l

ANALECTA SACRA TARRACONENSIA

REVISTA DE CIÈNCIES HISTÒRICO - ECLESIÀSTIQUES

VOL. 59 1986

BALMESIANA (BIBLIOTECA BALMES) Duran i Bas, 9 - 08002 Barcelona

1986

ANALECTA SACRA T ARRACONENSIA

REVISTA DE CIÈNCIES HISTÒRICO- ECLESIÀSTIQUES

PUBLICADA PER

BALMESIANA (BIBLIOTECA BALMES)

Director: Francesc de P. Solà, S.I.

Preu anual de suscripció:

España: 1.500 ptes.; extranger: 2.000 ptes.

ADMINISTRACIÓ

EDITORIAL BALMES Duran i Bas, 11. ·- Barcelona-2

ANALECT A SACRA T ARRACONENSIA

ANALECTA SACRA TARRACONENSIA

REVISTA DE CIÈNCIES HISTÒRICO - ECLESIÀSTIQUES

VOL. 59 1986

BALMESIANA (BIBLIOTECA BALMES) Duran i Bas, 9 - 08002 Barcelona

1986

Amb llicència eclesiàstica És propierar de J'Edirorial Balmes

Dipòsit legal: B.18.288-1958

EN EL 50è. ANIVERSARI DE LA IMMOLACIÓ

DEL FUNDAOOR, REDACTORS I COL·LABORADORS DE

ANALECTA SACRA TARRACONENSIA

DIGNES MINISTRES DE DÉU MERITÍSSIMS CULTIVADORS DE LA CIÈNCIA

VÍCTIMES EL 19 36 DE LA PERSECUSIÓ RELIGIOSA

RD. P. IGNASI CASANOV AS, S.l. FUNDADOR DE «BIBLIOTECA BALMES»

RDM. DR. D . JOAN ALTISENT, ARXIVER

RD. DR. D . JOSEP CASANELLAS, PvRE.

M.l. DR. D. RAMON EJARQUE CANONGE DE TORTOSA

RD. D . LLUÍS FELIU, PvRE.

RD. P. ARTUR GARCÍA DE LA FUENTE AGUSTÍ DE L"ESCORIAL

RD. DR. D. PERE GINEBRA, PvRE.

R.P. MARTÍ DE BARCELONA, O .M.C. M.l. DR. D. PERE POUS

CANONGE DE VIC

RD. P. JOAN ROVIRA, S.l.

RD. DR. D. FÈLIX TRESERRA, PvRE.

M.l. DR. D . MIQUEL VILATIMÓ CANONGE DE TARRAGONA

Amb motiu del cinquanta aniversari de la mort violenta per la causa de Déu dels fundadors i col·laboradors de ANALECT A SACRA T ARRA­CONENSIA i de BALMESIANA, es va celebrar una vetllada religiosa i literària breu, però sentida, a la seva memòria. Ens ha semblat adient re­produir --com corona de llorer i palma de victòria- l'homilía del M. l . Dr. ÀNGEL FÀBREGA I GRAU que des de molt jovenet va col·laborar amb els fundadors d'aquesta Casa i mai no l'ha deixada.

Benvolguts germans: El fet de ser, qui us parla, l'únic sacerdot secular (ara, sacerdot; llavors -l'any 1936--, jove seminarista resi­dent en aquesta Casa) que va conviure amb els sacerdots que forma­ven la petita comunitat del «Foment de Pietat», i que amb ells sofrí les calamitats dels primers dies d'aquella que havia de ser una espan­tosa persecució antireligiosa, fa que no pugui desdir-me de dir quatre mots, breus, per a no allargar massa aquesta primera part de l'home­natge que amb aquest acte volem retre als qui amb la seva sang ador­naren la Corona que el FOMENT DE PIETAT ofrenà a Déu N . S. llavors, l'any 1936.

Aquest Casal que ara en diem BALMESIANA, però que des de l'any 1921 es deia «FOMENT DE PIETAT», no hauría existit mai si la Providència no hagués promogut i fomentat la conjunció d 'aquells dos grans eclesiàstics que en una perfecte simonía es propo­saren de concretar en aquesta Obra els ideals de difondre una sana renovació de la Pietat a · Catalunya, i del foment i difusió de les cièn­cies eclesiàtiques entre els seglars: Mn. Eudald Serra i Buixó, prev., i el P. Ignasi Casanovas i Ubagó, sacerdot de la Companyía de Jesús.

L'un recolzà l'altre en l'esforç mutu d'aconseguir aquesta doble vertent de l'apostolat.

I en va sortir aquest Casal, amb tot aquell rosari d'Institucions i Obres filials que l' enriquíen, i eren els instruments més idònis per a la consecució del fi que tots els col·laboradors es proposaven.

Però vingué la persecució ... ,i amb la persecució, el preu de sang que aquesta Casa ofrenà al Senyor. Pels designis inescrutables, però sempre infinitament savis i amorosos, Déu N. S. no va voler guardar

7

2 50è ANIVERSARI IN MUL\UU H .'-..lJALXJH.~ l LOL·LABORADORS

la vida de molts dels col·laboradors d'aquesta Institució, com va voler salvar la incolumitat del nostre edifici. Però el sofrir en cristià, i so­frir persecució per la causa de Déu, és la major ofrena que podem fer-li, sobretot quan ve coronada amb la glòria del martiri, donant la vida dels millors membres, per la seva glòria i la seva causa: l'Esglé­sia. Sense deixar de sentir la pena per la seva absència, i el buit per la seva mancança, els directors d'aquesta CASA sempre se sentiren satisfets i honorats per la glòria immarcescible que els seus millors companys de fatigues aconseguiren amb la seva mort gloriosa, i con­tents de què, del Cel estant, seguiríeu essent, i ho han sigut, els nos­tres millors col·laboradors en aquesta Obra, que és obra de Déu i de la seva Església.

En primer lloc vull destacar, que d 'entre els bisbes de Catalunya, tots Presidents honoraris del «Foment de Pietat», rubricaren amb la seva sang la Fe que predicaven:

Fe:

l. El Sr. bisbe de Barcelona, Dr. Manuel lrurita i Almadoz. 2. El Sr. bisbe de Lleida, el P. Salvi Huix i Miralpeix. 3. El Sr. bisbe auxiliar de Tarragona, Dr. Manuel Borràs i Ferré. Així mateix, entre els Redactors de la Casa donaren la vida per la

l. El fundador i director de la «Biblioteca Balmes» (després de la guerra: «Fundació Balmesiaoa») , consiliari entusiasta i propulsor co­ratjós del «Foment de Pietat» (després de la guerra: «Fundació Cul­tura Religiosa»): el P. Ignasi Casanovas i Ubagó, de la Companyía de Jesús.

2. El Dr. Pere Ginebra i Espona, secretari i impulsor de l'Obra del S. Evangeli». Autor de nombroses obres escripturístiques; traduc­tor de la Sagrada Bíblia al català, publicada per la nostra Editora! Balmes.

3. El Dr. Josep Casanellas i Montalt, arxiver de la Comissió Téc­nica de l'Obra del Sant Evangeli, i gran divulgador de la Sagrada Es­criptura en llengua catalana.

4. Mn. Josep Forn i Talló, redactor del Foment de Pietat; literat, poeta, traductor del Kempis ritmat, divulgat per la nostra Editorial.

I entre els col·laboradors més insignes, van ser sacrificats: l. El Dr. Fèlix Traserra i Llach, director que havía de ser dels

«Cursos de Cultura Religiosa Superior», però que no pogué iniciar la seva tasca apostòlica, perquè arribà de Beyrut, on s'havia preparat en Teología Oriental, i desembarcà a Barcelona des d'allà, tot just el 16 de juliol d'aquell any horrorós de 1936.

2. El Dr. Pere Pous i Solà i el Dr. Ramon Ejarque i Ulldemolins,

8

ANALECT A SACRA T ARRACONEN SIS 3

canonges, membres de la Comissió Tècnica de l'Obra del S. Evangeli. 3. Mn. Josep Vinyeta, pensionat per la Biblioteca Balmes per a

fer escudis a l'Escola Superior de Música Sagrada, de Roma. 4. El Sr. Alfons Par i Tusquecs, tresorer de la Junta Directiva del

Foment de Pietat, escrecamenc vinculat i col·laborador de l' «Oficina Romànica de lingüística i Literatura» de la Biblioteca Balmes.

5. I el Sr. Josep Salvans i Bassas, secretari de l'Obra del Sane Evangeli.

Ara, entorn d'aquest altar, en aquesta Capella que els nostres amics bastiren amb canca devoció -especialment el P. Casanovas, co­fundador d'aquest Casal- volem honorar Déu N. S. en els seus Sanes, celebrant la seva MEMÒRIA: la de Jesús, complint així allò que deixà manat als ~eus deixebles «Feu-ho en memòria meva»; i la dels nostres amics, a qui bé escau l'apel·latiu de «màrtirs», sense que això valguem anticipar-nos a la decisió de la suprema autoritat de l'Església, que en el seu temps judicarà sobre l'aucencicicac del seu «martiri».

El sane Sacrifici de la Missa, encara que se celebri en honor d'un Sant o d'una persona a qui estimem en el Més Enllà, no deixa mai de ser un acte de religió, un acte de latria, degut exclusivameò a la divi­nitat. La Missa és la reproducció incruenta del Sacrifici de la Creu, que, ofert i immolat una sola vegada per sempre allà al Calvari, poc i s'ha de reproduir perpètuament en l'Església mentre el món sigui món. L'Església ha près sobre seu l'obligació, de seguir celebrant-lo, com a cosa imposada pel Diví Mestre, després d'instituir l'Eucariscía.

Ès per això que ara, en celebrar l'Eucariscía, juntament amb la memòria de Jesús, volem fer-hi present davant del Senyor, la memò­ria dels nostres amics immolats ara fa cinquanta anys, can vinculats a aquestes nostres Institucions . .

Aquell que donaren la seva vida en testimoni de la Fe cristiana, aquells que d 'una manera apropiada -i també si voleu d'aquell que ho feren d'una «manera menys oficial»-, participaren d'una manera immediata del Sacrifici de la Creu. Crisc, el «Gran Màrtir», fou el seu exemplar per excel·lència; morint, no feren altra cosa que coope­rar intensament a la tasca redemptora de Jesucrist, «complint --co­omplinc- (en frase de S. Pau) allò que falcava a la Passió de Jesús en bé del seu Cos Místic que és l'Església»

En sentit rigurosament teològic, és un màrtir aquell que té capaci­tat de donar «testimoni», («màrtir» vol dir «testimoni»), aquell que mor amb absoluta passivitat, sense oposar cap resistència als agres­sors, i sobretot, aquell que té per únic mòbil explícit de la seva he-

9

4 50è ANIVERSARI INMOLACIÓ FUNDADORS I COL·LABORADORS

róica conducta, el voler donar testimoni de la Fe de Crist. Ja ho deia Sant Agustí, i ho repetia moltes vegades en els seus sermons: «Mar­tyrem Dei non facit poena, sed causa», que vol dir: «No fou la pena que van sofrir, allò que els féu màrtirs, sinó la causa, la raó que els impel·lí a donar la vida en testimoni de la Fe cristiana»

«És tanta la unió que amb la seva mort gloriosa han aconseguit amb el Senyor, que per això, en l'Església, no es prega per ells. Es prega per als altres difunts, però no pels màrtirs. Aquests van sortir d'aquest món tan perfets, que no podem tractar-los com a uns reco­manats nostres, en les nostres pregàries; sinó que ens hi hem d'enco­manar, els hem de tenir com a autèntics «advocats» nostres, que ho són».

I com ens ensenyà Sant Agustí, «Cal que celebrem les seves «memòries» (com ara ho estem fent), amb una gran devoció, amb una sòbria alegría, amb una santa veneració, amb una recordança fi­del, amb una confiada predicació. Que, de cara a la, «imitació», no és pas poca cosa alegrar-nos de les virtuts dels nostres millors amics. Si no podem seguir-los de fet, fem-ho amb l'afecte; si encara no podem compartir la seva glòria, sí que podem participar de la seva alegría».

«No ens sembli poca cosa ser membres d'aquell Cos, com ho van ser ells, aquells als qui nosaltres no ens podem comparar. Els màrtirs van estendre els seus cossos davant del Senyor, com aquells israelites que li estengueren el seus vestits per a que els trepitgés com una catifa, quan el Mestre entrava a Jerusalem muntat sobre un pollí. Nosaltres, com si arrenquèssim branques dels arbres per a lloar el Senyor, escollim himnes i càntics de l'Escriptura, i cantem-los tots plegats. Tots, els màrtirs i nosaltres, esperem el mateix Senyor, se­guim el mateix Mestre, acompanyem el mateix Rei, ens subjectem al mateix Cap, ens dirigim a la mateixa Jerusalem, busquem la mateixa CARITAT, abracem la mateixa UNITAT». (Sermó 280).

La mort dels nostres MM., germans, fou un do preuat per aquesta casa nostra ... En escollir-los el Senyor per a Ell, els qui que­dàvem vam veure en ells els nostres millors intercessors, per a que el Pare, per Jesucrit, en l'Esperit Sant beneeixi ara i sempre aquest Ca­sal i tots els que hi treballem en bé de l'Església. Amén.

(Barcelona, Capella de F. P. 9-12-1986)

10

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.l (1834-1899)

La personalitat de F.X . Butinyà 1 presenta avui interès plenament viu, no solament pels aspectes purament històrics i literaris sinó també per l'aportació d'una espiritualitat. Aquesta vigència la palesen prou bé els estudis que se n'han elaborat darrerament.

La primera monografia fou la del P. Blanco Trías, S.l., El padre Francisco ]avier Butiñd y su obra, 2 en què va col·laborar força el P. Murall. 3 Vint anys després no trobem gairebé un any sense un estudi seriós sobre Butinyà. 4

El 1977 es publica Francisco Butiñd y los T alleres de Nazaret. U to­pismo socialista del siglo XIX en el catolici'smo español5 de J. Martín Te­jedor, qui descobreix la influència del socialisme utòpic a les seves congregacions. L'any següent presento la tesi doctoral, 6 on manifesto que és l'autor de la peça dramàtica sobre sant Martirià, 7 la qual cosa el converteix en un dels peoners de la Renaixença. En 1980, F. de P. Solà, S.I., escriu El P. Butinyà y San ]osé: escritos e Institutos religiosos

l. Aquest treball el vaig fer per iniciativa del Dr. Comas, ponent de la meva tesi doctoral, arran de la seva desaparició el vaig deixar aturat. Avui, l'aparició del llibre d 'A. de Caceres, amb qui també em lliga una bona amistat, ha estat el motiu d 'arrodonir-lo.

2. S'edità a Barcelona, 1958. Té el mèrit d'ésser la primera valoració, però no se n'hi van gosar revelar alguns punts essencials.

3. Així ho constata per la seva estada a Banyoles per cal de recopilar dades. 4. Hi he deixat de banda molts articles curts i els llibres sense rigor científic. 5. Va ser la seva tesi doctoral i es publicà com el t. I de la Historia de las religiosas

Siervas de San ]osé, nº VII de la col·lecció «Monografías de Historia eclesiascica», Con­sejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid. L'autor era director de l'Institut d 'Història de l'Església a aquesta entitat. (El pròleg és de P. Arrupe).

6. Estudio histórico-literario de F}. Butinyà, Universitat de Barcelona. 7. Vegi's Història de la Literatura catalana, vol. IV, ed. Ariel, Barcelona 1972, pp.

795-800, a càrrec d 'A. Comas.

11

JÚLIA BUTINYÀ

por él fundados8, i en 1981 se'n tracta d'ell a la monografia de laco­fundadora de les Serves de Sant Josep.9

Posteriorment han aparegut dos estudis meus: U na visió de la dona catalana en el segle XIX, 10 on s'edita l'epistolari amb la seva cunyada, valuós des del punt de vista literari i humà, i un article so­bre la seva contribució i mentalitat científica. 11

La darrera monografia, l'autora de la qual és Adela de Caceres, S.S.J, constitueix el primer estudi profund sobre la seva espiritualitat. 12

La meva tesi defensava que la seva obra i persona requerien un lloc en el segle XIX català i jo l'introduïa en el camp de les lletres. Ara bé, com a gran jesuïta que fou, un dels llocs on més escau és al camp de la Història de l'Església. I encara que no és la meva especia­litat, he cosiderat bona proporció d'aportar-vos-lo jo mateixa. En introduir-me, però, en un camp que no és el meu he de fer de pri­mer antuvi una aclaració: per l'una banda, expressar el meu desig de màxima objectivitat i respecte, i per l'altra, que recolzaré l'exposició més que més en textos de l'autor, perquè penso que és la documen­tació que més pot interessar al lector, atés que fàcilment serà més coneixedor que jo de la Història eclesiàstica.

Abans que tota altra cosa faig un resum biogràfic, que presentaré com esquema per dos motius: primerament, d'una manera ampla es pot trobar a les publicacions esmentades, i en segon lloc, potser un bon sistema per a una ràpida visió, i com a guia d'orientació. Després consideraré les seves creacions, tant les fundacions religioses com l'o­bra literària, i a l'endemig faré un apartat per a l'integrisme, més per l'interés de la documentació que per la relació que tingué de fer amb el moviment. A l'últim desprendré unes conclusions sobre la seva personalitat i ideologia.

8. «Estudies Josefinos» 67 (1980), pp.39-67. Vull afegir que el P. Solà m'ha en­viat fa poc una obra de Butinyà que no es coneixia: Vida de San]uan de DioJ, València 1890.

9. A. de CACERES SEVILLA, Encina y piedra. Madre Boni/acia Rodríguez de CaJ­tro, Salamanca. (L'autora és doccora en Història).

10. Barcelona 1982 (pròleg de]. Rebagliato). Va obtenir l'accèssit al prime «Con­cepció Alemany» 1980 de la fundació Salvador Vives Casajuana.

11. U na mentalidad científica décimonónica: FranciJco Javier Butinyà, «Ciencia y ... ?» l (198 t-J. pp. 30-35.

12. Trabajo y dignidad humana. Una interpretación en el Jiglo XIX, Salamanca 1984. (El pròleg és d'I. Iglesias, S.I. , provincial d 'Espanya).

12

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.I. ( 18.)4-18'.l'.11 3

Acompanyo la breu exposició biogràfica d'un paral·lel històric, des d'un punt de vista religiós, social, polític i literari, a fi d'una més completa ambientació, tot destacant els aspectes amb més connexió amb la seva vida. Val a dir, fent per que, més que un resum dels esdeveniments, sigui un recull dels fets més adients per envoltar les característiques de la nostra figura.

F. X. Butinyà

1834 Neix a Banyoles el 16 d'abril. 1835

1840

1843-53

184 5 Sent el P. Claret, en la seva visi ca a Banyoles.

1846-49 1846 1848

1849

Dades històriques

Dissorció dels jesuïtes d'Espanya. Primera publicació socialista al diari barcelonès «El Vapor». J.Mª. Quadrado funda «La Palma», setmanari de la Renaixença balear Desenvolupament tèxtil a Catalunya, la indústria amb més obreres.

Segona guerra carlina. Coronació de Pius IX. Marx i Engels publiquen El manifest wmunista. Embranzida de la literatura socialista (Ayguals d 'Izco ... ) Pren arrencada l'expedició de Caber a !cària. Primers símptomes de preocupació social a assemblees catòliques alemanes. Es funda a Banyoles la sociecat de resistència: «Asociación de Caridad recíproca entre hermanos prolerarios».

1850 Inicia els escudis de Filosofia i Retò- Guido Guezelle, en Westflandre, rica al Seminari de Girona. l .l preconitza la comunió diària.

1851 Es funda a Banyoles l' «Asociación de trabajadores mecanicos y de la

1852 1852-54 Viatja a Gènova en busca de lli per a

la indústria familiar. Pertany a les congregacions marianes.

185 3

tierra». Concordat entre l'Església i l'Estat espanyol, que reconeix la Companyia de Jesús com a orde missionera. Es permet als jesuïtes d'ocupar Loiola. Funciona a Barcelona l'Escola de la Virtut, catequesi socialitzant.

La Companyia compra amb un total de 5.209 membres.

l l M'han lliurat suara les dades de la matrícula d'aquests estudis, gràcies a la qual cosa es pot concretar l'any del seu començament.

13

4 JÚLIA BUTINYÀ

1854

1855

Ingressa al noviciat de Loiola.

Es traslladen a Ciutat de Mallorca, per ordre governamental.

1856 Torna a Loiola, on segueix els escudis. 185 7 Comença l'epistolari amb son pare.

Va a Salamanca per ampliar estudis i doctorar-se en Filosofia.

Incendien la fabrica Bonaplata a Barcelona (ludisme). Epidèmia de còlera a Banyoles. Pronunciament militar d'Espartero. Govern progressista. ). Mª. Quadrado defensa els jesuïtes, a Mallorca, contra els atacs del diari «El Iris».

1859 Resta11ració Jocs Florals a Barcelona 1856-63 El destinen a L'Havana per complir

l'etapa de magisteri. Hi escriu un tractar de Mecànica.

1860 És nomenat director de l'Observatori

1860-80 1863

1864

1865

1866

1867

1868

1869

1870

astronòmic.

Va a Lleó a estudiar i doctorar-se en Teologia.

Mor el seu germà Joan.

Comença l'epistolari amb l'arqueòleg P. Alsius. És ordenat sacerdot. Missiona pels pobles de Castella. Fa un viatge a Banyoles. Hi fa el sondeig de l'estany amb el P. Alsius. Comença l'epistolari amb Dolors, vídua de Joan. Publica anònima la Mina inagotable. Marxa exiliat, via Portugal, cap a Laon (prop de París). Monnier publica De l'organisation du travail manuel des jeunes-filles: les internats industrie/s. Torna a Castella: estades a Arèvalo i Palència. Publica anònim Día de retiro. Mort de son pare.

14

La xifra de capellans a Espanya és de 56.000 (203.000 en 1803). Forta crisi bladera. A Espanya hi ha 890 jesuïtes. Preocupació social manifiesta al Congrés catòlic de Francfort. Es promulga l'enciclía Syllabus. Beatificació de Margarida Mª. i propagació de la devoció a Sagrat Cor. Primer cercle catòlic d'obrers dirigit pel P. Vicent, S.J. M. Aguiló és Mestre en Gai Saber.

Esclata la revolució La Gloriosa.

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.l. ( 1834-1899)

1871 Dóna classes de Filosofia i Teologia al seminari de Salamanca. Publica un poema a la «La «Renaxensa» . S'editen Les Migdiades del mes de maig i La venjança del martre. Inventa un aparell de Física.

1872 Publica anònim el devocionari La Grandilla.

1872-76 187 3 Dóna classes a Ciències a Salamanca.

Fa excavacions arqueològiques, que comunica al P. Fita.

1874 Funda les Serves de Sant Josep, recolzat en el bisbe Lluc i Garriga. Passa a Poyame (França). S'incorpora a la província d 'Aragó i s'instal·la a Girona.

1874-99 Es dedica principalment a missionar. 1875 Funda a Calella altres Serves de Sant

Josep.

1876

1876-99

1877

1878

1879 1881

1882

1883

1884

1886

1887

1888

Dóna a llum La luz del menestral.

Edita La devota artesana i Visitas a jesús sacramentado. Publica anònima Un granet de mostassa. Surten les Constituciones i Preces per a les monges. És destinat a Manresa. Publica anònimes joia del cristià i Devoción de los siete domingos.

Predica a la Seu de Saragossa davant 5.000 persones.

Publica la Vida del P. Malagrida, S.l . És traslladat a Tarragona. Publica Escue/a de santidad.

15

Mun i La Tour funden a França els Cercles catòlics d'obrers. Es proclama el govern revolucionari de la Comuna de París.

Tercera guerra carlina. Es calculen 40.000 joves als internats obrers del Midi francès.

Es crea l'associació obrera--empresa­rial de Harmel, la primera neta de paternalisme. Els revolucionaris fan fora els jesuïtes de Salamanca. Restauració borbònica.

El bisbe Lluc i Garriga funda a Barcelona l'Institut Català d'Artesans i Obrers. Es publiquen les Tragèdies de Víctor Balaguer. Nova Constitució espanyola, que atorga ple dret d'associació religiosa. A Espanya es funden 40 noves congregacions. Ier. Encontre Internacional de catolicisme social. Elecció del papa Lleó XIII. Primera fundació a Terrassa. Guimerà publica Gala Placídia Les Serves estableixen la Casa Mare i Noviciat a Girona.

Fundacions de Santa Coloma de Farners i Sabadell. Fundacions de Manresa i Granollers. La Companyia de Jesús compta amb 11.480 membres. Fundacions a Barcelona, Vilafranca del Penedès i Igualada. Sardà i Salvany publica El liberalismo es pecado. Escissió integrista. Fundació a Comillas.

6 JÚLIA BUTINYÀ

1889 1890 1891 1892

1893 1894

1895

1899 1905

Publica Glorias de San josé.

Li rebutgen un assaig sobre La comunió freqüent. Participa al congrés catòlic de Tarragona. Pateix el primer atac de feridura. Surt a llum Algunas flores del jardín obrero. Mor a Tarragona el 18 de desembre.

Butinyà, fundador

Fundació a Cardona. Fundació a Torrelavega. Es publica l'encíclica Rerum novarum Torras i Bages publica La tradició catalana. Fundació a Pamplona. Verdaguer publica Les veus del bon Pastor. Fundació a Llorer de Mar.

Fundació a Lleida.

Pius X, al decret Sacra Tridentina Synodus, lloa la comunió freqüent.

Atenent que l'aspecte com a fundador ja s'ha estudiat a una am­pla bibliografia, 14 em limitaré ací a resumir l'essencial.

En 1874 funda la congregació de les Serves de Sant Josep a Sala­manca i l'any següent una altra a Calella, éssent a Catalunya, totes dues amb la mateixa inspiració i Constitucions, però que en l'actuali­tat continuen éssent dues de diferents. Les darreres, des de 1900, s'anomenen Filles de Sant Josep, i es coneixen també a les terres gi­ronines com butinyanes.

L'últim quart del segle XIX Espanya visqué una època de gran empenta fundacional, sobretot a Castella, Andalusia i Catalunya, cada una amb vuit noves institucions. Tanmateix, l'any de la primera Con­gregació de Butinyà només trobem dues altres (a Béjar i a Sevilla), car encara no era reconegut el dret d'associar-se, el qual representa­ria la plataforma de recuperació per a l'Església durant la Restau­ració. 15 Fins a tal punt el moment no era propici que s'havia pensat

14. Cal citar a més: D . GAVIRONOO, Historia del /nstituto de las Religiosas H ijas de San josé, Girona 1942;). SANCHEZ MARTÍN, La Madre Bonificia, Salamanca 1945; E. POLO, Crónica de la congregación de las Siervas de Sanjosé, 1957 (mecanogra­fiat) ; ]. M. MURALL, La Madre Isabel de Maranges y Valls , Girona 1964.

l 5. Vegi's J.M. CASTELLS, Las asociaciones religiosas en la España contempordnea. Un estudio jurídico-administrativo (J 767-1965), Taurus, Madrid 197 3, pp. 149-271.

16

FRANU:~C X A \ ' ll:K UL "l l~ Y :\ . ~ . L 118.\4- 1899 ) 7

que no n'hi havia hagut cap. 16 Fins al gener de 1875 no es tornen els béns eclesiastics emparats i fins a l'abril no es permeté als religiosos d'admetre novicis i de professar. 17

Entre les fundacions que es fan en l'últim quart de segle, quatre es dediquen a la preservació i reeducació. Això escau també a la ins­titució de Butinyà, segons que declara el decret fundacional, signat pel bisbe Lluc i Garriga: 18 Habiéndose a nos presentado algunas personas piadosas que desean asociarse para vivir reunidas en Congregación Reli­giosa, con el fin de procurar su propia santtficación por medio de la ora­ción y del trabajo y preservar del peligro de perderse a los pobres que carez­can de él, /omentando al mismo tiempo la industria cristiana ... 19 Ara bé, la Congregació de Butinyà. que. com diu el bisbe a la Pastoral de comiat del mateix any de 1874, és una ... especie de sociedad cooperativa que la religión cató/ica puede solamente realizar porque ofrece la base ver­dadera del capital y trabajo común. fomentado con el espíritu de piedad, de abnegación y la pobreza voluntaria, 20 presenta un caire ben original. Es fa evident que els convents o Tallers de Natzaret, ademds de un insti­tuto religioso, son también, y de manera muy señalada, una experiencia sociológica que se proyecta sobt:e la problemdtica socio-económica de su tiempo. 2 1

Segons la interpretació de Martín Tejedor, recolzada en l'expres­sió la indústria cristiana,22 en aspirar a realitzar la utopia de la coope­ració entre capital i feina es pretenia demostrar que só/o el cristianismo es capaz de superar la gran antinomia de la moderna sociedad industrial. 2 1 Suposava una aplicació a l'àmbit religiós dels experi-

16. Segons J. BUITRAGO HERNANDEZ a Las órdenes religiosas y los religiosos, Madrid 190 l, pp. l 56-15 7, « ... y sobre todo la gue"a y los trastornos políticos habían hecho que nadie Je atret'ieJe a fundar casas de religión en los cinco años anteriores a 1876, no obstante la evidencia de su licitud y de la derogación de los decretos exclaustradores» .

17. Vegi's R. SANZ DE DIEGO, La lgleJia española antela mtauración de los Bor­bones (1874), «Razón y Fe » (19 76), p. 37.

18. Se'n fa una ressenya del bibse al llibre esmentat de Martín Tejedor, pp. 190-206. Vegi's també J.M. CARULLA, Biogra/ía del Excma. e Ilmo. Señor Dr. joaquím Lluch y Garriga, arzobispo de Sevilla, Madrid 1880.

19. El subratllat és meu. 20. «Boletín eclesiastico de Salamanca y Ciudad Rodrigo» XXI ( 1874). 21. ]. MARTÍN TEJEDOR, Francisca Butiñd .. ., o.e., p.216. 22. Des d'un punt de vista lingüístic també es confirma la seva hipòtesi, atès que

la col·locació de l'adjectiu li dóna valor d 'exclusió. 23. De la conferència de M. Tejedor, Fundación y razón de ser del Instituta de las

Siervas de San José, Salamanca 9 gener de 1974, p. 10 de l'exemplar ciclostil·lat.

17

8 JULIA BUTI N Y A

ments socialistes de Fourier, o més encara Owen, com fa palès a més tota la terminologia fabril i industrial a les mateixes Constitucions. El lloc sagrat de la congregació no és ara un monestir o casa religiosa, ans un lloc de treball ,24 i aquest és el seu nom. Els Tallers a més es fonamentaven sobre la uniformitat econòmica i la gestió comunitària dels béns:

«Las Siervas de San ]osé tratan de dar un modelo de conviven­cia, de o/recer una alternativa de existencia económico social a las mujeres de su tiempo y otra de vida religiosa, surgida del recuerdo de jesús, explicitada como imitación de la Familia de Nazaret, subrayando el principio de valoración del trabajo como lugar de santzficación. En el Taller no habría possibilidad de explotación, marginación ni humillación.

»Sería en la mente de Butiñd una pequeña contestación a la lucha de clases, su explicitación de lo que él entendía por fraterni­dad. El motivo desencadenante fue la miseria laboral de las mujeres de su tiempo que o/recería un reto a la lglésia mds alld de lo sim­plemente !~boral. »25

Adela de Caceres hi afegeix, doncs , que el Taller, rèplica a un món industrialitzat d 'injustícia i incredulitat, es relaciona amb la uto­pia de Ja primera comunitat cristiana i considera àdhuc que les Cons­titucions constitueixèn «Una de las utopías mds audaces que el Espíritu Santo ha suscitado en la Iglesia ». 26

Per altra banda. crec que podríem insistir que si els textos de Lluc ratifiquen la comparació amb els socialistes utòpics, 27 aquest de­sig de redempció de l'obrer era quelcom de generalitzat en els ori­gens de l'obrerisme, moviment amb el qual trobo també una gran semblanç'a en esperit i expressions. Per exemple, a la li Assemblea del partit federal es diu que cal : Suavizar. ya que no puede acabar. la guerra entre el capital y el trabajo .. . procurando que los jornaleros sean empresarios de su propio trabajo, facilitando así su emancipación. 28

24. Vegi 's A. de CACERES, Trabajo y dignidad humana, o.e., p.146. 25. Id ., ib., p. 166. 26. !d., ib., p.160. 27. Per exemple, a un rreball que publica al «Bolerín Eclesiascico» de Salamanca i

que precisamenc cirula La Internacional, els esmenca amb incerès. 28. El rexr és de 1872 i el cico de M. TUÑÓN DE LARA, Estudios sobre el siglo

XIX español, Madrid 197 1, pp. 139-1 40.

18

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.I. (1834-1899) 9

Estem a més als primers moments de la idea que el capital està constituït pels instruments de treball, idea clau de les teories marxis­tes. Aquest criteri també l'establia Butinyà per a la seva Congregació. Escriu al P. Assistent:

«En Salamanca prospera lo comenzado con la protección de aquel Sr. Obispo y ya no caben en el grandioso local en donde vi­vían, contando con una pequeña fabrica . religiosa de mantelería, cordonería y géneros de punto. Aquí, aunque mas pobrecitas, porque empezaron sin tener oficio ni beneficio, es decir poniéndose de apren­dices en otras fdbricas y luego principiando a trabajar a cuenta propia ... » 29

I les farà tornar a començar de bell nou, després d'haver-se apro­piat de les màquines un industrial. 3o

No obstant tot això, a l'estudi de Buitrago es negava l'existència de cap orde religiosa amb indústria com a base de la subsistència. 3I Si aquest autor ens revelava abans que la fundació de Butinyà era pri­merenca, ara ens manifesta que la indústria com a feina bàsica per a un convent era una cosa extraordinària.

Pel que fa a la fi de la congregació, la primordial per a Butinyà es fa patent a una carta en què l'hi explica a la seva cunyada Dolors:

«Com a estos països hi ha molt poca indústria, moltas fa­drinas no saben què fer y's perden. Per obviar tan gran mal, s'ha establert dita congregació. Las monjas se diuhen Servas de S. ]oseph y sas casa Botigas de Nazareth. Són nou ja ab moltas pretendentas. Quan tíngan los fondos suficientes, donaran també traball a totas las que vúlgan, ·alberch a las serventas de­sacomodadas y refugi a las donas de major etat que, no éssent pobres, tampoch tenen lo necessari per víurer convenient-

29. Carca al P. Gil, 31 gener 1876, s.l. (L'epistolari que citaré amb els Superiors i les censures de les seves obres es conserven a l'arxiu de l'amiga província d'Aragó de la Companyia de Jesús, a Sant Cugat del Vallès).

30. Vegi's P. BLANCO, El padre Francisco .. ., o.e., p.113. 31. Del llibre citat, p. 7 3: «Ningún lnstituto religioso ejerce industria para el enrique­

cimiento personal de sus individuos. Alzardn un tempto, levantardn edificios que les sirvan de morada, y, al propio tiempo, muchas veces para escue/as, colegios, asilos, hospitales, casas de corrección, etc., mds si alguna industria ejercieran serd para edificar el templo o reparar/e, conservar las construcciones ... ».

19

JO JULI A BUTINY A

ment. Ja fa temps que jo desitjaba consemblant institució; peç tant rebí un gotj gran al veure r-la establerta.» 32

Ja hem fet al·lusió a la indefensió de la dona en aquella època. Heus ací les paraules que Jeanne Deroin, una cosidora que ha atès a mestra d'escola, escriu en 1849 a Proudhon, per a qui només existia el dilema o mestressa de casa o dona pública; «Es preciso o/recer a las mujeres un término medio, el trabajo. (. . .) Algunas, in/luidas por Saint­Simon y Fourier creen que só/o trabajar con/iere dignidad ... pues to que la independencia económica les permite no tenerse que vender. 33

Així, un cop més, com els utópics, Butinyà veu que el treball atorga dignitat a la dona, a més, com es deriva del seu epistolari, fa­miliar i a les monges , creu que aquest ve determinat per un sentit de progrés i perfecció humana. La seva actitud, doncs, conseqüència d'a­questa, malgrat que a una època plenament paternalista, serà la d'em­pentar la dona perquè pugui assolir la seva llibertat i desenrotllament humà» . 34

Quant als orígens de la concepció fundacional caldria considerar l'ascendència industrial de Butinyà: a Banyoles, segons el diccionari Madoz 35 (1850), es calculaven només al tèxtil 426 obrers sobre una població de 4.600 habitants. A casa seva -indústria que no computa aquesta estadística-, eren corders; ocupaven uns vuit treballadors a sou i lliuraven feina a les pageses, que se l'enduien a llurs cases. La figura de la dona, com a treballadora industrial a Banyoles, és evi­dent que hi era present.

A més a més hi ha la seva sensibilitat davant els problemes so­cials, com evidencia la constant preocupa.::ió per k. crisi bladera caste­llana a les cartes familiars:

«En los pobles de Camps, que és la terra honr se cullia més blat d'Espanya, no ha nascut res, ni herba per lo bestià.

32. Des de Salamanca, 7 de febrer de 1874. (Les carres familiars es conserven a l'arxiu de Can Butinyà, a Banyoles).

33. Cit. d'E. SUUEROT, Historia y sociología del trabajo /emenino, ed. Península, Barcelona 1970, pp. 40-41, 113.

34. ]. BUTINYÀ, Una visió de la dona catalana ... , o.e., p. 35. 35. Vegi's el Diccionario geogrd/ico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de

U !tramar, vol. Ill.

20

FRANCESC XAVIER BUTINYA. S.l. ( 18 34-1 899) li

Aixís és que moltas famílias se màrxan d'allí per por de morir­se de fam. Déu n.s. se'n vulga apiadar.

»Fa dol vèure los camps de la terra més productiva de Es­panya. En moltas parcs lo blat encara no és nat, en altras ape­nas s'ovira. Bascaba recordar-lis la cullitat desgraciada per a què tothom se posàs a plorar». 36

A Salamanca es troben dos elements més: a l'Hospici hi havia una fabrica de flassades, on hi treballaven els 150 asilats i, sobretot, la presència del bisbe Lluc. Tots dos fora de concordar en l'estima de la seva terra (a l'escuc bisbal figura l'expressió: bisbe català i carmelita, junt amb les quatre barres), ho fan en inquietud social (Lluc fundà associacions obreres, corals com La Cadernera, escoles nocturnes per obrers .. . ).

També jucjo interessants altres dos factors: per una banda, ca! destacar el component religiós de les associacions obreres banyo­lines 37 (esmentades a l'esquema biogràfic) i, per altra, un llibre que es publicà el mateix any de la seva estada a França: De l'organisation du travail manuel des jeunes filles: les internats industrie/s (J 869) de Monnier. 38 Aquests internats dataven de 1796 i tan sols al Midi francès, en 187 3, hi assolien una xifra superior a 40.000 les noies arrecerades. 39

El seu paper devia ser important perquè en 1876 }.M. Sanromà escriu: ¿Qué no daríamos por ver a nuestros fabricantes introducir, entre otras mejoras, los colegios de internas de la e/ase obrera que conocen los Estados U nidos des de hace tant os años? Y a se han es pa rei do por F rancia, l nglate­rra, Alemania y Suiza con aplauso general y no es caso fruto. » 40

Deixant de banda la seva validesa, aquests «véritables c!ottres indus­trie/s », de fet, combinaven treball i formació: «C'est de constituer l'en­seignement professionel pour fammes , et, en même temps, de développer dans nos filles la force du caractère et la rectitude de f'esprit.» 41 Ho podem

36. De cartes de son pare, Salvador Butinyà, des de Lleó, del 8 de juny i del 2 l d'abril de 1868.

37. L'Asociación de caridad recíproca .. ., que dara de 1849, disposava 50 rals per a l'ofici en sufragi dels socis difunts, i l'Asociación de trabajadores ... estableix una missa solemne per la festa de la patrona de la societat.

38. No he pogut consultar-lo, però hi ha abundoses cires del mateix de l'estudi P. LEROY-BEAULIEU: Le travail des Jemmes au siède. París 1873.

39. Vegi's el llibre de Leroy-Beaulieu, p.4 l 5. 40. Politica del taller, Madrid 1876, p.91. 41. Del llibre de Monnier, cit. de Leroy-Beaulieu, o.e., p. 392.

21

12 JÚLIA BUTINY r\

acarar amb l'explicació que Butinyà fa a la M. Bonifàcia del funciona­ment de r escola de noies pobres:

«Se les da en ella trabajo retribuido y enseñanza gratuita, evi­tdndose así que las niñas, hijas de familias miserables, se vean en la precisión de ir desde sus tiernos años a la fabrica sin poder aprender una palabra de catecismo ni poner un remiendo. Su tra­bajo dura unas ocho horas al día y dos de enseñanza de leer, escri­bir y coser>>. 42

També hi eren persones religioses que menaven les institucions i també comptaven ainb un gran entrebanc, el mateix que pateixen to­tes les organitzacions dels socialismes utòpics: la immaduresa o inca­pacitat de dirigir llurs establiments. Diu Leroy-Beaulieu parellament dels internats industrials: «Les persones honorables, qui sont à leur tête, sont beaucoup moins imbués d'idées industrie/les que d'idées charitables; elles perdent volontiers de vue la question mercantile et ne s'y arrêtent qu'à contre-coeur: ells ont à peine à comprendre que tout travail doit être rému­nérateur, et qu'il y a une loi impérieuse; imposée par la nature des choses et par l'humanité même à tout atélier de travail, c'est de chercher et d'obte­nir le profit». 43

D 'una manera semblant, a la fundació catalana de Butinyà; de les quatre primeres monges, només una sabia llegir una mica.

Un altre punt interessant és la dot, que les noies dels internats van formant amb els seus guanys i que els permetrà de casar-se. 44

Fourier també havia ressaltat la importància de la dot: «Las doncellas que no tienen dote corren riesgo de vivir perpetuamente en la soledad». 45 I com que era un obstacle d'antic per a l'entrada en religió, Butinyà l'exclou de la seva congregació, amb la qual cosa obre la vida reli­giosa a la classe proletària:

« ... una nueva congregación de religiosas obreras, donde pudie­ran entrar tantas jóvenes que teniendo vocación no cuentan con dote ni condiciones para ingresar en otra religión antigua». 46

42. Carca des de Girona, 5 d'octubre de 1882. (Cito les cartes de les monges a través de la bibliografia esmentada).

43. O.cie., p. 378. 44. Id., ib., p. 416 ss. 45. Fourier, o Jea explanacionó del JÚtema Jocial, Madrid 1870, p.200. 46. De la carca citada al P. Gil, 31 gener 1876.

22

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.l. (1834-18991 l .l

Malgrat que a l'article 30 del Concordat de 1851 se'n deia: «No se procederd a la profesión de ninguna religiosa sin que se asegure su subsistencia en debida forma, la qual es traduïda arreu en la dot: « Y en ejecto, a todas las religiosas se exige y se exigía de antiguo dote suficiente para su congrua sustentación». 47

El darrers aspectes tractats ens menen davant la problemàtica de Butinyà i els seus superiors, per tal com s'oposaven a la seva inter­venció. Butinyà els escriu:

«Una de las quejas que me dio el P. Provincia/48 fue de que entraban solamente pobres, como si la obra fuera para las ricas. Y aunque así nos fuera, no sabía yo que el mirar con predilección a los pobres fuera opuesto al fin de la Compañía. 49

» ... debe V .R. advertir que, siendo doble su fin, es decir, santi­ficarse por medio de la piedad y la industria, religiosamente herma­nadas, si para lo primero no pueden sustituir con notable ventaja, no creo pueda hacerlo para acrecentar la industria como el/as necesi­tan para llegar a tener la vida que se desea. Para esto, principal­mente, según tengo entendido, pidió este Prelado a los Superiores me dejaran llevar a término la empresa comenzada.

» Y si para plantar en el/as la piedad religiosa es preciso ma­chacar mucho y a menudo, como me escribía el P. Gil, de santa memoria, no es menos necesario para otras empresas, propias del fin para que se juntaron.»5º

Cal especificar que la urgència d'ajut material no eran cap efecte imaginatiu, vist que es tractava no ja de la supervivència d 'una con­gregació, ans de la vida real dels seus membres:· «Las novicias estan tan mal cuidadas que, a mi juicio, mueren un 20 a 30 por 100, y de las que llegan a profesar mueren muchas jóvenes; ahora en Santa Coloma hay dos jovencitas viaticadas y extremaunciadas. -;Padre, cudntas cosas po­dría decirle ! Pero ya me dird V. si cree necesario que se lo diga ... » 51

47. BUITRAGO, o. cit., p.203, d'on cito el Concordat. 48. Joan Capell, que va succeir al difunt P. Orlandis. 49. De la carta citada al P. Gil. 50. Carta al P. Capell, des de Girona, 26 d'agost 1886. 51. Carta del prevere Josep Mundet des de Girona, 22 febrer 1895. (Es conserva

transcrita de l'original que envià el P. Murall, a l'arxiu dels jesuïtes de Sant Cugat, i no s'havia publicat abans).

23

14 _Iu LI A lll'l l'.\. y ,\

La visió de la Companyia explica l'allunyament de les Serves de Catalunya; segons Martín Tejedor: «La respuesta del P. Asistente con­tiene la doctrina oficial de la, Compañía a este respecto. No repugna al Instituta de la Compañía empezar esta e/ase de obras con mujeres, pero se deben transferir los cuidados a atros, tan pronto como han cobrada incre­mento. » 52 Mentre que tot just l'antijesuïtisme d'alguns capellans de Salamanca és la raó de la separació de les de Castella. 53

Així, en opinió de Butinyà « ... vereor ne ut extern i opinantur, be­llum operi meo indicatur, quia Servae Sti. ]osephi, nimis pauperae sunt et ignarae» 54, segons els superiors: «En resumen, la obra es buena y si la obediencia la consagra serd mejor y mds meritaria. Estemos a la carta de la Obediencia para no errar ... » 55 En conseqüència, Butinyà es mantindria en aquesta obediència -que tan valorà Martín Tejedor- fins a la seva mort, els últims dies del segle. I també, en conseqüència, les congregacions seguirien el corrent general: s'imposaria la dot, adopta­rien l'hàbit, abandonarien l'activitat industrial, etc.

En paraules d'Adela de Caceres; «las Siervas de San ]osé encarnan una exigencia cristiana que la.s desborda, tanta por su amplitud como por sus dificultades, constituyendo un signo profético de una misión que compe­tía a toda la Iglesia». 56

No contrastant això la correspondència relativa a les congrega­cions i al projecte d 'unió d'ambdues posen de relleu la bona avinença de Butinyà i la jerarquia. 57 Hi ha tres cartes de Butinyà a Sivilla, 58

bisbe de Girona:

«Si para algo S.E.l. me considera apto, pida S.E.l. con toda autoridad, que me figuro accederdn a ello mis Superiores. Mientras tanta, aquí me tiene S.E.l. rogando a Dios le conceda el acierto para dirigir santamente reunión de tanta importancia». 59

52. MARTÍN TEJEDOR, o.cit., p.269. 5 3. Vegi's A. de CACERES, Trabajo y dignidad humana, o.e., pp.180ss. 54. De l'esborrany d'una carca al P. General, 1883. 55. Carca del P. Gil des de Fiésole, 8 febrer 1878. 56. Trabajo y dignidad humana, o.e., p. ¡66. 57. Es pot sobreafegir que, havent morc, el bisbe Carcaña ajudà molt les Serves de

Girona y que en el centenari de la fundació eren presents el bisbe de Castelló-Sogorb, Cases, e l de Barcelona, Jubany, el de Lleida, Malla, el de Girona, Camprodon, el de Madrid, Tarancón, i e l d'Astorga, Briva.

58. Me les van trametre mecanografiades de l'arxiu diocesà de Girona. 59. Des de Tarragona, 6 febrer de 1898. Se 'n tracta de la primera elecció que fan

les Serves de Girona.

24

FRANCESC XAVIER l:l liTI N YA. S.J. r l834-1899l t 5

Tenia també bona amistat amb Morgades, qui, abans de ser bisbe, havia beneït la fundació de Terrassa. Li fa d'intermediari amb les monges, com testimonia la carta que li escriu des de Vic:

«Mi estimado amigo: No puedo dejar pasar la oportuna ocasión que me ofrece el P. Valls sin ponerle cuatro líneas para recordar/e las buenísimas ausencias que de V. conservamos.60 Gracias a Dios. los P.P. Valls y Serra nos dejaran en el orden espiritual, a lo que ha'n venido. y en el de la amistad, los mismos recuerdos.

Convendría me fuera notz/icado el rescripto de (mot il·legible) de que me habló V. desde lgualada.61 Vi las Hermanas de Villa­franca. Contentísimas y muy estimadas.

Y a veré. aunque no sea mas que de paso, si no pueden detenerse a saludar a V . en la estación cuando vaya a Puigcerda.62

Suyo afmo. in CJ .. El Obispo de Vich ».63

« Muy estimado amigo: Recibí su favorecida, que no contes té an­tes porque no había podido leer los pliegos de su libro ni encontrar el que me pide. Los primeros los he recibido con poca regularidad, y primero los ú!timos que los primeros. Así, que en los pocos ratos que he leído, lleno de erudición y muy a propósito para hacer enamorar del Santo e imitar sus virtudes, que es lo que V . debe proponerse. Le felicito a V . y admiro que en medio de sus muchas ocupaciones sepa encontrar tiempo para una clase de obra que tanto exige. 64

El 5° tomo no lo he encontrado, pero se ba pedido a Lérida y lo recibira V. directamente, si hay existencia.

De lo demas, ni «ragionar»: es una gran desgracia para la lglesia lo que esta pasando y dichososea aquél a quien no alcanze responsabilidad. Es . preciso encomendarlo mucho a Dios y pedirle luz para conocer el buen camino y fuerza para seguir/o.

60. Un any enrera havia predicar a la catedral i donar missions pels pobles dels voltants.

61. Morgades va beneir la casa igualadina de les Serves, la inauguració de la qual va tenir lloc el 16 de juliol de 1886.

62. De l'epistolari familiar es deriva que va anar a Puigcerdà entre el 7 d'abril i el 16 de juny del mateix any de 1888.

6 3. Està datada el 10 de març, s'ha publicar el primer paràgraf al llibre del P. Blanca, El padre Francisca, o.p., pp. 363-364, però s'hi diu que l'auror és Torras 1

Bages. 64. Al·ludeix a les G!orias de San josé, que publicà aquest any.

25

16 JÚLIA BUTINYÀ

Un respetuoso recuerdo a los compañeros de residencia y le ben­dice de corazón su afmo. in C J., El Obispo de V ich ». 65

També es conserva una carca de Casañas, 66 en què el felicita per la seva obra Escue/a de santidad, li 'n demana vint exemplars i li diu que la recomanarà al Butlletí.

A l'últim hi parlarem, per la seva autoritat, de la correspondència que manté amb el P. Fita. 67 Presentarem una carta, tot suprimint la part purament científica, la principal importància de la qual és que remunta a una data molt anterior la seva tibantor amb els Superiors:

«Mi muy apreciado Padre: yo no sé qué pereza se ha apoderado de mí en contestar, que estoy debiendo muchas cartas y no sé resol­perme a coger la pluma. Así, perdóneme V. si no le he escrito tan pronto como me dictaba el cariño y el agredecimiento. Y en parte me alegro, porque ahora le podré comunicar algunas nuevas que no le disgustaran a V. No son políticas. ( ... ).

»Este año me quedo aquí para enseñar física e historia na­tural. 68 Voy perdiendo las ganas de trabajar. Mas de un año hace que tienen para su examen las vidas de los santos artesanos que coleccioné, 69 y todavía nada me han dicho de e/las, por mas que haya preguntado. Veo que mas va/e caer en gracia que ser gracioso. c·Qué sera cuando no hay ni una ni otra cosa? Yo me veo en este estado, y por esto cada vez voy decayendo mas de animo, y deseo con mayor intensidad vivir en mi rincón, con/esando y predicando a gentes pobrecitas sin curarme de otra cosa.

»Mis afectos a mi /amilia, 70 a quien espero escribir dentro de poco. Lo mismo a los demas conocidos, señaladamente a D . Pedro Alsius y /amilia. 11

Tocant a l'aspecte de fundador concloc amb unes paraules de

65. Data del 28 de maig de 1889. 66. Es reprodueix al llibre del P. Blanco esmentat, p. 364, i data del 28 d'abril del

1887. 67. L'he localitzat a l'arxiu dels jesuïtes de Sant Cugat del Vallès i al de la «Real

Academia de Historia» (Madrid). 68. Dos anys abans ocupava a més les càtedres de Teologia i Sagrada Escrirura. 69. Es tracta de La luz del menestral, que s'edità dos anys després. 70. El P. Fita sojornà a Banyoles de 1870 a 1874. 7 1. Està datada a Salamanca el 5 octubre de 187 3.

26

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.l. (1834-1899) 17

Martín Tejedor, qui diu que les gestions de Butinyà amb els Supe­riors de la Companyia, «SUS instancias permanentes ante los mismos, su santa osadía, su sensibildad evangélica con respecto a los pobres, su acepta­ción del propi o sacrificio . .. suponen una auténtica figura de fundador carismdtico ». n

Butinyà i l'integrisme

L'epistolari amb Morgades i Casañas -sobretot la darrera carta del primer- ens ha posat en relació directa amb aquest tema. Les bases per al mateix les tenim en la correspondència amb el seu ne­bot, Martirià Butinyà, 73 president de la Joventut Catòlica de Banyo­les i amic personal de Llauder, i en la que adreça el P. Butinyà al Provincial d'Aragó bo i defensant la correlació doctrinal de la seva postura.

Pel primer, veien que Butinyà vetlla pel «bon nom» del seu ne­bot, la qual cosa ens dibuixa ja l'ambient integrista:

«No entendí bien lo que me dtjeron en Barcelona de que te ha­bían vuelto mestizo. Yo no lo creí y dije que lo habían comprendido mal. r:·Qué es lo que dio motivo a esas habladurías?». 74

Poc després de l'article d ' «El Correo Catalan» del 14 de maig de 1888, provocador de l'escissió definitiva, Butinyà escriu:

«Hoy he visto en el 'Correo Cataldn' una carta que me ha he­cho reír por la simplicidad de quien la escribe. ¿Quién es ése corres­ponsal tan tontín que así consueta al director de aquel periódico por las templadas y sesudas embestidas con que fe combaten los periódi­cos íntegramente católicos? Si le conoces, di/e que no juzgue en nin­guna causa sin haberse enterado bien de las razones y conducta de una y otra parle. Yo los he leído los dos, he pesado lo que dicen, y

me parece que el Correo Cataldn se ha herido a sí mismo de muerte, de la que no resucitard. (. .. ) Yo me atengo a los que, como el Siglo

72. Francisco Butiña .. ., p.301. 7 3. Fou diputat de la Mancomunitat de Girona, era fill de Dolors Oller i estava

casat amb Maria Marcé; a aquestes també se n'adreça alguna carca. 74. Des de Manresa, 16 de gener de 1884. (Aquest epistolari és inèdit).

27

18 JÚLIA BUTINYÀ

Futuro, tratandose de principios, se atienen al Liberalismo es pe­cada. Ésta es su bandera y no he vista jamas que se apartara un apice de e/los. No quiere componendas con los que, por afan de atraer a los /ibera/es, hacen migas con e/los y guerra a los intransi­gentes, y en esto lo alabo. Creo que Llauder esta ya espantada de su propia obra, porque muchos, indignados del proceder de su perió­dico, se lo habran devuelto ya. ¡Dios tenga misericordia de noso­tros».75

Però ja en aquells moments dóna al seu nebot, com a norma d'ac­tuació, la de superar els partidismes i acendre estrictament la religió, bo i planyent-se sempre de la situació:

«Siento esa efervescencia que dices reina en ésa. Creo que no hay para tanto. Respecto a la conducta que tú debes seguir en estas circunstancias, me parece que con paz, sin prevenciones ni persona­lidades, debes procurar ser un buen cristiano y fomentar las ideas puramente. católicas según tu capacidad y en tender, sin acrimina­ciones ni calumnias contra nadie». 76

Ni que en la mateixa carca argumenta el seu criteri:

«No tengo al litre. Señor Sardà por Nocedalista, ni por parti­dario de ninguna otra persona, sino de los principios y enseñanzas antiliberales ... Lo dicho me parece bastante para tu gobierno». 77

Les dues cartes següents, que reproduïm senceres, són d'un to més ferm i pujat, en resposta a la del seu nebot:

«Mi muy apreciada Martirian: creo que habras hablado ya no Mn. ]acinto78 sobre el asunto que me preguntabas. Sigue bien sus consejos, que a mi ver, él esta en lo seguro.

»Preguntabasme si es verdad que los nuestros hayan dejado el

75. Des de Tarragona, 16 de juny de 1888. 76. Des de Barcelona, 14 de juliol de 1888. 77. Els punts suspensius indiquen que la carta ha estat materialment retallada, òb­

viament per la gravetat i grau confidencial del comentari. 78. Per bé que és només una possibilitat, cal dir que Verdaguer tenia força ascen­

dència amb el cercle intel·lectual banyolí, arran de la seva estada a l'estiu de 1884, en què Martirià l'havia rebuc a la Joventut Catòlica, amb un discurs, i també a casa seva.

28

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.I. ( 18 34-1899) 19

'Correo Cataldn', a lo que debo contestarte que hasta hoy se lo de­volvieron los Padres de Palma, los del Colegio de Manresa y los de Valencia. El P. Goberna, a quien, a pesar de haber manifestado que no lo quería, seguían envidndoselo, se lo devolvió con una carta diciéndoles que no quería periódicos enemigos el humilde y celoso au­tor del Liberalismo es pecado. Todos cuantos he oído aquí y en T a­rragona, todos piensan lo mismo. Por tanto, sentiría mucho que fir­maras la adhesión que me indicabas.

»Dile a Frígola que no se deje cegar por la pasión, que observen y examinen, que el tiempo ird descubriendo dónde estd la verdad. Yo le veo tan claro como la luz. A mí me bastaría ver a Sardà, donde siempre ha estado, porque es pura calumnia y mentira decir que haya variado un dpice, para no moverme de su fado. Entre Llauder y Sardà, en cuestiones dudosas, en que no comprendiera la verdad, no titubearía un instante en la elección. ¿Quién es Llau­der, ni por su talento, por sus estudios, ni por su virtud al fado de Sardà?

»En vez de la adhesión que meditdbais, mejor serd promover una manzfestación cató/ica conforme a lo que escribí a M. ]acinto. Animaos y sed los primeros en firmaria para enviaria a la Revista Popular, que de seguro no os dejardn solos.

»Dices que los integristas hacen gran propaganda, pero por la tuya comprendo que no estan quedos los llauderistas, pues veo que os hacen fuerza para que dejéis el 'Siglo Futuro', el periódico mejor escrito di España, el defensor de las ideas mds puras y sanas, por mds que la calumnia propague lo contrario. Confío que, con el tiempo, vendrd el desengaño y los ciegos de hoy verdn claro.

»Aquí, en conversaciones partíeu/ares, manifiestan bien los par­tidarios de Llauder los puntos de catolicismo que calzan. Díjose en la ]oventud Cató/ica que el despótico Car/os Ill todavía había he­cho poco con los Jesuitas. ¿Qué te parece de la pureza de estos senti­mientos? Promoved, pues, la manifestación de Mn. ]acinto y me da­rds un especial consuelo.

»Aquí me tienes toda esta semana. Siquieres venir, hablaremos detenidamente, mds si prefieres escribirme, puedes dirigir aquí la carta: Colegio del Sagrado Corazón. Barcelona. Sarrid.

»Mis afectos a tu madre, Marieta, a Teresa y a toda tu famí­lia.

»Tu afmo. tío y h.C. , Francisco j. Butiñd, S].». 79

79. Des de Sarrià, 16 de juliol de 1888.

29

20 JÚLIA BUTINYÀ

(. . .) «Mi muy apreciada sobrino: ya que me lo preguntas, te diré lo

que siento sobre los actua/es sucesos. »Creo que D. Car/os, sea inducido, sea por sí, ha cometido una

gran iniquidad con los periódicos integristas. ,·Qué falta habían cometido para que así se los excomulgase? Todos, a una voz, confe­saban que esta!xm dispuestos a reparar cualquier falta que se les indicase, con tal que no fuera en cuestión de doctrina, que jamas ha sido atribución de reyes. Y por esto se los excomulga, y por nada mas. Luego es claro como la luz que se quieren meter a jueces de doctrina. ¿Y no dijo Llauder en el artículo en que se /e escapó aquella herejía, que luego avisado corrigió, manifestando en el/o ig­norancia supina, no dijo que en caso de duda, si una cuestión es política o religiosa, el juez es el rey? Y estraño que no lo notaran, como es bien sensible para cualquiera que lo lea. Pues esto es un error liberal de los mayúsculos. ¿Y a esos hombres queréis por maes­tros? Y ¿queréis despreciar al insigne Dr. Sardà, que jamas se ha separada ni un punto de la doctrina que /e aprobó la Congregación del Indice?

»Preguntas qué motivos tiene Sardà para combatir tan briosa­mente a Llauder. Yo te pregunto, ¿y dónde estan esas embestidas· tan briosas? Si escuchas a los llauderistas, continuamente los estan provocando, y es.to es llanamente una embustería. No es tal el Sr. Sardà que se sirva de armas tan bajas como sus enemigos. Lo que ha hecho hasta ahora es manifestar en la Revista simpatía por los injustamente perseguidos, y nada mas; y en el artículo 'Cabos sue/­tos' la doctrina cató/ica sin insultar a nadie. Pero a sus adversarios les conviene oscurecer su gran autoridad y lo buscan por medios jus­tos e injustos. A mí me consta que en Barcelona han ido de casa en casa a calumniar/o para que dejasen la 'Revista popular'».

»Me preguntas si D. Car/os es liberal. Si lo hemos de juzgar por los escritos de Llauder, desde Venecia, hemos de decir que esta resabiado de liberal y que sus últimas medidas son de un déspota cesarista como Car/os Ill. Todo lo que se ha dicho sobre el libera­lismo del mantfiesto de Morentín, lo oí yo hace diez años del Secre­taria del Sr. Obispo Caixa/, cuando estaba en las provincias. Al Dr. Martí, actual canónigo de Urgel, /e oí yo contar los grandes disgustos y amarguras que tuvo sufrir su Sr. Obispo para impedir que publicara D. Car/os un mantfiesto liberal. Rodeado de carlistas /ibera/es, amigos de la fe y ahora de Llauder, lo tenían imbuido en sentimientos /ibera/escos, y no es extraño que respire a veces por esta

30

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.l. ( 18 34- 18991 21

llaga. El P. Umíburu, uno de los padres vascongados de mayor vir­tud y talento, que conozco, me decia el año pasado: lo mds triste es que D. Car/os no ha querido a su fado casi siempre sino truhanes y perdularios. Por esto se habla muy mal de su conducta privada, y hasta estas monjas saben que ha dado por ella gravísimos disgustos a su esposa.

»El último mantfiesto de D . Car/os en su primera parte rati­fica las mentiras y calumnitlS de rebeldía que se han lanzado con­tra los mejores tradicionalistas, y en la segunda, quiere promover el centenrio de la unidad cató/ica de España, que publicaran los ínte­gros y que Llauder no ha querido patrocinar en su 'El Correo Ca­taldn'.

»Estoy yo en que si hubieran podido matar los periódicos inte­gristas, como neciamente se prometían, entonces habrían explicada y defendido los principios !ibera/es, implantados en los Pensamiento del Sr. D. de N . (sic), pero como el tiro les sa/ió mal, ahora quieren aparentar mayor integrismo que el 'Siglo Futuro'. Ya se lo irdn manifestando, Dios mediante.

»Quisiera que te suscribieras al Diario de Cataluña, que tal vez se empezard a publicar el domingo próximo. Yo , el !unes, Dios mediante, volveré a Tarragona. En manto a se/los, 80 ya lo encargué al hº. Anza, por quien puedes preguntar cuando vengas a Barce­lona. T ambién me prometió el Sr. Masiol, que estd en el despacho de Dogma y Razón.

»Puedes leer la presente a tus amigos, pero sin prestaria a nadie.

»Con afectos a tu madre, Marieta, hermana y demds familia, se repite tu afmo. tío y h.C. , Francisca]. Butiñd, S]. »81

El tema segueix a l'epistolari familiar durant d'un any:

« ¿Todavía no estd convencido Martiridn de los peligrosos cami­nos que llevan los llauderinos? Me parece que basta tener ojos y ob­servar. Yo alimento la esperanza de que, antes de largo tiempo; to-

80. Entre aleres col·leccions, que l'oncle havia escimulac, figura la de paper segellat i de segells de correu, als quals ací al·ludeix. .

81. Des de Sarrià, 22 de juliol de 1888. La carca porca el segell de Colegzo del Sa-

grado C orazón.

31

22 JÚLIA HUTINY A

dos los que estan de buena fe a favor de Car/os lo abandonaran por liberal y déspota, si no confiesa públicamente la injustícia cometida contra los mejores que fe seguían. Pero como no llegara a tanto en humildad, se quedara en Cataluña sin gente. como ya casi lo esta en las demas provincias. 82

»Me alegro de que la juventud cató/ica haya consagrado algu­nos días a los santos ejercicios. Como no me decíais quién los había dirigido, me figuro que no sera de la Compañía. r:·Qué también se mete en eso el Lealismo? Aunque bien indtferentes me parecen la mayor parte de los Padres de Gerona.

»Concluyo saludando al leal Martirian, cuya firma leí en una adhesión incondicional a su R. Yo no me adhiero incondicional­mente a nirigún hombre sino al Papa, y aún a éste en todo lo que pertenece a la fe y a las buenas cost umbres» . 83

»Com és que'ls de la Joventut Catòlica no fan una protesta com las que's publícan en lo Diari de Catalunya, havent mani­festat lo Papa son desitj, que tothom clami contra la sua servi­tut? O és que'ls leales s'estimen més ésser fie! a un home ab poch afecte del Vicari de Jesucrist?» 84

»r:'Qué les parece a Martirian y a]osé el sesgo que van tomando los leales respecto a la Compañía? A mí esto me bastara para cono­cer sus quilates de catolicismo y sus bastardas pretensiones. ¡Dios quiera abrir los ojos a los que viven cie gos voluntari os! 85

»¿Qué dicen ahí los leales de las injurias y calumnias que sus periódicos lanzan contra la Compañía? Por lo visto la quieren tanto como el abuelo de su rey Car/os Ill: quisiéranla lejos y des­truida. ¿No es esto bastante para que un buen católico conozca dónde esta la razón y la justicia?»86

Davant les eleccions, però, s'ha unit totes les tendències:

« ... recibí particular consuelo por el empeño con que tomas los negocios de la religión y de la villa. No debéis acobardaros por nin-

82. A Dolors Oller, des de Tarragona, 14 setembre de 1888. 83. A Maria Marcé, esposa de Martirià, de Tarragona, 29 novembre 1888. 84. A Dolors Oller, de Falset estant, 9 abril de 1889. 85. A Maria Marcé, des de Tarragona, 17 octubre 1889. 86. Al nebot des de Tarragona, 20 octubre de 1889.

32

FRANCESC XAVIER l:lliTINYA. S. l. 1IH\.1-IH99J 23

gún revés ni contratiempo: el Señor por quien trabajdis serd vuestra ayuda y consuelo. 87

»Mucho me alegro, y os doy el parabién por el/o, de que todos los buenos católicos os uniérais para derribar a los /ibera/es y tener municipio sólidamente católico. Así lo habéis de hacer siempre, per­siguiendo la impiedad con todas vuestras fuerzas, por grandes que sean los sacrificios que os cueste. En esto esta la sólida piedad y la prosperidad verdadera de un pueblo». 88

L'epistolari també és testimoni de curioses anècdotes malentesos:

desfà

»Acabo de recibir el programa de vuestra peregrinación a Puig­palté, del que deduzco que ha sido inspirado por algún leal de cua­tro sue/as, que sin saber castellana ni historia, no lee sino El Correo Cataldn, que tampoco sabe ni historia ni castellano, pues si hu­biera saludado alguna historia de España, sabría, como dice muy bien el diario de Cataluña, que no se celebra el centenario de la Conversión de Recaredo, sino del establecimiento de la Unidad cató­/ica en el Concilio Ill de Toledo, porque Recaredo se había conver­tido del arrianismo a la f e cató/ica unos cuantos años antes. El ini­ciador de estas fiestas no fueron las Asociaciones católicas de Barce­lona, sino Leandro, al que denuesta 'El Correo Cataldn', siendo así que hace un año que no dice nada. Este Leandro es seudónimo del P. Solà, que reside en Manresa, y que es de la Compañía, a la que no pueden ver los leales, porque no quiere hacer coro con sus oportunismos ». 89

Així com palesa l'apassionament del moment:

«Gracias a Dios fui de los sacerdotes que menos sufrieron en el motín armado contra la peregrinación. Aunque me conocieron desde un principio y me fueron siguiendo gritando 'mateu-lo! mateu-lo', por un trecho casi tan largo como de tu casa al monasterio, con todo nunca se atrevieron a acercarseme, detenidos tal vez por S. Rafael, a

87. Íd., íb., 26 novembre de 1889. 88. Als seus nebocs, Martirià i Maria, de Tarragona, 25 desembre de 1889. 89. A Marcirià des de Tarragona, el 5 de juny de 1889.

33

24 JÚLIA BUTINYÀ

quien me habían encomendado, o tal vez por miedo a un payés de barretina morada que iba a mi fado.

»Has de saber para honra de los leales que entre los amotinados había carlistas que los atizaban, pues estaban rabiosos por el éxito extraordinario de la romería;· de entre éstos no faitó quien demostró gran contenta por la osadía de los impíos y vivos deseos de que nos mataran a todos. Ya ves qué buenos católicos son los leales, y esto que la presidía el Vicaria capitular. Pero les ha salido el tiro por la culata, porque algunos de los buenos católicos se han retirada de sus reuniones y todos los fie les se han animada todavía mas». 90

Nogensmenys, en la mateixa carta trobem de bell nou el seu parer:

«... me alegraría mas de que todos los buenos os uniérais mas estrechamente, prescindiendo de política, y mirarais por el bien reli­giosa y material de la vi/la».

Opinió que, de tant en tant, deixava aparèixer i mai no abandonà:

« i::·Qué pensa is hacer para celebrar el centenario de la unidad católica? Prescindiendo de divisiones, conviene manifestarse pública i íntegramente católicos y celebrar con esplendor las glorias de Es­paña católica. Animaos, pues, y adelante siempre con la bendición del Prelada» . 91

És interessant de tenir present que aquest mateix any de 1889 Casañas publica El Papa y el Obispo de Urgel, on recomanava aquesta postura, i que el 20 de maig rep la carta de Lleó XIII que l'encoratja en la seva. actitud conciliadora. Butinyà, un parell de mesos abans, escriu des de La Seu d'Urgell:

» Y vuestras fiestas al ilustre prócer de los leales, ¿qué tal fue­ron? Oí leer que había visitada vuestra juventud y que no sa/ió muy contenta porque no le festejasteis como se merece. Y lo de los republicanos, i::·qué Jue?

Lo que importa es que os aunéis todòs los buenos católicos y, prescindiendo de próceres, trabajéis con empeño por el lustre de la

90. Íd., ib., 8 juliol de 1889. 91. A Martirià, des de Tarragona, 23 de febrer de 1889.

34

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.I. (1834-1899) 25

religión primero y después por la prosperidad de la vil/a, Todo de demds son vanidades y nada conformes con los deseos del .Papa». 92

D'aleshores ençà el seu criteri s'aferma:

«El atribuirte que habías trabajado por el Jeliz éxito de los lea­les en las elecciones de diputados lo saqui de los mismos períodicos carlistas, y porque me dijeron que habías ido a encontrar al Sr. Dedn con el mismo objeto. Me alegro, pues, de que estéis unidos y unidos habéis de trabajar con gran empeño, prescindiendo de parti­dos. Ésta es por lo menos la voluntad del Papa». 93

Ara bé, durant la seva estada a La Seu aquest capteniment li causà un problema amb la Companyia, com sabem per les cartes que adre­ça al provincial d'Aragó, Juan Ricart:

«Mi muy amado y Rdo. Padre: hoy, sexto día de mis ejercicios espirituales, me han entregado su grata, a la que me apresuro a contestar, por si le conviene mi respuesta.

»Creía que esas cuestiones habían muerto, ya del todo, porque aquí no se oye nada sobre esa materia, pero por lo que V.R. me pregunta, veo que colean todavía. En ejecto, a la sacristía de la ca­tedral de Urgel hablé con un íntegro y con un leal sobre la pastoral del Ilmo. Sr. Obispo y a los dos les dije poco mas o menos lo que después prediqué sobre la recomendada unión, delante del mismo prelado, es a saber: que la unión se debía hacer, no con los /ibera/es endurecidos, que no quieren safir de sus errores, ni co11 los leales, que no quieren callar, según encarga el Papa, sobre cuestiones se­cundarias, sino con los cateflicos de veras, cualesquiera que sean, y trabajar a una a favor de la lglesia, tan combatidad por los ma/os. Esto dije a uno y a otro, habiendo añadido al íntegro, que era el Sr. Viladot, canónigo penitenciario, que la pastoral pegaba dura a los íntegros. No recuerdo haber dicho mds; si con algún otro hable sobre esto, siempre fue en el mismo sentido, porque así entendía y entiendo la unión recomendada por el soberano Pontífice.

»Esto me parece todo cuanto pueda escribirle con toda ingenui­dad. Díceme V.R. que no tema nada, y, gracias a Dios, le aseguro

92. Íd., 9 març de 1890. 93. Íd., des de Vallbona, 20 abril de 1891.

35

26 JÚLIA BUTINY A

que todo cuanto he dicho me tiene sin. cuidado y que, no mediando prohibición, lo repetiría, aunque fuese ante el Papa, y con mucho mas gusto. Ya veo que debemos ser cautos por las torcidas interpre­taciones que dan los enemigos a nuestras palabras, pero estoy tam­bién en que, por mas que se haga, no dejaran de calumniarnos y ver en nosotros lo que les dicte su enemiga. ¡Dios nos asista a todos con su gracia.'

»En SS.SS. y 00. mucho me encomiendo, Francisco J. Butiña, Sj.»94

Tanmateix no devia ser suficient per a la gravetat de la qüestto, donat que, al cap de tres dies, ha d'haver de tornar a justificar-se.95

Butinyà, escriptor

La creació pròpiament literària de Butinyà és la catalana, 96 valuosa tant pel moment en què l'escriu, als inicis de la Renaixença, com per la qualitat de la seva llengua, culta i rica alhora que espontània i viva.

La principal obra pertany al gènere dramàtic, La venjança del mar­tre, 97 peça que fa de lligam entre el teatre religiós popular, que havia continuat viu a la Decadència i de la tècnica del qual s'ha considerat paradigmàtic, i el teatre modern de la Renaixença. Tant la seva re­dacció -per l'epistolari se sap que la té escrita en 1864-, com la publicació, set anys més tard, són dades encara allunyades de les creacions del teatre literari, és a dir abans de Balaguer o Guimerà.

Tota vegada, l'obra de Butinyà és ja una obra culta en el seu llen-

94. Des de Tarragona, 12 de juliol de 1890. El segon paràgraf es publica al llibre de M. Tejedor, pp. 72-7 3.

95. Per tot el que s"hi ha expÒsat estranya l'opinió de M. Ramon Cunill, que pre­parava un número sobre l'integrisme en la revista que dirigia «Historia y vida», però se n'ha de deixar constància. Segons em va comunicar, poc abans de morir, Butinyà era una gran figura d 'aquest moviment, fins al punt d 'ésser el mòbil dels P.P. Joan M. Solà i Goberna, i cercava una correspondència utòpica amb Sardà i Salvany de la qual ningú no ha tingut mai coneixement. Mossèn Bonet i Baltà el criteri del qual es poc considerar definitiu al respecte, m'expressà també la seva estranyesa i em confirmà que el seu nom no apare ix a l'abundós epistolari i documentació que coneix sobre el cerna.

96. En faig edició crítica de les principals obres de la meva tesi doctoral, ja citada. 97. Es pubiica a Barcelona en 1871. (Espero que en cure plaç -el de trobar edi­

tor- es pugui donar a la impremti una nova edició que he elaborat, amb un estudi preliminar).

36

FRANCESC XAVI ER BUTINY A, S.I. 0834-1899) 27

guatge. Una prova del seu valor l'acredita Marian Aguiló qui recull per la seva recopilació lexicogràfica diverses veus; d'aquí passaran al Gran Diccionari d'Alcover i Moll. 98 A més a més, l'historiador Aulès­tia i Pijoan, en donr la ressenya a la «Renaxensa» lloa la prosa «ab què estan escrits lo preàmbul y'l compendi mencionats, quan d'ella sols lloansas tenim que fer-ne, puix sa naturalitat y puresa, y la pro­pietat en la construcció dels períodes revela'l gust y erudició, fills d'un estudi de nostre idioma, tan notable com digne d'imitació». 99

I ja al nostre temps, el Dr. Comas, per bé que consultava el ma­nuscrit que encara es considerava anònim -la qual cosa dóna més mèrit al seu judici-, en destaca la qualitat literària així com la mes­tria amb què combina metres diferents. 100

Vet aquí un fragment del magnífic cant sobre els novíssims:

« ... Ara el bon Déu es calla

Sofrint aital molesta farfotalla. Més, guai, el jorn en què sa veu potenta, A qual ressó tremolen les muntanyes I glateixen de por fins les entranyes.

De l'infern i espantat el món rebenta, Brunzi contra una raça tan dolenta! En tan terrible dia De les ires de Déu, amb veu irada.

Cridarà: Torba impia, Pecares i callí; ja és arribada L'hora meva: A l'infern! .. .I els miserables Cauran com llamps als focs interminables!

Per altra banda, és una obra moderna, amb personatges prou de­finits psicològicament i que plagien en situacions de la passió de Je­sucrist. Això li permet de superposar diferents plans: el de la tradició o martiri que descriu i el simbòlic de l'Evangeli, als quals afegeix el de la seva època actual, a la qual fa referències i crítiques. Encara, presenta una voluntat de rigor als més petits detalls històrics.

98. En l'edició que cinc preparada hi ha un vocabulari al respecte. 99. «Renaxensa» 20, 15 novembre 1871, p.257. 100. Vegi 's Història de la_ Literatura catalana, vol. IV, o.e., pp. 795-800, 805.

37

28 JÚLIA BUTINYÀ

De totes totes, el principal valor històric potser no jeu en la peça dramàtica, ni tampoc en el compendi que la segueix «a fi de que tot­hom se face càrrec, aixís de lo que hi ha de ficció com també de quant s'hi troba de veritablement històric», sinó en el fet d'haver conservat les actes del martiri de sant Martirià, procedents del Bre­viari de Girona, font que no s'ha pogut localitzar.

Quant a l'estil, l'obra segueix les línies clàssiques, però acusa in­fluència romàntica, alhora que pertany al teatre hagiogràfic. Cal afe­gir que la intenció de fons és la d'il·lustrar la idea cristiana de tornar bé per mal.

Per acabar, el pròleg és un veritable manifest que recull l'impuls inicial de la Renaixença, el qual Butinyà havia covat aïlladament, a una distància quasi bé de divuit anys de viure fora de Catalunya. S'hi troben, això no obstant, l'estima de la llengua i l'entusiasme pel res­tabliment i revifament de l'esperit catalanes.

«Per açó t 'escrich en català, lector aymat, y espero que aculliràs ab benvolença mon bon deitx. Si no fas més és per­què no puch, y encara que pobre y allunyadat de ma pàtria, vull portar una pedra, jatsia petita, per aydar a enlayrar l'edi­fici de nostres glòries, mitx enrunat per art de lliberals antica­tòlichs, que -suen y' s desvetllen per destruhir nostre esperit provincial y cristià, castellanisant-nos en profit seU>>.

Uns mesos abans, Butinyà havia publicat una altra obra, Las Mig­diadas del Mes de maig, 101 que «La Renaxensa» rep amb un: Benvin­gut sia! . «És un Mes de Maria compost de lectures piadosas dedica­das a la classe menestrala, a l'honrada gent de trevall manual. Ben vingut sia altra vegada! A la gent menestrala, a la gent que trevalla a jornal, com a totes las demés classes, s'ha encomanat no poch lo cas­tellanisme, y és per tcµlt molt convenient que's dirigesca també a ella la propaganda catalana».1º2

Diu que «honra nostra renaxensa literària» i n'aplaudeix tant la prosa com la poesia, quatre poemes sobre el tema del treball amb què es clou l'obreta. Aquesta obra conté tota la seva interpretació de

10 l. Es publicà a Girona en 1871. 102. P. PI i VIDAL, a la recenció que en donà el 3 maig, pp. 94-95, en el número

7 de la revista.

38

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ. S.l. (1 834- 1899) 29

la vida i la religió, doctrina que il·lustren uns quadres de costums de la seva societat i que constitueixen els exemples per a cada dia. Men­tre que els escriptors del costumisme romàntic fan una escena que alliçoni, Butinyà dibuixa un quadre per aclarir les matèries morals que hi hagi tractat.

Els temes són els propis del seu temps: un suïcidi romàntic, una fabrica exemplar, el drama del servei militar, etc. La inspiració, mal­grat que no ho confessa, prové clarament de les Glòries de Maria de Sant A. Mª. de Ligori, però segueix un particular desenvolupament temàtic: comença per la virtut de la paciència, perquè com que de­dica el llibre al menestral, és aquesta «la primera virtut que ha de menester un pobre traballador. » Val a dir que traspua preocupació social. Les primeres paraules del pròleg són:

«Parlar al poble amb senzillesa y franquesa, fer-ii conèixer a las bonas la deu y las fonts del vertader consol, tal és lo blanch d 'aquest petit llibre».

I segueix:

« Y en mitj de tants de traballs, lo pobre jornaler en va cercarà consol y alivi fora de las màximas de nostra relligió santa. Però en aquestos dias desgraciats, com penetraran aquestas en los cors dels afligits? Encadenats als traball fins los dias de festa, no tróban altre repòs que algunas horas del dilluns, 1º' ni cap estona en quèïs hi llegui sentir la paraula de Déu, únich medi per a recordar las consoladoras veritats que'ns ensenya Jesucrist».

Tot plegat, és una obra d'espiritualitat plenament popular, plena de bondat i gairebé casolana, característiques constants dels llen­guatge i estil:

«Has vist aqueixos petits gossos d'aigua com llàdran quan algú'n fa cas? Però si'ls desprecias y, sens mirar-los tan sols, passa un de llarch, tot seguit càllan y, arronsant la cua, se fícan dintre de casa com avergonyits. Aixís se porta'l món; si fas cas del seu què dir, cridarà y lladrarà contra de tu, però si't portas

103. Al·ludeix ai costum de mancar a la feina el dilluns.

39

30 .Jl l.1 1\ llLTli\YA

com s1 no sentisses los seus espinguets, te deixarà estar y se­guir los teus bons exercicis. Esperit, donchs, y guerra als res­pectes humans! ».

Així crida contra els prejudicis. I així exalta la Providència:

«No escoltis, no, als que baladréjan propalant que Déu nostre Senyor no té compte de nosaltres. Qui't diga semblant disbarat no vol pas lo teu bé. Dèyan nostres avis: No's mou fu­lla que Déu no ho vulla, y aixís nos ho ensenya la fe y la recta rahó. Ell és qui fa ploure sobre'ls camps assedegats y qui tira la pedregada sobre'ls olivets y vinyas. Éll és qui envia dolsa aura a l'hortelà per a refrescar-lo en la farsa de l'estiu y qui abalota las onas del mar, dissipant los més forts baixells, y tot això per nostre bé y profit etern, per més que de vegadas no ho vullam entendre» .

En la seva gènesi aquesta obra està molt lligada a l'epistolari a la seva cunyada Dolors, que és alhora la seva font de reflex 1º4 a més de ser concomitants en el temps, hi ha idees i frases ben iguals.

De fet és la primera obra d'espiritualitat de la Renaixença i la única que en presenta una de sistemàtica i personal. 105 S'hi barregen la religiositat popular amb el pragmatisme jesuític i el misticisme del Segle d'Or castellà. És també el llibre més personal, que deixa veure millor la seva manera de veure el món, que és, com hi diu, «amb ulls de compassió». «Butiñd, a través de un sencillo devocionario para el mes de mayo, 106 crea una espiritualidad para los trabajadores, destacando pre­Jerentemente aquellos temas que él vio mds necesarios para una espirituali­dad de la acción, concretada en el trabajo manual. 107

Ara bé, en aquells moments els jesuïtes no s'adeien gaire amb els sentiments catalanistes, malgrat la convicció de Butinyà d'hi escriure i per molt que ho lloés la «Renaxensa». Ell en diu al pròleg de La venjança del martre:

104. Per tant em faig moltes al·lusions a Una visió de la dona catalana en el segle XIX., o .e.

105. N'he lliurat edició crítica i traducció a les congregacions de Butinyà esperant que l'editin, car avui tornen cap el pensament del fundador, tal com proposa el Concili Vaticà 11.

106. A catàleg d'Aguiló se n'enregistren al 1845, 1851, 1854, 1861 i encara Sardà i Salvany publica un el 1885.

107. A. de CACERES, Trabajo y dignidad humana, o.e., p. 121.

40

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.l. (1 834-1899> 31

«Si volem, donchs, que ressuciten nostres passades glòries, emmotllades en lo catalicisme, si volem que revisca la gran­desa y heroisme de nostra província, tant aymant no de la borda llibertat maçònica, sinó de la vera llibertat cristiana, és precís y ops que treballem per fer reviure nostra llengua y, ab ella, los sentiments catòlichs de nostres besavis».

I així només publica un poema a «La Renaxensa», 108 encara que li havien demanat més col·laboracions, així com per altres publicacions de la seva vila. (Solament sabem al respecte que ell havia escrit a P. Alsius que en demanaria permís). 109 La cançoneta que s'empremtà era una cançó de bressol, inspirada en la nadala Lo noi de la mare:

«Dorm, angelet, estimat de la mare, Dorm, nin hermós, vera imatge de Déu, Dorm mentres canto suau cansoneta A nostra Reyna, la glòria del cel».

Cal advertir, mal que no es tracta de suposar una influència sobre Verdaguer, ans de revelar una coincidència que precedeix en el temps, que Lo tan-pa-tan-tam d'aquest poeta es publicà a la mateixa revista set mesos després del poema de Butinyà. 110 L'element tràgic, que també sortirà al de Verdaguer, és Butinyà qui ho introdueix.

Pel que fa a escriure en la seva llengua o de temes catalans, sa­bem que taml?,é li hauria agradat de tenir lleure per escriure sobre la seva vila. Escriu al seu amic Pere Alsius:

«Escriba a vela y remo, porque tengo que hurtar el tiempo a la preparación para las pldticas de los ejercicios, que con otro padre estoy dando a los ordenados. Acabados éstos, tendré que dar/os a los seminaristas a principios de curso.

»Siento que salgan Jrustradas sus esperanzas de V. en lo que de mí esperaba sobre la historia de nuestra vil/a».

108. Al n° 12,15 de juny de 187 1, pp. 15 3-154. 109. Li escriu des de Salamanca, el 16 de setembre de 1871: «Sobre lo que'm

diheu d'escríurer algun article per a dita revista, faré un esfors per obtenir llicència dels superiors. En cas de lograr-ho, trauria alguna cosa de cièncias naturals en relació ab las cièncias sagradas».

110. La seva publicació anterior com a goig, a Vic, data de les darreries de 1871 («Ars» 6, juny 1902).

41

32 JÚLIA BUTINYÀ

«Aplaudesch son propòsit sobre la descripció del terrena d'aqueixa vall; jo, encara que habia pensat alguna volta sobre aqueix objecte, cap dato tenia recullit ni cap ideya formada. Los parenostres me trèyan las avemarias del cap; és a dir, mas numerosas ocupacions no'm permetían ocupar en cosas de nostra benvolguda vila.» 111

De fet, trigà vuit anys a publicar en català: Granet de mostassa, 11 2

petit devocionari que pertany a la literatura de missions i que més tard amplià: 1a]oia del cristià (1882). I això fou tot. Els poemes d'in­fluència claretiana que clouen aquesta darrera obra, com Verdaguer farà a Les veus del bon Pastor (1894), són una recreació dels càntics populars. Són aquestes dues obres plenament tradicionals, amb el ca­racterístic influx de sant Francesc de Sales i a la línia dels exercicis del cristià.

Al pròleg de joia del cristià exposa rodonament la idéa de conju­nyir catalanisme i religiositat:

«Vet aquí, aymat cristià, perquè t ' oferesch aquesta petita joya, no tan bonica ni polida com jo la voldria, ni tampoch engastada en apreuhat metall, però n'és de lley, no falsa ni bordenca, com las que te presentan molts ab color de catala­nisme. May com en aquest segle malhaurat la nostra rica llen­gua havia sigut padrina de disbarats y heretgias, ab què molts pretenen enmatsinar la terra catalana, sinó que, catòlica de mena des de son bressol; havia sempre servit de missatgera de divinas misericòrdies».

Aquestes paraules són un prenunci de La tradició catalana (1892) de Torras i Bages.

Cal parlar també de l'epistolari familiar en català, que presenta un primer mèrit pel moment en què el comença (1857), bo i conside­rant que el català no s'emprava generalment a les cartes i, si es feia,

111. Carres de Lleó estant, del 10 setembre de 1868, la primera, i de Salamanca, del 25 de juny de 1871, la segona. (A tot l'epistolari, és present el tema banyolí i hi ha al respecte un ric intercanvi de notícies i dades. L'assaig històric el publicaria Alsius en 1872: Ensaig històrich sobre la cida de Banyoles).

112. Es coneix tan sols l'edició de 1879, que consta com a segona de l'obra.

42

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.l. (1834- 18991 33

no solia gaudir de categoria literària. 113 En canvi, en les seves cartes destaquen tant la naturalitat com el domini de la llengua.

El que manté amb Pere Alsius, 114 amb comentaris lingüístics inte­ressants i reflexions sobre vàries ciències, té sobretot una vàlua cultu­ral: veiem que li explica una: màquina d'inclinació i derivació magnè­tiques que ha inventat, l'estimula en les seves excavacions arqueolò­giques, comenten bibliografia, etc.

De totes totes, sobresurt el que adreça a la seva cunyada, a con­seqüència de la seva originalitat i valor humà. És el viu testimoni del seu amor, que, ni que apassionat, anomeno amor fraternal, segons la definició d'Erich Fromm, 11 5 atès que participa de totes les seves ca­racterístiques, es basa en l'esperit i aspira al perfeccionament de la persona amada:

«Ja sabs que t'amo y que t'amo de veras, y que desitjaria poguer-te fer una santa y encèndrer en lo teu cor lo foch de l'amor diví, que deu ser lo vínculo de nostre mutuo carinyo fraternal.

»No és veritat que no hi han dos germans que s'estimin tan cordialment com tu y jo mos estimem?

»Qué té de mal recordar-se, per més sovint que sia, d 'un germà a qui s'estima entranyablement?

»No podem víurer junts, com lo gran amor que'ns tenim t'haurà fet desitjar més d'una vegada ...

»És dels sacrificis més grans que el Senyor me pot dema­nar, però és ben petit per lo que mereix de nosaltres aquella bondat infinita.

»Fassa's la sua divina voluntat perquè algun dia nos pa­guem reunir en lo cel, sense por de separar-nos mai més» .11 6

Hem de tenir present per avaluar-lo correctament que és l'única mostra literària d'aquest tipus de passió, en les literatures romàniques almenys.

113. També cal recordar aquí que el primer que es considera que escriu un català net i pur, M. Aguiló, no fou Mestre en Gai saber fins 1866.

114. Es conserva a l'arxiu dels Alsius, a can Fina (Banyoles). 115. Vegi's l'estudi d 'aquest psicoanalista, L'art d'estimar, ed. 62, Barcelona 1967. 116. Fragments de cartes de 1868, de Lleó estant.

43

34 JGLIA UliTINYÀ

L'epistolari encastella, tt 7 és a dir gairebé tot el que manté amb el seu nebot i generalment el de la dècada dels vuitanta ençà, és un do­cument per a la Història de l'Església i un testimoni sociològic de la vida catalana del vuitcents. (N'hi exposem una mostra en referir-nos a l'integrisme).

La producció en llengua castellana no hauria permès per si ma­teixa un estudi literari, però tenint esguard que compta amb un total de quaranta-set edicions diferents, tret de les que es feren al tagal i a l'italià, dels manuscrits, obres censurades i producció escampada a re­vistes, etc., mereix si més no una recensió, que a més serveix per a il·lustrar el panorama d'aquella època i contribueix a definir-nos la seva personalitat.

L'agruparem en devocionaris, literatura hagiogràfica, estudis mo­nogràfics i obra inèdita

Quan escriu Butinyà impera arreu la pietat d'accent jesuític. Con­següentment, els llibrs de devoció estan estructurats, dividits i orga­nitzats en un ordre ferri de pensament, per tal d'una més gran eficà­cia. Aquesta nota s'accentua progressivament en les obres de Butinyà des de la primera publicació, Mina inagotable de tesoros celestiales abierta en el Corazón de jesús (1868) , fins a Visitas a jesús sacramentado (1878) per exemple, encara que la primera, de menys intimitat, es prestava més a una més gran sistematització. En les visites està tot gairebé «computadoritzat:» cadascuna consta d'oració preparatòria, fi­nal, comunió espiritual, indulgències i jaculatòries. Díaz-Plaja califica de cañamazo mentaltts l'estil jesuístic, per tal com deixa poc lloc al jo personal.

En una paraula, Butinyà empra també el mètode de la introspec­ció i no solament la seva producció presenta les notes pròpies de l'estil jesuístic, rapidesa, eficàcia, formació humanística, sinó que de vegades les publica anònimes, val a dir que són del cabdal de la Companyia de cap a cap.

De tota manera, tot.comparant el seu llenguatge amb el d'un altre autor, el P. Gació, per exemple, bon amic seu, s'hi observa sempre un to més espontani i personal. De l'oració de l'ofici del Sagrat Cor de la Declaración y meditaciones de los oficios del Sagrado Corazón de je­sús (1879) de Gació:

117. Els problemes que planteja l'assumpte del bilingüisme es tracten també a Una visió de la dona catalana al segle XIX. (Vegi's un gràfic a la pàg. ).

118. Vegi's El estilo de san lgnacio y otras pdginas, ed. N oguer, G alería literaria 12, Barcelona 1956, p.18.

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S. l. ! 1834-1899) 35

«Oh Corazón amantísimo de jesús, fragua divina donde arde aquel amorosa /uego que viniste a traer a la tierra y en que con tanto ahínco deseas ver encendidos nuestros pechos.' Ardan, Señor, basta consumirse en esta llama suavísima. À.ngeles de la corte celes­tial, os suplico rendtdamente digdis al Autor de mi vida que me desfallece su dulcísimo amor».

I al mateix ofici de la Mina inagotable:

«Du/ce bien de mi vida.' Vos que vinisteis a prender en la tie­rra el /u ego del divino amor, ¿por qué consentís que tant os hombres os desamen? ¿No decís, Señor, que vuestro deseo es que arda? To­cad, pues, el corazón de estos ingratos: haced que conozcan su locura y que se entreguen sin reservas a vuestro divino servicio».

Aquest matís ens dóna als inicis de Butinyà com a escriptor una nota essencial seva, bo i dintre del més estricte mètode jesuític: el tarannà personal.

Publica després Día de retiro para la reforma de la vida espiritual i La Granadilla, o sea consideraciones para el ejercicio de la Vía-sacra, de les quals, així com de la Mina, es feren dues edicions. A La Granadi­lla, molt d 'acord amb la seva personalitat, afegeix una quinzena esta­ció gloriosa, que no era normal llavors. l 19

Es curiós que, ni que en diferents obres exposi la mateixa devo­ció, cada vegada la fa de bell nou, és a dir no aprofita el text, o si més no ho enriqueix. Altre detall interessant a ressenyar-hi és que és molt escrupolós en consignar les fonts de les oracions per distingir­ies de les seves (o bé indica les indulgències si són generals de l'Es­glésia), fet no gaire comú aleshores. S'aprecia bé a les Visitas a j esús sacramentado, de la qual es van fer quatre edicions. Inspirada en l'o­bra de Ligori, té significatives diferències, com ara en emprar la fi­gura de Jesucrist com a Amic, Pare, Pastor, però en ometre la de Majestat. Aquesta, per altra banda, és l'obra en què manifesta un sentit místic més acusat.

Escue/a de santidad és una preparació per a la primera Comunió, car, com diu al pròleg:

119. Sego"ns M. GARRJI)() BOÑANO a Vía Crucis, Gran Enciclopedia Rialp XXIII, Madrid 1975, p.473.

45

36 JÚLIA BUTINYÀ

«Si he de confesar lo que siento, diré con /ranqueza que de cuantas he leído y examinado hasta ahora, las mejores eran bas­tante incompletas y muchas otras no descendían al nivel de los ni­ños, ni se acomodaban a su corta capacidad y ligereza. Por lo co­mún, escriben y hablan a los niños como si lo hicieran con gente adulta. ( .. .) Para juzgar de mi acierto, no apelaré al tribunal de los que pretenden pasar plaza de sabios, los cuales suelen reírse de lo que llaman futilidades pueriles: apelo a los que tengan a su cargo

. la educación de niños, y aun a los niños mismos, a quienes dirijo éste mi trabajo». ·

Es va lloar molt a «Dogma y razón» 12º i a la «Revista Popular>>, 12 1

en un article signat amb les inicials F.S. y S., que, evidentment, cor­responen a Fèlix Sardà i Salvany.

L'hagiografia havia adoptat al segle XIX la característica del rigor, com n'és bona prova la tasca dels Bol·lands, li¡. font principal de Buti­nyà. L'originalitat d'aquest jeu en l'orientació, els dedica als obrers, i la selecció, són vides de treballadors.

A la vista d'un quadre de les variacions dels sants catòlics segons la procedència social, com és el que presenta S. Giner a Sociología, 122

veiem que fins el segle XIX, el punt més alt de participació de la classe baixa fou el segle XVIII amb un 13 per cent; el terme mig d'aquesta és d 'un cinc per cent, mentre que el de la classe alta és del 78. Aquesta migradesa farà que a vegades posi de models alguns que no han arribat a sants. I es planteja davant la vida del beat Gerardo Majella, ejemplar sastre:

«Por qué una vida tan llena de brillantes ejemplos para los que ganan el pan con el sudor de su rostro, de un obrero distinguido por sus heroicas virtudes, no ia propuso la divina Providencia a la ve­neración pública poco después de su dichosa muerte, como se ha veri­ficado con algunos santos. Y no encuentro otra respuesta sino por­que el pasado siglo era siglo de fe y no eran menester tales estímulos para la pr4ctica del bien.

»Prudentísima es, pues, la Iglesia y divina su dirección en la glorzficación de los sant os ».

120. A la p. 169 del n° 10 abril de 1887. 121. Al nº 854 (21 abril 1887), p. 263. 122. Vegi's p . 192 de Sociología, ed. Península, Barcelona 1974.

46

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.I. (1834-1899) 37

El seu sistema de selecció estreba, doncs, en la classe social, tots els seus protagonistes pertanyen a «la classe pobra», la dona és gene­ralment una víctima social i adreça les obres al menestral, petit bur­gès d'un ofici humil, l'artesà mig, important protagonista social del seu temps. Tots aquests punts les fan connectar amb la subliteratura de l'escola d'Ayguals d'Izco, molt propera també al socialisme utòpic. Aquestes idees, que esclaten ja en 1848, es mantindran fins algunes obres de la literatura realista,123 però va ser en aquella primera època on va començar el tema literari de les angúnies de la pobra gent, que culminarà amb el naturalisme. Malgrat l'enfocament religiós de Buti­nyà, coincideixen en molts aspectes, com ara la dignitat de l'obrer pel mateix treball que constitueix la seva grandesa, alhora que s'exposa cruament la misèria material. De La luz del menestral i vides de Li­brada Ferrarons i Gerardo Majella:

« Engaño mam/iesto y error pernicioso de/éndería quien propa­lase que la suerte del obrero es la mds abyecta y miserable de la tie­rra. Todo lo contrario nos enseñan de consuno la revelación y la razón misma. La fe nos dice que el primer estado que hubo en el mundo, instituido por el mismo Creador, Jue el de obrero.

«No es, pues, el trabajo lo que rebaja al hombre, sino el ocio, que es madre de todos los vicios. Recorred las historias, así pro/anas como sagradas, y os convenceréis del aprecio que hicieron los pueblos sensatos de los nobles obreros.

»Labrador, albañil, panadera, soguero o quien quiera que seas que, obligada a ganar el pan con el sudor de tu /rente buscas un rato de solaz y de descanso en la lectura de estas pdginas (. .. ) Este mundo, para que presente a nuestros ojos toda la be//eza que el di­vina Artífice se propuso para su gloria o manifestación de sus in­comparables perfecciones, no necesita menos del oficio que en él de­sempeñas, que del cetro que empuñan los monarcas.

»Agítanse por aquí y por allí numerosos obreros sacrzficados con febril ardor a penosas faenas, desde el amanecer a la noche no des­cansan punto».

A la seva cunyada li fa una relació de les vides que publicarà, «per què vegis que en totas las professions se pot fer un sant men-

123. Vegi's I.M. ZAVAIA, Socialismo y literatura: Ayguals de Izco y la novela espa­ñola, «Revisca de Occidente» 80 (1969), p. 180 i ss.

47

38 JÚLIA BUTINYÀ

tras fassa la voluntat de Déu com ell li dongui a conèixer» . 124 Hi surt el corder, la cuinera, el mestre de casa, el taverner, revenedores de plats, etc.

Aquí també, per petits badalls, apareix la seva ideologia o els seus motius literaris, però essencialment segueix amb una fidelitat estricta les actes dels màrtirs 125 o bé respecta les fonts, a l'abast que a vega­des s'endevinen fàcilment, com ara a la vida de Margarita de Cor­tona, que ha begut de La leyenda de oro, lectura que tant recomanava als seus familiars.

De La luz del menestral i la següent que publica, La devota arte­sana, també farà dues edicions. Aquesta darrera és la vida de Librada Ferrarons, de la qual ell mateix és testimoni indirecte, valor que des­taca, per l'actualitat del tema, junt amb el mòbil social.

« Voy a reseñar la vida verdaderamente admirable y edificante de Librada Ferrarons, entregada desde tierna niña a labores de fa­brica y por lo tanto muy a propósito para nuestros días, en que, por el raudo vuelo de la industria moderna, tantas jóvenes dedícanse a trabajos parecidos.

»Escriba no cosas olvidadas de edades antiguas, donde por la distancia de los tiempos encuentra la imaginación anchuroso campo y amplia libertad de fingir: refiero hechos contempordneos, virtudes de esta edad y ejemplos frescos de nuestros días, donde el fingimiento sería desvergonzada osadía».

Derivades de La luz del menestral, però des de diferents angles, fa altres publicacions. Així, Algunas flores del jardín obrero. Ramillete de flores artesanas, en què són solament vides de dones «Porque habién­dose ellas justificada en ocupaciones hoy en día en boga, puedas aplicarte fdcilmente en sus ejemplos». En fa una acurada correcció de la primera redacció, sempre en la línia de fer la lectura més humana i accessible. I les huellas del divino Maestro passen a huellas del santo obrero de Na­zaret, virgen passa a doncella i dngel de la guarda a dngel peculiar.

De totes totes, malgrat l'orientació social i la voluntat científica i moderna, ens separa d'aquestes obres tot un context sociològic i per tal causa se'ns revelen plenes d'ingenuïtat.

124. Carta des de Lleó, 10 d'agost de 1868. 125. Es pot comprovar, com exemple, amb la vida de sant Sereno, jardiner de la

seva del menestral i la seva acta a D. RUIZ BUENO, A ctas de los mdrtires, BAC 75, Madrid 1951, p. 11 72 i ss.

48

;

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.I. (18 34-1899) 39

La Luz del menestral presenta dos contactes molt interessants, l'un amb el camp de l'art i l'altre el fundacional. El primer és la retirada d'algunes descripcions amb l'estètica dels prerafaelistes, que va tenir especial influència a Catalunya, i en què predomina l'element visual, el misticisme primitiu i un artificiós sensualisme moralitzador. Santa Germana

« ... fue sepultada en la misma iglesia en/rente del púlpito, con una vela en la mano y una guirnalda de espigas de centeno y flores de siemprevivas en la cabeza» .

I a la vida de Santa Margaritina, cosidora:

«Se asegura que estuvieron las sagradas Reliquias flotando en la superfície de las aguas, y que subiendo contra la corriente fueron a pararse /rente a /rente de la ciudad. ( ... ) acudió gran concurso a ver el santo caddver flotando y quieto sobre la corriente del río».

Quadre que fa pensar en la Mort d'Ofèlia (1852) de J. Millais, símbol d'aquella escola pictòrica.

L'altre aspecte a què m'he referit és que hi trobem la primera descripció que seria la seva congregació religiosa, tant eo la forma externa d'organització econòmica, repartició de béns i elecció demo­cràtica dels càrrecs, a la vida d'Enrique Buch, com en la interna d'am­bientació religiosa de l'Obrador, dibuixant model, que als últims anys, tornarà a reproduir en el taller de la Sagrada Família a El Pa­triarsa San ]osé. El valor d'aquesta relació, a la vida de la modista Al­bina, és que era feta sis anys abans de la fundació religiosa, 126 data en què té gairebé enllestida l'obra, i hi és plenament prefigurada:

« ... reso/vió con la bendición de su padre espiritual abrir un taller de modista. Al ejecto presentóse un día a Teresa y le dijo que había ideado quitaria de servir, alquilando una casa y gandndose con su industria la vida. Sorprendzda quedó la viuda al oírla; hízole ver los grandes inconvenientes y dificultades con que tropezaría, y le di jo que le pareda temeridad intentar tamaña empresa ( .. .) a pesar de la desaprobación de todos los que bien las querían, al cabo acce-· dió Teresa a los planes de su hija, y tomaron en arriendo una pobre

126. El manuscrit, que es conserva a l'arxiu de can Butinyà, data de 1868.

49

40 JÚLIA BUTINYÀ

casita para paner en ella su pobre costurería. (. . .) A.l poco tiempo, no pudiendo las dos dar abasto al trabajo que de todas partes les traían, tuvieron que procurarse algunas oficia/as y aprendices para su ayuda. ( ... ) Vivió Albina una vida verdaderamente religiosa. Si­lencio riguroso, penitencia continua; espíritu de oración in;esante, unión con Di os nunca interrumpida .. . »

Publicà també algunes vides separadament i en altres llengües. U na curiosa anècdota al respecte es desprèn de les censures que es conserven a l'arxiu de Sant Cugat del Vallès: com que la vida del Nuncio Sulpricio s'havia publicat a «El Mensajero del Corazón de Je­sús» de setembre i octubre de 1891, traduïda del francès, censuraren el seu intent de reedició considerant-lo plagi de la publicació fran­cesa. Evidentment, es va desfer el malentès, car Butinyà la publicà altra vegada.

L'obra més vulgar des d'un punt de vista literari és alhora la més pobra en trets personals. Es tracta de la Vida del P. Gabriel Malagrida de la Compañía de jesús, quemado como hereje por el marqués de Pombal, basada en uns documents que havia aplegat al seu pas per Portugal.

Quant al llibre sobre sant Josep, no va aspirar a fer un tractat teo­lògic, «sina mas bien escribir sobre el Santa para fomentar la devo­ción al mismo y propagar su valor 'sociológico' y su ejemplaridad para todos los trabafadores. Sin embargo, en su libra Glorias de San José nos dejó un verdadera tratado de teología josefina». 127 És la seva obra més documentada i representa treball exhaustiu de recopi­lació de dades, de parers, selecció bibliogràfica, etc. Amb toc, Buti­nyà s'excusa de no poder ser més rigorós:

«.. . T al vez en su desarrollo tropieces con dos deject os que suelen adolecer obras parecidas. Es el primera que los argumentos con que se defienden las glorias supereminentes de san ]osé son todos como a priori, sin textos o autoridades que los apoyen. A lo que respondo que, si esto es dejecto, de el/o pecaran todos los panegiristas de san ]osé, porque, como se colige de los primeros capítulos, poco nos deja­ron escrita de sus alabanzas ni la Sagrada Escritura ni los Santos Padres, y de esto poco sacamos por congrua consecuencia todo lo demds» .

127. F. de P. SOLÀ, El P. Butinyà y san josé, o.e., p.5 7.

50

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.I. ( 1834-1899) 41

Entre les seves fonts i fonaments assenyala els ensenyaments de Lleó XIII i un manuscrit antic sobre el sant, que va descobrir a Arbeca. ·

La censura en començament havia estat desfavorable, fins al punt que Butinyà adoptà l'actitud d'acceptar un arbitratge:

«quisiera de V.R. me señalara sujeto de su con/ianza, a quien pudiera comunicar y consultar en las correcciones de las Glorias de San ]osé indicadas por los censores. En és tas me propongo seguir su dictamen cuando dos convengan en lo mism~; en lo que indique uno solo, seguiré lo que juzque mds acertado». 128

Entre les objeccions figurava, per exemple, la possible rivalitat amb la devoció a Maria. El fet és que aquesta obra representava una avançada en la interpretació del sant, atès que molts punts que ell manté, com la predestinació de sant Josep, són elements bàsics al Mes en honor de sant Josep, patró de la lglésia (1895) de Torres i Bages i el seu escudi és citat entre la bibliografia selectiva del llibre. de B. Llamera, Teología de san ]osé, 129 el qual no esmenta el del bisbe de Vic.

Sobre el sant ja havia deixat dos devocionaris, Devoción de los siete domingos i Visitas al glorioso Patriarca, als quals apareixien alguns dels seus temes característics, com ara el d'establir a Josep com a model d'obrers.

En aquesta obra és manifesta una clara simpatia pel sant, com pa­lesa en recórrer als mateixos arguments en el cas de l'amor d'aquell i Maria que en el seu cas amb Dolors.

La comunión frecuente y diaria, també és d'un estil cule, però el to és més encès i apassionat. Aquesta obra es publicà pòstuma en 1925. La t~si que duu el títol és constant a tot l'epistolari i es deixa caure a altres obres. La trobem fins i coc a Día de retiro, és a dir en 1870, data que el converteix en un dels peoners de la mateixa, si més no al nostre país.

Es fonamentava en opinions de sants, concilis, sants Pares, i àd­huc alguns jesuïtes, elements que s'afegien a la seva concepció reli­giosa, basada en una relació d'amor i no de temença. Cal tenir pre­sent, però, que l'ombra del jansenisme, com ell al·lega, era viva en-

128. Carra al Provincial, Joan Ricarr, de Tarragona estant, 26 octubre 1888. 129. Editat a BAC 108, Madrid 195 3, p. XIX.

51

42 JÚLIA BUTINYÀ

cara. De fet, en aquest cas l'oposició fou unànim. Vet aquí un frag­ment de les censures:

«El autor esfuerza los argumentos en pro y responde a las objec­ciones con mds celo que acierto, por lo cua! creo que la obrita no sería edificante para los fie/es , ni muestra lo que pretende (. . .) me parece hasta ridículo que toda mujer casada, metida en carne hasta los ojos, y que toda soltera, metida en galanteos y espectdculos, caso que no peque gravemente, comulgue todos los días como si fuera sa­cerdote o religioso».

En 1907 es publica La comunión fremente y diaria d'un jesuïta, l.lo

arran del dret de Pius X Sacra Tridentina Synodus (1905 ), qui diu:

«En defensa de esta misma doctrina esc.ribió hace años el P. Francisco Butiña, SJ. (m.1899), un notable opúsculo, que por cir­cunstancias especia/es no vio la luz pública en vida del autor y tal vez no tarde en publicarse, pues parece escrito después del decreto de Pío X».

És interessant de constatar que en aquells moments Butinyà ja podia pensar que l'obra no havia d'agradar i que no superaria la cen­sura. Ell, però, tirà la seva i l'envià als Superiors màxims, aleshores a Fièsole. Ara bé, sabem d'algun altre jesuïta que participava de les se­ves teories, el P. Vinader:

« ... mis afectuosos recuerdos a mi amado P. Vinad~r. Dígale V. que ya mandé el opúsculo a Fiésole».131

Cal esmentar que el P. Vinader havia participat amb una cançó de bressol al recull dels Trobadors nous (1958) 132 i que Verdaguer el lloà al Record necrològic de Rubió i Ors. l33

Deixarem de banda les obres que afecten estrictament a les fun­dacions, com el Reglamento o les Constituciones, que s'estudien als lli-

130. ].B. FERRERES, La romunión frecuente y diaria, ed. Gili, Barcelona 1907, pp. 80-81.

131. Carca a I. Simón i Ponti, des de Vallmoll, 16 març 18CJ4. (Cit. de l'o.cit. del P. Blanca, p. 165).

132. El poema, Lo bmsolet, apareix a les pp. 312-313. 133. Vegi's a Obres Completes, vol IX, Catalonia, Barcelona 1939, p.64.

52

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.I. (1834-1899) 43

bres de Caceres i Tejedor. De las Preces particulares de las Siervas i Corona de jaculatorias que dicen durante el trabajo, destaquem la carac­terística senzillesa de fons i forma. Hi ha una obreta, però, que excel· eix en gràcia; es tracta d'Algunes reg/as de cortesanía, en què s'abaixa als detalls més petits i materials, per tal d 'orientar i ensenyar les se­ves monges. És una lliçó d'autodomini i d'educació elemental, on predominen l'equilibri i el sentit pràctic, i a la vegada ens fa una acu­rada descripció dels costums del moment:

«Sería reprensible llevar las medias rotas o el habito descosido, como el gorro o toca abollado, o mas inclinado a un fado que a otro.

»Sea el andar moderado, sin llevar el paso ni precipitado ni ex­cesivamente lento. No se lleven las manos sue/tas, como sembrador, ni los pies arrastrando, ni el cuerpo como cayéndose sin fuerzas.

»Con el triste y melancólico no se trate de cosas tristes, que no puedan consolar, porque seda añadir aflicción al afligida; ni tam­poco en las alegrías razonables se hable de males, que puedan acongo;ar.

»Es incivil mirar con afan el plato que traen y ofensivo exami­nar el plato del otro, cua! si quisiera contar/e los bocados.

»Es reprensible usar de la servilieta para quitat-se el sudor, lim­piarse los ojos o pasarla por el plato, armque limpio, para dar/o al que reparte.

«Por fin , en los convites de gran tono, de que debemos huir con todo empeño, sue/en traer agua tibia diversamente aromatizada, destinada a lavarse los dedos y enjuagarse la boca, echando luego el agua en una taza a propósito y secando los dedos en la servil/eta. Aunque esto último puede pasar, el lavatorio público de la boca es repugnante, por mas que lo usen gente remilgada. Así es el mundo, que busca sólo apariencias: los sencillos prefieren en todo la limpieza y aseo, símbolo de la pureza del a/ma».

També cal fer referència a la col·laboració en publicacions periò­diques, opuscles i follets . Aquesta premsa, essencialment social i pro­selitista, era estimulada per Lleó XIII. De Butinyà he localitzat un parell de contes a «La lectura dominical», !34 un d'ells de tema català, sobre la rondalla del pou florit. El poema Fe, que es publica l'u de març de 1896 amb les seves inicials, no dubto en atribuir-l'hi. En presento dues estrofes:

134. Als números 36 i 39, del 9 i 30 de setembre, respectivament, de 1894.

53

44 JÚLIA BUTINYÀ

«Todo, Señor, pregona tu existencia, T odo tu gloria canta.

Y si todo enmudece, la conciencia Tu imagen agiganta.

Sólo el sabio a dudar de Ti se atreve. Él, con saña ferina ,

C iego, escupe a la fuente donde bebe Y al sol que le ilumina».

En els darrers versos, com a molts altres llocs de la seva obra cas­tellana, veiem l'empremta catalana; en aquest cas el refrany: qui es­cup al cel, a la cara li cau.

També he reconegut el seu estil a El Patriarca san josé, opuscle de l'Apostolat de la Premsa, al qual, recolzat en l'autoritat de Lleó XIII -que ja ha publicat Quamquam pluries (15 agost 1889), el de­cret Ex quo (15 agost 1892) i cinc lletres apostòliques (dues en 1890, una en 1891 i dues més en 1892), al respecte-, s'ha afermat a les seves idees, per les quals havia escatit amb els censors. Ara, doncs, les presenta amb deseiximent.

Se sap per l'epistolari amb el P. Garzón I 35 que preparava un altre opuscle sobre María, madre de misericordia, i és autor també d'un pa­rell de tema social: Los amigos del pueblo i Cristo y los obreros.

Com anècdota. tan sols citarem el Cdntico en honor del Sagrado Co­razón de jesús, 136 del qual és autor de la lletra i música (es publicà amb les sigles P.F.J.B.S.J.). El P. Blanca el reprodueix, però no in­dica la font, i, en canvi, no és esmentat a l'article «La devoció al Sa­grado Corazón de jesús en la música jesuística. 137

Sabem d'escrits científics seus, inèdits, sobre mecànica i magne­tisme, i editats, observacions meteorològiques, a Lleói l'Havana. Es conserva manuscrit a Loiola un tractat apologètic en llatí, De Novissi­mis, interessant sobretot pel moment en què l'escriu, quan es dedi­cava a l'ensenyament de Teologia a Salamanca. Aquellpe­riode, anterior al cim del moviment neoescolàstic, representat en l'encíclica Aeterni Patris (1879) de Lleó XIII, fou el de més gran em­penta renovadora. És una bona mostra de la vida reclosa de l'escolàs-

135. Carta que li adreça, com a cap d'aquella editorial, des de Madrid, el 22 de desembre de 1892.

136. Aparegué a «Revista Popular» 32 ( 1887). 137. Vegi's «Jesuitas» 84 (1977).

54

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.l. (18 34- 1899) 45

tica i de la que germinaria la nova embranzida_ De bon començament es veu la seva mà, bo i posant-se sota els auspicis de sant Josep.

I encara, és inèdita l'obra més voluminosa, un repertori catequista superior a les mil pàgines. Cal dir que en aquella època dominava arreu l'esperit de Claret i la Guía practica del catequista (1872) d'Ossó. Butinyà hi aportà alguna novetat: en primer lloc, fa el llibre per al catequista i no per al catequitzat, segons el catecisme de Schü­ller, que recomanava el Sant Pare i que s'.havia imposat a la diòcesi romana, com diu Butinyà a un full que vaig trobar entremig el ma­nuscrit.

El manuscrit és autògraf només en part, la qual cosa s'explica per­què, éssent una adaptació, algú li devia ajudar a la traducció. Entre les causes perquè no va superar la censura es pot citar el seu pro­jecte d'armonitzar les teories geològiques amb la doctrina sagrada, en tractar de la Creació. No se'n va fer cap comentari al I Congrés cate­quístic nacional, a la crònica del qual es parla de la Companyia i el Catecisme. 138 Caldria afegir que actualment es tendeix al mètode psi­cològic alemany, 139 el qual havia preconitzat; però el seu llenguatge i estil avui han quedat envellits.

Podem resumir que, en un sentit diacrònic, es revela Ía supedita­ció del seu ofici o vocació d'escriptor a l'afany d'apostolat i, evident­ment, a l'obediència. Per altra banda, s'observa també el progressiu desflorar de la seva personalitat.

Quant a l'evolució de l'estil, cal distingir una primera etapa d 'o­bres anònimes per al públic en general i sense intenció literària; vers 1871, es mostra aquesta, alhora que manifesta la seva comunió amb el nou moviment català i la seva significança al moment d'esclat de la Renaixença; de 1882 ençà, predomina l'enfocament social, aspecte en el qual també coincideix amb els corrents del seu temps.

Per a cloure aquest apartat, farem una comparança, per bé que d'un cas ben diferent, el d'Antoni Puigblanch, tal com el jutja Jardí al seu estudi. Bé que Puigblanch no tenia vot d'obediència, bé que Butinyà senyoreja la llengua catalana: «Pensem que hauria significat l'obra de Puigblanch en la història de la nostra renaixença, si el seu autor hagués posseït el sentit de la perfecció idiomàtica que no tenia, pel fet que el seu prolongat allunyament de la terra natal li privà

138. Vegi's Crónica oficial del Primer Congreso catequístico nacional español, Vallado­lid 1913.

139. Vegi's A. ZULUETA MARIGORTA, Catu¡uética, en Gran enciclopedia Rialp V, Madrid 1971.

55

46 JÚLIA BUTINYÀ

d'abeurar-se en la deu inesgotable de la parla popular, com ho féu anys més tard Verdaguer. Imaginem-nos la qualitat de la seva poesia, si hagués sabut prescindir del seu llast, com a purista de la llengua castellana, que li privava de copsar el geni de l'idioma. ( ... ) Les pers­pectives que podia haver obert per a la nostra cultura haurien estat incalculables». 140

A l'últim, farem una succinta ressenya bibliogràfica de les obres publicades: 141

1860-63 Resumen de las observaciones meteorológicas recogidas en el obser­vatorio de La Habana i Boletines mensuales del Colegio de Belén (La Habana), en col·laboració am.h altres jesuïtes.

1864 Resumen de las observaciones meteorológicas recogidas en el observato­rio del Colegio de San Marcos de León en el año 1863, impr. Mi­ñón, Lleó 1864.

1868 Mina inagotable de tes oros celestiales abierta en el C orazón de jesús, impr. Miñón, Lleó 1868. (Signa només una nota preliminar: F.B.).

1870 Mina inagotable de tesoros celestiales abierta en el Corazón de Jesús, impr. D. Juan de la Cuesta, Valladolid 1870. (Signa la nota preliminar: Francisca Butiña). Día de retiro para la reforma de la vida espiritual, impr. A. de Angula, Salamanca 1870.

1871 La venjança del martre, drama relligiós en tres actes sobre lo martiri del gloriós sant Martirià, patró de Banyo/as, impr. F. Rosal, Bar­celona 1871. Al drama segueix un Compendi de la vida de sant Martirià, bisbe y martre, patró de Banyoles, (Firma ja amb el seu nom, com a catedràtic de Teologia en el Seminari de Salamanca).

Las Mitjdiadas del Mes de Maig, o bé lecturas profitosas als menes­trals consagradas a honor de Maria, impr. de T . Carreras, Gi­rona 1871. (Signat igual que en l'anterior. El manuscrit, que es conserva a can Butinyà està datat a Laon en juliol de 1869).

1872 La Granadilla, o sea consideraciones para el ejercicio de la Vía Sa­cra, dedicadas a los devotos del Sagrado Corazón de jesús, impr. D. Juan de la Cuesta, Valladolid 1872. (Signa amb el seu nom la nota preliminar).

140. E. JARDÍ, Antoni Puigblanch. Els precedents de la Renaixença, ed. Aedos, Bar­celona 1960, p.334.

141. Encara que s"ha donat varies vegades, jutgem interessants de tornar-hi, per­què introduïm bastants variacions.

56

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.l. (1834-1899) 47

187 3 Día de retiro para la reforma de la vida espiritual, por un sacerdote de la Compañía de jesús, 2ª edició, corregida i augmentada.

1875 Visitas al glorioso patriarca San ]osé para todos los días del mes, por un devoto del santo, impr. hereus de la vídua Pla, Barcelona 1875.

Luz del menestral, o sea colección de vidas de fieles esclarecidos, que se santtficaron en profesiones humildes, precedida de una breve re­seña sobre la Sagrada Familia, tip. Católica, 2 volums, Barcelona 1875. (Signat amb el seu nom. El manuscrit, que es conserva a can Butinyà, està datat a Lleó en 1868).

1877 Devocionario manual arreglado por algunos Padres de la Compañía de jesús, impr. del Corazón de Jesús, Bilbao 1877. (La 24ª edi­ció és de 1868, però anotem tan sols aquesta. La font de la seva col·laboració és la tradició familiar.

1878 Visitas a jesús sacramentado, a María Santísima y al glorioso Pa­triarca san ]osé, impr. F. Rosal, Barcelona 1878. (És signada).

La devota artesana, reseña de la vida de la Sierva de Dios Librada Ferrarons i Vives, tip. de l'Hospici Provincial, Girona 1878. (És signada). Aquesta podria ser la que en altres llibres -Vida de san Isidro, Comunión frecuente y diaria- es dóna com altre edi­ció de La luz del menestral).

1879 Un granet de mostassa o breu recort dels pares missionistas de la Companyia de Jesús, Llibreria religiosa, Barcelona 1879. (Es pu­blica anònim. Consta que és la 2ª edició, però de la lª enlloc n'hi ha constància).

1881 Constituciones de las Siervas de San ]osé, impr. de L'Hospici Pro­vincial, Girona 1881. (D'aquesta obra i de la següent, ignoro si figura com autor en la portada, a l'interior no és esmentat).

Preces particulares de las Siervas de San ]osé, impr. de l'Hospici Provincial, Girona 1881.

1882 Devoción de los siete domingos consagrados a honrar los do/ores y los gozos de san ]osé, impr. hereus de la vídua Pla, Barcelona 1882. (És el germen de Glorias de san ]osé. És anònima).

joya del cristià, devocionari manual dedicat als fills de Catalunya, impr. de l'Hospici Provincial, Girona 1882. (El seu germen és Un granet de mostassa. Es publica anònima).

V isitas a jesús sacramentado, a María Santísima y al glorioso pa­triarca san ]osé, 2ª ed., impr. de l'Hospici Provincial, Girona 1882. (És signada).

1883 Vida de santa Margarita de Cortona, costurera, Rubiños, Madrid 1883. (El M.anual del Librero hispano-americano de Palau resse-

57

48 JÚLIA BUTINYÀ

nya una estranya edició anterior de 1881. És una vida de La luz del menestral). Vida de santa Germana Cousin, pastora, Rubiños, Madrid 1883. (De La luz del menestral).

1886 Quinabuhi ni santa Zita, criada o hinuptan, impr. Santa Cruz, Manila 1886. (Traduïda al visaya de La luz del menestral per Mariana Perfecta, que apareix con M.P.). Vida del P. Gabriel Malagrtda de la Compañfa de jesús, quemado como hereje por el Marqués de Pombal, impr. F. Rosal, Barcelona 1886. (És signada).

1887 Escue/a de santidad o Ejercicios espirituales para disponer a los ni­ños a una buena y fervorosa Comunión, tip. Peninsular de Marial y López, Barcelona 1887. (Signa el pròleg a Saragossa, 21 juny de 1886).

1888 Buhay ni sta. Margarita de Cortona, hinango sa Luz del menes­tral, impr. Asilo de Huérfanos, Guadalupe 1888. (Traduïda al tagal per Joaquín Tuason).

Vida de san Martin, sastre, Pérez Dubrull, Madrid 1888. (De La luz del menestral).

]oya del cristià, devocionari manual dedicat als fills de Catalunya, 2ª ed. impr. F. Arís, Tarragona 1888. (És signada).

1889 Glorias de san ]osé, impr. Subirana, Barcelona 1889. (És signada).

Vita del P. Gabriele Malagrida, de la C. de G. , abbruciato come eretico del marchese di Pombal, Arcigianelli, Milà 1889. (Traduïda per Enrico Massara).

Vida de santa Margarita de Cortona, costurera, Pérez Dubrull, Madrid 1889. (De La luz.de menestral). Vida de santa Germana Cousin, pastora, Pérez Dubrull, Madrid 1889. (De La luz del menestral).

1890 Visitas a jesús sacramentado, a María Santfsima y al glorioso Pa­triarca san ]osé, 3ª ed., Librería Católica, Barcelona 1890.

Vida de San ]uan de Dios, impr. Doménech, València 1890. 1891 Vida de san Isidro labrador, impr. Pérez Dubrull, Madrid 1891.

(De La luz del menestral. Segueix un diàleg Contra la blasfemia).

1893 Vía Crucis consagrado a los devotos del Corazón de jesús, tip. de F. Arís, Tarragona 1893. (És pràcticament una 2ª ed. de La Gra­nadilla. Es publica ànònim).

Glorias de san José, ed. Subirana, 2ª ed., Barcelona 1893. Vida de san Blas, obispo y mdrtir, sastre, impr. del Corazón de

58

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.I. (1834- 1899) 49

Jesús, Bilbao 1893. (Com que figura autor junt amb P. Riva­deneira, deu ser una adaptació de la seva biografia).

1894 El Patriarca san ]osé, gloria y modelo del obrero cristiano, tip. A. Avrial, El Apostolado de la Prensa, Madrid 1894. (Anònim).

Buhay ni san Isidoro Labrador, Tambobong 1894. (Traduïda al tagal. De La luz del menestral). .

1895 Algunas flores del jardín obrero. Ramillete de flores artesanas o vi­das de mujeres ilustres por su virtud, tip. F. Arís, Tarragona 1895. (És signada. És una selecció de La luz del menestral i al­tres obres).

Vida del beato Gerardo, ejemplar sastre y taumaturgo de la lglesia. Algunas flores del jardín obrero, tip. de F. Arís, Tarragona 1895. (És signada). La flor de los aprendices o el venerable Nuncio Sulpricio. Algunas flores del jardín obrero, impr. de Henrich y Cª, Barcelona 1895. (Ampliació de la vida de La luz del menestral).

Algunas reg/as de cortesanía para las Siervas de San ]osé, que las dio el P.F.B., tip. F. Arís, Tarragona 1895. (És datat a Man­resa, novembre de 1886).

1897 Cristo y los obreros, tip. Avrial, El Apostolado de la Prensa, Ma­drid 1897 (Anònim).

La devota artesana. Reseña de la vida de la sierva de Dios Librada Ferrarons y Vives , 2ª ed., impr. ]. Bonet, Olot 1897.

1898 V isitas a jesús sacramentado, a María Santísima y al glorioso pa­triarca san ]osé, 4° ed., tip. Católica, Barcelona 1898.

1899 Los amigos del pueblo, tip. Avrial, El Apostolado de la Prensa, Madrid 1899. (Anònim).

1900 joya del cristià, devocionari manual dedicat als fills de Catalunya, 3ª ed., impr. Henrich, Barcelona 1900.

1901 Vida de santa Margarita de Cortona, costurera, impr. del Cora­zón de Jesús, Bilbao 1901. (En realitat és una 3ª ed.).

1902 Pombal y Malagrida. Persecución anti-jesuítica en Portugal / En­sayo histórico, impr. de F. Rosal y Vaucell, Barcelona 1902. (En realitat és una 2ª ed.).

1909 Glorias de san ]osé, ed. Subirana, 3ª ed., Barcelona 1909. Buhay ni san Isidro Labrador at ng kanydng asawang si Santa María de la Cabeza, impr. de T. Almeida, Manila 1909. (Com consta a l'edició següent -i segons la qual cosa aquesta seria la 2ª edició- es publicà sense permís del traductor anterior. Per tant, el traductor de la lª devia ser el de la següent edi­ció, Pascual H. Poblete, De La luz de menestral).

59

50 JÚLIA BUTINY A

1914 Escue/a de santidad o Ejercicios espirituales dedicados a niños y jó­venes, 2ª ed., ed. Subirana, Barcelona 1914.

191 7 Buhay ni S. Isidro Labrador at ng kanydng asawang si Santa María de la Cabeza, lit. de Juan Fajardo, Manila 1917. (Tra­duïda al tagal per Pasc1.1al H. Poblete).

1918 La luz del menestral, o sea colección de vidas de fie/es esclarecidos que se santificaron en profesiones humildes, precedida de una breve reseña sobre la Sagrada Família, 2ª ed., 2 volums, Apostolado de la Prensa, Madrid 1918.

Escue/a de santidad o Ejercicios espirituales dedicados a niños y jóve­nes, 3ª ed., Apostolado de la Prensa, Madrid 1918.

1925 La comunicación frecuente y diaria, ed. Casulleras, Barcelona 1925. (Obra pòstuma, editada amb ocasió del 50 aniversari de la fundació de les Filles de Sant Josep).

1927 Corona de }aculatorias que dicen durante el trabajo las Religiosas ]osefinas, impr. Masó, Gerona 1927. (En realitat és una 2ª edi­ció car es va publicar en 1881 a continuació de Preces partiéula­res de las Siervas de San ]ose).

19 36 Algunas reg/as de cortesanía para las Siervas de San ]osé, tip. F. Arís e hijo, 2ª ed. Tarragona 1936.

1939 Algunas reg/as de cortesía para las Siervas de San]osé, tallers Dal­mau, 3ª ed., Girona 1939.

1957 Algunas reg/as de cortesanía para las Siervas de San ]osé, tallers Dalmau Carles Pla, 4ª ed., Girona 1957.

S'inclou ací un gràfic que indica les publicacions en català i caste­llà, per tal com explicita aquesta evolució, i també el referent a l'e­pistolari, que afegeix a l'interès del bilingüisme l'aspecte primerenc de l'ús del català. 142 Pel que fa a aquest darrer es poden consultar a més les pàgines 61-6 3 de r estudi u na visió de la dona catalana en el segle XIX, ja citat, i les pp. 667-682 de la meva tesi doctoral per al fenomen en general.

142. Vegi's p. 33 d"aquesr esrudi i la nora 11 3 corresponenr.

60

°' ~

CARTES

60

55

50

45

40

35

30

25

20

15

10

5 - - - - - - - - - - 1

1855 1860 1865

l

t l

l l

l

l l

1870

EPISTOLARI ( +)

\

\

\ l

\,------4

1875 1880

l

l

l

l l

l l

l l

r l

1885

.........

' '

' ' ' ' ' ' ....

CARTES EN CASTELLÀ

CARTES EN CAT ALÀ

1890 1895 1899

(+) - A fi d 'una més gran simplificació s'han agrupat les cartes per quinquenis. S'ha de fer marcar la relativa validesa del gràfic degut a ia incertitud quam al número real de les carres i la seva parcial conservació.

~ z ('l tT1 Vl ('l

>< > < tT1

"' Ol C ~ z -< _>· Y'

00 '->'

f-00 'D ::':'

·< >­z § ~

OBRES

2

DADES D 'EDICIÓ D 'OBRES LITERÀRIES ( + )

D OBRES EN CASTELLÀ

• OBRES EN CATALÀ

~ ~ l 1 1 r---. 1 1 n • 1 1 • r1 n n ~ •2,

N

"'

1870 1871 1875 1878 1879

( + ) Comptem només primeres edicions amb seguretat de data.

1881 1882 1886 1887 1889 ANYS

FRANCESC XAVIER BUTINYÀ, S.I. (1834-18991 53

Conclusions

Després de tot el que s'hi ha exposat crec que es pot dir que Bu­tinyà «Pertenece a esas minorías que marcan avanzadillas y señalan el rumbo de la historia de la civilización, 143 car les energies utòpiques s'in­sereixen en la consciència històrica. 144 Encara, fan un paper actiu, com a motor: «Las utopías son a la acción lo que la teorías meta/ísicas al conocimiento». 145

Segons que diu Adela de Caceres en cloure el seu treball: «El T aller de Nazaret de las Siervas de San ]osé, como utopía, entra de lleno en el dinamismo creador de la historia y ofrece un estilo valido de vida para todos los que quieren asemejarse a jesús artesano, que con María y ]osé proclama el 'evangelio del trabajo' al hombre de todo tiempo». 146

La seva mentalitat precursora -la intuïció de nous corrents i necessitats-, no solament en el camp religiós (dogma de l'As­sumpició), 147 sinó també en realitzacions científiques (ciències natural ... ) 148 o de tipús humà (projectes de guarderies infantils ... ), 149 és conseqüència del seu esperit científic, basat en l'autoritat de l'expe­riència, en l'ús del sistema crític i l'aplicació dels principis econòmics.

També es pot atribuir a un temperament realista, que busca la ve­ritat i rebutja els tòpics. Així, en un ambient de malfiança envers el progrés, ell no s'està d'expressar la seva admiració:

«Admira, cnsna estimat, y ab dols plaher d'ànimas nobles contempla transformada la terra amb los nous invents y aplica­cions de las cièncias físicas. No t'encísan tals progresos, igno­rats de nostres avis? A mi, certament, me convídan a lloar la sabiduria infinita del Criador y sa dolsa y benèfica Providèn­cia. No'm dolen semblants milloras, abans bé m'agradaria, com al que més, poder per tot arreu atravessar camps y montanyas al xisclet de la locomotora; tenir en tots los pobles estacions hont enraonar per fils elèctrichs ab los habitants de las més allunyades fronteras; vèurer nostres rius sembrats de fàbricas,

143. De l'article meu citat, Una mentalitat científica .. ., p. 35. 144. Vegi's Jürgen Habermas, El fin de la utopía, «El País» 9 desembre 1984. 145. Cit. de M.A. QUINTANILl..A, UtopíaJ racionale1, íb., 30 desembre 1984. 146. Trabajo y dignidad humana, o.e., p.333. 147. Vegi's l.A luz del mene1tral, t.I. , p.1 34. 148. Vegi' s U na mentalitat científica ... suara esmentat, pp. 32-3 3. 149. Ell ho seggereix en 1867. El primer Kindergarten , creat pel pedagog alemany

F. Frobel data de 1840.

63

54 JÚLIA BUTINYÀ

tan avansadas que fer poguessen competència ab la més alta perfecció extranjera; respirar los aires de verdejants puigs y planúrias, regadas ab caudalosos canals y conreuhadas ab los novíssims enginys de la ciència». 150

A l'últim es podria escodrinyar el seu caràcter i fer un estudi psi­cològic 151 o bé cercar les influències que recull la seva vivència religiosa, 152 però vull destacar l'aspecte més nou -el tractat recent­ment per Adela de Caceres--, és a dir la versió d'aquesta personalitat al camp de l'espiritualitat. La seva peculiar manera de barrejar oració­treball-vida, que segons aquesta autora consisteix a elaborar una ora­ció des de la mateixa acció, bo i considerant el treball com a lloc de l'oració i activitat humana plegat. l53

Ultra aixó, hi ha la gran dosi d'humanitat:

«La interpretación del amor en Butiñd es totalitaris ta, el amor su­ple todo, 'es maestro de todo lo bueno', en la raíz de toda acción y contemplación del hombre. El amor estd por encima de todo en su estimación, por encima del sacrificio del dolor y de la muerte. 'No son los tormentos los que hacen mdrtires, sino la caridad'». 154 Així, s'hi podrà parlar d'una «Caritat laboral» amb la finalitat de cons­truir un món més ju:st. «Una forma inédita de amor a Dios y al prójimo desde las ocupaciones mds humildes y sencillas». 155

Tot amb l'ideal de goig i felicitat, eminentment positiu, per con­tra dels negatius del seu temps: «En una societat en la que privaba el éxito, la eficacia y el lucro, se necesitaba descubrir la dimensión festiva del trabajo, que Butiñd encontró en el evangelio, concretado en el misterio de Nazaret. ( .. .) El Taller, lugar de fraternidad, es el espacio del gozo y de la alegría»,156 manifestat fins i tot en cants, que havia composat i havien d'acompanyar el treball.

150. joia del cristià, pròleg. 15 l. Es poden consultar les pp. 41 7 -5 15 de la meva tesi doctoral. 152. Tractat a les pp. 516-5 36 de la meva tesi doctoral. 153. Vegi's Trabajo y dignidad humana, o.e., pp. 102, 119. 154. Íd., ib., p . 301. (La darrera frase és de Butinyà, La luz del menestral. 155. Íd., ib. 156. Íd., ib., p. 306.

64

FRANCESC XAV !l:I\ BLTl:-..YA. ~l 1!8 i 1-1899J 55

Per acabar, reproduirem uns versos de les Migdiades del mes de maig, que es titulen Al comensar lo treball:

Benehïu, oh Mare mia En est dia Mos quefers; Qu'ab Vós la brava tempesta Tinch per regalada festa Ni tem'res.

Ab Vós, donchs, al mar me llanso Y descanso, Tot tranquil, Y la tormenta més fera No podrà ma nau lleugera Sumergir.

Si hasta'l cel arriba l'ona Y retrona Tempestat, Lliscant ma fusta per l'aire Com aureneta remaire De la mar,

Arribarà tot gojosa, Tot ditxosa Fins al port; Fins al port que'! cor anyora Volarà llesta ab bon'hora Y ab conhort.

( ... )

Y en los neguits, gran Senyora, Qu'a tothora Causa esc mar, Guiau-me al port, hom regna calma Y puga cullir la palma Del traball.

65

56 JÚLIA BUTINYÀ

Al mar, donchs, sens por me llanso Y no'm canso Ja de dir: Allà' m llanso, Mare mia, Que tenint-vos jo per guia, Vaig tranquil».

66

]VLIA BUTINYÀ

BISBAT DE LLEIDA: EL SEGLE XIIlè.

UNA APROXIMACIÓ BASADA EN ELS COMPTES DE LA DÈCIMA DE 1279

INTRODUCCIÓ

La controvèrsia i el debat han escac sempre presents a l'hora d'es­tudiar la geografia del bisbat de Lleida. Llur conexió amb J' Aragó ha provocat tothora enfrontaments de natura diversa, no pas únicament historio-gràfica.1 ·Tan sols una habilíssima política per parc de la cúria diocesana, en el sentit d'evitar qualsevol possible mociy de crispació, ha aconseguit que la configuració del bisbat continuï presentant la dualitat d'origen, si bé amb severes mutilacions de la vessant occi­dental, fetes durant aquest segle i l'anterior.

Després de la reconquesta, qualsevol aproximació cartogràfica al bisbat lleidatà únicament podrà guiar-se amb el mapa que Sainz de Baranda va publicar l'any 1850.2 Cap altre assaig ha visc l'impremta fins el moment actual. Probablement, si Mossèn Rius Serra hagués arribat a publicar aquell apèndix cartogràfic que anunciava,3 aquests que ara presentem ja no serien necessaris.

És possible, però, trobar mapes d'aproximació més o menys genè-

l. Les tesis aragonesistes, basades en la consideració d'un «Aragón irredento», subjectat antinaturalrnent per un bisbat català, ha xocat frontalrnent amb tots aquells que s'han ocupat del tema, en especial Manel Lladonosa.

2. «A todo esto acompaña el mapa del obispado, cuya copia permitió sacar su dig­nísimo obispo, mejorandole considerablemente y grabandole bajo la dirección del Exmo. Sr. lngeniero Gral. D . Antonio Remon Zarco del Valle, por el capiran del cuerpo el Teniente Coronel D . Fco. Coello» (SAINZ DE BARANDA: España Sa­grada, Madrid, 1850. T. XLVII, p. X).

3. «A base de los nombres citados en estas cuentas, esperamos publicar -como apéndice a las 'R.D .H .', las cartas geogràficas de las diócesis descritas». (RIUS SER­RA: Rationes decimarum Hispaniae, CSIC, Barcelona 1946, p.X).

67

2 MARC ESCOLA l PONS

rica,4 essent de minsa utilitat per a orientar-nos en la configuració medieval. En quant als mapes de localitzacions específiques, com és el cas dels jueus o dels moriscos, hom pot recolzar-se en les obres monogràfiques que sobre cadascun dels temes han estat publicades,5

així com en la monumental Història de Lleida de Josep Lladonosa (Tàrrega, 1974, Vol. I).

El document de l'Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis, promulgat una vin­tena d'anys després de la re instauració episcopal, 6 no és, dissortada­ment, una eina d'on es pugui extreure informació detallada sobre les parròquies, puix, entre les poques de cita,7 ni tan sols enumera algu­nes de les més grans.

Ens ha calgut, doncs, cercar un document de natura eminentment fiscal, en aquest cas de la fiscalia pontifícia, per tal de poder recons­truir i localitzar, al menys en bona part, les parròquies que durant el segle tretze pertanyien al bisbat ilerdenc. Es tracta de la col·lecta de la dècima de 1279, publicada per primera vegada l'any 1926 en una separata de la revista Esperanza, del Seminari de Lleida. L'autor era RIUS SERRA, que tornaria a publicar-la l'any 1946 (CSIC, Barce­lona), esta volta conjuntament amb la de 1280, dins el volum I de les Rationes Decimarum Hispaniae, dedicat als bisbats dels Països Catalans.8

LA DÈCIMA

El present estudi sobre la configuració geogràfica del bisbat de Lleida està basat en els comptes del tipus d'imposició pontifícia deno­minada dècima. La creació d'aquest tribut es troba vinculada a la ne-

4. A El martírio de una iglesia, de VIOLA GONZALEZ, a la portada (Lleida, 1980); també en publica un la Gran Enciclopèdia Catalana, veu «Lleida, bisbat de», signar per Josep Lladonosa.

5. Sobre els jueus PITA MERCE: Lérida judia (Lleida, 1973) i La societat jueva en els calls lleidatans, (Barcelona, 1978); del mateix, sobre els moríscos: Lérida arabe, (Lleida, 1977 ).

6. El publica SAINZ DE BARANDA, op. cie., Apendix nº 2. 7. No arriba a la crencena i, ensems, són coces de l'ardiaconat de Lleida, la nova

adquisició. 8 . Encara no hi ha cap escudi publicar sobre el bisbat de Lleida que es basi en les

dècimes del «Raciones», malgrac l'annunci que fa Prim Bertran (URGELLIA Nº 2, 1979, p.257) d'un en fase d 'impressió a l'IEI. Sembla ser que els que· havien d 'ésser aucors (R. Farrero i S. Fernàndez) ajornaren la publicació del treball.

68

BISBAT DE LLEIDA: EL SEGLE Xlllè.

cessitat de subvenir a les noves despeses de l'Església, concretament a les croades, d'ací que en un principi (inicis del segle XIll) es justi­fiqués la seva percepció dient que eren cobrades in subsidium Terrac Sanctae. En desaparèixer la motivació originària, és a dir, quan deixen de ser excepcionals per a convertir-se en habituals, hom deia senzilla­ment que es recaptaven pro oneribus Romanac Ecclesiae,9 amb les desti­nacions molt diverses com la subvenció de les campanyes del carde­nal Gil d' Albornoz a Itàlia, encarregat de recuperar i consolidar els Estats Pontifícis mentre els papes eren a Avinyó,10 o per a pagar les guerres contra els Visconti de Milà. 11

La dècima de 1275 - 1280

Gregori X, consagrat Papa l'any 1272, fou un home conscienciat en el sentit de reforçar l'acció cristiana a Terra Santa per tal de no perdre les posicions tant àrduament conquerides en les anteriors croades. Decidit, el 7 de maig de 1272, just 40 dies d'ésser Pontifex Romà, convocà a Lió el XIV Concili Ecumènic amb la finalitat d'aju­dar a la defensa dels Sants Llocs amb l'organització d'una nova croada. Malgrat l'entusiasme papal, l'ambient a les cancelleries euro­pees era massa fred i no fou possible sensibilitzar-les per a l'empresa. Unicament Jaume I el Conqueridor hi fou present. Això no obstant, Gregori X va aconseguir que s'aprovés el cobrament d'una dècima sobre els béns eclesiàstics durant sis anys (1275 - 1230), en base a la declaraCió jurada que fessin els clergues. El subsidi es va cobrar a la major part de les diòcesis d'Europa, i els comptes que rendiren els col·lectors són importantíssims per conèixer l'estat econòmic de les diferents esglésies.

La col·lecta del cinquè any -1279- de la diòcesi lleidatana fou publicada per Rius Serra l'any 1926, com ja s'ha dit més amunt, però nosaltres hem utilitzat la publicada dins el Rati ones Decimarum H ispa­niae. Aquesta última és molt més rigorosa que la de 1926, mantenint-se entre elles nombroses diferències, i no sols de trans­cripció més o menys acurada.

9. SAMARAN, CH.; MOLLAT, G.: La fiscalité pontifica/e en France au XIVè siècle (Période d'Avignon et Crand Schisme d'Occident, Paris, 1968 (2ª ed.), p. 11.

10. CLARAMUNT, S. - TRENCHS, ).: Itinerario del cardenal Albornoz en sus lega­ciones italianas (1353 - 1367), «Studia Albornotiana», XI (El Cardenal Albornoz y el Colegio de España, l), Bolonia, 1972, ps. 369-432.

11. MOLLAT, G.: Les papes d'Avignon (1305-1378), Paris, 1964 (10ª ed.), p.5 33.

69

4 MARC ESCOLÀ l PONS

El mecanisme de la dècima

L'impost de la dècima contràriament al que sembla, representava el 10 % dels beneficis nets que percebia qualsevol beneficiat de l'Es­glésia, o sigui una desena part dels fruits que quedaven per al cler­gue, un cop deduïdes totes les despeses.12 Tan sols n'eren exs:eptua­des les leproseries, els hospitals de pobres, els frares mendicans i, a l'època del Cisma, també els cardenals, els membres de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, els mercedaris, els cavallers teutònics i els cartoixans.

S'havia establert, evidentment, una renda mínima per a exigir la cotització de la dècima. Aquesta quantitat mínima fluctuà amb el temps i d'acord amb el valor de les monedes en circulació. Dissorta­dament, en el nostre cas no s'ens detalla aquest mínim fiscal. Com a notícia aproximativa val a dir que la taxació més baixa que hem tro­bat correspon al pagament de l'escuder del bisbe: 8 diners per la por­ció d'un fill seu, és a dir, set sous i mig de renda.

Cobrament

Per a poder distribuir amb equitat !;impost calia conèixer abans el valor aproximat de les rendes de la clerecia. Amb tal fi la Cambra Apostòlica feia recórrer la cristianitat, cada cert període de temps, per uns agents especials encarregats de fer una relació completa dels beneficis eclesiàstics i d'indicar amb més o menys exactitud la impor­tància de les rendes de cada vinculat i la contribució amb que es po­dien gravar. Aquesta operació rebia el nom de taxatio o taxació.13

Un cop coneguda la part gravable, se'n calculava el 10 %, o part que anualment calia pagar a Roma i després als d'Avinyó. La Cambra Apostòlica adoptà repetidament i a efectes administratius els sistemes ideats a principis del segle XIII, quan s'instituí sobre els béns dels clergues l'impost per a la croada.14 Segons aquest sistema emprat, la recapta s'encomanava a uns col·lectors, anomenats collectores apostolici, clergues designats pel Papa o pel camarleng, amb l'encàrrec de co-

12. MOllAT, G. : Les Papes d'Avignon (1305-1378), Paris, 1964, (10ª ed.), p. 533. 13. SAMARAN, CH. - MOllAT, G.: La fiscalité pontifica/e ... , p.12 .

. 14. KIRSCH, J.P.: L'administration des finances pontifica/es au XIVe sièc/e, «Revue . d'histoire écclesiascique», I (1900), p.295.

70

BISBAT DE LLEIDA: EL SEGLE XIII è.

brar els tributs, només que, si en el seu origen aquests funcionaris eren temporers, a mida que els impostos eren més freqüents, regu­lars, i quantitativament més importants, especialment amb els papes d'Avinyó, s'inicià la seva funcionarització i permanença en el càrrec per temps indeterminat.

Las tasca que se'ls encomanava l'exercien dins una delimitació geogràfica concreta: la col·lectoria, que no havia de coincidir necessà­riament amb les divisions polítiques i eclessiàstiques pre-existents. Així, per al cas de la col·lecta de 1279, el col·lector és Bennascut de Lavanya, un canonge de Narbona, que ho és per a dues formacions polítiques alhora: els països de la Corona d'Aragó, d'una part, i el regne de Navarra d'altra, considerats tots plegats una unitat adminis­trativa.15

Un cop nomenat, aquest alt funcionari s'encarregava d'assabentar de la seva comesa totes les autoritats eclesiàstiques i nomenava, per a facilitar la feina, uns delegats amb plena jurisdicció per a les àrees més reduïdes, coincidents normalment amb els bisbats. Aquest nou personatge, delegat de l'anterior, era el sots-col·lector. Aquesta figura ve representada en el nostre cas per un canonge ilerdenc: Pere de Torrefracta,16 que figura cotitzant en la dècima per les rendes canoni­cals 70 sous en primer termini, especificant-hi que el segon no el paga perquè ha estat nomenat sots-col·lector. Ja sabem, doncs, quin ha estat el primer benefici del càrrec. Desconeixem, però, quin seria el seu sou o si gaudia d'altres prevendes.

El que si ~abem és que tenia un company concol·lector. Es tracta del sagristà de la Seu de Lleida: Pere del Rei, bisbe de Lleida vint anys després, entre 1299 i 1307.17 El futur bisbe és qui s'encarrega de cobrar als exempts, als quals ben poc profit els fa l'adjectiu.

En l'última instància, el sots-col·lector Pere de Torrefracta es li­mita a controlar la col·lecta i distribuir la feina del cobrament mate­rial entre d'altres. Així, com hem vist, Pere del Rei és qui cobra als

15. Sobre col·lectors i col·lectories vejeu TR.ENCHS ONDENA, ]. : La Gamara Apostólica y el reino de Aragón, vol. Ill, ps. XVII-XVIII, (tesi doctoral).

16. Hi ha notícia seva a BORRAS, L: Efemerides religiosas del Obispado de Urida, . Lleida, 1911, p.23.

17. Sobre aquest bisbe, vinculat a la creació de l'Estudi General de Lleida, hi ha dubtes sobre si era fill de Jaume I (opinió de Lladonosa) o si es deia Pere Reig (Sainz de Baranda). Ademés tampoc hi ha unanimitat sobre l'any de defunció, essent 1307 segons Villanueva i Borràs, i 1308 segons Lladonosa i Sainz de Baranda. La seva bio­grafia la podeu trobar tant en l'España Sagrada (ps. 38-41) com en el Viage Literario (ps. 154-156).

71

6 MARL bLOLA l PON::.

exempts. Als no-exempts els hi cobren el degà de Lleida (Arnald de Vernet 18 ) i l'ardiaca de Terrantona (Mestre Raimon), amb la particu­laritat de que aquest darrer cobra en nom d'altri, d'un clergue ano­menat Bartomeu ...

Pot apreciar-se, doncs, l'existència de quatre instàncies entre el prevere gravat i el Pontifex Romà, instànciés que disminuiran nota­blement els ingressos finals de la dècima. Com abans, tampoc ara s'especifica la remuneració d'aquests personatges. Cap d'ells, però, fi­gura com a pagador de dècima pròpia,19 i si tenim en compte la titu­lació dels càrrecs i la comparem amb personatges similars de l' aristo­cràcia curial, podem pensar que fan un bon negoci.

ORGANITZACIÓ ADMINISTRATIVA DEL BISBAT

Caiguda Lleida,20 hom es disposà a celebrar la consagració de la Mesquita Major en catedral. El mateix 30 d'octubre de 1149, Ramon Berenguer IV, d 'acord amb un breu d'Urbà 11, va promulgar la Carta de Dotació de l'església restaurada,21 amb presència de l'arquebisbe de Tarragona i dels bisbes de Barcelona, Vic, Urgell, Saragossa i d'un nombrós grup de cavallers. També va confirmar al bisbe de Roda Guillem Pere de Ravidats la possessió de les ·mesquites de la ciutat. El prelat traslladà a Lleida els ardiaconats majors de Ribagorça, de Benasc, de Terrantona,22 i la cabiscolia i restants prebendes canoni­cals de Roda d 'Isàbena, quedant eixa església convertida en cole­giata.23

18. «Año 1254. D . Arnaldo de Vernet «decanus et helemosianarius sedis il. , asensu cotius capituli ... sede vacante» expide un documento por donación. Este fue el primero que cuvo el nombre de Dean, pues sus antecesores se llamaron Priores, de lo que se deduce que hasta aquel tiempo se conservó en el Cabildo como una sombra de regularidad. El cambio de nombre se habia acordada en el Capítula de Ja Asunción de ese mismo año». (BORRAS, L.: Efemérides ... p.2 10).

19. El propi degà, Arnald de Vernet, fa un únic pagament a la dècima, i és en nom de la «Domus Karitatis», la «Pia Almoina» de Lleida, establerta, segons Llado­nosa (Lerida Medieval I, Lleida, 1974, p.27) en els claustres de Ja primitiva Seu.

20. Els detalls de la conquesta i reinstauració els podeu trobar en l'esmentada His­tòria de Lleida de ]. Lladonosa.

21. Aquesta carca la publica SAINZ DE BARAND.A (Apendix N º l). 22. Segons Lladonosa (Lérida medieval, I, p.27) també fou traslladat l'ardiaconat de

Pallars, però sembla ser qUe ho consigna més per inèrcia que per altra cosa, puix cap testimoni de tal afirmació pot aportar-hi.

23. El pas de Roda a Lleida i llurs conseqüències les explica IGLESIAS COSTA a Roda de Isabena, Jaca 1981.

72

l:ll SIJAT OE LLEIDA EL SEGLE Xlllè.

Lleida es converteix, doncs, en el centre d'una diòcesi que tradi­cionalment s'ha estès entre Catalunya i Aragó: formaven part de la seva diòcesi medieval la zona dels Monegres, el Baix Cinca, el Com­tat de Ribagorça, la Llitera, el Segrià i Les Garrigues, els enclavats d'Artesa de Segre a la Noguera, i de les Olugues, la Manresana i Sant Guim de la Plana a la Segarra. Dintre els límits de la diòcesi hi havia diferents parròquies que pertanyien a les jurisdiccions exemp­tes de les abadies d'Ager, d'Alaó i Lavaix i a l'orde de l'Hospital i del Temple, ademés dels cenobis cistercencs.

Els bisbes de Lleida foren elegits conjuntament pels capítols ca­nonicals de Roda i de Lleida, fins a mitjan segle XIV, en què aquesta prerrogativa se l'anà reservant cada vegada més el Papa.

La nova diòcesi s'organitzà, dintre l'arxidiòcesi de Tarragona, amb una canònica de 25 membres sota la regla de Sant Agustí (1168). El 1173 es reuní un concili provincial a Lleida per implantar la disci­plina eclesiàstica, sobretot en l'estament clerical. La canònica va man­tenir l'observança de la regla de Sant Agustí fins el 1254, en que va passar a canònica secular i el seu prior esdevingué degà.

El caràcter central de la diòcesi de Lleida dins la Província ecle­siàstica Tarraconense, que comprenia aleshores tot Aragó i Navarra, féu que la ciutat de Lleida fos escollida com a seu dels nou concilis provincials entre 115 5 i 1294, dels quals el més notable fou el de 1229, origen de la llarga sèrie regular de concilis de la Província Tar­raconense, reunit pel cardenal legat Jean d'Abbeville, cardenal de Santa Sabina. S'hi urgiren les disposicions del quart concili del Laterà i es regularitzà la celebració dels concilis provincials i dels sínodes diocesans. També fou molt important la reunió conciliar del 1237, en la qual es regularitzà la repressió de l'heretgia càtara i es planificà la creació del Tribunal de la Inquisició, que Ramon de Penyafort va instituir a Lleida el 1241.

Ardiaconats i desequilibris

Després de la singular separació, abans esmentada, entre pagadors «exempts» i «no exempts», la primera notorietat administrativa que ens ofereix el registre de el dècima és l'arcaica distribució de la diò­cesi en ardiaconats.

En efecte, quan l'any 1148 la curia episcopal de Roda es traslladà a la recent conquerida Lleida no procedí a la re-estructuració admi­nistrativa de rigor. Així, la inadeqüació institucional a la nova confi-

73

8 MARC ESCOLÀ I PONS

l.BDllilrrA.COIJ.TO' lLLDDDSI

-MIJllEW•~-

74

N O-t-E

5

Otv!SIÓ ADM\to!IS'f'IVl1l'i/I\

~\eXlll

BISBAT DE LLEIDA: EL SEGLE Xlllè. 9

gurac10 geogràfica seria una nota discordam que perduraria durant tres segles. Al nord, tres ardiaconats comparativament petits, despo­blats i, ensems, pobres: Ribagorça, Benasc i Terrantona, l'antiga divi­sió tripartita del bisbat de Roda, que restava intacta. Al sud, un ar­diaconat immens que comprén totes les terres noves, centrat a Lleida, que és més ric, més poblat i més extens que els altrs tres ar­diaconats junts, condemnats des d'ara a la marginalitat pirinenca.24

Des del punt de vista econòmic, el desequilibri parroquial pro­voca forçosament la diferència aclaparadora en favor de Lleida ( 60 % de les rendes), agreujada si s'afegeixen les rendes del bisbe i la cúria, més elevades que totes les parròquies lleidatanes juntes.

Vegeu els quadre comparatiu dels ardiaconats segons les dades ofertes per la dècima:

Parròquies Clergues Diners

DE ARCHIDYACONATU RIPPACURCIE 26 58 1.559 s.

DE ARCHIDYACONATU TERRANTON 17 19 329 s.

DE ARCHIDYACONATU BENASCENSI 6 8 102 s.

DE ARCHIDYACONATU IILERDENSIS 116 211 6.509 s.

Dins el grup montanyenc, s'observa també una profunda desigual­tat, percentualment encara més radical que la abans comentada. L' ar­diaconat de Ribargorça es troba enormement distanciat dels dos ar­diaconats més septentrionals a causa dels ingressos dels canonges ro­tencs. Terrantona, amb l'ardiaca sense cotitzar, i Benasc amb l'ardiaca que cotitza a Lleida, veuen encara més reduïdes unes col·lectes ja de per si prou minses a causa dels extensos i nombrosos priorats de Sant Victorià.25

24. Aquesta divisió basada en els vells ardiaconats perdurarà únicament als bisbats de Lleida i Tortosa, essent suprimida a l'Urgell durant el primer quart de segle XIII, substituïda pels «deganats». Sobre això vegeu PRIM BERTRAN: La dècima de la diò­cesi d'Urgell de 1391, «URGELLIA», II, 1979, ps.257-346.

25. Un estudi aprofundit de l'evolució història d'aquests ardiaconats durant l'època del bisbat de Roda es troba en la monografia citada d'I.GLESIAS COSTA, si bé res indica sobre llur supervivència i desenvolupament dins la nova realitat episcopal.

75

10 MARC ESCOLÀ l PONS

L'ardiaconat de Pallars

Referent a l'ardiaconat de Pallars, hem de dir que, malgrat la seva inclusió dins els límits dels bisbats de Roda26 i posteriorment en el de Lleida,27 no apareix en lloc com a tal dins la dècima, i ni tan sols una parròquia d'allí hi apareix citada. El seu ardiaca, que hauria d'a­parèixer pagant amb els altres ardiaques a Lleida, no surt en lloc i no és fàcil creure que no arribava a la «taxatio». És igualment improba­ble una pertanyença a la mitra de la Seu d'Urgell,28 o un status simi­lar al de l'Arxiprestat d'Ager, puix en ambdós casos en tindríem refe­rències als sínodes i episcopologia.

Absent, doncs, qualsevol al·lusió parroquial o dignatària, la única vinculació de l'antic ardiaconat del Pallars amb la Seu de Lleida són els monestirs alli situats i que paguen per llurs rendes.29 El Priorat de Sant Andreu de Barrabés representava, en el segle XIII, prop d'un terç de tot l'ardiaconat, i es localitzava bàsicament a la zona nord, en­tre el límit de la Vall d'Aran i les rodalies de Pont de Suert.30

Les possessions del Monestir de Santa Maria d'Alaó formaven tres «bosses» o nuclis de senyoriu, dos d'elles entre el Priorat de Sant Andreu i els límits de l'ardiaconat de Ribagorça, al nord-est, doncs; l'altra, més gran, s 'exte~ia al voltant del monestir, més al sud.31 De l'influència d'Alaó a les parròquies sota el seu senyoriu en tenim una tímida coneixença.32

En resum, tots els autors que inclouen l' ardeaconat pallarenc en els seus mapes d 'aproximació al bisbat de Roda, cas d'lglesias Costa,33 Ramon de Huesca,34 i fins i tot Ramon d'Abadal35 (si bé no

26. IGLESIAS COSTA: op. cie., mapa nº l. 27. SAINZ DE BARANDA: op. cie. mapa. 28. Tampoc apareix en el mapa que publica PRIM BERTRAN (op. cie., ps. 264-

65) sobre el bisbat de la Seu d'Urgell del segle XIV. 29. Si bé cocs ells paguen com a «exempts» i juntament amb els cotitzants foranis. 30. Vegeu els mapes publicats per GALTIER MARTI, F.: Ribagorza. Condado in­

dependiente, Saragossa, 1982, mapa Ill; i també IGLESIAS COSTA: op. cie., mapa l. 31. Aquestes propietats han escac estudiades, en quant al segle IX, per RIU RIU,

M. : El Monasterio de Santa María de A/aón y su patrimonio en el siglo IX , dins «Home­nage a D . José Mª de Lacarra». Tomo I, Saragossa 1977, ps.63-85.

32. Sobre això vegeu CASTILLON CORTADA, F.: Los abades de Alaón: jurisdic­ción y prerrogativas, dins «ARGENSOLA» n° 85, 1978, ps.41-1 23.

33. IGLESIAS COSTA: op. cie., mapa l. 34. RAMON DE HUESCA: Teatro historico de las iglesias del Reyno de Aragón, Sa­

ragossa, 1807. 35. RAMON D'ABADAL: Origen y conso/idación de la sede ribagorzana de Roda,

dins «Escudios de la Edad Media de la Corona de Aragón», Tomo V, 1972, j:>s.5 7-140.

76

BISBAT DE LLEIDA: EL SEGLE XIIIè. ll

fa mapa del bisbat), ho fan basant-se en documentació del Cartulari de Roda, molt anterior al segle XIII (publicada per Y ela Utrilla36 ).

A l'Arxiu Capitular de Lleida no he trobat cap document -al menys registrat- que sigui del segle XIII i que faci referència di­recta o indirecta a la divisió en ardiaconats. Cercant entre els episco­pologis i els sínodes dels segles XII i XIII la sort no ha estat més generosa: cap notícia de reformes o supressions ardiaconals ens ha aparegut. Tenim, però, dos documents de mitjan segle tretze que po­den il·luminar la qüestió. Un d'ells, datat el dia 26 de Març de 1244,37 és una sentència -una més- d'un pledeig entre els capítols de Lleida i Roda sobre l'elecció del bisbe. L'arquebisbe de Tarragona i el mateix bisbe de Lleida, àrbits de la qüestió, ademés de fer una crida a la fraternitat, disposen certs manaments reguladors de la dis­puta. Un d'ells, el final, ordena als canonges i al Prior de Roda que dessisteixin de la petició que feien els ardiaques (canonges de Lleida) dels drets que anomenaven «procuracions». Doncs bé, en els docu­ments únicament hi figuren com a beneficiats de la disposició els ar­diaques de Benasc. Ribagorça i Terrantona, especificant que al de Lleida no se li reclamaven les procuracions.

L'altre document --que jo no he pogut localitzar a l'Arxiu- el cita el pare Borràs dins les seves «Efemérides».38 Es tracta d'una ad­judicació de canongia-dignitat d'ardiaca, de 1251. Borràs cita així:

«Antiguamente y desde el tiempo de la Reconquista ha­bía en nuestra Catedral los Arcedianatos: l 0 el Mayor, cuyo primer obtentor aparece Guillermo en 117 4 y que era lla­mado «manus et oculus Episcopi», llegando a tener juridisc­ción ordinaria; 2º de Ribagorza, cuyo primer obtentor apa­rece Odón en 1190; 3º de Benasque, que obtenía en 1206 Benedicto; y 4° el de Terrantona, que en 1160 obtenía Ray­mundo. El Art. 13 del Concordato de 1851 suprime todos los arcedianatos, menos uno en cada iglesia, que sení Digni­dad, sin jurisdicción propia y la tercera silla «Post pontificalem».

36. YELA UTRILLA, F. : E/ Cartu/ario de Roda, Lleida 1932; i cambé Documentos rea/es de Roda anteriores a/ S. XIII, Saragos.sa, 192 3.

37. Arxiu Capicular de Lleida, calaix 39 (pendenc de classificació). 38. BORRAS PERELIÓ, L.: Efemérides re/igiosas de/ Obispado de Urida, Lleida,

1911, p.153.

77

12 MARC ESCOLÀ l PONS

Una darrera possibilitat, que no podem descartar, seria la de que la zona pallaresa hagués estat tant indigent que cap dels seus clergues situessi llurs rendes per sobre de la «taxatio». Difícil també, però. Sia com sia, en el nostre mapa hi trobareu delimitat l'ardiaconat -sense cap parròquia, és clar- en base a la confrontació amb el mapa d 'Urgell publicat per PRIM BERTRAN (op. cit.) i les configu­racions dels «rottensis» d'IGLESIAS COSTA i GALTIER MARTI en els seus mapes ja esmentats.

UNS LÍMITS PROBLEMÀTICS: ANTECEDENTS HISTÒRICS

La liquidació del bisbat de Roda en benefici de l'ilerdenc com­portà la transmissió automàtica d'una colla de problemes i contencio­sos, jurisdiccionals i territorials, que durant el segle que tractem eren encara ben vius. La Seu de Lleida no pugué defugir-los, però tampoc solucionar-los satisfactòriament. Seguidament en tractarem algunes qüestions.

El pleit d'Alquezar-Barbastre

El bisbe Gombald de Camporrells, home enèrgic i disputador,39

havia aconseguit que Celestí Ill expedís una butlla l'any 1195 per la qual quedaven subjectes a la seva jurisdicció episcopal la col·legiata d' Ager i el Monestir de Sant Victorià. Aquests, és clar, no en feren cap cas. U na resposta tal va provocar que el combatiu Gombald viat­gés a Roma a explicar-li al nou pontífex Innocenci Ill les perfídies de monjos i canonges, aconseguint de l'impressionat papa una nova but­lla, aquesta vegada més taxati~a, amb la qual s'excomunicava tots ple­gats mentre no mutessin d'actitud. Com era d'esperar, també fou inú­til. Tot això no vindria al cas si no fos perquè el bisbe lleidatà, dei~ xant als d'Ager i als victorians per impossibles, se li va ocòrrer d 'a­profitar el viatge a la Ciutat Eterna per aclarir d'una volta una vella disputa, ja rància, amb llur company el bisbe d'Osca: la de l'Honor

39. Aquest bisbe, que presidí l'església de Lleida de 1191 fins 1205, té una ex­tensa i detallada biografia a l'España Sagrada (ps.13-18), però llur semblança humana és més viva i arrodonida al Viage Literario (ps. 122-1 30).

78

BISBAT DE llEIDA: EL SEGLE XIIIè. 13

d'Alquezar, de cronologia remontable fins el segle XI, dels temps de l'expansió aragonesa per la Barbitània.

SAINZ DE BARANDA explica així la història:40

«El asunto que llevó a Roma al Obispo Don Gombaldo en el pontificada de Inocencio Ill, y acaso también le habia llevada en el de su antecesor, fue el ruidoso asunto comen­zado cien años antes sobre los límites de los obispados de Lérida y Huesca. Habíase terminada este negocio en el pon­tificada de Eugenio Ill, declarando falsa de bula de Urbana 11, presentada por el Obispo de Roda Don Guillen Pérez, al cual y a su cabildo se supuso autores de la falsificación. Pero la bula original apareció en los registros pontificios al cabo de medio siglo, y de sus resultas se abrió el juicio nueva­mente. Mandó el Papa comparecer a los dos Obispos de las expresadas iglesias: el de Lérida acudió al instante, pei-o el de Huesca se hizo esperar largo tiempo. Alegó cada uno su de­recho, y el Papa les propuso la conveniencia de terminar este negocio por medio de una concordia amistosa, en la que él mismo se prestó a servir de arbitro. No podían negarse los Obispos a una propuesta tan digna del sucesor de San Pedro, y conferenciando el asunto entre los tres, resolvióse por úl­tima de común acuerdo que la iglesia de Barbastro con todo el territorio que le asignó el Rey Don Pedro cuando puso en ella la Sede, y la iglesia de Alquezar con sus dependientes, fuesen perpetuamente de la lglesia y Obispado de Huesca; y las iglesias de los valies de Bielsa y Gistao, de la lglesia de Lérida. Las demas iglesias que había entre Cinca y Alcanadre se dividieron en dos partes, tirando una línea de uno a otro rio por los lugares de Pertusa, Torres, la Perdiguera, Peralta, Monte-Rubeo, Almergue, Fornillos, cuyas iglesias y las de la parte de abajo se adjudicaran al Obispo de Lérida, y las de arriba basta los Pirineos al Obispo de Huesca, excepto cuatro iglesias que por convenia de los mismos se adjudicaran a cada uno de ellos en el distrito del otro a saber: las de Ber­begal, Lacunarrota, Juverro y Caxcorba al Obispo de Huesca en el distrito del de Lérida, y a éste en el de aquel las de Azlor, Alberuela, Adahuesca y Colungo. La bula dirigida al Obispo de Huesca existe original en el archivo de;: su iglesia,

40. SAINZ DE BARANDA: op. cit., ps.46-47.

79

14 MARC ESCOLÀ l PONS

y esta dada en Ferentino a 27 de mayo de 1203. De la diri­gida al Obispo de Lérida hay el trasunto en el Libra Verde (folio 5), pero no esta copiada la fecha».

Aquest.a és, sense cap variació, la configuració dels límits del mig­oest segons la dècima que estudiem. Més endavant, un cop instituït el bistat de Barbastre, la Mitra ilerdenca perdrà Fornells (Fornillos) i Ariostoles, recuperant, però, Berbegal i Lagunarota, així com d'altres parròquies (Azara, Laluenga, etc. .. ) que permetran la conexió amb les quatre parròquies lleidatanes dins el bisbat d'Osca, que deixaren de ser una «illa» per convertir-se en una «península» .41

La feblesa institucional del segle XIII: conseqüències

Molt abans de la caiguda de Lleida hom ja coneixeia les preten­cions de Roda sobre l'eixample meridional. Els bisbes ribagorçans, que mai no dubtaren en declarar-se sempre com els successors de l'amiga seu ilerdenca cercaven així un títol que els permetés, arribat el moment, incloure en una diòcesi gegantina les fèrtils i treballades hortes al·luvials del Cinca i del Segre, de riquesa prou coneguda, es­pecialment en una zona tan feréstec com la del bisbat rotenc.

El clergat de Roda no podia, però, ignorar que la seva pretesa herència lleidatana era vivament qüestionada. Unes parròquies riques eren traduïdes arreu per un clergat ric, i els altres bisbats -tan cata­lans com aragonesos-- lluitarien fins on fos necessari per tal d'as­segurar-se una part del botí. Els bisbes de Roda hagueren de desple­gar tota una ofensiva diplomàtica prop dels comtes catalans i reis ara-

. gonesos amb l'objectiu de veure reconegut el referit títol, en especial el bisbe Guillem Pere, que duria, durant el setge final, les negocia­cions definitives amb el comte Ramon Berenguer IV i amb els ho­mes d'Urgell.

Mentre tant, les imminets operacions bèl·liques destinades a la presa de Lleida havien fet veure clar a les diverses clerecies episco­pals catalanes que els de Roda se'n surtirien amb la seva, sobretot per l'actitud del comte de Barcelona, ja Princep d'Aragó, disposat a cedir fins on convingués abans de perdre l'afecte dels seus nous sub-

41. Així és com ho trobareu en el mapa de l'España Sagrada, en el nostre encara no, però.

80

BISBAT DE LLEIDA: EL SEGLE X[[[è. 15

dits; això significava un decidit recolçament a les pretensions ribagor­çanes, vinculades objectivament al regne aragonès. Fins i tot política­ment, Lleida, amb tota la Plana del Segrià, quedava en una situació indefinida, la qual cosa ha permès d'argumentar un irritant aragones­sisme de les terres de Ponent.

Així doncs, havia de ser una conjuntura política favorable la que permetés als ribagorçans de fer-se amb la mitra del Segre. Això, però, no era suficiente per a ocultar la feblesa del seu títol, ben co­neguda en un món tan enrevesat com el de l'admistració eclesiàstica mediaval. Les conseqüències -previssibles- d'aquesta debilitat insti­tucional serien primerenques.

La primera, anterior a la mateixa presa de Lleida, va ésser la pèr­dua de parròquies de la vessant sud, a mans del bisbe de Tortosa. Maials, vila rica, la més important territorialment i poblacionalment de les Garrigues Baixes, fou la distracció més escandalosa. La Seu de Lleida no la reclamarà mai, com si no es vegés amb prou força moral per fer-ho, i l'església de Maials, coneguda popularment com la «ca­tedral de les Garrigues», exponent d'una riquesa avui llunyana, arri­barà al segle XX sota jurisdicció tortosina.42

Per la banda septentrional, la situació fou encara més trista. El bisbat d'Urgell prescindí de generositats i ductilitats a' l'hora de nego­ciar el partiment. Coneixien prou bé les possibilitats crematístiques de la zona Segre meridional (no s'oblidi que llur diòcesi ja arribava més al sud de Balaguer). Al final, el bisbat urgellenc fixaria el seu límit inferior a no més de 15 Kms. al nord de Lleida, Segre amunt, i a 20 en direcció est. Lleida perdia, doncs, parròquies com Torrela­meu, Albesa i Termens, per la banda nord, i Mollerussa, Sidamón, Palau i Fondarella per l'est, a mans del bisbat de Vic. El fet de que el bisbat de Lleida conservés Alfarràs, Alguarire i Almenar se'ns escau fins i tot miraculós.

L'Arquebisbat de Tarragona sembla que fou més considerat amb els rotencs. Això no obstant, s'apropià de la parròquia d'Arbeca, a les Garrigues Altes, tan rica i poblada com la de Maials si més no.

A l'oest, l'única actitud interessadament contrària provingué del bisbe d'Osca, de que ja hem avançat notícia. L'Arquebisbe de Sara­gossa, més preocupat en el futur de la seva frontera meridional, per­meté que els de Roda fessin amb ell alló que els hi feien a ells: que s'adjudiquessin parròquies clarament saragossanes, com ara Penyalba,

42. Amb l'arranjament diocesà efectuat el 1957 Maials passà definitivament --es­perem- a Lleida.

81

16 MARC ESCOLÀ l PONS

Faió i Candasnos, amb una quantitat immensa de quilòmetres qua­drats despoblats de la zona dels Monegres.

La relació amb Osca ja ha estat introduïda quan parlavem del plet d ' Alquezar. Aquí hem de fer resaltar, en relació amb el tema de la feblesa lleidatana, fins quin punt podia arribar la desconsideració al­ludida. Els bisbes d'Osca sabien, per pura lògica, que la butlla al­legada per Roda-Lleida era verdadera. Això no obstant, ho negaren fins al final, deixant caure sobre la curia episcopal de Roda i sobre el bisbe Guillem Pere (el primer de Lleida, cal no oblidar-ho), l'acusa­ció de falsificació. I no s'acabà aquí: quan fou descoberta la butlla original a Roma es negaren repetidament a acudir davant el Papa (el bisbe fou convocat cinc vegades). El cop final, veritable mostra de debilitat radical, el donarien quan, lluny de sentir-se culpables i de reconèixer els drets de Roda-Lleida, exigiren -aconseguint-ho- una solució arbitral en igualtat de condicions, mitjançant la qual continua­ren gaudin de la majoria de parròquies que de dret pertanyien a Lleida, sense que aquesta pugués imposar en cap moment la legalitat de la butlla original...

Per últim, i per mostra, cal recordar les actituds que en vers el bisbe Gombald de Camporrells prengueren els citats canonges d'A­ger i monjos d 'Alaó, ridiculitzant-lo fins a l'extrem d'ingorar olímpi­cament les sentències d'excomunió que el lleidatà va promoure con­tra ells . I no s'acaba encara. La qüestió de la debilitat episcopal iler­denca, consubstancial amb el seu procès formatiu, es veurà manifes­tada durant tot el segle XIII, en casos com el de les exigències dels comtes d 'Urgell, altives i taxatives, que aconseguiren ésser nomenats fins i tot canonges de Lleida, pels poder així gaudir de noves rendes. O també amb els pl'ets ocasionats pel delmes dels trinitaris d'Avinga­nya a les parròquies de Seròs i d 'Aitona,43 o els continuats i agres amb els poderosos senyors del Temple i del Hospital.

Encara un darrer testimoni, extret aquest de la dècima, el tenim amb el cas dels grans cenobis de Poblet i Santres Creus que, domina­dors com eren d'enormes propietats dins la diòcesi, no cotitzen ni un trist sou a la dècima, mentre que sí ho han de fer al bisbt d'Urgell; i això és extensible als altres monestirs cirtercencs del bisbat, com Es­carp, Labaix o Sant Hilari.44

43. Arxiu Capitular de Lleida, «Llibre Verd », foli 348. 44. Sobre les relacions entre els grans monestirs de la Catalunya Nova i les terres

de Ponent vegeu FORT i COGUL, E.: Lleida i Santes Creus, Santes Creus, 1965 ; i LLADONOSA, ]. : Lérida y el Monasterio de Poblet, Lleida, 1954.

82

BISBAT DE LLEIDA: EL SEGLE XIIIè. l 7

Una herència tot plegat que s'anirà transmeten de segle en segle i que pendrà, en el segle XIV, colors de confussió i salvatgisme amb les matances de capellans, sense que el sínode episcopal es vegi amb prou força ni tan sols per condemnar-les.

ELS COMPTES DE LA DÈCIMA LLEIDATANA

L'anàlisi dels comptes de la col·lecta de 1279 al bisbat de Lleida ofereix un panorama abordable a través de tres aspectes principals. Primerament val a dir que no són unes finances que permetin triom­falismes i que no era cosa recent ni ignorada. Segonament: els altres bisbats catalans són, per raons diverses, d'una economia més consoli­dada que la del nostre. I tercer -el més previsible-, és el desigual repartiment de les rendes eclesiàstiques entre els diferents nivells jeràrquics.

Finances eixutes: precedents

U na sèrie de documents emanats de la cancelleria reial durant el segle XIII i finals de l'anterior, demostren a bastament que l'escassa abundància de l'església de Lleida era arreu coneguda i assumida. Els pactes del repartiment havien deixat fora de jurisdicció episcopal una part considerable de la diòcesi, que no era, precisament, la més pobra:

«El 1152, tres anys després de la conquesta de Lleida, i cridats per Ramon Berenguer IV, van acudir els canonges agustinians de Sant Ruf d 'Avinyó, que s'establiren tres quilò­metres al NE de la ciutat, en un camp que antany havia per­tangut al moro Huabalà, dins el domini territorial que llavors constituïa la prepositoria de Sant Joan de Segrià. També ha­vien adquirit béns, que més tard augmentaran, els monjos dels Cister: Poblet, a la mateixa ciutat (11 70), Santes Creus, terres vora la porta de Gardeny (1191), Vallbona de les Monjes el 1202 posseïa la granja i església de Sant Hilari a un quilòmetre de Lleida, els trinitaris hi feren un convent i el 1213 es fundà el monestir cistercenc d'Escarp.

»Però el poder exercit al Segrià per templers i hospita­lers, des de la mateixa conquesta fins a la seva extinció, supe-

83

18 MARC ESCOLÀ l PONS

rarà tots els altres, ja que contribuïren en una gran manera a la conquesta i la repoblació de la comarca.

»Vers el 1149, els templers crearen les comandes de Gardeny i de Corbins, mentre que l'any següent, els hospita­lers reberen els béns que del comte d'Urgell Ermengol VI passaren a mans del cavaller Guillem Ibelot, situats al terme de Lleida. Mentrestant, els cavallers de l'Hospital de Sant Joan havien creat una altra comanda 15 Kms. al nord de Llei­da, la futura Baronia d'Alguaire, amb els llocs i castells d'Al­guaire, Vilanova de Segrià, Ratera, Gatmullat, Tabac i Pe­drís». (LLADONOSA, J. : El Segrià, dins la Gran Enciclopèdia Co­marcal de Catalunya, Vol. X, ps. 40-41 ).

Afegiu a tot això les propietats d'altres entitats forànies, algunes d'elles no pas magres ( les d'Ager, per exemple), i contextualitzeu !'imatge dins la crisi institucional de la formació.

El rei Jaume I fou qui més conscienciat estava de la necessitat crònica dels clergues del bisbat, tant dels ilerdencs com dels rostencs. El pare Borràs té una notícia esclaridora a la plana 27 de les «Efemé­rides». La transcrivim sencera:

«Año 1267.- El Rey D. Jaime I, después de Confirmar las donaciones hechas por D . Ramón Berenguer IV a la Igle­sia de Lérida, expide desde Montpeller una Pragmàtica san­ción prohibiendo la enajenación de hienes eclesiasticos sin su real permiso, con el fin de paner orden en los abusos que se habian introducido. Mas tarde y por un privilegio particular expedida en Valencia, concedió-al Clero de la Iglesia de Lé­rida, en atención a la pobreza de la misma, que pudiese adquirir los derechos otorgados por los fieles para después de su muerte.»

Vint anys enrera, l'any 1242, el mateix Conqueridor havia fet do­nació de tots els seus delmes dels termes de la ciutat de Lleida, amb tots els fruits presents i futurs, al bisbe de Lleida Raimon de Siscar.

Un instrument de l'Arxiu Capitular (cal. 9, n° 13) de l'any 1254 testimonia un cop més la voluntat de redreçar les finances que tenia el rei Jaume: eximeix a tot el clergat de Lleida de pagar l'impost de l'herbatge, de la fiscalia reial. Del mateix any 1254 és un document, publicat per BORRAS (op. cit., p.185), on el bisbe Guillem de Bar-

84

BISBAT DE LLEIDA: EL SEGLE XIIIè. 19

berà diu que estava vacant al çàrrec de Prior· de l'església de Lleida i que «per causa de l'escassetat de llurs rendes i de les moltes càrre­gues anexies, no es troba ningú que pugui ésser elegit per aquest càr­rec ... ». Obvien comentaris.

Jaume I no fou, però, l'únic benefactor. El comte d'Urgell Er­mengol VII cedí l'any 1192 les rendes del seus delmes d'Aitona, pa­gades pels moriscos del Baix Segre. Es coneixen també actes de soli­daritat per part del rei Pere el Catòlic i de Jaume li. U na última cita de les «Efemérides» (p.51) mostra com la beneficiència del Conque­ridor era heredada:

Año 1210.- Don Pedra, Rey de Aragón, otorga en esta ciu­dad un documento, por el que concede al Obispo D. Beren­guer de Erill que la lglesia de Lérida, Priores y demas Prela­dos de las lglesias y conventos de Lérida y su Obispado sean exentos de toda carga, exacción, fuerza, petición o adampri­vio, y promete no exigides jamas cosa alguna, ni aun por causa de las guerras ... »

En quant a Roda, el seu procès d'empobriment s'inicià amb la mateixa reconquesta, arrivant al segle XIII immersa en una indigèn­cia real i progressiva. El mateix any 1200, el bisbe Gombald de Cam­porrells dóna a l'església de Roda rendes de la parròquia de Castiga­leu. Mesos després, el mateix Gombald cedirà els seus delmes i pri­mícies personals condoliendome de la pobreza de mis hermanos é hijos los canónigos de Roda ... dono y concedo perpétuamente ... todos los diez­mos y primicias pertenecientes a mi y a mis iglesias. »45 Encara qua­tres anys després els faria donació de la castellania i de la vila de Roda als seus canonges, que des de 1257 gaudiran de privilegi de salvaguarda per especial concessió del rei Jaume 1.46

Un bisbat escàs entre acabalats

Aquesta escasetat argumentada té una traducció directa en la po­sició que, econòmicament parlant, ocupa els nostre bisbat en el con­text català.

45 . SAINZ DE BARANDA: op. cit., p.13. 46. IGLESIAS COSTA: op. cit. , p.147.

85

20 MARC ESCOLÀ I PONS

Dels 10 bisbats catalans que RIUS SERRA ens transcriu les comptes de la dècima (passen per alt Sogorb i Albarracin), únicament Elna, Urgell i Tortosa (per aquest ordre) aporten menys diners que Lleida, d 'acord amb un càlcul absolut dels ingressos fiscals 1279-80 (càlcul obligatori donada l'extrema variació que hi ha, en alguns ca­sos, entre la quantitat del 5è any i la del 6è, gens indicatives -pen­sem- considerades individualment).

Ademés, d'aquestes tres diòcesis esmentades, dos d'elles -Elna i Tortosa- tenen un nombre molt inferior de parròquies: la dècima tortosina ocupa 4 i 6 folis respectivament i la d'Elna una quantitat similar; la lleidatana per la seva banda en utilitza 14 i 20 per a llur detall. És lícit pensar, doncs, que si més no, Lleida no és pas una diòcesi més rica que les altres.

Respecte a les que són relativament i absolutament més acabala­des, direm que, tret de Barcelona (14 mil sous de diferència), Girona (10 mil) i Tarragona (6 mil), les altres tres restants (Vic, València i Mallorca -'en eix ordre--) no estan en condicions de permitir-se gai­res alegries; excepte els seus bisbes, comparativament més rics encara que l'ilerdenc.

Es veu aquí, doncs, com també la clerecia del litoral fou benefi­ciària directa, al menys en els seus focus d'irradiació, de l'expansió econòmica i militar per la Mediterrània durant el segle XIII, a despit d 'un clergat de terra ferma, ·decisivament desconectat dels guanys hu­mans i materials, que veu com els seus feligresos emigren a terres balears i valencianes, tal com havien fet el segle anterior de les pmnenques.

El repartiment de la riquesa diocesana

A) LES INSTITUCIONS GRA V ADES: En els comptes de la dè­cima s'especifica generosament el títol en base al qual cotitza cada clergue. Els hem desglossat així: 1.- Rectories (si la parròquia és catalana) 2.- Abadies (si és aragonesa) 3.- Vicaries 4.- Capellanies 5.- Porcions (= beneficis?) 6.- Canongies 7.- Notaries 8.- Prepositures

86

BISBAT DE ll.EIDA: EL SEGLE Xlllè.

9.- Priorats (de centre monàstic) 10.- Priorats (de Col·legiata) 11.- Sagristies 12.- Abats (de monestir) 13.- La dignitat episcopal 14.- Laics (són militars o infants) 15.- Ardiaconats 16.- Obres d'edificació (cas de Tamarit) 17 .- Càrrecs monàstics (almoiner, escuder, cellerer ... )

21

18.- Càrrec de la Seu (camerari, organista, escuder, notari, clauer de la Sagristia, almoiner).

19.- La «Fàbrica de la Seu». 20.- La Pia Almoina. 21.- El Segell Episcopal (paga l'oficial). 22.- La Confrària (no especifica quina). 2 3.- La Casa del Temple (a Lleida). 24.- La Casa de l'Hospital (a Lleida). 25.- La Casa del Sant Sepulcre (de Barcelona). 26.- El Ministre Trinitari (no fica d 'on).

B) LES FIGURES FISCALS: La dècima no sols especifica el títol o càrrec del personatge gravat, ens diu, ademés, la figura fiscal que se li aplica en cada cas. Heus ací cadascuna de les figures que hi apa­reixen (fixeu-vos en l'absència del «benifet», particularitat ilerdenca que ja assenyala RIUS SERRA en el pròleg dels «Rationes» ): l.- Per la porció (la més habitual). 2.- Per l'església (s'enten rendes de rector). 3.- Per la vicaria (diferenciada d'altres rendes). 4.- Per la canongia. 5.- Per un «excusat» (concepte un xic fosc). 6.- Pel vestuari (únicament entre canonges). 7 .- Per les rendes (en general). 8.- Per les primicies (cas dels laics, però no exclusiu). 9.- Per la prepositura (sols canonges i de Lleida).

10.- Per la capellania (molt escadussera). 11.- Per candeles i defuncions (o aniversaris). 12.- Per la notaria (o pel segell notarial). 13.- Per la quarta episcopal. 14.- Pel segell oficial del bisbe. 15.- Per la quarta d'una església (cas de Sarroca). 16.- Per la dècima dels censals i dels lloguers (cas de la Confrària).

87

22 MARC ESCOLÀ l PONS

17 .- Per l'església i menjadors (cas de la Casa del Temple). 18.- Per l'obra feta (cas de Tamarit). : 19.- Per «beneficis extrets d'una parròquia» (cas d'un canonge bar­

celoní a Les Borges Blanques). 20.- Per les rendes del càrrec (oficis de la Seu i dels centres

monàstics).

C) LA DISTRIBUCIÓ DE LES CÀRREGUES: L'hem dividida en grups jeràrquics o d'afinitats més o menys reals:

l. Els alts càrrecs de la cúria episcopal

L'aristocràcia eclesiàstica pròpiament dita la formen els tres càr-recs següents:

Guillem Ramon de Montcada, bisbe, paga C. de Montanet, ardiaca de Lleida, paga B. D 'Alorda, ardiaca de Benasc, paga

Total

3.500 sous (2 1 %) 410 251

4.161 sous (25 %)

L'ardiaca de Terrantona no hi figura per motius ja esmentats. Hi figura, però, un «arxiprest de Terrantona», que paga com un normal abat de parròquia {21 sous), en aquest cas la de Pala. Per idèntics motius que l'anterior n'és absent el degà de Lleida, que de segur fi­guraria entre aquests. En quant a l'ardiaca ribagorça, cerqueu-lo entre la resta de títols rotencs.

2. Els canonges de Lleida

Segons la «Constitutio Cibaria», el Capítol de la Seu havia d'estar ocupat per 25 canonges, cosa que succeeix en la nostra dècima: vint que paguen per llur canongia, més dos que són ardiaques i més tres que són cobradors (el degà era canonge, és clar). Tenim la sort de que hi figuren els noms de quasi tots ells, una altra particularitat llei­datana que també se'n fa ressò RIUS SERRA. Econòmicamente, la desproporció de les rendes és enorme, així com l'acumulació de càr­recs, vera causa d 'un desequilibri tan acc~ntuat. Vegeu sinó:

Ramon de Peralta, prepòsit (de 2 prepositures!) paga un total de 4 32 sous i 7 diners.

88

BISBAT DE LLEIDA: EL SEGLE Xlllè. 23

R. Sanç, canonge, prepòsit i rector de Juneda, paga 310 sous i 3 diners. Raimon de Valls, que només paga per les seves rendes de canon­gia, paga 325 sous menys l diner. Berenguer Reposit, ja difunt, paga per les que foren rendes cano­nicals de prepositura seves 2 39 sous i 3 diners. B. de Bellvis, canonge i preposit, paga, juntament amb P. de Bellvis, canonge, 219 sous (no especifica el perquè de l'ajunta­ment ni la relació que hi ha entre ells). Pere de Torrefrata, el canonge sots col·lector, paga en primer i únic termini 70 sous i 9 diners (el segon -diu- ja no li cal). Bernat Reposit, canonge, paga 41 sous i 10 diners. C. de Bosc, canonge «existent in scolis», paga 25 sous i 5 diners (ignorem si és el mateix canonge esmentat abans). B. de Rippis, un altre «existent in scolis», paga 21 sous i 5 diners. Pere de Barberà, canonge a seques, paga 31 sous i 2 diners.

- Jona F., per mitjà de B. Gaver, paga 20 sous i 7 diners. C. d'Espills cotitza 17 sous i 6 diners. C. de Pertegaz, Prior de Sant Pere de Fraga, paga 14 sous i 3 diners per les rendes de la canongia (per les del priorat en paga 350 sous). El Mestre Venturo, canonge tanmateix, paga 8 sous i 3 diners. P. de Barbayrano (Barbarà ?), tot i ésser canonge prepòsit se'n surt de cotitzar tan sols 11 sou i l diner. «B. Gi.», canonge, paga «per candeles i aniversaris» (i per res més) la quantitat de 4 sous menys l diner. Raimon de Cellers de Montanyana, malgrat el títol de canonge que ostenta, té una dècima taxada i pagada de 16 dinerets, la mes magra de la col·lecta, excepció feta de la porció del fill de l'escu­der del bisbe.

El total de la recapta dins l'esmentat canonical ascendeix a 1.894 sous i 92 diners,47 lleugerament pel damunt del 11 per cent del total de la col·lecta.

47. No reduïm els diners a sous perquè no és gens clara la diferenciació de tipus de moneda, ademés RIUS SERRA tampoc ho fa.

89

24 MARC ESCOLÀ I PONS

3. Altres membres de la Cúria

Ademés dels 2 3 clergues privilegiats que portem computats fins aquí, n'hi ha una munió de petits cotitzants (capellans, porcioners, laics, oficis curials .. . ) que suma un total de 40 clergues més, vinculats tots ells a la Seu episcopal del Segre:

21 paguen per ésser «capellano sedis illerdensis». 5 per ser-ne porcioners. 6 ho fan perque gaudeixen d'una capellania a la Seu. Un perque és escuder del bisbe (i per la porció del nen! ) Un altre per ser el mestre organista. L'altre perque és l'encarregat de les claus de la Sagristia de Lleida (se suposa que de la Seu). El notari del bisbe pel segell notarial. L'oficial del segell episcopal per idèntics motius. I uns quants laics -la majoria militars- que paguen per «quartes episcopals» i, més usualment, per «exoosats». Els comptes d'aquest grup queden de la següent manera:

Capellans i porcioners Oficis de la Seu Laics

4. La col·legiata de Roda

319 s. 151 s. 40 s.

510 s.

70 d. 18 d.

7 d.

95 d. (3,1 % )

La col·legiata de Roda, que tants plets va provocar durant els se­gles XII, XIII i XIV per defensar les seves /prerrogatives i digni tas en front dels seus germans canonicals de Lleida, manté encara una segona posició privilegiada en quant a les rendes percebudes. Cal no oblidar però, que queda molt lluny -moltíssim- de l'altre capítol del Bisbat, i molt propera del tercer (Sant Pere de Fraga). Això no obstant continuava preservant el prestigi i l'ascendent del segle XII que es tradueix en succesives eleccions de canonges rotencs a la mi­tra ilerdenca. Vegem ara com resultaren les décimes de 1279 a la vila ribagorçana.

El Prior de Sant Vicent de Roda, Gerveca, que fa les funcions d 'ardiaca de Ribagorça paga tot sol el 80% del total de la recapta rotenca: 540 sous. El segueix el Cameri amb 49: el Sagristà amb 34; i

90

BISBAT DE LLEIDA : EL SEGLE Xlllè. 25

l'Almoiner amb altes 22 sous. Quatre únics canonges paguen dècima ( sintomatic?): C. de Duró i P. d'Espes 6 sous cadascun «per ves­tuari»; Raimon d'Ardeu en paga 11 aquest per vestuari i excusat; per ~ltim Ponç d'Alquilaniu paga la mateixa quantitat i per igual con­cepte que els dos primers. Ell sera qui ocupara la seu episcopal entre 1308 i 1313,48 produint-se durant llur manament les mencionades matances de rectors i vicaris.49

La col·lecta de Roda ascendeix doncs a un total de 647 sous que representa un quatre per cent del total, recaptat al bisbat.

5. Les institucions no parroquials

Totes les institucions eclesiàstiques no parroquials del bisbat pa­gadores de dècima són, bàsicament veïns de la ciutat de Lleida o de llur rodalia. Heu-les aqui:

5.1 La Casa de la Caritat («Domus Karitatis»), coneguda amb· el nom de «Pia almoina» paga a través d'Arnald de Vernet -el nostre degà col ·lector- 30 sous i 6 diners per totes les seves rendes.

5.2 La casa del Temple paga 19 sous i 3 diners, però ho fa per l'esglesia menjador que tenen dins de la ciutat puix com ja s'ha dit, el Temple no pagava. Aquest pagament el fa el mateix abat de Gar­deny, de nom Crespa.

5.3 La «Fàbrica» de la Seu de Lleida paga una dècima elevada: 365 sous. Disposava, dons d'un capital important. A nosaltres però s'ens escau esquifit tenint en compte que la Seu encara no estava aca­bada. El pagador de la «Fàbrica» és Raimon de Montpelló, del qual no saben si n'era l'operari director o quelcom per l'estil puix res s'especifica.

5.4 La Casa de l'Hospital no fa pagaments «institucional». Qui els fa són els beneficiats de les seves capellanies. Així el rector de

48. Bigrafiat per Villanueva, op. cit., ps. 156-15 7. 49. «Ha sucedido, dicen (els sínodes), en esta diócesis de poco tiempo ad., que

por instigación del diablo varios rectores ó vicarios con cura de almas han sido asesina­dos en sus abadías, aprisionados otros, y algunos conducidos atados a otros Jugares, arrancandoles los clientes, y pidiéndoles grandes sumas de dinero por su rescate; ha­biéndose cometido estos delitos por sus propios feligreses, ú otras personas con su noticia y consentimiento, ó a lo menos sin haberlo ellos impedida.» (SAINZ DE BA­RANDA: op. cit. ps.41-42). Lladonosa transcriu també aquests fets en la seva Història de Lleida (Vol. I, p. 223), però dissortadament cita de Sainz de Baranda i no directa­ment del texte del sínode (9-XIl-1308), molt més ric en detalls.

91

26 MARC ESCOLÀ l PONS

Sanahuja (Urgel) ha pagat 12 sous per la seva, a l'igual que R.Coreic i un altre capellà innominat. Un total de 36 sous, doncs.

5.5 L'Odre Trinitària tampoc paga com a tal, però ens apareix pa­gant 95 sous el «Ministre Trinitari». Com que la priorissa d'Avingaya surt cotitzant més endavant pensem que el ministre en qÜestio ho deu fer pel convent que tenien al Cap-Pont de Lleida que no apareix a la dècima. Aixó però és una suposició i, per tant fiquem aquest pa­gament en el present capitol i no en el dels monestirs.

5.6 La «Cofradia de l'església de Lleida» és una institució que paga repetides vegades en la dècima, i sempre amb el mateix nom.~0 Raimon de Montpelló (el de la «Fabrica») paga un primer termini de 2 3 sous i 8 diners «per la dècima, dels censals i dels lloguers de la Casa de la Cofradia». El segon termini corre a càrrec del mateix Prior de la Cofràdia de l'esglesia de Lleida de nom Marià d'Espluga ( «Macherano de Spelunca» a la dècima) que paga 17 sous i 4 diners.

Hi ha quatre «capellans confrares» pagadors de dècima. Dos d'ells, Pere Sigar i Arnald Amorós, paguen, respectivament, 3 sous i 5 di­ners «per candeles i aniversaris». I!ls altres dos Ardó d'Osca (18 s. i 8 d.) i P. Bertran ( 15 s. i 5 d.) no tenen especificada la figura fiscal que grava llurs ingressos.

5. 7 El Castell Reial, situat a la Roca Sobirana, damunt de l'antiga Suda sarraïna, no era de jurisdicció exempta i les rendes amb les que es nutria eren prou interessants com per a provocar pleits i disputes. La Comanda lleidatana de Sant Antoni Abar 1 havia aconseguit de Pere el Catòlic li fos concedida la capella del Castell, en mans de preveres seculars. Aquests, mort el Catòlic a Muret, seguiren el cos­tum, força arrelat, de no sentir-se al·ludits i continuaren ocupant la capella reial. S'inicià el pleit de rigor. Mentre tant, els antonins, sense rendes però amb la dignitat que dóna el Dret quan és favora­ble, apel·laren directament a l'hereu del seu protector. Les coses de palau ja anaven !entres en aquell temps, i el Conqueridor no va dic­tar sentència fins 1271, data del document de l'Arxiu '(sense classifi­car -i per dies). Jaume I escriu des de Saragossa i renova la conces­sió paterna -i paternal- feta als ex-vienesos. Hi fica, però, una con­dició que, de retruc, ens afecta: la capella canviarà de titulars quan

50. De confraries, però, n'hi havia varies i totes eren de Lleida. Josep Lladonosa les ha estudiat profusament en les seves obres. Sobre quina pot ésser aquesta no n'hem· esbrinat res en clar.

51. Introduïda a Lleida a principis del segle XIII per religiosos procedents de la Congregació de canonges regulars de Viena.

92

BISBAT DE LLEIDA: EL SEGLE XIIIè. 27

els actuals detentors traspassin o bé la deixen lliure per algun altre motiu més lúdic. El cas és que arrivem a 1279 i la capella cobejada no figura ocupada per Fra Desideri Llobet ( «Lobeti» en el docu­ment), hereu espiritual i material designat per l'orde antoniana. Qui l'ocupa és Bernat Gaufred, clergue de -suposem- poques afinitats amb els fills de Sant Antoni. I és aquest, doncs, qui paga la dècima de 13 sous i 4 diners per ser capellà «castri domini regis illerdensis», reincidint a l'any següent.

5.8 Gardeny, a les afores de Lleida, era -sabut és- el centre d'una Comanda Templera sòlida i poderosa. El seu guia espiritual era l'abat Crespa que, com ja hem vist, cotitza dècima d 'uns establiments que piadosament posseïen dins la ciutat del Segre (5.2.). Gardeny, en canvi, no cotitza tampoc com a ens eclesiàstic determinat, templer com era, malgrat les sucoses rendes que ingressava.52 En aquest cas, com abans, els que si han de pagar són els que gaudeixen de rendes de capellanies instituïdes en el centre. D 'ells no se'ns diu si són o no templers, però pensem que no ho devien de ser puix prou tràfic te­nien amb els seus negocis materials, suficients com per a obviar els espirituals. Sia com sia, són capellanies comparativament ben pagades (potser pel sacrifici de pujar a Gardeny).

Els afectats són: Bernat de Sales, que gaudeix de dos capellanies a la casa, instituïdes ambdues per un tal Pere Sanç, i que paga la suma de 20 sous i 2 diners ; l'altre clergue paga 15 sous i tres diners per la dècima de les rendes de la capellania de Ramon de Sant Climent, consignant com R. Berenguer. Sabem, doncs, fins i tot el nom dels instituïdors de les capellanies de Gardeny.

5.9 Els capellans «del Comte de Barcelona a l'església de Llei­da» no prescindiren del privilegi d'ajudar econòmicament la Santa Seu. Els hem inclòs aquí, entre institucions, perquè no ens ha sem­blat adient de ficar-los amb la resta de la cúria. A la fi són simples capellans -devotíssims, això sí sense càrrec conegut a la Seu. Ade­més no figura massa clar on és aquesta capella del comte barceloní, ni perquè té dos capellans amb taxes diferents i pagadqr diferent.

Suposem que devia tractar-se d 'una capella instituïda a la Seu per Ramon Berenguer IV, amb dotació prou generosa com per poder mantenir dos capellans. U na altra suposició, però. De fet, un d 'ells és

52. En una sentència arbitral de 1269, dictada pel bisbe de Saragossa, els frares de Gardeny són declarats exempts del pagament de delmes en unes propietats seves d'Al­carràs davant la requisitòria que se1s feia des de Ja prepositura de Sane Llorenç, d'on era Ja parròquia (BORRAS: Efemérides, p.174).

93

28 MARC ESCOLÀ I PONS

Bertomeu Domènec, que sol fer de pagador per gent forània, com ara el Prior de Montserrat, i la dècima ens diu que paga (33s. i 4d.) per ser capellà del comte i no per cap capellania del comte. l això és igual en el cas de l'altre, Pere de Tamarit, que paga 17 sous i 4 di­ners a través de Raimon de Montpelló, conegut nostre.

6. Institucions d'altres bisbats

Aquestes institucions forànies, que les podeu trobar cotitzant dins la col·lecta dels «exempts» a quasi bé totes, no representen cap qua­litat important: 154 sous i 13 diners sumades totes les dècimes. Això no vol dir, és clar, que les propietats i rendes no fossin extenses i abundants. Una a una són aquestes:

- La Col·legiata d' Ager deixa a la dècima lleidatana 19 sous. D'ells, 16 els paga Berenguer Comdor a compte de Raimon de Monlor, el Prior d 'Ager, «per tot allò que té a la diòcesi de Lleida». En altres tres sous els paga l'escuder de l'abat, Pere Geli, en nom del seu se­nyor «per les rendes personals seves a la diòcesi». Curiosament, com podeu apreciar, la diferència de rendes entre Prior i Abat és aclapa­radora, i no en el sentit previsible.

- Bertomeu Domènec, capellà del comte de Barcelona, pagador de Montserrat, paga també pel Prior de Bellpuig de les Avellanes, de l'orde Premostratenca, un total de 30 sous, si bé paga aquí únicament els endarrerits de la dècima del 3r. i 4t. any, i res del cinqué, el de 1279. Curiòs també ...

- Raimon de Clarella, clergue «de l'abat de Ripoll» (?), paga al­tres 30 sous «per les rendes del monestir a la diòcesi de Lleida».

- El Prior de Montserrat fa dos pagaments de cinc sous cadascun. El referit Bertomeu Domènec en lliura el primer, Bernat de Garona el segon.

- Un capellà anomenat simplement Rius paga set sous i cinc di­ners «per la dècima de les rendes que perceb a l'església de Lleida el bisbe d'Osca». Poques rendes, doncs.

- Joan de Sagardia, tot un canonge del capítol barceloní, paga la gens despreciable quantitat de 46 sous i 8 diners «pel benefici que té a les Borges Blanques».

- El capellà de Sanahuja (bisbat d'Urgell) paga 12 sous per la ca-

94

BISBAT DE LLEIDA: EL SEGLE Xlllè. 29

pellania que té a la Casa de l'Hospital de Jerusalem de Lleida. Li paga un laic.5 3

Els dos blocs que manquen per il·lustrar el repartiment de la ri­quesa diocesana, les parròquies i els centres monàstics del bisbat, les analitzem en el següent capítol del treball.

LA CONFIGURACIÓ GEOGRÀFICA

De vell antuvi cal dir que la relació de parròquies taxades que apareixen en el document de la dècima és incompleta, si bé no tant com la dels altres bisbats dels Països Catalans. Trobem a faltar moltes viles -prop d'un terç-, i suposem que es degut a rendes inferiors a la «taxatio». Ens sorpren un seguit d'absències parroquials, comen­çant per Mequinença, Ontinyena, Alguaire, Alpicat, Altorricó, Ballo­var i Vilanova de Sixena, de notòria importància en època moderna i contemporània (al menys més importants que bona part dels llocs que si apareixen, alguns d'ells ja desapareguts el segle XV).54

Les parròquies

El nombre total de parròquies esmentades per la dècima (que no vol dir cotitzants) ascendeix a cent cinquanta, deixant de banda la Seu de Lleida i Sant Vicent de Roda. Els set mil sous que d'elles s'han recaptat representa encara no la meitat de la col·lecta (43 % aproximadament). Les parròquies que recullen entre 10 i 50 sous són majoria aplastant: 103 (68,6 %), mentre que les que no arriben als 10 sous no passen de 10, i les de més de cent sous de 14. No és -qui pot dubtar-ho- una distribució gaire equitativa (dos parrò­quies, Sant Pere de Fraga i Tamarit, representen elles soles el 13,3 % dels ingressos), però tampoc pot ésser qualificada com d'un desequi­libri extrem.

53. Aquest pagament ja l'hem assenyalat dins l'aparrat de la Casa de l'Hospital (5. Institucions no parroquials).

54. Aquestes parròquies tampoc les trobareu citades a I' «Ordinatio Ecclesiae Iller­densis» del segle anterior.

95

30 MARC ESCOLÀ J PONS

Heus aquí la distribució parroquial de la col·lecta:

Nombre % Col·lecta % l - 10 sous 10 6,6 50,35 0,7

10 - 25 sous 61 40,6 1.003,134 14,4 25 - 50 sous 42 28,0 1.613,219 23,4 50 - 75 sous 17 11,3 1.014,48 14,4 75 - 100 sous 6 4,0 544,163 7,8

l 00 - 200 sous 9 6,0 1.108,311 15,8 200 - 300 sous 3 2,0 737,112 10,5 Més 2 1,3 931,76 13,3

TOTALS 150 100,0 7.000,109855 100,0

En quan a la distribució geogràfica, les caractensnques poden semblar repetitives. Dels tres ardiaconats septentrionals únicament una parròquia -Jusseu- supera els 75 sous d'imposició fiscal. Ade­més, el nombre de clergues seculars d'aquelles còntrades que supe­ren la «taxatio» és molt inferior, comparativament parlant, respecta al de les parròquies de l'ilerdenc.

S'observa també dos tipus de predominis: urbà d'una banda, i ara­gonès de l'altra. En efecte, les parròquies urbanes de Lleida, Fraga i Montsó, ocupen els llocs elevats del «ranking» de la riquesa, oscil­lant entre els 97 sous i 13 diners de Sant Gil de Lleiêla (Nº 15) i els 5 77 sous de Sant Pere de Fraga (la Nº l); entremig: Santa Mª de Montsó, Sant Joan de Lleida, Sant Esteve de Montsó i Sant Llorenç de Lleida.

Les quatres parròquies més riques del bisbat pertanyen al Regne d 'Aragó, i de les dotze primeres ho són vuit. Cal afegir, ademés, que el monestir més poderós, Sant Victorià, amb tots llurs priorats, està localitzat dins el comtat de Ribagorça, ambigüetat -però defini­tivament- aragonès malgrat Jaume l. D 'altra banda, no es pot obli­dar que en aquest moment el bisbat de Lleida s'extén en un 75 % del seu territori per aquest regne veí i, per tant, és lògic que siguin

55. Com podeu apreciar, reincidim ressistint-nos a la reducció diners-sous per la referida manca de claretat en la distinció entre moneda jaquesa i barcelonesa (minori­tària). RIUS SERRA es contradiu seriosament en aquest aspecte en les seves transcrip­cions. Amb tot, podem indiC:ar que els 1098 diners, segons la relació 1:12, represen­ten un total de 91, 5 sous.

96

BISBAT DE LLEIDA: EL SEGLE Xlll è. 31

més nombroses les parròquies aragoneses i, de retruc, n'hi hagi de més riques.

Això no obstant, l'enorme pes de les rendes de la cúria episcopal, resident tota a Lleida, fa inviable qualsevol tesi sobre una major con­solidació econòmica del clergat aragonès, amb el recolçament de l'e­vidència del fet de que totes les parròquies de menys de 10 sous d'imposició siguin sense excepció de fur aragonès.

U na última característica, esmentada també per RIUS SERRA, fa referència als «porcioners». Aquests clergues, com era d 'esperar, ens apareixen en aquelles parròquies on hi ha rendes suficients per poder-los mantenir (per sota dels 2 5 sous ja no és el seu «medi»). I certament són abundants: prop del 35 % dels clergues declaren aquest títol. La particularitat, però, rau en el fet de que únicament a Lleida s'autotitulen .així i, ensems, són tan nombrosos.

Els beneficiats de capellanies són espècie genuïnament urbana i apareixen tan sols a les parròquies de Lleida, als convents urbans i -com ja hem vist- a les institucions no parroquials. U na dotzena llarga tots plegats.

Destacarem finalment la prolixitat de clergues que es dóna en al­gunes parròquies de l'ardiaconat de Ribagorça i del de Terrantona, parròquies de minsos nivells de renda. El rècord el detenta Benavar­ri, que desglosa els 5 sous i 27 diners de dècima en vuit pagaments individuals: un vicari i set porcioners. El cas de Capella, també riba­gorçana, frega el ridícul: tres porcioners per a pagar 5 sous i 27 di­ners. I en podríem citar moltes més, exponents totes elles d'una si­tuació atàvica: la de l'ex-bisbat de Ribagorça en el dos-cents, inadap­tat encara a la nova situació de despoblament, pobresa i desplaça­ment del centre religiós provocada per l'example meridional.

Finalment, el «ranking» de la riquesa parroquial ens ha quedat així:

l. Sant Pere de Fraga 2. Tamarit 3. Santa Maria de Montsó 4. Estadella 5. Sant Joan de la Plaça 6. Almenar 7. Saidí 8. Torres de Segre 9. La Pertusa

97

Sous/dins. 577, 30 354,46 277,23 234,05 226,39 173,06 150,10 144,8 116,20

32 MARC ESCOLÀ I PONS

10. Sanui 115 11. Aitona 106,7 12. Sane Esteve de Moncsó 102,11 13. Santa Mª Magdalena de Lleida 101,6 14. Sane Llorenç de Lleida 101 15. Sane Gil de Lleida 97,13 16. Vallmanya 92,6 17. Montagut 92,6 18. Almacelles 92 19. Jusseu 88 20. Alcarràs 83,3 21. Bell-lloc 70 22. Ad osca 70 23. Sucs 67,5 24. Alfarràs 66 25. Sane Marcí de Lleida 64,9 26. Ge buc 64,5 27. Les Borges Blanques 62,7 28. Soses 60 29. Castre 59 30. Fan cova 55 31. Sanadell 55 32. Benavarri 52,27 33. Castelldans 52,5 34. Fet 51,3 35. Granadella 50 36. Viacamp 67, 7 (error) 37. Pomar 50 38. Penyalba 49,7 39. Tolba 48,29 40. Sane Andreu de Lleida 47,10 41. Rafals 47,6 42. Lascuarri 46 43. Sarroca 45,25 44. Güel 45,8 45. Monesma 44,43 46. Torrefarrera 44,2 47. Raimat 43,2 48. Margalef 42,2 49. Sane Esteve de Llitera 42 50. Ariescoles 41

98

BISBAT DE LLEIDA: EL SEGLE Xlllè. 33

51. Bellver 41 52. Binèfar 40,3 53. Sant Joan de Segrià 40,2 54. Sant Esteve del Mall 40 55. Gil 40 56. Vinatesa 39,9 57. Fornells 35 58. Sant Martí d'Estopanyà 34,9 59. Vilanova (Partida de) 34,6 60. Santa Linya 33,7 6L Sant Salvador de Lleida 32,4 62. Artesa (?) 32,1 63. Santa Maria del Medi 32 64. Mal partit 31,6 65. Celga 31,5 66. Mont-Real 30,4 67. Vencilló d'Urgell 30,2 68. Conchel 30 69. Lluçars 30 70. Benavent 30 71. Sant Pere de Lleida 30 72. Laguarrés 29 73. T erreu 28 74. Palleirol 28 75. Montclús 28 76. Albalat 27,10 77. Malmaçat 26,9 78. Vilanova de Castellpagés 25,9 79. Algayó 25 80. Setcastella 24 81. Alins 24 82. Vencilló de Llitera 24,-1 83. Vallonga 24,-1 84. Alcoletge 23,7 85. Calavera 23,7 86. Estig 23 87. Estopanyà 23 88. Albarés 22,6 89. Pal o 21 90. Cogul-Granyena 21 91. Vimpelec 20,5

99

34 MARC ESCOLÀ l PONS

92. Vileta 20,5 93. Carratalà 20,3 94. Miravet 20,2 95. Torrebesses 20,2 96. Torrent 20,2 97. Ol bena 20 98. Oso 20 99. Bielsa 20

100. Ciutat 20 101. Remolins 19,6 102. Lafarga 19,3 103. Alcanó 18 104. Serrat 18 105. Aler 17,9 106. Alamús 17,8 107. Xalam era 17,5 108. Alfantega 17,3 109. Vincet 17' l 110. Almudafar 16,6 111. Pou de la Figuera 16,4 112. Morelló 15,6 113. Crus tan 15 114. Sant Joan de Toledo 15 115. Santa Liestra 15 116. Serradui 14,7 117. Llardecans 14 118. Ripoll 14,-1 119. Massalcoreig 13,3 120. Pedròs 13,1 121. Forme gals 13 122. C ofita 13 123. Seròs 13 124. Esplús 12,8 125. Nachà 12,8 126. Juncosa 12,3 127. Escarp 12,2 128. Aguilar 12 129. Azlor 12 130. Benasc 12 131. La Perdiguera 12 132. Erdao 12

100

BISBAT DE LLEIDA: EL SEGLE Xlll è.

101

N o-1-f

5

36 MARC ESCOLÀ l PONS

133. Corbins 12

134. Rosselló 11,6

135. Trillo 11,2

136. Sant Sadurni 11

137. La Vileta 10,6

138. Santa Anna de Lleida 10

139. Eixea 10 140. Sant Climent de Perarrua · 10 141. Vilacarle 9 142. Sant Pere de Toledo 8 143. Clamosa 8 144. Artesona 6,4 145. Sant Miquel de Fraga 6 146. Capella 5,27 147. Bastos 5 148. La Cerulla 5 149. Falç 4,-2 150. Fonz 2,6

Un total de 398 sous i 41 diners resten escadussers a causa de les parròquies que no hem pogut identificar ni, per tant, localitzar. Són aquestes un total de 15, de les que 13 pertanyen a l'ardiaconat iler­denc, una al de Benasc i l'altra al ribagorçà. El llistat és aquest:

l. Carboni 2. Boarz 3. Castellgalet 4. Castellos 5. Rivo-oviwn de Segriano 6. Casteyllo Ceboller 7. A vinferea 8. V alcercoz 9. Mombrú

10. Alcaniz de Segriano 11. Castellenes 12. Vermel 13. Lacermada 14. Almerge 15. Saclusa (Zaclusa)

102

53,2 50 44,20 (amb 3 porcionèrs) 44,4 43 27,8 26,-10 24 21,6 15 (Alcanyisset?) 14,5 10 10 (Arch. Rippacurcie) 9,6 8 (Arch. Benascensi)

BISBAT DE LLEIDA: EL SEGLE XIIIè. 37

Esperem que alguna persona que conegui prou bé la geografia ponentina ens doni alguna llum per poder-les identificar, nosaltres hem estat incapaços (i no pas per manca de recerca).

MARC ESCOLÀ I PoNS

103

DOCUMENTOS INEDITOS REFERENTES A LA REFORMA DE LOS BENEDICTINOS CATALANES (1573-1596)

La reforma de los benediccinos y canónigos regulares de San Agustín, en Cataluña, fue obra de Felipe 11 y duró mas de se1s l us tros.

Fueron nombrados visitadores el Dr. Jaume de Agullana, arce­diano de la iglesia de Gerona, Fr. Andrés Capella, prior de la carcuja de Scala Dei y mas tarde obispo de Seo de Urgel, y Fr. Ramón Pa-, qual, prior de los dominicos del convenco de Sta. Catalina de Barcelona. 1

De la elección de escos visitadores, codos ellos ajenos a la Orden de San Benito, se quejaron al rey los monjes clauscrales, aduciendo el refran popular de que «mas sabe el loco en su casa que el sabia en la ajena». Por eso hacia 1590 presentaran un memorial a Felipe 11 en el que solicicaban dos cosas: lª) que no permicjera que las rent.as de algunas abadías y prioracos se destinaran a la construcción y manceni­mienco del seminario diocesado de Seo de Urgel, como precendía el visitador Fr. Andrés Capella, obispo de aquella diócesis, diciéndole: «V. Magestad no permica se dé lugar a semejance precensión de di­cho obispo de Urgel, en tan grande y evidencísimo daño y perjuicio de dicha Religión de San Benico y derogación de los pacronazgos de V. Magestad»; 2ª) que les fuera permicido examinar los mandacos de la visita aposcólica, «no para concradezir a ninguna cosa concernience a devida reformación, sina para ... advertir algu'nas cosas concernien­ces a la buena dirección de dicha reformación, lo que por ventura

l. Sobre la reforma puede verse: E. ZARAGOZA PASCUAL, Documentos i~éditos referentes a la reforma mondstica en Cataluña durante la segunda mitad del siglo XVI (1555-1600), en Stvdia Monastica, vol. 18/1 (1977) 93-204; Reforma de los benedictinos y de los canónigos regulares en Cataluña. Documentos inéditos (1518-16 16), en Ibid., vol. 23/1 (1981) 71-148; Reforma tk las benedictinas en Cataluña, en el siglo XVI (1589-1603), en Analecta Sacra Tarraconensia, vols. 49-50 (1976-77) 177-204; Reforma de las benedictinas de Cataluña, en el sig/o XVII (1601-1616), en Ibid., n.5 1-52 (1983) 171-190.

105

2 ERNESTO ZARAGOZA PASCUAL

dichos visitadores (aunque personas doctas y graves) no avran advertido». 2

Por su parte Felipe 11 iba presentando para ocupar las abadías va­cantes a personas de reconocida virtud y letras, como por ejemplo D. Bernardo de Josa, abad de Sant Salvador de Breda, que en no­viembre de 15 7 3 presentó para la abadía de Sant Miquel de Cuxà. 3

Pero mas adelante cambió de opinión y no quiso proveer ninguna vacame· hasta que se hubiera concluido la visita apostólka. De ello se quejaban los claustrales al Papa diciéndole: «las abadías las habitan personas legas y la hacienda se pierde y los edificios se caen», y po­niendo en· su conocimiento los secuestros de las rentas de las abadías, ordenades por el rey. 4

También los claustrales, a través de Mosén Joan Palau, procura­dor del Consejo de Ciento de Barcelona, defendieron ante el Pontí­fice su forma de vida, en especial la hechura del habito, sin capucha, y el no llevar verdadera vida común, «Y sobre esto dan cada día cien ,. memoriales», exclamaba el embajador español en Roma, en carta di-rigida a Felipe 11. 5

No obstante, el Papa, en la primivera de 1592 accedió a refor­mar los benedictines claustrales «coi:iforme a la minuta que se le en­vió de Madrid», 6 que entre otras cosas suponía la unión de algunas abadías y .prioratos, la erección de la diócesis y catedral de Solsona, la supresión de los canónigos regulares, etc. 7 Mas para la expedición de tantas bulas hacía falta dinero, que se iba tomando de las rentas secuestradas de las abadías vacantes, cuyo producte estaba en manos del regente de la cancillería de Barcelona, D. Miquel Cordellas. El monto de todas y cada una de las bulas, era nada menos que de 40.000 ducados de oro, por lo que no hubo mas remedio que pedir una rebaja, según la cual se pagó globalmente por todas las bulas 15.820 ducados de oro de cimara nuevos, tomandose 17.000 presta­des a D. Juan Henríquez de Herrera y a otro comerciante de Roma, al cambio de 28 sueldos por escudo.

El ·pago de las bulas, por consejo del Cardenal Gesualdo y del Duque de Sessa, debía hacerse rapidamente, porque según el uso re-

2. Cf. Doc. n. 2. 3. Cf. Doc. n. l. 4. Cf. Doc. n. 4. 5. Cf. Doc. n. 7. 6. Cf. Doc. n. 8. 7. lbid.

106

LA REFORMA DE WS 5ENEDICTINOS C'.\.TM.ANES (1573-1596) 3

cibido en la curia romana, _una bula no era valida sino cuando paga­dos los gastos de su expedición encraba en la oficina del registro, de la que luego pasaba a la cancillería, donde nuevamence había que pa­gar otra gruesa suma. s

A pesar de estas gestiones, las bufa.s no se acabaran de pagar has ta 1596, en que le fueron ·· enviados al embajador en Roma los 7. 180 d ucados que faltaban. 9 Pe ro los claustrales, que no perdían el tiempo, alcanzaron del Papa un breve destituyendo a los secuestrado­res nombrados por el rey. Este mandó a su embajador que pidiera al Poncífice la revocación de dicho breve, alegando en su favor, que era patrono de todos los monasterios en cuestión y como tal por derecho común, la posesión inmemorial y los motu proprios de algunos Pa­pas, como Pío V y Gregorio XIII, tenía derecho a dicho nombra­miento, tanco mas que éste no se hacía para apoderarse de los frutos de las abadías vacances, sino para guardarlos para el sucesor en el abadiato y para subvenir a las necesidades de los monjes y monaste­rios, miencras durara la vacance. Ademas indicaba al Papa que dichos nombramientos los hacía el virrey de Cataluña y su consejo en nom­bre suyo, eligiendo para este carga a personas eclesiasticas o secula­res, buenas y honradas, muchas veces poderosos señores, para que también pudieran administrar justícia en los lugares donde dichas abadías tenían jurisdicción, que eran muchos. 10

Pero el Poncífice iba mas alla. Se resistía a mantener el derecho de presentación de los abades. Por ello, Felipe 11, en cartas del 19 y 25 de mayo de 1596, mandaba insistentemence a su embajador en Roma, que alcanzase del Papa el mancenimiento de este privilegio, diciéndole : «que no se ve qué razón aya, que siendo los obispados y las abadías de mi patronazgo real y permitiendo que en lo que toca en las resultas de los obispados nombre personas para ellos, guiera hazer esta distinzión en lo de las abbadías, y que se guarde la regla de la cancillería, basta agora no observada». Tanta mas, cuanco que los nombramientos se hacen en personas «de la bondad, letras y vida exemplar que se requiere », y con la previa aprobación de los obis­pos, del virrey de Cataluña y suya. Al fin, amenaza al Papa dicién­dole que si no accede a su demanda, dari motivo a que se mande

8. Cf. Doc. n . 8 y 9. 9. Cf. Doc. n. 10. 10. Cf. Doc. n. l L

107

4 ERNESTO ZARAGOZA PASCUAL

«que ningún extranjero goze de las pensiones que tienen en estos reynos, pues las leyes lo prohíben». 11

Ame esta amenaza, Clemente VIII no ruvo mas remedio que ce­der, sino quería verse privada de las cuantiosas rentas españolas que estaban a su libre disposición, y con las cuales podía pagar los servi­cios prestados por diferentes personajes no españoles. Así pues, el Papa confirmó el derecho de presentación de las abadías claustrales y nombró abades de las mismas de entre los propuestos por Felipe II, cosa que éste deseaba se hiciera con brevedad, «para que en los mo­nasterios aya persona a guien los religiosos tengan respecto, y haga guardar» la bula de reforma. 12

Así acabó el capítula de reforma de los benedictinos de la Con­gregación Claustral Tarraconense. Los 12 documentos que aquí pu­blicamos, todos ellos inéditos, pertenecen al fondo de la amigua em­bajada española en Roma, y hoy se guardan en el archivo del Minis­terio de Asuntos Exteriores de Madrid (AMAEM), Sección Santa Sede. Algunos de ellos no son mas que fragm~ntos calcinados por el incendio que asoló la embajada en Roma en l 7 38 y que se van des­haciendo poca a poca. De ahí nuestro interés en transcribirlos para que no se pierdan del todo, y en publicarlos para que pueden ser útiles a los investigadores.

En la transcripción de los documentos se ha respetado siempre la grafía original, señalando entre corchetes el texto reconstruido. To­davía es posible encontrar nuevos documentos sobre el tema, pero hasta tanta no se hallen, los que aquí se publican, juntamente con atros ya publicados, podran servir para conocer un poca mas los por­menores de la reforma benedictina catalana en el sigla XVI.

11. Cf. Doc. n. 12. 12. Ibid.

ERNESTO ZARAGOZA PASCUAL

Académico C. de la Real de la Historia

108

LA REFORMA DE I.OS BENEDICTINOS CATALANES (1573-1596) 5

Carta de Fefipe lI a su embajador en Roma, D. ]uan de Zúñiga, presentando al Papa para abad de Cmxà a D . Bernardo de ]osa. Madrid, 12 de noviembre de 1573.

AMAEM, S. Sede, Leg. 49, f. l 39r (Original).

Don Juan de Çúñiga, del nuestro Consejo y nuestro embajador: Estando vaca la abbadía de Sant Miquel de Cuxà, de la Orden de San Benito, en el obispado de Elna, por fallescimiento del abbad Luys Sagarriga, último posse­sor delia, teniendo buena relación de la vircud, bondad, letras y sufiçiençia de Don Bernad de Josa, abbad de San Salvador de Breda, y otras buenas partes y qualidades que concurren en su persona, le havemos nombrado in titufum para cumplir con los decretos del Sacra Concilio de Trento, sin cargarle de nuevo posesión sobre los frutos delia mas de la que antes tenía, y con que haga dexación de la dicha abbadía nombréys y presentéis a Su Santidad en ella al dicho Don Bernad de Josa, para que sea servido proveerle de ella in titufum y procuréis que para ello se le despachen las bullas apostólicas en la forma acostumbrada, con rodo la gratificación que hubiere Jugar, certificando a Su Santidad que con esta provisión aquella abbadía seca regida y adminis­trada como conviene al servicio de Dios, Nuestro Señor, y decoro de la con­ciencia de Su Beatitud y nuestra. Dat. Madrid, a XII de noviembre de MDLXXIII.

(Firmada:) Yo, el rey.

2

Memorial de fos Presidentes de la Congregación Claustral pidiendo al rey que im­pida fa unión de las rentas ~ ciertas abadias para la fundación de un seminario diocesano en Seo de Urgell. (Sin fecha) (1590?).

AMAEM, S. Sede, Leg. 49, doc. 239.

Señor: Desseando los Presidentes y monjes de la Religión de St. Benito de la Província de Tarragona, que de la visita que V. Magestad con zelo cris­tiano ha mandado hazer en dicha Religión, resulte la reformación qual con­viene al servicio de Dios y quietud de las animas y conciencias de dichos reli­giosos, de manera que vivan, como es razón, conforme su regla y profesión, que es lo que V. Magestad dessea, por esto por pacte de dichos Presidentes y monjes diversas veces se ha humildemente supplicado a V.M. fuesse de su real servicio mandarles comunicar dicha visita, no para contradezir a ninguna

109

6 ERNESTO ZARAGOZA PASCUAL

cosa concerniente a devida reformación, sino pata advertir algunas cosas (que como se dize) estavan ordenadas en dicha visita y no tocan a reformación alguna, antes bien es causa de impedir aquella, como son las que se deduxe­ron e·n el memorial que por parte de dichos presidentes y monjes se dio an­tes, y lo . que después aca entre otras cosas se ha entendido, y es que por pacte del obispo de Urgell, otro de los visitadores apostólicos de la religión de San Benito, se pretendería de que algunas abbadías y prioratos y otras rentas de dicha Religión, se hiziesse un seminario en su obispado, pospo­nierrdo la obligación que tenía como asta aquí de dicha Religión en mirar por el bien, augmento y reparo de aquella, sabiendo maiormente la necessidad que dic ha Religión [ tiene] de mas rentas y facultades, demas de las que riene; que [son muchos] los gas tos que se ofrecen en reparar y reedificar las ... para la recta observancia de la Religión ... y para hazer en dicha Reli­gión algunos seminario generales, [en lo que] ha de redundar la verdadera y perfecta reformación y reparación de la Religión, y por esco, por pacte de dichos Presidentes y monjes humildemente se supplica a V.M. no permita se dé lugar a semejante pretensión de dicho obispo de Urgel, en tan grande y evidemíssimo daño y perjuicio de dicha Religión de St. Benito y derogación de los patronazgos de V. Magestad.

Estas y otras cosas semejantes estavan deduzidas y ordenadas en dicha vi­sita (como se dize) que de alguna manera impedirían que dicha reformación no tendría el effecto que conviene al servicio de Dios y de V. Magestad. Por esco dichos Presidentes y monjes otras vezes humildemente han supplicado y de nuevo supplican a V.M. sea de su real servicio mandarles comunicar dicha visita, para que como personas mas experimentadas en cosas de la Religión, que no los visitadores, por ser todos de diferentes professiones, puedan de­duzir y apuntar los inconvenientes que de los statutos y ordenaciones conte­nidos en dicha visita podrían resultar, y también advertir algunas cosas con­cernientes a la buena. dirección de dicha reformación, lo que por ventura di­chos visitadores (aunque personas doctas y graves) no avran advertido, por­que como dize el refran antiguo, mas sabe el loco en su casa que el sabio en la ajena, y a mas desto, que es mas justo que qualquier reo sea oydo antes que condenado, por lo qual confían recibir esta merced de V. Magestad.

3

Fragmento de documento quemado, que trata de 'la cuestión de pape/es de la visita de los benedictinos claustra/es. (Sin lugar, ni fecha. Probablemente de 1590).

AMAEM, S. Sede, Leg. 48, fol. 137r .

... de mayo ... que haga Juan ... en lo que ... las abbadías y ya tenía aviso que se avían cobrado algunos papeles que estan ... un criado suyo que esca aquí, pero no responde con los dineros que avisan de Cathaluña que dexó en poder, ni hasta aora mostróse testamento del difunto, Dios le perdone, que mal les ha servido a los dos que han servido este negocio, en el qual todavía se va considerando, y yo aguardo respuesta de lo que ultimamente escribí sobre la qualidad de los beneficios y oficios y rentas dellos, escusan, supuesto de que les piden, i que si aprietan no se les puede negar. Dios guarde ...

110

LA REFORMA DE ros BENEDICTINOS CATALANES (1573-1596) 7

4

Documento fragmentada referente a la provisión de abadfas de la Congregación Claustral (1590?).

AMAEM, S. Sede, Leg. 48, f. 137v .

... Su Magestad, 18 de mayo ... en Gasol 1590 ... de las abbadías, que las habitan personas legas i que la hacienda se pierde i los edificios se caen, i que por estar de por medio se interese de los ministros de ... V. se difiere la provisión de las abbadías, en rodo esco ha metido las manos, i aun según me aseguran no vanas ... Como se ha ido ajustando lo de la reforma de las abba­días de Cataluña que V. me tiene mandado i estos frailes que han venido a esta [corre de Roma] ... asta no dejan que cosa por [intempestiva] que sea, han salido aora con dar noticia a Su Santidad de los sequestros de los frutos que V. tiene mandados hacer, por medio de mosén Palau, procurador de los Oiputados de Barcelona ... an ganado del Papa con mucho secreto ...

5

Fragmento de documento quemado dirigida a Felipe II por su embajador en Roma. (1590?).

AMAEM, S. Sede, Leg. 48, f. l 38r .

... por V.M. en su lugar los presidentes ... ademas de las dichas abbadía5 con facultad para compelerlos, puedan tener cuenta de todos los frutos co­brados, y para que comando dellos los presidentes aquello que sera menester para satisfacer a las cargas de las abbadías y sustentación de los monasterios, pongari lo que sobrare en poder de alguno y lo tenga en la ciudad de Barce­lona .. . sabiendo yo esco, antes que el breve saliese de mano del secretario, acudí a S.S. y por todos memoriales le hice entender la justificación y fin con que V.M. pedía esco, porque estando aquellas abbadías tan mal paradas y la Religión tan extinguida ...

6

Fragmento de documento quemado, referente a la visita de los benedictina claustra­/es, (1591 ?).

AMAEM, S. Sede, Leg. 48, f. l 39r.

. . . dichos frutos depositados . .. luego havía con mol ... de Dios i de la Religión que estavan aora rodo esto i embarazando estos frailes que por huir de la reformación .. . i ha señores de los frutos depositados i de los que vaian cayendo en bolver al mal estada i aún peor que primero i que así suplicava a S.S. no lo permitiese, porque ...

111

8 ERNESTO ZARAGOZA PASCUAL

7

Fragmento de carta del embajador español en Roma a Fe/ipe lI (J 592 ?).

AMAEM, S. Sede, Leg. 48, f. 14lr-v .

... la carra de V.M. de 6 enero y quanto a no despachar ningún breve sobre lo de las abbadias de Cathaluña sin avisar primero de que se concede por las causas que V.M. dice, lo cumpliré así, i iré avisando siempre de lo que se hiziere.

Hasta aora se ha visto con mucho cuidado y diligencia del Cardenal de Sanz lo que toca a la reforma de los frailes y la observancia de sus reglas i estaruros, sobre que an sido oídos i a avido harto en qué entender con ellos, porque 'defienden sus abusos fortíssimamente i particularmente hazen aora grandes pruevas sobre no traer capillas ni bivir en común i sobre esto clan cada día cien memoriales. En fin, esta esto de ·manera apurado que espero un día descos la resolución i me dizen el Cardenal i los demas.

Pero lo que roca a la exención de oficios y beneficios, la causa porque es menester saberlo son dos, la primera para que no piensen que rodo es tan gravado para echar pensiones sobrello, que algunos de los officios que son de mas valor estan en apariencia, porque tienen muchos cargos y pesos con que acuden a los conventos, la segunda es porque aviéndose de pagar composi­ción de lo que así se extinguiere respecto del valor no quede hacienda? ... sin saberlo, conforme a esro vera V.M. lo que se puede hacer ...

8

Relación del embajador en Roma a Felipe lI sobre los asuntos relacionados con la visita de los benedictinos claustra/es. Roma, Noviembre de 1593.

AMAEM, S. Sede, Leg. 48, doc. 132 (Original).

Por cartas y duplicados del licenciado Olivón del mes de mayo de 1592 se dio aviso a V.M. como el Papa se havía contentado con pasar la reforma de los monjes Benitos de Cataluña, conforme a la minuta que se envió a Ma­drid y bolviendo orden de que se solicitasse, cuya bula desta [causa] se despachó y con los breves para su execución la embió el Duque de Sessa a Su Magestad en 29 de setiembre.

También se avisó por el mes de mayo de cómo el Papa consenría rodas las uniones en [beneficio] de Jas abadías de San Benito, la erección del collegio y la del seminario y otras uniones y erectiones de vicarías, porque se le pidieron de parte de Su Magestad, y asimismo ororgó Su Santidad la su­presión de la Orden de los Canónigos Regulares de aquella província y re­dujo a secularidad todas las abbadías y preposiruras y rodos los oficios, y con­cedió también todas las divisiones, uniones y desmembrationes que de las ab­badías y de muchos prioratos se ... y las erectiones de la maestrescolía y aug­mento para las cithedras de la U niversidad de Lérida, y rod as las e recrio ne s de yglesias collegiatas, arciprestes dellas y orras dignidades en diversas cate-

112

LA REFORMA DE LOS BENEDICTINOS CATALANES (1573-1596) 9

drales y vicarías perpetuas, en que por parte de Su Magestad le fue suplicado.

De todas las quales materias envió memoriales al licenciado Olivón, en las cartas dichas del mes de mayo diziendo al cabo rodo lo que el Papa havía concedido, se hizieron ... in forma siquandi y Su Santidad las ... y después fueran dotadas, como de rodo informó el licenciado.

En 12 de agosto mandó responder Su Magestad, cómo havía recibido esta relación y memoriales y que rodo estaba bien hecho, advertiendo entonces y después algunas cosas que convenía hazer, como la aplicación del priorato de Manleu al monasterio de Tremp, lo tocante al seminario y otras cosas, rodo lo qual se reformara y haviendo passado rodas las súplicas, siendo vistas y examinadas por los revisores, fueron llevadas ... de las composiciones.

Entretanto que las súplicas iban passando se entendió en la erectión de la nueva cathedra! de Celsona y sus dignidades y calongías, en lo qual Su Santi­dad vino bien, y por via de consistorio se ha hecho el processo para estas cuestiones y se ira adelante con ello.

Y viendo que todas estas cosas estan en tan buen estado, que no se po­dían sacar las súplicas del officio de componendis sin pagar la composición de rodo juntamente, y estavan todos estos negocios detenidos sin poderse hazer despedición alguna, se trató la composición, en la qual, por la quenta ordina­ria de aquel officio venía a montar por partidas mas de quarenta mil ducados de camara, que es quantidad muy excesiva de la que se havía pensado. Al cabo acordó a resolver la composición en ... y aplicando a cada pieça de que .. la parte que según su valor ... a saber no por las tassas dessos valores, que en esto no hay ... en quanto a las abbadías que muda y qualidad. Ha venido a resolverse la composición en quinze mil [ochocientos] y veinte ducados de carnera nuevos, de la qual composición, partida por partida, conforme al di­cho repartimiento se envía memoria y cuenta

Estando ya compuestas todas estas cosas ... de las dichas súplicas en la forma dic ha y viendo la cortesía que en la composición se ... y que la dilación en pagalla era de ... grandes inconvenientes y con peligro de dilatarse o alte­rarse mucho estas materias, demas de que no son mas seguras las voluntades que las vidas y que cada día se mudan ministros, han aconsejado el Cardenal Gesualdo y el Duque, por cuyas manos han passado rodas estas cosas, que luego se pagasse, como en efecto se haya hechoesra composición y así estan las cosas para entrar en registro, donde estan las gracias aseguradas por un cuento y se pueden ir poco a poco sacando ...

Para pagar los 15.820 ducados de oro de camara nuevos desta composi­ción, no haviendo aquí dinero bastante se han tornado al cambio de Juan Henríquez de Herrera y otro .. . costa diez y siete mil escud os de oro, sacan­dolos a pagar al Regente Cordellas en Barcelona al uso, a 28 sueldos por escudo, que ha sido muy buena commodidad haviéndolos ellos pagado aquí adelantados y en un día, porque las partidas que el Regente ha remitido de .. . con dar allí el dinero al mercader, a riesgo de su crédito, son a 27 sueldos y medio, que viene a ser un quartillo la diferencia y los que otros particulares remire n son con el mismo precio, y los que aca en Roma se roman son ordi­nariamente 29 y medio, y assí para este dinero han hecho diligencias muy grandes en rod os los mercaderes de bancos y del .. . y con intelligencias secre­tas del ... y es to se ha hallado ser lo mas .. . es necessario que se pague el ... y importaría mucho [que si] pagadas las com posiciones queda aun dine ro, y

113

10 ERNESTO ZARAGOZA PASCUAL

parcicularmence de las ... mil libras que remitió el Regente y este dinero que es el que tengo ha de servir en la expedición de la maestrescolía y cosas to­cantes a la Universidad de Lérida y otras gracias, que son las que mas priessa tienen y pasanin adelance las que tocan a la erectión de la cathedra! para asse­gurarle ... y de lo hasta aquí gastado en ... ma breves y processos y súplicas y autos se embían con comprobantes de la çuenta de missas ... por cuya mano se gasta.

Para los demas despachos y despedida de breves y bullas en cancillería y . . . historial sera menester adelance mas di nero y particularmence para las uniones de las abadías benedictinas y lo del collegio y seminario, para lo qual no remitiendosse de alia dinero ... se tomara a su tiempo ...

Y porque tratando estas materias se havía pensado que a Su Magestad le estava bien proveer las abadías de agustinos a personas seculares, pues estan· secularizadas, y cada día es a tiempo a conceder? en las dignidades de las cat­hedrales que estan ya concedidas, sin hazer para ello nuevo gasto, mas que la despedición de las bullas quando quisiera sacarlas del registro y pasarlas por cancellería, ha tratado el Duque con el Papa y Su Sancidad ha concedido que se ponga en las súplicas clausula que sirva para este effecto y assí se pondra, de suerce que esté en mano de Su Magestad sin mas acudir al Papa, proveer sus abades seculares y particularmence en las abadías del Estaño y Sesbadeses y la Real de Perpiñan, pues las demas se aplican a la cathedra! de Solsona y cathedra! de Lérida . . . yglesias collegiatas.

Su Magestad, pues, quédase ... tres abadías agustinas a clérigos seculares, porque mas vale el voto de un abad que de dos canónigos o dignidades, y no siempre a estas dignidades embiaran sus cabildos a las corees, sino menos ve­zes, demas que se puede ... que en las cathedrales no admitiran sin dificultad y concradictión estas nuevas dignidades, pues ya tienen aquí procuradores para concradezilo quando y siempre es a tiempo Su Magestad de dilatar las bulas destas erectiones y en caso que Su Magestad no quiera proveer ... las dichas dignidades sino que las abadías se queden seculares, los prioratos que se aplicaron para distribuciones de ellas se podran aplicar para que se puedan dar en recompensa a los obis pos que .. . menoscabo por la erectación de Sol-sona. Es to es lo que se ha pensado de .. . de aquí. Su Magestad podra [pro-veer] lo que mas convenga, que lo dic ho queda en su mano ni ser necessa­ria . . . con el Papa.

9

Carta del embajador español en Roma a Felipe ll sobre el dinero necesario para la expedición de las bulas de reforma de los benedictinos claustra/es. Roma 1593. Acompañada la relación anterior.

AMAEM, S. Sede, Leg, 48, f. 130.

Por la relación que va con ésta [vera] V.M. el estado en que queda la supresión de los canónigos regulares de Cataluña i la reformación de los monges be ni tos claustrales, i rodo lo demas que [toca] a esta mate ria, que en efecto se puede dezir que esca conduïda i acabada de resolver con Su Sancidad, en conformidad con lo que V.M. a desseado, i sólo falta sacar las

114

LA REFORMA DE IDS BENEQICTINOS CATALANES (1573-1596) li

espediciones, i assí nos pareció al Cardenal Gesualdo (por cuia mano han pas­sada estos negocios) i a mí (con todas las variedades y mudanças que suelen [ haber ] en esta corte de un día para otro, [ no por ] si el Papa faltase, pero por atros accidentes que podrían suceder) que convenía no perder tiempo en assegurar la espedición, a lo menos hasta [que estén las ] súpli­cas n registro que es el [modo ] que quedan va!idas, según el [estilo de esta] corte i no antes, i porque primera ha de proceder necessariamente pa­gar o de la composición se ha procurada reduzirla a lo menos que a sido possible, en que el Cardenal a [ pedido] también su pacte, i con rodo esso a llegada a la cantidad que se vera en la memoria que va con ésta i assí, no habiendo dinero bastante a sido necessario para poder pagar la composición como se a hecho i así [ evitar] los peligros de la dilación, tomar aquí 17. [ 000 ducados] de oro sacindolos a pagar el Regente Cordelles en Bar­celona, a razón de 28 sueldos por [cada un] escudos, que ha sido la mayor composición que se ha podido hacer, con que ... mucha diligencia ... V.M. se sirva de mandar al dicho Regente cumpla con dichas cédulas con puntualidad, pues el dinero de secretos esta pronto en la tabla de Barcelona i se escusen los interesses de los recambios.

Aunque la composición de rodo es to [ esra] pagada, solamente abra el pagar la espedición de las bulas en Cancellería que sera otra gruessa suma. Sacarse an aora las bulas de la maestreséolía de Lérida i otras que tienen [ mas ] priessa, en que se empleara el dinero que sobra i el que fuere ne­cessario para ir sacando las otras se tom [ara] en la misma forma, si entre­tanco [no] !e pareciere a V.M. que se remira, aunque por lo que hasta aquí se a v1sto se grangearía las partidas que dicho Regente a remitido, que han sido a veinte i siete y medio [sueldos, que viene a ser la diferencia ] un quartilla por escudo, dando alia el dinero adelantado al mercader i que [ sea ] a riesgo de su crédito. Dios guarde la persona de V.M. De Roma ...

10

Carta de Felipe II a su embajador en Roma, anuncidndole el envío del dinero que fe fa/taba para obtener las bulas de provisión de las abadías claustra/es. Madrid, 13 de febrero de 1596.

AMAEM, S. Sede, Leg. 48, doc. 190 (original).

El Rey: Ille. Duque prima nuestro, del nuestro Consejo y nuestro emba­xador: He recibido vuestra carta con la qual me [enterais de los gastoI) que se han hecho en la expedición de las bulas de las abadías de mi Princi­pado de Cataluña, que hasta aquí me habéis imbiado, i relación del dinero que sera necessario para acabar de sacar todas las demas bulas, y ·porque por falta dél no se entretengan, he mandado a Miguel Cordellas, Regente de la Cancellería en el dicho Principado de Catalµña, que con brevedad se remitan a Laura Dubliul, nuestro agente, los siete mil ciento y ochenta [ ducado~ , y porque para el complimiemo de los dichos despachos se dize en las dichas quentas que se avise muy j¡>articularmente del valor de los beneficios, que en dicha cuenta se dice con Lvien¿} , y pues estoy !=ierto que terna cuidada de remitiros el dicho dinero y de avisaros [del valor] de los dichos beneficios,

115

12 ERNESTO ZARAGOZA PASCUAL

en ésta no abra que dezir mas de encargaros que vos le tenga.is de que rodo se acabe con la brevedad que yo confío y por tantos respectos conviene, em­biando todos los despachos y las bulas dello a buen recaudo, que en ello quedaré de vos muy servido y tendré particular quenta y razón en la forma que se gasta el dinero que se embía. Datt. en Madrid, a XIII de hebrero de MDXCVI. (Firmado:) Yo, el Rey. Hiermo. Gassol.

11

Carta de Felipe Il a su embajador en Roma, sobre el derecho de presentación y se­cuestro de las abadías de los benedictinos de Ca~aluña. Marzo de 1596.

AMAEM, S. Sede, Leg. 49, f. 141 (Original).

[El Rey. Ille. Duque primo nuesrro] , del nuesrro Consejo y nuesrro embaxador: Por una carta del 13 del pasado y duplicado ... secreto de Su Santidad ha mandado despachar a insrancias de Joan Palau, agente de los Di­putados de Barcelona y de algunos religiosos de la Orden de San Benito que ay estan, revocando las ... por mas la abbadías questan vaccas en aquella pro­víncia poniendo en su Jugar ... presidentes de la mesma Orden y fue muy bien advertido de rodo lo que en esco ha passado y también al gobernador de Caraluña para que esté advertido, que el haver hecho con los minisrros de S. Santidad los officios que dezís para que se revocase dicho breve y aunque sé bien vuestro cuidado, que estando Su Santidad para tratar negocios le repre­sentéis rodo lo que acerca desco convenga. Todavía para que con mas funda­mento y certeza de la verdad podais con razón persuadirle revoque, se os diran aquí algunas cosas a este propósito, que siendo nocorio que como pa­trono que soy de dichas abbadías me compete de derecho común, nombrar secrestadores en dichas abbadías y he podido por esta razón y por la posse­sión inmemorial que tengo nombrarlos, como lo he hecho, con sabiduría de la Sede Apostólica, como parece por algunos motu proprios de la Santidad del Pio V y Gregorio XIII, cuyas copias se os enviaran con el primero, en las quales consta claramente, cómo teniendo la Sede Apostólica noticia de la provisión de dichos secrescos ha depuesto de lo procedido de los fruccos se­crestados de dichas abbadías, qual solamente quedaron colerados, pero aún racitamente aprobados codos los dichos secrescos, y assí el averse revocado aquellos ha sido en prejuicio de mi regalía, possessión y preeminencia.

Para facilitar el remedio desco y la revocación del dicho breve, informa­réis a Su Santidad que de nombrarse por mí y mis predecesores los dichos secuestradores no ha sido ni es para convertir en propios ni usurpar los di­chos frucros de las abbadías vacantes, sino para conservarlos para su sucessor, y proveer y cumplir durame su vacación a las obligaciones y cargos dellas y sus religiosos, y para las obras y reparos necesarios que se ofrecen, y asi­mismo no para que los usurpe, sino que se queden salvos y guardados para los que fueren proveídos por Su Santidad en dichas abbadías, y que · así con­forme al derecho común (como dicho es) me compete esta regalía en codos los casos que por derecho común me cocan, y que la orden que se tiene en

116

LA REFORMA DE WS BENEDICTINOS CATALANES (15 73-1596) 13

nombrar dichos secrestadores es que, en vacando qualquiera de las dichas abbadías, a petición del procurador fiscal del reyno y corre ... con motivo de que es de mi patronazgo real y que me toca por consuetud antigua e inme­morial y por derecho común, por ser patrono ex-fundatione et dotatione et alias, él puso dichos secrestadores ... y se pone por el Virrey y los de mi Consejo en mi nombre, el secresto en alguna persona buena y onrada, algu­nas veces eclesiastica y religiosa y otras secular, según se juzga sea conve­niente, conforme al sitio y Jugar donde esta fundada, por estar muchas dellas en tierras asperas y frecuentadas de vandoleros y otros facinorosos hombres, para lo qual es necesaria la mano y autoridad de un cavallero y persona prin­cipal, que pueda seguiries y administrar justícia en los Jugares de la jurisdic­ción de las dichas abbadías, que son muchas las que los tienen ...

12

Carta de Felipe Il, del 25 de mayo de 1596, incluyendo otra del 19 mayo del mismo año, en la que fe pide alcance del Papa el pronto nombramiento de fos abades de los monasterios benedictinos de Cataluña.

AMAEM, S. Sede, Leg. 48, doc. 142 (Original).

El Rey: Ille. Duque, primo nuestro, del nuestro Consejo y nuestro emba­xador. Los días passados mandé se os escriviese la siguiente: El Rey. Ille . Du­que primo, del nuestro Consejo y nuestro embaxador: Por la mía del quatro de março passado y relación que con ella iva he visto las dificultades que hay en esto para no despachar las resultas de las abbadías de la Orden de San Benito de Cataluña en favor de las personas que avía propuesto para ellas, y las diligencias que sobrello hizistes para revencerlas, y [ por qué ] causa te­néis suspendidas las presenraciones de las abbadías, y aunque según lo que dezís seca dificultoso de persuadir a Su Santidad que condescienda en ello, todavía por conservar la costumbre que hasta aquí he tenido de hazer seme­jantes nombramienros, que es necessaria para que las resultas se provean en personas idóneas y beneméritas, sera necessario que de nuevo lo esforcéis con Su Santidad, dandole bien a entender que no se ve qué razón aya, que siendo los obispados y las abbadías de mi patronazgo real y permitiendo que en lo que toca en las resultas de los obispados nombre personas para ellas, quiera hazer esta distinctión en lo de las abbadías y que se guarde la regla de la Cancillería hasta agora no observada, y que quando a Su Santidad no le moviera esto, como tan zeloso del servicio de Dios y beneficio de su yglesia, y de que los ministros delia sean de la bondad, letras y vida exemplar que se requiere, havía de bastar que yo le propussiesse personas tales, como se ha hecho en estos nombramiemos, pues ha precedido en ellos la aprovación de los obispos y de mi virrey y mía, con que podra asegurarse que su conciencia y la mía quedaran descargadas. Y quando esto no baste, le podréis como de nuestro dezir que no sería justo de Su Santidad aprietase tanto en esto que dé motivo a que también se mandasse que ningún extrangero goze de las pensiones que tiene en estos reynos, pues las leyes lo prohiben, con lo demas que a este propósito os pareciere, con la cordura y buen término de que vos

11 7

14 ERNESTO ZARAGOZA PASCUAL

sabeis usar, pero esforçandolo de manera que se consiga lo que se pretende y se passen las nominaciones de personas que tengo hechas para dichas resul­tas, y de lo que sobrello hiziéredes me avisaréis, y en caso que lo passe assí, procuraréis que las bulas de dichas abbadías se despachen con toda brevedad, pues para asentar las cosas de la reformación es necessario que antes se que execute los abbades estén en sus abbadías. Datt. en Madrid, a XIX de mayo MD [XCVI]. Yo el Rey. Vt. Frígola, Vicecancellarius; Vt. Comes Glis. Ther.; Vt. Sans; Vt. Muñoz; Hiermo. Gassol. Y porque teniéndose por uno de los mas eficaces remedios de quantos ay para ponerse en execución la bula de la reformaciòn que los proveydos en abbades tengan sus bullas, para que en los monasterios aya persona a quien los religiosos tengan repecto, y la hagan guardar y hastagora no se ha tenido aviso de las diligencias que sobre­llo havéis hecho, como fuera muy justo que a cabo de tanto me le huviérades dado, os encargo y mando, que sin alçar la mano dello hagais con Su Santi­dad y los demas ministros a quien tocare el officio que convenga, a fin que las bullas de los abbades sean despachadas con brevedad, y assimesmo que las nominaciones estas se pasen a las personas que para ello nombré, como en la preinserta carta se os dize. [ Y lo que sobre] esto huviéredes hecho, me lo avisaréis con brevedad, que en ello me serviréis. Datt. en Madrid, a XXV de mayo MDXCVI. (Firmado:) Yo el Ref. Hiermo Gassol.

118

EL FRAGMENTO DE SACRAMENTARIO MS. 22.2 DE TARRAGONA

Hace casi veinte años di noticias del fragmento de Sacramenta­rio, 1 procedente de Las Pilas, conservado en el Archivo Histórico Diocesano de Tarragona, ms. 22.2. Preparé su edición, que ofrezco ahora en estas paginas.

El fragmento consta de dos bifolios de pergamino; miden 250 x 180 mm., escritos a 20 líneas, caja de escritura 200 x 140 mm. Las iniciales al minio, oxidadas. Los folios 1-2 estan escritos por mano de fines del siglo X, curiosa por sus idiotismos (g, x, a, etc.). Los folios 3-4 los escribió otra mano contemporanea, también de fines del siglo X. Sin duda fue escrito en Cataluña, 2 quiza en algun centro perifé­rico de los Pirineos.

El contenido confirma el origen catalan. Por una parte, se halla incompleta la misa de san Félix de Gerona (l); por otra, un Ordo se­pulturae (IX) con influencias visigóticas y vecino al del Sacramentario de Vich, editado por A. Olivar.

Las misas del santoral conservadas son ocho, y en cuatro se inclu­yeron prefacios propios (l Felix, IV Sixti ep., VI Tiburcii, VII Hipo­liti). En cambio, el formulario 11 (Stephani ep.) no incluyó el prefacio que vemos en el Sacramentario de Ripoll. Se trata, pues, de un sacra­mentario gregoriano mixto, con influencias del Suplemento de Be­nito de Aniada.

En cuanto al «Ürdo sepulturae», aunque ofrece textos comunes con el Sacramentario de Vich, no sigue el mismo orden en las ora­ciones. Particular interés ofrecen las antífonas (IX, 26-27) comunes

l. ]. Janini ~]. Ricoma, Fragmentos litúrgicos del Archivo Histórico Diocesano de Tarragona, en «Analecta sacra Tarraconensia» 38 (1965), p.224.

2. Agradezco al profesor A.M. Mundó cuya carta (4-X-1984) matiza las caracterís­ticas paleograficas de ambas manos y la procedencia catalana del fragmento.

' .

119

2 JOSÉ JANINI

con el Antifonario VlSlgotico mozarabe de. León. Asimismo el título CL(= Conpleturia) precediendo a la fórmula Suscipe (IX, 31-32) de indudable origen visigótico, 3 y el título Oratio Base/ica.

]OSÉ]ANINI

3. Véase mi estudio «In sinu amici rui Abrahae». Origen de la recomendación del alma del Reginensis, en «Miscel·lania litúrgica catalana Ill (Barcelona 1984).

ABREVIATURAS

Ha = Hadrianum, ed. J Deshusses, Le sacramentaire grégorien l, Fribourg Suisse 197 1.

Gellone = Liber sacramentaorum gellonensis, ed. A. Dumas (= Corpus Christiano-rum Lat. CLIX, Tournai 1981).

Ri = Sacramentarium Rivipullense, ed. A. Olivar, Madrid- Barcelona 1964. SpA = Supplementum Anianense, ed.]. Deshusses, ibid., I Fribourg 1971. U = El sacramento de Vich, ed. A. Olivar, Barcelona 1953.

120

EL FRAGMENTO DE SACRAMENTARIO MS. 22.2 DE TARRAGONA 3

TEXT O

«EODEM DIE NATALE SANCTI FELICIS GERUNDA »

l. ... bratur qui 1 beati felicis martiris sanguis in ueritate 2 (f. 1r) testifica­tione profussus magnifico nominis honore signauit. per christum.

2. POST CO. Populum tuum domine perpetua municione defende. nec dificultares. 1 quod pie quod iuste postulat consequatur. cuius 2 beati felicis merita suffragant«ur». per.

11

1111 NONAS AUGUST!. SANCTI STEPHANI EPISCOPI

3. Deus qui nos beati step'h' aní martiris tui arque pontificis. annua so­lemnitate letificas. concede propicius. ut cuius natalícia colimus. de eiusdem rua 1 protectione gaudeamus. per.

4. SCRA . Munera tibi domine dicata sanctifica. et intercedente beato stephano martire tuo arque pontifice. per eadem nos placatus intende. per.

5. POST CO. Hec nos comunio domine purget a crimine. et intercedente beato stephano martire tuo arque pontifice. celestis remedii faciat esse con­sortes. per.

Ill

Ill NONAS AUGUST!. INUENCIO CORPORIS BEAT! STEPHANI

6. Omnipotens sempiteme deus. qui sacra beati protomartiris tui step­hani. membra fide / lib us tuis hodierna die reuelare f. l v uoluisti. con­cede intercessionis eius auxilio nos ab instantibus tribulationibus liberari. et futuris consolationibus sociari. per.

l. (U 499) I qui / qua 2 uerirare / ueriraris 2. (U 501) 2 dificulrares / difficulrer 2 ciuis l cui 3. (Ha 625) 1 rua l eriam 4. (Ha 626) 5. (Ha 627) 6. (Ri 1131)

121

4 JOSÉ JANINI

7. SCJV.. . His quesumus domine meneribus inrende placatus. et cribue suplicationibus gloriosi. procomartiris cui stephani nos a peccacis omnibus et celesti gracia ditari. per.

8. POST Có. Deus qui ecclesie tue gloriosi protomartiris tui stephani non defraudasti. J ad cuiw J «artus». da ut eius suplicacione «fiat» tibi sem­per deuota et meritis iugicer secura. per.

IV

VIII IDUS A«U»GUSTI NATALE SIXTI EPISCOPI ET CONFESSOR«IS»

9. Deus qui conspicis. qui 'ex' nulla nostra uirtute subsiscimus. concede propicius. ut incercessione beati sixti martiris cui arque pontificis contra om­nia aduersa muniamur. per.

10. SCRA. Sacrificiis presentibus domine quesumus intende placatus ut et deuocioni/s/ nostre proficia«n»t et saluti. per. ·

11. PREFAC. U+D aeterne deus. Et in die fesciuitatis hodierne qua bea­tus sixtus paricer sacerdos et marcir. deuotum tibi sanguinem exultanc 1 et ef-fudit. Qui ad eandem gloriam promerendam doctrine sue / .... ..... .... ........ .... ..

V

«1111 IDUS. NATALE SANCTI LAURENTll» •

12. superno_!}llil. per christum. (f. 2r) 13. POST CO. Sacro munere saciati supplices te domine deprecamur. ut

quod debite seruitutis celebramus offitio. intercedente beato laurentio salua­cionis tue senciamus augmentum. per.

14. ALIA Deus cuius caritatis ardore beacus laurenrius edaces incendii flamas comento persecutore deuicit. concede ut omnis qui martirii eius me­rita ueneramur. proteccionis tue auxilio muniamur.

7. (Ri 1132) 8. (Ri 1134) 9. (Ha 628) 10. (Ha 629) 11. (U 529 SpA 1644) 1 exultant et / exultanter 12. (U 552 SpA 1647) 13. (Ha 647) 14. (Ha 648)

122

EL FRAGMENTO DE SACRAMENTARIO MS. 22.2 DE TARRAGONA

VI

Ill IDUS AUGUST!. NATALE SANCTI TIBURCII

15. Beati tiburcii nos domine foueat continuara presidia. qui «a» non de­sinis propicius intueri. quos talibus auxiliïs concesseris adiuuari. per.

16. SCRA. Adesto domine precibus populi tui adesto muneribus. ut que sacris suor oblata misteriis. tuorum tibi placeant intercessione sanctorum. per.

17. PREFAC. U+ D aeterne deus. Qui dum beati tiburcii martiris «tui» merita gloriosa ueneramur. auxilium nobis tue proteccionis adfore depreca­mur. Quoniam credimus nos per eorum / intercessionem (f. 2v) qui tibi pla­cuerunt. peccatorum nostrorum uenia«m» inpetrare. per christum.

18. POST CO. Sumsimus domine pignus redemcionis eterne. sit nobis domine quesumus interueniente beato tibu«r»cio martire tuo uite presentis auxilium pariter et futurum. per.

VII

IDUS AUGUST!. NATALE SANCTI !POLIT!

19. Da nobis quesumus omnipotens deus. ut beati ipoliti martiris tui. ue­neranda solempnitas. et deuocionem nobis augeat et salutem. per.

20. SCRA. Respice domine munera populi tui sanctorum festiuitate uo­tiua. et tue restificacio«ne» ueritatis nobis proficiat ad salutem. per.

21. PREFAC. U+ D aeterne deus. Et tuam clemenciam uotis suplicibus implorare. ut beati ipoliti inrercessio poccartorum nostrorum obtinea/n/t ue­niam. qui per tQ!_menta passionis eternam peruenit ad gloriam. per christum.

22. POST CO. Sacramentorum tuorum domine comunio sumta nos sa­lue/n/t. et in tua«e» ueritatis. luce confirme/o/t. per.

VIII

XVIII KALENDAS SEPTEMBRIS. NATALE SANCTI EUSEBII

2 3. Deus qui nos beati eusebii l ...

15. (Ha 649) 16. (Ha 650) 17. (U 560 SpA 1648) 18. (Ha 651) futurum / futurae 19. (Ha 652) 20. (Ha 653) 21. (U 564 SpA 1649) 22. (Ha 654) 23. (Ha 655)

123

JOSE JANINI

Lamina l. Tarragona, Archivo Histórico Diocesana. MS 22.2, fol. 2v

124

EL FRAGMENTO DE SACRAMENTARIO MS. 22.2 DE TARRAGONA

Lamina II. Tarragona, Archivo Histórico Diocesano. MS 22.2, fol. 4v

125

8 JOSÉ JANINI

IX

«ORDO SEPULTUARE»

24. Annue nobis domine ut anima famuli tui remissionem quam semper op­tauit. mereatur percipere peccatorum.

25 . In memoria eterna erit. Canta/ur Psalmus. Di ( ... ) 26. Ne tradas besteis animas confiten(tes). Exultem iusti. Mors preciosa

m conspectu domini. 27. Exultabunt iusti in gloria. 28. Requiem eternam dona eis domine. 29. Anima eius in bonís demorabitur. 30. Domine exaudi. 31. CL. Suscipe domine animan serui tui il. reuertentem ad te. et uestem

celestem indue eam. Amen. Laua eam sancto fonte uite eterne. Amen. Uc inter gaudentes gaudeat. Amen. Et inter sapientes sapiat. Amen. Et inter martires coronata consedeat. Amen. Et inter patriarchas et prophetas profi­ciat. Anem. Et inter apostolos christum sequi studeat. Amen. Et inter angelos et archangelos claritatem dei prouideat. Amen. Et inter paradisi rutilos lapi­des gaudium possideat. Amen. / . . . Amen. Et inter uiginti quattur seniores cantica (f. 3v) canticorum cante/. Et inter lauan/es stolas in fontem luminis ues­tem lauet. Amen. Et inter pulsantes pulset et portas apertas celestis ierusalem reperiat. Amen. Et inter uidentes deum facie ad faciem uideat. Amen. Et in­ter cantantes canticum nouum cantet. Amen. Et inter audientes auditum ce­lestem sonum audiat. per.

32. ALIA. Suscipe domine seruum tuum il. in bonum habitaculum eter­num. et da ut in sinibus patriarcharum suarum id esc abrahe, yssac et iacob conlocre' digneris. Amen. Et habeat partem in prima resurreccione. Amen. Et inter surgentes surgat. Amen. Et inter suscipientes corpora in die resurreccio­nis corpus suum suscipiat. Amen. Et cum benedictis ad dexteram dei patris uenientibus ueniat. Amen. Et inter possidentes uitam eternam possideat. per.

33. ORAT/O POST LAUATUM CORPUS. Deus uite dator et hu-/ mano­rum (f. 4r) corporum reparator qui te a peccatoribus exorari uoluisti. exaudí preces quas speciali deuocione pro anima famuli tui il. tibi lacrimabiliter fundi­mus. ut liberare eam /digneris/ ab inferorum crucia/n/cibus. et conlocare inter agmina sanctorum tuorum digneris. ueste quoque celestí ec stola inmortalita­tis induí. et paradisi amenitate confoueri iubeas. per.

24. (U 1572 SpA 1406) Suplidas en cursiva las palabras que faltan por rocura del borde del folio.

25 . (SpA 1406) 26. (SpA 1406 Antif. León 280r) 27. (Antif. León 93v) 28. (SpA 1406 .I.iber Ordinum 124/24) 29. (MozPs 288) 31. (U 1506 cf. Lib. Ordinum 110). Suplidas en cursiva las palabras que faltan por

rocura del borde del folio. 32. (U 1508) 33. (U 1542 SpA 1407). Suplidas en cursiva, como el nº 31.

126

EL FRAGMENTO DE SACRAMENTARIO MS. 22.2 DE TARRAGONA 9

34. ALIA. Deus qui humanarum animarum eternus amacor es. animam famuli tui i!. quam uera dum in corpore maneret tenuit fides. ab omni cru­ciatu inferorum redde extorrem ut segregara ab infernalibus claustris. sancto­rum mereacur adunari consorciis. per.

35. ORATIO BASELICA. Omnipotencis dei misericordiam deprecemur cuius iudicio nascimur et finimur. ut spiritum cari nostri i!. quem domini pie­tas de incolacu mundi huius transire precepit. requiem eternam suscipiat et eum beate resurreccionis represencet. ec in sinibus abrahe. et ysaac. et iacob con-/ locare dignetur. per. (f. 4v)

36. ALIA. Deum iudicem uniuersitatis deum celestium terrestrium et in­ferorum dominum deprecemur pro spiritu cari nostri i!. et eum dominus in requiem conlocare dignetur et «in» parte prime resurreccionis resuscitèt. per.

3 7. ALIA. Deus qui uniuersorum es creator et conditor. qui cum sis tuo­rum beaticudo sanctorum. presta nobis ut spiritum fratris nostri i!. a corpori­bus nexibus absolutum in prima resurreccione facias presentari. per.

38. ORATIO ANTE SEPUL.CRUM PRIUS QUAM SEPELLIATUR. Ob­secramus misericordiam cuam aeterne omnipotens deus. qui hominem ad imaginem tuam creare dignacus es. ut spiritum et animam famuli cui i!. quem hodierna die rebus humanis eximi ad te arcessire iussisti. blande et misericor­diter suscipias. Non ei dominecur humbre mortis. nec cegat eum cahos et ca-ligo tenebrarum. sed exucus omnium criminum labe in si nu l .................... .

(Fin del fragmento)

34. (U 1543 SpA 1408 Orac. visig. 1212). 35. (U 1520 Gellone 2911) 36. (U 1521 Gellone .2912) 37. (U 1504 Gellone 2913) 38. (U 1557 SpA 1409)

127

INFORMES DE BISBES DE DIOCESIS CATALANES I ARAGONESES PRESENTANT CANDIDATS A

PREBENDES INDIANES (1756)

Fa ja una colla d'anys vaig publicar sengles aplecs d'informes de bisbes de Castella1 i d'abats catalans i aragonesos2 per tal de fer pre­sents a la «Real Camara de Indias» els ecclesiàstics sotmesos a llur jurisdicció que consideraven aptes per a ocupar dignitats episcopals i canonicals als bisbats americans. Per raons alienes a la meva voluntat en restà inèdit un tercer plec que formava part d'una mateixa gestió de l'orga cortesà madrileny: les respostes dels bisbes catalans i arago­nesos; ara, malgrat el temps que ha passat, les publico, car em sembla que s'ho val la pena (si més no, per tenir una idea sencera del bloc documental tal com restà arxivat).

No repetiré ara les informacions sobre el marc burocràtic que donà origen a aquesta documentació; tampoc les consideracions ge­nerals que, en les dues publicacions antecedents, ja vaig fer sobre l'estat d'indigència en què es trobava la historiografia ecclesiàstica ca­talana moderna (i en què, tot i els avenços d'aquests darrers decen­nis, encara es troba).

En canvi, per tal de ·servar l'homogeneïtat de tractament estadís­tic, practicarè els mateixos recomptes efectuats amb els materials procedents dels bisbats castellans.

Anàlisi dels informes

Tractat-se d'una mostra que depassa llargament el centenar d'indi­vidus, i que aquests pertanyen a un determinat moment del temps, val la pena de sotmetre la informació continguda en els informes

l. «Informes episcopales para mitr~ y prebend~ en América,., Hispania Sacra XIX (1966) 167-203.

2. «Informes de algunas abadías de la antigua Corona de Aragón para prebendas de América,., AST XXXIX (1967) 87-106.

129

2 JOSEP MARIA BARNADAS

transcrits a diversos recomptes. Suposant que es tracti d'un grup re­presentatiu del que --en termes relatius-- en podríem anomenar l'alt clergat català i aragonès, bé val la pena que en sapiguem alguna cosa des d'un punt de vista dels trets dominants i minoritaris.

Quadre núm. l: Títols universitaris

Títols Nombre Percentatge

Doctors 131 98 % Llicenciats l 0.7 % Mestres 2 1.4 % Batxillers

Total 134 90.5 % SENSE INDICACIO 14 9.5 %

Àdhuc tenint en compte que ens les havem amb l'alt clergat, crida l'atenció una proporció tan alta de doctors enti"e els candidats, fins el punt que ens calgui acceptar que aquest fou un dels criteris determinants de selecció. El caràcter «savi» del candidat era un re­quisit per tal d'ésser admès a dignitats.

Quadre núm. 2: Universitats freqüentades

Universitat Nombre Percentatge

Cervera 38 44 % Gandia 15 17 Osca 13 15 Saragossa 12 13 València 2 l Alcalà d'Henares 2 l Tolosa de Llenguadoc 2 l Barcelona l 0.5 Vic l 0.5

TOTAL 86 66 % SENSE INDICACIÓ 46 34 %

130

INFORMES DE BISBES DE DIOCESIS CATALANES I ARAGONESES 3

Ací també les xifres són eloqüents: Cervera per al Principat, Sara­gossa i Osca per l'Aragó, Gandia per al Regne de València, són els centres d'estudis i de formació. La pràctica absència de graduats en universitats castellanes ens dóna un índex prou fi de la manca de mo­bilitat dins el clergat, àdhuc incloent-hi -<:om hi va inclòs- el de les dignitats canonicals. Potser calgui assenyalar la nota nostàlgica dels 2 antics alumnes de les universitats de Barcelona i Vic, desaparegudes arran de la Nova Planta (1727).

Quadre núm. 3: Edat dels candidats

Seqüències cronològiques Nombre Percentatge

+ de 70 anys 4 2% Entre 60 i 69 10 7 Entre 50 i 59 37 25 Entre 40 i 49 54 37 Entre 30 i 39 37 25 - de 30 anys 4 4

TOTAL 146 98.6 % SENSE INDICACIÓ 2 1.4 %

Si a les diòcesis castellanes el percentatge de candidats que no arribaven als 50 anys era del 86%, a les catalanes i aragoneses és del 64 %, inferior sens dubte, però prou alt també per a rebutjar el tò­pic d'una gerontocràcia establerta. En canvi, hi ha una apreciable di­ferència pel que fa a la suma dels dos grups d'edat extrems: si als informes castellans sumaven el 19%, als catalana-aragonesos no pas­sen de l' 11 %, el que sembla indicar que els informants de les diòce­sis catalanes i aragoneses procuraren concentrar llur atenció en els clergues d'edat madura, rebutjant els més joves i els més ancians.

Quadre núm. 4: Carreres universitàries

Especialitats

Teologia Filosofia

63 l

131

Nombre Percentatge

55 % 0.8

4 JOSEP MARIA BARNADAS

Teologia-Filosofia 6 5 Dret civil 9 7 Dret canònic 22 19 Ambdós drets 13 11

TOTAL 114 85 % SENSE INDICACIÓ 20 15 %

És clar (i hom no podia esperar altra cosa) el predomini compartit per la teologia (60 %) i el dret (37 % ), que deixen ben endarrerida la filosofia (no arriba al 6 %). Es el fruit d'un llarg procès d'instru­mentalització de la formació universitària al servei de l'ordenació sa­cerdotal i de les tasques pastorals o dels càrrecs de cúria (despropor­cionadament representats ací, per raó de la mostra seleccionada).

Algunes reflexionj

Abans de res, ens cal demanar-nos sobre el valor d'aquests infor­mes: qui eren els informants? Això ens porta a donar un cop d'ull a l'episcopat de les contrades catalanes i aragoneses de l'època. Mal­hauradament no disposem de cap estudi específic sobre els avatars històrics de la provisió de les diòcesis en l'antic règim. Sense haver, però, d'anar més enllà, la sistematització del personal que subscriu els nostres informes ens permet ja d'afirmar la presència d'un clar fe­nomen d'estrangerització episcopal. Vet-en ací els detalls:

Quadre núm. 5: Procedència dels bisbes a Çatalunya-Aragó el 1756

País d'origen

l

Cas tella ( 6)

Titular

Lorenzo Taranco J uan E. Gómez de Tercin Antonio Sanchez Pedro Fernandez Velarde Andrés Mayoral Bartolomé Sarmentero

132

Diòcesi ocupada

Girona

Oriola Osca

Sogorb València

Vic

INFORMES DE BISBES DE DIÒCESIS CATALANES I ARAGONESES

Euskadi (4)

Estremadura (l)

Andalusia (l)

José de Mezquía Francisco]. Pérez de Baroja y Muro Sebascian de Viccoria Emparan y Loyola Francisco I. de Añoa y Busco

Diego Rivera

Bartolomé Camacho

Solsona

Terol La Seu d'Urgell

Saragossa

Barbastre

Tortosa

En un sentit més restringit, encara podem seguir parlant d'estran­gerització de l'episcopat quan trobem:

l valencià l aragonès l català

Asensi Sales a Barcelona Gregorio Galindo a Lleida Esteve Vilanova a Tarassona

No ens és pas llegut de treure conclusions generals sobre les con­seqüències que aquesta estrangerització (de llarga tradició, per altra banda) tenia sobre· la vida religiosa de les diòcesis; ací en tenim prou d'assenyalar l'efecte deformador sobre els informes que presentem: gent aliena a la diòcesi, sense lligams continuats amb el clergat, so­brevinguda per ordre reial i amb l'obligació de fer respectar els -di­guem-ne-- «interessos» magestàtics, no és fora de lloc pensar que veia els candidats a dignitats i prebendes americanes amb uns ulls ben particulars.

Una segona reflexió cal que posi en relleu el fenomen de la baixa mobilitat clerical de la qual en són expressió els propis candidats. 3

Efectivament, trobem:

3. Jo ho he remarcat a «Aspectes de la presència catalana a l'Amèrica colonial (1500-1800)», dins: l eres. ]ornades d'H.studis Catalano-Americans (Barcelona, Comissió Catalana del Cinquè Centenari del Descobriment d'Amèrica, 1985), p. 42.

133

6 JOSEP MARIA BARNADAS

Quadre núm. 6: Procedència forània dels candidats

Bisbat Aragone- V alen- Bascs Cas te- Andalu-Total SOS cians Bans SOS

Albarrasí 2 2

La Seu d'Urgell l 3 l l 6 Sogorb l l Solsona l l Tarragona l l Vic 2 2

TOTAL 4 2 4 2 l 13

Que sobre un total de 148 candidats hi hagi 13 forans, no és una gran cosa. Cal, però, advertir, que el text dels informes deixa molts dubtes en aquest punt; de fet, doncs, la xifra podria ser superior. En tot cas, comparant l'índex de bisbes forans amb el dels candidats, resta ben evident la diferència: mentre el primer és desproporcional­ment alt, el deis candidats és notablement baix, per tal com també ho era (i potser encara més) el de la composició global del clergat incar­dinat a cada bisbat. Aquest baix índex de mobilitat clerical confirma el que ja hem trobat al Quadre núm. 2 sobre les universitats fre­qüentades pels candidats presents als informes.

La tercera i darrera reflexió és, potser, la de més pes històric: els informes dels bisbats catalans i aragonesos són la manifestació d'una conscient política borbònica castellana vers la integració -també eclesiàstica- de les terres i la gent de l'antiga Corona catalano­aragonesa en les comeses colonials americanes, mantingudes durant els Austries en l'usdefruit gairebé exclussiu dels súbdits castellans. Fins ara, almenys, no coneixem d'altres enquestes anteriors que també hagin estat adreçades a la jerarquia ecclesiàstica catalana i aragonesa. 4 I encara mes: deixant de banda si hi ha hagut o no una semblant enquesta anterior, un ~epàs a l'episcopat de les diòcesis ameri­canes sota els Austries és prou diàfan: no hi trobem bisbes catalans ni aragonesos (tret del cas de Palafox, fill d'aragonesa). Amb l'en­questa de 1756, en canvi, tenim una equiparació almenys de principi

4. Sense arribar a pensar en un clergat macissament patriota i, per tant, antiborbò­nic, ens cal encara reconstruir una bona història social d'aquest col·lectiu humà des d 'una perspectiva nacional, és a dir catalana. El P. Casanovas ja encetà algunes línies

134

INFORMES DE BISBES DE DIÒCESIS CATALANES I ARAGONESES 7

entre Castella i Aragó. I dic almenys de principi, per tal com encara resta a veure quina fou la pràctica de la Camara de Indias davant les llistes de candidats: ací de bell nou ja podem anticipar que l'índex d 'ecclesiàstics efectivament nomenats per tal d'ocupar les canongies i els bisbats indians fou ~ontinuà essent- absolutament insignificant en relació amb el nombre total. Es a dir, que amb els Barbons ei clergat català i atagonès seguí marginat de les Indies (amb prou feina podríem trobar 3 bisbes catalans i l aragonès, entre 1700 i 1825). En aquest sentit, els informes publicats només documenten l'interès teò­ric de la cort madrilenya pels candidats catalans i aragonesos; en la pràctica continuà prescindint-ne, com ho venia fent des dels inicis de la colonització indiana. Cal afegir que aquesta marginació de les dig­nitats ecdesiàstiques d'Amèrica resulta tant més sorprenent davant l'allau progressiva de comerciants catalans que van a fer l'Amèrica, el nombre apreciable de catalans que ocuparen càrrecs més o menys alts en r administració colonial i les xifres també notables de frares catalans que treballaren com missioners en diversos indrets.

JOSEP M. B ARNADAS

Sant Cugat del Valies - Cochabamba 1970-1986

del tema amb els seus estudis cerverins. Hi afegiria la següent bibliografia recent: A. Coma.s, Història de la literatura catalana. Segle XVIII, (Barcelona, Ariel, 1964): H. Hina, Kastilien und Katalonien in der Kulturdiskussion, 1714-1939, (Tubinga, Nieme­yer, 1978): F. Ferrer i Gironès, La persecució política de la llengua catalana, (Barcelona, Eds. 62, 1985). És urgent, de tota manera, una monografia que es proposi d 'escatir en conjunt el tema de la «política ecclesiàstica» com un dels insrruments imporrants d'es­panyolització emprats per la monarquia borbònica.

135

8 JOSEP MARIA BARNADAS

TEXT Arxiu General d'Indies (Sevilla) Indiferent General, llig. 2997

« Razón de los eclesidsticos beneméritos de las iglesias metropolitanas, cathedra/es, abadías y de sus diócesis de España »

El Arzobispo de Tarragona

En carta de l 0 de abril de 1756 acompaña nómina de los sujetos siguientes

l. D. Ramón de Copóns y Oms, hijo del Marqués de Moya de la Torre, prior y canónigo de esta Sta. Iglesia metropolitana; sobrino del difunto arzo­bispo antecesor. Es . uno de los Vicarios Generales del gremio de esta sta. iglesia y diócesis; de hedad de 33 años cumplidos. Tiene todos los grados y exercicios literarios adquiridos en la Universidad de Cervera, con doctrina y inteligencia suficiente. Es prudente, limosnero, de genio afable, de costum­bres muy buenas, frequente en el Coro y aplicado a los negocios de su iglesia y Vicariato general que exerce.

2. D. Andrés Guerrero, Colegial que fué en el Colegio de S. Vizente de Huesca. Provisor del Ilmo. Alemany, obispo de Blµ"bastro; Arcediano rilayor, prima sedes y Canónigo de esta Sta. lglesia metropolitana. Es otro de los Vi­carios Generales de gremio; de hedad de 50 años poco mas. Tiene todos los títulos, grados y exercicios literarios, que grangeó en la Universidad de Huesca con inteligencia y doctrina suficiente. Es de costumbres buenas, amante del retiro y limosnero; pero con genio algo inconstante y poco eficaz en los negocios que se le encargan.

3. D. Francisco Foget, enfermero. Es una de las dignidades de esta Sta. lglesia metropolitana; Vicario General que fué de gremio del arzobispado con estimación por muchos años. De hedad de 5 3 años. Tiene doctrina y in­teligencia suficiente, es muy versado en el manejo de los negocios, prudente, de buenas costrumbres, limosnero y aplicado con eficacia al cumplimiento de su obligación.

4. D. Pedro jayme Botines; canónigo de esta. iglesia. Vicario General de silla en la última vacante. Cathedratico de Theología en la Universidad de Cervera, con los gradcis 'de Theología y Canones. Es al presente uno de los abogados mas acreditados en aquella ciudad. De una vida muy ajustada, grave y circunspecto, prompto en el discurrir, pausado en sus resoluciones, apli­cado en la i:-esi!iencia en el Coro y al estudio y activo en los negocios que se le encargan. · '

136

INFORMES DE BISBES DE DIÒCESIS CATALANES l ARAGONESES 9

5. D. lgnacio Llorens, canónigo, de hedad 40 años. Tiene todos los títulos, grados y exercicios literarios en la Universidad de Cervera; excelente en sabi­duría, rnuy circunspecto y prudente, genio grato y afable y de buenas cos­tumbres; frequente en los exercicios de piedad y aplicado a la residencia y asistencia en el Coro y a los rnuchos negocios que se le encargan de su Iglesia.

El Arcediano Mayor de la Sta. lglesia Cathedra/ de Gerona, en sede vacante

En carta de l 0 de abril de 1756 acornpaña nórnina de los sujeros siguientes

Para Obispados

6. D. Francisco Bastero, dignidad y canónico de la Sta. Iglesia de Gerona, hedad de 50 años; graduado de Dr. en ambos Derechos. Provisor y Vicario General que fué del obispado de Gerona. De buenas costrumbres y dernas circunstancias necesarias. '

7. D. Phelipe Campa, canónigo penitenciario de la rnisrna Iglesia, de he­dad de 50 años; graduado de Dr. en ambos Derechos. Cathedratico que fué de Canones en la Universidad de Cervera. De buenas costumbres y dernas circunstancias necesarias.

8. D. ]oseph Riera, canónigo de la propia Iglesia, de hedad de 60 años. Graduado de Dr. en Theología. De buenas costumbres y dernas circunstan-. . oas necesar1as.

9. D. Pasqual Puig, canónigo de la rnisrna Iglesia, de hedad de 45 años. Graduado de Dr. en ambos Derechos. Secretario que fué del Obispo de Tor­tosa y Cathedratico de Canones en la Universidad de Cervera. De buenas costumbres y dernas ciscunstancias necesarias.

10. D . Martano Pou, cura parroco de Vilablareix, de hedad de 45 años. Graduado de Dr. en ambos Derechos. Provisor y Vicario General que es del C?bispado de Gerona. De buenas costumbres y dernas circunstancias necesa­nas.

11. D. Thomds Verdaguer, prior dignidad principal de la Collegial iglesia de Ulla, de hedad de 50 años. Graduado de Dr. en Theología. provisor y Vicario General que fué del Obispado de Gerona. De buenas costumbres y dernas circunstancias necesarias.

Para Dignidades eclesidsticas

12. D.· Pedro Lagrifa, clérigo de la Sta. Iglesia de Gerona, de hedad de 55 años. Graduado de Dr. en Theología. De buenas costumbres y dernas cir-cunstancias necesarias. .

13. D. Narciso Farró, clérigo de la rnisrna Iglesia, de 35 años. Graduado de Dr. en ambos Derechos. De buenas costumbres y dernas circunstancias necesarias.

14. D. ]oseph Torras, clérigo de la rnisrna lglesia, de hedad de 35 años. Graduado de Dr. en Theología. De buenas costumbres y dernas circunstan­cias necesarias.

137

l(J JOSEP MARIA BARNADAS

15. D. Pab/o Bayer, clérigo de la Iglesia Collegial de S. Felio de Gerona. De hedad de 35 años. Graduado de Dr. en Theología. De buenas costumbres y demas circunstancias necesarias.

16. D. Gerónimo Sauch, clérigo, de hedad de 30 años. Graduado de Dr. en Theología. Maestro que es del Collegio episcnpal de Gerona. De buenas costumbres y demas circunstancias necesarias.

17. D. Antonio Gou, clérigo de la villa de Olot, de hedad de 35 años. Graduado de Dr. en Theología. De buenas costumbres y demas circunstan-. . c1as necesanas.

18. D. Thomds Regasso/, clérigo de la villa de Bisbal, de hedad de 30 años. Graduado de Dr. en Theología. De buenas costumbres y demas cir­cunstancias necesarias.

19. D. Damidn Pagés, clérigo del Jugar de Casavells. De hedad de 30 años. Graduado de Dr. en Theología. De buenas costumbres y demas cir­cunstancias necesarias.

El Obispo de V ich

En carta de primero de abril de 1756 incluye una nómina de los sujetos siguientes

Para Prelacías

20. D. ]uan de Cortada y Brú, arcediano y canónigo de esta Sta. Iglesia, de 50 años de hedad. Graduado de Lizenciado en Derecho civil en la Univer­sidad de Cervera. Sujeto timorato, de buenas costumbres y expedición.

21. D. ]uan Pab/o Senmartí, canónigo penitenciario, de hedad de 76 años. Dr. en ambos Derechos en la antigua Universidad de Barcelona. Sujero de buena fama. Colector que fué de la Reverenda Camara Apostólica.

22. D. ]oseph T araval y Sellés, canónigo, de hedad de 65 años. Dr. en am­bos Derechos de la Universidad antigua de Vich. Vicario General que ha sido en dos de sus vacances. Abogado en la misma ciudad y sujero de ma­nejo, buena fama y costumbres.

23. D. Magín Cantacorps, canónigo, de hedad de 75 años. Dr. en Philo­sofía y Theología de la Universidad de Cervera, cathedratico y Vice-Chan­ciller de ella, sub-colector de vacances y expolios por S.M., sujero de manejo y bien opinado.

24. D. Manuel Luza, canónigo, de hedad de 46 años, de buena opinión, mediana inteligencia y manejo.

25. Dr. Fausto Antonio D11rdn, canónigo, de 50 años de hedad. Graduado de Dr. en Huesca, de buenas costumbres, mediana inteligencia y manejo.

26. D. ]uan Carrancio, de hedad de 36 años. Dr. en ambos Derechos. Abogado de los Reales Consejos. Provisor y Vicario General del Obispado, sujeto de literatura, recta intención y conciencia.

27. D. Mariano Sabater, arcipestre de S. Juan de las Abadesas, de 44 años de hedad. Dr. en Canones y Cathedratico que fué de la Universidad de Cer­vera, sujero de buena fama y costumbres.

138

INFORMES DE BISBES DE DIÒCESIS CATALANES l ARAGONESES 11

28. D. ]uan Prat, arcipreste de Sta. María del Estany y Rector de Moya, de hedad de 76 años, sujeto de buenas costumbres y fama; de circunspección y mediana inteligencia.

29. Dr. Jacinto Armañd, Paborde de la Collegiata de Manresa, de hedad de 60 años, sujeto de buenas costumbres y bien opinado en aquella ciudad.

30. Dr. Miguel Soler, camarero y canónigo de dicha collegiata. Graduado de Dr. en ambos Derechos, de hedad de 65 años, de buena fama y costum­bres, abogado abil y de manejo en la misma ciudad.

31. D. ]oseph Baldrich, prior de la colegiata de Calaf, de hedad de 34 años, de buena fama y estimación. Graduado de Dr. en Canones en la Uni­versidad de Cervera.

Para Dignidades y Canongías

32. D. Francisco Sala y Pujadas, Presbítero. De hedad de 32 años, hijo de cavalleros pobres. De suficiente literatura, aplicado al confessonario y visitar hospitales de consolar enfermos.

33. D. Antonio Sala y Pujadas. De hedad de 31 años. Hijo de cavalleros pobres. Dr. en Derecho civil de la Universidad de Huesca, con mediana practica en esta facultad; de buena fama y reputación.

34. D. Francisco Sellés y Rius, Presbítero. De hedad de 34 años. De buena fama y costumbres y suficiente literatura.

35. D. ]oseph Casas, Presbítero. De hedad de 44 años. Dr. en Derecho civil de là ciudad de Cervera. Sujeto de buena fama, opinión y Abogado de crédito en la ciudad de Vich.

36. Dr. Narciso Codina y T ayadella, Presbítero. De hedad de 44 años. De buena fama, costumbres y madura reflexión. Provisor y Vicario General que fué del Obispado de Vich. Abogado en la misma ciudad y Promotor fiscal por S.M. de espolios y vacantes.

37. Dr. Alciario Boreda, Presbítero. De hedad de 32 años. Graduado en Derecho civil en la Universidad de Huesca. De buena fama, costumbres, mo­dales y vivo ingenio.

38. Dr. ]acinto Morató. De hedad de 45 años. Retor que fué de la villa de Igualada y actualmenre de S. Martín de Centellas y Seminario Tridentino de Vich. De buenas costumbres, bello y maduro ingenio.

39. Dr. Félix Soler. De hedad de 30 años. Graduado en Canones en la U niversidad de Cervera. De buena estimación y fama. Dean y Official del partido de Manresa por el Ilmo. Sr. Obispo de Vich.

40. Dr. Francisco Estela, Presbítero. De hedad de 35 años. De , buena fama y costumbres. Domero de la Sta. Iglesia de Vich. Aplicado a la predica­ción y de~as exercicios que por su empleo le incumben.

41. Dr. ]oseph Pinós, Retor de Balsareny. De hedad de 52 años. Sujeto de buena fama y costumbres, literatura, gallarda ingenio y capacidad.

42. Dr. Alberto Madriguera, Rector de S. Fructuós de Bages. De hedad de 48 años. De buena fama, modales y Visitador del partido de Manresa.

43. Dr. ]ayme Felip y Pedrós. De hedad de 44 años. Retor de Sta. María de Copóns. Graduado en Theología en Cervera. De buena fama, costumbres y literatura. ·

139

12 JOSEP MAR1A BARNADAS

44. Dr. joseph Pasqual y Brú. De hedad de 46 años. Rector de S. Julian. Graduado en Derecho canónico en Cervera. Sujeto de buena fama, costum­bres y Visitador que fué del Officialato de Vich en la sede vacame.

45. Dr. Agustí Vidal. De hedad de 46 años. rector que fué de la Guar­diolada; Official del partido de Sta. Coloma de Queralt y actual de Centellas. Sujeto de buena opinión, fama y opositor al canonicato Penitenciario de Tarragona.

46. Dr. joseph Vallés. De hedad de 45 años. Graduado en Tolosa en Sta. Theología. Cura perpetuo de la villa de Manlleu. Vice Rector que fué del Collegio Episcopal de Barcelona. Sujeto de buena fama, costumbres y mas que mediana literatura.

4 7. Dr. Armengol Gasset. De hedad de 56 años. rector de S. Hilario. Gra­duado de Dr. en Canones en Cervera. Provisor y Vicario General que fué del Obispado. Sujeto de buenas costumbres, fama y literatura.

48. Dr. lgnacio Vila de Liahers. De hedad de 25 años. Dr. en Derecho Canónico en Cervera. De buena fama, costumbres y habil en lo especulativo de su facultad.

49. Dr. joseph Sabatés. De hedad de 33 años. Retor de Juanet. Dr. en Theología. Cathedratico que fué del Seminario de Vich en Theología y Philo­sofía. Sujeto de buena fama, modales y habil en una y otra facultad.

50. Dr. juan Cibat, Presbítero. De hedad de 32 años. Catedratico que ·ha sido de Philosofía y al presente de Theología en el mismo Seminario. De buenas costumbres y fama.

51. Dr. Pablo Peregrí. De hedad de 34 años. Retor de S. Quirse y Ca­thedratico de Philosofía en el propio Seminario que fué en la propia ciudad.

52. Dr. Pedro Vardeguer, Rector de la villa de Sallent. De hedad de 45 años. Graduado de Dr. en Theología. De buena opinión, fama y aplicación a su ministerio.

El Obispo de Solsona

En carta de primero de abril de 1756 acompaña nómina de los sujetos siguientes

5 3. D. joseph Antonio de Urien, natural de la villa de Bilbao en el señorío de Vizcaya. De hedad de 39 años. Dr. en Canones. Dean de esta Sta. Iglesia, Provisor y Vicario General del Obispado desde el año 47 a esta parte. Juez y Examinador sinodal de él y en el de Barcelona, en cuyos empleos ha acredi­tado siempre rectitud de su conciencia, literatura y zelo al mayor honor de su Divina Magestad y bien de las almas, portandose en todos con mucha madu­rez y prudencia.

54. D. Bartho/omé Tarragó, residente en la misma ciudad. De hedad ·de 63 años. Dr. en Canones y Canónigo de la Sta. lglesia. Ha sido Vicario Ge­neral en sede plena y en vacante en el propio Obispado, en donde es Exami­nador sinodal. Es muy prudeme, literato y siempre ha sido reputado por hombre de buena vida y costumbres, desempeñando con cabal satisfacción diferentes encargos y comisiones que le ha confiado su Cabildo.

140

INFORMES DE BISBES DE DIÒCESIS CATALANES I ARAGONESES 13

55. El ·Maestro Fray ]oseph Cabrer, residente en la Universidad de Cer­vera. De 40 años de hedad. Religioso dominico muy modesto y retirado. Esta en la opinión de todos acreditado de virtuosísimo. Es muy docto y aplicado al estudio, al confesionario y a exercicios de devoción. Tiene gran reposo y pru­dencia, como lo manifestó en el empleo de Vice-Chancelario de la citada Universidad, en la qual esta graduado de Dr. en Theología y hace 16 años que la enseña en la Cathedra de Prima con mucho zelo del aprovechamiento de sus discípulos en virtud y doctrina.

56. El Maestro Fray Lorenzo Martí del Orden de San Francisco, Jubilado en su Religión y Difinidor de la Província, después de haver lèydo tres Cur­sos de Philosofía en la U niversida de Cervera y obtenido el grado de Dr. en Philosofía y Theología. Fué Cathedratico de Vísperas de Escoto y al presente lo es de Prima y Provincial de la Província de Cathaluña. Y assí en ésta como en otras dos Prelacías en que anteriormente le empleó su Religión ha mani­festado su genio muy amable y zelo de la regular observancia y lo aplicado a la predicación. Se halla al presente de hedad de 52 años.

57. El Maestro Fray Pablo Fuster Cisterciense residente en Cervera. De 41 años de hedad. Buen religioso; excelente talento y habil para qualquier cosa. Es singularíssimamente expedito y cauto en los negocios. Esta. graduado en Theología en aquella U niversidad, en la qual leyó con crédito por espacio de 3 años Philosofía, siendo ya 13 los que tiene de Cathedratico de Vísperas de Theología Escolastica de la opinión jesuïta.

58. D. ]oseph V argues y Capdevila, natural de Cervera. Dr.· en Theología de la misma Universidad. Cura parrocho de Ja Iglesia de S. Miguel de la villa de Cardona. De hedad de 46 años. Sustituyó diferentes Cathedras de Philo­sofía y Theología y entre ellas la de Vísperas y Prima de la Escuela tomista. Es Juez y Examinador sinodal en el referido Obispado y fué electo Visitador de él en el año 17 38 y desde entonces hasta ahora ha exercido este empleo en los meses compatibles con la residencia de un parrocho muy a satisfacción de sus superiores. Es muy prudente y dotado de especial don para extinguir y componer qualesquiera discordias y generalmente reputado por zeloso del honor de Dios y bien de las almas.

59. D . ]uan Rovira, Presbítero. Dr. en Philosofía y Theólogo de la Uni­versidad de Cervera. De hedad de 47 años. Ha sido 6 años Cathedratico de Philosofía en la citada Universidad y lleva ya 16 de serio de Theología Moral, con muy singular crédito de su aplicación, genio y doctrina. Ha sido Vice­Chancelario de la referida Universidad con universal aplauso de su conducta.

60. D . Francisco Maydns. Dr. en Philosofía y Theología, residente en Cer­vera. De hedad de 50 años. Ha sido seis años Cathedratico de Philosofía en aquella Universidad y lo es al presente de Vísperas de Theología. Y en am­bas cathedras ha merecido el renombre de hombre docto y aplicado. Es de muy buenas costwnbres, de genio urbano y afable. l Al margen, Nota: Acompaña una esquela separada escrita de su mano, en que dice hallarse in­formado de que este sujeto tiene solo' la primera tonsura./

61. D. Raymundo Llobet, natural del lugar de Portell, de este Obispado. De 49 años de hedad. Dr. en Theología. Examinador sinodal del mismo Obispado y Cura del Jugar de las Oluya.S, también de la propia Diócesis. Ha sido Visitador y merecido que los Obispos le hayan confiado asumptos de grave importancia, en cuya expedición ha acreditado el buen nombre con que se halla de docto, maduro, zeloso y exemplar.

62. D . Cosme Martí, residente en la villa de Tora, de este Obispado. De

141

14 JOSEP MARIA BARNADAS

hedad de años. Dr. en ambos Derechos por la Universidad de Cervera. Confesor, habil para el manejo y digno de qualquiera empleo por su litera­tura, madurez de juicio y prudencia. l AI marge, Nota: De este sujeto no pone la hedad./

63. D. Domingo Font, residente en Cardona, de este Obispado. De hedad de 42 años. Dr. Theólogo por la Universidad de Cervera. Confesor muy apli­cada y de singular havilidad para extinguir y cortar qualesquiera disensiones y reconciliar los animos. De sobresaliente ingenio y literatura; muy prudente y estimada por sus buenas costumbres y prendas naturales.

64. D . ]acinto Clarís, natural de Berga, del mismo Obispado. De hedad de 43 años. Dr. en Canones y residente en Cervera. Ha sido Cathedratico de Instituta y también de Sexta en aquella Universidad, en que ha regentado también la Cathedra de Prima de la misma facultad de Canones por un año encero. Ha s.ido también Vice-juez de la mism_a Universidad y en todos estos empleos ha dado muestras de su buen ingenio, sólida virtud y madurez de juicio.

65. D . Cayetano Soler y de Segarra, residente en Cervera. De hedad de 44 años. Dr. en Canones; segunda vez Cathedratico de Instituta. Ha hecho opo­sición a varios canonicatos Penitenciarios. Es tenido por hombre docta, de muy christianas costumbres y dotado de tan buenas partidas que le hazen digno de qualquiera empleo.

66. D. ]oseph Capdevila. Dr. en Theología, residente en Cervera. Ha sido por espacio de tres o quatro trienios Cathedratico de Philosofía de aquella U niversidad, con general aplauso de li te rato y singularmente aplicado. Ha te­nido en la U niversidad varios empleos y comisiones en cuyo desempeño a acreditada sus buenas prendas y merecido ser uno de los cinco vocales de la Junta secreta de govierno, cuyo empleo goza también al presente. Es confe­sor y predicador y por su mucha aplicación, virtud y modestia es estimado universalmente.

67. D. Antonio Artigas, residente y natural de Cervera. Dr. en Theología. De 38 años de edad. ha sido mas de 12 años Cathedratico de Philosofía, acreditando su buen ingenio. Es confesor y predicador muy aplicado. Cura de la Capilla de la Universidad y esta reputado por hombre virtuoso, sabio, ma­duro y notada de otras prendas que le haze!1 recomer>dable.

68. D. }oseph Clarís y Brú, Presbítero. Natural de la villa de Berga, del mismo Obispado y Dr. en sagrados Canones, con todos los honores por la U niversidad de Cervera. Obtuvo de S.M. la gracia de una de las Cathedras de regencia de Canones y la regentó por espacio de 3 años con aplauso uni­versal; y continuando la oposición a las Cathedras de su facultad, se exercita en hacer platicas espirituales y en otras obras de religión que, acompañadas de un espíritu de un muy digno ecclesiastico y de excelente ingenio, le han hecho acrehedor de todo el concepta que cabe en su hedad de 34 años.

El Obispo de Barbastro

En carta de treze de abril de 1756 acompaña relación de los sujetos siguientes

142

INFORMES DE BISBES DE DIÒCESIS CATALANES I ARAGONESES 15

Para Prelacías

69. D. Thomds Galbdn y Ventura. Dr. en ambos Derechos. Del Claustra y gremio de la Universidad de Huesca. Cathedratico que fué en ella en pro­piedad de las Decretales y Sexta; Colegial del Mayor de San Vizente de la citada Universidad. Canónigo Doctoral de esta Sta. Iglesia, Provisor, Vicaria General y Official eclesiastico de ella y su Obispado y de él y partidos de Monzón y Arén. Subdelegada de Sta. Cruzada. De hedad de 46 años y de robusta salud. Ha sida dos vezes consultada para Prelacías de la América por la Cimara de Indias y una por la de Castilla, para la Dignidad Prelada de Arcipreste de Ager en Cathaluña. Es de laudales costwnbres y distinguida naturaleza.

70. D. Manuel Diest. Dr. en Theología en el Claustra y gremio de la Universidad de Huesca, en la que es Cathedratico de Philosofía. Canónigo Magistral de esta Sta. Iglesia. Examinador sinodal de este Obispado y de él y de los partidos de Monzón y Arén. Juez Apostólico; Sub-delegado de la Sta. Cruzada. De hedad de 52 años, de mediana salud, laudables costwnbres y distinguida naturaleza.

71. D. Phelipe Olivera. Theólogo, Cura parrocho principal con exercicio. Capellan mayor de esta Sta lglesia y Prebendado de ella. De hedad de 50 años, de perfecta salud, laudables cotumbres y buena naturaleza.

72. D. Blas Baselga. Theólogo. De hedad de 51 años y mis de 26 de Ca­nónigo de esta Sta. lglesia. Juez, Examinador sinodal y Visitador del Obis­pado diversas vezes en sede vacante. De laudables costwnbres, buena natura­leza y salud.

Para Dignidades ecclesidsticas

7 3. D. }oseph Sancho. Dr. Jurista de la Universidad de Huesca. Racionera actual de la Colegial de Castejón del Puente, de este Obispado. Examinador sinodal de él, Provisor y Vicaria General del de Jaca. De buena salud, lauda­bles costumbres, dintinguida naruraleza y de hedad de 52 años.

74. D. Pío Piquera. Dr. Jurista del Claustra y Gremio de la Universidad de Huesca y en la misma colegial del real de Sta. Eurosia. Canónigo de esta Sta. lglesia y Sub-colector de espolios. De hedad de 38 años, de laudables costumbres y distinguida naturaleza, pera de salud quebrada.

75. D. Antonio de Aynosa, Arcediano de esta Sta. Iglesia, de renta muy tenue. Theólogo, confesor y predicador con bastante exercicio y desempeño. De hedad de 3 3 años, de buena salud, costwnbres y conocida naturaleza.

76. D. }oseph de la Sala. Dr. Jurista del Claustra y Gremio de la Universi­dad de Huesca. Colegial del real de Sta. Eurosia, Cura parrocho y Abad de la parrochial y colegial lglesia de la Puebla de Castro y opositor a los Canonica­tos. De hedad de 32 años, de buena salud, costwnbres y conocida naturaleza.

El Obispo de Albarrazín

Con carta de 16 de abril de 1756 acompaña una nómina de los sujeros siguientes

143

16 JOSEP MARIA BARNADAS

Para Mitras y Prelacías

77. El Dr. D. Antonio López, Doctoral de esta Sta. Iglesia. Antes Retor de Saldón, de este Obispado. Natural de la villa de Xea, del mismo. De hedad de 50 años. Graduado en la Universidad de Gandía y opositor que fué a va­rias Doctorales del referido Reyno de Albarrazín. Sobre la ciencia de la Juris­prudencia, Theología y Moral esta adornado de todas las virtudes, que dice le hazen digno de qualquiera Prelada.

78. El Dr. D. Francisco Lorente, Magistral de esta Sta. Iglesia. Antes Retor de Orihuela y de Montorde, de este Obispado. N atura! de la citada ciudad de Orihuela. De hedad de 49 años. Graduado en Sagrada Theología por la Uni­versidad de Gandía. Es grande Theólogo escolastico y positivo y moralista. De muy buen vida y con todas las prendas necesarias para las Prelacías.

Para Dignidades

79. El Dr. D. Pablo Felices, Penitenciario de esta Sta. Iglesia, Colegial del de San Vicente de Huesca y Cathedratico de Theología en aquella Universi­dad, Natural de las montañas de Jaca y de hedad de 44 años. Graduado de Dr. en Theología por la referida Universidad de Huesca. Es excelente Theó­logo, dotado de prudencia, de genio pacífico y havilísimo para el ·manexo de todos los negocios que suelen ocurrir en las Cathedrales.

80. D. Manuel Cipridn, natural de la ciudad de Theruel. Canónigo Coad­jutor de esta Sta. Iglesia. De hedad de 34 años. Theólogo escolastico y mora­lista, de talento claro, buen exemplo, prudencia, liberalidad y demas prendas y muy diestro en el manexo de negocios de qualquier clase.

81. El Dr. D . Gaspar Sdnchez, Retor de Frías, de este Obispado y natural de esta ciudad. Colegial del de Ma.Jaga de Alcala y graduado de Dr. por aque­lla U niversidad. De hedad de 60 años y sobre buen Theólogo tiene todas las demas prendas necesarias.

'82. El Dr. D. Miguel Aznar, natural de la ciudad de Calatayud. Actual Retor de Monterde, antes de Valdecuenca y Torres, de este Obispado. De hedad de 44 años. Graduado de Dr. en Theología en la Universidad de Gan­día. Sobre buen Theólogo, ecclesiistico y moralista, es muy prudente, pací­fico, caritatibo, de nobles costumbres y con especialidad resplandece en la virtud de la prudencia.

83. El Dr. D . ]oseph Serrano, Retor actual del Saldón, de este Obispado. Natural del mismo. De hedad de 46 años. Graduado de Dr. en la Universi­dad de Gandía y en la de Valencia. Fué administrador por S.M. de los bienes sequestrados en los años de las guerras pasadas, agente del Ilmo. de Orihuela y Secretario del referido Obispo de Albarrazín. Buen Theólogo escolistico y moralista, virtuoso, muy liberal y prudente.

El Obispo de Urges (sic pro Urgell)

En carta de 17 de abril de 1756 escrita en Guisona expone los sujetos siguientes

144

INFORMES DE BISBES DE DIÒCESIS CATALANES I ARAGONESES 17

Para Obispados

84. D. juan de Varrones y Arango, natural de Lezama, Obispado de Ca­lahorra. Doctor en ambos Derechos en la Universidad de Alcala. Vicario Ge-

~. neral que fué de este Obispado por espacio de ocho años, Canónigo actual de esta Santa Iglesia de Urgel, consultado que fué a la Chanzillería de la Uni­versidad de Cervera y al presente se halla Vicario General en Madrid y su partido. Sujeto de literatura, virtud y de hedad de 36 años, poco mas o me nos.

85. D. }oseph Marí, Canónigo Penitenciario de la Santa Iglesia de Urgel. Natural de Lérida. Dr. Canónigo de la Universidad de Huesca. Vicario Ge­neral que se halla de este Obispado de Urgel. Sujeco ,de particular literatura, vida exemplar y de hedad de 44 años poco mas o menos.

86. D. Antonio Vergés, Dignidad de Sacristan y Canónigo de la Sta. Iglesia de Urgel, de donde es natural. Dr. en Canones de la Universidad de Tolosa. Sujeto de vida exemplar y de hedad de 45 años poco mas o menos.

87. D. Antonio de Rodi/, Vicario General que fué de este Obispado. Doc­tor y Cathedratico de Canones de la Universidad de Cervera. Natural de Ca­laff, obispado de Vich. Sujeco de particular literatura, de vida exemplar y de hedad de 5 5 años poco mas o me nos.

88. D . Antonio Fraga, Canónigo de la Sta. Iglesia de Urgel; Vicario Ge­neral que fué de este Obispado. Natural de Sta. Coloma, Obispado de Vich. Dr. en Canones en la Universidad de Cervera. Sujeto de literatura, vida exemplar y de hedad de 48 años poco mas o menos.

89. D. Antonio Fortuny, natural de este Obispado. Recor que fué de la villa de Llvia; actual Pleban de Pons. Dr. Theólogo en la Universidad de Cer­vera. Sujeco de particular literatura, experiencia, virtud y de hedad de 50 años poco mas o menos.

Para Dignidades y Canongias

90. D . Gabriel Christóva/ Moreno, natural de Aldea Vieja, Abadía de Pa­rraces, de la Jurisdicción eclesiastica del Escorial. Recor de Puigvert, de este Obispado; en el de Urges (sic), Secretario de Cimara por nueve años. De experiencia, virtud y hedad de 33 años.

91. D. Thomds de Albe/diz, natural de Guipúzcoa, Obispado de Pamplona. retor que fué de Montella, de este Obispado, y en el de Urges (sic) Capellan y Mayordomo. De virtud, experiencia y hedad de 33 años poco mas o menos.

92. D. Ange/ de Recarri, natural del Arzobispado de Zaragoza. Theólogo de la misma Universidad, Confesor que fué del Ilmo. Sr. Guinda, su predece­sor y actual Recor de Albesa, de este Obispado. De literatura, virtud y hedad de 50 años poco mas o menos.

93. D. juan Gabelles, natural de este Obispado. Dr. canónigo de Cervera y Vicario perpetuo de la villa de Sanahuja, de este Obispado de Urges (sic). De literatura, virtud y hedad de 48 años poco mas o menos.

94. D. jayme Cotxet, natural de este Obispado. Retor de Cedó. Dr. Theó­logo de Gandía. Retor que fué del Tridentino de Urgel y Lector de la Santa Iglesia. De literatura, virtud y hedad de 42 años poco mas o menos.

145

18 JOSEP MARIA BARNADAS

95 . D. Agustín Martí, natural de este Obispado. Dr. Theólogo de Cer­vera. Retor actual y oficial fonineo de Agramunt. De literatura, virtud y he­dad de 42 años poco mas o menos.

96. D . jacinto M inoves, natural de este Obispado. Dr. Theólogo de Cer­vera. Retor de Ribera y oficial foraneo de Cardós, de este Obispado. De lite­ratura, virtud y hedad de 50 años poco mas o menos.

97. D . Francisco· Monteíld, natural de este Obispado. Retor de Alp y offi­cial de la Cerdaña española, de este Obispado. De literatura, virtud y hedad de 40 años.

98. D. Miguel Cathaldn de Ocón, natural del Arzobispado de Granada. Dr. Theólogo, Retor de la Pobla de Segura, de este Obispado. De literatura, vir­tud y hedad de 44 años, poco mas o menos.

99. D . Pedro Mdrtir Prim, natural del Obispado de Vich. Dr. Canónico de Cervera. Retor de Cubells y Official foníneo de Balaguer, de este Obis­pado. De literatura, virtud y hedad de 38 años.

100. D . Bartholomé de Adot, natural del Obispado de Pamplona. Dr. Theólogo de Cervera y actual Retor de Limiana. De literatura, virtud y hedad de 42 años.

101. D. Matheo Cabecerdn, natural de este Obispado. Dr. Theólogo de Cervera y Cathednitico de Moral de esta Universidad. De literatura, virtud y hedad de 36 años.

102. D . Pedro Esteve y Carabassa, natural de este Obispado. Dr. de Sa­grada Theología de Gandía. Actual Retor de Caravalls, de este Obispado. De literatura, virtud y hedad de 35 años.

Èl Obispo de Segorbe

Con carta de 9 de mayo de 1756 haze relación de los sujetos siguientes

103. En Dr. D. Gaspar García de Armuñia, Canónigo Doctoral. De he­dad de 60 años. Sujeto virtuoso, de buen juicio y literatura, como lo tiene acreditado en repetidas ocasiones que fué Governador de este Obispado.

104. Dr. D. Phelipe Capdevila, Canónigo curato. De hedad de 60 años. Doctor en la facultad de Theología Escolastica y Moral. Examinador synodal. Es sujeto de buenas costumbres y juicio.

105. Dr. D. ]uan Bautista Albert, Canónigo Curato. De hedad de 66 años. Examinador sinodal, confesor y predicador. Es docto en la Theología Moral y de buenas costumbres.

106. Dr. D. Christóval Ronda, Arcediano de Alpuentes y antes fué Cura en el Arzobispado de Valencia. Es de hedad de 58 años, de buena vida y costum bres.

107. Dr. D. ]uan Francisco Mirasol, Racionero de la Iglesia se Xérica. De hedad de 56 años. Examinador sinodal y antes fué por muchos años Secreta­rio de los señores obispos de Segorve D. Diego Baquerizo y D. Francisco Zapeda. Es muy inteligente en la cura episcopal y Theología Moral.

108. El Rdo. Fray Martín de Torres, del Orden de Ntra. Señora de la Merced, natural de la villa de Elche y al presente Comendator del Convento de Sta. Ana de esta ciudad. Lector jubilado de su Religión. De hedad de 48

146

INFORMES DE BISBES DE DIÒCESIS CATALANES I ARAGONESES 19

años. Docto en Theología Escolastica y Moral; acreditado en el púlpito y de roda observancia regular.

109. El Rdo. Padre Fray Lucas de Santa María, deí orden de San Geró­nimo, del que es hijo en el monasterio de la ciudad de Zamora. Al presente se halla de Prior de Ntra. Señora de la Esperanza de esta ciudad de Segorbe. Su hedad de 42 años. Sujeto a quien tiene tratado y experimentado por buen religiosa.

110. D . Pedro de Bustamante, de hedad de 37 años. Provisor y Vicario General en este Obispado. Abogado de los Reales Consejos, sujero de roda literatura y acierto en su referida empleo de Pro.visor. Ha sido Secrerario de Cimara por espacio de cinco años, haviendo servido con la mayor legalidad y desinrerés y es ecclesiastico de buena vida y costumbres.

Cuyos expresados sujetos juzga dignos y aptos para obtener qualquier Prelada o Dignidad Ecclesiastica, aunque sea episcopal.

El Arzobispo de Zaragoza

En carta de 11 de mayo de 1756 acompaña una relación de los sujetos siguienres

Canónigos de la Iglesia Metropolitana

111. El D . D. Pedro Comenge, de hedad de 55 años, natural de este Arzo­bispado. Theólogo de profesión y graduado de Dr. por esta Universidad. Ha sido varias veces Retor de ella y assimismo Cathedrarico de Arres. Es sujero distinguido assí en la Cathedra como en el púlpito y es recomendable por su buen juicio, virtud y modestia.

112. El Dr. D . lgnacio Martínez de Vil/ela, de hedad de 46 años. Natural de este Obispado y de profesión jurista. Se halla graduado en esta faculrad y es actual Rector de esta Universidad. Antes fué Canónigo o Dignidad de la Iglesia de Ciudad Rodrigo y Provisor y Vicario General "de aquel Obispado y ahora tres años fué provisto por S.M. en el Canonicato que goza de esta Sta. Iglesia de Zaragoza. Es hombre de muy buen talento, aplicación, modesto y virtuosa.

Otros Ecclesidsticos seculares

113. El Dr. D . Manuel Turmo, de hedad de 35 años, natural de esta Dió­cesis. Esta graduada de Dr. en Theología por esta Universidad y en ella es actualmente Cathedratico de Philosofia en segundo trienio. Assimismo es Ra­cionera penitenciaria en esta Iglesia Metropolitana, elegido en el concurso solemne que para la provissión de estas Raciones se hace con la misma for­malidad que para los Canonicatos de oficio. Es sujeto muy sobresaliénte en el púlpito y en la Cathedra y por esco y por las recomendables prendas de vir­tud sólida, bello juicio, excelente talenro, junras con una modestia y humil­dad poco vulgar, es celebrada y amado de todos.

147

20 JOSEP MARIA BARNADAS

114. El Dr. D . Pedro Cortés, de hedad de 42 años, natural de Belchite, de este arzobispado. Es Racionero penitenciario de esta lglesia. Se halla gra­duado de Theología por esta Universidad, en la que tiene acreditada su sabi­duría especialmente en la Theología Moral. Antes fué Parrocho de tres Igle­sias en esta Diócesis y en todas ha desempeñado exactamente el cumpli­miento de su obligación. Es buen predicador, advertido, capaz y buenas costum bres.

115. El Dr. D.Juan Lario, de hedad de 43 años, natural de esta Diócesis. Graduado de Dr. en Theología, muy acreditado en esta facultad no solo por la escolastica sino también en la Moral e igualmente aplaudido en el púlpito. Es sujeto especialmente recomendable por sus zircunstancias de juicio, pru­dencia, capacidad y particulannente por su exemplar virtud, dulzura y suavi­dad en el trato: que se halla amado de todos y en particular de sus feligreses que ha tenido siendo Parrocho y actualmente es muy estimado en la Parro­.chial de Cossuenda, cuyo Curato o Retoría es de las mas principales de rodo el Obispado.

Religiosos

116. El P. Mtro. Fray Nicolds Nabal, del Orden de San Agustín y ex­Provincial de esta Província de Aragón. De hedad de 54 años poco mas o menos y natural de esta Diócesis. Es sujeto muy capaz, sumamente aplicado, retirado, aplaudido y buen predicador. Es tenido por uno de los hombres mas doctos y virtuosos que hay en esta ciudad, por lo que es generalmente respetado.

11 7. El P. Mtro. Fray Joseph Montes, del Orden de la Observancia de S. Francisco. Lector jubilado, de edad de 52 años. Es excelente Theólogo esco­lastico y moralista. Se halla Examinador sinodal de este Arzobispado. Por su bello juicio, virtud y demas prendas esta conceptuado por uno de los sujetos mas dignos que tiene su Orden en esta Província de Aragón.

118. El Rdmo. P. Fray Roque la Plana, del Orden de Trinitarios Calzados y Provincial actualmente de esta Província de Aragón. De hedad de 48 años y natural de esta Diócesi. Se halla graduado de Dr. en Theología por esta U niversidad, en la que es tenido por excelente Philósofo y Theólogo. Es de gran capacidad y aplicación y tiene todas las partidas de buen religioso.

El Obispo de Jaca

En carta de 15 de mayo de 17 56 expone los sujetos siguientes

119. El Dr. D . Miguel Jas, Dean. Sujeto que contempla apto para obte­ner qualquier govierno por su talento, juicio y costumbres.

120. El Dr. D . León Marcón, Canónigo Doctoral. De igual talento, juicio y costumbres que el antezedente.

121. El Dr. D. Phelipe Abarca, Magistral. Adornado de las mismas pren­das de los antezedentes, de quienes espera dara el pasto de doctrina.

148

INFORMES DE BISBES DE DIÒCESIS CATALANES I ARAGONESES 21

El Obispo de Palma

En carta de 15 de mayo de 1756 acompaña una relación de los sugetos siguientes

122. D. ]uan Despuig. Dr. en ambos Derechos. Defo y Canónigo y Vica­rio General de esta referida Diócesis. De 44 años de hedad. De distinguida calidad, conocida prudencia y madurez.

123. D. Bartholomé Nebot, Canónigo Penitenciario. Dr. en Theología. De 50 años de hedad. Sirvió de Theniente de Cura de la lglesia del Jugar de Son Servera desde el año 1733 hasta el de 1749 y tres años de Cura en la parro­chial de Santagni, precediendo concurso. Y obtuvo la prevenda que posee en el año de 1752. Es Examinador sinodal y recomendable por su literatura y costumbres.

124. D. ]uan Verger, Dr. en Theología. De 45 años de edad. Opositor a Curatos por el tiempo de 10 años y Cura actual de la lglesia parrochial de la villa de . Sta. Margarita. Calificador del Sto. Oficio y Examinador sinodal. Sirve a la lglesia de 20 años a esta parce, cuidando desde el de 1742 de la Parroquia que obtiene, compuesta de 627 casas con 2440 personas, distribu­yendo mucha parte de su renta a los pobres. Es docto, aplicada a la ense­ñanza de su pueblo y de loables costumbres.

125. D. ]uan Vives, Dr. en Theología. Opositor a Curatos por espacio de 7 años. Cura al presente de la villa de Felanitx. Calificador del Sto. Oficio y Examinador sinodal. Sirve a la lglesia desde el año de 17 39, aviendo tenido un año el Curato de la parroquial de S. Miguel en aquella Capital, desde donde pasó a la que ahora obtiene en la referida villa de Felanitx que se compone de 1.207 casas con 6.112 personas. Hizo oposición en el año 1752 con mucho lucimiento al Canonicato Penitenciario. Es de hedad de 47 años, limosnero, inteligente, aplicada y de muy buenas costumbres.

126. D. Guii/ermo Reus. De edad de 47 años. Dr. en Theología y Cura actual de la lglesia parroquial de la villa de Santagni. Sirve a la lglesia de 13 años a esta parte, aviendo sido Theniente de Cura de la Cathedra!, Cura en la lglesia Parroquial de Alcudia y de la parroquia que obtiene desde el año de 1752. Cuida en lo espiritual de 628 casas con 2.235 personas. Fué opositor al Canonicato Penitenciari<:> en el referido año de 1752 con gran desempeño.

El Obispo de T eruel

En carta de 5 de junio de 1756 hace presente los sujetos siguientes

Para Prelacías

127. El Dr. D. Pedro Arascot, Dignidad de Sacristfo de esta lglesia. De edad de 57 años. Fué profesor Canonista en Ja Universidad de Huesca. l-iizo oposición a la Doctoral de la Sta. Iglesia de Albarracín. Fué gobernador del mencionada Obispado por el Ilmo. Sr. Obispo antecesor, quien le promovió de Canónigo de la referida Sta. Iglesia a la mencionada Dignidad de Sacristfo y por los buenos informes que este Prelado tuvo de su conducta le nombró

149

22 JOSEP MARIA BARNADAS

por Governador, antes de su ingreso a él, cuya confianza desempeñó con el mayor . acierto.

128. El Dr. D. ]oachin Calvo, Doctoral de la Sta. Iglesia, la que le nom­bró por su provisor y Vicario General en la sede vacante inmediata antecen­dente. Graduado de Dr. en Cínones en la Universidad de Zaragoza, en la que hizo varias oposiciones a Cíthedras, sobstituciones, repasos y otros exer­cicios. Se opuso a la Doctoral de la Sta. Iglesia de Zaragoza, a la Doctoral de la Colegial de Calatayud, en la que fué Canónigo Penitenciario. Y fué Provi­sor y Visitador del Obispado de Urgel. Es de 47 años de edad y sugeto de buena inteligencia.

129. El Dr. D. Ventura Foz, Rector de la Iglesia parroquial de Caudete. Fué profesor theólogo en la U niversidad de Zaragoza. Es de edad de 64 años. Bien conceptuado de caritativo, literato y de buen juicio.

130. El Dr. D. ]oseph Martínez Campillo, Canónigo Penitenciario de la Colegial de Rubielos. De edad de 56 años y 2 3 de residencia. Fué opositor a Carhedras de Theología de la U niversidad de Zaragoza y a las Prevendas Pe­nitenciaria de la Sta. lglesia de Tortosa y Magistral de Albarracín. Es sugeto bien conceptuado.

131. ' El Dr. D . Gerónimo]il de Palomar, de edad de 50 años. Rector de la parroquial de Aguilar, en la que es Examinador sinodal. Ha hecho oposición a varias Prevendas y en todo ha acreditado su buen juicio, talento y sabia conducta.

Para Dignidades

132. El Dr. D. Mathías Antonio de Mazparrota, de 42 años de edad. Rec­tor de la parroquial de Formiche Alto, en cuyo empleo ha acreditado exacto cumplimiento, capacidad y literatura. .

133. El Dr. D. Pedro Estevan Castellot, Canónigo de la Iglesia Colegial de Mora. De edad de 54 años. Esrudió Philosofía y Theología en la U niversidad de Zaragoza. Sugeto habil y buen eclesiastico.

134. El Dr. D . Miguel Nuez y Sdnchez, Canónigo Vicario de la Colegial de Rubielos, en cuya Iglesia hizo oposición a la Prebenda Penitenciaria. Es de 45 años de edad y de buen porte y buenas luces.

135. El Dr. D. ]oachín Ibdñez, Vicario de la parroquial de Cedrillas y an­tes lo fué de la de Alcotas. Tiene hechas varias oposiciones a Retorías y a las Prebendas Magistral de la Colegial de Rubielos, Penitenciaria de la Sta. lgle­sia de Afüarracín y en este año a la Penitenciaria de la mencionada Sta. Igle­sia de Teruel. Es de edad de 46 años.

136. El Dr. D. Francisco Chirlaque, de 29 años de edad. Maestro de pa­ges del referido Obispo, Racionero de la parroquial de S. Pedro de aquella ciudad y para ser presentado a la Ración que obtiene en la mencionada pa­rroquial presidió Conclusiones de Theología. Es Dr. por la Universidad de Gandía. Ha hecho tres oposiciones a las Canongías Magistrales de la Sta. Iglesia de Zaragoza, Albarracín y Teruel.

137. El Dr. D. Félix Segura, su edad 55 años. Rector de la parroquial de Hinojosa. Opositor a Carhedras de la Universidad de Zaragoza y también a varias Prebendas. Es Dr. en Theología por la Universida de Gandía y ha sido Cura de Fuentes Calientes de Alba y de Torremocha.

150

INFORMES DE BISBES DE DIÒCESIS CATALANES I ARAGONESES 23

138. El Dr. D . Vicente Pomar, de edad de 27 años. Dr. en Theología por la U niversidad de Gandía. Ha presidido Conclusiones en esta facultad y he­cho oposición a la Prebenda Magistral de la mencionada Iglesia de Teruel y es al presente Racionero de la parroquial de S. Martín de la propia ciudad.

139. El Dr. D. Martín Navarro, Dr. en Theología por la Universidad de Gandía. Vicario de la parroquial de S. Martín de la nominada ciudad de Te­ruel. Ha hecho varias oposiciones a Curatos; una a la Penitenciaria de la Co­legial de Ruibelos y ha sido Prior del Capítulo de las siete parroquias de la propia ciudad.Es de edad de 46 años, habil y buen eclesiistico.

140. El Dr. D. Joseph Andrés Marco, de edad de 44 años. Dr. en Theolo­gía por la U niversidad de Gandía. Fué Capellan y maestro de pages del Ilmo. Obispo antecesor. Ha sido Rector de la parroquial de Formiche Alto y al presente de la de Gudar, con desempeño de su obligación.

141. El Dr. D. ]uan Villarroya, de 54 años de edad. Graduado de Dr. en Theología por la nominada Universidad. Ha sido Cura de la parroquial de Sta. Eulalia. Fué prior del Capítulo general de las siete Iglesias de Teruel y al presente es Regente de la de S. Andrés de la misma ciudad.

142. El Dr. D. ]uan Antonio Müñoz, de 27 años de edad. Dr. en Theó­logo por la nominada Universidad. Ha hecho varias oposiciones a Curatos y una a la Canongía Magistral de la Sta. Iglesia de Teruel, en donde se halla de Racionero Penitenciario.

143. El Dr. D. Gerónimo Dolz, de edad de 50 años. profesor theólogo en la U niversidad de Zaragoza, en donde fué Rector del Colegio de Moral de S. lgnacio. Ha hecho varias oposiciones a Curatos, una a la Penitenciaria de la Colegial de Rubielos y al presente es Rector de la Colegial de Villalba Alta, cuyo empleo desempeña.

144. El Dr. D. ]ayme Andrés y Marco, de 34 años de edad. Graduado de Dr. por la Universidad de Gandía. Ha hecho cinco oposiciones a los Curatos del Arzobispado de Zaragoza y actualmente tiene la Retoría de Ababur, que es de las mis pingües de este Obispado y la tiene pensionada.

145. El Dr. D. Pedro Campos, de 54 años de edad. Dr. Theólogo por la U niversidad de Gandía. Ha hecho varias o posiciones a Curatos. Es racionero de la parroquial de S. Juan de la ciudad de Teruel. Y ha sido Prior de las siete lglesias de ella.

146. El Dr. D . ]oachín Pérez, de edad de 4 1 años. Beneficiado de la pa­rroquial de Manzaneza. Fué profesor theólogo en la U niversidad de V alencia, en donde regentó una Academia de Moral. Es eclesiistico bie n conceptuado.

147. D. Francisco Adame, Vicario de la Iglesia parroquial del Salbador de la propia ciudad de Teruel. De edad de 40 años. Es sugeto habil, que cumple con su ministerio y ha predicado varios sermones. l Al marge: A.M./

148. D. Blas Galbe, Beneficiado de la parroquial de Corbalan. De edad de 32 años. Fué profesor theólogo en la U niversidad de Valencia. Tiene el empleo de Director de clérigos exercitantes de este Obispado, en el Semina­rio de Ntra. Señora de Villa Vieja, de la nominada ciudad de Teruel, desti­nado a este fin. Es sugeto capaz y de buena conducta.

151

24 JOSEP MARIA BARNADAS

APÈNDIX

CARTES DELS BISBES QUE NO ENVIAREN ELS INFORMES

l. El Bisbe d'Osca

Mui Señor mío: Correspondiendq a la confianza con que esa Real Camara de Y ndias se

sirbe honrarme en el Ynforme que por su mano de V.S. solicita de los ecle­siasticos que en esta Sta. Iglesia y Obispado fueren dignos de la atención de S.M. para las presentaciones de Prelacías y Dignidades de los Reynos de la América y haviendo hecho seria reflexión sobre este asunto: no encuentra ninguna de quien pueda informar a la Camara, pues aunque en esta Sta. Igle­sia y Universidad ai sugetos de circunstancias para ella, a ninguna contemplo con vocación para Indias por ser todos por lo regular mui amantes de este su país, queriendo mas vivir en él con escasa rentà que fuera de él con renta mas pingüe. No obstante, si entre los mucho pretendientes que ai a preben­das de España desfilase alguna a paner la suia acia la América, podra V.S. tomarse el travajo de comunicarmelo, si se necesitase de mi Informe, el que procuraré sea con la justificación correspondiente a la confianza que no me­rezco. Con este motivo ofrezco a V.S. mis facultades para servirle en quanta fuere de su mayor satisfacción.

Nuestro Scñor guarde a V.S. muchos años. Huesca y Marzo 21 de 1756. B L M su mas ...

Antonio Obispo de Huesca

2 . El Bisbe de Xaca

Mui Señor mío: Por hallarme aún en esta ciudad de Huesca quando recivo la de V.S. de 13 de marzo y ser preciso informarme de cerca de lo que V.S. me previene, espero satisfacerle en llegando a Jaca p;i.ra donde es­toy disponiendo mi viage, el que me retardara algún tanta la nieve que re­cientemente ha caído. Pera quanta antes pueda responderé a la de V.S., a cuyos órdenes quedo con resignada voluntad y ruego a Dios lo guarde mu­chos años que deseo y pido.

Huesca y marzo 27 de 1756 Blm de V.S. su mas atenta y segura servidor y Capellan

Pasqual, Obispo de Jaca.

3. El Bisbe de Lleida

Dueño (?) y Señor mío: Mandame S.S. en su carca que me escribe de orden de la Real Camara

que proponga los sujecos de este Obispado praporcionados para piezas eccle-

152

INFORMES DE BISBES DE DIÒCESIS CATALANES I ARAGONESES 25

siasti~as, especialmence para Prelados para Indias. Y amando io a estos suje­t<_:>s d1gnos los quisiera ac:i en nuestra cierra, donde tanco se necesita de espí­mu y celo, y no descerrados. Con esta ocasión ofrezco mi inutilidad a la obe­diencia de V.S., cuios precepros seran la cosa mas agradable del mundo.

Nuestro Señor llene a V.S. de eternas bendiciones. Lérida y abril a 11 de 1756.

4. El Bisbe de Tortosa

Muy Señor mío:

Blm a V.S. su mas fie! siervo Gregorio, Obispo de Lérida

Recibo la de V.S. su fecha de 13 del corrience, en la que de orden de la C:imara del Supremo de Indias se sirve V.S. decirme que informe assí de los canónigos y dignidades de esta mi Sta. Cathedra! como también de los demas Ecclesiasticos de mi Obispado que juzgase a propósito para los Canonicaros y Dignidades y Prelacías de la América, lo que executaré con la brevedad posi­ble. Con este motivo me ofrezco a la disposición de V.S. para quanto sea de su mayor agrado.

Nuestro Señor guarde a V.S. muchos años. Tortosa y Marzo 28 de 1756.

5. L'arquebisbe de València

Mui Señor mío:

BLM de V.S. su mas afecto y seguro servidor Bartholomé, Obispo de Tortosa

Recivo de la de V.S. de 13 de los corriences, en que se sirve pedirme noticia de los Eclesiasticos que hai en esta Sta. Iglesia Metropolitana i Arzo­bispado, con expresión de las demas circunstancias i para los fines que desea la Real C:imara de Indias, a que debo dezir que la execución de este encargo me sería dificultosa i no podra ser con la brevedad posible que V.S. insinúa porque, aunque esta Diócesis hai Eclesiasticos seculares y regulares que se­rían idóneos para Prebendas .i Prelacías mayores; siendo tan amantes de su benigno i delicioso país, pocos quemín dejarle por el de las Indias, ni resol­vetse a tan peligroso i dilatado viage. Por lo qual tengo por preciso explorar antes sus animos, que no se puede hazer sino dandolo a encender, con riezgo del secreto o con alguna cautela o dosimulo. I para esco es necesario tiempo. Si yo pudiesse hazer nororio i publicar el contenido de la carta de V.S. en­tonces sería rodo mui faci!, pues luego se manifestaría la incención i voluncad de cada uno de los que aceptarían la presencación a que S.M. les destinase. Quedo advertido de practicar algunas diligencias i de sus efectos daré noticia a V.S.

Nuestro Señor guarde a V.S. muchos años, como puede. Valencia i marzo 24 de 1756. ,

Blm de V.S. su mayor servedir y capell:in ·Andrés, Arzobispo de Valencia

153

26 JOSEP MARIA BARNADAS

ÍNDEX

Abarca, F 121 Chirlaque, F. 136 Aclame, F. 147 Despuig,]. 122 Aclot, B. de 100 Diest, M. 70 Albeliiz T. de 91 Dolz,]. 143 Albert, ]. B. 105 Duran, F.A. 25 Arascot, P. 127 Estela, F. 40 Armaña,]. 29 Estevan, P. 133 Artigas, A. 67 Esteve, P. 102 Aynosa, A. de 75 Farró, N . 13 Aznar, M. 82 Felices, P. 79 Baldrich, ]. 31 Felip, ]. 43 Baselga, B. 72 Foget, F. 3 Bastero, F. 6 Font, D. 63 Bayer, P. 15 Fortuny, A. 89 Boreda, A. 37 Foz, V. 129 Botines, P.]. 4 Fraga, A. 88 Bustamante, P. de 110 Fuster, P. 57 Cabeceran, M. 101 Galban, T. 69 Cabelles, ]. 93 Galbe, B. 148 Cabrer,]. 55 García de A., G. 103 Calvo,]. 128 Gasset, A. 47 Campa, F. 7 Gou, A. 17 Campos, P. 145 Guerrero, A. 2 Cantacorps, M. 23 Ibañez,]. 135 Capdevila, F. 104 Ja5, M. 119 Capdevila, ]. 66 Jil,]. 131 Carrancio, ]. 26 Lagrifa, P. 12 Casas,]. 35 Lario,]. 115 Cathalan, M. 98 López, A. 77 Cibat,]. 50 Lorente, F. 78 Ciprian, M. 80 Luza, M. 24 Clarís, Jacinto 64 Llobet, R. 61 Clarís, José 68 Lloréns, I. 5 Codina, N . 36 Madriguera, A. 42 Comenge, P. 111 Marco, Jaime 144 Copóns, R. de l Marco, José A. 140 Cortada,]. 20 Marcón, L. 120 Cortés, P. 114 Marí,]. 85 Cotxet,]. 94 Martí, A. 95

154

INFORMES DE BISBES DE DIÒCESIS CATALANES I ARAGONESES 27

Martí, C. Martí, L. Martínez C., ]. Martínez de V., I Mayins, F. Mazparrota, M.A. de Minoves,]. Mirasol,]. F. Montella, F. Montes,]. Morató,]. Moreno, G.C. Muñoz, ].A. Nabal, N . Navarro, M. Nebot, B. Nuez, M. Olivera, F. Pagés, D. Pasqual,]. Peregrí, P. Pérez,]. Pinós,]. Piquera, P. Plana, R. la Pomar, V. Pou, M. Prat,]. Prim, P. Puig, P. Recarri, A. de Regassol, T. Reus, G. Riera,]. Rodil, A. de

62 56

130 112 60

132 96

107 97

117 38 90

142 116 139 123 134

71 19 44 51

146 41 74

118 138

10 28 99

9 92 18

126 8

87

Ronda, C. Rovira,]. Sabater, M. Sabatés,]. Sala, ]. de la Sala y P., A. Sala y P., F. Sinchez, G. Sancho,]. Sanmartí, ].P. Santa María, L. de Sauch,]. Segura, F. Sellés, F. Serrano,]. Soler, C. Soler, F. Soler, M. Tarava!,]. Tarragó, B. Torras,]. Torres, J.F. Turmo, M. Urien, J.A. de Vallés,]. Vardeguer, P. Vargues,]. V arrones, ]. de Verdaguer, T. Verger,]. Vergés, A. Vidal, A. Vila, I. Villarroya, ]. Vives,].

155

106 59 27 49 76 33 32 81 73 21

109 16

137 34 83 65 39 30 22 54 14

108 113 53 46 52 58 84 11

124 86 45 48

141 125

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE V ALLDEMOSA

(Mallorca) S. XVU

HOMENAGE A LA ORDEN CARTUJANA EN EL IX CENTENARIO DE SU FUNDACION

En la isla de Mallorca, salpicada de casas religiosas, umcamente dos monasterios masculinos arraigaron de forma estable; en efecto, frente a los treinta y cinco conventos de varones y a los trece de mu­jeres, sólo existían dos cenobios de monjes: Santa Maria de La Real extra muros de la Ciudad, habitada por monjes cistercienses, y la Car­tuja de Jesús Nazareno de Valldemosa. 1

Este, erigida en 1399, época de franca expansión de la orden car­tujana por el levante español, tuvo como sede primitiva el palac,io que el rey D . Martín había cedida con tal finalidad, de: manera que dicho monarca y Benedicta XIII pueden ser considerados como los principales protectores del mismo, ya que proveyeron a su dot¡¡.ción. 2

V alldemosa, pequeña población que dista unos diez y ocho K.ms. de la capital, había vista ya surgir en 1276 el colegio de Miramar, donde Ramón Llull intentaba formar misioneros para convertir mu­sulmanes; casi inmediatamente vió como los bosques de Trinidad se

l. Conventus quoque virorum diversorum ordinum in eadem Civicace ec suburbiis, ac coca dioecesi numerancur 35. Duo eciam coenobia monachorum, aliud Carchusiano­rum ec aliud Ordinis Sancci Bernardi ... Monasceria ve ro Sanccimonialium, e ciam diver­sorum Ordinum quae ordinario subjacent, duodecim enumerantur .. . aliud eciam excac monascerium, sed exempcum, sub cura Fracrum Minorum S. Francisci de Observancia. Cfr. Leges Synodales maioricensis episcopatus statutae et promulgatae in synodo dioecesana quam in sua cathedrali ecclesia celebravic illuscrissimus et reverendissimus dominus D. Petrus de Alagon, archiepiscopus-episcopus maioricensis, anno 1692, Maioricae, 1692, p. 361. -En p. 350-51 se hallan las liscas de conventos de religiosos y religiosas, que empieza por el monascerio de La Real y sigue con los monjes de Carcuja, Canónigos Regulares de S. Antonio de Viana, Santo Domingo, S. Francisco, Carmelitas, Agusci­nos, Trinitarios, Mercedarios, Jesuicas, Mínimos, etc.

2. J. Rosselló Lliteras, La Cartuja de Valldemosa. Documentos sobre su dotación, Esru­dios Lulianos, 21 (1977); 85-112; 22 (1978); 195-220.

157

2 JUAN ROSSELLÓ y JOSE A. VIDAL

poblaban de ermitaños que alternaban el trabajo con la oración y el ayuno; el comienzo del sigla XV practicamente coincide con la pri­mera comunidad de cartujos. Mas tarde, ya en el s. XVI Valldemosa mecera la cuna de Catalina Tomas, la santa mallorquina, a quien guia­ron los Padres de la Cartuja antes de su ingreso en el monasterio de Santa Maria Magdalena de Palma.

Las cinco mil hectareas que integran el término municipal de Valldemosa pueden dividirse en cuatro apartados generales: l) rega­dío; 2) secana, donde se cultivan cereales, almendros, algarrobos, hi­gueras, olivos, vid y atros arboles frutales; 3) extensión forestal: bos­que, pinar, encinar, monte bajo; 4) zonas sin cultivar: riberas, pastos, e rial ciénagas, etc. El paraje es rico en manantiales. 3

En tan apacible rincón de Mallorca transcurría la vida de los car­ru jos, huéspedes, como hemos dicho, del palacio del rey Martín, y posteriormente instalados en el nuevo monasterio que nunca vieron acabada.

Las múltiples perrurbaciones soportadas a lo largo de los tres pri­meros decenios del s. XIX culminaran con la definitiva expulsión de los religiosos del territorio español en 1835, y por consiguiente la supresión del monasterio. Entonces el tesoro documental bibliogra­fico de cada uno de los conventos recibió un sablazo funesto: se pro­dujo una especie de diaspora de documentos, cuyos deplorables efec­tos todavía no se han subsanado.

La documentación del archivo de la Cartuja de Valldemosa siguió cuatro rutas diferentes: una parte pasó al Archivo Histórico Nacio­nal, 4 otra parte se conserva en el Archivo Histórico del Reina de Mallorca, otra parte se halla en el Archivo Diocesana de Mallorca, 5 y otra parte ha pasado a manos privadas, y después de diversos avara­res, parcialmente ha vuelto a recogerse en la Celda Prioral del propio monasterio. 6

3. Estos pocos detalles de la geografia local pueden ayudar a comprender aspectos del contenido del archivo, objeto primordial de nuestro estudio. Sirven especialmente para el apartado de administración temporal, litigios y derecho de agua.

4. Allí se conservan en la sección Clero. 5. Al final damos la relación de los documentos conservados en cada uno de estos

archivos. 6. L. Ripoll, SNscinla historia de la CarlNja de Valldemosa, Palma, 1978. En p. 11-13

hay el titulario de los documentos de la celda prioral; igualmente indica el paradero de la FNndación del Real Monastir i sagrada CarlNxa de ]eslis de Nazaret del Regna de Ma­llorca. Biblioteca de Catalunya, ms. 1731.

158

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA

Entre los códices custodiades en el Archivo Diacesano cabe des­tacar una miscelanea, 7 redactada en la segunda mitad del s. XVII, ha­cia 1660. Tres puntos merecen especial mención: notícias sobre la manda pia de Mas, un cronicón cuyo autor desconocemos, 8 y un re­pertorio del archivo.

En éste las parcidas van dispuestas por orden alfabético para una faci! localización de los documentes que podían interesar para la ad­ministración del monasterio; no sólo se indica el cajón, sino rambién el número del documento u otro signo distintiva; a su vez los docu­mentes llevaban escrito el número de su correspondiente cajón. 9

De esta manera podemos formar una idea de cómo era el ar­chivo, no sólo en su parte material o exterior, sino también del or­den interno y contenido de los documentos, y podemos vislumbrar la norma que seguía el archivero para la ordenación de los documentos.

Es evidente que el autor no pretendía inventariar los documen­tos, sino facilitar la localización de aquelles que a su juicio pudiesen interesar, pues, mientras algunos van repetides bajo diversos epígra­fes, otros sólo se mencionan de modo global y genérico.

El archivo se hallaba instalado en la celda prioral 10 en un armaria o alacena compuesta de 58 cajones, de los cuales estaban vacíos, o su contenido no mereció la atención del autor del repercorio, los marca­des con el núm. 17, 37-47, 50-52, 54 y 57, en total 17; los demas podrían llevar los siguientes rótulos:

l Administración 2 Rectoría de Santa Cruz (Diezmos, cuestiones con los Je­

suitas). 3 Derechos de prestimonio de Rubines, Lludimayor y Fela-

nitx. 4 Son Bibiloni, derecho de agua. 5 Privilegies reales, amortizaciones. 6 Id. 7 Cabreos. 8 Documentes del Superior General y de la Sda. Congre­

gación.

7. Archivo Diocesano de Mallorca, G.F. / ! l. 8. ]. Roselló Lliteras, Cronicón de la Carluja de Va//demosa, Boletín de la Sociedad

Arqueológica Luliana, 99 (1884), 217-227. 9. Así lo hemos observado en los documenros examinados; ya hicimos notar este

particular en 1977. Cfr. nota 2., 10. L. Ripoll, op. cit. lamina 47.

159

4 JUAN ROSSELLÓ y JOSÉ A. VIDAL

9 Diezmo 10 Legados y mandas pias .

. 11 Memorials i altres papers estampats. 12-13 Pleitos y conciliaciones, especialmente sobre el agua. 14 Gracias pontificias. 15 Cuestiones diversas sin especificar. 16 PrQfesiones de los monjes. 18-19 Administración. 20 Manda pia Mas. 21 Son Porquer. 22 Profesiones de los monjes. 2 3 Privilegios reales. 24 Diezmo. 25 Varios asuntos. 26 Pleitos antíguos. Censos. 27 Pleitos sobre derecho de agua. Censos. 28-36 Censos. 48 Beneficios eclesiasticos cuyo derecho de patronaco perte-

nece al monasterio. 49 Tratados escritos por padres de esta Cartuja. 5 3 Manda pia. 55-58 Censos.

Como puede verse los cajones no siguen un orden lógico; simple­mence se hallan mas o menos agrupados por materias. Lo mismo se observa en cuanto a la distribución de documentos en cada uno de los cajones; parece que se numeraran al azar, pues en documentos que por su procedencia deben formar un conjunto (por ejemplo bu­las poncificias) se ha prescindida por completo de la cronología.

Por tanco debemos calificar la catalogación del archivo como muy pobre en técnica archivística. En cambio la simple lectura del reper­torio arroja nuevas luces sobre el pasado gloriosa del monascerio, pues a la vista del titularia se puede esbozar un esquema de la histo­ria del monasterio con los siguientes capítulos:

l. F undación

26 octubre 1398. Concesión del Rdo. P. D. Guillermo, prior de la Gran Cartuja, otorgada al prior de Scala Dei, D . B.erengario de Camps, y D. Nicolas Rubert, para que se entrevisten con el rey D.

160

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE V ALLDEMOSA

Martín y tracen acerca de la fundación de la Carcuja de Mallorca, y luego se desplacen a la isla para comar posesión del Palau y gestionar rodo lo concernience a la nueva fundación. (Num. 141). 11

15 junio 1399. Donación hecha por el rey D. Martín de su pala­cio de Valldemosa para fundación de un monasterio de carcujos, amortización de 500 libras sobre alodio particular y permiso para po­seer alodio real durance creinca y tres años. (Num. 159).

24 junio 1402. El Rey D . Martín concede el diezmo de Vallde­mosa al monasterio de Carcuja. (N. 161).

2. Privilegios pontificios

15 julio 1192. Gracias y privilegios concedidos a la Carcuja por el papa Celestina III . (N. 234).

1192. Bula de Celestina III en defensa de la Cartuja o salvaguar­da real. (N. 77).

1198-1216. Inocencio II exarca a los carcujos a guardar simplici­dad y a tolerar mas las injurias y frecuencar menos los pleicos tanco en la Curia Romana como en los cribunales civiles. (N. 76).

26 agosto 140 l. Benedicco XIII incorpora al monascerio de la Cartuja el primer quarto o prestimonio vacance de la parroquia de Santa Cruz de Palma o de la Villa de Lluchmayor. (N. 254, 146).

30 enero 1403. Bula de Benedicco XIII en vircud de la cua! la Carcuja no debe pagar diezmos ni atros subsidios (N. 87).

Sin fecha. Benedicco XIII faculta al prior de la Cartuja para esco­ger treinca personas que hayan favorecido la fabrica del monasterio, a las que podra absolver cualquier confesor. (N . 261 ).

17 febrero 1404. Indulto apostólico concedida por Benedicco XIII al General de la Cartuja facultandole para absolver a los que se adhirieron al cisma, con cal que no fuesen pertinaces en su culpa y se hayan sometido a la obediencia de la Iglesia Romana (N. 262).

16 mayo 1408. Benedicco XIII exime a los carcujos de pagar diezmos y primicias por las tierras que poseen (N. 85, 213).

l junio 14 11. Benedicco XIII ordena al obispo de Mallo rca que no moleste a los carcujos reclamando diezmos, y manda restituiries las cantidades que les haya cobrada bajo este concepco (N. 258).

7 marzo 1412. Benedicco XIII incorpora a la Carruja el cuarco o prescimonio de la parroquia de Felanitx (N. 144 y 251 ). Se ejecuta

11. Remirimos a los números del reperwrio que van entre parenresis.

l 6 l

6 JUAN ROSSELLÓ y JOSÉ A. VIDAL

dicha bula el 15 de mayo del mismo año; Jaime Escarp renuncia a favor de la Carruja la pensión anual que se le debía pagar por los monjes, que ascendían a 35 libras catalanas (N.' 252).

16 febrero 1414. Benedicta XIII concede a la Cartuja exención de pagar diezmos por los bienes que posee. (N. 212).

19 febrero 1414. Benedicta XIII incorpora a la Cartuja las rentas del quart o prestimonio de la parroquia de Rubines, Hamada ahora Binisalem; otra bula mandando ejecutar la anterior. (N. 145, 249, 250).

19 febrero 14 15 . Tasación hecha por Benedicta XIII de los emo­lumentos de la vicaría de Santa Cruz, tanco por el diezmo como por atros conceptos de la rectoría. (N . 669).

21 febrero 1415. Benedicta XIII reitera el mandato hecho al obispo de Mallorca de no molestar a los cartujos reclamando diez­mos. (N. 259).

9 mayo 14 l 5. Bula de Benedicta XIII en que se ocupa de los vestuaris y atros derechos de los canónigos de la catedral de Mallorca y suple los defectqs y subrecciones de otras bulas anteriores referen­tes a los quarts de Santa Cruz, Lluchmayor y Robines o Binisalem (N. 74).

Agosto 14 15 . Benedicta XIII ordena al abad de La Real y atros, que una vez recibida la resignación del quart de la parroquia de Santa Cruz o de Lluchmayor, asignen a quien lo resignare a favor de la Carruja, una pensión vitalicia congrua. (N. 253).

l marzo 1422. Martín V manda al arzobispo de Tarragona que ejecute un privilegio referente a lo que tienen que pagar por diezmo o talla u otro concepto las carrujas de Cataluña, y algunas de Castilla. (N. 449).

15 mayo 1435. Bula de Martín V en que exime la Orden Cartu­jana de la jurisdicción de los Ordinarios. (N. 78).

20 noviembre 1445. Bula de Eugenio IV en la que confirma los privilegios concedidos a la Cartuja por sus predecesores Benedicta XIII y Martín V. (N. 86). Otra bula del mismo año en la que exime las cartujas de pagar subsidios, tallas, etc. (N. 88).

22 abril 1449. Indulto del papa Nicolas V dirigida al abad de La Real sobre división de herencia del Rdo. Pablo de Oleza Pbro. de la que participa la Carruja de Valldemosa. (N. 256).

29 marzo 1452. Salvoconducto concedida por Celestina Ill a fa­vor de las personas y bienes de la Cartuja, extensiva a los huéspedes, facultad para admitir en la Orden cualquier clase de personas y reci­bir órdenes sagradas en cualquier diócesis; también hay exención de

L62

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 7

pagar diezmo. (N. 647). N.B. Hay error en esca fecha, pues Celes­tino Ill no fue consagrado basca el 20 de abril de l455.

15 julio 1466. Pio 11 hace excensivas a codas .las cartujas las gra­cias y privilegios concedidas a la Gran Carcuja. (N. 89, 139).

10 julio 1466. Pio 11 confirma codas las gracias, indulgencias, pri­vilegios e inmunidades concedidas a la Carcuja por los pontífices pre­decesores suyos (N. 82).

29 mayo 147 3. Sixco IV une perpecuamence la vicaría de Sta. Cruz al monascerio de Carcuja. (N. 583).

3 diciembre 14 7 3. Sixco IV dispensa del pago de la annata de­bida por haberse unida la vicaría de Sta. Cruz, uc supra. (N. 3).

4 agosto 1475. Urbana VI concede a la Carcuja de Sta. Cruz de Roma la gracia de no pagar porción alguna por los legdos recibidos; únicamence se debenín pagar los derechos funerarios. (N. 79).

15 junio 1515. Bula de León X en la que dispone sobre el rezo de la fiesca de S. Bruna; cambién escablece que ningún religiosa pueda abandonar la Orden sin especial permiso de la Sta. Sede. (N. 7 3).

3 noviembre 1588. Sixco V confirma los privilegios poncificios concedidos anceriormence. (N. 80).

11 marzo 1591. Gregorio IV confirma los privilegios concedidos anceriormence. (N. 84).

5 abril 1596. Clemence VIII subsana defeccos de forma de algu­nas profesiones emicidas sin haberse observada las prescripciones de Sixco V. (N. 24).

2 3 noviembre 1599. Clemence VIII dispone que los carcujos no pueden hacer uso del privilegio de la bula de la Cruzada en cuanco a la elección de confesor y absolución de casos reservados. (N. 75).

3 febrero 1623. Breve de Gregorio XV por el que hace excensi­vos a la Carcuja codos los privilegios, inmunidades, exemciones, gra­cias e indulcos, canca en lo espiritual como en lo temporal, concedi­dos a las Ordenes Mendicances. (N. 71).

17 sepciembre 1626. Bula de Gregorio XV sobre los sufragios perpecuos de la Orden. (N. 67).

31 julio 1682. Inocencio XI revoca la gracia concedida por Gre­gorio XV el 3 febrero 1623, uc supra. (N. 72).

3. Concesiones rea/es

12 febre ro 1388. D. J uan I de Aragón manda que los coleccores

163

8 JUAN ROSSELLÓ y jOSÉ A. VIDAL

y subcolectores de sus dominios observen la bula de Clemente VII que exime los cartujos de pagar diezmos. (451).

Sin ficha. El rey D. Martín atorga al monasterio el salaria de la castellanía de Bellver, que son 50 libras. (N. 559). El mismo rey también transfiere al monasterio el derecho de aguas y leñas que te­nía antes de fundarse el monasterio (N. 568).

18 octubre 1408. El rey D. Martín concede 300 florines de oro para comprar el predio den Massot. (N. 2 30).

18 abril 1409. El mismo rey D. Martín confirma el derecho de percibir el salaria de la castellanía de Bellver. (N. 333).

4 junio 1416. El rey D. Alfonso concede rentas al monasterio (N. 164).

20 abril 1418. El mismo rey concede 50 libras censo sobre el Castillo de Bellver, que pagara el procurador real. (N. 163).

22 marzo 1427. El rey D. Fernando dispone que se observen los privilegios concedidos a la Cartuja sobre pago de subsidio real. (N. 47).

18 marzo 1428. El rey D . Alfonso manda al procurador real que entregue el diezmo de Valldemosa al monasterio de la Cartuja. (N. 423).

3 marzo 1439. Amortización hecha por el rey D. Alfonso de to­das las tierras contiguas al monasterio entre las que hay el predio den Massot y la casa de Buenaventura. (N. 8).

16 junio 1469. El rey D . Juan amortiza las tierras del paragrafo anterior y el Bosch Gran (N. 9).

23 julio 1493. El rey D. Fernando fija la tasa que pagara la Car­tuja como diezmo: 15 libras barcelonesas. (N. 471).

9 junio 1496. Pregón en que se manda observar las disposiciones del rey D. Alfonso de no marcar el ganado de la Cartuja; el mismo pregón se repite el 16 septiembre de 1577. (N. 148).

6 abril 1521. Los cartujos, haciendo uso del privilegio otorgado por el rey D . Pedro, podran extraer yeso y piedra de cualquier can­tera, pagando los derechos. (N. 467).

13 noviembre 15 34. El Emperador Carlos V confirma los privile­gios que pueda tener alodio real. (N. 425). El mismo Emperador dis­puso que el monasterio sólo debil pagar 14 libras catalanas en calidad de subsidio a la Sra. Emperatriz o Reyna Gobernadora (N. 217). lgualmente dispuso que el colector de diezmos no exigiese al monas­terio mas de 20 lib ras mallorquinas (N. 218, 4 7 6-482).

5 diciembre 1615. Felipe Ill autoriza a los cartujos de Mallorca para comprar trigo en Cerdeña, sin pagar tributo. (242).

164

EL ARCHIVO DE LA' CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 9

16 junio 1652. Felipe IV otorga que el monasterio pueda amorti­zar por valor de 8.000 libras sin pagar derecho de amortización. (236).

4. Parroquia de Santa Cruz

6 junio 1406. Nicolas Cuch Pbro. toma posesorio de la parroquia en nombre del monasterio (395).

13 septiembre 1407. La Sta. Sede faculta al obispo de Mallorca para aceptar la renuncia del quart de Sta. Cruz a favor de la Cartuja. (94).

3 octubre 1409. La Cartuja toma posesorio del quart de Sta. Cruz (396).

30 octubre 1409. Juan Prats renuncia el quart de Sta. Cruz a fa­vor de la Cartuja. (N. 245). El mismo Prats renuncia la pensión anual el 16 septiembre de 1412. (N. 246).

5 febrero 1415. Se tasan 20 libras mallorquinas como salaria anual del vicario de Sta. Cruz. (N. 668).

Sin fecha. Bernardo Palou, vicario de Sta. Cruz lega sus hienes a la Cartuja. (N. 674).

2 abril 14 71. Marcos Castañer, vicaria de Sta. Cruz intenta usur­par la rectoría. El rey D. Juan dicta sentencia favorable al monasterio y manda colocar su escudo y su bandera sobre la puerta de la iglesia parroquial. (N. 103 y 456).

4 diciembre 1505. Indulto apostólico de Julio li sobre los obsta­culos que oponía el oficial de Mallorca para que mossen Burguera regentase la vicaría de Sta. Cruz (247).

25 julio 1558. Carta del prior D . Pedro Borrassa al Superior Ge­neral sobre permutar la rectoría de Sta. Cruz, y respuesta que éste le dió. (N. 96). -Nuevo intento de permuta en 1600 (N. 97).

15 febrero 1594. Carta del prior D . Antonio Miret al Procurador General de la Orden para que les obtuviese de Su Santidad la gracia de no pagar quinquenios de la rectoría de Sta. Cruz ni diezmos de Son Bibiloni. (N. 102).

Junio 1603. Los monjes resignan el derecho de presentar el vica­ria perpetuo de Sta. Cruz en manos del obispo de Mallorca. -Dic­tamen de los doctores Pedro Juan Canet y Francisco Mir sobre la conveniencia de tal resignación-. El obispo D. Juan Vich y Manri­que acepta la referida resignación. (Ns. 646-648).

165

10 JUAN ROSSELLÓ y JOSÉ A. VIDAL

13 abril 1633. Decreto del Sr. obispo fra Juan de Santandrer para la nueva erección de vicaría perpetua de Sta. Cruz. (N. 15 3).

1660. Decreto del obispo D. Diego de Escolano a favor de la pretensión del Dr. Melchor García de nombrar vicario coadjutor que precediese a los beneficiados y percibiese distribuciones. (N . 154). Sobre precedencia de los coadjutores vide num. 585-589.

5. Mandas pias

Testamento de D. Miguel Oliver, monje; lega sus hienes a la Car­tuja en el momento de su profesión, año 1485. (N. 679).

Testamento de fra. Antonio Jover, cartujo, lega sus hienes al mo­nasterio, año 1612. (N. 680).

Testamento de Rafael Canals Pbro. de Valldemosa; hay algunos legados a favor del monasterio, año 1609. (681).

Clausula del testamento de mn. Rafael Brondo; lega dos libras de cera blanca que arderan en la lampara de maitines el dia de navidad, año 1529. (N. 682).

Testamento de Pablo Ol~za Pbro.; lega sus hienes a la Cartuja de Mallorca, año 1399. (N . 674).

Testamento de D. Juan Alsina alias Mestre, monje profeso de Porta Coeli, lega sus hienes a la Cartuja de Mallorca, año 1399. (N. 675).

Testamento del P. D. Juan Puigdorfila, monje profeso de Vallde­mosa; hay un legado para su monasterio.

Testamento, inventarios y otros documentos del P.D. Bruno Bor­doy, monje de Valldemosa; lega 30 libras a su monasterio.

Testamento de Bartolomé Mas Pbro. fallecido el 24 de septiem­bre de 1649; lo había otorgado el l de agosto de 1648. (N. 685).

Testamento de Bartolomé y Matias Mas Pbros. (N . 686). Testamento de Lucas Bibiloni en que nombra heredero a su hijo

Antonio, 26 septiembre 1513. (N. 687). D. Jerónimo Soní, arcipreste de Zaragoza lega 6 35 3 reales caste­

llanos, que son 900 libras mallorquinas; el convento se compromete a celebrar perpetuamente 200 misas De Beata Maria, con un estipen­dio de dos reales castellanos; se acepta el 12 de junio de 1626 en virtud de cierta licencia del Padre General concedida en 1600. (N. 244). En otro lugar dice que el convento recibió 400 reales de censo para las doscientas misas anuales. (N. 551).

Miguel Simonet, doncel hizo un triple legado: l un amversano

166

EL ARCHJVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA l l

para el dia de S. Miguel; 2 dos libras para seis bulas de la Cruzada; 3 la cantidad de 2.500 libras para ayuda de las cinco celdas del claustro de Santa Maria. 10 septiembre 1627. (N. 294).

Miguel Riera, mercader, lega un cirio de cera blanca de quince libras para que arda mientras se cante el evangelio y durante la eleva­ción. (N. 295 ).

6. Liturgia

Licencia del obispo para que los Padres que vinieron a fundar el monasterio erigiesen altar y pudiesen celebrar misa en el Palacio que el rey Martín les había cedido. (N. 307).

Permiso para celebrar las fiestas de S. Sebastían y Sta. Pnixedes con maitines de doce lecciones. (N. 292).

Donación de dos reliquias a la Cartuja, una la regala D. Jerónimo Armengol y la otra fra. Miguel Llabrés, religiosa trinitario. (N. 179).

Breve de Gregorio XV para que se rece de S. Btuno en toda la Iglesia universal con rito semidoble, 17 febrero 162.3. (N. 68).

Breve de Clemente X para que se rece del mismo santo con ofi­cio doble, 14 marzo 1674. (N. 69 y 184).

7. Administración económica

17 junio 1350. Juan de Mora adquiere el predio Son Bibiloni; ya se menciona el derecho de percibir agua durante cinco días cada se­mana. (N. 112).

30 octubre 1392. Concesión hecha por el rey D. Juan a favor de Julian Garrió de los derechos que tenia sobre el predio y molino de Juan de Mora, los cuales vendió el expresado Garrió en la fecha que indicamos. (N. 113).

10 junio 1400. El rey D . Martín cede la Cavallería del Castillo de Bellver a favor de Bertran Roig bajo la condición de que el monaste­rio reciba el salaria de lacastellanía en nombre del expresado Ber­tran. (N. 118).

1399. Donación de Berengario Descamps y esposa. (N. 17 3). 1407. Francisca Joncar cede un censo de una cuartera y tres bar­

cillas de trigo anuales. (N. 172). 1428. Juan Riera, notario, cede una viña contigua al monasterio,

que luego se llamó Lo Conrer. (N. 166).

167

12 ]VAN ROSSELLÓ y JOSÉ A. VIDAL

1430. Bernardo Puig cede una porción de bosque. (N. 178). 1457. Ramón Bertran cede 3 libras censo. (N. 167). 2 3 septiembre 144 3. Las Sras. Catalina, esposa del Dr. Arnaldo

Desmur y Esclaramunda, esposa de Mateo Huc, mercader, ceden su predio Son Bibiloni a favor de su sobrino Guillermo Bennasser. (N. 158).

1459. Bernardo Ferrer lega una piatanza de pan y pescado. (N. 168).

1508. Juana, esposa de Jaime Mas cede su dote y derechos dota­les a favor de la Cartuja. (N. 167).

4 noviembre 1542. Primera adquisición de Son Bibiloni; la se­gunda es del 8 octubre de 1562 y la tercera del 28 diciembre de 1565. (N. 115-117).

Administración del predio Son Porquer, en Pollença, que en 15 77 se estimaba tener un valor de dos mil libras. (N. 31, 3 3 y 214).

Administración del Pla del Rey, s. XVII (N. 27). Casa posada de Lluchmayor (N. 36). Casa posada de Sta. Cruz. (N. 210).

8. Derecho de agua

1275. Altercado entre Juan Albernat y Perico, hijo de Bertran Dolset sobre el derecho del agua de la Font de Mestre Pere durante el viernes de cada semana. (N. 15).

26 marzo de 1363. Donación del derecho del agua de la Font de Mestre Pere hecha por el rey D. Pedro a Juan de Mora. (N. 156).

5 marzo 1369. Privilegio del rey D . Pedro a favor de Juan de Mora, caballero, sobre el derecho del agua de la Font de Mestre Pere. (N. 420).

15 mayo 1377. Controversia entre Juan de Mora y Pedro Martí sobre el agua de la Font de Mestre Pere en la cual dicho Mora obtiene senten.cia favorable mientras que a Pedro Martí únicamente se le concede una jornada de agua, de sol a sol, codos los sabados. (N. 106).

3 febrero 1382. Privilegio del mismo rey a favor del expresado Mora para que pueda hacer pasar el agua de la Font de Mestre Pere por la acequia de la Font de Canet. (N. 421).

6 julio 150 l. Juan Truyols y Francisca, su esposa, venden a Mi­guel Prexena y al magnífico Bernardo Tornamira Dezmas, el derecho del agua de su tierras sitas en la Torre de Mestre Pere, a saber, Juan

168

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 13

Truyols la tomaba del jueves al viernes y Bernardo Tornamira, del viernes al sabado. (N. 7).

5 julio 1535. Acta en que se determina cómo puede discurrir el agua por una cañería de emprenta de una ploma de oca, pasando por el abrevadero y lavadero público y por la acequia del monasterio; y cuando estan obligades los jurados a la reparación de la acequia por donde pasa el agua, debiendo pagar en lo sucesivo una quinta parte del coste. (N. 18).

13 abril 1540. El lugarteniente general ordena al alcalde de V all­demosa que paralice el proyecto de los jurados de la villa, los cuales intentan dejar al descubierto la acequia que conduce el agua a la Car­tuja. (N. 303).

158 3. Los jurados de Valldemosa apelan contra una sentencia so­bre el agua de la Font den Mas. (N. 17). El 17 octubre del mismo año se confirma la sentencia dictada el primero de junio; los jurades son condenados a pagar las costas del pleito. (N. 137).

l junio 1584. Se ejecuta la sentencia dada contra los jurados de Valldemosa. (N. 211).

12 junio 1585. Estimación becba por Antonio Anticb y Julian Oliver, notaries de lo que valian las dos jornadas de agua durante 50 años cuatro meses y diez días, el tiempo que duró el litigio contra los de Son Nebot. Se estimó que valían 753 libras 6 sueldos 8 dineros. (N. 207).

11 julio 1597. El Procurador real ordena que nadie tome agua de la Font den Mas sino quienes tengan tanda, y que éstos no la ceaan sina a otros que gocen del mismo derecbo; probibe !avar en la ace­quia y ensuciar el agua de cualquier modo, y que se tengan gallinas en los alrededores de la acequia. (N. 304).

30 abril 1656. Pacto estipulada entre la Cartuja y Bartolomé To­rres sobre el agua de la Font de Son Llambías. (N. 22).

15 septiembre 1661. El Procurador Real advierte a Antonio Gual que la Cartuja y demas tanders tienen derecbo a revisar la Font den Mas siempre que lo creyeren oportuna; Gual intentaba perturbar la posesión del derecbo de agua. (N. 305).

13 febrero 167 4. Albaran del Sr. Hugo de Sant Joan en el que confie sa baber recibido del convento. 60 lib ras por el diner de agua que le compró, la que discurre desde las 6 del !unes basta las 6 de la mañana del martes, y desde las 6 de la mañana del viernes basta las 6 de la tarde del mismo dia. Dicba agua en 1519 ya pertenecia al mo­nasterio según consta por una provisión del Procurador Real en que manda que la Cartuja p"ueda usar de su derecbo sin impedimento al-

169

14 ]VAN ROSSELLÓ y JOSÉ A. VIDAL

guno, ya que Juan Morell, a la sazón propietario de Son Gual preten­día oponerse. (N. 19). Hay también el acta de venta de dicha agua datado el 13 febrero del mismo año. (N . 20).

14 febrero 1674. Acta de determinación del Consejo de Vallde­mosa en que se resuelve reclamar a la Cartuja el derecho de agua que vendió el Sr. Hugo Gual, ut supra. (N. 21).

9. Lectura de la Biblia

30 septiembre 1607. El superior general P. Bruno envia ciertas ordenaciones que abarcan diez puntos, para una mayor observancia de las disposiciones canónicas e incremento de la vida espiritual. El punto décimo dispone: referente a la lectura de la Sagrada Escritura que prescribe el Concilio de Trento que se tenga en los conventos, el Superior General ordena a los Visitadores le indiquen el mejor modo de cumplir con tal decreto, a fin de que después de cotejar todas las opiniones, se determine «un modo general y mas conve­niente para la paz y salud de las almas y adecuado a la disciplina pe­culiar de la Orden. (N. 385).

10. Santa Catalina Tomds

Las siguientes partidas pueden ilustrar, aunque muy ténuemente, sobre el estamento socio-económico de la familia de nuestra Santa.

9 julio 1484. Sentencia dada por el alcalde de Valldemosa que contiene nueve capítulos acerca del agua de Son L/ambias ... Jaime Tomas tiene derecho a dicha agua el jueves a medio día, el vie.mes, el sabado y el domingo con sus respectivas noches. (N. 636 y 638). Pedro Salva y Jaime Tomas tendran la obligación de mantener límpia la fuente y el estanque en buenas condiciones, todo por cuenta de ambos. (N. 639).

15 enero 1535. Carta del Lugarteniente General en que ordena a Marquesina, esposa de Jaime Tomas, qu. pague los gastos, según le corresponde por la reparación de la acequia de la Font den Mas, puesto que tiene derecho a una tanda de agua. (N . 302).

170

]UAN ROSSELLÓ LLITERAS

]OSÉ ALFREDO VIDAL RETTICH

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 15

APENDICE I

CONTENIDO DE LOS CAJONES DEL ARCHIVO

Cajón l

Núm. Núm. Núm. Núm. del cajón del repertorio del cajón del repertorio

l 219 16 247, 498 2 286 17 492, 544; 694 3 286 18 6~ 49~ 50~ 545, 591 4 286 19 3, 320, 497 5 286 20 99 6 286 21 7 286 22 590 8 286 23 590 9 24 592

10 25 248 11 2 26 203 s/n 285, 318, 383 27 204

28 205 29 100

Cajón 2 30 101, 554 31 102

l 96, 492, 691 32 2 97, 319, 493, 692 33 103 3 287, 395, 501 34 397, 398 4 93, 98, 245 5 94, 502, 546 6 504, 547, 691, 693 Cajón 3 7 246, 548, 552 8 396, 503, 584 l 249, 505 9 95, 153, 494 2 250

10 553, 585, 710 3 399, 505 11 154, 543 4 400 12 586, 688 5 400 13 587, 689 6 104 14 495, 536, 588, 589 7 593 15 496, 583, 710 8 321

171

16 ]UAN ROSSEIJ..Ó y JOSÉ A. VIDAL

Núm. Núm. Núm. Núm. del cajón del repenorio del cajón del repenorio

9 251, 506 35 620 10 401 36 419 11 252, 506 37 111 12 537 38 112 13 507 39 ' 420 14 253, 254, 507 40 15 41 421 16 402 42 113 17 538 43 114

44 114 45 158

Cajón 4 46 706 47 115

l 705 48 116 2 156 49 117 3 549 50 332 4 106 51 285 5 414 6 789 7 107 Fol. Núm. del repenorio 8 415 9 157 6 118

10 7 206 11 690 28 616 12 416 31 364 13 539 32 403 14 36 610 15 417 59 594 16 615, 616 63 404 17 614 119 595 18 l 136 365 19 418, 617 137 323 20 618 ' 149 596 21 151 405 22 324, 619 157 597 23 323 159 597 24 328 161 598, 599 25 329 167 206 26 322, 329 177 207, 670 27 6 191 366 28 330 196 324 29 7 205 4 30 108 207 407 31 109 309 600 32 109 bis 312 695 33 331 318 696 34 110 322 697

172

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 17

Fol. Núm. del repertorio Fol. Núm. ·del repertorio

330 608 H6 286, 42 3, 564 342 407 H8 288 347 609 M4 289 366 5 M9 288 370 611 Q5 233, 567 374 612 R 623 378 298 Vl 426 382 700 390 408 402 409 Cajón 6 405 699 409 701 Nº. del Núm. del repertorio 411 209 cajón 422 702 413 613 l 234 416 409 2 235, 508, 509 426 325 3 236 433 702 Pl 290 437 327 441 155 447 703 Cajón 7 454 155 457 704 l 120 461 410 2 122 491 411 3 123 508 412 4 124 528 513 s/n 291 s/n 105, 284

Cajón 8 Cajón 5

l 292 l 424 2 126 3 11 3 384 5 8 4 67 6 9, 12 5

20 425 6 128 Al 159, 555 7 129 B2 119, 161, 557 8 127, 130 C3 422, 559 9 165 D4 160, 357,556 10 131 E5 565 s/n 125 E6 162, 163, 164, 558,

561,563, 662 E7 232, 357, 566 Cajón 9 F5 F6 231, 333, 562 l G7 230 2 428

17 3

18 ]VAN ROSSELLÓ y JOSÉ A. VIDAL

Núm. Núm. Núm. Núm. del cajón del repenorio del cajón del repercorio

3 429 Q 3 171 4 430 Q5 271 5 671 T2 679 6 431 V3 271, 386, 387 7 624 8 625 9 432 Cajón 11

10 202, 334 11 132 2 13 12 133 s/n 335 13 14 15 427 Cajón 12

l 438 Cajón 10 2 14

3 439 l 168, 293 4 5 255, 367, 386, 387 5 297 6 134 6 7 166 7 336 8 167 8 440

38 673 9 440 Bl 169 10 337 H2 170 11 338 H8 673 12 HlO 437 13 298 H16 172 14 H23 174 15 135 H24 436 16 332 H 27 295 17 15, 16, 299 H38 677 18 441 H 39 675, 676 19 442 M4 433 s/n 626, 627, 628 M5 294 M6 210 M24 296 Cajón 13 M25 175 M26 678 2 303, 645 01 434, 672 3 22 08 674 4 447 P13 435 P32 177 Fol. Núm. del repercorio P33 178 23 136 P34 680 24 169 P35 681 27 443, 568 P36 179 133 629

174

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 19

Fol. Núm. del repertorio Núm. Núm.

135 17 del cajón del repertorio

145 137 26 148 211 27 80 152 138 28 81 153 301 29 82, 526 154 635 30 83, 527 158 302 31 84, 528 159 444, 445, 489 32 85, 515 161 446 33 86, 539 162 18 34 82, 148 168 683 35 450 176 305 36 451, 540, 570, 572 184 707 37 213 187 19 38 158, 259, 515 189 20 39 149, 515 190 21 40 260 193 304 41 87, 515

42 43 88, 541

Cajón 14 44 452 45 306

Nº. del Núm. del repertorio 46 684 cajón 47 89, 542

l 68, 69, 510, 512, 583 48 261 2 70 49 262 3 71, 511 50 263 4 72, 513 51 141, 307 5 7 3, 514 52 6 74, 646 53 237 7 515 54 453 8 139, 448 55 454, 571 9 56 455

10 57 142, 535 11 516, 647 58 . 143 12 144, 449, 517 13 340 Fol. Núm. del repertorio 14 145, 341, 540 l 534 15 75 10 251 16 24, 146, 518 36 456, 457 17 147, 519, 521, 525 M3 308 18 140 19 550 Cajón 15 20 148, 256, 569 21 257, 522 s/n 25 22 76, 522 23 77, 516, 569 Cajón 16 24 78 25 79 s/n 459

175

20 JUAN ROSSELLÓ y JOSÉ A. VIDAL

Fol. Núm. del repertorio Fol. Núm. del repertorio

Cajón 17 16 32 17

(Vacio) 18 19 20 650

Cajón 18 21 315 22 33

s/n s/n

Cajón 22 Cajón 19

s/n 465 s/n s/n fol 7 342

Cajón 23

Cajón 20 l 242, 316, 575 2 317

l 460, 461, 573 3 2 311 4 467, 468, 576

3 312 8 243, 577 4 685 9 65 5 541 10 469 6 686 11 344 7 150 14 34 8 687 15 578 9 27 17 185

10 26 97 363 11 28 166 362

fol 4 236, 466, 574

Cajón 21 Cajón 24

l 238 2 462 3 470, 579 3 239 5 580 4 151, 152 6 580 5 240 7 471, 579 6 463 8 472, 579 7 29 9 472, 579 8 11 471, 579 9 30, 542 14 47 3, 579

10 313, 314 15 4"74, 580 11 648 17 217 12 343 19 218 13 21 217, 475 14 214, 649 22 478 15 31 25 476

176

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 21

Fol. Núm. del reperrorio Fol. Núm. del repercorio

31 217,477 C2 356, 551 32 479 05 276, 352, 389 33 581 Fl 352, 389 34 480 s/n 353 35 481 36 482 37 345 Cajón 28 38 346, 582 39 651 C4 42, 488 40 483 05 41, 709 4 1 90 09 39 42 215 43 264 44 35 Cajón 29 45 652 46 347 E8 358 50 484

Cajón 30 Cajón 25

05 278 4 181 El 3 275 5 182 6 183 7 184 Cajón 31

19 464 A4 43, 265 Al5 269 G2 22 1, 279 RS 36 G3 222

G5 222 G8 281

Cajón 26

l 485 Cajón .'32 Bl 223 s/n 224 l·l l 60

20 61 21 62

Cajón 27 Bl 51 H4 45

l 486 H20 48 2 37 H24 46 3 487 H30 58 4 655 H36 47, 52, 53, 56, 656 5 708 H37 54, 60 6 H 38 55 7 216 H39 57 8 351 s/n 44, 49, 50

l 77

22 JUAN ROSSELLÓ y JOSÉ A. VIDAL

Fol. Núm. del repertorio Fol. Núm. del repertorio

Cajón 33 X 7 191 s/n 186, 194, 196, 197, 198,

J3 661 199, 201 ]8 664 Jll 662

Cajón 37-47 Jl3 657 Jl4 658, 659

(Vacíos) Jl5 663 K2 665 Q 667

Cajón 48

Cajón 34 s/n 91, 92

7 61 26 180 36 179 Cajón 49 El O 394

s/n 688 Jll 390 K3 388

Cajón 50-52 Cajón 35

(Vacíos) o 37 3

G6 382 12 372 Cajón 53 11 l 27 3, 379, 393 112 370 s/n 244 X6 377

Cajón 36 Cajón 54

(Vacio) 7 491 8 63 9 64 Cajón 55

25 187 fol. 10 190 fol. 209 272 D5 190 Jl 190 M4 195 Cajón 56 M7 200 Ml O 193 Fol. M2 3 189 5 371 P8 192 7 666 Pl3 190 9 666 V 3 188 10 354, 666

l 78

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 23

Fol. Núm. del repertorio Fol. Núm. del repertorio

11 369 95 361 15 369 96 282 22 380 97 59 26 664 100 360 33 375, 664 101 270 35 283 104 378 41 266 A3 228 44 280 B4 229 46 348 56 227 58 274 Cajón 57 59 267, 268 62 38 (Vacío) 68 376 76 40, 374 77 373 80 381 Cajón 58 82 391 84 284 fol. 27 667 85 359

179

24 JUAN ROSSELLÓ y JOSE A. VIDAL

APENDICE li

A

(l) Albarans, vide in littera L:Llibres de Albarans (2) Albarans de diferents procuradors de rebudes y altres cosas. Calaix l

núm. 11 (3) Quitació de la solució de la Annata de la unió de la iglesia de Sta.

Creu a la Cartoixa de Mallorca, feta per lo Papa Sixto IIII 3 desembre 147 3. Cal.2 n.19

(4) Albara de arrendaments del Rafal situat en lo terme de la Ciutat en lo Camí de Inca, de la heretat de Juan Cercla, sellater, fet als 5 desembre 1608. Cal.4 fol.205 .

(5) Acte de compromis entre el convent y Unissa Gual Termes, viuda y Oliver Gual Dezmur, son fill. Cal.4 fol. 366

(6) Arrendament de las pasturas de Son Bibiloni de Melchior Pont de la Terra, settembre 1556. Cal.4 num.27

(7) Acte en que Juan Truyols y Francina sa muller, veneren a Miquel Praxana y al magnifich Bernat Tornamira Dezmas, tota la aygua que acustu­mavan pendra per regar llurs possessions de la Torre de Mestre Pere, ço es, en Truyol lo dijous fins lo divendres y en Tornamira del divendres fins lo dissapta, fet als 6 juliol 1501. Cal.4 num.29.

(8) Amortizació feta per lo Sr. Rey D. Alfonso de totas las terras conti­nuas al monestir entre las quals es la possessió den Massot y casas den Bona­ventura, mars, 3, 1439. Cal.5 f.5.

(9) Amortización del Sr. rey D. Juan de la casa den Bonaventura y de la den Masot ab tota la nostra possessió, juntament ab lo bosch major, 16 juny 1496. Cal.5 f.6.

(10) Deuma. Actes tant del S. Rey com encare de los oficials faents per la possessió dels Deumes de Valldemossa. Cal. 5 B 2

(11) Amortizació feta per lo Sr. Rey D . Alfonso de totas las terras conti­nuas al monestir. Cal.5 fol.3.

( 12) Amortizació feta per lo Sr. D. Juan de las casas de Bonaventura y en Massot y lo bosch major quens dona Francesch Exaló; lo original dest pri­vilegi troba en el calaix 5 sub signo. Cal.5 f.6.

(13) Alou de las casas devant S. Llorens en la parrochia de Santa Creu y las que estan devall las voltas del Marchadal. Cal. l l f.2

(14) Acte que declara que totas las ayguas de Mallorca son del Sr. Rey, no sols las trobadas, sino las que de avant se trobaran. Cal.12 num.2

(15) Altercació entre Juan A bernat y Pe rico, fill de Bertran Dolseto, feta en lo any 1275 per la aygua del divendres de la Font de Metre Pere. Cal.12 num.17

180

EL ARCHIVO DE LA LARTUJA DE JES US NAZAlliNO DE VALLDEMOSA 25

(16) Albarà de haver pagat el convenc a Ramón Gual 12 lliures 17 sous 5 dinés per tants ne havia bastret, any 1664. Cal.12 n.1 7

(l 7) Apellació dels jurats de Valldemossa de la sentencia los donaren en contrari acirca la aygua de la Fonc den Mas, any 15 8 3. Cal. 13 fol.13 5.

(18) Acte sobre en, com y de quina manera passa y pot passar la aygua de emprenta de la ploma de oca per lo abeurador y lavador de la vila, per la sequia del monestir; y quant son tinguts los jurats al. adob de la sequia per la qual passa dita aygua, pagant en esdevenidor la sinquena part dels gastos fae­dors, 5 juliol, 15 35. Cal.13, fol.162

(19) Albara del Sr. Hugo Gual San Juan en que confessa haver rebut del convent 60 lliures per el diner de aygua li comprar desde las 6 del dilluns fins las 6 del dimars demati y desde las 6 del mati del divendres, fins a las 6 de la tarda, 13 febrer, 1674; y nota que en lo any 1519 lo dit diner de aygua ja era nostro, com consta per una provisió del Procurador Real en que mana en pena de 25 lliures que lo diner de la aygua del dilluns no sia impedit anara a la Cartoixa, com pretenia mossen Juan Morell, señor a las horas de Son Gual. Cal.13 fol.187.

(20) Acte de venta del dit diner de aygua fet als 13 febrer 1674 Calaix 13 fol. 189.

(21) Acte o resolució del Consell de Valldemossa en que prometan de demanar dret de la aygua de la ploma de hoca lo diliuns y divendres que nos vené o Sr. Hugo Gual y Sant Joan, 14 febrer, 1674. Cal.13 f.190

(22) Acte de concert entre la Cartoixa y Barthomeu Torres qui de las dos parts ha de pendra la aygua desde la Comuna fins a la Font de Son Llam­bias y en dit acte se asseñala la partió encre la Cartoixa y Son Llambias, fet als 30 abril 1656. Cal. 13 num.3

(23) Apoca feta per lo prior D. Juan Gomis al collector de la Decima de 5 l l.les quals reditua al dit prior per manament del collector major, als 20 settembre 1409. Cal.14 num.10.

(24) Abono del papa Clement VIII de las professions de alguns religiosos cartuxos en las quals al reberlos no se havia guardad en las provas, la Consti­tució de Sixto V, als 5 abril 1596. Cal.14 num.16

(2 5) Actes molts, o un calaix ple de questions. Cal. 15 (26) Actes 31 en pergamí dels Rds. SS. Massos. Cal.20 num.10. (27) Acte en que Gregori Calefat firma en favor del Rd. Macia Mas Pre.

en virtut del qual entra en possessió del Pla del Rey y paga a dit Calafat 3.659 lliures 7 sous 10 dinés, als 6 mars 1626. Cal.20 num.9

(28) Actes y altres papers faents per las terras eran del Rd. Barthomeu Mas que estan dins un talech. Cal.20 num. 11

(29) Albarans de mestre Pere Plomer per 8 lliures cens rabia de Son Por­quer. Cal.21 num.7

( 30) Albarans de arendamencs de Son Porquer. Cal. 21 num. 9 (31) Attestació del Llibre dels Stims 'Generals dit Cadastre, de com en lo

any 15 77 era estimada la possessió de Son Porquer en 2.000 lliures. Cal.21 num.15.

(32) Apuntaments per poder comprar la possessió anomenada Marina en alou decimari y jurisdicció de la Religió de San Juan de Pollensa. Cil.21. num.'16.

(33) Actes de arrendaments de Son Porquer, inclusos en ells el de 1684 a 1688. Cal.21 n.22 (Son 10).

181

26 JUAN ROSSELLÓ y JOSÉ A. VIDAL

( 34) Articles 5 7 que set allets ecclesiastichs y sis seculars ordenaren per la concordia dels dits dos Estats, y recuperació de la Universitat ques trobava molt postrada, als 21 novembre 1648. Cal.23 num.14.

(35) Albarans de solucions de las decimas. Cal.24 num.44. (36) Actes faents per la posada tenim en Lluchmajor. Cal.25 R 5. (37) Attestació de Pere Fiol, nottari com D . Juana Berard y _Nuñez de

San Juan tenia poder de D. Hugo Berard, son marit, de vendre los cens so­bre la Universitat. Cal.27 num.2.

(38) Abril. Als 29 fa la Universitat 100 lliuras a raó de 5 lliures 12 sous per cent. Lo acte in Libro Instrumentorum. Cal. 56 n.62.

( 39) Al dia de Pasqua de Resurecció fa Damia Orlandis, fuster 2 lliures. Lo acte. Cal 28 D 9.

(40) Als 18 fa Esperansa Ribas y Caimari Vda. 5 lliures. Lo acte in Libro Instrumentorum. Cal.56 fol.76.

( 41) Al dia de Pasqua de Resurecció fa Catharina Massias l sou alodial per casas en Santa Creu. Lo acte en el calaix·. Cal.28 D 5.

(42) Dit dia fa Antelm Salva de Lluchmajor 48 lliures que antes eran 76 lliuras 16 sous. Los actes de encarregament y reducció en el calaix. Cal.28 C 4.

(43) Agost. Als 19 fa la Universitat 19 lliures. Lo acte. Cal. 25 A 4. (44) Al primer fa Guillem Omar l lliura. Cal. 32. (45) Al primer fa Miquel Sacharés de Valldemossa 10 sous. Lo acte.

Cal.32 H 4. (46) Al primer fa Miquel Munar del Pujol 2 lliures. Lo procés y actes de

aquest censal. Cal. 32 H 24 (47) Dit dia fa Bernat Ribas de Muntuiri 2 lliures. Lo acte. Cal. 32 H 36. (48) Al primer fa lo Sr. Gaspar de Puigdorfila l lliura 12 sous. Lo acta.

Calaix 32 H 20. (49) Dit dia fa Pere Fiol de Muro l lliura 4 s. Calaix 32. (50) Dit dia fa lo Sr. Guillem Brondo 16 sous. Cal. 32. (5 1) Dit dia fa lo Sr. Antoni Gual de Valldemosa 3 barcelles blat de tas­

cha. Los processos y sentencias ab que obligaren a pagar aquests cens al dit Gual estan en Cal. 32 B l 0 .

(52) Dit dia fa mossen Thadeu Morey de Arca 24 llures cens. Lo acte. Cal.32 H . 36.

(53) Sentencia publicada contra Morey, any 1678. Cal.32 H.36. (54) Sinch copias de un memorial en favor de la Cartoixa contra Francina

Morey. Cal. 32 H .37. (55) Suma del procés en favor de la Cartoixa contra Morey. Cal.32 H.

38. (56) Processos, actes y altres papers faents en favor de la Cartoixa contra

Morey. Cal.32 H .36. ( 5 7) Altres papers faents per la seguretat del cens de Morey. Cal. 32

H .39. (58) Deducció en fet per lo Dr. Bassa en favor de la Cartoixa y contra

Francina Morey. Cal. 32 num. 30. (59) Moratoria que feu lo convent al Sr. Juan Morey, lo any 1680.

Cal.56 fol.97. (60) Als 6 fa la possessió dita el Cañar de Lluchmajor 8 lliures are los

182

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 27

Pares Trinitaris per ser hereus de la Sra. Dominica Rossell y San Juan, viuda. Los actes. Cal. 32 num. l 0 usque 11 inclusive er H 3 7 +.

. ( 61) Als 11 fan los hereus de Pere Cruelles, norrari de Valldemossa 3 llmres que antes feya a Juan Esraras per 8 horas de aygua per regar lo seu hort en el camí de la Coma y lo marex dia fa Barthomeu dir lò Hereu l lliura per 3 horas de aygua que ror son 4 lliures. Los acres. Cal. 32 num.20 er cal. 34 num.7.

(62) Petició en que la Cartuxa prova lo dret ré de cobrar lo cens de 8 lliures sobre la possessió del Cañar. Cal.32 num.2 l.

(63) Acres 19 lligats ab un paper dels cens feyan a Buñola a mossen Ma­cia Borrassa. Cal.36 num.8.

(64) Acres 14 del cens feyan a Valldemosa a dir Borrassa. Cal.36 num.9. (65) Alcaydia, el prior de la Cartoixa en los nous juraments del rey,

presta lo jurament després del alcayd de la Ciutat de Alcudia. Cal.2 3 num.9.

B

(66) Breu del papa Leó XI al clero de Casrella en mareria de no pagar deumas, 2 3 abril, 1605. Calaix 2° num.18 segundo.

(67) Bulla del papa Gregorio XV acirca los oficis perperuos del Orde, serrembre,17,1626. Cal.8 n.4.

(68) Breve del papa Gregori XV pera que es rese de Nostre Pare Sr. Bruno en tota la universal lglesia, ab offici semidoble; fonch concedir als l 7 febrer 162 3. Cal.14 num. 1.

(69) Breu del papa Clement X perque es rese el marex ofici sub ritu du­plici, fer als 14 de mars 1674. Cal.14 n. l v

(70) Quatre oficis, un de Nostra Señora del Roser, altre de la Concepció ab octavas, altre del Nom de Maria y altre dels Desposoris de Nostra Señora. Cal.14 n.2 .

(71) Breu de Gregori XV fer a la cartuxa de comunicació de privilegis, immunitats y exerions, gracias y indults, ranr en lo spirirual com en lo tempo­ral, concedits axi als mendicants, com no mendicants per qualsevols pontifi­ces, fabrer, 3, 162 3. Cal. 14 num. 3

(72) Breu de Innocencio XI en que revoca la gracia de Gregorio XV de que los cartuxos puguen gozar dels privilegis a las alrras religios concedits en orde a las dispensaciones, censuras y casos reservats en nostres esrarurs, 31 juliol, 1682. Cal.14 num.4.

(7 3) Bulla de Leó X en que fa menció l 0 del rezo de Nosrro Pare Sr. Bruno havia concedit; 2° de que ningún religiós pugue dexar, ni exir de la religió sens llicencia dels sumos pontifices impetrada ab bulla plumbea, decla­rant que las lletras imperradas e imperradoras de la Penirenciaría, foren y se­ran de ningún valor, juny, 15, 1515. Cal. 14 num.5.

(74) Bulla del papa Benedicro XIII en que fa menció del vestuari y drets dels canonges de la seu de Mallorca y mes avant suplex los defectes y surrep­cions de las alrras bullas ororgadas sobre los quarts de Sra. Creu, Lluchmajor y Robinas o Binissalem als 9 maig, 21 pontificar. Cal. 14.

(7 5) Bulla de Clement VIII que no aprofite la de la Cruzada a los religio­sos en quant elegir confessor y suma dels casos reservats als religiosos, 2 3 novembre, 1599. Cal.14 num.15.

183

28 JUAN ROSSELLÓ y JOSE A. VIDAL

(76) Bulla de Innocencio Ill en que exorta a los cartuxos a guardar sim­plicitud y a tolerar mes injurias que frequentar plets, tant en la Curia Ro­mana com en la de seculars, juliol, 18. Cal.14 num.22 .

(77) Bulla del papa Celestino en defensió de Ja Cartuxa o salvaguarda real, any 1192. Cal.14 num.23.

(78) Bulla del papa Martí V en que eximex la religió de la Cartuxa de la jurisdicció dels Ordinaris, als 15 maig, 1435. Cal.14 num.24.

(79) Bulla del papa Urbano VI en que concedex a la Cartuxa de Sta. Creu de Roma de no pagar ninguna porció de ninguns llegats fet a los cartu­xos presents y esdevenidors, sino sols los funerals, als 4 agost, 1475. Cal.14, num.25.

(80) Bulla del papa Sixto V en confirmació dels privilegis de la Cartuxa, 3 novembre 1588. Cal.14 num.27.

(81) Bulla del papa lnnocencio VI en que eximex la Cartoixa de Vallis Benedictionis de Vilanova de las diócesis de Aviñó de pagar decimas de qual­sevol cosa. Cal.14 num.28.

(82) Bulla del papa Pio 11 en que concedex a la Cartoixa y confirma tots los privilegis, indulgencias, llibertats, exencions, immunitats e indults conce­dits per los pontífices sos predecessors, 10 juliol 1466. Cal.14 num.29 et num.34.

(83) Bulla del Papa Martino de que los cartuxos no deven pagar primicias ni decimas ni esser compellits pagar las contra llurs voluntats, 27 settembre, 17° anno sui pontificarus. Cal.14 num. 30.

(84) Bulla de Gregorio XIIII en que confirma los privilegis de la Car­toixa als 11 mars 1591. Cal.14 num.31.

(85) Bulla de Benedicto XIII en que eximex los cartuxos de pagar deci­mas, primicias, etc., maig, any 15° de son pontificat. Cal.14 num. 32.

(86) Bulla del papa Eugenio IV en que confirma los concedits per sos predecessors, Benedicto XIII y Martino V, als 20 novembre any 15º de son pontificat. Calaix 14 num. 3 3.

(87) Bulla del papa Benedicto XIII en virtut de la qual la Cartoixa no deu pagar decimas ni altres subsidis, als 30 janer, 1403. Cal.14 num.41.

(88) Bulla del papa Eugenio en que eximex las cartoixas de pagar subsi­dis, tallas, etc., any 1445. Cal.14 num.4 3.

(89) Bulla del papa Pio II de tots los privilegis concedits a la Gran Car­toixa perque gosen delis las demés casas presents y esdevenidoras, any 1466. Cal.14 num.47.

(90) Bulla del papa Benedicto XIII en que revoca tots los indults aposto­lichs de tots los Regulars en orde a no pagar subsidi. Cal.24 num.41.

(91) Benefici. Los papers faents per el benefici del altar de S. Lluch en Sta. Eulalia de la Ciutat, de que es patró el prior y convent, se troban en el Cal.48.

(92) Mes. Papers faents per dos beneficis fundats en los altars de Sant Pere y Sant Juan en la seu dels quals es patróna la heretat del Sr. Pere Dez­mas, se troban en el Cal.48.

184

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 29

C

(93) Collació episcopal de la vicaria de Sta. Creu otorgada a mossen Ni­colau Cuch ab certa pensió pagadora a la Cartuxa y altres carrechs, 2 octubre, 1402. Calaix 2º num.4.

(94) Comissió Apostolica feta al bisbe de Mallorca perque puga rebre la cessió del qui tindra el quart de Sta. Creu ennexa a la Carcuxa de Mallorca, als 13 settembre 1407. Cal.2 n.5.

(95) Confirmació feta per lo papa Benedicta XIII ade la collació feu lo bisbe de Mallorca en la persona de mossen Nicolau Cuch del vicariat de Sta. Creu, suplint tots los defectes del dret, als 2 mars, 15 any de son pontificat. Cal.2 num.9.

(96) Carta del prior D. Pere Borrassa al Pare General per poder permu­tar la rectoria de Sta. Creu y resposta del Rt. Pare, 25 juliol 1558. Cal.2 num.1 segundo.

(97) Carta del prior D. Geroni Roca al Pare General en la qual demana dos cosas: la una que puguen permutar dita rectoria y en asso respon: Com­mittimus venerabilibus patribus visitatoribus ut servara scacucorum forma, et pensara ucilicace et commoditate, provideant; la altre que 4 missas se deyan per cercs llegats cada semmana, se digan solament cada mes y en asso respon: Attenta tenuitate reddicuum et conventus gravamine, aucthoritate Capiculi Generalis reducimus praefacas ad eum modum quo petitur, any 1600. Calaix 2 num.2° segundo.

(98) Carta al papa per poder permutar la rectoria de Sta. Creu ab la de Valldemossa y altres papers concernents a dita permuta. Cal.2 num.4. segundo.

(99) Carta del Dr. Salvador Fontanet per el Dr. Ramón de Verí que fonch de molta importancia per alcansar sentencia contra los de la Compañia, novembre 1609. Cal.2 num.29.

(100) Citació del Sr. Nuncio de España feta al Prior y Convent de la Cartuxa de Mallorca a instancia del Procurador General de la Compañia, 28 novembre 1609. Cal. 2 num. 29.

(101) Carca del Sr. Rey D. Felip li que mana al virrey de Mallorca que tractant ho ab la Audiencia y son advocat fiscal, veja los medis de justícia encare que la Carcuxa no fasse inscancia pera que nos fasse perjuy a la sua jurisdicció real per causa de dita citació, suposat los de la Compañia estavan condemnats dos vegadas en Mallorca y confirmadas ditas dos sentencias per el Consell de Aragó, 19 desembre 1609. Cal.2 num.30.

(102) Carta del Prior D. Antoni Miret al Procurador General del Orde pera que nos alcansas de Sa Santedad gracia de no pagar los quindenis de la rectoria de Sta. Creu, ni deume de Son Bibiloni, fabrer, 15, 1594. Cal.2° num.31.

(103) Citació feta al prior de la Curia Romana per cert ecclesiastich qui pretenia llevarnos la rectoria de Sta. Creu. Cal.2 num. 33.

(104) Lo Capítol de Mallorca determina que los rectors fossen tinguts a llevar los quarts de sas yglesias y no tenir si no la onsena, 11 novembre 130 3. Cal.3 num.6.

(105) Compta de sis quintars de farina del nostre molí y del dret alodial del rey, que en ell y en la aygua tenia. Cal.4 capsa de llauna.

(106) Controversia entre Juan de Mora y Pere Martí, sobre la aygua de la

185

30 ]VAN ROSSELLÓ y JOSÉ A. VIDAL

Font de Metre Pere en que dit de Mora tingué sentencia en son favor y a Martí sols se li concedí una diada de aygua de sol a sol del dissapta fins al diumenge, als 15 maig, 1377. Cal.4 num.4.

( 107) Compta l de Son Bibiloni feta als 4 novembre 1542. Cal.4 num. 7. (108) Cartas 7 per demanar que no paguem deume de Son Bibiloni.

Cal.4 num.30. ( 109) Cota de testimonis citats. Cal. 4 num. 31. (109) Citació pera que Ramón Gual comparegués a Madrid per lo plet

dels Polls, 2 agost, 1667. Calaix 4 n. 32. ( 110) Conte dels estims fets en la possessió de Son Bibiloni als arrenda­

dors de dit lloch, 25 settembre, 1589. Cal.4 n.34. (111) Citació a instancia de la Cartoixa per continuar la causa en Madrid

contra los hereus de Oliver Gual qu., agost, 26, 1626. Cal.4 num.37. (112) Compra que feu Juan de Mora de la possessió de Son Bibiloni als

l 7 juny 1350 en ques fa menció de sinch diadas de aygua. Cal.4 num. 38. ( 113) Concessió que feu lo Sr. Rey D. Juan a Julia Garrió (sic) de tots

los drets que tenia la possessió y molí de Juan de Mora, los quals aprés dit Garrió li vené als 30 octubre 1392. Cal.4 num.42.

(114) Carta de regonexensa de Julia Garrió, thesorer del rey de 150 flo­rins que rebé de la venda del molí y de 6 quarteras de farina que dit molí feya al Sr. Rey ab la esmortizació de la Alcharia, als 6 novembre 1392. Cal.4 num.43 et 44.

( 115) Compra de Son Bibiloni, feta als 4 novembre 1542. Cal.4 num.47.

(116) Compra 2 de Son Bibiloni, feta als 8 octubre de 1562. Cal.4 num.48.

(117) Compra última de Son Bibiloni feta als 28 dezembre 1565. Cal.4 num.49.

(118) Comanda original y copia feta per el Sr. Rey D. Martí a Bertran Roig de la Cavelleria del Castell de Bellver ab condició que el monestir pren­gue en nom de dit Bertran lo salari de dita castellania, als 10 juny 1400. Cal.4 F.6.

(119) Delma. Certificatió dels deumes de Blat, vi y oli de Valldemossa, fet per mossen J uan Riera, notari al 16 abril 1411, los quals deumas desdel any 1398 fins a 1410 inclusive lo blat suma 572 lliures 10 sous, lo del vi 373 lliures y lo del oli 502 lliures que totas tres partidas juntas suman 1461 lliu­res. Cal.S B 2.

(120) Capbreus 4 dels anys 1519, 20, 21 y 22. Cal.7 num. 1. (122) Capbreus 2 de Fra. Geroni Anglasola y un de D. Joachim Binime­

lis. Cal. 7 num.2°. (123) Capbreu en folio fet per lo Pare D . Bernat de Alba, any 1577.

Cal. 7 num. 3°. (124) Capbreu en folio per lo Pare D. Albert Puig, ft l'any 1630. Cal.7

num.4. (125) Cartas del Capítol General desdel any 1400 fins al de 1689. Cal.8. (126) Carta del Pare General D. Juan en la qual prohibex tenir donas en

los hospicis y grangias, 3 settembre, 1599. Cal.8 n.2. (127) Carta del P. General D. Just en que prohibex y revoca totas las

llicencias de dir missas los particulars per servirse de la caritat com a propi peculi, 1631. Cal.8 num.5.

186

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 31

(128) Carta del P. General en que mana que ningú puga tenir a manera de deposit la caritat de las missas que sos parents li daran, 9 octubre 1644. Cal.8 num.6.

(129) Casta del Pare Visitador D . Mas que declara que la caritat de las missas se pot repartir a los religiosos per fer almoynas y per comprar cosas per usos licits etc., 2 fabrer 1645. Cal.8 n.7.

( 130) Carta del Pare General D . Juan en que prohibeix quatre cosas: l 0

el tenir peculis. 2° El usar roba de llí. 3º Los extraordinaris passetxs. 4° Mana sian extretas las donas de las posadas que servian a los procuradors, 27 maig 1666. Cal.8 n.8. ,

(131) Carta del P. Visitador D . Gascon en que respón a algunas dificul­tats que tenia lo prior acirca lo ordenat en la sua vista, 24 maig, 1666. Cal.8 num.10.

(132) Conservatoria per la cartoixa de Mallorfa feta per lo bisbe de Gra­noble Conservador Major de la Orde de no pagar deumes, abril 28, 1516. Cal.9 num.11.

(13 3) Confessió feta per lo prior y monjos de Escala Dei de que estan en possessió de no pagar deumes, octubre, 16, 1582. Cal.9 n.12.

(134) Compra que feu mossen Francesch Exaló, cavaller als 27 janer 1458 de una possessió que are es lo nostre bosch que als 12 decembre del matex any nos dona. Cal.10 num.6.

(135) Concordia entre lo convent y Oliver Gual Dezmur y Termens feta en lo any 1645. Cal.12 num.15.

(136) Certificació de Pere Juan Fortuny notari de la fundació de la Car­toixa de Mallorca anomenada Jesús de Naxaret. Cal.13 fol.2 3.

(13 7) Confirmació feta als 17 octubre 158 3 de la sentencia donada con­tra los jurats de Valldemossa al primer juny del matex any acirca la aygua de la Font den Mas y los condemnaren en gas tos. Cal.13 fol.14 5.

( 138) Carta feta per lo balle de Valldemossa inseguint lo orde se li mana en la sentencia de 158 3 sobre las diferencias hagudas entre la Cartoxa y al-guns randers. Cal.13 fol.152. ·"'

( 139) Concessió del papa Pio feta a la Cartoixa de la extenció de privile­gis per altres Sumos Pontífices concedits a totas les cases y personas de la religió que son y seran; 15 juliol 1466. Cal.14 num.8.

(140) Constitució del Papa Paulo V en que revoca totas las facultats con­cedidas al superior de qualsevol Orde de conexer las causas de sos subdits tocants al Tribunal de la Santa Inquisició, feta al primer settembre 1606. Cal.14 num.18.

(141) Concessió del Rd. P. D . Guillem prior de la Gran Cartoixa enviada al prior de Escala, D . Berenguer de Camps y D. Nicolau Rubert para que se vessen ab lo Sr. Rey D . Martí acerca la fundació de la Cartoixa de Mallorca y després se passassen a la illa pera pendre possessió del Palau y fer tot lo ne­cessari concernent a la nova fundació, 26 octubre, 1398. Cal.14 num.51.

(142) Conservatoria General de la Cartoixa concedida per lo papa Grego­rio XIII als 7 mars 1570. Cal.14 num.57.

(143) Copias de las bullas pontificias de Calixto Ill, Paulo 11 y de un pri­vilegi del Sr. Rey D. Ferrando ab una sentencia de la Real Audiencia faents per lo Hospital General del qual el prior de la Cartoixa es conservador. Cal.14 num.58 .

187

32 ] V AN ROSSELLÓ y JOSÉ A. VIDAL

(144) Concessió del quart de Falanig al monestir de la Cartoixa per el papa Benedicta XIII. Cal.14 fol.12 .

(145) Concessió del quart de Rubinas o Binissalem fet per el matex papa a la Cartoixa. Cal.14 fol.14.

(146) Concessió del quart de Lluchmayor feta a la cartoixa per el matex papa. Cal.14 fol.16.

(147)' Concessió del quart de Sta. Creu feta per el matex papa a la Car­toixa. Cal.14 fol.17 .

(148) Cridas, la una feta als 9 anys 1496 y la altre als 16 settembre 15 77 fetas en la Ciutat y algunas vilas de que a la Cartoixa se li guart el privilegi del Sr. Rey D. Alfonso en orde a moltas exempcions y en particular que los bestiars de la Cartoixa no presumesca ningú de marcarlos. Cal.14 fol.20 et 34.

(149) Capbrevacions 19 fetas en la vila de Valldemossa als 11 y 15 juliol 1659 dels bens reallenshs de la Cartoixa. Cal.14 f. 39.

( 150) Compte que donaren los SS. Jaume Guerra y Francesc h Mas doc­tors en quiscun dret als Rds. Macia y Barthomeu Mas prevere, los quals als dits alliberaren y a cautela donaren 1420 lliures 4 sous 3 dinés que dits Jaume Guerau y Francesch Mas quedaren devent per certa administració de que los havian fet procura, als 10 fabrer 1636. Cal.20 num. 7.

(151) Cullita de Son Porquer del any 1655. Cal.21 n.4. (152) Censals propietaris que feya la possessió de Son Porquer. Cal.21

num.21.

D

(153) Decret del Sr. bisbe D. Fra. Juan de Santander per la nova erecció de vicaria perpetua de Sta. Creu als 13 abrils 1633. Calaix 2° num. 9 segundo.

(154) Decret del Sr. bisbe Escolano en favor de la pretensió del Dr. Mel­chior Garcia de poder posar vicari . qui presseis als clamés beneficiats y pren­gues distribucions, any 1660. Cal.2 num.11 segundo.

(155) Dibuxos o plantas del hort antich y torren antiquíssim del Hort Nou y trastellador nou, cup gran y petit, molí de Oliver Gual, el cacau seguia nostra bassa, molí y Font de Mestre Pere. Cal.4 fol.44 1 et 454.

(156) Donació de la aygua de la Font de Metre Pere feta a Juan de Mora per lo Sr. Rey D. Pere, als 26 març 1363. Cal.4 num.2.

(15 7) Demanda de 29 annatas de cen(s) degut de 10 lliures feia lo Rafal den Truyol de la possessió de Son Bibiloni y la sentencia del balle donada en son favor als 11 janer 1594. Cal.4 num.9.

(158) Donació feta per las señyores Catharina, muller del Dr. Arnau de Muro y Esclaramunda, muller de Matheu Huc mercader de la possessió de Son Bibiloni a son nebot Guillem Bennasser, als 2 3 settembre 1443. Cal.4 num.45.

(159) Donació original y copias de ella y amortizació que feu lo Sr. D . Martí del seu palau situat en Valldemossa a la Cartoixa per fer monastir ab amortizació de 500 lliures cens sobre alou particular y llicencia de posseir alou real per temps de 33 anys, 15 juny 1399. Cal.S A l et cal.1 3 fol.24.

(160) Donació original y copia feta per el mateix Sr. rey al monestir de

188

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JES US NAZARENO DE VALLDEMOSA 33

25 lliures cens sobre la castellania de Valldemossa, 10 juny 1400. Cal.5 D 4. (161) Donació original del deume de Valldemossa feta per el matex Sr.

al monestir, als 24 juny 1402. Cal.5 B 2.

(162) Donació original del Sr. Rey D. Pere an en Unís, cavaller de la castellania de Bellver de vida de dit Unís, ab salari de 1000 sous de una part y 27 lliures 10 sous de altra, feta als 2 novembre 1386. Cal. 5 E 6.

(163) Donació original y copias feta per lo Sr. Alfonso al monestir de 50 lliures cens sobre lo Castell de Bellver, las quals paga lo Procurador Real, 20 abril 1418. Cal.5 E 6.

(164) Donació del matex Sr. Rey feta dels predits tens als 4 juny 1416. Cal.5 E 6.

(16 5) Decrets tres de la Sagrada Congregació sobre los estatuts novament impresos que are ja estan inserts dins los matexos estatuts. Cal.8 num.9.

(166) Donació que feu Juan Riera notari en lo any 1428 de una viña continuada a la Cartoixa que are diuen Lo Conrer. Cal.10 n. 7.

(167) Donació de la dona Juaneta, muller de Jaume Mas de son dot y drets dotals a la Cartoixa, any 1508. Cal.10 n.8.

(168) Dexa de una piatansa de pans y de pexos feta a la cartoixa per Ber­nat Ferrer, any 1459. Cal.10 num.1.

(169) Donació feta per Ramón Bertran al monastir de 3 lliures cens en lo any 1457. Cal.10 B 1°.

(170) Dos donacions feta per Margarita Mas y Vives viuda de Barthomeu Mas, escriva real de Valldemossa de un pas o freu passat del nostro bosch al de Rd. Barthomeu Mas. Cal.10 H 2.

( 171) Donació feta per en Pe rico Borrassa a la Cartoixa any 1444. Cal. l O Q.3.

(172) Donació feta a la Cartoixa per la dona Francesca Joncar de l quar­tera 3 barcelles forment, any 1407. Cal.10 H 16.

(l 7 3) Donació feta a la cartoixa per Berenguer Descamps y sa muller, de 10 lliures cens, any 1399. Cal.10 P.18.

( 17 4) Donació feta per mossen Juan Riera notari de 2 quarte ras forment. Cal.10 H 23.

(175) Donació feta per D . Albertí quant se ventí lo habit de monjo. Ca­laix 10 M 25.

(176) Donació feta per Antonina Biscaí a la Cartoixa de unas casas a la parrochia de Santa Creu, any 1507. Cal.10 P. 31.

(177) Donació de 2 lliures cens feta per mestre Pere Llopis a la Cartoixa, 1556. Cal.10 P.32.

(178) Donació feta per en Bernat Puig de una sort de terra garriga a la Cartoixa, 14 30. Cal.10 P. 3 3.

(l 79) Dos donacions de reliquias fetas a la cartoixa per D. Geroni Ar­mengol y !altra per Fra. Miquel Llebrés religiós trinitari. Cal.10 P. 36.

(180) Deducció feta en la causa entre lo procurador de la Cartoixa y el subcollector y elet per el Rd. Clero de Mallorca. Aquest memorial es molt ben traballat en favor de la Cartoixa, any 1636. Cal.34, num.26.

(181) Declaració en acte de Visita de que lo prior no havia incurrit en lo que imposavan, feta lo any 1665. Cal.25 num.4.

(182) Definició dels comptes del P. D . Onofre Ferrer y D. Baptista Gar­cia, any 1657. Cal.25 num.5.

189

34 ]VAN ROSSELLÓ y JOSE A. VIDAL

(183) Decret per guañar los cartuxos lo jubileu sant del any 1675. Cal.25 num.6.

(184) Decret pera rezar de Nostro Pare S. Bruno sub ritu duplici, any 1674. Cal.2 5 num.7.

(185) Defensa jurídica del capítol de Mallorca y nullitats en que el Sr. bisbe declara incurssos alguns de sos canonges. Cal. 2 3 num. l 7.

(186) Desembre. Als 20 fa la universitat 10 lliures. Cal. 36. (187) Als 8 fa Juana Mas y Vich alias Escanellas 3 lliures 10 sous, los

actes. Cal.36 n.25. (188). Als 13 fan los hereus de mossen Canissar 7 sous es de la dona Llo­

driga. Cal. 36 V. 3. (189) Als 21 fan los hereus de Martí Ferregut 8 lliures. Los actes. Cal. 36

M.23. ( 190) Als 2 5 fa Francina Ramis y Juan Pasqual 2 lliures. Los actes. Cal. 36

J l 0 et fol. l O D 5 et P 13. (191) Dit dia fa Barthomeu Mas alias Frare y are mestre Jordi Torres pi­

capedrer 5 lliures 4 sous. Los actes. Cal. 36 X 7. (192) Dit dia fa Jordi Marimón alias Beu 8 lliures 6 sous y la Sra. Junera

y sos fills 7 sous 6 dinés. Lo acte Cal. 36 P 8. (193) Dit dia fa Francesch Thomas ,2 lliures 7 sous 2 dinés. Lo acte.

Cal.36 M X . (194) Dit dia fa Sabastoa Ferra de Son Batista 14 sous. Cal.36. (195) Dit dia fa lo Sr. Jaume Morell de Pastorig 5 cortans oli lo procés y

altres papers. Cal. 36 M 4. (196) Dit dia fa Jaume Verger asseunador 2 lliures. Cal. 36. (197) Dit dia lo Sr. Juan Mas del Pla del Rey, 5 lliures. Cal.36. (198) Dit dia fa' D. Ramón Fortuny de Ruescos l lliura 6 sous 4 dinés.

Cal.36. (199) Dit dia fa Miquel Bastard de Buñola 15 sous 10 dinés manuts.

Cal.36. (200) Dit dia fa Miquel Palou de Buñola 7 sous. Cal. 36 M 7. (201) Dit dia fa Matheu Muntaner de Buñola l lliura 4 sous 5 dinés.

Cal.36. (202) Deume de las olivas que venan y de las espigolayas que deven a

pagar los de Valldemosa a la Cartoixa. Cal.9 num.10.

E

(203) Execució de las dos sentencias donadas en Mallorca contra la Com­pañia, 12 dezembra 1608. Calaix 2° n.26.

(204) Executoria de las sentencias donadas en favor de la cartoixa de Ma­llorca tra el collegi de la Compañia del matex regne, dezembre 1609. Cal.2° num.27.

(205) Executoria dels gastos havia fet el procurador de la cartuxa per los Pares de la Compañia, dezembre, 11, 1609. Cal.2° n.28.

(206) Estims. Publicació dels estims de la aygua de la Font de Mestre Pere en que foren condemnats a pagar a la Cartoixa los successors de Son Nebot. Cal.4 fol.16 7.

(207) Estim que feren Antoni Antich y Julia Oliver notaris de lo que va-

190

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE _IESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 35

lian les dos diadas de aygua que per espay de 50 anys 4 mesos y 10 dias tempore motae licis, prengueren los de Son Nebot y foren estimades en 7 5 3 lliures 6 sous 8 dinés, com apar en fol.1 75 Fonch publicat dit estim als 12 anys 1585 de mandato suae dominationis. Cal.4 fol.1 7 3.

(208) Establiment de la alcharia de Son Termens que exhibí Oliver Gual. Cal.4 fol. 387.

(209) Establiment del Rey D. Pere fet a Bernat de Alzeto del casal ano­menat dels Moros, Raal Affaçaa, y del Molí anomenat Raha Assuhereix, als 4 octubre 12 35. Cal.4 fol.411.

(210) Espolie de mossen Juan Sastre, mercader fet a sa muller Margarita Riera y Gener y un Inventari de dita Margarita en lo qual se menciona y motiva una botiga y algorfa en la parrochia de Santa Creu y perque pensam son los que nos serviran de posada, perço se fa esta memoria. Cal.10 M 6.

(211) Execució de la sentencia donada contra los jurats de Valldemossa als l juny 1584. Cal.13 Fol.148.

(212) Exemprió de papa Benedicto XIII a la Cartoixa de Mallorca de pa­gar decimas y primicias de las suas possessions, als 16 febrer any 21 pontifi­carus. Cal.14 num. 7 et 39.

(213) Exempció feta per lo papa Benedicto XIII a la Cartoixa de pagar decimas y primicias de llurs possessions, maig 16 y any 15 de son pontificat. Cal.14 num.37.

(214) Establiment de la possessió dita Son Porquer y alou propi de aque­lla en favor del P. D. Llull per la nova fundació faedora ab carrech de 210 lliures 4 sous cens y entrada de 1370 lliures en poder de Juan Campemar notari als 16 maig 1652. Cal.21 num.14.

(215) Exemcions de la potestad ordenaria, maig 14, 1435. Cal.24 num.42.

(216) Establiment fet per Pere Antoni Nicolau a Llorens Pasqual moliner de un tros de terra per fer molí. Cal.27 num. 7.

(217) Emperador Carlos V mamí. que la Cartoixa de Mallorca pugue re­correr a sos Conservadors y no pugue ser impedida de sos ministres reals, mes mana no pagar el convent mes que 14 lliures caralanas per cada decima o subsidi a la Sra. Emperatriz y Reyna Governadora. Cal.24 num.17, 21, 30, 51.

(218) Mana al collactor de las decimas no fes pagar a la Cartoixa de Ma­llorca mes de 20 lliures mallorquinas. Cal.24 num.19.

F

(219) Per la fundació de la Universitat nova de Mallorca dona el convent 100 lliures y per la casa nova de la Misericordia 12 flassadas. Calaix l 0 n.10.

(220) Franchesa de que las causas de censals se deven tractar sumaria­ment y de pla. Cal.24 n.49.

(221) Fabrer. Als 8 fa la Universitat 4 lliures 4 sous 9 dinés los acres en el calaix 31 sub signo G 2. Cal.31 G 2.

(222) Als 9 fa la Universitat 60 lliures 17 sous 10 dinés a raó de 17 milia per mil. Lo acre in Libro Insrrumentorum. Cal. 31 G 3 et 5.

(22 3) Als 21 fa la Universitat 5 lliures 8 sous 6 dinés a rahó de 24 milia per mil. Lo acta Cal.26 B l.

191

36 JUAN ROSSELLÓ y JOSÈ A. VIDAL

(224) Als 3 fa Barthomeu Rullan, apotechari de la vila de Soller 5 lliures 16 sous per girament de Pere Nicolau y Miquel Costa. Cal.26.

(225) Als 13 fa el capitaJoachim Canals 75 lliures a raó de 5 per 100. Lo acte in Libro Instromentorum. Cal.56 fol.65.

(226) Als 20 fan los hereus de mestre Onofre Serra, fuster 5 lliures a raó 5 per 100. Lo acte in Libro Instrumentorum. Cal.56 fol.57.

(227) Als 24 fa Juan Rubert, major, l lliura 10 sous. Lo acte in Libro Instrumentorum. Cal.56 fol.56.

(228) Als 24 fan Juan y Antoni Calafats, germans, l lliura. Lo acte no se troba en lo calaix a be que lo Capbreu lo asseñala sub signo A 3.

(229) Als 28 fa D . Antoni Orlandis 12 lliures 10 s 2 d a raó de 8 per cent. Lo acte en el calaix. Cal.26 B 4.

G

(2 30) Gracia del Sr. Rey D. Martí al monastir de 300 florins de or per comprar la possessió den Massot, 18 octubre 1408. Calaix 5 G 7.

(231) Gracia del Sr. Rey D. Juan en que mana se pague al mo·nastir algu­nas quantitats se li devian de las castellanias de casa y Bellver, als 16 octubre 1459. Cal.5 F 6.

(2 32) Gracia feta per lo Sr. Rey D. Fernando en la qual mana al Procura­dor Real que lo monastir sia conservat en la recepció de las 50 lliures sobre lo Castell de Bellver, settembre, 16, 1479. Cal.5 E 7.

(233) Gracia per lo dit rey a la Cartoixa de poder posseir alou real per temps de 15 anys y confirmació de totas las gracias, amortizacions y conces­sions de tots los reis passats feta als 16 settembre 1479. Cal.5 Q 5.

(2 34) Gracias y privilegis concedits a la Cartoixa per lo papa Celestino, 15 juliol 1192. Cal 6 n.1°.

(235) Gracia concedida per lo papa Martí V a la casa de Guadalupe que no pach deumes alguns de llurs terras ni de son bestiar y que noi paguen sos pastors y criats, 10 juliol 1466. Cal.6 n.2.

(2 36) Memorial en que el prior y convent demana al rey per mercé y licencia de poder amortizar quantitat de 8000 lliures de 10 castellans en pro­piedad franchas del dret de amortizació y lluisme, la qual nos concedí lo Sr. Rey Don Felip IV als 16 juny 1652. Aquest privilegi se troba en Calaix 23 sub signo F 4. Cal.6 n.3.

(237) Gracia de ser privilegiat lo altar de capítol per espay de 7 anys, feta per lo papa Gregorio XV als 29 abril 1622. Cal.14 num.53.

(2 38) Graduació de Son Porquer. Cal.21 num. l 0 .

(2 39) Gastos de Son Porquer. Cal.21 num. 3º. (240) Gastos pagaments y rabudes de Son Porquer. Cal.21. n.5°. (242) Gracia del Sr. Rey D. Felip III de poder comprar en Cerdeña la

Cartoixa de Mallorca 6000 estarells de blat, franch de dret, als 5 dezembre 1615. Cal.23 num.1°.

(24 3) Gracia del Sr. Rey D. Felip 11 concedida e tots los ecclesiastichs de Mallorca. Cal.2 3 n.8.

192

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 37

(244) Don Geroni Sora, archipestre de C~agosa dona 6353 reals caste­llans que son 900 lliures mallorquinas. Per lo qual lo convent se obliga cele­brar in perpetuum 200 missas baxas De Beata Maria, la caritat es 2 reals cas­tellans, als 12 juny 1626 en virtut de una llicencia del Pare General conce­dida any 1600. Cal.53.

H

Vacat.

J

(245) Lo canonge Juan de Prats renuncia a favor de la Cartuxa el quart de Sta. Creu als 30 octubre 1409. Calaix 2° num.4.

(246) Lo mateix canonge relaxa la annua pensió del quart de Sta. Creu a la Cartuxa als 16 settembre 1412. Cal.2° n.7.

(247) Indult apostolich del PapaJulio II sobre lo impediment feya lo ofi­cial de Mallorca a mossen Burguera para que no regís la vicaria de Sta. Creu, 4 dezembre, 1505. Cal.2° num.16.

(248) Inibició de que la Cartuxa comparagués a Madrid per dir contra los de la Compañia en la pretensió de no pagar deumas de Sta. Creu. Cal.2° num.25 .

(249) Indult apostolich per lo que el Papa Bendicto XIII uni a la Cartuxa de Mallorca el quart de Rubinas, als 19 fabrer any de son pontificat 21°. Cal.3° N.lº.

(250) Altre indult axecurori del matex Papa sobre la unió y incorporació del dit quart, dit dia y any. Cal. 3 n.2°.

(251) Indult apostolich del papa Benedicto XIII per lo qual uní a la Car­tuxa de Mallorca lo quart de la parrochia de Falenig, 7 mars, 19 any de son pontificat. Cal. 3 num.9 et cal.14 Fol.10.

(252) Indult executori del matex pontifice sobra la annua pensió del quart de Felenig pagadora per la Cartuxa a mossen Jaume Ascarp y eràn 35 lliures catalanas que renuncia als 15 maig, 19 sui pontificatus. Cal. 3 num.11.

(25 3) Altre indult del matex papa en lo qual mana al abad de La Real y altres que rebuda la resignació del quart de Sta. Creu o de Lluchmajor, asse­ñalen al rector qui resignara en favor de la Cartuxa, congrua pensió de vida de dit resignant, agost 22 anys de son pontificat. Cal. 3 num.14.

(254) Altre indult del matex papa per lo qual unex al monastir de la Car­tuxa lo primer quart vacant o de Sta. Creu o de Lluch-major, 26 agost, any 7 de son pontificat. Cal.3 num.14.

(255) Inventari de la heretat de mossen Gabriel Moner prevere y testa­ment y partió de la heretat de la dona Llodriga, lo testament no es en lo arxiu, sino la carta de divisió de sos bens entre las monjas del Puig de Po­llensa y la Cartuxa. Cal.10 num.5.

(256) Indult del papa Nicolau dirigit al abad de la Real sobre la divisió entre los hereus y llegataris de la heretat de mossen Pau de Olesa, faedora ab algunas exemcions per part dels procuradors de la Caxa de S. Bernat y altres

193

38 JUAN ROSSELLÓ y JOSE A. VIDAL

creditors de dita heretat, contra di indulc proposadas, abril, 22, 1449. Cal.14 num.20.

(25 7) Indulc del papa Nicolau I en lo qual anulla los proceimencs del juc­jes conservadors aposcolichs contra la Carcuxa, per gozar de exemció, 4 agost, 1475. Cal. 14, num. 21. (N.B. No condorda el Papa amb la data).

(258) Indulc del papa Benedicco Xlll en virtut del qual mana al bisbe de Mallorca que no sia molestada la Carcuxa en pagar decimas y de rescicuirli lo cobrat, al primer juny, 1411 y del pontificat l 7. Cal. 14 num. 38.

(259) Indulc altre per el macex poncifice, acirca lo macex, fabrer 21, 1415. Cal.14 num.38.

(260) Indulc del papa Marcino en lo qual es conceguda la taxació de la decima y aleres subsidis de algunas carcuxas, ec signancez la de Mallorca, la qual es catxada a 10 sous per decima, mars 5, 1422. Cal.14 num.40.

(261) Indulgencia aposcolica ocorgada a la Carcuxa de Mallorca per el papa Benedicco XIII per la fabrica de dita Carcuxa per 30 personas, per lo prior elegidoras, a las qual dona facultat de elegir confessor, etc. Cal.14 num.48.

(262) Indulc del papa Benedicco XIII concedit al General de la Carcuxa en lo qual li dona facultat de absoldre cocs los qui consentiren en la Scisme mencras no perseverassen en la culpa y asciguessen obedients a la Santa Ro­mana Iglesia, 17 fabrer, 1404. Calaix 14 num.49.

(263) Indulc del papa Sixco IV en favor dels privilegis concedies a la Car­cuxa signancer per las gracias ocorgadas al convenc de Nostra Señora de Gua­dalupe, agost, 4, 1475. Cal. 14 num.50.

(264) Indults aposcolichs 3. El primer del papa Benedicco XIII lo 2° del papa Marcí V y el tercer del papa Eugeni IV en que eximexen la Carcuxa de pagar decimas, subsidis, o alcras obligacions. Cal.24 num.4 3.

(265) Janer. Als 9 fa la Universitat sobre los drets de la gabella y aficó, 7 lliures l s l d, de nombre de 36 11 9 s 4 d. Lo acte es en calaix de Janer sub signo. Cal.25 A 4.

(266) Als 16 fa la Universitat 100 lliures per via de anap sobre el dret de vecigal a 4 per 100. Lo acte in Libro lnscrumencorum fol. Cal. 56 fol.41.

(267) Als 22 fa la Universitat 15 lliures a rao 6 per 100. Lo acte in Libro Inscromencorum. Cal.56 fol.59.

(268) Als 28 fa la Universitat 50 lliures sobre el dret dels 12 dinés del foraster per via de anap a rao 4 lliures 5 sous per 100. Lo acte in Libro Ins­crumencorum. Cal.56 fol.59.

(269) Als 11 fa Ramón Martorell de Inca 5 lliures a raó 5 per 100. Lo acte in Libro Inscrumencorum. Cal.56 fol.101.

(270) Als 14 fa Francesch Mumar passamaner 10 lliures a rao 5 per 100. Lo acte in Libro Inscrumencorum. Cal.56 fol.101.

(271) Juny. Als 5 fa la Universitat 6 lliures 18 sous i micx are reduits son 5 lliures 12 sous l diner. Los actes en el calaix. Cal.10 V 3 et Q 5.

(272) Als 5 fa la Universitat 4 lliures 12 sous, are 4 lliures 7 sous 6 di­nés. Cal.55 fol.209.

(27 3) Als 24 fa Luis Terradas de Andraig l lliura. Los actes en el calaix. Cal.3 5 L. 11.

(274) Als 22 fa Pere Calefat, ferrer de Valldemossa 2 lliures 10 sous. Lo acte in Libro Inscrumencorum. Cal.56 fol.58.

194

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 39

(27S) Als 24 fa lo Collegi de Pescadors 100 lliures cens, are 99 lliures. Los actes en el Calaix. Cal. 30 E 13.

(276) Dit dia fan Miquel Cerda, sellater y Pere Antoni Nicolau, nego-ciant 2S lliures. Los actes. Cal.27 D S et F.

(277) Dit dia fa Onofre Serra S lliures. Lo acte. Cal. 30 Q l 0 .

(278) Als 2S fa Guillem Cerda, sellater l lliura. Cal. 30 D S. (279) Juliol. Al primer fa la Universitat 11 lliures IS sous 3 dinés. Los

actes en el calaix. Cal.31 G 2°. (280) Als 30 fa la Universitat 100 lliures a rao S per 100 sobre los drets

nous. Lo acte in Libro Instrumentorum. Cal.S6 f.44. ( 281) Als 2 fa la viuda Thomas l S sous per casas posseex en la parrochia

de S. Miquel. Los actes. Cal. 31 G 8. (282) Als 4 fa Jaume Salva de Valldemossa. Lo acte. Cal.S6 fol.96. (283) Als 12 fa Andreu Albertí de Sóller 8 lliures. Los actes. Cal.56

fol. 3S usque 40. (284) Als 26 fa Juan Estaras 16 lliures. Lo acte. Cal. S6 fol.84 .

L

(28S) Llibres antichs de rebudes y gastos de procurador y conrers. Calaix lº.

(286) Tres llibres de albarans en quart del any 1600 en avant. Cal. l 0

num.2, 3, 4, S, 6, 7, 8, 9. (287) Licencia dels Pares Visidadors per poder permutar la rectoria de

Santa Creu, .22 novembre 1600. Cai.2° n.3 segundo. (284) Un llibre gran en que estan tots los papers pertanents a la posses­

sió de Son Bibiloni y Font de Metre Pere, te per señal las armas del convent pintadas sobre las cubertas. Cai.4°.

(28S) Llibres de diferents albarans fets per la Cartuxa per la possessió de Son Bibiloni et aliis. Cal.4 n. S l.

(286) Lletra del tesorer del rey en la qual mana al procurador real de Mallorca que lliures la possessió del Deume de Valldemossa al monestir, mars 18, 1429. Cal.S H 8.

(287) Lletra del procurador de Mallorca en la qual mana al balle de Vall­demossa que fasse fer crida que tots los de dita vila paguen lo deume a la Cartuxa, axí com lo pagaren al rey, als 10 maig 1429. Cal.S H 8.

(288) Delma. Lletra del Regent de Mallorca en la qual mana al balle de Valldemossa que paguen los de la vila al monestir lo deume de 10 una, com antigament se acustumava, 23 decembre 14S4. Cal.S M 9.

(289) Llibre sub signo. Cal. S M 4. (290) Llibre intitulat Capbreu o Registre dels Privilegis de la Sagrada

Casa de Jesús de Nazareth del Sacratíssim Orde dels Cartuxos edificada en lo Real Palau de Valldemossa de la diócesis de Mallorca. Perque dels privilegis continguts en aquest llibre los originals y altres copias se troban en altres ca­laxos individuats nos fa particular menció de ells. Calaix 6 P l.

(291) Llibres 7 en quart de rebudas y datas vellas. Cal. 7. (292) Llicencia per celebrar las festas de S. Sebascia, Sta. Praxedis ab 12

lliçons. Advertint que la festa de S. Sebascia are se celebra ab solemnitat. Lo original desca concessió se troba en lo calaix 2S sub n.2. Cal.8 n. l 0 .

19S

40 JUAN ROSSELLO y JOSE A. VIDAL

(293) Llibre de la heretat de mossen Pau de Oleza. Cal.10 num. l 0 .

(294) Llegats pios 3 feu lo Sr. Miquel Simonet, donsell en favor del con­vent y son: l 0 un ofici del Archangel S. Miquel camat; 2° dos lliures pera que li prenguen 6 bullas de la Sta. Maria, 10 senembre 1627. Cal. 10 M 5.

(295) Llegat fer per mossen Miquel Riera, mercader de un ciri de cera blanca de pes de 15 lliures per cremar quant se cama lo evangeli y se alça Deu. Cal.10 H 27.

(296) Llista de donacions fetas per diversas personas en diners contanrs, renda, forment, vi y oli, las quals visras por lo Sr. D. Marrí se mogué a fernos altras mercés, y perque lo Pare D. Aberr Puig en la Historia de la fundació desta casa, fol.18 y 30 individua los noms dels benefactors y las cosas que donaren, allí se haje recurs. Cal.10 M 24.

(297) Lletra del Procurador Real en ques mana al arrendador de Son Termens no fasse llansar, avencar etc. la aygua de dissapta, de la Font de Mestre Pere. Cal.12 num.4.

(298) Llicencia del Pare General y Visitador per si acas el negoci de Gual se pogués fer de comprarli lo Hort dels Codoñers y per vendre la possessió de Son Porquer. Cal. 12 num.13.

(299) Llicencia del Pare Visitador para que puga el convent continuar en Mallorca y Madrid la apellació contra Ramón Gual, any 1664. Cal.12 num.17 .

( 300) Llibre in folio que conté l O 3 fullas escrites en lo qual esti notat rot lo concernent de la aygua nos toca de la Font den Mas olim dita de Na Pujola. Cal.13 n. l 0 .

( 30 l) Lletra en ques mana al balle de Valldemosa fasse publicar la sen­tencia donada per lo Llochrinenr .General en Blanes de Berenguer als 18 de serrembre 1475, feta la lletra als 7 serrembre 1482. Cal.13 fol.153.

(302) Lletra del llochtinenr general en ques mana a Marquesina, muller de Jaume Thomas qu. pagua los gastos a ella rocams per adobar la seguia de la Font den Mas per tenir tanda de aygua, als 15 janer 15 35. Cal.13 fol.158.

(303) Lletra en que el llochtinent general mana al balle de Valldemossa que fasse sobreseura als jurats de dita villa el voler descubrir la seguia que aporta la aygua a la Cartuxa, 13 abril 1540. Cal.13 num.2.

(304) Lletra del Procurador Real en que mana que ningú presumesca pendra aygua de la Font den Mas, sino aquells qui tindran randa y que los randers no la donen sino als qui tindran tanda y que no renran ni fassen su­ciedad alguna, ni tengan gallinas en dita seguia, en pena de 3 lliures per qui conrrefera en cada cosa de las predi tas, juliol, 11, 1597. Cal. 13 fol.19 3.

( 305) Lletras del Procurador Real en que Antoni Gual intentava perrur­barnos el possessori tenen la Cartuxa y randers de cavar y regonexer la Font den Mas sempre que los aparexera convenir, 15 senembre 1661. Cal.13 fol.176.

(306) Llicencia de poder restar el cardenal de Sr. Eusrachio, als 14 no­vembre 140 l. Cal. 14 num.4 5.

(307) Llicencia del Ordinari de Mallorca concedida als Pares qui vingue­ren a fundar pera edificar altars y celebrar missas en lo Palau Real de la par­rochia de Valldemossa. Cal. 14 num. 5 l.

(308) Llibre que consta de 50 fulles numeradas intitulat Variae Gratiae Pontificiae et Regiae, Regali Carrusiae Jesu Nazareni concessae. Simulque capbreviationes eiusdem sub signo. Cal.14 M 3.

196

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 41

(309) Llibres dels gastos desca Cartuxa comensant lo any 1606 fins els corrent tots hi son y dels altres hi faltan alguns intermedis. Cal.18.

(310) Llibres dels procuradors seculars que tingue lo convent. Dels quals faltan alguns. Cal.19.

( 311) Llibre de papers de la heretat dels Srs. Rds. Macia y Barthomeu Massos en aquest llibre se troban las quitacions feu la Cartuxa dels censals de dita heretat y altras cosas que no se individuan, las quals en dit llibre podra veure lo archiver quant las haje manester. Cal.20 num.2°.

(312) Llibre de pagaments, notas y advertencias y alguns actes y altras co­sas que en ell notava lo Rd. Macia Mas Pre., per las conveniencias y memo­ria. Cal.20 n. 3.

(313) Llista de totas las alhajas donaren al arrendador de Son Porquer. Cal.21 n.10.

(314) Llista de los salaris y actes de las quitacions de Son Porquer. Cal.21 num.10.

( 315) Llibre de la compra y quitacions de cens et alias de la possessió de Son Porquer; té 112 fulls numerats. Cal.21 n.21.

(316) Llicencia per aplicar la missa del Rd. Macia en utilitat de la sacris­tia, concedida per lo Pare General als 26 abril 1597. Cal.22 n. l 0 . Aquesta partida esta cancel·lada.

(317) Llicencia del Pare Visitador de fer la sala del blat que esta junt al forn, l settembre 1664. Cal.22 num.2.

M

(318) Papers del Sr. Macia Borrassa. Calaix 1°. (319) Les quatre missas ques deyan cada semmana, lo any 1600 lo Rd.

Pare las commuta en ques diguessen tan solament cada mes. Cal.2° num.2 segundo.

( 320) Memorial en fet contra los de la Compañia qui pretenian no pagar deumas dels bens tenian en Sta. Creu. Cal.2º num.19 segundo.

( 321) Monitoris 4 del Sr. vicari general per cobrar la Cartuxa lo preu del arrendament del quart de Robines. Cal. 3 n.8.

(322) Memorial imprés contra D. Salvador Armengol y en favor de la Cartuxa. Cal.4 fol.26.

( 32 3) Memorial fet per part del convent en que prova que los hereus de Miquel Nebot no tenien dos diades de aygua que pretenian de la Font de Mestre Pere. Cal.4 fol.137 et num.23.

(324) Memorial duplicat fet en favor de la Cartuxa per D. Jaume Juan de Berga, probant ser de ninguna subsistencia la pretensió de Jaume Bibiloni y sos hereus, fills respective de Antoni Bibiloni, qui fonch el que vené a la Cartuxa als 8 octubre 1562 la vena vella y en lo mes de desembre als 28, 1565 lo predit vené y establí altre porció de Son Bibiloni al dit convent y lo dit Jaume Bibiloni, fill de Antoni mogué causa contra la Cartuxa inte ntant de anullar y demanar enguany de mitjas per dites vendas fetas per son pare. Esta demanda fonc h als 29 novembre l 599 y per conseguent nulla, guia fuit extra tempus. Cal.4 fol.169 et 22.

(325) Memorial per el convent de la Cartoixa contra Ramón GuaL Cal.4 Fol.426.

197

42 J UAN ROSSELLO y JOSE A. VIDAL

( 326) Memorial e informació per part de la Cartoixa en lo plet que aporta ab Oliver Gual sobre la aygua de la Font de Mestre Pere. Cal.4 fol.433.

( 327) Memorial sobre el dupte si es deu abaxar la sequia del nostre molí perque deya Oliver Gual que li feya regolfar lo seu molí y li impedia el molre. Cal.4 fol.437.

(328) Memorial contra Ramón Gual que havia apellat de las sentencias donadas contra ell en lo roy de la aygua de la Font de Mestre Pere. Cal.4 n.24.

(329) Memorials del P.D . Valero contra Juan Cerda que nos havia com­prat ab frau las ayguas perdudas. Cal.4 n.25 et 26.

(330) Memorial estampat per lo licenciado Felix de Amada contra de Ra­món Gual Desmur sobre fer llevar los polls plantats junt los manantials de la Font de Metre Pere y la sentencia quens donaren en Madrid en contrari, 7 agost, 1669. Cal.4 num.28.

( 3 31) Memorial de la Cartoixa presentat al Procurador Real en que de­mana justicia en certs caps contra Gual en orde a la aygua de mestre Pere. Cal.4 num.33.

(332) Monitori ab sentencia de excomunicació del Vicari General sede vacante por un procés que nos trobava de la causa entre lo convent y D . Salvador Armengol als 17 desembre 1644. Cal.4 num.50 et cal.12 num.16.

(333) Memoria com lo monestir per sentencia donada per lo Sr. Rey D . Martí esta en possessió de rebre lo salari de la castellania de Bellver, fet als 18 abril 1409. Cal.5 F 6.

(334) Deuma. Mandato del Procurador Real que los de Valldemossa pa­guen deume de las olivas que vexan y de las espigolayas, als 12 octubre 1634 y es de notar que lo de las espigolayas se mana en lo Sinodo del Sr. bisbe Santander. Cal.9 num.10.

(335) Memorials y altres papers estampats. Cal. 11. (336) Memorial de la Cartoixa contra Oliver Gual sobre la aygua de mes­

tre Pere. Cal.12 num.7. ( 3 3 7) Memorial sobre la revocació de la sentencia se dona contra nosal­

tres en lo plet dels polls. Calaix 12 num.10. (338) Memorial presentat a la Sra. Governadora en nom del convent per

Juseph Soriguera, compost per lo Dr. Bassa nostron advocat. Cal.12 num.11. (339) Memorial compost e impres per D . Jusep Felix de Amada pera que

se arrancan los polls de la Font de Mestre Pere. Cal.12 num.12. (340) Motu propi del papa Sixto V que comensa «Cum omnibus», en

orde als illegitims per no ser rebuts a las religions, any 1587. Cal.14 num.13. (341) Declaració del susdit Motu propi feta per el matex pontifice, any

1588. Cal.14 num.14. (342) Manament del Sr. Francesch Martorell, canonge de Valencia, co­

llector de la Cambra Apostolica al seu subcollector de Mallorca de que no molest ni deman al prior y convent de la cartoixa vacants ni annatas de la iglesia de Sta. Creu ni dels quarts de Lluchmajor y Falenig, per estar exemps de pagar per bullas apostolicas, 5 mars, 1427. Cal.19 fol.7.

(343) Manament del magnifich balle de la Ciutat al de Pollensa pera que don possessió al P.D.Llull de la possessió, casas y alou de Son Porquer, 1652. Cal.21 num.13.

(344) Memorial estampat per la Regalia del Sr. Rey ab manifestació de

198

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JES US NAZARENO DE VALLDEMOSA 43

nullitat de las censuras del Sr. bisbe de Mallorca contra un oydor de la Real Audiencia, 1677. Cal.23 num.11.

( 34 5) Manament del Sr. N uncio de España al bisbe de Mallorca, son sub­delegat, perque copia tot lo que las personas ecclesiasticas restavan a deure del subsidi, juliol, 5, 1666. Cal.24 num.37.

( 346) Memorial presentat a la Sra. Reyna Governadora, Mare del Sr. Rey D. Carlos li en que se li suplica confirme los privilegis de no pagar el con­vent sino 20 lliures mallorquinas y carta al Sr. vicecanceller pera que patro­cina la dita supplica y la que presenta el procurador de la cartoixa al bisbe de Mallorca subcollector per dit effecte. Cal.24 num. 38.

(347) Memorials dos del convent fets al Sr. Rey D. Felip II en lo un de­mana que los subcollectors no li demanan mes que 15 lliures catalanas per lo subsidi y lo altre li demanan li concedesca no pagar deumes de Son Bibiloni. Cal.24 num.46.

(348) Mers. Als 5 fa la Universitat 100 lliures sobre los drets nous a rao 4 lliures 10 sous per cent. Lo acte in Libro Instrumentorum. Cal. 56. fol.46.

( 349) Als 29 fa la U ni versi tat 99 lliures a rao 6 per cent, are reduidas son 97 lliures l s 2 d. Lo acte en el calaix. Cal.2 7 C 2°.

(350) Als 31 fa la Universitat 6 lliures que reduidas son 5 lliures 17 sous 8 dinés. Lo acte no es en lo archiu.

(351) Als 14 fa Pere Torres alias Mort 4 lliures cens. Lo acte en el calaix. Cal.27 num.8.

(352) Als 17 fan Miquel Cerda, sellater y Pere Antoni Nicolau, nego­ciant, 35 lliures. Lo acte en lo calaix. Cal.27 D 5 et F l.

( 35 3) Als 17 fa Pere Antoni Nicolau 11 lliures 10 sous. Cal.27. (354) Als 23 feya Juan Antoni Denús de Santanyí 10 lliures y are redui­

das fa la Sra. Manente y son fill. Lo acte den celns feya Denús esta en lo calaix sub signo G l 0 y el de la reducció en el calaix 56 fol.10 .

(355) Als 25 fa Martí Pou, mestre sucrer l lliura 10 sous. Lo acte no es en lo archiu.

(356) Maig. Als 30 fa la Universitat 30 lliures que are reduidas son 29 lliures 7 sous 4 dinés, los actes en el calaix. Cal.2 7 C 2°.

(357) Al primer fa lo Patrimoni Real per las Alcaydias del castell de Bell­ver y casa, 75 lliures, las concessiones estan en el calaix 5. Cal.S D 4 et E 7.

(358) Mes dit dia fa D . Gerani Togores canonge y Conde de Ayamans 16 sous en lo calaix, Cal.29 E 8.

(359) Als 7 faJuan Roig de Valldemossa 5 lliures a rao 5 per 100. In Libro Instrumentorum. Cal.56 fol.85.

( 360) Als 22 fa Josep h Salva de Valldemossa 4 lliures a rao 5 per 100. Cal.56 fol.100.

( 361) Als 29 fa J uan Estaras alias Arnau de Valldemossa 7 lliures 10 sous. Calaix 56 f.95.

(362) Memorials al Sr. Rey presentats per lo Capital de Mallorca en orde a las nullitats en que el bisbe de Mallorca declara incursos de sos canonges. Cal.23 n° 167.

(363) Moratoria que feu lo convent al Sr. Juan Morey lo any 1680. Cal.56 fol.97 .

199

44 JUAN ROSSELLÓ y JOSÉ A. VIDAL

N

( 364) Nota per la possessió de Son Reus. Calaix 4 fol. 31. ( 365) Nota per la possessió de Son Nebot. Cal.4 fol.136. (366) Notificació feu lo Pare D. Borrassa procurador del convent a An­

toni Bibiloni de que exis a defensar a sas costas lo que li havia demanat de cens degut y la propietat de 7 lliures deya li feya la mitat de la possessió de Son Bibiloni, lo Pafal y molí de la Señora Eleonor de Pax y en la venda que feu dit Bibiloni al convent no havia manifestat fer dit cens de 7 lliures. Cal.4 fol.191.

(367) Novembre. Als 8 fa la Universitat 8 lliures 12 sous 7 dinés. Los actes Cal.10 num. 5 et V 3.

(368) Als 22 50 lliures. Lo acte Cal.56 fol.59. (369) Als 24 fa 10 lliures y are reduidas 9. lliures l sou. Lo acte. Cal. 56

fol.11 et 15. (370) Als 25 fa 12 lliures. Lo acte Cal.35 L 12. (371) Al primer faJuan Morey y Pere Soller de Soller 4 lliures. Lo acte.

Cal.56 fol.5. (372) Dit dia fa lo Sr. Ferrando de la Cavalleria 4 lliures 10 sous. Procés

y actes per dit cens. Cal. 35 L 2°. ( 3 7 3) Als 7 fa Antoni Mas de Son Escanellas 2 5 lliures. Los actes. Cal. 3 5

num.9 et Cal.56 fol.77 . (374) Dit dia fa Antoni Omar alias Canonge 12 lliures 10 sous. Lo acte

Cal. 56 fol. 7 6. (375) Als 12 fa lo Sr. Jaume Quintana de Binissalem 16 lliures. Lo acte.

Cal.56 fol.33. (376) Als 14 fa lo Sr. Gabriel Fuster 5 lliures. Lo acte. Cal.56 fol.68. (377) Dit dia fa Juana Moll 2 lliures 10 sous. Lo acte. Cal.35 X 6. (378) Als 16 fa la Sra. Antonia Monente Va. y Jaume son fill 15 lliures.

Lo acte. Cal..56. fol.104. (379) Dit dia fa Balthasar Simó, cirurgia 27 lliures 4 sous. Los actes.

Cal.35 L 11. (380) Dit dia fa Gabriel Coll, sastre 6 lliures. Lo acte. Cal.56 fol.22 . (381) Als 17 fa Juan Bauza de Valldemossa 5 lliures. Lo acte. Cal.56

fol.80. ( 382) Als 22 fa la Sra. Coloma Fullana 54 lliures 15 sous. Los actes

Cal.35 G 6.

o

(383) Papers del Sr. Pau Oleza. Calaix 1°. (384) Ordinacions del Pare General D. Bruno a instancia de Sa Santedad

y el Protector. Contenen estas ordinacions 10 cosas: l 0 Que al pendre possessió del ofici los priors fassen de genolls en el

capítol, present lo convent, ab veu clara e intelligible, la professió de la fe cathólica.

2° Que los confessors tingan copia dels casos reservats en la bulla de la Cena.

200

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE J ESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 45

3° Ques guard el decret de Clement VIII exatement sobre los casos reservats.

4° Que los priors no sien cruels ab los malalts y encarcerats y per estos en cada casa se asseñal un monje qui cuyde de ells.

5° Que en lo estampar llibres se guard lo decret del Consili de Trento. 6° Que en las eleccions de priors se guard el decret del matex Consili y

mana demés el General que nigú sia elegit que primer no haja exercitat lo ofici de confessor per espay de tres anys, havent preceit examen dels Visitadors.

7° Declara incurrir en las censuras de la bulla de la Cena los que detin­dran las cartas enviadas al papa y al Protector del Orde.

8° Que no puguen fer nous edificis sens llicencia in scriptis del Reverend Pare.

9º Que per reprimir la mala y descarada custum de alguns priors que ab color de defensar plets dexavan la clausura, se mana en avant nos comensen plets sens consentiment del convent, dels Pares Visitadors y del Pare General in scriptis.

10° Que en orde a la lectura de la Sagrada Escriptura se mana per lo Consili de Trento, se tinga en los convents, se mana als Visitadors significan al Reverent Pare lo modo millor trobaran per adimplir aquest decret, pera que cotegats tots els papers, se determin un modo general y mes convenient a la pau y salut de las animas y acomodad a la disciplina de nostra professió. Als 30 settembre 1607. Cal.8 n.3.

(385) Obligació feta per lo noble Sr. D . Juan Dezpuig del habit de San­tiago de pagar lo valor de Son Porquer per la nova fundació . Peco després muda de parer y funda el convent de las monjas Catarinas. Cal.21 num.17.

(386) Octubre. Als 3 fa la Universitat 10 lliures. Lo acte. Cal.10 num.5 et V 3.

( 387) Als 6 fa 18 lliures. Los actes. Cal.10 num. 5 et V 3. ( 388) Als 30 fa 34 lliures. Los actes. Cal. 34 K 3°. ( 389) Als 4 fan los hereus del Rd. Llorens Bornis Prevere 11 lliures 4

sous. Lo acte. Cal.27 D 5 et F l 0 •

(390) Als 18 fa Jaume Mir alias Majoral 10 lliures. Lo Acte. Cal. 34 J 11. ( 391) Als 11 fa Juseph Ripoll alias Pulidoy 5 lliures. Lo acte Cal. 56

fol.82 . ( 392) Als 21 fa Miquel Estaras alias Arnau 5 lliures. Lo acte. Cal. 56 f.61. (393) Als 25 fa mossen Juanot Mataró notari 13 lliures 16 sous. Los ac­

tes Cal. 35 L 11. (394) Als 20 fa la Sra. Da Antonina Ortola y Miralles 12 lliures 16 sous.

Los actes en el Cal. 34 E 10.

p

( 395) Possessió que prengué de la parroquial esglesia de Sta. Creu en nom del convent lo Rd. Nicolau Cuch als 6 juny 1402. Calaix 2° num. 3.

( 396) Possessió que prengué la Cartuxa del quart de Sta. Creu als 3 octu­bre 1409. Calaix 2 num.8.

(397) Parer y sentir del Dr. Geroni Manegat canonge y Francesch Sans, ciutada de Barcelona de qual Cartuxa no estava obligada a servir per ella ma-

201

46 JUAN ROSSELLÓ y JOSE A. VIDAL

rexa la rectoria de Sta. Creu no obstant lo decret del Concili de Trento Prius unionibus ram antiquis et suum effectum sortitis nihil invenitur innovatum circa illarum validitatem et effectum; y per consequent lo prior y convent de­xar dita rectoria y podian ab tuta conscientia propter forman unionis prae­dicta. Cal.2 num.34.

( 398) Proces y sentencia compromissori entre lo prior de la Cartuxa y lo vicari de Santa Creu sobre lo arrendament de dita parrochia y certs danys que havia rebut dit vicari, signanter de Sant Juan de Mar y S. Nicolau de Porrupi. Cal.2 num.34.

( 399) Procura feta per lo vicari y altres conventuals de la Cartuxa al prior D . Juan Blanch per tractar y concordar sobre lo quart de Rubines y annua pensió de aquell, 20 fabrer, 1415. Cal.3° num.3.

(400) Possessori del quart de la iglesia de Rubines incorporat a la Car­tuxa de Mallorca. Cal.3 num.4 et 5.

( 40 l) Possessori que prengué la Cartuxa del quart de Felanig, 2 5 mars 1413. Cal. 3 num.10.

(402) Possessió del quart de Lluchmajor per lo P. D. Juan Gomis prior de la Cartuxa, als 23 mars, 1407. Fol.3 num.16.

(403) Parcial faent per el plet y pretensió de nostre convent contra D . Salvador Armengol per rahó de la aygua pren de la Font de Mestre Pere pet· la sua possessió dita Son "Reus. Cal.4 fol. 32.

(404) Parcial acirca lo plet corregué el convent ab mestre Juan Cercla, se­llater per rahó del establiment de las ayguas perdudas. Cal.4 fol.63.

(405) Processet que corregué entre lo convent y Miquel Nebot sobre la aygua de Mestre Pere. Cal.4 fol.151.

(406) Parcial que corregué entre la Cartuxa y Jaume Bibiloni qui inten­tava que los establiments havia fets son pare a la Cartuxa eran nullos. Cal.4 fol.207 .

( 415) Protest contra mossen Miquel Puig sobre la jornada de aygua de la Font de Mestre Pere, lo divendres, juny 1543. Cal.4 num.8.

(416) Protest contra Onofre Muntaner y Nebot y mossen Vivot y mos­sen Reus que no prenguen aygua de la Font de Mestre Pere ni vingan a abeurar y provisió que mossen Onofre Muntaner sia conservat en abeurar lo bestiar en la sequia de Son Bibiloni, als 21 agost 1564. Cal.4 num.12.

( 41 7) Pretensió de la Cartoixa de no pagar deumes de Son Bibiloni, se­gons los privilegis apostolichs concedits a nostra religió, 26 novembre, 1581. Cal.4 num.15.

( 418) Permuta feta entre lo convent y Oliver Gual per adressar lo torrent que ex de la font de mestre Pere, 9 juliol 1625. Cal.4 num.19.

( 419) Procura feta per el convent al magnific h Barnabé Camacho pera que en el consell de Aragó defensis nostra causa contra Oliver Gual Ter­mens en la appellació havia feta sobre la sentencia donada contra de ell sobre la Font de Mestre Pere, als 24 fabrer 1621. Cal.4 num.36.

( 420) Privilegi del Si;. Rey D. Pere sobre la aygua de la Font de Mestre Pere, concedit a Juan de Mora, cavaller, als 5 mars, 1369. Cal.4 num.39.

(421) Privilegi del matex Sr. Rey concedit al dit Mora de que puga passar la aygua de la Font de Mestre Pere per la sequia de la Font de Canet, als 3 fabrer, 1382. Cal.4 num.41.

(422) Privilegi original y copias en lo qual el Sr. Rey Don Martí conce­dex al monestir comprar qualsevol manera de pex, tant en Ciutat com fore

202

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DEJESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 47

de ella, ans que ningún altre, excepta lo comprador del governador, que es y sera, als 20 agost 1403. Cal.S C 3º. .

(423) DEUME. Provisió del Sr. Rey D. Alfonso en la qual mana al pro­curador real que en pena de 1000 florins, lliure la recepció del deume de Valldemossa al monestir, mars, 18, 1429. Cal.S H 8.

(424) Provisió del procurador real pera que la Cartoixa puga traure pedra de guix en qualsevol lloch. Mars, 2 3, l S 19. Cal. S fol.l 0 .

(42S) Provisió del Sr. Emperador Carlos V en que confirma tots los pri­vilegis dels altres reys y nos concedex poder posseir alou real, 13 novembre, l S 34. Cal. S fol.20.

(426) Papers faents per la pretensió de que lo Sr. rey nos pach lo atressat de las alcaydias de Bellver y Valldemossa y nos pos en el tercer grau. Cal.S fol.V l.

(427) Papers faenes per el plet intentaren Juan Boscana y Miquel Estaras, collectors de Valldemossa contra Jaume Payeres venador del vi de la Cartuxa proceit de deumes y viñas de que dota Sa Real Casa lo Sr. Rey D. Martí. Cal.9 n.lS .

(428) Deume. Parcial entre la Cartuxa y D. Miquel Ferrandell sobre aportar lo deume de la oliva de la Cova a las casas de Son Ferrandell ab pro­visió del fiscal y manament del procurador real en favor de la Cartoixa. Cal.9 num.2°.

(429) Deume. Parcial entre los Pares de la Cartoixa y lo rector de Vall­demossa de una, y lo rector de Espollas y señor de Canet de altra circa lo decimari de unas tancas. Cal.9 num. 3.

(430) Deuma. Parcial per los Pares de la Real y altres. Cal.9 Num.4.

(431) Procés aportat entre lo convent y lo Sr. Canonge Gil sobre pagar deume de la ermita de Trinitat y ditas parts, la primera feta en lo any l S94, la segona als 26 octubre 1618. Cal.9 num.6.

(432) Plechs 10 amichs del deume de Valldemossa. Cal.9 n.9. (433) Procés y altres actes de mossen Jaume Arnau de Torrella sobre lo

cens feya a la Cartuxa Cal.10 M 4°. ( 4 34) Papers y testament de mossen Pau de Oleza. Cal.10 O l 0 .

(43S) Papers de la heretat de mossen Gabriel Moner Pre. Cal. 10 P.13. (436) Procés y actes de 10 quarteras forment dexa a la Cartoixa D. An-

toni Oliver monjo delia Cal.10 H 24. (437) Papers dels SS. Cavallerias acerca de la capella y sepultura tenian

en lo claustro de Sta. Maria. Cal.10 H 30. (438) Procés entre la Cartoixa y Miquel Nebot sobre la aygua de mestre

Pere conté 319 fullas y al ultim 11 fullas sens numeros. Cal.12 num.1. (439) Procés comensat lo any 1S87 y aportat en lo Tribunal de la Sta.

Inquisició entre la Carruxa y Oliver Gual sobre la aygua de la Font de Mestre Pere. Cal.12 n°. 3.

(440) Procura feta a Juseph Soriguera per la Cartuxa en Madrid per lo plet dels polls plantats en la Font de Mestre Pere y copia de la sentencia ens donaren en Mallorca en contrari y appellació feta per nosaltres de dita sen­tencia. Dos copias del advocat de casa lo Dr. Juseph Bassa escritas al dit Sori­guera y cartas de dit Soriguera al prior y del prior a Soriguera, y citació pera que Ramón comparagués a Madrid. Tot fet en los anys 1667 y 68. Cal.12 num.8 et 9.

203

48 JUAN ROSSELLO y JOSE A. VIDAL

( 441) Provisió del advocat fiscal ab que proveiex se reben testimonis per los polls de la Font de mestre Pere. Cal.12 num.18.

(442) Parcial del original procés dels polls de la Font de Mestre Pere co­mensat als 7 maig 1659 y sentencia donada contra el convent, 21 juny, de 1667 t appellació de ella. Cal.12 num.19.

(443) Provisió del Sr. Rey D. Martí en que dona a la Cartoixa el dret que el seu Palau tenia de las ayguas antes de la fundació. Cal.13 fol.27 .

(444) Procés aponat entre el convent y tanders de la Font dita den Mas contra los jurats de Valldemossa. Cal.13 fol.159.

(445) Provisió del procurador real en que mana pena de 25 lliures que lo diner de la aygua del dilluns no sia impedida a la Cartoixa, 2 3 mars, 1519. Cal.13 fol.159.

( 446) Provisió del procurador real en que mana als jurats de Valldemossa tingan una pica dins una caseta en el lloch ha ont prenen aygua los habitadors de dita vila, 24 abril, 1545. Cal.13 fol.161.

(447) Provisió del balle de Valldemossa contra de Barthomeu Torres per no haver tingut condret lo seu trast per anar la aygua de Son Llambias a la sua casa, 4 fabrer, 1660. Cal.13 n°.4°.

( 448) Parcial del Prior de la Cartoixa contra el procurador fiscal del Real Patrimoni de no pagar decimas de la possessió de Son Bibiloni y queda inde­finida la causa. Cal.14 num.8°.

(449) Privilegi del papa Martino comes al archabisbe de Tarragona de lo que han de paga; per qualsevol decima o tallas o altras cosas, las cartuxas de Cataluña y algunas de Castella, l mars, 1422. Cal.14, num.12.

(450) Privilegis faents per las decimas de las quals los monestirs de la Cartuxa situats en lo Regne de Aragó son franchs y quitis, als 7 novembre 1399. Cal.14 num.35.

(451) Privilegis del Sr. Rey D. Juan de Aragó per que mana als collectors y subcollectors del seu regne obeescan la bulla de Clement VII que eximex los cartuxos de pagar decimas etc., 12 fabrer 1388. Calaix 14 num.36.

(452) Procés executori sobre lo privilegi papal de la exemptió de la Car­toixa de Mallorca, 13 març, 1467. Cal.14 n.44.

(453) El prior de la Cartoixa com a conservador del Hospital General de Mallorca te vot en la elecció de prior del dit Hospital. Cal.14 num.54.

(454) Deuma. Provisió del Sr. Rey D. Fernando en que mana al procura­dor real fasse justicia entre la Cartoixa y los qui no volian pagar deume, sig­nanter de las olivas de que no fan oli, 13 octubre 1507. Cal.14 num.55.

(455) Procura feta per lo cardenal de S. Auxitani, executor de son germa olim cardenal de San Eustachi al Pare Don Pere Pujol, primer prior de la Cartoixa de Mallorca. Cal. 14 n. 56.

(456) Provisió del Sr. Rey D. Juan contra mossen March Castañer vicari de Sta. Creu qui procurava usurparse la rectoria, y dit Sr. rey prengué dita iglesia sots salvaguarda real, manant posar las suas armas y sobres la iglesia, panoris, 2 abril, 14 71. Cal. 14 fol. 36.

(457) Provisió del Sr. Virrey y Real Audiencia que las eguas de la Car­toixa o sian marcadas en virtut del privilegi del Sr. Rey D. Alfonso que li concedi esta preeminencia, 21 agost, 16 5 9. Cal. 14 fol. 36.

(458) Cridas, la una feta als 9 juny 1496 y la altre als 16 settembre 1577 fetas en la Ciutat y algunas vilas, de que a la Cartoixa se li guard el privilegi del.(sic).

204

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JES US NAZARENO DE VALLDEMOSA 49

(459) Provas o informacions pera la professió dels pares monjos y frares y donacions de los Hermanos advertint que de tots ni falten moltas. Cal.16.

(460) Privilegi del Sr. Rey D. Felip IV concedit a la Cartoixa de Mallorca per poder comprar del Rd. Barthomeu Mas prevere unas casas y altres bens immobles de valor de 3.882 lliures 8 sous 4 dinés de moneda castellana, que de mallorquina suman 5.500 lliures, en Madrid als 15 octubre 1644. Cal.20 num.1.

(461) Procura feta al P.D. Llull per la nova fundació, als 17 maig, 1652. Cal.20 num. l 0 .

(462) Provisió del relador de la causa de graduació de Son Porquer. Cal.21 num.2°.

(463) Papers de Juan Martorell y Gallardo. Cal.21 num.6. (464) Processet entre Juan Martorell y D. Joachim Binimelis, procurador

de la Cartoixa. Cal.25 num.19. (465) Professions dels Pares monjos y conversos desta Cartoixa de Ma­

llorca. Cal.22. (466) Privilegi del Sr. Rey D. Felip IV en que concedex llicencia a esta

Cartoixa pera que pugue amortizar 8.000 lliures castellanas en propietad, francas del dret de amortizació, pagant el lluïsme y sello real a l sou per lliura, 6 juny, 1652. Cal.23 F 4.

(467) Provisió del governador de Mallorca en que mana que en virtud de un privilegi del rey D . Pere puga treure guix y pedra en qualsevol lloch, pa­gant los danys si sen fenín, 6 abril, 1521. Cal.23 num.4.

(468) Privilegi del Sr. Rey D. Pere de que qualsevol puga treure pedre de guix, juny, 27, 1367. Cal.23 num.4.

( 469) Privilegi concedit al convent de St. Domingo de no pagar deumes, als 7 novembre, 1587. Cal.23 num.10.

(470) Provisió del Sr. Rey D. Fernando en la qual mana que la Cartoixa de Mallorca en lo subsidi real no pach sino segons la reducció y forma de sos provilegis, 22 mars, 1427. Cal.24 n.3.

(471) Provisió del matex rey que la taxa de la decima deu pagar la Car­toixa sia 15 lliures barcelonesas, juliol, 23, 1493. Cal.24 num.7 et 11.

(472) Provisió del matex rey en que mana nos deman mas a la Cartoixa de Mallorca per la solució de la decima que lo que acustuman pagar los de­més monestirs, gener, 16, 1493. Cal.24 num.8 et 9.

(473) Provisió del matex rey en que declara de que la Cartoixa de Ma­llorca no deu pagar en cada decima sino 15 lliures catalans, mars 8, 150 3. Cal. 24 num. 14.

(474) Privilegi del matex rey de que la Cartoixa lle Mallorca pugue pos­seir lo alou real per temps de 20 anys, mars, 7, 15-03. Calaix 24 num.15.

(475) Provisió del Sr. Emperador Carlos V en que confirma los privilegis de posseir en alou real per espay de 15 anys, 13 novembre, 15 34. Cal.24 num.21.

(476) Procés sobre las decimas en la qual estan insertas las cartas del Em­perador y Emperatriz y lo manament del cardenal colector per las quals la Cartoix de Mallorca no deu pagar mes de 20 lliures mallorquinas, octubre 30, 15 36. Cal.24 num.25.

(477) Provisió del cardenal D . Garcia de Lorissa en la qual esta insert el privilegi del Sr. Emperador en que mana no exigesquen de la Cartoixa mes

205

) 0 JUAN ROSSELLÓ y JOSE A. VIDAL

de 20 lliures mallorquinas y el cardenal a sos delegats observen lo que dit Emperador te ordenat, abril, 12, 15 38. Cal.24 n. 31.

(478) Provisió del bisbe de Placensia, collector general del subsidi en que mana a sos delegats del regne de Mallorca no demanen a la Cartoixa mes de 20 lliures mallorquinas, gener, 22, 15 36. Cal.24 num.22.

(479) Provisió del cardenal Lorissa en que mana lo matex, 2 fabrer, 1540. Cal.24 num.32.

(480) Provisió feta per lo Sr. Pau Baró, canonge inquisidor y vicari gene­ral de Mallorca y del Dr. Miquel Gual, també canonge, jutges executors del subsidi, en que mana al prior alcans dels comissaris generals del subsidi, gra­cia o declaració com la Cartoixa de Mallorca no deu pagar mes de 20 lliures (cancel·lat el nombre 20) 15 lliures catalanas y no obeint proceiran en cobrar 3 sous per lfiura de tots los bens del convent, mars, 16,1517. Cal.24 num.34.

(481) Provisió del Sr. D . Alexandro Cribello, bisbe de Cariate y Geren­sia, y de D . Fra. Bernat de Fresneda, bisbe de Cuenca, jutges apostolichs y executors generals dels subsidis en que manan als seus subdelegats de Ma­llorca guarden los privilegis que la Cartoixa té de no pagar mes de 15 lliures catalanas, abril, 2,1565. Cal.24 num.35.

(482) Provisió de D. Juan Baptista Castany, archabisbe de Bossano, nun­cio apostolich y del sobre dit bisbe en que mana lo matex, febrer, 20, 1567. Cal.24 num.36.

( 48 3) Procés contra el Comendador de la Mercé sobre les decimas, 15 38. Cal.24 num.40.

(484) DEUMA. Protest contra el collector del deume del Sr. Rey, set­tembre, 5, 1589. Cal.24 num.50.

(485) Procés y altres papers antichs. Cal.26 num.1. (486) Procés ab sa provisió de que Miquel Cercla y Pere Antoni Nicolau

paguen a la Cartoixa 400 lliures per las ayguas perdudas, any 1637. Cal.27 n.1°.

(487) Papers faents per 11 lliures cens que quita Barthomeu Llobet no­tari y la Cartoixa pretengué dit cens per lo que alareb (sic) devia per las ay­guas perdudas. Cal.27 num. 3.

(488) Procés faent per lo cens de Antelm Salva. Cal.28 C 4. (489) Provisió del Procurador Real en que mana pena de 25 lliures que

lo diner de la aygua del dilluns no sia impedit anar a la cartoixa, any 1519. Cal.13 fol.159.

( 490) Procés de Perot Pardo. Cal. 36 M 8. ( 491) Procés dels precaris de Pardo. Cal. 36 n. 7. (492) Papa Benedicto XIII uní a la cartoixa la rectoria de la parrochial

isglesia de Sta. Creu. Cal.2 num. l 0 et 17. (493) Mes uni a la Cartoixa la primera rectoria vacant o de Sta. Creu o

de Lluchmajor. Cal.2 num.2. (494) Mes confirma la collació feu lo bisbe de Mallorca en la persona de

mossen Nicolau Cuch prevere del vicariat de Sta. Creu. Cal.2 num.9. (495) Mes suplí los defectes o surrepcions de las altras bullas otorgadas

sobre los quarts de Sta. Creu, Lluchmajor y Rubines. Cal.2 num.14. ( 496) Papa Sixto IV uní perpecuament lo vicariat de Sta. Creu a la Car­

toixa de Mallorca. Cal.2 num.15. (497) Mes quica la obligació de pagar la annata de la unió de la iglesia de

Sta. Creu. Cal.2 num.19.

206

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 5 1

(498) Papa Julio II expedí una bulla sobre lo impediment feya lo official de Mallorca a mossen Burguera peraque no regís la rectoria de Sta. Creu. Cal.2 num.16.

( 499) Mes avoca la causa y extingué lo plec y citació de mossen Rossell qui pretenia la rectoria de Sta. Creu. Cal.2 num.18.

(500) Papa Leo XI concedí al clero de Castell no pagar decimas. Cal.2 n.18.

(501) Possesori prengué de la parrochial iglesia de Sta. Creu. Cal.2 num.3.

(502) Papa Benet XIII qui comet al bisbe de Mallorca que pugue reber la cessió del qui tindra el quart de Sta. Creu. Cal.2 num.5.

(503) Possessió del quart de Sta. Creu. Cal.2 num.8. (504) Papa Benedicto XIII uní lo quart de Sta. Creu a la Cartoixa als 2 3

settembre 1407. Cal.2 num.6. (505) Mes el dit papa uní a la cartoixa lo quart de la iglesia de Rubines y

la incorporació feu del matex quart. Cal. 3. n. l et 3. (506) Mes el dit papa uní a la Cartoixa lo quart de la parrochia de Fala­

nig y lo indult executori del matex sobre la annua pensió de dit quart. Cal. 3 n.9etll.

(507) Mes uní a la Cartoixa lo quart de Lluchmajor; mes mana señalar congrua pensió de vida del resignant. Cal.3 num.13 et 14.

(508) Papa Celestino concedí privilegis a la Cartoixa. Cal.6 num.2. (509) Papa Martí V concedí privilegis a la Cartoixa de no pagar deumas

de ses terras, bestiar, pastors y criats. Cal.6 num.2. (510) Papa Gregorio XV concedí a tota la iglesia lo offici de Nostron

Pare sub ritu semiduplici. Cal.14 num. l 0 .

(511) El matex papa concedí a la Cartoixa la comunicació del privilegi per qualsevols papas, tant de als mendicants com no mendicants. Cal.14 num.3.

(512) Papa Clement X concedí rezar de Nostron Pare sub ritu duplici. Cal.14 num. l.

(513) Papa Innocencio XI revoca la gracia de Gregorio XV de poder go­zar dels privilegis als altras religiosos concedits, en orde a las dispensaciones, censuras y casos reservats en nostres escames. Cal.14 num.4.

(514) papa Leo X concedí rezar de Nostron Pare S. Bruno a tota la reli­gió y mana que ningún religiós puga dexar ni exir delia sens llicencia impe­trada dels Summos Pontifices ab bulla plumbea declarant que las lletras impe­tr¡¡.das y impetradoras de la Penitenciaría foren y seran de ningún valor. Cal.14 num.5.

(515) Papa Benedicto XIII eximí la Cartoixa de Mallorca de pagar deu­mas y primicias de las suas possessions. Cal.14 num. 7 ec 32 et 3 7 et 38 et 39 et 41.

(516) Papa Celescino concedí a la Cartoixa salvaguarda y conservatoria de sas personas y bens y de no pagar decimas etc. Ca.14 num.11 et 2 3.

(519) Papa Marcino señalà lo que havia de pagar per deumas, tallas y al­tras cosas, las Cartuxas de la provincia de Cataluña. Cal.14 num.12.

(520) Papa Clement VIII abona las professions de alguns religiosos cartu­xos en las quals al rebrerlos no se havia guardat la Constitució de Sixto V en orde a las provas. Cal.14 num.16.

(521) Papa Pio concedí a la Cartoixa totas las gracias dels altres summos

207

52 JUAN ROSSELLÓ y JOSÉ A. VIDAL

pontifices concedidas a las casas y personas que· son y seran. Cal.14 num. l 7. (522) Papa Nicolau I anulia los proceiments dels jutges conservadors

apostolichs contra los de la Cartuxa per gozar de exempció. Cal.14 n. 21. (52 3) Papa Innocencio Ill exorta los cartuxos a guardar simplicitat y a

tollerar mes injurias que a frequentar plets tant en la Curia Romana com a la secular. Cal.14 num.22.

(524) Papa Martí V eximí lo orde de la Cartuxa de la jurisdicció dels Ordinaris.

(525) Papa Sixto V confirma a la Cartuxa los privilegis. Cal.14 num.17. (526) Papa Pio 11 concedí a la Cartuxa y confirma tots los privilegis, in­

dulgencias, libertats, exempcions etc., concedits per los pontifices sos prede­cessors. Cal.14 num. 29.

(527) Papa Martino concedí a la Cartuxa no pagar primicias y decimas ni esser compellits pagaries contra llur voluntat. Cal.14 num. 30.

(528) Papa Gregorio XIV confirma los privillegis a la Cartuxa. Cal.14 num.31.

(529) Papa Eugenio IV confirma concedit per los pontifices Benedicto XIII y Martino V. Cal.14 n.33.

(5 30) Papa Clement VII eximí las Cartuxas del reyne de Aragó de pagar decimas. Cal.14 n. 36.

(531) Papa Martino taxa que la Cartuxa de Mallorca per cada decima pa­gas 10 sous. Cal.14 n.40.

(5 32) Papa Eugenio eximí las Cartuxas de pagar subsidis, ·.tallas, etc. Cal.14 num.43.

(533) Papa Paulo Ill concedí a la Cartoixa altar portatil. Cal.14 num.47. (5 34) Papa Sixto IV uní a la Cartoixa el vicariat de Sta. Creu. Cal.14

fol.1. (5 35) Papa Gregorio XIII concedí conservatoria general a la carta. Cal.14

num.57.

Q

(5 36) Sobre els quarts de Sta. Creu, Lluchmajor y Rubines lo papa Bene­dicto XIII ab sa bulla apostolica suplí los defectes o subrepcions de las altres bullas otorgadas, maig, 9, 1415. Calaix 2 num.14.

(5 3 7) Quitació de 30 lliures per la annata del quart de la iglesia de Fale­nig, 16 octubre 1414. Cal.3 num.12.

(5 38) Quitació de 5 5 lliures per la vacant del quart de Lluchmajor, 24 abril, 1408. Cal. 3 num. l 7.

(5 39) Quitació de 40 lliures cens feta per lo Sr. Bernadí Andreu al con­vent de la Cartoixa als 6 abril 1566. Cal. 4 num.13.

(540) Quitació de 6 lliures cens firmada per lo rector de Montesión al prior de la Cartuxa als 23 novembre 1576. Cal.14 num.14.

(541) Quadern en que estan 7 actes autenticats a favor del Rd. Bartho­meu Mas prevere y altres. Cal.20 num.5.

(542) Quitacions de cens de Son Porquer. Cal.21 num.9.

208

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 55

R

(54 3) Remissio de la annata y vacant del quart de Sta. Creu, als 5 maig 1413. Calaix 2 num.11.

(544) Mosson Rossell, qui cita lo prior y convent a Roma, desistí del plet, any 15 21. Calaix 2 num. l 7.

(545) Lo plet y citació feta per dit mossen Rossel estinguí lo Papa que se avoca a sí la causa, als 18 octubre, 1521. Calaix 2 num.18.

(546) Resignació del dret de presentar lo convent la vicaria de Sta. Creu en mans del bisbe de Mallorca, any 1603. Cal.2 num.5 segundo.

(547) Parer dels doctors Pere Juan Canet y Francesch Mir de las conve­niencias de fer dita renunciació. Cal.2º num.6 segundo.

(548) Dita renunciació accepta lo Sr. D . Juan Vich, bisbe de Mallorca als 26 juny 1603. Cal.2° num. 7 segundo.

(549) Revocació del primer capítol de que fossen tinguts condrets los ca­sals dels molins continguts en la primera carta, novembre,6, 1378. Cal.4 num.3.

(550) Resposta sobre el Motu Propi de Clement VIII De Non Largiendi, feta als 2 decembre, 1596. Cal.14 num.19.

(551) Regonexansa feta del convent feta al Sr. Dr. D. Gerani de Sora, archipestre de Çaragoza de 400 reals cens per celebrar 200 missas. Cal.27 C 2.

(552) Renunciació feu lo canonge Juan de Prats del vicariat de Sta. Creu a la Cartuxa. Cal.2 num. 7.

(553) Mes dit canonge relaxa a la Cartoixa la annua penció de dit quart. Cal.2 num.10.

(554) Rey Felip li mana al virrey y Audientia no permeten se fasse per­juy a sa jurisdicció real per causa de la citació de los de la Compañia qui pretenian no pagar deume a la Cartoixa dels bens tenian en Sta. Creu. Cal.2 n.30.

(555) Rey D . Martí feu donació del seu palau a la Cartoixa per fer mo­nastir ab amortizació de 500 lliures sobre alou particular, llicencia de posseir alou real per temps de 33 anys. Cal.5 A.

(556) Mes dona al monastir 25 lliures cens sobre la castellania de Vallde­mossa. Cal. 5 D 4.

(557) Deuma. Mes dona al monestir lo deume de Valldemossa. Cal.S B n.

(558) Mes dona al monastir lo salari de la castellania del Castell de Bell­ver, que son 50 lliures. Cal.S E VI.

(559) Mes concedí al monastir facultat de comprar pex ans que ningú, exceptat el comprador del governador. Cal. 5 C Ill.

(560) Rey D. Pere dona a Unís, lo castella de Bellver ab salari de 1000 sous de una part y 27 lliures 10 sous de altra. ·

(561) Rey D. Juan mana se paguen a la Cartoixa de Mallorca algunas quantitats se li devian per las castellanias de Bellver y Vallde­mossa. Cal. 5 E VI.

(562) Mes amoniza la casa den Bonaventura y la den Massot, juntament ab lo Bosch Major quens dona Francesch Exaló, cavaller y la viña y la nostra possessió. Cal. 5 E VI.

209

54 JUAN ROSSELLO y JOSE A. VIDAL

(563) Rey D. Alonso dona 500 lliures cens al monastir sobre lo Castell de Bellver. Cal. 5 E VI.

(564) Mes mana al Procurador Real de Mallorca lliure la recep­ció del deume de Valldemosa al monastir. Cal.5 H VIII.

(565) Mes amortiza totas las terras continyas al monastir. Cal. 5 E v.

(566) Rey D. Fernando mana al procurador real que lo monastir sia conservat en la recepció de 50 lliures sobre lo Castell de Bellver. Cal.5 E VII.

(567) Mes confirma al monastir totas las gracias, amortizacions y concessions de tots los reys, sos antepassats y gracias de posseir alou real 15 anys. Cal.5 Q V.

(568) Rey D . Martí dona el dret de las ayguas y lleñas que ell tenia antes de la fundació. Cal.13 Fol.2 7.

(569) Rey D . Juan prengué la iglesia de Sta. Creu sots salva­guarda real, manant posar señals reals a las portas y sobre la iglesia panons. Cal. 14 fol.20 et 2 3.

(5 70) Rey D. Alonso exemí la Cartoixa que nigú puga mercar lo seu bestiar y als 21 agost 1659 lo Sr. Virrey y Real Audiencia pro­vehí que se les guarde la preeminencia en no marcar las yeguas de los religiosos cartuxos. Cal. 14 fol. 36.

(571) Deume. Rey D. Fernando mana al procurador real fes jus­ticia entre la Cartuxa y los qui no volian pagar deume, signanter de las olivas que no fan oli. Cal.14 num.55.

(5 72) Rey Juan de Aragpo mana als collectors y subcollectors obeir la bulla de Clement VII en que eximex las cartuxas del seu reyne de pagar decimas etc. Cal.14 n. 36.

(573) Rey D. Felip IIII concedí privilegi a la Cartoixa de Ma­llorca de poder comprar los bens y heretat dels Rds. Massos. Cal.20 num.1°.

(574) Mes concedí llicencia de amortizar 8000 lliures castellanas francas de dret de amonizació. Cal.23 F 4.

(5 75) Rey Felip Ill concedí poder traure -000 estarells de blat franchs de dret, de la isla de Sardeña. Cal.2 3 num. l 0 .

(576) Rey D. Pedra concedí privilegi de traure pedra de guix. Cal.23 num.4.

(5 77) Rey D. Felip II concedí certas gracias a tots los ecclesiastichs de Mallorca. Cal. 2 3 num.8.

(578) Rey Felip IV embia una carta al virrey de Mallorca en la contenció entre los ecclesiastichs y la Ciutat sobre el quint del vi. Cal.2 3 num.15.

(5 79) Rey D . Fernando mana que la Cartoixa de Mallorca en lo subsidi real no pach si no segons la reducció y forma de sos privilegis, que son 25 lliures, que son 20 mallorquines. Cal.24 num.3, 7, 8, 9, 11, 14.

(580) Mes concedí possehir alous reals per cert temps a la Cartoixa de Mallorca. Cal.24 num.5, 6, 15.

(581) Rey D. Felip II confirma los privilegis del Sr. Rey D. Fernando y Emperador Carlos V de no pagar la Cartoixa de Mallorca per los subsidis, si no solas 15 lliures catalanas. Cal.24 n. 3 3.

(582) La Sra. Reyna Governadora, Mare del Sr. Rey D. Carlos II mana al bisbe de Mallorca no exigís de la Cartoixa mes que 20 lliures catalanas per lo

210

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DEJESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 55

subsidi, segons los privilegis té de los serenissims reys de España. Cal.24 num.38.

s

(583) El Papa Sixto IV sa bulla apostolica uní perpetuament el vicariat de Sta. Creu a la Cartuxa de Mallorca, 29 maig 1473. Calaix 2° num.15 et cal.14 fol.1°.

(584) Suplica del fiscal de la Curia Ecclesiastica perque la vicaria de Sta. Creu sia perpetua y no temporal, segons lo ordenat en el Sagrat Concili de Trento. Cal.2 num.8 segundo.

(585) Supplica del Dr. Melchior Garcia, vicari perpetuo de Sta. Creu en que demana poder posar vicari en dita iglesia que presseiesca als clamés bene­ficiats y prengue distribucions com ells. Cal.2 num.10 segundo.

(586) Tres suplicas del Procurador de la Cartuxa contra el decret del Sr. bisbe Escolana de poder posar vicari en Sta. Creu qui presseis los clamés be­neficiats y prengués distribucions com ells. Cal.2 num.12 segundo.

(587) Supplica dels procuradors de Sta. Creu en nom dels beneficiats de dita iglesiacontra dit decret. Cal.2 num.13 segundo.

(588) Sentencia donada en la Sacra Rota Romana contra la pretensió del Dr. Melchior Garcia, vicari perpetuo de Sta. Creu y en favor dels beneficiats de dita iglesia, 9 abril, 1663. Cal.2 num.14 segundo.

(589) Sentencia del metropolita de Valencia contra el vicari de Sta. Creu y en favor dels beneficiats. Cal.2 num.14 segundo.

(590) Sentencia segona, donada en Mallorca contra los de la Compañia, 29 octubre 1608. Cal.2 num.22 et 23.

(591) Sentencia primera donada en Mallorca contra los de la Compañia, als 12 maig, 1608. Cal.2 num.18.

(592) Sentencia difiniriva en pergami del Consell Supero de Aragó en fa­vor de la Cartuxa de Mallorca contra los de la Compañia pera que pague deume dels bens tenen en Sta. Creu donada en Madrid als 26 novembre 1609. Cal.2 num.24.

(593) Supplicació sobre los defectes pretesos contra las bullas apostolicas dels quarts units a la Cartuxa de Mallorca per quant no feya menció del ves­tuari dels canonges. Cal. 3 n. 7.

(594) Sentencia en que es declara que lo establiment feu el convent de las ayguas perdudas a Juan Cercla, sellater, als 2 3 senembre 167 5 ab cens de 25 lliures lo dia de St. Juan de juny en nullo per ser estat perjudicial al con­vent. Cal.4 fol.59.

(595) Sentencia feta per lo regent Mur en favor de Gregori Forteza y contra Hugo Morell. Cal.4 fol.119.

(596) Sentencia feta per lo Procurador Real D. Miguel Sureda ab consell del Dr. Nicolau de la Real Audiencia de que el Dr. Hugo Net no te que veure ni pot regar de la Font de Mestre Pere lo seu rafal anomenat Son Pons, com pretenia poder lo die del dijous contra Jaume Nicolau y altres; fou publicada als 16 mars 1651. Cal.4 fol.149.

(597) Sentencia fet per lo Sr. Francesch Burgués, procurador real, publi­cada als 18 juliol 1554 en que condemna a Antoni Nebot qui es el principal de Antoni Tries, son procurador, no tenir dret ningú de aygua de la Font de

211

56 JUAN ROSSELLO y JOSE A. VIDAL

Mestre Pere per regar la possessió de Son Nebot, antes be obliga dit Tries nomine quo in processu a refer y pagar a Bernat Llaneras, notari, procurador del convent lo valor de ditas dos diadas de aygua que injustament son princi­pal havia pres alguns anys. Cal.4 fol.15 7 et 159.

(598) Sentencia confirmatoria de la antecedent en condemnació de gastos contra los de Son Nebot, publicada als 4 juliol 1580. Cal.4 fol.161.

(599) Supplicas del convent contra Nebot pera que se fessen los estims de la aygua que havia usurpat. Cal.4 fol.161.

(600) Sentencia en favor del convent contra Jaume Bibiloni publicada als 25 octubre 1604. Cal.4 fol. 309.

(601) Sentencia feta per lo llochtinent de procurador real y son conseller D. Joseph Dezmur en favor de la Cartoixa y contra Oliver Gual qui declara que dit Gual no pot fer bassadas, publicada als 19 janer 1608, en esta sen­tencia se contenen set coses.

(602) Primo que Pere Martí y sos successors que are son los Srs. Guals, puguen un dia de cada semmana rebre la aygua de la Font de Mestre Pere per regar lo seu hort, ço es, del dissapta al exir del sol fin lo diumenge la matexa hora y en cas no la haguesen manester, deguen tapar pera que torn a la alcharia de Juan de Mora a qui succex lo convent y que en ningún temps dit Pere Martí pugue llensar la aygua de dita font al torrent ni concediria ni fer gracia delia.

(603) Segundo que arres Oliver Gual te la aygua de sol a sol desdel dis­sapte fins lo diumenge podia sens agravi del convent regar delia lo seu hort nou.

(604) Tertio que dit Oliver no puga fer bassadas per molre y en cas ho fasse pague cada vegada 25 lliures y estigue cada vegada obligat a rezarcir al convent lo dany a sas costas.

(605) Quarto, que Oliver torn a edificar a sas costas la pared vella de la matexa manera que estava antes y que desfasse el traslalledor y tot lo que havia edificat en detriment de la Cartuxa que no rabia la aygua com antes.

(606) Quinto que havent reedificat dit Oliver Gual la sequia un palm mes fonda per regar lo seu molí en son favor essent en evident dany del con­vent, se li posa perpetuo silenci en la sua pretensió.

(607) Sexto que la pared pretenia fer el convent per tencar la font a ex­pensas comunas dels que rebian utilidad de la aygua, si ya dons Unissa Gual y Termens no la volgués fer a sas costas y en tal cas declar la sua intenció dins 30 dias, y que estant en asso, se li mana dins dos altras mesos edifich dita pared, y passat dit temps que pugue lo convent fer la a costas comunes del qui reban aygua de dita font.

(608) Septimo ques neteix la font el segon dia de cada mes, segons la sentencia que sobre asso donaren als 12 janer 1612 D. Ramón de Verí y D.Jaume Juan de Berga y fonch publicada dita sentencia als 19 janer 1618. Cal.4 fol. 330.

(609) Sentencia publicada als 15 juliol 1620 per manament del procurar real D. Ramón Çaforresa y ab consell del Dr. Christofol Fiviller, advocat fis­cal y los doctors Albanell y Gracia, proceres en favor de la Cartuxa y contra Oliver Gual de la qual supplica al consell de Aragó y fonch confirmada, y tornant a supplicai' lo condemnaren en gastos. Cal.4 fol.347.

(610) Sentencia arbitral publicada als 22 octubre 1612 feta per D. Ra­món de Verí del Real Consell y el Dr. D . Juan de Berga a Ja qual no estime-

212

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 57

ren Unissa Gual y Termes viuda y Oliver Gual Desmur, son fill. Cal.4 fol.36 et n.28.

(611) Sentencia dada per lo magnifich balle de la Ciutat als 15 mars 1376 en favor de Pere Martí antecessor de Gual en que diu pot passar avant un molí draper que edificava y havia de molre de la aygua de la Font de mestre Pere contra la voluntat de Juan de Mora a qui succeiex la Carcuxa ab cal con­dició que sempre que dic Mora tinga gusc de fer alguna cisterna en la sua alcharia Son Amora, vuy Son Bibiloni, escigue obligar dic Marcí a pagarli coca la cals. Cal.4 fol.370.

(612) Sentencia fera al primer de maig 1354 per lo governador de Ma­llorca Guillem de Lagusteria en la qual merement se permet a Pere Martí y a sos successors una diada de aygua ço es, el dissapta al exir del sor fins el diumenge, la mateixa hora, per regar lo seu horc y en cas no la hagués me­nester, no la puga donar a altri ne depereat Joan ni de Mora. Calaix 4 fol. 3 7 4.

( 61 3) Sentencia primera haguda entre J uan de Mora y Pere Marcí circa la aygua de la Font de Mestre Pere. Cal.4 fol.413.

(614) Sentencia de que 20 quarceras de blat annuals per lo benefici fun­dat en lo altar de St. Esteva en la parroquia de Falanig se podia quitar y que el beneficiar quil tenia firmas la quitació fera per lo Sr. virrey, als 27 mars 1602.Fal. 4 n. 17.

( 615) Senttencia donada per lo prior de Se. Domingo, conservador y jutje aposcolich sobre las 30 lliures cens feya la casa a un benefici de S. Jaume per la possessió de Son Bibiloni, als 7 octubre, 1605. Cal.4 n.16.

(616) Sentencia donada per el macex jucje de que lo cens de dit benefici se podia quitar dic dia y any. Cal.4 n. 16.

(617) Suplica de la Cartoixa en que demana cercas cosas en son favor contra Gual, sobre la aygua de Mestre Pere, maig, 26, 1628. Cal.4 fum.19.

(618) Sentencia del procurador real en que declara que lo Dr. N ec no te dret de regar de la Font de Mestre Pere lo dijous" la sua possessió de Son Pons, donada als 26 agost, 1649. Cal.4 num.20.

(619) Sentencia donada per el procurador real en la qual condemna a pa­gar 25 lliures de pena al Sr. Ramón Gual Dezmur per haver molt a bassadas, 13 octubre, 1659. Cal.4 num.21.

(620) Supplicació presentada al capicol de la seu de Mallorca per lo Pare D. Gaspar Moria sobre no pagar deumes de Son Bibiloni en vircuc de bullas apostolicas als 28 novembre 1580. Cal.14 num. 35.

( 621) Sentencia donada per el governador als 3 octubre 13 7 3 en que de­clara que Pere Martí no c~nia dret de la aygua de la Font de Mestre Pere, sino desdel dissapte fins lo diumenge, sens poderla divertir ni detenir per al­tra parc que per nostra sequia.

(622) Sentencia sobre la castellania de Bellver a favor de mossen Bertran Roig y per conseguent del monestir donada per lo Sr. Rey D . Marcí y crallad executorial de dica sentencia del predic rey per virtut de las quals dic Roig fonch posat en possessió de dita castellania y lo monestir comensa a cobrar lo salari de ella que son 50 lliures cascun any, als 27 sectembre, 1408. Cal.5 E 6.

(623) Supplica feta al Sr. Rey D. Alfonso pera que confirmas los privile­gis fets en la carta per el Sr. Rey D. Marcí. Cal. 5 R.

(624) Sentencias, una del any 1593 y alera de 1613 en que el jucge con-

213

58 JUAN ROSSELLÓ y JOSE A. VIDAL

servador declara que la causa del deume y quint del vi no pertany a jutge secular, si no ecclesiastich. Cal. 9 num. 7.

(625) Sentencia de no pagar quint del vi que los ecclesiastichs venan, no­vembre, 7, 1583. Cal.9 n.8.

(626) Sentencia primera donada en Madrid als 16 octubre 1626 a favor nostro y contra Oliver Gual. Cal.12 capsa de llauna.

(627) Sentencia segona donada en Madrid als 10 juliol 1627 a favor del convent y contra Gual, acirca de la Font de Mestre Pere. Cal.12, capsa.

(628) Y dins ditas sentencias se troban la citatoria y las executorias delis y de las expensas de lo bastret. 16 idem.

(629) Sentencia donada al primer de juny 1583 en favor del convent y randers de la aygua de la Font den Mas contra los jurats de Valldemossa. Cal. 13 fol. l 3 3.

(630) Sentencia feta per lo llo.chtinent general als 18 settembre 1475 preceint primer visura en lo lloch del condrats de la Font den Mas per lo predit llochtinent general en la qual se declaran 5 capitals.

(631) Primo que el convent tinga la clau del compartiment de la aygua de la font.

(632) Sequndo que tots los adops de la seguia de dita font, limpiarla, exermarla, se han de pagar ab comunas despesas de los qui tenen tanda de dita aygua, segons la tanda tindran.

(633) Tertio que no sia ningú qui goze rentar en la seguia devant la ca­seta del compartiment ni fer paradas impedint la aygua en pena de 5 lliures.

(634) Quarto que no sia ningú qui intente esfondrar ni fer dany a las portas de dita caseta, en pana de 50 lliures.

(635) Quinto que tots los anys per lo mes de agost se limpie y nateix dita sequia. Cal. l 3 fol. 154.

(636) Sentencia donada als 9 juliol 1484 per el balle de Valldemossa que conte 9 caps acerca la aygua de Son Llambias.

(637) Primo que Pere Selva te de la aygua de Son Llambias lo dilluns, dimars ab las nits y el dijous fins al mig dia.

(638) Sequndo que Jaume Thomas té de dita aygua lo dijous a mig dia, lo divendres, dissapta y diumenge ab las nits.

(639) Tertio que los dits Salva y Thomas hajan de tenir la font y saffareig en despesas comunas.

(640) Quarto que qualsevol de las dos parts el dia que seca sua la aygua puga tapar y destepar sempre que volra.

(641) Quinto que el dit Salva haje de tenir a costas suas la seguia con­dreta per la aygua a dit Thomas fins sia feta del dit Salva.

(642) Que los dos tingan de passar primer la aygua per lo abaurador comú y després vaje al seu saffareig.

(643) Septimo que los escorrentims de la aygua hajen de passar, com es acustumat tant de invem com del estiu per· el lloch de Salva.

(644) Octavo que cada una de las parts pugue rentar en saffareig sens contradicció, encare que la aygua no sia sua.

(645) Nono que ningú dels susdits puga pendra aygua del altre en pena de 5 sous. Cal.13 n.2.

(646) Sentencia de no pagar deumes la Cartoixa de Granada. Cal.14 num.6.

(647) Salvaguarda del papa Celestino y conservatoria de las personas y

214

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 59

bens de la Cartoixa sors pena de excomunicació axí de personas de casa com de hostes y de no pagar decimas y poder reber qualsevols personas al habit y pendre ordes en altre bisbat, mars, 29, 1452. Cal.14 num.11.

(648) Supplica de Rafel y Antoni Retx per crear curador a la heretat de Antoni Coll. Cal.21 num. 11.

(649) Subhastació y compra de la possessió dita Son Porquer. Cal.21 num.14.

(650) Sentencia del Sr. Virey en favor de la Cartoixa contra Juan Marto­rell de que la luició fera a Sebasria Martorell com a hereu de Antoni, son pare, era legítimament fera, el primer mars, 165 3. Cal.21 num.20.

(651) Supplica fera per lo procurador de la Cartoixa al bisbe de Mallorca en la qual demana se execute la gracia de la Sra. Reyna governadora feta als 30 janer 1666 de no pagar la Cartoixa mes que 20 lliures caralanas, y la pro­visió de su Illma pera que se execute lo que Sa Magestad mana, 28 novem­bre, 1670. Cal.24 n.39.

(652) Supplicas 2, una feta al Emparador y la altra al cardenal Alexandro y al bisbe de Cuenca en que demana la Cartoixa donen orde que los subco­llectors de Mallorca no la vexen en demanar mes de las 15 lliures catalanes acustuma pagar. Cal.24 num.45.

(65 3) Supplicas 3 en la primera demana el procurador de la Cartoixa si la pretensió de Jaume Nicolau contra lo Dr. Hugo Net es perque no haje de regar lo dijous las suas terras de Son Pons, o si dit Dr. li vulla inferir moles­tia en pendra la aygua altres dias.

(654) En la segona lo dit Nicolau respondet afirmative. (655) En la tercera el Dr. diu que re 24 horas de aygua. Cal.27 num.4. (656) Sentencia publicada contra Juan Morey de Arta lo any 1678.

Cal.32 H 36. (657) Settembra als 7 fa la Universitat 30 lliures. Lo acta Cal.33 J 13. (658) Als 24 fa 24 lliures, are reduidas 2 3 lliures 10 sous 8 dinés. Lo

acre Cal.33 J 14. (659) Als 30 fa 16 lliures. Lo acre. Cal.33 J 14. (660) Als 8 fa la vila de Valldemossa 13 lliures 10 sous. Lo acta Cal.56

fol.105. (661) Als 29 fa mestre Barthomeu Castelló, passamaner 4 lliures. Lo

acte. Cal.33 J 3. (662) Als 29 fan los hereus de mossen Antoni Cruelles prevere 4 lliures.

Los acres. Cal. 3 3 J 11. (663) Dit dia fa Pere Juan Aguiló y Marianna Aguiló 2 lliures. Lo acte.

Col.33 J 15. (664) Dit dia fa Jaume Vilallonga de Tofla 4 lliures. Lo acte en el Cal.33

J 8 et Cal.56 fol.26 et 33. (665) Als 15 fa mestre Juseph Pujol, saboner 16 lliures. Los acres en el

Cal.33 K 2. (666) Mes fa 12 lliures. Los acres Cal. 56 fol.7, 9 et 10. (667) Als 8 fan Catharina Vadell y Antoni Mas Escanellas de Vallde­

mossa 9 lliures 16 sous. Los acres Cal.33 Q et Cal.58 fol.27.

215

60 JUAN ROSSELLO y JOSE A. VIDAL

T

(668) Taxació de 20 lliures mallorquines annual pagadoras al vicari de Sta. Creu per el rraball de la vicaria, fabrer, 5, 1415. Calaix 2 num.12.

(669) Taxació fera per lo papa Benedicto XIII tant per la vicaria com per lo deume y altres carrechs de la rectoria de Sta. Creu, fabrer, 19, 1415. Cal.2 n.13.

(670) Tatxa de las despesas contra los hereus de Miquel Nebot que fo­ren 50 lliures. Cal.4 fol.1 77.

(671) Deuma. Transacció entre lo monasrir y lo abad de la Real sobre lo deume del Vall de Deyà feta any 1448 y dins se troba altra fera per lo Sr. Ardiaca com a sindich del clero, abad de la Real y procurador de la Cartoixa, any 1540. Cal.9 n.5.

(672) Testament de mossen Pau de Oleza prevere en que fa hereva la Cartoixa. Cal. l O l 0 .

(67 3) Testament y altres papers faents per lo que dexa Fra. Gregori For­reza quant professa en esta casa. Cal.l O H 8 et n. 38.

(674) Testament de mossen Bernat Palou prevere, vicari de Santa Creu en lo qual fa hereu lo convent. Cal.10 O 2.

(675) Testament de D. Juan Alsina alias Mestre, profés de Porta Coeli en que fa hereva la Cartuxa de Mallorca, any 1399. Cal.10 H 39.

(676) Testament del P.D. Juan Puigdorfila profés desca Cartoixa en cert llegar fa al convent. Cal.10 H 39.

(677) Testament, inventaris y altres papers del P. Don Bruno Bordoy, monge desca Cartoixa en lo qual fa llegar de 30 lliures al monestir. Cal.10 H 38.

(678) Testament 'de D. Christophol Maymó y D. Juan Ciprés en lo qual feran alguns llegats a la Cartoixa quant professaren. Cal.10 M 26.

(679) Testament de D. Miguel Oliver, monjo, en que feu hereva la Car­toixa de Mallorca quant professa, any 1485. Cal.10 T 11.

(680) Testament de Fra. Antoni Jover, carruxo en que fa hereu lo mo­nestir, any 1612. Cal.10 P 34.

(681) Testament del Rd. Rafel Canals Pre. de Valldemossa en que fa al­guns llegats a la Cartoixa, any 1609. Cal.10 P 35.

(682) Testament o clausula deli en que mossen Rafel Brondo dexa dos lliuras cera blanca per cremar lo salamó a las matinas de nadal, any 1529. Cal.10 O 8.

(683) Taxació de las despesas de la sequia de la aygua de na Pujola ab la qual consta com tots los randers son tinguts a contribuir en los adobs de dita sequia encare que no passen la aygua per ella, segons apar per la randa den Mas lo dilluns que are tenen los senyors de Son Gual, fera per los regidors de Valldemossa als 29 fabrer 1420. Cal.13 fol.168.

(684) Trallad dels privilegis concedits a la Cartoixa per los pontifices Ce­lestina Ill, Honorio IV, Innocencio VI, Gregorio XI, Martina V y Pio II. Cal.14 num.46.

(685) Testament de mossen Barrhomeu Mas prevere fet al primer agost 1648 y fonch publicat als 25 settembre 1649 que mori als 24 de dit mes. Cal.20 num.4°.

(686) Testament del Sr. Barthomeu y Macia Mas preveres. Cal.20 num.6. (687) Testament del Rd. Macia Mas Pre. Cal.20 num.8.

216

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 61

(688) Tractats o obres compostas per alguns pares de esta sancta y real Carruxa. Cal.49.

(689) Testament de Lluch Bibiloni qui fa hereu a son fill Antoni, fet als 26 settembre 1513. Calaix 4 num.6.

(690) Transacció feta per la Sra. Isabeth de Pax de una y lo prior de la Cartoixa y Antoni Bibiloni de altre, sobre 7 lliures 4 sous cens y lo cens de­gut que li eran tinguts fer sobre lo molí y possessió de Son Bibiloni, als 7 novembre, 15 54. Cal.4 num.11.

u

(691) Unió de la parrochial iglesia de Sta. Creu fera per lo papa Bene­dicto XIII a la Cartoixa de Mallorca, 27 juliol, 7° any de son pontificat. Ca­laix 2 num. l et 6.

(692) Unió de la primera rectoria vacant de Sca. Creu o de Lluchmajor per el matex papa, als 26 agost, 1401. Cal.2 num.2.

(693) Unió del quart de Sca. Creu a la Cartoixa, 23 secrembre, 1407. Cal.2 num.6.

(694) Unió, incorporació y annexió de la rectoria de Sca. Creu fera per lo papa Benedicro XIII a la Cartuxa, als 22 juliol, 7° any de son pontificat. Cal. 2 num. l 7 segundo.

V

(695) Venda primera de Son Bibiloni a la Cartoixa, ço es, la Roca Llarga y el Rafal dic den Truyol, que ara diuen La Tanca de la Font, y lo molí fari­ner, tot ab son alou y dret de aygua, feta als 4 novembre, 1542 per la dona Pereta, muller de Lluch Bibiloni, hereva propietari de dic Lluch y Esclara­munda, muller de dit Antoni, Gabriel Bibiloni, Geronima Estelrich y Bibi­loni, tots germans ab carrech de 156 lliures 10 sous cens y 765 lliures de entrada que tot suma. Cal.4 Fol.312.

(696) Venda segona, es a saber la Vena Vella, feta per Antoni Bibiloni, fill y hereu de Antoni, ab son alou propi ab carrech de 40 lliures cens y 300 lliures de entrada que toc importa 800 lliures, fera als 8 octubre 1582. Cal.4 fol.318.

(697) Venda tercera feta als 28 decembre 1565 per Antoni y Francesch Bibiloni, germans, fills de Antoni, es a saber, el Camp de Soller y delia el torrent major dit lo Pont de Soller, ab carrech de 71 lliures 14 sous cens y 50 3 lliures 15 sous contans, que tot suma. Suman las tres compras. Cal.4 fol. 322.

(698) D . El Pare D. Juan Valero advercencias sobre lo plec de l la aygua de la Font de Mestre Pere. Cal.4 fol. 378.

(699) Mes danys notables contra el convent ponderats per el matex de haver fet Gual los molins diferents de lo ancich. Cal.4 fol.405 .

(700) Mes rahons ab que prova no poder fer Gual la obra diferent de la passada. Cal.4 fol. 382.

(701) Mes provas del matex, que la aygua de la Font de Mestre Pere es nostra, salvo las eres diadas tenen los Cavallers y Oliver Gual. Cal.4 fol.409.

217

62 JUAN ROSSELLÓ y JOSE A. VIDAL

(702) Mes rahons del dit Valero, que lo establiment del bisbe de Ma­llorca y del de Barcelona no pot ser de la possessió de Son Bibiloni ni de la Font de Mestre Pere. Cal.4 fol.412.

(703) Mes memorial del dit Valero en que prova ab rahons evidents y claras ser de ninguna subsistencia la pretensió de Gual que pretenia havia de enfondir la sequia, allegant li engorgava lo seu molí. Cal.4 fol.447.

(704) Mes informacións del matex Valero en dret y en fet sobre lo plet de la Cartoixa contra Oliver Gual. Cal.4 fol.457.

(705) Venda del casal en lo qual esta lo molí de Son Bibiloni anaomenat Raha assuaretx que feu lo Sr. Rey. Don Pedro a Bernat de Alzeto per preu de 200 sous mauguerenses, ab cens de 6 quarteras farina de blat lo dia de Tots los Sants, octubre, 4, 1235. Cal.4 num.1°.

(706) Venda de la possessió y molí alodials de Son Bibiloni feta per Ber­nat Cabrer any 1461. Cal.4 num.46.

(707) Visura feta per lo llochtinent de procurador real de Valldemossa de la Font den Masip uns aubollons surtiran al hort de Son Gual de la aygua y manantial de dita font als 27 setrembre 1661. Cal.13 fol.184.

(708) Venda de las ayguas perdudas de la Font de Mestre Pere. Cal.27 n.5 .

(709) Vincle feu en son ultim testament lo Sr. Pere Brondo de tots sos bens el convent. Cal.28 C 5.

(710) Vicari de Sta. Creu Melchior Garcia pretengué posar vicari en dita iglesia que preseis los demés beneficiats y prengués distribucions com ells y la Sacra Rota Romana sentencia contra dita pretensió y en favor dels benefi­ciats. Cal.2 n.10 et 15.

218

EL ARCHIVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 63

APENDICE Ill

DOCUMENTOS DE LA CARTUJA CUSTODIADOS EN EL ARCHIVO HISTORICO DE MALLORCA, AHM*

- Legajo de papeles relativos a la Cartuja, 22X 15, 3 paquetes, sin fecha. C.1262.

- Proceso sobre el predio Son Dez-Mas, sin fecha. C.250 num.1261. -Llibre de rebudes y dades, 1428-1429. C.1251. -Dades i rebudes, 1454-55. C.1240. - Id. 1526-1535. C.1242. - Acras, año 1539. C.1499. -Rebudes e dades, año 1411-1411. C.1667. -Legajo suelto, año 1456. C.1243. - Rebudes, año 1471. C.1669. - Concordia entre la Cartuja y la Real, año 1476, 1783, 1784. C.1388. -Censals, any 1477. C.1252. -Id. 1478. C.1648. - Proceso con los herederos de M. N abot sobre agua, año 15 3 3.

C.1245. - Albarans y milloraments fets a la posessió comprada a Antoni Bibiloni,

any 1542. C.1498. - Asientos de Son Bibiloni, any 1544-1566. C.125 7. - Legajo suelto, año 1549. C.1244. - Contra Oliver Gual, año 1560-1631. C.1258. - Circa decimas pertinentes ad abatiam, 1571-1587. C.1263. - Llibre de gastos, 1618-1630. C.1247. -Procés contra Ramón Gual, 1619-1668. C.1249. - Albarans de lo que M. Gil ha pagat a Cartoixa, 1620-1625. C.1256. - Llibres de recibo, 1634. C.1409. - Cartas capitulares, 1650-1699. C.1259. - Albarans, 1674-1722. C.1255. - Inventari de les escriptures de la heretat de Juana Desmas Nebot,

1476-1657; 1696-1699. C.1239. - Cartes capitulars, 1700-1 750. C.1260. - Manual, 1702-1709. C. 125 3. -Albarans, 1720-1802. C.1254. - Manual, 1727-1835. C.1250.

* Agradecemos a D. Antonio Muc, Director del Archivo Hiscórico de Mallorca la gentileza de facilicarnos esca relación de documencos.

219

64 JUAN ROSSELLO y JOSE A. VIDAL

-Manual, 1739. C.1657. - Plec contra Maria Cotoner, 1742. C.1248. -Auto de adquisició de Son Jaume o Son Ajaume, 1742-1813. C.1246. - Gastos de Son Ajaume. Cullides de Son Bibiloni, 172 3, 1747. C.1241. - Cod. 103. Catalogo de los padres carcujos de Valldemosa, 272 fols, 30

x 21 '5 cm., pape!. Realizado probablemence en el S. XVIII con adiciones del XIX.

- Cod. 104. Libro de adminiscración de la Carcuja de Valdemosa. - Cod. 105. Obras pias de la Carcuja. - Cod. 106. Necrología de la Carcuja. - Col. 107. Misas convencuales de la Carcuja.

DOCUMENTOS DE LA CARTUJA CUSTODIADOS EN EL ARCHIVO DIOCESANOS

ADM

- Llibre de rebudes e dades del monestir de cartoxa del any MCCCX­XIII feres per mi Pere Nadal prevere, procurador del dic monestir, 30 x 22,5 7 fs. capas de pergamino; falcan los fs. 9, 11, 12, 27, 28 y dos al final, que escaban sin numerar. MSL/ 15 7.

- Llibre de cabudes de la Case de Jesús de Naczarec del Orde de Carc­hoxa que yo Miquel ]acme, prevere, he fera axi com a procurador de la dica Case en l any MCCCXXX hu e comensí a XXVII de janer del dic any, 30 x 22,56 fs., capas de pergamino, falcan los fs.1, 14, 23-26, 51-53 y el folio fi­nal. MSL/158.

- Llibre de dades e rebudes feres per mi Gabriel Caselles prevere, pro­curador de la Casa de Jesús de Nazarech del Orde de Carchuxa, MCCXXXXI, 30 x 22,38 fs., capas de pergamino. MSL/168.

- Proceso de graduación de los acreedores de Arcisio Massanes de Bini­salem, cuyos hienes posee Pablo de Oleza; la primera fecha que aparece es 23 febrero 1443, 31 x 22,88 fs. MSL/349.

- Llibre de rebudes e dades feres per mi Gabriel Caselles prevere, pro­curador del monestir de Jesus de Nazarec .. . lo primer de dezembre del any MCCCCLVIIII e finira en LX, 30 x 22,37 fs., capas de pergamino, falcan mu­chos folios MSL/159.

- Llibre de Sansalls e de dades e cabudes del monestir de Cartoxe en l any MCCCCLXX comensanc lo primer de juny. 30 x 22,54 fs. capas de per­gamino; falcan folios hacia la micad y al final. Esce, como los demas de Dades e Rebudes conciene la adminiscración de la primacia de la parroquia de Sama Cruz y los prescimonios de las parroquias de Felanitx, Lluchmayor y Binisa­lem. MSL/160.

- Llibre segon. Llibre menar per el Jaume Ballester notari del a.ny MCCCCLXXVIIII qui fina en LXXXX. Conciene la adminiscración del con­venco y la primícia de Sra. Cruz uc supra. 30 x 22,24 fs. capas de pergamino; falcan muchos folios. MSL/ 161.

- Llibre de rebudes e dades ... MCCCCLXXXIII, 30 x 22,61 fs, capas de pergamino, cambién falcan muchos folios. MSL/162.

220

EL ARCHJVO DE LA CARTUJA DE JESUS NAZARENO DE VALLDEMOSA 65

- Liber primus. Rebudes e dades 1484-85, 30 x 22,47 fs, MSL/163. - Llibre terç del capbreu, 1486-87, 30 x 22,41 fs. MSL/169. - Llibre quart de rebudes e dades, 14-87-88, 30 x 22,41 fs. MSL/164. - Llibre de capbreu quint dels censals, rendes e fruits pertanyents al mo-

nestir ... 1484-89, 30 x 22,41 fs. MSL/165. - Llibre nove de capbreu dels censals, rendes i fruits, 1492-93, 30 x

22,38 fs. - Llibre de dades e rebudes, 1495, 30 x 22,18 fs. MSL/167. -llibre de albarans, 1486-1525, 22 x 15,51 fs. MSL/46. - Llibre de albarans, 1526-1575, 21 x 15,89 fs. MSL/66. -Albarans, 1575-1632, 21 x 15,137 fs. MSL/47. -Albarans, 1638-81, 21 x 15,146 fs. MSL/148. - Manda pia de Pablo Oleza Pbro., 1442,29 x 20,74 fs. Hay índice alfa-

bético de los objetos vendidos y precio de los mismos. MSL/170. - Cartae Capituli Generalis ab anno 1600 usque ad annum 1649, 21 x

15,5 70 fs. MSL/49. - Noticies sobre la Font de Metre Pere. A la fi de este llibre se trobe lo

indice de dites noticies, any 1660,31 x 21, 601 fs. MSL/171. - Rubrica antiga de los papers del arxiu de Cartuxa. Hay la administra­

ción de la herencia de Antonio Mas, s.XVII, 42 x 15, f.94. G.F./11.

Pergaminos

Se hallan ademas diez y ocho pergaminos referentes a la erección y dota­ción del monasterio, la mayor parte de ellos son bulas de Benedicto XIII, datadas entre 1401 y 1415. Los hemos publicado anteriormente en Esmdios Lulianos, 21 (1977), 85-112; 195-220.

221

SANT RAMON NONAT

Un nou camí que mena al coneixement del sant. Era el cinqué i darrer fill del cavaller, Arnau de Cardona?

l. La problemàtica sobre el sane

L'únic camí que fins ara s'ha seguit per cal d'arribar al conixemenc de la persona i vida del sane de Porcell ha escac el de la tradició po­pular per manca de documents que n'avalin els fets . No és d 'estra­nyar que els historiadors moderns en passar pel cedàs de la crítica hiscórica el contingut de la tradició no es deixin gairebé res. Aquesta conclusió negativa, començada al segle XVIII, avui és gairebé gene­ral. Alguns arriben a dubtar de l'existència de la seva persona. En llur opinió es tracta d'un mite creat per la fantasia del poble. Sane Ra­mon, el Nonat, vénen a dir no ha existit mai.

L'escudi de nous documents, vuit dels quals es conserven a l'Ar­xiu Capicular de la catedral de Solsona i un al parroquial de Cardona, m'ha mogut a l'elaboració d'aquest treball. És un nou camí, no resse­guit per ningú, que mena al coneixement de la persona del sane. Del contingut de la tradició només m'interessa retenir-ne els fets princi­pals que, compulsats amb aquests documents, aconsegueixen una ca­tegoria històrica. Són els següents: Ramon neix a Portell l'any 1200, extret per una operació cesàrea del costat de la seva mare morta. Essent un jovencell ingressa a l'Orde de la Mercè fundada feia pocs any per sant Pere Nolasc, dedicant-se al rescat de cristians captius dels sarraïns. Estava em­parentat amb la família dels senyors del castell de Cardona, en el que mor l'any 1240, essent enterTat a la capella de Sant Nicolau de la parròquia de Portell, en la que solia pregar bo i pasturant el ramat de casa seva abans d'ingressar a l'Orde.

Les bibliogràfies del sant

Poc dir-se, en general, que són un exponent de la tradició popu­lar en els fets principals que acabo de senyalar. Les més antigues, ela-

223

2 ANTONI llORENS I SOLÉ

borades per religiosos mercedaris de conformitat amb el que em co­munica l'actual historiador de l'Orde, Fra Joan Davesa, són les següents.

P. Francisca Zumel. De Vitis Patrum et Magistrorum Generalium Ordinis Redemptorum Beatae Mariae de Mercede Brevis Historia, editada a Salamanca l'any 1588 i reeditada a Roma (1932). No diu res sobre els seus pares, ni sobre el seu parentiu amb els Cardona, ni sobre el seu cardenalat, ni sobre la seva mort al castell de Cardona.

P. Felipe Guimeran, també mercenari. Breve Historia de la Orden de nuestra Señora de la Merced de Redención de Cautivos, editada en Va­lència l'any 1591. Ramon és nascut a Portell. Pastoret. Mercedari. Martiritzat amb el candau. Cardenal. Relacionat amb els Cardona. Mort al castell d'aquests senyors. Traslladat el seu cos sobre una mula cega a l'ermita de sant Nicolau de Portell. Res sobre els seus pares.

P. Alfonso Remon, cronista general de l'Orde. «Historia General de l'Orde», editada a Madrid l'any 1618. El seu pare era de la noble família de Sarró a Sarroy, vinculada a la «nobilísima de Fox o a lo menos allegada a ella, o por amistad o parentesco de tiempo inme­morial y aunque no tenemos noticia de su nombre, sabemos que era persona a quien hacian favor y am paro los de la Casa de Cardona .... lo que consta que los padres de San Ramón tuvieron otros hijos an­tes de él y el santo fué el última porqué su nacimiento cuanto tuvo de maravillas tuvo de Lístimas» ...

P. Bernarda de Vargas. «Chronica sacri et militaris Ordinis B. Ma­riae de Mercede redemptionis captivorum». Palerm, 1618. Nascut a Por­tell l'any 1278 i mort el 1334 (com ho vaig trobar, diu, en uns cò­dexs de no migrada autoritat escrits en català). El sant, afirma, era fill d'un pagès, anomenat Surrons, que en generacions successives esde­vingué Segers.

P. Felipe Colombo. Vida del gloriosa cardenal San Ramón Nonat. Madrid, 1766. Transcric d'aquesta «bibliografía ejemplar del santo» com l'autor l'anomena, el següent paràgraf: «Lo mesmo digo en ma­teria del apellido de su linaje, que (Vargas) afirmó fué Surrons o Sa­rroy. En que le han seguida los mas de los nuestros, con tal dévil fundamento, como el que se halló por los años 1300 en un capítula de la Província de Valencia un Difinidor de el nombre de Fray Ra­món Surrons, y escrivirle el Maestro Fray Iuan de Antillon desde Roma a Sicília, dònde estava, que juzgava era nuestro santo. Lo cierco es que no consta ... »

Aquesta darrera conclusió de Colombo és la que podríem aplicar

224

SANT RAMON NONAT

a totes les biogràfies que els cronistes de l'Orde de la Mercè, dels segles XVI i XVII, han elaborat sobre el sant. No consta res. No en saben res documentalment. Crida l'atenció, emprò que d'entre les da­des de la tradició que han recullit hi consti la que escriu Fra Alonso Remon d'haver tingut el sant altres germans dels que n'era el més petit, la qual cosa, com veurem, és certa.

Fora de l'Orde de la Mercè tenim dues relacions dels comença­ments del segle XVII que resumeixen tota la tradició sobre sant Ra­mon Nonat. La del dominicà, P. Antoni Vicenç Domènech i la dels testimonis que són cridats a declarar en el procés de Cardona, pro­mogut l'Orde en vistes a la canonització del sant els dies 20, 21, i 24 d 'octubre del 1612. El P. Domènech, que resseguí els arxius de Ca­talunya a la recerca de notícies sobre els seus sants, va deixar l'obra F/os sanctorum o Historia general de los santos y varones ilustres del Prin­cipado de Cataluña (1602), que en molts aspectes continua essent và­lida, promovent amb aquesta obra la del també domincà, P. Narcís Camos sobre els santuaris marians «Jardín de M~ría plantada en el Principado de Cataluña» (165 7). Una i altra relació s'ajusta als fets contmguts en la tradició popular sense cap notícia documental que els corrobori.

El procés de Cardona

Es publicat per Mn. Domènc Costa i Bafarrull en la seva obra «Memoria de la ciudad de Solsona y su lglesia», escrita a finals del segle XVIII, conservada en original al Museu Diocesà de Solsona i editada per Editora! Balmes l'any 1959 (Suplement XXII dels apèndixs, pàgs. (752 a 772). Compareixen a declarar vint-i-un testimonis. Tots parlen en base a la tradició a excepció de dos, Joan Blanch i el sacer­dot Felip Salomó. El primer declara tenir cent-deu anys; haver servit de mosso als abats de Solsona, Joan d'Aragó (15 31-1581) i Pau Pla (1587-1580) durant més de vint anys; els acompanyava cada any a Portell, lloc on li havien dit que sant Ramon havia nascut del costat de la seva mare morta; i que havia vist D . Joan d'Aragó llegint un llibre sobre la història del sant. L'altre testimoni que aporta una notí­cia pròpia, Mn. Salomó, declara ser fill de Cardona, de setanta quatre anys i que, trobant-se a la rectoria de Copons, feia uns vint-i-dos anys, un burgès anomenat Vallbona li donà un llibret, que de tant vell estaba fet malbé, escrit en català i a ma, en el que s'hi explicava la vida del sant. Feia cosa d'uns onze anys que va donar-lo a un frare

225

4 ANTONI LLORENS l SOLÉ

dominicà que passava pel monestir de Serrateix anant a la recerca d'escriptures antigues sobre els sants de Catalunya. Costa identificar aquest dominicà amb el P. Domènc, que cita l'autor anònim d'aquest llibre com «un autor breve», afegint que, havent mort el P. Domènc el convent de Girona, havia escrit al seu prior interessant-se per aquest llibret, contestant-li que malgrat haver-lo buscat amb tota dili­gència a la biblioteca i arxiu del convent no l'havia trobat.

El culte donat al sant i la seva canonització

L'il·lustre historiador citat, Mn. Domènc Costa i Bafarull (1749-1806), que és uns dels primers, si no el primer, que estudia amb una rigl!rosa crítica històrica la tradició sobre el nostre sant, escriu, en el lloc citat, que a conseqüència «de los maravillosos sucesos ocurridos en el año 1240 según la tradición y opinión común, cuando falleció san Ramón Nonat en la villa de Cardona ... dieron motivo a que por aclamación universal fuese venerada por santa, haciéndole fiestas y ofreciéndole presentallas, votos y dones», afegint que els bisbes d'Urgell, diócesi a la que pertanyia aleshores la parròquia de Portell, no solament no s'oposaren a aquest culte, sinó que a més de consentir-lo l'aprovaren concedin llicència, tant ells com els pabordes del monestir de Solsona, senyors alodials i jurisdiccionals de Portell, per a recaptar almoines a favor del sant.

Aquesta notícia que ens dóna Costa, el qual havia investigat a fons i exhaustivament l'arxiu episcopal de Solsona abans de la desa­parició de molts dels seus fons en els desordres del segle passat, té un valor especial atenent la seva autoritat i l'honradesa en els seus treballs d 'investigació. Aquestes circumstàncies li confereixen la màxima cre­dibilitat. No afirmaria l'aprovació del culte al sant immediatament després d'ocorreguda la seva mort, per part del bisbes d'Urgell i dels pabordes i abats de Solsona, sense haver-ho comprovat en docu­ments històrics de l'època, per bé que no els citi. Ell, que censura i no fa cap cas dels autors que no citen les fonts de les notícies que donen, havia de caure en un mateix defecte? Si no ho fa en aquesta circumstància és per no considerar-ho necessari en uns temps en els que a ningú no s'havia acudit la idea de dubtar sobre l'existència del sant.

Els decrets de la Santa Seu en ordre al culte i canonització del sant són posteriors al procés de Cardona. No fan res més que apro­var i ratificar el culte que des de temps immemorials el poble donava

226

SANT RAMON NONAT

al sant. Urbà VIII l'any 1626 concedeix el rés amb missa i ofici comú. Alexandre VII (1655-1667) fa el mateix a instància del carde­nal Virgilio Ursina per l'església de Sant Eustàqui, essent inscrit al Martirològi Romà per aquest Papa, mentre la Sda. Congregació de Ritus concedia i aprovava les oracions pròpies per l'Orde de la Mercè. Climent IX manà que es resés per tota l'església amb ritu do­ble l'ofici del sant, el dia 10 de març de 1681.

El bisbat de Solsona va elegir-lo patró de la diòcesi en el sínode del 8 de gener de 1686, ratificant aquesta elecció en el sínode del 26 de març de 1695, aconseguint de la Sda. Congregació el rescripte pel que declara sant Ramon Nonat patró principal de la diòcesi de Solsona.

Què diuen del sant els historiadors moderns?

Les respostes són més o menys negatives segons el grau de credi­bilitat que donen a la tradició.

Les biogràfies del sant no apareixen fins a la segona meitad del segle XVI. Els dos llibrets de que parlen Joan Blanch i Mn. Salomó en el procés de Cardona, fan recular un segle el testimoni escrit so­bre la tradició. No podent donar crèdit a la hipòtesi del P. Galceran en l'obra citada i el Mansi en «Anales de Baronia» segons la qual hauria escac el papa Lluna (1394-1417) qui va inscriure el Nonat en­tre el nombre dels sants, per dubtar-ne ells mateixos, tenim que les fonts escrites sobre la tradició s'entronquen, per ara, el segle XV. Els historiadors moderns, segurament per desconèixer el testimoni de Costa i Bafarull sobre l'aprovació per part dels bisbes d'Urgell i dels pabordes i abats de Solsona del culte donat al sant des de la seva mort, coincideixen unànimament en considerar les fonts sobre la vida del sant massa llunyanes per conferir-los un valor històric i sorgeix el dubte, que avui és projectat sobre la mateixa existència del sant.

Costa i Bafarull és precisament el primer que arriba, en la seva obra i al lloc citat, a una conclusió negativa quant a les dues circums­tàncies personals del sane: el ser cardenal i emparentat amb la noble família dels Cardona, que ell en diu «especies modernas», sobre les que afirma no haver trobat cap referència documental a despit de la seva diligència en investigar exhaustivament tot el que li fou possible investigar.

Nega la seva dignitat cardenalícia per falca de credibilitat, llarga­ment contrastada, en contradicció dels autors que !"afirmaven, en la manera d'expressar-se alguns, com el P. Domènech, dient «algunos

227

6 ANTONI LLORENS l SOLÉ

dicen que fué cardenal», i per equívoc, molt probable, de haver estat confós Ramon Nonat amb algun dels tres cardenals creats per Gre­gori IX, que fóren Ramon, Reinald i Robert, aquest darrer amb el títol de Sant Eustaqui de Roma, que és l'atribuït al sant, els quals, seguint el costum de l'època, escrivien llur nom amb la sola lletra ini­cial, una R.

No creu en el parentiu que li atribueixen amb els Cardona al·le­gant, demés del silenci que tant l'arxiu de Portell com el de la Col­legiata del castell de Cardona fan sobre aquesta circunstància, el fet d'haver tingut l'ofici de pastoret abans d'ingressar a l'Orde de la Mercè essent encara un jovencell, la qual cosa no lliga amb la no­blesa d'una tan il·lustre família, i el de pertànyer, segurament a al­guna família pobre de Portell per tal com en els cap-breus d'aquesta parròquia no s'hi registra ni el nom dels seus pares ni el de la seva família rnm a propietaris de béns immobles. Cal rellevar el paràgraf en el qual Costa introdueix la seva crítica sobre aquest punt, que és el següent: «Es igualmente inverosímil la ilustre cuna de que h¡i.cen descender el santo diciendo ser la de la Casa de Cardona y de Sa­rroy ... ». Veurem més endavant la importància que aquest cognom té en la identificació de la família del sant. U na altra raó que el mou a negar aquest parentiu és la · de no aparèixer a Portell cap Folc, apel­latiu dels senyors del castell de Cardona.

Mn. Joan Serra Vilaró en Los Señores de Portell, patria de San Ra­món, descendientes de los vizcondes de Cardona (Editorial Balmes, 1958), ha demostrat la inconsistència d'aquesta afirmació de Costa. La noble dama Amaltrud, germana de sant Eriball, bisbe d'Urgel i vescomte de Cardona, contragué matrimoni amb el senyor de Portell, Bofill de Sanç. Aquesta dama de la Casa dels Cardona era la senyora de Por­tell. La notícia no va més enllà. Amaltrud morí l'any 1090, més d'un segle abans del naixement del sant i no serà aquest, sinó altre, el camí per arribar a la vinculació de sang entre Ramon i els Cardona. Igualment no convenç Costa en la incongruència que veu entre aquest parentiu i el fet d'haver estat Ramon un pastoret en la seva adolescència. Podia haver estat fill d'un Cardona, no necessàriament del vescomte titular del castell, i pasturar el ramat de casa seva, la qual cosa no desdeia al seu temps d 'una ascendència nobiliària essent l'agricultura i a la Segarra l'única font de riquesa. Els arguments pels quals aquest il·lustre historiador nega el cardenalat de Ramon són plenament convincents. Sant Ramon Nonat no fou cardenal.

Els benedictins de París publiquen l'any 1949 Vies de saints se­gons el calendari. Al volum VIII, que correspon al mes d'agost, des-

228

SANT RAMON NONAT

prés d'uns interrogants sobre l'origen de l'Orde de la Mercè que es fan els bolands comenten: «U na fabulosa caixeta de ferro havía estat lliurada, al segle XVIII, contenint documents mirífics sobre totes aquestes qüestions. · Malauradament eren falsos. » I, entrant en la bio­grafia del nostre sant, escriuen: «els que posseïm sobre sant Ramon Nonat no són més dignes de crèdit» passant seguidament a descriure el relat que sobre la seva vida fa la tradició. La bibliografia que citen és extensa. No cal transcriure-la, puix cal suposar que el seu estudi no els va merèixer una conclusió més positiva.

En Biblitheca sanctorum. lnstituto Giovanni XXIII delia Pontifícia Università Lateranense (Vol. IX, pgs. 12-16, Roma 1968), la biografia del Nonat, signada per Niccoló del Re, comença amb aquestes pa­raules: «les notícies relatives a la vida d'aquest famós taumaturg ca­talà han d'ésser rebudes amb una certa reserva, atenent la mancança de documentació coetània i el valor escàs de les fonts històriques en que es fomenta qualsevol narració biogràfica sobre sant Ramon No­nat, havent estat escrites en una època molt posterior als temps en els que va viure i obrar i redactades exclusivament en interès de l'Orde Mercedària a la que el sant va pertànyer». Afegeix: «És cert, no obstant això, que Ramon va nàixer a Portell el 1200, havent estat extret del cos de la seva mare morta poc abans de donar-lo a la llum, pel qual motiu tingué el sobre-nom de Nonat». L'autor el fa carde­nal, i citant l'obra de Serra i Vilaró Los Señores de Portell, diu: «no es tenen notícies sobre la seva família, que havia d'ésser noble i empa­rentada, com sembla; amb el vescomtes de Cardona». Segueix una llarga bibliografia, de la que cal dir el mateix que s'ha observat sobre la dels benedictins de París.

Els historiadors catalans adopten una mateixa posició negativa. Ci­tem El nou santoral litúrgic de Catalunya per Angel Fàbrega, Miquel S. Gros i Alexandre Olivar (Editorial Balmes. 197 3). El P. Olivar, monjo de Montserrat, en el comentari que fa a les notes biogràfiques sobre sant Ramon Nonat, amb expressions dubitatives escriu: «a to­tes aquestes dades manquen les fonts històriques antigues i fidedig­nes. Qui va ser sant Ramon Nonat, si és que va ser?» El jesuïta, P. Miquel Batllori en Vuit segles de cultura catalana a Europa (1958-59) adopta igualment una actitud negativa i Mn. Antoni Pladevall en la nota biogràfica dedicada al Nonat en Gran Enciclopèdia Cata/.ana llença la hipòtesis de tractar-se d 'un desdoblament de sant Ramon de Penyafort. El Nonat no hauria existit mai.

229

8 ANTONI LLORENS l SOLÉ

Valoració de la crítica negativa dels autors sobre sant Ramon Nonat

Les tradicions populars basades en un fet absurd es destrueixen a si mateixes. Més quan el fet que les ha provocades és històricament comprovat, la casca de l'historiador queda reduïda a depurar-les dels elements amb els que la fantasia del poble les hagi pogut brodar en la successió dels medis-ambients viscuts per les generacions que les han anat trametent.

En el nostre cas tenim un fet històric sobrerament comprovat. L'existència del Nonat, dedicat amb una caritat heroica al rescat dels captius cristians. En morir, el poble el proclama sant i li dóna culte a l'ermita de Sant Nicolau de la parròquia de Porcell en la que havia estat enterrat. Com anem a veure seguidament l'Orde de la Mercè, cocjusc als cinc ·anys de la seva mort, alça un convent al lloc d 'aquesta ermita, i els bisbes de la Seu d'Urgell i les pabordes i abats de Sol­sona no solament no contradiuen el culte que el poble dóna al cos del sant sinó que implícitament l'aproven donant llicències per a re­captar almoines per a seva promoció i resplendor. Aquest és el fet històric del que en sorgeix la tradició. Els autors moderns ignoren aquest fet. Almenys no li han prestat l'atenció que exigeix una acu­rada crítica històrica. Embolcallat com està per elements prodigiosos contingues en la tradició i esdevinguts amb motiu del viàtic del sant al castell de Cardona i del trasllat del seu cos a l'ermita de San Nico­lau de Portell, i havent-se demostrat que no havia estat cardenal, dubten de tot. Els benedictins de París, influits per les obscuritats que, segons ells, embolcallen els orígens de l'Orde de la Mercè, avui posades en clar pel mercedari Joan Devesa en Obra Mercedaria. Fray Pedro Nolasch en documentos notaria/es de su época (Números des del 1979 al 1983), projecten sobre el sant i la seva vida el dubte. Els italians de l'Institut Joan XXIII no rebucjen globalment el contingut de la tradició, és veritat, més prevenen al lector recomanant-li certes reserves en la seva acceptació. Els catalans adopten una actitud nega­tiva davant de tantes prevencions arribant, alguns, a dubtar de la ma­teixa existència del sant i proposant una substitució del «mite popu­lar» per un altre mite «racional» de conformitat amb el qual sant Ra­mon Nonat seria un desdoblàment de sant Ramon de Penyafort.

No resulta fàcil el sostreure's de la tendència negativa que do­mina avui entre els historiadors de sant Ramon Nonat. No és gens agradable l'haver-los de retreure la inexistència d'una rigurosa crítica històrica en les seves conclusions. Més l'estudi de la documentació existent a l'Arxiu Capicular de Solsona que no dubten en relacionar

230

SANT RAMON NONAT 9

amb la família del sant i la devoció plurisecular i generalitzada que la seva persona ha devetllat en el poble, m'obliguen a elaborar aquest treball per a donar-la a conèixer, senyalant un nou camí per arribar al sant i projectar una nova llum que esclareixi la fosquedat que embol­calla la seva persona.

2. El fet històric de l'existencia del sant

Costa no dubta de l'existència del sant. No podia dubtar-ne. Ha­via llegit l'original de la carta, conservada al seu temps en l'arxiu de Solsona, en la que sant Pere Nolasc demanava al paborde de la fa­mosa canònica de Solsona, Grau Calvó, germà de sant Bernat Calbó, territori al terme de Portell, del que l'esmentada canònica en tenía el senyoriu jurisdiccional i alodial, per a poder-hi edificar un convent de la seva Orde. Aquesta carta, del 1245, va desaparèixer de l'arxiu a finals del govern del bisbe Fra. Josep de Mesquia (1746-1 772) que se la va apropiar «sin duda», diu Costa, «para daria veneración pú­blica en algún convento de su Orden como reliquia del Santa Pa­triarca, de cuya Orden era el dicho señor Mezquia». No transcriu el text d'aquesta carta, més ens dóna, abreujat, el de la resposta del pa­borde Calbó i del seu convent en l'obra citada, p.25 3, en parlar d 'a­quest insigne paborde de la canònica solsonina (1218-12 54). Havent també desaparegut de l'arxiu l'original d 'aquesta resposta transcrivim el text que ens dòna Costa que pel seu interès el presentem com el primer document probatori de l'existéncia i circumstàncies personals del sant. Després d'haver-nos donat la notícia ~e l'apropiació de la carta de sant Pere Nolasch per part del bisbe Mezquia, segueix dient:

Doc. l.

Pero ha quedada la escritura por la que consta como el prepó­sito Geraldo y su convento concedieron a Fr. Pedra Nolasch, ministro de la orden de Redención de cautivos, y en su nom­bre a Fray Bertrando, que hacia las veces de Fr. Pedra No­lasch y de todos los frailes de dicha orden de Redención de cautivos, la iglesia de San Nicolas, que, dicen, esta en térmi­nos del castillo de Mediana, con todo el territorio que necesi­tesen; cuya iglesia y términos pertenencias y todos sus dere­chos a los referidos Fr. Pedro Nolasch, ministro, y a Fray Ber­trando y a s~s sucesores presentes y venideros, para que la tu-

231

10 ANTONI Ll..ORENS l SOLÉ

viesen y poseyesen para siempre en paz, excepco la cura de almas y sepultura, que pertenecia al derecho de la iglesia y pa­rroquia de Portell, salva empero y exceptuada la sepultura de los frailes, .familiares y novicios del nuevo convento, impo­niéndoles la obligación de pagar a dicho prepósico y a sus su­cesores, en cada un año inexcusablemente y para siempre, dos libras de cera en el día de la Resurrección del Señor. Fué he­cha la escritura en 6 de los idus de junio, año del Señor 1245, y la firmaran el prepósito Geraldo, el prior B. de Beliana, B. de Rata, Pedra de Mirava!, camarero, Pedra de Conquis, B. de Pampa, sacrista, G. Geraldo, cilletero, Pedra de Conquis, G. de Canalda, y Berengario de Fon~, presbítero, que la escri­bió y signó en dichos día y año.

Aquesta resposta ens concreta el què Nolasc havia demanat al pa­borde Calbó: l'església de Sant Nicolau de la parròquia de Portell amb els terrenys necessaris per a construir-hi un convent, convertit avui en el grandiós de sant Ramon a l'ombre del que hi va sorgir el poble d'aquest nom tocant a la Manresana del castell de Mitjà. Cal parar esment a la data del document, que és del 8 de juny de 1245, ço és només cinc anys després de la mort del sant.

Per qué edificar un convent, amb el seu noviciat com es desprèn de la carta, al lloc en el que el Nonat havia estat enterrat, als cinc anys de la seva mort? L'única resposta valida a aquest interrogant la trobem en el fet d'haver-hi estat enterrat el sant i a la devoció popu­lar que va proclamar la seva santedat totjust esdevinguda la seva mort.

El P. Devesa en parlar de les comandes fundades per S. Pere No­lasch demostra conèixer la carta que Costa ens ha tramès, citada per ell com doc. 22 en registrar la «Encomienda de San Nicolas de la Manresana (S. Ramon)» en Obra Mercedaria nom.15 3 reponent a l'in­terrogant amb aquestes paraules: «Parece clara que hay que atribuir al solícito Procurador de la Limosna de los Cautivos, Pedra Nolasch, la idea de plantar allí, en la entrada natural hacia las tierras de la Se­garra, un enclave redentor para la colecta del trigo». Explicació que no convenç per ser insuficient. Atenent que el Nonat era enterrat a l'ermita de Sant Nicolau és molt més convincent que fou aquesta cir­cumstància la que va motivar l'elecció d'aquest lloc per a edificar-hi un convent com acabem d'exposar, conegut als seus orígens amb el nom de «Priorat de Sant Nicolau».

232

SANT RAMON NONAT 11

La notícia que ens dóna la tradició sobre l' enterranent de sant Ra­mon en aquesta ermita és corroborada pel fet de que hi tingués un culte des dels temps dels pabordes de Solsona segons el testimoni de Costa: Aquesta prova adquireix una força verament extraordinària atenent que la devoció popular al sant no solament s'ha mantingut sempre d 'una manera constant i continuada, sinó que ha experimen­tat un creixement fins arribar a fer-se multitudinària aplegant-se a Sant Ramon una gran gentada cada any el dia de la seva festa, 31 d'agost. Aquest aplec de devots que acut a venerar el cos del sant perdura ben viu encara avui. Cal situar-lo cronològicament almenys a finals del segle XV pel testimoni del mosso dels abats de Solsona, Joan Blanch, de cent dèu anys, que declara al procés de Cardona (1612) haver-los acompanyat cada any a Sant Ramon el dia de la seva festa durant una vintena d'anys.

Malauradament les despulles del sant desaparegueren en els de­sordres del 1936. Un dels exemplars del document formalitzat en es­clatar la guerra amb motiu de l'amagatall de l'urna, totalment d'ar­gent, que les contenia, fou depositat al convent mercedari de Barce­lona i havent caigut a mans de funcionaris de la República en un dels escorcolls que s'hi feren, acudiren a Sant Ramon obligant sota greus amenaces al paleta que l'havia amagada a descobrir l'urna que s'em­portaren amb ~l cos del sant, quedant-ne només la relíquia que avui s'hi venera.

3. La família de sant Ramon Nonat. Pares i germans

El subtítol d 'aquest treball, relatiu a la família de sant Ramon, porta un interrogant. Li he posat per no fer dir a la documentació que seguirà més del que diu. El seu estudi m'introdueix en un ter­reny molt qüestionat i cal anar-hi amb peus de plom. A despit de tot estic ben convençut d'haver identificat la família del sant, el Nonat per haver nascut d'una mare morta, que neix en aquest treball, d'una història viva.

Són vuit documents que, amb el de la carta transcrita per Costa, ja exhibida, sumen nou. Tots són de l'Arxiu Capitular de Solsona menys un el IV, que és del de la Parròquia! de Cardona.

Abans d'entrar en llur estudi vull prevenir els bons amics histo­riadors sobre dues qüestions que segurament ja s'hauran formulat. Primera: tractant-se de documents existents a un arxiu tan investigat per Costa, Serra Vilaró i altres, com és que ningú no es captingués

233

12 ANTONI LLORENS l SOLÉ

d'un fet tan interessant essent nomenys de nou document que passa­ren per les seves mans? Segona: si en cap d'aquests documents no hi figura el nom de Ramon, com és possible comptar-lo entre els fills d 'Arnau de Cardona?

Responent a la primera qüestió em cal recordar als historiadors que en fer història anem sovint a les palpentes. Perqué és fosc. Si no ens podem moure a la llum del sol, ho hem de fer a la de la lluna i si fins i tot aquesta ens manca només podem refiar-nos de la de les es­trelles. En aquest cas, quan es va de nit per manca de documents se­gurs o bé per la seva obscuritat o concisió, pot succeir que anant a la recerca d'alguna notícia ens passi per davant dels ulls sense captenir­nos-en, com qui passa de nit per damunt de l'objecte que està cer­cant sense advertir-ho, fins que algú per casualitat o per sort se'n dóna compte i mirant-lo detingudament veu que es tracta del que tots buscaven. No és això el que va passar a Ramon d'Abadal en in­vestigar la casa comtal de Barcelona per a poder arribar a Guifré el Pilós?. Molts i acreditats historiadors, com ell mateix, havien llegit i estudiat una mateixa documentació. No fou fins que ell, replantejant­se el problema en descobrí la solució fixant-se en les poques paraules d 'un inventari del 879, amb les que li fou possible refer la genealogía del Pilós, nét del comte de carcassona, Bel·ló, i en conseqüència casa originària dels comtes de Barcelona. Quelcom semblant m'ha passat a mi. Fou en topar amb uns germans als que el poble coneixia amb el renom de «sarraïns» i acudir-me lligar aquest mot amb el de Sarroy, l'apel·latiu donat a Sànt ~on Nonat. Recordem Costa negant la descendència del sant «de la casa· de Cardona y Sarroy». Més avall serà estudiada la vinculació del mot Sarroy amb el de sarraí. Costa no dóna cap importància a aquests «sarraïns», reduint-se a donar les no­tícies que els lliguen amb el monestir de Solsona, mentre Mn. Serra en r obra citada se'ls treu de sobre com feia amb alguna pedra que l'excavador li lliurava creient-la important sense tenir cap valor. Ni a Costa ni a Serra no va intrigar-los el motiu que podia haver mogut el poble a donar el renom de «Sarraïns» a uns germans que tenien la categoria de cavallers. Mn. Serra escriu, ben equivocat: «Es lógica la suspicacia de que estos sarracenos no seria hijos de Arnaldo de Car­dona, por cuanto éste estaba casado con Ermesenda, hija de Ber­nardo de Claret».

A la segona qüestió he de respondre que és veritat que en cap dels documents que seguiran no s'hi registra el nom de Ramon entre els germans «Sarraïns». He d'afegir, emprò, que nomès en dos d 'a­quets documents, pel seu contingut, hauria de constar entre els sig-

234

SANT RAMON NONAT 13

nants, que hi són tots, el pare i els seus fills. Per què, doncs, ell no? Senzillament, per la data dels dos documents, del 1200 el primer i del 1202 el segon, i atenent que Ramon va nèixer el 1200 em sem­bla que la crítica històrica més exigent no tindrà inconvenient en dis­pensar de la signatura aquest nadó. A qui no pot dispensar-se'n en el del 1202, com veurem, és a la seva mare, Ermessenda de Claret, que havia d'ésser la primera en fer-ho i no ho fa.

Anem a veure què diuen aquests documents, que presentaré per ordre cronológic.

El pares del sant

«Si ni sabem com es deia ni coneixem el nom dels seus pares ... »

És el que solen al·legar els crítics de sant Ramon. Jo, repeteixo, estic convençut d'haver trobat la resposta a aquesta incògnita. Són el cava­ller de Arnau de Cardona i Ermessenda de Claret.

Doc. 2.

ACS. Cart.1 f 26 v. col.2 15 de abril 1167

Arnau de Cardona i la seva muller Ermessenda acaben les dispu­tes que tenien, sobre el dot d 'aquesta, amb Bernat de Claret el seu fill Berenguer, els seus pare i germà, respectivament.

Notum sit cunctis omnibus hominibus, presencibus atque futuris, quod Arnaldus de Cardona, et Bernardus de Claret, et filius eius Berengarius, et Ermessendis, uxor Arnaldi de Car­dona, pariter invicem inter se, veniunt ad finem et concordiam de clamoribus, et querimoniis, quod incer se habebant. Et Bernardus de Claret et Berengarius, filius eius, donant Ermes­sendi, filie sue, et sorori sue et infantibus suis, et Arnaldo, viro suo, quantum habent, et habere debenc in Comabela qua­cumque voceet aquisicione. lnsuper predictus Bernardus, et Berengarius, filius eius, donant prescripte Ermessendi filie sue, et infantibus suis, et viro suo Arnallo. P. morabatinos bonos, et unum cavallum. Et propter hoc donum quod ego, Bernardus de Claret, et Berengarius, filius meus, facimus Er­messendi, filie mee, at infantibus suis, et Arnaldo viro suo ve-

235

14 ANTONI llORENS l SOLÉ

niunt ad finem nobiscum, et nos cum illis, ex utraque parte sine engan, Arnaldus de Cardona et Ermessendis uxor sua. Et boc est factum per laudamentum Petri Sancii, et Bernardi de Merola; et est factum in presencia Berengarii de Biosca, et Petri de Merlés, et Bertrandi de Merlés et Berengarii de Val­fraosa, et multorum aliorum plurimorum hominum, qui hoc viderunt et audierunt.

Quod est factum. XºVIIº. K. medii, anno Domini Mº.CºLXº.VIIº.

Sig + . num Bernardi de Claret. Sig. + num Berengarii, fi­lius eius. Sig + num Arnalli de Cardona. Sig+ num Ermessen­dis, nos qui hanc carram fecimus, et firmavimus, testibusque firmare iussimus. Sig + num Petri Sancii. Sig + num Bernardi de Merola. Sig + num Berengarii de Bioscha. Sig + num Pe­tri d~ Merlés. Sig + num Berengarii de Vallefraosa. Sig + num Berengarii de Solaneles. Sig + num Bord Lamuner.

Arnaldus, sacerdos, qui hoc scripsit die et anno quo (s. manual) supra.

A sota d'aquest trasllat i escrit per una altra mà i amb posteriori­tat s'hi llegeix el següent:

«Donacio facta per Bernardum de Claret, et Berengarium, filius eis, Ermessendi filie sue, et filiïs, et Arnaldo marito eius, de omnibus rebus et juribus que habebant in Comabella, vi­neasque in parrochia Sancti Felicis de Lagostera seu Sancte Se­gulie in villa Palacol».

Les disputes sorgides entre Bernat de Claret i Berenguer, pare i fill, d 'una part, i Ermessenda, filla i germana, d'un altra, amb el seu marit Arnau de Cardona, sobre el dot d'Ermessenda s'acaben assignat-li tot el que el seu pare i germà tenien a Comabella i donant-li endemés cinquanta morabetins bons i un cavall. Cal adver­tir -i és molt interessant- que tot el que s'ha convingut donar té el caràcter d'un indivís. La donació es fa a Ermessenda, als seus fills i al seu marit, Arnau. Tot serà de tots.

Són amigables componedors Pere Sanç i Bernat de Merola. El primer era el senyor de Llobera, Portell i Comabella, emparentat amb els Cardona pel casament del seu besavi, Bofill de Sanç, amb la germana de vescomte, Amaltrud. Aquest representava la part dels Claret, mentre que Arnau era representat per Bernat de Merola, ca-

236

SANT RAMON NONAT 15

sat amb la pubilla dels Joval, Berenguera, filla d'Arnau de Joval, el gran amic d'Arnau de Cardona a qui havia elegit marmessor en el seu testament i curador de les sis filles que va deixar. Signen el conveni cinc senyors del país i amics d'uns i altres.

Claret és un poble de la Segarra que avui només té una quinzena d'habitants. Pertany a la parròquia d 'Ardèvol i municipi d 'Oliola. Està situat al partió d 'aigües entre el Llobragos i el Sió.

Bernat de Claret, pare d 'Ermessenda, era el senyor del castell d'a­quest nom i un prestigios templer. En l'acte d'amigable composició, promogut pel rei, entre el templers i els hospitalers, l'any 1180, Ber­nat de Claret representà els primers, mentre Ramon de Clarmont era representant dels segons, assistint a l'acte el gran Maestre dels tem­plers d 'Espanya i de la Provença, Arnau de Torroja, de la família se­nyorial de Solsona. Bernat de Claret havia feta donació al paborde de Solsona, Gauspert, de la meitat del seu castell del seu terme i de l'es­glésia de Sª. Mª. de Claret (5-V-1139). El seu fill, Berenguer, l'any 1254 disputà aquesta donació al paborde Bernat, al·legant una llar­guíssima prescripció i altres raons. En el conveni establert el Mones­tir renuncià a totes les demandes fetes al seu pare, Bernat, quedant­se l'esglèsia de Claret, quatre masos de Camajuncosa, terme de Lla­nera, i un cens de vint sous anyals que Berenguer havia de pagar cada any per Nadal.

Comabella, lloc colindant amb el terme de Portell i de la Manre­sana. Tenia una torre o castell, del que en trobo senyors, l'any 1079, Ramon Miró i domna Engèlsia que pelegrinen aquest any al Sant Se­pulcre i atorguen el seu testament, repartint el seu patrimoni entre les seves tres filles i deixant Comabella a la tercera, Romagna. Puc afegir altres notícies sobre aquest lloc, posteriors al domini que en tingueren els fills d'Arnau de Cardona. Pere de Cervera cedeix per sis anys i pel preu de nou-cents sous «el castell i vila de Comabella» a Berenguer de Soler, d'Ivorra (20-XI-1272). Domna Berenguera, vídua de Guillem d'Ivorra, cavaller, novícia de Vallbona, no professa encara, ven al paborde de Solsona, Ponç de Vilaró, per cinquanta lliures, tot el feu de Comabella que tenia per ell i pel seu convent amb la condició d 'assignar un canonge que celebri la seva missa cada dia per l'ànima del seu marit difunt, per la pròpia i la dels seus pares (2-III-1282). Veurem com alguns dels fills d'Arnau de Cardona fan donació del què tenen a Comabella al monastir de Sª. Mª. o canònica de Solsona.

ARNAU DE CARDONA. Cavaller, casat amb Ermessenda de Claret, pares de sant Ramon Nonat. En la genealogia dels Cardona elaborada

237

16 ANTONI LLORENS l SOLÉ

per Armand de Fluvià i publicada a la Gran Enciclopèdia Catalana (vol. IV, p.405 ), se 'ns dóna la seva família completa: casat amb Er­messenda de Claret i quatre fills , Pere, Berenguer, Guillem i Bernat. No sé quina ha estat la documentació estudiada per l'autor. El cert és que la què he investigat jo, de l'arxiu capitular de Solsona, em dona exactament el mateix resultat, a excepció del darrer fill , que és Ber­tran i no Bernat. Armand de Fluvià el fa fill natural del vescomte de Cardona, Guillem l, que morí el 1225 i havia tingut de la seva pri­mera muller, Gueraua de Jorba, Ramon Folc IV, que es casarà amb la pubilla dels Torroja, Agnès, passant als Cardona el senyoriu de Solsona. Aquesta filiació natural d'Arnau de Cardona del vescomte Guillem I es fa,, patent en la documentació que seguirà.

Si als quatre fills d'Arnau de Cardona hi afegim Ramon, com tot em mou a fer-ho, la posició de Costa, tan contrari a un parentiu del Nonat amb els Cardona, queda completament desvirtada. De part de pare sant Ramon era un Cardona, nét del vescomte Guillem I i ne­bot de Ramon Folc IV i Agnès de Torroja, que l'aculliran al seu cas­tell de Cardona en morir-hi. La persona de sant Ramon Nonat co­mença a eixir de l'obscuritat i neix en la història.

Els «sarraïns »

Els fills d 'Arnau de Cardona, a excepció de Berenguer, eren ano­menats pel poble «els sarraïns ». I ells no solament accepten aquest renom sinó que se l'apropien signant Pere Sarraí, Bertran Sarraí, Guillem Sarraí, com ho veurem en la documentació que segueix.

No és aquest l'únic cas que trobo d'apropiació d'un renom lligat amb els moros. En la donació d'un cap d'aigües per al molí de la Ri-bera, situat al Cardener, que fan al monestir de Solsona els senyors ,, Joval, s'hi llegeix: «]o, Arnau Osten i els seus germans, Berenguer que s'anomena (qui dicitur) Almoravid ... . », i en les signatures del do­cument, després del senyal d'Arnau Osten, segueix el de Berengarius Almoravid (1 3-V-1147).

Desconeixem les motivacions per les que en l'època de la que es­tem parlant els coneguts amb algun renom que recordés els moros se l'apropiaven. En el segon cas és molt verossímil que és tractés d'un cristià rescatat al Magrib, caigut a mans dels almoràvids. Aquest fet dauria tenir-se en honor, com un títol, com una medalla, que afala­gava el redimit. Cal situar-nos en l'ambient bèl·lic de la reconquesta

238

SANT RAMON NONAT 17

dels segles XII i XIII. Quant el cas dels tres germans, fills d'Arnau de Cardona, no veiem tan clara una interpretació en el sentit d 'haver estat alliberats de mans dels sarraïns. No podem descomptar, emprà, la possibilitat de tractar-se d'un interès per al rescat dels cristians que tenien captius, amb una dedicació que els meresqué aquest renom.

Cal dir que l'atribució d'aquest renom als fills d'Arnau de Car­dona i l'apropiació que se'n fan no té res que veure amb el Nonat per aparèixer signant-se Petrus Sarracenus Guillelmus Sarracenus i Bertrandus Sarracenus en els documents 4, 5 i 6 datats, els dos pri­mers l'any 1200, que és el del naixement del sant, i el tercer l'any 1202. És lògic, emprò, i molt natural que si. Ramon va nèixer en aquesta família el poble li apliqués el mateix renom que els seus ger­mans, Ramon Sarraí. En parlaré més avall.

Doc. 3. 23 novembre 1198.

Berenguer de Torre posa fi a las qüestions que tenia amb l'esglè­sia de Solsona i els seus canonges en mans del paborde, Pere, oferint-se per a ingressar en la fraternitat del Monestir, al que aporta la meitat de l'honor que tenia a Comabella i li dóna, en morir, les seves armes i cavall. Promet que en endavant no farà cap més mali­feta a cap honor de Santa Maria, onsevulla que sigui, ni els homes que viuen en la casa de Santa Maria, ni a la seva família, al contrari, els defensarà en el que pugui, a excepció dels homes de Solsona que no són de la família del Monestir.

Notum sit cunctis quod ego, Berengarius de Turre, venio adfinem et pacis concordiam cum ecclesia Celsonensi et cano­nicis eius in manu Petri, eiusdem loci prepositi, de omnibus clamoribus, et querimoniis, et contencionibus, quas faciebam de ecclesia predicta et canonicis eius; tali scilicet racione quod offero meipsum domino Deo et ecclesie predicte, in vita et in morte, cum equo, et armis, vel cum ipsa bestia quam ad obi­tum meum habuero, et cum medietate illius honoris mei, quem habeo, et habere debeo, in Coma Bela, et in suis termi­nis. lterum promitto Deo, et beate Marie, et eius canonicis, et convenio bono animo et spontanea, quod deinceps non faciam malum nec iniuriam aliquam in honore Sancte Marie ubicum­que sit; nec in hominibus qui morantur in domo Sancte Marie, et in família eius, sed manuteneam et deffendam omnem ho-

239

18 ANTONI LLORENS l SOLÉ

norem, quem Santa Maria iam dicta habet in omnibus locis, secundum meum posse, bona fide et sine aliquo malo ingenio, exceptis hominibus de villa Celsone qui non sunt de familia vestra. Sicut superius est dictum ego, predictus Berengarius de Turre; convenio, et promitto, quod aliquod malum in pre­dicto honore Sancte Marie non faciam, nec aliquis mea volun­tate nec consilio, nec assensu.

Actum est hoc. XVIIIIº. Kalendas decembris, anno Do­mini. Mº.Cº.XCº; VIII».

Sig + num Berengarii de Turre, qui hoc laudo et firmo, testbusque firmare precipio. Sig + num Poncii de Pinel. Sig + num Berengarii de Currizzano. Sig + num Rotberti de Cel­sona. Sig + num Raimundi Ferran.

Berengarius de Villasicca, qui hoc scripsit, et hoc signum (s.manual) apposuit.

L'unic fill d'Arnau de Cardona que no era conegut amb el renom de «Sarraí» era Berenguer, que es diu sempre «de Torre», per haver­se-li assignat probablement la torre o castell de Comabella.

Havien sorgit qüestions, que el document no especifica, entre Berenguer de Torre i el monestir de Solsona. Aquest posseïa el cas­tell, vila i terme de Portell, que havia anat adquirint, per compra o donacions successives, des del 1190 al 1197, com també bona part del terme del castell veí del Llor. Aquestes possessions confinaven amb el terme del castell de Comabella. És mol_t probable que el litigi sorgís sobre els drets del Monestir en terrenys que li disputaven, pri­mer, Berenguer de Torre i més tard, com veurem, tota la seva famí­lia. Berenguer acaba per reconciliar-se amb el Monestir adoptant l'ac­titud própia dels cavallers que s'integraven a la seva fraternitat o con­fraria, ço és, donant-s'hi en vida i mort amb el seu cavall i armes, prometent defensar-ne els seus béns i aportant-li meitat de l'honor que té a Comabella. Promet, endemés, que en endavant no farà cap malifeta als béns del Monestir onsevulla que siguin, ni als homes que viuen a la seva casa, ni a la seva família, sinó que els defensarà, a excepció dels homes de Solsona que no són de la seva família.

Per a la comprensió d'aquestes expressions cal dir que era ano­menada «família de Monestir» el conjunt de tots els que hi vivien habitualment: canonges, servidors i també els seglars, homes i dones, que s'hi havien donat per a passar-hi els darrers anys de la seva vida, els quals solien ser cavallers i dames que li aportaven, «pro victu et

240

SANT RAMON NONAT 19

vestitu», per aliments i vestit, uns béns immobles. La fraternitat del Monestir per la que els que s'hi integraven eren anomenats «canon­ges» era molt estimada. Havien d 'aportar-li uns béns. Els cavallers li deixaven cavall i armes en morir i es comprometien a defensar-lo. Alguns prestaven homenatge al paborde. A canvi rebien del Mones­tir una participació en el seus béns espirituals: oracions, sacrificis, i en morir eren inscrits al necrologi per a dedicar-los els sufragis con­vinguts en l'aniversari del seu òbit.

Mancant en el document l'acceptació, per part del Monestir, de l'oferta i promesa de Berenguer amb el compromís corresponent de fer-lo participar dels seus beneficis espirituals, tal com era el costum, no és de creure que l'oferta tingués efectivitat. Posseint Berenguer en indivís amb el seu pare i germans la meitat dels honors que tenia a Comabella que ofereix, per a tenir validesa la seva aportació havien de consentir-hi aquests, que no la signen. Seria per aquest motiu que el Monestir no va acceptar la seva proposta, almenys de moment, es­perant la ratificació i consentiment dels altres ca-propietaris dels béns que li oferia?

Doc.4.

Arxiu parròquia! de Cardona 24 maig 1200

Sit notum cunctis quod ego, Gerallus de Cardona, trado meipsum domino Deo... Vinc encii Card one, in manu domini abbatis, Petri de Conil, ec aliorum canonicorum; et promitto me visurum sub regula beati Augustini ·in omni vira mea iuxta possibilitarem meam. Et dono iam dicte ecclesie pro anima mea, et parentorum meorum, medietatem tocius decimi quod dominus de Pug Farner accipit in Arervo, at absolvo vo­bis omnen decimum de molendinis de Arervo quod inisuste te

nebam sicut aparet in vestro intrumento, et redimatis euro si recuperare non potestis iure predicte ecclesie. Et dono vo­bis ac predicte ecclesie cotam meam dominicaturam de Riera alaudiorum et vinearum, et quicq1,1id ibi habeo et habere de­beo aliquo modo. Hoc totum dono domino Deo et iam dicte ecclesie pro anima mea, et parentorum meorum nunc et in perpetuum cum egressiis suis et regressibus per me et per omnes successores meos. El de mèo iure in iure et potestate iam dicte ecclesie irada, ita,, quod nullus homo vel femina

241

20 ANTONI LLORENS I SOLÉ

predictam donacionem corrupere valeat, set semper firmum et incorrupta permeneat. Set ut hoc valeat, ego Saurina, uxor de te Geralldo, absolvo te a vinculo matrimonii, et convenio me in perpetuum vivere caste. Ego autem predictus abbas, cum consensu et voluntate tocius capituli ecclesie noste, recipimus te, Gerallum, in canonicum, tam in temporalibus quam spiri­tualibus, ita tamen quod tu venias cum tuo lecto, et refeccione nostra, et vestimentis sufficientibus tibi ad unum annum.

Actum est hoc mense madii, . VIU. k. iunii, anno Domini. M.CC. Sig + num Geralli de Cardona, qui hoc dono, et firmo, et tes­tes firmare rogo. Sig + num Saurine, eius uxoris. Sig + num Geralleu. Sig + nun Bernardi. Sig + num Petri, filiorum eius, qui hoc laudamus, et firmamus; et scribere ac firmare roga­mus. Sig + num domini Guillelmi de Cardona, qui hoc laudo, et firmo. Sig + R. de Coenario. Sig + num Arnalli de Car­dona, qui hoc laudamus, et firmamus. Sig + Petri de Villa nova Sig + num Bernadi de Alta ripa, testes. Sig + num Petri Sarraceni.

Guillelmus pbr. qui hoc scripsit, et hoc signum (s. manual) aposuit.

Seguint l'ordre cronològic ens troben amb aquest document de l'arxiu parroquial de Cardona, en el que Grau de Cardona s'ofereix a si mateix a l'abat del monestir de Sant Vicenç del castell de Cardona, aportant-li els béns que especifica, tal com es feia al monestir de Sol­sona, amb el consentiment de la seva muller, Saurina, la qual diu que l'absol del vincle matrimonial. Segueix l'acceptació de l'abat i convent rebent-lo com a canonge.

Aquest document no té altre interès en aquest treball que el d'a­parèixer entre els signants el nostre Arnau de Cardona lloant la do­nació de Grau i dels béns que aporta al monestir de Sant Vicenç, figurant-hi també el seu fill, «Petrus Sarracenus», Pere Sarraí, que signa el darrer, després dels testimonis. Seria aquest Grau de Car­dona un altre fill natural del vescomte Guillem I ?

Doc. 5. 28 maig 1200

Els cavallers Arnau de Cardona, Pere Sarraí, Berenguer de Torre, Bertrand i Guillem fan les paus amb l'església de Solsona sobre totes

242

SANT RAMON NONAT 21

les qüestions que s'havien tingut. Li donen la seguretat de que, ni per la guerra ni per les malifetes que els homes de Solsona es fessin, l'església de Solsona no serà perjudicada ni demandada, al contrari, tant el.Monestir com els homes de la seva família, quedaran exemps i segurs, tant ells com les seves coses. Indiquen les condicions en les que, en cas de guerra, aquesta seguretat serà acomplerta. Per consell i amb la intervenció del vescomte de Cardona reben del Monestir, per aquest conveni, cent cinquanta sous, i són reintegrats a la seva fraternitat.

Ad tam presentium quam futurorum nouoam perveniat quod Arnallus de Cardona et Petrus Sarracenus, et Berenga­rius de Turre, et Bertrandus, arque Guillelmus, venerut ad fi­nem et bonam pacis concordiam cum ecclesia Celsonensi, et canonicis eius, de omnibus malefactis, et clamoribus, et con­tentionibus quas predicti milites faciebanr adversus ecclesiam predictam, et homines suos, usque in hunc presentem diem. Tali scilicet racione, quod Arnallus de Cardona, et Petrus Sar­racenus, et fratres eius, per seipsos et homines suos et omnes quoadjutores eorum promitunt et assecurant, per bonam fi­dem et sine omni malo ingenio, quod per guerram, sive per malefacta que homines de Celsona fecerint eis, honori suo nec rebus eorum, de cerera Celsonensis ecclesia non teneatur in aliquo suo, nec agravetur, nec demandetur, sed omnes homi­nes qui fuerint de família predicte ecclesie, et vixerint de ex­pensis eius, sint salvi et securi, ipsi et omnes res eorum, omni tempore. Similiter omnes homines qui extra villam de Celsona permanserint in omni honore beate Marie iam dicte salvi sint, et securi, ipsi et omnes res eorum ubicumque fuerint, longe vel prope, bona fide et sine omni enganno. Sed, si forte homi­nes qui fuerint in honore iam dicte ecclesie extra villam exie­rint ad sonum, et fecerint malum, vel acceperint, utraque pars non tenearur; finito vera sono, homines qui ad sonum exie­rint, et omnes alii beate Marie salvi, et securi, in omni loco permaneant. Et pro hac diffinicione, sive composicione, rece­perunt de bonis predicte ecclesie, consilio Guillelmi vicecomi­tis de Cardona, cenrum quinquaginta solidos, et restituerunt, et reformaverunt se, pristine societari iam dicte ecclesie, in presentia Guillelmi vicecomitis de Cardona, et Guillelmi de Belvezer, et Bemardi de Fluviano, et Petri, Celsonensis pre­positi, et Raimundí de Ficulis, et Arnaldi de Sanaugia, et Gui-

243

22 ANTONI LLORENS l SOLÉ

llelmi de Conchabela. Ego, Guillelmus, vicecomes Cardone, promito quod non permitam venire predictos milites contra hoc factum, et faciam observare, sicut superius scriptum est, ecclesie Celsonensi et canonicis eius semper, sine aliqua de­ceptione; pretera, si aliquod malum vestris hominibus in villa Celsone habitantibus dederimus, non teneamur, sed qui fue­rint de família vestra sint securi sicut superius scriptum est.

Actum est hoc. Vº K. iunii, anno Domini. Mº. CCº. Sig + num Arnaldi de Cardona. Sig + num Petri Sarra­

ceni. Sig + num Berengarii de Turre. Sig + num Guillelmi Sarraceni. Sig + num Bertrandi Sarraceni, nos qui hoc lauda­mus et propiis manibus firmamus, testibusque firmare precepi­mus. Sig + num Guillelmi, vicecomitis de Cardona, qui hoc promito adimplere, sicut superius dictum est. Sig + num Petri de Villanova, baiulus salis. Sig + num Bechdur, baiuli domini Guillelmi de Cardona. Sig + num Bernardi de Altaripa. Sig + num Bernardi de Fluviano. Sig +. num Guillelmi de Vinea­mala. Sig + num Geraldi de Chomabela, huius rei facti testes s unt.

Berengarius de Villasicca levita, qui hoc scripsit et hoc sig­num (s. man.) apposuit.

Les qüestions sorgides entre Berenguer de Torre i el monestir de Solsona de les que parla el doc. 3, del novembre del 1198, no van quedar pas resoltes amb l'oferta que feu d'ingressar a la seva fraterni­tat i la promesa de no fer-li cap més malifeta. Ja hem vist com el text del document es prestava a certes reserves per no constar-hi l'accep­tació, usual per part del paborde.

Les qüestions seguiren, arribant a un tal grau de tensió que el mes de març del 1200 es fa necessària una intervenció eficaç del ves­comte Guillem I, pare d'Arnau de Cardona, per a evitar una guerra oberta entre aquest, els seus fills i els homes que s'ajuntaren a ells d 'una part, i el Monestir amb els homes de Solsona, d'una altra. El document ens dóna a conèixer les condicions establertes per a la pau. Arnau i els seus no faran cap mal oi al Monestir, oi a la seva família, oi als seus béns en el cas de guerra contra els homes de Solsona, advertint que si els homes del Monestir eixissin de la vila «ad so­oum», o sia al so dels corns de guerra, no responen del qué els pu­gui passar. Acabat empró el so, «fioito sono», quedaran exemps de qualsevol mal onsevulla que es trobin.

244

SANT RAMON NONAT 23

Per aquest conveni i solució del conflicte el Monestir, aconsellat pel vescomte, lliura a Arnau i als seus fills cent cinquanta sous i els reingressa a la seva fraternitat en presència del mateix vescomte, del paborde i d'altres personalitats, que es citen. Aquest reingrés a la fra­ternitat del Monestir deuria comportar l'homenatge prestat al pa­borde Pere, per tal com Pere Sarraí en el seu testament li diu «el meu senyor», com veurem seguidament. El vescomte Guillem pro­met que no permetera als «predits cavallers» l'incompliment del que han promés.

Són interessants les signatures per donar-nos els noms dels fills d'Arnau. Després d'Arnau de Cardona signen Pere Sarraí, Berenguer de Torre, Guillem Sarraí i Bertran Sarraí. No és d'estranyar, repe­tim, que no hi figuri Ramon, havent nascut l'any d'aquest document, formalitzat pel notari del Monestir, Berenguer de Vilaseca.

Doc. 6. 15 febrer 1202

Testament de Pere Sarraí. Deixa a Santa Maria de Solsona els seus honors de Sant Pere de Cos, terme d'Ardèvol, i de Comabella. Llegat a l'església de sant Vicenç del castell de Cardona, a la de sant Miquel de la mateixa vila, a Sª. Mª. de Torre i altres. Signen el docu­ment el testador, el seu pare, Arnau de Cardona, conjuntament, amb els seus tres germans.

In dei eterni et Salvatoris nostri Iesu Christi. Ego, Petrus Sarracenus, iacens in egritudine, in mea plena loquela, facio meum testamentum, in quo eligo manumissores mei, videlicet: pater meus Arnaldus de Cardona, et dominus meus Guillel­mus, vicecomitis Cardone, et P. Dei gratia prepositus Celso­nensis ecclesie, et Raimundus de Joval, et Petrus de Vilanova, quos caritative rogo, et mando, ut habeant licentiam et plenam potestatem de omnes res meas, mobiles et inmobiles distri­buendi, sicut invenerint scriptum in hac pagina. In primis re­linquo corpus meum et animam Dno. Deo, et ecclesie Sancte Marie Celsone in vira et in morte (cum honore, cancel.lat). Et reliquo ecclesie predicte cum consilio et voluntate pa tris mei, ipsa honore quem habeo in termino de Ardeval, scilicet ad Sancti Petri de Chos, francha et !ibera, sicut melius ibi ha­bemus, et habere debemus, et genus de Joval tenuerint, et ha­buerint. Et similiter relinquo ecclesie dicte omnem hono­rem integriter, quem habeo in chastro de Comabela, et in ter-

245

24 ANTONI LLORENS I SOLÉ

minis suis, sicut me li us mihi advenir pro avio .. . meum de Cla­ret, francham et liberam. Predicta omnia relinquo ecclesie pre­dicte, et successoribus suis, omni tempore ad su as volunta­tes faciendas . Et relinquo, cum consilio et voluntate patris mei, ad ecclesia sancti Vicentii ... unum ferregenal, quod habe­mus super Permanlar (?) , quod ego emi, sicut in meas cartulas sonat; tali modo. .. ecclesie predicte redimat predictum ferre­genal, et pretera per istum donum areat unam lampada coram omnibus altaribus in ipsam perxiam coram choro, per reme­dium anime mee. Predictum olivare generalem relinquo eccle­sie predicte cum holivariis que ibi sunt, vel inantea erunt, et cum terris, et exiis et rregressiis, et afrontationibus .. . modo ut, quando Arnallus de Cardona, vel illis cui illi dubitaverit per­solverint .. ecclesie dicte sancti Vincentii. XX.V. solidos, ha­beant in ferregenalem predicto .II . solidos de censo per om­nes annos ad festa... Et ins u per relinquo ecclesie predicte sancti Vincentii, scilicet, ad S. camarer, .XVII. mozabe ti­nos ... Rel inquo ecclesie sancti Michael Cardone, et ad beate Marie.V. solidos ad lumine eiusdem .. . XII denarios; ad Sancta Marie de Turre, ad lumen, .XII, denarius; ad Sancta Trinitatem, .XII denarios, ad lumen ... ... Et istos lexivos et devitos, et hoc testamentum sunt sripctos in presentia manu­missores mei. . . . venderint meum chavallo, et relinquo eum in potestate domini mei prepositi Celsonensi, et aliorumque, fratrem meum, et de .. , et de Bernardo de Joval.. illis vendant eum, et persolvant meos debitos hic scriptos; et, si superaverit aliquid de precio cavallo, sit de domo Celsone, et si minuerit quod non possent persolvere de precium cavalli, istos debitos scriptos, et lexias, rogo preposito, meo domino, et alios meis fratribus Celsone, pro amore Dei, ut succurant eis. Ad B. fra­ter sancti Michael, .XII, denarios; et .XII . denarios per testa­mentum. Signum qui hoc firmo, et laudo, et convenio, et faciant adimplere sicut hic scriprum est.

Actum est hoc. XV. kal marcii, anno Domini .M.CC.II . Sig + num Petri Sarraceni, qui hoc testamentum firmo, et

laudo. Sig + num A. de Cardona, patris mei, qui hoc firmo. Nos ambobus, qui hoc firmamus, et ad manumissores firmari rogamus. Sig + num Doi. Guillelmi, vicecomitis Cardonensis, Sig + num Bernardi de Joval. Sig + num P. de Vilanova. Sig + num G . Sarraceni. Sig + num Berengarii . Sig + num Ber­trandi, fratres eius.

246

SANT.RAMON NONAT 25

Bernardus, sacer, qui hoc scrpsit (s. manual). Hec sunt debita de P. Sarraceni. Inprimis, ad Ferrer Rog,

.LXX. solidos; ad S. de Garrigosa .XXX.II.; ad G. de Monca­tallo, .XX. solidos; ad R. de Sorisa, .X. solidos; ad R. Barrau, .XX. solidos; ... ad G. de Ierona, . VII. solid os; ad B. de Kas­trofolit, .VI. solidos; ad 'canador, .V. solidos; ... de R. de Hospital, .XII. denarios; et debeo Berengario de Acuta. CC. solidos de precium cavalli.

Aquest document té un interès especial per donar-nos una coor­denada molt interesant en la investigació sobre la persona del Nonat. La mort de la seva mare. Es tracta del testament del més gran dels fills d'Arnau de Cardona, Pere Sarraí, del que cal rellevar-ne el següent.

Els marmessors. Són: el seu pare, Arnau de Cardona, el vescomte de Cardona Guillem, a qui diu "el meu senyor», el paborde de Sol­sona i Ramon de Joval.

Vol ser enterrat a l'església de Santa Maria de Solsona a la que llega, per consell i voluntat del seu pare, l'honor que té a Sant Pere de Cos, terme d'Ardèvol, i tot l'honor que té al castell de Comabella i al seu terme «tal com li pervé del seu avi de Claret». Un altre lle­gat, que manifesta el seu parentiu amb els de Cardona i que atorga per consell i voluntat del seu pare, el fa a l'església de Sant Vicenç de Cardona, que és la del seu castell, i consisteix en un ferragenal que havia comprat, per a fer cremar una llàntia davant de tots els altars, posada a la barana del cor. Aquesta barana, de ferro forjat, en­cara es conserva. Treta del seu lloc fou posada al balcó del Patronat de Cardona.

Al paborde de Solsona li diu també «el meu senyor» i als canon­ges del Monestir «els meus germans», indicant amb aquestes parau­les que estava integrat a la fraternitat del Monestir i que, com ja s'ha observat, havia prestat homenatge al seu paborde, com era el costum entre els cavallers deixant-li en morir el seu cavall i armes.

Entre els llegats se n'hi registra un, de dotze diners, que fa a Santa Maria de Torre, l'església del castell de Comabella.

Tenen una importància molt gran les signatures. Després de la del testador segueix la del seu pare, afegint nos ambobus qui hoc fir­mamus, ço és, nosaltres, tots dos que ho signem i manem signar-ho als marmessors. Després de la signatura dels quals segueix la dels tres germans G(uillem) Sarraí, Berenguer i Bertran, «germans seus».

En la data del seu testament la mare de Pere Sarraí ja era morta. Te-

247

26 ANTONI LLORENS I SOLE

nint Pere Sarraí els béns que llega a Santa Maria de Solsona en indi­vís amb els seus pare i germans s'explica molt bé que aquests signes­sin el seu testament. Eren ca-propietaris d'aquests béns i per la vali­desa del llegat havien de consentir-hi. Pere recorda en instituir aquest llegat que el que dóna li ha pervingut del seu avi de Claret, Bernat, pare de la seva mare Ermessenda a la que li ho havia donat en dot conjuntament amb els seus fills i el seu marit. Essent ella la primera destinatària dels béns que tota la família tenia a Comabella, era ella la primera obligada a signar també el testament de Pere i no ho fa. Ja era morta. La data del testament és del 15 de febrer de 1202. Tots els autors estan conformes amb la tradició sobre el naixe­ment de sant Ramon l'any 1200. La mort de la seva mare en nèixer ell adquireix una forta credibilitat amb aquést testament.

El testament fou redactat a Portell. El notari que el rubrica és un tal Bernardus, sacer, Bernat, sacerdot. Ara bé, examinada la documenta­ció de l'arxiu de Sª. Mª. de Solsona, integrat en l'actual arxiu capitu­lar, que va des del 1180 al 1212 no apareix cap més document auto­ritzat per «Barnat, sacerdot», a excepció d'un altre de Portell, auto­ritzant la venda d'un predi del terme d'aquest lloc al Monestir de Solsona. (12-Xl-1191). Examinant el caràcter de la lletra dels dos pergamins no és la mateixa i no és d'extranyar puix mentre el segon document és un original, amb bona lletra, el testament de Pere és un trasllat del segle XIII, en el que el copista, havent-li passat per alt la rúbrica que acompanyava la signatura del vescomte Guillem en l'ori­ginal, va suplir-la posant una petita F en l'espai que quedava entre la signatura el vescomte i la del tercer marmessor, Bernat de Joval. De­més d'aquest hi havia a Portell un altre notari, que autoritza amb el nom de Guillem, levita, el document que seguirà, núm. 7, i un altre, del 1211 sobre una pignoració que fa Beatriu de Portell, que no és d'interès en aquest treball. Pere Sarraí va sobreviure després del seu testament i el veurem fent una pignoració en el següent document, resultant que tant el testament com aquesta pignoració són autorit­zats per un notari de Portell, mentre que tots els altres que presen­tem ho són per un notari del Monestir, com Berenguer de Vilaseca, canonge de la seva comunitat. És lògic el suposar que Pere vivia a Portell amb el seu pare, tant abans com després de la mort de la seva mare Ermessenda. Ho confirma el fet d'actuar tots dos conjuntament en la redacció del testament. En el llegat del ferragenal que institueix per a l'església de San Vicenç del castell de Cardona s'hi llegeix quem habemus super (Peramola?) quod ego emi, que tenim sobre (Peramola?) que jo (el testador, Pere) vaig comprar. I ja hem anotat que en les

248

SANT RAMON NONAT 27

signatures, després de la de Pere i de la d'Arnau del seu pare, s'hi llegeix «nosaltres dos, que ho signem i manem als marmessores que ho signin». Mentre la redacció del text és correcta en els document formalitzats a Solsona pel notari del Monestir, no pot dir-se el ma­teix dels formalitzats a Portell. Queda clar que Arnau de Cardona convivia amb el seu fill gran a Portell i ambdòs amb la muller i mare, respectivament, Ermessenda, mentre vivia.

De Pere Sarraí en tenim les següents notícies, demés de les que han estat escrites.

És un dels testimonis que signen el conveni establert entre els germans Arnau i Bernat de Joval amb el paborde del Monestir de Solsona, fent les paus sobre qüestions que es tenien (l-VI-1196).

Signa, el darrer entre divuit cavallers testimonis, la concòrdia es­tablerta entre Hug de Torroja, Arnau i Eliards, senyors de Solsona amb el paborde del Monestir, Pere sobre les penyores amb les que Ramon de Torroja i els seus fills havien obligat la part que tenien sobre el forn de la vila (29-IV-1197).

Doc. 7. 26 octubre 1202

Notum sit cunctis: quod ego, PETRUS SARRACENUS, per me, et per meos, inpignoro vobis, RAIMUNDO LAURENTIO, et A. de MONTEFALCONI, et querentibus, pro bono vestro, et cui dare, vel relinquere, volueritis, aut inpugnorare pro vestro, to­tum quantum ego habeo, et habere debeo, et spero habere in­fra terminos castri de CUMBA BELLA, et sicut melius habeo et habere debeo, et sicut melius teneo, cum afrontacionibus, et pertinenciis, et cum ingressibus et exitibus suis, scilicet: cen­sum, et usaticum, et servicium, et adimpramentum, et deci­mum, et dominicum, et quicquid ullo modo ibi accipio, et ac­cipere ibi debeo, et omnia que ad usum hominis pertinet, et pertinere debet, et hominem honorare potest; et de meo iure et dominacione omnia hec modo abstraho, et cum hoc pre­senti scripto in vestro posse mitto de hac die inantea, usque ad festum sancti Michaellis septembris primum veniens, per CL. solidos barchinonenses, pro quibus habui, et recepi, tan­tum de vestro quod bene mee voluntari paccatus fui et, si in capite termini non redimeo dictum pignus, quod tantum te­neatis, illud, vos, et vestri, et possideatis, et fructificetis, et ac­cipiatis omnia que inde exierint, in bona pace, et sine aliquo

249

28 ANTONI LLORENS I SOLÉ

retentu, quousque ego, vel mei, persolvamis vobis, et vestris, supra scripcos denarios, de festa in festum sancti Michealis septembris; et si bec maneta fuerit abatuta, vel mutata, conve­nia persolvere, vobis, vel vestris, ...

Et ego, R. de GRADA; et ego, A. de NA GAZOLA' de s. GUI­

LLEMIO, sumus fiducie vobis receptoribus, et vestris, de coto suprascripto pignore, unusquisque per coturn, et faciemus vo­bis, et vestris, tenere, et habere, in bona pace, et sine vestro, vestrorumque engan no ... Et ego, PETRUS SARRACENUS, et mei, fuimus vobis, et vestris, guarentes contra cunccos homines et feminas,' sine ves tro, vestrorumque enganno .... Accum est boc . VII. kal. novembris, anno Dni. M.CC.II. Sig-num P. SARRACENI Sig-num R. DE GRADA Sig-numA. de NA GAZOLA : Nos que boc fecimus scribere et firmavimus tetesque firmare rogav1mus. Sig-num SALVET Sig-num PONCII MERCER Sig-num P. OROMIR

GUILLELMUS, levita, qui boc scripsit die et anno quo supra (se­nyal man)

Com ja ha estat dit Pere Sarraí no va morir després d'haver ator­gat el seu testament del 1202, mes de febrer. El 20 d'octubre d'a­quest mateix any penyora «per ell i pels seus» a Ramon Llorenç i A. de Montfalcó, tot el que té al terme del castell de Comabella fins del dia de sant Miquel del setembre vinent i pel preu de cent cinquanta sous barcelonesos, dels que n'acusa rebut.

Al necrològi de Sª. Mª. de Solsona consta la morc de Pere Sarraí, «germà nostre i canonge» el dia 25 de març, sense precisar-ne l'any. No apareixent ni muller ni fills en el seu testament cal suposar que morí solter.

Doc. 8. 7 març 1204

Sança de Llobera, per consell i amb la voluntat del seu marit, Bernat d 'Anglesola i dels seus germans lloa i concedeix a l'església de Santa Maria de Solsona l'honor que Pere Sarraí li havia donat al cas­tell de Comabella, cedint-li tot el que ella hi pogués tenir. Rep del Monestir setanta sous.

250

SANT RAMON NONAT 29

Notum sit cunctis quod ego, Dna. Sancia de Lobera, consi­lio et voluntate Bernardi de Anglerola, mariti mei, et fracrum meorum Raimundi, videlicec, de Ribellis, arque Gombaldi, per me ec per omnes meos bona animo ac sponcanea voluncace lauda ec concedo domino Deo ec ecclesie Sancce Marie de Celsona, ec canonicis presencibus et fucuris, coturn ipsum ho­norem quero Petrus Sarracenus dedic predicce ecclesie in cas­tro de Comabela et in suis terminis, franchum et liberum, et sine amni servitute, sicut superius dictum est. Ego, pre,dicta Sancia, lauda predicte ecclesie coturn iam diccum honorem, ec si forte aliquid ius sive dominium in predicce honore habeo, vel habere debeo, coturn concedo predicte ecclesie, arque in presenti plenissime dono arque diffinio ica, quod de cetero ne­que ego nec aliquis racione mea, sive racione mei generis, in iam dicto honore aliquid petere possit quocumque modo, set, sicut superius dictum est, habeat et teneat iam dicta ecclesia et canonici predictum honorem tempore perpetuo franchum ec legitimum ad propium alaudium ut melius dici et incelligi pa­tesc ad opus et utilitatem Celsonensis ecclesie et canonicorum eius; et ad faciendam omnem eorum voluncatem, promito in fide et legalitate ma quod contra prediccan donacionem sive diffinicionem aliquo modo non veniam, set volo quod semper sit firma et scabilis arque irrevocabilis. Hanc autem diffinicio­nem facio ego, predicca Sancia, ob remedium anime mee et parencum meorum. Et accepi de bonis predicte ecclesie .LXX.

sols. bone monete barchinonensis, de quibus ad meam volun­tatem bene paccata fui.

Hactum est hoc nonis marcii, anno Domini .Mº.CCº.IIIIº.

Sig+num Sancie de Lobera. Sig+num Bernardi de Angle­rola, mariti ei us. Sig+ num Raimundi de Ribellis. Sig+ num Gombaldi de Ribellis, nos qui hoc laudamus et propriis mani­bus firmam us, testi busque firmare precipimus. Sig+ num Ar­naldi de Al tari pa. Sig+ num Berengarii de Luzano. Sig+ num Bercrandi de Viver. Sig+num Berengarii de Castluz. lsti sun testes.

Berengarius de Villa sicca, qui hos scripsit cum licceris in Vª linea, et hoc signum (s. manual) apposuit.

Aquest document no aporta cap novetat a l'estudi sobre sant Ra­mon que estic fent. Es tracta dels drets senyorials que damna Sança de Llobera tenia sobre l'honor de Comabella llegat per Pere Sarraí a

251

30 ANTONI LLORENS l SOLÉ

Sª. Mª. de Solsona, cobrant del Monestir, per la lloació d 'aquest tras­pàs de béns, setanta sous.

Doc. 9. 14 març 1210

Bertran Sarraí dóna, lloa i defineix a Santa Maria de Solsona i als seus canonges, per remei de la seva ànima i dels seus pares, l'honor que li reclamava al castell de Comabella i al seu terme, per raó de la seva mare o per qualsevol altre, i també l'honor de Sant Pere de Cos del terme d 'Ardèvol. Promet que en endavant no farà cap més mal a la predita església, ni a les seves coses, honors i homes, al contrari, els estimarà i salvaguardarà. Rep del Monestir, per aquest do, vui­tanta cinc sous.

Notum sit cunctis quod ego, Bertrandus Sarracenus, per me et per omnes meos dono, lauda, arque concedo, ob reme­dium anime mee, et omnium parentorum meorum, Domino Deo et ecclesie Sancte Marie Celsone, et omnibus eiusdem laci canonicis, carn presentibus quam futuris, coturn illum ho­norem quem ego a iam dicta ecclesia petebam in castro de Comabela, et in eius terminis, racione matris mee sive ulla alia racione. Adhuc etiam lauda et concedo predicte ecclesie co­turn illum honorem Sancti Petri de Chos, qui est in termino de Ardeval. Sicut superius dictum est predictum honorem de Comabela, et de Sancto Petra de Cos predicte ecclesie de Celsona et suis canonicis lauda, et diffinio, ac penitus tremito si aliquod jus ibi habebam ita, quod nec ego nec aliquis mei generis, racione mei, in iam dicto honore aliquid petere ossim vel possint, set semper iam dicta ecclesia predictum honorem franchum et liberum et sine amni servitute habeat et possideat in pace, et sine ullo contradicto ad omnes voluntates predicte ecclesie in perpetuum faciendas sine ullo retentu quod in pre­dicto honore mihi vel meis non facio. Et convenia ego iam dictus Bertrandus, in fide et legalitate mea, et clico in verba veritatis, quod de cetero predicte ecclesie, aut rebus, vel ho­minibus suis aliquod malum vel gravamen, sive injuriam, non faciam, set in omnibus lacis diligam et manuteneam homines, et res, atque honorem predicte ecclesie, pro passe meo, per bonam fidem, sine amni enganno, ut melius possit dici, vel in­telligi, ad profectum, et utilitatem, iam dicte ecclesie et cono­nicorum eius. Et recipio de bonis predicte ecclesie, pro hac

252

SANT RAMON NONAT 31

donacione et diffinitione .LXX a. V. e. solidos bone et curribilis monete, de quibus omnibus sum bene paccatus, renuncians omni exceptioni non numerate peccunie. Ego vero, Bernar­dus, Celsone prepositus, cum ceteris eiusdem ecclesie canoni­cis, diffinimus tibi, Bertrando Sarraceno, omnen malum, sive gravamen, quod nobis vel ecclesie nostre usque ad presentem diem habuisses factum, pro isto honore.

Quod est actum .IIº . idus marcii, anno Domini .M0 .CC0 . Xº.

Sig + num Bertrandi Sarraceni, qui hoc laudo, et firmo, testibus que firmare precipio. Sig + nuin Petri, capellani de Lanera. Sig + num Arnaldi Pelicer. Sig + num Guillelmi de Malosanguine. Sig + num Arnaldi de Olzina. Hujus facti tes­tes sunt.

Bernardus de Pampino, qui hos scripsit, et hoc signum (s. manual) apposuit.

El darrer document existent a l'arxiu capitular de Solsona relatiu a la que estic convençut de tractar-se de la família de sant Ramon Nonat és aquest, del seu germà Bertran, que fa les paus amb el mo­nestir de Solsona en les qüestions que li havia mogut sobre dos ho­nors: el del terme del castell de Comabella que li reclamava «per raó de la seva mare», i el de Sant Pere de Cos, terme d'Ardèvol sobre el que no n'al·lega cap títol de possessió i que hem vist haver estat lle­gat pel germà de Bertran, Pere, a Sª. Mª. de Solsona en el seu testa­ment. El paborde del Monestir acaba el litigi donant a Bertran setanta-cinc sous i perdonant-li, amb tot el convent, els perjudicis que li ha causat amb la seva actitud.

Ramon Sarroy

El cognom de sant Ramon Nonat ha estat un trenca-caps per als historiadors. Hem vist el P. Vargas, que escriu des de Palerm (1676), atribuint-li l'apel·latiu de Surrons. El P. Colombo adverteix que es tracta d'una confusió amb un definidor general de l'Orde, anomenat Fra Ramon Surrons, que apareix al capítol de la província de Valèn­cia al volts de 1300, afegint que fou el P. Joan Antillon qui va es­criure a Vargas des de Roma dient-li qui ell creia que aquest Ramon Surrons era el sant. No manca qui li diu Segers. Mn. Serra i Vilaró proposa el de Sarroc, derivat de Ramon Sa Roca, senyor de Pinell. Perduts en l'obscuritat de tanta confusió és significatiu que el cog-

253

32 ANTONI LLORENS I SOLÉ

nom que més ha prevalgut en la tradició hagi estat el de Sarroy. Re­cordem Costa rebutjant l'afirmació dels qui feien procedir el sant de la «Casa de Cardona y de Sarroy».

De conformitat amb la documentació exhibida en aquest treball sant Ramon hauria d 'ésser el darrer fill del cavaller Arnau de Car­dona. En conseqüència havia d'ésser un Raymundus Arnaldi, Ramon Arnau, ço és, fill de Arnau. Més, essent anomenats els seus germans pel poble «els sarraïns», renom que s'apropiaren: Petrus Sarracenus, Guillelmus Sarracenus, Bertrandus Sarracenus, el sant també deuría ser anomenat Raymundus Sarracenus, Ramon Sarraí, del que se'n de­rivaria Sarraí, escrit amb una y final.

Per tal de verificar aquesta derivació he consultat l'eminent filò­leg, Dr. Joan Corominas, el qual em contesta amb aqúestes paraules: «Perquè un nom Sarroy pugui venir de sarraí caldria que primer s'hagués canviat en sarraí, i això ja no té una justificació possible», subratllant aquesta darrera paraula.

D 'acord, doncs, amb les lleis filolqgiques no és possible la predita derivació, més queden dues possibilitats. Primera, un error de trans­cripció escrivint o en comptes de a, i segona, que en el parlar del poble i a través de dos o tres segles la fonètica convertís sarraí en sarraí, escrit amb una y final com s'esdevé sovint sobretot en tants i tants pobles pirinencs: Llesuy, Bèrnuy, Selluy, Berestuy, etc.

Si és veritat que aquesta meva suposició va induir-me a vincular els «sarrains», fills d'Arnau de Cardona, amb l'apel·latiu Sarroy que la tradició atribueix al sant, no ès exclusivament per aquesta raó que el faig germà dels «Sarraïns», sinó per les coordenades existents en­tre la documentació i les circumstàncies personals que la tradició atri­bueix al sant. Entre aquestes coordenades, atenent el que acabo de dir, no veig cap inconvenient en comptar-hi també la del cognom Sa­rroy per Sarraí, Ramon Sarraí, renom que li donava el poble com als seus germans.

Conclusió

L'estudi de la documentació que presento en aquest treball d'in­vestigació sobre la persona de sant Ramon Nonat ens dóna una cer­tesa de la seva existència històrica i suggereix al mateix temps una tan fonamentada credibilitat sobre la seva família que el dubte s'es­vaeix considerablement.

La carta que el paborde del monestir de Santa Maria de Solsona,

254

SANT RAMON NONAT 33

Grau Calbó amb tot el convenc, cedeix a Sane Pere Nolasc l'ermita de Sane Nicolau de la parròquia de Portell i els cerreyns necessaris per a la construcció d 'un convenc mercedari amb el seu noviciat data del 1245. Fent només cinc anys que s'havia esdevingut la morc del Nonat i havent estat enterrat el seu cos en aquesta ermita, es fa evi­dent que el motiu que decidí a Nolasc en l'elecció d'aquest lloc per edificar-hi un convent fou el de custodiar el cos del sant que el poble ja havia començat a venerar. Aquest culte públic, mai no interrom­put, és consentit i aprovat implícitament pels bisbes d'Urgell i els pa­bordes de Solsona que donen llicència per a recaptar almòines per a promoure aquest culte. L'existència històrica del sant queda fora de dubtes. Aquest és el fet bàsic de la tradició sobre la vida del sant. La crítica històrica poc llevar-ne els elements amb els que la fantasia po­pular l'hagi pogut enriquir en el transcurs dels temps com poden ser­ho el viàtic miraculós del sane al castell de Cardona en el que va mo­rir i el trasllac del seu cos sobre una mula cega fins l'ermita de Sane Nicolau de Porcell. També pot llevar-li, com ja va demostrar-ho Costa i Barafull, la seva promoció a la porpra cardenalícia, que l'Orde de la Mercè a la que pertanyia, li va atribuir. Més la negació d'aquests elements no comporta la de la seva persona com han arri­bat a fer-ho alguns dels historiadors moderns.

Quant a la seva família, la documentació estudiada proporciona cantes i canc precises coordenades coincidents amb els crecs principals que la tradició atribueix al sant que fan difícil el dubte sobre la seva identificació. És veritat que el fet de no registrar-s'hi el nom de Ra­mon encre els fills d'Arnau de Cardona m'obliga a integrar-lo en la seva família amb un incerroganc, més també ho és que l'únic docu­ment, com és el del cescamenc de Pere Sarraí, el fill gran d'Arnau de Cardona, en el que hauria tingut de signar amb tots els seus fills, queda excusat de fer-ho per rio haver acomplert encara els dos anys.

Aquestes coordenadas són les següents:

l. Ramon neix a Porcell, segons la tradició. El testament de Pere Sarraí, el fill gran, és atorgat a Porcell i el text d 'aquest document dona a conèixer, sense cap mena de dubte, que el restador convivia amb el seu pare en aquest lloc.

2. El sane fou excret del cos de la seva mare morta per una ope­ració cessarea. D'aquí el renom de Nonat. El testament de Pere és ocorgac l'any 1202. Entre aleres, fa un llegat a Sanca Maria de Solsona de toc el que cé a Comabella, que declara haver-ho rebut del seu avi

255

34 ANTONI LLORENS l SOLE

de Claret, (doc.6). Aquest avi de Pere Sarraí era Bernac, senyor del castell de Claret (doc.2). En casar-se la seva filla Ermessenda amb Ar­nau de Cardona sorgeixen qüestions sobre el seu doc. En el conveni establert per intercessió d'alguns prestigiosos cavallers és decidit do­nar a Ermessenda, als seus fills i al seu marit tot el que Bernat i el seu fill Berenguer tenen a Comabella (doc.2). Tractant-se d'un indi­vís cap dels destinataris d'aquests béns no podia alienar el que li to­cava sense el consentiment dels aleres ca-propietaris. Aquesta cir­cumstància explica el fet de que tots els de la família de Pere Sarraí signin el seu testament per raó de fer al monestir de Solsona dos lle­gats: el de Sant Pere de Cos del terme d'Ardèvol i el de «tot l'honor que té al castell de Comabella», que és el quin diu haver rebut del seu avi de Claret. L'única que no signa aquest testament és la que hi estava més obligada, la seva mare Ermessenda. Aquest detall fa evi­dent que .la seva mare era morta. Sense la seva signatura la donació del que tenia a Comabella hauria quedat invalidada si, podent signar­ia en senyal de consentiment, no ho hagués fet. I que la donació fou valida ens ho diu Sança de Llobera lloant al Monestir aquesta dona­ció (Doc.8) i cedint-li els drets que per aquest acte podria tenir-hi (7-1-1204). Ens ho confirma Bertran Sarraí que cedeix als Monestir els drets que li reclamava a Comabella, per raó de la seva mare, aca­bant les disputes que es tenien per aquest motiu (Doc.9). Ara bé, la data del testament de Pere Sarraí és del 15 de febrer de 1202 i el naixement de Ramon és del 1200. Res no impedeix el poder afirmar amb tota probabilitat que la seva mare morís en donar-lo a llum i que hagués d'esser extret del seu cos en morir.

3. Segons la tradició era del llinatge dels Cardona. Arnau de Car­dona, el seu pare, era fill natural del vescomte de Cardona, Guillem, titular del famós castell, segons consta en la genealogia dels Cardona elaborada per Armand de Fluvià. Ho deixa encendra sobrerament el fet d'intervenir aquest vescomte d 'una manera imperativa i eficaç en el conflicte armat sorgit entre Arnau de Cardona i els seus d'una part, i, d'una altra el monestir de Solsona (Doc.5). El mateix poc dir­se del manament que Arnau fa al seu fill, Pere, d'un llegat en el seu testament per fer cremar una llàntia a la reixa del cor de l'església de Sant Vicenç del castell de Cardona (Doc.6).

4. L'apel·latiu del sant era el de Sarroy conforme a la tradició. Ja hem vist com aquest nom podria ser, molt probablement, una corrup­ció del mot Sarraí en el parlar del poble o també un error en la trans-

256

SANT RAMON NONAT 35

cripció d'algun document antic. Si era conegut pel poble amb el re­nom de Ramon Sarraí és fa evident que era un més dels germans «sarraïns», fills del cavaller Amau de Cardona.

Atribuir a pura casualitat tantes i tan precises coordenades entre la tradició i la veritat històrica no és científic. La conclusió òbvia d 'a­quest estudi de la documentació confrontada amb la tradició és: que sant Ramon Nonat va nèixer a Portell l'any 1200 extret per una ope­ració cessàrea del cos de la seva mare morta; que els seus pares eren el cavaller Arnau de Cardona, fill natural del vescomte Guillem, i Er­messenda, filla de Bernat, senyor de Claret i prestigios templer; que els seus germans foren Pere, Berenguer, Guillem i Bertran, coneguts pel poble amb el renom de «els Sarraïns» a excepció de Berenguer que signa sempre amb el denominatiu de Torre.

Per tal de completar les notícies sobre el Nonat seguint el nou camí que proposo en aquest treball sobre la seva família vaig intentar investigar en l'arxiu ducal de Cardona, actualment a Madrid en poder de la duquesa de Cardona. Em fou contestat que des de feia dos anys estava tancat per mort del bibliotecari. Ni interposant-hi una altra duquesa no em fou possible l'accés. És molt probable que els oncles del sant, Ramon Folc IV i la seva muller Agnès de Torroja, els ves­comtes que l'aculliren al seu castell prestessin ajut al seu nebot dedi­cat a l'obra de rescat dels captius cristians, i que d'això en quedés algun rastre a l'arxiu ducal, no investigat per Costa sobre aquest punt, el qual només s'interessà per les notícies sobre el sant que po­dien haver-se conservat en la col·legiata del castell de Cardona. Deixo i recomano aquesta investigació als historiadors en la confiança de que podran fer nàixer el Nonat en la Història sense necessitat d'extreure'l, com m'ha passat a mi, d'una documentació col·lateral.

257

ANTONI llORENS I SúLÉ

Canonge Arxiver de Solsona

Solsona. Febrer de 1986

VICENTE CARCEL ORTÍ Correspondencia diplomdtica del Nuncio Amat (1833-1840). Pamplona, Ediciones Univer­sidad de Navarra S.A., 1982. 374 pags.

El autor -ya bien conocido de nuestros lectores- no se contenta con transcribir textos sino que pretende ofrecer historia documentaria o documentos que construyen historia. Por esco comienza con un «estudio sobre la vida de Luigi Amat y su gestión diplomatica en la nunciatura de Madrid». Es un estudio perfecco que situa al lector en aquel punto de la vida política española y europea que tanta trascendencia ruvo para la vida religiosa de los paises. Es un girón de la historia religiosa de España en un pe­ríodo decisiva para la religión católica de nuestra nación y la evolución política de una España en decadencia. La primera terminara con la matanza de frailes en Madrid y la desamortización general; la evolución política, iniciada en las Cortes de Cadiz y creada con la «Pepa», acabara con el destierro de la monarquia, la guerra carlista y la implan­tación de una Repúbica efímera. Los años de la Nunciatura de Amat son decisivos.

Vicente Carcel transcribe todos los despachos, íntegros, dirigidos por el Nuncio a la Secretaria de Estado y las respuestas que ésta le remitió. No copia, sin embargo, la correspondencia del Nuncio con los diversos Dicasterios romanos, con el Gobierno español, ni con los Obispos, aunque frecuentemente en las nocas hace referencia a ellos y, si conviene, los transcribe por completo. Hablamos del Nuncio Amat y de su Nunciatura, aunque, a la verdad, no fue Nuncio mas que en las Bulas Pontificias. Su misión en España fue muy dolorosa para él y para la Santa Sede.

Amat, un joven eclesiastico brillante con una carrera diplomatica excepcional, es­tando en la Nunciatura de Napoles, a los 37 años, es nombrada Nuncio de España el 7 de octubre de 1832. El gobierno de Fernando VII había dado el beneplacico de ri­gor. El breve apostólico fué expedida inmediatamente el 13 de Noviembre. El cargo era halagador, ya que de Madrid se subía al Cardenalato por ser España nuciatura de primera clase. Sin embargo Amat permaneció en Napoles sin manifestar intención de trasladarse a su nuevo cargo. Entre tanco Tiberi, creado ya cardenal, le esperaba impa­ciente en Madrid para hacer la entrega de la nunciatura. Solo a instancias de Tiberi y apremios de ia Sede Apostólica, Amat se trasladó a Madrid a donde llegó el 13 de Septiembre de 1833. Después de una visita de cortesia al Rey, presentó las bulas que, según costumbre, habían de obtener el placet del Gobierno. El día 26 ya escribia Amat al Secretaria del Estado pidiendo al Papa 48 facultades particulares para poder ejercer con eficacia su legación ante Fernando VII. Poco después , el 3 de Octubre se dirigia de nuevo a Roma anunciando la muerce «avenuta impovisamente» del Rey. Amat se vió así envuelto en los avatares que tales acontecimientos arrastran. Pero na­die habria creido que la desdicha del flamante Nuncio había de llegar tan lejos. Tiberi por una parte, él por otra, no dejaron piedra por mover para que se diera el placet a la bulas pontificias lo mas pronto posible. La costumbre era que el Nuncio cesante -en este caso ya era Cardenal- permaneciese en la Nunciatura cuarenta días para instruir al nuevo encargado de ella. Tiberi esperaba también que llegara el placet. En vista de la demora, decidió volver a Italia en Mayo de 1834 dejando a un encargado

259

2 ANALECTA SACRA TARRACONENSIA

de los negocios nomine Sanctae Sedis. Li posición de Amat era, pues, sumamente eno­josa. Por esco se reciró a La Granja y desde allí desempeñaba como podía los asuntos mas graves, por mas que oficialmente no podía negociar nada. Tuvo serios problemas con el Gobierno por el nombramiento de Obispos, las Bulas de Cruzadas, etc. Toda su diplomacia se escrellaba ante los poücicos anticlericales Martinez de la Rosa (mode­rada), Toreno (mas radical) y sobre todo Mendizabal (acérrimo sectario anticlerical y anticatólico). Los sucesos seguían un curso verciginoso: el 4 de Julio de 1834 fueron expulsados los Jesuitas de España; pocos días después ocurrian en Madrid las macanzas de religiosos; en 1835 se repicieron furiosamente en Zaragoza, Barcelona, Tarragona, Alicante, Soria y Reus. Los asesinacos en Madrid habían sido 77 (40 sacerdoces y 37 !egos) y heridos 13.

También la guerra civil carlista envolvió el tiempo de la nunciatura de Amat. Su correspondencia -como advierce Vicente Carcel- no aporta novedades especiales a la historia del carlismo ya que el nuncio no se movió de Madrid y refleja solamente el ambiente que allí se respiraba; y tiene también, como fuente de información algunos Boletines del ejércico de D. Carlos.

Una situación can embarazosa no podía durar. Amat pedía a Roma una solución. La tirantez entre España y la Santa Sede aparentemente se debía a que el Papa no acababa de reconocer oficialmente la sucesión en el trono de Isabel 11 y la regencia de María Cristina, porque no quería comar pacte decidida en pro o en contra del Carlismo. Mientras no llegase este reconocimiento oficial, el Gobierno español no daría el placec a las bulas aposcólicas en favor de Amat. Peco la realidad era ocra: el anticlericalismo y antireligiosidad reinance entre los polícicos españoles. En este escado, los desmanes de 1834 y 1835, la expulsión de los jesuitas, la negación al placet en favor del Nuncio, apresuraron la ruptura entre la Santa Sede y España. El 31 de Julio de 1835 se comu­nicó a Amat que podía pedir los pasaporces al Gobierno español y recirarse de España. Amat lo hizo inmediatamente, y el l de sepciembre se embarcaba en La Coruña para Francia. Se detuvo unos días en París y a fines de mes ya escaba en Roma. En Mayo · de 1837 era elevada a la dignidad cardenalícia y le fueron confiados cargos de respon­sabilidad y delicadeza donde puso de manifiesco su habilidad y dotes de gobierno. Al­canzó los mas altos cargos de Canciller de la Iglesia, Camarlengo, etc. Tomó pacte en Concilio Vaticana l, donde fue muy comentada su respuesca a la pregunta del Papa a los Cardenales y Legaciones sobre la conveniencia de convocar dicho Concilio. En ella manifescaba un conocimiento muy sagaz y muy cercero del escado de la Iglesia no solo en los Estados Pontificios sino en el mundo encero. Se diría que el úlcimo acco de servicio a la lglesia fue la asiscencia al Conclave que eligió a León XIII en 1878. Pocas semanas después muere en Roma el 30 de Marzo.

En realidad no se puede hablar propiamente de Nunciatura de Amat, ya què ni fue reconocido ni pudo actuar como cal ance el Gobierno de Madrid. Creemos que cam­poco se pueden fijar los años 1833-1840, ya que llegó a Madrid en Sepciembre de 1833 y marchó en Septiembre de 1835. En realidad su correspondencia con el Vati­cana y viceversa va del 23 de Sepciembre de 1833 al 10 de Octubre de 1835 (ya en París). Los documentos que -como veremos-- siguen, no percenecen propiamente a la Nunciatura.

Los despachos de Amat, es decir, los documentos de este libro son 199. A ellos se agregan, con el título de «Ütros Documentos» ocho escricos mas (en realidad, 12 como veremos) muy interesantes, que «explican graves cuesciones polícico-religiosas tratadas por Amat en su correspondencia diplomacica» . Estas cuesciones fueron: l. Unas instrucciones de la Congregación de Asuntos Eclesiascicos Excraordinarios, sobre la provisión de las diócesis y beneficios en las colonias americanas sujecas a España; 2.

260

RESSENYES BIBLIOGRÀFIQUES

lnstrucción de la Congregación Consistorial sobre el juramento de los Obispos; 3. Acta de la Congregación de Cardenales de Asuntos Eclesiasticos Extraordinarios encar­gada de estudiar los problemas político-religiosos de España; 4. Orra sobre la preconi­zaci9n de los Obispos en Jas circunstancias en que se encontraba España; S. Orra sobre diversos asuntos. Los últimos documentos, 205-207, contienen: a) una nota de Lam­bruschini, secretario de Estado a Aparici, Embajador de España, comunicandole la rup­tura de relaciones con el Gobierno español; b) La circular del mismo Lambruschini participando a los Diplomaticos este hecho; c) Una memoria sobre el estado de los asuntos españoles.

El último Documento interesantísimo, el 208, se refiere al asunto de la absolución de la Regente María Cristina, que había incurrido en graves censuras por haber fir­mado, durante los años de regencia, documentos y sentencias contrarias a la Iglesia, a la Religión, etc. Ella --que era piadosísima- estaba muy cargada en conciencia por tales hechos en los que había incurrido por creer que de otra manera, es decir, si ne­gaba la firma, peligraba el trono de Isabel 11, menor de edad. La documentación con­siste en dos minutas de Lambruschini y de otro curial que presentan a la Regente para que según ellas, mas o menos, redacte de su puño y letra la petición de absolución y retracción de sus hechos. Luego esta la retractación y súplica de perdón que ella pre­sentó y leyó al Papa y el documento de acta de reconcialiación, absolución y peniten­cia. Todo hecho en Roma a los pies del Papa Gregorio XVI.

Vicente Carcel Ortí tiene el acierto de comentar los textos que va transcribiendo. Sus notas son de valor incalculable por la cantidad de datos y referencias que contiene. Si Ja búsqueda de documentos es apreciable mucho mas lo es la forma como los pre­senta el autor. No se trata de una mera transcripción o copia de fichas, sino una verda­dera historia documentadísima.

FRANCISCO DE P. SOLÀ S. ].

OLIVIER CLEMENT El otro SI. Itinerario espiritual. Madrid, Narcea S.A. de Ediciones, 1983. 118 pags.

Quien roma en sus manos este libro y empieza con sosiego su lectura, se siente impulsado a no dejarlo un momerito. Tiene algo muy especial. No es solo su estilo, ni solo su contenido. Es algo que absorbe al lector como si se apoderara de su espíritu peco sin avasallarle. Sus paginas producen sosiego y paz. La portada ofrece como único adorno un sol que se sitúa entre las letras S e I del SI del título. Este sol va ilumi­nando por momentos, día cras día, año tras año, al autor y al mismo riempo el lector siente que también él va progresando y viviendo el «itinerario» espiritual de Clément.

Olivier es un espíritu autodidacta hasra cierto punto. Tal vez no se rrare de una formación propiamente dicha, sino mas bien de un caracrer narivamente reflexivo que le acucia desde los primeros años de su edad, pero sin inquierarle del rodo. El ira luchando con sus sentimientos precendiendo acallarlos, como ha presenciado en el am­biente familiar. Al principio su inicencia y casi incapacidad de un todavía bebé le im­pide comprender el ambito de la familia en que se desarrolla su rierna vida. Peco muy pronto descubre que sus padres son «areos milirantes». Sin embargo en su casa y am­biente familiar no hay discusiones, ni ran solo cuando sus rías «deiscas según la rradi-

261

4 ANALECTA SACRA TARRACONENSIA

ción de Juies Ferry» iban a corner con ellos. Lo que al niño inceriormence le irritaba era el silencio sobre Dios. ]amas se le mencionaba sino era para discutir su existencia. El, como rodos los niños -dice- preguncaba por qué se vive, por qué se muere, pero en las respuestas -si se las daban- jamas asomaba Dios.

En el pueblo de su padre -siempre dencro del Languedoc u occidetano- «tres reli­giones se yuxtaponían al decir de las gences: los católicos, los protestantes y los socialis­tas ». A estos pertenecían sus padres. En esta región -añade- un socialista no iba a la lglesia, ni bautizaba a sus hijos, se casaba por lo civil, no encerraba religiosamence a sus muertos y «odiaba ferozmence la cruz».

Una formación laica cortaba los brotes de religiosidad inevitables en una región en que el ambiente de lucha religiosa -recuérdese la de los cataros- era el alma de su historia. Y Clément no pudo sustraerse a ello. Su aficción literaria le llevó a la Univer­sidad; y su pasión por la lectura, el estudio y las tertulias, le favorecieron para encon­trar entre sus compañeros algunos que Je suscitaran las inquietudes anciguas y le lleva­ran poco a poco al Dios silenciada tanco tiempo. Podní. al final escribir: «Recibí el bautismo en la lglesia Ortodoxa. Tenía 30 años, era una opción lúcida y seria. A la vez un riesgo y la seguridad de una evidencia» (p. 115).

Lo que mas le había impedida llegar a este paso decisiva fue «la ausencia de una verdadera t~ología de la libertad y de una verdadera teología del Espíritu Santo» (p. 86).El contacto e intimidad con Wladimir Lossky, ruso ortodoxa que rezaba el ro­saria, le descubrió a la lglesia «no como una moral, ni una ideología, ni una influencia social y política, sino como un humus litúrgico en el que el hombre se alimenta y se transforma» (p. 99). Un monje del Monte Athos, el P. Sofronio, fue resolviéndole algunas dificultades; y a la muerte de Lossky conoció a Paul Evdokimov, otro ruso ortodoxa, e intimaran muy pronco de suerte que fue para él, maestro de filosofía reli­giosa rusa.

Esta obra de Clémenc no se puede resumir brevemence. Su «itinerario religiosa o espiritual» es denso y narrada con viveza íntima. Por esco se ha de leer despacio y meditando. Muchos puncos se sentira uno como impelido a releerlos una y otra vez. El lector encuentra aca y alia frases, ideas, pensamiencos de un sencido y valor inaprecia­ble. Casi sin advertiria o sin pretenderlo, Olivier suelta de cuando en cuando juicios sobre el socialismo, el comunismo, el ateísmo y orros errares que él vivió sin profesar­los nunca, desde la niñez.

Siguiendo su «itinerario» se va siguiendo la obra de la gracia en su alma. ¿Por qué no se hizo católico sino ortodoxa? Tal vez su temperamenco se adaptaba mas al alma rusa sentimental que goza en el misterio, con ese espíriru multiforme y poético, vapo­rosa, oriental, mezcla de encendimienco y corazón. Sea como sea, este libro hara mu­cho bien. Es una confirmación de aquel axioma teológico: «al que hace lo que esta de su parte, Dios no le niega su gracia».

F. de P. SOLÀ

JEHAN DAHYOT-OOLIVET Precis d'Histoire du Droit Canonique. Fondament el Evolution. Roma, Poncificia Univer­sità Lateranense, 1984. 194 p:ígs.

Forma parre este volumen de la Colección «Utrumque Ius», n° 10. Como advierce el Prof. Jean Dauviller en el Préface, existían ya tratados de Derecho Canónico en fran-

262

RESSENYES BIBLIOGRÀFIQUES

cés, pero eran parciales, especializados o que trataban de períodos fraccionados de la Historia del Derecho Canónico; pero se carecía de un estudio de conjunto, que abar­case la historia completa de dicho Derecho, desde los orígenes del cristianismo basta nuestros días. Y esto es lo que ha realizado ]. Dahyot-Dolivet.

Después de una brevísima introducción y una bibliografía general muy selecta y nutrida, en tres paginas desarrolla el «Capítulo Preliminar» sobre los períodos históri­cos del Derecho Canónico de la Iglesia, donde discute (con otros autores de los que expone sus opiniones) la división tradicional: Edad Antigua basta el siglo V; Edad Me­dia basta el siglo XVI; Edad Moderna basta principios de la guerra mundial de 1914-18; y desde entonces la Edad Contemporanea. El autor sigue susrancialmente la posi­ción general de Srurz, y divide su libro en dos grandes parres correspondientes a dos amplios períodos que quedan separados por el Decreto de Graciano (1140).

La primera parte, pues, que llamaríarnos antegraciana comprende tres secciones: la Antiguedad cristiana; La lglesia y el lmperio Romano (313-590); y la Alta Edad Media (590-1140). Estas a su vez se subdividen en varios capírulos que desmenuzan los remas que constiruyen otros tantos mojones que marcan el avance de la sociedad eclesiasrica que va desarrollandose sólidamente gracias a los esrudios jurídicos continuos.

La segunda parte, con ser algo mas breve en la exposición, es el exponente de una sociedad, la lglesia, que no se duerme ni va ordinariamente al remolque de los pode­res civiles, sino que sabe siruarse en la realidad y va continuamente poniéndose al día y aún trazando las lineas que rodo poder y toda sociedad debe aceptar, fijando las normas y urgiendo los derechos que han de regir los pueblos. Es cierto que pasa mo­mentos de crisis por la imposición de la fuerza sobre el Derecho, peco los supera; y ayuda Ella, la lglesia, al derecho y orden internacional mas que cualquier orco poder civil.

Todos los temas jurídicos son estudiados aquí. A pesar de la aridez de rodo libro científico, éste se lee con placer y el lector lo termina sarisfecho. Es un libro que da lo que el tírulo promete y lo que el estudiante de Derecho Canónico debe y desea saber sobre la evolución de las leyes de la lglesia. Peco creemos que este libco sera rambién utilísimo para rodo aquel que quiera conocer el desarcollo de los esrudios del Dere­cho, ya que ha sido la lglesia la que mas ha contribuído a ello. Nacida en la leyes del Antiguo Tesramento y conocedora de los principoios perfecrísimos, de los que el mismo Dios, la hizo depositaria, y, en cierra manera, heredera rambién del Derecho Romano, ha sido y es la lglesia la conservadora del auténtico Derecho fundamental basado en la ley natural y en la divina, a la que se van añadiendo los preceptos que el buen orden de una sociedad moderna y complicada exige. La Historia del Derecho Canónico es la exposición de uno de tantos beneficios que la Sociedad Universal debe a la lglesia.

FRANCISCO de P. SOLÀ

TEÓFANES EGIDO El Linajejudeoconverso de Santa Teresa. (Pleito de hidalguía de los Cepeda). Madrid, Edito­rial de Espiritualidad, 1986. 270 pigs.

A muchos hara tal vez sonreír este titulo y el· contenido de este libco por aquello de que estamos en riempo de democracia o igualdad con un desprecio olírnpico de los

263

6 ANALECTA SACRA TARRACONENSIA

valores espirituales, morales, religiosos, etc. Hoy se valora codo por la fuerza, el poder y el dinero. Pero no eran así para los pundonorosos de siglos pasados para quienes el honor era lo mas preciado y si este honor se refería a la religión, no había timbre mas alto.

Pero en la vida de Santa Teresa este pleico cuvo sus resonancia, que ahora en nues­cro ciempo han cambiado de sentido. No tanco nos sirve este libro para valorar la hi­dalguía de sangre teresiana, cuanco para conocer mejor la posición social de la Santa de una época, como acabamos de decir, en que la pureza de sangre cristiana valía mas que codas las riquezas del mundo.

Los documencos que el P. Teófanes da a la luz, han cenido y cienen su historia; historia que en parte permanece en los umbrales del miscerio. De ellos se cuvo noticia en 1946 por un breve arcículo publicado en el Boletín de la Real Academia Española. Hasta entonces habían reposado cranquilamence olvidados en el Archivo de la Chanci­llería de Valladolid.

El mencionado arcículo despercó la curiosidad de los historiadores que se lanzaron a su búsqueda para invescigarlo a fondo. Pero el abultado legajo parecía habérselo tra­gado la tierra. Desapareció misceriosamence sin dejar la menor huella de su buida del Archivo vallisoletano. Y con el mismo miscerioso silencio, como un duende escurri­dizo, apareció de nuevo en su Jugar en 1986. Creo que la historia concinúa, pero no deja de ser singular que el mismo año saiga ya a la luz la edición acurada de documen­tación tan copiosa, acompañada de nocas muy valiosas en medio de su parquedad, y precedida de un estudio del P. Teófanes Egido.

Este benemérito P. Carmelita, cacednicico de la Universidad de Valladolid, se ha tornado el crabajo de preparar una edición nada fií.cii y explicar los concepcos de hidal­guía y demas necesarios para comprender el fondo de los procesos en corno a la fami­lia de Santa Teresa, que no dejaron de repercutir en la vida de la Santa. Por esco comienza el P. Teófanes, notando que «el pleico de hidalguía -o, mejor, de probanza de posesión de hidalguía- del padre y tíos parcernos de Santa Teresa no fue algo excepcional en aquella Castilla» (p. l l). Explica luego el por qué de semejance proceso por parte de los Cepeda, como cambién la corrupción en la presencación de cescigos. Todo tiene su explicación en las consecuencias económicas o ingresos para el erario público que se seguían de ser hidalgo o pechero. Para probar la hidalguía o su no exiscencia, jugaban un papel imporcance los oficies «viles», como los de mercader, arrendador de impuescos, etc. Los Sanchez habían ejercido cales oficios, pero en los procesos se insistía en las cuantiosas riquezas de los Cepeda ... Se mezclaba también en el proceso la cuestión de la limpieza religiosa. Los Cepeda cenían mezclada sangre ju­día y los documentes hablaban de recraccación de Juan Sanchez de Toledo, abuelo de la Santa. «A pesar de codas las evidencias ---dice el P. Teófanes- los alcaldes de los hijosdalgo fallaron en favor de la posesión de hidalguía de los Cepeda, de su padre, de su abuelo» (p.26). No por esco cesaron los pleicos, como explica muy bien el erudico P. Egido.

La edición mira a la ucilidad del lector. Los tres cuadernos, de que consta Ja docu­mencación, estan religados o cosidos sin orden cronológico ni siquiera lógico. Trabajo del editor ha sido colocar las piezas de forma que el lector pueda seguir ordenada­mence todos los avarares procesales y se de cuenca del avance de cada uno de los procesos.

Agradecemos, pues, al P. Egido el buen servicio que ha prestado a los devotes de Santa Teresa haciéndoles conocer el ambiente doméstico en que se desarrolló su niñez

264

RF..5SENYES BIBLIOGRÀFIQUES 7

y primera juventud, y a los historiadores apomindoles datos que colocan a los perso­najes en su correspondientes Jugares.

FRANCISCO DE P. SOLÀ S. ].

JOSÉ Mª FERNANDEZ CATÓN San Mancio. C11/Jo, /eyenda y Reliq11ias. Colección, Fuentes y Estudios de Historia Leo­nesa, n° 30. León, 1983. 427 pags.

El autor califica este precioso libro de «Ensayo de Crítica Hagiografica» pero en realidad es mas que un «ensayo» un «modelo». El Centro de Estudios e Investigación S. Isidoro (SCIC-CECEL) conjuntamente con la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de León, y el Archivo histórico Diocesano han sido los Mecenas de este estudio, mo­delo de profundidad histórica-crítica y de elegancia tipografica.

Su autor ha tcabajado en el asunto mas de veinte años. Todo comenzó con el ha­llazgo casual de unos documentos en el arca de las reliquias de los santos manires Facundo, Primitivo y Mancio en la Iglesia de S. Juan de Sahagún. Al encargarse de ellos el autor sintió interés singulac por su contenido. No pudo, sin embargo, entre­gacse inmediatamente a su estudio hasta algunos años mas tarde.

Pocos eran los datos existentes sobre S. Mancio y poc esco, y otcas circunstancias, que el olfato histórico de Femindez Catón supo apreciar, se decidió a concretar su estudio a este Santo. Y así el libro se fue pecfilando. Se divide en tres partes. la pri­mera es: el Cuito de S. Mancio a través de los Calendarios litúrgicos y los martirolo­gios. En los Calendacios hispano-mozacabes a veces no aparece la memoria del Santo. Esta es buena pista para descubrir lo que llamaríamos el rumbo o trayectoria seguido poc el cuito que se le tributó. Se examinacon luego los Calendarios de la Baja Edad Media y de las licucgias diocesanas. En este campo litúrgico el material documental ha sido abundantísirno y de gran utilidad histórica. Y a estos documentos han permitido conduir que en la litucgia romano-galicana de Toledo no se daba cuito al Santo, hasta que el Cardenal Cisneros lo revitalizó. A esco se debió el que luego fuese incluido S. Mancio en el Martirologio.

la segunda pacte da un paso mas en la investigación histórica al examinar cuidado­samente la «Passio" y los textos litúcgicos y de ellos sacar los datos hagiograficos. Tra­bajo que el autor ha emprendido con seriedad y metodología rigucosa. Mucho ha al­canzado peco confiesa que todavía quedan algunos puntos oscucos que tal vez nunca llegacin a plenitud de ~gucidad histórica. Es interesantísirno - y erudito - el capí­tulo en que se reconstruye la historia de S. Mancio a base de los datos, que como hemos dicho, dan la Passio y los textos litúrgicos. Con gran paciencia y perspicacia, el autor examina los documentos y va descubriendo cómo se pasó de un humilde servi­dor perseguido por los judíos a un discípulo de Jesús y primer Obispo de Evoca marti­rizado por el Prefecto V alidio.

También ha sido fatigosa paca el autor la tarea de seguir paso a paso las peripecias y traslados de las reliquias del Santo. De esto se ocupa la tercera pacte. Es ciecto que estuvieron prirnitivamente en Evoca y pasacon a Villanueva de San Mancio. En el Mo­nasterio de Sahagún apacece la cabeza del Santo. Peco Felipe 11, a petición del Arzo­bispo de Evoca, mandó que se devolviecan a Portugal. Con esto termina el tcabajo de

265

8 ANALECTA SACRA TARRACONENSIA

investigación, pero el recocrido de las reliquias y los sucesivos traslados basta volver a su lugar de origen, han dado lugar a un capítulo que, si se tratase de otro asunto, parecería ficción policíaca. Es uno de los capítulos mas interesantes de este libro y como la célula que ha dado origen a este trabajo histórico de investigación. En un apéndice se reunen los textos principales, los hallados en el arca de las mencionadas reliquias y otros de interés documental.

Hay que felicitar al autor por su esfuerzo, tenacidad, metodología y basta ameni­dad con que han sabido interesar al lector en un recorrido de documentos aridos. Con su buen estilo han realizado aquí aquello de Horacio: Omne tulit punctum qui miscuit utile dulci.

FRANCISCO DE P. sor.A

PAULAE MONTAL FORNÉS

Sacra Congrrgatio pro Ca11sis Sancton;m. Offici11m historic11m. - Barcinonen. Beatificatio­nis et Canonizationis servae Dei

F11ndatricis Pii Imtit11ti Fi/iamm Mariae Scho/ar11m Piamm (+ 1889). Positio s11per virt11-tib11s ex officio concinnata. Roma, 1985, CXXI-997 pags. + 12 pp. de larninas.

Paula Montal de San José de Calasanz, Sch. P. (Paula Montal Fornés) por las virtu­des que durante sus casi 90 años de edad ejerció con constancia, ha merecido ser pro­puesta a la Santa Sede para que se pueda -si es oportuno- proceder a su beatifica­ción y ulterior canonización y, con ello, presentaria al mundo como un modelo de santidad y perfección imitable al mismo tiempo que admirable.

las Hijas del Insàtuto por ella fundado han puesto todas las diligencias posibles para que tan fausro deseo llegue a la realidad. Este grueso volumen en folio y mas de mil p3ginas presenta a la Venerable religiosa en su aspecto espiritual e histórico. Una muy breve biografía abre, a modo de informe, el valioso como. Según ella, nació en Arenys de Mar el 11 de Octubre de 1799 y murió en Olesa de Montserrat el 26 de Febrero de 1889. Como otro Moisés -valga la expresión--- su vida se desarrolla en tres etapas de duración igual, no de 40 años como en el personaje bíblico, sino de 30: juventud, fundación, actividad retirada

El primer período es agobiante. A los 10 años queda huérfana de padre ella, la mayor de los hijos, el menor de los cuales tiene solamente dos días de edad. Se com­prende que Paula ya no tendra niñez. Corría el año 1809 en plena guerra de la Inde­pendencia española Entre el 24 de Septiembre de 1809 y el 28 de Junio de 1810 ve Paula nacer a su hennanito Ramón, morir a su padre, a su abuela paterna, a una tía y al pequeñín Ramón de 9 meses. En los años siguientes sufrira los saqueos de la Villa por tropas francesas y todas las calamidades de aquella época tan desastrosa para la política e historia de España. Y así llega el año 1816 en que con sus 17 años de edad y con ocasión de una misión dada por los PP. Capuchinos, Paula se inscribe como cate­quista en la Parroquia de Areyns de Mar y da principio a su vida de actividad apostólica.

Tiene ya 30 años ( 1829), y sus hennanos se han ido situando, y ella ha sentido que su misión es el bien de las almas. Con su amiga Inés Busquets se rraslada a Figueras donde abre una escuela para niñas. Ha comprendido y palpado la necesidad espiritual

266

RESSENYES BIBLIOGRÀFIQUES 9

y culcural que requería la niñez y juventud femeninas que seran las futuras formadoras de sus hijos. Algunas otras señoritas se les juntan con la misma vocación y piensan en una institución religiosa, que ella desea asemeje a la de San José de Calasanz. Por esto a la Casa-Colegio que fundara en Arenys de Mar en 1842, añade la de Sabadell en 1846 porque en esta Ciudad había un floreciente Colegio de Escolapios. Facil le re­sulta la fundación de un Instituto Religioso que se llamara de Hijas de María Escola­pias (1847). La Congregación se expande rapidamente fundada en Igualada (1849), Vendrell (1850), Masnou (1852), Gerona (1853), Blanes (1854), Barcelona (1857), Soller (185 7) y Olesa de Montserrat (1859).

Al llegar aquí Paula queda a las faldas de la Santa Montaña montserratina y dedi­cada a la enseñanza, recogimiento y atención a los asuntos del Instituto. Como ocu­rriera a San José de Calasanz, también ella - aunque sin agitación ni conjura ni cosa parecida- se vió alejada del gobierno del Instituto. De este modo la tercera etapa de su vida, sus últimos 30 años, fueron tranquilos y espiritualmente de ejercicio de per­fección heroica. En el primer Capítulo General de la Congregación, el día 24 de Fe­brero de 1871, fue elegida Superiora General la M. Francisca de Domingo. Aunque mas tarde (15 de Agosto de 1874) sera nombrada ella Consultora General y el 7 de Septiembre Provincial de Cataluña, en realidad poco podra hacer desde Olesa de Montserrat. Cuando en 1883, con mas de 80 años de edad, es dispensada de sus car­gos y se le permite escoger el lugar que mas le plazca para descansar hasta el final de sus días, ella escoge permanecer en Olesa porque es la casa mas p0bre y austera. Y allí muere el 26 de Febrero de 1889. Dejaba sólidamente establecida una Institución reli­giosa con 308 religiosas que atendían 19 Colegios, educaban 3464 niñas y tenían en formación 35 novicias y 3 postulantes.

Si el «Informe» de la vida llena solamente 5 paginas, sigue luego una cronografía muy pormenorizada de los acontecimientos de estos 90 años; y a continuación la histo­ria de la lntroducción de la Causa de beatificación y Canonización como también la lista de Archivos consultados.

Como desquite de la breve «lntroducción», en la pagina L VIII comienza el Suma­rium de vita, virtutibus, signis et fama sanctitatis seroae Dei Paulae Monta/ Fornes ex docu­mentis in positione editis concinnatum. El texto esta en castellano y se divide --como ha indicado su título- en: Vida de la Sierva de Dios; Virtudes de la Sierva de Dios; Muerte y Sepultura de la Sierva de Dios; y Fama de Santidad. Con este apartado queda esbozada una minuciosa biografía de la Sierva de Dios que ocupa mas de 70 paginas. Y con esto se da fin a la lntroducción General para dar paso a los «Documentos».

La Documentación se agrupa en dos partes que quedan separadas por la muerte de M. Paula: antes y después de su óbito. Su publicación no es meramente «documental» sino que las piezas se clasifican por materias y capítulos, que constan de dos partes: primeramente se explana el título, por ejemplo, Fami/ia de la Sieroa de Dios y luego se transcriben los respectivos documenros. Con este método las 898 paginas, que abarca esta sección, constituye una magnífica y casi exhaustiva vida de la Fundadora.

Los cinco primeros capítulos se refieren a la vida de la M. Paula hasta la Fundación de las Hijas de María Schol. Piarum. A partir del cap. VI hasta el VIII se narran los tramites y vicisitudes inherentes a la expansión y obtención de la Aprobación de la Hijas de María. Y termina con las actividades de la Sierva de Dios a partir de 1852 hasta su muerte (ce. IX-XIII).

La segunda parte se dedica exclusivamenre a la documentación, que consiste en los testimonios numerosísimos de personas que atestiguaron la santidad de la Sierva de Dios, agrupados por orden cronológico, que corresponde a las distintas etapas de su

267

10 ANALECTA SACRA TARRACONENSIA

vida y después de su muerte. Al final van transcritos extractos del Proceso Informativo.

A modo de apéndice hay una extensa l:¡ibliografía de 313 títulos de escritos de la Sierva de Dios o sobre ella o de personas con ella relacionadas o que tratan de su Fundación. Dos índices minuciosos y acurados, de nombres personales y de materias, ponen fin a este volúmen insuperable. Pero todavía hay que añadir 12 paginas de lami­nas de edificios, habitaciones, escritos, personas, etc., rodo relacionado con la M. Paula.

Hay què alabar a cuantas personas han trabajado en la composición de esta obra que es un verdadero joyel de historia, un modelo de metodología, un Monumento perenne de Amor de las Hi jas .de María Escolapias a su Madre Fundadora, la Sierva de Dios Paula Montal de San José de Calasanz.

FRANCISCO DE P. SOLÀ S.J.

ANDRES DE SALES FERRI CHIULO lconogra/ía Mariana Valentina Biblioteca Gra.fica Valentina -4. Valencia, José Huguet, 1986. 128 pags.

El Rdo. Andrés de Sales Ferri obsequia al público devoro de María con un nuevo libro de konografía Mariana. El incansable escritor e investigador parece que se ha propuesto esparcir por doquier la devoción mariana haciéndola entrar por los ojos. Es un magnífico apostolado digno de un Sacerdote. Aunque solo fuese por esco, ya me­rece nuestro mas sincero placeme.

Le ha acuciado también el hecho -como hace constar en la lntroducción- de que la Comunidad Valenciana carece de una historia mariana «que nos sirva de orientación y guía, tal como sí los poseen Cataluña y Aragón desde el siglo XVII y XVIII respecti­vamente» (p. 7). Creemos, pues, que ahora la Comunidad Valenciana se ha puesto -mejor dicho, ha sido puesta- gracias al Rdo. Andrés de Sales, a la altura de sus Comu­nidades hermanas.

Una obra así es trabajo de paciencia. El lector que ignora esta suerte de libros y solamente los maneja, no se puede dar cuenta del esfuerzo que supone recoger datos, confrontar fechas, identificar o desglosar (que de rodo hay) imagenes, cribar historias separando las leyendas, etc. Añadase en el caso presente, la selección de grabados o fotografías, la unificación de los nombres y demas pormenores que suelen pasar desapercibidos.

Siguiendo el orden alfabético geografico, recorre el autor las ciudades y pueblos que poseen un Santuario o imagen de María especialmente venerada con una determi­nada advocación. Son 80 los locales marianos; y como en la ciudad de Valencia se veneran ocho imagenes renombradas, el total forma un conjunto de un jardín mariano de 8 7 flores.

La representación tipografica es esmerada y se ha cuidado que cada pagina se dedi­case a una invocación o irnagen. El contenido o texto de las paginas sigue siempre un orden sistematico muy sencillo y claco. Preside un grabado o fotografía de Ja imagen que va a presentar. A su pie va el nombre de la población, por ejemplo (p. 83) Trai­guera seguido del título o advocación de la Virgen: Virgen de la Font de la Salut; a continuación, en textos breves, la historia tal cua! fue y -si la hay- la leyenda que se

268

RESSENYES BIBLIOGRÀFIQUES 11

cuenta; las vicisitudes por las que ha pasado la ermita o cemplo hasca nuescros días; lo mismo se dice respecto de la imagen; y termina con la explicación del grabado.

Son muy praccicos los índices o liscas con que se cierra el libro: l. Nomenclacor de advocaciones, es decir, lisca alfabécica de los cículos indicando las poblaciones que los tienen. 2. Clasificación de los dacos hiscóricos, por ejemplo: la imagen fue regalada, encontrada milagrosamente, llegó por mar de forma milagrosa, ecc. 3. Pacronacos ma­rianes. Se termina con abundante bibliografía de cada imagen recensionada.

El Excmo. Sr. Dr. Arzobispo de Valencia ha quericio con su aucoridad avalar esca hermosa obra presentandola con un «pónico» muy sencido y laudacorio. Por nuescra pane queremos manifestar una vez mas a nuescro buen mariólogo Rdo. Andrés de Sales nuescra admiración por su laboriosidad, y desearíamos alencarle a que no decaiga ni desconfie, sino que vaya siempre adelance a gloria de Dios, honor a Crisco y amor a la Virgen nuescra buena Moore.

FRANCISCO de P. SOLÀ S.].

VIT ALIN O V ALCARCEL La «Vila Dominici Siknsis» de Grimaldo. Estudio, edición crítica y traducción. Logroño, Servicio de Cultura de la Excma. Dipucación Provincial, 1982. 648 pags.

Nos enconrramos ance un modelo de edición crítica; minuciosa, sin ser exagerada, y paciente. Las paginas, por ejemplo, 31-35, 55-75 y 549-585 responden plenamenre a la Hamada «paciencia benedictina».

La «Vi ca Dominici Silensis» no ha cenido has ca ahora mas que dos ediciones: La de Tamayo de Salazar (1659) y la de Vergara (1 736). La primera omició los libros 2° y 3º y ademas no fue cuidada en la selección del cexco. Mejor fue Vergara que dió a luz la obra completa y dejó un cexco mas acurado. Sin embargo, ninguno de ellos se inceresó por un cexco crícico que indagara los orígenes del o de los manuscricos, ni se inceresa­ron por el aucor, ciempo, finalidad del escrico; no se preocuparen por averiguar si se cracaba de un solo aucor o si habían incervenido ocras manos, ecc. Valcarcel, pues, se encontró con un cerreno casi virgen, aunque no falcaban algunos aurores que conocie­ron el cerna y mas o menos decenidamence se habían ocupado de él.

Tres grandes parres conscicuyen esce libro: 142 pags. de estudio crícico; 400 pags. de cexco crícico con su craducción castellana; y 201 de nocas crícicas y apéndices. Los índices (digno colofón de can mericoria obra) no pueden ser mas complecos (pp. 603-632). Y cierran el grueso volumen un Mapa y 12 paginas de laminas.

Por lo que al estudio se refiere, comienza por la descripción de los códices (que en realidad son solamence cuacro) y la invescigación de los accidentes masivos del texto. Un amí.lisis minucioso le lleva a la conclusión de que el cexco primigenio cerminaba con el capítulo 39 del libro 2°. A partir del c.40 (que comienza con un breve prólogo) el aucor cree que no es una sola persona la que va añadiendo milagros a la Vila «sino que se puede hablar de una sucesiva ampliación del corpus a base de varios redactores» (p. 38). Esca conclusión se. basa en el examen pormenorizado del orden licerario (di­verso escilo y calante) y del orden linguíscico (que ha añadido en las paginas 31-34). Observa cambién algunas incerpolaciones y se deciene en el problema de las «Capicula­ciones e Indices». Esce problema surge del corejo de los manuscricos, que presencan muy variada discribución de la maceria y por ende discrepan en el número y en el

269

12 ANALECTA SACRA TARRACONENSIA

título de Jos capítulos. Por fin , un careo, llamémosle así, de palabra en los manuscricos discrepantes lleva al auror a determinar las familias de los manuscritos y su valor. Basta ojear este «careo» para darse cuenca de la labor y perspicacia que se necesita para poder llegar al «sistema» de la pagina 80.

Pasa ya del estudio literario previo al texto definitiva. Y primeramente averigua quién fue el autor. No todos los que trataron de la «Vita Dominici Silensis» se preo­cuparan por su autor. Unos la creyeron anónima; ocros de Grimaldo; otros ni se pro­pusieron el problema. Valcarcel estudia a fondo el cexto y, procediendo por grados, concluye que el autor era un monje de Silos; que era de nacionalidad francesa; y que era en realidad Grimaldo. La «Vita» ya lo dice, en sí, en un pasaje (Ill, 11) discutible al corejar los manuscritos, pero una comparación con la Vita Sa.neci Mansueti de Gri­maldo pone de manifiesto la idencidad de autor de ambas vidas.

Por lo que hace a la datación, el problema es parecido: Valcarcel acepca la opinión de Menendez Pidal quien la supone no posterior a 1109, pero fija como punto de partida el año 1088. Por tanco, Grimaldo escribió la « Vita Domi nici Silensis» entre 1088 y 1109.

Otra cuestión se plancea Valcarcel: ¿qué finalidad se propuso Grimaldo o los inspi­radores (Abad o Comunidad de Silos)? La respuesta es: l 0 Proponer un modelo, un Sanco que imitar. 2° Fomentar y extender el cuito del Sanco. 3º Un escímulo para la Comunidad y un Protector a quien acudir. 4° No solo en lo espiritual sino también en lo material, como se ve en el caso de un

ladrón de los pastos del Convento quien al no hacer caso de las amonescaciones del Santo, por los ruegos y oraciones de éste cayó enfermo y murió.

5° Sera también su cuito un alicience para la economía del Monasterio, dado que, los que vayan a orar sentiran su protección y, agradecidos, daran limosnas.

6° Su relación con la liberación o redención de cautivos. El descinatario es el Monasterio. De hecho Grimaldo, al comar la pluma, accede a

la petición del Abad Forrunio y de la Comunidad de Silos. Las exhortaciones espiritua­les y comentarios bíblicos abundantes van encaminados a la Comunidad o a religiosos. Peco también ciene el autor puescos los ojos en ocra clase de personas que gozan de la lectura hagiografica y no querran perderse lo que se narra en esta Vita Dominici. Ter­mina este estudio con un ana.Jisis de la estructura de la Vita Dominici y de sus fuences . Estas son muy imporcances porque son muy recientes. Casi siempre --o con mucha frecuencia-- son los mismos protagoniscas o tescigos presenciales de los hechos; a ve­ces son indireccos, pero no muy lejanos. Otras fuences pudo tener que Grimaldo no menciona, peco en codo caso siempre son coetaneos del autor. Se examinan las otras fuentes de inspiración doctrinal: la Biblia, San Benico, hagiografías anceriores, etc.

Terminada esta erudita y pacience introducción, se entra en la pacte principal: el texto de la Vita. Un «prólogo» introductorio y un «Carmen in laudem Dominici» en­cabezan el escrita. Siguen los eres libros en que esta dividida la obra: el primera, de 24 capículos, contiene la vida propiamence dicha del Santo Abad de Silos, comenzando por la genealògía del biografiada y acabando en el epitafio de su sepultura, no sin in­duir algunos de los muchos milagros que obró en vida. Los libros 2º (60 caps.) y 3º (54 caps.) se dedican exclusivamente a la narración concisa de los prodigios que obró antes y después de muerto. Grimaldo hace constar, en un breve prólogo al libra 2°, que en vida del Santo no quizo publicar sus milagros por prudencia y para evitar peli­gros de soberbia en el Santo; pero muerco ya, los prodigios sirven para acrecencar la devoción y el cuito al Santo Abad.

El texto latino ocupa las paginas impares y l;.t traducción castellana las pares. La

270

RESSENYES BIBLIOGRAFIQUES 13

disposición tipografica es correcta; la versión es fie! y castiza. Acaba coda la obra con notas críticas y minuciosos índices. Todo el conjunto puede proponerse como un mo­delo de edición crítica de una pieza interesante. La Excma. Diputación Provincial de Logroño merece coda suerte de alabanza por .el mecenazgo en semejantes joyas literarias.

FRANCISCO de P. SOLÀ S.J.

271

ÍNDEX GENERAL

Pàgines

En el 50è Aniversari de la Immolació del Fundador, Redactors i Col·laboradors de ANALECTA SACRA TARRACONENSIA. 7 JÚLIA BUTINYÀ, Francesc Xavier Butinyà SJ. (1834-1899) 11 MARC ESCOLÀ I PONS, Bisbat de Lleida: El segle XIIIè: U na aproximació basada en els comptes de la Dècima de 1279 . 67 ERNESTO ZARAGOZA PA SC U AL, Documentos inéditos refe-ren tes a la reforma de los Benedictinos Catalanes (1573-1596). 105 JOSÉ JANINI, El Fragmento de Sacramentario Ms. 22.2. de Tarragona... ............................. ... ........ ... .. ........... .................... 119 JOSEP Mª BARN ADAS, Informes de Bisbes de Diòsesis Catalanes i aragoneses presentant Candidats a Prebendes Indianes (1756) 129 )VAN ROSELLÓ l JOSÉ A. VIDAL, El archivo de la cartuja de jesús Nazareno de Valldemosa...... ............ .. ... ...................... 15 7 ANTONI llORENS l SOLER, Sant Ramon Nonat. Un nou ca-mí que mena al coneixement del Sant. Era el cinquè i darrer fill del cavaller, Arnau de Cardona? . .. ... . .. .. . .. . . . .. . . . .. . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . .. .. . . 22 3 RESSENYES BIBLIOGRÀFIQUES... .......... ............................. 259

273