Any I - DI Epoca - N.° 4 •Redacció i Administració: Carme/ 3, pral. -Barcelona 1 d'agost de 1931

Juslícía Social P r e u :15 Cii.

Ò R Q A N D E L A U N I Ó S O C I A L I S T A D E C A T A L U N Y A

L'ESTATUT DE CATALUNYAPot dir-se ja que tots els Ajunta-

ments de Catalunya han aprovat peraclamació l'Estatut. I pot| predir-seque demà tots els ciutadans catalansel votaran afirmativament.

Difícilment, en la història contem-porània, cap poble haurà donat unexemple tan magnífic d'unanimitat enl'expressió dels seus sentiments, de laseva voluntat. Unanimitat que no su-posa uniformitat mental, ni moral.Puix que és ella síntesi de diversitatsinconciliables.

Es f Catalunya que vota l'Estatut,que es redreça i diu a l'Estat espa-nyol : aquests són els drets, les lli-bertats que vull i que ningú no potdiscutir ni retallar.

I és Catalunya la que contrau, així,una immensa responsabilitat històricadavant ella mateixa, Espanya i el món.

Hem de veure en l'Estatut una rea-litat.

Una realitat forjada a sang i a foc,en llargs anys de lluita, que prenguéforma el 12 d'abril, que es vigoritzàel 28 de juny i que sorgirà esplendentdel referèndum del 2 d'agost. Dadesglorioses que assenyalen la marxa d'unpoble vers un destí ple de contingèn-cies creadores !

Una realitat peninsular lliurementreconeguda pels homes de Sant Sebas-tià, lliurement compresa per les mésaltes expressions de la intel·ligènciaespanyola, lliurement acceptada pels

partits polítics que miren l'esdevenir,no la tradició.

I veient en l'Estatut una realitat•viva, hem de pensar ja en la tascaconstructiva que ens tocarà realitzar.Puix l'Estatut, en si mateix, perdriatota significació històrica si no li do-néssim un contingut, si ens manquésintel·ligència, coratge i voluntat perse-verant per a fer-ne una eina de treballi el suport de la Catalunya nova.

Hem volgut l'Estatut. I hem de vo-ler, també, el que segueix a l'Estatut.Sense defugir cap responsabilitat, sen-se renunciar a cap possibilitat.

L'Estatut és el reconeixement de lanostra aptitud per a governar-nos. Pe-rò, el reconeixement aliè no és l'apti-tud. Fins ara hem demostrat al mónque som prou forts i prou constantsper a reclamar drets i llibertats inalie-nables. I des d'ara hem de palesar quesom aptes per a governar-nos, quegaudim de riqueses espirituals i mo-rals per a crear, a l'ombra dels dretsi de les llibertats conquerides, una ci-vilització.

Amb l'Estatut, Catalunya no ha detornar al 1700. Ha de mirar davantd'ella, als països mestres en civilitza-ció, als ideals de justícia social, d?e-'mancjpació econòmica, política i cul-tural dels pobles. I amb ardidesa, notement el sol ni la veritat. I amb ladecisió ferma de posar-se quan menys,

al costat dels capdavanters, d'oferir ala humanitat l'exemple aconhortador.d'un poble mascle en acció.

Aquest és el valor que, per a nos-altres, socialistes, té l'Estatut. Un va-lor de superació. Un valor de pervin-dre. No una estèril cançó de remem-brances històriques, un inquiet i secrumiatge de greuges que la reparaciórepublicana d'avui ha d'esborrar persempre del nostre record.

Per això, la Unió Socialista de Ca-talunya ha fet l'esforç que calia, i el

verb càlid dels seus homes ha arboratd'entusiasme les multituds catalanes.I és ara, en l'hora suprema, quela Unió Socialista de Catalunya diuals treballadors del camp i de la ciu-tat, als intel·lectuals, als tècnics d.e laproducció i de l'economia nacionals,a tots els catalans que senten elsbatecs (Tun ideal en el cor, que sentenen el cervell les vibracions d'un ideal : '

De l'Estatut ha de sortir-ne una Ca-talunya socialista, branca robusta delsocialisme internacional!...

Les grans figures del socialismeJEAN JAURÈS

Votar l'Estatut és alliberar Catalunya!!!

En els moments en què la guerraeuropea era imminent, una veu robus-ta i amarada de raó predicà càlida-ment la pau. Europa sofria una trà-gica commoció i només una intel·li-gència potent, una sincera austeritatautoritzada, podia salVar-la. Jean, Jau-rès, l'home actiu, menava una acti-vitat vertiginosa ;" Jaurès volia salvarEuropa amb la puresa del socialisme.I el 31 de juliol de 1914 Raul Villain,armat per la reacció, assassinava! JeanJaurès ; l'esperit bèl·lic, devastador,suprimia així el seu més poderós en,e-mie..

Han passat 17 anys. I Jaurès, avui,ha trioinfat plenament. No pogué evi-tar la catàstrofe, però ha dotat al móndel seu pacifisme sa i progressiu.

Jean Jaurès no fou un marxista pur,però indubtablement fou un dels so-cialistes més íntegres i i autèntics, unsocialista cent per cent. Des de la cà-tedra, des del Parlament, des del lli-bre i el periodisme, des dels Congres-sos internacionals, Jaurès il·luminà atota bora. Primeríssima mentalitat,posseïa quintaessenciades les qualitatsque Eça de Queiroz atribuïa al granhome—raciocini, imaginació i acciópositives—, que ell sempre posavaamb vigor i abnegació al servei de lahumanitat. Si el món disposés en totmoment d'un Jaurès, la implantaciódel socialisme no seria gens llunyana,puix que a la seva solidesa mental ia la seva decisió hi unia unes tan ra-res honorabilitat i convicció que feiacomprendre la veritat de 'les seves doc-trines. Precisament per aquest motiu,fou la primera víctima de la guerra.

Avui, es disputen Jaurès els socia-listes i els comunistes, els homes dela Segona i de la Tercera Internacio-nal. Si pels procediments Jaurès estroba apartat deia comunistes, pel seupensament no ens atreviríem massa aclassificar-lo. Aquella «amplitud d'in-tel·ligència i de cor», segons frase deFerdinand Buisson, el placava inva-riablement en un terreny de libera-líssima ponderació socialista que lidonava una tan àmplia visió que for-çosament s'ha d'escapar de diferen-ciacions doctrinàries superficials. Pe-rò, repetim-ho, pels seus procedi-ments, pel seu mateix pacifisme, Jean

Jaurès es repel·leix amb el comunis-me i el seu socialism« és veritable so-cialisme.

En aquests instants que Catalunyaes redreça i està en camí d'assolir laseva freturada llibertat, no podríemsilenciar l'amor a les nacionalitatsprofessat fondament pel gran antina-cionalista francès. No pot dir-se so-cialista aquell que no senti com a cosabàsica la llibertat dels pobles (vegeu,recentment, comi els companys madri-lenys han hagut de rectificar errorsque els excloïa de la Segona Interna-cional). I Jean Jaurès, que defensavael principi de les nacionalitats conn eljoier guardador del tresor i del geniespiritual de l'a humanitat, preconit-zava la llibertat dels pobles tal coml'ha volguda solucionar sempre laUnió Socialista de Catalunya, soluciócompartida avui—triomf del més au-tèntic esquerrisme—per tota Catalu-nya. Escolteu-lo a ,ell : «No admetemque els drets de les nacionalitats haginprescrit mai, però els mitjans de re-clamar i realitzar aquests drets podenvariar com les condicions de civilit-zació i com les condicions polítiquesdel món».

En el dissetè aniversari de la mortdel gran socialista abnegat—doctrina-ri liberal i amant de la política—,d'exemplar honradesa persuasiva, femun minut-de devot silenci a l'a memò-ria del Mestre. J; ROURE TURENT

Pag. 2 Justícia Social

LA SETMANA POLÍTICAVotem l'Estatut!

Demà, el poble català aprovarà l'Estatut. Mai,el poble, haurà votat amb un sentit tan ple de res-ponsabilitat i prenys d'esdevenidor.

Som a la cruïlla dels camins històrics. Â ellahem arribat pel camí fosc i malmès de la tradicióhapsburguesa i borbònica. En ella s'obre, ample,lluminós, el camí de les reivindicacions històriquesdefinitives i de les possibilitats col·lectives senselímits i sense «obstacles tradicionals».

Anem-hi amb cor alegre i esperit nou !Catalunya i Espanya nan viscut al marge del

món, aturats davant la paret de les qüestions prè-vies. Qüestions merament polítiques i històriques,fruits de la nostra faisó d'ésger, i de la incompren-sió, de l'entossudiment, de la fossilització d'institu-cions i principis arreu de la terra evolucionats, hu-manitzats : forma de govern per a tots els penin-sulars, recuperació dels nostres drets i llibertatsper als catalans.

No vulguem que hom la reconstrueixi !El cor i la intel·ligència de catalans i espanyols,

per anys i anys, mentre el món cercava freturésnoves lleis de convivència humana i d'estructuraciósocial i econòmica, no tenien més sentiment ni méshoritzó que els retraïments, i forjats en la lluitacontra una monarquia medieval i les castes quel'ajudaven i d'ella vivien parasitàriament.

Alliberem-los per sempre !Hem tingut un 14 d'abril i un 28 de juny. Con-

tra el voler íntim de les burgesies catalana i espa-nyola i de molts «republicans» històrics. Classes ihomes que en la lluita política no hi veien l'eman-cipació integral de l'home ibèric, sinó maquiavèli-ques direccions tàctiques. Aquells per a perllongarl'usdefruit en llurs privilegis, aquests per a noperdre les comoditats d'una oposició acadèmica iintranscendent. ¿ Eren els filòsofs del «salto en elvacío» ?

Que no puguin, dins la República, tornar-hi!Avui, davant la ineluctable realitat, fent bona

cara al mal temps, la burgesia, la reacció catalanai l'espanyola i els «republicans» històrics que desobte s'han trobat amb la. República, s'entenen,s'ajunten, per ajornar indefinidament les qüestionsprèvies no resoltes. I parlen de la República benentesa, d'una autonomia catalana ben entesa, del«vés poc a poc per anar de pressa».

No deixeu ofegar l'esperit revolucionari !I amb decisió suprema, sense temença, doneu

la darrera martellada al tros de paret que encaraens limita i enfosqueix l'horitzó : l'estructura po-lítica de la República espanyola.

Per a no parlar-ne mes !Per a no, pensar-hi més !Per a enfonsar-nos d'una vegada en els corrents

universals i creai una Catalunya nova, on hi regnila .justícia social, on governin els homes que sos-tenen tot l'edifici social i econòmic : els treballa-dors del muscle i de la intel·ligència !

Votem, afirmativament i unanima, l'Estatut deCatalunya !

IrresponsabilitatAquests dies, pels carrers de Barcelona hom ha

repartit unes fulles signades : F. A. I. (FederacióAnarquista Ibèrica). En elles es dóna per fet quela República de res no serveix, que els obrers capconfiança ni esperança no han de sentir vers ella.I com a raó fonamental es diu : la República, entres mesos d'existència, en vuit dies de Consti-tuents, no ha pogut, no ha volgut crear el paradísproletari. No ho ha pogut, ni volgut, en tres me-sos i vuit dies, ni ho podrà ni ho voldrà en els se-gles dels segles.

Provat això, la F. A. I. ens engega remeis únicsi immediats. I són :

Obrers!... Apodereu-vos de les fàbriques!Soldats!... Torneu's-en a casa vostra!Obrers i, soldats !... Foradeu a trets el ventre de

qui se us posi al davant !Dels pagesos, la F. A. I. no se'n recorda. No

existeixen !Costa creure que aquestes fulles les hagin escrit

i escampat homes d'idees. Puix mai havíem vist uncas tan greu d'irresponsabilitat, d'inconsciència/Aquests provocadors, a sou de la pitjor burgesia,de la pitjor policia, no escriurien d'altra faisó !

Occidentalització sistematitzada del «bon salvat-ge» que commogué els teòrics del segle xvni ; fonti arrel de l'home que naix bo i de l'home rousseau-nià que es torna bo en quant retorna a la naturale-sa ; europeïtzació del comunisme inca i de les mis-sions jesuítiques del Paraguai ; kropotkinitzaciódels ascetes, anacoretes, monjos i primitius cris-tians ; superidealització de totes les terres de Ca-naà, i de totes les illes Sant Brandan que sembrenels mars del món i la imaginació dels marinersd'ànima poruga ; llum íntima de les comunitats mís-tiques que defugien el món per a cercar la vidaideal, Arcàdies bucòliques... : l'anarquisme és, enels nostres dies, en el nostre segle xx, ingenuïtatmental, infantilisme moral, ¡flagell dels països tra-dicionalment catòlics, teòricament i econòmica re-tardats, políticament i cultural vuitcentistes !

Però, ¿ l'anarquisme pot degenerar, ha degene-rat ja, en idiotisme, en força cega de destrucció,orfe de la saba espiritual dels vells orígens?

Les fulles, de la F. A. I., d'ésser-ho, dirienque sí !... ^

Sindicalisme, sí; Socialisme, no!El senyor Josep Maria Capdevila es pregunta en

El Matí: «Podem confiar gens en el socialisme?»I es contesta que gens ni mica. . f

Alguns patrons, diu, desesperats de l'anarquiacompleta en què vivim (no ens n'havíem adonat!)comencen a posar «una lleugera, infundada espe-rança» en el socialisme. És el miratge del poder.Miratge enlluernad»r.

Hi ha perill que l'errada «greu», que s'infiltra«insensiblement dins l'esperit d'alguns patrons...s'estengui a tot llur estament».

No, sosté el senyor Josep Maria Capdevila. Elspatrons no han d'«esperançar gens ni, mica de l'or-dre que ens pugui venir del socialisme». Això és«distreure's de la malaltia d'ara amb una malaltianova».

No, no, repeteix el senyor Josep Maria Capdevi-la. Penseu, patrons ingenus, «qUe el govern socia-lista només s'enfortirà amb la tirania, perquè so-cialisme i tirania són una mateixa cosa». No veuenque «el socialisme els anul·laria». No veuen «queel socialisme, davant de l'Estat erigit en déu, anullatotalment l'individu, atempta contra la seva digni-tat, es converteix en esclau d'una burocràcia mons-truosa». - -

«Vegeu, doncs, patrons capgirats—conclou victo-riosament el senyor Josep Maria Capdevila—, si enel socialisme podeu fundar-hi gaires esperances ! »

Evidentment, els patrons cap esperança no podentenir amb el socialisme. A »no ésser aquesta, genspetita si ens fixem bé en els temps que corren :que el traspàs sigui el menys aturmentat possible.Qui no desitja una mort suau, dolça ?

Però, el senyor Capdevila, recordant els anysd'anarquisme heroic, vol una agonia llarga i comsigui. Tot menys el triomf del socialisme.

I aconsella als patrons : feu-vos, no socialistes,feu-vos sindicalistes ! Així mateix : sindicalistes !

«Pensin que el sindicalisme, lluny de desaparèi-xer, convé que triomfi.» Un sindicalisme d'anar percasa. Un sindicalisme bon minyó d'obrers i un sin-dicalisme assenyat de patrons, que tractin patriar-calment, en clàssica reunió de llops i bens, de noni invar la força actual i històrica del principi arre-lat a l'ànima dels senyors Esteves i, dels Estevetsque no saben com fer-se perdonar les bogeries dela. primera joventut : «l'amo sempre és l'amo!»

Es clar que el senyor Josep Maria Capdevila nopark del «sindicalisme de l'Únic, que porta a dinsuns principis socialistes», i que ha tingut la «gosa-dia» i la «franquesa» de confèssar-se «anarquistaen aquesta terra on l'anarquia de tots ha impeditsecularment la florida de la civilitat i de la cultura».

I heus ací que ja no sabem on vol anar el senyorJosep Maria Capdevila. Què és l'Únic? Socialista?Anarquista? Els dos colors a la vegada no pot te-nir-los. Spcialisme i anarquisme són expressions isistemes antagònics. No lliguen de cap manera, niamb salsa literària anarco-burgesa.

Anarco-burgesa, a la fi, és l'admonició del se-nyor Josep Maria Capdevila. A les acaballes delcapitalisme, prefereix l'explosió anàrquica de pa-trons i obrers, a l'estructuració fecunda i científicade la civilització socialista.

I amb això no hi veiem tan sols l'esperit de l'home

que dóna consells crematístics, sinó, a més, la forçadel subconscient.

On revient toujours à ses vieilles amours...

Els polítics egotistesEl senyor Alejandro Lerroux ha tornat a fer

declaracions. Això és cosa de tots els dies. Dissor-tadament per a ell i per confusió dels bons ciuta-dans que encara li tenen fe.

' Ara ha dit : «Si fa falta, prendré el Govern, idesprés que cadascú digui de mi el que vulgui.»

Prendré el Govern !¿ És creu el senyor Alejandro Lerroux que la Re-

pública és una cosa que qualsevol pot agafar anantpel carrer, i sense perdre-hi els dits?

¿ Qui és ell per a parlar amb aquest to de dicta-dor qije s'ofereix a la reacció? Del seu passat,valmés que no en parlem. I que no en parli ell. Delseu present, ¿ què podem dir-ne, a no ésser que ésconseqüència d'un passat ple de fosques aventures ?

A la República no l'interessen els homes, els cab-dills. No els vol, ni els necessita. La Repúblicaserà l'obra dels grans partits orgànics, on les vani-tats personals i el «jo» primitiu cedeixen el pas ila veu a principis .i normes col·lectives.

Jo prendré el Govern !El to i el gest ens fan reviure les hores més trà-

giques del segle xix espanyol, i les més vergonyo-ses del darrer Borbó. ¿ No deia «jo» vull, Al-fons XIII ? ¿ No deia «jo» salvaré Espanya, Primode Rivera ? ¿ No deien «jo», «jo» i sempre «jo» elscabdills militars inventors del «pronunciamiento» ?

Espartero, Narvàez, O'Donnell, Serrano, «pre-nien» el Govern, quan és pensaven que feia «falta»,i això no deixaren de pensar-ho mai. Pavia «pren-gué» el Govern, i a la butxaca d'Alfons XII el posàMartínez Campos.

¿Quina diferència hi ha entre aquests «espadons»i el senyor Lerroux, quan el senyor Lerroux parlaen primera persona, en un excés d'egotisme caver-nari ? L'uniforme ? Tant se val ! Perquè a la his-tòria espanyola, Monipodi saturat de Rinconetes iCortadillos i de Buscones i de Guzmanes, hi ha unCalomarde i un González Bravo, «civils» com donAlejandro Lerroux i enamorats, també, del «jo».

Hem fet una Revolució. Estem bastint una Re-pública. ¿Què esdevindrà aquella, què en faremd'aquesta, si no revolucionem, si no republicanitzemels esperits, els costums i els actes dels homes?

Vet ací una tasca urgent !Foragitem els homes que gosen a parlar com ha

parlat don Alejandro Lerroux !El Govern de la República és nostre, del poble, i

ningú, per alt que sigui, per genial que fos—i Ler-roux és petit' i groller—podrà, no ja prendre'l,sinó dir-nos que el prendrà «si fa falta»...

Els sense feinai els que no en volen

Quants sense feina hi ha a Barcelona? Ningú noho sap. Xifres aproximades, les que vulgueu. Però,res no se'n pot fer.

¿ Quants són els sense feina que no en volen, elsparàsits del baix fons, professionals de la gandule-ria i del viure a tort? Més perduts, encara.

Els serveis d'estadística sempre han estat pès-sims. I l'atur forçós és bàsicament qüestió d'esta-dística. Hem de fer-la, ben aviat. Puix la mancade dades certes ens porta a l'esmerçament d'ener-gies i de cabals que aquests dies escandalitzà a lapremsa.

Dissortadament, com ha dit molt bé l'amic i com-pany Serra i Moret, responent a crítiques insidio-ses, el problema de l'atur forçós, poc greu avui,prompte commourà a tot Catalunya. I és ara, enhores de relatiu respir, que la Generalitat i l'Ajun-tament' han d'organitzar els serveis d'ajut. No ser-veis tacats del pecat originari de la caritat catòlica :que així cal definir el repartiment de «bonos», unamena municipal de la clàssica «sopa» conventual ocasernària. Sinó serveis científicament organitzats,recolzats per estadístiques fidels i que portin l'ajuta qui vertaderament el necessita, no al paràsit iprofessional de l'almoina.

Heus ací la conclusió que cal treure dels abusosdenunciats per la premsa.

JOAN COMORERA

Justícia Social Pag. 3

LA FUTURA LLUITA ANTIVENERIANÀCom més s'apropa l'instant de la

nova estructuració política i social deCatalunya, més convençuts estem dela necessitat de dur a terme una ver-tadera revolució que trenqui els mot-llos existents de la vella organitzacióborbònica.

Es un fet la caiguda de la dinastiai l'adveniment del règim republicà,però centenars de persones no s'handonat encara compte del que això voldir, del que aquell fet significa. Hi haqui creu que el canvi de règim ha d'és-ser una simple substitució de noms enels organismes més o menys oficials.Hi ha qui arriba a creure que ni tansols aquella substitució és indispensa-ble, Per a uns i altres les normes an-cestrals, els procediments caciquils,els sistemes burocràtics més desacre-ditats, el proteccionisme familiar oamical, són coses bàsiques que deuensubsistir i resistir totes les envestidesi tots els cataclismes, com si es trac-tés d'elements consubstancials ambl'Estat.

En cada un dels aspectes de la nos-tra vida col·lectiva hom veu en aquestsmoments sorgir el consabut equip dedefensors del «statu quo» social, polí-tic i administratiu en tots els seus as-pectes, talment com si res no haguéspassat i com si res no hi hagués a fer.No han copsat ni la importància delsesdeveniments ocorreguts, ni la trans-cendència de l'hora que vivim, ni elrol que correspon a la nostra genera-ció en l'edificació del nostre propi es-devenidor i del dels nostres fills.

Segons ells, tota la cosa pública,des de l'ensenyament a l'administra-ció, des de les funciona de policia finsa l'obra sanitària, ha d'ésser extretadels organismes centrals i tramesa alGovern de Catalunya, sense tocar-hires, respectant-ne integralment i cu-rosament totes llurs tares, conservant-ne, sobretot, aquell magnífic aparellburocràtic, tan complicat com inútil,que no ha fet mai altra cosa que en-torpir tots els intents renovadors, isabotejar constantment, en nom d'unsinteressos personals intangibles, totaactuació constructiva.

Un esperit així sembla haver ins-pirat els debats i, dictat les decisionsde la ponència nomenada pel Sindicatde Metges perquè elaborés el projectede la futura lluita antivenèria a Cata-lunya.

Els ponents, membres la majoria delcos â Higiene de la Prostitució, con-tra el qual ja en diferents ocasionshem fet campanyes, que ningú no hadesvirtuat, dictaminaren sense teniren compte ni la condemna unànim perpart d'Europa dels procediments quepreconitzen, ni les conclusions de l'en-questa Flexner declarant-los, pernicio-sos per a la salut pública, ni els tre-balls de la Lliga internacional contrael perill veneri ni, tan sols els resul-tats aparents i els exemples quotidiansde dotze anys d'acció reglamentaristaa Barcelona.

En el dictamen homj parteix delprincipi que existeix un sistema mè-dico-policíac amb el nom d'Higiene dela Prostitució, que cal respectar persobre de tot, com si es tractés d'unainstitució tan intangible i tan inviola-ble com la difunta monarquia en elsseus millors temps, perquè en ella hiha drets adquirits, interes'sos creats isobretot aquella aurèola feta' d'unaxarxa de precedents que se'n diu ru-tina i que trobem invariablement al

voltant de tots els organismes de l'Es-tat espanyol amb més de cinc anysd'existència.

Les normes de la lluita present ide la lluita futura contra el flagellveneri, segons els senyors de la po-nència, han d'ésser les mateixes quesempre hom ha seguit, no perquè si-guin bones, sinó perquè hom les. haseguides sempre.

La reglamentació seria catalanitza-da, però en cor i ànima restaria la ma-teixa reglamentació amb tots els seusdefectes, amb totes les seves immora-litats, i això precisament és el que elpoble, en nom dels principis de la Re-volució, en nom de la llibertat i de lahistòria, no pot acceptar.

Si Catalunya vol donar un pas en-davant, en lloc de restar encallada o

d'anar enrera, al nostre Parlament hade combatre la ideologia d'aquella po-nència, no amb sensibles esmenes, si-nó rebutjant totalment un programaque significa la persistència de la pros-titució oficial inscrita, vigilada i or-ganitzada pels poders públics ; queconservaria la repugnant contribuciótan innmoral com inesgotable que elvici més baix forneix a la ciutat deBarcelona ; que legalitzaria la injus-tícia i l'arbitrarietat de la inscripcióde la dona pública amb totes les sevesconseqüències jurídiques i morals ; queseguiria protegint els 150 bordells ofi-cials que col·loquen Barcelona al pri-mer lloc d'Europa com a ciutat de-pravada, com a centre de proxénétis-me i com a borsa de contractació mun-dial del mercat de blanques ; que im-

plica l'existència d'un hospital-presóon la malaltia té caires de delicte ide dispensaris antiveneris amb ins-cripcions baladreres i tan especialit-zats que foragiten el malalt en llocd'acollir-lo ; un programa, en fi, queté com a resultat immediat i llunyàperpetuar tota la gama de prejudicissocials que s'oposen com. barrera in-franquejable a la vertadera lluita an-tivenèria.

Per la Catalunya de demà, liberali socialista, calen programes i proce-diments diferents dels programes jjprocediments calçats de les Ordenan-ces de Carlemany, reproduïts perMartínez Anido i ratificats per la po-nència del Sindicat de Metges.

F. MUNTANYA

LA P L A G A DE L ' A N A L F A B E T I S M EHe llegit—no sé on—que totes les

desigualtats que planen damunt delshomes són irritants : la desigualtat dela riquesa, la de la justícia, la del trac-te social. La més irritant de totes,però, és la que existeix en l'adminis-tració de la cultura.

Després del dret a la vida, cap demés peremptori sens dubte que el dretde l'educació i instrucció de l'individu.

És revoltant que en ple segle xx,¡quan ja hi ha qui apunta que la civi-lització d'Occident inicià la seva da-vallada, encara hi hagi pobles estatal-ment organitzats que damunt d'ells hiplani l'estrall de l'analfabetisme.

Veritat és que, fins fa cosa d'un se-gle, tots els assaigs d'escola primàriatenien un caire aristocràtic. Des deles escoles paganes de l'antiga 'Grè-cia i Roma fins a les del Renaixe-ment—passant per les escoles abadiaisde l'Edat Mitjana—totes són destina-des a l'ensenyament de les classesadinerades. Àdhuc Rousseau, en plesegle xviii, concep el seu formida-ble Emili—font, no obstant, inestron-cable de principis pedagògics mo-derns—d'una faisó aristocràtica. Calarribar a primers del segle xix perconcebir la veritable escola popular enquè sorgeix el més gran dels homesque ha parit la Humanitat : Pesta-lozzi.

Des de llavors els pobles on llursreis i governants han tingut apetèn-cia de millorament cultural han pro-digat llurs esforços en la creació d'es-coles populars on les classes humilshan pogut abeurar llur intel·lecte ver-ge. Han comprès que el primer ins-trument de treball per forjar una pà-tria gran en qualitat era l'escola pri-mària, i sense plànyer interessos hanbastit palaus pels infants, higiènicsi confortables, amb l'objectiu primor-dial d'arribar a l'extirpació total d'a-questa plaga funesta que sé'n diuanalfabetisme.

iTal és el cas dels països nòrdics—Dinamarca, Suècia, Noruega, etc.—on no es registra ni un sol cas indi-vidual d'analfabet.

Els països meridionals, en canvi,acusen un percentatge tan paorós degent que no sap llegir ni escriure quedóna basca de cor el pensar-hi.

Espanya, per exemple, dóna un ter-me mig d'un seixanta per cent.

Aquest analfabetisme pren encaraproporcions niés alarmants si tenim

en compte que molts dels que sabenestampar llur signatura sota un do-cument no han fullejat mai més unllibre o periòdic des que han sor-tit de les aules de l'escola. Aquestaés la realitat cruenta que acaba de dei-xar-nos la monarquia borbònica.Aquesta és l'obra funestissima delsgoverns que han desfilat pels minis1-teris de l'Estat monàrquic espanyol.Aquest és el crim monstruós que s'haperpetrat damunt la consciència colLlectiva dels pobles ibèrics ! Mentre esdonava bel·ligerància a les congrega-cions religioses—posades sempre alservei de les classes benestants—con-çedint-les subvencions i prerrogati-ves, es negava sistemàticament elmost de pa espiritual de l'ensenya-ment primari a les classes pobres.Mentre els fills .dels rics podien pro-porcionar-se .escoles decentment ins-tal·lades—no parlem ara del nodrimentintel·lectual què rebien, car és ben co-neguda la mentalitat troglodítica i pri-mària de la burgesia nostra—els fillsdels obrers, dels pobres, havien d'en-tafurar-se en cavernes infectes i des-tartalades quan no tenien per escolal'ambient tèrbol i llefiscós del carrer.

Era vergonyós, durant la monar-

quia, que el pressupost d'InstruccióPública fos sempre el més esquifit dela Nació. Mentre el pressupost deGuerra absorbia quantitats exorbi-tants que tan sols servien per entro-nitzar el pretorianism,e més revoltant,el pressupost d'Instrucció Pública—per a palesar l'estat vergonyós enquè havien arribat els homes de laDictadura, sols ens cal dir que Mar-cel·lí Domingo ha trobat el pressupostdel seu departament escrit en llapisamb partides esmenades arbitrària-ment—s'havia de limitar a consignarsous de dues mil pessetes a més dedeu mil mestres i de tres mil pesse-tes als ingressats per oposició, ambla perspectiva gens falaguera de nocaptar cap ascens escalafonal en mésde vint anys de serveis.

Ha calgut la vinguda de la Repú-blica—i entre els seus Ministres unmestre—per a enderrocar tota aques-ta bastida corcada i aixecar, d'entretanta runa infecte, un' nou temple na-cional que com a divisa porta escul-pit en el seu frontis : escoles, escoles i.escoles.

És la manera d'acabar amb aquestaplaga que tants estralls ocasionaarreu. JOAN FORMENT

F U L L S A N T O L Ò G I C S

P A R A U L E S D E R E N A NLa'moral, 'com. la politica, es retsw-

meix en aquost gran mot : Elevar elpoble. L'estupidesa no té el dret de go-vernar el món. A- veure, ¿ com voleucotoifiar els destins de la humanitat adesgraciats, oberts per llur ignorànciaa totes les captacions del xarlatanis-me, sense dret gairebé de comptar coma persones morals'? Quin estat mésde'plorabk no és aquell on per a obte-nir els sufragis d'una multitud omni-potent no- cal pas ésser veritable savi,hà>bü ni virtuós, 'sinó tenir un nom oésser un xarlatan audaç.

Jo imagino un savi i laboriós recer-cador qu-eí hagi trobat, sinó la soluciódefinitiva, almenys la més avançadadel gran problema social. És incontes-table que aquesta solució seria tancomplicada que, a tot estirar, hi hau-

Voteu i f eu votar l 'Estatut de Ga ta lunya l

rien al món vint persones susceptiblesde comprendre-la. Ja cal que li desit-gem paciencia si està forçat, per a ferprevaler la seva descoberta, d'espe-rar l'adhesió del sufragi universal.Un empíric que cridi ben fort que eliha trobat la solució, que és Clara comel dia, que cal tenir la mala, fe, de lesgents interessades per a refusar-la, ique repeteixi cada dia a les columnesd'un diari declamacions banals : a-quäst, indubtablement, farà fortunamés de pressa que no pas aquell quee]spera l'èxit de la ciència i de la raó.

Que es digui, doncs, ben alt, queaquests que es refusen a illustrar elpoble són gent que vol explotar-lo ique necessita, l'encegament per a reei-xir. Vergonya a aquells que, parlantde fer apellado al poble, saben quenomés fan apel·lació a la seva imbecil-litat ! Vergonya a aquells que fona-menten les seves esperances sobrel'estupidesa !

(«.L'Avenir de la Sciences)

Pag. 4 Justícia Social

Utopia: Igual benestar per a tothom, treball sense recompensaL'aire pur i fresc de l'Escorial to-

nifica el cos i l'esperit ; sembla quehom ressuscita a una nova vida en lacalor de l'estiu de la «meseta». En-front del monestir s'encenen els llumsdel menjador modernista de l'hotel,per a sopar. Dones d'ungles vernissa-des i blanca pell s'asseuen entorn deles taules parades amb els homes decabals. La gent deixen menjar en elsplats, de tan abundós-—com passa atots els hotels. Jo he tingut un amo-rós i trist record dels germans d'An-dalusia i de tots els altres germans delmón, que a més de sofrir ds rigors dela calor i del fred, de la foscor i de lahumitat, de l'aire impur i de l'excésde treball, no tenen prou menjar pera nodrir-se. Les deixalles dels hotelssón més exquisides que els menjars demoltes famílies d'ínfima condició eco-nòmica.

1 adolorit el cor diu a la ment quela inhumana desigualtat actual en elbenestar de la vida no ha d'existir. Iel sentiment fraternal ens estimula apropagar les bases d'un nou dret del'home.

Hem vist que, fins ara, molts ho-mes, amb llur treball i portant unavida miserable, han fet possible l'opu-lència dels senyors : primer els es-claus, després els vassalls i obrers, as-salariats i de professions lliures mol-tes vegades. Com a remei a l'explota-ció, com a justícia social s'ha pensaten', la justa recompensa del treball ;s'ha proclamat el dret al producte ín-tegre del treball. El mestre Karl Marxva escriure tota una teoria en el seuCapital per a explicar l'economia mo-derna i el dret dels treballadors. Elspartits socialistes han seguit aquellaorientació i han conceptuat com a me-ta perfecta aquella en què l'home repíntegre el fruit del seu treball.

Com que els homes treballen dife-rentment, les desigualtats subsisti-rien ; com que les capacitats són di-verses, apareixerien—més o menys mirtigats—els privilegis. Fins a la Rús-sia actual trobem l'escala de sous. FinsStalin — ha dit la premsa — procla-ma la proporcionalitat del sou al tre-ball. Seguiríem veient com molts ho-mes del, món sofririen penúria sotamil aspectes, mentre altres tindrientots els camins oberts, el benestar ma-terial i lleure i instruments per a l'in-tel·lecte. Per altra part, es fa molt di-fícil valuar el treball de l'home, i notothom està d'acord en les distintesvaloracions.

La justa recompensa del treball quemolts homes conceben com un idealjust, no és més que un episodi en lavia ascendent del progrés humà. (Nos-altres percebem i ens expliquem e\progrés humà.) Més enllà vindrà laigualtat del benestar per a tots els ho-mes, quan tots farem el que podrem,quan tots rendirem el màxim de lesnostres possibilitats, i es distribuiràfraternalment tot el que l'home pro-dueixi i la natura ens ofereix. La fra-ternitat humana no existirà, ni tam-poc la pau, mentre en cada cor no hihagi la generositat per a proclamar ipracticar aquest imperatiu d'igualtat.

La nova política s'encamina ja capaquest fi, en alguns aspectes : l'escolaúnica, la reforma de l'habitació i deles ciutats, de les clíniques i sanato-ris, les vacances i els viatges per alstreballadors.

Però caí anar a encaixai; aquestatendència justa i igualitària dins unconcepte de dret general perquè com-prengui l'home en totes les edats dela seva vida i en tots els aspectes dela mateixa. Cal fer. ressaltar o.demos-trar el dret a la igualtat del benestarper a tots els homes, el deure de\ ren-dir cada home el que pugui. I s'hade suprimir l'estímul egoista del pre-mi del treball. Afortunadament, ja hiha homes generosos que es consagrenal bé de la humanitat i voluntàriamentno recullen tot el fruit econòmic quela societat els- permetria. Però aixòque avui és la vocació d'alguns, had'arribar a, ésser la norma de tothom.Hem d'enlairar la moral de l'home ide la societat. Volem enlairar-ho. Esnecessari, és imprescindible fer-ho, sino desitgem veure con cauen/ en ladesil·lusió tots els nostres esforços enpro de la felicitat humana, basats enuna pseudo-justícia social.

En la societat justa tot home had'ésser un treballador de la classe quepugui, voluntàriament, sense coacció.La Pedagogia moderna ha trobat enl'ensenyament la manera de suprimirels càstigs í les recompenses. Els mes-tres antics no veien altre camí per afer treballar el noi, que la violència iel premi. El premí i el càstig embru-tien l'infant, el feien orgullós i ran-corós, com fa avui orgullosos la for-tuna i la pseudo-cultura als homes, icom fa iracunds la misèria als opri-mits o oblidats. L'escola moderna treumés profit fent agradable el treballescolar. La societat futura treurà mésprofit del treball dels adults fent atrac-tiu el treball de cadascun. El treballno ha d'ésser cap maledicció ni capcosa molestosa : el treball perfeccional'home i H porta el benestar. Tot ésqüestió de trobar per a cada un la qua-litat i la justa mesura. Això, ha fetl'escola amb els infants. Això ha defer l'Estat amb els adults. La Peda-gogia ha hagut d'estudiar l'infant ila tècnica educativa.per a descobrir eltreball que ha de fer el nen, que és ejmateix que li produeix joia en l'exe-cució, l'instrueix i eï fa home. La so-ciologia ha d'estudiar l'home adult iha de crear una nova tècnica del tre-ball que també atraurà el jove i el vella la feina, com l'escola moderna atrauel noi ; i l'home es sentirà feliç comse sent content avui el noi a l'escolanova. I així com en aquesta escola elcompanyerisme entre els infants és;major que en l'antiga escola de dis-tincions honorífiques, en la societatnova, en què els homes treballaran agust i trobaran el mateix benestar, lagermanor unirà els cors i farà l'homebenaurat.

No existeix la droperia en l'home.L'home gandul és un home malalt.L'home que passa per un període dedeixadesa té l'organisme pertorbat.No s'ha de jutjar la salut pel greix niper la vermellor de la cara. La salutla manifesta l'energia vital que homsent a l'interior i que no es pot detu-rar. El savi que ha escrit molt volumsha sentit necessitat d'escriure'ls i hatingut l'energia per a fer-ho. Cal fersentir altres necessitats i cal cercar lamanera d'enfortir tots els homes. Pe-rò el malalt, mentre no es guareix, ésdigne d'un major afecte i ha de tenirel benestar corresponent. L'escola mo-derna porta la cura i el confort fins

als anormals. El dret penal modernl'estén als delinqüents, i la Crimino-logia cerca la gènesi del crim i mirade f er-ne desaparèixer les causes.

Hi ha molts homes de cos malalt od'esperit feble que no s'adapten, queviuen forçosament en la misèria i quela justícia social no els pot abandonaral producte del llur treball. ¿ Quantsi quins són ? Ajudem tothom i no vul-guem fer noves castes. Els habitualssense feina són fruit de la nostra so-cietat desordenada i injusta. La socie-tat troba les conseqüències de la sevaconducta inhumana. L'home mal qua-lificat és fill d'una mala herència bio-lògica, d'una mala educació, del vicisocial, de l'estructura social. Tambépot ésser un retardat com a home, unretardat que no conegui el valor èticdel crim ni de la virtut.

La tasca nostra a fer és gran. Peròhem de saber on anem. El far queens ha de guiar avui encara és la tri-logia de la revolució francesa d" «Igual-tat, Llibertat i Fraternitat n} però in-terpretades amb les nostres idees. Elsnous drets de l'home ja no proclama-ran la propietat, que equival a procla-

mar l'egoisme. Els moderns sociòlegsen veure que les velles generacions espreocupaven molt dels drets de l'ho-me i poc dels deures, varen acabarper dir que el que existien eren deu-res i no drets. Novament hem de re-afirmar que existeixen els drets i elsdeures, que sabrem complir el nostredeure si coneixem els drets de tothom.

La doctrina contemporània de l'efi-càcia en el dret trobarà el resultat mésperfecte en aquesta altra doctrina dela igualtat en el benestar dels homes.Aquella repartició que tant escanda-litzava la nostra gent, no ja la repar-tició d'un dia, sinó la repartició re-petida i eterna, és l'ideal més gran dejustícia. " '

Pla arribat l'hora que el proclamem.Estructurem una nova Catalunya iuna nova Espanya. Obrim el camí dela igualtat i la fraternitat entre els ho-mes. No posem cap article a les novesconstitucions, que els barrin el pas.

En números successius parlarem del'adaptació de les Constitucions al nos-tre ideal d'alliberament de l'home.

C. ROFES

El Banc d'Espanya i la depreciacióde la pesseta

i II

Els principis que modernament ac-cepta la ciència financiera i que hanpresidit les estabilitzacions monetà-ries efectuades en molts països, volenque el Banc d'emissió es converteixien un organisme que automàticamenti per mitjà del descompte, reguli lasituació monetària del país. A conse-qüència d'això, el Banc ha d'estar ab-solutament separat de tota influènciapolítica, i sobretot, s'ha d'evitar lacontingència que un govern en situa-ció difícil o l'actuació d'un Ministrede Finances pugui comprometre lamarxa regular d'un Banc d'Estat.D'aquesta manera, essent el Banc cen-tral una màquina distr'buïdora de •l'economia monetària del país, pot ac-tuar en el paper que actualment seli assigna : el de Banc de bancs. ElBanc central ve a constituir una es-pècie d'organisme superior als altresbancs que fa el servei de lligam id'eix organitzador, tot mantenint-seen la més estricta neutralitat.

¿ Quin és l'estat d'aquest afer en elnostre país ? Si tornem a la Blei d'Or-denació bancària, trobarem algunspunts que mostren la tendència decaminar per aquest camí. La bonifica-ció del i per cent en els redescomp-tes de la Banca privada amb el Bancd'Espanya i la constitució d'una Co-missaria i d'un Consell bancari, ten-deixen a organitzar i unificar l'accióde la banca privada sota el cabdillat-ge—possible—del Banc d'Estat.

Si les coses haguessin'marxat pelscamins que .marca la llei, potser nos'haurien registrat molts casos d'a-narquia econòmica que avui s'han delamentar! Però a desgrat de les sevesbones qualitats, la llei pecava del de-fecte d'origen de no enfocar d'unamanera prou decidida aquest proble-

ma ; això i l'actuació de les personesen qui ha estat confiada la direcciódels centres principals de l'economiadel país, han portat l'afer per caminscompletament divergents, dels quemarca una política inspirada en lasalvaguarda dels interessos collectius.El Ministeri d'Hisenda i el Bancd'Espanya s'han endinsat per via-ranys no gaire dreturers ; l'afanyunitarista que ha inspirat la políticaespanyola fins ara, s'ha manifestattambé en aquesta esfera. El Bancd'Espanya, ja sigui seguint ja pre-cedint el criteri del Ministeri d'Hi-senda, lluny de situar-se en una posi-ció clara com a organisme central queés de l'economia espanyola, s'ha de-cantat, segons les preferències delmoment, cap a determinats nuclisbancaris del país. Si en els darrerstemps de ía Dictadura el Banc d'Es-panya i el Ministeri d'Hisenda, sem-blaven " donar certa bel·ligerància a labanca catalana—recordeu el Banc deCrèdit Exterior—actualment els ma-teixos organismes semblen posseïtsd'una forta aversió a la banca bar-celonina, actitud que ha fet esclatarels conflictes d'aquests darrers dies.En el fons es continua la política desempre, servida pels mateixos or-ganismes, però amb persones dife-rents.

1 bé, és evident que no és possibleel redreçament econòmic d'Espanyamentre subsisteixi aquest estat de co-ses. El Banc central ha d'estar allu-nyat de tota influència política, ja si-gui ell l'influent, ja sigui l'in-fluït. El Banc d'Espanya, com aroda central de l'economia del país,ha d'ésser un organisme que automà-ticament serveixi per a mantenir es-table la situació monetària, faciliti eidesplegament econòmic de la nació

•Segueix o lu yòt; H,

Cal que demà, tothom, es trobi on es trobi, vagi a la població on té elvot a afirmar la seva conformitat amb l'Estatut de Catalunya.

Justicia Social Pag. 5

DiàlegParlaven un dia l'intel·lectual polí-

tic i l'obrer apolític.í deia l'obrer :—Aquest conflicte

no s'arranjarà fins que vosaltres, elspolítics, us hi llanceu de cap i us hijugueu el nom.

1 responia l'altre :—És molt possi-ble que tingueu raó i que nosaltreshàgim d'arranjar el conflicte plante-jat. Però, ¿ no creieu que hauria es-tat més lògic que ens n'haguéssiu ditalguna cosa abans de plantejar-lo?

Coses del senyor GazielEl senyor «Gazici», des de la seva

encimbellada tribuna funerària (totsels imperis s'han assegut sempre so-bre munts de cadàvers), amb aquellamagnífica i sobirana posició d'mtel-lectual independent (a sou del senyorGodó), i amb el to doctoral definitiu,del que parla sempre ex-cathedra idiu només veritats eternes, ha par-lat de Catalunya.

I amb aquella mala lleteta que Déuli ha donat, batent copiosament totsels records de l'oportunitat periodís-tica, ha parlat per a posar en evidèn-cia—a sa façon—la inferioritat políticade .Catalunya.

Evidentment, Catalunya no és capprodigi. Per això maldem i patollemper a adecentar-la i dignificar-la. Evi-dentment, la direcció política actualté encara moltes falles i pot ésser sot-mesa a moltes crítiques.

Però hi ha un fet que és la mésbella promesa de la futura capacita-ció del nostre poble : l'Estatut deCatalunya ! Redactat per unanimitat,aprovat per aclamació, plébiscitâtpels Ajuntaments i—d'aquí poqueshores—refrendat per tot el poble.

¿ No podria el senyor Gaziel escriu-re un paral·lel plutarquesc entre l'u-nànime consciència nacional de Cata-lunya i l'èpic desgavell d.e Madriddavant el projecte de nova Constitu-ció?

Convé que constiDavant les múltiples preguntes dels

amics i per tal de no haver de repetirprivadament les mateixes coses, ensinteressa fer constar que là «Unió So-cialista de Catalunya» no té cap in-tervenció rectora en l'orientació del'alta política catalana.

Els excel·lents, estimats i respectatsamics de l'Esquerra Republicana ensoferiren uns llocs per a anar plegatsen les candidatures de les darrereseleccions. En els mítings de propa-ganda fets conjuntament, els oradorsparlaren amb tota independència se-gons el to dels respectius partits.

I ens plau declarar aquí la noblesaque han tingut en tots moments ambnosaltres els bons amics de l'Esquer-ra, abstenint-se d'influir poc ni molten la política interna de la «Unió So-

'cialista». Nosaltres, naturalment, hem1

correspost a aquesta conducta ambigual lleialtat.

Així, doncs, la glòria de l'orienta-ció actual de la política catalana noens pertoca a nosaltres. A cada u allòque sigui seu.

L'amor a la pau no exclou perres ni disminueix en absolut l'amora la independència nacional.

•No admetem que els drets de lesnacionalitats hagin prescrit mai.

Jean Jaurès

ELS HOMES DE LA UNIÓSOCIALISTA DE CATALUNYA

RAFAEL CAMPALANS»^

ÌNE1

Fa algun temps, per tal d'encapça-lar un reportatge ràpid, ens calguéimprovisar una diguem-ne presentacióde l'amic Rafael Campalans. Aquestamena de presentacions de gent massaconeguda, contràriament a allò que potsemblar, són les més difícils. Costa dedir quelcom d'original sobre un temarebregat i limitat com és la biogra-f i a . Els detalls objectius no interes-sen, i els subjectius perillen d'ésserfantàstics. Gairebé sempre el recurs:millor és arreplegar al vol una impres-sió fugissera i desenrotllar-la sense re-penjar-s'hi. En aquest cas ho féremaixí mateix. I escrivírem textualment,sabent que ens exposàvem per enda-vant a la ironia fàcil i clandestina delsmurmuradors :

«Rafael Campalans... Hi ha una ter-túlia exigua de snobs{ que li ha creatuna llegenda absurda... Impossibili-tats de dir-li ase, davant la seva vastacultura i la seva labor d'educador, Udiuen tivat. Li tenen odi perquè portaulleres o perquè té una cabellera fron-dosa, o simplement perquè val més queells — i això darrer és el més proba-ble. Els senyors refinats i desvagatsd'una casa que hom sol anomenar doc-ta, que imaginen el món com unaxarxa immensa d'A teneus relligats en-tre ells pel correu, senten un menys-preu olímpic i àtic per aquest homeque els supera. Desconeixen i neguenel seu valer, l'ataquen, el silencien obé en fan mofa. Però Campalans haformat sense fressa moltes generacionsd'obrers conscients, a l'Escola Nova. Iaquells obrers coneixen, com tot el po-ble, la vàlua veritable de Campalans ila seva modèstia exemplar.»

I bé : fet i f e t , després de rellegir-ies, no ens cal sinó confirmar aquellespoques paraules improvisades — talvegada un xic dures, però justes. Tan-mateix, en elles la nostra idea princi-pal va quedar enlaire : no la vam sa-ber expressar. Volíein dir que si béCampalans no té la menor dosi de va-nitat—d'aquella vanitat que reflectei-xen damunt d'ell els seus detractors—-,té en 'canvi un gran orgull imprescin-dible. L'orgull és l'antídot de la vani-tat, i viceversa. Ambdós defectes s'ex-clouen mútuament. I així com la va-nitat és sempre un defecte, una exa-cerbació malaltissa de l'amor propi,que no té redempció possible, l'orgullpot ésser sovint una alta virtut. Nos-altres creiem que els homes quevalen «de ' debò» han de tenir encerts moments un gran orgull, es-pecialment davant de segons qui.Si no fos per l'orgull — natural-ment desproveït de vanitat — que

sempre ha mantingut un nucli sòlidd'homes, ja ens hauria menjat, a Ca-talunya, la inepcia i la petulància so-lemnes dels blasmadors pretensiosos idesvagats/

En el cas de Campalans, aquest or-gull—sanitós, escaient, magnífic or-gull—és una nova prova de vàlua au-tèntica, i no pas una minva. Si els ciu-tadans com ell s'inhibissin d'ésser or-gullosos, donarien motiu a què en fos-sin els altres. I «els altresì» no merei-xen d'ésser-ne.

Campalans en pot ésser. Consideratnomés com a home del'Partit—deixantde banda voluntàriament, la seva acciódocent i patriòtica—, ell és l'esforç te-naç. Si Alomar és el verb i Serra ladoctrina, ell és la minsa tasca quoti-diana per al Partit. No pas que Cam-palans manqui de verb, ni de doctri-na : tot el contrari. Però ell és' l'esforçtenaç. Ha donat cada dia, per al Par-tit, una mica de feina ytil. I, sovint,una gran labor feixuga.

Si Campalans ha brillat amb llumpròpia dintre el Partit, ha estat sem-pre malgrat ell, o bé perquè nosaltresl'hem fet brillar—és així mateix. Perell, no hauria sortit mai del pla secun-dari, però vital, de «l'home que fa lafeina». Per exemple, molts ignoren en-cara que aquest setmanari, JUSTÍCIASOCIAL, durant la seva primera èpocacatalana, «no hauria pogut sortirs sen-se la contribució personal directíssima,en tots els ordres, de Rafael Campa-lans. Des dels editorials brillants i pro-funds fins a les notes esparses, des dela revisió d'originals fins a la direccióadministrativa, tot era fet per Carn*palans mateix després del seu treballprofessional, i encara afegint-hi dinerssi mai convenia. I bé: aquest home,que ho feia tot, va fer sortir el propinom tres o quatre cops,, a tot estirar,en els cent trenta números del periò-dic. I ara, si el pogués continuar diri-gint en aquesta nova etapa, no ens hodeixaria pas 'contar.

Com] a ciutadà, com a patriota, coma professor, com a home, sempre haestat igual: capacitat, conseqüent idigne. Ha sabut emprendre les cosesoportunament, o desistir amelles. Hadeixat pertot arreu i en tots els ordresun bon record i una història neta. Din-tre- el Partit, només la col·lecció delnostre setmanari en el seu primer pe-ríode, parla a favor d'ell. Una obraaixí, feta en aquella època — 1923-1926—, hauria de bastar per acredi-tar-lo i concitar-li el respecte de tots.

No tothom pot pretendre això, a Ca-talunya. Molts dels que eren com ell,per exemple, professors a l'Escola In-dustrial, hi romangueren quan ell enpartí, seguit de molts amics, per • nosotmetre's a la Dictadura. I això noels impedeix de romandre-hi avui,quan ell, 'benèvol, torna a dirigir-la, nide fomentar les llegendes absurdes.

Com a representant de Catalunya,no tenim cap raó per dubtar que seràel mateix.

** *

No voldríem acabar aquestes notessense fer una afirmació sobre I'«amic-»Campalans... No n'havíem parlat...

El nostre socialisme no és degut acap suggestió personal, sinó a les nos-tres pròpies meditacions i al nostre es-tudi. Per això és insubornable. Potserconfessar-ho serà també orgull, peròtant se'ns en dóna. I bé: tanmateix,podem afirmar que si algú ha influït,decisivament, en la cristal·lització delnostre ideari, aquest és Rafael Campa-lans. Serra, Alomar, Josep Xirau, tots:

Llei—Si tots els fets naturals obeei-

xen la llei de llur natura, ¿ com enshi revoltaríem sense dany?

•—Les lleis naturals, confessem-ho,són sovint orbes i estúpides. És curtque no ens podem revoltar contraelles ; però l'enginy humà s'oposa ales que ens són nocives, servint-sed'altres que puguin minvar o contra-restar l'efecte de les primeres.

—Així voleu dir que l'home maldaper dominar la natura en allò quecontraria la seva felurtat.

—Evidentment. El resultat d'a-quest domini és precisament el queanomenem civilització.

—En l'ordre natural, voleu dir.Però, i en l'ordre moral?

—En l'ordre moral les lleis ja nosón tan rígides. Moltes vegades sónconvencionals. Algunes vegades sónpalesament arbitràries. Per això po-dem parlar de lleis justes i injustes,cosa que no es pot dir de les lleisnaturals. La noció de justícia és unanoció purament humana.

—I per tan fal·lible. I allò que ésjust pels uns és injust pels altres.Aquesta noció serà sempre discutida.

—Gràcies a la imperfecció humana.Confesseu que una perfecció humanaabsoluta és indesitjable, col·lectiva-ment, car el progrés i l'evolució se-rien impossibles.

—Així la llei moral, com la llei ju-rídica, és una pura convenció.

—Per força. I sense aquesta conven-ció l'hoíne tornaria al caos. Per això,dins les societats organitzades i -mésquan estan passant un període detransformació, si hom no vol caure enel caos, ha de transigir i acceptar lallei que aquesta mateixa societat s'hadonat.

ULISSBS

LLIBRESSebastià Sanchez-Juan : «Cançons i

poemes». — (Llibreria Verdaguer.Nicolau Poncell, à'Igualada, im-pressor. —- Barcelona, 1931).

Ens trobem davant del Sánchez-Juan reposat que va aparèixer ja en«Constel·lacions». Ens reca sincera-ment que s'esfumi el deixeble del re-bel Salvat-Papasseit. Però, malgrataixò, «Cançons i poemes» vessa lagran personalitat d'aquest poeta queposa una vera emoció àdhuc en lescoses més insignificants. Sinceritat,precisió, dring d'imatges, harmonia,entusiasme, fermesa, voluptuositat :heus ací les característiques de l'obra,les característiques de l'autor. Bonpoeta sempre, Sebastià Sànchez-Juanha abandonat el que se'n deia l'avant-guardisme per a cenyir la forma enuna meridional—tènue, per tant—mo-dernitat.

J. R. i T.

els altres, els hem conegut més tard,quan la fixació de valors ja era feta.Campalans, no; Campalans, a travésdels escrits, de les lletres, de les con-verses, va ésser a temps d'impulsar elnostre procés intern amb paraules lú-cides, sense cap dogmatisme ni cappressió contraproduents.

Caldrà dir com n'hi estem agraïts?I com l'estimem.?

No endebades li hem dit algun diaMestre de Joventuts... Perquè n'és.

GEANIER-BARRERA

Pag. 6 Justícia Social

C O O P E R A T I S M EHeus ací una entitat cooperatista

que bé podria prendre's com a confir-mació cr aquell aforisme que ' diu «launió és la força». Aquesta Societat ésla conseqüència de la fusió de duesvell.es cooperatives barcelonines exis-tents a la barriada que, gràcies a unacampanya de propaganda, i a una se-riosa tasca d'aproximació, culminàamb la constitució de l'actual UnióCooperatista Barcelonesa.

Situada aquesta entitat en un delssectors barcelonins més densos de po-blació obrera, ha vist créixer les llis-tes dels seus socis, després de realit-zada la seva unificació, fins sobrepas-sar, amb escreix, lá suma d'un milerd'adherits.

Actualment acaba de bastir un mag-nífic casal on s'estatgen els diferentsserveis que aquesta associació coope-ratista té establerts.

Situat el nou edifici al carrer d'Ur-gell, resta unit amb l'antic local deproveïment que amb façana al! carrerde Villarroel i davant per davant del«Mercat del Ninot», ocupava una deles entitats reunides, constituint, ai-xí, un sol cos, amb façana als carrersde Villarroel i Urgell entre el» deProvença i Mallorca.

En el nou edifici, resten atesos elsserveis d'oficines, d'esbarjo, Bibliote-ca, (per cert magnífica i, segons ensdiuen, molt llegida), Seccions de pro-ducció (forns de coure pa, pastisseria,elaboració del porc, espardenyeria,productes carbònics) ; Servei sanitari(banyeres, dutxes per a ús dels socisi familiars) ; Gimnàs, Seccions deMutualitat i de solidaritat social, etc.

COOPERATIVES 5ARCELONINES

Unió Cooperatista Barcelonesa

UNIÓ COOPERATISTA BARCELONESA - LOCAL DE VENDES. VILLARROEL, 163SECCIONS DE PASTISSERIA - QUEVIURES - PA - PORC - CARN (PLANTA BAIXA)

El cos antic format pel casal quedóna al carrer de Villarroel, conté to-tes les seccions de proveïment, lesquals ocupen no sols la planta baixa,sinó els dos pisos de l'edifici, i on es-tan establertes les seccions de sastre-

ria, merceria i novetats ; gorristeria,bisutería, i similars.

Segons el nostre amable cicerone,algunes d'aquestes Seccions funcio-nen de manera que permeten als socisproveir-se d'articles a llarg termini,

modalitat aquesta que ha vingut a des-terrar, gairebé, els préstecs que l'u-sura venia fent en aquesta populari populosa barriada.

La impressió que el visitant rep enrecórrer les dependències de la Unióés sorprenent i agradosa. Aquesta bo-na impressió augmenta en enterar-sedel seu funcionament i, sobretot, decom es practica, entre, els associats,la solidaritat social.

Una dificultat, però, hem notat enla nostra ràpida visita, i que ens es-tranya no sia solucionada per aquestaimportant entitat, tan previsora enaltres aspectes. Volem referir-nos al'estudí que crèiem fóra encertat hique havia de beneficiar notablement,no ja sols la comoditat de llurs so-cis, sinó, fins i tot, la seva economia ;la descongestió dels seus magatzetnsde proveïment, ja per mitjà debotigues, arreu on té nuclis de socisque permetria la seva comoditat i ex-pansió, o establint el servei a domi-cili, pels que resten, allunyats del sec-tor en què la casa actua o per aquellaltre mitjà adequat que permetés unmajor desenvolupament del seu nego-ci i de la idea que informa la seva be-nefactora tasca.

La iinpressió rebuda, com dèiem,és excel·lent pel visitant que, com nos-altres ens interessem per les coses decooperació, i l'obra que realitzala Unió és digna d'ésser estudiada ipropagada .arreu de la nostra ciutat,cosa que prometem comentar en altraocasió en què els factors temps i espaiens ho permetin.

HOMO

La cooperació de consum i l'actual situació d'AlemanyaDurant les sessions del 22* Congrés de

la Unió Nacional de Cooperatives de con-sum alemanyes (Colònia) el professor doc-tor Werner Sombart donà la seva anuncia-da conferència sobre «La Cooperação de Con-sum i la Nació».

La Cooperació de consum aparegué en elsmoments en què les velles formes de dis-tribució entraven en ple període de deca-dència i avui ha esdevingut un organismede combat dels elements econòmicament fe-bles contra lea formes i els mètodes de l'altcapitalisme. Les nacions, que representencomunitats populars històricament unides enestats independents, han anat constituint lesCooperatives d'acord amb llur respectiva es-tructura econòmica : A Anglaterra, les coo-peratives de consum, a França, les coopera-tives de producció, mentre que Alemanyas'ha caracteritzat per una forta diversifica-ció del seu moviment cooperatiu.

Així mateix, l'esperit cooperatiu s'ha ma-nifestat de diversa manera en les diferentsnacions. A Alemanya hom ha curat semprei d'una manera especial de l'avenç teòric isistemàtic del pensament cooperatiu. La im-portància del moviment cooperatiu ha estatdemostrada tant en el camp de la teoria,amb el seu programa, com en la pràcticaamb el proveïment efectiu de la poblaciódurant la guerra.

Hem d'encaminar les nostres passes versl'ideal, tantes vega<3es somniat, de la mà-xima llibertat individual dina la màxima har-monia. La futura economia haurà d'estarguiada per la raó i subjectada a un plapreconcebut a fi d'esdevenir una economiasusceptible de restablir la veritable i lògicarelació entre la producció i el consum.

L'economia futura no pertany al capitalis-me ni al comunisme sinó a una diversitatde formes i organitzacions econòmiques quefuncionaran paral·lelament. La Cooperació deconsum tindrà assignada la tasca de fer va-ler d'una manera decisiva els interessos dels

Conferència del professor Dr. Werner Sombartconsumidors en la producció i d'estructurard'una manera definitiva el consum.

El professor Sombart insisti particular-ment en el deure del poble alemany deconsumir els productes fabricats per les fe-ves pròpies cooperatives, car el capital ambquè operen aquestes societats no és un fac-tor internacional sinó nacional, això és, lapròpia fortuna, els estalvis del poble.

Seguidament el conferenciant féu remar-car els avantatges - que presenten les gransorganitzacions cooperatives amb relació al'economia privada i pública o estatal, sin-

gularment la supressió do la lluita pel pro-fit i de la burocràcia, i acabà considerantque l'interès suprem que les cooperatives deconsum ofereixen a la nació és llur tendèn-cia a propugnar sempre interessos construc-tius i generals.

Amb motiu de la conferència del profes-sor Sombart, l'Assemblea de la de la UnióNacional >de cooperatives de consum apro-và unàn ¡marnent una resolució sobre la ooo.

LA COOPERACIÓ À EUROPASUÏSSA

La Unió Suïssa de Cooperatives deConsum (Basilea) comprenia en 31 dedesembre de 1930, 523 societats ambun total de 395.616 membres, les qualsdurant l'any realitzaren una xifra devendes de 296.881.812 francs. Lesoperacions de la Unió pujaren 163,5milions de francs.

GRAN BRETANYA

Les vendes realitzades pel departa-ment comercial de la Cooperativa Ma-jorista anglesa (C. W. S.) s'eleven,pel primer trimestre de 1931, a19.203.227 lliures esterlines, xifra querepresenta una baixa del n p.er 100amb relació al mateix període de l'anyanterior. El valor de la producció de

la C. W. S. ha baixat també del 17per TOO .en els mate:xos períodes. Ladisminució és deguda quasi exclusi-vament a la baixa dels preus, car enmolts articles el pes i la quantitat ve-nuts acusen augments considerables.El departament bancari de la C. W. S.ha registrat durant el trimestre unmoviment de 178 milions de lliures.

BULGÀRIA

La Unió Cooperativa Central «Na-pred» (Sofia) té afiliades actualment57 cooperatives de consum les qualsdisposen de 215 establiments de ven-da. A fi de 1930 comptaven amb 3.325socis i 116 milions de leves de capi-tal. La xifra de vendes de 1930 foude 410 milions de leves i repartirenentre ,el poble prop de dos milions imig de levés de benefici.

peració de consum i la nació, de la qual ex-traiem els següents paràgrafs :

«El deure nacional de l'economia alema-nya és la satisfacció de les necessitats delpoble alemany. L'activitat econòmica de lescooperatives de cpnsum està dedicada exclu-sivament a l'assoliment d'aquest objectiu,sense cercar profits particulars. Els estalvis

i realitzats per mitjà del sistema econòmic ra-cional possibiliten l'augment del consum i.de la producció i signifiquen a la llarga elmillorament del nivell de vida del poble.

»La- cooperació de consum és nacional peressència. No persegueix cap mena d'inte-rès que estigui amb contraposició amb elsde l'Estat, poble o nació... »

»El principi cooperatiu de l'ajuda pròpia(selbsth'lfe), la publicitat i la lleialtat de lacooperació davant la vida pública i l'estat >l'educació del poble vers un sentit de soli-daritat i de corresponsabilitat, són factorsde gran importància nacional. El movimentcooperatiu de consum no és un movimentde classe, sinó nacional.

»Conscient de la nostra responsabil'tat da-vant la nació, demanem que la situaciód'Alemanya en el món sigui la d'un poblelliure de les terribles carregues i limitacions

'actuals. • .i »Els pagaments de les reparacions hanportat a Alemanya a una crisi espantosa scausa de què el pacífic, intercanvi entre elspobles ha estat pràcticament anul·lat. Aques-ta situació inaguantable per a tot el món iespecialment per a Alemanya no tindrà so-lució mentre la proposició Hoover de sus-pendre per un any els pagaments de les re-paracions no condueixi a llur condonació to-tal.»

Dels articles firmats en sónresponsables llurs autors.

Juaticia Social Pag. 7

Informacions socials i econòmiquesCom viuen els treballadors xinos

El govern nacional de Xina ha fet una en-questa per conèixer les oondioions de vidareale dels treballadors. Heus ací les princi-pals conclusions :

Nutiibre Uè treballador* industrials de les8 més importuntK ciutatH (les que tenen mésde aü.OOO treballadors industrials) :

Xangai 262.894 'Cantò 289.865Han Ken 109.992Wuäih 70.685Soochow 58.814Shtianteli 54.449T'«n«tao 26.428Wichang 23.97421 altres ciutats (menys de

20.000 treballadors) ... 197.798

Total 1.104.896

Nombre de «indicats : 741.Obrers sindicats: 574.766.El salan mensual (nvtjà més corrent) és de

10 u 15 dòlars-argeut por als homes i dones,i dp 5 a 10 dòlars.argont per als nens. FA sa-lari minim que es ooneix on de 5 dòlars-ar-j>t«nt a Hlumnteh.

Ln relació de salaris i cost de la vida enles principiili ciutats ha estât en 1930:

Cfint. 'iHan lú'iiWusihSoochowWuchangNantangIhsingTX« kiwi«Nuking

Salan«

15711«208ina107116175lita140

Prmis

100210106181210128144162164

Kl pix»nii{¿ de salaris é» per familia, men-sualment, 20 a 25 dòlars-argent. El promigmensual de despose« de la mateixa familiaè» de 27 il : w > dnlars-argunt que es reparteixaixí: aliments. M per 100; vestits, 7 per100; lloguer. 12 per 100; combustible, 10(per K M ) ; divers, 17 per 100. La meitat delstreballador« compresos en l'enquesta no gua-nyen prou por satisfer llurs necessitats.

Tanniate ix la jornada d'ària de treball nopot ésser me« feixuga. Vet ací les xifres :

! Huntes DIAHIES UB TRIBALI'

1 »liai

Cantó . . . 14HankHi 14Wusih, . . ; j 2Soochow. , . 1 4Shaunteh . . '5TftingtHo ' 12Wuchang 12

»ifllm

8X

S7

7q

8

0

MI|IH

Q

10

IÓ

IÓ

12

12

Occidentalització de l'índiaResolució aprovada pel Congrés Nacional

de l'India, LXV reunió:1. — Garnntitzar els drets fonamentals de

la població : llibertat d'associació, de parau-la i de premsa, d« consciència i professional;protecció a les cultures minoritàries i igual-tat de drets per a tots els ciutadans sensedistinció de sexe.

2. — Neutralitat religiosa de l'Estat..'t. — Salari vital garantit per als treballa-

dors industrials ; limitació de temps de tre-ball; »olubritat del treball; protecció als vells,als malalt« i contra l'atur.

4. — Alliberar ek obrers de l'esclavitud od«- les condicions que s'hi assemblin.

5. — Protecció a les obreres i vacances a-dequades durant el període del part.

tì. — Prohibició del treball als nens enedat escolar.

7. — Drets sindicals dels obrers per a ladefensa de llurs interessos i reglamentaciósatisfactòria de l'arbitratge.

H. — Importuni rescenció de les contribu-cions rústiques i dels arrendaments que pa-guen els pagesos que treballen terres poc fe-cundes; eventualment, supressió de la rendadurant el temps necessari, concedint alesho-res socoreos als petits propietaris (zemin-dars ).

9. — Impost progressiu damunt els jor-nals que gaudeixen una xifra determinada.

10. — Impost progressiu a les herències.11. — Dret de vot per als adults.12. — Ensenyança primària gratuita.líi. — Reduir a la meitat el pressupost mi-

litar actual.

14. — Reducció important de les despesesde l'administració pública i dels sous delsfuncionaris. Cap funcionari de l'Estat, ex-ceptuant els tècnics empleats a títol espe-cial o assimilats, podrà percebre un sou su-perior a una surna fixa i màxima de 500 ru-pies mensuals.

15. — Prohibir la importació de teixits i fi-lats estrangers, per tal de proteg'r els tei-xits indígenes.

18. — Règim sec1 absolut i prohibició deiaestupefaents.

17. — Supressió dels drets a la sal.18. — Reglamentació de la polít;ca cambis-

ta i monetària, per tal d'ajudar a la indús-tria indígena i alleujar la vida del poble.

19. — Estatitzacdó de les indústries .bàsi-ques i< de la riquesa minera.

20. — Repressió de les formes d~'recta i in-directes de l'usura.

C O M A R C A L SBUBI

El dissabte passat els nostres companys(¿ranier-Barrera i Joan Forment de la U. S.de C., acompanyats del senyor Xavier Re-gas, celebraren un míting de propaganda afavor de l'Estatut, que fou un èxit.

Després en J. Forment es quedà en lasimpàtica vil·la rubinenca per endegar les in-gerències que li foren fetes per una entitatpolítica, d'ndherir-se n In TJ. S. de Catalu-nya..

Dintre pocs dies donarem compte d'aquest«ff r.

BISBAL DEL PENEDÈS

Degut a les activitats desplegades pel('entre Republicà Socialista d'aquesta loca-litat, hem pogut sentir des de les tribuneslocals a homes tant significats dintre el So-cialisme Català com són en Francesc Mun-tanya, l 'Emili Mira, en Francesc Vilado-mat, en Joan Fronjosà i darrerament l'il·lus-tre Bafael Campalans.

Els primers en un mít;ng organitzat ex-profés ens explicaren el què és i representael Socialisme principalment dintre de Cata-lunya i en C'ampalans ens féu dissabte pas-sat i d'una manera meravellosa, com ell sapfer-ho, una espècie de divulgació i comen-taris a l'Estatut de Catalunya.

Tots els actes es vegeren atapeïts d'unagentada freturosa d'escoltar les doctrines so-cials, i principalment en el que intervinguéel company Campalans, en el qual el pobleva veure en ell a un dels més significats re-presentants del Socialisme Català i a un delsmés grans forjadors de In intel·lectualitat So-cialista contemporània.

Per »ixo res té d'estrany que aquests ac-tes hagin donat el seu fruit i l'ambient so.cialista que ja començava a despertar enaquesta vila des de temps ha, comenci a re-dreçar-se i a organitzar-se amb molta pui-xança, puix dintre el Centre RepublicàSocialista ha estat formada una Secció ad-herida a Unió Socialista de Catalunya, i quea la primera embranzida ha assolit ja unnombre considerable d'afiliats.

La Unió Socialista de Catalunya ha d'és-ser en temps no llunyà el partit represen-tatiu de totes les forces socials i democrà-tiques de la nostra terra, ja que l'evoluciódels homes i dels partits avui existents acasa nostra aixi ho fa preveure, a més dequè les circumstàncies, les necessitats da lavida política i el moment, empenyen for-tament cap al Socialisme.

Per això creiem que ara és quan és mésnecessari que mai, que els homes que avui

van a la capdavantera de la Unió Socialistade Catalunya es multipliquin en la seva tas-ca de divulgació dels seus ideals i principal-ment pels districtes rurals, on la gentfretura per amarar-se de les idees i doctri-nes del Socialisme.

Convé lluitar i treballar perquè en cap re-co de Catalunya no hi quedi per formar laSecció corresponent de la Unió Socialista deCatalunya, ja que aixf establirem una llaça-da que agermani i uneixi totes les forces tre-balladores de la nostra terra, sigui quina si-gui la seva carrera i sigui quina vulgui lamanera de desenrotllar les seves activitats.

ANTONI OLIVELLABisbal del Penedès, juliol d-e 1981.

Aris plàstiques"L'Actualitat Artístics"

No tenim encara, com tenen altrespaïsos potser d'una producció artísti-ca menys intensa que la nostra, capAnuari ,de les Arts o recull periòdicdel nostre moviment pictòric i escul-tòric, principalment. Tot vindrà ambel temps : almenys, cal esperar-ho ai-xí. Tanmateix, per bé que no duguiel títol d'anuari, tenim sobre la taulaun llibre de crítica artística que su-pleix ,lj. funció que demanaríem alsanuaris d'art : ens referiïn, al bell isubstanciós volum de Josep Maria Ju-noy, L'Actualitat Artística, editat perla Llibreria Catalonia, que comprènels comentaris qu,e l'autor escriví a lesexposicions particulars o collectives depintura i d'escultura que s'han rea-litzat a Barcelona durant la tempora-da de 1930-1931 i que resulta un ve-ritable exponent del moviment artís-tic català. L'autor no s'ha limitat aaplegar els seus encertats i aguts co-mentaris crítics : .els fa seguir d'unasèrie de 71 gravats, molt ben reeixits,que són una veritable tria del millorque s'ha exposat a casa nostra durantl'última temporada. Tots pis amics deles belles, arts i tots els que segueixenamb interès l'evolució artística de Ca-talunya adquiriran amb gust i profitaquest interessant recull de Josep Ma-ria Junoy, veritable Anuari de les noa-tres arts.

AJAX

Les tarifes duaneres nordameri-canes

Un grup de personalitats nordamericanesha proposat la constitució d'un Consell perla redacció progressiva de les tarifes dua-neres.

La qüestió de les tarifes, diuen, no és jaúnicament politica o nacional, i repercuteixdamunt tota l'economia mundial. A la guer-ra de les armes ha succeït en el món unaguerra econòmica, les víctimes de la qualsón els milions de treballadors sense feina.

La situació d'Europa amb les noves fron-teres, les noves barreres duaneres i llursegoismes nacionals, agreugen, acusen les res-triccions al comerç mundial que ja existei-xen. Els Estats Units i les altres nacionsno gaudiran de prosperitat mentre no tin-guin consciència de la unl·lat econòmica delmón. Els^Estats Units han d'ésser.els cap-davanters de la reducció de tarifes amb elfi d'encoratjar els qui, en altres països, llui-ten en sentit igual.

El Consell seria format per personalitatsdirectives de la indústria, el comerç i delcos d'ensenyament. Organitzaria de seguidala propaganda per la reforma de les tarifesmés altes i dels abusos duaners més palesos.Es proposaria als Estats Units l'aplicaciódels principis estructurats en 1926 en la re-valoració internacional signada pels repre-sentants dels Estats Units i de 15 altres paï-sos. Tanmateix tindrà cura de fer aplicarles conclusions de la Conferència econòmicamundial de 1927, en la qual els Estats Unitsvaren tenir representació oficial.

«Es essencial—diuen encara els autors dela declaració—enlairar e! pensament del po-ble americà per damunt del nacionalismeegoista i estret, que no és veritable patrio-tisme, i donar-li de l'economia nacional unavisió més ampla. Tots els veritables ameri-cans han de cercar l'augment del poder ad-quis'tiu dels ciutadans de les altres nacions'perquè puguin comprar ela nostres produc-tes, alliberar-se més fàcilment de llurs obli-gacions financières, millorin llur nivell d'exis-tència i treballin de faisó més eficaç. Així,res menys que així, nosaltres podrem esten-dre el nostre mercat mundial, augmentar elnombre de clients estrangers, acréixer la de-manda dels nostres productes, disminuirl'atur forçós ací i a l'estranger, desenvoluparels nostres mercats interiors per un acrei-xement del poder adquisitiu dels nostres tre-balladors en el quadro d'un progrés econò-mic personal i de bona llei, i proposar-seaccentuar la bona voluntat i la pau entreles nacions.»

Federació Internacionald'Empleats i Tècnics

La Federació internacional d'empleats itècnics es desenvolupa normalment. El con-cepte de solidaritat guanya terreny i aug-menta el nombre d'empleats que cerquen enl'organització sindical el camí de llur eman-cipació. La crisi mundial i í'atur forçós handetingut la marxa ascendent de la Federa-ció, però sense minvar la seva potència.Heus ací els efectius de la Federació Inter-nacional d'empleats i tècnics (Memòria 1928-1930) al 1." de gener de 1931:

Emp'eats de comerç . . . . . . 383.731Empleats de banca ... ... 40.139Empleats d'assegurances ... 25.567Tècnics .., ... 82.252Contramestres 157.551Empleats d'indústria ... 98.831Viatjants del comerç 16.498Altres 120.293

Total 874.857

Com a socialistes tenim l'obligació de votar l'Estatut És el primerpas perquè Catalunya pugui incorporar-se a l'Internacionalisme.

Pag. 8 Justicia Social

COSES DITES LA CONSCIÈNCIA DELS 'TEMPSL'ALBADA D'UNA ERA NOVA

Tots els senyals ho diuen. Estemal brancal d'una era nova.

I sembla una maledicció divina! Ésveritat ; cap cosa gran no ha florit maientre els homes si no ha estat prèvia-ment regada amb la sang dels matei-xos homes.

Constatem el f e t , però diguem elnostre l'plany. I admetemrho noméssi és fatal i necessari, si no hi ha al-tre remei. No hem d'exalçar-ho mai.

]o no crec, com algú ha dit mons-truosament, que la sang sigui semprefecunda. Ho és, només, de vegades.

És veritat: el sol, quan s'alça atrenc d'albada, és roig com la sang, idesprés de les tràgiques tintes del ma-tinal crepuscle, la blanca i dauradaclaror del dia ho sublima, ho beneeix iho magnifica tot.

Però no sempre les rojors del celanuncien el naixement d'un dia nou:el cel, quan se'n va a la posta, és tam-bé roig com la sang, i després ve lanit. Ve la nit plena de tenebres...

Amics meus, anem amb compte!Perquè no hi res tan semblant a una

albada com un capvespre.

• LA TÀCTICA UNICA

Des que em penso tenir ús de raó,jo només he conegut, en el nostremón obrer, que una sola tàctica. Sem-pre he vist com es repetia la mateixalamentable història. Talment com siens trobéssim en un cinema d'un per-dut llogarret de muntanya, on sempreprojectessin la mateixa pel·lícula atro-tinada i on el gramòfon enrogallat to-qués sempre la mateixa placa. Unaflorida d'organització societària, unespectre inacabable de mots llampants,de frases sonores i de paraules grui-xudes. Unes vagues més o menys vio-lentes. Una repressió monstruosa.Unes nits d'angoixa i de frisança...

I, després, uns quants companys,assassinats (dones sense espòs, fillssense pare), uns quants més a la pre-só, uns mítings pidolant l'amnistia,unes subscripcions per als presos... Itornem a començar : Això és tot elprograma!

¿No podríem començar a construiralguna cosa?

RAFAEL CAMPALANS

Unió Socialista de CatalunyaComiiè Executiu

Sessió del 24 de juliol.

Assisteixen Torres, Coníorera, Cap-devila, Coloma i Gual en representa-ció de Barjau.

Es llegeixen bon nombre de lletresrebudes de diverses poblacions dema-nant dades i instruccions per a cons-•tituir seccions del Partit. S'acorda con-testar-les totes degudament. S'acordatambé acusar rebut d'unes lletr.es dela Generalitat que es refereixen al'Estatut de Catalunya, i una de laI. R. I. A. sobre la celebració dunacte contra les lleis d'excepció.

S'examina una proposició portadaal comitè pels companys Forment iColl i Messeguer, i, sobre la matei-xa, s'acorda autoritzar la constitucióde seccions a cada d-'stricte municipalde Barcelona de forma que totes ellespugu'n organitzar la federació local.

Pres aquest acord es rep la visitad'uns companys de Gràcia que venienper a informar-se respecte el mateixassumpte, puix, de no ésser possibleconstituir una Secció al seu districteveien difícil o impossible inscriure'sa la Secció del centre de la ciutat.Queden els citats companys, encarre-gats d'organitzar la Secció al seu dis-tricte.

El company Comorera dóna comp-te de la reunió celebrada el dia 20 perun nucli de joves obrers i estudiantsper a constituir la Joventut Socialis-ta, i s'aprova la seva intervenció,acordant-se que continuï representantel Comitè en l'organització de la ci-tada Joventut.

El company Coloma explica la for-ma d'organitzar ei fitxer dels afiliatsal partit i se l'autoritza perquèfaci imprimir les fitxes i altre ma-terial d'oficines.

S'acorda convocar les següents reu-nions per al mes d'agost.

Dia 4. — De regidors munic:pals idiputats de la Generalitat (junt ambel Comitè Directiu de la Secció deBarcelona), per a tractat de la sevaactuació i perquè signin el compromísestablert en l'article 15^dels Estatutsdel partit.

Dia 6. — De comissions permanentsde propaganda i organització.

Dia ii. — De la Ponència, nome-

nada en l'Assemblea celebrada eldia 4 de juny, formada pels companysBarjau, Granier, Duran, Fronjosà,Sales, Serra i Moret i Joaquim Xi-rau, encarregada de redactar el Re-glament interior de la U. S. de C. iel, seu programa mínim.

En data opotuna. — De parlamen-taris pel mat.eix objecte que la deldia 4 i per a. tractar també de donarrealització a l'article 41 dels nostresEstatuts.

S'aixeca la sessió.

S'ha constituït la Secció de Bisbaldel Penedès

El corresponsal de JUSTÍCIA SOCIALa Bisbal del Penedès, company Anto-ni Olivella Borràs, ens assabenta quea dita vila ha quedat organitzada unaSecció de la Unió Socialista de Cata-lunya.

Salut als companys de Bisbal delPenedès !

La tasca a realitzar arreu de Cata-lunya és immensa i urgent. Amb elrecobrament de la nostra sobirania,ens obligueml a fer de Catalunya unpoble segle xx que pugui ésser unexemple constructor, de civilitzaciósocialista, per a Espanya i per al món.

I en aquesta tasca immensa d'es-tructuració integral d'un poble, elscompanys de Bisbal del Penedès hitindran uri lloc i una responsabilitat.

El Banc d'Espanya i la depreciacióde la pesseta

(Continuació de la pàgina fi

servint de mitjà de lligam a la Ban-ca privada. Tot el que sigui apartar-se d'aquestes normes, és fer políticaperjudicial per al país. Si les tendèn-cies iniciades pel Ministre d'Hisendadel Govern provisional han d'éssernarina futura de conducta, el Governde la Generalitat de Catalunya, tin-dria la millor ocasió de fer una obraiitil al país reorganitzant l'a Banca ca-talana, i posant-la al servei- de les ne-cessitats dels, catalans, evitant queamb el seu fraccionament i mancad'organització segueixi el joc que tra-dicionalment fan el Ministeri d'Hi-

Les classes capitalistes estan esve-rades ; no interpreten i es resisteixena avenir-se al' tomb que han donat lescoses. Instruïdes en el vell conceptede l'amo clàssic que no sols era pro-pietari de les màquines, els locals itot l'aparellatge del treball, sinó quetambé disposava de la seguretat delbenestar i la satisfacció dels treballa-dors, no poden comprendre que avuisi el capital no es conforma a ésserun factor de progrés social no potinteressar-nos per cap altra cosa.Qualsevol moviment del proletariatés interpretat com, acció volxevitzanti acusat de produir la ruïna del país,i ells no saben que el proletariat en-cara no ha plantejat un dels dretsque li corresponenv ço és, participaren el control de les indústries i es-tablir uns sistemes de retribució 'pro-gressius i proporcionals a la importàn-cia del valor del treball realitzat i aldesenrotllament que prenguin les ma-nufactures.

Les revolucions avui deixen d'és-ser-ho pel simple fet d'un canvi denom de les institucions. La conscièn-cia dels temps exigeix reconèixer alltreball totes les prerrogatives a quèté dret, que si en una societat colec-tivista se H dóna una-de'les prime-res jerarquies, en la societat capita-lista no es pot ja avui escamotejar-liaquells drets immanents que es deuenreconèixer a tota funció humana.

Els socialistes que no som pas ene-mics de la revolució, pierò que tam-poc creiem que sigui fatal que s'ha-gi de desenrotllar en mig d'especta-cles sagnans i esfereidors, estem con-vençuts que de la incomprensió i re-sistència que oposi la classe burgesaa la normal ascenció del proletariatals estadis que per dret natural lipertanyin, dependrà el que la revolu-ció inevitable prengui un aspecte delluita de classes civils en què una diu al'altra que el seu paper històric es vaesgotant, o que esdevingui una guer-ra feroç entre explotadors i explotatsen la que aquests s'apropiïn per dretlegítim del producte del seu treball

i que els havia estat usurpat en nomd'una pila de sofismes dialèctics,veient-se així llançats a la més es-paordidora de les indigències mentreels usurpadors disfrutaven de totesles comoditats de la vida humana queels mateixos usurpats elaboraven.

La classe capitalista qualifica a-quest llenguatge verídic nostre dedemagògic i sectari ; en els millorsdels casos ens diu doctrinaris utòpicsi ells no veuen que el món marxa acce-lejradament vers aquesta utopia iquan els raonaments lògics i enlai-rats per a demostrar-ne la justícia elsescolten amb indiferència displicent,és precís adoptar un llenguatge niésclar.

Si no escoltessin de bon grat a-quest to de conversa serè haurien desotmetre's per força a T actitud ai-rada del pària modern que reclamaamb constant energia que sigui reali-tat aquesta hipotètica* igualtat que detants anys se li parla i que ell ha ar-ribat a convèncer-se i, sap el per què,de la seva inexistència. No s'hi valdràsotmetre la qüestió a gent que té in-terès a anomenar-se tècnica i espe-cialista i no són altra cosa que es-peculadors dels seus interessos i elsvertaders demagogs.

L'actitud airada del proletariat norespon a altra cosa que a l'actitudignorant i egoista de la classe capi-talista. La burgesia d'ara, voldriaque les autoritats sabotegessin d'ar-rel totes les reivindicacions obreres iestrangulessin en néixer tot movi-ment vaguístic. Enyoren els temps enquè el dictador amenaçava enviar aBurgos els obrers que s'atrevissin afer vaga. La realitat històrica no elsdiu res. Engolfats dintre el rancordel seu esperit de classe, no sabencomprendre que solament un règimde llibertat 4 de. justícia pot produirorganitzacions obreres responsables ieficients ; ensorrats en l'egoisme delsseus privilegis, no es donen comptede la consciència dels temps.

JOAN FRONJOSÀ

En defensa de les llibertats mínimesÉs per a nosaltres, obrers, la del 14

d'abril, una data gloriosa. Camins ihoritzons nous !... No era per alsobrers i socialistes (tot i haver-hiprestat el nostre ajut ben desinteres-sat), una fita de les nostres aspira-cions, però sí hi vèiem un camí ini-cial per a treballar de ferm per lafutura «Unió de Repúbliques Socia-listes d'Iberia».

Crèiem també que aquells dies trà-gics de la monarquia borbònica no tor-narien, que la victòria i les llibertatsmínimes conquerides pel poble ens se-rien respectades i defensades pels ho-mes que avui són al Govern provisio-nal de la República.

Però els fets, dissortadament, notots són plaents. L'obra revolucionà-ria, en sentit social i agrari, està percomençar, encara. I certs homes delGovern fan témer un retorn dels diesd'opressió.

Salvant honroses excepcions, els ho-

senda i el Banc d'Espanya. Sense vo-ler mostrar un esperit grolleramentexclusivista, podem dir fàcilment a-questes veritats, ja que l'actuació delBanc central no justifica actualment lacooperació lleial dels organismes quesincerament vulguin una renovació dela vida espanyola.

J. SARDÀ

mes del Govern provisional de la Re-pública han tingut paraules dures pera nosaltres, per al poble i per als nos-tres representants.

Potser ens abstindríem de retreureal Govern de la República tots els ac-tes comesos contra la llibertat i, la dig-nitat de Catalunya, si els recents suc-cessos de Sevilla no s'haguessin pro-duït. La sang dels nostres germansobrers corre encara pels carrers de Se-villa. Contra ells i llurs cases hi hanfet foc l'artilleria lleugera i la guàrdiacivil. La premsa ens dóna notícies queens recorden els dies. vils de la «llei defugues», de Martínez Anido ,i Arlegui.

I per si això no fos prou, el Governprovisional encara ens amenaçà ambuna llei de defensa de la República,un règim excepcional de reacció, sor-tosament retirada, puix ha tingut elbon sentit de comprendre que lleis quevulguin ésser dictades contra el pobleobrer d'Iberia, no poden tenir èxit.

Davant d'aquests fets recents nos-altres creiem que el poble ha de dirben clarament que, pesi a Maura ials que li facin costat, no toleraràque li siguin arrabassades les lli-bertats mínimes que va conquerir el14 d'abril i que no tolerarà uria mar-xa enrera i la revifalla d'aquells tempstràgics de l'any 1921, època gloriosade Martínez Anido i tràgica per alnostre poble.

ISIDOR MUSOLES

NAGSA : Casanova. 212- 214 : Barcelona