ALZIRA 8/04/16 | … · 2019-08-30 · formar una taula redona. Però el que escandalitza és que...
56
ALZIRA 8/04/16
Transcript of ALZIRA 8/04/16 | … · 2019-08-30 · formar una taula redona. Però el que escandalitza és que...
ALZIRA 8/04/16WWW.LLETRESFALLERES.INFO | FACEBOOK.COM/LLETRESFALLERES
TWITTER.COM/LLETRESFALLERES | GPLUS.TO/LLETRESFALLERES
Un any més —i ja en van cinc— hem organitzat la Festa de les Lletres
Falleres, una celebració amb què volem tancar l’exercici faller i reconéixer
el treball que amb tant d’esforç duen a terme les comissions de falla per
a fer dels seus llibrets uns productes editorials que recullen la creativitat
literària i plàstica de la festa fallera. Perquè els llibrets són cultura en
valencià, cultura valenciana. Són poesia satírica i lírica, monografi es
fonamentals sobre temes diversos, expressió artística. Als pobles de
Sagunt, Alzira, Xàtiva, Gandia, Borriana, a la ciutat de València i en altres
comarques de la nostra terra... vertebrant territori. Les falles són societat
civil i, per això, els llibrets són expressió de societat civil: un patrimoni de
tots i de totes, i una esperança per al futur. A més és un element essencial
en l’espai cultural de la Festa. Fonamentals per a que les Falles sigan
declarades Patrimoni Cultural Immaterial per l’UNESCO.
En esta cinquena edició de la Festa de les Lletres Falleres, l’Associació
d’Estudis Fallers, les comissions falleres La Malva d’Alzira, El Mocador de
Sagunt, l’associació Amics del Mestre Ortifus, la Junta Local de Xàtiva i la
plataforma Malalt de Falles, reiteren el seu compromís amb la literatura
en valencià i amb els llibrets de falla com un instrument d’expressió de la
cultura popular i un element patrimonial més de la festa.
I ho fem amb una festa literària, perquè, com deia el poeta Vicent Andrés
Estellés, les Falles són el goig de la paraula i on tots ens assentem a
la mateixa taula. Una festa que tornarà a aplegar comissions, autors i
col·laboradors al voltant d’un objectiu comú: la promoció dels llibrets de
falla com una valuosa manifestació literària, lingüística i artística, refl ex
d’una sociabilitat festiva diversa i plural.
Depòsit legal
V-1263-2012
Títol
Premis Lletres Falleres 2016
Podeu seguir totes les activitats
dels Premis de les Lletres Falleres en
www.lletresfalleres.info
facebook.com/lletresfalleres
twitter.com/lletresfalleres
gplus.to/lletresfalleres
Premi Enric Soler i Godes
al millor article d’un llibret de falla de la comarca de l’Horta
[ 4 ]
Premi Malva Alzira
al millor poema satíric d’un llibret de falla de la Comunitat Valenciana
[ 8 ]
Premis Mocador i Emili Llueca
al millor assaig sobre Falles i cultura popular d’un llibret de falla
[ 12 ]
PremiS Mestre Ortifus
a la temàtica i portada d’un llibret de falla
[ 40 ]
Premi Climent Mata
a la maquetació d’un llibret de falla
[ 44 ]
Premis Pepet i Carles Cortina
al millor article d’un llibret de falla amb l’objectiu d’estimular la creació i la reflexió al voltant de la candidatura
de l’Espai Cultural de les Falles Valencianes a Patrimoni Immaterial de la UNESCO
[ 48 ]
Premi #PLF16
a un text satiricofaller breu
[ 50 ]
PREMI ENRIC SOLER I GODES
AL MILLOR ARTICLE D’UN LLIBRET DE FALLA DE LA COMARCA DE L’HORTA
CON
VOCA
PATR
OCI
NEN
Des de fa uns anys, els llibrets de falla han obert les seues planes per acollir articles diversos que contribuïxen a
la creació i la reflexió al voltant de la festa de les Falles. Amb este objectiu, confluïxen l’esforç editorial que duen
a terme les comissions de falla i la participació de col·laboradors individuals. Amb la voluntat de distingir este
treball conjunt es convoca el Premi Soler i Godes, que du el nom del president fundador de l’Associació d’Estudis
Fallers i destacat estudiós de la festa fallera.
Finalistes
[ Títol Involucionisme i falles de sofà ] · [ Autor José Francisco Carsí ] · [ Comissió A.C. Falla Plaça Jesús ]
[ Títol Cicles fallers d’etern retorn ] · [ Autor Paco Inclán ] · [ Comissió Falles Populars i Combatives de València ]
[ Títol Les Falles que vénen ] · [ Autor Rafael Rivera ] · [ Comissió Falla Sant Roc Torrent ]
[ 6 ]
L’evolució humana sempre ha estat representada per la
cèlebre desfilada de siluetes que van des d’un primat fins
a “l’homo erectus”, l’humà com hui en dia el coneixem.
L’harmònica seqüència, que mostra com l’homínid s’ha
alçat al llarg de la seua evolució, ha resultat molt atractiva
gràficament, i ha donat peu a moltes transformacions, per a
mostrar, precisament, la involució.
Molt s’ha parlat de l’evolució a les Falles, des de la imatge, a
l’evolució estructural del monument, que amb l’analogia del
primat, s’ha alçat des d’una xicoteta escena horitzontal fins
a remats d’altures impensables. Potser l’estètica és el punt
més discutit els últims anys en referència a l’evolució, però
no té el component sociològic tan fort com si la té la manera
de percebre una falla i afrontar la seua visita i comprensió.
Una de les transformacions gràfiques de la seqüència
que mencionava al començament de l’article, és com la
tecnologia ha provocat que l’homo erectus veja reduïda la
seua talla fins a convertir-se en un home assegut davant
l’ordinador. Una paròdia de l’evolució. La involució. Encara
que siga un recurs humorístic, el fet d’incloure l’ordinador,
té moltes lectures i una d’elles, la més important, és el
component social.
Una de les definicions d’involució és “aquell pas arrere
que es produeix en la humanització de les relacions entre
els pobles i entre els diferents grups humans”. És molt
interessant parlar tant d’humanització i com de relacions
entre pobles, a menor escala, entre persones. Hui en dia, la
tecnologia (i l’ordinador) ha transformat les relacions socials
fins al punt de poder debatre al voltant de les nostres
aficions des del nostre propi saló de casa.
Estem en una societat en la qual preferim parlar per
WhatsApp que cridar per telèfon i debatre per les xarxes a
formar una taula redona. Però el que escandalitza és que
preferim fer-nos una “selfie” davant la Mona Lisa que saber
qui era Leonardo i conéixer la història darrere eixa obra.
Importa més el “jo he estat allí” que el fet de conéixer que
hi ha darrere d’altres llocs, cultures i obres d’art. Exemples
d’involucionisme social.
A les falles estem immers en un període semblant. La
falla, eixe artefacte artístic, evolucionà com una eina de
comunicació extraordinària, que va regatejar, fins i tot, al
franquisme. Com a element de transmissió de missatges,
la falla és un producte molt potent, i amb el temps ha
perdut la seua capacitat. Qui és el responsable? Productors
(artistes), Promotors (comissions) o espectadors (vianants)?
A priori el responsable és un barrejat dels tres, però és
l’espectador qui comença a tindre molta culpa.
El diàleg falla-espectador és l’acte més interessant de la
festa i amb el pas del temps està sent devorat per la cultura
de la imatge. És el fenomen de les “falles blanques” que va
encunyar el membre de l’AdEF Gil-Manuel Hernández i que
ha canviat per complet la nostra manera d’apropar-se a
una falla. La imatge davant el contingut. Estètica davant la
crítica.
[ Article guanyador 2016 ]
[ Involucionisme i falles de sofà ]
[ Autor José Francisco Carsí ] · [ Comissió A.C. Falla Plaça Jesús ]
[ 7 ]
Abans, l’absència de mitjans específics que ens mostraren
esbossos, imatges de taller i d’altres informacions, provocava
una sensació impactant al moment de vore els remats de les
falles d’especial. De portar només l’esbós tret de El Turista
Fallero al nostre imaginari, les setmanes que precedien
la setmana fallera, hui en dia quasi des del moment de la
signatura de contractes coneixem, lema, esbós i fins i tot una
maqueta que farà de la falla una translació directa d’aquesta.
Hui en dia ja “es donen els premis” el dia de la presentació
d’esbossos i maquetes de les falles d’especial”
Aquell que se’n ix de la seqüencia “esbós realista amb
maqueta completa”, és de seguida assenyalat. Esbossos
que deixen uns xicotets apunts, maquetes conceptuals,
interpretacions per altres autors. Són solucions
criminalitzades per un públic que s’ha acostumat a
vore les falles “plantades” sis mesos abans del 16 de
març. L’espectador demana un consum immediat, en
correspondència a la immediatesa de les xarxes i la
comunicació de hui en dia.
Eixa informació i eixe consum, han tingut com a
conseqüència l’aparició d’un fenomen que l’estudiós de la
festa fallera Juanjo Medina va anomenar “Falles de sofà”.
Eixa denominació que dóna cos a aquest article, és la
definició de la desconnexió última de les relacions entre
l’espectador i la falla.
La major part de la gent, s’està acostumant a criticar les
obres artístiques plantades al carrer sense haver-les visitat,
fent un judici a partir de fotografies, esbossos i comentaris
de la massa social. La facilitat de les xarxes, la informació
que ens arriba quasi sense voler i la demanda d’impacte
enfront de contingut ens han portat a aquest punt crític.
Un punt en el qual un subjecte és capaç de desacreditar un
projecte des de la seua casa, el seu ordinador, el seu sofà
sense haver dialogat amb ell.
S’ha perdut la capacitat de sorpresa, i amb ella la de
comunicació. S’allunya a l’espectador d’interactuar amb
la falla, de dialogar i extraure coses del projecte. Se’ls ha
donat tot mastegat, i l’espectador refuta la seua visita
amb prejudicis, i si la fa, es queda amb quatre fotos i el “he
estat allí”. No importa de què parla, què comunica. Importa
l’estètica i el nostre gust.
La manera amb la qual percebem i analitzem les falles ha
canviat tant que l’hem feta involucionar fins al punt de
convertir-la, no només en un acte de consum ràpid, sinó fins
i tot a transformar-la en un exercici de “falles de sofà”.
PREMI MALVA ALZIRA
AL MILLOR POEMA SATÍRIC D’UN LLIBRET DE FALLA DE LA COMUNITAT VALENCIANA
CON
VOQ
UEN
PATR
OCI
NEN
El Premi Malva Alzira busca potenciar una major presència de la poesia satírica, de llarga tradició històrica i
popular entre els valencians, en els llibres de les comissions falleres, ja que la ironia, la crítica i la sàtira són
aspectes que han estat sempre associats al món de les Falles. Així, es pretén evitar la progressiva desaparició, en
els últims anys, de les explicacions en vers del monument faller o d’aquells poemes solts que fan un repàs en clau
d’humor de totes aquelles notícies, successos i fets ocorreguts als nostres pobles o al món que ens envolta.
Finalistes
[ Autor José Antonio Martínez Giner ] · [ Comissió Falla Cambró de Tavernes de la Valldigna ]
[ Autor Ximo Martí ] · [ Comissió Falla Vilanova de Gandia ]
[ Autor Héctor Arnau ] · [ Comissió Falles Populars de València ]
[ Autors Enric Xavier Ferrús i Antoni Lluis Martínez ] · [ Comissió Avda. Josep Pau d’Alzira ]
[ 10 ]
Les dos en punt en la plaça,
s’ha sentit l’últim avís,
i l’esclat d’una carcassa
m’anuncia que estàs ací.
La gentada displicent
d’impaciència impacientada
et vol veure resplendent,
mussa de la mascletada.
Perquè tu eres el perfum,
melodia valenciana;
el masclet, l’esclat, el fum,
vestida de roig magrana.
Alce la vista al balcó,
divise una multitud,
cride amb desesperació:
t’han buscat un substitut.
Tu que tant vas ofrenar
noves glòries per a Espanya
amb José Maria Aznar,
Rajoy, Camps, Fabra i Zaplana...
Tu que havies invertit
els diners dels valencians
en projectes exquisits
com la Ciutat de les Arts.
Ignorants que no han sabut
veure la necessitat
de tenir Fórmula 1
i també America’s cup.
Que es muiguen tots els ingrats
que veuen preocupació
d’augmentar en sanitat
i tindre més professors.
Recorre les teues venes
de manera autodidacta,
les paraules que atresoren
nostra llengua valenciana.
Aquell dia de la crida
no eres tu la que parlava,
el caloret responia
al que el gintònic manava.
¡Qué ostia! Vas exclamar
amb eloqüència divina
el dia que es va oblidar
a l’última gran gavina.
A partir d’ara València
dues imatges venerarà:
la nostra Geperudeta,
i a tu, Rita Barberà!
[ Poema guanyadora 2016 ]
[ Les dos en punt en la Plaça ]
[ Autor José Antonio Martínez Giner ] · [ Comissió Falla Cambró de Tavernes de la Valldigna ]
[ 11 ]
PREMIS MOCADOR I EMILI LLUECA
AL MILLOR ASSAIG SOBRE FALLES I CULTURA POPULAR D’UN LLIBRET DE FALLA
CON
VOQ
UEN
PATR
OCI
NEN
Des de l’any 2010 es convoquen estos premis al millor assaig sobre Falles i cultura popular valenciana publicat en
un llibret de falla. El Premi Mocador té com a àmbit la Comunitat Valenciana, mentre que el millor article publicat
per una falla del Camp de Morvedre rep el Premi Emili Llueca, en record de l’historiador i cronista morvedrí.
L’objectiu és reconéixer l’esforç que fan les comissions falleres en els llibrets, publicant-los com a vehicle de
comunicació amb la resta del món promocionant l’ús del valencià.
Finalistes Mocador
[ Títol Les falles i la reforma interior ] · [ Autor Luis Fernández Gimeno ] · [ Comissió Tio Pep, Plaça de la Reina, Pau i Sant Vicent de València ]
[ Títol Una aproximació a l’àmbit de les emocions en les falles ] · [ Autor José María Candela ] · [ Comissió Plaça Jesús de València ]
[ Títol La dona ] · [ Autor Manolo Sanchis Ambrós ] · [ Comissió Joan Ramon Jiménez de Xàtiva ]
Finalistes Emili Llueca
[ Títol La galàxia traca i la premsa satírica en la biblioteca valenciana Nicolau Primitiu ] · [ Autor Enric Nogués ] · [ Comissió Eduard Merello de Port de Sagunt ]
[ Títol La plaça Marina: entre els meus records ] · [ Autor Antonio Ortiz López ] · [ Comissió La Marina del Port de Sagunt ]
[ Títol Sor Isabel de Villena ] · [ Autora Mercè Durà Súbies ] · [ Comissió La Victòria del Port de Sagunt ]
[ 14 ]
«De entre el conjunto de intervenciones puntuales (de la
reforma interior) que se realizaron entre 1875 y 1936 merecen
destacarse dos, porque van a suponer transformaciones en
la centralidad y en la funcionalidad urbanas, así como una
acentuación de la segregación social: la ampliación de la
calle del Mar y creación de la plaza de la Reina y la apertura
de la calle de la Paz»
-ANTONIO ARIÑO, La ciudad ritual.
Parlar de vocació temàtica en una demarcació on es planten
falles fa més de 130 anys i on s’han abastit temes molt
diversos, tots els que reclamava l’actualitat imperant, és
dir massa. Però és un fet, que els barris de la Seu i la Xerea,
uns dels més afectats per les actuacions urbanístiques
de reforma interior de la ciutat de València des de finals
del segle XIX fins als anys 70 del segle XX i, a més a més,
reformes de gran envergadura com han sigut l’obertura
del carrer de la Pau, de l’eix Marqués de Dos Aigües- Poeta
Querol, l’ampliació de la Plaça de la Reina, i fins i tot les
noves alineacions dels carrers de la Mar, Sant Vicent i
Comèdies, ha influït, si més no, en els versos satírics dels
llibrets i en la temàtica de moltes de les falles plantades en
la plaça de la Reina, carrer de la Pau i adjacents, ja siga en el
lema central de la falla o en alguna de les seues escenes.
En la segona meitat del segle XIX, el procés de
desamortització accelerà l’obertura de nous vials al centre
històric, com ara el de la Conquesta (1850), Poeta Quintana
(1856), Ausiàs March, actual Bisbe En Jeroni (1862) i Ripalda
(1850-57) (Taberner, 2000). Però cap d’estes actuacions es
comparable, com reconeix el mateix Ariño, als projectes
d’obertura i reforma del carrer de la Pau (1868-1903) i de la
plaça de la Reina (1878-1970), pel seu impacte mediàtic i per
la repercussió social que tingueren i que, en última instància,
es vora reflectit en les falles i llibrets dels carrers implicats,
els quals són l’objecte final d’este estudi.
Així i tot, no podem oblidar tampoc que actuacions com
l’obertura de l’avinguda de l’Oest, ja al primer terç del segle
XX, se’n portà per davant molts carrers i placetes on hi
havia una certa tradició de plantar falla, com varen ser les
places de Pertusa i Pellicers, per exemple. I això, no hi ha cap
dubte, generà també molta literatura popular al respecte, la
qual hem tingut que obviar per a centrar-nos exclusivament
en la nostra zona d’estudi, que comprén aproximadament
l’actual demarcació de la falla de la plaça de la Reina i les
zones de frontera amb falles ja desaparegudes i esmentades
en la nota 1.
La temàtica de les falles de l’últim quart del segle XIX passa
de tindre majoritàriament una gran càrrega moralitzadora,
a criticar les polítiques nacionals i locals. I dins de les
polítiques locals, als barris més afectats per les reformes,
hi apareix la critica a les polítiques urbanístiques. Un repàs
cronològic de les falles i llibrets de la plaça de la Reina i
adjacents, junt a l’evolució urbana del barri, ens pot donar
una idea de com s’han tractat les reformes interiors de la
ciutat des d’una nova perspectiva, allunyada dels mitjans
clàssics, com poden ser els diaris, les revistes especialitzades
[ Article guanyador Mocador 2016 ]
[ Les falles i la reforma interior ]
[ Autor Luis Fernández Gimeno ] · [ Comissió Tio Pep, Plaça de la Reina, Pau i Sant Vicent de València ]
[ 15 ]
o els assajos temàtics. Les falles, esbossos i llibrets, com a
vehicles d’expressió popular, ens poden aportar un punt de
vista satíric i desenfadat de les reformes urbanístiques que
afectaren, d’una manera o altra, als veïns i fallers d’un barri
al bell mig de la renovació urbana al Cap i Casal.
El període 1880-1979 triat per acotar l’estudi respon, en
primer lloc, a un criteri festiu, ja que la primera falla que
es planta en la plaça correspon a 1880 i arribem fins a 1979
on hem trobat l’ultima referència que es fa al procés de
reforma interior en un llibret de la demarcació. Però també
respon a un criteri urbanístic, ja que en 1878 naix la plaça de
la Reina i en la dècada dels 70 es dóna per finalitzada la seua
urbanització amb la inauguració del pàrquing subterrani.
1. “ÚNICA MANERA DE ABRIR LA CALLE DE LA PAZ”. LA FALLA
DE LA PLAÇA DE LA REINA DE 1880.
Les actuacions urbanístiques d’obertura o sventramento de
la plaça de la Reina i el carrer de la Pau (o de la Revolució
com es deia en un principi) no s’entenen l’un sense l’altre
i compartixen un mateix punt de partida: 1868 amb
l’enderrocament de la Porta de la Mar i dels convents de
Santa Tecla i Sant Cristòfol (Taberner, 2004).
La plaça de la Reina, que començà sent una ampliació de la
de Santa Caterina sorgida amb l’enderrocament d’una illa
de cases triangular del carrer del Forn de la Ceca (Teixidor,
1971) esdevingué molt prompte el nou centre comercial de
la ciutat. En 1878 l’ajuntament va retolar amb el nom de la
Reina i la Pau la nova plaça i carrer recentment inaugurats,
encara que el de la Pau es trobava només iniciat en dos
trams, interromputs per illes de cases que impedien la seua
total obertura fins la plaça del Príncep Alfons (hui, Alfons el
Magnànim).
En este context, els comerciants de la plaça de la Reina,
encapçalats per la nova burgesia urbana, es a dir, empresaris
del comerç i servicis com ara Burriel o Sánchez de Leon
(Reig, 2000) amb interessos directes en la ciutat i als que,
indubtablement, l’obertura del carrer de la Pau afavoria,
decidiren plantar en març de 1880 la que pot ser considerada
com la primera falla de la història que criticava de
manera oberta el projecte de reforma interior en general i
d’obertura del carrer de la Pau en particular.
No debades, les polítiques urbanístiques ja varen ser
criticades abans, en la falla del carrer de Cadirers de 1864,
per exemple, que a mode de teatret criticava diferents
aspectes de la ciutat, entre ells els deficitaris servicis urbans
de llum i aigua : “tot són projectes però cap realitat” (Ariño,
1990a). I un dels versos del llibret deia així:
“Esta ciudad que aquí veis,
se llama ciudad proyecto;
tiene muchos, pero en planta
no lo verán mis biznietos”.
De la falla de la plaça de la Reina de 1880 no contem amb
llibret, però si amb diversos testimonis i cròniques en diaris
[ 16 ]
de l’època, llibres i revistes falleres, que ens corroboren la
seua singularitat i vocació urbanística. La falla, la primera
plantada en esta plaça (Soler i Godes, 2000) es basava en
una locomotora que, encarada cap el carrer de la Pau, feia la
intenció d’avançar cap als vells edificis que obstruïen la seua
obertura definitiva.
Revisant els diaris dels dies previs a Sant Josep de 1880
podem extraure informació molt interessant de com varen
ser aquelles jornades festives a la plaça de la Reina: els
versos del llibret, com es feia habitualment, varen ser
penjats en els cantons dels carrers 2 i les millors falles
de eixe any varen ser les del Tros-Alt i la mateixa de la
Reina, que els veïns demanaren que es cremara el dia 19 en
compte del 18, com era costum3. La Casa Singer, que va fer
coincidir la seua obertura amb les festes falleres4 i la resta
de establiments del recentment inaugurat edifici, entre
els carrers de la Pau, Lluis Vives, Mar i plaça de la Reina,
es varen engalanar per a l’ocasió i la plaça presentava un
aspecte inmillorable5. Però tot no varen ser bones noticies
aquelles falles, i abans de botar-li foc a la falla, un grup
de xicons es pujaren al cadafal i damunt de la màquina
locomotora “La Destructora” la trencaren fent-la mistos6,
sense en principi cap raó més enllà del seu divertiment.
El mateix Almela i Vives també es fa ressò, en el seu llibre
“Las Fallas” de 1949, de la polèmica cremà de la falla de
la plaça de la Reina de 1880 i José Manaut Nogués, pare
del pintor Manaut, escriu en la revista Pensat i Fet de
1923: “La falla era una locomotora que hacía ademán de
embestir contra el vetusto caserón del Sr. Chapa, un cacíque
y diputado a Cortes cuya propiedad entorpecía la apertura
de la calle de la Paz”, i ens aporta més dades de qui varen
ser els organitzadors de la falla: “mi padre junto a Eugenio
Burriel y Juán Mompó, gerente de la casa Singer y dueño del
establecimiento de tejidos El Siglo” (Ariño, 1990b).
Però sens dubte, el millor testimoni que hem trobat al
voltant de la falla de la plaça de la Reina de 1880 i les seues
vicissituds, és el que ens deixà l’erudit valencià Elias Tormo
en la revista Nit de Foc de 1941:
“La falla primera que yo vi fue la de la plaza de la Reina
la víspera de San José de 1880. De un tipo sin precedente
y sin imitación posterior que yo sepa. Era, sencillamente,
una grande, simulada locomotora, y tenía una sola letra,
la siguiente: «Única manera de abrir la calle de la Paz», y
efectivamente, el simulado artefacto ponía cara al sólo
primer tramo abierto de la calle, que después también se
ha llamado de Peris y Valero. Añadiré que tras de varias
manzanas sin abrir y antes de muchísimas otras también sin
perforar, había un segundo aislado tramo abierto y también
con casas nuevas, a la altura de la calle del Torno de San
Cristóbal: todo el resto era ya viejo, simple proyecto en la
reforma urbana”.
Continuant amb el text, Tormo ens relata com l’alcalde de
València, Josep Peris i Valero i l’ajuntament revolucionari
de 1860 van fer fora a les mongetes de Santa Tecla i
San Cristòfol per a poder obrir el carrer de la Pau. I per
a finalitzar li posa llum a la verdadera història que va
inspirar als veïns de la plaça de la Reina per a plantar una
locomotora aquell març de 1880:
“En aquel invierno del curso 1879-80 en la estación central
de Valencia del ferrocarril único de Almansa-Valencia-
Tarragona, entonces situada más adentro de las rondas, una
máquina en maniobras pero sin arrastrar nada, se volvió
[ 17 ]
loca por rotura de no sé qué pieza de los resortes, y sin estar
tripulada por maquinista ni por fogonero, se disparó en
frenética carrera en dirección a la ciudad por la vía abierta,
que estaba libre para la llegada del tren. Al fondo, sin topes
entonces, sólo obstaculizaba un corto recurvado de los dos
raíles; pero la velocidad era tal, que saltó por éstos, atravesó
la pared frontera de la estación, y enseguida la pared
trasera, y luego otra interna del antiguo convento, entonces
Cuartel de Infantería de San Francisco, dejando limpios
los agujeros producidos en las dos no inmediatas paredes
primeras, y quedándose empotrada en la tercera, y aquí,
dejando destrozadas camas de los soldados, que no estaban
a tales horas del día ocupadas Ya comprende el lector,
pues, la «popularidad» del extraño suceso y la consiguiente
popularidad del chiste de la falla de la plaza de la Reina:
«Única manera de abrir la calle de la Paz».
A principis del segle XX, l’estació del Nord va ser traslladada
a la seua ubicació actual i l’antic convent de Sant Francesc,
enderrocat per a obrir allí una gran plaça, l’actual de
l’Ajuntament. Al barri de la Xerea molts veïns i sobre tot
els comerciants de la plaça de la Reina volien l’obertura
del carrer de la Pau, però també ni hagué de qui no estava
a favor. Veïns afectats per les expropiacions, però també
propietaris del carrer de la Mar i de la plaça de Santa
Caterina es varen oposar al projecte, qüestionant la seua
utilitat pública (Taberner, 2004), però amb la perduda
de centralitat dels seus comerços de rerefons. Pot ser, la
destrossa de la falla de la plaça de la Reina de 1880 va ser
més que un simple joc de xiquets.
2. IMPOSTOS, PRÈMIS I EMPRÈSTITS: FALLES I URBANISME
FINISECULAR.
A finals del segle XIX la plaça de la Reina es consolidà com
el nou centre comercial i del luxe de la ciutat, però les seues
vies d’accés principals hi estaven velles i inacabades. El
procés d’obertura del carrer de la Pau es va realitzar molt
lentament, des de la plaça de la Reina fins a la Glorieta,
reformant alhora les alineacions en els carrers afluents:
Luis Vives en 1891, Beat Joan de Ribera en 1892 i després Torn
de Sant Cristòfol i Tertúlia. Però, com apunten Taberner i
Guarner, l’espenta definitiva per aconseguir l’obertura del
carrer de la Pau i l’eixample del carrer de Sant Vicent va ser
un oportú emprèstit municipal de dos milions de pessetes en
1895 que permeté, entre altres coses, la urbanització d’estos
dos carrers, des de llavors, els millors de la ciutat (Sanchis,
1972).
Al mateix temps, les falles continuaven creixent en quantitat
i en qualitat, excepció feta a principis dels huitanta, quan les
polítiques repressives amb la pujada d’impostos va deixar la
ciutat sense falles l’any 1886. L’intent de control de les falles
per part del govern amb el gravamen d’impostos no va
tindre el seu efecte i la festa va eixir més reforçada i amb un
repertori encara més crític amb les polítiques locals i sobre
tot al sistema polític colonial i la restauració (Ariño, 1992).
El següent sistema de control va ser més efectiu: els premis.
Premiar a la falla més artística però també menys crítica
amb les autoritats i bandejar aquelles fetes amb “mal gust”.
Així, la primera falla premiada per Lo Rat Penat en 1895 va
ser, de fet, la plantada en la plaça de la Pilota (ara Marià
Benlliure) que feia apologia de l’alcalde Joaquín Reig, gràcies
al qual es va aconseguir el famós emprèstit municipal.
[ 18 ]
El mateix 1895 es va plantar una polèmica falla al carrer
de la Pau, al tram ja obert més a prop de la plaça de la
Reina, que baix el lema “En les Barraquetes”, criticava als
municipals que feien els ulls grossos amb els hòmens que
anaven a la platja a vore les dones prendre el bany. En un
dels versos del llibret trobem una referència a la imminent
obertura del carrer de la Pau cap a la Glorieta i la seua
condició d’eixida natural de la ciutat cap a la mar:
-¿En lo carrer de la Pau
Posen els bañs de la placha?
-Si siñor, molt bé que cau.
Pues cuant el derribo vacha
Y eixida per asi hiacha,
¿Per ahon anirem al Grau?
Amb el “desastre” de 1898 i la perduda de les últimes
colònies, la temàtica política es consolidà en les falles, així
com un increment en la monumentalitat i la cura estètica.
En 1899, la falla de la plaça de la Reina girà al voltant de
les imminents eleccions d’abril, el sistema electoral i els
possibles “pucherazos”. En els versos del llibret, un candidat
a diputat per València nomenat Don Pepito, presenta el
seu programa de millores urbanes, algunes ridícules, però
moltes d’elles, vells anhels de la burgesia valenciana com la
reforma del barri de pescadors, la casa consistorial, el port i,
com no, l’obertura definitiva del carrer de la Pau:
Fer el Palasio de Chostisia
El Micalet molt més alt,
Posarli una gran farola
Ahon divisarla puguen
Els barcos en alta mar.
Acabar del tot la Lloncha
Y les Torres de Serrans,
Pera posar el home fosil
Y una colecció de guales
Que hara se están secant.
La desecá de l’Albufera
El riu Turia desviat
Al carrer de la Pau eixida,
Y en els solars de Sen Fransés
La gran casa de la siutat.
El impost de consumos fora
Que es del obrer el dogal,
La gran Fábrica de Tabacos
Y un port que hui siga digne
De la terser capital.
Fábrica de Gas y Estasió
Fora pronte d’ahon están,
Fense entonses la Gran-vía,
Y els barrios de Peixcaors
Transformarlos cuant en ans.
A les acaballes del segle XIX, les exigències de reforma
interior de la ciutat que apareixen en el discurs de diversos
grups socials, venen recolzades en les teories higienistes,
per les quals la ciutat moderna requerix d’avingudes
amples i noves edificacions front al bigarrat i insalubre
nucli antic de cases velles, mal airejades, sense aigua i llum
natural.
La falla que millor reflectí tot el procés de modernització
urbana, reforma higienista i social és, sens dubte, la que
es va plantar als carrers Comèdies i Tertúlia en 1900.
Subtil, però amb una gran càrrega simbòlica, en ella es pot
vore com un obrer amb el pic en la mà està enderrocant
l’últim tros de façana del carrer del Trinquet de la Morera,
[ 19 ]
mentrimentres els últims inquilins ixen amb els seus efectes
de la casa. El diari “El Correo” del dèsset de març de 1900
feia la següent explicació de la falla:
«La falla hace frente a la calle de la Tertulia. Un obrero
con un pico está derribando una casa que hace esquina a
una calle. Sobre dicha esquina se ve un letrero que dice:
Trinquete de la Morera. Una mujer y un hombre, que al
parecer eran inquilinos de las casas derribadas, se alejan
de aquel lugar con cara compungida. La mujer lleva
pañuelo a la cabeza, mantón y cesta al brazo. De la cesta
salen algunas muchachas. El hombre viste blusa y gorra,
lleva cargado sobre los hombros un teatrito y en la mano
algunos cuadros»
Totes les consideracions de les susdites teories higienistes
es veuen plasmades en la falla: El carrer del Trinquet de la
Morera era un carreró que anava paral·lel al de Comèdies,
del de la Tertúlia fins a la plaça de l’Altar de Sant Vicent
(Orellana, 1923) i representa els carrerons mal airejats i
insalubres del centre històric. L’obrer, amb mig somriure,
fa referència al triomf del progrés i la ciutat moderna, molt
exaltada pel blasquisme incipient, front a la ciutat vella,
conservadora i clerical. I finalment la parella de titellaires,
inquilins de baix nivell adquisitiu, representen les deficients
condicions de vida i la segregació social de l’espai, inherent
al projecte de reforma interior.
La falla, al igual que l’esbós, degué ser molt aclaridora, ja
que les úniques paraules d’explicació que trobem del seu
llibret son estes:
Sense cap mala intensió
clara está la solusió
de este fásil tres en ralia.
¡pera comprendre esta falla
no fa falta explicasió!
Finalment, ens fem ressò de la crònica del mateix diari “El
Correo” del díhuit de març de 1900, molt aclaridora respecte
a la intenció de la falla i al sentir veïnal:
«Sea o no sea cierta la alusión al derribo de cierta casa y a la
ausencia muy agradecida por el vecindario- de determinadas
familias, lo positivo es que esta falla ofrece detalles
ingeniosos y ha servido de diversión, logrando su objetivo».
En 1903, amb l’expropiació de les últimes cases del carrer
del Paradis (hui desaparegut), junt a la Glorieta, es dona per
finalitzada l’obra d’urbanització del carrer de la Pau. Des de
llavors, els focus de la reforma interior i la crítica local miren
cap altres indrets.
De fet, ja en 1902, amb els primers projectes d’eixample de
la plaça de la Reina damunt de la taula, en la falla plantada
en la mateixa plaça, la famosa dona del “Tio Nelo” ironitza
fent una proposta de projecte de reforma:
¿Qui no diu que estant Valensia com está próxima á
eixamplarse, que el dia de demá, sent la Plasa de la Reina
com será el sentro de Valensia, qué millor que convertirla en
un llavaor públic, tót rodat de pasechos de abres...
La plaça de la Reina, encara menuda, triangular i pintoresca,
es convertix ara, en el nou objectiu dels projectes de reforma
interior a fi de transformar-la en el “nou square” de la Gran
València, centre neuràlgic comercial i social de la ciutat. Des
de principis dels segle XX fins als anys setanta, la reforma
[ 20 ]
de la plaça de la Reina és, amb molta diferència, el projecte
que més rius de tinta i polèmiques ha suscitat de totes les
projectades al centre històric de la nostra ciutat.
3. BLASQUISME I EL MARQUÉS DE LA PICOLA
A començaments del segle XX arribà el basquisme al poder
i va deixar ven a les clares quines eren les seues intencions
respecte a les reformes urbanes. Molt aclaridores al
respecte, són les paraules que escrigué en 1901 Blasco
Ibáñez, al manifest “La Revolución en Valencia” amb motiu
d’unes eleccions municipals:
«Somos geográficamente la tercera capital de España,
pero en cuanto a condiciones higiénicas, embellecimiento y
aspecto civilizado, figuramos en décimo o undécimo lugar...
Hay que derribar casas para abrir nuevas vías; hay que dar
al pueblo otra agua; hay que hacer desaparecer los barrios
antiguos del centro de la ciudad...»
Alhora, les falles, considerades unes festes laiques, també
varen ser prou beneficiades front a les festes religioses, com
el Corpus o Sant Vicent, que deixaren de rebre subvencions
per part del nou govern. Així, les falles, recolzades per gran
part de la societat i les institucions, i amb uns cadafals cada
volta més monumentals i artístics, esdevingueren la festa
més popular de València (Ariño, 1990c).
El barri de pescadors i el trasllat de l’estació del nord
varen ser els primers objectius de la reforma interior de
l’ajuntament blasquista i així va ser reflectit en prou falles
del primer decenni de segle, com ara la de la Plaça Sant Gil
de 1903 i la de Cadirers-Burguerins de 1905.
Un altre dels empenyoraments republicans va ser el
canvi del nomenclàtor dels carrers de la ciutat per a retre
homenatge “a quienes dedicaron su vida en defensa del
humano progreso”, però noms com els de Ruiz Zorrilla
i Victor Hugo es quedaren finalment, en el tinter. La
utilització política dels noms de carrer va ser un tema molt
ben il·lustrat per les falles, sobre tot els polèmics canvis de
nom del carrer de la Pau a Peris i Valero i viceversa. Però la
primera falla que tractà este tema va ser la de la plaça de la
Pilota (ara Marià Benlliure) de 1904, que amb el títol de “Els
rètols dels carrers” satiritzava a Sorolla i a Benlliure jugant
a ficar-se el nom a una plaça i un carrer. El diari “El Pueblo”
del divendres díhuit de març de 1904 ho explicava així:
«La que se instalará en esta plaza satiriza a dos ilustres
artistas valencianos que juegan a ponerse su nombre en dos
calles de esta ciudad. Figura un arco arquitectónico, al que se
asciende por una escalinata. Uno de ellos está rotulando una
plaza, mientras que el otro marcha a rotular la calle.»
En 1912 es aprovat el projecte de reforma interior de Frederic
Aymamí, el qual contemplava l’obertura de dos grans
vies, la del Real (mai executada) i la del Oest (executada a
mitges als anys cinquanta) així com la reforma i eixample
de la plaça de la Reina com a centre neuràlgic de la ciutat
(Teixidor, 1982). Però per manca de recursos econòmics i pel
secular menyspreu del govern central cap als problemes
dels valencians, l’ajuntament aturà el projecte de reforma
interior. Estes polèmiques entre Estat i Municipi per la falta
de finançament de les obres públiques va ser un tema molt
recurrent de les falles de l’època, dins les quals destaquem
la que es va plantar en 1918 a la plaça de Rodrigo Botet.
Obra de l’artista Villalba, el cadafal estava rematat per una
llauradora valenciana que amb un gaiato “lliriano” a la mà,
[ 21 ]
feia front a l’àguila opressora del govern de Madrid. La falla
criticava, precisament, el poc interès del govern central cap
als problemes dels valencians i, sobre tot, la lentitud en
l’execució de les obres públiques i de reforma interior, tan
necessàries en la ciutat. L’actitud front al govern central
queda molt ben reflectida en les paraules de Maximilià
Thous, autor del llibret:
La polida llauradora,
que corona el carafal
es la imáje de Valencia,
nòstra Patria, nòstra llar...
Rica fora, alegre i lliure,
si no la oprimira tant,
baix sa odiosa tirania,
l’opresor Govern Central.
A més de la reforma interior, altres projectes preocupaven i
molt als valencians. Al mateix llibret de la plaça de Rodrigo
Botet de 1918, Maximilià Thous n’enumera tres dels més
demanats:
La Cesió de la Devesa,
el Paradís Valenciá.
el govern la prometá
y no mos la dona may.
El Fèrrocarril Directe,
que tots estem desijant
y per culpa... del Dimoni,
ni s’ha fet, ni se farà.
Y, per fi, el Pas a nivell
que creua el cami del Grau.
Al Nort, el Govern l’ampara
y es fisga dels valencians.
Als feliços anys 20, al mateix temps que el carrer de la Pau
es convertix en el més important i majestuós de la ciutat, les
falles aconseguien la supremacia festiva local. Al llibret de la
falla del carrer de la Pau de 1924, feta pel Cercle de Belles
Arts, es fa apologia del carrer, a la volta que es critica el seu
caràcter burges i els continus canvis de nom:
En este carrer burgués
qu’ enguany diuen de la Pas,
cósta més fer una falla
que acabar una fachá.
Dels carrers que té Valensia
tal volta el més prinsipal
siga Peris y Valero
antes Pas y después Pas.
Es el més aristocràtic
y el que te millor veïnat:
asi está la Agricultura,
el Sircul de Belles Arts,
la Sosietat Sanitaria,
el Tir, y hasta el Ideal;
L’arribada del Marqués de Sotelo a l’ajuntament del Cap i
Casal en 1927, va suposar un forta espenta a les falles i a
les reformes urbanes (Pérez, 1979). El Marqués de la Picola,
com era conegut a la ciutat pel seu afany reformista, va
ser molt protagonista en les falles d’aleshores, unes voltes
criticat, com a la falla de la plaça de Rodrigo Botet de 1930,
on una gran aplanadora feia al·lusió a la saturació d’obres
de pavimentació per tot arreu. En un dels versos lliures del
llibret podem llegir una critica indirecta al Marqués culpable
de tallar els arbres de la Glorieta per a unir el carrer de la
Pau amb el pla del Remei:
[ 22 ]
A tu puerta planté un pino
y en tu ventana un clavel
en el teu pit una rósa
y Sotelo arranca els abres.
I altres voltes elogiat, com és el cas de la falla del carrer
Primat Reig (hui Avellanes) del mateix 1930, que amb
l’alcalde, el Micalet i una llauradora valenciana, exalçava el
pla de reformes aprovat per l’ajuntament. En el llibret de
la mateixa falla, una simulada conversació entre el pintor
Josep de Ribera i el Marqués de Campo, les estàtues dels
quals es trobaven llavors a la plaça de Castelar (hui del
Ajuntament), es justifiquen les actuacions de reforma:
Esta falla significa
vostra Valensia l’antigua,
que hui a gust se sacrifica
pera quedar mes bonica
I acaba fent apologia del Marques de Sotelo:
El que se troba sentat
en l’escritori, dispost
els derribos decretar,
fon l’alacalde y es marqués,
fon Sotelo y fon molt gran,
pues en ca que sense ducte
tingué equivocacions grans,
va tindre també grans aserts
y vachasen lo bo per lo atre;
que Valensia li agraix
tot lo que per ella ha fet.
L’any 1928 l’Ajuntament aprovà un nou pla de Reforma
Interior projectat per Javier Goerlich, hereu directe del
projecte d’Aymamí. Baix el mateix concepte de Square i
plaça gran, en 1930 s’enceten els primers enderrocs a l’illa
central de cases per a eixamplar la plaça de la Reina, però
les obres van poc a poc i la pintoresca plaça de la Reina
esdevé molt prompte un solar lleig a l’epicentre comercial
de la ciutat.
Al llibret de la falla que Carmelo Roda planta al carrer de la
Pau en 1932 trobem ja una referència del nou i poc agradable
aspecte de la nova plaça:
I així he vist qu’ en una plaça
han deixat una paret
qu’ alló pareix un trinquet
per lo lleig que te la traça
L’any següent, en 1933, trobem un altra referència a
l’aspecte que lluïa la plaça de la Regió Valenciana (així es
digué la plaça de la Reina al llarg de la Segona República)
arran dels primers enderrocs. La falla, que es va plantar a
la mateixa plaça, obra de Canet i Raga, caricaturitzava la
famosa ascensió en globus de Milà comparant-la amb la del
Doctor August Piccard. I amb ironia, en el llibret recomanen
els nous solars amples i buits de la plaça de la Regió com a
camp per a enlairar-se.
I sens mostrar impaciencia
Busca, pa fer l’ascensió,
El lloc de més condició
Que es, sens dubte, ací en Valencia,
La plasa de la Regió
[ 23 ]
4. LA DESFETA URBANA A LES FALLES DE LA POSTGUERRA
Només acabar la guerra en 1939, la ciutat és sumix en
el caos, la por i la fam. Però el nou alcalde, el Baró de
Càrcer, impulsa les falles de l’any següent en pro de la
normalització de la vida quotidiana. Després de tres anys
sense falles durant la Guerra Civil, del 37 al 39, estes tornen
en 1940, això si, adequades al nou Règim (Pérez i Lladró,
1978).
Al mateix temps i continuant amb les politiques
urbanístiques del Marques de Sotelo, el Baró de Càrcer vol
donar impuls a les reformes urbanes i així també allunyar els
focus dels problemes reals de la ciutat. Els primers projectes
que es posen damunt de la taula són un nou Mercat
d’abastos en Arrancapins i l’Estació Central d’Autobusos
prop de la Glorieta, amén de les sempiternes avinguda de
l’Oest i plaça de la Reina.
Com no podria ser d’un altra manera, estes reformes,
protagonistes de les polítiques municipals, també ho són
en la temàtica fallera a la dècada dels quaranta i principis
dels cinquanta. Inclús les revistes falleres són utilitzades
per a fer-ne propaganda, com és el cas de la revista Nit de
Foc de 1941, on en un article titulat: “Reforma, mejoras y
necesidades de Valencia”, l’Alcalde i l’Arquitecte Major de
l’Ajuntament, Javier Goerlich, fan un repàs dels projectes
més emblemàtics que estan per arribar. En este sentit,
és simptomàtic vore com, al mateix article, el periodista
s’atrevix a vaticinar:
«Valencia, pues, en un plazo aproximado de seis años, verá
convertido en realidad el viejo proyecto de su gran avenida
(del Oeste)»
Per a després concloure amb una sentència, si més no,
alliçonadora:
«Las fallas -crítica mordaz de lo que se promete y no se
hace- han agotado un tema que les valió éxitos en épocas
pasadas y que hoy servirá a nuestros artistas para exaltar la
gran actividad del Municipio en pro de Valencia, ejecutando
magnos proyectos de reformas»
En este context es situa la primera falla de la postguerra
del barri, plantada al carrer de la Pau i plaça de la Reina en
1941, obra de Ferran Guillot. La falla, que esta composta per
diversos grups repartits al llarg del carrer de la Pau i de la
plaça de la Reina, representa la suposada inauguració de
l’esperada Estació Central d’Autobusos. La critica implícita
cap a les promeses urbanístiques incomplides es fa palesa
als versos del llibret, obra de Bernat Ortín Benedito:
el proyecte (d’estació)
...Pero el proyecte adivines
sense ser sabi ni vell,
que’l temps i les teranyines
haurán d’acabar en ell.
Belles ilusions de vida,
que, dit en tots els respectes,
en esta terra beneïda
quedarán sempre en proyectes.
Com hem dit abans, les reformes i projectes urbans, són temes
molt recurrents a les falles de la postguerra. Així, i sense eixir del
barri, trobem la següent referència a la falla de les places Rodrigo
Botet i Mariano Benlliure de 1943, on, baix el lema “Cuentos
chinos”, se satiritza els projectes de millores urbanes municipals.
Del llibret hem rescatat estos versos prou aclaridors:
[ 24 ]
Valensia se modernisa,
Valensia va cap avant
en ritme vertichinós
i en forma desenfrená
La picola i el sement
reinen ara en la ciutat.
Se derriba i s’edifica
a pasos achagantats
i van brotant “rascasielos”
en carrers rectes i holgats.
Sense un pla general d’ordenació urbana i amb la crisi
econòmica fruit de l’estat d’autarquia imperant, les reformes
urbanes són lentes i devastadores. S’enderroquen cases,
palaus i esglésies amb un desmesurat afany especulatiu.
Fent-se eco d’estes situacions, en 1944, el popular Nelo
Bacora, que remata la falla de la plaça de la Reina, va
rescatant tot allò que el progrés se’n porta per davant:
Tot lo que derriba l’obra
afanosa del progrés,
tot allò que està de sobra
i no aprofita pa res.
Nelo Bacora, el chagant
que se’n pasa de la marca,
decidit ho va salvant
duent-ho a la seua barca.
Altre dels projectes de reforma interior que començà a
prendre força, també en esta època, fon l’obertura de
l’eix María de Molina (hui Marqués de Dos aigües) - Poeta
Querol. El pla, que contemplava la destrucció de palaus i
cases senyorials, també va ser objectiu de crítiques a les
falles. Així, en 1947, els veïns dels carrers Creu Nova - Dames
planten una falla en defensa del Palau del Marqués de
Dos Aigües, que vell i ruïnós, es troba en el punt de mira
dels especuladors. La falla, feta per la comissió, du per
lema: -Defenent el Palau de Dos Aigües- i en ella es veu un
poregós Palau front a un gratacels que, alt i presumptuós,
desafia el seu perviure. Finalment, la pressió popular i dels
mitjans de comunicació salvaren el Palau del Marqués de
Dos Aigües de la piqueta. Altres palaus, com els dels Comtes
de Niuelant, de Mirasol i dels Escrivà de Hijar, no van tindre
la mateixa sort.
També en 1947 i altra volta amb el pretext dels “Cuentos” es
planta a la plaça de la Reina una falla, de nou obra de Ferran
Guillot, que critica les històries i faules que ens conten els
polítics, entre elles el conte de mai acabar de la plaça de la
Reina:
“Cuento” de mai acabar,
es que tiren tanta casa,
com ho podem comprobar;
que ja veuen esta plaça,
convertida en un solar.
Hi ha projectes a muntóns
que no se porten a la fi,
de rotonda, pabellóns,
de plaça, carrer, jardí
i hasta de plantar melons.
Sense solució de continuïtat, en 1948, es planta a la plaça
de la Reina una altra falla crítica amb les actuacions de
reforma interior del centre històric de la ciutat, però amb
un argument més original. Altra volta amb el Tio Nelo com a
[ 25 ]
protagonista, este s’alça com a representant de la plaça de
la Reina, menyspreada front a altres actuacions com la plaça
del “Caudillo”, les obres de la qual si que van a bon ritme.
En el llibret, el Tio Nelo manté una conversació amb el So
Quelo, representant de dita plaça del “Caudillo”, al que, en
primera instància, li demana explicacions per l’estat de les
obres:
Quelo, com ja supondrás,
vinc a l’asunt de la plaça;
a saber que és lo que passa
que no adelantem un pas
Fa un cuart de segle, complit,
que algunes cases tiraren
i este solar mos deixaren
com diguentmos: !Bon profit¡
Per a, finalment, exposar-li quins són tots els mals de cap
que a portat la ruïnosa reforma:
I el qui tenia son niu
en esta hermosa barrià,
a bon segur que estará
ajocantse per el riu
No mes mos varen causar
que desditxes sense tassa;
de Reina, té el nom la plaça
i no mes queda, un solar
¿Que pensará el foraster,
cuan contemple tot açò?
¡conque poseumos a tò,
de lo que degam de ser!
En 1949, la premsa local es fa ressò de la conferència que
l’arquitecte Javier Goerlich ha donat al Centre de Cultura
Valenciana al voltant de la reforma de la plaça de la Reina.
En ella, Goerlich torna a plantejar que es conserven les dos
places existents: la xicoteta del Micalet i la de la Reina, més
gran, contigua a esta (Sánchez, 2014). L’Ajuntament, que
sap que els ciutadans de València tenen altres problemes
més importants que els urbanístics, com el racionament del
menjar per exemple, veu en la polèmica de la plaça una bona
bomba de fum per a desviar l’atenció.
Així, des de l’alcaldia es filtren idees per a generar debat
entre l’opinió pública: si la plaça deuria ser gran (fins a
la catedral) o xicoteta (dos places com defen Goerlich),
si deuria tindre porxets, etc. Fins que en 1951 es decidix
convocar un concurs de idees, del qual ix guanyador el de
Vicente Figuerola, projectant una plaça “gran” fins a la
catedral (Peñin, 1978).
De tot este rebomobori al voltant de la reforma de la
plaça, els fallers en trauran, com és típic, molt de suc. En
1952, la falla plantada als carrers Avellanes - Mar titulada
“Derribos” és molt eloqüent: Uns fantasmes amb la picola
en mà enderroquen una casa als peus del Micalet. Però sens
dubte, és la falla dels carrers Llibrers - Marques de Dos
Aigües i Adjacents de 1952, la més incisiva. La falla, que duia
per títol “Proyectes”, fa un repàs, fil per randa, de tot els
projectes promesos però sense fer: els passos a nivell, el
Mercat d’Abastos, el Gran Mestalla, Sant Bertomeu i com no,
la plaça de la Reina:
Molt se proyecta en Valencia
tot son planos i reformes
que al fi no están conformes
[ 26 ]
i heu agarren en paçiencia.
Com tenim tantes rarees,
valent-se de molta maña,
als arquitectes d’Espanya
els demanaren idees
pa urbanisar una plaça
tan gran i destartalá,
que si no li posen má
els tornará carabasa.
Nostre típic Micalet
al vore poc d’entusiasme,
está tremolant d’espasme
per si li tocara a d’ell
i al vore tanta cachasa,
Santa Catalina plora,
esperant qu’arribe l’hora
de que urbanisen la plaça
Al mateix llibret, escrit per José Gimenez, també recela
dels arquitectes que venen de fora a dir com hem de fer les
coses a la nostra ciutat, i amb el subtítol “Proyectes made
in Madriz” fa clara al·lusió al grup d’arquitectes conegut
com “Equipo de Madrid” redactor del “Plan General de
Ordenación de Valencia y su Cintura”:
Já que buscar solució
a nostres propis asunts,
já que treballar tots junts
per Valencia en tot tesó.
No esperem a que de fora
vinguen donantmos lliços
d’urbanisme i construccions,
sigam nosatros, já es hora
¿Que no hi ha açí arquitectes
que res tenen que envejar?
ells u han de solucionar
presentant uns bons proyectes
per a que per fi Valencia
siga lo que deu ser,
qu’es de la nostra incumbencia,
si nó, no já res a fer.
Malgrat el concurs d’idees i totes les expectatives creades,
el projecte per a la reforma de la plaça de la Reina que ix
guanyador torna al calaix, d’on ja no eixirà mai més. Sense
llum al final del túnel, la maleïda plaça continua sent un
solar al bell mig de la ciutat en 1955 i la falla Pau - Creu
Nova, que eixe any parla del turisme, ens deixa esta xicoteta
reflexió al respecte:
Plaça de la Reina
Después de molt de parlar
de lo que el poble critica
l’han deixat com un solar,
mentre tot es cavilar
si es fa “grande” u es fa “chica”.
5. EL GRAN BUNYOL DE LA PLAÇA DE LA REINA
A finals dels cinquanta, les indefinicions i la provisionalitat
continuaven sent la tònica habitual de les polítiques
urbanístiques respecte a la plaça de la Reina i la seua
reforma. En 1956, com en una eixida cap avant, es fa una
neteja de cara de la plaça amb la construcció d’un jardí i
un safareig, afegint, en 1959, una font lluminosa. Però de
l’ultima illa de cases que separa les places del Micalet i de la
Reina, encara no saben que fer. Anecdòtic és, que la riuada
[ 27 ]
del 57 va passar de llarg i deixà la plaça de la Reina, junt a
la de la Seu i el carrer del Micalet, més eixuts que l’espart,
gràcies a la seua privilegiada topografia dins de l’antiga
ciutat romana en una illa del Turia.
La falla de la plaça de la Reina, després de quasi una dècada
sense plantar, torna a la plaça en 1959 i no tarda molt en fer
critica de la mala urbanització a la que ha sigut sotmesa la
renovada plaça. És en la falla de 1963, que amb el títol “El
cant de les sirenes” es critiquen les falses promeses dels
politics respecte als projectes urbans. Als versos del llibret
trobem referències, en primer lloc, al perill del tramvia i
l’estretor de les voreres:
El tramvia dóna feina
quan va topant a la gent
de la plaça de la Reina
Les estretes voravies
de la plaça de la Reina
conduïxen a la gent
que passa i que s’arrepreta.
S’arrepreta i fuig del bou
com qui salta la barrera,
perquè tem al “bou-tramvia”
que t’agarra i t’atropella.
I en segon lloc, satiritza les interminables obres de la plaça i
la provisionalitat del jardí i la font:
No s’acabarà en la vida
nostra plaça de la Reina,
però el jardí fa seguida
Des de l’any de la Naneta,
des del crimen de Caín,
que està tot ple de derrocs
i de pales i de pics
Però ja compta en les gales
del surtidor que té al mig;
la bassa sense granotes
ni pa de moro i tarquim.
Mentre que s’acaba l’obra
va fent seguida el jardí:
molt verd i ni un banquet...,
ni roses ni gessamins!.
En 1963 es comencen a enderrocar les últimes cases que
separaven les places del Micalet i de la Reina, donant pas a
la gran plaça, o gran bunyol en paraules d’Anfós Ramón, que
coneguem en l’actualitat. Els últims anys d’enderrocaments,
des del 64 fins al 68 que es aprovat el nou pàrquing
subterrani, les falles de la plaça de la Reina només toquen
transversalment el tema de la reforma. El factor comú dels
llibrets d’estos anys és el seu autor, Anfós Ramón, que ens
deixa unes xicotetes píndoles que reflectixen molt be el
sentir ciutadà.
Per exemple, en 1964, un gran microscopi rematava la falla
de la plaça de la Reina per a il·lustrar les bondats de la
ciència i la investigació si d’elles es fa un bon ús. En un dels
versos del llibret, Anfós insinua la mala praxi a l’hora de
fer les obres de lo que ell denomina, com hem dit, el gran
bunyol:
[ 28 ]
(El microscopi)
Un dia i altre dia tira el llaç
al germen agressiu.
el seu treball científic i eficaç,
controla el mal nociu...
(Quan veig fer d’una plaça un gran bunyol,
també pense en el llaç i en el control.)
En 1965, amb el lema del turisme com a capçalera, Anfós
Ramón satiritza la compra d’apartaments inacabats per part
dels estrangers que venen a les nostres costes buscant una
ganga. Així, fa el símil entre els ruïnosos apartaments i la
plaça:
Allò estava tot en pana:
Ni terrassa, ni barana,
ni cotxera, ni camí.
era, pel pas de la feina,
com la plaça de la Reina
que no se li veu el fi!
A l’any següent, en 1966, amb el títol de “Mesquina Comèdia”
la falla tracta els abusos i vicis de la societat del moment.
En el llibret, com no podia ser d’un altra manera, Anfós no
deixa passar l’oportunitat de pegar en el clau dels abusos
urbanístics: el “Plan Sur” i la plaça de la Reina:
Eixe treballar actiu
que veus prop de Xirivella,
és el camí i la mamella
que mai s’acaba del riu.
I aquell solar productiu
que hi ha enmig de certa plaça
és un lloc, on per la traça
i mentre hi hagen ninots,
faran tómboles i clots,
però, en jamai una casa!
Als anys 70, amb el pàrquing inaugurat i la superfície
urbanitzada, la plaça ja es dona per finalitzada. Llavors,
amb la ciutat en ple “desarrollisme”, la crítica urbanística
es polaritza en uns altres punts de la ciutat, com el llit
del Túria, El Saler, la degradació del barri del Carme i
l’enderrocament sistemàtic d’edificis històrics, com ara
el Palau dels Comptes de Parcent, la Ciutadella o el Banc
“Hispano-Americano”(Sorribes, 2015).
Tot i això, encara hem trobat una última referència i l’hem
volgut rescatar per a posar el colofó a este estudi. Es tracta
d’uns versos extrets del llibret de la falla de la plaça de la
Reina de 1979 on, novament Anfós Ramón, condensa en tres
versos la nefasta política urbanística duta a terme durant el
franquisme. Una política d’enderrocs, especulació i perduda
de patrimoni, amb la plaça de la Reina com a paradigma:
(Valéncia)
Vol conservar la presència
de vells carrers i palaus.
No vol perdre aquella essència
que respira la influència
d’uns hòmens nobles i braus.
No deu vore com s’assola,
renunciant al seu poder,
un pilar, una rajola,
un casal de vella escola
o el gust clàssic d’un carrer.
[ 29 ]
Que ja hem patit prou i massa
eixa força destructiva
que enderrocava una plaça
o que sempre a colps de maça
feia pols la pedra viva.
NOTES
1. Els llibrets i falles els quals han sigut objecte d’estudi
en este assaig es corresponen a les plantades a la plaça
de la Reina i carrer de la Pau, a més d’aquelles falles, ja
desaparegudes, que es varen plantar al voltant d’esta
demarcació i varen patir, de la mateixa manera, les
polítiques urbanístiques de reforma del barri. Els carrers
i places en qüestió són: les places de la Pilota (ara Marià
Benlliure), Rodrigo Botet, Congregació (ara Sant Vicent
Ferrer), Micalet i Mirasol; i els carrers de la Mar (amb
Avellanes i Comèdies), Comèdies (amb Tertulia i Pau ), Primat
Reig (ara Avellanes) i Cabillers, Miracle i Sant Cristòfol,
Llibrers (amb En Sala, Marqués de Dos Aigües, María de
Molina i Canalejas) Creu Nova (amb Pau i Damas), Saragossa,
Transits, i Rinconada Federico Garcia Sanchiz.
2. Las Provincias, dijous 18 març 1880 : “En la plaza de
la Reina se colocará una esbelta locomotora que a todo
vapor fingirá marchar en dirección a la calle de la Paz. Los
versos alusivos colocados en las esquinas de dicha plaza
manifestarán que la marcha de esta locomotora no parará
hasta llegar a la plaza del Príncipe Alfonso, haciendo alusión
a la apertura de la proyectada calle de la paz”.
3. El Comercio, dijous 18 març 1880: “Los vecinos de la
plaza de la Reina han acordado, por mayoría de votos, no
prender fuego hoy y si mañana, a la falla, que representando
una locomotora satírica, permítasenos la frase, estará
colocada en dicha plaza. el acuerdo debe ser aplaudido con
entusiasmo por la gente joven, que aprovecha todas las
ocasiones posibles para divertirse”.
4. Las Provincias, divendres 19 març 1880: “Anoche abrió
[ 30 ]
sus puertas el magnífico establecimiento de la sucursal que
tiene en valencia la Casa Singer y que se ha instalado en
las casas nuevas de la plaza de la Reina, entre la confitería
de Burriel y el almacén de ropas titulado la Casa Modelo.
La sucursal de esta gran fábrica Singer se ha instalado
perfectamente en Valencia. Las tiendas de aquella manzana
de casas nuevas son dignas de una capital de primer orden”.
5. Diario de Valencia, divendres 19 març 1880: “La plaza
de la Reina presentaba anoche un brillante efecto. Una
inmensa muchedumbre acudió a oir los acordes de la música
que costeaban los vecinos con motivo de la gran falla allí
colocada, y el público pudo apreciar el lujo desplegado por
los señores Burriel, Singer, Claverol y Valera en el decorado
de las fachadas de sus respectivos establecimientos”.
6. El Comercio, diumenge 21 març 1880: “Saben nuestros
lectores que los vecinos de la plaza de la Reina habían
acordado prolongar hasta el día del Santo Patriarca la
exhibición de la falla que representaba una bien terminada
locomotora “Remedio eficaz para abrir la calle de la
Paz”según en aquel emblema del progreso se leía. Durante
los dos días estuvo concurridísima la plaza, principalmente
a la hora en que comenzó el disparo de voladores y demás
fuegos artificiales, que como introducción al incendio de “La
Destructora” se había preparado. A dicha hora era delicioso
el panorama que ofrecía aquel punto, contribuyendo a
su realce los vistosos escaparates de sus nuevas tiendas
y la iluminación que en los mismos había. Pero como no
hay dicha completa en este mundo, de la alegría se pasó
a gritos de espanto, momentos de confusión, corridas,
imprecaciones, producido todo por haberse acercado
al catafalco un grupo de mozalbetes, que después de
destrozarlo todo, se marcharon hacia las afueras de la
capital con los despojos de tan señalada victoria, dejando
justamente indignados a los espectadores, que creyendo
que iban a divertirse, se encontraron con aquella invasión de
zulús”.
[ 31 ]
REFERÈNCIES
ARIÑO VILLARROYA, Antonio (1990a): “La falla erótica 1850-
1870”, en Historia de las Fallas, València, Levante-EMV.
ARIÑO VILLARROYA, Antonio (1990b): “La represión de la fiesta
popular”, en Historia de las Fallas, València, Levante-EMV.
ARIÑO VILLARROYA, Antonio (1990c): ”La falla artística”, en
Historia de las Fallas, València, Levante-EMV.
ARIÑO VILLARROYA, Antonio (1992): La ciudad ritual. La
fiesta de las Fallas. Barcelona, Anthropos.
ORELLANA MOCHOLÍ, Marcos Antonio (1923): Valencia
antigua y moderna, València, Acción Bibliográfica Valenciana.
PEÑÍN IBAÑEZ, Alberto (1978): Valencia (1874-1959). Ciudad,
arquitectura y arquitectos, València, Escuela Técnica
Superior de Arquitectura UPV.
PÉREZ PUCHE, Francisco (1979): 50 alcaldes. El Ayuntamiento
de Valencia en el siglo XX, València, Prometeo.
PÉREZ PUCHE, Francisco y LLADRÓ CARBONELL, Vicente
(1978): Fallas en su tinta: 1939-1975. València, Prometeo.
REIG ARMERO, Ramiro (2000): “Ideología y política de la
reforma” en Historia de la Ciudad, vol. I, València, ICARO-
CTAV.
SÁNCHEZ MUÑOZ, David (2014): “Conociendo a Goerlich” en
Javier Goerlich Lleó arquitecto valenciano (1886-1914-1972),
València, Ajuntament de València.
SANCHIS GUARNER, Manuel (1972): La Ciutat de València:
Síntesi d`Historia i de Geografia urbana, València, Cercle de
Belles Arts.
SOLER I GODES, Enric (2000): Las Fallas 1849-1936, vol. I,
València, Albatros.
SORRIBES I MONRABAL, Josep (2015): Valencia 1940-
2014: Construcción y destrucción de la ciudad, València,
Universitat de València.
TABERNER PASTOR, Francisco (2000): “Deterioro y
regeneración: la transformación del centro historico” en
Historia de la Ciudad, vol. I, València, ICARO-CTAV.
TABERNER PASTOR, Francisco (2004): ”Trazado y apertura
de la calle de la Paz: del sventramento a la protección
patrimonial” en Historia de la Ciudad, vol. III, València,
ICARO-CTAV.
TEIXIDOR DE OTTO, María Jesús (1971): “La Calle de la Paz
(Valencia)” en Cuadernos de Geografía, nº8 pàgina 87,
València, Universitat de València.
TEIXIDOR DE OTTO, María Jesús (1982): València, la
construcció d’una ciutat. València, Institució Alfons el
Magnànim.
[ 32 ]
Una de les tasques de La Biblioteca Valenciana és promoure,
juntament amb la recopilació de les publicacions valencianes
de tots el temps, la realització d’iniciatives que faciliten la
creació de les millors condicions en què es puguen donar a
conèixer i popularitzar els tresors històrics i culturals que
conformen el patrimoni bibliogràfic valencià.
Moltes de les nostres obres tot i ser autentiques joies,
resulten massa vegades desconegudes per el públic en
general i de vegades, com en el cas de l’obra de Vicent M.
Carceller, fins i tot de molts dels nostres estudiosos. Tot i
això, gràcies a professors com Antonio Laguna1 i Francesc
Martínez Gallego2, a destacats estudiosos i bibliòfils com
Rafa Solaz3 o Lamberto Ortiz4 i a magnifiques iniciatives
com la d’enguany de la falla Eduardo Merello del Port de
Sagunt a poc a poc el coneixement d’una d’estes realitats, a
la qual jo anomene metafòricament i des d’una perspectiva
bibliotecària GALAXIA TRACA comença a ser ja una mica
1. Autor de molts estudis sobre la comunicación periodística i la sátira valenciana i d’una biografia recentment publicada sobre la seua vida (Laguna, 2015)
2. Professor del Departament de comunicació audiovisual i periodisme de la Universitat de València i autor o co-autor de multitud d’estudis entre els que destaquen (Martínez, 1992, etc)
3. Estudiós i bibliòfil ha publicat més d’una dotzena de treballs entre ells l’últim llibre sobre els Almanacs de LaTraca (Solaz, 2015)
4. Dibuixant i estudiós dels il·lustradors valencians, gran coneixedor de l’obra de Carlos Gómez Carrera (Bluf) de qui està preparant un llibre que esperem veure prompte a les llibreries.
més coneguda. Antonio i Francesc, com Rafa i Lamber
són veterans investigadors de la premsa, el periodisme,
la il·lustració i la comunicació valencians. Han publicat o
treballen en importants llibres i estudis. També Francesc
Arnau i el seu equip de col·laboradors en organitzar els
presents actes d’homenatge en un entorn faller, molt en
sintonia amb el que La Traca significa, contribueixen a la
difusió d’un coneixement indispensable i que ha de ser previ
de la justa reparació històrica que situe Carceller i La Traca
en el lloc que els correspon en la nostra historia.
Com que d’això ja en parlen ells en les seues col·laboracions
en el present llibre o en altres a l’abast de tots jo m’ocuparé
ara de donar sols unes poques dades de qui eren Carceller
i quina fou la nau insígnia de la seua producció editorial,
el setmanari satíric, anticlerical i sicalíptic més popular
en l’Espanya dels anys 20 i 30 del segle passat, i un dels
fenòmens periodístics, segurament més notables d’Europa
en la primera mitat del segle XX. Algunes primeres dades,
molt cridaneres, potser siguen la seua increïble tirada: cinc
cents mil exemplars en els anys trenta. O la qualitat de la
seua nòmina d’il·lustradors i periodistes que treballaven en
ell. I moltes altres dades que llegireu en les col·laboracions
que acompanyen este escrit.
De Carceller i la seua obra, o del que d’ella queda en les
biblioteques i hemeroteques, publiques i privades, és del
que tractaré a continuació. Però primer faré una xicoteta
introducció per provar de contextualitzar-ho tot.
[ Article guanyador Emili Llueca 2016 ]
[ La galàxia traca i la premsa satírica en la biblioteca valenciana Nicolau Primitiu ]
[ Autor Enric Nogués ] · [ Comissió Eduard Merello de Port de Sagunt ]
[ 33 ]
El periodisme satíric de Carceller és en molts sentits un dels
darrers episodis de la llarga tradició de comunicació popular
que treballa el riure, la burla o la mofa fent d’elles un
component central d’un discurs comunicatiu travessat per
la confrontació social5. Els temes sotmesos a burla en esta
tradició –i també en Carceller-- són sempre els poderosos,
en els seus costums, moral o gustos, vists sempre pel poble
com falsos i hipòcrites.
Els components habituals d’esta estètica, diguem-ne ‘anti-
pija’ solen ser l’excés i l’exageració, així com un humorisme
descarat i directe que acompanyen habitualment les
narracions populars, en un clar gest de complicitat amb
una audiència pròpia, que moltes vegades és analfabeta
i que sempre s’identifica, per oposició, amb la mofa dels
refinaments i els ‘bons’ costums dels poderosos.
Es perd en l’obscuritat del temps l’origen d’esta tradició.
No obstant això és una sensibilitat que perviu, encara
que parcialment, en moltes de les activitats col·lectives
i populars de no fa tant: les cançons de verema, o les
associades amb moltes altres activitats que es fan en grup;
bé en el camp o en la mina, i en general on es treballa (o es
combat) dur i en grup; on el tall, la trinxera o la barricada
agermana els qui comparteixen sort, unint-los en l’esforç i
5. En el sentit descrit entre altres per alguns teòrics de l’Anàlisi Crítica del Discurs (CDA, per les seues sigles en anglés) com Faircloug (2013)
també en la posterior descompressió, la festa, que encara
que siga curta sempre l’acompanya de manera intensa. És
també l’atmosfera de carnaval com s’ha descrit múltiples
voltes on el tumult, el descontrol i fins i tot l’anarquia
regnen durant el breu però necessari període de temps en
que el poble i allò popular s’apodera impregnant-ho tot.
Parlem d’una tradició cultural, ja ho hem dit, que es perd en
l’obscuritat d’un passat molt llunyà6. D’un esperit que s’ha
anat transmetent de generació en generació, botant des de
narracions curtes, a contes i acudits, transformant-se en
cançons de festa els dies de fira o de treball els de jornal.
Una tradició comptadora de relats creadors d’atmosferes
on la sort i la desgracia són sempre les de la gent comú i en
la que també els cecs contribuïren recitant, durant segles,
en les places i en els cantons, antigues històries, abans
que hi hagueren ràdios i televisors, i quan els periòdics sols
aplegaven a les cases dels rics que eren els únics que els
podien pagar i que els sabien llegir.
Auques, cançons i romanços contaven de gestes heroiques i
de faules, moltes vegades indiferenciades d’altres notícies
reals o d’interès més directe. Nous descobriments de terres,
pestes o guerres. Fets prodigiosos o catàstrofes naturals
sempre es contaven d’una manera especial. Com corrien per
viles i ciutats ràpidament acomodaven el seu llenguatge al
gust i estètica popular. I també, de vegades, anònimament
6. Com han estuditat entre altres Caro Baroja (1990)
[ 34 ]
per amagar-se de la inquisició o la censura, tractaven
d’assumptes arriscats políticament o moral.
Ens falten més estudis sobre este món paral·lel a l’oficial i
més detalls sobre les formes de la seua comunicació, però
segurament junt al castellà, el valencià havia d’estar molt
present, sobre tot en moltes poblacions on esta era l’única
llengua parlada i moltes vegades entesa.
Valencià, exageracions, escatologia i sicalipsi, tot adobat
amb un anticlericalisme i una irreverència manifesta són
ingredients de la cultura popular antiga que exaltaran
els intel·lectuals romàntics fent front als excessos del
racionalisme oficial cada vegada més acadèmic i més clàssic.
Els romàntics valencians, com a tot Europa, faran de pont
al llarg del XIX entre la antiga cultura popular i el modern
republicanisme urbà i de masses que amb Carceller i La Traca
alcançarà en el segle XX els seus màxims exponents.
D’Ayguals d’Izco i Josep Maria Bonilla resulta per això obligat
parlar-ne. Del primer podem dir que, nascut a Vinaròs
encara que en una família burgesa i amb una educació
refinada mai va poder, en opinió d’algun dels seus contraris,
llevar-se l’olor de terra i els modos d’orxater valencià
(Barrantes, 1984). Breument direm que Ayguals comparteix
amb Carceller el gran desconeixement que sobre ells i la
seua obra existeix en l’actualitat encara que els dos foren
celebritats entre els seus contemporanis. Novel·lista i
editor d’èxit, el denominaven el Sue espanyol, era conegut
i reconegut en Europa7. Publicà els primers best-sellers
d’Espanya, amb tirades astronòmiques. D’entre les seues
7. Veure al respecte l’estudi de Carrillo (2008)
novel·les, de Maria la hija de un jornalero es van fer onze
edicions i més de cinc centes mil còpies. Apart fundà la
revista satírica Guindilla i col·laborà en moltes altres com
La Risa, La Carcajada, entre altres. Com editor introduí les
més noves tècniques d’impressió juntament amb una visió
comercial moderna. Totes estes característiques: editor,
periodista i escriptor d’èxit, home de negocis al temps que
radicalment compromès amb la seua ideologia, fins al punt
de pagar-ho ben car, les retrobarem un segle després igual
amb Vicent M. Carceller.
Podríem pensar que es tracta de fets casuals si no
coneguérem que quasi simultàniament a Ayguals, Jose Maria
Bonilla i els seus amics Pasqual Pérez i Bernat i Baldoví
dugueren, en les seues vides i obra, igual de lluny i amb
tanta radicalitat com el primer les seues conviccions. Sobre
tot Bonilla, fundador de la mítica revista El Mole, primer
periòdic publicat en valencià i publicació que va haver de
canviar de nom, més vegades inclús que La Traca per evitar
les multes, el segrest i la censura: Borinot, Titot, Panerót,
Guitarró, Lley, Siudadano, Papamosques, Papagáll, Papafigo,
Esclafit, Gábula, Cresol, Máixquera, Trull, Chorlít, Colom,
Verderòl, Tramús, Margalló, Mosca, Gafarró, Sambomba,
Cañís, Teulaí, Carro, Rabe, Nap, Rellamp, Tró, Garrof, Piúlo,
Rosiñól i Mòle.
De Bonilla, que signava com Nap-i-col, podem dir també
que com Ayguals integrà sempre la seua militància política
progressista amb la seua obra, i que hagué de patir per això
exilis i altres calamitats, sense aplegar a obtindre mai, ni al
final de la seua vida ni ara, un reconeixement just entre els
seus paisans.
[ 35 ]
Quasi sense interrupció, una generació després Lluch Soler,
Cebrián Mezquita i sobretot Constantí Llombart agafaren
el mateix testimoni. El primer funda la primera Traca:
semanari pa la gent de trò en l’any 1884 amb la intenció
declarada en el primer número de botar-li foch a tot el que
siga digne de ser cremat en mig de la plasa. La religió, la
monarquia i personatges locals perfectament identificables
foren blanc de la seua sàtira. Ràpidament es va fer popular
al temps que fou reprimida amb múltiples denuncies i
empresonaments del seu director, cosa que no va impedir
que aplegara ràpidament als dotze mil exemplars de tirada
i que continuara molts anys després de la seua desaparició
en el record col·lectiu dels valencians inspirant multitud de
publicacions així anomenades, entre elles la més important
de totes la que des de 1912 dirigirà Vicent M. Carceller i a
la que juntament amb el seu director Vicent M. Carceller
es dediquen les activitats de la falla Eduardo Merello
d’enguany.
De Constantí Llombart i de Blasco Ibáñez que continuen en
dos generacions següents el mateix fil conductor sols direm
que encara que més coneguts, la seua obra i el seu paper
han estat i continuen estant moltes vegades manipulats i
tergiversats. I que vists i llegits a la llum del que ha suposat
Carceller adquireixen, al meu parer, un nou i més interessant
perfil. Del primer direm que amb ell es formula una
expressió, literatura de guant o d’espardenya. Expressió que
en Carceller, però també en l’actualitat té plena vigència.
Llombart i Carceller, com abans havien fet Ayguals, i Bonilla,
com va fer també Lluch Soler en la primera Traca aposten
clarament per la comunicació d’espardenya. Fugen de la
correcció acadèmica en el llenguatge per aproximar-se,
per fondre’s amb el poble. El seu objectiu i programa no és
tant educar al poble com mobilitzar-se amb ell. La seua
temàtica, el seu interès, el seu estil és el de la gent, el de
les noves masses urbanes populars o proletàries. El seu
credo polític d’acord amb això no serà mai nacionalista,
corrent amb els quals tenen agres disputes, sinó republicà,
federal o cantonal i internacionalista. A Llombart moltes
vegades se l’elogia pel que no és, nacionalista valencià, i a
Blasco se’l critica també massa vegades acusat d’allò que
realment mai fou, nacionalista espanyol. Els dos i amb ells
el seu declarat deixeble i admirador, V.M. Carceller foren
sempre republicans, valencianistes i d’esquerres. I els tres ho
pagaren.
Vicent Miquel Carceller fou un home polifacètic, editor,
periodista, promotor teatral i d’espectacles, d’ell i sobre tot
de la seua obra cabdal La Traca, es conten de manera molt
interessant i amena moltes coses en les col·laboracions
d’este llibret. Però jo ara acabaré descrivint les seues
publicacions recopilades en la Biblioteca Valenciana.
Nosaltres, en l’hemeroteca per catalogar i classificar la seua
obra hem hagut d’encunyar el concepte Galàxia Traca i açò
és per l’abundància de publicacions que amb noms distints
són Traques o tenen una relació estreta amb Carceller i el
seu setmanari. Estan primer els antecedents, que com s’ha
dit son La Traca de Lluch Soler i Cebrián Mezquita, a la qual
succeirà, sols dos anys després del tancament d’esta una
Nova Traca en 1984, de la qual sols tenim un número (i en
l’Hemeroteca Municipal de Madrid, en tenen un altre). En
1911, reapareix de nou ara sota el nom de Traca nova i de
la que es publicaran 44 números fins que en 1912, ja amb
Carceller, recupere l’antiga capçalera, fet que tot i mantenir
la numeració anterior ens permetrà de considerar-ho com a
acta de naixement del extraordinari setmanari i obra cabdal
del nostre editor.
[ 36 ]
Prompte divergències en la redacció respecte de l’ús de
la sicalipsi i el llenguatge d’espardenya faran que el seu
primer director, José Calpe (Carceller no podia ser-ho
per ser menor de 25 anys) se’n vaja i funde La Matraca.
Dos números tenim d’esta publicació digitalitzats en la
Biblioteca Valenciana Digital (BIVALDI), els dos de 1916. Ara
sabem que se’n publicaren dinou números. Mentre tant La
Traca continuava amb èxit creixent i amb ella nombrosos
suplements, com. Pim, Pam, Pum en 1918 o el Almanac de
La Traca que es publicaria tots els anys i del que nosaltres
disposem números dels anys 14, 17 i 23 i Rafa Solaz amb qui
col·laborem estretament té els anys 15 al 18, o El Fallero, que
en color i amb col·laboracions dels principals intel·lectuals de
Valencia cada any per falles entre 1921 y 1936 es publicava en
les impremtes de Carceller. Altres publicacions de Carceller,
de què en les pàgines de La Traca s’informava foren:
El Chorizo Japonés en 1915 del qual, en la BV s’ha digitalitzat
recentment, graciés de nou a una cessió de Rafa Solaz, el
número 2 i segurament últim i únic. No tenim constància
de l’existència del núm. 1 en cap biblioteca, i El Piropo
publicació de tipus eròtico-galant que aparegué en 1931 i
del qual en l’Hemeroteca Municipal, es conserva la col·lecció
sencera, i institució amb la qual tenim previst signar
prompte un conveni que ens permeta digitalitzar-la i pujar-
la a Internet.
El 19 de juliol de 1924 apareixerà La Sombra davant la
impossibilitat de seguir-se publicant La Traca per la censura
militar durant la dictadura de Primo de Rivera. No obstant
això tampoc va poder seguir esta més allà de 1926. Sent
substituïda a la seua vegada per La Chala que en 1926
intentarà, esta vegada amb èxit evitar la seua prohibició
moderant el seu discurs i llenguatge i sobrevivint a la
Dictadura de manera que en tornar a eixir La Traca en 1931,
i davant la seua edició en castellà per poder satisfer la
demanda que de tots els punts de la península i d’América es
rebien, es convertí de fet en el periòdic en valencià de major
èxit del moment. Publicacions associades amb esta son Les
Falles, suplement faller des de l’any 1927 a 1933; El Almanac
de La Chala, dels mateixos anys i dels que en la BV tenim
també dos números, el primer i l’últim.
Altres publicacions que eixiren de l’empenta i iniciativa
de Carceller foren la represa des de 1914 d’El Cuento del
Dumenche que iniciat en 1908, entre 1914 i 1921 (l’etapa de
Carceller) va donar a conèixer 366 fascicles d’obres literàries
en valencià de molts escriptors, alguns d’ells com Gayano
Lluch, novells i altres, ja famosos com Eduard Escalante,
Rafael Maria Liern, Maximilià Thous. També del seu mestre
Constantí Llombart i inclús del mateix Teodoro Llorente. El
propi Carceller publicà els seus sainets Cheperut i coixo, Paca
la planchaora i Quico i Neleta o La fira de València.
Nostre Teatro, revista setmanal literària continuà amb la
tasca divulgativa del Cuento des de 1921 fins al 32, i en les
seues pàgines es publiquen prop de dos centes obretes
de teatre, totes en valencià d’autors com Paco Barchino,
Paco Comes, de nou Gayano Lluch, Vicent Montesinos o
Jesús Morante Borrás, autors tots sense els quals no es pot
entendre el teatre valencià i que estan totes disponibles per
a la seua consulta en les prestatgeries de la BV i prompte en
les col·leccions de BIVALDI en Internet.
La Col·lecció Biblioteca República responia per altra banda
a la voluntat d’abastir una part dels lectors de La Traca i
El Clarín, els més cultes o compromesos, amb lectures que
els aproparen als ideals i exemple d’insignes republicans
[ 37 ]
com Blasco Ibáñez o sobre les preocupacions polítiques
del moment Així en esta col·lecció s’edita en 1933 el llibre
de José Baixauli, Blasco Ibáñez en la intimidad, únic d’esta
col·lecció que tenim en la BV, i El Comunismo d’Alfonso
Martínez Carrasco.
Una altra col·lecció distribuïda amb La Traca fou Bandidos
famosos que publicà dèsset monografies amb les històries
dels principals i més famosos bandolers: les vides del
Pernales, el Tempranillo, Luís Candelas o Diego Corrientes
molt del gust de la època eixiren de les mateixes premses.
Unes altres iniciatives editorials foren la Biblioteca La Traca
en què es publicaran obres com Las aventuras y desventuras
de Llapisera o El Tractat del pet del pare Mulet o les
col·leccions de formació política que dirigides per Alfonso
Martínez Carrasco s’ocuparan de divulgar els conceptes
i fonaments de l’activitat política i sindical del moment
amb títols com El Comunismo libertario, El sindicalismo
sintetizado, La expulsión de los jesuitas i molts altres.
També publicà un setmanari taurí, El Clarín, des de 1921
fins 1935 i dels qual es conserven molts números en la
Hemeroteca Municipal i en la BNE, estos disponibles en
la seua hemeroteca digital. Fou, com moltes de les seues
publicacions, líder en el seu àmbit amb tirades espectaculars
i distribució per tota Espanya i América. Amb ella es
publicava anualment un Almanaque de gran qualitat gràfica
amb fotografies i il·lustracions amb molt de colorit. També
constituí una col·lecció de monografies dedicada al món de
la tauromàquia i dels toreros. Els almanacs estan en la BV
i s’han digitalitzat per poder-los oferir en companyia de la
resta de l’obra de Carceller.
Finalment com empresari d’èxit en el món de la
comunicació, el periodisme i els espectacles ens queda dir
que obrí un teatre, el Serrano, i un cinema, el Metropol. De
manera que podem afirmar que la cultura, la comunicació
i les societats, tant la valenciana com la espanyola, no es
poden entendre desconeixent com fins ara ha ocorregut el
nostre personatge i la seua fabulosa obra.
[ 38 ]
Referències bibliogràfiques
Barrantes, V. (1894) “Villergas y su tiempo”. En La España
moderna núm. 66 juny. 1894
Caro Baroja, J. (1990). Ensayo sobre literatura de cordel.
Ediciones AKAL.
Carrillo, V. (2008) Dos estudios sobre Wenceslao Ayguals:
homenaje al profesor Víctor Carrillo . Vinaròs: Associació
Cultural Amics de Vinaròs.
Fairclough, N. (2013). Language and power. Routledge.
Disponible en https://books.google.es/
Laguna Platero. A Historia del periodismo valenciano: 200
años en primera plana. (1990). Generalitat Valenciana.
Recuperat de http://dialnet.unirioja.es/servlet/
libro?codigo=67958
Laguna Platero. A Història de la comunicació: Valencia, 1790-
1898. (2001). Universitat Autònoma de Barcelona. Recuperat
de http://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=195750
Laguna Platero. A. Vicent Miguel Carceller, el éxito tràgico
del editor de La Traca.(2015) Valencia, El Nadir
Martínez Gallego, F. A.. (2010). De com es perdé l’humor:
l’esgotament de la sàtira als mitjans de comunicació
valencians des d’una perspectiva històrica. Arxius de
Sociologia, (23), 79–91.
Martínez Gallego, F. A.., Mompart, J. L. G., & Ortiz, E. B.
(2008a). La recepción de las publicaciones satíricas: estudio
de casos (“La Traca y Gracia y Justicia”), 200–.
Martínez Gallego, F. A.., Mompart, J. L. G., & Ortiz, E. B.
(2008b). Metodología para el estudio de la sátira mediática,
198–.
Martínez Gallego, F. A.., Ortiz, E. B., & Platero, A. L. (1996).
Historia y comunicación: Los determinantes sociales, 61–67.
Martínez Gallego, F. A.., & Sanchís, I. R. (1992). Comunicació
popular i literatura popularitzada: el plec de cordell
a la València del segle XIX. Comunicación Y Estudios
Universitarios, (2), 301–330.
Mompart, J. L. G., Martínez Gallego, F. A.., & Ortiz, E. B.
(2008). Discurso satírico y discurso político hegemónico:
confrontaciones y convergencias. Una periodización, 201–.
Ortiz, L. (2005). Lambertadas [Texto impreso]: el humor de
Lambert. Valencia]: L. Ortiz.
Solaz Albert, R. (2004a). Editorial Carceller, la maldita.
Noticias Bibliográficas: Revista Bibliográfica Anticuaria
Internacional, (100), 43.
[ 39 ]
Solaz Albert, R. (2004b). La Valencia prohibida: sexo vigilado
en la ciudad. Retrieved from http://dialnet.unirioja.es/
servlet/libro?codigo=256018
Solaz Albert, R. (2014). Figues i naps: Imatge, erotisme i
pornografia en la literatura popular valenciana (Edición: 1).
València, Espanya: ROM Editors.
Solaz Albert, R. El Pedo (n.d.). Recuperat de http://www.
todostuslibros.com/libros/el-pedo_978-84-96419-68-1
Solaz Albert, R. (2015). Almancs de la Traca 1915-1918.
València, Alenar Editors.
Solaz Albert, R. La Cartilla (n.d.). Recuperat de
http://www.todostuslibros.com/libros/leer-la-
cartilla_978-84-96419-89-6
PREMIS MESTRE ORTIFUS
A LA TEMÀTICA I PORTADA D’UN LLIBRET DE FALLA
CON
VOQ
UEN
PATR
OCI
NEN
«Les falles han de parlar» és una de les frases cèlebres del dibuixant Ortifus en les seues immersions en la
festa de les Falles, provocant la sàtira en cada escena i mostrant una cohesió en el missatge. Per això, el Premi
Mestre Ortifus vol potenciar el treball d’aquelles comissions que en el seu llibret, tant en la portada com en els
continguts, plasmen esta coherència amb la crítica de la falla plantada a la seua demarcació, perquè és allò que
volem fer desaparéixer amb el foc.
Finalistes Coherència
[ Títol Apunts de Falles ] · [ Coordinadora Verónica March ] · [ Comissió A.C. Falla Plaça Cervantes de Paiporta ]
[ Títol Dona ] · [ Coordinador Miguel Àngel Sànchez Aguilar ] · [ Comissió A.C. Falla la Vila de Sagunt ]
[ Títol Reviscola Tio Canya ] · [ Coordinador Josep Antoni Collado ] · [ Comissió Falla Arrancapins de València ]
[ Títol Butaca Reservada ] · [ Coordinador Miguel López ] · [ Comissió Falla Avinguda de Selgas i Planas de Tovar de Xàtiva ]
[ Títol El jardí de les delícies mediterrànies ] · [ Coordinador Luis Muñoz Vidal ] · [ Comissió Falla Mercat - Gandia ]
Finalistes Portada
[ Títol Què venen els soviets! ] · [ Autor Roberto Heredia del Rey, Jose Francisco Carsí i Raquel Puchades ] · [ Comissió Falla Av. de Torrent ]
[ Títol La falla conta com era el barri de la cotxera ] · [ Autor Alberto Silla ] · [ Comissió Falla Barri Cotxera de Torrent ]
[ Títol #ambivalencia ] · [ Autor Yogur de Fresa ] · [ Comissió Falla Castielfabib - Marquès de Sant Joan ]
[ Títol Sentit únic? ] · [ Autor Roberto Heredia del Rey i Jose Francisco Carsí ] · [ Comissió Falla Ripalda Benefi cència Sant Ramon ]
[ Títol Rebel·lat! ] · [ Autor Efe Suarez i Maria Zacarés ] · [ Comissió Falla Vilanova de Gandia ]
[ 42 ]
ÍNDEX DE CONTINGUTS
DEL LLIBRET
PRÒLEG (Verónica March)
TEMA 1: Què és una falla.
Definició
Coneixements bàsics
Verónica March
Estructura: Directiva i
comissions
Tipus de falles (Entrevistes
a diferents comissions)
TEMA 2: Qui ens representa.
El bon president
La bona Fallera Major naix o es fa? Pilar Gregori
Salutació dels Presidents
Falleres Majors: Espe i Paula
La figura de la Fallera Major. Maite Delhom i Amparo Casado
La Fallera Major de Paiporta. Maite Delhom i Amparo Casado
TEMA 3: De què parlen les falles.
La formació de la crítica. Verónica March
Les falles, espill de la història. Jose del Saz
Les explicacions de les nostres falles
Les falles com a ferramenta didàctica Coral Gómez i Susana
Moreno
TEMA 4: El monument
Del parot al ninot de falla. Raúl Zamora
Evolució dels cadafals. Raúl Zamora
Nous mètodes i materials. Albert Tarazona
TEMA 5: L’artista faller
Sagues d’artistes. Sofía Martínez i Juan Antonio Chirivella
Ser artista fallers. Héctor Moreno
Artistes paiportins. Héctor Moreno
Futurs artistes de la nostra comissió. Héctor Moreno
TEMA 6: Les falles, espai social i d’aprenentatge
Mestres i fallers. Vicky Fabià
Escola fallera. Raquel Ferrandis
Si la falla fóra… (article col·lectiu a partir d’una enquesta)
Aprenim la llicó (text poètic). Pepico Motes
TEMA 7: Treball de recerca infantil
Creant escola (textos escrits per xiquets i xiquetes de la
comissió infantil)
- Les falles a l’escola
- Les escoles a Paiporta
Per saber més (activitas sobre falles)
Glossari (vocabulari de paraules falleres que han aparegut al
llarg del llibret)
Tema 8: Altres elements de la festa
Aspectes de la festa (recull de fotografies)
Per a recordar (programa de festes)
Publicitat
[ Guanyador Coherència 2016 ]
[ Apunts de falles ]
[ Coordinadora Verónica March ] · [ Comissió Falla Plaça Cervantes ]
[ 43 ]
[ Guanyador Portada 2016 ]
[ Què venen els soviets! ]
[ Autors Roberto Heredia del Rey, Jose Francisco Carsí i Raquel Puchades ] · [ Comissió Falla Avinguda de Torrent ]
PREMIS CLIMENT MATA
A LA MAQUETACIÓ D’UN LLIBRET DE FALLA
CON
VOCA
Al premi es valorarà el disseny de la publicació tenint en compte la maquetació, les il·lustracions, la temàtica
gràfica escollida, l’originalitat i l’enginy. També es tindrà en compte l’enquadernació i la presentació (carpetes,
accessoris, etc.). Encara que en cap moment es valora la part literària del llibre, els continguts escrits dels
dibuixos i il·lustracions han d’estar redactats en valencià.
Finalistes Local
[ Autor Amparo Vidal ] · [ Comissió Falla Plaça Espanyoleto de Xàtiva ]
[ Autor Rebeca Colomer ] · [ Comissió Falla Benlloch - Alexandre Vié de Xàtiva ]
[ Autor Miguel Ángel Gosalbes ] · [ Comissió Falla Molina Claret de Xàtiva ]
Finalistes Comunitat Valenciana
[ Autor Yogur de Fresa ] · [ Comissió A.C. Eduardo Merello de Port de Sagunt ]
[ Autor Joanra Estellés ] · [ Comissió Falla Plaça Del Forn d’Alzira ]
[ Autor Mister Lessmore ] · [ Comissió Falla Del Mercat de Gandia ]
[ 46 ]
[ Guanyador Local 2016 ]
[ Autor Amparo Vidal ] · [ Comissió Falla Plaça Espanyoleto de Xàtiva ]
[ 47 ]
[ Guanyador Comunitat Valenciana 2016 ]
[ Autor Yogur de Fresa ] · [ Comissió A.C. Eduardo Merello de Port de Sagunt ]
PREMIS PEPET I CARLES CORTINA
AL MILLOR ARTICLE AL VOLTANT DE LA CANDIDATURA DE L’ESPAI CULTURAL DE LES FALLES
VALENCIANES A PATRIMONI IMMATERIAL DE LA UNESCO
CON
VOCA
Premis Pepet i Carles Cortina (UNESCO) al Millor Article publicat en un Llibret de Falla amb l’objectiu d’estimular
la creació i la reflexió al voltant de la candidatura de l’Espai Cultural de les Falles Valencianes a Patrimoni
Immaterial de la UNESCO, així com premiar l’esforç editorial que fan les comissions en els llibrets.
Premi Pepet (València)
Premi Carles Cortina (Comunitat Valenciana)
http://lletresfalleres.info/index.php/els-premis/carles-cortina
http://lletresfalleres.info/index.php/els-premis/pepet
#PLF16
A UN TEXT SATIRICOFALLER BREU
CON
VOQ
UEN
El Premi #plf16 a un Text Satiricofaller Breu vol visualitzar la creativitat satírica en els nous canals de
comunicació que oferixen les xarxes socials Twitter, Facebook i Google+. A banda del caràcter satíric (i també
faller), es té en compte la cohesió, la creativitat i el valor literari del text obtingut.
[ Guanyador #PLF16 ]
Jose Gisbert @josebmb
Demane a la policia que no investiguen a València fins el dia 20 de Març. És impossible acabar la crítica i estar al dia. #plf16
[ Finalistes #PLF16 ]
Col.lectiu Sinià @CollectiuSinià
Ens comenta cert diari valencià que aquestes Falles farem
l’Ofrena a la Maga de Març i retrem Homenatge Seglar a
Josep el fuster #Plf16
Raquel Úbeda @Raquel_Ubeda
- Mira!! Un xarco!! - Senyor President... Podem continuar
amb l’assemblea? #plf16
Jose Manuel Cort @JMfgm
En l’hemicicle, segons qui sigues, et toca aFORAment o et
toca FÒRA #plf16 #falles
Analista Fallero @analistafallero
Es comença llevant a Sant Josep de la cavalcada i s’acava
llevant l’educació i sanitat pública. Ah no, això l’havien fet
els d’abans #plf16
Faller Socarrat @fallersocarrat
Que la Interagrupacio entregue els poemes, demane perdó i
es dissolga. #plf16
Tomàs Palomares @tpalomares
D’on vens en eixa fenwich?, vinc de deixar els 5 llibrets en
conselleria per al concurs de la generalitat #plf16
Olga Garcia Salguero @olgags
En quants monyos es pot participar al #plf16?
Falla Castielfabib @fcastielfabib
#PLF16 Rita Barberà entra en depressió i li dona a la casalla
per no ser el ninot més nombrós de la exposició!! Ah no!! Q ja
ho feia abans!!
Vicente Lloret @VicenteLl
-Estem en números rojos. Podem hipotecar el casal o vendre
tota la beguda. - A quin banc hi ha que signar? #plf16
ALZIRA 8/04/16WWW.LLETRESFALLERES.INFO | FACEBOOK.COM/LLETRESFALLERES
TWITTER.COM/LLETRESFALLERES | GPLUS.TO/LLETRESFALLERES
