Camarasa: 973-420191.Cubells: 973-459005.Vilanova de Meià: 973-415058/973391087.Barcelona: 616 44 07 93 Web: http://www.marquesat.net

ITINERARI

0

HISTÒRIA D'ALMENAR La vila d'Almenar es troba esglosada en un petit turó. Al cim del turó hi ha l'antic castell arrabassat el 1094 als musulmans de Lleida pel Comte Ermengol V d'Urgell i conquerit definitivament el 1147 pel Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, el qual dos anys després, concedí carta de població a un centenar de balaguerins. L'església parroquial de Santa Maria, gòtica i d'una sola nau, fou reformada el segle XVIII, en que fou construït, a més, el campanar (1740). Dins el terme municipal hom ha trobat restes arqueològiques de l'edat de bronze i del ferro (tossal del Metxut, turó de Sant Salvador), d'un camp d'urnes a la partida de Tudela i de viles romanes al pla del Sot i al pont de Ferrando. El municipi comprèn l'antic terme de Santa Maria d'Almenar ( o torre de Santa Maria) i el caseriu de la Bassa Nova. Primer document conegut referent a Almenar. 1095, desembre, 12 El comte d'Urgell, Ermengol V conquereix Almenar i dóna a la Prioral de Solsona l'església edificada al castell d'Almenar, dedicada a Sant Joan, i una almúnia. Aviat, però, tornaria el poble a mans dels moros. ACS, Cartulari II, fs. 34-35 Document de 1107 1107, març, 23 Ramón Guitart, prelat de Santa Maria de Solsona, concedeix a Pere Jofre un alou i la tercera part d'una almúnia en terres d'Almenar i d'Alguaire, el dia 23 de març de 1107. ACS, Pergamins. Carta Pobla d'Almenar 1147, abril 13. Treta de la còpia dels privilegis d'Almenar que renova el rei Felip II, el 17-IX-1582. L'original és a l'Ajuntament d'Almenar. Carta de Donació de la Sèquia d'Almenar 1151, setembre. L'original d'aquest document és a l'Arxiu Municipal d'Almenar. Vulgarment s'anomena "La Pell". Concessió i trasllat de la fira 1306, juliol, 10. El dia 10 de juliol de 1306, el rei Jaume II concedí fer fira en el mes de setembre al poble d'Almenar. L'abundància d'aquestes, va perjudicar la nostra; i a petició de la vila, el rei Pere III, el 10 de juny de 1336, la traslladava al mes d'abril. ACA, Cancelleria, reg.203, f.181 i reg 858, fs. 128- 129. 1313, abril, 28 El rei Jaume II protestà contra la usurpació feta pel senyor d'Albelda, contra els homes d'Almenar, que són de la jurisdicció reial. ACA, Canc., reg.151, f.217 v. Concessió i ampliació del molí Anys 1328 i 1331. ACA, Cancelleria, reg, 483, fs. 147-148. 1430, octubre,10. El rei perdona els inculpats d'Almenar, que s'havien sublevat en saber que la vila era traspassada al comte de les muntanyes de Prades i exclosa, per tant de la Corona, en

1

contra del pacte fet amb Ramón Berenguer IV. ACA, Cancelleria, reg 870, f.45. 1494, juliol,18. En nom del rei, la Cancelleria Reial, en aquesta data, fa cinc documents referents al mateix tema. Dos són destinats al poble d'Almenar, dos a Pere Carcassona i un als diferents representants o autoritats reials. El tema comú és salvaguardar el poble perquè es pugui nomenar síndics que el representin davant l'Audiència Reial per demanar la reintegració a la Corona, sense entrebancs per part de ningú. Pere de Carcassona no respectaria aquests documents, com es pot veure en la sublevació del poble contra ell, pocs mesos després. ACA, Cancelleria, reg 3.860, fs 9-15. Retorn d'Alfarràs a la Corona 1594, octubre, 31. El nou batlle, designat pel representant del rei, fa públic el seu pregó primer. AMPLI, Catàleg Gras, núm 257, fs. 6-8. El catalanisme. Fruit de la Renaixença, era el moviment d'afirmació. Com en altres llocs, també al nostre poble predominava la Unió Catalanista. El seu tradicionalisme arrelat a la nostra terra i el suport que en un principi li donaven els, diríem, més dretans els allunyava de l'altra gent. Tenim notícia de dos mítings ben diferents, si més no, per l'acollida que varen tenir a Almenar. El primer va ser el dia 19 de gener de 1902 (Diario de Lérida 21-1-1902) precedit d'una gran propaganda. La caravana dels oradors i acompanyants havia sortit de Lleida entre les aclamacions i cants de la gent del pobles del trajecte. Torrefarrera, Roselló i Alguaire. Partides d'Almenar. Bolós, Gralles, Bassanova, Fenollet, la Plana,Comastreta, Sas, Unilla, Aubarrells, Sesalt, la Vall, Cuadrisos.

ALMENARA LA VELLA La primera població, d'origen àrab, dita ja en els documents antics Almenara la Vella, es trobava en un planell al qual es pujava per unes escales fetes a la roca, encara existents, a l'extrem de migdia del terme (prop de les alqueries de Canissella, Vacarissa i la Mola), al límit amb el terme d'Alguaire. Tots aquestos llocs estaven als límits del terme de Lleida el 1147. Però Almenara la Vella és anterior. I degué ser habitada per una reduïda població mossàrab.

Tingué un paper destacat a la fi del segle XI en les lluites que enfrontaren Yusu¯f ibn Ahmad al-Mutamin, senyor de la taifa de Saragossa (1081-85), ajudat pel Cid, amb el seu germà al-Mund¯ir al-HagÇib Imad al-Dawlà (mort el 1090), senyor de Lleida, Tortosa i Dénia, aliat amb el comte Berenguer Ramon II de Barcelona i amb Sanç Ramires d'Aragó; el primer derrotà, gràcies al Cid, que havia acudit des d'Escarp, al-Mund¯ir al-HagÇib, el 1082, a Almenar, i féu presoner el comte Ramon Berenguer II (que lliurà als pocs dies) i saquejà els territoris veïns. Pere I d'Aragó, fill de Sanç Ramires, entrà posteriorment al castell d'Almenara (1092), però fou una conquesta efímera, i en la invasió almoràvit cal situar la destrucció i l'abandonament del castell d'Almenara la Vella.

2

LA POBLACIÓ D'ALMENAR

Foren els almoràvits els qui bastiren la nova població d'Almenar, més al nord, presidida pel castell, del cual resten encara les ruïnes, dominant el lloc. I aquest és el castell d'Almenar que conquerí vers el 1145 el conte Ermengol VI d'Urgell per al conte Ramon Berenguer IV.

Almenara la Vella, amb les terres regades per la sèquia que davalla del Sas i va a la Noguera Ribagorçana, fou donada al prior de Santa Maria de Solsona, que repoblà el territori amb algunes famílies vingudes del Solsonès (el lloc perdurà fins al segle XVIII). Té un gran interès la carta de poblament atorgada per Ramon Berenguer IV als nous pobladors d'Almenar, publicada per Bofarull i modernament per Font i Rius, en la qual concedia (13 d'abril de 1148)ipsum castrum de Almenar a cent homes procedents de Balaguer, que comprenia la vila i la fortalesa dels almoràvits amb els seus termes. El comte prometia als repobladors que les possessions i els drets atorgats dins els Usatges de Barcelona no podrien revertir a cap altre senyor dels seus dominis, llevat del nomenament de castlà, que feia en la persona de Pere Ramon d'Erill (càrrec que no implicava senyoria), del llinatge dels senyors de Saidí, que representaren en aquest temps un paper decisiu en les noces del comte i Peronella i per tant en la unió d'Aragó i Catalunya. L'església d'Almenar fou donada el 1150 al paborde de la col·legiata de Solsona (que gaudia ja de la possessió alodial de la Torre de Santa Maria), i per això no consta en l'Ordinatio del 1168 del bisbat de Lleida. A la carta de poblament s'afegí el 1151 un privilegi del mateix Ramon Berenguer IV, conegut per la Pell d'Almenar

CARTA DE POBLAMENT i "LA PELL"

3

En el cas d'Almenar les terres es donaren en bloc als cent balaguerins perquè s'hi establissin. I segurament les particions individuals es farien, amb un altre document ara desaparegut, entre les cent famílies a més del lot de terres comunals i col·lectives.

Era projecte del comte Ramon constituir una vila rural que alhora seria defensada per guerrers del comte establerts al castell.

De la carta pobla d'Almenar no tenim l'original, però si diverses còpies.

La carta és una donació del comte, però que ell eleva a la categoria de pacte entre ell comte de Barcelona, marquès i príncep d’Aragó i els cent homes de Balaguer, amb vigència per sempre. Ells guanyaran uns drets, unes terres i una seguretat; ell en canvi súbdits fidels. Hi ha dues excepcions del domini del terme d’Almenar: la Torre de Santa Maria que dóna a l’església o canònica de Solsona i la Guàrdia de Fenollet que serà d’usdefruit del carlà del castell. S’anomena la pell al document original on es dóna la concessió de la sèquia a Almenar. Està escrit en llatí i Ramon Berenguer IV fa la concessió de la sèquia l’any 1151, quatre anys després de la conquesta d’Almenar i dos de la de Lleida. Mana també, que primerament facin la sèquia i després hi tirin l’aigua. Aquesta naixia i moria dins el terme: des d’Andaní a la Torre de Santa Maria en què es revertia al riu les aigües sobreres. Aquesta donació és absoluta sense cap dependència ni d’ell o els seus successors ni tutelada pel carlà o representant seu i menys encara d’altres senyors o comunitats veïnals. I tots aquells que volguessin trencar la donació o inquietar la seva possessió, serien gravats amb el pagament duplicat dels danys infligits.

4

FIRES I MERCATS La fira d’Almenar (1306) es va concedir amb d’una petició del consell general, el qual pretenia aconseguir un major progrés per a la població. La fira començava el dia 3 de setembre i es perllongava durant 6 dies més. Uns quants anys després, el 1327. el rei Alfons el Benigne, alhora que confirmà l’exempció de pagament dels impostos d’usàtic i teloni feta per Ramon Berenguer IV, l’amplià als de lleuda, peatge, portatge, mesuratgel, pes i passatge. Però sembla que la fira d’Almenar ensopegà amb la competència d’altres de properes, i vers l’any 1336 convenient traslladar-la al dia de Sant Marc, el 25 d’abril. Eren unes transaccions poc voluminoses en efectiu monetari i a causa de l’escassetat de moneda menuda, i hi ha la necessitat de crear una moneda local fraccionària. El seu valor era només fiduciari, és a dir, de vigència exclusiva en l’àmbit de la població i calia canviar-la a les taules de canvi. La proliferació de moneda local, coneguda com a pugesa, en diferents poblacions de l’àrea lleidatana (Lleida, Almenar, Balaguer, Agramunt, Ponts i Àger). La moneda pugesa d’Almenar sabem que es va concedir fer-ne una emissió l’any 1328, però tenim indicis d’encunyacions anteriors i juntament amb la de Lleida va ser una de les primeres, finals del segle XIII o principis del XIV. Al segle XVIII el consell general d’Almenar sol·licità el 15 de juliol de 1756 la confirmació dels privilegis de Felip II i la facultat de tenir dues fires anuals. La que ja tenia del 3 de setembre que la volen retardar fins al 17 de setembre, i en demanen un altra per el mes d’abril, durant la Pasqua de Resurrecció. A les dues fires d’Almenar es podien vendre i comprar el següents animals i productes: bestiar de llana, de pèl, porcí, aus i espècies que es produïen al país. Fruits secs, frescos i del país en general, llavors, cereals i llegums, així peix fresc i salat, i tot tipus de roba. L’any 1828 es demanà al consell de Castella que autoritzés la vila d’Almenar a celebrar dos dies mercat, a canvi d’anul·lar les dues fires. Tanmateix finalment, Almenar va aconseguir celebrar mercat el dimecres.

LA MONEDA PRÒPIA PUGESA D'ALMENAR

L’emissió de moneda local a Almenar i altres poblacions des de finals del segle XIII fins el XV fou, per una banda una alternativa a la moneda imperant a l’època, diner de tern, ja que tenia un valor excessivament alt per a les petites transaccions, i per una altra a la fabricació de moneda fraccionària, l’òbol, que resultava molt rendible d’encunyar. La posta en circulació de la moneda pugesa esdevenia, doncs, una mesura idònia per als llocs allunyats de Barcelona i per als mercats locals.

5

Les primeres mostres d’aquestes monedes locals, nomenades pugeses perquè s’encunyaven a imitació de les de la ciutat occitana de Lo Puig ( Le Puy, en francès), datarien de les darreries del segle XIII, essent Almenar i Lleida els primers llocs de Catalunya on es fabricaren. El seu valor era de caràcter fiduciari, és a dir, no tenien valor propi però sí que eren avalades per dipòsits en or i plata, i a més les viles disposaven de les taules de canvi on els forasters podien convertir l’efectiu en moneda de curs legal. Segons el poder de circulació de cada moneda se’n podien fer diferents emissions amb quantitats variables de tiratge. Pel que fa a la pugesa d’Almenar se’n coneix una de les emissions que reproduïm en aquest text, però ignorem la data de posta en circulació. Per la descripció publicada pels estudiosos del tema sabem que era de llautó i que estava incusa amb una creu patada i una ala a mig vol abaixat al camp, i la llegenda ALMENAR. La seva forma era circular i tenia un diàmetre de catorze milímetres. Les atribucions d’algunes viles i ciutats de gaudir de moneda pròpia no es poden desvincular dels privilegis que els monarques concedien als consells municipals o a particulars per promoure el seu estatus econòmic. L’any 1306, una data propera als primers anys d’emissió de la moneda pugesa d’Almenar, el rei Jaume II atorgava als seu habitants el privilegi de celebrar la fira anual, amb garanties de seguretat per a tots els participants. Altres poblacions que posteriorment gaudirien de similar gràcia en matèria de moneda serien Balaguer, Ponts, Àger i Agramunt. L’Únic document escrit que fa referència a la llicència d’encunyar pugeses a Almenar data de 1328. Va dirigida a un jurispèrit local anomenat Vidal, i es remarca que té el mateix privilegi que altres que havien gaudit abans que ell. Com que aquests concessionaris podien gravar en la moneda les pròpies armes o les de seva població, l’ala que figura a la moneda que reproduïm hauria de pertànyer segurament a un individu que es deia de cognom Almenar o a la mateixa vila, fet que en aquest darrer cas, indicaria que l’ala era l’antic escut del municipi.

Fragment de text escrit per l’historiador Josep Forns.

EL NUCLI URBÀ D'ALMENAR L’estructura de les poblacions es va anar adaptant a les necessitats del mitjà de vida en una societat que des del primer moment de la feudalització va ser objecte del procés de concentració de les famílies dins del clos de les muralles de les viles. Per tant, l’estructura urbanística i les mateixes cases estaven adaptades com a residència, magatzem de la collita i estable d’animals. En l’espai urbanitzat hi tenia un protagonisme rellevant la plaça, amb la casa de la vila i l’església, en ocasions encara amb el fossar o cementiri al seu entorn, i el carrer del Mig com a via de circulació principal i lloc de residència de les famílies benestants. Els noms dels carrers s’acostumava a prendre la denominació per la presència del servei més utilitzat o l’element més visible als ulls de la gent del poble, com el carrer del Forn, de la Carnisseria, del Pou, el Pertxe de Sitjar, plaça Soldevila, de la Bassa, el nom d’un veí i es consoliden els canvis introduïts com el carrer Nou, el carrer Nou del Castell, entre molts altres. En documents de principis de l’edat moderna d’Almenar i Alguaire,

6

Edificis importants de la Vila

7

aquestes viles es tractem d’oppidum, segurament en el sentit de “poble enmurallati ben situat defensivament”.

NUCLI URBÀ D'ALMENAR II Els primitius castells de l’època àrab (husum) i de la conquesta es van anar transformant a poc a poc, canviant la seva ubicació si era necessari, per esdevenir la casa-palau i el lloc de residència dels catlanas. Almenar com altres viles dels entorns fa en el seu origen el que es coneix com un poble castral, és a dir, construït a l’aixopluc del castell residència dels senyors de la mateixa localitat, en què la part inferior de les parets i els angles eren de pedra, però la part superior feta de tàpia. La primitiva fortificació fou la torre de senyals àrab que dóna nom a la població. Devia estar situada on actualment hi ha el Castell dels Moros, però devia ser de dimensions reduïdes. Aviat es degué edificar un nou castell-residència, més espaiós i apropiat a les necessitats del moment. El castell era concebut com la residència d’una família de cavallers per a gestionar l’activitat jurisdiccional i senyorial, amb sala central, l’escriptori i l’arxiu de document, la cambra d’escuders, els patis, la capella, el celler, la cisterna, el trull, els magatzems i altres dependències. El castell estava situat a l’exterior de les muralles de la vila, el cim del turó del Castell dels Moros o a la seva base. Fou pol d’influència urbanística. Un altre pol de creixement fou a l’entorn del vessant sud de l’església-fossar i ajuntament actual, segurament al segle XIV. El carrer del Mig, juntament amb el carrer de la Vila, formava una artèria comunicativa més important, des la plaça Soldevila fins a la proximitat del castell. Les muralles devien seguir la configuració natural del turó defensiu on està edificada la vila i en primer moment potser no anaven més avall del punt d’unió entre aquells dos carrers mencionats, prop de la placeta de l’Argolla. Dintre del clos de la vila, l’edifici emblemàtic del municipi en l’àmbit civil era l’ajuntament, mentre que l’església ho era en el religiós. Cal dir que l’església, la plaça i l’ajuntament delimitaven un territori important a la vida social, política i espiritual dels pobles. A Almenar, l’actual casa de la vila, restaurada recentment, és del segle XVIII i conté a l’interior estructures que poden ser anteriors, especialment l’antiga presó i una sitja. A l’exterior encara conserva el restaurat, a la placeta de l’Argolla, el banc en què s’exposaven els acusats de delictes i s’ha recuperat l’antiga cadena a la qual estaven subjectats.

Josep Forns i Bardají

8

LES PESTES. L'ANY 1652

Any 1652 Aquell assot que punia els pobles a l’Edat Mitjana i que, en allaus intermitents delmava els seus habitants, aparegué al nostre poble l’any 1652 a les acaballes de la guerra i, altra vegada, l’any 1681 i 1707. La de 1652 era “pesta bubònica” anomenada així perquè en diferents indrets del cos sorgien bonys o bubons produïts per bacteris transmesos per animals rosegadors o rates. Afavoria la seva expansió la falta d’higiene, la desnutrició i les mancances que hem d’atribuir a la guerra. L’epidèmia va durar des de 1648 a1654, primer vingué des de terres de València tot seguint per la ribera de l’Ebre i el Camp de Tarragona. L’any 1651 brollava en la Catalunya Oriental i arribà a les nostres terres. El mes de juliol de 1652 feia estralls a Tamarit i a l’octubre i novembre a Lleida, quan ja havia passat per Almenar. Al nostre poble fou present a l’agost i al setembre. I en dos mesos moren 25 persones. Els que moriren el 1652 no solen fer testament ni reben els sagraments o per falta de sacerdot o per la rapidesa de la mort. Els que moriren primer, foren enterrats segons costum o dins l’església o en el fossar dels seu voltant però ben aviat es buscarà un altre lloc, segurament més apartat, i que anomenaven “cimintiri del contagi”.

PESTES. L'ANY 1681 I 1707 Any 1681 i 1707 Una altra mortaldat arriba al final del segle XVII i, concretament a Almenar l’any 1681, de la qual tenim una acurada descripció o acta segellada per mossèn Rafel Barral, regent de la parròquia que actuava com notari de la vila. Es tracta d’unes febres tercianes que comencen el 24 de juliol. En vuit o nou dies es fa infectar tot el poble. A falta d’autoritats s’encomanà el govern del lloc a gent de fora de la Casa de la Vila. Molts moriren per falta de mitjans. Hi hagué dies que morien cinc o sis persones. En cinc mesos moren 112 persones (59 de grans i 53 infants). Les malalties epidèmiques retornaven cíclicament i sobretot a l’estiu com a febres intestinals. L’any 1707 es tenen dades de juliol a setembre. En aquest temps moren 124 persones. Es pot suposar que tant el 1681 com el 1707 es tractava de malalties semblants. Fins i tot els percentatge de difunts (adults i infants) és similar. En canvi, l’any 1652 no tenim constància de l’òbit de cap infant.

9

LA COMUNITAT JUEVA EN ALMENAR MEDIEVAL

LA COMUNITAT JUEVA AL ALMENAR MEDIEVAL A la Catalunya musulmana convivien en harmonia musulmans i jueus però no amb els cristians i Almenar no era una excepció. A les zones poblades pels visigots, previ a la dominació musulmana, és a dir, abans de l'any 750, la convivència amb els jueus no era bona. Més endavant, després de la presa definitiva d'Almenar pel comte Ramon Berenguer IV el 13 abril 1147, la convivència entre jueus i cristians era perfecta. Almenar va passar dels musulmans als cristians en repetides ocasions però molt transitòriament amb el Comte Ermengol V d'Urgell ja que els musulmans reconquerida reiteradament la població gairebé de forma immediata. I és que Ramon Berenguer IV es va adonar que no era suficient conquerir una població sinó que a més calia ocupar. Per tant, amb bon criteri, va decidir ocupar la població d'Almenar i per això va reclutar 100 famílies de Balaguer que es van traslladar a Almenar a canvi de les terres, els termes, les Almoina i cases del territori, així com la sèquia de reg amb l'aigua corresponent per a ells i tots els seus descendents. La sèquia de reg és el canal de Pinyana, que va ser donada a les 100 famílies de Balaguer l'any 1151, quatre anys després de la concessió de la Carta de Població de 1147. No hi ha constància si entre els pobladors procedents de Balaguer hi havia també jueus (ja que a Balaguer hi havia una important Aljama jueva en aquella època) però el més probable és que sí, donades les immillorables condicions ofertes pel Comte-Rei. A l'arxiu històric de Balaguer no consta el llistat de les cent famílies que es van traslladar a Almenar i molt menys la seva religió. Per tant, no es pot demostrar documentalment la procedència ni l'origen dels jueus d'Almenar, ni tampoc el llistat de les famílies que habitaven la població, fins al primer cens conegut dels "focs" del poble fet l'any 1497 al que consten més de 150 "focs" i cap dels noms és clarament jueu, cosa que no és d'estranyar ja que se suposa que van marxar amb l'expulsió ordenada pels Reis Catòlics el 1492, o es van amagar o es "van convertir" al cristianisme i es van canviar el nom. És de suposar que després de la conquesta cristiana d'Almenar aquesta població constava de: • 100 famílies acabat vingudes de Balaguer entre les quals probablement havia jueus. • Els jueus que hi vivien abans de la conquesta, juntament amb els sarraïns. • Alguns sarraïns convertits al cristianisme o que almenys el simulaven. Se suposa que la majoria de musulmans es van anar a altres territoris sarraïns ja que com queda dit, la convivència entre cristians i musulmans no era bona. Per tot això, és normal que en la població d'Almenar s'anés creant una pròspera

10

comunitat jueva, que anava creixent amb jueus procedents d'altres zones, fet que va comportar la oficialització d'una Aljama jueva. Els jueus tenien una administració judicial diferent als cristians, tribunals diferents i jutges diferents. També els seus oficis eren diferents i vivien en barris diferents (fora de les muralles de la població). També els seus impostos eren inferiors. Almenar encunyava moneda pròpia entre els segles XIII i XV. Sembla que hi havia molts jueus i molt acomodats a finals del segle XIV i principis del XV. L'Aljama jueva tenia els seus doctors o rabins. També la seva pròpia escola (que funcionava a la sinagoga). Conserven el seu codi jurídic propi atès que no s'oposava a la religió cristiana. Cada Aljama era com una mena de república o consell municipal format per gent gran, els avançats i caps de família. La seva missió era cuidar de tots els assumptes privatius de l'ordre interior del municipi. La seva sentència decisiva era sotmesa a l'aprovació del Albedí (prefecte nomenat pel sobirà o senyor feudal). A la sinagoga hi havia el Rabí major que era nomenat pel sobirà. A sota d'ell hi havia els rabins, que interpretaven la llei i eren mestres d'escola i els sacerdots encarregats del culte ("xenins") El segle XIV va ser molt dolent per a les comunitats jueves a les nostres comarques, ja que degut al seu poder i riquesa van caure en desgràcia en molts llocs i van començar a ser perseguits. El 13 agost 1391 es va produir a Lleida una gran catàstrofe per als jueus que va passar a la història com "l'insult del jueu". Van matar 78 jueus i els van col·locar en una "sitja" del Pla dels Framenors. En la mateixa època a Balaguer els van retirar els privilegis que tenien (no pagaven impostos a perpetuïtat), de manera que molts jueus van començar a anar-se'n a altres llocs (Lleida i també Almenar). A Balaguer, el 22 agost 1418 van vendre la sinagoga i es van anar gairebé tots. Aquesta decadència va culminar el juny de 1492, quan oficialment es van anar tots els jueus que no es van convertir al cristianisme per una ordre expressa dels Reis Catòlics. Els jueus que no es van òbviament continuar amb els seus costums, religió, tradicions i llengua però mai obertament davant el perill que els matessin fossin cremats a la foguera per la Inquisició. Per aquest motiu desaparèixer en molt poc temps tots els signes externs i religiosos jueus com les sinagogues i les mikve (banys rituals jueus). Per tant, no és estrany que una comunitat tan pròspera i rica hagi deixat per a la posteritat tan pocs vestigis de la seva existència. Recentment a Almenar (Segrià) és unes obres per a la construcció d'un garatge al Casc Antic del poble a pocs metres de l'Ajuntament i de l'Església, han aparegut enterrades i en molt bon estat de conservació les restes del que després dels estudis pertinents sembla ser una mikve d'origen medieval, que probablement va estar en funcionament entre els segles XII i XV. ("Cal Bepet" la familia Barrallat) Què és una mikve? Una mikve és una piscina que té la funció de fer banys rituals d'immersió total amb la condició que l'aigua que conté sigui ritualment pura. El bany ritual a uuna mikve és obligatori en la dona jueva NIDA (que ha quedat ipura després de la menstruació). Les relacions sexuals de la dona "da" estan estrictament prohibides segons la llei de Moisès i representen un delicte d'extrema gravetat. Els homes també fan banys rituals en els dies previs al Shabat i els dies de festa. Maimònides va posar l'accent en l'espiritualitat del bany d'immersió, que si es fa en un bany ritual d'immersió s'ocasiona neteja moral i física però només si és en una mikve. Per tant es comprèn la importància de la mikve i el seu lloc en la jerarquia de les

11

institucions comunitàries. Els rabins havien declarat que estava permès vendre una sinagoga només si en el seu lloc es construïa una mikve., Que aquesta havia de reunir unes condicions per a ser ritualment correctes: 1. la construcció del recipient (piscina) en si mateix. 2. la quantitat i l'origen de l'aigua que conté. La mikve ha d'estar construïda "in situ" i mai prefabricada .. Això li donaria un caràcter de "recipient" i no ho és. Pot estar cavada a la terra o excavada a la roca (tallada). L'aigua que conté, per a ser ritualment correcta ha de néixer in situ d'una font natural o aigua freàtica i ha de contenir un mínim de 40 "sigui" d'aigua ritualment qualificada (és a dir, més de 150 litres). Aquesta aigua ha d'arribar al lloc pels seus propis mitjans, no pot ser portada amb ajuda de cap recipient ni res que l'autoritat rabínica consideri recipient. S'ha de tenir en compte que aquestes regles ja eren d'obligat compliment en l'època del segon Temple, com s'ha vist en els vestigis arqueològics de Masada, Mahon, Herodion (segle I), i més a prop de nosaltres, a l'Edat Mitjana Spire (1200), Colònia (1170), Friedberg (1260), Offenburg (1351) en Works i en altres llocs. La mikve que ens ocupa s'ha trobat casualment en el subsòl de la casa del carrer del Mig d'Almenar, cantonada carrer Sant Antoni. En l'anomenada Placeta de l'Argolla. Pel que sembla aquesta casa va ser construïda al segle XV (potser sobre les restes d'una altra) i va ser remodelada i potser ampliada al segle XVIII (1736) en què es va canviar la ubicació de la porta principal, la que van fer barroca com correspon a l'època. Al lloc de la troballa hi havia una quadra (encara es veuen vestigis del menjador, el sòl era de terra, la terra es va utilitzar per enterrar al bany ritual que ens ocupa. En extreure la terra (només per fer un garatge) van anar apareixent graons de pedra de l'escala helicoïdal d'accés, els murs excavats a la roca, els "rinxolets" dels murs que estaven per ubicar les torxes, els seients de pedra adossats a les parets, etc ... Tot és d'una peça, tallada a la roca arenisca sota el nivell freàtic ja que de manera lenta però continuada va filtrant aigua cristal.lina. S'ha muntat un sistema amb una bomba aspirant i una boia per tal que automàticament vagi extraient l'aigua quan puja a determinat nivell (la qual cosa passa diverses vegades al dia). Si no hi ha aquest sistema d'extracció d'aigua, aquesta pujaria als 120 cm sobre el nivell del sòl de la piscina natural. En arribar als 120 cm, ja no puja més el nivell. Si s'interromp el funcionament de la bomba (hi ha un interruptor) la mikve emmagatzemaria aproximadament 30 m3 d'aigua cristal, suficient per permetre el bany d'immersió d'unes quantes persones al mateix temps.

LA BATALLA D'ALMENAR (1710)

La batalla d’Almenar suposa la victòria de les tropes aliades a Almenar enfront de les borbòniques, dintre del marc de la Guerra de Successió (1701-1714).

12

Va ser un enfrontament breu però molt dur, de tan sols unes dues hores de durada en la tarda calorosa del dia 27 de juliol de l’any 1710. Hi van ser presents els dos reis pretendents a la corona espanyola després de la mort sense descendència del darrer rei Carles II d’Habsburg. Es tractava de Carles III d’Austria i de Felip V d’Anjou, al costat de molts nobles i alts comandaments militars dels països implicats en la guerra. En el combat d’Almenar hi xifrem entorn dels 30000 combatents entre soldats rasos i genets, essent superiors els del sector borbònic sobre el dels aliats o austriacistes. L’escenari de la batalla fou el pla del Sessalt, del qual n’havia pres possessió des de mig matí l’exèrcit aliat comandat pel general anglès Stanhope, després de travessar el riu d’Alfarràs, provinent de la zona de Balaguer. Els borbònics, dirigits pel marquès de Villadarias, que s’atansaven pujant des de Lleida en direcció nord cap a Alfarràs, es van trobar amb la sorpresa que Stanhope havia pres la posició superior del pla del Sessalt d’Almenar, a la seva esquerra. Cal dir que l’exèrcit de Felip V situat en un pla inferior no tenia prou visió per divisar clarament la posició de l’enemic, i a més li venia el sol de cara. En canvi, l’exèrcit de Carles d’Àustria podia observar a distancia l’apropament de la tropa enemiga. L’enfrontament, dominat per la cavalleria, començà quan serien pròximament les 6 de la tarda. Va ser un xoc cos a cos dels dos bàndols. L’estratègia fou la imposada pel sector aliat, a càrrec del britànic duc de Malbodrough. Consistia en una càrrega ràpida al trot lent dels cavalls, fent predominar l’ús del sabre per part dels genets per sobre de les carrabines, pistoles i fusells (al camp de batalla s’han trobat bales de plom rodones que oscil·len entre els 1, 5 i 2 cm de diàmetre). La majoria de les baixes fou en la retirada de la cavalleria borbònica, en l’escarpat desnivell que hi ha entre l’altiplà del Sessalt i la Plana, i durant la persecució als vençuts quan fugien en direcció a Lleida. La nit va ser un factor que va jugar a favor de l’exèrcit borbònic. El rei Felip V, en la retirada, va caure amb el seu cavall a la segla de Pinyana, i si no hagués estat pel suport de la seva escorta l’haguessin fet presoner. El nombre dels morts seria entorn dels 400 entre els dos exèrcits. En les actes parroquials dl’Almenar, només trobem inscrita la defunció de Don Francesc d’Agulló, marquès de Gironella, del bàndol borbònic, el dia 29 de juliol, mort per moltes ferides, sepultat a dins l’església, tal com es feia amb les persones de relleu social. Al bàndol aliat hi havia holandesos, anglesos i austríacs, de religió protestant , que no podien ser enterrats en un cementiri catòlic. Ignorem quin seria el destí d’aquests i altres combatents morts en la batalla d’Almenar. S’ha suggerit el costum de sepultar els cossos en alguna fossa comuna propera al camp de batalla. És evident que, simultàniament al xoc armat hi degué haver repercussions en la població civil. El campament de l’exèrcit aliat va ser present al terme entre els dies 27 i 31 de juliol, i després van marxar a la direcció a Montsó. Les tropes necessitaven cereals i bestiar, entre altres vitualles per subsistir, i practicaven el pillatge. És de preveure que en una conjuntura que ja era de guerra, agreujaria la situació d’Almenar. Els documents parroquials de l’any 1710 expliquen que pel motiu de la guerra havia desertat molta gent de la vila. La batalla d’Almenar és, doncs, un exemple interessant de la connexió dels fets generals amb la història local.

13

Almenar

Racons que fan història

14

L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA

És un edifici que reflecteix fonamentalment dues etapes constructives. D'una banda, la nau (40 metres de llargada) i la capçalera s'emmarquen dins les pautes gòtiques del segle XIV (similars a les de Balaguer i Castelló de Farfanya). De l'altra, el campanar (60 metres de alçada), que forma part del cos de façana, és el resultat de treballs duts a terme el segle XVIII. De nau única amb transsepte, la capçalera es tanca amb tres absis poligonals. L'esvelt cimbori, vuitavat i sostingut per trompes, va ser refet al començament del segle. La planta gòtica fou modificada el 1740 i quedà convertida en una peculiar estructura amb el campanar integrat a la façana, el qual era coronat fins el 1936 per un àngel giratori, restituït en la restauració del 1985. La imatge global del conjunt sembla voler reproduir l'aparença de la Seu Vella de Lleida, aixecada com aquesta sobre un turó i per damunt de les construccions veïnes. Tot i ser resultat d'intervencions d'èpoques diferents, Santa Maria d'Almenar presenta un aspecte notablement unitari. El retaule barroc fou destruït el 1936.

15

CASA DE LA VILA

Davant mateix de l'església hi ha la Casa de la Vila o Ajuntament, que caldria anomenar Paeria, perquè va ser concedit pocs anys després de retornar el poble a la Corona. Es tracta de una gran construcció neoclàssica construïda vers els anys 1860 en el mateix lloc on hi havia l'antic edifici, enderrocat pel seu mal estat. De la Paeria primitiva es conserva la llòbrega presó i, almenys, part del basament amb alguna sitja del Comú. L'edifici actual, restaurat, té una façana superba amb columnes adossades i bells capitells. Aquesta Casa de la Vila tingué gran importància quan Almenar depenia de Carcassona, ja que era un lloc exempt de la senyoria i destinat al Comú. Gaudia d'aquesta consideració per estar edificada davant el cementiri (la plaça), lloc de jurisdicció eclesiàstica on no tenia poder el senyor de la vila. Allí el poble es podia reunir lliurement i allí es prepararen els avalots de 1494 i els afers per retornar el poble a la Corona al s. XVI, a despit de Carcassona. Fent angle amb l'Ajuntament veiem la rectoria, popularment "l'Abadia", o "casa del Vicari" com es deia antigament.

16

EL CASAL DEL PONT DEL MOLÍ

Al 1328 trobem les primeres dades concretes sobre molins a Almenar, quan es concedeix el privilegi reial de construir un molí fariner. L'adaptació del casal del molí fariner l'any 1543 es va portar a terme aplicant una tècnica de rotació nova a la Península. El molí fariner d'Almenar constava de tres moles, i gràcies a la prolongació del sobreixidor permetia incrementar el salt de l'aigua de 4 a 10 pams. L'aigua que arribava a les tines a través d'unes canals en pendent que s'anaven estrenyent progressivament. El cabal de l'aigua que entrava estava regulat mitjançant estelladors i un cop utilitzada l'aigua com energia retornava a la sèquia mitjançant quatre arcades. L'obra fou realitzada pel mestre de molins Jaume Mas, de Berga, a qui se li van pagar per l'obra 400 lliures de moneda vigent a Lleida, més la dispesa a ell i la seva cavalcadura.(molíns de regolf) El molí es convertí en un sistema d'impuls de cups, canals i basses. És possible que l'arranjament i l'adaptació del pont d'accés al casal i la canal lateral de la part oest fossin construïts entre 1543 i els anys immediatament anteriors a la sentència o concòrdia entre els senyors i Almenar (any 1589). La disposició actual del molí està en procés de restauració. La primera sala, la més gran, conserva tota l'estructura d'una turbina tipus Francis, que mou un eix hel·licoïdal que transmet la força a tres moles. En aquesta sala, per la banda de ponent, s'hi troba una altra mola, amb la farinera corresponent, que deu tenir la mateixa estructura que l'any 1543. A la sala petita hi ha una altra mola. (Fragment del llibre "Economia i societat en els regs històrics occidentals catalans: Almenar (Segrià) i la seva àrea, segles XIV-XIX." de l'historiador Josep Forns i Bardají).

17

EL POUET DE GEL

Abans de l'obtenció del gel per procediment industrial , la construcció dels pous era l'única manera possible de conservar el glaç emmagatzemat de l'hivern al llarg d'uns sis mesos a partir de la primavera. El pou del gel d'Almenar és construït a l'interior d'un turó proper al pont dela Munya de la sèquia. La seva estructura és de forma fusiforme, amb l'ull de bou a la part superior, el regatill interior de desguàs i la porta d'entrada lateral, pel costat de l'obaga. L'altura del edifici és de 8,25 metres i el diàmetre de la base de 6,85 metres. El diàmetre de l'ull de bou fa 1,50 metres. Segons la tradició local, s'empouaven les peces de gel procedent de la sèquia o d'alguna bassa propera al pou. En una filera de la meitat superior s'observen dues marques diferents de picapedres. El fons del pou és tapat i del seu bell mig surt un regatil fet de pedres per abocar a l'exterior l'aigua del gel que es podia anar desfent.

Josep Forns i Bardají. "Economia i societat en els regs històrics occidentals catalans: Almenar (Segrià) i la seva àrea, segles XIV-XIX.

18

19

Fem un tomb per la galeria

20

Es esencial encontrar un equilibrio en la vida. Muchas veces este equilibrio es padas a la sente que .. ...-y que nos mantiene firmes • r. tierra. Sin ellos flotarfamos en

ftu}o de emociones que deben aauantarse a lo largo del tiempo. Es por esa razón por la cual yo he elealdo una pátina para darle la sensación de que el tiempo pasa. Amor slanlflca también dejar de ser amado. Es como una columna

.............. of emotlont -•~• thfOUih time.

22

Lorenzo Quinn ja forma part del patrimoni cultural d'Almenar L'artista Lorenzo Quinn ha inaugurat aquest dimecres una escultura cedida per ell a la població d'Almenar. L'escultura, titulada 'Amor', és d'acer i resina banyada en bronze, té 3,20 metres de diàmetre, 5,5 metres d'alçada, i una amplada d'1,4 metres. L'obra representa les mans d'un home i una dona entrelligades dins d'un cercle, i segons Quinn, el significat no es limita a l'amor de parella, sinó de la humanitat, "un missatge positiu d'amor, de relació entre les persones". Quinn s'ha mostrat orgullós de que l'obra passi a formar part de la vida quotidiana dels veïns del poble, i resti com a llegat per a les generacions futures. L'escultura està situada al costat de la primera rotonda del poble venint de Lleida per la N-230 i va acompanyada d'un text explicatiu en quatre idiomes (català, castellà, anglès i francès), on hi diu, "Amor és la paraula més poderosa de tota relació. Jo veig l'amor com un corrent continu d'emocions que ha de perdurar a través del temps. Amor també significa respecte, apreci, honestedat, transparència, confiança, fe, desitjar el millor per als altres i deixar-se estimar. És un cercle d'emocions que ho avarca tot, en el que es dóna i es rep". L'escultura costejada per l'Ajuntament, l'artista i el galerista d'Almenar, Ramiro Rafart, és una donació de Quinn, en agraïment al poble, on Ramiro Rafart, té una galeria d'art Rafart Gallery, exclusivament dedicada a l'obra de Lorenzo Quinn, amb un centenar d'escultures i quatre plantes d'exposició on a més hi ha joies i objectes per la llar dissenyats per ell. L'Ajuntament ha acondicionat l'espai on està situada l'escultura i per l'artista el més important és que l'obra quedi com un llegat pel futur. A part d'Almenar, entre finals d'any i començaments de l'any que ve, Quinn, també tindrà una escultura a la població de Fraga a la Franja d'Aragó, titulada 'Gravetat'.

23

Almenar, 12 de Juliol de 2010

24

25

Les Terres del Marquesat, agraeixen la col·laboració de :

Ajuntament d’Almenar (Regidoria de Cultura )

Mossens Francesc Martí i Jaume Pons

Ramiro Rafart ( Rafart Gallery )

Antonio Segalàs ( Una menció especial per tot l’interès que ens ha demostrat en tot moment )

Gracies a tots i a reveure

26