ANTOLOGIA

MÒDUL 3 de Creació Literària

Aula d’Escriptura de Girona

Adrià Pujol Cruells

REDEMPCIÓ

Mercè Borràs

Beus de les deus del bosc. Veig com t’abraones amb avarícia sota els dolls

d’aigua. Ara un, ara l’altre. Et xopes el clatell. T’espolses l’aigua del cap i

un vano de guspires et reguen l’espatlla bruta i suada. Per molt que sacsegis

el cap no fugiran les cabòries, la sentencia la vas fixar amb sang i la sang

vessada roman per sempre.

Desbocat, corres cap al poble deixant rere un núvol de pols que

amaga el teu rastre. És negra nit quan arribes a la plaça de l’església. Ningú

t’espera. Ningú t’enyora. Busques consol aferrat al fanal orfe de la plaça.

D’una revolada grimpes per les pedres de la paret del vell temple. A

la teulada saltes, balles i rius com un possés. T’atures. Agafes embranzida i

saltes al buit.

Silenci.

La foscor que t’aclaparava s’esmuny per les d’escletxes del passat, i

una pau resplendent i profunda envaeix l’espai que la penombra abandona.

Tot s’acaba. Tot comença.

Tens l’ànim ple d’esperança perquè has fugit de la llei dels humans

per ser jutjat amb saviesa nítida i pura.

Una lluentor espessa tan sols et permet entreveure’ls desdibuixats,

expectant t’hi acostes. Ja els veus. Sí, són ells, els éssers suprems, els déus

són davant teu esperant-te.

CRÈDIT HIPOTECARI

Xavier Botifoll

Estic negre que aquesta gent de la Caixa, sí, «la nostra» em vinguin al

darrere, exigint-me que em posi al dia.

Ahir em van trucar des de l’oficina central de CaixaBank perquè fa

tres mesos que no pago les quotes del crèdit hipotecari que em van

concedir ja fa uns anys. Em demanaven explicacions sobre l’incompliment

i que passés al més aviat possible per allà i «buscar una solució ràpida al

greu problema» (paraules textuals).

Jo que sóc un home desentès i descafeïnat quant a diners i temes

financers, vaig notar de seguida que sí, que l’adjectiu greu era el més

escaient. Un problema greu per a les dues parts, però que el delegat que em

visitaria tindria la lloable tasca d’ajudar-me a solucionar. També m’he

plantejat de quina manera formal hauria de rebre el benefactor. Si amb

pijama i batí, amb roba esportiva o bé amb americana sense corbata. Si li

oferiria cafè o te. Si l’atendria dret al rebedor o assegut al sofà... En fi,

multitud de dubtes m’han tingut malhumorat i pensarós fins ara.

Jo esperava un senyor seriós i encorbatat, amb maleta de pell i veu

greu; en canvi, quan he obert la porta s’ha presentat com assessora de

l’entitat una dona de mitjana edat, de molt bon veure, però vestida amb

texans, una samarreta reivindicativa anti-sistema i un cabàs penjant a

l’espatlla esquerra. L’he feta passar, mig alleugerit per l’aparença informal,

fins al menjador, i abans que li pogués oferir alguna beguda, ella ha anat

directament al gra. Res més lluny del que imaginava com a dona de tracte

suau. M’ha interrogat exhaustivament sobre la meva vida, costums, horaris,

i sobre les causes de la decadència econòmica més absoluta, que implica,

fins i tot, no poder tornar un crèdit. Li he explicat tota la veritat, amb

sinceritat, de com vivia abans del premi literari que em concediren per

Santa Tecla. Fet important, perquè em va fer replantejar el futur. Vaig

deixar la feina ben remunerada que tenia i em vaig convertir en escriptor

professional, la qual cosa i en poc temps m’ha dut a l’actual penúria.

En saber que sóc escriptor la delegada ha canviat l’actitud

inquisitorial. M’ha fet callar dels meus planys i ha estat, pel cap baix, un

minut en silenci sepulcral, reflexionant. I després, com si fos una altra

persona, s’ha sincerat i ha començat a explicar-me la seva vida. Dona que

té tot el que desitja, lliure, que prefereix estar soltera perquè té tots els

homes que vol i no ha de donar explicacions a ningú, viatja on l’abelleix,

no va escassa de diners i, malgrat tot, troba que no és prou feliç, que li falta

alguna cosa.

No he obert la boca en cap moment i hem arribat a un acord. Ho ha

manegat tot ella, jo no tenia altra sortida. Pensa que aquesta punta de

felicitat que li falta jo la hi puc aconseguir. Seré el seu «amant literari», ha

fet servir literalment aquesta expressió. A canvi dels rebuts mensuals

hipotecaris li hauré d’escriure tot el que em demani. Bé, fora eufemismes,

en l’argot literari seré el seu «negre».

La delegada ha marxat de casa contenta i satisfeta. M’ha encarregat

molta feina per recuperar els tres mesos d’hipoteca ja vençuts. He de buscar

els orígens etimològics i històrics del seu cognom i lligar-los a una saga

catalana noble, perduda en el temps. Si no trobo gaire cosa caldrà que la

meva imaginació i fantasia arribin a fer creïbles els seus ancestres més

llunyans als futurs lectors. I amb un repèl racista m’ha demanat que no els

busqui en l’Àfrica Negra, origen de totes les civilitzacions. Quina feinada

se m’ha girat! Ara sí, que entenc l’expressió «ser un negre literari».

TANTA, TANTA VIDA

Pere Bugés

En traspassar el portal d’urgències m’envaeix una atmosfera de “déjà vu”

que desdobla la meva personalitat.

L’una va responent acuradament a totes les preguntes dels facultatius

cercant de ser el més precisa possible. L’altra procura gestionar els

sentiments i alhora va escrutant l’entorn, veient les corredisses, camilles

que van i venen i que acaben aparcades en un racó de passadís. Jo he estat

de sort, m’ubiquen en un box que en aquells moments és lliure, em prenen

les constants, una vegada més.

–Quan pugui, passarà el metge– em diu la infermera amb un to de

complicitat maternal.

Em quedo sol en la penombra d’aquella estança grisa i freda. Com

que estic sol, una de les meves personalitats descansa i és l’altre que, potser

sota els efectes psicotròpics del dolor sostingut, arriba a exclamar :

–Et perdo, vida meva, a poc a poc.

Pensaments massa foscos per continuar lluitant. Hi ha tanta vida al

meu voltant!

–Aguanta– em dic, i les dues personalitats es tornen a fondre en una

de sola.

Ara comença tot el periple, proves i més proves, d’una planta a una

altra. Em recorda a vegades els viatges iniciàtics, les proves que s’han de

superar per poder viure la vida amb majúscules.

Entre les proves, el dejuni total, només l’aigua de la vida que entra

gota a gota alimenta el meu cos. El meu aliment passa a ser totalment la

lectura i l’escriptura i és en aquelles estones on em trobo amb la imatge

precisa i clara de la “Tanta”, la dona protagonista del meu primer conte. Un

exercici de la Clepsidra, amarat de records, de llocs i persones, que encara

he d’endreçar. Només per trobar-la a ella, la Tanta (bé, en realitat es diu

Gorgette), ja ha valgut la pena.

Al cap d’uns dies torno a casa i em trobo amb tanta vida al meu

voltant. Estic cansant i atuït pels efectes dels medicaments. Descanso a

prop de la finestra des d’on puc veure ben retallades les muntanyes que

envolten la ciutat per la banda de ponent, respiro fondo, el sol que va

baixant ja no m’escalfa, a canvi m’ofereix un espectacle de colors i formes

que tenen un gran efecte balsàmic.

Sento la porta i reconec el so de la corredissa dels seus peus petits

pel passadís. Obre la porta de la meva habitació.

–Papi, juguem?

Jo que li responc, que estic una mica cansat i que ja jugarem demà

quan torni d’escola.

–M’has dit una mentida, em vas dir que quan tornessis a casa

jugaries amb mi.

No em costa gens reconèixer en aquest innocent i sincer retret un crit

de la vida.

Perdó, vida meva, a què vols que juguem?

RIURE PER NO PLORAR

Assumpta Català

Obro els ulls, m’assec al llit i no recordo cap somni. Encara estic rient per

no plorar. Es pot dir quasi literalment que em trobo asseguda a la platea del

Café-Teatre de Barri del divendres vespre. Val a dir, que és una sala

mitjaneta, hi caben unes vuitanta cadires posades en fileres rectes de deu.

Ahir vespre érem uns vint espectadors, distribuïts en format “cabaret” (en

dic jo), vuit taules amb dues o tres cadires i una de central per a sis

persones. Com si restéssim en família, tot i no coneixent-nos.

Tenim la imatge del mag, com a persona seriosa. La seva

concentració i destresa manual ens deixarà bocabadats amb els trucs que

semblen sobrenaturals. Els ulls ben tancats amb mocador lligat, res no

impedirà que endevini on s’amaga el que prèviament s’ha ocultat. Afegirà

una trencadissa de qualsevol objecte per delicat que sigui i serà nou de

trinca, només traurà amb molta finor el drap negre que ho tapa. Els mags

no es cremen tot i posant-se foc a la boca, els arriba a l’estómac i un vas

d’aigua al darrere i tant tranquils.

Penso, doncs: deu ser un mèrit aconseguir que un còmic faci riure pel

fet de ser un màgic “frustrat”, com demostrà ser el que va actuar ahir

davant nostre. No enganyava ningú. La papereta que anunciava

l’espectaclet ho havia deixat clar.

Va ser exemplarment honest en la seva poca aptitud per les arts

màgiques. Les cartes que donava a barrejar a un espectador, fet pujar del

públic a l’escenari, “tipus espontani” i la feina de trobar el pal i color

exactes que havia triat, va crear un neguit impressionant, donat que “el

mag” no sabia on havia d’anar a buscar. Tots estàvem afligits i

comprensiblement patíem. Vàrem dir-nos si era veritat o mentida. A la

taula érem tres senyores de seny, i no ens ho podíem creure. D’astorades,

volíem plorar, però no s’hi adeia. Després d’haver buscat pels més

inhòspits llocs de l’escenari, diem: calaix sense fons, d’on sortien els ginys

de la màgia, passant per la seva persona i vestuari, però no sortia la carta.

Vàrem estar una bona estona buscant on podia ser. Oh, sorpresa: apareixia

enganxada d’una agulla d’estendre roba, als seus calçotets.

Va tornar a demanar ajuda. En aquest cas espectadora. El mag

s’havia desvestit i va quedar amb el tors nu, tipus “faquir”. L’assaig de

semblança amb un faquir de debò ja va provocar una expectació fregant la

neurosi, “què pot passar ara”? La feina de la col·laboradora consistia a

envernissar amb una pasta que semblava brandada de bacallà: una mica al

front, una mica a les galtes, una mica als pits, una mica al genolls, una mica

al melic. La gesticulació del mag era inversemblant. La noia, quan va veure

que li assenyalava el melic, li costava de fer el gest. Amb quina impunitat

treballava el mag-faquir, no sabíem si plorar de pena o riure. Teníem els

ulls vessats de llàgrimes. Aquesta barreja sembla que tenia la intenció de

fer-lo insensible a la pell.

Tot plegat la funció s’anava complicant. Va fer el truc de posar-se el

ferro roent a la boca. La Marisa i jo no ens ho crèiem. La Laia, més jove

que nosaltres, només feia que esbufegar i de tant en tant deia «No m’ho puc

creure. No m’ho puc creure», amb un riure que li sortia del més profund.

Després de tant neguit fent comèdia per ficar-se un ferro roent a la

boca i en fer el gest del mal de la cremada, el mastega com un dolç de sucre

de color vermell. La seva cara de nen murri que aconsegueix menjar un

caramel que li és negat, va engegar unes rialles ratllant l’estridència. I jo

reia de pena. Reconec que era una pena de riure de valent.

El riure de la sala era ben evident i eixordador. El “mag frustrat” no

va dir paraula en tota l’actuació, tot ell eren gestos. S’eixugava la suor amb

un mocador tret d’una butxaqueta que imaginàriament tenia al darrera

l’espatlla. «El té enganxat amb la pasta de brandada?», ens dèiem nosaltres.

I tornar a enriolar-nos. Llavors ja baixaven les llàgrimes a raig, qualsevol

gest que fes ens feia gràcia, de pena.

Després dels aplaudiments, vàrem baixar les escales del Casino,

plorant de riure.

NEN, LA SOPERA!

Pedro Cortés

Joan, amb un vestit impecable i amb gavardina, es va dirigir cap al seu

flamant cotxe, aparcat al costat de la vorera. La llum tenia dificultat per

travessar la filera d’arbres del carrer. En tocar un botó, el motor es va posar

en marxa. Un altre dia més –va pensar. Va encendre la ràdio i va escoltar

aquella cançó que estava tan de moda aquell any. Que meravellosos, que

eren aquells dies de l'hivern en què no havia de treballar i es quedava allà al

costat de foc, veient com l’àvia feia la sopa i com anava traient aquella

bromera que es formava a la superfície. I aleshores el seu avi cridava «nen,

la sopera!» «Nen, la sopera!» I anàvem tots a taula. Al final del carrer es va

aturar davant d’un semàfor. La ràdio sonava massa alta, tenia pressa.

Aquell era també el seu problema, la seva vida també estava aturada.

Esperava la llum verda, amb el peu a l’accelerador, però la llum, com la

seva vida, no es movia. Va intentar canviar d’emissora quan el semàfor va

virar a taronja i una massa blanca va inundar tot el vidre davanter. La llum

verda del semàfor va brillar com un sol llunyà, i aquell home, amb una

samarreta esgarrapada, es va llençar sobre el capó del cotxe, intentant

embrutir allò que fins ara era net. Va abaixar el vidre de la finestra i va

girar la cara:

–Perdó, tinc molta pressa.

–Tranquil jefe, que això és un moment.

El semàfor es va tornar a posar vermell i dos clàxons van sonar

darrere seu. Una dona s’afanyava a creuar el pas de vianants i aquell home,

allà, traient aquella bromera blanca per on corrien les gotes que baixaven

dels arbres. La llum lívida com la seva vida s’escapava i ell continuava allà

aturat. Llavors, el desconegut es va apropar somrient:

–Ja està, jefe–, i va estendre una mà petita i bruta.

Va mirar dins cotxe i va trobar-hi una moneda d’un euro i la va

dipositar en aquella mà. L’home la va mirar mentre ell accelerava, i va dir:

–Tio, supera’t! Tio, Supera’t!

EN CLAU DE SOL

Eugènia Cros

La clau de pas romania tancada des del temps de la desmemòria. No li va

tremolar el pols. Un cop a dins, sol, s’encarava al passat. La persiana mig

trencada penjava d’un fil, i pentinava, de biaix, fils d’or damunt de les

velles rajoles. Aquella pols va actuar a manera de filtre, poció màgica, per

projectar les escenes viscudes en aquell escenari d’infantesa: els marcs de

les finestres del primer pis sense vidres, el sostre esberlat, des del retruny

d’una bomba durant una guerra que no havia viscut, el bagul de la tia àvia

soltera, ple d’andròmines i diaris vells, on apareixia la figura d’una dona

enèrgica, amb cognom basc, enardint les masses, postaletes dels anys vint,

amb imatges femenines mig vestides, o despullades del tot, vells enagos

descolorits, evocant verds, grocs i roigs ara impossibles, i el drap ben

plegat i esmorteït, amb els colors republicans. L’envoltaven papers florits i

desgastats, revestint les parets decorades per antics propietaris, morts,

fugits o desapareguts abans que naixés, els munts de bosses de roba, fruit

de la generositat de famílies benestants, s’apilaven sense obrir, i, enmig de

tot el desori, com un tresor al descobert, destacava el sobre d’un blau

esvaït, que enviaven puntualment les monges a l’inici de curs, amb el full

de les instruccions i detalls per confegir la roba uniformada, el dit de la

pols fina dels anys sense alè, acumulat al sòcol, i les veus ara callades. Tot

era allà, aturat en els anys. Aquell miratge va ser per a en Marc, l’instant

clau per constatar el pas implacable d’un temps, que ara ja, era només pols

en la seva memòria.

PLUMA EN VUELO

Isabel Espinosa

El bochorno hubiera sido tan memorable que su vida probablemente habría

dejado de tener el mismo sentido. Hazmerreír de toda la comarca hubiera

acabado siendo si se llegara a saber. Las carcajadas le seguirían

martilleando, retumbando en su cabeza si se atreviera.

Era un deseo muy vivo. Imposible desobedecer el impulso que le

obligaba a sumergirse en lo más profundo de sí mismo hasta escudriñar

tantas sensaciones escondidas en aquel laberinto de recovecos múltiples.

Pero rescatarlas, sacarlas a flote, verlas libres respirando con el ansia de la

vida sobre la superficie blanca lo mejor de su atmósfera, era difícil.

Todo hubiera sido diferente si hubiera podido llegar a ser, ya no un

brillante novelista o un poeta selecto, sino un escritor corriente que

contentara al menos al único lector interesado: él mismo.

Sufría por no haberse atrevido nunca a salir de aquel círculo vicioso

que le atenazaba entre lo inconfesable de su obsesión y la necesidad

angustiosa por sacar sus pensamientos a la luz. Vivía en un callejón sin

salida de aire irrespirable. Se le iban las lunas lamentándose en un

duermevela tedioso, sin interés por nada más, pendiente de un imposible su

vida, tan inútil en la soledad de su deseo más oculto.

Fue en una de esas noches en las que muchos duermen, en las que

todo lo peor sale a la luz y lo mejor resplandece. Le venía desde lejos aquel

recuerdo que desde el primer sol del amanecer hasta la noche casi oscura,

nunca se apartaba de su vista. Maravilla inefable llenando su mirada como

tantas otras veces, luz irisada agitándose ante sus ojos. Suavidad en vuelo,

tangible apenas, abanico de sentidos en la primavera seductora, una de las

plumas de un rey enjaulado tan reales como un sueño.

Hasta que un estallido de deseo se abrió paso y, ya la puerta liberada,

vio cómo aquella pluma antigua que de niño había recibido de su madre,

sin perder la esperanza nunca, había dado cuerpo y alma a la obsesión entre

sus dedos, sobre la superficie blanca del papel.

LA FESTA DE LA DEMOCRÀCIA

Alícia Folgarona

—Llavors, el Valldelball sí que ve, o no? Què ha dit?

—...

—No fotis que ara s'arronsa. Eren uns putos polis, què s'esperava?

—Potser això no.

—Ja ho hauria hagut de saber, que tots rebem, tard o d'hora.

—Ell és nou. No s'ho coneix prou.

—Doncs no haver-se inscrit!

—No ho justifico. Però el puc entendre.

—Si no ve avui és que és un cagat. Un figa tova.

—Parles massa... ara ve.

—Apa, mi-te'l. Parlant del rei de Roma... Valldelball!

—Ei, nois.

—Ja ens pensàvem que t'escaquejaves, malparit.

—Perdoneu.

—Què, estàs llest pel sarau?

—La veritat és que no ho sé. Vinc d'una festa, i...

—Ui, ui! No deus pas haver-te pres res, oi? El cap clar, Valldelball: el cap

clar...!

—Estic net.

—Llavors que cony et passa?

—És que... la veritat és que...

—Què? La veritat és que què?

—Tios... ens ha vingut la poli.

—Cago en l'hòstia.

—Apa, Valldelball... I què ha passat? Eren els mateixos d'ahir?

—No ho sé.

—Però com anaven vestits?

—No ho sé! Duien aquell casc groc, però la resta de l'uniforme era diferent. No

m'hi he fixat.

—Llavors potser no eren els mateixos.

—Però us han fotut llenya?

—Pots comptar...

—Sí que ens han estovat, sí.

—Però, Valldelball, a veure que ho entengui: per què coi s'haurien de colar els

polis en una puta festa? A quina orgia has anat, tu?

—Res, era una festa molt pacífica i normal. Hi havia beguda, menjar, ball...

—Quin tipus de ball?

—Doncs... d'això... eh...

—Aah, així que aquesta mena de "ball", eh? Caram, caram, Valldelball! No ho

hauria dit mai, de tu... Hosti que fort!

—No us rigueu de mi.

—Al contrari, tio, si és una passada! Et van les coses fortes, eh?

—No fa gràcia.

—Perdona, Valldelball. No hauríem d'enfotre'ns-en.

—Llavors, us ho han engegat tot a fer punyetes, els polis?

—Sí.

—Doncs quina pena, nano. I ja teníeu urnes i tot?

—I tant! De fet, érem a punt de votar les parelles de ball.

—De veritat?

—Sí. La transparència era total. Just feia un moment que algú havia marxat,

escridassat pel públic, perquè l'havien enxampat intentant subornar la mesa.

Estàvem preparant el tocadiscos, i aleshores...

—Aleshores...?

—Doncs res, que el tocadiscos no rutlla.

—Quina mala llet!

—No cal que ho diguis. I el supervisor se'n va a veure si ens l'arreglen els del

Servei Tècnic i, mentre esperem, comencem a sentir sorollets...

—"Sorollets", dius?

—Sí. Són... són les ungles dels polis que rasquen la porta, intentant entrar...

—La rehòstia!

—Sí. I ens espantem molt, és clar, i ens posem a moure mobles per barrar la

porta. Però, abans que tinguem temps de res, un d'ells aconsegueix obrir un

forat a la fusta amb el bec. I porten... porten aquell casc groc... i... i...

—Tio, estàs bé?

—...

—Ei, si no es troba bé podem seure en aquella terrassa. Encara falta una estona

perquè comenci la mani-votació.

—Som-hi, va. Agafa-te'm al braç.

—... ...

—Ara millor, Valldelball? Sembles un mort.

—Sí, millor, millor. Perdoneu-me... és que...

—Cap problema, home. És normal. Què ha passat després? Pots explica'ns-ho?

—Sí, suposo que sí. A veure... com us deia, han fet un forat a la porta. I, quan

han aconseguit eixamplar prou l'esquerda, doncs... han entrat i han començat a

fotre'ns d'hòsties. No me'n recordo gaire perquè m'he marejat, amb tantes

plomes volant pertot arreu: ja sabeu que hi soc al·lèrgic...

—Ja ho entenc.

—I després, un cop ens tenien subjugats, s'ho han organitzat tot a la seva

manera. Les paperetes els han servit per muntar el niu, les urnes les han

utilitzades de menjadors... Es veu que ja ho tenien tot pensat d'abans, perquè

fins i tot han dut preparats paquets de menjar d'ocell, d'aquells del súper...

—Putos feixistes malparits!

—Quina llàstima, Valldelball... i al final què ha passat amb el ball? No el

deveu haver pogut fer, suposo, no?

—Bé... sí que l'hem pogut fer, però ens l'han censurat. Vull dir, que ens han

posat unes regles i les hem hagudes de complir.

—Sense votació prèvia?

—Sense votació prèvia.

—Que profundament antidemocràtic.

—Sí. La qüestió és que, mentre passava tot això, el supervisor no s'ha

assabentat de res, és clar, perquè era a l'altra banda de l'edifici. Però quan ha

tornat, els nius ja estaven a mig muntar i el terra era a vessar de... de...

—... de llavors, no?

—Bé, sí. I... i...

—I el ball què?

—El ball? I ca: a dit!

EL SOMNI

Maria Teresa Pi

Baixa el riu saltironejant per la vall. El Martí se’l mira amb els ulls

somiadors que el fan tan atractiu per tothom. Sempre ha viscut a la vall i el

riu ha format part del seu paisatge, va baixant cap al poble resseguint el

congost i sent la remor de l’aigua i els cants dels ocells, de tant en tant la

fressa d’algun animaló que no es deixa veure. Se sent un tro a la llunyania.

Que estrany! No es veuen núvols. Para atenció... Està tot en silenci? El

món s’ha aturat? Sent una opressió al cor, l’omple el neguit. Sempre

s’havia sentit segur al mig del bosc, ha estat casa seva des que va néixer, i

ara... Sent necessitat de córrer, però les cames no el segueixen. Vuitanta

gnoms de cara malhumorada el retenen en el lloc, la claror es transforma en

foscor. Terroritzat mira amunt, el cel és blau i el sol segueix lluint. Sota els

arbres tot és negre, l’aigua del riu és fosca i densa, sembla que no avanci...

El seu món s’ha capgirat. Crida. Un gnom s’enfila fins a la seva espatlla.

Segueix-me.

On?

Deixa’m guiar-te.

Li alliberen les cames i sap que l’ha de seguir. A mesura que s’endinsa

en el bosc la foscor és més pronunciada, ja gairebé no hi veu. Un foc llueix

en una clariana on éssers fantàstics plens de llum dansen al seu voltant.

Veu que un se li acosta, gairebé no pot mirar, la intensitat de la llum

l’enlluerna i l’envolta. La llum i ell es confonen.

Una mirada maliciosa apareix en els seus ulls. Desfà el camí cap el

riu. Torna la claror, el món ha recuperat el seu ritme. Camina cap el poble

perseguint un somni. Quan arriba a la plaça un grup està tocant dalt de

l’escenari, sona música roquera. La Isabel se li acosta.

Hola Martí!

Se la mira i l’agafa de la mà, no li diu res. Fa centenars d’anys que ho

somia. Corren cap a la pista.

Se’l mira estranyada, mai li havia agradat gaire ballar i ara es mou

com si no hagués fet res més a la vida, i riu i riu mentre saltironeja en el

ball.

CÀNON A DUES VEUS

Marta Sadurní

Clar que t’estimo, dius. Des del llit observo el teu cos. T’has llevat, com

cada dia, més d’hora que jo. Miro la teva esquena nua. S’ha fet ampla,

esplèndida, amb el pas dels anys. Et cordes la camisa, els pantalons, les

sabates. Cada avançada escurça el moment en que encara ets aquí. Obres la

cortina. Una mica de llum diürna acompanya el nostre cafè primer. Jo el

prenc asseguda al llit. Tu, dempeus, mirant per la finestra. Assistim,

impotents, al pas del temps. Em fa mandra aixecar-me, rondino. Però ho

has de fer, respons. Em beses ràpid. Ja vas tard. Et voldria retenir. Penjar-

me al teu coll. En lloc de fer això em quedo quieta. Petrificada. El teu

silenci s’escampa per l’habitació com un doll de tristesa que tot ho inunda.

M’aixeco. Ja ets fora. Dono el bon dia per whatsap als fills que viuen a

l’altra punta de món. Em contesten de seguit. Somric. Em preparo, jo

també, per anar cap a la feina. El mirall em retorna la imatge d’algú que ja

no sóc jo. Es terrible veure com la bellesa es va esborrant. Que cap miracle

la pot fer tornar. Em continc de cridar. Tinc por que un dia vinguis. Em

diguis: s’ha acabat. Surto. El cel està blanquinós. A veure si encara nevarà.

Vull que nevi, que demà sigui impossible sortir de casa. Encendrem un foc.

M’ajauré al terra. Ens tindrem.

Què t’ha agafat avui. Si t’estimo encara, dius. En altres èpoques em feies

aquesta pregunta a la nit. Només per sentir-me dir que sí. Que t’estimava

com un boig, que era pur desig. Tu reies. M’omplies de petons. Ho recordo

mentre em vesteixo. Sota la blancor dels llençols, mandreges. Sempre t’ha

agradat llevar-te poc a poc. Et porto el cafè. Entreveig les teves sines

encara turgents. Miro cap una altra banda. Més enllà de la finestra, la boira

escampa. La vida comença de nou. Nosaltres ja no tenim cap més futur que

envellir. Soms en un temps d’espera. M’acosto per besar-te abans d’anar al

treball. Sento com el teu cos es tanca i roman clos per a mi. Com un volcà

que es torna astre fred quan m’hi acosto. Recullo les coses que ahir vaig

deixar preparades al menjador. Per tot arreu has posat fotos dels nois.

N’agafo una. La posaré al despatx. Al carrer fa fred. La gent més que

caminar, corren per l’avinguda. Escapen del vent. Em sento, per dins i per

fora, ben bé al cor de l’hivern. Em pregunto si encara em trobes atractiu.

Potser tens un amant. No, no suportes la mentida. Hauries parlat. Mataries

el que tenim abans que suportar l’engany. Et truco al despatx. Només per

sentir la teva veu. Per dir-te que t’estimo, que et vull estimar sempre, sota

la immensitat d’un cel clar.

CLAU

Eva Toll

Una llauna de claus escampats per terra és el que veig quan entro al garatge

i penso que és perillós, els he de recollir, no fos cas que algú prengués mal.

Tinc feina dins de casa, passen les hores i de sobte m’adono que no he fet

allò que creia urgent. Vaig corrents abans que passi res, els nens juguen al

jardí.

Carall! Al sortir de casa, sense voler, es tanca la porta i em quedo

fora. Ara hauré d’anar a ca la veïna i demanar-li permís per saltar des del

seu jardí, per poder entrar per la finestra del darrera. Quina llauna de claus!