Ampliació de Wordiesguillembergueda.xtec.cat/sem_tecno/quart/word201… · Web viewSi el document...

Ampliació de Word

Cognoms i noms : Genís Viladrichg Gorchg

Data de lliurament : 5-03-07

Index

Bàsic

Practica 1Practica 2Pràctica 3Pràctica 4Pràctica 5Practica 6

Format

Practica 1, bPractica 2, bPràctica 3, bPràctica 4, bPràctica 5Practica 6Practica 7Pràctica 8, b, c, d, ePràctica 9, b

Taules

Practica 1Practica 2Pràctica 3Pràctica 4, bPràctica 5

Imatges

Practica 1Practica 2Pràctica 3Pràctica 4Pràctica 5Practica 6Practica 7

Si el document ja s’havia desat prèrviament o l’haviem recuperat del disc, Word es limita a desalr-lo sense demanar la intervenció de l’usuari.Siel document és nou, ens demanarà la nostre intervenció per donar-li nom (per defecte, Word adjudica un nom al nostre document, fen servir les primeres línies del nostre text), per indicar el format...

Televisió Digital Terrestre (TDT)

Avantatges

Millor qualitat d’imatge i soMillor nombre d’emissores de televisióMillor flexibilitat de les emissores i serveis addicionals

Inconvenients

Necessitat de un descodificar per la televisió (cara)Falta de cobertura en gran art del territoriEscassa qualitat dels nous canals

En informàtica, un bloc (informalment també blog, o bitàcola) és un espai personal d’escriptura a Internet. Un mena de diari en línia, un lloc web que una persona utilitza per escriure periòdicament, en el cal tota la escriptura i l’estil s’utilitza via web.Un bloc està dissenyat per a que, un diari, cada article tingui data de presentació, de tal forma que la persona que escriu (blocaria) i les que llegeixen que poden seguir un camí de tot el que s’ha publicat i editat.

A la pàgina d’Internet www.blogger.com es pot aconseguir un bloc personal gratuït.

http://www.blogger.com/

Bloc

Un bloc està dissenyat per a que, un diari, cada article tingui data de presentació, de tal forma que la persona que escriu (blocaria) i les que llegeixen que poden seguir un camí de tot el que s’ha publicat i editat. Bloc Bloc Bloc Bloc

A la pàgina d’Internet www.blogger.com es pot aconseguir un bloc personal gratis.

En informàtica, un bloc (informalment també blog, o bitàcola) és un espai personal d’escriptura a Internet. Un tipus de diari en línia, un lloc web que una persona utilitza per escriure periòdicament, en el cal tota la escriptura i l’estil s’utilitza via web.

http://www.blogger.com/

Quan tenia sis anys, vaig veure una vegada un magnífic dibuix en un llibre sobre la Selva Verge que es deia Històries viscudes.El dibuix representava una serp boa empassant-se una salvatgina.El llibre deia:"Les serps boes s'empassen les seves preses totes senceres,sense mastegar-les. després, no poden bellugar-se i dormen sis mesos mentre fan la digestió".Això em va fer pensar molt sobre les aventures de la jungla, i per la meva banda vaig intentar, i me'n vaig sortir, de fer el meu primer dibuix amb un llapis de color. El meu dibuix número 1. Era així:Vaig ensenyar la meva obra mestra a la gent gran i els vaig preguntar si el meu dibuix els feia por.El van respondre: ¿Per què ha de fer por un barret?El meu dibuix no representava pas un barret. Representava una serp boa que païa un elefant. Llavors vaig dibuixar l'interior de la boa, per tal que la gent gran ho pogués entendre. Sempre necessiten explicacions, la gent gran. El meu dibuix número 2 era així:La gent gran em varen aconsellar de deixar córrer els dibuixos de serps boes obertes o tancades i d'interessar-me més aviat per la geografia, la història, el càlcul i la gramàtica. I així fou com vaig abandonar, a l'edat de sis anys, una magnífica carrera de pintor.

Antoine de Saint-Exupéry(El petit príncep)

Si el document ja s’havia desat prèviament o l’havíem recuperat del disc, Word es limita a desar-lo sense demanar la intervenció de l’usuari.Si el document és nou, ens demanarà la nostra intervenció per donar-li nom (per defecte, Word adjudica un nom al nostre document, fent servir les primeres línies del nostre text), per indicar el format ...

LA PÈRDUA DE MÀGIA AL CINEMA

Bernard Pivot, el que va ser famós presentador del programa Apostrophe, diu que no deixa mai els seus llibres. La raó és senzilla: en llegir fa anotacions i subratlla, i té la impressió que, si algú veu les ratlles i les anotacions, és com si el descobrissin conill.Però mes interessant és la distinció que fa amb el cinema: una PEL·LÍCULA, encara que ens doni un gran plaer, no ens ofereix la possibilitat, com els llibres, de marcar-los per a la memòria. No pots escriure notes a peu de pàgina després d'una seqüència esborronadora, ni subratllar una imatge que et queda impregnada a la retina. El llibre fixa la memòria amb l'ajuda de les mans. El cinema és una lluita contra la pèrdua de la memòria. És un plaer merament mental.Encara que he de confessar que cada vegada se'm fa més difícil anar al cinema. Hem repetit a desdir les diferències entre el cinema i la televisió. Una pel·lícula vista en el format de la pantalla petita no t'obliga a cap mena de concentració. No cal que t'emocioni, l'entorn et domina, les imatges podem buidar-se fàcilment. Sabem, o sabíem, que el cinema era una altra cosa.Hem repetit, com la cançó de l'enfadós, que cinema era màgia. I és veritat. Màgia i ritual. Silenci i foscor. Una gran pel·lícula ha de ser vista en una pantalla gran, en una sala gran, sola entre les multituds. Per una banda, ens cal la gentada. Per l'altra, ens cal l'aïllament. D'aquesta síntesi surt la fascinació per la imatge. Saps que comparteixes, però no ho vols dir.Però les coses canvien. Les sales grans es tornen petites com els llibres de butxaca. La gent que assisteix al cinema es veu les cares, hi ha la proximitat dels cossos, sents la fressa de la paperina de la nena del darrera, el xiuxiueig del veí, el talonegi d'unes sabates apressades. Com sí tothom, a la salada, hi ratolinegés.I aleshores constato que potser ja no sabem anar al cinema. N'hem perdut l'hàbit d'acceptar la màgia, el ritual. Tot ritual requereix fe i silenci. I les noves generacions ja no tenen fe en el cinema; sospiten d'allò que veuen perquè viuen saturats d'imatges. Riuen en els moments tensos, no saben riure quan cal. És com si haguessin perdut un graó en l'aprenentatge.Com si anessin al cinema sense deixar d'estar asseguts al sofà de casa seva. No volen entrar dins la dimensió dels somnis, que només podia oferir una bona pel·lícula. Sembla com si el cinema s'hagués convertit en lloc d'encontre de les joventuts desvagades. Discoteques per fer becaines de dia.

Montserrat Roig Diari Avui, 3/11/1991

Si el document ja s’havia desat prèviament o l’havíem recuperat del disc, Word es limita a desar-lo sense demanar la intervenció de l’usuari.Si el document és nou, ens demanarà la nostra intervenció per donar-li nom (per defecte, Word adjudica un nom al nostre document, fent servir les primeres línies del nostre text), per indicar el format ...

LOS OBJETIVOS

CONOCIMIENTO preciso de la situación de partida, de donde estamos, es el primer paso para la determinación de las metas a alcanzar y del diseño de los medios y

procedimientos para conseguir los objetos. La programación didáctica partirá del conocimiento realista del entorno en el que se desarrolla el proceso de enseñanza, de los medios disponibles materiales y personales, de las necesidades y del bagaje de conocimientos que poseen los estudiantes que van a cursar la asignatura.”

Un

Malalties Vàries

GotaAmb el terme gota es designen les manifestacions clíniques produïdes pel dipòsit de cristalls de urato monosòdic sobretot a la cavitat articular, però també en altres teixits. Aquesta precipitació de cristalls és conseqüència directa de l'augment del nivell d'àcid úric séric. Les manifestacions clíniques inclouen: a) episodis de artritis aguda, bursitis o tendosinovitis, que tendeixen a ser autolimitados i recurrents en el seu inici i, més endavant, de vegades crònics; b) dipòsits palpables de cristalls de urato monosódico intrarticulares o extrarticulares denominats tofos; aquests dipòsits poden produir dany estructural articular responsable d'una artritis deformante característica, i c) en ocasions, afectació renal i càlculs urinaris d'àcid úric.

Artrosi.

L'artrosi (osteoartritis, malaltia articular degenerativa) és la segona causa d'incapacitat permanent, després de les malalties cardiovasculars. Más que una malaltia es tracta d'una síndrome; un grup heterogeni de processos amb variats mecanismes etiopatogénics, de vegades interrelacionats, que acaben condicionant el fracàs de l'articulació, afeblint el cartílag, que no pot llavors suportar forces normals o bé claudica davant forces anormalment degeneratives intenses.

Aftes

Les aftes orals són ulceracions bé delimitades, doloroses i de grandària molt variable, igual que el seu nombre, localització i freqüència dels brots. Es distingeixen en aftas major i menor, segons que superin, o no, 1 cm de diàmetre, i herpetiformes, quan tenen una disposició arracimada, similar al herpes simple. Fins al 20% de la población presenta aftosi oral recidivant, i lesions similars poden aparèixer en la mucosa nasal, la faringe i el tracte vaig digestiu superior. Els brots poden ser desencadenats per factors traumàtics, hormonals, psíquics i aliments, existint una major incidència familiar. Les formes lleus poden controlar-se amb corticoides, anestèsics o tetraciclines (formes herpetoides) tòpiques. Els casos de gran intensitat i molt recurrents requereixen tractament sistémico, en el qual s'empren corticoides, sulfona, colchicina i aciclovir.

LOS OBJETIVOS



Un

La formulación de objetivos es una tarea fundamental dentro del proceso de enseñanza-aprendizaje, podiéndose distinguir entre objetos generales i unos mas específicos. Dichos objetos deben estar bien delimitados i darse a conocer a los alumnos. Los objetivos se necesitan como metas en el aprendizaje. Cuando las metas son demasiado remotas, hay una tendencia a no hacer el tabajo, en la creencia de que podrá hacerse más tarde; si las metas no estan claramente definidas, el resultado puede ser muy bien la apatía i la inactividad.

Tipos de anuncios

I. Comparativos.II. DemostrativosIII. Con presentadorIV. Problema y solución

DuranGarciaLorenzoOrdoñezOviedoQuinteroSanchezValenzuela

El petit príncep

Quan tenia sis anys, vaig veure una vegada un magnífic dibuix en un llibre sobre la Selva Verge que es deia Històries viscudes. El dibuix representava una serp boa empassant-se una salvatgina.El llibre deia: "Les serps boes s'empassen les seves preses totes senceres, sense mastegar-les. després, no poden bellugar-se i dormen sis mesos mentre fan la digestió".Això em va fer pensar molt sobre les aventures de la jungla, i per la meva banda vaig intentar, i me 'n vaig sortir, de fer el meu primer dibuix amb un llapis de color. El meu dibuix número 1. Era així:

Dibuix nº 1Vaig ensenyar la meva obra mestra a la gent gran i els vaig preguntar si el meu dibuix els feia por.El van respondre: ¿Per què ha de fer por un barret?El meu dibuix no representava pas un barret. Representava una serp boa que païa un elefant. Llavors vaig dibuixar l'interior de la boa, per tal que la gent gran ho pogués entendre. Sempre necessiten explicacions, la gent gran. El meu dibuix número 2 era així:La gent gran em varen aconsellar de deixar córrer els dibuixos de serps boes obertes o tancades i d'interessar-me més aviat per la geografia, la història, el càlcul i la gramàtica. I així fou com vaig abandonar, a l'edat de sis anys, una magnífica carrera de pintor.


A ntoine de Saint-ExupéryAixò em va fer pensar molt sobre les aventures de la jungla, i per la meva banda vaig intentar, i me’n vaig sortir, de fer el meu primer dibuix amb un llapis de color. El meu dibuix número 1. Era així:Vaig ensenyar la meva obra mestra a la gent gran i els vaig preguntar si el meu dibuix els feia por.El van respondre: ¿Per què ha de fer por un barret?El meu dibuix no representava pas un barret. Representava una serpserp boa que païa un elefant. Llavors vaig dibuixar l’interior de la boa, per tal que la gent gran ho pogués entendre. Sempre necessiten explicacions, la gent gran. El meu dibuix número 2 era així:La gent gran em varen aconsellar de deixar córrer els dibuixos de serpsserps boes obertes o tancades i d’interessar-me més aviat per la geografia, la història, el càlcul i la gramàtica. I així fou com vaig abandonar, a l’edat de sis anys, una magnífica carrera de pintor.

(El petit príncep)

El meu dibuix no representava pas un barret. Representava una serp boa que païa un elefant. Llavors vaig dibuixar l’interior de la boa, per tal que la gent gran ho pogués entendre. Sempre necessiten explicacions, la gent gran. El meu dibuix número 2 era així:Quan tenia sis anys, vaig veure una vegada un magnífic dibuix en un llibre sobre la Selva Verge que es deia Històries viscudes. El dibuix representava una serp boa empassant-se una salvatgina.

Programes d’ordinador1. Imatges, disseny i fotografies2. Internet3. Educació i ciències

Alguns exemples són:

Educacio: Google Earth Internet: Mozilla Fiefox Imatges, disseny i fotografies: Adobe Reader

LOS OBJETIVOS



Un

La formulación de objetivos es una tarea fundamental dentro del proceso de enseñanza-aprendizaje, podiéndose distinguir entre objetos generales i unos mas específicos. Dichos objetos deben estar bien delimitados i darse a conocer a los alumnos. Los objetivos se necesitan como metas en el aprendizaje. Cuando las metas son demasiado remotas, hay una tendencia a no hacer el tabajo, en la creencia de que podrá hacerse más tarde; si las metas no estan claramente definidas, el resultado puede ser muy bien la apatía i la inactividad.

El plaer de llegir i les lectures obligatòries a l'ensenyament secundariPere Maragall i MiraPerspectiva escolar - 180. Desembre 1993

la pel·lícula Farenheit 451, basada en la novel·la homònima de Ray Bradbury, se'ns proposava d'imaginar un món futur en què els llibres serien perseguits i la Pantalla omnipotent dirigiria el comportament dels ciutadans. Uns resistents, clandestinament, aprendrien de memòria els

clàssics de la literatura per tal d'assegurar-ne la supervivència.AAquesta utopia totalitària no ha passat de la ciència ficció, però sí que hi ha elements per afirmar un progressiu eixamplament de l'espai àudio-visual en detriment de la lectura.Se n'ha parlat molt, darrerament: s'han endegat campanyes publicitàries per promoure la lectura i ens ha arribat de França la polèmica provocada per un professors de literatura, Daniel Pennac, amb el seu llibre "Com una novel·la", que fins i tot ha assolit un bon lloc a les llistes de llibres més venuts. És un tema que preocupa tot i que actualment es publiquen més llibres que mai (i també en la nostra llengua). I preocupa especialment pel que fa a l'hàbit de lectura dels adolescents, d'aquells que cursen l'ensenyament secundari.Es discuteix sobre l'oportunitat d'exigir lectures obligatòries durant el batxillerat i de si això és contraproduent a l'hora de promoure l'hàbit i el gust per la lectura entre els joves.Recordo haver sentit que una persona tan lletraferida com M. Aurèlia Capmany s'havia mostrat sempre contrària a les lectures obligatòries, i es basava en la seva experiència com alumna de l'Institut Escola durant la segona República espanyola. Però és que allò va ser una experiència irrebatible on fins i tot havien desaparegut els exàmens tradicionals. Eren "pocs i ben avinguts" i van viure un temps singular en molts aspectes.Avui ja fa temps que hem entrat de ple en una situació en què cultura, ensenyament, mitjans de comunicació... tot és "de masses". Massificació a tots els nivells per bé o per mal, i per tant ha calgut adaptar-se a la nova situació.Pel que fa a les lectures obligatòries, i parlo especialment del nostre país, s'ha arribat a l'extrem en què gairebé l'única indústria editorial rendible és aquella que es basa en els llibres de text, i les editorials de tota mena lluiten per la via de les lectures obligatòries. Hom es pot demanar què en queda, després, d'aquestes lectures pel que fa a un hàbit consolidat.És curiós observar el procés pel que passen, segons sembla, bona part dels nois i noies al nostre país: a l'EGB, amb un grau més alt d'opcionalitat i aprofitant l'embranzida que porten els nens i nenes que tot just han après a llegir i escriure, l'hàbit lector es va mantenint amb un cert entusiasme. Però molts d'aquests alumnes, coincidint la seva entrada en l'adolescència amb l'inici del batxillerat, perden el gust per la lectura, precisament en el moment en què les lectures comencen a ser part obligatòria dins els programes de llengua i literatura.Podem tractar aquest tema de la mateixa manera que parlem del fracàs escolar, o intentar trobar unes raons específiques que expliquin per què es produeix aquest rebuig dels llibres.En aquest punt és on incideix provocativament les idees suggeriments del professors Daniel Pennac. La raó seria, bàsicament, que no s'encomana a l'alumnat el gust per la lectura, en carregar excessivament aquesta activitat de tot un gran aparell de comentaris i teories sobre el text. Les lectures són obligatòries i sempre van acompanyades d'exigències afegides al simple fet de llegir.Creiem que canviar els costums pedagògics en aquest sentit és força utòpic, ara per ara. Però sí que es poden introduir alguns correctius que apropin una mica més aquestes lectures imposades a una experiència plaent. I això dependrà en bona part de l'actitud del professorat que hauria de fer l'esforç d'alliberar-se en part dels "tics" academicistes i reviure la seva experiència com a lector apassionat: per exemple, una proposta senzilla i que a vegades s'oblida és la de fer lectura en veu alta a classe i crear un bon clima a l'entorn d'aquesta activitat. Això acostuma a ser beneficiós per estimular l'afició dels alumnes a un llibre concret. El professor o professora pot llegir un fragment i després fer una roda en què tots els alumnes vagin participant. Es pot reservar un temps per al comentari, però deixant que aquest esdevingui una mena de debat espontani sobre el que s'ha llegit. És probable que aquesta pràctica estigui prou estesa en els nostre centres docents.Una altra alternativa seria deixar als alumnes un marge de tria voluntària partir d'una llista confegida pel professor, departament o àrea de llengua i literatura. Es pot establir després una roda d'exposicions a classe sobre el que s'ha llegit.Un altre aspecte del debat actual el que fa referència als tipus de llibres que es fan llegir segons el curs i el programa: clàssics de la literatura autòctona, literatura juvenil, traduccions de clàssics de la literatura universal o de tota mena de gèneres menors.

Soc partidari, des de la meva experiència, d'una actitud eclèctica en aquest sentit: uns alumnes "s'enganxaran" més a les novel·les de literatura juvenil, d'altres seran capaços de valorar més els clàssics. Es poden combinar, al llarg del curs, obres de la literatura del país amb bones traduccions. A uns i altres alumnes no els farà cap mal llegir llibres de diferent categoria i procedència, si es vigila un mínim de qualitat en els diferents gèneres.Si mirem enrere no podem oblidar que gran part de la joventut mínimament il·lustrada en el nostre país als anys vint i trenta, es va aficionar a la lectura amb les "Pàgines Viscudes" de Josep M. Folch i Torres que es publicaven a la revista "Patufet". Podem discutir sobre la qualitat que avui pot complir un cert tipus de literatura juvenil feta amb rigor i dignitat. Hem de tenir present, a més, que en el camp de la literatura juvenil també hi ha clàssics indiscutibles.En tot cas l'objectiu final seria aconseguir que bona part d'aquests alumnes puguin acabar acceptant la lectura com a tema de conversa o de tertúlia informal, de la mateixa manera que parlem d'esports, dels enamoraments respectius, o d'altres temes propis de l'edat.És evident que existeix una "set de narració" en les persones de qualsevol edat, que tot sovint se satisfà només per la via del consum àudio-visual: pel·lícules i sèries televisives especialment. Es tractaria de fer entendre als alumnes que aquesta "set de narració" es pot satisfer amb escreix a través de la lectura, i que aquesta activitat pot arribar a ser molt més gratificant, quan un s'hi acostuma, que el simple visionat d'una pel·lícula o sèrie de televisió. Estem parlant, en definitiva, de narrativitats complementàries.No es tracta, doncs, d'arribar a la radicalitat de les propostes del professor Pennac: en definitiva estem parlant d'una activitat escolar. I l'escola no pot eludir els components inherents d'obligatorietat, exigència i socialització. No podem pensar a suprimir les lectures obligatòries però sí que es pot fer un esforç per apropar aquesta activitat a una experiència plaent. Això depèn en bona part, ja ho hem dit, de l'actitud del professorat a l'hora de transmetre la seva experiència com a lectors, tot combinant aquesta experiència íntima i personal amb les exigències acadèmiques del programa.

Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo i Molina va néixer l'any 1918 l'Aranyó (Segarra), on la seva

família, propietaris rurals procedents de Cervera, gradualment vinguts a menys,

habitava des d'antic. Passa la infantesa a Tàrrega, on el seu pare Manuel de Pedrolo i

Espona era president d'Acció Catalana, i estudià el batxillerat als Escolapis. De ben petit

i es convertí en un gran devorador de llibres que llegia sense cap criteri precís i que

trobava a la biblioteca paterna, on dominava la literatura castellana, i se sentí atret

especialment per Baroja, Valle Inclán i Pérez de Ayala. Fou també un precoç lector de

novella policíaca, que representava per a ell una mena d'evasió de la realitat circumdant.

En acabar el batxillerat anà a Barcelona, on volia iniciar estudis de medicina. Quan

esclatà la guerra va seguir un curset de mestre, organitzat per la Unió Catalanista, a la

qual pertanyia. Fou mobilitzat poc després i passa al cos d'artilleria, on va fer una mica

de tot: serveis nocturns de polvorí, transports, feina de practicant ... Durant el primer

any de postguerra, a Valladolid, va escriure la primera novel·la, inèdita i segons ell molt

dolenta, en català, llengua a la qual sempre s'ha mantingut fidel, malgrat les inicials

dificultats de publicació que això representava. Si hi afegim la censura fèrria de la

postguerra ens explicarem la desordenada i sovint tardana publicació, en relació amb la

data de redacció, de les seves obres. Però la seva extraordinària fecunditat i alhora

tenacitat ha aconseguit convertir-lo en el novel·lista més llegit de la postguerra, molt

possiblement el de més audiència popular. L'any 1942 Pedrolo, ja casat, fixa la seva

residència a Barcelona i després de dedicar-se a feines diverses - entre d'altres a la

investigador privat - inicia la seva obra literària, que abraça diversos gèneres: la poesia,

el teatre, però essencialment la novel·la, i que compta amb més d'un centenar de títols.

De fet encapçala la seva producció amb un llibre de poemes: Ésser en el món (1949),

que reflecteix la influència de l'existencialisme.

El període de dramaturg, que comença l'any 1954 amb Els hereus de la cadira,

el considera tancat de moment amb La sentència, datada el 1966, malgrat haver escrit

posteriorment tres obres més: Aquesta nit tanquem ( 1978) i Aquesta matinada i potser

per sempre, redactada l'any 1976, i D'ara a demà, el 1977. Es tracta d'una producció de

gran coherència que Pedrolo enceta no des d'una perspectiva novel·lista, sinó d'home de

teatre; segons paraules seves: "Un dia em va semblar que l'escenari era el vehicle que

calia a una idea que se m'acudí, i després les idees que reclamaven una forma dramàtica

es van anar amuntegant. Com si hagués engegat un dispositiu. "En termes generals

Pedrolo es proposa una investigació de la condició humana en els seus aspectes

essencials: la llibertat, la comunicació. la mort... Investigació que inicia a la primera

obra Els hereus de la cadira, estrenada a Granollers l'any 1954, i que continua a les

següents. Així a La nostra mort de cada dia, escrita el 1956 i publicada el 1958, es

proposa una anàlisi sobre el temps; cada personatge enfront de la mort reclama el seu

temps i hi podem llegir: "la llargada d'una vida es mesura per una norma interior". A

Cruma, escrita el 1957 i publicada l'any següent, els personatges no aconseguiran de

reeixir en l'afany de coneixement pel fet de dubtar de llur autenticitat, semblantment,

però per motius diferents, al que s'esdevé a Pell vella al fons del pou, escrita aquell

mateix any, però publicada posteriorment (1975). Homes i no, publicada l'any 1959, és

una obra de gran importància, a partir de la qual els personatges, malgrat llur

incomunicabilitat, se saben solidaris els uns dels altres. Seguiran, entre d'altres obres

escrites l'any 1968: Situació bis (1965), Algú a l'altre cap de peça (1975) i Darrera

versió per ara (1971); l'any 1959 Soc el defecte (1975) i Tècnica de cambra (1964); l'ant

1996 Acompanyo qualsevol cos i Bones notícies de Sister, publicades totes dues l'any

1979... Semblantment a les novel·les, es posa de manifest a les obres teatrals la

presència d'una estructura opressora que es manifesta en diversos aspectes i que,

reflectint d'una manera més o menys dissimulada una situació ben real, hi crea una

atmosfera especial i de caire simbòlic, que és un dels gran encerts de Pedrolo. Com hem

dit, però, l'autor sembla haver tancat definitivament el seu cicle teatral, mal conegut per

la manca de normalitat del país, bé que d'una qualitat inqüestionable.

Allà on Pedrolo, malgrat les dificultats inicials, ha demostrat l'entitat completa

i, alhora, enorme del seu treball i de la seva capacitat és en el camp de la ficció. Ja

després d'haver publicat una sola novella Tasis el denominava el "novel·lista més

considerable d'aquest segle". L'atracció de Pedrolo per la forma, així com pels recursos

narratius, que domina plenament, ha fet que tractés els seus temes, que al capdavall són

sempre els mateixos com en tot bon novel·lista: la soledat, la incomunicació,

l'enfrontament dels sexes, la vida sense sentit..., amb tècniques ben diverses; les

novel·les seran, per tant, molt variades: psicològiques, simbòliques, policíaques... De

fet, en un article que a "Quart Creixent" dedicà a Hemingway, que inicialment el va

atreure molt per la innovació tècnica que representava, així com tot el corrent nord-

americà, va escriure: "La novel·la, a part dels problemes tècnics que pot posar, i que

posa d'estil, de tècnica, de mètode, és abans de tot una actitud que no pot ésser compresa

plenament com una cosa estàtica, sinó com quelcom que evoluciona fins i tot quan

sembla romandre idèntica a ella mateixa". Tanmateix les novel·les de Pedrolo, per unes

raons concretes (de censura, però també per una debilitat inicial de les editorials

catalanes), no van poder ser publicades a mesura que l'autor les escrivia. Així, foren

escrites el 1953 Es vessa una sang fàcil (1954) i Cendra per Martina (1967); el 1953,

L'interior és al final (1974), Domicili provisional (1956), El temps a les venes (1914),

Balanç fins a la matinada (1963), Avui es parla de mi (1966), Muster Chase, podeu

sortit (1955); el 1955, Una selva com la teva( 1960), Nou pams de terra (1971 ) i Les

finestres s'obren a la nit (1957); el 1956 Introducció a l'ombra (1972) i Cops de bec a

Passadena ( 1972); el 1957 La mà contra l'horitzó (1961); el 1958, Entrada en blanc

(1968) i Pas de ratlla (1972); el 1959, Un amor fora ciutat (1970) i Tocats pel foc

(1976); el 1961 Si són roses floriran (1971) i Acte de violència (1975).

A partir del 1963 inicia un cicle de gran ambició, "Temps Obert", sèrie de

novel·les que tenen com a protagonista un mateix personatge, Daniel Bastida, que és el

símbol de les possibilitats immenses de realització que rauen en la persona humana i

que una circumstancia fortuïta i externa (en aquest cas concret un bombardeig) pot

desvetllar. Pedrolo a partir d'aquesta situació desenvolupa nou possibilitats diferents que

afecten el protagonista, fins a fer-ne nou homes diferents, cada un dels quals és contat

en una novella, una novel·la construïda damunt d'unes tècniques totalment diferents. Es

tracta d'una obra infinita, inacabable, com ho dóna ja a entendre el seu títol, plenament

connotatiu. Els resultats són tenint en compte les dades de publicació: Un camí amb Eva

(1968), Se'n va un estrany (1968), Falgueres informa (1968), Situació analítica (1971),

Des d'uns ulls de dona (1972), Unes mans plenes de sol (1973), L'ordenació dels maons

(1974), Pols nova de runes velles (1977), Cartes a Jones Street (1978), "Conjectures" de

Daniel Bastida (1980)...

Pedrolo, malgrat emprar tècniques de la novella policíaca en obres seves,

només n'ha escrites tres: L'inspector fa tard (1960) i Joc brut (1965), presentades

ambdues de l'òptica del malfactor, i Mossegar-se la cua (1968), on crea un informador

comercial que fa de detectiu a l'estil americà. La dedicació de Pedrolo a aquest tipus de

novel·la, sense tradició a casa nostra i que d'aquesta manera ell ha potenciat, pot tenir

una finalitat precisa que ja va apuntar: "No dubto pas que aquest tipus de literatura

podria guanyar-nos uns centenars. uns milers i tot de lectors, ara poc familiaritzats amb

el català escrit i massa mandrosos per a lliurar-se a l'esforç, que a llur entendre, suposa

el fet d'abordar un llibre de més tonatge. "Seguint aquest criteri fou director de la sèrie

del mateix gènere "La cua de palla", caracteritzada per la qualitat de les traduccions

(Joan Oliver, Maria Aurèlia Capmany...) i per selecció d'autors (Hammet,, Chandler,

Simenon...).

Entre les seves novel·les cal destacar Totes les bèsties de carrega (1967),

considerada com una de les millors de l'autor, i on simbòlicament narra l'opressió d'un

poble, aclaparat principalment per una burocràcia inhumana i absurda, però, també, la

seva voluntat de supervivència; i ho expressa a través d'una situació asfixiant i límit,

gairebé kafkiana, que l'autor reprodueix amb fredor i sense escatimar-hi cap aspecte per

repulsiu que sigui. Cal citar, també, d'altres novel·les: espais de fecunditat irregular/s

(1973), Text / Càncer (1974) i Mecanoscrit del segon origen (1974), un dels llibres més

llegits en català de la segona meitat de la dècada dels setanta.

Pedrolo ha publicat aquests darrers anys un nou cicle novel·lístic, "La terra

prohibida", amb una temàtica relacionada amb el retorn de l'exili polític i que compren

els títols: Les portes del passat (1978), La paraula dels botxins (1978), Les fronteres

interiors (1979) i La nit horitzontal (1979). Es tracta d'una tetralogia escrita l'any 1957 i

que l'autor per raons de censura no ha pogut publicar fins ara.

La producció de contista de Manuel de Pedrolo no és tan extensa com la

novel·lesca. El primer volum de Contes i narracions (1974) aplega els volums publicats

del 1938 al 1954, és a dir, El premi literari i més coses (1938-1951), L'interior és el final

(l953), Domicili provisional (1953) i El temps a les venes (1953-1954) (en aquest darrer

recull hi ha un conte, "El millor novel·lista del món", que anuncia la concepció present

a "Temps Obert", vista però amb humorisme); n'ha publicats dos volums més (1974-

1975) Ha començat, també, la publicació de novel·les curtes amb dos volums apareguts

fins ara (1976-1977). Col·laborador de nombroses revistes ("Serra d'Or", "Oriflama",

"Pont Blau"...), ha publicat el recull d'articles Els elefants són contagiosos (1974) i les

entrevistes Si em pregunten responc ( 1974). Ha traduït a català nombrosos autors

especialment anglosaxons (Faulkner, Miller, Dos Passos...). Com a reconeixement de la

seva tasca formidable i, alhora, de la seva ètica i del seu compromís constant, l'ant 1979

li fou concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, guardó que cal afegir a una

llarga llista de premis literaris: Joanot Martorell, Victor Català, Sant Jordi, Prudenci

Bertrana, ...

Manuel de Pedrolo

Totes les bèsties de càrrega

Les millors obres de la literatura catalana

Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo i Molina va néixer l'any 1918 l'Aranyó (Segarra), on la seva

família, propietaris rurals procedents de Cervera, gradualment vinguts a menys,

habitava des d'antic. Passa la infantesa a Tàrrega, on el seu pare Manuel de Pedrolo i

Espona era president d'Acció Catalana, i estudià el batxillerat als Escolapis. De ben petit

i es convertí en un gran devorador de llibres que llegia sense cap criteri precís i que



novella policíaca, que representava per a ell una mena d'evasió de la realitat circumdant.

En acabar el batxillerat anà a Barcelona, on volia iniciar estudis de medicina. Quan

esclatà la guerra va seguir un curset de mestre, organitzat per la Unió Catalanista, a la

qual pertanyia. Fou mobilitzat poc després i passa al cos d'artilleria, on va fer una mica

de tot: serveis nocturns de polvorí, transports, feina de practicant ... Durant el primer

any de postguerra, a Valladolid, va escriure la primera novel·la, inèdita i segons ell molt

dolenta, en català, llengua a la qual sempre s'ha mantingut fidel, malgrat les inicials

dificultats de publicació que això representava. Si hi afegim la censura fèrria de la

postguerra ens explicarem la desordenada i sovint tardana publicació, en relació amb la

data de redacció, de les seves obres. Però la seva extraordinària fecunditat i alhora

tenacitat ha aconseguit convertir-lo en el novel·lista més llegit de la postguerra, molt

possiblement el de més audiència popular. L'any 1942 Pedrolo, ja casat, fixa la seva

residència a Barcelona i després de dedicar-se a feines diverses - entre d'altres a la

investigador privat - inicia la seva obra literària, que abraça diversos gèneres: la poesia,

el teatre, però essencialment la novel·la, i que compta amb més d'un centenar de títols.

De fet encapçala la seva producció amb un llibre de poemes: Ésser en el món (1949),

que reflecteix la influència de l'existencialisme.

El període de dramaturg, que comença l'any 1954 amb Els hereus de la cadira,



per sempre, redactada l'any 1976, i D'ara a demà, el 1977. Es tracta d'una producció de

gran coherència que Pedrolo enceta no des d'una perspectiva novel·lista, sinó d'home de

teatre; segons paraules seves: "Un dia em va semblar que l'escenari era el vehicle que

calia a una idea que se m'acudí, i després les idees que reclamaven una forma dramàtica

es van anar amuntegant. Com si hagués engegat un dispositiu. "En termes generals

Pedrolo es proposa una investigació de la condició humana en els seus aspectes


obra Els hereus de la cadira, estrenada a Granollers l'any 1954, i que continua a les



temps i hi podem llegir: "la llargada d'una vida es mesura per una norma interior". A

Cruma, escrita el 1957 i publicada l'any següent, els personatges no aconseguiran de

reeixir en l'afany de coneixement pel fet de dubtar de llur autenticitat, semblantment,

però per motius diferents, al que s'esdevé a Pell vella al fons del pou, escrita aquell

mateix any, però publicada posteriorment (1975). Homes i no, publicada l'any 1959, és


incomunicabilitat, se saben solidaris els uns dels altres. Seguiran, entre d'altres obres

escrites l'any 1968: Situació bis (1965), Algú a l'altre cap de peça (1975) i Darrera

versió per ara (1971); l'any 1959 Soc el defecte (1975) i Tècnica de cambra (1964); l'ant

1996 Acompanyo qualsevol cos i Bones notícies de Sister, publicades totes dues l'any

1979... Semblantment a les novel·les, es posa de manifest a les obres teatrals la

presència d'una estructura opressora que es manifesta en diversos aspectes i que,

reflectint d'una manera més o menys dissimulada una situació ben real, hi crea una


dit, però, l'autor sembla haver tancat definitivament el seu cicle teatral, mal conegut per

la manca de normalitat del país, bé que d'una qualitat inqüestionable.

Allà on Pedrolo, malgrat les dificultats inicials, ha demostrat l'entitat completa


després d'haver publicat una sola novella Tasis el denominava el "novel·lista més

considerable d'aquest segle". L'atracció de Pedrolo per la forma, així com pels recursos



l'enfrontament dels sexes, la vida sense sentit..., amb tècniques ben diverses; les


fet, en un article que a "Quart Creixent" dedicà a Hemingway, que inicialment el va


americà, va escriure: "La novel·la, a part dels problemes tècnics que pot posar, i que

posa d'estil, de tècnica, de mètode, és abans de tot una actitud que no pot ésser compresa

plenament com una cosa estàtica, sinó com quelcom que evoluciona fins i tot quan

sembla romandre idèntica a ella mateixa". Tanmateix les novel·les de Pedrolo, per unes

raons concretes (de censura, però també per una debilitat inicial de les editorials

catalanes), no van poder ser publicades a mesura que l'autor les escrivia. Així, foren


L'interior és al final (1974), Domicili provisional (1956), El temps a les venes (1914),



finestres s'obren a la nit (1957); el 1956 Introducció a l'ombra (1972) i Cops de bec a

Passadena ( 1972); el 1957 La mà contra l'horitzó (1961); el 1958, Entrada en blanc



A partir del 1963 inicia un cicle de gran ambició, "Temps Obert", sèrie de




desvetllar. Pedrolo a partir d'aquesta situació desenvolupa nou possibilitats diferents que

afecten el protagonista, fins a fer-ne nou homes diferents, cada un dels quals és contat

en una novella, una novel·la construïda damunt d'unes tècniques totalment diferents. Es

tracta d'una obra infinita, inacabable, com ho dóna ja a entendre el seu títol, plenament

connotatiu. Els resultats són tenint en compte les dades de publicació: Un camí amb Eva

(1968), Se'n va un estrany (1968), Falgueres informa (1968), Situació analítica (1971),

Des d'uns ulls de dona (1972), Unes mans plenes de sol (1973), L'ordenació dels maons

(1974), Pols nova de runes velles (1977), Cartes a Jones Street (1978), "Conjectures" de

Daniel Bastida (1980)...


només n'ha escrites tres: L'inspector fa tard (1960) i Joc brut (1965), presentades

ambdues de l'òptica del malfactor, i Mossegar-se la cua (1968), on crea un informador

comercial que fa de detectiu a l'estil americà. La dedicació de Pedrolo a aquest tipus de

novel·la, sense tradició a casa nostra i que d'aquesta manera ell ha potenciat, pot tenir

una finalitat precisa que ja va apuntar: "No dubto pas que aquest tipus de literatura


el català escrit i massa mandrosos per a lliurar-se a l'esforç, que a llur entendre, suposa

el fet d'abordar un llibre de més tonatge. "Seguint aquest criteri fou director de la sèrie

del mateix gènere "La cua de palla", caracteritzada per la qualitat de les traduccions

(Joan Oliver, Maria Aurèlia Capmany...) i per selecció d'autors (Hammet,, Chandler,

Simenon...).


considerada com una de les millors de l'autor, i on simbòlicament narra l'opressió d'un


seva voluntat de supervivència; i ho expressa a través d'una situació asfixiant i límit,

gairebé kafkiana, que l'autor reprodueix amb fredor i sense escatimar-hi cap aspecte per

repulsiu que sigui. Cal citar, també, d'altres novel·les: espais de fecunditat irregular/s



Pedrolo ha publicat aquests darrers anys un nou cicle novel·lístic, "La terra

prohibida", amb una temàtica relacionada amb el retorn de l'exili polític i que compren


interiors (1979) i La nit horitzontal (1979). Es tracta d'una tetralogia escrita l'any 1957 i

que l'autor per raons de censura no ha pogut publicar fins ara.



del 1938 al 1954, és a dir, El premi literari i més coses (1938-1951), L'interior és el final

(l953), Domicili provisional (1953) i El temps a les venes (1953-1954) (en aquest darrer

recull hi ha un conte, "El millor novel·lista del món", que anuncia la concepció present

a "Temps Obert", vista però amb humorisme); n'ha publicats dos volums més (1974-

1975) Ha començat, també, la publicació de novel·les curtes amb dos volums apareguts

fins ara (1976-1977). Col·laborador de nombroses revistes ("Serra d'Or", "Oriflama",

"Pont Blau"...), ha publicat el recull d'articles Els elefants són contagiosos (1974) i les

entrevistes Si em pregunten responc ( 1974). Ha traduït a català nombrosos autors

especialment anglosaxons (Faulkner, Miller, Dos Passos...). Com a reconeixement de la

seva tasca formidable i, alhora, de la seva ètica i del seu compromís constant, l'ant 1979

li fou concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, guardó que cal afegir a una

llarga llista de premis literaris: Joanot Martorell, Victor Català, Sant Jordi, Prudenci

Bertrana, ...

Manuel de Pedrolo



L’EDUCACIÓ

V. 1. L’EDUCACIÓ ROMANA FINS A LES GUERRES PÚNIQUES

Durant els primers temps l’educació romana era una educació de camperols que consistien fonamentalment a fomentar el respecte envers els costums dels avantpassats1(mos marium).Des de la primera infància els pares infonienals seus infans les inclinacionsi els sentiments tradicionals: afecció al treball, ja que , cuan fosin grans, havien de continuar la gestio de la hisenda, sense oblidar les virtuds del bon pagès2 ( dedicacióa la feina, austeritat i moderació), respecte a les tradicions de la família,pietat enversn els déus /pietas) i l’ideal moral roma3 (sacrifici, renúncia i donació total de la persona a la comunitat, a l’esat).Fins a set anys l’educació dels fills era cosa de la mare; si ella no els podia atendre, buscava una dona venerable, generalment de la família, que tenia cura. Però quan l’infant arribava a set anys el pare assumia aquesta responsabilitat i es lliurava totalment a les tasques d’educador. Un exemple notable ens el dóna CATÓ4(234-139a.C) que va redectar llibres fins i tot per educar els seus fills. El pare ensenyava a llegir, a escriure, a comptar, a conrear la terra, etc. Els nois l’acompanyaven a totes les activitats; les nenes, en canvi, passaven més temps a casa, a prop de la mare; es dedicaven a filar i a altres quefers domèstics.L’educació familiar s’acaba als setze anys amb una cerimònia en què el noi es treia la toga praetexta5 (toga blanca adornada amb una tira de porpra) i la bulla6( boleta que contenia un amulet i que els infants duien penjada al coll) i es posava la toga viril. Amb això arribava a la majoritat i el comptaven entre els ciutadans. Però abans d’allistar-se a l’exercit es dedicava un any al tirocinium fori, és a dir, a aprendre què era l’activitat política i judicial.

1 mos marium2 dedicacióa la feina, austeritat i moderació3 sacrifici, renúncia i donació total de la persona a la comunitat, a l’esat4 234-139a.C5 toga blanca adornada amb una tira de porpra6 boleta que contenia un amulet i que els infants duien penjada al coll

Triangle

QuadratRombe

Trapezi

CercleCorona circular

Sector circular

Comarques Catalanes

COMARCA VI. CAPITAL VII. SUPERFVIII. CONREUS IX. CLIMA X. PLUGES INDÚSTRIAAlt Empordà

Figueres 1206,11 Farratges Mediterrani litoral

Sec Metal·lúrgica

Alt Urgell La Seu d’Urgell

1425,95 Farratges Clima Interior

Sec Metel·lúrgica

Bages Manresa 1295,21 Cereals Clima Interior

Sec Tèxtil

Baix Ebre Tortosa 1063,09 Olivers Mediterrani litoral

Sec Alimentària

Berguedà Berga 1182,46 Farratges Med./Alta muntanya

Humit Tèxtil

Nogera Balaguer 1745,45 Arbres fruites Clima Interior

Molt sec Tèxtil

Osona Vic 1191,79 Farratges Clima Interior

Sec Tèxtil

Pallars Subirà

Tremp 1376,17 Farratges Alta muntanya

Humit Alimentària

Pallars Jussà

Sort 1081,02 Farratges Clima Interior

Sec Metel·lúrgica

Ripollès Ripoll 982,6 Farratges Alta muntanya

Molt humit Tèxtil

Segrià Lleida 1416,44 Arbres fruites Clima Interior

Molt sec Metel·lúrgica

Selva Santa Coloma de Farners

995,6 Farratges Mediterrani litoral

Sec Química

Solsonès Solsona 1045,92 Farratges Clima Interior

Sec Tèxtil

GLOBAL 16007,30

EX

ER

CIC

I 1

Disc de goma laca Disc de vinil (LP) Disc compacte

Any d’invenció

Persona o companyia que l’inventà

Diàmetre de cm

A quantes revolucions per minut gira? Durada total que permet enregistrar

Relaciona les següents obres amb el gènere musical al qual pertanyen:

EX

ER

CIC

I 2

Evita Teatre musical

El padrí Cinema musical

Yent Adaptació cinematogràfica d’un espectacle teatral

Els miserables Banda sonora

Comarca Capital Superficie Municipis Publació Densitat

Baix Ebre ................Tortosa........................987...................14 .................64645............... 65,496 Barcelonès................ Barcelona...................143 ..................5 ...................2302137........... 16099,86Berguedà .................Berga ..........................1182 ................30 .................38965 ..............32,96 Garrigues..................Borges Blanques ........799 ..................24 .................19429 ..............24,3Gironès ....................Girona.........................575 ..................27 .................125875 ............218,91 Pallars Sobirà ..........Sort..............................1335 ................15 .................5418 ................4,058Ribera d'Ebre ...........Móra d'Ebre................825 ..................14 .................23055 ..............27,9 Segarra.....................Cervera........................721 ..................21 .................17040 ..............23,6338Tarragonès ...............Tarragona ...................317 ..................20 .................155881 ............491,738 Urgell ......................Tàrrega........................586...................20 .................29789 ..............510,83TOTAL ...................................................... 7470 ...............190 ...............2782234 372,45


Manuel de Pedrolo



Manuel de Pedrolo

40


Manuel de Pedrolo i Molina va néixer l’any 1918 l’Aranyó (Segarra), on la

seva família, propietaris rurals procedents de Cervera, gradualment vinguts a menys,

habitava des d’antic. Passa la infantesa a Tàrrega, on el seu pare Manuel de Pedrolo i

Espona era president d’Acció Catalana, i estudià el batxillerat als Escolapis. De ben

petit i es convertí en un gran devorador de llibres que llegia sense cap criteri precís i que



novella policíaca, que representava per a ell una mena d’evasió de la realitat

circumdant. En acabar el batxillerat anà a Barcelona, on volia iniciar estudis de

medicina. Quan esclatà la guerra va seguir un curset de mestre, organitzat per la Unió

Catalanista, a la qual pertanyia. Fou mobilitzat poc després i passa al cos d’artilleria, on

va fer una mica de tot: serveis nocturns de polvorí, transports, feina de practicant ...

Durant el primer any de postguerra, a Valladolid, va escriure la primera novel·la, inèdita

i segons ell molt dolenta, en català, llengua a la qual sempre s’ha mantingut fidel,

malgrat les inicials dificultats de publicació que això representava. Si hi afegim la

censura fèrria de la postguerra ens explicarem la desordenada i sovint tardana

publicació, en relació amb la data de redacció, de les seves obres. Però la seva

extraordinària fecunditat i alhora tenacitat ha aconseguit convertir-lo en el novel·lista

més llegit de la postguerra, molt possiblement el de més audiència popular. L’any 1942

Pedrolo, ja casat, fixa la seva residència a Barcelona i després de dedicar-se a feines

diverses - entre d’altres a la investigador privat - inicia la seva obra literària, que abraça

diversos gèneres: la poesia, el teatre, però essencialment la novel·la, i que compta amb

més d’un centenar de títols. De fet encapçala la seva producció amb un llibre de

poemes: Ésser en el món (1949), que reflecteix la influència de l’existencialisme.

El període de dramaturg, que comença l’any 1954 amb Els hereus de la cadira,



per sempre, redactada l’any 1976, i D’ara a demà, el 1977. Es tracta d’una producció de

gran coherència que Pedrolo enceta no des d’una perspectiva novel·lista, sinó d’home

de teatre; segons paraules seves: “Un dia em va semblar que l’escenari era el vehicle

que calia a una idea que se m’acudí, i després les idees que reclamaven una forma

dramàtica es van anar amuntegant. Com si hagués engegat un dispositiu. “En termes

generals Pedrolo es proposa una investigació de la condició humana en els seus aspectes

41



obra Els hereus de la cadira, estrenada a Granollers l’any 1954, i que continua a les



temps i hi podem llegir: “la llargada d’una vida es mesura per una norma interior”. A

Cruma, escrita el 1957 i publicada l’any següent, els personatges no aconseguiran de

reeixir en l’afany de coneixement pel fet de dubtar de llur autenticitat, semblantment,

però per motius diferents, al que s’esdevé a Pell vella al fons del pou, escrita aquell

mateix any, però publicada posteriorment (1975). Homes i no, publicada l’any 1959, és


incomunicabilitat, se saben solidaris els uns dels altres. Seguiran, entre d’altres obres

escrites l’any 1968: Situació bis (1965), Algú a l’altre cap de peça (1975) i Darrera

versió per ara (1971); l’any 1959 Soc el defecte (1975) i Tècnica de cambra (1964);

l’ant 1996 Acompanyo qualsevol cos i Bones notícies de Sister, publicades totes dues

l’any 1979... Semblantment a les novel·les, es posa de manifest a les obres teatrals la

presència d’una estructura opressora que es manifesta en diversos aspectes i que,

reflectint d’una manera més o menys dissimulada una situació ben real, hi crea una


dit, però, l’autor sembla haver tancat definitivament el seu cicle teatral, mal conegut per

la manca de normalitat del país, bé que d’una qualitat inqüestionable.

Allà on Pedrolo, malgrat les dificultats inicials, ha demostrat l’entitat completa


després d’haver publicat una sola novella Tasis el denominava el “novel·lista més

considerable d’aquest segle”. L’atracció de Pedrolo per la forma, així com pels recursos



l’enfrontament dels sexes, la vida sense sentit..., amb tècniques ben diverses; les


fet, en un article que a “Quart Creixent” dedicà a Hemingway, que inicialment el va


americà, va escriure: “La novel·la, a part dels problemes tècnics que pot posar, i que

posa d’estil, de tècnica, de mètode, és abans de tot una actitud que no pot ésser

compresa plenament com una cosa estàtica, sinó com quelcom que evoluciona fins i tot

42


quan sembla romandre idèntica a ella mateixa”. Tanmateix les novel·les de Pedrolo, per

unes raons concretes (de censura, però també per una debilitat inicial de les editorials

catalanes), no van poder ser publicades a mesura que l’autor les escrivia. Així, foren


L’interior és al final (1974), Domicili provisional (1956), El temps a les venes (1914),



finestres s’obren a la nit (1957); el 1956 Introducció a l’ombra (1972) i Cops de bec a

Passadena ( 1972); el 1957 La mà contra l’horitzó (1961); el 1958, Entrada en blanc



A partir del 1963 inicia un cicle de gran ambició, “Temps Obert”, sèrie de




desvetllar. Pedrolo a partir d’aquesta situació desenvolupa nou possibilitats diferents

que afecten el protagonista, fins a fer-ne nou homes diferents, cada un dels quals és

contat en una novella, una novel·la construïda damunt d’unes tècniques totalment

diferents. Es tracta d’una obra infinita, inacabable, com ho dóna ja a entendre el seu

títol, plenament connotatiu. Els resultats són tenint en compte les dades de publicació:

Un camí amb Eva (1968), Se’n va un estrany (1968), Falgueres informa (1968),

Situació analítica (1971), Des d’uns ulls de dona (1972), Unes mans plenes de sol

(1973), L’ordenació dels maons (1974), Pols nova de runes velles (1977), Cartes a

Jones Street (1978), “Conjectures” de Daniel Bastida (1980)...


només n’ha escrites tres: L’inspector fa tard (1960) i Joc brut (1965), presentades

ambdues de l’òptica del malfactor, i Mossegar-se la cua (1968), on crea un informador

comercial que fa de detectiu a l’estil americà. La dedicació de Pedrolo a aquest tipus de

novel·la, sense tradició a casa nostra i que d’aquesta manera ell ha potenciat, pot tenir

una finalitat precisa que ja va apuntar: “No dubto pas que aquest tipus de literatura


el català escrit i massa mandrosos per a lliurar-se a l’esforç, que a llur entendre, suposa

el fet d’abordar un llibre de més tonatge. “Seguint aquest criteri fou director de la sèrie

43


del mateix gènere “La cua de palla”, caracteritzada per la qualitat de les traduccions

(Joan Oliver, Maria Aurèlia Capmany...) i per selecció d’autors (Hammet,, Chandler,

Simenon...).


considerada com una de les millors de l’autor, i on simbòlicament narra l’opressió d’un


seva voluntat de supervivència; i ho expressa a través d’una situació asfixiant i límit,

gairebé kafkiana, que l’autor reprodueix amb fredor i sense escatimar-hi cap aspecte per

repulsiu que sigui. Cal citar, també, d’altres novel·les: espais de fecunditat irregular/s



Pedrolo ha publicat aquests darrers anys un nou cicle novel·lístic, “La terra

prohibida”, amb una temàtica relacionada amb el retorn de l’exili polític i que compren


interiors (1979) i La nit horitzontal (1979). Es tracta d’una tetralogia escrita l’any 1957 i

que l’autor per raons de censura no ha pogut publicar fins ara.



del 1938 al 1954, és a dir, El premi literari i més coses (1938-1951), L’interior és el

final (l953), Domicili provisional (1953) i El temps a les venes (1953-1954) (en aquest

darrer recull hi ha un conte, “El millor novel·lista del món”, que anuncia la concepció

present a “Temps Obert”, vista però amb humorisme); n’ha publicats dos volums més

(1974-1975) Ha començat, també, la publicació de novel·les curtes amb dos volums

apareguts fins ara (1976-1977). Col·laborador de nombroses revistes (“Serra d’Or”,

“Oriflama”, “Pont Blau”...), ha publicat el recull d’articles Els elefants són contagiosos

(1974) i les entrevistes Si em pregunten responc ( 1974). Ha traduït a català nombrosos

autors especialment anglosaxons (Faulkner, Miller, Dos Passos...). Com a

reconeixement de la seva tasca formidable i, alhora, de la seva ètica i del seu compromís

constant, l’ant 1979 li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, guardó

que cal afegir a una llarga llista de premis literaris: Joanot Martorell, Victor Català, Sant

Jordi, Prudenci Bertrana, ...

44


45

PROJECTE SAPA (SCIENCE... A PROCESS APPROACH)

CARACTERÍSTIQUES DELS MODELS DIDÀCTICS BASATS EN LES TEORIES CONDUCTISTES

Els models didàctics que fonamenten es poden reconèixer per l’engrunament dels conceptes que s’han d’ensenyar en altres que són progressivament més senzills, amb els quals cal iniciar l’aprenentatge, i per la definició estricta d’objectius finals que cal assolir com a resultat de les activitats d’instrucció.De les teories conductistes i associacionistes es deriva una tecnologia de l’ensenyament de les ciències ben caracteritzada, que es fonamenta en l’establiment de jerarquies d’hàbits o de conceptes, ordenats dels més simples als més complexos.El projecte SAPA i les propostes d’Aprenentatge jeràrquic de Gagné són, entre altres, models didàctics que podem incloure en aquest apartat.

46

46


XI. 1. PROJECTE SAPA (SCIENCE...

A PROCESS APPROACH)

XII.Iniciat el 1963 i revisat el 1980, és un mètode de processos o procediments i habilitats per als 6-12 anys.El disseny de la seva programació esta basat en l’aprenentatge de processos científics, és a dir, en l’adquisició de les habilitats d’investigació, de les eines intel·lectuals que caracteritzen les metodologies científiques.Una classificació d’aquestes habilitats (HARLEN, 1985) i les seves característiques (IZQUIERDO et al., 1988 a) inclouria:

XIII. Observar: agrupar, classificar, ordenar, identificar similituds i diferencies, interpretar observacions.

XIV. Interpretar la informació: trobar models, extrapolar, interpolar, dibuixar conclusions, inferir, preveure, trobar relacions.

XV. Plantejar qüestions: identificar problemes relacionats amb la ciència, definir preguntes perquè siguin comprovades.

XVI. Formular hipòtesis: aplicar conceptes. explicar.

XVII. Dissenyar investigacions: definir operativament, identificar variables que poden canviar, controlar, mesurar, planificar procediments per fer comprovacions.

XVIII. Comunicar: recollir dades, discutir, fer resums, utilitzar gràfiques, taules o altres convencions.

Cal remarcar que aquestes activitats científiques no són un conjunt de regles que s’han d’aplicar mecànicament des de la primera fins a l’última com tampoc no s’han d’aplicar totes i cadascuna d’elles. Cada problema exigirà les seves habilitats. La justificació d’aquest èmfasi en els processos que fan els autors de SAPA, la podem trobar resumida a PINTO (1983): Parteixen del principi que els continguts de la ciència són molt amplis, que tot no es pot ensenyar o aprendre i que una formació científica bàsica s’ha d fonamentar en el fet

que els alumnes adquireixin unes maneres de fer (. ..) La millor manera d’ensenyar ciència és fer-ho com a procés d’investigació. Així com llegir és un instrument fonamental per explorar tot el que es pot descriure de la mateixa manera la ciència és un instrument fonamental per explorar tot que es pot provar per l’observació i l’experiment. La ciència és, més que un cos de coneixements, una col·lecció de principis i un conjunt d’instruments de mesura; és una manera estructurada i dirigida de fer-se preguntes i contestar-les. Els procediments d’investigació científica, presos no com una llista de regles, sinó com a camins per buscar respostes, poden ser aplicats sense límits. El noi, així ensenyat, enfocarà el comportament humà, l’estructura social i demandes d’autoritat

47

47


amb el mateix esperit d’escepticisme amatent que adopta envers les teories científiques. És així que el futur ciutadà, que no esdevindrà un científic, aprendrà que la ciència no és memòria ni màgia, sinó més aviat una forma disciplinada de curiositat humana. Els aspectes més criticats d’aquest model són, entre altres, la posició empirista a la qual respon (DRIVER, 1983), que rebutja qualsevol tipus I guia o direcció en l’aprenentatge (AUSUBEL, 1976), (GIL, 1983), la manca d’atenció en els continguts i el risc de proporcionar només un conjunt

d’adquisicions disperses (HOST, 1978).Per a Driver és un model empirista pel fet de defensar que el coneixement està basat en les observacions, com a fets immutables i objectius, i que les lleis es dedueixen d’aquelles i de la recollida de dades, idees aquestes que són deutores de Roger Bacon (1561-1626), considerat l’iniciador l’inductisme.En la posició de Driver podem situar tots aquells altres investigadors que preconitzen el principi hipotètic-deductiu de la ciència i la construcció de conceptes fruit del propi pensament dels

alumnes, i, per tant, en contra de les observacions com a punt de partida (sovint no són objectives perquè estan influïdes pel punt de vista teòric de l’observador) i la validesa de les dades resultants per construir teories.D’altra banda, l’eficàcia del model s’ha posat en evidencia per la persistència de les idees intuïtives i dels esquemes conceptuals alternatius en els alumnes, la qual cosa significa que no és del tot positiu un ensenyament/ aprenentatge de les ciències basat, únicament, en el fet d’ assolir el domini de processos científics.

48

48

XIX. 2. L’APRENENTATGE JERÀRQUIC DE GAGNÉ

Es basa en les connexions que pot establir l’alumne entre els productes resultants que ha generat com a conseqüència de les situacions d’estímul-resposta en què ha estat posat.. D’aquests productes, se’n pot dir unitats conceptuals i poden ser amplies o específiques. L’aprenentatge millorarà quan l’alumne pugui anar connexionant unitats conceptuals específiques (petites) per tal de passar a dominar, utilitzar, etc., unitats conceptuals més amplies i cognitivament elevades.Utilitzant un vocabulari típicament gagnetià, direm que s’ha de passar de «regles de nivell inferior» a «regles de nivell superior».Com a conseqüència de l’afermament que fa Gagné (1971, 1974), en aquesta connexió de nivells preval clarament la construcció i la utilització de «jerarquies d’aprenentatge» per tal d’aconseguir un desenvolupament progressiu en l’aprenentatge de conceptes. El model respon, per tant, a una seqüencialització de l’aprenentatge des dels conceptes més específics i menys inclusius, fins als més generals i inclusius.En resum, un disseny de l’aprenentatge que parteix de conceptes simples per a l’alumne i que arriba als més complexos, els quals han passar a formar part de l’experiència d’aquell per tal que quedi preparat a l’aprenentatge d’un nivell immediatament superior connectat amb nivell del qual procedeix, és el que s’anomena transferència vertical.Un dels aspectes més criticats d’aquest model fa referència precisament a aquesta transferència vertical. Segons Gagné (1971), el subjecte que aprèn ha de dominar uns <requisits previs»; si no s’acompleix aquesta condició, caldrà treballar prèviament situacions d estímul-resposta, de canvi de conducta. És a dir, la connexió entre la teoria i la practica que es recomana no va més enllà de l’afirmació que els estudiants tendiran a allò que els demanem que facin, sobretot quan la cadena de raonament es detingui perquè l’estímul no porti necessàriament a la resposta que esperàvem (NOVAK, 1982).Pel que fa al canvi conceptual que significa l’adquisició d’un nou coneixement, no es produeix considerant precisament els alumnes com a tabula rasa, cosa que succeeix amb la concepció d’una ciència jerarquitzada o de l’ensenyament programat, ja que no dóna peu a experimentar situacions de canvi conceptual com, per exemple, la reorganització de les pròpies experiències.Les tendències que s’observen en la seva evolució - l’apropament a les teories cibernètiques o de processament de la informació - i una conceptualització més àmplia de l’aprenentatge segons Gagné es poden trobar en un article publicat recentment (GUTIÉRREZ, 1989 b).

LA PÈRDUA DE MÀGIA AL CINEMA Bernard Pivot, el que va ser famós presentador del programa Apostrophe, diu que no deixa mai els seus llibres. La raó és senzilla: en llegir fa anotacions i subratlla, i té la impressió que, si algú veu les ratlles i les anotacions, és com si el descobrissin conill.Però mes interessant és la distinció que fa amb el cinema: una PEL·LÍCULA , encara que ens doni un gran plaer, no ens ofereix la possibilitat, com els llibres, de marcar-los per a la memòria. No pots escriure notes a peu de pàgina després d’una seqüència esborronadora, ni subratllar una imatge que et queda impregnada a la retina. El llibre fixa la memòria amb l’ajuda de les mans. El cinema és una lluita contra la pèrdua de la memòria. És un plaer merament mental.Encara que he de confessar que cada vegada se’m fa més difícil anar al cinema. Hem repetit a desdir les diferències entre el

cinema i la televisió. Una PEL·LÍCULA vista en el format de la pantalla petita no t’obliga a cap mena de concentració. No cal que t’emocioni, l’entorn et domina, les imatges podem buidar-se fàcilment. Sabem, o sabíem, que el cinema era una altra cosa.Hem repetit, com la cançó de l’enfadós, que cinema era màgia. I és veritat. Màgia i ritual. Silenci i foscor. Una gran PEL·LÍCULA ha de ser vista en una pantalla gran, en una sala gran, sola entre les multituds. Per una banda, ens cal la gentada. Per l’altra, ens cal l’aïllament. D’aquesta síntesi surt la fascinació per la imatge. Saps que comparteixes, però no ho vols dir.Però les coses canvien. Les sales grans es tornen petites com els llibres de butxaca. La gent que assisteix al cinema es veu les cares, hi ha la proximitat dels cossos, sents la fressa de la paperina de la nena del darrera, el xiuxiueig del veí, el taloneig d’unes sabates apressades. Com sí tothom, a la saleta, hi ratolinegés.

Quan tenia sis anys, vaig veure una vegada un magnífic dibuix en un llibre sobre la Selva Verge que es deia Històries viscudes. El dibuix representava una serp boa empassant-se una salvatgina.El llibre deia: “Les serps boes s’empassen les seves preses totes senceres, sense mastegar-les. després, no poden bellugar-se i dormen sis mesos mentre fan la digestió”.

Això em va fer pensar molt sobre les aventures de la jungla, i per la meva banda vaig intentar, i me’n vaig sortir, de fer el meu primer dibuix amb un llapis de color. El meu dibuix número 1. Era així:Vaig ensenyar la meva obra mestra a la gent gran i els vaig preguntar si el meu dibuix els feia por.El van respondre: ¿Per què ha de fer por un barret?

El meu dibuix no representava pas un barret. Representava una serp boa que païa un elefant. Llavors vaig dibuixar

I aleshores constato que potser ja no sabem anar al cinema. N’hem perdut l’hàbit d’acceptar la màgia, el ritual. Tot ritual requereix fe i silenci. I les noves generacions ja no tenen fe en el cinema; sospiten d’allò que veuen perquè viuen saturats d’imatges. Riuen en els moments tensos, no saben riure quan cal. És com si haguessin perdut un graó en l’aprenentatge.Com si anessin al cinema sense deixar d’estar asseguts al sofà de casa seva. No volen entrar dins la dimensió dels somnis, que només podia oferir una bona PEL·LÍCULA . Sembla com si el cinema s’hagués convertit en lloc d’encontre de les joventuts desvagades. Discoteques per fer becaines de dia.

Montserrat Roig Diari Avui, 3/11/19

l’interior de la boa, per tal que la gent gran ho pogués entendre. Sempre necessiten explicacions, la gent gran. El meu dibuix número 2 era així:

La gent gran em varen aconsellar de deixar córrer els dibuixos de serps boes obertes o tancades i d’interessar-me més aviat per la geografia, la història, el càlcul i la gramàtica. I així fou com vaig abandonar, a l’edat de sis anys, una magnífica carrera de pintor.


L'EDUCACIÓ

1. L'EDUCACIÓ ROMANA FINS A LES GUERRES PÚNIQUES

Durant els primers temps l'educació romana era una educació de camperols que consistia fonamentalment a fomentar el respecte envers els costums dels avantpassats (mos maiorum). Des de la primera infància els pares infonien als seus infants les inclinacions i els sentiments tradicionals: afecció al treball, ja que, quan fossin grans, havien de continuar la gestió de la hisenda, sense oblidar les virtuts del bon pagès (dedicació a la feina, austeritat i moderació), respecte a les tradicions de la família, pietat envers els déus (pietas) i l'ideal moral roma (sacrifici, renúncia i donació total de la persona a la comunitat, a l'estat).Fins a set anys l'educació dels fills era cosa de la mare; si ella no els podia atendre, buscava una dona venerable, generalment de la família, que en tenia cura. Però quan l'infant arribava a set anys el pare assumia aquesta responsabilitat i es lliurava totalment a les tasques d'educador. Un exemple notable ens el dóna CATÓ (234-139 a.C.) que va redactar llibres fins i tot per educar els seus fills. El pare els ensenyava a llegir, a escriure, a comptar, a conrear la terra, etc. Els nois l'acompanyaven a totes les activitats; les nenes, en canvi, passaven més temps a casa, a prop de la mare; es dedicaven a filar i a altres quefers domèstics. L'educació familiar s'acabava a setze anys amb una cerimònia en què el noi es treia la toga praetexta (toga blanca adornada amb una tira de porpra) i la bulla (boleta que contenia un amulet i que els infants duien penjada al coll) i es posava la toga viril. Amb això arribava a la majoritat i el comptaven entre els ciutadans Però abans d'allistar-se a l'exercit es dedicava un any al tirocinium fori, és a dir, a aprendre què era l'activitat política i judicial.

2. INFLUÈNCIA GREGA EN L'EDUCACIÓ ROMANA La influència grega en l'educació romana és perceptible des de la caiguda de Tarent (272 a.C.). Diversos mestres i rètors són duts com a esclaus a Roma i es dediquen a la docència a casa dels seus amos. I si obtenen la llibertat obren una escola. Aquest és el cas de LIVl ANDRÒNIC. Però a partir de les guerres púniques, i a causa de la conquesta de Grècia i d'Orient (146 a.C.), la cultura grega va irrompre a Roma amb tanta empenta que va arribar a establir-se el bilingüisme a la capital, amb el grec com a segona llengua. Es van crear nombroses escoles públiques i privades on les beceroles s'ensenyaven en grec. I de tot el món grec hi afluïen mestres; els uns eren esclaus i els altres hi anaven a provar sort. Hi va haver molts intents, entre ells el de CATÓ EL CENSOR, per frenar aquesta proliferació de mestres i de filòsofs grecs que "entabanaven la joventut", i més d'una vegada en van ser expulsats. Però tot va ser inútil. Els joves viatjaven a Rodes o a Atenes per completar els seus estudis; freqüentaven centres escolars i acadèmies de filòsofs i de rètors famosos. És el que van de CICERÓ, CÈSAR, HORACI ¡ molts d'altres.

3. L'ENSENYAMENT PRIMARI

Durant els últims anys de la República i durant l'Imperi la instrucció d'un romà que hagués nascut en una família benestant passava per tres etapes: la del litterator (ensenyament primari), la del grammaticus (ensenyament mitja) i la del rhetor (ensenyament superior). L'ensenyament primari ocupava els nens des de set anys fins a onze o dotze. Hi havia alguns infants que estudiaven a casa seva amb professors particulars, però la majoria de nens i nenes (perquè l'ensenyament era mixt) anaven a l'escola del literator (magister ludi).Els esclaus ,joves de les famílies riques també rebien instrucció en una escoli domèstica (paedagogium), on aprenien bona educació, i els més intel·ligents fins i tot filosofia.La jornada lectiva durava sis hores. Era interrompuda el migdia per anar a dinar (prandium); l'àpat que es feia era lleuger. la classe continuava a la tarda. El curs començava el mes de març i a l'estiu feien vacances. L'escola es tancava els dies festius i cada nou dies (nundinae, dia de mercat).Les escoles eren locals molt humils (porxos o tabernae condicionats) on hi havia unes cadires o uns bancs sense respatller per als alumnes, que es posaven les taules sobre els genolls per poder-hi escriure. La cadira del litterator s'aixecava sobre les dels alumnes per mitjà d'una tarima; unes cortines aïllaven el local de l'exterior. Qualsevol persona podia entrar a l'escola i escoltar les explicacions del litterator.Per escriure, els nens empraven unes taules de fusta amb una capa de cera, sobre les quals marcaven els signes amb un punxó o estilet (stilus) que tenia un extrem pla per poder esborrat. Però també aprenien a escriure sobre papir o pergamí amb ploma (calamus) o tinta (atramentum).A l'escola primària els infants aprenien a llegir, a escriure i a comptar amb una disciplina fèrria, i qualsevol falta era castigada amb gran severitat. Des del segle II d.C. la severitat i la violència del

litterator va decaure, i l'assistència a les seves classes ja no esverava tant. Es va passar a una permissivitat i una tolerància excessives que no van permetre assolir els objectius proposats. La figura del magister ludi, que generalment era un esclau o un llibert, cada vegada va ser més desprestigiada.

4. L'ENSENYAMENT SECUNDARI

Quan tenien dotze anys si fa no fa, els nois i les noies passaven a l'escola del grammaticus, a la qual assistien fins a setze o disset anys, en què els nois es posaven la toga viril. L'ensenyament secundari se centrava en l'estudi de la teoria gramatical, en la lectura d'autors clàssics llatins i grecs i en el comentari dels aspectes formals dels textos que llegien. En aquesta etapa, a més, s'estudiaven altres disciplines, necessàries per entendre els poetes: música, declamació, oratòria, filosofia i astronomia. Els alumnes feien exercicis senzills sobre els passatges que llegien, indistintament en grec o en llatí (ja hem dit abans que el segle 11 a.C. s'havia establert de facto a Roma el bilingüisme). Els autors que es llegien a l'escola del grammaticus eren exclusivament poetes: VIRGILI, TERENCI NEVI, HORACI..., en aquest ordre. Els prosistes encara no s'estudiaven perquè pertanyien a una etapa superior. El segon ensenyament era menys freqüentat perquè, entre d'altres raons, era més car, ja que la condició de grammaticus era més considerada que no pas la de litterator, i, per tant, cobrava més. Els locals d'aquestes escoles eren estudis generalment al fòrum i estaven més ben dotats que els del magister ludi. En aquesta etapa els càstigs corporals eren poc freqüents i els alumnes solien respondre a l'esforç i a l'interès que demostraven els seus professors. L'ensenyament del grammaticus era especialment una docència de les recte loquendi scientiam et poetarum enarrationem, és a dir, l'estudi de la correcció en l'ús de la llengua i l'explicació dels poetes.5. L'ENSENYAMENT SUPERIORQuan havia acabat l'ensenyament grammaticus i havia vestit ja la toga viril el jove que decidia dedicar-se a l'oratòria i a l'activitat pública passava a l'escola del professor de retòrica, el rhetor, generalment un grec. Aquest procurava ensenyar a l'alumne el complex sistema de regles, fórmules i models d'expressió de l'art oratòria i una instrucció universal en arts i ciències i en dret. Una atenció especial mereixia l'estudi de la naturalesa humana, les reaccions de l'esperit i els sentiments i les inclinacions naturals de la persona. Després d'una colla d'exercicis preparatoris, l'alumne feia pràctiques de declamació (declamatio), i de vegades l'exercici era presenciat pels pares i pels amics del jove orador.Hi havia dues menes de declamació: a) Les suasoriae, discursos deliberatius sobre temes històrics. Per exemple: ¿Cèsar travessarà el Rubicó si el Senat s'oposa a la seva candidatura per al consolat?b) Les controversiae, discursos sobre temes judicials fingits, o sobre dos textos legals que es contradiuen. Les suasoriae eren uns monòlegs en què els personatges famosos de la historia o de la mitologia sospesaven els pros i els contres abans de prendre una decisió. Les controversiae, en canvi, eren discussions entre dos escolars que defensaven punts de vista contraris sobre temes judicials molt diversos. Aquests exercicis van ser la base del gran prestigi que va assolir la jurisprudència a Roma. El rhetor proposava a tots els alumnes el mateix tema i ells l'anaven exposant successivament a la classe. El jove orator restava a l'escola del rhetor fins a dinou o vint anys.

Curs de Word

Curs de Word

Ampliació de Wordiesguillembergueda.xtec.cat/sem_tecno/quart/word201… · Web viewSi el document...

Documents

Transcript of Ampliació de Wordiesguillembergueda.xtec.cat/sem_tecno/quart/word201… · Web viewSi el document...