ANÈCDOTES I FETS REALS ALA NOSTRA Jr IfíFANCrA · la finestra.Per allí passà casualment un veí...

ANÈCDOTES I FETS REALSALA NOSTRA

Jr IfíFANCrA5 J*'

Arxiu

P/JA

IA kú,"

tt*í v

-X :';:"; VA'1 ' ^'^

Per: JOSEP PARES

7-29

ANÈCDOTES I FETS REALS VISCUTS A LA NOSTRA INFÀNCIA

ANÈCDOTES I FETS REALS VISCUTS A LA NOSTRA

INFÀNCIA.

Vaig néixer a Gurb de la Plana l'any 1929.El meu pare

es deia Josep i la meva mare Creu.El mateix dia en que va

vai arribar a aquest món la meva germana CONXITA,la

meva mare va morir.El tifus,la terrible epidèmia infecciosa

que en aquell temps assetjava les nostres contrades se'm la

va emportar.

Tenim constància que fórem portats un temps a dida,és

a dir que fórem alletats per una altra dona.

Passat aquest període, vaig tornar a casa amb els meus

germans.Allí anàvem creixent i corrent pels prats i

boscos.El meu pare es va tornar a casar.Es casà amb la

Rosalia.La Rosalia fou la nostra segona mare, una segona

mare que sempre tindrem en el record,per el molt que ens

i


va estimar i per el bon tracte i la amabilitat que va tenir

amb nosaltres.No vàrem saber que no eren fills legítims

d'ella fins que vàrem ser grans.En total fórem nou

germans.De la primera mare només n'erem tres en

SEGIMONJa CONXITA i jo en JOSEP. La resta de

germans que gràcies a Déu encara són tots vius són en

LLUÏS, la MARIA,la NEUS,l'ÀNGEL,en JESÚS,

l'ANTÒNIA i la MONTSERRAT.

Quan tinguérem uns cinc anys, anàrem a col·legi a la

finca o casa de pagès dels Abadals,actualment dita el

PRADELL. Allí ens ensenyà les primeres lletres un

professor que era d'una casa de pagès dita la CASANOVA

D'EN RIERA.Aquest professor resultà ser germà del que

seria marit de la meva germana NEUS.Ell fou qui ens va

impartir els primers estudis fins que va esclatar la guerra

civil espanyola.


Quan va esclatar la guerra civiljo em trobava a

Cantonigròs a casa de la germana del meu pare.Es

començaren a cremar les esglésies,les imatges dels

Sants,els bancs de l'església,... tot al mig de la plaça del

poble, formant una inmensa foguera.

La meva tieta era molt coneguda per un dels milicians

del Comitè de la Fai.Aquesta coneixença ens va permetre

emportar-nos uns bancs de l'església que anaven a

cremar.Aquell fornit MALICIANO es va compadir de la

situació que passàvem en aquell moment a casa de la meva

tieta.Un cop acabada la guerra els bancs foren tornats a

l'Església parroquial.

La guerra feia cada vegada més insostenible la

situació.La meva tieta va decidir retornar-nos a casa dels

meus pares, on vaig retrobar tots els meus germans.Allí

vàrem tornar a dur la vida normal que es porta en una casa

de pagès, jugant i saltant,...sense anar a col·legi, i ben

feliços que estàvem.

•:• BT» »:• «T« «Ts •:• BT« »TB •?• »Ts »Ti BTB »T« BTB •;» »T» •:• nT» «T* »T* •?• <BTH BT» »TB BTK »TB •=• ÜT» •?• BT« «Ta BTB •:* »T* •T· BT» BTK « B BTB BTB •;• «ïT«T» BTB •?• B=J


Recordo un dia que el meu pare va sortir a la carretera

a deixar els pots de llet després d'haver munyit les

vaques.Allí un camió s'enduia la llet a la dita fàbrica de

tractament de la llet.Doncs tal com us deia aquell dia va

tenir un gran ensurt al trovar-se amb un membre del

Comitè de Gurb que s'encarà amb ell i li digué amb un to

intimidant:"-Escolta Pineda,...(de casa meva en diuen LA

PINEDA VELLA) ... ves a buscar el carro de Trabuc i

porta aquest galifardeu al cementiri de Gurb".L'anomenat

"galifardeu" era un capellà que havien assassinat unes

hores abans.El meu pare va intentar salvar-se de tant

angustiosa invitació al·legant un regitzell d'excuses

laborals, però davant l'amenaça de mort del membre del

Comitè no tingué altre opció que complir l'esmentada

ordre.

Mataren també al senyor de la CODINA DE GURB,al

senyor del MAS OMS,...El meu pare un dia anant a Vic a


buscar algun queviure, presencià com mataven al pare del

Mossèn Rovira de Manlleu.

Un any abans d'esclatar la guerra, a casa estrenàrem la

màquina de batre.El Comitè Revolucionari de Gurb no

tardà a incautar-la, "contractant" gratuïtament els seus

serveis.Un dia el tractor s'espatllà.Fallaven les bujies.El

Comitè no tardà en venir a reparar-lo, li canviaren les

•quatre bujies, i se l'emportaren, tot dient amb un aire

burlesc "PINEDA, el tractor, es NOUJBO i NOSTRE".

Un altre fet també atenir en compte és que el meu tiet

de Manlleu, un germà del meu pare, fou cridat al front a

anar a tirar trets.Decidí amagar-se a casa nostra.Com que

no podia sortir per que ningú el veiés , es dedicà a fer

espardenyes.Utilitzava pneumàtics vells per fer-les i tot

s'ha de dir, que les feia prou ben fetes.

Un dia a fi d'aprofitar la llum solar, estava al costat de

la finestra.Per allí passà casualment un veí que es dedicava

Ï S Í K Í H S K Í * ^ ^ ^


a buscar desertors per denunciar-los al Comitè.El meu tiet,

a l'adonar-se que l'havien vist,agafà una manta i poca cosa

més i aquella mateixa nit fugi, ja que si es quedava més era

home mort.Dit i fet.A la poca estona de fer-se fosc,

vingueren a fer un registre en nom del Comitè. La meva

mare els va haver d'acompanyar a fer el registre. A la

claror del llum de "carburo"(no teniem electricitat), no

paraven de repetir: "-Penseu mestressa que si és aquí ja el

trovarem i no el deixarem pas viu."Fins i tot feren baixar

el llum de "carburo" al fons del pou per veure si hi era

amagat.Veient frustrada la recerca, digueren a me mare:"-

No us preoucupeu mestressa que ja tornarem i a la força el

trovarem".

L'endemà,el meu tiet ja s'havia ajuntat amb una colla

de gent que es trobava en igual situació.Foren conduïts a la

frontera francesa pel famós guia Mossèn Pere de la

Pipa.Pasaren moltes penúries i molta gana abans d'arribar

a una casa a prop de la frontera.Allí després d'arribar mig


extenuats, es pogueren rentar i alimentar després de matar

un vedell que els amos de la casa tenien per vendre.Quan

estaven apunt de creuar la frontera, tingueren un tiroteig

amb la policia francesa.S'hagueren de dispersar, i tornar

com van poder a les seves cases.

Recordo que quan va arribar ale meu tiet restà uns

quants dies al llit descansant.Llavors ell mateix va posar-se

a construir un refugi per tal d'amagar-se dels futurs

registres del Comitè.

Com que la guerra anava fent el seu camí i ja es veia la

seva fi, anaven cridant a files o sigui al front de Guerra a

persones més grans, per això a cas meva van començar a

venir familiars que no volien anar al front ni a morir ni a

matar.Tinguérem a casa a: el meu tiet de Caramatxel, el

meu tiet del Pradell, el meu tiet de Manlleu, el meu pare,

Mossèn Pere Rector de Ripoll,en Manel el mosso, un frare

de la Cartuja de Miraflores, un home d'una casa de pagès

•:> ÜT* ÍT* •:« BTÍ »TW «T» »T« • : • « • • ; • BTH •:« «T» « • WT» • : • »:• *T» "Ta • ! • aT« • ? • *TB » ; • «T» • : • BTO «T« aT« »T« »T« *T« WTB • ; • >TB « • BT* • : • àT« • ? • IÒTV * ; • «•r»T« A


que es diu can Basimya,... tots- estigueren amagats a casa

fins que acabà la guerra civil.

A la retirada de l'exèrcit Roig, vàrem montar la cuina

de l'Exèrcit i el Cuartel General a la mateixa era.Nosaltres

disfrutàvem veient com anaven i venien els soldats a

menjar el típic ranxo.Ens estranyava que arribés un soldat

i digués a un capità:"-Sin novedad en el regimiento,...tal i

qual, faltan tantos soldados y hay tantos muertos".Llavors

nosaltres corríem a veure la mare i li explicàvem el que

havíem sentit i ella ens aconsellava que no escoltéssim

totes aquelles barbaritats.

També mentre acabava la guerra , vingueren un grup de

refugiats que fugien dels bombardejos de les ciutats que

anava ocupant l'Exèrcit Nacional.Es distribuïen per les

comitès de cada municipi i llavors n'obligaven a acullir-ne

un a cada casa de pagès, amb la única elecció de poder

triar un noi, una noia o un avi.Recordo que el meu pare

trià un noi de la nostra edat, perquè així seria més fàcil


que s'adaptés a nosaltres. Quan l'anàrem a buscar anava

ben plè de polls i de sarna. Per molt que el rentàrem, ens

encomanà els polls i la sarna a tota la família. Les dones

havien de rentar cada dia la roba, escaldar-la amb aigua

calenta i així dies i dies fins que desaparegués.Això

comportava un gran sacrifici a la meva mare i ales dones

que l'ajudaven.

Els últims dia de la guerra vingueren dues senyores de

Barcelona, que marxaren dels bombardejos que hi havia a

aquella ciutat. Eren la Sra.Amparo i la Sra.Pilar.Portaven

també la filla de la Sra.Pilar, l'Antonieta. S'hi estigueren

fins al final de la guerra.

Recordo el dia que van entrar els Nacionals a casa

nostra, només va pasar un moro que duia tot l'armament

que s'havia de dur, i l'Antonieta, a veure'l se li tirà al coll

i li digué:"-Viva los soldados de Franco".L'home l'apartà

del seu damunt.Va demanar els rellotges dels presents, i

se'ls endugué tots menys un que estava ficat dins una capsa


de vetum de Mossèn Pere que no li agradà, i marxant cap

afora digué:"-eso es para mi, yo ser moro", tirà un tret

enlaire amb el fusell que dui i se n'anà a correcuita com si

res.

Quan ja hi havia la retirada de les tropes de Franco, el

meu avi va anar a una casa veïna a buscar el pa. A casa no

teniem forn, però teníem la pastera per poder-lo amasar.El

meu avi es trobà un moro que li demanà que li donés el pa,

l'amenaçà amb el fusell, i davant la situació el meu avi

deixà el pa i corregué cames ajudeu-me cap a casa,

espantat i esperant que no li toqués cap tret.

A la retirada dels Nacionals, els trets anaven de banda i

banda. El meu avi intentà portar les eugues a beure a una

bassa que teníem al costat de casa.Un soldat, l'advertia:"-

abuelo, estàs balas le van a matar".De sobte les bales d'una

metralladora feren caure les fulles d'un arbre que tenia al

seu costat. Després d'això no va voler sortir fins que tot

s'hagué acabat.

10


Durant els últims dies de la guerra, el meu pare,

s'hagué d'amagar per no anar al front.El meu avi, la meva

mare i el meu germà fèiem totes les feines: escurar les

quadres, anar a buscar el menjar al camp per repartir-lo al

bestiar,... tot com si fóssim dos homes grans.Per mi, que

Déu ens donava força per poder tanta feina com fèiem.

Pasaren també oficials dels Rojos, que posaven les

bombes de mà damunt la taula del menjador i deien a me

mare que traigués tots els matalassos que tapaven les

finestres que venien de l'enemic.Es serviren truites dels ous

de gallina,que era l'única cosa que teníem, ja que no

podíem anar a mercat.Després d'haver-se atipat marxaren

amb tanta mala sort que una columna de l'exercit Nacional

els havia rodejat.Alguns els mataren i altre foren fets

presoners.

Així arribarem a la fi de la Guerra Civil Espanyola,

viscuda amb molta intensitat i participació, tot i que

encara érem uns infants.

11


DESPRÈS DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

Després de la guerra, a l'any 1940, els nostres pares ens

van portar de nou al col·legi.Fórem matriculats als

Hermanos Maristes de la Salle de Manlleu.Allí pasavem

tota la setmana.Menjàvem i dormíem a casa del meu tiet,

un germà del meu pare. Els dies anaven passant i arribà el

dia 18 de novembre, aquella nit de dijous a divendres que

hi hagué el gran aiguat de Manlleu.

Els dijous a la tarda, al fer festa a l'escola, solíem anar

a veure els nostres pares, a portar-los-hi un parell de pans

de quatre kilos, que escassejava bastant en aquella època.

Com que plovia molt, el nostre oncle no ens deixà marxar.

Sentiem els més grans comentar que aquella tarda l'aigua

podia entrar a Manlleu. Vèiem baixar pel riu tot tipus

d'estris i fins i tot bestiar.Quan es va fer fosc vàrem sopar

com cada dia. Marxà l'electricitat.Anàrem a dormir una

12


mica anguniosos. A mitja nit ens vingueren a

despertar.L'aigua ja arribava al primer pis.El meu germà

Lluis i els meus cosins Segimon i Pere sortiren corrents de

la seva habitació.Acte seguit aquesta s'enfonsà.Pasàrem a

la casa del costat, la d'un veterinari, feta de pedra, feia poc

que l'havien construït i molt més valenta que la nostra que

era de tàpia.Passàrem la nit al terrat de la casa, sentint els

crits d'auxili de la gent i patint per el que ens podria

passar. L'endemà ales dues del migdia vingueren els

bombers a rescatar-nos.Ens portaren a dalt a la vila a la

plaça major i allí ens vam retrobar íntegra tota la familia.

Un cop a la plaça el meu germà decidí totrnar cap a

casa.Enfilarem la carretera que va de Manlleu a la Gleva.

Al arribar a la Gleva, la gent observava les destrosesn de la

riuada. El riu havia arrossegat els ponts. L'únic que encara

seguia en peu erra el pont de la línia de tren de Barcelona a

Puigcerdà.De quatre grapes i enganxats als rails

aconseguirem passar el pont.Caminant cap a casa sentíem

13


un formigueig a tot els cos; una catenària del tren havia

caigut i feia un creuament d'electricitat amb la via.El terra

era moll, i nosaltres encara més, sort n'hi hagué de les

botes de goma que portàvem. Dies més tard ens enterarem

que una pilastra del pont per on haviem passat se l'havia

endut l'aigua.

L'habitació on dormíem el meu germà i jo era al final

de la casa.Com que no teníem llum anàvem amb espelmes i

candeles. El llit on dormíem tenia uns peus al capdavall

amb un petit orifici que permetia posar-hi la candela. Com

cada nit la vàrem posar, però ens oblidarem d'apagar-la.

La candela anà cremant.Arribà a la capçalera i en somort

anava cremant el matalàs.El fum ja envaïa tota l'habitació.

Sort n'hi hagué de la minyona que hi havia que vetllava en

Manel que havia agafat el tifus que entrà i ens salva d'una

mort segura. Gràcies a la providència divina es va poder

apagar el foc i evitar una gran desgràcia.

14


En aquella època l'estraperlo era el tipus de comerç més

habitual, sobretot el que hi havia entra la capital Barcelona

i les comarques.

Recordo que a casa meva teníem un bon pilot de

patates. Un dia arribaren dos homes amb un sac, els

dits"homes del sac" a veure si els hi podríem vendre

patates.Després d'omplir el sac marxaren. Pel camí es

trobarem a altra gent i feren córrer la veu que a casa es

venien patates, en qüestió de poques hores ens quedarem

sense patates, amb una gran cua de gent davant la casa i

amb molta gent que marxà sense pagar.

A casa també venia una Sra. De Barcelona.Era la "tia

dels Ous".Amb ella intercanviàvem coses que necessitàvem

per ous. Un exemple molt clardos parells d'espardenyes

equivalien a tres dotzenes d'ous.D'aquesta manera

aconseguirem anar sempre ben vestits i mantenir una

mínima qualitat de vida.

15


Recordo també un diumenge que anàvem a Missa a Vic,

la meva mare els meus germans Segimon, Lluís,Conxita i

jo.La missa es deia a tres quarts de cinc del matí, i era per

a tots aquells que anaven a buscar bolets, d'excursió, a fer

esport,...Anàvem per la carretera enraonant entre

nosaltres.Hi havia boira baixa. La la vora del Mas Beuló hi

havia un polvorí de material de guerra.Allí hi feia guàrdia

una companyia de soldats.En sentir les veus tant aprop ens

cridaren:"-Alto, quien va!". La meva mare duia una

llanterna per veure el camí. En sentir l'alto va enfocar la

llanterna al pobre soldat. De forma automàtica mogué el

"cerrojo" del fussell i li digué a me mare:"-SENORA,

TIENE USTED SUERTE QUE ES UNA MUJER Y VA

CON NINOS PEQUENOS.NO LO HAGA NUNCA MAS

ESO DE ENFOCAR LA LINTERNA A LA CARA DE UN

CENTINELA.".Després d'haver-se disculpat ens deixaren

marxar cap a missa i la cosa no anà a més.

16


Jo vaig començar a anar a col·legi a Vic, al Col·legi

St.Miquel dels Sants.Al fer poc que s'havia acabat la

guerra, vingueren uns joves de la falange a fer-nos

instrucció militar com si estiguéssim en un quartel. Venien

els dijous de cada setmana i ens formaven en "pelotons" o

escamots i uns anaven cap al cantó de la carretera de

Manlleu i els altres cap a la carretera de Roda.Els joves

que ens feien la instrucció eren en Pladevall(el

MARISCAL LLAUNES),el senyor Mata,el senyor Arumí i

el Senyor Miró.

El director de l'escola era Mossèn Joan Vilassís.Fou

assassinat poc després d'acabar la guerra.El motiu es diu

que fou una venjança personal.

A casa meva fèiem la típica matança del porc allà als

voltants del mes de narç.Venien oncles,cosins,...i fèiem

una gran festa familiar.Entre la canalla agafarem una

bomba de mà de les moltes que havia deixat escampades la

guerra civil, la collarem en un banc de fusta que teníem al

17


cobert on guardàvem la màquina de batre i amb una clau

de bisenfí(una clau anglesa) vàrem provar de treure-li la

espoleta perquè no explotés.Tots érem criatures de 5 a 12

anys.Al no poder treure la espoleta vàrem pensar de tirar-

la a la bassa que hi havia prop de la casa, però desistírem

de l'intent, ja que la bassa estava molt a prop de la casa i

els nostres pares ens sentirien. Llavors optarem per fer-la

explotar al bosc.El meu germà aguantava la bomba amb les

seves mans, i el meu cosí en Martí de Puigllonc li treia

l'anella.El meu germà la llença de seguida. Llavors hi

hagué una gran explosió.Nosaltres estàvem mig sords, es

cremava l'herba que teníem al nostre voltant fruit de la

metralla despresa per la bomba.

En aquells dies hi hagué un moviment subversiu que

trastornà a la societat civil. Era una força de resistència a

l'altra banda de la frontera contra el règim franquista. Es

tractava de fer incursions travessant la frontera cap a

Espanya i cometre morts esporàdiques, i tornar altra cop

18


cap a França.Aquests escamots antifranquistes eren els

MAQUIS.D'aquests en destacaren el famós MASSANA i

en CARACREMADA.Un morí assassinat a l'estació del

ferrocarril de Girona i l'altre al passeig de Vic davant

l'Hotel Colon al sortir de prendre un cafè.

Un dia es presentaren a casa dues parelles de guàrdies

Civils. Li demanaren al meu pare si els deixaria dormir en

una cabana que teníem per posar la palla del bestiar.Li

digueren al meu pare que si aquella nit passava el

Comandant del Lloc de la Guàrdia Civil que havia de venir

amb cavalls, sobretot que no li diguessin que els havia vist,

ja que havien de vigilar la muntanya del Castell de Gurb,

que era el lloc on hi havia amagats els maquis.Ningú volia

arriscar la seva vida per enfrontar-se als maquis.

Cada dia al vespre engegàvem els gossos que teníem tot

el dia lligats. De seguida que els deslligàvem marxaven

correcuita cap al bosc.Allí sentíem com es barallaven amb

altres gossos del veinat. Un dia el meu germà Segimon

19


agafà l'escopeta per anar a caçar una llebre que havia

vist.A l'endinsar-de al bosc trobà un cadàver desquartitzat

per els gossos. El meu germà explicà el succés a casa.Ell,

el meu pare i jo vàrem tornar al lloc on hi havia el mort.Al

no tenir telèfon, agafàrem la bicicleta i ho comunicàrem a

la Guardia Civil i al Jutge de Pau, que en aquella època

era el Sr. Rocafiguera l'amo de Montral, una de les cases

de pagès més senyorials de Gurb.Vingué la Guàrdia Civil i

el jutge per fer l'aixecament del cadàver. Un cop allí

revisàrem totes les peces de vestir que hi havia

esparramades en un àrea d'uns cinquanta metres. També

trobàvem parts del cos mig menjades pels gossos. El

reconeixement del cadàver es pogué fer gràcies a un

número que es va trobar en una mitja. Es tractava d'una

dona que havia estat internada en una casa d'acollida de

dones grans de Barcelona.Al no trobar-s'hi a gust volgué

anar cap a Vic d'on era filla.Allí no la volgueren.Anà a

una botiga, comprà salfumant i anà cap al llavors dit bosc

20


de quadres i begué el salfumant.Allí mateix caigué morta.

Al seu costat trobàrem la botella de salfumant mig plena.

Un cop recollides totes les pertinences tornàrem cap a casa

amb el Jutge i la Guàrdia Civil.Tal com era costum, la

meva mare convidà al Sr.Jutge i a la parella de la Guàrdia

Civil.El jutge tallà la ílangonissa, i n'oferí a la parella de

la Guàrdia Civil. Aquests després d'haver tocat el cadàver

desquartitzat d'aquella dona, mostraren la seva reticència

a menjar-ne, això que la Guàrdia Civil en aquells anys no

anaven precisament sobrats de bon menjar.

Després de la guerra civil, sorgí un fenomen socio-

religiós que es tractava de portar la Mare de Déu de

Fàtima en peregrinació de Parròquia en Parròquia per tot

el Bisbat de Vic. Tothom intentava engalanar la seva

parròquia de la millor manera, era com un concurs de

flors.A la Parròquia de Gurb li férem un imponent arc de

Triomf.Com que no hi havia gaires recursos materials ni

monetaris per confeccionar-lo, la gent confeccionava flors

21


de paper, altres anaven a buscar boixos al bosc ja que

anava bé per confeccionar l'arc,...

Havia començat la repressió política. La repressió

religiosa religiosa era tant o més forta que la política.

Tothom treballava per sortir d'aquella situació de penúria.

El peregrinatge de la Verge de Parròquia en Parròquia

servia per oblidar una mica totes aquelles situacions

pasades, mirant de donar una mica d'alegria als nostres

dies.Procuràvem que la nostra Església fos la més ben

engalanada.

L'escassetat d'aliments comportà l'aparició de les

"Cartilles de racionament".Cada mes podia anr a retirar el

que et tocava de queviures: arròs, sucre, oli, xocolata,

sabó, bacallà, llenties, conserves,...

També teníem una tarja de racionament de tabac.

També cada més podíem retirar la quantitat que ens

pertocava. A cadascú li corresponia quatre paquets de

picadura fina i varis llibrets de paper de fumar. A casa

22


meva teníem tarja el meu germà, el meu pare, el meu tiet

de Manlleu i jo. El meu avi s'ho fumava tot i encara no en

tenia prou. Recordo que anava a Vic a un Bar on li

guardaven una parerina de greixons, amb puntes de

caliquenyo i de puros habans, i feien l'intercanvi amb una

coixinera de mongetes seques. Quan no tenia tabac, havia

arribat a fumar les fulles de les plantes de patata, i fulles

seques de la trapadella(ferratge que donàvem al bestiar).

Tot servia per lligar una cigarreta.

Passats els primers anys de post-guerra , el meu cosí,en

Joan del Vilar de Palau, que tenia un o dos anys més que

nosaltres, es posà a treballar a Vic per aprendre un ofici.

Començà a treballar de fideuer. El lloc de treball es

trobava molt a prop de la Gleva per la Nacional-152 en en

tram de St. Hipòlit a Vic.Cada dia a l'anar a treballar,

coincidia amb el cotxe de passatgers que feia la línia de St.

Hipòlit a Vic.Els autocars en aquell temps anaven amb

23


gasògen.Portaven uns dipòsits rectangulars a la part

posterior, un per fer el gas i l'altre per fer el foc de la

combustió. La velocitat que aconseguien erra mínima.

Quan l'antocar enfilava una pujada el podies seguir amb la

bicicleta. Tothom ho feia.El meu cosi ho va fer. Es posà

darrera l'escalfador dels dipòsits de gasògen, per no trobar

el fred que feia aquell matí de boira baixa d'hivern. A

l'arribar a Vic el cotxe aminorà la marxa. El meu cosí es

volgué escapolir per el cantó esquerre de l'auto i en aquell

moment, la mala fortuna feu que un camió aparegués per

l'altre carril. Se l'endugué arrossegant-lo uns quants

metres.Les rodes del camió li passaren per damunt del cap

i l'esclafaren. El meu germà i jo sortiem en aquell precís

moment per anar a col·legi a Vic.Ens trobàrem amb

l'accident i vàrem reconèixer el cadàver del nostre cosí. Ja

us podeu imaginar la impressió que ens causà.Haguérem de

recollir totes les restes dels cadàver fins que vingué el jutge

de Pau.- • i

24


El pare del meu cosí anava dins l'autocar. No s'entera

del succés fins una estona més tard, ja que a Vic tothom

comentava aquest fet. Al haver-hi boira baixa ningú de

l'autobus se n'adonà. Per nosaltres fou un cop molt fort

que el tinguérem en ment durant molt temps.

Finament us comentaré un fet prou esfereïdor. A

l'època de segar i batre el blat les cases de pagès veïnes ens

ajudàvem per entrar les garbes de blat cap a l'era. Una

d'aquestes cases veïnes era can Sobreriba.L'hereu de la

casa que tenia 26 anys es volia casar aquell any. Ho

demanà als seus pares i aquest li ho negaren al·legant que

havia sigut un any molt sec i dolent pel camp i no tenien

diners per que havien de comprar alfals per les vaques i la

resta de bestiar.Ell en principi ho acceptà. Mes tard, el

pare i el germà petit anaren d'excursió en una sortida que

feu el Rector de la Parròquia de Granollers de la Plana a

Mallorca. En Joan, així es deia el noi, s'ho prengué molt

25


malament. Començà a pensar en el suicidi.Vàrem treballar

amb ell tot un dissabte de juliol. El diumenge quan anàvem

a missa de nou a Granollers de la Plana, quan arribàrem a

la via del tren que havíem de creuar, veiérem que el tren

estava parat. La nostra curiositat va fer que demanéssim a

veure que havia passat. Ens digueren que el tren havia

aixafat un home. Ens aproparem i al veure el cadàver

vàrem reconèixer la camisa amb les inicials J.R.C.. Ho

vàrem comunicar al Jutge de Primera Instància i ningú

s'ho podia creure.No sabíem com comunicar-ho a la

familia.Feia hores que l'estaven buscant. Per nosaltres fou

un pas molt dolorós i per la família un drama difífil

d'explicar.

26


Amb aquests recull de vivències succeïdes al llarg de la

nostra infància i juventut, no vull que em titlleu de voler

ser el protagonista d'aquests fets si no que simplement junt

amb el meu germà Segimon, al ser els més grans som els

que recordem més coses. Només volem ser un vehicle

transmissor d'aquests fets per que puguin ser recordats per

vosaltres i explicats als nostres nets i així puguin recordar

als seus avis.Espero que tot quedi en el record familiar. Si

ens hem deixat alguna cosa o fet rellevant, no ha sigut per

no voler, si no per norecordar-lo.Preneu-ne la bona

intenció.

Amb la joia i satisfacció que tinc de ser el vostre germà:

COMCITA

JOSTT

LLUÏS

27


MARIA NIUS

JISUSMONTS'E'R'RA'T

Rebeu una forta abraçada del vostre germà

JOSTT

ANÈCDOTES I FETS REALS ALA NOSTRA Jr IfíFANCrA · la finestra.Per allí passà casualment un veí...

Documents

Transcript of ANÈCDOTES I FETS REALS ALA NOSTRA Jr IfíFANCrA · la finestra.Per allí passà casualment un veí...