ANTÒNIA CARRÉ LLEGIR L’ESPILL, A LA BAIXA EDAT MITJANA I … · A LA BAIXA EDAT MITJANA I AVUI...

41L’AVENÇ 325 JUNY 2007 REVISITAR LA LITERATURA CATALANA MEDIEVAL

LLEGIR L’ESPILL, A LA BAIXA EDAT MITJANA I AVUI

ANTÒNIA CARRÉ

El 1460, el mateix any que el cavaller valenciàJoanot Martorell començava la redacció de laseva magnífica novel·la –casualitats de la vida–,el metge Jaume Roig es disposava a desgranarel seu Espill, una ferotge diatriba contra les donesescrita en vers, seguint la ja antiquada tradicióromànica de les noves rimades. Per què va optarper vestir la seva gran obra amb aquest embol-call tan arcaic? Quins elements culturals consi-dera aquest metge prestigiós, que treballa alservei de la seva monarquia i del seu municipi,a l’hora de crear els fonaments que han de sos-tenir els arguments que recorren els més de setzemil versos apariats? Per formular-ho amb un sol

interrogant: què té al cap Jaume Roig en escriu-re l’Espill? Assumint el risc de totes les sim-plificacions, gosaria dir que bàsicament trescoses, que classifico només per necessitats expo-sitives: en primer lloc, el context literari delmoment històric que li ha tocat de viure; en segonlloc, la seva condició de metge, i, finalment, lallarga tradició de la literatura misògina.

Tenim testimonis de la cultura literària quees desplegava a la ciutat de València en la sego-na meitat del segle XV. Sabem que s’hi orga-nitzaven diferents tertúlies que es disputaven lasupremacia literària i que rivalitzaven en qües-tions d’estil. Joan Fuster (1962) ja va descriure

Antònia Carréés consultora a la UOC

i investigadora vinculada a la Universitat de Barcelona

Unes noies mostren elsdraps on han brodatdiferents motius. Retaulede la Mare de Déu i deSant Jordi, segle XV.Església de Sant Francesc,Vilafranca del Penedès

41 47dossier3 n3.qxd 18/05/2007 12:00 PÆgina 41

42 L’AVENÇ 325 JUNY 2007DOSSIER

amb encert els dos cenacles antagònics. D’unabanda, el grup dels que anomena burgesos, for-mat per Bernat Fenollar, Joan Moreno i JaumeGassull, que escriuen sobretot literatura satíri-ca per reflectir la realitat quotidiana i utilitzenun llenguatge popular. De l’altra, el sector delsaristòcrates reunits al voltant de Berenguer Mer-cader, que es deliten en les històries mitològi-ques i conreen la prosa d’art. El document mésrepresentatiu d’aquest segon cenacle és el Par-lament a casa de Berenguer Mercader (anteriora 1471) de Joan Roís de Corella, el qual –seguintel marc narratiu del Decameró de Giovanni Boccaccio– fingeix prendre nota de les narra-cions que s’expliquen els amics reunits a casadel batlle general de València.

Jaume Torró (2001) ha posat de manifest queel pes cultural de Joan Roís de Corella depassa–i de molt– l’àmbit de la literatura ciutadana enreivindicar l’existència d’una cort per a la lite-

ra tura ca ta lana de lsegle XV: una cort queés el l loc natural deproducció i consum deliteratura, el lloc on esmarquen les pautes lite-rà r ies que segui ràto thom que t inguiambició cultural i quevulgui promocionar-seen aquest ambient ones belluguen les elits.Torró identifica aques-ta cort amb les de ladinastia dels Trastà-mara, prínceps i reisamants de les lletrescom Alfons el Magnà-nim o e l pr íncep deViana, que aglutinavenal seu voltant els poe-tes i escr ip tors mésrellevants del moment.És en aquestes corts ones van imposar AusiàsMarch i Joan Roís deCorella com a modelsd’escriptura, tal comtestimonien els canço-ners que reuneixen laproducció literària demit jan segle XV. Elrenom de Joan Roís de

Corella era aleshores tan gran que no ens ha desorprendre que un metge important de Valènciadecidís construir una ficció literària en vers iamb un estil còmic, oposant-se així de maneracontundent a la prosa sublim, elegant i greu quetriomfava a la ciutat i que era avalada pel pres-tigi de la cort (Badia 1999: 116). L’Espill estàescrit amb una clara intencionalitat còmica, comveurem més avall, i amb la voluntat de fer polè-mica, per bé que no ideològica a favor o en con-tra de les dones, sinó cultural i literària. Enatorgar a l’Espill la categoria de comèdia1 (l’es-criu en «noves rimades comediades», diu alsversos 681-682), el text de Roig se situa a l’al-tra riba de l’estil tràgic, molt vorejada en la lite-ratura tardomedieval catalana a partir de ladivulgació, sobretot, de les Tragèdies de Sène-ca amb la glossa incorporada de Nicolau Trevet(Sèneca 1995), estil que tan agradava a JoanRoís de Corella i als altres contertulians del cer-cle de Berenguer Mercader.

Lligar la medicina i l’antifeminismeA l’Espill , Jaume Roig no amaga en cap

moment la seva condició de metge ni la sevaformació universitària. Totes dues són evidentsper l’abundància de malalties i medicaments quedesfilen al llarg l’obra, per l’esment de règimsalimentaris d’acord amb el que recomanava ladieta de l’època, per la presència en el text decasos que Jaume Roig degué experimentar per-sonalment o per l’aparició de personatges secun-daris que són metges de professió, tots ells degran qualitat i saber, com el metge competentque guareix de totes les seves malalties –excep-te del mal caràcter!– l’esposa vídua del prota-gonista-narrador en la tercera part del llibresegon. Jaume Roig no dubta a posar de mani-fest en l’Espill la seva formació mèdica esco-làstica: com a metge cristià que ha après la sevaprofessió a la universitat, fa burla de la medici-na exercida per aquells que no hi han estudiatper raons de religió o de sexe, com els mudè-jars, les dones o els curanderos, ja que els fa fra-cassar del tot en els passatges en què els faintervenir (Carré 1996).

La medicina universitària que va aprendre iexercir Jaume Roig lliga el discurs del metgeamb el de l’antifeminista. Els tractats mèdicsque s’estudiaven a les facultats de medicina difo-nien un discurs del tot androcèntric, ja que par-tien d’un model únic: el masculí. Aquest era elque proporcionava sempre la norma, de mane-

[a baix]Una escena foramuralles. Retaule de laTransfiguració, segle XV.Catedral de Barcelona

[pàgina següent]Una serventa adormida.Retaule de Sant Estevede Granollers, segle XV



ra que el segon terme de la comparació era qua-lificat ja d’entrada desfavorablement i, per tant,considerat imperfecte. Els metges medievals,doncs, disposaven d’arguments científics perdefensar la inferioritat natural de les dones. Perexemple, en la teoria galènica dels quatre tem-peraments, la dona és menys perfecta que l’ho-me perquè és de naturalesa freda i seca i pertanyal temperament melancòlic. En canvi, el tem-perament sanguini, en què les qualitats que pre-dominen són l’escalfor i la humitat, és el millorde tots quatre i el que caracteritza els homes.L’anatomia galènica considera que la dona és un mascle incomplet perquè té internes aque-lles parts que en l’home són exteriors: així,podem llegir en el Canon d’Avicenna que lesdones posseeixen dos testicles com els homes,però en posició interna i de mesura més reduï-da, la qual cosa és una prova anatòmica que con-firma el caràcter secundari de l’esperma femení(Jacquart i Thomasset 1989, p. 25).

En el seu Espill, Jaume Roig desgrana totsels vicis femenins amb el propòsit moral i adoc-trinador («est doctrinal / memorial / haurà nomSpill», vs. 237-239) de desaconsellar rotunda-ment als homes l’opció de prendre matrimoni.El títol de l’obra ja és prou revelador del ves-sant ètic que s’ha d’atribuir a la ficció, atès quela metàfora del mirall té una dimensió moral iinstructiva durant tota l’edat mitjana (només calque pensem, per exemple, en els tres Speculadel gran enciclopedista del segle XIII Vicent deBeauvais). Si el metge Jaume Roig actua en fun-ció de l’autoritat que li atorga la seva formacióuniversitària, l’escriptor buscarà referències enla mateixa literatura i en el que ha après, també,a les aules.

Quan Jaume Roig va pensar a escriure unaobra per deixar en evidència tots els defectes deles dones, ens podem imaginar que el primer quese li va activar en la memòria va ser un text quehavia treballat en la seva època d’escolar i queal segle XV coneixia tothom: les Sàtires de Juve-nal, escrites entre l’any 100 i el 127. Concreta-ment, la sàtira VI, una virulenta proclama contrales dones i el matrimoni dirigida a un amic queés a punt de casar-se, es convertirà en una pautamisògina que serà seguida per tota la literaturaeuropea occidental. Juvenal hi planteja uns temesque faran fortuna al llarg dels segles i que retro-bem en l’Espill de Roig: el poeta de Roma des-aconsella el matrimoni amb l’argument que totesles dones, sense excepció, són malvades. A con-

tinuació va enumerantamb cruesa i mordaci-tat tots els seus vicis:les dones dilapiden elsbéns de l mar i t , sónsaberudes i cruels, abu-sen de la cosmètica iles joies, no tenen curade l’espòs, maltractenels seus criats i amis-tats, són supersticioses,cometen adulteri, sóninsaciables sexualment–és allò de «fatigadapels homes, però noassaciada» que Juvenald iu de l ’esposa del’emperador Claudi,que a les nits feia deprostituta– enverinenfillastres i marits, avor-ten , abandonen e l snadons , t enen f i l l sbords, e tcètera. Lescaracterístiques pri-mordials del gènere dela sàtira –la referènciaa la realitat contempo-rània, el to moral per-què se censuren e l smals costums, la ira il a ind ignac ió queaquests desperten en l’autor i la provocació dela rialla enmig de tots els despropòsits i atroci-tats que s’engalten– també les trobem en la fic-

ció del metge de València. Tant en les sàtirescom en l’Espill, la barreja del que és seriós ambel que és jocós proporciona l’ambigüitat i eldoble sentit que són una de les claus de l’èxitde les seves retòriques.

A més, no hem d’oblidar que malparlar de lesdones en temps de Roig era tocar un tema can-dent, ja que el segle XV vivia el moment mésàlgid del debat que sobre la condició femenina

‘A l’Espill Jaume Roig desgrana tots els vicisfemenins amb el propòsit moral i adoctrinadorde desaconsellar rotundament als homesl’opció de prendre matrimoni’



s’havia suscitat en la literatura en llengua vul-gar des del segle XIII (Blamires 1992, Canta-vella 1992, Archer i Riquer 1998). Van sorgirautors i obres alineats en les files dels antife-ministes i d’altres en les dels profeministes, queanaven repetint una sèrie de tòpics que van ferfortuna al llarg de tota l’edat mitjana. El fet deprendre part en el debat no volia dir que fossinmés o menys misògins que els seus companysde generació, sinó que significava que partici-paven en un debat d’èxit assegurat, ja que devegades trobem els mateixos autors defensantles dues postures antagòniques. Per exemple,Giovanni Boccaccio va escriure el Corbaccio,obra on ataca les dones de manera ferotge i que

ha estat considerada una font de l’Espill, peròtambé el De claris mulieribus, on les defensaamb orgull. Alain Chartier és l’autor de La belledame sans merci, que va provocar un notableescàndol, però també de l’explícita Excusationenvers les dames. Bernat Metge critica les donesen el llibre tercer de Lo somni, però les elogiaen el quart. A la Corona d’Aragó, el text mésvirulent de tots, però també el darrer cronolò-gicament –i no és una constatació menor–, ésl’Espill de Jaume Roig que, com s’ha apuntat,també va provocar respostes: ho són la Vida deJesucrist de sor Isabel de Villena i el Triunfo deles dones de Joan Roís de Corella (Carré 1996,p. 10). Al segle XV, doncs, la ginecofòbia és un tòpic literari que triomfa. Ara bé, no hem d’oblidar que si ho fa és perquè se sosté en unpòsit ideològic d’ascendència judeocristianaconegut i acceptat per tothom i que és avalat desde qualsevol àmbit de la cultura i la societatmedievals. El menyspreu envers la «femenil con-dició», que deia Roís de Corella, queda reflec-tit en la realitat quotidiana que vivien les dones,en la legislació, en la ideologia que es transme-tia des dels sermons o les obres morals i doc-trinàries, en la teologia, en la filosofia natural ien la medicina (Duby i Perrot 1994).

La proposta ideològica que es desprèn delsversos de l’Espill és, en aquest sentit, contun-

dent: el rebuig de l’amor, de les dones i del matri-moni i l’aposta per una vida ascètica, que és laque porta el protagonista-narrador al final de laseva vida i la que recomana al seu nebot de la fic-ció. Jaume Roig segueix ideològicament les pas-ses de l’Adversus Jovinianum de sant Jeroni,l’al·legat contra les dones i contra la instituciódel matrimoni que va tenir més influència al llargdels segles. El traductor de la Bíblia va escriureuna apologia de la virginitat en resposta al pam-flet del monjo Jovinià que havia defensat la uniód’un home i una dona davant de les veus que el segle IV proclamaven les virtuts de l’ascetis-me monàstic (Blamires 1992, p. 63-77).

En ple segle XV, però, aquesta postura ultra-da de l’Espill ha de ser entesa com una heretgia,si fem cas de les recomanacions que fa FrancescEiximenis (ca. 1330-1409) en el seu Llibre de lesdones. En l’apartat dedicat a les casades, el meno-ret gironí arrenca debatent les raons d’aquells quedesaconsellen el matrimoni, als quals consideraheretges i equipara, en algun moment, amb elsepicuris. Són heretges, assegura, els que d’acordsobretot amb sant Jeroni neguen la utilitat delmatrimoni, diuen que cal fugir de les dones comdel diable i argumenten que casar-se provoca totsels mals del món. Contra l’opinió de tan granheretgia, Eiximenis defensa amb arguments i ambexemples que el matrimoni és sant i bo (Eixime-nis 1981, p. 56-62).

Circumscrit en el debat que sobre la condi-ció femenina s’ha establert a la literatura des defa segles i escrit en la segona meitat del segleXV, l’única possibilitat de reeixir que té JaumeRoig és en funció de l’estil que utilitzi, de lavirulència i de la comicitat. De l’anar de bracetamb l’heretgia per provocar en el públic una ria-lla franca. O un somriure de complicitat.

La comicitat de Jaume RoigL’estil de Jaume Roig és indestriable de la

comicitat. Una comicitat que de vegades és inno-cent i refrescant –i es relaciona així amb el sen-tit de l’humor dels fabliaux francesos i catalans–,però que sovint prové d’un procés denigratori ive determinada per l’exageració que se salta lesnormes més elementals del decòrum.

Les formes que pren la comicitat en l’Espillsón bàsicament dues. D’una banda, hi ha la matè-ria i els personatges còmics, que apareixen sobre-tot als dos primers llibres, els que constitueixenla ficció narrativa de l’obra. De l’altra, teniml’estil còmic, una versió més refinada de la comi-

‘Molts autors es van apuntar a un debat quetenia l’èxit assegurat i de vegades trobem elsmateixos autors defensant dues posturesantagòniques: profeminisme i misogínia’



citat que es detecta fonamentalment en el llibretercer, l’apartat apologètic i doctrinal. En elsdos primers llibres, el narrador en primera per-sona és testimoni d’escenes molt divertides, pro-tagonitzades per personatges secundaris que sónels encarregats d’atorgar-los comicitat. La pre-sencia durant els seus viatges per Catalunya, perCastella i per França, i també durant la seva esta-da a València. Jaume Roig hi utilitza elementspropis dels fabliaux, que tenen una comicitatvigorosa, basada en els personatges, en lesaccions, en els temes –relacionats gairebé sem-pre amb la sexualitat, l’engany o el robatori– ien el llenguatge, no exempt de procacitats. Ésel cas, per exemple, de la falsa endimoniada deRequena de la segona part del llibre segon, queamaga al futur marit la seva manca de virgini-tat fingint que està posseïda pel diable, estra-fent la veu i declarant que aquest no sortirà «senseben obrir, esquinçar o eixamplar del tot aquellforat que té més ben guardat en el seu cos». Elfinal de l’episodi no admet dubtes sobre la inten-ció burlesca de l’autor: «tothom en va estar con-tent i el nòvio encara més» (vs. 3266-3267).

La manipulació dels textos manllevatsQuan la comicitat depèn de la retòrica neces-

sàriament se subtilitza, per la qual cosa dema-na la connivència de qui llegeix, que haurà deser capaç d’entendre i de valorar les enginyosi-tats estilístiques que se li proposin. Com ja sabemque feien, per exemple, Bernat Metge (Badia1988) o Joanot Martorell (Pujol 2002) amb lesseves fonts, que seleccionen, manipulen i com-binen en funció d’una concepció imitativa de laprosa literària culta –perquè no hem d’oblidarque a l’edat mitjana escriure volia dir reescriu-re i compilar les autoritats doctrinals o literà-ries d’una tradició–, Jaume Roig també manipulai recrea els textos manllevats, i ho fa a través del’estil còmic. Vegem-ne alguns exemples.

La comicitat de l’estil de Jaume Roig, que témolt a veure amb la versificació i la rima, depènde vegades de l’alteració contundent del signi-f icat de les seves fonts, com la referència a Lucrècia –que rima amb nècia!, vs. 15871-15872–, la matrona que es va suïcidar perquèno va poder suportar el deshonor de ser viola-da i que ha esdevingut el símbol de la virtutromana; Jaume Roig la degrada sense pal·lia-tius en fer-la aparèixer en un seguit d’exemplesclàssics que elogien els homes que van tractarcruelment les dones.

La comicitat de l’Espill ve determinada tambéper la precisió en la cita de la font manllevada,com és el cas de la llacuna de Siloè que Roigdiu, al final del llibre tercer, que «només gua-ria els homes, no es llegeix que guarís mai capdona», deixant intencionadament fora del mira-cle la meitat de la humanitat. L’exabrupte còmicprové de la interpretació literal de la font delpassatge, que és la Llegenda àuria de Jaume deVoragine, que en el capítol de la trobada de laSanta Creu, després de sentir la profecia de la reina de Sabà, explica que Salomó va fer arren-car el tronc i el va fer enterrar sota terra. Allà

mateix hi van fer un pou, amb l’aigua del qualeren guarits molts homes, mot que Roig enténexclusivament en el sentit de ‘persona de sexemasculí’.

Altres vegades la comicitat depèn de la mani-pulació de les fonts bíbliques, com passa en elcas del rei de Judà Ezequies, a qui li va ser allar-gada la vida durant «molts dies», quan segons

Dues dones casades, queduien el cap tapat, esrenten les mans. Retaulede Sant Esteve deGranollers, segle XV



l’Antic Testament el tempsque li va ser regalat va ser dequinze anys (vs. 7588-7590),o en el cas tan conegut de ladona de Lot, que en la fugidade Sodoma va mirar enrere ies va tornar una estàtua demarbre (vs. 12341-12343). Enaltres ocasions, la rialla és pro-vocada per la sorpresa lin-güística, com el mot dissonantque apareix en el passatge delconfessor que no es deixaseduir per una monja: com apenitència, diu ell, no li «bas-taran ni mil parenostres, nivint saltiris, ni trenta lavati-ves!», amb la rima «psaltiris/ cristiris» (vs. 5766-5767)que havia d’estimular perforça la hilaritat del públic queel segle XV escoltava o llegiaels versos de Jaume Roig.

Llegir l’Espill avuiLlegir l’Espill en els nostres dies vol dir

enfrontar-se a dos grans reptes. El primer éssuperar l’escull que suposen els més de setzemil tetrasíl·labs apariats, que són difícils de pairpel lector i la lectora moderns, habituats al ritmei la sintaxi de la prosa. El segon és participar dela complicitat que s’ha de donar entre l’autor iel seu públic, que han de compartir uns ma-

teixos pressupòsits ideològics i culturals que elspermetin entendre allò que és còmic i allò queno ho és. El públic actual de l’Espill ha d’evi-tar que els acudits de Jaume Roig es convertei-xin en desplaents i siguin rebutjats, cosa quepassarà si es prenen en un sentit literal, exclu-sivament satíric, o si es llegeixen des de la pers-pectiva de lectores sensibilitzades contra vetesd’ideologia misògina.

L’edició publicada pels Quaderns Crema (Roig2006) respon a aquests dos desafiaments. Contéuna traducció al català actual del text de Roigque permet llegir amb plaer l’obra com si fosallò que no és: una novel·la. La traducció téambició literària i això vol dir, a grans trets, queconserva la rima en passatges concrets per res-pectar formalment la intenció còmica de Roig.La prosa s’acompanya dels versos originals trans-crits amb ortografia fabriana per facilitar al lec-tor les comparacions. Dues-centes pàgines decomentaris, situades al final del text, donen dadesper interpretar cada passatge des d’un punt devista cultural ampli: mèdic, literari, històric, lin-güístic, bíblic, jurídic, etcètera. El públic actualpodrà participar així de l’univers ideològic queJaume Roig compartia amb els seus contempo-ranis. Com feien els contertulians valenciansque s’escoltaven la lectura que Jaume Roig pos-siblement devia fer dels seus versos, el públicactual podrà somriure davant de les subtilesesque se li proposen o esclatar en una riallada ambles barbaritats que se li amollen sense cap menad’escrúpols.

NOTES1. En el sentit medieval del terme: lacomèdia és un gènere definit per lapresència de personatges de baix nivell,un llenguatge de to popular i una líniaargumental que comença amb la des-gràcia dels protagonistes i acaba ambun final feliç.

BIBLIOGRAFIAR. ARCHER i I. DE RIQUER (eds.),Contra las mujeres. Poemas medieva-les de rechazo y vituperio, Barcelona:Quaderns Crema, 1998.L. BADIA, De Bernat Metge a JoanRoís de Corella, Barcelona: QuadernsCrema, 1988. L. BADIA, «El saber i les lletres finsa 1500», en Història de la cultura cata-lana. L’esplendor medieval (segles XI-XV), Barcelona: Edicions 62, 1999,vol. 1, p. 71-124.A. BLAMIRES (ed.), Woman Defamed

and Woman Defended. An Anthologyof Medieval Texts, Oxford: ClarendonPress, 1992.R. CANTAVELLA, Els cards i el llir:una lectura de l’Espill de Jaume Roig,Barcelona: Quaderns Crema, 1992.A. CARRÉ, «La medicina com a rere-fons cultural a l’Espill de Jaume Roig»,A. CARRÉ i J. SOLERVICENS, Dosassaigs sobre cultura i literatura delssegles XV i XVI, Vic: Eumo Editorial,1996, p. 7-71.G. DUBY i M. PERROT (dir.), Histo-ria de las mujeres en Occidente. Vol.2, La Edad Media, Barcelona: Círcu-lo de Lectores, 1994.F. EIXIMENIS, Lo libre de les dones,Barcelona: Curial Edicions Catalanes,1981. Edició crítica de Frank Nacca-rato, 2 vol.J. FUSTER, «Lectors i escriptors enla València del segle XV», en Poetes,moriscos i capellans, València: L’Es-

tel, 1962 [reed. València: 3 i 4, 1986].D. JACQUART i Claude THOMAS-SET, Sexualidad y saber médico en laEdad Media , Barcelona: EditorialLabor, 1989. J. PUJOL, La memòria literària deJoanot Martorell. Models i escriptu-ra en el Tirant lo Blanc, Barcelona:Curial Edicions Catalanes i Publica-cions de l’Abadia de Montserrat, 2002.J. ROIG, Espill, Barcelona: QuadernsCrema, 2006. Traducció , edic ió icomentaris d’Antònia Carré.L.A. SÈNECA, Tragèdies. Traducciócatalana medieval amb comentaris delsegle XIV de Nicolau Trevet, Barcelo-na: Barcino, 1995, Edició de TomàsMartínez, 2 vol. J. TORRÓ, «Una cort a Barcelona per a la literatura del segle XV», Revis-ta de Catalunya , 163, juny 2001, p. 97-123.


ANTÒNIA CARRÉ LLEGIR L’ESPILL, A LA BAIXA EDAT MITJANA I … · A LA BAIXA EDAT MITJANA I AVUI...

Documents

Transcript of ANTÒNIA CARRÉ LLEGIR L’ESPILL, A LA BAIXA EDAT MITJANA I … · A LA BAIXA EDAT MITJANA I AVUI...