l’aixopluc La classe político-econòmica espanyola i catalana fa més de tres dècades que ens

està venent l’Estat del fals benestar com a solució a totes les injustícies del passat. Però les noves generacions del país ja hem pogut tastar què amaga realment aquesta retòrica política reformista.

Pel que fa a la crisi residencial, les recents mesures impulsades pels governs espanyol, català i local (Plan de Vivienda, Renda bà-sica d’emancipació, habitatge social, Salons Immobiliaris, etc.) són pura propaganda que estan molt lluny de voler garantir el dret a un habitatge digne. En canvi, sí que esta orientades a donar força al mercat del totxo en moments en què la bombolla immobi-liària s’està desinflant i l’augment programat dels tipus d’interès amenaça amb produir una reacció d’impagaments i desnonaments en cadena. S’afanyen ara a apedaçar quel-com que no es pot apedaçar: Ells ens han deixat un país amb una economia altament dependent d’aquest sector immobiliari que ha generat una forta bombolla especulativa, generant en els darrers anys un creixement econòmic de caràcter especulatiu que no ha tingut una repercussió directa per la majoria de la població sinó que ha anat a parar a la borsa o en inversió immobiliària.

L’actual debat entorn els transvasament també constata el model de país que imposa la nostra classe política. Sota una perspec-

tiva capitalista de desenvolupament es fa necessari concentrar la producció en àrees determinades per maximitzar les relacions entre sectors industrials. La concentració dels mitjans de producció provoca que els catalans visquem massificats en àrees metropolitanes. És aquest model el que ha provocat que Ponent s’hagi anat despoblant a mesura que l’àrea de Barcelona concen-trava el 80% de la població del Principat. Aquesta concentració provoca disfuncions (com en el cas de l’aigua) i ciutats capitalis-tes insostenibles.

Ells continuen apuntant objectius que persegueixen seguir augmentant el negoci de l’oferta amb transvasaments, fent cas omís dels re-plantejaments que cerquen l’arrel del problema, com són la Nova Cultura de l’Aigua o les apostes pel decreixement.

La problemàtica de l’habitatge i l’estat del nostre territori tenen un origen comú: L’especulació urbanística i territorial, fomentada per l’ordre del mercat, per la llei de l’oferta i la demanda, per la cerca del màxim benefici i, en definitiva, pel model de desenvolupament capitalista que els polítics defensen cegament.

Cal que els i les joves combatem els respon-sables d’aquesta situació. Ens hi va el nostre futur, que és el futur del nostre Poble.El jovent diem prou!

2 {

Davant la falta d’espais per expressar les nostres idees i les dificultats que

imposa l’administració per fer-ho, els i les joves conscients d’arreu del territori optem per emprar les parets en desús per expressar el nostre missatge polític i transmetre’l a la societat. Entenem això com una forma més d’expressar la nostra opció política i no com vandalisme, com alguns s’esmercen en fer

creure. Haver d’amagar-nos per expressar el què pensem, haver d’afrontar multes de 600 euros o arrests domiciliaris de 5 dies no és un plaer pels joves independentistes. Tanma-teix, tenim present que cap tipus de repressió sigui econòmica, política o jurídica ens farà retrocedir. Des de l’Assemblea de Joves seguirem emprant aquest mètode i continua-rem animant a la resta del jovent de la situat a que utilitzi pintades i murals per expressar les seves idees a peu de carrer. Per dur a terme aquest tipus d’accions us donarem alguns consells de seguretat:

En primer lloc hem de saber que pintar està tipificat com a falta i com a tal l’únic que ens poden fer si ens agafen “in fragantti” és identificar-nos per començar el procés legal que pot acabar amb una multa, treballs en benefici de la comunitat –que no ens poden obligar a fer- o un arrest domiciliari-.

Per evitar-ho però et proposem unes pautes que et serviran d’ajut:

1 Pensa amb antelació allò que vols es-criure i l’espai on realitzaràs la pintada –si vols pots anar a mirar l’espai abans-.

2 No vagis mai sola, hi ha d’haver com a mínim una persona que es dediqui a vigilar.

3 No surtis mai sense el DNI, en cas contrari se’t poden endur a la comissa-ria per identificar-te.

4 És aconsellable dur roba fosca i caputxa. En cas que hagis de fugir pots treure’t una peça de roba distintiva –

ajudarà a despistar la policia-.

5 Empra guants a l’hora de pintar, et servirà per evitar tacar-te les mans.

6 Un cop hagis realitzat la pintada llença l’esprai i els guants a les escombraries més properes, d’aquesta manera no

duràs res a sobre que et pugui relacionar amb la pintada.

7 És important conèixer la zona on pin-teu per saber per on escapar-vos en cas que sigui necessari. Si heu de marxar

fugiu per carrers estrets, a contra direcció i amb encreuaments que puguin dificultar el vostre seguiment. Els carrerons del casc antic són un bon lloc per amagar-se ja que són de difícil accés pels vehicles.

I ja en fa quinze. Quinze anys d’aquella tràgica nit on els fets no van ser fruit

de la casualitat, de la mala sort o d’una bretolada en majúscules, no. L’odi i la in-tolerància en la seva expressió més radical decidiren deliberadament que era el teu final, aquella nit a Montanejos va córrer la sang. Malauradament poca per a què la justícia espanyola imposés una condemna exemplar a l’assassí i a la vegada inexis-tent atenent a la impunitat amb que en sortiren els còmplices.Hem de contenir la rabia quan ens assabentem que el teu assassí es presenta en una llista electoral; quan llegim a l’Accent (sembla que els grans mitjans al igual que les autoritats prefereixen fer la vista grossa) que aquest passat 2007 s’han comptabilitzat més de 600 agressions feixistes al País Valèncià; apretem fort el puny quan ens diuen que li han intentat gravar una esvàstica a la cara d’un jove a cop de navalla... cada ràfega d’aquestes ens commou, ens esbiaixa el camí, però no ens aturem. Ells tampoc, aquest any es vessà la sang a Madrid, va ser el torn d’en Carlos. Ja veiem quina és la seva resposta.Nosaltres seguim ací, “et pariren per a vetllar en la llarga nit del teu poble”-deia el poeta- així que, encara que no t’haguéssim conegut, desprès de maleir el teu assassinat fins l’últim bri de la nostra veu, agafàrem el teu relleu; i ací estem, havent fet nostre el compromís d’impedir que l’oblit s’apropiï mínima-ment del teu nom i vetllant, seguint vetllant. Així, avui, i també el dia que aconseguirem extirpar aquesta xacra de la nostra societat continuarem recordant-te, Guillem Agulló. Ni oblit, ni perdó!

Hem de saber que pintar està tipi-ficat com a falta, si ens enxampen només ens poden identificar{

3{òrgan de difussió de l’Assemblea de Joves de Lleida (AJLL-CAJEI) { Núm. 1 { Febrer i Març 0’8 {

{ CAJEI

“No es neix dona, s’arriba a ser-ho” va escriure Simone de Beauvoir a l’inici del segon volum de la seva obra cabdal: El segon sexe (1948). Des de molt petita va tenir clar que les situacions a les quals s’havia d’enfrontar la dona, pel simple fet de ser dona, no eren les mateixes a les que havia d’enfrontar-se l’home. Això la va portar a dedicar la seva vida a una clara defensa de la llibertat de la dona, fent-ne una anàlisi social, econòmica, psicològica i històrica.Quan Simone de Beauvoir va plantejar el seu pensament, la història del feminisme mundial es trobava en un moment en què la lluita sufragista ja estava donant els seus fruits; en un moment en què la dona, jurídicament, estava, en alguns estats, igual considerada que l’home. Però ella va haver d’enfrontar-se a una de les conseqüències més significatives de la Primera Guerra Mundial, a nivell sociològic: l’ingrés de la dona al món laboral. Aquesta curcumstàn-cia, a mesura que van anar passant els anys, va generar una doble jornada per a la dona, que la convertia en proletària i en ama de casa alhora.Davant d’aquesta nova situació, la filòsofa, no en va tenir prou amb el que havien estat

fent les feministes fins aleshores, que era do-nar solucions puntuals davant de situacions singulars. Sinó que ella va anar molt més enllà: va posar sobre la taula, quin havia de ser el significat exacte del concepte de dona, i què havia de significar ser dona en aquest món governat per homes. Per a ella, la dona havia de ser un individu lliure, capaç de prendre les seves pròpies decisions, havia de ser autònoma i, en cap moment, i a cap nivell, havia de patir cap tipus de subordinació a l’home. Per aquest motiu, considerava que la dona no naixia, sinó que es feia. Des de petites se’ns educa en la subordinació i en l’obediència, i és, a mesura que anem fent grans, que hem d’anar trencant les cadenes que ens tenen lligades, i hem de començar a ser lliures, començar a ser realment dones. A tall de resum, i per acabar, tot i el que va dir, tot i el que va haver de lluitar Simone de Beauvoir, ha caigut en l’oblit de molts. Però aquest any que celebrem cent anys del seu naixement, encara que sols sigui per un instant, ens hem d’aturar, pensar qui va ser, pensar què va dir i, un cop fet això, hem de seguir endavant, però de ben segur, que no de la mateixa manera.

L’ofensiva espanyolista contra la llengua i la cultura catalana no ha parat de créixer en els darrers anys. Des del passat 23 d’abril hem pogut veure com la immersió lingüística es posava en dubte durant la campanya electoral, com des del PSC s’intentava augmentar el nombre d’hores en castellà al Principat, com ciutadans són encara ara humiliats per l’administració i les forces policials per parlar en català a Menorca o al País Valencià, o com el cata-là segueix sense reconeixement a la Franja o a la Catalunya Nord. A tot això, se l’hi suma l’acció d’uns moviments i partits que basen el seu discurs en una suposada discriminació al castellà. Uns moviments que cada cop tenen més presència als mitjans i que sovint es passegen impu-nement pels nostres carrers, encara sense una resposta clara i contundent per part del jovent català.La resposta contra aquestes agressions que tenen com a objectiu aniquilar la nostra llengua i cultura no s’han de fer esperar. Hem de combatre els arguments d’aquells que volen acabar la feina de segles de dictadures militars i opressions de tota mena contra el català, ara però, in-tentant fer veure que ells són les víctimes. I és que darrere d’aquesta fosca estratègia hi trobem aquells que s’aprofiten del fran-quisme i de la involució que va significar per la nostra llengua per a donar el darrer i definitiu cop al català. És a les nostres mans, a les del jovent català, combatre l’espanyolisme i el jacobinisme des de tots els fronts i en totes les seves formes. . El futur del català es decidirà al carrer i és el carrer, el nostre principal espai de lluita i lleure, on l’hem de defensar.

{ A per ells!

4 {

w

Vull participar

Vull rebre informació

{ organitza’t