Any I-HI Epoca - N.° 25 Redacció i Administració: Carme, 3, pral.-Barcelona 26 de desembre de 1931

Justícia Social P r c u :15 Cts.

Ò R Q A N D E L A U N I Ó S O C I A L I S T A D E- C A T A L U N Y A

El deure de les esquerres/V proposi! d'nua circular del baiile de Malgrat

El ciutadà 1'. Arnau Cortina, bat-lle de Malgrat , ha adreçat una cartaals homes representatius de la UnióScn.iali.sta de Catalunya i de l'Esquer-ra Republicana de Catalunya, en laqual llegim :

« I aquests són els que preparen elterrenv per a donar l'assalt, apode-rar-se de l'obra duta a terme per l'es-forç dels altres i capgirar-la totalmentfins a la desfiguració total. Són lagent de dreta, els que concreten llursanhels en la prolongació de tots1 llursprivilegis i en el predomini de castesque els representen la màxima defen-sa i garantia de llurs interessos. Da-vant d'aquest panorama i d'aquestesperspectives1, què ens cal fe r? Grec-que la cosa és molt senzilla : fer quel'esperit de comprensió, de generosi-tat i de sacrifici ens doni la mesurade la necessitat d'acoblar els homesd'esquerra vota el signe màxim de de-fensar i implantar els principis bàsicsde la revolució del 12 d'abril. Sola-ment així aturarem les envestides delsenemics de la llibertat i de la demo-cràcia, que especulen més amb la di-famació i amb les divisions1, que ambllurs pròpies forces.»

Es un crit d'alarma que cal teniren compte. Perquè crida l'atenció detots sobre un fet palès i perquè inter-preta l'íntim sentiment i la voluntatde la massa ciutadana.

Les dretes, no anorreades de bellantuvi , e s1 redrecen. Obliden possiblesdiferències de matís, les ferides d'an-tigues lluites, per a donar la batalladefinitiva post-Estatut.

Accepten, momentàniament, unarealitat més forta que llurs anhels :la República i l 'Estatut. I de la rea-

litat desplaent en volen treure avan-tatges positius1.

L'Estatut de Catalunya, com laConstitució a Espanya, obre les por-tes a immenses possibilitats. Cap a ladreta i cap a l'esquerra. Les dreteshan copsat perfectament la transcen-dència històrica de l'hora propera, ino estalvien ni estalviaran res per talde conquerir el poder polític en unaCatalunya alliberada. I les esquerres?

Evidentment, les esquerres no neu-tralitzen l'acció harmònica, violenta deles dretes-—carlins, Lliga, Acció Ca-talana—, oposant-li una altra d'igualintensitat, energia i harmonia. I aques-ta desarticulació esquerrana, en des-moralitzar la massa popular, que és elnostre suport, atorga a les dretes unaforça temible : la força de la unitatcontra la dispersió.

La responsabilitat de tots els homesque d'un o altre lloc dirigeixen elspartits polítics esquerrans, substànciai nervi de l'Estatut i de la Catalunyanova, és, doncs, enorme.

Nosaltres, com el ciutadà F. ArnauCortina, creiem en la necessitat d'unaurgent reorganització de forces, en elredreçament unitari dels partits quejunts vencereu a les dretes obertes iencobertes, el 12 d'abril, el 14 d'abril,el 28 de juny i el 2 d'agost.

Ara tenen la paraula llurs òrgansdirectius !

El Socialisme, o significa elbenestar dels homes vivents ono significa res.

HENRI DE MAN

Els catòlics contra CatalunyaLa Unió Socialista de Catalunya i l'Esquerra Republicana de Cata-

lunya han demanat la dimissió del governador oivil, senyor Oriol An-guera de So jo. Ningú no pot refusar-los el dret democràtic de Jutjar laconducta d'un governador que s'ha fet incompatible amb la manerad'ésser i de pensar de Catalunya. Ningú, tampoc, no pot negar que eldratisme del senyor Anguera de Sojo no correspon, no encaixa ambels vitals anhels esquerristes del poble català.

Però, els catòlics són gent especial i incorregible. Volen fer creureals seus ramats que, en demanar la renúncia d'Anguera de Sojo, «totala influència i tot el poder politic de la nostra Generalitat siguin hipo-tecats a benefici de la F. A. I.»

Això ós tan imbècil, que sols un catòlic pot suposar-ho i sols uncatòlic pot empassar-s'ho.

Però, no es tracta d'una deduoció ingènua. Es va molt més enllà.Es disposa l'esperit dels creients1 per a preparar, justifloant-lo «a priori»,un crim d'alta traïció envers Catalunya.

Diu «El Mati», a continuació de les ratlles transcrites: «A tal puntpodrien arribar les coses... que haguéssim de veure com fos de Cata-lunya mateix que eixissin els clams més estridents contra l'aprovacióde l'Estatut.»

Catalunya és la clerecia?Catalunya és l'Església?Si Catalunya, per l'expressió sobirana de la majoria, es decideix

per un règim laic i de justícia social, ¿ja no mereix el reconeixementde la seva llibertat, la plena recuperació dels seus drets?

¿Quins catalans són aquests, i quina mena de catalanitat els impi-ra, quan per damunt de Catalunya posen la secta i els mesquins inte-ressos de classe?

Bo és que Itenoin la careta i es presentin al poble com son: petita,miserables, rancuniosos, d'esperit absolutament tancat a la vida novaque rejoveneix el vell cos de Catalunya.

De Catalunya, que serà el que ha d'ésser, que serà lliure i unaunitat digna en el món civilitzat, pesi als catalans de sagristia quegosen parlar en nom d'ella i confondre's amb ellaI...

Els catòlics malparlen ja de I1 Estatut IVisca l'Estatut!...

E C O S I C O M E N T A R I S

LA BATUSSA

(Boix de Wlm Oepiï)

Homes d'Espanya. — Ha arribata la nostra redacció un interessantcatàleg : a Libros de España», publi-cat per la «Librería Horizonte», deMadrid, i corresponent a l'any 1931,que conté una excel·lent sei-leccio d'o-bres i monografies, de tots els ordres,referents a les distintes poblacions iregions d'Espanya, Portugal i Afri-cà, a la dictadura i a la proclamacióde la República. L'elegant volumetva avalorat amb els retrats de vuitdestacades figures de la intel·lectuali-tat espanyola, entre les quals figurael nostre Pompeu Fabra, en encertadatria feta per la mateixa editorial. Pera la pròxima edició, la dita casa obreun concurs per tal que la tria siguifeta pels mateixos lectors, i per a laorientació dels votants acompanyauna llista amb el caràcter eclèctic pro-pi del cas, de personalidades españo-las contemporáneas distinguidas en las'más diversas facetas áe la actividaiointelectual. Com a nota curiosa trans-crivim ací els noms dels polítics cata-lans que hi són assenyalats : GabrielAlomar, Francesc Cambó, RafaelCampalans, Marcel·lí Domingo, LluísNicolau d'Olwer i Carles Pi i Suñer.Dos companys nostres en una llistade sis noms. Certament, la U. S. C.no fa cap mal paper.

•D'Ad i d'Allà. — El magnífic ma-

gazine català, que amb tant intel·ligent

esforç havia creat l'editor senyorLópez Llausàs, ha publicat el seunúmero de comiat. Ni la genero-sitat d'un editor, ni l'admirable sa-voir fa,ire de Carles Soldevila han es-tat prou—a la vigília de l'aprovacióde l'Estatut—per a sostenir a casanostra una publicació d'aire senyorial.Mentrestant, hem vist néixer dos nousrotatius catalans d'ideologia esquerra-na. El fet ha estat multiplement as-senyalat per a mostrar-lo com una fa-lla del nostre poble. Evidentment.Se'n podrien assenyalar moltes altresencara. Però els comentaris han ge-,neralitzat amb poca prudència i hanoblidat una constatació necessària :Mentres l'estament popular^-«bàrbar»diuen els altres—sap mantenir dosnous diaris catalans, els delicats dela Lliga i els refinats d'Acció Cata-lana, és a dir, tota la burgesia cata-lanista—avara povertà—són incapaçosde mantenir una revista que els podiadonar to i els feia «quedar bé». I ésque, fora del poble poble, a Catalunyahi ha ben poca cosa.

•A. M. D. G., escenificació de la

novel·la de Pérez de Ayala, ha indig-nat a les senyoretes «bien».

Perquè «elles» i no «ells», ja quees tracta d'un col·legi jesuïta per anois ?

Vet ací una comprovació insospita-da pels admiradors de A. M. D. G. !...

P"f. 2 Justicia Social

LA SETMANA POLÌTICALiteratura Falsia 100 per 100

Els faistes ico per IDO que usdefruiten laC. N. T. no fan la revolució. Però escriuen mani-festos «revolucionaris».

Pot demanar-se més abnegació?¿ Que mils i mils de proletaris paguen les conse-

qüències d'una acció sindical que els negres zulúsno voldrien? El faista 100 per 100 no se'n preocu-pa gens ni. mica. De tant en tant es pren unes va-cances pagades a la Model, o mentre va de la «co-misión* al «comitè« o a la «juntai, fa literatura. Iés màrtir i revolucionari. ¿Què més li podríem de-manar ?

Fa una literatura fantàstica, plena de llamps itrons, tràgicament buida i empedrada de paraulespedantesques. Vet aquí una síntesi de l'últim ma-nifest de la «Federación Local de Sindicatos Úni-cos», escrit, naturalment, en castellà, puix aquestsemancipata integrals no han pogut alliberar-se en-cara de l'esperit imperialista que dormita en quasitots els no ulls de Catalunya :

Llurs «ideales irradian inmensamente». Al sett'«conjuro» els homes «¡se yerguen». Gràcies a la«multiformidad universalista de todas nuestras co-sas» no romanem en «charcas pestilentes y pútri-das». Els polítics «escarcean subterráneamente porlas capas sociales, adentrándose en las entrañas dela multitud», però el faisme 100 per 100, fort «enprincipios v postulados», donarà qualsevol dia—«más difícil todavía!»—«el airón de cabeza quenos asome al porvenir», per a dissort del «malditogobierno», de «las benditas autoridades», per aguarir tots els mals deguts «a una situación socialasazmente grave». I amb l'ajut de totes llurs «vita-lidades e idealismos», vibrant «con sentimientosmachos y elevados», anorrearan «el principio deautoridad» i «la República», redimiran a «la do-liente Humanidad».

Els camarades «del camarada muerto por la po-licía en la calle Urgel», els camarades del líderAlàiz, expulsat per esquirol del Sindicat Gràfic,ens diuen que «el más risueño éxito corona nues-tros desvelos»; i troben a faltar un «esfuerzo su-premo», «un gesto gigantesco». Durruti i Ascaso,els herois del metro de Buenos Aires, s'hi veuranamb cor demà, demà mateix. Però, pensem que noels caldrà arribar als extrems homèrics. Ens acon-tentem, i amb nosaltres tots els treballadors cons-cients de Catalunya, si posen en clar uns puntsfoscos.

«EI más risueño éxito corona nuestros desvelos».Molt bé. Ja és fort això del «risueño» en uj»a ciutaton mils d'hoiries no saben com menjar ni aixoplu-gar-se. Passem-ho, perquè és allò que se'n diu unallicència literària. Però, no veiem que sigui «ri-sueño» :

Que el tiratge de Solidaridad Obrera hagi baixatde 50.000 exemplars a 24.000 en dos o tres mesos(informe de l'administrador al Ple de Lleida).

Que en dos o tres mesos el nombre de cotitzantshagi minvat en més de 100.000.

Que la C. N. T., en mans dels faistes 99 per iooabans, i dels faistes 100 per 100 ara, perdi totesles vagues.

Que el faisme 100 per 100 parli de la Repúblicacom el requête.

Que el faisme 100 per joo vegi l'Estatut sotal'angle d'un Royo Villano-va qualsevol.

Tot això no és «risueño». Es tràgic, puix hacostat sang i llàgrimes d'autèntics treballadors.

No és «risueño» ni satisfactori. Perquè certes co-

ses necessiten paraules poc «risueñas». Vegem-nealgunes :

¿ Per què en els mesos de vaques grasses no 'esvan pagar les 200.000 pessetes de maquinària com-prada per a muntar el taller de Solidaridad Obrera ?

¿ Per què, havent tingut diners sobrers, s'hanexposat al risc de perdre-ho tot, si els sindicats,ja financerament anèmies, no fan un esforç ben poc«risueño» ?

¿ Per què en els llibres de comptabilitat dels sin-dicats, la tercera part i. la meitat del total de des-peses es registren sota els títols : «alquiler de lo-cales, tranvías y comisiones» ?

¿ Per què, davant la desfeta, la quantitat cadadia més nombrosa d'obrers que estripen els carnetssindicals, els faistes 100 per 100 no convoquen as-semblees amb plena garantia democràtica i ambplena llibertat de discussió, de sanció, de votació?

¿ Per què, apartant la faramalla de paraules pe-dants, hi trobem la irresponsabilitat, la hipocresiai els estralls d'un caciquisme sindical eixorc i atant per setmana ?

El to, el contingut, l'orientació dels manifestosfaistes 100 per 100, com els discursos dels faistes99 per 100 que ara roden arreu de la península,són d'una esterilitat esfereïdora. No porten enlloc.No concreten res. No construeixen res. Però ensho expliquen tot.

I, essencialment, ens expliquen com i de quinamanera han malmès una força que podia ésser im-mensa, que podia influir de faisó decisiva en lamarxa, en les definicions republicanes. Força queen pocs mesos han triturat, no els enemics del pro-letariat, sinó ells, els redemptors, els faistes 99per loo i els faistes 100 per roo, els Cànoves i elsSagastes que es «turnen» en el nostre malaurat mónsindical. Són aquests els Pestaña, els Peiró, elsAlàiz, els Durruti, els Ascaso, els Garcia Oliver,ela professionals del «comunismo libertario»—hi-bridisme mental que sols diu quelcom a infants oinfantilitzats—, que d'una força enorme no n'hantret més que «comisiones» i «comités» i «juntas» atant la setmana • que de l'exèrcit vigorós, vitalitzatper la sotragada espiritual del 12 d'abril, freturésde realitzacions, n'han fet la multitud desconhor-tada i deltaada que avui fuig dels sindicats.

«Arriba los corazones rebeldes ! », fineix el ma-nifest faista IDO per 100.

Perfecte, si seguís un «abajo la imbecilidad!»

"Carne de mi carne"Els pontevedrins ploren per les desventures de

l'illustre «Emiliano». Si l'haguessin patit com nos-altres, no plorarien. Però, valgui la innocència.

Han anat a Madrid, els pontevedrins. I s'hanpresentat a «Don Alejandro» i li han demanat larehabilitació de l'Emiliano, home pur des de quèparla a Galícia i no a Barcelona.

Res d'estrany, fins aquí.L'«ilustre caudillo» rebé molt afectuosament la

comissió pontevedrina. I digué que si a tot. Ajuda-rà a la reivindicació de ^Emiliano, puix «carn dela seva carn seguiria essent l'home que lluità ambell, d'una manera inseparable, en tants anys delluita memorable».

I aquí comença l'estrany.És a dir, ben mirat, tampoc.Certs homes n'han fet de grosses. La vida, de

vegades, és difícil, i els més forts cauen en temp-tació. Aquests homes, passats els anys, han reei-xit i no necessiten caure més, fer-ne cap més degrossa. I es poden donar el luxe de l'honestedat

puríssima. I esdevenir eix de les «forces vives» petí-msulars. ,

Però, el passat torna. I, sovint, pren la figurad'un Emiliano.

I aleshores, què fer?—-Sí, hombre, sí, cuenten conmigo. Emiliana es

carne de mi carne !...Carn que cap cirurgiï no podria tallar!

Les presses de la LligaHem llegit a Lat Veu de Catalunya:«Ara ja es veu que Catalunya no veurà—s'empra

s'ha dit que els de la Lliga tenen «vista llarga»—consagrada la seva autonomia política en molt detemps.»

I no la veurà consagrada, perquè «ni per Nadalni per Cap d'Any, Catalunya no veurà aquell pro-jecte d'un Estatut que cuita-cçrrents li donaren avotar fa cinc mesos».

Ja veieu : fa cinc mesos !Quina dissort !Fa més de cinc anys que la Lliga assegurà tenir

l'autonomia política de Catalunya a la butxaca.Mai no volgué treure-se-la. No tenia pressa. Ara, sí.

De debò?Ni ara, ni mai.¿ Va tenir pressa Cambó quan, després de trair

l'assemblea de parlamentaris, es posà la lliurea deministre del rei ?

¿ Va tenir pressa la Lliga quan acomiadà a l'es-tació de França, amb victors que encara etirogeixenla cara dels catalans, Primo de Rivera?

¿ Va tenir pressa Ventosa, el lloctinent de Cam-bó, durant la segona dictadura?

¿.Va tenir pressa La Veu de Catalunya, a. l'horaque el poble es redreçava i ella descobria l'anar-quista de Terrassa i ens parlava dels sentimentsindestructiblement monàrquics del poble espanyol?

Mai no va tenir-ne, de pressa, mentre monopolit-zava la política catalana, mitjançant la _xarxa decacics que els cacics màxims de Madrid respectaven.

Però, perduda l'hegemonia, els mesos li semblenanys.

Sense convicció, no obstant. ,La Lliga ha parlat sempre de Catalunya, i no

ha volgut mai sincerament la llibertat de Catalu-nya. Per a la Lliga, el plet català ha estat unaarma estratègica de dues puntes : una apuntant aMadrid i l'altra a Catalunya. A Madrid, per a de-finir calumnes aranzelàries. A Catalunya, per a atu-rar l'evolució política i social. L'existència del fetcatalà, i la no solució, allunyaven la- intel·ligènciacatalana dels problemes mundials. La qüestió «prè-via» esterilitzava les millors intel·ligències i la jo-ventut de sensibilitat política. I amb el pretext ca-talà, la Lliga dirigia la política, confeccionava elspressupostos d'Ajuntaments i Diputacions, i el seusuport i beneficiària, la plutocracia, catalana, feiai desfeia en un camp llaurat pels agents del poderpúblic, net de partits polítics de classe i massa plede cridaires irresponsables, professionals de la bom-ba i del martiri.

Tot això s'ha acabat.El monopoli i la diversió estratègica catalanista.Tindrem Estatut. La Lliga ho sap, i encara que

simulí impaciències i li dolgui.I Catalunya viurà i resoldrà els problemes1 com

com es viuen i es resolen en el món occidental, icom han fet l'impossible perquè no es visquessini resolguessin aquí, la Lliga i el seu òrgan La Veu

, de Catalunya.JOAN COMORERA

£¿±aTiri·li. — «The Trader Hofn», de Van Dyke.

(Film «Wcíro Goldwyn Mayen).

La primera impressió que causa «The Tra-iler Horn« és una gran, una enonne decep-ció. La immensa propaganda comercial delt*8 excel·lències de la cinta està ben lluny dela realitat i {a un gran mal a l'obra.

Van Dyke podia presentar-nos, amb l'ar-

t i f ic i <|\>e volgués, la vida salvatge i sana del ' A f r i c à , tot el seu esplendor. I ho ha volgutr tmrmfzar amb un argument. Però aquestargument resulta ximple i carrincló i estàmancat de lògica i suggestió des del cojnen-(.-ament al final. L'autor no ha aconseguitsinó donar-nos una pel·lícula de tema vulgari amb poca traca amb espurnes resplendentsconi llampecs que il·luminen el film : les es-cenes de feres i caça i algunes danses en lestribus dels negres. Això, que és el bo i l'im-portant d« la pel·lícula, passa llastimosamenta segon pla, a estones d'unn manera secun-dària.

¿Vol dir això que «The Trader Horn» és

dolenta? No. Es una pel·lícula, gràcies a lesescenes alienes a l'argument, discreta. Mol-tes d'aquestes escenes arriben à abstreure'nsi a fer-nos oblidar l'argument poca-solta i in-hàbil. La quantitat d'animals que passen da-vant l'objectiu é« una cosa bella, i la pre-sentació dels lleopards i panteres devorantles hienes, la dels lleons, el pas per la illadels cocodrils, la visió dels elefants, dels ri-noceronts i dels hipopòtams, per exempte,són moments molt notables, amb algunes fo-tografies encertades.

Tindria feina qui volgués formar-se unaimatge de l'Àfrica verge a través de «TheTrader Horn». Ks veu massa sempre—dei-

xem apart alguns paisatges—que tot és fil-mat en jardins zoològics. El valor de í'obrad« Van Dyke és la part documental, i pre-ferim anar-la a cercar en dues pel·lícules que,ni de molt, no han tingut tanta fama, peròque, en canvi, són més pures i més hàbils:«Misteris de l'Africà» j «Bango».

J. B. i T.

Autoritats de la Republicai Elfamós «capitán» Lasarte es passejaper Barcelona i se l'ha vist prendrecafè al Suis. ¿Com es comprèn queno estigui detingut?

JtutfciA Social Pag. 3

lli vajear ions sobre la crisi econòmica actualn

Et domini del ¿Liner o credit hacanviat de mans i per consegüent depfoct'diìn-ents. — Una de les conse-qüències mes notables de la guerraés l'haver canviat quasi radicalmentla influència dels cercles financersmundials considerant-los per nacions.Traslladem-nos abans la guerra. Ésben sabut la influència que en dittemps exercien l'Anglaterra i Ale-manya, la primera fent principalmentemprèstits a llarg terme a Corpora-cions públiques i absorbint el controlde la producció de primeres matèries ila segona creant Empreses de serveispúblics que a l'ensems que permetienintroduir la seva maquinària donavenun gran camp als seus tècnics i ex-pendien el seu predomini cultural.Fent uns parèntesis al tema, es diuque una de les causes primordials dela gran guerra (Vegi's V. Bülow enles seves memòries) fou aquesta riva-litat en les quals les altres nacionsper rivalitats d'altra mena feren eijoc. Com a confirmació ens permetemfer constar un detall interessant, queestimem inèdit, per demostrar Ten>pentii alemanya en la lluita per con-querir nous mercats : En la primeradesena del segle actual en l'Africa delSud, colònia anglesa, es contruïren irenovaren gran part dels equips d'u-tillatge, centrals elèctriques, bombes,etcètera, emprats en les mines aurífe-res, i a desgrat que el pressupost pu-jà una xifra importantissima de mi-lions, s'utilitzà tot. el material i tèc-nics alemanys. No sabem si la indús-tria anglesa protestà al seu deguttemps, però sí sabem, què ja passadala guerra aparegueren alguns articlesen les revistes tècniques angleses la-mentant el dit fet, segons deien pelmal resultat de les instal·lacions, peròen el fons era el ressò la queixa fetaen nom del dam- causat a l'economiaanglesa.

En dit temps la capacitat formida-ble dels Estats'Units, amb el seu im-mens mercat interior, estava desenrot-llant-se impedint que la seva nfluèn-cia es fes sentir als mitjans financersde colocació de capitals, en sentit decompetència internacional, a causa dequè el creixement interior absorbia nosolament el diner nordamericà sinóque n'era importador. Dels païsosneutrals, excepte els d'economia na-cional sòlida com Holanda, Suïssa ipotser els del Nord d'Europa i Japó,els altres eren importadors de capi-tals, però sense que llur balança co-mercial se'n ressentís a causa de quèla importació es feia com s'ha citat, abase d'emprèstits a llarg terme i crea-ció d'Empreses públiques amb la ma-jor part de diner foraster. És impor-tant fer observar que el finançamenten dita forma no provoca commocicnssobtades a la balança comercial de lanació creditora, sinó que és passatsalguns anys quan es fa sentir en !esmateixes, però ja com una malaltiacrònica. En el període de la guerra ifins que les nacions belligérantsreadaptaren llur economia, les na-cions neutrals s'enriquiren ràpi-dament, reduint o anullant algu-nes els deutes amb les nacionscreditores, ä canvi de mercaderies (casdels aliats) passant àdhuc algunes aésser creditores de les mateixes. Amés, la manca de manufactures pro-cedents dels països bel·ligerants esti-mula en els països neutrals, importa-dors d'aquestes, a crear noves indús-tries, principalment les de producciód'articles bàsics, com per exemple lesde vestir, carbonifères, siderúrgiques,químiques, etc., reduint la capacitat

absorbidora dels països fins llavorsprepotents en les finances. (Encaraque pensem parlar-ne en un pròximarticle no ens podem estar d'indicarque això portà en gran escala el tras-torn econòmic que representen les in-dústries protegides, de les quals unexemple f rapant el tenim! a Espanyaen la indústria carbonífera).

Per altra part la potencialitat ante-rior d'Alemanya es desplomà haventde vendre, a baix preu la quasi to-talitat de les Empreses de serveis pú-blics que fins llavors controlareu nosols les de fora casa seva sinó que àd-huc les nacionals. Els Estats Unitsi en més reduïda escala les nacions .europees neutrals i algunes també bel-ligérants, s'aprofitaren d'aquesta avi-nentesa per a influir algunes d'ellesdecisivament, en el mercat internacio-nal del diner. Pel que afectà a Espa-nya es podrien citar alguns casos degran importància, havent de fer lajustícia de què fou potser l'únic ques'aprofità amb bon criteri de les cir-cumstàncies favorabilíssimes en quèens situà fe guerra.

Per a asseveració del susdit és in-teressant citar alguns exemples, comsón : El monopoli dels llumins i em-prèstits internacionals del grup suecKreuger, la potencialitat financera deSuïssa i Bèlgica en els afers interna-cionals relatius a les Empreses de ser-veis públics, també es pot dir quel-com d'Espanya i , potser concretantCatalunya, i com a pop insaciable elsEstats Units, amb el control quasiabsolut de la majoria de les Empre-ses carrileres, elèctriques, de cons-trucció, etc., d'Alemanya, creditord'Anglaterra ; l'ajut financer a Itàliai a • altres nacions de dictadura dis-fressada i la influència de les qualss'intenta apagar als cercles financers ;el cas vergonyós de les Empreses pe-trolíferes, elèctriques, fruiteres delCentre i Sudamerica i el que tots nos-altres guardarem un record inesborra-ble, la «International Telephone andTelegraph Corporation». A més, enca-ra que en forma privada existeix elcontrol mundial per part de firmesnordamericanes de quasi totes les in-dústries de, nova creació, però avui lesmés puixants, com són les de l'auto-mòbil, c.ineina i derivats, ràdio, etc.

Fins aquí l'exposició de com el di-ner o crèdit ha canviat de mans. Ve-gi's com han variat els procedimentsd expansió, del mateix. En tant que làindústria és desenrotllada la demandade crèdits per a fer front a les neces-sitats que comportava l'expansió deproductes i ampliació de les "instal·la-cions existent creixia contínuament,obligant a convertir el que era gene-ralment un patrimoni familiar en unapart integrant de l'organització d'unestabliment de crèdit. Com a conse-qüència d'aquesta* absorció de les in-dústries interessà a les banques el fi-nançament d'emprèstits i Empresesde serveis públics en zones d'influèn-cia determinada per a facilitar la co-locació de productes. El gran volumde capital que es necessitava per abar-car aquesta xarxa de negocis deixàd'ésser portat íntegrament pels finan-cers, i sacudir ja descaradament al'estalvi privat per mitjà de les So-cietats anònimes. L'estímul de cobrarinteressos més elevats que els que pa-gaven els Deutes de l'Estat, així comel caràcter patriòtic que tenia l'estal-vi, contribuí a augmentar ràpida-ment la potència de les firmes que esconsideraven sòlides. Com que els ne-

gocis creixien paulatinament no eracorrent fallides sorolloses d'establi-ments de crèdit, .car existia una rela-tiva rectitud en els capitostos (l'espe-

culació es reduïa en certes zones abastament conegudes) que feia que laseguretat dels valors industrials cor-res parella amb la del paper emès perles Corporacions públiques. Per a l'e-conomia nacional dels països exporta-dors de diner això representava unaugment del cohsum pagat en rendesestrangeres i per la dels països in>portadors una prosperitat i millora-ment dels mitjans de vida.

En canvi vegi's el panorama ac-tual. Les fallides de negocis de màxi-ma solvència estan a l'ordre del diaNo és exagerat afirmar que en el pe-ríode que un valor tarda a ésser ca-pitalitzat per la seva renda, en pro--mig d'uns tretze anys, al cinquantaper cent del diner invertit en valorsindustrials s'evapora ja sigui per fa-llides o desvaloritzacioiis. Però el méslamentable és que aquesta evaporacióes fa a costa de la- riquesa nacionalper tocar l'esquena als estaments, lesdespeses familiars dels quals són co-bertes total o parcialment per les ren-des de valors, reduint així la seva ca-pacitat de consum. Ens explicarem.Els ràpids guanys d'abaus i post-^uer-ra, la inestabilitat de l'economia, il'augment de disponibilitats financeresde certs grups els estimulà a llançar-se a l'especulació. El que abans erapropi sols de petits grups passà a és-ser primordial en una gran part delssectors financers i particulars. El ne-goci intrínsec en si no interessa, solsés el paper representatiu d'aquest perfer-lo fluctuar. Abans del crack de

1929 era corrent el paper industrial,cotitzat internacionalment, que pràc-ticament no donava interessos dégut al'alt preu que es cotitzava. Segons1 in-formes del Tresor nordamericà aquestva recaptar en 1928 (any de màximestransaccions) 2.943 milions de dòlarsen concepte d'imposts sobre guanysde l'especulació. S'ha de tenir encompte que aquesta xifra formidable,superior al valor en què s'estima lariquesa .total d'Espanya, sols té encompte l'especulació declarada, que-dant al marge els guanys per desva-lorització i creació d'Empreses quesols> existeixen en el paper. En unpròxim article parlarem del mecanis-me que permet aquestes coses.

Concretant, avui ens trobem:—avuitambé fou l'any 1930—a) en una des-confiança envers el paper industrialque limita el desenrotllo de les activi-tats nacionals ; b) en una limitació delconsum degut a una disminucióespecífica de les rendes, comparadesamb anys enrera ; c) en una formida-ble massa de dones vagabunds ques'emplea per especular allà on sigui iper consegüent sense utilitat produc-tiva ; d) el canvi de mans que hasofert el diner representa per Euro-pa, segons dades de M. Wsitinsky (i)un dèficit per la seva balança comer-cial de 16.000 milions de reichsmarksdels quals, a part les importacions in-visibles, el nostre continent s'endeutad'uns 3.000 milions de reichsmarksanualment. s. GAI, VENDRELL

(1) Vegi's «1 llibre «Tatsachen und Zahlen Europas».

Tema d'Economia Política

IH] LA VELOCITATCastor digué : «No busquis pas el

salari en els núvols ni en la butxacadels ries. El salari del treball, ésl'obra. El salari del pagès és el blat ;el salari del carreter és el blat trans-portat ; el salari del paleta és la casa,i el del pescador, el peix. Jo pago unsalari a aquesta companyia que emtransporta ; i d'aquest transport jomateix em trec un salari, car vaig al'Havre a veure uns cotons, com am^baixador del comprador parisenc queté necessitat de camises. Aquestes ca-mises 'seran el meu veritable salari.Sacsejats com estem ara, jo estic fentcamises. Ja dic : només hi ha el re-sultat que pagui».

Rodàvem sobre la pista de ferro,al llarg d'aquests jardins a la modad'antany que marquen les antiguesafores. Mes ja venien cases més mo-dernes, vorejades d'herba pobra'; des-prés, fàbriques de parets fràgils, rui-nes noves i immenses estacions on elsvagons semblaven ajeguts en la ver-dor. El desert ferruginós desapareguéde mica en mica ; el veritable 'camps'escorre sota les nostres rodes ; elriu es deixa veure i les lentes barcas-ses en el revolt, que els arbres cot-breixen. Tallem) els boscos i la plana,foradem el pujol. Es veu be que notenim temps per perdre.

«Aquestes barcasses—digué Cas-tor—arribaran. Faran més d'un viat-ge i cada una de les coses que ; duenes trobaran en el moll on se les espera.(I la casa també es farà, malgrat quela pedra suspesa sembli im/mòbíl.M'agraden aquestes màquines que esmofen de la velocitat, car la velocitatno és un resultat ; quan la nostra mà-quina s'aturarà tota .plena de fum, ca-da minut aleshores amillara una mi-ca de velocitat. I jo, un cop arribat,

si m'aturo en un cafè a llegir el diari,dissiparé follament aquest carbó quem'ha arrossegat a gran velocitat. Centbales de cotó que hagin vingut per lavia fèrria s'assemblen a cent bales decotó tretes d'una barcassa. En el1 re-sultat, la velocitat sucombeix. ¿ Onés el salari de la velocitat?».

«Veig prou — li vaig dir jo — quela velocitat pot donar avantatge a l'uno l'altre ; "car els afers són com unacursa, on' guanya sovint el primerque arriba. Mes el conjunt dels pro-ductes que fa la riquesa comuna -i so-bre el qual es paguen tots els treballs,no depèn en cap manera de la velo-citat. Al contrari, la velocitat gravael resultat. Escolteu aquests cops delà rodà contra el rail, aquesta lluitaen les corbes, aquest treball del fre•en parar ; i després, cal treballar con-tra la velocitat, retenir amb gransdespeses aquesta massa que ha estatagitada i llançada amb tanta pena.Doble velocitat, com és sabut, equi-val a treball quàdrupli ; mes en a-quest càlcul teòric no es compten en-cara els cops, l'escalfament, i la fre-nada. És diu massa que el temps ésor ; el que és segur és que el tempsguanyat és treball perdut. Arriba unvalor de velocitat, passat el qual esperd treball com més de pressa es va».

«Aleshores —; digué Castor — quanarriba aquçst moment, s'imprimeixpaper moneda a fi de pagar l'obrerde velocitat. I ell1 s'estranya de noportar a casa seva, en canvi del seusalari, més que una feble part de pro-ductes.. I és que la velocitat no és unproducte. Sort té. encara que la car-reta de bous contemporitzi amb l'a-vió. Si a l'obrer de velocitat se'l pa-

, gués amb el? seus propis productes,què rebria ? Espurnes, soroll, pols ifum.» ALAIN

Pag. 4 Justícia Social

R E V I S A N T C E R T S C O N C E P T E SEu la conferència que el bon amic

Rafael Campalans donà als canetencsel dia 8 de novembre sobre l'epopeiarussa, féu remarcar de faisó documen-tada com la població de la immensaRepública havia de racionar-se en ladistribució d'aquells productes de pri-mera necessitat, que nosaltres consi-derem indispensables i part integrantde la nostra civilització.

La demostració seva no tenia altreobjecte que evidenciar, no el fracàsdel comunisme com règim, ans bé lainnocència del mite d'un règim co-munista rus, perfecte í superior enbenestar al millor règim de la Terra.

Després vaig tenir ocasió de discu-tir amb alguns companys comunistesi tots estaven indignats contra les ve-ritats que l'amic Campalans haviaanat desgranant, com aquell que nofa res. —I doncs què us creieu?—elsdeia jo—. Suposeu de bona fe que siEspanya, per un cop de força vostra, •esdevé comunista, anireu tan ben ves-tits í calçats i menjareu pollastre ca-da mes ? Ara dieu que no podeu viureamb aquesta República de nou me-sos, que no dóna pa a tothom, i escur-ça la llibertat de l'individu sota el pre-text de defensar-se. No creieu en lademocràcia ni veieu la manera d'en-carrilar els múltiples problemes queesperen solució en les vies mortes delsparlament, diputacions i municipis.Copiant la lletra de Marx—només lalletra, car l'esperit no el compreneu0 voleu ignorar-lo—dieu que sense ferun va-i-tot no hi ha arranjament pos-sible. Tots els mals ens vénen de laforma capitalista de la societat : su-primir aquesta forma i els mals des-apareixeran. Viurem feliços ; ens es-timarem com germans ; Espanya se-rà un paradís i fermarem els gossosamb llàngonisses. '

Romanços, dic jo. Els que afirmin1 prediquin a la gent el regne d'Eldo-rado a l'endemà d'una revolució so-cial són uns ofuscats o uns... deixem-ho córrer. Aquesta llegenda de les va-ques grassones, fonts de llet i matóque han de succeir a les vaques raquí-tiques d'avui, amb les mamelles mar-cides i les potes fent figa, és un mi-rall per a caçar aloses inexperímenta-des. De llegendes com aquesta, dellocs comuns a revisar, en tenim a dot-zenes. Entre la classe treballadora, lamanual sobretot, s'han repetit tantesvegades, ens les han encastat amb tan-ta constància en la massa encefàlica,que avui ja ni les discutim : són arti-cles de fe, axiomes impermeables.

Personalment no tinc por a una re-volució social que pot i ha d'ésser fe-cunda... a la llarga, molt a la llarga.Però recomano a tots els obrers queem llegeixin la següent meditació :Per a vestir necessitem teles i draps,mitges i mitjons, sabates, esparde-nyes, botons, gorres, barrets. Per avestir i calcar la població total d'Es-panya, els vapors, els trens i els ca-mions han de venir d'enllà dels marsi de les muntanyes carregats de' ma-tèries primeres que aquí no tenim. Pera la fabricació de la major part d'a-quests articles importem igualment lamaquinària.

Per a construir les cases o per a re-parar-les necessitem també de l'es-tranger. Per a parar la taula, ídem.Per a continuar el transport de per-sones, bèsties i coses, cal comprar al'estranger locomotores, vagons, ca-mions, autos, etc. En un mot : .per amantenir l'actual nivell de civilitzacióés precís que aquest va-i-vé de mer-caderies—igual que un formiguer—nos'interrompi. Si la cadena es trenca-o s'atura, manquen els productes i lanostra riquesa baixa.

Doncs una revolució social a Espa-nya—nació tributària de l'estrangercapitalista—tindria avui com a prime-ra conseqüència l'atur d'aquella cade-na. Un altre efecte, donada la menta-litat primària de molts revolucionarisde fusell i teia, seria el saqueig de lesreserves de queviures i indumentàriaque existeixen en tota població. I pera adobar la cosa, com que es predicatant i tant al camperol que la terraés seva i que el que la cultiva n'ésamo i senyor, un cop feta aquestaapropiació simplista no hi haurà ma-nera de convèncer el més gran uom-•bre a fi i efecte que donessin els fruitsdel camp a la col·lectivitat, a canvid'uns productes industrials que la vi-la—mancada de matèries primeres—no podia lliurar en quantitat suficient.

¿suposant que no ens calgués lluitaramb les armes a la mà contra cap po-tència estrangera (com succeí a Rús-sia) ; que no es produís la lluita de fe-res d'urna guerra civil (com a Rús-sia) ; que no sofríssim una minva enla producció deguda a l'aplicació es-pontània de la jornada reduïda quetant se'ns fa entreveure (com succeía Rússia—desertors del treball sabo-tejadors del règim). Anant a cercarnua revolució planera, sense compli-cacions civils posteriors, unànime-ment acceptada, ni embestida ni sa-botejada per les forces vençudes, en-cara així haurem de convenir en lanecessitat de restringir el consum demolts articles. Si comunisme vol dirquelcom, haurem de posar en comútota la riquesa existent i distribuir

equitativament "el fruit del treball dela comunitat espanyola.

En conseqüència s'hauran acabatels bons vestits, el bon calçat, els bonsmobles, el bon menjar, totes les co-moditats de les regions més o menysriques mentre els andalusos, els ex-tremenys, els manxecs, els aragone-sos, no puguin gaudir d'un nivell devida superior a] d'ara. En un mot :si hi ha riquesa ens la partirem ; i sisols hi ha pobresa, també.

Hi haurà pobresa. Pobresa general,és cert, però pobresa a là fi. Les va-ques flaques d'avui ho serien encaraun xic més demà; un demà tal volta

' llarguíssim, esmussador dels revolu-cionaris de carrer. Abans no hauríemengreixat aquestes pobres vaques fa-molenques, hauria passat molta aiguasota els punts i moltes il·lusions bí-bliques.

Els socialistes, almenys, somfrancs ; no enganyem els que ens es-colten. Quan parlem de la revolucióno donem amb aquesta resolts tots elsproblemes i diem que per a assolirun règim comunista en les condicionsactuals s'hauria de patir molt, enshauríem de sacrificar molt, potser cal-dria treballar més que avui i menjarmenys.

No diem com els plumitius del ca-pitalisme que el socialisme sigui po-bresa i misèria. Ço que fa forçosamentpobra una primera tentativa de comu-nisme és la resistència, la formidablepressió que a l'entorn d'ella exercei-xen totes les nacions capitalistes delmón ; el bloqueix, el sabotatge exte-rior i les dificultats reconstructives de

l'interior. Ço que el fa incomplet ésel dolor del part, la manca d'experièn-cia, d'exemples, de punts d'aguant.Aquest període de tanteig és tan mésllarg i dolorós quan més triguen lesaltres nacions a esdevenir comunisteso a reestablir relacions comercials, Eldia que l'economia d'un país comu-nitzat pugui recolzar-se en les d'al-trés règims germans, les dificultatsseran superades més fàcilment i la ri-quesa augmentarà de pressa.

Però entretant caldrà patir. Aixòés el que ha d'expUcar-se a ïa gentquan se la sol·liciti per a una revolu-ció. Que el capitalisme és factor demisèria, que ens explota les forces iens, abandona quan aquestes ens man-quen, que ens aboca a guerres estú-pides, que etcètera, etcètera ; això jaho sabem. El que ignoren per culpadels revolucionaris sistemàtics, el queaquests amaguen curosament, és elcalvari de misèria i dolor que hi hadarrera una revolució prematura, nopreparada ni pels factors econòmics niper l'organització racional dels quehaurien de gaudir-se : els proletaris.

Prediqueu la revolució social, cri-deu el poble perquè us ajudi ; peròno deixeu de mostrar-li les perspecti-ves grises que aquesta revolució su-posa. No el convideu al festí, a la con-questa de Xauxa, sinó a una quares-ma austera, a una creuada pel desertabans d'arribar a l'oasi. Altramentus diré que la vostra propagandaté tot l'aire d'un mercadeig enganyós,com el que practiquen els jueus astutsen els solcs de les tribus moresques.

CARI.F.S CARGUES

Cal reorganitzar els partits politiesi les organitzacions obreres

Vist el fracàs contundent del règimcapitalista, davant la realitat nua,descarnada, de la seva desfeta, la bur-gesia empra tots els mitjans per talde reeixir-ne victoriosa, com quasisempre, fins ara.

No cal que ens entretinguem a par-lar massa de les causes que produei-xen aquest estat de coses,, aquesta cri-si fenomenal que deixarà aquest hi-vern sense pa moltes de les llars hu-mils que poblen el món sencer.

La indústria s'ha racionalitzat. Ai-xò, per a nosaltres, proletaris, no ésres més que una confabulació burge-sa, per tal d'augmentar la produccióde les mercaderies, disminuint la màd'obra.

Aquesta racionalització ha dut, ar-reu, una sobra de mercaderies en .elsmercats, que hom no hi veu sortidapossible, si les masses obreres no cor-ren a ajudar al capitalisme.

~Ès per això que aquest últim, eco-nòmicament, es troba en nn carrerósense sortida. I del qual, evidentment,per ell sol, si els obrers romanen enllur lloc just de lluita, mai no podràsortir.

Iberia, Catalunya principalment,està en aquest cas. Els partits políticsdretans, fixeu-vos-hi bé, cal tenir-hoaixò molt en compte, han deixat l'an-tic caire de centrals polítiques per agovernar bé el país, amb aquesta oaltra ideologia, amb aquest o' altresentimentalisme, per a convertir-sedescaradament en fortes organitza-cions de defensa del règim capitalistai de lluita a mort contra l'obrerisme

—que ho digui, si no, Anguera de So-jo !— : s'han tornat partits de classe.

Mantes persones creuen que l'últi-ma derrota dels laboristes a Angla-terra ha estat produïda pel fracàs ro-tund de ia democràcia, i, en contra,per una gran reacció burgesa conser-vadora. Greu equivocació aquesta ! Elfracàs del laborisme a Anglaterra noha estat altre que el d'haver-se obli-dat els laboristes de la necessitat delluita que tenien ; en una paraula,haver estat més conservadors que so-cialistes, més homes de govern que re-volucionaris. I les masses obreres,irritades, ferides greument per tantde dolor, per tanta de misèria, com ensha passat a Espanya, com ens passaactualment a Catalunya, desconfiantde l'eficàcia política del socialisme,s'han enrolai a altres organitzacionsmés definides, més enèrgiques, mésrevolucionàries, més de classe, si vo-leu. EI socialisme no tots ens el mi-rem de la mateixa forma. Dins d'.ellhi ha dues tendències poderoses : ladels intel·lectuals, la dels teòrics, ladels místics ; i la nostra : la delsobrers sense feina, la dels vexats con-tínuament, empresonats, perseguits,morts de fam o de llenyades, que, pa-tim, que no tenim un instant de re-pòs ni un bri de sol serè en les barria-d/es infectes, fosques í tristes comla casa d'un- modest obrer, companys !Per als nostres teòrics, que es sentenbé teoritzant, creant espiritualmentaquella seva humanitat regenerada, to-ta igual, tota ben agermanada, nas-cuda d'una albada de resplendor, de

sol serè, d'aquelles albades matinalsde la marina, tan naturalment divines,després d'una època llarga de "sacrifi-ci, d'estudi, de meditació, de fer bé ;el socialisme és això : evolució, evo-lució i evolució. Però per a nosaltres,fent de la cara bruta i camisa suada,

e la vestimenta estripada, plena decarca, de treballar avui i no menjardemà, de viure constantment en ladesesperació, socialisme és això altre :evolució i revolució, res més que evo-lució i revolució, menyspreu, repug-nància per a la classe burguesa, ex-plotadora de tots nosaltres.

Per tant, a tothora, arreu on nosal-tres ens posem, haurem de deixar sen-tir la ira del nostre mal, les ganes bo-ges de desfer-nos de les cadenes queens empresonen. I els partits polítics,principalment les organitzacions so-cialistes a les quals nosaltres mili-tem, procurarem que tinguin l'orga-nització eficient de protesta, de lluita,de rebeldia que a nosaltres ens és ne-cessària en aquest instants de creaciód'una nova era. No volem caritat. Novolem que ens donin res més que dig-nitat, pa i justícia.

Aquestes ratlles fan de pròleg. Enun pròxim número criticaré, en el bonsentit de la paraula, l'actual organit-zació política í social d'Iberia, espe-cialment de Catakmyaj parlant, com.he anunciat, de la nova reorganitzacióque cal, puix que avui dia tots - elspartits polítics, absolutament tots, itambé les centrals, obreristes estancompletament desplaçats del inarc queels pertoca. MARTÍ BONET

JttBtfcia .Social Pag. í

RES D E - N O U - A - L OEST«

(Fragments de la famosa obra)* * *

Foc granat, foc de bloqueig, foc decortina, mines, gasos, tanks, ametra-lladores, granades de mà... Paraules,paraules, però elles enclouen tota lahorror d'aquest món.

Les nostres cases són encrostades ;el nostre pensament devastat ; estemmortalment lassais. Quan arriba unaordre d'atac n'hem de desvetllar moltsa cops* de puny perquè segueixin. Te-nim els ulls inflamais, les mans des-troçades, els colzes romputs, els ge-nolls ens sagnen.

Passen setmanes, mesos, anys?Dies, només són dies. Veiem desapa-rèixer el temps, vora nostre, en lescares descolorides dels moribunds ; en-golim menjar, correm, llancem gra-nades, disparem, matem, ens estiremper terra, estem extenuats, cmbrutits,i només ens aguanta una cosa : veu-re que encara n'hi ha de més exte-nuats, de més embrutits. de més des-valguts que nosaltres, que ens esguar-den amb uns ulls molt badats comsi fóssim déus perquè ens hem ^sca-pat tantes vegades de la mort.

Les-poques estones de calma lesaprofitem per a instruir-los.

—Veus aquella marmita vacil·lant?És una mina que arriba ! Estira't aterra ! Se'n va cap allà baix. Peròquan vingui cap ací, guilla de segui-da ! Corrent, te'n pots escapar.

Exercitem llurs orelles a percebreel pèrfid murmuri d'aquests projec-tils petits que a penes fan soroll ; homha d'aprendre a distingir llur zunvzeig de mosquit en mig d'aquell re-bombori infernal ; els ensenyem quesón més perillosos que els grossos,que hom sent venir de lluny. Els de-mostrem com hom s'amaga dels avia-dors ; com ea fa el mort quan els ata-cants us aconsegueixen ; com es pre-para una granada de mà perquè es-clati mig segon abans del xoc. Bisensenyem a llançar-se com llamps din-tre els embuts quan vénen granadesde percussió ; els fem veure com esneteja una trinxera amb un paquetde granades de mà ; els expliquem ladiferència de temps a esclatar entreles granades enemigues i l£s nostres ;els fem adonar del so especial que fanles granades de gas, i els ensinistremen tots els trucs que poden salvar-losde la mort.

Ens escolten, són-dòcils... però aixíque la cosa recomença de debò, la ma-jor part de vegades la mateixa emo-ció els ho fa fer tot al revés.

Porteu a Haie Westhus amb total'esquena oberta. A cada respiració seli veu, per la ferida, el pulmó combatega. Encara li puc encaixar la mà.

—S'ha acabat, Pau...—gemega i esnïossega el braç de dolor.

Veiem viure gent als quals un obússe'ls ha emportat el cap : veiem cór-rer soldats als quals un obús els hasegat els peus ; segueixen corrent atomballons, destroçant-se els tnunyonssangonoses, fins a l'embat més pro-per ; un soldat de primera classe vaclos quilòmetres lluny a rossegons,fent força només amb les mans per-què té els genolls desfets ; un altrese'n va a l'ambulància i per sobre deles mans, que duu apretades al ven-tre, li pengen els budells ; veiem, gentsense boca, sense mandíbula inferior,sense cara ; trobem algú que s'haapretat dues hores seguides l'artèriadel braç amb les dents per no des-sagnar-se. El sol surt, la nit arriba,les granades xiulen, la vida s'acaba.

Amb tot, aquest trosset de terra re-moguda en el qual ens trobem, s'hämlantingut contra forces molt supe-riors. Només hem cedit uns quants

»

centenars de metres. Però a cada rpe-tre hi ha un mort.

El silenci es perllonga. Parlo, hede parlar per força, Es per això quem'adreço al mort i li dic :

—Camarada, jo no volia matar-te.Si tornessis a saltar ací dins, no hofaria pas, si tu també tinguessis seny.Però, abans que tot, tu no has estatper mi més que una idea, una combi-nació qae vivia en el meu cervell ique exigia una decisió ; és aquestacombinació que jo he apunyalat. Noés sinó ara que m'adono que tu etsun home com jo. He pensat en les te-ves granades de mà, en la teva baio-neta i en les teves armes... ; ara veig}.a teva dona i el teu rostre i allò quelíi ha en nosaltres de comú. Perdo-na'm, camarada ! Sempre les veiemmassa tard, les coses. ¿Per què noens diuen contínuament que vosaltressou uns pobres infeliços com nosal-tres, que les vostres mares viuen enla mateixa angoixa que les nostres ique tots plegats tenim la mateixa pora la mort i el mateix morir i unes do-lors mateixes...? Perdona'm, camara-da ! ¿ Com podies ésser el meu ene-mic ? Si llencem aquestes armes iaquest uniforme, tu podries ésser elmeu germà tant com Kat i Albert.Pren-me vint anys, camarada, i al-ça't... ! Pren-me'n més, si vols, carjo tampoc no sé què he de fer-ne.

(Juietud. El front està tranquil, aexcepció del foc de fuselleria. Les ba-les passen espesses. Hom no disparaa l'atzar sinó, de totes dues bandes,apuntant bé. No puc anar-me'n.

—Escriuré a la teva dona—dic, pre-cipitadament, al mort-—. Li vull es-criure ; ho ha de saber per mi ; vulldir-li tot el que ara et dic a tu. ; novull que sofreixi ; l'ajudaré, i tambéajudaré els teus pares i el teu in-fant...

El seu uniforme està mig descor-dat, encara. La cartera és fàcil detrobar. Dubto, però, d'obrir-la. Adintre hi ha la cartilla amb el1 seunom. Mentre jo l'ignori, aquest nom,potser podré oblidar, encara ; el tempsesborrarà aquesta imatge. Però elseu nom és un clau que se'm clava-rà i mai més no podré arrencar-me'l.Tindrà la força d'evocar-ho tot sem-

pre, de reproduirrho, de presentar-m'ho al davant.

Indecís, m'estic amb la cartera a lamà. Em cau i s'obre. Retrats i "car-tes s'escampen per terra. Ho reculloper desar-ho de nou, però la depres-sió que em puny, tota aquesta situa-ció incerta, la fam, el perill, aques-tes hores passades vora el mort, m'handesesperat ; vull accelerar el desen-llaç i augmentar la meva tortura iacabar d'una vegada, tal corn hom re-bat contra un arbre, passi el que pas-si, una mia la dolor de la qual es fainsuportable.

vSón retrats d'una dona i d'una ne-na. Petites fotografies d'aficionat pre-ses davant d'un mur recobert d'ea-ra. També hi ha cartes. Les agafo iprovo de llegir-les. La major part deles paraules no les entenc, costen dedesxifrar i sé molí poc de francès.Però cada mot que tradueixo em tra-vessa el pit com una bala, com unapunyalada.

El mea cap està extremadament so-breexcitat. Així i tot, però, comprenc,encara, que mai no podré escriure aaquesta gent, com fa poc pensava.Impossible. Miro els retrats altra ve-gada ; no són pas gent rica. Podriaenviar-los diners anònimament, simés tard en guanyo una mica. M'afer-ro a aquesta idea ; almenys això ésun petit suport. Aquest mort està lli-,gat a la meva vida ; heus ací per quèhe de fer-ho tot i prometre-ho tot pertal de salvar-me ; juro, a ulls clucs,que vull vjure només que per ell i laseva família. Amb els llavis humits,és a ell que m'adreço en dir això,mentre en el més pregon del meu és-ser alena l'esperança que potser ambaquesta petita argúcia podré rescatarrme, sortir d'ací, i més tard sempreseré a temps a'mirar si ho compleixo.És per això que obro la cartilla i lle-geixo, lentament :

—Gerard Duval, tipògraf.Amb el llapis del mort apunto

l'adreça en una carpeta i després, rà-pidament, l'hi torno a ficar tot a laguerrera.

—He mort el tipògraf Gerard Du-val. Hauré de fer-me tipògraf—pen-so, tot trasbalsat.

—Hauré de fer-me tipògraf, tipò-graf...

ERIC MARIA REMARQUEJoan Alavedra, trad.

En l'aniversari de la Revolució russaDurant el transcurs del darrer mes

s'ha acomplert l'aniversari d'un delsfets més formidables que emplenenuna brillant pàgina de la Històriacontemporània de la Humanitat : l'es-clat i el triomf de la Revolució So-cial a Rússia.

Fa tretze anys i sembla que fouahir !

Allí on l'esclavitud era més grani el despotisme i les barrabassadeseren el lema sagrat de l'autocràcia idels poderosos i la ignorància i la me-selleria eren tradició en el poble, enun moment donat quan la darrera go-ta féu vessar l'amarg calze de les in-justícies de segles i dècades en im-petuosa torrentada, el poble, les mul-tituds de l'immens territori que foudels tsars, llençaren per la borda elrègim turmentés de les oligarquies.

El poble rus, foguejat en les metra-llades del somni dels Desembristesdel 1835, en els calabossos de Schlus-serburg i Petropaulosk, en els exi-lis de Sibèria i en les matances pe-riòdiques organitzades pels «Cent Ne-gres» i la «Okrana» ha sabut realit-

zar per primer cop en la Història els• anhels dels filòsofs i pensadors de se-

gles i segles, des que existeix el món,implantant de fet una nova Societatjusta i humana regida pels que ambl'esforç de llurs muscles i la suor dellur front són els factors de la pro-ducció.

El poble rus, malgrat les vicissi-tuds per què ha passat, ha donat lasensació davant del món d'ésser unpoble fort, coratjós i indomable i ambenergies inesgotables, amb motiu dequè, després de guerres, sublevacionsi calamitats, al cap de tretze anysmostri una puixança formidable iplantant cara als elements desencade-nats del Capitalisme i de la Reacciómundials que voldrien ' veure destro-çar les sacrossantes llibertats d'aquellpoble, mostra a les multituds d'arreudels pobles1 de la terra de quina maneras'.ha d'acabar amb les iniquitats i lesinjustícies.

Raça de titans, apòstols i lluitadorsreconfortats per la fe en el vivíssimIdeal de Redempció que el's anima,els russos són avui els genets apoca-

Equitat i felicitatSi l'home fos perfecte i pur no cal-

dria que cerqués en cap doctrina so-cial o filosòfica la seva felicitat, carla trobaria ja eti el tracte del seussemblants i en la contemplació de lesseves excel·lències. Però aquesta ma-teixa felicitat l'anorrearia. Seriaventurós sense voler i sense gaudir-se'n.

L'home necessita de la seva. im-perfecció com d'un estímul i de laseva impuresa com d'un esperó. I laseva vida val en puixança i en feli-citat per allò que ha sabut conque-rir en el camí de la perfecció i de lapuresa. I això no és pas dit ací enun sentit místic, sinó en un sentitben pragmàtic i real. La idea de jus-tícia implica la valoració individualo col·lectiva d'aquelles conquestes.Com més equitatiu sigui l'home, mésventurós serà. Una societat que as-soleixi el triomf de la justícia serà,per definició, una societat feliç.

- ULISSES

rAnjy - jyjfw^nctfi/^jL'ART CATALÀ A L'ESTBANGER

Remarquem l'atenció que un crític emi-nent, com Kineton Parkes, l'autor de «Theart of carved sculpture», atorga a l'art ca-talà fins al punt de dedicar-li tot un extenscapítol de la sevá obra, "com ja-abans n'hihavia dedicat un altre del seu autoritzattractat «Sculpture of To-day». El critic an-glès parla amb perfecte coneixement de cau-sa dels diversos escultors que a Catalunyas'han consagrat a la talla directa b" indiretta,í estudia amb un sentit de ponderació l'obrad'Enric Casanoves, Joan Hebull, Jaume Ote-ro, Josep Clara, Frederic Mares, Josep Du-nyach i Pau fiargallo.

L "Exposició Internacional de l'InstitutCarnegie, clausurada fa poc a Pittsburg (Es-tats Units), comprenia diverses teles delspintors catalans següents : Joaquim Mir,Joaquim Sunyer, F. d'A. Oalí, Marià An-dreu, Pere Pruna., Josep de Togores, JoanJunyer i Josep Mom pou. La crítica nordame-ricana ha parlat amb elogi d'aquestes obres.

Per altra part, ha tingut lloc als EstatsUnits una altra exposició que ens cal esmen-tar, per haver estat exclusivament d'obrescatalanes : l'organitzà el State Teachers Co-llege de Springfield (Missouri), amb la col-laboració d'algunes galeries d'art europees id'alguns col·leccionistes, entre altres', JoanMerli i les Galeries Maragall. El catàleg d'a-questa exposició, que comprenia una cin-quantena d'obres triadissimes, duia un prò-leg de Joaquim Folch, director dels museusde Barcelona. Els expositors eren : Bosch-Ro-ger, Capmany, D. Carles, Creixams, F. Do-mingo, Duran-Camps, Humbert, Labarta,Junyer, Mercadé, Mir, Miró, Monipoti, No-gnés, Nonell, Picasso, Pidelassera, Prim,Pruna, Reig, Serra, Sisqnella, Sunyer i To-gores. ' A.IAX

Dels articles firmats sónresponsables llurs autors.

líptics, els fantasmes de l'espectreExterminador de l'Obra, del Mal, queempunyant la bandera roja de la ter-cera Internacional amenacen amb elfoc de la Revolució el món occidentalcorromput i putrefacte.

Fa tretze anys i sembla ahir!SALVADOR MAJÓ

Pag. 6 Juêttcla Social

La Cooperació de Consum en l'Economia popular(Continuació.)

a ésser molt importants. El moviment cooperatiu s'a-poderà d'aquesta manera d'una part de l'acumulaciósocial i aleshores eís presentà el problema de sabersi l'acumulació havia de fer-se per )a via capitalistao per una altra via diferent.

LA COOPERTIVA DE CONSUM COM A PRO-DUCTORA

Adhuo Ics societats individuals es trobaren ben a-viat en condicions d'acumular més capital que no ennecessitaven per a la simple compra i venda de mer-caderies. Aleshores es compraren locals de produc-ció, en alguns casos per a col·locar capitals disponi-bles i fer-los produir, però en altres amb intencionspurament capitalistes. Molts d'aquests assaigs s'aca-baren amb perillosos fracassos ; i es temptaren no-ves experiències ; les unes fracassaren (per exemple,la compra de mines), d'altres, reeixiren. La pràcticaens ensenya que l'etapa que ve després del comerçcooperatiu a l'engròs és la producció, però solamentla producció de les coses necessàries a la vida, lavenda de les quals està assegurada per endavant.Durant el període que va de 1880 a 1890, la produc-ció comença a desenrotllar-se poderosament en elquadro dels límits que ella mateixa s'ha imposat.Les cooperatives de consum, cada dia més fortes ipoderoses, i sobretot les societats de compres a l'en-gròs, que disposen de capitals importants, creen lesfamoses empreses de producció aportant d'aquestamanera al sistema cooperatiu el benefici industrial,que es socialitza.

La producció de la cooperativa de consum crea unfenomen que li és exclusivament peculiar, la impor-tància social del qual no és generalment apreciada.En aquests centres de producció, l'obrer està en opo-sició directa amb l'obrer considerat com a empresa-ri, i el conjunt de la classe obrera organitzada com

Pel DK. KAHL KEWWERDel Partii Socialista austríac, Ex-Canceller d'AusMa,President de la Unió de Cooperatives de Comum

austríaques.

a consumidora està en oposició directa amb la classeconsiderada com a productora. Entre ells, però, jano hi ha capitalistes. La totalitat de la plus valúatorna a l'obrer i d'aquesta manera és novament ex-propiada i esdevé la propietat col·lectiva de la clas-se en forma de capital social.

LA COOPERATIVA DE CONSUM COM ABANQUER

El Banc de Canvi i el Banc del Poble que ideàProudhon, fracassaren ; en llur lloc, les cooperati-ves de crèdit burgeses-camperoles han demostratcom l'interès pot ésser mutu o solidari. L'economiade la cooperativa de consum ha seguit altres ca-mins. Cada societat de consum és alhora una caixad'estalvi que posa, a disposició de la llar col·lectivadels companys de classe, mitjans econòmics d'ex-plotació, a part de les aportacions efectuades pelssocis. El dipòsit d'estalvi individual és utilitzatexactament com l'altre capital de la cooperativa,és a dir, com a capital social. Els dipòsits d'estalvique excedeixen les necessitats de l'associació sóndeixats a la cura del departament bancari de lacooperativa majorista (com a Anglaterra i Alema-nya), o al Banc especial cooperatiu (com a Françai Suïssa). La classe obrera dels Estats Units, quefins ara no ha desplegat un moviment cooperatiu deconsum digne d'esment, s'ha creat,' durant aquestsdarrers anys, una organització independent d'estal-vi i. de crèdit en les «Crèdit Unions» i en els bancsdels grans sindicats.

L'actuació de totes aquestes, organitzacions d«crèdit prova que les economies dels salaris i dels

honoraris i d'altres disponibilitats en efectiu de lesclasses obreres, per bé que siguin formades per in-nombrables petites quantitats, s'eleven a un totalenorme que forma una part essencial del capital enefectiu de cada nació, i són més que suficients, coma capital de circulació, per a les necessitats de lesexplotacions cooperatives. Si s'aconsegueix reunir-ies, la classe obrera és el seu propi finançador il'interès pagat retorna a la classe i el benefici s'a-cumula com a capital social. D'aquesta maneral'interès del préstec perd per a la classe solida-ritzada i en part socialitzada per ella mateixa, totcaràcter d'explotació !

APRECIACIÓ ECONÒMICA. I SOCIAL DELMOVIMENT COOPERATIU DE CONSUM

a) El Moviment afecta i reuneix totes les classes.

El fruit d'una explotació intel·ligent de la situa-^ció de l'obrer en el procés econòfiïic és el fet quesols 28 proletaris, teixidors de franel·la, han estatcridats a crear, entre totes les formes de la coope-ració, la niés eficaç i la més rica en promeses futu-res. Veritat és que de consumidor, de cap de casa,no n'és solament l'obrer, sinó tothom, el mateixproductor i l'agent de circulació, i a costat d'a-quests, el gran nombre d'aquells que subvenen lesnecessitats de llur família sense participar direc-tament en l'economia, per mitjà d'ingressos deri-vats com són els impostos, els aliments, etc. Àdhucfuncionaris i membres de la classe mitjana i àdhucfamílies riques, han fundat i dirigit amb èxit coo-peratives de consum. Però, a desgrat de llur posi-ció, molt rarament han arribat soles, sense la clas-se obrera, a la finalitat indicada de la compra al'engròs cooperatiu, de la producció i del banccooperatiu. <

(Seguirà.)

Se'ns prega la publicació de la nota següent:«La Federación de Dependientes y Técni-

cos del Comercio y de la Industria de Cata-luña, al acudir a la información abierta so-bre el projecto de la ley de intervenciónobrera, lia de afirmar, previamente, su ad-hesión al hecho que juzgamos trauscendental, de que1 en la legislación de nuestro paísaparezca un proyecto de esta naturaleza.

Con este intento, entra en el enrarecidoambiente de nuestro panorama social el espíritu de las modernas concepciones quetienden a establecer la justicia y la equidadentre los elementos de la producción y laeconomia.

Cumplido este deber, hemos de consignardos observaciones fundamentales al expresado proyecto de ley.

El primer articulo del proyecto resumelos, motivos y el alcance de la intervenciónobrera en las industrias, asignándoles unafunción en extremo limitada. Aparte del for-talecimiento y apoyo del derecho de asocia-ción, sobre el que trataremos más adelan-te, la intervención queda reducida a unamera extensión de la función que hoy rea-liza la Inspección oficial de las leyes deTrabajo y de un cierto derecho de propues-ta y otro derecho informativo. Ambo» dere-chos, desarrollados en el texto de la ley,quedan reducidos.'En cuanto al de propues-ta, a una tímida facultad de denuncia parauna futura inspección que sancione las fal-tas de cumplimiento. Las atribuciones in-formativas que se otorgan 'a la intervenciónobrera no pasan de ser una base que per-mita estudiar y fundamentar sucesivas^ me-joras para los obreros. Cierto que el apar-tado h) del artículo 9 dice que un reglamen-to posterior determinará concretamente lascondiciones y los limites de estas facultades,pero, en buena lógica, cabe admitir que elreglamento no -irá más allá, doctrinalmen-te, de donde se detiene la propia ley.

Beputamos insuficiente y peligrosa esta li-mitación. El control, y la intervención obreraen las industrias es uno de los postuladosmás firmemente sentidos por la clase tra-bajadora, a la que con este proyecto1 de leyse quiere indudablemente acercar a la con-secución de una superior justicia social.

Entendemos que la intervención obrera en

CONTROL OBRERlas industrias ha de establecerse con todala autoridad y todas las facultades necesa-rias para que sea «1 principio de asociaciónentre el capital y el trabajo con igualdad ab-soluta de derechas y deberes. Con voz y vo-to en las cuestiones que sean base y funda-fnento de la industria y con responsabilidaden la marcha de la misma, para que la in-tervención de los trabajadores sea el pagofirme para capacitar a éstos en las funcionesesenciales d,,e 'a producción y distribución.

Establecida la intervención obrera en lasindustrias, entendemos que el capital ya nodebe por sí sólo regir de manera absolutalas industrias soportando solamente una ins-pección del elemento trabajo, sino que ha decompartir, con el factor trabajo, la funcióndirectora, que, hasta ahora, se había reser-vado exclusivamente, an una igualdad de.condiciones y atribuciones, por ese principiode asociación que aludimos.

Esta ley, por su enunciado, significa de- .jar establecido teóricamente ese principio dejusticia social que sostiene que la industriade un país no es patrimonio exclusivo delcapital, sino que pertenece también al tra-bajo, única forma de que la industria cum-pla su función social.

En este proyecto de ley vemos la inter-vención obrera, actuar como elemento su-perpuesto que ejerce una labor inspectoraque pudiera reputarse egoísta, ya que sólole afectan los intereses que la defienden,desentendiéndose de las condiciones básicasde funcionamiento, marcha y progreso delas industrias y de la dirección de las mis-mas, donde no tiene acceso.

Consecuencia de tal limitación, la inter-vención obrera podría ser considerada comoelemento perturbador, porque entorpece lalibertad de movimiento d& la dirección, de laindustria, sin colaborar en la responsabilidadde esta dirección ' y del funcionamiento bá-sico de las mismas.

Paja el elemento trabajo esa limitación lasustrae del sentido de responsabilidad queha de capacitarlo para futuras evolucionesprogresivas.

No cabe objetar que sea prematura la re-forma amplia en el sentido de incorporar a •los trabajadores en las funciones esencialesde la dirección de las industrias.

La -situación general de la industria ennuestro ^país y aun en el mundo entero, de-muestra que la dirección absoluta del ele-mento capital se halla en crisis. Si existencircunstancias de tiempo y lugar que acon-sejen cautela para no producir trastornos in-necesarios y contraproducentes, el reglamen-to de la ley podría en todo caso condicionarla oportunidad según el estado real de lascosas, pero el principio debe quedar, a nues-tro juicio, consignado en el texto de la leyfundamental de la intervención obrera en lasindustrias. Entendemos peligroso en un in-tento de esa índole, de encerrar dentro deuna ley deforme e incompleta, un principiosocial amplio y justo. Ello ha de ser contra-rio a la normal evolución social, porquedefrauda una de Jas más firmes y legítimasaspiraciones de los trabajadores.

Como garantía para esta intervención obre-ra se otorgan en el proyecto de ley atribu-ciones a las asociaciones obreras. Esto pre-supone la existencia de asociaciones obreraspreparadas para acoger la reforma y llevarlo,a su práctica. Apunta en la misma ley laposible resistencia patronal al derecho deasociación obrera, que el proyecto tieude adefender.

El panorama social de nuestro país no pre-senta, ciertamente, de modo cla,ro la exis-tencia de estas asociaciones obreras, que, re-presentando integramente a los trabajadoresse hallen en condiciones de acoger esta leyy hacerla factible. "Por razones que están enel ánimo de todos, la .ideología obrera sehalla dividida. Esta ley tendría virtualidaden unos sectores, pero no en otros, y repu-diada por sectores importantes dé los tra-bajadores, llevaria al seno de la familia obre-ra la lucha fratricida tantas veces vista.

Esa reforma social, que promete ser pre-ludio de otras del mismo carácter, plantea elproblema de la organización obrera como co-.

sa previa. Creemos que el Estado no puedepermanecer indiferente ni inhibido .ante elestado actual de las organizaciones obreras.Previa y simultáneamente a este proyecto,debe definirse por medio de sus órganos le-gislativos y soberanos, dictando una ley deasociación o sindicación profesional, la cualentendemos es el punto de partid» para aco-meter la legislación social que nuestro paísnecesita con las necesarias garantías de efi-cacia.

No propugnamos, ciertamente, que las aso-ciaciones sindicales seun corporaciones de de-recho público, pero si entendemos impres-cindible establecer una tabla de derechos so-ciales y profesionales para el trabajador, paraque, con el cauce jurídico necesario y conla libertad de acción indispensable, la per-sonalidad social de los trabajadores puedaformarse sin trabas, y las asociaciones obre-ras actúen dentro de la ley, coordinadas oonla legislación general del país admitida ple-namente a todos sus efectos legales como re-presentantes genuínos de los intereses de lostrabajadores.

El temor apuntado en este proyecto deley, sobre una posible resistencia patronal,desaparece cuando el derecho de asociaciónquede incorporado a la legislación social delpais. Es, por otra parte, algo incongruenteestablecer una ley de intervención obrera enlas industrias al mismo tiempo que se cons-tata en el mismo proyecto que es todavianecesario garantir el derecho de asociación.El temor, sin embargo, es perfectamentejustificado y la paradoja puede darse ennuestro país por el abandono en que el Po-der público tenia tradicionalmente los pro<hlemas vitales. Recobrada la .normalidad vi-tal de nuestro pueblo, deben ser rápidamen-te salvadas las lagunas que existen, siendouna de las más importantes la definiciónpor nuestra legislación de lo que debe serla asociación obrera.

Formuladas las precedentes observaciones,nos abstenemos de seguir'el proyecto de leyen su articulado, porque oreemos debería, es-tar de acuerdo con los principios fundamen-tales que dejamos expuestos en este informe.

Viva V. E. muchos años.Barcelona, a 26 de noviembre de 1981.»

Jtutfela Social Paf. 7

R E L A C I O N S IM S I It I \ L SKM la seva interessant col·lecció

d'Estudis i Documents, l'Oficina In-ternacional del Treball ha publicat a-qnest any el primer volum de l'inte-rcRsantíssim estudi que ha emprès so-bre les relacions industrials, és a direntre patrons i obrers, en diversesempreses europees prou tècniques pera ésser dignes d'examen i de crítica.El volum publicat estudia les rela-cions industrials que es practiquen enles empreses Siemens Schuckert, deBerlín, de les mines domenyals delSarre, de la Companyia General deTransports de Londres, de les minesfranceses de I^ens, i de la fàbrica txe-coeslovaca de calçat Bat'a.

Per l'interès d'actualitat que teneni també pel contrast tan radical queofereixen entre elles, donarem ací unpetit resum d'organització de les rela-cions industrials en la primera i laúltima de les empreses esmentades,això és : la fàbrica alemanya de ma-terial elèctric Siemens-Schuckert i lafàbrica txecoeslovaca de calçat Bat'a.

I/Empresa Sienwns-Schuckcrt. —La casa Siemens-Halske, fundada amitjans del segle passat, ha passat,després de la seva unió amb els esta-bliments Schukert, de Nuremberg aésser una de les empreses més fortesdel món en el seu ram. Cal notar quel'organització actual, així com tota lahistòria de In casa Siemens, elis mos-tren d'una manera típica les caracte-rístiques més sobresortints de l'indus-trialisme alemany. Una sistematitza-ció gairebé maniática de totes lesbranques de l'organització, un treballexperimental sempre cauteles peròconstant, i un concixement exactís-sim de tots els factors de la produc-ció, són els punts que més destaquenen l'organització industrial alemanya,i en un grau superlatiu en el funcio-nament dels establiments Siemens.

Per tant, essent el treball un delsfactors més importants, si no el mésimportant, en la marxa de la produc-ció, no és estrany que els dirigentsde la casa Siemens l'hagin fet objected'un estudi minuciós. La casa Sie-mens té alguns seus tallers escampatsper Alemanya, però el seu nucli cen-tral està establert a Siemensstadt, si-tuat a les afores de Berlín. Aquestaempresa ocupa en total 138.179 per-sones, entre obrers i empleats, de lesquals 97.048 són obrers. 53.181 d'a-quests treballen als tallers de Sie-mensstadt. Aquestes xifres, com espot veure, són importants, i és inútilde dir que per organitzar aquest vas-tíssim cor de treballadors es necessi-ta una complicadíssima organització.

Anem a veure com funciona aques-ta complicada maquinària. La casaSiemens reconeix els sindicats d'o-brers o d'empleats amb els quals, enaquests darrers temps, ha pactat unasèrie de contractes de treball. Un coppactats aquests contractes els matei-xos obrers organitzen dins les fàbri-ques un servei de vigilància per talde vetllar pel compliment del que haestat estipulat. La casa Siemens com-prengué molt aviat que l'estar ambbones relacions amb els obrers i elsseus representants, era l'única garan-tia d'un normal funcionament delsseus tallers, i per tant ja en l'any1872 creà els consells d'empresa, con-sells compostos d'obrers elegits entreels de la casa, i que representaven elprimer pas envers l'aproximació en-tre els obrers i l'empresa. De mo-ment, aquests consells tenien al llurcàrrec l'administració de les pensionsi assegurances instituïts per l'empre-sa a favor dels seus obrers. L'any

19113 són creats els comitès obrers,que treballen ja en un camp moltmés extens, sobretot el que fa refe-rència a les condicions i organitzaciódel treball. Cal tenir en compte queaquests no aparegueren sota forma dellei a Alemanya fins a l'any 1916, lleiamb la qual foren posats d'acord elscomitès existents en l'empresa Sie-mens. Per tal de portar a cap aques-ta reforma en l'organització interiordels Comitès, de conformitat amb lesdisposicions de la llei de 1916, es con-clogué un acord entre la direcció del'empresa i el Consell central dels o-brers. Resumint, podem dir que elfuncionament dels Comitès d'empre-sa queda establert de la següent ma-nera. Es forma el consell d'empresaa cada establiment, que comprèn ,unconsell d'empleats i un consell d'o-brers. Per damunt dels consells d'em-presa, hi ha el central, el qual assu-meix la representació de tots els al-tres i és el que s'entén amb la Direc-ció de tots els establiments. Els con-sells d'empresa són, en general, elsque negocien en nom dels obrers i fi-xen les condicions de treball i les ga-ranties que desitgen. Els altres òr-gans, o siguin els consells d'obrers iels d'empleats, tenen per missió espe-cial vigilar que les condicions estipu-lades per llurs representants, siguinfetes efectives.

Esquemàticament, aquesta és l'or-ganització actual de les empreses Sie-mens davant dels treballadors. Mol-tes altres característiques podrien ex-plicar si no haguessin de resultar e-nutjoses. Cal fer ressaltar, únicament,que totes les altres característiquesque podríem assenyalar, tendeixen afer que tots aquests òrgans funcio-nin d'una manera efectiva i pràctica,i aconsegueixin un acoplament millordel factor treball, en el funcionamentde l'empresa.

Fàbrica de calçats B&t'a. — Aques-ta empresa és segurament una de lesque ha produït més mals de cap alscompetidors seus de l'Europa central(i). Ss, típicament, una empresa,que, contràriament a l'anterior, ba-sa la seva actuació un refinadíssimperfeccionament dels procediments dela lliure competència. Heus ací carac-terístiques importants d'aquesta em-presa : una acció rapidíssima a sobre-posar-se al concorrent contrari entots els aspectes de la lluita per aconquistar mercats, i una tendènciatentacular a tenir com a propis totsels elements que poden entrar en elprocés la producció. L'empresa, commoltes empreses americanes, tendeixa obtenir una absoluta independèn-cia, ja que no pot sofrir-hi el destorbque li podria ocasionar el dependre,en alguns dels elements de la produc-ció, d'altres empreses. Un cop obtin-gut això, l'organització interior escaracteritza per una tendencia abso-luta vers l'estandardització.

Bat'a, el creador de l'empresa queporta el seu nom, és un home de lamateixa contextura que els gransmagnats de la indústria americana.La seva empresa — com acabem dedir — està organitzada de cara a lacompetència. Com un bon general,Bat'a té en les seves mans tots elsfils de la complicada organització dela seva empresa, que poden fer-lamoure, segons les necessitats dels mer-cats. Aquest és precisament el secretde l'èxit formidable — desbancanttots els competidors de l'Europa cen-tral i obtenint un ritme de producciócada dia creixent — inigualat per capaltra empresa europea. A més a més,

per a poder seguir amb tota justesael moviment de les corbes conjuntu-rais, aquesta empresa té necessitatd'una completa independència, i aixího ha aconseguit Bat'a, fins a l'ex-trem que 'ell mateix es construeixels tallers o s'imprimeix la propagan-da. És a dir, totes les necessitats del'empresa queden cobertes per la ma-teixa empresa. Després d'això dit, noés cosa desencertada insinuar unaconsiderable semblança entre el. mè-tode del txecoeslovac i els de Ford.

En l'aspecte concret de les relacionsamb els obrers, es comprendrà fàcil-ment que Bat'a tendeix a obtenird'ells sigui com sigui, la màxima e-fectivitat. L'estandardització del tre-ball és aplicada amb la màxima rigo-rositat. Però al costat d'això, Bat'aha adoptat un sistema ideat per ellmateix, per tal d'obtenir una majorefectivitat, que consisteix en l'autono-mia dels tallers o de cada una de lesbranques de l'empresa. Si tenim encompte que, a més d'això, aquestaempresa aplica llargament el sistemaanomenat de primes, es veurà que estracta d'introduir a dintre mateix dela fàbrica, un sistema de competen-cia . Per mitjà d'una certa autonomiai de la participació en els beneficisde cada obrer o de grups d'obrers, estracta d'estimular una competènciaentre els diferents sectors d'obrersque treballen en aquests tallers. El

sistema • Bat'a té, indubtablement,moltes originalitats que són el secretdel seu èxit, però cal catalogar-lo im-mediatament dins del capitalismeclàssic, els factors més importantsdel qual són l'interès i la competèn-cia. És natural, doncs, que aquestaorganització, com totes les .del .capita-lisme clàssic, necessiti pel seu des-enrotllament un creixement continu.Per aquestes empreses, l'estancamentés la mort.

J. SARDÀ

(1) Amb ocasió d'una recent conferènciade fabricants de calçat, celebrada a Praga,Bat'a, aquest Mussolini de la indústria, hallançat un manifest als seus «col·legues» euel qual el rei de les sabates revela la sevaambició d'eliminar tots els seus rivals, inde-l>endents ü absorbir-los en el seu trust, siguicom a adobadors de calçat, com a ciraboteso com a pedicure! En el seu manifest, Bat'ai-omença per assabentar els altres fabricantsde calçat que «J seu objectiu és el de mi-llorar la sort dels que fan oi adoben sabates.En aquest moment la firma Bat'a emplea27,035 persones en les seves fàbriques, esta-bliments de venda i tallers de reparació. De1927 ençà l-'empiesa ha donat feina a 6.500sabaters i ofereix graus possibilitats als al-tres sabaters del pals. Entre aquestes «pos-sibilitats» hi ha, com s'ha dit més amunt,la reparació del calçat, el ciratge i la pedi-cura. — N. de la B.

CAP A UNA COMPRENSIÓINTERNACIONAL OHRERA

Als anglesos sempre els ha agra-dat ésser imperialistes. Queda demos-trat plenament per les dades de lespassades eleccions, que la premsa detots elte matisos ha portat ; amib toti que amb els conservadors al poder,s'opera un augment general de les ta-rifes duaneres, el que equivaldrà peral poble anglès, una disminució de lesexportacions i un augment del cost dela vida.

Totes les nacions que es diuen ci-vilitzades, sigui per necessitat, siguiper sistema, procuren per mitjà de lestarifes duaneres defensar-se i prote-gir-se a la vegada, aixecant 'una mu-ralla que les deixa completament se-parades de les altres nacions, i que-dant, per tant, com un illot inassequi-ble per a cultivar la vida de relació.

¿ De què li ha valgut a Briand pre-dicar la unitat europea?

Mentre les nacions continuïn ambla ridiculesa de les barreres duaneres ;mentre continuïn armant-se sense toni so, mentre mantinguin encara lesvelles i absurdes idees imperialistes, launitat europea serà un mite i les pa-raules de Briand aigua sobre mullat., Però, ja que l'a burocràcia i e¡ ca-pitalisme volen, explotant les ideesimperialistes i nacionalistes, subju-gar, enganyar, a la classe proletària,han d'ésser els proletaris els que, ambIhr vot, i amb llur força, han deparar els peus a aquesta gent de-mostrant-los que no influiran enllur ànim absurdes i falses ideologiescreades només per a dividir i separarels treballadors uns dels altres.

Per damunt de tot la unitat prole-tària ; per damunt de totes les ideo-logies que hi hagi i hi pugui haver,Ja força de la unitat de tots els treba-lladors del món. Però unes forces tanpoderoses que tots els atacs del capi-talisme disfressat, des de petit bur-gès fins a anarquista, siguin inútils i

hagin d'estrellar-se contra la mura-lla granítica que representin les for-ces obreres.

Obrers : encara ressonen les parau-les de Marx, proletaris de tots els paï-sos, uni<u-vos, i aquestes _ paraules del'apòstol, han de quedar gravades coma foc en la ment de tots els treballa-dors que veritablement sentin el seuproblema, el problema proletari.

JOSEP CENZANO

Organització de laU. S. C.

El dimecres de la setmana passadava constituir-se la Secció del Distric-te IX, nomenant-se la següent Juntadirectiva :

Secretari-President : .Joan Rull.Vice-Secretari : Ruf í Expósito.Caixer : Joan Miranda.Comptador : Josep Selgàs.i.9r Vocal-Bibliotecari : Salvador

Majó.2.°" Vocal-Control :Joan Sasplugas.3.er Vocal : Ferran Roig.En sortir a la, llum aquesta Secció,

saluda a totes les altres de la U. S. C.,esperant serveixi aquesta nota d'estí-mul a les no organitzades; i desitjantque molt aviat la U. S. C. compti atot Barcelona i arreu de Catalunyaamb nuclis fervorosament socialistesper assolir els principis que facin fac-tible una Societat completament uni-da.

Aquesta Junta es complau en assa-bentar als socis del Districte IX i alssimpatitzants en general, que tots elsdimarts de 9 a n de la vetlla es fa-rà tertúlia en el locali social, Clot, 32,pregant als consoeis del IX llur as-sistència.

Pàf. 8 Justícia Social

D E M O C R À C I A iti IM;i:s i1 IHCTUMÏM PROLETARIA

El motiu principal dé la desavi-nença entre els elements marxistes és,indubtablement, la discrepància res-pecte al règim sota el qual ha d'edi-ficar-se la societat socialista.

,; Ha de recolzar només en la forçadel proletariat, o bé ha de basar-seen el principi democràtic del sufragiuniversal ?

Els comunistes russos, malgrat ha-ver proclamat sempre la superioritatde l'Estat soviètic damunt la repúblicaburgesa, quan conqueriren el poderconvocaren eleccions per a l'Assem-blea Constituent, amb la creença, ésde suposar, que en realitzar aques-ta antiga aspiració del poble rus ob-tindrien una gran majoria. Però comsia que el resultat els fou desfavora-ble—dels 810 diputats elegits, només185 eren comunistes—«n la primerasessió dissolgueren l'Assemblea, carno estaven disposats a deixar-se es-capar el govern de les mans, desprésd'haver reeixit en la revolució. Ales-hores instituïren la dictadura del pro-letariat, sense abjurar, però, de lesdoctrines de Marx, ans bé, se'n pro-clamaren els més fidels intèrprets,perquè tan aquest com Engels, en al-gun passatge de les seves obres i car-tes, recomanen semblant tipus d'Estat.

Per contrarestar la pluja d'invec-tives que els adversaris del nou siste-ma— Kautsky en particular—desenca-denaren contra els dirigents soviètics ,l'enorme potència cerebral de Lenines lliurà a la tasca de fulminar el sen-timentalisme democràtic, tan arrelatarreu. La democràcia pura és un mi-te, afirmà. En els països capitalistesmés avançats, sols hi ha democràciaburgesa, que és la dictadura atenua-da d'aquesta classe. Els rics estan encondicions de superioritat envers elspobres i són per tant la casta domi-nant. Mentre persisteixi la desigual-tat econòmica, mentre hi hagi clas-ses, la democràcia en general no potexistir.

Però no tenen raó els comunistesquan diuen que el règim vigent a Rús-sia és, en general, tan o més liberalcom ho pugui ésser el del més demo-cràtic dels països burgesos.

És innegable que sota la democrà-cia burgesa, li és permès al proleta-riat organitzar-se, amb més o menysrestriccions, per a lluitar contra el ca-pitalisme. La social-democràcia, perexemple, oposa a la força del grancapital les sumies considerables quereuneix de les cotitzacions de milionsd'afiliats, quantitats gairebé parango-nables als fons polítics dels plutòcra-tes. No poden competir, és cert, ambles quantioses reserves de llurs adver-saris, encara que gastin la major partdels ingressos, però per mitjà de lapropaganda política que els é's donatrealitzar, van engrossant llurs exèr-cits i poden abrigar l'esperança queen un futur, no molt llunyà, po-dran comptar amb una majoria su-ficient per obtenir dins la legalitat oimposar violentament, si és precís, enels pobles que estiguin en saó, latransformació de la societat.

En canvi, la dictadura soviètica,no sols nega els drets polítics a laburgesia, el qual és lògic, ja que trac-ta de destruir-k, sinó que tampoc re-coneix als obrers la facultat de for-mar partits polítics ni organitzacionsprofessionals alienes al bolxevisme.Als anarquistes, menxevics i socialis-tes revolucionaris els està vedat pro-clamar llurs ideals. Únicament hi po-den haver comunistes i sense partit.

La dictadura és transitòria, i quanel règim soviètic estigui consolidat itots els russos siguin proletaris—que

pot tardar molts anys—és possible quecomenci l'era de la veritable demo-cràcia.

Però el capitalisme, que ja es tam-baleja, està en la seva darrera etapai ha de fer cap fatalment en el socia-lisme, en una època relativament prò-xima i en què l'evolució industrial fa-

rà més planera la implantació del so-cialisme.

Resulta molt natural, doncs, que elshomes quel senten repugnància per lessituacions de força, encara que socia-listes, prefereixin, com etapa de tran-sició, la de la democràcia burgesa,quelcom tolerant. I que els impa-cients, . encara que amants de la lli-bertat, maldin per la dictadura pro-letària-que sembla accelerar el tràn-sit al nou ordre social.

. EUGENI PONS

El «Partido Socialista ObreroEspañol» i nosaltres

me, i també sota el mateix punt devista de Vidal j Rosselî. Respectfulla posició dels socialistes catalane è&\«Partido Socialsta Obrero Español»,per" cert ben original. Ara que nodubtem que ha de venir un temps, re-flexionats els fins que a tots ens in-quieten i fita la mirada solament a laparaula màgica .que arreu ressona :Socialisme. La resta no ens interes-sa, i menys les actituds que puguinadoptar uns elements qualssevols, do-minats per la confussió de les ideesi de les lluites.

MANUEL ROSET SALA

Diumenge .passat tingué lloc a Grà-cia un acte d'afirmació socialista del«P. S. O. E.»- El públic, més queescàs, quasi no féu acte de presència.No sé, però, el perquè d'aquesta in-'diferència en una manifestació pura-ment obrera, i més encara si tenimen compte els elements que hi ferenús de la paraula,

Vidal i Rossell, l'home del dia po-líticament després de l'a seva dimis-sió -de Conseller d¡e la Generalitat,fou el que volgué donar la nota elo-qüent de l'acte. En part, podem dirque ho assolí quan parlava de la con-fusió de partits polítics existent a Ca-talunya, com són «La Lliga», «AccióCatalana» i «Esquerra Republicanade Catalunya» els quals, excusant-seen les quatre barres catalanes han fetdels seus postulats res més que unmitjà individual d'emancipació, explo-tant el sentimentalisme nacionalista de

"les masses proletàries. Fins aquí es-tem d'acord amb el company Vidal iRossell. Peiró no perquè menyspreemaquestes armes polítiques, puramentpolítiques, hem de deixar de reconèi-xer el plet de Catalunya, que avui ésun plet d'autonomia i no separatista.Com a socialistes, hem de tenir encompte la llibertat que emana .del de-sjg i de la voluntat del poble, i pertant únic executor d'aquesta volun-tat. Si bé és veritat que l'aspiració deCatalunya com a poble històric ha es-tat explotada per tots els mercenarisde la política, el seu dret a l'a lliber-tat és un fet innegable. Essent així,doncs, que el poble de Catalunya volgaudir d'una sobirania i d'una lliber-tat plenes, com a catalans i més en-cara com a socialistes hem d'ésser elsseus defensors, i això sense que s'en-terboleixi el nostre concepte d'univer-salitat. Precisament diem que el djaque tots els pobles siguin lliures lafusió fraternal entre tots els homesserà una realitat meravellosa. No con-cebim, en canvi, la germanor entrepobles que els separa un antagonismehistòric i racial.

Quan Catalunya sigui un Estat au-tònom, la germanor entre ella i les al-tres regions castellanes brollarà es-pontània. Dintre les nacionalitats,els socialistes, sol's hi veiem la lliber-tat absoluta. Perquè siguin lliures elshomes, abans s'ha de llibertar els .po-bles. Recordem que la psicologia hu-mana és múltiple i que els problemesnacionalistes tots descansen en ella.Esperit autònom és lligam de germa-nor. Esperit esclau és cadena force-jada per l'odi i la rebel·lió.

Què més voldríem els socialistesque els pobles tots s'unissin per aformar un sol tronc a l'Univers ! Pe-rò els fenòmens de la Geografia hanfet que els homes parlessin diversesllengües, que coneixessin diversoscostums, que els seus sentiments nei-xessin a l'escalf de l'ambient meri-dional, etc. Com a homes que com-prenem i coneixem l'humanisme, nopodem per menys que reconèixer els

problemes humans, sentimentals/ elsproblemes que afecten al pensament.

És cl&r que la nostra missió imme-diata està en redimir al pària, al pro-letari que viu arreu del món, i quetambé com a Catalunya té el seu pro-blema- previ a resoldre : l'estómac.Mes, per això no poden descuidar-seels problemes del pensament, polítics,encara que aquests—segons Marx—siguin una conseqüència dels de l'e-conomia. Així, doncs, la nostra posi-ció de socialistes catalans està benclara : el concepte d'universalitat pera nosaltres neix, precisament, de lallibertat dels pobles, de llur pròpiaespontaneïtat. Quan Catalunya siguilliure, o més ben dit, quan Catalunyapugui viure la seva vida, llavors lanostra missió es decantarà vers horit-zons més amples, com són els dela universalitat.

* * *El doctor Pla i Armengol, que tam-

bé parlà en l'acte que comentem, féuuna exposició del què és el Socialis-

T A L L E R S

HEUSConstrucció de l'apa-rell de Ràdio "ZEUS"de 3, 5 I 6 valvule*completament *elec-tiu« » Reparaciód'altre* aparell« deRadio i gramòfon* de

tote* mene*

"ZEUS" Sepúlveda, 174Telefon 30883

URALIÏAELS MILLORS MA-TERIALS PER A LACONSTRUCCIÓ

U R A L I T A , S . A.PLAÇA AKTONI LÓPEZ, 15

TELÈFON lesse :: BARCELONA

NAGS* : Casanova, 312-2'4 : Barcelona