ANY 2019: CENTENARI DE LA VAGA DE LA

CANADENCA

Cançons de lluita i esperança, glòria i reconeixement a tots aquells

companys i companyes que van lluitar amb consciència de classe i ja

no són amb nosaltres. Per ells i elles, per la lluita que van encapçalar,

avui som el que som. Una mica d’ells i elles sempre serà a la nostra

ànima i al nostre pensament.

Per a tots i totes, avui cantem i lluitem.

ROIG ENCÈS

1

Cançons de lluita i esperança La Internacional (Pierre Degeyter - Eugène Pottier) 13

Els Segadors (Emili Guanyavents - Francesc Alió) 15

Himno de Riego (Evaristo San Miguel) 16

En el Pozo María Luisa (Santa Bárbara Bendita) (popular) 17

La XV Brigada (popular) 19

Jarama Valley (popular) 20

El Rossinyol (tradicional) 21

Jo vinc d’un silenci (Raimon) 22

Als companys (Ovidi Montllor) 23

Bandiera Rossa (popular - Carlo Tuzzi) 24

Bella Ciao (popular) 25

Pay me my money down (popular) 26

Blowin in the wind - Escolta-ho en el vent (Bob Dylan, adaptació al català de Joan Boix i Ramon Casajoana) 27

Asimbonanga-Biko (popurri) (Johnny Clegg - Peter Gabriel) 29

Grândola, Vila Morena (José Afonso) 30

Le chant des partisans (Maurice Druon - Joseph Kessel - Anna Marly) 31

Canto a la libertad (José Antonio Labordeta) 32

Svyaschénnaya Voyná - La guerra sagrada (Vasíly Lébedev - Aleksandr Alexandrov) 33

No serem moguts - We shall not be moved (popular) 34

Palabras para Julia (José Agustín Goytisolo - Paco Ibáñez) 35

Pétalos (Enrique Villarreal) 36

Tots junts vencerem - We shall overcome (popular nord-americana) 37

Vull ser lliure (espiritual negre, adaptació de Xesco Boix) 38

Mujeres rebeldes (María Ríos) 39

Taxista (Pau Riba) 41

Imagine (John Lennon) 42

La Marsellesa - La Marseillaise (Rouget de Lisle, adaptació de Josep Anselm Clavé) 43

Guantanamera (José Martí, arranjament d’Héctor Angulo) 44

Pan y rosas (James Oppenheim - John Denver) 45

Al alba (Luis Eduardo Aute) 46

A desalambrar (Víctor Jara) 48

A galopar (Rafael Alberti - Paco Ibáñez) 49

Te recuerdo Amanda (Víctor Jara) 50

Yo pisaré las calles nuevamente (Pablo Milanés) 51

A cántaros (Pablo Guerrero) 52

Papá, cuéntame otra vez (Ismael Serrano) 54

Marcelino (Víctor Manuel) 56

Pensament - Va, pensiero (G. Verdi, adaptació al català de Josep Tero) 57

La samarreta (Ovidi Montllor) 58

Viva la Quinta Brigada (Christy Moore) 59

2

Cantares (Antonio Machado - Joan Manuel Serrat) 61

Himno a la alegría (Friedrich von Schiller - Ludwig van Beethoven, adaptació de Waldo de los Ríos) 62

Gracias a la vida (Violeta Parra) 63

There is power in a Union (popular - Billy Bragg) 65

Somos (José Antonio Labordeta) 67

A Joan Miró (Raimon) 68

Cantaires Fundadors de la Coral Roig Encès el 2019 69

3

100 anys de la vaga de la Canadenca La vaga de La Canadenca es va iniciar a l’empresa elèctrica Riegos y Fuerzas del Ebro, pertanyent a la Barcelona Traction Light and Power Company Limited, més coneguda com La Canadenca. Va començar el 5 de febrer del 1919 a Barcelona i, al llarg dels quaranta-quatre dies que va durar, va paralitzar la ciutat i el 70 % de la indústria catalana. S’esdevenia, així, una de les vagues més importants de la història d’Espanya. La vaga va ser un gran èxit del moviment obrer espanyol, ja que es van aconseguir millores salarials, la readmissió d’obrers acomiadats, l’alliberament de milers de detinguts durant la vaga i la jornada laboral de vuit hores, amb la sanció del decret de la jornada de vuit hores de treball, fet que convertia Espanya en el primer país que promulgava per llei aquesta reivindicació obrera. Arran de la vaga, la CNT es va posicionar com una de les forces socials més importants de Catalunya i d’Espanya. El que estava en joc era el reconeixement dels sindicats i el dret de sindicació. Es va nomenar un comitè de vaga format per diverses de les persones acomiadades i membres de la CNT liderat per Simó Piera. El 8 de febrer gairebé tota la plantilla va declarar l’aturada i els cobradors es van negar a secundar-la. Una part de la plantilla d’Energía Eléctrica de Cataluña, SA, va solidaritzar-s’hi i van iniciar la vaga a la seva empresa.

4

Els obrers de La Canadenca van publicar les bases que van presentar a l’empresa: readmissió de totes les persones acomiadades, augment de sous, acomiadament d’esquirols i cap represàlia per part de la direcció. Al cap de dos dies l’empresa va respondre amb un comunicat en què acusava els sindicats d’aprofitar-se políticament del conflicte. La situació s’agreujava: la dependència que tenien una multitud de serveis i d’indústries de l’energia de La Canadenca va fer que aquests paressin forçosament. Un cobrador que no secundava la vaga va ser assassinat el 12 de febrer i es van plantejar conflictes també per part dels xofers i al diari El Diluvio. El 17 de febrer el sector tèxtil es va sumar a la vaga. Aquesta vaga, que ha estat considerada una de les més importants de la història d’Espanya, va acabar com una victòria completa per als sindicats: a més dels obrers de La Canadenca, van aconseguir millores xofers, carreters, obrers del tèxtil i tipògrafs. Entre les consecucions de la vaga sobresurt la jornada de vuit hores promulgada a l’abril, que va convertir Espanya en el primer país del món que l’establia per llei. Així mateix, val a dir que la disciplina obrera havia imperat i dominat les faccions més agressives, ja que en els quaranta-quatre dies que va durar la vaga, es van donar molt pocs actes violents: una bomba i quatre assassinats, fets aïllats davant el pacifisme de la resta d’obrers. Finalment, va situar la qüestió social en un lloc destacat de la política catalana i la CNT, com una de les organitzacions més influents de Catalunya i d’Espanya.

Hi havia una vegada un temps en què la gent cantava Hi havia una vegada un món on la gent anava amunt i avall tot cantant. A les obres, els paletes van dur al cim de la música popular les seves particulars interpretacions dels grans èxits del flamenc, les cançons de Manolo Escobar i les tonades clàssiques de la copla. Mentre caminaven pel carrer, els vianants taral·lejaven alguna cançó, xiulant o fins i tot tocant l’harmònica, quan aquest instrument es va fer molt popular als anys cinquanta, sense oblidar les senyores de la neteja, les bugaderes i les

5

planxadores, les quals eren la contrapart femenina a l’art dels virtuosos de la bastida. Cantar cançons sense ganes de ser famosos, sense desitjos d’esdevenir professionals, sense cap més intenció que expressar un estat d’ànim senzill i modest, si es vol, però natural i que brolla de molt endins. En aquell cant espontani convivien les restes d’un cantar emigrant en el qual hi havia reminiscències del món rural deixat enrere i aires dels nous èxits difosos per la ràdio. A la ràdio arribaven, procedents de les perifèries urbanes i del camp ja despoblat, algunes cantants infantils per participar als concursos de nous

talents: Ana Belén i Marisol, amb unes veus, com la de Manolo Escobar, tenyides d’un timbre que s’adquireix als veïnats i no als estudis de gravació. Aquell era un món on les veus de minyones i mestresses avesades a la copla i a les noves melodies del microsolc competien a tot volum a l’aire dels celoberts dels veïnats populars.

6

Aquell món ja no és el d’ara. Els anys passen i les èpoques se succeeixen: cap altre temps passat va ser millor, és només que les formes de sociabilitat es tornen diferents. Per això recordem aquí aquells temps de cançons, a fi de contrastar-los amb els costums actuals i per fer palesa una paradoxa que sovint passa desapercebuda: precisament quan més música es produeix, es difon i es consumeix, mitjançant el nombre de suports i de mitjans de difusió més gran que ha existit mai; en el moment en què la

comunicació global és un fet i en què la música ha entrat a formar part de les dinàmiques transmèdia; quan la combinació d’Internet, telefonia mòbil i sistemes de compressió d’àudio han arribat a posar tota la música a tots els telèfons mòbils —no només el Walkman és una andròmina, també ho és ara el reproductor d’MP3—, precisament en aquest moment, quan per tots els racons i ambients sona música, és ara quan les persones ja no canten espontàniament i han quedat reduïdes a simples consumidors passius de sons, com si existís una distància insuperable entre les cançons, que són a l’aire i la possibilitat d’endur-se-les a la boca. En això rau l’èxit del karaoke i del rap: el primer és un recurs d’urgència, una pròtesi induïda per atrevir-se a cantar i fer-ho “amb caminadors” perquè ja no estem acostumats a l’espontaneïtat del cant popular i quedem reduïts a la simple imitació i a l’acompanyament del que ja hem escoltat; el segon és un format poètic que permet vocalitzar sentiments i idees sense que calgui afinar una melodia mentre es deixa via lliure a l’expressió personal. El primer és un gran invent i el segon, el ressorgiment

7

d’una forma de creació artística amb unes arrels que s’enfonsen en el més profund de la història de la poesia popular. Tots dos, per més rudimentaris que puguin semblar i ser, han esdevingut recursos d’urgència, tan toscs com necessaris, perquè es realitzi quelcom de consubstancial a la persona: si el que és constituent de la condició humana és el llenguatge, l’expressió lingüística cantada és tan antiga com la humanitat i molt anterior a la paraula escrita. L’Odissea i La Ilíada, obres que avui considerem poemes i que acostumem a tractar com a poesia escrita i llegida, no són sinó cançons molt llargues, monumentals poemes creats per ser cantats que es modelen en la ment, es pronuncien vocalment i es recorden generació rere generació, apresos, memoritzats i vocalitzats, en un exercici memorístic i expressiu que avui ens sembla fora de les nostres possibilitats, però que en l’antiguitat era una feina corrent dels aedes i bards. El mot aede és un cultisme per a dir ‘poeta’ i ve del verb grec aoidós, que vol dir cantar. En efecte, comunicaven l’ingent contingut d’aquestes epopeies cantant i acompanyant-se d’un instrument. És interessant observar que els rapsodes, apareguts més tard que els bards, recitaven els poemes sense música, però marcant el ritme amb un bastó i sense recitar, tan sols elevant la veu a intervals. Vet aquí l’antecedent mil·lenari del rap, que ens sembla d’allò més actual i, en realitat, va néixer a l’albada de la cultura en l’antiguitat clàssica. Permeteu-me una consigna inesperada: cal lluitar contra l’emmudiment general. No deu ser que la mudesa cantora que afecta avui el que abans se’n deia poble és, de fet, un aspecte més d’un projecte de desarticulació social i civilitzacional en tota regla? I si el neoliberalisme pretengués aconseguir una submissió generalitzada que es demostri no només en la despossessió de drets cívics, socials i polítics sinó de la mateixa paraula? “Ens queda la paraula”, deia el poeta; se’ns pretén arrabassar fins i tot això. Es comença deixant de cantar i s’acaba deixant de parlar. La desaparició del cantussol espontani coincideix amb l’empobriment de l’educació: la dificultat de comprensió lectora i d’expressió escrita s’estén, per escoles i instituts, precisament quan es diu que vivim en la societat de la comunicació.

8

El moviment obrer és conscient de tot això des de la seva fundació, ja que es va articular a l’entorn de la paraula, la comunicació i l’organització, amb tipògrafs al capdavant, amb agrupació i estructuració federal i internacional i utilitzant, per a la difusió, la veu impresa i la comunicació tecnològica. En els moments presents el sistema de dominació està duent a terme un procés de descivilització, ja que cada cop es mostra en una més gran contradicció amb la democràcia mateixa i, per tant, és la paraula lliure l’enemic principal que cal batre per les forces descivilitzadores. Una consideració massa romàntica de la història ens fa oblidar que, al segle XIX, el telègraf va ser a la base de l’ascens dels nous subjectes socials amb nous valors, atès que va permetre una circulació massiva i ràpida d’idees i de paraules. Va ser la innovació tecnològica que va permetre somiar amb accions sindicals coordinades entre França i Anglaterra. La convocatòria, l’any 1864, de la conferència que donaria pas a la fundació de la Primera Internacional va ser una conseqüència directa d’estendre el primer cable telegràfic sota el canal de la Mànega, ja que els sindicats havien vist en el telègraf la possibilitat de coordinar les seves reivindicacions. Conquerir, defensar i utilitzar en benefici propi la contundent combinació de paraula, tecnologia i expressió de les idees: aquesta ha estat la línia de treball durant gairebé dos segles. I ara? Lluitar contra l’emmudiment general requereix retornar la paraula als ciutadans i ciutadanes, també la paraula cantada. Potser això pot semblar una mica intranscendent per a alguns, i no ho és. Un altre cop tornem a oblidar les nostres arrels: Josep Anselm Clavé, primer torner i més tard músic professional, va ser el promotor del primer diari comunista de Catalunya, junt amb Narcís Monturiol i Abdó Terrades. Detingut i deportat, amb plantejaments propers a la francmaçoneria (la seva filla va ser membre de la lògia Lleialtat), la tasca de Clavé era teixir l’expressió en el cant, la difusió de la paraula impresa i l’associació entorn de totes dues per al progrés de la classe obrera i de la humanitat. Què passaria si despulléssim la idea de Clavé de les adherències que li han estat imposades per interessos que no eren els seus i per estètiques que pretenien aigualir el seu moviment i desposseir-lo de la seva entitat reivindicativa? Doncs que aleshores hi trobaríem una cosa molt semblant

9

al que a mitjan segle XX va fer un altre gran impulsor de la cançó popular als Estats Units: Pete Seeger. Igual que ell, però un segle més tard, emergeix Seeger, guitarrista, animador de cant, director de cors, folklorista, sindicalista, militant del moviment obrer organitzat i, per sobre de tot, una persona amb una fe profunda en el poder del cant col·lectiu com a mitjà de conscienciació, mobilització i alliberament.

Pete Seeger, admirat com el gran cantant popular del segle XX, la màxima estrella del folk mundial —va arribar a vendre més discos que Frank Sinatra, malgrat estar vetat a la televisió per haver estat inclòs en les llistes negres del maccarthisme—, va fer el mateix que Josep Anselm Clavé: animar la gent a cantar i a agrupar-se per fer-ho. Seeger va encapçalar dos grups fundacionals, The Almanac Singers i The Weavers, que des dels seus inicis van formar part de les mobilitzacions sindicals americanes, fent que les accions demostratives i reivindicatives del moviment obrer d’aquell país estiguessin sempre acompanyades de música. Pete Seeger, militant aleshores del Partit Comunista d’Estats Units, era membre del sindicat Industrial Workers of the World, un sindicat de tendència anarquista i internacionalista que es va distingir pel seu foment del cant grupal i coral, i van arribar a editar un cançoner, titulat The Little Red Songbook (El cançoner roig), que encara avui és de referència. Va ser amb els seus grups i a les assemblees i reunions obreres on va aprendre a animar el cant grupal, a dirigir cors i a repartir veus, a dur a la pràctica el que va aprendre en la teoria tot col·laborant amb l’etnògraf Alan Lomax en

10

el rescat de la música folklòrica americana i mundial per encàrrec de la biblioteca del Congrés (Lomax va arribar fins a Espanya fent aquesta feina i va aconseguir descobrir, enregistrar i catalogar la música folklòrica de l’illa de Formentera). Pete Seeger no va ser un simple cantant i animador, va ser fill d’un moviment sindical que cantava i utilitzava la música popular com a mitjà de lluita. La importància de les cançons com a element mobilitzador de les masses va arribar a demostrar el seu èxit arreu del país amb les manifestacions pels drets civils i la Marxa sobre Washington, liderada per Martin Luther King, que van fer populars arreu del món temes com Tots junts vencerem i No serem moguts. I és que les lleis van fer que les cançons haguessin de substituir els mítings: estava prohibit fer una concentració al carrer o a l’aire lliure en un veïnat per tal de pronunciar discursos i arengues, però estava permès reunir-se per cantar. Manifestació i míting van esdevenir concert i cant grupal reivindicatiu, espontani, expressiu i popular. Pete Seeger apareixia a grans concentracions en les quals animava els assistents a recuperar el patrimoni folklòric tot retornant-li la seva orientació progressista mentre que els sindicalistes cantants aprofitaven el seu exemple i les pròpies habilitats per multiplicar per tot el país una forma de mobilització per la qual avui fins i tot pagaríem si en poguéssim disposar. Pete Seeger ja va preveure als anys cinquanta el que ara s’ha esdevingut, una qüestió de la qual també era molt conscient, per citar una referència propera sobre aquesta qüestió, Oriol Martorell quan va fundar la Coral Sant Jordi i va introduir l’animació musical als grans campaments escoltes. Amb l’Oriol, als inicis de la Nova Cançó, havíem conversat sobre el risc que el públic quedés reduït a espectador i sobre la importància de la participació (aquesta va ser, de fet, una de les raons de l’aparició del Grup de Folk com a alternativa). En Pete, en les diverses entrevistes periodístiques que vam mantenir a Barcelona, explicava que la difusió massiva de música comercial estandarditzada i formatada entorn de canals de difusió homogeneïtzadors acabaria reduint els ciutadans i ciutadanes a oients passius, i els arrabassaria les capacitats d’interacció musical. Era per aquest motiu que ell investigava l’herència folklòrica del seu país: era a les cançons populars on es trobava la saba fresca original que impedia que les cançons es marcissin i que permetia que les persones gaudissin de cantar

11

plegades. Aquesta intuïció va ser exactament la mateixa que va tenir un segle abans Josep Anselm Clavé, inspirat per Giuseppe Verdi. Traguem a Seeger el seu aparent estil kumbaià i a Clavé, les seves “violetes del bosc” i descobrirem aquesta mateixa troballa genial que aquests dies es mostra amb un relleu tan cruel.

La coral Roig Encès i aquest cançoner, Cançons de lluita i esperança, brollen, precisament, fidels a aquesta línia històrica. Recuperen i rellancen una tradició que demanava ser revitalitzada. No són un entreteniment col·lateral o una simple activitat lúdica, sinó que ens posen davant dels valors educatius del cant coral —estudiats per figures pedagògiques com Carl Orff, Maria Montessori, Maria Dolors Bonal, Pere Darder o Oriol Martorell— i obren un espai per visibilitzar las oportunitats que té la devolució de la veu i la paraula cantada als habitants d’aquesta “societat a-fònica”, envoltada de música per totes bandes menys per una: la que correspon a l’expressió de l’ésser, tant el personal com el col·lectiu. Aquesta iniciativa podria ser un primer pas per a l’impuls dels cants de lluita i esperança en aquesta societat de la comunicació que sembla haver desistit de comunicar-se cantant? En tot cas, són una acció fefaent de la

12

lluita contra l’emmudiment general al qual volen condemnar-nos les noves formes d’opressió, que troben maneres de desposseïment que cal identificar i combatre. Hem de poder cridar: ens queda la paraula perquè ens queda la cançó i volem cantar-la.

Gabriel Jaraba, doctor en Comunicació i Periodisme, i professor i investigador a la Universitat Autònoma de Barcelona. Periodista, reporter i crític musical. Antic membre del Grup de Folk i Els Tres Tambors. Membre de Comissions Obreres.

13

La Internacional (Pierre Degeyter - Eugène Pottier)

Música de Pierre Degeyter i lletra d’Eugène Pottier Aquesta cançó va ser escrita el 1888. El 8 de desembre del 1899 va ser adoptada com a himne de totes les organitzacions socialistes franceses. El 1910 es va convertir en l’himne de la Segona Internacional i el 1919, en el de la Tercera Internacional. Va ser, a més, l’himne de l’URSS des de la seva fundació fins al 1944. En paraules de Lenin: “Sigui quin sigui el país on recali un obrer conscient, sigui quin sigui el lloc al qual l’empenyi el destí, independentment del sentiment que senti de ser un estranger, privat d’idioma i d’amics, lluny de la seva pàtria pot trobar camarades i amics gràcies a la cançó familiar de La Internacional.” Castellà Català ¡Arriba, parias de la tierra! Amunt els damnats de la terra! ¡En pie, famélica legión! Amunt els que pateixen fam! Atruena la razón en marcha: La força pel dret es vençuda, es el fin de la opresión. s’acosta el bell temps de la pau. Del pasado hay que hacer añicos. Del passat destruïm misèries. ¡Legión esclava en pie a vencer! Esclaus, aixequeu vostres cors: El mundo va a cambiar de bases. la terra serà tota nostra, Los nada de hoy todo han de ser. no hem estat res i ho serem tot. Agrupémonos todos És la lluita darrera, en la lucha final. agrupem-nos, germans! El género humano La Internacional serà es la Internacional. la pàtria dels humans. Bis Bis Ni en dioses, reyes ni tribunos, No esperis salvacions supremes está el supremo salvador. de déus, de reis ni de tirans. Nosotros mismos realicemos Obrer, és la sang de tes venes el esfuerzo redentor. la que triomfant et salvarà. Para hacer que el tirano caiga La força del tirà sotmesa y el mundo siervo liberar tot puny deixarà quan voldràs. soplemos la potente fragua Atiem la fornal encesa, que el hombre libre ha de forjar. el ferro és fill del nostre braç.

14

Estribillo bis Tornada bis La ley nos burla y el Estado Obrers, camperols, la batalla y sangra al productor; ha començat i finirà. nos da derechos irrisorios, La terra és de qui la treballa no hay deberes del señor. i el treball just triomfarà. Basta ya de tutela odiosa, Si del cel de la nostra terra que la igualdad ley ha de ser: foragitem dels corbs l’estol, “No más deberes sin derechos pau ferma seguirà a la guerra ningún derecho sin deber.” i sempre més brillarà el sol. Estribillo bis Tornada bis Acords per a guitarra: Mi, La, Si, Fa#

15

Els Segadors (Emili Guanyavents - Francesc Alió)

Lletra d’Emili Guanyavents i música de Francesc Alió Himne nacional de Catalunya adoptat per la Generalitat republicana i ratificat pel Parlament de Catalunya en l’Estatut actual. Està basat en un romanç recollit per Manuel Milà i Fontanals que prové de la Guerra dels Segadors del 1640. Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena. Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba. Bon cop de falç! Bon cop de falç, defensors de la terra! Bon cop de falç! Ara és hora, segadors. Ara és hora d’estar alerta. Per quan vingui un altre juny esmolem ben bé les eines. Bon cop de falç! Bon cop de falç, defensors de la terra! Bon cop de falç! Que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya. Com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes. Bon cop de falç! Bon cop de falç, defensors de la terra! Bon cop de falç!

16

Himno de Riego (Evaristo San Miguel) Lletra d’Evaristo San Miguel i música d’autor desconegut. Aquesta marxa militar, interpretada per la columna volant del tinent coronel Riego, el 1820, va ser adoptada oficialment com a himne d’Espanya per la Primera República i represa per la Segona República entre el 1931 i el 1939. Qui diu que l’himne d’Espanya no té lletra? I tant que en té! Serenos y alegres, La trompa guerrera valientes y osados, sus ecos da al viento, cantemos, soldados, horror al sediento, himno a la lid. ya ruge el cañón Estribillo De nuestros acentos a Marte, sañudo, orbe se admire, la audacia provoca y en nosotros mire y el ingenio invoca los hijos del Cid. de nuestra nación. Soldados, la patria Estribillo nos llama a la lid, juremos por ella vencer o morir. ¿El mundo vio nunca más noble osadía, ni vio nunca un día más grande el valor, que aquel que inflamados nos vimos del fuego que excitara en Riego de patria el amor?

17

En el Pozo María Luisa (Santa Bárbara Bendita) (popular) Aquest és un cant popular nascut en plena dictadura, arran de l’accident terrible que hi va haver el 1949 per una explosió de grisú en aquest pou, que es troba a Langreo (Astúries) i on van morir 19 miners. Aquest cant es pot considerar l’himne dels miners a Espanya i s’interpreta sempre en les mobilitzacions d’aquests treballadors, als quals Roig Encès vol retre homenatge. En el pozo María Luisa, tranlará, lará, tranlará, (bis) murieron cuatro mineros. Mira, mira, Maruxina, mira, mira cómo vengo yo. (bis) Traigo la camisa roja, tranlará, lará, tranlará, (bis) de sangre de un compañero. Mira, mira, Maruxina, mira, mira cómo vengo yo. (bis) Traigo la cabeza rota, tranlará, lará, tranlará, (bis) que me la rompió un barreno. Mira, mira, Maruxina, mira, mira cómo vengo yo. (bis) Mañana son los entierros, tranlará, lará, tranlará, (bis) de estos pobres compañeros. Mira, mira, Maruxina, mira, mira cómo vengo yo. (bis) Santa Bárbara bendita, tranlará, lará, tranlará, (bis) patrona de los mineros.

18

Mira, mira, Maruxina, mira, mira cómo vengo yo. (bis) Acords per a guitarra: Lam, Mi, Do, Sol, Fa

19

La XV Brigada (popular) Popular. Aquesta versió, interpretada per la Brigada Lincoln, va ser popularitzada per Pete Seeger en el seu cançoner de la Guerra d’Espanya, que va interpretar a la Festa del Treball del 1979 i també en el concert homenatge a Raimon al Palau Sant Jordi. Que serveixi com a homenatge a les Brigades Internacionals, que van lluitar per la República Espanyola del 1936 al 1938. Viva la Quince Brigada, rumbala, rumbala, rumbala, (bis) que nos cubrirá de gloria. ¡Ay, Carmela! ¡Ay, Carmela! (bis) Luchamos contra los moros, rumbala, rumbala, rumbala, (bis) mercenarios y fascistas. ¡Ay, Carmela! ¡Ay, Carmela! (bis) El Ejército del Ebro, rumbala, rumbala, rumbala (bis) una noche el río pasó. Ay, Carmela! ¡Ay, Carmela! (bis) Y a las tropas invasoras, rumbala, rumbala, rumbala, (bis) buena paliza les dio. ¡Ay, Carmela! ¡Ay, Carmela! (bis) Ya salimos de España, rumbala, rumbala, rumbala, (bis) a luchar en otros frentes. ¡Ay, Carmela! ¡Ay, Carmela! (bis) Acords per a guitarra: Lam, Sol, Fa, Mi

20

Jarama Valley (popular) Popular. Aquesta cançó prové d’un espiritual negre cantat pels esclaus als enterraments (Red Valley River), que va ser adaptat per la Brigada Lincoln com a himne propi. Es diu que la lletra s’inspira en la de la cançó que va fer Woody Guthrie, aquell cantant que portava aquesta llegenda a la seva guitarra: “Aquesta màquina mata feixistes”. En tot cas, ell la va gravar i així es conserva la versió de batalla, més curta que l’original. There’s a valley in Spain called Jarama. It’s a place that we all know so well. It was there that we gave of our manhood and so many of our brave comrades fell. We are proud of the Lincoln Battalion and the stand for Madrid that they made, for they fought like true sons of the people, as part of the Fifteenth Brigade. With the whole international column in the stand for the freedom of Spain, we pledged in the valley of Jarama that fascism never would reign. Now we’ve left that dark valley of sorrow and its memories we ne’er shall forget. So before we conclude this reunion let us stand to our glorious dead. Acords per a guitarra: Re, Sol, La, Re7, La7

21

El Rossinyol (tradicional) Aquesta cançó popular parla dels mals de la malmaridada, és a dir, dels casaments de conveniència arreglats entre famílies, al marge dels sentiments i en una clara vulneració dels drets, sobretot de les dones, tractades com a mercaderia en gairebé tots els estaments socials. Rossinyol, que vas a França, un petó i una abraçada, rossinyol, rossinyol, encomana’m a la mare, d’un bell boscatge, rossinyol, rossinyol, d’un vol. d’un bell boscatge, rossinyol, d’un vol. Rossinyol, que vas a França… Encomana’m a la mare, rossinyol, i a mon pare no pas gaire, rossinyol, d’un bell boscatge, rossinyol, d’un vol. Perquè m’ha malmaridada, rossinyol, a un pastor me n’ha dada, rossinyol, d’un bell boscatge, rossinyol, d’un vol. Que em fa guardar la ramada, rossinyol, he perduda l’esquellada, rossinyol, d’un bell boscatge, rossinyol, d’un vol. Jo t’he de donar per paga, rossinyol, Acords per a guitarra: Do, Lam, Sol

22

Jo vinc d’un silenci (Raimon) Estrenada davant el gran públic al Palau d’Esports de Barcelona, l’octubre del 1975, aquesta cançó és tota una declaració de principis d’en Raimon i de molta de la gent que va participar en les mobilitzacions per aconseguir la llibertat, l’amnistia i la democràcia: “Qui perd els orígens, perd identitat”.

Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg, de gent que va alçant-se des del fons dels segles, de gent que anomenen classes subalternes, jo vinc d’un silenci antic i molt llarg. Jo vinc de les places i dels carrers plens de xiquets que juguen i de vells que esperen, mentre homes i dones estan treballant als petits tallers, a casa o al camp. Jo vinc d’un silenci que no és resignat, d’on comença l’horta i acaba el secà, d’esforç i blasfèmia perquè tot va mal: qui perd els orígens perd identitat!

Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg, de gent sense místics ni grans capitans, que viuen i moren en l’anonimat, que en frases solemnes no han cregut mai. Jo vinc d’una lluita que és sorda i constant, jo vinc d’un silenci que romprà la gent que ara vol ser lliure i estima la vida, que exigeix les coses que li han negat. Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg, jo vinc d’un silenci que no és resignat, jo vinc d’un silenci que la gent romprà, jo vinc d’una lluita que és sorda i constant.

Acords per a guitarra: Lam, Rem, La, Mi

23

Als companys (Ovidi Montllor) “Qualsevol dia impensat us tornaré a emprenyar…”, ens digué en un dels seus discos l’Ovidi, un altre amic de CCOO amb qui tenim un deute impagable. Si t’arriba el matí penses que ha passat un dia. (bis) Han passat dies i anys i sempre és el mateix dia. (bis) Dia de morts i de dol, dia que mai no es voldria. (bis) Per això ningú no el vol, encara que encara sia. (bis) Temps de por i patiment, temps tan llarg que hi ha qui es cansa. (bis) Temps batejat amb vermells de sang, de sol i d’esperança. (bis) Saps que tens la veritat perquè viure així és mentida. (bis) Tens forces per esperar, perquè és més forta la vida. (bis) Arribarà el matí que el plor serà d’alegria. (bis) Només per aquest fruit, jo la vida donaria. (bis) Acords per a guitarra: Re, La

24

Bandiera Rossa (popular - Carlo Tuzzi) És una cançó popular llombarda, que va adoptar sobretot el PCI com a cançó dels comunistes italians. Aquesta és la versió més coneguda. Avanti o popolo, alla riscossa, bandiera rossa, bandiera rossa. Avanti o popolo, alla riscossa, bandiera rossa trionferà. Bandiera rossa la trionferà, (tres vegades) evviva il comunismo e la libertà! Degli sfruttati l’immensa schiera la pura innalzi, rossa bandiera. O proletari, alla riscossa, bandiera rossa trionferà. Bandiera rossa la trionferà, (tres vegades) il frutto del lavoro a chi lavora andrà! Dai campi al mare, alla miniera, All’officina, chi soffre e spera, sia pronto, è l’ora della riscossa. Bandiera rossa trionferà. Bandiera rossa la trionferà, (tres vegades) soltanto il comunismo è vera libertà! Non più nemici, non più frontiere: sono ai confini rosse bandiere. O comunisti, alla riscossa, bandiera rossa trionferà. Bandiera rossa la trionferà, (tres vegades) evviva Lenin, la pace e la libertà! Acords per a guitarra: La, Mi, Re

25

Bella Ciao (popular) Aquesta cançó, d’una melodia de la regió de l’Emília-Romanya, va ser popularitzada per la resistència italiana (partigiani) durant la Segona Guerra Mundial i va ser conservada com la cançó antifeixista més genuïna i popular arreu el món. Una mattina mi son svegliato, o bella, ciao!, bella, ciao!, bella, ciao, ciao, ciao! Una mattina mi son svegliato e ho trovato l’invasor. O partigiano, portami via, o bella, ciao!, bella, ciao!, bella, ciao, ciao, ciao! O partigiano, portami via, ché mi sento di morir. E se io muoio da partigiano, o bella, ciao!, bella, ciao!, bella, ciao, ciao, ciao! E se io muoio da partigiano, tu mi devi seppellir. E seppellire lassù in montagna, o bella, ciao!, bella, ciao!, bella, ciao, ciao, ciao! E seppellire lassù in montagna, sotto l’ombra di un bel fior. Tutte le genti che passeranno, o bella, ciao!, bella, ciao!, bella, ciao, ciao, ciao! Tutte le genti che passeranno mi diranno: “Che bel fior!” “E questo è il fiore del partigiano”, o bella, ciao!, bella, ciao!, bella, ciao, ciao, ciao! “E questo è il fiore del partigiano, morto per la libertà!” “E questo è il fiore del partigiano, morto per la libertà!” Acords per a guitarra: Mim, Lam, Si7, Do, Re

26

Pay me my money down (popular) Una cançó de treball dels estibadors negres de Geòrgia del Sud que va ser popularitzada per The Weavers, el grup de folk on cantava Pete Seeger a finals de la dècada dels quaranta del segle XX en els piquets de vaga dels sindicats de treballadors nord-americans. Ha estat recollida per Bruce Springsteen a l’àlbum We Shall Overcome: The Seeger Sessions, en un evident signe de complicitat amb Pete Seeger… i també amb els sindicats. I thought I heard the captain say Pay me my money down Tomorrow is our sailing day Pay me my money down Pay me, pay me Pay me my money down Pay me or go to jail Pay me my money down As soon as the boat was clear of the bar Pay me my money down The captain knocked me down with a spar Pay me my money down Pay me… If I’d been a rich man’s son Pay me my money down I’d sit on the river and watch it run Pay me my money down Pay me… I wish I was Mr. Gates Pay me my money down They’d haul my money in crates Pay me my money down Pay me… Acords per a guitarra: Sol, Re, Sib, Fa

27

Blowin in the wind - escolta-ho en el vent (Bob Dylan, adaptació al català de Joan Boix i Ramón Casajoana) Potser és la cançó de Bob Dylan més versionada i coneguda. El Premi Nobel de Literatura del 2017 va escriure aquesta cançó en plena Guerra del Vietnam i, immediatament, la joventut nord-americana que es mobilitzava contra la guerra i pels drets civils la va adoptar com a seva. A Catalunya es va popularitzar aquesta versió del Grup de Folk de Barcelona, interpretada per Ramon Casajoana i Joan Boix, al Festival Folk al parc de la Ciutadella, l’any 1968, que oferim com a reconeixement a tota aquella joventut que aleshores començava a despertar contra la dictadura amb cançons com aquesta. Per quants carrers l’home haurà de passar abans que se’l vulgui escoltar. Digue’m quants mars li caldrà travessar abans de poder descansar. Fins quan les bombes hauran d’esclatar abans que no en quedi cap. Això, amic meu, tan sols ho sap el vent, escolta la resposta dins del vent. Quants cops haurà l’home de mirar amunt per tal de poder veure el cel. Quantes orelles haurà de tenir abans de sentir plorar el món. Quantes morts veurà al seu entorn per saber que ha mort massa gent. Això, amic meu, tan sols ho sap el vent, escolta la resposta dins del vent. Fins quan una roca podrà resistir abans que se l’endugui el mar. Quant temps un poble haurà de patir

28

per manca de llibertat. Fins quan seguirà l’home girant el cap per tal de no veure-hi clar. Això, amic meu… Això, amic meu… Acords per a guitarra: Do, Fa, Sol, Lam

29

Asimbonanga-Biko (popurri) (Johnny Cleeg - Peter Gabriel) Proposem una barreja de dos temes. Asimbonanga va ser escrita per Johnny Cleeg, l’anomenat zulú blanc, cantant sud-africà molt implicat en la lluita antiapartheid al seu país amb altres artistes com Miriam Makeba, i que vol recordar el Mandela empresonat a l’illa de Robben. La següent és del cantant i compositor britànic Peter Gabriel i rememora Steve Biko, lluitador antiapartheid. Durament reprimit, Steve Biko va ser primer confinat i després detingut per la policia sud-africana. Va ser torturat durant més de vint dies i finalment assassinat a la presó. Volem fer un reconeixement a tots els lluitadors antiapartheid a través d’aquest popurri popularitzat pel Soweto Gospel Choir, grup musical de referència a Sud-àfrica. Asimbonanga Asimbonang’ uMandela thina Laph’ekhona, Laph'ehlikhona Laph’ekhona, Laph'ehlikhona Hey wena Hey wena nawe Zo fik a nini la’ Siyakhonala’siya khon You can blow out a candle But you can’t blow out a fire Once the flames begin to catch The wind will blow it higher Oh Biko, Biko, because Biko (dues vegades) Acords per a guitarra: Re, Mim, Sol, La, Sim

30

Grândola, Vila Morena (José Afonso) Amb aquesta cançó de José Zeca Afonso sonant la matinada del 25 d’abril del 1974 a Rádio Renascença va començar l’aixecament del Moviment de les Forces Armades a Portugal, que va posar fi a la dictadura dels hereus de Salazar. Van sortir els presos de les presons, van tornar els exiliats i Portugal va accedir a la democràcia i a la llibertat. Grândola, vila morena ha esdevingut l’himne de la defensa de les llibertats, de la democràcia i també dels drets socials, i és potser la cançó més cantada i versionada a Portugal. Grândola, vila morena Grândola a tua vontade Terra da fraternidade Jurei te por companheira O povo é quem mais ordena À sombra duma azinheira Dentro de ti, ó cidade Que já não sabia a idade Dentro de ti, ó cidade O povo é quem mais ordena Terra da fraternidade Grândola, vila morena Em cada esquina um amigo Em cada rosto igualdade Grândola, vila morena Terra da fraternidade Terra da fraternidade Grândola, vila morena Em cada rosto igualdade O povo é quem mais ordena À sombra duma azinheira Que já não sabia a idade Jurei ter por companheira Grândola a tua vontade Acords per a guitarra: Sol, Do, Mim, Lam, Re

31

Le chant des partisans (Maurice Druon - Joseph Kessel - Anna Marly) Aquesta va ser la cançó de la resistència francesa a la Segona Guerra Mundial. Un cant que coneixien i cantaven tots els resistents, no només francesos. Volem recordar que molts republicans espanyols de totes les tendències polítiques van unir-se al maquis i van formar part de les Forces Franceses de l’Interior i, a continuació, de l’exèrcit francès que va alliberar París. Recordem que els voluntaris de la 9a Companyia Blindada van ser els primers a arribar a l’Hôtel de Ville a París. Avui hi ha un jardinet al costat de l’Hôtel de Ville dedicat a aquesta companyia, inaugurat fa uns anys per Anne Hidalgo, alcaldessa de París, en presència, entre d’altres, d’Ignacio Fernández Toxo, secretari general de CCOO. Ami, entends-tu le vol noir des corbeaux sur nos plaines? Ami, entends-tu ces cris sourds du pays qu’on enchaîne? Ohé partisans, ouvriers et paysans, c’est l’alarme. Ce soir l’ennemi connaîtra le prix du sang et les larmes. Montez de la mine, descendez des collines, camarades! Sortez de la paille les fusils, la mitraille, les grenades. Ohé, les tueurs à la balle ou au couteau, tuez vite! Ohé, saboteur, attention à ton fardeau: dynamite… C’est nous qui brisons les barreaux des prisons pour nos frères. La haine à nous trousses et la faim qui nous pousse, la misère. Il y a des pays où les gens au creux des lits font des rêves. Ici, nous, vois-tu, nous on marche et nous on tue, nous on crève… Ici chacun sait ce qu’il veut, ce qu’il fait quand il passe. Ami, si tu tombes un ami sort de l’ombre à ta place. Demain du sang noir sèchera au grand soleil sur les routes. Chantez, compagnons, dans la nuit la liberté nous écoute… Ami, entends-tu les cris sourds du pays qu’on enchaîne? Ami, entends-tu le vol noir des corbeaux sur nos plaines? Oh oh oh oh oh oh oh oh oh oh oh oh oh oh oh. Oh oh oh oh oh oh oh oh oh oh oh oh oh oh oh. Acords per a guitarra. Re, Fa#, Mi, La

32

Canto a la libertad (José Antonio Labordeta) “Lo que les jode a ustedes es que los que hemos sido represaliados y torturados por la dictadura estemos aquí”, va dir José Antonio Labordeta a la bancada del PP en una de les seves intervencions al Congrés dels Diputats. En tot cas, aquesta cançó és un dels himnes a la llibertat més bonics que hi ha. Parla del passat però també del futur, que mirem amb esperança. Habrá un día en que todos al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad. Hermano, aquí mi mano, será tuya mi frente, y tu gesto de siempre caerá sin levantar huracanes de miedo ante la libertad. Haremos el camino en un mismo trazado, uniendo nuestros hombros para así levantar a aquellos que cayeron gritando libertad. Habrá un día… Sonarán las campanas desde los campanarios, y los campos desiertos volverán a granar

unas espigas altas dispuestas para el pan. Para un pan que en los siglos nunca fue repartido entre todos aquellos que hicieron lo posible por empujar la historia hacia la libertad. Habrá un día… También será posible que esa hermosa mañana ni tú ni yo ni el otro la lleguemos a ver; pero habrá que forzarla para que pueda ser. Que sea como un viento que arranque los matojos surgiendo la verdad, y limpie los caminos de siglos de destrozos contra la libertad. Habrá un día… (dues vegades)

Acords per a guitarra: Mi, La, Si, Mim, Lam, Re7, Si7

33

Svyaschénnaya Voyná - La Guerra Sagrada (Vasíly Lébedev - Aleksandr Alexandrov) Aquesta és una de les cançons més populars a Rússia i abans a la URSS. Va ser composta per animar els soldats que partien al front al començament de la II Guerra Mundial, la Gran Guerra Pàtria a Rússia. Es va estrenar a l’estació Bielorusskaya de Moscou el juny del 1941. Ràpidament fou adoptada per l’Exèrcit Roig al front de Stalingrad i encara avui es valora com un himne de resistència. Oferim la transcripció fonètica del rus i una traducció lliure al castellà. Vstaváy straná agrómnaia De pie, gran patria, Vstaváy na smiértniy bóy de pie hacia la mortal batalla, S fashístskaay sílay tiomnaiu contra las oscuras fuerzas fascistas, S prakliátaiu ardóy contra las hordas del mal. Pust’iarast’ blagaródnaia ¡Hagamos que nuestra ira Vskipáiet, kak valná azote como una ola! Idiót vayná naródnaia La guerra del pueblo, Svyaschénnaia vayná (2 vegades) ¡La guerra sagrada! Dadím atpór dushíteliam Repeleremos a los estranguladores Bsiej plánmenn’ij yiyéi de las ideas ardientes. Nasíl’nkam grabíteliam Violadores, saqueadores, Muchítieliam liudéi torturadores del pueblo. Pust’iarast… (2 vegades) Niet smiéiut kryl’ia chóniie Las alas oscuras no osarán Nad Ródinay lietát volar sobre la Madre Patria. Paliá yeio prastórniie ¡Y sus vastos campos Niet smiéiet vrag taptát no se atreverán a pisotear! Pust’iarast …(2 vegades) Gnilóy fashístskay niéchisti A la podrida inmundicia fascista Zagónim púliu v lob le meteremos una bala en la frente. Atrob’iu chelovéchstvá ¡Para tal escoria, Skalótim kriépiy grob forjaremos un ataúd! Pust’iarast … (2 vegades)

34

No serem moguts - We shall not be moved (popular) Una cançó sindicalista nord-americana que parla de no moure els piquets de vaga de la línia, que després va ser adaptada pel moviment pels drets civils contra la guerra de Vietnam i popularitzada per Pete Seeger i Joan Baez, i, a casa nostra, pel Grup de Folk. No serem, no serem moguts! No serem, no serem moguts, igual que el pi a prop de la ribera no serem moguts! Ens empara el sindicat, no serem moguts! Ens empara el sindicat, no serem moguts, igual que el pi a prop de la ribera no serem moguts! No serem… El Nord i el Sud tots junts, no serem moguts! El Nord i el Sud tots junts, no serem moguts, igual que el pi a prop de la ribera, no serem moguts! No serem… Acords per a guitarra: Re, La7, Sol

35

Palabras para Julia (José Agustín Goytisolo - Paco Ibáñez) Aquest meravellós poema el va escriure Goytisolo per a la seva filla. Paco Ibáñez hi va posar la música. Aquest tema ha estat versionat per gent tan diferent musicalment com Mercedes Sosa o Los Suaves. Tú no puedes volver atrás Nunca te entregues ni te apartes porque la vida ya te empuja junto al camino, nunca digas como un aullido interminable, no puedo más y aquí me quedo, interminable. y aquí me quedo. Te sentirás acorralada, Entonces siempre acuérdate te sentirás perdida o sola, de lo que un día yo escribí tal vez querrás no haber nacido, pensando en ti, pensando en ti, no haber nacido. como ahora pienso. Pero tú siempre acuérdate de lo que un día yo escribí pensando en ti, pensando en ti, como ahora pienso. La vida es bella ya verás, como a pesar de los pesares, tendrás amigos, tendrás amor, tendrás amigos. Un hombre solo, una mujer, así tomados de uno en uno, son como polvo, no son nada, no son nada. Pero tú siempre acuérdate de lo que un día yo escribí pensando en ti, pensando en ti, como ahora pienso. Otros esperan que resistas, que les ayude tu alegría, que les ayude tu canción entre sus canciones. Acords per a guitarra: Do#m, Si, La, Sol#7, Fa#m.

36

Pétalos (Enrique Villarreal) El darrer CD d’estudi del grup de rock Barricada s’anomena La tierra está sorda. És un homenatge a les entitats memorialistes i a totes les persones i entitats que van lluitar en defensa de la República i, després, contra la repressió feixista. Us portem aquesta cançó en homenatge a les Tretze Roses, tretze militants de les Joventuts Socialistes Unificades afusellades un cop acabada la guerra a Madrid. Van ser assassinades per ser joves, dones, comunistes i per no rendir-se. Cómo duele Madrid esta noche, cómo lloran las estrellas. Cómo la lluvia se hace sangre en la prisión de las Ventas. Cómo en la tapia del cementerio las balas dejan su huella. Cómo los actos de venganza hacen la noche más espesa. Ya no se puede su aroma cortar, porque los pétalos besaron el viento. Ya no se puede su lucha olvidar, porque sus nombres recorren el tiempo. Cómo muere Madrid estos años enterrada en el olvido. Cómo hubo que tragar ocultando lo vivido. Cómo jugaban a cazadores Franco y sus asesinos. Cómo un camión “destartalao” las llevó a su destino. Ya no se puede… Recitat: “Solo se escuchaban respiraciones aceleradas y el caminar marcial de quienes las custodiaban. Ruido metálico de fusiles y de correajes, y el corazón desbocado desde el pecho hasta las sienes. Orden de detenerse y de repente darse cuenta que ya no hay abrazo de despedida. Morirán solas, a escasa distancia de las fosas que las van a cobijar.” Ya no se puede… Acords per a guitarra: Mi, Do, Sol, Re.

37

Tots junts vencerem - We shall overcome (popular nord-americana) Aquest és un altre dels himnes popularitzats als EUA per cantants com Pete Seeger, Joan Baez, Peter, Paul & Mary i altres cantants de folk. Era una cançó cantada per sindicalistes, pacifistes, moviments pels drets civils… Va ser traduïda a moltes llengües, entre les quals el català durant la negra nit del franquisme. El Grup de Folk la va recuperar i aquí us la oferim: Tots junts vencerem, tots junts vencerem, tos junts vencerem demà. (tornada) Oh, dins del meu cor, crec fermament que tots vencerem demà. Lliures hem de ser (avui). Tornada No tenim cap por (avui). Tornada Hem de viure en pau (tots junts). Tornada

38

Vull ser lliure (espiritual negre, adaptació de Xesco Boix) Aquest és un espiritual negre dels més combatius, popularitzat a les manifestacions a favor dels drets civils dels afroamericans en els anys seixanta. Va ser també introduït per Pete Seeger. Vull ser lliure. (bis) Vull ser lliure, ara mateix. (bis) Tornada I abans de ser un esclau enterreu-me sota el fang i que pugui viure en pau i llibertat. No més porres. (bis) No més porres, a sobre meu. (bis) Tornada No més guerres. Tornada Vull justícia. Tornada

39

Mujeres rebeldes (María Ríos) Heus aquí un tema molt nou, no interpretat a casa nostra. És d’una amiga personal paraguaiana, provinent de la Casa de la Juventud, un espai de joves d’Asunción fundat a inicis del segle actual, que va ser punt de trobada d’una generació de joves que va lluitar primer a la universitat i, després, als moviments socials juvenils. Aquesta cançó la va compondre com a homenatge a les dones de Paraguai, que va fer extensiva a les dones llatinoamericanes en trobades fetes a Bolívia i altres països. Y dicen que la memoria no tiene tiempo, que las cosas caen por su propio peso. Quisieron callar el grito de todas ellas, de todas ellas, que no callaron. Son mujeres de esta tierra, de esta patria, por la que marchaban, por la que luchaban revolucionarias. Para mujeres rebeldes de esta patria no valen armas que maten sueños que salen del alma. Son madres, compañeras solidarias, pero lo más grandioso de ellas: revolucionarias, revolucionarias. Son mujeres de esta tierra, de esta patria, por la que marchaban, por la que luchaban. Para mujeres rebeldes de esta patria no valen armas que maten sueños que salen del alma. Son madres, compañeras solidarias, pero lo más grandioso de ellas: revolucionarias, revolucionarias. Que quede claro: no valen armas, no valen rejas, porque ellas aman. Aún ellas laten, aún ellas laten, son compañeras revolucionarias. Para mujeres rebeldes de esta patria que salen del alma

40

no valen armas que maten sueños. Son madres, compañeras solidarias, pero lo más grandioso de ellas: revolucionarias, revolucionarias

41

Taxista (Pau Riba) Si algú és inclassificable és aquest autor-rocker-hippie anomenat Pau Riba. Potser un dels millors poetes del segle XX. La primera cançó que va gravar va ser aquesta, en uns temps en què alguns diuen que hi havia plena ocupació. El que no es diu és que prop de 5 milions d’espanyols van marxar per guanyar-se les virolles durant la dècada dels seixanta, perquè aquí no era possible. Van marxar cap a Europa amb tren i no van parar cap taxista que els portés al cel. Això estava reservat a en Pau, tot i que cap d’aquells taxistes no va voler parar, potser perquè només duia set peles o potser perquè la seva feina va ser fer cançons a la terra. taxista, ja no vaig al cel però no et posis trist i queda't els diners busca un nou passatge jo me'n vaig a peu... trobaràs potser una noia fent senyal amb una mà tu faràs girar la porta i ella pujarà al davant; mirarà pel parabrises, i tu endevinaràs on va posaràs el cotxe en marxa i el motor s'us endurà... taxista, no preguntis res no baixis bandera, tot anirà bé fes la carretera i no pensis res més veuràs com per les finestres els minuts es tornen d'or com el dia es torna càlid i els colors es fan tresors i com entre els camps de taronges i els prats verds coberts de grocs anireu ficant-vos dintre d'una immensa flor de foc...

taxista, t'he de dar un consell és si és que aquesta història es fa realitat oblida la feina, que no hi perdràs pas sé que al cap de poca estona ella es posarà al volant i el teu cotxe com un còndor es començà a enlairar volarà per entre els núvols sobre el mar dins els volcans i per buides nits, eternes amb els astres per companys... taxista, ja no et caldran telescopis per entrar el regne dels Cels ja no et caldran calidoscopis per ser un fill de l'Univers ja no et caldran microscopis per posar un peu a l'infern ni et caldran estetoscopis per trobar l'amor etern... taxista: sort! que tinguis sort...

42

Imagine (John Lennon) El més explosiu dels Fab Fours va editar aquesta cançó el 1971, amb la guerra del Vietnam encara en marxa. Volia ser un cant al món que ell imaginava, després d’uns anys frenètics de gires i experiències múltiples, on va aflorar una part del que pensava i fins aleshores no havia dit tan explícitament. Imagine there’s no heaven It’s easy if you try No hell below us Above us, only sky Imagine all the people Living for today Imagine there’s no countries It isn’t hard to do Nothing to kill or die for And no religion too Imagine all the people Living life in peace You may say I’m a dreamer But I’m not the only one I hope someday day you’ll join us And the world will be as one (tornada) Imagine no possessions I wonder if you can No need for greed or hunger A brotherhood of man Imagine all the people Sharing all the world You may say I’m a dreamer… Acords per a guitarra: Do, Do7, Fa, Rem7, Sol7

43

La Marsellesa - La Marseillaise (Rouget de Lisle, adaptació de Josep Anselm Clavé) L’himne de l’Exèrcit del Rin no només es va convertir en l’himne dels republicans francesos, sinó també de tots aquells que volien trencar l’antic règim, des de França fins a la Rússia dels tsars. També va ser adoptat pel republicanisme a casa nostra, on la cantaven des dels republicans liberals fins als socialistes i anarcosindicalistes. A Catalunya es cantava aquesta adaptació de Josep Anselm Clavé, que es va popularitzar amb els Cors d’en Clavé. Ell ens diu que es va esmerar a conservar-ne el sentit més genuí, seguint exactament la mètrica i l’accentuació de l’original francès. A més, va adaptar el significat als usos del país. Heus aquí aquesta versió, de la qual reproduïm la primera estrofa. A l’arma, a l’arma, fills del poble, lo jorn de glòria ha arribat! Pels tirans alsa xusma innoble sos pendons enllotats en sanch. (bis) Ohiu, ohiu, com fer udola los esbars famèlichs d’eixos llops. Lo poble apura’l fet a glops i encès de ràbia el cor tremola. A l’arma ciutadans! Alsem lo somatent (tota la gent)* Lo airat jovent banyo ses mans en sanch de vils tirans! *Canviem somatent per “tota la gent” per les connotacions tan negatives que tenen els sometents, sobretot en l’època franquista.

44

Guantanamera (José Martí, arranjament d’Héctor Angulo) Sobre aquests versos de José Martí, l’anomenat son cubà va popularitzar aquesta versió que beu directament de les arrels camperoles dels guajiros. Va ser feliçment recuperada per molts folkloristes americans (del Nord i del Sud). N’oferim la versió més coneguda. Guantanamera, guajira guantanamera. Guantanamera, guajira guantanamera. Yo soy un hombre sincero de donde crece la palma. (bis) Antes de morirme quiero, echar mis versos del alma. Guantanamera… Mi verso es de un verde claro y de un jazmín encendido. (bis) Mi verso es un ciervo herido que busca en el monte amparo. Guantanamera… Con los pobres de la tierra mi suerte yo suelo echar. (bis) El arroyo de la sierra me complace más que el mar. Guantanamera… Acords per a guitarra: Re, Sol, La7, La

45

Pan y rosas (James Oppenheim - John Denver) Aquest poema de James Oppenheim va ser musicat per John Denver en homenatge a les dones treballadores protagonistes de l’anomenada vaga del pa i les roses de començaments del segle XX. Pren el nom d’una pancarta que demanava “Volem pa i volem roses”, és a dir millors salaris i millors condicions de treball. És una cançó que fa seva el moviment feminista, que s’erigeix també com un moviment de classe. Oferim la versió d’Artistas con el FIT. Mientras vamos marchando a través del nuevo día, brillan con un sol radiante cocinas e hilanderías. El día se ilumina con nuestras voces hermosas, porque el pueblo nos escucha: pan y rosas, pan y rosas. Mientras vamos marchando, vamos con los varones, que también son nuestros hijos y sufren la explotación. No seremos explotadas de la cuna hasta la muerte. Nuestro cuerpo quiere pan, y rosas para el corazón. Mientras vamos marchando a través de nuestro canto se oyen gritos de mujeres que clamaron por el pan. Ellas nunca conocieron la belleza de las cosas, es por eso que luchamos por el pan y por las rosas. Mientras vamos marchando traemos días mejores. Nuestra lucha de mujeres es por la humanidad. Basta ya que diez trabajen para uno que reposa. Sí a las glorias de la vida: pan y rosas, pan y rosas. Acords per a guitarra: La, Mi, Si7, Mi7, Re, Fa#m

46

Al alba (Luis Eduardo Aute) Aquesta cançó s’inspira en els darrers afusellaments ordenats per Franco: amb aquells “enterado” va rebutjar les peticions de clemència d’Europa i de gran part de la comunitat internacional, inclòs el papa Pau VI. Els afusellaments es van produir el setembre del 1975, amb Franco ja malalt, dos mesos abans de la seva mort. El franquisme va matar i assassinar fins al darrer moment. No ho oblidem mai. Si te dijera, amor mío, que temo a la madrugada, no sé qué estrellas son estas que hieren como amenazas, ni sé qué sangra la luna al filo de su guadaña. Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga. Quiero que no me abandones, amor mío, al alba. Al alba, al alba. Al alba, al alba. Los hijos que no tuvimos se esconden en las cloacas. Comen las últimas flores, parece que adivinaran que el día que se avecinaviene con hambre atrasada. Presiento que tras la noche… Miles de buitres callados van extendiendo sus alas. No te destroza, amor mío, esta silenciosa danza. Maldito baile de muertos,

47

pólvora de la mañana. Presiento que tras la noche… Acords per a guitarra: Rem, Solm, Do, La, Sim, Sol

48

A desalambrar (Víctor Jara) Aquesta cançó, popularitzada també per Daniel Viglietti, en la seva variant uruguaiana (“Si molesto con mi canto a alguien que va por ahí, le aseguro que es un gringo o un dueño del Uruguay”), mostra, d’una banda, la tradició que la mare terra no pot tenir propietari i, de l’altra, la gran injustícia en forma de latifundis o hisendes que va imposar la burgesia criolla, hereva dels antics propietaris espanyols. Avui la injustícia que preval és l’enorme desigualtat fruit de la injusta redistribució de la riquesa i filla del latifundisme. Yo pregunto a los presentes si no se han puesto a pensar que esta tierra es de nosotros y no del que tenga más. Yo pregunto si en la tierra nunca habrá pensado usted que si las manos son nuestras es nuestro lo que nos den. A desalambrar, a desalambrar, que la tierra es nuestra, es tuya y de aquel de Pedro y María, de Juan y José. Si molesto con mi canto a alguien que no quiera oír, le aseguro que es un gringo o un dueño de este país. A desalambrar… (dues vegades) Acords per a guitarra: Mim, Sol, Re, La

49

A galopar (Rafael Alberti - Paco Ibáñez) La cançó mobilitzadora per definició, aquella que fa que les nostres consciències es posin a treballar i surtin de l’ensopiment d’aquesta societat tan injusta. Una cançó que fa que ens aixequem amb rebel·lia, una poesia per a la majoria. Las tierras, las tierras, las tierras de España, las grandes, las solas, desiertas llanuras. Galopa, caballo cuatralbo, jinete del pueblo, al sol y a la luna. ¡A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar! (bis) A corazón suenan, suenan, resuenan las tierras de España en las herraduras. Galopa, caballo cuatralbo, jinete del pueblo caballo de espuma. ¡A galopar… Nadie, nadie, nadie, que enfrente no hay nadie; que es nadie la muerte si va en tu montura. Galopa, caballo cuatralbo, jinete del pueblo, que la tierra es tuya. ¡A galopar… Acords per a guitarra: Mim, Do, Sim

50

Te recuerdo Amanda (Víctor Jara) Pongo en tus manos abiertas és el quart àlbum d’estudi del cantautor xilè Víctor Jara com a solista, un dels màxims representants de la Nova Cançó xilena. Va ser gravat durant el 1969 i publicat aquell mateix any pel segell discogràfic Jota Jota (posteriorment DICAP). L’àlbum ha estat reeditat diverses vegades i en diversos països, canviant en algunes versions el seu nom pel de Te recuerdo, Amanda. L’abril del 2008, l’edició xilena de la revista Rolling Stone va situar aquest àlbum al cinquè lloc dins dels 50 millors discos xilens de tots els temps. Te recuerdo, Amanda, Muchos no volvieron, tampoco Manuel. la calle mojada, Te recuerdo, Amanda, corriendo a la fábrica la calle mojada, donde trabajaba Manuel. corriendo a la fábrica La sonrisa ancha, donde trabajaba Manuel. no importaba nada, la lluvia en el pelo, ibas a encontrarte con él. Con él, con él, con él, con él. Son cinco minutos. La vida es eterna en cinco minutos. Suena la sirena. De vuelta al trabajo y tú caminando lo iluminas todo. Los cinco minutos te hacen florecer. Te recuerdo, Amanda, La calle mojada… La sonrisa ancha, la lluvia en el pelo, no importaba nada, ibas a encontrarte con él. Con él, con él, con él, con él. Que partió a la sierra, que nunca hizo daño, que partió a la sierra y en cinco minutos quedó destrozado. Suena la sirena, de vuelta al trabajo. Acords per a guitarra: Re, Fam, Sol, Do, La, La7, Re6, Sim, Sol6

51

Yo pisaré las calles nuevamente (Pablo Milanés) Pablo Milanés és un cantautor cubà, representant del moviment musical la nueva trova. Una de les característiques de les seves cançons és el compromís polític i social, i reflecteix també moments importants de la història contemporània d’Amèrica Llatina. L’estratègia general de les cançons de Pablo Milanés és que, per mitjà de metàfores i al·lusions, mobilitza els sentiments dels qui les escolten, trasllada qui escolta al moment històric del qual parla i, d’una manera metafòrica, construeix una esperança. És necessari conèixer una mica d’història per entendre part de les cançons, així com compartir l’esperit revolucionari i l’amor per la pàtria. Yo pisaré las calles nuevamente de lo que fue Santiago ensangrentada, y en una hermosa plaza liberada me detendré a llorar por los ausentes. Yo vendré del desierto calcinante y saldré de los bosques y los lagos, y evocaré en un cerro de Santiago a mis hermanos que murieron antes. Yo unido al que hizo mucho y poco al que quiere la patria liberada dispararé las primeras balas más temprano que tarde, sin reposo. Retornarán los libros, las canciones que quemaron las manos asesinas. Renacerá mi pueblo de su ruina y pagarán su culpa los traidores. Un niño jugará en una alameda y cantará con sus amigos nuevos, y ese canto será el canto del suelo a una vida segada en La Moneda. Yo pisaré las calles nuevamente de lo que fue Santiago ensangrentada, y en una hermosa plaza liberada me detendré a llorar por los ausentes. Acords per a guitarra: La, Mi, Re, Do#7, Fa#, Si7

52

A cántaros (Pablo Guerrero) Ha plogut molt des del 1972, però ha de ploure encara més. Fa quaranta anys el cantautor extremeny Pablo Guerrero va escriure una cançó, A cántaros, que de seguida es va convertir en un himne. Va suposar un abans i un després en la música popular espanyola, un crit compartit per milers de veus a finals de la dictadura i als primers compassos de la Transició. Un somni, un desig que no se sap encara si la generació que va fer seva la cançó ha aconseguit. Entre el dubte, el seu missatge —“…tiene que llover a cántaros, que la siesta se acaba y una lluvia fuerte limpiará nuestra casa…”— no ha perdut actualitat i validesa. Tú y yo, muchacha, estamos hechos de nubes, pero ¿quién nos ata? Dame la mano y vamos a sentarnos bajo cualquier estatua, que es tiempo de vivir y de soñar y de creer, que tiene que llover a cántaros. Estamos amasados con libertad, muchacha, pero ¿quién nos ata? Ten tu barro dispuesto, elegido tu sitio, preparada tu marcha. Hay que doler de la vida, hasta creer, que tiene que llover a cántaros. Ellos seguirán dormidos en sus cuentas corrientes de seguridad. Planearán vender la vida y la muerte y la paz. ¿Le pongo diez metros, en cómodos plazos, de felicidad?

53

Pero tú y yo sabemos que hay señales que anuncian que la siesta se acaba y que una lluvia fuerte, sin bioenzimas, claro, limpiará nuestra casa. Hay que doler de la vida, hasta creer, que tiene que llover a cántaros. Acords per a guitarra: Do, Sib, Sol, Fa

54

Papá, cuéntame otra vez (Ismael Serrano) Una cançó escrita el 1997 per un jove cantautor espanyol que no va viure aquells esdeveniments, Ismael Serrano, i que va fer la cançó Papá, cuéntame otra vez, que se situa entre la nostàlgia, l’homenatge i l’ajust de comptes trenta anys després del maig del 68. La generació dels fills es dirigia a la generació dels pares preguntant-los pel que havia succeït tres dècades enrere. Els joves del 68 ja s’havien fet adults i havien abandonat les il·lusions juvenils, i allà eren els seus fills dels noranta preguntant-los això: “Pare, què va passar en aquell temps?”. Què van fer, en què van triomfar, en què van fracassar? Papá, cuéntame otra vez ese cuento tan bonito de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo. Y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana y canciones de los Rolling y niñas en minifalda. Papá, cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis estropeando la vejez a oxidados dictadores. Y cómo cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona en aquel mayo francés en los días de vino y rosas. Papá, cuéntame otra vez esa historia tan bonita de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia. Y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo y cómo desde aquel día todo parece más feo. Papá, cuéntame otra vez que tras tanta barricada y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada al final de la partida no pudisteis hacer nada y bajo los adoquines no había arena de playa. Fue muy dura la derrota, todo lo que se soñaba se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas. Y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos, ya no hay parias, pero tiene que llover: aún sigue sucia la plaza. Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint-Denis, que lejos queda Jean-Paul Sartre, muy lejos aquel París. Sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual las hostias siguen cayendo sobre quien habla de más.

55

Y siguen los mismos muertos podridos de crueldad. Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam. Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam. Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam. Acords per a guitarra: Re, La, Sol, Sim7, Fa#m7, Si, C#m7, Sol#m7

56

Marcelino (Víctor Manuel) Un cor vinculat a CCOO com és Roig Encès no pot deixar de cantar aquesta cançó dedicada al company Marcelino Camacho Abad, sindicalista, represaliat per les seves idees i referent per als comunistes, sindicalistes i defensors i defensores de la classe obrera. Ya estás aquí de pie; Inquebrantable aliento de nosotros; y que dirán ahora los que ayer te cubrían de lodo. Cuando habla la razón no cabe la revancha ni el rencor. Hay que apretar el puño y caminar, hay que juntar la fuerza y caminar. Ya estás aquí de pie; con esa forma tuya de enseñarnos, dos pasos adelante y uno atrás si es necesario. Se trata de alcanzar un día el socialismo en libertad. Ya estás aquí de pie para brindar tu ejemplo al compañero que dijo alguna vez: no puedo más y aquí me quedo. Será fundamental que todos defendamos la unidad. Ya estás aquí de pie semilla de una mañana victorioso cimiento de una patria elemental donde hablen todos. Se trata de arrancar nunca se regaló la libertad.

57

Pensament - Va, pensiero (Giuseppe Verdi, adaptació al català de Josep Tero) Aquesta peça, també coneguda com El cant dels hebreus, forma part de l’òpera Nabucco, de Giuseppe Verdi, estrenada el 1842 a Milà i portada a Barcelona el 1844. El cor d’hebreus clama per la llibertat del poble i aquest clam el van fer seu els italians, que aleshores lluitaven contra l’ocupació austríaca. Era l’època del Risorgimento, que va precedir la unificació d’Itàlia. Pensaments, sempre amunt, sempre en l’aire, enfileu-vos als cims de les muntanyes, on arriben encara les flaires de les flors que acaronen els vents del meu país. Avanceu cap a llevant, fins a les illes; traspasseu les fronteres, a tramuntana. Pàtria meva, tan bella i malmesa, remembrança estimada i fatal. Cant valent de les veus dels poetes no emmudeixis avui ni t’apaguis; fes reviure altre cop l’esperança i recorda’ns allò que vàrem ser. Fes memòria del temps en que fórem un sol poble amb un sol estendard; i conforta’ns amb sàvies paraules en l’espera del nostre demà. Acords per a guitarra: La, Mi, Mi7, Si7

58

La samarreta (Ovidi Montllor) Una cançó que va ser prohibidíssima pel règim i que l’Ovidi només va poder cantar a partir del 1977 en públic. Us deixem que descobriu el perquè. Jo soc fill de família molt humil. Tan humil que d’una cortina vella una samarreta em feren: vermella. D’ençà, per aquesta samarreta, no he pogut caminar ja per la dreta. He hagut d’anar contra corrent perquè jo no sé què passa que tothom que el ve de cara porta el cap topant a terra. D’ençà, per aquesta samarreta, no he pogut sortir al carrer ni treballar del meu ofici: fer de ferrer. He hagut d’anar al camp, guanyar jornals. Així la gent ja no em veia. Jo treballava amb la corbella.(*) I dintre de tots els mals, sé treballar ambdues coses: amb el martell i la corbella. Gairebé no comprenc per què la gent, quan em veia pel carrer en cridava: progressista! Jo crec que tot això era promogut pel seu “despiste”. Potser un altre en les meves circumstàncies ja s’hagués canviat de samarreta. Però jo, que m’hi trobo molt bé amb ella, perquè abriga, me l’estime, i li prego que no se’m faça vella. (*) Corbella = falç al País Valencià Acords per a guitarra: Do, Mi7, Lam, Mi, Fa, Re7, Sol7

59

Viva la Quinta Brigada (Christy Moore) El membre dels Dubliners Christy Moore va fer aquesta cançó en homenatge als irlandesos que van lluitar a la Guerra d’Espanya (1936-1939) a les Brigades Internacionals, al Batalló Connelly. Malgrat les prohibicions formals del Govern irlandès, aquests voluntaris irlandesos van formar part de la Brigada Abraham Lincoln i van participar en totes les accions d’aquesta brigada, al costat de britànics, americans i voluntaris de parla anglesa. També hi va haver irlandesos al costat de Franco, tal com denuncia la cançó, feixistes ultracatòlics anomenats els Blueshirts (camises blaves). Around the time I saw the light of morning A comradeship of heroes was laid From every corner of the world came sailing The Fifty International Brigade. They came to stand beside the Spanish people To try and stem the rising fascist tide Franco’s allies were the powerful and wealthy Frank Ryan’s men came from the other side. Even the olives were bleeding As the battle for Madrid it thundered on Truth and love against the force of evil Brotherhood against the fascist clan. Viva la Quinta Brigada, No pasarán, the pledge that made them fight Adelante was the cry around the hillside Let us all remember them tonight. Bob Hilliard was a Church of Ireland pastor Form Killarney across the Pyrenees he came From Derry came a brave young Christian Brother And side by side they fought and died in Spain. Tommy Woods age seventeen died in Córdoba With Na Fianna he learned to hold his gun From Dublin to the Villa del Rio He fought and died beneath the Spanish sun. Viva la Quinta Brigada…

60

Many Irishmen heard the call of Franco Joined Hitler and Mussolini too Propaganda from the pulpit and newspapers Helped O’Duffy to enlist his crew. The call came from Maynooth, “support the facists” The men of cloth had failed yet again When the Bishops blessed the Blueshirts in Dun Laoghaire As they sailed beneath the swastika to Spain. Viva la Quinta Brigada… This song is a tribute to Frank Ryan Kit Conway and Dinny Coady too Peter Daly, Charlie Regan and Hugh Bonar Though many died I can but name a few. Danny Boyle, Blaser-Brown and Charlie Donnelly Liam Tumilson and Jim Straney from the Falls Jack Nalty, Tommy Patton and Frank Conroy Jim Foley, Tony Fox and Dick O’Neill. Viva la Quinta Brigada… Acords per a guitarra: Do, Sol, Fa, Sol7

61

Cantares (Antonio Machado - Joan Manuel Serrat) El Noi del Poble Sec ha musicat grans poetes com Salvat-Papasseit, Miguel Hernández y Antonio Machado. Aquesta és una de les cançons més populars del nostre barceloní més universal.

Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar, pasar haciendo caminos, caminos sobre la mar. Nunca perseguí la gloria, ni dejar en la memoria de los hombres mi canción; yo amo los mundos sutiles, ingrávidos y gentiles, como pompas de jabón. Me gusta verlos pintarse de sol y grana, volar bajo el cielo azul, temblar súbitamente y quebrarse... Nunca perseguí la gloria. (Recitat) Caminante, son tus huellas el camino y nada más; caminante, no hay camino, se hace camino al andar. Al andar se hace camino y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. Caminante no hay camino

sino estelas en la mar... Hace algún tiempo en ese lugar donde hoy los bosques se visten de espinos se oyó la voz de un poeta gritar: “Caminante no hay camino, se hace camino al andar...” Golpe a golpe, verso a verso... Murió el poeta lejos del hogar. Le cubre el polvo de un país vecino. Al alejarse le vieron llorar. “Caminante no hay camino, se hace camino al andar...” Golpe a golpe, verso a verso... Cuando el jilguero no puede cantar, cuando el poeta es un peregrino, cuando de nada nos sirve rezar. “Caminante no hay camino, se hace camino al andar...” Golpe a golpe, verso a verso (tres vegades).

Acords per a guitarra: Sol, Mim, Do, Re, Fa

62

Himno a la alegría (Friedrich von Schiller - Ludwig van Beethoven, adaptació de Waldo de los Ríos) El darrer moviment de la Novena simfonia de Beethoven va ser popularitzat el 1969 pel cantant granadí Miguel Ríos. Va ser l’èxit més gran de la seva llarga carrera. Aquest himne ha estat convertit en un dels himnes d’Europa, i volem compartir-lo per combatre el racisme, la xenofòbia i el feixisme. Volem una Europa de drets polítics i socials per a totes les persones que hi viuen, oberta al món, de progrés i de llibertat. Escucha, hermano, la canción de la alegría, el canto alegre del que espera un nuevo día. Ven, canta, sueña cantando, vive soñando el nuevo sol, en que los hombres volverán a ser hermanos. Ven, canta, sueña cantando, vive soñando el nuevo sol, en que los hombres volverán a ser hermanos. Si en tu camino solo existe la tristeza y el canto amargo de la soledad completa, ven, canta, sueña cantando, vive soñando el nuevo sol, en que los hombres volverán a ser hermanos. Si es que no encuentras la alegría en esta tierra, búscala, hermano, más allá de las estrellas. Ven, canta, sueña cantando, vive soñando el nuevo sol, en que los hombres volverán a ser hermanos. Acords per a guitarra: La, Mi7, Fa#m, Si7, Do#7

63

Gracias a la vida (Violeta Parra) Aquest va ser el llegat que ens va deixar la gran Violeta Parra, la cantant xilena més llatinoamericana de totes, abans de la seva mort, l’any següent de la publicació del seu darrer disc. Està definida com una cançó humanista, que agraeix tots els sentits de la vida com el millor que tenim. Gracias a la vida que me ha dado tanto Me dio dos luceros, que cuando los abro Perfecto distingo lo negro del blanco Y en el alto cielo su fondo estrellado Y en las multitudes el hombre que yo amo Gracias a la vida que me ha dado tanto Me ha dado el oído que en todo su ancho Graba noche y día, grillos y canarios Martillos, turbinas, ladridos, chubascos Y la voz tan tierna de mi bien amado Gracias a la vida que me ha dado tanto Me ha dado el sonido y el abecedario Con el las palabras que pienso y declaro Madre, amigo, hermano, y luz alumbrando La ruta del alma del que estoy amando Gracias a la vida que me ha dado tanto Me ha dado la marcha de mis pies cansados Con ellos anduve ciudades y charcos Playas y desiertos, montanas y llanos Y la casa tuya, tu calle y tu patio Gracias a la vida que me ha dado tanto Me dio el corazón que agita su marco Cuando miro el fruto del cerebro humano Cuando miro al bueno tan lejos del malo Cuando miro al fondo de tus ojos claros

64

Gracias a la vida que me ha dado tanto Me ha dado la risa y me ha dado el llanto Así yo distingo dicha de quebranto Los dos materiales que forman mi canto Y el canto de ustedes que es mi mismo canto Y el canto de todos que es mi propio canto Gracias a la vida que me ha dado tanto Acords per a guitarra: Lam, Mi7, Sol7, Do, Do7

65

There is power in a Union (popular - Billy Bragg) Billy Bragg, cantant anglès, va adaptar aquesta música de la Guerra Civil Americana a la lluita dels miners del carbó del Regne Unit contra el Govern de Margaret Thatcher. Aquesta lluita, malgrat el seu desenllaç, va escriure pàgines molt boniques de solidaritat entre comunitats. Una mostra n’és la pel·lícula Pride, on un col·lectiu de gais i lesbianes van organitzar l’agermanament amb un poble del sud de Gal·les, fent recollida de diners i menjar per a les famílies dels miners. Aquests van quedar tan impactats pel suport de gais i lesbianes que participaren a la jornada PRIDE (‘orgull’) amb els seus estendards i banda de música, desfilant per l’alliberament gai i lèsbic. Una lliçó del sindicalisme britànic. There is power in a factory, power in the land Power in the hands of a worker But it all amounts to nothing if together we don’t stand There is power in a Union Now the lessons of the past were all learned with workers’ blood The mistakes of the bosses we must pay for From the cities and the farmlands to trenches full of mud War has always been the bosses’ way, sir The Union forever defending our rights Down with the blackleg, all workers unite With our brothers and your sisters from many far off lands There is the power in a Union Now I long for the morning that they realize Brutality and unjust laws cannot defeat us But who’ll defend the workers who cannot organize What the bosses send their lackeys out to cheat us? Money speaks for money, the Devil for his own Who comes to speak for the skin and the bone What a comfort to the widow, a light to the child

66

There is power in a Union The Union forever defending our rights Down with the blackleg, all workers unite With our brothers and our sisters from many far off lands There is power in a Union Acords per a guitarra: Sol, Do, Re, Resus4

67

Somos (José Antonio Labordeta) Us rescatem aquesta cançó del disc Tú, yo y los demás de l’any 1991, que vol ser, al nostre entendre, entre una declaració de principis, una descripció del que volem ser i una crònica dels temps viscuts per la generació de la Transició, aquella que va lluitar i, malgrat que no va vèncer, va aconseguir coses molt importants, tangibles i intangibles, condicions de vida i llibertats millors, que no teníem. Somos como esos viejos árboles batidos por el viento que azota desde el mar. Hemos perdido compañeros, paisajes y esperanzas en nuestro caminar. Vamos sintiendo en las palabras las huellas de los labios para poder besar tiempos futuros y anhelados de manos contra manos izando la igualdad. Somos como la humilde adoba que cubre contra el viento la sombra del hogar. Hemos perdido nuestra historia,

canciones y caminos en duro batallar. Vamos a echar nuevas raíces por campos y veredas para poder andar tiempos que traigan en su entraña esa gran utopía que es la fraternidad. Somos, igual que nuestra tierra, suaves como la arcilla duros del roquedal. Hemos atravesado el tiempo dejando en los secanos nuestra lucha total. Vamos a hacer con el futuro un canto a la esperanza y poder encontrar

67

viejos cubiertos con las manos los rostros y los labios

que sueñan libertad. Somos como esos viejos árboles.

Acords per a guitarra: Do, Do7, Sol, Sol7, Mi, Mi7, Si7, Re, Re7

68

A Joan Miró (Raimon) Acabem aquesta primera sèrie de cançons amb aquesta de Raimon, que va inspirar el nom de la nostra coral: Roig Encès. D’un roig encès voldria les cançons. D’un roig encès voldria la vida. D’un roig encès tots els amors. D’un roig encès aquest racó tan perillós; la gent d’ací i la de fora, que fossen tots d’un roig encès. D’un roig encès voldria les cançons i dir les coses tal com són. Acords per a guitarra: Lam, Mim, Sol

69

Cantaires fundadors de la Coral Roig Encès el 2019 A la lluita anem cantant cançons que aixequen l’ànima i que permeten somiar que el futur arribarà, ple de justícia social. Companys i companyes, cantem a la lluita, riguem mostrant les dents, lluitem per ser feliços, perquè ells ens volen tristos, vençuts, sotmesos i amb la por al nostre semblant. Som de la classe obrera i tenim l’obligació de ser feliços i lluitar per la felicitat, la igualtat i la justícia social. Així que cantem molt i cantem alt. Que ens escoltin: la lluita és llarga. SOPRANOS: Mercè Andrés, Julia Arguedas, Raquel de Haro, Jero de Paz, Àngels García, Conxita Mañé, Montse Mestre, Elena Novo, Clara Riba i Martina Rodríguez. CONTRALTS: M. Jesús Conte, Isabel Gallego, Dolors Garrido, Maribel Navarro, Cristina Palomar, Mertxe Paredes, Carme Ribalta i Begoña Ruiz. TENORS: Pol Codorniu, Josep Gallego i Pedro López Provencio. BAIXOS: Lluís Filella, Isidre Rabadà i Jordi Ribó. DIRECTOR: Víctor Béjar. ADMINISTRACIÓ: Estrella Pineda. Grup coordinador: Lluís Filella, Jordi Ribó, Víctor Béjar, Estrella Pineda i Rosa Sans. Disseny, maquetació i acords per a guitarra: Jordi Ribó i Miguel Mena. DONEN SUPORT: Comissió Obrera Nacional de Catalunya, Fundació Cipriano García i Federació de Pensionistes i Jubilats de CCOO.

COMISSIÓ OBRERA NACIONAL DE CATALUNYA FUNDACIÓ CIPRIANO GARCÍA FEDERACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE CCOO