Novel·la negra, novel·la crítica,

novel·la social

Antonio Lozano

43

UPEC Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya

Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) és filla d’un llinatge que no vol que resti desconegut. Fills i néts de les aspiracions de les classes populars catalanes del segle xix, plasmades en el seu vell lema “Instruïu-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços”, fills i néts de l’esforç de la primavera republicana dels anys trenta on s’anunciava que “Per damunt de tot, cultura. Res no quedarà de l’esforç cívic dels nostres dies sense la pressió d’un ambient que ens porti a tots pels camins més càlids de la intel·ligència” i fills i néts de l’antifranquisme social i polític que aconseguí reconstruir la raó democràtica al nostre país, volem que el llegat del passat també teixeixi el nostre present cap al futur.

Assessorament lingüístic: Montse Alba Coordinació de la publicació: Montse Alba

Edita: UPECProducció: Primera ImpressióISBN. 978-84-614-9656-3DL. B-13478-2011

El contingut d’aquesta publicació pot ser reproduït, sempre que se’n citi la procedència.

Aquest llibre està imprès en paper certificat FSC, Boscos BenGestionats, Fonts controlades i fusta i fibra reciclada.

UPEC Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya

Nou de Sant Francesc, 4208002 Barcelona Tel. 93 343 74 72

info@upec.cat / www.upec.cat

Novel·la negra, novel·la crítica,novel·la social

Antonio Lozanoescriptor

Fa temps ja que la novel·la policíaca va deixar deser un mer divertiment. Els temps en què es con-vidava el lector a ser més llest que l’autor, a sorte-jar les trampes que aquest li posava en el camí dela lectura per mantenir-lo distret i en suspensmentre tingués la novel·la davant els seus ulls hanquedat enrere. Per evadir-se de la realitat es vainventar la tele, i aquesta compleix la seva come-sa de manera tan cutre com eficaç.

S’han acabat, doncs, els dies d’Agatha Christie iels seus semblants. Poirot i Mrs Marple han que-dat com a exemples, això sí, il·lustres, d’una litera-tura que ha pres un nou rumb. Tot i que la cosa noés tan senzilla com sembla, perquè el gèneresempre ha estat divers, tan divers que ha pres,aquí i allà, cognoms diferents, tan diferents comles realitats a les quals representen.

5

Tot va començar quan a Edgar Allan Poe se li vaocórrer iniciar el gènere de la manera més originalpossible: el primer assassí de la història de lanovel·la policíaca no seria un home, sinó un oran-gutan. Per començar un gènere que havia de ferhistòria, no està gens malament, és una manerad’advertir que hi cap de tot. Amb aquest relatgenial dels crims del carrer Morgue queda inaugu-rada, en efecte, la novel·la policíaca. Genial pelrelat en si, per la seva meravellosa arquitecturanarrativa, però també perquè, en les escassespàgines que dura, estableix per al gènere unesregles essencials que, en part, avui subsisteixen:intriga, deducció lògica, el joc per sobre de la pre-ocupació per la realitat social i, és clar un perso-natge clau, en aquest cas el detectiu AugusteDupin, que porta el lector pel camí traçat per l’au-tor. En aquests primers i llargs passos de lanovel·la policíaca, el més important no és el quepassa al voltant del crim: és el crim en si, i sobre-tot la seva dilucidació. Tot, en ella, està posat alservei d’això, gira entorn d’això. Dilucidar el crim,aquesta és la qüestió.

Encara que no es pot dir del tot, segons algunsespecialistes en la qüestió, que el gènere neixidesideologitzat: arriba, per contra, amb la intenció

6

de defensar els interessos de la classe emergent,la burgesia, i el seu principal argument ideològic,la propietat. Ha de quedar clar a tots els queatemptin contra la seguretat –llegeixi’s la propie-tat– del ciutadà honrat, que sobre ells caurà tot elpes de la llei. No hi ha crim sense càstig, i aquíestan per demostrar-ho els Auguste Dupin, elsSherlock Holmes, els Hercule Poirot i tots els seuscoetanis, que van arribar no només per mitjà delsllibres, en aquests primers anys, sinó també de leshistòries per entregues publicades als diaris.

És als Estats Units on, en els anys trenta, elsdetectius van començar a abandonar aquestaspecte de rectitud bondadosa i enginyosa quetant caracteritza els seus homòlegs europeus,fonamentalment anglesos. Irrompen en el panora-ma del gènere autors com Hammet o Chandler, ila novel·la policíaca es va ennegrint, es va fentdefinitivament negra. El terme “negra” li arriba algènere per diverses vies. D’una banda, per lafamosa revista pulp Black Mask, que apareixdurant els anys vint als Estats Units i que acull,entre altres tipus de relats, històries de detectius,algunes d’elles dels que serien més tard els autorsestrelles del gènere. De l’altra, l’aparició a Françade la famosa Série noire de l’editorial Gallimard,

7

un nom triat pel poeta Jacques Prévert per acolliren un principi els noms més rellevants d’aquestaliteratura que ja feia furor a l’altra banda del’Atlàntic, i més tard aquells europeus, fonamental-ment francesos i anglesos, que es van unir almoviment.

Però el cognom de negre li ve donat al gèneretambé pels foscos secrets socials en què esmouen els seus personatges i transcorren lesseves històries. En efecte, el detectiu ha deixat deser un exemple d’honestedat i la seva missió distamolt ara de tranquil·litzar les ànimes ben pensantsi promoure la seguretat dels principis burgesos.Pot ser tan truà, o més, que els criminals als qualspersegueix, i les seves aventures deixen al desco-bert una societat l’eix central de la qual gira al vol-tant de la corrupció, la inseguretat, el crim i la vio-lència. La novel·la policíaca, en fer-se negra, estorna social, en tant que comença a descriure elque passa a la societat, i això en els seus aspec-tes més crus, més sòrdids.

No abandona per això, per descomptat, les quatreregles establertes per Edgar Allan Poe. Però, aixòsí, el centre d’atenció en aquesta apropiació de lanovel·la policíaca pels autors nord-americans dels

8

anys trenta es desplaça totalment del joc deductiua la confrontació brutal amb una realitat més bru-tal encara. En els seus orígens trobem DashiellHammet, que publica els seus primers relats aBlack Mask i a qui cinc novel·les i dos llibres derelats són suficients per erigir-se en un dels paresdel gènere. La seva experiència com a detectiu al’agència Pinkerton li va servir per conèixer elsbaixos fons de les ciutats nord-americanes. El seuactivisme esquerrà –va ser membre del partitcomunista i va arribar a estar empresonat per lesseves idees polítiques– va posar la resta en el seuafany de reflectir una visió crítica de la societat delseu temps. Un altre dels indiscutibles és RaymondChandler, amb una obra més extensa i tardanaque Hammet –va escriure la seva primeranovel·la, El somni etern, amb 51 anys, encara queabans ja havia publicat diversos relats, el primerd’ells a Black Mask. Tot i ser uns anys més granque Hammet, Chandler va començar a escriurequan el pare de Sam Spade estava a punt de dei-xar de fer-ho.

Un altre dels clàssics del gènere és James Cain,que amb la seva novel·la El carter sempre trucadues vegades s’uneix a Hammet i Chandler enl’escamot de cap del gènere negre, un gènere

9

negre made in USA que, d’altra banda, va sercatapultat a la resta del món i a la immortalitat perles magnífiques versions cinematogràfiques dequè va gaudir: El carter sempre truca dues vega-des, El somni etern, El llarg adéu, El falcó maltès,per citar-ne només unes poques.

I n’hi ha molts més, encara que no els podem citartots aquí. Però no em resisteixo a anomenarPatricia Highsmith; la seva primera novel·la,Estranys en un tren, va ser portada al cinema perHitchcock –amb un guió adaptat precisament perRaymond Chandler. O l’afroamericà ChesterHimes, que ens convida a conèixer els baixos fonsde Harlem de la mà dels seus personatges TaütEd Johnson i Enterramorts Jones, uns baixos fonsque ell coneixia millor que ningú per haver-ne for-mat part, quan encara no es guanyava la vidaescrivint sinó atracant a punta de pistola, cosa queel va portar a passar uns anys a la presó. Himes,per cert, va morir a Moraira, Alacant.

Tampoc podem deixar enrere David Goodis, autorde Divendres 13 i Disparin contra el pianista, queva portar al cinema François Truffaut. Com altresautors de la seva generació negra, la seva obra ila seva vida van estrènyer vincles amb el cinema

10

des que va ser portada a la pantalla Els passat-gers de la nit, amb Humphrey Bogart i LaurenBacall. Les novel·les de Goodis ens porten tambéa un submón que desdiu críticament el llustrósamerican way of life.

La gran pantalla, precisament, té bona part deculpa del viatge europeu de la novel·la negranord-americana. Aquesta, en realitat, va viatjar alvell continent i la resta del món abans en cel·luloi-de que en paper. La porta d’entrada a l’edició lava obrir el polifacètic –traductor, actor, escriptor,editor– Marcel Duhamel, el 1945. La culpa la vantenir dues novel·les del britànic Peter Cheyney –elpolicia ficat a escriptor– que van caure a les sevesmans i que el van entusiasmar. Les va traduir i liva proposar a l’editor Gallimard la seva publicacióen una nova sèrie, la Série noire –sèrie negra–,que carrega amb part de la culpa del cognom delgènere i que introdueix definitivament a Europa lanovel·la policíaca vinculada a la realitat social, dela qual bona part dels escriptors que avui hemoptat pel gènere som hereus.

En crear la col·lecció, Duhamel va escriure un textque es va convertir en una mena de manifest dela novel·la negra i del qual reproduïm aquí algunes

11

línies, per la seva vigència i per la claredat ambquè exposa la nova realitat narrativa:

“Que el lector no especialitzat no es fiï: els volumsde la Série noire no poden arribar a qualsevol màsense perill. L’aficionat als enigmes tipus SherlockHolmes es veurà sovint defraudat. Tampoc hi tro-barà un optimisme sistemàtic. La immoralitat, quese sol tolerar en aquest tipus d’obres només coma trava a la moralitat convencional, s’hi expressaamb la mateixa naturalitat que els sentiments ele-vats, fins i tot que l’amoralitat a seques. Són obresd’esperits inconformistes. Hi trobem policies méscorruptes que els delinqüents als quals perseguei-xen. El detectiu no resol sempre el misteri. Devegades, ni tan sols hi ha misteri. I algunes vega-des, fins i tot, ni tan sols hi ha detectiu. Però lla-vors? Llavors queda l’acció, l’angoixa, la violència–sota totes les seves formes i en particular lesmés deshonestes–, les pallisses i la massacre.”

Les dues primeres obres negres de la col·leccióvan ser precisament de Cheyney. Després, laporta es va obrir ampla als del nou món. El mateixDuhamel va traduir a Chandler i Hammet, i a poca poc van anar entrant tots els grans del gènere,

12

fins que li va tocar el torn al primer francès, SergeArcouët, el 1948.

D’aquí a la novel·la negra europea de caire polítici social no hi havia més que un pas. Però des delmeu punt de vista no podem parlar d’aquest passense comptar amb un autor que, en els mateixosanys en què Hammet feia arrencar el gènerenegre als Estats Units, iniciava una carrera literà-ria extraordinària i increïblement prolixa que ocupaun lloc propi en l’olimp de la literatura policíacauniversal: el belga Georges Simenon. Si algúdubta que aquest lloc l’ocupi injustament, noméscal recordar aquestes xifres per convèncer-lo queestà equivocat: 103 novel·les o novel·les curtesdel comissari Maigret, 117 novel·les o novel·lesnegres sense el cèlebre comissari, més de 500milions d’exemplars venuts, publicats a 44 països itraduïts a 55 llengües, més de 50 pel·lícules basa-des en les seves novel·les. I tot això amb unagran qualitat literària, reconeguda unànimementper col·legues d’escriptura i crítica. Qui en dónamés?

No crec que puguem dir que la novel·la policíacade Simenon sigui de caire social. Però, per des-

13

comptat, s’allunya dels cànons d’aquesta novel·laa què fèiem referència i en què l’enigma està persobre de tot. No té res a veure amb AgathaChristie o Conan Doyle. I si no hi ha una immersióen la realitat social, sí que n’hi ha en l’ésser humà,i la dissecció crítica de l’esperit burgès és presenten més d’una de les seves novel·les. L’anàlisi psi-cològica i sociològica està sempre present en l’o-bra de Simenon, i potser sigui aquest un dels seusllegats a la novel·la negra europea posterior.

Però dèiem que l’arribada massiva dels Hammet icompanyia a través de la porta que va obrirDuhamel donaria pas, amb el temps, al gir polític isocial de la novel·la policíaca a Europa i al món.Personalment, com a escriptor interessat a com-partir una visió crítica de les coses d’aquest mónque em disgusten, he trobat en la novel·la negrauna via d’expressió excepcional, més enllà de lameva afició al gènere. Això es deu, crec, al fet quela negror que ha anat impregnant des dels anystrenta la literatura policíaca és la mateixa que laque impregna els aspectes més foscos de la nos-tra realitat social i política. Negra realitat, novel·lanegra: vet aquí dos conceptes fets l’un per l’altre.El crim, la corrupció, la violència, els vincles entremàfies i poder polítics no són potser primera

14

matèria idònia per al gènere que ens ocupa? I lainvestigació, espina dorsal de la novel·la policíaca,no és també el camí que cal seguir per esbrinar elcrim, sigui polític o no?

Això sí, des que la novel·la negra s’ha fet política,els investigadors s’han diversificat, s’han adaptatals nous investigats, propers al poder econòmic ipolític en molts casos: ja no són només detectius ipolicies, també són periodistes, advocats o fins itot ciutadans del carrer als qui les circumstàncieshan empès a buscar una veritat que els crema lesentranyes. En la meva novel·la On moren els rius,és l’amiga i antiga companya de fatigues d’unaprostituta senegalesa assassinada al port deGirona qui es llança, davant el desinterès policialpel cas, a la recerca dels culpables. I en Harraga,l’investigador, és la pròpia víctima.

La novel·la negra s’ha convertit, per tant, en lanovel·la social dels nostres temps. A Espanya elcanvi va arribar de la mà de grans escriptors que,mitjançant el gènere, es van submergir en la reali-tat espanyola del postfranquisme. Resulta signifi-catiu que la novel·la que alguns autors considerencom la que dóna el tret de sortida a la refundaciódel gènere a Espanya, La veritat sobre el cas

15

Savolta, d’Eduardo Mendoza, constitueixi unaradiografia política i social de la Barcelona de prin-cipis del segle XX. A partir d’aquí, la novel·lanegra s’apropia de l’anàlisi sociopolítica de lasocietat espanyola en aquells anys de transició i jano abandona el que passa a ser el seu principalsenyal d’identitat, el del realisme social. Molts sónels autors que prenen el gènere negre com a viaper explicar el que passa al país: VázquezMontalbán, Andreu Martín, González Ledesma,Juan Madrid, Jorge Martínez Reverte. A ells esvan incorporant molts altres, com Alicia JiménezBartlett o Lorenzo Silva, per citar només algunsnoms de la cohort d’escriptors espanyols que hanoptat per aquest gènere per disseccionar la reali-tat social en què viuen. La professora Mari PazBalibrea ens en resumeix la situació en uneslínies:

“La naturalesa eminentment social de narradorscom Manuel Vázquez Montalbán, Juan Madrid,Andreu Martín, Maria Antònia Oliver, AlfonsoGrosso, Francisco González Ledesma o JorgeMartínez Reverte parteix, naturalment, de l’elecciódels seus temes, però també de l’estructura inda-gatòria a què lliguen les seves trames. Seguint latradició de la novel·la detectivesca hard-boiled

16

americana, les narratives d’aquests autors posenles armes detectores de l’Estat modern al serveidel desvetllament de la pròpia criminalitat d’aquestmateix Estat i/o dels més beneficiats i respectatsper ell: polítics, homes de negocis, respectablesprofessionals, etc.”

El boom de la novel·la negra espanyola irrompamb tanta força en un moment i un país on hi hatant per radiografiar, i la seva capacitat per radio-grafiar la realitat és tal, que altres eminents autorsque no tenen res a veure amb el gènere hi fanincursions, com Fernando Savater amb Carontespera, Muñoz Molina amb Un hivern a Lisboa oLourdes Ortiz, creadora de la primera dona detec-tiu de la ficció policíaca espanyola, BàrbaraArenas, protagonista de Picadura mortal. Tots ells,els assidus al gènere i els visitants ocasionals, amés de proporcionar una eina de primer ordre pera l’anàlisi crítica de la societat, van fer una micamés per la novel·la negra a Espanya: posar al seulloc els qui van mantenir l’agosarada pedanteriad’encasellar-la en el traster de la creació literària,allà on els popes de la crítica literària obren i tan-quen els calaixos dels subgèneres.

Però que la novel·la negra trobés a l’Espanya post-franquista un camp abonat per a les seves aspira-

17

cions a novel·la política no vol dir que l’invent nai-xés aquí. El caràcter social de la novel·la negraarrela a Europa de nord a sud, i a uns pocs exem-ples ens remetem, per citar els més traduïts iconeguts a Espanya: el gran i prematurament des-aparegut Jean-Claude Izzo, Thierry Jonquet i tantsaltres a França; Petros Markaris a Grècia;Henning Mankell a Suècia, un país del qual ja noes pot parlar de novel·la negra sense esmentarStieg Larsson; Andrea Camilleri a Itàlia. Tots ells, ino és casualitat, tenen en comú una filiació políti-ca d’esquerres.

Els temes abordats des d’aquesta novel·la negraobstinada en la denúncia són diversos, des de lacorrupció política fins a l’especulació immobiliària,passant per la injustícia social, les màfies, les dic-tadures, el tràfic de persones, qualsevol forma engeneral d’abús de poder. Personalment, m’hedetingut en la qüestió de la immigració clandestinaen dues novel·les, i això perquè considero que estracta d’un dels grans drames de la humanitat enl’actualitat i perquè per a tot allò relacionat ambaixò trobareu un magnífic lloc en la novel·la negra.També, amb El cas Sankara, vaig tornar al gènereper parlar –amb un periodista com a investigador–d’un crim polític, el comès contra l’expresident de

18

Burkina Faso, Thomas Sankara, una de les gransfigures de la política africana del segle XX, unaveu honesta i progressista que, seguint l’estela dePatrice Lumumba, Amílcar Cabral, KwameNkrumah i tants altres, va ser silenciada per lesantigues potències colonials reconvertides avui enpotències neocolonials.

Amèrica Llatina no és una excepció en l’onada denegror política que recorre el món. Allà es creenmoltes de les millors obres del gènere quepuguem llegir, amb Argentina, Mèxic i Cuba alcapdavant. A banda del més universal dels autors“negres” d’Amèrica Llatina, Paco Ignacio Taibo II,cal destacar Leonardo Padura, Guillermo Orsi iRaúl Argemí, que, entre molts altres, són algunsdels grans representants d’un gènere que aAmèrica Llatina ha trobat en les dictadures i lesseves seqüeles i en la corrupció política i policialtemes sobrats en els quals encebar-se.

El fenomen s’ha tornat, doncs, universal i ni l’Àsia–no es perdin la magnífica novel·la del xinès QiuXiao Long, Mort d’una heroïna vermella– ni l’Àfricase’n lliuren. Permetin-me aturar-me una mica, perafinitat, en aquest continent, en el qual cal diferen-ciar, com en tants altres aspectes, l’Àfrica magribi-

19

na de l’Àfrica negra. I si comencem per l’Àfricamagribina, no em queda més remei que esmentar,en primer lloc, Yasmina Khadra. Com a natiu d’a-quella part del món, no puc més que interessar-me pel que hi passa, i la guerra civil d’Algèria emva mantenir en suspens mentre va durar i conti-nua fent-ho ara, en els seus cops de cua, esperoque últims. De manera que vaig seguir en els mit-jans les molt dolentes notícies que hi arribaven.Doncs tot el que vaig llegir, vaig veure i escoltaren aquests anys no va aconseguir acostar-me tantla realitat algeriana d’aquests anys com ho va ferel comissari Llob de Yasmina Khadra. Ell no és,avui, un escriptor de novel·la negra. Però va arri-bar a la fama amb les seves primeres novel·lesque sí que eren del gènere. I ho eren perquè elprimer que, com a escriptor, necessitava explicarera la seva visió d’una Algèria esquinçada entre laputrefacció de l’FLN i el fanatisme del FIS. Quanva explicar tot el que havia de narrar sobre laqüestió, va deixar la novel·la negra i va matar elcomissari Llob. I es va endinsar en altres literatu-res, però van ser els lectors els que el van obligara tornar i a fer ressuscitar el protagonista, en l’últi-ma novel·la de la sèrie, La part del mort.

20

L’inspecteur Ali és un altre dels clàssics delMagrib, fill del gran escriptor marroquí DrissChraibi. En la dècada dels noranta, cinc llibres del’inspector Ali van veure la llum. Tampoc es tracta-va en aquest cas d’un autor de novel·la negra,sinó de la incursió de l’escriptor en un gènere pro-pici per radiografiar la seva societat i abordar,sovint des de l’humor, una qüestió que li era moltestimada, la de la confrontació cultural entreOrient i Occident. El gènere, a l’Àfrica negra, neixlligat a l’anàlisi social. A Espanya se n’han publicatrecentment tres exemples: Ramat, del senegalèsAbasse Ndione, en què l’abús del poder políticestà en l’origen del cataclisme produït en la vidade la protagonista, i més recentment la primeranovel·la de l’autor, La vida en espiral, que té coma tema central el consum de cànnabis en els cer-cles del poder polític i econòmic del Senegal, queva produir en el seu moment un escàndol d’enver-gadura. La tercera novel·la acabada de publicaren castellà és Kouty memòria de sang, d’AidaMady Diallo (Mali), amb una trama centrada en elconflicte polític tuareg i les seves derives en lasocietat maliana. De Mali també ens arriba un delspersonatges més constants i emblemàtics de lanovel·la negra africana actual: el comissari Habib.

21

En les seves investigacions es barregen l’humoramb els aspectes més sòrdids de la societat delseu país, amb la corrupció, l’abús policíac, lapobresa i la injustícia social al capdavant. El res-ponsable és Moussa Konaté, i una de les sevesnovel·les, L’assassí de Banconi, també està dispo-nible en castellà. Achille Ngoye, congolès, va serel primer escriptor de l’Àfrica negra a ser publicata la ja esmentada Série noire de Gallimard, ambAgence Black Bafoussa. És autor també de Kin lajoir-Kin la folie, i en els seus relats ens porta, comho fan tots els seus col·legues del continent, a l’a-nàlisi crítica d’una Àfrica exposada a la cobdíciadels seus governants i de les seves antiguesmetròpolis. Pepetela i el seu Jaume Bunda, eltanzà Ben Mtobwa, autor de Dar es Salaam bynight, el congolès Boyle Baenga amb LaPolyandre i el sud-africà Meshack Macondo sónaltres noms que se sumen a una llista d’autorsafricans que, cada vegada amb més freqüència,troben en la novel·la negra la via idònia per expli-car el costat més fosc del continent. Un gènereque a l’Àfrica va néixer amb força, ja que la sevairrupció se situa l’any 1984, amb Archer Bassari,que va obtenir l’any següent el Gran premi literaride l’Àfrica negra i el Gran premi del sindicat deperiodistes i escriptors francesos. L’autor Modibo

22

Keita ens descriu, en aquesta primera novel·laafricana negra que neix ja amb intenció de sernovel·la social, un país esquinçat per la sequera,la fam i la cobdícia política.

El gènere negre, doncs, des que als Estats Unitses va tornar hard-boiled, allà pels anys trenta,sembla haver trobat en la crítica social i política uncamí que ja és senyal d’identitat. Un camí que elva portar a Europa primer i que avui ja recorre totel planeta, perquè, al planeta sencer, hi ha moltanegror per explicar.

23

Consell Social

•ComissionsObreres-CCOO•UnióGeneraldeTreballadors-UGT

•FundacióJosepIrla•Fundaciól’Alternativa•FundacióNousHoritzons•FundacióRafaelCampalans•FundacióCiprianoGarcía•FundacióJosepComaposada•FundacióCatalunyaSegleXXI•FundacióPereArdiaca•FundacióFerreriGuàrdia•FundacióLaFàbrica•FundacióTerra•AteneusLaics•Cooperacció•EntornSCCL•EscolaLliureElSol•Món-3•SOSRacisme

•AccióEscoltadeCatalunya•AccióJove-JovesdeCCOO•AssociacióCatalanaperlaPau•AssociaciódeJovesEstudiantsdeCatalunya-AJEC•Associaciód’EstudiantsProgressistes-AEP•Avalot•CasalsdeJovesdeCatalunya•Col·lectiusdeJovesComunistes-CJC-JoventutComunista•ESPLAC-EsplaisCatalans•EstudiantsenAcció•JoventutSocialistadeCatalunya•Jovesd’EsquerraVerda-JEV

•AssociacióCatalanad’InvestigacionsMarxistes•CàtedraUNESCOdeSostenibilitatdelaUPC•CoordinadoraperalaMemòriaHistòricaiDemocràticadeCatalunya•SinPermiso•Suburbe-AssociacióCulturalEstenentelDesastre•DeBarrissccl

Amb la col·laboració de

Ponències 2010

Les solucions passen per l’esquerra

UPEC Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya