreses i organismes que empren professionals, d'ambdós sexes, han de vetlar per la implantació de mesures que impulsen la conciliació de la vida familiar i laboral. Per exemple els permisos per maternitat i paternitat, el teletreball, l'horari flexible i el servici de ludoteques o guarderies.

      Amb una bona aplicació d'estes mesures s'aconseguirà una societat en què hòmens i dones podran col·laborar junts en tots els àmbits; compartint espais, responsabilitats i projectes. La dita

165

societat serà beneficiosa per a tot el món perquè no sols serà una societat més equitativa, sinó també una societat més justa, basada en l'interc

Causes de la discriminació de les dones :Verdader o Fals

Tria les opcions correctes.

8. Quina circumstància sociopolítica pot ser causa de la discriminació de les dones?

1.   La presència de les dones en les professions millor remunerades.

2.   L'estructura patriarcal de la societat.

3.   La participació dels barons en la criança i atenció dels fills.

4.   La presència de les dones en els òrgans de decisió política.

9. ¿Quina de les següents expressions mostra una ideologia no discriminatòria amb les dones?

5.   Dona havies de ser.

6.   No m'importa que el meu metge de capçalera siga home o dona, la qual cosa vull és que m'escolte i que m'ajude a curar-me.

7.   He estat a casa del meu fill i venge molt contenta. Es nota que la meua nora és molt neta. El sòl brillava tant que es podria fins a menjar en ell.

8.   La dona a casa i amb la pota congost.

10.Quines d'estes cites de savis no són androcéntricas?

9.

166

"El destí especial de la dona consistix a agradar a l'home". Jean Jacques Rousseau.

10.

"Pot existir una prova més evident del poder que crega a l'hàbit, inclús prop dels hòmens erudits, que el de veure invocar el principi d'igualtat de drets i d'oblidar-ho respecte a dotze milions de dones?" Nicolás de Condorcet.

11.

"L'estudi treballós i la reflexió penosa, encara que una dona fora lluny en això, esborren els mèrits peculiars del seu sexe". Inmmanuel Kant.

12.

"Espere que el meu propi sexe m'excuse si tracte a les dones com a criatures racionals en compte de fer gala de les seues gràcies fascinants i considerar-les com si es trobaren en un estat d'infància perpètua, inacapaces de valdre's per si soles". Mary Wollstonecraft.

11.Quines d'estes persones mostren un pensament igualitari respecte al repartiment de les tasques de la llar?

13.

"Mon Paco no s'assabenta de res. El pobre sempre m'està preguntant on estan les coses en la casa. Què faria sense mi?"

14.

167

"Ha sigut molt divertit, la meua nóvia i jo comprem este aparador i ho hem muntat entre els dos".

15.

"d'això res, jo no deix que Daniel utilitze la vitroceràmica, que després m'espatla la meua cuina nova".

16.

"Hui és dijous i jo isc abans de treballar així que faré el menjar. Demà el meu marit ix abans que jo, per la qual cosa la farà ell".

12.Quines d'estes circumstàncies podrien afavorir la desigualtat laboral?

17.

Pepa va a una entrevista de treball. Al saber que és casada, l'entrevistador pressuposa que voldrà tindre fills en breu, per la qual cosa no la contracta.

18.

En l'empresa de Julia es programen reunions a última hora de la vesprada, de manera que ella a penes pot veure el seu fill xicotet. Julia està pensant a sol·licitar una reducció de jornada.

19.

Luis és empresari i ha decidit implantar horaris flexibles perquè els empleats puguen atendre les seues famílies.

20.

168

Laura i Iván treballen en la mateixa empresa en un lloc de la mateixa categoria. El salari que cobren és el mateix.

Tema 9 :PROBLEMES SOCIALS DEL MÖN ACTUAL

En l'expressió ètica aplicada, l'atribut aplicada pareix redundant respecte a la noció ja expressada pel substantiu, perquè, com afirmava Aristòtil, no reflexionem sobre les qüestions ètiques per mera curiositat teòrica, sinó per a poder actuar en conseqüència. A més, el terme aplicada pareix establir un paral·lelisme directe entre les teories ètiques i les teories científiques: de la mateixa manera que estes consistixen en grans construccions hipotètiques que requerixen ser convalidades empíricament i, posteriorment, aplicades a totes les instàncies isomorfes sense excepció, així també les teories ètiques es presentarien com a grans especulacions teòriques, lògicament estructurades, a partir de les quals es deduirien les seues aplicacions als casos particulars.Això és, perquè, la qual cosa es pretén amb els temes que a continuació s'exposen. A l'ètica sempre se l'ha anomenat filosofia pràctica; es tracta de baixar a la realitat els plantejaments filosòfics. Si la filosofia és saber, l'ètica és saber comprendre i actuar; saber respondre a les situacions que quotidianament ens assalten des d'uns paràmetres racionals. Per això, després d'haver vist els fonaments racionals del comportament humà i les seues exposicions

169

teòriques, ara ens disposem a aplicar eixos coneixements als problemes que la realitat social del ser humà ens pot plantejar.No obstant este propòsit se'ns queda gran. Atendre a tots els problemes ètics que l'actualitat ens proposa seria una labor molt per damunt del que un tema requerix; m'atreviria, inclús, a dir que superaria els objectius d'un curs escolar. Basta obrir les pàgines de qualsevol periòdic per a adonar-se de la immensitat de la dita tasca. És per això que ens centrarem tan sols en alguns problemes i projectes; no sé si els més importants, però sí d'actualitat.Estos problemes i les seues possibles solucions ens poden servir d'introducció a l'ètica aplicada. La resta de situacions que ens sorgisquen, poden ser tractats des dels coneixements ja adquirits en la teoria, una cosa que per cert, si realment ho hem interioritzat, ens podrà ajudar més del que creiem en les situacions diàries que la realitat ens mostre.Saber ètica és saber comprendre i actuar. Anem, doncs, a haver-nos-les-hi amb algunes situacions problemàtiques del nostre temps.

2. El problema ètic de la pobresa en el món2.1. Les riqueses del nostre món

Dir que vivim en un món ple de varietat, de diferències i de contrastos pot ser una afirmació que tanque una valoració positiva, perquè està reconeixent la immensa riquesa natural, cultural i humana que existix en ell i la immensitat de meravelles que tots voldríem conéixer.Però si diem que vivim en un món ple de desigualtats i desajustos, la cosa canvia perquè el que volem

170

afirmar és que en ell hi ha injustícia. Volem dir que les condicions de vida no són les mateixes a tot arreu i que els recursos disponibles no estan degudament repartits; que hi ha països que disposen de tot l'imaginable i altres que manquen fins d'allò més necessari.Esta desigualtat ens fa parlar d'un primer món (món occidental i capitalista) altament tecnificat i desenvolupat, que controla l'economia mundial i que disposa de riquesa i d'òptimes condicions de vida. D'un segon món (antic bloc de països socialistes i alguns països subdesenvolupats amb grans riqueses naturals) que s'allunya d'eixe nivell i viu hipotecat a l'ombra del primer. I d'un TERCER MÓN empobrit i marginat que subsistix en condicions infrahumanes.El problema de la riquesa mundial es repartix així entre un NORD i un SUD, que no es necessàriament coincidixen amb la seua situació geogràfica en el planeta. El Nord representa els països del primer món, rics, industrialitzats i amb una tecnologia avançada. El Sud representa la resta de països, dels quals, uns lluiten per generar els seus propis recursos per a millorar les seues condicions de vida i situar-se en condicions de competir amb els països avançats, i altres simplement suporten la seua pobresa esperant l'ajuda, sempre insuficient i inadequada, dels veïns del Nord. Per a estos últims, l'oblit es convertix en un enemic mortal.

2.2. Solidaritat i voluntariat

Com posar remei a la dita situació? Indubtablement, per mitjà de la promoció de la

171

solidaritat entre les persones, els grups i els pobles. Però què és la solidaritat?En primer lloc, convé deixar clar el que no és. No és una ajuda puntual i concreta, ni un sentiment d'empatia amb el dolor alié, sinó que es tracta d'un conjunt d'actituds i disposicions que espenten a determinades persones a treballar a favor dels necessitats i del bé comú, és a dir, a preocupar-se pels pobres, per tant pelsdels nostres àmbits socials com pels del Tercer Món.En este sentit, mentres certes persones tendixen a desentendre's dels problemes que afecten les injustícies, altres procuren tindre'ls presents. La solidaritat implica l'altruisme i saber posar-se en el lloc de l'altre.Este tipus de valors, que últimament s'han anat obrint pas, han provocat un nou moviment anomenat voluntariat. Per voluntariat entenem “ un grup de persones que es presten voluntàries per a dur a terme diferents servicis benèfics i d'ajuda a persones o grups amb deficiències físiques, psíquiques o econòmiques o qualsevol altra activitat de benefici social i mediambiental” .Es tracta, perquè, d'una tasca solidària. El voluntariat sol enquadrar-se en diferents Organitzacions no Governamentals (ONG), que són agrupacions de tipus privat (o civil). Les primera ONG van sorgir en la segona mitat del segle XIX. Van ser de caràcter sufragista (reivindicatives del vot femení) pacifista i feminista, i van tindre un paper molt important en el desenvolupament de les idees democràtiques, igualitaristes i socials. En l'actualitat, les ONG són molt nombroses i les seues activitats s'estenen als més diversos sectors. Una bona part es dedica a missions

172

de caràcter nacional i intern, mentres que altres ho fan a problemes internacionals o universals.a) Quant a les primeres, s'orienten preferentment a completar les actuacions i els servicis de l'estat i de les administracions públiques. Unes presten atenció a persones malaltes i necessitades; per exemple: ajuden als ancians, porten d'excursió o passeig a persones malaltes, assistixen a xiquets i adults amb discapacitats, etc. Altres s'ocupen de persones amb problemes d'adaptació individuals, familiars o socials: dones maltractades, persones amb problemes amb l'alcohol, ludopatia, víctimes del terrorisme, racisme, xenofòbia, alfabetització d'adults, suport a immigrants, etc.b) Quant a les que s'ocupen preferentment de problemes internacionals o globals, n'hi ha dedicades a:La defensa dels Drets Humans: Amnistia Internacional.La situació del Tercer Món: Mans Unides, Metges del Món, Intermón, ajudaen acció, Cáritas.Els problemes i les necessitats de la infància: Save the Children, La Veu delsXiquets.Els problemes ecològics: Greenpeace, amics de la Terra.La defensa dels interessos pacifistes: Creu Roja, Moviment d'Objecció deConsciència, 2000 sense guerres.

2.3. La globalització i els moviments antiglobalització

173

Podríem dir que la mundialització o globalització és un procés que s'inicia des del moment que els hòmens es van acostant els uns als altres, fent possible la transmissió de les seues cultures i costums. No obstant, la globalització pròpiament dita, tal com ara l'entenem, es podria dir que comença en la dècada dels anys cinquanta.Segons el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, globalització és la “ tendència dels mercats i de les empreses a estendre's, aconseguint una dimensió mundial que sobrepassa les fronteres nacionals” . Es tracta d'una globalització que definix la nova forma en què es presenta el mercat mundial.La informàtica ha creat una xarxa de comunicació tan àmplia, permanent i immediata que fa possible l'existència d'un mercat de valors obert les 24 hores del dia. Enormes quantitats de diners circulen tots els dies en les transaccions financeres que es realitzen, podent fer canviar la situació econòmica de grans empreses o de països sencers.El planeta s'ha convertit en un mercat únic, per la qual cosa es pot parlar d'una globalització financera i tecnològica, caracteritzada per:Una llibertat absoluta del moviment de diners.Una llibertat relativa dels moviments de béns i servicis entre els diferentspaïsos.Una llibertat molt restringida dels moviments de persones, a través del procésmigratori.Davant d'este procés de globalització i amb mires a defendre al Tercer Món dels abusos del Nord, han sorgit els Moviments antiglobalització. Estos s'oposen

174

a la globalització econòmica i cultural tal com està sorgint en l'actualitat.Revindiquen la reforma dels grans organismes internacionals, com l'ONU, la FAO, l'OMS, i la democratització de les grans institucions econòmiques (el FMI, el BM, i l'OMC), de tal manera que puguen participar en elles els països pobres en pla d'igualtat i aconseguir la distribució més justa i igualitària de les riqueses. Amb estos propòsits, els moviments antiglobalització estan duent a terme reiterades protestes durant els últims anys, entre les que destaquen les que van tindre lloc a Seattle (EE.UU.).on unes 50.000 persones es van manifestar durant una reunió de l'OMC; a Praga contra una reunió del BM; o a Gènova contra el FMI, on es van reunir unes 125.000 persones.

3. Bioètica

Van Potter (el primer a utilitzar este terme) assenyala que la bioètica «pot definir-se com l'estudi sistemàtic de la conducta humana en l'àrea de les ciències humanes i de l'atenció sanitària, en quant s'examina esta conducta a la llum de valors i principis morals». Per a molts, emperò, és un simple marc de reflexió i d'investigació interdisciplinària sobre els desafiaments enllumenats arran dels progressos tecnicomèdics, podent cada un prendre lliurement les seues decisions. Altres la reduïxen a un mètode que se centra en l'anàlisi de casos complexos i dels processos a seguir en la solució dels dilemes morals, atenint-se especialment a l'esquema de “ costos” i “ beneficis” .Quan se la considera com a part de l'ètica o com una forma d'ella, que tracta d'orientar l'acció dels

175

ciutadans i d'influir en les opcions de la societat, s'imposa distingir una doble tendència. Segons els partidaris de què podem anomenar pragmàtica en quant pareix obsessionada per la qüestió del consens, la bioètica és la ciència normativa del comportament humà acceptable en el domini de la vida i la mort, reduint considerablement la diferència entre ètica i dret. El segon corrent, que cabria qualificar d'idealista, per subratllar la perspectiva ètica del terme i de la reflexió, en general entén la bioètica com l'estudi de les normes que han de regir la nostra acció en el terreny de la intervenció tècnica de l'home sobre la seua pròpia vida.D'altra banda, encara que el vocable “ bioètica” significa literalment ètica de la vida, molts experts li assesten dos profunds talls, perquè la definixen com aquella part de l'ètica que regula el tracte a causa de la vida humana en els seus orígens biològics, desenvolupament qualitatiu i mort digna per mitjà de l'aplicació de tècniques biomédiques avançades.El nucli central d'esta disciplina ho constituïxen els temes següents:1) diagnòstic prenatal, consell genètic, eugenèsia fetal, teràpia gènica, pràctiquesabortives, esterilització masculina i femenina per diversos motius;2) reproducció humana “ artificial” o assistida en totes les seues modalitats i ambles seues corresponents implicacions tècniques (bancs d'esperma, bancsd'embrions, mares de lloguer, etc.);3) experimentació amb sers humans, embrions i cadàvers en qualsevol de les fasesde la vida;

176

4) informació clínica i comunicació veraç de la seua situació al malalt, reanimació,aferrissament terapèutic, eutanàsia, dret a una mort digna;5) teràpia i manipulació genètiques en totes les seues formes.Alguns tractadistes inclouen també el suïcidi i l'ajuda al suïcida, la tortura i la pena de mort, els diversos trasplantaments d'òrgans, la transexualitat, l'organització i funcionament de les institucions sanitàries, la política i sistemes de salut. Etc. Altres autors amplien encara més el camp incloent el problema demogràfic, les qüestions relacionades amb la guerra, els temes d'ecologia i medi ambient, la biogenètica animal, vegetal i alimentària.

3.1. Biogenètica i biotecnología

Amb el descobriment del ADN per Watson i Crick, es va obrir una nova era en la història de la humanitat comparable, per a alguns, a la revolució copernicana del renaixement. El descobriment del ADN i de com modificar-ho va donar lloc a la biotecnologia; la biotecnologia seria la disciplina que s'encarrega de millorar – i a vegades crear– per mitjà de la manipulació dels gens les espècies existents.

3.1.1. Esperances i temors respecte a la biotecnología

La biotecnologia pot contribuir a incrementar la producció d'aliments bàsics, amb la qual cosa faria possible la reducció de fam en el món; també pot aplicar-se a

177

l'obtenció de fàrmacs, la qual cosa faria possible la curació de malalties fins ara incurables; a la descontaminació o biodegradació, la qual cosa faria possible eliminar gran quantitat de residus contaminants que ara hi ha en el planeta; ha fet possible la fecundació in vitro, la qual cosa ha permés que moltes parelles, que pel mètode tradicional no podien tindre descendència, la tinguen; ha permés la creació de plantes i animals més resistents a certes malalties i, últimament, per mitjà de la clonació, ha permés crear múltiples còpies idèntiques d'un ser viu.No obstant, la interferència en els processos de reproducció, l'obtenció d'animalstransgènics i la possibilitat de traspassar les barreres evolutives entre espècies diferents desperten en molts col·lectius sentiments d'incertesa, temor i inseguretat davant del futur.La biotecnologia està alterant els conceptes tradicionals de “ naturalesa” i “ vida” i no està clar el que podem esperar de sers humans convertits en “ amos de l'evolució” .Desentranyar a escala molecular els processos de la vida és vist per alguns com una“ desacralització” , antesala de manipulacions aberrants a penes imaginades per laciència-ficció. Col·lectius amb sensibilitats molt diferents coincidixen a rebutjar l'enginyeria genètica d'humans, plantes i animals per considerar-la una “ instrumentalització” inacceptable de la naturalesa, al servici només d'interessos econòmics.

3.1.2. Els aliments transgènics

178

Les promeses de la biotecnologia agrícola residixen a augmentar la productivitat i reduir costos, generar innovacions i millores en els aliments i conduir apràctiques agrícoles més “ ecològiques” ; contribuir, en suma, a l'agricultura sostenible, que utilitza els recursos respecte al medi ambient i sense hipotecar ales generacions futures.No obstant, els aliments transgènics plantegen una sèrie d'interrogants inclús no resolts:1. Possibilitat que les plantes genèticament modificades, per efecte del nou material genètic introduït, puguen modificar els seus hàbits ecològics, dispersant-se i invadint ecosistemes, a la manera de roïnes bulles.2. Tenint en compte que certes manipulacions recents de plantes per a fer-lesresistents a malalties ocasionades per virus impliquen la introducció d'algun gen delvirus en qüestió o d'altres relacionats, cabrà la possibilitat de recombinacionsgenètiques productores de noves versions de virus patògens per a les plantes.3. Un altre tema de controvèrsia sobre les plantes transgèniques prolonga el debatsobre els efectes de la pèrdua de diversitat genètica de les espècies domesticades.

3.1.3. La clonació

Podem distingir dos tipus de reproducció: asexual i sexual. La primera és freqüent en el regne vegetal i es du a terme per mitjà d'esqueixos, fills i rovells. Per exemple, a partir d'una branca de cirerers, s'origina un altre cirerer. En este cas, els diferents individus

179

generats són clone de l'individu generador, és a dir, genèticament idèntics a ell.No obstant, en els animals superiors l'única forma natural de reproducció és la sexual: els nous individus sorgixen a partir d'un ou o zigot format per la unió d'una cèl·lula de la mare (l'òvul) i una altra del pare (l'espermatozoide), i, per tant, compartiran l'herència genètica d'ambdós progenitors o, dit d'una altra forma, tals individus seràn genèticament diferents dels individus que els han generat.Perquè bé, des de fa uns anys, l'enginyeria genètica ha posat en marxa un programa, denominat clonació, per mitjà del qual es poden originar de manera asexual organismes d'animals superiors.Per a aconseguir-ho, es pren un òvul no fecundat, se li retira el nucli, i en el seu lloc es col·loca un altre nucli d'una cèl·lula no sexual procedent d'un organisme adult, amb l'esperança que sorgisca un nou individu (o clon). En estos casos, el nou individu posseirà una informació genètica idèntica a l'existent en la cèl·lula mare, o el que és el mim, a la de l'organisme de què s'ha pres la dita cèl·lula.Els experiments es van intentar amb renocs i es van continuar amb ratolins, vaques i ovelles. El primer èxit complet es va aconseguir en 1996 amb la clonació de l'ovella Dolly.Després es va intentar amb pròcers i actualment pareix que hi ha certs assajos orientats cap a la clonació de sers humans.Quins objectius perseguix la clonació? Majors beneficis agrícoles i ramaders; millors aliments, medicines i substàncies beneficioses per als humans; per exemple: vaques, ovelles o cabres que proporcionen llet amb propietats terapèutiques, animals per a

180

extraure medul·la o sang útils per a la curació de la leucèmia i altres càncers, òrgans i teixits destinats a la implantació o trasplantament humà, etc.Quins problemes ètics planteja? Inclús quan es tracta de plantes i animals la clonació presenta ja diferents problemes ètics; per exemple: ja que la clonació afavorix la uniformitat dels descendents, alguns ecologistes la consideren com un atemptat contra la biodiversitat.Però on insubordinació problemes realment insolubles és quan es referix a la possibilitat de clonar sers humans: fins ara tot ser humà procedix d'una mare i un pare, però podría permetre's la invenció de noves arrels per al ser humà? Resultaria moral experimentar amb els sers humans en este terreny? Seria lícit construir individus humans de manera artificial?Què es pot legislar respecte d'això? No podrien ser aprofitades tals tècniques per dictadors o terroristes per a fabricar-se un exèrcit particular a la seua mesura?

3.1.4. L'eugenèsia

El terme eugenèsia es deriva del grec eu (bé) i gènesi (procreació), per tant, significa “ bona procreació” . Des d'este punt de vista, l'eugenèsia és la ciència que estudia les condicions, els mitjans i els procediments que afavorixen la millora del patrimoni hereditari dels sers humans, tant els consistents en les recomanacions i tractaments mèdics com la pràctica de diferents tècniques d'enginyeria genètica. Les activitats genètiques més importants de l'actualitat són les següents: el diagnòstic prenatal, la teràpia

181

gènica intrauterina, les tècniques de reproducció assistida i la interrupció voluntària de l'embaràs.

3.1.5. La reproducció assistida

La reproducció assistida consistix en diferents manipulacions dels òvuls i el semen amb mires a superar l'esterilitat d'algunes persones. Els dos procediments més importants respecte d'això són la inseminació artificial i la fecundació in vitro. En el primer cas, se sol depositar el semen, prèviament arreplegat, en l'interior de la vagina o en el coll de l'úter de la dona. En el segon, es fecunda un òvul en una proveta i, posteriorment, s'implanta en l'úter matern.La reproducció assistida presenta nombrosos problemes: en quasi tots els programes de fecundació in vitro solen fecundar-se més òvuls que els que després s'utilitzen: Què hem de fer amb els sobrants?A qui aplicar la reproducció assistida? A totes les dones que ho desitgen o cal establir certes condicions? Les persones donants de semen i òvuls han de quedar en l´anonimat o conservar la seua identitat? En este cas, Ha de constar la seua raça? Han de ser assumits els costos per les institucions estatals o cada u ha de córrer amb els gastos? La dona que ha rebut semen o òvuls aliens ha d'informar d'això al seu fill? Ha de permetre's la investigació amb cèl·lules mare? Com resoldre la possibilitat que persones engendrades amb semen procedent d'un mateix donant acaben casant-se entre si?

3.2. L'avortament

182

La paraula “ avortament” prové del llatí abortus, participi passat del verb aboriri, format pro el prefix privatiu aby el verb oriri, que significa sorgir o nàixer; de manera que, etimològicament, “ avortament” significa no sorgit o no nascut. Ací entendrem per avortament el succés consistent en la interrupció d'un embaràs humà no arribat a terme, amb la consegüent mort de l'embrió o fetus. L'avortament pot ser una cosa que succeïx de manera espontània o induïda, açò és, provocada per l'home amb la finalitat d'interrompre voluntàriament l'embaràs; a nosaltres ens interessa este últim tipus d'avortament.En filosofia moral la pregunta central en el debat sobre l'avortament ha de ser: és moralment aceptable l'avortament intencional? La resposta a esta preguntasol dependre de la resposta que es done a altres interrogants filosòfics més generals: i) és el fetus una persona?; ii) té el fetus valor moral intrínsec que ens impose l'exigència de protegir la seua vida?; iii) té drets el fetus que estiguen per damunt del dret de la dona a la vida i del seu dret a decidir sobre el seu cos i sobre la seua vida personal? En nombrosos països, la interrupció de l'embaràs és lliure, és a dir, les dones poden interrompre el seu embaràs sense un altre condicionament que el respecte als terminis establits per la llei. No obstant, en altres es troba absolutament prohibit i en alguns únicament es permet en certs supòsits. Per exemple, a Espanya, segons l'article 417 del codi penal, s'autoritza la interrupció voluntària de l'embaràs (IVE) exclusivament en tres casos:

1. Que siga necessari per a evitar un greu perill per a la vida o la salut física (avortament terapèutic) o psíquica (avortament psicosocial) de l'embarassada.

183

2. Que l'embaràs siga conseqüència d'un fet constitutiu de delicte de violació (avortament humanitari).3. Que es presumisca que el fetus haurà de nàixer amb greus tares físiques o psíquiques (avortament eugenésic).Quina és la postura més justa o adequada? O dit d'una altra manera, tenen les dones dret a recórrer a la IVE? Sempre? Únicament en alguns casos? En quin moment pot considerar-se a l'embrió o fetus com ser humà? Quin termini resulta acceptable per a recórrer a la IVE?Els tractadistes que tendixen a ressaltar els drets de la mare es pronuncien a favor de la IVE lliure; mentres que, al contrari, els que intenten defendre els drets de l'embrió i del fetus solen oposar-se a tot tipus d'avortament.

AVORTAMENT I CONFLICTE DE DRETS

En la tradició catòlica s'ha apel·lat ben sovint als drets del fetus des del moment de la concepció per a fundar una prohibició moral absoluta de l'avortament. Es tracta dels drets humans, que són condició sine qua non per al benestar d'una persona, perquè puga gaudir dels aspectes bàsics del benestar humà. Els que tenen drets són les persones, de manera que s'assumix d'entrada que el fetus és una persona, com la mare, amb tot el dret a la vida; després s'esgrimix este dret inalienable del fetus per a considerar l'avortament com una espècie d'homicidi, com un atropell al dret del fetus a la vida i, per tant, com una cosa absolutament reprovable. Si l'embaràs posa en perill la vida de la mare i hi ha un conflicte entre el

184

dret a la vida de la mare i el del fetus, la doctrina moral catòlica tradicional apel·la, llavors, a una distinció considerada moralment significativa entre “matar directament” i “deixar morir”, per a concloure que és moralment preferible deixar morir a la mare que matar al fetus. Contra este argument, Judith Jarvis Thompson sosté que, inclús si es concedix que el fetus és una persona amb dret a viure, d'allí no se seguix que dit dret li done dret a disposar del cos de la mare. Se sol pensar que tindre dret a la vida vol dir tindre dret a rebre, almenys, el mínim per a continuar vivint; no obstant, això que una persona necessita per a continuar vivint, assenyala Thompson, pot ser una cosa al que no té dret. Il·lustra laseua tesi amb un exemple: al despertar un matí descobrixes que un violinista famós que patix una seriosa malaltia renal ha sigut connectat als teus renyons i se t'informa que un grup d'amants de la música ha ordenat dur a terme eixa connexió mentres dormies perquè eres l'única persona que té el tipus de sang adequada perquè el violinista puga sobreviure; la pregunta és: tens dret a desconnectar-te? Encara que el violinista tinga dret a la vida, seguix Thompson, no té dret a usar els teus renyons, perquè el teu cos és la teua propietat exclusiva i tens un dret inalienable a disposar d'ell; de manera que no estàs moralment obligat a romandre connectat. Si accedixes de bona gana a prestar-li els teus renyons per al seu sobrevivència serà un acte de generositat, però mai el compliment d'un deure moral. Si la connexió amb el violinista posa en perill la teua vida o la teua salut, ningú s'atrevirà a sostindre que fas malament a desconnectar-se. Tornant a la qüestió de l'avortament, el fet que el fetus tinga dret a la vida no li dóna dret

185

per si mateix, diu Thompson, a usar el cos de la mare per a la seua supervivència i, si açò és així, traure-ho de l'úter matern no seria cometre una injustícia amb el fetus.

3.3. L'eutanàsia

El progrés de la biotecnologia té també els seus reflexos en l'eutanàsia. La tecnología mèdica permet mantindre certs malalts incurables en un estat de vida precària, però fins on s'ha d'arribar?El terme eutanàsia significa “ bona mort” i al·ludix, particularment, al fet de posar fi deliberadament a la vida d'una persona que, víctima d'una malaltia incurable, es troba en una situació d'extrema postració o patix dolors intensos i persistents. Habitualment, sol distingir-se entre eutanàsia activa i eutanàsia passiva. És activa, per exemple, quan se subministra una injecció o una pastilla letal al malalt. És passiva quan se li retira un tractament imprescindible per a mantindre-ho amb vida.No obstant, no tot el món admet tal distinció, perquè alguns tractadistes opinen que la conducta del metge respecte al pacient sempre és positiva, el mateix quan li prescriu un tractament que quan se'l retira. De totes maneres, no és el mateix retirar el malalt uns medicaments ordinaris o unes pràctiques comunes que uns mitjans tècnics extraordinaris que prolonguen artificialment la vida.Ara bé, on està el límit? Fins on arriben el mitjans normals i adequats i on comencen els extraordinaris? Si un malalt terminal patix dolors extrems s'ha d'alleujar els dolors o prolongar la vida? Dit d'una altra manera resulta moralment lícit recórrer a determinats

186

analgèsics encara que contribuïsquen a accelerar la vida del pacient?.

4. Problemes ètics del medi ambient

En la dècada dels setanta es va produir un esclat de la consciencia ecològica. Per primera vegada en 1972, en la Declaració de la Conferència de Nacions Unidescelebrada a Estocolm, apareix la idea de qualitat del medi ambient relacionada amb els drets fonamentals de l'home. Allí es diu:«Els hòmens tenen el dret fonamental a la llibertat, la igualtat i les condicions adequades de vida en un medi ambient amb una qualitat tal que permeta una vida amb dignitat i benestar». En l'informe Nostre futur comú, de 1987, s'assenyala: «Tots els sers humans tenen el dret fonamental a un medi ambient adequat per a la seua salut i el seu benestar» i «l'estats han de conservar i usar el medi ambient i els recursos naturals per a benefici de les generacions presents i futures».El Principi I de la Carta de la Terra de 1992 afirma que «els sers humans constituïxen el centre de les preocupacions relacionades amb el desenvolupament sostenible. Tenen dret a una vida saludable i productiva en harmonia amb la naturalesa». En les dos primeres declaracions, el dret a gaudir d'un medi ambient amb qualitat està directament associat al benestar dels individus. En la Carta sobre la Terra, en canvi, s'introduïx el concepte de desenvolupament sostenible i el dret està associat a una vida saludable, sempre que estiga en harmonia amb la naturalesa. L'informe Nostre Futur Comú introduïx com a idea nova el tema de les generacions futures i la

187

conservació de recursos per a benefici de les mateixes.Este tipus de plantejaments tenen, no obstant, problemes. En primer lloc, l'ambigüitat semàntica de conceptes com a qualitat de vida, benestar i desenvolupament sustentablement i principalment “ dret” des d'un punt de vista moralment rellevant.En la busca d'una ètica ecològica, hi ha dos postures que emfatitzen aspectes diversos:1. Ecologia mediambientalista: defén el medi ambient per raó del benefici que aporta al ser humà. És a dir, defendre i protegir la naturalesa és defendre i protegir al ser humà; salvar la naturalesa és salvar l'home.2. Ecologia profunda: considera que la naturalesa és en si mateixa subjecte de drets. Fonamenta la seua posició en què la biosfera és un tot orgànic, un cosmos (conjunt ordenat de coses) superior a la humanitat, perquè la totalitat és moralment superior als individus. Per això és necessari un contracte natural que torne a la naturalesa els seus drets. En conseqüència, l'obligatorietat de respectar el medi ambient no necessita justificacions humanes, sinó que s'imposa per si sola. El medi ambient “ té dret” a ser preservat, conservada i atenció per si mateix, no perquè el seu deteriorament tinga conseqüències nefastes per a l'home.Dels problemes ètics del medi ambient el més nou és, potser, el dels drets de lesgeneracions futures.En la teoria de la justícia de Rawls, els membres de les generacions futures estanrepresentats en la posició original, atés que cap de les persones representatives que celebren el contracte sap a quina generació pertany. Rawls ha dit que és

188

«obvi que cada generació es beneficia quan es manté una quantitat d'estalvi raonable que capacita als que vénen després a gaudir d'una vida saludable en una societat justa». Hans Jonas ha elaborat un principi general guia per al pensament moral entre generacions: El principi de responsabilitat. Segons este principi, hi ha una responsabilitat amb tot allò que siga dèbil i sobretot allò que sense la nostra ajuda correria risc de morir. L'exemple que posa és el d'un xiquet menut que trobem tirat en el carrer; davant d'este fet no es necessiten raons i la responsabilitat brolla quasi instintivament ja que eixe xiquet no sobreviuria sense la nostra ajuda. Doncs bé, una cosa així ocorreria amb la naturalesa.Una dificultat d'este principi és que els comparatius “ millor que” o “ pitjor que”s'apliquen tant a aspectes quantificables com els nivells de contaminació o de generació de residus tòxics, com també a aspectes avaluatius no quantificables, per exemple, el nivel d'autoestima o de realització dels individus. La proposta de Green és avaluar cas per cas tenint a la mà una regla heurística que haurà d'usar tot aquell que vullga jutjar de manera imparcial, i preguntar-se: si jo haguera de viure en alguna generació futura i fóra un individu representatiu de la dita generació, tindria raons per a considerar la meua condició com un enriquiment en relació amb la d'aquells que em van precedir? La regla tindria almenys conseqüències pràctiques per a la presa de decisions sobre quina quantitat de recursos naturals no renovables és necessari conservar i protegir per a les generacions futures. Si les conseqüències del calfament global, la pol·lució, les pèrdues d'espais habitables o el creixement de la

189

pobresa foren subjectes a este test hipotètic, clarament podríem concloure que són injustes totes aquelles accions que contribuïxen a agreujar el problema, més encara les pràctiques que encoratgen l'augment del nivell de consum massiu amb l'excusa d'augmentar el capital i disminuir la pobresa o la injustícia social.

5. El problema de la guerra i l'armament nuclear

Dins de l'activitat científica i tècnica de l'actualitat no és un problema menor la possibilitat que té l'home actual, per primera vegada en la història de la humanitat,d'autodestruir-se definitivament a si mateix i al planteja. En el camp de la guerra nuclear es planteja paradigmàticament un problema ètic del nostre temps, queno ha desaparegut després del fi de la guerra freda “ oficial” amb la caiguda del Mur de Berlín en 1989. De fet, una enorme quantitat d'armes nuclears estan en l'actualitat il·localitzables i, probablement, en mans de dictadors de la pitjor mena, amb el consegüent risc d'encadenar una guerra nuclear de resultats catastròfics.

5.1 El problema de l'armament nuclear

Des de mitjans del segle XX (II Guerra Mundial), al concepte de “ guerra justa”(enormement controvertit) s'ha afegit un nou element: la legitimitat o no de l'ús, en determinades situacions límit, de l'armament nuclear de destrucció massiva.

190

Les qüestions ètiques que planteja l'armament nuclear poden dividir-se en dos grups:1) qüestions relatives a l'ús real d'armament nuclear en la guerra;2) qüestions relatives a la possessió d'armes nuclears per a fins dissuasoris.Normalment el primer tipus de qüestions es responen per referència a les exigències de l'ius ‘ in' bell (dret a la defensa). Podria satisfer l'ús d'armes nuclears els requisits de discriminació i proporcionalitat? A la majoria dels filòsofs morals (encara que no a tots) els pareix que hi ha alguns usos possibles de l'armament nuclear que no violarien cap d'ambdós requisits. No obstant, en la seua pràctica real, la dissuasió ha suposat sempre amenaces d'utilitzar l'armament nuclear per a la destrucció intencionada de poblacions civils, i açò violaria clarament el requisit de discriminació i quasi sens dubte també el de proporcionalitat. Este fet planteja qüestions fonamentals sobre la moralitat de la dissuasió nuclear: depén la dissuasió d'amenaces d'utilitzar armament nuclear de manera immoral? Si és així, què implica açò sobre la moralitat de la dissuasió?Ací es plantegen tant qüestions morals com estratègiques. Suposem que coneixem quins usos possibles de les armes nuclears serien moralment acceptables. Hauríem de preguntarmos si estos usos són prou amplis perquè l'amenaça d'utilitzar l'armament nuclear només d'aquella manera poguera dissuadir efectivament qualssevol amenaces que consideràrem necessari dissuadir. Esta és una qüestió de teoria estratègica. Atés que totes les polítiques reals de dissuasió han suposat amenaces explícites de destruir poblacions civils, i també el fet que en la

191

comunitat estratègica no s'ha desafiat de manera sòlida la necessitat estes amenaces, és raonable traure la conclusió que entre els estrategs hi ha un ampli consens en què una dissuasió viable i efectiva exigix amenaces d'ús de l'armament nuclear condemnable pels requisits de l'ius ‘ in' bell.

5.2 El debat sobre la guerra justa

Des de S. Agustín i durant tota l'Edat Mitjana es va elaborar un cos doctrinal que distingix entre les guerres justes i les injustes. Les condicions perquè puga parlar-se d'una guerra justa són les següents:1. Impossibilitat d'una solució pacífica: la qual cosa suposa la consciència que la guerra no pot considerar-se solució “ normal” , sinó un últim recurs, a què s'acullen quan ja no queda un altre.2. Causa justa: és a dir, violació objectiva d'un dret, acompanyada d'una verdaderaculpabilitat moral de què ha comés la violació d'eixe dret.3. Decisió presa per l'autoritat legítima: és a dir, per aquella autoritat que ha de vetlar pel be comú.4. Intenció recta: que no es busque la venjança ni s'actue per crueltat, sinó per desig de solucions justes.5. Utilització de mitjans proporcionats: no és legítim mamprendre una guerra total amb un material bèl·lic poderós davant d'una simple agressió amb pocs mitjans.A pesar de tot açò, el concepte de “ guerra justa” ha sigut posat en dubte cada vegada més. I no és el menys important el que eixos principis rarament són respectats. Les critiques més rellevants són:

192

1. En esta teoria es reserva al presumpte agreujat la condició de jutge, amb la qualcosa els riscos de parcialitat són molt elevats, tenint present sobretot el món emotiu, de venjança, etc., que rodeja a la guerra. L'absència d'un sistema d'arbitratge verdaderament imparcial i just veça d'arrel esta teoria.2. A més, suposa una concepció tancada de l'Estat, que no pensa en la comunitathumana.3. Se li critica que ha extrapolat a nivell col·lectiu un principi vàlid a nivell individual, el de la legítima defensa, sense apreciar les seues diferències substancials.4. Suposa una confiança excessiva, si no infantil, en l'autoritat pública, quasi unamistificació.5. Revela una concepció ingènua, en tant que no presa en consideració la filtraciód'interessos no legítims davall el concepte de “ causa justa” .6. És un argument tan subjectiu que ha servit per a justificar qualsevol classe deguerra, trencant d'arrel la legitimitat de la separació entre guerra “ justa” e“ injusta” .7. Ja que el plantejament sobre la guerra justa naix en un entorn cristià, no està de més que la reposada que donem sorgisca també d'eixe mateix entorn. El papa Joan XXIII en l'encíclica Pacem ‘ in' terris afirma que, si bé és cert que pot donar-se en la teoria una situació de guerra justa, en la pràctica, esta posició no seria sostenible.

193

En el segle XX i el XXI s'han generat mitjans polítics i diplomàtics més que suficients com per a poder resoldre qualsevol conflicte sense necessitat recórrer a la guerra. A més, tenint en compte els instrumentals armamentístics amb què hui es compta, una guerra mai podria considerar-se justa ja que els mals que produiria seria molt majors que els que pretendria resoldre.

DILEMES MORALS

DILEMA 1Alfonso en un treballador honrat que treballa talant arbres. Té dona i dos fills i un sou que només li permet anar passant. Encara que l'economia del seu país es basa en l'explotació de la fusta sap que la tala continuada d'arbres destruirà la naturalesa i perjudicarà tot el món. Tot açò li fa sentir malament, per la qual cosa decidix buscar un altre treball. Al cap de diverses setmanes troba un altre treball en què cobra menys i obligarà la seua família a reduir inclús més els gastos que ja són prou mínims.Deuria Alfonso canviar de treball?

DILEMA 2

Pablo és amo d'una xicoteta empresa ramadera. Les coses no li han anat ben últimament per la competència de les grans empreses, per una baixada dels preus i per la mort d'algunes caps. Necessita urgentment augmentar la seua producció i per a això ha adquirit un producte biològic que està inclús en fase d'experimentació. Amb la seua aplicació aconseguix augmentar la producció de llet de les

194

seues vaques, la qual cosa suposa per a ell un considerable augment de beneficis. Al cap de cert temps té coneixement que este producte ha sigut denunciat i retirat del mercat pels efectes negatius que té per a la salut humana.Ha de dir a les autoritats sanitàries que les seues vaques han consumit eixe producte, perquè siguen sacrificades i amb això perdre el seu negoci, o ha de callar encara que això supose posar en perill la salut dels consumidors?

DILEMA 3

El 13 de gener de 1998 moria en Boiro (A Corunya) Ramón Sanpedro, un tetraplègic de 55 anys, que des de prou anys abans portava una lluita judicial per a poder tindre una mort digna i racionalment assistida. Amb tal propòsit havia recorregut a diferents instàncies jurídiques entre altres el Tribunal Constitucional i al Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg, sent-li denegada la seua petició en tots estos casos; finalment, amb l'ajuda d'una persona anònima, va aconseguir complir el desig de posar fi a la seua vida. Va deixar una obra escrita de caràcter autobiogràfic titulada Cartes des de l'infern. (Per a il·lustrar-te pots veure la pel·lícula Mar dins).Deurien les autoritats, en este cas, haver permés que Ramón posara fi a la seua vida?

195